estudi terrassa aicec-adicae
DESCRIPTION
Estudi sobre les dificultats actuals en el pagament d’hipoteques i lloguers d’habitatges a TerrassaTRANSCRIPT
Ajuntament de Terrassa
Estudi sobre les dificultats actuals en el pagament d’hipoteques i lloguers
d’habitatges a Terrassa
Estudi complementari al PLH de Terrassa 2012-2017
Redacció AICEC-ADICAE Coordinador Gianfranco Pani.
Gestió Lorena Perona Ribés
Arquitecta Servei de Planificació d’Habitatge i
Millora Urbana Juny 2011
Índex
Introducció
Pàgina 1
Justificació
Pàgina 2
A) Introducció : aspectes generals de la situació a Espanya i Catalunya
Pàgina 3
Cóm s’ha arribat a aquesta situació?
Pàgina 3
Cóm s’ha arribat a aquesta situació? d’on treure més
diners
Pàgina 3
L'actuació de les entitats financeres
Pàgina 4
Les dades sobre l’endeutament familiar i l'accés a
l'habitatge
Pàgina 5
A Catalunya
Pàgina 10
Aspectes jurídics
Pàgina 11
B) El cas de Terrassa
Pàgina 14
Questions prèvies de mètode
Pàgina 14
Elecció de les dades: justificació i procediments de
recollida de la informació
Pàgina 17
Les dades dels Jutjats de Terrassa
Pàgina 19
Conclusions
Pàgina 34
C) Tendències de futur
Pàgina 36
1
INTRODUCCIÓ
La recollida de dades relatives a aquest estudi va començar a final de 2010. Com
se sap hi ha unes periodicitats, precises i determinades, per poder conèixer i
disposar dels elements de valoració, representats per les estadístiques de
l’exercici d’activitats de l’administració de Justicia, que estan marcades pel
calendari del màxim òrgan de govern del sistema judicial espanyol: el Consell
General del Poder Judicial. Això vol dir que quan varem començar a analitzar,
sobre la base dels elements dels que disposàvem, la situació que hi ha a l’àmbit
del Partit Judicial de Terrassa, varem tenir que buscar una informació que no
estava disponible pel públic en general. Es tractava d’informació no processada
pel CGPJ que és el responsable final i únic d’aquesta tasca. Encara així vam
tenir la sort de comptar amb la col·laboració del Jutjat Degà de Terrassa i de la
Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, col·laboracions
que ens van facilitar dades i indicacions, cosa que ens va permetre elaborar els
dos esborranys d’aquest mateix document.
Va passar el temps i varem arribar fins al moment (abril 2011) en que el CGPJ
publica les dades relatives a l’exercici de l’activitat judicial a tot l’Estat. En
aquest cas però es tracte de dades de caràcter general no desagregades per
jutjats. Es té que esperar una mica més per poder disposar dels valors que en
aquest cas ens interessaven. El fet que entremig hi hagués les eleccions
municipals del 22 de maig va permetre aconseguir l’objectiu final, encara que
això hagi representat una dilatació del temps.
Les noves dades, finals, ens permeten ara donar per acabat aquest estudi
afirmant que, si bé és cert que hi ha hagut correccions relatives als valor
numèrics que s’havien treballat en un primer moment, també és cert que les
línies d’anàlisi que s’havien indicats des de el primer esborrany, s’han revelat
del tot encertades. Així que les correccions que hem introduït en la edició final
de l’estudi no afecten tant a les conclusions, ni el mètode d’interpretació de les
dades, sinó a certes aspectes de la organització de la segona part (El cas de
Terrassa), a la seva estructura explicativa. Mentre en una primera edició
s’havien analitzat series de dades de caràcter trimestral ara s’indiquen les
mateixes dades organitzades per anys. En resulta una imatge “editorial” més
senzilla, una major facilitat de lectura i, creiem, una major facilitat, per al lector
d’entendre la metodologia d’anàlisi que s’ha d’aplicar. Una metodologia que
correspon totalment al protocol establert pel Consell General del Poder Judicial,
al que volem des de aquí donar les gràcies públicament per l’important ajuda
que ens ha proporcionat. Més concretament agraïm a la Direcció d’Estadística
del mateix Consell la col·laboració que ens han donat pel que fa a la resolució de
dubtes tècnics.
2
JUSTIFICACIÓ
L’Ajuntament de Terrassa, dins del seu Pla Local d’Habitatge, vol conèixer les dades
i els efectes de la incidència de l’actual crisi econòmica en la realitat que el ciutadans
d’aquest ajuntament estan vivint, pel que fa referència a la dificultat (quan no
impossibilitat) de fer front al pagament de les seves quotes hipotecàries (en el cas
d'habitatges de compra) o al pagament de les rentes de lloguer.
Es tracte d’una qüestió vital per a la correcta gestió de les polítiques municipals, en un
moment en el que ha esdevingut clar per a tothom que la qüestió hipotecària, tal i com
s’acostuma a anomenar-la, s’està transformant, dia rere dia, en el veritable problema
d'una part important de la població espanyola i catalana. El fet que entre l’any 2007 i el
2010 s’hagin produït ja al voltant de 300.000 desnonaments a tot l’Estat espanyol (allò
que implica que a Catalunya ja siguin uns 52.000 i pujant) indica de manera molt clara
que ens trobem davant d’una situació que no és equivocat definir d’autèntica
emergència social.
Aquesta emergència obliga a les administracions públiques, les locals en primer lloc, a
elaborar eines per a trobar solucions als greus problemes que, entre tots, tenim
plantejats. Estem davant d'un conflicte social que cada dia afecta més famílies i que es
concreta en l'àmbit local, ja que, en un moment de crisi econòmica com l'actual, són els
ajuntaments el lloc on van majoritàriament les persones i famílies afectades en recerca
d'ajuda. En aquest sentit adquireix una significació especial la demanda que
l’Ajuntament de Terrassa planteja per dur a terme una investigació sobre la base de
dades fiables i contrastades, en l'àmbit del territori del mateix Ajuntament, per a
conèixer la veritable consistència de la problemàtica actual i de les seves variables.
El document que es presenta, pretén, per un costat, fixar aspectes essencials de la
realitat general del sobreendeutament familiar i l'accés a l'habitatge a Catalunya,
necessaris per crear el marc d'anàlisi adequat de les variables i la base per entendre la
problemàtica i els seus efectes, tant a nivell financer, jurídic com social. Per l'altre,
aplicar tots aquests aspectes a l'àmbit local, i més concretament, a l'àmbit de Terrassa,
amb les respectives conclusions i comparatives.
3
INTRODUCCIÓ: ASPECTES GENERALS.
LA SITUACIÓ A ESPANYA Y A CATALUNYA
• Cóm s’ha arribat a aquesta situació?: El marc general i la qüestió del mercat
immobiliari a Espanya i a Catalunya
Prenent les coses des del començament cal observar que des de molts llocs, i des de fa
temps, es venia dient que Espanya, i Catalunya, havien conegut, en els últims 15 anys
un creixement econòmic espectacular que les havien posades en el selecte grup de les
economies més importants del món. Els indicadors macroeconòmics així semblaven
demostrar-ho. Sobretot els indicadors financers representats pels índexs de la Borsa,
sempre molt allunyats de la realitat de les famílies, i, molt més interessants, els
extraordinaris comptes de resultats que, any rere any, les entitats financeres, bancs i
caixes, donaven a conèixer. En efecte al llarg dels anys que van des del 1999 fins a
l’any 2007, els índex de rendibilitat de les entitats financeres espanyoles superaven
amb escreix els índex de les seves competidores a nivell europeu. De manera que es
tenia la convicció que aquest país, que s’havia afegit als països de la Unió Europea en
posició de país que no arribava a “la mitjana europea” (condició indispensable per a
accedir a les subvencions dels Fons de Cohesió), deixava enrere el passat i es
posicionava entre les economies importants a nivell mundial. Un sentiment compartit
per tots els representants polítics a nivell local, autonòmic i estatal. I naturalment pels
representants del poder econòmic.
El problema però és que, en un anàlisi rigorós de la situació general, feia temps que
algunes veus venien advertint de la presencia d’un indicador que s’estava tornant
preocupant: l'índex relatiu a l'endeutament mitjà de les famílies. Un element
suficientment il·lustratiu d’allò que s’estava preparant. Perquè la seqüència lineal de les
dades d’endeutament familiar (mitjana) que van des de l'any 1995 fins al 2008 posaven
en evidencia que les famílies, a tot l’Estat en general, i a Catalunya en particular, tenien
cada vegada més i més grans dificultats per a arribar a final de mes.
S’estava creant, doncs, un situació no de endeutament, sinó de sobreendeutament. És
a dir, una situació en la que moltes famílies havien de recórrer als crèdits no per a
finançar les seves despeses, sinó per a re-finançar els seus deutes. I en aquesta
espiral de sobreendeutament destacava d’una manera especial la necessitat de fer front
al pagament de la quota hipotecaria.
Aquesta última afirmació ens obliga a tornar a plantejar de nou la pregunta: cóm s’ha
arribat a aquesta situació? Encara que, probablement, sigui més correcte el
plantejament de José María Fernández Seijó, Magistrat del Jutjat Mercantil nº 2 de
Barcelona quan afirma “El veritable problema no és saber cóm s’ha arribat a aquesta
situació, sinó cóm s’ha pogut permetre que s’hi arribés” (J.M. Fernández Seijó,
entrevista en el documental “Endeutats sobre la teranyina” 2009).
Segons l'Agència Tributària, el 2007 el 63% dels assalariats (16,7 milions de
treballadors) tenien un salari brut de 1.100 euros mensuals. Això implica una gran
escassetat en la capacitat adquisitiva que els abocava al crèdit. A això hem d'afegir les
nefastes polítiques alternatives a la "habitatge en propietat" (que només beneficien a la
Banca) que van fer inevitable el recurs al crèdit bancari per comprar un habitatge, el
preu del qual resultava cada vegada més insostenible. Si el 1993, amb uns tipus d'interès
del 14%, el cost mitjà anual d'amortització d'una hipoteca era de 7.373 euros, en 2007
4
amb uns tipus d'interès del 5,06% s'elevava a 10.135 euros. A això hem d'afegir la
col·locació irresponsable de crèdit, en condicions al límit de les possibilitats dels
consumidors i amb clàusules abusives, a més de la sobre valoració unilateral, pels
propis bancs i caixes, dels preus dels habitatges.
En efecte el creixement econòmic espanyol dels últims anys ha anat estretament lligat a
la construcció d'habitatges i al foment de la propietat privada com a principal règim de
tinença. I, fins i tot, es va arribar a afirmar que el sistema espanyol d’accés al crèdit
hipotecari era un sistema socialment molt progressiu perquè permetia a moltes famílies
de classe mitjana accedir a la propietat d’un habitatge. Amb aquest argument les entitats
financeres no paraven de vendre hipoteques de manera indiscriminada, dins del marc
general d’una veritable guerra comercial per a captar el major nombre de clients
possibles, tenint com a únic objectiu l’augment exponencial del “passiu” i la recaptació
de les quotes mensuals. A quina raó, a quina estratègia obeïa aquesta guerra comercial,
aquesta autèntica guerra de les hipoteques?
El anys 90 van ser els anys d’un creixement econòmic espectacular en tot el món
occidental, però també de l’aparició d’unes quantes i importants estafes a nivell
internacional. El cas ENRON, la bombolla financera representada pel creixement de les
empreses .com en el mercat internacional i la següent caiguda d’aquestes mateixes
empreses, eren els indicadors d’una realitat de la que ja es veien els perills. I sobretot
van ser els anys en els que el interessos financers van començar a caure de manera
important. Dit d’una altra manera, el cost dels diners necessaris per a finançar
qualsevol activitat era (i ho va ser durant molts anys) sorprenentment baix.
En aquest context d’interessos baixos i febre inversora a tots els nivells, és on es van
començar a crear les bases de la política financera espanyola, els efectes de la qual ens
toca, ara, lamentar. Perquè estimulades pels baixos costos dels diners les entitats
financeres es van literalment llançar sobre el pastís que tenien al davant.
• Cóm s’ha arribat a aquesta situació?: d’on treure més diners
Aquesta primera fase va ser important, dins de la lògica de les entitats financeres per a
adonar-se’n que hi havia un públic considerable per a poder col·locar no tan sols el
producte, important però relatiu, del crèdit al consum, sinó que aquest mateix públic
podia ser “seduït” per objectes més consistents. En efecte, des de la posició d’una entitat
financera, la pregunta lògica (dirigida a un potencial client) és: perquè et gastes 1.000
euros quan en pots gastar 100.000, i a més a més amb el nostre finançament?
Per assolir aquest objectiu, les entitats bancàries, estimulades per l'absència de controls
públics (i afavorides per decisions polítiques que s’han revelat desastroses), van
començar a realitzar una política de concessió gairebé indiscriminada de crèdits
hipotecaris. L'absència de polítiques que garantissin un lloguer accessible i estable, per
una banda, i el mateix impuls del règim de propietat privada per part de les
administracions públiques, per l’altra, van induir a moltes persones i famílies a creure
als cants de sirenes que venien de les entitats financeres. I no es van estalviar els
arguments per a convèncer els potencials compradors de les bondats que s’amagaven al
darrera de la possibilitat d’endeutar-se durant 30, 35 o, fins i tot, 40 anys. El primer
argument que es va utilitzar va ser que, de tota manera, encara que estiguessin pagant
durant tant de temps, l’objecte (es a dir el pis, l’habitatge) sempre aniria pujant de preu.
5
En efecte des de bancs, caixes i els successius Governs, s'argumentava que amb això les
famílies estaven invertint en un actiu que aniria augmentant el seu valor, any darrera
any, i que a més a més ho farien amb grans avantatges fiscals.
En realitat allò que s’estava fent era continuar amb una política financera de caire
rigorosament especulatiu, que representava la continuació de la que s’havia començat a
gestar amb l’empenta donada al consum privat. Amb un element afegit important a
considerar: l’aparició, pel que fa a l’estalvi, dels fons d’inversió, dels fons de pensions, i
de tota una lletania de productes que tenien la finalitat de recollir la major quantitat
possible de diners en efectiu. Dit d’una altra manera, per una banda s’augmentava la
circulació del diners mitjançant els crèdit hipotecaris (en realitat allò que s’estava fent
era fer augmentar de manera substancial el nivell d’endeutament del nuclis
familiars) i per l’altra es recaptava, amb totes les eines comercials a disposició del
sistema financer, diner “fresc” que alimentava encara més l’espiral especulativa.
Els efectes negatius no van trigar a aparèixer. En poc temps es van començar a veure els
resultats d’una gestió que havia portat al sobreendeutament d'una part important de la
població com a única forma d'accedir a un habitatge digne. Si a això si l’hi afegeix la
existència d’una legislació (Llei Hipotecaria del 8 de febrer de 1946, encara vigent, i
reformes següents que no han modificat de manera substancial el panorama jurídic)
fortament permissiva amb les entitats financeres i, al mateix temps, molt severa amb el
deutor, s’entén de manera suficientment clara el perquè s’hagi produït la situació que
estem analitzant.
El resultat ha estat que cada vegada més persones han travessat i travessen enormes
dificultats degut a l’alt nivell d'endeutament. A l’altre costat els veritables beneficiats
han estat els constructors, bancs, caixes d'estalvis, financeres i multitud de empreses de
crèdit i reunificació, que han aconseguit beneficis desorbitats en els seus comptes a
costa dels consumidors que han carregat amb la pitjor part del pes del boom immobiliari
i de la "alegria" respecte al crèdit en general.
Per si això hagués sigut poc, les entitats financeres que venien les hipoteques com
xurros, oferien, a les mateixes unitats familiars que ja s’havien embarcat en una
hipoteca a trenta, trenta-cinc o quaranta anys, crèdits de tot tipus com a mitjà per a un
estatus de benestar que amb el temps s’ha revelat fictici (l'anomenat efecte riquesa).
• L'actuació de les entitats financeres
Es evident, en tot allò que hem dit fins a aquest punt, que el veritable objectiu de les
entitats financeres ha sigut, al llarg de tot aquest temps, l’augment dels beneficis de
qualsevol manera. Tan sols en aquesta perspectiva s’entén que organitzacions que,
teòricament, haurien de funcionar sobre el principi fonamental de l'anàlisi de riscos,
hagin abusat del crèdit de forma indiscriminada i irresponsable. En efecte no hi ha cap
explicació en termes de bona gestió financera per a arribar a donar crèdits que
corresponguin al 120% del valor de taxació d’un habitatge. En el mateix sentit no
s’entén de cap manera que una entitat que està prestant els diners necessaris per a una
compra (en aquest cas de l’habitatge) realitzi una valoració de l’immoble per sobre del
seu valor de mercat, adduint com argument la suposada llei de la demanda i de l’oferta.
Així com resulta difícil d’entendre que a una mateixa família, a la que ja se li ha
concedit una hipoteca per un valor superior al valor real de mercat, se li afegeixi un
6
crèdit “personal” per a la compra de mobles, una assegurança de vida, targetes de crèdit
i un pla de pensions a subscriure amb la mateixa entitat.
Una “oferta” comercial d’aquest tipus comporta de manera directa pel subjecte que la
contracta unes despeses que, més tard o més aviat, el poden posar en una situació de
greu perill d’estabilitat econòmica. Això permet afirmar, ja arribat a aquest punt que, a
diferencia del que s’està dient des de molts llocs, no va ser l'especulació immobiliària
la causa de la crisi financera, sinó que és l'especulació financera la que ha provocat
l'especulació immobiliària que ha resultat ser la raó de la greu crisi econòmica que
estem patint en aquest moment.
L’anàlisi detallat de les eines que es van utilitzar, que exposem a continuació, serà
revelador de fins a quin a punt, per a aconseguir aquest objectiu, es van arribar a
elaborar estratègies comercials que, emparats pel principi constitucional de la llibertat
de mercat, per un costat, i pel principi en ús en la legislació civil espanyola que permet
fer tot allò que no estigui explícitament prohibit o sancionat, es va arribar a unes
actuacions que, encara que no siguin declarament il·legals, s’han realitzat al límit de la
legalitat.
En efecte fins l'estiu de 2008 en la comercialització de préstecs i crèdits, les entitats
financeres han utilitzat, de manera generalitzada i habitual, pràctiques i fórmules que
han posat els consumidors en una situació especialment greu davant una crisi que
aquestes mateixes fórmules han propiciat:
− Préstecs hipotecaris amb fórmules de càlcul complexes i incomprensibles pel
consumidor, com les hipoteques de quota creixent que van tenir conseqüències molt
greus davant la pujada de l’Euríbor, que, a més a més, generaven una falsa sensació de
capacitat de pagament. En efecte, tal i com podem certificar des de la nostra activitat
d’informació als consumidors, els consumidors no tenien la informació suficient per a
entendre les clàusules que componien el seus contractes. Això ha sigut una pràctica
habitual: al voltant d’unes 30.000 reclamacions presentades contra entitats financeres
per ADICAE a tota Espanya entre el 2007 i el 2010 són un bon índex de la situació real.
D’aquest manera els ciutadans, els consumidors, s’han trobat, d’un dia per l’altre,
davant al fet que la quota mensual s'incrementava de manera insuportable tant per les
pujades de tipus d'interès com per les pròpies característiques del contracte de préstec
(de progressió geomètrica, per exemple).
− Estirament irresponsable dels terminis d'amortització, amb préstecs a 40 i 45 anys,
amb la finalitat d'assolir unes quotes suficientment baixes que però posaven l’usuari al
límit de les possibilitats per a tornar-lo.
− Imposició de tota mena de productes vinculats que incrementaven el valor del
préstec, com les assegurances vinculades (innecessàries a la majoria dels casos i no
exigibles legalment), com les assegurances de vida a prima única o les aportacions
obligades a plans de pensions a gent encara molt jove (sense que s’informés als clients
que els plans de pensions no tenen liquiditat i poden no estar garantits).
− Concessió d'imports que superaven el 100% dels valors de taxació (arribant fins al
120%) en un mercat de sobre taxació dels habitatges, un fet del que Espanya ja havia
estat advertida pel Banc d'Espanya i múltiples institucions europees i internacionals,
entre elles el Fons Monetari Internacional.
− Hipoteques que, amb la seva quota mensual absorbien, en uns moments de tipus
d'interès històricament baixos, al voltant del 50% dels ingressos familiars, situant els
consumidors davant una desmesurada exposició al risc, més que previsible, en el
7
moment en que s’incrementessin els tipus d'interès. Els crèdits i préstecs concedits per
les entitats financeres considerats de dubtós cobrament (i que tot i així van concedir)
van registrar un creixement entre 2008 i 2009 del 45,3%.
− La proliferació, mitjançant una publicitat molt agressiva, de tot tipus de crèdits,
targetes, crèdits ràpids, etc... que incitaven a un consum irresponsable, superflu moltes
vegades, o que servien per reduir, o pagar, altres deutes contrets amb altres entitats, i
que en molts casos han suposat la gota que ha portat al sobreendeutament.
A aquesta sèrie, ja per si mateixa massa seriosa per a ser considerada amb
superficialitat, se li han d’afegir dos elements més que amb el temps han posat de
manifest la seva veritable incidència en la crisi de les famílies davant dels efectes
devastadors de la crisi econòmica.
El primer d’aquest està representat, sense possibilitat de dubte, per allò que tècnicament
es coneix amb el nom de SWAP o, d’una manera més senzilla, Cobertura de Riscos
(davant de la pujada del tipus d’interès), o Contracte de Permuta Financera.
Aquest objecte financer mereix una anàlisi detallada degut als següents fets: per una
banda es tracte d’un producte d’alt risc financer (ho certifica la Comissió Nacional del
Mercat de Valors) i, per l’altra, per l’ús que se n’ha fet per part de les entitats
financeres. Pel que fa referència al primer aspecte s’ha de dir que el SWAP no és cap
novetat ja que existeix des de els anys 50. És un producte dissenyat per a les empreses,
sobretot exportadores, que gràcies a aquesta “assegurança” es protegien de les possibles
pujades o baixades dels canvis i dels interessos associats, en els mercats exteriors. Ara
bé, allò que no es va dir és que es tracte d’un objecte financer de gran complexitat. I tot
producte que tingui aquestes característiques està sotmès a disposició legals que
obliguen les entitats financeres a donar informació completa als clients sobre els
riscos, els efectes negatius que la subscripció d’aquesta assegurança pot tenir. En contra
i en violació evident d’aquestes normes, les entitats financeres, a partir de l’any 2008, i
en front de l’evidència d'una baixada significativa del valor del diner (EURIBOR) van
començar a vendre els SWAPS als particulars titulars d’una hipoteca. L’argument era,
naturalment, que això serviria com a protecció contra la pujada del tipus. D’aquesta
manera milers i milers de famílies a tot l’Estat espanyol, i a Catalunya de manera
especial, s’han trobat amb la sorpresa que la seva quota mensual augmentava de manera
considerable, ja que quan els interessos baixen s’ha da pagar la diferència. En el cas que
això hagués sigut poca cosa han descobert, amb angoixa i amb greus problemes al
moment de pagar, que cancel·lar aquest producte podia significar un cost directe d'uns
10.000 fins a uns 30.000 euros. Naturalment, l’ impagament podia donar pas a
l’execució judicial.
Es desconeix en aquest moment quantes execucions hipotecàries podrien haver tingut el
seu origen en la presencia d’aquest producte clarament “tòxic”. Allò que ha quedat clar
es que els afectats a tot l’Estat per una pràctica abusiva que consisteix en una venta
sense la informació necessària al usuari, en una desproporció entre els beneficis i les
obligacions, poden ser entre els 350.000 i els 500.000, amb una pèrdua patrimonial
considerable.
El segon mecanisme tòxic present en els contractes hipotecaris és una clàusula
coneguda amb el nom de “sòl, terra o topall”, la presencia de la qual molts usuaris
desconeixien, que impedeix que la baixada dels interessos traspassi un cert límit.
Gairebé el 80% de les hipoteques que es van signar en els darrers anys de la bombolla
immobiliària tenen la ja famosa clàusula que oscil·la del 3 al 5,5% de mínim i al voltant
del 10% com a màxim (recordem que el màxim històric del Euríbor no va arribar a
8
superar mai el 6%). Aquestes clàusules entrarien dins dels anomenats “mecanismes de
blindatge” en els préstecs hipotecaris per part de les entitats financeres.
Naturalment l’impacte d’aquestes clàusules sobre l’economia de les famílies amb
hipoteca ha sigut desastrós. En efecte es calcula (dades d’ADICAE) que al voltant
d’un 10% de les execucions hipotecàries que s’han produït en el últims tres anys
s’haguessin pogut evitar de no haver existit aquesta clàusula.
No podem, en aquest punt no deixar ben clara la indignació que produeix l'actitud del
Banc d’Espanya. Els consumidors es pregunten cada vegada més per a què serveix
aquest organisme que només protegeix els interessos de les grans entitats financeres i
menysprea als consumidors i ciutadans, com va demostrar el seu vergonyós informe
justificant les abusives clàusules sòl de la Banca en els préstecs hipotecaris. Un informe
amb el que l’organisme que teòricament supervisa les activitats financeres a Espanya,
ha enganyat als Diputats Espanyols, afirmant, ni més ni menys, que aquestes
disposicions presents en els contractes servien per a donar “estabilitat al sistema
financer”. No tenim res que objectar a la estabilitat del sistema financer, encara que no
acabem d’entendre com és possible realitzar un estudi d’aquestes característiques:
limitant-se a un anàlisi qualitatiu i no quantitatiu dels resultats; sense aclarir el número
de hipoteques que tenen aquestes clàusules; i, sobretot, afegint una nota en els annexos,
on es diu que les dades quantitatives que presentaven una marge de variació massa alt
(la variació de valor de les clàusules esmentades) s’han exclòs de l’estudi. Ens sembla
com a ciutadans, com a consumidors, com a treballadors que tenen que batallar per a
tirar endavant la seva economia, que això representa un veritable insult per part de qui té
la funció institucional de defensar el nostres drets en matèria econòmica. Aquesta
clàusula afecta a un total de més de 3.800.000 hipoteques que s’han constituït a
Espanya des del 2003 (1.286.647 a Catalunya).
El sistema de resolució de conflictes entre bancs i consumidors és frustrant (com va
reconèixer el propi Banc d'Espanya el 1995), ja que els mers informes queden a l'arbitri
de les pròpies entitats i demoren una solució per als usuaris. Aquesta ineficàcia ja ha
estat denunciada fins i tot pel Defensor del Poble en el seu últim informe de 2009.
En l'actualitat, aquestes mateixes entitats han portat les seves polítiques de
comercialització de préstecs a l'extrem oposat, exigint condicions desmesurades o
portant fins al límit la rigidesa de criteris que abans casi no existien. Son exemples
d’allò que estem dient:
Exigència de múltiples avals per a una mateixa operació.
• Augment dels diferencials aplicats a l'Euríbor, de manera que les rebaixes dels tipus
del Banc Central Europeu des d'octubre de 2008 (2,25 punts, del 4,25 al 2) i les
reduccions en l'Euríbor s'han vist absorbides per les entitats mitjançant l'aplicació de
diferencials que han passat del 0,5% fins al 1,5 o 2% en les actuals ofertes
hipotecaries.
• Hipoteques fixades sobre altres índexs diferents a l’ Euríbor (IRPH caixes, IRPH
Bancs i CECA) més alts i que accentuen encara més les diferències, sense que els
consumidors en tinguessin (ni en tinguin) coneixement.
• La no acceptació de taxacions aportades pel client, encara que tinguin una antiguitat
mínima i siguin, per tant, plenament vàlides (p.e. amb 15 dies d'antiguitat), imposant
a l'usuari una nova taxació (amb una taxadora de l’entitat).
9
• Negativa a acollir-se a les "mesures anticrisi" ofertes pel govern per part dels
hipotecats que ho demanen (moratòria hipotecària ICO, ampliació del termini de la
hipoteca, etc). En canvi les entitats han ofert els seus propis refinançaments i les
seves reestructuracions de deute amb les condicions, més dures, que han acabat
convertint-les, una vegada més en "hipoteques escombraries", que seran impossibles
de suportar en un futur pròxim, conduint als seus clients a un sobreendeutament
excessiu i amb un alt risc de morositat.
Aquestes actuacions, que varen ser consentides (i encara ho són) pels poders públics,
van ser el producte d'una relació simbiòtica i generalitzada entre notaris, taxadors,
entitats financeres i immobiliàries. Amb l'esclat de la crisi i l'augment de l'atur, tot això
ha conduït a un escenari en el que milers de famílies no poden fer front al pagament de
les quotes hipotecàries i corren el risc de perdre les seves cases.
Els consumidors miren, perplexos, l’escenari d’una situació en la que les entitats, que
durant anys han actuat de manera irresponsable, ara reben el suport del Govern, i, al
mateix temps, es neguen a traslladar la liquiditat als consumidors, intensificant algunes
de les pitjors pràctiques possibles a l'escenari actual.
• Les dades sobre l’endeutament familiar i l'accés a l'habitatge
Com ja s'ha comentat, l'endeutament familiar ha crescut sistemàticament per sobre de la
renda en els darrers anys, cosa que fa que la ràtio hagi passat des del 45% l'any 1995 o
el 76,7% l'any 2001, fins a arribar al 140% l'any 2008, motivat per l'increment del
deute hipotecari de les famílies i la manca d'educació i cultura financera dels
consumidors. El mateix Consell General del Poder Judicial ha expressat la seva
preocupació al respecte i ha publicat un informe que conclou que entre 2008 i 2009 les
execucions totals ja superen les 300.000. Al llarg dels tres primers trimestres de 2010
s'han produït gairebé 28.000 execucions hipotecàries. Dades, que d'altra banda,
contrasten de manera cridanera amb les del Ministeri d'Habitatge, de les que es desprèn
que, en plena crisi, Catalunya és la comunitat autònoma amb més habitatges
iniciats i no acabats durant el primer trimestre de 2010 (5.908). A Catalunya, l'estoc
d'habitatges nous sense vendre ha crescut un 19% en dos anys i fins al segon semestre
del 2010 l'estoc total de pisos nous sense vendre a Catalunya ja era de més de 80.000.
Resulta contrari a tota lògica que el preu de l'habitatge no s'abarateixi i que els
consumidors que volen accedir a un habitatge, ja sigui de compra o de lloguer, es troben
en les mateixes dificultats, o pitjors, que en temps del boom immobiliari. Actualment es
calcula que hi ha a tot l'Estat més d'un milió d'habitatges buits. També en el cas que ens
ocupa, es a dir la investigació sobre l’ajuntament de Terrassa, es té que fer menció del
fet que dintre del Pla Local d’Habitatge (en el marc del qual s’inscriu aquest estudi) el
cens de l’estoc de pisos nous sense vendre ha sigut objecte d’un estudi específic.
10
Quadre 1
Indicadors de posició patrimonial de les llars i institucions sense ànim de lucre
Ratis d'endeutament
És important dedicar unes poques paraules al anàlisi del Quadre 1 ja que explica de
manera molt clara què va passar veritablement a Espanya i a Catalunya pel que fa al
deute assumit pels particulars. En primer lloc és important observar que aquest quadre
és obra del Servei d’Estudi del Banc d’Espanya i per tant és una font d’informació
oficial. En segon lloc que, precisament a partir de l’any 2006, no es tenen més
informacions al respecte i totes les de les que disposem son càlculs realitzats a partir
d’altres indicadors. En tercer lloc, com es pot fàcilment observar la seqüència lineal va
des de el 1996 fins al 2006, es a dir dos anys abans que comences la crisi. Durant aquest
deu anys el deute dels particulars, calculat sobre el total de la RBD (renta bàsica a partir
dels ingressos dineraris computables) no va parar de créixer.
No pot estranyar a ningú la preocupació del Consell General del Poder Judicial, sobretot
quan es consideri que els crèdits personals i al consum (el crèdit ràpid, targetes, etc...),
son préstecs que en cas d'impagament van a parar fonamentalment als processos
monitoris i, segons les estadístiques existents, 500.000 procediments (en conjunt)
afectaran a consumidors i famílies en poc temps.
Aquest element que tornarem a considerar en un altre apartat d’aquest mateix estudi
permet, des de ja, plantejar una qüestió relativa al perfil dels “endeutats”. En efecte hi
ha un missatge que s’ha volgut fer circular, des de un bon començament de la crisi, que
s’ha da denunciar, segon el qual moltes famílies s’han endeutat perquè han “estirat més
el braç que la manega”. La nostra experiència ens diu, al contrari, que les persones que
més estan patint les conseqüències d’aquesta dissortada realitat són, sobretot, persones
joves (entre 25 i 40 anys) que tenien uns ingressos suficients (al voltant d’uns 20.000
euros al any i uns 34.000 en el cas de les parelles) per a emprendre una vida normal (per
exemple joves que es volien independitzar o parelles que començaven una vida junts).
La majoria d’aquestes persones van trobar que era més fàcil comprar un pis que llogar-
lo. La crisi sobrevinguda els ha deixat amb les espatlles contra el mur, amb la pèrdua,
11
per exemple, d’un dels sous que configuraven el ingressos familiars. Les conseqüències
són fàcils d’imaginar. Amb quotes mensuals al voltant del 1.000 fins al 1.800 euros
d’hipoteca la capacitat de fer front al deute es redueix de manera considerable (estem
parlant d’una forquilla que va des de el 12.000 fins als casi 22.000 euros al any). Això
significa que el segment més afectat, en contra del que es podria imaginar no està
representat pel conjunt de les franges més dèbils de la societat (que d’altra banda ho
tenien bastant difícil per a accedir al crèdit) sinó precisament per aquella incipient classe
mitjana que s’havia estat creant al caliu d’allò que semblava l’autèntic miracle de la
economia espanyola. Estem parlant, per concloure provisionalment aquest aspecte, de
persones joves, amb recursos suficients i, en general, una formació suficient pel món del
treball.
• A Catalunya
L’evolució del import de les hipoteques atorgades ha anat de la mà de l’augment dels
preus de l’habitatge. La hipoteca mitjana va passar dels 111.000 euros a Catalunya i de
97.000 euros a Espanya al 2003, a 184.000 euros i 149.000 euros, a Catalunya i
Espanya respectivament, al 2007, any en què esclata la crisi financera. A partir de
llavors, tant el número d’hipoteques com el import de les mateixes es redueix
considerablement, fins assolir una mitjana de 125.000 euros a Catalunya i 120.000 euros
a Espanya al juny del 2010.
Número d’hipoteques signades a Catalunya
Font: Elaboració pròpia a partir de l’INE
En total, del 2003 al 2009 s’han signat 1.286.647 hipoteques. D’altra banda el 2006 va
ser l’any del període en que més hipoteques es van signar (243.346) i també en què la
hipoteca mitjana arribava al seu màxim històric (184.000 euros a Catalunya), a uns tipus
baixíssims.
Però les circumstàncies a l’hora de signar el contracte hipotecari han variat, i molt, per a
la majoria de persones hipotecades, particularment aquelles que es van hipotecar a partir
del 2006, quan els tipus d’interès eren més baixos i els preus de l’habitatge arribaren al
12
seu màxim. L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i econòmica
han deixat a Catalunya un 17,98% (dades INE, 4º trimestre de 2010) de població
en atur i la impossibilitat de fer front al deute hipotecari està sent una realitat cada
cop major i una de les noves causes d’exclusió social.
Així, la persona que es va hipotecar per la compra d’un habitatge, davant la
impossibilitat de fer front als pagaments mensuals (majoritàriament per la pèrdua del
lloc de treball), es queda sense sostre, amb un deute important amb l’entitat i amb una
taca a l’expedient o “historial de crèdit”, que impossibilita assolir noves fonts de
finançament. Així doncs, l’executat està avocat a l’exclusió social i a l’exclusió
financera.
Del primer trimestre de 2007 al quart trimestre de 2010, el número d’execucions
presentades a Catalunya ha augmentat un 485% (un 385% a Espanya). És a dir, en tan
sols tres anys, i després de l'esclat de la crisi financera, el número d'execucions
hipotecàries s'ha multiplicat gairebé per cinc a Catalunya.
Al 2009 van tenir lloc 92.632 execucions hipotecàries a l’estat espanyol, de les quals un
20% es van produir a Catalunya. I al 2010, van tenir lloc 93.622 execucions hipotecaries
i els valors relatius s’han mantingut constants. Estem parlant, per tant, de més de 36.000
habitatges embargats i posats a disposició de l’entitat financera a Catalunya en tan sols
dos anys. Així 1 de cada 5 execucions té lloc a Catalunya. En els primers tres
trimestres del 2010 hi ha hagut a Catalunya 14.007 execucions hipotecaries més,
sobre un total estatal de 71.187, de manera que el percentatge de incidència ja indicat
s’ha mantingut estable. És a dir que, encara que sembli que hi hagi una petita flexió en
relació a les previsions que s’havien fet, es manté la tendència ja analitzada i la relació
entre les execucions que es produeixen a Espanya i les que es produeixen a Catalunya.
Execucions hipotecàries a
Espanya i a Catalunya
Any Espanya Catalunya
2007 25.943 4.538
2008 58.530 11.240
2009 92.632 18.053
2010 93.622 18.112
Total 271.580 51.943
Elaboració de les dates a partir de les estadístiques publicades per Consell General del Poder Judicial
13
Execucions hipotecàries per Comunitat Autònoma, 2010
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Consell General del Poder Judicial
Al 2009 i al 2010 a Catalunya es van executar 8 hipoteques per cada 1.000 habitatges en
propietat. Múrcia, València, Canàries i Balears són les úniques que superen aquesta
proporció, molt probablement degut al gran parc de segones residències de què
disposen. El drama que es deriva d’una execució hipotecària respon al fet de perdre
l’habitatge principal, no la segona residència. En aquest moment no es possible conèixer
el percentatge d’execucions de segones residències practicades a aquestes comunitats,
però podem donar per fet que és més elevat que a Catalunya degut el seu major pes en el
parc d’habitatges. I per un altra raó d’una certa importància representada pel fet que
moltes “segones residencies” en el passat, s’han transformat, a l’actualitat, en primeres
residencies.
Aquest és el cas de poblacions com Cubelles, Cunit i altres indrets de la costa del
Mediterrani que han crescut considerablement en el últims anys per la decisió de molts
habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona de vendre (o per no haver aconseguit) el
pis a la capital.
És evident la necessitat de mesures urgents i permanents davant la greu situació
plantejada a les famílies per garantir el respecte als drets dels ciutadans, i que
condueixin a una societat equilibrada, sostenible i responsable.
17.913
2.126
864
2.305
4.819
709
2.998
4.68118.112
18.102
1.363
1.94210.276
4.957679 1.161
ANDALUCÍA
ARAGÓN
ASTURIAS
ILLES BALEARS
CANARIAS
CANTABRIA
CASTILLA - LEÓN
CASTILLA - LA MANCHA
CATALUÑA
COMUNITAT VALENCIANA
14
• A la província de Barcelona
Una vegada analitzats els termes de la qüestió pel que fa a Espanya i Catalunya, es fa
necessari veure quina és la situació general a la província de Barcelona.
Senzillament referint-nos a dades generals tenim els següents resultats:
Execucions Hipotecaries a la província de Barcelona
2007 2.804
2008 6.759
2009 10.738
2010 10.445
TOTAL 30.746
(Elaboració pròpia sobre dades del Consell General del Poder Judicial)
El cost de la crisi a la província de Barcelona ha implicat que s’hagin produït al llarg
dels quatre anys considerats ni més ni menys que 30.746 execucions hipotecaries o,
allò que és exactament lo mateix, el 59,19% de totes les execucions hipotecaries que
han tingut lloc a Catalunya.
Es tracte d’una dada particularment seriosa que ens obligar a dir “plou sobre mullat”, ja
que a la dada del 20% del total estatal d’execucions, ara tenim que afegir aquesta altra.
Certament en un anàlisis rigorós de la realitat no podem deixar de recordar que la
província de Barcelona és la que té el ràtio de població més semblant a aquesta dada.
En efecte la població de la província de Barcelona representa el 73,36% del total de la
població de Catalunya. Fins i tot hi podria haver algú que voldria restar importància
als valors de les execucions precisament perquè a un 73,36% de la població li correspon
tan sols un 59,19% de les execucions. Des de una posició de serietat creiem que aquesta
dada no és únicament greu, sinó que és alarmant, per raons evidents. De les quatre
províncies catalanes, Barcelona és la que, no obstant les urbanitzacions, menys segones
residencies té a la seva costa.
Al contrari, tal i com hem dit a la pàgina precedent (pàg. 12) molts llocs que havien
nascut com localitats d’estiueig s’han transformat, amb el temps, en barris perifèrics de
l’àrea metropolitana.
• Aspectes jurídics
Lluny d'atenuar el col·lapse de les famílies hipotecades, la legislació espanyola suposa
un autèntic maltractament jurídic per les persones en situació d'insolvència. No s’ha
d’oblidar que la llei que regula la concessió d’una hipoteca en aquest país és la Llei
Hipotecària de 8 de febrer de 1946. Ja amb la data n’hi hauria prou per a estar
preocupats per les implicacions i els efectes que una llei, redactada i promulgada en una
època tan difícil per a Espanya i Catalunya, pot arribar a tenir. Però hi ha un aspecte
més important que l’aspecte derivat de la situació històrica de l’any 46. És evident que
la situació actual, sobretot després de la adhesió d’Espanya a la UE ha fet canviar
radicalment el marc referencial d’aquesta llei. En efecte si s’analitza correctament el
15
text en qüestió, resulta fàcil observar alguns elements que sorprenen. El primer és que
per a la legislació espanyola es susceptible de ser hipotecada, literalment, qualsevol
cosa. Si aquesta afirmació es trasllada al procediment d’execucions hipotecària resulta
evident que una entitat financera pot refer-se sobre qualsevol cosa. En segon lloc la
estructura jurídica del contracte que es deriva d’aquesta llei fa que el veritable hipotecat
no sigui l’objecte de la transacció econòmica, sinó la persona física que hi ha al darrera.
Exactament com passava a la resta de països d’Europa fins al anys 50, a la legislació
espanyola s’entén el préstec hipotecari com un préstec a la persona garantit per
l’habitatge. És evident que si la persona ha de respondre ho farà, com diu la Llei
d’Enjudiciament Civil “amb tots el bens presents i futurs” (art. 1191 de la LEC). Des
de molts llocs s’han aixecat critiques severes a aquest article considerat per molts
juristes l’autentica maledicció bíblica que hi ha al darrera d’una hipoteca. De moment
no entrarem en el mèrit del debat, ja que des d'AICEC-ADICAE entenem que el tema és
molt més complex d’allò que aquest article deixa suposar.
Discurs a part s’ha da fer en relació a la Llei de Concurs de Creditors 22/2003, de 9 de
juliol, elaborada en un moment de creixement econòmic i amb majoria absoluta del
Partit Popular. Tot i que formalment aquesta llei està destinada tant a persones
jurídiques com físiques, a la pràctica permet que una empresa pugui liquidar els seus
deutes i començar de zero, però no contempla la mateixa possibilitat per a les famílies
insolvents. En concret, l'article 55 estableix que, un cop iniciat el concurs de creditors,
es paralitzaran totes les execucions excepte les dels creditors que disposin d'una
garantia real, com és el cas de la propietat del pis, tal i com passa pels crèdits
hipotecaris. A més a més l'article 56 especifica que es paralitzaran les execucions
únicament d'aquells béns vinculats a l'activitat professional, cosa que, segons la
interpretació tradicional que s'ha fet de la llei, exclou l'habitatge habitual. Més enllà
d'aquests entrebancs, el procediment de Concurs de Creditors per a la solució de la
insolvència individual és desproporcionadament costós per a ser útil. El cost mitjà dels
serveis professionals necessaris en la tramitació d'un concurs petit s'estima al voltant de
12.000 euros (pagament de procurador, advocat, Administració Concursal) i el termini
usual per arribar a un acord és massa dilatat en el temps, al voltant d’ un any.
Se sap que existeix una proposta de reforma d’aquesta llei i que es voldria fer-la
orientada a ser més accessible per a les famílies en situació d’insolvència. Tot i així, des
de la posició i l’experiència d’una associació de consumidors, entenem que judicialitzar
amb processos de llarga durada una problemàtica que avui afecta a centenars de milers
de llars no és massa aconsellable.
D'altra banda, la Llei d'Enjudiciament Civil (LEC) 1 / 2000, de 7 de gener, tampoc
facilita l'exercici del dret a la tutela judicial efectiva dels afectats en processos
d'execució hipotecària. El seu article 695 limita les al·legacions del executat als supòsits
en què aquest ja hagi liquidat el seu deute o en què el banc hagi incorregut en un error
de càlcul. D'aquesta manera, s'impedeix que el jutge pugui examinar les circumstàncies
que han conduït a la insolvència familiar o avaluar el grau d'informació efectiva que
tenien els afectats al moment de contraure la hipoteca.
Però l’aspecte més controvertit de la mateixa LEC és el que fa referència a la subhasta
de l'immoble que consta com a garantia del préstec hipotecari. L'article 671 estableix
que, en cas de quedar la subhasta deserta sense postors, el creditor (en aquest cas,
l'entitat financera) podrà adjudicar-se el bé pel 50% del seu valor de taxació, a partir
de la nova taxació imposada per l'entitat financera. Això està possibilitant que les
entitats financeres s'adjudiquen els immobles per la meitat del seu valor, reclamant el
16
pagament del deute restant, més els interessos i costes judicials, a la persona en situació
d'insolvència. D’aquesta manera el deutor no tan sols perd el pis sinó que es queda amb
un deute que implica el pagament del capital, els interessos afegits més les costes del
procediment que corren al seu càrrec. Tot això perquè la Llei Hipotecària per un costat,
i la llei d’Enjudiciament Civil per l’altre, en el moment en que defineixen la hipoteca
com un títol executiu obren de bat en bat la porta a qualsevol acció que l’executant (es a
dir l’entitat financera) vulgui prendre per a fer valdre el seus drets. S’entén en aquest
punt perquè, una línies més amunt hem insistit sobre els aspectes especulatius de les
activitats immobiliàries tal i com s’han estat desenvolupant en aquest país al llarg del
últims anys. En efecte per a les entitats financeres es tractava d’un negoci sense riscos.
O almenys això pensaven en el moment en que concedien hipoteques sense cap control
ni limitació.
Si això no fos bastant, encara que s’estan introduint alguns canvis, la regulació de la
justícia gratuïta, per part seva, estableix uns barems d'ingressos que, a priori, solen
deixar fora a les famílies sobreendeutades, precisament per considerar-les
"propietàries". Concretament, l'article 3.1., reconeix el dret d'assistència jurídica gratuïta
a aquelles persones físiques els recursos i ingressos econòmics de les quals, computats
anualment per tots els conceptes i per unitat familiar, no superin el doble del salari
mínim interprofessional. A la pràctica, això suposa uns ingressos mensuals màxims per
unitat familiar de 1.054,48 euros. Ara bé, encara que la majoria de famílies hipotecades
acostumi a superar el màxim d'ingressos, aquests estan compromesos en la seva quasi
totalitat al pagament de les quotes hipotecàries. Com a conseqüència, moltes de les
persones en clara situació d'insolvència es veuen excloses de l’accés a la justícia
gratuïta.
Finalment, el mes de desembre de 2007 va entrar en vigor la nova Llei del Mercat
Hipotecari. La reforma de la legislació hipotecària constituïa una oportunitat per
establir límits al sobreendeutament de les famílies espanyoles i a l'escalada de preus dels
habitatges. De fet, tant el Comitè Econòmic i Social de la Unió Europea com el Fons
Monetari Internacional havien alertat sobre els riscos del "sobreendeutament
domèstic i l'implacable augment dels preus dels habitatges". El mateix PSOE va
presentar un projecte de "Llei de Prevenció del sobreendeutament familiar per causes
sobrevingudes i de bona fe" el 2003, i en el seu programa electoral de 2004 oferia una
regulació sobre el sobreendeutament familiar. Però, una vegada en el govern la proposta
va quedar aparcada i la reforma de la Llei Hipotecària, en comptes d'introduir límits i
regles clares a l'activitat creditícia, es va limitar a incloure mesures que no abordaven el
problema de fons, i que fins i tot donaven més facilitats a la comercialització de nous
productes bancaris com les "hipoteques inverses", "creixents", recarregables o
"revolving" o per les ja existents mitjançant la disminució parcial dels costos i aranzels
de tramitació.
17
EL CAS DE TERRASSA
• Questions prèvies de mètode.
La ciutat de Terrassa pertany al Partit Judicial de Terrassa juntament amb altres cinc
poblacions: Matadepera, Viladecavalls, Rellinars, Ullastrell i Vacarisses.
Aquest Partit Judicial té una població total, segon les dades de l'INE (2010) de 237.289
habitants, com es pot apreciar a la graella de la Taula 1
Taula 1
Distribució població del Partit Judicial de Terrassa
Matadepera 8.606
Rellinars 727
Terrassa 212.724
Ullastrell 1.892
Vacarisses 6.017
Viladecavalls 7.323
Total 237.289
La distribució d’aquesta població per llars i ajuntaments queda reflectida a la taula 2
que s’adjunta, on s’evidencia el percentatge relatiu d’incidència de població de cadascú
del ajuntaments sobre el total de la població del Partit Judicial de Terrassa. A la Taula 3
queda representada la distribució total de la població dels diferents ajuntaments i a la
Taula 4 l’ incidència dels percentatges i la seva distribució.
Taula 2
Habitants % Llars
Matadepera 8606 3,62 2554
Rellinars 727 0,3 278
Terrassa 212724 89,64 79366
Ullastrell 1892 0,7 629
Vacarisses 6017 2,5 2276
Viladecavalls 7323 3,08 2295
Totals 237289 100 87.398
18
Taula 3
Taula 4
Com es pot apreciar, la ciutat de Terrassa és el municipi on es concentra casi el 90% de
la població del Partit Judicial. Aquest fet fa que les dades estadístiques de l’activitat del
Jutjats de Terrassa que s’analitzaran d’aquí endavant tinguin un enorme marge de
fiabilitat, per almenys dos raons: en primer lloc perquè fins i tot limitant-nos a la
translació directa d’aquests percentatges, trobaríem que el 90% de les activitats
d’aquest Jutjats interessa necessariament a la població que viu en el municipi, i en
segon lloc perquè (principi de desviació estadística mitjana) quan el gruix d'una
activitat, de qualsevol tipus, es reparteix de una forma tan desigual s’acaba apreciant un
increment d'entre 3 i 5 punts percentuals a favor del “pol d’atracció”, representat en
aquest cas pel nucli del municipi.
Això significa que el valor real del que disposem és que entre el 92 i el 95 per cent de
tota l’activitat del Jutjats de Terrassa és relativa a persones que viuen dins del
territori d’aquest municipi.
Hi ha un segon aspecte a considerar: els Jutjats de Terrassa tramiten, per la part del dret
civil, exclusivament procediments de persones físiques, ja que els que afecten a
persones jurídiques recauen en els Jutjats Mercantils que, actualment, no tenen
8606727
212724
1892
6017 7323Matadepera
Rellinars
Terrassa
Ullastrell
Vacarisses
Viladecavalls
3,620,3
89,64
0,72,53,08matadepera
rellinars
terrassa
ullastrell
vacarisses
viladecavalls
19
representació en els Jutjats terrassencs. D’aquesta manera queda resguardada la
possibilitat que es contaminin les dades que ens interessa discutir en aquesta
investigació.
• Elecció de les dades: justificació i procediments de recollida de la
informació
D’acord amb la presentació d’aquest estudi, per a poder desenvolupar una anàlisi
correcta del problemes derivats de la crisi financera i hipotecària que està colpejant les
famílies i els ciutadans de Terrassa, necessitàvem una font d’informació que donés
garanties de fiabilitat. L'elecció ha recaigut sobre les series lineals que van des del
primer trimestre del 2007 fins al quart trimestre del 2010, dels procediments
judicials admesos a tràmit en els Jutjats de Terrassa en relació a tres categories
fonamentals:
• Procediments d’execucions judicials derivats de la manca de pagament de
rentes de lloguer;
• Procediments d’execucions judicials relatives a manca de pagament de
quotes hipotecaries;
• Procediments monitoris.
Com es podrà comprovar aquesta decisió ha estat encertada, ja que les dades obtingudes
permeten elaborar una imatge molt fiable de la realitat. En primer lloc l'emergència
hipotecària, tal i com s’ha donat a conèixer, no consisteix únicament en el fet de no
poder pagar la hipoteca en sí mateixa. Les dificultats econòmiques que estan afectant a
milers de famílies, el problema del sobreendeutament familiar, van acompanyades
d'altres símptomes que es poden apreciar quan s’obre el camp d’observació. Les dades
relatives als procediments monitoris engegats en els Jutjats de Terrassa són
precisament aquests símptomes i, per tant, mereixen ser considerats amb molta
atenció.
En segon lloc perquè l’aparició d’aquestes series de dades permet, mitjançant l’aplicació
del principi d’inferència simple, detectar els elements d’una dimensió de la crisi que no
afecta ja únicament a les classes més desfavorides, sinó que està perjudicant a una
classe mitjana (en aquest sentit les nostres conclusions no es diferencien de les
conclusions de Càritas, veure les pàg. 9 i 10) que feia tan sols dos anys no tenia cap raó
per a creure que passarien de la condició de nous rics a la condició de nous pobres.
En tercer lloc perquè aquestes dades, no obstant la seva fredor, permeten corregir,
integrar o validar altres dades que, encara que obtingudes amb tota la bona voluntat i
d’acord amb els protocols de les administracions implicades als diferents nivells, no han
permès, fins ara, dibuixar una imatge fiable de la situació que està afectant no tan sols
els ciutadans de Terrassa, sinó els ciutadans de tot Catalunya i de tot Espanya.
En aquest sentit, ha sigut important poder analitzar tota la documentació (copia de la
qual es trobarà en els annexos) que des de l’Ajuntament de Terrassa, pel mit jà de la
coordinadora d’aquest treball Lorena Perona de la Diputació de Barcelona, se’ns ha
proporcionat. Molt important ha sigut la invitació que AICEC-ADICAE ha rebut per a
participar en la comissió d’elaboració del PLIS (Pla Local d’Inclusió Social) de l’àrea
d’Acció Social del mateix ajuntament. Encara que això hagi produït un petita parada
necessària per a poder estudiar el documents que s’estaven treballant, el debat de la
comissió d’experts ha permès recavar punts de vista que al final han resultat ser de gran
utilitat per a la redacció final d’aquest document.
20
No podem obviar de recordar en aquest punt que, si ara podem oferir una anàlisi
suficientment rigorosa de la situació de la ciutat de Terrassa, això es deu en primer lloc
al Degà del mateixos Jutjats i a la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya. Sense la col·laboració que se’ns ha ofert no hagués sigut possible. A aquests
agraïments tenim que afegir un, molt especial, al Departament Estadístic del Consell
General del Poder Judicial que ens permès resoldre moltes importants qüestions que es
plantegen en aquest document.
Aquestes dades acostumen a ser de difícil interpretació. Però si a aquesta dificultat
afegim el tradicional silenci amb el que la majoria dels mitjans de comunicació tracten
aquests temes (un tractament que no acostuma a anar més enllà del aspectes anecdòtics)
el quadre general ho podem donar per complert.
(Nota metodològica important relativa al càlcul de les dades judicials.
Es tracte d’unes dades que segon reconeix el mateix òrgan de govern de la judicatura
espanyola no es poden desagregar. Això implica necessàriament que execucions
judiciàries i desnonaments, sigui en el cas de lloguers sigui en cas de propietats,
poden tenir que veure tant amb activitats comercials com amb persones físiques.
Un segon element important a tenir en compte pel que fa al càlcul dels procediments
judicials, es a dir amb l’activitat real desenvolupada en els jutjats i, en el cas que ens
interessa, en els Jutjats de Terrassa, està representat per la relació que existeix entre
el “remanent”, trimestre rere trimestre, i els nous casos ingressats. Si ens fixéssim
únicament en el nous casos tindríem una imatge distorsionada d’aquesta activitat. En
efecte bastarà prendre qualsevol trimestre dels períodes considerats per adonar-nos
que a cadascú d’aquests trimestres li correspon un cert nombre de nous casos, més els
que quedaven del trimestre immediatament precedent. A tìtul d’exemple, si
consideréssim el tercer trimestre del 2007 ( a la taula 5) podríem pensar que
l’activitat del jutjat ha interessat 71 casos nous. En realitat en el mateix trimestre hi
ha hagut 95 casos pendents més 71 que donen un total de 166 casos. D’aquest se
n’han resolts 72. Aquestes resolucions deixen un remanent, pel trimestre següent de
94 casos. Així que la única manera de comptabilitzar el total de l’exercici es sumar el
nombre de casos que hi havia al començament del mateix (primer trimestre de 2007),
la suma total dels nous casos ingressats més el remanent a final de l’exercici, en el
nostre cas, al 31 de desembre de 2010.
A part de la seva coherència matemàtica aquesta manera de calcular descansa també
sobre les característiques jurídiques dels procediments que s’analitzen en aquest
document. Es tracte de procediments executius que no permeten al·legacions que
puguin detenir-los. Dit d’una altra manera, una vegada començat un procediment
judicial d’execució l’única variable està representada pel temps necessaris per a
arribar al moment del llançament.
I per últim s’ha de tenir en compte que des de una perspectiva rigorosament jurídica
els “llançaments” son únicament l’acte final del procediment, i per tant s’analitzen
en una gràfica a part. Allò que veritablement interessa son els procediments “per se”
ja que son aquests els casos en els que es pot encara intervenir. Quan es produeix el
llançament ja es massa tard per a qualsevol intervenció)
21
• Les dades del Jutjats de Terrassa
(Font: Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, revisat amb la
col·laboració del Departament Estadístic del Consell General del Poder
Judicial)
• Dades relatives als desnonaments per manca de pagament de rentes de
lloguer
Taula 5
Pendents al
començament del
trimestre
Ingressats Resolts Pendents al final
del trimestre
2007 - 1º 116 99 115 100
2007 - 2º 100 101 106 95
2007 – 3º 95 71 72 94
2007 – 4º 94 116 101 109
Total 2007 116 pendents a
començament
d’any
387 394 109 pendents a
final d’any
2008 - 1º 109 114 110 113
2008 - 2º 113 114 153 74
2008 - 3º 74 100 59 115
2008 - 4º 115 115 159 157
Total 2008 109 pendents a
començament
d’any
487 439 157 pendents a
final d’any
2009 - 1º 157 151 166 142
2009 - 2º 142 137 143 136
2009 - 3º 136 100 86 150
2009 - 4º 150 139 115 174
Total 2009 157 pendents a
començament
d’any
527 510 174 pendents a
final d’any
2010 - 1º 174 157 160 171
2010 - 2º 171 165 186 150
2010 - 3º 150 117 90 177
Total fins al final
del tercer
trimestre de 2010
174 pendents a
començament del
cuart trimestre
439 436 177 pendents a
final del tercer
trimestre
(la taula 5 i les gràfiques 6 i 7 s’han mantingut a falta de dades del quart trimestre de 2010)
En forma de resum afegim el quadre que segueix:
Pendents 1r trimestre 2007
+ ingressats de 2007 fins a
2010
Total resolts Total pendents
1956
(116+387+487+527+439)
1779
(394+439+510+436)
177
(1956 – 1779)
22
Taula 6
Evolució dels procediments verbals (lloguers) pendents al començament de cada trimestre del període considerat (
1)
L’evolució d’aquestes dades posa de manifest que, d’acord amb totes les informacions
de les que disposem, al llarg de tot el 2007 el nombre dels procediments verbals per
manca de pagament de les quotes de lloguer ha arribat fins i tot a baixar, situant-se en el
quart trimestre del mateix any en 94 procediments pendents. Ara bé, tan sols dos anys
després (comparació anual), en plena crisi, els procediments pendents per aquest
concepte van arribar fins a 157 en el 1er trimestre de 2009, i a 174 en el primer trimestre
de 2010.
Taula 7
1 Pel que fa a les Taules 6, 7, 9, 10, 11, 18 i 19, en el eix de la “x” s’ha posat la serie dels trimestres considerats per a evidenciar els moments en els que s’han produït fets significatius que ens interessen en aquest estudi, encara que aixó pugui representar una dificultat per qui llegeix. Els números del 1 al 4 corresponen al 2007, del 5 al 8 al 2008, del 9 al 12 al 2009, i del 13 al 16 al 2010.
116100 95 94
109 113
74
115
157142 136
150174 171
150
020406080
100120140160180200
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15
Evolució dels procediments per lloguer
Series1
115106
72
101110
153
59
117
166
143
86
115
160
186
90
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15
Desnonaments de lloguers
Series1
23
Prestant atenció a l’evolució del procediments resolts, és a dir als desnonaments
realitzats, la situació es torna dramàtica. En efecte la Taula 7 reflexa de manera clara
que el nombre d’execucions de sentències per la manca de pagament de les rendes de
lloguer ha augmentat de la següent manera: 394 casos al 2007, 439 casos al 2008 (+
11,42%), 510 al 2009 (+ 29,44) i 436 casos en els tres trimestres de 2010 (+ 10,65%).
En aquest cas també serà important posar en evidencia que la suma total dels
increments dels desnonaments, prenent com a base els resultats de l’any 2007 ha
sigut d’un 351, 52 % (total 2008, 2009 i 2010).
Evolució anual procediments verbals per lloguer resolts respecte al 2007
2008 respecte al 2007 + 11, 42 % increment
2009 respecte al 2007 + 29, 44 % increment
2010 (tercer trimestre) respecte a 2007 + 10,65 % (tercer trimestre de 2010)
increment
Evolució anual provediments verbals per lloguer resolts respecte al any anterior
2008 respecte al 2007 + 11,42% increment
2009 respecte al 2008 + 16,17 % increment
2010 (3º trim.) respecte a 2009 (3º trim.) + 10,37% increment
• Dades relatives als procediments d’execucions hipotecàries
Taula 8
PROCEDIMENTS D’EXECUCIONS HIPOTECÀRIES TOTALS ANUALS
Pendents al començament del any ingressats resolts
Pendents al final del any
2007 132 187 88 231
2008 231 602 136 697
2009 697 859 466 1090
2010 1090 859 636 1313
Totals 2507 1326 1313
Pel que fa a la evolució de les series anuals relatives a les execucions hipotecàries el
resultats queden resumits de la següent manera:
24
Taula 9
Les dades de l’Administració de Justícia (després de les correcions realitzades d’acord
amb les informacions que el Consell General del Poder Judicial ens ha facilitat) deixen
clar que als Jutjats de Terrassa s’han anat acumulant un 75% de nous
procediments d’execucions hipotecàries a l’any 2008, del 428% a l’any 2009 i del
725% en el 2010, en relació a l'activitat del any 2007. La suma total d’aquests
augments (any de refèrencia: 2007) indica que l’activitat del Jutjats de Terrassa en
relació a les execucions hipotecaries s’ha multiplicat per 14 des de el 2007 fins al
2010.
D’altra banda la evolució dels nous casos ingressats queda reflectida a los dos
taulas que segueixen:
Evolució anual de nous casos (procediments hipotecaris) ingressats respecte al
2007
2008 respecte al 2007 + 221,92% increment
2009 respecte al 2007 +359,35% increment
2010 respecte al 2007 + 359,35% increment
Evolució anual de nous casos (procediments hipotecaris) ingressats respecte al any
precedent
2008 respecte al 2007 + 221,92 % increment
2009 respecte al 2008 + 42,69% increment
2010 respcte al 2009 + 0 % manteniment
132
231
697
1090
0
200
400
600
800
1000
1200
1 2 3 4
Procediments pendents al començament
25
Taula 10
La Taula 10 permet analitzar una altra dada particularment significativa representada
per l’entrada de nous casos, és a dir, pels procediments d’execucions hipotecàries que es
posen en marxa. En efecte, mentre a l’any 2007 el casos nous han entrat a un ritme de
46,75 unitats, a partir del 2008 s’assisteix a un increment d’aquest valor fins a arribar a
150,5 unitats trimestrals. En el 2009 aquest valor es situa en 214,75 valor que es
mantè constant en el any 2010.
És important afegir, en aquest punt, un comentari sobre les noves dades que hem pogut
introduir una vegada el CGPJ les ha fet publiques. S’havia formulat una hipòtesi de
treball segon la qual, en el quart trimestre de 2010, les execucions hipotecaries baixarien
en valor absolut i percentatge a tot l’Estat, per diferents raons que no es poden analitzar
aquí. En efecte la quantitat de casos nous ingressats, que es manté estable, entre 2009 i
2010, semblava indicar, en el cas de Terrassa, una reducció de execucions, coherent
amb les nostres previsions. En el moment en que hem tingut accés a les estadístiques
oficials, però, hem vist que per l’any 2009 i 2010, s’ha habilitat un nou jutjat
competent per aquestes matèries. On abans havia 4 jutjats ara n’hi 5. I el ritme de
execucions, en lloc de reduir-se ha anat en augment, com es podrà comprovar.
187
602
859 859
0
100
200
300
400
500
600
700
800
900
1000
1 2 3 4
Nous casos ingressats
26
Taula 11
En el mateix període hi ha: 88 execucions hipotecàries en 2007, 136 en 2008 ( +
54,5%), 466 en 2009 (+ 429,54%) i 636 (+ 622,7) en el 2010. En aquest cas la suma
total de 2008, 2009 i 2010 multiplica catorze (14) vegades les execucions de 2007, és
dir, abans de la declaració oficial de la crisi. Concretament aquesta suma representa el
1406,81% del valor del 2007. Aquesta dada confirma el mateix valor (14) que ja
havíem vist pel que fa a l’augment de l’activitat general dels Jutjats Terrassencs.
Als quadres que segueixen queden resumides les dades relatives a la taula 11
(llançaments).
Evolució del llançaments realitzats respecte al 2007
2008 respecte al 2007 + 54,5% increment
2009 respecte al 2007 + 429,5% increment
2010 respecte al 2007 + 622,7% increment
Evolució del llançaments realitzats respecte a l’any precedent
2008 respecte al 2007 + 54,5% increment
2009 respecte al 2008 + 242,64 % increment
2010 respecte al 2009 +36,48 % increment
88136
466
636
0
100
200
300
400
500
600
700
1 2 3 4
Execucions realitzades (llançaments)
27
En termes absoluts els valors de referència són:
Taula 12
Totals procediments judicials
Període Lloguer Procediments hipotecaris
2007 503 319
2008 482 833
2009 691 1556
2010 606 1949
Total 2.282 4.657
2.282 procediments per manca de pagament de la renta de lloguer i 4.657
procediments d’execució hipotecaria.
Això significa que hi ha hagut un total de 6.939 procediments judicials en els Jutjats
de Terrassa relacionats directament amb la impossibilitat de fer front al pagament de
les quotes de lloguer i hipotecaries.
Aquesta dades, pel que fa a la ciutat de Terrassa, poden ser considerades i confrontades,
tal i com hem dit, amb els percentatges de població implicada. Sense posar cap element
correctiu trobaríem que el 89,64% d’aquests procediments han afectat a ciutadans que
viuen en el Municipi de Terrassa. Aquesta aplicació (inferència simple) ens donaria els
següents resultats:
Taula 13
Aplicació dels percentatges (89.64%)
Verbals per lloguer 2.045,58
Execucions hipotecaries 4.174,53
Total 6.220,11
Aquestes dades indiquen tan sols el primer escenari o hipòtesi possible. Per raons
obvies hem de considerar el dos escenaris que inclouen els dos valors de la forquilla
estadística, màxim i mínim, que, com ja hem indicat, representen respectivament el 93%
(mínim) i el 95% (màxim) del total dels procediments, tal i com hem explicat a la
pàgina
Després de la correcció els resultats són:
28
Taula 14
Aplicació de la correcció (93%)
Verbals per lloguer 2.122,26
Execucions hipotecaries 4.331,01
Total 6453,27
Aplicació de la correcció (95%)
Verbals per lloguer 2.167,9
Execucions hipotecaries 4.424,15
Total 6592,05
Això ens permet afirmar que al Municipi de Terrassa hi ha hagut entre 6.220,11
(mínim) i 6.592,05 (màxim) procediments que han acabat, o estan a punt d’acabar, en
desnonament. I que aquests procediments, que s’han dut a terme entre el primer
trimestre de 2007 i el final del de l’any 2010, han tingut lloc, sense que hi hagi cap
dubte raonable al respecte, en el territori de la ciutat de Terrassa i no en l'àmbit de
les poblacions properes que configuren el Partit Judicial de Terrassa. Amb això
volem deixar clar un fet amb el que ens hem trobat al llarg de la investigació que
presentem: per a poder conèixer la realitat amb l'exactitud del 100% que tots
desitjaríem, s’haurien de conèixer dades personals que estan protegides per la llei.
D’altra banda, les institucions judicials que ens han brindat la seva col·laboració han
volgut matisar que les úniques series de dades a les que es pot donar publicitat són els
totals, anuals o trimestrals, per concepte, tal i com les hem reportat en aquest informe.
Dit això podem continuar la nostre anàlisi prenent en consideració ja no els percentatges
relatius a la distribució de la població, sinó, (citant directament els treball previs relatius
al Pla Local de l’Habitatge de Terrassa, i els documents del mateix ajuntament), el
nombre total de llars que hi ha al municipi. És evident que encara que el valors
considerats, millor dit la sèrie de valors (6.220,11 6.453,27 i 6.592,05), ens indiquin
procediments relacionat amb persones físiques, per a poder entendre correctament
l’abast d’aquestes dades les tindrem que multiplicar pel coeficient relatiu a la
estructura del nucli familiar de Terrassa. En efecte si calculéssim la ràtio de la sèrie
sobre el total de la població de Terrassa tindríem el següents resultats: 6.220,11
6.453,27 i 6.592,05 corresponen respectivament al 2,92, 3,03 i al 3,09% del total de la
població del municipi. Això en el cas que féssim una translació directa entre el nombre
de procediments i el nombre de ciutadans. En realitat com tots sabem perfectament bé
un desnonament, un llançament, no acostuma a afectar una persona a nivell individual,
sinó que afecta un nucli familiar.
I la població de Terrassa (informe de l’Institut d’Estudis Demogràfics de la
Universitat Autònoma de Barcelona, Julián López Colás, Antonio José Medina
Cruz) es compon d’un total de 79.366 llars amb una ràtio de 2,69 membre per llar.
Posant en relació el nombre de les llars amb els resultats que ja tenim, obtindrem la
taula que s’adjunta, evidenciant l’impacte sobre llars i l’impacte (probable amb el valors
ja indicats) sobre població real:
29
Taula 15
Impacte sobre llars i població
Valors absoluts Impacte llars (%) Impacte població
(afectats)
6.220,11 7,83 16.732,8
6.453,27 8,13 17.359,29
6.592,05 8,30 17.732,61 (s’ha de tenir en compte que les dades són totals, resultats de la suma de lloguers i hipoteques)
Les correccions permeten començar a fer-se una idea de les veritables dimensions del
problema de l’habitatge a la ciutat de Terrassa. En efecte hi ha una dada que hem volgut
posar al començament d’aquest treball, considerant la seva importància: a Catalunya hi
ha hagut 8 desnonaments judicials per cada 1000 hipoteques constituïdes.
Ara bé, en el cas (improbable) que a cada llar terrassenca li correspongui una hipoteca,
hauríem de concloure que, a Terrassa, els procediments d’execució hipotecària
multipliquen per més de deu la mitjana catalana, és a dir, que a Terrassa s’han
produït desnonaments en un percentatge que supera deu vegades la mitjana catalana.
De moment que no sembla viable que totes les llars tinguin una hipoteca, hem,
dissortadament, de concloure que el valor final és més alt que aquest 1000% que hem
deduït. I en efecte a Terrassa s’han produït entre un 5,25 i 5,57 procediments
d’execucions hipotecàries cada 100 llars (forquilla entre 4.174,53 i 4.424,15
procediments hipotecaris/79366 llars x 100 = 5,86%), considerades en termes
absoluts (per tan sense comptabilitzar els desnonaments per lloguer). A falta de dades
que podrien ser proporcionades tan sols pel Registre de la Propietat Inmobiliaria és
aquesta l’única via possible per a entendre l’abast de la crisi que estan patint el
ciutadans de Terrassa.
Per a entendre’ns millor posarem en aquest punt una graella de projeccions relativa a
tres valors: el 85, 75 i 65 per cent del total de les llars (la hipòtesi subjacent és que
aquests valors corresponguin a tres nivells de constitució d’hipoteques sobre l’habitatge
habitual en relació al nombre de llars).
Taula 16
Projeccions
% llars
propietàries Nº llars Nº habitants % sobre
llars Desviació
mitjana
catalana
65 51587,9 138.771,45 8,35 +104%
75 59524,5 160.120,9 7,24 +90,5%
85 67461,1 181.470,09 6,38 +79,5%
(Les dades d’aquesta taula són conseqüència de les taules 1 i 2)
Ens trobem, per tant dins d’una variació que posa al descobert una realitat
particularment complexa i de difícil gestió, si no es posen tots el recursos necessaris per
a una rapida intervenció. Des de la posició d’AICEC-ADICAE hem de fer observar que,
si bé és cert que aquestes dades evidencien una realitat dramàtica, de cap manera
representen una sorpresa per a la nostra associació. Al contrari, aquestes dades
coincideixen amb les projeccions que la nostra organització ha anat elaborant des de el
començament de la crisi a l’any 2008.
30
D’altra banda les mateixes dades acaben trobant la seva confirmació precisament en els
documents de l’Ajuntament de Terrassa. Un ràpid examen d’alguns d’aquests permetrà
posar de manifest un aspecte important (del que es trobarà l’anàlisi i les indicacions que
en deriven en el tercer apartat d’aquest informe) pel que fa a la detecció de dades i a la
circulació de la informació necessària per a la comprensió de la realitat que ens
interessa. Al començament d’aquest apartat hem fet referència a dos aspectes
importants:
- La falta d’informació (quan no directament la contra informació) que es desprèn dels
mitjans de comunicació i debats varis, que en lloc d’aprofundir en els aspectes
fonamentals de la realitat que estem analitzant, l’han amagat (esperem de manera no
intencionada);
- La presencia de mecanismes institucionals d'atenció a la població amb dificultats que,
fonamentats sobre protocols (legítims i necessaris des de la perspectiva de
l’administració pública), han acabat deixant en segon terme aspectes que hagués sigut
important tenir sota control des d'un bon començament.
Un vegada exposat el contingut de la primera part de les dades (la segona és relativa al
procediments monitoris) es important observar que en la “Memòria del Servei
d’assessorament hipotecari i immobiliari” de l’Ajuntament de Terrassa apareix
clarament indicat que es tracte de un Servei nascut per “...iniciativa de l’Alcaldia,
destinada a orientar i assessorar la creixent demanda de les famílies afectades pel
sobreendeutament hipotecari...” (pàg. 3 de la “Memòria..” 2009-2010). Ens agradaria,
des de la nostra posició d’associació de consumidors, haver pogut llegir aquesta frase en
més documents de més ajuntaments. No fa falta dir que, de moment, no ha sigut així.
Tot i aquestes excel·lents raons, els resultats finals diuen que (pàg. 6) entre 2009 i 2010
s’han atès un total de 511 casos. En els jutjats de Terrassa han ingressat, en el mateix
espai de temps (dades disponibles en el moment en que va començar la recollida
d’informacions per a aquesta investigació: tercer trimestre de 2010) 1.718
procediments de execucions hipotecaries i queden pendents 1.313, per un total de
3.031 procediments.
Això representa 5,9 vegades el valor dels casos atesos en el Servei d’assessorament del
Departament d’Habitatge. Es tracte de valors que són realment molt diferents i molt
distants l’un de l’altre i que per tant necessiten un millor anàlisis. En efecte, encara que
a la pàg. 7 (del document citat) es pugui llegir la frase “Excloses del càlcul aquelles
consultes amb un endeutament superior al 100%, normalment en procés d’execució
hipotecaria, per no desvirtuar la informació” aquest element, per si mateix, no es
suficient per a explicar la desviació entre els casos atesos i els procediments presents en
els Jutjats.
Aquí hi ha una qüestió que no es pot obviar: haver posat el límit de l’endeutament al
70,69%, límit en el que es trobava la població catalana fa 10 anys (pàg. 7, la frase
immediatament precedent a la citada) exclou a totes les persones que estan patint una
veritable situació de sobreendeutament. Qui encara pot contar amb un marge de
maniobra d’un 29,31% del seus ingressos no es troba en la situació dels que tenen un
143% del seus ingressos destinats a cobrir deutes. I és precisament aquesta la definició
de sobreendeutament: la situació en la que vessen les famílies (o els particulars)
obligats a destinar una quantitat superior als seus ingressos a pagar deutes, és a dir
que contreuen deutes per a pagar altres deutes.
Plantejant així la qüestió, s’entén el perquè ens sembla que aquesta defició no permet
explicar la diferència que estem analitzant. Sembla més probable que hi hagi hagut
31
un error d’interpretació del concepte de sobreendeutament i que aquest error hagi
determinat l'existència d’uns protocols que no han pogut detectar la veritable
consistència del problema. Recordarem al respecte que el valor del 142%
d'endeutament és el valor reconegut pel mateix Institut Nacional d’Estadístiques (INE)
per l’any 2008 (ràtio entre renta disponible o capacitat de pagament i obligacions
creditícies contretes).
Si el raonament i l’anàlisi feta fins a aquest punt són correctes les dades relatives als
procediments monitoris presentats en els Jutjats de Terrassa haurien de confirmar la
substància de les nostres afirmacions.
Procediments Monitoris
Arran de la reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil de l’any 2000 (LEC, Llei 1/2000
del 7 de Gener) el procediments monitoris s’estan transformant el malson de moltes
famílies degut a una sèrie de factors implícits en la mateixa llei. Es tracte en primer lloc
de procediments “ràpids” destinats a la reclamació de quantitats dineràries considerades
petites. El límit de la reclamació està fixat en 250.000 euros. La característica
fonamental d’aquest procediments és que poden sen engegats amb una denuncia que no
necessita la firma d’advocats o procuradors. I això es nota al moment de la tramitació
davant d’un Jutjat ja que moltes d’aquestes reclamacions es queden en un no res, degut
normalment a errors formals que impedeixen la seva tramitació.
En el cas que ens interessa però els procediments monitoris tenen una importància
especial quan es tracte de situacions de sobreendeutament que han arribat a un límit
insostenible.
La dinàmica acostuma a ser la següent, com podem fàcilment testimoniar des de la
nostra experiència con associació de consumidors de serveis financers. Una família es
troba en la situació de no poder fer front al pagament d’una o més quotes hipotecaries.
Acudeix (en el millor dels casos) a la entitat financera per demanar un crèdit per superar
la situació. En el pitjor dels casos s’acaba a les mans d’alguna financera. Se li dona un
crèdit “personal”. La situació no millora i el crèdit no pot ser tornat. S’engega la
dinàmica del procediment monitori, més ràpida i efectiva que la execució hipotecaria,
sense oblidar, però, que aquesta execució és precisament allò que hi ha en el horitzons
del procediment. Dit d’una altra manera a més de ser el reflex del nivell de
sobreendeutament de moltes famílies, el procediments monitoris acostumen a ser la
porta d’accés de la execució hipotecaria. A més a més s’ha de considerar que a partir de
l’esclat de la crisi a l’any 2008 les entitats financeres han (com hem observat a la
primera part d’aquest document) tancat l’aixeta del crèdit i fet molt més difícils les
condicions de concessió dels mateixos. Això vol dir que un dels arguments bàsics que
serveixen per a negar la importància de les dades relatives (“una mateixa família podria
tenir més d’un procediment monitori en marxa”) a aquesta classe de procediments que
son executius ells també, queda desmentida per la realitat representada pel fet que
precisament entre 2008, 2009 i 2010 és quan s’assisteix a un augment desmesurat
d’aquest procediments en tots els Jutjats espanyols.
32
Les dades relatives al Jutjats de Terrassa só aquestes:
Taula 17
MONITORIS
Pendents a l’inici del periode ingressats resolts
Pendents al final del periode
2007 1º 1383 549 642 1290 2007 2º 1290 554 570 1274 2007 3º 1274 457 329 1402 2007 4º 1402 695 573 1524
TOTAL 2007
1383 pendents començament d’any 2255 2114
1524 pendents final d’any
2008 1º 1524 756 524 1756 2008 2º 1756 926 862 1820 2008 3º 1820 975 519 2276 2008 4º 2276 1436 1033 2679
TOTAL 2008
1524 pendents començament d’any 4093 2938
2679 pendents final d’any
2009 1º 2679 1338 1103 2914 2009 2º 2914 1374 1402 2886 2009 3º 2868 1054 1121 2819 2009 4º 2891 1561 1272 3108
TOTAL 2009
2679 pendents començament d’any 5327 4898
3108 pendents final d’any
2010 1º 3108 1772 1744 3136 2010 2º 3136 1538 1689 2985 2010 3º 2985 1051 1086 2950 2010 4º 2950 1251 1046 3155
TOTAL 2010
3108 pendents començament d’any 5612 5565
3155 pendents començament d’any
La suma total és de 21.129 dels que 18.670 son els ingressats, i 3.155 els pendents
entre el 2007 i 2010. En el mateix periode se n’han resolts 15.515
33
Taula 18
Mentre la Taula 18 indica l'evolució del nombre total de procediments monitoris que
s’han acumulat al Jutjats de Terrassa al començament de cada trimestre del període que
estem examinant, la Taula 19 posa en evidencia el nombre dels nous procediments que
han entrat en els mateixos jutjats al llarg del 16 trimestres analitzats. A aquest respecte
és interessant observar (per la seva importància) que el nombre actual de
procediments pendents és més del doble dels que hi havia el primer trimestre de
l’any 2007, concretament un 113,30% més.
Taula 19
Si analitzem les mateixes dades per any els resultats ens indiquen que hi ha hagut un
total de 3.638 procediments monitoris a l’any 2007 (1383 pendents + 2255 nous
casos ingressats), 5617 al 2008 (1524 pendents + 4093 ingressats), 8.006 al 2009
1383129012741402152417561820
2276
2679291428682891
3108313629852950
0
500
1000
1500
2000
2500
3000
3500
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16
Monitoris pendents al començament del trimestre
549 554457
695 756926 975
143613381374
1054
1561
1772
1538
1051
1251
0
200
400
600
800
1000
1200
1400
1600
1800
2000
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16
Monitoris nous casos ingressats
34
(2679 pendents + 5327 ingressats) i 8.720 al 2010 (3108 pendents + 5612
ingressats), com es pot apreciar a la taula 20
Taula 20
En percentatges aquests valors indiquen que des del 2007 hi ha hagut un augment
constant i significatiu d’aquests procediments. Des dels 3.638 (2007) que prenem com a
base de referència s’ha passat a 5.617 (+54,39 %) en tan sol un any, 2008 a 8.006 (+
120,06 %) en el 2009 i, pel que fa al 2010 portem 8.720 procediments, és a dir, un
139,69% més del valor de control.
Per a acabar d'arrodonir aquestes dades indicarem que la suma total del trienni
2008/2010 (encara no complert) indica una augment sobre el 2007 del 514,15 %. És a
dir, que en aquest cas els procediments monitoris s’han multiplicat per més de 5 en
relació al començament del període investigat.
A la Taula 21 queden resumides les dades brutes de l'evolució dels procediments
monitoris.De totes maneres farem precedir aquestes taules per un quadre de resum que
permeti veure el destins dels procediments monitoris en termes generals
pagament execució J.verbal J.ordinari Altres totals
2007 177 637 69 64 1167 2114
2008 166 847 74 70 1781 2938
2009 254 1816 143 138 2547 4898
2010 236 1164 119 89 2911 4519
Totals 833 4464 405 361 8406 14469
36382007
56172008
80062009
87202010
Monitoris per any
1
2
3
4
35
Taula 21 1ª part
FORMA DE TERMINACIÓ DELS PROCEDIMENTS MONITORIS
Pagament Execució Transformació en Judici Verbal
Transformació en Judici Ordinari
2007 1º 41 202 23 17 2007 2º 49 184 13 17 2007 3º 44 78 11 15 2007 4º 43 173 22 15 TOTAL 177 637 69 64
2008 1º 54 146 19 13 2008 2º 49 260 22 22 2008 3º 21 146 8 17 2008 4º 42 295 25 18 TOTAL 166 847 74 70
2009 1º 59 376 32 27 2009 2º 77 538 40 40 2009 3º 33 376 32 38 2009 4º 85 526 39 33 TOTAL 254 1816 143 138
2010 1º 85 403 47 42 2010 2º 92 457 39 23 2010 3º 59 304 33 24 TOTAL 236 1164 119 89
36
Taula 21 2ª part
Altres Total
359 642 307 570 181 329 320 573
1167 2114 292 524 509 862 327 519 653 1033
1781 2938 609 1103 707 1402 642 1121 589 1272
2547 4898 1167 1744 1078 1689 666 1086
2911 4519
Taula 22
5,75%
30,85
2,79
2,49%
58,09%
Monitoris resolts
PAGAMENT EXECUTATS J.VERBAL J.ORDIN. ALTRES
37
Encara considerant que per allò que fa a la evolució dels monitoris les dades de les que
disposem en aquest informa es queden al tercer trimestre del 2010, és important
observar (Taula 22) que hi ha un 58.09% de procediments monitoris que no han
anat a la execució, ni s’han resolt amb el pagament del deute, ni ha tingut el destí
(possible) de la seva transformació en judici verbal o ordinari. Es tracte d’un
element particularment delicat des del punt de vista d’aquesta investigació perquè al
darrera hi ha el tema del refinançament.
És cert que l'estructura mateixa d’aquests procediments (com hem dit, poden ser
engegats amb un escrit sense la participació d’un advocat o un procurador) fa que molts
es perdin pel camí sense arribar mai a una sentència. Però en el cas que ens interessa, el
fet que a Terrassa hi hagi hagut 21.129 procediments monitoris i que d’aquests 6.063
(és a dir, el 28,67%) hagin continuat el seu camí judicial descriu amb claredat el nivell
de patiment econòmic que les famílies i els particulars d’aquest municipi estan
suportant.
En efecte, hem de considerar que tan sols el 5.28% del total han tingut una
transformació en procediments verbals i ordinaris (és a dir, que hi havia arguments
per oposar-se a la reclamació de quantitats i els recursos econòmics necessaris per fer
front a les despeses d’un procediment). El 5,75% del total ha cancel·lat el deute pagant,
el 30,85% ha patit les conseqüències de l’execució judicial del deute i un 58.09% del
total han pres “altres” mesures de solució. Aquestes “altres” solucions es poden resumir
en una sola expressió “refinançament del deute”. Ara bé, donades les actuals
circumstàncies econòmiques i la restricció al crèdit a particulars, a petites empreses i
autònoms que les mateixes entitats financeres que van produir aquesta crisi, estan
posant en pràctica, se’ns fa difícil poder creure que puguin ser solucions a llarg termini.
Més aviat pensem que es tracte, a la majoria dels casos, tan sols d’aplaçaments
momentanis que tindran efectes negatius d’aquí a poc també sobre les execucions
hipotecàries o la incapacitat de fer front a les quotes hipotecàries. Bastarà
senzillament tornar a les Taules de resultades ja analitazades per a adonar-se’n que hi ha
un total de 3.942 procediments pendents aixì repartits: 177 pendents de verbals per
lloguer, 1313 hipoecaris i, a part, existeixen 3155 pendents monitoris.
• Conclusions
De cap manera volem que l’arbre ens impedeixi veure el bosc. La fredor de les dades no
pot amagar que al darrera d’aquest nombres hi ha famílies i persones que estan patint els
efectes d’una situació no desitjada i que de cap manera han volgut crear.
De manera especial l’anàlisi de les dades dels procediments monitoris ens permet posar
al descobert la incidència de la crisi sobre les economies familiars i el nivell de
sobreendeutament. Aquesta afirmació es fonamenta en el fet que els monitoris
acostumen a afectar directament el petit crèdit i de manera especial els crèdits als
consum de les famílies mitjanes. Cal recordar que es tracte de línies de finançament que,
encara que siguin molt comunes, no són a l’abast de tothom. Concretament la targeta de
crèdit representa un mecanisme financer fàcil d'aconseguir (tres és la mitjana de targetes
que té cada persona, el triple que l'any 2000), però també fàcil de perdre en el mateix
moment en que l’aparició d’un impagament determina la inscripció del titular de la
targeta en el Registre de Morosos.
D’altra banda és fa necessari recordar, en aquest punt, que els crèdits dels que estem
parlant, són precisament les fonts de finançament a les que els consumidors acostumen
a recórrer per a fer front al pagaments “extra”, imprevistos etcètera. Ara bé també s’ha
38
da considerar que aquest crèdits tenen comissions molt altes (al límit de la usura) amb
interessos que poden arribar fins al 22%, alimentant d’una manera insostenible l’espiral
del sobreendeutament.
És des d'aquesta perspectiva que s’han d’entendre les dades que hem presentat i que ara
ens permeten extreure algunes conclusions pel que fa a la realitat de la ciutat de
Terrassa.
En efecte amb les dades relatives als desnonaments ja havíem arribat a la conclusió que
al voltant de entre el 7 i el 9% del total de la població que viu en el municipi de
Terrassa resulta implicada pels efectes de la crisi financera i immobiliària
(desnonaments de lloguer i execucions hipotecàries). Afegint a aquestes dades els
resultats de l'anàlisi dels procediments monitoris, ens trobem que els efectes negatius de
la situació actual (encara posant totes les correccions necessàries: aplicació dels
percentatges relatius i aplicació de les correccions per intersecció de població) estan
afectant entre el 20 i el 22% de la població terrassenca, tal i com resulta del analisi
de les dates que hem anat desglosant al llarg d’quest informe e que indiquen que hi ha :
18.670 procediments monitoris ingressats que poden significar
16.735,78 casos (aplicación del pecentatge del 89,64%)
17.363,10 casos (si el valor és del 93%)
17.736,46 casos (si el valor és del 95%)
Entenem que en aquest cas, fetes totes les salvetats possibles qualsevol por extreure les
conclusions necessaries. En efecte tan sol en nombre de monitoris considerats en termes
absoluts (i sense afegir-li els pendents) estaría indicant un percentatge de més d’un 22%
de la població. Se si li afegeixen el pendents (3.155) estariem parlant d’un poc més del
27%. Entenem que aquest resultats (amb la seva suma tendencial no aritmetica) estan
indicant precisament el resultat que s’ha indicat.
Es a dir que entre un poc més de la cinquena part i un mica menys de la quarta part
dels ciutadans de Terrassa, més enllà de totes les correccions possibles, s’han vist, es
veuen i es veuran, afectada de manera directa pels efectes de la crisi financera. Cosa que
significa que hi ha una quarta part del ciutadans d’aquest municipi en situació de greu
risc d’exclusió financera, social i econòmica.
I això desgraciadament no és una sorpresa, sinó la constatació dels efectes de desastre
d'un model econòmic fonamentat en l'especulació financera i no en la producció de
riquesa. Des d'aquest punt de vista el cas de la ciutat de Terrassa sembla paradigmàtic
de tot allò que ha passat a Catalunya i a Espanya en els darrers quinze anys. Una ciutat
coneguda per la seva trajectòria industrial i per les seves activitats de producció ha vist
com la seva economia s’anava transformant lentament però de manera inevitable en una
economia de serveis i financera. Així ho demostren les estadístiques i documents
publicats per l’Ajuntament de Terrassa i per la Cambra de Comerç de Terrassa.
Però hi ha una ultima dada que no podem deixar de considerar. La població de Terrassa
correspon a un 3,85% de la població total de la província de Barcelona. La
incidència dels procediments judicials d’execucions hipotecaries dels Jutjats de
Terrassa representen el 15,6% del total de la província de Barcelona entre els anys
2007 i 2010.
Els resultats reals són els que han sigut objecte de l’anàlisi consignada en aquest
informe.
39
Tendències de futur
Una vegada llegides totes les dades que hem analitzat fins aquest punt, es fa necessari i
urgent elaborar (encara que sigui de manera senzilla) unes hipòtesis relatives als
possibles escenaris amb els que tindrem que treballar en els propers mesos. En el
rerefons de tot allò que s’ha dit fins aquí hi ha una dada que s’ha tocat marginalment i
que és absolutament clau: la dada del atur a Espanya, a Catalunya, a la provincia de
Barcelona i, evidentement, en el territori de l’Ajuntament de Terrassa.
De manera intencionada no entrarem en el mèrit, en la especificat d’aquestes
estadístiques (que d’altra banda són publiques), ja que no és aquest el lloc per fer-ho, ni
es tracte d’un objectiu d’aquesta investigació.
Per allò que ens pertoca tenim que prendre en consideració les freqüències estadístiques
que indiquen millor que cap altra el nivell de patiment econòmic i social de la població
del municipi de Terrassa, i intentar preveure la seva evolució futura. Aquesta vegada
però afegint-li, com teló de fons, la dada actual del atur a Terrassa: a 31 de desembre
de 2010 l’atur afectava 19.720 persones residents a Terrassa, xifra que representa
el 17,54% de la població activa (Informe de conjuntura 2010 del Ajuntament de
Terrassa). S’ha da considerar que a l’última estadística (març de 2010) relativa a tot el
territori de l’Estat Espanyol, aquesta número ha augmentat.
I les dades significatives, a la projecció que podem fer, tornen a ser (com no podia ser
d’altra manera) les dades relatives al procediments monitoris, execucions hipotecaries,
freqüència d’ingrés del primers i del segons en els jutjats, i modalitats de resolució.
Ja hem dit a quines conclusions ens aboquen aquestes xifres: al nostre entendre, i
després de totes les correccions possibles, hi ha al voltant d’entre un 7-9% de població
afectada per problemas hipotecaris i al voltant d’un 20 – 22% de la població afectada
per procediments monitoris.
Considerant allò que ha quedat resumit a la taula 8 (gràfiques taules 9,10 i 11), taula
12, i taula 17 (gràfiques 18 i 19) de la segona part d’aquest document, s’evidencia una
tendencia clara en l’augment de les execucions hipotecaries per un costat i dels
procediments monitoris per l’altre. En el cas de mantenir-se constant la entrada de nous
casos d’execucions judicials als jutjats al llarg de tot el 2011 i 2012, tindrem aquests
valors
Previsions periode 2011 - 2012
Categories Mitjana
referencia
2011 2012 Total
periode
considerat
Monitoris 218,4 873,6 873,6 1673,2
Lloguer 138 552 552 1104
Hipotecaris 197,3 789,2 789,2 1578,4
Aquesta taula és el resultat de la hipotesis (bastant improbable) que la mitjana de nous
casos que poguin ingressar en els Jutjats de Terrassa es mantingui estable. I encara aixì
la suma total del periode considerat (4355,6) incrementaria en més d’un 58% el nombre
40
de les llars afectades, amb un efecte directe sobre 11665 persones més entre els
ciutadans del Ajuntament de Terrassa.
Tenim que repetir que aquesta dada és possible tan sols a la condició que la situació
general es quedi estable. Ara bé en aquest moment no tenim cap indicador que això
sigui possible. L’augment de l’atur per un costat i les afirmacions recents dels
responsables de La Caixa que han afirmat que el 2011 será l’any més dificil de la crisi
economica que estem patint, no ens inviten a ser gaire optimistes.
1
Associació d'usuaris de bancs, caixes i assegurances de Catalunya
Estudi
sobre les dificultats actuals en el pagament
d’hipoteques i lloguers d’habitatges a Terrassa
Propostes enfront de la crisis d’AICEC-ADICAE
Barcelona juny de 2011
2
Propostes enfront de la crisis d’AICEC-ADICAE
És evident que any rere any els problemes col·lectius dels consumidors i dels ciutadans
es fan més evidents i més greus. I és en aquest context que tenim que presenta run
conjunt de propostes que encara que no siguin la solució a tots els problemes que tenim
plantejat indiquen algunes possible vies de sortida.
Perque encara que pugui semblar el contrari, quan gratem el dolç vernís que ens
proporciona el nirvana del consumisme conformista (amanit pel màrqueting agressiu i la
societat del confort en què ens trobem acomodats), descobrim unes vies subterrànies per
on discorren riscos latents, problemes greus quan no, en molts casos, potencialment
perjudicials per a la salut social en el seu conjunt: productes d'estalvi que estafen
"legalment" a milions de famílies, hipoteques parany que estan deixant a moltes
famílies en risc d'exclusió social pels embargaments; comissions sagnants imposades
sense cap tipus de control; comportaments empresarials que menystenen el paper del
petit accionista, per no parlar de la liberalització de les telecomunicacions i les noves
tecnologies de la comunicació que plantegen problemes a gairebé tota la població sense
que hi hagi manera de posar límit als excessos de les operadores.
El model de producció dels anys d'expansió econòmica, es va basar en profunds
desequilibris entre productors, d'una banda, i consumidors i treballadors per un altre:
precarietat, excés de recurs al crèdit, abús en la posició poderosa de les empreses
enfront dels ciutadans (banca, telecomunicacions, energia...).Tot això s'ha agreujat amb
la situació actual. La crisi ha posat al descobert la virulència d'un sistema financer
excessivament dimensionat, descontrolat i irresponsable. L'actual crisi que patim com a
consumidors i ciutadans, les seqüeles de la qual duraran molts anys (i això no val
únicament per a Terrassa, sinó per a tota Catalunya i tota Espanya), té tal envergadura
que implicarà canvis financers, econòmics, productius i de consum. Apostar per un nou
rumb per a la nostra economia hauria de significar no només decidir què i com anem a
produir i vendre, sinó fer-ho en condicions dignes d'equilibri i justícia.
Lamentablement no podem dir que la realitat apuntada constitueixi una anàlisi
pessimista o radical del consum perquè és el pa nostre de cada dia. Demà, i l'any que ve,
seran altres els problemes que es sumin als anteriors no resolts del tot, fent-los així
eterns, com el de les comissions bancàries i financeres (que han augmentat més d'un
60% en els darrers cinc anys) o el de la dinàmica de crèdits al consum, personals i
targetes de crèdit amb interessos usuraris.
En l'àmbit del consum no hi ha veritables programes d'acció, sense que es puguin
considerar suficients ni eficaços els diversos "plans estratègics" (el disseny s'ha revelat
ineficaç i insuficient), ni amb les mesures de "reacció" davant els problemes que es van
plantejant. És això que ens ha portat a elaborar propostes i mesures amb l'ànim de posar
de manifest la problemàtica que afronten els ciutadans del municipi i de demanar la
inclusió de les mesures de solució proposades com a expressió del compromís dels
representants municipals amb els ciutadans-consumidors i com a resposta efectiva als
problemes que tan greument els afecten.
Vies d'execució de les propostes:
Són almenys tres les vies a través de les quals els municipis poden dur a terme mesures
de resposta als actuals problemes dels consumidors:
3
• Quan es tracti de mesures i propostes la competència de les quals per fer-les
efectives correspongui a institucions estatals (Congrés o Senat, departaments
ministerials, organismes reguladors, etc.), els membres de la corporació
municipal poden elevar aquestes propostes davant els Parlaments Autonòmics,
davant les pròpies institucions a través de les vies legalment establerts o a través
dels representants polítics en aquelles institucions del seu propi partit.
• Mitjançant el compromís polític per a traslladar, representar i donar suport
davant el ple de l'Ajuntament corresponent, davant el parlament autonòmic,
conselleries i altres òrgans de govern propis de la comunitat autònoma, i si és el
cas davant les Corts Generals, les propostes i mesures com les plantejades en
aquest document per impulsar solucions a problemes existents. Per exemple
mitjançant l'aprovació de mocions al ple municipal.
• Mitjançant les competències pròpies dels municipis.
Propostes relatives als greus problemes vinculats al crèdit i les hipoteques.
Les dades existents en relació al crèdit, les hipoteques i el sobreendeutament familiar
dels consumidors són d'una importància dramàtica. D'una banda, el creixent nombre
d'embargaments, des de 2007, anuncia l'imminent problema de la multiplicació de
situacions de greu exclusió social i financera. Com ja hem recordat segons el mateix
Consell General del Poder Judicial, són ja 350.000 famílies les que han patit processos
d'execució hipotecària, xifra a la qual hem d'afegir les més de 65.000 dacions en
pagament d'habitatge en els anys 2009 i 2010 i el creixement exponencial de altres tipus
d'embargaments. En resum, més de 415.000 famílies enfrontades a l'embargament dels
seus habitatges (en la majoria dels casos sense que l'embargament suposi l'extinció del
deute) i al voltant de 600.000 afrontant greus i creixents dificultats per al pagament dels
seus compromisos financers.
La variació de les circumstàncies, per a la majoria de persones hipotecades, fan que la
situació actual sigui particularment greu sobertot per a aquelles que es van hipotecar a
partir del 2006, quan els tipus d’interès eren més baixos i els preus de l’habitatge
arribaren al seu màxim. L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i
econòmica deixen ara a Catalunya un 18% de població en atur, i la impossibilitat de fer
front al deute hipotecari està sent una realitat cada cop major i una de les noves causes
d’exclusió social. Catalunya té 168.000 llars amb tots els seus membres a l'atur; una
xifra que suposa aproximadament el 6% de les famílies catalanes.
Aquesta situació es veu agreujada per la posada de manifest de múltiples i generalitzats
abusos del sector financer sobre els consumidors, entre els quals destaquen, pel seu
abast, el de les denominades "clàusules terra" i el dels productes de cobertura de tipus,
swaps i similars, que afecten a gairebé 800.000 i 40.000 famílies respectivament a
Catalunya.
Davant la situació descrita, proposem les següents mesures:
4
I.I.- El problema de les execucions i embargaments hipotecaris
1.- Compromís dels representants polítics municipals de donar suport davant les
institucions i organismes oportuns a la paralització immediata dels embargaments
hipotecaris de l'habitatge habitual de les entitats que hagin rebut o demanat
finançament públic a través del FROB. En cas de no ser aprovada la moció,
compromís polític personal de tramitar la proposta a través dels representants polítics a
les corts autonòmiques i nacionals del propi partit.
2.- Elevar, a través dels representants polítics municipals una proposta als parlaments
autonòmics i representants de les Corts Generals per regular la dació de
l'habitatge en pagament al préstec hipotecari impagat, de manera que el deute quedi
completament cancel·lat. Així mateix, incloure en la proposta l'obligació de mantenir
la primera taxació de l'habitatge.
3.- Igualment, traslladar i donar suport a una moció davant les Corts Generals per
mantenir la primera taxació de l'habitatge en els procediments d'execució
hipotecària.
4 .- Creació d'un organisme de "gestió social de suport a les famílies" en aquells
ajuntaments en què no existeixi. En aquells municipis que existeixi, ampliar i reforçar la
dotació i funcions d'aquest organisme per atendre les necessitats de famílies que hagin
perdut el seu habitatge o estiguin en risc d'embargament.
I.II. - Resposta a l'abús de les "clàusules terra" en les hipoteques
1 .- Tramitar a través de l'ajuntament i els seus representants municipals una proposta
normativa als representants dels grups parlamentaris en les corts autonòmiques i
generals per a incloure com a abusiva la "clàusula terra" amb compromís de reparació
de les pèrdues ocasionades.
I.III .- Mesures de suport als afectats pels contractes de permuta financera
vinculats a hipoteques irregularment col·locats entre milers de consumidors
1.- Elevar, a través dels representants municipals, una proposta a les Corts
autonòmiques i generals per a la declaració per llei de la nul·litat dels contractes de
permuta financera si estan vinculats a hipoteques (swaps) signats per consumidors.
2.- Compromís dels grups i representants polítics municipals per impulsar una via de
diàleg entre caixes d'estalvis, representants dels consumidors i òrgans autonòmics
de Govern per a negociar la reparació i pactar un rescabalament raonable per als
afectats per "clips" i "swaps "hipotecaris.
II. Afrontant el sobreendeutament familiar
L'endeutament de les famílies, la causa principal és el crèdit hipotecari, ens situa en els
primers llocs del rànquing internacional de l'endeutament familiar, i ha arribat a tal
nivell de gravetat que l'amenaça d'embargament de l'habitatge habitual, les nòmines, i
altres actius patrimonials de les famílies plana sobre centenars de milers de
consumidors.
5
L'endeutament familiar ha crescut sistemàticament per sobre de la renda disponible en
els darrers anys, cosa que fa que la ràtio hagi passat des del 45% l'any 1995 o el 76,7%
l'any 2001, fins a arribar al 143% l'any 2008, motivat per l'increment del deute
hipotecari de les famílies i la manca d'educació i cultura financera dels consumidors. I
sens dubte ha seguit creixent, ja que els crèdits i préstecs concedits per les entitats
financeres considerats de dubtós cobrament van registrar un creixement entre 2008 i
2009 del 45,3%.
En aquesta situació cal una regulació de les situacions d'insolvència de les famílies tant
per a la resolució de problemes actuals greus com per obrir les portes a canvis de futur
en l'ús responsable del crèdit, en especial a la concessió de crèdits per part de les entitats
financeres. La Llei de Sobreendeutament Familiar, que reclamen els consumidors a
través d'AICEC-ADICAE des de fa més de 5 anys i que ha reclamat el Consell de
Consumidors i Usuaris, es presenta com una qüestió que pot alleujar l'impacte de la crisi
en els consumidors.
Per això es realitzen les següents propostes:
1.- Compromís per a la posada en marxa de punts d'informació, prevenció i mediació
davant de situacions d'insolvència de les famílies endeutades aprofitant l'estructura
ja creada d'OMIC i en col·laboració amb les Associacions de Consumidors.
2.- Aportació al Fons d'Ajuda per a les Famílies endeutades per la Hipoteca del seu
habitatge habitual, en un percentatge del 5% del que es determini anualment per
pressupostos generals autonòmics. Aquest fons es fixarà anualment pels pressupostos
generals autonòmics com un percentatge del PIB de la Comunitat corresponent. Serà
finançat per la banca que operi a la Comunitat Autònoma i les administracions
autonòmiques i locals, en un percentatge del 75%, 20% i 5% respectivament.
El Fons tindria per objectius:
a) Contribuir al pagament d'un percentatge de la quota hipotecària durant un termini de
temps determinat que es fixi posteriorment per llei, per a aquells consumidors que han
deixat de percebre prestació per atur de qualsevol tipus. Pagament posterior durant un
període de 6 mesos. Reemborsable una vegada que el consumidor aconsegueixi una
feina de durada superior a l'any, i l'amortització mensual no suposi més d'un 25%
mensual dels seus ingressos, amb un màxim de 3 anys.
b) Els consumidors els habitatges dels quals s'han executat en un procediment judicial, i
el valor assignat a l'habitatge a la subhasta resulti ser un 25% inferior al taxat
inicialment per l'entitat de crèdit. En aquest cas, aquest fons ha d'abonar el 75% del
saldo deutor pendent del crèdit que el consumidor hagi d'afrontar com a responsabilitat
personal. En aquests casos aquest fons no serà reemborsable.
c) Els consumidors que en aplicació de l'article 693.3 de la Llei d'enjudiciament civil,
puguin evitar l'execució del seu habitatge aportant les quotes pendents i interessos. El
fons aportarà fins a un 75% de les quantitats degudes.
d) Quan en el procediment d'execució hipotecària d'un habitatge que tingui el caràcter
d'habitatge familiar, la valoració d'aquesta sigui inferior en un 50% a la taxació
inicialment establerta en el moment de la seva adquisició, aquest fons adquirirà
6
l'habitatge i la posarà a disposició de l'anterior propietari en règim de lloguer. El lloguer
s'ha d'establir en funció de la capacitat de generació de recursos de l'inquilí i es pot
revisar si aquest millora la seva posició econòmica i capacitat de generar recursos.
Finançament: Els fons necessaris s'obtindran a través d'una Taxa Bancària específica
que s'establirà com a percentatge del saldo viu de les hipoteques que tingui l'entitat o bé
com un percentatge de l'obra social quan es tracti de Caixes d'Estalvis amb seu social
radicada a la comarca. Aquesta Taxa Bancària es podrà minorar en un percentatge
determinat, per a aquelles entitats que s'hagin adherit al Sistema de Mediació i Re
negociació de Deutes Hipotecàries (punt anterior).
Aquests percentatges es reduiran gradualment de forma anual en funció de les re
negociacions de deute que s'hagin subscrit entre l'entitat de crèdit i els seus clients. Així
mateix, aquest percentatge de Taxa podrà incrementar-se en funció de les quantitats de
principal i interessos que hagin estat recuperats per les entitats de crèdits a través
d'execucions hipotecàries.
Gestió: Aquest fons serà gestionat per representants de les entitats financeres, de la
corporació municipal, de les Associacions de Consumidors i de la Conselleria
d'Economia de la Generalitat de Catalunya.
III. Mecanismes de resolució extrajudicial de conflictes en l'àmbit financer
L'arbitratge de consum es troba estancat. El motiu fonamental és que els principals
problemes dels consumidors, com són els derivats de serveis financers, queden al marge
en negar-se les entitats de crèdit, asseguradores, etc., a sotmetre's a aquest mecanisme
extrajudicial de resolució de conflictes. Per això, busquem un compromís en els
programes electorals que impulsi mesures concretes de foment de la submissió a
arbitratge de les entitats de crèdit i financeres de tota mena que desenvolupin la seva
activitat dins d'un municipi.
1.- Pla de mesures d'àmbit local per impulsar un Arbitratge de consum específic i en
el sector financer.
Les mesures que, entre altres, podrien articular-se, són les següents:
- Que tot contracte de naturalesa pública amb una administració exigeixi
submissió a l'arbitratge de consum.
- Que tot concurs públic o dotació d'ajuts o subvencions, programes de
col·laboració, etc. inclogui aquesta exigència.
- Que s'estableixin criteris de reducció de sancions administratives en matèria
de consum si l'entitat es troba adherida al sistema arbitral.
7
IV. L'accés a l'habitatge
Actualment es calcula que hi ha a tot l'Estat gairebé un milió d'habitatges buits. A
Catalunya, l'estoc d'habitatges nous sense vendre ha crescut un 19% en dos anys i fins al
segon semestre del 2010 l'estoc total de pisos nous sense vendre a Catalunya ja era de
més de 80.000. Resulta contrari a tota lògica que el preu de l'habitatge no s'abarateixi i
que els consumidors que volen accedir a un habitatge es troben en les mateixes
dificultats, o pitjors, que en temps del boom immobiliari. La nostra proposta és fer
efectiu el dret a un habitatge digne comprometent a les formacions polítiques en un pla
integral que doni resposta a les necessitats dels ciutadans. Per això plantegem la següent
proposta de compromís polític per ampliar i millorar l'accés a l'habitatge digne en
l'àmbit local.
1.- Millora del foment del lloguer social d'habitatge:
- Ajuts directes: l'Ajuntament contribuirà a una reducció de la mensualitat que pot anar
del 10 al 50%, en funció de la situació socioeconòmica de la família, edat, etc., de
manera que el preu del lloguer es mantingui en un 25% dels ingressos de les famílies, o
un percentatge que es consideri acceptable (en aquests nivells econòmics baixos) per
afrontar la resta de necessitats de la vida diària.
- Ampliació de la borsa de lloguer social a partir del parc públic d'habitatges de
titularitat municipal.
2.- Dotació de més recursos per a la rehabilitació d'habitatge per a determinats
col·lectius.
3.- Aprovació d'un programa per procedir a l'expropiació d'aquells habitatges que
incompleixin el deure de conservació i rehabilitació que suposin un risc públic, que
passaran a formar part del parc públic municipal d'habitatge social.
VI. Participació i representació dels consumidors
El moment actual, en què els ciutadans veuen la participació política com una cosa
llunyana i al marge de la seva realitat quotidiana, o com alguna cosa que no afecta les
seves vides o fins i tot com una cosa que ho fa de forma negativa, requereix de mesures
que impulsin l'expansió de la participació ciutadana a més àmbits de la societat, amb la
inclusió d'una major nombre de temàtiques i de ciutadans en el camp de la participació
democràtica. En aquest impuls les associacions de consumidors són un element
fonamental, ja que poden articular aquesta participació democràtica com a moviment
social augmentant el protagonisme dels ciutadans en relació amb una matèria tan àmplia
i determinant per a la societat i l'economia com el consum. És a dir, els consumidors
poden expressar la seva pràctica política i ciutadana en alguna cosa més que en
l'exercici del seu dret al vot.
A més s'ha d'abordar el règim de les organitzacions que tenen la legítima representació
dels consumidors, ja que tot i la credibilitat social que avui dia tenen les associacions de
consumidors la situació actual del moviment consumerista arrossega unes mancances
8
que llasten el desenvolupament i enfortiment dels consumidors i seva posició en el
mercat i la societat.
En les perspectives plantejades, es presenten les següents propostes:
1.- Crear a cada Ajuntament una Mesa Permanent de Diàleg amb els consumidors i
les seves organitzacions socials a nivell local.
2.- Fomentar el paper de les associacions de consumidors en l'àmbit municipal
mitjançant plans d'actuació local que permetin:
- Coordinar les competències entre funcions d'OMIC (Oficina Municipal
d'Informació al Consumidor) i Associacions de Consumidors.
- Programes de col·laboració amb les associacions de consumidors per apropar
la informació, formació i defensa dels consumidors als barris.
Índex
Introducció
Pàgina 1
Justificació
Pàgina 2
A) Introducció : aspectes generals de la situació a Espanya i Catalunya
Pàgina 3
Cóm s’ha arribat a aquesta situació?
Pàgina 3
Cóm s’ha arribat a aquesta situació? d’on treure més
diners
Pàgina 3
L'actuació de les entitats financeres
Pàgina 4
Les dades sobre l’endeutament familiar i l'accés a
l'habitatge
Pàgina 5
A Catalunya
Pàgina 10
Aspectes jurídics
Pàgina 11
B) El cas de Terrassa
Pàgina 14
Questions prèvies de mètode
Pàgina 14
Elecció de les dades: justificació i procediments de
recollida de la informació
Pàgina 17
Les dades dels Jutjats de Terrassa
Pàgina 19
Conclusions
Pàgina 34
C) Tendències de futur
Pàgina 36