espais amb encant

1

Organitza:

L’EntraDai La CaPELLaDE Can

BUXÓ

EXPLOSiÓ DE ViDa i COLOrAmb les floretes d’Amics del TeatreActuacions de deu minuts, a les 11.30, 12.15, 13 i 13.45 h

L’ENTRADAI LA CAPELLADE CANBUXÓ

Els seus orígensTot i que segons els historiadors locals, el molí podria ser més antic, es creu que la casa de Can Buxó es va construir, segons les pedres de l’arc de la façana, pel que semblaria ser el primer habitant de la casa, en Francesc Puig, l’any 1662.

Les fases constructivesCom es pot veure d’un cop d’ull des del carrer Padró, hi ha dues construccions ben diferents, composades per la unió de tres cossos de diverses tipologies de plantes. A la dreta, en un bloc més alt i composat de planta baixa i dos pisos, la part més antiga i datada a les pedres. A l’esquerra, la part més moderna, que data de finals del segle XIX i construïda pel senyor Joan Bta. Buxó Bargay. El cos central és de planta quadrangular i compta amb dos portals d’arc de mig punt. L’entrada principal va canviar d’ubicació amb l’ampliació i dóna pas a una escalinata cap al primer pis del tercer cos; l’escalinata està decorada amb tres arcs gòtics de pedra, originaris d’algun altre edifici desconegut.

La façanaEs orientada al sud i encarada a l’antic camí que des de Sant Cugat duia a Granollers. En ella s’hi poden veure tot tipus de formes, materials i solucions constructives. Per als murs, sigui quin sigui la data de construcció, els materials emprats son els mateixos, paredat amb pedra de riu agafada amb morter de calç. En la façana més antiga, tot el paredat és arrebossat amb morter de calç, imitant blocs de pedra, i a la façana més moderna, en arrebossat clàssic. Només en tres cassos diferents podem veure com es va utilitzar els carreus: tallats, a l’arc de l’antiga entrada ara Capella; en blocs de pedra sense tallar, a la cantonera de la torre dreta; i el totxo vist, a la cantonada de l’esquerra i els arcs de portes i finestres de la construcció moderna.Els balcons també són diferents, tres antics amb terra de ceràmica i barana de ferro de forja, i els altres tres, amb base de pedra i barana de ferro de motlle. Cal destacar, que hi ha un rellotge de sol a l’esquerra de la part alta de la construcció més vella i del que pràcticament només se’n distingeix el gnòmon. La porta de forja de la capella, data dels anys quaranta del segle XX. Durant dos segles, aquesta gran façana va tapar el molí que hi havia darrera de la casa i que, en part va ser font econòmica dels seus habitants.

FOTOGRAFIA: JOAN SERRANO



Els seus habitantsEn principi, els primers habitants van ser els Puig, moliners de la Parròquia de Sant Esteve de Ripollet. Ho van ser fins que la vídua Puig va vendre la casa i molins que havia heretat del seu marit al capità Joan Buxó, l’any 1.712. Als Puig els van seguir, durant 8 generacions, els Buxó, fins que el matrimoni de la darrera Buxó amb el senyor Gassó, va fer que el cognom Buxó es perdés i des d’aquell moment fossin els Gassó els habitants de la casa.Els hereus de la casa que hi visqueren van ser: El capità Joan Buxó, l’Ignaci Buxó, en Joan Buxó Bruguera, en Baldiri Buxó Carreras, en Leonardo Buxó Minguella, en Joan Buxó Carranca, en Joan Baptista Buxó Bargay, la Encarnación Buxó Torras casada amb el doctor Josep Gassó i Vidal i el fill d’ells, el senyor Xavier Mª Gassó i Buxó. Des de després de la guerra, la finca era coneguda com a can Gassó però des de fa un temps s’ha recuperat el nom antic de can Buxó.

Activitats econòmiques i socialsTant els Puig com els Buxó, vivien del que donava el molí, que primer va ser fariner i després paperer, però el motiu pel que el capità Joan Buxó va venir a Ripollet i va comprar el molí d’Arcanova, anomenat després molí d’en Xec, va ser per guanyar-se la vida amb la confecció de cordes de cànem. Aquesta activitat li va durar uns 50 anys ja que la fabricació de cordes va començar a minvar degut a que els vaixells començaven a funcionar amb vapor. Llavors es va dedicar a arrendar les finques de regadiu i secà que posseïen al llarg del terme municipal, bé a través del cens o de la parceria. Aquesta darrera es donava tant en el secà com al regadiu. A les primeres es conreava cereals i vinya (zona nord-est) i al segon, hortalisses, bàsicament per l’ús domèstic (al costat del riu Ripoll i dels diferents torrents).

Els Buxó van ser actius en la vida pública del poble i van estar relacionats en llocs de decisió del municipi, des del Jutjat de Pau fins a l’Alcaldia. La seva implicació amb el poble va comportar que, en origen, l’actual plaça onze de setembre portés al 1891 el nom de plaça Buxó. Els Gassó també van deixar la seva empremta i són recordats especialment per la seva tasca social. El doctor Gassó i Vidal va assistir de manera desinteressada durant molt de temps als més desvalguts del poble i aquesta tasca va ser reconeguda en donar-li el seu nom a la segona escola pública de Ripollet. El seu fill, Xavier Mª Gassó, mort prematurament als 39 anys, va ser promotor i seguidor de moltes activitats socials al municipi. Va mirar d’ajudar a veïns del poble perquè per un preu assequible poguessin tenir un terreny on construir casa seva, va engegar dos negocis, l’alcoholera amb el senyor Magí Baqués i una granja de pollastres. A banda, va formar part de la societat d’aigües de la Mina, del Centre Moral, de la Junta Parroquial i, va promoure l’entrada a Ripollet de la comunitat dels germans Gabrielistes, institució dedicada a l’ensenyament.

A la seva mort, els seus successors, de mans de la seva esposa, la senyora Josefa Trosses, començaren vivint també d’aquells conreus de la vinya i secà, però amb el temps, parcers i pagesos van anar deixant en ermot la totalitat de les finques dels Gassó, que s’han anat venent o cedint amb expropiacions.

Les fotografies, de dalt a baix1. Retrat dels membres de la família Gassó Buxó l’any 1925, amb el doctor Josep Gassó Vidal i Encarnación Buxó Torras i els seus fills, d’esquerra a dreta, Pere, Antoni, Josep Maria, Montserrat i Xavier Maria.2. Rosito Gorina, masover de Can Buxó, amb Maria Torras Rodó, mare d’Encarnación Buxó Torras.3. Maria Torras Olivé amb Encarnación Buxó Torras, néta del seu germà.

Pedres amb històriaSi observem amb atenció, podem detectar dues pedres identificatives de la casa i que es poden reconèixer a peu de carrer. Una és la “mona” i l’altra és l’arcada de la porta de la capella.

La primera, la Mona, com se l’ha anomenat familiarment des de fa molts anys, representa un felí assegut sobre les seves potes posteriors en un desafiant gest amb la boca. Estava situada al damunt de l’arc que donava accés als anomenats Horts Tancats de Can Buxó i segons els experts formava part d’una entrada set-centista amb les dues portes de fusta. Les pedres de l’arc de la porta de la capella ens indiquen en quin any es va edificar, almenys, aquesta part de la casa. Sota d’aquesta arcada s’hi trobava fins a finals del segle XIX, l’accés a la casa. Amb la construcció de la nova ala, es va fer córrer l’accés cap a l’esquerra, donant com resultat l’actual escalinata que comença amb graons de ciment i segueix amb els que de ben segur havien estat els originals de la primitiva escala, només uns metres més a la dreta.

Al capdamunt, hi trobem més “pedres”. Tres arcades d’estil neogòtic donen pas a la casa així com llum a l’entrada i el passadís d’entrada del primer pis de la casa. Al costat dret, just al replà del primer tram de l’escala d’obra, hi ha un mosaic fet de rajoles dissenyades i pintades a mà pel fill gran de la família Gassó i Buxó, en Joan o Pare Josep Mª Gassó, monjo de Montserrat. Les imatges representades són els Sants Damià i Cosme, patrons dels metges, ofici del seu pare. D’aquesta rajola i dels noms dels sants ve justament el nom del restaurant Sandacos.





La capella. El seu origen i el seu autorLa construcció de la capella es remunta als anys posteriors a la guerra civil i s’origina, sobretot, per la devoció a la Mare de Déu de Montserrat del matrimoni Gassó i Buxó. Ells van voler que en l’espai que hi havia hagut en altres temps l’accés cap a dalt de la casa, s’hi ubiqués aquesta capella.

La seva principal característica és que l’absis està cobert per una volta de totxo massís arrebossat, que va ser pintada al fresc pel fill gran del matrimoni, el pare Josep Mª Gassó. Ell va dissenyar i pintar totes les figures i els elements decoratius que hi ha. S’hi pot observar la finca Can Gassó pintada a la banda inferior esquerra, així com els Sants Patrons de la família de la casa com Sant Josep, Sant Joan, Sant Pere, Sant Francesc Xavier o Sant Domènec. Hi destaquen també les bigues i ar-tessonats del sostre, tot i que la decoració va restar inacabada a causa de les seves ocupacions monacals. El pare Josep Mª és també autor de la rajola dels sants Cosme i Damián i dels vitralls de l’escola de les germanes dominiques.

L’any 1962, amb motiu de la riuada, la capella va resultar danyada en quedar sepultada per més d’un metre d’aigua i fang. Es va perdre el mobiliari i l’aixovar religiós. Afortunada-ment les pintures no van quedar gaire afectades i únicament en queden unes marques visibles sobretot en el color, com a fidel testimoni d’aquella tràgica nit.





Canvis en els espais i en l’arquitectura . Ampliacions i reformesDes del seu origen com a molí, la casa ha anat canviant amb els decurs dels segles. En Puig va edificar aquesta solida casa pairal, amb lloc suficient a les seves “golfes” per emmagatzemar gra i fruits del camp que eren collides per els parcers. Tres segles després en Joan B. Buxó, que va tenir dues filles, va ampliar la casa cap a l’esquerra. També va fer construir el mur de contenció del carrer Isabel la Catòlica i és possible que en fer-ho, remodelés el pati de la casa, omplint-lo i decorant-lo amb un jardí romàntic que acabava a la barana de balustrades de ciment que el coronava. Finalment, va reformar la casa del masover, del “Rosito” Gorina. Una casa que almenys data de primers del segle XIX, segons esgrafiat de la seva façana.

Molí d’en Buxó – Molí d’en CalvetEn no tenir hereu, l’any 1940 la seva filla Encarnación, a través del seu marit, va vendre el molí de paper a la senyora Soler Uyà, vídua d’Antoni Calvet i mare de Josep Calvet, que va ser-ne propietari fins als anys setanta del segle XX. Això va fer que els murs tapessin entrades i finestres i restessin des d’aquell moment dues propietats diferents amb nexes comuns, murs i historia, i també amb un terrat d’us compartit a les dues cases i del que en podien gaudir ambdues famílies.

La casa de la SagreraLa senyora Buxó Torras va comprar, als anys 50, la casa de la Sagrera al Sr. Torra Guarro de Barcelona, qui abans l’havia comprat al cosí de la senyora Buxó, el senyor Joaquim Buxó d’Abaygar, Exm. President de la Diputació de Barcelona, passant des d’aquell moment a formar part de la finca de Can Buxó com si fos una de sola.

SandacosL’any 1972, donat que els Horts de Can Buxó estaven gairebé en desús, la senyora Trosses va voler edificar en aquell espai alguna cosa que pugues donar cert rendiment econòmic, però sense que la casa es deixes de veure des de la “carretera”. Així van néixer el complex format per les pistes de tennis i el “local social” de les mateixes, després anomenat Sandacos. El nom li va posar el primer llogater del complex, qui en pujar per l’escala de la casa per signar el contracte d’arrendament, va veure el quadre dels sants Cosme i Damià al peu d’ella i li va proposar el nom a la senyora vídua Gassó. Des del 1974, resta inamovible el nom malgrat els diferents llogaters que hi ha hagut.




2

Organitza:

LaBaiXaDa

DELSCOrBS

OrnamEnt fLOraLGentilesa de Floristeria Morral

LA BAIXADADELSCORBS

La Baixada dels corbs és un carreró localitzat en el sector més antic del poble, que ha estat històricament força utilitzat perquè comunica amb rapidesa l’extrem de ponent del nucli urbà amb la zona dels terrenys rurals, el camí cap al riu i l’estació. És doncs una entrada o sortida del nucli antic.

Des de baix, s’hi accedeix pel carrer Padró que antigament era conegut com el camí de Sant Cugat a Granollers. Des de dalt, s’hi baixa pel carrer Isabel la Catòlica que abans de 1860 era anomenat carrer de la Sagrera.

A la zona que l’envolta, s’hi conservava fins no fa gaire temps, diversos panys de paret medievals i del segle XVIII, així com una torre semi-cilíndrica. Aquests testimonis pràcticament desapareguts, així com la mateixa disposició dels edificis de la Baixada dels corbs, altrament dita Baixada del torrent del corb, indiquen una previsió destinada a la defensa. De fet, des de peu de carretera, la zona sembla una petita ciutadella.

El nom de Baixada dels corbs no té un origen conegut amb certesa, però sí que existeixen dues versions populars ben diferents.Hi ha qui diu que la localització dels camps de conreu, just a tocar de la baixada, atreia els ocells i molts eren corbs que es menjaven el gra que plantaven els pagesos.Altres diuen que el motiu té a veure amb un tema d’indumentària religiosa. A finals dels segle XIX-principis del XX, al capdamunt del carrer ja hi havia l’escola-convent de les germanes dominiques, i just a la casa del davant hi va viure un mossén, familiar de la finca de Can Buxó. Tant l’un com les altres feien servir sovint aquest carreró per anar cap a Cerdanyola, per tant el trànsit de sotanes i hàbits de color negre com el corbs, units a l’anticlericalisme popular de l’època, potser van propiciar el nom d’aquest carrer.

D’aquest carreró, pujant a mà dreta, cal destacar Cal Roda o Cal Hortego, una masia del segle XVIII, que a la façana lateral, a mitja pujada, encara conserva tot i que en molt mal estat, un rellotge de sol.

3

Organitza:

EL JarDÍrOmÀntiC

DE CaSaPaDrÓ

mÚSiCa amB EnCantGentilesa d’Escola de Música Ripollet EducacióActuacions de deu minuts a les 11. 45 (violí), 12.15 (cor de cambra),12.45 (piano), 13.15 (guitarra) i 13.45 h (cor de cambra)

EL JARDÍ ROMÀNTICDE CASAPADRÓ

La creació d’aquest jardí es pot situar en la mateixa època en que va ser construïda la casa com a residència de la família Padró, l’any 1884. Els Padró, vinculats activament des de fa molts anys a la vida social, política i econòmica de Ripollet, van arribar al poble el segle XVII i eren propietaris de bòbiles. El nom popular de la casa “Can Pesseta” ve de la bòbila del mateix nom, la bòbila Padró, que va ser la primera en pagar el feix de llenya, que era el combustible, a pesseta, com a nova unitat de moneda vigent des del 1868. Fins llavors s’havia pagat a cèntims.

La vivenda és una casa adossada de planta, pis i golfes, amb façana d’estuc de calç amb cos central encoixinat i cossos laterals policromats amb la tècnica de pintura al fresc imitant un encoixinat. La coronen balaustres de ceràmica. La façana posterior té una galeria porxada al primer pis, inspirada en les “villas italianes”, que dóna al jardí.

El jardí de la Casa Padró té una clara inspiració romàntica, el que es podria classificar com un jardí anglès. Aquest tipus de jardins van substituir el jardí francès a finals de segle XVIII i principis de segle XIX, com a fruit de la nova corrent del romanticisme, que apostava per una major inspiració en la natura i els paisatges naturals, i descartava la rigidesa i estructuració del renaixement i el neoclassicisme.

Els jardins romàntics pretenen imitar paisatges naturals creant l’aparença d’una naturalesa aparentment anàrquica. Elements com les fonts, falses runes, escultures o determinades vegetacions orientals li donen un to exòtic. Són espais que conviden a l’evasió i a la tranquil·litat, amb detalls com la remor de l’aigua de les fonts, que contribueixen a crear aquest clima de relaxació.

Dins del jardí de la casa Padró hi destaquen dues fonts i l’escultura d’un angelet, déu de l’amor, Cupido.La riquesa d’espècies vegetals evidencia també la voluntat de crear un espai d’acord amb les corrents paisatgístiques de finals de segle XIX.

Dins d’aquest espai es poden trobar una washingtònia, un til·ler i un perer, tots de 1884, a banda un lilà, un baladre, menta xerraire, murtra, pitosporum, cubana, aspidistra, tuja, clavellina aèria, lliris d’aigua, limpiatubos, vinya verge, un desmai, llesamí de nit, boix, au del paradís, un magraner nan, una marquesa, espígol i un llorer, entre altres.

FOTOgRAFIA: JOAN SERRANO

FOTOgRAFIA: JOAN SERRANO

EL JARDÍ ROMÀNTICDE CASAPADRÓ

DESMAI El desmai, plorador o ploraire (Salix babylonica) és un arbre caducifoli del gènere del salze (Salix). És originari de les parts àrides del nord de la Xina però cultivat des de fa segles a tota l’Àsia i altres parts del món entre ells a Barcelona o a l’Estany de Banyoles. És una planta dioica, és a dir amb sexes separats en peus diferents. El desmai és una planta molt utilitzada en jar-dineria i s’acostuma a plantar com arbre aïllat al costat de superfícies d’aigua. Al seu lloc d’origen la seva fusta serveix de combustible i altres usos. En els oasis del desert de Gobi protegeix les terres agrícoles dels vents.

WAShINgTòNIA (1884)Gènere dedicat a George Washington (1732-1799), primer president d’Estats Units. Origi-nària del sud de la península de Baixa Califòr-nia, Mèxic. Poden arribar a mesurar fins a 35m d’alçada. Aquest exemplar és al jardí des de que es va edificar la casa i ha sobreviscut a nombro-sos moments crítics com la ventada de fa uns anys.

TIL·LER (1884) (Tilia platyphyllos). Originari d’Eu-ropa central tot i que s’ha escampat per tot el continent Europeu i a parts d’Àsia occidental. Tenen un efecte ansiolític, sedant i diürètic suau. Es consumeix en infusió i se’n fan xampús i gels. S’utilitzen com a arbres decoratius perquè proporcionen molta ombra. S’aprofita la seva fusta que pesa poc i permet treballar-la bé. És un arbre amb gran simbologia en la cultura occidental. La recol·lecció de les flors va unida a la nit màgica de San Joan de la que es pensa que emanen les seves virtuts.

BALADRE El baladre, diva o llorer rosa (Nerium oleander L.), que es presenta en forma arbustiva perenne, pot arribar a petit arbre. La denominació Nerium prové del grec, Nereus, qui simbolitzava el déu grec de la mar i pare de les Nereides, en al·lusió a com és de comú trobar aquest arbust a les zones properes a la costa. Presenta una toxicitat considerable i durant centúries fou emprat com a verí per a rates.

LLESSAMÍ DE NITLa dama de noche, galán de noche, llesamí de nit (Cestrum nocturnum) és una planta de la família de les solanàcies. És natiu de regions càlides a tropicals d’Amèrica, des del sud-est dels Estats Units al sud i centre de Xile. Destaca la fragància nocturna de les seves flors. Totes les parts d’aquestes plantes són tòxiques, causant una severa gastroenteritis si s’ingereixen.

COLEOS ZÍNIA O ROSA MÍSTICA

4

Organitza:

EL PatiCEntEnari

DE L’ESCOLaanSELM CLaVÉ

FOtOgraFia’t COM a L’antiga ESCOLaEXPOSiCiÓ DE CarrOS En MiniatUraGentilesa del seu autor, Pere Navinès

··

Des de principis del segle XIX la vila de Ripollet disposa de serveis educa-tius, semblaria que tan públics com privats. El que sí se sap del cert és que l’any 1856 es va fer pública l’oferta d’una plaça educativa. A principis del se-gle XX l’escola pública de nens es trobava al carrer Nou i la de nenes al car-rer de la Salut. L’any 1914 es va ubicar l’Escola Nacional entre els carrers Afores i del Sol, gràcies a una donació de Maria Torras i Encarnació Buxó.

Història, política i educació han estat estretament lligades sempre. Fets com la industrialització, la segona república, la guerra civil, la dictadura, la transició o la consolidació de la democràcia es visualitzen clarament en el món de l’ensenyament i els 100 anys d’història de l’escola Anselm Clavé, així ho demostren.

El nomL’escola ha rebut al llarg del temps diverses denominacions:· Cal Comú, nom popular quan estava a l’edifici de l’antic Ajuntament, al

carrer de la Salut, tot i que encara hi ha qui s’hi refereix com “el cumu”.· Escola Nacional de Nens i Nenes, durant la segona república· Escuela Nacional de Niños-Cristo Rey, durant el franquisme· Anselm Clavé, dedicat al fundador dels Cors Clavé, des de 1979.

L’edificiL’edifici de l’escola Anselm Clavé ha tingut 4 etapes constructives i és en la primera etapa en la que s’inclou l’espai del pati del Carrer del Sol.El primer edifici va ser projectat i construït entre 1912 i 1914 per encàrrec a l’arquitecte Eduard M. Balcells, deixeble de Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch i autor, entre altres, de can Masachs, actual ajuntament. El pri-mer projecte de l’arquitecte es va desestimar, segurament per l’elevat cost

de construcció, però sí que es va respectar la planta en forma de E. Per al nou projecte es va inspirar en l’arquitectura industrial i va concebre l’escola com si fos un edifici industrial, amb una sola planta, teulada a dues aigües i encavallades de fusta. El revestiment de les façanes era totxo prefabricat de ciment amb forma ondulada i va utilitzar falses columnes i frontons com a referent d’una arquitectura clàssica modernitzada. Per al cos central, fines-trals grans. Tot símbol d’identitat de l’autor. La reixa del pati en canvi, no és segur que fos dissenyada per ell.

En la segona etapa Joan B. Serra de Martínez va construir l’edifici de nenes, a l’altra banda del pati i en la tercera, Josep M. Martin Ponchon va ampliar els dos edificis, amb l’aixecament de vàries plantes, però respectant la pri-mera construcció. La darrera fase constructiva la va dur a terme Jordi For-tuny als anys 80 i 90 amb la construcció i posterior ampliació del parvulari.

EL PATICENTENARIDE L’ESCOLAANSELM CLAVÉ

INAUGURACIÓ DE L’ESCOLA. ANY 1914

EL PATICENTENARIDE L’ESCOLAANSELM CLAVÉ

Els mestresLa llista de mestres que han contribuït i contribueixen a la formació dels nens i nenes d’aquesta escola centenària és molt extensa. Tot i així val la pena esmentar alguns dels mestres que van exercir en els primers anys de les escoles públiques localitzades en aquest edifici. El 1907 el mestre era Francisco de Paula Comenges. La seves ensenyances anaven més enllà de les que s’esperaven com a merament educatives, i a més va participar activament en la construcció d’unes escoles públiques dignes per als seus alumnes i va aconseguir donatius, la cessió dels terrenys i la construcció de l’edifici.

Al principi només hi havia dos mestres però el curs 1928 a 1929 hi havia quatre mestres: Gonçal Bonilla, Teresa Vila Arrufat, Josep m. Brull i En-carnació Braut. Els dos primers són coneguts com “els mestres”, ja que la seva dedicació total va forjar un fort vincle emocional amb l’alumnat i amb la població en general. La seva manera d’ensenyar va aconseguir un clar in-crement de matriculacions a les escoles públiques. Els gegantons de Ripo-llet, Gonçal i Teresa, són un homenatge a aquests mestres que van marcar tota una època.

La fotografia i el retrat escolarLa fotografia escolar és un d’aquells testimonis de la història que es repeteix des de fa dècades. La seva observació ens pot oferir molta informació: grups separats per sexes, la roba i les sabates ens poden donar pistes sobre la clas-se social de l’alumne, els pentinats i les modes... La primera fotografia que conservem de l’Escola Nacional de Ripollet és de 1905 amb el mestre Co-menges. Des de llavors, les fotografies de grup i els retrats escolars han anat canviant d’escenari, però l’essència és la mateixa. I la nostàlgia i els records, bons i dolents, retornen al contemplar aquest tipus de fotografia.

A LA DRETA, EL MESTRE GONÇAL BONILLA

El carro ha estat el mitjà de transport per excel·lència durant segles i segles. Per treballar al camp, per mercadejar, com a diligència o simplement per anar a les zones d’esbarjo els dies de festa. L’ús del carro va fer canviar el disseny de les cases per tal de que s’hi pogués maniobrar a dins: entrades amples, carrils de pedra viva, cantoneres per protegir las parets…; fins i tot els carrers de les poblacions estaven configurats i pensats perquè el pas dels carros no provoqués inconvenients.Un carro es compon bàsicament de tres peces: una empostissada horitzontal, amb baranes o sense; un ó dos braços per enganxar els animals de tir i les rodes.

A Ripollet, fins fa unes dècades, era habitual veure carros traginant amunt i avall. Els ripolletencs de més edat encara evoquen l’olor i el soroll del pas dels carros plens de portadores que regalimaven suc de raïm, al setembre, en època de verema.

De tipus de carros i carruatges n’hi ha molts i també hi ha molts oficis vinculats al món del carruatge i el cavall: el pagès, el carreter, el ferrer, el fuster, l’esparter, el baster, el mosso d’estable, el traginer, el llenyataire, el boter o el veterinari, tots hi tenien alguna relació.El carro més usat per la pagesia, gràcies a la seva polivalència, ha estat sempre el carro d’escales. Altres carros, més especialitzats, són els de torn, preparats per traginar bótes i bocois; els de trabuc, per a transport de terra, fems, runes.. amb bolquet per descarregar; les tartanes i diligències, pensats per dur persones; i molts d’altres com carrets de mà, cabriolets, xarrets, jardineres…En Pere Navinès és fuster d’ofici però des de fa uns anys està jubilat i en aquest temps s’ha dedicat a desenvolupar una afició: la reproducció de carros i carruatges en miniatura. A través de la seva col·lecció podem conèixer diverses tipologies de carros però també recuperar part de la història no tan llunyana de Ripollet.

CARROS DE TRABUCEl marc es substitueix per una caixa articulada. Serveix per transportar terra, fems, runes. Tenien bolquet per descarregar.Carro de les escombraries (4).

4

CARROS D’ESCALA O DE PAGÈSLa part destinada a la càrrega és constitueix per un marc format per dos braços mestres units als extrems pels capçals anterior i posterior i un marc proveït de baranes, per penjar-hi barres, bossat o cofes (cistells d’espart).Carro d’escala amb vela (1). Entre els diversos accessoris que poden portar alguns carros hi ha la vela de lona, antigament de cànem i sovint decorada amb trossos de cuir, que és muntada damunt les baranes per mitjà d’un barnillatge de fusta. Servia per protegir la càrrega o les persones de la pluja o el sol.Carro de palla o d’alfals (2). Amb estaques que es munten damunt les baranes per augmentar l’altura de la càrrega.Carro per transportar la farina als forns (3).

3

1

2

CARROS DE TORNServeixen per al transport de bótes, amb rodes més grosses que les dels carros normals, i proveït d’unes cadenes que permeten d’alçar els bocois per l’acció d’un torn.Carro del celler (6). Amb el que repartien el vi als pagesos de la cooperativa.

6

EXPOSICIÓDE CARROSEN MINIATURADE PERE NAVINÈS

8 97

ALTRES CARROSCarro de la carn (7). Transportava la carn del matadero.Carreta (8). De transport, més baix, llarg i estret, amb una llança on va subjecte el jou.Carro del recader (9).

5

CARROS DE PASSEIGCarruatges per al transport de persones. Tartana (5). Carro lleuger de dues rodes, amb vela i seients laterals, per a vuit passatgers o mercaderies lleugeres.

5

Organitza:

L’intEriOrDE L’ESgLÉSia

DE SantEStEVE

EL trESOr DE L’ESgLÉSia i EL BaPtiStEriEspais reformats recentment

El Tresor de l’església està format per una col·lecció d’orfebreria religiosa de diferents èpoques, amb algunes peces del segle XVIII i una majoria d’objectes posteriors al període de la guerra civil.

En aquest espai de l’absis hi destaquen també el conjunt de Sacras d’estil gòtic de metall daurat, damunt de l’altar, així com els canelobres de bronze amb gravats de la Mare de Déu, Jesús i el Sagrat Cor.

Destaquen també pel seu valor artístic, un Sant Crist del segle XVII que va pertànyer a la col·lecció Ricart, la làmpara tipus baldaquí dissenyada per Josep Maria Brull i, presidint l’absis, l’escultura policromada de Sant Esteve de l’escultor Francesc Juventeny.

GLOSSARI

Aspersor d’aigua beneïda: recipient amb eina que s’utilitza en celebracions i rituals especials com batejos, enterraments, inauguracions... Simbolitza la purificació del mal.

Bacina o plat petitori: safata utilitzada per la col·lecta.

Calze: copa, tradicionalment de metall preciós i artísticament treballat, usada per a contenir-hi el vi en la celebració eucarís-tica.

Campanetes de consagració: petites campanes que es toquen en la consagració en el moment de l’elevació.

Canadelles o setrill de missa: gerreta utilitzada a la missa per portar l’aigua i el vi que es fan servir a la consagració.

Canelobres: utensilis de metall destinats a la il·luminació que suporten les espelmes.

Copons: vas de metall amb tapa que sovint és daurat a la part interior i que serveix per guardar les hòsties consagrades.

Conxa: peça de metall daurat que es fa servir de recipient per abocar l’aigua beneïda en els batejos.

Custòdia: peça d’orfebreria on s’exposa el Santíssim Sacra-ment a la veneració pública. Va néixer per les processons de Corpus al segle XIV, com a manera de presentar al poble la Sagrada Forma, que fins llavors sempre es portava en recipients tancats.

Encenser: braseret amb una tapadora amb forats, suspès amb cadenetes, que serveix per cremar-hi encens. Es fa servir per les solemnitats.

Naveta: vas en forma de nau on es guarda l’encens en les cerimònies.

Palmatòria: canelobre petit amb mànec i nansa que s’uti-litzava per il·luminar quan es llegia l’evangeli.

Patena: plat de metall noble en el que es diposita l’hòstia a la missa, entre el parenostre i el moment de prendre-la.

Portapau de plata: làmina que a les misses solemnes antigament es donava a besar als fidels en substitució de l’òscul de pau (rite de la pau). S’utilitza també amb visites importants a l’església.

EL TRESORDE L’ESGLÈSIA

PRESTATGE SUPERIOR1. Canelobre petit de metall daurat.2. Canadelles o setrill de missa.3. Encenser.4. Naveta.

PRESTATGE INFERIOR11. Sacras de metall daurat. Postguerra.12. Aspersor d’aigua beneïda.13. Campanetes de consagració.14. Conxa de metall daurat.15. Palmatòria de metall daurat.16. Patena.17. Canelobres de metall daurat. 18. Corona.

SEGON PRESTATGE5. CoponsCol·lecció de tres peces d’argent on destaca especialment la central, amb una medalla d’or.

TERCER PRESTATGE6. Bacines o plats petitoriConjunt de tres peces de plata amb imatges del segle XVIII. La tercera està cedida temporalment al Museu Diocesà de Barcelona.

QUART PRESTATGE7. CustòdiaPeça de plata de l’any 1963, l’any del Concili. Va ser un regal de la família Masachs.8. CalzeCol·lecció de quatre peces d’argent, on destaca especialment el tercer, amb un gravat de filigranes a la part de la copa i tres esmalts al peu que representen Sant Josep, el Sagrat Cor i la Mare de Déu.9. Portapau de plata (a dalt)10. CustòdiaPeça de metall argentat sobredaurat i estil gòtic, amb circoni-tes, cisellat i repussat amb elements de fosa de l’any 1940, regal de la propietària de ca l’Argentera (actual edifici de la Inem), que rebia aquest sobrenom perquè el seu marit era joier al carrer Pelai de Barcelona. Hi té afegides tres joies donació d’una feligresa.

1 2

5

3 4

5 5

6 6

78 8 8 8

9

10

11 11 11

12 1313

14

17 1716

18

15

EL TRESORDE L’ESGLÈSIA

ELBAPTISTERI

Aquest espai existeix des de que al març de 1603 es va alçar el campanar vell, un campanar de torre de tres pisos a la paret nord de l’església. El campanar tenia inicialment una campana i més tard tres.

L’any 1793 s’hi va instal·lar un rellotge. El 1831 li va caure un llamp i el campanar va quedar molt malmès, tot i que es va reparar amb ajut popular. Però el campanar envellia i l’any 1892 es va construir el campanar nou. El campanar vell es va enderrocar fins gairebé la meitat i va esdevenir baptisteri.

El baptisme és el primer dels sagraments del cristianisme, significa “immersió” i simbolitza l’entrada de la persona a l’Església. Es va instaurar per imitar la vida de Crist que abans d’anar a predicar es va fer batejar per Joan Baptista. Els primers cristians es batejaven a rius, fonts, llacs o al mar, però amb el pas dels segles es van destinar espais dins les esglésies.

Destaquen:TerraFet de tessel·les de marbre, original de 1892.Ciri PasqualSimbolitza la llum de Crist, s’encén la nit de Pasqua. Conté lletres i números, les lletres alfa i omega signifiquen el principi i la fi, missatge d’eternitat. Els números són els de l’any en curs i recorden el moment present.Crismera dels sants olisÉs l’arqueta on es guarden els sants olis que es fan servir en alguns sacraments, com el baptisme. Els sants olis són tres, el crisma, l’oli dels malalts i l’oli dels catecúmens. Pila baptismalÉs el contenidor de l’aigua baptismal. Se’n troben ja a les catacumbes i als baptisteris des de l’època de Constantí el gran.“Baptisme de Jesús al Jordà”, obra d’Andreu Solà i VidalAls baptisteris acostuma a haver-hi alguna pintura que representi el sacrament i l’any 1892, el pintor local Andreu Solà va pintar per encàrrec una obra de grans dimensions que va ser destruïda l’any 1936. Actualment s’exposa l’esbós de la pintura, donació de la família del pintor amb motiu de l’Any Solà, l’any 2003.


6

Organitza:

L’antiCCLaUStrE

DE L’ESgLÉSiaDE Sant EStEVE

OrnamEnt fLOraLGentilesa de Floristeria Montcada

L’ANTICCLAUSTREDE L’ESGLÉSIADE SANTESTEVE

Aquest espai és actualment un lloc de pas, un pati que permet l’accés a l’edifici de la Rectoria i que alhora comunica amb la nau lateral del costat sud de l’església de Sant Esteve.

Tot i ser un lloc de pas, és un d’aquells espais que les famílies trien per fer-se les fotografies de record després de les cerimònies de batejos, comunions o casaments. I és que si ens hi fixem, trobarem que l’entorn és molt agradable i que són diversos els elements que fan d’aquest petit racó de Ripollet, un espai singular i, sense dubte, un espai amb molt d’encant.

Alguns escrits del segle XVII i XVIII ens indiquen que justament aquí es situava el claustre, mostra de que en algun moment hi havia hagut un convent. Però segons els experts, les restes existents són encara més antigues i es podrien datar aproximadament al segle XV. Aquests vestigis són ben visibles tan des de l’interior de l’església, a la nau lateral dreta on es poden observar clarament les dovelles, com justament des d’aquest espai on som, a la banda esquerra, just des del mur exterior del costat sud, que a més incorpora a la part superior un pòrtic o galeria cega composada per arcs de mig punt.

Aquests restes van estar ocultes durant molts anys ja que a l’espai del claustre s’hi va construir la rectoria vella que quedava completament enganxada a l’església. L’any 1948, a l’enderrocar l’antiga rectoria malmesa durant la guerra civil, les arcades van quedar a la vista.

L’ANTICCLAUSTREDE L’ESGLÉSIADE SANTESTEVE

L’edifici de la rectoria es va construir de nou i, si ens hi fixem, observarem alguns elements singulars en els que val la pena parar-hi atenció.

A la dreta d’aquest espai, just en el passeig que uneix la Rectoria amb el transsepte sud de l’església, observem una finestra geminada d’arcs arrodonits. El mainell que la divideix està format per tres petits capitells i una columneta central estriada d’estil renaixentista que fa un metre d’alçada. Originàriament formava part d’una pila d’aigua beneïda i es va integrar en aquest mur durant les obres de l’any 1948.

Al mateix mur es conserva el fragment de la làpida d’una tomba que havia estat al terra de l’interior de l’església, data de 1648 i correspon a la sepultura del reverend Josep Riera. També hi ha adossats altres fragments com un relleu amb una galeria arcuada.

Durant les mateixes obres, es va integrar una altra columna a la finestra arrodonida de la cantonada sud de l’edifici. Es pot veure des del carrer, des de la vorera que dóna al parc de Maria Lluïsa Galobart. Aquesta columna és més baixa i gruixuda i d’estil romànic i pertanyia, probablement, a l’altar romànic original.

espais amb encant

Documents