82014

B I B L I O T E C A D E L N V O L

EN MI NO HI HA RES

Sebasti Perell

P U N T D E L L I B R E W W W. N U VO L . C O M

En mi no hi ha res

SEBASTI PERELL

Biblioteca del Nvol, 8

Primera edici: maig de 2014

Sebasti Perell, 2014

Daquesta edici:

Biblioteca del Nvol

Carrer Provena 356 1r 1a

08037 Barcelona

www.nuvol.com

@nuvol_com

Maquetaci: Merc Roig

Sumari

Cercar on no nhi ha 5De m de mestre 15Obrir la gana 41

Cercar on no nhi ha

Ne suis-je pas un faux accordBaudelaire

Cercar on no nhi ha

7

En mi no hi ha res definitiu, escrivia Kafka al seu diari. I aques-ta mateixa indeterminaci ronda qualsevol afany de voler dir all que s una novella. Textos que viuen laventura extraordi-nria de preferir-se una altra cosa en el precs moment que creus haver-los glapit. La novella ha estat sempre un espai mu-tant que sura en les estrebades entre la fractura i la transfern-cia, lafany de ser llegat i deixa. Viu en la incomoditat perma-nent del capgirell, perqu desmantellar-se s la seva manera de sobreviure i refer-se en la seva mateixa evacuaci. I en la plura-litat que suposa reinventar-se, assajar-se, i fins i tot desdir-se al cel ras duna fragilitat permanent. Desfer-se en la dissidncia i la precarietat de revenir en la variaci ms evanescent dels temps fluids que corren. Ara i sempre daltra banda. I si aix ens ha de servir de mirador sobre el panorama de la narrativa contempo-rnia que sescriu en el marc de xarxes i audincies electrni-ques, de precariats socials i culturals diversos, resistncies alter-mundistes, i que prova de dir la immediatesa del present no ha de costar gaire justificar que aqu tractarem les darreres novel-les de Josep Maria Fonalleras i de Biel Mesquida.

Perqu escriuen al bell mig dadus permanents a la literatu-ra, de desencants i de devaluacions i discursos esttics que cele-bren el seu final, o li atorguen un espai cada vegada ms exigu i subaltern, i derives electrniques i hipermeditiques, o tamb la cu sen de solipsisme i autocomplot. Perqu compareixen com

sebasti perell

8

a reservoris de perplexitat al bell mig daquest cafarnam, en els espais difusos i inestables de les arts i les literatures, on ning sembla saber quin s el paper de lauca que li ha tocat en aques-ta selva literria, que uns volen mantenir com a santuari de lexigncia, i daltres proven de condemnar-la a la marginalitat de les audincies mundialitzades que celebren els fast books. Perqu han fet niu en la paradoxa de ser una literatura ms enll i tot de voler ser all que li reclamen tant les cassandres que canten les seves extincions com els nostlgics que esperen els seus renaixements desprs de les acaballes. Han covat uns textos nials que shan escrit en aquestes fronteres amb la intenci de travessar-les, deixar-les enrere i reencarnar-se en lnsia de ser lavidesa de dir, no lespasa i la paret, sin el perill, sempre trns-fugues. Fins i tot de la seva prpia solidesa confortable de tenir una obra feta, en una permanent descalcificaci de la prpia escriptura que els descarrera, i els aboca a una literatura que fa lullastre esbrancat sense xarxa. All que daltra banda sempre ha fet la gran literatura. Tamb quan prenen portal i diuen adu a tot aix i es reinventen una altra vida. Perqu sn aquesta fam de viratge incessant, la golafreria de fer obra, i no parlam preci-sament de grafomania. Perqu sn escriptors que ara i aqu han decidit girar el seu obrador damunt davall.

En la inquietud de la seva escriptura podem veure-hi alguns trets, tot i les seves diferncies, que decididament podem rela-cionar amb les interrogacions ms astutes que ens llana la lite-ratura en aquest inici de segle i enmig dun canvi de paradigma cultural, aquesta nova galxia de textualitats que ens fa perdre a tots les maneres, cosa, daltra banda, que ha fet sempre la lletra que, segons Kafka, sescriu contra la frontera. I la primera cosa que hi s veure s un gust per lescriptura que prova de treures el perfil en aquell desig de fer quan un ja cerca ntre plus seul matre de son texte, tal com suggeria Pinget, sense deixar alhora

Cercar on no nhi ha

9

de fer teixit verbal que es conformi en orfebreria i filigrana. Una literatura proliferant que fa trama amb la paradoxa duna arti-culaci textual que cerca la prpia inestabilitat en la fragmenta-ci i el muntatge per tal de deixar marques de les identitats flu-des del present i fer memria, com el cam marcat a laigua per lacci del tim. Lluny de qualsevol nsia dabsolut, s una es-criptura que es conforma en una certa orfenesa i esdev un art de la solitud. Daqu que en la seva disposici, shi produeix un treball intens dassimilaci i transfiguraci intertextual i una reflexivitat movedissa, perqu es tracta dartefactes especulars sobre la mateixa escriptura, en qu el saber esdev objecte de fabulaci, i ens posen davant els ulls, en plena crisi, el somni de les humanitats de Flaubert. I aix en uns textos que, si hi pares esment, no deixen de ser romans sur rien.

Perqu tots dos escriuen des del desconcert i no des de les formes estabilitzades de la literatura ms confortable i senten, a ms, una certa atracci cap al fet descriure com si fos un comen-ament. Mesquida teatralitza, irnic, un retorn rococ a la ca-verna, una cova artitzada lluny daquelles propostes que senfi-ten en la recerca duna visceralitat que expectora essencialismes atvics i passions extremes. Fonalleres busseja fins al text que ha quedat sense escriure i, en un joc autoficcional, dessacralitiza la figura de lescriptor per tal doferir lartifici duna vida mins-cula imaginria. En definitiva, narradors sempre problemtics i artefactes narratius peregrins que ens ofereixen siluetes frgils del present, sense caure en la virulncia de les desafec cions transgressives de pa amb fonteta o en lescndol insuls de tene-bres que sofereixen, precisament, des de les institucions ms slides o des dels narcissismes de linslit. Novelles que defugen lpica, sense herois, sense epopeia, sense tragdia, sempre epi-sdiques. Fonalleras juga en la frontera entre realitat i ficci i Mesquida sexposa teatral i digressiu en una intimitat boucle

sebasti perell

10

que desf les formes ms banals i inspides de versemblana. s en la desaparici i en la multiplicaci on troben lagre en qu fan crixer i evacuar qualsevol forma edulcorada de veritat que no-ms serveix demplastre per tal de no airejar el trau que ha de deixar obert qualsevol proposta narrativa agosarada.

s per tot aix que en aquests textos podem sentir una latn-cia sobre lesdevenidor de la novella. I la seva proesa s una es-criptura des de la prdua, en el punt de risc en qu tot sesfon-dra i, alhora, de les deixalles, de lesclatada, en treuen noves formes de configuraci. En aquests mosaics, en aquesta discon-tinutat extensible, en els seus desbordaments de la ficci, en les llacunes, en la seva forma de conformar-se en aliatges de discur-sos que cerquen la malleabilitat extrema, nuen all que ja sha anomenat lesttica del final de la literatura amb la renovaci. Es tracta de dispositius, sempre sn provatures, que fan dels seus textos un veritable laboratori de la prosa actual. Arrisquen la seva prpia trajectria narrativa, cremen vaixells en aquesta autofabulaci, i no s amb el desig de fer la contrria, des de la pretensi docupar davanteres, sin de trescar en latrfia, fur-gar en linvers, esquivar-se amb la intenci daccedir a les figures difuses de la contemporanetat, a la gramtica fluent del mn i alhora deixar sentir una veu resistent i apstata de la literatura en un context hipermeditic. Sense queixes, sense nostlgies de les figures majscules de lautoria inflada, des del voraviu de les-criptura que assumeix la posici del bandejat i en sap treure profit, perqu entn que noms des del marge de qui ja no reco-neix ni centres ni perifries podem dir la glocalitzaci que ens satura i ens sutura el present. I entn la novella com a lieu pen-sant, i un espai privilegiat per a lestupefacci davant els dies que passen. Des de lhesitaci, no des de la pitrera bombada de larro-gncia que traspuen els fanfarrons literaris que shan de menjar el mn. s per aquesta ra que del desconcert, en fan un motor

Cercar on no nhi ha

11

essencial de la seva narrativa bellugadissa que allibera ambigi-tat i incongruncies, i que en la seva fragilitat incontinent diu la palpitaci del temps. Sense amonestar ning, sense increpar, per sempre inconvenients. Reinventar-se en la deriva, incmo-des, maliciosos, espellucar en la tradici i alhora saber que cal emancipar-se sobretot dall ms ntim, de la seva prpia obra, i de posicions autorials i controls narratius de tradici romnti-ca, sense insinuar, ans al contrari, que volen desfer-se de la bi-blio teca, ni vincular-se a projectes programtics de postavant-guardes posthumanes sublims i altres herbes.

Escriuen des de limpasse, amb sordines diverses i tracta-ments ldics que, en la tradici del barroc, fan servir la distorsi i les quimeres referencials. Treballen lanvers i el revers, i sense vergonya mostren els cosits i els descosits dels textos, juguen amb les complicitats entre autoria, narraci i lectura i exposen, impdics, el seu obrador. Davant la pretensi de textos ben tra-vats i corpulents o davant els virtuosos de la trama i el cosit ben fet de lnsia pica, ells proposen les puntades a la vista, la nota-ci marginal, alcen els cortinatges i mostren all, ce machin, o tassenyalen la draperia i els domassos, i en els plecs, els regrui-xos i els reganyols regurgiten, refinats, la seva rplica a la fal-lcia, la podridura i la corruptela.

La literatura s corc, desemmascara el centelleig de confor-mitat que cerquen els poders, desancora els monuments, i amb aquest afany Fonalleras i Mesquida fan servir el fragment i la in-completitud. Climent sofereix en retalls i Llefre de tu neda en el puntillisme i lespiral. Es deixen emportar per lellipsi, la multi-plicaci de perspectives i trajectries i rebutgen la intriga i la trama que en molts de textos contemporanis ja no s un fil sin una cordeta. Suspenen el desig de controlar el Sentit de la nar-raci, eliminen la crrega explicativa i didctica de la literatura que sacosta al lector i ja llegeix al seu lloc, amb lexcusa de

sebasti perell

12

voler ser entenedora i propera. Fan una obra que troba el plaer en la temptativa i la fluctuaci i no en la proposta ferma duna parfrasi del mn, sallunyen de les potiques viscerals que sacosten a la realitat amb la vehemncia apassionada del lle que ronda una gasela. Depredaci disfressada demotivitat i apassionament. No cerquen la solidesa, sin envestir la cosa es-pessa que es conforma en temps i llavor i els seus relats ja sn aix: psits en suspensi que pretenen dir la urgncia fuga del present. Aquesta s la seva proximitat. Perqu saben que escriu-re tamb s fer la silueta de noves posicions de lectura. Sense reps, arborescents, sempre desajustant.

Literatura que, tal com recomanava Montaigne, renverse en soi. Lescriptor com a cercador incombustible en les cares ocul-tes de la lletra. Michaux deia que escriure era skier au fond dun puits, i s en les aiges fosques de la seva prpia prctica literria on han anat a cercar noves vies, les camades difcils de la seva obra. Ja ho deia Nietzsche, qualsevol comenament s un perill. I s en aquesta bifurcaci permanent dells mateixos en qu aprenen quina s la passa que ve desprs. El mite que cal retreu-re s Argos, tal com compareix al Criticn de Gracin: ojos en los ojos para mirar como miran: ojos y ms ojos y reojos procurando ser Elmirante. No treure lull de lobrador i escriure per tal de saber com escriuen. Tal com deia Blanchot, pour crire, il faut dej crire. I que lobra feta sigui un mirall, per no exactament el que proposava Stendhal, sin un mirall remol, que raja. En aquesta desfeta, en la confrontaci constant amb la mort i la des-articulaci, en les figuracions del fracs i el malencert, en la pr-pia estrangeria, des de la cosa poca, en la solitud proven dins-criures en leventualitat ms contempornia.

Agamben assenyala que contemporaneo chi riceve in pieno viso il fascio di tenebra proveniente dal suo tempo. I afegeix: davvero contemporaneo chi non coincide perfettamente col suo

Cercar on no nhi ha

13

tempo n si adegua alle sue pretese ed perci, in questo senso, inattuale; ma, proprio attraverso questo scarto e questo anacronis-mo, egli capace pi degli altri di percepire e afferrare il suo tem-po. Aquesta lucidesa, el desarrelament, permet fer ressonar aquest temps en la plasticitat dels textos de Fonalleras i Mesqui-da, que beuen sense assedegar-se en formes que provenen de les coses viscudes, de lautobiografia impersonal aix com lentn Ernaux, dels ecos de lescriptura i de la seva tasca a la premsa, el diari ntim, les notes, el reportatge. En definitiva, samaren en la porositat genrica per tal de presentar els seus textos des duna modstia, una nuesa, que contrasta amb la jactncia dalguns textos vigorosos que volen posar cara a la literatura catalana del segle xxi. Lexcitaci nerviosa de la prosa de Fonalleras, que sot-ja la prpia tradici creadora, lestranyesa de la veu de Mesqui-da capa de replicar, discordant des de lexcs, la seducci de la llengua que se lend i que habitualment li han encolomat, sn les estratgies narratives i estilstiques que els ha perms perfilar aquesta immediatesa del present i alhora glapir all que ens fuig i que ens interroga. Tot aix des de les marques que deixen els esvaniments que ens retallen en el panorama actual. Perqu all que assenyalam com ara i aqu tamb sn les coses que shan esfumat, les llacunes i els eclipsis. Es tracta de dues novelles sempre inacabades, i no podria esser daltra manera, sobre la prdua, llocs on noms podem tornar a travs de la literatura. Llefre de tu diu la tasca erosiva del desig, i Climent en treu don no nhi ha, dall que va ser i no. Per aquest motiu treballen la brevitas, all que Michon ha definit com lpure du roman, son mimimum vital. Tamb per aix sn novelles cerebrals davant lafany de trama de les novelles piques que fan cnon. I es pre-senten com una tasca de reciclatge i de reescriptura en una au-tntica exhibici dexercici ficcional. Textos de fantasia, lrics, on la fam de saber s essencial, perqu es tracta de veritables

sebasti perell

14

romans lettrs i alhora una exquisita pardia de lerudici. Prosa que expelleix el vent rebolcat dels dies que passen i desaparei-xen, i que guarden la memria com s guarden les distncies. Han sabut dir limprevist que no t espera davui mateix, laire del temps, i han deixat escrita aquesta nsia tossuda i sempre terminal de transmissi que convoca la literatura. La que cerca, precisament, on no nhi ha.

De m de mestre. A les palpentes, en el blanc

neguit de nostra tela

A mere mass of incoherent scatches and daubsHenry James

Ainsi, crire quon voudrait crire, cest dj crire. Ecrire quon ne peut crire, cest encore crire.

Une faon comme une autre doprer le renversement qui est lorigine de tant daudacieuses

entreprises : faire du priphrique le centre, de laccessoire lessentiel et de la pierre

de rebut la cl de vote.Marcel Bnabou

Rpeter je suis mort.Robert Pinget

De m de mestre

17

All semblava que havia danar a parar a un llibre. Per en aques-ta novella, Climent, tot i la seva aparent estabilitat documental, no llegireu res del que, daltra banda, ning no vos ha proms: aquelles notes, els esbossos, els fragments i els apunts dun es-criptor menjussat per leixorquia creativa. Res, o quasi res, da-questa escuma evanescent. Per passareu els ulls per la lletra que en diu la sostracci. Perqu la novella deixa a la vista aquest silenci. Shi inscriu aquest callar. Shi xifra una mancana. All que es perd en la transcripci, que apuntava Barthes. I una n-sia: que un acaba escrivint tal com prova de dir la mort. Per all que queda. No debades solem parlar de restes mortals. No deba-des podem citar el mateix autor en aquest sentit: La mort illumina lart. Lart evoca una experincia extrema que desembo-ca en un delta tranquil. Alluvions en una embocadura. Per no cal oblidar que els sediments provenen duna inundaci, dal-guna cosa que sha desbordat, tumultuosa. I s com si lescrip-tura reflexiva de Fonalleras volgus topar i anar en contra della mateixa, fascinada per lesterilitat. Com si sempre hi torns. I sempre hi torns. Un cop i un altre, per tal de sortir-sen. Perqu la literatura, al cap i la fi, preserva de la mort. O aix volem creure. I llegireu. S. Totes altres coses. I lacabareu. Per ja diuen que un llibre ni comena ni acaba. Si de cas, fa semblant de fer-ho. I fingeix, sempre parcial, sempre inacabat. Noms aquesta efervescncia dels preparatius. Coses que sencaminen a una rea-

sebasti perell

18

litzaci prxima. O no. I el text s sempre un reservori. I un instrument hipottic, fascination des possibles. Sense deixar de ser una novella, i literatura. S, aix tan vell, tan demod, out-fashioned, en temps dinterconnexi de xarxes. I en una poca en qu, de la recusaci i del refs, se nha fet un art, que ja recla-mava Paul Valry. Escrivim i llegim enmig dall que sha deixat estar. Entre sucides del talent que no han deixat passar res per alt, que no han volgut negligir res de res, i shan precipitat en la seva obra armats fins a les dents, no com reclamaven els mes-tres, sense tanta reflexi, i sense aquesta debilitat de voler rabe-jar-se en les dificultats en lloc de vncer-les. I s clar, nedam entre escriptors sense obra i entre obres sense acabar. Lenemic de Pinget sempre ronda. Perqu un escriptor s sempre un apre-nent que prova dacabar una novella, un text impossible. Massa cincia, deien els que ja sn antics, talment com la ignorncia, arriba a una negaci. I aquesta escriptura flotant prova de fer el cap viu entre la palpitaci, el batec i lestupor immbil. La vida i la mort combaten en cada detall.

Mais tt ou tard, il sapercevra quil ny a rien sur sa toile. No hi ha res sobre la tela. A manera de fils entrellaats o de peces que cerquen lencaix i lesqueix, o volen conformar-se en seds, que deixa passar la claror, i ms i tot. O un garbell, on separar la pols del gra, s, i on aprenem indefectiblement que som ssers foradats. Ja ho deia Mallarm: ratats, ho som tots. Una tela, un teixit, un text. I una tessitura. Escriure tamb s remenar i enre-dar-se amb tot all que passa per malla i quasi no es deixa aga-far. Coses entreteixides que conformen una xarxa, amb una car-cassa atrotinada i aquelles nuances indcises de qu parlava Balzac. Trama i ordit, sense faltar-hi res. Aix: cap cosa. Aix i no res, tot s u. Aquest embolic, una andrmina, una qesti intricada, i all on no nhi ha, resulta que s, que s precisament on has de cercar. No hi ha res sobre la tela. I ning no hi furete-

De m de mestre

19

ja per tal desbrinar all que hi ha davall. Per ja ho sabem: all on nhi ha hagut, sempre nhi queda. I un dia has dacabar amb aquesta tortura. Arrencar-ne alguna cosa, cap al desllorigament, retrcer la tela sobre ella mateixa fins a la desfiguraci i, des del desfici, girar i girar, fins a la conjuntura, perqu s en la distor-si on, en una mena dart de la perspectiva secreta, de lanamor-fosi, hem de saber veure lobliqitat del mn. Som davant un text i hi cercam el mn i la bolla. I un text, diuen, s un mur de tinta, quan lart descriure deu consistir a aixecar-lo i alhora mi-nar-lo perqu lafany s fer comparixer tot un univers, el segle i la vida que batega, la palpitaci del temps. I fer un du o un cadver.

Diu Lichtenberg: hem de pensar que tot t una causa, tal-ment com laranya teixeix la seva tela per tal de caar mosques, molt abans de saber que existeixen mosques. Una tela capa de deixar passar all que ha de sedassar i de retenir el que importa. No hi tenc res sobre la tela, diu aquell. I de sobte, aprenem que fins i tot hi ha coses que no sescriuen, o no es pinten, i tanma-teix sabem ben segur que hi sn. Un chef-doeuvre inconnu. Un estudi filosfic, tal com deia el mestre. I un conte fantstic, un conte de fantasmes, quimeres i aparicions. Precisament aix: mostrar, fins i tot provar de dir all que no hi ha. Aquell nescio quid, el je ne sais quoi, aquest no-res. Per era el que havem daprendre: mais ce rien est tout. I s tamb una potica que pro-va de dir aquest no-res, de dir-se des de la desfeta. Lart de desfer, des de la descreaci ms fustica. I no sona Gounod, sin Al di la, de Luciano Tajoli. Aqu, i no sn bromes, shi juguen dun cop el desig amors i lart, lart descriure. Des de la normalitat esfere-dora, des de lexcentricitat, quan els extrems shan tocat, i de sobte la literatura esdev un instrument de precisi, i all que estira ls nimes buides que senten aquella dolor desser febles, que es proven en lextenuaci, en la inanici del malguany, del

sebasti perell

20

malencert, del naufragi. Cocteau ja afirmava que le gnie est lextrme pointe du sens practique. Esguerrar-se per tal dencer-tar-la, fer-se malb per tal dentrenar-se en el deteriorament, i sentir aquell soroll de cosa que es trenca. All que s tan mal de glapir. I tot plegat sembla un colloqui del taller, de lobrador. Perqu en un sentit, Climent sembla que sescriu en la tradici dels Knstleroman, de la novella dartista, i no hi fa res que aqu la silueta aperduada sigui un escriptor. I el desig amors es tru-nyella obscurament en el text de Fonalleras amb el tema clssic de lartiste et son model. Lescriptor devorat per la seva prpia obra. I aqu rau la seva vena ertica, subterrnia, que amara tot el text i la figura que sescarrassa en lescriptura i perd els papers entre la realitat i la ficci. Tal com diu Montaigne, el text fa les-criptor i viceversa. I en la mateixa evanescncia del text podem llegir aquesta suspiccia de voler saber qu s un autor i com s la seva relaci amb lobra, en aquesta mena de doble fictici dun autor que ens vol posar al seu lloc i ens fa cmplices de la seva creaci des de les coulisses de la ficci. Ficcionalitzar lau-toria i lacte de fabulaci. I tanmateix no sabem que llegim. Per rodam en aquesta desolaci dels papers i dels apunts, la natura tangible de la calaixera, ce machin, tot i que no podrem ficar-hi el nas. s quan sens fa ms present la literatura de Na-bkov, pels seus personatges escriptors i per la omnipresncia de la mort en la seva literatura. I tenim quasi una certesa: un narrador ha descriure si vol existir. I aqu no escriu. O s? En aquesta hesitaci tamb fa ganes de llegir Climent en compa-nyia de Robert Pinget i el seu livre a faire.

I no hi ha ms remei, simposa la transferncia i el desplaa-ment. Cercar una mena de fals exili, defugir la familiaritat, esser extern, sortir de mare per tal de crear la pertorbaci suficient que el desencalli. Defugir el domicili, prendre portal, cercar la marginalitat creativa, els aires de dissidncia, deixau-me exage-

De m de mestre

21

rar, i fer servir mots de Kristeva que no escauen aqu, per que en el fingiment troben la seva prpia veritat: no sescriu res sen-se algun exili. Per aix cal anar a Roma. I fer el turista.

Stendhal, i no cal dir que ara havia de comparixer, afirma-va que el viatge s comme une mtamorphose imite de soi, la dcouverte dune identit inconnue. Aquesta transformaci. Aix, hors soi. Per a Roma. No s que sigui un lloc on desarre-lar-se, per ja fa el seu paper. Un lloc de pas on, a ms, mig mn creu estar-hi com a casa. Per no passa de casa pairal, on ja noms hi fas estades breus, on un sempre ja s resident provisi-onal. Un lloc per a lescriptura. Quan s precisament lescriptu-ra all que ha esdevingut una terra estranya cap a on tens les intencions danar a parar. A Roma. Amb un armari. Lemba-lum, la baluerna, la cosa, la nosa, que diu en catal la importn-cia de larxiu en la creaci contempornia. El nostre mal dar-xiu. Desplaar-se amb un armari a la guixa del mn, ara per ara, pot conformar-se com una manera de descentrar-se, fer lexcntric, lextravagant, dir i fer des dels marges, precisament, al melic del mn, on porten tots els camins. Aix, de manera elusiva, com qui fa el turista estrafolari. I lexcentricitat t una llarga tradici humanista, de la irrisi de Rabelais a la follia dErasme, de la hilaritat que provoca la mateixa distorsi i el capgirament a la retrica de la deriva i la desviaci de la par-dia. Som a Roma i en un itinerari que, fet a corre-cuita, podria passar per una versi inslita del viatge a Itlia, en una mena de simulacre o de faccia del Grand Tour. I en un joc de miralls on les escenes semblen ms que sabudes, com si la cosa fos entre gent que es coneix molt, i el lector s un que acaba darribar i tot sentela dalguna cosa estranya. Com si tot fos una cosa den-giny, coses vistes i sabudes que compareixen aix, laterals, amb aquella densitat allusiva de les coses familiars, de la complicitat entre amics. Basta aquesta maniera i Fonolleras s ben capa de

sebasti perell

22

deixar a la vista, de forma subtil i alhora distant, els moments damistat que fan respirable lesterilitat i el fiasco de la novella que no sescriu, tot i el dtour, els indicis i els jocs sobre la variaci.

I alhora dna accs a la recomposici de les coses del prota-gonista, en una mena de procs dacumulaci aparent, semblant al calaix de sastre que conforma larmari, els papers de lescrip-tor, del protagonista.

I alhora que tot sembla estrambtic, no hi ha res ms nor-mal que anar a Roma amb un armari. I amb un hipocondrac. Per ventura s cert que aix hauria de ser desficis, per com ms nhi ha, ms cal no perdre la ponderaci. Fins i tot quan la comdia semprova retalls de tragdia i, mira tu, arriben a fer un vestit. Ja no sabem si som al bell mig dun relat o mostra la cua un assaig. I tot arrenca en faccia, per hi nia la mort. Tampoc no s res de laltre mn, sin daquest, quan la mort fa estralls, s, per daltra banda, basta passar davant el mirall cada mat per tal de veure la seva lobra. Un home sha de morir i reclama escriure all que no surt, a Roma, en una mena de pelegrinatge. Com un que acaba darribar i cerca Roma dins Roma, que deia el poeta. I ara s un home que cerca una novella en un armari. s per ventura ara que ve a la memria, i ens surt a cam, Car-lo Emilio Gadda, lescriptor que no acabava les seves novelles. Gian franco Contini entenia lobra literria no com un fet, sin com un fer-se i s en aquest punt que vull convocar lautor de Quer pastricciaccio brutto de Via Merulana o de La cognizione del dolore, perqu crec que Gadda ens pot fer entendre millor el text de Fonalleras des de la seva reflexi sobre la possibilitat de per-cebre la realitat i narrar-la, sobre lnsia de trunyellar els fils dun text narratiu i els naufragis en la virtualitat infinita dall que trama una novella. I lelasticitat que compareix quan un text t en el seu horitz aquella perdita di vista del nesso di organicit, lintreccio, i la cosa escrita sura entre la dilataci i desmenbra-

De m de mestre

23

ment. s quan s possible concebre la calaixera de Climent com a garbuix, embolic, bullit creatiu. Larmari com a pasticciaccio. I com a espai dexploraci narrativa, la novella que senvesteix com a repertori. Gadda encara es projectava sobre lnsia de to-talitat i topava amb una difcil conciliaci entre all que ha de tramar un text i all que s descrivible del mn i la bolla. Fona-lleras converteix larmari, landrmina, en farcell i tot i patir la impossibilitat danar ms enll, dacabar, de posar ordre, es llan-a cap a linconegut. La ironia s que un text acabat sembla que sempre s un text pstum. I lha acabat un altre. Tot s tan hipo-ttic i tan apcrif.

A Roma sempre cal triar, i aqu la cosa que ens planteja s una doble visita: o la tradici devuitesca, amb nsies racionalis-tes, de la Biblioteca Casanatense, o el cementiri de tradici ro-mntica. No en sortim: de lafany enciclopdic a linfinit, de larmari a lobra impossible. Amb Keats, Shelley, i amb Gramsci i Passolini. Ja en parlava Flaubert: per qu hem danar als ce-mentiris, si basta obrir els nostres records i compareixen les tombes? Per la visita aqu s estranya perqu sembla que es tracta de convocar el silenci. O la pretensi s precisament exor-citzar-lo. No deia Proust que un llibre s un gran cementiri, i que en bona part, de les tombes no en poden llegir res ms que els noms esborrats? I amb aix un ha de provar de dir i de fer lesfor, profund i ingenu, de refer la vida. Per la mort, diuen els mestres, s el moll de la creaci. I aqu s la mort de Climent que es converteix en un text. Diuen que la novella s com aixe-car un edifici, i aqu noms tenim un armari. Que ja s una ru-na. On ne peut difier que sur des ruines, diuen. Una successi de papers inarticulats, retalls i descosits. I daquest patchwork, cal fer-ne una mena de construcci concertada, treballant la sintaxi i reduint la carcassa, larmadura de la novella. Justament a Roma. Un palimpsest. Com si en larmari es detects una lgica profun-

sebasti perell

24

da capa dordenar els elements esparsos. s una mirada enrere que de manera retroactiva treu de la fragmentaci aquella cate-dral que sabia veure Proust. Ledifici orgnic, per lluny del ge-gantisme arquitectnic que exhibeixen algunes novelles contem-pornies. I convocar alhora les seves apories. De la novella inacabada a lobra mestra desconeguda. De linventari, de la llista devastada, de la fragilitat, del fet descampar les peces, bastir la temptativa dedificar una ficci. Entre la descomposici i la crei-xena. Fer-se malb i fermentar. I langoixa de la mort al bess mateix de la construcci. Llegirem fragments a la recerca de limant que no ser altra cosa que lnsia del relat clos que tanma-teix mostra les sutures, entre Lidl i spleen, llegirem lamalgama daquesta mena de monument porttil que ser el text en les seves formes nomdiques de panells mbils. I sempre, el rosec de lape-tncia de silenci que sagleva amb aquella sobresaturaci lings-tica de qu parlaven Blok i Mandelstam. O Brodsky obsedit per labolici de lordre del mn.

s per aix que el text s textura a la recerca duna nuesa que treballa sobre la llengua quotidiana, amb els filaments dor dels mots. Ara lescriptor ja no s res ms que un homme trou que es deixa emportar per aquell riu del silenci de qu parlava el poeta. El silenci que sincorpora a les paraules que escrivim. El text, ne-gre pigallat de blanc, que s com un nvol negre destornells, estol, esbart, coses aplegades, la llibertat de les formes contra el control de lestructura. Escriure ja s aix: deixar la petja en all que escrius de tot quant no escriurs, all que quedar sense dir. I encaixar les peces. La narraci ratada dellipsis i fugues que sent lnsia de la totalitzaci i s capa alhora de resistir aquest esperonador que fascina. Dissonant en lerrncia. La veu dislo-cada dun que ja no hi s i que perdura en leco dall que ha sincopat. Ruptura i desplaament, sempre sense aturall. Com escrivim? Com els ocells inconscients de lesbart o amb la mi-

De m de mestre

25

ncia premeditada del gravador? Escriure en els silencis de la tradici, en els intersticis, les esquerdes, al llindar dels talls, els traus i les cicatrius. Provar de fixar vertgens, que diu aquell. Aquest s lespadat de lescriptura de Fonolleras.

In aebsentia. Sempre escrivim des de la prdua, des de la in-suficincia de les provatures i lesbs. Els ressorts que ens dispa-ren des del text a all que no sacaba de dir mai. Els silencis del text. Els dilegs del text, els seus implcits. Tot aix conforma una mena darmari. Una novella sempre amaga, crea el secret de larmari on samuntega el seu embalum (una vanitas, una natura morta, i alhora, emblema de labundncia). I en el text sn visibles les traces daquest lloc buit que ressona (fa eco) en tot all que sha dit. Som el buit daquestes paraules, diu el poe-ta. Aquesta manera de fer lloc. I saber mentir. Gat i llebre. O ca-llar. No escriure. Les sirenes del silenci, aquelles de qu parlava Kafka. I de lnsia de dir-ho tot sense ser capa descriure, hom vol extreure una arrel que aferra, una veu, una ficci de presn-cia, un joc de ventrilquies que diu ms que mai levanescncia que ens conforma. El text sala slid sense deixar de ser frgil. All que fa la literatura: treuren don no nhi ha. De lescriptor que no escriu, de la seva afonia, embastar la lletra, de la mort com a paisatge, dels decorats ms falsos, dels llocs per a fantas-mes fer comparixer tot un mn. De la por a fer malb, daque-lla cosa que no trobes, del dolor, per ventura noms en surten notes disperses, trossos, fragments, coses disponibles, pes mort, sense vida, fitxes, ttols, mots sense rumb, apunts. Com un dip-sit de cadvers, una morgue, una unitat de conservaci, un trast, paisatges de la resta. Ja ho saps: et tout le reste est littrature. I s quan sospites que aquest text de Fonolleras t no saps qu de comdia desolada, com una pintura de la insignificana que es-treny el cor. No s el fracs precisament all que teixeix el text, o s, en el sentit ms etimolgic: soroll de coses que es trenquen.

sebasti perell

26

Com si escriure una novella fos aix, refer, provar de restaurar una cosa que sha trencat, cercar una disposici que pertoqui, compondre. Per a compon aquest llibre, que deia Llull. Col-locar, fer sentit en aquesta forma damuntegar gavell de coses. Disposar, abellir amb la possible falsificaci que aix comporta: un relat, una novella. Adornar i amb aix rescabalar una pr-dua, crear un bon estat amb all que sha espenyat. Lescriptor com a componedor.

Perqu larmari s lletra morta. Un mort. I el disgust, el ma-lestar, la por que genera. En aquest sentit som davant un conte de terror. Lomnipresncia de la mort, dels cadvers, tamb tei-xeix el text. Shi afegeix, encara, limaginari ms contemporani: mai no havem tengut tants de cadvers a la vista, a les notcies, a la ficci, al cine, just quan tot aix sembla que sha organitzat per tal de no entrar en contacte amb els cossos morts. Al llibre hi ha alguna cosa glida, no s qu de marbre fred de tanatori. No cal oblidar que el cos mort, larmari, sofereix a les mans dun professional. Laltre que escriu. A ms la novella tamb es con-forma com a recerca, que sadiu a la perfecci amb la policiarit-zaci de limaginari collectiu davant un cadver. I saferra als detalls, a lobscenitat literria de mostrar de manera realista lobrador dun que vol escriure. Al text sescriu all refoul, amb la matria, amb les despulles hors-scene, hors-text. Com qui pinta cossos morts. I no cal deixar res. Mostrar-ho tot. Escriure-ho tot. Mostrar linterior, lentranya, all que sha damagar, deixar a la vista all que causa fascinaci o temor: la literatura s un art de la descomposici i la recomposici. Lobscenitat contra lideal, sobre les traces de Baudelaire. Les entranyes de la literatura. Ficci de la ficci. Fer un s agressiu de la nuesa, desvestir-se, per tal de deixar ben clar que la literatura sempre s insolent, fins i tot quan no ho sembla. Com si ens exposassin a una mena de webcam sobre lescriptura. Jugar amb la visibilitat i sentir

De m de mestre

27

una remor de fons que prov de la comdia i dun humor negre refinadssim. No cal dir on rau la paradoxa: el text no sha es-crit. Aquest no-res. La mort aqu ha esdevingut un personatge sense palliatius, com en bona part de la ficci contempornia. Estam exposats a una supercadaveritzaci extrema i aix, mira quina casualitat, en un temps en qu sha tornat a parlar per pa i per sal de la mort de la literatura. I aqu ja no sexhibeix el relat de la fabricaci dun text, sin la recomposici dun que no ha arribat a bon port. Llegim entre el fracs dun text que no va ser i lexposici de la seva recerca, en un viatge cap a lorigen de lobra, un llibre que ha de venir. Una mena de text atenuat, aproximatiu, dall que haurem pogut llegir si no hagus que-dat pel cam. A Frana, dunes obres ( Simon, Pinget, Michon) que diu aquesta irresoluci, un titubeig que acaba per donar la forma als textos precisament, nhan dit literatura del futur an-terior. Fonalleras seria ms de condicional compost.

Escriure aqu s fer-se crrec dun armari on sempre hi sol haver amagat un cos mort. I aix en temps crepusculars i vam-prics. Quan daltra banda sha privatitzat el dol. Per parado-xalment som davant una mena de despullament fictici, i el text ja no sabem si s una cripta o un mausoleu. El cenotafi duna literatura que juga de manera estranya entre la impudcia i la ficci. I all que no cal oblidar ni un instant, ni tan sols en linstant de la mort: lhumor. Lhumorada. Des de lextrava-gncia i la comicitat que ens treu de solc quan el nvol esclata i sens ofereix all que vol escriures en aquest llibre. I que sali-menta de banalitats, de materials amuntegats, notes, engrunes, escapolons dapunts, llistes i citacions, estelles que noms hem de conixer de manera fragmentria, i que provenen dels llocs ms impensats, per que acaben configurant la pasta del text. El que llegirem. I que sens exposa des daquesta fragilitat esbocina-da, des de la seva ineficcia decepcionant i trencadissa, des del

sebasti perell

28

malencert i el fiasco, des de la seva inconsistncia. Amb la fragi-litat duna bombolla. I aix i tot, acaba compost i amb la capaci-tat de dir el mn. Deixa ben a la vista la trencadissa, per com-pareix refet, i les peces acaben per mostrar una cara i uns ulls. Armar la novella s mostrar la trama i lordit alhora, sense amagar les soldadures i els sargits. Escriure tamb s apedaar la naturalesa monstruosa de la representaci. s quan un pensa en el monstre adobat de Mary Shelley, i treu el fil prometeic que de manera subterrnia recorre el llibre. I fa acte de presn-cia tot el neguit que sutura el text. Amb aquella nsia, dir-se des de la placidesa de la mort, des de labsncia. De no ser-hi. Michel Deguy deia que crire cest disparatre en quelque ma-nire. Escriure des de labsncia del subjecte. Tal com deia el poeta: comenar a viure des del moment que un es mira com si fos un home mort.

Tanmateix, per molt que un vulgui esfumar-se sempre deixa traces, per almenys fa versemblant aquella transparncia que sadjudica a lescriptura que sembla venir de lextinci. I amb tot aix, escriure ja no s dir, s posar pegats. Tamb t no s qu de cosa sobreposada que assenyala la seva prpia esterilitat per tal daixecar del caos un principi organitzador que no su aquell aire grotesc de lhome foradat, adobat. El monstre. All que no s mostrador i que cal amagar en un armari. Fer-se trossos en el gest descriure. I, tal com escrivia Jean Tortel, el llibre de Fono-lleras deixa passar a travs del seu cos veritable el buit que hi nia. Lescriptura ja s alhora fractura i recomposici, articular i dis-gregar. Per aquest motiu Climent sembla tenir larmadura, la carcassa duna exposici, quadres. I la msica, la posa Mssorgs-ki. De fet, el motiu de lexposici com a possibilitat estructurant compareix aqu i all en la novella, i la lectura sassembla a una deambulaci. A ms, cada fragment t el seu to (aqu, cantabile con dolore, all, largo maestoso, ms enll i tot, allegro giusto, i s

De m de mestre

29

clar, sempre scherzando), i fins i tot en alguns moments les peces que composen el llibre agafen la forma textual de les miniatures. No cal oblidar ni deixar de banda les recurrncies temtiques, els motius que vnen i revnen en aquest variaci tonal que or-ganitza la trama del text. Legofania que pren forma entre traus i escissions, en un joc de miralls on sempre som laltre i el ma-teix, mentre faig mans i mnigues per tal de deixar lloc al hiat entre jo i jo mateix. I aleshores tots som traces de subjectes, es-borralls, estelles i desplaaments.

Escriure sempre s escriure desprs, en aquesta disseminaci on els mots persisteixen en el miratge sense profunditat que ens fa el niu. I aix acaba tenyint els personatges fins a treurels el perfil en aquesta seva presncia impalpable. I es fa evident lhe-teronomia de lhome sempre inacabat, i la seva perptua illusi de ser ms que un tros dhome, sempre discontinus. Carn de pastiche. I esser pels forats i les nafres. Esser, i esser en la desapa-rici o quan ja noms som paraules en boca daltri. Com en un joc de miralls trencats.

Aquest text tamb ens interroga des daquesta discontinutat amb una retrica del muntatge que fa ull les posicions de qui escriu i qui llegeix. I ens aboca a una relaci movedissa on la interrupci i lesqueix, els traus, repliquen lnsia dordre des de la seva prpia textura. s aix que la narraci acull fins i tot all que ha quedat per dir, els marges, les mancances, all que no sha fet de manera efectiva present, les absncies i les parlisis, els espasmes, les seves efusions, la manera que t el silenci dex-travasar-se en la pell dels mots, en la veu, en el relat. Treure de solc els processos de lectura, sacsar-los. Fins i tot en la seva for-ma complexa de concebre la temporalitat interroga la prpia articulaci del text, la seva manera dentortolligar-se i replicar la inflamaci de la histria. Basta passejar larmari, el fardell, el feix, la bala i sura aquesta hesitaci fragmentria, magmtica,

sebasti perell

30

lamalgama provisional permanent que desf aquesta afectaci totalitzadora que refusa i ansia el mateix text, sempre treballant per condensaci. En aquest difcil equilibri, en aquesta tensi porosa, en les fissures que provoca la seva mateixa elasticitat, Climent es conforma com una manera de parar els filats i esde-venir material obrat i bellugads capa de sedassar els treballs i els dies de lhome ratat i nial del present.

Climent s la madonna del futur, lobra desconeguda, lapa-rici fantasma de lobra mestra invisible de Josep M. Fonalleras. Escriure a lembat del que es congria en lindecidible. On fer bona lletra fa trunyella amb el dripping ms informal. En una mena descriptura pendular, treballa en els penya-segats de la literatura on es desgasta lnsia dabsolut dalguns discursos contemporanis. Aqu sactua per una successi de poliments, es fa servir la lletra com a ferrussa, sempre decapants i es treu llus-tre, mai, cal repertir-ho, amb afany totalitzador. Ans al contrari, es tracta de fer llis, amb aquest estil suau, que sembla no entre-bancar-se, pulcre, i que s capa de fer la pirueta de dir alhora les astcies de la representaci sense engany. Aquesta s la seva paradoxa i la seva habilitat ms lluent: i en la nuesa aparent del gest descriure amagar lartefacte i les maniobres de lescriptor. Com si el mag, amb lexcusa dexplicar els seus trucs, fos capa dembadalir lespectador i aconseguir amb aix lencantament de fer limpossible. Amb m de mestre.

Climent s una mena de novella trnsfuga que ens encara al llibre absent. I ens situa al bell mig daquella impuissance de qu parlava Mallarm i que li feia escriure aquell Je suis mort, en una carta a Albanel el juliol de 1886. El text de Fonalleras, en aquest sentit, sala com una reconstrucci des del vertigen de la matei-xa incapacitat, des de la fallida i el naufragi. En la seva manera ambulant, la novella sinclina i es doblega a langoixa, la mqui-na que la retora, lentrellaa, la fa girar i converteix el gest des-

De m de mestre

31

criure en un acte que, avui per avui, noms pot comenar des-prs de la prpia devastaci, un paisatge que sexposa a la seva mateixa evanescncia. Comenar a escriure. Comenar i carre-gar el mort i la calaixera. Escriure al segle xxi ja deu ser aix: envestir linventari. Tot i que ja fa estona que sabem que nul ne peut crire sil na le cur pur, sil nest assez dpris de soi, o aix deia Claude-Edmonde Magny a la seva Lettre sur le pouvoir dcrire, que haurem de rellegir sens falta. Eliminar-se. Radical-ment. El text s com un vent que parla de tu, quan tu ja no hi ets, si prenem sense miraments les paraules a un poeta. Haurem danar amb compte, si tenim present aquest fet quan vulguem deixar-nos emportar per les nsies dadjudicar-li aires dauto-ficci. Perqu aqu sen riuen del mort i de qui el vetlla. Del sant i de la festa. Som davant un text-conjectura dun autor que sap jugar fort amb lellipsi i el refs. I s amb aquest mecanisme que senginya per tal de dir la prdua, per tamb el seu propi desmantellament.

Fonalleras centra el seu text sobre lindividu que bascula en-tre la dispersi i la calaixera. No debades som davant un heroi que comena a viure i a reviscolar precisament en la memria dels seus amics. I el text sarma i agafa textura en aquesta oscil-laci. s la pell renovada duna proposta literria. Icebergs i avi-sos, enormes muntanyes de text sota el mar dall que queda sense escriure, per que hi sn, tot i que el text que podem llegir noms sigui aix, avisos del que hi ha sota el mar on ser dol naufragar. Quan escriure sempre ser retocar, com les fotos que compareixen a la novella. Des de la deserci, a partir duna es-ttica de la mort i del final, des daquesta fascinaci que sentim davant els darrers moments, bastir el text. En aquesta temptati-va contradictria de voler representar all que segons Kant era un concepte buit: la mort. All que escapa a la sensaci i fins i tot al concepte. Cap al blanc, en el punt de discontinutat de les

sebasti perell

32

coses ltimes, labsncia en la presncia. I s per aix que cal parar esment en els procediments narratius que shan fet servir en aquesta dissecci de la mort. La millor narrativa del segle passat provava descriure en aquest punt de sutura frgil entre mort i literatura, i all on uns copsaven lesfondrada, daltres sabien que calia escriure sempre en aquesta frontera sorda del despullament o de la desfeta i la fragmentaci. I empty myself of my life and my life remains, escriu Mark Strand. I en un altre poema afegeix Why do I love what fades? Per qu estimam all que sen va? Llegim entre llibres que no shan escrit i fotos que no shan fet.

Climent sescriu en aquest punt entre la mort i linacabat. La fotografia s molt present aqu perqu al text shi fa explcit all que sap fer aquesta llum que sescriu: la seva capacitat de fer revenir les coses, de fer mirar all que sha perdut i alhora saber interrogar la seva prpia adherncia a la realitat. Emerson deia que la fotografia era mortificant i vivificant alhora. Un art que sempre inquieta. La seva aparent permanncia, aquesta immo-bilitat ossificada que noms s traa i silenci. Susan Sontag va definir la fotografia com un memento mori. Tanatografia. I les-tupor glaat que deriva de lexactitud duna foto mentre deixa a la vista que s un espai de memria i doblit, evanescncia i fragment. El text sempelta daquest afany de ser la paraula justa que lencerta i es fa alhora urgent i provisional.

A Climent tot sembla tan prematur, com si fos lletra dincu-baci, veus latents que flueixen, un cos gelatins i aquella disso-nncia irritant dall que no s estable. Un text que es conforma en recerca, ansis i exigent, que no presenta una imatge neta, ofereix una fragilitat que ens fa sentir furtius. Descobrim, de sobte, que no cerca la nostra complicitat, som externs aqu, i tenim accs als papers desvalguts dun text que no sha escrit. Noms aquest trontoll, les oscillacions, fer aigua en la quietud

De m de mestre

33

callada de lembalum. Com davant un mort. Un text esquerp. Que cerca en nosaltres lassemblatge. I all que llegirem tamb t relaci amb la fotografia des dun altre punt de mira: Sontag deia que fotografiar era conferir importncia. Portar a dins, si hem de fer cas a les arrels del mot. All que portes de fora cap a dins. El text que prova de prendre forma en els lectors. I en el text, mentre sembla merixer esser tengut en consideraci: no deixa de conformar-se en la celebraci, en lhomenatge, en la memria dels seus amics, en el record. Tanmateix, lobra escrita efectivament no ens oferir loportunitat de llegir la recons-trucci, noms els fragments apedaats. Morceau dchir dun absence, afegeix el poeta. No cal cercar-hi aclamaci ni gens de cerimnia: oli i aigua davant aquesta solemnitat que defuig la novella. La mateixa manera de presentar-se davant el lector desdiu qualsevol gall emftic en aquest sentit. Per no deixa de ser un espai dencontre. I el text sembla convocar aquells mots de laforisme que corre de Hlderlin: Wir sind nichts; was wir schen ist alles. Res, all que som, tot, all que cercam. Un que sha perdut pel cam. Tal com diu Laozi, el poema, lobra, lluny dacomplir-se, sha desrealitzat. No som lluny del que ens pro-posa Climent. Laporia: el text diu la impossibilitat de dir, escriu la impossibilitat descriure. Alenam aquella ambici de recom-pondre els fragments a limant de lobra que es desgrana en fo-rat negre. Un podria sospitar que la paraula compareix dient la seva extinci, o b que naufraga en aquell excs de precisi que Barthes ensumava en la prosa de Flaubert. Climent ens parla dun nvol que esclata. Una maleta que es va omplint. Comment sen sortir sans sortir, que deia el poeta Gherasim Lucas.

Aquesta prdua hemorrgica afecta la prosa de Fonalleras, perqu s prosa en acci, no en relat. Pasternak afirmava que la poesia era la prosa, la veu de la prosa, i amb la paradoxa noms volem convocar una escriptura que es congria en lextrema mo-

sebasti perell

34

bilitat de la llengua, en el passatge de fronteres oscillants per tal dadaptar-se a un dels eixos temtics claus (i sords) del llibre: el dolor. I la indiferncia. Com fer venir b labsncia en un text que sinstitueix sense interrogar-se? Viure com si no hi fos, es-criure com si no es conforms lobra. Com vivim amb els ab-sents? I sense perdre els papers (aqu, precisament, no es per-den, sn a la calaixera), ens parla denginyers i orfebres. Aquest afany irnic que prova de classificar els escriptors. Sha alat lampista: ni estructures ni randes: expert en fuites. Una prosa porosa, foradada, que perd, s, i s precisament per aquestes vies que sescola el text: punts escapats, i aquest aire dinadvertncia que deixa anar la prosa que no ens hauria denganyar. Escriure, torna-hi, s fer recerca, i la modernitat, diu el mestre, comena, sempre comena, amb la recerca duna literatura impossible. Lart de desfer. I el dolor. Una fam. s Montaigne que lencerta: je ne suis quun fragment de tessre qui sajuste en criant de faim ce qui lui manque. I llegir ser encaixar. Posar al tat. Per tamb, lacoblament. Encolat i grapes, si cal. Ajustar les tesselles al mosaic. Engranar. Ajustar una colla de fragments malavin-guts. Marguerite Duras: crire. Je ne peux pas. Personne ne peut. Il faut le dire, on ne peut pas. Et on crit. Cest linconnu quon porte en soi crire, cest ca qui est atteint. Cest ca ou rien. On peut parler dune maladie de lcrit. Ce nest pas simple ce que jessaie de dire l, mais je crois quon peut sy retrouver, camarades de tous les pays. Il y a une folie dcrire qui est en soi-mme, une folie dcrire furieuse mais ce nest pas pour cela quon est dans la folie. Au contraire. Lcriture cest linconnu. Avant dcrire, on ne sait rien de ce quon va crire. Et en toute lucidit. I obrir pas des dels llenguatges ms sospitosos capaos de minar els camins fressats, en una novella en la qual flnerie i escriptura fan pinya, i en qu els esdeveniments sempre sn ms vasts que els moments on es condensen, i surten de mare memria enll, fins que han tenyit

De m de mestre

35

all que ve dabans. Perqu Climent, no cal oblidar-ho, s lletra diferida, text sempre deixat per ms tard, sempre exposat a la precarietat.

No cal dir que haurem danar vius si provam de llegir aquest text mancat des de la bufa memorial o la guixa del diari, fins i tot des de lautoficci, que, segons Doubrovsky, s lart darran-jar les restes. Qui podria escriure el text s mort. Aqu cal que alg alci la veu al seu lloc. I deixar parlar la calaixera. La novella impossible s una exposici pstuma i commemorativa. Escriu-re ficci aqu s parlar en lloc dun altre. I sempre ser una refle-xi permanent sobre les condicions de possibilitat de bastir una novella, descriure ficci, ara i aqu. Mai no sabrem quin s el motiu que no deixa escriure al protagonista. Per qu s un fai-seur davant-propos? Sempre escrivim per procuraci? Trobar la manera denvestir lescriptura entre el document, el monument i el mite. En un espai en obres on shan transgredit (aquesta ser sempre la illusi) els lmits entre ficci i experincia i que sha bastit en la juxtaposici de textures diferents, on sinterroga sense contemplacions la legitimitat de la novella i sespecula so-bre els lmits de la ficci. Perqu som en una novella, queda ben clar des de la portada del llibre. Tot i que sembla enredar-se en una prctica minuciosa que agafa lautpsia com a via de conei-xement. I frega la ficci amb la histria i la biografia, tal com han fet Sebald, Mulish o Enzensberger, tot i que aqu lobjecte destu-di s el mateix novellista. Ara la ficci es conforma com un me-canisme necessari per tal de copsar la realitat i la immediatesa.

Tampoc no cal recordar aqu els moments descriptura foto-grfica que es fan ben presents en aquesta darrera obra de Fona-lleras. I les enquestes, les entrevistes, lnsia documental perma-nent que traspua aquesta novella. La nota i lapunt que proven de vehicular lexperincia, les coses vistes, amb precisi i de ma-nera immediata, sense filtres aparents. El text com a via transge-

sebasti perell

36

nrica. Qu hi ha en aquest text del Fonalleras que escriu ass-duament a la premsa? De lhome atent al fait divers, un que mira el mn per escriure i que ja li deu costar envestir la possibilitat de poder fer novella? Com dir el mn si ja el mira per tal des-criure? El novellista que sha exposat a lescriptura sense herois-me, sense art. Ordinari, fins i tot a Roma. Un que sha exposat a ser un home ordinari que escriu, com sha de comportar com un farsant? Quan tot sembla tan preparat. Com en la fotografia, en el text de ficci, tal com deia Barthes, all que s fonamental s la pose. Et gires i a laltra banda et trobes davant la intrans-cendncia de no escriure o fer el que has fet darrerament, es-criure als diaris. Stendhal parlava de se colleter avec le rel. Arri-bar a les mans amb la realitat. I s quan comenam a pensar que aqu hi ha alguna cosa que fa olor de resclosit. Tot prov duna pana de limaginari creatiu? O aqu ens exposen a la inquietud entre all factual i all que s ficcional? Som lluny de la novella autobiogrfica, i no hi fa res si la ficci vampiritza realitat comprovable, som lluny del roman vrai o del relat verdic. Aqu sha desballestat el novellista inspirat en home ordinari, es des-sacralitza la veu artista i ens ofereixen la seva vida minscula. No llegirem el text de Climent, no veurem lexposici, tendrem un accs quasi documental a la histria nfima i ordinria da-quells que escriuen, en una mena de vides paralleles de lescrip-tor que no escriu i que t nom i de laltre que escriu i tradueix sense nom. De la vida ordinria de tots dos, en farem relat. Sem-pre a partir de la cosa normal, fins i tot quan pren forma dex-travagncia literria de patum, sempre intranscendent, esqui-vant all que alguns tamb volien fer en la fotografia: els instants decisius, en un afany de capturar lexperincia sense fer-ne mor-talla. Perqu la fotografia s com la paraula, diuen: una forma que immediatament vol dir alguna cosa. Alguns cerquen aix i daltres, precisament, volen esquivar aquest moment decisiu,

De m de mestre

37

definitiu. I fins i tot la seva eloqncia. Aquest aire de darreres paraules. Per tal de veure-hi b alguns cerquen posar-se un tros lluny, uns altres proven de fondres amb all que miren i des dels regruixos intenten copsar all que ens passa per alt. Aqu, com en Josep Pla, sespecula sobre la banalitat i la seva escriptura. I les vides possibles. Imaginries. El ttol t laparena de novella autobiogrfica. Sense llinatges. I des daqu ja hem danar amb compte: aix s territori minat. I de frontera genrica. Un lloc que pot fer pensar en Pierre Michon, per exemple, i el seu pintor inventat de Les Onze, i lespeculaci sobre el petit fait divers que basteix la seva obra. Aqu la mascarada prova de dir de bon de veres la complexitat humana, la nostra manera de presentar-nos i fer passes entre la ficci i la histria. I fer aix sense embar-car-shi noms hauria repetit la pompa de tanta literatura que cerca fer galls en la contemporanetat extrema.

En aquesta novella mai no podem oblidar que el bess del text s lobra pstuma de Climent, que no llegirem perqu sa-bem que no el va escriure. O no el va acabar perqu el rosegava la prdua de la paraula: ens envida en un joc sobre la realitat dun text o la seva possibilitat. Aqu noms tenim una mena dantologia fragmentria que prova de donar forma a la tema-titzaci de la lectura dels textos i les notes de Climent. Un text que sembla escriures sobre lembalum de la calaixera. Aquesta mena de mise en abyme on la nostra lectura sencasta en la dels papers den Climent que ens reenvien cap all que, de fet, no va escriure. Leix central de tot aix s aquesta inexistncia: la lite-ratura ens encara a una cosa que no existeix. No som lluny del Perec de Le voyage dhiver. O de lAlbucius de Quignard, que re-construeix un autor i una obra a partir dels fragments. Llegir ser all que permetr que el llibre acabi per escriures, un llibre, el que teniu a les mans, que no seria possible sense la lectura. Cal insistir-hi, escriure s reescriure, i aix no s res ms que posar a

sebasti perell

38

la vista una paradoxa: Climent s la lectura dun text que no sha escrit, tot i que la simulaci i lartifici de convocar la calaixera, ja ho hem dit per pa i per sal, t el semblant duna escriptura que era aqu abans. No, aqu la lectura acompassa, treu el perfil de la nova novella de Fonalleras, s el moll de los. s la pauta i la ma-nera dobrar que posa ordre a la novella que no sha escrit. Un lloc per a labsncia. Com si el principi de composici del text fossin les seves mateixes llacunes.

Climent ser levocaci dels altres i poca cosa ms que aquest text que el cerca. El text trobat. La calaixera. Quan escriure s aquell punt dequilibri entre la descomposici i la reconstruc-ci. Som al territori de la presumpci, de la conjectura textual, de la suposici. I del reciclatge ms impossible. Llegirem sobre lobra que no escriu Climent. No cal citar Borges. Fonalleras escriu i treballa en una trunyella de lectures que alhora ofega i possibilita el text que tenim en les mans. I un escriptor no deixa de ser un lloc permanentment en obres, sempre soluble, que sembarca en una compareixena fluctuant. No parlam aqu de la desaparici de lautor (tot i que precisament aqu s mort) sin del vertigen de revenir en el text probable, de surar en el blanc i les seves potncies successives. Submergir-shi com en una mena de soluci que li permeti escapar: un autor no escriu, no sescata, sempre contra ell mateix? La tradici no s una ca-laixera? La capacitat dobrar senvesteix des de la seva prpia negaci. Aqu fins i tot la calaixera va tenir, a ms, la seva expo-sici, com si fos possible pensar-la com a magazn dimatges. I el text que llegim t un regust cansat i pardic derudici i re-cerca tramada en el perfil dels detectius i fins i tot del gnere: a la recerca de lobra de Climent. I sempre la duplicitat dun text que fa el paper dagent doble. Precisament un text que no es deixa escriure possibilita el que llegirem. La novella presenta aquesta mena de reflexivitat irnica, mostra lobrador de les-

De m de mestre

39

criptura i fa servir unes maneres transgenriques des de posi-cions ironistes i desestabilitzadores. Un carnaval permanent: ning s all que sembla, aqu, ni tan sols els personatges que un pot topar a Girona, i els absents sn ms presents que mai. La farsa capgira tot quant balla per tal de generar el dubte i la vacil-laci davant les bellumes dels homes que aparenten convicci i seguretat. Realitat i ficci sembullen i s lesborrany all que ens engoleix. Perqu lescriptura s aquest engolidor i llegim glosses, postilles, notes, comentaris dun text que sempre ens defuig. En lobra de Fonalleras tot all que importa i que comp-ta s all que no sha dit ni sha escrit, all que noms ha deixat una traa. Fins i tot la cultura s convocada i menjussada per aquest humor distant i sibill que ens deixa amb un pam de boca davant les notes preparatries. Res no omplir el buit de la mancana que convoca Climent, el text que llegim noms re-punta les vores daquest blanc, daquest buit, daquesta absn-cia. Res no ocupa el seu lloc, noms la complicitat al voltant daquesta fonedissa.

Climent no podria triar cap altre lloc que no fos Roma. Rome nest plus dans Rome. El text ja s aix, precisament. Una mena de santuari devastat, entre la runa i lnsia de renovatio. Un text s una recerca, ms enll de les certituds, dall que en-cara no existeix. (Pas encore), que diu el poeta. Fonamentar les-criptura en aquest espai aleatori i eventual s el risc que ha de crrer qualsevol projecte literari del segle xxi.

Si hem de cercar un lloc al text de Climent, per ventura, po-drem desar-lo al a Biblioteca dei libri segnalati a la Casa de lArt, en el des cant de lAdone del Marino. En lesfera de Mercuri s on el poeta imagina que es conserven tots els textos che si perdon laggi. Noms caldria explicar com sha pogut perdre un llibre que no sha escrit mai. Sempre li trobarem un rac en la Bi-bliotheca promissa et latens de Theodor Janssonius Van Almelo-

sebasti perell

40

veen on faria companyia a les ms de dues mil cinc-centes obres que no han estat mai escrites, que noms senunciaren, o que han roms com a simples projectes que esperen un escriptor. Des duna altra perspectiva, i obviant qualsevol afany de situar el text de Fonalleras en una rbita oulipiana, podrem llegir Cli-ment com si es tracts duna explicaci que vol provar de dir com s que el text no es va escriure, tal com va fer, ms o menys, Marcel Bnabou a Pourquoi je nai crit aucun de mes livres. Es-criure que un no pot escriure, en definitiva, s evacuar-se. Cap-girar la truita, i de laudcia de desfer la maquinria narrativa fins a retornar-la a la calaixera, a la pgina en blanc, fer-ne la tela, el teixit on brodar all que ens fuig, provar de fer compa-rixer els absents, els morts, just en lesqueix que ha de servir de tanyada, la tela que sesquina amb sets o forats on han daferrar els rebrots.

Obrir la gana, tot esperant Arlia

Llefre de tu. Biel Mesquida

Savoir quon na plus rien esprer nempche pas de continuer attendre.

Proust

Lattente commence quand il ny plus rien attendre, ni mme la fin de lattente.

Lattente ignore et dtruit ce quil attend.Lattente nattend rien.

Maurice Blanchot

jamasse labsence des motsHenri Meschonnic

Obrir la gana, tot esperant Arlia

43

Voler embalsamar un que se nha anat lluny, labsent, el distret. Un que no hi s i nedar en aquesta carncia, en la privaci. I all que semblava distant, aix, queda preservat en ladmiraci est-tica de la seva mancana: i s aqu, just a tocar. Noms cal enga-nar-lo amb bones paraules. La literatura ja s aix: enganar amb bones paraules i tocar el viu. Escriure s una manera de cavar en labsncia, i quasi sempre acaba essent un acte dexhumaci. Desenterrar, treure de loblit, fer tornar els absents, fer-los pre-sents. En mots tornen els qui no hi sn, s la seva manera de comparixer. Rompre el silenci. Aquesta melopea. Llefre de tu: la veu que pertany al silenci que romp, tal com deia Quignard. Ens retorna all que perd la veu, fa revenir aquesta remor, aquesta fressa, des de laltra punta de lespera. Per per recobrar-la ens cal discernir clar i no deixar-nos enfosquir, fer servir totes les nostres facultats. Michaux deia que tenia set o vuit sentits, i des-tacava precisament el de la mancana.

La veu de Llefre de tu es troba talment com diu Don Quixot a la carta que escriu a Dulcinea del Toboso: ferido de punta de ausencia y llagado de las telas del corazn. A lobra de Cervantes un foll escriu una carta a una dama que s una pagesa analfabe-ta i que mai per mai podria llegir-la, per s en lartifici literari que t a les mans el lector i en els jocs de desdoblaments infinits de la literatura on s possible que la dama acabi llegint la lletra del cavaller de la trista figura. Tocar el viu amb el blsam i la

sebasti perell

44

voluptuositat de les bones paraules. s en el lector que un cava-ller fantasma escriu una carta que llegeix una dama inexistent. Noms el lector s real. Tot aix sn paraules. Aqu el golut es mostra en els mots. Arlia s aquest vent, aquesta caramella que fa sonar el Recordador. I la fa sonar a Son Asgard, un lloc de lexpectaci, perqu, segons diuen, hi ha llocs que sn ms plens despera que daltres, on s ms habitual romancejar. Les illes, per exemple.

Aqu tamb tenim una veu i una figura absent. je ne suis que / mon attente / ... / je suis une foule / qui attend , diu el poeta. Dir Arlia, aqu, s dir la seva absncia, dir-la perqu no hi s. Expo-sar-se al desig de callar: no ha de motar qui tengui davant el perfil dArlia. Els llibres provenen daquesta reticncia: voler callar perqu sha aconseguit el que s impossible: fer present all que no hi s. I veure que el que has glapit ja sha fet escpol. Una recerca que s una errncia. Escriure s deixar-se anar, es-perar a la punta de la llengua com un qui caa amb engany i fa miracles: dir all que no hi ha. I fer que hi sigui. I en aquesta implosi dissolvent que es teixeix, fer acte de presncia. Dir Ar-lia i en labsncia que la diu, capbussar-shi, fer sorgir la veu ms desconeguda, convocar lobscuritat dArlia, com un que tra-vessa la fosca i no la veu, ni lalena, ni la toca. I s aix que lle-geixes, aquesta travessia. Aquest bavardage que li retreu no ser aqu, i que no s ella i s. Com un exorcisme. Com una conjura-ci, perqu vol obligar-la a aparixer. La retorna i alhora la des-carta, perqu els mots la diuen, per suren les maies de la seva absncia. El silenci no la nega. Perqu persisteix en lnsia de les coses que queden sense dir. Arlia s una ambici. Una ambici del llenguatge. Veure revenir all que no hi s: aquesta estupe-facci. I de la impossibilitat de fer-la revenir, de dir-la de ple, en sorgeix el forat negre de la seva manca que tha dengolir, el col-lapse, el vertigen de mots sense aturall que cerquen extenuar-se

Obrir la gana, tot esperant Arlia

45

en la seva desaparici, quan la memria oblida i lenteniment ignora saber. Aix: a les fosques i en lloc solitari. Aquest s lan-gelisme espins dArlia, la seva inflorescncia verbal que cerca atreure els pollinitzadors que seran ms veu on abismar-se, ms veu on trinar, aquesta impacincia dArlia que es ramifica en tu, i tha argollat, i ja ets Arlia, lector, mon semblable, mon frre.

El text no s qu t de balsmic en el seu refinament, en el seu preciosisme depurat i en la seva delicadesa, que no sempara en lesquelet robust sin que flueix resins i lent i que vol surar fulgurant en aquesta posici frgil on sembla palpable el deteri-orament, en un punt, daltra banda, que fa pensar en la taxidr-mia. Sescriu en la llengua que Ferrater, i ja venia de lluny, va definir com la morta-viva. Qu t de retret aquest text? Qu t de liniment? Qu diu de la literatura catalana que compareix amb aquest afany de naturalitzaci dun animal de fira en un temps en qu, a ms, sn molts els qui es demanen quoi faire la littrature? Qu hi ha de pardia? Qu hi ha de reflexi sobre lnsia imputrescible de la literatura?

Sn temps de brodaries, danimals dissecats i quimeres, ca-dvers parcials, recombinacions, hbrids, afegits, pegats i mor-bideses gtiques i sinistres. Escriure, ja ho sabem, s reescriure, cosir, lacerar, i una novella, diguin el que diguin els comissaris de pa amb fonteta, pot ser tamb un lbum, fragments a lloure agafats amb quatre puntades, un tel de ceba, o tenir la consis-tncia de la seda daranya, aquesta elasticitat, o presentar-se com una fantasia arquitectnica amb la fermesa dun caprici. Wilde deia que la diferncia entre un caprici i la passi eterna s que el caprici dura ms. I aqu nedam en el sentiment de lliber-tat dels qui segueixen les seves fantasies. La literatura s dei-xar-se emportar pels seus rampells. Un caprici s aix, une folie, une bizarrerie, une bigarrure, nocturn, sempre a la deriva, di-gressiu, un vici de leloqncia, s fer voltera, amb lafany de no

sebasti perell

46

estar sotms a cap regla, fils perduts, jocs dimprovisaci, aixe-car una peanya a la singularitat, comportar-se com un veritable aviciat que furga en la seva estranyesa. I en el seu virtuosisme. No volies randes verbals? Id tassa i mitja! Mesquida sha furgat en els seus excessos i nha tret una filigrana, filats que secreta aquesta ficci on ha denllepolir els lectors amb una rverie en-tre lonirisme i la curiosit, que treballa en la tensi magnfica entre la cadeneta pour de rire i la fascinaci, recam inslit, orna-ment prousti, o entreds villalongui.

Mesquida: le beau bizarre, linconformisme dandi, larabesc vertigins que ens llana a lestupor fingit de saber que som al bell mig del gegantisme decoratiu i que tanmateix no cerca de cap manera camuflar la misria llefiscosa que ens conforma. Ans al contrari, en el seu enrariment, en la seva teatralitat idl-lica i de bergerie, en la seva manera de ser Days of Heaven, o en lafany de deixar-se emportar pels seus moments llibertins, ara s literatura de boudoir i t la mollesse duna frivolit rococ amb paons, suara fa la pirueta que converteix el text en un conte cru-el, une peinture de la cruaut, o en una escena galant, sempre exquisit, que deixa sentir enmig daquesta chasse mondaine un baix continu de mortalitat, estrangeria i absncia. En aquest bosquet textual, entre miniatures i mots que fan de mirall, dis-sonncies i fractures, atents als plaers del sentits, som de ple al pas mesquidi, literatura burleta, lleugera i fugitiva, divina-ment artificial, dun humor desimbolt, que de lolor darrencat insular, on ha grufat bona part de la literatura illenca contem-pornia, aconsegueix fer-ne sprezzata desinvoltura, desimboltu-ra inquietant, ara que tornam a ser terra de princeses i de ducs i palauets. I al moment li correspon una literatura cortesana, su-perficial par profondeur, amb aquesta afectaci quasi cnica que reclama el present. Cap a linforme, amb lnsia de retornar a la matria llefiscosa, cap a levanescncia, des de la manera inver-

Obrir la gana, tot esperant Arlia

47

tebrada del text i daquesta pasta, fang becketti, esser all que ets quan ets llim, matria blana danar passant, text enganxs i clapat, golut i llaminer, pasta clara i fullada que es desf, forma sense forma, com aquestes illes, com aquesta poca que t el perfil desser all que s mentre es desfigura.

Llefre de tu, i anar ms enll, golut, fins a lestridncia, lletra que trina en epifanies sordes, entre lefmer i la degradaci, que sescriu en la paradoxa del moment inestable que vol perdurar de totes, totes, literatura dels instants de vie que fan una eternitat, i que no s altra cosa que aquest embalum i aquest apilotament. Llast que congria temps i llavor que hem de perdre en el taps flotant i elstic dun present caduc i evanescent, que lescriptor prova de caar amb aquest aire de papillonne, aquesta maniera barthesiana, intermitent, fragmentria, feta de divertiments, tre-ves, discontinutats i suspensions. I aquesta persistncia de dir-se en els ecos, en la fludesa de les variants i les variables de lab-sncia esser lluny i aqu, aquesta s lnsia en la trunyella de textos que senfilen a la veu sempre alterna de qui diu all que no hi ha, i s, perqu la lectura s el lloc de les seves aparicions. Lletra de passatges, text ambulatori, recorreguts i caminades, textos que sempre sn obertures, espais de transici, passarel-les, travessies, i viaranys de frontera, amb aquest posat de carnet de notes, dassortiment de citacions, de mimografies, fragments teixits, veus alternes, constellacions, tesselles que fan dibuix es-carbotat, que sescriuen i desescriuen en la lleugeresa i la mobi-litat ms frentica. Perqu aquesta quietud aparent noms s un simulacre de la tempesta vivificadora, la veu que diu all que s audible a prop de la llum, just al punt que sextravia, all que percaces entre bufades de vent salvatge. Biel Mesquida ha desafiat la veu prpia i escriu com un que ofereix la pell, all que s ms profund de lhome, segons Valry. Hi ha deixat la pell i es presen-ta superficial, com un escorxat viu, fins i tot frvol, perqu sap

sebasti perell

48

que la literatura s barra i audcia, veu del stir que ha gosat desafiar-se i just quan algunes veus creuen poder dir la seva i inscriure-hi el mn des de totes les seguretats, sha empeltat en una nova adolescncia. Quan lescriptura ja s aquest d-lire prousti, desllegir-se, reescriures, despullar-se, desfilar-se en er-rncies i punts perduts, en absncies que graviten sobre el desig ms dej, fins que sinflamen i ja sn subterfugi i coartada, des-fer-se en mscares precries, quan ja s una literatura canicular i estones siberianes i glides que cerquen lescarrufament, i sen-caren a aquell si cruel savoir de Foucault. I el text ja noms po-den ser aquests escapolons, fils escapats, deixants de text, rastres de llum, pols, sfumato, tons esmortets, veladures, gradacions ara vaporoses i etries, suara denses, amb la contundncia dels colors esmaltats. Fins i tot cerca la prpia absncia. No escriure. Prova de fer all que els francesos relacionen amb una melanco-lia vaga i frgil. Fainantise. Cerca el desobrament. La des-obra.

I en aquesta volatilitat, all que cal s tenir nas. Ja en parlava Nietszche: tot el meu geni s al meu nas. Llefre de tu, golafre i lladre, i enganxs, greixs s un text on cal ficar el nas. Molt abans de Proust, Victor Hugo a Els miserables ja havia definit lolfacte com a aide-mmoire. En el territori de les absncies, els fantasmes, els amors de lluny i els invisibles, on regna la fulgu-raci emollient i la lletra s una forma de lemanaci, cal recor-dar amb els mestres que lolfacte s el sentit de la imaginaci i que les coses del desig i les passions fixes tenen lloc en el nas. Un que encala all que s fugitiu, inesperat, perqu s imprevisible i eventual com Arlia, que sempre compareix com una exhala-ci, cerca conformar-se en les emocions que suren en la intimi-tat que vessa flaires i deixa anar pressentiments.

El text t aquesta forma de vaporitzar-se, de ser voluble, de desfer-se en detalls que fins i tot estrangulen (perseguir el plaer fins on manqui lal) i embruten amb la seva insistncia llefisco-

Obrir la gana, tot esperant Arlia

49

sa all que els que llegeixen novelles novelles en diuen le rcit. Lluny de la versemblana, aquesta despesa gratuta, aquest rem-plissage rococ, aquesta nota bizarre que es conforma en flocs i encenalls diu a la perfecci, en la seva estranya manera de no voler engreixar els temps magres que corren, el mn i la bolla. s aquesta anorxia narrativa que escanya lpica i deixa el text tal com s ara el dia a dia: ossos i pell, mentre el text es compor-ta com una ballarina que noms entra en contacte amb el mn a travs de les puntes. Largument no s lpica del retorn, s gruar tot lo sant dia i estar a veure venir. I amb Pavese cal recor-dar que esperar s encara una ocupaci, s no esperar res all que s terrible. Impacientar-se, desficiar-se i perdre el mn de vista, romancejar. Ajornar i diferir, donar allargues, prorrogar. En el refs de no tocar amb els peus a terra per ventura cal cer-car-hi lestratagema de replicar de manera crtica la maquinaci que ens vol regirats i amb la carn de gallina dels porucs que lhan vista venir amb resignaci. La realitat no es conforma en esdeveniments, en fets, sin en fetes, en aquests temps de pobre-sa dexperincies. s en aquest raquitisme, en aquest solipsisme, s en aquesta manca de substncia, en la seva feblesa artificial, en la indisposici, en la debilitat on cal perfilar el retrat del pre-sent, i s en la manca de vigor, on sinscriu lextenuaci del pre-sent ms insuls, i en clau de desig desficis, de capritx, ens ronda latmosfera de lactualitat que les passa magres. I amb Derrida entenem laire artificis de quasi tot: la forme fascine quand on na plus la force en son dedans. Som aquesta inanici. Aquesta hiperestsia, aquest aire sense nima, sense nervi, aquest des-nim, i el text labsorbeix, com una esponja, dilatable i contrctil en el seu estil entorcillat, marivaudage terminal, sentimentalis-me alambinat, i atmosferes de still life, i la quietud que reclamen els convalescents eterns que cerquen recuperar lal en lart de caminar. Per aix Llefre de tu s un llibre caminat, tal com deia

sebasti perell

50

Meschonnic: Javance avec/le silence des arbres/je marche avec/le rond du ciel/je ne parle pas/mes mots/je les marche/et je marche mon silence/ca ne commence pas/et ca ne finit pas. Les notes pas-sejades duna literatura farta de ballar-la magra entre la con-sumpci i els reviscolaments eterns. Fer passes, la mania ambu-latria, el piton de Rimbaud, lhome solitari que circula de Walser. Resseguir camins oblidats s un exercici de memria, recrrer el seu propi passat, pelegrins del paisatge de la nostra vida, s una lli dhistria, perseguir les meditacions prpies a peu s el mecanisme que fa aliatge entre lart de caminar i la potica de la deriva de Llefre de tu.

Un llibre que es conforma en les traces dun que fa memria, el Recordador, que aprn amb Rilke que no basta tenir records, sin que cal saber oblidar-los i tenir la pacincia desperar que retornin. I Proust afegeix sense contemplacions: ce quon appelle se rapeller un tre est en realit loublier. I en aquesta moratria veure comparixer la tendresa, la blanor de qu parlvem ms amunt, la tendncia que assenyalava Valry, i que consisteix a lliurar-se en toute faiblesse la douceur dtre faible. Mais do vient ce plaisir? Cette tendresse, il est vrai, cet attendrissement -prpare un coup dextrme force. Les violncies del rococ. Es-perar, deixar-se emportar per aquella paresse attentive que in-venta les sorpreses. I sobrevenir dimprovs. Venir ms! Tornar. All que fan els herois des de lOdissea. Sobtadament. Amb aquest excs de delicadesa, dinsolncia i reserva. Amb aquesta fumassa entre chevalerie lettre i el clerg savant. El Recordador que sembla tenir present all que va escriure Flaubert a Turgu-nev: Jai toujours tach de vivre dans une tour divoire, mais une mare de merde en bat les murs, les faire crouler. Un que pinta plaers en aquest punt llibert de fer la pirueta barthesiana que sescriu en la contradicci entre el demonisme estilstic i laire de prosa artista, lescriptura distingida, el joc manierista. Un

Obrir la gana, tot esperant Arlia

51

sentit rigorosssim del bon gust i la mesura flagrant sextenua sense cap mena de pudor en una veu del text mentre prenen un caf al fumoir de Son Asgard. Aquesta civilit en temps de barb-rie. Literatura fuyant, sempre glissant. Sempre pulcra, triada, carregada de romanos. Alenam en leclipsi de la finor, de lavi-ciadura, la malcriadesa i la condescendncia. Som al territori de lhome delicat, difcil dacontentar, de lhome que cedeix fcil-ment a les impressions, que posa poca resistncia a la pressi de fora, per que planta cara i replica des de la seva immaduresa ms incandescent. Aquesta manera de ser impossible i afrance-sat. Barthes, sempre Barthes: la modernit commence avec la re-cherche dune littrature impossible. Dir la seva extinci i tornar a nixer. Provar dobrir la boca en el pulm artificial de les apo-ries del present. I tenir com a divisa all que demanava Ghera-sim Luca: comment sen sortir sans sortir. Inscriure linexistent en la multiplicitat contempornia ms grisa i aix tocar el viu dels mons possibles. En el joc insensat descriure en aquesta ra-refacci quotidiana. I mostrar la concentraci denergia verbal episdica quan s ms espessa. Com si amb els mots un pogus arribar a aixecar un mur de contenci capa dimpedir la liqui-ditat dels dies que passen.

Llefre de tu sescriu en lnsia de dir que desf labsncia i en el plaer de lexpressi que fa, ai las, ms evident la mancana. Com si fos possible trobar el reps de dir, minvar laflicci dall que s promesa i desig, per que en la mateixa eloqncia ses-fuma. Lnsia de dir que en el do rebut es degrada i que fa ms punyent all que ha quedat enlaire. Escriure: absentar-se. Des-fer el desig, provar dencertar-la i veure el replegament dall que has fet cap al seu fantasma. Escriure: fer sorgir una absn-cia. Aquest exili, les desaparicions. Escriure: fer sorgir coses de loblit. Arlia s un fantasma. I esperar que la lectura sigui el lloc de les seves aparicions. Llefre de tu s aquest galimaties. Deixa-

sebasti perell

52

lles, fragments, retalls, engrunes, esberles, literatura clstica. I no esmenar-se. Desfer-se i refer-se, amb la lleugeresa dels n-vols, amb la seva fugacitat, amb la seva crrega amenaadora de turbulncies i angoixes. Jaime les nuages, les nuages qui pas-sent... la-bs... les merveilleux nuages. s per aix que percaa fins i tot en la mincia i fa memria de linsignificant. I saber esperar la tempesta, amb la seva tramoia discordant i les claria-nes llampants. La nuvolada negra. El cataclisme ms operstic. Entre ra i follia. En aquest estat mrbid del desig infinit. Sem-pre sense aturall.

I no s estrany que la veu obstinada de Llefre de tu des de lavidesa que sel menja, des daquesta pruja, des daquest deliri, reclami la gosadia de saber, que lnsia de coneixement libido sciendi sigui lafany rector, la columna vertebral dun text, per-qu sempre s el motor daquells que han perdut el parads. Sa-pere aude. Gosar saber. Deixar-se menjar per la curiositat. Aque-lla curiosit nonchalante de Montaigne. Entre la cobejana i lapatia. I consagrar-se a la singularitat, a linslit. I el text, just en aquest punt, agafa laire de mximes quasi desfetes, aforis-mes sense coratge, i aquesta manera de presentar le rcit: choses par bibres, narraci deslligada, relat que sespigola en un oce de fragments que proclamen una curiositat que contradiu el teixit del text mateix. Teixir desteixint, com una Penlope que espera. O s Ulisses, aqu, qui ha aprs que ja en pots fer, de passes, que all que cal fer s temps? Fer temps, all que fa Penlope mentre Ulisses tresca. Aquesta s lnsia contempornia: bellugar-se. Aquest desig que mou cel i terra, la gran concupiscncia. Pen-lope que trama i destrama lOdissea, la seva prpia histria. Ell no fa altra cosa, fins i tot la conta grossa. Una i laltre sn avatars de la mateixa aventura: adobar sargits quan sabem que ens con-formen un reguerol de detalls abandonats a la recerca dautor. All que, daltra banda, no crea necessriament una obra. I

Obrir la gana, tot esperant Arlia

53

Mesquida escriu des de la saviesa de saber all que De Luca afir-mava sense immutar-se: som redactors de variants, mai per mai autors. Noms som aquesta recerca, la curiositat, sempre a la in-temprie, la libido sciendi com a golafreria. Lescriptura s el gabi-net dun furgador. Ja deia Adorno que la curiositat era el principi del plaer del pensament. Davant el text noms volem satisfer-la. Amb passi i impacincia. I amb escrpols. Perqu aquest text funciona com un trompe-loeil, rere la collecci de curiositats dintimitats i rareses, darrere el bavardage, els darrers potins, lanecdotari desfet, darrere lobject trange, darrere les seves de-rives el devora lnsia de confegir, tot i la seva desgana de ser intriga, all que esperam amb candeletes: les mincies del pre-sent fet estelles, perqu aqu larquitectura secreta s la runa, la desfeta de lencadenament i de larticulaci de lepopeia, aquest desmantellament de la realitat, el veritable espectre daquesta obra. La desmoralitzaci contempornia, el seu desmenjament, la seva penria, la vida quotidiana atuda, el desengany ms exa-cerbat. La carncia total, el dficit, la despossessi en aquests temps baldats. I una susceptibilitat amplificada fins al posts.

Llefre de tu sescriu en aquesta convulsi, des de la vulnera-bilitat extrema, des de la indefensi. La marginalitat i els aires de casalot no haurien de fer perdre els papers a ning. Sescriu en brut com a cerebral combat, cosa mentale, i amb lafany de com-provar all que afirmava Green: la sortie de secours est a linterieur de nous-mmes. Des de la secreta cambra, la cambra closa, per tal de sortir del laberint. I el text descriu les traces serpentejants, les vies tortuoses, les falses pistes a la recerca del mn. I rere el decorat de Son Asgard sentir la palpitaci del temps, la laideur du monde, la presncia inquietant del monstre, darrere la singu-laritat hiperestsica, la dissonncia, la lletjor, la teratologia de Llefre de tu ja ho saps, golut i brut la seva irracionalitat, els seus aires embalsamats i fins i tot grotescs, the filthy reality of

sebasti perell

54

everyday life, labjecci i el seu vertigen. Laire freak i desestabi-litzador, sense contorn, sense marc, del text com si fos una mena de figura sense illustrar, blocs de lletra a lloure fan sentit a luna en lafany de neguitejar, desser literatura pertorbadora, que so-bresalta. Per no agafa la forma de les cassandres contempor-nies que fan servir el terror com a gran metfora. Se les enginya per tal de crear aquesta excitaci, no des de la mirada enrere que esborrona, sin des de la pantomima, aquesta mena dgloga virgiliana trucada, idilli de pastors que enrevolten una tomba. No ens hauria de passar per alt que una artria, una arteria del llibre, deixa anar un memento mori que inunda tot el text. Som al territori de la caducitat, de la vanitas, de lartifici, de les tene-bres sinistres que devoren la bellesa. I els textos ara sn vitrines que ens exposen a lobsolescncia de quasi tot, i la llengua i tot ja s carn de gabinet de curiositats. Per aix recorre el llibre un estrany silenci, i en els jardins secrets de la transparncia de la phrase bien accorde, shi amaga la inanitat i la inconsistncia dall que ha patit des de sempre la literatura de Mesquida: esser considerat orfebreria musical, com si una cultura fos sostenible des del calat i la garlanda. I rere la mscara i lellipsi, rere els blancs del text, els intervals, trobar el lloc des don pots provar de dir la trencadissa. Mesquida s ms que la msica callada i la soledat sonora, s lespasme duna cultura i una societat que raneja labisme entre rampells arravatats que espera eternament listante di grazia. Mentrestant la denncia s neta: la literatura fa listrione. I lescriptor ho diu a les clares: ma solitude: une vie de salon mentale.

I s ara que podem llegir Llefre de tu com un madrigal. El text tamb s aquest bufador, lletra precipitada, flocs i encenalls, borrallons, novella nvol de trames fludes, literatura tornasso-lada defectes transitoris, quelquonqueries, en aquesta tombare-lla entre seducci i absncia. Llefre de tu, en aquest sentit, es

Obrir la gana, tot esperant Arlia

55

conforma en variant, relativitza loposici entre text i esbs, i ja ho diuen, lesborrany no conta, deixa veure les contradiccions i fluctuacions, la violncia de les topades, el desig i el treball de voler acabar i lexigncia perptua, les prdues, els membres fantasmes. I tamb s aquest caramull de citacions que recla-men el pastiche prousti, que vampiritza altres veus, que rebos-teja en la biblioteca on embasta, sobrefila, empaloma i repunta. La literatura tamb s aquesta cosidura, cicatrius i ganyades, brodat i nafra. s en aquest afany de deixar traces en la pell dels dies que el text es conforma en un dietari arxipelgic, i fa tangi-ble ara lextrema afectaci duna sensitivitat inflamada en el re-bosteig, ara s emotiu fins a la desolaci i diu i desdiu en aquella angoixa valeryniana de no acabar mai. I quan la veu no basta fa servir la segona m, aquest teixit de citacions en dansa que cer-quen fer sentit en la porositat intertextual, i de detalls inarticu-lats, que acaben tanmateix per fer lefecte dun inventari, un l-bum. Amb aquest posat de deixar a les clares lair de rien que ens rosega a tot plegats. Aquesta errncia, lellipsi dall que queda sense dir, la dispersi i la volubilitat senginya la seva prpia r-plica en la condensaci potica i el desenvolupament retric que aqu arriba a lelefantiasi, a lengruiximent de la pell textual, del gran decorat que exhala artifici i simulaci. Tot sembla tenir la versemblana que proporcionen els estudis que sn la fbrica dels somnis, lescenografia i latrezzo, per noms sn taps, trompe-loeil, i el text sembla tenir la solidesa retrica duna pa-raula donada, per al cap i a la fi noms llegim un estat del text, sempre precari i provisional. I en la seva insuficincia mostra la brutalitat de la mutilaci, la sordidesa i les llacunes. s la seva manera de dir la cultura catalana contempornia, s la seva ma-nera de dir el paisatge moral insular. El text que no sacaba ni en les lectures futures, ni en el joc de caramboles intertextuals. No-ms aquesta selva de notes amb laparena idllica dun jard

sebasti perell

56

clos. Una espiral, aquest sentiment de fractura i la ferotgia des-criure entre la feritas i la vanitas. La palpitaci dolorosa del pas del temps. I la llacor.

Llefre de tu fluctua entre fragments de text que reclamen un staccatissimo i daltres que deixen suar el desig dunir-se en un arc de legato per tal de conformar-se en passaggio. I aqu, ms que a la msica dels mots haurem destar atents als models for-mals, al dispositiu musical, als temes i les variacions, a les cadn-cies, a les formes ccliques I be