/ 1 /

/ 1 // 1 /

02setembre 2007 R E V I S T A D E L A U N I V E R S I T A T D E G I R O N A

Medicina a Girona

Els límits de la immunitat en lessocietats democràtiques////////////////////////////M. Antònia Canals////////////////////////////

/3/

Medicina a la UdG

La implantació dels estudis de Medicina aGirona és, segurament, una de les notícies méstranscendentals que ha viscut la Universitat deGirona en els darrers anys. No solament pel quesignifica de pas endavant en l’assumpció d’unatitulació que demana tot un munt de requeri-ments tècnics i que implica un ajustament de lespolítiques docents, sinó perquè Medicina és,alhora, un motor econòmic que afecta moltsagents socials i moltes directrius de gestió d’untema tan cabdal com el de la salut.

Des del punt de vista estrictament universitari,la implantació dels estudis de Medicina és elreconeixement a molts anys d’esforços, sempreencaminats a aconseguir un tipus de docènciapropera, d’alta qualitat i amb un enfocamentinnovador. Al mateix temps, ens parla de lanecessitat que té la societat gironina de tenir laUdG com a punt de referència, alhora que laUdG és conscient que la seva capacitat d’accióseria reduïda si no comptés amb el suport decid-it i entusiasta dels professionals del sector i deles institucions i organismes implicats. Medicinaés un projecte gironí d’abast nacional, amb lacol·laboració i participació de metges de presti-gi reconegut que s’hi incorporen i hi aportenla complicitat de les facultats de Medicina méscapdavanteres del país.

Com s’esmenta en el reportatge central d’aque-st número, “tenir una Facultat de Medicinarepercuteix de manera directa en la qualitat iquantitat del teixit sanitari del territori”.Aquest és l’objectiu i la voluntat de tots plegats.

ENGEGA continua amb la idea de mostrar lavisió universitària de temes que interessen a lasocietat, alhora que es fa ressò de les iniciativespròpies de la UdG en el camp de la docència i lainvestigació. En aquesta entrega, destaquem,entre d’altres, el reconeixement a la trajectòriade la professora emèrita M. Antònia Canals, eldossier sobre la Biblioteca i el projecte del jaci-ment del “castellum” de Sant Julià de Ramis.

EDITO

RIALVINE A LA UdG AMB BUS

Targeta "A la UdG amb bus": aconsegueix-la ara!

Nous avantatges per al curs 2007-2008Utilitzar el bus per arribar als campus de la UdG és senzill i còmode. El seu ús permet alliberar espai de campus que es pot destinar a altresusos diferents al de l’aparcament de cotxes privats, i fa que les persones que l’utilitzen estalviïn temps i diners, a més de reduir la contribuciópersonal en emissions de CO2.

Ara, si estudies a la UdG, per només 80 euros pots aconseguir un abonament vàlid per a tots els desplaçaments del curs 2007-2008 (380viatges, fins a 4 diaris, del 12/9/07 al 15/9/08). La targeta "A la UdG amb bus" és de caràcter personal i intransferible, i és vàlida per a totesles línies urbanes de TMG SA. Si estàs interessat/da a adquirir la targeta, entra a la pestanya de Novetats de La meva UdG i fes clic a "A la UdG amb bus". Més informació al web de l'Oficina Verda de la Universitat de Girona: http://www.udg.edu/ov/

/3/

Medicina a la UdG

La implantació dels estudis de Medicina aGirona és, segurament, una de les notícies méstranscendentals que ha viscut la Universitat deGirona en els darrers anys. No solament pel quesignifica de pas endavant en l’assumpció d’unatitulació que demana tot un munt de requeri-ments tècnics i que implica un ajustament de lespolítiques docents, sinó perquè Medicina és,alhora, un motor econòmic que afecta moltsagents socials i moltes directrius de gestió d’untema tan cabdal com el de la salut.

Des del punt de vista estrictament universitari,la implantació dels estudis de Medicina és elreconeixement a molts anys d’esforços, sempreencaminats a aconseguir un tipus de docènciapropera, d’alta qualitat i amb un enfocamentinnovador. Al mateix temps, ens parla de lanecessitat que té la societat gironina de tenir laUdG com a punt de referència, alhora que laUdG és conscient que la seva capacitat d’accióseria reduïda si no comptés amb el suport decid-it i entusiasta dels professionals del sector i deles institucions i organismes implicats. Medicinaés un projecte gironí d’abast nacional, amb lacol·laboració i participació de metges de presti-gi reconegut que s’hi incorporen i hi aportenla complicitat de les facultats de Medicina méscapdavanteres del país.

Com s’esmenta en el reportatge central d’aque-st número, “tenir una Facultat de Medicinarepercuteix de manera directa en la qualitat iquantitat del teixit sanitari del territori”.Aquest és l’objectiu i la voluntat de tots plegats.

ENGEGA continua amb la idea de mostrar lavisió universitària de temes que interessen a lasocietat, alhora que es fa ressò de les iniciativespròpies de la UdG en el camp de la docència i lainvestigació. En aquesta entrega, destaquem,entre d’altres, el reconeixement a la trajectòriade la professora emèrita M. Antònia Canals, eldossier sobre la Biblioteca i el projecte del jaci-ment del “castellum” de Sant Julià de Ramis.

EDITO

RIALVINE A LA UdG AMB BUS

Targeta "A la UdG amb bus": aconsegueix-la ara!

Nous avantatges per al curs 2007-2008Utilitzar el bus per arribar als campus de la UdG és senzill i còmode. El seu ús permet alliberar espai de campus que es pot destinar a altresusos diferents al de l’aparcament de cotxes privats, i fa que les persones que l’utilitzen estalviïn temps i diners, a més de reduir la contribuciópersonal en emissions de CO2.

Ara, si estudies a la UdG, per només 80 euros pots aconseguir un abonament vàlid per a tots els desplaçaments del curs 2007-2008 (380viatges, fins a 4 diaris, del 12/9/07 al 15/9/08). La targeta "A la UdG amb bus" és de caràcter personal i intransferible, i és vàlida per a totesles línies urbanes de TMG SA. Si estàs interessat/da a adquirir la targeta, entra a la pestanya de Novetats de La meva UdG i fes clic a "A la UdG amb bus". Més informació al web de l'Oficina Verda de la Universitat de Girona: http://www.udg.edu/ov/

/4/

/5/

Medicina arriba a Girona ///////////////

La revolució del setembre del 1868 va portarl’Ajuntament de Girona a fundar la Universitat Lliure deGirona, que ben aviat va voler incorporar en els seusplans d’estudis una facultat de medicina. Els vents de lapolítica es van endur el projecte i la Universitat i tot.Hauran calgut gairebé 150 anys per fer realitat aquellanhel. L’obtenció, avui, de la Facultat de Medicina és elresultat de l’esforç de molts agents: del Col·legi deMetges, de la Cambra de Comerç, de la FOEG i de tantsaltres, sovint anònims, que han manifestat el seu suporta una demanda justa. I també, per descomptat, de laUniversitat de Girona, que ha sabut aglutinar totesaquestes voluntats. Tots han posat la seva mica de sorollen el terrabastall necessari per assolir la fi que es perse-guia.

Fins al present, Girona era l’única demarcació territorialde Catalunya en què no s’impartien estudis de Medicina.Aquells gironins que volien ser metges havien de despla-çar-se com a mínim a Barcelona. Els estudis universitarissón llargs, i els de la carrera de Medicina, als quals calafegir després el MIR si es que es vol exercir la professió,es converteixen en un autèntic periple. Deu anys són elsque l’estudiant estarà fora del seu entorn per formar-se,i això implica també la possibilitat certa d’un dèficit acu-mulat de professionals en la demarcació, ja que les esta-dístiques ens parlen que els metges es queden a exercirallà on s’han format.

Però no tenir una facultat de medicina implicava méscoses que evitar el desplaçament dels estudiants.

Repercutia directament en la qualitat i quantitat del tei-xit sanitari del territori. El metge d’abans, aquell homede vocació que treballava 365 dies l’any, que era capaçde deixar la família durant el dinar de Nadal per anar aatendre un pacient malalt, ja fa anys que ha desapare-gut. Aquella tasca voluntariosa en què el metge treballa-va sol no deixava temps per a la formació. Avui les cosessón diferents. El metge és un professional d’alta qualifi-cació, que assisteix a congressos, que millora les sevescompetències a través de l’aprenentatge i la docència ique mitjançant la col·laboració en grup fa progressar la

qualitat del seu treball. El metge del present és tot aixòi molt més, i, en aquesta realitat, té una importància cab-dal l’existència d’una Facultat de Medicina, perquèrepresenta un horitzó obert per progressar, la seguretatde participar en debats capdavanters, la possibilitat deformar metges amb el grau de coneixement necessari dela seva comunitat i formar-los com a advocats de la salut.Els estudis són, al capdavall, el vèrtex d’una piràmide que

Editorial: Medicina a la UdG /// 03Medicina arriba a Girona /// 05El castellum de Sant Julià de Ramis /// 09La selectivitat com a mecanisme integrat a la UdG /// 11La quarta millor biblioteca universitària /// 13Els límits de la immunitat en les societats democràtiques /// 16A la recerca d’un perfecte equilibri acústic /// 18D-Ruta. Excursionisme i GPS /// 20Avaluació de la recerca d’humanitats /// 22Empreses del Parc. IGM Web /// 24Eliade i Catalunya /// 25Deu propostes per a Castellfollit de la Roca /// 25Marta E. /// 26UdG Estiu /// 27Maria Antònia Canals /// 28

SUM

ARI

Engega. Revista de la Universitat de GironaEdita. Universitat de GironaCoordina: Josep M. FonallerasEquip de redacció: Carles Gorini, Mar Bosch i Francesc TenFotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions), Xavier Linares i elsautors corresponentsMaquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions)

Producció: Servei de PublicacionsDipòsit legal: Gi. 883-2007

Informació i subscripcionsPublicacionsPl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99Edifici Les Àligueswww.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

La Universitat de Girona impartirà la titulació de Medicina en una facultat pròpia apartir del curs 2008-2009, amb un pla d’estudis innovador que la convertirà en uncentre pioner a Catalunya.

No tenir una facultat de medicinarepercutia d'una manera directaen la qualitat i la quantitat delteixit sanitari del territori

/4/

/5/

Medicina arriba a Girona ///////////////

La revolució del setembre del 1868 va portarl’Ajuntament de Girona a fundar la Universitat Lliure deGirona, que ben aviat va voler incorporar en els seusplans d’estudis una facultat de medicina. Els vents de lapolítica es van endur el projecte i la Universitat i tot.Hauran calgut gairebé 150 anys per fer realitat aquellanhel. L’obtenció, avui, de la Facultat de Medicina és elresultat de l’esforç de molts agents: del Col·legi deMetges, de la Cambra de Comerç, de la FOEG i de tantsaltres, sovint anònims, que han manifestat el seu suporta una demanda justa. I també, per descomptat, de laUniversitat de Girona, que ha sabut aglutinar totesaquestes voluntats. Tots han posat la seva mica de sorollen el terrabastall necessari per assolir la fi que es perse-guia.

Fins al present, Girona era l’única demarcació territorialde Catalunya en què no s’impartien estudis de Medicina.Aquells gironins que volien ser metges havien de despla-çar-se com a mínim a Barcelona. Els estudis universitarissón llargs, i els de la carrera de Medicina, als quals calafegir després el MIR si es que es vol exercir la professió,es converteixen en un autèntic periple. Deu anys són elsque l’estudiant estarà fora del seu entorn per formar-se,i això implica també la possibilitat certa d’un dèficit acu-mulat de professionals en la demarcació, ja que les esta-dístiques ens parlen que els metges es queden a exercirallà on s’han format.

Però no tenir una facultat de medicina implicava méscoses que evitar el desplaçament dels estudiants.

Repercutia directament en la qualitat i quantitat del tei-xit sanitari del territori. El metge d’abans, aquell homede vocació que treballava 365 dies l’any, que era capaçde deixar la família durant el dinar de Nadal per anar aatendre un pacient malalt, ja fa anys que ha desapare-gut. Aquella tasca voluntariosa en què el metge treballa-va sol no deixava temps per a la formació. Avui les cosessón diferents. El metge és un professional d’alta qualifi-cació, que assisteix a congressos, que millora les sevescompetències a través de l’aprenentatge i la docència ique mitjançant la col·laboració en grup fa progressar la

qualitat del seu treball. El metge del present és tot aixòi molt més, i, en aquesta realitat, té una importància cab-dal l’existència d’una Facultat de Medicina, perquèrepresenta un horitzó obert per progressar, la seguretatde participar en debats capdavanters, la possibilitat deformar metges amb el grau de coneixement necessari dela seva comunitat i formar-los com a advocats de la salut.Els estudis són, al capdavall, el vèrtex d’una piràmide que

Editorial: Medicina a la UdG /// 03Medicina arriba a Girona /// 05El castellum de Sant Julià de Ramis /// 09La selectivitat com a mecanisme integrat a la UdG /// 11La quarta millor biblioteca universitària /// 13Els límits de la immunitat en les societats democràtiques /// 16A la recerca d’un perfecte equilibri acústic /// 18D-Ruta. Excursionisme i GPS /// 20Avaluació de la recerca d’humanitats /// 22Empreses del Parc. IGM Web /// 24Eliade i Catalunya /// 25Deu propostes per a Castellfollit de la Roca /// 25Marta E. /// 26UdG Estiu /// 27Maria Antònia Canals /// 28

SUM

ARI

Engega. Revista de la Universitat de GironaEdita. Universitat de GironaCoordina: Josep M. FonallerasEquip de redacció: Carles Gorini, Mar Bosch i Francesc TenFotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions), Xavier Linares i elsautors corresponentsMaquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions)

Producció: Servei de PublicacionsDipòsit legal: Gi. 883-2007

Informació i subscripcionsPublicacionsPl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona Tel. 972 41 80 99Edifici Les Àligueswww.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

La Universitat de Girona impartirà la titulació de Medicina en una facultat pròpia apartir del curs 2008-2009, amb un pla d’estudis innovador que la convertirà en uncentre pioner a Catalunya.

No tenir una facultat de medicinarepercutia d'una manera directaen la qualitat i la quantitat delteixit sanitari del territori

/7/

/6/

L’equip d’experts que treballa en el disseny curricular delsestudis de Medicina a Girona avança en la línia de presen-tar un pla integrat en què l’estudiant és el més important.Els estudis formaran un perfil de metge general, que des-prés es podrà especialitzar al llarg del MIR. El gran valorafegit serà que, en llicenciar-se, el metge ja haurà assolitun nivell de competència i habilitat necessari per enfron-tar-se a un malalt, invertint la tendència actual. Aquestaformació ha de permetre aprofitar millor el període deresidència per aprofundir més en els coneixements especí-fics de l’especialitat i en les tècniques que aquesta reque-reix. El currículum s’adapta, a més a més, a la reforma del’examen del MIR, que s’haurà de dur a terme abans del’any 2011 segons la Llei d’ordenació de les professionssanitàries, que es va aprovar el 2003.

En els cursos preclínics, els primers de la carrera, l’estu-diant seguirà uns mòduls que contenen tota una sèrie d’à-rees de coneixement integrades. El cicle tindrà la supervi-sió continuada dels professors i els tutors. La part clínica esbasarà en la metodologia del cas. S’impartirà un tipusd’ensenyament en què l’estudiant haurà de procedir ambel mateix mètode que en el futur aplicarà com a metgedavant dels pacients. Es treballarà amb els problemes talcom els plantejarien els malalts, amb tot el procés intel·lec-tual i el plantejament de les estratègies que cal desenvolu-par per arribar al diagnòstic i prescriure un tractament. Espretén que, quan l’estudiant acabi els sis anys de carrera,tot aquest procés s’hagi tornat automàtic per a ell.

La comissió científica, independent, liderada per laUniversitat de Girona, està formada de manera paritàriaper membres de la comunitat mèdica i de la universitària,i la seva intenció és presentar una proposta de pla d’estu-dis que reculli els trets diferencials que es pretén que pre-sentin els estudis gironins. La integren, en el momentactual, Ramon Gomis (UB), Joan Comella (FundacióCatalana per la Recerca), Marta Aymerich (Agènciad’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques),Montserrat Figuerola (Departament de Salut) i CarmeCarretero (UdG). La comissió, que no ha de tenir capacitatexecutiva i a la qual s’afegiran altres professionals de reco-negut prestigi, la presidirà el Dr. Joan Rodés, catedràtic dePatologia Digestiva, director de Recerca de l’Hospital Clínicde Barcelona i director de l’Institut de Recerca BiomèdicaAugust Pi i Sunyer, que informarà dels acords a què homarribi a la Rectora de la UdG, a la Consellera de Salut i alConseller d’Innovació i Universitats.

La Universitat de Girona té avui l’oportunitat d’assumir elrepte de la innovació perquè comença des de zero. Serà laprimera Facultat de Medicina de Catalunya que implemen-ti aquest tipus d’ensenyament que comptarà, també, ambl’assessorament dels màxims responsables de l’HospitalClínic i de Sant Pau.

té com a base els pacients i per costats les diferents bran-ques de la sanitat. Amb la posada en marxa de la Facultataugmentarà la dotació pressupostària de l’Hospital Truetai del sistema sanitari en general; hi haurà més recursos,més personal. Es millorarà la capacitat per atreure bonsprofessionals i s’establirà una competència que es tradui-rà en una millor atenció al ciutadà.

L’oferta del Trueta

La Facultat de Medicina només s’entén en el contextd’un hospital universitari, en el cas de Girona, amb elsmatisos que imposa la voluntat expressada des de sem-pre de buscar la complicitat dels hospitals comarcals.Aquesta xarxa ha de permetre garantir un nombre sufi-cient de places als estudiants per fer pràctiques, que són,en el tipus d’ensenyament actual, un component moltimportant de la formació tant en el vessant científic comen el clínic.L’Hospital Universitari Josep Trueta disposa de l’acredita-ció per fer docència de postgrau des de fa molts anys. Enl’actualitat forma cada any al voltant de 90 metgesinterns residents (MIR), provinents de les universitats enles quals s’imparteix medicina, la qual cosa li atorga unasòlida experiència prèvia. La xarxa primària fa temps queacull els MIR de medicina de família. Els hospitals comar-cals també han començat a impartir docència en algunesespecialitats.La recerca està assegurada per l’existència de l’Institutd’Investigació Biomèdica de Girona (IdIBGI), que és elcatalitzador de tota la recerca que es fa des del Trueta ique es pretén que aglutini també aquella que es fa desdels hospitals comarcals i l’assistència primària. L’IdIBGIel forma un grup compacte d’investigadors que desenvo-lupen una recerca de qualitat equiparable a la que es faen altres centres de referència.

El llarg camí per obtenir la Facultat

El camí per obtenir la Facultat de Medicina s’inicia l’any2001. És el mateix Col·legi de Metges el que s’encarregade començar a plantejar el greuge que representava queGirona hagués quedat com l’única demarcació deCatalunya que no disposava d’aquests estudis. Les prime-res temptatives es van saldar amb la negativa delDepartament a concedir-los. Al llarg dels sis anys poste-riors, la pressió mediàtica i la conjuntura favorable hananat modificant aquesta primera posició fins al punt quefinalment s’ha acceptat la demanda.En els darrers temps, la creació d’una comissió d’expertsdestinada a elaborar la memòria de programació delsestudis de medicina ha acabat donant cos a aquelles ini-ciatives prèvies. La comissió, liderada per la Universitatde Girona, està formada de manera paritària per mem-bres de la comunitat mèdica i de la universitària, i la sevaintenció és presentar una proposta de pla d’estudis quereculli els trets diferencials que es pretén que presentinels estudis gironins.

Girona vol fer una aposta

Una de les preguntes que cal formular és: sobre el tipusde metge que ha de formar avui una facultat de medici-na. Aquell que s’acaba de llicenciar no accedeix demanera directa al treball assistencial, sinó que ha decomençar la formació del MIR, que és la porta que deveritat li permetrà accedir a la gran majoria de les activi-tats professionals d’aquell que obté el títol de Medicina.D’altra banda, se segueix dient que les facultats de medi-cina han de formar un metge competent en l’atenciódels problemes de salut en l’àmbit extrahospitalari. Aquísorgeix, doncs, un conflicte llargament assenyalat entreels objectius de la formació i la realitat que imposen elsresponsables de la gestió dels sistemes de salut, i en elqual les instàncies acadèmiques s’escuden per defensarla dificultat d’introduir canvis en favor d’un ensenya-ment més pràctic que redueixi la càrrega teòrica delsprogrames docents.

La formació MIR està dissenyada avui de manera queaccepta que un metge, quan acaba la carrera, té moltpoques habilitats i actituds des del punt de vista de lasalut comunitària. La situació es corregeix en el períodede residència, en el qual els metges esmercen una bonapart del temps tot adquirint-les. Si, pel contrari, s’acon-segueix fer arribar el metge al MIR amb aquestes habili-tats ben adquirides, aquest podrà dedicar tot el tempsde què disposa a aprofundir en els coneixements i en lestècniques de la seva especialitat. Aquesta és l’autènticarevolució del nou pla d’estudis.

Una facultat de medicina té unaimportància cabdal perquèrepresenta un horitzó obert perprogressar i la seguretat departicipar en debats capdavanters

L'Institut d'InvestigacióBiomèdica de Girona(IdIBGI)

L'Institut d'Investigació Biomèdica deGirona (IdIBGI) es va crear el juliol del2004 i té com a antecedents la creacióde la Fundació Privada Dr. Josep Trueta,l'any 1995, i l'Agència d'Investigació,l'any 2000.L'Institut té com a finalitat promoure lainvestigació de qualitat, formar nousinvestigadors, promocionar i consolidarnous grups de recerca, amb l'objectiu decrear coneixement i, sempre que siguipossible, transferir-lo en tecnologia itransmetre'l a la societat.Actualment està compost per diferentsgrups de recerca consolidats de laUniversitat de Girona, l'HospitalUniversitari de Girona, l'Institut deDiagnòstic per la Imatge, l'InstitutCatalà d'Oncologia i l'atenció primària.S'espera la incorporació, en un futurpròxim, de diferents consorcis i entitatspúbliques.

/7/

/6/

L’equip d’experts que treballa en el disseny curricular delsestudis de Medicina a Girona avança en la línia de presen-tar un pla integrat en què l’estudiant és el més important.Els estudis formaran un perfil de metge general, que des-prés es podrà especialitzar al llarg del MIR. El gran valorafegit serà que, en llicenciar-se, el metge ja haurà assolitun nivell de competència i habilitat necessari per enfron-tar-se a un malalt, invertint la tendència actual. Aquestaformació ha de permetre aprofitar millor el període deresidència per aprofundir més en els coneixements especí-fics de l’especialitat i en les tècniques que aquesta reque-reix. El currículum s’adapta, a més a més, a la reforma del’examen del MIR, que s’haurà de dur a terme abans del’any 2011 segons la Llei d’ordenació de les professionssanitàries, que es va aprovar el 2003.

En els cursos preclínics, els primers de la carrera, l’estu-diant seguirà uns mòduls que contenen tota una sèrie d’à-rees de coneixement integrades. El cicle tindrà la supervi-sió continuada dels professors i els tutors. La part clínica esbasarà en la metodologia del cas. S’impartirà un tipusd’ensenyament en què l’estudiant haurà de procedir ambel mateix mètode que en el futur aplicarà com a metgedavant dels pacients. Es treballarà amb els problemes talcom els plantejarien els malalts, amb tot el procés intel·lec-tual i el plantejament de les estratègies que cal desenvolu-par per arribar al diagnòstic i prescriure un tractament. Espretén que, quan l’estudiant acabi els sis anys de carrera,tot aquest procés s’hagi tornat automàtic per a ell.

La comissió científica, independent, liderada per laUniversitat de Girona, està formada de manera paritàriaper membres de la comunitat mèdica i de la universitària,i la seva intenció és presentar una proposta de pla d’estu-dis que reculli els trets diferencials que es pretén que pre-sentin els estudis gironins. La integren, en el momentactual, Ramon Gomis (UB), Joan Comella (FundacióCatalana per la Recerca), Marta Aymerich (Agènciad’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques),Montserrat Figuerola (Departament de Salut) i CarmeCarretero (UdG). La comissió, que no ha de tenir capacitatexecutiva i a la qual s’afegiran altres professionals de reco-negut prestigi, la presidirà el Dr. Joan Rodés, catedràtic dePatologia Digestiva, director de Recerca de l’Hospital Clínicde Barcelona i director de l’Institut de Recerca BiomèdicaAugust Pi i Sunyer, que informarà dels acords a què homarribi a la Rectora de la UdG, a la Consellera de Salut i alConseller d’Innovació i Universitats.

La Universitat de Girona té avui l’oportunitat d’assumir elrepte de la innovació perquè comença des de zero. Serà laprimera Facultat de Medicina de Catalunya que implemen-ti aquest tipus d’ensenyament que comptarà, també, ambl’assessorament dels màxims responsables de l’HospitalClínic i de Sant Pau.

té com a base els pacients i per costats les diferents bran-ques de la sanitat. Amb la posada en marxa de la Facultataugmentarà la dotació pressupostària de l’Hospital Truetai del sistema sanitari en general; hi haurà més recursos,més personal. Es millorarà la capacitat per atreure bonsprofessionals i s’establirà una competència que es tradui-rà en una millor atenció al ciutadà.

L’oferta del Trueta

La Facultat de Medicina només s’entén en el contextd’un hospital universitari, en el cas de Girona, amb elsmatisos que imposa la voluntat expressada des de sem-pre de buscar la complicitat dels hospitals comarcals.Aquesta xarxa ha de permetre garantir un nombre sufi-cient de places als estudiants per fer pràctiques, que són,en el tipus d’ensenyament actual, un component moltimportant de la formació tant en el vessant científic comen el clínic.L’Hospital Universitari Josep Trueta disposa de l’acredita-ció per fer docència de postgrau des de fa molts anys. Enl’actualitat forma cada any al voltant de 90 metgesinterns residents (MIR), provinents de les universitats enles quals s’imparteix medicina, la qual cosa li atorga unasòlida experiència prèvia. La xarxa primària fa temps queacull els MIR de medicina de família. Els hospitals comar-cals també han començat a impartir docència en algunesespecialitats.La recerca està assegurada per l’existència de l’Institutd’Investigació Biomèdica de Girona (IdIBGI), que és elcatalitzador de tota la recerca que es fa des del Trueta ique es pretén que aglutini també aquella que es fa desdels hospitals comarcals i l’assistència primària. L’IdIBGIel forma un grup compacte d’investigadors que desenvo-lupen una recerca de qualitat equiparable a la que es faen altres centres de referència.

El llarg camí per obtenir la Facultat

El camí per obtenir la Facultat de Medicina s’inicia l’any2001. És el mateix Col·legi de Metges el que s’encarregade començar a plantejar el greuge que representava queGirona hagués quedat com l’única demarcació deCatalunya que no disposava d’aquests estudis. Les prime-res temptatives es van saldar amb la negativa delDepartament a concedir-los. Al llarg dels sis anys poste-riors, la pressió mediàtica i la conjuntura favorable hananat modificant aquesta primera posició fins al punt quefinalment s’ha acceptat la demanda.En els darrers temps, la creació d’una comissió d’expertsdestinada a elaborar la memòria de programació delsestudis de medicina ha acabat donant cos a aquelles ini-ciatives prèvies. La comissió, liderada per la Universitatde Girona, està formada de manera paritària per mem-bres de la comunitat mèdica i de la universitària, i la sevaintenció és presentar una proposta de pla d’estudis quereculli els trets diferencials que es pretén que presentinels estudis gironins.

Girona vol fer una aposta

Una de les preguntes que cal formular és: sobre el tipusde metge que ha de formar avui una facultat de medici-na. Aquell que s’acaba de llicenciar no accedeix demanera directa al treball assistencial, sinó que ha decomençar la formació del MIR, que és la porta que deveritat li permetrà accedir a la gran majoria de les activi-tats professionals d’aquell que obté el títol de Medicina.D’altra banda, se segueix dient que les facultats de medi-cina han de formar un metge competent en l’atenciódels problemes de salut en l’àmbit extrahospitalari. Aquísorgeix, doncs, un conflicte llargament assenyalat entreels objectius de la formació i la realitat que imposen elsresponsables de la gestió dels sistemes de salut, i en elqual les instàncies acadèmiques s’escuden per defensarla dificultat d’introduir canvis en favor d’un ensenya-ment més pràctic que redueixi la càrrega teòrica delsprogrames docents.

La formació MIR està dissenyada avui de manera queaccepta que un metge, quan acaba la carrera, té moltpoques habilitats i actituds des del punt de vista de lasalut comunitària. La situació es corregeix en el períodede residència, en el qual els metges esmercen una bonapart del temps tot adquirint-les. Si, pel contrari, s’acon-segueix fer arribar el metge al MIR amb aquestes habili-tats ben adquirides, aquest podrà dedicar tot el tempsde què disposa a aprofundir en els coneixements i en lestècniques de la seva especialitat. Aquesta és l’autènticarevolució del nou pla d’estudis.

Una facultat de medicina té unaimportància cabdal perquèrepresenta un horitzó obert perprogressar i la seguretat departicipar en debats capdavanters

L'Institut d'InvestigacióBiomèdica de Girona(IdIBGI)

L'Institut d'Investigació Biomèdica deGirona (IdIBGI) es va crear el juliol del2004 i té com a antecedents la creacióde la Fundació Privada Dr. Josep Trueta,l'any 1995, i l'Agència d'Investigació,l'any 2000.L'Institut té com a finalitat promoure lainvestigació de qualitat, formar nousinvestigadors, promocionar i consolidarnous grups de recerca, amb l'objectiu decrear coneixement i, sempre que siguipossible, transferir-lo en tecnologia itransmetre'l a la societat.Actualment està compost per diferentsgrups de recerca consolidats de laUniversitat de Girona, l'HospitalUniversitari de Girona, l'Institut deDiagnòstic per la Imatge, l'InstitutCatalà d'Oncologia i l'atenció primària.S'espera la incorporació, en un futurpròxim, de diferents consorcis i entitatspúbliques.

/9/

El castellumde Sant Julià de Ramis /////////////////Aquest estiu ha quedat obert el jaciment delCastellum de Sant Julià de Ramis, amb la intencióde convertir-lo en un referent del turisme cultural.Fruit de la col·laboració entre la Universitat deGirona i l’ajuntament de Sant Julià de Ramis, l’es-pai que un dia va ocupar aquest singular edificiés ara un focus d’atracció.

De l’acurada intervenció, destaca la construcció d’unapassarel·la que condueix el visitant a través del perímetre deledifici fins a una tarima des de la qual és percep l’espai entota la seva extensió, a la vegada que es domina l’esplèn-did paisatge que envolta el turó.

Els pobladors d’aquest castellum vivien en un món que tran-sitava des de la romanitat cap a l’alta edat mitjana. Des delsseus murs es divisava tota la conca del baix Ter fins a l’Escalai es veia l’entrada d’Hispània a través del coll del Pertús (les

clausurae del coll de Panissars). Per la banda meridional esveia el territori de Sarrià i també altres poblats i torres deguaita, cosa que proporcionava als qui l’utilitzaven un controlmolt bo del territori. El turó havia estat poblat des d’antic is’hi han trobat restes d’assentaments ibers. La seva posicióestratègica va ser determinant per entendre la decisió prime-renca d’ocupar-lo.

La zona arqueològica ha estatadequada i explicada perconvertir-se en un referent delturisme cultural.

/8/

-Està canviant la manera de fer del metge?Ser metge abans era una vocació. Això està canviant i ara és més una professió. El terme mig entre una i altra cosa enca-ra no s'ha trobat.-És veritat què falten metges?Segons la OMS no falten metges, més aviat en sobren. És la dinàmica del sistema sanitari el que provoca que en faltin.-Què ens aportarà la Facultat de Medicina?Les persones es beneficiaran perquè els metges milloraran les seves competències. Si han d’ensenyar la seva professió,això els obligarà a tornar a reflexionar sobre el que saben i com explicar-ho, el que manté viu un esperit que millora lesactituds i la competència.-Si Girona es decideix a oferir un pla d'estudis diferent, com hauria de ser?Aquesta demarcació té capacitat suficient per formar professionals de medicina. Fer un pla d'estudis diferent no ha devoler dir bandejar el que ara existeix. L'estudiant ha de seguir aprenent patologia, anatomia, microbiologia i les altresespecialitats. El que passa és que d'altres ofertes formatives, que ara mateix no hi són, com gestió dels recursos, respon-sabilitat civil, medicina legal o transaccions emocionals s'han d'incorporar al currículum.

-Per què Girona proposa un nou pla d'estudis?És una demanda que ens han fet. Des d'una perspectiva d'economia d'escala potser resultaria més rendible ampliarplaces allà on ja existien, però s'ha vist que calia un canvi.

-Quina mena d'ensenyament s'impartirà?Estem intentant desenvolupar un pla d'estudis diferent, en el que sigui el mateix alumne el que generi coneixement,guiat i tutoritzat per professionals, acompanyats de pràctiques molt sòlides. Es tracta d'un model basat en la metodo-logia del cas i la resolució de problemes. Podem esdevenir un centre pilot a Catalunya d'aquesta nova manera d'ensen-yar la medicina.

-I amb això què aconseguim?Que arribin al MIR amb unes habilitats adquirides que els permetin dedicar més temps a la seva especialitat.

-Tenir una Facultat de Medicina, serà un benefici per a la UdG?Si i sobretot per a la ciutadania de Girona. El fet de tenir una facultat farà que el nivell augmenti. Hi haurà més recur-sos, més diners, més gent. Tots els que vivim a les comarques de Girona serem en algun moment usuaris del sistema:com més bo sigui i més eficaç, millor.

Eudald BonetDirector de la Unitat de diagnòstic perla imatge. President del Col·legi deMetges de Girona.

Wifred RicardDirector de l'IdiBGI (Institut d'investigació biomèdi-ca de Girona). Membre de la Comissió que elabora lamemòria de programació dels estudis de medicina ala Universitat de Girona

/9/

El castellumde Sant Julià de Ramis /////////////////Aquest estiu ha quedat obert el jaciment delCastellum de Sant Julià de Ramis, amb la intencióde convertir-lo en un referent del turisme cultural.Fruit de la col·laboració entre la Universitat deGirona i l’ajuntament de Sant Julià de Ramis, l’es-pai que un dia va ocupar aquest singular edificiés ara un focus d’atracció.

De l’acurada intervenció, destaca la construcció d’unapassarel·la que condueix el visitant a través del perímetre deledifici fins a una tarima des de la qual és percep l’espai entota la seva extensió, a la vegada que es domina l’esplèn-did paisatge que envolta el turó.

Els pobladors d’aquest castellum vivien en un món que tran-sitava des de la romanitat cap a l’alta edat mitjana. Des delsseus murs es divisava tota la conca del baix Ter fins a l’Escalai es veia l’entrada d’Hispània a través del coll del Pertús (les

clausurae del coll de Panissars). Per la banda meridional esveia el territori de Sarrià i també altres poblats i torres deguaita, cosa que proporcionava als qui l’utilitzaven un controlmolt bo del territori. El turó havia estat poblat des d’antic is’hi han trobat restes d’assentaments ibers. La seva posicióestratègica va ser determinant per entendre la decisió prime-renca d’ocupar-lo.

La zona arqueològica ha estatadequada i explicada perconvertir-se en un referent delturisme cultural.

/8/

-Està canviant la manera de fer del metge?Ser metge abans era una vocació. Això està canviant i ara és més una professió. El terme mig entre una i altra cosa enca-ra no s'ha trobat.-És veritat què falten metges?Segons la OMS no falten metges, més aviat en sobren. És la dinàmica del sistema sanitari el que provoca que en faltin.-Què ens aportarà la Facultat de Medicina?Les persones es beneficiaran perquè els metges milloraran les seves competències. Si han d’ensenyar la seva professió,això els obligarà a tornar a reflexionar sobre el que saben i com explicar-ho, el que manté viu un esperit que millora lesactituds i la competència.-Si Girona es decideix a oferir un pla d'estudis diferent, com hauria de ser?Aquesta demarcació té capacitat suficient per formar professionals de medicina. Fer un pla d'estudis diferent no ha devoler dir bandejar el que ara existeix. L'estudiant ha de seguir aprenent patologia, anatomia, microbiologia i les altresespecialitats. El que passa és que d'altres ofertes formatives, que ara mateix no hi són, com gestió dels recursos, respon-sabilitat civil, medicina legal o transaccions emocionals s'han d'incorporar al currículum.

-Per què Girona proposa un nou pla d'estudis?És una demanda que ens han fet. Des d'una perspectiva d'economia d'escala potser resultaria més rendible ampliarplaces allà on ja existien, però s'ha vist que calia un canvi.

-Quina mena d'ensenyament s'impartirà?Estem intentant desenvolupar un pla d'estudis diferent, en el que sigui el mateix alumne el que generi coneixement,guiat i tutoritzat per professionals, acompanyats de pràctiques molt sòlides. Es tracta d'un model basat en la metodo-logia del cas i la resolució de problemes. Podem esdevenir un centre pilot a Catalunya d'aquesta nova manera d'ensen-yar la medicina.

-I amb això què aconseguim?Que arribin al MIR amb unes habilitats adquirides que els permetin dedicar més temps a la seva especialitat.

-Tenir una Facultat de Medicina, serà un benefici per a la UdG?Si i sobretot per a la ciutadania de Girona. El fet de tenir una facultat farà que el nivell augmenti. Hi haurà més recur-sos, més diners, més gent. Tots els que vivim a les comarques de Girona serem en algun moment usuaris del sistema:com més bo sigui i més eficaç, millor.

Eudald BonetDirector de la Unitat de diagnòstic perla imatge. President del Col·legi deMetges de Girona.

Wifred RicardDirector de l'IdiBGI (Institut d'investigació biomèdi-ca de Girona). Membre de la Comissió que elabora lamemòria de programació dels estudis de medicina ala Universitat de Girona

/11/

Enguany, la diferència entre la nota de l’expedient,aquella que els estudiants aporten de l’ensenyamentsecundari, i la de les PAU ha estat a les comarquesgironines la més petita de les obtingudes a Catalunya.Aquesta dada representa un èxit del conjunt del teixiteducatiu gironí que fa que els joves entrin a la universi-tat amb una formació sòlida. La responsabilitat operativa de l’organització de lesproves de la Universitat de Girona recau en el Servei deGestió Acadèmica. El procés selectiu ha mobilitzat ungran nombre de professors i s’han examinat 2.252 estu-diants, repartits en aules de diferents centres docents dela UdG.

Les PAU en xifres

Pel que fa als resultats de les proves a les comarquesgironines, dels 2.252 estudiants que es van presentar aexamen, 2.013 les van superar, xifra que representa el89,39 %. La nota mitjana de les PAU va ser de 6,00 i la

mitjana de l’expedient, 7,00. En aquesta edició nou estu-diants han obtingut una nota superior al 9 en la prova.

Per matèries, en les proves d’aquest any destaca l’altanota mitjana (6,13) que obtenen els estudiants gironinsen llengua castellana i literatura, una assignatura en quèels resultats són superiors als obtinguts en llengua cata-lana i literatura, que es queda en un 5,9. La de física,amb un 4,89, és la nota més baixa de totes.

Les notes de tall

Un cop superades les proves d’accés, els estudiants quevolen accedir a la universitat formalitzen la seva prein-scripció. La Universitat de Girona ha rebut un total de2.817 sol·licituds en la primera preferència, l’estudi quel’estudiant tria en primer lloc, per sobre de tots els altres.Aquesta dada, prou significativa, representa un incre-ment del 2,5 % respecte de l’any precedent.

La Selectivitat com a mecanismeintegrat a la UdG ///////////////////////Les proves de Selectivitat són organitzades cada curs per les universitats per tal de disposar d’un barem,formulat amb criteris objectius, que reguli l’accés al sistema universitari a través d’una prova externaamb la col·laboració dels centres de secundària.

/10/

Les campanyes d’excavació, dutes a terme de manera regulartots els estius dels darrers deu anys, han estat possibles gràciesal conveni de col·laboració que en el seu dia van signarl’Ajuntament de Sant Julià de Ramis i la Universitat de Girona.Una col·laboració que, com afirma l’alcalde, Narcís Casassa, hafet que la troballa assolís “uns nivells de reconeixement cien-tífic que d’altra manera no s’haurien donat”. Els treballs es vaniniciar el 1996 en el que es creia que eren les restes d’una turrisspeculatoria descrita el 1932 per Francesc Riuró. El temps i eltreball han portat al descobriment d’una de les fortificacionstardoromanes situades fora de l’àmbit urbà més estudiadesarqueològicament d’Europa, pel que fa al seu estudi i conser-vació. Josep Burch, un dels arqueòlegs que han participat enel projecte de recerca arqueològica del jaciment, explica:“Aquest era un lloc excel·lent perquè es trobava en una cruï-lla de camins, poblat des de la prehistòria remota, i això fa queen un espai petit hi hagi una gran quantitat de jaciments. Totplegat li proporciona unes característiques que el fan únic.”Entre les restes del castellum s’hi han trobat nombrosos objec-tes metàl·lics, peces d’armes que per algun motiu desconegutvan ser abandonats. Llances, ganivets, sivelles i fermalls decinturó es presenten com un tresor, la joia més valuosa del qualés una gerra litúrgica de bronze que ha estat trobada intac-ta. La peça presenta, gravat, el nom dels seus donants, Sindei Ares, uns noms que coneixem però per als quals mai notindrem un rostre. La gran quantitat de peces metàl·liquesha fet pensar als investigadors de la UdG que la fortalesa vapoder funcionar com a dipòsit o magatzem d’armes per abas-tir un petit exèrcit mòbil que tenia com a missió la proteccióde Gerunda i de la Via Augusta i la intenció de deturar o retar-dar qualsevol atac que vingués del nord.

Els que hi aniran avui trobaran les restes d’un castell tardoro-mà que, mentre va prestar servei, devia constituir una fita desta-cada del paisatge. Podran també aprofitar-se d’unes explica-cions complementàries del lloc, la qual cosa els ha de fercomprendre millor com es relacionava amb la història generalde la seva època. L’Ajuntament de Sant Julià treballa en laconfecció de recursos educatius per a escolars. El jaciment éstambé recomanable per al turisme familiar, un lloc on no espot menystenir el ric patrimoni natural que l’envolta. Els visi-tants podran passejar entre les pedres d’un edifici del segle IVque va ser reformat a la primera meitat del segle VI i que vaser abandonat cap al segle VIII, moment a partir del qual aparei-xerà en la documentació com a castellum fractum.

El jaciment de Sant Julià de Ramis escenifica l’essència de l’ar-queologia. El que semblava que era només una turris va acabarrevelant un important castellum. Ho confirma Josep Burch: “Sisempre coincidís el que esperem amb el que trobem potser nocaldria excavar. La veritat és que va ser una gran sorpresa trobaraquest castellum. No ens ho esperàvem.”

El jaciment de Sant Julià deRamis escenifica l’essència del’arqueologia. El que semblavaque era només una turris vaacabar revelant un importantcastellum.

/11/

Enguany, la diferència entre la nota de l’expedient,aquella que els estudiants aporten de l’ensenyamentsecundari, i la de les PAU ha estat a les comarquesgironines la més petita de les obtingudes a Catalunya.Aquesta dada representa un èxit del conjunt del teixiteducatiu gironí que fa que els joves entrin a la universi-tat amb una formació sòlida. La responsabilitat operativa de l’organització de lesproves de la Universitat de Girona recau en el Servei deGestió Acadèmica. El procés selectiu ha mobilitzat ungran nombre de professors i s’han examinat 2.252 estu-diants, repartits en aules de diferents centres docents dela UdG.

Les PAU en xifres

Pel que fa als resultats de les proves a les comarquesgironines, dels 2.252 estudiants que es van presentar aexamen, 2.013 les van superar, xifra que representa el89,39 %. La nota mitjana de les PAU va ser de 6,00 i la

mitjana de l’expedient, 7,00. En aquesta edició nou estu-diants han obtingut una nota superior al 9 en la prova.

Per matèries, en les proves d’aquest any destaca l’altanota mitjana (6,13) que obtenen els estudiants gironinsen llengua castellana i literatura, una assignatura en quèels resultats són superiors als obtinguts en llengua cata-lana i literatura, que es queda en un 5,9. La de física,amb un 4,89, és la nota més baixa de totes.

Les notes de tall

Un cop superades les proves d’accés, els estudiants quevolen accedir a la universitat formalitzen la seva prein-scripció. La Universitat de Girona ha rebut un total de2.817 sol·licituds en la primera preferència, l’estudi quel’estudiant tria en primer lloc, per sobre de tots els altres.Aquesta dada, prou significativa, representa un incre-ment del 2,5 % respecte de l’any precedent.

La Selectivitat com a mecanismeintegrat a la UdG ///////////////////////Les proves de Selectivitat són organitzades cada curs per les universitats per tal de disposar d’un barem,formulat amb criteris objectius, que reguli l’accés al sistema universitari a través d’una prova externaamb la col·laboració dels centres de secundària.

/10/

Les campanyes d’excavació, dutes a terme de manera regulartots els estius dels darrers deu anys, han estat possibles gràciesal conveni de col·laboració que en el seu dia van signarl’Ajuntament de Sant Julià de Ramis i la Universitat de Girona.Una col·laboració que, com afirma l’alcalde, Narcís Casassa, hafet que la troballa assolís “uns nivells de reconeixement cien-tífic que d’altra manera no s’haurien donat”. Els treballs es vaniniciar el 1996 en el que es creia que eren les restes d’una turrisspeculatoria descrita el 1932 per Francesc Riuró. El temps i eltreball han portat al descobriment d’una de les fortificacionstardoromanes situades fora de l’àmbit urbà més estudiadesarqueològicament d’Europa, pel que fa al seu estudi i conser-vació. Josep Burch, un dels arqueòlegs que han participat enel projecte de recerca arqueològica del jaciment, explica:“Aquest era un lloc excel·lent perquè es trobava en una cruï-lla de camins, poblat des de la prehistòria remota, i això fa queen un espai petit hi hagi una gran quantitat de jaciments. Totplegat li proporciona unes característiques que el fan únic.”Entre les restes del castellum s’hi han trobat nombrosos objec-tes metàl·lics, peces d’armes que per algun motiu desconegutvan ser abandonats. Llances, ganivets, sivelles i fermalls decinturó es presenten com un tresor, la joia més valuosa del qualés una gerra litúrgica de bronze que ha estat trobada intac-ta. La peça presenta, gravat, el nom dels seus donants, Sindei Ares, uns noms que coneixem però per als quals mai notindrem un rostre. La gran quantitat de peces metàl·liquesha fet pensar als investigadors de la UdG que la fortalesa vapoder funcionar com a dipòsit o magatzem d’armes per abas-tir un petit exèrcit mòbil que tenia com a missió la proteccióde Gerunda i de la Via Augusta i la intenció de deturar o retar-dar qualsevol atac que vingués del nord.

Els que hi aniran avui trobaran les restes d’un castell tardoro-mà que, mentre va prestar servei, devia constituir una fita desta-cada del paisatge. Podran també aprofitar-se d’unes explica-cions complementàries del lloc, la qual cosa els ha de fercomprendre millor com es relacionava amb la història generalde la seva època. L’Ajuntament de Sant Julià treballa en laconfecció de recursos educatius per a escolars. El jaciment éstambé recomanable per al turisme familiar, un lloc on no espot menystenir el ric patrimoni natural que l’envolta. Els visi-tants podran passejar entre les pedres d’un edifici del segle IVque va ser reformat a la primera meitat del segle VI i que vaser abandonat cap al segle VIII, moment a partir del qual aparei-xerà en la documentació com a castellum fractum.

El jaciment de Sant Julià de Ramis escenifica l’essència de l’ar-queologia. El que semblava que era només una turris va acabarrevelant un important castellum. Ho confirma Josep Burch: “Sisempre coincidís el que esperem amb el que trobem potser nocaldria excavar. La veritat és que va ser una gran sorpresa trobaraquest castellum. No ens ho esperàvem.”

El jaciment de Sant Julià deRamis escenifica l’essència del’arqueologia. El que semblavaque era només una turris vaacabar revelant un importantcastellum.

/13/

La quarta millor biblioteca universitària ///////////////////

El 29 de juny passat un acte protocol·lari va marcar un puntd’inflexió en el procés per dotar la UdG d’un servei de biblio-teques de la màxima qualitat: va ser la inauguració de la sego-na fase de la biblioteca de Montilivi. La posada en marxad’aquest edifici dibuixa alhora el final d’un trajecte i el momenta partir del qual altres prioritats marcaran el camí que cal seguir.La idea de dotar ambdós campus d’edificis per a bibliotequesja s’ha aconseguit. A partir d’ara, el model que des de la direc-ció proposa Maria Antònia Boix promou la integració de lestecnologies de la informació i la comunicació com a forma detransmissió del coneixement i com a peça clau per aconseguirla transformació del model pedagògic.

Amb la posada en marxa de la segona fase de la biblioteca de Montilivi, la Universitat de Girona (UdG)completa un cicle que es va iniciar quinze anys enrere i que ha estat un repte constant en l’agenda delssuccessius equips de govern: definir quin havia de ser el millor model de biblioteca per a la universitat iper al seu territori i, alhora, donar un servei de valor afegit a les persones. La Biblioteca de la UdG ésavui la quarta entre les millors biblioteques universitàries espanyoles, i en la inauguració d’aquest nouequipament la Dra. Anna Maria Geli, rectora de la UdG, va manifestar que “millorarem posicions i, perquè no pensar a ser els primers?”.

Inauguració de la segona fase de la biblioteca de Montilivi

/12/

Per estudis, la Facultat d’Educació i Psicologia ha tingut124 sol·licituds més que el 2006; Ciències Econòmiques iEmpresarials ha vist augmentar la demanda i ha passat de327 el 2006 a 336 aquest 2007. També presenten xifresascendents Dret, Infermeria i els centres adscrits. Lademanda a Turisme es manté per sobre de l’oferta, i elsestudis tècnics i d’humanitats experimenten decrements,tot i que en proporcions molt petites que no arriben al 10% d’oscil·lació. L’evolució en els darrers anys, en els qualsels moviments amunt o avall en el nombre d’estudiants ésmolt baix, demostra que la Universitat de Girona ha arrib-at a una certa dimensió ideal en funció de la demandareal que es copsa cada curs.

Les especialitats amb la demanda més elevada correspo-nen als estudis de Mestre en Educació Infantil (299 sol·lic-ituds per a 80 places ofertes), Ciències Empresarials (242sol·licituds per a 210 places), Mestre d’Educació Primària(155 sol·licituds per a 45 places), Mestre d’Educació Física(127 sol·licituds per a 47 places) i Psicologia (108 sol·lici-tuds per a 80 places). Cal recordar que les anomenadesnotes de tall són fruit de l’equilibri entre l’oferta i lademanda. Es corresponen, doncs, amb la nota d’aquellestudiant que ocupa la darrera plaça disponible. Aquestaés una qualificació estrictament objectiva que no depènde cap decisió política o apriorística i que no prejutja l’ín-dex de qualitat dels estudis o el nivell dels centres. Encarreres amb nota de tall baixa es pot donar el cas, i defet es dóna, que es potencia un ensenyament de qualitatafavorit per una relació més propera amb el professorati millors possibilitats d’inserció laboral en finalitzar elsestudis.

A les comarques gironines, dels2.252 estudiants que es vanpresentar a examen, 2.013 lesvan superar.

/13/

La quarta millor biblioteca universitària ///////////////////

El 29 de juny passat un acte protocol·lari va marcar un puntd’inflexió en el procés per dotar la UdG d’un servei de biblio-teques de la màxima qualitat: va ser la inauguració de la sego-na fase de la biblioteca de Montilivi. La posada en marxad’aquest edifici dibuixa alhora el final d’un trajecte i el momenta partir del qual altres prioritats marcaran el camí que cal seguir.La idea de dotar ambdós campus d’edificis per a bibliotequesja s’ha aconseguit. A partir d’ara, el model que des de la direc-ció proposa Maria Antònia Boix promou la integració de lestecnologies de la informació i la comunicació com a forma detransmissió del coneixement i com a peça clau per aconseguirla transformació del model pedagògic.

Amb la posada en marxa de la segona fase de la biblioteca de Montilivi, la Universitat de Girona (UdG)completa un cicle que es va iniciar quinze anys enrere i que ha estat un repte constant en l’agenda delssuccessius equips de govern: definir quin havia de ser el millor model de biblioteca per a la universitat iper al seu territori i, alhora, donar un servei de valor afegit a les persones. La Biblioteca de la UdG ésavui la quarta entre les millors biblioteques universitàries espanyoles, i en la inauguració d’aquest nouequipament la Dra. Anna Maria Geli, rectora de la UdG, va manifestar que “millorarem posicions i, perquè no pensar a ser els primers?”.

Inauguració de la segona fase de la biblioteca de Montilivi

/12/

Per estudis, la Facultat d’Educació i Psicologia ha tingut124 sol·licituds més que el 2006; Ciències Econòmiques iEmpresarials ha vist augmentar la demanda i ha passat de327 el 2006 a 336 aquest 2007. També presenten xifresascendents Dret, Infermeria i els centres adscrits. Lademanda a Turisme es manté per sobre de l’oferta, i elsestudis tècnics i d’humanitats experimenten decrements,tot i que en proporcions molt petites que no arriben al 10% d’oscil·lació. L’evolució en els darrers anys, en els qualsels moviments amunt o avall en el nombre d’estudiants ésmolt baix, demostra que la Universitat de Girona ha arrib-at a una certa dimensió ideal en funció de la demandareal que es copsa cada curs.

Les especialitats amb la demanda més elevada correspo-nen als estudis de Mestre en Educació Infantil (299 sol·lic-ituds per a 80 places ofertes), Ciències Empresarials (242sol·licituds per a 210 places), Mestre d’Educació Primària(155 sol·licituds per a 45 places), Mestre d’Educació Física(127 sol·licituds per a 47 places) i Psicologia (108 sol·lici-tuds per a 80 places). Cal recordar que les anomenadesnotes de tall són fruit de l’equilibri entre l’oferta i lademanda. Es corresponen, doncs, amb la nota d’aquellestudiant que ocupa la darrera plaça disponible. Aquestaés una qualificació estrictament objectiva que no depènde cap decisió política o apriorística i que no prejutja l’ín-dex de qualitat dels estudis o el nivell dels centres. Encarreres amb nota de tall baixa es pot donar el cas, i defet es dóna, que es potencia un ensenyament de qualitatafavorit per una relació més propera amb el professorati millors possibilitats d’inserció laboral en finalitzar elsestudis.

A les comarques gironines, dels2.252 estudiants que es vanpresentar a examen, 2.013 lesvan superar.

/15/

La biblioteca en xifres

La biblioteca de Montilivi, situada al centre del campus,ofereix l’entorn, els recursos i els serveis destinats a facilitarles activitats d’estudi, recerca i formació continuada de totala comunitat universitària.

La biblioteca ocupa una superfície total de 6.836 m2, cosaque possibilita oferir 1.100 places, 200 de les quals disposend’ordinador. Tota l’àrea està dotada de cobertura Wi-Fi i 375places tenen connexió elèctrica. Hi ha una sala de confe-rències que ha estat batejada amb el nom d’Ernest Lluch iquatre més dedicades a l’estudi que porten per nom FlorenceNightingale, Rafael Masó, Enric Casassas i Josep Pella i Forgas.

Ofereix lliure accés als principals fons bibliogràfics, servei d’in-formació per correu electrònic, la bibliografia que es reco-mana als estudis dels campus, el préstec de documents i d’or-dinadors portàtils. També assessora sobre els drets d’autor ifa de gestor de referències bibliogràfiques (Refworks). En laseva biblioteca digital s’hi poden trobar més de 8.300 revis-tes electròniques, 8.000 llibres electrònics i 40 bases de dades.

Javier San José, l’arquitecte, afirma que va plantejar la biblio-teca com “un edifici que pertany al bosc veí”, amb una feso-mia en la qual “no s’han volgut caracteritzar ni determinarformalment els usos, ja que és un edifici que està destinat alcanvi i a la transformació. Aquesta senzillesa espacial i la forçade l’exterior estratificat fan que l’estructura portant, els tanca-ments exteriors i les pells interiors siguin els únics protago-nistes del disseny”.

CBUC

En la seva intervenció, Maria Antònia Boix, directora de laBiblioteca de la UdG, va qualificar de “producte estrella” laBiblioteca Digital de Catalunya. L’elaboració d’aquesta biblio-teca digital és una de les missions principals que té enco-manades el CBUC (Catàleg de Biblioteques Universitàriesde Catalunya).

El CBUC es constitueix a finals del 1996 com un organismepúblic amb personalitat jurídica pròpia. El Consell de Governestà format per dos representants de cada institució membre,la Comissió Executiva vetlla pel funcionament del CBUC i laComissió Tècnica, formada pels directors de les biblioteques,examina les propostes d’actuació i en fa el seguiment. L’ànimadels programes del CBUC són els grups de treball, que estanformats per tècnics de les biblioteques i es reuneixen de mane-ra periòdica o ad hoc segons ho requereixi el tema.

Visita a les instal·lacions

Glossari

RACO: revistes catalanes amb accés obertCCUC: Catàleg Col·lectiu de les Universitats de CatalunyaSumaris electrònics: base de dades de sumaris electrònics.TDX. Tesis doctorals en xarxa.Recercat: Dipòsit de la Recerca de CatalunyaMDC: Memòria Digital de CatalunyaBDC: Biblioteca Digital de Catalunya

/14/

La necessitat d’abordar les transformacions es produeix perla convergència dels estudis universitaris en el nou espai euro-peu, un lloc comú en el qual augmentarà la competitivitat; peraixò serà molt necessària la col·laboració. Un lloc en el qualcaldrà apostar pel desenvolupament del territori que envoltala universitat i retre comptes amb una gestió rigorosa dels recur-sos disponibles. Les universitats europees hauran de canviar elmodel de classe basat en el temari; els professors adquiriranun nou rol i el treball en grup i en xarxa en serà el protagonis-ta. Un món, en fi, en el qual l’aprenentatge serà permanent alllarg de tota la vida.

És per aquest nou paisatge que la Biblioteca es prepara i ofereixserveis en línia, automatitza processos interns i facilita puntsd’accés a Internet des de totes les places de lectura i sales detreball i amb el préstec d’ordinadors portàtils. La bibliotecaintegra també serveis de formació, d’edicions i d’innovacionsdocents i serveix de plataforma per difondre l’aprenentatgevirtual. Estudiants i professors han de trobar en la bibliotecallibres i revistes electrònics, àrees d’estudi en silenci, àrees onpuguin intercanviar impressions, punts de lectura individual i,sobretot, un accés obert tots els dies de la setmana gairebé lesvint-i-quatre hores del dia.

Connexió entre els dos moduls de la biblioteca de Montilivi

Anna Pagans, alcaldessa de Girona:

“Estem construint launiversitat que volem,de qualitat, que creix ique ho ha de seguirfent bé. Des del’Ajuntament semprehem estat al costat dela UdG perquè és unaporta al futur de laciutat i de les comar-ques gironines.”

Maria Antònia Boix, directora de laBiblioteca:

“Aquest any donemper consolidat elmodel de bibliotecaque la UdG s’haviaproposat: dues gransbiblioteques, una acada campus, perdonar servei a profes-sors i estudiants.”

Manel Serra, vicepresident delConsell Social:

“Invertir en cultura ésinvertir en futur.Encara que la rendibili-tat sigui difícil dequantificar, estemsegurs que seràextraordinàriamentrendible.”

Ramon Moreno, director generalde Recerca de laGeneralitat:

“Sabem que s’està fentun repositori de laproducció científica dela UdG que està topantamb dificultats noimputables a la biblio-teca.”

Anna Maria Geli,rectora de la UdG:

“La biblioteca de laUdG és la quarta entreles biblioteques univer-sitàries espanyoles.Amb aquest nou equi-pament podem aspirara millorar posicions.Per què no pensar enun primer lloc?”

/15/

La biblioteca en xifres

La biblioteca de Montilivi, situada al centre del campus,ofereix l’entorn, els recursos i els serveis destinats a facilitarles activitats d’estudi, recerca i formació continuada de totala comunitat universitària.

La biblioteca ocupa una superfície total de 6.836 m2, cosaque possibilita oferir 1.100 places, 200 de les quals disposend’ordinador. Tota l’àrea està dotada de cobertura Wi-Fi i 375places tenen connexió elèctrica. Hi ha una sala de confe-rències que ha estat batejada amb el nom d’Ernest Lluch iquatre més dedicades a l’estudi que porten per nom FlorenceNightingale, Rafael Masó, Enric Casassas i Josep Pella i Forgas.

Ofereix lliure accés als principals fons bibliogràfics, servei d’in-formació per correu electrònic, la bibliografia que es reco-mana als estudis dels campus, el préstec de documents i d’or-dinadors portàtils. També assessora sobre els drets d’autor ifa de gestor de referències bibliogràfiques (Refworks). En laseva biblioteca digital s’hi poden trobar més de 8.300 revis-tes electròniques, 8.000 llibres electrònics i 40 bases de dades.

Javier San José, l’arquitecte, afirma que va plantejar la biblio-teca com “un edifici que pertany al bosc veí”, amb una feso-mia en la qual “no s’han volgut caracteritzar ni determinarformalment els usos, ja que és un edifici que està destinat alcanvi i a la transformació. Aquesta senzillesa espacial i la forçade l’exterior estratificat fan que l’estructura portant, els tanca-ments exteriors i les pells interiors siguin els únics protago-nistes del disseny”.

CBUC

En la seva intervenció, Maria Antònia Boix, directora de laBiblioteca de la UdG, va qualificar de “producte estrella” laBiblioteca Digital de Catalunya. L’elaboració d’aquesta biblio-teca digital és una de les missions principals que té enco-manades el CBUC (Catàleg de Biblioteques Universitàriesde Catalunya).

El CBUC es constitueix a finals del 1996 com un organismepúblic amb personalitat jurídica pròpia. El Consell de Governestà format per dos representants de cada institució membre,la Comissió Executiva vetlla pel funcionament del CBUC i laComissió Tècnica, formada pels directors de les biblioteques,examina les propostes d’actuació i en fa el seguiment. L’ànimadels programes del CBUC són els grups de treball, que estanformats per tècnics de les biblioteques i es reuneixen de mane-ra periòdica o ad hoc segons ho requereixi el tema.

Visita a les instal·lacions

Glossari

RACO: revistes catalanes amb accés obertCCUC: Catàleg Col·lectiu de les Universitats de CatalunyaSumaris electrònics: base de dades de sumaris electrònics.TDX. Tesis doctorals en xarxa.Recercat: Dipòsit de la Recerca de CatalunyaMDC: Memòria Digital de CatalunyaBDC: Biblioteca Digital de Catalunya

/14/

La necessitat d’abordar les transformacions es produeix perla convergència dels estudis universitaris en el nou espai euro-peu, un lloc comú en el qual augmentarà la competitivitat; peraixò serà molt necessària la col·laboració. Un lloc en el qualcaldrà apostar pel desenvolupament del territori que envoltala universitat i retre comptes amb una gestió rigorosa dels recur-sos disponibles. Les universitats europees hauran de canviar elmodel de classe basat en el temari; els professors adquiriranun nou rol i el treball en grup i en xarxa en serà el protagonis-ta. Un món, en fi, en el qual l’aprenentatge serà permanent alllarg de tota la vida.

És per aquest nou paisatge que la Biblioteca es prepara i ofereixserveis en línia, automatitza processos interns i facilita puntsd’accés a Internet des de totes les places de lectura i sales detreball i amb el préstec d’ordinadors portàtils. La bibliotecaintegra també serveis de formació, d’edicions i d’innovacionsdocents i serveix de plataforma per difondre l’aprenentatgevirtual. Estudiants i professors han de trobar en la bibliotecallibres i revistes electrònics, àrees d’estudi en silenci, àrees onpuguin intercanviar impressions, punts de lectura individual i,sobretot, un accés obert tots els dies de la setmana gairebé lesvint-i-quatre hores del dia.

Connexió entre els dos moduls de la biblioteca de Montilivi

Anna Pagans, alcaldessa de Girona:

“Estem construint launiversitat que volem,de qualitat, que creix ique ho ha de seguirfent bé. Des del’Ajuntament semprehem estat al costat dela UdG perquè és unaporta al futur de laciutat i de les comar-ques gironines.”

Maria Antònia Boix, directora de laBiblioteca:

“Aquest any donemper consolidat elmodel de bibliotecaque la UdG s’haviaproposat: dues gransbiblioteques, una acada campus, perdonar servei a profes-sors i estudiants.”

Manel Serra, vicepresident delConsell Social:

“Invertir en cultura ésinvertir en futur.Encara que la rendibili-tat sigui difícil dequantificar, estemsegurs que seràextraordinàriamentrendible.”

Ramon Moreno, director generalde Recerca de laGeneralitat:

“Sabem que s’està fentun repositori de laproducció científica dela UdG que està topantamb dificultats noimputables a la biblio-teca.”

Anna Maria Geli,rectora de la UdG:

“La biblioteca de laUdG és la quarta entreles biblioteques univer-sitàries espanyoles.Amb aquest nou equi-pament podem aspirara millorar posicions.Per què no pensar enun primer lloc?”

/17/

més legitimitat democràtica que la que pot tenir el príncephereu. Aleshores es planteja la qüestió: per què la Corona s’hade sobreprotegir? Aquesta protecció —tal com jo l’entenc—ha de ser compatible amb el règim de llibertats que laConstitució preveu i, en el dubte, cal interpretar sempre enfavor de la llibertat. I si és necessari que existeixi aquesta sobre-protecció, ha de ser funcional, adient als objectius que volaconseguir.

Com argumenta el fiscal l’acusació?

El fiscal s’ha referit a l’article 491 del Codi Penal, que diu ques’imposarà la pena de multa de sis a vint-i-quatre mesos aaquells que utilitzessin la imatge del Rei, o de qualsevol delsmembres de la família reial, de qualsevol forma que poguésperjudicar el prestigi de la Corona. Segons com s’interpretiaquest precepte, pot limitar de manera absoluta una críticaperfectament admissible en una societat democràtica.

Quina evolució pot seguir aquest procés del qual estemparlant?

Els acusats han sortit amb càrrecs, possiblement per faltes. Lasanció penal penso que s’ha de descartar. La reacció dels dibui-xants va ser intel·ligent, en afirmar que el que volien era fercrítica política del fet que es donen 2.500 euros a tots els nensque neixen, amb independència de la família en què vinguinal món. És per això que afirmen que prenen com a exempleuna parella d’una família que no sembla que passi gaire neces-sitat. Ara hi ha sectors que demanen una llei per establir límitsa la sàtira, però penso que és una demanda equivocada. Feruna llei d’això seria posar la imaginació dels artistes a jugara esgrima amb els jutges, que, per definició, han de ser ajus-tadíssims en la utilització de les paraules.

I sobre la portada, què n’opina?

Si a mi em pregunten si està bé o no aquesta portada, diréque penso que no ho està, com no està bé utilitzar aspectesíntims com aquest per satiritzar els personatges públics. Éscert que alguns d’ells no han fet cap reserva de la seva vidasexual —cosa habitual en els mal anomenats famosos—, peròn’hi ha d’altres que tenen una dimensió pública que volenmantenir acotada al seu càrrec. Un cop dit això, cal pregun-

tar-se si és necessari convertir aquesta discrepància en unmecanisme de sanció penal.

Jo en tinc dubtes pel que fa a l’oportunitat i per la doctrinaque el Constitucional ha mantingut respecte d’això en elsdarrers anys. També és cert que aquest tribunal en els darrerstemps està fent un viratge una mica estrany. A mi em sembla-ria més adequat que sorgís una resposta de la societat civil,que aquells que no hi estiguessin d’acord generessin algunamena de boicot. La reacció penal penso que és exagerada i,si acabés en una sanció, no seria compatible amb la línia deprimacia que s’ha anat atorgant a la llibertat d’expressió.

A què es refereix quan diu que el Constitucional ha fetun viratge?

En el període inicial, el Tribunal Constitucional va ser extraor-dinàriament deferent pel que fa a la llibertat d’informaciórespecte al dret a la intimitat, l’honor i la imatge de les perso-nes. A partir de l’any 2000 el Tribunal ha avalat allò que haviaestat la tendència de la jurisdicció ordinària, és a dir, lessancions als mitjans de comunicació que envaïen la intimitatde les persones públiques. Per tant, aquella línia tan genero-sa que havia caracteritzat el Tribunal s’ha anat corregint.

Però és cert que la llei tracta d’una manera especial lafamília reial?

El cas de les famílies reials és una mica peculiar. És una insti-tució incompatible amb els valors igualitaris i democràtics queavui predominen pertot arreu. Des de la Segona GuerraMundial, i coincidint amb l’expansió dels mitjans de comu-nicació, les famílies reials han volgut presentar-se properesals ciutadans. El problema sorgeix quan es posen al mateixnivell que la resta de la gent, perquè són jutjats respecte delsmateixos valors i passen —en casos extrems— a formar partd’aquest magma de famosos i celebritats en què GeorgeClooney i Carles d’Anglaterra apareixen en la mateixa sopa.De tota manera, tots els caps d’Estat tenen una forma o altrad’immunitat, ja siguin reis o presidents d’una república.

Però els presidents d’una república disposen d’unaimmunitat limitada al seu mandat...

Estem d’acord en això; pensem en el cas de Chirac, a França.Les diferències entre una monarquia i una república es podenfer de moltes maneres, però aquest és el punt exacte: el reiposseeix una immunitat il·limitada en el temps.

La Constitució reconeix aquesta immunitat il·limitada...

La Constitució discrimina entre homes i dones en el momentde la successió de la Corona i també discrimina una família detota la resta a l’hora d’accedir a la condició de cap d’Estat. Lesmonarquies són institucions anacròniques en el sentit mésliteral de l’expressió. Si s’accepta és perquè no disposen d’unprivilegi de poder i es toleren perquè probablement són unelement de la idiosincràsia o la identitat del país/16/

L’ENT

REVI

STA

Xavier Arbós ////////////////////catedràtic de Dret Constitucional, degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona

El dia 18 de juliol la revista satírica el Jueves publicava en portada una caricatura en què, a través de lasàtira als hereus de la corona espanyola, es pretenia atacar la subvenció que el govern de l’Estat haviadecidit atorgar per incentivar la natalitat. La reacció de la fiscalia, que va ordenar el segrest de la publi-cació, ha tornat a obrir diverses ferides sempre mal curades, com són els límits de la llibertat d’expressiói la legitimitat de la monarquia en una societat democràtica.

Com valora les actuacions del fiscal en aquest cas?

Les conseqüències de les decisions que es prenen poden serpitjors que el remei que es pretenia trobar. És possible que ladecisió del fiscal general hagi tingut unes conseqüències quepodrien contribuir a fer més greu el problema. En aquestsentit, la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernándezde la Vega, va posar en dubte els efectes pràctics de la mesu-ra en una societat dominada per Internet, en què el suportcompta poc i la capacitat per difondre imatges és elevada.Des del terreny jurídic cal prendre-ho des d’una perspectivaconstitucional. La Constitució reconeix la llibertat d’expres-sió, que només queda limitada pel dret a la intimitat, la imat-ge i l’honor. És veritat que la jurisprudència del TribunalConstitucional ha estat bastant deferent en l’exercici de lallibertat d’expressió quan s’ha tractat de ponderar-la amb els

beneficis que aquesta llibertat aporta a la societat democrà-tica, a la qual és consubstancial. En aquest tram no hi ha distin-cions, tot és el mateix i les persones són totes iguals. Podríemdir, pel que fa al cas d’el Jueves, que ens trobem davant d’unapublicació satírica sense voluntat informativa, cosa que enssituaria en un altre terreny, aquell que el Codi penal descriuamb l’expressió animus iocandi, perquè, depèn de com diguisa algú determinades coses, és la intenció el que compta: insul-tar o fer una broma. Davant dels fets, no costa gaire distingirque, tractant-se d’una revista satírica, calia suposar que busca-va provocar la rialla. Em sembla recordar, en aquesta matei-xa publicació, unes vinyetes en què George Bush practicavala sodomia amb el president Aznar, tot mostrant la seva satis-facció, durant la guerra de l’Iraq. Era una sàtira potser exces-siva, però en què no hi va haver mai una reacció jurídica perpart del fiscal general per defensar una personalitat que té

Els límits de la immunitat en les societatsdemocràtiques. El cas de la portada d’el Jueves

/17/

més legitimitat democràtica que la que pot tenir el príncephereu. Aleshores es planteja la qüestió: per què la Corona s’hade sobreprotegir? Aquesta protecció —tal com jo l’entenc—ha de ser compatible amb el règim de llibertats que laConstitució preveu i, en el dubte, cal interpretar sempre enfavor de la llibertat. I si és necessari que existeixi aquesta sobre-protecció, ha de ser funcional, adient als objectius que volaconseguir.

Com argumenta el fiscal l’acusació?

El fiscal s’ha referit a l’article 491 del Codi Penal, que diu ques’imposarà la pena de multa de sis a vint-i-quatre mesos aaquells que utilitzessin la imatge del Rei, o de qualsevol delsmembres de la família reial, de qualsevol forma que poguésperjudicar el prestigi de la Corona. Segons com s’interpretiaquest precepte, pot limitar de manera absoluta una críticaperfectament admissible en una societat democràtica.

Quina evolució pot seguir aquest procés del qual estemparlant?

Els acusats han sortit amb càrrecs, possiblement per faltes. Lasanció penal penso que s’ha de descartar. La reacció dels dibui-xants va ser intel·ligent, en afirmar que el que volien era fercrítica política del fet que es donen 2.500 euros a tots els nensque neixen, amb independència de la família en què vinguinal món. És per això que afirmen que prenen com a exempleuna parella d’una família que no sembla que passi gaire neces-sitat. Ara hi ha sectors que demanen una llei per establir límitsa la sàtira, però penso que és una demanda equivocada. Feruna llei d’això seria posar la imaginació dels artistes a jugara esgrima amb els jutges, que, per definició, han de ser ajus-tadíssims en la utilització de les paraules.

I sobre la portada, què n’opina?

Si a mi em pregunten si està bé o no aquesta portada, diréque penso que no ho està, com no està bé utilitzar aspectesíntims com aquest per satiritzar els personatges públics. Éscert que alguns d’ells no han fet cap reserva de la seva vidasexual —cosa habitual en els mal anomenats famosos—, peròn’hi ha d’altres que tenen una dimensió pública que volenmantenir acotada al seu càrrec. Un cop dit això, cal pregun-

tar-se si és necessari convertir aquesta discrepància en unmecanisme de sanció penal.

Jo en tinc dubtes pel que fa a l’oportunitat i per la doctrinaque el Constitucional ha mantingut respecte d’això en elsdarrers anys. També és cert que aquest tribunal en els darrerstemps està fent un viratge una mica estrany. A mi em sembla-ria més adequat que sorgís una resposta de la societat civil,que aquells que no hi estiguessin d’acord generessin algunamena de boicot. La reacció penal penso que és exagerada i,si acabés en una sanció, no seria compatible amb la línia deprimacia que s’ha anat atorgant a la llibertat d’expressió.

A què es refereix quan diu que el Constitucional ha fetun viratge?

En el període inicial, el Tribunal Constitucional va ser extraor-dinàriament deferent pel que fa a la llibertat d’informaciórespecte al dret a la intimitat, l’honor i la imatge de les perso-nes. A partir de l’any 2000 el Tribunal ha avalat allò que haviaestat la tendència de la jurisdicció ordinària, és a dir, lessancions als mitjans de comunicació que envaïen la intimitatde les persones públiques. Per tant, aquella línia tan genero-sa que havia caracteritzat el Tribunal s’ha anat corregint.

Però és cert que la llei tracta d’una manera especial lafamília reial?

El cas de les famílies reials és una mica peculiar. És una insti-tució incompatible amb els valors igualitaris i democràtics queavui predominen pertot arreu. Des de la Segona GuerraMundial, i coincidint amb l’expansió dels mitjans de comu-nicació, les famílies reials han volgut presentar-se properesals ciutadans. El problema sorgeix quan es posen al mateixnivell que la resta de la gent, perquè són jutjats respecte delsmateixos valors i passen —en casos extrems— a formar partd’aquest magma de famosos i celebritats en què GeorgeClooney i Carles d’Anglaterra apareixen en la mateixa sopa.De tota manera, tots els caps d’Estat tenen una forma o altrad’immunitat, ja siguin reis o presidents d’una república.

Però els presidents d’una república disposen d’unaimmunitat limitada al seu mandat...

Estem d’acord en això; pensem en el cas de Chirac, a França.Les diferències entre una monarquia i una república es podenfer de moltes maneres, però aquest és el punt exacte: el reiposseeix una immunitat il·limitada en el temps.

La Constitució reconeix aquesta immunitat il·limitada...

La Constitució discrimina entre homes i dones en el momentde la successió de la Corona i també discrimina una família detota la resta a l’hora d’accedir a la condició de cap d’Estat. Lesmonarquies són institucions anacròniques en el sentit mésliteral de l’expressió. Si s’accepta és perquè no disposen d’unprivilegi de poder i es toleren perquè probablement són unelement de la idiosincràsia o la identitat del país/16/

L’ENT

REVI

STA

Xavier Arbós ////////////////////catedràtic de Dret Constitucional, degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona

El dia 18 de juliol la revista satírica el Jueves publicava en portada una caricatura en què, a través de lasàtira als hereus de la corona espanyola, es pretenia atacar la subvenció que el govern de l’Estat haviadecidit atorgar per incentivar la natalitat. La reacció de la fiscalia, que va ordenar el segrest de la publi-cació, ha tornat a obrir diverses ferides sempre mal curades, com són els límits de la llibertat d’expressiói la legitimitat de la monarquia en una societat democràtica.

Com valora les actuacions del fiscal en aquest cas?

Les conseqüències de les decisions que es prenen poden serpitjors que el remei que es pretenia trobar. És possible que ladecisió del fiscal general hagi tingut unes conseqüències quepodrien contribuir a fer més greu el problema. En aquestsentit, la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernándezde la Vega, va posar en dubte els efectes pràctics de la mesu-ra en una societat dominada per Internet, en què el suportcompta poc i la capacitat per difondre imatges és elevada.Des del terreny jurídic cal prendre-ho des d’una perspectivaconstitucional. La Constitució reconeix la llibertat d’expres-sió, que només queda limitada pel dret a la intimitat, la imat-ge i l’honor. És veritat que la jurisprudència del TribunalConstitucional ha estat bastant deferent en l’exercici de lallibertat d’expressió quan s’ha tractat de ponderar-la amb els

beneficis que aquesta llibertat aporta a la societat democrà-tica, a la qual és consubstancial. En aquest tram no hi ha distin-cions, tot és el mateix i les persones són totes iguals. Podríemdir, pel que fa al cas d’el Jueves, que ens trobem davant d’unapublicació satírica sense voluntat informativa, cosa que enssituaria en un altre terreny, aquell que el Codi penal descriuamb l’expressió animus iocandi, perquè, depèn de com diguisa algú determinades coses, és la intenció el que compta: insul-tar o fer una broma. Davant dels fets, no costa gaire distingirque, tractant-se d’una revista satírica, calia suposar que busca-va provocar la rialla. Em sembla recordar, en aquesta matei-xa publicació, unes vinyetes en què George Bush practicavala sodomia amb el president Aznar, tot mostrant la seva satis-facció, durant la guerra de l’Iraq. Era una sàtira potser exces-siva, però en què no hi va haver mai una reacció jurídica perpart del fiscal general per defensar una personalitat que té

Els límits de la immunitat en les societatsdemocràtiques. El cas de la portada d’el Jueves

/19/

El procés de desenvolupament de les pantalles deTorroella ha esperonat els tècnics del GREFEMA aexplorar la possibilitat de crear-ne una de norma-litzada que es pugui industrialitzar amb facili-tat, que sigui comercialitzable i es pugui transpor-tar. Es pretendria, doncs, oferir una soluciósatisfactòria al conjunt dels festivals musicals, queés un mercat a l'alça i que ha de fer front al proble-ma de la qualitat del so com a primera prova defoc.La solució al repte no és senzilla i els investigadorshan d'afrontar un gran nombre de problemes,perquè cal resoldre l'adequació a l'espai en quès'ha d'interpretar la música, però també el tipusde música que s'hi farà i els instruments que s'hiutilitzaran, ja que no és el mateix un grup vocalque una orquestra simfònica o un recital de piano.

Alexandre Deltell, professor del Departamentd'Enginyeria Mecànica i de la Construció Industrialde la UdG i tècnic del GREFEMA, explica que hacalgut estudiar un gran nombre de variables, cosaque “dificulta una resolució satisfactòria delproblema”. Afirma que s'ha assajat de modificarla posició dels instruments a l'escenari i s'han diver-sificat les característiques dels materials amb quèes construeixen les pantalles, tot plegat per acon-seguir que la dispersió de l'energia acústica poguésindependitzar-se de l'espai i assolir els objectiusfixats d'oferir unes pantalles portàtils i amb unaalta capacitat d'adaptació a tota mena d'espais.

La primera prova aquest estiu a Torroella s'hapassat amb nota i la recerca continua.

Obsessió per l’acústicaAlcanzándome un programa impreso en papel crema, Don Pérezme condujo a mi platea. Fila nueve, ligeramente hacia la derecha:el perfecto equilibrio acústico. Conozco bien el teatro Corona ysé que tiene caprichos de mujer histérica. A mis amigos les acon-sejo que no acepten jamás fila trece, porque hay una especiede pozo de aire donde no entra la música; ni tampoco el ladoizquierdo de las tertulias, porque al igual que en el TeatroComunale de Florencia, algunos instrumentos dan la impresiónde apartarse de la orquesta, flotar en el aire, y es así como unaflauta puede ponerse a sonar a tres metros de uno mientras elresto continúa correctamente en la escena, lo cual será pintorescopero muy poco agradable.

Julio Cortázar. Ménades.

L’obsessió per l’acústica és una qüestió del nostre present.En el temps de Mozart la gent escoltava la música mentre parla-va, feia un berenar o mirava de lligar. La institució del concert,aquest fenomen de l’escolta en silenci, gairebé a les fosques, ésuna tradició del segle XIX, una importació de la religió. QuanBach, Scarlatti o Monteverdi componien ho feien per acompan-yar un esdeveniment social, una tertúlia o una reunió en què hihavia una música de fons que, potser per uns moments, s’escol-tava amb atenció.

Però també en té la culpa el disc, que ens ha ensenyat a escol-tar la música d’una manera diferent. Cap als volts del 1925 el disces convertia en un fenomen popular, i ja aleshores Bartok se sentiapreocupat perquè les famílies estaven deixant de fer música acasa, una tradició que havia estat molt arrelada a l’Europa central,i ho substituïen per l’audició del disc. Més endavant, en aparèi-xer la reproducció estereofònica, Stravinsky es mostrava moltempipat i deia que no suportava l’estèreo perquè el trobava arti-ficial, perquè li semblava escoltar la música venint des de dosfocus diferents.

Molt al contrari, la gent d’avui està tan habituada a la repro-ducció musical a través dels equips electrònics que, quan arribena un concert, els sembla que allò no sona bé, perquè és dife-rent de l’audició ideal que tenen a casa, asseguts de maneraconfortable en el seu racó més acollidor.

(Aquesta informació ha estat confeccionada amb la col·laboració de ladoctora Pilar Ramos, professora titular d’Història de la música a la UdG)

El Dr. Arnau, director de l’equip d’investigadors enla presentació de les pantalles acústiques.

/18/

CIÈN

CIA

A la recerca d’un perfecteequilibri acústic //////////////////

Joventuts Musicals organitza a Torroella de Montgrí, cada estiudes de fa 27 anys, un festival de qualitat reconeguda. Una preo-cupació primordial ha estat sempre l'adequació de la qualitatsonora dels espais a la dels intèrprets que s'hi presenten. És peraixò que aquest any s'ha volgut dotar els escenaris de les panta-lles acústiques dissenyades per un equip que combina perso-nal universitari procedent del GREFEMA i del grup de morfo-logia estructural, a més de laboratoris de metrologia expertsen acústica com el LEM S.L. i socis industrials com DISTEC GrupTecnològic. El projecte ha entrat dins del programa d'ajudesPROFIT del MITYC.

Les pantalles que ha construït l'equip que dirigeix el doctorJosep Arnau consisteixen en una solució feta a mida per alsescenaris de Torroella. La de la plaça té unes mides de 13 x 11metres i la de l'església de 9,5 x 4,5, que una vegada plegadaocupa un volum aproximat d'un metre cúbic i pesa 280 kg. Elseu ús ha tingut com a objectiu evitar que l'energia acústica esperdés pels laterals o per la part superior de l'escenari, ja queaquestes estructures orienten aquesta energia en direcció alpúblic. Un altre dels efectes ha estat que ha augmentat el nivellsonor i, per tant, l'audició, sense necessitat d'utilitzar un reforçelectroacústic. En paraules de Josep Lloret, director del festi-val, les pantalles han permès “una considerable millora en laqualitat sonora dels concerts i en la qual pensem continuartreballant per millorar-ne alguns aspectes”.

Avui un gran nombre de propostes musicals tenen lloc fora dels recintes dissenyats expressament per aaixò. Es vol afegir valor a l'experiència musical associant-la a elements arquitectònics de prestigi, malgratel risc que això comporta de deteriorar la qualitat amb què els assistents a aquestes representacions escol-ten la música, que, per la realitat física de l'espai, acostuma a dispersar-se de manera deficient. JoventutsMusicals, conscients d'aquest problema en el seu festival de Torroella de Montgrí, es va posar en contac-te amb el Grup de Recerca en Enginyeria de Fluids, Energia i Medi Ambient (GREFEMA) de la Universitatde Girona per estudiar una solució satisfactòria que permetés conjugar la bona música amb un entorn degran bellesa.

Josep Lloret, director del Festival deMúsiques de Torroella de Montgrí

/19/

El procés de desenvolupament de les pantalles deTorroella ha esperonat els tècnics del GREFEMA aexplorar la possibilitat de crear-ne una de norma-litzada que es pugui industrialitzar amb facili-tat, que sigui comercialitzable i es pugui transpor-tar. Es pretendria, doncs, oferir una soluciósatisfactòria al conjunt dels festivals musicals, queés un mercat a l'alça i que ha de fer front al proble-ma de la qualitat del so com a primera prova defoc.La solució al repte no és senzilla i els investigadorshan d'afrontar un gran nombre de problemes,perquè cal resoldre l'adequació a l'espai en quès'ha d'interpretar la música, però també el tipusde música que s'hi farà i els instruments que s'hiutilitzaran, ja que no és el mateix un grup vocalque una orquestra simfònica o un recital de piano.

Alexandre Deltell, professor del Departamentd'Enginyeria Mecànica i de la Construció Industrialde la UdG i tècnic del GREFEMA, explica que hacalgut estudiar un gran nombre de variables, cosaque “dificulta una resolució satisfactòria delproblema”. Afirma que s'ha assajat de modificarla posició dels instruments a l'escenari i s'han diver-sificat les característiques dels materials amb quèes construeixen les pantalles, tot plegat per acon-seguir que la dispersió de l'energia acústica poguésindependitzar-se de l'espai i assolir els objectiusfixats d'oferir unes pantalles portàtils i amb unaalta capacitat d'adaptació a tota mena d'espais.

La primera prova aquest estiu a Torroella s'hapassat amb nota i la recerca continua.

Obsessió per l’acústicaAlcanzándome un programa impreso en papel crema, Don Pérezme condujo a mi platea. Fila nueve, ligeramente hacia la derecha:el perfecto equilibrio acústico. Conozco bien el teatro Corona ysé que tiene caprichos de mujer histérica. A mis amigos les acon-sejo que no acepten jamás fila trece, porque hay una especiede pozo de aire donde no entra la música; ni tampoco el ladoizquierdo de las tertulias, porque al igual que en el TeatroComunale de Florencia, algunos instrumentos dan la impresiónde apartarse de la orquesta, flotar en el aire, y es así como unaflauta puede ponerse a sonar a tres metros de uno mientras elresto continúa correctamente en la escena, lo cual será pintorescopero muy poco agradable.

Julio Cortázar. Ménades.

L’obsessió per l’acústica és una qüestió del nostre present.En el temps de Mozart la gent escoltava la música mentre parla-va, feia un berenar o mirava de lligar. La institució del concert,aquest fenomen de l’escolta en silenci, gairebé a les fosques, ésuna tradició del segle XIX, una importació de la religió. QuanBach, Scarlatti o Monteverdi componien ho feien per acompan-yar un esdeveniment social, una tertúlia o una reunió en què hihavia una música de fons que, potser per uns moments, s’escol-tava amb atenció.

Però també en té la culpa el disc, que ens ha ensenyat a escol-tar la música d’una manera diferent. Cap als volts del 1925 el disces convertia en un fenomen popular, i ja aleshores Bartok se sentiapreocupat perquè les famílies estaven deixant de fer música acasa, una tradició que havia estat molt arrelada a l’Europa central,i ho substituïen per l’audició del disc. Més endavant, en aparèi-xer la reproducció estereofònica, Stravinsky es mostrava moltempipat i deia que no suportava l’estèreo perquè el trobava arti-ficial, perquè li semblava escoltar la música venint des de dosfocus diferents.

Molt al contrari, la gent d’avui està tan habituada a la repro-ducció musical a través dels equips electrònics que, quan arribena un concert, els sembla que allò no sona bé, perquè és dife-rent de l’audició ideal que tenen a casa, asseguts de maneraconfortable en el seu racó més acollidor.

(Aquesta informació ha estat confeccionada amb la col·laboració de ladoctora Pilar Ramos, professora titular d’Història de la música a la UdG)

El Dr. Arnau, director de l’equip d’investigadors enla presentació de les pantalles acústiques.

/18/

CIÈN

CIA

A la recerca d’un perfecteequilibri acústic //////////////////

Joventuts Musicals organitza a Torroella de Montgrí, cada estiudes de fa 27 anys, un festival de qualitat reconeguda. Una preo-cupació primordial ha estat sempre l'adequació de la qualitatsonora dels espais a la dels intèrprets que s'hi presenten. És peraixò que aquest any s'ha volgut dotar els escenaris de les panta-lles acústiques dissenyades per un equip que combina perso-nal universitari procedent del GREFEMA i del grup de morfo-logia estructural, a més de laboratoris de metrologia expertsen acústica com el LEM S.L. i socis industrials com DISTEC GrupTecnològic. El projecte ha entrat dins del programa d'ajudesPROFIT del MITYC.

Les pantalles que ha construït l'equip que dirigeix el doctorJosep Arnau consisteixen en una solució feta a mida per alsescenaris de Torroella. La de la plaça té unes mides de 13 x 11metres i la de l'església de 9,5 x 4,5, que una vegada plegadaocupa un volum aproximat d'un metre cúbic i pesa 280 kg. Elseu ús ha tingut com a objectiu evitar que l'energia acústica esperdés pels laterals o per la part superior de l'escenari, ja queaquestes estructures orienten aquesta energia en direcció alpúblic. Un altre dels efectes ha estat que ha augmentat el nivellsonor i, per tant, l'audició, sense necessitat d'utilitzar un reforçelectroacústic. En paraules de Josep Lloret, director del festi-val, les pantalles han permès “una considerable millora en laqualitat sonora dels concerts i en la qual pensem continuartreballant per millorar-ne alguns aspectes”.

Avui un gran nombre de propostes musicals tenen lloc fora dels recintes dissenyats expressament per aaixò. Es vol afegir valor a l'experiència musical associant-la a elements arquitectònics de prestigi, malgratel risc que això comporta de deteriorar la qualitat amb què els assistents a aquestes representacions escol-ten la música, que, per la realitat física de l'espai, acostuma a dispersar-se de manera deficient. JoventutsMusicals, conscients d'aquest problema en el seu festival de Torroella de Montgrí, es va posar en contac-te amb el Grup de Recerca en Enginyeria de Fluids, Energia i Medi Ambient (GREFEMA) de la Universitatde Girona per estudiar una solució satisfactòria que permetés conjugar la bona música amb un entorn degran bellesa.

Josep Lloret, director del Festival deMúsiques de Torroella de Montgrí

/21/

Hem entrat al web buscant una mica de ruta cap a Núria.No l’hem trobat, però hem acabat descobrint-ne d’altresque ni sabíem que es podien fer...

Bé, és que actualment D-Ruta encara està en fase de desenvo-lupament. Quasi ja hem acabat la fase de l’aplicació destinadaals usuaris, però falta incorporar-hi noves rutes i punts d’inte-rès. A més d’aquest portal, també hi ha un portal d’administra-ció, que s’està acabant de completar.

Així, quantes rutes podem trobar?

Per ara, sis rutes pilot: la ruta de les centrals elèctriques, dues deles mines, una altra per les capçaleres del Ter i del Freser, la rutadel Rigat i la ruta Bruguera-Taga (serra Cavallera). Sense comp-tar la ruta de BTT.

Quan es parla de D-ruta, més tècnicament es destaca queel servei ha estat desenvolupat mitjançant la utilitzacióde software de codi obert i dissenyat per permetre l’exe-cució de totes les aplicacions en software lliure. Això quèsuposa?

Un software de codi obert suposa bàsicament que es pot veurei modificar el codi de l’aplicació. És a dir, que el pot implemen-tar qualsevol administrador. A més, en el nostre cas, hem pogutpartir d’unes dades de referència, estandarditzades i gratuïtes,cosa que ens ha facilitat molt el desenvolupament del projecte.

Aquest projecte ha estat possible gràcies al premi obtin-gut pel Patronat de Turisme en el Concurs d’InnovacióTecnològica de Territoris Digitals de la Vall de Ribes,“Inspira’t”, l’any 2005. Sou pioners en aquest sistema deservidor de mapes web?

Almenys en l’àmbit català, sí. Posar en marxa el projecte va cos-tar moltíssim perquè no teníem cap mena de referència sem-blant. Només teníem coneixement d’un projecte amb caracte-rístiques semblants a Extremadura. Es diu Enebro. Però, a dife-rència del D-ruta, l’Enebro no serveix via web. L’estructura delnostre sistema permet molt més moviment: una actualitzacióconstant pel que fa a les tasques administratives, un accés oberti principalment senzill a tot tipus d’administradors.

És molt interessant que es proporcionin PDA...

Sí, ara en tenim poques unitats, però esperem poder-neaugmentar el nombre aviat. Aquest component respon auna de les particularitats bàsiques del projecte. Tota latransmissió de la informació distribuïda en els dispositiusmòbils també es fa íntegrament via web. Per als PDA tenimprevistes algunes millores, amb la incorporació de novesfuncionalitats, com ara la visualització del perfil de la rutaamb la posició en temps real, noves eines de navegació i lapossibilitat d’enviament de fotografies georeferenciades.

Fins ara hem parlat de tots els avantatges que té elsistema del projecte. Tres pilars, independents peròinterrelacionats: el sistema gestor de continguts, elportal de cerca de rutes i el sistema mòbil. Peròpodríem parlar d’alguns handicaps que s’haurien desuperar? No podem deixar d’observar que estem enuna zona molt muntanyosa, allunyada de nuclisurbans...

Sí, l’obstacle més important és la cobertura. La localitzaciófa que existeixin aquests factors de risc que poden interfe-rir en el funcionament del projecte en moments puntuals.Però, per resoldre-ho, tenim prevista la creació d’una xarxade nodes Wimax que puguin donar una cobertura pràctica-ment total a la Vall. Això anirà molt a favor del correctefuncionament i progrés del projecte, perquè, pel que fa ainfraestructura, la cobertura que podem donar ara mateixdepèn absolutament de la cobertura telefònica de la zona.

Havent previst això, i ateses les característiques inno-vadores del D-Ruta, preveieu també una vida reeixi-da del vostre projecte?

Bé, nosaltres hem de dir que sí. Però en aquests moments,tot i les nostres esperances, no és possible avaluar l’èxit delprojecte en si mateix. El D-Ruta encara està en fase de pro-ves. El que sí que podem avaluar és el grau de viabilitat detot aquest entramat tecnològic a la zona. En això ja podemser molt optimistes.

/20/

D-Ruta: excursionisme i GPS //////////

El SIGTE, és a dir, el Servei de Sistemes d’InformacióGeogràfica i Teledetecció de la Universitat de Girona, haposat en marxa un projecte pioner que ens pot ser molt útilper dur a terme els nostres plans. Es diu D-Ruta, un nou ser-vei basat en la localització i dissenyat per al seguiment derutes turístiques i els seus punts d’interès associats, a la vallde Ribes, al nostre Pirineu. Aquest servidor de mapes webpermet cercar rutes en funció de la descripció, la durada, ladificultat, la temàtica (cultura, natura, esports) o el mitjà detransport (caminant, amb bicicleta o cotxe).

Aquest és un tipus de senderisme 2.0. Ja no demana unsconeixements específics del terreny per practicar-lo. Noméscalen ganes de caminar i un mínim domini de la tecnologia.I és que el projecte inclou la possibilitat de visualitzar l’apli-cació en tot moment via web a través d’un PDA. Amb l’apa-rell, que podem llogar també per Internet, ja no hi ha pos-sibilitat de perdre’s o de perdre’s cap punt d’interès associata la ruta. Tenim a les mans tot un sistema mòbil d’informa-ció turística.

Rutes interactives

L’era digital per a l’excursionisme suposa una fita importan-tíssima. Primer, perquè l’accés al projecte del SIGTE és a tra-vés de la pàgina web per als usuaris. Des d’aquí podemexplorar la cartografia, i, a través d’un cercador, localitzarles rutes d’interès.

On volem anar? Posem el cursor davant les diferents rutes iel mapa ressalta la seleccionada. Tenim una descripció de l’i-tinerari, descrit com un mapa del tresor. Quan el comencema llegir veiem que no és una ruta cap al santuari de Núria elque ha trobat el buscador: és una ruta per les antiguesmines de Queralbs seguint el GR de Núria. Després segueixper la pista de Fontalba, baixa fins a les antigues mines dela Farga, reprèn el camí per la mina de Teodora, passa pervies de vagonetes de les mines de Centella fins a arribar a lacasa de Can Puig.

Corriols, parets, corbes, cingleres, camins i dreceres.Arribem a Queralbs per la pista de Vilamanya, que ensporta just a l’església romànica de la vila. Fi del trajecte.

A l’estil de Google Maps, ens acostem i ens allunyem delperfil del camí. Podem veure que és un itinerari relativa-ment senzill, pel que fa al nivell i a la durada; ho diuen els

barems cartogràfics dels especialistes en la mare Terra. Amés, anotem amb satisfacció que també ens indiquen pre-visions del temps favorables. Potser no anirem a Núria, peròhaurem fet una ruta prou interessant.

Les coordenades de l’èxit

La comarca del Ripollès està carregada de monumentsromànics i de paisatges de postal d’alta muntanya: més de20.000 hectàrees de la reserva Freser-Setcases i la vall deNúria. Precisament un dels atractius turístics més impor-tants és el cremallera de Núria, una de les vies més especta-culars que discorre entre passos i estrets de muntanyesescarpades. Pujant pel cremallera ens adonem de la poten-cialitat del territori. Això mateix va pensar la FundacióTelevall i el Patronat de Turisme de la Vall de Ribes, les ins-titucions que van encarregar el projecte al SIGTE. EstelTurbau, la coordinadora del projecte, ens explica les pecu-liaritats del servei i el seu estat actual.

Posem que tenim un cap de setmana excursionista. Ens llevem amb ànims de caminar i emmot-xillar parents o amics cap a alguna banda. Posem, a més, que la banda és el santuari de Núriai que hi volem fer una ruta.

/21/

Hem entrat al web buscant una mica de ruta cap a Núria.No l’hem trobat, però hem acabat descobrint-ne d’altresque ni sabíem que es podien fer...

Bé, és que actualment D-Ruta encara està en fase de desenvo-lupament. Quasi ja hem acabat la fase de l’aplicació destinadaals usuaris, però falta incorporar-hi noves rutes i punts d’inte-rès. A més d’aquest portal, també hi ha un portal d’administra-ció, que s’està acabant de completar.

Així, quantes rutes podem trobar?

Per ara, sis rutes pilot: la ruta de les centrals elèctriques, dues deles mines, una altra per les capçaleres del Ter i del Freser, la rutadel Rigat i la ruta Bruguera-Taga (serra Cavallera). Sense comp-tar la ruta de BTT.

Quan es parla de D-ruta, més tècnicament es destaca queel servei ha estat desenvolupat mitjançant la utilitzacióde software de codi obert i dissenyat per permetre l’exe-cució de totes les aplicacions en software lliure. Això quèsuposa?

Un software de codi obert suposa bàsicament que es pot veurei modificar el codi de l’aplicació. És a dir, que el pot implemen-tar qualsevol administrador. A més, en el nostre cas, hem pogutpartir d’unes dades de referència, estandarditzades i gratuïtes,cosa que ens ha facilitat molt el desenvolupament del projecte.

Aquest projecte ha estat possible gràcies al premi obtin-gut pel Patronat de Turisme en el Concurs d’InnovacióTecnològica de Territoris Digitals de la Vall de Ribes,“Inspira’t”, l’any 2005. Sou pioners en aquest sistema deservidor de mapes web?

Almenys en l’àmbit català, sí. Posar en marxa el projecte va cos-tar moltíssim perquè no teníem cap mena de referència sem-blant. Només teníem coneixement d’un projecte amb caracte-rístiques semblants a Extremadura. Es diu Enebro. Però, a dife-rència del D-ruta, l’Enebro no serveix via web. L’estructura delnostre sistema permet molt més moviment: una actualitzacióconstant pel que fa a les tasques administratives, un accés oberti principalment senzill a tot tipus d’administradors.

És molt interessant que es proporcionin PDA...

Sí, ara en tenim poques unitats, però esperem poder-neaugmentar el nombre aviat. Aquest component respon auna de les particularitats bàsiques del projecte. Tota latransmissió de la informació distribuïda en els dispositiusmòbils també es fa íntegrament via web. Per als PDA tenimprevistes algunes millores, amb la incorporació de novesfuncionalitats, com ara la visualització del perfil de la rutaamb la posició en temps real, noves eines de navegació i lapossibilitat d’enviament de fotografies georeferenciades.

Fins ara hem parlat de tots els avantatges que té elsistema del projecte. Tres pilars, independents peròinterrelacionats: el sistema gestor de continguts, elportal de cerca de rutes i el sistema mòbil. Peròpodríem parlar d’alguns handicaps que s’haurien desuperar? No podem deixar d’observar que estem enuna zona molt muntanyosa, allunyada de nuclisurbans...

Sí, l’obstacle més important és la cobertura. La localitzaciófa que existeixin aquests factors de risc que poden interfe-rir en el funcionament del projecte en moments puntuals.Però, per resoldre-ho, tenim prevista la creació d’una xarxade nodes Wimax que puguin donar una cobertura pràctica-ment total a la Vall. Això anirà molt a favor del correctefuncionament i progrés del projecte, perquè, pel que fa ainfraestructura, la cobertura que podem donar ara mateixdepèn absolutament de la cobertura telefònica de la zona.

Havent previst això, i ateses les característiques inno-vadores del D-Ruta, preveieu també una vida reeixi-da del vostre projecte?

Bé, nosaltres hem de dir que sí. Però en aquests moments,tot i les nostres esperances, no és possible avaluar l’èxit delprojecte en si mateix. El D-Ruta encara està en fase de pro-ves. El que sí que podem avaluar és el grau de viabilitat detot aquest entramat tecnològic a la zona. En això ja podemser molt optimistes.

/20/

D-Ruta: excursionisme i GPS //////////

El SIGTE, és a dir, el Servei de Sistemes d’InformacióGeogràfica i Teledetecció de la Universitat de Girona, haposat en marxa un projecte pioner que ens pot ser molt útilper dur a terme els nostres plans. Es diu D-Ruta, un nou ser-vei basat en la localització i dissenyat per al seguiment derutes turístiques i els seus punts d’interès associats, a la vallde Ribes, al nostre Pirineu. Aquest servidor de mapes webpermet cercar rutes en funció de la descripció, la durada, ladificultat, la temàtica (cultura, natura, esports) o el mitjà detransport (caminant, amb bicicleta o cotxe).

Aquest és un tipus de senderisme 2.0. Ja no demana unsconeixements específics del terreny per practicar-lo. Noméscalen ganes de caminar i un mínim domini de la tecnologia.I és que el projecte inclou la possibilitat de visualitzar l’apli-cació en tot moment via web a través d’un PDA. Amb l’apa-rell, que podem llogar també per Internet, ja no hi ha pos-sibilitat de perdre’s o de perdre’s cap punt d’interès associata la ruta. Tenim a les mans tot un sistema mòbil d’informa-ció turística.

Rutes interactives

L’era digital per a l’excursionisme suposa una fita importan-tíssima. Primer, perquè l’accés al projecte del SIGTE és a tra-vés de la pàgina web per als usuaris. Des d’aquí podemexplorar la cartografia, i, a través d’un cercador, localitzarles rutes d’interès.

On volem anar? Posem el cursor davant les diferents rutes iel mapa ressalta la seleccionada. Tenim una descripció de l’i-tinerari, descrit com un mapa del tresor. Quan el comencema llegir veiem que no és una ruta cap al santuari de Núria elque ha trobat el buscador: és una ruta per les antiguesmines de Queralbs seguint el GR de Núria. Després segueixper la pista de Fontalba, baixa fins a les antigues mines dela Farga, reprèn el camí per la mina de Teodora, passa pervies de vagonetes de les mines de Centella fins a arribar a lacasa de Can Puig.

Corriols, parets, corbes, cingleres, camins i dreceres.Arribem a Queralbs per la pista de Vilamanya, que ensporta just a l’església romànica de la vila. Fi del trajecte.

A l’estil de Google Maps, ens acostem i ens allunyem delperfil del camí. Podem veure que és un itinerari relativa-ment senzill, pel que fa al nivell i a la durada; ho diuen els

barems cartogràfics dels especialistes en la mare Terra. Amés, anotem amb satisfacció que també ens indiquen pre-visions del temps favorables. Potser no anirem a Núria, peròhaurem fet una ruta prou interessant.

Les coordenades de l’èxit

La comarca del Ripollès està carregada de monumentsromànics i de paisatges de postal d’alta muntanya: més de20.000 hectàrees de la reserva Freser-Setcases i la vall deNúria. Precisament un dels atractius turístics més impor-tants és el cremallera de Núria, una de les vies més especta-culars que discorre entre passos i estrets de muntanyesescarpades. Pujant pel cremallera ens adonem de la poten-cialitat del territori. Això mateix va pensar la FundacióTelevall i el Patronat de Turisme de la Vall de Ribes, les ins-titucions que van encarregar el projecte al SIGTE. EstelTurbau, la coordinadora del projecte, ens explica les pecu-liaritats del servei i el seu estat actual.

Posem que tenim un cap de setmana excursionista. Ens llevem amb ànims de caminar i emmot-xillar parents o amics cap a alguna banda. Posem, a més, que la banda és el santuari de Núriai que hi volem fer una ruta.

revistes analitzades és gairebé inexistent”. Tanmateix, resul-ta interessant constatar que “les relacions privilegiades entrehistoriadors de diferents països estan en la base de la inter-nacionalitat de les revistes” i que aquestes són “d’anada i detornada”. L’estudi demana, a la fi, un “consens ampli pel quefa als criteris que avalen la qualitat i la internacionalitat d’unarevista científica”, perquè és necessari “objectivar com mésmillor els processos de valoració per evitar biaixos de qualse-vol mena”.

El sistema de trams perjudica les universitats joves

Però no tot és una cursa individual per part de l’investigador.També la universitat, com a institució, necessita aquests tramsper accedir a l’anomenat cànon de la recerca, un complementeconòmic no gens menyspreable que s’afegeix als pressupos-tos de l’entitat. Per tant, per a una universitat, com més mèritsde recerca posseeixi la seva comunitat, millor, perquè nonomés guanya prestigi, sinó també diners. En sentit contra-ri, una universitat jove, en la qual els seus investigadors nohan tingut temps d’acumular un nombre important de trams,quedarà perjudicada amb un accés més restringit a les dota-cions econòmiques previstes per a això. La Universitat deGirona, com a universitat jove que és, es veu perjudicada peraquest sistema. El rapidíssim creixement que va tenir en elsseus primers anys va condicionar, alhora, l’estructura del perso-nal docent, que, d’una joventut evident, ha aportat pocstrams al conjunt.

Les dificultats de les humanitats

El fet de vincular els trams a una millora de les percepcionseconòmiques i també a la possibilitat futura de promocio-nar-se fa que molts investigadors planifiquin des d’un bonprincipi la seva estratègia investigadora en funció dels crite-ris que se’ls exigeixen per fer el currículum. Les línies de recer-ca tendeixen així a adaptar-se a les contingències del presenti corren el risc d’allunyar-se dels interessos generals del conei-xement.És en aquest procés, que afecta d’una manera més profunda

les humanitats, que pot arribar a sortir perjudicat l’objected’estudi i la llengua a través del qual es difon.

Pel que fa a la temàtica de la recerca, en aquesta globalitza-ció en què estem immersos, els resultats d’aquells que es dedi-quen a estudiar les peculiaritats d’un territori encaixen mala-ment. És per això que el mateix investigador és qui començaa defugir els temes locals, tot interpretant que poden resul-tar poc atractius a les revistes internacionals d’impacte en lesquals ha de publicar per assolir el tram. Malgrat tot, en el casque decideixi continuar amb el seu propòsit, esmerçarà unabona part de l’esforç a contextualitzar el problema i situarl’escenari, la qual cosa fa perdre profunditat a l’estudi perquè,cal no oblidar-ho, es tracta d’articles per a revistes amb unaextensió per força limitada.

També les peculiaritats del sistema condueixen a una pèrduade valor del llibre com a transmissor vàlid de la recerca. Elcanvi de paradigma és important, perquè es podria arribar adonar el cas que un investigador d’humanitats fes tota la sevacarrera i arribés a catedràtic sense haver escrit mai un llibre,cosa impensable fa pocs anys.

Les llengües dites minoritàries també poden sortir perjudi-cades per aquest model. Si els indexadors que s’utilitzen permesurar l’impacte de la recerca són, en una majoria aclapa-radora, escrits en llengua anglesa, és obvi que l’expressió dela recerca tendirà a expressar-se en aquesta llengua. Aquestmoviment deixa fora del tauler de joc moltes revistes autòc-tones, perquè, de més de 2.000 que s’editen, només unaquarantena formen part dels índexs.

El resultat, com afirma la degana de la Facultat de Lletres,Rosa Congost, “pot fer que s’acabi imposant un model pensatper a un tipus de ciència universal, desvinculat del territori”.

Les peculiaritats del sistemacondueixen a una pèrdua devalor del llibre com a transmissor vàlid de la recerca.

Els criteris de valoració ques’han anat imposant per avaluarla recerca en humanitats noestan tan consolidats ni accep-tats com en altres disciplines.

/23/

Els mèrits de recerca s’avaluen per trams, cadascun dels qualsha de comprendre sis anys d’investigació, i és l’investigadormateix qui determina, en la seva primera sol·licitud, l’any apartir del qual demana l’ava-luació. Haurà d’acreditar,doncs, haver complert tota unasèrie de requisits perquè li siguiconcedit el tram. Les aporta-cions que l’investigador faci,els requisits, hauran de ser clas-sificats com a ordinaris, és a dir,consistiran en capítols dellibres, pròlegs, introduccionsi anotacions a textos de valorcientífic reconegut en la sevaàrea de coneixement. Tambées consideraran ordinaris elsarticles de vàlua científica enrevistes de prestigi reconeguten el seu àmbit.

Pel que fa a la recerca, per a lavaloració dels treballs es fanservir les publicacions de quali-tat reconegudes internacional-ment. Els articles han d’aparèi-xer referenciats en les bases dedades de les revistes, nacionalso internacionals, especialitzades en els camps de referènciade la comissió avaluadora. Alguns d’aquests mitjans sónFrancis, International Bibliography of the Social Sciencies,RILM, Linguistic Bibliography, entre d’altres. És quan s’inten-ta objectivar els criteris que s’utilitzen per a la confecció deles bases de dades de referència que sorgeixen les primeresdificultats, i, segons l’opinió de diversos professors de la UdGimmersos en aquest procés, només la pràctica i l’honeste-dat podran arribar a fer que aquestes llistes siguin més omenys adequades.

Els criteris de valoració que s’han anat imposant per avaluarla recerca en humanitats no estan tan consolidats ni accep-tats com en altres disciplines. Per posar uns exemples ben

il·lustratius amb nomsclàssics, si Albert Einsteinva causar impacte en lafísica moderna per dosarticles que va publicar el1905, la influència d’unhistoriador com E. P.Thompson no ha estatdeguda tant als seus arti-cles, sinó sobretot als dosextensos volums de Laformació de la classeobrera a Anglaterra, i elmateix es podria dir dePierre Vilar o de moltsaltres historiadors.

Les revistes d’impacte:una avaluació contro-vertida

Des que van aparèixer lesclassificacions de l’impac-te de les revistes, la seva

efectivitat ha estat sempre envoltada de controvèrsia.Nombrosos estudis posen en qüestió la suposada rellevànciade les revistes i de manera continuada se’n proposen de novesque puguin representar millor el col·lectiu que les critica.

Per al cas espanyol i per a l’àmbit de la història i les ciènciessocials, la revista Scripta Nova, en el número 234, ha fet unaanàlisi exhaustiva de la rellevància i la internacionalitzacióde les revistes espanyoles. En les conclusions l’estudi afirmaque “la internacionalització dels consells editorials de les

Avaluació de la recerca en humanitatsuna qüestió controvertida ////////////////////La comunitat universitària és el motor de la recerca que es fa a l’Estat espanyol. Docents i investigadorssón, gairebé sempre, una mateixa cosa. La seva contribució s’acosta al 70% de tota la recerca que es fa.Incentivar-los adequadament és assegurar el progrés d’un sector estratègic com la R+D, i més enllà delpaís. La retribució econòmica que perceben per aquest esforç es quantifica a través de l’assignació delsanomenats trams de recerca. Es podria deduir que, com més treball de recerca, més retribució, però larealitat porta a creure que al darrere d’aquest sistema s’amaguen alguns paranys que condicionen lamanera com s’investiga, l’objecte de la recerca i fins i tot la llengua que s’utilitza per fer-la.

/22/

revistes analitzades és gairebé inexistent”. Tanmateix, resul-ta interessant constatar que “les relacions privilegiades entrehistoriadors de diferents països estan en la base de la inter-nacionalitat de les revistes” i que aquestes són “d’anada i detornada”. L’estudi demana, a la fi, un “consens ampli pel quefa als criteris que avalen la qualitat i la internacionalitat d’unarevista científica”, perquè és necessari “objectivar com mésmillor els processos de valoració per evitar biaixos de qualse-vol mena”.

El sistema de trams perjudica les universitats joves

Però no tot és una cursa individual per part de l’investigador.També la universitat, com a institució, necessita aquests tramsper accedir a l’anomenat cànon de la recerca, un complementeconòmic no gens menyspreable que s’afegeix als pressupos-tos de l’entitat. Per tant, per a una universitat, com més mèritsde recerca posseeixi la seva comunitat, millor, perquè nonomés guanya prestigi, sinó també diners. En sentit contra-ri, una universitat jove, en la qual els seus investigadors nohan tingut temps d’acumular un nombre important de trams,quedarà perjudicada amb un accés més restringit a les dota-cions econòmiques previstes per a això. La Universitat deGirona, com a universitat jove que és, es veu perjudicada peraquest sistema. El rapidíssim creixement que va tenir en elsseus primers anys va condicionar, alhora, l’estructura del perso-nal docent, que, d’una joventut evident, ha aportat pocstrams al conjunt.

Les dificultats de les humanitats

El fet de vincular els trams a una millora de les percepcionseconòmiques i també a la possibilitat futura de promocio-nar-se fa que molts investigadors planifiquin des d’un bonprincipi la seva estratègia investigadora en funció dels crite-ris que se’ls exigeixen per fer el currículum. Les línies de recer-ca tendeixen així a adaptar-se a les contingències del presenti corren el risc d’allunyar-se dels interessos generals del conei-xement.És en aquest procés, que afecta d’una manera més profunda

les humanitats, que pot arribar a sortir perjudicat l’objected’estudi i la llengua a través del qual es difon.

Pel que fa a la temàtica de la recerca, en aquesta globalitza-ció en què estem immersos, els resultats d’aquells que es dedi-quen a estudiar les peculiaritats d’un territori encaixen mala-ment. És per això que el mateix investigador és qui començaa defugir els temes locals, tot interpretant que poden resul-tar poc atractius a les revistes internacionals d’impacte en lesquals ha de publicar per assolir el tram. Malgrat tot, en el casque decideixi continuar amb el seu propòsit, esmerçarà unabona part de l’esforç a contextualitzar el problema i situarl’escenari, la qual cosa fa perdre profunditat a l’estudi perquè,cal no oblidar-ho, es tracta d’articles per a revistes amb unaextensió per força limitada.

També les peculiaritats del sistema condueixen a una pèrduade valor del llibre com a transmissor vàlid de la recerca. Elcanvi de paradigma és important, perquè es podria arribar adonar el cas que un investigador d’humanitats fes tota la sevacarrera i arribés a catedràtic sense haver escrit mai un llibre,cosa impensable fa pocs anys.

Les llengües dites minoritàries també poden sortir perjudi-cades per aquest model. Si els indexadors que s’utilitzen permesurar l’impacte de la recerca són, en una majoria aclapa-radora, escrits en llengua anglesa, és obvi que l’expressió dela recerca tendirà a expressar-se en aquesta llengua. Aquestmoviment deixa fora del tauler de joc moltes revistes autòc-tones, perquè, de més de 2.000 que s’editen, només unaquarantena formen part dels índexs.

El resultat, com afirma la degana de la Facultat de Lletres,Rosa Congost, “pot fer que s’acabi imposant un model pensatper a un tipus de ciència universal, desvinculat del territori”.

Les peculiaritats del sistemacondueixen a una pèrdua devalor del llibre com a transmissor vàlid de la recerca.

Els criteris de valoració ques’han anat imposant per avaluarla recerca en humanitats noestan tan consolidats ni accep-tats com en altres disciplines.

/23/

Els mèrits de recerca s’avaluen per trams, cadascun dels qualsha de comprendre sis anys d’investigació, i és l’investigadormateix qui determina, en la seva primera sol·licitud, l’any apartir del qual demana l’ava-luació. Haurà d’acreditar,doncs, haver complert tota unasèrie de requisits perquè li siguiconcedit el tram. Les aporta-cions que l’investigador faci,els requisits, hauran de ser clas-sificats com a ordinaris, és a dir,consistiran en capítols dellibres, pròlegs, introduccionsi anotacions a textos de valorcientífic reconegut en la sevaàrea de coneixement. Tambées consideraran ordinaris elsarticles de vàlua científica enrevistes de prestigi reconeguten el seu àmbit.

Pel que fa a la recerca, per a lavaloració dels treballs es fanservir les publicacions de quali-tat reconegudes internacional-ment. Els articles han d’aparèi-xer referenciats en les bases dedades de les revistes, nacionalso internacionals, especialitzades en els camps de referènciade la comissió avaluadora. Alguns d’aquests mitjans sónFrancis, International Bibliography of the Social Sciencies,RILM, Linguistic Bibliography, entre d’altres. És quan s’inten-ta objectivar els criteris que s’utilitzen per a la confecció deles bases de dades de referència que sorgeixen les primeresdificultats, i, segons l’opinió de diversos professors de la UdGimmersos en aquest procés, només la pràctica i l’honeste-dat podran arribar a fer que aquestes llistes siguin més omenys adequades.

Els criteris de valoració que s’han anat imposant per avaluarla recerca en humanitats no estan tan consolidats ni accep-tats com en altres disciplines. Per posar uns exemples ben

il·lustratius amb nomsclàssics, si Albert Einsteinva causar impacte en lafísica moderna per dosarticles que va publicar el1905, la influència d’unhistoriador com E. P.Thompson no ha estatdeguda tant als seus arti-cles, sinó sobretot als dosextensos volums de Laformació de la classeobrera a Anglaterra, i elmateix es podria dir dePierre Vilar o de moltsaltres historiadors.

Les revistes d’impacte:una avaluació contro-vertida

Des que van aparèixer lesclassificacions de l’impac-te de les revistes, la seva

efectivitat ha estat sempre envoltada de controvèrsia.Nombrosos estudis posen en qüestió la suposada rellevànciade les revistes i de manera continuada se’n proposen de novesque puguin representar millor el col·lectiu que les critica.

Per al cas espanyol i per a l’àmbit de la història i les ciènciessocials, la revista Scripta Nova, en el número 234, ha fet unaanàlisi exhaustiva de la rellevància i la internacionalitzacióde les revistes espanyoles. En les conclusions l’estudi afirmaque “la internacionalització dels consells editorials de les

Avaluació de la recerca en humanitatsuna qüestió controvertida ////////////////////La comunitat universitària és el motor de la recerca que es fa a l’Estat espanyol. Docents i investigadorssón, gairebé sempre, una mateixa cosa. La seva contribució s’acosta al 70% de tota la recerca que es fa.Incentivar-los adequadament és assegurar el progrés d’un sector estratègic com la R+D, i més enllà delpaís. La retribució econòmica que perceben per aquest esforç es quantifica a través de l’assignació delsanomenats trams de recerca. Es podria deduir que, com més treball de recerca, més retribució, però larealitat porta a creure que al darrere d’aquest sistema s’amaguen alguns paranys que condicionen lamanera com s’investiga, l’objecte de la recerca i fins i tot la llengua que s’utilitza per fer-la.

/22/

Notícies Gent /////////////////////////

/25/

La seva vida té un punt de mite. Es va llicenciar en filosofia a laUniversitat de Bucarest. Un maharajàa li oferí una beca per estudiarfilosofia índia i sànscrit a Calcuta. Allí aprofità per viure un temps enun monestir de l’Himàlaia. L’any 1939 publicà la seva primera novel·la.Féu classes a la Universitat de Bucarest i l’any 1939 abandonà Romaniai es traslladà a París. Va ser agregat cultural a les ambaixades deLondres i de Lisboa, professor a l’École des Hautes Études de París i desdel 1956 va ser professor de la Universitat de Chicago fins a la sevamort, l’any 1986. El meu mestre Joan Coromines va ser també enaquesta època catedràtic a Chicago, però no es van arribar a conèixer.

Jo, a finals dels anys setanta, vaig començar a llegir Eliade. El seu pen-sament em va seduir. Cal dir que Catalunya té un dels més grans estu-diosos contemporanis de l’obra d’Eliade. Es tracta del Dr. Lluís Duch,monjo de Montserrat, que l’any 1973 va escriure la seva tesi doctoralen alemany dedicada a l’estudi de l’obra d’Eliade (publicada l’any 1974en castellà amb el títol de Ciencia de la religión y mito). Aquest mateixestudiós va publicar en català Mircea Eliade. El retorn d’Ulisses a Ítaca(1983), que és una obra fonamental per comprendre el pensament d’a-quest gran autor. Del mateix Lluís Duch cal citar Mite i cultura (1995) iMite i interpretació (1996), on Eliade és constantment present.

Malauradament no hi ha cap obra d’Eliade traduïda al català. La pro-fessora de llengua i cultura romaneses de la Universitat de Girona,Magda Bistriceanu, ha presentat a diversos editors la proposta de tra-duir la novel·la més important d’Eliade, Noaptea de sînziene (La nit delsolstici d’estiu). De moment la resposta ha estat el silenci. Penso queaquesta gran novel·la romanesa és una obra imprescindible per com-prendre el segle XX. Potser la nostra mateixa universitat es podriaencarregar d’editar-la i faria una aportació molt important al món cul-tural català.

Joan FerrerDepartament de Filologia i Filosofia

IGM Web va ser pionera a l'estat espanyol en adoptarel sistema de transmissió de dades de l'OTA, sigles darre-re les quals hi ha The Open Travel Alliance, una orga-nització sense ànim de lucre que treballa per a crear iposar en servei especificacions de negoci electrònic ober-tes per a tota la indústria del turisme.

En el mercat de la gestió automatitzada de bitllets, IGMWeb no només es proposa vendre l'entrada sinó queproporciona instruments per a la gestió efectiva i siste-màtica de l'aforament dels espais. L'empresa establer-ta al Parc també treballa en l'hostatge (hosting) i elcomerç electrònic, línies en les quals es proposa conso-lidar la seva posició aportant el mateix dinamisme inno-vador que ha dut a l'èxit les seves principals línies denegoci.Una característica molt important és que la major partde l'equip humà el formen enginyers tècnics procedentsde la Universitat de Girona. Com a empresa viva que és,IGM Web, treballa en contacte amb els clients per millo-rar el seu producte, fent evolucionar de manera cons-tant el programari i, així, mantenir-se al capdavant delseu sector, en un esforç que es quantifica en la inver-sió de 120.000 euros anuals en I+D.

IGM WEBIGM Web S.L. és una empresa tecnològica capdavan-tera en la gestió automatitzada de bitllets i les reser-ves hoteleres. Desenvolupa des de l'any 2000 solucionsinformàtiques pel sector del turisme i l'oci. Avui dónafeina a quinze persones i ha estat la primera empre-sa a instal·lar-se en el Parc Científic i Tecnològic de laUniversitat de Girona (UdG).

IGM Web es va posar en marxa l'any 2000 i ja ben aviat va tenirclar que “calia apostar per ser a prop de la universitat perquè lanostra empresa treballa amb una tecnologia molt avançadad'Internet i les millors fonts d'informació són allà”, segons afir-ma un dels seus directius. L'any 2003 van iniciar contactes amb elCIDEM, que van cristal·litzar quan l'empresa pública INVERTECva entrar en l'accionariat de la companyia. Fou a través d'aques-ta empresa pública, participada per la UdG, i de Pere Condom,aleshores director del Parc, que es consolidà un vincle sòlid entreIGM Web i la UdG. Ara ha estat la primera empresa en instal·lar-se al Parc Científic i Tecnològic.

Les activitats d'IGM Web es divideixen entre els serveis a la indús-tria hotelera i el de la gestió automatitzada de bitllets (ticketing).L'estratègia pel que fa al mercat hoteler consisteix a proporcio-nar als professionals eines informàtiques perquè controlin demanera directa el seu negoci, sense haver de deixar en mans detercers una part de la seva gestió. D'aquesta manera desenvo-lupen programari de reserves de places hoteleres, una activitaten què són líders del mercat amb uns competidors que estan “aun any de distància tecnològica”. L'horitzó d'aquest negoci es vaampliar l'estiu de 2006 quan el grup HOTUSA es va fer amb unpercentatge majoritari del capital d'IGM Web SL. En aquesta accióes va passar a donar servei de manera directa a set-cents hotelsi, a través del grup, a uns quatre mil.

/24/

Transferència de coneixement ///////////Empreses del Parc Científic i Tecnològic de la UdG

La filosofia d'IGM Web és dotarl'empresa hotelera d'eines que lafacin independent de tercers.

La major part del seu equiphumà el formen enginyerstècnics formats a laUniversitat de Girona.

Eliade i Catalunya

Enguany fa cent anys que va néixer a Bucarest MirceaEliade (1907-1986), un pensador fonamental de segle XX.Ha estat considerat el més gran dels historiadors de les reli-gions del segle passat (Historia de las creencias y las ideasreligiosas, 3 vols. en traducció castellana) i un novel·listafonamental per comprendre Europa.

Mircea Eliade

Notícies Gent //////////////////////////25/

La seva vida té un punt de mite. Es va llicenciar en filosofia a laUniversitat de Bucarest. Un maharajàa li oferí una beca per estudiarfilosofia índia i sànscrit a Calcuta. Allí aprofità per viure un temps enun monestir de l’Himàlaia. L’any 1939 publicà la seva primera novel·la.Féu classes a la Universitat de Bucarest i l’any 1939 abandonà Romaniai es traslladà a París. Va ser agregat cultural a les ambaixades deLondres i de Lisboa, professor a l’École des Hautes Études de París i desdel 1956 va ser professor de la Universitat de Chicago fins a la sevamort, l’any 1986. El meu mestre Joan Coromines va ser també enaquesta època catedràtic a Chicago, però no es van arribar a conèixer.

Jo, a finals dels anys setanta, vaig començar a llegir Eliade. El seu pen-sament em va seduir. Cal dir que Catalunya té un dels més grans estu-diosos contemporanis de l’obra d’Eliade. Es tracta del Dr. Lluís Duch,monjo de Montserrat, que l’any 1973 va escriure la seva tesi doctoralen alemany dedicada a l’estudi de l’obra d’Eliade (publicada l’any 1974en castellà amb el títol de Ciencia de la religión y mito). Aquest mateixestudiós va publicar en català Mircea Eliade. El retorn d’Ulisses a Ítaca(1983), que és una obra fonamental per comprendre el pensament d’a-quest gran autor. Del mateix Lluís Duch cal citar Mite i cultura (1995) iMite i interpretació (1996), on Eliade és constantment present.

Malauradament no hi ha cap obra d’Eliade traduïda al català. La pro-fessora de llengua i cultura romaneses de la Universitat de Girona,Magda Bistriceanu, ha presentat a diversos editors la proposta de tra-duir la novel·la més important d’Eliade, Noaptea de sînziene (La nit delsolstici d’estiu). De moment la resposta ha estat el silenci. Penso queaquesta gran novel·la romanesa és una obra imprescindible per com-prendre el segle XX. Potser la nostra mateixa universitat es podriaencarregar d’editar-la i faria una aportació molt important al món cul-tural català.

Joan FerrerDepartament de Filologia i Filosofia

IGM Web va ser pionera a l'estat espanyol en adoptarel sistema de transmissió de dades de l'OTA, sigles darre-re les quals hi ha The Open Travel Alliance, una orga-nització sense ànim de lucre que treballa per a crear iposar en servei especificacions de negoci electrònic ober-tes per a tota la indústria del turisme.

En el mercat de la gestió automatitzada de bitllets, IGMWeb no només es proposa vendre l'entrada sinó queproporciona instruments per a la gestió efectiva i siste-màtica de l'aforament dels espais. L'empresa establer-ta al Parc també treballa en l'hostatge (hosting) i elcomerç electrònic, línies en les quals es proposa conso-lidar la seva posició aportant el mateix dinamisme inno-vador que ha dut a l'èxit les seves principals línies denegoci.Una característica molt important és que la major partde l'equip humà el formen enginyers tècnics procedentsde la Universitat de Girona. Com a empresa viva que és,IGM Web, treballa en contacte amb els clients per millo-rar el seu producte, fent evolucionar de manera cons-tant el programari i, així, mantenir-se al capdavant delseu sector, en un esforç que es quantifica en la inver-sió de 120.000 euros anuals en I+D.

IGM WEBIGM Web S.L. és una empresa tecnològica capdavan-tera en la gestió automatitzada de bitllets i les reser-ves hoteleres. Desenvolupa des de l'any 2000 solucionsinformàtiques pel sector del turisme i l'oci. Avui dónafeina a quinze persones i ha estat la primera empre-sa a instal·lar-se en el Parc Científic i Tecnològic de laUniversitat de Girona (UdG).

IGM Web es va posar en marxa l'any 2000 i ja ben aviat va tenirclar que “calia apostar per ser a prop de la universitat perquè lanostra empresa treballa amb una tecnologia molt avançadad'Internet i les millors fonts d'informació són allà”, segons afir-ma un dels seus directius. L'any 2003 van iniciar contactes amb elCIDEM, que van cristal·litzar quan l'empresa pública INVERTECva entrar en l'accionariat de la companyia. Fou a través d'aques-ta empresa pública, participada per la UdG, i de Pere Condom,aleshores director del Parc, que es consolidà un vincle sòlid entreIGM Web i la UdG. Ara ha estat la primera empresa en instal·lar-se al Parc Científic i Tecnològic.

Les activitats d'IGM Web es divideixen entre els serveis a la indús-tria hotelera i el de la gestió automatitzada de bitllets (ticketing).L'estratègia pel que fa al mercat hoteler consisteix a proporcio-nar als professionals eines informàtiques perquè controlin demanera directa el seu negoci, sense haver de deixar en mans detercers una part de la seva gestió. D'aquesta manera desenvo-lupen programari de reserves de places hoteleres, una activitaten què són líders del mercat amb uns competidors que estan “aun any de distància tecnològica”. L'horitzó d'aquest negoci es vaampliar l'estiu de 2006 quan el grup HOTUSA es va fer amb unpercentatge majoritari del capital d'IGM Web SL. En aquesta accióes va passar a donar servei de manera directa a set-cents hotelsi, a través del grup, a uns quatre mil.

/24/

Transferència de coneixement ///////////Empreses del Parc Científic i Tecnològic de la UdG

La filosofia d'IGM Web és dotarl'empresa hotelera d'eines que lafacin independent de tercers.

La major part del seu equiphumà el formen enginyerstècnics formats a laUniversitat de Girona.

Eliade i Catalunya

Enguany fa cent anys que va néixer a Bucarest MirceaEliade (1907-1986), un pensador fonamental de segle XX.Ha estat considerat el més gran dels historiadors de les reli-gions del segle passat (Historia de las creencias y las ideasreligiosas, 3 vols. en traducció castellana) i un novel·listafonamental per comprendre Europa.

Mircea Eliade

Modelar els espais urbans, ser un dimoniet capaç de decidirquan i com seran els llocs en què han de viure les persones,per on han de caminar, per on han de fer passar els seus cot-xes... Aquests són els poders de l’urbanista, una professióque, malgrat tot, encara desperta al nostre país poques pas-sions. És per això que Nadia Fava i Camil Cofan, professorsde la Universitat de Girona, han iniciat un projecte decol·laboració amb entitats públiques per proporcionar alsestudiants de l’assignatura Urbanisme II un tast de la com-plexitat de la realitat i de la competència professionalnecessària en el cas que es decidissin per aquesta disciplina.Aquest any Castellfollit de la Roca ha estat el poble que,gràcies a l’interès del seu alcalde, ha proposat les qüestionsque els estudiants han mirat de resoldre. Dos han estat elsproblemes i deu les solucions proposades.

Castellfollit de la Roca és un municipi petit, un dels méspetits de Catalunya, i, malgrat tot, no li falta la complexitatde cap altre. En aquesta ocasió calia proporcionar idees percol·laborar a resoldre els accessos al barri vell i la reordena-ció de la zona del camp de futbol.

Treballar sobre un territori concret ha fet que els estudiantses mostressin molt imaginatius en les solucions proposades.Per arribar a les seves conclusions van estudiar a fons elterreny i van convertir Castellfollit en un laboratori. Els seusprojectes han explorat la capacitat de transformació delpoble.

Els estudiants s’han constituït en deu grups de treball i lacasualitat ha fet que cinc triessin treballar els accessos delbarri vell i els altres cinc la reordenació del zona del campde futbol. Els treballs s’han donat a conèixer a través depòsters i de maquetes en què, d’una manera gràfica, espoden identificar els trets més característics de les propos-tes. A més, els grups han defensat els seus projectes a tra-vés del suport videogràfic. El resultat d’aquest esforç hapogut ser contemplat pels veïns del poble en una exposicióque aquests estiu ha tingut lloc al museu de Castellfollit.

/26/

Marta E. /////////////////////////////////////////La E, d’Escuder. “L’Escuder l’he abreujat per remarcar el

caràcter femení del nom: Marta E. Vilaltella”, ens explica ladirectora de cinema, artista pluridisciplinària que ha estre-nat fa pocs mesos, al cinema Truffaut, el seu primer curt-metratge, Veïnes. Són catorze minuts que els crítics han definitcom a expressió de “la possibilitat de comunicació noconsumada” o com “la punyent exploració de la solitud apartir de gestos mínims”. Quatre veïnes obren i tanquenportes sense acabar de desprendre’s de la gàbia del seu replà.

El curtmetratge va ser un dels tres guanyadors de la sego-na edició del Concurs de Realització Cinematogràfica ElsaPeretti, un premi de prestigi amb una considerable dotacióeconòmica i projecció internacional. Veïnes ha assumit larepresentació espanyola al festival internacional FeminaFest,de Rio de Janeiro, una mostra on participa després d’haverestat seleccionat d’entre 600 treballs d’arreu del món.

Princesa per sorpresa

La veritat és que esperava trobar-me algú que responguésa aquella fermesa que a vegades s’assembla al criteri, queparlés de la seva trajectòria, de les seves influències artís-tiques, del panorama cinematogràfic català o del seu melic.Però la Marta somriu mentre posa un títol a aquest moment:“El que m’ha passat es podria resumir en ‘Presidente por acci-dente’ o ‘Princesa por sorpresa’. Jo no sabia ni què era unguió. De cada paraula que em deien als tallers de produc-ció resultants del premi, n’havia de demanar traducció simultà-nia. Realment, de les tres guanyadores jo era l’autènticaamateur. I l’èxit posterior de tot plegat ha estat tanengrescador com sobrevingut.”

Mai més ben trobat. Una gironina que podria ser la vostraveïna i que ha viscut un fet extraordinari. Una persona queés membre del col·lectiu del personal d’administració i serveisde la UdG i que, aquest temps, ha combinat les seves tasquesde secretaria amb la direcció de la seva personal i arriscadaproposta fílmica. S’apuja les ulleres i cita Lacan, aturant

l’espontaneïtat que la caracteritza per uns moments: “Jo noescric, sóc escrita.”

A la Marta se li il·luminen les lents com s’il·luminen leslents dels escriptors quan parlen d’escriptura: “Jo sóc inca-paç d’escriure així, d’una manera més sistemàtica, ordenada.Sempre he escrit per a mi i ho faig seguint la intuïció. Sitingués en compte tots els factors que s’han de tenir encompte per escriure metòdicament, deixaria de banda lavíscera, que és el que m’importa”.

Gràcies

“Quan dirigeixes, sembles la rectora [riu]; vaig haver deprendre totes les decisions, fins el color dels sostenidors dela veïna de dalt”. Veïnes es va rodar entre Girona i Sant Feliu,les localitzacions eren a casa seva. El productor, assistent, iqui s’encarregava de traduir les intencions de la Marta a llen-guatge tècnic, el seu cunyat Lluís. L’actriu que obre el curt,la seva germana. I la dedicatòria a la seva mare, Nuri: “Laveïna de la meva vida”.

Per Mar Bosch

Ben mirat, la qüestió no preocupa tant si pensem que l’oci és tant una bona teràpia per als problemes de l’any com una formació en temps d’oci: una inversió en tranquil·litat per afrontar una cosa més dura i hostil que les vacances en família: la rentrée.

/27/

UdG d’estiu

Des de la Fundació Universitat de Girona, que coordinaels cursos d’estiu de la UdG, ens reporten unes conclu-sions força positives pel que fa als cursos d’aquest mesde juliol passat. Malgrat que hi ha hagut anul·lacionsd’algunes propostes, d’altres han tingut molt bona aco-llida (és el cas d’Introducció al Xinès, exemple de la pre-sència reeixida del Servei de Llengües Modernes al pro-grama de cursos d’estiu que ofereix la Universitat deGirona). La coordinació destaca, juntament amb aquestprimer any de col·laboració amb el Servei de LlengüesModernes, l’increment del nombre d’assistents als cur-sos, sobretot en l’àmbit d’educació.

Molts mestres i educadors han participat en ofertes comara les que tracten de l’assetjament escolar, una articu-lació de víctimes i botxins desgraciadament candent enel dia a dia d’escoles i instituts. D’aquests cursos, els res-ponsables volen fer constar la dinàmica de grup ques’ha establert entre els educadors assistents, que conver-tia les sessions en vertaders seminaris oberts entre pro-fessionals de l’ensenyament provinents d’arreu de lescomarques gironines.

Els cursos han estat pensats per acostar dos elementspolaritzadors de la bona salut social a través de la for-mació: d’una banda, l’oferta de formació permanentpel que fa a la UdG, i de l’altra, la demanda de la ciuta-dania d’ampliar i intercanviar coneixements durant unperíode tradicionalment destinat a les vacances.,

Deu propostes per a Castellfollit de la Roca //////////////////////////////////////////

Modelar els espais urbans, ser un dimoniet capaç de decidirquan i com seran els llocs en què han de viure les persones,per on han de caminar, per on han de fer passar els seus cot-xes... Aquests són els poders de l’urbanista, una professióque, malgrat tot, encara desperta al nostre país poques pas-sions. És per això que Nadia Fava i Camil Cofan, professorsde la Universitat de Girona, han iniciat un projecte decol·laboració amb entitats públiques per proporcionar alsestudiants de l’assignatura Urbanisme II un tast de la com-plexitat de la realitat i de la competència professionalnecessària en el cas que es decidissin per aquesta disciplina.Aquest any Castellfollit de la Roca ha estat el poble que,gràcies a l’interès del seu alcalde, ha proposat les qüestionsque els estudiants han mirat de resoldre. Dos han estat elsproblemes i deu les solucions proposades.

Castellfollit de la Roca és un municipi petit, un dels méspetits de Catalunya, i, malgrat tot, no li falta la complexitatde cap altre. En aquesta ocasió calia proporcionar idees percol·laborar a resoldre els accessos al barri vell i la reordena-ció de la zona del camp de futbol.

Treballar sobre un territori concret ha fet que els estudiantses mostressin molt imaginatius en les solucions proposades.Per arribar a les seves conclusions van estudiar a fons elterreny i van convertir Castellfollit en un laboratori. Els seusprojectes han explorat la capacitat de transformació delpoble.

Els estudiants s’han constituït en deu grups de treball i lacasualitat ha fet que cinc triessin treballar els accessos delbarri vell i els altres cinc la reordenació del zona del campde futbol. Els treballs s’han donat a conèixer a través depòsters i de maquetes en què, d’una manera gràfica, espoden identificar els trets més característics de les propos-tes. A més, els grups han defensat els seus projectes a tra-vés del suport videogràfic. El resultat d’aquest esforç hapogut ser contemplat pels veïns del poble en una exposicióque aquests estiu ha tingut lloc al museu de Castellfollit.

/26/

Marta E. /////////////////////////////////////////La E, d’Escuder. “L’Escuder l’he abreujat per remarcar el

caràcter femení del nom: Marta E. Vilaltella”, ens explica ladirectora de cinema, artista pluridisciplinària que ha estre-nat fa pocs mesos, al cinema Truffaut, el seu primer curt-metratge, Veïnes. Són catorze minuts que els crítics han definitcom a expressió de “la possibilitat de comunicació noconsumada” o com “la punyent exploració de la solitud apartir de gestos mínims”. Quatre veïnes obren i tanquenportes sense acabar de desprendre’s de la gàbia del seu replà.

El curtmetratge va ser un dels tres guanyadors de la sego-na edició del Concurs de Realització Cinematogràfica ElsaPeretti, un premi de prestigi amb una considerable dotacióeconòmica i projecció internacional. Veïnes ha assumit larepresentació espanyola al festival internacional FeminaFest,de Rio de Janeiro, una mostra on participa després d’haverestat seleccionat d’entre 600 treballs d’arreu del món.

Princesa per sorpresa

La veritat és que esperava trobar-me algú que responguésa aquella fermesa que a vegades s’assembla al criteri, queparlés de la seva trajectòria, de les seves influències artís-tiques, del panorama cinematogràfic català o del seu melic.Però la Marta somriu mentre posa un títol a aquest moment:“El que m’ha passat es podria resumir en ‘Presidente por acci-dente’ o ‘Princesa por sorpresa’. Jo no sabia ni què era unguió. De cada paraula que em deien als tallers de produc-ció resultants del premi, n’havia de demanar traducció simultà-nia. Realment, de les tres guanyadores jo era l’autènticaamateur. I l’èxit posterior de tot plegat ha estat tanengrescador com sobrevingut.”

Mai més ben trobat. Una gironina que podria ser la vostraveïna i que ha viscut un fet extraordinari. Una persona queés membre del col·lectiu del personal d’administració i serveisde la UdG i que, aquest temps, ha combinat les seves tasquesde secretaria amb la direcció de la seva personal i arriscadaproposta fílmica. S’apuja les ulleres i cita Lacan, aturant

l’espontaneïtat que la caracteritza per uns moments: “Jo noescric, sóc escrita.”

A la Marta se li il·luminen les lents com s’il·luminen leslents dels escriptors quan parlen d’escriptura: “Jo sóc inca-paç d’escriure així, d’una manera més sistemàtica, ordenada.Sempre he escrit per a mi i ho faig seguint la intuïció. Sitingués en compte tots els factors que s’han de tenir encompte per escriure metòdicament, deixaria de banda lavíscera, que és el que m’importa”.

Gràcies

“Quan dirigeixes, sembles la rectora [riu]; vaig haver deprendre totes les decisions, fins el color dels sostenidors dela veïna de dalt”. Veïnes es va rodar entre Girona i Sant Feliu,les localitzacions eren a casa seva. El productor, assistent, iqui s’encarregava de traduir les intencions de la Marta a llen-guatge tècnic, el seu cunyat Lluís. L’actriu que obre el curt,la seva germana. I la dedicatòria a la seva mare, Nuri: “Laveïna de la meva vida”.

Per Mar Bosch

Ben mirat, la qüestió no preocupa tant si pensem que l’oci és tant una bona teràpia per als problemes de l’any com una formació en temps d’oci: una inversió en tranquil·litat per afrontar una cosa més dura i hostil que les vacances en família: la rentrée.

/27/

UdG d’estiu

Des de la Fundació Universitat de Girona, que coordinaels cursos d’estiu de la UdG, ens reporten unes conclu-sions força positives pel que fa als cursos d’aquest mesde juliol passat. Malgrat que hi ha hagut anul·lacionsd’algunes propostes, d’altres han tingut molt bona aco-llida (és el cas d’Introducció al Xinès, exemple de la pre-sència reeixida del Servei de Llengües Modernes al pro-grama de cursos d’estiu que ofereix la Universitat deGirona). La coordinació destaca, juntament amb aquestprimer any de col·laboració amb el Servei de LlengüesModernes, l’increment del nombre d’assistents als cur-sos, sobretot en l’àmbit d’educació.

Molts mestres i educadors han participat en ofertes comara les que tracten de l’assetjament escolar, una articu-lació de víctimes i botxins desgraciadament candent enel dia a dia d’escoles i instituts. D’aquests cursos, els res-ponsables volen fer constar la dinàmica de grup ques’ha establert entre els educadors assistents, que conver-tia les sessions en vertaders seminaris oberts entre pro-fessionals de l’ensenyament provinents d’arreu de lescomarques gironines.

Els cursos han estat pensats per acostar dos elementspolaritzadors de la bona salut social a través de la for-mació: d’una banda, l’oferta de formació permanentpel que fa a la UdG, i de l’altra, la demanda de la ciuta-dania d’ampliar i intercanviar coneixements durant unperíode tradicionalment destinat a les vacances.,

Deu propostes per a Castellfollit de la Roca //////////////////////////////////////////

/29/

vaig arribar eren salvatges, podien fer Montessori i espodien educar igual que les de Sarrià, el barri on jo esta-va abans”. Se’ls enduia al Palau de la Música a sentir con-certs amb explicacions en català, “que no entenien,però, per a mi, el que era vàlid era portar-los a veure unacte públic realitzat en català. Per a mi això era un testi-moni de la llengua molt més profitós que llegir oescriure”.

Des del Verdum fins al GAMAR hi ha moltes coses quehan canviat, però Maria Antònia és reticent a fer judicis.Considera que encara no en sap prou, que per veure elscanvis caldria situar-se a fora per poder-s’ho mirard’aquella manera que els francesos en diuen avec durecul: “Jo estic massa ficada dins per poder-ho veure”. Síque veu, però, un canvi en les escoles que formen elsmestres, que “han millorat molt, perquè abans erendolentíssimes”. Malgrat tot, no deixa d’afirmar que lesmatemàtiques requereixen esforç i “no només del nen,també del mestre”. Opina que ara “no ens atrevim a exi-gir esforç a la canalla i això continua sent necessari, ara isempre. Sembla que no estem en una cultura de l’esforçi tot els ho facilitem. Els nens s’eduquen en el consum-isme i això és terrible. Els que són pares de família tenenuna responsabilitat considerable!”.

Un mal ensenyament de les matemàtiques és la causaque als nens no els agradin. No és sinó a través del movi-ment “que els nens comprenen l’espai, perquè les exper-iències dels sentits són indispensables per fer funcionarla lògica”. Aquesta va ser una de les “grans intuïcions deMaria Montessori, que estava convençuda que amb lesexperiències sensorials fem funcionar la lògica, perquèl’experimentació porta a comparar, i això ja és un actemental”. Afirma que els llibres de text en l’etapa infan-til “són nefastos”, tot i que no vol dir que estigui en con-tra de tots ells perquè “Freinet, que va ser un granmestre de començaments del segle XX, feia consultarconstantment els llibres als seus nens. Va fer posar laimpremta dins la classe, el que ara seria un ordinador...”.Ella mateixa ha escrit llibres en què explica el seu mètode

d’ensenyar les matemàtiques. Els editava Onda, una edi-torial que “procurava el millor per als nens, però l’editorva morir i les coses van canviar”. En els llibres proposa“activitats perquè els nens hagin d’actuar i experimen-tar, però depèn del tot del mestre”. En els nens el ques’ha de procurar és “que expressin verbalment totesaquestes relacions mentals que fan, que és quan se’lsquedarà gravat”, perquè “escriure números o no és unaaltra qüestió, afegida i posterior a tot això”.

El GAMAR és un espai dinàmic de reflexió, experi-mentació i divulgació que “pretén generalitzar l’ús delmaterial manipulatiu a l’escola” com a eina indispensa-ble per aprendre matemàtiques d’una manera “com-prensiva i significativa”. Comprèn diferents àmbits d’ac-tuació: des de la pràctica docent a les aules fins a lainvestigació a la universitat, passant per l’adaptació alcurrículum que dicta el Departament d’Educació iestablint relació amb altres grups de mestres dedicats ala didàctica de la matemàtica a Catalunya i a l’Estatespanyol. La matemàtica es treballa en cada una de lessis àrees que la formen: lògica, càlcul, problemes,geometria, probabilitat i mesura, tot i que aquesta par-tició es fa amb la intenció que els mestres tinguin clar elfonament matemàtic perquè, quan ho hagin d’agafar elsnens, “com més relacionat s’ho trobin, millor”.

Pel despatx de Maria Antònia Canals hi han passat moltsmestres. Per donar a conèixer el GAMAR s’ha convocatels responsables dels centres de recursos de la demar-cació de Girona, i també s’ha presentat als coordinadorsLIC de centre. Malgrat tot, per Canals l’eina poderosa ésla pàgina web, que fa que “ens coneguin per totEspanya tot i que la informació dels materials només ésen català”.

I és que una de les fites que persegueix el projecteGAMAR és suscitar en els mestres la il·lusió per lesmatemàtiques, perquè “el mestre ha d’estar disposat aaconseguir que el nen aprengui, no només a ensenyar”.

A la Facultat de Ciències de l’Educació hi ha el GAMAR.És una sala modesta, amb prestatges plens d’objectes pertocar. Són de colors llampants, de formes simples, idealsperquè els nens els manipulin. Són els reglets que hacreat Maria Antònia Canals.

Maria Antònia Canals és professora emèrita de laUniversitat de Girona, Medalla del treball, Premi VicensVives, Creu de Sant Jordi i un bon grapat més de distin-cions que la preocupen, perquè pensa que s’ha “posat demoda, i en la moda hi ha la mediocritat”. La seva vidal’ha dedicat a ensenyar els nens després que un incidentla fes desviar-se del camí de les matemàtiques. Va fundarel 1962 l’escola Ton i Guida al barri del Verdum deBarcelona, un lloc on ningú no pensava que hi havianens per educar. Va participar en la fundació del movi-ment Rosa Sensat i va ser Marta Mata qui la va fer tornara les matemàtiques. Maria Antònia Canals ha estat unagran amant de la muntanya i del seu país i una personade fermes conviccions cristianes: “La meva manera d’en-tendre l’Evangeli és que vivim pels altres i ens hem d’es-timar tots”.

L’aventura de Maria Antònia va començar el dia que vancaure unes cadires. Va ser a la Universitat de Barcelona,en una classe de geometria a la Facultat deMatemàtiques en què, des d’un racó, es va desplomar

tota una colla de mobles mentre el professor continuavala classe sense immutar-se pel terrabastall. “Era normal,això? Aquesta era la manera com calia ensenyar?” Ellano va tornar més a la classe d’aquell senyor; va aprovarl’assignatura llegint el llibre i prou. Quan va acabar lacarrera no en volia saber res, dels matemàtics ni d’aque-lla manera d’ensenyar.

Va començar a fer de parvulista a l’escola Talhita, en laqual va descobrir “els nens, la pedagogia i el valor de lespersones”. En aquella escola s’hi va estar sis anys, fins aldia que va decidir que els fills dels immigrants tambétenien dret a una escola digna. Se’n va anar a fundar unaescola al barri del Verdum “amb una mà al davant i l’al-tra al darrere”, un lloc que acollia la immigracióandalusa en pisos de vint metres quadrats. Els nensvivien al carrer sense escolaritzar i Maria Antònia vainstal·lar la seva escola en un barracó de fusta cedit pelrector de la parròquia. Però aquell espai no era per a ellasola: “El rector em va deixar el barracó per fer-hi classesdurant el dia, perquè a la nit servia per a una altra cosa.Això vol dir que cada matí havia de treure tot el materi-al Montessori, que és el que jo feia servir, i cada vesprel’havíem de recollir entre els nens i jo”. En aquell barri esva passar divuit anys, tota la seva joventut, al capdavantde l’escola Ton i Guida. La Maria Antònia s’havia pro-posat demostrar que “aquelles criatures, que quan jo

El reglets de Maria Antònia Canals són unes caixes plenes de peces de fusta. N’hi ha de diferent mida icolor. La combinació de les peces proporciona la possibilitat de resoldre problemes matemàtics senseescriure cap número: l’experiència de tocar la matemàtica. La professora Canals els té a disposició delsmestres al seu despatx del Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l’Escola (GAMAR).

/28/

Maria AntòniaCanals

El GAMAR, l’experiència detocar les matemàtiques

///////////////////////////

/29/

vaig arribar eren salvatges, podien fer Montessori i espodien educar igual que les de Sarrià, el barri on jo esta-va abans”. Se’ls enduia al Palau de la Música a sentir con-certs amb explicacions en català, “que no entenien,però, per a mi, el que era vàlid era portar-los a veure unacte públic realitzat en català. Per a mi això era un testi-moni de la llengua molt més profitós que llegir oescriure”.

Des del Verdum fins al GAMAR hi ha moltes coses quehan canviat, però Maria Antònia és reticent a fer judicis.Considera que encara no en sap prou, que per veure elscanvis caldria situar-se a fora per poder-s’ho mirard’aquella manera que els francesos en diuen avec durecul: “Jo estic massa ficada dins per poder-ho veure”. Síque veu, però, un canvi en les escoles que formen elsmestres, que “han millorat molt, perquè abans erendolentíssimes”. Malgrat tot, no deixa d’afirmar que lesmatemàtiques requereixen esforç i “no només del nen,també del mestre”. Opina que ara “no ens atrevim a exi-gir esforç a la canalla i això continua sent necessari, ara isempre. Sembla que no estem en una cultura de l’esforçi tot els ho facilitem. Els nens s’eduquen en el consum-isme i això és terrible. Els que són pares de família tenenuna responsabilitat considerable!”.

Un mal ensenyament de les matemàtiques és la causaque als nens no els agradin. No és sinó a través del movi-ment “que els nens comprenen l’espai, perquè les exper-iències dels sentits són indispensables per fer funcionarla lògica”. Aquesta va ser una de les “grans intuïcions deMaria Montessori, que estava convençuda que amb lesexperiències sensorials fem funcionar la lògica, perquèl’experimentació porta a comparar, i això ja és un actemental”. Afirma que els llibres de text en l’etapa infan-til “són nefastos”, tot i que no vol dir que estigui en con-tra de tots ells perquè “Freinet, que va ser un granmestre de començaments del segle XX, feia consultarconstantment els llibres als seus nens. Va fer posar laimpremta dins la classe, el que ara seria un ordinador...”.Ella mateixa ha escrit llibres en què explica el seu mètode

d’ensenyar les matemàtiques. Els editava Onda, una edi-torial que “procurava el millor per als nens, però l’editorva morir i les coses van canviar”. En els llibres proposa“activitats perquè els nens hagin d’actuar i experimen-tar, però depèn del tot del mestre”. En els nens el ques’ha de procurar és “que expressin verbalment totesaquestes relacions mentals que fan, que és quan se’lsquedarà gravat”, perquè “escriure números o no és unaaltra qüestió, afegida i posterior a tot això”.

El GAMAR és un espai dinàmic de reflexió, experi-mentació i divulgació que “pretén generalitzar l’ús delmaterial manipulatiu a l’escola” com a eina indispensa-ble per aprendre matemàtiques d’una manera “com-prensiva i significativa”. Comprèn diferents àmbits d’ac-tuació: des de la pràctica docent a les aules fins a lainvestigació a la universitat, passant per l’adaptació alcurrículum que dicta el Departament d’Educació iestablint relació amb altres grups de mestres dedicats ala didàctica de la matemàtica a Catalunya i a l’Estatespanyol. La matemàtica es treballa en cada una de lessis àrees que la formen: lògica, càlcul, problemes,geometria, probabilitat i mesura, tot i que aquesta par-tició es fa amb la intenció que els mestres tinguin clar elfonament matemàtic perquè, quan ho hagin d’agafar elsnens, “com més relacionat s’ho trobin, millor”.

Pel despatx de Maria Antònia Canals hi han passat moltsmestres. Per donar a conèixer el GAMAR s’ha convocatels responsables dels centres de recursos de la demar-cació de Girona, i també s’ha presentat als coordinadorsLIC de centre. Malgrat tot, per Canals l’eina poderosa ésla pàgina web, que fa que “ens coneguin per totEspanya tot i que la informació dels materials només ésen català”.

I és que una de les fites que persegueix el projecteGAMAR és suscitar en els mestres la il·lusió per lesmatemàtiques, perquè “el mestre ha d’estar disposat aaconseguir que el nen aprengui, no només a ensenyar”.

A la Facultat de Ciències de l’Educació hi ha el GAMAR.És una sala modesta, amb prestatges plens d’objectes pertocar. Són de colors llampants, de formes simples, idealsperquè els nens els manipulin. Són els reglets que hacreat Maria Antònia Canals.

Maria Antònia Canals és professora emèrita de laUniversitat de Girona, Medalla del treball, Premi VicensVives, Creu de Sant Jordi i un bon grapat més de distin-cions que la preocupen, perquè pensa que s’ha “posat demoda, i en la moda hi ha la mediocritat”. La seva vidal’ha dedicat a ensenyar els nens després que un incidentla fes desviar-se del camí de les matemàtiques. Va fundarel 1962 l’escola Ton i Guida al barri del Verdum deBarcelona, un lloc on ningú no pensava que hi havianens per educar. Va participar en la fundació del movi-ment Rosa Sensat i va ser Marta Mata qui la va fer tornara les matemàtiques. Maria Antònia Canals ha estat unagran amant de la muntanya i del seu país i una personade fermes conviccions cristianes: “La meva manera d’en-tendre l’Evangeli és que vivim pels altres i ens hem d’es-timar tots”.

L’aventura de Maria Antònia va començar el dia que vancaure unes cadires. Va ser a la Universitat de Barcelona,en una classe de geometria a la Facultat deMatemàtiques en què, des d’un racó, es va desplomar

tota una colla de mobles mentre el professor continuavala classe sense immutar-se pel terrabastall. “Era normal,això? Aquesta era la manera com calia ensenyar?” Ellano va tornar més a la classe d’aquell senyor; va aprovarl’assignatura llegint el llibre i prou. Quan va acabar lacarrera no en volia saber res, dels matemàtics ni d’aque-lla manera d’ensenyar.

Va començar a fer de parvulista a l’escola Talhita, en laqual va descobrir “els nens, la pedagogia i el valor de lespersones”. En aquella escola s’hi va estar sis anys, fins aldia que va decidir que els fills dels immigrants tambétenien dret a una escola digna. Se’n va anar a fundar unaescola al barri del Verdum “amb una mà al davant i l’al-tra al darrere”, un lloc que acollia la immigracióandalusa en pisos de vint metres quadrats. Els nensvivien al carrer sense escolaritzar i Maria Antònia vainstal·lar la seva escola en un barracó de fusta cedit pelrector de la parròquia. Però aquell espai no era per a ellasola: “El rector em va deixar el barracó per fer-hi classesdurant el dia, perquè a la nit servia per a una altra cosa.Això vol dir que cada matí havia de treure tot el materi-al Montessori, que és el que jo feia servir, i cada vesprel’havíem de recollir entre els nens i jo”. En aquell barri esva passar divuit anys, tota la seva joventut, al capdavantde l’escola Ton i Guida. La Maria Antònia s’havia pro-posat demostrar que “aquelles criatures, que quan jo

El reglets de Maria Antònia Canals són unes caixes plenes de peces de fusta. N’hi ha de diferent mida icolor. La combinació de les peces proporciona la possibilitat de resoldre problemes matemàtics senseescriure cap número: l’experiència de tocar la matemàtica. La professora Canals els té a disposició delsmestres al seu despatx del Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l’Escola (GAMAR).

/28/

Maria AntòniaCanals

El GAMAR, l’experiència detocar les matemàtiques

///////////////////////////