ELS AQÜEDUCTES DE LA COLÒNIA BARCINO

L’aigua i la seva conducció a la ciutat de Barcelona a època romana

LA CIUTAT

BARCINO

Barcino va ser una colònia fundada, entre els anys 15 – 10 aC. al denominat Mons Taber, una petita elevació vora el mar amb molt bona defensa. Estava ben comunicada per la via Augusta i la xarxa de camins d’època romana.

El seu origen és una de les conseqüències de les reformes territorials i administratives ordenades per l’emperador August. El nom complet d’aquesta ciutat va ser: Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

Les ciutats romanes estaven molt ben planificades i la seva construcció havia d’obeir uns plànols detallats i precisos.

L’AIGUA, UN BÉ ESSENCIAL

“Essent, doncs, sentència de físics, de filòsofs i de sacerdots que totes les coses es composen d’aigua” (Vitrubi. De Architectura)

L’aigua és el bé més essencial de qualsevol assentament humà, sense aigua no es pot viure

AIGUA

VIDA PAISATGE HOME

AIGUA

HIGIENE TERAPEUTICA RELIGIÓ

L’aigua té diverses utilitats dins d’una societat. D’una banda, per a la higiene i neteja. Per l’altre és un element que cura, és l’aigua guaridora, i finalment pot ser màgica o divina

ELS ROMANS ENGINYERS

Els romans varen ser uns grans enginyers hidràulics. Tant a nivell de grans obres públiques per a captar aigua de les fonts i menar-la a la ciutat, com d’obres públiques locals, xarxa de clavegueram, conduccions d’aigua domèstica, fonts públiques, safarejos, etc. Com les obres civils, la distribució de l’aigua tant la neta com la bruta, dins de les cases, de les domus, o, dels edificis termals.

ABASTAMENT D’AIGUA A LA CIUTAT

Un dels problemes més importants de tots els pobles i ciutats de l’antiguitat, i del món modern, és la conducció d’aigua fins els nuclis habitats. En un principi es varen construir pous i cisternes per a la recollida de l’aigua de pluja, així com la localització, i posterior monumentalització de fonts. Els romans, com a grans arquitectes i enginyers varen aportar una solució nova: els aqüeductes

ELS AQÜEDUCTESUn aqüeducte és una conducció feta per l'home per a transportar aigua en gran quantitat d'un indret a un altre; normalment aquest nom s'aplica sobretot als ponts construïts per passar-hi les conduccions d'aigua, tot i que hi ha diversos tipus d’aqüeductes. Els aqüeductes aprofiten la inclinació del terreny per a que l'aigua només flueixi en el sentit desitjat. Els romans no coneixien la bomba d’aigua, per tant havien d’utilitzar el Principi d’Arquímedes”, la teoria dels vasos comunicants i els desnivells naturals.

Els aqüeductes més antics coneguts a són els que encara avui en dia es mantenen des d’època romana. N'hi ha, per exemple, a Barcelona, Tarragona, Mèrida i Segòvia, entre d’altres a la península ibèrica. A la ciutat de Roma se’n conserven restes de quatre diferents, i a diverses parts d’Europa, per exemple a França l’anomenat “Pont du Gard”.

Són construccions que destaquen per la seva grandiositat i funcionalitat, ja que s'edificaven per a abastir d'aigua poblacions que, pel seu gran nombre d'habitants, no en tenien prou amb les reserves d’aigua de què disposaven.El tipus de construcció és sempre molt semblant. A sota, uns pilars que sobresurten de terra i a partir d'aquí es van succeint nivells o pisos, cadascun dels quals està format per arcs semicirculars successius.A la part superior s'hi troba el canal per on circula l'aigua i, de vegades, al nivell de sota es permetia un camí per al pas de persones (viaducte), tot i que això no és tan habitual

L'aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossat de morter. L'aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d'arcs sobreposades.En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d'aigua (castellum aquae), on l'aigua es filtrava d'impureses i des d'on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per a les termes i un tercer per a les cases privades.

La vida dels aqüeductes no solament depenia del talent dels enginyers, sinó també d'una voluntat política eficaç, de la continuïtat d'una administració qualificada, com els curatores, i del seu personal, com|com a els acuarii o "funcionaris de l'aigua". Les principals tasques d'aquesta administració eren vetllar per la construcció dels aqüeductes, mantenir regularment en bon estat les canalitzacions i administrar les concessions de l'aigua. Per evitar els possibles fraus, en època de Frontino existia ja tot un sistema d'inspecció i repressió.

ELS AQÜEDUCTES DE BARCINO

A Barcelona s’han localitzat restes de dos aqüeductes diferents, els dos són del moment de fundació de la ciutat, un venia des del Collcerola, l’altre menava l’aigua des del riu Besos a la zona de Montcada

En les excavacions arqueològiques dels anys 1958-1959, a la plaça Nova, varen apareixer els basaments de dos aqüeductes diferents. Un d’ells seguia la direcció de l’actual Portal de l’Àngel i l’altra es desviava cap a l’actual via Laietana en direcció a l’antic torrent de Jonqueres. Els darrers pilars de cadascun dels aqüeductes estaven adossats contra el parament de la muralla de l’època d’August i les seves respectives canals de subministrament desembocaven al castellum aquae, que tenia una planta de 7,40 metres per 3,80 metres, amb una alçada útil de 2,20 metres, situat on ara hi ha l’actual Arxiu Històric de la Ciutat, amb una capacitat de 60.000 litres.

Al llarg de diverses intervencions arqueològiques al barri de Sant Andreu de Barcelona, a l’àrea compresa entre el que fou el molí de Sant Andreu i el carrer Coronel Monasterio, a tocar de les casernes d’artilleria ja enderrocades, s’ha pogut documentar les restes d’una conducció o aqüeducte d’època romana que, possiblement, és el que portava l’aigua del riu Besos fins als aqüeductes de la plaça Nova.

Aquesta conducció transcorre més o menys paral·lela al traçat del Rec Comtal, i està totalment soterrada, d’uns 60 centímetres d’amplada interior, per una alçada també interior de 1,5 metres.

ALTRES TEMES RELACIONATSXarxa aigua neta. Les conduccions i canonades

Instal·lacions: aixetes i sifons

L’aigua a l’espai públic: fonts, cisternes, ninfeus

Xarxa aigües residuals: clavegueres i letrines

Les Termes. Bany i lleure

La calefacció. El sistema d’hipocauste

La calefacció. Sergi Orata va ser el primer arquitecte en dissenyar un sistema de calefacció, l’hipocaust, basat en un doble terra per on passava l’aire calent. És interessant d’explicar-ho, ja que permetia els banys d’aigua calenta, que els edificis estiguessin caldejats i fins i tot que algunes cases disposessin de calefacció.

Les cases amb aigua corrent