DOSSIER DE L’ESPECTACLEEL TESTAMENTO DE MARÍA

3

Autor: Colm Tóibín

Traducció: Enrique Juncosa

Direcció i adaptació: Agustí Villaronga

Intèrpret: Blanca Portillo

Escenografia: Frederic Amat

Vestuari: Mercè Paloma

Il·luminació: Josep María Civit

So: Lucas Ariel Vallejos

Música original: Lisa Gerrard

Ajudant de direcció: Martí Torras

Ajudant d’escenografia: Roger Orra

Director tècnic: David Pascual Coproducció: Testamento de María S.L., Grec 2014 Festival de Barcelona, Centro Dramático Nacional y Avance - Producciones Teatrales

FITXA ARTÍSTICA

4

DADES

DISSABTE 31 DE GENER — 21 hPREU 30 / 20 €DURADA 1 h 05 minEspectacle en castellà

PRESENTACIÓ

Agustí Villaronga porta a escena el text de l’irlandès Colm Tóibín, un dels actors contemporanis més aclamats. El Testamento de María és una revisió pagana de la història de la mare de Jesús de Nazaret. Un monòleg que mostra la cara més humana del personatge: una pagesa que, per una decisió divina que no entén, li treuen el fill i li fan ser testimoni de la seva crucifixió; i que com a mare explica el dolor extrem que li ha creat la vida de Jesús.

Blanca Portillo interpreta magistralment a María a la versió teatral de la posterior novel·la creada originàriament per Meryl Streep i portada a Brodway de la mà de Fiona Shaw.

Actriu en majúscules que defensa el seu personatge amb ràbia tel·lúrica.

—Juan Carlos Olivares

Diari Ara

Senzilla i poètica escenografia de Frederic Amat, que evoca i sintetitza els diversos espais que recórrer

la narració de Colm Tóibin

Extraordinària, tremenda interpretació de Blanca Portillo, que et manté en tensió

de principi a final.—

Marcos OrdóñezEl País ( Babelia)

5

SINOPSI

Si bé tots coincidim que Colm Tóibín és un dels millors escriptors vius, no-més els que llegeixen el seu últim llibre s’adonen, a més, que és un molt bon poeta. O dramaturg, perquè aquest monòleg de María, la mare de Jesús de Natzaret, està pensat per ser representat en un teatre.

El monòleg de la mare del sacrificat és molt sorprenent. Com és lògic, Ma-ría no podia ser cristiana, però el seu rebuig de les institucions jueves, del poder dels rabins, però també dels seguidors del seu fill, l’empenyen fins a “l’altre Temple” de manera que, amb els pocs diners que li queden, compra una figureta d’Artemis que li manté l’ànim. Una María pagana és una cosa digne de consideració, encara que està vivint els seus últims anys a Éfeso, vigilada i mantinguda per alguns deixebles del seu fill, el fanatisme dels quals l’exaspera. Ella sap que algun dels deixebles està escrivint mentides sobre el que va succeir a Jerusalem i que l’odien perquè ella sap la veritat, raó per la qual ens explica el que realment va succeir.

El més commovedor és que María viu turmentada per l’última escena que va viure amb el seu fill i que ningú, excepte ella ,explicarà.

Tot i que els signes de l’amor entre tots dos són indubtables, María exposa el seu desconcert davant el canvi sobtat del fill, quan es converteix en pre-dicador públic, factor de miracles o bruixot que ressuscita a Lázaro (una de les figures més esgarrifoses del relat), sense que ella entengui absolutament res del que s’està proposant el seu fill. Aquesta incomprensió arriba fins a la seva arrel quan, a l’última disputa amb els seus protectors (o segrestadors), María es pregunta què el va portar a realitzar un sacrifici tant esgarrifòs. “Ha estat per salvar al món i per donar-nos la vida eterna”, responen els

6

deixebles. “A tothom?”, pregunta l’anciana. “Sí, a tothom”, responen. “No mereixia la pena”, conclou María.

Aquesta incomprensió radical està lligada a l’esglai amb el qual va haver d’assistir a la crucifixión del seu fill, a l’atmosfera sinistra i amenaçadora que va suportar al Gólgota, i al terror que va aconseguir per fer-la fugir de l’escenari. Contra el que després explicaran els evangelistes, contra la imatgeria cristiana posterior, María no va recollir a la seva falda el cos del fill mort. No va rentar el cadàver, com repeteix una vegada i una altra, ob-sessionada per la seva traïció, sinó que va escapar abans que Jesús lliurés el seu esperit.

Tóibín mostra una emocionant comprensió de la culpabilitat de María. En-tén que és una pobra dona, ignorant i adolorida, a la qual ha succeït alguna cosa desmesurada, però la desmesura no consisteix en el fet que el seu fill ressusciti morts o transformi l’aigua en vi, sinó que morís sense l’auxili de la seva mare.

Aquesta és la tragèdia de María: ella es veu a si mateixa com una mare que ha abandonat al seu fill quan més la necessitava. Per això en un moment de desesperació crida: “Si l’aigua es pot tornar vi i els morts poden tornar a la vida, llavors jo vull que el temps retrocedeixi!”. No sabem a qui l’hi està demanant, al seu fill, a Artemis?, però exigeix un miracle que li permeti re-parar la traïció, la covardia, i acollir en els seus braços al fill mort.

Tant de bo puguem assistir a un drama que, entre altres virtuts, sobresurt per la seva audàcia, alguna cosa realment infreqüent en el que portem de segle.

Abans que els focus s’apaguin, María ens confia que està dirigint les seves paraules “a les ombres dels déus” i que ho fa somrient, smiling as I say them. Ella, que està pregant als déus que el món retrocedeixi per poder re-parar la seva traïció, ho fa somrient, com una suplicant de Sófocles. La mare del Salvador transformada en heroïna grega. Em sembla una de les escenes més difícils de la història del teatre. Tant de bo puguem aplaudir-la.

Félix de Azúa (El País 20 Gener 2013)

7

EL DIRECTOR N’HA DIT...

Les nostres arrels són catòliques. Educats en el si d’una cultura cristiana, hem conviscut quotidianament amb un munt de símbols religiosos: la Creu, el Sagrat Cor, el Viacrucis... La profusió d’aquests símbols, en un context merament espiritual, ha acabat per fer-nos oblidar l’origen humà d’on pro-venen. Colm Tóibín ha posat el focus en un d’ells: la Mare de Déu. I ens des-cobreix que darrere l’icona de la Verge, amb el seu cor travessat per punyals i la seva aurèola de santedat, hi ha un ésser humà.

María de Nazaret. Una senzilla camperola, a la que li arrabassen el seu únic fill per una decisió divina que no comprèn, i que aquest fet fa despertar-li un odi terrible que li infligeix el més gran dels dolors quan és clavat en una creu.

El text de Coibin és meravellós. Escrit per Meryl Streep i representat a Bro-adway per Fiona Shaw, a nosaltres ens arriba amb la veu i figura de Blanca Portillo. És en aquesta actriu esplèndida on descansa la part més primor-dial del treball escènic. És un monòleg complex i amb molts matisos molt allunyat de la imatge celestial que se’ns ha ofert de la Verge.

El que hem volgut que prevalgui és l’emoció en estat pur, sense artificis intel·lectuals ni elitistes, eliminant tot el que ens separa d’aquest sentiment febril. En certa manera, el més essencial és despullar la narració de tota complexitat que no vagi directament al cor. Aplanar el camí, gairebé d’una manera didàctica, per entendre, d’una manera senzilla, la història explica-da en els evangelis i assimilar els matisos nous i diferents que aporta aques-ta Verge de Colm Tóilbín.

El resultat de tot això és un espectacle auster i, al mateix temps, molt visual. I dic visual no perquè hi hagi audiovisuals, que no n’hi ha, sinó perquè s’es-tructura més amb la narrativa de seqüències cinematogràfiques que amb la distribució d’actes i escenes teatrals. El text ho permet, gairebé ho demana. El nostre personatge, ja a la vellesa i a punt de morir, reviu, en un cúmul de flaix-backs, moments de la seva vida. Alguns bells, altres terribles. I els recrea, des del seu exili a Éfeso, com si les seves nits de vella, llarges i solità-ries donéssin forma a aquests fantasmes del passat i, amb ells, descobríssim la dona que realment és i no la dona que tota la humanitat ha volgut que fós. Ens dóna la seva paraula viva. La seva veritat. Ben diferent dels textos evan-gèlics que elaboren els deixebles i als quals contradiu en molts aspectes. Per a ella no hi ha fill de Déu. Només el seu nen, al que no entén ni accepta, però no pot deixar d’estimar. El seu testament dista molt del llegat que ens ha ofert l’Església i difícilment pot cenyir-se al que ens han explicat.

Agustí Villaronga, director

8

SOBRE L’OBRA...

El testamento de María, la novel·la publicada l’any passat per l’escrip-tor irlandès Colm Tóibín, forma part del catàleg de Simon & Schuster Au-dio. La lectura l’ha portat a terme Meryl Streep.

La novel·la procedeix, en realitat, d’un monòleg teatral escrit pel propi Tóibín i estrenat a Dublín al 2011. Al 2013, l’actriu americana Fiona Shaw també va protagonitzar aquest monòleg al Teatre Walter Kerr de Broadway (New York) amb un gran èxit de crítica i públic.

El llibre El testamento de María va ser aclamat internacionalment i encara és un dels llibres més venuts. La novel·la ha estat nominada alspremis Booker Prize 2013, els més prestigiosos en llengua anglesa. A Espa-nya ha estat publicat per Lumen amb traducció d’Enrique Juncosa.

L’obra de teatre ha estat nominada per a diversos premis Tony 2013 , en-tre ells millor actriu i millor obra dramàtica i també ha estat premiada per l’associació de crítics de Nova York , 2013, com a la millor obra teatral i a la millor actriu (Fiona Shaw) 2013

9

SOBRE L’AUTOR...

L’obra de Tóibín explora bàsicament diversos temes concrets: la descripció de la societat irlandesa, viure a l’estranger, el procés de la creació i la pre-servació de la identitat personal i la identitat davant de la pèrdua.

A les novel·les de «Wexford», The Heather Blazing i The Blackwater Lightship, usa el poble de Enniscorthy, el seu poble natal, com a material narratiu, juntament amb la història d’Irlanda i la mort del seu pare. Aques-tes i altres reflexions sobre el fet autobiogràfic es poden llegir a l’assaig The Sign of the Cross.

Les novel·les The Story of the Night i The Master, en canvi, giren entorn de personatges que han de fer front a la seva identitat homosexual. L’ac-ció d’aquestes novel·les es situa fora d’Irlanda i, en tots dos casos, un dels personatges principals s’està preparant o organitzat per viure a l’estranger.

La seva primera novel·la, The South, sembla tenir ingredients de totes dues línies de treball. Es pot llegir juntament amb The Heather Blazing com un díptic sobre l’herència protestant i catòlica del comtat de Wexford, o es pot agrupar amb les novel·les sobre «viure a l’estranger». Un tercer tema que uneix The South i The Heather Blazing és el de la creació. De la pintura en el primer cas i de la redacció d’un veredicte judicial en el segon. Aquesta tercera línia temàtica culmina en The Master, un estudi sobre la identitat, precedit per un assaig sobre el mateix tema, Love in A Dark Estafi.

BIBLIOGRAFIA:

Walking Along the Border (1987), Martyrs and Metaphors (1987), The Trials of the Generals: Selected Journalism (1990), The South (1990), Homage to Barce-lona (1990), Dubliners (1990), The Heather Blazing (1992), Bad Blood: A Walk Along the Irish Border (1994), The Sign of the Cross: Travels in Catholic Euro-pe (1994), The Guinness Book of Ireland (1995), The Story of the Night (1996), The Kilfenora Teaboy: A Study of Paul Durcan (1996), The Blackwater Lightship (1999); Love in a Dark Time: Gay Lives From Wilde to Almodovar (2002), Lady Gregory’s Toothbrush (2002), The Master (2004), Mothers and Sons (2006) i Brooklyn (2009)

Th

e guard

ian - F

oto: Mu

rdo

Macleo

d M

urd

o Macleod

/Ob

server

10

CURRÍCULUMS

AGUSTÍ VILLARONGA. DIRECTOR

Agustí Villaronga i Riutort (Palma, 1953) és un director de cinema i guio-nista mallorquí. Es va llicenciar en història de l’art i va treballar com a pro-fessor, periodista i actor en diversos films, com El habitante incierto o Petit Indi, de Marc Recha. Va començar a rodar curtmetratges el 1973 i el 1979 es va traslladar a Barcelona. Gaudeix de gran prestigi en el cinema europeu. L’any 1985 va ser guardonat amb el Premi de la Setmana de Barcelona, el 2001 va rebre el Premi Nacional de Cinema, concedit per la Generalitat de Catalunya, el 2011 va guanyar el Premio de Cinematografía del Ministeri Espanyol de Cultura i el 2012 obtingué el guardó Jordi Dauder a la creati-vitat en el cinema català de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalu-nya. Possiblement els seus films més coneguts han estat Pa negre (2010), Tras el cristal (1986) o El mar (2000)

FILMOGRAFIA I PALMARÈS:

Tras el cristal (1985) T.E.M. Productores Asociados, Teresa Enrich: * Selecció oficial Festival de Berlin 1986 (Panorama).* Premi Sant Jordi. Millor Òpera Prima.* Millor pel·lícula al Festival de Barcelona.* Millor pel·lícula al Festival de Murcia (Votació popular).* Onda Madrid a la millor actiru (Marisa Paredes).* Premi Ciutat de Barcelona

El niño de la luna (1988) Ganesh S.A., Julián Mateos:* Selecció oficial a competició al Festival de Cannes 1989.* Fotogrames de Plata a la millor pel·lícula de l’any.* Sant Jordi a la millor pel·lícula de l’any.* Premi Ojo Crítico de R.N.E.* Onda Madrid a la millor fotografia (Jaume Peracaula).* 10 Nominacions als Premis Goya.* Goya al millor vestuari, maquillatge i guió original.

Al Andalus (Documental, 1992) Sogetel, Canal Plus, Fernando de Garcillán, Me-tropolitan Museum of Modern Art.

El pasajero clandestino (1995) Arte Francia – Issona Pasola – Pierre Javaux – Gerardo Herrero.

99.9 (1997) Origen P.C., Impala, Antonio Cardenal.* Festival Internacional de Cinema fantàstic de Sitges 1997 (Competición)* Meliés de Plata a la millor película fantàstica europea (Roma).* Millor fotografia al festival de Sitges (Javier Aguirresarobe).

El mar (1999) Massa D’Or, Issona Pasola, Gemini Films, Paulo Branco.* Selecció oficial a competició a la Berlinale* Premi Manfred Salzberg al Festival de Berlín.

11

* Premi al millor actor al festival de Béziers (Bruno Bergonzini).* Premi Butaca a la mejor pel·lícula catalana.* Nominada a los Premis Goya: Millor fotografia y actriu revelació.* Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Aro Tolbukhin (2002) Oberón Cinematográfica, Antonio Chavarrías Al-tavista (Mèxic), Gustavo Montiel.* Selecció oficial a competició al Festival de Sant Sebastià* Representant de Mèxic als Oscar de Hollywood (Parla no anglesa).* 13 Nominacions de la Academiade Artes y Ciencias Cinematográficas de Mèxic (Incloent millor pel·lícula i director).* 7 Premi Ariel de la Academia de Artes y Ciencias de cine de Mèxic(Guió original, Actor principal, Actriu principal, Fotografia, Maquillatge, Direcció artística i efectes especiales).* 19th Alexandría Film Festival (Millor pel·lícula, director, guió, actor i fo-tografía).* Femina Award al Stuggart Ludwigsburg Film Festival.* Festival de Santa Cruz de Bogotá (Millor pel·lícula i millor guió).* Millor pel·lícula al Noir in Festival (Roma).* Bergamo Film Meeting (Retrospectiva 2005).* Nominada als Premis Goya, Millor muntatge.

Fuck them all (2005) - Alternative-Forecast Pictures, Stuffed Monkey, Anouk Nora Video-clip de Myléne Farmer.

Miquel Bauçá: Poeta invisible (2006 Documental-Ficción)- Diagonal Televisió,TV3.* 25 Festival Internacional de Film sur l’Art (Montreal).

Després de la pluja (2007. T.V. movie) Diagonal Televisión, TV3, Tele-visión de Galicia.* Festival de Málaga de T.V. movies.* Plácido d’Honor al Festival de Cinema Negre de Manresa.* Premi a la interpretación coral al Festival Inquiet de Valencia.

Pa Negre (2010) - Massa d’Or, TV3, TVE.* Festival de Sant Sebastià, Concha de plata a la millor actiru* 9 Premios Goya (academia cinema espanyol)* 13 Premis Gaudí (acadèmia cinema català)* Seleccionada pels Oscars de Hollywood. Pel·lícula de parla no anglesa

12

BLANCA PORTILLO. ACTRIU

Formació a la Real Escola Superior d’Art Dramàtic. Ha impartit cursos a l’Escola d’Art Dramàtic de Cantàbria i a la Universitat de Navarra.

TEATRE (ACTRIU):

No hay burlas con el amor de Calderón de la Barca (Denis Rafter); La avería de Dürrenmatt (Blanca Portillo); Antígona (Mauricio Lozano) versió d’Ernesto Caba-llero; Paseo romántico, la pasión española del siglo XIX (Laila Ripoll); Homero, Ilíada d’Alessandro Barico (Andrea D’Odorico); Medea, Hamlet y Barroco (Tomaz Pandur); Mujeres soñaron caballos (Daniel Veronesse); After play de Brian Friel (José Carlos Plaza); Hamelin de Juan Mayorga (Andrés Lima); La hija del aire de Calderón de la Barca i Eslavos de Tony Kushner (Jorge Lavelli); Como en las mejo-res familias de Agnés Jaoui i Jean-Pierre Bacri (Manel Dueso); El matrimonio de Boston de David Famet (José Pascual); Madre el drama padre de Jardiel Poncela (Sergi Belbel); Un fénix demasiado frecuente de Cristopher Fry; La más fuerte deAugust Strindberg (G. Cano); El embrujado de Valle- Inclán (Francisco Vidal); Terror y misterio del Tercer Reich de B. Brecht i Oleana de David Mamet (José Pascual); Marat-Sade de Peter Weiss (Miguel Narros); Cuento de invierno de W. Shakespeare (Juan Pastor); Las troyanas de J. P. Sastre (Eusebio Lázaro); Lope de Aguirre traidor de Sanchis Sinistierra; Bodas de sangre de García Lorca. (J. L. Gómez); Hécuba de Eurípides (Emilio Hernández); La cantante calva de Eugene Ionesco (Enrique Silva); Las bizarrías de Belisa de Lope de Vega i Los cuernos de Don Friolera de Valle- Inclán (Carlos Vives); El mal de la juventud de Ferdinand Bruckner (Antonio Malonda).

TEATRE (DIRECTORA):

Pedro y el capitán de Mario Benedetti; Hay amores que hablan sobre textos de Shakespeare a pedazos sobre texts de Shakespeare; Desorientados, creació pròpia; Siglo XX... que estás en los cielos de David Desola; La avería de Dürrenmatt.

CINEMA:

La chispa de la vida (Alex de la Iglesia); El viaje de la tortuga (Nick Stringer); Los abrazos rotos (Pedro Almodóvar);El patio de mi cárcel (Belén Macías); Siete mes-as de billar francés (Gracia Querejeta); Volver (Pedro Almodóvar); Los fantasmas de Goya (Milos Forman); Alatriste (Agustín Díaz Yanes); Elsa y Fred (Marco Car-nevale); Sólo mía (Javier Balaguer); Entre las piernas (Manuel Gómez Pereira); Entre rojas (Azucena Rodríguez); Eso (Fernando Colomo); El perro del hortelano (Pilar Miró); El color de las nubes (Mario Camus) i Cosas nuestras (José Pascual).

TELEVISIÓ:

Hospital Central, Acusados, Siete vidas, Compañeros, Más que amigos, Periodis-tas, La casa de los líos, Médico de familia, Crónicas urbanas.

13

LISA GERRARD. MÚSICA

Compositora i cantant australiana. Integrant principal de la banda Dead Ca Dansi. Filla d’immigrants irlandesos, va créixer al barri multi-ètnic d’East Prahan, on va conviure entre les cultures grega, turca, italiana, irlandesa i àrab.

Aquesta diversitat cultural va tenir gran influència en la seva música, part-cularment en els seus posteriors àlbums amb la banda Dead Ca Dansi i en el seu primer treball com a solista. En el seu últim disc, Lisa Gerrard (4AD), fa una revisió als seus vint anys de carrera amb Dead Ca Dansi i a la seva carrera en solitari. La retrospectiva il·lustra la seva progressió des del goticisme barroc del seu primer treball amb Brendan Perry, i li serveix per endinsar-se al seu eteri món personal que utilitza sons neoclàssics i am-bientals, incursions a la fusió ètnica i les seves reeixides aportacions a les bandes sonores d’Ali, El dilema, El Foc de la Venjança o la multipremiada Gladiator.

Gerrard és també la intèrpret vocal del tema de la pel·lícula Gladiator, Now we llauri free i al costat del cantant Denez Prigent, també interpreta la can-çó “Gortoz A Ran - J’Attends”, realitzada per a la pel·lícula Black Hawk Down.

14

FREDERIC AMAT. ESCENOGRAFIA

El treball del pintor Frederic Amat és difícil de categoritzar en una forma artística única. La seva obra ha estat publicada i exposada a tot el món. La seva concepció oberta de la pintura li ha portat a integrar en el seu treball creatiu múltiples llenguatges artístics. Ha realitzat escenografies per a la dansa i el teatre a partir de textos de García Lorca, Beckett, Juan Goytiso-lo, Koltès i Octavio Paz. També ha dirigit i dissenyat els espais escènics de l’òpera El viatge a Simorgh de Sánchez Verdú i dels oratoris Oedipus Rex d’Stravinsky/Cocteau i Maddalena ai piedi vaig donar Crist de Caldara.

També ha il·lustrat diverses obres literàries com Les Mil i Una Nits o L’O-dissea. En quant a intervencions en espais arquitectonics ha desenvolupat projectes que combinen pintura, escultura i ceràmica: El Mural de lesOlles, Villanurbs, Pluja de Sang o Mur d’Ulls... En la mateixa adreça plural ha estès la pintura a l’àmbit de la cinematografia a pel·lícules com Viatge a la lluna, Foc al Cántir, L’Udol, Danse Noire, i Deu Dits.

15

SOBRE L’OBRA LA CRÍTICA N’HA DIT...

Actriu en majúscules que defensa el seu personatge amb ràbia tel·lúrica

—Juan Carlos Olivares

Diari Ara

Senzilla i poètica escenografia de Frederic Amat, que avoca i sintetitza els diversos espais que recórrer la

narració de Colm Tóibin.Extraordinària, trempenda interpretació de Blanca Portillo, que et manté en tensió de principi a final

—Marcos Ordóñez

El País

La formidable actrizrealiza una interpretación eminente (…) crece, sin apenas transiciones, hasta convertirse en

puro fulgor de lágrima, sangre, miedo y estupor, con vibración de clásica heroína griega.

—Marcos Ordóñez

El País

16

17

MARCOS ORDÓÑEZ 23 JUL 2014 - 17:03 CEST 1

PURO TEATRO

El hijo de MaríaGran éxito, en el festival Grec, de 'El testamento de María', de Colm Tóibín, debut como director teatralde Agustí Villaronga, con una impresionante Blanca Portillo. Se verá, en otoño, en el Valle-Inclán

Archivado en: Festival GrecFestival Grec Agustí VillarongaAgustí Villaronga Blanca PortilloBlanca Portillo Colm TóibínColm Tóibín CDNCDN Festivales teatroFestivales teatro Salas teatroSalas teatro TeatroTeatro FestivalesFestivales Artes escénicasArtes escénicas EventosEventos

EspectáculosEspectáculos SociedadSociedad

La perla de este Grec que ya termina, perladurísima, oscura, convulsa y hermosa, ha sidopara mí El testamento de María,de Colm Tóibín,en la capilla del Convento de los Ángeles, unespectáculo que tenía que hacer Rosa Novell(¡adelante, Rosa!) y que luego pasó a manos deBlanca Portillo, a las órdenes de Agustí Villaronga,en su imaginativo y trabajadísimo debut comodirector teatral. Firma, asimismo, la excelenteadaptación, que elige los pasajes más intensos delrelato, a partir de la no menos notable traducciónde Enrique Juncosa publicada por Lumen.

Tóibín es uno de mis escritores de cabecera, desdeque devoré El maestro (2004), lo mejor que heleído sobre Henry James, y la preciosa Brooklyn

(2009), que también les recomiendo muchísimo.

El testamento de María (2012), estrenada por Fiona Shaw en el Walter Kerr de Nueva York, es una pieza herética,sugestivísima, llena de humanidad. Tóibín, Villaronga y Blanca Portillo me hacen entrar plenamente, por el verismo de suconstrucción, en la mente y el corazón de esa María pagana que vive sus últimos días en Éfeso, atormentada por la culpa,por el odio desatado contra Jesús, intentando contraponer su verdad, cuenta, al relato mítico de los evangelistas, que latienen entre protegida y secuestrada. Una María altamente verosímil, una mujer de campo, quizás ignorante pero con lospies en el suelo, que tiene “un hijo al que no entiende ni acepta, pero al que no puede dejar de amar”. Como la madre alque le sale un hijo revolucionario, un hijo repentinamente cambiado, casi como si se hubiera unido a una banda terrorista.Una madre que va a Canaan para rogarle que vuelva a casa, que se oculte, porque está convencida de que le van a matar.Me imagino así a la madre de cualquier fusilado. No cree que su hijo sea el hijo de Dios. ¿Cómo va a creer eso? Lo normales que lo contemple con extrema desconfianza, que lo vea como un brujo, un hechicero que ha convertido a Lázaro en unmuerto viviente, en un monstruo (soberbia idea) que a todos aterroriza. Tampoco comprende, cómo podría comprenderlo,el motivo, la razón de su espantoso sacrificio. “Ha muerto para salvar el mundo y darnos la vida eterna”, le dice un apóstol.“¿Cómo, muriendo en una cruz?”, responde ella. “¿Salvar a todo el mundo? No merecía la pena…”. Es lógico imaginar a laMaría pagana dibujada por Tóibín, una María creyente en la benéfica, totémica, bondadosa Artemisa, “diosa de todo loque crece”. El escritor no presenta a María como a una santa sin mácula (es decir, inmaculada), según la imagineríacatólica (tan hermosa, por otra parte), sino como una mujer contradictoria, valiente pero por haber cometido una cobardíaque la corroe día tras día: huyó llena de pánico, no estuvo junto a su hijo a la hora de su muerte, y esa culpa atroz, porqueen su mundo no hay resurrección, es lo que la hace más humana a nuestros ojos. Es un Stabat Mater a la inversa, un doloren off, fuera de campo: ese agujero negro es el gran centro del texto y de la interpretación de Blanca Portillo. Me parecemuy verosímil, pero también creo que al cuadro que pinta Tóibín (aunque muy acorde a la visión del personaje) le faltancolores: es negrísimo, de un descreimiento absoluto. No hay ni un atisbo de lo sagrado, de trascendencia, deespiritualidad. Para María, los apóstoles son fanáticos y Cristo es una voz fría que le dice: “¿Qué tengo que ver contigo,mujer?”; una voz que a ella le suena “del todo falsa, de tono afectado” en sus sermones. Sin embargo, es difícil noconmoverse ante su insoportable dolor en el momento de la crucifixión: basta el cruce de sus miradas en el calvario (losojos de Blanca Portillo, arrasados por las lágrimas), su voz diciendo: “Era el niño a quien había dado a luz y ahora estabamás indefenso que cuando vino al mundo”, hijo de María, carne mortal. Ella es, esencialmente, una madre que pierde a su

Blanca Portillo, en un momento de su actuación en 'El testimonio de María'. / JOSEP AZNAR

El hijo de María | Babelia | EL PAÍS http://cultura.elpais.com/cultura/2014/07/23/babelia/1406127...

1 de 2 15/09/14 17:37

18

19

SOBRE LA NOVEL·LA LA PREMSA N’HA DIT...

Amb un llenguatge de fa 2000 anys no s’hi podria incorporar la psicologia i abordar la relació del trauma, el dolor i les veus. A la novel·la, m’he inspirat també en models grecs com Electra, medea i Antígona. Maria, la

protagonista de l’obra, escriu en primera persona i no té temps perquè hi ha contínuament la idea d’urgència. El

llibre està pensat per ser llegit d’un sol cop a casa Colm Tóibín

—Entrevista de Jordi Bordes

El Punt Avui

Estaba rodeado de gente, habíamos estado hablando del tema y, en un momento dado se me ocurrió decirles que existía en la Biblia un personaje que podía convertirse

con facilidad en un nuevo mito griegoColm Tóibín

—Entrevista de Laura Fernández

El Mundo (Ed. Catalunya)

No tenia la intención de mostrar l’autèntica Maria, sinó els seus drames. Hauria sigut relativament fàcil

convertir-la en una nihilista. A mi em cridava l’atenció que en aquells anys una part del poble estigués disposada

a començar el trànsit del judaisme al cristianime. Ella també canvia. Per això explico la impressió que li fan les

estàtues paganes a EfesColm Tóibín

—Entrevista de Jordi Nopca

Diari Ara

La pintura había tratado el personaje, en música Bach había trabajado la voz femenina, pero en la literatura a nadie se le había ocurrido, y era extraño (...) se suponia que la historia de María era muy blanda muy conocida,

casi infantil, y que se reducía a que había sido una buena madre, pero a mí me interesaba esa figura veinte años

después de la muerte de su hijo.Colm Tóibín

—Entrevista de Jordi Nopca

Diari Ara

20

SOBRE L’OBRA LA PREMSA N’HA DIT...

Esta historia sobre la Vigen está planteada como un espectáculo austero, más cercano a la narrativa

cinematográfica que a la teatral—

Javier López RejasEl Mundo - El Cultural

El texto pone en duda los Evangelios y se aparta de la espiritualidad. Además, después de la muerte de Jesús ha

dejado de creer y quiere descansarBlanca Portillo

—Entrevista de María Güell

ABC

El texto y la obra constituyen una revisión humanizadora de la agonía de esta mujer de campo, que Tóibín imaginó

como la de cualquier madre de cualquier época, tras la muerte y desaparición de su hijo: desesperada,

contradictoria y llena de una mezcla de dolor, odio y ternura.

—Anna Pazos

El País

Vinc del cinema i necessitava un element d’acció, que la paraula fos viva però sempre acompanyada d’imatges. No hi ha audiovisual. Però és una obra que parla molt

de la memòria, de la sang, del cos, dels ossos... Pensava com recuperar els trossos de memòria d’aquesta persona

d’una manera viscudaAgustí Villaronga

—Entrevista d’Andreu Gomila

Time Out Barcelona

Agustí Villaronga, director cinematográfico, célebre por la película Pa Negre, se estrena en la dirección teatral con

un monólogo complejo y emocional en la que vemos a una madre llorar la pérdida de su hijo y disparar su rabia hacia todos los lados. María, en esta ocasión, es la actriz Blanca Portillo, que se ha sumergido en un papel que no

ha dudado en definir como un regalo—

Carlos SalaLa razon

21

11/07/14EL MUNDO (EL CULTURAL)MADRID

Prensa: Semanal (Viernes)Tirada: 427.306 EjemplaresDifusión: 323.587 Ejemplares

Página: 32Sección: CULTURA Valor: 15.600,00 € Área (cm2): 507,0 Ocupación: 100 % Documento: 1/2 Autor: Núm. Lectores: 1197000

Cód: 83596375

11 / 35

22

11/07/14EL MUNDO (EL CULTURAL)MADRID

Prensa: Semanal (Viernes)Tirada: 427.306 EjemplaresDifusión: 323.587 Ejemplares

Página: 33Sección: CULTURA Valor: 15.600,00 € Área (cm2): 523,5 Ocupación: 100 % Documento: 2/2 Autor: Núm. Lectores: 1197000

Cód: 83596375

12 / 35

23

15/07/14ABC (EDICION NACIONAL)MADRID

Prensa: DiariaTirada: 326.584 EjemplaresDifusión: 249.539 Ejemplares

Página: 68Sección: CULTURA Valor: 24.784,00 € Área (cm2): 512,0 Ocupación: 63,35 % Documento: 1/1 Autor: MARÍA GÜELL BARCELONA Núm. Lectores: 531000

Cód: 83702259

13 / 35

24

15/07/14EL PAIS (EDICION CATALUÑA)BARCELONA

Prensa: DiariaTirada: 46.086 EjemplaresDifusión: 37.404 Ejemplares

Página: 5Sección: CATALUÑA Valor: 3.261,00 € Área (cm2): 426,2 Ocupación: 45,11 % Documento: 1/1 Autor: ANNA PAZOS Núm. Lectores: 149616

Cód: 83696796

14 / 35

25

17/07/14TIME OUT BARCELONABARCELONA

Prensa: Semanal (Jueves)Tirada: 150.000 EjemplaresDifusión: 115.000 Ejemplares

Página: 36Sección: CULTURA Valor: 3.746,00 € Área (cm2): 385,3 Ocupación: 88,71 % Documento: 1/1 Autor: Núm. Lectores: 57000

Cód: 83743190

19 / 35

26

17/07/14EL PERIODICO DE CATALUNYA (ED. CATALA)BARCELONA

Prensa: DiariaTirada: 52.070 EjemplaresDifusión: 40.388 Ejemplares

Página: 48Sección: CULTURA Valor: 12.115,00 € Área (cm2): 591,8 Ocupación: 51,22 % Documento: 1/2 Autor: ELENA HEVIA BARCELONA Núm. Lectores: 502000

Cód: 83754883

22 / 35

27

TOTA LA PROGRAMACIÓ

28

VENDA D’ENTRADES I PAQUETS

VENDA ANTICIPADA

WEB a partir del 12 de desembre a les 12 h a www.teatredesalt.net

LLIBRERIA 22 a partir del 12 de desembre a les 12 h. Carrer Hortes, 22 (Girona). De dilluns a divendres de 9 h a 14 h i de 16 h a 20 h. Dissabtes de 9 h a 13.30 h i de 17 h a 20 h.

PER TELÈFON a partir del 12 de desembre a les 12 h. 972 402 004 (Teatre de Salt). De dilluns a divendres (laborables), de 10 h a 14 h. Els dies 29, 30 i 31 de desembre i 2 i 5 de gener, tancat.

VENDA EL MATEIX DIA DE LA FUNCIÓ

A la taquilla del Teatre de Salt: una hora abans de la funció, si queden entrades disponibles. Consulta al web la disponibilitat d’en-trades uns dies abans de la funció. És molt probable que quedin entrades!

AVANTATGES I DESCOMPTES

29

30

INFORMACIÓ D’INTERÈS

Adreça:Plaça Sant Jaume, 6 - 8 SaltTelèfon: 972 402 004

Web: www.teatredesalt.nete-mail: info@teatredesalt.net

Facebook: teatredeSaltTwitter: @teatredeSaltInstagram: teatredeSalt

Comunicació i premsa: Albert Olivas972 40 20 04 / 626 24 89 02albert@bitoproduccions.commaria@bitoproduccions.com