EL ROMANTICISME I LA RECREACI DE LA MEMRIA HISTRICA

Ramon Grau i FernndezSeminari dHistria de Barcelona, Arxiu Histric de la Ciutat

Entre els historiadors catalans del segle XX, les obres del romanticisme no han frutmai dun gran prestigi, tot i que sempre han estat considerades molt influents o fins i totdeterminants del perfil que ha presentat la historiografia al nostre pas durant una bonatemporada. Jaume Vicens i Vives, que en tenia una imatge pssima, tendia a allargar elpredomini del corrent romntic fins al seu temps i, ms concretament, fins als seus rivalsprofessionals directes, els deixebles dAntoni Rubi i Lluch. Aquest darrer mestre,tanmateix, no havia tingut pas un concepte gaire ms elevat de la historiografia romntica,que associava tamb a lamateurisme; per, per aix mateix, ell catedrtic de cap a peussen deslligava, personalment i ms encara com a cap duna escola de grans ambicionserudites i acadmiques. De fet, Rubi i Lluch considerava que letapa prpiamentromntica de la historiografia catalana havia estat molt breu, i la fixava entre lesrevolucions de 1835 i 1868.

La nostra aproximaci se cenyeix a aquesta delimitaci cronolgica estreta, que tmoltes virtuts, encara que no ignorarem la influncia dels historiadors del segon ter delsegle XIX sobre autors posteriors, ni tampoc el seu deute envers els antecessors del segleXVIII i, fins i tot, envers els escriptors de centries ms reculades. s precisament aquestaqualitat de nexe transmissor entre prctiques disciplinries dpoques molt diferents allque fa de la historiografia romntica un dels fenmens culturals ms transcendents de laCatalunya vuitcentista.

Ats lestat de lopini, que continua sent fora desfavorable i que recolza ms envaguetats i prejudicis que no pas en anlisis dels textos especficament romntics, hemcregut prioritari mirar de produir un retrat crtic general de la modalitat catalana de lahistoriografia romntica, atenent als segents aspectes: context social; opci metodolgica;tria i tractament de fonts; i elaboraci de la imatge de Catalunya.

En el perode delimitat per a aquest Congrs, 1808-1868, i encara ms clarament enlacotat per Rubi i Lluch, 1835-1868, Barcelona fou el centre duna revoluci industrial,que va dinamitzar leconomia catalana i la fu despuntar dins lheterogeni mosaic de lesregions espanyoles, i duna revoluci liberal, a travs de la qual la burgesia local aspirava acontribuir a la modernitzaci de lEstat. Malgrat els nombrosos obstacles aixecats contra eldoble procs de canvi, els dos primers teros del segle XIX foren per a Catalunya, i per aBarcelona en particular, una poca de grans esperances i de canvi cultural. Com de costum,la historiografia va expressar en els seus codis particulars aquell dinamisme social.Duna banda, la lluita contra els privilegis de lAntic Rgim i la conquesta de la pirmidesocial per la burgesia tingueren el seu ress en una concepci menys elitista de la cultura; lahistoriografia erudita terreny acotat dels entesos i els poderosos durant lAntic Rgimhagu de cedir posicions en favor duna historiografia orientada a un consum social ampli ia travs de la qual sintentava afalagar els anhels de les classes emergents i difondre elsnous valors. Daltra banda, lactitud de la societat burgesa respecte a la histria era

bsicament de ruptura, i en aquest sentit sn caracterstiques les apreciacions sobre lainutilitat de les obres dart del passat, vistes com el costs mirall i lexpressi de la vanitatdels membres improductius de la societat antiga; per els historiadors tot fent-se ress dela conscincia de ruptura amb tot el passat caracterstica daquell moment anaren msenll del pragmatisme antihistric de la burgesia revolucionria, en dues direccionsprincipals: la directriu arrelada en la tradici historiogrfica catalana antiabsolutista delsegle XVIII, que, des de Feliu de la Penya fins a Antoni de Capmany, havia exalat elsistema poltic de la Catalunya medieval com un rgim de llibertats; i la nascuda de ladeploraci pel patrimoni perdut a travs de guerres, cremes revolucionries idesamortizacions, que podia convertir-se en un discurs de crtica ms o menys globaladreat contra el liberalisme modern.

El romanticisme fou el motllo esttic en el qual foren abocades i amalgamades demaneres diverses aquestes inquietuds socials i intellectuals durant el segon ter del segleXIX. Deixant de banda algun notable precursor isolat del segle anterior i les brotadesdiscontnues reprimides per la reacci poltica durant el primer ter del vuit-cents, elromanticisme fou a Catalunya un fenomen tard, que podia seguir camins ja fressats enaltres pasos europeus i imitar procediments ja acreditats. Entre els historiadors catalans, enconcret, el romanticisme triomf per la seva qualitat de frmula literria que permetiarecuperar la histria com a narraci pintoresca, deliberadament oposada als freds i eruditsdiscursos analtics de la Illustraci. La prosa histrica romntica fa una apellaci constanta la complicitat entre autor i lectors, a la intuci de lhistoriador individual davant lobjectede la seva predilecci i a la receptivitat emocionada dels lectors. Per a diferncia de lesproves documentals o de les argumentacions fetes segons la ra natural, la veracitat de larelaci sentimental amb el passat i lencert dels productes daquest moviment de simpatiano sn susceptibles de comprovaci objectiva. Els historiadors catalans que seguiren elcorrent sadonaren del contrasentit dun romanticisme adoptat com a frmula all quehavia nascut com a reacci espontnia i com a crit de guerra contra tot academicismeesdevenia, a la llarga, un nou academicisme i dels problemes metodolgics generats peraquesta inautenticitat de base, que van poder ser superats dins lmbit cronolgic devigncia plena del moviment sols de manera molt limitada. I tamb foren dolorosamentconscients de la dificultat afegida que implicava pretendre generar la comuni sentimentalentre la societat catalana actual i la del passat a travs duna prosa escrita en una llenguadiferent a la del pas; precisament la llengua que, al centre del poder estatal la cort deMadrid, apareixia com el vehicle natural duna recreaci histrica de la naci espanyolaque ignorava laportaci catalana.

Pel que fa a les fonts del coneixement histric (i en part potser a causa de ladificultat lingstica darrerament evocada), el romanticisme catal busc establir ladesitjada relaci afectiva amb el passat a travs de lestudi de les obres dart i, en especial,dels discursos no verbals produts per larquitectura, les arts plstiques i les industrials o lamsica. Els assoliments ms indiscutibles de letapa romntica es produren en aquestaesfera, que, altrament, proporcionava materials per ambientar i vivificar la reconstruccidels fets histrics. Per al coneixement daquests darrers, en concret, els romntics catalanses declararen tributaris de la tradici crtica del XVIII i miraren de perllongar-ne lesfor; i,fins i tot, algun teric del moviment, com Jaume Balmes, proclam la teoria desprsexacerbada sota el tardopositivisme que lhistoriador podia deixar parlar els documents

per si mateixos. Per, de fet, els historiadors prctics se sentiren menys atrets pelsdocuments primaris que no pas per les fonts narratives i per la historiografia coetnia delsfets estudiats, que permetien sintetitzar la peripcia collectiva en episodis significatius ipersonatges simblics i els servien de base per fer llargues glosses, tradudes al llenguatgemodern i enriquides amb levocaci acolorida dels escenaris. De fet, la frontera entre laprosa historiogrfica i la literatura de creaci no fou gens rgida durant letapa romntica,entre altres coses perqu els principals models invocats i utilitzats pels historiadors catalansdaquell temps no foren els historiadors professionals sin els poetes, dramaturgs inovellistes de ms xit a lEuropa postrevolucionria. Fins i tot les edicions romntiquesde fonts les que impulsava Prsper de Bofarull des de lArxiu de la Corona dArag snun bon testimoni daquesta preferncia, que implicava un menor mfasi en les duesvessants de la crtica heretades del set-cents: la crtica documental i la crtica racionalista.

A travs de lAcadmia de Bones Lletres barcelonina, els historiadors romnticsheretaren dels seus predecessors el designi prioritari de renovar la visi histrica deCatalunya, de cap a cap, una tasca considerada pendent des del segle XVII, en concret des delaportaci de Jeroni Pujades. Precisament, un dels estmuls per a ladopci de lestilromntic era lintent de retrobar el tremp literari per fer possible aquella empresa, per lapropensi a recrear-se en els personatges individuals i els episodis dramtics, tpica delmoviment literari vuitcentista, va fer que el procs de reestructuraci general de laperspectiva histrica sobre Catalunya sigus fora laboris. A ms a ms, les vicissitudspoltiques de les etapes revolucionria i postrevolucionria del liberalisme espanyolintroduren complexitat i diversitat ideolgiques, encara que lassoliment final delsobjectius assumits pel moviment historiogrfic romntic, per obra de Vctor Balaguer, solsfou possible i no podia ser duna altra manera des duna perspectiva intensament liberal illigada a la tradici poltica local que representaven Feliu de la Penya i Antoni deCapmany.

Si b les primeres manifestacions romntiques, dins el vuit-cents catal, enllaavenja amb el liberalisme, larrencada definitiva del moviment coincid amb letapa dedeteriorament i aturada del procs revolucionari i, aviat, amb el desencs en relaci amb lapossibilitat duna Espanya radicalment diferent de lanterior a 1808. Per aix, lesproduccions que llanaren el nou estil historiogrfic al voltant de 1840 posen laccent en laprdua cultural que implicava la revoluci recent i tirant enrere el llarg procs decreixement de lautoritat estatal, des del Renaixement fins a la mateixa revoluci. En aquestesfor de vindicaci de la civilitzaci medieval, afavorit per un dels poders dAntic Rgimque havien sobreviscut a lonada revolucionria lEsglsia catlica, els historiadorsromntics conservadors sintonitzaren amb el fil de la historiografia patritica anterior, imolt especialment amb la generada al voltant dels successius conflictes entre lesinstitucions catalanes Generalitat i Consell de Cent i la monarquia hispnica (per noamb la slida substncia doctrinal daquell discurs defensiu). Tanmateix, algunes de lespgines ms melodramtiques i dubtoses daquella literatura histrica foren reeditades pelsautors del grup vinculat a Prsper de Bofarull amb una intenci vindicativa de la nacicatalana i amb un to molt lligat a un dels temes principals del romanticisme europeu: eldiscurs sobre el dest advers de lheroi irremissiblement enfrontat amb el seu entorn. Aquestempelt entre barroc i romanticisme desemboc en una historiografia victimista que, en

efecte, tot i no ser lnica existent, ha deixat una bona marca en la concepci que elscatalans moderns tenim del nostre pas.