EL FIL D’ARIADNA59

De la nació a l’estat

© 2013 Ivan Serrano

© 9 Grup Editorial, per l’edició Angle EditorialMuntaner, 200, àtic 8a08036 Barcelona T. 93 363 08 23 / F. 93 363 08 24www.angleeditorial.com angle@angleeditorial.com

Primera edició: maig de 2013ISBN: 978-84-15695-28-8Dipòsit legal: B. 5735-2013Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Un jurat format per Francesc-Marc Álvaro, Germà Bel, Salvador Cardús, Carme Ferré Pavia, Jordi Graupera, Montserrat Guibernau, Ferran Requejo, Maria Àngels Viladot, Sergi Pardos-Prado i Martin Aranburu (secretari) va atorgar a aquesta obra el setzè Premi Ramon Trias Fargas d’Assaig Polític que convoca la Fundació Catalanista i Demòcrata (CatDem).

De la nació a l’estat

Ivan Serrano

Premi Ramon trias Fargas d’assaig Polític

Taula

Prèvia 13

Un viatge de 150 anys 15

La fi del somni federal? 31

El federalisme, elements generals. La devolució fomenta el secessionisme? 32

Una resposta espanyola 46

L’Estat nació ja no és el que era 59

Creació d’estats: què, qui, quan, com 83

Les teories de la secessió. Unilaterals 85

Les teories de la secessió en contextos democràtics 100

Identitat nacional i preferències constitucionals 111

Identitat i benestar 113

Trenta anys de descentralització 121

La fallida del reconeixement, 2005-2012 125

Mesurar les preferències constitucionals en referèndum 141

Miralls i miratges 155

Conclusions: de la nació a l’Estat 183

Bibliografia 197

Aquest assaig és el resultat d’una part de la meva activitat acadèmica, però també de moltes converses presencials i virtuals que he tingut la sort de disfrutar els darrers anys. A tots vosaltres, gràcies.

També cal agrair als membres del jurat del Premi Ramon Trias Fargas, organitzat per la Fundació CatDem, la decisió d’atorgar-me aquest guardó.

Finalment, i com sempre no menys important, a la Mont-se i l’Arnau, pel temps robat. Tant de bo hagi estat a fi de bé.

13

Prèvia

Es pot considerar Catalunya un cas legítim per a la secessió unilateral? Aquesta pregunta, senzilla en la seva formulació però ben complexa pel que fa als seus aspectes teòrics i po-lítics, és l’origen del present assaig, en el qual intentarem abordar el que en realitat és un doble vessant referit als pro-cessos de creació d’estats. D’una banda, des del vessant de «l’oferta», els debats teòrics que se centren en quines fór-mules constitucionals poden ser legítimes per donar respos-ta a les demandes de reconeixement per part de les nacions minoritàries. De l’altra, des del vessant de la «demanda», quina ha estat l’evolució de les preferències constitucionals de la societat catalana durant el període de restauració de-mocràtica encetat el 1978, fent un èmfasi especial en el pe-ríode posterior a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya del 2006 i en la rellevància que l’opció de l’estat propi ha pres des d’aleshores.

L’estructura de l’assaig és la següent: el primer capítol té un caràcter introductori i, sota el títol «Un viatge de 150 anys», és una breu revisió d’algunes idees i reflexions que, no sempre des del tronc central del catalanisme, encara avui dia serveixen per definir els termes del debat sobre l’articulació política de Catalunya. El segon capítol, «La fi del somni federal?», analitza el període de restauració de-

14

mocràtica des del punt de vista de l’organització territorial del poder polític a Espanya en base a certes expectatives que veien en l’Estat de les autonomies un model que aniria tendint cap a una federalització capaç de conciliar els prin-cipis d’unitat i diversitat, així com la resposta de l’Estat da-vant les demandes de reconeixement fetes principalment des del País Basc i Catalunya durant els darrers anys. El ter-cer capítol, «Creació d’estats: què, qui, quan, com», se cen-tra en alguns aspectes de les teories de la secessió que poden ser aplicables al cas espanyol, i en particular en els debats sobre la possibilitat de concebre un fonament legítim per a processos de secessió unilateral en un context democràtic. El quart capítol, «Identitat nacional i preferències constitu-cionals», se centra en el vessant de la «demanda», això és, en el suport social a la independència en el període consti-tucional i específicament en els darrers anys, quan s’ha fet cada cop més visible l’opció de l’estat independent com una preferència rellevant en la societat catalana. El cinquè capítol, «Miralls o miratges», repassa alguns dels casos que durant els darrers anys han estat posats més sovint com a referents del cas català, tant pels seus possibles precedents de cara a una possible secessió com pel fet de presentar trets similars pel que fa a les demandes de reconeixement i a les bases socials del suport a l’autogovern. Al sisè capítol, Con-clusions: de la nació a l’Estat, es planteja si hi ha fonament per argumentar que Catalunya podria ser un cas legítim de secessió unilateral en base al compliment d’un seguit de criteris proposats a partir dels diversos elements discutits anteriorment.

15

Un viatge de 150 anys

Sovint es parla dels processos de secessió en termes d’ona-des, fruit de la descomposició de determinades formes d’or-ganització política com ara els imperis multinacionals aus-trohongarès o turc o els imperis colonials, des de l’Espanya del segle xix fins als processos de descolonització dels im-peris francès i britànic després de la Segona Guerra Mun-dial. Posteriorment, cap a finals del segle xx, l’esfon-drament de la Unió Soviètica va donar lloc a un seguit d’independències a l’Europa de l’Est que, en termes amplis, s’han allargat fins ben entrat el segle xxi. En paral·lel, la possibilitat que apareguin nous estats en el context de les democràcies occidentals és un fenomen que ha entrat amb força a l’agenda política i acadèmica durant els darrers anys. En aquest escenari sembla que els nacionalismes mi-noritaris occidentals de les democràcies liberals tenen l’oportunitat d’esdevenir nous estats, una situació que en la perspectiva de la història ha succeït molt poc sovint. L’exis-tència de processos d’integració regional com la Unió Eu-ropea, la intensificació dels processos de globalització i el caràcter cívic i econòmicament avançat de molts d’aquests casos, apunten que els possibles costos de la creació de nous estats serien relativament petits, fet que ha generat un esce-nari on aquesta possibilitat sembla plausible i els possibles

16

nous estats resultants, perfectament viables políticament i econòmicament.

Des de la perspectiva històrica, els treballs d’autors com Charles Tilly o Stein Rokkan remarcaven la importància de fixar-se en els casos que no han tingut èxit per entendre millor el procés d’emergència i consolidació dels estats na-ció. Rokkan (2007), per exemple, compilava les unitats po-lítiques fins a l’Europa moderna. Veure aquelles unitats polítiques i el mapa actual del continent ens dóna un bon indicador de la potència i la capacitat transformadora que ha tingut l’Estat nació i dels guanyadors i perdedors en el joc que Ernest Gellner assenyalava en recordar que, si bé les nacions que potencialment podrien haver esdevingut Estat eren moltes, l’espai o el nombre de possibles estats era limi-tat. I tanmateix, avui dia a Europa i arreu del món, la con-figuració d’unitats en estats i les seves reclamacions d’auto-govern continuen sent un tema central de l’agenda política. Aquests possibles escenaris estan estretament vinculats a la mateixa evolució i a l’entorn en què actuen els estats nació, i al fet que, en aquest context, unitats potencialment via-bles com el Quebec, Flandes, Escòcia o Catalunya poden donar lloc a una nova onada de creació d’estats.

No cal dir que Catalunya n’és un exemple paradigmàtic i del qual s’ha reflexionat molt, tot i que més en l’àmbit in-tern que no pas en l’extern. En el context internacional, i tant en l’àmbit acadèmic com en el polític, el cas català no ha tingut la dimensió d’altres nacions sense Estat, per di-verses raons. Des d’una òptica internacional, Catalunya no ha estat un cas de nacionalisme secessionista, de fort com-ponent ètnic o amb una presència rellevant de moviments violents. Almenys des dels àmbits acadèmics, Catalunya s’ha percebut com una regió amb una especificitat cultural

17

basada en la llengua que ha plantejat demandes de reconei-xement en el marc espanyol. El seu model d’autogovern, si bé ha generat cert interès internacional, ha estat més aviat per part de regions amb un caràcter nacional menys marcat o bé directament per estats interessats a desenvolupar polí-tiques de descentralització, una situació que ha canviat ra-dicalment durant els darrers anys. Aquesta presència més o menys marcada a l’agenda internacional o com a model de referència no ha estat, però, una peculiaritat exclusiva de Catalunya. Quan Rovira i Virgili va elaborar el seu com-pendi de moviments nacionalistes a principis del segle xx, un cas paradigmàtic de l’actualitat com és Escòcia ni tan sols apareixia en el seu recompte de nacions sense Estat, mentre que altres casos aleshores rellevants —Creta, per posar-ne només un exemple— han desaparegut de l’agenda dels nacionalismes minoritaris contemporanis.

Però es pot dir que, vist en perspectiva, Catalunya ha mi-rat més enfora que no pas ha estat observada des de l’exte-rior. Com va mostrar Vicente Cacho-Viu (1998) en la seva anàlisi del cas català de finals del segle xix, el punt d’infle-xió en el nacionalisme català es produeix quan Madrid dei-xa de tenir el paper d’intermediari ideològic de la intel-lectualitat catalana i aquesta gira els ulls cap a París. Aquesta obertura cap al món comença a generar en l’àmbit polític la recerca de casos internacionals similars al català, o si més no que es consideren com a referents pels seus paral·lelismes, ja fossin reals o percebuts. Tot i que es reben amb entusiasme les independències d’alguns d’aquests casos relativament si-milars al català, l’aposta històrica de l’anomenat catalanisme passa fonamentalment per la reforma, la modernització i la democratització d’Espanya. La recerca d’aquest model propi a partir de la lectura en clau local de fonts d’inspiració in-

18

ternacionals diverses, des del federalisme de Valentí Almirall fins al model de l’Imperi austrohongarès, ha generat alguns debats específics que, si bé no han tingut gaire influència en els debats acadèmics internacionals, sí que han tractat en canvi temes que més de cent anys després continuen estant d’actualitat.

Una d’aquestes especificitats interessants des del punt de vista de la ciència política actual és la referència al movi-ment polític que reivindica alguna mena de reconeixement a l’especificitat catalana en termes de «catalanisme». Sota aquesta expressió s’entén de manera difusa allò a què en ter-mes analítics ens referiríem genèricament com a «nacionalis-me» català, i podríem encara afegir que sota la distinció de catalanisme hi trobaríem també postures «regionalistes». Així, un moviment regionalista pot buscar el reconeixement de la diversitat en el marc de l’estat existent sense qüestionar la seva nacionalitat. El nacionalisme, en canvi, tot i que no ha de ser necessàriament secessionista, partiria d’una pre-missa inicial com és el reconeixement de la unitat subestatal en termes de nació, això és, de subjecte polític. Tot i que la discussió terminològica ens portaria a un debat de gran abast, una de les confusions habituals en el cas català és la manca de distinció entre el que s’anomenen les categories de pràctica i les categories d’anàlisi, és a dir, entre aquells con-ceptes que apliquem a l’esfera de debat públic i les catego-ries amb què s’analitzen des de les ciències socials, i aquesta confusió s’estén també al camp de les conseqüències d’un o altre tipus de programa polític. No estem, però, davant un fenomen modern, sinó que es troba a l’arrel mateixa de la dialèctica entre les demandes de reconeixement fetes des de Catalunya i la resposta de l’Estat espanyol. Un bon exemple d’aquesta dialèctica, que potser empra els mateixos termes

19

però amb significats diferents, el podem trobar en el debat que el 1899 mantenien el Conde de las Almenas i Manuel Duran i Bas al Congrés espanyol.1 Des del punt de vista es-panyol, en el context de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, qualsevol reforma descentralitzadora de l’Estat portava la llavor de la seva desintegració:

Su señoría tenía en el ministerio una representación defini-da, genuina, regionalista, catalana... (El señor Duran y Bas: Pero no separatista). Separatista en el fondo, porque ese es el regionalismo, esas son las teorías autonómicas por las cua les perdimos á Cuba y con las que podríamos perder tal vez á Cataluña.

Duran i Bas defensava el seu programa reformista davant els sectors que percebien aquestes reformes com una ame-naça a la integritat espanyola. Marcades per la recent pèrdua de les darreres possessions colonials espanyoles, il·lustren molt bé una manera d’entendre els debats sobre la possible acomodació de Catalunya i dues concepcions nacionals marcadament oposades sobre la idea d’Espanya. Així, Du-ran i Bas intentava desmarcar-se sense gaire èxit de les acu-sacions de separatisme, fent força explícits els planteja-ments en què es fonamentaven les seves idees reformistes:

No admito, sino que rechazo enérgicamente, que me tache de separatista, pues por poco que haya saludado las doctri-nas de las ciencias jurídicas ó sociológicas, debe saber que el separatismo es una cosa completamente distinta de lo que en Cataluña se sostiene, aunque sea el autonomismo con

1. Debat recollit a La Vanguardia, 4 de novembre del 1899.

20

relación á las demás provincias. (El señor Rivera: Por ahí se empieza) [...] El señor conde de las Almenas debe saber, y creo que lo sabe, á pesar de que parece que lo tiene olvida-do, que el separatismo supone negación de la nacionalidad á que se pertenece, y el regionalismo significa una organiza-ción dentro del Estado. Desde el momento, pues, que S. S. debe saber esto, sabrá también que en Cataluña, no sé si hay alguno que por el separatismo opine; pero la opinión general allí, aun entre los llamados regionalistas, consiste en defender simplemente una forma de organización interior del país, una organización interior del Estado, pero siempre dentro de la nacionalidad española; y en ese concepto se puede admitir la discusión de federalismo, como lo sostie-nen los llamados pactistas; como también se puede admitir una descentralización más ó menos extensa y radical. Yo no me he llamado regionalista nunca, como ya dije en otra ocasión, y nadie creo que se atreva á desmentirme, y mucho menos con pruebas. He dicho siempre que en el terreno administrativo, que en el concepto jurídico, soy partidario de la descentralización más lata y radical, y aun añadiré que en el terreno político cabe ser partidario de la autonomía, en cuanto sea posible, peró manteniendo siem-pre la unidad nacional. De lo que no lo soy es de la unifor-midad.

La vigència dels debats que es reprodueixen sistemàtica-ment de fa més de cent anys és un aspecte que s’ha tingut relativament poc en compte en l’anàlisi política, però és fà-cil veure com els termes del debat continuen sent sovint perfectament vàlids des de la perspectiva actual. Així, el de-bat girava en primer lloc entorn dels fonaments darrere les possibles reformes, si bé com a reconeixement d’una especi-

21

ficitat regional en el marc de la nacionalitat espanyola legi-timar les aspiracions reformistes en base al caràcter diferen-cial de Catalunya podia ben bé convertir-se en una via de conseqüències incertes sobre la unitat de la nació espanyo-la. El 1906, un personatge secundari de la política catalana de l’època com Josep Pella i Forgas il·lustrava força bé, al seu llibre La crisi del catalanisme, les distincions entre el fo-nament legitimador de les reivindicacions polítiques catala-nes i la reacció de l’Estat davant la mínima perspectiva de reforma:

Se n’ha dit catalanisme pot ser malament, puig millor cal-dria dirne regionalisme y avuy ja nacionalisme catalá [...]. Vivim dintre del embull de noms com regionalisme, nacio-nalisme, etc., y capficats y parlant sempre sobre las matei-xas cosas anem muntant, muntant las nostras reivindica-cions, mentres l’Estat espanyol resta fret é irreductible á tota concessió.

Aquesta distinció entre regionalisme i nacionalisme com a fonament de les demandes de reforma de l’organització territorial de l’Estat, sense qüestionar explícitament una idea «nacional» d’Espanya, sí que posava de manifest una distinció fonamental pel que fa a la seva concepció, i, enca-ra més, a les potencials implicacions futures d’un model o de l’altre. Gabriel Alomar, en un article publicat a La Veu de Catalunya el 6 d’octubre del 1901, reclamava exigència conceptual en aquest sentit tot assenyalant la confusió exis-tent entre nacionalisme i descentralització en uns termes realment moderns des de la perspectiva de la ciència políti-ca contemporània:

22

La descentralització suposa autoritat delegada pel centre, és a dir, cessió parcial d’un dret indiscutible. El nacionalisme, en canvi, suposà reivindicació d’un dret propi, atropellat o malmès per l’abús d’un poder estrany.

Malgrat les tensions entre les demandes de reconeixe-ment orientades a reformar i modernitzar Espanya fetes des de Catalunya i les implicacions que aquestes podien tenir per a la concepció de l’Estat, el catalanisme històric s’ha ca-racteritzat fonamentalment per generar reflexions sobre possibles models amb l’objectiu que el reconeixement de Catalunya es produís dins una Espanya viable. Però més enllà de grans elaboracions com les d’Almirall o Prat de la Riba, el cert és que el procés de modernització i democratit-zació espanyol s’ha fet en clau castellana i amb una influèn-cia limitada dels plantejaments teòrics formulats des de Ca-talunya. De fet, els reptes que suposen històricament les reivindicacions catalanes han contribuït sens dubte al des-envolupament i a la modernització d’Espanya, però a través d’una tensió dialèctica en què la síntesi ha acabat generant moviments reaccionaris: després de Pi i Margall i la Prime-ra República vindria la restauració dels pucherazos; després de Prat de la Riba i la Mancomunitat, la dictadura de Pri-mo de Rivera; després de la Generalitat republicana, la re-volta franquista i la dictadura. Fins i tot després de la res-tauració democràtica del 1978 vindria el pronunciamiento del 23-F i la LOAPA, i en el context dels darrers anys po-dria interpretar-se que la tensió generada per la reforma es-tatutària es produeix en paral·lel a un procés de recentra-lització; i encara actualment, en un moment de crisi econòmica i fiscal d’Espanya, aquesta s’interpreta en bona part com una fallida del model autonòmic.

23

Les dificultats i les tensions de l’acomodació catalana dins Espanya són, encara que ens situem en el pla de la discussió política o de la reflexió d’abast teòric, una per-cepció existent pràcticament des dels seus mateixos inicis. Tanmateix, la fórmula dominant i característica del catala-nisme en el seu conjunt ha estat històricament trobar una articulació institucional que permetés conciliar la viabilitat de l’Estat amb l’acomodació de l’especificitat catalana. De fet, un dels trets característics del cas català és que, durant un període molt llarg —podríem dir que els 150 anys de catalanisme polític—, les diagnosi han anat evolucionant, mentre que els programes polítics continuaven apostant per l’acomodació dins l’Estat en gran part per una qüestió de percepcions de possibilitat. Dels clams de Rovira i Vir-gili a La nacionalització de Catalunya sobre la inacció del catalanisme davant els greuges de l’Estat o directament la seva «catalanofòbia» als advertiments d’incipient movi-ment independentista dels anys trenta, que, en paraules de Josep Casals i Ramon Arrufat a Catalunya, poble dissortat, advertien que «fins avui hem passat els anys cantant només les excel·lències del nostre poble, fins i tot fent-ne un abús, però sense corregir cap dels seus defectes», la sensació d’una certa incapacitat o impotència per part del catalanis-me històric està donada en realitat per una percepció sobre la viabilitat d’alternatives polítiques per a Catalunya, i molt especialment sobre la possibilitat d’adquirir estructu-res d’Estat. Un personatge fonamental i controvertit per al nacionalisme català com Francesc Cambó n’és possible-ment l’exponent més clar. En el seu llibre Per la concòrdia, Cambó parla d’una mena de situació d’equilibri entre la política «assimilista» i la solució «separatista». Ho fa en uns termes molt moderns que poden recordar la possibilitat

24

d’establir i mantenir equilibris institucionals estables. En aquest sentit, la clau és determinar si l’equilibri entre l’assi-milacionisme i el separatisme és estable o inestable, és a dir, si tendeix cap a un dels dos extrems o si bé pot resultar en allò que en diríem un arranjament estable, això és, una mena d’estatus que aniria des del regionalisme o el federa-lisme asimètric fins a la confederació. Aquest aspecte és molt interessant de tenir en compte, perquè al rerefons de la preocupació de Cambó, i de bona part del pensament polític espanyol i català, hi havia l’intent de trobar un punt d’acord entre dues realitats «donades», Catalunya i Espa-nya/Castella, però no la necessitat de canviar la seva natu-ralesa, que ell considerava «indestructible». Aquest plan-tejament vist des d’avui dia pot semblar qüestionable, perquè les nacions són construccions socials que evolucio-nen. De fet, podríem dir que neixen i moren, i fins i tot es reprodueixen. Però el que posa de manifest és sobretot que la seva aproximació és pragmàtica: la recerca d’aquest equi-libri estable és la conseqüència de una doble diagnosi. D’una banda, la reacció d’Espanya respecte del que ano-mena el «fet diferencial» català, i de l’altra, la viabilitat d’una Catalunya independent. Per a Cambó, el separatis-me és més aviat un sentiment que apareix com a reacció a l’assimilacionisme espanyol, però és interessant qüestio-nar-se fins a quin punt les condicions que generen aquesta tensió són vigents avui dia. Cambó considera ingenu espe-rar que Espanya pogués reaccionar democràticament da-vant la voluntat secessionista de Catalunya:

Espero que no existeix cap separatista prou candorós per a creure en la possibilitat d’obtenir la separació de Catalunya per persuasió, alguna cosa així com el que s’esdevingué amb

25

la separació de Noruega i Suècia. [...] Mai Espanya no adoptaria l’actitud de Suècia: tota una història en dóna fer-mança [...] Espanya s’alçaria contra Catalunya amb el ma-teix entusiasme i la mateixa decisió amb què França s’alçà contra Alemanya en 1914.

Per a Cambó, una Catalunya independent no seria, de fet, viable, sinó que indestriablement hauria d’acabar sent «espanyola o francesa»; a més, afegeix un altre argument ex-plicatiu de la inviabilitat d’una Catalunya estat: més enllà de factors geopolítics i econòmics, com el fet que el mercat «natural» de Catalunya és Espanya —un context que vist en perspectiva històrica s’ha transformat radicalment—, hi hauria un factor de «classe política». D’alguna manera, la manca de poder polític, de «cultura del poder», hauria atro-fiat la possibilitat de generar els quadres i els lideratges po-lítics necessaris per gestionar un Estat:

A Catalunya, segles sencers de no governar-se ella mateixa ni participar en el govern d’Espanya han atrofiat, per man-ca d’aplicació, les nostres aptituds de govern. [...] Per go-vernar un negoci individual, difícilment es troben homes més ben dotats que els catalans. Per a regir una empresa que aplegui interessos de molts, el director rarament es tro-ba a Catalunya. [...] I tot això vol dir manca d’homes de govern.

La crítica de Cambó a la difícil relació entre capacitat de govern i nacionalisme català expressava en realitat els efec-tes de l’absència de poder polític propi a Catalunya, resul-tant en una mena d’antiestatisme per part de les elits cata-lanes que acaba dificultant la seva acció política, tal com

26

posaria de manifest anys després Vicens Vives a Notícia de Catalunya:

Hem pagat a alt preu aquest anacronisme polític, orientat d’una banda a menysprear l’Estat i d’altra banda a bur-xar-lo contínuament amb les nostres crítiques —exaspe-rant-lo— sense intentar una tasca de pregona infiltració en els seus llocs de comandament.

Vicens Vives és un dels exponents més rellevants de les reflexions fetes des de Catalunya sobre la possible acomo-dació en el marc espanyol des d’una perspectiva pragmàti-ca. El fracàs de la República, la Guerra Civil i la dictadura franquista van encetar una nova etapa marcada per l’exili de bona part de la intelligentsia catalana que Josep Benet definiria —en el títol del seu fonamental llibre— com l’in-tent de genocidi cultural de Catalunya. Els intents moder-nitzadors del nacionalisme català no tan sols havien fracas-sat, sinó que havien contribuït a generar un moviment reaccionari que havia de «redimir-la» de la «falsa ruta» que havia seguit, per utilitzar les conegudes paraules de Fernan-do Valls-Taberner. La percepció del fracàs modernitzador del nacionalisme català, o del catalanisme si es vol, es va anar esmorteint amb el temps, atès que el franquisme per-metia articular un projecte més ambigu amb consensos ge-nèrics, com ara la recuperació de les llibertats democràti-ques i la preservació cultural de la identitat catalana des d’un vessant resistencialista, de manera que les reflexions sobre l’articulació territorial van quedar en bona mesura en un segon terme. Malgrat tot, entre certes figures de l’exili va emergir la idea que la possibilitat de democratització i d’integració europea només podria fer-se de manera autò-

27

noma i trencant el lligam polític amb Espanya, tal com suggeria Antoni Batista i Roca a La desintegració d’Espanya. Seguint el model de l’historiador Arnold Toynbee, Batista i Roca considerava que l’única via per a la preservació de Ca-talunya era fora d’una Espanya abocada a la desintegració, dins una Europa on «trobem unes noves perspectives de lli-bertat i de progrés econòmic i cultural obrint les fronteres del Nord vers Europa i alliberant-nos de la pressió ofegado-ra, que impedeix el nostre desenvolupament, que ens ve de les fronteres de l’Oest». En altres casos, com per exemple a The Spirit of Catalonia, de Josep Trueta, suposen una mena de reconsideració i fins i tot de redescoberta del fet català en uns moments en què pràcticament va desaparèixer com a subjecte polític.

Durant el franquisme, però, Catalunya es va enfrontar a nous reptes, com ara la recuperació econòmica dels anys seixanta i sobretot la profunda transformació social deriva-da dels processos migratoris. Sense disposar d’instruments polítics, sembla, tanmateix, que d’alguna manera va con-servar, tal com apuntava Francesc Candel a Els altres cata-lans, una certa capacitat d’absorció de les onades migratò-ries, tot i que cada cop de manera més precària. L’assaig de Candel ja assenyala certs debats que posteriorment esdevin-drien característics de les societats contemporànies, com ara el fet que sense un projecte comú que fomenti l’intercanvi, la «barreja», no es pot construir una societat mínimament cohesionada. Candel no ho planteja en termes essencialis-tes, sinó que, més enllà dels aspectes culturals i lingüístics, posa l’èmfasi en els espais físics, en la «terra» a la qual els homes s’acaben «amotllant» per formar part d’un poble, la qual cosa, segons ell, fa necessari «reconquistar els llocs més que no pas els homes, perquè [...] per absència de la gent

28

del país sí que van semblant una altra cosa». La lectura que es pot fer des del context actual és que l’obra de Candel, més enllà d’una crònica de la realitat social que l’autor co-neixia de primera mà, és la narració simbòlica que consti-tuirà un dels fonaments bàsics per la reconstrucció del pro-jecte nacional català enfront els canvis socials que s’hi produeixen, i que coincideixen en certs aspectes amb altres elaboracions sorgides en aquells mateixos temps des de tra-dicions i bagatges diferents. És un exemple interessant de com el procés de reinvenció del nacionalisme català es pro-dueix des de diverses disciplines i a partir de debats que són una barreja d’elements historiogràfics i polítics, com per exemple la importació de les teories d’influència marxista sobre el suposat caràcter burgès del nacionalisme català. El debat generat al voltant d’aquesta qüestió té tant o més de controvèrsia política que no pas acadèmica, tal com va po-sar de manifest a bastament Josep Termes (1999) en els seus treballs sobre la base popular del catalanisme. Però d’aquest tipus de dialèctica, tanmateix, es poden identificar un seguit de plantejaments que el nacionalisme català in-corporaria molt ràpidament, responent als processos de transformació social que tot just s’intensificaven en aquells moments, i que alterarien profundament l’estructura social de Catalunya. Aquests aspectes diversos, que comparteixen la percepció d’unes limitades capacitats per elaborar un projecte polític indestriablement lligat a la pertinença a l’Estat alhora que es preserva un projecte nacional català via ble, generaven tanmateix una cultura que s’adaptava a un entorn canviant. La modernització del discurs naciona-lista va comportar la reconstrucció d’un imaginari nacional basat en el fonament que, segons Vicens Vives, és una de les característiques de Catalunya des dels temps carolingis, i

29

que de fet retrobem en la crònica d’una realitat social can-viant de Francesc Candel: Catalunya com la terra dels ho-mines undercumque venientes, això és, dels ‘homes que ve-nien de qualsevol part’.

Pel que fa a les relacions entre el nacionalisme espanyol i català, podem considerar que allà on el primer percep el perill disgregador d’un separatisme implícit en realitat hi ha el projecte d’una manera diferent de ser espanyol, si més no per al corrent hegemònic del catalanisme. En un context d’Estat feble, gairebé fallit durant una bona part de l’època contemporània, aquest equilibri precari ha estat vigent ben bé dos segles. Els episodis reaccionaris i violents s’han suc-ceït amb intervals en què un poder polític limitat havia permès a Catalunya el disseny de polítiques modernitzado-res de gran abast, des de la Mancomunitat fins a l’auto-nomia de la Segona República, fins a arribar al període au-tonòmic de la restauració democràtica del 1978. D’altra banda, el que anomenaríem en termes actuals la societat ci-vil —des dels ateneus i les mutualitats fins als orfeons i les cooperatives de mestres— havia desenvolupat un paper molt rellevant en esferes en què l’Estat era present de ma-nera incompleta o fins i tot absent. Paradoxalment, aquest equilibri es va trencar quan, per primer cop a la història, es van desenvolupar a Espanya estructures d’Estat homologa-bles a les democràcies liberals del seu entorn. La penetració de l’Estat en àmbits en què no havia estat històricament present va aguditzar la contraposició entre projectes polítics justament quan aquests podien expressar-se a través de ca-nals polítics mínimament democràtics. La restauració de la democràcia va posar de manifest, doncs, la dificultat no ja del reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, sinó fins i tot de la mínima conllevancia orteguiana. Va ser ales-

30

hores quan, més que en cap altre moment de la història, va emergir un projecte polític que va passar de l’èmfasi en la nació com a projecte de preservació cultural en el marc d’una Espanya democràtica a la possibilitat d’un Estat que participés amb veu pròpia de les xarxes d’interdependència globals que caracteritzen els temps actuals, i que en bona mesura han redefinit el rol dels estats tradicionals.