PANELL 1

Herta Müller El cercle viciós de les paraules 1. Herta Müller va néixer el 1953 a Niţchidorf, un llogaret de parla alemanya al Banat romanès, filla única de Katharina i Josef Müller. Va estudiar primària a la seva població d’origen i, posteriorment, va cursar educació secundària i el batxillerat a Timişoara.

Entre el 1972 i el 1976 va estudiar filologia alemanya i romanesa a la universitat de Timişoara.

En acabar la universitat, va treballar durant uns anys com a traductora en una fàbrica de maquinària, d’on va ser despatxada per negar-se a col·laborar amb els serveis secrets romanesos (Securitate). Més endavant, només va poder treballar com a mestra en escoles bressol o escoles de primària esporàdicament, ja que en aquestes feines també va manifestar el seu desacord amb els principis pedagògics i els plans d’estudis polititzats.

El 1982, després de dos anys i mig de retard i amb marcades alteracions per part de la censura, va aparèixer la seva primera col·lecció de contes Niederungen (En

terres baixes), a l’editorial Kriterion de Bucarest (l’editorial publicava llibres de parles alemanya i hongaresa, idiomes pertanyents als grups minoritaris de Romania).

El 1984 aquesta col·lecció de contes es va publicar a l’editorial Rotbuch, al Berlín occidental, i el mateix any va obtenir el premi de literatura Aspekte com la millor obra de debut de parla alemanya de l’any. En aquella ocasió, Herta Müller va ser convidada a Alemanya per al lliurament del premi i per fer-hi lectures.

Com que, durant aquest tipus d’estades a l’estranger, Herta Müller acostumava a informar voluntàriament sobre la situació a Romania, i després tornava al seu país, van créixer les represàlies contra ella i contra el qui llavors era el seu marit, l’escriptor Richard Wagner. Al març del 1987 va decidir anar-se’n de Romania.

Des de llavors, viu com a escriptora independent, sobretot a Berlín. Ha publicat nombrosos llibres, ha dut a terme lectorats en universitats estrangeres i ha rebut diversos premis de literatura.

El 2009 va ser guardonada amb el Premi Nobel de Literatura.

2. Herta Müller. Berlin, 8 d’octubre de 2009.

PANELL 2

Obres seleccionades 1. Niederungen. Kriterion Verlag, Bucarest 1982. Prosa. Publicat en llengua catalana: En terres baixes. Editorial Bromera, Alzira 2010. En llengua castellana: En tierras bajas, Editorial Siruela, Madrid 2009. Drückender Tango. Editorial Kriterion, Bucarest 1984. Prosa. Publicat en llengua castellana: Un tango opresivo, inclòs a En tierras bajas, Editorial Siruela, Madrid 2009. Der Mensch ist ein großer Fasan auf der Welt. Rotbuch Verlag, Berlín occidental 1986. Conte. Publicat en llengua catalana: L’home és un gran faisà en el món. Editorial Bromera, Alzira 2009. En llengua castellana: El hombre és un gran faisán en el mundo, Editorial Siruela, Madrid 2009. Barfüßiger Februar [Prosa descalça]. Editorial Rotbuch, Berlín occidental 1987. Prosa. Reisende auf einem Bein [Viatjant amb una cama]. Editorial Rotbuch, Berlín occidental 1989. Der Teufel sitzt im Spiegel. Wie Wahrnehmung sich erfindet [El diable està assegut en el mirall. Sobre com la percepció s’autoinventa]. Editorial Rotbuch, Berlín occidental 1991. Der Fuchs war damals schon der Jäger. Editorial Rowohlt, Reinbek 1992. Publicat en llengua castellana: La piel del zorro, Editorial Siruela, Madrid 2009. Novel·la. Eine warme Kartoffel ist ein warmes Bett [Una patata calenta és un llit calent]. Europäische Verlagsanstalt, Hamburg 1992. Der Wächter nimmt seinen Kamm. Vom Weggehen und Ausscheren [El guàrdia agafa la seva pinta. Sobre com anar-se’n i desviar-se]. Editorial Rowohlt, Reinbek 1993. Collages. Herztier. Rowohlt Verlag, Reinbek 1994. Novel·la. Publicat en llengua catalana: La

bèstia del cor. Editorial Bromera, Alzira 2009. En llengua castellana: La bestia del corazón, Editorial Siruela, Madrid 2009. Hunger und Seide. Editorial Rowohlt, Reinbek 1995. Assaigs. Publicat en llengua castellana: Hambre y seda, Editorial Siruela, Madrid 2011.

In der Falle [A la trampa]. Bonner Poetik-Vorlesungen. Editorial Wallstein, Gotinga 1996. Heute wär ich mir lieber nicht begegnet. Editorial Rowohlt, Reinbek 1997. Novel·la. Publicat en llengua castellana: Hoy habría preferido no encontrarme a

mí misma, Editorial Siruela, Madrid 2010. Im Haarknoten wohnt eine Dame [En el monyo hi habita una senyora]. Editorial Rowohlt, Reinbek 2000. Collages. Der König verneigt sich und tötet. Editorial C. Hanser, Múnich, Viena 2003. Publicat en llengua castellana: El rey se inclina y mata, Editorial Siruela, Madrid 2011. Die blassen Herren mit den Mokkatassen [Els pàl·lids senyors amb les tasses de moca]. Editorial C. Hanser, Múnich, Viena 2005. Collages. Este sau nu este Ion. Editorial Polirom, Iaşi 2005. Collages en romanès. Atemschaukel. C. Hanser Verlag, München, Wien 2009. Novel·la. Publicat en llengua catalana: Tot el que tinc, ho duc al damunt. Editorial Bromera, Alzira 2010. En llengua castellana: Todo lo que tengo lo llevo conmigo, Editorial Siruela, Madrid 2010. Cristina und ihre Attrappe oder Was (nicht) in den Akten der Securitate steht [Cristina i la seva falsificació o el que (no) es troba en els arxius de la Securitate]. Editorial Wallstein, Gotinga 2009. Immer derselbe Schnee und immer derselbe Onkel [Sempre la mateixa neu i sempre el mateix oncle]. Editorial C. Hanser, Munic 2011.

PANELL 3

Banat / Romania 1.

Romania

Dàcia apareix a l’antiga historiografia com a província romana. El regne de Dàcia, conquerit per l’emperador Trajà cap a l’any 100 dC, abastava aproximadament el territori de l’actual Romania. El cristianisme ortodox s’hi va imposar sota la influència bizantina.

Més endavant, a Transsilvània, el regne hongarès i els pobladors duts d’Alemanya als segles XII i XIII (els saxons de Transsilvània), van dominar tot el desenvolupament cultural i econòmic. Als segles XIII i XIV, al sud i a l’est dels monts Carpats, es van crear els principats de Valàquia i de Moldàvia. Des de la primeria del segle XV, Moldàvia, Valàquia i Transsilvània van passar a formar part del domini turc.

Després de les conquestes sobre els turcs, entre la darreria del segle XVII i la primeria del segle XVIII, Hongria i Transsilvània van caure en mans de la corona dels Habsburg. Durant dècades, aquesta enviava colons alemanys al Banat per desenvolupar-hi l’agricultura: els suabis del Banat (suabis del Danubi). Valàquia i Moldàvia van romandre sota el control turc.

El 1862 es va proclamar el país de Romania, unificat per tots dos principats i amb Bucarest com a capital. El 1878 Romania va ser declarada independent, sota el mandat de Carles de Hohenzollern-Sigmaringen, elegit príncep regnant de Romania el 1866. El 1881, va ser nomenat Carol I, rei de Romania.

Després de la Primera Guerra Mundial, en el tractat de pau de Trianon del 1920, Romania va aconseguir incrementar considerablement el seu territori gràcies a l’adhesió d’una part del Banat, Transsilvània, com també la de Bucovina i Bessaràbia. Amb un nou territori dues vegades més gran, Romania s’havia convertit en un estat multiètnic, amb una població majoritàriament romanesa.

El període d’entreguerres parlamentari i democràtic va acabar amb la dictadura monàrquica, imposada al març del 1938 per Carol II. La ultradretana «Legió de Sant Miquel Arcàngel» (a partir del 1930, la «Guàrdia de Ferro») –el tercer gran moviment feixista, després de l’alemany i de l’italià– va accelerar la supressió del parlamentarisme.

Després del pacte entre Hitler i Stalin el 1939 i després del segon arbitratge de Viena del 1940, que obligava a cedir territoris a Hongria, la Unió Soviètica i Bulgària, el rei es va veure obligat a abdicar a favor del general Antonescu. Aquest, tot seguit, va subscriure el Pacte Tripartit (Alemanya-Itàlia-Japó), va imposar una dictadura militar el 1941 i es va unir al bàndol alemany en la guerra contra la Unió Soviètica. La majoria dels homes romanesos d’origen alemany van ingressar a les SS i la Wehrmacht.

En qualitat de «cap d’estat», Antonescu va ordenar que es deportés la comunitat jueva de Bucovina i de Bessaràbia, com també els romanís, als camps controlats per romanesos a Transnístria. Sobretot a Iaşi i a Bucarest es van produir pogroms. Dels prop de 850.000 jueus romanesos, més de 300.000 van ser assassinats en camps romanesos i alemanys.

Quan va començar l’ofensiva soviètica contra Romania, el 23 d’agost de 1944, el rei Mihai va destituir Antonescu, i a partir de llavors va donar suport a la campanya occidental de l’Exèrcit Roig. Al gener del 1945, bona part de la minoria alemanya de Romania (aproximadament 80.000 persones) va ser deportada als camps de treball soviètics. Al març del 1945, sota la pressió soviètica, Mihai va proclamar el primer govern d’esquerra. El partit comunista romanès, que fins al 1944 havia estat il·legal i irrellevant, va agafar el comandament polític, després dels fraudulents comicis de finals del 1946. El 30 de desembre de 1947, amb la proclamació de la República Popular de Romania, el rei va ser obligat a abdicar.

La nacionalització de la indústria i la col·lectivització de l’agricultura van marcar l’inici d’una etapa que va convertir Romania en un estat de règim policial, en el qual la Securitate, els serveis secrets, creats el 1948 i formats per agents soviètics, tenien un control gairebé total. La limitació de llibertats, el treball forçat (per exemple, al canal Danubi-Mar Negre), la deportació en massa (estiu del 1951 a l’estepa de Baragan) i les detencions en camps de treball i en presons, intimidaven fortament la ciutadania i mantenien al marge l’elit burgesa de la preguerra. Com a mostra de cortesia per adherir-se a la pràctica de govern estalinista, el 1958 Moscou va retirar les seves tropes de Romania. Tanmateix, no va ser fins al 1962 i el 1964 que es va deixar en llibertat un elevat nombre de presos polítics.

L’arribada al poder de Nicolae Ceauşescu (1965 secretari de partit, 1967 cap d’estat) va provocar l’inici d’un culte a la seva persona únic en l’època postestalinista. Ja al 1974, després d’haver estat elegit també per al nou càrrec de president d’estat, Ceauşescu i el seu clan governaven amb un poder dictatorial, reafirmat a través de la brutalitat i l’omnipresència de la Securitate. Respecte a la seva política exterior, el règim intentava distanciar-se de la Unió Soviètica. Per això, el 1968, va condemnar l’ocupació a Praga per part de les tropes del pacte de Varsòvia. Occident va reconèixer aquest gest. El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial van aportar-hi crèdit, cosa que va permetre que Romania superés la seva política aïllacionista dins del bloc oriental. Tanmateix, la decisió que Ceauşescu va anunciar el 1982 de retornar la totalitat del deute abans del 1990 va conduir a una situació econòmica catastròfica, acompanyada, al seu torn, d’enormes projectes de construcció que van implicar programes de destrucció de pobles. El 1989, Romania ja no tenia més deutes, però econòmicament estava en la misèria. El 22 de desembre de 1989, el dictador va ser derrocat i, al cap de poc temps, executat.

Des d’aleshores, es continua debatent i criticant el fet que exquadres o exoficials de la Securitate continuïn actius en la política i l’economia romaneses.

El 2004, Romania va passar a ser membre de l’OTAN i, el 2007, de la Unió Europea.

2.

Mapa complet del Banat, abans que se’n definissin les fronteres el 1919.

3. «També a la meva família cadascú era una illa. Eren els anys cinquanta, una infantesa en l’estalinisme, un llogaret desemparat sense carrers asfaltats que duguessin a la ciutat –tot i que no hi havia cap poble despolititzat. (...) Uns tres o quatre funcionaris polítics ho tenien tot sota el seu control. Procedien de la ciutat. Acabats de formar, els joves vigilants iniciaven la seva carrera en un poble de mala mort, es distingien a través d’amenaces, interrogatoris, arrestos. El poble tenia 405 cases, uns 1500 habitants. Tothom tenia por. Ningú no en gosava parlar. Fins i tot si, de nena, no entenia els continguts de la por, la seva sensació em corroïa el cap. A la meva família, tothom estava damnificat. Als meus avis els havien confiscat la botiga d’ultramarins, les terres, amb el pretext de ser “explotadors del poble”. Una de les persones amb més diners de la zona va passar, de la nit al dia, a no tenir prou per pagar el barber. El seu fill va morir a la guerra. La seva filla, la meva mare, va estar deportada durant cinc anys en un camp de treball a la Unió Soviètica, on veia la mort en la fam i el fred. El meu pare va sobreviure a la guerra. (...) La meva mare no parava de treballar fins a quedar físicament exhausta. El meu pare es consolava en l’alcohol, fins que se li doblegaven les cames i balbotejava. I jo no entenia res del contingut i tots els sentiments d’aquella silenciosa ruïna emmudida».

PANELL 4

Niţchidorf 1.

La comuna de Niţchidorf, al sud-est de Timişoara, es va crear entre el 1784 i el 1786. Al cap de vint anys, l’agricultura va donar bones collites. Els colons alemanys procedien principalment de la Lorena i de Luxemburg, del Palatinat i de la rodalia de Trèveris. El 1785, hi constaven registrats uns 500 habitants. El 1919, en sumaven 2000 i, en 1948, uns 2600. Amb l’emigració iniciada el 1956, gairebé tots els alemanys de Niţchidorf van abandonar casa seva. Dels 1500 habitants actuals, només l’1% són alemanys.

2.

Els pares de la mare, Katharina, i el germà, Matthias.

Edifici de treball de l’avi; a la part superior, un graner.

L’avi de Herta Müller, un comerciant benestant amb les millors relacions a Viena, era propietari d’una gran part dels camps de la rodalia de Niţchidorf. Després de la Segona Guerra Mundial, va ser deportat per un breu període de temps a un camp romanès i, més endavant, expropiat dels seus béns.

3.

Josef Müller amb la seva dona Katharina.

Els pares, Josef i Katharina Müller, amb la seva filla de 7 anys.

4.

Fotos d’infantesa.

A l’escola primària.

5. «La meva àvia m’ha dit que em dic Herta perquè la seva millor amiga al camp es deia així i va morir de gana. Mai no vaig preguntar a la meva mare si veia en mi dues persones».

PANELL 5

Alumna d’institut (1968-72) i universitària (1972-76) a Timişoara 1. Foto del batxillerat. 1972

Olimpíada alemanya, Sibiu, abril del 1971. Herta Müller en vestit de jaqueta i pantalons (centre de la imatge); a l’esquerra, amb ulleres de sol, Richard Wagner

Graduació universitària. Herta Müller: última fila, la segona de l’esquerra

Diploma de Filologia alemanya i Filologia romanesa, 7 de juny de 1976 amb nota mitjana «9 (nouă)» (un punt per sota de la nota més alta «10»).

En realitat, Herta Müller tenia pensat escriure la seva tesina sobre Thomas Bernhard, però la comissió universitària ho va rebutjar. En comptes d’això, va redactar un treball sobre «La lírica de la naturalesa en l’obra de Wolf Aichelburg».

2.

Pàgines de la Neue Banater Zeitung (nou diari del Banat) redactades per estudiants.

Primera publicació de poemes de Herta Müller, alguns dels quals es van recollir a l’antologia de lírica jove del Banat anomenada «Wortmeldungen» (intervencions) (Timişoara, 1972).

«Aktionsgruppe Banat» (grup d’acció Banat) 3. «Die Aktionsgruppe hält sich über Wasser» (el grup d’acció no s’enfonsa). Reunió del grup al juliol del 1972. Des de l’esquerra: William Totok, Werner Kremm, Richard Wagner, Johann Lippet, Rolf Bossert, Anton Sterbling. Sota l’aigua: Gerhard Ortinau, Ernest Wichner.

Wire Wegbereiter (nosaltres, pioners), suplement especial del grup d’acció Banat.

Com a objecte de l’acusació falsejada per dissoldre intencionadament el grup d’acció, la Securitate es va servir d’alguns textos del suplement. Els informants els havien tergiversat de manera que se’n poguessin obtenir interpretacions punibles.

Al setembre del 1975, Gerhard Ortinau, William Totok i Richard Wagner van ser arrestats temporalment, amb l’excusa d’haver intentat escapar-se del país durant una visita privada prop de la frontera.

4.

Les publicacions a la República Federal alemanya havien de servir també de protecció contra les intromissions de la Securitate.

PANELL 6

Traductora a la fàbrica de maquinària Tehnometal (1977-80)

1.

Certificat dels períodes de treball de Herta Müller a Romania.

Carta d’acomiadament de Tehnometal del 14 de gener de 1980.

El motiu real del cessament en la feina va ser que Herta Müller es va negar a col·laborar amb els serveis secrets de la Securitate.

Herta Müller de mestra: La segona de la dreta.

N-am caracterul, no tinc aquest caràcter.

Adam Müller-Guttenbrunn – Cenacle

2.

Acte del cenacle; al centre: Nikolaus Berwanger, el moderador (amb ulleres); a la seva esquerra: Richard Wagner.

Després de la forçada dissolució del grup d’acció Banat, Herta Müller i els seus amics autors feien servir per a les seves intervencions literàries el cenacle d’Adam Müller-Guttenbrunn, públicament aprovat, però artísticament insignificant. Herta Müller va llegir aquí algunes de les seves narracions breus, que més endavant van aparèixer en un primer volum de narracions en prosa «En terres baixes» (1982). Hi acostumava a haver conflictes amb els membres més conservadors i «El bany suabi» va provocar un escàndol.

3.

Herta Müller, finals dels anys setanta.

4.

Herta Müller i Rolf Bossert, el qual va rebre el 1983 el premi literari Adam Müller-Guttenbrunn.

Cada any, des de començaments dels anys vuitanta, els membres del cenacle atorgaven premis de literatura que ells mateixos donaven. El 1981, Herta Müller va obtenir el premi al foment de la prosa.

Rolf Bossert va morir el 17 de febrer de 1986 a Frankfurt del Main.

5.

«Després que tota una tropa d’agents dels serveis secrets registressin l’habitatge del meu amic Rolf Bossert, i l’abandonessin carregats de tots els seus manuscrits i les seves cartes, Bossert va agafar les tisores, va anar silenciós al bany i, davant del mirall, es va rasurar els cabells i la barba. Això va passar poc abans de la seva anada a Alemanya. Al cap de set setmanes, vam saber que aquella salvatge tisora que havia recorregut els seus cabells havia estat la primera agressió contra si mateix. Ja que set setmanes més tard, quan en feia sis que era a Alemanya, es va tirar per la finestra de la seva residència provisional».

PANELL 7 «En terres baixes». 1982

1.

El volum censurat es va publicar el 1982 a Bucarest, després de dos anys i mig de retard.

El bany suabi, publicat prèviament al maig del 1981 al diari Neue Banater Zeitung, va disgustar profundament els suabis del Banat.

A les seves narracions breus, Herta Müller tracta, entre d’altres, el tema de la pertinença de molts alemanys de Romania a les SS, com també la deportació de la minoria alemanya de Romania a la Unió Soviètica, al gener del 1945. A Romania, parlar públicament d’aquella deportació era tabú.

Herta Müller es va inspirar en el llibre Pianos Lituans (1966) de Johannes Bobrowski per al títol del seu primer volum.

2.

El pare de Herta Müller en uniforme de les SS

Desfilada durant la kermesse de Niţchidorf, durant el període del nacionalsocialisme

Cementiri de Niţchidorf

3.

Edició sota llicència, Berlín oriental 1984.

El 1984, Herta Müller va obtenir el premi literari Aspekte de la cadena de televisió alemanya ZDF pel seu debut en prosa.

Per a l’edició de Rotbuch, es van eliminar les intervencions de la censura.

4.

Rasmus, el president de la lliga dels expulsats (Bund der Vertriebenen), va comunicar l’11 d’abril de 1985 a les seves federacions regionals que l’associació de compatriotes dels suabis del Banat l’havia avisat «que Herta Müller, l’autora alemanya nascuda a Romania, es disposa a viatjar per la República Federal d’Alemanya i ha atret l’atenció concedint entrevistes i oferint lectures. Ha rebut un premi cultural concedit pel land de Bremen. Herta Müller viu a Romania, és comunista i té el premi de l’estat de Romania. Al seu llibre “En terres baixes” descriu de manera discriminatòria, moralment i religiosament indecent, el presumpte comportament dels seus compatriotes alemanys de Romania a finals de la guerra. A l’autora d’una mentida com aquesta se li crida l’atenció. Si algú de vostès s’adona de l’aparició d’aquesta dona i s’assabenta dels possibles homenatges previstos, li prego que m’ho comuniqui».

A Alemanya, els compatriotes dels suabis del Banat es van indignar amb En terres

baixes, llibre al qual, tanmateix, F.C. Delius va dedicar al setmanal Der Spiegel una crítica molt positiva, a l’estiu del 1984. Una de les opinions més dràstiques va ser la de H. Schneider, al Nadal del 1984, per a la publicació Donauschwaben, que acaba amb un: «a cadascú el que és seu!» A través de les pàgines de Banater Post i Der

Donauschwabe, l’associació de compatriotes va incitar una campanya de difamació contra Herta Müller, en la qual es feia esment de «llenguatge de femta, prosa urinària, renegada, puta de partit». Fins i tot es va arribar a afirmar que Herta Müller era una delatora que havia escrit «En terres baixes» sota l’ordre de la Securitate.

5.

Informe del confident VOICU del 16 de març de 1982.

Just després de la publicació d’En terres baixes a Bucarest, el confident de la Securitate VOICU (és a dir, Franz Thomas Schleich) va redactar en la seva pròpia màquina d’escriure un informe per a la Securitate de Timişoara sobre el llibre de Herta Müller.

Hi notificava que el llibre descrivia la vida en un poble suabi del Banat des de la perspectiva d’una nena: «monòton, carregat de tots els tòpics coneguts de la literatura. No hi apareix cap element positiu o optimista».

Més endavant assenyalava: «A la pàgina 88, hi apareix imprès el text “El bany suabi”, un text debatut amb fogositat pels seus lectors, després de la seva publicació al diari Neue Banater Zeitung. El diari va rebre nombroses cartes de lectors, en les quals es protestava de manera vehement contra el text».

El receptor de l’informe, l’oficial Pădurariu Nicolae, va anotar a la vora que l’informant ja havia notificat allò en el passat i que Herta Müller pertanyia a un

cenacle d’autors de parla alemanya que eren coneguts per la seva posició contrària al «nostre» estat.

Aquest informe denunciador va servir de pretext per obrir un expedient de la Securitate sobre Herta Müller, anomenat: CRISTINA.

6.

Publicació a Neue Banater Zeitung, 30 d’abril de 1983.

El registre de màquines d’escriure, ordenat per decret d’estat, servia perquè els serveis secrets poguessin identificar i vigilar els documents.

7.

«Havia perdut el control, m’havia d’assegurar de la meva existència en el món. Vaig començar a anotar la meva vida fins llavors –d’on venia, aquell poble tricentenari i balb, aquells pagesos amb els seus silencis, aquell pare amb el seu camió a les carreteres plenes de sotracs, la seva borratxera i les seves cançons nazis amb els “camarades”. Aquella mare, dura i alterada, com ferida per la vida, sempre als blatdemorars inacabables. I jo en aquella fàbrica, màquines de la mida d’una habitació, bassals d’oli pertot arreu, com un mirall que feia que rellisquessis i caiguessis a plom sobre el terra».

PANELL 8 «L’home és un gran faisà en el món» 1. Bucarest, 1984. A Alemanya només s’han publicat uns pocs contes recollits aquí, trets del segon volum de prosa de Herta Müller.

2.

El conte no es va publicar a Romania, sinó a la República Federal, el 1986. El tema central n’és l’emigració a Alemanya.

El títol del llibre és un joc de paraules d’una frase feta del romanès: «En romanès se sol dir: “he tornat a ser un faisà”, cosa que vol dir: “he tornat a fracassar, no ho he aconseguit, he tornat a fallar”. Per això, el faisà és un perdedor i, en alemany, el faisà, en canvi, representa un fatxenda arrogant».

3.

Herta Müller a l’estació de tren de Timişoara.

4.

Llar de Herta Müller i Richard Wagner a Timişoara.

Extret de l’expedient CRISTINA: Plànol de la casa de Herta Müller i Richard Wagner. La Securitate va inspeccionar les persones esmentades a la llista d’apartaments.

A més, l’habitatge va ser intervingut. El plànol per a la col·locació dels dispositius d’escolta es troba a l’expedient de Richard Wagner. «A l’habitatge de sota, es van foradar el sostre i el terra. Els micròfons se situaven en totes dues habitacions darrere dels armaris».

PANELL 9 Sortida del país. Març del 1987 1.

El «decret sobre les obligacions de les persones que sol·liciten el permís i a les quals se’ls concedeix aquest permís d’establir-se per sempre a l’estranger, de saldar els seus deutes amb l’estat, amb les organitzacions socialistes i amb les persones físiques, així com de retornar algunes despeses de la seva formació escolar, que l’estat ja hagués pagat», decretat pel consell d’estat de la República Socialista de Romania.

Després d’un temps d’espera de 16 mesos, Herta Müller i Richard Wagner van obtenir el permís de sortida per al dia 1 de març de 1987. Les autoritats romaneses van segellar tots dos passaports a la sortida del país, el 29 de febrer; tanmateix el 1987 no va ser un any de traspàs. En conseqüència, Herta Müller i Richard Wagner es van trobar amb diversos problemes en el seu itinerari a través d’Hongria cap a Viena i a l’entrada a Alemanya.

2.

Richard Wagner en els seus últims preparatius abans de deixar la seva casa de Timişoara.

S’autoritzava un equipatge de 70 kg per persona; un agent estatal s’encarregava d’estimar el preu de l’habitatge i dels seus efectes.

3.

Abans de la sortida del país de Herta Müller i Richard Wagner, Roland Kirsch va anar a recollir llibres.

Als anys vuitanta, Roland Kirsch era un dels amics més íntims de Herta Müller i Richard Wagner. Els seus textos pòstums es van recollir a l’antologia Das land ist

ein wesen, publicada el 1989 a Bucarest. Richard Wagner va editar el 1996 a Alemanya Roland Kirsch. Der Traum der Mondkatze, una antologia de proses i de fotografies, per a la qual Herta Müller va redactar l’epíleg.

4.

Collage de Herta Müller.

Al matí del 2 de maig de 1989, Roland Kirsch va ser trobat mort al bany del seu habitatge de Timişoara.

5.

3 de març de 1987, lliurament d’equipatge a l’estació de ferrocarril de Nuremberg, a la seva arribada al lloc provisional per a expatriats.

6.

«Quan ja no funciona res en la vida, s’ensorren fins i tot les paraules. Això es deu a què totes les dictadures, de dretes o esquerres, atees o divines, s’emparen del llenguatge al seu favor. En el meu primer llibre sobre una infantesa en un poble suabi del Banat, l’editorial romanesa va censurar, entre moltes altres coses, fins i tot la paraula MALETA. Havia esdevingut tabú, ja que l’emigració de la minoria alemanya havia de ser del tot vetada».

PANELL 10 Berlín occidental 1.

L’editorial Totbuch de Berlín occidental va publicar successivament les col·leccions de prosa i assaig de Herta Müller, Barfüßiger Februar (1987) i Der Teufel sitzt im

Spiegel (1991). Amb el conte «Reisende auf einem Bein» (1989), Herta Müller va començar a escriure coses «d’aquí», tal com va avançar en una entrevista per a un diari, a l’estiu del 1987. A més, Irene, la protagonista del seu conte, en comptes de targetes postals, envia collages amb retalls de textos i imatges, una pràctica que la mateixa Herta Müller també ha dut a terme al llarg de la seva vida.

2.

Al novembre del 1987, arran dels comicis comunals al Braşov transsilvà, va tenir lloc una gran rebel·lió per part dels treballadors per les seves nefastes condicions de vida, la qual va ser brutalment aniquilada per unitats de l’exèrcit i de la policia. L’«Aktionstag Rumänien» (dia d’acció per Romania), iniciat arran d’aquell fet, va ser organitzat per Helmuth Frauendorfer, Herta Müller, William Totok i Richard Wagner, juntament amb la Fundació Heinrich Böll alemanya. Al Berlín occidental, es van organitzar concentracions i actuacions teatrals al carrer, que després es documentaven. D’aquí que «la senyora Müller i el senyor Wagner» obtinguessin uns pamflets amb amenaces de mort que deien «Si estimeu la vida, deixeu-ho d’una vegada!», enviats per «Els fills d’Avram Iancu», una dubtosa «organització radical i patriòtica de l’exili romanès», probablement fomentada per la Securitate.

De la mateixa manera, el servei de seguretat de l’Estat de la RDA va registrar en els seus fitxers Herta Müller, ja que en el moviment «Aktionstag Rumänien» també havia participat Freya Klier, defensora dels drets civils i expulsada de la RDA al febrer del 1988.

3.

Herta Müller i Richard Wagner al parc de Schloss Glienicke (Berlín occidental).

La Securitate va continuar martiritzant Herta Müller a Alemanya, per exemple, durant la visita d’una amiga de Timişoara, a la primavera del 1988.

4.

«Un any després de la meva sortida del país, va venir la Jenny a veure’m a Berlín. Des dels assetjaments a la fàbrica, havia estat la meva amiga més íntima. Fins i tot després que em despatxessin, ens vèiem gairebé cada dia; hi confiava. Tanmateix, a la nostra cuina berlinesa, en veure el seu passaport amb els altres visats per entrar a França i a Grècia, li vaig dir amb franquesa: “Un passaport d’aquest tipus no es té perquè sí, què has fet per aconseguir-lo?” Ella em va contestar: “El servei secret m’ha enviat i jo volia de totes passades tornar-te a veure una vegada més”. La Jenny llavors tenia càncer i fa molt que és morta».

PANELL 11

I no oblidar-se de res 1.

El 16 de desembre de 1989 es va produir a Timişoara la deportació, planificada pel govern, del pastor hongarès László Tőkés. Aquest havia criticat la situació de Romania, havia iniciat protestes en públic i, de manera correlativa, va començar una revolta que es va estendre a Bucarest el 21 de desembre, després d’un discurs propagandístic de Ceauşescu. Només un dia després, Ceauşescu i la seva dona intentaven escapar-se de Bucarest en helicòpter; tanmateix, al cap de poc temps, un «tribunal revolucionari» de Romania els va condemnar a mort i van ser executats el 25 de desembre de 1989.

A les massacres de Timişoara, les unitats de la Securitate i de l’exèrcit van matar, pel cap baix, 150 manifestants, entre ells 35 estudiants i nens. El nombre exacte de víctimes és incert.

Uns sis mesos després que el dictador fos derrocat, Herta Müller informava a l’estiu del 1990 per a Zeit Magazin sobre la situació a Timişoara: «Els vells companys del PC s’han posat una rosa al trau».

Durant una estada, al desembre del 1990, a Bucarest, l’autora va fotografiar els sepulcres de Ceauşescu i va parlar amb els visitants del cementiri.

2.

«Una dona gran amb roba fina s’està al costat de LA SEVA tomba. La barbeta li tremola pel fred, no per resar. “No puc viure de la meva pensió”, afirma, “no tinc casa ni menjar. ELL no ho hagués fet”. No menteix. Diu la veritat dels mísers, la transfiguració que pateixen els més pobres. Ella ha de carregar en el seu present amb les conseqüències d’un període passat».

3.

Suprimit per la historiografia oficial romanesa: El 1942, l’aliat de Hitler, el mariscal Antonescu va fer deportar prop de 90.000 romanís als camps dirigits per romanesos a Transnístria. Allà, a cel obert, juntament amb els jueus igualment deportats, estaven condemnats a morir fent feixucs treballs forçats. Com a mínim 20.000 romanís van morir als camps.

El 9 de novembre de 1990 es van produir pogroms en un poble prop del mar Negre: als afores del poble, trenta habitatges de romanís van cremar, cent cinquanta habitants es van quedar sense recer. Herta Müller va documentar aquest esdeveniment al seu reportatge «Der Staub ist blind - die Sonne ein Krüppel» (la pols és cega, el sol és un esguerrat), al suplement de Frankfurter Allgemeine

Zeitung al maig del 1991: «En el color de la pell, la diferència entre romanís i romanesos no és gaire gran. Aquesta semblança és també una raó per a l’odi. La tolerància és menor on algú té la certesa que podria ser ell mateix».

4.

Collage de Herta Müller.

A Alemanya, també es van produir greus avalots a l’agost del 1992 contra els sol·licitants d’asil. A Rostock-Lichtenhagen, sota l’aprovació de molts badocs, es va calar foc a una residència, on vivien més de cent vietnamites.

Tot seguit, Herta Müller va entrar a formar part d’una acció solidària d’escriptors alemanys, va visitar residències d’asilats i va organitzar lectures i debats.

PANELL 12

«La pell de la guineu» 1992/93 1.

La novel·la de Herta Müller Der Fuchs war damals schon der Jäger [La pell de la guineu] es va inspirar en el guió creat juntament amb Harry Merkle Der Fuchs der

Jäger. Es va publicar el 1992 i va constituir el primer volum d’una trilogia que retratava la vida durant els últims anys de la dictadura romanesa. El 1994, va venir la novel·la La bèstia del cor i, el 1997 Heute wär ich mir lieber nicht begegnet [Avui m’hauria estimat més no trobar-me a mi mateixa]. Tots els llibres estan editats, en la seva versió original, per Rowohlt, Reinbek.

2.

«Els serveis secrets entraven i sortien com volien quan no érem a casa. Tot sovint deixaven proves a propòsit: hi deixaven puntes de cigarreta, posaven les fotos de les parets sobre el llit, movien les cadires. El més espantós es va allargar durant setmanes. En una pell de guineu que hi havia al terra de casa, van anar tallant, un per un, primer la cua, després les potes i, al final, el cap. Després, sempre disposaven els membres respectius sobre la panxa de la guineu. Era terror psicològic, no es veien els talls. Un dia, en fer la neteja, em vaig adonar per primera vegada que la cua de la guineu estava tirada per allà. En aquell moment, fins i tot vaig pensar que es podia tractar d’una casualitat. Quan, després d’unes setmanes, vaig veure la pota del darrere tallada, em va entrar la por. Fins que es va decapitar la guineu, el primer que feia en tornar a casa era verificar la pell de la guineu. Podia passar de tot, ja no hi havia privacitat en aquella casa. Cada vegada que menjàvem, pensàvem que el menjar podia estar enverinat. D’aquelles visites no es diu ni una paraula en els expedients».

3.

Der Fuchs der Jäger. Guió de Herta Müller/Harry Merkle. La pel·lícula es va estrenar el 22-2-1993, en el marc del programa Panorama de la Berlinale.

4.

Abans de sortir del país, Herta Müller va escriure el text en romanès de la cançó «Pe asfalt stă un pantof desculţ» (sobre l’asfalt es troba una sabata descalça), de la banda de rock romanesa «Pro Muzica». Aquesta cançó es va recitar el 2009 en un concert públic que celebrava els vint anys de l’inici de la revolució a Timişoara i el text va ser distribuït en pamflets.

Cara sense rostre / Front de grava / Veu sense veu / Què queda / El temps s’ha quedat / Temps sense temps / Què es pot canviar / Només tinc una inquietud / Què podria intercanviar amb vosaltres / Algun dels meus germans / Per una cigarreta / M’he tornat boig / M’he enamorat / La més bona és estúpida / Perquè realment / No m’estima de debò / Només tinc una inquietud / Què us podria vendre / La faldilla embolicada / Només té un botó / La nit cus un sac / De tenebres / Mala herba mare amarga / Xiula un tren de càrrega a la parada / Nen sense adults / A l’asfalt una sabata descalça

5.

Reinbek, 1994. Per a la sobrecoberta es va fer servir una foto de Timişoara de Roland Kirsch.

El 1998 Herta Müller va ser guardonada amb el premi IMPAC per l’edició americana de La bèstia del cor.

Un grup d’amics: Kurt, George i Edgar, intenta defensar-se del règim de terror de Ceauşescu amb poemes d’oposició. Cadascun d’ells és acomiadat del seu lloc de treball, torturat pels serveis secrets i forçat a emigrar. El mateix li passa a la narradora, que, a més, és traïda per la seva amiga romanesa. Mitjançant les breus seqüències narratives, la novel·la esbossa una pareidolia de la vida quotidiana en els últims anys de la dictadura romanesa. Tanmateix, després de l’emigració a Alemanya, el terror no va cessar.

«Estic citada. Dijous a les deu en punt». Amb aquestes paraules comença la novel·la sobre una jove que contínuament sotmeten a interrogatoris. Cada vegada que hi va, des del tramvia, recapitula les antigues converses amb el qui pren les declaracions i se sumeix en els records de la història de la seva vida. Per a la jove empleada de fàbrica, que no busca altra cosa que una modesta felicitat, el món es transforma fins a convertir-se en negatiu, malvat i destructor d’individus, dominat, abans i ara, per la mentida, la traïció i l’abús. Les parades del tramvia marquen el ritme, segons el qual el present i el passat de l’heroïna ensorren la seva vida de l’aquí i l’ara.

6.

Collage de Herta Müller.

7.

«Quan s’abandona un país que ha desaparegut fa temps sota un Estat, es traspassa el pes suportat al mateix país. Ja no hi ha res sota les plantes dels peus. Tot es porta darrere del front. El que és material ha desaparegut. Cadascú no s’endú res, només a si mateix. I això, perquè tot depèn d’un mateix. La imatge del país es balanceja al cap sobre els amics. Cada notícia fa al·lusió a ells. I, llavors, apareix la veu de la ràdio, el brunzit de la televisió, la paraula del diari. La continuació d’un país, que cadascú conté darrere del front, és desmesurada, perquè s’han sacsejat tots els elements. No, no vols tornar. T’ho preguntes cada dia, i llavors és cert».

PANELL 13

«Das Gedächtnis verläßt die Wahrheit nicht» (la memòria no abandona la veritat) 1.

En els seus volums assagístics i en prosa Eine warme Kartoffel ist ein warmes Bett (Hamburg 1992), Hunger und Seide (Reinbek 1995) i Der König verneigt sich und

tötet (Múnich, Viena 2003), Herta Müller reprèn una vegada rere l’altra les insuficiències dels actuals temes polítics i de política cultural, i s’esforça al màxim perquè el terror de les dictadures no s’oblidi ni es minimitzi, com ara la polèmica de la Stasi.

Quan l’associació PEN (Poets, Essayists, Novelists) de la RDA es va unir amb el PEN de la RFA el 1998, Herta Müller es va retirar totalment d’aquella associació.

Collage de Herta Müller

2.

Josef Müller després del seu ingrés a les SS, segons el comunicat del 6-5-1945, pertanyia al regiment 2 de la 10a Divisió Panzer SS Frundsberg.

Pàgina manuscrita del discurs d’agraïment de Herta Müller pel premi Hasenclever, Aquisgrà, setembre del 2006.

En el seu volum en prosa En terres baixes (1982), Herta Müller ja exposava la manca de reflexió i la irresponsabilitat del seu pare, Josef Müller, que es va allistar a les SS el 1943. En el seu text «So ein großer Körper und so ein kleiner Motor» (un cos tan gran per a un motor tan petit) va tornar a aprofundir en el tema el 2006: «Sí, el fet que el meu pare s’allistés voluntàriament amb 17 anys a la secció armada de les SS em va alertar amb 17 anys. Crec que amb 17 anys cadascú ja té tot l’ús de la raó, ja és adult».

A l’agost del 2006, per primera vegada, Günter Grass (nascut el 1927) va fer públic el seu allistament amb 17 anys a la secció armada de les SS, divisió «Frundsberg». Això va donar lloc a un intens debat.

L’expedient CRISTINA 3.

Portada de l’expedient CRISTINA

L’expedient de la Securitate sobre Herta Müller que es va tornar a obrir el 8-3-1983: en total tres volums amb 914 pàgines, desats a l’arxiu del CNSAS (Consiliul Naţional pentru Studierea Arhivelor Securităţii) de Bucarest, conté informes espies sobre Herta Müller, protocols d’escolta, cartes interceptades i copiades, un fitxer de control de tots els habitants del seu bloc de pisos, croquis i plànols del seu habitatge a Timişoara i a Berlín, còpies d’articles i de ressenyes que havien aparegut sobre ella a Occident, així com avaluacions i plans de preses de mesures de la Securitate per intimidar-la i ensorrar el seu entorn.

4.

«En el meu expedient consto com a dues persones diferents. L’una es diu CRISTINA, es tracta d’una enemiga pública i és perseguida. Per comprometre aquesta CRISTINA es fabrica, en el taller de falsificació de la secció “D” (desinformació), un recipient fals amb tots els ingredients que em perjudiquen més: comunista lleial al sistema, agent sense escrúpols, membre partidista; cosa que mai no vaig ser, contràriament a molts funcionaris de l’associació de compatriotes».

PANELL 14 «Atemschaukel» 2009 1.

Katharina Müller (dreta), amb la seva amiga al camp; Ucraïna, 1945-1949

2.

El quadernet amb els seus poemes, que Oskar Pastior va elaborar a base de paper dels sacs de ciment al camp; esquerra: «Vorfrühling», dreta: «Koksbatterie bei Nacht».

Copenhaguen, maig del 2006: Herta Müller i Oskar Pastior, al qual, durant el simposi primaveral de l’acadèmia alemanya de la llengua «Deutsche Akademie für Sprache und Dichtung» de Darmstadt, se li va comunicar la concessió del premi Büchner 2006. (El lliurament de premis va tenir lloc de manera pòstuma).

Des de mitjan anys noranta, Herta Müller i Oskar Pastior (1927-2006) van mantenir una amistat que es va enfortir quan, el 2001, Herta Müller va començar a investigar per a una nova novel·la en la qual volia tractar el tema de la deportació dels alemanys de Romania cap als camps de treball soviètics. Oskar Pastior mai no havia explicat massa les seves experiències de llavors, però, conversant amb Herta Müller, de sobte va recordar els més mínims detalls.

Després de les trobades regulars a Berlín, el 2004 Herta Müller, Ernest Wichner i Oskar Pastior van fer un viatge als llocs on van ser deportats a Ucraïna.

Més endavant, Herta Müller i Oskar Pastior van redactar plegats un llibre, el primer passatge del qual, «Vom Hungerengel», també van presentar públicament.

3.

Inici del primer dels tres quaderns amb els esborranys d’Oskar Pastior:

7 anys després d’haver tornat del camp (va tornar a finals del 1949), va començar a representar els seus records en forma de narrativa; però després va deixar els escrits de banda.

Nombrosos motius, escenes i un vocabulari particular: «Jede Schicht ist ein Kunstwerk»; Der Lose Engel (l’àngel fluix); Herzschaufel (pala de cor); Herzblatt (full de cor); «Seidelbast»-Lied, que després també van influir en la novel·la

Atemschaukel, estan intercalats aquí i van ser anotats per Herta Müller i Oskar Pastior, a més de ser retocats per al llibre que planejaven escriure plegats.

4.

Després de la sobtada mort d’Oskar Pastior a la tardor del 2006, Herta Müller durant molt de temps va dubtar, però, finalment, va decidir continuar escrivint el llibre en solitari. La novel·la Atemschaukel (Tot el que tinc ho duc al damunt) es va publicar a la tardor del 2009.

Collage de Herta Müller per a Oskar Pastior.

«Lieber Oskar / Wenn ich Dich einmal / verlasse heul ich / in die Mokkatasse» (Benvolgut Oskar / Si et deixo una sola vegada / Ploro / A la tassa de moca).

5. El 17 de setembre de 2010, l’historiador de literatura Stefan va comunicar que havia trobat en el Consell Nacional d’Estudi dels Arxius de la Securitate (CNSAS) i havia examinat científicament els expedients d’Oskar Pastior com a col·laborador informal. Llevat d’un informe del col·laborador informal «Stein Otto» –aquest era el nom conspirador d’Oskar Pastior– sobre Ruth Kisch (una professora universitària i funcionària del partit), l’expedient no contenia cap material rellevant per considerar Oskar Pastior un important espia de la Securitate romanesa. La pràctica d’Oskar Pastior com a col·laborador informal havia començat el 8-6-1961 i havia acabat amb la seva sortida de Romania a l’abril del 1968.

El 8 de juny de 1961, la Securitate va anar a interrogar Oskar Pastior, llavors redactor a la ràdio estatal a Bucarest. Li van retreure haver escrit poemes amb «continguts enemics», «que feien referència al període en què es trobava a l’URSS treballant per a la reconstrucció». Després d’exposar-li les conseqüències d’aquella «actitud enemiga», «el vam convèncer que col·laborés amb els nostres organismes», segons esmenta sobre aquest procés l’informe del 8 de juny de 1961 de l’oficial supervisor.

Traducció romanesa d’un poema d’Oskar Pastior, considerat contrari als soviètics: «registre en el camp de concentració»; arxivat a l’expedient de col·laborador informal de Pastior.

Última de tres pàgines amb el títol «Versuchte Rekonstruktion» del llegat d’Oskar Pastior, en què, el 1992, retia comptes al «complex Securitate»:

«“Generació” com a marca? Suposo que l’estalinisme, com que admetia formes de terror encara més brutals que durant els anys que el van succeir, va repercutir de manera molt desastrosa en la meva generació (nascut el 1927): deportació, canal,

processos. Fam i privació de drets. Maleïm (i delatem) més fàcilment en un idioma estranger!»

Per a Herta Müller, Pastior continua sent un cas tràgic; després d’haver sortit d’un camp soviètic, va ser privat de llibertat. La seva homosexualitat i els poemes classificats com a antisoviètics sobre el període que va passar en els camps de treball el van dur a la perdició. Pastior mai no va dir a Herta Müller que havia estat obligat per la Securitate a col·laborar-hi.

6.

«Des que tinc ús de raó, la meva mare diu: el fred és pitjor que la gana. O: el vent és més fred que la neu. O: una patata calenta és com un llit calent.

Des de la meva infantesa fins avui, al llarg de 50 anys, la meva mare no ha canviat ni una paraula d’aquelles frases. Sempre es diuen soltes, perquè cada una d’aquelles frases conté en si uns cinc anys de camps de treball. És el seu llenguatge condensat, que substitueix el parlar del camp. Jo estava força farta d’aquelles frases xifrades. Tenien un sentit petrificat, les frases sonaven de per si tan buides com dir que un i un fan dos. Volia saber, d’una vegada per totes, el que s’amagava darrere d’aquelles frases. Jo ja sabia que, al poble, totes les dones de l’edat de la meva mare havien estat “deportades a Rússia”, de la mateixa manera que tots els homes, que llavors eren massa joves o massa vells per a la guerra. Tanmateix, només es parlava dels camps a través d’al·lusions».

PANELL 15 Premi Nobel de Literatura 2009 1.

A l’octubre del 2009, l’Acadèmia Sueca anunciava que el Premi Nobel de Literatura es lliuraria a Herta Müller. El premi estava destinat al contingut artístic de la resistència que ella havia exercit contra la repressió provinciana i contra el terror polític.

Per a aquella ocasió, tres dies abans del lliurament de premis, Herta Müller va pronunciar el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel davant de la sala de l’Acadèmia Sueca (Literatura): «Cada paraula sap alguna cosa sobre el cercle viciós».

Herta Müller: Discurs de sobretaula durant el banquet de la gala dels Premis Nobel; Ajuntament d’Estocolm, 10 de desembre de 2009. De fons: Ruth Jacoby, llavors ambaixadora de Suècia a Berlín.

Herta Müller, guardonada amb el Premi Nobel per Sa Majestat el rei Carles XVI. Gustau de Suècia, sala de concerts d’Estocolm, 10 de desembre de 2009.

2.

El que s’ha viscut s’esvaeix en el temps i torna a aparèixer a les frases escrites. Però mai no he escrit de manera idèntica sobre el que he viscut, sinó que només ho he fet amb embuts. Aquí sempre he hagut de revisar si el que és irreal inventat, en efecte, podia representar el que és real esdevingut.

Dictadures de tots els colors 3.

Per ventura la literatura ens pot erosionar? Sí que pot. Perquè pot, «i tot i que només sigui posteriorment, inventar una veritat a través del llenguatge, una veritat que reveli el que passa a dins i al voltant de nosaltres, quan els valors descarrilen».

Herta Müller no es cansarà d’intervenir contra la injustícia i l’arbitrarietat de l’estat: bé a favor de l’artista conceptual Ai Weiwei, assetjat per les autoritats

xineses, o l’autor xinès Liao Yiwu, que amb el seu poema «Massacre» rememora els horribles successos de la plaça Tian’anmen el 4-6-1989. Després d’estar empresonat durant quatre anys, Liao Yiwu va poder publicar el seu testimoni a «Per a una cançó i mil cançons» a l’estiu del 2011, a Alemanya, i des de llavors viu a l’exili. O bé a favor de l’escriptor xinès i defensor dels drets humans, guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 2010, Liu Xiaobo, el qual, al desembre del 2009, va ser condemnat a 11 anys d’arrest.

Per primera vegada, el 2012, la fundació Robert Bosch, en col·laboració amb Herta Müller i amb Literaturhaus Berlin, concedeix les beques de «Spurensuche-Stipendien» (a la recerca d’empremtes), que han de donar suport a periodistes i a científics de països del sud-est europeu per reflexionar sobre les antigues dictadures dels seus països d’origen i il·lustrar els seus resultats. Les publicacions produïdes en aquest marc, així com els documentals o les aportacions de ràdio, han de permetre proporcionar altres representacions de la Història que les ja existents a la seva nació respectiva. Es promouran respectivament dos projectes el 2012 a Romania, el 2013 a Bulgària, el 2014 a Sèrbia i el 2015 a Croàcia.

4.

A Romania, la concessió del Premi Nobel de Literatura a Herta Müller va provocar diverses reaccions: mentre que els joves, que han de sanejar el país arruïnat econòmicament i moralment, exalçaven Herta Müller, l’elit intel·lectual es va comportar de manera més reservada.

Just després de la seva sortida del país, Herta Müller va resumir en una entrevista a Viena amb Peter Miroschnikoff, a principis de març del 1987: «crec que, a Romania, els intel·lectuals són aquells que pensen que són els que més hi poden perdre. Tot i que no entenc què més hi podrien perdre».

El 27 de setembre de 2010, a l’Ateneu Romanès de Bucarest, es va produir el memorable diàleg entre Herta Müller i Gabriel Liiceanu (nascut el 1942): filòsof, escriptor i, des del 1990, responsable de l’editorial Humanitas de Bucarest.

5.

«Perquè, fins avui, hi continua havent dictadures de tots els colors. Algunes duren eternament i ens espanten directament, com la de l’Iran. D’altres, com a Rússia o la Xina, es disfressen amb la jaqueta civilitzada, liberalitzen la seva economia, però els drets humans encara no s’han desprès de l’estalinisme o el maoisme. I després hi ha les democràcies a mitges de l’est d’Europa, que s’estan posant i traient aquesta jaqueta civilitzada des del 1989, tantes vegades, que està a punt d’estripar-se».

PANELL 16 Collages 1. Collages de Herta Müller.

Des de fa més de vint anys, Herta Müller elabora targetes de collage amb retalls de text i d’imatges; abans acostumava a escriure-hi al dors i les enviava.

Durant les llargues fases de treball que requereixen els seus extensos textos en prosa, l’elaboració dels collages està desaprofitada. Tanmateix, de vegades, es poden trobar unes cinc targetes diàries, retallades, esquinçades, enganxades. De vegades, les targetes començades es queden abandonades durant dies o mesos, fins que troba la continuació o el final escaients.

El pitjor, afirma Herta Müller, és quan una paraula cau a terra i desapareix. O quan l’espai a la targeta ja no és suficient.

TRADUCCIÓ AL CATALÀ: MARIA LLOPIS

AUDIOVISUALS Torre 1 1. Premi Nobel de Literatura 2009. Lectura. (2’23’’) 2. Premi Nobel de Literatura 2009. Lliurament. (2’03’’) 3. Premi Nobel de Literatura 2009. Banquet. (7’23’’) Torre 2 1. «Grup d’acció Banat». (1’21’’) 2. Traductora a la fàbrica de maquinària Tehnometal. (3’26’’) 3. Traductora a la fàbrica de maquinària Tehnometal. (6’10’’) 4. Adam Müller-Guttenbrunn – Cenacle. (2’39’’) 5. En terres baixes. (26’’) 6. En terres baixes. (1’45’’) Torre 3 1. L’home és un gran faisà en el món. (4’13’’) 2. L’home és un gran faisà en el món. (1’53’’) 3. Sortida del país. Març de 1987. (1’55’’) 4. Sortida del país. Març de 1987. (1’58’’) 5. Berlín occidental. (2’05’’) 6. “I no oblidar-se de res”. (23’’) Torre 4 1. La pell de la guineu 1992/93. (6’18’’ + 2’34’’ + 1’12’’) 2. L’expedient “Cristina”. (42’’) 3. Tot el que tinc, ho duc al damunt. (1’46’’) 4. Tot el que tinc, ho duc al damunt. (1’08’’) 5. Dictadures de tots els colors. (1’57’’) 6. Dictadures de tots els colors. (6’00’’)