EDAT MITJANA

EDAT MITJANA• En la història d'Europa, l'edat mitjana o medieval és el període

intermedi entre l'edat antiga i l'edat moderna. Se sol considerar que l'edat mitjana dura des de la caiguda de l'imperi Romà, l'any 476 fins al segle XV. Les dues dates de referència per situar la fi d'aquesta edat són el descobriment d'Amèrica l'any 1492 o la caiguda de l'imperi Romà d'Orient, el 1453. El nom va ser posat pels homes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural.

• El sistema econòmic i polític imperant era el feudalisme i l'estructura de la població piramidal, amb els nobles i els clergues manant sobre els vassalls. Destaca el teocentrisme dominant, els centres religiosos eren també focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat. La llengua de cultura i d'intercanvi era el llatí.

• Europa estava dividida en regnes de fronteres canviants i petits ducats, comtats i altres divisions sota el poder de nobles que governaven de manera absolutista sobre el seu territori i els seus habitants.

• En art, destaquen dos moviments: el romànic (durant l'alta edat mitjana) i el gòtic (durant la baixa edat mitjana). Pel que fa a l'economia, basada en l'intercanvi i el treball agrícola, és important esmentar els gremis, les primeres associacions professionals.

MÚSICA RELIGIOSA

CANT GREGORIÀ• La denominació de cant gregorià s'origina en que aquest

tipus de cant es atribuït al Papa Gregori I com una evolució del cant ambrosià. Des del seu naixement, la música cristiana va ser una oració cantada, que devia realitzar-se no de manera purament material, sinó amb devoció o, com ho deia Sant Pau: «Cantant a Déu en el vostre cor». El text era doncs la raó d'ésser del cant gregorià. En realitat el cant del text es basa en el principi que —segons Sant Agustí— «aquell que canta ora dues vegades». El cant gregorià mai podrà entendre's sense el text, el qual té prelació sobre la melodia i és el qual li dóna sentit a aquesta. Per tant, a l'interpretar-lo, els cantants han d'haver entès molt bé el sentit del text. En conseqüència, s'ha d'evitar qualsevol impostació de la veu de tipus operístic que s'intenti el lluïment de l'intèrpret. Del cant gregorià és d'on procedeixen les maneres gregorianes, que donen base a la música occidental.

INICI DE LA POLIFONIA

POLIFONIA

• La polifonia és l'art de juxtaposar dues o més línies melòdiques que interactuen. L'aparició de l'art polifònic va suposar la creació d'un nou llenguatge musical. La monodia constituïda per una sola línia melòdica del cant gregorià, senzill i auster, representa en la música el que l'arquitectura romànica significa per a l'art de la construcció, mentre que el nou art polifònic esdevé com l'art gòtic. En els tímids inicis de la polifonia, que té el seu origen documentat a França, els oients no quedaven indiferents. Pot afirmar-se que el nou llenguatge adquireix categoria artística cap a finals del segle XII i començaments del XIII.

POLIFONIA

• Les primeres formes polifòniques de la música occidental són:

• L'organum, que consisteix en afegir una nova veu sobre el cant gregorià a una distància de 4a o 5a. En l'organum primitiu, les veus es mouen per moviment paral·lel.

• El discantus o discant, on les veus ja no es mouen per moviments paral·lels sinó per moviments contraris, normalment nota contra nota

• El motet, compost per tres veus o més, i amb la melodia gregoriana, anomenada tenor, se situa en la veu més greu.

GUIDO D’AREZZO

• Guido d'Arezzo o Guido Aretinus o Guido da Arezzo o Guido Monaco (991/992 – posterior a 1033) fou un teòric de la música medieval. Se'l reconeix com al creador de la notació musical moderna que reemplaçà el sistema de notació neumàtic. El seu text Micrologus esdevingué el segon tractat de música més extès en l'edat mitjana després dels escrits de Boeci.

• Guido fou un monjo benedictí de la ciutat italiana d'Arezzo. Estudis recents daten el seu Micrologus del 1025 o del 1026. Degut a que Guido escriu en una carta que tenia 34 anys quan el va escriure, podem suposar que la seva data de naixement és pels voltants del 991 o del 992. Els seus primers anys d'estudi els passà en un monestir de Pomposa, a la costa adriàtica prop de Ferrara. Mentre fou allà, va copsar la dificultat que els cantants tenien per recordar els cants gregorians. D'aquí ve que inventà un mètode per a ensenyar als cantants a aprendre cants en poc temps, que ràpidament esdevingué famós arreu del nord d'Itàlia. Tanmateix, l'hostilitat de la resta de monjos de l'abadia el va forçar a marxar cap a Arezzo, una ciutat sense abadia però que tenia un grup nombrós de cantants amb falta d'aprenentatge.

GUIDO D’AREZZO

– Ut queant laxis – Resonare fibris – Mira gestorum – Famuli tuorum, – Solve polluti – Labii reatum, – Sancte Ioannes.

MÚSICA PROFANA

MÚSICA PROFANA

• Paral·lelament a la música religiosa, s’estava desenvolupant la música profana o trobadoresca. No coneixem gaires mostres de cançons profanes de l'edat mitjana anteriors al s.XI.

• La música trobadoresca, fou creada pels trobadors per acompanyar les seves poesies, des de finals del s. XI fins a finals del s.XIII. Aquestes poesies eren generalment dels gènere amorós per lloar i idealitzar la dama, però també tractaven altres temes com la natura, la política, la moral o les gestes heroiques.

Lo dous cossire (fragment)Lo dous cossireque'm don'Amors soven,dona, 'm fai direde vos maynh ver plazen. Pessan remirevostre cors car e gen,cuy ieu deziremais que no fas parven. E sitot me desleyper vos, ges no'us abney,qu'ades vas vos sopleyab fina benevolensa. Dompn'en cuy beutatz gensa, mayntas vetz oblit mey,qu'ieu lau vos e mercey.

JOGLARS I TROBADORS

• Un joglar era un interpret musical de l'Edat Mitjana. Habitualment no eren els propis trobadors qui recitaven o cantaven les seves composicions, sinó que aquesta era una feina encomanada als joglars. Podríem dir que el trobador era l'autor i el joglar l'interpret.

• Hi havia joglars que realitzaven activitats molt diverses, des de cantar els temes dels trobadors a fer jocs de mans, acrobàcies, etc., tal com podem llegir en l'Ensenhamen de Guerau de Cabrera, i sembla que aquestes darreres activitats van ser l'origen d'aquest ofici. Més tard, alguns s'especialitzaren en una sola activitat. Aquells per als quals el més important era la transmissió d'un text els anomenem els joglars de gestes i els joglars de lírica. Aquests darrers, que eren els qui difonien les composicions dels trobadors, realitzaven la seva activitat entre els cortesans, eren absolutament fidels al text -difícilment podien improvisar a causa de les estrictes condicions mètriques a què estaven sotmesos- i feien servir músiques més elaborades que els joglars de gestes.

JOGLARS I TROBADORS

• Un trobador és un poeta cantor de l'Edat Mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. Els trobadors normalment cantaven en occità, sovint en llenguadocià posteriorment, però fou al principi el Llemosí el centre més important de la cultura trobadoresca.

• Poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal.

INSTRUMENTS DE L’ÉPOCA

INSTRUMENTS DE CORDA

• ARPAÉs un instrument molt antic, el qual el seu origen es remunta l’any 1200 aC. L’arpa va ser l’instrument del rei David, l’arpa va gaudir d’un impuls notable durant l’Edat Mitjana. Va començar acompanyant a poetes històrics, i més endavant es va convertir progressivament en un instrument de la Cort. De 6 a 25 cordes, es toca amb les dues mans, però les seves limitacions acústiques ( acord fixa i escala diatònica ) fa que sigui molt restringit. Amb els anys, augmenta de tamany i és objecte de millores decisives a finals del segle XVIII ( pedals que li donen accés a l’escala cromàtica ).

INSTRUMENTS DE CORDA

•ORGUEL’orgue ( del grec organon = màquina ) constitueix el més antic dels instruments de teclat ( segle III a. C ). Els primers models derivaven probablement de la Flauta de Pa. A l’Edat Mitjana, l’orgue fa les seves primeres irrupcions a l’església.L’orgue portàtil es tocava en l’alta Edat Mitjana, recolzat als genolls. L’instrumentista accionava amb la mà esquerra un forat que permetia bufar aire en una sèrie de petits tubs controlats amb la mà dreta al teclat.

INSTRUMENTS DE VENT

• FLABIOL Aquesta petita flauta de bec, disposa de 3 forats ( 2 davant i 1 darrere ) i es toca amb la mà esquerra mentre que l’altra colpeja un tamborí. Símbol de la música provençal, la parella “flauta-tambori” també es troba en altres regions europees: Catalunya ( flabiol ), País Basc ( Txistu ). El flabiol i el tamborí són dos instruments que han anat junts des de el segle XIII, encara són populars en la música folklòrica, especialment a França del sud i Espanya.

OBOÈS ANTICS• CORNAMUSA

La cornamusa és d’origen medieval, és un instrument popular utilitzat pels joglars, els pastors... Consta d’un dipòsit d’aire consistent en un ordre en el qual s’ajunten varies dolçaines o punters ( tubs sonors ) dotats de llengüeta ( simple o doble ). El músic omple aquest dipòsit per mitjà d’una bufada i disposa així d’una pressió d’aire constant que controla amb el moviment del braç. Inicialment, a l’Edat Mitjana estava dotada de dos punters ( un melòdic amb forats, i un ronco que es podia afinar modificant la longitud del tub ).Aquest instrument amb dipòsit d’aire dotats de punters o dolçaines de llengüeta simple o doble es troben casi per totes parts d’Europa, en el Nord de l’Àfrica e inclús a l’Índia.El so és produït per canyes que són posades en la vibració per la pressió aèria feta dins d’una bossa de pells d’animal.Les gaites poden ser tocades fàcilment per si, però una combinació popular en l’edat mitjana posterior sembla que hagi estat la gaita i la xeremeia.

INSTRUMENT DE VENT•

La xeremeia descendeix de l’oboè doble egipci. Existeixen testimonis regulars de la seva utilitat a Europa des de el segle XII. Aquest “alt instrument” ( és a dir, de sonoritat potent per la pràctica a l’aire lliure ) està dotat d’una llengüeta doble i s’associa normalment a les trompetes, les percussions...Primer apareix al segle XIII, al final de l'edat mitjana era l'instrument fort més important en ús, trobant un lloc en orquestres de ball també com conjunts per a cerimònies municipals i de jutjat. La majoria de les ciutats medievals, per exemple, tenien bandes de xeremeies en la cívica nòmina per ser de guàrdia per a esdeveniments socials i cerimonials.Abans de l’ultima edat mitjana, la xeremeia també havia desenvolupat com a mínim una mida més gran, anomenada la bombarda.

ALGUNS COMPOSITORS

Guillaume de Machaut

• Guillaume de Machaut (c. 1300-1377), de vegades escrit Machault, va ser el més cèlebre escriptor i compositor francès del segle XIV. La influència que va exercir en la producció artística europea posterior va durar, almenys, un segle. Va fixar les regles de les formes poètiques medievals (virolai, rondó, balada).

• Va compondre la Missa de Notre-Dame a quatre veus, que és la primera missa polifònica que es coneix escrita per un compositor, és una síntesi de l'ars nova i l'ars antiqua.

Guillaume de Machaut

• L'obra poètica de Machaut comprèn prop de 400 poemes, del qual hi ha 235 balades, 76 rondós, 39 virolais, 24 lais, 10 lamentacions i 7 cants reials, i va contribuir de manera considerable a la codificació i el perfeccionament d'aquestes formes establertes.

• Una gran part de la seva producció lírica està incorporada en els seus poemes narratius, o dits, com per exemple Le Remède de Fortune i Le Veoir Dit; molts d'aquests poemes no van ser posats en música. Machaut ha afirmat clarament que per a ell, l'escriptura del poema precedia sempre la composició de la música, i tenia una major importància.

• Tret dels seus motets en llatí, de caràcter religiós, i alguns poemes evocant els horrors de la guerra i la captivitat, l'essència de la poesia lírica de Machaut té com a tema principal l'amor cortesà, i expressa la submissió a una dama, així com les alegries i les penes del poeta. En termes tècnics, Machaut era un mestre dels esquemes rítmics elaborats, i en aquest sentit va ser un precursor dels grans retòrics del segle XV.