Download - Treball aprofundiment
L’educació especial aplicada
al cau
Laia Cardús Parera.Treball de Formiga II.
Data d’entrega: 20 d’abril de 2010.Agrupament Escolta i Guia Sant Sadurní
Volem ajudar especialment als més dèbils a que no sentin la seva debilitat,
i a obtenir esperança i força.
Baden Powell
I-SUMARI
Resum 4
Justificació del treball 5
Pla de treball 7
Conclusions 23
Bibliografia i netgrafia 24
II-RESUM
El present treball que teniu a continuació pretén esdevenir una eina per
a caps i quel·les i per al moviment en general alhora de treballar el tema
de l’educació especial.
Per fer-ho possible s’ha estructurat el treball en diferents apartats:
primerament, des d’un punt de vista més teòric on s’inclou, en un
primer moment, les figures i moviments pedagògiques dels quals s’ha
influenciat el cau i que són vigents i palpables a l’actualitat, remarcant
que tots aquests varen estar a favor de la inclusió de tothom (encara
que molts d’ells varen viure en un context social que era impensable) i
això reforça més la teoria que defensa d’incloure a nens amb necessitats
educatives especials a la unitat; després s’emmarca el de què estem
parlant quan parlem d’educació especial i sobre el paper i la rellevància
que ha tingut aquesta dins de la història de l’escoltisme en general.
Aquest apartat té la voluntat de situar al lector dins d’aquest món, amb
quins ulls s’ha de mirar, quins prejudicis cal tenir en compte i sobre la
importància que pot tenir el cau amb un nen amb qualsevol tipus de
discapacitat, minusvalia o disminució.
Un segon apartat correspon a un plantejament més pràctic, més
aplicable a nivell real: factors i passos d’importància que cal seguir
quan ens ve un nen el cau amb necessitats específiques, jocs adaptats i
maneres d’abordar el tema a la resta de la unitat i a l’agrupament en
general. Aquest s’ha inclòs per fer aplicable tot el marc teòric dins el
cau, per mostrar que realment amb voluntat i ganes podem incloure
dins les nostres unitats a qualsevol persona, sigui qui sigui i tingui el
que tingui, com a membre de la nostra societat que és.
El treball es finalitza amb un seguit de conclusions i amb la citació de
la bibliografia i netgrafia emprada per realitzar-lo.
III- JUSTIFICACIÓ DEL TREBALL
3.1 Anàlisi de les necessitats
La tria del tema sobre l’educació especial aplicada al cau rau en que des
de la trajectòria que duc al cau a nivell d’anys com a nena, cap i a les
formacions, he pogut observar l’interès i les ganes que es tenen i es
posen per pal·liar el fet de que el cau sigui tan elitista en el sentit en
que sempre vénen els mateixos nens, normalment de famílies amb un
nivell socioeconòmic mitjà-alt (aquesta és una dada d’opinió general,
caldria doncs, veure cada cau per extreure’n un resultat més fiable), i
no hi participen, o amb un percentatge molt baix, infants amb una
situació més desafavorida o diferent que aquests, sobretot pel que es
refereix a nens immigrants, de barris més marginals, etcètera. Però em
va sobtar molt el fet de que no és contemplés incloure persones amb
necessitats educatives especials.
El lema del cau ha estat sempre Eduquem per la transformació social¸
eduquem doncs, pel canvi d’aquesta societat, cap a millor, una societat
plural que inclou a persones sense discriminar d’on, què, qui i com són,
per tant, els infants amb qualsevol tipus de discapacitat tenen
exactament els mateixos drets d’anar i participar de l’agrupament. A
més, el fet de que un nen vegi que hi ha persones molt diferents a ell i
que necessiten un suport o una forma de fer determinada, encara ens
enfoca més cap a aquesta transformació social que pretenem.
Però a voltes el problema no recau en els nens, on sovint hi centrem
tota l’atenció, sinó també amb els caps, perquè encara que no sigui
aquesta la intenció, el món de l’educació especial està carregada de
prejudicis (por a no fer-ho bé, veure a l’infant com un pobre nen,
mostrar-hi rebuig, etc.) i aquest aspecte cal tenir-lo molt en compte,
perquè si els caps i quel·les creuen en que a través dels suports i
ajustaments necessaris, l’infant podrà participar en les activitats com la
resta, esdevindrà un aprenentatge i un creixement molt important per a
la unitat. En canvi, si aquests caps no creuen en el nen, el vincle entre
aquell infant i la resta o els caps, serà molt dèbil i pot desencadenar
amb una situació negativa a molts nivells.
Per tant, aquest treball pretén contribuir amb el moviment a nivell de
fer prendre consciència a caps, nens i a minyons en general de la
importància de que els nens amb necessitats educatives especials
tinguin una presència al cau com a factor d’aprenentatge i creixement
col·lectiu, per avançar cap a aquest canvi en la societat.
3.2 Objectius i continguts a desenvolupar
Els objectius que pretén assolir el present treball són els següents:
• Apropar el cau al món de l’educació especial.
• Proporcionar eines als caps per tractar i propiciar el
desenvolupament del nen amb necessitats específiques que tenen
a la unitat.
• Oferir estratègies i recursos als caps per treballar amb la unitat
sobre l’educació especial.
• Convidar a la reflexió personal de cada cap sobre les necessitats
d’incloure nens amb necessitats específiques dins els
agrupaments i quina visió pròpia en tenen d’aquest fet.
3.3 Descripció de les fonts i metodologies de recollida de la informació
La informació recollida per realitzar el present treball surt de la revisió
bibliogràfica sobre molts documents que aborden el tema de l’educació
especial, pedagogia en general, i documents sobre la vinculació de
l’escoltisme i el guiatge i el món de l’educació especial; també bona part
de la informació d’aquest treball s’extreu de l’experiència pròpia tan a
dins del cau com dins l’educació especial.
IV-PLA DE TREBALL
5.1 Planificació
La planificació del treball s’ha fet partint de les diferents necessitats i
mancances que s’han observat a través la visió concreta de
l’Agrupament d’on sóc, dels diferents tallers de la FoCa i les FORMIGA I
i FORMIGA II i també, arran de compartir diferents opinions, situacions
i fets dels diferents caus que estaven presents en cada formació que he
fet; així doncs, després de veure quin era l’estat més o menys general
sobre la vinculació de l’educació especial i el cau, vaig establir la
planificació present del treball; també, aquesta s’ha fet arran dels
objectius marcats del treball que sorgeixen d’aquestes necessitats i
aspectes a millorar.
5.2 Desenvolupament
MARC TEÒRIC
Antecedents
L’estructura de la forma de treballar dels agrupaments de cara als nens
i nenes, rep multitud d’influències dels grans pedagogs que han marcat
la història de l’educació tot i que aquests sempre han situat el seu punt
de mira a l’escola i no tant a l’educació en lleure.
Cal destacar influències de pedagogs com Freinet que apostava pel
treball a la natura, sortir de l’aula per anar al camp i una pedagogia
basada en l’alumne.
Un altre pedagog destacable fou Kilpatrick que donava importància a
que els alumnes prenguessin les seves pròpies decisions, aprenent a
actuar de forma independent però tenint en compte al grup; un
aprenentatge motivant, que parteix de les inquietuds de l’infant;
fomenta l’autoconfiança i la reflexió de cada nen; els mateixos
aprenents configuren les seves situacions d’aprenentatge i
l’aprenentatge es realitza de forma integral. Kilpatrick remarca molt la
importància del projecte educatiu a través del qual els infants poden
construir el seu propi aprenentatge i aquest projecte passa per les fases
d’intenció, preparació, execució i revisió del projecte.
Charleton Washburne amb el mètode Winnetka defensa que el
problema rau en plantejar l’activitat d’una manera determinada per a
tot el grup, sense tenir en compte la diversitat d’aptitud i el nivell
mental de cada individu.
D’aquests pedagogs de caire internacional, l’últim que cal destacar és
Maria Montessori que aposta per un aprenentatge a través de
l’experimentació, partint de l natura com a font de coneixement; la
participació dels pares dins el procés educatiu; l’èmfasi en desenvolupar
l’aprenentatge del nen de forma global; que cada nena aprengui a la
seva velocitat; el nen com a centre de la tasca educativa i aconseguir la
participació activa amb treball i constància.
A Catalunya l’escola nova presenta una trentena de factors on cada
escola agafa els seus i pel que fa al cau, aquest també s’emmarca dins
la renovació pedagògica tenint en compte aspectes rellevants com la
coeducació, la importància de les excursions i els campaments, basat
en els interessos dels nens i en l’activitat personal d’aquests,
l’establiment de càrrecs, l’objectiu de formar futurs ciutadans
compromesos, educar per la raó pràctica i preparar per la vida. Així
trobem pedagogs destacats en aquest àmbit que s’emmarquen molt dins
la línia del moviment com Pere Vergés amb la importància del projecte
educatiu; el fet de no instruir, sinó educar; importància de la
col·lectivitat i l’interès comú; entendre el joc com a eina d’aprenentatge;
treballar els càrrecs; l’aprenentatge a través de l’experimentació;
treballar les festivitats com a element de la cultura catalana; educar la
responsabilitat en la llibertat i se centra en la cultura de l’esforç. Tot
això amb l’objectiu de formar ciutadans compromesos i actius amb el
seu entorn.
També trobem a Ferrer i Guàrdia que no distingeix entre classes, sexes
ni nacionalitats; fer jocs a l’aire lliure; no té un estil directivista però
mai cap nen s’està sense fer res.
Un altre dels autors és Baldiri i Reixach que també esdevé un precedent
pel moviment considerant que no hi ha educació sense la col·laboració
dels pares, marca doncs una importància dels pares per avançar en el
desenvolupament dels infants; la coeducació; que els càstigs tinguin un
contingut social; supera la pedagogia racionalista, ja que deixa ben clar
que s’ha d’educar també en la moral; entendre el joc com a mitjà
d’aprenentatge i preparar al noi per la vida.
Trobem també el pedagog Alexandre Galí que es marca els objectius de
crear homes lliures, que siguin capaços d’actuar de la manera ètica i
responsable, capaços de viure en societat, remarca també la
importància de potenciar la cultura catalana i no comparava mai els
nens entre ells, sinó entre ells mateixos, mostrant el propi procés
perquè el nen se n’adoni.
Cal destacar també a Rosa Sensat, destacant el respecte a la
personalitat dels infants com a eixos sobre els quals ha de girar la seva
educació; la importància de passar temps a la natura; considerar
l’infant com el centre del sistema educatiu; formar l’infant com a ésser
moral, formant-li el caràcter, desenvolupant els sentiments socials i
patriòtics i finalment, mostrar una disciplina familiar on l’escola (en
aquest cas el cau) sigui una imatge veritable de la vida quotidiana,
treballar el quotidià.
Finalment, cal parlar d’Artur Martorell que estimula la reflexió; dóna
molta importància al nen i al treball en grup; potencia la creativitat i
l’expressió del nen; desenvolupa l’esperit d’iniciativa del nen i dóna
molta importància a les colònies com a lloc de societat, col·laboració,
respecte i aprenentatge.
Tots aquests pedagogs defensen com a regles generals la coeducació,
l’educació per a la moral i l’ètica, potenciar la creativitat, el treball a la
natura, la importància de les colònies, preparar per a la vida i formar
persones compromeses amb l’entorn. Tots aquests aspectes
s’emmarquen dins el cau de forma clara i contundent i l’educació
especial esdevé un factor important dins totes aquestes directrius i
formes de treballar i pensar. El fet de tenir un nen amb necessitats
educatives especials dins la unitat pot esdevenir un factor
d’aprenentatge important de tots els aspectes acabats d’esmentar tant
pel nen en qüestió com per la resta de la unitat. La societat ha estat
sempre poc acostumada a l’heterogeneïtat, segregant a les persones
amb qualsevol tipus de discapacitat dins d’escoles d’educació especial,
fins i tot a aquelles que tan sols tenen algun tipus de discapacitat física
i mentalment no tenen cap patologia. Des de l’aparició de la
LISMIFALTA POSAR LEGISLACIÓ.
El cau, doncs, ha de ser un reflex fidel d’aquesta societat que pretén
canviar i ha de ser pioner d’aquest canvi com a agent educador per a
aquesta transformació social, per a aquesta inclusió de persones amb
necessitats educatives especials, veient-les com a plens ciutadans amb
els seus drets i deures com tothom.
El moviment escolta mundial i la discapacitat
Ja des de la fundació de l’escoltisme, les persones amb qualsevol tipus
de discapacitat formaven part d’aquest i un exemple clar es troba a
l’escrit de Baden Powell Ajuda per ser el millor scout de l’any 1919 on ell
mateix diu que a través de l’escoltisme, gran quantitat de joves malalts,
sordmuts i cecs aconsegueixen una millor salut i una major felicitat i
esperança que mai havien assolit. La idea d’atorgar una oportunitat a
tot el món era una preocupació constant en la ment de Baden Powell i
durant el 1920, mentre preparava el primer Jamboree que es feia a
Olimpia, escrigué que a més de les activitats físiques del Jamboree, hem
de donar una oportunitat a aquells nens que no són físicament capaços
de realitzar competències extremes de resistència . Volem ajudar en
especial als més dèbils a que no sentin la seva feblesa i que obtinguin
esperança i força i ell considerà que calia fer certes adaptacions ja que
la majoria d’aquests nens no poden passar les proves comunes dels
scouts, i se’ls proporcionaran proves especials o alternatives, vigilant
sempre d’evitar la sobreprotecció i el paternalisme ja que el que és
meravellós d’aquests nens és la seva alegria i les ganes de fer tot el que
puguin per l’escoltisme i per tant, tan sols es faran les adaptacions que
siguin estrictament necessàries. Amb aquesta explicació queda palès
l’esperit inclusiu de Baden Powell, lliure de prejudicis, volent incloure a
les persones amb necessitats específiques al moviment scout fent les
adaptacions necessàries.
La constitució de l’Organització Mundial del Moviment Scout defineix a
l’article 1 l’escoltisme com un moviment voluntari, apolític i educatiu per
als joves, oberts a tots sense distinció de raça o creença. Aquest concepte
és important per a escoltes amb qualsevol tipus de discapacitat ja
aposta per una educació centrada en la persona, acceptant cada jove
com un ésser humà únic i amb la seva pròpia història personal,
cadascuna amb diferents necessitats, capacitats i temps per anar-se
desenvolupant, buscant ajudar a cada persona a desenvolupar les seves
habilitats al màxim (donar el millor d’un mateix).
La resolució nºII adoptada per la Conferència Mundial del Scoutisme de
1990, a Paris, expressa clarament que el Moviment hauria de beneficiar
a una major quantitat de joves, particularment a aquells que més ho
necessitin: aquells que tinguin una discapacitat o invalidesa.
Un aspecte important referent al món de la discapacitat és la publicació
del kit Nosaltres podem publicat el 1989 pel servei de Programes
Mundial d’Scouts on el seu objectiu principal fou ajudar als líders de les
associacions nacions perquè es fes un millor escoltisme per cada cop
més joves, sense importar si tenien alguna discapacitat. El pack aporta
una actitud positiva, de superar moltes barreres que encara existeixen
actualment i que malauradament, també són presents en algun cop en
agrupaments escolta. El seu missatge pot resumir-se així:
NOSALTRES PODEM !
- Podem fer que l’escoltisme sigui accessible a tothom.
- Podem adaptar els nostres programes per adequar-nos a les
necessitats especials.
- Podem trobar el suport necessari per aconseguir un escoltisme de
qualitat i varietat.
- Podem assegurar-nos que aquells que participen de l’escoltisme i
que tenen algun tipus de discapacitat tinguin el suport que
necessitin.
Aquest té sis seccions diferents on les tres primeres dónen un resum de
l’escoltisme relacionat amb persones amb discapacitat, destacant la
importància de la inclusió dins el marc general dels programes Scout.
La cinquena i sisena parts se centren en les persones que interactuen
amb la persona amb necessitats específiques: les seves actituds,
maneres de suport, comunicació, recursos, etc. Per interactuar amb la
persona amb discapacitat.
Aquest pack, pot resumir-se amb els següents aspectes:
1) Projecció d'una imatge positiva de les persones amb discapacitats,
posant l'èmfasi en el que poden fer i no en les seves discapacitats. El
retrat de les persones amb discapacitats en materials escrits, fotografies
i il·lustracions ha d'infondre un sentit de la interdependència i de la
solidaritat, i no de la dependència i la llàstima.
2) Sensibilització de les persones no discapacitades envers el problema
de les persones amb discapacitats.
3) Unit a l'instant nº 2 anterior està la importància de proporcionar-los
tant als nens i als joves discapacitats com als no discapacitats un millor
enteniment de les necessitats de cadascun, i així contribuir amb la
integració de les persones discapacitades amb uns altres en la societat.
4) La integració conceptual i pràctica de la prevenció i la rehabilitació de
la discapacitat, en el camp de la salut, en particular en el camp de la
Cura Primària de la Salut.
5) Èmfasis en la necessitat de tenir una persona clau ?o millor encara,
un equip- responsable de l’escoltisme amb els discapacitats i d'obtenir
el suport de tots els líders d'una Associació Nacional, ajudant a aquests
líders a passar d'una actitud receptiva a l'acció en pro de la integració.
Un cop feta aquest ràpid repàs sobre les relacions entre l’escoltisme i la
discapacitat, el que queda ben clar és la voluntat d’inclusió que
l’escoltisme mundial sempre ha tingut respecte les persones amb
necessitats educatives especials. Per tant, aquest factor esdevé molt
important per mostrar la importància que els caps i quel·les actuals
tenen per poder incloure dins les seves unitats i agrupaments a aquests
nens, propiciant un clima d’aprenentatge entre tots.
Definició de discapacitat, minusvalia i disminució
5.3 Agents implicats i aspectes a tenir en compte alhora de tenir un nen
amb necessitats educatives especials dins el cau
Un cop definides les paraules discapacitat, minusvalia i disminució, el
que queda palès és que si tenim una persona que presenta algun tipus
d’especificitat relativa a les paraules esmentades, es veu clarament que
hi ha una manca de, que segurament aquesta persona no podrà fer un
seguit de coses que una altra podria amb tota normalitat, que tindrà
vetats formes d’expressar-se, de moure’s, de desenvolupar-se en
general. A ull nu potser podem pensar que tota aquesta llarga llista de
no esdevindrà clau per la seva vida i li marcarà el futur i el seu
desenvolupament al cau i a la resta de llocs i entorns. Però actualment
cal anar més enllà, cal parlar no de mancances sinó de potencialitats,
cal preguntar-nos què és capaç aquest nen que tenim al cau de fer si li
proporcionem un suport del tipus que sigui, i a les definicions aquest
fet queda ben remarcat, ja que la discapacitat, la minusvalia o la
disminució no es regeixen tan sols per la malaltia o limitacions de la
persona sinó que parlen de l’entorn. Un entorn, que amb els mitjans
adequats i necessaris, pot proferir-li un desenvolupament tant normal
com el d’un altre. Actualment, es parla del triangle de suports:
PERSONA ENTORN
SUPORTS
Aquesta és la vertadera situació amb els vertaders factors de que
compta una persona amb necessitats educatives especials: no tan sols
és la persona i la seva malaltia, sinó que també cal tenir en compte
totes les capacitats que té i com potenciar-les a través de suports i
també comptar amb aquest entorns (família, metges, psicòleg, escola,
fisioterapeuta, logopeda, mestre de suport, i un llarg etcètera); en
aquest apartat on justament cada cop se li està donant més
importància, hi entra de manera clara el cau. L’agrupament com a lloc
per l’infant d’aprendre i desenvolupar-se, com a lloc per millorar la seva
autoestima veient que és més capaç de que potser es creu o es creuen;
és un lloc on pot conèixer nous amics, diferents espais, fer excursions,
establir contacte amb la natura i un llarg etcètera de coses que potser
no està massa acostumat a fer. Aquest darrer aspecte cal tenir-lo molt
en compte, ja que la introducció al cau haurà de fer-se potser poc a poc,
amb tranquil·litat, perquè no s’atabali el primer dia (depenent de cada
nen i dels suports i especificitats que necessiti). El cau, doncs, ha de ser
un entorn agradable per ell, de confiança, que l’animi a fer, a deixar-se
anar i a viure. El cau és important en aquests aspectes perquè potser
aquest nen al llarg de la seva vida s’anirà trobant amb persones,
classes, tutors i especialistes que el faran sentir diferent i ell és un més,
i això els caps cal que ho tinguin molt clar.
El fet de que un nen tingui unes necessitats específics o especials, no
significa que el nen sigui especial, diferent a la resta; cal no oblidar mai
aquest aspecte i no caure en els prejudicis ja que sovint, per raons
socials, del nostre passat, de l’inconscient, etc. tendim a entendre la
persona amb algun tipus de discapacitat com una persona desgraciada
i aquí sorgeixen els grans prejudicis: primerament trobem els negatius,
dels quals en formen part el rebuig, el fastig, l’angúnia, el veure el nen
com un pesat que no entén res, etc. i aquests són, cada cop més,
socialment castigats; però per altra banda, trobem els prejudicis
relacionats amb veure el nen amb llàstima i pena, en voler-li fer de
salvador i no deixa que ell sol lluiti amb les seves dificultats. El cap ha
d’interioritzar, entendre que el nen amb necessitats educatives especials
és un més de la unitat, i com a membre que és, té els seus drets i els
seus deures i si cal renyar-lo, se’l renya i se’l felicita, motiva, etc. com a
un més.
5.4 Aplicabilitat: Possibles aplicacions del treball i què cal fer quan
tenim un nen amb necessitats educatives especials a la unitat
Quan ens arriba un nen a la unitat que presenta algun tipus de
discapacitat, minusvalia, o disminució, el primer que és necessari, és
haver-ho sabut amb relativa antelació. Sembla una tonteria, però
segurament hi haurà pares que no accepten que el seu fill sigui
“diferent” als altres, i usen el mecanisme de defensa d’intentar dur una
vida normal amb ell sense oferir-li cap ajuda necessària. Per tant, és
possible topar-nos amb nens que ben bé, no acaben de comportar-se
com els altres, mostren alteracions al llenguatge, motricitat, a l’escriure,
pintar o relacionar-se amb la resta. El cap ha de ser viu i està pendent,
observar molt què és el que sembla que estigui passant i intentar-se
assabentar si aquest nen potser té alguna malaltia o retard.
En el cas que els pares es mostrin col·laboratius i informin precoçment
sobre el tipus de discapacitat que té i quines són les seves potencialitats
i limitacions, caldrà, si s’escau, fer una reunió amb els pares per parlar
de forma més exhaustiva sobre com és el seu fill, quina personalitat té,
què li agrada fer, com es relaciona ambla resta, com es mou per l’espai,
què és el que l’estimula, s’atabala ràpidament, si té reaccions
agressives, si va a una escola ordinària, especial, etcètera. A partir
d’aquí, caldrà fer les modificacions necessàries de l’espai destinat a la
unitat referents a la ubicació dels mobles, cadires, tamany de les lletres,
colors, llum, etc. i mirar si el nen necessita un cop per ell sol, com s’ho
rotaran els caps, què s’haurà de tenir en compte si un cap el tutela, etc.
(que un cap tuteli a un nen de forma més específica, no significa que li
hagi de fer tot i d’estar-li a sobre tota l’estona, serà fructífer si el cap
està amb tota la unitat de forma global juntament amb el nen però que
l’atengui en el cas que ho necessiti, el vigili si tendeix a escapar-se, a
agafar materials que puguin fer mal, etcètera).
Un altre aspecte molt important és l’explicació que fem a la resta de la
unitat. Una cosa que no podem obviar és que el nen amb necessitats
educatives especials necessita uns suports específics per a ell i això els
altres ho veuran clarament i de seguida es preguntaran què passa. És
important explicar-ho des de bon principi, argumentant que tothom és
diferents i que cadascú necessita les seves coses i el seu temps
(depenent de la unitat es pot especificar molt més, o no), per tant, que
aquell nen té un tipus de malaltia, retard, discapacitat, etcètera però
que per això ell no és diferent, sinó que ha de ser tractat com la resta i
per tant, ells l’hauran de tractar com un igual que és. Un aspecte que
cal vigilar al llarg del curs és que per voler evitar que els nens el
rebutgin, s’arribi a una sobreprotecció (i això, com hem esmentat
abans, també és un prejudici). Caldrà com a caps i com agrupament,
treballar cada dissabte sobre com el grup va rebent i relacionant-se
amb el nen i com el nen es desenvolupa en aquest, si tothom està
aprenent, què és positiu, què millorable, etc.
Caldrà també tenir en compte la resta de pares de la unitat. Potser en
algun dissabte hi ha algun incident i aquí serà important que ja, a la
reunió inicial de pares, s’informi de que hi ha un nen amb necessitats
educatives especials (millor si es fa per part dels propis).
Altres aspectes a destacar són, per exemple, l’elaboració de cada
dissabte i de les sortides on caldrà tenir en compte aspectes de
mobilitat, adaptació de materials, intentar que el nen participi, entengui
els jocs i les activitats, etcètera. L’important és que el nen esdevingui un
més, potser no podrà fer del tot un activitat concreta, però això és el de
menys, el que és bo per a ell i per la resta és que estigui present en tot
com a membre del grup que és.
El treball és fàcilment aplicable a qualsevol agrupament, demarcació i al
moviment en general ja que parla de l’educació especial i la vinculació
que aquesta té amb el cau des d’un punt de vista global, és a dir,
raonant sobre la necessitat en general i després dóna eines específiques
per a cada unitat i cada tipus de discapacitat a través de l’adaptació de
materials, passos a seguir, manera d’abordar-ho a la unitat, etcètera.
Jocs adaptats a persones amb necessitats educatives especials
A continuación es mostren un seguit de jocs ben tradicionals adaptats
segons les necessitats de cada nen amb l’objectiu de ser un punt de
partida alhora d’adaptar qualsevol activitat dins el cau.
Joc del mocador
Adaptació motriu :No es correrà i guanyarà qui agafi el mocador a uns
30 cms. de aquell que l'aguanta. Es pot anar d'esquenes o a peu coix
excepte el jugador discapacitat.
Adaptació visual: Es col.locarà un picarol en el mocador, o una corda
guia. Pot anar amb un acompanyant o que tots els jugadors portin els
ulls tapats.
Adaptació Psíquica: Hi haurà un jugador que l'avisarà. Es pot fer que
tots els jugadors vagin a peu coix. I se li donarà un número molt baix:
1, 2 o 3.
Adaptació auditiva: Els números estaran escrits amb cartellets o amb
els dits.
1, 2, 3 Picaparet
Adaptació motriu: Canviar el pas, fer pas de formiga, a peu coix, etc. Si
ell/a para, no sortirà darrera dels altres jugadors, sinó que podrà fer
servir una pilota per tocar-los. Fer el joc asseguts o a quatre grapes.
Adaptació visual: Jugarà acompanyat. Si ell/a para, tots els altres
portaran alguna cosa que faci soroll o picaran de peus o bé l'ajudant l'
indicarà qui s'ha mogut.
Adaptació psíquica: Canviar els passos pels de formiga o d'esquenes
(quan ell/a pari). Pot tenir un acompanyant perquè l'indiqui. No fer
variacions amb el joc i tenir paciència.
Adaptació auditiva:Avisar aixecant un senyal amb la mà (mocador,
cartolina, etc.) per poder avançar i si és ell/a qui para no hi haurà
variacions. Si té dificultats per parlar, utilitza una pilota o la mà per
assenyalar.
Joc de Matar
Adaptació motriu: Els jugadors no es poden moure del seu lloc. La
pilota serà gran i adaptada.
Adaptació psíquica: El camp ha de ser petit. La pilota ha de córrer per
terra i els jugadors poden quedar-se quiets com bitlles.
Adaptació visual: Jugar amb una pilota sonora i es pot fer rodar per
terra. Els jugadors queden quiets i pot haver-hi un acompanyant
perquè el dirigeixi.
Adaptació auditiva: En aquest cas, no es necessita cap adaptació en
especial. Naturalment, segons el desenvolupament del joc es poden
afegir materials visuals per ajudar al jugador/a sord/a.
Joc de cartes (braille)
Material per treballar l’educació especial amb la unitat
A continuació es presenten una sèrie d’eines per abordar el fet de tenir
un company amb necessitats educatives especials a través de jocs,
textos, etcètera. Cal tenir en compte amb quina unitat estem treballant
i quin tipus de discapacitat té la persona i com ho està acceptant el
grup.
Joc: Tots som diferents
Joc que pot fer-se a totes les unitats on es dibuixa una línia que tingui
més o menys forma d’S en tots els folis, es dóna un foli a cada nen i es
demana, que sense mirar a la resta, cadascú dibuixi un dibuix que li
vingui al cap partint de la ratlla al full. Un cop tothom ha acabat
s’ensenyen els dibuixos i tothom explica què és el que li ha vingut al
cap. Aleshores ens n’adonem que tothom ha fet un dibuix diferent
partint del mateix. Els caps aquí se n’hauran d’encarregar que els nens
o nois reflexionin sobre que cadascú veu les coses de manera distinta a
la resta i que, per tant, som diferents i tenim cadascú les nostres coses.
Conte: El regne de la princesa què què del llibre Mira’m: contes de
vides especials
Aquest llibre consta de petits contes explicats a través de personatges
rellevants de la nostra societat com Mercè Foradada o Màrius Serra que
tenen fills amb necessitats educatives especials. Cal destacar el conte
de Mercè Foradada titulat El regne de la princesa què que. Falta posar
conte
Curtmetatge: El circo de la Mariposa
Protagonitzat per Eduardo Verasategui, El circo de la mariposa narra
com cada persona és única i meravellosa, i com tothom pot arribar allà
on es proposi (fins i tot, sense mans ni peus!).
El vídeo pot veure’s subtitulat en castellà a:
http://www.youtube.com/watch?
v=9582NStUdqU.
Àpat a cegues
Per conscienciar a la unitat sobre què suposa tenir discapacitat visual,
els caps poden organitzar un berenar a cegues i tot el que facin ho
hauran de fer sense veure res, aleshores cal incidir en aspectes sobre
com aconsegueixen el menjar, com eviten no trencar res, la forma de
moure’s per l’espai i el fet d’intentar no xocar, etcètera.
Gimcana
Petita gimcana en la qual en cada prova els nens podran viure ells
mateixos què significa tenir una discapacitat i quines són les estratègies
que poden trobar: circuit amb els ulls tapats i utilitzant un pal de cec,
circuit amb cadira de rodes, prova tapant les orelles llegint els llavis,
llegir en Braille, etcètera.
V-CONCLUSIONS
Un cop finalitzat el treball, es conclou que els objectius marcats al
principi d’aquest s’han complert perquè s’ha procurat en tot moment
tenir-los en compte alhora de planificar i explicar els apartats. Es creu
que realment pot esdevenir una eina òptima i fructífera a nivell d’equip
de caps, agrupament, demarcació o moviment.
Després d’haver acabat el treball, crec que el present m’ha servit per
adonar-me jo també de la importància de la vinculació l’educació
especial i el cau com a element d’aprenentatge tant a nivell del nen amb
algun tipus de discapacitat ja que el fet d’assistir a un espai que no es
gaire (en un primer moment) conegut pe ells, realitzar activitats a la
natura, fer treballs mol manuals i no tan teòrics, jugar molt i
interactuar amb nens i caps amb els quals sovint no manté relació,
propicia un desenvolupament molt bo per a ell des del punt de vista
social, lingüístic i maduratiu. També en concloc, encara amb més
èmfasi, que el fet de tenir un nens amb necessitats educatives especials
dins la unitat o l’agrupament, propicia que la resta de nens i nens (i
també caps i pares) entenguin com és aquest món en realitat, vegin que
una persona amb necessitats educatives especials, no tan sols és un
discapacitat, sinó també una persona amb moltíssimes capacitats i del
qual se’n pot aprendre molt i que surtin d’allà tenint un punt de vista
més obert, sent més crítics a la societat, arribant a l’objectiu fonamental
de l’escoltisme que és educar per aquesta transformació social tan
necessària.
VI - BIBLIOGRAFIA I NETGRAFIA