DIMECRES10

DEJULIOLDEL2013

577

EscripturesSón rics‘Los privilegios’,de Jonathan Dee,aborda la figura delsmultimilionaris, sensecondemna prèviaPàgina 6

ExposatTàpies interiorUna retrospectiva basadaen les obres que es vaguardar per a ell,a dues seus, la Fundaciói el MNACPàgina 18

Dones al gulagEntre les víctimes del terror soviètichi havia moltes figures femenines, ambhistòries que ara emergeixenPàginas 2 a 5

PantallesLa indignació de Lou CastelUna narració sobreels dies a Girona delprotagonista del film‘La lapidation de SaintÉtienne’, de Pere VilàPàgina 26

El gulag soviètic és una de les experiències mésaterridores de la història de la humanitat. Aquestsdarrers temps s’estan fent públics molts testimonis deles seves víctimes, que a poc a poc ens van arribant endiverses traduccions. Hi va haver, entre aquestesvíctimes, moltes dones, a vegades condemnadesnomés pel fet de ser les ‘dones de’

Donesal gulagRICARD SAN VICENTEHiha diverses veus que recullen elpas de les dones pel gulag: el tes-timoni de les víctimes, l’eco delstestimonis, familiars, amics, i unetcètera tan llarg com la versatili-tat del terror.Moltes dones es van veure im-

merses en la tragèdia sovièticacom a conseqüència de la repres-sió envers els seusmarits o famili-ars, les víctimes directes del ter-ror estalinista. Aquest va ser el casde Marina Tsvetàieva, AnnaAkhmàtova o Nadejda Mandels-tam. Tot i que de vegades, com vapassar amb Akhmàtova, la donaera l’ostatge d’un poder que vacastigar els seus éssers estimatspel fet de ser-ho. Però altres vega-des van ser elles mateixes el bocexpiatori dels pecats aliens, comvapassar ambOlga Ivínskaia, ami-ga íntima de Pasternak que va pa-gar la seva relació amb el càstigdel gulag.El terror en general no té lògica;

un dels trets del terror soviètic ésque és inexplicable per a qui elviu, un ésser tan espantat comgairebé sempre sorprès. És certque es perseguia els enemics pre-sents i futurs, reals i presumptes,peròels intents dedescobrir elme-canisme intern de la repressió hanacabat fracassant en el cas de lesvíctimes.Per què?, es titula una re-copilació de testimonis recollits–entre els quals els de moltes do-nes– per Vladímir Leonovitx i Vi-tali Xentalinski. Perquè el primerobjectiu del terror és amagar la se-

va lògica. Podem dibuixar algunaestadística i veure que els primerseliminats van ser els represen-tants de les classes explotadores,aristòcrates, terratinents, clergat,burgesos, etcètera… Però el cas ésque després els van seguir perso-nes alienes a la política, o ciuta-dans fidels, fins i tot bolxevics, de-tinguts, jutjats i sentenciats simple-ment perquè moltes vegades elsexecutors havien d’omplir un ex-pedient: tants kulaks, tants trots-kistes, tants enemics del poble. Du-rant la Gran Guerra Pàtria (contraels nazis), per exemple, les con-demnes es prorrogavenoels reclu-sos eren tornats a condemnar, noper un delicte comès, sinó perquèels presos eren necessaris per a laproducció. Sobre la falta de lògicade la repressió vegeu alguns relatsde Varlam Xalàmov, com perexemple La conjura dels juristes.Doncsbé, a través d’aquesta boi-

ra impredictible i densa, d’entreels que vanpatir el terror estalinis-ta no podemdeixar de destacar lesdones, tant les que van veure cau-re els seus i en van recollir el testi-moni com les que van sofrir encarn pròpia les penalitats del gu-lag. Anna Akhmàtova va veurecom desapareixia el seu primermarit, el poetaLevGumilev, afuse-llat el 1921, i també del segon, i vaesperar molts anys que tornés delgulag el fill del primer, NikolaiGumilev. Fruit d’aquesta agoniaquemarca la vida i l’obrad’Akhmà-tova és el seu conegut Rèquiem,potser el monument poètic més

No he buscat mai refugi sota celestranger,ni he procurat empara sota alesestranyes.Vora el meu poble he restataquests anys,En què la gent ha patit ladissort.

A tall d’introduccióEn els terribles anys de la iej-óvsxina vaig passar disset me-sos a les files davant les presonsde Leningrad. Un dia algú em vareconèixer. Llavors, una donade llavis morats que ocupava elseu lloc darrere meu i que, deben segur, no havia sentit maiel meu nom, va semblar que esdespertava de la letargia en quèestàvem immerses i em vapreguntar a cau d’orella (per-què allà tothom parlava en veumolt baixa):–Això ho podria descriure?Jo vaig respondre:–Sí que puc.Llavors una mena de somriureva lliscar pel que havia estat elseu rostre.1 d’abril del 1957. Leningrad.Anna Akhmàtova, ‘Rèquiem’

I tanmateix... Tanmateix vullpensar que, tot i que potser nijo ni el meu fill ho aconsegui-rem, almenys elsmeus néts pot-ser sí que veuran aquest llibrepublicat sencer al nostre país.

Ievguenia Guinzburg

Ricard San Vicen-te és professor deLiteratura russa ala Universitat deBarcelona

A l’esquerra, dedalt a baix,retratsd’EufrosiniaKersnóvskaia,Lina Prokófieva,MarinaTsvetàieva iTatiana Gnéditx.A la pàginade la dreta,homes i donestreballant en unapresó sovièticacap al 1920POPPERFOTO / GETTY

3Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,10

juliol2013

TEMA

Anna AkhmàtovaPoema de la fi iRèquiem i altrespoemesTraducció: Maria-Mercè Marçal,Monika ZgustovaLABUTXACA, 2008

ValentinaChemberdjíLina Prokofiev.Una española enel gulagSIGLO XXI, 2009

EvgueniaGuinzburgEl vértigoGALAXIA GUTEN-BERG, 2005/2012

Olga Ivínskaya,Rehén dela eternidad:mi vida conPasternakGRIJALBO, 1991

Anna LárinaLo que no puedoolvidarTraducció: MaríaGarcía BarrisGALAXIA GUTENBERG/ CÍRCULO DE LECTO-RES, 2007/2008

NadejdaMandelstamContra totaesperançaTraducció: JaumeCreusQUADERNS CREMA,2012

VitaliShentalinski,Esclavos de lalibertadTraducció: RicardAltésGALAXIA GUTENBERG/ CÍRCULO DE LECTO-RES, 2006

AlexandrSolzenitsinEl archipiélagogulag(Parte III. DeTrabajo-Extermi-nio. La mujer enel gulag)Traducció:J. Maria Güell iE. FernándezVernetTUSQUETS / CÍRCU-LO DE LECTORES,2007

MarinaTsvetáyevaUn espírituprisioneroTraducció: SelmaAnciraGALAXIA GUTENBERGCÍRCULO DE LECTO-RES, 1999

LLIBRES EN RUS:

Nina Hagen-TornMemoriaMOSCOU,VOZVRASCHENIE,2010

KresnóvskayaSkolko stoitchelovek: Povesto perezhitom(Què val unhome: Relatssobre allò viscut)En sis toms idotze quaderns.MOSCOU,FUNDACIÓ KRES-NÓVSKAYA, 2000.

Vl. Leonóvich,V. Shentalinski(reds.)Za chto?(Per què?)MOSCOUNOVI KLIUCH, 1999

sagnant a les víctimes del gulag.Marina Tsvetàieva tampoc no

va seguir els passos del seumarit ide la seva filla, però suïcidar-se el1941 va ser l’única sortida que vatrobar per escapar-se del setge delpoder. La vídua d’Óssip Mandels-tam, Nadejda, crea amb les sevesmemòries potser l’al·legatmés im-portant contra el règim. I també al-tres mullers, amants, mares, vídu-es, germanes, prendran el relleudels seus familiars exterminatsper deixar constància del seu pasper aquest món.Però, de la mateixa manera que

miraculosament ressusciten delgulag homes supervivents quefaran de la seva obra un testimonide l’infern, hi ha hagut dones queens han deixat el document de laseva experiència. Algunes obresd’aquestes dones han vist la llumal nostre país, d’altres s’han pu-blicat a Rússia i esperen un editorespanyol. Obres que dibuixen unpanoramamésmatisat i humà i devegades menys ideològic que elque recullen els homes, malgratque la seva experiència no és pasmenys dura i molt sovint més do-lorosa i humiliant que la dels seuscompanys homes. Aturem-nos enalgunes.

TestimonisIevguènia Guinzburg (1904-1977),autora del llibre El vértigo, donad’un dirigent polític represaliat, vaser condemnada el 1937 a deu anysper “haver participat en una orga-nització terrorista trotskista”. El

càstig va arribar fins i tot als seuspares, perquè eren familiars d’unenemic del poble. Va complir elsdeu anys de condemna en diversespresons i camps de Kolimà i vuitmés de deportació perpètua.Un cop alliberada i políticament

rehabilitada, va dedicar la vida,com altres supervivents, a narrarla seva experiència. La seva obra,que va córrer de mà en mà per laUnió Soviètica des del 1967, va serun dels primers testimonis de lesrepressions estalinistes. L’autobio-grafia, sobretot la primera part, vaplena de descripcions de l’entorn,que permeten reconstruir en certamanera la vida de les preses. AGuinzburg se li deu una de les pri-meres descripcions d’un “camp detreball correccional” per a dones.Cadascunade les tres parts que for-maven l’obra, un cop escrita s’aca-rava i es comentava amb els super-vivents dels camps.Anna Larina (1914-1996) va ser

arrestada, primerdeportada i final-ment condemnada, com gran partde la seva família, per ser la donade Nikolai Bukharin, un dels diri-gents de la revolució, home culteque Stalin va eliminar després deredactar la Constitució soviètica–com és sabut, la més progressistai humana que hi havia hagutmai almón–. Després d’executar-lo coma la majoria de protagonistes de larevolució, tots els seus familiarsvan ser víctimes de la repressiómés o menys intensament. Annano va quedar en llibertat fins el1956, i ni tan sols llavors es va po-

der retrobar amb el seu fill. AnnaMikhailovna Larina recorre ambdetall, comqui no està segur de so-breviure a tant d’horror i de podercomunicar la seva experiència, elseu llarg viatge per una infinitat depresons, camps i deportacions. Re-corda sempre la imatge del seu fill,del qual no sabrà res durant anys, idel seu marit, objecte i sentit de laseva vida, com ho demostra el fetque el primer que intentarà quanrecobri la llibertat és fer tot el pos-sible per rehabilitar-lo política-ment i moralment.“Una distància de mig segle em

separa dels dramàtics esdeveni-ments que he descrit. Acabo d’es-criure aquestes línies quan final-ment Nikolai Ivanovitx (Bukha-rin) ha estat rehabilitat postmòrtem al partit. Estic contentad’haver pogut arribar viva a aquestdia. La justícia ha triomfat. Peròres no se m’ha esborrat de la me-mòria. I fins al dia d’avui viuen enlameva ànima les paraules deBuk-harin adreçades al futur: ‘Vull quesapigueu, camarades, que la bande-raqueenarboreuen lamarxavicto-riosa cap al comunisme tambépor-ta una gota de lameva sang!’”. El totriomfal d’aquestes línies finals del’obra –Lo que no puedo olvidar–contrasta tristament amb la nostradesesperançada realitat.Però continuem. Potser un

exemple de l’esforç per perpetuaren la memòria de les futures gene-racions l’experiència del lloc (éscert que no publicat aquí) és eld’Eufrosinia Kersnóvskaia, que >

BIBLIOGRAFIA

4Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,10

juliol2013

TEMA

MONIKA ZGUSTOVA

Fa quatre anys, a Moscou, vaigtenir l’oportunitat d’assistir auna reunió de supervivents delgulag, els zeki, com els anome-nen els russos. Ancians ambdificultats per caminar i el ros-tre solcat de profundes arruguescom a testimoni de les crueltatsque els va tocar viure. Aquelldia, a la reunió dels zeki vaigcomprovar que no només ho-mes, sinó també milions de do-nes, havien estat sentenciades algulag.

Una de les expresoneres emva convidar que l’endemà anésa veure-la a casa seva. Desprésd’un llarg viatge en metro i endiversos autobusos que em vanportar a la perifèria de Moscouvaig trobar el seu edifici, cons-truït de plafons prefabricats,

l’escala del qual feia olor d’es-combraries i oferia refugi a totun clan de rates. No obstantaixò, al pis de Zaiara Vesiólaia iel seu marit vaig sentir que ha-via arribat a una illa de pau, debellesa i de cultura: aquest ma-trimoni d’expresoners del gulaghavia decorat les parets ambpintures originals que els havi-en regalat els seus amics, ambcentenars de llibres que entapis-saven altres parets, i la músicade Bach penetrava en l’estudion em va introduir Zaiara. So-bre l’escriptori hi havia disposa-des delícies salades i dolces:aquest matrimoni de sobrevi-vents oferia al visitant una mos-tra de la més exquisida hospitali-tat russa.

Zaiara em va explicar quequan era estudiant i celebravaamb els seus amics a casa sevaque havia aprovat els exàmensamb una improvisada festa amb

ball van entrar tres homes de lapolicia secreta, la van detenir ivestida de ball se la van empor-tar a la presó. Allà se la van que-dar diversos mesos; de nit lainterrogaven i de dia tampoc nola deixaven dormir: la falta deson era una de les maneres detorturar els detinguts innocentsperquè es declaressin culpables.Al final la van acusar arbitrària-ment d’espionatge i amb el ma-teix vestit de ball la van enviaral nord de Sibèria. Durant el seurelat, Zaiara no insistia en laduresa dels treballs que estavaobligada a fer, sinó en la solidari-tat de les seves companyes d’in-fortuni i una història d’amorque em va explicar xiuxiuejantquan el seu marit havia sortitun moment.

En visitar altres expresoneresem vaig adonar que a casa deZaiara havia après els valorsque comptaven en l’escala delgulag. L’amor era un bé tanapreciat com difícil i passatgeren uns camps on homes i donesrarament podien tenir contactei en els quals els presos ambprou feines estaven més d’unmes en el mateix camp. Unacosa semblant passava ambl’amistat: l’organització del gu-lag vigilava que no s’establissinllaços forts entre les preses. Lacultura i l’art que omplien lacasa de Zaiara constituïen unaltre gran valor al gulag.

Al Memorial moscovita, unainstitució no governamental pera la conservació de la memòriahistòrica, em van ensenyar ob-jectes que havien estat confecci-onats per les preses: tota menad’ornaments fets d’espines queles presoneres trobaven al seu

ranxo habitual: un bol de sopade peix insípida i un rosegó depa. En alguns camps les preseshavien escrit llibres de contesque elles mateixes il·lustraven icosien en forma de llibreta perals nens nascuts al gulag, gene-ralment fruit d’una violació per-petrada pels guardes. Única-ment a la infermeria es troba-ven de vegades un parell dellibres, amb sort d’algun clàssicrus. La lectura proporcionava ales preses un suport moral,igual com ho feia la consciènciade la pròpia innocència. Peraixò moltes més preses políti-ques que comunes van sobreviu-re al gulag.

Fins i tot després de la mortde Stalin, en l’època de Khrus-xov, les autoritats soviètiquesobstaculitzaven el retorn delspresoners del gulag als llocs detreball que els corresponien pelseu nivell d’instrucció. A més,els possibles patrons temien lesconseqüències de donar feina aun antic pres polític. Segons lareglamentació, els que haviensortit del gulag no podien viurea les capitals, sinó a cent quilò-metres de distància, o méslluny.

De totes les antigues presesque vaig conèixer només una vaaconseguir exercir una feinarellevant: Elena Markova, con-demnada a quinze anys a lesmines de carbó del nord de Sibè-ria, es va convertir en una de lesmàximes especialistes russes encibernètica i va arribar a repre-sentar el seu país en congressosinternacionals sobre aquestamatèria. “Al gulag una havia delluitar per qualsevol mos, percinc minuts de xerrada amb unaamiga, per una mirada als ullsd’un home. Acostumada a bata-llar, en la vida normal vaig acon-seguir més que els altres”.

També Valentina Ievleva emva donar una lliçó: “Quan un volalguna cosa, hi ha d’anar al dar-rera. A totes! Si no, mai no acon-seguirà res”. Valentina va com-partir amb mi el relat de la sevavida l’últim dia de la meva esta-da a Moscou. Em va semblartan extraordinari que vaig volerque el seu testimoni arribés amés persones i ho vaig oferir alslectors en forma de novel·la: Lanit de Vàlia (Edicions Proa; encastellà a Destino). Li vaig dirper telèfon a Valentina-Vàliaque aquest llibre seria el nostregra de sorra per ajudar que resno quedi en l’oblit i que la histò-ria no es repeteixi.

pel seu origen noble, quan l’anti-ga Bessaràbia es va annexionar a laUnió Soviètica i es va convertir enRepública Socialista Soviètica deMoldàvia, primer va perdre totsels béns, després va ser deportadaa Sibèria i finalment condemnadaa molts anys de camps de treball.Un cop alliberada, Kersnóvskaiava dedicar molts anys a escriure iil·lustrar les seves memòries, queinclouen 680 il·lustracions (enaquestes pàgines se’n pot veureunamostra). Igual comen les il·lus-tracions –un còmic demolidor perla ingènua veracitat que el carac-teritza, i que acompanya el textmanuscrit– l’autora intentadespos-seir el seu relat de tot el sigui super-flu per esmolar el poder de denún-cia de l’obra.

Muses de KolimàEn el primer llibre deVitali Xenta-linski, Esclavos de la libertad, dedi-cat a traslladar al lector la seva fei-na als arxius del KGB, hi ha un ca-pítol titulat Las musas de Kolimá.L’autor s’atura en el cas de Nina-Hagen-Torn, filla d’un metge suecrussificat, que va anar a parar, commolts altres intel·lectuals, alscamps. Xentalinski, al qual devemuna part capital de la informacióque coneixem sobre les obres i mi-racles del KGB, recull un fragmentde lesmemòries d’aquesta etnògra-fa i poeta, que la seva filla va guar-dar fins a la perestroika.D’entre elmaterial conservat, va

sorprendre Xentalinski el valord’aquesta dona que situava la sevaconsciènciaperdamuntdelmón ri-gorós i abjecte que l’envoltava. I en-tre els fulls, l’estudiós va trobar-hiuna fotoque en cert sentit constitu-eix una lluminosa metàfora enaquest negre panorama i que ensprojecta, a través del somriure deNina, plena de confiança i il·lusió,un missatge d’esperança.Però tornema les obres aparegu-

des en castellà. Entre les experièn-cies narrades per estudiosos sobrela repressió estalinista, esmentemla biografia, escrita per ValentinaTxemberdji, sobre Lina Prokófie-va, una espanyola queva estar casa-da amb el compositor Serguei Pro-kófiev. La dada més rellevantd’aquest cas és que lamuller aban-donada serà castigada pel règim ienviada al gulag com una peculiarmanera d’influir en el desobedientcompositor i allunyar-la’n. Txem-berdji, coneixedora de la històriade la música russa, “aspira enaquest llibre a rescatar de l’oblit,restaurant-la, lamemòriad’unado-na singular amb qui va tenir ocasióde conrear una llarga amistat, i latràgica vida de la qual revela ara enprofunditat”, escriu J.J. Herrerade la Muela en la presentació delllibre.Per la seva banda, El triunfo del

espíritu, com es titula un delsrelats del professor Efim Etkind,inclòs en el que ell va anomenarProses barcelonines (traduït perGuillem Castañar Rubio, Barce-

Unvestit de ball per a les neussiberianes

Valentina Ievleva, que s’ha transformat en Vàlia a la novel·la ‘La nit de Vàlia’ de Monika Zgustova

>

5Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,10

juliol2013

TEMAlona, Arola, 2010), és un relat/

homenatge –tan estès en la prosadocumental dedicada a l’expe-riència soviètica– en el qual elprofessor recorda Tatiana Gné-ditx, especialista en literatura an-glesa del segle XVIII. Immersa enl’estudi dels seus poetes isabelins,Tatiana no es va fixar en els núvolsque li planaven damunt del cap. Elcas és que després de la guerra,explicaEtkind,Gnéditx va desapa-rèixer. Passat el temps, l’estudiosadels clàssics anglesos va aparèixera casa dels Etkind, després de vuitanys de camps. Sense casa, sensefamiliars, Tatiana s’instal·la a la jasuperpoblada casa dels Etkind i esdedica a mecanografiar el seu DonJoan.

Triomf de l’esperitEl cas és que el 1945, per raons tanincreïbles com inexplicables, Ta-tiana Gnéditx és condemnada adeu anys de camps. Però abansd’anar a parar a la picadora decarn, un dels investigadors de lapresó descobreix que Gnéditx estàtraduint el poema de Byron, con-sultant l’anglès original que té gra-vat a la memòria i vessant la sevaversió russa també a la memòria.El funcionari, perplex, va demanara la condemnada què podia fer perella, i ella li va respondre que li do-néspaper, una sèrie de llibres i unacel·la per a ella sola. “En aquellacel·la Tatiana Grigórievna s’hi vapassar dos anys, entregada als ver-sos de Byron”, fins que va haveracabat el poema. Després d’això lavan enviar a un camp de treballper complir els vuit anys que li fal-taven de condemna.La còpia redactada a la cel·la de

la presó de Leningrad va sobre-viure fins a l’alliberament de Ta-tiana Gnéditx. I va ser a casa delsEtkind on la traductora tornar acopiar el poema introduint-hi elscanvis que es van anar acumulantdurant aquells llargs anys en lamemòria de la traductora. La tra-ducció, tornada a redactar, final-ment va aparèixer publicada a laUnió Soviètica i avui es considerauna de les millors versions delpoema. Per nosaltres, no obstantaixò, com pel professor Etkind,representa certament un triomf del’esperit.Molts escriptors, començant

per Xalàmov i Soljenitsin, dedi-quen capítols i relats a la presènciade la dona en els camps. Deixant almarge l’enorme tema del sexe i lesseves seqüeles, que el pudor rusmoltes vegades defuig, els altresaspectes de la vida, patiment imort de les dones, s’estenen comun dens conjunt d’illes a l’arxi-pèlag del gulag, però el tracte queescriptors, testimonis i víctimesdonen al tema de la dona en elscamps de treball soviètics vist pelsseus protagonistes i contempo-ranis supera amb escreix el quepugui cabre en aquestes pàgines, ipotser es mereix un altre capítolmés endavant. |

EL GULAG D’EUFROSINIA KERSNÓVSKAIA. D’origen aristòcrata, aquesta dona va ser deportada a Sibèria després de l’annexió de Bes-saràbia (Moldàvia) per l’URSS durant la Segona Guerra Mundial. Després de passar més d’una dècada condemnada en camps detreball, Kersnóvskaia va deixar testimoni del seu pas pel gulag en unes memòries amb més de sis-centes il·lustracions que són totun ‘còmic-denúncia’ de les terribles condicions a les quals les autoritats soviètiques sotmetien els presoners