tècniques d'investigació en antropologia social

Tècniques d’investigació enAntropologia social

Xavier Roigé i Ventura Ferran Estrada i Bonell

Oriol Beltran Costa

Departament d'Antropologia cultural, Històriad'Amèrica i d'Àfrica

Facultat de Geografia i Història

Universitat de Barcelona

Barcelona, 1999

SUMARI

INTRODUCCIÓ ........................................................................................................................... 11

TEMA I. LA PLANIFICACIÓ DE LA RECERCA .................................................................... 171. Plantejar una recerca ................................................................................................................ 17 1.1. Interrogants inicials ............................................................................................................... 17 1.2. Les etapes d’un procés de recerca .......................................................................................... 18 1.2.1. L’elecció del tema i la definició del problema .................................................................. 19 1.2.2. L’exploració prèvia ......................................................................................................... 21 1.2.3. El treball de camp ........................................................................................................... 21 1.2.4. L’explotació de les dades i la interpretació ...................................................................... 222. Redactar un projecte de recerca ................................................................................................ 22 2.1. La introducció ....................................................................................................................... 23 2.2. La formulació del problema de recerca .................................................................................. 23 2.2.1. Estat de la qüestió ........................................................................................................... 24 2.2.2. Model teòric .................................................................................................................... 24 2.2.3. Hipòtesis o idees prèvies .................................................................................................. 24 2.3. L’àmbit de la recerca ............................................................................................................. 25 2.3.1. Unitat d’anàlisi ................................................................................................................ 25 2.3.2. Àmbit geogràfic ............................................................................................................... 26 2.3.3. Període cronològic .......................................................................................................... 26 2.4. L’esquema del treball ............................................................................................................ 26 2.5. La metodologia i les tècniques d’investigació ........................................................................ 27 2.5.1. Orientacions metodològiques ........................................................................................... 27 2.5.2. Indicacions sobre el treball de camp ................................................................................ 27 2.5.3. Fonts documentals ........................................................................................................... 27 2.5.4. Entrevistes i informació oral ............................................................................................ 28 2.5.5. Observació etnogràfica .................................................................................................... 28 2.5.6. Enquestes ........................................................................................................................ 28 2.6. La planificació del treball ...................................................................................................... 28 2.6.1. Pla de treball i calendari ................................................................................................. 28 2.6.2. Membres de l’equip de treball .......................................................................................... 28 2.6.3. Pressupost ....................................................................................................................... 28 2.7. La bibliografia ....................................................................................................................... 29 2.8. Els apèndixs .......................................................................................................................... 29Lectures recomanades ................................................................................................................... 32Pràctiques ...................................................................................................................................... 33Materials complementaris ............................................................................................................ 34

TÈCNIQUES D’INVESTIGACIÓ EN ANTROPOLOGIA SOCIAL6

TEMA II. LA RECERCA BIBLIOGRÀFICA ............................................................................ 531. Confeccionar una bibliografia .................................................................................................. 53 1.1. Què consultar ........................................................................................................................ 53 1.2. Com cercar ............................................................................................................................ 54 1.2.1. La cerca a través dels catàlegs informatitzats .................................................................. 54 1.2.2. La cerca a les biblioteques ............................................................................................... 55 1.2.3. La cerca a Internet .......................................................................................................... 55 1.3. Com seleccionar .................................................................................................................... 572. Les referències bibliogràfiques ................................................................................................. 58 2.1. La referència de llibres .......................................................................................................... 59 2.1.1. Autoria ............................................................................................................................ 59 2.1.2. Any d’edició .................................................................................................................... 60 2.1.3. Títol ................................................................................................................................. 60 2.1.4. Lloc d’edició i editorial ................................................................................................... 61 2.1.5. Dades opcionals .............................................................................................................. 61 2.2. La referència de capítols o parts de llibre ............................................................................... 61 2.2.1. Autoria ............................................................................................................................ 61 2.2.2. Any d’edició .................................................................................................................... 61 2.2.3. Títol ................................................................................................................................. 62 2.2.4. Obra on s’inclou .............................................................................................................. 62 2.2.5. Pàgines ............................................................................................................................. 62 2.3. La referència d’articles en publicacions periòdiques ............................................................... 62 2.3.1. Autoria ............................................................................................................................ 62 2.3.2. Any d’edició .................................................................................................................... 62 2.3.3. Títol ................................................................................................................................. 62 2.3.4. Publicació on s’inclou ..................................................................................................... 62 2.3.5. Número de la publicació i pàgines ................................................................................... 63 2.4. La referència de treballs inèdits ............................................................................................. 63 2.5. La referència de recursos electrònics ...................................................................................... 63 2.5.1. Documents electrònics sencers ......................................................................................... 64 2.5.2. Parts de documents electrònics ........................................................................................ 65 2.6. Les citacions bibliogràfiques .................................................................................................. 65 2.7. Els llistats bibliogràfics .......................................................................................................... 663. El treball bibliogràfic ................................................................................................................ 69 3.1. Les fitxes de referència .......................................................................................................... 69 3.2. Les fitxes de lectura o de resum ............................................................................................. 70 3.3. Les fitxes temàtiques ............................................................................................................. 70 3.4. Les fitxes de citacions ............................................................................................................ 70 3.5. Les fotocòpies ....................................................................................................................... 71Lectures recomanades ................................................................................................................... 71Pràctiques ...................................................................................................................................... 72Materials complementaris ............................................................................................................ 73

TEMA III. EL TREBALL DE CAMP .......................................................................................... 771. Què és el treball de camp .......................................................................................................... 77 1.1. El treball de camp, element distintiu de l’antropologia ........................................................... 77 1.2. Un procediment d’investigació .............................................................................................. 78 1.3. Una experiència personal ....................................................................................................... 792. La pràctica del treball de camp ................................................................................................ 79 2.1. El pla de recerca .................................................................................................................... 81 2.2. Els contactes inicials .............................................................................................................. 81 2.3. L’entrada al camp .................................................................................................................. 82 2.4. El desenvolupament del treball de camp ................................................................................ 83

TÈCNIQUES D’INVESTIGACIÓ EN ANTROPOLOGIA SOCIAL 7

2.5. L’explotació de les dades ....................................................................................................... 86 2.6. L’anàlisi i la interpretació ...................................................................................................... 863. Sobre la validesa del treball de camp ........................................................................................ 86 3.1. La necessitat de comptar amb un marc teòric previ ................................................................ 87 3.2. Els problemes del procediment inductiu ................................................................................. 87 3.3. El sentit de totalitat ................................................................................................................ 88 3.4. La delimitació de la unitat d’anàlisi ....................................................................................... 88 3.5. Els problemes relacionats amb la pràctica del treball de camp ................................................ 89 3.5.1. L’elecció del lloc ............................................................................................................. 89 3.5.2. La durada ........................................................................................................................ 90 3.6. La validació de les dades ....................................................................................................... 90 3.7. El treball de camp com a opció d’investigació ........................................................................ 91Lectures recomanades ................................................................................................................... 91Materials complementaris ............................................................................................................ 95

TEMA IV. L’OBSERVACIÓ ETNOGRÀFICA ......................................................................... 1071. L’observació com a procediment científic ................................................................................ 107 1.1. Per què cal observar .............................................................................................................. 107 1.2. Problemes amb l’observació .................................................................................................. 108 1.3. L’observació en antropologia ................................................................................................. 1082. Tipus d’observació .................................................................................................................... 109 2.1. Observació externa i observació participant ........................................................................... 109 2.1.1. No participant (o externa) ................................................................................................ 110 2.1.2. Participant (o interna) ..................................................................................................... 110 2.2. Opcions diverses ................................................................................................................... 1113. Instruments per a la recollida de les dades ............................................................................... 111 3.1. El diari de camp ..................................................................................................................... 111 3.2. Les notes de camp ................................................................................................................. 112 3.3. Les guies de treball ................................................................................................................ 113 3.4. Els qüestionaris etnogràfics ................................................................................................... 113 3.5. Les fitxes etnogràfiques ......................................................................................................... 113 3.6. Procediments auxiliars de registre .......................................................................................... 114 3.6.1. La fotografia i el vídeo etnogràfic .................................................................................... 114 3.6.2. El dibuix etnogràfic .......................................................................................................... 115 3.6.3. Els objectes materials ....................................................................................................... 1154. La descripció etnogràfica .......................................................................................................... 115 4.1. La redacció de la descripció etnogràfica ................................................................................. 115 4.2. Alguns casos específics ......................................................................................................... 118 4.2.1. Descripcions d’escenaris ................................................................................................. 118 4.2.2. Descripcions de persones ................................................................................................. 118 4.2.3. Descripcions d’actes rituals ............................................................................................. 119 4.2.4. Carta de rutina ................................................................................................................ 119 4.2.5. Descripcions tècniques .................................................................................................... 119Lectures recomanades ................................................................................................................... 119Pràctiques ...................................................................................................................................... 121Materials complementaris ............................................................................................................ 123


TEMA V. L’ENTREVISTA ORAL .............................................................................................. 1471. Les fonts orals ............................................................................................................................ 147 1.1. Característiques de les fonts orals .......................................................................................... 147 1.2. Per què cal entrevistar ............................................................................................................ 148 1.3. Problemes amb les fonts orals ................................................................................................ 1492. Diferents tipus d’entrevistes ...................................................................................................... 150 2.1. Tipus d’entrevistes segons la implicació de l’entrevistador ..................................................... 150 2.1.1. Entrevistes obertes ........................................................................................................... 150 2.1.2. Entrevistes dirigides ........................................................................................................ 150 2.1.3. Entrevistes semidirigides ................................................................................................. 150 2.2. Tipus d’entrevistes segons la forma i els objectius de la recerca ............................................. 151 2.2.1. Història de vida ............................................................................................................... 151 2.2.2. Entrevistes en profunditat ................................................................................................ 151 2.2.3. Entrevistes temàtiques ..................................................................................................... 152 2.2.4. Entrevistes grupals .......................................................................................................... 152 2.2.5. Altres formes d’entrevistes ............................................................................................... 1523. La preparació de l’entrevista .................................................................................................... 152 3.1. La selecció dels informants .................................................................................................... 152 3.2. El guió de l’entrevista ............................................................................................................ 153 3.3. La fitxa d’informant .............................................................................................................. 153 3.4. Concertar l’entrevista ............................................................................................................ 154 3.5. El lloc de l’entrevista ............................................................................................................. 1544. La situació d’entrevista ............................................................................................................. 155 4.1. La gravació ........................................................................................................................... 155 4.2. La relació entrevistador-entrevistat ........................................................................................ 156 4.3. Iniciant l’entrevista ................................................................................................................ 157 4.4. Què i com preguntar .............................................................................................................. 158 4.4.1. Com formular les preguntes ............................................................................................. 158 4.4.2. Tipus de preguntes ........................................................................................................... 1595. El tractament dels materials orals ............................................................................................ 160 5.1. En acabar l’entrevista ............................................................................................................ 160 5.2. La transcripció ....................................................................................................................... 161 5.3. Utilització del material .......................................................................................................... 161Lectures recomanades ................................................................................................................... 163Pràctiques ...................................................................................................................................... 164Materials complementaris ............................................................................................................ 165

TEMA VI. EL TREBALL AMB DOCUMENTACIÓ.................................................................. 1991. Els arxius ................................................................................................................................... 199 1.1. Petita història ........................................................................................................................ 199 1.2. Tipus d’arxius ....................................................................................................................... 200 1.2.1. Arxius històrics generals .................................................................................................. 200 1.2.2. Arxius municipals ............................................................................................................ 201 1.2.3. Arxius eclesiàstics ............................................................................................................ 203 1.2.4. Arxius notarials ............................................................................................................... 203 1.2.5. Arxius particulars ............................................................................................................ 2032. Els censos i els registres de població ......................................................................................... 204 2.1. Els censos de població ........................................................................................................... 204 2.1.1. Llistes parroquials, llistes fiscals i censos de població ..................................................... 204 2.1.2. Anàlisi dels censos i padrons ........................................................................................... 205 2.2. Els registres de població ........................................................................................................ 208 2.2.1. Història dels registres de població ................................................................................... 208 2.2.2. Buidat i explotació de les dades ....................................................................................... 209


2.3. Encreuament dels registres de població i les llistes censals ..................................................... 210 2.3.1. Càlculs demogràfics ........................................................................................................ 210 2.3.2. Reconstrucció de famílies ................................................................................................ 2113. Els documents notarials ............................................................................................................ 212 3.1. Els capítols matrimonials ....................................................................................................... 212 3.2. Els testaments ........................................................................................................................ 213 3.3. Els contractes de conreu ........................................................................................................ 214 3.4. Els inventaris post mortem ..................................................................................................... 2144. Altres fonts ................................................................................................................................ 214 4.1. Documents sobre la propietat i les explotacions agràries ........................................................ 214 4.2. Documentació judicial ........................................................................................................... 214 4.3. La premsa .............................................................................................................................. 215 4.4. Altres documents ................................................................................................................... 2155. Anàlisi de les dades disponibles ................................................................................................ 216Lectures recomanades ................................................................................................................... 216Pràctiques ...................................................................................................................................... 217Materials complementaris ............................................................................................................ 218

ÍNDEX DELS MATERIALS COMPLEMENTARIS ................................................................. 231

INTRODUCCIÓ

L’antropologia i els procediments empírics

L’antropologia social i cultural ha projectat sovint la imatge d’una disciplina científica preocupada,sobretot, per la construcció teòrica. Si bé són molts els antropòlegs que coincidirien en identificar ladisciplina, en un context en què les divisòries entre les ciències humanes i socials són cada cop mésdifuses, fent referència al mètode etnogràfic, sembla paradoxal que els processos operatius de la sevapràctica científica no hagin rebut habitualment una atenció suficient. Això no només es reflecteix en unaescassa producció bibliogràfica relativa a la dimensió instrumental i pràctica de l’antropologia, sinó tambéen l’escassa importància atorgada a les tècniques d’investigació en la formació acadèmica dels futursprofessionals.

Els plans d’estudis actualment vigents, que al nostre país han suposat en la pràctica unreconeixement institucional de l’antropologia com a disciplina específica, constitueixen el primer intentdins de la universitat espanyola de fer front a aquest dèficit. Junt amb l’assignació de matèriesespecífiques dedicades als seus procediments, la Llicenciatura en Antropologia Social i Cultural obre unmarge interessant a l’entrenament i l’assimilació de les tècniques etnogràfiques mitjançant l’adscripciód’un nombre considerable de crèdits pràctics al conjunt d’assignatures fonamentals i optatives. D’aquestamanera, s’ha optat expressament per reconèixer la dimensió pràctica de la disciplina i atorgar un pessignificatiu, junt amb els propis coneixements que proporciona, als processos mateixos sobre els quals esrecolzen les seves elaboracions.

Un text de suport a una assignatura

Situat en aquest marc, aquest text-guia ha de considerar-se com una recopilació de materials desuport a les classes de l’assignatura Tècniques d’Investigació en Antropologia Social tal i coms’imparteix, dins de l’ensenyament d’Antropologia Social i Cultural, a la Universitat de Barcelona, i nopretén ser, al contrari, un manual d’ús general sobre la recerca etnogràfica.

Els tractats sobre la investigació en antropologia social s’han presentat habitualment com a manualsd’instruccions que, aplicats d’una manera sistemàtica, sembla que haurien de garantir la resolucióadequada dels problemes que planteja la recerca etnogràfica. No obstant això, la seva observança no solser cap garantia d’èxit. D’una banda perquè sovint es recolzen en referents molt específics i la investigacióempírica en antropologia es caracteritza, contràriament, per una gamma molt àmplia de contextosd’aplicació, escenaris i situacions. A més, els seus autors solen optar expressament per sofisticar lapresentació dels procediments, oferint un repertori exhaustiu i complex de possibilitats que, si bé potfacilitar alguns instruments adequats per fer front a situacions molt determinades, contribueix a conformarun panorama decebedor als ulls de qui es proposa començar a adquirir els rudiments de la investigació.


El seu principal error, però, està en sobrevalorar la innegable dimensió instrumental i tècnica de larecerca en antropologia, enfront dels seus trets menys formalitzables. La investigació qualitativa esrelaciona, d’una manera ineludible, amb aspectes com ara la sensibilitat, la intuïció, el sentit comú, lacapacitat d’interrogació o la imaginació. En aquest sentit, i tenint en compte el marge estret de possibilitatsque ofereix una assignatura, limitar-se a proporcionar alguns elements que afavoreixin aproximar-se a unaperspectiva d’enquesta i d’anàlisi tan particular com aquesta esdevé una opció més raonable que noproposar-se procurar una àmplia relació d’eines. Així doncs, el contingut d’aquest text-guia, no exhaureixni de bon tros el conjunt de tècniques que s’han emprat en la recerca antropològica i que pot ser del totpertinent combinar en situacions d’investigació concretes sinó que, més modestament, es fixa en algunsdels procediments bàsics que han servit tradicionalment per distingir l’antropologia i que, alhora, ofereixenunes possibilitats analítiques poc convencionals per a la comprensió dels fenòmens socials i culturals.

Al nostre entendre, el disseny d’aquesta assignatura, i en aquest cas el dels propis materials desuport, ha de partir d’algunes consideracions. D’una banda, com a assignatura obligatòria, el grau demotivació i d’implicació personal que requereix qualsevol treball de recerca no pot donar-se per suposat entots els casos. De fet, l’objectiu del curs hauria de constituir-lo sobretot el reconeixement delsprocediments sobre els quals es recolza la producció empírica de la disciplina, proporcionar una certafamiliarització en relació amb aquests, i no pretendre, al contrari, un elevat nivell de domini nomésexigible en aquells que es proposin dur a terme el seu propi treball d’investigació, generalment en ocasióde l’elaboració d’una tesi.

No obstant això, cal saber resoldre un problema important i que constitueix el segon element a teniren compte. Les tècniques qualitatives, com s’ha indicat, a conseqüència dels processos d’inferència id’empatia que suposen, no permeten una formalització equiparable a altres dominis del treball científicsinó que el seu aprenentatge passa forçosament per haver de fer front a la necessitat de resoldre lessituacions que puguin plantejar-se. Per exemple, pot explicar-se, a classe o per escrit, que algunes de lescondicions necessàries del treball amb informants són saber quines preguntes cal plantejar en el curs d’unaentrevista, de quina manera han de formular-se i en quin ordre. No obstant això, i més enllà de les sevespròpies característiques personals, l’entrevistador adquireix i perfecciona la seva habilitat quan s’enfrontaa tipus diferents d’informants, en contextos que mai no podrà controlar del tot i després d’haver-seimplicat en recerques diverses. Així, l’explicitació dels condicionants que comporten les entrevistes enprofunditat dóna eines per trencar el gel i perdre la por, però el seu aprenentatge ha de descansar per forçaen la pràctica i en la reflexió crítica que se’n pugui derivar.

Les tècniques etnogràfiques, en darrer lloc, constitueixen en bona mesura una formulació sistemàticai autoconscient d’allò que en realitat són procediments que tots solem aplicar en la nostra vida quotidiana,en especial quan hem de fer front a situacions que ens són desconegudes. Allò que fa l’antropòleg en elcurs del treball de camp és obtenir i inferir informació a partir de veure i escoltar, arran del procés deconvivència en un context que no és, en principi, el seu i al qual s’ha atansat amb aquesta intenció com aobjectiu principal. És per això que, reconeixent l’especificitat de cada escenari i de cada procés de recerca,proposar-se una presentació general de les principals tècniques suposa aproximar-se justament a aquestadimensió simple en què descansa, en última instància, la indagació en etnografia.

L’assignatura Tècniques d’Investigació en Antropologia Social

En el cas del pla d’estudis vigent a la Universitat de Barcelona, la matèria troncal Tècniques iMètodes d’Investigació en Antropologia Social es concreta en dues assignatures: Mètodes d’Investigacióen Antropologia Social i Tècniques d’Investigació en Antropologia Social. La distinció entre els mètodesi les tècniques en la recerca científica indica una divisòria que no sempre és prou nítida. Si atenem a lesdefinicions convencionals, podem dir que mètode seria la “manera ordenada de procedir per arribar a un


fi”, mentre que tècnica fa referència al “conjunt de procediments d’un art, d’un ofici”. En altres paraules,el mètode suposa la manera de fer una cosa amb ordre i les tècniques els mitjans per fer ordenadament lescoses. En la pràctica, si bé els seus continguts poden encavalcar-se en alguns aspectes (ja que es fa difícilpresentar, per exemple, els procediments emprats al treball de camp sense atendre la problemàtica quepresenta aquest com a estratègia metodològica), les dues assignatures esmentades es diferencien sobretotper la dimensió més “teòrica” de la primera enfront del caràcter més instrumental i essencialment “pràctic”de la segona.

En realitat, dins del marc del pla d’estudis vigent, Tècniques d’Investigació en Antropologia Socialconstitueix una assignatura poc convencional. Al marge dels treballs més o menys pràctics quecomplementen les classes teòriques en altres cursos, en aquest cas l’aprenentatge s’adquireixfonamentalment a partir d’haver de fer front a la resolució d’alguns exercicis i no tant per mitjà del’assistència i la participació a classe i/o de la lectura d’uns materials bibliogràfics complementaris. Alllarg del curs es presenten algunes tècniques bàsiques de la recerca científica en general i de la investigacióempírica en antropologia que caldrà posar a prova a partir de la realització d’alguns treballs pràctics.

Per tal d’evitar una presentació fragmentada dels principals procediments utilitzats en la recercaetnogràfica, l’estratègia docent emprada consisteix a proposar que cada estudiant elegeixi un problemad’investigació empírica concret i que elabori, al llarg del curs, una proposta de disseny de com abordar-lo.La presentació de les diferents tècniques, a l’aula i per mitjà dels materials recollits en aquest manual id’altres que es porten i es discuteixen a classe, es complementa, en cada cas, amb diferents exercicis quetenen una doble finalitat. Primer, com ja s’ha indicat, la seva posada en pràctica com a forma de fer front,d’una manera “vivencial”, al seu aprenentatge i per tal d’evidenciar, en cada cas, els contorns de les sevespossibilitats i problemes. Alhora, en la mesura que puguin vincular-se, directament o indirectament, alproblema elegit per elaborar el projecte, ofereixen majors elements de judici per tal d’avaluar la sevapertinència en l’abordatge de temes concrets com també per procurar una planificació més ajustada de larecerca.

Tot plegat es pot aclarir millor a través d’un exemple qualsevol. Un estudiant pot proposar-se com atema indagar sobre les motivacions i les implicacions d’un fenomen com ara les adopcions internacionals.Està clar, com ja es discutirà al seu moment, que l’elecció d’un tema no és una condició suficient perelaborar una proposta d’investigació sinó que cal definir-lo i acotar-lo a partir de formular un problema enrelació amb aquest marc general, la qual cosa implicarà diverses opcions que tindran un caràcterfonamental en la recerca hipotètica (com poden ser la delimitació d’un marc temporal i la concreció de lesunitats d’anàlisi) i que conduirà a perfilar les diferents estratègies tècniques que convindria emprar en laseva resolució. Podria pensar, en aquest cas, que les entrevistes en profunditat possibiliten accedir, demanera qualitativa, a les dimensions vivencials de les parelles adoptants (les seves pròpies justificacions,els itineraris institucionals seguits, la inserció de l’adoptat en el marc familiar existent, etc.). En aquestcontext, la realització d’una sola entrevista no aportarà, ben segur, una informació significativa quant alseu volum. Però sí que permet, no obstant això, haver de fer front a les condicions de l’entrevista com atècnica d’investigació (la necessitat d’un disseny previ, el condicionament que introdueix la formulació deles preguntes, la conveniència de sistematitzar el tractament de les informacions obtingudes, entred’altres), descobrir els seus avantatges i plantejar-se, al mateix temps, els problemes específics que suposatractar aquest tema per mitjà d’aquest procediment (quins criteris són els pertinents per determinar unamostra d’informants, quines estratègies cal seguir per accedir-hi, quin és el tipus d’informació que potobtenir-se, etc.). D’aquesta manera, el disseny del seu projecte podrà perfilar-se sobre una base mésrealista i ajustada.

Aquesta proposta docent, en tot cas, ha de tenir presents dues condicions. En primer lloc,l’ocurrència d’un problema d’investigació que pugui resultar pertinent des del punt de vista delsprocediments empírics de la disciplina requereix d’una base mínima de coneixements sobre aquesta. Ésdifícil, per tant, que un estudiant estigui en condicions de plantejar-s’ho al principi de la carrera. És per


això que, en l’itinerari recomanat per cursar les diferents assignatures de la llicenciatura, Tècniquesd’Investigació en Antropologia Social se situa al final, això és, en l’últim any. En aquest moment podrà, amés, vincular el seu projecte a qualsevol altre treball o tema tractats prèviament en el marc d’altresassignatures.

En segon lloc, la proposta d’un tema sobre el qual l’estudiant haurà d’elaborar el seu projecte derecerca al llarg del curs hauria de contemplar la possibilitat d’ajustar-lo a les tècniques concretes que espresentaran i sobre les quals caldrà fer els exercicis. En aquest sentit, les propostes d’elaboració teòrica,que solen reposar quasi exclusivament en materials bibliogràfics, malgrat ser del tot legítimes en el contextde la disciplina, queden al marge del marc d’aquesta assignatura concreta. No vol dir-se amb això, però,que únicament s’hi ajustin aquells problemes d’investigació que puguin abordar-se per mitjà d’un treballde camp a partir de la seva formulació més clàssica, però sí que és preferible que prenguin en consideracióles diferents tècniques que es presentaran i les pràctiques que caldrà resoldre per tal de poder articular, enla mesura del possible, la realització dels exercicis i l’elaboració del projecte.

La dinàmica de les classes té, igualment, algunes particularitats. De fet, es tracta de l’únicaassignatura obligatòria de l’actual pla d’estudis que, tot i tenir un nombre equivalent de crèdits teòrics quela resta (i correspondre-li, per tant, el mateix nombre d’hores lectives), té un nombre superior de crèditspràctics. El treball individual fora de classe constitueix, per tant, la part major de la dedicació que exigeixl’assignatura. Les sessions a l’aula es destinen tant a la presentació dels diferents temes com, sobretot, al’anàlisi de materials complementaris, a la posada en comú dels resultats de les pràctiques realitzades i,més puntualment, a la realització mateixa d’alguns exercicis. Justament, la confecció d’aquest text-guias’ha orientat a possibilitar que s’alleugereixi al màxim el temps destinat a classe a les exposicions per partdel professor de manera que aquesta pugui centrar-se en la discussió i la resolució de problemes d’unamanera més pràctica i dinàmica. Puntualment, algunes sessions poden dedicar-se a altres activitats comvisitar centres de documentació o treballar amb ordinadors a l’aula d’informàtica. Les hores destinades atutories permeten, finalment, un seguiment més personalitzat del treball de cada alumne al llarg del curs.

El temari i l’estructura del text-guia

Des d’un punt de vista acadèmic, el curs de Tècniques d’Investigació en Antropologia Social estàdividit en un total de sis temes que es corresponen amb els diferents capítols d’aquest text-guia. Els dosprimers apartats s’orienten a proporcionar alguns dels instruments bàsics de la investigació en cièncieshumanes i socials, en particular la planificació del treball de recerca i la seva documentació a partir dematerials bibliogràfics. Si bé es tracta d’aspectes no específics de l’antropologia social, la seva absència enla formació prèvia dels estudiants justifica destinar-hi una certa atenció. Així, la resolució de qüestionstals com la formulació de problemes d’investigació, la confecció de bibliografies, l’avaluació dels costosd’un projecte o l’ús dels recursos electrònics que ofereix Internet constitueix una condició necessària perdesenvolupar de manera adequada un treball de recerca.

El tercer tema constitueix una presentació general de la metodologia del treball de camp, que haesdevingut l’estratègia distintiva de l’antropologia en el terreny de la recerca empírica. En aquest context,junt amb alguns problemes relatius a la definició i la pràctica del treball de camp, es discuteixen aspectescom el de la delimitació i la representativitat de les unitats d’anàlisi pertinents, la necessitat de superarl’èmfasi descriptiu o les implicacions personals que comporta la recerca sobre el terreny en antropologia.

Finalment, els tres darrers temes estan dedicats a presentar els procediments principals ques’apliquen en el curs del treball de camp etnogràfic. En primer lloc, l’observació etnogràfica, que es recolzaen la integració i la participació de l’investigador en el context social de la seva recerca, no nomésproporciona un important element de contrast amb les informacions obtingudes per mitjà d’altres fonts sinó


que també ofereix la possibilitat d’accedir a àmbits de l’experiència cultural humana que escapen a altrestipus de registre. Després, l’entrevista oral, com un dels principals procediments de la recerca qualitativa,en què l’investigador es converteix en instrument del seu propi treball per mitjà de la selecció dels seusinformants i, sobretot, de la conducció mateixa de l’entrevista i a través de la qual no només pot accedir aescenaris que escapen a les possibilitats d’una observació directa (recorrent a l’informant perquè actuïcom a observador a partir de les seves vivències i la seva memòria), sinó també, i especialment, a la sevaexperiència subjectiva. El darrer apartat se centra en els procediments que suposa el treball ambdocumentació escrita de diferents tipus que, tractant-se de fonts explotades menys habitualment en larecerca etnogràfica, es fa cada cop més imprescindible davant dels nous problemes que es planteja ladisciplina.

En cada cas, els capítols combinen una part principal de text de síntesi (on s’hi intercalen quadressinòptics per subratllar els aspectes més significatius) amb diversos exemples i il·lustracions puntuals.Cada capítol s’acompanya igualment d’una selecció de referències bibliogràfiques que, tot i no pretendreser exhaustiva, permet orientar l’estudiant en la cerca de textos d’ampliació. Atesa la correspondènciaentre el temari de l’assignatura i l’estructura del text-guia, s’inclouen, a més, les instruccions per a larealització dels exercicis pràctics a realitzar en cada cas. El darrer apartat està constituït per un recull dematerials complementaris que, en la major part dels casos, pretenen servir com a eines de suport per alseguiment de l’assignatura i, sobretot, com a materials didàctics per discutir a l’aula.

Criteris d’avaluació

Ateses les pròpies característiques de l’assignatura, l’avaluació no es recolza tampoc en la fórmulamés convencional dels exàmens i els treballs escrits. En aquest cas, l’avaluació es basa en dos tipusd’exercicis diferents. D’una banda, al llarg del curs, i d’acord amb els diferents apartats del temari, caldràanar realitzant, i lliurant en els terminis que es fixin, un conjunt de pràctiques concretes. En aquest cas, elsexercicis no s’avaluaran tant per la correcció dels seus resultats com per ajustar-se adequadament a lesinstruccions donades. Així, és clar que una primera pràctica de descripció etnogràfica estranyament podràoferir uns resultats lliures de problemes puntuals. Però això no justifica que no calgui tenir cura en la sevaelaboració i que hagin de complir-se uns mínims requisits formals. En tot cas, allò que fixarà laqualificació final, junt amb la presentació de les pràctiques proposades, és la redacció d’un projecte derecerca (el disseny complet d’una recerca hipotètica, no els seus resultats) que haurà d’elaborar-se al llargdel curs i que caldrà lliurar, acabades les classes, en el termini que s’estableixi.

Enfront d’altres assignatures fonamentalment teòriques, l’assistència regular a classe és un requisitindispensable per a la bona marxa de l’assignatura i serà presa en consideració en l’avaluació final. Elsexercicis que es van realitzant al llarg del curs han d’ajustar-se a les exposicions i discussions mantingudesa classe, més enllà de les instruccions puntuals que es fixen en cada cas i que s’indiquen, en aquest text, alfinal de cada apartat. Però, alhora, l’aprenentatge que es pretén oferir no es recolza només en el treballindividual de l’estudiant sinó també, i d’una manera fonamental, en la posada en comú dels problemesplantejats i els resultats obtinguts en cada cas. És d’aquesta manera com es poden transcendir lessituacions concretes que cada estudiant haurà hagut de resoldre per confrontar-les amb les de tot el grup.

TEMA I. LA PLANIFICACIÓ DE LA RECERCA

1. PLANTEJAR UNA RECERCA

En haver de plantejar una recerca, l’investigador passa sempre per moments d’incertesa. Tot i queaquells que tenen més experiència també solen trobar-s’hi, és sobretot davant dels primers treballsd’investigació quan aquesta situació es presenta d’una manera més angoixant. En el millor dels casos, esdisposa només d’una idea vaga de l’àmbit temàtic sobre el qual es vol treballar i aviat sorgeix, per això,una gran quantitat de dubtes: Què pretenc demostrar (il·lustrar, examinar) amb la meva investigació?Quins interrogants permetran orientar-la? Quina utilitat tindrà el meu treball? Seré capaç de dur-lo aterme? De quines hipòtesis partiré? No em perdré abans de començar? L’objecte d’estudi elegit és massaampli o potser és excessivament concret? On localitzaré les fonts adequades? Hi ha prou bibliografia sobreel tema? Com respondran els informants al meu interès? Aquest panorama inicial no ha de desencoratjar.Tots els investigadors passen habitualment per això, i malament si no és així. El problema és que cal tirarendavant i que alguns no arriben a sortir-se’n o ho fan més tard del compte.

Davant d’aquesta situació l’únic consell que es pot donar és que cal prendre’s les coses amb unacerta tranquil·litat. Com que és inevitable passar per una etapa inicial d’incerteses, el millor és procedirsistemàticament i abordar de manera successiva els diversos interrogants a què ha d’atendre qualsevoltreball científic.

1.1. Interrogants inicials

La redacció d’un projecte és la millor forma d’iniciar una recerca. Tot i que probablement elresultat final acabarà diferint molt del projecte inicial, la seva elaboració obliga a respondre –encara quesigui d’una manera provisional- a la majoria dels dubtes que s’hagin presentat d’entrada.

Ander-Egg (1987:138) proposa començar fent-se les preguntes següents:

a) Què? (el problema d’investigació): Què volem analitzar? Què pretenem demostrar amb larecerca? Què se’n sap? Molt sovint es confon el fet de disposar d’un tema amb l’existència d’unproblema d’investigació. Per desenvolupar una recerca no n’hi ha prou amb elegir un camp temàticsinó que cal formular, d’una manera explícita, un interrogant concret en relació amb aquest. Perpoder concretar-lo, el millor és començar revisant la literatura existent sobre el tema.

b) Per què? (l’objectiu): Per què ens proposem efectuar aquest treball? És oportú? Té interès? Ésadequat a les nostres possibilitats? Convé estar motivats pel camp, el tema i el problema elegits jaque els haurem de suportar durant un cert temps.


c) On? (la unitat d’anàlisi): On es localitzarà la recerca? Com es delimitarà espacialment itemporalment? La recerca empírica en antropologia s’ha de situar en un marc concret, a partird’una unitat d’anàlisi que sigui pertinent al problema elegit i que es pugui reconèixer. S’hand’avaluar les possibilitats que ofereix aquesta en relació amb els objectius que es pretén assolir.

d) Quan? (la cronologia del treball): Quan començarà la recerca? Quin temps durarà la sevarealització? Cal dissenyar un calendari detallat però que sigui alhora també realista. Encara quesovint les previsions acaben incomplint-se, el problema plantejat s’ha d’adequar a les disponibilitatsde temps.

e) Com? (els procediments): Com efectuarem el treball? Quins mètodes adoptarem? Quinestècniques de recerca farem servir? Quines fonts utilitzarem? Els mètodes que es preveu emprar hande ser accessibles i estar a l’abast de les nostres possibilitats. És necessari també que el problemaelegit sigui viable en relació amb la nostra disponibilitat de temps, d’accés a les fonts i als materialsbibliogràfics, assumible quant al seu pressupost, etc.

f) Qui? (l’equip humà): Qui realitzarà el treball? Amb qui podem comptar? En una investigaciósovint hi intervé més d’un investigador, de manera que cal preveure amb qui es compta tant per aldesenvolupament del treball en el seu conjunt com per portar a terme tasques més específiques opuntuals.

g) Amb què? (el finançament i l’equipament): Quin és l’equipament necessari? De quins recursos esdisposa? Quin finançament cal? D’on s’espera obtenir? La recerca en antropologia no exigeixnecessàriament disposar de molts mitjans materials. No obstant això, cal preveure i avaluaracuradament les despeses que generarà així com la forma de fer-hi front.

h) Per a qui? (els destinataris): Per a qui fem el treball? Per a qui l’escrivim? Segons a qui ensadrecem utilitzarem per força un determinat tipus de llenguatge i, fins i tot, podem arribar a optarper adoptar uns procediments o uns altres: no és el mateix plantejar-se un treball de curs quepretendre redactar una tesi, com tampoc no és igual dissenyar una recerca estrictament acadèmicaque un treball orientat a l’aplicació posterior dels seus resultats.

1.2. Les etapes d’un procés de recerca

Si bé tota investigació empírica en el camp de les ciències humanes i socials és sempre diferent iespecífica, segueix també sempre unes mateixes etapes. Qualsevol recerca ha de respondre a un procésd’experimentació a través del qual els problemes plantejats inicialment són confrontats amb la realitat perextreure’n unes conclusions. Bourdieu, Chamboredon i Passeron (1968) i Quivy i Van Campenhoudt(1988) descriuen la recerca científica com un procés integrat per tres actes epistemològics que sóninterdependents i en el qual l’ordre ha de ser respectat:

a) La ruptura: consisteix a trencar amb els prejudicis i les falses evidències sobre la comprensió dela realitat social.

b) La construcció: la ruptura esmentada només es pot donar a partir d’una representació teòricasusceptible d’expressar la lògica que l’investigador suposa que està en la base del fenomen estudiat.Sense aquesta construcció teòrica no és possible procedir a una experimentació vàlida.


c) La constatació: una recerca no es pot considerar científica si no és verificada per lesinformacions sobre la realitat concreta, allò que anomenem l’experimentació.

En tot cas, d’acord amb Ander-Egg (1987:139), el procés de treball científic està constituï t peraquesta seqüència bàsica:

Problema→Recerca→Resposta

i no, com sovint es diu, per la successió següent:

Observació dels fets→Formulació d’hipòtesis→Verificació experimental

Fases d’una recerca empírica en antropologia

1. Formulació del problema. Escollir un tema i concretar el problema que es vol investigar.Redactar un preprojecte i donar-lo a llegir.

2. Exploració prèvia i disseny. Conèixer què han fet altres autors en relació amb el problemad’investigació. Determinar la viabilitat metodològica i pràctica del projecte. Contactar amb altrespersones que treballin sobre el problema proposat. Redactar el projecte definitiu.

3. Treball de camp. Integració de l’investigador en la realitat social que vol estudiar. Recollida delsmaterials necessaris a partir de diferents mètodes i tècniques.

4. Explotació de les dades i interpretació. Elaborar, analitzar i interpretar les dades obtingudes enel curs del treball de camp. Verificar les hipòtesis inicials. Elaborar models explicatius.

5. Presentació dels resultats.

1.2.1. L’elecció del tema i la definició del problema

Els treballs d’investigació per encàrrec són poc habituals en antropologia. Fins i tot quan eldesenvolupament de la recerca exigeix disposar d’un finançament extern o si aquesta s’orienta a unaaplicació pràctica dels seus resultats, el més comú és que la iniciativa parteixi dels mateixos investigadorsque es proposen dur-la a terme. D’una o altra manera, escollir un tema i pensar-lo serà un pas previnecessari per definir posteriorment un problema i poder-lo concretar en un projecte d’investigació. Lesidees inicials per arrencar aquest procés no sorgeixen mai de l’aire o de la mera inspiració, gratuï tament.És cert que en el disseny d’una investigació hi intervé sempre un cert grau d’imaginació, però l’observacióde la realitat, el coneixement d’una problemàtica concreta o la reflexió derivada de la lectura és allò queproporciona els elements necessaris per pensar-la.

Quan la realització d’una recerca s’imposa com a una obligació (com en el cas d’un treball de curso d’una tesi), l’investigador principiant sol viure l’elecció del problema d’investigació amb una certaangoixa: Hauré triat el tema més adequat? Seré capaç de resoldre’l? M’agrada realment? En aquestscasos, aquell que actuï com a tutor o com a director del treball pot intervenir en l’elecció, aconsellar-lo apartir de la seva pròpia experiència, però la tria definitiva haurà de ser, finalment, personal.

Si bé no hi ha principis que garanteixin l’elecció adequada d’un tema, pot ser útil atendre a algunesrecomanacions. Primer, deixar-se portar per les pròpies preferències personals, per davant desuggeriments que poden encobrir imposicions o d’atendre a criteris d’oportunisme o de moda. Larealització de la recerca comportarà haver de conviure amb el tema escollit durant un període de tempsmés o menys llarg i el preferible és que aquest agradi ja des d’un principi. D’altra banda, els interessos


personals no han de ser necessàriament contradictoris amb els objectius científics (Jorgensen, 1989:27). Alcontrari, les preferències personals són el millor estímul per plantejar problemes nous i per a unacreativitat que es fonamenti en una identificació emocional i intel·lectual amb els temes d’estudi.

Cal no obsessionar-se tampoc amb l’originalitat del problema d’investigació. És cert que qualsevoltreball de recerca ha de presentar una certa dosi d’innovació, aportar dades inèdites o plantejaments nousen favor del coneixement científic. Però, sovint, el desig de plantejar un problema absolutament originalporta a treballar sobre temes que impliquen una major dificultat, sobretot per a un investigador novell.Escollir un problema ja abordat abans per altres permet poder disposar d’una bibliografia prèvia i partird’unes constatacions metodològiques ja contrastades que seran de molta utilitat per a algú que preténiniciar-se en la pràctica del treball científic.

Una bona manera de començar és participar en un grup de recerca prèviament constituï t, en el sidel qual poden encarrilar-se els problemes científics a resoldre, en el marc de les línies de recercaconsiderades com a preferents per part de la comunitat científica. Des de l’antropologia s’han plantejat acops qüestions que són aparentment noves, però que en realitat esdevenen intranscendents tant des d’unpunt de vista científic com també social.

En síntesi, en triar un problema d’investigació s’ha de procurar:

a) que el tema agradi, que ens motivi i permeti sentir-nos còmodes;

b) que tingui alguna relació amb nosaltres: amb les lectures que haguem fet, amb els nostresinteressos i coneixements previs;

c) que les dades necessàries per abordar-lo siguin assequibles;

d) que el marc temàtic de la recerca sigui alhora ampli i específic: si és massa ampli, fàcilments’oblidaran molts aspectes i sempre hi faltaran coses; si és massa concret, aviat faltaran materialsper poder-hi aprofundir;

e) que hi hagi possibilitats reals d’accedir a bibliografia: que hi hagi prou treballs previs a l’abastper tal de poder definir correctament el problema i discutir després les dades que s’obtinguin;

f) que el problema sigui mínimament original (quant al lloc, la perspectiva i/o els procediments),però que pugui relacionar-se alhora amb d’altres treballs precedents;

g) que pugui ser plantejat d’una manera concreta, perfilar-se i delimitar-se adequadament.

Com formular un problema d’investigació

•• Quin és el problema? Aquest és el punt de partença: identificar el problema, plantejant-lo idelimitant-lo.

• Quines són les dades del problema? Quins són els seus aspectes o elements principals? Estracta d’expressar-lo amb claredat i precisió, mitjançant la seva descomposició dimensional,establint els seus trets constituents, les seves variables o dimensions.

• Què s’ha dit sobre el problema? Estar al corrent de la literatura existent sobre el tema.• Quines són les relacions entre els diferents aspectes del problema? Quines són les seves

qüestions connexes? Traduir la pregunta o preguntes amb què s’ha formulat el problema,expressant-les en variables manipulables i susceptibles d’una verificació empírica.


• Està suficientment definit? Es tracta d’evitar l’equívoc en l’ús dels conceptes. Cal aclarir elssignificats que es dóna als termes que defineixen el problema.

• Quina solució se cerca? És allò que determina el perquè de la recerca, la seva finalitat.

La millor manera de començar a dissenyar una investigació consisteix a esforçar-se a enunciar lesidees inicials en forma d’un interrogant, el qual serà el seu primer fil conductor. Perquè compleixi la sevafunció, aquesta primera pregunta ha de reunir una sèrie de condicions, com són la claredat (ha de serprecisa, concisa i unívoca), el realisme (que sigui possible respondre-la adequadament per mitjà de larecerca) i la pertinència (que es tracti d’una veritable qüestió, amb una intenció comprensiva o explicativai no moralitzant o filosòfica) (Quivy i Van Campenhoudt, 1988:33).

1.2.2. L’exploració prèvia

Perquè la idea inicial pugui traduir-se en un veritable projecte de recerca cal sotmetre-la a un procésprevi d’exploració. D’entrada, cal llegir. S’ha de procedir a una recerca bibliogràfica aprofundida quepermeti determinar el coneixement teòric de què es disposa sobre la qüestió plantejada i, més en concret,sobre la o les unitats d’anàlisi a partir de les quals es pretén portar a terme la proposta. És freqüent quemolts estudiants es planyin fent referència a la manca de bibliografia relacionada amb el problema que hanescollit. Sigui quina sigui la qüestió plantejada, és poc probable que mai no hagi estat abordada abans perd’altres investigadors, directament o indirectament. En realitat, el problema consisteix habitualment en elcontrari: com poder arribar a llegir un nombre tan elevat de treballs com sovint hi ha. Aquesta primeraexploració permetrà assenyalar el coneixement previ existent i proporcionarà idees per dissenyar elprojecte, sent imprescindible fer una selecció de la bibliografia i procedir de manera sistemàtica a la sevalocalització i a la seva posterior lectura.

Igualment, cal portar a terme una avaluació de les fonts primàries disponibles (arxius, centres dedocumentació, publicacions, documentació particular, etc.) que contribuirà també a determinar la viabilitatdel projecte. Alhora, procedirem a contactar amb el lloc o llocs on es desenvoluparà la recollida dematerials empírics per avaluar les possibilitats tant metodològiques com pràctiques del treball de camp. I,finalment, aquesta fase exploratòria pot completar-se amb entrevistes a especialistes i/o a professionalsque tinguin un coneixement directe del camp temàtic de la investigació i fins i tot a algunes personesdirectament implicades amb el problema elegit. És a partir d’aquesta primera exploració que estarem encondicions de redactar el projecte de recerca.

1.2.3. El treball de camp

En antropologia, l’etapa experimental del procés d’investigació és allò que anomenem treball decamp. En el sentit clàssic, definit sobretot per Malinowski a Els argonautes del Pacífic occidental(1986:53-78), l’observació participant antropològica consisteix en que l’investigador s’introdueix iprocura integrar-se en el grup o la comunitat on es localitza la seva recerca per tal d’obtenir les sevesdades. Durant aquesta etapa, l’antropòleg observa i registra la realitat social que pretén conèixer a partirde posar en pràctica una sèrie de procediments sistemàtics. Allò que és significatiu en la recerca etnogràficaés que l’investigador ha d’integrar tots els detalls coneguts i observats per tal d’extreure una síntesisociològica elaborada a partir dels diversos símptomes en els quals pugui recolzar-se. Per això, el treballde camp requereix d’una acurada preparació que inclou la necessitat de conèixer el lloc on es localitzal’estudi (sobretot a partir de la bibliografia existent), en alguns casos l’aprenentatge de l’idioma o delstrets lingüístics específics del grup a estudiar, la comprovació dels instruments d’anàlisi a emprar i laplanificació dels aspectes pràctics de la seva estada. A partir d’aquesta preparació, l’antropòleg està encondicions de procurar integrar-se.


Actualment, no obstant això, la recerca en antropologia ha tendit a aï llar les diverses tècniquesaplicades en el context del treball de camp, elaborant-se molts estudis que estan basats en una sola font oen l’ús d’una única tècnica per a la recollida de dades etnogràfiques. Els tres procediments d’anàlisi quemés utilitzen els antropòlegs avui (l’entrevista oral, l’observació etnogràfica i el treball documental)impliquen unes formes de treball i d’organització diferents i són els que tractarem amb una major atenció.

1.2.4. L’explotació de les dades i la interpretació

La darrera etapa del procés de recerca consisteix, lògicament, en l’explotació de les dadesobtingudes i la seva interpretació. Es tracta de constatar si les informacions recollides es corresponen, ifins a quin punt, amb les hipòtesis plantejades inicialment, però també de descobrir, gràcies als sistemes deregistre de la informació (enregistrament d’entrevistes, notes etnogràfiques, fitxes documentals, registresinformàtics, etc.), d’altres fets que no havien estat previstos i constatacions que no s’havien considerat enl’exploració inicial. L’investigador ha de perfilar, a partir d’aquí, el seu model d’anàlisi, descriure el seuprocés d’experimentació i suggerir noves pistes de recerca per al futur.

S’arribarà així a l’elaboració final del treball per a la seva posterior presentació pública, recolzant-se generalment aquesta en el llenguatge escrit (articles, llibres, informes, etc.), però també, a cops, end’altres mitjans (audiovisuals, exposicions, treballs de divulgació, conferències, etc.).

2. REDACTAR UN PROJECTE DE RECERCA

Un projecte de recerca pot presentar uns trets formals i de contingut relativament variables enfunció d’on es presenti i de quin sigui l’objectiu de la seva confecció, podent oscil·lar des d’una sola pàginafins a un escrit més elaborat on s’indiquin detalladament els objectius de la investigació, la metodologiaque es pretén emprar i les característiques generals del treball. Tant la seva extensió com les sevescaracterístiques variaran també d’acord amb el coneixement que es tingui de la temàtica a investigar i decom estigui d’avançat el seu disseny.

En tot cas, la redacció d’un projecte hauria de ser pensada com a un mitjà per definir clarament unaproposta d’investigació que permeti comunicar-la a d’altres persones (amb l’objectiu de sol·licitar ajuts obeques, o de sotmetre-la a la consideració d’un director o d’un grup de discussió, per exemple), peròtambé com a un procediment operatiu per a l’organització mateixa del treball, tant si aquest és individualcom, sobretot, quan suposa la participació de diferents persones. Tot i que l’objectiu del projecte s’orientaa aclarir la proposta i a planificar les tasques previstes per a la seva realització, la recerca qualitativa nopot pretendre una programació prèvia que contempli amb rigidesa i exactitud tot el seu desenvolupamenten ser característicament reflexiva i flexible.

D’altra banda, les sol·licituds per al finançament de la recerca s’han de presentar sovint emplenantformularis tancats que obliguen a aportar un seguit d’informació molt concreta i limitada. És importantcentrar-se en allò que es demana. Aquests aspectes, per molt arbitraris que puguin arribar a semblar,responen als criteris d’avaluació adoptats per la instància convocant d’acord amb la necessitat d’efectuarun examen ràpid i sistemàtic d’un nombre considerable de propostes.

Un projecte de recerca ha d’estar redactat de manera clara, sintètica, rigorosa i utilitzant unllenguatge adequat (un to impersonal, professional o científic, que eviti les valoracions personals i lesconsideracions de caràcter subjectiu). A més a més, cal argumentar i justificar de forma positiva totes lesafirmacions que es facin i les opcions que es prenguin.


S’ha de tenir molta cura amb els aspectes formals de la presentació i la redacció. Encara que el mésimportant sigui el contingut, la lectura del projecte ha de ser agradable o, com a mínim, no ha de serdesagradable. En aquest sentit, la simplicitat en la presentació ajudarà més que no el barroquisme.Igualment, elaborar un text dividit en apartats i subapartats (sempre que no siguin excessivament breus)afavorirà també la seva lectura.

Redactar un projecte de recerca és una tasca que no pot fer-se a corre-cuita. Escriure un primeresborrany (en forma de preprojecte) i donar-lo a llegir a d’altres persones o discutir-lo en el marc d’algunseminari és una bona forma de procedir per tal de precisar, completar i millorar el projecte.

2.1. La introducció

La introducció és una de les parts més importants d’un projecte ja que té com a finalitat captarl’atenció del lector. Habitualment els avaluadors no tenen temps per llegir amb deteniment tots elsprojectes que han de jutjar i, per això, és essencial captar el seu interès des del principi. Òbviament, algunsplantejaments són massa complexos o subtils com per poder-los presentar d’una manera telegràfica. Devegades només pot definir-se un problema anant, pas per pas, d’un argument a un altre. Però, fins i tot enaquest cas, s’ha de procurar que la persona que llegeixi la introducció pugui situar-se mínimament en eltema i retenir la proposta d’una manera clara i positiva.

La introducció ha de referir-se als diversos aspectes que es desenvoluparan d’una manera mésextensa al llarg del projecte, sobretot els següents:

a) Formulació del problema i objectius. Cal sintetitzar, en poques paraules, quin és el problemad’investigació que es pretén abordar i quins són els objectius que es persegueixen. Pot ser indicatutilitzar frases com “els objectius són:..” per no deixar cap mena de dubte sobre què és allò que esvol dur a terme. Els objectius han de consistir a determinar, conèixer, calcular, demostrar, etc.alguna cosa (estudiar-la o analitzar-la no constitueix pròpiament una finalitat sinó un mitjà).

b) Origen del problema. Exposar d’on sorgeix el problema i quines raons han conduï t al’investigador a plantejar la seva proposta. No cal entretenir-se en detallar les circumstàncies, sovintextracientífiques, que han portat a elegir un tema concret, però proporcionar una informació mínimasobre això ajuda a determinar la capacitació de l’investigador. Convé esmentar si es tracta d’unarecerca ja iniciada o si s’ha realitzat un treball previ d’exploració ja que això recolza la consistènciadel projecte.

c) Tipus d’investigació. Es tracta de definir clarament el projecte en relació amb la seva finalitat(recerca bàsica o aplicada), la seva temporalitat (diacrònica o sincrònica), el tipus de fonts(primàries o secundàries), la seva perspectiva predominant (quantitativa o qualitativa) i l’objecte aquè fa referència (disciplina de base i institucions socials de les quals tracta).

d) Importància del tema. Convé indicar la importància, interès i/o oportunitat del tema per alconeixement científic o per als sectors socials als quals s’adreça.

e) Destinataris o aplicacions dels resultats. Tant si es tracta d’una recerca bàsica com aplicada, calprecisar la seva utilitat per al coneixement de la realitat i/o amb vista a la planificació dedeterminades intervencions socials.


2.2. La formulació del problema de recerca

Tot projecte de recerca ha de mostrar com s’inscriu el problema que es planteja en el marc dediversos antecedents bibliogràfics i discussions teòriques. Cal definir el model teòric de partida, leshipòtesis d’investigació i les solucions proposades per resoldre el problema plantejat, ja siguin originals oinscrites en coneixements anteriors. Aquest segon apartat té la finalitat d’aclarir, matisar i aprofundir allòque ha estat presentat en la introducció. Normalment es plantegen tres aspectes:

a) el camp de la recerca i el model teòric a emprar, aclarirnt els conceptes més significatius;

b) un estat de la qüestió sobre el tema i sobre la o les unitats d’anàlisi que es pretenen abordar;

c) les hipòtesis o idees prèvies sobre el problema a investigar.

2.2.1. Estat de la qüestió

La manera més adequada de començar qualsevol treball de recerca és elaborant un estat de laqüestió sobre la temàtica que vol abordar-se. L’enumeració dels coneixements existents sobre el tema nopot reduir-se a una successió de resums de lectura o a un simple llistat bibliogràfic. Aquests coneixementshan de ser presentats de forma crítica, relacionant els textos entre si i descobrint els eixos principals de lespolèmiques existents per poder definir posteriorment les hipòtesis.

És útil iniciar la recerca bibliogràfica per obres de caràcter general i, sobretot, per aquellespublicacions periòdiques que es dediquen a presentar estats de la qüestió i compilacions bibliogràfiques(com, per exemple, l’Annual Review of Anthropology, l’International Bibliography of Social Sciences:Anthropology o el Handbook of Latin American Studies: Social Sciences). La lectura d’enciclopèdiestemàtiques i de diccionaris especialitzats pot ser també una forma operativa d’aproximar-se al problemad’estudi i/o al lloc on se centrarà la investigació. S’haurien de revisar, en tot cas, tres tipus diferentsd’obres:

a) aquelles que fan referència a temes propers al que es proposa abordar;

b) aquelles que tracten de la mateixa zona a estudiar o de llocs similars;

c) els treballs de caràcter metodològic que puguin relacionar-se amb la investigació proposada.

2.2.2. Model teòric

Pel que fa al model teòric, cal fer una breu presentació que ofereixi una informació suficient allector per conèixer en quin lloc se situa el projecte en el context dels debats existents entorn del problemaque es vol tractar. És important no manifestar una actitud intransigent respecte a la resta de posicionsteòriques alternatives.

2.2.3. Hipòtesis o idees prèvies

Com hem vist, una bona manera de començar a formular el problema d’investigació és plantejantuna sèrie d’interrogants oberts. Aquestes han de consistir en preguntes que es puguin contestar però que,alhora, no tinguin una resposta òbvia. Per exemple:


La disminució de la fecunditat a Catalunya als darrers 25 anys, és una

conseqüència de les polítiques familiars de l’administració? És el resultat d’un

canvi en la concepció cultural entorn de la infància? Es tracta d’una reacció

davant de l’augment dels costos de la manutenció dels fills?

La resposta a algunes d’aquestes preguntes pot oferir-se en l’apartat del projecte destinat aconcretar les hipòtesis. En qualsevol recerca científica cal definir unes hipòtesis, que concretin el problemaque es planteja i que es pretenguin verificar o refutar a partir dels seus resultats. Les hipòtesis sónafirmacions o negacions sobre la realitat que es caracteritzen per ser idees suposades, que no hagin estatencara verificades però que siguin alhora probables. Per exemple:

La disminució de la fecunditat a Catalunya als darrers 25 anys és un fenomen que

respon a diferents factors socials, econòmics i culturals. La causa principal,

però, ha estat l’augment dels costos de la manutenció dels fills com a

conseqüència del creixement del nivell de consum per càpita per sobre de

l’increment dels ingressos familiars. En aquest sentit, les polítiques familiars

han incidit negativament sobre la fecunditat en no contribuir a reduir els costos

esmentats.

Les hipòtesis haurien de contemplar les condicions següents (Sierra Bravo, 1989):

a) han de ser clares i fàcilment comprensibles, evitant l’ús de conceptes complexos i de termesambigus, de manera que siguin assequibles per al major nombre de persones;

b) els termes emprats han de tenir una realitat empírica i no recolzar-se en conceptes morals osubjectius. Per exemple, no és correcta una hipòtesi com aquesta:

La disminució de la fecunditat a Catalunya en els darrers 25 anys és deguda a la

major tendència a l’egoisme de les persones, com a conseqüència del predomini de

les idees consumistes.

c) s’han de poder verificar per mitjà de tècniques assequibles i en el curs de la pròpia recerca. Així,tampoc no és vàlid formular una hipòtesi com aquesta:

Si les dones no tinguessin fills, no existiria la divisió sexual del treball.

d) han de ser prou específiques com per poder ser verificades directament. Si són molt àmplies, espot recórrer a formular subhipòtesis que facilitin un major nivell de precisió. Han de tenir també,però, un cert valor de generalitat; és a dir, no s’han de referir a uns pocs fets particulars;

e) han d’estar en relació amb marcs teòrics concrets;

g) han d’oferir una resposta probable al problema plantejat en la investigació.

2.3. L’àmbit de la recerca

En antropologia, els problemes de recerca, si no és que es tracta de treballs de caràcter teòric, hand’estar localitzats en un espai i en un temps concrets. Per això, en qualsevol projecte cal especificarl’àmbit de la recerca i justificar la seva adequació i pertinència en relació amb els objectius proposats. Enconcret, s’ha d’assenyalar quina és la o les unitats d’anàlisi, quin és l’àmbit geogràfic i quin període


cronològic abastarà la investigació. En els estudis comparatius, a més de justificar que la comparació ésnecessària per resoldre el problema que es vol abordar, cal demostrar que les unitats elegides són les mésadequades i que els aspectes que s’estudiaran de cada cas fan possible aquesta comparació.

2.3.1. Unitat d’anàlisi

La determinació de la unitat d’anàlisi pertinent és un dels problemes metodològics més recurrents enantropologia. Una bona part de l’èxit de la recerca antropològica procedeix de l’encert de l’elecció de launitat d’anàlisi, i aquesta necessita dues condicions mínimes: que sigui representativa, o com a mínimadequada, d’allò que constitueix l’objecte d’estudi, i que sigui susceptible de poder-hi realitzar lainvestigació que es proposa (Maestre Alfonso, 1990:56)

Els estudis antropològics han partit molt sovint de l’equiparació de la unitat d’anàlisi amb unacomunitat local. Això té molt a veure amb el treball de camp tradicional, en el sentit que li donàMalinowski, en què l’antropòleg es desplaçava a una determinada comunitat i pretenia integrar-s’hiintentant copsar el conjunt d’elements que la constituï en, presentant-la generalment sota la forma d’unamonografia etnogràfica. Aquesta tradició va marcar també un bon nombre d’estudis sobre les poblacionsrurals d’Espanya els quals, a partir de confondre la unitat d’anàlisi amb l’objecte d’estudi, es proposavencom a objectiu la descripció de la vida social de les comunitats locals elegides.

Tanmateix, la unitat d’anàlisi pertinent per a la recerca en antropologia no ha d’identificar-senecessàriament amb una comunitat local. Una unitat d’anàlisi pot ser un poble determinat, però tambépoden ser-ho una comarca, un barri o una ciutat, o bé prendre com a referència per a definir-la les classessocials, els sectors professionals, les famílies, la pertinença a un grup religiós o les xarxes més o menysinformals establertes a través de les relacions d’amistat. Qualsevol d’aquestes instàncies socials pot serpertinent en funció de la seva adequació amb el problema de recerca plantejat, els seus objectius iprocediments, a condició que els resultats obtinguts puguin ser més o menys extrapolables. Enantropologia la tendència predominant és treballar en unitats d’anàlisi de dimensions reduï des en facilitaraquestes una aproximació intensiva i qualitativa. Però, en tot cas, cal vetllar per la significativitat de launitat seleccionada, no tant com a mostra representativa estadísticament, sinó amb referència a la temàticaque es vol abordar. A conseqüència de la problemàtica esmentada, la determinació de les unitats d’anàlisiha de quedar fixada i delimitada al mateix temps que es justifica la seva elecció.

2.3.2. Àmbit geogràfic

Tota recerca empírica s’inscriu en un àmbit espacial determinat, però la importància d’aquest seràdiferent en funció del problema plantejat. Si el coneixement del lloc on se centrarà el treball és importantper al seu desenvolupament, el projecte hauria d’incloure un mínim d’informació general sobre aquestàmbit (característiques demogràfiques, socioeconòmiques, històriques, culturals, etc.) i, en especial, sobreaquells aspectes que es refereixen al tema que pretén abordar-se. La consulta a tractats geogràfics,estadístiques i publicacions locals són generalment suficients per poder oferir una primera aproximació.

2.3.3. Període cronològic

Els interessos actuals de l’antropologia semblen abocar cada cop més la investigació envers elsproblemes de les societats contemporànies, tot i que aquesta disciplina té una llarga tradició en recerquesde caràcter històric. D’una manera o d’una altra, això no obstant, qualsevol investigació ha de suposar unadelimitació també temporal, tant pel que fa a la informació oral (ja que la memòria i el discurs delsinformants solen barrejar múltiples plans històrics) com en relació amb els documents escrits, per als qualss’haurà de determinar, si escau, quin és el període que comprèn el buidat que es pretén fer.


2.4. L’esquema del treball

En funció del destinatari i dels objectius del projecte, aquest pot incloure una proposta d’esquemade l’informe final, indicant els capítols, apartats i subapartats que contemplarà (per exemple, seràimprescindible elaborar-la si la finalitat és publicar els resultats de la investigació en forma de llibre).L’elaboració d’aquest esquema té un doble valor: a) com a element d’organització del treball, per preveureels materials que seran necessaris per omplir de contingut cada apartat; i b) com a mitjà per aclarir allector quins són els continguts específics de la recerca i l’èmfasi que rebran els diferents temes.

En tot cas, convé que es tracti d’un índex equilibrat i que prevegi atorgar una atenció similar a cadacapítol. Habitualment, aquest primer esquema variarà en el curs del desenvolupament de la investigació icaldrà anar-lo reformulant d’acord amb els resultats que es vagin obtenint.

2.5. La metodologia i les tècniques d’investigació

En l’apartat de la metodologia s’explicaran els mètodes, les tècniques i les fonts que es preveuutilitzar en el curs de la recerca i també es justificaran els motius de la seva elecció. Les informacionsd’aquest apartat seran, doncs, molt diferents en funció del tipus d’anàlisi que es vol portar a terme, lesestratègies metodològiques adoptades i les tècniques concretes previstes. Per això, cada projecte nomésinclourà aquelles indicacions dels apartats següents que siguin pertinents.

2.5.1. Orientacions metodològiques

En primer lloc, cal argumentar perquè s’adopta una estratègia d’investigació concreta i quina és laperspectiva metodològica general de la recerca (qualitativa, comparativa, històrica, etc.).

2.5.2. Indicacions sobre el treball de camp

El treball de camp és per a l’antropologia el procediment de recerca més habitual, i ha estatconsiderat sovint un tret distintiu de la pròpia disciplina. Dedicarem un capítol específic a descriure en quèconsisteix i què representa el treball de camp per a la disciplina. En tot cas, constitueix l’etapa de larecerca antropològica que integra l’aplicació de diverses tècniques d’investigació, en especial l’observacióparticipant i les entrevistes amb informants, i que comporta l’estada de l’investigador al si de la unitatd’anàlisi elegida per tal d’integrar tots els detalls observats i extreure’n la síntesi sociològica a partir delsdiversos elements que constitueixen la cultura d’un grup social.

Un projecte de recerca, si es recolza en el treball de camp, haurà de fixar el lloc on es realitzarà i elsdiferents detalls de l’estada prevista. Com que les condicions de l’estada afecten molt el desenvolupamentde la recerca, és necessari indicar també els detalls relatius a la durada, a la forma d’integració i a com espreveu resoldre els aspectes de caràcter pràctic com ara l’allotjament o els desplaçaments.

2.5.3. Fonts documentals

Quan les fonts documentals siguin importants per a la recerca, caldrà indicar-les fent referènciatambé a la seva disponibilitat i a les possibilitats d’accés que ofereixen. En cas de preveure’s l’úsd’estadístiques publicades (com dades demogràfiques o econòmiques) s’hauria d’incloure la referència


completa dels treballs o registres a consultar, el centre on es localitzen i el tractament que rebran lesinformacions que ofereixen (formes de buidat i d’explotació).

Si es preveu utilitzar documents primaris, ja siguin històrics o no, caldrà fer constar tambédetalladament quin és el tipus de documentació a buidar, els arxius on es conserven, la forma com es faràel buidat (nombre de documents, tipus de fitxes, selecció de la mostra) així com els procediments d’anàlisique s’hi preveu aplicar (tractament estadístic o qualitatiu, creuament de les dades, programa informàtic,etc.). En cas de proposar alguna mena de procediment específic per al tractament de les fonts primàries,caldrà presentar-lo fent referència a d’altres treballs que l’hagin aplicat prèviament i als problemes quepoden preveure’s durant la seva utilització.

2.5.4. Entrevistes i informació oral

En plantejar una recerca que contempla l’ús de fonts orals, cal decidir i indicar una sèrie deconsideracions sobre els procediments previstos i l’ús que es farà dels materials obtinguts. En concret,s’hauria d’indicar: objectius de l’ús de les fonts orals; criteris de selecció dels informants, nombre idimensions de la mostra; forma d’accés; tipus d’entrevista (històries de vida, entrevistes semidirigides, enprofunditat, etc.), guies i/o qüestionaris a utilitzar, etc.; i formes de tractament de la informació oral:sistema d’enregistrament i de buidat.

2.5.5. Observació etnogràfica

Cal especificar els detalls de com es procedirà a realitzar l’observació etnogràfica: el tipusd’observació, els llocs, el nombre, els sistemes de registre de la informació (notes, vídeo, fotografia, so,sistematització a partir de guies o fitxes, etc.), com també les formes de tractament previstes.

2.5.6. Enquestes

En el cas de contemplar l’ús d’enquestes, el projecte haurà d’indicar clarament el nombred’enquestes previstes, els procediments de mostreig, el marge d’error estimat i els criteris i forma d’elecciódels enquestats, així com qualsevol altre aspecte que pugui ser significatiu.

2.6. La planificació del treball

2.6.1. Pla de treball i calendari

El projecte de recerca ha d’especificar també, en un apartat diferenciat, la durada de la recerca i elcalendari previst per a la seva execució, indicant les diferents fases del treball i la seqüència lògica en quèaquestes s’ordenaran (assenyalant, per exemple, la durada del treball de camp, el temps previst per albuidat dels materials, per a l’anàlisi, per a la redacció dels resultats, etc.). És important que puguinidentificar-se clarament les diverses etapes de la recerca i els temps necessaris per realitzar-les.

Una manera d’exposar el pla de treball que facilita la seva comprensió és presentar-lo en formad’un esquema o una taula abans d’explicar-lo de forma detallada. El calendari pot confeccionar-se fixantdates concretes o bé indicant el temps previst per a cada fase. En les recerques d’equip, s’ha de fer constarles tasques que desenvoluparà cadascuna de les persones que hi intervindran així com la durada de la sevaparticipació.


2.6.2. Membres de l’equip de treball

Si escau, s’indicarà quins seran els membres de l’equip de treball i se n’afegirà un breu currículum(professió, estudis, experiència anterior, etc.) per demostrar la seva adequació al projecte. Igualment,s’especificaran els serveis de professionals que caldrà contractar (com informàtics, administratius,cartògrafs, etc.) al mateix temps que es justifica la seva necessitat.

2.6.3. Pressupost

Lògicament, el pressupost d’un projecte serà sempre indicatiu, però cal fer l’esforç perquè siguirealista ja que és un indicador de la bona planificació d’una recerca alhora que proporciona pistes sobre laseva viabilitat. És important que en l’apartat metodològic quedi suficientment justificada la necessitat delsmaterials, els viatges i els treballs contemplats en el pressupost.

Quan se sol·licita finançament per a un projecte, cal tenir en compte la convocatòria a la qual espresenta i adequar el pressupost a les seves exigències. Hi ha beques i ajuts que s’atorguen únicament percobrir despeses de viatges i estada, d’altres que només són per remunerar la dedicació laboral delsinvestigadors, i n’hi ha que únicament preveuen sufragar l’adquisició d’equipaments i de material fungible.

D’altra banda, quan es presenta un projecte per portar a terme una recerca d’encàrrec, no s’had’incloure al pressupost l’adquisició de material inventariable, ja que es considera que les persones que larealitzaran disposen ja dels mitjans materials necessaris. Sí que es pot incloure, això no obstant, unaquantitat destinada a l’amortització del material, al lloguer d’equipaments o a la contractaciód’especialistes.

Un pressupost inclourà diferents apartats que hauran d’estar desglossats per partides, avaluant elscostos en forma de subtotals per a cadascun d’ells i indicant, finalment, l’import global del cost de larecerca.

Apartats del pressupost d’un projecte de recerca

1. Material bibliogràfic: llibres, cartografia, etc.2. Material fungible: paper, cintes magnetofòniques, fitxes, disquets informàtics, pel·lícula

fotogràfica, fotocòpies, etc.3. Equipaments: ordinador, gravadora, màquina de fotografiar, locals, etc.4. Viatges i dietes: desplaçaments, allotjament i manutenció5. Remuneracions: pel treball dels membres de l’equip i pel dels col·laboradors (pels buidats, la

transcripció, etc.)6. Treballs tècnics: programació informàtica, impressió de fitxes, reportatges fotogràfics, plànols i

mapes, etc.7. Despeses de publicació de l’informe: fotocòpies, impressió8. Imprevistos (entre el 5 i el 10% del total del pressupost)

2.7. La bibliografia

La bibliografia que acompanya un projecte pot considerar-se també un indicador de la sevaseriositat. Una bibliografia ben elaborada dóna testimoni de l’esforç esmerçat en la preparació de laproposta ja que reflecteix que es disposa d’un coneixement ampli sobre el marc temàtic, teòric i/ometodològic en què s’inscriu. En funció de qui sigui el destinatari del projecte, podrà ser oportú incloure


una bibliografia més o menys llarga, més o menys específica, alhora que pot ser adequat ordenar-lad’acord amb els temes que es preveu abordar. És important, en tot cas, que estigui actualitzada, queincorpori les obres més significatives sobre el tema i que inclogui sobretot aquells treballs que se citenexpressament en el text del projecte presentat.

2.8. Els apèndixs

El darrer apartat d’un projecte de recerca és l’apèndix. Aquí s’hi afegirà tot allò que pugui ser útilper completar el text del projecte. S’hi inclouran especialment aquells recursos tècnics més específics queno sigui necessari detallar abans, però que poden ser també d’interès (fitxes, guies d’observació id’entrevista, qüestionaris, etc.). En l’apèndix també s’hi poden incloure cartes de recomanació que avalintant els investigadors com la seva pròpia proposta. És important que aquestes siguin variades, de personeso d’institucions que ens coneguin i que tinguin un cert reconeixement com a competents quant al problemade recerca plantejat. S’hi pot afegir també els currículums detallats de la persona o persones que preveuendesenvolupar la investigació.

Com redactar un Curriculum Vitae

Un curriculum vitae ofereix una imatge sintètica d’una persona a partir de les dades que aquesta consideramés rellevants pel que fa a la seva formació, experiència professional i interessos.

1. Dades personalsa) Nom i cognoms, DNIb) Data de naixementc) Adreça i telèfon de contacte2. Formació acadèmicaa) Títols obtinguts (diplomatura, llicenciatura, doctorat); any i institució que els ha lliurat;expedient acadèmic o nota mitjanab) Cursos, postgraus i seminaris als quals s’ha assistit3. Experiència professionala) Situació laboral actual: institució, adreça i telèfon, categoria professional, situació administrativab) Llocs de treball ocupats anteriorment i dates4. Experiència investigadoraRecerques que s’han desenvolupat i recerques en curs: títol, organisme al qual la recerca ha estatvinculada, durada, entitat finançadora, membres de l’equip5. PublicacionsLlibres i articles publicats, ja sigui com a autor, editor, traductor, etc.6. Participació en congressos i reunions científiquesCongressos i reunions científiques en què s’ha participat (títol, organització, lloc i data) i tipus departicipació (organitzador; presentació de ponències, comunicacions o pòsters; assistència)7. Altres mèritsa) Beques i premis obtingutsb) Pertinença a associacions científiques i professionals


Esquema d’un projecte de recerca

1. IntroduccióPresentar, de forma molt breu i concisa, la pertinença, importància i objectius de la recerca. Ha de captarl’atenció del lector i formular de forma explícita el problema de recerca que es pretén resoldre.a) Presentació resumida dels objectius.b) Origen del problema i raons que han conduï t l’investigador a plantejar-lo.c) Definició del tipus d’investigació.d) Importància, oportunitat i interès del tema.e) Formulació concisa del problema.f) Indicació dels destinataris potencials o aplicacions dels resultats.

2. Formulació del problema de recercaMostrar com s’inscriu el problema de recerca en una sèrie d’antecedents bibliogràfics i de discussionsteòriques. Definir quin és el marc teòric de partida, les hipòtesis i les solucions adoptades per resoldre elproblema plantejat, ja siguin originals o inscrites en els coneixements existents.a) Estat de la qüestió.b) Marc teòric.c) Hipòtesis o idees prèvies sobre el tema.

3. Àmbit de la recercaEspecificar l’àmbit de la recerca i justificar la seva adequació en relació amb els objectius proposats.Assenyalar quina és la unitat d’anàlisi, l’àmbit geogràfic i el període cronològic que abastarà la recercaa) Definició de la unitat d’anàlisi i dels subjectes que constitueixen la població objecte d’estudi.b) Àmbit geogràfic: característiques principals i raons de l’elecció.c) Període cronològic: característiques principals i raons de l’elecció.

4. Esquema del treballIndicar l’esquema previst per la redacció de l’informe final. Assenyalar els temes que seran tractats en larecerca i l’èmfasi que dóna l’investigador als diferents apartats.

5. Metodologia i tècniques d’investigacióDefinir la metodologia i tècniques d’investigació que es preveu adoptar per verificar les hipòtesis irespondre als problemes de recerca plantejats. Justificar la seva pertinència i possibilitats en funció delsobjectius. Explicitar les operacions i ús que es farà de les dades.a) Orientacions metodològiques: justificació de l’estratègia d’investigació.b) Indicacions sobre el treball de camp: previsions sobre la durada, forma d’integració i aspectes

pràctics (allotjament, desplaçaments).c) Fonts documentals i bibliogràfiques: disponibilitat i possibilitats d’accés; ús d’estadístiques

publicades (referència completa, centre on es localitzen i tractament previst).d) Fonts primàries: documents a buidar, arxius on es localitzen, forma del buidat (nombre de

documents, tipus de fitxes, selecció de la mostra), procediments d’anàlisi (tractament estadístic,qualitatiu, etc.).

e) Entrevistes: nombre d’informants i criteris de selecció; tipus d’entrevistes (històries de vida,semidirigides, en profunditat, etc.); qüestionaris a utilitzar i forma d’enregistrament i buidat.

f) Observació: llocs i tipus d’observació; formes de sistematització (guies i fitxes) i de registre de lainformació (notes, vídeo, fotografia, so); nombre d’observacions previst.

g) Enquestes: criteris de mostreig i marge d’error; nombre i forma d’elecció dels enquestats; tipus deqüestions a plantejar.


6. Planificació del treballDeterminar el temps i els recursos necessaris per portar a terme el projecte proposat. Convèncer el lectorde la viabilitat del projecte tant econòmicament com en funció de la capacitat i experiència professionaldels seus responsables. Presentar els membres de l’equip de recerca. Determinar els recursos econòmicsper als quals se sol·licita finançament i la seva destinació.a) Pla de treball i calendari: durada de cadascuna de les fases de la recerca; indicacions pràctiques.b) Membres de l’equip de treball: nivell de formació i experiència professional; breu curriculum

vitae dels investigadors.c) Pressupost: recursos amb els que es compta i que se sol·liciten; equipaments disponibles i

necessaris.

7. BibliografiaReferències bibliogràfiques citades al llarg del projecte. Presentar les obres que es consideren bàsiquesper a la recerca, per poder determinar els antecedents sobre el tema, les orientacions teòriques i elsconeixements dels signants del projecte.

8. ApèndixsInformacions addicionals que permetin completar, especificar o aclarir el projecte.a) Documents d’interès que completen el text: models de fitxes i de qüestionaris, guies d’observació,

etc.b) Currículums detallats dels membres de l’equip.c) Cartes de recomanació.d) D’altres.

LECTURES RECOMANADES

ANDER-EGG, E. (1987) Técnicas de investigación social. Mèxic, El Ateneo.Nocions bàsiques sobre els procediments de recerca. Es tracta d’un llibre molt reeditat (la primeraedició és del 1966) que, a partir de taules i d’exemples, presenta les bases del treball científic: lapreparació de la recerca (projecte, organització del material), la recopilació de les dades (sobretotels mètodes quantitatius) i l’elaboració, anàlisi i interpretació de les dades.

ANDER-EGG, E.; AGUILAR, M.J. (1989) Cómo elaborar un proyecto. Guía para diseñar proyectossociales y culturales. San Isidro (Argentina), Instituto de Ciencias Sociales Aplicadas.

Instruccions sobre els procediments de preparació d’un projecte de recerca, sobretot per aprojectes aplicats de caràcter social o cultural.

BOURDIEU, P.; CHAMBOREDON, J.C.; PASSERON, J.C. (1968) Le métier de sociologue. París,Mouton.

Han canviat moltes coses des del 1968, però aquesta obra segueix oferint algunes basesinteressants sobre els procediments de treball en la recerca sociològica.

JORGENSEN, D.L. (1989) Participant observation. A methodology for human studies. Londres, Sage.Breu manual sobre el procediment de recerca antropològic, amb consells i exemples sobre elsinicis de la recerca i el procés de definició del problema. També descriu les diferents tècniques ques’utilitzen durant el treball de camp.

MAESTRE ALFONSO, J. (1990) La investigación en Antropología Social. Barcelona, Ariel.Un dels primers manuals per a la recerca antropològica en castellà. Encara que la descripció de lestècniques està un xic superada pel temps (la primera edició és del 1976), resulta molt útil per lesconsideracions metodològiques sobre el treball de camp i l’observació participant, així com pelsexemples d’índex de monografies i de qüestionaris etnogràfics.


MALINOWSKI, B. (1986) Els argonautes del Pacífic occidental. Barcelona, Edicions 62/Diputació deBarcelona.

En gran part, el procediment del treball de camp va néixer a partir d’aquesta obra publicadainicialment el 1922. Cal llegir, doncs, la introducció on l’autor explica l’objecte, el mètode i lafinalitat de la seva recerca i on defineix el treball de camp tal i com ell l’entén. I potser l’explicamillor que moltes de les interpretacions posteriors de què ha estat objecte.

PONS, I. (1993) Programación de la investigación social. Madrid, Centro de Investigaciones Científicas.El text presenta, d’una manera molt pràctica, els principis bàsics de la programació i gestió d’untreball de recerca en ciències socials. Es descriuen procediments i s’ofereixen recomanacionsrespecte a la demanda de la investigació, la definició dels objectius, l’elecció de la metodologiamés apropiada, l’elaboració del pla d’actuació, la formació de l’equip de col·laboradors, la gestióeconòmica i l’avaluació dels resultats.

QUIVY, R.; VAN CAMPENHOUDT, L. (1988) Manuel de recherche en sciences sociales. París,Dunod. [hi ha una traducció al català publicada a Herder, 1997].

Obra amb un nivell molt bàsic, però aclaridora. Permet resoldre molts problemes sobre complantejar i portar a terme una recerca en ciències socials. Ofereix una orientació clara sobre lesetapes del treball i el panorama de les tècniques i els mètodes disponibles, amb exemples i treballsaplicats, així com la descripció d’una recerca en la seva totalitat. Per a aquest tema ésespecialment útil la lectura dels capítols dedicats als objectius i a les qüestions de partida.

RUIZ OLABUÉNAGA, J.I. (1995) Metodología de la investigación cualitativa. Bilbao, Universidad deDeusto.

Invitació a l’ús de les tècniques qualitatives en ciències socials. Després de presentar lescaracterístiques i avantatges dels mètodes qualitatius, assenyalant les polèmiques derivades del seuús, el llibre defineix les oportunitats d’investigar qualitativament (disseny i control de qualitat). Enla segona part es presenta la construcció del text qualitatiu (observació, entrevista i anàlisi decontingut) per oferir, després, diverses consideracions sobre la recerca en grup i sobre l’úsd’històries de vida i de textos no escrits. L’obra, molt recent, inclou fins i tot un capítol sobre elpaper de l’ordinador personal en la investigació. Molt útil per al disseny de la recerca.

SIERRA BRAVO, R. (1989) Técnicas de investigación social. Teoría y ejercicios. Madrid, Paraninfo.Es tracta d’un dels múltiples manuals existents sobre tècniques de recerca en ciències socialsdirigits especialment als estudiants de sociologia. La primera i segona part d’aquesta obraresumeixen els fonaments i operacions bàsiques preliminars per a qualsevol investigació. Algunsexercicis permeten orientar el problema de la formulació d’hipòtesis.

PRÀCTIQUES

Exercici 1. Es tracta d’elaborar, com a primer exercici del curs, el preprojecte d’una recercahipotètica. En tres o quatre pàgines mecanografiades cal explicar breument el tema elegit, concretar el seuobjecte d’estudi i les hipòtesis inicials i indicar també els procediments que es preveu utilitzar (lametodologia i les tècniques d’investigació) i el pla de treball. Aquest preprojecte, que s’haurà de lliurardins de les primeres setmanes del curs, serà objecte d’una discussió col·lectiva a classe i facilitarà desprésel seguiment dels treballs individuals per mitjà de les tutories.

Tot i que en funció de la discussió corresponent després es podrà canviar de tema (caldrà presentarun nou preprojecte) o reformular-lo, és convenient pensar-se bé la proposta, en especial pel que fa a lamotivació personal en relació amb la temàtica i la seva viabilitat, ja que bona part del treball a realitzar alllarg del curs consistirà en el desenvolupament d’aquesta primera proposta. En aquest sentit, ésaconsellable elegir un problema d’investigació que estigui relacionat amb d’altres treballs previs o amb


coneixements i/o experiències personals (la qual cosa facilitarà disposar de referents des del principi) o béque pugui vincular-se amb un projecte que realment es pretengui dur a terme en el futur (una tesi, perexemple).

Exercici 2. La redacció d’un projecte de recerca serà el fil conductor del treball a realitzar al llargdel curs. La resta d’exercicis pràctics que caldrà anar realitzant en relació amb les principals tècniques derecerca s’haurien de poder relacionar, en la mesura que sigui possible, amb el tema elegit. A la darreria delcurs caldrà presentar el projecte definitiu d’una hipotètica investigació a realitzar. La redacció d’aquestprojecte hauria de contemplar tant les indicacions incloses en aquest capítol com les que, d’una maneramés específica, es concretin a classe. En tot cas, tot projecte hauria d’incloure els apartats següents:

1) introducció

2) formulació del problema

3) àmbit de la recerca

4) esquema del treball

5) metodologia i tècniques

6) pla de treball i calendari

7) membres de l’equip de recerca

8) pressupost

9) bibliografia

10) apèndix


MATERIALS COMPLEMENTARIS

1. Els apartats d’un projecte de recerca: la introduccióLa incidència social d’un PIX a les farmàcies de Nou Barris: problema d’estudi i objectius dela recerca

La malaltia de la SIDA (síndrome d’immunodeficiència adquirida) constitueixun important problema sanitari i sòcio-econòmic pel volum creixent depoblació que afecta i, sobretot, pel fet que encara no s’ha trobat capsistema eficaç per combatre-la. Per això, l’única solució possible és laprevenció i és en aquesta direcció cap a on es dirigeixen molts dels esforçosque es desenvolupen actualment.

El consum de drogues per via intravenosa és la principal causa dedifusió de la SIDA a l’Estat espanyol i a Catalunya(1)(com a conseqüènciadirecta de la pràctica de compartir el material d’injecció entre elsdrogoaddictes. A més a més, els usuaris de drogues per via parenteral (UDVP)també esdevenen un important col·lectiu transmissor del virus a la poblacióno usuària a través del contacte sexual sense preservatiu i del contagiprenatal (de les mares als fills durant la gestació). Per això, des dediferents institucions i col·lectius s’han endegat programes especialmentdirigits als UDVP amb la finalitat d’eradicar les pràctiques de risc(compartir material d’injecció i tenir relacions sexuals sense preservatius)i oferir-los informació sanitària sobre la SIDA i les drogodependències.

Una d’aquestes estratègies són els programes d’intercanvi de xeringues(PIX), com el que estan duent a terme des de 1994 algunes oficines defarmàcia de Barcelona, amb la col·laboració del Pla Municipal d’Acció sobreles Drogodependències de l’Ajuntament de Barcelona (PMAD) i del Col·legi defarmacèutics de Barcelona. L’objectiu principal d’aquests programes ésdisminuir els riscos derivats de l’ús de drogues per via parenteral, tant alsseus consumidors (facilitant que no comparteixin xeringues, que utilitzinmaterial estèril per injectar-se i oferint educació sanitària) com al conjuntde la població (reduint l’abandonament de xeringues usades pel carrer).

La recerca que es proposa té com a principal finalitat ser un assaigd’avaluació des del punt de vista sociocultural del programa d’intercanvi dexeringues (PIX) que es desenvolupa actualment a algunes oficines de farmàciade Barcelona, centrant-se a la zona nord de Nou Barris.

D’una banda, es vol conèixer l’impacte social del PIX i la percepció queen tenen els col·lectius implicats: UDVP, farmacèutics, personal sanitari,treballadors socials i el conjunt de la comunitat. Partim de la idea quel’èxit dels PIX depèn de l’adequació del programa a la realitat socioculturali econòmica dels grups socials involucrats. Diversos estudis sobre latransmissió del VIH entre els UDVP han posat en evidència que els principalsfactors que potencien la pràctica de compartir el material d’injecció són decaire polític, social i cultural. Aquests factors estan especialment lligatsa la marginació social i criminalització d’aquest col·lectiu, així com a lespautes culturals de consum de drogues i a la percepció cultural que es tésobre el risc, les pràctiques de risc, la SIDA i la malaltia en general. Peraixò, l’avaluació d’un PIX ha d’anar més enllà de l’anàlisi deldesenvolupament general del programa, el càlcul del nombre d’usuaris que hihan participat i les xeringues intercanviades. És imprescindible conèixerquin és l’impacte social del programa i la valoració que en fan els diferentscol·lectius implicats, veure si el seu desenvolupament ha ocasionat canvis enla percepció social que se’n té que facilitin/dificultin la continuïtat iincrementin/disminueixin la seva eficàcia, així com entendre el perquè de lesdiferents posicions i pràctiques dels diversos grups implicats en el PIX. Totaixò amb la finalitat de continuar desenvolupant el programa d’una manera méseficient.


D’altra banda, tenint en compte que han estat els farmacèutics els quihan iniciat aquest programa, es pretén veure quin és el seu paper com agentsde salut en el camp de les drogodependències. En aquest sentit, és importantdestacar el contacte directe que tenen els farmacèutics amb els drogoaddictesa través de la venda de psicofàrmacs, xeringues i altres fàrmacs i tambéassenyalar que, en molts casos, solen ser els primers en detectar l’abús o úsinadequat dels productes que dispensen.

De manera més concreta, els objectius són els següents:

1. Obtenir una visió general del desenvolupament del PIX.

2. Determinar quines són les característiques dels usuaris del PIX iquines similituds i/o diferències hi ha amb els UDVP no usuaris.

3. Conèixer la percepció que tenen els diferents col·lectius socialsimplicats en el tema de la SIDA i les drogodependències i la comunitat engeneral sobre els PIX i els seus efectes sobre el barri, sobre la poblaciódrogoaddicta i sobre la funció de les oficines de farmàcia. En aquest sentit,a més a més de saber quines són les visions i els comportaments existentsentorn al programa és necessari entendre el seu perquè.

4. Concretar quines són les concepcions culturals dels col·lectiusimplicats entorn al consum de drogues, el risc i les pràctiques de risc, laSIDA i la malaltia en general.

5. Discernir si s’han produït canvis en els comportaments de risc delsUDVP a partir de la seva participació en aquest programa, i quina ha estat laintervenció del farmacèutic en aquests possibles canvis.

6. Saber com veuen els farmacèutics el seu paper com a agents sanitarisa través de la seva participació en el programa d’ intercanvi de xeringues.

7. Conèixer la percepció que la comunitat i els drogodependents tenen dela farmàcia com a centre d’acció sanitària i del farmacèutic com agent desalut, a partir de la participació d’ aquest en el programa d’intercanvi dexeringues.

8. El darrer objectiu d’aquesta recerca és servir com a assaig per posara punt un aparell metodològic per als futurs estudis sobre el PIX al conjuntde Barcelona des del punt de vista sociocultural. Així mateix, vol ser unabase per al treball que, des d’una perspectiva pluridisciplinar, hauràd’avaluar el PIX tant des del punt de vista sociocultural, sanitari i decostos/beneficis.

___________________

(1) Segons el Registro Nacional de SIDA, el 64,6% del total de casos detectats a l’Estatespanyol i el 57,3% a Catalunya fins el 31 de desembre de 1995, i el 64,3% dels nous casosdetectats a tot l’Estat durant l’any 1995.

Font: CORRAL, S. et al. (1996) Projecte per a l’avaluació de la incidència social d’un programa d’intercanvi dexeringues a les farmàcies del districte de Nou Barris (Barcelona). Barcelona (mecanografiat). Pàg. 1-2.


2. Els apartats d’un projecte de recerca: l’estat de la qüestióLas poblaciones afrocolombianas del Pacífico y Suroccidente. Estado de la cuestión:organización social y familia negra (fragment)

A pesar de los diferentes trabajos, unos más monográficos que otros, queincluyen aspectos sobre la familia negra en la región Pacífica y Suroccidente[de Colombia], hay una ausencia notable de investigaciones que apunten a lasrelaciones de los fenómenos demográficos y las relaciones de parentesco, aligual que los nexos entre éstas y una serie de aspectos culturales como lareligiosidad y prácticas populares de salud.

Desde el estudio clásico de Gutiérrez de Pineda (1968) sobre loscomplejos culturales y los sistemas familiares en Colombia, en donde se haceuna de las mejores descripciones de la poligamia, bajo la modalidad depoliginia(1) y la práctica de la “magia amorosa” asociada con ésta, en elcomplejo cultural “negroide, litoral-fluvio minero” y el de Friedemann(1985), quien formula por primera vez la propuesta de los troncos familiaresen la región minera de la Costa Pacífica, y algunos ensayos sugestivos comolos de Perea (1986) y Motta (1993), que abordan el tema de la organizaciónfamiliar de las poblaciones afrocolombianas en las regiones bajas del LitoralPacífico, sobre todo la lógica de funcionamiento de un modelo poligínicoexogámico de parentela extendida (Motta, 1993), se carece de abordajes másespecíficos sobre las particularidades de los tipos de familia en los gruposafroamericanos del país y su relación con las formas de religiosidad popular,oficiales y no oficiales y las prácticas de salud. Ante todo hay vacíosrespecto a las particularidades de la dinámica demográfica (patrones deuniones y separaciones por sexo, reproducción, mortalidad, migración y engeneral, movilidad espacial), a partir de la organización familiar y cómo seestán dando las modificaciones en un contexto de modernización-urbanizaciónde los nuevos grupos domésticos negros.

Recientemente Urrea y Vanín, op. cit., proponen una línea interpretativaque relaciona la organización familiar matrifocal y las prácticas dereligiosidad popular en la región Pacífica, recuperando las formulacionesclásicas de Gutiérrez de Pineda, pero a partir de nuevas aproximacionesanalíticas y la contextualización del fenómeno religioso en los procesos demodernidad/modernización, especialmente en las ciudades de Buenaventura yCali, y a través de la migración hacia los Estados Unidos de sectores de lapoblación negra-mulata en las décadas del 80 y 90. De todas maneras estalínea interpretativa ya había sido sugerida por Izquierdo Maldonado (1984).Por otro lado, el escrito reciente de Friedemann y Espinosa (1993) tambiénconstituye un desarrollo del primer trabajo sobre los troncos ya clásico deFriedemann, enriquecido con nuevos aportes, gracias a la incorporación quehacen las autoras de estudios llevados a cabo en la década del 90,especialmente el de Romero (1992), sobre la relación entre el sistema decuadrillas en la explotación minera del Pacífico y las redes de parentesco.En estas redes aunque el orden patrimonial de la mina es controlado por loshombres, el orden doméstico generado por las mujeres es el eje articuladordel parentesco, de suerte que las madres y las abuelas son las figuras quedominan al conjunto de la parentela, apoyadas por los parientes de la madre(hermanos-as).

Zuluaga (1993a y 1993b), al describir la familia negra en el Valle delPatía, llega a características compartidas con los hallazgos de Romero, noobstante tratarse de un espacio ganadero y de agricultura de pan coger, biendiferente al minero que estudia éste último en el Pacífico, particularmenteen lo que Zuluaga señala “familia extensa engendrada por la sucesión dematrimonios de un mismo ego genitor...”, indicando el dominio de la mujercabeza de familia o “gran madre” (madre, abuela y/o tatarabuela). Según elautor se desarrolló una “matrilinealidad social en una sociedad con unapatrilinealidad legal”, fenómeno similar al hallado por Romero en el Pacíficominero. Este punto nos servirá para introducir más adelante el tema de la


matrifocalidad en la familia afrocolombiana. En otro estudio sobre lostuqueros (campesinos negros que explotan la madera de bosques de guandal enNariño), Restrepo (1995) describe las relaciones entre la organización debrigadas (similar a las cuadrillas mineras) para explotar el bosque y laparentela, presentándose una situación similar a la estudiada por Romero enla minería. En una referencia a otro aspecto de la vida social que revela lafuerza de este tipo de orden familiar Pedrosa, Vanín y Mora (1994) sugierenque el mundo fantástico de animales de la literatura oral en el Pacíficorelata lazos de Parentesco. Una monografía en elaboración sobre festividadesreligiosas, minería y organización familiar en Coteje (Timbiquí) de Segura(1995), muestra un orden familiar que presenta características comunes a lasobservadas por los autores anteriores, en una población “rural” con altamovilidad espacial en el año entre Coteje y la ciudad de Cali y su entornometropolitano (Candelaria, Puerto Tejada).

No obstante, a nivel urbano se carecen de estudios específicos queanalicen la dinámica de la familia negra en Colombia, ya que la mayor partede las referencias, como las que aquí se han hecho, tienen que ver con lafamilia en las áreas “rurales” del Pacífico y Suroccidente. Desconocemos quéestá sucediendo con la organización familiar, a medida que la integración ala sociedad mayor de estas poblaciones negras-mulatas del Pacífico se haintensificado en los últimos 20 años, a través de la migración rural-urbana yurbana-urbana (incluida la migración internacional), el acceso masivo alsistema escolar primario y secundario y su relativa incorporación aluniversitario, al igual que su participación en los mercados laboralesurbanos de las grandes ciudades como Cali y Medellín, y en los patrones deconsumo nacionales e internacionales dominantes. En diferentes casospareciera que incluso la movilidad espacial entre áreas de salida (“rurales”y urbanas del Pacífico) y de llegada (Medellín, Cali, Bogotá, ciudades deEstados Unidos, etc.) habría aumentado en las últimas dos décadas, implicandoen forma creciente las redes familiares. Las referencias en el estudio deWade (1993a) a la familia chocoana en Medellín, a lo largo de su texto,aunque no son un tratamiento específico sobre el tema, permiten algunaspistas interesantes, ya que indican ciertos patrones de continuidad, respectoal área de origen: las uniones son más consensuadas y poco permanentes, conuna estabilidad del grupo doméstico alrededor de la mujer. Por supuesto, sonreferencias a migrantes recientes en un área barrial segregada y pobre,barrio La Iguaná, con bajos niveles educativos, en el momento del estudio(comienzos de la década del 80), lo cual podría no necesariamente ser válidopara grupos que han logrado una movilidad social urbana, con estrategias de“blanqueamiento” y con descendencia ya urbana.

___________________

(1) Por poliginia —referida a la poligamia masculina— se designa la unión de un hombre convarias esposas, ya sea que ellas cohabiten en una misma residencia, poliginia completa, o queresidan en lugares separados espacialmente, poliginia incompleta. No importa si en el segundocaso una mujer sea la esposa reconocida, y las uniones con las otras mujeres se mantengandiscretamente (vid. Gutiérrez de Pineda, 1968). Sobre el concepto de poligamia y la demografíade la poligamia en las sociedades africanas véase Pison (1986), Locoh (1991) y Gendreau (1994).Estos autores prefieren usar el término poligamia al de poliginia, entendiendo que se trata depoligamia masculina. Sin embargo, como veremos más adelante, la familia afroamericana de algunassociedades (Brasil y posiblemente también el caso colombiano) también se presentaría unamodalidad de poliandria abierta sin cohabitación con las parejas masculinas, según algunosautores (Woortman, 1987, para Brasil, y Atencio Babilonia, 1984, Urrea, 1995 para Colombia).

Font: UNIVALLE-ORSTOM (1995) Proyecto Univalle-Orstom: organización social, dinámicas culturales eidentidades de las poblaciones afrocolombianas del Pacífico y Suroccidente en un contexto de movilidad yurbanización. Cali (mecanografiat). Pàg. 7-8.


3. Els apartats d’un projecte de recerca: l’àmbit de la recercaCasa i família a la Val d’Aran: l’àmbit de la recerca

La recerca prendrà com a unitat d’anàlisi el conjunt de la Vald’Aran. La necessitat de realitzar un treball de tipus intensiu —característic del treball antropològic— obliga, però, a abordaraquesta unitat a partir de diferents nivells:

a) Nivell general. En primer lloc, caldrà disposar d’una sòlidabase demogràfica i documental que permeti tenir informació sobre latotalitat dels pobles de la comarca (evolució de la població inupcialitat, sobretot). Alguns aspectes etnogràfics (per exemple,descripcions per elaborar una tipologia de les edificacions),adoptaran també aquesta mateixa perspectiva general, seleccionant-sematerials i informants de diverses poblacions.

b) Àrees d’estudi. Per poder aconseguir una major profunditat enla recerca i una millor correlació de les dades, s’han diferenciatles tres àrees bàsiques de la comarca seleccionant-ne en cadascunatres pobles que s’estudiaran de manera intensiva (Lés, Bausèn iVilamòs pel Baish Aran, Vielha, Vilac i Mont pel Mig Aran, i Gessa,Artíes i Salardú pel Naut Aran). Aquesta tria s’ha fet atenent afactors geogràfics (corresponen a zones de desenvolupament diferent),a les seves característiques demogràfiques i econòmiques (combinantles poblacions de major volum demogràfic amb d’altres més reduïdes),així com per la seva disponibilitat d’arxius municipals i parroquialsnecessaris per a la recerca.

c) Cases. Finalment, insistirem en els estudis de cas, on escombinarà la informació oral amb la documental i l’observació, el quepermetrà una major profunditat analítica.

Font: BELTRAN,O.; ESTRADA, F.; ROIGÉ, X. (1993) “El museu i la recerca: un projecte d’investigació sobre lacasa i la família des del Musèu dera Val d’Aran”, dins I Jornades sobre el patrimoni etnològic a les terres dePonent i l’Alt Pirineu. Lleida: Associació Catalana del Patrimoni Etnològic. Universitat de Lleida, pàg. 35-50.


4. Els apartats d’un projecte de recerca: l’esquema del treballEl procés matrimonial a l’Àrea Metropolitana de Barcelona: esquema de la memòriad’investigació

1. INTRODUCCIÓ

1.1. El matrimoni com a objecte d’estudi

1.2. Metodologia i tècniques emprades en la recerca

1.3. Les fonts

1.4. El desenvolupament de la recerca

2. EL MARC LEGISLATIU

2.1. El matrimoni civil i el matrimoni religiós

2.2. Les parelles de fet heterosexuals

2.3. Les parelles homosexuals

2.4. La separació i el divorci

3. LES DADES SOCIODEMOGRÀFIQUES

3.1. La nupcialitat religiosa, civil i les parelles de fet

3.2. L’edat al primer matrimoni

3.3. La separació i divorci

3.4. Les segones núpcies

4. EL PROCÉS MATRIMONIAL

4.1. La formació de la parella

4.2. Els rituals de matrimoni

4.3. La ruptura matrimonial

5. LES RELACIONS

5.1. Les relacions de parella

5.2. Les relacions amb els fills: la maternitat i la paternitat

5.3. La parella dins la xarxa de parentiu

5.4. Les relacions amb els amics

6. CONCLUSIONS

7. BIBLIOGRAFIA

8. APÈNDIX ESTADÍSTIC I DOCUMENTAL


5. Els apartats d’un projecte de recerca: la metodologia i les tècniques d’investigacióNuevas familias y relaciones de parentesco: Metodología

El estudio antropológico de la familia y el parentesco en ámbito urbano tieneunas características que dificultan su desarrollo. A diferencia del ámbitorural, donde el parentesco y las relaciones familiares se manifiestan endiferentes aspectos de la vida cotidiana como pueden ser el trabajo o lasociabilidad, en las zonas urbanas la familia y las relaciones de parentescose encuentran aparentemente menos ligadas a otros aspectos de la realidadsocial y cultural y forman parte del ámbito privado de las personas al cualdifícilmente tiene libre acceso el investigador.

1) Análisis estadístico de las formas de residencia

En un primer momento, el tema de estudio se tratará de modo general, haciendoreferencia a la evolución de la residencia en Cataluña, y más específicamentepara el ámbito metropolitano de Barcelona. En este nivel, la base de lainformación será el análisis de los datos estadísticos correspondientes a lasformas residenciales, tomando como base las fuentes siguientes:

- para 1970. Censo de la población (I.N.E.)

- para 1981. Censo de la población (I.N.E.)

- para 1991. Censo de la población (I.E.C.); Encuesta sociodemográfica(I.N.E.) y Encuesta Metropolitana (1991).

Con este trabajo se pretende un doble objetivo:

a) conocer el peso que tienen las diversas formas familiares en elconjunto de la población. Se intentará establecer su evolución tomando comoreferencia los datos publicados anteriormente mencionados.

b) profundizar en los datos a través del procesamiento de la informaciónfacilitada por el Institut d’Estadística de Catalunya. Obtención de datosreferentes a las formas de residencia por edades, profesiones, estado civil,posición social, tipo de vivienda, parientes que conviven, etc.

Esta primera etapa tiene, sobre todo, un carácter prospectivo. Nuestroestudio no tiene un carácter estadístico, por lo que en nuestra investigaciónéste apartado tiene exclusivamente un carácter introductorio.

2) Estudio monográfico de grupos residenciales

En el segundo momento, el nivel de la investigación pasará del ámbito generalal ámbito particular con el estudio intensivo de casos a partir de técnicascualitativas. Para ello se partirá de la tipología de formas familiaresobtenida con el análisis de los datos estadísticos, la cual se completará yprecisará posteriormente con la información recogida en los primeros pasosdel trabajo de campo.

No se trata tanto de estudiar una muestra representativa de familiascomo de analizar casos de los distintos tipos familiares. De esta forma, esposible ir más allá de los datos objetivos para precisar la complejidad delas relaciones familiares y de las formas de residencia.


Se pretende recoger información cualitativa en torno a las formasresidenciales y a las relaciones de parentesco de cada una de las formas deresidencia del abanico dibujado, con el objetivo de comprender en quéconsisten las relaciones familiares, cuál es su funcionamiento y cuáles sonlos modelos culturales que subyacen en ellas.

Creemos que el estudio detallado de un número reducido de casos, queabarquen los diversos tipos familiares, resulta especialmente apropiado paraprofundizar en los objetivos de nuestro trabajo. Para ello, se analizarán deforma intensiva cien casos, en cada uno de los cuales se recogerá informaciónsobre los siguientes aspectos:

a) Características generales: Datos básicos sobre la forma de residenciaactual, nivel económico, número de miembros, formación cultural, etc. Losdatos se trabajarán en una ficha que servirá de elemento fundamental de guíade la investigación.

b) Carta de parentesco: Reconstrucción de la carta de parentesco delgrupo residencial estudiado. Se tratará de reconstruir el universo delparentesco de cada informante y, al mismo tiempo, obtener información sobrelas relaciones que mantiene con sus parientes y la percepción que tiene deéstas.

La elaboración se realizará preguntando a los diversos miembros delgrupo residencial los parientes que reconocen como tales, incluyendo susdatos persones y relación de parentesco, así como la frecuencia de relacionesy las formas de colaboración económica, asistencial u de otro tipo existenteentre cada pariente. Ello nos permitirá conocer el conjunto de las relacionesfamiliares y la percepción de las redes de parentesco, incluyendo losdiversos aspectos de la colaboración mutua.

c) Inventario de los términos de parentesco utilizados: Se trata derecoger y analizar los términos de parentesco utilizados en cada relaciónfamiliar

d) Entrevistas en profundidad: Se tratará de la realización deentrevistas semi-dirigidas sobre los diversos aspectos de la convivenciafamiliar: residencia, relaciones económicas, soporte psicológico y afectivo,atención familiar, acceso a la vivienda, etc. Para llevarlas a cabo, separtirá de un cuestionario o guía de entrevista previamente elaborado.

No se trata de un cuestionario de preguntas cerradas que elentrevistador va formulando al informante, sino de un guión que servirá derecordatorio de los temas que interesará tratar, pero que podrá modificarseen función del desarrollo de la entrevista. Creemos importante que losinformantes hablen libremente sobre los diferentes temas propuestos, que losrelacionen con aquellos aspectos que ellos crean importantes, intentandoevitar que la percepción que puedan tener los investigadores sobre estostemas condicione el resultado. Con este propósito se realizarán unas primerasentrevistas libres, a partir de una guía muy amplia, con la finalidad de queaparezcan aquellos aspectos que los informantes consideran relevantes. Apartir de los resultados de estas primeras entrevistas se reelaborará la guíaque se aplicará en las siguientes entrevistas.

Se partirá de dos tipos de cuestionarios:


1) Cuestionario general. Se aplicará a todos los casos estudiados, parala recogida de una serie de aspectos generales, centrados sobre todo en latrayectoria familiar del informante.

2) Cuestionario específico. Se tratará de analizar aspectos particularesy/o específicos de cada una de las realidades analizadas.

e) Trayectorias individuales e historias de vida: Reconstrucción de lastrayectorias individuales de los informantes y de algunos casos de su entornoque ellos conozcan. En este sentido, nuestro interés está centrado en conocercomo a lo largo del ciclo de vida y del ciclo familiar se van modificando lafamilia y las relaciones de parentesco, tanto en lo que se refiere a sufuncionamiento y uso como a su percepción.

f) Observación: Además de la información oral, la observaciónproporcionará otras pistas sobre el caso estudiado. Para ello, se registrarána través de cuestionarios de observación aspectos tales como la organizacióndoméstica, la distribución del espacio doméstico, los horarios familiares,etc. La observación participante, además de tratarse de una fuente deinformación, es un procedimiento útil para verificar si lo que la gente dicecoincide con lo que hace y permite entender las diferencias entre uno y otroaspectos de la realidad.

La elaboración de los materiales se realizará a partir de la transcripción delas entrevistas y el vaciado de los cuadernos de campo, así como de lacomparación cualitativa de las informaciones obtenidas. Para ello lasentrevistas y los cuadernos de campo se transcribirán con un procesador detextos informático y posteriormente se vaciarán en fichas de contenido dentrode una base de datos documental.

Este procedimiento permitirá relacionar las fichas de tres formasdiferentes: 1) a partir de una serie de palabras clave que actuarán comoidentificadores del contenido y el tipo de informante; 2) a través de losconceptos expresados por los informantes; y 3) a partir de la combinación delos dos sistemas anteriores.

Con este propósito se realizarán unas primeras entrevistas libres, apartir de una guía muy amplia, con la finalidad que aparezcan aquellosaspectos que los informantes consideran relevantes. A partir de losresultados de estas primeras entrevistas se reelaborará la guía para lassiguientes entrevistas.

La selección de los casos de estudiar partirá de la tipología que seestablezca a partir del análisis estadístico. Con todo, partiremos de lasiguiente clasificación inicial (adaptación propia a partir declasificaciones anteriores como las de Laslett, 1972, o la de Ermisch yOverton, 1985):

Solitarios: a) Soltero; b) Soltera; c) Viudo; d) Viuda; e)Separado/divorciado; f) Separada/divorciada.

Sin núcleo conyugal: a) Hermanos; b) Otras relaciones de parentesco; c) Sinrelaciones de parentesco; d) Indeterminada

Monoparentales: a) Soltero con hijos; b) Soltera con hijos; c) Viudo conhijos; d) Viuda con hijos; e) Separado/divorciado con hijos; f) Separada o


divorciada con hijos; g) Casado; con hijos (cónyuge ausente); h) Casada conhijos (cónyuge ausente); i) Otras

Pareja sin hijos dependientes. a) Pareja casada sin hijos; b) Parejacohabitante sin hijos; c) Pareja homosexual

Pareja con hijos dependientes. a) Pareja casada con hijos; b) Parejacohabitante con hijos ; c) Pareja homosexual con hijos

Grupos recompuestos. a) Pareja casada con hijos de la esposa; b) Parejacasada con hijos del marido; c) Pareja casada con hijos de ambos; d) Parejacohabitante con hijos de la mujer; e) Pareja cohabitante con hijos delhombre; f) Pareja cohabitante con hijos de ambos;

Extensas. a) Pareja extensa a un ascendiente; b) Pareja extensa a undescendiente; c) Pareja extensa a un colateral; d) Monoparental masculinoextensa; e) Monoparental femenina extensa; f) Otras

Múltiples. a) Múltiples lineal (ascendente o descendente); b) Múltiple yextensa; c) Múltiple colateral; d) Otras.

Como indicamos, esta clasificación se presenta sólo a título indicativo, paradeterminar la complejidad de las formas residenciales posibles. Ladeterminación de los casos de estudio se realizará a razón de entre diez yveinte casos por cada uno de los grandes tipos indicados (a excepción delsegundo), con un total de cien casos. Los diversos casos planteados tendrán,sobre todo, una función ilustrativa de cada una de las realidadespresentadas, con el objetivo de analizar a fondo variables que de otra formano podrían ser contempladas. En función de la diversidad de situacionesplanteadas, se procurará también atender a variables económicas,profesionales, de género o de lugar de residencia. De todos modos, los casosno se cuantificaran a efectos de evaluación estadística.

Font: GRUP D’ESTUDIS SOBRE FAMÍLIA I PARENTIU DE LA U.B. (1996) Nuevas familias y relaciones deparentesco. Un estudio sobre las transformaciones familiares en el contexto urbano de Barcelona. Barcelona(mecanografiat).


6. Els apartats d’un projecte de recerca: el calendari i el pla de treball per mesosNuevas familias y relaciones de parentesco: plan de trabajo

Calendario Participantes Trabajos a realizarNov-Enero 96 1. Preparación de la investigación

Eq. - Discusiones teóricas y metodológicas

Eq. Bec - Recogida de documentación y bibliografía. Lectura

de la bibliografía

Eq. Bec. - Diseño específico de la investigación

12/96 - Diseño del material informático a realizar.

Adquisición de ordenadores

Ene-Febr 97 2. Diseño de la investigación

1/97 Eq. Bec. Gen. - Sesiones de discusión bibliográfica

2/97 Gen - Seminario de preparación del proyecto. Discusión

de la metodología y aspectos teóricos

Ene-Mayo 97 3. Análisis estadístico

12/96-1/97 Eq. - Solicitud de datos al I.E.C.

2/97-3/97 Bec. Con. - Obtención de los datos y procesamiento previo

3/97-5/97 Bec. Con. - Procesamiento, obtención de tablas y gráficos.

Análisis

6/97-12/97 - Redacción y elaboración de resultados y textos.

Marz-Sept 97 4. Trabajo de campo preliminar

3/97 Eq. - Preparación de guías de investigación

3/97 Eq. Bec. Con. - Selección de los informantes iniciales

4/97-6/97 Eq. Con. - Entrevistas iniciales (de 10 a 20 casos)

6/97-9/97 Eq. Bec. Con. - Transcripción y análisis

9/97-10/97 Eq. - Reelaboración de la guía para las entrevistas

5/96-6/96 Gen - Seminario de evaluación del proyecto

Sep 97-Jun 98 5. Trabajo de campo

Eq. Con. Bec. - Entrevistas y observación de la muestra de

familias seleccionada.

Eq. Con. Bec - Transcripción de las entrevistas y elaboración de

fichas, cartas de parentesco y genealogías.

12/97-2/98 Gen. - Seminario de evaluación

Ener-Sep. 98 6. Explotación de los datos y análisis de losmateriales

Eq. Con. - Explotación de los datos

Eq. Con. - Análisis de los materiales

Eq. - Discusión e interpretación de los resultados

Sep98-Jun. 99 7. Análisis y publicación de los resultados

9-10/98 - Seminario de interpretación de los resultados y

conclusiones

10/98-12/98 - Redacción de la memoria final

- Publicación de los resultados

- Comunicaciones a congresos y a la comunidad

científica

Eq.: Equipo; Bec.: Becarios; Con.: Contratados; Gen: General

Font: GRUP D’ESTUDIS SOBRE FAMÍLA I PARENTIU DE LA U.B. (1996) Nuevas familias y relaciones deparentesco. Un estudio sobre las transformaciones familiares en el contexto urbano de Barcelona. Barcelona(mecanografiat).


7. Els apartats d’un projecte de recerca: el calendari i el pla de treball“Natural”: The construction and power of a concept. Time Table

TASKSMainInv. Co-Inv.

Res.Ass. Secret.

First year: first six-month period

Madrid Library 2 month

Paris Library 1 month 1 month

Interview Design 2 weeks 2 weeks

Interview & fieldworkUSA 1 month 1 month

Interview & fieldworkGermany 2 weeks 2 weeks

Interview & fieldworkJapan 1 month 1 month

First year: second six-month period

London Library 1 month 1 month

Transcription andFiling 1 month 1 month 6 month

Analysis 4 month 1 month

Second year: first six-month period

London Library 1 month 1 month

New York Library 2 month 1 month

Madrid Library 1 month

Paris Library 1 month

Filing 1 month 3 month

Analysis 3 month

Second year: second six-month period

Analysis 6 month 1 month 3 month

Third year: first six-month period

Writing first draft 6 month 2 month

Third year: second six-month period

Final version 6 month 2 month 3 month

Font: NAROTZKY, S. (s.d.) “Natural”: The construction and power of a concept. Madrid (mecanografiat). Pàg.11-12.


100

9

87

13

11 12

4

6

5

2

3

A

F

B

C

L M

E

D

H I

G

NK

J

1

8. Els apartats d’un projecte de recerca: el calendari i el pla de treballEls internaments de menors: pla de treball i calendari

1. Fites o nusos del diagrama

A- Llistat dels centres d’internament de “finalistes”

B- Entrevistes amb els responsables dels centres

C- Informe del centre

D- Informe del centre relatiu al noi/a

E- Informe del centre relatiu a la família del noi/a

F- Informe de Serveis Socials relatiu a la família del noi/a

G- Primera entrevista als nois/es

H- Primera entrevista a les famílies dels nois/es

I- Informe final dels nois/es abans del seu desinternament

J- Segona entrevista als nois/es

K- Segona entrevista a les famílies dels nois/es

L- Determinació de la mostra aleatòria de la comunitat

M- Informe del resultat de l’enquesta a la comunitat

N- Informe final (conclusions de l’estudi)


ACTIVITATS CALENDA. HORES

1 - Connectar telefònicament amb el responsable decada centre i concertar entrevistes (21centres).

- Elaborar, fer i transcriure les entrevistes ambels responsables dels centres (previsió 15centres).

01/96 10

60

2 - Observació del centre.

- Estudiar la documentació del centre.

- Elaborar informe (15 centres).

02/96 15

45

30

3 - Recollir en fitxes temàtiques la informació quehi ha al centre relativa al noi (20 nois).

02/96 80

4 - Recollir en fitxes temàtiques la informació queha en el centre relativa a la família de cadanoi (20 famílies).

02/96 80

5 - Contactar amb els Serveis Socials de referènciade cada família.

- Recollir en fitxes temàtiques la informaciódels Serveis Socials relativa a cada família.

03/98 10

80

6 - Elaborar, fer i transcriure la primeraentrevista amb cada noi/a.

- Recollir en fitxes temàtiques la informació deles entrevistes

04/96 150

80

7 - Contactar i concertar entrevista amb la famíliade cada noi/noia.

- Elaborar, fer i transcriure la primerentrevista amb cada família.

- Recollir en fitxes temàtiques la informació deles entrevistes.

05/96 20

160

80

8 - A partir de la informació recollida, elaboraciód’un primer informe del procés del noi/a abansdel seu desinternament (20 nois/es)

06/98 160

9 - Contactar i concertar entrevista amb elsnois/es desinternats

- Elaborar, fer i transcriure la segonaentrevista amb cada noi/a

02/97 20

160

10 - Contactar i concertar entrevista amb la família

- Elaborar, fer i transcriure la segonaentrevista amb cada família

03/97 10

160

11 - Consultar les estadístiques censals per tal deconfeccionar la mostra aleatòria

04/97 4

12 - Elaboració de l’enquesta

- Realització de l’enquesta (previsió de 100enquestes)

- Elaboració d’un informe resultat de l’enquesta

04/97

05/97

40

200

200

13 - Realització de l’informe final de lainvestigació

06/97

07/97

800

Font: ESPARGARÓ, M. (1995) Els internaments: percepció social de l’internament dels menors; vinclesfamiliars i socials que afavoreixen el seu desinternament i la seva integració a la comunitat. Barcelona(mecanografiat).


9. Els apartats d’un projecte de recerca: el calendari i el pla de treballLas poblaciones afrocolombianas del Pacífico y Suroccidente. Cronograma (fragment)

ACTIVIDADES 1º 2º 3º 4º 5º 6º

1. Revisión bibliográfica nacional / interna.

Informe avance en forma de artículo

2. Análisis fuentes secundariassociodemográficas

2.1. Censos 1973, 1985, 1993 RegiónPacífica y Suroccidental

2.2. Encuestas de hogares Cali-Yumbo

2.3. Estudios municipales existentes

2.4. Estudios por comunas Cali, B/Ventura

2.5. Estudios empresas municipales

2.6. Estudios cartografía Cali, B/Ventura yotros municipios

2.7. Estudios departamentales Valle, Cauca

2.8. Información y estudios SILOS Cali

Informe de avance

3. Otros estudios e información

3.1. Pastoral social Arquidiócesis Cali

3.2. Datos Fundación Carvajal sobreAguablanca

3.3. Estudios de ONGs en Cali B/Ventura yotros municipios

3.4. Archivo de prensa local (Cali,B/Ventura y otros municipios)

Informe de avance

4. Levantamiento etnográfico preliminar: 3zonas

4.1. Contactos y visitas de terreno

4.2. Contactos con redes de organizacionesnegras

4.3. Otras fuentes de información enterreno

4.4. Monografías etnográficas sobrefamilias y redes

Informe de avance

5. Talleres discusión (Laboratorio CulturasNegras)

(taller de uno o dos días en el transcursodel trimestre)

Font: UNIVALLE-ORSTOM (1995) Proyecto Univalle-Orstom: organización social, dinámicas culturales eidentidades de las poblaciones afrocolombianas del Pacífico y Suroccidente en un contexto de movilidad yurbanización. Cali (mecanografiat). Pàg. 57.


10. Els apartats d’un projecte de recerca: el pressupost“Natural”: The construction and power of a concept. Project budget

SALARY TABLEMain Inv. Co-Inv. Res. Ass. Secret.

Salaries per month $ 1.500 $ 1.500 $ 1.200 $ 1.000

GENERAL EXPENSESPrinted matter acquisition $ 2.000 Software acquisition $ 400

Portable computer $ 1.000 Long distance telephone calls $ 1.000

Computer paper and diskettes $ 150

Cassette tapes $ 100

Photographic material &processing $ 100

SUBTOTAL $ 5.250

BUDGET ACCORDING TO WORK PLAN

First year: first six-month periodParis Library Interview and fieldwork USA

Travel $ 350 * 2 $ 700 Travel $ 1.000 * 2 $ 2.000

Living expenses $ 150 * 2 * 30days $ 9.000


Photocopies $ 200 Interior travel $ 400 * 2 $ 800

Interview and fieldwork Japan Interview and fieldwork Germany

Travel $ 2.000 * 2 $ 4.000 Travel $ 1.000 * 2 $ 2.000

Interpreter $ 200 * 10 $ 2.000 Interior travel $ 400 * 2 $ 800



Interpreter $ 150 * 4 $ 600

Salaries Madrid Library

Main Investigator $ 1.500 * 6month $ 9.000 Photocopies $ 200

Co-Investigator $ 1.500 * 3month $ 4.500

Research Assistant $ 1.200 * 1month $ 1.200

SUBTOTAL $ 76.000

First year: second six-month periodLondon Library Salaries

Travel $ 400 * 2 $ 800 Main Investigator $ 1.500 * 6month

$ 9.000

Living expenses $ 200 * 2 * 30days

$ 12.000 Research Assistant $ 1.200 * 3month

$ 3.600

Photocopies $ 200 Secretary $ 1.000 * 6 month $ 6.000

SUBTOTAL $ 31.600


Second year: first six-month periodLondon Library Paris Library

Travel $ 400 * 2 $ 800 Travel $ 350 $ 350


$ 12.000 Living expenses $ 150 * 30 days $ 4.500

Photocopies $ 200 Photocopies $ 200

New York Library Salaries

Travel $ 1.000 * 2 $ 2.000 Main Investigator $ 1.500 * 6month

$ 9.000


$ 12.000 Co-Investigator $ 1.500 * 2 month $ 3.000

Photocopies $ 200 Research Assistant $ 1.200 * 3month

$ 3.600

Secretary $ 1.000 * 3 month $ 3.000

Madrid Library

Photocopies $ 200

SUBTOTAL $ 56.850

Second year: second six-month periodSalaries

Main Investigator $ 1.500 * 6month

$ 9.000 Research Assistant $ 1.200 * 3month

$ 3.600

Co-Investigator $ 1.500 * 1month

$ 1.500

SUBTOTAL $ 14.100

Third year: first six-month periodSalaries


$ 9.000 Co-Investigator $ 1.500 * 2 month $ 3.000

SUBTOTAL $ 12.000

Third year: second six-month periodSalaries


$ 9.000 Secretary $ 1.000 * 3 month $ 3.000

Co-Investigator $ 1.500 * 2month

$ 3.000

SUBTOTAL $ 15.000

SUMMARY PROJECT BUDGETSUBTOTAL General expenses $ 5.250 SUBTOTAL II year: 1st period $ 56.850

SUBTOTAL I year: 1st period $ 76.000 SUBTOTAL II year: 2nd period $ 14.100

SUBTOTAL I year: 2nd period $ 31.600 SUBTOTAL III year: 1st period $ 12.000

SUBTOTAL III year: 2nd period $ 15.000

TOTAL $ 210.800

Font: NAROTZKY, S. (s.d.) “Natural”: The construction and power of a concept. Madrid (mecanografiat). Pàg.13-16.


11. Recursos per al finançament d’una investigació

Existeix un bon nombre d’institucions públiques i privades que financen totalment o parcialment projectesde recerca mitjançant beques, ajuts, premis i crèdits a baix interès: l’Administració pública, a través delsorganismes encarregats de la recerca i l’educació (la SEUID del Ministeri d’Educació i Cultura o el CURde la Generalitat de Catalunya), o amb programes específics promoguts per ministeris, conselleries,diputacions i ajuntaments sobre els seus àmbits d’actuació; la Unió Europea; algunes fundacionsd’empreses privades (la Caixa, Caja Madrid, Canon Foundation, Fundació Mapfre); institucions privadesde caire públic (Institut d’Estudis Catalans, Fundació Catalana per a la Recerca, Fundació Jaume Bofill);etc.

Es pot obtenir informació sobre aquestes fonts de finançament adreçant-se directament alsorganismes que les promouen. Una altra opció és consultar periòdicament les bases de dades d’algunesinstitucions que recullen tota la informació i la posen a l’abast del públic a través d’Internet (pàgines Web,llistes de correu electrònic) o bé directament a la seu de la institució. Dues entitats d’aquesta mena són elCentre de Documentació i d’Informació de la Universitat de Barcelona i el SIAB (Servei d’Informaciód’Ajuts i Beques) de la Fundació Catalana per a la Recerca.

Secretaría de Estado de Universidades, Investigación y Desarrollo (SEUID). Ministerio deEducación y CulturaSerrano, 150. 28071 MadridTel: 91 550 54 00 / Fax: 91 550 54 16E-mail: [email protected]: <http://www.seui.mec.es> [consulta, novembre 1998]

Comissionat per a Universitats i Recerca (CUR) de la Generalitat de CatalunyaVia Laietana, 33, 6è. 08003 BarcelonaTel: 93 306 54 00 / Fax: 93 306 54 32Web beques i ajuts: <http://www.gencat.es/cur/ajrec.htm> [consulta, novembre 1998]

Centre de Documentació i d’Informació. Servei d’Estudiants de la Universitat de BarcelonaGran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 BarcelonaTel: 93 403 54 17E-mail: [email protected] base de dades: <http://sserver.ird.ub.es/index.80> [consulta, novembre 1998]

Oficina de Relacions Internacionals de la Universitat de BarcelonaGran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 BarcelonaTel: 93 403 53 80 / Fax: 93 403 53 87E-mail: [email protected]

Fundació Catalana per a la Recerca-Servei d’Informació d’Ajuts i Beques (SIAB)Passeig Lluís Companys, 23 08010 Barcelona.Tel: 902 23 93 39 / Fax: 93 268 37 68E-mail: [email protected]: <http://www.fcr.es/siab.html> [consulta, novembre 1998]

TEMA II. LA RECERCA BIBLIOGRÀFICA

1. CONFECCIONAR UNA BIBLIOGRAFIA

Un bon investigador, segons Umberto Eco (1982), és aquell que és capaç d’entrar a una bibliotecasense saber res del tema sobre el que es proposa llegir i, a la sortida, haver-ne après alguna cosa. Es potpensar que això és una obvietat, però no sempre està tan clar. La “cultura de la fotocòpia” provoca unafany de col·leccionar textos que sovint passen a ser directament arxivats per quan es necessitin,desvirtuant molt, d’aquesta manera, l’ús de la biblioteca. Alhora, la gran quantitat de publicacionsexistents que poden relacionar-se d’una manera o altra amb qualsevol tema que ens proposem dificulta -quan no es procedeix de forma sistemàtica- la selecció bibliogràfica i dels textos a llegir. En aquest capítolens centrarem en les operacions necessàries per confeccionar correctament una bibliografia, que permetingarantir una elaboració teòrica de qualitat i un coneixement aprofundit de la realitat social que pretenemanalitzar. Per treballar després sistemàticament amb aquesta bibliografia explicarem la metodologia detreball que ens permetrà organitzar les lectures d’una manera adequada.

1.1. Què consultar

Hi ha un gran nombre de documents disponibles que poden proporcionar-nos informació de cara ala realització d’una recerca. La revisió no ha de limitar-se només als llibres sinó que hauria de contemplartambé, d’acord amb les característiques del tema elegit, els articles en revistes especialitzades, elsinformes, les tesis, els treballs no publicats, les estadístiques, la premsa, etc.

Fonts d’informació bibliogràfica

1. Obres de referència: Enciclopèdies, diccionaris, atles, guies, almanacs, bibliografies, biografiesi diccionaris biogràfics, memòries, etc.2. Obres i treballs primaris: Llibres, revistes, butlletins, informes científics i tècnics, informesd’organismes públics, actes de congressos, tesis, monografies, compilacions estadístiques, obreslegislatives, etc.3. Documents secundaris: Butlletins o revistes de resums bibliogràfics (abstracts), catàlegs debiblioteques, bibliografies temàtiques, estats de la qüestió, catàlegs amb descripcions bibliogràfiques,repertoris, directoris, anuaris, butlletins de sumaris (contingut de les revistes), etc.4. Publicacions periòdiques de caràcter general: Diaris, setmanaris, etc.


1.2. Com cercar

Si ja es disposa per endavant d’una bibliografia completa, l’únic que caldrà fer és localitzar els títolsseleccionats a les biblioteques i centres de documentació corresponents. Generalment, però, a més decercar les publicacions ja conegudes, s’acudeix a la biblioteca amb l’objectiu inicial de confeccionar labibliografia que permeti documentar el treball que es vol realitzar.

1.2.1. La cerca a través dels catàlegs informatitzats

L’existència dels catàlegs informatitzats que són accessibles en línia o bé publicats en CD-ROM hasimplificat molt el procés de recerca bibliogràfica. Des de qualsevol ordinador connectat a la xarxaInternet o des d’una biblioteca és possible consultar els catàlegs informatitzats d’un bon nombre debiblioteques d’arreu del món. A les pàgines web sobre la recerca a Internet d’aquesta assignatura hi hadiverses adreces de recursos bibliogràfics i de publicacions consultables a través de la xarxa<http://www.ub.es/antropo/tecniques.html>.

Així mateix, hi ha moltes publicacions bibliogràfiques secundàries que s’editen com a bases de dadesen format CD-ROM, i que són consultables als ordinadors de les biblioteques universitàries:

a) Bibliografies nacionals, com per exemple la British National Bibliographie, la BibliographieNationale Française o la Bibliografía Nacional Española, que recullen les referències de totes lespublicacions amb dipòsit legal de cada país des d’una data concreta (1986, 1970 i 1976respectivament).

b) Resums de tesis doctorals, com ara Dissertation Abstracts on Disc, que inclou les referències iresums de les tesis doctorals i treballs d’investigació dels Estats Units (1861-1987) i a nivellinternacional d’ençà el 1988.

c) Índex de referències i abstracts d’articles de revistes, actes de congressos i llibres com són elFrancis, l’Arts & Humanities Citation Index o el Sociofile.

d) Catàlegs col·lectius de biblioteques: per exemple el Rebiun (Red de Bibliotecas Universitarias) oel Caval.

La Biblioteca de la Universitat de Barcelona disposa d’una xarxa formada per diferents servidorsque fan possible consultar els CD-ROM des dels seus diferents centres. A l’adreça d’Internet<http://www.bib.ub.es/bub/1cdrom.htm> [Consulta, novembre de 1998] hi ha un llistat de les bases dedades en CD-ROM de l’esmentada biblioteca amb informació sobre els continguts, els llocs des dels qualses pot accedir a la seva consulta, així com algunes instruccions d’ús.

Totes aquestes eines permeten afinar la cerca i estalviar desplaçaments per a la preparació deltreball bibliogràfic. Aquests catàlegs i bases de dades ofereixen la possibilitat de fer diferents tipus decerca: per índex temàtics, per autor, per matèria, per títol, per any de publicació, per paraules clau o perparaules dins de qualsevol dels camps de la fitxa bibliogràfica. Normalment també permeten fer cerquescombinant diverses d’aquestes possibilitats per mitjà dels operadors booleans en anglès (“AND”, “OR” i“NOT”) o castellà (“Y”, “O” i “NO”).

A més a més, a través de la xarxa també poden obtenir-se directament còpies electròniquesd’articles de revistes, llibres i altres publicacions, facilitant l’accés als documents i, en ocasions, fentpossible consultar materials bibliogràfics que difícilment es tindrien a l’abast. Per exemple, des de la xarxa


de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona es poden llegir diverses revistes internacionals en formatelectrònic. Igualment, a través d’Internet poden consultar-se els articles d’algunes revistes en format depàgines Web i, més sovint, els seus sumaris.

1.2.2. La cerca a les biblioteques

Generalment, si s’ha fet una cerca prèvia a través de la xarxa, s’arribarà a la biblioteca amb unllistat de referències que poden arribar a incloure fins i tot la ubicació física dels títols que es volenconsultar. No obstant això, en molts altres casos (sobretot en les biblioteques petites) caldrà fer la cerca através de procediments manuals. Les biblioteques disposen habitualment de diferents tipus de repertoris,sent els més útils els catàlegs per autors i per matèries. El d’autors és el més efectiu quan ja es coneixenper endavant els títols que es pretén localitzar, però generalment caldrà utilitzar el catàleg per matèries perpoder confeccionar la bibliografia. El problema és que les biblioteques no apliquen sempre uns mateixoscriteris a l’hora de classificar les matèries, dificultant això la cerca. En tot cas, cal no acontentar-se mirantnomés els títols aplegats en relació amb el tema que es vol documentar, sinó que és imprescindibleexplorar també tots els possibles temes afins. Es necessita sovint, per això, una bona dosi d’intuïció quepermeti descobrir la lògica d’ordenació específica de cada biblioteca.

1.2.3. La cerca a Internet

L’expansió i la difusió d’Internet als darrers anys i les possibilitats que ofereix per accedir ainformació molt diversa i d’arreu del món han convertit aquest mitjà de comunicació en una eina que potser molt útil per a la recerca. El principal problema que presenta Internet, però, és la quantitat, la dispersiói la diversitat de la informació a la qual es pot accedir. Per això, és fonamental fer servir procediments detreball que permetin localitzar aquesta informació i, sobretot, que facilitin la selecció d’allò que pot serrealment interessant.

Internet és un conjunt d’ordinadors que es comuniquen i intercanvien informació digitalitzada (text,imatges, so, programes informàtics, etc.). Es tracta d’uns ordinadors que estan connectats entre si en formade xarxa, la qual cosa permet que quan el camí entre dues màquines queda bloquejat o bé està essentemprat per altres aparells, existeixin altres rutes alternatives per establir la connexió. La informaciós’envia fragmentada en “paquets”, evitant, així, les connexions perllongades entre dos ordinadors quecomportaria el fet d’enviar-la sencera i que bloquejarien la resta de màquines de la xarxa. D’aquestamanera s’aconsegueix que la informació circuli d’una forma més ràpida, triant per a cada paquet la millorruta en cada moment.

Les principals tasques que permet Internet són:

a) enviar i rebre missatges d’altres usuaris mitjançant el correu electrònic (e-mail);

b) l’ús de programes situats en ordinadors remots a través de Telnet (per exemple la consulta d’unabase de dades bibliogràfica);

c) la còpia de fitxers (documents, programes) emmagatzemats en un altre ordinador amb l’FTP;

d) la consulta d’informació multimèdia emmagatzemada en altres màquines amb els navegadors obrowsers de la WWW (Web);

e) la conversa simultània amb altres usuaris a través dels anomenats chats (ja sigui per escrit o deviva veu) o les videoconferències.


El sistema més difós, les pàgines Web, és una manera de presentar la informació multimèdiautilitzant un mateix llenguatge informàtic (HTML) i de connectar amb d’altres llocs de forma hipertextual,és a dir, a través d’uns vincles que apareixen a la mateixa pantalla o pàgina (en forma de paraulessubratllades) i que permeten passar d’una a una altra amb un simple “clic” del ratolí. Cadascun delsvincles conté l’adreça (la URL) de l’ordinador on està emmagatzemada una altra pàgina que inclouinformació relacionada amb la d’origen.

Internet pot ser un instrument molt útil per a la investigació en les seves diferents fases. En primerlloc, facilita l’accés a informació sobre diferents organismes que, d’una manera o altra, intervenen en elsprocessos de recerca: centres on es fa recerca (associacions científiques, universitats, departamentsuniversitaris i centres relacionats amb la investigació); institucions encarregades de guardar documentaciói posar-la a l’abast dels investigadors (biblioteques, arxius i centres de documentació); organitzacionspúbliques que generen dades útils per a la investigació (com ara instituts d’estadística) o que podenfinançar la recerca i que són responsables d’institucions de recerca (administracions públiques, fundacionsi organitzacions internacionals).

Hi ha, en segon lloc, un conjunt d’eines de caràcter bibliogràfic secundari que, utilitzades de formasistemàtica, permetran conèixer i localitzar la bibliografia necessària per a la recerca: catàlegs debiblioteques, bases de dades bibliogràfiques, bibliografies temàtiques, sumaris de revistes, ressenyes dellibres i articles, editorials. Algunes vegades aquestes eines es limiten a oferir la referència bibliogràfica ila seva localització, però altres cops permeten consultar resums (abstracts) i comentaris sobre l’obra, laqual cosa facilita la seva selecció. També és possible adquirir exemplars de les obres.

Una tercera tasca que fa possible Internet és la consulta directa (en línia, s’anomena) de materialsde tota mena: documents bibliogràfics originals (llibres i publicacions electròniques, revistesespecialitzades, premsa), dades en brut o elaborades (bases de dades) i obres de referència (diccionaris ienciclopèdies, mapes i cartografia). L’accés a molts d’aquests recursos és gratuït, però en d’altres casoscal estar subscrit al servei per poder-lo utilitzar o bé fer-ho des dels ordinadors d’alguna entitat que hiestigui (per exemple una biblioteca universitària).

La discussió i l’intercanvi d’informació amb d’altres persones interessades en antropologia oqualsevol tema més específic és una altra de les possibilitats que ofereix Internet. Aquesta comunicació esfa principalment a través del correu electrònic, que permet enviar i rebre d’una forma molt econòmica iràpida gran quantitat d’informació a especialistes d’arreu del món. Una de les formes més interessants sónels anomenats fòrums de discussió o llistes de distribució per correu electrònic. Es tracta d’un conjunt depersones que s’intercanvien informació a través del correu electrònic de forma lliure o a través d’unmoderador. Es tracta d’un servei gratuït al qual cal, però, subscriure-s’hi prèviament. Però el correuelectrònic també permet posar-se en contacte amb especialistes d’arreu del món, l’adreça dels quals potobtenir-se a través de les bases de dades d’adreces de correu electrònic i de les pàgines de les universitats iles institucions científiques.

Però, com trobar tota aquesta informació enmig de la xarxa? La dedicació que, de vegades, potreclamar la localització i la consulta d’un document interessant pot suposar que el seu ús siguipràcticament inviable en el context d’una recerca concreta. Per això, és fonamental conèixer i fer servirprocediments de treball sistemàtics que permetin localitzar de forma ràpida i fiable aquesta informació i,sobretot, que facilitin la selecció d’allò que pot ser realment interessant.

És recomanable començar la cerca a Internet a través d’aquells llocs especialitzats dels quals enconeguem l’adreça electrònica. A banda que restringiran força el volum d’adreces obtingudes, el seu


interès també està en el fet que els llocs que hi apareixen han sofert una primera selecció i, en algunscasos, estan puntuats segons el seu interès. En general, hi ha dues estratègies a seguir:

a) Consultar les llistes de recursos i els buscadors especialitzats, ja sigui en antropologia, en algunade les ciències socials i humanitats, o bé en el camp temàtic en el qual s’inscrigui la recerca.

b) Visitar les pàgines de les institucions relacionades amb la nostra disciplina o bé amb l’objected’estudi de la investigació. Normalment, les webs de les institucions, a banda d’informació relativaa les activitats que desenvolupen, de les dades que posen a l’abast el públic i de les sevespublicacions, inclouen una pàgina d’adreces d’altres llocs a Internet relacionats amb els objectius del’entitat. Molt sovint, també és possible consultar els catàlegs de les seves biblioteques.

Si la cerca a partir dels llocs especialitzats no proporciona prou informació o bé la que s’obté no ésactualitzada, no queda més remei que utilitzar les eines de cerca generals. D’una banda, hi ha elsbuscadors que incorporen els propis navegadors (els més moderns, permeten la possibilitat de demanaraltres pàgines amb característiques similars a la que estiguem consultant en aquell moment). De l’altra, hiha les eines especialitzades en la cerca (com ara Yahoo, Altavista, Lycos, Olé, etc.), que poden ser de dostipus: a) les bases de dades que recuperen la informació a partir de paraules clau (per exemple Altavista);b) i les guies o directoris, que presenten els recursos en forma de llista temàtica jeràrquica (per exempleYahoo). Habitualment, aquests darrers també permeten la cerca a través de paraules. Tant els uns com elsaltres, sovint incorporen programes anomenats robots o aranyes, que es dediquen a buscar la informacióque se li demana a través de la xarxa i posteriorment la remeten a una adreça electrònica de l’usuari. Ésmolt important consultar les ajudes i instruccions per al funcionament d’aquests instruments de cerca, pertal de treure’n el màxim partit. Val més dedicar uns minuts a la consulta d’aquestes instruccions que nopas obtenir llistats de centenars o milers d’adreces.

1.3. Com seleccionar

Quan ja es disposa de les referències que poden resultar d’utilitat per a la recerca caldrà fer front adues tasques: primer, fullejar els llibres i documents per comprovar quin és el seu contingut i poderseleccionar els que seran més útils; i després, lògicament, procedir a la seva lectura.

Per establir la bibliografia resulta útil començar demanant consell a persones que coneguin bé eltema que es vol tractar així com consultar els reculls bibliogràfics disponibles. Cal no oblidar-se de lesrevistes especialitzades: els articles que s’hi publiquen solen oferir coneixements actualitzats i comentarcríticament treballs anteriors, podent aportar, a més, un bon nombre d’altres referències. Les publicacionsd’organismes especialitzats poden ser molt útils per documentar alguns projectes de recerca específics,incloent els dossiers de síntesi i els de premsa que remeten a d’altres obres o que comenten aspectes moltactuals entorn del tema a que fan referència.

És aconsellable dedicar les primeres sessions de treball a la selecció bibliogràfica més que no a lalectura. Després, fullejar els llibres comprovant-ne l’índex, la bibliografia citada i fixant-se en el contingutdels apartats destinats a la presentació. Un bon procediment consisteix a copiar l’índex dels títols quepoden tenir interès per al nostre treball encara que de moment no els llegim. Més endavant, en procedir ala lectura, caldrà prendre notes sistemàtiques sobre els continguts per mitjà de fitxes o d’acord amb elsistema que es consideri més adient.

És evident que mai no podrem llegir tot allò que s’hagi publicat en relació amb un tema. És per aixòque la selecció dels materials ha de ser rigorosa. El més adequat és començar triant les obres de caràcter


general, ja que aquestes proporcionaran més ràpidament un coneixement de síntesi de la qüestió que espretén documentar. També és preferible fixar-se primer en els articles i els assaigs breus, i deixar elstextos més llargs per al final. Si és possible, el més indicat és llegir també els treballs que incorporenelements d’anàlisi abans d’aquells que es limiten a aportar dades empíriques. Cal evitar les programacionsde lectura excessivament ambicioses, car porten aviat al descoratjament.

Criteris per a la selecció bibliogràfica

1. Partir d’una qüestió inicial ben definida. La selecció podrà ser més sistemàtica i acurada.2. Proposar-se una programació raonable de lectura. No és imprescindible llegir tot allò que fareferència a un tema perquè les obres sovint es repeteixen. Cal triar preferentment els títols quepresenten una reflexió de síntesi o els articles curts. És millor aturar-se d’una manera aprofundida icrítica en alguns textos ben escollits que llegir superficialment milers de pàgines.3. Preferir els textos que aporten elements d’anàlisi i d’interpretació. Són textos que porten areflexionar i no es presenten com a simples descripcions, per la qual cosa estimulen la imaginació del’investigador. Les dades estadístiques o les descripcions seran més útils en una fase posterior deltreball.4. Elegir textos que proporcionin una diversitat d’aproximacions. Llegir deu cops la mateixacosa no serveix de gaire mentre que una pluralitat d’enfocaments facilitarà que puguin construir-sehipòtesis més interessants.5. Combinar intervals regulars de lectura amb d’altres dedicats a la reflexió. Després d’untemps de lectura és útil destinar un període a la reflexió (personal o en grup) que permetrà pensarmillor en els continguts de la fase següent i corregir les orientacions que s’havien fixat inicialment.(Quivy i Van Campenhoudt, 1988:42-44)

2. LES REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Pot semblar sobrer, en un treball com aquest, donar indicacions sobre com presentar adequadamentuna referència bibliogràfica. Tanmateix, són molts els estudiants (i fins i tot els llicenciats i professionals)que no refereixen de forma correcta els títols citats en una bibliografia. Observem la referència següent:

Gullestad, M. i Segalen, M., “La famille en Europe. Parenté et perpétuationfamiliale”. París.

La referència anterior està mal redactada per diverses raons: perquè en realitat es tracta d’una obracol·lectiva que ha estat dirigida per les persones esmentades, però aquestes no en són els únics autors;perquè s’ha posat el títol del llibre entre cometes, i és una convenció generalitzada que això no es faci maiaixí (ja que no permet distingir-lo del títol d’un article); perquè no indica qui ha publicat l’obra, dificultantd’aquesta manera la seva localització; i perquè no assenyala el seu any d’edició (quan hi ha treballsrevisats, les diferents edicions poden estar-nos referint en realitat a obres diferents). Al lector que disposésde la referència esmentada li seria difícil localitzar el llibre en qüestió ja que li mancarien una sèried’informacions necessàries per poder reconèixer les seves característiques. Un bon ús de les referènciesfacilita la identificació de les obres que se citen, per la qual cosa cal habituar-se a presentar sempre unabibliografia d’acord amb els criteris que són convencionals.

Tot i això, no hi ha un únic sistema per referenciar els treballs bibliogràfics. Qualsevol de les formessegüents pot considerar-se com a vàlida:


Gullestad, M.; Segalen, M. (dir.), 1995, La famille en Europe. Parenté et

perpétuation familiale. París, La Découverte.

Gullestad, M.; Segalen, M. (dir.) 1995 La famille en Europe. Parenté et perpétuation familiale. París. La

Découverte.

GULLESTAD, Mary; SEGALEN, Martine (dir.) (1995) La famille en Europe. Parentéet perpétuation familiale. París. La Découverte.

Gullestad, M.; Segalen, M. (dir.) La famille en Europe. Parenté et perpétuationfamiliale. París: La Découverte, 1995.

GULLESTAD, Mary; SEGALEN, Martine (dir.): La famille en Europe. Parenté et

perpétuation familiale. París, La Découverte, 1995.

Junt amb aquestes, encara es podrien incloure moltes d’altres formes (i combinacions entre elles)que serien igualment correctes. Com assenyala Eco (1982:91), qualsevol criteri en aquest terreny pot servàlid si ens permet: a) distingir els llibres dels articles i capítols; b) identificar sense equívocs tant el nom icognoms de l’autor com el títol del treball referenciat; c) conèixer el lloc de publicació, l’editor i l’edició.Bàsicament, hi ha dos sistemes convencionals per establir les referències bibliogràfiques:

1) el d’autor/any (usat als tres primers exemples), on l’any de l’edició apareix després del nom del’autor i serveix com a l’element de referència que serà utilitzat en les citacions al llarg del text, elqual s’acompanyarà al final d’un llistat amb la bibliografia citada.

2) l’estàndard I.S.O. (usat als dos darrers exemples), on l’any d’edició es fa constar després del’editorial, indicant-se habitualment les referències dins del text per mitjà de notes a peu de pàgina (iprescindint d’incloure un llistat bibliogràfic al final).

En general, en antropologia sol utilitzar-se el primer dels sistemes esmentats, encara que algunespublicacions poden demanar expressament als autors d’altres formes de citació, sent el segon unaconvenció molt habitual en els treballs historiogràfics. El sistema autor/any estalvia haver d’inclouremoltes notes al llarg del text, agilita la identificació dels treballs citats (sense haver-se de perdre buscant enles notes precedents quan una obra apareix citada més d’un cop o quan hi ha referències a diferentstreballs dels mateixos autors) i permet apreciar molt millor la bibliografia esmentada en un text.

Sigui com sigui, el més important és que el criteri emprat faciliti la identificació inequívoca delstreballs referenciats i que, dins d’un mateix document (un projecte, un article o un informe, per exemple),s’apliqui d’una manera sistemàtica i homogènia. Explicarem com ha de redactar-se correctament unabibliografia amb el sistema autor/any, indicant per ordre els diferents epígrafs que incorpora unareferència.

2.1. La referència de llibres

2.1.1. Autoria

En primer lloc es fan constar el cognom o cognoms (en majúscules) i el nom (o la seva inicial,encara que això pot generar certes confusions) de l’autor o del responsable principal de l’obra, respectantla grafia de la llengua emprada en aquesta. Fins a tres autors s’indicaran el cognom i el nom de tots tres,


separats per un punt i coma, però en el cas d’haver-n’hi més únicament es referenciarà el primer, indicanti altres o bé et al.

COGNOM COGNOM, NomCOGNOM, N.; COGNOM, N.; COGNOM, N.COGNOM, N. i altres

Si es tracta d’un treball col·lectiu se citarà el director (dir.), l’editor (ed.), el compilador(comp.) o el coordinador (coord.), fent constar aquesta circumstància entre parèntesis i de maneraabreujada. Si en l’obra no hi consta un responsable principal, l’entrarem com a DIVERSOS.

Quan figura un organisme com a responsable principal, l’obra haurà de referenciar-se d’acord ambaquesta circumstància. Cal respectar sempre el nom en la forma com apareix escrit en la publicació. Quanel nom de l’organisme implica una subordinació o una divisió administrativa, aquesta es farà constar si ésnecessària per a la identificació:

GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de Cultura. Servei de Museus

En les publicacions anònimes només s’hi consigna el títol, que serveix com a entrada de lareferència (tant als efectes de la seva citació dins d’un text com de la posterior ordenació alfabètica de labibliografia). Aquest mateix criteri és el que s’adopta en el cas dels diccionaris i les enciclopèdies, si notenen autor, i per a les actes de congressos. Es considera opcional, dins d’aquest sistema, posar dos puntsentre el nom de l’autor i l’any d’edició.

2.1.2. Any d’edició

L’any d’edició es fa constar al marge esquerre de la línia següent on s’ha indicat l’autor, seguit d’unsagnat cap a la dreta on hi haurà la resta d’elements de la referència. Aquest recurs formal permet unaràpida visualització i simplifica l’agrupament de diferents obres citades d’un mateix autor en labibliografia:

JORGENSEN, D.1990 Participant...

L’any d’edició també es pot posar en la mateixa línia, entre parèntesis o entre comes, a continuacióde l’autor. Això permet reduir l’espai ocupat per la bibliografia i facilita l’ordenament automàtic de lesreferències si s’usa un programa informàtic de tractament de textos:

JORGENSEN, D. (1990) Participant...JORGENSEN, D., 1990, Participant...

Cal fer constar sempre l’any de l’edició consultada. Si es tracta de la reedició d’una obra antiga, iquan pugui esdevenir significatiu, s’assenyalarà entre parèntesis o claudàtors l’any de l’edició originaldesprés del de l’edició consultada. És el mateix recurs que s’adopta quan es vol referenciar un treball i potser important conèixer la data de la publicació original:

MORGAN, L.H. (1980) [1877] La sociedad primitiva. Madrid: Ayuso.

En tot cas, l’any d’edició correcte no sempre és la data que apareix com a més destacada (a lacoberta o a la portadella), sinó aquella que figura a la pàgina dels crèdits, junt amb el copyright i el dipòsitlegal.


2.1.3. Títol

El títol d’un llibre es transcriu tal i com consta a la publicació, després de l’any d’edició, en el seuidioma (cal tenir en compte que als títols anglosaxons els noms, adjectius i verbs s’escriuen en majúscules)i sempre en cursiva (o subratllat en les bibliografies mecanografiades o manuscrites):

1980 Participant Observation. A Methodology for Human Studies.1980 Participant Observation. A Methodology for Human Studies.

Quan es tracta d’un títol excessivament llarg, pot abreujar-se, tenint cura que resulti comprensible ifent-ho constar amb uns punts suspensius. Els subtítols se separen del títol amb un punt o dos punts is’encapçalen sempre en majúscules. Els subtítols poden suprimir-se quan es considera que el títol és prouindicatiu del contingut de l’obra.

Si l’obra té diversos volums s’indicarà el número d’aquell a què fem referència o el total de volumsquan pretenem citar el treball sencer.

2.1.4. Lloc d’edició i editorial

A continuació cal indicar la població (o poblacions) on s’ha publicat l’obra i el nom de l’editorial(tenint en compte que només es posa editorial o edicions quan aquesta paraula forma part del nom:escriurem Edicions 62 o Alianza Editorial, però Anagrama o Ariel), separats per una coma o per dospunts:

, Barcelona, Anagrama., Barcelona: Anagrama.

2.1.5. Dades opcionals

En la referència bibliogràfica sol ometre’s el número de l’edició. Generalment, no s’indicarà quan estracti de la primera edició, però es fa constar si és una dada important per identificar la referència (perexemple, en el cas de les obres revisades i ampliades). En aquest cas, es posa el número de l’edició citada ientre parèntesis l’any de la primera edició (si no figura junt amb l’any de l’edició consultada). També,poden afegir-se explicacions (abreujades) sobre les característiques de l’edició (rev., ampl., etc.):

2ª ed. (1970)3ª ed. rev. (1970)

També es poden incloure altres dades si es consideren absolutament necessàries per a la referència,(com en el cas de l’editor d’un text clàssic). Si es tracta d’una traducció i volem fer constar l’obra original,la referència a aquesta obra es posa entre claudàtors, fent constar el títol, el lloc d’edició, l’editorial i l’anyde publicació.

[The study of sociology, Londres, Lippincott, 1977]


2.2. La referència de capítols o parts de llibre

2.2.1. Autoria

El nom de l’autor o autors es fa constar de la mateixa manera que als llibres. En aquest cas, però,cal tenir present que pot no coincidir la responsabilitat principal de la part referenciada (que és la queencapçalarà sempre la referència) amb la de l’obra on s’inclou.


De la mateixa manera que als llibres.

2.2.3. Títol

El títol d’un capítol o d’un article inclòs dins d’un llibre anirà sempre entre cometes i sense cursiva(ni subratllat). La resta de convencions és idèntica a les assenyalades per als títols de llibres.

2.2.4. Obra on s’inclou

Després del títol del capítol o l’article s’hi farà constar la referència completa de l’obra, iniciada peruna preposició en l’idioma en què s’escriu la bibliografia (dins, en català; en, en castellà), seguida del’autor del llibre. L’autor del llibre no se cita quan coincideix amb el del capítol o la part citada. La formade referenciar-lo és la mateixa que ja s’ha descrit. A continuació hi anirà el títol del llibre on es trobal’article o el capítol citat, el lloc d’edició i l’editorial, seguint les indicacions donades abans per a lesreferències de llibres.

2.2.5. Pàgines

S’indica després la primera i l’última pàgina del text citat, darrere l’abreviació de pàgines (pàg., encatalà, pp., en castellà). Si és necessari s’indicarà també el volum de l’obra.

NAROTZKY, S.1991 “La renta del afecto: Ideología y reproducción social en el cuidado de

los viejos”, dins PRAT, J. et al. (ed.): Antropología de los Pueblos deEspaña. Madrid, Taurus, pàg. 464-473.

2.3. La referència d’articles en publicacions periòdiques

2.3.1. Autoria

S’indicarà de la mateixa forma abans descrita.


Es posarà l’any de publicació del número de la revista o periòdic on s’inclou l’article.


2.3.3. Títol

S’indicarà entre cometes, mai en cursiva o subratllat, seguint les normes abans indicades.

2.3.4. Publicació on s’inclou

Després del títol de l’article referenciat es fa constar el de la publicació periòdica on s’inclou aquest(en cursiva o subratllat), precedit per la preposició dins (en, en castellà). Habitualment no s’indica el llocd’edició, especialment si es tracta d’una publicació de difusió nacional o internacional, però sí pot resultarútil fer-ho si té un caràcter local. Tampoc s’indica l’editorial si no és que es tracta d’una revistainstitucional o que tingui una difusió molt reduïda.

2.3.5. Número de la publicació i pàgines

A continuació s’indicarà, separat per comes, el número de la publicació periòdica on s’incloul’article. En el cas de les revistes, caldrà assenyalar també aquelles referències necessàries per poderidentificar-les i localitzar-les, com ara el número del volum i del fascicle o l’any:

Any XII, Vol. XXIII, núm. 16,Annales E.S.C., 27(4)

Per als diaris resulta més útil indicar la data de publicació que no el seu número:

Avui, 17-11-1992, pàg. 25

Després del número de la revista (o de la data del diari) i seguit de dos punts s’indica la primera idarrera pàgina de l’article que s’està referenciant:

Revista d’Etnologia de Catalunya, 5: 34-67.

2.4. La referència de treballs inèdits

Les referències de treballs no publicats segueixen els mateixos criteris esmentats fins aquí, però hande fer constar al final el seu caràcter específic (inèdit, manuscrit, mecanografiat, etc.). En comptes del’any d’edició s’indicarà s/p (sense publicar) o s/d (sense data).

En el cas de comunicacions presentades a congressos que no hagin estat publicades es farà constar,també darrere del títol, la indicació comunicació presentada al Congrés nom en cursiva.

La referència bibliogràfica de les tesis segueix les mateixes normes que els llibres, però en lloc del’editorial s’hi fa constar el centre i la universitat on s’han presentat.

2.5. La referència de recursos electrònics

El desenvolupament de la informàtica i sobretot d’Internet ha fet que sigui cada vegada més freqüentl’ús de documents i d’altres recursos d’informació en format electrònic. Com en el cas dels llibres, articlesi altres tipus de documents en format paper, les referències dels recursos electrònics tenen la finalitat de


permetre la seva ràpida identificació i localització. Ara bé, malgrat que la forma d’aquestes referències hade ser coherent amb la dels altres documents inclosos a la bibliografia, les característiques particulars delsdocuments electrònics, especialment dels disponibles en xarxa, fan necessari donar un tractament específica les seves referències. La generalització relativament recent dels recursos electrònics i la seva constantevolució han impedit l’existència d’unes directrius definitives de com citar aquesta mena de documents. Detota manera, les propostes elaborades fins ara coincideixen en assenyalar algunes dades com aimprescindibles per identificar els recursos electrònics (Universitat Politècnica de Catalunya, s.d.; Estivill iUrbano, 1997).

D’una manera general cal tenir en compte que, igualment com passa amb les publicacions impreses,la informació per referenciar un document electrònic es troba en el mateix document, especialment en llocsdeterminats com ara les pantalles inicials, les caixes dels CD, el <head> i les primeres i darreres línies del<body> en un fitxer html, els arxius amb instruccions (per exemple, readme.txt), etc.

En les bibliografies que inclouen referències a documents en diferents tipus de suport, cal indicar eltipus de suport, en el cas dels documents electrònics, entre claudàtors,. Els més generals serien elssegüents: [En línia] [CD-ROM] [Cinta magnètica] [Disc] [Disquet]

En el cas dels recursos en línia, per exemple els documents consultats a través d’Internet, elscatàlegs de biblioteques o les bases de dades en línia, tant la seva localització com el seu contingut sónsusceptibles de canviar amb facilitat, per la qual cosa junt amb la data d’edició cal consignar també la deconsulta. D’altra banda, en els casos que és necessari usar codis d’accés, també caldrà indicar-los.

2.5.1. Documents electrònics sencers

El sistema per referenciar els documents electrònics sencers és molt similar al de les cites de llibres,afegint la informació necessària sobre el tipus de suport i la forma de consulta del document. L’estructurade la referència és la següent:

AUTOR (Data) Títol. [Suport] Versió. Tipus de document, Lloc d’edició: Editorial o Productor.Accés. [Data de consulta].

Referència d’un document publicat en una pàgina Web:

ESTIVILL, A.; URBANO, C. (1997) Com citar recursos electrònics. [En línia].Versió 1.0. Pàgina Web, Barcelona: Universitat de Barcelona<http://www.ub.es/div5/biblio/citae.htm>. [Consulta, 23 de juliol de 1998].

Referència d’un llibre electrònic publicat a la Web:

TRUDEL, F.; CHAREST, P.; BRETON, Y. (dir.) (1995) La construction de

l’anthropologie québécoise: Mélanges offerts à Marc-Adélard Tremblay [En línia],Versió electrònica del llibre. Sainte-Foy: Université Laval.<http://www.bibl.ulaval.ca/doelec/pul/tremblay.html>. [Consulta, 28 de juliolde 1998].

Referència d’un llibre editat en CD-ROM:

ENCICLOPÈDIA (1998) L’enciclopèdi@ Avui [CD-ROM]. Barcelona: Interaccióeditorial.


Referència d’una base de dades bibiliogràfica a la Web:

ANTHROPOLOGICAL (1998) The Anthropological Index Online. [En línia]. Base dedades. Londres: British Museum <http://lucy.ukc.ac.uk/cgi-bin/uncgi/Search_AI/search_bib_ai/anthind>. [Consulta, 27 de juliol de 1998].

Referència d’un catàleg de biblioteca accessible a través de Telnet:

UNIVERSITAT DE BARCELONA. Biblioteca (1994) Catàleg de la biblioteca. [Enlínia]. Base de dades. Barcelona: Universitat de Barcelona.<telnet://biblio.ub.es>, clau d’accés: hello bub.bib. Actualització diària.

2.5.2. Parts de documents electrònics

Les referències a una part d’un document electrònic segueixen unes pautes similars a les utilitzadesper donar la referència del capítol d’un llibre o bé un article publicat en una revista. L’estructura de lareferència és com segueix:

AUTOR PRINCIPAL (Data) “Títol de la part” [Suport], dins AUTOR SECUNDARI, Títol.Versió. Tipus de document, Lloc d’edició: Editorial o Productor. Accés. [Data de consulta].

Referència de l’article d’una revista publicada en disquet:

DEI, F. (1996) “From the native point of view: representations of CentralItaly in anthropological discourse” [Disquet], dins Europæa. Journal des

Européanistes, II(2). Article de la versió electrònica de la revista.

Referència del capítol d’un llibre electrònic publicat a la Web:

BLONDIN, D. (1995) “La méthodologie du bricolage dans l’analyse de contenu :écarts entre culture-objet et culture-sujet” [En línia], dins TRUDEL, F.;CHAREST, P.; BRETON, Y. (dir.) La construction de l’anthropologie québécoise:Mélanges offerts à Marc-Adélard Tremblay. Versió electrònica del llibre.Sainte-Foy: Les Presses de l’Université Laval.<http://www.bibl.ulaval.ca/doelec/pul/chap16.html> [Consulta, 28 de juliol de1998].

Referència de l’article d’una revista publicada a la Web:

DELGADO, M. (1993) “La «religiosidad popular»: En torno a un falso problema”[En línia], dins Gazeta de Antropología, 10. Pàgina Web de la versióelectrònica de la revista.<http://www.ugr.es/~pwlac/G10_08ManuelDelgado.html> [Consulta, 28 de juliolde 1998].

2.6. Les citacions bibliogràfiques

Un dels avantatges principals del sistema autor/any és que agilita les citacions bibliogràfiquesincloses dins d’un text, afavorint-ne tant la redacció com la seva lectura. Contràriament, l’altra convencióhabitual obliga a haver de fer un ús continuat de les notes i facilita perdre’s pels peus de pàgina.


Utilitzant el sistema autor/any, quan vol citar-se un treball concret en el text, caldrà donar compteúnicament del cognom de l’autor (en minúscules) i l’any d’edició (separats per una coma) afegint, en casde voler referenciar un passatge específic, el número de la pàgina o pàgines (després de dos punts). Lafórmula s’adequa fàcilment als diferents contextos on s’inclouen citacions bibliogràfiques:

- després d’una cita textual:

“Una etnografía debería ser una teoría de la conducta cultural en una sociedad

dada, y su adecuación tendría que evaluarse por la capacidad que un extraño a esa

cultura (que puede ser el etnógrafo) puede adquirir para, usando las

preposiciones de la etnografía como instrucciones, anticipar acertadamente las

escenas de la sociedad” (Frake, 1964:112).

- indicant en el text una fórmula com aquesta:

Com assenyala Segalen (1980:30), “hi hagi amor o no, llibertat o no, l’estratègia

familiar recupera el grup domèstic per garantir la continuïtat de la casa”.

- al final d’una frase:

Generalmente, pueden distinguirse tres clases de tratamiento de los datos en los

informes de investigación en antropología: la ilustración o análisis de casos, la

comparación o análisis de tipos y la comprobación o análisis estadístico (McEwen,

1976:233).

- referència de diversos autors:

Malgrat no haver constituït un àmbit amb una llarga tradició, l’adaptació humana

en zones d’alta muntanya ha despertat darrerament un interès similar (cf. Beaver

i Purrington, 1984; Guillet, 1983; Orlove i Guillet, 1985; Rhoades i Thompson,

1975; Viazzo, 1989).

2.7. Els llistats bibliogràfics

S’adopti un o altre tipus de convenció formal per consignar la bibliografia, qualsevol treball escritque contempli l’ús de citacions bibliogràfiques (un projecte, un informe, un assaig) ha d’incloure com amínim totes les referències que hagin estat esmentades expressament, al marge que s’hi puguin introduirtambé d’altres fonts consultades i/o els títols més rellevants en relació amb la temàtica o els argumentstractats. Usant el sistema autor/any això suposa la confecció de llistats bibliogràfics que s’afegeixensempre com a un darrer apartat del text.

En principi, la separació de referències en llistats diferents d’acord amb el tipus de document de quees tracta només té sentit quan s’atén als trets formals més generals. Així, en alguns casos pot serconvenient agrupar, en apartats diferenciats de la bibliografia, els llibres i articles publicats, els documentsinèdits i els documents electrònics. Allò que no es justifica és establir una diferenciació a partir de criteriscom ara l’idioma o separar els treballs que hagin estat publicats en forma de llibre d’aquells que pertanyena revistes o a d’altres publicacions periòdiques.

Les referències d’un llistat bibliogràfic s’ordenen a partir de prendre en consideració, altre cop, elselements que es consideren com a principals en el sistema autor/any. Així, en primer lloc s’aplica l’ordrealfabètic d’autors (el seu cognom), les referències d’un mateix autor s’ordenen cronològicament d’acord


amb el seu any d’edició i, en cas d’haver més d’un treball citat pel mateix any, aquests es disposen seguintl’ordre alfabètic dels títols i afegint una lletra junt a l’any de publicació per facilitar la seva identificació:

LISÓN, C. (1976a) “Estrategias matrimoniales...”LISÓN, C. (1976b) “Estructura antropológica...”

Quan l’autoria dels treballs citats no coincideix exactament, es consideraran com a referències quetenen una responsabilitat principal diferent:

COMAS D’ARGEMIR, D. (1988) “El cicle de vida familiar”COMAS D’ARGEMIR, D.; ASSIER-ANDRIEU, L. (1988) “Grupo doméstico y transiciónsocial”

D’acord amb això, un llistat bibliogràfic en que se separi formalment l’autoria de la resta de lareferència quedaria de la manera següent:

COMAS D’ARGEMIR, D. et al.1990 Vides de dona: Treball, família i sociabilitat entre les dones de

classes populars (1900-1960). Barcelona: Fundació Serveis deCultura Popular; Alta Fulla.

SAN ROMAN, T.1984 “Sobre l’objecte i el mètode de l’Antropologia”, dins Quaderns de

l’Institut Català d’Antropologia, 5: 122-133.

TERRAY, E.1977 “Clases y consciencia de clase en el reino abron de Gyaman”, dins

BLOCH, M. (comp.), Análisis marxistas y antropología social.Barcelona: Anagrama, pàg. 105-162.

VILALTA, M.J.1991 Població, família i treball a la Lleida del segle XVI. Tesi doctoral

inèdita. Lleida: Universitat de Barcelona, Estudi General de Lleida.

En cas d’optar-se per incloure tots els elements de la referència en un mateix paràgraf, elmateix llistat adoptaria aquesta forma:

COMAS D’ARGEMIR, D. et al. (1992) Vides de dona: Treball, família isociabilitat entre les dones de classes populars (1900-1960).Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular; Alta Fulla.

SAN ROMAN, T. (1984) “Sobre l’objecte i el mètode de l’Antropologia”, dinsQuaderns de l’Institut Català d’Antropologia, 5: 122-133.

TERRAY, E. (1977) “Clases y consciencia de clase en el reino abron deGyaman”, dins BLOCH, M. (comp.), Análisis marxistas yantropología social. Barcelona: Anagrama, pàg. 105-162.

VILALTA, M.J. (1991) Població, família i treball a la Lleida del segle XVI.Tesi doctoral inèdita. Lleida: Universitat de Barcelona, Estudi Generalde Lleida.


Informacions que han d’incloure les referències bibliogràfiques

Llibre1. Cognom/s (en majúscules) i nom/s (inicial o en minúscules) de/ls l’autor/s o responsable/sprincipal/s (indicant, si és el cas, el caràcter d’aquesta responsabilitat de manera abreujada)2. Any d’edició3. Títol i subtítol complet (en cursiva)4. Número d’edició (si és necessari)5. Lloc d’edició6. Editorial7. Número del volum referenciat o total de volums (si és el cas)8. D’altres dades (si són necessàries)

Capítol o article dins d’un llibre1. Cognom/s (en majúscules) i nom/s (inicial o en minúscules) de/ls l’autor/s2. Any d’edició3. Títol i subtítol del capítol o article (entre cometes)4. dins5. Cognom/s (en majúscules) i nom/s (inicial o en minúscules) de/ls l’autor/s o responsable/sprincipal/s del llibre (indicant, el caràcter d’aquesta responsabilitat de manera abreujada)6. Títol i subtítol del llibre (en cursiva)7. Número d’edició (si és necessari)8. Lloc d’edició9. Editorial10. Número del volum on s’inclou el capítol referenciat (si és el cas)11. Pàgines d’inici i final del text12. D’altres dades (si són necessàries)

Article dins d’una publicació periòdica1. Cognom/s (en majúscules) i nom/s (inicial o en minúscules) de/ls l’autor/s2. Any d’edició3. Títol i subtítol de l’article (entre cometes)4. dins5. Títol de la publicació periòdica (en cursiva)6. Lloc d’edició (només en el cas de publicacions d’escassa difusió)7. Entitat editora (només en el cas de publicacions institucionals)8. Volum o número on s’inclou el capítol9. Data (només en el cas dels diaris o de revistes periòdiques de caràcter general)10. Pàgines d’inici i final del text11. D’altres dades (si són necessàries)

Recursos electrònics (cas dels documents electrònics sencers)1. Cognom/s (en majúscules) i nom/s (inicial o en minúscules) de/ls l’autor/s2. Any d’edició3. Títol i subtítol complet (en cursiva)4. Tipus de suport: [En línia] [CD-ROM] [Cinta magnètica] [Disc] [Disquet]5. Versió6. Tipus de document7. Lloc d’edició8. Editorial o productor9. Accés (adreça electrònica)10. Data de consulta (entre claudàtors) (per als documents en línia)


3. EL TREBALL BIBLIOGRÀFIC

Per treure el major rendiment possible del treball bibliogràfic és necessari procedir d’una manerasistemàtica. Els llibres que s’hauran de consultar per documentar una recerca no s’han de llegir com si estractés de novel·les: cal fixar-se primer en l’índex per copsar els seus continguts i la seva estructura,marcar o senyalar els paràgrafs que resultin més interessants, confeccionar apunts i prendre notes alsmarges de les pàgines amb les reflexions induïdes per la lectura.

Cadascú s’organitzarà d’acord amb la seva forma particular de treballar, la seva capacitat i gustos,de manera que els procediments dependran molt de la psicologia i del mode personal de treballar. Ambl’experiència, tothom tendeix a adoptar els procediments de treball que creu més coherents i rendibles,però l’investigador novell pot trobar-se amb certs problemes per manca de sistemàtica. En aquest sentit,alguns suggeriments poden resultar útils per organitzar convenientment el treball bibliogràfic.

L’objectiu principal de la lectura és, en tot cas, procurar idees per articular-les a la pròpia recerca,ja sigui en relació amb el seu disseny teòric o bé per contrastar-les amb les hipòtesis i amb les dadesobtingudes. No es tracta tant de limitar-se a llegir com de comprendre i retenir aquells aspectes de labibliografia consultada que poden ser significatius. Per això, pot resultar convenient procedir al’elaboració, durant el procés de lectura, d’una sèrie de fitxes (manuals o informàtiques) que, alhora quefaciliten una sistematització de la informació, podran ser d’utilitat també en el moment de la redacció:fitxes de referència bibliogràfica, fitxes de resum, fitxes temàtiques i fitxes de cites. Lògicament, no tothomfarà totes aquestes fitxes. Molts es limitaran a disposar d’un llistat bibliogràfic i a prendre notes en llibreteso a l’ordinador. En tot cas, les orientacions que segueixen proporcionen pistes sobre com sistematitzar eltreball de documentació a partir de bibliografia.

3.1. Les fitxes de referència

És convenient disposar, en primer lloc, d’un fitxer o un llistat bibliogràfic. Fins no fa gaire (i moltsencara treballen així) una bona part del temps invertit en la biblioteca es destinava a confeccionar fitxes ons’hi registraven els títols relacionats amb el tema que es volia documentar i que calia ordenar, per autors otemàticament, en fitxers immensos. Una fitxa d’aquesta mena recolliria la referència bibliogràfica completadel treball consultat, junt amb indicacions sobre la seva ubicació (biblioteca i codi de localització) i,sovint, reproduint l’índex o les paraules clau que facilitin la identificació dels seus continguts.

Tot i que pot seguir-se emprant un sistema de fitxes manual com aquest, la seva informatitzaciópermet a la llarga un important estalvi de temps. Els més avesats a la informàtica poden construir-se unfitxer amb qualsevol programa de base de dades, incloent com a camps els diferents elements de lareferència bibliogràfica (autor, any d’edició, títol, població d’edició, editorial, pàgines, etc.), d’altres quepermetin classificar els treballs consultats (termes clau, temàtica general, localització, àmbit geogràfic,etc.), junt amb camps oberts per definir-ne el contingut (índex, temes, notes, etc.). D’aquesta manera esfacilita la confecció de diferents llistats en funció de les necessitats que calgui atendre així com la insercióde les referències bibliogràfiques en un text. Un procediment més senzill i igualment efectiu consisteix autilitzar un tractament de textos convencional per introduir les dades que es pretén retenir a partir desimples llistats. El processador permetrà ordenar alfabèticament les entrades (sempre que tinguin unaunitat formal, per exemple, si formen un sol paràgraf) o buscar ràpidament les paraules clau. Aquestesreferències podran inserir-se i ordenar-se també d’una manera automàtica a la bibliografia que acompanyiqualsevol document de treball.


3.2. Les fitxes de lectura o de resum

Les fitxes anteriors permetran retenir els títols de la bibliografia consultada o disponible, així compoder-los localitzar. Però quan, en una etapa posterior del desenvolupament de la recerca, comencen allegir-se els materials seleccionats serà útil anar elaborant resums dels textos consultats. Tot i que podenconfeccionar-se de maneres molt diferents, les fitxes de lectura són potser les més profitoses per al treballamb bibliografia si s’aconsegueix unificar els criteris emprats en les síntesis i organitzar-les d’una manerasistemàtica.

Una fitxa de lectura podria contenir:

a) la referència bibliogràfica completa (si s’informatitza tot el procés, les dades recollides a la fitxade referència poden simplement importar-se);

b) unes paraules clau que defineixin els temes abordats al text consultat i un breu resum;

c) les idees fonamentals que aporta i la seva utilitat per al treball;

d) un resum extens del text (de la seva totalitat o per capítols i apartats) elaborat en el curs de laseva lectura;

e) les cites (més o menys àmplies) que poden condensar millor les aportacions de l’autor, pensant enla seva possible inclusió en les elaboracions personals que puguin derivar posteriorment del treball.Es pot subratllar també el propi text consultat, referenciant-ne la pàgina;

f) les opinions personals o comentaris d’allò que ha suggerit la lectura.

Si bé és raonable creure que l’elaboració d’una fitxa tan completa resulta excessiva, el cert és quela creació d’hàbits adaptats a les característiques de la pròpia recerca i a les preferències personals permetrendibilitzar el treball bibliogràfic. Quan les lectures es programen acuradament d’acord amb els objectiusde la recerca i es llegeixen d’una manera metòdica, els resultats són molt més satisfactoris: “Llegirmalament dues mil pàgines no serveix per res; llegir bé un text de deu pàgines pot ajudar a fer avançarveritablement una recerca o un treball” (Quivy i Van Campenhoudt, 1988:57).

3.3. Les fitxes temàtiques

Si s’ha confeccionat la fitxa anterior mitjançant un ordinador, l’elaboració de fitxes temàtiques seràmolt simple i beneficiarà el treball, sobretot en el cas dels títols que tracten de diverses temàtiques. Noméscaldrà extreure de la fitxa general les corresponents a les diferents temàtiques a que fan referència, podentordenar-les després com convingui en funció dels temes o dels apartats previstos en la recerca.

3.4. Les fitxes de citacions

Un darrer tipus de fitxa pot ser també d’utilitat. Es tracta de reproduir, pel procediment que escregui més convenient (manualment, amb un programa de tractament de textos, a partir d’una fotocòpia oper mitjà d’un escàner) aquells fragments de les lectures realitzades que resultin més interessants de retenir.Aquestes citacions podran localitzar-se amb facilitat per inserir-les al text que es redacti. S’ha de tenir


cura a anotar sempre adequadament la pàgina i l’obra d’on procedeix la citació, a més del nom de l’autor(també aquí, les referències en el sistema autor/any simplifiquen la citació). Les fitxes de citacions podenincloure’s en les fitxes temàtiques on, després del resum d’un apartat, s’hi copiaran literalment elsfragments seleccionats. Una altra fórmula, més simple, consisteix a anotar en la fitxa els fragments aretenir, la seva pàgina i una indicació concisa sobre el seu contingut, subratllant-los o marcant-los en elpropi treball consultat. D’aquesta manera s’hi podrà recórrer quan calgui.

3.5. Les fotocòpies

En les darreres dècades hem assistit a una progressiva generalització de la fotocòpia com adocument de treball. La fotocòpia estalvia, sens dubte, moltes hores de feina: resulta pràctic -i fins i totbarat- anar a una biblioteca i fotocopiar els materials que ens poden semblar útils per poder treballar-hidesprés amb més comoditat. Però al marge dels problemes legals que implica en relació amb la propietatintel·lectual dels autors, l’ús habitual de les fotocòpies fomenta alguns vicis. El més important és el delcol·leccionista de fotocòpies. Molts estudiants semblen preocupar-se més per tenir la fotocòpia que no perllegir i treballar un text: se l’enduen a casa i el guarden amb l’esperança que algun dia els serà d’utilitat. Elmateix passa quan s’està fent una recerca bibliogràfica amb l’objectiu de documentar una investigació. Laseguretat que dóna poder emportar-se a casa el text fotocopiat crea la falsa impressió que aquest ja haestat treballat. És cert que molt sovint convé guardar determinats materials per a consultes posteriors, peròcal no oblidar-se que el treball bibliogràfic passa per una lectura atenta dels textos seleccionats, subratllantparàgrafs significatius i confeccionant notes.


ECO, U. (1982) Cómo se escribe una tesis. Técnicas y procedimientos de estudio, investigación yescritura. Barcelona, Gedisa.

Pot ser útil per a tot estudiant que ha de portar a terme una tesi (el llibre s’orienta a tesis dellicenciatura, que avui ja pràcticament no es fan al nostre país) o qualsevol treball de recerca.Encara que sobretot està pensat per a tesis basades exclusivament en materials bibliogràfics iliteraris, els seus consells sobre l’elecció del tema, la recerca bibliogràfica, les fitxes i les tècniquesde redacció seran molt interessants per superar els dubtes inicials i permetran avançar en lainvestigació. Malauradament, els procediments de treball descrits el 1977 han canviat molt amb lainformatització del treball personal i dels fons de les biblioteques.

ESTIVILL, A.; URBANO, C. (1997) Com citar recursos electrònics. [En línia]. Versió 1.0. Pàgina Web,Barcelona: Universitat de Barcelona <http://www.ub.es/div5/biblio/citae.htm>. [Consulta, 23 de juliol de1998].

Article en el qual es fan algunes consideracions generals sobre com citar els recursos electrònics isobre les diverses propostes que s’han fet alhora que presenta una proposta de citació dedocuments electrònics, de consulta cada cop més freqüent en les recerques actuals.

QUIVY, R.; VAN CAMPENHOUDT, L. (1988) Manuel de recherche en sciences sociales. París,Dunod. [hi ha una traducció al català editada per Herder, 1997].

A un nivell molt bàsic, però molt clar. Pot ajudar a resoldre molts problemes sobre com plantejar iportar a terme una recerca en ciències socials: orientació clara sobre les etapes del treball ipanorama de les tècniques i els mètodes disponibles, amb exemples i treballs aplicats, així com la


descripció d’una recerca en la seva totalitat. Per aquest tema, són útils els consells que es donenper a la lectura de textos científics i per elaborar resums.

PUJOL, J.M.; SOLÀ, J. (1995) Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic.Barcelona, Columna.

Tot i no tractar-se de cap tractat sobre la recerca qualitativa, aquest manual ofereix nombrosessolucions als problemes que sovint implica la referència bibliogràfica i documental, i també dónaindicacions útils per a la presentació formal dels treballs escrits.

UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA (s.d.) Referències bibliogràfiques per a documentselectrònics i audiovisuals. [En línia] Pàgina Web, Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya<http://escher.upc.es/sts/acces/docs/67.htm>. [Consulta, 20 de febrer de 1998].

Proposta de citació de recursos electrònics elaborada per la Universitat Politècnica de Catalunya.Destaca per la seva simplicitat.

PRÀCTIQUES

Exercici 3. Una de les primeres tasques a realitzar en qualsevol investigació consisteix a elaborarun estat de la qüestió sobre el tema que es vol abordar, que permeti avaluar tant les conclusions a les qualshan arribat prèviament altres investigadors com conèixer els mètodes i les tècniques que s’han utilitzat peranalitzar-lo.

Amb aquest objectiu, s’haurà de confeccionar una llista de les publicacions que pot ser convenientconsultar per fer l’estat de la qüestió esmentat així com dels materials disponibles sobre:

a) el problema d’investigació: aspectes teòrics, treballs que s’hi relacionen, etc.;

b) el lloc o l’àrea d’estudi;

c) la metodologia i tècniques d’investigació a emprar.

Aquest llistat bibliogràfic té com a objectiu posar en pràctica els procediments de recercabibliogràfica i documental, alhora que serveix per exercitar les normes convencionals usades perreferenciar els materials.

S’haurà de presentar un llistat amb un mínim de 30 referències bibliogràfiques completes, de lesquals no menys de 10 (aquelles que puguin tenir més importància per a la realització de la recercaproposada) hauran d’acompanyar-se d’un breu comentari escrit (unes 5 o 6 línies). Finalment, l’exercicis’haurà d’acompanyar d’un breu informe sobre el treball de recerca bibliogràfica realitzat (fons consultats,fons pendents de consulta, termes clau emprats en la recerca, etc.).

En cas de ser pertinent, les referències poden ordenar-se a partir dels conceptes que puguin sersignificatius per al propi projecte (per exemple: el marc teòric, el tema, l’àrea, els procediments). El llistatpot tenir un caràcter provisional (no ser exhaustiu ni complet) i s’inclourà posteriorment a la bibliografiaque acompanyarà el projecte definitiu.



1. Biblioteques especialitzades i centres de documentació

A banda de les biblioteques de les universitats, hi ha altres biblioteques especialitzades que poden serd’interès per a les investigacions en antropologia: biblioteques d’arxius, de museus i de centres dedocumentació constitueixen un bon lloc on trobar fons bibliogràfics útils per a la recerca, a més a més dedocumentació original susceptible de ser treballada (informes, estadístiques, etc.). En el cas de Barcelonapoden destacar-se, entre altres, les següents:

Institut Català d’Antropologia Institut d’Estadística de CatalunyaComte d’Urgell, 259 Via Laietana, 5808036 Barcelona 08003 BarcelonaTel.: 93 321 22 59 Tel.: 93 412 00 88

ICESB CIDOBEnric Granados, 2 Elisabets, 1208007 Barcelona 08001 BarcelonaTel.: 93 453 28 00 Tel.: 93 302 64 95

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Biblioteca de CatalunyaSanta Llúcia, 1 (Casa de l’Ardiaca) C/ de l’Hospital, 5608002 Barcelona 08001 BarcelonaTel.: 93 318 11 95 Tel.: 93 270 23 00

Museu Etnològic de BarcelonaPg. Santa Madrona s/n (Montjuï c)08038 BarcelonaTel.: 93 424 64 02

Les dades generals de biblioteques especialitzades, arxius i centres de documentació (fons, adreça,horari, serveis que ofereixen i condicions d’accés) es recullen en diverses guies editades tant perinstitucions públiques com privades; entre altres:

AJUNTAMENT DE BARCELONA (1991) Barcelona: Guia de biblioteques. Barcelona: Ajuntament deBarcelona.

AJUNTAMENT DE BARCELONA (1995) Barcelona: Guia de la Ciutat. Barcelona: Ajuntament deBarcelona.

AJUNTAMENT DE GIRONA (1994) Girona: Guia d’arxius, biblioteques, centres de documentació imuseus. Girona: Ajuntament de Girona.

FUNDACIÓ “LA CAIXA” (1992) Biblioteques, arxius i centres de documentació. Barcelona: Fundació“La Caixa”.

GENERALITAT DE CATALUNYA. (1982-1995) Guia dels arxius històrics de Catalunya (6 vol.).Barcelona: Generalitat de Catalunya. Direcció General de Patrimoni Cultural. Servei d’Arxius.


2. Fitxa de lectura: fitxa resum

Història de l’Antropologia. Els precedents

LÉVI-STRAUSS, C. (1975), “Las tres fuentes de la reflexión etnológica”, dins

LLOBERA, J.R. (comp.) La antropología como ciencia. Barcelona: Anagrama, pàg. 15-23.

En aquest article, L-S parteix de la idea de que per entendre els problemes que té i

que es planteja l’antropologia avui és necessari conèixer el seu desenvolupament

històric com a disciplina científica, així com les diferents tradicions de pensament

sobre les quals aquesta es basa.

Segons L-S les principals fonts a partir de les quals s’ha desenvolupat

l’antropologia com a ciència han estat tres:

- la reflexió a partir de la conquesta d’Amèrica.

- la Revolució francesa i la Revolució industrial.

- la teoria de l’evolució biològica.

Més en concret, considera que l’etnologia és la continuació de l’humanisme

clàssic sorgit en el Renaixement europeu. És en aquesta tradició on els tres

elements esmentats repercutiran. Per això, partint dels punts en comú i les

diferències entre l’etnologia i l’humanisme clàssic, presenta les que considera com

a principals influències d’aquestes tres fonts en l’antropologia.

La conquesta d’Amèrica

La reflexió entorn a les altres cultures i societats és tant antiga com l’home.

Malgrat això, la preocupació etnològica, tal com l’entenem avui, sorgeix a partir de

la conquesta d’Amèrica, que portà a la confrontació de dues humanitats estranyes

tant material com espiritualment. Per primera vegada, l’home cristià es trobava

davant d’uns individus dels quals els textos religiosos no en deien res. La seva

existència no havia estat prevista enlloc i, per tant, no els podia classificar. A

Amèrica, l’home començà a plantejar-se, de forma concreta, el problema de la

naturalesa humana. L’expansió europea portà al descobriment de l’existència d’altres

formes econòmiques i polítiques, d’altres usos morals i creences religioses, que les

que fins aleshores coneixia. A partir d’aleshores tot podia ser qüestionat.

La revolució francesa i la revolució industrial

Davant d’una situació de trasbals socioeconòmic i cultural i fruit de la revolució

francesa i la revolució industrial, el romanticisme definia la realitat i el destí

de l’home en funció d’un passat que es creia gloriós, d’un món que desapareixia

transformat per la nostàlgia. Així, els “primitius” no eren vistos com el punt de

partida del progrés humà, sinó com a un període privilegiat en el qual l’home gaudia

de les virtuts desaparegudes en el món contemporani. Aquesta visió nostàlgica del

passat, també provocà el sorgiment del folklore i de l’interès per les tradicions de

la pròpia societat, com a supervivències d’aquest passat idealitzat.

La teoria de l’evolució biològica

La teoria de l’evolució de Darwin proporcionà un marc en el qual interpretar els

coneixement entorn l’home recollits de forma dispersa fins aleshores, traslladant-se

el concepte d’evolució gradual de les espècies a la història de l’espècie humana.

Els objectes i les descripcions de costums estranys deixaren de ser vistos com a

curiositats o elements en els quals basar consideracions de tipus moral o filosòfic,

per passar a ser recollits com a documents científics per elaborar una tipologia de

l’evolució de les societats humanes, des del salvatgisme a la civilització.


3. Fitxa de lectura: fitxa temàtica

Història de l’Antropologia. Els precedents. La conquesta d’Amèrica

Segons Lévi-Strauss una de les fonts fonamentals de l’antropologia actual vaser la conquesta d’Amèrica. La conquesta portà a la confrontació de dueshumanitats estranyes des del punt de vista material i espiritual. Per primeravegada, l’home cristià es trobava davant d’uns individus dels quals elstextos religiosos no en deien res; la seva existència no havia estat previstaenlloc i per tant no en sabia res, no els podia classificar. És a Amèrica onl’home començà a plantejar-se, de forma concreta, el problema de lanaturalesa humana. L’expansió europea portà al descobriment de l’existènciad’altres formes econòmiques i polítiques, d’altres usos morals i creencesreligioses, que les que fins aleshores coneixia i tenia emmarcades dins laseva limitada visió del món. A partir d’aleshores tot podia ser qüestionat.

LÉVI-STRAUSS, C. (1975), “Las tres fuentes de la reflexión etnológica”, dinsLLOBERA, J.R. (comp.) La antropología como ciencia. Barcelona: Anagrama, pàg.17-19.

4. Fitxa de lectura: fitxa de cita textual

Història de l’antropologia. El desenvolupament de l’antropologia i elcolonialisme

L’antropologia es desenvolupa paral·lelament al procés de colonització. Elcamp específic de l’antropologia es defineix a través d’una sèrie de “talls”teòrics, en funció de la relació entre ciència i ideologia del moment.

“La etnología, como disciplina particular de las ciencias humanas, sedesarrolla paralelamente a la “objetivación” de las sociedades controladaspor el auge de las relaciones mercantiles y conquistas coloniales (...).Basada originalmente en una nueva visión de los acontecimientos históricos enlas sociedades humanas, abarca un campo específico del pensamiento científicocuyo contenido se define progresivamente a través de una serie de “cortes”teóricos que se corresponden con reestructuraciones parciales del saber.(...) En cada uno de estos períodos existe una relación específica entreciencia y ideología, una configuración particular del saber: esto explica laimagen desligada que presenta la teorización antropológica. Es a nivel de lasrelaciones entre ciencia y ideología donde se encuentran elementosconstantes, la posibilidad de explicar las transformaciones de la teoríasiempre unida a la práctica social de su época.”

BONTE, P. (1975) De la etnología a la antropología: sobre el enfoque críticoen las ciencias humanas. Barcelona: Anagrama, pàg. 9.

TEMA III. EL TREBALL DE CAMP

1. QUÈ ÉS EL TREBALL DE CAMP

Sovint s’ha dit que el treball de camp constitueix, junt amb el mètode comparatiu i el relativismecultural, un dels trets distintius de l’antropologia. D’una manera general, el treball de camp és la fase de larecerca científica en què es porten a terme les observacions i es registren les informacions que seransotmeses a l’anàlisi. En antropologia, però, el treball de camp té una dimensió molt més àmplia i no eslimita a la sola recol·lecció de dades empíriques. És, en paraules de Stocking, “l’experiència constitutivade l’antropologia” (1993:43).

Hom podria definir el treball de camp des de tres paràmetres diferents:

a) com al procediment metodològic que utilitzen els antropòlegs;

b) com a un conjunt de tècniques aplegades a partir d’una estratègia metodològica comuna, que esbasa en l’estada perllongada de l’investigador al si del context social sobre el qual desenvolupa laseva indagació i en l’observació participant;

c) com a una sèrie de situacions i d’intercanvis personals que involucren l’investigador i impliquenles seves interrelacions amb les persones pertanyents al grup o sector estudiat.

1.1. El treball de camp, element distintiu de l’antropologia

Tot i que alguns dels primers antropòlegs ja havien realitzat abans recerques sobre el terreny(Morgan, per exemple, va conviure en diverses ocasions entre algunes tribus de Kansas i Nebraska), eltreball de camp va ser generalment desatès i poc practicat en el context de l’antropologia evolucionista idifusionista. Aquesta constituï a llavors una disciplina fonamentada en el treball de gabinet, recolzat en lesdescripcions i les fonts que podien obtenir-se indirectament, amb la qual cosa la recollida de la informacióetnogràfica i l’elaboració teòrica estaven disassociades.

Se sol afirmar que va ser Bronislaw Malinowski (1884-1942) qui va sistematitzar i formularmetodològicament aquest procediment d’investigació, considerant-se habitualment la seva obra Elsargonautes del Pacífic occidental (1986), publicada el 1922, com a la seva carta fundacional. No obstantaixò, el terme treball de camp ja havia estat introduï t abans a l’antropologia per Haddon a partir deldiscurs naturalista, qui ja va postular alguns dels seus aspectes essencials com l’estada perllongada icontínua d’un investigador especialitzat al si d’un grup humà (Velasco i Díaz de Rada, 1997:20).


Més tard, Rivers, a Notes and Queries on Anthropology (Royal Anthropological Institute, [1913]1951), va formular igualment el treball de camp en preconitzar un mètode de recerca caracteritzat perl’estada perllongada sobre el terreny d’un investigador, amb formació antropològica i no dependentd’organismes públics o privats, convivint de forma continuada amb la gent d’una comunitat local, un grupsocial, una organització formal o una agrupació relativament estable.

A diferència de Rivers, però, Malinowski no es limitaria a desenvolupar el programa d’aquestprocediment de recerca d’una manera únicament teòrica sinó que va dur-lo també a la pràctica. Pel fetd’haver nascut a Polònia, i com a súbdit d’una potència enemiga de Gran Bretanya, Malinowski va serobligat a recloure’s durant la I Guerra Mundial a les Illes Trobriand (Melanèsia). Va ser llavors quan lesseves formulacions teòriques que consideraven que cada cultura constitueix una unitat integral de partsinseparables van coincidir amb la realització d’un treball de camp de llarga durada basat en l’observacióparticipant. Es tractava de recollir sobre el propi terreny el major nombre d’informacions sobre cadascundels elements socials presents, amb l’objectiu d’extreure una síntesi sociològica del grup humà estudiat. Dela mateixa manera que el físic construeix la seva teoria a partir de les dades experimentals, que tot i sersovint assequibles han d’interpretar-se, l’antropòleg extreu les seves informacions de la pròpia comunitatestudiada, la qual es converteix d’aquesta manera en el seu “laboratori”. Com assenyalen Velasco i Díazde Rada (1997:20), més enllà de les seves innovacions tècniques, l’aportació més significativa deMalinowski prové de la situació de solitud en què va trobar-se aquest autor i que va obligar-lo a aprendrea comportar-se d’acord amb els codis socials del grup amb el qual va conviure, aprenent la seva llengua ipassant a formar part de la seva vida quotidiana. L’èxit del treball de camp en l’antropologia es deujustament al fet de presentar-se com una experiència compartida amb els nadius i de la qual se’n facòmplice al lector. Per tot això, s’ha afirmat molt sovint que el treball de camp antropològic potconsiderar-se des d’una doble perspectiva: com a un procediment d’investigació però alhora també com auna experiència personal.

1.2. Un procediment d’investigació

Com a procediment d’investigació, el treball de camp seria l’etapa en un procés de recerca en quèl’antropòleg efectua les seves observacions i recull les seves pròpies dades. En aquest sentit, el mètodetradicional es recolza en l’observació participant realitzada durant un llarg període de temps i enl’obtenció d’informacions a partir dels individus pertanyents a la comunitat escollida. El treball de campés, de totes maneres, una estratègia que inclou diverses tècniques d’investigació. La mera estada sobre elterreny no és una condició suficient per comprendre una realitat social qualsevol. No n’hi ha prou tampocamb adoptar una determinada actitud personal. Allò que confereix a la recerca de camp un caràctercientífic és l’ús de tota una sèrie de tècniques d’investigació que, tot i recolzar-se en processos que totsdesenvolupem quan ens veiem en l’obligació de comprendre o d’adaptar-nos a una situació desconeguda,impliquen una preparació prèvia i una aplicació sistemàtica. Entre d’altres tècniques, l’investigadorrecorre en el curs de la seva estada sobre el terreny a l’observació i la descripció etnogràfica, a lesentrevistes i la recerca d’informació oral, i al treball documental com a sistemes que li permeten l’obtenciód’informació. A més, per a la seva recollida es recolza en instruments com el diari de camp, la gravadora,els quaderns de camp i en recursos com les fitxes etnogràfiques, els qüestionaris o les guies de camp.

La dificultat a l’hora de definir les característiques del treball de camp com a procediment derecerca ha originat no poques confusions. Més enllà de la seva dimensió tècnica, el treball de camp implicauna actitud analítica personal, de manera que cada investigador el porta a terme de forma molt diferentd’acord amb les característiques del lloc elegit, els objectius i temàtica de la seva recerca, les condicions enquè es troba i fins i tot del seu propi caràcter. Aquesta és, alhora, la grandesa i la misèria del treball decamp. Grandesa perquè en bona mesura la perspectiva distintiva de l’antropologia deriva d’una manera


indisassociable de la pràctica de camp. Però el fet que estem davant d’una estratègia que no només éstècnica sinó també personal, l’èxit de la qual depèn en bona mesura de l’art amb què es porta a terme, haportat sovint a sobrevalorar aquesta dimensió en la recerca.

En aquest sentit, Edgerton i Lagness (1977:3) assenyalen que l’originalitat metodològica del treballde camp es fonamenta en els principis següents:

a) els millors instruments per conèixer i comprendre una cultura són la ment i les emocionshumanes;

b) una cultura ha de ser vista a través de qui la viu, a més de l’observador científic;

c) una cultura ha de ser presa com a una totalitat, de manera que els comportaments culturals nopoden aï llar-se del context on es produeixen.

1.3. Una experiència personal

Molts investigadors consideren el treball de camp com a requeriment indispensable per a laconfirmació carismàtica personal d’un antropòleg. L’experiència en el treball de camp és un elementvalorat en els currículums professionals i ha estat considerat sovint l’element que permet adquirirplenament la categoria d’antropòleg a la manera d’un ritual de pas. L’aï llament, les dificultatsd’integració, la separació de les persones conegudes, la duresa de les condicions de vida, l’estranyesa quederiva de l’enfrontament amb una altra cultura són alguns dels aspectes destacats com a les dificultats oles proves d’aquest trànsit, junt amb d’altres elements que es relacionen amb les satisfaccions personalscom ara la descoberta de l’altre, el relativisme de la pròpia cultura o les relacions, sovint intenses, quegenera l’estada en un entorn social que no és, en principi, el propi.

Tot plegat atorga al treball de camp l’aurèola pròpia d’un ritual. Seligman, que va enviarMalinowski a investigar sobre el terreny, va advertir, just després de comprovar-ne els primers resultats,que aquest arribaria a ser tan determinant per a l’antropologia com va ser-ho la sang dels màrtirs per al’expansió de l’Església catòlica (Stocking, 1993:56). Tot plegat confereix al treball de camp una barrejade misteri, d’oportunitat i d’excitació (Velasco i Díaz de Rada, 1997:19) que és percebuda d’una maneraencara més intensa per aquells que preparen la seva primera experiència sobre el terreny. Però, tot i queresulta inevitable parlar del treball de camp com a vivència personal a causa del grau d’implicació quesuposa per a l’investigador, convé anar amb compte. El treball de camp no és anar de viatge, passar unesvacances o afrontar un repte per determinar les capacitats personals que es tenen com a investigador: ésuna estratègia metodològica del treball científic i, com a tal, està subjecta a determinats requisits iprocediments. Tot i que sol suposar una pràctica gratificant, per la vivència que experimenta l’antropòleg,el seu objectiu no pot limitar-se a aquesta sola dimensió.

2. LA PRÀCTICA DEL TREBALL DE CAMP

Les diferents etapes que cal cobrir en un procés de recerca recolzat en el treball de camp i quepermeten orientar el seu disseny presenten una seqüència lògica. No obstant això, en qualsevol treballl’investigador haurà d’ajustar-les a les necessitats que aquest imposi, i més en un tipus de recerca reflexivai flexible com la de l’antropologia, car el seu desenvolupament no depèn mai només de la planificacióprèvia sinó també de les persones que constitueixen l’objecte de la seva atenció i les situacions que esplantegen en el curs de l’estada sobre el terreny.


2.1. El pla de recerca

El procés comença, lògicament, amb el disseny del projecte d’investigació, en el qual es definiran elproblema de recerca i el seu àmbit i es planificarà la seva metodologia i calendari. Tot i que haurà deconsiderar-se sempre com a un programa obert, que caldrà adaptar a les necessitats i oportunitats que vagipresentant el desenvolupament mateix del treball de camp, l’investigador haurà de resoldre i formular perendavant els grans problemes que planteja tota recerca.

Qualsevol projecte recolzat en el treball de camp comporta algunes especificitats que cal tenir encompte. D’acord amb Taylor i Bogdan,

“En contrast amb la major part dels mètodes, en els quals les hipòtesis i procediments delsinvestigadors estan determinats a priori, el disseny de la recerca en l’observació participant esmanté flexible, tant abans com durant el seu procés real. Malgrat que els observadors participantstenen una metodologia i potser alguns interessos de recerca generals, els trets específics del seuenfocament evolucionen a mesura que operen. Fins que no entrem al camp, no sabem quinespreguntes fer ni com fer-les” (1992:31-32).

Tanmateix, això no significa que calgui esperar que el problema de recerca sorgeixi a posteriori,després d’haver entrat al camp (orientant-se a una intenció merament descriptiva), però en qualsevolinvestigació que implica una recerca sobre el terreny el mètode inductiu aboca a uns interrogants que sónsovint generals i que, en tot cas, han de considerar-se modificables arran del procés mateix de recollida deles informacions.

Malinowski ja havia insistit en la necessitat de disposar de problemes preliminars, però subratllavaalhora que tenir plantejats uns problemes no havia de confondre’s amb comptar amb idees preconcebudes:

“Una bona formació teòrica i el coneixement dels seus resultats més recents no equivalen a estarcarregat d’idees preconcebudes. Si un home emprèn una expedició, determinat a provar certeshipòtesis, i és incapaç de modificar constantment els seus punts de vista i de descartar-los de bongrat davant l’evidència de les proves, no cal dir que la seva obra serà sense valor. Però com mésproblemes s’emporta al camp, com més habituat està a emmotllar les seves teories als fets i a veureaquests en relació a la teoria, està més ben equipat per al seu treball. Les idees preconcebudes sónpernicioses en qualsevol treball científic, però la configuració dels problemes constitueix un delsmillors dots del pensador científic, i aquests problemes són revelats a l’observador abans de tot pelsseus estudis teòrics” (1986:61).

2.2. Els contactes inicials

El plantejament que haurà de fer l’investigador que es desplaça a un context social i cultural diferental seu i que pot estar allunyat físicament del lloc on viu és molt diferent al d’aquell que preveu realitzar eltreball de camp a prop de casa seva. En el primer cas, i a banda dels aspectes teòrics i metodològics,caldrà resoldre molts aspectes pràctics que condicionen el desenvolupament del treball. Encara quel’element determinant per a l’elecció d’un problema de recerca sigui l’interès del tema, hi ha d’altresconsideracions que cal tenir en compte com ara la facilitat d’accés al lloc on es desenvoluparà lainvestigació, les possibilitats de finançament i la disponibilitat d’informació. En etnografia, la naturalesadel lloc escollit per a l’estudi juga un paper significatiu en la formulació i la resolució dels problemesd’investigació. És per això que el disseny d’un projecte rarament pot considerar-se complet i rígid abans


que comenci el treball de camp. D’aquesta manera, l’inici de la recollida directa d’informació sobre elterreny serà clau en el desenvolupament posterior de la recerca (Hammersley i Atkinson, 1994).

Els primers moments sobre el terreny han d’estar encaminats a veure l’adequació del lloc elegit pera l’estudi i avaluar les seves possibilitats. En aquests contactes inicials cal tenir en compte:

a) la disponibilitat del lloc en relació amb el tema de la recerca: si presenta dificultats, si hi hainformants adequats, la seva disposició;

b) les possibilitats documentals: cal dirigir-se als arxius locals o institucionals, fer un petit inventarii comprovar si apleguen els materials necessaris per documentar l’estudi;

c) les possibilitats d’accés, de transport;

d) les alternatives per resoldre l’allotjament.

Tots aquests aspectes contribuiran a determinar ja l’adequació del lloc elegit i les seves possibilitatsen relació amb els objectius plantejats i això permetrà donar la llum verda definitiva a la recerca.

Els treballs clàssics en la disciplina solien implicar la necessitat d’aprendre l’idioma del grup ons’anava a realitzar el treball de camp. Òbviament aquest problema no es dóna en la major part dels treballsque es fan en l’actualitat, realitzats més habitualment prop del lloc de residència de l’investigador. Així itot, el treball de camp implica un mínim de preparació lingüística en relació amb termes específics,modismes, dialectalismes, argot, etc. És convenient no confiar en els propis usos i significats de lesexpressions que es recullen dels informants i cal indagar expressament sobre això en les primeres etapesdel treball. Cal conèixer també el sentit d’aquestes expressions a l’hora de transcriure les entrevistes. Comassenyalen Taylor i Bodgan (1992), els investigadors de camp han de partir de la premissa que lesparaules i els símbols utilitzats en els seus propis entorns poden tenir significats diferents en els mons delsseus informants: és necessari aprendre a examinar els vocabularis en funció dels supòsits i propòsits delsusuaris, i no a partir d’una caracterització suposadament objectiva dels objectes de referència.

2.3. L’entrada al camp

Per poder endegar amb èxit la recollida de la informació encara caldrà, tanmateix, allò que s’haanomenat integració en el context social on es pretén desenvolupar l’estudi de camp. L’antropòleg potsaber ja què ha de fer i disposar d’un coneixement previ del lloc de l’observació o dels mateixosinformants, però per iniciar la recerca ha de negociar el seu propi rol i establir la seva forma departicipació en el camp. Sol dir-se que aquesta és l’etapa més difícil del treball sobre el terreny car, enfunció de com s’estableixin els primers contactes, de com se sigui rebut i admès, en depèn bona part de lainvestigació futura. De l’entrada al camp és segurament del moment sobre el qual s’ha escrit més en elsmanuals antropològics (sovint a partir d’una barreja de recomanacions de bones maneres i d’instruccionspròpies d’un joc de rol), oblidant-se sovint, al contrari, d’oferir precisions tècniques sobre les formesd’obtenir la informació. En tot cas, en aquesta fase l’antropòleg haurà de ser capaç de donar-se a conèixer,esclarir la seva recerca als ulls dels seus informants i saber adoptar el seu propi rol, una posició complexaen la qual “l’etnògraf no només ha d’estar a dins estant en part fora, sinó que, estant dins del camp, ha desaber mantenir una identitat variable i diversa” (Velasco i Díaz de Rada, 1997:109).

El fet de definir l’entrada al camp com una fase específica no significa que sigui absolutamentprèvia al treball sobre el terreny. Els problemes que aquest comporta es viuen amb una intensitat major en


els primers moments de l’estada, però al llarg de la recerca tornen a manifestar-se d’una manera habitualen haver de relacionar-se amb nous informants, fer front a nous esdeveniments o quan es produeixenvariacions en les condicions de l’observació.

En tot cas, els primers dies no solen ser fàcils. A banda dels problemes habituals que se li presentena qualsevol investigador en iniciar una recerca, a l’antropòleg se li afegeixen dos problemescomplementaris i que resulten de l’originalitat metodològica del seu procediment.

El primer problema deriva de la posició que ocupa i les relacions que desenvolupa en l’escenari dela seva recerca. L’antropòleg no és un simple recol·lector de dades sinó un individu implicat d’una manerapersonal en la seva investigació. Com assenyalen Velasco i Díaz de Rada (1997:23), el mètode etnogràficinvolucra la persona: les relacions socials que s’estableixen a partir d’aquesta estratègia metodològicaimpliquen l’investigador i imposen una dosi d’humanitat que contraresta qualsevol exigència d’asèpsiacientífica. L’observador participant entra al camp amb l’esperança d’establir bones relacions amb elsinformants, adoptant una conducta que no sol diferir molt del tipus de comportaments que segueixqualsevol persona quan es troba davant la necessitat pràctica d’encaixar en un determinat grup social(Hammersley i Atkinson, 1994:105). No obstant això, com assenyalen Taylor i Bogdan (1992:51-53), elsinvestigadors poden sentir-se incòmodes durant els primers moments al camp per tres raons:

a) En primer lloc, perquè es mantenen relativament passius, especialment durant els primers dies deltreball de camp. El primer objectiu a assolir és que la gent se senti còmoda i esvaeixi qualsevol ideaquant al caràcter intrusiu de la recerca, però ells mateixos se senten invariablement estranyatsperquè no han adoptat encara un rol precís.

b) En segon lloc, perquè en el curs dels primers dies la recol·lecció de dades és secundària fins queno s’arriba a conèixer l’escenari i les persones. Les preguntes que es formulen als informants tenenbàsicament la finalitat d’ajudar a trencar el gel. Aquests mostraran diferents graus de receptivitatdavant de l’investigador. En tot cas, és important saber presentar-se i explicar qui és un hom a lespersones de l’escenari, emfasitzant la confidencialitat amb que seran tractades les informacions quepuguin proporcionar.

c) En tercer lloc, perquè en aquests primers contactes s’enfronten amb una enorme quantitatd’informació i això afavoreix un cert desconcert.

El segon tipus de problemes té un caire més personal. Velasco i Díaz de Rada ho resumeixen així:

“El treball de camp deixa un cert llast, exerceix una certa pressió sobre l’investigador i en algunsentit el transforma. La implicació personal suposa a cops assumir riscs, patir malalties, etc.; iimplica estats d’ànim, sentiments, experiències d’autocontrol..., però també possiblement brots dedesànim, alguna conducta irreflexiva, desorientació, percepció d’incapacitat... Són aspectes quesolen destacar-se i que no poden obviar-se fins al punt de suposar que l’exigència d’asèpsia quereclama la metodologia pugui acabar refusant-los com a espuris” (1997:23)

2.4. El desenvolupament del treball de camp

Un cop resolts els problemes anteriors començaria pròpiament l’etapa d’obtenció de dades imaterials. El treball de camp engloba tota una sèrie de procediments qualitatius de recerca que bàsicamentes relacionen amb l’observació, la informació oral i el treball documental:


a) L’observació és el procediment inicialment bàsic del treball de camp i s’entén com la presa encontacte directe amb una situació social (a partir d’integrar-s’hi o mantenint-se com a simpleespectador), comprovant de manera sistemàtica què hi esdevé. La forma bàsica de registre de lesinformacions obtingudes per mitjà de l’observació és l’elaboració de notes, ja siguin redactades enun suport escrit (notes etnogràfiques, diari de camp) o a partir d’altres mitjans (vídeo,enregistraments de so, dibuix etnogràfic). L’instrument central del treball d’observació (i a copsmitificat, exposat fins i tot en museus) és el diari de camp, en el qual s’anota el curs diarid’activitats, la descripció dels esdeveniments observats i el contingut de les entrevistes casuals, aixícom d’altres comentaris personals i interpretacions sobre els fets i sobre el propi desenvolupamentde la recerca.

b) L’entrevista qualitativa i en profunditat ha esdevingut possiblement el procediment emprat méssovint pels antropòlegs. L’èxit de la informació obtinguda depèn de l’elecció dels informants, lescapacitats de l’entrevistador i els sistemes tècnics de registre de la informació. Les entrevisteshabitualment són gravades, per tal d’afavorir la seva anàlisi posterior.

c) El treball amb documents que permeten testimoniar els fets ocorreguts en el lloc estudiat així comcomplementar les informacions obtingudes a partir de l’observació participant i el discurs delsinformants. El treball documental era pràcticament inexistent en les primeres investigacionsetnogràfiques pel fet que habitualment tenien com a objecte l’estudi de grups sense tradició escrita.En l’actualitat, al contrari, tota recerca implica un buidat de documentació de major o menorimportància, de la qual se n’extreuen dades per a la seva anàlisi específica o per confrontar-les ambles obtingudes per mitjà d’altres procediments. La informació és buidada manualment o amb d’altressistemes (fotocòpia, microfilm, suport informàtic) per facilitar la seva posterior explotació.

Griaule deia que el treball de camp és com un joc de màscares, en el curs del qual l’antropòleg had’adoptar papers molt diferents: “un simpàtic camarada de la persona estudiada, un amic llunyà, unestranger circumspecte, un pare compassiu, un patró interessat, un comerciant que paga per lesrevelacions, un oient un xic distret davant les portes obertes del més perillós dels misteris, un amic exigentque mostra un interès molt gran per les més insípides històries familiars” (citat per Clifford, 1983:139).

L’escenari ideal per a la recerca és aquell en el qual l’observador obté un fàcil accés, estableix unabona relació immediata amb els informants i recull dades directament relacionades amb els interessos de laseva investigació. Aquests escenaris apareixen només estranyament: entrar en un escenari en general ésmolt difícil i requereix diligència i paciència. L’investigador ha de negociar l’accés, gradualment obtéconfiança i lentament recull dades que només a cops s’adeqüen als seus interessos (Taylor i Bogdan,1992:36).

L’obtenció de l’accés a la informació necessària és un dels principals problemes de l’etnografia. Enmolts sentits, es tracta d’una qüestió pràctica, però no és únicament pràctica. Taylor i Bogdan (1992:37-42) parlen de tres tipus d’escenaris diferents, cadascun dels quals requereix el disseny d’estratègiesd’accés específiques:

a) Organitzacions. És, en certa manera, l’escenari de més fàcil accés, encara que no sempre. Calobtenir el consentiment o els permisos corresponents i estar atents a projectar la imatge que lanostra presència no esdevindrà una amenaça o una pertorbació per a l’organització.

b) Escenaris públics. Hi ha escenaris en què no cal negociar formalment l’accés perquè són públics(com parcs, edificis governamentals, aeroports, estacions, platges o cantonades del carrer) osemipúblics (com ara bars, restaurants, teatres o establiments comercials). Encara que l’accés no


sol representar cap problema, l’observador participant ha de desenvolupar estratègies perinteractuar amb els informants: trobar la posició correcta, evitar malentesos, etc.

c) Escenaris privats. Tal i com passa amb els informants, l’accés als escenaris privats requereix unconsentiment que cal negociar per a cada cas. L’enfocament bàsic és la tècnica de la bola de neu:començar amb un petit nombre de persones, guanyar la seva confiança i a continuació demanar-losque ens en presentin d’altres. Pot partir-se d’amics, parents o contactes personals, comprometre’samb la comunitat que es vol estudiar o recórrer als organismes o organitzacions socials queserveixen les persones en què s’està interessat.

Els problemes d’accés són paral·lels als de l’adopció del rol de l’investigador dins de l’escenari.L’ideal consisteix a integrar-se, en ser considerat com a un membre més del grup, la comunitat ol’organització que s’ha elegit per desenvolupar el treball de camp. Només llavors és possible percebre lesformes de vida del lloc. Però la integració no és senzilla i les reaccions que desencadena la presència del’investigador poden ser ben diferents:

a) Entusiasme: l’antropòleg és considerat com una mena de “superhome” o “superdona”.

b) Respecte més o menys distant: l’investigador és considerat com una persona summamentintel·ligent i sòlidament preparada gràcies a de la seva posició acadèmica o bé com un estudiantinteressat que es veu en l’obligació de realitzar un treball per tirar endavant la seva carrera (aquestrol sol demostrar-se com a molt útil).

c) Desapercebut: l’investigador no arriba a integrar-se però tampoc és un individu mal vist. Per amolts aquesta és la situació més desitjada i, de fet, és també la més habitual. Amb tot, l’antropòlegés una persona que desperta estranyesa entre la gent: Què hi fa aquí? Per què s’interessa per cosesque són poc importants? Com pot mantenir-se durant la seva estada? L’acceptació serà més fàcil siaconseguim transmetre que el nostre treball és important i rigorós. La forma de comportar-se(sobretot si l’escenari té unes dimensions reduï des, com ara un poble petit) és determinant perquèla gent vegi l’investigador d’una manera o d’una altra.

d) Partidisme: és freqüent que als col·lectius i a les organitzacions hi hagi bàndols diferents ienfrontats. Això comporta problemes ja que sovint uns i altres no es parlen o proporcionen imatgesparcials i distorsionades de la realitat. És aconsellable evitar que se’ns pugui identificar amb una oaltra facció i, sobretot, cal actuar amb prudència per no quedar adscrits involuntàriament a unbàndol determinat.

e) Refús complet, absoluta hostilitat: en aquestes circumstàncies, l’alternativa més raonable ésmarxar.

Cal tenir en compte, en tot cas, que l’antropòleg és una persona no esperada. Per això, cal saberrespondre amb el llenguatge adequat a les nombroses preguntes que se’ns fan sobre la nostra presència.L’explicació dels procediments i interessos de la investigació als informants és un problema delicat perraons tant ètiques com pràctiques. Sovint s’aconsella que cal proporcionar una explicació verídica, peròalhora vaga i imprecisa, car una explicació molt detallada pot girar-se en contra de l’investigador, inhibintels seus informants (Taylor i Bogdan, 1992:67-68). S’ha dit també que existeix el perill que la informacióproporcionada a les persones estudiades influeixi en el seu comportament fins al punt d’invalidar elsresultats (Hammersley i Atkinson, 1994:86). Al nostre entendre, convé explicar el màxim possible lanostra recerca, tot i que d’una manera adequada a les possibilitats de comprensió dels informants. Falsejardeliberadament les pròpies intencions suposa viure amb la por de ser descoberts i això pot alterar també eldesenvolupament del treball de camp. En canvi, una explicació verídica no només suposa un compromís


ètic amb els informants, sinó que també afavoreix que aquests en reciprocitat proporcionin lesexplicacions que requerim. No és possible que atenguin les nostres demandes sense haver respost nosaltresmateixos els seus interrogants.

2.5. L’explotació de les dades

Un cop es disposa de la informació necessària, les dades han de ser explotades i preparades per a laseva interpretació. En la recerca de camp aquestes operacions solen fer-se de forma paral·lela a l’obtencióde la informació. La particularitat del treball de camp és que la recerca es recolza en fonts creades pelpropi investigador, raó per la qual les maneres d’explotar les dades condicionen fortament la sevaposterior interpretació. Cada tècnica de recollida d’informació comporta una forma diferent d’explotació.Les entrevistes orals són generalment transcrites per poder buidar després les dades que proporcionen enfitxes que seran classificades i ordenades temàticament abans de procedir a la seva interpretació. Lesnotes, per la seva banda, se sistematitzaran i ordenaran també per temes, encara que les formes de fer-hoestaran molt en funció del procediment d’observació adoptat. Les dades documentals, finalment, seranexplotades d’acord amb el seu caràcter específic (informació estadística, qualitativa, etc.) com a pas previper a la seva anàlisi. En tot cas, el conjunt d’operacions d’explotació de les dades ha de possibilitar lasistematització de les informacions obtingudes.

2.6. L’anàlisi i la interpretació

Les operacions tècniques anteriors deixaran a punt els materials per a la seva anàlisi. Tanmateix, nos’ha d’oblidar que en el treball de camp les pròpies impressions, allò que s’ha vist, escoltat, sentit i viscutsón elements imprescindibles a considerar en el moment en què la investigació arriba a la seva fi. En totcas, els resultats finals de la recerca es construiran a partir del conjunt d’informacions obtingudes i de laseva contrastació. Caldrà per això mostrar la interrelació existent entre els comportaments i esdevenimentsobservats, aquells que hem registrat a partir del discurs oral dels nostres informants i els que deriven de lalectura de documents i de materials bibliogràfics. De tot plegat en sorgirà la nostra interpretació, quesempre haurà de tenir-se com a provisional davant de possibles lectures diferents dels materials o del’aportació de noves informacions.

3. SOBRE LA VALIDESA DEL TREBALL DE CAMP

La preeminència que té el treball de camp en antropologia no pot fer-nos oblidar d’algunsproblemes que comporta la seva pràctica. Molta gent creu que aquest procediment és menys vàlid qued’altres mètodes de recerca, en especial els experimentals. Com assenyala Dane (1997:198), si homdefineix la validesa interna d’un mètode científic únicament en termes de provar l’existència de relacionscausals entre els fenòmens, aquesta opinió té un cert fonament. Però si al contrari es defineix a partir defins a quin punt els procediments de recerca permeten treure conclusions raonables, llavors la investigacióde camp no és ni més ni menys vàlida que qualsevol altre mètode.

San Román (1984), en un article crític de reflexió sobre el treball de camp, discuteix algunsproblemes metodològics relacionats amb la seva pràctica. No només fa referència a les seves limitacions enel context de l’anàlisi de les societats complexes, sinó que sosté que tampoc no havia estat del tot vàlid perexplicar els pobles colonitzats que havien constituï t l’objecte de la seva primera atenció. Al nostreentendre, el treball de camp presenta dos problemes bàsics i que tenen un caràcter molt diferent. En primer


lloc, i d’acord amb la seva formulació clàssica (en el sentit que va definir-lo Malinowski), planteja dubtesconsistents sobre la seva efectivitat científica. Segon, i a causa de la forma com s’ha dut a terme moltscops, en especial en part de l’etnologia europea, ha quedat en la pràctica molt limitat i lluny de com haviaestat concebut inicialment. Intentarem discutir ambdós aspectes separadament, encara que les sevesinterconnexions són evidents.

3.1. La necessitat de comptar amb un marc teòric previ

Com ja s’ha discutit, el treball científic imposa que qualsevol investigació hagi de partir de laformulació d’un problema de recerca. Molts treballs de camp, tanmateix, es porten a terme malauradamentsense l’existència d’un problema previ ben definit, la qual cosa resta credibilitat a la recercaantropològica. Els motius són diversos i tenen a veure no només amb la manca de seriositat d’algunesrecerques, sinó també amb les pròpies característiques del treball etnogràfic. Cal assenyalar, en aquestsentit, dues qüestions fonamentals: la voluntat d’exhaustivitat i els trets que comporta aquest procedimenten relació al procés d’integració de l’investigador en l’escenari dels fets pels quals s’interessa.

Com assenyala Navarro (1984:70-71) hi ha una certa contradicció entre la formulació d’hipòtesis iel desig de contemplar una realitat social en termes de totalitat per mitjà de l’estudi d’una comunitat: no ésel mateix pretendre estudiar una comunitat que voler comprovar unes hipòtesis teòriques. Molts hanqualificat els estudis etnogràfics com a un producte que seria sobretot literari i alguns autors han arribatfins i tot a reivindicar el caràcter textual i no científic de la disciplina. Això es relaciona amb un problemaforça seriós: en un procediment deductiu, l’investigador coneix per endavant la societat a estudiar i la sevarecerca consistirà en verificar unes hipòtesis; però sembla que en el procediment inductiu propi del’antropologia les hipòtesis haurien de derivar de l’observació mateixa dels fenòmens.

L’esmentada absència d’hipòtesis en la recerca antropològica té també molt a veure amb els tretsque caracteritzen el treball de camp. Com assenyala Levine, sovint es justifica la manca d’hipòtesis permotius pràctics ja que si l’antropòleg descobreix que una hipòtesi no és vàlida en el lloc elegit pel seutreball, difícilment optarà per canviar d’escenari: “En d’altres disciplines, l’investigador pot canviar el llocde recerca i mantenir el seu problema original, però l’antropòleg que està realitzant un treball de camp harealitzat tants esforços per preparar-se ell mateix i el viatge fins el lloc de treball, que està sempre menysdisposat a canviar de lloc que de problema de recerca, si els dos no concorden” (1970:184). Això ha portatque moltes monografies tinguin un caire merament descriptiu, recolzant-se en la suposada pretensiód’analitzar la totalitat de les dimensions d’una societat. Per encobrir aquesta manca d’hipòtesis, es recorrea grans temes de caràcter general que servirien de justificacions (l’estudi dels processos de“modernització” o de “canvi social”, la “reconstrucció d’un context cultural” o l’interès per conèixer “comfuncionava tradicionalment la comunitat”).

Cal insistir, d’acord amb això, en dues coses. Primer, que una simple acumulació de dades pot serun exercici molt saludable, però tenir alhora poca utilitat científica si no es recolza en una anàlisi i en unaperspectiva teòrica. Segon, que cap fenomen no és un “fet” disposat per ell mateix a ser recollit de lamateixa manera, com assenyala Prat (1985:140), que si es tractés d’un bolet. L’existència d’un marcteòric previ, la delimitació d’una problemàtica i la formulació d’unes hipòtesis esdevenen condicionsimprescindibles per guiar qualsevol treball de camp. El marc monogràfic només pot constituir unaglobalitat útil per a la recerca si es parteix de la definició d’una problemàtica i s’evita la confusió entrel’objecte d’estudi i la unitat d’anàlisi. Per això, entenem que no és justificable el treball de camp com apràctica per a la simple acumulació de dades, per al recull d’unes tradicions que s’estan perdent, com aestratègia per descriure una societat, ni, encara menys, com a experiència personal intensa.


3.2. Els problemes del procediment inductiu

Darrere de les consideracions anteriors hi ha un altre interrogant: fins a quin punt pot justificar-seun procediment inductiu quan l’absència d’interrogants previs es mostra generalment com un recursretòric (en el fons n’hi ha però s’encobreixen) i/o inoperant (les dades no estan esperant a ser recollidessinó que, de fet, les construï m)? Malinowski ja s’havia referit a aquest problema en afirmar que“l’etnògraf no solament ha d’estendre la seva xarxa en el bon lloc i esperar que les salvatgines hi quedinatrapades. Ha de ser un caçador actiu, atreure la seva presa al parany i perseguir-la fins als caus mésinaccessibles. I això ens porta als mètodes més actius de recerca del testimoni etnogràfic”. Per això,d’acord amb aquest autor, “l’etnògraf ha d’estar inspirat pel coneixement dels resultats més moderns del’estudi científic, pels seus principis i objectius” mitjançant “una bona formació teòrica i el coneixementdels seus resultats més recents” (1986:60-61).

No és només, com diu el mateix autor, que en etnografia hi hagi una distància enorme entre elmaterial brut de la informació i l’exposició final i teoritzada dels resultats (fet pel qual reclamaMalinowski una exposició sincera dels procediments emprats) sinó que en bona mesura les informacionsmateixes estan construï des per l’investigador (en funció dels seus plantejaments teòrics, hipòtesis iprocediments). I aquest mateix problema es relaciona indirectament amb un altre: el de l’equació personal.Per això, “solament són d’un valor científic inqüestionable aquelles fonts etnogràfiques en què podemtraçar clarament la línia entre, d’una banda, els resultats de l’observació directa i de les informacions iinterpretacions dels indígenes i, de l’altra, les inferències de l’autor, basades en el seu sentit comú i en laintuï ció psicològica” (Malinowski, 1986:55).

3.3. El sentit de totalitat

El treball de camp, encara que se centri en un apartat específic de la cultura, comporta sempre unacerta voluntat d’aprehensió de la totalitat cultural. Això fa que, sovint, l’antropòleg pretengui recollir elmàxim nombre possible d’informacions, intenti estar en tots els escenaris als quals pot accedir i s’interessiper tot. Fins i tot quan el seu treball es refereix a un tema específic, l’antropòleg es mou per una insaciablerecerca de totalitat, cercant l’exhaustivitat i considerant que tots els elements socials estan interrelacionats.Llavors passa que, sovint, la recerca no té límits, el treball es converteix en una acumulació indigerible dedades i per explicar qualsevol cosa es recorre a una infinitat d’altres qüestions que encobreixen o deixenveure amb poca claredat el nucli principal de la investigació.

Cal ser conscients que aquesta orientació enciclopedista és impossible de satisfer, car resultainviable pretendre abarcar tots els aspectes de la realitat social, i que tota recerca implica sempre lanecessitat d’establir prioritats i de determinar què és i què no és significatiu en relació amb el problema aresoldre i d’acord amb els èmfasis teòrics adoptats per abordar-lo. Per això, la perspectiva holística ha deser, més que un objectiu, una actitud teòrica que pretén explicar uns fets socials en funció d’altres, almateix temps que s’assumeix que allò que elaborarem tindrà sempre un caràcter parcial i provisional.

3.4. La delimitació de la unitat d’anàlisi

El següent problema té a veure amb la localització de les unitats d’anàlisi i amb la necessitat o nod’estudiar comunitats (organitzacions socials més o menys delimitables, identificables, regides per unesnormes i estructurades). S’ha dit sovint que els antropòlegs no estudien llocs sinó problemes que, per


analitzar-los dinàmicament i en profunditat, cal que s’observin en llocs determinats. Si aquest argument vapermetre en el seu moment criticar com havien obviat nombroses monografies locals, el problema de ladelimitació de la unitat d’anàlisi, la seva consistència s’ha posat més de manifest encara quan la miradadels antropòlegs s’ha girat sobre l’estudi de les societats urbanes. La discontinuï tat dels referents ésjustament un dels trets més rellevants de les formes de vida contemporànies, per la qual cosa laidentificació de segments socials i d’organitzacions amb un cert grau d’autonomia no és mai una realitatobjectiva sinó sobretot una construcció amb finalitats analítiques.

Això genera una gran qüestió. La recerca antropològica ha de fer-se sempre sobre la base d’unacomunitat? Un poble, un barri, una ciutat és sempre l’equivalent a una unitat d’anàlisi? Malinowski vadifondre l’ideal d’un treball de camp recolzat en una societat tancada en ella mateixa, en què l’investigadorarriba a aconseguir unes bones relacions socials que li permeten anar coneixent la cultura per mitjà del’observació i de les informacions que li proporcionen els seus membres i que esdevindria, així, el seulaboratori. Però les societats humanes no conformen mai sistemes homogenis ni aï llats. No ho són lessocietats complexes (ningú no ho discuteix), però no ho havien estat tampoc aquelles per les quals vaninteressar-se els antropòlegs de la primera meitat d’aquest segle. Com afirma Sperber, “les societatshumanes no són, com les regions en geografia o les èpoques en història, objectes ben delimitats que puguinprendre’s separadament i estudiar-se exhaustivament”. Una comunitat local no pot entendre’s com a ununivers cultural en petit sinó que ha de considerar-se sempre en relació amb el context general on es trobainserida. Cal insistir, doncs, que en una investigació l’èmfasi ha de raure en el problema de recerca i no ellloc elegit per abordar-lo.

3.5. Els problemes relacionats amb la pràctica del treball de camp

Als problemes metodològics assenyalats, en certa manera inherents a la pròpia formulació deltreball de camp, cal afegir-ne dos més que deriven de la seva pràctica: l’elecció del lloc d’observació i ladurada de l’estada sobre el terreny.

3.5.1. L’elecció del lloc

Com triar una unitat d’observació que resulti pertinent en relació amb el problema o els objectiusd’una investigació concreta? Decidir el context particular de la recerca no és tan senzill com pot semblar.Però, a més, la forma com es justifica l’esmentada elecció en moltes monografies etnogràfiques va arribara adquirir un caràcter retòric que desacreditava el propi treball de camp com a procediment. Tot i que, persort, aquesta pràctica ha estat superada, és convenient tenir en compte els criteris que intervenen enl’elecció del lloc d’estudi. De fet, a la majoria de poblacions que havien estat objecte dels estudis localsesmentats l’investigador hi havia arribat de forma accidental, ja fos per la recomanació d’algú, perquè elpoble estava ben comunicat o perquè s’hi tenia algun parent. Sigui quin sigui el motiu, això no té res aveure a priori amb la qualitat científica de la investigació. No obstant això, per una certa malaconsciència, sovint es procura oferir una justificació pretesament objectiva de l’elecció del lloc, ambexageracions notables sobre la seva representativitat.

Al nostre entendre, la pretensió d’objectivitat és un fals problema. Primer, perquè pretendrejustificar d’una manera objectiva una decisió que ha estat conduï da per motius personals no és altra cosaque un recurs retòric (Navarro, 1984:79). I segon perquè s’oblida que la formulació d’explicacionsgenerals només pot recolzar-se en la comparació, amb la qual cosa les dades d’una investigació específicatindran sempre un abast limitat i provisional. De fet, moltes hipòtesis poden posar-se a examen enqualsevol societat, de manera que la seva reaplicació en un context diferent proporciona basessuplementàries per acceptar-les o refutar-les (Levine, 1970:185).


Prat fa referència, en relació amb això, a un altre problema:

“Fins a quin punt l’etnògraf controla i domina el procés de recollida, verificació i demostració de lesdades i/o en quina mesura són les circumstàncies ambientals del seu ‘laboratori’ les que li imposenl’elecció o selecció (dins un corpus més o menys consensuat) d’unes tècniques (i no d’unes altres),d’uns temes (i no d’uns altres), d’unes metodologies (i no d’unes altres)?”.

Enfront d’aquest interrogant hi hauria, segons aquest autor, dues grans posicions:

“Els partidaris de la primera serien aquells qui neguen o minimitzen l’existència del problema bo iconsiderant que l’antropòleg, com qualsevol altre científic, disposa d’unes teories, d’uns mètodes iunes tècniques que, correctament aplicades, li asseguren l’estricte control de la situació i ligaranteixen l’objectivitat de tot el procés científic. En canvi, els partidaris de la segona posició sóno som aquells més cagadubtes que pensem que les hipòtesis que maneguem, els paradigmes alsquals ens adherim, les unitats d’estudi que seleccionem, la integració dins els marcs d’anàlisi en quèens movem, les relacions amb els nostres informadors, els processos d’obtenció de dades queseguim, en una paraula, tot el procés científic en conjunt, constitueix per si mateix un problema i noprecisament circumstancial, sinó estructural, de la pràctica etnogràfica o antropològica” (Prat,1985:137-138).

3.5.2. La durada

Els manuals sobre el treball de camp no s’obliden mai d’insistir que cal un llarg període per poderinfiltrar-se en el context de qualsevol grup humà amb la voluntat d’entendre’l. Més en concret, i d’unamanera força convencional, se sol recomanar una estada mínima d’un any, de forma permanent i ambdedicació exclusiva a la recerca, per poder observar un cicle anual sencer.

Sobre aquesta qüestió convé discutir tres coses. Primera, que en realitat són molt pocs elsinvestigadors que, sobretot al nostre país, han observat en la pràctica aquest requeriment. Moltsantropòlegs han hagut de fer el seu treball etnogràfic aprofitant els dies festius i els períodes de vacances.El problema, un altre cop, és quan es falseja l’exposició de les condicions de la recerca o es recorre afórmules retòriques per evitar haver de comprometre’s. Confondre, en qualsevol cas, el treball de campamb les excursions o les sortides familiars contribueix a desacreditar l’antropologia i els seusprocediments.

La segona qüestió té més a veure amb les necessitats de la investigació i la confusió entre laproblemàtica d’estudi i el mètode, com si fos aquest el que hagués de determinar les condicions de treball.Algunes recerques exigeixen un treball de camp basat en una estada perllongada i continuada, peròd’altres poden requerir i aconsellar incursions d’una durada més curta. Un altre cop, tot depèn delproblema que pretengui resoldre’s.

La tercera qüestió és, potser, més important i requeriria una discussió més atenta. Què passa quanel treball de camp es localitza en el mateix entorn al qual pertany l’investigador? Pot considerar-se com atreball de camp, per exemple, la realització puntual d’entrevistes que no impedeix retornar cada dia acasa? La pràctica etnogràfica en contextos urbans planteja una manca de correspondència entre laformulació tradicional dels referents metodològics i allò que realment es fa, que quasi sempre es resoladoptant parcialment algunes tècniques d’investigació específiques (com ara les entrevistes qualitatives ien profunditat), però sense recórrer al treball de camp com una estratègia global.


3.6. La validació de les dades

El darrer problema que volem plantejar no és menys important. Fins a quin punt són fiables lesdades obtingudes a partir del treball de camp? Quan, per exemple, afirmem que una societat és o escomporta d’una forma determinada, quantes observacions o entrevistes haurem de fer per estar segursd’aquella conclusió? Fins a quin punt el treball de camp i les tècniques que s’hi associen són procedimentsprou sòlids per tal de comprovar unes hipòtesis? Sovint es té la impressió que l’antropologia és unaciència molt teòrica, amb una gran preocupació per explicacions generals dels fenòmens socials iculturals, però amb una atenció molt menor per la seva metodologia. La interpretació dels resultats esrecolza en fonts creades pel propi investigador, sense cap altra validació que la seva pròpia intuï ció. Lamateixa selecció dels informants parteix de procediments aleatoris que descansen en bona mesura en lescapacitats personals de relacionar-se.

Les deficiències de la metodologia tradicional en aquest terreny han conduï t al fet que es reclami,d’una manera cada cop més insistent i efectiva, el recurs a d’altres tècniques. El propi Malinowskirecomanava la utilització, si estaven disponibles, de censos, reconstruccions genealògiques, dadesestadístiques, etc. Malgrat això, la informació i els procediments qualitatius s’utilitzen comparativamentpoc en la disciplina perquè alguns antropòlegs creuen que això va en detriment de la seva especificitat. Noobstant això, la lògica del desenvolupament d’una recerca, com ja hi hem insistit prou, ha d’orientar-se ala millor resolució possible del problema que aquesta planteja. De la mateixa manera que cadainvestigació concreta haurà de dissenyar-se específicament, no podent-se afirmar per endavant en quèhaurà de consistir, negar el recurs a determinades informacions i procediments en favor de la suposadaidentitat d’una disciplina no sembla ser tampoc una posició gaire raonable.

3.7. El treball de camp com a opció d’investigació

Hom podria preguntar-se, després d’aquestes reflexions, per què cal fer treball de camp. De fet,alguns antropòlegs de prestigi no n’han fet mai i d’altres pensen que és una pèrdua de temps. Si plantejatants problemes, pot pensar-se, per què s’envia els estudiants a fer recerca sobre el terreny? Els autorsd’aquest manual pensem que, malgrat tot, el treball de camp no només és insubstituï ble, sinó que ofereixalhora unes possibilitats metodològiques importants i constitueix una opció d’investigació que, malgratpugui convenir sovint complementar-la amb d’altres procediments d’investigació, proporciona algunsavantatges evidents:

a) Tot i que no ha de limitar-se a això, i més que qualsevol altre mètode d’investigació, constitueixuna experiència personal que involucra l’investigador i l’obliga a comprometre’s amb les personesestudiades.

b) Suggereix una actitud analítica particular: permet veure com els membres d’un grup socialperceben els fets socials així com donar la paraula a les persones que en les anàlisis quantitatives odocumentals apareixen sovint reduï des a la forma d’indicadors numèrics o són tractades d’unamanera impersonal.

c) Proporciona la possibilitat d’infiltrar-se en esferes i llocs que esdevenen inaccessibles a d’altresfonts i aproximar-se alhora a temes i persones marginats del poder.

d) En determinades circumstàncies històriques o socials, facilita poder complementar les fontsescrites quan aquestes són parcials o incompletes.


e) Constitueix un procediment fructífer i operatiu per tal de dissenyar hipòtesis de treball ajustadesals problemes socials rellevants, tot i que la seva resolució s’emmarqui en un procésinterdisciplinari cada cop més necessari.

En definitiva, i parafrasejant Malinowski, el treball de camp fa possible captar el punt de vistad’aquells que estudiem, veure la seva visió davant la vida, comprendre la seva visió del seu món.


AGUIRRE, A. (ed.) (1995) Etnografía. Metodología cualitativa en la investigación sociocultural.Barcelona, Boixareu.

Recull de textos sobre el treball de camp i la recerca etnogràfica.

BAILEY, C.A. (1995) A Guide to Field Research. Thousand Oaks, Pine Forge.Guia útil i concisa sobre tot el procés de recerca recolzat en el treball de camp, des de la concepciódel projecte fins a “l’art de la interpretació”. Molt recomanable.

CLIFFORD, J. (1983) “Power and Dialogue in Ethnography: Marcel Griaule’s Initiation”, dinsSTOCKING, G. W. (ed.): Observers Observed: Essays on Ethnographic Fieldwork. Madison, TheUniversity of Wisconsin Press, pàg. 121-156.

CRESSWELL, R.; GODELIER, M. (dir.) (1981) Útiles de encuesta y de análisis antropológicos.Madrid, Fundamentos.

Interessant manual elaborat a partir de textos breus on es repassen les principals tècniques per al’observació, l’entrevista i el treball documental en antropologia. Als anys vuitanta era una obrade consulta bàsica per abordar qualsevol recerca en el context de la disciplina. Avui, encara quealguns apartats estan superats per la millora dels procediments tècnics, segueix proporcionantmoltes respostes sobretot per al treball de camp en comunitats rurals.

DANE, F.C. (1997) Mètodes de recerca. Barcelona, Proa/Universitat Oberta de Catalunya.Presentació sistemàtica i amena dels diferents procediments de recerca. Comença donant la“benvinguda al món de la recerca”, per després presentar consideracions sobre el mètode científic il’ètica de la investigació. Després presenta les principals tècniques d’investigació experimental,quasiexperimental, per sondeig, de camp i d’arxius, per acabar amb consideracions sobre l’anàliside les dades i la redacció d’informes. Molt útil, sobretot per a recerques quantitatives.

EDGERTON, E.; LAGNESS, R. (1977) Method and Style in the Study of Culture. San Francisco,Chnadler&Sharp.

FETTERMAN, D.M. (1998) Ethnography: Step by Step. Thousand Oaks, Sage.Breu manual actualitzat sobre la pràctica del treball de camp en antropologia. Junt ambconsideracions generals de caràcter metodològic, ofereix una presentació sintètica de les principalstècniques etnogràfiques (amb una especial atenció a l’equipament necessari per a la seva aplicació)així com dels procediments d’explotació de les dades i d’elaboració d’informes escrits.

HAMMERSLEY, M.; ATKINSON, P. (1994) Etnografía. Métodos de investigación. Barcelona, Paidós.Introducció als mètodes etnogràfics en què se subratllen els principis bàsics de la recercaqualitativa i es discuteixen els principals elements i problemes del treball de camp etnogràfic (eldisseny de la recerca, la selecció de casos, l’accés, les tècniques emprades i el procés d’anàlisi deles dades i d’elaboració dels resultats), tant des d’un punt sistemàtic i crític com per mitjà denombrosos exemples i il·lustracions.


KARP, I.; LAVINE, S.D. (ed.) (1991) Exhibiting Cultures. The Poetics and Politics of Museum Display.Washington, Smithsonian.

Consideracions sobre la presentació de les cultures en la pràctica museogràfica, una forma dedifusió dels coneixements diferent al més habitual informe escrit.

LEVINE, R.A. (1970) “Research Design in Anthropological Field Work”, dins NAROLL, R.; COHEN,R. (eds.): A Handbook of Method in Cultural Anthropology. Nova York. The Natural History Press.

MALINOWSKI, B. (1986) Els argonautes del Pacífic occidental. Barcelona. Edicions 62/Diputació deBarcelona.

En gran part, el procediment del treball de camp va néixer a partir d’aquesta obra publicadainicialment el 1922. Cal llegir, doncs, la introducció on l’autor explica l’objecte, el mètode i lafinalitat de la seva recerca i on defineix el treball de camp tal i com ell l’entén. I potser l’explicamillor que moltes de les interpretacions posteriors de què ha estat objecte.

NAROLL, R.; COHEN, R. (ed.) (1970) A Handbook of Method in Cultural Anthropology. Nova York,The Natural History Press.

Més que un llibre, és un autèntic volum d’enciclopèdia (mil pàgines) en què es descriuen elsproblemes bàsics del treball de camp: l’entrada al camp, les tècniques de treball, els modelsd’observació etnogràfica, els problemes de categorització, l’ús del mètode comparatiu, etc. Moltcomplet, amb molts exemples il·lustratius. L’únic problema és que ja té gairebé trenta anys. Així itot convé consultar-lo.

NAVARRO, P. (1984) “Los estudios de comunidad: limitaciones y posibilidades metodológicas”, dinsAntropología Cultural de Andalucía. Sevilla, Junta de Andalucía, pàg. 61-90.

Revisió crítica dels estudis de comunitat realitzats a Espanya. Una polèmica força intensa a laprimera meitat dels anys vuitanta.

PRAT, J. (1985) “Reflexions entorn de la pràctica etnogràfica i el treball de camp”, dins LLOPART, D.;PRAT,, J.; PRATS, L. (eds.): La cultura popular a debat. Barcelona, Alta Fulla, pàg. 134-142.

Reflexions sobre el paper de l’antropòleg en la recerca i els problemes derivats del treball de campetnogràfic.

RHYS WILLIAMS, T. (1974) Métodos de campo en el estudio de la cultura. Madrid, Taller EdicionesJ.B.

El títol enganya: més que una presentació de mètodes és la narració de com l’autor ha fet el seutreball de camp. Les situacions que s’hi descriuen són poc il·lustratives en relació amb la recercaque es fa avui més habitualment.

RIVERS, W.H.R. (1975) “El método genealógico de investigación antropológica”, dins LLOBERA, J.R.(ed.): La antropología como ciencia. Barcelona, Anagrama.

Treball clàssic (1910) sobre les bases de la recerca en antropologia.

ROYAL ANTHROPOLOGICAL INSTITUTE (1951) [1913] Notes and Queries on Anthropology.Londres, Routledge and Kegan Paul.

Manual clàssic orientat a formalitzar i homogeneï tzar els criteris emprats en la recollidad’informacions etnogràfiques.

SAN ROMÁN, T. (1984) “Sobre l’objecte i el mètode de l’Antropologia”, dins Quaderns de l’InstitutCatalà d’Antropologia , 5: 122-133.

Crítica de la utilització del mètode en antropologia, sobretot quant a les dificultats de construirhipòtesis que puguin ser contrastades en el treball de camp.

SERVIER, J. (1986) Méthodologie de l’ethnologie. París, Presses Universitaires de France.Una obra breu i sintètica, com totes les de la col·lecció de manuals de butxaca “Que sais je?”, ones descriuen els procediments del treball de camp.

STOCKING, G.W. (1993) “La magia del etnógrafo. El trabajo de campo en la Antropología británicadesde Tylor a Malinowski”, dins VELASCO, H.; GARCÍA, J.; DÍAZ DE RADA, A. (eds.): Lecturas de


etnografía para educadores. El ámbito de la antropología de la educación y de la etnografía escolar.Madrid, Trotta.

Revisió de com concebien el treball de camp els seus fundadors.

TAYLOR, S.J.; BOGDAN, R. (1992) Introducción a los métodos cualitativos de investigación.Barcelona, Paidós.

Guia de la metodologia qualitativa. La primera part s’ocupa de l’aplicació de les tècniquesd’observació participant i l’entrevista en profunditat. La segona part proporciona exemplesespecífics d’informes de recerca. Un xic antic (edició original de 1975), però encara vàlid, sobretotpel que fa a les consideracions de caràcter metodològic.

VELASCO, H.; DÍAZ DE RADA, A. (1997) La lógica de la investigación etnográfica.Un modelo detrabajo para etnógrafos de la escuela. Valladolid, Trotta.

Llibre recent publicat amb l’objectiu d’ajudar a aprendre i a ensenyar etnografia. La primera partpresenta les bases del treball de camp i de l’etnografia, amb reflexions metodològiques moltinteressants que repassen els grans temes de debat de la recerca en antropologia: els problemes dela totalitat, la visió del nadiu, el paper de l’antropòleg, les dificultats de representació id’interpretació d’una cultura, etc. La segona part proporciona exemples de recerca etnogràficaorientats especialment a l’estudi de les institucions escolars i dels processos educatius i desocialització.

WERNER, O.; SCHOEPFLE, G.M. (1987) Systematic fieldwork. Nova York, Sage.Dos volums que descriuen amb molt de detall els procediments de treball de camp, ambnombrosos exemples pràctics. El primer volum presenta les bases en què es fonamenta el treball decamp i les tècniques d’entrevista. El segon descriu els procediments d’interpretació i d’anàlisisistemàtica de les dades.



1. El diari de campDiario de campo en Melanesia de B. Malinowski (fragment)

El lunes 9, Haddon y su familia fueron a la plantación. Yo fui con Greenawayhasta el poblado. Siesta por la tarde, me desperté tarde con G. en casa. Porla noche fui paseando hasta el poblado. Mandé parar el canto de himnos,fastidiado por Haddon. No hubo danzas. Volvimos, y ellos se pusieron a jugaral billar. Yo me dediqué a mirar las estrellas. El martes 10, con Haddon alpoblado. Hablé con G., Puana y otros sobre ritos funerarios y exorcismos.Volvimos a casa en lancha. Por la tarde fui con G. hasta el poblado, ytrabajamos en el bote. Por la noche hablé innecesariamente con S. sobre losmatrimonios arreglados entre papúes. El miércoles 11 me levanté tarde. Mesentí fatal por la mañana. Me puse una inyección de arsénico y hierro. Todoempacado. Por la tarde fui hasta el poblado en un bote. Festivo ambiente departida y un hermoso viaje con magnífica navegación. Laruoro una islacercana, fotos de Mogubo. D[ick] D[e Moleyns], el hijo del lord, bebido. Yome sentí terriblemente cansado, y no pude hacer nada.

Jueves 12. Por la mañana hablé con Greenway sobre las lanchas, luego conDimdim. Por la tarde, de nuevo con Dimdim, y luego con Greenway; seguidamenteun corto paseo, y a la casa, pasiones y enfados: odio hacia Haddon por sufastidio, y por conspirar con el misionero. Envidia por los especímenes queestá consiguiendo. En general, abrumadora sensación de postración. Pero trasconcluir Montecristo, bastante buen trabajo. El día 12-11 fueexcepcionalmente activo. Por la mañana tomé un baño. Luego hice un montón decosas, escribí y recopilé información eficientemente. 13-11. Tras una nochede bastante buen sueño, me levanté temprano, escribí en mi diario, y luegofui bastante pronto a recoger información a una pequeña aldea (Charlie yMaya). La recogida de información fue más bien dura, aunque no carente deresultados. Hacía mucho calor. Empecé a sentirme fatal. Volví casi desmayado.Eché una siesta sobre unos sacos de algodón. Luego, en la cena, comí mucho.Dormí hasta las 4,30. Luego me preparé para ir hasta Kurere [un poblado mailusituado en Amazon Bay, cerca de Moagubo Point, colonia del poblado mailu].Antes de salir hablé con Dimdim y me puse verdaderamente impaciente, cerré elcuaderno de notas. El Hon D.D. tiene una horrible resaca, porqué el díaanterior dio buena cuenta del whiskey. Greenway se fue por la mañana. Por latarde fui hasta Kurere. No demasiado cansado. El paseo fue sencillo. La luzde la linterna transformó al palmeral en una fantástica y extraña bóveda. Enla orilla, fantásticos raigones de mangles arrancados. Grandes y oscurascasas colocadas en hilera. Danzas. Tselo, la más hermosa de las melodías quehe podido escuchar aquí. Tanto mi curiosidad artística como mi curiosidadcientífica se vieron recompensadas. A pesar de todo hay un montón deprimitivismo en ello, que se remonta hasta la edad de la piedra pulimentada.Pensé también en la extremada rigidez del hábito. Estas gentes tienden haciaciertas formas concretas de danza y melodía. Tengo la impresión de que loscambios se producen sólo de forma lenta y gradual. Sin duda el contacto entreesferas culturales distintas debe tener mucho que ver con los cambios en lascostumbres.

Font: MALINOWSKI, B. (1989) [1967] Diario de campo en Melanesia. Gijón: Júcar, pàg. 61-62.


2. La integració i la participació de l’antropòleg en el grup estudiatSóc fill dels evuzok: la vida d’un antropòleg al Camerun de L. Mallart (fragment)

La vida de l’etnògraf està feta de molts moments d’una monotonia gairebéinsuportable. Però de vegades, com en qualsevol existència col·lectiva,l’esdeveniment d’un fet inesperat trenca aquella monotonia i posa en movimentun nombre important de mecanismes socials, engendrant així allò que elsantropòlegs anomenem un «fet social total». La pèrdua d’un nen fora de lesclarianes, en plena selva, esdevingué un fet social que, si no va ser «total»del tot, almenys va estar «ple» d’ensenyaments.

Un dia el meu amic Zibi va anar amb els alumnes de la seva classe unamica selva endins, darrera els terrenys de la missió. Volia fer tallar unsquants troncs per a construir una estacada que protegís el pati de l’escoladels porcs i de les cabres que solien circular lliurement pels seus voltants.Cap al migdia van tornar a l’escola, deixaren els pals i, tot seguit, Zibiassenyalà la fi de la classe del matí. Una hora després començaren de nou.Zibi passà llista. Tothom hi era, tots, menys Amugu, un infant d’uns set ovuit anys pertanyent al llinatge bikoe que vivia a Kpwa, a tres quilòmetresde l’escola. Sense inquietar-se, el mestre va esperar una mica tot pensantque Amugu s’havia entretingut. En veure, però, que no venia, preguntà quil’havia vist per darrera vegada. Els diferents testimoniatges semblavencoincidir. La darrera vegada que l’havien vist, havia estat mentre tallaventroncs. Zibi va enviar un missatger als seus pares per indagar si el nenhavia tornat a casa. Al cap d’una estona els pares d’Amugu eren a l’escola:no sabien res del nen. Les lamentacions, els crits esglaiadors anunciant ungreu infortuni començaren a fer-se sentir. La sospita que l’infant s’haviaquedat a la selva s’anava perfilant. La por d’un drama anava de mica en micaaclaparant els esperits. Mentrestant m’havien vingut a buscar. L’escolapertanyia a la missió. La primera reacció va ser d’anar allí on havien tallatles estaques. Calia anar de pressa mentre encara fos de dia. Cap rastre. Encaure la tarda, es van organitzar grups d’homes i dones per cercar-lo seguintdiferents camins i explorant diferents indrets. La selva és imposant. La nites va fer llarga. Cap resultat. D’altres grups recomençaren l’endemà,rastrejant i escorcollant tots els racons. Des de la primera batuda, lesconverses giraven fàcilment sobre la interpretació d’aquell fet. L’opinió eraunànime. Allò era un afer dels bekon, és a dir dels «esperits dels morts».Els uns i els altres recordaven fets semblants que atribuïen a aquestesentitats místiques. Donant per ben assentada aquesta interpretació algú finsi tot va dir: «Estem perdent el temps. Els ‘esperits dels morts’ s’hanemportat el nen... Ells mateixos es cuidaran de lliurar-lo. Ja veureu comdintre d’uns dies ens el trobarem a qualsevol lloc, darrera d’una casa... Ésaixí com solen actuar...». Malgrat aquesta opinió una mica còmoda, lesrecerques continuaren.

De totes maneres, des de l’endemà es van prendre altres mesures. Enprimer lloc, de bon matí, Etundi Etundi Ambroise, el portaveu del país, es vareunir amb els seus ajudants i alguns notables de la família del nen. Enaquesta reunió es van examinar els diferents afers d’ordre familiar peresbrinar el perquè Amugu s’havia perdut. La raó donada fou la confirmaciódels rumors que ja corrien de boca en boca. L’element nou va ser laidentificació de l’esperit del mort que s’havia endut el nen i les raons quel’havien mogut a fer-ho. Segons el diagnòstic d’aquell consell, el dramad’aquella família era degut al fet que el pare d’Amugu no havia celebratencara el ritu fúnebre en homenatge al seu pare mort des de feia ja uns


quatre anys. La pèrdua de l’infant era l’expressió de la còlera d’aquestdifunt envers els seus. El consell va acabar-se amb el sacrifici d’una cabrai un ritu de purificació al peu de la tomba del difunt. Ningú va demanar-med’assistir-hi. Era normal. Un cop celebrat, Etundi Etundi i un dels seusajudants, Atangana Dominique, oncle patern de l’infant i un gran amic meu,vingueren a parlar-me d’aquesta reunió. El que vaig saber va ser, doncs,gràcies a una confidència.

Mentrestant les recerques anaven continuant...

Al segon dia la inquietud era molt gran. Altres llengües començaren afer córrer nous rumors. Les sospites s’orientaven vers el mestre de l’escola,en Zibi, fill del catequista. Des de feia un parell d’anys podia ben bé dir-se que aquest vilatà assolia una certa posició social. Havia reeixit a fer-secontractar pel bisbat de Duala com a mestre d’escola en el seu propi país, laqual cosa era un avantatge d’ordre econòmic important. Encara que el seu soufos petit, era un sou net. Per altra banda, Zibi, pels seus dons musicals,s’havia imposat a d’altres aimants de la música i esdevingué el «mestre decapella» de Nsola, introduint cants i ritmes africans. Aquests fetsconstituïen un terreny ben abonat per a desvetllar la sospita que Zibi deviaestar en possessió de l’evu i del kong. La desaparició d’Amugu hauria estatobra seva. Una temptativa de «captar» el seu esperit per a fer-lo treballaral seu profit. El portaveu d’aquesta interpretació va ser la mare d’Amugu.

Aquells dies una autoritat administrativa de Lolodorf estava de visita aNsola. S’hostatjava a casa del cap dels evuzok. La seva intervenció en aquestafer va ser d’una gran discreció i plena de seny. «Que el país faci tot elque li dicta la tradició...» En cloure’s l’afer em va escriure una cartadonant-me les gràcies per haver encoratjat el país a anar veure els pigmeusper a resoldre aquest problema. La intervenció dels pigmeus en aquest afer vaser gràcies a una mala interpretació meva.

Aquell mateix dia, de bon matí va venir a veure’m un grup d’evuzok deles rodalies per a demanar-me si estaria d’acord perquè anessin a demanarajut als pigmeus. Potser la formulació no va ser massa clara. No ho recordogaire bé. En aquells moments tots estàvem excitats. En sentir el nom de«pigmeus» vaig reaccionar com un perfecte desconeixedor del país. En aquellescircumstàncies, «anar a veure els pigmeus» volia dir anar a consultar elsseus endevinaires. Jo vaig entendre que volien anar a demanar-los ajut perquèens vinguessin a fer de guies per a escorcollar millor la selva. És cert queels pigmeus són uns perfectes coneixedors d’aquest medi natural. Però admetreaixò hauria estat també reconèixer que els evuzok no el coneixien prou bé. Laconversa va ser curta. Calia no perdre temps. Els pigmeus vivien lluny, selvaendins. De fet, les cinc o sis persones que vingueren anaven amb el matxet ala mà; les dues dones portaven ja les cames embolicades amb draps per aprotegir-se de les esgarrinxades. Immediatament es posaren en camí.

No tornaren fins l’endemà. Esperava veure’1s arribar amb els pigmeus.Venien sols. Decepció. Tots els veïns sortiren per a demanar-los com havienanat les coses. Els signes que donaven mentre s’acostaven em deixavenendevinar que les notícies eren bones. Però, quines?

– Amugu està viu...! – em digueren d’entrada.

– El pigmeus han fet un lamba(1). Han dansat tota la nit. Han «vist» queel nen és viu... i que esta en mans dels «esperits dels morts». Han «vist»també que passa la nit al peu d’un oveng...


Jo que em pensava que havien anat a buscar els pigmeus per a explorarmillor la selva...!

Aquella nit tots els oveng de la rodalia foren visitats. L’oveng ésl’arbre més prestigiós de la selva. Sobre les propietats que tots aquestspobles de la selva li atribueixen en podria escriure planes senceres. Ara perara en tindrem prou sabent que aquest arbre és considerat com la seuprivilegiada dels esperits de la selva, els «esperits dels morts» i de totsels posseïdors d’evu. Aquella nit però, la inspecció que vàrem fer a tots elsindrets on hi creixia majestuosament un oveng, no va donar cap resultat. Detotes maneres el convenciment que l’infant era viu era més fort que mai. Elspigmeus havien redonat l’esperança,

El quart dia després de la pèrdua d’Amugu em sentia extenuat. Estava acasa descansant una mica. A Aseng-Bede el silenci era angoixós. Els veïns nogosaven parlar-se. La gent que venia al dispensari ens saludava a mitja veu.De cop i volta, aquella atmosfera tensa s’esbargí. Un tam-tam ressonava delluny, del cantó de Kamelon. Els qui sabien desxifrar el llenguatgetamborinejat ens el traduïren dient que Amugu havia estat retrobat. Tothomsortí de les cases, saltant, cridant, picant de mans, deixant-nos emportarpels llargs crits de joia que les dones llançaven l’un darrera l’altre i quea mi em posaven la pell de gallina... Encara no havíem travessat la riera queseparava Aseng-Bede de Kamelon que ens trobarem un home de Mvondo, NzimiMathieu, del sots-llinatge mba, portant el nen a coll-i-bé, envoltat d’unamunió de persones que anaven celebrant el retorn d’Amugu del país dels morts.Car va ser ben bé així com la pèrdua de l’infant va ser interpretada. Méstard la gent li donaria el sobrenom d’«Amugu Bekono» que expressa exactamentaquesta idea.

En uns instants la casa va quedar plena de gom a gom. Mentre li oferiaun vas de vi de missa, Nzimi Mathieu va explicar-nos com havia trobatl’infant. Com solen fer-ho molts evuzok, havia anar a caçar” lluny, a deu ovint quilometres, selva endins. En aquesta forma de caça, els paranyersescullen una zona on s’hi construeixen una cabana. Després, a l’interiord’aquesta zona, drecen una sèrie de paranys que cada dia inspeccionen. Lacarn és fumada i conservada per a portar-la a casa. Un paranyer pot passarvuit o deu dies tot sol fent aquest tipus de caça. Va ser en tomar de visitarels paranys que Nzimi Mathieu troba Amugu dins la seva cabana. Nzimi ja feiadies que era allí i no sabia res del que havia passat. L’infant només va dir-li que els bekon se l’havien endut i que l’havien abandonat allí tot dient-lique un cop arribés al país de les clarianes, la primera cosa que havia de ferera anar a veure’m a Aseng-Bede. És per això, va dir-me Nzimi, que he vingutdirectament a presentar-te l’infant. Potser els bekon sabien molt bé que acasa teníem els remeis necessaris per a curar-li els blaus i lesesgarrinxades, i per a reanimar-lo una mica, que bona falta li feia...!Mentre la Maria Cinta i l’Angeleta se’n cuidaven, jo me n’anava cap a Kpwaper a portar la bona nova als seus pares. Un gest inútil. A menys de mig camívaig trobar-me’1s que ja venien. El tam-tam havia anat més de pressa que jo.El nen donà als seus pares la seva pròpia versió: «van ser els “esperits delsmorts” els que van agafar-me i se m’endugueren lluny, molt lluny... Jo novolia anar-hi... però ells m’obligaven a marxar...». I mostrant les sevesferides deia: «... no us penseu que em fes aquestes ferides amb lesbardisses... Són els cops de bastó que vaig rebre dels “esperits dels morts”quan mirava d’escapar-me...».


L’endemà va fer-se una gran reunió de tot el sots-llinatge. Vaig ser-hiconvidat. Calia discutir de nou sobre les raons d’aquell accident. Elsprimers que prengueren la paraula ho feren per a recordar certes renyines quehi havia hagut entre ells i el nen, que no semblaven, però, justificar massaaquell fet. Cada u s’explicava sense cap pressa. Aquest primerdescabdellament va durar fins que un notable del sots-llinatge prengué laparaula i digué: «Estem perdent el temps. Parlem de les nostres petitesrenyines amb Amugu... i no és això! Els “esperits dels morts” han volgutcastigar-nos a causa de les desavinences greus que hi ha entre nosaltres, elsgrans...». A continuació va començar a recordar-les. Portava un feix debastonets a la mà. A cada desavinença que esmentava, agafava una tija i lallençava a terra. Els casos que va recordar es referien no solament alsconflictes que hi havia entre els membres del sots-llinatge, sinó també alsque quedaven pendents entre els vius i els morts. El mateix orador varecordar que Nkoa François, el pare d’Amugu, no havia celebrat encara elsritus funeraris pel seu pare difunt, i que tenia la seva tomba completamentabandonada... Per apaivagar la seva ira i tot prometent de fer-li els ritusapropiats, al terme d’aquesta llarga reunió els presents es dirigiren al peude la tomba cantant, pregant i dansant.

La veritat és que en els casos com aquest, en els quals un s’hi trobacompletament embolicat, l’etnografia només pot fer-se a posteriori quan, uncop passada l’emoció, hom intenta recapitular els esdeveniments, He de diramb tota sinceritat que durant tots aquells dies vaig oblidar completamentl’etnografia, com també devia oblidar que un «bon missioner» hauria hagutd’aprofitar aquella avinentesa per a recordar als seus feligresos els límitsque les seves creences no podien traspassar. Hauria estat deontologicamentinnoble que, en aquells moments plens de gravetat, hagués intentatenregistrar el que es deia, tret el meu bloc de notes o orientat lesconverses fent preguntes etnogràficament pertinents però humanamentinoportunes. La «participació» en aquests fets no va constituir un acteetnogràfic. Si va ser-ho ho fou de retruc. El fet d’ésser «integrat» en unesdeveniment, és a dir de veure’t atribuir un rol precís, és un acte socialmassa important com per a transformar-lo instantàniament en un objected’investigació. La reflexió etnogràfica va venir després.

Va ser a posteriori, doncs, que aquest esdeveniment m’ajudà a comprendreun cert nombre de coses. Quan Marcel Mauss parla de «fets socials totals» esrefereix a aquells fenòmens o esdeveniments que posen en moviment la societatsencera en totes o, si més no, en una part important de les sevesinstitucions. En aquest sentit, la pèrdua d’aquell infant va ser-ne un. I sino va ser-ho completament, almenys, cal reconèixer que la sotragada que vacausar va ser molt forta. La societat va posar immediatament en marxa totsels mecanismes aptes, no tan sols per a retrobar el nen – la solidaritatentre llinatges –, sinó també per a aportar una resposta a la qüestióessencial que els evuzok es posaven: «quina és la raó de la pèrdua d’Amugu?».Tothom sabia de quina manera s’havia perdut. Calia saber per que. Lainterpretació més corrent assenyalava els «esperits dels morts» com aresponsables. Els desacords apareixien quan, anant una mica més enllà, algunsafirmaven que podia tractar-se d’un acte voluntari del nen que havia deciditd’anar a trobar els «esperits dels morts» per a obtenir d’ells algun favorespecial; d’altres, en canvi, opinaven que es tractava més aviat d’un càstiginfligit per aquells mateixos sers sobrenaturals al nen o a la família.Encara calia saber-ne el perquè. Sobre aquest punt, les llengües es feien més


discretes. Només quan es va posar en moviment una institució clànica, elconsell presidit pel zoomolo del país, les llengües començaren a desfer-seassenyalant com a responsable el pare de l’infant. L’incomp1iment dels deuresfilials constitueixen no solament una mancança d’ordre «religiós» sinó també,i potser sobretot, d’ordre social, si és que realment podem establir unadistinció entre ells. Fins aquí tot semblava inscriure’s en un registrerelacionat amb l’ordre instaurat pels avantpassats i que no tenia res a veureamb les nocions d’evu i de kong. Però al costat d’aquesta interpretació n’hiva haver una altra que presentava un caire molt diferent. L’acusació que Zibitenia precisament l’evu i el kong posava en moviment tot un altre aspecte delsistema de pensament dels evuzok. Aquesta acusació, per altra banda. estavarelacionada amb la seva reeixida social i econòmica. Aquests dos registres,l’un relacionat amb els avantpassats, l’altre relacionat amb l’evu, m’obriennoves pistes per a la meva recerca etnogràfica. Hi havia fets insignificantscom aquell de la Myriam que no em volia dir el nom de les plantes medecinalsquan era de nit; hi havia els grans esdeveniments com la pèrdua d’aquestinfant. Els uns i els altres em feien veure que, simbòlicament parlant, eldia i la nit eren dos referents d’ordre temporal importants. Els ritus deBikoe Laurent a Mvondo es celebraven la nit; la dansa d’endevinació delspigmeus, també; mentre que els ritus al peu de la tomba, les reunions ritualsclàniques i el ritu de comiat, es feien sempre de dia. A què corresponiaexactament aquella oposició entre el dia i la nit...?

__________

(1)Ritu endevinatori practicat pels pigmeus. Vaig haver d’esperar uns quants anys

per a poder assistir a un lamba

Font: MALLART, L. (1992) Sóc fill dels evuzok: la vida d’un antropòleg al Camerun. Barcelona: La Campana,pàg. 101-109.


3. Guia general per al treball de campGuia general de treball etnogràfic sobre AndorraLa guia general de treball inclou els aspectes bàsics a tractar en l’estudietnogràfic sobre Andorra. Proporciona, així, l’estructura general de l’estudii dels diferents temes a tractar, i és també una eina per a la classificaciói tractament dels materials etnogràfics que es vagin obtenint. Els diferentsapartats responen als previstos en el projecte de la investigació. Per a larealització de la guia s’han tingut en compte les diverses guies existentsper a la classificació de dades etnogràfiques. De cara a la seva utilització,cal tenir present:

a) La varietat de fonts i d’eines metodològiques que cal desplegar pertal d’obtenir la informació necessària. Cada apartat requereix posar en jocestratègies metodològiques i tècniques diferents:

– Alguns apartats (normalment els introductoris) constitueixen el contextgeneral on cal emmarcar aspectes concrets de l’estudi. Aquests apartats noels treballarem directament, sinó que ens limitarem a la informaciósubministrada per la bibliografia existent, completada en alguns casos ambdocumentació.

– Altres apartats han de ser treballats com a temes monogràfics, és a dir,requereixen un tractament específic en l’obtenció i elaboració de lesdades (exemples: les associacions, els oficis, les festes, etc.). Lesprincipals tècniques en aquest cas són les entrevistes focalitzades,l’observació, l’enregistrament fotogràfic i el vídeo.

– Altres apartats, finalment, seran treballats a partir de dades obtingudesen les entrevistes de caire general: són els que es refereixen a lesexperiències i percepcions concretes de les persones en relació amb elsestils de vida i la seva transformació.

b) D’acord amb els objectius de l’estudi, l’enfocament en tots els temestractats estarà presidit per una anàlisi del canvi social Els processos detransformació dels diferents elements que integren el sistema socioculturalsón l’eix bàsic de tot el que cal analitzar.

c) L’objectiu és arribar a fer un diagnòstic sobre cadascun delsaspectes inclosos en la guia i, per tant, cal intentar obtenir-ne el màximd’informació. Tanmateix, no tots els apartats de la guia seran tractats ambel mateix aprofundiment i intensitat. Hi ha una priorització de temes atractar. L’estudi és obert i ha de donar pautes que caldrà seguir en elfutur, tot fent recomanacions sobre aquells aspectes que poden requerir unposterior tractament (per exemple, no és objectiu prioritari analitzar ambdetall la situació del patrimoni etnològic material, donades les sevescaracterístiques i complexitat. Però això no impedeix que es faci undiagnòstic de la situació, per tal de guiar futures actuacions respecte aaquest tema).

1. Economia1.1. El context de la vida econòmica.

1.1.1. Estructura econòmica general. Fases d’evolució.1.1.2. Organització productiva: Mode social d’ordenació del procés

productiu / El mercat de treball: la població activa i la segmentaciólaboral.

1.1.3. Relacions laborals: La legislació laboral/mercantil / Lesorganitzacions empresarials i les formes d’organització delstreballadors.


1.2. El treball. Tècniques, activitats i divisió del treball.1.2.1. Tècniques i activitats d’adquisició: Caça, pesca i recol·lecció /

Ramaderia / Agricultura / Aprofitament forestal / Producciód’energia.

1.2.2. Tècniques i activitats de transformació: Oficis / Oficisdesapareguts (moliner, filadora) / Oficis antics transformats (fuster,ferrer, perruquera) / Oficis substituïts (de mestres de cases acontractistes d’obres) / Oficis nous (joier, gemmòleg, o bé obrador-pastisser) / Oficis «segmentats» (mecànic d’automòbils) / Indústries /Indústries desaparegudes (farga, fabricació de pega) / Indústriesantigues que s’intenta «recuperar» (tèxtil) / Indústries lligades alcreixement econòmic (serradores) / La «indústria» definidora del país:el tabac / Indústries noves lligades a la tradició del país.(embotits).

1.2.3. Tècniques i activitats de distribució; Serveis: Transport (èmfasiespecial en els traginers) / Comunicacions / Comerç / Hoteleria irestauració / Administració, finances i serveis públics.

1.2.4. Tècniques i activitats de consum: Nutrició. Dietes. Ciclesalimentaris (cf. 1.4.3) / Indumentària. Calçat. Complements personals/ Activitats domèstiques (cf. 1.4.2).

1.3. Bases materials de la vida econòmica. Construccions de treball iutillatge.

1.3.1. Els immobles (bordes, cabanes, tallers, instal·lacions, amb la sevainfraestructura de funcionament).

1.3.2. Eines i utillatge en relació amb cada sector productiu.

1.4. L’economia domèstica (cf. 2.3.1).1.4.1. Les estratègies domèstiques de subsistència: Especialització-

pluralitat en l’obtenció d’ingressos / Divisió del treball en lafamília / La destinació dels ingressos. Nivell de vida i consum.

1.4.2. Activitats domèstiques (cf. 1.2.4): Activitats adreçades al consumpropi (hort, corral, conserves, costura...) / Les feines de la casa(cuina, neteja, manteniment de la llar) / La cura de persones.

1.4.3. Alimentació i consum (cf. 1.2.4.): Dietes quotidianes i, festives /Aliments. Preparació i consum / Begudes i estimulants / La matança delporc.

2. Casa i família2.1. La institució de la casa i el sistema familiar.

2.1.1. La casa: Aspectes jurídics / La casa en el context comunitari / Elsnoms de casa / Desaparició, perpetuació, creació de cases.

2.1.2. L’estructura familiar: Grups residencials i cicle domèstic /Nissagues familiars i xarxes de parentiu.

2.1.3. La identitat familiar: La família-la casa com a marcadors depertinença / La memòria familiar. Elements de sustentació de lamemòria familiar.

2.1.4. El parentiu: Terminologia de parentiu / El parentiu com a sistemacultural. La conceptualització diferencial dels parents. Els lligamsde sang. Els vincles a través del matrimoni.

2.2. Família i reproducció domèstica.2.2.1. Herència i successió domèstica: Condició social, pautes hereditàries

i emigració / Les practiques relacionades amb la transmissió de béns /Les pautes de residència; treballar; cuidar / Canvi social iconflictes per l’herència.

2.2.2. Les practiques matrimonials i la descendència: Pautes de matrimoni isolteria / El camp matrimonial. Grau d’endogàmia o obertura delsistema matrimonial. El matrimoni com a element d’integració. Elpubillatge / Canvi social i models alternatius de conjugalitat / El


valor dels fills: pautes de natalitat.2.2.3. Les relacions domèstiques: Relacions intergeneracionals / Relacions

homes-dones / Relacions entre germans.

2.3. El marc material de la vida domèstica.2.3.1. L’economia domèstica (cf. 1.4).2.3.2. L’habitatge: Característiques dels habitatges. Adaptació de

l’habitatge a les noves funcions productives i familiars / Lesestratègies residencials. L’habitatge, valor d’ús i mercaderia.Residència i interacció familiar. Aspectes simbòlics vinculats al’habitatge / Les segones residències.

2.3.3. Equipament domèstic. Mobiliari, atuells, roba de casa, decoració,electrodomèstics.

3. Organització social i política3.1. Individu i societat.

3.1.1. L’individu com a persona social. Etapes del cicle de vida: Ladiferenciació sexual. La construcció social del gènere / Ladiferenciació per edats. La construcció social de les etapes de lavida.

3.1.2. Formes d’interacció social. Característiques i contextos de larelació: Els parents / El veïnat / Els grups d’amistat / Altres formesde sociabilitat.

3.2. L’entramat de la societat civil: les associacions voluntàries.3.2.1. Associacions d’ajuda i socors.3.2.2. Associacions festives, recreatives i folklòriques.3.2.3. Associacions científico-culturals.3.2.4. Associacions esportives.3.2.5. Associacions sociopolítiques.

3.3. L’organització política i les seves transformacions.3.3.1. Institucions polítiques i jurídiques: Les institucions comunitàries

/ Les institucions nacionals / Les institucions jurídiques.3.3.2. El procés de reforma de les institucions polítiques: ideologies,

representacions i practiques.3.3.3. La regulació de la presencia d’estrangers al Principat: debat entorn

de les lleis de la nacionalitat i la immigració.

3.4. La dinàmica de la vida local.3.4.1. Les practiques comunitàries: Tasques dels càrrecs públics comunals /

Les propietats dels Comuns-Quarts i la seva gestió / Formes de treballi ajut a nivell comunitari.

3.4.2. El poder local: L’acció política a nivell local: formes departicipació i clientelisme / El paper de l’Església en la vida local/ Conflictes-aliances interparroquials.

3.4.3. La identitat local: El sentit de comunitat / El parroquialisme.Vincles interparroquials / Formes de rivalitat simbòlica.

3.5. La dinàmica de la vida nacional.3.5.1. L’acció política a nivell nacional: El poder polític. Articulació

del poder local i nacional / Moviments socials, grups d’interès i vidapolítica / Ideologies polítiques. Agrupacions-partits polítics / Laparticipació en organismes internacionals.

3.5.2. Identitat política (cf. 6): El sentit de comunitat nacional / Elssímbols nacionals.

3.6. Espais i elements materials relacionats amb la vida pública.3.6.1. Contextos de les relacions interindividuals i la vida associativa:

Els espais (bars o cafès, locals específics, llocs concrets):


adaptació o decoració dels espais / Els elements mobles / Textos-iconografia / Indumentària / Alimentació.

3.6.2. Contextos de la vida comunitària i les institucions polítiques: Elsimmobles / Els elements mobles i accessoris / Textos-iconografia /Indumentària / Alimentació.

4. Creences i rituals4.1. Les celebracions festives.

4.1.1. Calendari de les diferents activitats festives: Els temps de festa.Moments d’oci i dies de treball / Les celebracions privades(familiars, veïnals) / Els dies de trobada familiar / Els dies decelebracions familiars (sants, natalicis) / La matança del porc /Festes i rituals vinculats al cicle de vida (el naixement-bateig, lacomunió, el casament, la mort-enterrament) / Les festes de cairecomunitari (de poble, nacionals, religioses).

4.1.2. Les activitats festives: Les activitats lúdiques. L’ús del lleure.Jocs, esports, espectacles / Característiques i successió dels actesrituals-festius.

4.1.3. Organització i formes de participació.4.1.4. Els espais de la festa. Adaptació i decoració dels espais (casa

església, carrers, places...). Usos diferencials dels espais segonsactivitats i grups socials.

4.1.5. Els objectes de la festa. Objectes diversos. Bestiari (gegants,capgrossos). Textos. Iconografia. Indumentària.

4.1.6. Alimentació.

4.2. La religiositat.4.2.1. La pràctica religiosa ordinària.4.2.2. Ermites i santuaris.4.2.3. Agrupacions religioses.4.2.4. Moviments religiosos alternatius.4.2.5. Els rituals religiosos en les diferents manifestacions de la vidapública.

4.3. Coneixements i creences.4.3.1. Coneixements i creences relatius a la naturalesa: El coneixement del

medi natural. Taxonomies i classificació dels diferents elements de lanaturalesa / Les creences naturalistes.

4.3.2. Coneixements i creences relatius a les persones: La percepció itractament del cicle vital (menstruació, maternitat, alletament,concepció, sexualitat, mort...) / La protecció de la salut. Higienepersonal. Protecció de persones, cases, animals.

4.3.3. Els processos de malaltia: Itineraris terapèutics / Remeis (per apersones, animals, plantes) / Especialistes en processos de curació.

4.4. Expressions de la cosmovisió i de la percepció de l’entorn(natural/social).

4.4.1. Mites, llegendes i contes.4.4.2. Narrativa i altres expressions literàries de caire costumista.4.4.3. Refranys, proverbis, dites, endevinalles.4.4.4. Les expressions burlesques: acudits, sàtires, caricatures.4.4.5. Expressions creatives i artístiques.

5. Urbanització5.1. Indicadors generals del procés d’urbanització.

5.1.1. La població: Estructura i composició de la població / Movimentsnaturals i moviments migratoris.

5.1.2. El territori: Els patrons d’assentament / La xarxa viària i decomunicacions / Les modificacions del medi natural.

5.1.3. Els estils de vida: Canvis en els nivells de renda i en els patrons


de consum / Procés d’individualització i de privaticitat / La memòriasocial. Percepció i valoració del passat recent i del procés de canvi.

5.2. Impacte de la urbanització en el sistema social.5.2.1. De l’emigració a la immigració: Els andorrans en l’emigració. Llocs

i tipus d’activitat. Grau de vinculació amb Andorra / La inflexió delprocés migratori dels andorrans, en relació amb les possibilitatsd’establir-se a Andorra / Els processos recents d’immigració. Lesdiferents onades immigratòries: característiques de l’arribada iassentament dels grups immigrants.

5.2.2. El grau de cohesió/segmentació de les relacions socials: El mercatde treball. Correspondència dels estrats laborals amb l’origen ètnic iantiguitat dels grups de població / Els patrons residencials.Localització espaial i tipus d’habitatge dels diferents grupspoblacionals / Relacions interindividuals entre diferents sectorssocials. Indicadors: grups d’amistat, matrimonis.

5.2.3. El grau de cohesió/segmentació de la vida pública: Participació dediferents sectors en manifestacions diverses de la vida pública(associacions, festes, activitats lúdiques) / La participació políticadels diferents sectors socials / La població resident. Estatut i viesper adquirir la nacionalitat. L’Associació de Residents. El SindicatAndorra de Treballadors. El Consell de l’Emigració d’Andorra.

5.3. Impacte de la urbanització en el patrimoni cultural material (immoble,moble i natural).

5.3.1. Vida domèstica: Documents i records de família / Casa: estructura iinfraestructura / Escalfor, llum, aigua / Mobiliari / Neteja imanteniment / Menjar, beure, fumar / Pràctiques mediques / Hobbies,manualitats i passatemps.

5.3.2. Vida personal/privada: Documents personals, records, relíquies /Indumentària / Accessoris diversos / Atenció personal / Menjar, beure,fumar / Pràctiques mediques.

5.3.3. Vida comunitària: Organitzacions / Govern i institucions polítiques/ Serveis públics: educació i sanitat / Entreteniments i esports /Comunicacions / Mobiliari urbà.

5.3.4. Treball: Tècniques d’adquisició i extractives / Tècniques detransformació / Tècniques de distribució i transport.

5.3.5. Costums i creences: Religió / Costumari al llarg del calendari /Costums domèstics / Ritus de pas / Remeis casolans / Dansa, música irepresentacions / Jocs / Llenguatge.

6. Identitat6.1. La identitat nacional.

6.1.1. Els elements icònics/simbòlics d’Andorra com a país (bandera, escut,divisa, himne, patrona). Poder d’evocació i d’identificació.

6.1.2. Els símbols de l’especificitat d’Andorra com a país (historia, medinatural, institucions, llengua, dimensions del país, coprincipat...).Us i reconeixement d’aquests símbols.

6.1.3. El sentiment de pertinença: Elements en que recolza el sentiment depertinença / En que consisteix ser andorrà / En que consisteix sercatalà, francès, portuguès... a Andorra / El sentit de comunitat /Identitat parroquial—andorrana-muntanyenca. L’andorranitat / Requisitsper a la integració com a andorrà (per a qui no ho és) / Nivells iinterrelació de sistemes de pertinença. Variacions estructurals.

6.1.4. La construcció de la memòria col·lectiva: Les representacions sobreels esdeveniments que incideixen en la historia andorrana / Lesrepresentacions sobre els andorrans a partir dels relats dels viatgers/ Les visions contrastades sobre el passat: lectures a partir delpresent / Les representacions sobre la diversitat sociocultural:lectures projectades cap al futur.


6.2. Plurinacionalitat i plurilingüisme.6.2.1. Complexitat de les relacions interètniques i interlingüístiques: les

comunitats nacionals davant de la integració al país.6.2.2. Plurilingüisme funcional i llengua de referència: Usos lingüístics

en diferents contextos situacionals / L’ús del català com a mitjad’integració social / Calcs lingüístics com a reflex de la interaccióentre llengües.

6.2.3. Sistemes d’estereotips ètnics com a reflex del sistema derepresentacions.

6.2.4. Els processos de normalització lingüística.

6.3. L’andorranització.6.3.1. El moviment a favor de l’andorranització: La consciència sobre la

necessitat d’andorranització / La projecció institucional del programad’andorranització.

6.3.2. Andorranització i educació / L’escola com a eina d’andorranització /Problemes i resultats de la implantació de l’escola andorrana enrelació amb els altres sistemes escolars / Actitud dels diferentsgrups ètnics davant de l’escola andorrana, francesa, espanyola.

6.4. El nacionalisme andorrà.6.4.1. Orígens i formulacions ideològiques del nacionalisme.6.4.2. Nacionalisme polític i processos polítics: la dialèctica entre

l’estat i les parròquies.6.4.3. Nacionalisme i dependència econòmica.6.4.4. Nacionalisme i immigració.6.4.5. Nacionalisme i relacions internacionals.

Font: COMAS D’ARGEMIR, D.; PUJADAS, J.J. (1997) Andorra, un país de frontera: estudi etnogràfic delscanvis econòmics, socials i culturals. Barcelona: Alta Fulla, pàg. 143-153.

TEMA IV. L’OBSERVACIÓ ETNOGRÀFICA

1. L’OBSERVACIÓ COM A PROCEDIMENT CIENTÍFIC

Qualsevol investigació científica es recolza en gran part en l’observació i, de fet, l’observació quees realitza prèviament a la recerca és la que permet orientar-la i construir les hipòtesis. Tanmateix,l’observació quotidiana, que ens possibilita arribar a plantejar els problemes de recerca, i l’observaciósistemàtica, entesa com un procediment científic, no són una mateixa cosa. En aquest sentit, i d’acordamb Ruíz Olabuénaga (1995:125), perquè l’observació pugui considerar-se com una tècnica científicacal:

a) que serveixi per a una finalitat clarament definida, que estigui orientada i enfocada vers unobjectiu de recerca concret;

b) que estigui planificada sistemàticament en les seves diferents fases i aspectes;

c) que es relacioni amb propostes i teories socials, amb plantejaments científics i explicacionsprofundes;

d) que sigui sotmesa a controls de veracitat, objectivitat, fiabilitat i precisió.

Allò que distingeix, doncs, l’observació científica és el seu caràcter intencional i sistemàtic.Tanmateix, l’observació és més que una tècnica: podríem dir que és una manera d’elaborar els sabers queobre la porta a una altra concepció de la descripció en les ciències humanes i socials. Com assenyalaMassonat (1989:18), l’observació es presta a l’anàlisi reflexiva sobre la manera com l’actor socialelabora les seves percepcions, coneixements i comportaments, i contribueix així a la formació generaldels investigadors i professionals que desenvolupen una actitud de recerca en el seu domini.

1.1. Per què cal observar

L’observació és útil en nombroses circumstàncies, però sobretot pot ser interessant aplicar-ladavant de dos tipus diferents de situacions:

a) quan és l’única manera d’accedir a determinats fets (Massonat, 1989:20). En algunes disciplines(naturals, físiques) és, a cops, l’únic procediment possible. En les ciències socials passa sovint elmateix: hi ha certs esdeveniments (com les cerimònies i les festes, en etnologia, per exemple) ocomportaments (com els infantils, en psicologia) que només es poden conèixer per mitjà del’observació.


b) com a estratègia per complementar d’altres procediments. En aquest sentit, ofereix unaperspectiva de contrast en relació tant amb la informació oral com amb la documental.

1.2. Problemes amb l’observació

Observar metòdicament no és fàcil, com tampoc no ho és extreure’n resultats i interpretar-losd’una manera sistemàtica. L’observació, que formalment s’orienta a la producció de descripcions delscomportaments que són culturalment significatius en una societat determinada, presenta una dificultatmés gran de la que hom pot imaginar inicialment, sobretot pels motius següents:

a) Malgrat que en la vida quotidiana estem observant contínuament, no estem habituats a posar enpràctica una capacitat de percepció tan elevada com la que exigeix l’observació com aprocediment per a l’obtenció de dades científiques. Per això, cal recuperar una certa ingenuïtat perser capaços de fixar-nos en tots els detalls d’un objecte determinat com si fossin veritablementnous. Evidentment, resulta molt més senzill aguditzar la percepció davant d’un escenaridesconegut (on tot sembla esdevenir significatiu d’una manera automàtica), però això també potexercitar-se si practiquem una certa capacitat d’estranyesa i d’interrogació. Tanmateix, cal anaramb compte: la descripció etnogràfica pot arribar a l’absurditat quan relaciona amb un detallismeminuciós i exhaustiu tot allò que ha estat observat.

b) Molts fenòmens no són observables d’una manera directa, sia perquè es troben en nivellsaparentment massa profunds, sia perquè estan formalment dispersos (Ruíz Olabuénaga, 1995:128).En aquests casos caldrà complementar l’observació amb altres procediments.

c) Com també passa amb d’altres tècniques qualitatives, l’observador estableix de manerainevitable una relació emocional en relació amb els fenòmens que són objecte de la seva atenció.Un contacte llarg amb els elements observats afavoreix que l’observador assimili inconscientmentuna part del discurs o de la lògica d’allò que veu. Alhora, la predisposició d’un observador perdeterminats elements pot conduir-lo a veure només una part de la realitat. En l’observació d’unafesta, per exemple, pot focalitzar-se la mirada en els aspectes estètics, rituals, socials o econòmics,entre d’altres. Els resultats que proporciona aquest procediment poden ser llavors molt diferents, iaixò haurà de tenir-se en compte sobretot davant d’esdeveniments irrepetibles.

d) Les condicions en què es porta a terme l’observació condicionen també els seus resultats.L’observació implica la necessitat d’efectuar eleccions, perquè cal establir per força unadelimitació (de caràcter espacial, temporal, quant a la nostra perspectiva o quant al grau deminuciositat). El millor és reconèixer el caràcter inevitable d’aquestes eleccions i explicitarclarament les circumstàncies de l’observació. Informacions com la durada, el dia i el moment enquè s’ha realitzat, la posició adoptada dins de l’escenari, el coneixement previ d’allò que esdescriu i les orientacions teòriques i metodològiques que fonamenten la recerca, són aspectes quesempre s’hauran d’indicar.

1.3. L’observació en antropologia

L’observació etnogràfica té un lloc preeminent en antropologia. Tant és així que fins i tot moltscops es confon aquesta tècnica concreta amb el conjunt del treball de camp. Taylor i Bogdan assenyalenque “l’expressió observació participant és utilitzada sovint per designar la investigació que involucra lainteracció social entre l’investigador i els informants en el milieu dels darrers, i durant la qual es recullendades de manera sistemàtica i no intrusiva” (1992:31). Tal com diu Cresswell (1981:59), el tret distintiude l’antropologia és que l’antropòleg se submergeix en el seu camp i intenta formar part del grup que


estudia. Tanmateix, com solen subratllar els manuals, l’antropòleg ha de saber situar-se a una certadistància de l’objecte observat, en una posició difícil entre la integració que permet la participació i lano-integració que es fa necessària per mantenir la perspectiva. Participació i distància són dos conceptescentrals en antropologia, els quals són tractats amb freqüència en la disciplina, sense que mai no esprecisi amb massa claredat en què consisteixen: Què suposa exactament participar? Què significa ladistància en l’observació?

No és sols que sigui difícil respondre a aquests interrogants, sinó que els mateixos conceptes a quèfan referència són qüestionables. No hi pot haver una resposta general que sigui vàlida per a qualsevolsituació, perquè ambdues preguntes es resolen més aviat en relació amb els comportaments i no amb lestècniques de treball. En l’antropologia clàssica, l’etnògraf era habitualment una persona estranya al grupque pretenia descriure i analitzar, de manera que malgrat pretendre assolir un elevat grau d’integració eraconscient de les dificultats que això comportava. Taylor i Bogdan (1992:58) afirmen que l’observador hade procurar la seva integració per tots els mitjans possibles, però hauria de saber mantenir alhora unequilibri difícil entre el participant actiu (“participant com a observador”) i l’observador passiu(“observador com a participant”). Aquesta idea ha estat present en molts tractats sobre el treball de campi ha derivat sovint en un repertori de consells ben curiosos:

“[L’observador participant] ha d’evitar actuar i parlar de maneres que no s’adeqüin a la sevapròpia personalitat. Per exemple, encara que cal vestir-se de manera que no desentonem enl’escenari (utilitzar roba informal o formal si les persones fan una cosa o una altra; si vesteixen demaneres diferents, mirar de trobar un estil neutre), un no hauria de posar-se res que el faci sentirincòmode o no natural. De la mateixa manera, és sensat no utilitzar el vocabulari i la manera deparlar de la gent fins que un mateix no els domini i sorgeixin naturalment en la conversa. Whyte(1955:304) va aprendre aquesta lliçó quan, mirant d’entrar en l’esperit d’una conversa trivial entremembres de bandes juvenils, va deixar anar un seguit d’obscenitats. Whyte informa del que vapassar: «Doc va moure el cap i va dir: ‘Bill, no se suposa que siguis així. Això no sona com unacosa teva.’» (...) També hi ha situacions en les quals un desitja apartar-se del seu estil perassenyalar les diferències que el distingeixen dels informants. Polsky (1969) afirma que elsinvestigadors es desplacen per la corda fluixa quan miren de no desentonar en l’escenari social enfingir ser allò que no són en realitat. En un estudi sobre consumidors d’heroïna, Polsky insisteix autilitzar camises de màniga curta i un rellotge ben car; ambdues coses permetien saber a qualsevolpersona que acabés d’arribar que ell no era un addicte.” (Taylor i Bodgan, 1992:59-60).

Per a Guasch, la presumpció de distància pretén neutralitzar la implicació política del’investigador, en admetre l’empatia vers els observats però negant la possible denúncia de determinadessituacions socials. Així, ser o convertir-se en un membre es veu com una cosa perillosa. Tanmateix, talcom afirma aquest mateix autor, la distància social (espacial o cultural) “no garanteix que qui investiguisigui hàbil i subtil en l’observació” (1997:37).

2. TIPUS D’OBSERVACIÓ

L’observació pot adoptar formes molt variables que depenen de factors diversos com ara la posicióde l’investigador en l’escenari, els fenòmens concrets que analitza i els seus objectius teòrics.

2.1. Observació externa i observació participant

Segons la posició que adopta l’investigador davant dels comportaments observats hom distingeixhabitualment entre l’observació externa i l’observació participant.


2.1.1. No participant (o externa)

En aquest cas, l’observador és aliè a les circumstàncies que ocorren en l’escenari. Mercè a ladistància, els fets observats són aparentment més fàcils d’objectivar però alhora hi ha una manca decontrol sobre la informació. Lliure dels constrenyiments que tindria si jugués un determinat rol enl’escenari, l’observador pot planificar molt millor els seus procediments i dedicar més temps a larecollida sistemàtica d’informacions, utilitzant els instruments i recursos tècnics de què disposa i quefaciliten el seu treball. Tanmateix, cal tenir en compte que:

a) en no controlar el procés, l’observador depèn només dels factors externs per poder portar aterme la seva observació. A l’inrevés que en l’observació participant, no podrà provocar mai quees desenvolupin els esdeveniments socials pels quals s’interessa;

b) un observador no passa mai desapercebut del tot. Si fins i tot la descripció de fenòmensaparentment estàtics desperta certa curiositat entre la gent, no cal dir quan es tractad’esdeveniments on hi intervenen activament els actors socials.

2.1.2. Participant (o interna)

En aquesta modalitat, l’observador comparteix la vida de la comunitat o del grup observat,participa en els seus processos socials. Habitualment consisteix a incorporar-se en un grup estrany, aintegrar-se al màxim a les seves condicions de vida, assumint un rol social definit al seu interior.D’aquesta manera és més fàcil arribar a copsar les normes, les valoracions culturals i les percepcions delsindividus així com la significació dels comportaments observats. Per aconseguir-ho, cal que l’observadoraprengui un mínim de normes de conducta relatives al rol que adoptarà.

L’adopció d’aquest rol no és simple. Cal, abans, haver resolt dos problemes:

a) que el rol sigui elegit en relació amb els interessos explícits de la recerca. Convé, així, aclarir siles observacions que facilita aquest rol seran rellevants per a la investigació.

b) que aquest paper permeti a l’observador actuar pel seu compte sense haver de consumir massaenergies en treball i temps. Sovint és molt difícil poder adoptar el rol més convenient per aldesenvolupament d’una recerca (per exemple, participar en el comitè directiu d’un determinatpartit polític, entitat, empresa industrial o organisme militar), i es fa necessari establir unesestratègies diferents d’accés a la informació.

L’observació participant presenta encara una tercera dificultat que cal resoldre. Com més ensaproximem al paper que pretenem adoptar més probable és que perdem de vista el marc teòric dereferència, i que els informes resultants s’assimilin més aviat a materials primaris que a interpretacionssobre els fenòmens observats.

A tot això cal afegir els problemes que es relacionen amb l’enregistrament i la sistematització de lainformació. Tot i que en principi poden utilitzar-se també procediments sistemàtics d’enregistrament,l’ús de determinades tècniques presenta dificultats més importants en aquest cas que en el del’observació no participant. La presència d’un individu aliè a l’escenari, que està prenent notes, fent fotoso dibuixant, pot inhibir l’acció que s’està descrivint, per la qual cosa es fa necessària la seva discreció permantenir una certa distància i poder passar mínimament desapercebut. En tot cas, la seva presènciahauria de procurar no modificar l’escena: com assenyalava Margaret Mead, “l’observador participantentra en joc, observa, però no toca res ni ningú” (1983:32).


2.2. Opcions diverses

Si bé la divisió anterior permet situar dos grans tipus d’observació, la distinció no sempre és tanclara. Junt amb aquelles que deriven de la posició adoptada per part de l’investigador, hi ha altresvariables que esdevenen igualment significatives en el disseny de l’observació etnogràfica.

La grandària de l’escenari que s’observarà condicionarà la manera com es dissenyarà una recerca.En principi, com més es focalitzi l’observació més senzill serà portar-la a terme, però els resultats queproporcioni poden resultar sovint poc pertinents i no generalitzables. Per això, cal optar entre unaobservació panoràmica (global) i una observació selectiva (focalitzada). La primera estratègia consisteixa comprendre la realitat globalment a partir d’ensumar els problemes i els trets d’un grup social.L’observació focalitzada implica, per contra, una voluntat de delimitar un àmbit per conèixer-lo amb mésprofunditat.

D’acord amb la ubicació de l’element que s’observa pot distingir-se també entre l’observaciótransversal i l’observació longitudinal. El primer és el cas de l’observació d’una organització (com ara,per exemple, una entitat acadèmica o un centre de treball). Es descriuran els diversos elements presentsen l’escenari, les persones que hi ha, les seves accions, etc. L’observació longitudinal consisteix en elseguiment d’una persona o d’un grup de persones al llarg d’un lapse determinat de temps.

3. INSTRUMENTS PER A LA RECOLLIDA DE LES DADES

Més enllà de constituir un procés d’interacció social, l’observació ha de recolzar en unsprocediments tècnics que possibilitin, com a objectiu principal, una recollida sistemàtica de la informacióorientada a obtenir-ne el màxim rendiment. Les tècniques de recol·lecció i de registre que cal emprarpoden ser bàsicament les següents:

a) Diari de camp: s’hi inclou generalment la cronologia del treball, les impressions personals i lesconverses informals, però també les observacions menys sistemàtiques.

b) Notes de camp: faciliten poder registrar d’una manera més immediata els resultats de lessessions d’observació etnogràfica.

c) Guies de treball: consisteixen en una enumeració estandarditzada de temes que permetenordenar el treball d’observació, tot i que no es plantegen com un instrument rígid.

d) Qüestionaris etnogràfics: llistats estructurats dels temes que cal tenir en consideració.

e) Fitxes etnogràfiques: l’observació aquí és molt més estructurada i els elements observats sónenregistrats formalment de manera que facilitin la creació de bases de dades.

3.1. El diari de camp

El diari de camp és una peça bàsica del treball etnogràfic, on s’hi apunten tant els fets observatssobre el terreny com les mateixes impressions personals que rep l’investigador en el curs del procés derecollida de dades. Els observadors han d’enregistrar també la seva pròpia conducta al camp. Lesparaules i accions de les persones només poden ser compreses si se les examina en el context en què vanser pronunciades o realitzades. Així, s’hi sol enregistrar:

a) la cronologia del propi treball: què s’ha fet cada dia, a qui s’ha vist, el contingut de lesconverses informals mantingudes, etc.;


b) la descripció dels esdeveniments ocorreguts en l’escenari: els fets quotidians, els fets mésexcepcionals, les anècdotes. Es pot optar per enregistrar el resultat d’aquestes observacions almarge del diari de camp, reservant-lo únicament per consignar-hi la seva cronologia;

c) les impressions personals: aspectes com ara els interrogants plantejats o les intuïcions que s’hantingut, així com els mateixos sentiments de l’investigador: els seus estats d’ànim, els problemessoferts en el procés d’integració, etc.

El diari de camp és personal. És aconsellable portar-lo sempre a sobre i anar-hi apuntant tot allòque ens sembla notable o que pot esdevenir significatiu, però sobretot convé adoptar la rutina d’escriure-hi i actualitzar-lo diàriament en acabar la jornada. Llavors la memòria és encara fresca i el diari permetrevisar l’estat del treball i planificar-ne la continuació.

3.2. Les notes de camp

Les notes de camp han de redactar-se de manera completa, precisa i detallada. Han de prendre’snotes després de cada observació. Com que les notes proporcionen la matèria primera de l’observacióparticipant, cal esforçar-se per redactar-les de la manera més completa i àmplia possible. És important nofiar-se de la pròpia memòria per retenir la informació i s’ha de tenir present que tot allò que nos’enregistra és susceptible de perdre’s. Això requereix una disciplina enorme: una hora d’observació potarribar a traduir-se en cinc hores o més dedicades a la redacció de notes. Les notes de camp hand’incloure descripcions de l’espai observat, les persones, els esdeveniments i les converses mantingudes.Com que resulta difícil recordar bona part d’allò que veiem, cal una gran capacitat de concentració iretenció per tal de disposar d’unes notes prou àmplies.

Lògicament, prendre notes en el decurs mateix de l’observació facilita la retenció de més quantitatd’informació i més detall en la descripció, però cal tenir en compte que això no sempre és possible i quepot comportar, alhora, dos efectes negatius: distreure l’atenció de l’observador en els esdeveniments iimplicar una intrusió en l’escenari observat. La presa de notes pot captar excessivament l’atenció delsactors socials, recordant-los que estan sent observats. Si bé és recomanable fer-se una idea de l’escenariabans de procedir a prendre notes, en especial en cas d’utilitzar mitjans mecànics d’enregistrament(filmacions, enregistraments, fotografies, etc.), les estratègies que es desenvoluparan dependran de cadasituació concreta.

No hi ha normes fixes sobre la manera de prendre notes: en realitat, cadascú desenvoluparà la sevapròpia manera de fer-ho. En tot cas, i d’acord amb Taylor i Bogdan (1992:81-82), caldria com a mínimtenir en compte les indicacions següents:

a) cal començar cada conjunt de notes amb una caràtula que inclogui la data, el moment i el lloc del’observació;

b) convé incloure, sempre que sigui necessari, diagrames o croquis de l’escenari observat iacompanyar les descripcions, quan calgui, de dibuixos etnogràfics, fotografies o enregistraments;

c) s’han de deixar uns marges prou amplis per poder afegir posteriorment d’altres comentaris;

d) és aconsellable utilitzar preferentment els paràgrafs curts: convé tallar literalment les notes enunitats d’informació que siguin significatives i agrupar els fragments per temes;

e) és important poder distingir sempre les pròpies observacions i comentaris de les frases o cites


literals obtingudes durant l’observació (per exemple, utilitzant cometes). Alguns autorssuggereixen l’ús de cometes dobles per diferenciar el registre exacte, cometes simples per indicaruna menor precisió i ometre les cometes per indicar un record raonablement aproximat;

f) a cops pot ser adequat utilitzar pseudònims per referir-se als noms de les persones i els llocs;

g) cal conservar diverses còpies de les notes preses.

3.3. Les guies de treball

Les guies de camp impliquen ja un grau més alt d’estructuració en l’observació etnogràfica. El seuobjectiu és servir essencialment de suport per marcar les línies generals a què ha d’atendre l’observació,però no han de tenir-se, per contra, com una carcassa rígida que s’hagi de seguir amb disciplina fèrria(Andreu i altres, 1981:111). Les guies són especialment útils quan es porta a terme un treball de recercacol·lectiu, ja que permeten uniformitzar els criteris d’observació per a tots els que hi participaran, o quanun mateix investigador ha de realitzar nombroses observacions sobre un mateix fenomen.

Els antecedents de les guies de camp en antropologia són diversos. L’objectiu del manual clàssicde Mauss (1974 [1947]) o dels Notes and Queries era facilitar instruccions als etnògrafs que nodisposaven d’una formació professional per desenvolupar el treball de camp, mentre que la proposta deMurdock (1954) s’orientava cap a un programa exhaustiu de classificació de dades culturals. En el cas deCatalunya cal destacar l’antecedent del Manual per a recerques d’etnografia de Catalunya (Arxiud’Etnografia i Folklore de Catalunya, 1922), impulsat per Batista i Roca, que consta de dotzeqüestionaris monogràfics i d’unes instruccions generals i que es dirigia a tots aquells que estaveninteressats en la recollida de dades etnogràfiques. Més recentment, la revista Arxiu d’Etnografia deCatalunya, editada pel Departament d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili, ha publicatdiverses guies de treball (vegeu Andreu i altres, 1981), elaborades sobretot per fer front a les sevesnecessitats docents. Tot i referir-se a uns temes específics, les guies que s’han anat publicant en el marcd’aquesta iniciativa constitueixen exemples interessants de les possibilitats que ofereixen com a materialde suport per a l’observació etnogràfica.

3.4. Els qüestionaris etnogràfics

Els qüestionaris etnogràfics es confeccionen a partir d’observacions inicials més lliures iproporcionen una eina estructurada d’observació sistemàtica. Encara que sovint es confonen, les guies detreball i els qüestionaris es diferencien quant a les seves finalitats i a les maneres de treball queimpliquen. Mentre que les guies es limiten a aportar un llistat de comportaments, activitats,esdeveniments o elements materials que poden presentar-se o no en el curs de l’observació, i queserveixen com un material complementari, els qüestionaris estan dissenyats per tal que l’observadorsegueixi un guió predeterminat i que tots els elements observats siguin classificats en els termes de lescategories proposades. Els qüestionaris són especialment útils quan convé observar diversos elements dela mateixa manera, com ara determinats objectes materials, elements constructius, rituals, etc.

3.5. Les fitxes etnogràfiques

La utilització de les fitxes etnogràfiques serà útil quan pretenem emprendre una recerca moltestructurada que necessiti de la construcció d’un fitxer o, fins i tot, d’una base de dades. Fitxar elscomportaments o els elements socials mai no és senzill i qualsevol sistematització implica sempre unes


determinades eleccions en termes de les matèries o aspectes a enregistrar.

Les fitxes etnogràfiques són utilitzades sobretot per enregistrar aspectes o objectes materials,sovint adjuntant-hi la fotografia o un dibuix etnogràfic de l’element observat. La descripció sol ser moltprecisa i, fins i tot, es recolza en preguntes tancades.

Com recordar els detalls d’una observació etnogràfica• Estar atents. La majoria de la gent no retén coses de la vida quotidiana a conseqüència de la sevamanca d’atenció: moltes coses ni les veuen.• Canviar la lent de l’objectiu. Passar d’una visió àmplia a una altra d’angle petit. Com que en unmateix escenari poden desenvolupar-s’hi moltes activitats alhora, una bona tècnica consisteix aadreçar l’atenció només a un fet, deixant de banda la resta.• Recordar paraules clau en l’observació de la gent. Pot anar bé concentrar-se i memoritzarparaules clau de cada conversa, ja que aquestes permetran recordar el significat de lesobservacions.• Concentrar-se en el primer i el darrer moment de cada conversa. Si podem recordar comcomença una conversa, podrem completar-la posteriorment amb més facilitat.• Reproduir mentalment les observacions i escenes.• Abandonar l’escenari un cop s’hagi observat tot allò que s’és capaç de retenir.• Després de l’observació, prendre notes tan aviat com sigui possible.• Dibuixar un diagrama o croquis de l’escenari.• Després d’haver dibuixat un diagrama, incloure-hi els esdeveniments i les converses específiquesque s’han anat produint en cada lloc concret.• En cas d’haver de posposar el moment de prendre les notes, fer-ne un resum o un esquema.(Taylor i Bodgan, 1992:75-79)

3.6. Procediments auxiliars d’enregistrament

3.6.1. La fotografia i el vídeo etnogràfic

Per a determinades observacions, l’ús de la càmera fotogràfica esdevé imprescindible. Fotografiaro filmar un determinat element o esdeveniment permet no només que molts detalls no s’oblidin, sinósobretot poder-lo documentar visualment. L’ús de la fotografia s’ha estès suficientment per no estranyarni córrer el risc de ser inoportuns en utilitzar-la. Convé, només, actuar amb la prudència necessària perno ser intrusius i per tal de no alterar les escenes socials. És important prendre nota dels aspectes i detallsde les fotografies, i assignar a cada imatge un número com també registrar la data, l’hora i el lloc exacte.

En el treball etnogràfic, la fotografia se sol iniciar captant primer els trets generals de l’escenarique es vol enregistrar o documentar, i centrar-se després en alguns aspectes particulars (Collier i Collier,1986:75). La dificultat i els problemes de l’ús de la fotografia en la recerca de camp, tanmateix,consisteixen a combinar les necessitats d’una bona qualitat i dramatisme de l’escena amb el reflex de lasituació des d’una perspectiva descriptiva.

Com també la fotografia, l’enregistrament en vídeo té moltes possibilitats. De fet, el cinemaetnogràfic té una llarga tradició en l’antropologia com a procediment per l’enregistramentd’esdeveniments socials i culturals.


3.6.2. El dibuix etnogràfic

El recurs a la fotografia i el vídeo no sol eximir d’haver de fer dibuixos. El dibuix d’un objecte potoferir molta més informació que un text llarg. Davant de la instantaneïtat de la fotografia i el vídeo, laseva elaboració és lenta i això permet una observació intensiva i minuciosa. A la vegada, el dibuix obligaa fer una selecció dels detalls que es consideren significatius. Tal com diu Caro Baroja (1979), el dibuixetnogràfic “és una eina de treball indispensable i (...) un element fonamental per comprendre la realitat.No és una cosa auxiliar, complementària o subsidiària (...). Perquè un dibuix suposa sempre una selecció,un realçament dels elements significatius i una exclusió d’aquells que no ho són”. L’únic problema ésque cal saber dibuixar.

3.6.3. Els objectes materials

Sovint, la investigació etnogràfica va acompanyada de la recol·lecció d’objectes, cosa que hatingut una llarga tradició en treballs de recerca amb objectius museogràfics.

4. LA DESCRIPCIÓ ETNOGRÀFICA

4.1. La redacció de la descripció etnogràfica

La recollida de la informació no és l’únic problema que suposa l’observació etnogràfica com aprocediment científic. La manera de redactar-ne els resultats en forma de descripció té també algunesdificultats. Fins a quin punt ha de ser minuciosa una descripció? Quins són els aspectes que hand’explicar-se i quins no?

Alguns consells seran útils per procedir a l’elaboració d’una descripció etnogràfica:

- Cal especificar sempre totes les circumstàncies de l’observació: indicar el lloc, el dia i l’hora, laposició adoptada dins de l’escenari descrit, els mitjans d’enregistrament emprats, les condicionspersonals de l’observador, etc.

- Es tracta de no generalitzar més enllà de la situació expressament observada, sinó limitar-se arecollir informació sobre allò que passa (la generalització forma part de l’anàlisi i la interpretació, no dela recollida de la informació). Una descripció fa referència a un acte concret i no a un fenomen general.Només podrà parlar-se en termes d’un fenomen general quan es compti amb un nombre suficientd’observacions parcials. Així, una descripció com aquesta esdevé força “abusiva”:

“Com és normal en un dissabte com aquest, la cervesa, els cubates i elsxupitos baixen que dóna gust. Es nota l’ambient i hi ha ganes defesta.”

“A les nits, la gent que freqüenta el bar tampoc té massa el costumd’arreglar-se, sinó que vesteix amb roba més o menys d’arreglar peròsense arribar a l’extrem de mudar-se.”

- Una descripció etnogràfica, malgrat que hagi d’estar correctament escrita pel que fa als seusaspectes formals, no constitueix un exercici literari. D’aquesta manera, s’han d’evitar les fórmules pocdescriptives, com aquesta:

“Un sol redentor ha roto la monotonía del invierno barcelonés. El aireparece adquirir un incipiente olor a primavera. Se han recuperado los


colores y la ciudad palpita llena de vida. Entre las palmeras y lospinos, entretejidos de manera que sombras y claros se alternanconstantemente, se sitúan personas mayores sentadas en bancos. Algunasdisfrutan individualmente de la caricia del sol elevando sus mentones.Otras mantienen conversaciones o comparten silencios en una beatíficatranquilidad. Algunas mujeres de cierta edad hablan en corros.”

- Cal vigilar sobretot l’ús d’adjectius i evitar les ambigüitats. Els adjectius suposen valoracions i,com a tals, són sempre relatius, per la qual cosa han de substituir-se per termes precisos:

“El local en sí és molt acollidor. És un espai molt gran —tots elsbaixos d’una casa—, amb els sostres de volta i una llum adequada acadascuna de les zones.”

“La botiga és un local nou, ple de llum i de bon gust, amb tres gransmagatzems a l’interior i una imprescindible cambra frigorífica. Nomésentrar a la botiga s’inicia un passadís, no gaire ample, amb prestatgesa la banda esquerra, on hi trobem: diversos tipus de sucs, diferentsllaunes de menjar preparat, llet, conserves, la pasta, oli, sal ialtres productes típics de qualsevol colmado. A la dreta hi ha un amplitaulell, en forma rectangular on, només entrar, hi trobem les caixes desardines de la costa i arengades. Entre el taulell i la paret hi ha unestretíssimpassadís on s’hi treballa, no sense dificultat, i des d’ones despatxa a la clientela. Tot plegat dóna una sensació acollidora,típica del secularestil del petit comerç barceloní.”

- No han d’emprar-se tampoc les formes indirectes, com ara frases negatives o expressions, frasesfetes i metàfores. Les negacions no aporten informació sinó que, al contrari, impliquen una valoració decom haurien de ser les coses:

“Hi ha unes cinquanta persones assegudes. No s’observa que al costatesquerre hi hagi més homes o dones que al costat dret, ni al revés.”

- No s’ha de donar res per suposat: qualsevol detall pot esdevenir significatiu. Cal no condicionarla descripció amb els coneixements previs (o els supòsits) sobre allò que es descriu: cal atendre a latotalitat de les coses que es veuen. Han d’evitar-se també les deduccions, limitar les suposades relacionscausals entre els fenòmens observats: una descripció precisa obliga a objectivar les raons subjacents aaquestes interpretacions, explicitar en què es fonamenten les nostres suposicions. Per exemple, encomptes de dir que la gent en un funeral està trista, és preferible fixar-se en què ens fa adonar d’aquestestat d’ànim: el silenci, el to baix de la veu, els plors, el color de la indumentària, el ritme delsmoviments corporals, etc. A banda que òbviament s’obté d’aquesta manera una informació molt mésrica, això permet no caure en els errors que fonamenten moltes suposicions. Alhora, cal tenir en compteque tendim a suposar que els nostres comportaments són universals, i no sols són diversos d’una culturaa una altra sinó fins i tot a l’interior mateix de la nostra societat (per exemple, els indicadors de lacomunicació no verbal).

- Cal saber diferenciar (i que, formalment, pugui ser diferenciat en la descripció escrita) entre lainformació que es desprengui estrictament de l’exercici d’observació etnogràfica, aquella que deriva dela intuïció, la que és sabuda a priori i la que s’ha obtingut per mitjà de preguntes als actors de l’accióobservada. La manera següent, per tant, seria incorrecta:

“A l’hora d’escollir el producte demana productes i marques concretes,no fent gaire cas de les ofertes. En total compra diversos productes,més de deu. El compte puja més de 3.000 pessetes.”


- No interessa que enregistrar solament les tendències quantitativament més significatives (perexemple, els comportaments majoritaris), sinó que cal recollir la gamma total dels comportaments.Descriure no és interpretar: cal diferenciar clarament entre totes dues coses. Així, cal evitar fórmules comaquestes:

“Las mujeres también vestían variando según su edad; las mujeres de másedad vestían de modo elegante en general, y las jóvenes, de calle peromás arregladas que los chicos. Por lo que se refiere a la forma devestir, se puede decir, pues, que no difería especialmente de locotidiano dentro de un estatus medio —quizás medio alto—, al juzgar porla ropa, la situación del hotel y la corrección entre otros factores.”

“La clientela està composada tant per gent més o menys jove com pergent gran, clients i clientes que vénen cada dia o un cop per setmana,així com clientela esporàdica. Crec, però, que cada comprador té uncomportament diferenciat, tot i que es podrien arribar a establirtipologies.”

- En la descripció, l’observador pot no aparèixer enlloc, tenir una posició externa als fets observatso formar part de l’escena descrita. Tot depèn del tipus de descripció i de la manera com s’ha realitzat. Enqualsevol cas, una descripció etnogràfica no ha de consistir en un diari personal en què l’observadortingui tot el protagonisme:

“Como hacía una temperatura de cerca de once grados sobre cero, hacíaalgo de viento y el cielo estaba parcialmete nublado, yo calzabagruesos zapatos deportivos negros, calcetines verdes, ropa interior,pantalón de pana verde, camisa de rayas verdes y blancas, jersey verde,anorak grueso verde y bufanda amarilla, además de llevar una discretamochila a mis espaldas (...) También llevaba puestas mis gafas,graduadas para una miopía de dos dioptrías.”

- El detall amb què es fa la descripció depèn en bona mesura dels objectius que es pretén cobrir, deles persones a qui va dirigida i del coneixement que es té del fenomen. En tot cas, cal posar un límit al’exhaustivitat i a la precisió per no dur-la fins a l’absurd. Un cop establert el nivell de la descripció,caldria mantenir-lo mínimament en tot el text.

- De la mateixa manera que el recorregut de la nostra mirada segueix un determinat ordre, també lapresentació escrita de la informació que resulta de la nostra observació ha d’ajustar-se formalment a uncert ordre; i aquest implica, inevitablement, un primer nivell d’anàlisi. Una descripció a raig és mésdifícil de sistematitzar posteriorment; per contra, un ordre lògic pot ser fixar-se primer en l’espai, desprésen els components d’aquest escenari (objectes i individus) i finalment, i de manera cronològica osistemàtica, en les accions que hi ocorren.

- En la descripció de l’escenari (de la disposició dels elements -objectes i persones- al seu interior),l’ús de gràfics o d’esquemes pot evitar haver de recórrer a llargs paràgrafs a canvi de més precisió.L’escriptura no és l’única tècnica descriptiva; poden emprar-se dibuixos, esquemes, fotografies, etc.

- Cal respectar la intimitat dels qui puguin quedar afectats per la descripció. Generalment, l’ús denoms ficticis pot contribuir a fer més entenedora una descripció que recórrer a inicials o codis. Noobstant això, aquests també poden ajudar a la comprensió de la informació si no s’adopten fórmulesexcessivament complexes:


“El grupo B está constituido de la siguiente manera:B1: vestimenta chándal. Parte superior del chándal, gafas, gorraroja, más de 65 años. Líder de su equipo. Muy bueno a niveltécnico. Resuelve un gran número de jugadas difíciles supliendolas deficiencias de sus compañeros. Acostumbra a realizar jugadasa romper. Da instrucciones a menudo.B2: Vestimenta chándal. Orondo y con gorra. En conflicto ycompetencia con el líder (líder en la sombra).B3: Vestimenta convencional. Bajito y con bigote. Vestido formalpero poco cuidadoso (descamisado).”

Prenent en consideració totes aquestes indicacions, la descripció etnogràfica hauria de tendir aemprar fórmules com aquesta:

“A las 4:15, comenzó a salir por la puerta de la iglesia, en medio degrandes aplausos y vivas por parte del público, una figura de un hombreadulto a escala natural que estaba arrastrando con sus manos y suhombro izquierdo una cruz de cerca de tres metros de alto y dos deancho. Él llevaba sobre su cabeza una corona con tres espinos que lehacían sangrar su frente. El rostro, inclinado hacia su derecha,expresaba una mirada de sufrimiento. Tal figura estaba fijada sobre unentablado movible rectangular de cerca de cuatro metros de largo pordos de ancho, que se movía por tracción humana desde su interior. Noera visible el número, el género y la edad de sus transportistas, peroal frente había siempre un varón anciano con un traje gris y una bandablanca en su brazo derecho, que daba constantemente órdenes a lostransportistas a través de un orificio situado al frente delentablado.”

4.2. Alguns casos específics

4.2.1. Descripcions d’escenaris

Les notes de camp han de contemplar sempre l’escenari de la recerca. És útil fer un plànol o unesquema detallat de l’espai observat, marcant especialment la ubicació de tots aquells elements quesiguin significatius. Convé focalitzar l’atenció en un espai que tingui a veure amb les opcions de larecerca. Els espais no són mai absolutament buits d’activitats humanes, però la descripció resulta méssenzilla quan només hem de donar compte de l’espai físic. Per contra, quan en aquest mateix escenaris’hi desenvolupin accions dels actors socials també caldrà descriure-les, encara que habitualment s’hauràde fixar l’atenció en alguns aspectes (aquells que siguin rellevants respecte als objectius de la recerca) iprocedir a la redacció d’acord amb algun tipus d’ordre lògic (del més general al més concret, del mésestàtic al més dinàmic).

4.2.2. Descripcions de persones

Les persones han de ser també curosament descrites en les notes etnogràfiques. En molts escenaris,especialment en les organitzacions, la indumentària i l’aspecte exterior diferencia els individus d’acordamb la seva posició i estatus, de manera que aquests aspectes han de tenir-se en compte. Els gestos, lacomunicació no verbal, el to de la veu i la velocitat del discurs de les persones ajuden a interpretar elsignificat de les seves paraules i les seves actuacions. Freqüentment, aquestes descripcions acompanyenles entrevistes orals.


4.2.3. Descripcions d’actes rituals

Els actes rituals i les celebracions festives constitueixen un dels objectes més habituals de ladescripció etnogràfica perquè es tracta d’esdeveniments irrepetibles i l’observació és l’únic mitjà quepermet registrar-los. Un dels problemes que presenten fa referència a la posició de l’observador, que potpassar desapercebut en un acte de masses, però que és impossible que hi passi en esdeveniments menysmultitudinaris, i pot condicionar, d’aquesta manera, el desenvolupament de l’acció. Una altra dificultatconsisteix a triar en quin punt cal focalitzar l’atenció. Per exemple, si volem observar i descriure unamissa, podríem adreçar la nostra mirada vers l’escenari (el recinte, la seva ornamentació, les capelleslaterals, les imatges, etc.), els actors del ritual (el sacerdot, els escolans), el públic (la manera de seure,els gestos, els moviments, etc.) o el ritual pròpiament dit (les paraules i fórmules emprades, els gestos,els objectes utilitzats, etc.). Resulta molt útil acompanyar aquesta mena de descripcions amb fotografies,vídeos i enregistraments sonors.

4.2.4. Carta de rutina

La carta de rutina consisteix a seguir les activitats d’una persona al llarg d’un període concret detemps, enregistrant, en cada moment, què fa la persona observada. La mateixa tècnica pot aplicar-se enreferència a un grup (una família, per exemple) o per descriure determinades activitats professionals opúbliques.

4.2.5. Descripcions tècniques

Algunes descripcions específiques requereixen coneixements que exigeixen una preparació prèviade l’observador, fins i tot saber els termes específics que s’hauran d’emprar. Així, per exemple, per a ladescripció d’activitats terapèutiques caldrà conèixer determinats conceptes mèdics, encara que sovintconvindrà combinar el llenguatge tècnic estricte (per exemple, “li han diagnosticat” tal malaltia) i elcol·loquial (“li han dit que tenia...”), que poden diferir considerablement. El mateix ha d’aplicar-se per ala majoria d’activitats professionals (actes jurídics, activitats escolars, etc.). D’una manera similar, ladescripció de processos tècnics exigeix una gran precisió per tal d’enregistrar tots els aspectesobservables. Les fitxes etnogràfiques i el material gràfic (en forma de dibuixos, fotos o altres) facilitenafrontar aquesta necessitat d’enregistrar els fets d’una manera detallada.


ANDREU, M. i altres (1981) “Les guies de treball com a eines d’investigació”, dins Arxiu d’Etnografiade Catalunya, 1: 109-154.

La revista Arxiu d’Etnografia de Catalunya va publicar diverses guies de treball etnogràfic. Enaquest primer número s’ofereixen les instruccions generals i les primeres guies, molt útils com aexemple.

ALVAR, J. (1981) Etnología. Método y práctica. Saragossa, Guara.Recomanacions sobre tècniques etnogràfiques tradicionals, algunes d’elles un xic oblidades enl’actualitat: el dibuix etnogràfic, les fitxes, els qüestionaris, la fotografia, etc. Recomanable per al’etnografia de societats rurals.


ANGUERA, M.T. (1982) Metodología de la observación en las ciencias humanas. Madrid, Cátedra.Adreçat sobretot a l’observació de la conducta en psicologia. L’antropòleg trobarà interessantsles descripcions sistemàtiques que es fan sobre les observacions, els tipus de respostesobservacionals i el paper de l’observador com a investigador.

ARXIU D’ETNOGRAFIA I FOLKLORE DE CATALUNYA (1922) Manual per a recerquesd’etnografia de Catalunya. Barcelona, Universitat de Barcelona.

L’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya va ser una iniciativa que, sota la direcció de J.M.Batista i Roca, va engegar una recerca molt àmplia a la Catalunya dels anys vint. Els qüestionariselaborats, malgrat el temps i estar allunyats de l’antropologia actual, són encara un exemple decom emprendre i organitzar l’observació etnogràfica.

CARO BAROJA, J. (1976) “Mis dibujos etnográficos: Una explicación defensiva”, dins El País, 8-2-79.

COLLIER, J.; COLLIER, M. (1986) Visual Anthropology. Photography as a Research Method.Alburquerque, University of New Mexico Press.

CRESSWELL, R.; (1981) “El campo antropológico”, dins CRESSWELL, R.; GODELIER, M. (dir.):Útiles de encuesta y de análisis antropológicos, pàg. 59-63. Madrid, Fundamentos.

L’article s’inclou en un interessant manual, elaborat a partir de textos breus que, junt ambalgunes consideracions metodològiques, repassen les principals tècniques per a l’observació,l’entrevista i el treball documental en antropologia. Als anys vuitanta era una obra bàsica deconsulta per dissenyar qualsevol recerca en el context de la disciplina. Avui, encara que algunsapartats estan superats per la millora dels procediments tècnics, segueix proporcionant moltesrespostes sobretot per al treball de camp en comunitats rurals.

GUASCH, O. (1997) Observación participante. Madrid, Centro de Investigaciones Sociológicas.Manual sobre l’ús de l’observació participant en ciències socials. Després d’analitzar de maneracrítica el desenvolupament d’aquest procediment en antropologia i sociologia, presenta elsproblemes pràctics més habituals que es presenten a l’investigador. Resulten molt útils els exemplesde diaris de camp de recerques ben diferents (descripció d’una nit d’activitat policial a Barcelona;d’una consulta mèdica; un diari de viatges; una autobiografia), amb estils de descripció diversos.

JORGENSEN, D, (1989) Participant Observation. A Methodology for Human Studies. Newbury Park,Londres i New Delhi, Sage.

Breu manual sobre el procediment de recerca antropològic, amb consells i exemples sobre elsinicis de la recerca i el procés de definició del problema. També descriu les diferents tècniquesque s’utilitzen durant el treball de camp, en especial les tècniques d’observació i d’anotacions idescripcions etnogràfiques.

LAPLANTINE, F. (1996) La description etnographique. París, Nathan.Ofereix nombrosos elements de discussió sobre l’observació com a procediment científic i entorndels problemes de l’escriptura etnogràfica. En concret, l’autor s’interroga sobre en què consisteixla transformació de la mirada en llenguatge i sobre les relacions entre la realitat social queobservem i la realitat textual que produïm per mitjà de la descripció.

MASSONAT, J. (1989) “Observar”, dins BLANCHET, A. i altres: Técnicas de investigación enCiencias Sociales. Madrid, Narcea.

Breu presentació dels problemes i procediments d’observació.

MAUSS, M. (1974) Introducción a la etnografía. Madrid, Istmo.Publicat per primer cop el 1947, pot considerar-se com un clàssic que convé llegir, ambprecisions sobre la recerca etnogràfica i els continguts de la disciplina que van marcar fortamentel desenvolupament de l’antropologia de la postguerra.

MEAD, M. (1983) Cartas de una antropóloga. Barcelona, Bruguera.Recopilació de les cartes que va enviar a parents i amics des dels llocs on va investigar,expressant-hi els aspectes més personals de la recerca.


MURDOCK, G.P. (1954) Guía para la clasificación de los datos culturales. Washington, UniónPanamericana. Sección General Estados Americanos.

RUÍZ OLABUÉNAGA, J.I. (1995) Metodología de la investigación cualitativa. Bilbao, Universidad deDeusto.

Invitació a l’ús de les tècniques qualitatives en ciències socials. Després de presentar lescaracterístiques i els avantatges dels mètodes qualitatius, assenyalant les polèmiques derivadesdel seu ús, el llibre defineix les oportunitats d’investigar qualitativament (disseny i control dequalitat). A la segona part es presenta la construcció del text qualitatiu (observació, entrevista ianàlisi de contingut) i a la tercera es fan diverses consideracions sobre la recerca en grup i sobrel’ús d’històries de vida i de textos no escrits.


Guia de la metodologia qualitativa. La primera part s’ocupa de l’aplicació de les tècniquesd’observació participant i l’entrevista en profunditat. La segona part proporciona exemplesespecífics d’informes de recerca. Un xic antic (edició original de 1975), però encara vàlid,sobretot per les seves consideracions de caràcter metodològic. Bons consells sobre l’observacióetnogràfica.

WERNER, O.; SCHOEPFLE, G.M. (1987) Systematic Fieldwork. Nova York, Sage.Ja hem recomanat aquesta obra, que descriu amb molt de detall els procediments del treball decamp. El segon volum descriu els procediments per organitzar i planificar l’observacióetnogràfica, així com l’anàlisi dels materials obtinguts.

PRÀCTIQUES

Exercici 4. L’objectiu d’aquest exercici és posar en pràctica les tècniques d’observació etnogràficai de descripció escrita. La pràctica consisteix, doncs, en un exercici doble: d’una banda, es tractad’observar (és a dir, de recollir informació a través dels sentits, de la pròpia capacitat de percepció) i, del’altra, de descriure (això és, d’elaborar un text a partir d’una primera sistematització de les informacionsobtingudes per mitjà de l’observació).

La pràctica ha d’atenir-se les instruccions següents:

a) S’ha d’observar i descriure un fenomen social, delimitat espacialment i temporalment. Així, noes tracta de descriure un sol objecte físic, un espai o l’acció d’un únic individu, sinó una acció queocorri en un lloc i en un temps determinat (la delimitació dels quals poden fixar-se d’acord amb elsinteressos específics de recerca) i en la qual intervinguin diversos actors socials, interrelacionatsentre sí o no directament. D’aquesta manera, per exemple, no consisteix a tractar sobre “elcomportament dels compradors en les grans superfícies comercials catalanes” sinó de referir-se,d’una manera descriptiva, al comportament dels compradors que hi ha un dia concret, en un lapsede temps determinat, en un local comercial específic.

b) En la descripció, cal atendre diversos aspectes: el lloc (l’espai: tancat o no, continu odiscontinu), els objectes que hi ha en aquest espai (quins, en quina disposició, amb quinescaracterístiques formals), els individus, les seves accions, la cronologia temporal d’aquestesaccions.

c) És preferible que se seleccioni allò que es vol observar i descriure d’acord amb el tema escollitper al projecte de recerca (a cops aquesta relació haurà de ser necessàriament indirecta). A bandad’una certa motivació, això possibilita poder posar a prova els avantatges i les limitacions


d’aquesta tècnica concreta de cara a la recerca proposada (pensant, doncs, en la redacció delprojecte definitiu), alhora que permet fixar amb més precisió que en un supòsit fictici, què potconsiderar-se com a significatiu i quin és el nivell d’exhaustivitat i/o de minuciositat que caladoptar.

d) En principi, la tècnica privilegiada ha de ser l’observació. Això no vol dir que no es tinguin encompte els comportaments verbals dels individus observats, però no cal enregistrar-losnecessàriament d’una manera literal (per la qual cosa caldria emprar equipaments d’enregistramentmecànic) ni tampoc interrogar-los sobre les raons, les motivacions o la percepció que tenen de lesseves pròpies actuacions.

e) Formalment, cal presentar la descripció per escrit en un text d’un mínim d’entre set i deupàgines mecanografiades. No és necessari que aquest text correspongui a la totalitat de l’escenaobservada (com pot passar, per exemple, si s’ha optat per un criteri de màxima exhaustivitatencertadament o per error).

f) Cal acompanyar la descripció amb un full de valoració personal sobre la pràctica, on s’avaluïnles possibilitats i els límits de la tècnica en relació amb la recerca plantejada i on cal indicar, amés, els aspectes formals de l’observació (dia, lloc, temps, procediments emprats) i les opcionspreses (delimitacions, posició física dins de l’escenari, rol desenvolupat en el curs de l’acció, etc.).



1. El diari de campDiari del treball de camp entre els pumé (Venezuela)

Dilluns, 15 de juny de 1992.

Acabem d'arribar del tõhé a Rabo de Iguana. El Díaz Tovar està molt malament.No va arribar el Pedro perquè quan el van anar a avisar anava cap a TierraFría. Al Pancho, no sé per quina raó no el van avisar "Qué vaina —deia elCésar— no hay chupador por aquí. Perdomo tampoco vivo." Malgrat l'estat delmalalt el tõhé ha estat alegre, com sempre. Hi ha hagut un moment que joanava observant i es veien quatre nuclis: les dones fent cafè, uns homesprenent yopo, el músic i l'ajudant i la gent que seguia el cant, i el quartel chichorro ben tapat, per la plaga penso, amb el seu pare al costat en unaltre chinchorro i la mare, tal com l'havia ja vist al matí asseguda a terraal costat del chincharro apartant la plaga amb un mocador i ocupant-se delmalalt; els germans, la Leandra i el Joseíto hi anaven de tant en tant,ajudant quan el malalt feia l'intent d'aixecar-se i intentant-lo fer parlar."No habla —em deia el César preocupat quan tornàvem cap a Riecito aquestamatinada— no puede tragar tampo. Anteayer no era así, hasta fumó cabito,ahora nada... El espíritu está bien arrecho". Jo pensava que no havent-hixupador, el tõhé no es faria o cantaria el César, que és el qui cura aquícantant, però no... Ha cantat el Larita amb el Rubén —el noi que va raptar ala Yolanda— que és el seu germà, d'ajudant. Ells són fills de la María Jesús,una germana del malalt per part de pare i de mare. El Larita és un "músicnou", ell no cura, per això penso que el tõhé té no només un sentit curatiusinó també d'acompanyament... a la família del malalt perquè s'ocupi delmalalt a la nit... El César li deia en el cant al Díaz Tovar que s'animés,que intentés anar endavant.

Avui m'he fixat en més coses que cap altre dia de tõhé, potser per larealitat dramàtica de la situació, pel que m'ha semblat un contrast delssentits: la malaltia, el patiment i el riure... totes juntes (he de pensarmés en això).

Hi ha certes coses en les què m'he fixat. Ja m'hi havia fixat l'altredia que els músics tiren fum, d'una manera molt ritual, sobre la maraca.També m'he adonat que no tots els homes tenen maraca o que no sempre fanservir la seva, perquè se la van passant.

Els nens més joves, el Luís Pérez, el Luís Sapo... prenen yopo també.

Al principi del tõhé van arribar uns borratxos, els que havien vingut deBoca Tronador i el mestre Juan Castillo germà del malalt; però estavencalmats. El mestre va cantar també.

L'amanecer ha estat com sempre, li ha sorprès agradablement al William,que mai havia aguantat fins aquesta hora, les converses alegres de la gent.Amb el César m'he acostat fins on estava el Díaz Tovar. El César l'haintentat fer parlar i hem marxat.

Avui a veure si hi podem contactar per ràdio, però no penso que serveixiper res. L’infermer irresponsable no ha marxat cap a San Fernando. És tanodiós i insensible!!!

Font: OROBITG, G. (1992) Diari de Camp (manuscrit).


2. El diari de campDiari del treball de camp a Maras (Perú)

Em llevo una mica tard, a 2/4 de 8h. Em rento i vaig a esmorzar el meu extra.Quan estic acabant arriba en Julio. L’espero mentre esmorza i comentem cosesde les salines i l’economia d’aquests mareños. Algunes notes:

- la mina està denunciada pel Consell. La legislació del país permet queho denunciï un particular, també, però la mobilització i la lluita contral’estanc va fer-se demanant que passés a mans del Consell;

- s’han fet diversos estudis i plans de millora que fracassen perquèpretenen un canvi en el sistema productiu (això afecta el sistema depropietat tradicional) i rep oposició;

- el Sindicat té participació en les decisions de l’empresa;

- s’observa una certa resistència al canvi. Posa l’exemple del Liborio(veí dels Morales): té estudis universitaris (d’administració d’empreses), téterres en quantitat, pozas a les salines, però viuen igual que la resta defamílies de Maras (una casa igual, el mateix nombre de fills...);

- no es produeix una capitalització de les empreses per més accés al’acumulació que tinguin;

- només els Arroyo s’han capitalitzat, s’han modernitzat. Es veu queeren ganaderos (aquí, pel que m’ha semblat, això significa ser traficants deganado);

- malgrat tenir tothom accés al crèdit agrícola, només en dediquen unapetita part a la millora de les explotacions. La resta és dirigida a lacompra d’algun aparell, la comercialització...

- la sal juga un paper d’acumulació, d’inversió (n’hi ha que en guardenfins a 100 qq per després vendre-la);

- el fet de que tot el poble pugui comprar-ne, de limitar el nombre deqq per cap, és una manera de compartir la riquesa del municipi.

Torno a la casa. Avui tenia pensat passar el dia a les salines. Compropa, agafo una llauna de paté i dic a la pensió que no aniré a dinar, i me’nvaig. Porto només deu minuts caminant que veig els cerros de l’altra bandadel Vilcanota tots coberts de núvols i amb un vent violent que gira. Pensoque es posarà a ploure, que no sabré on aixoplugar-me, i tiro enrera. Si decas, llegeixo i preparo i baixo a la tarda si s’arregla el temps.

Torno a la casa. Els nois no tenen classe (sembla que perquè hi ha unavaga de professorat). Van a arrear els animals perquè pasturin. Es veu quedes de que van començar les obres de casa, almenys el ganado no ha sortit (famés de 5 o 6 dies). La nena ha anat traient les ovelles, però els grans, comel pare ha passat d’una festa a una altra, no han sortit.

El pare segueix al segon dia de la festa del seu amic Mariano. Aquest ésel santuyoc, i el segon dia fan la festa de Huasallacllakuy: qui celebra elsant es lliga una fusta en forma de creu (? –no ho sé segur) a l’esquena. Escol·loca de genolls, amb un plat ple de flors a les mans. Els convidatspiquen amb força a la fusta i, segons si piquen més o menys fort, donaran méso menys diners. Sembla que és una festa que va desapareixent. “Com vanbeguts”, segons diu en JC, donen més plata de la que poden o donarien en undia que anessin sobris. (En Carlos valora negativament això de lesborratxeres. El que no sé és fins a quin punt ho diu perquè m’ho diu a mi,com si se n’avergonyís).

Sortim amb les vaques –que són bous tots, crec-, les ovelles i elsburros. Ens n’anem amb en Carlos i en Juande. Ells duen un plat amb mote,embolicat amb una roba que es pengen. Només porten pals per picar alsanimals, però que no crec tinguin guardats de cap manera. Anem fins a


chillcapampa, un sector passada la bassa de la carretera que du a la pista,on ells hi tenen chacra. Es veu que no sempre porten els animals a pasturaral mateix lloc. Sembla dependre de l’estona de que disposen i si s’ha de feralguna feina. Així, comenten que el seu pare els du a un sector on pot agafarfustes quan en necessita, i així.

Arribem i els animals es posen súper feliços. Molts dies sense sortir,comenten. Els burros es refreguen d’esquena a terra, aixecant la pols. Es veuque els hi cou l’esquena, entre el calor i la brutícia. Els ganados enfilenles banyes contra algun maguey (és la planta que ressegueix tots els caminsque envolten Maras, l’única flora silvestre pràcticament existent), o contraun altre de la seva espècie. Juguen.

Arribem a la chacra (està roturada però en barbecho, sense res plantat)i ens asseiem a jugar a cartes tots tres. Despistant-nos, al cap d’una estonaresulta que els animals han fugit (les ovelles) cap a una chacra amb blat ocebada d’un altre propietari. En Juande se n’hi va corrents (està moltlluny). En Carlos comenta que d’això se’n diu daños (chacres conreades ons’hi posen animals a pasturar). Si ho ha vist l’amo, diu, demà vindrà a lacasa i si els animals se n’han menjat molt, s’haurà de pagar això en diners.Si és poc no passa res.

Les chacres de la pampa on estem es distingeixen només perquè cadascunad’elles pot estar en un moment diferent del cicle agrícola. Es diferencienels colors (si està llaurada, si ja s’ha segat). Després, però, em fan notaruna altra diferència. El cas és que no estan mai parcel·lades. Els senyalsque diferencien un lloc d’un altre poden ser qualsevol tipus d’accidentfísic: una filera de pedres, un tros de terreny on surten pedres de sota,etc. Comenta en Carlos que estan enfront d’una llenca que era del seu avi.Per herència està dividida entre cinc (tants com família és el seu pare i elsseus oncles, homes i dones junts). Un tíos seus s’ho fan portar i se’n quedenuna part de la collita. Es veu que ho porta algú que disposa de maquinària.Són parents que viuen fora de Maras. Per la successiva divisió, hi haurà undia que ja no podran dividir més, problema que es palesa ja ara. En Carloscomenta: “pero mi padre no será tan tonto como para dividir cada chacra entreocho.” Potser no cada chacra, però sí en el seu conjunt, penso.

Ens canviem de lloc per vigilar millor els animals. Pel que sembla, quanhi van sols, estudien, juguen o fan coses per passar l’estona. Juguem acartes, a casinos i a guerras, jocs molt tontos i senzills. Ells s’haurand’aixecar dos o tres cops perquè els ganados se n’han anat massa lluny operquè, com dissimuladament, el ramat d’ovelles intenta tornar al camp queestà plantat.

De lluny es veu tres homes a una chacra segant a mà. Diu en Carlos queno és com amb cosechadora però que s’avança. En una altra chacra, tambéallunyada, hi ha un vell, una dona i tres homes més, crec, trillant, separantel gra de la palla. Primer fan passar-hi animals (burros) pel damunt de lapalla. Després (que ens hi acostem, ja de retorn, per fer-hi alguna foto),estan alçant la palla que se l’endú el vent formant un munt, deixant el gra aterra.

A 2/4 de dues trec els panets que he comprat, els hi poso foiegras d’unallauna que he portat, i dino convidant a provar-ho a en JC i al Juande.Al·lucinen de com s’obre la llauna (“d’obertura fàcil”), del preu de lesllaunes a Espanya i del gust del foie-gras. Ells treuen el mote i hocompartim tot. Ja havien pres un plat de sopa abans de sortir de casa. Elvell del grup que trilla s’acosta i demana dos burros perquè els ajudin a ferla feina. Parla en quítxua i dóna quantitat d’explicacions. En Juande quasino diu res. Després d’escoltar-se’l, accedeix. Pregunto i diu que li ha ditque un altre dia també n’hi deixarà. L’anomena “niño Morales”.

Aprofito per preguntar sobre les chacres que tenen en propietat elsMorales. Em crida l’atenció això de que tinguin chacra en una pila de sectorsdiferents i sobre això vull preguntar. Em faltarà preguntar sobre els cicles


de conreu, comparar les extensions dedicades a cada producte per any, saberalguna cosa sobre el volum de la producció. Ells no utilitzen tractor. Nomésllauren amb ganado. Una yunta és la parella de bous amb l’arada romana. Untopo (que en Contreras diu que és “aproximadament” una tercera partd’hectàrea) és la mesura de superfície que utilitzen i equival a l’espai quepot llaurar una yunta en un dia. Ho defineix amb precisió en Carlos. Diu:“con su descanso, parando para almorzar”. És una unitat no precisa per a miperò sembla ben clara per ells.

Ells utilitzen fertilitzants: Uréa i Cachimayo Super. Hauré d’averiguar.No usen sal per a res. Comenta que no tothom pot usar fertilitzants químics itreballen només amb guano de corral, perquè són productes cars i a Maras hiha molta gent que no pot comprar-los.

Sector Núm detopos

Conreus Observacions

1 Chillcapampa (pampa) 3 topos Cebada, blat Sense torn. Les terres nodescansen. Cada any

2 Muñamocco (pampa) 6 topos Cebada, blat Sense torn. Les terres nodescansen. Cada any

3 Awuaco (pampa) (enfrontdel poble, al N)

6 topos Cebada, habas(no blat: noés terra bonapel blat)

Com volen. No hi ha rotació.Cada any

4 Marquillacay (pampa) (alN de Maras)

7 topos Cebada,arbejas, papa(és terranegra: potplantar-s’hipapa)

No hi ha rotació. El que unvol. El terreny pot partir-se en dues porcions pelconreu

5 Ayaruco (pampa) (a l’E deMaras)

4 topos Maíz (a totarreu)

No rotació. No es pot turnar

6 Cconocla (media quebrada)(al S de Maras)

3 topos Maíz Sempre. No hi ha rotació

7 Wayllaora (quebrada) (alS de Maras)

Aquest sector estàdividit en 3 parts:

Hatunpampa

Alfaccuchu

Huascca

11 topos

4 topos

2 topos

3 topos

Maíz (i papa) Turnable. En una part maíz ila resta papes o a lainversa. Poden plantar-seles dues coses però no calrotació

8 Cusmocco (pampa) (al S deMaras)

38 topos(aprox.)

Trigo ialberjas

“A su gusto”

9 Mullaccas (cerro) (al Wde Maras)

15 toposen total

Papa (“purapapa”)

Mullaccas és l’únic sector on es deixa descansar la terra. Estan els topos dividits en cincparts diferents, i es comença en una cada any descansant la resta durant quatre. Diuen que totel poble hi té chacres en aquest sector, i totes dividides de la mateixa forma. Tothom conreauna mateixa part cada any. Només descansa Mullaccas. La resta no. Només descansa la chacradesprés de la collita.

El que més em sorprèn és com saben veure (calculen el que tenen davant,com per demostrar-m’ho, però saben de memòria les extensions de chacra a totsels sectors. Transcric de la llibreta: tenen chacra en diferents extensions anou sectors diferents. Entenc, pel que expliquen, que tots nou pertanyen aterres de la comunitat de Maras, no a comunitats del districte. Cada sectorté el seu propi nom.

He de preguntar més coses sobre el cicle agrícola. Al preguntar sobreels dos primers sectors em diuen que la cebada se sembra al novembre i lasembra del blat és al desembre. Aquest matí han portat llavor de papa (suposo


que aquella que va anar a contractar a Cruzpata la Sra. Morales la setmanapassada).

Tornem a la casa. Pel camí m’explica en Carlos que el seu pare és delsde Maras que millor sap treballar els teixits del maguey. L’utilitzen per fersogues i queden tan dures que poden dominar la força d’un bou, explica.M’ensenya a treure el teixit de la punxa del maguey. Diu que el cor de laplanta alguns l’arrenquen per donar-ho a menjar als bous. M’explica, també,que a Maras no s’hi pot criar vedells. No sap l’explicació però que el seupare li va explicar que un ganado nascut a Maras és sempre violent. Diu, nosé si és cert, que un cop en van criar un i, ja era petit, que el va atacar iel va enxampar. Va haver de passar una setmana a l’hospital.

Arribem i fan passar els animals per grups. Abans de tancar-los beuenaigua al pati i mengen sal. A la casa no hi ha els pares. Les noies,principalment la gran, estan tancades a la cuina cuinant. Em fan entrar a lacuina mentre sopen i em convencen a prendre un plat de sopa. Per tornar laconvidada, vaig a buscar panets i els convido a provar una llauna d’anxoves.Al·lucinen tots els germans, tot i que toca a una anxova per cap i sols migpanet. Només per provar-ho.

La sopa –l’únic plat que prenen, acompanyat del persistent mote, clar-és d’olluco o lisa. Segons diuen, ells no en conreen perquè no tenen llavor.Comenten que a Maras deu haver-hi 3 o 4 forners i que fan pa cada dos dies.El que he comprat és duríssim. D’altre pa el duen del Cusco (més gran, semblaque amb ou).

Estan preparant chicha per vendre. Es veu que hi ha cases (pel quecomenta en Justo) que en fan cada dia. Aquí en fan quan sembla, crec. Un copper setmana màxim, pel que estic comprovant. Per posar-la a la venda elsdivendres? Finalment entenc el procés d’elaboració, però no puc escriure elsnoms. Primer desgranen el maíz i el posen en unes taules de pedra, amb lesfulles del propi maíz i amb aigua, durant uns 10 dies, crec, perquè germini.Ho treuen i els grans els deixen assecar-se al sol. Això és per facilitar lamòlta. Ells mateixos no ho molen “perquè és molta quantitat i no acabaríemmai”, comenten. Hi ha llocs de Maras on pot dur-se a moldre. Un cop mòlt, eldia abans de necessitar-la, la posen a bullir en unes olles grans a la cuina.Un cop bull, filtren el líquid a una panera (igual que un cartró de Gerri)plena de palles que fan de colador. El líquid va caient per la panera, posadasobre dos travessers damunt unes gerres enormes de fang. Una per la primerapassada. Tornen a llençar el maíz mòlt a l’olla, torna a bullir amb aigua, itornen a filtrar-ho en un altre recipient igual. El líquid fermenta a la nit,amb l’ajuda d’un llevat líquid, també de maíz, que compren –no el fan.L’endemà barregen ambdós contenidors, un més concentrat que l’altre, i jatenen finalment elaborada la deliciosa chicha. Boníssima. Es passa, però, alsegon dia de feta. M’hauria agradat dur-ne a BCN.

Com estic compromès amb la pensió, hi vaig però dic que no tinc gana ique només vull cafè i pa. Sopant arriben com 10 (entre Arariwa’s iprofessores i mestres) que venen de jugar un partit de volei. Estic unaestona amb ells i torno a la casa. Acabem tornant a jugar a cartes amb totsels germans. No puc posar el diari al dia.

Font: BELTRAN, O. (1986) Diari de camp (manuscrit).


3. Guia d'observació: guia per a l'observació d'una festa popularLa guia se compone de dos módulos: el ciclo festivo (pensado para reavivar lamemoria de los informantes) y la ficha de cada fiesta.

I. CICLO FESTIVO1. Navidad 21. San Antonio de Padua 37. Voto de villa 2. Inocentes 22. San Juan Bautista 38. Feria comercial3. Fin de Año 23. San Pedro y San Pablo 39. Otras fiestas no4. Año Nuevo 24. Virgen de Julio litúrgicas:5. Reyes Magos 25. Santiago Apóstol 39.1 Vendimia6. San Antón 26. Nuestra Señora de 39.2 Magosto7. San Sebastián los Angeles 39.3 Otras8. Candelaria 27. Virgen de Agosto recolecciones9. San Blas 28. San Roque 39.4 Matanza del cerdo10. Carnavales 29. Virgen de Septiembre 39.5 En relación con otro11. San José 30. Cristo de Septiembre ganado12. San Marcos 31. San Miguel Arcángel 39.6 Quintos13. Semana Santa 32. Virgen de Octubre 39.7 De oficios o14. Pascua de 33. Fieles Difuntos profesiones

Resurrección 34. Inmaculada Concepción 39.8 Romerías a bellos15. San Jorge 35. Otras fiestas del parajes16. Cruz de Mayo santoral: 40. Fiestas no incluidas en17. San Isidro 35.1 Primavera los anteriores18. Corpus Christi 35.2 Verano epígrafes19. Ascensión 35.3 Otoño20. Pascua de 35.4 Invierno

Pentecostés 36. Conmemoración histórica local

Cuando se trate de las fiestas patronales, a continuación de la fiestareligiosa se anotará P-I o P-II, para indicar su función como patronalprincipal o secundaria, en caso de haber dos. Si se trata de una localidadcon una sola fiesta patronal, bastará con añadir P.

II. FICHA FIESTANúmero encuesta:Localidad: Municipio: Comarca: Provincia: Habitantes: Año censo:

Fiesta de: (Nº ciclo festivo) (Patronal I/II)

1. Nombre popular:2. Fecha de celebración: Si cambió, antes:3. Si no es actual, año en que dejó de celebrarse:4. Transcurre en días laborables o festivos:5. Distribución temporal de los principales actos festivos:Día - Mañana/Tarde/Noche - Acto6. Procesiones

6.1 Imágenes que se sacan y descripción de ellas.6.2 Personajes, animales y objetos que intervienen.6.3 Incidentes en el recurrido.

7. Romerías7.1 Lugar donde se desarrollan y distancia al núcleo urbano.7.2 Medio de transporte.7.3 Corporaciones presentes.7.4 Asistentes de otras localidades.

8. Santuarios8.1 Nombre.8.2 Circunstancias geográficas.8.3 Fecha de construcción.8.4 Origen (histórico o legendario).8.5 Propietario.8.6 Tipos de exvotos que contiene.


9. Rituales religiosos no litúrgicosBendiciones —personales, animales, objetos—; ofrendas; sacrificios; repartos;vueltas; promesas; votos; ahuyentar diablo; auroros; etc. Qué se pretende conellos.10. Personajes disfrazados o con trajes especialesGigantes, diablos, botargas, birrias, moros...

10.1 Nombre con el que se conocen.10.2 Humanos o peleles.10.3 Descripción de su indumentaria.10.4 Acciones que realizan o soportan.10.5 Si hacen crítica o sátira social.

11. Representaciones públicasAutos sacramentales, belén, pastorada, cabalgata Reyes, pasiones, pregones,testamentos, entierros, raptos, moros y cristianos, luchas, acciones sobreimágenes...

11.1 Escenario y decorados.11.2 Resumen de las acciones.11.3 Parlamentos de tradición oral o literarios (recoger texto).11.4 Datos históricos conocidos sobre la representación.

12. Aspectos musicales12.1 Instrumentos que se utilizan.12.2 Composiciones musicales tradicionales (grabarlas).12.3 Si acuden bandas de música.12.4 Si se improvisa (troveros, bertsolaris).12.5 Si hay agrupaciones corales, organizadas o espontáneas.12.6 Canciones (recoger letras y si es posible, grabarlas).

13. Danzas13.1 Tipo de danzas rituales.13.2 Quiénes las interpretan.

14. Bailes14.1 Lugar donde se realizan (calles o plazas, recinto municipal, casetas

privadas...).14.2 Coste de la entrada.14.3 Tipo de bailes más comunes.

15. Presencia de toros, novillos o vaquillas15.1 Reales (encierro, capea, embolados, enmaronados, con fuego, corridas

profesionales).15.2 Simulados (de fuego, encohetados, simbólicos): actuación.

16. Intervención de otros animales16.1 Reales (caballos, gallos, cerdos, gansos...): actuación.16.2 Simulados (dragones, águilas, osos, sardinas, ...): actuación.

17. Elecciones de reina, feo...18. Juegos, concursos y bromas públicas19. Deportes y exhibiciones físicasCastellers, cortar troncos...20. Espectáculos y diversiones culturales21. Elementos significativos

21.1 Árboles y otra vegetación.21.2 Hogueras, antorchas y luminarias.21.3 Banderas, pendones, estandartes...21.4 Adornos especiales (cruces, altares, alfombras, colgaduras, carrozas,

pintadas...).21.5 Pólvora (disparos, carretillas, tracas, castillos pirotécnicos).21.6 Objetos con función festiva (bastones, arados, barcas...).

22. Gastronomía22.1 Especialidades gastronómicas de la fiesta.22.2 Lugar y momento de las comidas comunitarias.22.3 Asistentes y modo de costearlas.22.4 Manjares y bebidas en estos banquetes.22.5 Reparte gratuito de víveres (fuentes de vino, paellas...).


23. Organizadores23.1 Grupo que se encarga del festejo.23.2 Modo de pertenecer al grupo.23.3 Cargos directivos, modo de elección y de toma de posesión.23.4 Antigüedad de la corporación.23.5 Relación con entidades religiosas y civiles.23.6 Rivalidad entre grupos (cofradías, hermandades...).

24. Financiación (subastas, pujas, colectas, rifas, multas...).25. Intervención de las mujeres en la fiesta:26. Participación destacable de:

26.1 Grupos de edad (mozos, quintos, ancianos...).26.2 Grupos de afinidad (peñas, cuadrillas, oficios, asociaciones).

27. Área de atracción de la fiestaGrupal, local, comarcal, provincial, regional, nacional, internacional.28. Otros datos reseñables

28.1 Origen histórico o legendario.28.2 Variaciones experimentadas por la fiesta.28.3 Si se acompaña con feria comercial (ganado, agrícola...).28.4 Si acuden tullidos a pedir limosna.28.5 Refranes y leyendas relacionados con la fiesta.28.6 Costumbres asociadas a la celebración.28.7 Otros.

29. Fuentes informativas29.1 Escritas: archivos, libros, revistas, folletos, programas...29.2 Orales: nombre, edad, profesión, lugar de nacimiento y de residencia.

30. Actividades económicas de la localidad[Este apartado basta con rellenarlo una vez en cada localidad.]

30.1 Cosechas agrícolas y época de su recolección.30.2 Ganadería. Si hay transhumancia, épocas de salida y regreso.30.3 Artesanías.30.4 Otras.

Redactor de la ficha:Documentación gráfica y sonora que se acompaña:Lugar y fecha en que se recogieron los datos:

Font: BRISSET, D.E. (1990) "Un modelo de ficha para estudiar las fiestas", dins Gazeta de Antropología, 7.

4. Guia d'observació: guió d'observació de la producció agrícola

- Toponímia- Distància del camp de la residència dels seus usuaris, propietaris...- Dades topogràfiques: superfície, forma, pendent- Dades ecològiques: tipus de sòl- Dades agrícoles: plantes cultivades i varietats; rotació dels conreus- Identitat i nombre de persones que participen en les diferents tasques- Dates dels diferents treballs- Apropiació del sòl i dels productes- Identitat de les persones que van rompre el camp- Data dels conreus: primer, segon...- Drets de propietat (identitat i residència)- Usuaris del sòl

Font: GODELIER, M. (1981) "Territorios", dins CRESWELL, R.; GODELIER, M. (eds.) Útiles de encuesta y deanálisis antropológicos. Madrid: Fundamentos, pàg.155-166.


5. Fitxa etnogràficaQüestionari sobre la casa aranesa


Font: BELTRAN, O.; ESTRADA, F.; ROIGÉ, X. (1991) “Casa i família a la Val d'Aran: metodologia d'unarecerca amb objectius museogràfics”, dins Curs d'Estudis Pirinencs, La Seu d'Urgell: Caixa d'Estalvis deCatalunya, pàg. 190-197.


6. Fitxa etnogràficaObservació del programa d'intercanvi de xeringues a les farmàcies de Nou Barris

Instruccions per omplir la fitxa

Aquestes fitxes tenen la funció de servir com a pauta per a l’observació de lesoficines de farmàcia que participen el PIX (Programa d'Intercanvi de Xeringues),així com del procés d’intercanvi que s’hi desenvolupa. Alguns dels aspectesobservats també es tractaran en les entrevistes amb els farmacèutics, ambl’objectiu de confrontar el que diuen amb allò que s’ha observat.

L’observació s’haurà de fer durant un mínim de dues hores. Per disminuirl’impacte de la persona que observa en el procés d’intercanvi és importantsituar-se en un lloc on pugui observar-se bé tot el que succeeix però sensecridar gaire l’atenció (no cal amagar-se). Amb aquesta finalitat, i també pertenir dades relatives a diferents moments del dia, s’hauran de fer almenys duesobservacions a la mateixa oficina en diferents horaris. L’elecció dels períodesd’observació s’haurà de fer en funció de les hores del dia, l’afluència depúblic general i d’usuaris del PIX (moments de baixa i alta afluència), etc.

És important fer servir un llenguatge precís per a la descripció, sensevaloracions subjectives ni tampoc paraules que puguin donar peu a diferentsinterpretacions. Cal descriure el que succeeix i no el que no succeeix.

La fitxa està dividida en quatre subfitxes, que tenen el mateix número defitxa i s’identifiquen amb una lletra després del número:

A) la part exterior, dedicada a la ubicació de la farmàcia;B) la part interior, dedicada a descriure l’espai interior de la farmàcia;C) la part interior, per enregistrar els materials per a l’educació

sanitària i per al programa d’intercanvi de xeringues;D) la fitxa sola, per descriure cadascun dels processos d’intercanvi que

tinguin lloc durant el període d’observació.

PART A: localització de l’oficina de farmàcia en el context del BarriAquesta part de l’observació servirà per obtenir informació general sobre lalocalització de les farmàcies que participen en el PIX. L’objectiu és ubicar lesfarmàcies observades en el context del barri i dels seus serveis. Per això ésinteressant obtenir les dades generals sobre la ubicació de totes les oficinesde la zona nord de Nou Barris que participen en el programa, encara que no esrealitzi l’observació de l’intercanvi a totes elles.

A més a més de la localització de la farmàcia, en aquesta part de la fitxatambé s’han d’enregistrar aquelles observacions del seu entorn exteriorrelatives al programa d’intercanvi de xeringues: si s’observen xeringuesabandonades, consum i/o tràfic de drogues a prop de la farmàcia, si hi haactuacions sanitàries a prop (p.e., autobús de metadona, etc.).

Aquesta fitxa també serveix de contenidor per a la resta de subfitxes, peraixò inclou un seguit d’informació general sobre la farmàcia (nom, adreça,telèfon i persona responsable del PIX a la farmàcia) i sobre l’observació (nomde la persona que ha realitzat l’observació, dia, hora d’inici i d’acabament del’observació, informants, i altres qüestions generals que no tinguin un apartaton incloure-les).

PART B: descripció de l’espai interior de l’oficina de farmàciaEs tracta de fer una descripció de l’espai on es desenvolupa l’intercanvi.L’objectiu és veure com s’ha adaptat l’espai a les necessitats del programa iconèixer els elements que poden incidir favorablement o negativament en eldesenvolupament de l’intercanvi. L’observació de l’interior s’haurà de fer nomésen les farmàcies on s’observi el procés d’intercanvi.

Aquesta subfitxa consta de dues parts: la superior, on caldrà dibuixar unesquema de l’espai (ha d’intentar-se fer a escala aproximada) i anotar lesdiferents parts i elements del mobiliari que hi ha; i la inferior, on es


descriuran aquells aspectes de l’esquema que sigui necessari aclarir i lesobservacions que es cregui convenient fer relatives a la distribució de l’espaiinterior de l’oficina de farmàcia.

PART C: material utilitzat en el PIX. i per a l’educació sanitàriaEn aquesta fitxa cal enumerar i comentar els diferents materials disponibles al’oficina de farmàcia per al programa d’intercanvi de xeringues i per al’educació sanitària en general (prevenció de la SIDA y les drogodependències;PIX; alletament infantil; ús dels medicaments; etc.). Cal anotar el tipus dematerial de què es tracta (cartell, fulletó, enganxina, etc.), la sevalocalització i els missatges que inclou. Pel que fa al material del PIX(contenidors per a les xeringues usades, kits per a la venda o intercanvi,preservatius, etc.), cal enumerar-ho i indicar si es troba a la vista o amagat,si és de fàcil accés, si hi ha mesures per evitar possibles accidents, etc.

PART D: observació del procés d’intercanviS’ha d’omplir una fitxa per a cadascuna de les observacions realitzades en unaoficina de farmàcia. El número de la fitxa serà el mateix per a totes lesobservacions, però es numeraran correlativament cadascuna de les observacionsd’aquella farmàcia. Per tal de comparar el comportament de clients ifarmacèutics, cal observar i descriure les accions de compra/venda tant delsclients usuaris del PIX com dels no usuaris.

Aquesta part està dividida en dos apartats. En el primer, més breu, es faràuna descripció de les persones que participen en l’intercanvi:

- Els farmacèutics: nombre, sexe, edat.- Els usuaris del PIX: nombre, sexe, edat; si són clients habituals (cal

demanar-ho al farmacèutic); si aparenten ser consumidors de drogues o no; etc.- Els altres clients: nombre, sexe, edat.

L’apartat més llarg és on s’ha d’anotar el desenvolupament de l’acció. Caldescriure l’acció tal com succeeix, seguint el seu ordre i explicant tot allòque passa, què es diu, les reaccions, etc. Cal tenir present que no pot donar-seres per sobreentès, sinó que cal descriure-ho tot. ATENCIÓ: enumerar no ésdescriure; és a dir, no s’ha de dir només què passa sinó explicar com passa.

En el subapartat temps, s’hi ha d’escriure l’hora en què se succeeixen elsdiferents esdeveniments. A la fi d’aquesta part s’anotarà la durada total del’intercanvi.

L’acció, cal descriure-la a cadascun dels subapartats corresponents quesegueixen la seqüència dels fets: a) entrada a la farmàcia, b) espera per seratès, c) intercanvi i d) sortida de la farmàcia. En l’apartat dedicat al’intercanvi, caldrà anotar-hi també el material intercanviat o venut (tipus inombre): xeringues, preservatius, kits, etc.

Pel que fa a les converses i actituds al llarg de la seqüència dels fets,s’han de tenir en compte les de totes les persones que hi ha en aquell moment ala farmàcia (inclosa la persona que observa, quan sigui necessari). Calobservar:

- manera de saludar-se i tractament- actitud de respecte, temor, agressivitat, confiança, indiferència, etc.- to de veu, llenguatge utilitzat- grau de privacitat de l’intercanvi- qui parla i qui escolta- actitud davant de les demandes, suggeriments, opinions, etc.- temes de conversa, què es diu?


Font: CORRAL, S. et al. (1996) Projecte per a l'avaluació de la incidència social d'un programa d'intercanvi dexeringues a les farmàcies del districte de Nou Barris (Barcelona) . Barcelona (mecanografiat).


7. Dibuix etnogràficEines i procediment per serrar la pedra (Menorca)

Font: SAULEAU, L. (1985) Pedreres i trencadors. Ciutadella: Col·lectiu Folklòric de Ciutadella, pàg. 40.


8. Dibuix etnogràficMotius decoratius en fusta: torteres de fus (Sarroca de Bellera, Pallars Jussà)

Font: VIOLANT, R. (1981) [1958] “Posible origen y significado de los principales motivos decorativos y lossignos de propiedad usados por los pastores pirenaicos”, dins Obra oberta, 4. Barcelona: Alta Fulla, pàg.296.

9. Dibuix etnogràficGuarniments d'un animal de treball: matxo amb albarda (Pallars Sobirà)

Font: VIOLANT, R. (1981) [1938] “El tragí popular al Pallars Sobirà: estudi i descripció dels mitjans de transportemprats a la comarca”, dins Obra oberta, 3. Barcelona: Alta Fulla, pàg. 83.


10. Dibuix etnogràficTècniques arquitectòniques: "charpanta" de la coberta d'una casa (Val d'Aran)

Font: ROIGÉ, X.; ESTRADA, F.; BELTRAN, O. (1997) La casa aranesa: antropologia de l'arquitectura a la Vald'Aran. Tremp: Garsineu, pàg. 135.


11. Dibuix etnogràficRepresentació gràfica de danses

Font: ALVAR, J. (1981) Etnología (método y práctica). Zaragoza: Guara, pàg.111.

12. Dibuix etnogràficPeces de ceràmica

Font: ALVAR, J. (1981) Etnología (método y práctica). Zaragoza: Guara, pàg.108.


13. Fotografia etnogràficaAplegant veles d'un molí de vent (Mallorca); fotografia de Josep Pons (1920-40)

Font: LLOMPART, G.; MULET, M.J.; RAMIS, A. (1991) Mallorca: imatge fotogràfica i etnogràfica. L'arxiu deJosep Pons Frau. Palma de Mallorca: Ajuntament de Palma, pàg. 81.


14. Fotografia etnogràficaFerrer i els seus ajudants (Mallorca); fotografia de Josep Pons (1920-40)

Font: LLOMPART, G.; MULET, M.J.; RAMIS, A. (1991) Mallorca: imatge fotogràfica i etnogràfica. L'arxiu deJosep Pons Frau. Palma de Mallorca: Ajuntament de Palma, pàg. 168.

15. Fotografia etnogràficaVaquer-sacerdot toda a la seva vaqueria (Índia); fotografia de W.H.R. Rivers (1906)

Font: EDWARDS. E. (ed.) (1992) Anthropology and Photography, 1860-1920. Londres: Royal AnthropologicalInstitut, pàg. 180.


16. Descripció d'una rutina tècnica (fragment)

12. Marca sobre la roda el grado de combadura que debe tener la perilla ensu cara interna. Juzgado a ojo, realizado a lápiz. 3 minutos.

13. Cepilla la cara interna con el cepillo cimbrado. 15'.14. Ajusta la perilla sobre la roda. 1'.15. Termina el cepillado. 3'.16. Vuelve al taller nº 1 y alquitrana la cara interna de la perilla con

el alquitrán de Noruega. 5'.17. Recorta un trozo de fieltro y lo pone en la cara interna.[...]22. Clava la parte inferior de la perilla sobre la roda con dos puntas

manteniendo el martillo por la mitad del mango.23. Traza un arco de círculo sobre la parte inferior con un compás de

punta seca situado a 15 cm. del extremo. 1'.24. Corta la madera con un escoplo y un mazo sobre ese trazo. 5'.25. Traza un segundo arco de círculo con el compás alrededor de 16 cm. del

extremo. 1'.26. Con un escoplo y sin mazo, habilita un chaflán. Mantiene el escoplo

con su mano derecha y lo guía con la izquierda sobre el hierro, el pulgardebajo. 8'.

Font: CRESWELL, R. (1981) “Técnicas de transformación”, dins CRESWELL, R.; GODELIER, M. (eds.) Útilesde encuesta y de análisis antropológicos. Madrid: Fundamentos, pàg.216.

17. Taula descriptiva de tasques agrícoles

Cultivo Operación Instrumento Tracción Trabajadores Fecha Tiempo PrecioTrigo

Remolachaazucarera

Siega

Pequeñas hacinas

Rehacer hacinasdespués detormenta

Transporte a lagranja

Trilla

Arranque de lasremolachas

Surco a.

Arranque,desmoche,apilado

Acarreo

Segadora/gavilladora

Hechas a mano

Trilladora

A mano conlaya

Arado

Hecho a mano

Carreta

Tractor

Caballos

Caballos

Granjero

Brian, Dermot

Brian, Dermot

Contratista,Brian, Dermot,10 de Ballybuck,3 de Ardnagno, 3de Cloonasee, 1de Killiny

Brian, Dermot

Brian, Dermot

Brian, Dermot

Brian, Dermot

4/9

12/9

19/9

29/9

4/10

27/10

19/10

2/11

11/11

1 h. ½

1/2 día

1 día

1/2 día

1 día

1 1/2dias

6 días

2 días

1.10.0

16.0.0

Font: CRESWELL, R. (1981) “Técnicas agrícolas”, dins CRESWELL, R.; GODELIER, M. (eds.) Útiles deencuesta y de análisis antropológicos. Madrid: Fundamentos, pàg.180.

TEMA V. L’ENTREVISTA ORAL

1. LES FONTS ORALS

L’antropòleg no en té prou amb l’observació participant: sovint ha de forçar els esdevenimentsd’acord amb els seus interessos i recórrer a l’entrevista per aconseguir les seves dades. Concebudainicialment com una tècnica integrada en el context del treball de camp, l’entrevista ha anat guanyantforça dins de l’antropologia com un procediment que sovint s’empra independentment, en bona part coma conseqüència de la influència que ha tingut el seu ús en d’altres disciplines (com ara la història oral, lapsicologia o la sociologia). Tanmateix, la combinació d’entrevistes i observacions etnogràfiques,plantejades de manera complementària és l’estratègia que aporta uns resultats més satisfactoris (MaestreAlfonso, 1990:94). Combinar les entrevistes amb l’observació participant, a més que possibilitaseleccionar millor els informants, permet contrastar el seu relat amb els seus propis comportaments, almateix temps que es coneix la racionalització de les experiències i les motivacions de les actuacions ques’observen.

Les entrevistes qualitatives en profunditat consisteixen en “encontres cara a cara entrel’entrevistador i els informants, i que estan dirigits a la comprensió de les perspectives que tenen elsinformants en relació amb les seves vides, experiències o situacions, tal com les expressen amb les sevespròpies paraules” (Taylor i Bogdan, 1992:101). Aquesta mena d’entrevistes segueix el model d’unaconversa entre iguals, i no el d’un intercanvi formal de preguntes i respostes. Lluny d’assimilar-se a unautòmat recol·lector de dades, el mateix investigador es converteix en un instrument de la recerca, cosaque no és un protocol o un formulari d’entrevista. Aquest rol implica no únicament obtenir respostes,sinó també aprendre quines preguntes cal fer i com fer-les. En contrast amb el qüestionari tancat, lesentrevistes qualitatives són flexibles i dinàmiques, per la qual cosa han estat qualificades com a nodirectives, no estructurades, no estandarditzades i obertes:

“La principal diferència entre les entrevistes fetes per etnògrafs i les entrevistes basades enqüestionaris no és, com se suggereix sovint, que unes siguin ‘desestructurades’ i les altres‘estructurades’. Totes les entrevistes, com qualsevol altre tipus d’interacció social, sónestructurades tant per l’investigador com per l’informant. La diferència fonamental és que unessón entrevistes reflexives i les altres són estandarditzades.” (Taylor i Bogdan, 1992:102).

1.1. Característiques de les fonts orals

L’entrevista es basa en la utilització d’una font, l’oral, que presenta un seguit d’aspectes que sónoriginals i específics no sols per les seves possibilitats temàtiques sinó també quant als seus tretsmetodològics (Thompson, 1988):

TÈCNIQUES D'INVESTIGACIÓ EN ANTROPOLOGIA SOCIAL148

a) constitueix una font de característiques il·limitades: cada informant pot proporcionar una granquantitat d’informacions sobre aspectes ben diversos; l’investigador podrà tornar a preguntar,ampliar testimonis, sol·licitar més aclariments;

b) és una font densa: opera en una multitud de plans històrics (amb informació que pot arribar acobrir gairebé un segle) i socials (interrelaciona simultàniament institucions diferents); l’informantno és capaç de separar les múltiples dimensions de la seva experiència vital (treball, família,sociabilitat, emocions, etc.);

c) l’investigador actua com a creador de la seva pròpia font: la relació entrevistador/entrevistatcondiciona el resultat de l’entrevista, alhora que és el propi investigador qui estableix lacontextualització necessària de l’informant;

d) és una font comparativa: obliga a contrastar els testimonis entre ells i amb les informacionsobtingudes a través d’altres procediments.

1.2. Per què cal entrevistar

La utilització de les fonts orals s’ha vist sovint com una estratègia metodològica que no solamentcondiciona els resultats de la recerca, sinó que, fins i tot, defineix el caràcter mateix d’aquesta recerca.L’ús de la informació oral afavoreix:

a) una actitud analítica diferent: permet veure com els actors socials viuen, ordenen i estructuren laseva pròpia experiència;

b) més accessibilitat: dóna entrada a esferes i llocs que són inaccessibles amb l’ús d’altresprocediments. En aquest sentit, les fonts orals ofereixen les possibilitats següents (Thompson,1988):

- contrastar les fonts escrites quan aquestes són incompletes en determinades circumstàncieshistòriques (per exemple, determinats fets de la vida local), quan se’n vol avaluar la fiabilitat(per exemple, les estadístiques deformadores de la realitat), o quan són parcials (per exemple,la premsa d’un sol bàndol);

- apropar-se als sectors i grups marginats del poder (els analfabets, la família, els aspectes de lacultura popular, etc.);

- descobrir les circumstàncies que hi ha darrera de cada document, què va condicionar la sevaelaboració, quines conseqüències va tenir;

- aproximar-se a determinats aspectes de la vida quotidiana (com ara el marc de les relacionsdomèstiques, els rituals, la tradició oral, les despeses familiars o les tècniques de producció);

- conèixer la comprensió que elabora la gent davant dels fets socials, les solucions vitals per lesquals opta cadascú davant dels esdeveniments.

c) la interdisciplinarietat: facilita el fet de plantejar hipòtesis de treball i de dissenyar problemes derecerca en el marc d’un procés interdisciplinari més global, de manera que les dades obtingudes apartir d’entrevistes suggereixen pistes que podran contrastar-se amb d’altres fonts i procediments.

Tot i el potencial de les fonts orals, el disseny metodològic d’una investigació ha d’estardeterminat pels seus propis objectius i interessos, per les circumstàncies de l’escenari o de les personesque s’estudien i per les limitacions pràctiques a què ha de fer front l’investigador. En aquest sentit, com

TÈCNIQUES D'INVESTIGACIÓ EN ANTROPOLOGIA SOCIAL 149

indiquen Taylor i Bogdan (1992:105-106), les entrevistes en profunditat són especialment adequadesdavant de les situacions següents:

a) quan els interessos de la recerca són relativament clars i estan ben definits;

b) quan els escenaris o les persones no són accessibles per mitjà d’altres procediments (perexemple, quan es desitja estudiar determinats esdeveniments del passat);

c) quan l’investigador té limitacions de temps: generalment, els estudis basats en entrevistes enprofunditat poden completar-se en un lapse temporal més breu que aquells que recolzenexclusivament en l’observació participant;

d) quan la recerca depèn d’una gamma àmplia d’escenaris o de persones: sovint l’investigadorprefereix sacrificar la profunditat de la comprensió que obtindria focalitzant intensivament la sevaatenció en un únic escenari o persona, en benefici de l’amplitud i de la possibilitat degeneralització que s’aconsegueix quan es considera una diversitat més gran de llocs i d’individus;

e) quan l’investigador vol esclarir l’experiència humana subjectiva.

1.3. Problemes amb les fonts orals

El problema principal que s’ha adduï t amb relació a les fonts orals és el de la veracitat de lesinformacions que proporcionen. Com en tota conversa, l’entrevista oral pot oferir enganys i distorsions,de manera que és freqüent que hi hagi una diferència significativa entre allò que la gent diu que fa i quinssón, en la pràctica, els seus comportaments. Com solucionar, doncs, el problema de l’evidència de lesinformacions obtingudes? Tres consideracions són pertinents en aquest sentit.

Primer, les entrevistes (com el tractament de qualsevol altre tipus de font) han de conduir-se ambun esforç de verificació. Es pot comprovar el grau de fiabilitat d’una informació a través de relats creuatsamb d’altres informants o bé de contrastar-la a partir d’altres indicadors. En aquest sentit, tal com afirmaThompson (1988:118), la informació oral presenta l’avantatge de poder crear les condicions per la sevapròpia verificació, mentre que d’altres materials presenten més dispersió i més dificultat a l’hora deconèixer les causes de la distorsió. Així, per exemple, davant d’una notícia de premsa és difícil saber si elredactor participa d’una tendència a la distorsió, de manera que l’evidència que ofereixen els periòdicspot ser sistemàticament enganyosa i inexacta. El mateix passa amb d’altres documents escrits. Així, lamajoria d’estadístiques socials (el cens de població, per exemple) es recolzen en contactes humans demanera que, malgrat la seva consistència virtual, han d’entendre’s com a meres representacions de larealitat, no més fidedignes que les informacions periodístiques, les cartes privades, les enquestes o lesmateixes entrevistes en profunditat. Allò que s’imposa, doncs, és el control de les evidències, la sevacontrastació i la comprovació de la coherència dels discursos que es prenguin com a referents.

El segon problema és més específic. Mentre que en d’altres materials allò que més interessa ésl’evidència dels fets, en el cas de les fonts orals -i per part de l'antropologia en particular- també resultasignificatiu comprovar les maneres que utilitza la gent per explicar aquests fets, com són percebuts iviscuts. És molt probable que els informants diguin i facin altres coses en contextos diferents al de lasituació d’entrevista. Per a l’antropòleg, els silencis sobre un tema, les tergiversacions i la forma coms’expressa el discurs, els oblits i les fixacions esdevenen igualment rellevants, de manera que un relatoral ha d’interpretar-se sempre com allò que és: un discurs sobre la realitat obtingut en el context d’unescircumstàncies determinades. És en aquest sentit que el coneixement i les possibilitats de contrastació dela realitat a través de l’observació participant esdevé molt important. Quan els entrevistadors no observendirectament les persones que són els seus informants en la seva vida quotidiana, no disposen del marc de


referència necessari per comprendre moltes de les perspectives en les quals estan interessats. Per tant,com diu Thompson (1988:169), “treballem amb unes fonts vives que, precisament per ser vives, tenen lacapacitat de cooperar amb nosaltres en un procés de doble sentit, a diferència de les pedres ambinscripcions o els fulls de paper”.

El tercer problema, finalment, es refereix a la posició de l’investigador com a creador de la fontoral. Mentre que el document escrit ja existia abans que ell s’interessés en el tema, sense haver tingut capparticipació en la seva confecció (la seva intervenció sol limitar-se generalment a la troballa i/o a lamanipulació i anàlisi del document), en la font oral l’investigador té un paper actiu en la seva elaboració.Els resultats de l’entrevista estan profundament vinculats a la relació específica que s’estableix entrel’investigador i l’informant. En l’anàlisi de l’entrevista, doncs, ha de tenir-se en compte com ha influï t elcontext de l’entrevista en l’obtenció i en la formulació mateixa de les informacions.

2. DIFERENTS TIPUS D’ENTREVISTES

No hi ha un únic procediment per a la realització d’entrevistes. En principi, les entrevistes ambinformants poden anar des de les converses informals fins a llargues sessions sistemàtiques i podenadoptar formes diverses d’acord amb criteris diferents, especialment segons la implicació del’entrevistador i del tipus d’entrevista.

2.1. Tipus d’entrevistes segons la implicació de l’entrevistador

2.1.1. Entrevistes obertes

En aquest cas la forma de l’entrevista s’aproxima a la d’una conversa i els temes que sorgeixenpotser no havien estat previstos per endavant, car l’entrevistador es limita a suggerir algunes qüestions idesprés deixa enraonar lliurement l’informant. Aquest, doncs, no se sent interrogat i parla d’allò que creumés interessant.

2.1.2. Entrevistes dirigides

Es basen en un guió previ, en un formulari de preguntes molt precís que condueix l’entrevista.L’informant pot tenir un marge més o menys gran d’elecció quant a la resposta d’acord amb elqüestionari a què és sotmès, i oscil·la entre les preguntes tancades (en les quals només s’admeten unesrespostes prefixades amb l’objectiu de poder-les quantificar posteriorment) i les preguntes obertes sobreels temes plantejats, generalment amb respostes breus.

2.1.3. Entrevistes semidirigides

És el procediment més utilitzat en antropologia. Se l’anomena així perquè les entrevistes no sóncompletament obertes, però tampoc segueixen un qüestionari tancat. Generalment, l’investigador disposad’un llistat de temes o d’interrogants que li serveix de guió per orientar l’entrevista, però que no seguirànecessàriament de manera completa, ni tan sols en el mateix ordre en què està redactat. D’aquestamanera, l’informant podrà parlar lliurement en l’ordre que desitgi, i el paper de l’entrevistador consistiràsobretot a centrar la conversa quan aquesta es desviï considerablement dels objectius previstos o bé quanl’informant no suggereix d’una manera espontània les qüestions previstes.


2.2. Tipus d’entrevistes segons la forma i els objectius de la recerca

2.2.1. Història de vida

Les històries de vida tenen una llarga tradició tant en l’antropologia com en el context general deles ciències socials (Peneff, 1990; Pujadas, 1992). La seva major difusió va produir-se entre els anys1920 i 1940 arran de l’impuls de l’Escola de Chicago (biografies i autobiografies de marginats,immigrats, gàngsters, lladres o prostitutes) i als anys setanta en el marc de la renovació de l’antropologiasocial i, més tard, de la sociologia. En la història de vida, l’investigador mira d’aprendre les experiènciesdestacades de la vida d’una persona i les definicions que aquesta mateixa persona aplica a aquestesvivències.

En general poden distingir-se tres grans formes de presentació i utilització de les històries de vida:

a) Biografies. La recerca es construeix a partir del relat d’una o més persones. L’ordenació delstextos redactats segueix, doncs, el discurs dels informants a partir d’un criteri cronològic o temàtic.En aquest cas, les cites dels informants solen ser molt llargues i els comentaris de l’investigadorserveixen només per contextualitzar el discurs.

b) Autobiografies. Són similars a les biografies, però la narració l’efectua el mateix informant, perla qual cosa la intervenció de l’investigador encara és més limitada.

c) Treballs temàtics basats en històries de vida. La majoria de cops els diferents relats vitals sónanalitzats per part de l’investigador, que utilitza cites més reduï des dels seus informants, i és mésimportant en el resultat final l’anàlisi que no el discurs literal de l’entrevistat. Generalment, estracta de treballs molt més temàtics, en els quals el fil conductor és el tema i no la seqüènciacronològica de la història de vida narrada per part de l’informant.

Malgrat les similituds aparents, les històries de vida elaborades en el marc de les ciències socialses diferencien de les biografies o autobiografies que sovint es publiquen com a obra literària (lesmemòries) en el fet que l’investigador sol·licita activament el relat de les experiències i els punts de vistade la persona, i construeix la història de vida com a producte final (Tylor i Bodgan, 1992:102). Com aprocediment de recerca, allò que importa no són tant els fets particulars de la vida de la persona per ellsmateixos sinó com a manera d’explicar determinats aspectes de la vida social.

2.2.2. Entrevistes en profunditat

Encara que es parla sovint d’entrevistes en profunditat, amb relació a diferents tipus d’entrevistes,preferim reservar-ne l’ús per a aquelles que suposen mantenir diverses sessions de treball amb un mateixinformant i en les quals s’aprofundeix sobre diverses qüestions, més o menys centrades en determinatstemes. Els interlocutors de l’entrevistador són informants en el sentit més literal del terme: actuen com aobservadors indirectes de l’investigador, són els seus ulls i les seves orelles en l’escenari de la recerca decamp (Tylor i Bodgan, 1992:103). D’aquesta manera, no es limiten únicament a revelar els seus propispunts de vista, sinó que han de descriure allò que succeeix i la manera com d’altres persones hoperceben. Tanmateix, la valoració i la pròpia experiència personal tenen una gran importància. Elsobjectius estan més delimitats que en d’altres modalitats, però el marge de l’entrevista és encara ampli.L’investigador pot disposar d’un qüestionari previ però, com en el cas de les entrevistes semidirigides,no l’aplicarà literalment sinó que procurarà abordar les qüestions previstes en sessions diferents.Generalment, el nombre d’informants és reduï t, i són seleccionats al llarg del treball de camp a partir del’observació participant.


2.2.3. Entrevistes temàtiques

Un tercer tipus d’entrevista té un caràcter més temàtic. Com en totes les entrevistes qualitatives, lavaloració de l’entrevistat serà tinguda en compte, però allò que més compta és la descripció que ofereixde determinats elements, esdeveniments, processos o persones. Generalment, els objectius estan moltmés delimitats que en d’altres casos, i això es reflecteix en un qüestionari també més precís, al mateixtemps que les entrevistes solen ser més breus i la recerca es recolza finalment en un nombre més altd’informants. Sovint, els informants són seleccionats d’acord amb els seus coneixements, activitatprofessional o característiques personals o socials específiques. Les entrevistes d’aquesta mena permetenaprofundir en determinades qüestions i faciliten que pugui abordar-se un nombre relativament gran depersones en poc temps.

2.2.4. Entrevistes grupals

A diferència d’altres disciplines, l’antropologia no ha utilitzat gaire les entrevistes grupals com aprocediment de recerca. En aquesta modalitat d’entrevista, l’investigador agrupa diferents persones quemantenen discussions obertes a l’entorn dels temes plantejats. Pot tractar-se tant de grups prèviamentconstituï ts (per exemple, un grup de joves o una associació) com de grups formats de manera expressaper part de l’investigador. En els anomenats grups de discussió, l’investigador reuneix un grup depersones i, a partir d’alguna pregunta inicial, se les convida a expressar-se i a discutir sobre el tema quees vol tractar. En canvi, en el cas dels anomenats grups triangulars, l’investigador convoca només trespersones i l’entrevista està més formalitzada, i es confia que la presència dels tres individus permetievocar qüestions que una sola persona no aconseguiria recordar, i també es contrasten les sevesvaloracions i experiències personals.

2.2.5. Altres formes d’entrevistes

Les possibilitats de fer entrevistes són molt variades i l’investigador ha d’adoptar la forma quesigui pertinent d’acord amb els objectius del seu treball. Així, al marge de les modalitats esmentades,també poden portar-se a terme entrevistes a partir de diapositives o fotografies que l’informant vacomentant: en aquest cas, la imatge esdevé un instrument poderós que permet refrescar la memòria icentrar l’entrevista. El mateix pot fer-se amb determinats objectes o conduint l’informant a llocsdeterminats (casa, museu, escola, fàbrica, etc.). Les possibilitats, en definitiva, són moltes. En qualsevolcas, s’opti per una forma o una altra, però, les tècniques bàsiques de l’entrevista qualitativa són similarsen tots els casos.

3. LA PREPARACIÓ DE L’ENTREVISTA

3.1. La selecció dels informants

A l’inici de la seva recerca, l’investigador té una idea aproximada del nombre d’entrevistes quepretén realitzar, però no serà fins després de les que mantingui inicialment que estarà en condicions defixar el nombre exacte d’informants i, així i tot, això acabarà de concretar-se en el transcurs del treball decamp. És difícil determinar a quantes persones cal entrevistar en un estudi qualitatiu: o bé s’opta perentrevistar al màxim de persones possible relacionades amb un tema o un problema específic, o bé calprocedir a fer-ne una tria. En tot cas, en les entrevistes qualitatives l’important no és el nombred’informants entrevistats sinó el potencial que ofereixen els casos seleccionats (Tylor i Bodgan,1992:108). D’una manera o altra, habitualment s’haurà d’establir una mostra que pugui representar elconjunt d’individus implicats en el problema d’investigació. Com que la majoria de persones no coneixla totalitat de formes, significats i funcions que hi ha dins de la seva pròpia cultura (homes i dones, joves


i adults, especialistes diferents, etc.), convé que els informants elegits apleguin les diferents experiènciesde la gent segons els criteris diferencials habituals (sexe, edat, estatus social, professió, nivelld’escolarització, etc.) i alhora d’acord amb aquelles categories que resultin significatives en relació ambel tema específic d’estudi.

Els criteris de selecció són diversos. En general, i més enllà de la seva rellevància, significació iidoneï tat en relació amb el tema determinats pels seus coneixements específics o trets personals, cal teniren compte aspectes pràctics com ara la voluntat i la disponibilitat dels informants (sobretot per aquellesentrevistes que comporten diverses sessions de treball o sessions molt prolongades), la seva capacitat perparlar i expressar-se o la seva accessibilitat.

3.2. El guió de l’entrevista

Totes les entrevistes requereixen un treball previ de preparació. Aquesta preparació ha d’atenir-setres dimensions diferents: el tema, el lloc i el mateix informant. D’entrada, caldrà recollir informacióbàsica a través de bibliografia o per altres mitjans. Amb aquesta informació, junt amb algunes entrevistesexploratòries, estarem en millors condicions per estructurar el tema que cal tractar i per redactar-ne unqüestionari. L’entrevistador ha de ser conscient que el seu objectiu és aprendre i, en conseqüència, no hade donar res per sabut: tot ha de confirmar-se, encara que els informants puguin pensar, davant lesnostres preguntes, que som uns ingenus o uns ignorants. Tot i això, com més coneixements disposi sobreel tema i millor prepari les entrevistes més segur estarà de la posició que cal adoptar i més senzill seràrealitzar-les. Per això és útil elaborar un guió o un qüestionari previ: com menys xerraire sigui unentrevistat més caldrà utilitzar-lo, però en qualsevol cas sempre permetrà evitar buits en la conversa i enla informació obtinguda. A més de preparar el tema, cal dissenyar específicament cada entrevista. Convédisposar d’una informació mínima sobre l’informant: la seva edat, on viu, de què treballa, si és casat, sité fills, el seu lloc de naixement, etc. D’aquesta manera, es disposarà de molts més recursos per parlar iper recórrer-hi en el moment oportú en el curs de l’entrevista.

Disposar d’un guió per fer entrevistes és imprescindible en qualsevol recerca, independentmentque aquest guió se segueixi més o menys en el decurs de les sessions mantingudes amb els informants.Amb aquest guió no sols és possible orientar les entrevistes, sinó també aclarir i tenir presents en totmoment els mateixos objectius de la recerca. La mateixa elaboració d’un guió ofereix una bona ocasióper reflexionar sobre els criteris de classificació i per definir clarament les finalitats del treball,especialment quan es tracta de recerques realitzades sota la responsabilitat d’un equip format perdiversos investigadors. En tot cas, en les recerques basades en entrevistes qualitatives el guió no té elmateix sentit que s’atorga al qüestionari en els treballs de caràcter quantitatiu, és a dir, no constitueix unaestructura rígida sinó que ha de tenir-se com un instrument de suport. La guia de l’entrevista s’aproximaformalment, doncs, a una llista temàtica, a un “mapa” de les àrees generals que es pretén cobrir amb cadainformant, però serà en el decurs de l’entrevista quan l’investigador decidirà com enunciar les preguntes iquan formular-les.

La confecció d’una guia pressuposa un cert grau de coneixement sobre el tema que s’investiga isobre les persones que es vol entrevistar. Implica, doncs, una preparació acurada. En elaborar-la,l’investigador es veu obligat a decidir quins temes introduirà i quins no, l’ordre en què previsiblement elstractarà, la forma com abordarà les diferents qüestions, etc.

3.3. La fitxa d’informant

Resulta imprescindible elaborar una fitxa per a cada un dels informants que s’entrevisten. La fitxaserà més o menys extensa d’acord amb les necessitats de cada recerca, però com a mínim haurà de


contenir les dades bàsiques sobre la identitat de l’informant, una breu síntesi de l’entrevista, la relaciódels temes que hi apareixen, les dates i condicions de les sessions d’entrevista realitzades amb aquellinformant i les característiques tècniques de l’enregistrament. És convenient completar la fitxaimmediatament després d’haver acabat l’entrevista i en qualsevol cas s’ha d’evitar fer-ho al principidavant del mateix entrevistat.

3.4. Concertar l’entrevista

A diferència de les converses més puntuals i espontànies, les entrevistes més sistemàtiques iprolongades requereixen sempre una concertació prèvia. Sempre serà més fàcil quedar amb elsinformants si pot accedir-s’hi a través d’una tercera persona (un amic comú, algun conegut). En concertarla primera entrevista és convenient aclarir algunes qüestions:

a) els motius i les intencions de l’investigador: encara que alguns informants poden no captar elsinteressos precisos de la recerca, la majoria comprèn els objectius educacionals i acadèmics; potsercaldrà aclarir si està previst publicar els resultats;

b) l’anonimat: s’ha d’insistir en el fet que l’entrevista és anònima i que si ens convé referir-nos ales informacions obtingudes, en especial quan es tracti de temes delicats, ho farem preservant laidentitat de la font de procedència. Al contrari, si es preveu mencionar expressament l’entrevistat(per exemple, en determinades històries de vida), pot acordar-se que aquest pugui revisar elsmaterials abans de concloure la seva versió definitiva;

c) l’absència de remuneració econòmica: en la major part dels casos, les entrevistes tenen uncaràcter gratuï t, sense cap retribució. Només en situacions molt especials pot justificar-se que escompensi amb diners o d’una altra manera la dedicació dispensada pels informants;

d) el lloc de celebració de l’entrevista, l’hora, la durada estimada, etc.;

e) els temes que es preveu plantejar inicialment.

3.5. El lloc de l’entrevista

Com a escenari de l’entrevista convé triar un lloc on l’informant pugui sentir-se còmode.Normalment el millor lloc pot ser la seva pròpia casa, sobretot quan pretén abordar-se aspectes de la sevavida quotidiana, la seva família o la seva història personal. Però, en alguns casos, fer l’entrevista en unaltre espai (bar, lloc de treball, camp...) pot contribuir a activar la memòria o la reflexió sobre d’altresqüestions.

Sempre que es pugui, convé estar a soles amb l’informant, ja que això contribuirà més que puguiassolir-se un clima de confiança i d’espontaneï tat. A cops no hi ha cap altra alternativa que entrevistar adues persones alhora (per exemple, un matrimoni o uns amics que viuen junts), però llavors cal tenir encompte la incidència que pugui tenir la presència de l’altra persona.

En qualsevol cas, l’entrevista suposa sempre una situació específica i les seves condicions tindranuna incidència o altra en els resultats. És per això que les circumstàncies en què es produeix hand’enregistrar-se exhaustivament i han de ser preses en consideració en el moment d’analitzar lesinformacions obtingudes, resituant-les en el seu propi context.


4. LA SITUACIÓ D’ENTREVISTA

4.1. La gravació

L’ús de l’aparell enregistrador en les entrevistes s’ha plantejat a cops com a un problema de difícilresolució. Alguns informants poden presentar objeccions a ser enregistrats o sentir-se violentats davant elmagnetòfon (sobretot en tractar determinats temes). Sense comptar amb l’autorització de l’entrevistat nopodrem fer-lo servir i no solament pels importants problemes ètics que suposa sinó també per les sevesdificultats pràctiques. Portar el magnetòfon amagat impedeix poder controlar adequadament l’aparell (sis’ha activat la funció de play, si hi ha prou bateries), però sobretot implica córrer el risc de serdescoberts, introduint una càrrega de tensió addicional a la mateixa situació d'entrevista.

No obstant això, fora del cas específic de determinats informants o de temes que poden serespecialment conflictius o delicats, la majoria de vegades podrà usar-se el magnetòfon comptant ambl’acord de l’entrevistat. L’enregistrament proporciona uns grans avantatges a l’hora de fer l’entrevista. Elmagnetòfon allibera l’investigador del desig immediat de memorització i li deixa la ment més lliure perseguir el fil de la conversa, al mateix temps que permet la retenció de totes les informacions, incloent-hiaquelles que escapen a una primera lectura. L’enregistrament contribueix, fins i tot, a mantenir el ritmede l’entrevista, i facilita que l’informant se centri més en la conversa i que no es distregui. A més, davantdel casset, els entrevistats són conscients que el propòsit de l’investigador és realitzar una recerca, carsaben que les seves paraules seran sospesades. I no cal menystenir un avantatge addicional: lesinformacions que ens donaran quan l’aparell no enregistri. És corrent que els informants proporcionininformacions addicionals després d’aturar l’aparell, al final de l’entrevista o en una pausa, com siaquestes fossin confidencials.

Fins i tot quan els informants no prestin massa atenció a la gravació, cal procurar limitar al màximels efectes intrusius del magnetòfon, però evitant alhora que això suposi renunciar a una bona qualitatd’enregistrament. Alguns consells pràctics poden ser útils per aconseguir aquest doble objectiu:

a) Cal reduir al màxim la presència de l’aparell procurant tenir-ho tot preparat prèviament: emprarcintes de llarga durada; comprovar l’estat de les bateries i portar-ne de recanvi (per evitar haverd’interrompre la conversa), vigilar que la funció de pausa no estigui activada (passa sovint) i, engeneral, conèixer bé l’aparell: resulta ridícul i trenca el ritme de l’entrevista estar mirant comfunciona, posant-hi cintes o canviant les piles. En començar cada sessió ha de retolar-se claramentcada cinta i assegurar-se que tot funciona d’una manera correcta.

b) S’ha de vetllar per la qualitat de l’enregistrament. És preferible elegir un lloc tranquil, on no hihagi sorolls de fons ni hi tinguin lloc d’altres converses, i que no presenti problemes acústics deressò. Si la màquina permet regular l’entrada del so, cal ajustar-ne el control al nivell adequat. Lacinta ha de ser de bona qualitat (l’entrevista és irrepetible!). El millor és no utilitzar mai una cintaper més d’una entrevista, car es corre el risc de sobregravar-la i es dificultarà després lalocalització del document.

c) El casset ha de situar-se a una distància adequada perquè pugui enregistrar bé, però sense quesuposi una intrusió excessiva per a l’informant (si és possible, hauria d’estar fora del seu camp devisió). Si es disposa d’un micròfon, com és aconsellable, només caldrà apropar aquest (i no tota lamàquina) a l’entrevistat. No obstant, en les condicions d’enregistrament habituals, un micròfonincorporat és la millor solució. Cal vigilar, en tot cas, la distància a la qual ha de situar-se elmicròfon (generalment a uns 30 o 50 cm).


d) L’aparell ha de ser visible per l’entrevistador i cal donar-li un cop d’ull de tant en tant (percomprovar l’estat de les bateries i de la cinta), però evitant, no obstant, mostrar-se excessivamentpendent.

e) Al principi de la cinta és aconsellable enregistrar algunes indicacions que permetin identificarposteriorment l’entrevista (amb el nom de l’informant, la data i el lloc, per exemple). Això, però,no es farà mai davant de l’entrevistat, sinó abans o, deixant un espai al principi, un cop acabada lasessió.

f) Tot i usar l’aparell enregistrador, cal disposar d’una llibreta de notes (per apuntar buits detectats,enregistrar la informació relativa al llenguatge no verbal, indicar preguntes pendents o respostessobre les quals es pretén insistir, etc.).

4.2. La relació entrevistador-entrevistat

L’entrevista crea una situació singular: suposa una relació entre dos individus socialment definits,l’entrevistador i l’entrevistat, i requereix que hi hagi una cooperació mútua. Això genera una situació queno sempre és fàcil de resoldre: l’entrevistador pretén establir una relació intensa i pròxima amb el seuinformant, però alhora pretén conèixer coses que l’entrevistat pot preferir no tractar, amb algunesqüestions que poden ser delicades o personals, cosa que afavoreix una certa sensació d’ansietat. Elsprimers moments de l’entrevista són, en aquest sentit, decisius, per la qual cosa cal actuar amb moltacura. Tot i això, generalment no és difícil aconseguir una bona aproximació amb els informants sempreque tinguin temps suficient per dedicar-nos. En realitat, la majoria de les persones estan disposades aparlar sobre si mateixes i amb freqüència se senten afalagades davant de la idea de ser entrevistades en elmarc d’un projecte de recerca (Tylor i Bodgan, 1992:111).

Poden donar-se molts consells pràctics sobre com cal fer una entrevista (i, certament, perentrevistar amb èxit es necessita una bona dosi de tècnica), però l’entrevista té un component de relaciópersonal que fa que estigui molt condicionada per les qualitats específiques tant de l’entrevistador comde l’entrevistat. L’entrevistador ha de procurar crear un clima en el qual l’informant se senti còmode perparlar lliurement sobre si mateix i la qualitat de la informació dependrà, finalment, de moltescircumstàncies que poden semblar addicionals (grau de confiança, afinitat, comoditat, temps emprat,etc.).

Sigui com sigui, tenir en compte algunes qüestions pot contribuir a crear una bona atmosfera enaquesta relació peculiar i intensa:

a) no emetre judicis: si pretenem que algú s’obri i manifesti els seus sentiments i opinions hemd’abstenir-nos d’emetre judicis negatius sobre ell o censurar-lo. Això és vàlid fins i tot en el casque trobem contradiccions en el seu discurs. Com més comprensió, simpatia i interès mostrem perallò que ens diu, més parlarà i més possibilitats tindrem d’aprendre d’ell;

b) permetre que es parli: sovint cal una gran dosi de paciència; els informants poden estendre’ssobre coses en les quals no estem interessats però no hem d’interrompre’ls (en especial en lesentrevistes inicials). Quan l’entrevistat comença a parlar sobre alguna cosa important, s’ha dedeixar que la informació flueixi (els gestos de simpatia i les preguntes pertinents serveixen permantenir-lo en el tema);

c) prestar atenció: durant les entrevistes prolongades és fàcil que la ment se’ns en vagi (sobretotquan podem gravar i no requerim d’una concentració elevada per retenir les paraules). Prestaratenció significa comunicar un interès sincer en allò que els informants estan dient i saber quan i


com indagar formulant la pregunta correcta. S’ha de tenir una certa capacitat de memorització,estar sempre pendents de l’entrevista, d’allò que se’ns ha dit i d’allò que no se’ns diu, d’allò queens han dit altres persones, d’allò que volem saber;

d) ser sensibles: cal estar atents per percebre la manera com les nostres paraules i gestos afectenels informants. A cops pot ser convenient mostrar ingenuï tat (sense ser insultants), ser simpàtics(sense ser condescendents), saber quan indagar (però mantenir-se allunyats de les ferides obertes),ser amistosos (però fins a un límit). Cal estar sempre pendents de la psicologia de l’entrevistat:com es troba, si està nerviós, si se’l veu molt pendent del rellotge, etc. D’una manera general, ésrecomanable no fer sessions d’entrevista més llargues d’una hora i mitja o dues. Pot ser quel’informant no sembli cansat en un primer moment però que després s’estimi més no haver derepetir l’experiència;

e) oferir una garantia de confidencialitat absoluta (no comentant, per exemple, allò que ens han ditd’altres informants).

En tot cas, és tan contraproduent la postura de l’entrevistador silenciós que deixa parlar senseinterrupció ni control a l’entrevistat, com la d’aquell que pregunta contínuament com a mitjà peraconseguir la màxima precisió respecte els temes sobre els quals es proposa investigar. En aquest sentit,el curs de l’entrevista exigeix un respecte pel ritme i l’estil de l’entrevistat, per la qual cosa s’ha deprocurar conduir-la respecte els temes essencials, però sense forçar l’obtenció d’unes respostes ques’allunyin de l’esquema lògic de l’informant.

4.3. Iniciant l’entrevista

El tret distintiu de les entrevistes qualitatives en profunditat és l’aprenentatge d’allò que ésimportant en la ment dels informants: els seus significats, perspectives i definicions; la manera com ellsveuen, classifiquen i experimenten el món. Cal tenir compte en no forçar el programa massa aviat: enplantejar d’entrada preguntes directives, l’investigador crea una tendència mental en els informants sobreallò que és rellevant. Al principi, l’investigador ha d’establir el to de la relació amb els informants: ésimportant aparèixer com una persona interessada a aprendre.

Inicialment, els investigadors de camp han de formular preguntes que permetin que la gent parlisobre allò que té al cap i allò que els preocupa sense forçar a respondre d’acord als seus propis interessos,preocupacions o preconceptes. A l’inici d’un estudi cal formular preguntes no directives i que noinvolucrin judicis de valor, utilitzant el tipus d’expressions amb les que sol començar una conversacomuna (com va? li agrada això? pot parlar-me una mica sobre aquest lloc?). Aquestes permeten que lagent respongui a la seva pròpia manera i des de la seva perspectiva, o esperar que passi alguna cosa ipreguntar sobre allò. A mesura que van adquirint-se coneixements i comprensió d’un escenari, lespreguntes poden passar a ser més directives i centrades en un focus.

El ritme de l’entrevista és molt important. Es porti un qüestionari o no se’n porti, cal deixar quel’entrevista segueixi el seu propi curs, deixar tot el temps necessari, no tenir mai pressa. Això és vàlid,sobretot, per a les entrevistes en les quals més que obtenir una informació precisa sobre fets concrets elque es vol és enregistrar la lectura subjectiva de l’informant. Alguns entrevistats són més oberts iparladors que d’altres: alguns no deixen parlar en tota l’estona, mentre que n’hi ha que, al contrari,romanen callats o responen amb monosíl·labs i requereixen que l’entrevista estigui molt més dirigida.

Per començar les entrevistes pot ser útil recórrer a algun d’aquests procediments (Taylor i Bogdan,1992:114-119):


a) les preguntes descriptives: suggerir als informants que descriguin, enumerin o esbossinesdeveniments, experiències, llocs o persones de les seves vides;

b) els relats sol·licitats: demanar a l’informant, per exemple, que escrigui una cronologia de la sevapròpia història de vida, a partir de la qual s’ordenaran les sessions d’entrevista, o proporcionar-liun “quadern de bitàcola” perquè hi reflecteixi periòdicament les seves activitats;

c) els documents personals (diaris, cartes, dibuixos, registres, agendes i llistes de coses importantsde les mateixes persones): aquests documents poden utilitzar-se per guiar les entrevistes i evitarimposar una estructura que resulti estranya als mateixos informants.

4.4. Què i com preguntar

4.4.1. Com formular les preguntes

Saber què és allò que no ha de preguntar-se pot ser tan important com saber què s’ha de preguntar(sempre hi ha temes delicats). Però, sobretot, cal saber com formular les preguntes. Aquí també podenser útils algunes indicacions:

- és important que amb les preguntes no es condicioni les respostes i no es suggereixi que hagin deseguir un sentit determinat; en un estudi sobre la bruixeria, per exemple, caldria evitar ferpreguntes del tipus: creu vostè que són les bruixes qui provoquen les pedregades?, ja que suposenimplícitament una relació entre les pràctiques de bruixeria i els fenòmens meteorològics. Lapregunta ha de ser més neutra: quines coses poden fer les bruixes?

- cal no donar la resposta feta i limitar-se a esperar que es negui o es confirmi. Així, han d’evitar-se també les preguntes tipus test (a mà o a màquina? ): sempre suposa oferir més alternatives deresposta preguntar com?. No han de molestar, en principi, les divagacions (no s’ha de tallar).Posteriorment poden fer-se preguntes més concretes. En definitiva, la forma de les pregunteshauria d’apropar-se a les formes com? quan? per què?;

- s’ha de procurar fer preguntes molt simples i evitar les preguntes complexes o dobles (ja quenormalment només proporcionen la resposta a una de les parts o faciliten que se’ns contesti algunacosa que no ve a to);

- fer preguntes que permetin una bona precisió en la resposta: és preferible preguntar: amb quinafreqüència anava a veure la seva núvia?, que no: veia sovint la seva núvia?;

- cal evitar l’ús de conceptes que facin pensar als entrevistats a la manera de l’entrevistador i no ala seva i que puguin fins i tot situar-lo en una posició incòmoda i d’incomprensió. Termes com“classe social” o “institucions socioeconòmiques”, que poden ser totalment pertinents en l’àmbitacadèmic o professional de la disciplina, resulten desafortunats en la conversa amb determinatsinformants;

- quan sembla interessant allò que s’explica, podrà precisar-se: això sembla interessant: podriaexplicar-m’ho millor? o formular preguntes més directes: qui era? per què hi anaven?, etc. De lamateixa manera, és convenient posar remarques per destacar un fet, bé sigui amb nous interrogants(segur? està segur d’això? ) o també a partir de la gestualitat;

- és necessari demanar sempre aclariments sobre els comentaris dels informants: no s’ha de donarper fet que sempre s’està entenent allò que la gent vol dir sinó que cal preguntar-ho directament


(què entén exactament per això?, no l’estic seguint exactament, m’ho podria explicar un altrecop?), o repetir allò que els informants han dit i demanar-los que confirmin si ho hem entèscorrectament o no;

- el qüestionari cal tenir-lo més al cap que en un paper: es pot tenir el guió en el transcurs del’entrevista, però sobretot cal utilitzar-lo com un mapa que serveix per orientar-se. Es porti unqüestionari o no se’n porti, cal deixar que l’entrevista segueixi el seu propi curs, sense presses;

- sempre cal preguntar. Moltes persones poden parlar durant el primer quart d’hora o mitja horad’allò que els hi passa pel cap, dels seus records. Però, tard o d’hora, després aquests recordss’acaben i llavors cal passar a preguntar. I segons les preguntes obtenim unes determinadesrespostes. Per això convé preparar les preguntes perquè sinó es corre el risc de que, tot i dirigirl’entrevista, hi hagi un excés d’improvisació;

- quan els informants comencen a parlar, podem alenar-los a que diguin més coses sobre els temesen els que estem interessats: determinades paraules, indicis o gestos son generalment suficientscom per mantenir un interlocutor en el camí adequat (això és interessant); de la mateixa manera,petits signes de simpatia demostren un recolzament i animen a les persones a continuar (comprencel que vol dir);

- cal evitar formular preguntes sobre qüestions que puguin ser delicades, com a mínim en elsprimers moments. Si han de fer-se, és millor preguntar d’una forma indirecta, amb unes preguntesmolt ben preparades abans (això mostra que un sap el que es fa i afavoreix que es creï un ambientrelaxat);

- cal evitar també les opinions personals. Si aquestes es manifesten durant l’entrevista, sobretot siés al principi, és molt probable que l’entrevistat en ofereixi les respostes que creu que volemsentir. Això no implica que en moments i situacions més excepcionals pugui ser convenientplantejar-ne intentant “provocar” l’informant per poder avaluar la seva reacció;

- és millor no deixar l’informant immediatament després d’acabar l’entrevista. Com amb elsamics, cal estar una estona d’estira i arronsa, en que cal marxar però no es marxa (acceptar unatassa de cafè o una beguda si ens l’ofereixen). Parlant de les fotos del menjador, dels objectes, dequalsevol cosa de l’habitació o de la casa pot ser una bona ocasió per plantejar noves qüestions oconcretar les que ja s’han formulat abans.

4.4.2. Tipus de preguntes

Habitualment, i d’una manera més sistemàtica, en el decurs de l’entrevista es pot recórrer a quatretipus diferents de preguntes:

a) directes: aquelles que utilitzen què?, quant?, com?, quan? Serveixen per precisar qüestions,destacar algun aspecte de la conversa, etc. Poden ser:

- obertes: admeten respostes o comentaris molt més llargs. Les preguntes obertes són, enrealitat, qüestions plantejades que no requereixen de l’entrevistat una resposta massa concisa nies limiten a sol·licitar la seva afirmació o la seva negació;

- tancades: aquelles que indueixen a una única resposta (sí o no).

b) indirectes: són les que generalment interessen més a l’etnògraf i les que demostren millor laseva habilitat i capacitat com a entrevistador. El paper de l’investigador en aquesta mena depreguntes consisteix a aparèixer en una posició passiva. Però això és enganyós: l’entrevistador hade ser un oient actiu, ha d’escoltar allò que es diu per veure com es relaciona amb el tema


d’investigació i com pot reflectir les circumstàncies de l’entrevista. A més, això cal fer-ho ambl’ull posat en el desenvolupament i la forma que va prenent l’entrevista. Poden adoptar duesformes diferents:

- preguntes: per arribar a les qüestions que en realitat es vol tractar es fan tota un seguit deplantejaments previs. Per exemple, pot preguntar-se: on és la seva dona?, per saber què estàfent en aquell moment, quines són les seves activitats habituals, etc.;

- afirmacions: suposa el fet d’utilitzar la mateixa estratègia introduint alguna qüestió de caràctergeneral. Per exemple, per provocar que es parli sobre la Guerra Civil podria afirmar-se: “Lapermanència del front en aquesta comarca va ser especialment prolongada.”

c) hipotètiques: consisteixen a situar l’informant en situacions no reals per avaluar aspectesconcrets del seu discurs (S’hauria venut igualment les terres si haguéssin sigut més gent a casa?);

d) personalitzades: són per conèixer la posició concreta de l’informant davant d’una qüestióqualsevol, la seva opinió, defugint dels discursos més generalitzadors (Què li sembla tal cosa?Què en pensa?).

5. EL TRACTAMENT DELS MATERIALS ORALS

No podem considerar i tractar els textos orals com si fossin documents inqüestionables. Les fontsorals només poden entendre’s amb un esforç de contextualització, de contrastació entre elles, entre allòque se’ns diu, allò que mostren els documents escrits o altres fonts i allò que observem en elscomportaments. El procés de tractament dels materials orals té una importància cabdal perquè és el queconverteix l’entrevista en una font susceptible de ser analitzada. La manera de fer-ho suggereix semprealguns dubtes: ha de transcriure’s l’enregistrament íntegre, sense modificar els girs lingüístics, lesincorreccions, les repeticions o els errors?, o ens hem de fixar sobretot en el contingut?, com s’hand’ordenar els materials?, com podem utilitzar-los en la nostra anàlisi i en la nostra redaccció?

5.1. En acabar l’entrevista

Un cop realitzada l’entrevista cal fer, com més aviat millor, quatre coses:

a) gravar o escriure notes sobre el seu context: on i en quines condicions s’ha dut a terme,comentaris que han pogut quedar al marge de l’enregistrament, aspectes no previstos quel’entrevista ha suggerit i que poden aportar noves vies d’indagació;

b) etiquetar la cinta que conté l’entrevista i el seu estoig i omplir els apartats corresponents en lafitxa de l’informant, indicant-hi els temes que s’han tractat en aquella sessió;

c) si es tracta de la darrera entrevista que es preveu fer a aquell informant, serà bo fer-li arribar elnostre agraï ment (per exemple, per mitjà d’una carta), insistint en l’ús confidencial de lesinformacions que hagi proporcionat;

d) completar, si no s’ha fet abans, la resta d’epígrafs de la fitxa de l’informant.

És recomanable dur un diari detallat durant el període de realització de les entrevistes. Aquest diaripot incloure un esborrany dels temes examinats en cada sessió (cosa que permetrà reconstruir allò que jaha estat cobert i allò que caldrà completar), alhora que hi podem anotar els comentaris personals del’observador: interpretacions, intuï cions, conjectures, gestos i expressions no verbals; coses dites en un to


informal, al marge de les entrevistes (i de les gravacions). Aquestes notes ajudaran tant a orientar futuresentrevistes com també a interpretar posteriorment les dades obtingudes.

5.2. La transcripció

Hi ha dos tipus de buidat de les entrevistes enregistrades: el buidat literal i el no literal. El primer,més laboriós, consisteix a transcriure de manera íntegra el contingut de la gravació, incloent-hi lespreguntes, les respostes, les pauses, les exclamacions, etc. Generalment pot considerar-se com elprocediment més aconsellable ja que suposa disposar de tota la informació obtinguda en un suport escrit,més fàcil de tractar que el mateix enregistrament i ofereix la possibilitat de recórrer a la font i efectuarnoves lectures tants cops com sigui convenient. No obstant això, aquest buidatge constitueix alhora unprocediment molt laboriós i costós, per la qual cosa no sempre es disposa del temps necessari o a copspot considerar-se poc rendible en relació amb els resultats previstos. L’alternativa és realitzar un buidattemàtic centrat només a les respostes que es consideren rellevants i transcriure-les literalment nomésquan la seva forma pugui ser significativa. En aquest darrer cas, en el document resultant ha de poder-sediferenciar clarament què és literal i què no ho és (usant, per exemple, cometes o cursiva).

En tot cas, la transcripció és pesada: cada hora d’entrevista pot arribar a exigir unes vuit o deuhores de feina per fer una transcripció literal. Si han de transcriure’s moltes entrevistes és útil disposard’un transcriptor, un aparell que facilita les funcions d’encesa i pausa i que permet alhora un ritmeadequat de reproducció. Sigui com sigui, convé que el casset emprat tingui una bona qualitat dereproducció (uns auriculars sempre permeten millorar-la) i procurar tenir-lo a prop per poder apagar-lo iencendre’l amb comoditat. Usar un tractament de textos informàtic en el moment mateix de latranscripció afavoreix també alleugerir la feina que això comporta i facilitar l’explotació posterior delsmaterials.

Algunes recomanacions pràctiques per dur a terme el treball de transcripció:

a) Convé escriure deixant marges amplis i una interlineació d’1’5 o 2 línies.

b) El text ha de reproduir fidelment el discurs enregistrat, amb les seves repeticions, errors, pauses,sospirs, silencis, etc. També s’hi enregistren les indicacions i preguntes de l’entrevistador en ellloc precís. Si hi ha alguna cosa que no es coneix o que no s’entén cal indicar-ho formalmentd’alguna manera (amb punts suspensius entre claudàtors, per exemple).

c) Una transcripció absolutament literal implicaria, de fet, una transcripció fonètica però, al margede les dificultats que suposa, resulta poc pràctica amb relació als objectius generals de la recercaetnogràfica i al seu propi ús posterior com a font. Per això, si bé convé respectar els girs dialectalsi les formes d’expressió de l’entrevistat, cal procurar alhora que la transcripció no resulti il·legible.Adoptar les formes ortogràfiques convencionals, respectant les expressions i els girs emprats perl’informant, pot considerar-se com el criteri més raonable.

5.3. Utilització del material

Un cop es disposa de la transcripció cal organitzar el material recollit i procedir a la sevasistematització. Començarem fent una lectura del text, subratllant aquells apartats o fragments que sónmés significatius i que aporten més informació fent, si convé, anotacions al marge en forma d’índextemàtic o de comentaris personals. A continuació, mitjançant l’ordinador, caldrà retallar el documentobtingut per fragments (copiant-lo sense esborrar els textos originals) i agrupar-los en fitxes.


Això, a més de reduir considerablement el volum dels materials que es tractaran, ens permetràorganitzar-los i facilitar-ne la seva anàlisi posterior. Les fitxes temàtiques o cronològiques resultantssuposen una fragmentació formal del discurs obtingut però permeten poder usar els materials amb moltamés comoditat.

Hi ha tres grans formes de presentar els materials orals (Thompson, 1988:266-268):

a) La narració de la història d’una sola vida. Pot adoptar formes diferents: des de la simplenarració feta pel mateix informant, en la qual el paper de l’investigador es limita a qüestionsformals (ordenar-la, evitar les reiteracions) fins a un treball on hi hagi una dosi d’anàlisi iinterpretació més gran.

b) Un conjunt d’històries. S’utilitzen les diverses històries individuals per agrupar-les i forçar-neuna interpretació global. El conjunt d’històries pot referir-se a persones interrelacionades entreelles (per exemple, d’una mateixa dedicació professional, d’una mateixa família) o bé perquè toteselles han estat interrogades com a informants entorn d’una mateixa temàtica.

c) Una interpretació global, en què l’evidència oral és tractada com una font d’on s’extreuen elsmaterials per a la seva argumentació. En aquest cas, al llarg de la redacció de l’informe resultants’introdueixen diverses cites que contribueixen a reforçar l’anàlisi de l’investigador.

Etapes en la realització d’entrevistes orals

Planificació del treball - Preparació del tema- Elaboració dels qüestionaris- Preparació bibliogràfica- Preparació de l’equip (cintes, materials, etc.)

Preparació de cada entrevista - Selecció de l’informant- Cita amb l’informant: contacte, lloc, data, hora- Adaptació del guió i dels temes que es tractaran- Informació prèvia sobre l’entrevistat- Determinació dels objectius de l’entrevista

Entrevista - Presentació dels objectius- Preparació del casset i condicions favorables per a l’enregistrament(lloc, acústica, etc.)- Elaborar la fitxa de l’informant- Primeres preguntes: determinació del ritme i possibilitats del’informant- Preguntes: directes, indirectes, hipotètiques, personalitzades- Fi de l’entrevista- Comiat i noves cites

Després de l’entrevista - Enregistrament de comentaris o apunts sobre el context del’entrevista- Etiquetar la cinta i la seva funda- Completar la fitxa de l’informant- Carta d’agraïment (o altres mitjans)

Transcripció - Buidat literal- Relectura. Perfeccionament del text- Organització del material recollit. Elaboració de fitxes temàtiques

Ús dels materials - Anàlisi de la informació- Redacció



BALÁN, J. (comp.) (1974) Las historias de vida en ciencias sociales. Teoría y técnica. Buenos Aires,Nueva Visión.

Recull molt complet sobre l’ús de les històries de vida, amb articles que aborden el tema sobretotdes d’una perspectiva metodològica i teòrica. Hi ha també una anàlisi de l’ús d’aquesta tècnicaen la sociologia i l’antropologia social.

BERTAUX, D. (comp.) (1981) Biography and Society: the Life History Approach in Social Sciences.Londres, Sage.

Una altra recopilació d’assaigs sobre el mètode biogràfic. Molt interessant.

BLANCHET, A. i altres (1989) Técnicas de investigación en Ciencias Sociales. Madrid, Narcea.Breu presentació de les tècniques i problemes que es plantegen en l’entrevista (límits, concepció,intervencions, discursos, etc.).

BOURDIEU, P. (1989) "La ilusión biográfica", dins Historia y Fuente Oral, 2: 27-33.Breu crítica de la biografia com a procediment de recerca. Considera que per comprendre unabiografia cal construir prèviament el conjunt de relacions objectives que uneixen el subjecteanalitzat en relació amb d’altres agents socials.

FERRAROTTI, F. (1981) Storia e storia vita. Bari, Laterza.L’autor és una de les figures més significatives del treball a partir de narracions biogràfiques. Elllibre és ja un autèntic clàssic que preconitza les bases metodològiques per a la realització i l’úsde les històries de vida.

JOUTARD, P. (1986) Las voces que nos llegan del pasado. Mèxic, Fondo de Cultura Económica.Un altre “clàssic” de la història oral, amb més reflexions sobre l’ús del mètode biogràfic i el quesuposa per a la història social.

MAESTRE ALFONSO, J. (1990) La investigación en Antropología Social. Barcelona, Ariel.A banda del que ja hem comentat anteriorment d’aquesta obra, són útils els exemples queincorpora de qüestionaris etnogràfics per a la realització d’entrevistes.

PENEFF, J. (1990) La méthode biographique. De l’École de Chicago à l’histoire orale . París, ArmandColin.

Repàs teòric i metodològic sobre l’ús i la significació de les històries de vida en la sociologianord-americana i francesa, amb consideracions sobre la validesa de les dades autobiogràfiques.

POIRIER, J. i altres (1983) Les récits de vie. París, Presses Universitaires de France.Bona introducció al mètode biogràfic, sobretot per les recomanacions tècniques que ofereix ambrelació a la confecció de biografies (entrevista, registre i anàlisi de dades).

PUJADAS, J.J. (1992) El método biográfico: El uso de las historias de vida en ciencias sociales.Madrid, Centro de Investigaciones Sociológicas.

Ofereix en cent pàgines una bona perspectiva sobre els problemes, avantatges i usos de leshistòries de vida per a la recerca. A banda de les consideracions metodològiques que s’hi fan,recomanem especialment la lectura del capítol quart, on es descriuen els procediments tècnicsper a l’elaboració de les històries de vida (entrevista, enregistrament, transcripció, etc.). Inclouun capítol sobre les històries de vida a Espanya i una bibliografia comentada.


Ja l’hem recomanat anteriorment. Per aquest tema, seran d’utilitat les consideracions sobre l’úsdels informants i els problemes del material oral.

THOMPSON, P. (1988) La voz del pasado. La historia oral. València, Alfons el Magnànim.Manual ja gairebé clàssic sobre la història oral, però d’aplicació per a qualsevol tipus


d’entrevista. Presenta la informació oral com un instrument fonamental per a un canvi en elsprincipis de la història social. Inclou recomanacions molt detallades sobre la realització del’entrevista, l’enregistrament i el tractament i anàlisi de la informació. Hi ha, a més, unqüestionari final molt complet que és útil com a model per a la realització d’històries de vida.

PRÀCTIQUES

Exercicis 5 i 6. L’objectiu d’aquests exercicis és posar en pràctica les tècniques d’entrevista enprofunditat i de tractament de les fonts orals a partir del treball realitzat amb un mateix informant.

En primer lloc, caldrà realitzar una entrevista amb un informant d’una durada mínima d’una hora ienregistrar-la. És convenient que tant l’elecció de l’informant com el tema que es tractarà i la modalitatde l’entrevista (història de vida, genealogia, etc.) es fixi en cada cas en relació amb el projecte de recercasobre el qual es treballa.

Per a la seva avaluació caldrà presentar, tenint en compte les indicacions d’aquest capítol i elsexemples que s’hi reprodueix, els materials següents:

a) una fitxa sobre les condicions de l’entrevista i les dades de la persona entrevistada,

b) el guió d’entrevista o qüestionari emprat (cal elaborar-lo específicament),

c) la cinta de l’enregistrament de l’entrevista,

d) la transcripció literal d’una part de l’entrevista (un mínim de deu pàgines, a un sol espai).

En segon lloc, a partir del document obtingut amb la transcripció, caldrà buidar l’entrevista duta aterme en fitxes de contingut. S’haurà de presentar un mínim de vint-i-cinc fitxes.



1. Guia d’entrevista: història de vida

Aquest qüestionari, elaborat a partir d’investigacions sobre joventut idones, és una orientació per a l’entrevista, de caràcter molt general, quecada recerca ha d’adaptar a les pròpies necessitats.

1. Perfil biogràficResum lliure del decurs vital.

2. Medi ecològic2.1. L’habitatgeDescripció del tipus d’habitatge d’origen: cambres, mobles, distribució delsespais, serveis. L’alimentació. Horaris i contingut. Formes de sociabilitat.Llocs on es feia vida. Hi havia cambra pròpia? Utilització dels espais persexes i edats. Tipus de casa (unifamiliar, apartaments). Hi havia vidad’escala? Canvis en l’habitatge al llarg del temps.

2.2. El veïnatgeCom era el seu barri? Descripció física de l’entorn. Llocs de trobada isocialitat: botigues, mercat, bars, carrers. Socialitat adolescent-juvenil enel barri. Tipus de pobladors: classe social, ocupació. Solidaritat de barri:moviments reivindicatius, festes populars. Sentiment de territorialitatenvers altres barris. Canvis en el veïnatge.

2.3. El poble o ciutatCom era físicament el poble o ciutat? Quins llocs acostumava a freqüentar iper què? Imatge de l’espai i de les seves transformacions. Com els ha vistcanviar? Relacions amb l’entorn (pobles veïns, comarca). Desplaçaments.Espais d’estudis, de treball i de lleure: itineraris. Espai públic/espaiprivat.

3. Família d’origen3.1. Tipus de famíliaCom eren els seus pares: origen social, ocupació, manera de ser. Tipusd’unitat domèstica. Relació amb els germans. Relació amb la família estesa:avis, oncles, cosins.

3.2. Relació amb els paresRelació amb el pare i la mare. Els donaven diners, els pares? Formesd’autoritat, càstigs. Elecció d’amistats, estudis, nuvis. Temes de conversa:estudis, futur professional, lleure, política. Grau d’autonomia enl’organització del temps: hores d’aixecar-se, de menjar, de tornar a casa.Grau d’autonomia moral: lectures, diversions, religió, política. Graud’intimitat a la llar: diari, cartes. Descripció d’algun cas concret deconflicte per aquests motius. L’autoritat s’acceptava o es rebutjava?Valoració del grau d’autonomia/dependència. Formes d’herència i successió.

3.3. Vida domèsticaÀpats. Moments de sociabilitat familiar. Relacions amb els parents. Festesfamiliars. Distribució de les tasques domèstiques. Activitats conjuntes(jocs, vacances).


4. Infància i joventut4.1. InfànciaQui cuidava de la canalla, la vestia, contava contes, la feia dormir? Quinscontes? Jocs infantils. Amb qui jugaven? A què? Amistats infantils: d’oneren? nens/nenes? Els adults els vigilaven mentre jugaven? Ajudaven a algunestasques? Qui els en va ensenyar? Disciplina horària, indumentària.

4.2. Adolescència i joventutRecorda quan el van deixar de tractar com un nen/a? Va suposar això alguncanvi? Quin record té de l’adolescència (crisi)? Com va anar canviant el graud’autonomia (per exemple, pel que fa a les hores d’arribada a casa)? Com iquan es va independitzar de la família? A nivell econòmic. A nivellresidencial A nivell de conductes.

5. Endoculturació i escolarització5.1. L’escolaQuan va començar a anar a escola i quan la va deixar? Descripció de l’escolamarc físic, horaris, activitats. Les classes: tipus d’ensenyament(memoristic, en equip ). Disposició física, preguntar a classe. Els exàmens(com es preparaven, la prova). Els professors, pedagogia, càstigs,autoritat/llibertat. Els iguals: sociabilitat, el “recreo”, jocs, formes deboicot als exàmens, copiar. Resistència a l’autoritat? Casos concrets.Activitats extraescolars. La FEN i la religió. Participació en mobilitzacionsestudiantils. Els estudis secundaris, professionals i universitaris.Transició de l’escola al treball, oposicions.

5.2 Altres agències d’endoculturacióL’Església. Actituds religioses. La formació a casa: a càrrec de qui anava?Diferències entre nois i noies. Els mitjans de comunicació. Canalsd’informació. El servei militar: records, rituals, festes de quintos,llenguatge, objectes. El servei social.

6. La professió6.1. Els primers treballs. AprenentatgePrimers treballs no remunerats. Primers treballs remunerats. Primers treballsen acabar els estudis. Hi ha períodes de desocupació? Motius per buscartreball. Record del primer dia de treball. Les bromes i novatades. Condicionsde treball: salaris, seguretat. Autoritat i formes de càstigs. Durada, fasesde l’aprenentatge. Minva l’explotació i millora el tracte a mesura que es fangrans?

6.2. L’establiment professionalQuan i com s’aconsegueix el primer treball fix. Mitjà, família, amics,oposicions, veïns... Descripció del tipus de feina, tipus d’empresa (gran,petita...). Relació amb els caps (autoritat/paternalisme). Tipus de controlssobre els treballadors/resistència activa o passiva. Condicions laborals(sou, contracte, horari, seguretat...). Conflictes laborals, sindicació. Lapluriocupació.

6.3. Formes de treballDescripció de les tasques, ritmes anuals, tecnologia, etc. (depèn del tipusde treball: etnografia de les professions).


6.4. Valoració del treball i de l’aturCom ha influït el treball en la seva vida? En l’àmbit econòmic, d’amistats,família, lleure, moral. Consideració d’adult? Efectes psicològics i socialsde l’atur. Estratègies de defensa contra l’atur.

7. Sociabilitat7.1. La comunitatRelació amb els veïns. Visió de la comunitat immediata (poble-ciutat-barri).Estratificació social. Autocol·locació de classe. Percepció de les relacionsentre pobres i rics. Com es diferenciava la gent? Qui era consideratimportant? Qui tenia prestigi? Relacions intercomunitàries (entre barris oentre pobles). Sentiment d’identitat local. Consciència de classe.

7.2. Les amistatsXarxes d’amistat: escala, barri, escola, ciutat. Descriu les amistats mésimportants per cada període. La colla, la “pandilla” o colla d’amics:activitats, solidaritat. Motius de disgregació i/o cohesió. Se sortia més ambels pares o amb els amics?

7.3. Les associacionsLa parròquia, Acció Catòlica, congregacions, moviments, esplais, escoltisme.Tipus d’activitats i organització. Paper del capellà i consiliari. Graud’autonomia/canvis. Formació religiosa i espiritual. Els retirs espirituals.La literatura edificant: llibres, records, abast en la vida diària.Conflictes per qüestions morals. Activitats d’apostolat. Associacionsoficials (OJE, Frente de Juventudes, Sección Femenina). Activitats en lesquals va participar. Ideologia que transmetien. Actitud davant el règimfranquista. Altres entitats culturals, esportives... La política: actitudspolítiques, associacionisme polític. Militància en partits, participació enassemblees, manifestacions. Actituds davant el règim franquista.

8. El lleure8.1. DiversionsPassejar i xerrar. El cinema. El ball. “Guateques” i festes. Esport. Lesfires. Els futbolins. Sortides? Vacances? Locals que freqüentava. Llocs delpoble o ciutat.

8.2. Les festesCicle festiu del barri/poble/comarca. Festes religioses. Festes populars:aplecs, festa major. Fires i mercats. Festes oficials: desfilades, dia de lavictòria, visites de Franco.

8.3. Consum, roba i músicaUsos i costums en el vestir, les modes. Gustos musicals. Assistència aconcerts. Cantants preferits. Conflictes amb els pares per aquests motius. Laràdio, la tele, el tocadiscs. Capacitat adquisitiva (per setmana o mes). Enquè es gastava.

9. Usos amorosos9.1. Les relacions nois-noiesCom eren aquestes relacions durant l’adolescència i la joventut? Era ben visttenir amics de l’altre sexe? Quines eren les ocasions per conèixer nois inoies (escola, carrer, família, ball, associacions...)? Funció dels


“guateques”. Recordes les primeres experiències sentimentals? Controlfamiliar i social. Valoració de la coeducació.

9.2. El nuviatgeCom començava el nuviatge? La declaració. Què feien els nuvis, ocasions detrobada. Sortien junts o en colla. Quan s’agafaven de la mà. El primer petó.Els pares n’estaven assabentats, s’hi oposaven? Entrada a casa. Quantacostumava a durar. Control familiar i social.

9.3. SexualitatFonts d’informació sexual: la família, els llibres, els iguals. La pubertat.Records i canvis en l’actitud davant el propi cos. Ètica i moral sexual.Influència de les normes religioses i de la literatura edificant. Primeresexperiències sexuals. La sexualitat en el matrimoni.

10. Matrimoni i vida adulta10.1. MatrimoniQuan i perquè vau decidir casar-vos? Condicions per poder casar-se(independència econòmica, residencial)? La petició de mà. Preparatius de laboda, paper dels pares. El dot, l’aixovar, aspectes econòmics. Descripció dela boda: vestit, invitats, hora, banquet, festa, comiat de solters... Elviatge de noces. El principi de casats. Habitatge propi o amb els pares?Conflictes amb la família. En què va canviar la vida? La paternitat. La curadels fills. Relacions amb els fills.

10.2. PaternitatQui i com va decidir quants fills tindrien. Presentació dels fills:naixement, ocupació, decurs vital. On els van tenir? Embaràs. Participaciódel marit en l’embaràs, el part, la criança. Educació dels fills. Relacionsdels fills en les diverses etapes del seu cicle vital (infància, joventut,matrimoni).

10.3. Treball i administració dels recursosTreball domèstic i treball extradomèstic. Divisió sexual del treball. Com esveu i es racionalitza aquesta divisió? Les feines domèstiques de la dona.Col·laboració de l’home. Qui aporta els recursos? Qui administra la casa? Quiadministra les despeses més importants?

10.4. La vellesaExperiència de la jubilació. Canvis en deixar de treballar. Canvis per a lesdones que no han treballat fora de casa. Lleure a la tercera edat. Clubs dejubilats. Viatges. Relació amb els fills. Sexualitat. Recursos econòmics.Percepció de la vellesa.

Font: FEIXA, C. (1990) Una història oral de la joventut a Lleida, 1936-1989. Tesi doctoral. Lleida, Universitatde Barcelona, Estudi General de Lleida


2. Guia d’entrevista: entrevista temàticaGuia per a l’estudi de l’identitat i els processos migratoris

Aquesta guia té en compte un doble nivell: l’individual i el familiar. Quanes recull la informació s’ha de fer sempre la distinció entre els aspectesrelatius a la persona i els referents a la unitat familiar en el seu conjunt.

Els diferents apartats de la guia conserven un ordre lògic, que nocorrespon en absolut amb l’ordre de la recollida de les dades. Suggerimcomençar pels aspectes relatius a la història del barri o comunitat deresidència on viu el grup domèstic de referència, per derivar després cap alsaltres aspectes que configuren l’entrevista.

L’apartat corresponent a identitat cultural és el més problemàtic de laguia per la complexitat teòrica, com també per les dificultats pràctiques quees deriven de realitzar una entrevista sobre un tema tan “ideològic” iidiosincràtic com aquest. Recomanem, doncs, deixar-lo per al final de lessessions de treball de camp. D’altra banda, cal remarcar el fet que moltsdels aspectes que pertoquen a aquest apartat ja hauran estat tractats enapartats anteriors, per la qual cosa és necessari haver elaborat prèviamentaquests.

Apartats de l’enquesta1. Dades personals2. Història individual3. Dades familiars4. Relacions interindividuals5. Àmbit laboral6. Inserció al barri i/o comunitat de referència7. Identitat cultural i actituds ètniques

1. Dades personalsAquestes dades és millor obtenir-les, si es pot, de forma indirecta,utilitzant els nostres coneixements directes del grup familiar estudiat, o bémitjançant els registres padronals. Cal fer una fitxa de cada personaentrevistada i afegir a les dades anteriors una caracterització “subjectiva”,feta per l’entrevistador, de cada un dels membres del grup familiar, indicantel seu caràcter, les seves actituds respecte al tema de l’entrevista irespecte a l’entrevistador i el fet mateix que es produeixi l’entrevista.

1.1. Nom, edat, estat civil, professió/ons, lloc de naixement, domicili, anysde residència a Catalunya, anys de residència al barri o ciutat actual.

2. Història individualL’objectiu d’aquest apartat és centrar la narració de les vivències delprocés migratori per part d’aquells membres del grup domèstic que haginviscut aquest procés. En el cas que dins d’un grup domèstic es trobinindividus de dues generacions que hagin emigrat del seu lloc d’origen jaadults, cal entrevistar, com a mínim, un individu de cada generació. En totcas, i sempre en funció de les circumstàncies de l’entrevista, es preferiranels informants de major edat, per considerar que posseeixen més vivències iofereixen més possibilitats d’establir contrastos entre la situació d’abans ila de després de la migració.


2.1. Valoració i descripció de les causes que van determinar la migració:recollida de records sobre el lloc d’origen, infantesa, jocs, menjars,costums, relacions familiars; informació i opinions sobre altres llocson hagin viscut; opinions sobre el caràcter de la gent dels diferentsllocs: estereotips.

2.2. L’arribada al lloc de residència actual: vivències, problemes, gentconeguda (amics, parents) mitjançant els quals hom va prendre ladecisió de venir...

2.3. Vinculacions amb el lloc d’origen i formes d’actualitzar els contactesamb els parents i amics: intensitat d’aquests contactes. Es desitjatornar? Es considera possible aquest retorn? Què pesa més, el desig detornar al lloc d’origen o la necessitat de marxar d’un lloc que no ésel propi o/i on no s’està a gust? (Intentar esbrinar les diferènciesentre la situació real i les representacions ideològiques d’aquestarealitat).

3. Dades familiarsEls diferents apartats d’aquesta secció s’han d’analitzar de forma processualtenint present l’opinió dels informants sobre el contrast de la vida defamília corresponent al seu lloc d’origen i la realitat que ells perceben aCatalunya.

3.1. Construir l’arbre genealògic, tant de la branca matrilinial compatrilinial del grup domèstic estudiat.

3.2. Estudi de les relacions amb els parents, en els seus diferents graus illocs de residència: estudi de xarxes familiars.

3.3. Tipus de solidaritat i contraprestacions entre els parents que hanemigrat a llocs pròxims: el parentiu com a forma adaptada i eficaç deseguretat social.

3.4. Etapes econòmiques del grup domèstic estudiat. Situació econòmica en elmoment d’iniciar l’emigració. Assentament en el lloc actual:possessions i propietat, nivell de despeses i llur distribució percapítols. Quins són els interessos i/o propietats que es relacionen ambel lloc d’origen?

3.5. El sistema de normes en el grup domèstic, jerarquia i autoritat: sistemaapel·latiu, grau de formalisme i ritualització de les relacions entreles diferents generacions, jerarquia i ús preferencial de l’espaidomèstic, sistema de presa de decisions, llibertat individual respectea l’autoritat familiar, rituals domèstics, control familiar de lesdespeses individuals, dret a opinar i formes d’expressió de la pròpiaopinió, primogenitura o sexe com a criteris de jerarquia.

4. Relacions interindividuals4.1. Caracterització dels àmbits socials de cada un dels membres del grup

domèstic: rutines quotidianes, treball, estudis, vida de relació,esplai, vida associativa. Intentar destacar en quina mesura les molteso poques relacions socials de cada individu depenen del seu caràcter oactitud davant les relacions socials o bé de l’edat, el sexe, el nivelleducatiu, el tipus de feina que fa, l’origen ètnic, etc.

4.2. Construir la xarxa social dels individus del grup familiar tenint encompte els diferents àmbits de relació possibles:

4.2.1. Àmbit familiar (cfr. apt. 3.2)4.2.2. Àmbit laboral (cfr. apr. 5.3.)


4.2.3. Àmbit escolar (companys de classe o de col·legi de la gent jove,antics companys per a la gent gran, companys d’estudis especialitzatsdiferents dels que es relacionen directament amb la feina).

4.2.4. Àmbit veïnal (amics i coneguts d’escala, de carrer, dels bars, de lestendes, de la parròquia, de l’autobús, professionals del barri icomerciants en general).

4.2.5. Àmbit associatiu (amics i companys de partit, sindicat, associació deveïns, parròquia, associacions de diferent caire, reivindicatives, oculturals, p.e. els centres regionals o bé de tipus esportiu).

4.2.6. Altres (p.e. relacions esporàdiques amb amics d’amics, amb “paisanos”,amb gent coneguda en un viatge, etc.).

5. Àmbit professional i laboral5.1. Especificació dels membres del grup familiar que treballen, fent una

breu caracterització biogràfica de la feina o feines que es fan i/os’han fet anteriorment.

5.2. Breu anàlisi sobre el sistema de representacions relacionat amb eltreball: si es considera una obligació o un do o bé un càstig; siagrada la pròpia feina, si se la classifica com un tipus determinatdins una tipologia (indicar, en el seu cas, quins són els eixosd’aquesta classificació i quines les professions de més i menysprestigi); si es pensa que ésser treballador és o no una virtut; si estenen estereotips ètnics relacionats amb el treball.

5.3. L’àmbit laboral com a generador de relacions socials, especificar quinespersones d’entre els companys de treball tenen amb el/els membre/s delgrup domèstic relacions socials extralaborals.

5.4. Tipus de feina que es realitza, tipus d’empresa, ubicació respecte alpunt de residència, tipus de locomoció. Valoració de les condicions detreball (sou, tipus de feina, companys de treball, empresari, etc.).Grau de participació en els conflictes laborals i opinió general sobrela feina dels sindicats i comitès d’empresa.

6. Inserció social6.1. Avaluació global de les característiques de l’entorn social: a nivell

comunitari (en el cas de viure en poble o vila), a nivell de barri i del’entorn més general (cas de viure en ciutat); opinió sobre els veïns ipoblació en general, condicions d’habitabilitat, equipaments, botigues,seguretat personal i habitatges.

6.2. Descripció de l’habitatge: distribució de l’espai, tipus de mobiliari,criteris de decoració, símbols, jerarquies funcionals, utilització del’espai. Tipus de tinença: propietat o lloguer (especificar valor).

6.3. Opinió general sobre el veïnat, valoració de les experiències personals.Classificació èmica dels tipus de veïns que hom considera adequats pera relacions de reciprocitat i contraprestacions que es desenvolupen ambels propis veïns.

6.4. Grau de participació en associacions de veïns i altres institucions delbarri i/o comunitat.

6.5. Llocs on se solucionen els diferents tipus de necessitats amb relació aserveis (barri o poble, vila, ciutat, etc.): compra d’aliments iarticles de neteja, roba, electrodomèstics, mobles, objectes dedecoració, regals, articles i serveis mèdics de tot tipus, serveisculturals i ensenyament i diversions (cinema, teatre, discoteques).Motius i freqüència de desplaçament a altres ciutats o pobles.


7. Identitat cultural7.1. Sentiment de pertinença. Veure fins a quin punt hom se sent membre del

grup ètnic o nacional d’origen propi o dels pares (p.ex. andalús) o bémembre del poble o comunitat de naixement (p.ex. de Ronda), o béespanyol com a negació i/o afirmació davant del fenomen català, o bé hagenerat una identitat nova de tipus localista desenvolupant unaidentitat catalana funcional, compatible amb una identitat sentimentalarrelada als seus orígens ètnics i culturals.

7.2. Quins són els seus vincles reals amb el poble i la regió originària?Quines són les expectatives reals de tornar-hi? Es viu l’emigració comun exili? Quines són les causes reals per a no tornar-hi? Els fills i/onéts “catalans”? Les propietats i altres lligams econòmics i socialsque s’han anat fent amb els anys? Potser un cert desarrelament respecteal lloc d’origen?

7.3. El conflicte d’identitats i la guerra simbòlica: exhibició emblemàtica:banderes, imatges, vestit, música, actes festius, dietètica, vidasocial, folklore.

7.4. Estudi sobre les transformacions conscients o inconscients en els hàbitsquotidians dels immigrants: canvis en el calendari ritual i festiu,canvis alimentaris, en el vestit, en el sistema de creences, enl’aspecte lingüístic.

7.5. Valoració dels aspectes culturals, lingüístics i institucionalsdiferencials de Catalunya: actitud ideològica i pràctica. Ferreferència als estereotips respecte als indígenes.

Font: PUJADAS, J.J. (1984) “Guia general per a l’estudi de l’etnicitat i dels processos migratoris”, dins Arxiud’Etnografia de Catalunya, 3: 153-158.


3. Guia d’entrevistaNoves famílies i relacions de parentiuAquesta guia és un guió que l’entrevistador ha d’utilitzar d’acord amb lescaracterístiques de cada entrevista. Cal tenir en compte, en tot cas, elsobjectius de la nostra recerca (“noves famílies i relacions de parentiu”), demanera que totes les preguntes haurien d’adreçar-se a contextualitzar elstemes centrals. En aquest sentit, el primer apartat serveix com aintroducció, mentre que el segon i tercer responen respectivament als dosobjectius de la nostra recerca : a) analitzar les diversitats iespecificitats de cada situació residencial i les implicacions que aixòcomporta en l’organització domèstica ; b) veure, per sobre d’aquestadiversitat, el funcionament de les relacions de parentiu.

Aquesta guia d’entrevista no ha d’aplicar-se com un formulari tancatliteral, sinó que està pensat perquè serveixi únicament com una eina perfacilitar la planificació i el desenvolupament de les entrevistes. D’acordamb això, la inclusió, l’ordre i la manera de formular les preguntesdependrà, en cada cas, dels criteris de l’investigador segons les condicionsde l’entrevista i les característiques de l’informant, així com de lainformació que disposi prèviament o a partir de les respostes obtingudes enaltres apartats. Així, s’han inclòs moltes preguntes que són específiques perdeterminats casos, però que no té sentit plantejar-les en d’altres.Igualment, a cops pot ser interessant adequar el guió que s’aplicarà en unasessió d’entrevista segons de la informació obtinguda en sessions anteriors.

En aquelles preguntes que no siguin expressament valoratives convé queles respostes siguin al més específiques possible. S’ha d’evitar quel’informant faci generalitzacions sobre els temes abordats induint-lo querespongui amb concreció (atenent els canvis, les excepcions, els momentsconcrets). Cal també que no es limiti a donar compte de manera detallada deles seves pràctiques plantejant, sempre que convingui, preguntes queintrodueixin apreciacions personals, raonaments i valoracions. En qualsevolcas, en convenir que es reprodueixin les condicions d’una conversa seriosaperò normal, cal no forçar l’informant amb sessions excessivament llargues niintroduir temes nous que no puguin desenvolupar-se de manera suficient.

1. DADES BÀSIQUES I HISTÒRIA PERSONALL’objectiu és obtenir unes primeres dades d’identificació i de la història devida de l’informant per poder contextualitzar després el seu discurs. Així,els temes que es tracten no interessen per ells mateixos i noméss’aprofundiran si tenen una importància específica en el cas de l’informant.

1.1. Dades bàsiques i família d’origenEmplenar els següents apartats de la fitxa d’informant: Dades bàsiques,Estudis, Ocupació i Família d’origen. Es pot tenir davant la fitxa com a guiai enregistrar les respostes o emplenar-la directament a mà. Per tractar lafamília d’origen es començarà fent un diagrama i una relació dels seusmembres. Convé atendre especialment els casos de migració i de canvis en lasituació conjugal dels pares.

1.1.1. Història de vidaNomés en aquells casos en què s’aprofundeixi molt en la trajectòria d’uninformant, la fitxa es completarà amb més detalls sobre la història de vidade l’informant, cosa que permetrà contextualitzar el discurs de l’informant.Cal tenir present, però, que la recerca se centra sobretot en les relacions ivaloracions actuals dels informants i no en la seva trajectòria anterior.


a) Els pares: nivell de formació, ocupacions (mentre s’hi va conviure iactualment), nivell econòmic, context religiós i ideològic, aspectesideològics especialment remarcables. Lloc de procedència de la famíliad’origen, de l’informant i de la resta de parents: tipus d’àrea (rural,urbana), distància amb el lloc de residència actual. Si els pares o elmateix entrevistat van emigrar: explicar breument el procés seguit i lescauses (sol o en família, any, lloc de partença i lloc d’arribada,relacions amb parents o amics després de l’arribada, etc.).

b) Etapes del cicle familiar (ordre de naixements, de matrimonis, dedefuncions); persones amb les que s’ha conviscut fins a l’emancipació(pares, germans, altres parents).

c) Canvis en la situació conjugal dels pares (divorcis, separacions,viduïtat, segones noces, etc.).• En el cas de fill/a de pares amb parelles anteriors. Tenia germans/es

d’aquelles parelles?, els veia amb regularitat?, vivien a la mateixacasa (sempre, temporalment, etc.)?, quina mena de relació ha tingut ambells/es?

• En el cas de fill/a de pares separats. Amb qui va conviure (sempre,durant uns anys, a temporades, etc.)?, quina mena de contacte o relacióva tenir amb el pare/mare amb qui no va conviure o veia de tant entant?, qui sostenia econòmicament la família?, es van produir canvis?

d) Relacions amb els pares i germans durant la infància i adolescència (més omenys confiança, conflictes, etc.). Els germans: situació familiar,residencial, professional, etc. Edats en què van marxar de casa i manerad’emancipació (matrimoni, aparellament, etc.).

e) Actitud de la família d’origen (pares, germans) davant dels canvispersonals (les relacions juvenils, els nuviatges, l’emancipació, elcasament, els canvis de parella, l’orientació sexual, etc.).

f) Vacances i residències temporals.g) Relacions que es tenien amb els avis o d’altres parents fins a

l’emancipació.

1.2. L’emancipacióa) Sociabilitat juvenil. Participació durant els anys juvenils o estudiantils

en entitats, associacions, partits, moviments estudiantils, religiosos,etc. Tipus d’activitats que realitzava durant el temps lliure. Incidènciaen la vida posterior.

b) Relacions amb els pares i germans durant la joventut. Valoració del’autonomia personal permesa.

c) Quan i com es produeix l’emancipació. Motius i valoracions. A quina edates va emancipar? Va ser per casar-se, per anar a viure amb una altra oaltres persones o per viure sol/a? Tenia independència econòmica dels seuspares?• Si va emancipar-se progressivament (residència o pis d’estudiants). On

va anar a viure. Va tornar-hi en acabar els estudis? Relacions amb elscompanys de residència o de pis d’estudiants. Grau de dependència ambels pares. Amb quina freqüència anava a casa dels seus pares? Va tornar-hi en acabar els estudis?

• Si va emancipar-se per viure sol/a. Com i per què va decidir-se?Reaccions dels pares. Manera d’organitzar-se. Relacions que mantenia ambels pares i germans amb residència independent. Accés a l’habitatge (vallogar-lo o comprar-lo?). Tenia treball? (quin? fix o no?)

• Si va marxar de casa per aparellar-se (sense matrimoni). Com i per quèvan decidir-ho? Reaccions dels pares, dels altres parents i amics.Relacions posteriors amb els pares i germans amb residència independent.Accés a l’habitatge (va llogar-lo o comprar-lo?). Tenia treball? (quin?fix o no?) Van casar-se posteriorment? Quan i per què?

• Si va emancipar-se en casar-se. Per què va decidir casar-se i noadaptar una altra forma de convivència?


d) Ajuda familiar per instal·lar-se. Valorar si hauria estat la mateixa si lamanera d’emancipació hagués estat una altra.

e) Nuviatge. Com, quan i on es van conèixer. Quan va durar? D’on eraell/ella? Control dels pares. D’altres nuviatges anteriors?

f) Matrimoni (si s’ha casat). Lloc i tipus de casament. Edat en casar-se.Motius de l’elecció del matrimoni. Qui va anar a la boda. Significació delcasament en la vida personal. Breu descripció del ritual.

1.3. Situacions familiars viscudes des de l’emancipacióEstendre’s sobretot en aquells casos en què l’informant hagi passat perdiferents situacions familiars i/o residencials. No s’ha d’oblidar, però, quela recerca se centra en la situació actual dels informants i no en la sevatrajectòria anterior. La part corresponent de la fitxa s’omplirà després peròpot servir de guia.

a) Formes residencials i/o familiars viscudes des de l’emancipació(convivència en parella, matrimoni, altres parelles, etapes de residènciasolitària...)• En cas d’haver-se casat. Com, quan i on es van conèixer. Durada del

nuviatge i control dels pares. Edat en casar-se. Lloc i forma dematrimoni. Motius. Forma de celebració. Significació del casament en lavida personal. Accés a l’habitatge.

• En cas d’haver-hi parelles anteriors. Si han estat parelles de fet omatrimonis. Quan va produir-se la separació o el divorci. Amb qui se’nva anar a viure (pares, sol, amics, etc.). Relacions que es manté amb laparella anterior. Com afecta això les relacions amb la parella actual.Relacions de la seva parella actual amb el seu excompany/a omarit/muller. Si manté alguna relació amb anteriors parelles de la sevaparella actual.

b) Motius dels canvis. Valoració. Paper de l’entorn social (pressió, suport,conflictes). Per què es pren una decisió o una altra? Es deu acircumstàncies personals o bé a consideracions ideològiques? Hauria volgutprendre d’altres decisions? Com va actuar l’entorn (es va sentirpressionat, recolzat, etc.)? Van ser moments de conflicte?

2. EL GRUP RESIDENCIALL’entrevista, en aquesta part, es fixarà en les relacions dins del grupresidencial: les relacions conjugals, els fills, l’organització domèstica il’habitatge, amb una atenció especial a les circumstàncies familiarsespecífiques. S’ha de tenir cura a saber tractar els diferents àmbits senseperdre de vista que el projecte no se centra específicament en cap d’ells perseparat.

2.1. Forma de residènciaCompletar l’apartat corresponent de la fitxa de l’informant. Es representaràgràficament el diagrama del grup residencial i es relacionaran tots els seusmembres, incloent-hi les persones que convisquin temporalment o periòdicamentamb l’informant. L’entrevistador haurà de determinar amb precisió la forma deresidència i les seves diverses circumstàncies: si hi ha o no matrimoni,persones amb qui es conviu habitualment o periòdicament, etc.

a) Persones amb qui comparteix la residència habitualment (les dades s’hauranobtingut en l’apartat anterior, en especial a la carta de parentiu).

b) Persones amb qui comparteix la residència periòdicament. Conviu ambpersones diferents alguns dies de la setmana o alguns períodes de l’any?Amb qui?

c) Canvis de residència al llarg de l’any. Viu en un altre lloc durant elscaps de setmana i/o durant les vacances? És una residència pròpia ocompartida? Amb qui?


2.2. Relacions dins del grup residencial2.2.1. Relacions conjugalsa) Relació amb la parella actual. Quan de temps porten junts? Com i quan es

van conèixer? Quines diferències creu que implica la vida d’una parellacohabitant i una parella casada? Com anomena la seva parella? Com lapresenta als altres?

b) Representacions ideològiques i culturals sobre el rol de l’home i de ladona en la parella (o dels dos membres de la parella). Percepció deltreball domèstic. Percepció del treball exterior. Com seria de diferentsegons la forma de relació adoptada (matrimoni, parella cohabitant, etc.)

c) Grau d’independència dels membres de la parella (en el matrimoni o en laparella cohabitant). Realitzen activitats amb grups d’amics o parents almarge de la relació conjugal? L’home? La dona?• Si existeixen vincles amb parelles anteriors. Quines relacions manté

amb el seu excompany/a o marit/muller? Creu que afecta les relacions ambla parella actual? La seva parella actual, quines relacions manté amb elseu excompany/a o marit/muller? Té vostè alguna relació amb l’exparellade la seva parella actual?

2.2.2. Relacions respecte als fillsa) Nombre de fills. Edat a la què es van tenir. Raons del seu nombre.b) Com s’organitza la cura dels fills. Qui s’encarrega de cuidar els fills

preferentment i quina és la distribució de tasques entre el pare i lamare? A qui es recorre per a ajudes puntuals o habituals (avis, personescontractades, etc.)?

a) Presa de decisions d’allò que fa referència als fills. Si es prenen sempreconjuntament, si hi ha diferents àmbits de competència (educació,relacions, atorgament de responsabilitats, etc.). Grau de consens o deconflicte.

b) Diferències entre les relacions paternes i maternes amb els fills.• Si té fills de parelles anteriors. Quins vincles existeixen amb la

parella anterior a causa dels fills? Com i quan es truquen? Es veuen enanar a buscar els fills o es fa a través d’una altra persona? Quinadelimitació de competències existeix en relació amb els fills(responsabilitats, cura)? Acords al respecte. Valoració. Grau de consensi de conflicte.

• Si conviu amb fills de la seva parella actual procedents d’una relacióanterior (formular les mateixes preguntes anteriors adaptant-les aaquesta circumstància). Quina relació s’estableix amb aquests fills? Estenen responsabilitats concretes? Especificar-les. Qui adopta relacionsd’autoritat? Participació en presa de decisions. Li delega o consulta laseva parella les decisions respecte als fills? És una relacióconflictiva?

• Si el cònjuge té fills d’una relació anterior, però no es conviuhabitualment amb ells (formular les preguntes anteriors adaptant-les aaquesta circumstància). Freqüència de les visites. Es veu vostè ambl’excònjuge de la seva parella actual?

• Parelles homosexuals. En què es diferencien les relacions d’un i altremembre de la parella amb els fills?

c) Organització del treball d’atenció als fills. Com s’organitza el treballd’atenció als fills (o com s’organitzava si els fills ja són grans)?Indiqueu qui s’encarrega de cuidar els fills preferentment i quina és ladistribució de tasques entre el pare i la mare? A qui es recorre a més amés per a ajudes puntuals o habituals (avi, àvia, una persona contractada...)?

d) Terminologia. Com anomena el fill/s de l’altre cònjuge? Com anomena el seucònjuge als seus fills? Com anomenen els seus fills al cònjuge?


2.3. Circumstàncies familiars específiquesLes preguntes d’aquest apartat només es faran segons la forma de residènciade la persona entrevistada. És important tenir en compte que les diferentssituacions que podem trobar no són excloents sinó que generalment espresenten de manera combinada. També pot ser que una persona hagi passat perdiverses circumstàncies específiques.

2.3.1. Residència extensa o múltipleAquestes preguntes es formularan encara que es tracti d’una forma deresidència adoptada només temporalment o periòdicament.

a) Característiques de la coresidència (habitual, temporal, periòdica). Viuhabitualment amb els seus pares, pare o mare, sogres, sogre o sogra, oalgun altre parent? Viu algun període de l’any amb algun d’aquestsparents, de manera regular o periòdica? Durada de la situació. Acordseconòmics establerts. Motius.• Si resideix habitualment amb vostè. Quan temps fa que hi conviu? Per

què van decidir viure plegats? Si aquest parent té altres fills, per quèresideix amb vostè?

• Si és una situació temporal o periòdica. Durant quin període hi conviu?On i amb qui resideix la resta del temps? Des de quan es produeixaquesta situació? Quin tipus d’acords econòmics s’estableixen? Quinesrelacions té amb aquest parent quan no conviu amb vostè?

b) Necessitat d’assistència del parent coresident. Si el parent coresident téalguna necessitat específica d’assistència, cal explicar-la. Problemes queaquesta circumstància provoca en la vida familiar. Qui se n’ocupahabitualment (indicar qui i/o la distribució de feines)? Tenen algunsuport extern (treballador/a familiar, assistent/a, etc.)? Qui el paga?Els ajuda algun altre parent en aquesta assistència (qui, com, amb quinafreqüència)?

c) Col·laboració d’aquest parent en les tasques domèstiques. Col·laboraaquest parent coresident en les tasques domèstiques (criança dels fills,treballs de bricolatge, cuina, etc.?). Explicar aquesta col·laboració.

d) Problemes en la vida quotidiana a causa d’aquesta coresidència? Prefeririano conviure-hi? I el seu cònjuge? Si la casa no és pròpia, com es viuaquesta situació?

2.3.2. Família monoparentala) Raons de la seva constitució (defunció, separació, mare soltera, etc.).

Problemes que es van plantejar en la seva etapa inicial.• En el cas de mare soltera. Va ser voluntària la maternitat soltera o

no? Per què vostè (o la seva mare) va decidir tenir un fill? Va ser unadecisió compartida?

b) Com s’organitza la cura dels fills? Suport que rep. Dificultatsespecífiques.

c) Què és allò que més el preocupa de l’educació dels seus fills? Com creuque els afecta l’absència del pare/mare? Com explica als fills la situacióque ha viscut?

d) Problemes econòmics. Problemes respecte a les pensions, manteniment del’habitatge, etc.


2.3.3. Parella no casadaLes preguntes s’aplicaran també a les parelles que hagin viscut una etapaanterior sense matrimoni. Cal tenir en compte les preguntes formulades sobreles relacions conjugals i també que s’han formulat algunes preguntes al’apartat 2.2.1

a) Raons per les quals han decidit no casar-se (si és per un rebuig almatrimoni). Pensen fer-ho en el futur? Per què? El fet de no casar-se,representa per part seva un refús al matrimoni? Creu que hi ha moltesdiferències entre una parella casada i una no casada quant a unesrelacions més o menys igualitàries entre els dos cònjuges? Pel fet de nocasar-se, la parella es percep com més provisional? Creu que es tractad’un model de parella més igualitari?

b) Cohabitació• Matrimonis que van cohabitar abans de casar-se. Durada de la

cohabitació. Reaccions familiars i dels amics. Com anomenava la sevaparella i com la presentava als altres? Per què van decidir casar-se? Enquin moment? Canvis produïts en les relacions de parella i en lesrelacions familiars arran del matrimoni.

• Si la relació va acabar. Quina ha estat la durada de la sevaconvivència en conjunt? Per què van separar-se? Com va produir-se laseparació? Es reconeix algun tipus de pensió? Es veuen amb la sevaexparella?

c) Situació legal. Tenen algun tipus d’acord matrimonial? Estan inscrits enalgun registre de parelles de fet? Si tenen fills, com estan registrats?Ha fet algun tipus de testament de reconeixement de la seva parella?Coneix la seva situació legal en termes de pensions, herència, etc.? Quèen pensa de la sol·licitud de legalització de les parelles de fet?

d) Terminologia. Com anomena la seva relació (parella de fet, ajuntats,etc.)? Com anomena la seva parella? Com la presenta als altres? Quinsproblemes representa aquesta situació respecte als seus pares o d’altresparents? Com anomena els parents de la seva parella (pares, germans,cunyats, nebots, etc.)?

e) Problemes amb l’entorn familiar. Problemes que representa aquesta forma derelació vers els pares, els sogres i d’altres parents. Les relacions ambels pares i d’altres parents de la seva parella, creu que són similars ales que es produirien si estiguessin casats?

2.3.4. Separat/da o divorciat/daCal tenir en compte les preguntes formulades en relació amb els fills.

a) Procés de separació i/o divorci. Motius (comú acord o voluntat d’un úniccònjuge). Quan va produir-se (i edats que tenien)? Nombre d’anys quehavien transcorregut de vida en comú.

b) On van anar a viure ambdós cònjuges després de la separació (sols, a casadels pares, amb algun altre parent o amic). Durada d’aquesta situació.

c) Acords respecte als fills establerts en el moment de la separació i/o deldivorci (visites, etc.) Qui en té la custòdia? L’acord és satisfactori perals fills i per a vostè?

d) Acords econòmics establerts en el moment de la separació i/o del divorci(pensions, patrimoni, habitatges, vehicles, diners, etc.). Valoració.

e) Suport econòmic. Rep o dóna suport econòmic a parelles anteriors? Rep odóna ajut econòmic als fills/es de parelles anteriors? En quina proporció?Com ho valora? Hi ha hagut conflictes en relació amb aquests ajuts? Motiusi forma de resolució. Com s’administren (fons comú, compte separat, percobrir despeses específiques). Valoració d’aquests ajuts. Són qüestions deresponsabilitat? Per què? Fins a quin punt es troba connectat o relacionatamb parelles anteriors?

f) Relacions amb el cònjuge anterior. Forma i freqüència dels contactes (sies truquen, si es veuen sovint). Quina és la freqüència aproximada de


contacte? Se’l té en compte a l’hora de prendre decisions personalsimportants? Hi recorreria si tingués algun problema important?

g) Relacions amb els parents del cònjuge anterior. Quin contacte tenen lesparelles anteriors i els fills/es d’aquestes amb la resta dels seusparents? I vostè amb la resta de parents del seu antic cònjuge? Hi haconflicte? Com es produeix aquest contacte o relació?

h) Reunions i trobades amb l’antic cònjuge i amb els fills en comú. Enreunions i trobades familiars (Nadal, festes familiars, etc.): Quin papertenen les parelles anteriors i/o la seva família? Es veuen? Es reuneixen?A quin lloc? Els fills/es, on van? Quins torns s’estableixen (per anys,dies, etc.)? Es fan regals? Ha variat aquesta situació al llarg del temps?Per què (fills més o menys petits, etc.)?

i) Terminologia. Com anomena el seu antic cònjuge? I als parents d’aquest?Com l’anomena a vostè el seu antic cònjuge? I els seus parents?

2.3.5. Família recompostaTenir en compte les preguntes formulades respecte al divorci i respecte alsfills.

a) Grups residencials interrelacionats. Descriure detalladament els grups deresidència interrelacionats. Amb qui es viu habitualment i temporalment?Acords i desacords entre els pares biològics sobre els fills.

b) Terminologies. Indicar els termes de descripció i apel·lació que es fanservir per a cadascuna d’aquestes relacions:

Termesutilitzats

Especificarsituació

matrimonial

Convivènciahabitual

Convivènciaperiòdica

Noconvivència

mai

Visitesescasses

Pare legal(o biològic)Parella actualdel pareMare legal(o biològica)Parella actual dela mareFills del marit oparella masculinaFills de lamuller o parellafemeninaGermans de marecomunaGermans de parecomúGermanastres(pares no comuns)

c) Relacions. Tipus de relació, freqüència i rol adoptat respecte als fillsper a cadascuna de les situacions anteriors. Problemes que es plantegen.Possibles disfuncionaments i conflictes. Relacions entre els diversosfills.

d) Recomposició familiar. Amb qui ha anat a viure cada fill i per què? Enquines circumstàncies va produir-se la trobada dels germanastres? Vanacollir-se bé? Amb qui i per què ha anat a viure cada fill?

e) Rol del “padrastre”/de la “madrastra”. Com l’anomenen els fills? Termesd’apel·lació emprats pels fills del seu cònjuge. Es considera una relaciód’amistat o de parentiu? Fins a quin punt ha substituït el seu pare/laseva mare? Rol de la parella “externa” en la recomposició familiar (si hiha problemes, si s’utilitza els fills per fer crítiques, etc.).

f) Història personal dels fills implicats en la recomposició familiar.Variacions en la residència, en les relacions amb els nous cònjuges delpare o de la mare, etc.


2.3.6. Parella homosexualAplicar també les preguntes de la parella de fet.

a) Coneixement de la identitat sexual entre els parents. Quan va produir-se?Quins parents ho coneixen, a qui s’ha donat a conèixer expressament.Reaccions inicials i grau d’acceptació (diferències entre parents i entrela família i els amics).

b) Coneixement de la vida en parella per part de la família. Com presenta laseva parella? Diferències de tracte en relació amb altres parellesheterosexuals (festes familiars, intercanvis de serveis, etc.). Considerenplenament els seus parents la seva parella en aquesta condició?

c) Terminologia. Com anomena la seva relació. Com anomena la seva parella?Com la presenta als altres? Com anomena els parents de la seva parella?

d) Organització domèstica. Organització econòmica i de les tasquesdomèstiques. Distribució de les tasques.

e) Fills. D’on provenen (relació anterior, fecundació assistida, adopció)?Com consideren els seus fills a la seva parella o com la consideren elsfills de la seva parella? Preocupacions en la seva educació (efectes del’absència del pare/mare, coneixement de la seva identitat sexual, etc.).Com consideren als seus fills o als fills de la seva parella els seusparents? Organització de la seva cura.

f) Relacions d’amistat. Com es viuen les relacions d’amistat amb relació alparentiu? Es valoren més les relacions de parentiu o les d’amistat?Relacions amb els excompanys/es. Es considera algun amic com si fos unparent?

2.3.7. Solitarisa) Descripció de la seva relació. Des de quan viu sol? Ho va triar o és per

què no hi havia més remei (si va ser voluntari o no)?b) Valoració de la solitud. Com valora el fet de viure sol? Li agradaria que

hi hagués algú en determinats moments? En quins? Valoració de l’autonomiapersonal i de la independència. Avantatges o inconvenients per a larecerca de parella.

c) Organització domèstica i econòmica. Com organitza les tasques domèstiques?Rep ajuda exterior? Recorre a altres parents en determinades tasques? Coml’afecta econòmicament el fet de viure sol? El condiciona per larealització d’altres activitats (sortides, vacances, etc.)?

d) Relacions amb els altres parents. Amb quins parents es relaciona méssovint? Va a menjar o a dormir habitualment a casa dels pares o d’algunaltre parent? Rep visites freqüents dels seus parents?

e) Relacions amb els amics. En rep visites freqüents?f) Relacions amb l’antic cònjuge o fills. Relacions amb l’antiga parella i

amb els fills. Aspectes econòmics i visites. Aplicar les preguntesreferides als separats/divorciats i a les famílies recompostes.

2.4. Treball domèstic i organització econòmicaL’objectiu és determinar com afecten les diverses situacions familiars en ladistribució del treball i l’organització econòmica.

2.4.1. Organització econòmicaTenir en compte (sobretot en separats/divorciats i famílies recompostes) sihi ha ingressos o despeses a causa de les relacions anteriors (pensions acompte dels fills, etc.).

a) Situació laboral dels diferents membres del grup residencial. Tipus detreball, lloc de treball, antiguitat, forma d’accés, canvis d’ocupació.Horaris de la jornada laboral. Valoració sobre el nivell d’ingressos.

b) El treball de la dona: Valoració que se’n fa, del treball, pel fet detreballar (necessitat per fer front a les despeses, complement, autonomiaindividual, relació amb el món exterior, realització personal).


Compatibilitat entre el treball extern i el treball domèstic. Efectes delcicle familiar (interrupció del treball pel matrimoni, l’embaràs, criançadels fills). Creu que si visqués en un altre tipus de família aquestavaloració seria diferent (parella casada o no casada, etc.)?

c) Administració dels ingressos. El patrimoni és compartit pels dos membresde la parella o no? Com s’administren els ingressos de la parella (fonscomú, controlats separadament per cadascú, comptes diferents per cobrirdiferents tipus de despeses, ingressos diferents per despeses diferents,etc.)? Com s’administren els ingressos dels fills i/o d’altres membres delgrup residencial (com ara els pensionistes) i com s’integren en l’economiafamiliar? Diferències en l’organització econòmica segons la formafamiliar.• Si es tenen parelles anteriors o fills de relacions anteriors.

Transfereix o rep una pensió al seu cònjuge anterior? Com s’haestablert, des de quant temps? Hi ha hagut conflictes a causa d’aquestsajuts? Valoració que se’n fa. Com es distribueix aquest ajut en la sevaeconomia familiar (al fons comú, a un compte separat)?

d) Previsions de transmissió del patrimoni. Ha previst algun mecanisme detransmissió hereditària? A partir de quins criteris?

2.4.2. Tasques domèstiquesNo es pretén consignar amb detall qui fa cada tasca concreta i amb quinafreqüència, però caldria evitar les generalitzacions.

a) Principals tasques domèstiques. Qui és el responsable de cada tasca, quila fa (informant, parella, altres parents, personal remunerat) i amb quinafreqüència (sempre, quasi sempre, a cops, mai): cuinar, parar i recollirla taula, rentar els plats, escombrar i fregar, netejar el bany, rentar laroba, fer els llits, reparacions domèstiques, jugar/fer deures amb elsfills, cura general dels fills (menjar, roba), cura d’altres personesdependents, altres (especificar). Canvis al llarg del temps i causes.

No es tracta d’omplir el quadre de manera quantificada. Podrà utilitzar-secom a plantilla per concretar les feines, demanant a l’informant que indiquiqui fa aquestes tasques (sempre, quasi sempre, a cops, mai), aquells detallsque cregui convenient matisar.

Tasca Informant Cònjuge Altres

familiars

Personal

remuneratCuinarParar i recollirtaulaRentar els platsEscombrar i fregarNeteja dels banysRentar la robaEstendre robaFer els llitsTreure lesescombrariesCompra del menjarCompra de la robaReparacionsCura dels fills(llevar-los,neteja, menjar)Jugar/fer deuresamb els fillsCura d’altrespersonesdependents(especificar)D’altres


b) Organització de les tasques. Raons de la seva distribució. Ha estatacordada expressament? És causa de conflictes i desavinences. Quina feinareben des de fora (qui la fa, si es tracta d’una feina remunerada, etc.).Valoració del grau d’equitat en la distribució. Considera que laparticipació dels diferents membres del GR en aquestes tasques ésequitativa o desigual?

2.5. HabitatgeEls objectius són determinar fins a quin punt l’accés a l’habitatgecondiciona les formes de residència i veure com es reflecteixen les relacionsdomèstiques en l’ús de l’espai. Per fer això darrer es partirà, en principi,de la descripció que proporcioni l’informant. L’apartat corresponent de lafitxa de l’informant pot servir de guia.

2.5.1. Primer habitatge i habitatges anteriorsa) Com va trobar el seu primer habitatge després de l’emancipació. Tipus

d’habitatge. Forma de tinença: era de lloguer o de propietat?b) Paper de la família en l’accés a l’habitatge. Va rebre alguna ajuda

familiar (ajut econòmic, si va rebre’l com a herència o donació).Percepció dels ajuts econòmics o d’altre tipus que han permès o permetenadquirir l’habitatge.• Si entre el primer habitatge i l’actual va efectuar algun canvi de

domicili. Motius. Com i quan va produir-se. Règim de tinença.

2.5.2. Habitatge actuala) Tipus d’habitatge. Grandària aproximada.b) Règim de tinença (propietat, arrendament, cessió, lloguer, d’altres

situacions). Per què va accedir a un habitatge de propietat/lloguer i no al’inrevés? Té a veure això amb la forma de parella o de família adoptada?Quin sentit té per a vostè que l’habitatge sigui de propietat?• Habitatge de propietat. A nom de qui està (informant, cònjuge, etc.)?

Forma d’adquisició i finançament.• Habitatge de lloguer. Quina mena de contracte de lloguer té (renda

antiga, actualitzable, etc.)? El va rebre en cessió (subrogació) d’algunparent?

c) Com va trobar l’habitatge. Motius de l’elecció. Quines característiques vaprioritzar per triar aquest habitatge i no un altre? (les sevescaracterístiques, les característiques del barri; la proximitat amb ellloc de treball, la proximitat dels parents, etc.).• Si l’informant és separat/divorciat amb fills. Importància de la

proximitat amb el domicili dels fills en l’elecció. Valoració de ladistància existent en les relacions amb els fills (com creu que seriensi visqués més lluny/prop).

d) Proximitat residencial amb altres parents. Viuen alguns parents a prop?Quins parents i quina distància (barri, edifici). Va influir en algunamesura el fet de tenir parents a prop a l’hora de triar l’actualhabitatge?

e) Distribució de l’espai domèstic. Distribució de les habitacions entre elsmembres de la casa. Com dormen els germans (separats o junts)? Quantespeces té l’habitatge? Com estan distribuïdes les persones amb relació alnombre de peces? Quins criteris es van emprar en la distribució i ocupaciódels espais?• Persones grans a la casa. Tenen habitació individual o la comparteixen?• Fills que habitualment viuen en una altra casa. Tenen una habitació

específica o compartida amb altres germans? Ús de la seva habitació quanno són a casa.

f) Canvis d’habitatge previstos. Té previst canviar d’habitatge? Motius ipreferències. Ha pensat on voldria viure quan es faci gran, en cas decaure malalt o necessitar algun ajut (a casa de parents, en una residència


de gent gran, quedar-se a casa amb l’ajut d’algú, etc.)? Quins motiuscondicionen la recerca d’habitatge pròxim al dels altres parents?

2.5.3. Residències temporalsa) Segona residència (si en té). Tenen una altra casa, pis o apartament com a

segona residència? Tipus d’habitatge. Freqüència d’ús. És propietat seva,d’algun familiar o de lloguer? Distància de la residència principal.Grandària (nombre d’habitacions) i zona on és (rural/urbana,muntanya/platja)?

b) Ús familiar de la segona residència. Comparteix aquesta o alguna altraresidència amb parents o amics? Coincideixen tots en el mateix període detemps o tenen establerts torns? Quan li toca a cadascú? Quant temps fa quees dóna aquesta situació?

c) La segona residència com a espai de trobada familiar. Conviuen sovint enla segona residència amb altres parents familiars o amics? Conviden sovinto són convidats a segones residències pares, germans, o altres familiars.

3. RELACIONS FORA DEL GRUP RESIDENCIALEl segon nucli d’interès del projecte es focalitza en les relacions deparentiu que es mantenen més enllà del grup residencial. Les preguntes esrefereixen fonamentalment als aspectes més funcionals i pràctics d’aquestesrelacions, però convé recollir alhora les valoracions que l’informant fa i laideologia que acompanya les seves relacions de parentiu.

3.1. Carta de parentiuCal confeccionar una carta de parentiu seguint el model per poder concretarles preguntes posteriors. Com ja s’hauran recollit abans les dades sobre lafamília d’origen (pares i germans) i sobre el grup residencial (cònjuge ifills), caldrà centrar-se en els avis (si són vius) i en els parents peraliança (sogres, cunyats i nebots). Només s’inclouran aquells altres parentsamb els quals s’observi una relació significativa. Pot ser útil representarel diagrama de parentiu davant de l’informant per facilitar el seu seguiment.

3.2. Sociabilitat generalEs pretén atendre la sociabilitat general amb els parents per veure si lesrelacions són o no freqüents i fins on abasten. S’inclouen també preguntesrelatives als amics i veïns per valorar la seva importància dins lesrelacions socials de l’informant.

3.2.1. Relacions quotidianesConvé especificar cada qüestió per cada parent (pare, mare, sogre, sogra,etc.) o per grups residencials de parents (sogres, la família de tal germana,etc.).

a) Visites. A quins parents es visita regularment, estranyament i quins no esvisita mai? Lloc on es produeixen les visites (a casa d’ells, a casal’informant). Freqüència, motius i durada de les visites. Descriure lafreqüència, els motius i la durada de les visites dels diversos parents? Aquins no es visita mai i per quins motius?

b) Ocasions en què es relacionen. Motius i freqüència (convivència diària,temporal o periòdica: vacances, caps de setmana, menjars, etc.). Llocs ones relacionen. Si comparteixen la residència algun període de l’any,problemes per aquesta convivència.

c) Telèfon i altres formes de comunicació. Qui truca i a qui es truca. Motiusde l’ús del telèfon (dificultat de visitar-se, distància). Freqüència.Cartes i d’altres formes de comunicar-se amb els parents.

d) Actituds i valoració. Amb qui es relaciona més. Amb qui té més confiança.A qui veu més sovint. Conflictes sorgits en la relació. Variacions alllarg del temps. Diferències entre les relacions (parents de


l’home/parents de la dona, pare/mare, sogre/sogra, etc.). Motius(incidència del gènere, de l’edat, etc.).

3.2.2. Relacions en ocasions especialsNo cal entretenir-se amb cada ocasió festiva per fer una relació exhaustivade tots els participants sinó que convé detectar sobretot la lògica a quèresponen aquestes pràctiques.

a) Ocasions lligades al calendari festiu. Quines celebracions anualsreuneixen els parents (Nadal, sants, aniversaris i altres). Lloc detrobada i raons. A qui es reuneix. Regals entre parents (qui regala a qui,ocasions).

b) Ocasions lligades al cicle vital. Naixements: A qui es convida. Tipus decelebració. Bodes: A qui es convida. Qui va ser invitat a la seva boda.Tipus de celebració. Regals. Defuncions: Qui i com s’informa dels morts.Qui assisteix als funerals (si reuneix parents que no es veu mai).

c) D’altres ocasions festives (aniversari dels nens, sant dels avis, etc.):Qui hi assisteix? On es reuneixen (si alguna casa ocupa un paper centralen les relacions familiars com a lloc d’encontre i de celebracions)? Esfan regals entre els parents?

d) Festes a casa de l’informant. Convida sovint els parents per celebrarfestes a casa? A qui convida? Quina proporció hi ha de parents i amics (osi hi ha festes per als amics i festes per a la família)? La sevaresidència és un punt habitual de trobada dels familiars?

e) La parella en les festes familiars. Assisteix amb el seu cònjuge a lesfestes i celebracions dels seus parents? I vostè a les del seu cònjuge?Quin paper hi té? I vostè amb els parents del seu cònjuge? Cas de noassistir en algunes o totes, per quins motius?

3.2.3. Relacions amb amics i veïnsa) Si té molts amics. Com valora la seva importància. Quan, on i per fer què

es reuneix amb els amics. Si els seus amics participen en les sevesreunions familiars.

b) Consideració dels amics com a parents. Considera alguna persona, sense serparent, com si fos de la família (si hi ha algú que s’anomeni “oncle” o“tia” sense ser consanguini)? A què ho atribueix? A qui es tria com apadrins dels fills?

c) Veïnatge. Com és la relació que té amb els seus veïns (si es prestenserveis, si fan activitats en comú, on i amb quina freqüència)?

3.3. Relacions familiars amb els pares i sogres3.3.1. Sociabilitata) Relació amb els pares. Quina relació es manté amb els pares (visites,

trucades telefòniques)? Es tracta de concretar les relacions i serveis quees presenten entre el grup de l’informant i els seus pares i sogres. Lallista de tipus de relació i servei és indicativa i no es tracta decontestar com si hagués de quantificar-se. Cal detallar si lacircumstància indicada es produeix i amb quina freqüència, donant tots elsdetalls possibles


Tipus de relació Pare Mare Sogre SograConvivència diàriaConvivència periòdicaDistància on viuenVisites a casa d’ells (indicarfreqüència)Visites a la casa de l’informant(indicar freqüència)Trucades telefòniques (ídem)Cartes, correspondènciaMenjar a casa d’ellsMenjar a casa de l’informantCelebracions de sants,aniversaris, etc.

b) Valoració. Quina actitud té vers els seus pares i sogres, amb qui esrelaciona més, amb qui té més confiança o se sent més pròxim (pergeneració, per ideologia...), a qui veu més sovint? Hi ha diferènciesentre els parents de l’home i de la dona? Per què? Hi ha diferències entrepare i mare? I entre el sogre i la sogra? Hi té a veure el gènere? Creuque les relacions entre mare i filla són més habituals? Per què? Ha variatamb el temps la seva relació amb els seus pares? I amb els seus sogres? Aquè ho atribueix?

c) Comparteixen la residència? Comparteixen la residència amb els pares osogres durant algun període de l’any (vacances, cap de setmana, algunsmesos, etc.)? Es produeixen problemes per aquesta convivència?

d) Regals i donacions. Es fan regals amb freqüència? Regals rutinaris (reis,aniversaris, sants, etc.) i excepcionals (casaments, baptismes, comunions,etc.), regals quotidians (menjar, etc.).

3.3.2. L’assistència als pares i sogresa) Responsabilitat. Se sent responsable dels seus pares i/o sogres? Per què?

En què es tradueix aquesta responsabilitat? Canviaria això en cas deviduïtat i/o en cas de malaltia? Es fa a gust el treball assistencial? Comés percebut (amor, deure, sacrifici, obligació, etc.). És la mateixaresponsabilitat en cas d’un fill que una filla? I d’un fill casat o nocasat? I a la pràctica? Assisteix millor una filla o un fill, o igual? Perquè? Qui creu que ha de tenir cura dels pares vells? L’Estat ha d’ajudar ales persones grans? A quines i de quina manera?

b) Assistència prestada. Presta assistència vostè o el seu cònjuge als seuspares o sogres? A qui i en quines circumstàncies? Tipus d’ajuda oassistència que necessiten? Quan de temps hi dedica o hi ha dedicat(l’informant i el seu cònjuge) en altres períodes? D’altres ajudes alspares o sogres: treballs, acompanyament en cotxe, suport econòmic, etc.

c) Ajuda econòmica. Presta regularment o esporàdicament ajuda econòmica alspares? En forma de regals?

d) Repartició de la feina entre germans. Hi ha una assistència compartidaentre els diversos germans? Quina fórmula se segueix? Per què i com vaadoptar-se aquesta fórmula i no una altra (coresidència, residència,treball compartit entre germans)? Quina distribució del tempsd’assistència es fa entre germans? Quina distribució es fa de lescàrregues econòmiques derivades de l’assistència als pares? Creu que lafórmula adoptada és la millor o la menys dolenta? Tots estan a gust amb ladistribució?

e) Valoració. La forma com els fills resolen la cura dels pares té a veureamb la manera com aquests han tractat i educat als fills? Està justificatdesentendre’s dels pares? El fet que la dona treballi incideix en la curadels pares?


3.3.3. Ajuda rebuda dels pares i sogresa) Atenció dels fills (néts). Fixar-se en les diferents edats dels nens,

especificant qui fa cada tasca. Quin suport rep o ha rebut dels seus paresi sogres en l’atenció dels fills? Era una atenció puntual o habitual? Siera/és habitual, en què consisteix: portar o recollir els nens a l’escola,preparar el menjar, vigilar-lo (nen preescolar), vigilar-lo en horarisextraescolars, etc. Si era/és ocasional, en quines situacions es recorreals avis: cangur diürn o nocturn, assistència en cas de malaltia,vacances, acompanyament al metge, etc. Quina valoració fa d’aquesta ajuda?

b) D’altres serveis rebuts. Acudeix a cuidar-lo en cas de malaltia el seupare o mare (o sogres)?

c) Suport econòmic. Rep algun suport econòmic per part dels pares o sogres?Li han deixat o donat alguna vegada diners? Qui? Com se sent pel fet queli hagin donat o deixat diners?

d) Valoració. Valora com a important el suport que té o ha tingut dels seuspares (fill independent)? Per què creu que aquesta col·laboració és més omenys gran (proximitat, afinitat, bones relacions, necessitat, etc.).

3.4. Prestació de serveis i relacions amb altres parentsCal adaptar i aplicar les preguntes per cadascun dels parents amb qui esmantingui unes relacions significatives, i insistir amb els quel’entrevistador hi detecti una major relació (germans, cunyats, oncles,etc.).

3.4.1. Per a tots els casosa) Assistència prestada. Especificar si l’informant o la seva parella presta

o ha prestat assistència als seus parents. A qui recorre i en quinescircumstàncies. Tipus d’ajuda o assistència que requereixen. Temps que hidedica o hi ha dedicat

b) Serveis rebuts dels parents. Tipus de suport. Per part de qui? Demanaajuda per a la criança o cura dels fills? Freqüència (atenció puntual ohabitual). Si és habitual, en què consisteix (tenir-los durant la jornadalaboral, portar o recollir-los de l’escola, preparar el menjar, vigilar-los fora de l’horari escolar, etc.)? Si és ocasional, en quines situacionses recorre a altres parents (cangur diürn o nocturn, assistència en cas demalaltia, vacances, acompanyament al metge, etc.).

c) Ajuda econòmica. Si, d’una manera regular o esporàdica, presta ajudaeconòmica a aquests parents, etc. Rep d’algun parent algun tipus de suporteconòmic? Li han deixat o donat diners algun cop? Regals al marge decelebracions (freqüència, ocasions, tipus: menjar, roba, etc.).

d) Valoració del suport rebut. Raons que l’expliquen (proximitat, afinitat,necessitat, etc.).

3.4.2. Els germansa) Com defineix la relació amb els seus germans. Canvis en el temps.

Diferències (entre uns i altres, entre el gran i la resta, incidència delgènere).

b) Grau de cohesió. Especificar si es fan activitats en comú, si s’ofereixenserveis entre ells, quin és el paper dels pares en aquesta cohesió.Rivalitat entre germans.

c) Si hi ha alguna persona que consideri com a germà sense ser-ho, per què escompara amb la relació amb un germà.

d) Sociabilitat. Quan es troben? Festes compartides. Freqüència de lesrelacions.


3.4.3. Els afinsa) Diferències entre els consanguinis i els afins. Si es considera els afins

com a parents. Si es considera els consanguinis dels afins com a parents.b) Actitud respecte als germans del seu cònjuge. Especificar si hi ha

dificultats en la relació, si són considerats com a germans, si hi ha mésproximitat segons l’edat, el gènere o les afeccions.

3.4.4. Altres parentsa) De la resta de parents (cosins, oncles, etc.), amb qui es relaciona més i

per què?b) Si estableix diferències entre parents davant de circumstàncies

determinades (a l’hora de demanar i/o oferir ajut, consells, serveis,diners, etc.). En quins termes (generació, edat, sexe, proximitatparental, etc.). Si té parents, a qui considera com a amics?

3.4.5. Els amicsa) Com defineix una relació d’amistat. Diferències entre les relacions amb un

amic i amb un parent (fortalesa de la relació, proximitat, confiança,etc.). A qui recorre abans per demanar ajuda.

Font: GRUP D’ESTUDIS SOBRE FAMÍLIA I PARENTIU DE LA U.B. (1998) Noves famílies i relacions deparentiu. Un estudi sobre les transformacions familiars en el context urbà de Barcelona. Guia d’entrevista.Versió 6. Barcelona (mecanografiat).


4. Guia d’entrevista: fitxa per recollir una carta de parentiuNoves famílies i relacions de parentiu

Dades bàsiquesNom Cognoms Pseudònim

Sexe Estat civil actual Any de naixement Edat actual

Lloc de naixement

Diagrama de parentiu

Dades personals Residència Vincle parentiu Terminologia Relacions

Cognoms Nom Edat Ocupació Carrer Població Descrip. Codi Direcció Referèn. Freqüèn. Caràcter

Font: GRUP D’ESTUDIS SOBRE FAMÍLIA I PARENTIU DE LA U.B. (1998) Noves famílies i relacions deparentiu. Un estudi sobre les transformacions familiars en el context urbà de Barcelona. Guia d’entrevista.Versió 6. Barcelona (mecanografiat).


5. Fitxa d’entrevistaEstudi etnogràfic d’Andorra

Projecte: EEResponsable del projecte: DC/JJP

Dades dels informants Codi: EE-92 (H-AN-2-A)

Cognoms i nom: ................... Citat com a: .........Casa: ......... Àlies: ........... Sexe: m Data de naixement: 1907Lloc de naixement

Població: Andorra la Vella Parròquia/prov. o dept./país: Andorra la VellaLloc de residència

Població: Andorra la Vella Parròquia: Andorra la VellaProfessió: comerciantAnys de residència a Andorra: tots Nacionalitat: andorrana

Enregistrament TranscripcióTipus d’entrevista: indiv./ .... persones Arxiu informàtic: EE-92. ENTLloc de l’entrevista: IEA Data:Data/dates: 10-3-94 Nombre de pàgines:Entrevistador/a: DM-IP Transcriptor/a: DMFormat: 2 cassets / .... vídeos/notesDuració total: 2 hores

Resum del contingutEntrevista d’orientació biogràfica.– Se centra en el tema del Consell General els anys quaranta i cinquanta, enel període de guerres i en les relacions comercials amb la Seu.- Explica com va instal.lar-se com a comerciant de tabac. La diversificacióeconòmica de la família.

– Altres temes: - festes majors, casaments- família– religiositat

Font: COMAS D’ARGEMIR, D.; PUJADAS, J.J. (1997) Andorra, un país de frontera: estudi etnogràfic delscanvis econòmics, socials i culturals. Barcelona: Alta Fulla, pàg. 156.


6. Fitxa d’entrevistaCasa i família a la Val d’Aran

INFORMANT CLAU:

Nom i cognoms:

Sobrenom: Nom de la casa:

Clau de l’informant:

Lloc de naixement:

Edat (i/o data de naixement):

Lloc de residència:

Adreça:

Professió:

Observacions:

CONTINGUT DE L’ENTREVISTA

Motiu de l’entrevista:

Síntesi de l’entrevista:

Paraules clau:

ENTREVISTA Dia: Hora:

Entrevistador:

Lloc i condicions de l’entrevista:

Durada: Cinta /es:

Arxiu:

Buidat i tractament:

Observacions:

OBSERVACIONS

Font: BELTRAN, O; ESTRADA, F.; ROIGÉ, X. (1989-1991) Materials per a la recerca “Casa i família a la Vald’Aran”.


7. Fitxa d’informant i d’entrevista

FITXA D’INFORMANT I ENTREVISTA Clau: Núm: Data entrevistaCognom-Cognom-Nom

Pseudònim utilitzat:Nom de la casa: Sobrenom :Adreça: Telèfon:Poble: D.P.: Comarca:Professió:Edat: Data de naixement: Lloc de naixement:Síntesi de l’entrevista:

Informacions o ítems dels quals ens dóna informació (codi classificació i paraula clau)

Característiques tècniquesEntrevista Cinta/es Durada Lloc i condicions Data Hora

Condicions de consulta de les cintes: Entrevistador:

Buidat de les cintes (núm. de cintes, data de buidat, pàg. de transcripció)

Diagrama familiar

Núm Parentiu Cognom, Cognom, Nom Domicili Professió

Dades de l’informantEducació:Ocupació i dates:Domicilis o pobles on ha viscut i dates:Data de matrimoni:Altres cònjuges a part de l’actual:Entitats, associacions i partits dels quals és membre:Càrrecs polítics o en entitats locals:

Observacions

Font: ROIGÉ, X. (1991).


8. Transcripció d’una entrevista (fragment)La economía campesina de Maras (Perú)

O.- ¿Se cogen más peones o se hacen más intercambios en ayni?

E.- Ah! Ya. Esto, más que todo... Cogemos peones. No hacemos casi mucho,mucho ayni.

O. Y ¿por qué?

E.- Porque... Claro, ¿no? Algunos hacen por ayni, y algunos no hacemos. Yporque tenemos, algunos somos estudiantes, algunos tenemos que trabajar yes preferible pagarlo, ¿no?, a la gente. Pagarlo y hacerlo cargar, a lospeones. Como dices, como he dicho más anteriormente, damos tres arrobas,dos arrobas en un saco y entonces tranquilamente se entra y ya nonecesitamos ayni, pagar ayni y así.

O.- Claro, porque el ayni te obliga a que otro día tendrás que...

E.- Claro! Ayudarlo, ¿no?

O.- Ayudarlo.

E.- Ayudarlo. Porque más, más te conviene pues no... pagarlo y... Pagarlo odarlo, le das tu ración y entonces tranquilamente ya no te preocupaspara...

O.- Pero si alguien te pide un ayni, ¿tú puedes rechazarlo o...?

E.- Claro! Si se me dice cuando tengo tiempo, claro: puedo ayudarlo. Si seríaasí directamente, si no estudiaría, entonces ya pues. Como nos tratamos,hay algunos: “Guay... ayúdame, tal, cual”, entonces nos podemos ayudar,¿no? Pero hay veces no nos alcanza el tiempo y a algunos les alcanza eltiempo y entonces se hacen en ayni. Mayormente ya no, ya casi no mucho. Yano hacen por ayni. Hacen por con peones nomás, hacen trabajar.

O.- En cambio en la chacra sí que el ayni...

E.- ¿Camilo?

O.- No, no. En las chacras sí que el ayni se, se... se utiliza mucho más,¿no?

E.- Pero ¿en la, en la chacra? Claro. Es más, más que todo es ayni. Porque nopuedes encontrarlo con plata. Cuando la pagas, no te quieren. Cuando ledices en ayni: “ayúdame, tal día te ayudo, cuando me suplicas”. Ayni. Másque todo. Así nomás van. Hay, hay personas que no tienen tierra, terreno,entonces tienes que ir a suplicar, ¿no?: “Ayúdame”. Entonces cuando lepagas, un poco de más. Por ejemplo, le pagas 20 mil soles, así. Entonces teayudan. Cuando le alcanzas.

O.- Y ¿es posible cambiar un ayni en las salineras por un ayni en la chacra?

E.- Claro. Algunos hacen.

O.- ¿Sí?

E.- Algunos.

O.- ¿O sea, hoy te ayudo a barrer, mañana yo te ayudo a sembrar, o...?

E.- Claro. Así hacen.

O.- Se puede hacer.


E.- Justamente yo había veces hacía así. Cuando le ayudaba así... en lachacra, yo le digo también en las salineras: “Ayúdame...”. Es posible.

O.- Y entonces ¿los peones cómo se pagan en las salineras? No se pagan conplata, ¿no?

E.- No... Más que todo en las salineras pagamos así, como ya estamos dandosal, ya pues como su propina, ¿no? Les damos 5 mil soles, así nomás. Cuandolos alcanzamos, ¿no?

O.- Pero siempre se da algo en plata, ¿no?

E.- Sí a..., aquí, de aquí, cuando vienen a cargar así, pues ¿no?, con plata,un quintal o así. Pero cuando vienen de Urubamba, los chiquillos que vienensiempre, habrás visto, ¿no?, a ellos les damos su racioncita nomás. A loque puedan. A los chiquillos que vienen, les dan su racioncita. No puedendar su... Vienen con su mote, con su chichita vienen.

O.- Ah! Se traen ellos mismos su...

E.- Ellos mismos se traen. Como vienen a trabajar, como necesitan sal, vieneny entonces tranquilamente ese día ya... Ellos mismos se vienen y te dicen:“¿Te puedo ayudar? Señor, ¿te ayudo?”. Así te dicen.

O.- O sea: se pagaría sólo cuando tú vas a pedir un peón, de alguna manera,¿no?

E.- Justamente. Cuando le pides a un peón, quieres llevarlo de aquí, entonceslo tienes que pagarlo, pues. 5 mil soles...

O.- Y los peones ¿de dónde son normalmente? O sea, cuando tú tienes quebarrer, ¿los buscas acá en Maras...?

E.- De aquí de Maras. De aquí nomás. Yo no voy a las comunidades o así. Deaquí nomás.

O.- Pero hay gente que sí que va a las comunidades, ¿no?

E.- Sí. Hay parte, también. Algunas personas hay que van a las comunidades yhacen cargar.

O.- Pero ¿por qué? ¿Que no se encuentra gente acá o...?

E.- Hay veces no tienen así bastantes relaciones aquí con el pueblo. Tienenbastantes relaciones con la gente de las comunidades. Y van con máscomodidad. Como tienen compadre, ahijado... Entonces: “Ayúdame”, entoncesvienen, ¿no? Es así, pues. Porque algunos tenemos bastantes relaciones conlos amigos y así, pues: “Ayúdame (...)”, y lo llevas tranquilamente. Ahora,ahora pues no. ¿Quién no va a querer trabajar allá en las salineras? Comose ganan pues su platita. En vez de trabajarlo aquí [al camp], en vez deganar 10 mil soles, 20 mil soles ganan en un día nomás.

Font: BELTRAN, O. (1986).


9. Transcripció d’una entrevista (fragment)Noves famílies i relacions de parentiu

R: El Josep estava treballant amb una feina a [nom de localitat], prop delpoble d’on viu ell, de [nom de localitat], però li agradava molt el temad’ordinadors perquè havia estat en una empresa que va plegar i li agradavamolt. Jo estava a l’atur, sabia que cobraria uns mesos d’atur i li vaigcomençar a dir de que muntés una empresa, que jo li faria comercial iportaria la comptabilitat si realment era allò lo que li agradava. Jo noperdia res perquè no tenia feina, i ell tampoc perquè li pagaven poc, i vacostar una mica però al final es va decidir i... I vaig buscar lessubvencions, vaig..., vem muntar l’empresa, vem començar a treballar, iclar, jo havia de pujar [a la localitat on vivia en Josep], no pujava cadadia, sinó cada tres dies marxava un. Va ser una mica que no em vaig donarcompte que ja estava vivint aquí amb ell. No va ser ell que em va dir,“bueno, et vols vindre a viure aquí amb mi”, no? Una parella normalments’ho comenten i “bueno, què farem?” Es plantegen la vida en comú, o no sela plantegen, no diuen res i no es comenten res i són novios, i per por deveure l’altre què dirà o que no es pensi que jo el vull lligar o algo...Pues no, no ho havíem dit mai. A lo millor si comentes “ai que [?]”, peròde conya. És que ell no m’ho ha demanat mai que vingui a viure... Bueno emva fer un comentari. Perquè ell vivia amb la seva àvia, que és una donagran que podia estar sola, però la família no volia que estigués sola [...]Jo quan li vaig proposar això, ell vivia allà i ell li va preguntar a laseva àvia, evidentment, si jo podia quedar-me a viure allà, i va dir quesí. Però no ho van dir davant meu, ni res previst, segur que m’ho deuriacomentar: “li he preguntat amb ella i no li importa que visquis aquí”,potser va ser lo que més..., lo únic que ens vem dir. Clar, jo anavapujant-me roba, com que estava més temps aquí que a casa meva pues jo voliales meves coses on estava jo.

P: Clar.

R: I llavors jo tenia tot el meu repertorio aquí.

P: Que anaves pujant setmana sí i setmana no, uns dies i després doncs ja...?

R: Sí, ara pujo bastant menos a Barcelona que abans. Abans anava més, perquèclar, era com..., encara no estava aquí instal·lada, no em sentia com acasa meva tampoc, no perquè no... clar és casa la abuela. Però sí, si enshaguessin dit “bueno, us donem aquest pis, o us deixem aquest pis per viurei tu te’l decores i tu te l’arregles”, i ja ho fas tan premeditat que jasembla que estiguis a casa teva i ho fas teu, i al viure amb ella pues sem’ha fet més difícil fer-m’ho casa meva.

P: Clar.

R: I triga més, jo arribava aquí [nom de la localitat on viuen] i no tenia lasensació que arribava a casa, igual que quan arribes d’un viatge o deBarcelona a [nom de la localitat on viuen] que arribes a casa teva i dius,“ai ja estic a casa, al meu llitet”, l’oloreta del barri o del poble. I araja fa, que ja porto aquí tres o quatre anys. I recordo la primera vegadaque vaig sentir, quan vaig arribar aquí de Barcelona una nit, que vaig dir“ai, vaig cap a casa, no?”. La sensació aquesta de que és casa teva.

P: Sí, i el fet de que et quedessis allà a viure i tot, què li va semblar ala teva mare?


R: Pues ma mare, pues també li va passar com a mi, que no li va donar tempsd’adonar-se’n. Que ella suposo que deuria notar més, però com que la mevagermana ja havia tornat de [nom de localitat], pues no estava sola. Perquèjo havia tingut molts problemes amb la meva mare quan la meva germana haviaestat a [nom de localitat], i jo estava sola amb ella, tenia el nòvio a[nom de localitat], jo me’n volia anar tots els caps de setmana. Però ésque me’n volia anar els divendres quan plegava, no, el dissabte, quellavors treballava a la botiga de roba. El dissabte a les vuit de la nit,quan jo plegava me’n volia anar a [nom de localitat], no me’n volia anar acasa meva, després de tota la setmana estar treballant tot el dia, perquèera molt esclau la botiga, i ma mare ho passava fatal.

P: Per què?

R: Perquè plorava i “no te’n vagis a [nom de localitat] que jo, també, que nosé que...” Bueno, uf!

P: Es trobava sola?

R: Fatal, fatal, clar. I jo molt egoista per la meva part, però ella també,no? [...] I com que li va costar bastant, pues... No superar-ho, però sicomençar a fer una mica la seva vida, li va costar una mica. Ara sí; ho tésuperadíssim, està molt contenta. No vivim amb ella però quan ens veiemestem molt bé. A casa ens barallàvem molt, jo sobretot, amb la meva mare embarallava molt. I ara diu que ho té assumit, que està tranquil·la, que ella[?] Viu molt tranquil·la. Quan ens veiem ens estimem molt i estem molt bé ino ens barallem. I, en canvi, abans era... Era pitjor, molt pitjor.

Font: GRUP D’ESTUDIS SOBRE FAMÍLIA I PARENTIU DE LA U.B. (1998) Noves famílies i relacions deparentiu. Un estudi sobre les transformacions familiars en el context urbà de Barcelona.


10. Fitxa de contingut d’una entrevista

4. Parella de fet. Termes de parentiuterminologia, parella de fet, nòvio, marit, company, home

A la parella de vegades li diu nòvio i de vegades marit. Depèn amb quiestigui parlant. Si coneixen la seva relació li diu pel nom.

“Li dic nòvio [a la parella] perquè no sé que dir-li: si marit, o companyo... Jo encara li dic novio. Sí. A vegades li dic nòvio, a vegades li dicmarit... Si estigués casada suposo que li diria sempre el meu marit, no? Peròconsidero que és el meu marit, o el meu home.P: I de què depèn que li diguis nòvio o marit?R: Pues, segons amb qui parli, o com em rota a mi de dir-ho.P: I a quines persones tendeixes a dir-li que és el teu marit o...R: Pues no sé, hombre, normalment gent que no conec que ara no sabria dir lasituació, però que et pregunten o la casualitat..., o clar qui em coneix, jaconeix al,... al... Es diu Josep. Ja coneixen al Josep i no em cal dir resmés, especificar no? Potser a lo millor al gimnàs “escolti que el meu nòviotambé és soci i m’ha de mirar a vere si li han cobrat la quota” O... Cosesaixins, són coses que...; gent que no tracta amb tu”.

NF 1997/98. Marta, 709:1. (7. Extensa).

Font: GRUP D’ESTUDIS SOBRE FAMÍLIA I PARENTIU DE LA U.B. (1997/98) Noves famílies i relacions deparentiu. Un estudi sobre les transformacions familiars en el context urbà de Barcelona. Barcelona

11. Fitxa de contingut d’una entrevista

HerènciaL’hereu havia de sacrificar el seu propiinterès al de la continuïtat de la casa

“Si no hagués existit [la institució de] l’hereu, és un país que ja noexistiria, també. Hi va haver a cada generació un que es va sacrificar, vaquedar-se a casa, que és l’hereu. I els altres es van lliberar”. Diu que ellmateix va proposar-li al seu germà que es quedés ell a casa i no va voler-ho(que ja tenia el peritatge mercantil). “Jo vaig mutilar la meva professió.Per respecte i per acompanyar als meus pares”. Li dic que ara pot considerar-se una càrrega però que abans podia ser una manera de tenir garantits unsmitjans de vida: “Més que tenir una seguretat era tenir una obligació. Primer[...] no hi havia cap hereu que es vengués el patrimoni. Per què? Perquèaquell no era hereu fins que es morien els seus pares. L’hereu era unpropietari en potència, perquè el seu pare el podia desheredar fins l’últimdia que es moria. Això jo ho vaig viure. Jo vaig ser hereu el dia que el meupare es va morir. Abans havia treballat molts anys, i sense cap seguretat. Noés cap benefici això [...]. Jo crec que amb aquests patrimonis, i en aquestsàmbits geogràfics [es refereix sempre al fet que els patrimonis i lesexplotacions de muntanya no són rendibles, són poc importants fins i tot enel cas de les cases bones], la institució de l’hereu és més un sacrifici queres més [...]. Sempre passava el mateix: el que es quedava a casa, al cap de20 anys, era el germà més pobre de tots els fills”.

24 VA1990/30. Manuel V. (Betrén).

Font: BELTRAN, O. (1990) Adaptació a l’entorn i organització social al Pirineu central. Tesi doctoral.Barcelona: Universitat de Barcelona.


12. Fitxa de contingut d’una entrevistaEstudi etnogràfic d’Andorra

FITXA DE BUIDATGE Dolors Comas / Joan J. PujadasProjecte: Estudi Etnogràfic d’Andorra

Buidatge fet per: IPFont: EE-27 (H-OR-2-A) Fitxa núm. 62

MATÈRIA: 1 . ECONOMIATEMES: AGROPASTORALISME – COMERÇ – FIRES

Data: Anys trentaLloc: Andorra la Vella

CONTINGUT

-On veníeu el bestiar?

– Oh, mira, los vedells, allavons hi havie uns negociants d’abaix dela Seu, que ne diven los Nequins, pujaven a comprar los vedells, i sihi havie alguna vaca, i es feve la fira d’Andorra, aixís com aral’han tornada a rependre, antes també es feve la fira d’Andorra itreguívom lo bestiar a Andorra i també venívom alguna bèstia. Idespués, tot d’un plegat es va perdre aquella fira, fa uns quantsanys es va quedar que no tenive èxit. Però com jo... los primers anysque jo vai viure a Andorra, allà hi havie tot lo bestiar a Andorra,es feve uns firals allà on lo Guillemó tenive unes bordes, allí adetràs de la plaça d’Andorra, allí detràs hi havie les bordes delGuillemó, que ere una casa molt potenta. Allí hi havie un camp, fevenlo firal allí, después el van fer allí dalt on hi ha lo Park Hotel,també ho van fer un any o dos a dalt i, és clar, tot allò es va anaredificant i a la fi ja no sabien on fer-la i la fira es va plegar. Iara hi va haver sort d’aquell nen de l’Amadeu del Cintet, el Rossell,que tenive un xicot que va estar al Consell, teniven un fill únic iva estar al Consell quatre anys i ell va tornar a formar la firad’Andorra; ere intel·ligent, aquell xicot, i espavilat, vaja, itenive lletra.

- Ara bestiar ja no n’hi ha gaire...

- Bestiar ja no n’hi ha gaire, però avui... lo món ha canviat lo centper cent. És veritat, des d’aquell temps que jo havie viscut aAndorra i ara ha canviat lo cent per cent. Antes ere amb bèsties, araés amb maquinària i coses així. Lo món és així.

Font: COMAS D’ARGEMIR, D.; PUJADAS, J.J. (1997) Andorra, un país de frontera: estudi etnogràfic delscanvis econòmics, socials i culturals. Barcelona: Alta Fulla, pàg. 156.

TEMA VI. EL TREBALL AMB DOCUMENTACIÓ

1. ELS ARXIUS

El treball de camp desenvolupat pels antropòlegs en societats sense tradició escrita recorria moltpoc a l’anàlisi de documents. En aquest context, no hi havia fonts escrites creades per la pròpia cultura ies considerava poc útil recórrer als documents generats per les administracions colonials. Tanmateix, enl’estudi de les anomenades societats complexes, el recurs a les fonts documentals i històriques esdevéhabitual en qualsevol recerca antropològica. L’antropòleg treballa sobre el terreny però també consultaels arxius, malgrat que alguns professionals semblen sentir un cert menyspreu (o potserdesconeixement?) vers els documents.

Com assenyala Dane (1997:224), la investigació d’arxius, com també la mateixa investigació decamp, es relaciona plenament amb coses que tots solem fer d’una manera informal cada dia: tots llegim,mirem i escoltem i ensopeguem sovint amb resums estadístics. Però la recerca documental formalcomporta un examen sistemàtic dels arxius amb la finalitat de formular o de provar hipòtesis. Desd’aquesta perspectiva, la recerca en arxius es distingeix d’altres procediments de recerca perquèl’investigador treballa amb una informació generada abans que comenci la recerca, de manera que “elsinvestigadors d’arxius treballen amb els productes de la gent més que amb la gent mateixa” (Dane,1997:224).

En aquest capítol es presenten algunes de les principals fonts de documentació que poden ser útilsper a l’antropòleg, i es descriuen així mateix alguns procediments tècnics de treball per al buidat i eltractament de la informació, amb una referència especial a l’anàlisi demogràfica. Les possibilitats deltreball documental, tanmateix, són molt àmplies, per la qual cosa les referències a tipus concrets dedocumentació i de tractament només han de tenir-se com a mostres de les seves aplicacions particulars.En aquest sentit, els procediments serviran per exemplificar algunes possibilitats que cadascú podràadaptar després a la seva pròpia recerca.

1.1. Petita història

Més organitzat o menys, un arxiu comprèn un conjunt de la documentació produïda i rebuda perun organisme públic o privat o per un individu, com a resultat de la seva activitat, i que es conserva enprevisió d’una utilització jurídica o històrica. Els arxius s’originaren, lògicament, amb la formalització del’escriptura i la possibilitat de la conservació d’actes, comptes o contractes.

Els documents no començaren a guardar-se de manera sistemàtica fins a l’època moderna, quanvan produir-se dos canvis importants. D’una banda, els estats iniciaren una política de centralització delsarxius públics amb la creació del grans arxius nacionals com el de Simancas (1567) o el del Vaticà(1611). La documentació, però, es considerava com a secreta i només s’utilitzava per a finalitatspolítiques. D’altra banda, l’Església començà a organitzar sistemàticament els seus arxius a partir del

200 TÈCNIQUES D'INVESTIGACIÓ EN ANTROPOLOGIA SOCIAL

concili de Trento per tal de poder controlar millor els matrimonis i vetllar pel compliment dels preceptesreligiosos i els sagraments. En el cas d’Espanya, aquests arxius es reglamentaren el 1564, encara que finsl’any 1600 no comencem a trobar sèries documentals completes.

Amb l’Estat liberal, al segle XIX hi hagué una transformació radical del concepte d’arxiu: ja no esconservaven només els documents per registrar els privilegis o els individus, sinó com una font bàsicaper als treballs històrics. Això comportà que des de llavors s’organitzessin els arxius històrics tal com elsentenem avui: oberts al públic i amb una sistematització i ordenació adequades. També, des de llavors,canvià el concepte de document, i s’afegí la conservació dels impresos (al·legacions jurídiques,memorials, edictes, etc.) i més tard dels documents gràfics (plànols, projectes, il·lustracions). També esproduïren altres canvis, com ara la creació dels arxius judicials i del Registre Civl, paral·lel alsparroquials (a Espanya des del 1870).

Les darreres modificacions s’han produït més recentment i a conseqüència de diversos fets. Enprimer lloc, la generalització dels estudis socials i d’història local ha comportat una revaloració delsarxius locals i dels particulars, i s’ha estès encara més el concepte de document vers aspectes molt mésamplis (premsa, correspondència particular, etc.). La implantació de nous procediments tècnics(microfilm, ordinadors, fotocòpia, etc.), per la seva banda, ha agilitat el funcionament dels arxius i hafacilitat la duplicació dels documents conservats. Finalment, els arxius han inclòs altres materials comara gravacions sonores, programes de televisió, enregistraments en vídeo, cinema, fonts orals, música,etc. Tots aquests elements són elements fonamentals per a un arxiu modern.

1.2. Tipus d’arxius

Tipus d’arxius

1. Arxius històrics de l’administració: arxius generals (o estatals); arxius nacionals (o regionals);arxius provincials; arxius comarcals; arxius municipals2. Arxius administratius de l’administració: arxius generals (o estatals); arxius nacionals (oregionals); arxius provincials; arxius comarcals; arxius locals3. Arxius notarials: arxius de protocols; arxius notarials4. Arxius eclesiàstics: papals (Archivio Vaticano); diocesans; capitulars o catedralicis (capítols,catedrals, col·legiates); monàstics (ordres religioses); parroquials; altres: confraries, obres pies,ordres militars, etc.5. Arxius judicials: arxius de les administracions generals; arxius de les audiències provincials;arxius dels Jutjats de primera instància; arxius de pau locals; Registre Civl6. Arxius particulars: arxius científics o literaris; arxius dominals, senyorials i nobiliaris (referitsa un senyor feudal, bàsicament); arxius familiars o patrimonials7. Arxius d’entitats: arxius de centres culturals; arxius de centres docents; arxius de partitspolítics i sindicats; arxius d’empreses i institucions econòmiques; arxius gremials; arxiushospitalaris8. Arxius documentals: biblioteques (fons històrics); instituts d’història; centres dedocumentació; centres de dades9. Arxius audiovisuals: arxius de cinema i vídeo; arxius fotogràfics; arxius de so; arxius orals;arxius de radiodifusió i TV

1.2.1. Arxius històrics generals

Són arxius creats expressament per a la investigació històrica, comprenen la documentaciógenerada pels diferents òrgans administratius. Per poder consultar-los es necessita sovint una targeta


d’investigador que s’obté generalment a través d’un escrit de presentació avalat per part d’una instituciócultural, acadèmica o de recerca.

D’entre els grans arxius estatals, els més importants d’Espanya són l’Archivo Histórico Nacional(Madrid), l’Archivo de Simancas (Valladolid), l’Archivo General de Indias (a Sevilla, que aplega ladocumentació de l’administració espanyola a Amèrica) i l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Barcelona). Elsarxius nacionals i regionals no es comencen a crear a Espanya fins a la constitució de les autonomies.L’Arxiu Nacional de Catalunya, creat el 1980 per la Generalitat, està dedicat a recollir documentacióprocedent de les institucions catalanes, públiques i privades.

Els Arxius Històrics Provincials estan destinats a recollir la documentació procedent del’administració perifèrica de l’Estat, com ara la d’Hisenda (cadastres, registres d’hipoteques, etc.), delsgoverns civils, de protocols notarials (en aquelles províncies on no hi ha arxius de protocols), de l’anticMovimiento (incloent la Sección Femenina i el Frente de Juventudes). La documentació és molt diversaen cada cas. Podem trobar: expedients escolars, escrits d’institucions locals, convents, ordreseclesiàstiques i confraries, fons particulars, documentació de gremis, etc. Tot i que en teoria hauriend’unificar tota la documentació provincial existent, no sempre és així. Per això és fàcil trobar d’altresorganismes que disposen dels seus propis arxius, com ara la Delegació d’Hisenda, el Govern Militar,l’Instituto Nacional de Estadística, els instituts agraris, els jutjats, etc.

Les diputacions tenen també importants arxius a conseqüència de les moltes competències queaquests organismes provincials havien tingut en d’altres èpoques. Així, és habitual que apleguin actes dela Diputació, documents de beneficència (hospitals, organismes de la Diputació, Medicina i Sanitat,control de la prostitució, etc.), documentació electoral (sobretot de l’època de la Restauració i elfranquisme), estadístiques, cadastres, registres de quintes, etc.

Finalment, a Catalunya existeix una xarxa d’arxius comarcals que va ampliant-se progressivamenti que conserva no sols la documentació de caràcter comarcal sinó també, en molts casos, documentaciómunicipal, protocols notarials, fons judicials del Jutjat de primera instància i aquella que prové dedonacions particulars.

1.2.2. Arxius municipals

Els arxius municipals apleguen habitualment una documentació important, potser la més estudiadades de l’antropologia. A Catalunya, l’òrgan principal de l’administració local no va rebre el nomd’“ajuntament” fins al decret de Nova Planta (abans era anomenat “consell” o “universitat de veïns”).Tanmateix, el sistema, tal com el coneixem avui, parteix de l’organització administrativa adoptada perles Corts de Cadis, amb diversos canvis segons el període liberal o absolutista, fins que queda fixatdurant la Restauració.

L’estat de conservació dels arxius municipals és molt divers, en funció de la petita història de cadaajuntament. A més, molt d’ells —sobretot els més petits— no disposen d’una organització efectiva quen’afavoreixi la consulta, de manera que sovint el treball ha de començar forçosament per l’ordenació delsmaterials. La política de concentrar la documentació històrica municipal en els arxius comarcals enfacilita la conservació i la consulta.

La documentació que contenen és molt variada. A banda de la municipal, és a dir, la generada perles activitats administratives de les institucions que al llarg de la història han estat les encarregadesd’atendre els afers locals, els arxius dels ajuntaments també recullen altres fons força diversos. En lespoblacions més petites, l’arxiu de l’ajuntament sol incloure el fons del jutjat municipal o de pau (amb elRegistre Civl, les actes de conciliació, etc.). A més a més, també poden conservar arxius d’entitats locals


(associacions, gremis, cambres agràries, etc.), d’empreses, de notaris, fons molt diversos procedents dedonacions de particulars, etc. En general, les fonts utilitzades de manera més habitual en les recerquesantropològiques han estat les demogràfiques, les fiscals i cadastrals i els llibres d’actes.

Arxius municipals

1. Administració general: actes (actes municipals; actes de la Comissió Permanent; reunions depoble; resolucions de l’alcaldia i ordres; altres: esborranys d’actes, lligalls d’actes, etc.);correspondència (cartes; cartes reials —època moderna; llibres de registre d’entrades i sortides);secretaria (certificacions); càrrecs municipals (alcaldes i regidors; nomenaments); personal(expedients i plantilles de personal); llibres d’arrendaments (arrendaments municipals;documentació d’arrendament de la carn, fleca, vi, oli, etc.).2. Finques i patrimoni: finques rústiques (capbreus —XVII-XVIII; propis i arbitris); comptabilitatmunicipal (llibres d’àpoques —1400-1700; llibres d’albarans, pòlisses, etc.; pressupostosmunicipals; llibres d’ingressos, despeses, caixa, etc.; llibres d’arqueig; manaments de pagament);impostos municipals (documentació diversa: llibres d'estimes, llibres d'apeo; multes; consums —1825-1912; sequiatge —època moderna; padró de contribuents; contribució d’edificis i solars;contribució de la riquesa rústica); amillaraments i cadastres (amillaraments —XIX; cadastres —XVIII; cadastre modern; contribució territorial; contribució industrial; registres fiscals d’edificis isolars); béns comunals (concòrdies entre pobles; subhastes forestals); altra documentació(escorxador; pesos i mesures).3. Jutjat de pau: processos judicials; correspondència; actes de conciliació.4. Agricultura i ramaderia: censos agraris (censos agraris; preus agrícoles); censos ramaders(censos i recomptes de bestiar); altres (repartiment d’aigües; junta local agrícola; subhastesforestals).5. Beneficència: hospitals; registres de pobres; causes pies; mendicitat; infància; subsidis alcombatent.6. Cultura: festes majors; festes religioses; activitats culturals.7. Defensa: quintes (expedients de quintes; allistaments i pròfugs); exèrcit (allotjaments militars:manteniment de l’exèrcit —XVIII-XIX; béns subjectes a requisa militar); policia municipal ibombers.8. Demografia: padró municipal i cens de població (padrons; censos; rectificacions anuals);d’altres (naixements i òbits —abans del Registre Civl; cèdules personals; llibres de veïnatge).9. Eleccions: ajuntament i consells de vila (insaculació dels ajuntaments –època moderna);eleccions (censos electorals; eleccions municipals; eleccions provincials; eleccions generals; juntalocal del cens electoral).10. Instrucció pública: junta local de primera ensenyança; junta local d'instrucció pública; escolesmunicipals.11. Obres públiques i urbanisme: plans d’ordenació i urbanització; plans generals i parcial;obres municipals: enllumenat, etc.; obres particulars: permisos d’obres; carreteres; projectesdiversos.12. Sanitat: personal mèdic; vacunacions; junta local de sanitat; cementiri.13. Pergamins14. Privilegis i consuetuds: capítols de vila; llibre de privilegis –època medieval; ordinacions,crides, capitulacions.15. Cartografia: plànols de carrers; plànols d’edificis; dibuixos.16. Llibres manuscrits: cròniques de la vila; visites; llibre de signatures.17. Arxiu fotogràfic: fotos aèries.18. Documentació d’altres organismes: BOE i diaris oficials; associacions diverses; associacionspolítiques i sindicals; hospitals; església.19. Llegats particulars


1.2.3. Arxius eclesiàstics

Totes les diòcesis disposen d’un arxiu diocesà que recull una àmplia documentació relativa a laseva administració (butlles papals, béns eclesiàstics, monestirs, censura, correspondència, visitespastorals, expedients de dispenses parroquials, seminari, ordenacions, etc.) i, en molts casos, fonsprocedents de les parròquies (actes de baptismes, confirmacions, matrimonis, enterraments, llibretes decompliment pasqual, administració parroquial, etc.). Cal esmentar també l’existència d’arxius específicsen les catedrals (arxiu capitular o catedralici) i els monestirs.

D’entre els eclesiàstics, en tot cas, per a les recerques en antropologia, els arxius més utilitzats sónels parroquials. Malgrat que la informació que recullen és desigual segons la seva història particular(incendis, guerres, administradors diferents, etc.), és possible trobar-hi una documentació àmplia per al’estudi de la història local.

Arxius parroquials

1. Quinque libri: baptismes; matrimonis; enterraments; confirmacions; compliment pasqual.2. Llibres referents a l’Església: llibres de privilegis; llibres de fàbrica; llibres d’administració;llibres de visites pastorals.3. Institucions parroquials: causes pies; cementiri; confraries; ermites; hospitals.4. Confraries: administració de béns; ordenacions i reglaments; actes de reunions.5. Rectors: nomenaments de rectors; documentació pastoral; llibres de catequesi, catecismes,missals, cants, etc.; preparació de sermons; intencions de les misses.6. Registres notarials: capítols matrimonials; testaments i inventaris.7. Altres: obres pies; ordres militars.

1.2.4. Arxius notarials

Els protocols poden trobar-se a la mateixa notaria on van ser registrats o bé als arxius de protocolsnotarials, on s’apleguen els més antics. En molts casos, els documents notarials poden trobar-se també enaltres arxius, com els provincials i els comarcals. Els llibres de protocols notarials contenen,habitualment tots junts, els documents següents: testaments, capítols matrimonials, poders notarials,inventaris post mortem, hipoteques i contractes de compra-venda, àpoques, debitoris, vendes a carta degràcia, contractes d’arrendament i parceria, etc. Cal fer notar que només és possible la consulta d’aquellsdocuments que tenen més de cent anys d’antiguitat.

1.2.5. Arxius particulars

Moltes cases, sobre tot les benestants, conserven una bona sèrie de documents que són l’expressióde la història de la família, de la transmissió de la propietat, de les relacions amb altres famílies i, endefinitiva, dels dos grans processos que es miraven de legalitzar al màxim per assolir expressionsjurídiques i marcar-los contractualment: el cicle de la vida domèstica i el patrimonial. En el marc de lasocietat rural, eren molts els actes que s’escripturaven i dels quals es conservava còpia: el món legal“significava tota una ordenació conscient del món i de la cultura (...). El dret era com la gramàticaprincipal de la vida rural” (Terradas, 1984:1121).

A banda de poder utilitzar els documents per ells mateixos, i corregir així les mancances quepoden presentar altres arxius, aquests tipus de fons permeten fer estudis de cas. El valor principal delsestudis monogràfics consisteix en la possibilitat de confrontar el model i la pràctica, i aclarir allò general

1 TERRADAS, I. (1984) El món històric de les masies. Barcelona, Curial.


per mitjà de l’anàlisi d’allò particular. Es tracta, en definitiva, de comprendre fets o tendències generals através de realitats concretes, de considerar els fenòmens localitzats en un diàleg constant amb elsfenòmens generals, i posar en evidència la seva mateixa estructura.

Arxius particulars

1. Patrimoni familiar: contractes de compra-venda; donacions; escriptures de divisió de béns;delimitació de finques; canvis d’inscripció de noms en les finques.2. Contractes i rendes del patrimoni: contractes de conreu; rescissions de contractes de parceria;cartes de pagament; préstecs; censals i cartes de pagament de censals; àpoques, hipoteques icancel·lació d’hipoteques; redempcions de càrregues.3. Dades del llinatge i de la transmissió de la propietat: capítols matrimonials; testaments;convenis de repartició d’herència; certificacions de baptismes, matrimonis i defuncions; inventarispost mortem de les propietats rústiques i urbanes; declaracions de confiança sobre herències;codicil·lis; certificacions d’actes de darrera voluntat.4. Altres documents jurídics: nomenament de guardes; actes de conciliació; pertinència al’exèrcit i als sometents.5. Comptes: comptes de l’explotació i les collites.6. Altres documents: escrits sobre invocacions religioses; goigs; plànols; fotografies familiars(des del final del segle XIX); correspondència privada; memòries personals o familiars, etc.

2. ELS CENSOS I ELS REGISTRES DE POBLACIÓ

2.1. Els censos de població

Els censos de població són la documentació demogràfica més completa per la gran quantitatd’informació que contenen.

2.1.1. Llistes parroquials, llistes fiscals i censos de població

Malgrat que el sistema censal té una història llarga (recordi’s, per exemple, els censos romans), elscensos moderns, aquells que es fonamenten en dades personals i no parteixen dels grups domèstics, nos’inicien fins a partir del segle XIX.

Tot i així, és possible trobar documents diversos que, malgrat no haver estat creats expressamentamb finalitats censals, poden complir aquesta funció a l’efecte de la recerca històrica. Així, per exemple,les llibretes de compliment pasqual ofereixen una relació de tots els combregants d’una parròquia,classificats per grups residencials, i indiquen habitualment el cognom familiar, el nom de tots elsmembres del grup i la relació de parentiu que hi ha entre ells amb força precisió. La utilització d’aquestesllistes per a l’anàlisi demogràfica presenta alguns problemes metodològics a conseqüència de la finalitatamb què van ser elaborats, com a relació de persones que tenien l’obligació de complir el preceptepasqual cada any. La seva dificultat principal deriva del fet que els no-combregants, és a dir, els infantsmenors de sis anys, no quedaven registrats, i això provoca una distorsió en les dades demogràfiquesresultants --i més si tenim en compte l’elevada mortalitat infantil existent fins un passat recent. Aquestproblema pot esmenar-se completant les dades a partir de la reconstrucció dels cursos domèstics: unmenor d'edat no apareixerà en la llibreta d'un any determinat però sí en les dels següents, pel que lareconstrucció permetrà deduir que ja existia en anys anteriors. Una segona solució, més fiable, consisteixa completar les llistes a partir de les dades aportades pels registres parroquials de baptisme, matrimoni idefunció. Tot i les seves deficiències, les llibretes de compliment pasqual són sovint l’única llistanominativa de l’època que pot trobar-se en sèries tan correlatives, gairebé anuals, i tenen com a avantatge


que mencionen amb claredat aspectes com les relacions de parentiu entre els membres d’un grupresidencial, els difunts, les segones núpcies, la condició de viduïtat, l’absència temporal i el lloc deresidència fora de la parròquia, etc.

Els precedents més similars als censos són els fogatges, que van elaborar-se a Catalunya enl’època de la Corona d’Aragó, entre els segles XIV i XVII, amb objectius fiscals (el primer conegut és del1359). No sempre inclouen la totalitat de la població: sovint s’exclouen els pobres, de vegades els jueus ia cops els capellans i els sacerdots. Els fogatges, que inclouen una relació de tots els caps de casa, erenfets per comissionats elegits per les mateixes viles. Això va fer que no sempre fossin confeccionats apartir de criteris uniformes i que seguissin procediments molt rudimentaris, per això les còpiesconservades tenen força deficiències. El problema principal, en qualsevol cas, és el de la conversió delsfocs en habitants, car els diferents autors no es posen d’acord en un únic valor (la mitjana preferidaactualment se situa entre 4 i 4,5 habitants per foc).

A partir del segle XVIII va produir-se un avenç considerable en relació amb els censos, realitzats jaamb la finalitat de disposar d’un recompte universal de la població, sobretot a partir del cens deCampoflorido del 1717 (fet a Catalunya entre el 1716 i el 1718). A partir d’aleshores la confecció denous censos va esdevenir una pràctica força habitual: els anys 1749 i 1753 (cens del marquès de LaEnsenada, que no inclou, però, la població catalana), el 1768 (cens del Comte d’Aranda), el 1787 (censde Floridablanca, el millor del XVIII) i 1797 (cens de Godoy). En general, i malgrat els problemes lògicsde fiabilitat, tots aquests censos presenten una bona qualitat. Al marge que hi hagi nombroses obres querecullin les dades d’aquests censos pel que fa a Catalunya, alguns poden consultar-se a través de lesedicions en microfitxa editades per l’Instituto Nacional de Estadística.També resulta útil consultar lesdades que proporciona el Diccionari Madoz per a totes les poblacions.

El primer cens general elaborat amb criteris moderns data de mitjan segle passat, del 1857. Des dellavors els censos s’han anat fent amb una certa regularitat, tot i que la informació d’un cens pot variard’un a altre: 1860, 1870, 1877, 1887, 1897, 1900, 1910, 1920, 1930, 1936, 1940, 1950, 1960, 1970, 1981i 1991. Fins al 1970 tots els censos es tancaven amb data de 31 de desembre (o la darrera setmana del’any), mentre que els posteriors s’han fet prenent com a referència el 31 de març per tal d’evitar ladistorsió que impliquen els desplaçaments fora dels llocs de residència habitual durant les vacances deNadal i Cap d’Any.

Els censos coincideixen sovint amb els padrons municipals d’habitants, encara que ambdósregistres serveixen a finalitats diferents. Els padrons consisteixen en una llista de la població, elaborada ainstància dels ajuntaments, i apleguen dades que tenen un caràcter públic, atesa l’obligació que hi had’empadronar-se. Fins al 1996 s’han fet padrons cada cinc anys, a banda de registrar-se les modificacionsanuals. Amb la seva informatització, es pensa mantenir-los actualitzats de manera permanent. Els censosde població, en canvi, contenen dades que tenen un caràcter secret i es fan cada deu anys sota lainiciativa de l’administració estatal o autonòmica (a Catalunya l’elabora l’Institut d’Estadística deCatalunya), la qual publica els resultats dels recomptes en els àmbits local, comarcal, provincial inacional. Junt amb el cens de població s’elabora també un cens d’habitatges.

2.1.2. Anàlisi dels censos i padrons

Per tal de treballar les informacions que apleguen els padrons d’habitants, o bé quan cal unareconstrucció nominativa dels grups residencials, cal procedir a un buidat dels padrons i dels censos. Elbuidat es farà en llistes pautades o en una fitxa per cada grup residencial. Si bé les dades recollides encada cas no són sempre les mateixes, generalment inclouen la informació següent: nom i cognoms, sexe,domicili, relació de parentiu amb la persona principal, professió, data de naixement i/o edat, estat civil,lloc d’origen, any d’arribada al municipi o temps de residència i nivell d’instrucció.

La informació que pot extreure’s d’explotar un sol cens o padró és la següent:


- Nombre d’habitants o efectius de població. És una informació que per ella mateixa té un interèsescàs si no és amb l’objectiu d’estudiar l’evolució demogràfica fent-ne un seguiment.

- Estructura de la població per sexes (proporció de persones d’un sexe i altre). Pot calcular-se lataxa de masculinitat (proporció d’homes respecte al total de la població) i la relació demasculinitat (nombre d’homes per cada 100 dones), que s’obté així:

100 dones de nombre

homesd' nombreatmasculinit de relació ×=

- Estructura de la població per edats. La classificació per grups d’edat es fa generalment a partir del’ordenació següent: joves (0-19), adults (20-59), vells (+60); o bé nens (0-14), actius (15-64),vells (+65). La piràmide d’edats és un doble histograma en el qual es representa la població pergrups d’edat per sexe i, de vegades, segons l’estat matrimonial. Els grups d’edat que es prenen sónde cinc anys (0-4, 5-9, 10-14, etc.), i les dades es presenten en xifres absolutes o referents a untotal comú (10.000 o 100).

- L’índex d’envelliment, que ens permetrà qualificar una població com a jove (quan se situa persota de 100) o com a envellida (quan presenta un índex superior a 100), es calcula de la manerasegüent:

100 anys 14 a fins població

anys 65 degran més poblaciót envellimend'index ×=

- Professions. Totes les llistes fan constar la professió dels homes i, sovint, de les dones. Elproblema és que els criteris depenen molt segons qui elabora el cens, per això és una informacióque cal usar amb moltes reserves (es recull, per exemple, la dedicació laboral principal i no estenen en compte d’altres activitats complementàries).

- Origen. S’estableix l’origen o lloc de naixement, quan hi consta. És molt útil analitzar-ho enpobles que presenten un índex d’immigració elevat. Per contra, l’anàlisi de l’emigració resultamolt difícil de fer: només trobem algunes llistes que indiquen les variacions anuals (com ara lesbaixes en els padrons) i que ens poden proporcionar certes pistes sobre el lloc de destinació delsemigrants, però només pels anys que no hi ha padró.

- Noms i cognoms. Les dades sobre els noms i cognoms poden servir als estudis de l’homonímia,sistemes de nominació, etc.

- Forma de residència. Pot determinar-se el nombre de membres coresidents establint la mitjana depersones per llar. També s’analitzen dades referides a la composició residencial aplicantgeneralment la classificació de Laslett (1972) 2 o d’altres més actuals. Les dades poden analitzar-sesegons les variables que es creguin convenients (edats, extensió vers els parents del marit o de lamuller, etc.). Per representar les relacions de parentiu s’utilitzen les inicials dels termes de parentiuen anglès.

2 LASLETT, P. (1972) "Introduction: the history of the family", dins LASLETT, P.; WALL, R. (ed.): Household and Family

in Past Time. Cambridge, Cambridge University Press, pàg. 3-89.


Tipologia dels grups residencials

1. Solitaris1a) vidus1b) vídues1c) solter1d) soltera1e) situació indeterminada2. Sense nucli conjugal2a) germans/germanes2b) altres parents coresidents2c) sense vincles de parentiu coneguts3. Nucli conjugal simple3a) parella casada sense fills3b) parella casada amb fill/s3c) vidu amb fill/s3d) vídua amb fill/s4. Extenses4a) extensa als ascendents4b) extensa als descendents4c) extensa als col·laterals4d) extensa als ascendents i col·laterals5. Nuclis conjugals múltiples5a) lineal (nucli conjugal ascendent sense fills)5b) lineal i extensa col·lateral (nucli ascendent amb fills)5c) col·lateral5d) altresFont: Laslett, 1972:31

- Moviment natural de la població. És molt millor calcular les taxes i les dades relatives alsnaixements i matrimonis a partir del Registre Civl o dels registres parroquials i no basant-se en elscensos i padrons. Tanmateix, pot ser que en determinats casos faltin aquests documents, o quesigui molt laboriós calcular-ho, per la qual cosa els censos permeten obtenir una aproximació almoviment natural en proporcionar indicacions relatives a la natalitat, la fecunditat i la nupcialitat(no respecte a la mortalitat) (Henry, 1983:45-58). Així, en censos antics i quan les característiquesdemogràfiques de diverses generacions són similars, és possible calcular l’edat en el primermatrimoni, que s’obté a partir del càlcul de les proporcions de solters d’entre 10 i 49 anys,separant homes i dones en grups de 5 o 10 anys, o dels períodes disponibles en el cens. Així, per aun període de cinc anys es calcula de la manera següent:

S50-1S5040-49)-S45...19-S1514-5(S10

10i×+++

+=

L’estudi d’una sèrie de llistes nominatives ofereix d’altres possibilitats d’anàlisi. El problemaconsisteix a trobar una sèrie de llistes que sigui continua, tenint en compte les ràpides variacions que potregistrar una població en un lapse de cinc o deu anys. Així, com més reduït sigui el temps transcorregutentre els recomptes més consistent podrà ser l’anàlisi resultant. La sèrie continuada de llistes permetràportar a terme càlculs demogràfics diversos (com ara naixements, nupcialitat, mortalitat, etc.), però laseva utilitat principal consisteix a reconstruir els cursos domèstics, és a dir, el seguiment de lesvariacions residencials al llarg de diverses generacions.


2.2. Els registres de població

2.2.1. Història dels registres de població

Els registres de població, com a fonts estadístiques, ens proporcionen informació sobre elsesdeveniments vitals de la població (naixements, matrimonis i defuncions). Els primers precedents datenen l’època dels romans, els quals durant la República (443 aC) van imposar l’obligació de declarar elsnaixements i les morts successives.

Tanmateix, els registres de població van organitzar-se de manera sistemàtica per part de l’Esglésiaa partir del concili de Trento al segle XVI (1545-1563), tot i que es disposa de registres des del segle VI.En bona mesura, l'obligatorietat del registre va imposar-se amb la voluntat de fer front als matrimonisclandestins, molt arrelats a l’època medieval ja que l’Església només sol·licitava fins aleshores, perconsiderar com a vàlid un matrimoni, el lliure consentiment dels cònjuges. El concili de Trento, malgratconfirmar la validesa del lliure consentiment, va satisfer les peticions d’alguns monarques, sobretot el deFrança, i imposà condicions noves, com ara l’anunci obligatori des de tres diumenges abans de la sevacelebració, la presència d’un capellà i de dos o tres testimonis a la cerimònia i la creació dels registresparroquials. Tot plegat va comportar la generalització dels llibres sagramentals (els anomenats Quinquelibri), que estaven formats pels registres següents:

- Baptisme. Calia mencionar la data de celebració del baptisme, l’edat del nascut (més tard la datade naixement), el nom i cognom de l’infant, el del seu pare i mare, i la condició de legitimitat o no.

- Matrimoni. S’hi registrava el nom i cognom dels cònjuges (a cops el sobrenom i el nom de lacasa), el seu estat civil, la seva condició jurídica (si eren o no menors: l’edat no es consigna fins alsegle XIX), els testimonis, el parentiu d’aquests amb els contraents, etc.

- Sepultura. S’hi feia constar, junt amb el nom i cognoms del difunt, la data de la sepultura (no dedefunció).

- Confirmació. S’hi registrava el nom dels confirmats. Es tracta d’una llista de poca utilitat i quehabitualment no es conserva.

- Compliment pasqual (ja ha estat comentat més amunt).

Cal tenir en compte que, habitualment, els capellans eren les úniques persones instruïdes de la vidalocal, per la qual cosa esdevenien els representants de l'Estat i actuaven com a registradors oficials. Amés, els registres eren controlats pels bisbes o els seus delegats, que redactaven informes sobre la maneracom es portaven a terme arran de les seves visites pastorals.

El registres civils va començar a implantar-se a França arran de la promulgació del CodiNapoleònic (1804), que establia la dependència dels drets i deures de l’individu amb el fet d’estar inscriten els llibres oficials. A Espanya, el Registre Civl fou implantat el 1870, i recollia tot el que feiareferència a la filiació, els naixements, els noms i cognoms, la nacionalitat, el matrimoni, les absències,la defunció, els consentiments paterns, etc. Des de llavors, en tots els pobles hi trobem dues sèries deregistres: el civil i el parroquial.

La conveniència de fer servir el registre parroquial o el civil depèn de l’època per la qual ensinteressem. Fins al 1931, tots dos registres poden considerar-se com equivalents, encara que els civilssegueixen un qüestionari més clar. Com que els únics matrimonis vàlids eren els eclesiàstics, els registrescivils esdevenien en la pràctica una còpia dels parroquials. Entre el 1931 i el 1939, sobretot en els anysde la guerra, la consulta dels registres civils és més aconsellable (se celebraren unions matrimonials


civils i no es batejaven tots els nascuts). Entre el 1940 i els anys cinquanta els registres són forçaequivalents, car els matrimonis, per exemple, es feien a la parròquia amb l’assistència d’un funcionari delRegistre. A partir dels anys seixanta, els parroquials es ressentiren d’un nombre més petit de sacerdots icada vegada són més incomplets, i se simplificà extraordinàriament la seva redacció. A partir del 1981,amb els canvis que es produeixen en el Registre Civl i amb la instauració del matrimoni civil, resultamolt més fiable la utilització d’aquest registre.

A partir dels anys seixanta els canvis en els comportaments demogràfics van afectar els registrescivils. El naixement habitual en els hospitals, la celebració dels matrimonis en llocs diferents al deresidència (una ermita, un restaurant, etc.) i l’increment de defuncions en centres hospitalaris hancomportat una distorsió en el registre d’aquests fets demogràfics. Per resoldre el problema, a partir del1975 va establir-se una diferenciació entre el lloc on es produeix el fet demogràfic i el lloc de residènciaen el cas dels naixements, i això ha afavorit que no tots constin inscrits com a nascuts en les capitals ambcentres hospitalaris.

2.2.2. Buidat i explotació de les dades

El buidat i tractament de les dades sobre el moviment natural de la població pot fer-se a partir detres procediments:

- buidat anònim: consisteix en el buidat de les dades (en fitxes o en fulls pautats) de maneraanònima, registrant només la informació quantitativa;

- buidat nominal i complet: es transcriuen en fitxes totes o bona part de les dades de cada registre,cosa que permet fer reconstruccions familiars;

- buidat dels butlletins estadístics i de les dades publicades.

El simple buidat anònim de les dades en una plantilla permet fer nombrosos càlculs:

- Nombre de naixements, matrimonis i defuncions: ofereix la possibilitat d’analitzar les tendènciesquant al volum de naixements, matrimonis i defuncions. En funció de les dades disponibles i lescaracterístiques demogràfiques específiques d’una població, podrà fer-se per anys o, millor, perperíodes quinquennals o decennals.

- Moviment estacional: es tracta de veure la distribució diferent dels naixements, defuncions imatrimonis al llarg dels mesos de l’any. Per tal d’apreciar diferències remarcables es farà perperíodes molt amplis (en poblacions petites, per lapses de 25 o 50 anys). Atesa la diferent duradadels mesos, el càlcul ha de fer-se de la manera següent: es parteix d’una xifra proporcional de1.200 i es divideix el nombre de fets demogràfics pel nombre de dies cada mes (el mes de febrer escompta com si tingués 28,25 dies).

- Masculinitat i feminitat en els naixements: s’estableix el percentatge d’homes i dones en elsnaixements.

- Naixements il·legítims i infants abandonats: càlcul de la proporció de nens il·legítims iabandonats en relació amb el total. Actualment, els censos de població no mencionen la condiciód’il·legitimitat, però sí l’existència o no de matrimoni entre els pares o l’absència d’un delsprogenitors.

- Celibat definitiu: proporció de solters d’entre els difunts de més de 50 anys.


- Edat mitjana en el matrimoni. Generalment, l’edat es fa constar en els registres demogràfics apartir del 1825. Es compten només els solters o bé es calculen les mitjanes separadament per ad’altres estats civils. En l’anàlisi microdemogràfica és millor calcular-ho per períodesquinquennals o decennals. A banda de l’edat modal (edat en què es dóna una freqüència més altade casaments), l’edat mitjana és el càlcul més habitual i simple, que resulta de multiplicar cadagrup d’edat pel seu nombre d’efectius, i després dividir-ho pel nombre de matrimonis i sumar-hi0,5 (per tal de modificar la desviació de la diferència d’edats al llarg de l’any). Es calcula de lamanera següent:

0,5 matrimonis de nombre

nX) ....(X n19) (19 n18) (18 Em +

×+×+×=

- Estat civil: es classifiquen els matrimonis segons l’estat civil dels cònjuges i permet avaluar, perexemple, la proporció de segons matrimonis.

- Origen dels cònjuges i lloc de residència.

- Signatures en l’acta matrimonial (per determinar el nivell d’instrucció).

- Dispenses eclesiàstiques (per determinar el grau de consanguinitat entre els cònjuges i analitzarl’existència d’estratègies matrimonials).

- Mortalitat infantil, calculant els difunts de menys d’un any dividit pel nombre de naixements. Entreballs microdemogràfics cal calcular-ho per períodes mínims de 10 anys perquè tingui un nivellde fiabilitat acceptable. Cal tenir en compte que en el Registre Civl només s’inscriuen els nadonsque superen les vint-i-quatre hores de vida. També pot calcular-se la mortalitat dels menors demenys de cinc anys.

- Mortalitat per edats.

2.3. Encreuament dels registres de població i les llistes censals

2.3.1. Càlculs demogràfics

Les taxes brutes de natalitat, nupcialitat i mortalitat es calculen per mil dividint el nombre de fetsdemogràfics i el nombre d’habitants. Si treballem les dades d’un període, el nombre d’habitantscorrespondrà a la grandària mitjana de la població en aquell període:

- Taxa bruta de natalitat:

1.000 mitjana població

naixements nombre natalitat bruta Taxa ×=

- Taxa de fecunditat total:

1.000 anys 49-15 dones

naixements nombre fecunditatTaxa ×=


- Taxa de fecunditat efectiva:

1.000 anys 49-15 dones viusnascuts nombre

efectiva fecunditatTaxa ×=

- Taxa de fecunditat per a un grup d’edat:

1.000 anys Z- Yentre dones

anys Z- Yentre dones de fills nombreedat d' grup una per fecunditatTaxa ×=

- Taxa bruta de mortalitat (pot diferenciar-se per sexes):


defuncions nombre mortalitatbruta Taxa ×=

- Taxa bruta de nupcialitat:


matrimonis nombret nupcialitabruta Taxa ×=

2.3.2. Reconstrucció de famílies

La reconstrucció de famílies és un procediment ideat per Fleury i Henry i formulat en el Nouveaumanuel de dépouillement et d’exploitation de l’état civil ancien (1976). El procediment parteix de lacreació d’una fitxa de família feta a partir de les actes de matrimoni. En aquesta fitxa s’introdueixen lesdades de la celebració d’aquell matrimoni, que es complementen amb les que deriven del buidat completde les actes de naixement, matrimoni i defunció. D’aquesta manera és possible conèixer tots els fillsnascuts d’aquell matrimoni, la seva data de defunció o el seu casament i fins i tot els seus descendents.De la mateixa manera, es fa constar la data de la mort dels cònjuges i el possible segon matrimoni. Esconstrueix així un panorama complet de l’evolució d’aquella família, registrant totes les sevesincidències i canvis demogràfics.

La reconstrucció ha de fer-se en una població on s’hagi conservat tota la documentació relativa alsmoviments demogràfics registrats, procedint al buidat complet de totes les actes a partir del registre denaixements de trenta anys abans. Els principals problemes del procediment fan referència al fet quenomés es pot resseguir una part de l’evolució familiar, car no és possible conèixer les dades delsmatrimonis celebrats fora del poble i de tots aquells individus que hagin emigrat. Alhora, es dóna sovintun problema de correlació de les dades com a conseqüència de les diferents maneres de transcriure elsmateixos cognoms, sent especialment greu en les reconstruccions fetes per mitjà de programesinformàtics.

El tipus de càlculs i d’anàlisis que es poden fer són els següents:

- Durada del matrimoni: taxa de durada del matrimoni.

- Edat al matrimoni. Quan falten dades sobre les dates de naixement en les actes matrimonials, lareconstrucció de famílies permet completar aquesta informació.

- Fecunditat: relació entre les dones i el nombre de naixements, càlculs de descendència, edat a laprimera i darrera natalitat, infecunditat (parelles sense fills), intervals intergenèsics, interval entreel matrimoni i el primer fill, concepcions prenupcials, il·legitimitat, etc.


- Mortalitat: mortalitat infantil, esperança de vida.

- Nupcialitat: edat d’enviudament, espai entre l’enviudament i el nou casament.

- Aliança matrimonial: reencadenaments de l’aliança, estratègies matrimonials, etc.

3. ELS DOCUMENTS NOTARIALS

3.1. Els capítols matrimonials

L’establiment de capítols matrimonials, atorgats habitualment a la notaria abans de la celebraciódel casament, era habitual en gairebé tots els matrimonis fins al XIX. Posteriorment, aquesta pràctica vaanar disminuint, sobretot en els casaments entre no propietaris. Des dels anys 1950, la seva concertaciópràcticament ha desaparegut, cosa que reflecteix unes noves maneres de transmissió de la propietat, devaloració de la terra i, en definitiva, una nova lògica econòmica i social del matrimoni. Els capítols esconserven en les notaries o en els arxius de protocols notarials, i poden ser consultats només aquells quetenen una antiguitat superior als cent anys.

El contingut de tots els capítols era força similar. Després de la presentació jurídica dels assistents(edat, estat, professió i relació de parentiu), s’incloïen les clàusules següents:

- Donacions paternals vers el marit i/o nomenament com a hereu.

- Donació del dot a la muller, per part del seus pares.

- Constitució del dot per part del marit, donació de l’escreix i el regensament i garanties dotals.

- Previsió del règim econòmic matrimonial.

- Previsió de les característiques de l’herència i de la transmissió patrimonial entre els descendentsde la nova parella o en cas de manca de descendència.

Com a documents, els capítols ofereixen una gran riquesa i possibilitats metodològiques i espresten a dos tipus d’usos. En primer lloc, permeten un tractament qualitatiu a partir de l’anàlisi de lesinstitucions a què fan referència (freqüent en estudis de juristes i d’antropòlegs). En segon lloc, ofereixenla possibilitat d’una utilització quantitativa tant en l’estudi de les estructures socials (nivell d’ingressos,professions, etc.) com d’aspectes demogràfics. En bona part, aquests estudis parteixen del mètode definitper Daumard i Furest (1961) 3, que consisteix en l’anàlisi estadística dels capítols, els quals, a condició detriar-ne una mostra prou àmplia, permeten dibuixar un quadre de l’estructura social d’un barri o d’unaregió. En alguns d’aquests aspectes, però, la utilització dels capítols és discutible. Tirat (1963:214) 4, perexemple, considera que “els contractes de matrimoni no semblen prou aptes per definir els nivells defortuna reals” o per estudiar les professions, i es fa necessària una contextualització de les dades.

3 DAUMARD, A.; FUREST, F. (1961) "Structures et relations sociales Paris au milieu du XVIII siècle", dins Cahiers des

Annales.4 TIRAT, J. (1963) "Problèmes de mèthode en histoire sociale", dins Revue d'Histoire Moderne et Contemporaine, pàg. 211-

217.


3.2. Els testaments

Tenim tres tipus de testaments vàlids a Catalunya: 1) els notarials, realitzats davant del notari, 2)els parroquials, realitzats davant el capellà del poble, i que només poden fer-se en les poblacions on no hiha notaria (havent estat molt utilitzats en el passat, ara requereixen d’una protocolarització posterior) i 3)els hologràfics, redactats pel mateix interessat. D’altra banda, els testaments poden ser oberts o tancats itampoc no poden consultar-se fins passats cent anys.

Es tracta de documents molt variables segons l’època i la classe social. Així, mentre que algunesfamílies benestants habitualment feien testament davant del notari, i redactaven documents amb un amplinombre de disposicions i clàusules jurídiques, la majoria de persones recorria als testaments parroquials,molt més breus.

Els testaments poden informar-nos de qüestions molt diverses. Com a manifestació religiosa, ensaporten informació sobre la concepció de la pietat, les invocacions religioses, les creences sobre l’ànima isobre la mateixa mort. Ens mostren, també, les prescripcions respecte a la mort: el lloc de l’enterrament,els tipus i categoria del funeral, la forma en què es demana ésser enterrat, etc. Fets davant del rector, elstestaments no escapen a un control ideològic de l’Església, i per això són també el reflex de les actitudsreligioses i familiars que aquesta tractava d’imposar i estendre.

Alhora, els testaments poden analitzar-se com a expressió de l’economia familiar i les formes detransmissió de l’herència. Poques vegades, però, mencionen totes les propietats que es transmeten al’hereu principal, car són un document complementari que confirma les previsions dels capítolsmatrimonials o heretaments. En canvi, ens permeten descobrir nombroses transmissions de propietats ide diners, sobretot entre els benestants, vers els altres fills i els parents no lineals.

El contingut dels testaments sol adequar-se a aquest esquema:

- Indicacions sobre l’estat del testador, sovint moribund.

- Indicacions sobre l’enterrament, funerals i invocació de l’ànima. Abans del XIX és habitual trobarreferències que sobretot s’ocupin d’ell: que la seva ànima sigui acollida per Déu i el seu cosenterrat. Es fa testament, es deixen els béns, però s’intenta especialment garantir el propi destí.

- Llegats a l’Església. La mort, en el passat, constituïa una ocasió propícia per a la caritat i per ferllegats a l’Església. El testament, com hem vist, arribaria a esdevenir una mena de “passaport capal cel”, l’instrument jurídic mitjançant el qual l’individu es garantia un repòs celestial amb l’ajutdels seus béns terrenals. Era, en definitiva, el mitjà per guanyar l’eternitat sense perdre a la vegadaels béns terrenals. Com a garantia, tanmateix, una part dels béns es transferien a l’Església,convertint-se en un dels seus principals mitjans de subsistència.

- Elecció de marmessors. La figura del marmessor tenia una certa dimensió espiritual per altestador, suggerint determinades línies en què les relacions de parentiu es reforcen més o menys,segons el tipus de parents elegits. Com a encarregat també de vetllar perquè el repartiment delsbéns es fes d’acord amb la voluntat del difunt, en la seva elecció hi comptaven igualmentconsideracions sobre les capacitats i el rol social atribuïts per garantir aquesta bona herència.

- Clàusules hereditàries.Una característica bàsica dels testaments acollits al Dret de Catalunyaconsisteix en que, perquè siguin vàlids, han de fer constar la institució de l’hereu.


3.3. Els contractes de conreu

Els contractes de conreu són l’expressió d’un dels instruments jurídics que regulen les relacions deproducció entre classes socials. Mancats d’una atenció legislativa suficient, s’han fonamentat sobretot enels costums del lloc on es produeixen, adequats a cada circumstància socioeconòmica i a les necessitatsde producció. La seva anàlisi pot proporcionar-nos informació sobre la forma de contractació agrària, lesrelacions de classe, les tècniques de cultiu, etc.

3.4. Els inventaris post-mortem

Els inventaris de béns eren redactats sovint després de la mort d’una persona, quan calia repartirles seves propietats en cas de no haver fet testament, o quan els béns passaven a l’usdefruit del vidu o lavídua. Una comitiva formada pels interessats, el notari o el jutge i un escrivent passava habitació perhabitació prenent nota de tots els estris, mobles, eines i objectes que hi havia a l’interior de la casa. Tot ique la representativitat dels inventaris ha estat qüestionada, sobretot en referència a les possibilitats detractament estadístic de les seves dades, i malgrat les seves mancances, ens permeten penetrar enl’interior dels habitatges i observar les condicions materials de vida en el passat.

4. ALTRES FONTS

4.1. Documents sobre la propietat i les explotacions agràries

Les fonts bàsiques per a l’estudi de l’estructura de la propietat són els amillaraments, els cadastres,els censos agraris i els censos ramaders.

A Catalunya, els primers cadastres van elaborar-se després del decret de Nova Planta amb laintenció de crear un impost únic aplicable a tot l’Estat. Fins a mitjan segle passat, els cadastres incloïenles dades relatives a la superfície i els tipus de conreus amb un marge de fiabilitat acceptable. A partird’aleshores el sistema va substituir-se per un impost fonamentat en el concepte d’amillarament. Elsamillaraments presenten una estructura més ordenada, amb indicacions sobre les quantitats avaluades i eltipus de parcel·les. Tanmateix, com que els amillaraments s’elaboraven a partir de les declaracions delsmateixos interessats, eren susceptibles d’una tergiversació més alta. A principis del segle XX, elsamillaraments van substituir-se pels cadastres, i es feren mapes topogràfics senyalitzant els polígons deconreus i s’inicià un llarg procés que no s’acabaria fins a l’elaboració del cadastre del 1954, conclòs alsanys seixanta. Aquest cadastre conté informacions precises sobre les parcel·les, els conreus i elspropietaris. Des dels anys vuitanta s’han fet noves versions informatitzades.

Des del 1972, i cada deu anys (1972, 1982, 1989), s’elabora el cens agrari, el qual conté unainformació estadística detallada sobre el tipus de conreus, superfície de les explotacions, estructura de lapropietat, etc. Les dades es presenten en els àmbits municipal, comarcal i provincial.

4.2. Documentació judicial

La documentació judicial pot ser molt útil per a estudis relatius a la conflictivitat i els usos del dreten aspectes relatius a conflictes socials i familiars, violència, criminalitat, visió jurídica, etc., en tots elsdiferents àmbits administratius (Tribunal Suprem, Audiència Nacional, Tribunal Superior, audiènciesprovincials, jutjats de primera instància, jutjats de pau, etc.). Els arxius judicials constitueixen una fontpoc treballada, malgrat les nombroses possibilitats metodològiques que presenta l’estudi dels processos


judicials (Claverie i Lamaison, 19825; Collomp, 19846). Totes les actes inclouen informació sobre eldemandant i el demandat, els motius de desacord, les rèpliques i contrarèpliques de cada part i l’acordfinal, si n’hi ha. La narració detallada dels conflictes ens permet penetrar en un tema difícil i sovintinaccessible per mitjà d’altres fonts. Les objeccions, tanmateix, podrien fer-se a la fiabilitat i a lasignificació d’aquests documents.

4.3. La premsa

La premsa és una mina d’informacions sobre la vida quotidiana i social que afecta els habitantsd’una determinada regió en un moment donat. Com qualsevol altre font documental, en tractar-la caltenir en compte que no proporciona una visió neutra dels esdeveniments sinó que participa, en un sentit oaltre, d’una orientació política determinada. Això condiciona molt els tipus d’informació que conté, laseva forma d’ordenació, etc.

A l’hora d’analitzar el contingut d’un periòdic, cal tenir presents les condicions de publicació del’època: si hi havia censura, les possibles diferències entre la data de l’esdeveniment consignat i la deldiari, la presència o no de corresponsals, etc. Cal considerar, a més, que el diari és un document efímerfet amb voluntat d’una caducitat diària i no com un llibre de gran permanència.

Són possibles tres tipus d’anàlisis a partir de la premsa:

- tractament cronològic: és el tipus d’explotació ideal i el més simple, sempre que delimitem unperíode concret;

- tractament temàtic: sovint és el que més interessa, tot i que molts cops el volum d’informació potdificultar l’anàlisi;

- tractament geogràfic: relatiu a una sola població o a un àmbit regional més gran.

Hi ha nombroses possibilitats de treballar amb premsa. En tot cas, usar la premsa com a fontrequereix analitzar la informació que proporciona amb un sentit crític i procurar no magnificar la precisió(fins i tot ni la datació) dels fets que s’hi consignen.

4.4. Altres documents

Els tipus de documents que poden utilitzar-se per a una recerca són múltiples i, junt amb la sevadisponibilitat, dependran, òbviament, del seu àmbit temàtic i dels objectius. A banda dels esmentats,podrien consignar-se’n molts d’altres, per exemple:

- materials fotogràfics

- mapes i cartografia

- informes mèdics i històries clíniques

- documentació d’empreses

5 CLAVERIE, E.; LAMAISON, P. (1982) L'impossible marriage. Violence et parenté en Gévaudan. XVIIe, XVIIIe et XIXe

siècles. París, Hachette.6 COLLOMP, A. (1984) "Tensions, dissensions and ruptures inside the family in seventeenth and eighteenth century in

Haute Provence", dins MEDICK, H.; WARREN, D.: Interest and emotion. Cambridge, Cambridge University Press, pàg. 129-143.


- documentació d’associacions i entitats

- expedients acadèmics

5. ANÀLISI DE LES DADES DISPONIBLES

Les pàgines anteriors han estat dedicades, sobretot, a oferir pistes sobre el treball a partir de lesdades que l’investigador troba i/o elabora gràcies als arxius. Tanmateix, amb el desenvolupament actualdels centres estadístics és possible consultar un nombre important de dades ja elaborades. La visita a unabiblioteca estadística (com ara la de l’Institut d’Estadística de Catalunya) ens proporcionarà moltes dadesque després podrem treballar d’acord amb les nostres necessitats. Fins i tot les dades estadístiques estancada cop més a l’abast per mitjà d’Internet.

Hi ha tres tipus de dades creades per altres persones (Dane, 1997:238-239):

- les dades en brut, mesurades en les unitats d’observació originals, recollides per altres persones,però que poden utilitzar-se de la manera que resulti més convenient;

- les dades globals o resumides, és a dir, dades que ja han estat arxivades com una o méscombinacions de les mesures originals;

- els resultats estadístics.


CARDOSO, F.S.; PÉREZ BRIGNOLI, H. (1976) Los métodos de la historia. Barcelona, Grijalbo.Malgrat els anys transcorreguts des de la publicació d’aquesta obra, segueix sent una bonaintroducció als problemes, mètodes i tècniques de la història demogràfica, econòmica i social.Exemples de fitxes i sistemes diversos de buidat de les dades.

CRESSWELL, R.; GODELIER, M. (dir.) (1981) Útiles de encuesta y de análisis antropológicos.Madrid, Fundamentos.

Tornem a recomanar aquest interessant manual, confeccionat a partir de textos breus querepassen les tècniques principals per a l’observació, l’entrevista i el treball documental enantropologia. Proporciona moltes solucions per al treball amb documentació en comunitatsrurals.

CROIX, A.; GUYVARCH (dir.) (1990) Guide de l'histoire locale. Faisons notre histoire!. París, Seuil.Manual adreçat als aficionats a la història local, l’historien du dimanche. Recomanacionsbàsiques però sistemàtiques sobre la documentació local i la seva possible utilització.

DANE, F.C. (1997) Mètodes de recerca. Barcelona, Proa/Universitat Oberta de Catalunya.Presentació sistemàtica i amena dels diferents procediments de recerca: tècniques d’investigacióexperimental, quasiexperimental, per sondeig, de camp i d’arxius. Ofereix, alhora,consideracions sobre l’anàlisi de les dades i la redacció d’informes.

DIVERSOS (1994) Studying Family and Community History. Cambridge, Cambridge University Press,The Open University.

Quatre volums, amb una presentació gràfica excel·lent, dedicats a presentar els procediments detreball de la història local. A banda d’una detallada descripció de les fonts disponibles i del seutractament (demogràfiques, econòmiques, polítiques, culturals, jurídiques, etc.), l’obra ofereix


nombrosos exemples de possibles recerques. Molt recomanable per a estudis locals que utilitzinfonts històriques.

FLEURY, E.; HENRY, L. (1976) Noveau manuel de depouillement et d’explotation de l’etat civilancien, París, Institut National d’Études Démographiques.

Instruccions precises sobre el mètode de reconstrucció de famílies. Malauradament, les tècniquesdescrites són totes manuals i actualment bona part d’aquest procediments en bona part s’haninformatitzat..

HENRY, L. (1983) Manual de demografía histórica. Barcelona, Crítica.Un dels manuals més esmentats i consultats per al treball amb materials demogràfics,especialment els procedents del Registre Civil. Indicacions molt precises sobre la documentaciódisponible, els procediments de buidat, els càlculs i les dades que poden obtenir-se en el treballdemogràfic.

REHER, D.-S.; VALERO, A. (1995) Fuentes de información demográfica en España. Madrid, Centro deInvestigaciones Sociológicas.

Una presentació molt útil sobre els censos de població, els padrons d’habitants, els registresparroquials, els registres civils i d’altres fonts d’informació demogràfica.

PRÀCTIQUES

Exercici 7. Aquesta pràctica està especialment recomanada per a aquells que tenen com a projecteuna recerca fonamentada en l’anàlisi de materials escrits més que en l’observació etnogràfica sobre elterreny. L’exercici consisteix a preparar un buidatge sistemàtic i l’anàlisi de documents. Caldrà elaboraruna proposta de com buidar i analitzar el tipus de documentació escollit des del punt de vista quantitatiui/o qualitatiu i dissenyar unes fitxes per al buidat sistemàtic de la documentació.

S’hauran de lliurar els materials següents:

a) fotocòpia d’un dels documents triats

b) dues pàgines on es faci una proposta raonada de buidat i anàlisi

c) model de fitxa dissenyat

d) 10 fitxes de documents buidats d’acord amb el model de fitxa proposat



1. Document: cens de poblacióResum del cens de població del municipi del Poal (1970) (fragment)

Font: Resum del cens de població del municipi del Poal, 1970. Arxiu Municipal del Poal.


2. Fitxa per al buidat de documentació: nominal de censos de població

Casa Adreça

Poble AnyMunicipi 1 Fitxa nº

123456789

101112

Diagrama parentiu

Cognom 1erNom Cognom 2on EC Par Edat Lloc Naixem.Any Naix Anys Professió

0 a 4 5 a 9 10 a 14 15 a 19 20 a 24 25 a 29

30 a 34 35 a 39 40 a 44 45 a 49 50 a 54 55 a 59

60 a 64 65 a 69 70 a 74 75 a 79 80 a 84 85 a 89

90 a 94 95 i més Total

D

H

D

H

D

H

D

H

Observacions

Ferran Estrada i Bonell (1994)

Tipus Persones Generac. Composició Classe


3. Document: acta parroquial d'enterramentActa d'enterrament de Maria Esteve i Blanc; els Arcs, 12 de juliol de 1788

Font: Llibres sacramentals de la parròquia del Poal (Arxiu Diocesà d'Urgell).


4. Fitxa per al buidat de documentació: nominal de defuncions / enterraments

PobleMunicipi Fitxa

Cognom Cognom

E.C.Edat Professió

Nom

Cognom 1er Cognom 2onPare Nom

Naixement Residència

Mare

Observacions


Nom

E.C.Edat Professió

Cognom 1er Cognom 2on


1 1DEFUNCIÓLloc defunció Dia Enterrament

Professió E.C.EdatNaixement Residència

Cognom Cognom

Professió E.C.EdatNaixement Residència

Cónjuge

Testament

Fills/es

Causes

Data Notari1Enterrament, novena, cap d'any i missesHereu

5. Fitxa per al buidat de documentació: anònim de defuncions / enterraments


6. Fitxa per al buidat de documentació: nominal de matrimonis

7. Fitxa per al buidat de documentació: anònim de matrimonis


8. Fitxa per al buidat de documentació: nominal de naixements / bateigs

NAIXEMENT PobleMunicipi / Parròquia Fitxa

Cognom 1er Cognom 2onLloc de naixement

E.C.Edat Professió

Nom

Cognom 1er Cognom 2onPARE Nom


MARE

Observacions


Dia naix. Dia BateigNec.

Nom

NomCognom 1er Cognom 2on

E.C.AVI



E.C.


ÀVIA

E.C.Edat Professió




E.CAVI



E.C


ÀVIA

E.C.EdatPadrí

Padrina


Cognom 2on E.C.Edat

Par

ParCognom 1er

1 1


9. Fitxa per al buidat de documentació: reconstrucció de cursos domèstics

Font: ROIGÉ, X. (1988) Curs domèstic, matrimoni i herència al Priorat. Tesi doctoral. Lleida: Universitat deBarcelona, Estudi General de Lleida.


10. Fitxa per al buidat de documentació: reconstrucció de famílies

Font: FLEURY, M.; HENRY, L. (1976) Nouveau manuel de dépouillement et exploitation de l'état civil ancien.París: INED, apèndix núm. 9.


11. Document: acta notarial de compra/vendaCompra-venda d'una peça de terra; Térmens, 10 de desembre de 1807

Font: Notari Ermengol Sala, de Balaguer; Arxiu Històric Comarcal de Balaguer.


12. Fitxa per al buidat de documentació: acta notarial de compra/venda


13. Fitxa per al buidat de documentació: acta notarial d'àpoca


14. Principals fonts estadístiques publicades per l’Instituto Nacional de Estadística

Dades demogràfiques

§ Movimiento natural de la población. Realitzat per l’I.N.E. des del 1858§ Censos de la población. Edicions històriques: 1591, 1712, 1752, 1797, 1787, 1887.§ Encuesta Sociodemográfica 1991. I, Principals resultats; II, Resultats del conjunt de l’Estat; III,

Resultats per comunitats autònomes (17 volums).§ Proyecciones de la población de España calculadas a partir del Censo de población de 1991§ Evolución de la población de España entre los censos de 1981 y 1991.§ Tablas de mortalidad de la población española. 1970-1991.§ Encuesta de fecundidad. 1977 y 1985§ Censo de población. 1981 i 1991. Resultats generals, per autonomies, províncies i municipis.§ Censo de viviendas, 1981 i 1991.§ Censo de edificios, 1980 i 1990.§ Padrón municipal de habitantes, 1986.§ Poblaciones censales desde 1900 a 1981.§ Migraciones. Anual des de 1995.§ Migraciones interiores en España. 1971-1980.§ Encuesta de población activa. Trimestral des de 1983.

Sanitat

§ Estadística de Establecimientos Sanitarios con Régimen de Internado. Anual des del 1972.§ Estadística de Indicadores Hospitalarios. Anual des de 1972.§ Encuesta de Morbilidad Hospitalaria. Anual des de 1977.§ Estadística del Suicidio en España. Anual des del 1906.§ Estadísticas Judiciales de España. Anual des del 1959.

Societat

§ Panel de Hogares de la Unión Europea, 1995.§ Panorámica Social de España. 1994.§ Indicadores Sociales. 1991§ Estudio de los hogares menos favorecidos. 1990-91.§ Estadística de la enseñanza en España. Pels diferents cursos.§ Encuesta de equipamiento de las familias. 1975.§ Estadística de Bibliotecas. 1994.§ Encuesta continua de presupuestos familiares. Anual des de 1985.§ Presupuestos familiares. 1980-81; 1990-91.§ Elecciones generales. Resultats de les eleccions celebrades.§ Encuesta de fecundidad. 1977 i 1985.

Economia, turisme i transport

§ Censo Agrario, 1989. Resultats per Comunitats Autónomes, províncies, comarques i municipis.§ Censo Agrario, 1972 y 1982.§ Encuesta sobre la estructura de las explotaciones agrícolas. 1987, 1993, 1995 i 1997.§ Censo de locales. 1980 i 1990.§ Encuesta de Salarios. Anual des de 1996.§ Índices de precios de consumo. Mensual.§ Contabilidad nacional de España. 1964-1991.§ Contabilidad Regional de España. 1980-1995.


15. Principals fonts estadístiques publicades per l’Institut d’Estadística deCatalunya

Estadística de síntesi

§ Anuari Estadístic de Catalunya, publicat anualment des del 1989.§ Estadística comarcal i municipal, publicat anualment des del 1991§ Xifres de Catalunya 1995 (en diversos idiomes)

Estadística econòmica

§ Cens Agrari, 1989§ Estadístiques i comptes del comerç interior, 1989§ Estadístiques i comptes de la indústria, publicació anual entre 1988 i 1992§ Mercat de treball, publicació anual des de 1982§ Evolució de les principals macromagnituds de l’economia catalana, 1986-1993

Estadística demogràfica

§ Moviment natural de la població de Catalunya, publicació anual des de 1989.§ Moviments migratoris, publicació anual des de 1989.§ Padrons Municipals d’habitants (diversos volums), 1986.§ Cens de la població, 1991 (17 volums)

ÍNDEX DE MATERIALS COMPLEMENTARIS

Tema I1. Els apartats d’un projecte de recerca: la introducció. La incidència social d’un PIX

a les farmàcies de Nou Barris: problema d’estudi i objectius de la recerca .................................. 342. Els apartats d’un projecte de recerca: l’estat de la qüestió. Las poblaciones afrocolombianas del

Pacífico y Suroccidente. Estado de la cuestión: organización social y familia negra (fragment)... 363. Els apartats d’un projecte de recerca: l’àmbit de la recerca. Casa i família a la Val d’Aran:

l’àmbit de la recerca .................................................................................................................... 384. Els apartats d’un projecte de recerca: l’esquema del treball. El procés matrimonial a l’Àrea

Metropolitana de Barcelona: esquema de la memòria d’investigació ........................................... 395. Els apartats d’un projecte de recerca: la metodologia i les tècniques d’investigació. Nuevas

familias y relaciones de parentesco: Metodología ........................................................................ 406. Els apartats d’un projecte de recerca: el calendari i el pla de treball per mesos. Nuevas

familias y relaciones de parentesco: plan de trabajo .................................................................... 447. Els apartats d’un projecte de recerca: el calendari i el pla de treball. "Natural":

The construction and power of a concept. Time Table. ................................................................. 458. Els apartats d’un projecte de recerca: el calendari i el pla de treball. Els internaments

de menors: pla de treball i calendari............................................................................................ 469. Els apartats d’un projecte de recerca: el calendari i el pla de treball. Las poblaciones

afrocolombianas del Pacífico y Suroccidente. Cronograma (fragment) ........................................ 4810. Els apartats d’un projecte de recerca: el pressupost . "Natural": The construction

and power of a concept. Project budget........................................................................................ 4911. Recursos per al finançament d’una investigació........................................................................... 51

Tema II1. Biblioteques especialitzades i centres de documentació .................................................................. 732. Fitxa de lectura: fitxa resum ......................................................................................................... 743. Fitxa de lectura: fitxa temàtica ...................................................................................................... 754. Fitxa de lectura: fitxa de cita textual ............................................................................................. 75

Tema III1. El diari de camp. Diario de campo en Melanesia de B. Malinowski (fragment) ............................. 952. La integració i la participació de l’antropòleg en el grup estudiat. Sóc fill dels evuzok:

la vida d’un antropòleg al Camerun de L. Mallart (fragment) ...................................................... 963. Guia general per al treball de camp. Guia general de treball etnogràfic sobre Andorra ................. 101

232 TÈCNIQUES D’INVESTIGACIÓ EN ANTROPOLOGIA SOCIAL

Tema IV1. El diari de camp. Diari del treball de camp entre els pumé (Venezuela) ........................................ 1232. El diari de camp. Diari del treball de camp a Maras (Perú) ......................................................... 1243. Guia d’observació: guia per a l’observació d’una festa popular ..................................................... 1284. Guia d’observació: guió d’observació de la producció agrícola...................................................... 1305. Fitxa etnogràfica. Qüestionari sobre la casa aranesa.................................................................... 1316. Fitxa etnogràfica. Observació del programa d’intercanvi de xeringues a les farmàcies

de Nou Barris .............................................................................................................................. 1357. Dibuix etnogràfic. Eines i procediment per serrar la pedra (Menorca) ......................................... 1408. Dibuix etnogràfic. Motius decoratius en fusta: torteres de fus (Sarroca de

Bellera, Pallars Jussà) ................................................................................................................. 1419. Dibuix etnogràfic. Guarniments d’un animal de treball: matxo amb albarda (Pallars Sobirà)....... 14110. Dibuix etnogràfic. Tècniques arquitectòniques: charpanta de la coberta d’una

casa (Val d’Aran)......................................................................................................................... 14211. Dibuix etnogràfic. Representació gràfica de danses..................................................................... 14312. Dibuix etnogràfic. Peces de ceràmica .......................................................................................... 14313. Fotografia etnogràfica. Aplegant veles d’un molí de vent (Mallorca) ........................................... 14414. Fotografia etnogràfica. Ferrer i els seus ajudants (Mallorca) ...................................................... 14515. Fotografia etnogràfica. Vaquer-sacerdot toda a la seva vaqueria (Índia)..................................... 14516. Descripció d’una rutina tècnica (fragment).................................................................................. 14617. Taula descriptiva de tasques agrícoles ......................................................................................... 146

Tema V1. Guia d’entrevista: història de vida ................................................................................................. 1652. Guia d’entrevista: entrevista temàtica. Guia per a l’estudi de la identitat i els processos

migratoris .................................................................................................................................... 1693. Guia d’entrevista: entrevista temàtica. Noves famílies i relacions de parentiu ................................ 1734. Guia d’entrevista: fitxa per recollir una carta de parentiu. Noves famílies i relacions

de parentiu.................................................................................................................................. 1885. Fitxa d’entrevista. Estudi etnogràfic d’Andorra ............................................................................ 1896. Fitxa d’entrevista. Casa i família a la Val d’Aran......................................................................... 1907. Fitxa d’informant i d’entrevista..................................................................................................... 1918. Transcripció d’una entrevista (fragment). La economía campesina de Maras ................................ 1929. Transcripció d’una entrevista (fragment). Noves famílies i relacions de parentiu .......................... 19410. Fitxa de contingut d’una entrevista.............................................................................................. 19611. Fitxa de contingut d’una entrevista.............................................................................................. 19612. Fitxa de contingut d’una entrevista. Estudi etnogràfic d’Andorra ................................................ 197

Tema VI1. Document: cens de població. Resum del cens de població del municipi

del Poal (1970) (fragment) ........................................................................................................... 2182. Fitxa per al buidat de documentació: nominal de censos de població .............................................. 2193. Document: acta parroquial d’enterrament. Acta d’enterrament de Maria Esteve i Blanc;

els Arcs, 12 de juliol de 1788 ....................................................................................................... 2204. Fitxa per al buidat de documentació: nominal de defuncions/enterraments...................................... 2215. Fitxa per al buidat de documentació: anònim de defuncions/enterraments....................................... 2216. Fitxa per al buidat de documentació: nominal de matrimonis ......................................................... 2227. Fitxa per al buidat de documentació: anònim de matrimonis .......................................................... 2228. Fitxa per al buidat de documentació: nominal de naixements/bateigs.............................................. 223


9. Fitxa per al buidat de documentació: reconstrucció de cursos domèstics ........................................ 22410. Fitxa per al buidat de documentació: reconstrucció de famílies .................................................... 22511. Document: acta notarial de compra/venda. Compra-venda d’una peça de terra;

Térmens, 10 de desembre de 1807................................................................................................ 22612. Fitxa per al buidat de documentació: acta notarial de compra/venda ............................................ 22713. Fitxa per al buidat de documentació: acta notarial d’àpoca........................................................... 22814. Principals fonts estadístiques publicades per l’Instituto Nacional de Estadística ........................... 22915. Principals fonts estadístiques publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya ........................ 230