Manuscrits carolingioromànics

Prof. Dr. Matthias M. Tischler (Universitat Autònoma de Barcelona)

Barcelona, dimecres 9 de desembre, 18:45–21:15

1. Presentació

Aquest curs que s’imparteix avui és com una petita efemèride pel que fa a la història de la

paleografia de la edat mitjana: per primera vegada, un “nét acadèmic” del més important expert

en manuscrits medievals, Bernhard Bischoff, catedràtic de llatí medieval a Múnic (Baviera),

ensenya a Catalunya i a la Península Ibèrica.

Bernhard Bischoff va ser el millor coneixedor de l’escriptura carolíngia i de la seva tradició en

els manuscrits del segle IX. El seu catàleg en tres volums dels manuscrits del segle IX és un

‘opus magnum’ de l’erudició alemanya. Jo mateix vaig estudiar llatí medieval i paleografia amb

el deixeble principal de Bischoff, el Professor Walter Berschin, catedràtic de la universitat

Heidelberg (Alemanya). A les universitats de Heidelberg i de Múnic, vaig cursar-hi Història

medieval i moderna, també Filologia clàssica i Llengües romàniques.

L’any 1998 vaig defensar la meva tesi doctoral sobre l’origen, tradició i recepció de la Vita

Karoli d’Einhart (Eginardo), el text carolingi més important. Aquest monogràfic es va publicar

l’any 2001 en el Monumenta Germaniae Historica a Múnic. Després d’haver fet estades a París

i Bamberg, em vaig incorporar a Frankfurt l’any 2001. Allà, vaig treballar com a professor i

investigador a l’Hugo von Sankt-Victor-Institut de la Facultat de Filosofia i Teologia de Sankt

Georgen, una de les dues facultats de Jesuïtes que hi ha a Alemanya.

Durant l’estada a Frankfurt, vaig redactar la meva tesi d’habilitació com a professor d’història

medieval sobre la història de la Bíblia a l’Abadia de Saint-Victor de París, el centre europeu

més important d’exegesi bíblica medieval. Aquesta tesi va ser defensada a Dresden (Saxònia)

el 2008/2009 i va ser publicada l’any passat. A Dresden, vaig impartir docència com a professor

d’història medieval i transcultural fins l’any 2012. D’ençà del 2013, sóc professor de recerca a

l’Institut d’Estudis Medievals de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra. He estat

professor visitant a l’École Pratique des Hautes Études de París, durant la passada primavera i

a partir del pròxim mes de gener fins al juny del 2016 seré professor convidat a la universitat

de Notre Dame, Indiana, als Estats Units.

2. La minúscula carolíngia

L’escriptura llatina, que en definitiva és una escriptura romana, ha desenvolupat al llarg de la

història dos sistemes bàsics d’escriptura: que dels majúscules en una cinta entre dues línies i

qu’el tipus de minúscula amb tres cintes per al cos de la lletra i de les ascenders i descensors.

També podem fer la distinció en funció de la procedència geogràfica i del tipus d’escriptura

entre diferents versions de la mateixa font, diferenciant-ne l’escriptura caŀigràfica i l’escriptura

d’ús diari.

Per descomptat, cadascuna de les fonts que tenim no es conserven mai de forma pura, per la

qual cosa hem d’esperar trobar-hi moltes formes de transició. Podem mencionar aquí, a manera

d’introducció, en referència als escrits més antics, diferents tipus de lletra com la capitalis

(rustica, quadrata), l’uncialis (major i menor) i la mig uncialis. Aquest últim tipus de lletra va

ser la primera escriptura minúscula, la qual conserva encara elements provinents de l’escriptura

majúscula.

L’escissió regional de l’Imperi romà va tenir com a conseqüències, no només la formació de

les llengües proto-romàniques, sinó també una regionalització de l’escriptura en diferents

províncies i parts de l’Imperi, especialment durant la formació de nombrosos regnes germànics

en terra romana. D’aquesta manera, sorgiren diferents tipus de lletra llatina a Itàlia, Gàl·lia,

Hispània, així com també al nord d’Àfrica. Antigament aquestes escriptures s’anomenaven

‘escriptures nacionals’; avui, però, es designen en funció dels grups ètnics, dels regnes, de les

famílies governants, de les regions o fins i tot dels llocs individuals, com per exemple

‘escriptura anglosaxona’, ‘insular’, ‘merovíngia’, ‘visigòtica’, ‘beneventana’, ‘alemànnica’, ‘de

Luxeuil’ etc.

A partir del nostre estat actual de la recerca, d’ençà de l’últim quart del segle VIII, sota els

successors dels merovingis, els carolingis, es va produir una reforma explícita de l’escriptura

pre-carolíngia, parcialment força il·legible, en la zona del regne dels francs.

Si bé prèviament es pot observar certament aquesta reforma d’escriptura – que ha de ser entesa

en el context d’una correcció general de la llengua, la litúrgia i la vida de l’Església, com a

conseqüència de la sobirana, és a dir de Carlemany –, també ens podem adonar, ara, que

l’escriptura carolíngia és el resultat d’una reforma general, certament, però que, en última

instància, és el resultat de molts intents simultanis de correcció, duts a terme en diferents llocs

de l’Imperi. No obstant això, l’aparició de la minúscula carolíngia s’ha d’entendre en el seu

context: entre la cort carolíngia i les abadies importants de l’Imperi, en particular, l’abadia

‘francesa’ de Corbie.

El triomf de l’escriptura carolíngia, tanmateix, és un llarg procés, que s’estén des d’abans del

800 al segle X/XI a Anglaterra, i fins i tot arriba fins als segles XI i XII a la Península Ibèrica

(excepte Catalunya). La seva distribució mitjançant centres d’escriptura com Fulda o St. Gallen

substitueix les fonts més antigues (com ara la minúscula anglosaxona o l’alemànnica) només

gradualment d’uns 830. A la zona de Catalunya, se’n pot observar la transició des de mitjans

del segle IX, és a dir, un cert temps més tard. En les altres regions de la Península Ibèrica, tenim

el cas especial de la substitució de l’antiga minúscula visigòtica per llibres litúrgics introduïts

de nou, escrits en minúscula ‘francesa’, és a dir, minúscula carolíngia d’origen francès, durant

la reforma litúrgica feta pels papes d’ençà de finals del segle XI.

Les virtuts particulars de l’escriptura carolíngia són la seva claredat, la seva singularitat, així

com la seva lectura fàcil, que s’aconsegueix mitjançant el tractament sistemàtic de les lletres

(‘m’ i ‘n’), el rebuig de molts talls i connexions de lletres. Una novetat és, també, la introducció

del signe d’interrogació. Bons escriptoris carolingis també han treballat amb jerarquies de tipus

de lletres més antigues i més recents i amb un sistema esglaonat de puntuació retòrica (dos o

tres signes diferents per a pauses curtes, mitjanes i llargues).

3. Selecció i lectura de tres exemples d’escriptura carolíngia de Catalunya

Els exemples que he preparat per a llegir i estudiar conjuntament amb tots vosaltres aquesta

tarda són tots de Catalunya i en mostren el tipus d’escriptura. Són mostres extretes del meu

projecte actual de recerca sobre el paper de la Bíblia llatina en la Península Ibèrica durant els

segles VIII fins al segle XII.

El primer exemple mostra una escriptura minúscula carolíngia primerenca, datada de finals del

segle IX.

L’exemple segon mostra minúscules carolíngies totalment desenvolupades i és datat del segle

XI.

Finalment, el tercer exemple mostra una minúscula carolíngia ‘romànica’ del segle XII.

4. Bibliografia

ALTURO I PERUCHO 1991

JESÚS ALTURO I PERUCHO: “Escritura visigótica y escritura carolina en el contexto cultural de la Cataluña del siglo

IX”, in Las raíces visigóticas de la Iglesia en España. En torno al Concilio III de Toledo. Santoral hispano-

mozárabe en España ‘Actas de Congreso celebrado en Toledo (21 y 22 de septiembre de 1989)’ [= Memoria

Ecclesiae 2 (1991)], ed. por AGUSTIN HEVIA BALLINA, Oviedo 1991, 33–44 i 298.

ALTURO I PERUCHO 1999

JESÚS ALTURO I PERUCHO: “Tipus d’escriptura a la Catalunya dels segles VIII–X”, in Catalunya a l’època

carolíngia. Art i cultura abans del romànic (segles IX i X), Barcelona 1999, 131–134 [versió en anglès: “Types of

handwriting in Catalonia in the 8th to 10th centuries”, in Catalonia in the Carolingian era. Pre-romanesque (9th and

10th century). Art and culture, Barcelona 1999, 485–487].

ALTURO I PERUCHO/MUNDÒ I MARCET 1998

JESÚS ALTURO I PERUCHO/ANSCARI MANUEL MUNDÒ [I MARCET]: “Problemàtica de les scriptures dels períodes

de transició i de les marginals”, in Cultura neolatina 58 (1998) 121–148.

BISCHOFF 1986

BERNHARD BISCHOFF: Paläographie des römischen Altertums und des abendländischen Mittelalters (Grundlagen

der Germanistik 24), Berlin 21986 [32004; 42009].

BISCHOFF 1998–2014

BERNHARD BISCHOFF (†): Katalog der festländischen Handschriften des neunten Jahrhunderts (mit Ausnahme

der wisigotischen) 1: Aachen – Lambach, Wiesbaden 1998; … 2: Laon – Paderborn, Wiesbaden 2004; … 3: Padua

– Zwickau, Wiesbaden 2014.

GANZ 1987

DAVID GANZ: “The preconditions for Caroline minuscule”, in Viator 18 (1987) 23–44 [repr. in The history of the

book in the West. A library of critical essays 1, ed. by JANE ROBERTS/PAMELA R. ROBINSON, Farnham 2010, 201–

226].

GANZ 2004

DAVID GANZ: “The study of Caroline minuscule 1953–2004”, in Actes du XIVe Colloque International du Comité

de Paleographie Latine, Bains-les-Bons, 19–20 septembre 2003 [= Archiv für Diplomatik, Schriftgeschichte,

Siegel- und Wappenkunde 50 (2004)], Köln/Weimar/Wien 2004, 387–398.

LICHT 2012

TINO LICHT: “Die älteste karolingische Minuskel”, in Mittellateinisches Jahrbuch 47 (2012) 337–346.

MUNDÒ I MARCET/ALTURO I PERUCHO 1990

ANSCARI MANUEL MUNDÒ [I MARCET]/ JESÚS ALTURO I PERUCHO: “La escritura de transición de la visigótica a

la carolina en la Cataluña del siglo IX”, in Actas del VIII Coloquio del Comité Internacional de Paleografía Latina,

Madrid 1990, 131–138.

TISCHLER 1994

MATTHIAS MARTIN TISCHLER: “Das Mittelalter in Europa. Lateinische Schriftkultur”, in Schrift und

Schriftlichkeit. Writing and its use. Ein interdisziplinäres Handbuch internationaler Forschung. An

interdisciplinary handbook of international research 1, hg. von HELMUT GÜNTHER/OTTO LUDWIG, Berlin/New

York 1994, 536–554.