l’estructura de la propietat agrària de castelló de la plana en 1497
TRANSCRIPT
E
Archivo, Gestión Documental y PublicacionesDiputación Provincial de Castellón
L’estructura de la propietat agrària de Castelló de la Plana en 1497
JAVier SAurA GArGALLO
EstudisCastellonencsNúm. 1 (2a època) 2015-2016. Pp. 179-210ISSN: 1130-8788
181
resum
A Castelló de la Plana la propietat agrària era, a finals del segle xv, una part fonamental dins
de l’economia productiva local i la base de la riquesa immoble. En les darreres dècades del
segle xv, en un context de contracció demogràfica, la proporció de terra per veí es va veure
incrementada, de manera que els propietaris van poder comptar amb explotacions més grans
i millor dotades. La major part de veïns podien accedir a la propietat de la terra. No existia
una elit de terratinents que monopolitzara la propietat agrària, malgrat que sí que hi existien
importants desequilibris interns dins del conjunt de propietaris. Tot i això, la terra es trobava
majoritàriament en mans de llauradors. A Castelló predominava la propietat alodial, encara
que la major part de propietaris tenien almenys una parcel·la sotmesa a cens. La propietat de
ramat, així com la de molins i altres instal·lacions agràries, completaven el patrimoni agrari
dels castellonencs.
Paraules clau
Història rural, propietat agrària, Castelló de la Plana, segle xv.
Abstract
In Castelló de la Plana at the end of the 15th Century the land ownership was a fundamental
part of the local productive economy and the base of the real estate wealth. In the last
decades of the fifteenth century, in a context of shrinking population, the proportion of land
for every resident was increased, so that the owners could have larger and better-equipped
farms. Almost all the inhabitants could access to the land property. There wasn’t an elite
of landowners who monopolized the land ownership, but there were significant internal
imbalances between the group of owners. Nevertheless, the land was mostly in the hands
of peasants. In Castelló the allodial property was predominating, although most owners had
at least one plot subject to census. The ownership of cattles, as well as the property of mills
and other agricultural facilities, completed the agrarian patrimony of the Castelló inhabitants.
Key words
Rural History, land ownership, Castelló de la Plana, 15th Century.
183
1. iNtrOduCCió
L’estudi de la propietat agrària és una peça fonamental per a la comprensió de l’evolució
social i econòmica d’una vila medieval com Castelló de la Plana, on l’activitat agrària era un
dels motors de l’economia local i donava treball a la major part dels seus habitants. Aquest
treball analitzarà la situació de l’estructura de la propietat agrària castellonenca partint de
l’estudi d’un document de gran interès per a la investigació, el Llibre de Vàlues de la Peita
de 1497.1 Els llibres de la peita eren elaborats amb una finalitat fiscal, servir d’ajuda per a la
recaptació de la peita, un impost municipal directe sobre la propietat. Es tracta d’una tipologia
documental que presenta les característiques pròpies dels padrons de riquesa.2 L’objectiu
dels llibres de la peita era determinar la riquesa de cada propietari, per poder establir la
quantitat que cada contribuent havia de pagar en concepte d’aquest impost. En els llibres
de la peita es taxava el valor fiscal de les diferents propietats, pas previ a determinar el valor
total del patrimoni de cada contribuent. La redacció d’aquests llibres registrava per escrit
els béns de cada propietari i el seu valor, prestant especial atenció a la riquesa agrícola. En
relació amb la propietat agrària, aquests llibres donaven informació sobre aspectes com la
1 Arxiu Municipal de Castelló de la Plana (AMC), Llibre de Vàlues de la Peita, 1497.
2 Entre els principals treballs dedicats a l’estudi dels padrons de riquesa valencians en l’edat mitjana podem destacar Furió (1982), Peris Albentosa (1985) i Viciano (2008b). Pel que fa als Llibres de la Peita de Castelló de la Plana, cal destacar Sánchez Adell (1973), Doménech; Jolí (1996-1997), i Domingo (1998).
184
superfície, la localització, el tipus de cultiu, les càrregues censals, les propietats confrontants,
les transmissions de propietat o el valor fiscal de les terres que posseïa cada contribuent. Es
tracta per tant d’una extraordinària font documental per a analitzar l’estructura de la propietat
en un moment concret, l’any 1497, ubicat el trànsit entre l’edat mitjana i la moderna.
2. CONtext
Castelló de la Plana era, a finals del segle xv, un dels principals nuclis de poblament del
nord del Regne de València. Castelló era una vila amb certes característiques urbanes, però
amb una estructura socioeconòmica marcadament rural. Convertida en seu d’una de les
governacions del regne des del segle xiv, sumaria, a les funcions administratives, les comercials
i artesanals. Amb una fira i un carregador marítim, Castelló es convertiria en la via natural del
comerç de les comarques interiors cap a la mar, dominant econòmicament el seu hinterland
rural immediat, format per les viles i llocs ubicats en l’actual comarca de la Plana Alta, per
mitjà del mercat de crèdit (Viciano, 2004: 11-38). A Castelló es va desenvolupar també una
activa producció artesanal, orientada principalment a la fabricació d’objectes per al mercat
local (Iradiel, 1995). Malgrat açò, mai aconseguiria imposar-se econòmicament a les principals
viles veïnes de la Plana, com Almassora, Vila-real, Nules, Onda o Borriana. Incapaç d’integrar
sota el seu domini l’economia de la Plana, va quedar bloquejada en un nivell semiurbà a causa
del domini exercit per València dins del conjunt del regne (Viciano, 2004: 34).
Malgrat que la vila presentava certs trets urbans, la seua estructura socioprofessional es
caracteritzava pel predomini de l’activitat agrària. Les dades del llibre de la peita de 1497
mostren un marcat predomini quantitatiu dels llauradors, molt per damunt d’artesans,
burgesos, clergues i nobles. Juntament amb el conjunt majoritari de pobladors cristians,
representats en el Quadre 1, hi existia des de mitjans del segle xv un nucli de població
islàmica que residia de forma constant a Castelló. En 1497 hi havia un total de 47 contribuents
mudèjars (Díaz de Rábago, 1994: 47).
quadre 1. Estructura socioprofessional dels veïns masculins cristians en la segona meitat del segle xv.
Any Nombre total Llauradors Artesans Burgesos Nobles Clergues
1462 563 69,9 19,7 7,6 0,1 2,8
1479 520 68,8 18,2 8,8 1,3 2,6
1497 495 68,2 18,1 8,2 1,6 3,6
(Viciano, 2008a: 67). Elaboració pròpia.
Aquesta havia estat, en línies generals, la distribució social característica de la vila de Castelló
al llarg de la segona meitat del segle xv. L’enorme pes de l’activitat agrària la situava com a un
185
nucli a mitjan camí entre el món rural i l’urbà, amb una estructura social més semblant a la de
comunitats rurals de menor entitat que a la de nuclis urbans plenament consolidats. La importància
del sector agrari es plasmava en la política municipal i en la composició del govern municipal.
Malgrat el domini d’una elit de prohoms amb tendències oligàrquiques, composada per una elit
de burgesos i certs llauradors rics, el govern de la vila permetia la participació d’un grup més
ampli de veïns, entre ells un important nombre de llauradors benestants (Viciano, 2008a: 92).
En el plànol demogràfic, el segle xv seria un segle de crisi demogràfica en totes les comarques
septentrionals del territori valencià. La població de Castelló sofriria també el impacte
d’aquesta crisi, com queda representat en el Quadre 2.
quadre 2. Població de Castelló al segle xv.
Any 1415 1427 1439 1451 1463 1469 1481 1487 1493 1499 1505
Població (focs) 972 883 694 649 677 626 499 480 479 484 545
(Guinot, 1988: 242). Elaboració pròpia.
Al llarg del segle xv s’hi va produir un progressiu i constant descens demogràfic. Les xifres
més baixes de població van ser assolides en les darreries de la centúria, moment en què la
població de Castelló s’havia reduït a la meitat respecte a les xifres de principis de segle. El
descens demogràfic no va evitar que Castelló continués sent un pol d’atracció d’emigrants,
procedents d’altres viles i comunitats de l’entorn. Entre 1439 i 1502, s’hi aveïnarien 505
famílies (Sánchez Adell, 1982: 60-71). Però Castelló també va sofrir la pèrdua de pobladors,
que abandonaven la vila cap a altres ciutats del regne, principalment València. Es situava així
com a nucli de transició per a moltes persones, punt de trànsit i de parada entre les comunitats
rurals de l’interior i la capital del regne. L‘afluència d’immigrants, molt notable al llarg de la
primera meitat del xv, va descendir en la segona meitat del segle. Aquest factor, juntament
amb l’increment de l’emigració de famílies de Castelló cap a altres destins, principalment
València, explica en gran mesura el dràstic descens demogràfic.
L’estructura agrària de Castelló de la Plana a finals del segle xv presentava els mateixos trets
distintius que caracteritzaven el paisatge agrari medieval del territori valencià. Es tractava
d’una agricultura típicament mediterrània, on els cereals ocupaven quasi la meitat de les
terres conreades, seguits d’altres cultius arbustius com la vinya, l’olivera o la garrofera (Saura,
2014: 196). Es tractava d’una agricultura on el regadiu dominava sobre el secà tant en termes
quantitatius (en 1497 al voltant del 60 % de les terres conreades eren d’horta) com qualitatius,
donada la major capacitat productiva de les terres irrigades. El paisatge agrari, estructurat al
voltant del sistema hidràulic i de la xarxa viària, estava conformat per un parcel·lari atomitzat
i fragmentat, amb una superfície mitjana de les parcel·les de 0,75 ha.
Les dificultats experimentades per Castelló en la darrera meitat del segle xv van afectar
notablement també l’activitat agrària. En particular, la crisi demogràfica que va patir la vila
186
es va plasmar en una reducció de l’espai conreat, que va passar d’una superfície de 3.048 ha
en l’any 1468, a ocupar al voltant de 2.630 en 1497 (Domingo, 1977: 46; Saura, 2014: 189). Els
canvis experimentats van contribuir a la transformació de l’espai agrari, uns canvis que han
de ser interpretats millor en clau de reconversió que de veritable crisi productiva. La reducció
de la superfície total conreada es va produir a costa de les terres menys productives del secà
i de la marjal. La producció es va concentrar en les terres d’horta, de més qualitat. Es van
produir també canvis en la distribució de cultius, destacant-hi el retrocés de la vinya front a la
garrofera i l’olivera, adaptats a la nova conjuntura demogràfica i econòmica de la vila. També
es van introduir i potenciar nous cultius de caràcter comercial, com per exemple la morera. Les
transformacions van afectar també les formes de gestió de les explotacions, com mostra la
difusió de les alqueries com a eix d’explotacions agràries agrupades. La contracció de l’espai
cultivat no va ser tan acusada com el descens demogràfic, i com a conseqüència la proporció
de terra per veí es va incrementar al llarg del segle (Saura, 2014: 189). Altres indicadors es
mostraven també favorables a finals de la centúria, com l’increment de la producció per càpita
expressat per l’evolució del terç delme, (Viciano, 2000: 167-169).
3. eLS PAtriMONiS AGrAriS
El llibre de la peita registra per a 1497 un total de 571 propietaris amb almenys una parcel·la
de terra. Caldria apuntar que aquesta font documental informa sobre l’estat del patrimoni
d’un contribuent, és a dir, de les propietats alodials i emfitèutiques que es posseeixen. Per
contra, no permet distingir entre les propietats que eren explotades pel seu propietari, bé
fóra directament o mitjançant jornalers, de les terres que es trobaven arrendades o cedides
per mitjà de contractes de mitgeria. Per tant, la informació obtinguda servirà per a avaluar
la situació dels patrimonis agraris, però no l’estat real de les explotacions, enteses ací com
les terres gestionades directament pel seu titular.
En la segona meitat del segle xv, i en relació amb el descens demogràfic i el retrocés de
l’espai conreat, el nombre de propietaris de terra, que s’havia anat incrementant des dels 627
propietaris de 1398 fins als 702 de 1468, va retrocedir a 571 en 1497 (Sánchez Adell, 1973: 45;
Domingo; 1977: 55). Les dificultats afectarien de manera més greu als patrimonis més febles,
pitjor dotats de terra, utillatge i animals de treball. Malgrat açò, les dificultats no provocarien
necessàriament un empitjorament de les condicions de vida dels propietaris supervivents.
De fet, al llarg del segle xv es va incrementar l’extensió mitjana de les explotacions. En 1398,
la superfície mitjana dels patrimonis agraris era de 3,5 ha, mentre que per a 1468 s’havia
incrementat fins les 4,4 ha per propietari de terra (Sánchez Adell, 1973: 45; Domingo; 1977:
55). Atés que en 1497 hi havia 571 propietaris de terra, i que l’extensió total cultivada era
de 2.629,7 ha de terra (Saura, 2014: 189), podem calcular l’extensió mitjana dels patrimonis
187
castellonencs en 55,4 fanecades, és a dir, 4,6 ha.3 Si hi descomptàrem els 18 propietaris dels
quals desconeixem la superfície de les seues terres, ens situaríem en 553 propietaris, amb
una mitjana de 4,75 ha de terra.4
Considerant aquestes primeres dades, i malgrat l’increment de la proporció de terra per
contribuent, la imatge que ens ofereix el llibre de la peita per a 1497 seria la d’una comunitat
de petits propietaris. L’extensió mitjana dels patrimonis no arriba a les 5 ha de terra,
considerada la superfície mínima que devia tenir una explotació per garantir l’autosuficiència
d’una unitat familiar (Viciano, 2012: 211). La realitat era, d’altra banda, més complexa, ja
que existien importants desequilibris interns dins del conjunt de propietaris. Front a uns
contribuents molt humils, que de vegades posseïen poc més d’una fanecada de terra,
es trobaven grans propietaris com Miquel Jover major, que amb 28,1 ha era el principal
terratinent de Castelló. Aquest ampli ventall de situacions que caracteritzaven els propietaris
castellonencs han estat resumides en el Quadre 3.
quadre 3. Superfície dels patrimonis agraris.
Superfície (ha) Propietaris veïns Propietaris forans Total Superfície (fanecades) Superfície (ha)
< 1 54 17 71 529,5 44,0
1 - 2 71 21 92 1.649,0 137,0
2 - 3 68 6 74 2.235,5 185,8
3 - 4 56 4 60 2.507,4 208,4
4 - 5 47 47 2.506,0 208,3
5 - 6 42 42 2.767,25 230,0
6 - 7 34 34 2.676,25 222,4
7 - 8 42 42 3.778,5 314,0
8 – 9 18 18 1.816,75 151,0
9 - 10 13 13 1.467,75 122,0
10 - 12 25 25 3.298,25 274,1
12 - 15 20 20 3.143,12 261,2
> 15 15 15 3.267,13 271,5
Total 505 48 553 31.642,4 2.629,7
El quadre mostra que un 62,2 % de propietaris de terra tenien una superfície inferior a les
5 ha. Dins d’aquest grup trobaríem els propietaris amb un patrimoni que no podia garantir
l’autosubsistència del seu titular, fet que els obligaria a buscar altres fonts d’ingressos. Entre
5 i 10 ha es situava el 26,9 % dels patrimonis, l’estrat mitjà de propietaris benestants. Un
3 Les mesures utilitzades per la font documental són la fanecada, el quartó (en aquest cas és el quartó de jovada, que correspon a 9 fanecades), i en menor mesura l’almud (0,125 fanecades). S’ha establert al llarg del treball l’equivalència 1 fanecada=0,083108 hectàrees (Domingo, 1981-1982:13).
4 En el Llibre de Vàlues de la Peita de 1497 s’identifiquen totes les parcel·les de terra en possessió d’algun particular, però no en totes es detalla l’extensió de la parcel·la: hi ha un total de 356 parcel·les per a les quals la font documental no determina l’extensió.
188
10,9 % superaven les 10 ha, els qui podríem considerar grans patrimonis agraris, suficients
per a assegurar la subsistència del seu propietari, i al mateix temps proporcionar excedents
susceptibles de ser venuts en el mercat de productes agraris. No podem, però, qualificar
directament els propietaris amb menys de 5 ha com a propietaris empobrits, ja que dins
d’aquest conjunt trobem propietaris que no eren llauradors, que no vivien únicament de
la terra, sinó que es dedicaven a un altre ofici, però que tenien propietats rústiques com
a complement patrimonial. També s’inclouen ací els propietaris forans, que tindrien la
part més important de les seues propietats agràries dins d’altres termes municipals. Si en
descomptàrem els forasters, el percentatge de propietaris amb menys de 5 ha es situaria
en un 58,6 %.
quadre 4. Superfície ocupada pels patrimonis agraris.
Superfície (ha) Nombre de propietaris Percentatge de propietaris
Percentatge respecte a la superfície total
1 - 5 344 62,2 % 29,8 %
5 - 10 149 26,9 % 39,5 %
10 - 15 60 10,9 % 30,7 %
El grup de grans propietaris, els patrimonis superiors a les 10 ha, malgrat que representava
únicament el 11 % del total de propietaris, acumulava més del 30 % de la superfície cultivada.
Els propietaris mitjans, un 27 %, posseïen quasi el 40 % de les terres. Per contra, el sector
amb menys de 5 ha, encara que agrupava la major part de propietaris, ocupava menys d’un
30 % de la superfície. La distribució dels tres grups mostra el predomini que exercien els
grans propietaris, però no es pot parlar d’un monopoli de la terra per part d’una elit de
terratinents. La major part de les terres es trobaven en mans de propietaris mitjans, i fins i
tot els petits patrimonis tenien una importància gens menyspreable dins del conjunt de la
producció agrària local. La distribució el 1497 no era molt diferent de l’observada per a l’any
1468, en què al voltant del 60 % dels propietaris es situaven per davall de 5 ha (Domingo,
1977: 55). En aquest mateix any, aproximadament un 25 % de les explotacions eren inferiors
a 2 ha, un 35 % es trobaven entre 5 i 10 ha, mentre que únicament un 5 % superava les 10
ha (Domingo, 1983: 26). Un segle més tard, en 1599, el 58,1 % de les possessions agràries
es seguien mantenint per davall de les 5 ha. Tot i això, s’ha produït una concentració de les
terres en mans dels grans propietaris. Les explotacions inferiors a les 5 ha ocupaven a finals
del segle xvi únicament un 21,4 % de l’espai agrari. Un 23,7 % dels propietaris comptaven amb
explotacions entre 5 i 10 ha, el 28,4 % de la superfície; mentre que els patrimonis superiors
a les 10 ha, un 18,2 %, ocupaven el 50,2 % del total conreat (Domingo; 1983: 155).
El model de distribució de la propietat que hem vist per a Castelló el 1497 comparteix les
mateixes característiques que el d’altres zones del País Valencià a finals del segle xv. El cas
de Castelló s’assemblava al de comunitats rurals com Guadassuar, on en 1474 un 51,4 % de
189
les explotacions no arribava a 5 ha, un 29,8 % es situava entre 5 i 9 ha i un 18,8 % superava
les 9 (Furió, 1995: 897). En altre nucli com Carcaixent, per al mateix any, un 32 % de les
explotacions es trobava per davall de 3 ha, un 35 % es situava entre 3 i 9 ha, i en conjunt el 70 %
no arribava a les 5 ha (Furió, 1990: 309-310). Per contra, en una ciutat com Alzira, amb un
major volum demogràfic i uns trets urbans més marcats, l’accés a la terra mostrava una major
polarització. En 1467, un 82 % de les explotacions no arribava a 5 ha, un 8,7 % es situava entre
5 i 9 ha i un 9,3 % sobrepassava les 9 ha. Aquest reduït grup de grans possessions ocupa,
però, un 67,3 % de la superfície conreada. Ací el grup de terratinents s’havia enfortit front
al grup majoritari de petits propietaris. Una situació molt diferent a la vista a Castelló, on
l’accés a la terra dels diferents grups de propietaris era més equitatiu, sense ser completament
igualitari. La possessió de la terra a Castelló es trobava fins i tot molt menys polaritzada que
en altres nuclis valencians, com el cas ja mencionat de Carcaixent. En aquesta comunitat de
la Ribera, els grans propietaris (amb més de 9 ha) acaparaven el 63,7 % de les terres. Si a
Castelló els patrimonis amb menys de 3 ha ocupaven el 13,9 % de l’espai agrari, a Carcaixent
representaven únicament el 4,3 % (Furió, 1990: 310).
A Castelló, els patrimonis agraris estaven conformats per un nombre divers de parcel·les, que
podia oscil·lar entre 1 i 32. La major part d’aquestes parcel·les solien estar disperses entre
diferents partides del terme. Encara que també es podien donar processos de concentració
parcel·lària en torn de les alqueries, construccions de caràcter dispers, ubicades dins de
l’espai de l’horta i vinculades amb l’activitat agrària (Saura, 2014: 194). La grandària d’una
explotació estava determinada pel nombre de parcel·les que la componien. La morfologia
parcel·lària es caracteritzava per la fragmentació del parcel·lari. La superfície mitjana
de les parcel·les era de 0,74 ha, ascendint a 0,83 ha en el secà front a les 0,69 ha de les
parcel·les de regadiu (Saura, 2014: 198). Atesa la reduïda extensió dels camps, la creació
d’un gran patrimoni agrari s’efectuava mitjançant l’addició de diverses parcel·les de terra.
La fragmentació del parcel·lari, malgrat les dificultats que podia comportar a nivell tècnic en
treballs com la llaurada, no deixava d’adequar-se als condicionaments ecològics i tecnològics
del territori. També s’adaptava a l’estructura social i familiar del territori, caracteritzada per
un sistema d’herència igualitària. La fragmentació de les explotacions en diverses parcel·les
facilitava la recomposició dels patrimonis i l’adaptació de les explotacions a les necessitats
del seu propietari o a l’evolució del cicle familiar. Les parcel·les es podien gestionar de
forma independent, i el mercat de la terra facilitava una fluïda transmissió d’aqueixes entre
propietaris (Furió, 1998: 41). En el Quadre 5 es pot comprovar la composició parcel·lària en
relació amb l’extensió dels patrimonis agraris.5
5 El nombre mitjà de parcel·les ha estat calculat prenent com a referència les parcel·les de terra de les explotacions on es detalla la superfície d’almenys una parcel·la. Sumen 3.885 parcel·les, quan el total de parcel·les del terme és de 3.909. La superfície mitjana de les parcel·les s’ha estimat en base a les 3.552 parcel·les amb superfície determinada, sense comptabilitzar les que no tenen una grandària detallada en la font.
190
quadre 5. Nombre i superfície mitjana de les parcel·les segons l’extensió de les explotacions.
Superfície (ha) Nombre mitjà de parcel·les
Superfície mitjana de les parcel·les
(fanecades)
Superfície mitjana de les parcel·les (ha)
< 1 1,7 6,1 0,5
1 - 2 3,2 8,2 0,7
2 - 3 4,9 8,8 0,7
3 - 4 5,5 9,6 0,8
4 - 5 7,2 8,3 0,7
5 - 6 8,5 9,2 0,8
6 - 7 9,5 9,7 0,8
7 - 8 10,9 9,3 0,8
8 - 9 11,8 10,1 0,8
9 - 10 12,2 10,0 0,8
10 - 12 14,2 10,7 0,9
12 - 15 15,5 12,1 1,0
> 15 18,1 13,4 1,1
Total 7,0 8,9 0,7
L’increment en la grandària de les explotacions comportava un increment paral·lel del
nombre de parcel·les que les componien. Els propietaris més ben dotats posseïen també
unes parcel·les més extenses. Tot i això, aquest element no trencava amb el model general,
caracteritzat per la fragmentació parcel·lària. En 1497 els propietaris de terra posseïen una
mitjana de 7 parcel·les. La xifra havia augmentat respecte als 6,2 trossos de terra de mitjana
de 1468 (Domingo, 1977: 53). L’elevat nombre de parcel·les per propietari era una de les
característiques de l’estructura de la propietat al País Valencià. A finals del segle xv, a Sueca,
el nombre mitjà de parcel·les per propietari es situava en 8,6 per a 1494 i en 7,68 a 1509
(Furió, 1982: 79-81, 135-136). En una altra comunitat rural, com Carcaixent, en 1500, més de
la meitat de les explotacions comptaven amb més de 10 parcel·les (Furió, 1990: 311). En el
Quadre 6 es desglossen els patrimonis agraris segons el nombre de parcel·les.
quadre 6. Nombre de parcel·les per propietari.
Nombre de parcel·les Propietaris veïns Propietaris
forans Total propietarisPercentatge de
propietaris respecte al total
1 46 23 69 12,1 %
2 32 17 49 8,6 %
3 44 10 54 9,4 %
4 54 2 56 9,8 %
191
5 44 1 45 7,9 %
6 39 1 40 7 %
7 - 8 69 69 12,1 %
9 - 10 71 71 12,4 %
11 - 15 81 81 14,2 %
16 - 20 33 33 5,8 %
> 20 4 4 0,7 %
Total 517 54 571
El percentatge de propietaris amb només una parcel·la és relativament reduït. Més de
la meitat dels propietaris tenen 5 parcel·les de terra o més, i un 20 % d’ells superen les
10 parcel·les. Aquestes dades confirmen que, malgrat les diferències en el repartiment
de la propietat, la major part dels veïns de Castelló tenien accés a la terra i no hi ha un
acaparament de la terra per les elits en perjudici d’una majoria desposseïda. Després
d’analitzar la jerarquització dels patrimonis agraris per superfície, es relaciona la superfície
dels patrimonis amb el seu valor.
quadre 7. Valor dels patrimonis agraris segons la superfície.
Superfície (Ha) Propietaris Valor (sous)Percentatge
respecte al valor total
Valor mitjà (sous)
< 1 71 33.725 3,1 % 475
1 - 2 92 71.350 6,5 % 776
2 - 3 74 95.200 8,8 % 1.287
3 - 4 60 89.900 8,3 % 1.498
4 - 5 47 80.875 7,4 % 1.721
5 - 6 42 98.995 9,1 % 2.357
6 - 7 34 81.775 7,5 % 2.405
7 - 8 42 119.975 11,0 % 2.857
8 – 9 18 55.775 5,1 % 3.099
9 - 10 13 43.475 4,0 % 3.344
10 - 12 25 107.475 9,9 % 4.299
12 - 15 20 106.440 9,8 % 5.322
> 15 15 103.250 9,5 % 6.883
Total 553 1.088.510 1.968
El valor d’un patrimoni agrari mitjà es situava en quasi 2.000 sous. La valoració de la terra
és un element tan important o més que l’extensió a l’hora d’estimar les possibilitats d’una
Nombre de parcel·les Propietaris veïns Propietaris
forans Total propietarisPercentatge de
propietaris respecte al total
192
explotació. Reflecteix, de manera més exacta que la simple dada superficial, la capacitat
productiva de les terres d’un propietari, en tenir en compte aspectes tan importants com
la qualitat de les terra o la seua ubicació dins l’espai agrari. En el Quadre 8 els patrimonis
agraris han estat ordenats segons el seu valor.
quadre 8. Valor dels patrimonis agraris en proporció a la riquesa dels propietaris
Valor dels patrimonis agraris
Nombre de propietaris
Valor total dels patrimonis agraris
Valor total del patrimoni dels
propietaris
Percentatge de riquesa agrària
0 - 500 105 27.475 51.200 53,7 %
501 - 1.000 103 77.225 129.175 59,8 %
1.001 - 1.500 90 112.000 145.500 77,0 %
1.501 - 2.000 67 117.095 147.700 79,3 %
2.001 - 3.000 96 234.025 290.750 80,5 %
3.001 - 4.000 40 135.700 164.075 82,7 %
4.001 - 5.000 37 165.925 210.485 78,8 %
5.001 - 7.000 22 125.425 158.425 79,2 %
> 7.001 11 97.840 119.100 82,2 %
Total 571 1.092.710 1.416.410 77,2 %
Considerant la xifra de 2.000 sous com identificativa d’un patrimoni agrari mitjà, el 63,2 %
dels propietaris es situaven per davall d’aquesta xifra, representant un 30,6 % del valor
total de la terra. En una posició intermèdia, entre 2.000 i 4.000 sous, hi havia el 23,8 % dels
propietaris, que posseïen un 33,8 % del valor total. Un 12,3 % dels contribuents serien titulars
de patrimonis agraris que superaven els 4.000 sous de valor fiscal, acumulant el 35,6 % de
la riquesa agrària.
En tots aquests propietaris, la terra era la base fonamental de la seua riquesa patrimonial,
molt per damunt de la propietat urbana, la possessió de ramat, de censos i d’altres formes
de riquesa gravades per la peita. En el cas dels contribuents que posseïen almenys una
parcel·la de terra, més del 77 % de les seus propietats gravades eren terres de cultiu. Entre
els grans propietaris, aquest percentatge s’incrementava fins superar el 80 %, mentre que en
els propietaris d’heretats més modestes la terra perdia importància front altres tipus de béns.
Les dades confirmen el fet que la propietat agrària era la base impositiva fonamental en la
recaptació de l’impost de la peita (Viciano, 2008b: 235). No deixen d’oferir aquestes dades
una imatge un tant distorsionada de l’economia local, que amagava la importància d’altres
activitats econòmiques menys afectades per aquest impost, com ara l’activitat artesanal,
el comerç o el crèdit. Però sí que mostren la importància econòmica de la terra en un nucli
semiurbà com Castelló.
193
4. eLS PrOPietAriS
A Castelló de la Plana dominava la petita propietat agrària. La major part dels habitants de
Castelló tenien accés a la terra. D’un total de 659 veïns contribuents residents a la vila, 517
tenien almenys una parcel·la de terra, un 86,7 % del total.6 Fins i tot aquests veïns desposseïts
podien accedir a la terra, per mitjà de contractes temporals d’arrendament i parceria. L’accés
a la terra estava obert a tots els grups socials de la vila. Des dels llauradors als petits nobles
locals, burgesos i artesans, fins a les vídues, pubills i altres individus passius, un ampli ventall
de propietaris es repartien les terres del terme de Castelló. El Quadre 9 detalla com es trobava
la propietat agrària distribuïda entre els diversos grups socioprofessionals basant-nos en
l’extensió dels patrimonis agraris.7
quadre 9. Superfície agrària per grups socioeconòmics.
Grup sòcio-professional
Nombre de propietaris
agraris
Superfície total
(fanecades)
Superfície total (ha)
Superfície mitjana
(fanecades)
Superfície mitjana (ha)
Percentatge respecte del
total
Oficis artesanals 44 1.656,1 137,6 37,6 3,1 5,2 %
Burgesos 19 1.485,4 123,4 78,2 6,5 4,7 %
Nobles 8 628,5 52,2 78,6 6,5 2 %
Clergues 12 398,5 33,1 36 3 1,4 %
Llauradors 8 547,3 45,5 68,4 5,7 1,7 %
Sense especificar 347 22.916,1 1.904,5 65,9 5,5 72,5 %
Herències i pubills 27 1.139 94,7 42,5 3,5 3,5 %
Dones i vídues 52 2.057,5 171 39,1 3,3 6,4 %
Forasters 54 814 67,7 15,1 1,3 2,6 %
Total 571 31.642,4 2.629,7 55,4 4,6
En primer lloc, cal destacar el baix nombre de llauradors identificats com a tals en el llibre
de la peita de 1497. Per contra, hi havia 347 veïns per als quals la font no fa referència al
seu ofici o condició. D’aquest grup sense professió especificada, 31 han estat identificats
en altres treballs, en una cronologia propera a l’any 1497, com a titulars d’oficis no agraris
(Iradiel, 1995; Viciano, 2001a: 331-332). Respecte a la resta, en una vila de marcat caràcter
rural com era Castelló, poden ser identificats com a llauradors (Viciano, 2008a: 67). Els
6 A 1497 hi havia un total de 751 contribuents, dels quals 89 eren forasters. Dels 662 restants s’han descomptat tres entitats fiscals que no podem considerar pròpiament com a veins: el convent de Sant Agustí, el Clero de Castelló i la peita que pagava la vila per les carnisseries.
7 Els oficis artesans incloïen 1 albarder, 1 argenter, 1 boter, 1 calafat, 1 espaser, 1 forner, 4 ferrers, 3 hostalers, 2 moliners, 14 paraires, 1 pintor, 6 sabaters, 1 sastre i 7 teixidors. Com burgesos s’han considerat 1 alfaquí, 2 apotecaris, 2 barbers, 1 botiguer, 2 juristes, 2 mercaders i, 9 notaris. Els nobles eren 3 cavallers, 3 donzells i 1 batlle. Els clergues, 10 preveres i 2 frares. Com a llauradors, s’han considerat 7 llauradors i 1 vaquer. Respecte a les dones i vídues, s’han comptabilitzat 30 vídues, considerant les que la font especifica com a tals les citades com a «muller de… quondam», i les mullers d’homes que no apareixen en el llibre de la peita com a contribuents; més altres 23 dones.
194
llauradors es podrien comptabilitzar, d’aquesta manera, en un nombre aproximat de 319,
consolidant-se com el grup social que comptava amb més terres. Per davall es situarien,
segons l’extensió de les terres de què eren propietaris, les vídues i altres dones, seguides
pels menestrals, els burgesos, els pubills i hereus, els nobles i els clergues.
Si considerem, però, la superfície mitjana per propietari segons el seu perfil socioprofessional,
trobem que els sectors que comptaven amb les explotacions més extenses són els burgesos
i els nobles (superant les 6,5 ha), seguits pels llauradors, que també superaven les 5 ha.
Per davall de la mitjana s’ubicaven els artesans i els sectors passius, com clergues, pubills i
vídues. La major part dels titulars que tenien explotacions insuficients, inferiors a les 5 ha,
eren o bé treballadors d’altres oficis, que no tenien l’activitat agrària com a principal font
d’ingressos, o bé propietaris passius que no treballaven les terres que posseïen. En el cas
dels professionals d’oficis, la possessió de terres es convertia en una activitat econòmica
complementària, destinada a obtenir ingressos suplementaris. Per altra part, els anomenats
propietaris passius, podien posseir terres com a resultat principalment d’herències, però no
tenien capacitat per gestionar-les directament, cas de vídues i pubills. En ambdós casos,
aquests propietaris amb patrimonis agraris més reduïts no tenien la necessitat de comptar
amb explotacions autosuficients, convertint-se per a aquest grup la terra en una inversió
secundària o en un ingrés complementari.
La terra es trobava majoritàriament en mans dels llauradors de la vila, propietaris
d’explotacions que en la major part de casos permetien garantir la supervivència dels
seus titulars. La major part de llauradors sí que comptarien amb patrimonis suficients per
garantir la seua subsistència, i els propietaris burgesos i nobles (que tampoc treballarien
directament les seues terres) invertirien en terra com una forma d’obtenció d’ingressos
prou estable i segura, dins d’un conjunt més ampli d’inversions que podien incloure el
comerç, el crèdit, etc.
A banda de la divisió establerta en el Quadre 9, es podria haver inclòs una categoria més,
que agrupés els musulmans de l’aljama castellonenca, estudiats en profunditat per Díaz
de Rábago (1992; 1994). En aquest estudi s’ha preferit obviar aquesta distinció. Entre els
musulmans i els cristians de Castelló no hi havia grans diferències a l’hora de treballar
la terra. Ambdós grups cultivaven similars conreus i tenien terres en llocs similars (Díaz
de Rábago, 1994: 65). La principal diferència es situava en el fet que els musulmans eren
comparativament més pobres que els cristians. La superfície mitjana dels propietaris
mudèjars es situava en 2,7 ha per al 1497, notablement inferior a la mitjana dels propietaris
cristians (Díaz de Rábago, 1992: 162).
El Quadre 10 complementa les dades proporcionades anteriorment, en aquest cas
analitzant el nombre de parcel·les. Els burgesos i els nobles comptaven amb un major
nombre de parcel·les, seguits dels llauradors i la resta de propietaris.
195
quadre 10. Nombre de parcel·les per grups socioeconòmics.
Grup socioeconòmic
Nombre de propietaris agraris
Nombre de parcel·les total
Nombre mitjà de parcel·les
Percentatge respecte del total
Oficis artesanals 44 221 5 5,6 %
Burgesos 19 214 11,3 5,5 %
Nobles 8 88 11 2,3 %
Clergues 12 50 4,2 1,3 %
Llauradors 8 68 8,5 1,7 %
Sense especificar 347 2.763 8 70,7 %
Herències i pubills 27 137 5,1 3,5 %
Dones i vídues 52 262 5 6,7 %
Forasters 54 106 2 2,7 %
Total 571 3.909 6,9
Per finalitzar l’anàlisi quantitativa dels propietaris de terra, hem distribuït els patrimonis
agraris segons el seu valor fiscal. Aquest quadre reflecteix de manera més exacta encara
que els anteriors la distribució real de la riquesa agrària, de forma que ens podem informar
millor sobre les possibilitats productives de les explotacions de cada grup socioprofessional.
quadre 11. Valor del patrimoni agrari per grups socioeconòmics.
Grup socioprofessional
Nombre de propietaris agraris
Valor patrimoni agrari total (sous)
Valor mitjà patrimoni agrari (sous)
Percentatge respecte del total
Oficis artesanals 44 61.375 1.395 5,6 %
Burgesos 19 75.775 3.988 6,9 %
Nobles 8 28.775 3.597 2,6 %
Clergues 12 20.625 1.719 1,9 %
Llauradors 8 14.400 1.800 1,3 %
Sense especificar 347 748.760 2.158 68,5 %
Herències i pubills 27 38.150 1.413 3,5 %
Dones i vídues 52 74.825 1.439 6,9 %
Forasters 54 30.025 556 2,8 %
Total 571 1.092.710 1.914
Els millors patrimonis es trobaven en mans dels burgesos de la vila, que arribaven a duplicar
la xifra mitjana dels patrimonis (situada en poc més de 1.900 sous). En segon lloc es situaven
els petits nobles locals. En un nivell intermedi, més proper a la mitjana, els llauradors. Els
artesans eren, després dels veïns forasters, els que posseïen els patrimonis agraris menys
valuosos. Totes aquestes dades confirmen la posició destacada que ocupaven les elits
socioeconòmiques locals dins de l’economia local, que gaudirien de les millors explotacions.
196
Malgrat açò, aquestes elits no monopolitzaven la propietat agrària.
Atesa la importància de la terra en l’economia d’una vila com Castelló, i per establir millor
les capacitats productives de les explotacions agràries castellonenques, esdevé un factor
clau la identificació de quin percentatge real dels propietaris llauradors, els professionals
per als quals la terra era la principal font d’ingressos, comptaven amb explotacions agràries
insuficients i es podien considerar efectivament com a llauradors empobrits o desposseïts.
El nombre de propietaris amb patrimonis inferiors a les 5 ha sumava un total de 344. Es tractava
del 62,2 % respecte al total de propietaris, quasi dos terços respecte al conjunt de 553 propietaris
que tenien parcel·les on constava la superfície. Analitzant aquests 344 contribuents, trobem
que segons el llibre de la peita 49 en són propietaris forans, 40 vídues i mullers propietàries, 35
artesans, 10 clergues, 8 burgesos, 4 nobles, 7 herències i 13 pubills. Només 182 llauradors (incloent
també com a tals els que no tenen ofici reconegut) es situarien per davall de les 5 ha. D’aquests,
són 146 els que tenen menys de 4 ha de terra, 131 si en descomptem els que desenvolupaven
oficis no agraris en una cronologia propera a 1497 (Iradiel, 1995; Viciano, Viciano, 2001: 331-332).
Inclús dins d’aquest grup de 131, hi havia 17 propietaris que el llibre de la peita de 1497
identifica directament com a fills, pares o familiars directes d’altres llauradors que comptaven
amb patrimonis superiors.8 És probable que part d’aquests foren fills joves que s’acabaven
d’independitzar de la llar paterna i iniciaven una nova família. O, per contra, que foren pares
que, ja en una edat avançada, hagueren cedit als fills la major part del seu patrimoni mitjançant
donacions entre vius (Furió, 1990: 231). Encara que a efectes fiscals semblarien propietaris
amb un patrimoni bastant modest, en la realitat es podrien trobar situacions en què les terres
de pares i fills es trobaren integrades dins d’una mateixa explotació. En aquests casos, la
imatge inicial d’un patrimoni reduït amagaria en realitat unes explotacions considerablement
més grans, treballades conjuntament per pares i fills.
Juntament amb aquests, hi hauria altres 48 propietaris amb menys de 4 ha de terra que
compartien cognom amb almenys un altre propietari amb més de 4 ha de terra. Tenint en
compte que, en una vila amb les característiques que presentava Castelló a finals del segle xv,
una coincidència onomàstica solia implicar un parentesc proper (Viciano, 2011), el nombre de
llauradors amb menys de 4 ha, sense lligams amb famílies més riques que els pogueren recolzar,
es podria reduir per tant fins a únicament 66 propietaris. Establint en 319 el nombre de propietaris
llauradors, el percentatge de llauradors empobrits es podria reduir únicament a un 20,7 %.
Utilitzant similars criteris i analitzant el valor fiscal de les terres, les dades mostren que hi havia
361 propietaris amb patrimonis inferiors als 2.000 sous, un 63,2 % del total de propietaris.
Dins d’aquest conjunt només 180 titulars es podien qualificar com a llauradors, considerant
tant els identificats com a llauradors en el llibre de la peita com els d’ofici sense especificar,
8 Han estat considerats ací com a relacions de familiaritat directa tals tant les referències directes («pare de», «fill de»), com els titulars que comparteixen un mateix nom i cognom citats com a «major» i «menor», malgrat que en aquest darrer cas no podem confirmar de manera rotunda que la relació familiar siga estrictament parental.
197
així com els que no consten en aquests anys com a titulars d’oficis no agraris (Iradiel, 1995;
Viciano, Viciano, 2001: 331-332). Considerant únicament els llauradors amb menys de 1.500
sous de propietat agrària, es redueix el seu nombre a 140, dels quals només 53 no tenen
parents amb patrimonis agraris superiors. Segons aquest criteri es podria inclús reduir el
grup de llauradors empobrits que hem identificat segons l’extensió de les seues terres. De
fet, en terres de regadiu, el criteri de les 5 ha com a superfície mínima per a una explotació
viable pot ser considerat inclús excessiu, atesa la major productivitat d’aquestes terres. Un
propietari amb les terres ubicades majoritàriament en l’horta podia tenir un patrimoni més
valuós que un altre amb una extensió superior de terres, però ubicades en el secà.
La major part dels propietaris que podem definir com a llauradors tenien explotacions de
grandària suficient per a garantir la supervivència de la seua família sense necessitat de
recórrer a altres treballs per obtenir ingressos complementaris. Però fins i tot els membres del
grup inferior podien incrementar les seues explotacions, mitjançant el recurs a l’arrendament
de terres d’altres propietaris millor dotats. La imatge dominant és la d’una vila de caràcter
agrari, on la major part dels que viuen de la terra gaudeixen d’uns patrimonis agraris
autosuficients. En conjunt, la distribució de la propietat agrària a Castelló era el reflex de
la divisió social existent al si de la vila. La major part de veïns, encara que no tingueren un
ofici agrari, tenien en propietat parcel·les de terra. Parcel·les que podien ser treballades
directament pel seu propietari quan les seues obligacions ho permeteren, en el cas dels
petits artesans i menestrals; o bé ser treballades per mitjà de jornalers o mossos; o inclús ser
cedides a parcers, mitgers o arrendataris, en el cas de propietaris més acomodats.
5. eLS CeNSOS SOBre LA terrA
A Castelló, vila de reialenc, predominava la propietat alodial o franca de la terra, com per
altra banda era característic en les viles situades sota domini del rei. El llibre de la peita de
1497 identifica un total de 3.909 parcel·les de terra, de les quals 1.098 es trobaven sotmeses
a cens (un 28,1 %) i 2.811 eren franques (un 71,9 %). Respecte a la superfície ocupada per
les terres censals, les parcel·les sota cens que tenien superfície detallada en la font (1.053
parcel·les) sumaven 680,2 ha, un 25,9 % de la superfície total. Es tracta d’una situació similar
a la d’altres ciutats de reialenc, com per exemple Alzira, on en 1474 també el 25,9 % de la
superfície cultivada tenia censos carregats, mentre que el percentatge respecte al nombre
total de parcel·les era del 33,5 % (Furió, 1990: 308). En una altra vila de reialenc com Vila-real,
encara que un segle abans, al voltant de l’any 1370, el percentatge de parcel·les sotmeses a
cens era d’un 28,8 % (Del Pozo, 1995: 50).
Encara que no disposem del nombre de parcel·les censals per als anys 1398 i 1468, sí que
comptem amb el valor total dels censos que es pagaven en 1398 per les terres censals, que
ascendeix a 8.499 sous i 7 diners (Sánchez Adell, 1973: 48). En 1497, el valor dels censos que
198
es pagaven per la possessió de terres s’havia reduït a 5.751 sous i 11,5 diners. Com que la
superfície conreada sí que havia augmentat, es pot parlar d’un gran descens de la propietat
rústica censal al llarg del segle xv. Aquesta tendència cap a la reducció dels censos sobre la
terra continuarà al llarg del segle xvi. En 1599, només un 10 % de les parcel·les i un 8,9 % de
la superfície cultivada es troba afectada per censos (Domingo, 1983: 137).
En el llibre de la peita es registrava sempre com a propietari d’una terra el titular del domini
útil, que era qui havia de pagar l’impost. Però no es pot assegurar quin percentatge dins de
les terres censals seria el corresponent a propietats emfitèutiques. Del total de propietats
censals, una part pagarien censos de tipus emfitèutic, però també hi havia terres carregades
amb censos que corresponien a pensions de censals consignats sobre aquestes parcel·les.
És difícil, per tant, valorar quin seria el paper real de la tinença emfitèutica a Castelló, per
la dificultat per distingir quins censos serien emfitèutics i quins serien pensions de censals
(Sánchez Adell, 1973: 179). En la font només especifica en 20 parcel·les que el cens es «amb
fadiga e luïsme», encara que segurament el nombre de terres emfitèutiques seria superior a
aquesta xifra. De les terres sotmeses a cens, la major part es situaven al regadiu: 826 parcel·les
d’un total de 1.098, quasi un 75 % de les parcel·les censals. El pagament de censos afectava
principalment a les terres de més elevada qualitat, principalment a les parcel·les de terra de
sembradura, destinades principalment al cultiu de cereals.
El nombre de propietaris que posseïen almenys una parcel·la afectada per censos ascendeix
a 422, un 73,9 % del total de propietaris de terra. És un percentatge molt elevat, encara que
s’ha reduït respecte als 82,2 % de 1398 (Sánchez Adell, 1973: 47). En el segle xvi la incidència
de les càrregues sobre la terra es reduirà encara més, passant a afectar únicament al 42,6 %
dels propietaris (Domingo, 1983: 141). A continuació s’analitzen els propietaris de terres
sotmeses a cens segons el valor de les seues propietats.
quadre 13. Valor del patrimoni agrari dels propietaris amb terres censals.
Valor (sous) Propietaris amb terres censals
Percentatge respecte al total de propietaris
de terra
Suma del valor dels censos
0 - 500 38 36,2 % 235 sous 6 diners
501 - 1.000 72 69,9 % 762 sous 11 diners
1.001 - 1.500 67 74,4 % 877 sous 11 diners
1.501 - 2.000 59 88,1 % 731 sous 7,5 diners
2.001 - 3.000 83 86,5 % 1.212 sous 8 diners
3.001 - 4.000 39 97,5 % 782 sous 4 diners
4.001 - 5.000 35 94,6 % 494 sous 11 diners
5.001 - 7.000 19 86,4 % 388 sous 7 diners
> 7.001 10 90,9 % 265 sous 2 diners
Total 422 73,9 % 5.751 sous 7,5 diners
199
Es pot comprovar que la possessió de parcel·les censals afecta a tots els grups de riquesa. A
diferència del que es podria pensar, el pagament de censos afectava més als grans que als
petits propietaris. La major part dels grans i mitjans propietaris havien de pagar censos per
alguna de les seues grans propietats. Les parcel·les censals no es diferenciaven a grans trets
de les franques i la seua distribució sobre el territori era prou homogènia. Fins i tot es trobaven
comparativament més gravades les terres de regadiu i de major qualitat, segurament com a
conseqüència de haver estat rompudes i ocupades en una cronologia més antiga. De manera
que la probabilitat de posseir una terra censal s’incrementava conforme més parcel·les i de
major qualitat s’acumulaven. Atés que, com hem vist, la grandària de les explotacions depenia
més del nombre de parcel·les que la composaven que no de la superfície de les parcel·les,
els propietaris més rics tenien més probabilitats de posseir terres sotmeses a cens. El quadre
següent reforça aquesta interpretació.
quadre 14. Nombre de parcel·les censals per propietari.
Parcel·les censals Propietaris Percentatge respecte
al total de terresSuma del valor dels
censosCens mitjà per
parcel·la
1 150 18,8 % 795 sous 1 diner 5 sous 4 diners
2 103 27,8 % 1.163 sous 11,5 diners 5 sous 8 diners
3 67 34,2 % 1.108 sous 5 diners 5 sous 6 diners
4 42 38,6 % 909 sous 2 diners 5 sous 5 diners
5 20 40,2 % 404 sous 3 diners 4 sous 5 diners
6 - 7 33 48,8 % 1.033 sous 5 diners 4 sous 11 diners
> 7 7 49,2 % 303 sous 4 diners 4 sous 9 diners
Total 422 32,6 % 5.751 sous 7,5 diners 5 sous 3 diners
La major part dels propietaris que tenen terres censals solen tenir-ne entre una i dues. El
valor mitjà dels censos per parcel·la tendia a reduir-se conforme s’incrementava el nombre
de terres censals dins del conjunt del patrimoni, però en cap cas s’allunyava massa del valor
mitjà, situat en 5 sous i quasi 3 diners.
Respecte als perceptors dels censos sobre la terra, de les 1.098 parcel·les sotmeses a cens,
només en 113 casos s’especificava quin era el perceptor que cobrava el cens. Aquests
perceptors identificats apareixen classificats en el següent quadre.9
9 En el Quadre 15 s’han inclós, dins dels censos al convent de Sant Agustí, els destinats als frares en general, als frares de Sant Agustí, i al convent de Sant Agustí. Com a «Clergues particulars i nobles», s’han englobat tots els perceptors que son anomenats sota el tractament de mossén, tractament que s’utilitzava tant per a nobles com per a religiosos, ja que la font no sempre distingeix qui eren preveres o religiosos i qui no. Els censos relacionats amb sants i la verge («a la Verge Maria», «a Santa Maria», «a Santa Bàrbara», «a Sant Jaume», etc.) atés que podíen haver estat referits al dia de l’any en què eren percebuts i no a una institució religiosa, no han estat inclosos en aquest quadre. Tampoc hi han estat inclosos els censals relatius a na Galina i Mascó, per considerar que podien fer referència a topònims (el «Censal de na Galina», el «Censal d’en Mascó») i no a particulars.
200
quadre 15. Perceptors de censos.
Perceptor Parcel·les Suma del valor dels censos
Almoines 8 34 sous 8 diners
Beneficis 11 73 sous
Clergues particulars i nobles 43 319 sous 8 diners
Clero de Castelló 6 37 sous 6 diners
Clero de València 2 28 sous 6 diners
Convent de Sant Agustí 28 136 sous 7 diners
Hospital 3 24 sous
Lluminària de la Verge Maria 2 10 sous 2 diners
Particulars 6 22 sous 9 diners
Rei 4 34 sous 8 diners
Total 113 721 sous 6 diners
Hi ha un altre element que donava informació sobre els perceptors de censos a Castelló.
L’impost de la peita gravava, entre les propietats mobles, la possessió de censals i altres
formes de capital similars. Al llarg de la segona meitat del segle xv hi hagué, dins del consell
municipal de Castelló, una llarga lluita al voltant de la inclusió dels censals dins dels béns
gravables per la peita. En 1479, després de diversos anys en els quals havien estat exempts
de contribució, es tornaren a incloure dins dels llibres de la peita els censals crediticis, cosa
que va provocar fortes crítiques. Les demandes argumentaven que els creditors censalistes
obligaven als deutors a pagar la suma de l’impost que el consell els havia imposat. D’aquesta
manera, els que realment es veien afectats no eren els creditors, situats entre els estrats més
rics de la vila, sinó els deutors, els quals criticaven el fet de ser obligats a pagar tant la pensió
censal al creditor com la peita al municipi (Viciano, 2008a: 325-335).
En el llibre de la peita de 1479 havien estat gravats tant els censals crediticis com els censos
emfitèutics. En 1497 es continuà gravant la possessió de censos, però en aquest únicament el
censals de tipus emfitèutic («amb fadiga e luïsme»), excloent-se els censals de caràcter creditici
(«ab carta de gràcia»). Les terres sotmeses a cens emfitèutic solien tenir un desgravament fiscal
a l’hora de ser taxades al llibre de la peita (Viciano, 2008b: 249). No podem assegurar que
les terres sobre les quals es carregaven censals crediticis tingueren aquest desgravament en
1497, encara que el consell municipal ho havia acordat anteriorment, en 1480 (Viciano, 2008a:
331). En cas afirmatiu, aquest factor ajudaria probablement al fet que s’acceptés continuar
contribuir per la possessió de censos emfitèutics.
En el llibre de la peita de 1497 hi havia 14 propietaris gravats per la possessió de censos
emfitèutics. Es tractava principalment de nobles, clergues, vídues i membres dels estrats socials
superiors. La riquesa mitjana d’aquests 14 contribuents es situava en 6.085 sous, mentre que
el nivell mitjà de riquesa a Castelló per a 1497 era d’uns 2.000 sous per contribuent. El cens
mitjà que reben aquests propietaris és de 43 sous i 6 diners. Cada sou percebut per la condició
201
de posseïdor del domini directe de béns sotmesos a emfiteusi era gravat fiscalment en uns
14 sous i 9 diners. Aquests censos reposarien tant en béns rústics com en immobles urbans.
quadre 16. Propietaris de censos.
Propietari Cens Valor fiscal
Pere Feliu (notari) 7 sous 100
Rampson de Viciana 12 sous 175
Joan Santalínea 320 sous 4.800
Muller de Bartomeu Agramunt 24 sous 375
Mossén Francesc Salvador (prevere) 40 sous 600
Mossén Jaume Gener (prevere) 24 sous 2 diners 375
Mossén Pere Miquel (cavaller) 13 sous 200
Francesc Miquel 15 sous 6 diners 250
Lorenç Moliner 40 sous 600
Ponç de Montpalau 12 sous 175
Nicolau Casalduch 19 sous 6 diners 300
Misser Mateu Miralles 50 sous 750
Pere Palau 24 sous 200
Muller de Lorenç Gascó 7 sous 6 diners 100
Total 608 sous 8 diners 9.000
No ha estat possible fer coincidir en cap cas la quantia dels censos pels quals eren gravats
aquests 14 veïns amb les dades dels perceptors de censos identificats en les parcel·les
sotmeses a cens. La dificultat per distingir els censos emfitèutics dels censals crediticis
carregats sobre immobles, la gran quantitat de parcel·les censals en què no s’especifica el
perceptor dels censos i el fet que també els immobles urbans, no tractats en aquest estudi,
estarien sotmesos a cens, explica aquesta falta de coincidència.
Aquests 14 personatges no serien, segurament, els únics posseïdors de censos emfitèutics de
Castelló. Tant la parròquia de Santa Maria com el convent de Sant Agustí rebien censos de
tipus emfitèutic, però no podem confirmar que pagaren impost per aquest concepte ja que
al llibre de la peita de 1497 no es detallen els seus béns. La mateixa situació podia afectar
a altres veïns que no tenen les seues propietats detallades en el llibre de la peita, i potser
altres veïns posseïen censos emfitèutics no gravats per la seua escassa quantia.
6. LA PrOPietAt de rAMAt
Un altre aspecte inextricablement relacionat amb l’agricultura era la cria de ramat. L’impost de
la peita només gravava el ramat criat amb un objectiu comercial (Viciano, 2008a: 325). Ni els
202
animals de treball ni els domèstics eren registrats en els llibres de la peita, ja que aquest tipus
de ramat estava exempt del pagament de l’impost (Sánchez Adell, 1973: 34). Les espècies
identificades per a 1497 i la seua quantitat apareixen relacionats en el Quadre 17. El valor mitjà
ha estat calculat comptabilitzant únicament els animals dels quals s’especifica el seu nombre,
ja que no sempre la font registra el nombre exacte de caps de ramat de cada propietari.
quadre 17. Nombre de caps de ramat.
Tipus de ramat Nombre Nombre de
propietarisMitjana per propietari
Valor total (sous) Valor mitjà
Ruscs 357 17 21 1.850 5 sous 3 diners
Cabres 275 5 55 2.475 9 sous
Egües 3 3 1 300 100 sous
Ovelles 462 7 66 2.750 5 sous 11 diners
Porcs 362 20 18 7.300 20 sous 1,5 diners
Porcells 27 7 3,9 325 12 sous 6 diners
Potros 2 1 2 200 100 sous
Truges 62 32 1,9 3.125 50 sous 5 diners
Vaques 83 4 20,8 5.000 60 sous
Verre 1 1 1 25 25 sous
El Llibre de Vàlues de la Peita de 1497 no especificava el nombre de vaques de cada propietari,
sinó únicament el seu valor. La suma de 83 vaques és una xifra estimada, calculada a partir
de la valoració establerta pel consell municipal en 1479 per a la recaptació de la peita sobre
el ramat, que taxava en 60 sous cada vaca (AMC, Llibre de Consell 1479-1480, p. 5 r. Editat
per: Doménech i Jolí, 1996-1997: 191). Es tracta d’una xifra mínima, que seria segurament
més elevada. Per als ramats, la xifra màxima de contribució era de 2.000 sous i, dels quatre
propietaris, un tributava aquesta quantitat, i altres dos tenien vaques a mitges per una suma
total de 2.000 sous (Viciano, 2008a: 331). Es pot observar l’evolució dels caps de ramat en
una seqüència secular en el quadre següent.
quadre 18. Comparativa dels caps de ramat a 1398, 1497 i 1599.
Tipus de ramat 1398 1497 1599
Ruscs 479 357 880
Porcí 278 452 419
Oví 1.339 462 1.672
Caprí 334 275 -
Boví 70 - 84
Equí 11 5 59
(Sánchez Adell, 1973: 56; Domingo, 1983: 73).
203
Per a 1497, el ramat més rellevant, tant en nombre de caps com en valor, era el porcí. Els porcs
eren els únics animals dels quals el nombre de caps de ramat era superior a 1497 respecte als
anys 1398 o 1599. En la resta d’animals, les xifres eren més elevades tant a finals del segle xiv,
com a les darreries del xvi, destacant l’enorme reducció dels ramats d’ovelles. La disminució
dels caps de ramat contrasta amb l’increment dels corrals a 1497, cosa que podria indicar
que no tots els corrals localitzats per a aquest any tindrien una funció ramadera. Encara que
no es tractava pròpiament d’un tipus de ramat, s’ha inclòs en aquest apartat la possessió de
ruscs d’abelles, bassos en la font documental. L’apicultura era també una activitat econòmica
important en la vila, en la qual els musulmans van tenir un paper destacat.
Encara que els animals de treball no eren registrats en els llibres de la peita, es poden estudiar
a partir d’altres fonts documentals, com ha mostrat l’estudi elaborat per P. Viciano sobre la
sèrie d’obligacions de la Cort del Justícia de Castelló (Viciano, 2006). Entre els animals de
treball, el que tindria més importància al Castelló del segle xv segons aquesta documentació
seria el cavall (representant un 66%), seguit dels ases (17,9 %), les mules (12,6 %) i els bous
(3,3 %). Altres fonts complementàries confirmen el predomini dels cavalls front als bous, que
en cap cas superarien l’11 % del total d’animals de treball, tendència que d’altra manera va
ser la predominant a les hortes valencianes al segle xv (Viciano, 2006: 143-144). Malgrat les
dificultats socioeconòmiques i la contracció demogràfica provocades per la crisi baixmedieval,
a finals del segle xv les compravendes d’animals de treball es van incrementar en termes
relatius al llarg d’aquesta centúria. Tot sembla indicar que a Castelló les explotacions que van
resistir a les dificultats de finals del segle xv van eixir-ne molt reforçades, i no només serien
més extenses, sinó que també estarien millor dotades d’animals de treball (Viciano, 2006:
158). Segurament la major part dels llauradors castellonencs estarien en condicions d’accedir
a la possessió d’un animal de llaurada, i fins i tot els camperols de l’estrat inferior de riquesa
podrien adquirir animals barats en el mercat de segona mà.
7. iNStAL·LACiONS AGrOPeCuàrieS
L’estructura agrària castellonenca estava conformada per més elements a banda de les terres
de cultiu. Per a valorar de manera adequada les possibilitats productives, tant d’una explotació
particular com del conjunt d’un espai agrari, l’estudi de la propietat de la terra resulta
insuficient. La possessió d’instal·lacions agrícoles auxiliars esdevenia també un factor molt
important. El grau de desenvolupament de l’activitat agrària en una vila com Castelló depenia
en gran mesura de la presència d’aquestes instal·lacions complementàries, necessàries per a la
transformació dels productes agrícoles, l’emmagatzemament de la producció, el manteniment
dels camps de cultiu o la dotació de fems i adobs.
De les instal·lacions agràries complementàries, les més importants eren els molins. En les
regions mediterrànies, on el cereal es situava com el principal cultiu i el pa com la base de
204
l’alimentació, els molins esdevenien construccions imprescindibles en l’economia local, ja que
era l’element tecnològic que permetia moldre el gra i convertir-lo en farina. En Castelló de
la Plana tots els molins medievals eren hidràulics, impulsats per l’aigua de les sèquies. Han
estat localitzats 14 molins en 1497, dels quals la major part eren fariners, existint-hi també
molins oliers i drapers.
quadre 19. Molins en el terme de Castelló.
Nom Propietari Valor (sous)
Superfície annexa
(fanecades)Cens
Molí d’Alçamora Joan Santalínea 10.000
Molí Primer Jaume Català 5.675
Molí Mitjà Miquel Eximeno 2.900
Molí Soterrani Joan Andreu (la ½) 1.850 0,5 cafís forment
Molí Jussà Gaspar Pinell i Bartomeu Font (1/2 cadascú) 1.800 7 sous
Molí d’Almalafa Violant, muller de Bartomeu Melià i Arnau Ferrer (1/2 cadascú) 1.425 14,5
Molí del Romeral Mahomat Aborroz 1.250 32
Molí Roder Jaume Fabregat 500 Sense determ. al Rei
Molí de la Font Bartomeu Micó 400 18 1,5 sous al Rei
Molí del Camí de la Mar Vicent Català 50
Molí olier Rafael Centoll 2.000
Molí olier Pere Sanchis 2.000
Molí olier Guillem Serra 2.675
Molí olier Arnau Ferrer 2.125
En 1497 els molins fariners podien haver arribat quasi a la desena, encara que potser no tots es
trobarien en funcionament a ple rendiment. Del molí Soterrani únicament hi constava el nom
d’un dels propietaris, ja que la font no identifica en quines mans es trobava l’altra meitat, i per
tant el seu valor total real seria de 3.700 sous. Destacava el fet que el molí d’Alçamora, el més
valuós, acabava de ser convertit en molí draper, després que l’any 1494 el seu propietari, el
paraire Joan Santalínea, obtingués el permís per fer-hi les reformes pertinents. El molí de la Font,
propietat del pilater Bartomeu Micó, actuava també com a batà (Navarro Espinach, 1998: 163).
El nombre de molins registrats en els llibres de la peita s’havia anat incrementant al llarg
del segle xv: l’any 1398 es documentaven únicament 5 molins, un d’ells olier (Sánchez Adell,
1973: 58), ascendint a 8 en 1468 (Domingo, 1983: 84). Malgrat açò, la xifra real de molins seria
segurament més elevada a finals del xiv e inicis del xv, fins a un total de 12 molins incloent-
hi, a més dels citats en el Quadre 19, el molí del Forn del Vidre i el molí del Batle, que era
arrosser (Guinot; Selma, 2002: 101). L’increment del nombre de molins al llarg de la centúria
205
mostra que, malgrat el descens demogràfic que va experimentar Castelló en les darreres
dècades de la centúria, les necessitats d’abastiment i el volum de la producció agrària no
havien sofert una reducció comparable. Els productors agrícoles seguien donant suficient
treball per mantenir les indústries molineres locals.
El molí era una instal·lació industrial molt valuosa, que constituïa una notable inversió
econòmica. La major part dels propietaris de molins es situaven entre els sectors benestants
de la vila. Els 16 propietaris de molins posseïen una mitjana de 5,2 ha de terra, una riquesa
agrària de 2.425 sous i 11 diners i un patrimoni global mitjà de 5.307 sous i 10 diners.
Al costat dels molins, propietat d’un reduït nombre de particulars als quals la resta de veïns
havien de pagar per poder moldre la seua producció, trobem una gran nombre d’instal·lacions
menys espectaculars però igualment importants per a l’activitat econòmica, com eren les
eres, corrals, pallers, cellers o sénies. Econòmicament menys valuoses, però més nombroses
i a l’abast d’un major nombre de veïns, facilitaven el treball agrari a un conjunt més ampli
de llauradors i propietaris de terra. En el quadre següent fem la relació de les instal·lacions
localitzades.10
quadre 20. Instal·lacions agràries complementàries.
Instal·lació Nombre Nombre de propietaris Valoració mitjana (sous) Sotmeses a cens
Celler 10 10 95 4
Corral 115 93 127 25
Era 42 40 49 4
Paller 2 2 62
Pou 1 1
Sénia 2 2 600 1
Colomer 1 1
Algar 1 1 300
El nombre de cellers s’havia reduït respecte als 17 de 1398 (Sánchez Adell, 1973: 53-54), fet
segurament relacionat amb el retrocés de la vinya que es va produir a Castelló al llarg del
segle xv (Saura, 2014: 197-198; Viciano: 2008a: 171-172). Per altra banda, el nombre d’eres
s’havia incrementat de les 11 de 1398 a les 42 de 1497. A banda d’aquestes eres de propietat
de particulars també podrien haver-hi existit eres d’us comú. La major part de les eres (21)
es localitzaven al Pla, identificable amb el Pla de les Eres o de les Forques, situat en la part
nord, fora de la muralla de la vila (Traver Tomás, 1982: 136). Altres s’ubicaven al costat dels
camins que eixien de la vila, o de les terres de cultiu.
10 La valoració mitjana de les instal·lacions agràries del Quadre 20 comptabilitza únicament les instal·lacions que no es troben asso-ciades a la font amb altres propietats com cases, terres, alqueries, etc., la valoració de les quals es véu distorsionada per incorporar la valoració de les altres propietats. Hi havia 87 corrals i 33 eres en aquesta situació.
206
L’altre gran tipus de construcció, en aquest cas relacionat amb la ramaderia, eren els corrals.
Front als 48 corrals localitzats a 1398, en trobem 155 a finals del segle xv incloent-hi corrals,
corralets, dos corrals descoberts i un sobrecorral. La major part dels propietaris comptaven
amb un sol corral, encara que trobem 10 propietaris amb dos corrals i 6 propietaris amb
tres. Gran part dels corrals es situaven dins del nucli urbà, en ocasions associats amb cases
i altres edificis. Trobem també 7 corrals en l’espai agrari, 3 al regadiu i 4 al secà, associats
amb terres de cultiu i en dos ocasions també amb alqueries. La presència de corrals no
deixava de tenir una gran importància per a l’agricultura. Es tractava de les construccions on
es guardaven els animals, tant els de treball com els de pastura. Eren, al mateix temps, els
llocs que permetien acumular fems animals, utilitzables després com a adobs per al cultiu.
En relació amb la producció de fems, hem localitzat també una era amb femer. Juntament
amb aquests, altres instal·lacions com els pallers, els colomers, els algars, els pous i les sénies
tenien una presència molt menys destacada.
Restaria finalment parlar de les alqueries i masos, construccions ubicades en l’espai rural i
relacionades amb l’explotació agrària, que van incrementar la seua importància a finals del
segle xv (Samra, 2014:194). La seua importància requeriria d’un estudi exclusiu, que esperen
abordar en un futur.
8. CONCLuSiONS
La propietat agrària era, en un nucli com Castelló de la Plana, una part fonamental dins
l’estructura social i econòmica local. Les dificultats que van afectar la vila a finals del segle xv,
i en particular el descens demogràfic, no van provocar un empitjorament de les condicions de
vida de la població. Es va produir un increment de la proporció de terra per veí, de manera
que l’extensió mitjana dels patrimonis agraris es va incrementar fins quasi 4,6 ha. La major part
dels habitants de Castelló tenien terres en propietat, i únicament un 13 % dels contribuents
no posseïen bens rústics.
En Castelló predominava la petita propietat agrària. La major part dels propietaris, un
62 %, comptaven amb explotacions inferiors a les 5 ha, extensió mínima per garantir
l’autosuficiència familiar. Un 27 % dels propietaris comptaven amb heretats ubicades entre
5 i 10 ha. Amb més de 10 ha hi havia únicament un 11 % dels contribuents, que acumulaven
un 30 % de l’espai conreat. El valor fiscal mitjà d’un patrimoni agrari es taxava en uns
2.000 sous, tot i que un 64 % dels propietaris de terra no arribava a aquesta quantitat. Les
explotacions es formaven mitjançant l’addició de diverses parcel·les de reduïdes dimensions,
amb una mitjana de 7 parcel·les per propietari, sovint disperses i allunyades entre sí. Es
tractava d’una estructura de la propietat de la terra molt semblant a la d’altres comunitats
rurals valencianes, amb una polarització de la riquesa rústica molt menys acusada que
en les grans ciutats. Malgrat l’existència d’un grup de grans propietaris, els únics que
207
podrien obtenir excedents suficients per a comercialitzar gran part de la seua producció
en el mercat, no es pot parlar de l’existència d’una elit de terratinents que monopolitzés
la propietat de la terra. De fet, el 70 % de la superfície conreada estava en mans de petits
i mitjans propietaris.
L’accés a la propietat de la terra es trobava obert a gairebé tots els sectors socioeconòmics
de la vila. Els majors patrimonis estaven en mans de burgesos i nobles, encara que la major
part de la terra estava en mans de llauradors. La majoria de les explotacions insuficients,
inferiors a les 5 ha de superfície o als 2.000 sous de valor, estaven en mans o bé de propietaris
que no tenien l’activitat agrària com a principal font d’ingressos (cas dels artesans), o bé de
propietaris considerats passius, que no tenien capacitat per gestionar directament les seues
terres (cas de vídues o pubills). La majoria de llauradors, professionals del treball de la terra,
sí que comptarien amb patrimonis suficients per assegurar l’abastiment familiar.
En una vila de reialenc com Castelló, la major part de les terres eren de propietat franca. Al
llarg del segle xv es va produir una reducció de la propietat censal, de manera que en 1497
les propietats sotmeses a cens representaven un 26 % de la superfície cultivada. Els censos
sobre la terra podien ser tant de caràcter emfitèutic com respondre a pensions de censals
crediticis. Encara que només un 28 % de les parcel·les estaven sotmeses a cens, només una
quarta part dels propietaris no tenien cap parcel·la censal. Els censos no afectaven de manera
més greu als petits propietaris, ja que la condició censal de la terra afectava qualsevol tipus
de terra, i de manera més especial les terres de regadiu i de millor qualitat.
La ramaderia, tot i que era una activitat amb una importància gens negligible, ocupava
un paper molt secundari respecte de l’agricultura en l’economia local. Juntament amb la
possessió de ramat, els productors castellonencs completaven les seues explotacions amb
una sèrie d’instal·lacions d’us agrari, que donaven suport a l’activitat productiva. L’increment
generalitzat del nombre d’aquest tipus d’instal·lacions al llarg del segle xv és una mostra més
de les transformacions que es van produir a Castelló cap a finals del període medieval. Unes
transformacions que cal interpretar en termes d’una veritable reconversió econòmica. Els
propietaris que van sobreviure a les dificultats ho van fer reforçats, de forma que van poder
gaudir d’explotacions més extenses i de major qualitat.
BiBLiOGrAFiA
DEl pozo CHaCón, José Antonio. Prohoms i camperols. Espai agrari i poder local a Vila-real
(1362-1386), Vila-real: Delegació de Promoció Cultural, 1995.
Díaz DE rÁBago, Carmen. «La propiedad de tierras en la morería de Castelló de la Plana: 1462-
1527», Sharq Al-Andalus, 9. Alicante: Universidad de Alicante, 1992, pp. 157-164.
— La morería de Castelló de la Plana, 1462-1527. Estudio socio-económico de una aljama
musulmana medieval, Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló de la Plana, 1994.
208
DoMénECH vallés, José; jolí Bonias, María Carmen. «El impulso de la peita como fuente
histórica», Estudis castellonencs, 1996-1997, 7. Castelló de la Plana: Diputació de Castelló,
Servei de Publicacions, 1997, p. 159-200.
DoMingo pérEz, Concepción. «La agricultura de Castellón de la Plana en 1468», Cuadernos de geografía,
1977, 21. València: Universitat de València, Facultat de Geografía i Història, 1978, p. 41-58.
— «Nota sobre medidas agrarias valencianas», Estudis: Revista de historia moderna, 1981-
1982, 9. València: Universitat de València, Departament d’Història Moderna, 1983, p. 7-14.
— La Plana de Castellón. Formación de un paisaje agrario mediterráneo, Castelló de la Plana:
Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón, 1983.
— «Fuentes agrarias precatastrales valencianas. Su utilidad geográfica», Estudios geográficos,
lix, 231. Madrid: CSIC. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1998, p. 225-244.
furió DiEgo, Antoni. Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de
l’Edat Mitjana, València: Institució Alfons el Magnànim, 1982.
— «Tierra, familia y transmisión de la propiedad en el país valenciano durante la Baja Edad
Media», en pastor DE tognEri, Reyna (ed.). Relaciones de poder, de producción y de
parentesco en la Edad Media y Moderna. Aproximación a su estudio. Madrid: Consejo
Superior de Investigaciones Científicas, 1990, p. 305-328.
— «El mercado de la tierra en el País Valenciano a finales de la Edad Media», Hispania:
Revista española de historia, lv, 191. Madrid: CSIC Consejo Superior de Investigaciones
Científicas, 1995, p. 887-919.
— «Reproducción familiar y reproducción social. Familia, herencia y mercado de la tierra en el
País Valenciano en la Baja Edad Media», en garCía gonzÁlEz, Francisco. (ed.). Tierra y familia
en la España meridional, siglos xiii-xix. Formas de organización doméstica y reproducción
social. Murcia: Universidad de Murcia, Servicio de Publicaciones, 1998, p. 25-44.
— «Temps de repesa i creixement. La recuperació del final de l’Edat Mitjana i l’inici de la
Moderna», en giralt i ravEntós, Emili; salraCH MarEs, Josep Maria (eds.). Història agrària
dels Països Catalans, Vol. 2. Edat Mitjana. Barcelona: Universitat de Barcelona, Fundació
Catalana per a la Recerca i la Innovació, 2004, p. 181-243.
garCía-olivEr, Ferran. Terra de feudals. El País Valencià en la tardor de l’Edat Mitjana. València:
Alfons el Magnànim, 1991.
guinot roDríguEz, Enric. «Demografia medieval del nord del País Valencià», en pérEz apariCio,
Carmen (ed.). Estudis sobre la població del País Valencià. Actes de les I jornades d’estudi
sobre la població del País Valencià, València-Alacant, 20-22 de març de 1986, Vol. 1. València:
Edicions Alfons el Magnànim-Institut d’Estudis Juan Gil Albert, 1988, p. 229-249.
— «Aproximació als molins medievals de Castelló de la Plana», Boletín de la Sociedad
Castellonense de Cultura, 81 (1). Castelló de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura,
2005, p. 389-404.
guinot roDríguEz, Enric; sElMa CastEll, Sergi (eds.). Las acequias de la Plana de Castelló.
València: Conselleria d’Agricultura, Peixca i Alimentació, 2002.
209
iraDiEl MurugarrEn, Paulino (ed.). Oficios artesanales y comercio en Castelló de la Plana (1371-
1527), Castelló de la Plana: Fundación Dávalos-Fletcher, 1995.
Mira jóDar, Antonio José; viCiano, Pau. «Arrendaments i parceries. La gestió indirecta de la
terra al País Valencià (segles xiv-xv)», Anuario de estudios medievales, 32 (1). Barcelona:
CSIC. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2002, p. 481-500.
navarro EspinaCH, Germán. «Joan Santalínia i altres paraires de Castelló a la fi del segle
xv», Actes del V Congrés d’Història i Filologia de la Plana, Nules, abril de 1998. Nules:
Ajuntament de Nules, 1998, p. 155-178.
pEris alBEntosa, Tomàs. «Anàlisi crítica i guia metodològica dels cappatrons de la peita de
l’Arxiu Municipal d’Alzira», Al-Gezira. Revista d’estudis, 1. Alzira: Ajuntament d’Alzira,
1985, p. 113-147.
sÁnCHEz aDEll, José. «Estructura agraria de Castellón de la Plana en 1398», Cuadernos de geografía,
1973, 12. València: Universitat de València, Facultat de Geografía i Història, 1973, p. 31-59.
— Castellón de la Plana en la Baja Edad Media. Castelló de la Plana: Sociedad Castellonense
de Cultura, 1982.
saura gargallo, Javier. «El paisaje agrario de Castellón de la Plana a finales del siglo xv»,
en sanCHis-iBor, C.; palau-salvaDor, g.; ManguE alférEz, i.; MartínEz sanMartín, L. P. (eds.)
Irrigation, Society, Landscape. Tribute to Thomas F. Glick. Valencia: Universitat Politècnica
de València, 2014, p. 187-202.
travEr toMÁs, Vicente. Antigüedades de Castellón de la Plana. Estudios histórico-monográficos
de la villa y su vecindario. Riqueza y monumentos. Castelló de la Plana: Ajuntament de
Castelló de la Plana, 1982.
viCiano, Pau. Els cofres del rei. Rendes i gestors de la batllia de Castelló (1366-1500). Catarroja:
Afers, 2000.
— «Els llauradors davant la innovació agrària: El cultiu de l’arròs al País Valencià a la fi de l’Edat
Mitjana», Afers: fulls de recerca i pensament, xvi, 39. Catarroja, Afers, 2001, p. 315-332.
— «Pagesos que innoven. La petita explotació en les transformacions agràries de la fi de l’Edat
Mitjana», BarCEló, Miquel (ed.) El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del
feudalisme català. València: Universitat de València, 2003, p. 503-522.
— «Marché du crédit et structuration de l’espace rural. Le Pays Valencien au xve siècle», Histoire
et Societés Rurales, 21. Caen: Association d’histoire des sociétés rurales, 2004, pp. 11-38.
— «El mercat d’animals de treball en una vila valenciana del segle xv», Recerques: Història,
economia i cultura, 52-53. València, Universitat de València, 2006, p. 141-159.
— Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles xiv-xv). València:
Universitat de València, 2008a.
— «Producción agraria e impuesto municipal directo. La tasación de la riqueza en los padrones
de riqueza valencianos (siglos xiv-xv)», en vallEjo pousaDa, Rafael (ed.). Los tributos de la
tierra. Fiscalidad y agricultura en España (siglos xii-xx). València: Universitat de València,
2008b, p. 245-262.
210
— «Bracers i cavadors: los jornaleros en el mundo rural valenciano a fines de la Edad Media»,
XIII Congreso de Hisotria Agraria. Congreso Internacional de la SEHA (Lleida, 12 - 14 de
mayo de 2011), 2011, (en premsa).
— Els peus que calciguen la terra. Els llauradors del País Valencià a la fi de l’edat mitjana,
València: Universitat de València, 2012.
— «Endeudarse para consumir e invertir. La función económica de las obligaciones en una villa
rural valenciana (Castellón de la Plana en 1499)», Historia Agraria, 61. Murcia, Universidad
de Murcia, Sociedad Española de Historia Agraria SEHA, 2013, pp. 13-44.