Álvaro Cunqueiro Mora(Mondoñedo, 1911 – Vigo, 1981)

1911 - Neix a Mondoñedo

“el descobriment més sensacional i important de la meva vida:

l’idioma gallec”.

Estudia el Batxillerat a Lugo:

Anxel Fole

Estudia Filosofia i Lletres a Santiago

Abandona estudis per dedicar-se al periodisme

Dirigeix la revista Galiza (1930-33)

Col·labora en diverses revistes:

• Universitarios• Resol• Yunque

Cunqueiro

Carballo Calero

Fernández del Riego

Domingo García Sabell

Álvaro Cunqueiro Mora

Xosé Eiroa

Carlos Maside

Ricardo Carball

o Calero

Francisco

Fernández del Riego

Gonzalo Torrent

e Ballest

er

Oter

o Pe

dray

o

X Fi

lgue

ira

Valv

erde

Vice

nte

Risc

o

Álva

ro

Cunq

ueir

o

Luis

Seo

ane

Anxe

l Ca

sal

Alex

andr

e Bó

veda

A. C

aste

lao

Mestre a Ortigueira (1936)

S’acosta a la Falange (Era Azul)

El Pueblo Gallego (Vigo)

Redactor del diari ABC (Madrid)

1943. Abandona la Falange. Se li retira el carnet de periodista.

Torna a Galícia

Col·labora amb diversos diaris

Novel·les:

Merlín e família e outras historias

As crónicas do sochantre Se o vello Simbad volvese ás

illas.

Reculls de contes:

Xente d'aquí e de acolá Escola de menciñeiros

Obra poètica de Cunqueiro• Mar ao Norde (1932)• Cantiga nova que se chama Riveira (1933)• Poemas do sí e non (1933)

• Dona de corpo delgado (1950)• Herba aquí e acolá (1980)

• Poemes dispersos • Poemes apòcrifs

Mar ao Norde (1932)

“feixe de poemas roubados dun mar inventado polo

autor”

Modernitza la poesia gallega:

• trets avantguardistes

• influències cubistes

Mar outa

Mar ao Norde• Gran lirisme i simplicitat

• Composicions breus, que recorden batecs d’un cor

• Caràcter hermètic

• Elements absurds, sense relació lògica

• Sentiments de la Natura

Luz mollada chegáballe do mar.Qué craro o tempopara ollala na praiacon presencia do cousa!Qué sinxelo o seránpara beixala no pelocon caricia animal e pura!Luz mollada dos seus olloslevaba o mar!

Llum mullada li arribava del mar.Què clar el tempsper a mirar-la a la platja amb presència de cosa!Què senzill el capvespreper a besar-la als cabellsamb carícia animal i pura!Llum mullada dels seus ullsportava el mar!

Na nao do mar laranxaanda a noivarseus amores pequeniñosnon os contarPorase coloradiñahastra o van.e tapará os dous olloscon unha man.Anda a noivarnon o contar!    

A la barca del mar taronja va a festejarels seus petits amors No ho digueu pas!Es posaria vermellafins ben a dalti es taparia els dos ullsamb una màVa a festejar,No ho digueu pas!

Cantiga nova, que se chama

Riveira(1933)

• Escrit a Santiago

• Influït pels cançoners medievals(Armando Cotarelo)

• J J Nunes: Cantigas d’Amigo i d’Amor (1928 i 1934)

• Nao senlleira (Bouza Brey)

• Poesia neotrobadorista + cançons populars

Cantiga nova, que se chama Riveira

Generació del 27 (Lorca, Alberti…)

Neotrobadorisme

Cançó popular

No niño novo do vento 

Ten áers de frol recente,cousas de recén casada,meu amigo!Quén poidera namorala!

Tamén ten sombra de sombrae andar primeiro de río.Quén poidera namorala,meu amigo!

No niño novo do vento No niño novo do ventohai unha pomba dourada,meu amigo!Quén poidera namorala!

Canta ao luar e ao menceren frauta de verde olivo.Quén poidera namorala,meu amigo!

Al niu nou del vent

Té aires de flor poncellaCoses de casada novaAmic meu!Qui la pogués enamorar! També té ombra d’ombraI caminar primerenc de riu. Qui la pogués enamorar, Amic meu!

Al niu nou del ventHi ha una coloma dauradaAmic meu!Qui la pogués enamorar! Canta a la lluna i a l’albaAmb flauta d’olivera verdaQui la pogués enamorar,Amic meu!

Ten lúa nova e crecenteI ollos para decir ai lá!A boca tena pechada para vendimas de sal. E ten un cabelo novo, Ai amor, que pelo ten,Cheiro profundo de algaE sabor limpo de mel. Hai unha illa loubadaAlá no fondal do marNavegada de luceirosNo noite nácelle o van.

Hai unha illa loubada 

Hai unha illa loubadaAlá no fondal do mar.Ten bois color do tempoE pastoras de cristal. Ten un río de paxarosQue desemboca en canciónPaxaros mornos de illaCon os seus niños no sol.  

Té lluna nova i creixenti ulls per a dir: au va!la boca la té tancadaper fer veremes de sal. I té uns cabells jovesai amor, quin cabell téaroma intens d’alguesi un gust net de mel.  Hi ha una illa lloadaallà al fons de la marnavegada per estrelles,de nit cintureta li neix.

Hi ha una illa lloada 

Hi ha una illa lloadaallà al fons de la maramb bous color del tempsi pastores de cristall. Té tot un riu d’ocellsque desemboca en cançóocells tebis de la illa amb sos nius parant al sol.

Poemas do sí e non (1933)

• Surrealista (P. Éluard)

• “a travès del surrealisme va veure la intenció de crear, superant el caos, una unitat poètico-sentimental de l’univers”. (G. Garcès)

• El nom:• Sic et Non de Pedro

Abelardo • Cantiga nova (Ai sí, ai

non)

LIMIARELA 1

EL 1

2 23 34 45 56 6

ELA y EL 1

NOIVADO I

2 II3 III4 IV

1PARQUE

1FINAL

1ELEXIA

POEMAS DO SÍ E NON

Noivado I Cegoñas xeográficas no meu noivado novo.Un tempo craro coma un illó de vidrio.Eu no medio de litoraes e aviós platinocidadán das correntes submariñas color morno.A miña craraboia en bruxola silvestre:Un arbre polo Norte, Ourente feitode moluscos, Sur de ribeiras líquidas. Eu de noivado. Nas mans arcos-da-vella, vidreiras verde-tenro e colgaduras finas.Nin unha sombra nos faiados tímidos, iñocentes igoal a negros en domingoo corazón no peito, riñosos coma esquís. Beilar agoas lixeiras e sonos desprendidos das cantigas máis novas. Sumando vals e faros. Infuxível noivado estelar das cereixas, amante de cristaes. Eu o teño.

Nuviatge I Cigonyes geogràfiques al meu nuviatge nou.Un temps clar com un bassal de vidre.Jo enmig de litorals i d’avions de platíCiutadà de corrents submarines de colors tebis.La meva claraboia en brúixola silvestre:Un arbre pel Nord, Orient fetde mol·luscs, Sud de riberes líquides. Jo de nuviatge. A les mans tinc arcs de Sant Martí, Vidreres verd-tendre i domassos fins.Ni una ombra a les tímides golfes, innocents com a negres en diumengeel cor a dins del pit, rialler com uns esquís. Ballar aigües lleugeres i despresos sons de les cantigues més noves. Sumant valsos i fars. Indefugible nuviatge estel·lar de les cireres, amant de cristalls. Jo ho tinc.

Ela i ele (Poema 3)   Ela i ele andiveron os triángulos tépedos da confluencia dos ríosEsculcando a veira do vidro carnoso dos seus mesmos ollos. A soma era a máis lonxana carne das cousas. Ela avanzóu por diante dos cóbedos i os rostrosE houbo un estrondo valdeiro que soou a melenconía dos astros que perden o miragre do eclipse. El quedóuse coas súas propias mans naquela despedida.

Ella i ell (Poema 3)  Ella i ell van recòrrer els triangles tebis de la confluència dels rius. Fitant la vora del vidre carnós dels seus mateixos ulls. L’ombra era la més llunyana carn de les coses. Ella es va avançar per davant dels colzes i dels rostresI va haver un soroll buit que va sonar a malenconia dels astres quan perden el miracle del seu eclipsi. Ell es va quedar amb les seves pròpies mans en aquell comiat.  

Noivado IV De naufragadaentre roseiras verdesfixeches quince anos-Un abano con paxaros. A noite que non descevóltate a nós agoracoma ponte sin ríoou fiestra en terra firme. Unha estampa de sonoa túa fábula afoganúos os teus cabelosde antiga noiva nova.unha luz

 Noite azul de silencioesquina de si mesmaouvida polas amablesgalerías da lúa Ninguén pensa a lonxanamalencolía mornados espellos de loitodos teus ollos primeiros creciches como dondaanguria de vidradosaramio sen respostado teu sexo solícito

Nuviatge IV

D’una llum naufragadaentre rosers verdshas complit quinze anys-Un ventall amb ocells. La nit que no davallagira ara cap a nosaltrescom un pont sense riuo finestra a terra ferma. Una estampa de somnila teva fàbula ofegaels teus cabells nus d’antiga núvia nova.

Nit blava de silencicantó de sí mateixasentida per amablesgaleries de la lluna Ningú pensa en l’allunyadamalenconía tèbiadels miralls de doldels teus ulls primers vas crèixer com rodonaangúnia de vitrallsbronze sense respostadel teu sexe sol·lícit

Període 1940-1950

• Poemari Elegías y canciones (1940) escrit en castellà

• Es dedica a escriure articles periodístics:

Vallibria

La Voz de Galicia

El Progreso

El Faro de Vigo(director): més de 3000 articles

Cunqueiro, narrador

Novel·les: Merlín e familia e outras historias As crónicas do sochantre Se o vello Simbad volvese as illas

Recull de relats: Xente de aquí e acolá

Retrats costumistes: Escola de menciñeiros

Dona de corpo delgado (1950)

Hermetisme (Antiga noiva

verde)

Solitud de l’autor (mort, destí…)

Tendència neotrobadore

sca (Cantigas de amor cortés)1933-1934

Poemes heterogenis

Altres influències

Lírica galaicoportug

uesa

Airas Nunes

Mendinho

Paio Gómez Charinho

Don Denis

Jorge Manrique

Pierre de Ronsard

François Villon

Rondeau

Carpe diem

Ubi sunt?

Versificació

neotrobadoresca

Mais où sont les neiges d’antan?

Los infantes de Aragón, que se

ficieron?

Le temps se’n va, le temps se’n va , ma

Dame

Escultures funeràries: Ubi sunt?

“aquests poemes amb la seva plàstica de laca, el seu ritme alegre i enjogassat, la seva imatgeria d’avantguarda, constitueixen el cim de la poesia gallega neotrobadoresca”

(Méndez Ferrín)

 Antiga noiva verde

Espellos demudados,poesía ou estancia,imaxe dos teus crarosfíos de vida varia.esquina de ti mesma,esquiva e sempre amábel, chamada por sorpresasa muros que non sabe. Coma ponla ou medusaou frol extraordinaria.Ti si sede. Falaronde áers e de estancias.

Como altura: ti sitiode aers, sitio alto.Cada soño, sentidosamorosos ensoño. Por que así existesen ombría mareade renovadas frontese palidez aceda? Corazón de silenciose desveladas sombras,de pechados antigoscircos e escuras zonas. 

Antiga noiva verde

Miralls transmutats,poesia o estància,imatge dels teus clarsfils de vida variada.cantó de tú mateixa,esquerpa i sempre amable, cridada per sorpresesa murs que desconeixes. Com branca o com medusao flor extraordinària.Tú, la meva set. Van parlard’aires i d’estàncies.

Com altura: ets indretd’aires, indret alt.A cada somni, sentitsamorosos somnio. Per que així existeixesen ombrívola mareade renovats frontsi pàl·lida acidesa? Cor de silencisi desvetllades ombres,de tancats anticscircs i zones fosques.

As vistas lles viron no río cambiare o pano e a fita por se namorar.Na verde froras letras van de amor:Con amor vivirás! O cabaleiro da pruma na gorra,meu amigo é!O cabaleiro do verde tabardo,meu amigo é!Ogallá que na guerra non morra,meu amigo é!Non de frecha, de asta nin dardo,meu amigo é!

A dama que ía no branco cabalo 

A dama que ía no branco cabalolevaba un pano de seda bordadoNa verde froras letras van de amor! O cabaleiro do cabalo negrolevaba unha fita colléndolle o peloNa verde froras letras van de amor! No meio do río cambiaron as vistas,el para o pano i ela prá fita.Na verde froras letras van de amor!

L’esguard allà al riu els hi va canviarMocador i cinta per enamorar-se.A la verda florles lletres van d’amor:Amb amor viuràs! El cavaller de la ploma a la gorra,és el meu amic!El cavaller del verd abric,és el meu amic!Tant de bo que no mori a la guerra,és el meu amic!Ni per fletxa, ni per llança, ni dard,és el meu amic! 

La dama que anava en un blanc cavall

 La dama que anava en un blanc cavallportava un mocador de seda brodatA la verda florles lletres van d’amor! El cavaller del cavall negrePortava una cinta recollint-li els cabellsA la verda florles lletres van d’amor! En mig del riu van creuar les mirades,Ell al mocador i ella a la cinta.A la verda florles lletres van d’amor! 

Herba aquí e acolá (1980)

• Obra tardana

• Heterogènia (caps-i-puntes)

• Cap mena d’unitat formal

• Calaix de sastre

Pero Meogo no verde prado  - Dime a ónde vas, miña cerva ferida,dime a ónde vas, polo meu amor! - Vou para o verso dunha cantiga, meu cazador!  - Dime a ónde vai teu cabelo, doncela, dime a ónde vai, pólo meu amor! - Vai para unha fita verde de seda, meu cazador!  - Dime unha cita da i-alba, amiga, dime unha cita, pólo meu amor! - Onde o cervo do monte a i-auga volvía,meu cazador! Nunca vi cerva nos beizos deitada, nunca vi fita que atese no vento,nunca vi cervo que volvese no altopólo meu amor!

Pero Meogo al verd prat  - Digue’m cap on vas, cèrvola meva ferida,digues-me cap on vas, pel meu amor! - Vaig cap el vers d’una cantiga, oh, el meu caçador!  - Digue’m cap on van els teus cabells, donzella, digues-me cap on van, pel meu amor! - Van cap a una cinta verda de sedaoh, el meu caçador!  - Digue’m un indret per veure’ns a l’alba, amiga, digues-me un indret, pel meu amor! - A on el cèrvol del bosc l’aigua remena,oh, el meu caçador! Mai no he vist cap cèrvola ajaguda als llavis, Ni mai no he vist cap cinta tremolant al vent,Ni mai no he vist cap cèrvol que al cim remenés l’aigua pel meu amor!

Ese alguén de meu que nunca volveÁ auga da infanciaSen saber saír do laberinto.Ese que é o outro home que eu levoDerrubado sobre minOu coma a hedra 90 carballos abraza. En balde lle digo que hoxe recollenAs coloradas mazánsE que hai que buscar as que caen entre a herba.Verdadeiramente é como levar un morto Nada apetece e de nada se lembraPreguizoso sombrío. A seu carón vivoE o eu que canta e volve mira de esguello para onde xazE olla como podrecen nel os soños e os anceiosA mocidade que foi e as sorrisas das mulleresTodo o que foi amado e recibidoTodo o que foi e nunca máis será.Pro o eu que vive e andaResiste e non esquece ren, Despedíndose farto de vida Cando a vida de meu e maila súa acaben.Pro eu resucitarei que solo volvenOs que recordan compañeiros.

Aquesta part de mi que mai no tornal’aigua de la infantesasense saber sortir del laberint.Aquest altre home que jo portoDerrumbat a sobre meuO com l’heura que 90 roures abraça. Debades li dic que avui recullenles pomes vermellesi que cal cercar les que cauen per entre l’herba.Verdaderament és com portar un mort res no vol i de res s’enrecordaMandrós ombriu. Al seu costat viscI el jo que canta i torna mira de reüll cap a on jaui mira com es podreixen en ell els somnis i anhelsla joventut que va ser i els somriures de les dones, tot allò que va ser estimat i rebuttot el què va ser i ja mai més no tornarà a ser Però el que jo que viu i caminaresisteix i no oblida res, i es despedeix fart de vida quan la meva vida i també la seva acabin. Però jo resucitaré, que només tornenAquells que recorden els companys.

Els alter ego de Cunqueiro: els poemes apòcrifs

• Decio Arveanu (Cando se fina un home, 1964) • Sigurd Hallkness (Eriksson volve pra escoitar a súa mocidade 1966)• Enzo Carletti da Murona (Eu quixera ter as voces, 1967)• Antonio Bartolini (Os rizos da señora McKenzie, 1967)• Eliano Ardeanu (O vagabundo, 1969) • Carlo da Marjorana (Xa foi a terra, 1970)• Erik Tiggvason (Aínda non sei para qué…, 1970)• Argret Svaden (O tempo dos probes, 1970; A nao de Sigvar Sigvarson, 1970)• Frank Sigmundson (Tantos camiños busquei, 1970)• Knut Tellanken (Aqueles outros ríos, 1970)• Enzo Buoncompagni (Os tres reises, 1970)• Giorgio Cantalupo (Dende aquelas fiestras, 1971)

O tempo dos probes Os probes teñen muito máis tempo que os ricos —e tamén máis frío, máis fame, máis soedade, máis choiva, máis sol, máis lúa, máis vento. Coñécense entre eles, e teñen unha fala propia feita de medo e de raiba, humildosa na coda e por dedentro chea de dentes afiados. Entre os probes da miña illa adeprendín que cando morre un neno, a xente esquece a fala, e soio ao día seguinte volven adeprender a falar, primeiro os outros nenos, logo a nai, logo os cas  Signado coma Argret Svaden, 1970

El temps dels pobres Els pobres tenen molt més temps que els rics —i també més fred, més fam, més soledat, més pluja, més sol, més lluna, més vent. Es coneixen entre ells, i tenen una parla propia feta de por i de ràbia, humil per la cua i per dedins plena de dents esmolats. Entre els pobres de la meva illa vaig aprendre que quan mor un nen, la gent oblida la parla, i només al dia següent tornen a aprendre a parlar, primer els altres nens, després la mare, després els gossos  Signat com Argret Svaden, 1970

Aínda non sei para que… Ten de haber por aí xenteá que lle sobre un pouco de tempo da súa vida, E podería darmo a min que esgoto o meudeitado na miña sede, a carón da area quentee do esquelete do cervo que coidabaque ao norde había fontes de auga fresca.Os meus ollos xa non saben distinguir unha arbre no outonodunha muller que se ergue do chandespoixas de ter parido un neno louroe o levanta sober da súa cabeza.Non diferencio as falas nin os ventose teño xa esquecido o colo da miña naie a Katty, a qué biquéi nunha orella e chorou.Morrendo, pido unha esmola de tempoAínda que non sei para que.. Signado coma Erik Tiggvason (1970)

Tot i que no sé per a què… Ha d’haver per algún lloc gentAls que els hi sobri un xic de temps de la seva vida, I podrien donar-m’ho a mi, que ja acabo el meuEstirat a la meu seient, a prop de la sorra calentaI de l’esquelet del cèrvol que es creia que al nord hi trobaria fonts d’aigua fresca.Els meus ulls ja no saben distingir un arbre a la tardord’una dona que es lleva del terradesprés d’haver parit un nen rosi l’aixeca per sobre del seu cap.No diferencio les parles ni els ventsI ja me n’he oblidat de la falda de la meva mare I de la Katty, la que vaig besar a una orella i va plorar.Morint, demano una almoina de tempsTot i que no sé per a que.. 

Álvaro Cunqueiro, traductor

William Shakespea

re Lawrence

Robert Graves

Francis Jammes

WB Yeats

Paul Éluard

Charles Péguy

Arthur RimbaudCavafis

Pasternak

Ungaretti

Byron

Heine

Baudelaire

Ezra Pound

S EspriuC Riba

M Pesarrodo

na

J Teixidor

J Carner

JS Pons

C Arderiu

Bernat de Ventadorn

Guillem de

Bergadà

J Salvat-Papasseit

J Maragall

Perucho

T Garcés

Vinyoli

Foix

Àlvaro Cunqueiro,

traductor de poesia catalana

Cunqueiro, a taula: A

cociña galega

Cunqueiro i Catalunya

• Relació amb intel·lectuals catalans (Josep Pla, Nèstor Luján, Tomàs Garcès, Josep Carner, Josep Vergès…)

• Repetides estàncies a Catalunya• Nombrosos poemes de temàtica catalana• Poemaris inconclusos (Cantos do Rosellón, Cantos de

Santes Creus, Novos Cantos de Lleida…)• 3 poemes escrits directament en català

Álvaro Cunqueiro i Catalunya

Nèstor Luján

Josep VergèsJosep Pla

 Ao pé do Canigó(de Cantos do Rosellón, 1975)

Monte, pai de montes,pai de augas e de homes,dende todas as voltas de todos os camiñosollo a túa cabeza de neve.Ben me decato de que estás escoitandona tardiña en que dende Prada a Ceretfloreceron as cerdeiras,os versos de Verdaguer.Chéganche as verbas súas envoltase os teus ecos devólvenas aos valespra que as aprendan os merlos-e o reiseñor, que chegarà mañana.

Al peu del Canigó(de Cantos do Rosellón, 1975)  Muntanya, pare de muntanyes,pare d’aigües i d’homes,des de tots els revolts de tots els caminsveig el teu cap de neu.Prou me n’adono que estàs escoltant aquest vespre en que des de Prada a Cerethan florit els cirerers,els versos de Verdaguer.T’arriben les seves paraules embolcalladesi els teus ecos les retornen a les vallsper que les aprenguin les merles-i el rossinyol, que arribarà demà.

Pau Casals en Prada(de Cantos do Rosellón, 1975)   No medio do dourado retabloo xigantesco san Pedro inclínase para diantee eu sei o porqué:Porque do cello de Casals saíu unha frase que se volvéu bolboretae Pedro séguelle o voo por saberen que vide ou roseira de qué columnavai pousarse.-O bosque do retablo en abril florecee en outono deita follas secas. Co arco Pau Casals vainas apartandoas que se pousan nas cordas do seu cello.

Pau Casals a Prada(de Cantos do Rosellón, 1975)   Al bell mig del daurat retaule El gegantí Sant Pere s’inclina cap al davantI jo sé el perquè:Perquè del cello de Casals sortí una frase que esdevingué papallonai Pere li segueix el vol per saberen quina vinya o roser de quina columna s’anirà a posar.-El bosc del retaule floreix, a l’abril i a la tardor enllita fulles seques. Amb l’arc Pau Casals les va apartantLes que cauen entre les cordes del seu cello.

Na Seo Vella(de Novos Cantos de Lleida) O vento foxe atraveso da pedraOu nun repente fica dentro dela,Ordenado en ondas, como o mar.E se alguén o chama volve coma un canDoado a sere pedra. Os veos das noivas deixaron na hedraUnha memoria de tímidas sorrisas, e onde foron as campanas fica unha curuxa, con ollos abertos, atenta ás horas que non hai. Na súa capela, os ratos corren por dedentro dos ósos dos Requesens… Pro quen habita e canta e vai e vén na Seo Vella, o vento é. Os longos asubíos saen a cabalo polos altos ventanás do claustro en forma de frol, e non embargantes po amarelo derramado dos sartegos ao chan. E acolá embaixo, Lleida a carón do río, vestida de outono.

A la Seu Vella (de Novos Cantos de Lleida) El vent fuig a través de la pedrao bé de cop es fica a dins d’ella,ordenat en onades, com el mar.I se algú el crida, torna com un gossubmís a ser de pedra. Els vels de les núvies van deixar a l’heurauna memòria de tímids somriures, i on hi havia campanes es fica ara una òliba, amb els ulls ben oberts, atenta a les hores que no hi són. A la seva capella, les rates corren per dins dels ossos dels Requesens… Però qui hi viu i canta i va i vé A la Seu Vella, és el vent. Els llargs xiulets surten a cavall pels alts finestrals del claustre en forma de flor, i baixen també pel groc vessat dels sarcòfags al terra. I allà abaix, Lleida al costat del riu, vestida de tardor.

No Muíño da Nora(de Novos Cantos de Lleida) O cabalo azul de San Martiñoviaxa por entre as longas ponliñas dos salgueiros.Quizabes é o derradeiro día de vooque lle foi dado.Un fío azul, coma un pensamento de anxoque soñase con tecer un tapiz coa vidada auga das represas e as canles dos muíños do ceo, fica no áer un instantiñoe desfaise despoixas coma unha sorrisaa carón das folliñas douradas.Blau cavallet de Sant Martí!. Un quixeraesa viaxe pró día de morrer: un aloumiñode ponla de salgueiro na fronte, e embaixo unha auga clara que canta,-iso que non sabe que pode moer trigo.

Al Molí de la Nora(de Novos Cantos de Lleida) El cavallet blau de Sant Martíviatja per entre els llargs branquillons dels salzes.Potser és el darrer dia de volque se li concedí.Un fíl blau, com un pensament d’àngelque somniés amb teixir un tapís amb la vidade l’aigua de les represes i les sèquies dels molins del cel, es para a l’aire un breu momenti es desfà després com un somrís al costat de les fulletes daurades.Blau cavallet de Sant Martí!. Un voldriaaquest viatge pel dia de la mort: una caríciade branca de salze al front, i a baix, una aigua clara que canta,-i això que no sap que pot moldre el blat.

La nit és bruna (1935)  a Josep Carner La nit es brunaTres estrelles són tresi l’alosa es una L’alosa es poncellano sé si fruitano sé si estrella L’aire ha ditque l’aigua i la rosal’han adormit L’aigua ha cantatque l’aire i l’albal’han despertat Qui tingui amorqui vinga aquía donar la flor ! 

Cantiga Catalana

a Tomás Garcés 

Paradís, Enllocl’aigua es flori l’ànima em robamon amor! La mar és encara una noia novai per cims d’Enlloc el seu cos s’enfonsamon amic! El veler es un roser floriti el vent nou una fletxa d’or fimon amor! Ocells refilen sota el cel d’Enllocque és un mon blau de suau remormon amic! Aigües dels rius de la verda ribaveniu als arbres del Paradís! us cridamon amor! Enlloc, Paradísferit m’he vistde flors el pitmon amic !