ACTES DELIV CONGRÉSD’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNAA CATALUNYA

Tarragona, del 10 al 13 de juny de 2010

Volum II

4

Crèdits

EditaAjuntament de TarragonaAssociació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM)

Col·leccióTAU-Treballs d’Arqueologia Urbana número 3Actes del IV Congres d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya

Coordinació Isabel Fernández del Moral (ACRAM)Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona)Josep M. Vila (ACRAM)

Consell de redaccióJordi Aguelo (ACRAM)Gemma Caballé (ACRAM)Marina Miquel (ACRAM)Lourdes Moret (ACRAM)Montse Piñeiro (ACRAM)Alba Rodríguez (ACRAM)Carme Subiranas (ACRAM)

Correcció lingüísticaAssumpta Grabolosa (Badabadoc Comunicació SCP)

© dels textos i les imatgesels autors

Disseny gràfic i maquetacióCentaures del Desert

Disseny de portadaGabinet de Disseny Gràfic, Ajuntament de Tarragona

© d’aquesta edicióAjuntament de TarragonaAssociació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM)

Impressió

IV CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL

I MODERNA A CATALUNYA

Organització

Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval

(ACRAM)

Ajuntament de Tarragona

Comité científic

Maria Bonet (URV)

Antoni Caballé (GC)

Albert López (SPAL)

Josep M. Macias (ICAC)

Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona)

Maite Miró (GC)

Isidre Pastor (Ad’AC)

Eduard Riu (GC)

Francesc Tarrats (MNAT)

Antoni Virgili (UAB)

Coordinació

Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona)

Josep M. Vila (ACRAM)

Comité organitzador

Jordi Aguelo (ACRAM)

Gemma Caballé (ACRAM)

Isabel Fernández del Moral (ACRAM)

Marina Miquel (ACRAM)

Lourdes Moret (ACRAM)

Montserrat Piñeiro (ACRAM)

Alba Rodríguez (ACRAM)

Carme Subiranas (ACRAM)

Amb la col·laboració de

Departament de Cultura

Generalitat de Catalunya

Amb el suport de

Institut Municipal d’Educació de Tarragona

Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona SA

Antequem

Arqueociència SC SL

Arrago SL

Codex-Arqueologia i Patrimoni

Estrats

Janus SL

In memoriamDr. Manuel Riu i Riu (1929-2011)Dr. Xavier Dupré i Raventós (1956-2006)

Espais Rurals

855

Introducció

Els habitatges medievals de les Coves de la Vall es localitzen dins del Parc d’Olèrdola, al terme munici-pal d’Olèrdola, comarca de l’Alt Penedès. El territori d’Olèrdola és de caràcter bàsicament muntanyós i està format per relleus de naturalesa calcària que presenten formes molt més suaus que el conjunt orogràfic del Garraf. Entre aquestes formacions oro-gràfiques destaca, a més del massís d’Olèrdola, les Coves de la Vall, un conjunt de cingles que s’alça sobre el Fondal de la Seguera. Tal com indica el to-pònim (Coves de la Vall), aquests cingles gaudeixen de nombrosos abrics, balmes i coves naturals que, orientades a migjorn, ofereixen condicions òptimes per a l’hàbitat. El terreny és de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions molt riques en fòssils. La vegetació està formada per alzines, pins, margallons (arbre di-oic de la família de les palmes de caràcter autòcton) i nombrosos arbusts mediterranis que apareixen co-berts de plantes enfiladisses com l’arínjol, el lliga-bosc o l’esbarzer comú. És de destacar l’aparició de nombroses oliveres i raïm que podrien tenir origen en el conreu en terrasses d’època medieval i mo-derna.

El jaciment no havia estat mai, fins a l’any 2006, ob-jecte d’una intervenció arqueològica sistemàtica i exhaustiva. No obstant això, s’hi havien dut a terme algunes prospeccions i excavacions que, malgrat el seu caràcter puntual, constitueixen la base del co-neixement actual del jaciment. No va ser fins a les campanyes d’excavació portades a terme durant els anys 2006 i 2007 que es va portar a terme una exca-vació aplicant metodologia arqueològica a les Coves de Can Ximet. A continuació s’esmenten, per ordre cronològic, les diverses intervencions al jaciment fins a l’any 2006:

1930: Martí Grivé excavà una sitja pertanyent al con-junt de la Font de l’Ametlló (grivé 1990).

1932-1945: P. Giró i Romeu documentà les Coves de la Vall, principalment el conjunt d’habitatges troglodítics de la Font de l’Ametlló. Concretament, l’any 1938 va dur a terme una prospecció a l’entorn immediat de la

font. Gràcies a aquesta intervenció, va localitzar frag-ments ceràmics superficials. Així mateix, va excavar una cala prop d’una pedra caiguda, la qual no va proporcionar resultats positius (giró 1932-1945).1970: Antoni Ferrer i un grup de col·laboradors del Museu de Vilanova i la Geltrú van descobrir les pin-tures rupestres de Can Castellví i n’efectuaren una reproducció que actualment és al Museu Monogràfic d’Olèrdola (virella 1980); (castells 1994).

1984: Albert Rubio i Victoria del Castillo descobrei-xen les pintures rupestres de l’Abric de Can Ximet (ruBio; del castillo 1987).

1987-1989: el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya va dur a terme la documentació dels conjunts de pintura rupestre que es conserven a les coves de Can Castellví, Can Ximet i els Segarulls (castells 1994).

1991: el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya documenta els conjunts troglodítics de la Font de l’Ametlló en el marc de la Carta Arqueològi-ca de l’Alt Penedès. (riBé; ceBrià; sanaBre 1991).

1995: el Servei de Parcs de la Diputació de Barcelona (Parc d’Olèrdola) encarrega a l’empresa Estrat SCP la primera campanya de neteja de les coves de la Vall, que es va centrar en algunes balmes del conjunt de Can Ximet. Redacció del projecte de dinamització cultural de les coves de la Vall (vila 1995).

Síntesi històrica

La zona que avui comprèn el municipi d’Olèrdola ha estat habitada intensament al llarg de la història. Testimonis de l’ocupació més antiga són les cavitats dels Segarulls, que conserven restes de pintures ru-pestres de l’edat del bronze.

Al turó de St. Miquel cal destacar la presència hu-mana des del calcolític-inici de l’edat del bronze. Es coneix l’existència d’un poblat de la primera edat del ferro (s. vii aC) que ja era protegit per un potent mur de tanca. Aquesta estructura seria reutilitzada pels ibers (que feren d’Olèrdola el poblat principal de la zona) entre els segles v i i aC i també en època

Jacob Casquete Rodríguez, Ivan Salvadó Jambrina*

*Estrats,SL.

LES BALMES OBRADES DE CAN XIMET (OLÈRDOLA). UN EXEMPLE D’HÀBITAT TROGLODÍTIC A L’EDAT MITJANA

Espais Rurals

856

romana, que construïren una impressionant fortifi-cació que gaudí del domini estratègic de tota la de-pressió Prelitoral al seu pas per aquesta zona. Amb la caiguda de l’Imperi romà es passen alguns segles amb poques dades arqueològiques, només troballes superficials de materials adscrits cronològicament entre els segles vii i ix.

És a partir del segle x quan la fortificació d’Olèrdola esdevé un punt destacat en el procés de repobla-ment de les terres situades al sud de la Marca His-pànica que portà a terme pel comtat de Barcelona. En aquest moment el castell d’Olèrdola va passar a formar part de l’extensa xarxa de castells termenats situats a la línia de frontera del comtat. Aquests cas-tells disposaven dels drets jurisdiccionals sobre els habitants del seu terme.

Les coves de Can Ximet estaven ubicades dins del terme del castell d’Olèrdola, a l’extrem oest de la vall, que quedava comunicada amb el castell a través d’un camí que a la documentació del segle x surt referenciat com el camí que va a la Vall (any 978) (Batet 2004, 45).

El topònim de la Vall també apareix en d’altres do-cuments, com a afrontació de possessions: “... de la terra culta i erma a la costa, amb les filchuneas que afronta amb; terra de Maria, vall sota Olèrdola, ter-ra de Radulfo o de Geribert, a la roca (any 978)...” (CSCV 130, 1946); o com a referència geogràfica: “... la Vinya que té a les planes i els casal i la terra que hi ha a la Vall, sota del Castell d’Olèrdola...” (19 de novembre de 990 ) (CSCV 258, 259, 1946).

Les coves de la Vall (Can Ximet i Can Castellví), que havien estat ocupades com a mínim des del neolític1, varen ser ocupades a l’època medieval. A la docu-mentació del segle x, referent al terme del castell d’Olèrdola, apareixen esmentades diverses splugues

o spelunca2, alguna de les quals possiblement cor-respondria a les balmes actualment conegudes com a Can Ximet i Can Castellví (Batet 2004, 45) .

Referències a construccions situades en coves o bal-mes les trobem per exemple en unes donacions dels fidels a l’església de Sant Miquel, entre les quals hi ha el farraginal i l’espelunca cum casale. Aquests ha-bitatges no apareixen a la documentació fins ben entrat el segle xii, i se n’allarga la presència durant els segles xiii i xiv (Batet 2004, 46).

A la documentació d’aquests segles s’utilitza el mot casale per referir-se a les construccions situades a les balmes, encara que no es tracta d’un mot exclusiu per definir edificis associats a balmes (Batet 2004, 46).

A partir del segle xii, tant els documents com l’ar-queologia ens parlen del despoblament gairebé total de l’antic recinte fortificat de la civitatis d’Olèrdola. A partir d’aquest moment el poblament del terme del castell d’Olèrdola es va concentrar bàsicament al costat de les zones fèrtils, en petits nuclis de po-blació (viles) i en hàbitat dispersos, masos i quadres. La pèrdua d’importància del castrum d’Olèrdola va fer que les millors terres del terme passessin al po-der d’altres castells termenats i que es consolidessin dominis i senyories autònomes al territori olerdolà (Batet 2004, 74). Aquests senyors, que tenien drets sobre aquestes terres, van continuar percebent les rendes que els pagesos havien de pagar-los (Batet 2004, 63).

És molt probable que les restes actuals de les edifi-cacions que es conserven a les balmes de Can Ximet tinguin el seu origen en la formació, a partir de mei-tat del segle xi, dels mansi. Amb aquest mot, tal com diu Cristina Batet, “des d’aleshores i, sobretot, al llarg dels segles xII i xIII, es descriuen els mateixos conjunts compostos per les terres (amb vinyes, prats i arbres

Làmina 1: planta general del jaciment, (Digitalització: Ivan Salvadó).

1 S’handocumentatunsconjuntsdepinturarupestred’estilesquemàticlocalitzatsalsabricsdeCanCastellvíideCanXimet.2 Documentdel’any984.Trobemunadonacióal’esglésiadeSantMiqueldeBarcelonad’una terra amb arbres fruiters, una vinya i

una spelunca in comitatum Barchinona, in terminio de Olerdula(Batet 2004, 45).

Espais Rurals

857

fruiters), els edificis per al tractament i l’emmagat-zematge dels productes, els habitatges dels possessors (a la reserva) i, en alguns casos, fins i tot les cases (cum casas et casalibus) dels pagesos desposseïts que en treballen les terres” (Batet 2004, 52). La documen-tació dels segles xii i xiii parla d’un mínim de 12 masos dispersats pel terme d’Olèrdola (Batet 2004, 52), entre els quals podria estar inclòs el complex arquitectònic de les coves de la Vall.

Durant el segle xiv continuem trobant fonts escrites que fan referència a aquests masos. D’especial inte-rès és la documentació, situada cronològicament en-tre els anys 1321 i 1323, en què el rei Jaume continua reiterant al seu batlle les condicions en què aquest posseeix en feu les “...domus de speluncis in termino castri de Olèrdola...” (Batet 2004, 46). Aquesta re-ferència sembla amb molta probabilitat referir-se als edificis de Can Ximet i de Can Castellví.

A mitjan segle xiv, Olèrdola era el lloc menys poblat de la comarca. A través de la lectura d’un fogatge de 1365-1370 podem veure que el control de les terres d’Olèrdola era “desgleya e de cavallers” (Batet 2004, 64), la qual cosa reforça la idea de la forta feudalit-zació del territori.

Durant el segle xv va continuar el procés de despo-blament dels hàbitats dispersos. Incrementa aquesta situació el fet que, a finals del segle xv, els tinents de masos, pagesos rics i els burgesos d’ofici que havien invertit en terres, vivien a Vilafranca i no als masos

dispersos per les terres (Batet 2004, 74). Segurament aquest fet va propiciar l’abandonament definitiu d’al-gun d’aquests llocs que no van passar dels segles medievals.

La manca d’excavacions arqueològiques sistemàti-ques, fins les actuals, havia impedit determinar amb precisió la cronologia dels habitatges de la Vall. Així, segons alguns autors era possible que aquestes es-tructures haguessin estat bastides al segle x, sense descartar que l’origen pogués retrocedir fins a l’èpo-ca tardoromana (Bolós 1992, 156-158). Així mateix, J. Virella destacà la troballa de fragments de ceràmica ibèrica i també medieval a l’entorn immediat de les balmes (virella 1980, 270). L’abandonament dels ha-bitatges, fins ara, tampoc havia estat precisat. Alguns autors han considerat que l’ocupació es perllongaria fins a l’època moderna (riBé 1991).

Descripció de les balmes

Com ja s’ha esmentat, les balmes de Can Ximet estan emplaçades d’oest a est, orientades cap a migjorn. La divisió interna d’aquestes balmes s’ha fet seguint la descripció de J. Bolós, R. M. Urpí i J.A. Resina (Bolós; urPí; resina 1992). Així doncs, de ponent a llevant es poden distingir set balmes diferents que conformen aquest jaciment. A grans trets, i per po-der fer més comprensible l’explicació del jaciment, a continuació es descriuen molt breument cadascuna de les balmes amb els seus edificis o estructures corresponents:

Balma 1. La primera balma conserva restes d’un ha-bitatge que, orientat cap a migjorn, devia estar for-mat per tres nivells: planta baixa, primer pis i golfes, i que anomenarem edifici 1. En aquesta primera bal-ma no s’hi ha fet cap intervenció i actualment està plena d’arbres i bardissa.

Balma 2. En aquesta balma es poden apreciar les restes d’un trull format per un dipòsit d’aigua, dife-rents estructures negatives a manera de canalitzaci-ons i les restes d’una pedra de forma semiesfèrica i planta circular que pot identificar-se amb les restes d’un molí de sang o de tracció animal. A l’exterior de la balma es conserven un seguit de graons tallats a la roca que segons Bolós es podrien relacionar amb un corriol que conduïa als camps de conreu, i on s’ubicarien les terrasses inferiors a la part baixa de la fondalada (Bolós; urPí; resina 1992). Cal esmentar que aquesta balma no ha estat objecte de cap exca-vació arqueològica, només d’una documentació de les estructures que s’aprecien en superfície.

Balma 3. La balma 3 presenta un edifici de grans dimensions (edifici 2) de fins a 3 pisos d’alçada. Està bastit adossant-se a la balma. Presenta diversos àm-bits i pedres de grans dimensions, caigudes de la

Figura 1: vista zenital del trull emplaçat a la balma 7. (Foto: Jacob

Casquete).

Espais Rurals

858

part superior de la balma, integrades a l’interior de les estructures murals de l’edifici. Una d’aquestes pedres es va aprofitar per repicar una escala que donava accés a la planta primera de l’edifici, que es va complementar amb graons de maçoneria i fusta.

Balma 4, Continuant cap a l’est, s’arribaria a la quar-ta balma, més petita que les anteriors. En aquesta s’hi observen petits encaixos a l’alçada del nivell de circulació actual, i al sud les restes d’una feixa o mur. Bona part d’aquesta balma presenta una gran acumulació de pedres que podrien procedir de l’en-derroc dels murs de la balma anterior. De la mateixa manera que la balma 1, aquesta no ha estat objecte de cap intervenció arqueològica.

Balma 5. Seguidament es troba la balma número 5, formada per una terrassa on es poden apreciar a simple vista un seguit de 12 forats de trespol.. Pos-siblement són les restes d’un petit edifici o cobert.

Balma 6. Continuant cap a llevant, arribem a la bal-ma número 6, on es delimita l’edifici 3 de grans di-mensions, format com a mínim per dues plantes, on encara s’aprecia, retallada a la roca, una escala. De la mateixa manera s’observen dues grans sitges ci-líndriques (potser la vista més reconeguda i famosa del jaciment) que són en part excavades a la roca i en part obrades.

Cal esmentar que en aquest sector elevat de la ca-vitat, i més concretament a la paret occidental, es conserven les tres creus que constitueixen part del conjunt de pintures rupestres de Can Ximet.

Balma 7. Per últim es troba el conjunt més orien-tal d’estructures de la cinglera, on, juntament amb

un edifici (edifici 4) de dues o tres plantes d’alçada, també es documenta un graner horreum i un trull.

Resultat de les intervencions

Gràcies a les intervencions dutes a terme durant els anys 2006 i 2007, s’ha pogut analitzar millor el ja-ciment i obtenir-ne les primeres dades estratigràfi-ques, així com la documentació de diferents edificis i estructures, que a continuació comentarem divi-dint-les, no per balmes, sinó segons la seva funcio-nalitat. Així doncs, en una primera gran divisió ens trobem amb estructures de producció, d’emmagatze-matge i d’hàbitat.

- Estructures de producció

Com a part important d’un mansi trobem les estruc-tures relacionades amb el tractament dels productes. Aquestes les podríem dividir principalment en dos tipus: les zones de premsatge i els molins, ambdós controlats pels monopolis senyorials. Segons Cristina Batet, el fet que al segle xi es construeixi, a l’interior de la fortificació d’Olèrdola, una zona per al premsat del vi i per a l’emmagatzematge del gra, fa ostensi-ble la potenciació, per part dels senyors feudals, del conreu de productes aprehensibles (Batet 2004, 72).

-Zones de premsatge

Tant a la balma 2, associada a l’edifici 2, com a la 7, associada a l’edifici 4, s’han documentat estruc-tures que formaven part de dos trulls dedicats a la producció segurament de vi. Si tenim en compte la

Làmina 2: alçat d’un dels murs de l’Edifici 2. (Dibuix de camp: Jacob Casquete, digitalització: Roger Vila).

Espais Rurals

859

documentació sobre el terme del castell d’Olèrdola, podem veure com hi ha una gran quantitat de re-ferències a terres dedicades al conreu de la vinya. A més, cal tenir present que el vi és susceptible de convertir-se en un producte de renda, fet que el con-verteix en un dels productes preferits per la noblesa (Batet 2004, 57).

El trull de la balma 2 estava format bàsicament per les restes d’una premsa, d’un petit dipòsit rectangular, excavat a la roca, i d’una petita canalització que els unia tots dos. Les restes de la premsa que s’han con-servat són els encaixos dels arbres de fusta d’aquesta. Per l’espai on està ubicada, semblaria tractar-se d’una premsa de cargol descendent. Aquesta estava situada a una major alçada que el dipòsit, on aniria a parar el most a través d’una petita canalització excavada a la roca. Cal dir que aquesta zona de premsatge no ha estat excavada.

El trull de la balma 7 està situat esglaonadament. A la part superior, i parcialment retallat a la paret de la balma, estava situada la premsa, dins d’un encaix vertical a la roca, d’uns tres metres d’alçada. A les parets d’aquest encaix, s’observen petits encaixos que segurament corresponien a ancoratges de la premsa. Aquesta, com l’anterior, es tractava segurament d’una premsa de cargol descendent. Sota d’aquesta trobem el primer dipòsit excavat a la roca, on cauria primera-ment el most. Sota d’aquest hi havia tres dipòsits més, també excavats a la roca, de planta rectangular i fons pla, encara que de mides diferents. El dipòsit més gran (uns 2,9 m2) estava situat a la cota més baixa i era el de més capacitat.

Tots presenten una cubeta circular al fons, per facili-tar-ne la neteja posterior i es troben intercomunicats per forats circulars o canals que faciliten el pas del líquid aprofitant el desnivell existent entre ells. Cal destacar el dipòsit més petit (uns 0,35 m2) de tots, el qual queda apartat de la circulació del most. Es tracta

d’un dipòsit situat a un costat del procés, que devia omplir-se segurament amb la primera premsada, que era la de més qualitat. La resta de most produït per les altres premsades anava a parar, després del procés de decantació, al dipòsit més gran. És força interessant la documentació a la producció de vi d’una diferencia-ció en la seva qualitat. Aquest fet ens fa pensar, que segurament el vi de més qualitat anava a parar als cellers del senyor.

- Molins

Els molins van ser utilitzats pels senyors, durant l’edat mitjana, com a estris de control imprescindi-bles per regular i dirigir els processos de treball dels camperols. Aquests havien de portar el gra als mo-lins per tal de moldre’l i a canvi el pagès havia de donar al senyor part del gra en concepte de drets de moltura (Barceló 1988).

Com en el cas de les zones de premsatge, tant a la balma 2, associada a l’edifici 2, com a la 7, associada a l’edifici 4, s’han documentat estructures relaciona-des amb molins.

A la balma 2 s’ha documentat la pedra inferior d’un molí de sang de tracció humana o animal. Aquesta presenta la particularitat d’haver estat una pedra de grans dimensions (uns 1,5 m de diàmetre), caiguda de la balma, que, sense moure-la del seu emplaça-ment, es va repicar fins a donar-li la forma adequada per ser utilitzada com a part d’un molí. Aquesta pe-dra presentava una planta circular, amb la part cen-tral més rebaixada que els costats, amb un negatiu circular al centre per poder inserir-hi l’eix del molí.

A la balma 7 s’ha documentat la solera, sobre la qual també hi devia haver un molí de sang de tracció humana o animal. En aquest cas no es conserva cap de les dues pedres del molí, segurament perquè de-vien ser de dimensions més petites que l’anterior i probablement van ser espoliades, un cop abandonat el lloc. La solera presenta una planta circular i està bastida amb pedres grans desbastades, amb la su-perfície plana i lligades amb terra. Destaca la pedra central, que disposa d’un negatiu circular d’uns 12 cm de diàmetre, per poder inserir-hi l’eix del molí. Al voltant d’aquesta solera, s’han documentat les res-tes d’un paviment de terra piconada.

- Estructures d’emmagatzematge

Les estructures d’emmagatzematge també resulten de gran interès, ja que és on s’emmagatzemava habitual-ment la producció. El jaciment de Can Ximet té la par-ticularitat de disposar d’una ampli ventall de diferents estructures d’emmagatzematge que s’han pogut do-cumentar tant a l’interior com a l’exterior dels edificis.

Figura 2: vista zenital del sondeig realitzat a la balma 2 on s’aprecia part

de l’Edifici 1 amb la pedra despresa de la balma i reutilitzada com a part

d’una estructura. (Foto: Jacob Casquete).

Espais Rurals

860

Fins ara, s’han analitzat deu estructures d’emma-gatzematge, dividides entre contenidors de gra i de líquids.

- Contenidors de gra

A través de la documentació escrita i de l’arqueo-logia sabem que les estructures d’emmagatzematge de gra, al terme d’Olèrdola, van ser molt habituals. Trobem que hi ha sitges individuals situades a les cases, que acostumen a ser utilitzades pel consum d’una família, que podien emmagatzemar el gra de tot un any (Molist 1999, 52). A part d’aquestes sitges individuals, a l’interior del recinte fortificat d’Olèr-dola s’ha documentat un gran conjunt de sitges i un graner, que segurament servien de dipòsits d’emma-gatzematge del gra recaptat mitjançant el pagament de les rendes.

Els principals cereals conreats al terme d’Olèrdola, a jutjar pels censos, eren el forment, l’ordi i la civada, si més no les que preferien cobrar els senyors ( Batet 2004, 57).

A Can Ximet s’han documentat dues estructures d’emmagatzematge per a gra: sitges i un graner hor-reum.

Les sitges documentades a Can Ximet presentaven dues característiques constructives: les que estaven totalment excavades a la roca i les que estaven en part excavades i en part obrades amb maçoneria. De les primeres se n’han documentat cinc d’exca-vades a la roca. Totes presenten una boca rectan-gular i una secció globular amb el fons pla, i tenen unes dimensions semblants, amb una profunditat de gairebé dos metres, amb la boca d’aproximadament 1m2. Cal destacar també que totes presenten a la boca un encaix, indicatiu que antigament disposa-ven d’una tapadora, segurament de fusta o de pe-dra, encara que no ha estat possible documentar-ne cap. Aquestes sitges presenten unes característiques idèntiques a les documentades a l’interior del recinte fortificat d’Olèrdola. Desconeixem si totes les sitges van estar en funcionament des de la seva construc-ció, fins a l’abandonament definitiu del jaciment. El que sí sabem és que, en el cas d’una sitja emplaçada a la balma 7, dins l’edifici 4, es va poder documen-tar que havia estat amortitzada voluntàriament du-rant la primera meitat del segle XIV3. Aquesta estava segellada mitjançant una tapadora bastida per dife-rents lloses grans, lligades amb argila, sobre les que s’havia construït un paviment de terra batuda, que l’amortitzava definitivament.

Pel que respecta a les estructures en part excavades a la roca i en part obrades, bàsicament ens trobem amb el cas de dues grans sitges emplaçades a la bal-ma 6, a l’interior de l’edifici 4. Aquestes tenen tres quartes parts del seu cos excavat a una de les parets del cingles i l’últim quart estaria format per un mur de maçoneria bastit amb pedres desbastades de mida gran i mitjana lligades amb argila. Totes presenten una boca circular de 2 m de diàmetre i una secció cilíndrica d’uns 2 m de profunditat aproximadament.

L’horreum estava emplaçat a l’extrem oriental de la balma 7. Aquest presenta una planta rectangular, amb una orientació est-oest, amb les cantonades molt treballades, provistes de carreus de grans di-mensions i bella factura. La resta dels murs estaven bastits amb un sòcol de pedres sense treballar lliga-des amb argila, d’uns 0,70 cm d’alçada, que descan-sava sobre la roca. A sobre del sòcol s’assentava un mur de terra, segurament bastit amb la tècnica de la tàpia. D’aquest alçat se’n conserva part del mur nord, en el qual es poden observar un seguit de deu encaixos, emplaçats a 1m d’alçada de la roca, que servien per encaixar les bigues transversals que de-vien aguantar el paviment, possiblement bastit amb lloses, de l’interior de l’horreum. Aquest paviment estava a 1m d’alçada de la roca per aconseguir crear una espai d’aire entre el terra i l’interior de l’horre-um, salvaguardant així el gra, emmagatzemat a l’in-terior, dels animals i de les humitats.

Posteriorment s’ha documentat una ampliació de l’horreum, que consistí en la construcció d’un nou cos adossat al nord de l’edifici preexistent. En aquest cas, i a causa de les irregularitats de la roca que en aquesta zona presentava un desnivell força pronunciat vers el sud, el nivell de circulació intern de l’ampliació va ser pujat a través d’abocaments de pedres i terra. Hem de suposar que en aquesta zona de l’horreum els cereals anaven possiblement protegits en contenidors.

Aquesta construcció és força singular, tot i que en d’altres jaciments de cronologia medieval s’han docu-

3 Durantl’excavaciódel’estratqueamortitzavaparcialmentlasitja,esvarecuperarunfragmentdeplatdecoratenverdimorat.

Figura 3: vista panoràmica des de migjorn de les balmes de Can Ximet

(balmes 5 i 6). (Foto: Jacob Casquete).

Espais Rurals

861

mentat edificis i estructures interpretades com a gra-ners: a la domus d’Olivet (Canovelles) o a l’Esquerda (Masies de Roda), cap d’ells presenta una estructura similar. L’horreum de Can ximet és més similar a al-guns graners d’època romana que no als paral·lels de cronologia medieval. A la domus d’Olivet es van documentar dues zones identificades com a graners, una bastida amb una estructura de fusta plana aixe-cada uns 27 cm del terra i amb les parets del mur al qual s’adossava revestides amb calç. Tant a la fusta com a la paret hi havia marques que indicaven una divisió interna del graner; l’altra, consistia en una sè-rie de dipòsits quadrangulars, d’1 per 1,30m i d’uns 50cm de profunditat, bastits amb còdols plans mit-jans, disposats verticalment i lligats amb morter de calç. L’interior anava revestit i el terra estava bastit amb codolets i terra (PuJades; suBiranas 2000, 404).

Al jaciment de l’Esquerda també s’ha documentat un edifici a l’interior del qual hi ha la presència d’un se-guit d’encaixos excavats a la roca, que han estat in-terpretats com les restes d’una estructura de dipòsits quadrangulars (de 1,20 per 0,75m) bastits amb fustes

i matèria vegetal, que servirien per emmagatzemar el gra (Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l’Esquerda, 1998: 34-35).

En tots tres casos veiem que hi ha unes separacions internes que servien per distribuir els diferents tipus de gra. A Can Ximet no s’han mantingut aquestes se-paracions, ja que el nivell de circulació no s’ha con-servat a l’interior de l’horreum. Tot i això, dins l’am-pliació de l’estructura, a la cantonada sud-oest, s’han documentat les restes del que podria ser una com-partimentació similar als dipòsits bastits amb còdols documentats a la domus d’Olivet. Es tracta de les restes d’una filera d’un muret bastit amb còdols plans disposats verticalment i que s’adossen al parament intern del mur. Les restes són molt minses, a causa de l’estat d’arrasament d’aquesta zona, però tot i això, recorden molt les estructures de la domus d’Olivet.

- Contenidors de líquids

A Can Ximet s’han documentat dos dipòsits de lí-quids, segurament d’aigua. El primer és a la balma 2 i malauradament el seu interior no ha estat ex-cavat. Tot i així, sabem que disposa d’una planta rectangular de 2m2 i que està excavat a la roca. Cal destacar que aquest dipòsit està situat a tocar de la paret de la balma, que en aquest punt és totalment vertical. Per tal d’aprofitar l’aigua que quan plou rellisca per la paret de roca, es van excavar una sèrie de petites canals a la paret, que reconduei-xen l’aigua que llisca fins a l’interior del dipòsit. Si tenim en compte el sistema complementari de re-collida d’aigües de què disposa el dipòsit, podríem dir amb força seguretat que aquest dipòsit feia les funcions de cisterna. El segon dipòsit està emplaçat a la balma 7, i a di-ferència de l’anterior, el seu interior va ser excavat. Aquest també està retallat a la roca i presenta una planta quadrangular, uns 4m2 i una profunditat d’1,5 m, per tant tindria una capacitat aproximada d’uns 6m3. Cal destacar que aquest dipòsit presenta la par-ticularitat d’haver estat cobert mitjançant una volta de mig punt bastida amb pedra. Tot i que la volta ha desaparegut, s’han documentat marques encara visibles en una de les parets que n’assenyalen l‘em-premta. També cal dir que encara que presentava totes les parets molt polides i ben treballades, el fons era tot el contrari, es podien apreciar totes les empremtes de les eines utilitzades durant la seva excavació.

Durant l’excavació de l’estrat d’amortització del di-pòsit, i acumulats al fons del dipòsit, es van recu-perar diversos fragments ceràmics lligats a la reco-llida d’aigua, com són els poals o les gerres. Aquest fet segurament ens confirma també l’ús de cisterna del dipòsit.

Làmina 3: pises gòtiques decorades en blau (Últim terç del segle XIV-

primera meitat del segle XV) recuperades a l’interior de l’Edifici 2.

1-2. Pisa blava gòtica valenciana. Vora d’escudella amb decoració de

palmetes i fulles radials.

3. Pisa blava gòtica valenciana. Vora d’escudella amb decoració de fu-

lles d’heura.

4. Pisa blava gòtica catalana. Vora d’escudella amb decoració de cinc

traços curts verticals a la sanefa exterior i possible motiu de la palmeta.

5. Pisa blava gòtica valenciana. Vora d’escudella amb decoració d’escut

pseudoheràldic amb palmeta a l’interior.

(Dibuix: Mireia Crespo i Víctor Heredia).

Espais Rurals

862

- Estructures d’hàbitat

Les restes d’edificacions actuals de Can Ximet se-gurament tenen el seu origen al segle xii, ja que a partir d’aquest moment comencem a trobar a la documentació referències a edificis bastits a bal-mes. Cal destacar que en aquestes referències es parla de casale (Batet 2004, 46), fet que segura-ment ens està indicant edificis de certa enverga-dura. A la referència dels anys 1321 i 1323 s’escriu sobre les domus de speluncis in termino castri de Olèrdola (Batet 2004, 46). En aquest cas es fa referència a més d’un edifici, que segurament correspondrien a les restes dels edificis que han arribat fins als nostres dies.

No es pot descartar que abans del segle xii, entre els segles x i xi, hi hagués ocupació de les balmes, en-cara que segurament serien construccions molt més modestes que els edificis que es conserven actual-ment.

Actualment es diferencien fins a 4 grans edificis en el conjunt d’hàbitat troglodític de les balmes de Can Ximet. Aquests estaven bastits a les cingleres de les balmes que aprofitaven aquestes com a façana pos-terior i s’aixecaven fins una alçada de dos o tres pi-sos depenent de l’edifici. Les estructures presenten trets arquitectònics de grans construccions. Estaven bastits amb un sòcol de pedres sense treballar lliga-des amb argila, que varia la seva potència depenent de l’edifici. També es documenten grans carreus destinats a reforçar les cantonades. Sobre el basa-ment s’hi bastien els murs de tàpia, dels que s’han pogut documentar els seus enderrocs.

Així doncs, a la balma 3 es documenten les restes d’un edifici (edifici 2) amb diversos àmbits i pedres de grans dimensions, caigudes de la part superior de la balma, integrades a l’interior de les seves es-tructures murals. Una d’aquestes pedres es va apro-fitar per repicar una escala que donava accés a la primera planta de l’edifici, que es va complementar amb graons de maçoneria i fusta per assentar part dels murs.

Aquest edifici disposava com a mínim d’una planta superior i potser d’una altra a manera de golfes que, potser, es comunicaven entre si mitjançant una es-cala de fusta de mà o fixada a la paret de la balma. Finalment l’edifici estava cobert per una teulada a un aiguavés, teoria reafirmada per la gran quantitat de teules que s’han documentat durant l’excavació en els enderrocs. Pel que fa al primer pis, poden afirmar que aquest disposava d’un paviment de ra-jols, assentats sobre lloses planes sostingudes sobre bigues, de les quals es conserven els seus encaixos a les parets de la balma. Restes d’aquests rajols i de les lloses s’han documentat durant l’excavació dels estrats d’enderroc.

Pel que fa a la planta baixa, cal dir que disposava de paviments de terra batuda i zones on es circula-va directament sobre la roca. Cal destacar que els paviments de terra normalment estaven bastits a les zones on la roca presentava una inclinació vers el sud. Per tal de fer transitable l’interior de l’edifici es van abocar anivellacions de terra i sobre aquestes es van bastir els paviments de terra batuda.

També és de destacar la factura de les diferents portes que comuniquen l’interior de l’edifici. Totes presenten les seves pollegueres excavades a la roca. Acostumen a tenir-ne dues, una a cada banda de la porta. Aquest fet ens fa pensar en l’ús de portes de fusta a doble batent. Cal destacar una polleguera que disposava al seu interior d’un fons de ceràmica reaprofitat. Durant l’excavació arqueològica a les zones properes als accessos, es va documentar una gran quantitat de claus de ferro i altres elements metàl·lics que formaven part de les portes de fusta.

Aquest edifici inicialment disposava d’un cos primer que posteriorment va ser ampliat cap a l’oest. Dins d’aquest es van documentar les restes del que sem-bla un basament d’arc, que tindria una orientació est-oest.

Finalment cal dir que aquest edifici és de grans di-mensions i que només se n’ha excavat possiblement un 10% de la superfície. a priori podem dir que es-tava format per una planta baixa i una superior, con-nectades mitjançant unes escales retallades a la roca, visibles prèviament a l’inici de les excavacions i que condueixen també a una sitja que està retallada a la roca, a l’alçada del primer pis.

Una de les primeres coses que sobten en compara-ció amb l’altre edifici és la total absència de teules durant l’excavació de les restes, cosa que denota que aquest, situat en un balma que presenta una dimen-sions majors i amb una cavitat més pregona que l’an-terior, no disposava de coberta artificial, sinó que la mateixa balma ja li feia aquesta funció.

El mur de tancament sud de l’edifici estava bas-tit amb un sòcol de maçoneria amb pedres força desbastades, lligades amb argila, i amb carreus

Figura 4: Vista zenital del graner localitzat a l’extrem oriental de la balma

7. (Foto: Jacob Casquete).

Espais Rurals

863

a les cantonades força treballats. Sobre d’aquest sòcol s’alçava fins al sostre de la balma un mur bastit amb terra, possiblement utilitzant la tècnica de la tàpia. Durant les excavacions s’han docu-mentat part dels enderrocs dels murs de terra i dels de pedra.

A l’interior de la planta baixa de l’edifici s’han docu-mentat el que semblen les restes d’unes corts (restes possiblement de menjadores) i de diverses sitges.

A la zona exterior de l’edifici, entre el penya-segat i el mur de façana, s’ha documentat una rampa bastida mitjançant pedretes i morter de calç, que possiblement donava accés a l’interior de l’edifici i que disposava d’una porta a una cota major que la conservada. A tocar de la rampa, al mateix penya-segat, s’han documentat una escales, en part reta-llades a la roca i que suposem que serien comple-tades amb un bastiment de fusta, que actualment s’ha perdut, i que connectarien aquesta balma amb les terrasses inferiors.

L’edifici 4, emplaçat a la balma 7, presentava, de la mateixa manera que els anteriors, una o dues plan-tes superiors a més de la planta baixa, totes cobertes per una sola teulada d’un aiguavés. El cos d’aquest edifici abastava tot l’espai útil de la balma, i assen-tava el seu mur de façana sud a l’extrem del penya-segat, on s’han documentat diferents negatius per encaixar el sòcol de pedra. Com a la resta dels edi-ficis, la paret de la balma feia de façana nord, en la qual han quedat marcats els encaixos dels embigats de les plantes superiors. L’interior de la planta baixa presenta la particularitat d’estar a dos nivells dife-rents, amb un desnivell de mig metre i comunicats internament per unes escales retallades a la pedra que segurament eren complimentades o recobertes amb fusta per evitar possibles relliscades, ja que les filtracions i la humitat són presents a totes les balmes d’aquest jaciment.

També podem afirmar que almenys el nivell superi-or de la planta baixa estava regularitzat, en part, per un paviment de terra batuda compost per terra de tonalitat marró clar barrejada amb pedretes petites, encara que també és de suposar que part del substrat geològic s’utilitzava com a nivell de circulació, atès que en certes zones aquest és molt llis i regular. Pel que fa al nivell situat a un cota inferior en la mateixa planta baixa, el més raonable és pensar que també es-tava proveït, almenys en les parts més abruptes, d’un paviment de terra batuda, encara que no s’ha pogut documentar perquè encara resta per excavar.

Per últim, cal destacar que a la balma 1 hi ha un altre edifici (edifici 1) que, malauradament, encara no ha estat possible excavar, encara que es pot apreciar, a priori, que també presenta dos pisos més la planta baixa.

Conclusions

Tot i que queda una gran part del jaciment per ex-cavar i per documentar, podem concloure que ens trobem possiblement davant d’un dels masos als quals fa referència la documentació referida al terme del castell d’Olèrdola. Si prenem com a referència la descripció que fa Cristina Batet sobre un mansi (Batet 2004: 52), podem observar que trobem tots els elements identificats a les restes arqueològiques de Can Ximet.

En primer lloc, trobem els edificis o zones desti-nats al tractament dels productes. A Can Ximet es-tarien identificats en les dues zones de producció, amb premses i molins, situades, una a la balma 2, davant de l’edifici 2; i una altra, situada dins l’edifici 4. Després trobem les zones destinades a l’emma-gatzematge dels productes que serien identificats principalment a la planta baixa de l’edifici 3 i a l’ex-trem est de l’edifici 4. Tot seguit trobaríem els ha-bitatges dels possessors. A Can Ximet sembla clar que aquests habitatges s’identifiquen amb l’edifici 2. Durant l’excavació del seu interior s’ha documentat un important conjunt d’objectes arqueològics que denoten una certa distinció social, més propis de la burgesia enriquida de les ciutats i de la noblesa, que no pas de pagesos. Dins d’aquest conjunt destaquen l’alta presència d’escudelles decorades en blau de producció valenciana, així com una presència força significativa d’objectes de vidre. També destaca la documentació d’una anella d’or, d’una campaneta, possiblement d’acer i d’una guaspa de beina de ga-nivet, entre d’altres. Aquest conjunt de materials són típics de contextos arqueològics situats entre finals del segle xiv i la primera meitat del segle xv, sobretot en possessió de les classes benestants.

No coneixem amb seguretat si els propietaris, que vivien a l’edifici 2, eren pagesos rics o represen-tants del senyor (cavallers de la baixa noblesa), que s’encarregaven de controlar i protegir la producció i les rendes del seu senyor. Possiblement es tractava d’aquest últim grup, ja que durant l’excavació arque-ològica s’han documentat peces de metall d’una ar-madura de plaques, utilitzada pels cavallers catalans entre els segles xiii i xiv

4. La presència d’homes d’ar-mes al jaciment pot corroborar la hipòtesi que els habitants de l’edifici 2 eren representants del senyor, que formaven part de la baixa noblesa.

Continuant amb la descripció d’un mansi, trobarí-em les cases dels pagesos que treballaven les terres. Aquestes zones d’hàbitat a Can Ximet, possiblement es-tarien situades a les plantes primeres dels edificis 3 i 4.

Les zones per guardar els animals les trobem iden-tificades a la planta baixa de l’edifici 3, on estarien situades unes corts.

Espais Rurals

864

4 Nohientraremendetall,jaqueenaquestmateixcongréss’hapresentatunarticlemonogràficdedicatalesarmaduresdeplaques.

Finalment trobaríem les terres, que en el cas de Can Ximet, estarien situades al fons de la vall, on hi ha les terres més fèrtils. També hi hauria terres dispo-sades en terrasses, les quals semblen conservar-se situades a la vessant sud de la cinglera.

Cal tenir present que l’edifici 1 no està excavat i que els altres tres només ho estan parcialment. Per tant, en un futur es disposarà d’un major coneixement de la distribució i de la funcionalitat dels edificis i de les estructures de Can Ximet.

Pel que fa a les fases del jaciment, aquest pre-senta unes particularitats estratigràfiques que en dificulten l‘adscripció cronològica. En primer lloc, el 90% de l’estratigrafia conservada pertany al mo-ment d’abandonament del jaciment, entre finals del segle xiv i la primera meitat del segle xv. L’altre 10% pertany a anivellacions del terreny abocades en el moment de construcció dels edificis actuals. La majoria d’aquests edificis, fins ara, s’han lo-calitzat i documentat, però no s’han excavat. I en el cas d’un parell que sí que han estat excavats, el resultat del material ceràmic recuperat no ens pro-porciona la informació suficient per tal de precisar la cronologia de construcció.

A part d’aquestes qüestions, també cal tenir pre-sent que, pel fet de tractar-se d’un jaciment situat a sobre la roca i exposat fàcilment a l’erosió, les restes d’estratigrafies anteriors són pràcticament inexistents. Per contra, pel fet de tractar-se d’un jaciment on la presència de la roca és molt impor-tant, han quedat infinitat de negatius i d’estructu-res negatives escampades per tota la superfície del cingle, així com a totes les parets de les balmes. Aquestes ens indiquen restes d’activitat antròpica anterior a la construcció i ús dels edificis actuals. El problema que tenim és que no disposem d’es-tratigrafia que ens pugui ajudar a datar aquestes estructures, i per tant només podem quedar-nos amb cronologies relatives.

Tenint en compte tota aquesta problemàtica podem suposar que durant els segles x i xi hi havia una ocu-pació de les balmes que consistia en petites cases. Testimonis d’aquestes podrien ser les sitges excavades a la roca, que presenten unes característiques tipològi-ques idèntiques a les documentades a l’interior del re-cinte fortificat del castell d’Olèrdola. Aquestes actual-ment han quedat distribuïdes per tota la superfície de la cinglera, sense marcar una zona de concentració, fet que reforçaria aquest ús individual d’aquestes estruc-tures d’emmagatzematge. Altres restes d’edificacions que no pertanyen a les actuals són els negatius cons-tructius arrenglerats a la cinglera, que no coincideixen amb les alineacions actuals.

Les edificacions actuals probablement van ser basti-des entre els segles xii i xiii i reformades fins al seu abandonament definitiu que, pel material arqueològic recuperat, caldria situar en un moment indeterminat entre finals del segle xiv i la primera meitat del segle xv, període immers dins el procés d’abandonament de masos, que culminà a finals del segle xv amb el tras-llat de la residència de molts propietaris a Vilafranca.

Bibliografia

Experimentació arqueològica sobre conreus medie-vals a l’Esquerda, 1991-1994. Monografies d’Arqueo-logia Medieval i Postmedieval, Nº3. Edita Universitat de Barcelona, Barcelona, 1998.

Barceló, M. et alii (1988). Arqueología medieval en las afueras del medievalismo. Editorial Crítica, Barcelona.

Batet, c. (2004). El castell Termenat d’Olèrdola. Mo-nografies d’Olèrdola, Nº1. Edita Museu d’Arqueolo-gia de Catalunya-Olèrdola, Institut d’Estudis Pene-desencs, Caixa del Penedès, Ajuntament d’Olèrdola, Barcelona.

Bolós, J.; urPí, r. M.; resina, J.a. (1992). «Els habi-tatges de Can Ximet». A: Catalunya Romànica (El Penedès-L’Anoia). Vol. XIX. Edicions Enciclopèdia Catalana, SA, Barcelona.

casquete, J. (2006). Campanya de Neteja, documen-tació i adequació de les Coves de Can Ximet (Olèrdo-la, Alt Penedés). Memòria inèdita dipositada a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Cata-lunya, Sant Esteve de Palautordera.

casquete, J.; salvadó, i (2006). Intervenció arqueolò-gica a les coves de Can Ximet (Olèrdola, Alt Penedés). Informe inèdit dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya, Sant Esteve de Palautordera.

casquete, J.; salvadó, i (2007). Intervenció arqueolò-gica a la balma 7 de les coves de Can Ximet (Olèrdo-la, Alt Penedés). Informe inèdit dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalu-nya, Sant Esteve de Palautordera.

castells, J. (1994). Corpus de Pintures Rupestres. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d’Ar-queologia.

CSCV: Cartulari de San Cugat del Vallès, Josep Rius Ed., Barcelona 1946, 3 vols.

Espais Rurals

865

giró, P. (1932-1945). "Informe sobre les Coves de la Vall" Mecanoscrit inèdit.

grivé, M. (1990). «Una sitja». Quaderns mensuals d’acció, Vilafranca del Penedès, Gener del 1990, Vol.II, p.103-105.

Molist, n. (1999). Olèrdola. Guies del Museu d’Ar-queologia de Catalunya. Edita Museu d’Arqueologia de Catalunya, Tarragona.

PuJades, J.; suBiranes, c. (2000). «La domus d’Olivet (Canovelles): l’excavació i els materials arqueolò-gics”. I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Actes, p. 400-413. Igualada.

riBé, g.; ceBrià, a.; senaBre, M. (1991). «Abrics de la Font de l’Ametlló» Inventari del Patrimoni Arqueolò-gic, Servei d’Arqueologia, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya.

riu, M. (1986). «Hàbitat, tècniques i economia rural». A: Història de Catalunya, vol.II. Salvat Editores, SA. Barcelona, p.158-166.

ruBio, a.; del castillo, v. (1987). «Nuevas pinturas rupestres en Olèrdola (Penedès, Barcelona)».I Con-greso Internacional de arte rupestre 1985. Actes, p. 373-376.

vila, l. (1995). Jornades arqueològiques: Les coves de la Vall, inèdit.

virella, J. (1980). «Habitatges troglodítics». Miscel.là-nia Penedesenca , Nº 3, p. 268-270.