I

Casos d’Estudi DE L’INFORME:

Diagnosi d’Extremismes Violents a Catalunya i

Recomanacions per la seva Prevenció (2019)

II

AUTORS I AUTORES ———

DISSENY ——— Diletta Deli Marc Díaz i Planas El diagnòstic ha estat possible gràcies a:

Els continguts d'aquest document són responsabilitat exclusiva del seu autor i en cap cas, no poden considerar-se com l'opinió de l’ACCD. Dipòsit Legal: Aquest treball té llicència Creative common – Atribució No-Comercial-NoDerivativa 2.5 Espanya.

Aquest informe pot ser copiat, distribuït, publicat, traduït i modificat amb fins no-comercials i la seva autoria reconeguda utilitzant el següent text:

“Diagnòstic sobre les intervencions i millors pràctiques per a prevenir els extremisms violents a Catalunya” (2019)

III

Casos d’Estudi DE L’INFORME:

Diagnosi d’Extremismes Violents a Catalunya i

Recomanacions per la seva Prevenció (2019)

IV

Index

Acrònims ________________________________________________________________________ 1 01 Introducció ____________________________________________________________________ 4

1.1. Nota Metodològica _________________________________________________________ 5 02 Perspectiva general de la prevenció dels extremismes violents - FundiPau __________ 7

2.1. Situació de la convivència i la seguretat a Catalunya __________________________ 7

2.2. Principals amenaces a la convivència pacífica _______________________________ 13 2.2.1 Els extremismes violents d’extrema dreta _________________________________ 14 2.2.2. La immigració com a focus de tensió _____________________________________ 17

2.3. Comparació amb altres països o regions ____________________________________ 19

2.4. Reptes a afrontar __________________________________________________________ 21

2.5. Coordinació amb altres actors ______________________________________________ 27

2.6. Males pràctiques __________________________________________________________ 30

2.7. Iniciatives realitzades o en curs ____________________________________________ 31 04 Bibliografia ___________________________________________________________________ 36

1

Acrònims ACISI

Associació per la Cooperació, la Inserció Social i la Interculturalitat

ADEDE Terres de l’Ebre Associació de Dones Empresàries, Directives i Emprenedores

AIPAZ Asociación Española de Investigación para la Paz

AMPA Associació de Mares i Pares d’Alumnes

AUDIR Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós

ASPB Agència de Salut Pública de Barcelona

AVV Associació de Veïns i Veïnes

C’s Ciutadans - Partit de la Ciutadania

CAP Centre d’atenció primària

CBSR Consorci de Benestar Social del Ripollès

CDR Comitès de Defensa de la República

CEDADE Círculo Español de Amigos de Europa

CIDOB Barcelona Centre for International Affairs

CiU Convergència i Unió

CUP Candidatura d'Unitat Popular

DGAIA Direcció General d'Atenció a la Infància i l’Adolescència

DGAR Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya

DN Democracia Nacional

DNJ Democracia Nacional Joven

EUSES Escola Universitària de la Salut i l'Esport

EV Extremisme Violent

ERC Esquerra Republicana de Catalunya

FNC Front Nacional de Catalunya

FN Frente Nacional

2

ICERT Impacte, Connexió, Reflexió i Transformació.

ICIP Institut Català Internacional per la Pau

IDESCAT Institut d'Estadística de Catalunya

IDHC Institut de Drets Humans de Catalunya

IEMEd Institut Europeu de la Mediterrània

JxCAT Junts per Catalunya

JJEE Juntas Españolas

JOVIS.com Grup d’Investigació en Joventut, Societat i Comunicació de la UPF

LGBTIQ+ Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transexuals, Intersexuals, Queer

NOVACT Institut Internacional per l’Acció Noviolenta

MENA Menors d’Edat No Acompanyats

ONG Organització No Governamental

OPEV l’Observatori de Prevenció dels Extremismes Violents

PACMA Partit Animalista Contra el Maltractament Animal

PCI Plataforma Ciudadana contra la Islamofòbia

PC9B Pla d’Impuls i Promoció de la Convivència a Nou Barris

PDeCAT Partit Demòcrata Europeu Català

PES Cruïlla Plataforma d’Educació Social

PP Partit Popular

PRODERAI Protocol de Prevenció, Detecció i Intervenció de Processos de Radicalització

PSC Partit dels Socialistes de Catalunya

PSOE Partit Socialista Obrer Espanyol

SAFI Stop als Fenòmens Islamòfobs

SAIER Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats

3

UCFR Unitat contra el Feixisme i el Racisme

UGT Unió General de Treballadors

UNED Tortosa Universidad Nacional de Educación a Distancia

4

01 Introducció

El present document recull els quatre casos d’estudi de les realitats locals catalanes que

s’han utilitzat com a base empírica per a la realització de l’informe Diagnosi

d’Extremismes Violents a Catalunya i Recomanacions per la seva Prevenció (2019).

Es tracta d’estudis de cas de dos districtes de Barcelona, específicament Ciutat Vella i

Nou Barris, així com de les viles de Ripoll i Tortosa, realitzats pels diferents membres

integrants de l’Observatori de Prevenció dels Extremismes Violents (OPEV) de

Catalunya, sent aquests l’Institut pels Drets Humans de Catalunya, FundiPau, SOS

Racisme, Stop als Fenòmens Islamòfobs (SAFI), l’Institut Internacional per l’Acció No-

Violenta (NOVACT) i Fundació Euro Àrab.

El document ofereix, primerament, una introducció a la situació de conviència a

Catalunya elaborada a partir d’entrevistes amb persones expertes treballant en l’àmbit de

la prevenció de l’extremisme violent i la millora de la convivència tant a nivell acadèmic

com institucional. A continuació, es presenten els quatre casos d’estudi.

És important destacar que la metodologia seguida en l’elaboració dels casos ha estat

qualitativa i basada en fonts primàries, havent-se realitzat un total de 86 entrevistes amb

persones membres de moviments socials, diferents organitzacions del teixit associatiu,

centres educatius, i institucions d’àmbit local, així com diversos grups focals i processos

de validació participativa en cadascuna de les zones. La metodologia participativa posa en valor el paper clau de la societat civil en la prevenció dels extremismes violents com a coneixedora directa de la realitat social local i agent imprescindible en el disseny i la implementació de tota política de prevenció. Tanmateix, la

centralitat del nivell local permet extreure un aprenentatge des de les realitats locals catalanes que resulta essencial en tant que si entenem la radicalització violenta com un procés de socialització, aquest té lloc en l’entorn local. Així doncs, les relacions socials i els espais comuns que articulen la convivència en la diversitat esdevenen pilars fonamentals per a la prevenció dels extremismes violents en totes les seves formes. És des d’aquesta òptica que els casos d’estudi que es

presenten a continuació han tractat el fenomen dels extremismes violents, parant

especial atenció a quines són les amenaces a la convivència en la diversitat que la

5

societat civil percep per a cadascuna de les àrees analitzades, i quines propostes fan per

abordar-les.

Tot i que es reconeix la limitació geogràfica de la diagnosi a les quatre zones d’anàlisi

seleccionades, aquestes han estat escollides per abastar una diversitat de contextos i

problemàtiques que poden ser il·lustradores de situacions i percepcions que es donen en

un marc més ampli arreu del territori català. Pel que fa a Ciutat Vella, es tracta del

districte en el qual es donen més casos de delictes d’odi de Barcelona, alhora que

representa una àrea on es superposen i concentren diversos factors d’exclusió, des de la

falta d’accés a la ciutadania plena per a moltes de les seves habitants, fins a la situació

d’alta pobresa en comparació amb altres districtes. Nou Barris ha estat escollit com a cas

paradigmàtic de la problemàtica causada per la presència de grups d’extrema dreta, en

especial donat l’episodi d’erosió de la convivència al barri al voltant del rebuig a l’obertura

del centre de culte islàmic al carrer Japó. Ripoll ha estat escollit en tant que és la localitat

dels autors de l’atemptat de Barcelona i Cambril del passat 17 d’agost del 2017. És

d’especial interès la resposta de la localitat, tant en l’àmbit institucional com ciutadà, amb

la posada en marxa del nou model de convivència. Finalment, Tortosa ha estat escollida

pel Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural que està duent a terme, com a model

d’una bona pràctica que pot ser interessant per a altres localitats. Les principals

conclusions i elements d’interès del conjunt de casos d’estudi han servit per a l’anàlisi de

la presència d’extremismes violents i de factors potencialment conductors vers la

radicalització violenta en el context català que s’exposa al document Diagnosi

d’Extremismes Violents a Catalunya i Recomanacions per la seva Prevenció (2019).

1.1. Nota Metodològica La metodologia seguida en l’elaboració dels casos d’estudi ha estat qualitativa i basada

en fonts primàries, havent-se realitzat un total de 86 entrevistes amb persones membres

de moviments socials, diferents organitzacions del teixit associatiu, centres educatius, i

institucions d’àmbit local, així com diversos grups focals i processos de validació

participativa en cadascuna de les zones.

Més específicament, a Ciutat Vella es van realitzar 11 entrevistes amb associacions, 1

amb moviments socials, 5 amb entitats culturals o religioses, 2 amb centres cívics, 3 amb

ONGs i Fundacions, 1 amb centres educatius, i 4 amb organismes i serveis públics locals

6

o comarcals. Es va realitzar també una validació participativa amb les persones

entrevistades.

A Nou Barris es van realitzar 5 entrevistes amb associacions, 6 amb moviments socials, 1

amb entitats culturals o religioses, 1 amb centres de recerca, 1 amb centres educatius, i 4

amb organismes i serveis públics locals o comarcals. Es va realitzar també una validació

participativa amb les persones entrevistades.

A Ripoll es van realitzar 4 entrevistes amb associacions, 4 amb moviments socials, 4 amb

entitats culturals o religioses, 4 amb partits polítics, 2 amb ONGs i Fundacions, 3 amb

centres educatius, 4 amb organismes i serveis públics locals o comarcals, i 2 amb altres

persones no vinculades a cap entitat. A més, es va realitzar un grup focal amb membres

del govern local.

A Tortosa es van realitzar 6 entrevistes amb associacions, 1 amb ONGs i Fundacions, 4

amb organismes i serveis públics locals o comarcals i 5 amb activistes. També es va dur

a terme un col·loqui amb actors institucionals d'àmbit catlà, regional i local, així com dos

col·loquis amb jovent vinculat a l'associacionisme local.

Per l'apartat de Perspectiva General de la Prevenció dels Extremismes Violents, dut a

terme per FundiPau, es van entrevistar representants del Grup d’Investigació en

Joventut, Societat i Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (JOVIS.com); de

l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed); del Barcelona Centre for International

Affairs (CIDOB); de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (AUDIR); de l’Institut

Català Internacional per la Pau (ICIP); del Comissionat d’Immigració, Interculturalitat i

Diversitat de l’Ajuntament de Barcelona; de la Direcció General d’Afers Religiosos de la

Generalitat de Catalunya (DGAR); del Comitè per a l’Acollida de Persones Refugiades i

de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya.

7

02 Perspectiva general de la prevenció dels extremismes violents - FundiPau

En el marc de la intervenció comunitària realitzada per l’OPEV, aquest document inclou

entrevistes a responsables de centres de recerca, institucions públiques i entitats que

treballen en àmbits relacionats amb la promoció de la igualtat, la interculturalitat, el

diàleg, la convivència i la pau com a eines per a prevenir els radicalismes i la violència

extrema a Catalunya.

L’objectiu és, conèixer la seva perspectiva de la situació actual adquirida a través de la

seva tasca i experiència i analitzar i aprofundir en les causes i motivacions que

s’amaguen darrere els extremismes violents en l’àmbit de Catalunya. Igualment, es

pretén conèixer les iniciatives, les accions i també les polítiques públiques que es duen a

terme per prevenir-los i eradicar-los.

S’han entrevistat representants del Grup d’Investigació en Joventut, Societat i

Comunicació de la UPF (JOVIS.com); de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed);

del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB); de l’Associació UNESCO per al

Diàleg Interreligiós (AUDIR); de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP); del

Comissionat d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat de l’Ajuntament de Barcelona; de la

Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya (DGAR); del Comitè

per a l’Acollida de Persones Refugiades i de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i

Ciutadania de la Generalitat de Catalunya.

2.1. Situació de la convivència i la seguretat a Catalunya

Prèviament a poder fer propostes per desenvolupar qualsevol actuació, projecte o política

pública que vulgui aconseguir la millora d’una situació, cal fer una diagnosi per tal de

conèixer amb la major precisió possible quina és la situació real de partida. Per dur a

terme aquest diagnòstic, s’ha preguntat a les persones entrevistades de centres de

recerca, institucions públiques i entitats quina consideren que és la situació actual de

convivència i seguretat a Catalunya, quines diferències hi ha en comparació amb altres

8

països i regions i quins perceben com a principals perills o amenaces que podrien posar

en risc aquesta convivència.

En general, no hi ha alarmisme, pel que fa a la situació de convivència i seguretat a

Catalunya en relació amb la possible proliferació dels extremismes violents. Fins i tot, hi

ha alguns indicadors de millora. Així mateix, tant en l’àmbit de la societat civil com a nivell

institucional hi ha una actitud receptiva i favorable a la inclusió i el reconeixement de

drets i una valoració positiva de la diversitat.

José Sánchez, de JOVIS.com afirma que actualment la situació en relació amb els joves i la conflictivitat, és bastant millor que fa uns anys. La violència ja no és tan

explícita i visible com era temps enrere. També reconeix que quan hi ha una situació

violenta, com el cas dels atemptats dels joves de Ripoll, els mitjans de comunicació ho

amplifiquen moltíssim i pot semblar que sigui un fet molt generalitzat, però no és així.

Afegeix que fa uns anys hi havia bosses importants de violències, per exemple entre

grups de Latin Kings i de Ñetas a barris com Collblanc o a l’Hospitalet, i ara aquests

fenòmens ja no es donen.

Des del CIDOB Moussa Bourekba reconeix que a Catalunya hi ha un discurs polític i

institucional favorable que mira de promoure la convivència, a diferència d’altres països o

altres regions, on hi ha determinats discursos hostils respecte els musulmans, els

llatinoamericans, els magrebins, etc. Però, d’altra banda, considera que encara no s’han

arribat a crear o a implementar eines que permetin entendre les vertaderes dinàmiques

de la diversitat i aquí, afegeix, s’hauria de distingir entre els espais urbans —les grans

ciutats—, i els pobles. Una ciutat com Barcelona, que és molt cosmopolita, garanteix una

mica l’anonimat de les persones però això no passa al poble. No és el mateix ser negre a

les Rambles de Barcelona que ser-ho en un poble petit, on dues famílies nouvingudes es

veuen molt, sense necessitat que facin res.

Lola López, Comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat de l’Ajuntament de

Barcelona assegura que a nivell de qüestions menors, dins d’una escala de veïns, per

soroll, o altres temes de convivència, no s’ha detectat que la proporció de conflictes amb persones migrades sigui superior al percentatge de veïns d’origen no migrant. D’altra banda, apunta, el Baròmetre Semestral de Barcelona que es fa sobre les

preocupacions dels barcelonins, les derivades de qüestions relatives a persones

migrades o al fet de la migració queda pràcticament fora de quadre. Afegeix però, que

per barris aquesta percepció canvia. Allà on hi ha un percentatge molt important de

persones migrades, es veu com un fet més preocupant.

9

Des de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya,

l’Adjunt al Secretari, Carles Macian es mostra optimista pel que fa a la situació general de convivència a Catalunya malgrat que no sigui òptima al cent per cent sí que està en una molt bona posició. Reconeix que no estem exempts de riscos de que es pugui

trencar aquesta convivència i per això treballen en prevenció.

En relació amb el tema de possibles tensions de convivència per motius d’origen, de la

diversitat, etc., des de la Secretaria sempre estan vetllant per detectar i prevenir el

possible creixement de percepcions o de comportaments racistes i discriminatoris perquè

no és una qüestió de la qual la societat catalana n’estigui immunitzada. Per això treballen

allà on es poden desenvolupar o on pot començar a haver-hi conflictes, per poder-hi

intervenir. Admet que, malgrat que n’hi ha alguns, comparativament hi ha motius per

estar satisfets, tot i que sempre alerta.

Per la seva banda, Oriol Amorós, el Secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, afegeix

que a Catalunya hi ha motius per a l’esperança i per a la confiança perquè s’han fet

coses que qualifica d’extraordinàries: el país ha vist créixer un 20% la seva població en dotze anys, ha passat la segona crisi econòmica més severa d’Europa i té el

moviment migratori més important d’Europa al segle XXI amb diferència —a cap altre

país d’Europa entren tants immigrants com a l’Estat espanyol i dins de l’Estat espanyol a

Catalunya més—, i amb més diversitat d’orígens i amb persones que tenen més

dificultats per a l’autonomia personal perquè vénen de països més llunyans culturalment i

lingüísticament —tenim una immigració més africana i més asiàtica, amb nivells formatius

més baixos i sense el castellà—. I tot i així, conclou Amorós, tenim una societat en què

continuen dominant en el mainstream els valors inclusius i els valors de construir un nosaltres inclusiu. Afegeix que l’experiència històrica de Catalunya com a país

d’immigració ajuda a que hagi estat possible que hàgim rebut tres onades migratòries en

100 anys, sense que s’hagin produït conflictes greus.

Des de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat, la

conceptualització del fet migratori no és la de: ‘arriben, treballaran i se n’aniran’.

Parteixen de la convicció que les persones que arriben és per quedar-se i per tant, des

del primer dia treballen pel reconeixement de drets, amb una gran acceptació i suport

socials.

Un dels factors que s’identifiquen com a generadors de tensions, és el fet de considerar

l’altre, el diferent, el que ve de fora, com un perill i com una amenaça, com el

responsable dels nostres problemes (manca de feina, competència per als recursos

d’atenció social, inseguretat...).

10

Per a José Sánchez (JOVIS.com), un dels principals motius de la violència és quan

s’atribueix a l’altre la responsabilitat dels teus problemes, com si en fos el causant. La

figura del boc expiatori sempre funciona, assegura.

Des d’AUDIR, Francesc Torradeflot afirma que d’un temps ençà, especialment des dels

atemptats a Barcelona i Cambrils, han experimentat un deteriorament important en

comunitats religioses que abans participaven obertament en diàleg interreligiós, i que ara,

a causa de a les actituds policials i a la desconfiança que han generat, hi ha una certa

percepció d’impunitat, que el sistema és injust amb elles i que se les discrimina perquè se

les considera un perill. Aquestes tensions per difamacions i sospites, ha provocat un cert

tancament d’algunes comunitats amb les quals ja s’havien guanyat una confiança i això

dificulta la interlocució amb elles.

Sabina Puig, de l’ICIP afirma que a partir del tipus de materials per a exposicions i altres

iniciatives que els demanen els ajuntaments i entitats diverses, han vist que una de les

coses que es percep com a problemàtica i com a factor que pot alterar la convivència són les estigmatitzacions de l’altre, les diferències i les exclusions. Com a exemple

posa l’exposició Món Tanca, sobre les fronteres, que no se centra només en les que

separen països sinó les que s’alcen entre barris, entre cultures i sobre com la gent es va

construint els seus murs, que són físics, mentals, urbanístics, per separar-se de l’altre,

del que és diferent i que es veu com una amenaça que s’ha de mantenir allunyada.

Des del Comitè per a l’Acollida de Persones Refugiades de la Generalitat, el seu

coordinador, Àngel Miret apunta la pobresa com a element que pot alterar la convivència

i, en aquests moments, la immigració és el col·lectiu que pateix els nivells de pobresa més elevats. Aquesta situació de vulnerabilitat fa que en determinats entorns se’ls vegi com una competència a l’hora de rebre ajudes públiques, accedir a serveis,

etc., i aquest fet pot generar tensions i alterar la convivència.

Un altre element que s’ha detectat és un major rebuig de les persones nouvingudes per part de col·lectius de migracions prèvies, ara integrats, o dels seus descendents,

que consideren que els que arriben han de superar les mateixes dificultats que ells i no

se’ls ha de donar facilitats ni tracte especial.

Lurdes Vidal, de l’IEMed, considera que, en part, el rebuig al nouvingut es basa en la

necessitat de situar-se en un pla de superioritat i de vegades persones que en el seu

moment van arribar en onades migratòries anteriors o fins i tot els fills d’aquesta

immigració, tenen una reacció més hostil. Segons Vidal, és com si la discriminació o

l’estigmatització de l’altre et permetés a tu situar-te en un pla superior socialment.

11

Per la seva banda, Moussa Bourekba, del CIDOB, també fa referència a la peculiar

història de la immigració a Catalunya, que ha rebut diverses onades migratòries

procedents d’altres indrets de l’Estat. Aquests immigrants d’ahir són els catalans d’avui i

ara ells, i fins i tot els seus fills, tenen una actitud i uns comportaments més hostils cap a

l’immigrant d’origen magrebí o nord-africà que arriba. En el sentit que com que ells van

patir molt per adaptar-se, ara esperen que els que arriben passin pel mateix, afegeix

Bourekba.

Des del punt de vista religiós, que en ocasions s’ha identificat com un dels factors que

podria causar tensions de convivència, no es detecta que sigui un tema particularment problemàtic. Fins i tot, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils,

es reconeix una reacció exemplar de la ciutadania en relació amb les comunitats musulmanes. Malgrat tot, el fet aquestes comunitats se sentin ‘sota sospita’ i que els

seus llocs de culte es rebutgin, pot generar malestar i tensions.

Segons Agustí Iglesias, de la DGAR, la situació als nostres pobles i ciutats és de

normalitat, trencada puntualment per determinades situacions conflictives en major o en

menor grau. En general considera que a Catalunya la convivència per motius religiosos es dóna amb força normalitat. Però també reconeix que quan hi ha episodis

com l’obertura d’una mesquita, a vegades es produeixen mostres d’aquests prejudicis a

tercers. Creu però, que sovint es dóna més visibilitat a aquests casos de rebuig que el

suport real que tenen al darrera. I això és negatiu perquè els que es senten discriminats

tenen motius per sentir-se’n malgrat que la discriminació és només per part d’una facció

de gent.

Iglesias afirma que en general les comunitats musulmanes responen de forma moderada

a les situacions en què hi ha tensió o rebuig. Però en el moment que algú percep, de

manera justa o injusta —perquè de vegades les percepcions poden ser equivocades—

que es produeix una injustícia, evidentment es corre el risc que algú vulgui solucionar

aquesta injustícia per la seva mà.

En la mateixa línia, Àngel Miret, del Comitè per a l’Acollida de Persones Refugiades, no

considera que el religiós sigui un factor de discòrdia o de risc o que pugui conduir a una

situació de complexitat. Òbviament, afegeix, hi podria haver puntualment una actuació

per part d’un imam que fa que una sèrie de nois es radicalitzin amb una visió

absolutament intolerant de la convivència però això no es pot estendre al conjunt del

territori. Per Miret s’està fent una bona feina i això, juntament amb una societat que té un alt nivell de tolerància amb el tema religiós, no intueix que aquest sigui un element

que pugui suposar un risc per a la convivència. Si més no a curt termini.

12

La situació política a Catalunya en els darrers anys també ha estat un element que ha creat una certa percepció de conflicte i de tensió, sobretot en barris de ciutats on hi

ha posicions més enconades.

Lurdes Vidal, de l’IEMed considera que ara hi ha diferents nivells de fractura dintre de la

societat, que interseccionen i que són molt complicats i que hi ha uns tipus de fractures

ara mateix polítiques i emocionals que se superposen a molts altres aspectes de

convivència i que fins i tot poden contaminar, influir en aquests altres aspectes.

Des de l’ICIP, Kristian Herbolzheimer creu que en el Procés català originat des dels

moviments independentistes, hi ha hagut una tendència a no entendre i a no voler

entendre les idees i les postures de l’altre. La tensió màxima la situa als voltants del

referèndum de l’1 d’octubre de 2017 vers aquelles persones que no tenien una posició

clara: van aflorar termes com equidistant que es van passar a considerar pejoratius, i

també van reaparèixer termes de connotació militarista com traïdor, enemic, pàtria... que

ja no s’usaven.

També hi ha força coincidència en què el principal perill de brots de violència, inseguretat

i radicalització prové majoritàriament de grups d’extrema dreta que, tot i que encara són

minoritaris, la influència del moviment a Europa i al món pot esperonar i fer créixer.

Des de JOVIS.com, José Sánchez afirma que la majoria de vegades, quan es donen

problemes com el que es va produir al carrer Japó de Barcelona, o relacionats amb la

islamofòbia sempre vénen del mateix tipus d’associacions civils, relacionades amb

l’extrema dreta.

Lurdes Vidal (IEMed) considera que aquí no hi ha elements madurats de l’extrema dreta sinó que són sobrevinguts. Són les rèmores de l’extrema dreta del passat que

s’alimenten amb aquestes noves fornades que connecten més amb l’extrema dreta que

surt a Europa. Però considera que encara som a temps de frenar-la perquè no hi ha

fractura social i el discurs i l’agenda de l’extrema dreta encara no es compra tan

fàcilment, hi ha un cert segment que sí, però no de manera tan generalitzada. Creu que

encara tenim l’oportunitat per aturar-ho si sabem capitalitzar el moment i no repetir els

errors que s’han fet a altres països.

La Comissionada Lola López explica que els conflictes en què ha calgut la intervenció de la Guàrdia Urbana o del servei de prevenció de conflictes de l’Ajuntament, han estat amb l’extrema dreta. Com a exemple posa el cas de Nou Barris, on s’ha hagut de tenir

un cotxe de la Guàrdia Urbana de forma permanent durant un any i, a més a més, els

Mossos també hi anaven passant regularment. I no era per un problema de convivència

amb la comunitat, perquè la comunitat encara no havia arribat a l’oratori. El problema

13

eren els grups i partits d’extrema dreta. López afegeix que en algun moment hi ha pogut

haver alguna persona migrada que hagi generat un conflicte concret, però que els

conflictes violents a Barcelona els tenen amb l’extrema dreta.

Finalment, s’adverteix que hi ha una certa autocomplaença, en el sentit de creure que a Catalunya es fan les coses molt bé, que el tema de la convivència i l’acollida del

diferent s’està abordant correctament, etc. S’admet que tot i que es fa bona feina, la

valoració massa positiva impedeix que de vegades s’abordin reptes importants.

Per a Lurdes Vidal (IEMed) a Catalunya es dóna una situació ambivalent. Tot es valora

com a molt positiu fins que deixa de ser-ho. Vidal considera que la societat catalana té un punt d’autocomplaent —que fa que estigui convençuda que se saben fer bé les

coses—, i reconeix que en part és cert, però lamenta que hi hagi un acomodament

excessiu en aquesta sensació de que es treballa bé, perquè llavors es corre el risc que

s’acabin obviant reptes importants. S’ha d’evitar caure en el triomfalisme. Per Vidal, un dels temes en que s’hauria de treballar molt més és l’educatiu, principalment en

l’època de l’adolescència perquè avui els reptes ja no només són només d’acollida,

també són d’inserció, són d’identificació, etc.

Moussa Bourekba, del CIDOB, considera que a Catalunya no hi ha una actitud d’hostilitat respecte la immigració però que tampoc hi ha una actitud de construir junts. I que la visió d’una persona blanca d’aquí —que pot considerar que es fan les

coses bé en relació amb la immigració— no té res a veure amb la d’un senegalès o un

marroquí que han arribat fa poc; tindríem dues històries completament diferents.

2.2. Principals amenaces a la convivència pacífica

Les societats actuals són dinàmiques, canviants i estan en un procés de construcció i

transformació contínues. Els fluxos de persones que es desplacen, que migren d’un

país a un altre són una constant i fan que les poblacions hagin de gestionar l’acollida i

adaptar-se a l’arribada de nous veïns i veïnes. Aquesta situació és molt enriquidora i positiva en molts aspectes però també comporta alguns perills relacionats amb la convivència, els enfrontaments i els radicalismes violents si no s’aborda correctament.

El gihadisme o radicalisme religiós és un perill relatiu. No per la seva gravetat, perquè

quan es produeix els seus efectes són molt greus, sinó per la quantitat de persones en

risc de radicalitzar-se per aquest tema. El percentatge persones d’origen musulmà

14

que es radicalitzen és molt baix i sovint s’aferren a un islam mal entès. No és una

qüestió vinculada a la religió, sinó que utilitza la religió com a excusa.

Segons José Sánchez, de JOVIS.com, una de les coses que s’estan descobrint molt

clarament, tant aquí com a Anglaterra, a França, etc., és que la majoria de les persones

que es radicalitzen utilitzant l’islam com a justificació, no han anat a la mesquita abans.

El gihadisme, afegeix, és atractiu per als joves perquè representa d’una banda una

ruptura generacional amb l’islam dels pares, tradicionalistes, conformistes, etc., i de

l’altra, una ruptura ideològica amb l’islam oficial del Marroc, país de procedència de la

majoria d’imams d’aquí. Per això, conclou, pot resultar atractiva per a joves que

aparentment sembla que estan integrats però que després pateixen molts tipus

d’estigmatització en la vida quotidiana.

També cal reconèixer, diu Sánchez, que la majoria de vegades les violències només

surten a la llum pública en determinats moments per qüestions polítiques. I les

etiquetes que es posen sobre els grups també depenen del moment polític. Ara les

etiquetes s’han traslladat dels Latin Kings als gihadistes però en realitat, es pregunta:

“quants musulmans es converteixen en gihadistes?”

Carles Macian de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania reconeix que els

preocupa l’extremisme violent que utilitza la religió com a excusa per trencar la

convivència. I aquest podria ser el cas, per exemple, dels extremismes violents que

utilitzen l’islam, que tenen com a objectiu bàsicament, evitar que els musulmans que

viuen a la societat catalana ho facin amb normalitat. Per tant, afegeix, en el fons l’objectiu

dels extremistes violents que utilitzen l’islam com a excusa és tancar els musulmans i

aïllar-los de la societat. Que no deixa de ser el mateix objectiu que tenen altra gent que

basa el seu extremisme violent en el discurs del racisme, la islamofòbia, etc.: tancar el

musulmà i treure’l de la societat. Tanmateix, per Macian és important vigilar amb l’ús del

llenguatge a l’hora de parlar dels extremismes perquè el prejudici que puguem tenir de

que es tracta d’una qüestió vinculada a la religió pot ser perjudicial. Perquè de fet no és una qüestió vinculada a la religió, sinó que utilitza la religió com a excusa.

2.2.1 Els extremismes violents d’extrema dreta

José Sánchez (JOVIS.com) apunta que és evident que també tenim casos de xenofòbia

a Catalunya que, de moment, està bastant sota la taula, però que apareixen en els

moments més inoportuns. És innegable que moltes persones tenen idees xenòfobes i

d’extrema dreta i davant d’això només s’hi pot actuar amb dues eines: educació i barreja.

15

Per la Comissionada Lola López, els motius que generen la violència d’extrema dreta

a Catalunya són diversos però principalment el rebuig al Procés, a la immigració, i sobretot a l’islam. Reconeix també que hi ha hagut un in crescendo d’aquests

moviments, com a tot Europa.

Àngel Miret Coordinador del Comitè per a l’Acollida de Persones Refugiades, diu que al

conjunt d’Europa, quan s’han articulat mecanismes de xenofòbia i mecanismes polítics

vinculats a la dreta o a l’extrema dreta, una part del discurs sempre fa referència a la

immigració —el programa electoral de Vox a tot l’Estat n’és un exemple— insistint en dos

aspectes: immigració igual a delinqüència i a competència pels llocs de treball i els ajuts.

El risc de radicalització de la societat, de sorgiment de grups xenòfobs apareix quan això comença a convertir-se en un discurs articulat amb mitjans de comunicació,

amb estratègies polítiques ben fetes, amb diners, etc.

Per a Carles Macian, Adjunt al Secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, un dels riscos

més importants que amenacen el repte de la convivència amb la diferència, és el fet que

hi hagi gent a la nostra societat que el seu objectiu sigui justament evitar que puguem

viure junts els que som diferents. Inicialment aquest objectiu el persegueixen a través

dels discursos de l’odi, amb certes gradacions en funció dels grups, però hi ha un pas

més enllà que és intentar dur a la pràctica aquests discursos i ideologies i transformar-les

en acció i en acció que pot acabar sent violenta.

Oriol Amorós, Secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, constata que on hi ha més vot

racista acostuma ser en aquells llocs on hi ha un percentatge alt d’immigració, des de fa

molt temps, però amb una forta segregació.

La desigualtat socioeconòmica persistent i la manca de sentiment de pertinença provoca malestar en determinats col·lectius i pot derivar en comportaments o accions

que alterin la convivència o fins i tot en radicalismes

José Sánchez, de JOVIS.com, creu que els joves de grups juvenils, de grups de carrer,

poden tenir una sensació de rebuig per part de la societat, de que els està empenyent

fora d’ella, i és evident que en algunes ocasions això pot generar actituds o reaccions

violentes. També la manca de recursos, la incapacitat d’accés al consum provoca

contínuament ansietat en el món juvenil que, en alguns casos, pot derivar en violències.

Un altre factor que les hi pot fer sentir poc integrats és el fet recurrent de referir-se als

joves de segona generació que han nascut a Catalunya, i per tant catalans i

catalanes, com a persones immigrades i a tractar els temes que els afecten des de les

àrees d’immigració dels organismes públics i institucions. Per José Sánchez els aspectes

16

relacionats amb aquesta població s’haurien de tractar des del Departament de Joventut

perquè sinó s’està mantenint una visió estigmatitzadora i poc inclusiva del col·lectiu.

Per a Lurdes Vidal, de l’IEMed, la impossibilitat de complir expectatives va minant la pertinença, l’empatia, la identificació de les persones immigrades. Pertanyen a una

societat que senten que no els pertany perquè és d’uns altres. Se senten estranys, fills de

nouvinguts, segones generacions... El problema gros, creu Vidal, ve quan s’acaba

l’escola, sobretot l’escola primària, que és la que fa comunitat educativa, i llavors ja es

perd aquest vincle amb l’escola. I aquí s’ajunten els grans temes importants, en

l’adolescència, en un moment vital complicat en el qual la identitat és el nucli de tots els

dubtes per a qualsevol adolescent.

També segons Lurdes Vidal, els mitjans de comunicació juguen un paper molt rellevant a

l’hora de reforçar aquesta sensació d’exclusió i estigmatització. Afirma que hi ha una

bretxa enorme entre els mitjans de comunicació i les comunitats musulmanes que s’hi

senten maltractades i mal representades, o bé perquè no hi apareixen, perquè perpetuen

estereotips o bé perquè només hi surten quan hi ha notícies negatives.

Oriol Amorós, Secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania creu que l’ascensor social no funciona o no funciona prou bé. Els fills i filles de la immigració tenen un resultat

escolar clarament inferior, per tant, un problema de resultat escolar deriva en un

problema d’inserció laboral, d’accés al mercat de l’habitatge, al mercat del lloguer, i de

construcció de l’imaginari quan les persones migrades sempre ocupen professions de

poca qualificació professional. Això està bastint una imatge molt estigmatitzadora i

aquest fet en els adolescents, en el moment crític de la construcció de la personalitat que

és l'adolescència, els pot generar una sensació de no pertinença, però no perquè ells no

vulguin pertànyer, sinó perquè no se’ls deixa pertànyer, i aquest és un factor de risc molt

important.

Per Amorós, la segregació escolar és també un factor greu d’estigmatització dels

alumnes fills de la immigració que senten que a l’hora d’avaluar-los, de fer-los orientació

professional, parteixen d’una limitació d’expectatives que no es correspon a les seves

capacitats. Ells volen tenir les expectatives dels seus companys de classe i en canvi els

hi atribueixen les possibilitats dels seus pares, i això és injust i genera malestar.

També es dóna el cas que el rebuig a la societat d’acollida que algunes persones, fills i

filles de la immigració, poden desenvolupar no estarà en relació principalment —que

també— amb la seva experiència de discriminació o no-discriminació socioeconòmica,

sinó en relació amb la percepció de discriminació socioeconòmica vers els seus pares i el

seu grup humà de referència. El seu problema no serà tant ‘jo no he pogut estudiar’ sinó

17

‘a la meva germana no l’accepten perquè porta mocador, als meus pares no els accepten

perquè són marroquins’ i aquest és un tema complicat. En relació als nois de Ripoll,

autors dels atemptats a Barcelona i Cambrils, Amorós afirma que no expressaven el

rebuig a la seva discriminació personal, sinó a la del seu grup.

Al mateix temps, l’allargament de la situació de discriminació, provoca cansament i

aquells immigrants que quan acabaven d’arribar, no aixecaven la veu i ho aguantaven

tot—tot el que no havien d’aguantar— ara aixequen la veu —afortunadament, perquè és

un signe d’integració i de participació política— i per tant apareixen conflictes i en poden

aparèixer més.

El rebuig, la indignació i la por a la delinqüència és un dels factors que poden

amenaçar la convivència. Sovint aquesta delinqüència està molt relacionada amb les

situacions de pobresa i la manca d’oportunitats i atès que en gran part les persones més

vulnerables en aquests moments són persones immigrades, es corre el perill de

relacionar immigració amb delinqüència i estigmatitzar aquest col·lectiu. Com a fenomen

recent que pot entrar en aquest perfil hi ha els Menors d’Edat No Acompanyats (MENA).

Per José Sánchez, de JOVIS.com, a Espanya, les violències relacionades amb qüestions

urbanes estan molt més vinculades a la delinqüència que a temes de convivència social i

cultural.

Sabina Puig (ICIP) creu que als MENA se’ls ha de fer un acompanyament adequat

perquè si no es canalitza bé la situació des d'una perspectiva de l’interès superior del

menor d’edat, dels drets humans i d'una integració real, podrien produir-se conflictes de

convivència. En alguns municipis ja s’estan donant casos d’estigmatització, en què la

gent no vol que estiguin en els seus albergs, els hi fan por i quan hi ha algun delicte són

els sospitosos habituals.

Per Àngel Miret, del Comitè per a l’Acollida de Persones Refugiades, part de la població

identifica sovint la pobresa amb el conflicte, amb la delinqüència, amb les tensions..., i

avui aquesta situació s’identifica en bona part amb les persones immigrades.

2.2.2. La immigració com a focus de tensió Per a José Sánchez, de JOVIS.com, la limitació dels recursos públics per a ajudes a

persones vulnerables en alguns entorns provoca tensions pel fet que sovint les persones immigrades estan en situació de major vulnerabilitat i per tant poden rebre més ajudes i alguns col·lectius ho malinterpreten com a un tracte preferent o especial.

Lurdes Vidal, de l’IEMed, apunta que hi ha espais, barris, en els quals la convivència no

funciona bé, sobretot perquè, a banda d’altres qüestions, els darrers anys han estat molt

18

difícils per a molta gent a nivell econòmic. Això genera una sensació de competició pels recursos, de malestar, de menys possibilitats i de menys ajudes per tots cantons i

es pot donar el fet que es culpabilitzi la immigració d’acaparar aquests ajuts.

Un altre perill és el desconeixement de les cultures d’origen de les persones

nouvingudes, que fa que hi hagi més rebuig, por i hostilitat cap a elles. Per Moussa

Bourekba, aquí hi ha un profund desconeixement per part no només de la gent en

general sinó també dels responsables polítics, de les cultures d’origen de les persones

immigrades. Un desconeixement que pot derivar en relacions d’hostilitat.

També és un risc per a la convivència la discriminació en el tracte d’unes comunitats

religioses respecte d’altres (amb més suport econòmic, reconeixement, o visualització...) i

la percepció que el discurs islamòfob dona vots entre la ciutadania. Això podria derivar en

discursos dins les comunitats islàmiques contra el no musulmà.

Per Francesc Torradeflot, d’AUDIR, a Catalunya no es pot dir que hi hagi baralles, ni

discussions, ni tensions significatives entre comunitats religioses. El que sí que hi pot

haver i potser darrerament més, és la sensació que algunes comunitats són tractades de

manera més favorable que d’altres que són tractades de manera discriminatòria i que no

es respecta la legislació ni el dret en aquest punt.

Segons Torradeflot, això es veu sobretot amb el tema dels llocs de culte. Molts municipis

catalans posen dificultats a l’obertura de llocs de culte d’algunes tradicions, sobretot de la

musulmana, o fins i tot d’algunes de protestants, però no a d’altres.

D’altra banda, afegeix que, arran de polítiques com les de García Albiol a Badalona, la

comunitat musulmana pot tenir la percepció que anar contra els musulmans té bona acollida social, amb la qual cosa la percepció d’hostilitat no només d’un cert grup polític

sinó també de la ciutadania cap a les seves comunitats pot generar un discurs de

victimització, més o menys justificat, i de cronificació d’una percepció que aquí no són

ben rebuts.

També apunta que un discurs islamòfob creixent i, al mateix temps, un enrocament a

la defensiva de la comunitat musulmana pot derivar en la consolidació de discursos, de

prejudicis i d’estereotips tant cap als musulmans com dels musulmans en contra del no

musulmà a l’interior de les comunitats. I aquests discursos, tant els d’una banda com els

de l’altra, són perillosos i poden anar a més segons qui se n’aprofita i qui els

instrumentalitza.

Per Agustí Iglesias, de la DGAR, moltes administracions no es recorden del tema de la diversitat religiosa fins que tenen un problema. De vegades és una petita qüestió,

19

un tema que durant anys no els ha semblat important i, de cop i volta, passa a tenir un

lloc central a l’agenda. Per això és un tema que cal no desatendre.

Segons el baròmetre de la DGAR sobre religiositat a Catalunya, hi ha un 33,8 % de la

població que mostra rebuig cap a les comunitats musulmanes, que són les que més

rebuig generen. Però els que se senten més discriminats entre la població catalana són

els musulmans. Per això cal treballar per la inclusió. Per Iglesias a Catalunya no hi ha problema generalitzat de rebuig però sí en determinades capes de la població. Hi

ha un sector de gent que té prejudicis cap a determinades comunitats religioses per

diferents motius, a vegades per rebuig al diferent, a vegades per motius laïcistes... I

alhora hi ha un percentatge de població que percep una discriminació cap a ells, per tant

aquí hi hauria una larva d’una situació conflictiva. No reconèixer la situació de conflicte

que pot generar el procés si no es posen les eines necessàries per abordar-ho.

Segons Kristian Herbolzheimer, de l’ICIP, el Procés ha posat de manifest que quan ens

hem trobat amb un tema no puntual sinó de més llarg recorregut, com a mínim fins ara,

no hem sabut posar en pràctica les eines que en teoria tenim, conceptuals i pràctiques

com l’educació, la mediació i altres.

2.3. Comparació amb altres països o regions La situació a Catalunya en comparació amb els països de l’entorn es considera relativament bona, en relació amb la convivència, els nivells de conflictivitat i la

discriminació. Un dels aspectes que es valoren com a més positius és el fet que no hi hagi barris separats o segregats on hi visquin exclusivament persones d’un mateix

origen. En altres països propers l’existència d’aquests guetos ha provocat greus

situacions de violència i radicalització.

José Sánchez, de JOVIS.com, prefereix parlar d’inclusió més que d’integració i considera

que una de les coses molt importants que s’estan fent bé aquí, és el fet no tenir guetos.

La barreja és molt important perquè sinó es creen bosses de segregació.

Des d’AUDIR, Francesc Torradeflot creu que tot i que aquí la situació en general és

similar a la d’altres països europeus, en alguns punts d’Europa es produeixen més

tensions. A Catalunya, el moviment interreligiós és molt més fort que a molts llocs de França o d’Itàlia i és un moviment de la societat civil bàsicament. Per tant creuen que

l’arribada els darreres anys de persones d’origen divers sense les plataformes de diàleg

interreligiós, hauria estat més problemàtica. I alhora, la formació d’aquests grups de base

ha estat possible gràcies a la convivència en els barris de persones d’orígens diversos.

20

En relació amb la discriminació de les persones nouvingudes, Agustí Iglesias, de la

Direcció General d’Afers Religiosos, afirma que Catalunya no és dels llocs amb un nivell

de discriminació dels més elevats d’Europa. En el Baròmetre sobre Religiositat a

Catalunya que es fa des de la DGAR, una de les preguntes que es fa a les persones

immigrades és si es senten discriminades i sortia de les més baixes de tot Europa.

Pel que fa als models de polítiques de convivència adoptats per altres països, —

multiculturalisme (Regne Unit, etc.), integracionisme (França, etc.)—, des de Catalunya s’aposta de forma generalitzada per l’interculturalisme. Aquesta es considera la

millor opció justament per evitar guetos i valoritzar la diversitat.

Carles Macian, l’Adjunt al Secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat,

creu que l’abordatge de la diversitat —la clau és com la societat aborda la diversitat de tot

tipus— és molt diferent als països europeus. Del model de l’interculturalisme, el referent

bàsicament és el Canadà. A Europa, Catalunya és la que va més en aquesta línia. A

França i a altres llocs d’Europa hi ha un model molt assimilacionista, és a dir, a

l’immigrant que arriba, com a persona individual, se li reconeixen els drets de ciutadania,

entra en l’estat del benestar que hi hagi, però això és si accepta un cert model de ciutadà,

i ha de deixar fora tot el seu bagatge d’identitat cultural que porta.

Al Regne Unit o als Països Baixos, explica Macian, hi ha aquesta idea del

multiculturalisme, en el qual sí que es posen en un cert pla d’igualtat totes les diferències

culturals i s’accepten, però no hi ha interacció. La gent viu en entorns de comunitat

segregats per barris. Poden sentir que tenen més o menys reconeguts els seus drets en

una certa relació d’igualtat amb la resta d’orígens, també amb els britànics d’origen —

blancs, protestants, etc.—, però després no hi ha aquesta barreja, aquesta interacció.

Viuen junts però d’esquenes.

Com a exemple de l’interculturalisme que hi ha a Catalunya, Macian recorda que quan hi

va haver els atemptats de Barcelona i Cambrils, la reacció que hi va haver, de les

institucions, del teixit associatiu i de la ciutadania en la seva immensa majoria, no va tenir

res a veure amb la que es va produir a París, al Regne Unit o als EUA quan hi ha hagut

atemptats. En aquests llocs s’ha produït una reacció de tancament identitari, una

resposta orientada a la ‘seguretat’ i de replegament de la societat que aquí no s’ha donat.

L’auge de l’extrema dreta a tota Europa es veu amb preocupació tot i que es considera

que actualment a Catalunya no està tan estesa ni arrelada.

Per a José Sánchez, de JOVIS.com, la presència de l’extrema dreta a Catalunya és

menys preocupant que en d’altres llocs. A l’Est d’Europa, per exemple, els grups radicals

21

d’ultra-dreta són molt més importants, tenen més presència que aquí, i hi ha una

violència quotidiana important contra col·lectius d’immigrants.

Kristian Herbolzheimer, des de l’ICIP, apunta que una singularitat de Catalunya en relació

amb altres llocs d’Europa és que fins ara no hi ha hagut partits d’extrema dreta i això ho

valora com a interessant perquè és un indicador que mostraria que fins ara no hi ha

hagut problemes grossos de convivència. Tot i així, afegeix que es veu a venir que en

qualsevol moment això pot canviar.

2.4. Reptes a afrontar El repte clau per evitar la radicalització i tota forma d’extremisme violent és, segons les

persones entrevistades, treballar en l’àmbit de la prevenció, construint una societat que

consideri la diversitat un valor positiu i on ningú se senti exclòs ni estigmatitzat. Per

aconseguir-ho s’ha d’avançar en el coneixement de la diferència, de la realitat de les

persones i col·lectius d’altres orígens, i en l’assoliment de la igualtat d’oportunitats per

a tots els ciutadans i ciutadanes. Per això cal que hi hagi un enfocament transversal i treballar coordinadament des de pràcticament tots els àmbits de la societat: l’escola, la

formació universitària i d’oficis, els espais de lleure, els llocs de treball, l’atenció sanitària,

els espais de culte, els mitjans de comunicació, les entitats de persones d’origen divers,

les entitats socials, les diferents administracions i departaments, etc.

Cal aconseguir que totes les persones i col·lectius se sentin en igualtat de condicions,

que tenen un futur encoratjador, que poden progressar, eliminant la llosa de la

discriminació per motius d’origen o d’altres.

Per José Sánchez (JOVIS.com), un dels principals reptes és l’econòmic. Sense

construir un pla de futur, amb una feina ben remunerada, els joves no poden estar

realment satisfets ni confiats en la seva situació. En les seves recerques i projectes com

Transgang es troben contínuament amb aquestes situacions eternament precàries, on no

hi ha un pla de futur, no poden tenir una mirada llarga de la seva vida. És un

presentisme, un present, continu i això els provoca moltes ansietats, moltes qüestions de

salut mental que es deixen de banda. És evident que l’economia no ho és tot, però ajuda,

conclou Sánchez.

Justament, els grups juvenils de carrer supleixen aquesta falta d’autoestima, de confiança

en el futur i també d’identitat i de pertinença. Els joves consideren el grup com la seva

verdadera família i això algunes vegades els pots empentar a cometre actes il·legals

22

(robatoris...), perquè la subsistència és un element imprescindible perquè puguin tenir

independència.

Per Sánchez, és molt important educar en el no-consum, en el no-consumisme, perquè

moltes vegades la idea que cal tenir certes coses pot empènyer a cometre alguna

il·legalitat. ‘L’educació’ en el consum, o en el consumisme, la veiem cada dia als mitjans

de comunicació, a les sèries, etc., reconeix i, al final tenim una societat que

mediàticament està empenyent cap a això, i ells, des de JOVIS.com, entitats i

administracions, treballen en l’educació en els valors i tot aquest tipus de coses. Cal

reconèixer que en aquest tema hi ha un xoc molt important.

Per a Lurdes Vidal (IEMed) la prevenció dels possibles radicalismes violents s’ha de fer quan no hi ha cap problema i s’ha de realitzar en els primers nivells socials, en

l’àmbit educatiu, en la sanitat, i sobretot fomentant la igualtat d’oportunitats i de

condicions socials justes i accessibles per a tothom. I aquesta societat més justa, evitarà

que hi hagi extremismes violents. S’ha de treballar en tots aquests espais en què hi ha

ruptures: la pertinença, la identificació, la igualtat d’oportunitats.

Agustí Iglesias, de la DGAR, creu que hi ha d’haver molta més incidència en la part preventiva. És a dir, no només s’ha d’anar a detectar qui s’està o qui s'ha radicalitzat,

cosa que és molt lògic que faci la policia, però s’haurien de tenir moltes més mesures per

evitar que això arribi a passar, i per evitar que la gent es radicalitzi, —hi han molts factors

al darrere, econòmics…— però es poden fer accions per evitar que la gent se senti

discriminada i això passa per treballar molt més en la diversitat en tots els nivells.

Per a Carles Macian, de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania el seu gran repte

és com ens ho fem per viure junts, aquells que som i que ens reconeixem diferents. Que

som diferents ja és sabut, però que a més ens reconeixem els uns als altres com a

diferents però manifestem que volem viure junts en una societat que no sigui un conjunt

de bombolles separades per origen.

Per la seva banda, Oriol Amorós destaca que una de les principals eines d’inclusió és la

llengua i aquí durant un temps s’ha considerat que no era important. Remarca que molts

països són conscients que el primer factor d'autonomia personal, de capacitat de

guanyar-se les garrofes, de tenir igualtat d’oportunitats, és conèixer l’idioma. Menciona un

estudi sobre inserció laboral que mostra com la xifra de les persones immigrades que

parlen català són molt superiors a la de les que no el parlen.

Avançar cap a la interculturalitat és la via que es valora com a més positiva per assolir

el repte d’una convivència pacífica i cordial.

23

La Comissionada Lola López, diu que hi ha gent que considera sinònims la

interculturalitat i el multiculturalisme, i no ho són. Per López, la perspectiva intercultural és una vacuna contra l’extrema dreta. La interculturalitat, explica, seria com una mena

de triangle interrelacionat que té com tres pilars: la no-discriminació — per tant és

acollida, igualtat de drets, equitat en l'accés a les oportunitats, etc.; la diversitat cultural i

religiosa —conèixer i reconèixer aquesta diversitat; i el diàleg, que vol dir interacció,

diàleg intercultural.

I quan es parla de diàleg, diu López, vol dir ‘al mateix nivell’ d'igual a igual, per tant cal

treballar molt tots els altres aspectes: l'equitat, la igualtat... per tenir aquesta situació de

diàleg. Això vol dir que s’han d’establir mecanismes de participació de les persones

d'altres orígens, s'han d'incloure en els debats, s'ha de reconèixer el seu saber, les seves

aportacions. Quan es fa això, a la llarga, el que s'ha d'aconseguir és que el nosaltres-ells

es difumini.

Oriol Amorós, també considera que cal fer una política que impliqui tots els àmbits de

l’administració des de la perspectiva de la interculturalitat. I que en tots els àmbits s’han

de qüestionar què estan fent per la inclusió, per la interacció i pel coneixement i el

reconeixement de la diversitat.

Cal fomentar la igualtat en l’accés a l’educació perquè tots els joves puguin encarar el futur en igualtat de condicions. Així mateix, l’escola, l’institut, la universitat i altres

espais formatius han de treballar per evitar la segregació, obrir els continguts a la

diversitat i a la interculturalitat reals, i afavorir la creació de noves identitats conjuntes.

Això permetrà fer front a la xenofòbia, donarà a conèixer i valoritzarà la diversitat com a

font de riquesa i evitarà que el desconeixement sigui una llavor de la por a l’altre que

creixi i s’enquisti. Els espais educatius han de ser un viver on el cultiu de convivència de la diversitat donés fruits un cop finalitzats els estudis. Per José Sánchez, de JOVIS.com per a construir noves identitats, imprescindibles per

avançar cap a una societat inclusiva, s’ha d’evitar qualificar tota la població magribina

com ‘Ah! són musulmans’ Igual que qualsevol persona, són moltes coses més que

creients d’una tradició. Sánchez afegeix que per superar el xoc important que viuen els

joves immigrants o fills de la immigració entre el món que han deixat i el món que es

troben, cal crear identitats noves en espais comuns. Crear cultura, construir identitat amb

altres persones, vinguin d’on vinguin.

Per Lurdes Vidal s’ha de treballar més i millor en el tema educatiu. Reconeix que

s’han fet coses molt ben fetes però adverteix que no ens podem quedar en el que s’ha fet

bé fa deu anys perquè la societat canvia constantment. Potser fa deu anys hi havia

24

reptes d’acollida però avui aquests reptes ja no són només d’acollida, són també

d’inserció, d’accés als estudis superiors, d’identificació, etc. L’objectiu de l’educació, diu

Vidal, és aconseguir que els adolescents immigrants o fills de la immigració no tinguin

fracàs escolar, que tinguin les mateixes oportunitats que la resta dels seus companys. I

avui en dia, apunta, aquestes mateixes oportunitats no hi són perquè els índex de fracàs

escolar d’aquests alumnes són molt més elevats. Segons Vidal, es podria dir que la

primera part de l’educació està resolta (primària) però la part de la formació durant

l’adolescència i post adolescència no. Probablement perquè és un repte nou.

Moussa Bourekba (CIDOB) es pregunta fins a quin punt els currículums de les escoles

reflecteixen la composició de la societat actual. Reconeix que un dels temes que es

treballa molt a Catalunya i en general a Espanya, és el de la interculturalitat però creu

que s’enfoca amb poca profunditat —organitzant un cuscús un divendres amb la

comunitat marroquina o un festival de dansa africana— pensant que així es resoldran els

problemes de convivència. Creu que s’hauria de fer un pas més qualitatiu. Si es vol que

les persones nouvingudes i les d’origen divers no es vegin relegades a un segon nivell de

ciutadania cal que puguin construir identitats conjuntes amb persones diferents. Per això

cal crear espais comuns de trobada, convivència i intercanvi on tothom estigui en un pla

d’igualtat.

Agustí Iglesias de la DGAR comenta que el problema és que els joves, quan acaben

l’institut, a partir dels 16 anys més o menys, en moltes ocasions la convivència de la

diversitat es trenca i es formem comunitats separades. I aquest és un àmbit en el qual

s’hi ha treballat poc i que té molta importància. Caldria intentar crear xarxes socials entre

els diferents col·lectius de joves després de l’etapa escolar.

Si fem el salt a la universitat, la presència d’estudiants d’altres procedències baixa en

picat. Per Àngel Miret, del Comitè per a l’Acollida de Persones Refugiades, l’ideal seria

que si hi ha un 17% d’immigrants a la societat, que a les aules de les facultats hi hagués

també un 17% d’alumnes que encara que hagin nascut aquí siguin d’origen del Pakistan,

del Marroc, o de Veneçuela. Però no és així.

Per Oriol Amorós, Secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, l’important per evitar la

segregació i el recel és la interacció. Quan hi ha una baixa interacció, la idea de

l’immigrant és un constructe social ideològic. Per revertir el rebuig al diferent hem de

construir un nosaltres inclusiu. Per Amorós, cal que els catalans siguem conscients de

qui som ‘els catalans’ de que quan diguem ‘tots els catalans’, ens referim a tots els

catalans, i no a una part. El repte és construir un nosaltres inclusiu. No obstant afirma

que és molt clar de dir i de conceptualitzar i molt laboriós i llarg de dur a terme. El que

25

hem de fer, conclou, són tres coses: inclusió, interacció i reconeixement de la diversitat i

si ho aconseguim tindrem un sentit de pertinença compartit.

Igualment, és imprescindible implicar les poblacions d’altres orígens, religions i tradicions en el disseny de les polítiques i els projectes d’inclusió, de no

discriminació, de diàleg i de coneixement de la diversitat, perquè siguin realment

efectives.

Per a José Sánchez, de JOVIS.com, els projectes, les iniciatives que es facin, sobretot

amb les comunitats musulmanes, han de sortir d’ells mateixos així no ens passaran per

alt qüestions que són importants i que potser no s’haurien tingut en compte.

Moussa Bourekba, del CIDOB considera imprescindible que en els projectes i

programes tant de recerca com d’actuacions concretes s’incloguin les persones o col·lectius sobre els que es vol incidir. Cal que la mateixa gent víctima d’aquells

fenòmens que volem eradicar s’hi impliquin. Bourekba creu que no hi ha una actitud hostil

ni intolerant cap a les persones immigrants però si un gran desconeixement, molts

estereotips i un cert paternalisme a l’hora de pensar en com ‘ajudar-les’. Considera que

cal fer un salt qualitatiu i en comptes de ‘parlar de tu’, ‘parlar amb tu’ i quan es pensin

mesures, incorporar la visió de les persones a qui es vol ajudar. I que les persones a qui

s’implica no siguin només els líders de les comunitats sinó la gent corrent.

Des d’AUDIR, Francesc Torradeflot defensa la cogestió de la diversitat i del diàleg, que

vol dir que tant les comunitats religioses, com les organitzacions de la societat civil i les

administracions han de treballar de manera coordinada i participada a favor la diversitat,

optimitzant els recursos que es tenen. I en relació amb el paper de la religió en el treball

per la convivència i la pau, Torradeflot comenta que cada vegada hi ha més autors de

moltes tendències i fins i tot en l’àmbit de la política internacional, que han canviat el xip i

ja no veuen la religió només com un element de conflicte o discòrdia sinó com un element de solució d’aquestes situacions. Aquest canvi s’ha produït sobretot quan

han vist que en molts llocs del planeta es podria combatre la radicalització treballant a

partir dels recursos ètics, espirituals i culturals de les pròpies tradicions religioses,

aprofitant-los.

Des de la DGAR, Agustí Iglesias considera que és important que totes les iniciatives que

s’impulsin, es facin conjuntament amb la participació i implicació de les diferents

comunitats. Així mateix també creu que és molt important escoltar la veu dels joves,

saber què pensen, com viuen el que viuen, perquè moltes vegades no en som massa

conscients. Per a Iglesias també és fonamental que les actuacions siguin transversals i

que arribin a tots els nivells de l’administració i de la societat civil. Hi ha d’haver

26

coordinació entre les diferents administracions per fer un pla comú i que no vagi cadascú

per la seva banda.

Els mitjans de comunicació són un element clau en la construcció d’una societat plural i intercultural. D’una banda, cal que es normalitzi la presència de persones

d’orígens diversos en els diferents programes -informatius, sèries, debats...-, i de l’altra

que s’eviti fomentar l’estigmatització de persones i col·lectius, identificant determinats

perfils amb determinades professions, situacions o delictes.

Segons Lurdes Vidal als mitjans de comunicació no hi ha la diversitat normalitzada. No hi

ha presentadors, actors d’altres orígens i quan hi són, els papers que interpreten estan

molt estigmatitzats. Cal visibilitzar la diversitat de la societat als mitjans. Així mateix, per a

Moussa Bourekba els mitjans de comunicació són una eina magnífica per fomentar el

coneixement de la diversitat entre la ciutadania. Considera que la tasca i la

responsabilitat dels mitjans és immensa a l’hora de reflectir la varietat i la complexitat de

la societat. Per què no hi ha un presentador del temps negre, per exemple?, es pregunta.

Àngel Miret, Coordinador del Comitè per a l’Acollida de Persones Refugiades creu que és

molt important que tots els mitjans de comunicació tinguin una actitud proactiva amb el

tema de normalitzar la diversitat.

També contribuiria a la normalització de la diversitat que hi hagués més persones d’orígens diversos als llocs de treball d’atenció al públic, al cos de funcionaris, etc. Això facilitaria la familiarització de la ciutadania amb la diversitat, contribuiria a eradicar

l’estigmatizació i fomentaria el coneixement d’altres realitats.

Àngel Miret afegeix que en àmbits com l’educatiu es troben a faltar mestres que siguin

d’origen magribí, llatinoamericans o d’altres procedències. També seria bo, apunta, que

hi hagués Mossos d’Esquadra no autòctons d’origen, per normalitzar la diversitat. El

sector públic hauria de fer un esforç en aquest sentit però xoquen amb les lleis de base

de l’Estat que fan que per ser funcionari públic, hagis de ser nacional d’un país membre

de la Unió Europea, i en alguns casos, ni així. Neutralitzar la ideologia d’extrema dreta

amb polítiques i iniciatives de formació en interculturalitat que fomentin el

coneixement, la valoració i la desestigmatització de la diversitat és un altre dels reptes

pendents.

La Comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona

considera que a l’extremisme violent de l’extrema dreta se li pot fer front amb la

construcció d’una societat on la diversitat sigui reconeguda com a natural, on que l’altre

sigui diferent no el converteix en el meu enemic sinó en un veí que és diferent.

27

Agustí Iglesias, de la DGAR, reconeix que amb totes les iniciatives que duen a terme

d’atenció a la diversitat, de promoció de la convivència, etc. tenen la limitació, la dificultat

d’arribar a aquell públic completament contrari.

Carles Macian Catalunya apunta que un dels seus reptes és com lluitar contra els que

estan en contra d’aconseguir una societat en la qual puguem viure junts els que ens

reconeixem com a diferents. Per la seva banda, Oriol Amorós, afegeix com a repte

pendent per part de l’administració, l’aprenentatge de la gestió de la diversitat religiosa,

en la qual s’està treballant. En canvi, reconeix que a Catalunya hi ha grups de diàleg

interreligiós de base, en què participen persones de diferents tradicions, que no

existeixen enlloc més d’Europa. I aquesta és una bona pràctica per acostar la diferència i

fomentar la convivència.

En els casos en què la detecció és necessària o que calgui intervenir en situacions de

radicalització o d’extremisme violent, una bona pràctica consisteix a incloure en els equips de treball persones que han viscut i superat situacions similars a les de les persones a qui es vol arribar, per afavorir una major confiança i eficàcia. José Sánchez des de JOVIS.com, apunta que una de les coses que estan descobrint, és

que aquells joves que han format part d'associacions com Latin Kings o Ñetas, quan

estan convençuts que la violència no porta enlloc, són els millors treballadors socials.

Coneixen perfectament tot el seu món i saben com influir en l’altre, que hi ha de dir, com

li han de dir, etc. I aquí hi ha molta gent que està treballant molt bé en aquest sentit des

de les associacions culturals constituïdes a partir d’aquest model.

2.5. Coordinació amb altres actors Totes les persones entrevistades coincideixen en donar molta importància a la

col·laboració i coordinació entre administracions, organitzacions de la societat civil i entitats per aconseguir un treball més eficaç en el foment de la convivència,

l’acollida de la diversitat i la prevenció dels extremismes violents.

José Sánchez, explica que JOVIS.com es coordina amb entitats locals a tot arreu on

treballen. En el cas de Lleida, on va néixer el centre d’estudis, estan coordinats amb

l’Ajuntament, —la Paeria—; amb la Diputació i la Generalitat. En el cas de Barcelona amb

l’Àrea de Joventut i amb la Generalitat en algunes ocasions. També treballen amb

col·lectius com Nou Barris Acull, amb entitat socials, amb l’ICIP i amb els Mossos

d’Esquadra, entre d’altres. La seva recerca se centra bàsicament en l’àmbit urbà, a Lleida

i a Barcelona. Afegeix que des de JOVIS.com consideren que s’ha de treballar des del

28

que anomenen el triangle virtuós que inclou l’Estat o les administracions, els moviments

socials i els investigadors, amb una total coordinació per ser més eficaços.

Lurdes Vidal (IEMed) afirma que en l’àmbit de Catalunya quan hi ha projectes compartits

treballen conjuntament amb les institucions, tant amb la Generalitat com amb

l’Ajuntament, que són consorciats seus. També treballen amb entitats, perquè l’IEMed té

una història de relació amb la societat civil i també té una tradició de treball amb

comunitats d’origen immigrant a Catalunya perquè són, comenta, de les institucions que

primer van començar a treballar aquest tema.

Francesc Torradeflot detalla que des d’AUDIR coordinen la Xarxa Catalana d’Entitats de

Diàleg Interreligiós, que inclou grups de diàleg des d’Alacant fins a Perpinyà i des Lleida

fins a Mallorca, amb l’objectiu d’intercanviar bones pràctiques i de fer formació

especialitzada conjunta per d’optimitzar recursos i ser més eficients. La filosofia d’AUDIR

és treballar primer amb les comunitats religioses i després amb la societat civil i amb les

administracions i fer-ho d’una manera coordinada amb els tres sectors, amb l’objectiu de

no duplicar projectes i de no interferir en iniciatives que ja s’estan fent.

Quan els tècnics d’AUDIR van als barris, primer s’adrecen a les comunitats religioses i

les conviden a formar part dels grups de diàleg, en un segon moment parlen amb les

organitzacions de la societat civil del barri per posar-les en contacte amb el grup de

diàleg interreligiós i finalment també parlem amb l’administració local del districte.

Des de l’ICIP, Sabina Puig afirma que han anat construint relacions de confiança amb

molts municipis que els contacten regularment, ja sigui per demanar-los materials,

assessorament per a diversos projectes o sobre com abordar temes relacionats amb

l’àmbit de la pau. Kristian Herbolzheimer, director de l’ICIP, afegeix que formen part de la

xarxa d’entitats de pau AIPAZ, que és d’àmbit estatal i que a Catalunya es coordinen

també amb municipis i entitats del territori, com Girona, Tortosa, etc.

Des del Comissionat d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat de l’Ajuntament de

Barcelona, Lola López assegura que per dur a terme la seva tasca sempre es coordinen

amb entitats de la societat civil. Aquesta implicació és clau perquè els projectes

assoleixin els seus objectius.

Des de la DGAR, Agustí Iglesias explica que treballen en coordinació tant amb

administracions —serveis públics—, com amb moltes entitats religioses, i també amb

algunes entitats civils o entitats com hospitals, que es posen directament en contacte

amb ells per endegar algun projecte o demanar assessorament. Tot i que la DGAR no té

estructura territorial se serveixen força de l’estructura de tècnics d’immigració que hi ha

arreu de Catalunya. Malgrat que “immigració” no té a veure directament amb diversitat

29

religiosa, en el dia a dia, moltes vegades, és l’àrea a qui els acaba tocant abordar el tema

i són els que tenen més coneixement del terreny local. També treballen a través

d’associacions, religioses o no, via subvencions.

Àngel Miret, assegura que des Comitè per a l’Acollida de Persones Refugiades de la

Generalitat de Catalunya, no fan altra cosa que col·laborar amb les entitats de la societat

civil per dur a terme la seva tasca. Treballen sempre en coordinació per plantejar els

projectes que s’ajusten més a la realitat i ser més eficaços.

Per la seva banda, Carles Macian, Adjunt a la Secretaria d’Igualtat, Migracions i

Ciutadania de la Generalitat de Catalunya explica que la política de prevenció bàsica

consisteix en més inclusió social, més interacció entre totes les persones, defensa de la

diversitat i lluita contra les ideologies de l’odi. I assegura que tot el que fan a la Secretaria

va en aquesta línia i que totes les polítiques que duen a terme, les implementen

col·laborant amb ajuntaments i consells comarcals, bàsicament. També tenen programes

que treballen via la convocatòria de subvencions en què es presenten entitats. Per tant,

la immensa majoria dels projectes els fan en col·laboració amb agents d’aquest tipus.

La majoria de les persones entrevistades també consideren fonamental la implicació en els projectes que es duen a terme d’aquelles persones, grups i col·lectius sobre els quals es vol incidir. Implicar-los en el disseny, en el procés i en l’execució del projecte.

Una de les constatacions que han fet des de JOVIS.com, és que aquells joves que han

format part d’associacions, com els Latin Kings o els Ñetas, quan estan convençuts que

la violència no porta enlloc, són els millors treballadors socials, perquè coneixen el seu

món, les motivacions dels joves, i saben com influir en l’altre.

En aquesta línia, des del CIDOB, Moussa Bourekba es qüestiona justament fins a quin

punt, en el marc de projectes per fomentar la convivència i prevenir la violència extrema i

els radicalismes, es fa participar les persones que són víctimes dels mateixos fenòmens

que es volen eradicar. Apunta que s’ha trobat en casos de seminaris sobre l’islam on no

hi participen musulmans i que aquest fet desvirtua el mateix seminari. Assegura que en

comptes de ‘parlar de tu’, el que s’ha de fer és ‘parlar amb tu’ i quan es prenguin mesures

incorporar el feedback dels afectats. Cal fer-ho així si volem saber de debò què està

passant, quina és la situació real.

En l’àmbit internacional, hi ha contactes, intercanvis d’informació i d’idees, participació

conjunta en fòrums de debat i en alguns casos implicació en organismes o xarxes

mundials. També hi ha coordinació en projectes concrets i ocasions en què s’han agafat

idees d’iniciatives puntuals d’altres ciutats o països.

30

En els projectes de l’àmbit internacional, JOVIS.com busca coordinar-se amb membres i

col·lectius de la societat civil de les zones on treballen —a l’Amèrica central, Colòmbia,

Nord d’Àfrica...— perquè són imprescindibles per a fer estudis veraços i poder proposar

plans o actuacions ajustades a les problemàtiques reals.

En el cas d’AUDIR, són membres fundadors de la United Religions Initiative (URI), i en

aquests moments són vicepresidents del consell europeu de l’organització. També estan

vinculats amb Religions for Peace i amb el Consell per al Parlament de les Religions del

Món. Això els permet intercanviar recursos, informació i bones pràctiques.

Des de l’ICIP, Sabina Puig apunta que en l’àmbit internacional tenen relacions més

puntuals amb entitats o centres de pau. També, segons el projecte o el tema que volen

abordar, busquen què es fa en altres llocs. Colòmbia és un dels països amb qui més han

treballat.

Des de l’Ajuntament de Barcelona, Lola López explica que en l’àmbit internacional són

membres de la Xarxa d’Alcaldes sobre Migracions que es va crear a Barcelona en

l’època de l’alcalde Trias. També formen part de moltes altres xarxes globals i assegura

que Barcelona és un referent internacional en molts temes relacionats amb la

interculturalitat. L’únic tema en què potser no són tant avançats —reconeix— és en la

gestió de la diversitat religiosa.

El Comitè per a l’Acollida de Persones Refugiades, afirma Àngel Miret, organitza

conferències internacionals a Catalunya i participa en les conferències que es fan a fora i

es vinculen en programes europeus sempre que és possible.

2.6. Males pràctiques En els darrers anys, o bé per desconeixement, per manca d’experiència o per adaptar

iniciatives de llocs amb una realitat diferent, ha hagut algunes iniciatives o formes d’abordar les tensions que es considera que no contribueixen a l’objectiu de fomentar la convivència. En alguns casos s’ha produït una confusió entre la prevenció i la detecció, generant

tensions innecessàries i convertint els ciutadans en “espies” o policies. Tampoc es

considera una bona praxi iniciar cap acció que no compti amb la comunitat o comunitats

sobre les que es vol incidir. Si no se’ls involucra en el seu disseny i aplicació poden

resultar incomplets i ineficaços i es poden percebre com una amenaça o una

estigmatització major.

31

Lurdes Vidal (IEMed) considera que tot aquest tema s’ha vist des d’una perspectiva de la

seguretat pura i dura i per això creu que ens estan venent plans, propostes i accions

preventives que en realitat són més de detecció o de prevenció de l’acte violent però no

de prevenció de l’extremisme violent. La prevenció, diu Vidal, s’ha de fer quan no passa

res, quan no hi ha cap problema. Creu que ara hi ha una certa perversió de la idea de

prevenció que s’està fent més detecció i intervenció, quan ja hi ha uns casos clars

d’extremisme violent.

També creu que hi ha una confusió entre els actors que han de fer una cosa i l’altra.

Critica que els plans i estratègies que s’han posat en marxa a Europa en els darrers

anys, el Privé, el Channel, etc. on demanen a la gent que si veu alguna cosa sospitosa,

truqui —if you see something, say something—, són línies de denúncia que d’alguna

manera converteixen el ciutadà en espia. Però no hi ha mecanismes de detecció reals

que siguin pensats també des de la societat civil. El que s’està fent és posar els policies a

pretendre fer prevenció i posar els ciutadans a denunciar i a vigilar.

Vidal diu que en lloc de treballar amb les comunitats islàmiques per millorar les seves

condicions, perquè estiguin més ben situades i per tant evitar que hi hagi risc

d’extremisme, el què els estem dient és: “Ara vosaltres sou vigilants i heu de vigilar si hi

ha alguna ovella escarriada dins del vostre ramat i l’heu de denunciar”, i no seria una

bona praxi.

Des de la DGAR, Agustí Iglesias, tot i que valora positivament el PRODERAI (Protocol de

Prevenció, Detecció i Intervenció de Processos de Radicalització) considera que té un

error de partida, que ja han comentat als Mossos d’Esquadra, i és que es va fer, en el

seu moment, sobretot amb ensenyament, sense la col·laboració de les comunitats

islàmiques. Aquest fet, fins i tot si és un bon instrument, no és positiu, perquè les

comunitats en comptes de veure-ho com una iniciativa que els ajuda ho veuen com una

iniciativa que els ataca.

2.7. Iniciatives realitzades o en curs Les accions, iniciatives i polítiques públiques per construir una societat integradora,

acollidora, intercultural i plural són moltes i diverses. La majoria van orientades a

construir un nosaltres comú, on ningú se senti discriminat, ni exclòs, ni ciutadà de

segona. Les iniciatives van des d’un canvi de llenguatge per evitar discriminacions, fins a

polítiques de contractació, passant per grups de diàleg i d’intercanvi, i activitats per

fomentar punts de trobada, interacció i coneixement mutu.

32

Les accions i projectes concrets realitzats per les entitats i les institucions entrevistades

estan recollits en els Annexos de Bones Pràctiques i de Polítiques Públiques. Aquí

incloem només aquelles línies generals de treball, iniciatives, canvis d’orientació o

ampliacions dutes a terme en els darrers anys.

JOVIS.com

-Canvi de llenguatge per desestigmatitzar: en comptes de parlar de bandes o d’utilitzar

altres etiquetes pejoratives, es refereixen als col·lectius de joves amb qui treballen com

a grups de carrer juvenils, perquè encara que estiguin tot el dia al carrer, no vol dir que

estiguin delinquint o fent alguna malifeta, sinó que hi poden ser per altres qüestions

que tenen a veure amb la construcció identitària, amb el sentiment de pertinença, etc.

-Implicació dels col·lectius amb qui es treballa: es vol co-construir coneixement amb

els propis joves, aquest és un dels seus leitmotiv. Els que els interessa, diu Sánchez,

és què diuen els joves, com ho diuen i crear coneixement amb ells. És una qüestió de

reciprocitat.

Per poder garantir aquesta implicació, és clau que quan es fan programes en països no

anglòfons, s’utilitzi la llengua del país, no l’anglès, perquè sinó la majoria de gent a qui es

vol arribar quedaria exclosa del procés del projecte i es perdria eficàcia.

Un exemple d’èxit en la implicació dels col·lectius amb qui es treballa per elaborar i dur a

terme els projectes és el que va permetre convertir els Latin Kings i Queens (2006) i els

Ñetas (2007) en associacions. Es va treballar conjuntament amb la Generalitat,

l’Ajuntament i la Diputació i va funcionar molt bé.

AUDIR

Promoció del diàleg i la convivència. Francesc Torradeflot assegura que l’objectiu

d’AUDIR és la promoció de la convivència, el diàleg i la cohesió com a eines per prevenir

qualsevol tipus de radicalització o de discurs d’intolerància o d’odi. La seva manera

d’abordar el tema és cívica, social i gens policial. Ho fan a través de la dinamització del

diàleg interreligiós, de projectes per aproximar la diversitat a col·lectius concrets i al

públic en general amb iniciatives com exposicions, publicacions educatives i divulgatives.

Estan convençuts que el diàleg interreligiós és una manera de prevenir les situacions de

conflicte i que permet crear un humus, un caldo de cultiu favorable a la convivència, al

respecte i a l’intercanvi, alhora que combat els prejudicis i els estereotips.

33

Comissionat d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat de l’Ajuntament de Barcelona.

En la mateixa línia de promoció de la convivència, el Comissionat d’Immigració de

l’Ajuntament, explica López, treballa en diversos fronts i amb moltes iniciatives de govern

com l’ampliació del Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats —SAIER—,

l’abordatge intercultural del pluralisme religiós, etc. Com a exemple de bona praxi recorda

l’acte interconviccional que es va fer a Barcelona després dels atemptats d’agost del

2017, que ha sigut triat a molts llocs com a bona pràctica a nivell internacional.

També destaca altres iniciatives de govern com la que garanteix el tracte igualitari

d’accés a la utilització de l’espai públic i dels equipaments municipals, la igualtat de tracte

a les entitats religioses; la visibilitat de les comunitats minoritàries; el suport a les llengües

maternes de les persones immigrades —per exemple, els cartells per convocar un

Consell de Barri a Ciutat Vella es fan també en tagal o urdú, i l’Ajuntament edita els

fulletons de l’Oficina de No Discriminació en 17 llengües.

Des de l’Ajuntament, el que es pretén és que hi hagi una transversalització de la

perspectiva intercultural a tots els àmbits de treball —esports, salut, joventut,

ensenyament, participació...— i s’està fent un esforç per fer formació en interculturalitat a

tots els col·lectius implicats. Lola López està convençuda que la perspectiva intercultural

permet que el gruix de la població sigui la barrera perquè els extremismes de dreta no

creixin.

Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya

L’educació com a eina d’inclusió: Oriol Amorós considera que una de les coses que

s’han fet bé per afavorir la inclusió de les persones immigrades a Catalunya és el sistema

educatiu, que ha estat molt obert i integrador i ha impulsat iniciatives com les aules

d'acollida que han donat molt bons resultats.

Inclusió com a eina de prevenció: Carles Macian explica que tot el que es fa des de la

secretaria per a millorar les polítiques d’acollida inicial de les persones que arriben al

nostre país ajuda a prevenir l’extremisme violent. És a dir, la política de prevenció bàsica

és més inclusió social, més interacció entre totes les persones i finalment també defensa

de la diversitat i lluita contra les ideologies de l’odi.

Formació

La formació és una de les activitats clau per contribuir a la construcció d’una societat

oberta i en constant evolució, diversa, acollidora i generadora de solidaritat. Les entitats i

34

institucions promouen diferents tipus de formació, adreçada tant a públics específics (a

col·lectius professionals per garantir que tenen eines per atendre la diversitat), com a

funcionaris, a universitats, a escoles, o al públic en general.

Des de JOVIS.com José Sánchez explica que es duen a terme formacions a les escoles,

participen en màsters universitaris, i en actes públics de sensibilització coorganitzats amb

col·lectius com els Latin Kings, etc. També participen en el Màster de Comunicació

Intercultural de la Universitat Pompeu Fabra.

Recentment també han organitzat un curs de formació en mediació de conflictes per als

Latin Kings i els Ñetas i hi han anat junts.

Des de l’IEMed, Lurdes Vidal explica que tenen un programa universitari en què treballen

amb diverses universitats i han creat una xarxa de màsters que aborden temes de l’àmbit

mediterrani. El valora molt positivament perquè permet alimentar els estudis mediterranis,

que es vagi creant una massa crítica de gent formada que té bagatge en aquests temes,

fomentar la interdisciplinarietat, i promoure l’accés de tot tipus d’alumnes a les diferents

disciplines.

Des d’AUDIR, Francesc Torradeflot explica que fan cursos de formació sobre diversitat,

diàleg i mediació interreligiosa a tot tipus de col·lectius de professionals com metges i

personal sanitari, funcionaris de presons, personal dels tanatoris, mestres i professors,

etc., perquè coneguin, entenguin i puguin respectar i interactuar amb persones de

sensibilitats i creences diferents en moments especialment delicats.

Des de l’ICIP, Kristian Herbolzheimer i Sabina Puig expliquen que fan formació,

seminaris i jornades, i també actes de sensibilització i comunicació. La majoria estan

adreçats a un públic ja especialitzat o a estudiants universitaris. Es formen les persones

que possiblement estiguin en contacte amb les situacions que es volen abordar.

Des del Comissionat d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat de l’Ajuntament de

Barcelona, Lola López explica que han ampliat el programa Barcelona interculturalitat

sobre formació. S’han passat de 300 hores de de formació en interculturalitat i drets dins

de l’ajuntament a 800 hores, inclosa la formació a la Guàrdia Urbana. Tots i totes les

agents de la Guàrdia Urbana que es despleguen als barris passen per interculturalitat.

Des de la DGAR, Agustí Iglesias explica que han treballat molt amb col·lectius específics

de mestres, de metges, etc., col·lectius que creuen que tenen una incidència important

en la població. I també fan formació a d’altres perfils com tècnics d’ajuntaments i

funcionaris.

35

Des del Comitè per a l’Acollida de Persones Refugiades, Àngel Miret explica que fan

molta formació al territori, a consells d’alcaldes, a responsables polítics que treballen

sobre immigració o diversitat, a tècnics d’ajuntaments, a entitats socials, associacions de

veïns, a centres de lleure... van allà on els criden per fer formació. Com a norma no diuen

mai que no.

36

04 Bibliografia

Alba, R. S. (2015). Islamofobia. Nosotros, los otros, el miedo. Barcelona: Icaria Editorial.

Borràs, J. (2016). Diccionari de l'extrema dreta a Catalunya, de la A a la Z. Barcelona,

Crític. Diponible en: http://www.elcritic.cat/investigacio/extrema-dreta-a-catalunya-de-la-

a-a-la-z-9680 [Accessed 31 May 2016].

Brah, A. (2011). Cartografías de la diáspora. Identidades en cuestión (Traficante).

Chaoui, R. (2017). "Las mujeres musulmanas, como cualquier otra mujer, somos

mucho más que nuestro atuendo,” #BCNvsODI. Ajuntament de Barcelona.

Chan, J. et al. (2006). Reconsidering Social Cohesion: Developing a Definition and

Analytical Framework for Empirical Research, en Social Indicators Research, vol. 75,

núm. 2, pp. 273-302.

Congostrina, A. (2017). Los ‘ultras’ agitan a los vecinos de Nou Barris contra una

mezquita. Barcelona, ELlPais. Disponible en:

https://elpais.com/ccaa/2017/05/12/catalunya/1494609007_654214.html [Accessed 12

May 2017].

Conejero, E., Ortega, A. i Roig, M. (2010). Inmigración, integración, mediación

intercultural y participación ciudadana. Alicante: Editorial Club Universitario.

El Observatorio de la Islamofobia en los Medios (2018). Una mirada incontestable

islamofóbia en los medios. (pp.51-64).

Filigrana, P. (2018). Pistas para volver a las bases. Ctxt Revista Contexto. Retrieved

from: https://ctxt.es/es/20181017/Firmas/22419/Pastora-Filigrana-SASTIPEM-THAJ-

MESTIPEM-migracion-columna.htm

Giménez Romera, C. (coord.) (2012). Convivència social i intercultural en territoris d’alta

diversitat. Barcelona: Obra Social “la Caixa”.

Giménez Romero C. (2013). El impulso de la convivencia ciudadana e intercultural en

37

los barrios europeos: marco conceptual y metodológico. Red CIEN. Disponible en:

www.diba.cat/c/document_library/get_file?uuid=119bebdf-85f4-4403-97ed-

6fb79527a4da&groupId=1295730

Izquierdo Alberca, M. J. (2017). La educación, pilar esencial en la prevención del

radicalismo extremista. Instituto Español de Estudios Estratégicos.

Klemkaite, L. (2017). De los imames a los nuevos predicadores: liderazgos en la

interpretación del islam en Europa. Revista CIDOB d’Afers Internacionals, 141–165.

Ajuntament de Barcelona (2016). Pla per al Foment de l'Ocupació Juvenil i de Qualitat

2016-2020. Disponible a: http://www.barcelonactiva.cat/barcelonactiva/images/cat/Pla-

Ocupacio-Joves_tcm101-47856.pdf

La Parra, D., & Tortosa, J. M. (2003). Violencia estructural: una ilustración del concepto.

Documentación social, 131(3), 57-72.

La Vanguardia. (2018, 25 julio). Seis detenidos en Nou Barris en una pelea entre ultras

y antifascistas. Barcelona, La Vanguardia. Disponible en:

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20180725/451094774672/seis-

detenidos-en-nou-barris-en-una-pelea-entre-ultras-y-antifascistas.html

Mobile World Capital Barcelona (2016). La brecha digital en la ciudad de Barcelona.

Mobile World Capital Barcelona, febrer. Disponible en:

http://www.mobileworldcapital.com/escletxa-digital/download/escletxa-digital_cas.pdf

Montanyà, X. and Salamé, A. (2019). La Prosperitat contra la xenofòbia - VilaWeb.

Barcelona, VilaWeb. Disponible en: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-prosperitat-

contra-la-xenofobia [Accessed 29 Jun. 2017].

Mora Salas M. (2015). Cohesión social: balance conceptual y propuesta teórico

metodológica. Méxic: Consejo Nacional de Evaluación de la Política de Desarrollo

Social. Disponible en:

www.coneval.org.mx/InformesPublicaciones/InformesPublicaciones/Documents/COHES

ION_SOCIAL_BALANCE_CONCEPTUAL.pdf

38

Moreras, J. (1999). Musulmanes en Barcelona. Espacios y dinámicas comunitarias.

Barcelona: Fundació CIDOB.

Moreras, J. (2018). Diez días de agosto. Atentados de Barcelona: Reacciones,

Explicaciones Y Debates Pendientes. CIDOB Report, 33–42.

Moualhi, D. (2000). Mujeres musulmanas: estereotipos occidentales versus realidad

social. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Antropologia Social i de

Prehistòria. Disponible en:

https://ddd.uab.cat/pub/papers/02102862n60/02102862n60p291.pdf .

Muñoz, X. (2018). La inseguretat en campanya. [online] Barcelona, Sentit Crític.

Disponible en: http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2018/10/23/la-inseguretat-en-

campanya/ [Accessed 23 Oct. 2018].

Pujadas, J., Comas, D., & Roca, J. (2010). Etnografía. (E. UOC, Ed.). Barcelona.

Ramírez, Á. (2014). La alteridad imaginada. El pánico moral y la construcción de lo

musulmán en España y Francia. Barcelona: Edicions Bellaterra.

Saïd, B. (1994). Contribution à la mémoire des balieues. Paris: Volga.

Vila, N. (2019). “Hi ha veïns que ens han vingut a demanar perdó”. Barcelona, Diari Ara.

Disponible a: https://www.ara.cat/societat/mesquita-noubarris-Hi-veins-vingut-demanar-

perdo_0_2179582085.html

39