d o c u m e n t a - ajuntament de monistrol de montserrat · xavier sitges. És convenient recordar...

D O C U M E N T A

MONISTROL DE MONTSERRAT

Any VIII Núm.31 Juliol - Setembre, 2016

Editorial

eguim treballant per anar endavant, tot i els entrebancs que ens guarda la vida, cal, en tot

moment, procurar seguir construint uns fonaments que ens permetin anar més enllà del què hem pogut fins ara. El diàleg sempre és un element necessari, així com ho procurem cada dia amb els conciutadans, volem establir un canal en diferents direccions que ens permeti veure allò que ens apropa més enllà de la distància que ens pugui separar. Ens plau procurar veure la història, la cultura que ens agermana, és bo saber mirar endarrere, conèixer i reconèixer aquells elements que realment ens són propis. Però, a la línia d’algunes iniciatives anteriors, seguim procurant veure més enllà de Monistrol, conèixer altres punts de la nostra geografia més propera i, al mateix temps, saber identificar allò que ens uneix i no tant, el que ens separa. Poc a poc, procurarem seguir amb tot aquesta línia a través dels “Divendres, un cafè a l’Arxiu”.

Oriol Puig Morros Regidor de Cultura

SUMARI

Editorial.......................................1 Notícies.........................................2 Divendres, un cafè a l’Arxiu

1714 a l’entorn montserratí..........3 Articles

Monistrol abans del monestir de

Montserrat.....................................4

S

Notícies

Noves donacions bibliogràfiques d’una història propera Gràcies a la recent donació de l’Arxiu Municipal de Sant Fruitós de Bages s’ha pogut incorporar a la biblioteca auxiliar de l’arxiu tres nous llibres. Es tracta de l’estudi Història medieval d’un territori: Sant Fruitós de Bages (segles X-XVI) de Joan Salvadó. El segon llibre és l’estudi realitzat entorn de la restauració del cèlebre monestir, porta per títol Sant Benet de Bages. Arquitectura, art i patrimoni de l’arquitecte Josep Maria Esquius i Prat. El darrer és Sant Benet de Bages, escrit per Xavier Sitges. És convenient recordar que el monestir de Sant Benet de Bages formà part del monestir de Santa Maria de Montserrat des del 1593 fins el 1835. Així doncs, es tracta d’una història molt més propera del què hom pot pensar en un primer moment.

Un cafè a l’arxiu Es reprèn el cicle Divendres, un cafè a l’Arxiu. Davant l’acollida dispensada pel públic de Monistrol en els primers actes, l’Ajuntament de Monistrol, la Regidoria de Cultura i l’Arxiu Municipal es plauen de seguir programant noves tertúlies culturals disteses a l’entorn de l’aroma del cafè. Les experiències viscudes fins al moment han estat un autèntic punt de trobada en el qual, en tot moment, s’ha pogut participar de les aportacions dels convidats i intervenir lliurement.

Monistrol de Montserrat segueix traspassant fronteres Des de l’Arxiu de Monistrol ens plau compartir algunes de les consultes externes que es reben. Sovint, molts monistrolencs creuen que l’interès que pugui suscitar la nostra vila es queda en un àmbit local o, com a molt, comarcal en el millor dels casos. Novament, cal trencar els estereotips atès que una de les darreres consultes rebudes sobre història de Monistrol provenia d’un professor de la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic. Igualment, en una altra línia, la darrera biografia de Joan Carles Amat realitzada per Carlos Pizarro, Daniel Montañà, Carles Banqué i David Blasco ja es consultable pel públic anglès a la British Library i, a més, ha servit de base per a la darrera incorporació a la Galeria de Metges Catalans que impulsa el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Es pot consultar l’escrit a: http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=KIL.

DOCUMENTA Any VIII Nº30 Abril–Juny, 2016

Revista de divulgació de l’Arxiu municipal de Monistrol de Montserrat

3

Divendres, un cafè a l’Arxiu 1714 a l’entorn montserratí La Guerra de Successió Espanyola és i ha estat un conflicte bèl·lic molt controvertit. Si bé va començar amb uns bàndols definits i posicionats, aviat s’hi barrejaren altres conflictes polítics europeus. Una d’aquestes línies de confrontació va ser el canvi de posicionament de les entitats que formaven la Corona d’Aragó, les quals passaren de donar suport a la causa de Felip V a l’arxiduc Carles d’Àustria. Un dels fets peculiars rau en la durada del conflicte, que s’allargà més enllà de la signatura dels tractats oficials de pau entre les parts enfrontades. Per estrany que pugui semblar, Catalunya fou un dels principals escenaris de la política europea en aquesta guerra. No en va, el pretendent austríac a la corona espanyola, l’arxiduc Carles d’Àustria, escollí Barcelona com a una de les seves seus centrals i, a més, després de la derrota austriacista a la batalla d’Almansa (1707) el domini territorial es va reduir a una part de Catalunya. Així, indrets com Monistrol de Montserrat o Castellbell i el Vilar van ser escenari, entre tants d’altres, de diferents episodis de resistència armada contra els borbònics.

En aquesta ocasió, a Divendres, un cafè a l’arxiu, hem volgut plantejar una taula rodona sobre la Guerra de Successió al Montserratí. L’acte tindrà lloc el proper divendres dia 22 de setembre a les 19:00 al casal de can Gibert (C/ Sant Joan, 2). L’entrada i el cafè són gratuïts. Hem convidat a Joan Valls i Pueyo i a Genís Frontera Vila, autors de La Guerra de Successió al Montserratí (2014). Un interessant estudi del qual ens en parlaran en aquesta ocasió. També, hem convidat a Carlos Pizarro Carrasco, autor de la darrera biografia de Xacó Janer titulat Guerra i postguerra de Successió a

Monistrol de Montserrat: Francesc Janer,

de voluntari austriacista a esquadrista

borbònic. Serà una bona ocasió per apreciar la dimensió de la guerra, els efectes directes i com ho visqueren alguns

dels seus protagonistes. I és que, Castellbell i el Vilar, juntament amb Cardona, fou un dels darrers reductes austriacistes en capitular, tots ells, després de la caiguda de Barcelona a mans borbòniques. Així doncs, aquest entorn de Montserrat, del qual en formem part, va estar present a la història fins a les autèntiques darreries de la guerra.



4

Articles

Monistrol abans del monestir de Montserrat: els mites fundacionals (s. IX-X)1

Alfons Garcia Burgas

Aquest estudi crític vol aclarir les diferents interpretacions històriques que s'han fet sobre els mites fundacionals d’aquesta població, els quals encara arrossega la vila de Monistrol de Montserrat. Els estudis actuals ja han dut a terme una revisió historiogràfica en què n'han descartat la validesa. Tanmateix, molts d'aquests mites encara es barregen en les explicacions històriques del passat fundacional de Monistrol2. Giren a l'entorn del despoblament de la Plana de Vic i el Pla del Bages; de l'aïllament geogràfic de l'indret de Montserrat; de l'estatus de frontera entre musulmans i cristians entesa com a una barrera rígida; de l'ocupació sarraïna de la muntanya de Montserrat; de les especulacions fetes sobre el topònim del nom Monistrol i, finalment, de les diferents ubicacions en la fundació de la vila. En cada apartat tractaré un dels mites i quin és l'estat de la qüestió en què es troba. Començaré pel primer mite de caràcter polític respecte al comtat d'Osona, que s'estenia fins al Bages, comarca on s'ubica aquesta vila.

Monistrol al Bages dins el comtat d'Osona al final del segle IX

Al sud de la comarca del Bages, on es troba el massís de Montserrat, està situat Monistrol, al peu de la muntanya i a tocar del riu Llobregat. Aquest riu és una via de comunicació amb la Catalunya interior i les valls del Pirineu. La muntanya forma part de l'actual comarca del Bages. Al començament de l'Edat Mitjana, tota la regió dels voltants de Montserrat pertanyia a l'antic regne visigot, regne que va ser desfet per l'arribada dels sarraïns a la península Ibèrica l'any 711. Aquest fet històric, esdevingut un segle anterior al marc cronològic d'aquest estudi, fou decisiu en la formació dels comtats catalans.

L'arribada dels sarraïns

Segons diu l'historiador d'Abadal, l'oposició que el territori català feu al domini sarraí, de l'emirat cordovès a la nostra regió, provocà a partir del 719 que l'ocupació

1 Aquest és el text de la conferència llegida el 7 de febrer de 2015 a Monistrol de Montserrat i, posteriorment, el 15 de maig de 2015, convidat per l’Associació d’Amics de l’Art Romànic. Vull agrair a Esther Blanch la seva correcció i assessorament lingüístic del text, per la publicació del meu estudi. 2 El darrer exemple d’aquesta superació historiogràfica sobre l’origen de la vila de Monistrol, el trobem a: Quintana i Segalà, J. X. (2011). Monistol de Montserrat "història d'una vila i les seves muralles". Lacetània: Ajuntament de Monistrol de Montserrat, p. 23-30.



5

sarraïna es fes de forma violenta a Catalunya i Septimània3. Respecte a la Plana de Vic i el Bages, d'Abadal pensa que el domini sarraí fou aconseguit amb violència, més que no pas mitjançant pactes. També afirma que el fet que desaparegués la seu d'Auso és l´indici significatiu de la desorganització del territori osonenc. En canvi, les seus eclesiàstiques visigòtiques veïnes i contemporànies, d'Urgell, Girona i Barcelona, van subsistir. Osona, en aquell moment, deixà d'existir com a seu episcopal.

Per tant, la Catalunya Central va ser sotmesa per les armes i amb violència. Aquesta situació de trasbals és la que fa presumir a d'Abadal, per les notícies posteriors, que la comarca romangué desorganitzada i fins a un cert punt despoblada, situació que es perllongà vuitanta anys, fins al segle següent. Tanmateix, al llarg del segle IX avançà el domini cristià dels carolingis en el territori català. Aquest domini es va estendre a les serres meridionals de Collsacabra i Guilleries, i comportà que el Ripollès, la Plana, el Lluçanès, el Moianès i el Pla del Bages esdevinguessin terres de frontera amb el domini musulmà. El territori anomenat Osona incloïa, en els documents d'aquesta època, el territori de Manresa-Pla del Bages-Montserrat, el qual posteriorment ja serà diferenciat dins el comtat d'Osona, creat pel comte Guifré el Pelós.

A partir del 801, amb la conquesta de Barcelona, l'Imperi Carolingi volia establir una frontera segura enfront el territori de domini musulmà. La contrada de Monistrol fou objecte de l'establiment d'una marca de frontera en la línia de separació geogràfica que formen els rius Llobregat i Cardener. Dins el territori català els comtats catalans ja existien amb entitat pròpia i eren governats per l'aristocràcia indígena local de cada comtat. Catalunya al 817 havia estat dividida per l'Imperi Carolingi en dues zones: la marítima constituïda pels comtats de Barcelona, Girona-Besalú, Empúries i Rosselló que, lligats a la Narbonesa, depenien directament de l'Imperi Carolingi. La zona interior, constituïda pels comtats d'Urgell-Cerdanya, amb Carcassona i Tolosa, depenien del regne d'Aquitània. La contrada del futur Monistrol de Montserrat fou inclosa en aquest regne. Les ciutats de Girona, la Seu d'Urgell i la Cerdanya ja havien estat lliurades al rei Carlemany al segle anterior per la seva aristocràcia local l'any 785, mentre que la regió ausetana no ho havia pogut fer per manca d'organització. En l'Assemblea de Tolosa del 789, el domini carolingi prengué una decisió política important que afectà tot el territori de frontera amb els musulmans i, en conseqüència, l'indret on naixeria la vila de Monistrol de Montserrat. En aquesta reunió de magnats carolingis es va ordenar la ferma vigilància de totes les fronteres aquitanes. I a més a més, que la ciutat d'Osona, el Castell de Cardona, Casserres i altres fortaleses que eren abandonades, fossin reparades i habitades, tasca que va ser encomanda al comte Borrell d'Urgell i Cerdanya. Fou la primera alliberació del territori osonenc i el primer intent de repoblació i organització.

D'Abadal, respecte a aquest primer intent de repoblació, diu que la finalitat primària no fou aixecar la regió i valoritzar-la, sinó la motivació estratègica de permetre i

3 Abadal, R. D' (1969) . Dels Visigots als Catalans. Barcelona: Edicions 62, vol. 1, p. 309.



6

sostenir l'expansió cap a Barcelona. Així, en aquesta repoblació, només es té cura de l'aspecte militar i es negligeix per contra el caire polític de la direcció comtal que havia d'incloure la restauració de l'antiga seu visigòtica d'Auso. L'historiador ens diu que Borrell no és un comte nou, és el d'Urgell i Cerdanya, i pensa que foren els cerdans els nouvinguts per guarnir les fortaleses abandonades. Per a ell, aquesta és la prova que les terres osonenques van ser de nou poblades i formaren la línia defensiva de frontera amb els musulmans. Aquest establiment fronterer ha estat un dels mites sobre els quals els historiadors havien establert les seves afirmacions. Cal, doncs, revisar la historiografia antiga, i aquest és l'objecte del nostre estudi. El territori de Montserrat, quant a límit de frontera, va ser considerat en la historiografia del segle XIX i inici del XX dins aquesta línia de frontera que ells van anomenar Marca Hispànica4, terme que tractaré més endavant, en aquesta revisió del mites fundacionals.

Fou una zona deshabitada tot el Pla del Bages?

La pregunta ens duu a considerar el mite creat del total despoblament i abandó de la plana osonenca i del Bages al segle IX. Calixte Albareda, a la revista Art i Esplai de Monistrol5, fa una ressenya dels orígens on es pregunta si «(...) aquest lloc tan pobre i estèril lluny de comunicacions pot ser ja habitat?» i ens presenta, doncs, el territori amb els mites de zona despoblada i pobra. Veiem què diuen sobre aquesta qüestió els historiadors: Ramon d'Abadal, Josep M. Salrach, Albert Clarà, Benet Ribes, Francesc X. Altés, i altres que han tractat el mite del despoblament del Bages i la Plana de Vic. Exposaré les més antigues revisions del tema des d'Abadal fins a les més recents dels historiadors actuals. Per reforçar l'afirmació de zona deshabitada els historiadors tradicionals havien establert que, al segle IX, la revolta que va protagonitzar Aissó contra el domini franc dels comtats catalans explicava l'abandonament de la comarca d'Osona. També insistien en la total desertització d'aquest territori. En parlen com a zona deserta algunes fonts documentals molt posteriors als fets, un segle després. D'Abadal afirma que la revolta és el resultat del període de lluita entre els partidaris del govern del comte autòcton got, Berà del Rosselló, i els francs, familiars de l'antic duc de Tolosa Sant Guillem, alliberador de Barcelona al 801. La revolta va succeir en un moment de canvi de domini, del sarraí al carolingi, en els comtats de la regió catalana, que volia marcar una nova línia de frontera amb els territoris guanyats als sarraïns. D'Abadal ens explica la revolta d'Aissó de la manera següent:

«Quan al 820 el comte Berà de Barcelona fou acusat de traïció i exiliat, fou

substituït per un comte franc al comtat de Barcelona-Girona. La reacció dels

familiars de Berà i del pròcer Aissó, que degué ser l'home de confiança de

Berà, van promoure la revolta contra el nou comte franc, Bernat de

Barcelona-Girona. Aissó era a Osona capitanejant la rebel·lió. Va triar la

4 Abadal (1969: p. 173). 5 Albareda, Calixte (1971). «Origens de Monistol», Art i Esplai. [Monistrol de Montserrat]. Núm. 13, p. 40.



7

Plana de Vic per les condicions geogràfiques i l'especial organització militar

que en aquell moment la caracteritzà.6»

D'Abadal creu que les planes de Vic i del Bages, com a dependències dels comtats d'Urgell-Cerdanya, no havien pogut ésser prou repoblades ni organitzades per manca de gent. Aquestes contrades havien estat només vigilades per guarnicions espargides en castells i eren les més aptes per al cop militar d'Aissó. L'aïllament geogràfic d'aquestes planes va afavorir que fossin escollides com a lloc estratègic. A més, també era l'únic front obert pel sud del Baix Lluçanès i el Moianès cap a la Segarra i el Bages. Aquesta era una zona que comunicava amb el domini musulmà, amb el qual Aissó comptava com a ajut o aliat. Davant la reacció franca de sotmetre la revolta, Aissó demanà ajut a l'emirat cordovès que al 827 envià les tropes sarraïnes, les quals arribaren a Girona escampant la devastació al seu pas. Segons d'Abadal, aquest esdeveniment va implicar la destrucció de la Plana de Vic, el Bages i el Vallès. L'historiador també ens cita la declaració del bisbe Idalcari (Idalguer) efectuada vuitanta anys més tard en el Concili de Barcelona del 906, on afirma que «cap dels cristians roman en el pago Ausonae»7, i pensa que aquesta és una afirmació exagerada. Aquesta afirmació del bisbe no vol dir que la comarca hagués restat deshabitada. L'autor segueix pensant que alguns indígenes dispersos, tal vegada pagans, i potser alguns sarraïns, la devien continuar habitant; segurament gent sense cap mena d'organització, perduts en terra de ningú.

La permanència de poblament en aquest territori es feu patent per la supervivència d'una toponímia primitiva –el cas de Gurri8– i que demostra que la Plana de Vic no quedà completament deserta. Aquesta situació va permetre, segons l'historiador, que al 842 l'expedició que Abd-al-Rahman II feu contra Narbona escollís el camí de la via interior i no el de la costa on trobarien la resistència de Barcelona i Girona. En aquesta ràtzia, l'exèrcit sarraí en aquell moment va travessar el Pla del Bages, el Moianès i la Plana de Vic per arribar a la Cerdanya per la vall de Ribes. Són els historiadors aràbics qui donen notícia d'aquesta expedició. Ibn Haiyan, historiador del segle XI, és qui recorda la ràtzia en els seus escrits. És un altre testimoni d'un llarg període, que va del 827 fins al 879, en què el Pla del Bages no devia estar sotmès al domini de ningú i era feblement habitat per gent dispersa sense cap mena d'organització, on el perill de ràtzies puntuals musulmanes era ben latent.

Un altre historiador, Josep Maria Salrach, que també ha estudiat aquest període9, ho explica de la manera següent: «al 826 fou anomenat el comte franc Bernat de Septimània també comte de Barcelona. Moment en què Guillemó fill de Berà que

havia estat el comte anterior de Barcelona i Aissó –Aysun–, es revoltaren a Osona

saquejant la Cerdanya i el Vallès amb l’ajut de sarraïns de les planes d’Urgell i

Lleida. Aquest moviment antifranc topà amb la resistència de comtes locals i

6 Abadal, (1969: p. 309). 7 Abadal, (1969: p. 315). La traducció de la cita és de l'autor del present escrit. El text llatí diu “ne aliquis christianorum in praedicto pago Ausone remaneret”. 8 Riu de la Plana de Vic, que desemboca al Ter prop de Manlleu. Toponímic pre-romà-ibero-basc. Corominas, J. (1995). Onomasticon Cataloniae. Barcelona: Ed. Curial i La Caixa, vol. IV, p. 411. 9 Salrach, J. M. (1982). Història dels Països Catalans. Barcelona: ed. Edhasa, p.191.



8

s’afeblí. Els revoltats demanaren reforços militars a l'emir de Còrdova, que al 827

assetjà Girona infructuosament. En fracassar es van retirar devastant-ho tot al seu

pas i, en conseqüència, restaren despoblats Osona i el Bages, i així finí el

visigotisme polític a Catalunya.»

Tanmateix, Salrach ens informa que després de la revolta vingueren 15 anys de pau, del 828 al 842. Aquesta pau es trencà per un nou atac de l’emir Abb-al-Rahman II qui, aprofitant les guerres civils dels francs, perpetrà una nova ofensiva contra Narbona. En aquesta incursió, els sarraïns amb el seu exèrcit passaren a Osona pel Lluçanès; volien travessar els Pirineus per la Cerdanya, però al Ripollès foren rebutjats pel comte Sunifred de Cerdanya. Llavors establiren un altre tractat de pau que fou trencat de nou al 850. Un nou exercit cordovès intervingué en les lluites internes pel càrrec comtal de Barcelona, i saquejà Girona i Barcelona al 851 i el castell de Terrassa al 856.

Tenim, doncs, que el Bages i el Vallès formaven un territori on es van produint les ràtzies sarraïnes. Però també se succeïren llargs períodes de pau amb tractats amb els musulmans. La pau del 857 es negocià entre el valí de Saragossa i el comte de Barcelona. Els tractats de pau amb els sarraïns foren un altre fet rellevant per desmentir la despoblació del Bages, i que aquest historiador ens manifesta com a esdeveniment important per copsar la realitat històrica. Les relacions pacífiques entre els comtes catalans i el sarraïns es mantenen des del 863 fins al 883.

Durant aquests vint anys els catalans aprofiten per repoblar i fortificar el Ripollès, Osona, el Moianès, el Bages i el Lluçanès10. Les intrigues contra l’autoritat reial carolíngia van fer evident el fracàs de l'elecció de comtes francs per governar la regió catalana de la marca amb els musulmans, i els comtats catalans tornen a ser governats per comtes indígenes, com ho fou Guifré el Pelós. L'expansió cristiana per la frontera amb els sarraïns obligà el governador de Lleida Ismail Ibn Musa a emmurallar la ciutat. El comte Guifré el Pelós s'enfrontà amb l'exèrcit de Musa al 883. El nou governador sarraí de Lleida, Llop Ibn Muhamad, de la família Banu Quasi, feu una contraofensiva fins a Barcelona al 897. En aquest últim atac fou quan el comte Guifré el Pelós trobà la mort i, aleshores, es veié necessari reforçar la frontera en la línia del Llobregat i el Cardener. Salrach posa en evidència que durant el segle IX les relacions dels comtes catalans amb els sarraïns de l'Emirat de Còrdova no van ser sempre de violència amb ràtzies, sinó que es van donar llargs períodes de pau i s'establiren tractats al llarg de tot el segle. Aquest fet possibilità la convivència pacífica a la frontera. Si més no, es va produir una repoblació encoberta i lliure al marge de les autoritats.

Almenys la repoblació fou permesa tant pels cristians com pels musulmans, fet que permetrà que posteriorment es vegi la necessitat de refermar la frontera i no deixar-la com a terra de ningú, sinó amb la intenció d'ocupar i reorganitzar el territori. Serà,

10 Salrach (1982: p. 185).



9

doncs, un segon intent de repoblació d'Osona i el Bages que portarà a terme el comte Guifré el Pelós a les acaballes del segle IX11.

L'historiador Benet i Clarà considera que l'Oppidum de Menresa12, antic nom ibèric de la ciutat de Manresa, possiblement tingué una permanència fins a la invasió sarraïna o la revolta d'Aissó, moment en què es despoblaren el Berguedà, Bages i Osona, i el Ripollès; si bé ningú no creu en una despoblació total, sinó en una desorganització administrativa. La permanència de la població queda confirmada per l'aparició en primer lloc del terme indígena Menresa i desprès el llatinitzat de Minorisa13. Ja al 798 el comte Borrell de Cerdanya havia repoblat el Bages i Osona i atermenà la ciutat de Manresa. Desprès, al 826, el territori romangué desorganitzat per la revolta antifranca d'Aissó, però restà suficient població com per conservar el record del terme de la ciutat que, quan tornaren les antigues autoritats, amb el comte Guifré, restauraren la ciutat en la mateixa categoria i terme que havia tingut a l'inici del segle IX restablint la situació anterior. El terme de la ciutat és descrit en un document de l'any 978, on diu que arriba fins a la riera de Cornet o Guardiola i als Torrents, és a dir fins a Castellgalí14. Guifré el Pelós fundà, o restaurà, la ciutat de Manresa entre el 878 i el 889. Tenim un document del 890 en el qual apareix el nom de Menresa Civitate15. El comte Guifré va arribar a la muntanya de Montserrat on ja hi havia el castell de la Guàrdia. La historiadora Gemma Estrada, en la seva obra sobre la història del Bruc, especifica que al 899 es fa el primer esment del castell de la Guàrdia16. Francesc Xavier Altés va realitzar un estudi sobre les aportacions de Benet Ribes, l'arxiver de Santa Maria de Montserrat. En l'estudi crític del text de Benet Ribes, Altés va recollir tots els documents treballats per Ribes i dels quals se'n conserven alguns originals del segle X o les còpies posteriors17. Els pergamins estudiats per Ribes ens manifesten la vitalitat poblacional dels voltants de Montserrat. Els documents donen a entendre la gran activitat dels habitants per les moltes donacions que es feren en aquest segle. Podem citar les donacions següents: la quadra de Vilamarichs al 924; les esglésies de la muntanya de Montserrat a Ripoll al 933; d'unes vinyes a Olesa al 940; d'un alou a Santa Cecília de Montserrat al terme de Vacarisses que afrontà amb Santa Maria al 946; d'un alou i el castell de Sant Pere Sacama al 967; un alou a Castellgalí al 980; una vinya a Collbató al 991; i, a les darreries del segle X, un alou amb cases i molins a Els Bacos (Guaro vvahezet) de Monistrol. També és interessant el document fundacional de Santa Cecília de

11 Salrach, J. M. (2004). Catalunya a la fi del primer mil·leni. Vic: Eumo Editorial, p. 57. 12 Benet i Clarà, A. (1984). "La repoblació del Bages a l'Alta Edad Mitjana". Miscel·lània d'Estudis Baguencs- 3. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, p. 40. 13 Benet i Clarà, A. (1985). Història de Manresa : dels orígens al segle XI. Manresa: La Caixa de pensions, p.47. 14 Benet i Clarà (1985: p.56). 15 Benet i Clarà (1985: p. 709, nota al peu 7). 16 Estrada, G. (1991). Història del Bruc “ Medi, Història i l’Art”. Barcelona: Abadia de Montserrat, p. 64. 17 Ribes i Calaf, B. (1990). Història de Montserrat (888-1258). Barcelona: Curial – Abadia de Montserrat; Ribes i Calaf, B. (1997). Annals de Montserrat (1258-1485). Barcelona: Curial – Abadia de Montserrat (aquestes dues edicions són a cura de Xavier Altés).



10

Montserrat, primer monestir situat a la muntanya, fundat al 942, que és on s'esmenta l'existència del castell de Marro al mateix lloc.

Anselm Albareda cita el document de donació del comte Guifré el Pelós al monestir de Ripoll, on consta el terme d'«alou en aquesta marca», referit al lloc anomenat Montserrat18. Aquest document prova que una part de la muntanya va ser donada al monestir de Ripoll. Albareda també cita un altre document important de la fi del segle X. És el precepte del 982, que feu l'emperador carolingi Lotari, en què confirmava les possessions de les esglésies de Montserrat. Una de les que esmenta el document era aquest alou amb les seves esglésies de Sant Pere i Sant Martí19. En el document també consta que Sant Pere estava situada al lloc que més tard ocuparia la vila de Monistrol. Albareda també cita el document de la fundació de Santa Cecília de Montserrat, on es diu que existia aquesta església i una petita casa que manifestava una certa activitat. Així doncs, el mite de la despoblació del Bages, i de la contrada de la muntanya de Montserrat, resta en entredit per la historiografia actual.

Aclarint els conceptes de territori de marca i frontera

En relació al concepte de Marca Hispànica, desprès dels estudis d'Abadal, cal concretar i entendre què significa aquest concepte per als historiadors. Cal desfer el mite de marca considerat com a una frontera fixa de separació dels dominis musulmà i cristià. Passem, doncs, a veure la significació i el sentit que cal donar als mots que designa la locució "Marca Hispànica".

Hispania = al segle IX i X, és la part de la península Ibèrica dominada pels musulmans.

Marca = zona de frontera de cada comtat amb l'Islam. Actualment, es defuig d'una determinació rígida i estreta del terme frontera i del límit fronterer. Cal, doncs, explicar què entenem per marca i les diferents marques que hi havia.

Com són les formes d'incorporació de marques?20

Les marques són zones insegures de territori que podien avançar o recular segons els processos que hi tenien lloc després de la primera ocupació. Els processos de formació poden ser: per repoblació, per ocupació pacífica o bé per conquesta. Veiem com és la marca de Montserrat, constituïda per la riba fluvial del riu Llobregat i el riu Cardener, que conformava el límit de la frontera amb els musulmans.

18 Albareda, A. (2010). Història de Montserrat. Barcelona: Abadia de Montserrat, p. 18 (Edició ampliada i revisada per J. Massot i Muntaner). 19 Alou s'ha d'interpretar com extensió de terra lliure, ve del franc Alod (Vegeu Sadurní, N. (1999). Diccionari de l'any 1000. Barcelona: Edicions 62, p.18). 20 Biosca, E.; Vinyoles, T.; Xortó, X. (2001). Des de la frontera: Castells medievals de la Marca. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, p. 18.



11

Extensió i períodes de consolidació de la marca

Dins la frontera del Llobregat-Cardener podem establir diferents marques segons els processos de formació esmentats. Hi ha una part de la frontera entre cristians i musulmans on els exèrcits conflueixen, i també una altra part, que formava un ampli territori sense controlar per cap dels dos dominis i que constituïa un coixí entre cristians i musulmans. Els historiadors actuals distingeixen tres marques21: marca de Barcelona, entre el Llobregat i el Gaià fins a la serra de Queralt; marca d'Osona, part de l'Anoia i la Segarra; marca de l'Urgell, el Solsonès i part de la Segarra.

Al segle IX, ja constituïts els comtats catalans, aquestes marques iniciaren el procés d'expansió territorial en què el domini cristià anà guanyant les terres de la frontera als sarraïns des de l'Urgell-Cerdanya i Girona-Barcelona cap al sud. Osona va romandre com a territori de marca, fins que, amb la conquesta de Barcelona al 801, la dominació carolíngia portà la línia de la frontera a Montserrat. Posteriorment, als segles X i XI, l'extensió de la marca s'eixamplà més enllà dels límits inicials del Llobregat i el Cardener. Les marques abans esmentades avançaren amb la repoblació d'aquests territoris. Però fou durant el govern de Guifré el Pelós (840-897) que es donà una ferma voluntat política no només de repoblar sinó també de reorganitzar i estructurar el territori del nou comtat d'Osona. Tasca que va tenir continuïtat en el govern d'aquest comtat pels seus fills i descendents. La marca d'Osona es caracteritzava per ser una frontera-coixí entre els dominis musulmà i cristià, que a partir de Guifré es volgué constituir en una ocupació estable. S'avançà des d'un primer moment per l'Anoia i la Segarra. Montserrat és, doncs, la porta d'aquesta expansió. Per aturar aquesta expansió van tenir lloc les ràtzies sarraïnes que devastaren els territoris dels comtats catalans i en concret els comtats d'Osona i Manresa. La historiografia tradicional va crear el mite de la devastació total del territori i la fugida del poblament tot deixant amplis territoris deserts per causa de les ràtzies.

Valor de les ràtzies sarraïnes

Tampoc les ràtzies sarraïnes foren un impediment a l'expansió i avançament de les fronteres. Igual que els Pirineus no han estat mai un límit insalvable per al moviment de les poblacions, les ràtzies no havien pogut impedir aquest moviment. Les incursions musulmanes al llarg dels segles IX i X es van donar sempre amb la intenció de càstig, pillatge i desestabilització dels territoris ocupats pels cristians, però mai els sarraïns van voler fer en aquest territori una ocupació estable i organitzada de la frontera. Sembla que l'estratègia musulmana només s'interessà per l'ocupació de les ciutats, on inicialment va respectar l'organització indígena. Les ràtzies són només una intervenció militar concreta en els esdeveniments que afecten el predomini polític dels sarraïns. Aquestes trobaren fàcil penetració en el territori de marca del comtat d'Osona a causa de la pervivència de les importants vies romanes que travessaven el Bages i Osona. Ja hem dit que aquestes ràtzies van fer que es

21 Biosca; Vinyoles; Xortó (2001: p.12).



12

succeïssin ràpidament pactes de pau, desprès de les hostilitats amb els sarraïns, i donaren pas a llargs períodes de convivència i pau.

Les vies de comunicació

Les vies de comunicació de la comarca del Bages que des d'antic varen facilitar el moviment de la població autòctona i immigrada, romangueren vigents durant l'Edat Mitjana. Els vestigis arqueològics trobats a la comarca del Bages confirmen que havia estat una zona força romanitzada, on els romans havien creat vies de comunicació per penetrar a l'interior del país. Les investigacions actuals han confirmat ramals de la Via Augusta romana que travessaven el territori d'aquesta comarca. Llocs estratègics importants com l'explotació de les mines de sal de Cardona, Súria i Sallent, eren comunicats amb les ciutats de Sigarra i Osona i possiblement amb l'antiga Menresa. Cap a ponent tenim la via que anava per Rajadell fins a la ciutat romana de Sigarra. Seguint el curs del riu Llobregat amunt, trobem la via del pont de Vilomara a Sant Fruitós. Seguint el riu Cardener, la via dels comtals a Cardona i Solsona. També hi ha vestigis de l'Strata Francisca, que enllaçava les poblacions de Viladordis, Sant Fruitós, Cabrianes i Artés. El monument romà de la Torre del Breny a Castellgalí marca el pas d'una via en la confluència del Llobregat i el Cardener, lloc on es bifurca aquesta via22. En l'antic Pagus de Manresa tenim actualment documentades per l'arqueologia traces de les vies romanes que el travessaven. Aquestes eren totalment vigents en els segles IX i X. Constituïen vies de penetració ràpida als territoris de l'interior per enllaçar el comtat d'Osona i el de Barcelona pel Vallès23. Cal recordar que l'antiga Via Augusta romana passava per Martorell anant cap al Penedès. Aquesta tenia un ramal vers l'interior que anava cap a Lleida i Saragossa, actualment és el traçat de l'A-2, antiga carretera nacional. El Pla del Bages en el comtat de Manresa el travessaven dues vies principals. Formaven dos eixos que, d'est a oest i de nord-est a sud-oest, van de Vic a la Plana d’Òdena seguint després la via que anava traçant el Llobregat24. Les vies de comunicació van perdurar a l'Edat Mitjana. Benet i Clarà ens precisa les vies vigents d'aquesta època25 al comtat de Manresa:

• Una via creua el riu Cardener pel pont vell de Manresa, on resten vestigis romans de l'antiga Strata a Sant Benet.

• Una via que va cap a la Segarra per la població de Rajadell26 i al seu altre costat cap al Vallès, per la Vila Boades i la Torre del Breny, on conflueixen tots dos rius27.

• L'Strata Franciscana, via antiga i documentada del segle XI, que venia d’Olot a Vic. Aquesta via té una desviació a la població de Tona

22 Carreté Parera, R. (1989). "Toponímia i Romanització a les comarques del Bages, Bergedà i Solsonés". Butlletí interior de la Societat d'Onomàstica. XXXVIII, [Barcelona], p. 26. 23 Benet i Clarà (1985: p. 42). 24 Bolòs, J. (2004). Atles històric del Comtat de Manresa. Barcelona: Rafael Dalmau. 25 Benet i Clarà (1985: p. 449). 26 Un document del 1018 cita l’Strata pública que anava a Monistrol de Rajadell (vegeu Benet i Clarà (1985: p. 615)). 27 Cid Priego, C. (1950). "La Torre del Breny, sepulcro romano de las cercanías de Manresa". Ampurias. XII, p. 21-50.



13

cap a Aquae Calidae –Caldes de Montbui– fins a Barcelona, i una altra desviació cap a les poblacions de Moià i Calders de Bages. S'han localitzat vestigis de la calçada en un enllosat a la rectoria de la població de Viladecavalls, terme de Calders; també mil·liaris i trams de calçada en el pont Vell-Manresa, Cabrianes, Sant Benet, el pont de Vilomara, el gual de Navarcles, a Sant Pere de Monistrol de Montserrat, antic monestir visigòtic que depengué de Santa Maria de Ripoll. Així ho registra Benet i Clarà en la seva monografia sobre la història de Manresa.

També les lleres dels rius foren vies de comunicació i penetració en els territoris. Les parts del riu Llobregat entre Manresa i Sant Vicenç de Castellet són molt planeres i a l'estiu es poden travessar fàcilment per mitjà de barques o palanques. En aquests llocs als segles posteriors a l'alta Edat Mitjana hi hagué la necessitat de construir els ponts de pedra que avui coneixem. Tenim el Pont Vell de Manresa, el pont de Vilomara, el pont de Castellbell i el Vilar, el pont de Monistrol de Montserrat. El riu no és cap impediment per a la població dispersa de la muntanya de Montserrat. Al segle X ja tenim documentats molins en rieres i en els rius Cardener i Llobregat28. La pervivència d'aquestes vies antigues mostra que el territori del Bages era ben comunicat des d'antic i que permetia el trànsit de persones i el ramat. Per tant, no es tractava d'un territori aïllat i apartat dels camins principals de comunicació amb altres territoris, dins i fora del comtat d'Osona. La vila de Monistrol sorgí relativament a prop del nus de comunicació del Bages sud entre els comtats de Barcelona i Osona-Manresa i els nous territoris guanyats als sarraïns per l'Anoia i el Penedès.

Guifré el Pelós segon repoblador (final s. IX)

Al 878 va tenir lloc el concili de Troyes on el rei Lluís El Quec i el papa Joan VIII procediren al repartiment dels honors del comte excomunicat Bernat de Gòtia. Els afavorits foren el cambrer reial Teodoric, que rebé la Borgonya; Bernat Plantapelosa d'Alvèrnia, que va rebre la Septimània-Narbonesa, i altres no esmentats al document però que l'historiador d'Abadal creu que foren també el comte Guifré i germans. Aquests darrers portaren a terme la repoblació del Berguedà i Osona. El rei franc va adjudicar a Guifré el Pelós els comtats de Barcelona i Girona al 87829. Al seu germà Miró li foren adjudicats els de Rosselló i Empúries. Al germà petit Radulf el de Besalú i, atès que els comtats de Conflent, la Cerdanya i l'Urgellet i l'Alt Berguedà ja els tenien, així la Catalunya vella restà en mans d'aquests germans comtes. Però les comarques de Ripollès, Osona, Lluçanès, Moianès i Bages eren una terra de ningú que separaven l'Urgell i la Cerdanya del comtat de Barcelona. Llavors Osona va esdevenir una zona estratègica per constituir el lligam imprescindible entre Cerdanya i Barcelona. Al final del segle IX també s'ocupà el massís de Montserrat per apuntalar el poblament dels Bages30. Es veié necessària l'ocupació de la Plana de

28 Bolòs (2004: p. 44-45). 29 Abadal (1969: p. 319). 30 Salrach (1982: p.211).



14

Vic, el Lluçanès, Moianès i Bages fins a Montserrat i el Solsonès31. El comte Guifré el Pelós adjuntà als seus comtats el d'Osona per conquesta pròpia32, de manera que va assegurar una nova línia de frontera del Llobregat-Cardener-Segre mitjà. La permanència d'aquesta línia va fer que els historiadors distingissin la Catalunya vella de la nova.

La participació en les aprisions i el procés de la repoblació al Bages

El comte Guifré feu la crida a la repoblació33 del nou comtat d'Osona i distribuí el país per circumscripcions de castells termenats. Aquests foren encomanats als patrons, que eren els propietaris dels castells anomenats vicaris, sota la jurisdicció del vescomte d'Osona. Molts castells eren els antics, abandonats amb la revolta d'Aissó, que calia refer i repoblar. Els territoris termenats foren les circumscripcions anteriors que els nous repobladors calcaren de temps remots. Es va fer una reorganització civil i eclesiàstica34 molt ràpida, ja que al 881 l'arxiprest Godmar ja fou consagrat bisbe de Vic per l'arquebisbe de Narbona Teodard. Ara els documents d'aquest període ja comencen a anomenar comtat d'Osona el país que abans designaven com a territori ausetà. Això vol dir que l'estructura política ja s'havia endegat. La destrucció total de l'antiga ciutat d'Auso va provocar una nova construcció de la ciutat, als afores de l'antiga ciutat derruïda, i la formació del nou Vicus. Posteriorment es reconstruí la part alta de la ciutat antiga.

La repoblació del territori fou feta pel mètode de l'aprisió heretat de la legislació visigòtica35. Aquesta forma de repoblar suposa una dada important per establir l'inici cronològic del poblament de cada lloc on es produeix l'aprisió, i que els documents dels segles IX i X ens transmeten. Ja he comentat que la restauració eclesiàstica que el comte feu de la seu osonenca en la nova ciutat de Vic comportà també la de Manresa. La restauració de les ciutats de Vic i Manresa fou l'element que impulsà la repoblació d'Osona i el Bages. És a partir de la restauració de la diòcesi d'Osona que s'estructurà el país amb parròquies i monestirs. Els monestirs també van intervenir en la repoblació i estructuració del comtat. Els fills de Guifré el Pelós continuaren l'obra repobladora i de restauració eclesiàstica del seu pare. Quan els documents citen el mot «restauració» volen indicar que es recuperà el termenat primitiu que hi havia abans de la seva destrucció o abandonament. Les fundacions del monestir de Ripoll i el de Sant Joan de les Abadesses contribueixen a l'organització del territori col·laborant amb el govern dels comtes. Els monestirs tenen un paper important en aquesta tasca, en mantenir l'estructura eclesiàstica que es vol restaurar de l'antiga

31 Abadal (1969: p. 320). 32 Abadal (1969: p. 146). 33 Abadal (1969: p. 321). 34 Segons Abadal: Fou el bisbe Idalcari- Idalguer- al 906, en el Concili de Barcelona, que també declara: El Senyor, desprès de molts anys d'estar despoblada la terra, compadit suscità al príncep Guifré i germans que reunint homes de diferents nacions i llocs, restauraren l'Església Ausonensa amb el seu territori al estat primitiu. De moment tant pobre que no pogué mantenir un bisbe i de moment depengué del metropolità de Narbona. Al cap d'uns anys és anomenat bisbe d'Ausona Godmar demanat per el clergat i poble ausetà (Abadal, 1969: p. 321). 35 Salrach (1982: p. 214).



15

diòcesi d'Auso. Ells també prenen part en les empreses d'aprisió i l'explotació agrícola36.

Un altre monestir important que incidí en el territori de Montserrat fou el de Santa Cecília, fundat vuitanta anys abans que ho fora Santa Maria. El monestir de Santa Cecília havia estat fundat per iniciativa particular de Cesari en el cim mateix de Montserrat a la part nord de la muntanya. Molt posteriorment, al mig de la muntanya es fundà Santa Maria, suposadament per l'abat Oliba i també al cim. La fundació de la vila de Monistrol de Montserrat va ser molt posterior a la d'aquests dos grans monestirs. L'estudi de l'onomàstica i la toponímia de l'indret on es fundà la vila de Monistrol aclarirà el mite que lliga el seu nom amb el monestir de Santa Maria de Montserrat.

Problemàtica de l'onomàstica i la toponímia

L'estudi dels noms antics és una ciència que complementa la recerca històrica, però no és determinant sinó més aviat orientativa per reconstruir el passat. Els filòlegs ens donen pistes per trobar aquelles relacions i transformacions que han sofert els noms durant el pas del temps. Hi ha múltiples factors que poden modificar els noms de lloc o bé crear-ne de nous. Aquesta ciència ens ofereix un marc cronològic, però quan hi manca el document buscar els orígens del mot és molt complicat i comporta moltes incerteses. Llavors s'arriben a establir hipòtesis que només es poden corroborar amb la documentació o amb l'evidència arqueològica. Si cerquem el que ens diuen els filòlegs i erudits d'aquesta ciència per determinar l'estudi de la toponímia que trobem al Bages i Montserrat, haurem de tenir en compte l'evolució de les llengües i el període històric al qual pertanyen els mots que presentem en aquest estudi. Per a Montserrat tenim la pervivència de noms antics que s'han conservat en la documentació escrita.

Joan Coromines, B. Moll i Enric Moreau-Rey són els filòlegs que han situat els topònims catalans en el seu context històric. Pel tipus de topònims que trobem al Bages i Montserrat, veiem que són molt diversos. Trobem noms d'origen germànic, llatí, gal, ibèric, cristians-bíblics, jueus, àrabs. Això ens dóna informació sobre la importància de la petjada que les diferents cultures han deixat en el Bages i Montserrat. Però els topònims precedents que donen origen al lloc on naixerà Monistrol de Montserrat són cristians, germànics i llatins. Considerem, doncs, el que ens diuen els especialistes sobre el context lingüístic d'aquests topònims i antropònims quins són. Alguns antropònims es van convertir en topònims. Cal distingir noms de persona i noms de lloc. Dels filòlegs germanistes que han tractat la toponímia de Catalunya, B. Moll fa notar que la influència germànica roman en els antropònims documentats en el territori català als segles IX i X. En situar el context històric dels pobles germànics dins la Hispània Romana, aquest filòleg afirma que els visigots van assolir una cultura superior indígena romanitzada, i en poques centúries els visigots d'Hispània parlaven ja el llatí. Va desaparèixer com a llengua parlada el germànic i restaren fossilitzats només els noms de persona. Els visigots

36 Abadal (1969: p. 376).



16

van conservar els seus noms propis sense traduir-los a la nova llengua37. Els noms germànics tenien prestigi per ser noms de la cort reial i dels personatges principals. Predominaren durant alguns segles damunt els personals d'origen llatí38. L'església deixava llibertat per escollir els noms que no fossin del santoral. Aquest predomini del germanisme es va perllongar fins al segle XII39. A l'alta Edat Mitjana l'única llengua escrita en el territori de la Catalunya carolíngia era el llatí. Si considerem els antropònims que apareixen en la documentació dels segles IX i X referida a transaccions de compra, venda i permutes o donacions de propietats en les contrades al voltant de Monistrol, la major part dels noms són d'origen germànic. Apareixen noms germànics –noms visigots i francs– en els testimonis i els escrivans de la documentació d'aquest període. Per exemple trobem els noms següents: Suniarius, Riquilda (comtes), Euiuiza, Uvifredus, Ermegildus, Ervigius, Ermenricus, Vvitiza (933 donació a Ripoll); Radulfus, Amalaricus, Audgarius, Ansemundus, Deodogarius, Ramius, Seniofredus, Rodulfus, Laudegarius, (945 acta fund. Sta. Cecília); Guadamirus, Vuadallus (vescomte), Godina, Ricardus (950 donació CatellTallat i Camps); Edelfredo, Travasario, (945 donació a Rajadell); Ermegiles, (donació de la Guardia); Riculfo, Sisenanda (945 donació a castellbell) Ildergis (963 vinyes a la Guardia): Quintila, Eldifredus, Teudesinda, Sendredo (967 vinya a Marganell); Adalenda (974 donació a Castellbell) Giriberto (978 Castellbell); Ansulfus, Gelmiro (980 a la marca de Guardiola), etc. També el cristianisme aportà l'ús de noms bíblics i del màrtirs als quals donaven culte. En la devoció als sants s'hi barregen noms grecs i hebreus. També ha deixat l'empremta toponímica al territori català el substrat ibèric40 en noms d'origen Indoeuropeu41. Mentre que en els territoris de marca de domini musulmà de Lleida i Tortosa trobem que els noms indígenes de tradició bíblica o cristiana s'arabitzen, en canvi no es cristianitzen els noms àrabs. En la documentació abans referida no hi ha cap antropònim àrab, tots son germànics, llatins o bíblics. En els documents trobem també noms d'institucions o bé de llurs edificis, com ara les esglésies, els dels monestirs, els castells i els masos. El castell de la Guàrdia és un nom germànic i procedeix del mot wardja, que vol dir vigia i sentinella42. Al Bages tenim molts topònims, Guàrdia, Guarda, Guardiola. La pervivència d'aquests topònims indica un ús continuat del mot germànic per designar les construccions de vigilància, torres i primitius castells, que foren molt abundants al llarg dels rius on es va constituir la línia de frontera. Tenim que al llarg del Llobregat s'ubicaren un reguitzell de torres de guaita, moltes desaparegudes. Pel que fa al territori on naixerà Monistrol, hi ha documentada la torre de guaita anomenada Bestorre. Caldria datar la primitiva construcció d'aquesta torre, ja que sovint ha sofert reconstruccions i remodelacions

37 Moll, F. de B. (1982). Els Llinatges Catalans. Mallorca: ed. Moll, p. 17. 38 Moran; Ocerinjauregui, J. (1999). “L’antroponímia catalana l’any mil”. Actes del congrés internacional Gerbert d’Orlhac i el seu temps. Vic: Eumo. p. 514-525. 39 Moll (1982: p. 21). 40 Les teories actuals sobre les llengües preromanes es debaten entre el corrent iberista i l’indoeuropeu. A Catalunya, noms d’origen indoeuropeu llatinitzats perduren en la toponímia de l’alta Edat Mitjana. 41 Rabella, J. A. et altri (2002). Els substrats de la llengua catalana: una visió actual. Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura. 42 Corominas, J. (1980). Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico. Madrid: Gredos, vol. III, p. 246.



17

durant la seva existència. També a la comarca del Bages hi ha noms de viles procedents d'antigues vil·les romanes, algunes de les quals han estat documentades per l'arqueologia, com ara la vil·la de Can Boades a la confluència del Cardener i el Llobregat43. Altres edificacions, com les ermites de Montserrat, mostren noms d'advocacions molt antigues. En la documentació són citats el noms de Sant Pere i Sant Martí com a ermites antigues al peu de Montserrat. Aquestes no han pogut ser localitzades, però alguns autors no dubten a identificar-les amb la mateixa vila. Les advocacions més antigues de petites esglésies a la muntanya de Montserrat són: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere, Sant Martí, Santa Cecília i Sant Miquel. Aquesta pervivència de fundacions remotes, de petites ermites existents abans de la segona repoblació feta per Guifré el Pelós, ens manifesta l'interès religiós que d'antuvi té la muntanya de Montserrat. Recordem que la vila de Monistrol ha conservat l'advocació de Sant Pere, motiu pel qual tots els historiadors i els filòlegs pensen que aquesta era l'ermita que coincideix amb la vila que serà fundada molt posteriorment, si bé la seva existència és discutida perquè no tenim actualment l'evidència de vestigis arqueològics de la primitiva església o ermita. En canvi, la documentació del segle X ens la situa al peu de Montserrat44. L'advocació dels sants ens manifesta l'existència d'un culte antic al lloc on apareix el seu nom. Cal recordar que va ser a la fi de l'Imperi Romà quan s'estengué el cristianisme a la península Ibèrica. La cristianització de la societat s'efectuà en el període tardoromà i fou al regne visigòtic quan l'estament eclesiàstic promou la cristianització de tota la societat. A Catalunya la cristianització de les institucions tingué plena vigència durant tota l'alta Edat Mitjana. La Catalunya vella era cristiana malgrat la pervivència de població pagana en els nuclis rurals. La presència de població musulmana a la Catalunya vella només es manifesta a les ciutats quan aquestes van estar dominades pel govern sarraí en prendre-les per capitulació o conquesta. Manresa, al llarg del segles IX i X, és destruïda i no habitada per sarraïns. No consta població musulmana als voltants de Montserrat. L'existència d'ermites o esglésies antigues a la muntanya de Montserrat també testimonia que no és cert el mite de despoblament total dels voltants de la muntanya i que desmenteix la documentació estudiada pels erudits.

Les esglésies i ermites de Montserrat al segle X

Les advocacions antigues de les ermites de Montserrat que ja existien en el segle IX i que podien ser molt anteriors, són cinc. D'elles en parlen els documents i les ubiquen en alguna part de la muntanya: Santa Maria i Sant Iscle a la part alta, Sant Pere i Sant Martí a la part baixa. La de Santa Cecília també apareix a la documentació del segle X. Santa Maria i Santa Cecília, aquestes com la resta d'esglésies eren simples ermites. Actualment l'únic vestigi que resta per saber com eren aquelles, és l'ermita de Sant Iscle, i els historiadors suposen que totes serien semblants. Se les pot considerar petites cel·les habitades per un eremita i que

43 Daura, A.; Galobart, J.; Piñero, J. (1995). L'Arqueologia al Bages. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, p. 183. 44 Ribes i Calaf (1990: p. 31, notes al peu 146 i 147).



18

depenien d'un monestir o d'una seu episcopal. Aquests testimonis ens manifesten que la muntanya de Montserrat era un lloc conegut d'antuvi i habitat en els llocs elevats per almenys algun eremita. Doncs encara seria més fàcil habitar al peu de la muntanya. D'aquesta manera, el lloc on consta documentada una ermita de Sant Pere i el fet que la parròquia de la vila de Monistrol va conservar aquest advocació, ens indiquen que la contrada era habitada. Abans de la construcció monumental de les esglésies romàniques, d'aquests dos grans monestirs a Montserrat, només la nova fundació de Santa Cecília té entitat de monestir al segle X. Aquest fou fundat vuitanta anys abans que el monestir de Santa Maria. La documentació també ens parla dels litigis per la possessió de l'ermita de Santa Maria que van esdevenir a l'inici del segle XI.

El topònim Monistrol

La vila de Monistrol té els seus homònims en altres poblacions que també es diuen Monistrol i que necessiten adjuntar una segona denominació per diferenciar-se, com és el cas de Monistrol de Montserrat. Aquest fet dóna una idea de la difusió del mot a l'Edat Mitjana. A la comarca del Bages s'ubiquen més d'un Monistrol. En tenim quatre a les rodalies de Montserrat; dos al Bages: Monistrol de Calders i Monistrol de Rajadell; dos a l'Anoia: Monistrol d'Anoia, poblet agregat al municipi de Sant Sadurní d'Anoia, i Monistrolet, topònim del poblet situat entre Sant Sadurní d'Anoia i la Beguda. Els especialistes coincideixen a considerar el nom Monistrol, derivat de l'etimologia llatina monisteriolu, diminutiu de monisteriu45. Aquesta és la variant vulgar de monasterium, que en francès dóna montreuil i ménétrol, llocs que tenen el mateix origen que Monistrol46. En els documents del XIV apareix com a Monistrolli al 1331, com a Monistrol al 1359 i també amb el mateix nom a la crònica de Pere III47. La revisió de tota la documentació que ens ha arribat de l'indret de la vila de Monistrol on es cita aquest topònim ens n'aclareix l'origen i l'evolució.

Documents on apareix citat Monistrol de Montserrat

Fem un cop d'ull al que diuen els documents on apareix el nom de Monistrol referits a Montserrat. Els citarem per ordre cronològic. Primerament la documentació més antiga, fins a la menció de la vila en els documents que aportà el pare Benet Ribas.

El topònim Monistrol

Citaré els següents documents de Ribes:

45 Variant vulgar de Monasteriuum (Coromines, J. (1996). Onomasticon Cataloniae. Barcelona: Curial, vol. V, p. 321). 46 Alcover, A.; Moll, F. De B. (1985). Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca: Moll, t. VI, p. 771. 47 Coromines (1996: vol. V, p.321).



19

996- Dalila i muller donen a Santa Cecília terres i vinya on diuen «Los Vassos (lo Baccos?)»48

1002- Venda d'un alou a Els Bacus de Monistrol de Montserrat. L'Abat de Ripoll ven a Raymund i muller Ermeleva les terres, cases i molins a monistrol, comtat de manresa, on diuen «Guaro vvahezet (hoy dia Los Bacos)», que l'abat tenia per donació de Julià difunt49.

De la documentació de Ribes, el primer document on trobem el nom Monistrol és aquest d'inici del segle XI de l'any 1002, en el qual es relaciona el nom de Monistrol amb el lloc «Guaro vvahezet», que Ribes identifica amb Els Bacus actuals. Penso que el nom es refereix més aviat a una demarcació o terreny termenat que no pas a un lloc concret, ja que segons la lectura del document de Ribes apareix al costat de la localització geogràfica de comtat de Manresa, i encara cal especificar el lloc com a Guaro vvahezet. Per tant, el primer cop que apareix el nom seria referit a un àmbit territorial on després es formarà el burg de Monistrol. Això no exclou la possible existència d'un petit monestir, com el seu nom indica.

1065- Escriptura de donació que atorgà Guilabert a Santa Maria de Ripoll de pròpia hisenda censal de la senyoria de Ripoll al comtat de Manresa, al lloc dit «Guad achez ò en monistrol» en la parròquia de S. Pere i dins dels termes de Vacarises, i al comtat de Barcelona dins el terme de Terrassa. Testimonis van escoltar la petició de Guilabert a l'Abad Guillelm, que mort de gana demana poder alimentar-se per a tota la vida, ja que l'alou li corresponia per herència de pare i mare50.

En aquest document on Ribes cita Monistrol, ell mateix dubta de la ubicació del lloc anomenat Guad achez i ell mateix posa la ò disjuntiva dubtant si és a la parròquia de Sant Pere en el comtat de Manresa o al terme de Vacarises i/o terme de Terrassa al comtat de Barcelona. Entenem que el document que veu Ribes no era gaire clar. I sembla que va identificar Guad achez amb el Guaro vvahezet del document anterior. En aquest cas el donador es podria tractar del fill o net hereu de la venda del 1002. Així doncs, l'alou retorna a la propietat de Ripoll.

1110- Cessió al prior Gervasi de Santa Maria de Montserrat, de l'alou de Guitard Guifré anomenat Guad vachet («hoy los Bacos») situat a monistrol, que havia estat de Guitard Arnal, sense fills51.

El document torna a citar Guad vachet, que Ribes identifica amb Els Bacos i el situa a Monistrol. La novetat és que la donació es fa a Santa Maria de Montserrat i al prior. A més, el document indica que és una cessió per la qual pagaren 2 morabitinos d'or. Penso que manifesta l'interès de la senyoria de Montserrat per agrupar les terres

48 Apèndix 43 (edició crítica de Xavier Altés de Ribes i Calaf, B. (1990). Història de Montserrat (888-1258). Barcelona: Abadia de Montserrat, p. 80.) 49 Altés (1990: p. 152). 50 Altés (1990: p.171). 51 Altés (1990: p.185).



20

del voltant que vol tenir en el seu poder. Ara Ribes no dubta de la ubicació de Guad vachet. El mot monistrol segueix indicant un termenat geogràfic i no pas un lloc concret, que és l'Alou. Ja som al segle XII.

1123- Escriptura per la qual l'abat de Ripoll i el prior Berenguer Bernart van donar en feu a Arnald Berenguer i Pere Miró la Torre de Guadavvacched «(...) (con sus mansos en el condado de Manresa) [que és a monistrol]» i pactant reedificar la torre i que el prior de Montserrat tingui facultat d'edificar allà una casa i també els seus vassalls del monestir52.

Aquest document cita l'existència de la torre que cal reedificar, és a dir reconstruir. També ens parla de la intenció per part del priorat d'edificar una casa. Aquest fet indica la relació amb el monestir de Montserrat segurament per apropar-se al seu feu on ha de cobrar els tribus imposats als seus habitants.

1156- El prior Pedro de Cesgunyoles va donar en feu a Ermensendis i al seu fill la torre de Guad vachet «con todas las masías, sita en el condado de manresa (está en el término de monistrol que llaman ahora los Baccos donde hay ahora una capilla S. Antolín pero que no existe su

torre)»53.

Aquest document parla d'un enfeudament de la torre Guad vachet, per tant continua essent propietat del priorat i és el mateix Ribes qui dóna les dades de la seva ubicació. Crec que ara Ribes no té cap dubte que l'alou és el mateix d'Els Bacus que ell identifica en els documents anteriors, però no ens dóna la lectura del document. I ara usa el mot Monistrol per identificar el seu terme municipal. A més, ell mateix aporta la dada de la existència de la capella de Sant Antolí i de la torre desapareguda en el lloc de l'Alou. El document aportaria que l'enfeudament d'una torre va adjuntada amb les terres del seu terme i podria correspondre a una demarcació de quadra en la qual es divideix la circumscripció dels castells termenats, ja que els seus límits apareixen citats al document.

1160- El prior de Montserrat Pedro de Cesgunyoles concedeix al clergue Guillem un hort a «Monesteriol»54.

Penso que en aquest document és el primer cop que apareix el nom primitiu de Monistrol transcrit a mitjan segle XII com a Monesteriol. També es tracta d'una cessió en feu, on es cita l'alou de la Dona Morta, que Ribes ubica al terme de Montserrat i d'un hort a Monesteriol. El fet de separar el mas de la Dona Morta, de l'hort, que seria un terreny petit i individual, podria indicar que l'hort és en un lloc o vil·la o vilar anomenat Monesteriol. Crec que aquí sí que pot indicar l'existència ja del burg de Monistrol i potser l'existència d'un petit monestir originari de la vila. Aquest petit monestir pot haver estat fundat pel mateix monestir de Montserrat, o bé 52 Altés (1990: p.186). 53 Altés (1990: p.186). 54 Altés (1990: p.193).



21

ja existia abans i no sabem quan, ni qui hi havia ni el que va passar amb la primitiva fundació. Ja he parlat abans de l'existència antiga de diferents Monistrols a la comarca del Bages i comarques veïnes. Recordem que l'element eclesiàstic i, en concret, els monestirs són un dels motors bàsics de la repoblació dels territoris cristians.

1182- Joan de Munistrol defineix copsar la part de molí de la Resclosella situat a Monistrol a la Canaleta que li havien venut per 15 sous55.

Aquest document de final del segle XII és molt interessant per conèixer la història antiga de la vila de Monistrol, ja que tenim la transcripció del text que en fa Altés. El document cita un habitant de Monistrol en litigi amb Santa Maria de Montserrat i també l'existència del molí de la Resclosella, del qual en coneixem la ubicació a la canaleta. El document els signen Ponç de Monistrol i Berenguer fill Resclocelos. Són dos habitants més de Monistrol. Cal també estudiar el mot Resclosella i Resclocelos. Podria indicar l'existència d'una cel·la de Montserrat. A més, l'escrivà del document signa com a Berenguer prevere i monjo. Podria ser prevere i monjo de Monistrol.

1189- El prior Bertran dóna en enfiteuc a Pere Riusech un hort a monistrol. Signen «Guillelmi Scuter baiuli (batlle) i Berengarii Resclosela»56.

Al document apareix de nou Berenguer de la Resclosela i un membre de la nissaga dels Riusech, a qui es dóna en enfiteuc un hort a Monistrol. El document el signa un tal Guillem Scuter «Bauli» batlle, que penso que seria el de Monistrol. Així es cita per primer cop una institució municipal que indicaria que ja existia un nucli de poblament organitzat.

1215- Regest de Berengaria Ferrer i fill, que donen a Santa Maria de Montserrat el fruit de l'olivera que tenien a Munistrol per la llàntia de la verge57.

Ja al segle XIII, aquest document anomena el lloc Munistrol i identifica una olivera, que no podem saber si era a la mateixa vila o a un camp o un hort proper. També ens documenta la veneració que ja té el culte a la Mare de Déu de Montserrat en oferir un llàntia.

1224- Bernat Pons de Monistrol cedeix a Santa Maria de Montserrat unes terres de regadiu a Monistrol58.

55 Apèndix 28 (Altés, 1990: p. 106). 56 Altés (1990: p. 204). 57 Altés (1990: p. 220, nota 628). 58 Vegeu nota 646 a Altés (1990: p. 226).



22

El document cita un habitant de Monistrol que cedeix al monestir unes terres de regadiu a Monistrol. Aquí la paraula indica el terme municipal de la vila. Ja és usat el nom com a gentilici.

1225- El prior Berenguer de Bach concedeix a Bernat Pons unes terres al «manso Guadachet» al terme de Monistrol59.

El document cita la cessió de terres en el «manso» (mas) de Guadachet, al terme de Monistrol. S'entén que Ribes no té cap dubte que Guadachet pertany al districte de Monistrol.

1226- Raynond de Castellet cedeix al prior Berenguer de Bach, homes i dones que foren els seus vassalls i habitessin a la villa i terme de Monistrol60.

Aquest document és interessant perquè cita gent que habita la vila i el terme de monistrol. Sembla indicar que en el procés de feudalització de Montserrat, els habitants de Monistrol eren vassalls del senyor del Castellet, i aquests drets de vassallatge són cedits al prior de Santa Maria de Montserrat.

1226- El prior Berenguer de Bach concedeix als vassalls de Monistrol de tenir mercat a la vila els dissabtes igual que Manresa61.

El document cita als vassalls de la parròquia de Sant Pere de Monistrol a qui el prior concedeix de fer mercat a la vila el dissabte. Aquest document mostra la importància que al segle XIII adquireix la vila amb el permís de fer mercat. Això indica que Monistrol ja té una certa entitat i importància on el prior actua. I també el signa el batlle Pere, per tant la vila ja és plenament fundada.

1235- Testament de Berenguer de Guardiola, donació a Santa Maria de Montserrat del mas Cuyrateres a Monistrol62.

El document cita un altre mas a Monistrol.

1245- El prior Guillelm compra cases a Monistrol junt a la Sala de Montserrat per 40 sous63.

Què fa decidir al prior a comprar les cases que donen a la Sala de Montserrat? Suposem que la Sala era el lloc d'administració de la senyoria del monestir de Montserrat a Monistrol i que serà també el lloc de la vila on farà construir el Palau 59 Altés (1990: p. 226). 60 Altés (1990: p. 228). 61 Altés (1990: p. 228). 62 Altés (1990: p. 236). 63 De la casa Sala, edifici anterior al palauet del Prior Vilaragut, en tenim notícia al 1245 (Index f. 55) i a l’any 1309 s’esmenta el Celler de la Sala (Ribas i Calaf (1990: p. 240)). Per a més informació sobre la Sala vegeu Sitjes, X. (1994).”La Sala de Monistrol”. Miscel·lània d’estudis Bagencs 9. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, p. 225-236.



23

Prioral64. És el primer document que cita la Sala, que sabem és a Monistrol i ara forma part del conjunt del Palau Prioral i fou estudiada per Sitjes65. Però en mancar una excavació arqueològica no podem establir l'inici de la construcció. Podem pensar que seria de les primeres construccions que donen peu a la naixença de la vila de Monistrol. Formaria part d'un primer assentament militar amb la Bestorra, que seria la torre de guaita, però per manca de dades arqueològiques tampoc en podem datar l'inici. Recordem que els castells i les sales a l'Edat Mitjana eren el llocs on es gestionava l'administració del territori juntament amb l'església parroquial. Tots dos elements hi són a Monistrol i només cal verificar documentalment la seva creació i relació amb el poblament de l'indret on es crea la vila.

1250- Guillem de Viladecavalls i muller donen a Santa Maria de Montserrat una llàntia a la verge. Un dels signants és «Andree, Home de Monistrol». Un altre és Pere prevere capellà de Monistrol que ho feu escriure. L'altre Petri Rivosico, que ho escriu per mandat de Pere prevere de Monistrol66.

El document cita com a signants Andree Home de Monistrol, Pere prevere capellà de Monistrol i Petri Rivosico, que ho escriu. Sembla indicar que fou redactat a la vila de Monistrol on hi ha un capellà de la parròquia que té un ajudant que escriu el document.

1264- Compra de la vila d'Olesa de Montserrat. S'inicia la senyoria de Montserrat amb l'adquisició de la jurisdicció d'altres viles per part del monestir de Montserrat.

També al segle XIV, aquesta senyoria mitjançant el seu prior obté l'adquisició també de les jurisdiccions criminals d'Olesa, Monistrol i el Bruc, assegurant el seu predomini i el patrimoni del priorat de Montserrat67.

De tota aquesta documentació esmentada podem extreure la informació següent:

1- Que en el període que s'estén de començament del segle XI fins al 1160, que és quan apareix el nom antic de Monistrol, no hi ha constància de la vila com a agrupació poblacional. En canvi, podria existir algun mas isolat o bé un petit monestir al voltant de l'església o ermita de Sant Pere, que seria qui donaria el nom definitiu al posterior poblament agrupat.

2- Els llocs citats de Guaro vvahezet, Guad vachet, Guadavvacched, sembla que és Ribes qui els ubica a Els Bacus, de manera que no correspondria a la ubicació actual de Monistrol.

64 Vegeu l'edició crítica de Xavier Altés de l'obra de Ribas i Calaf, B. (1997). Annals de Montserrat (1258-1485). Barcelona: Curial – Abadia de Montserrat, (nota 312, p. 65). 65 Sitjes (1994: p. 232-234). 66 Ribas i Calaf (1990: p. 242). 67 Ribas i Calaf (1990: p. 58).



24

3- És a final del segle XII que citen l'existència d'un molí en el mateix lloc on hi ha la vila, i a més s'esmenta el càrrec de batlle. Crec que en aquest segle és quan es funda la vila com a agrupació de cases, però conservant molts espais que són horts. Sens dubte el molí fou un element important en la reactivació de l'economia local i potser l'impulsor de l'agrupament de cases que donaren coneixença a la vila de Monistrol. A partir d'aquesta data es citen persones que ja s'identifiquen com a monistrolencs. Tenim un Joan de Munistrol, Bernat Pons de Monistrol, vassalls que habiten la vila de Monistrol. Així doncs, podem concloure que la ferma activitat repobladora i les possibilitats de conreu, amb terres de regadiu i vinya fan del lloc de monistrol un lloc atractiu per viure-hi. Malgrat la manca d'hores d'isolació, l'abundant aigua que raja tot l'any de la canaleta permeté la construcció del molí i concentrà l'activitat agrícola de la contrada a la vila, ja sigui controlada directament pels priors de Montserrat i Ripoll o pels pagesos lliures del segle X. Recordem que els monestirs per petits que siguin depenen de les activitats agrícoles per mantenir-se i el monjos també feien sovint vida de pagès.

4- L'existència de vassalls que habiten la vila indica que al principi del segle XIII, aquesta és plenament desenvolupada, i en conseqüència es produeix un augment de població que promou el mateix priorat de Montserrat. Fet constatat en el document pel qual el prior concedeix a Monistrol que pugui fer el mercat setmanal en aquesta vila.

5- A l’inici del segle XIII tenim la primera menció de la parròquia de Sant Pere de Monistrol i el nom del seu batlle Pere.

6- Al 1245 és citat un agrupament de cases que són a tocar amb la Sala de Monistrol. És el primer cop que s'anomena la Sala de Monistrol com a propietat del Priorat. En aquest lloc es duien a terme les transaccions i pagaments al prior, el qual al segle XIII va formant la senyoria de Montserrat. La Sala serà també el nucli aglutinador on s'establirà el Palau Prioral quan el prior el construeix en comprar les cases del voltant.

7- El document del 1250 ens aporta el nom del capellà de la parròquia de Monistrol, que també es diu Pere. També ara apareix el topònim Monistrol utilitzat com a gentilici de procedència que en el document apareix com a «Home de Monistrol». Amb la documentació exposada arribem al final del segle XIII amb la senyoria de Montserrat plenament desenvolupada on el prior es converteix en un senyor feudal dominant i concentrant la seva sobirania per tota la muntanya i rodalies de Montserrat. Penso que la pervivència del nom de la vila com a Monistrol, de tants segles enrere, és prou indicatiu de la coneixença al lloc de monistrol d'un petit monestir o cel·la de Ripoll, atès que com he dit abans l'alou de Montserrat pertanyia al monestir de Santa Maria de Ripoll. Al segle XI es construeix el monestir de Santa Maria de Montserrat que tindrà diverses basíliques romanicogòtiques. Posteriorment, es construeix la gran basílica del monestir que amb la seva senyoria arribarà a dominar tota la muntanya i anul·larà l'altre gran monestir a



25

Montserrat, el de Santa Cecília fundat ja al segle X. Defugim del mite de buscar altres apel·latius forans a la denominació toponímica de la vila de Monistrol, la qual els filòlegs confirmen com a diminutiu de monestir. Crec que el nom derivat de monestir és l'apel·latiu correcte de fundació de la vila i la lliga amb un passat no tan incert. No cal buscar noms estranys ni canvis de poblament com han fet alguns autors. Fins aquí he tractat el topònim de Monistrol. Ara parlaré de l'altre topònim que alguns autors identifiquen amb un primer poblament de Monistrol en un indret diferent de la seva ubicació actual.

El topònim Guadachet

El descobriment del topònim Guadachet en diversos documents esmentats anteriorment, fa que alguns autors l'identifiquin amb un primitiu assentament àrab que suposen que era el primitiu nucli habitat de Monistrol. Estaria ubicat a Sant Antolí, en l'altra riba del Llobregat al lloc que avui diuen Els Bacus. Aquests autors creuen que el nom deriva de l'àrab i es recolzen en la derivació del mot àrab wadi, pels estudis toponímics que Coromines fa a l'Onomasticon Cataloniae68, de Guadalest, Guadassèquies i Guadassuar. Però tots aquests topònims són ubicats al País Valencià, zona de domini àrab. Respecte del primer nom Guadalest, Coromines diu que no procedeix de l'àrab Guadalest, sinó de Godalest, d'origen germànic. Quant a Guadassequies, el seu nom antic és Huadacecar69, i els arrels àrabs no són clars. Pel que fa a Guadassuar, tampoc és clar, però el seu significat és riu de les muralles70. Les documentacions d'aquests noms són tardanes, ja dels segles XIII-XIV i XV. La primera identificació del topònim Guadachet és del segle XI i els estudis s'haurien de remuntar a aquestes dates primerenques71.

Els historiadors arabistes que han tractat el topònim Guadachet i les seves variants documentals creuen en l'existència d'un antic assentament àrab abans de constituir-se l'actual Monistrol. Fan la seva interpretació etimològica d'aquest topònim compost. Afirmen que pel que fa a la primera part del topònim no hi ha cap mena de dubte que ve del mot àrab wadi, que significa riu, vall, torrent, barranc, mot que es troba no només a Catalunya sinó arreu dels països catalans i per tot Al-Andalús. Al segle XIII, la w àrab és transliterada en llatí per la grafia gu.

68 Guadalest = poble de València, Alcoi. Pronunciacions diferents Godalest- Guadalest i mencions

antigues amb la inicial God, i mai Guad, el trobem a les Cròniques de Muntaner. El document del 1264 de Gallinera i Guadalest, Coromines creu es tracte d'un regest en castellà amb formes modernes del castell de Guadalest. Una altra excepció del llibre de repartiments amb variant Guadaleix, és feta per alfaquins bilingües que tendien a ficar la forma Guad a aquella toponímia tan arabitzant. A les cartes i ordres de Pere III trobem la forma Godalest. El topònim no es refereix al riu sinó al castell. Ell sospita que es tracta de nom germànic trasmés per mossàrbs arabitzats. Guadalest, poble de l'Albaida, Xativa (Corominas, 1995: vol IV, p. 386). 69 La paraula antiga és Huadacecar = riu- Sakkar–borracho (Corominas, 1995: vol IV, p. 388). 70 Guadassuar = poble de la ribera del Xúquer, en valencià -Assuar- riu de les muralles (Corominas, 1995, vol. IV, p. 389). 71 Gual = del llatí Vadum, pronunciat en llatí vulgar Wadu per influencia del mot germànic Wadam.

Obrir-se pas a través de les aigües. En un document del 978 trobem la forma guadum i en un altre del 988 la forma guad. Al s. X és corrent trobar la forma llatinitzada de guadum/guado. La w germànica dóna gu.



26

La segona part del mot la fan correspondre a un antropònim, així el mot seria compost de Wadi + antropònim. Aquests diuen que segurament l'antropònim és Waqid, que significa l'il·luminat, relacionant-lo amb el nom d'un historiador àrab del segle VIII-IX, a Bagdad. Pensen que el nexe ch transcriu la lletra qàf de l'àrab, inexistent en llatí i en català, com han demostrat erudits arabistes. En l'àmbit de l'onomàstica identifiquen vuit personatges cèlebres d'Al-Andalús, que porten el nom Waqid entre mitjan del segle VIII i el 960, identificant aquest nom amb origen berber. En conseqüència, diuen que el Wadi Waqid dels pergamins Montserratins abans de la seva donació pels comtes de Barcelona, no fou res més que el riu, barranc o torrent de Waqid. És a dir, un assentament islàmic força primitiu situat a la riba esquerra del Llobregat. On a més devia haver-hi una petita atalaia per guaitar les escomeses cristianes. Actualment és l'indret conegut com a torrent de Sant Antolí, ermita o església que es fundà com a conseqüència de la santificació dels topònims provocada pel moviment repoblador. Conclouen que la toponímia dels entorns de Sant Antolí, en el breu període d'establiment musulmà de quatre generacions, demostra un cert grau d'islamització. L'origen popular de llocs de Montserrat, amb l'apel·latiu del Moro, també indica el record de la presència islàmica, així com altres casos de topònims indiscutibles a la zona, exemples de Cirera, Gallifa, Mussara, en què la presència islàmica afirmen és ben documentada72.

L'evolució posterior amb la repoblació cristiana d'aquest suposat assentament islàmic que correspon a l'alou documentat pel pare Ribes com a «Manso de Guadachet», que afirmen és el nucli de Sant Antolí on s'estén el seu poblament, va anar perdent població a poc a poc en favor de l'actual Monistrol. Aquest procés va ser afavorit pels priors de Montserrat que van acabar instal·lant-se a Monistrol i al segle XIV feren construir el pont de la vila. També pensen que els cims i tota Montserrat potser havien estat ocupats pels musulmans en els primers moments de la conquesta, al primer quart del segle VIII. L'assentament de Wadi Waqid devia protegir l'àrea del pont del Cairat fins a la Puda, únic gual que podia creuar el riu73. La importància d'aquest pas la tenim en el temps de repoblació cristiana, ja que hi trobem dos castells molt pròxims amb visió directa d'aquest punt. Són Sant Salvador de les Espases i el d'Otger, conegut per les escriptures de la Quadra de Sant Miquel. No saben si la revolta d'Aissó va afectar aquest assentament, però el domini islàmic d'aquest lloc, pensen els arabistes, es degué perllongar com a màxim fins al 888, quan el comte Guifré cedeix un part de la muntanya a Ripoll. En temps de la repoblació el nom antic de Wadi Waqid ja s'hauria fossilitzat. Després es conservà i evolucionà amb l'agregació de Sant Antolí, patró de l'església edificada entre el 1225 i 1227, amb la nova nomenclatura de Sant «Antolín de Guacho», i no és fins al segle XVII que apareix el topònim Els Bacus. A principi del segle XIX en aquest lloc encara hi havia una torre de guaita. És documentada a l'escriptura del 1123 citada anteriorment. El fet que el prior Jaume Vivers edifiqués la capella nova de Sant Antolí (1348-1375) indica que la població del voltant devia ser important. Al 1437

72 Balañà i Abadia, P.; Batlle i Costa, J. (2001). "Un antic assentament islàmic al peu de Montserrat". XXVII Col·loqui de la Societat d'Onomàstica. Manresa: CEB – ICC – SCO, p. 72. 73Com s’ha dit abans, el Llobregat es podia creuar per diferents llocs. El pas de la Puda és el que es troba més al sud del indret de Monistrol i els ponts citats indiquen altres punts de creuament antics abans de la construcció d’aquests.



27

s'hi consignen el mas de Guacho i la coma de Guacho. La desaparició del poblament devia coincidir amb la fi del culte a la capella, qüestió cronològica per resoldre. Amb aquesta dada toponímica diuen els arabistes que donen a conèixer una nova dada sobre l'ocupació islàmica de la frontera74. Assentament que protegia el rerepaís d'aquesta àrea de comunicació estratègica que amb el nucli de Calaf i enllaçava de forma natural amb la presència berber documentada a l'Alt Penedès i el Vallès occidental on Viladecavalls era la vila de les qabà'il o cabiles berbers.

Altres autors no arabistes consideren altres orígens del topònim documentat. El mateix Coromines citat pels arabistes diu que la paraula Guadalest en realitat té un origen germànic, i foren alfaquins bilingües que van introduir la forma Guad. A més, aquests exemples que donen els arabistes són tots del País Valencià on la petja islàmica és evident, encara que es manté un cert substrat germànic.

També he consultat en les fons onomàstiques i toponímiques el mot Guad, i he trobat que aquest topònim pot tenir altres orígens. Coromines en el seu Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico cita la paraula waidafahjo. És una paraula gòtica composta (fahan = coger i waida, waido = pastura, pasturatge, d'arrel germànica). Dóna veit en alemany i neerlandès; wath en anglès. La th del gòtic és b inicial a les formes catalanes, occitanes, italianes i a una part d'Espanya. Waitho = pastizal, prat.

També tenim altres mots castellans com guadaña de l'arrel germànica waith del gòtic.

El mot guardia ve del got wardja = vigia sentinella.

El mot guarnecer, del got warnjan = guardarse en alto.

El mot castellà vado ve del germànic wat = vadear

El mot vaho, vahoje, vahear = vapor i alitus

Un mot proper és el de Gual = del llatí Vadum, pronunciat en llatí vulgar Wadu per influència del mot germànic Wadam. Obrir-se pas a través de les aigües. Un document del 978 dóna la forma guadum i un altre del 988 la forma guad. Al s. X és corrent trobar la forma llatinitzada de guadum/guado. La w germànica dóna gu.

Així doncs, podem analitzar el topònim dels arabistes des d'un altre punt de vista amb totes les formes i variants documentades que he citat.

Guaro vvahezet:

- Guaro: primera forma antiga que apareix. Guaro pot provenir de l'arrel germànica warjan = defensar, igual que en català guarir té la mateixa procedència75. Una paraula pròxima és guaret, derivat del germànic waida = pasturatge, que a França va prendre significat de terra de conreu, també terra

74 Batlle i Costa, J. (2001). "L'altra història dels orígens de Monistrol". XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Manresa: Centre Estudis del Bages – UPC, p. 71. 75 Alcover; Moll (1985: Tom. VI, p. 447).



28

llaurada i encara no sembrada. La forma catalana i francesa tenen com a base una variant del mot llatí veractum, en la forma germànica waractu. El canvi de v en gu deriva d'una w; n'hi ha casos gal·loromànics i hispànics76.

- Guad achez: el topònim ha variat al 1065, segurament la paraula guaro passa a guar i després a guad.

- Vvahezet: pel que fa a la segona part del topònim, en consultar paraules properes trobarem el següent: wat, del germànic vadear. La forma vvahezet, que trobem al 1002, perd la w i passa a ahezet, i la terminació passa a achezt i després a achez en el document del 1065, i es manté separada del primer mot. En català antic s'afegia a la c, l'h a final de paraula (groch)77. També podria ser per mala transcripció de l'escriba, ja que tornem a trobar la forma completa en documents posteriors. En els documents posteriors observem que el que varia és aquesta segona part del topònim.

Al 1110 tenim Guad vachet, ara recuperem la v i al final es perd la ze.

El document del 1123 ajunta els dos mots Guadavvacched formant una sola paraula; s'afegeix la a que forma Guada i sona més arabitzant, i es recupera la forma antiga vvacchet que al final passa a tenir una d que dóna vvacched.

Al 1156 tornem a trobar el terme Guad vachet en aquest document.

Al segle següent, en el document del 1225, desapareix definitivament la v i resta una sola paraula Guadachet.

D'aquesta evolució en els manuscrits podem deduir que a la fi del segle X i començament del XI el mot ja està fossilitzat en la forma antiga i que ja no s'entén el seu significat. Al segle XII un document ajunta els dos mots en un sol topònim. Els escribes el canvien en la forma arabitzant coneguda com a guad i mantenen la forma primitiva de la segona part del topònim, el significat del qual no coneixien però sí que identificaven el topònim. Serà al segle següent, al XIII, quan el topònim es transforma en una sola paraula en la forma Guadachet i que al segle XIV queda fixat com Guacho quan ja ha perdut el sentit arabitzant de la paraula guad.

De la identificació de Guadvachet amb el topònim d'Els Bacus al terme de monistrol, si busquem la derivació antiga de la paraula el nom més semblant és el que ens dóna el pare Ribes en el document del 996-7. És la donació de la vinya (de los Vassos) on Ribes afegeix «Los Baccos» identificant-lo amb el topònim conegut al seu temps. Independentment de la seva correcta ubicació, l'origen del mot pot derivar de les paraules següents:

76 Coromines, J. (1984). Diccionari Etimològic Complementari de la Llengua Catalana. Vol. IV. Barcelona: Curial, p. 704. 77 Alcover; Moll (1985: Tom. VI, p. 16).



29

- Vas: vassall del llatí vassallus, mot feudal d'origen cèltic78.

Trobem el topònim El Vas79 en una partida rural al Baix Penedès documentada al 1171. El filòleg Coromines diu que procedeix del cèltic vassus = vassalli, Vasi, Valli, Vasimanya, Vasimaior, en són derivats; la v prova que no és l'iberisme Bas-de la Garrotxa. Aquest és un nom peculiar de les llengües romàniques, terme heretat del llatí vulgar en fase tardana que apareix a les capitulars carolíngies al 823. I a la llei Sàlica del segle VI apareix el mot vassus aplicat a un serf, criat. Vassus i vassallus s'usen fins a la fi del segle X, en què es generalitza vassallus80. El mot vassos ve del cèltic d'arrel indoeuropea81.

Un altre mot proper a vassos és el verb vexar, pres del llatí vexare = sacsejar. El trobem en un document del 1375 on diu: «esemps aga Wachsat lo dret qui pertany lo Senyor» (Carreres Candi St. Hilari de Sacalm 156); és un mot que antigament es pronunciava amb x = s82.

El topònim de Guadvachet que els arabistes canvien per Wadi al Wâquid, com a lloc fundat per un cap àrab, pot tenir altres orígens no aràbics que els mateixos erudits no arabistes apunten.

L'assentament de Wadi Wàqid topònim inèdit

El personatge de Wadi al Wâquid, cap d'una família d'origen siríac (s. VIII 741), fou un cap sarraí que sufocà la revolta de berebers magribins. La seva nissaga fou anomenada Banu Dinar. Per l'arabista Balañà no hi ha cap mena de dubte que el pare Ribes va copiar el topònim en qüestió literalment dels pergamins originals. Aquest autor dóna per fet que hi havia un poblament àrab en origen, deduït del nom àrab de Guad vaechet. Diu que correspon a la fundació d'un nucli de població anomenat Wâdi Wàqid. Respecte a la seva ubicació, cerca els documents on apareix el topònim. A l'escriptura de 1225 no s'esmenta cap capella de Sant Antolí. En canvi, en el document del 1257 es consigna al rector de monistol per fer missa un cop setmanal a S. Antolín de Bacco83. Fins al final del segle XV l'església es diu «Antolín de Guacho» citat al llibre de les fundacions (segle XIV). També, S. Antoni de Guacho, 1416 i 1417. Ja al 1437 trobem el mas de Guacho i la coma de Guacho, i al segle XVII apareix el topònim Els Bacus.

L'arabista Balañà afirma que la presència berber és documentada a l'Alt Penedès, Gelida, Lavit, Mediona (són noms tribals) i Masquefa, nom del districte del castell termenat, i també al Vallès Occidental (on Viladecavalls és un compost del mot àrab les Qabà'il o Cabiles berebers), però en tots aquests casos hi ha absència de restes arqueològiques. 78 Alcover; Moll (1985: Tom. X, p. 673). 79 Corominas, J. (1997). Onomasticon Cataloniae. Vol. VII. Barcelona: Ed. Curial i La Caixa, p. 447. 80 Coromines, J. (1991). Diccionari Etimològic Complementari de la Llengua Catalana. Vol. IX. Barcelona: Curial - La Caixa, p. 57. 81 Coromines (1991: Vol. IX, p. 57). 82 Coromines (1991: Vol. IX, p. 250). 83 Arxiu Municipal de Monistol de Montserrat. Fons notarial. Protocols de 1416 i de 1417.



30

Fins aquí la hipòtesi d'identificació d'un assentament de població àrab al terme de Monistrol de Montserrat.

Conclusió

En conclusió, recapitulant respecte als mites fundacionals de Monistrol de Montserrat, he actualitzat l'estat de les darreres investigacions dels historiadors que ja han desfet els mites que volen explicar els orígens de la vila de Monistrol. He parlat àmpliament de la repoblació dels voltants de la muntanya de Montserrat, quan en un primer moment al final del segle VIII la porta a terme el comte Borrell d'Urgell-Cerdanya. Cal rebutjar el mite de zona deshabitada i deserta que persistia en la historiografia tradicional. S'ha constatat que roman un substrat de població indígena a Osona i a tot el Bages. Que amb la invasió àrab l'aristocràcia indígena pacta amb els nouvinguts, i només marxen els conquerits que no capitulen a la força musulmana.

Al segle IX la revolta d'Aissó no és suficient per despoblar el territori. Durant els llargs períodes de pau pactats amb els musulmans es permet continuar una repoblació del Bages sense autoritat política que l'organitzi. Situació que romangué fins a la segona repoblació que portà a terme el comte Guifré mitjançant la creació del comtat d'Osona, la restauració eclesiàstica de la seu de Vic i la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Per tant, els historiadors actuals han desfet el mite de zona deserta i despoblada que existia al comtat d'Osona abans de la repoblació del comte Guifré. Els fills d'aquest comte continuaren repoblant el territori fins a la comarca de l'Anoia. També hem dit que no hi ha intenció d'ocupació en les incursions dels musulmans a la nostra regió, ja que aquesta només la fan a les ciutats que prenen per capitulació o bé per conquesta. Al Pla del Bages no hi hagué cap ciutat. La ciutat de Manresa només té entitat d'oppidum i fins a la restauració de Guifré no comptarà com a ciutat.

Les incursions musulmanes durant els segles VIII i IX han estat de ràtzies de saqueig i pillatge en una zona que, com hem dit, fou una marca de terra de ningú i no de terra sense ningú. Els documents que ens han arribat del segle X mostren intensitat de poblament en tot el territori del Bages. És sobretot a partir de la fundació del primer monestir de Montserrat, el de Santa Cecília, que es refermà el poblament del sud del Bages i els voltants de Montserrat, i aquest monestir començà a rebre donacions properes i llunyanes. A la vila de Monistrol tenim la torre de la Bestorre i la Sala de Monistrol possiblement del segle XI, que demostrarien la protecció i defensa del primitiu poblament de la circumscripció de Monistrol, que ja era habitat per un poblament pagès dispers en masos i alous en el segle anterior. La documentació evidencia una intensitat de conreu de vinya als voltants de Monistrol almenys des del segle X. Un altre mite fundacional rebutjat és el paper de l'església en la fundació de la vila de Monistrol. Alguns historiadors pensen que la vila la van crear el monjos de Santa Maria de Montserrat, perquè el prior escull la vila con a seu de la senyoria de Montserrat. Com s'ha vist en la documentació revisada, la vila ja era una entitat ben establerta i organitzada abans del segle XIII quan es vol construir el Palau Prioral. També recordem que al segle X i d'antuvi, la muntanya té interès religiós. El monestir de Santa Cecília, també proper a Monistrol, era fundat vuitanta



31

anys abans que Santa Maria. S'ha constatat que al Bages i comarques veïnes existeixen altres fundacions primitives que porten el mateix nom de Monistrol. Davant l'existència dels dos grans monestirs, al segle XI hi podia haver existit un petit monestir o cel·la depenent de Ripoll que donés nom al primitiu agrupament de la vila.

L'anàlisi de la toponímia i onomàstica ens ajuda a aclarir el mite del nom de Monistrol. Aquesta ciència ens evidencia l'origen del topònim de la vila com a diminutiu de monestir. L'església de Sant Pere ja és citada com a ermita o església al peu de Montserrat en la donació del comte Guifré a Ripoll al 888. I també va ser confirmada pel comte Sunyer al 933. Tenim documentada al segle XIII la parròquia de Sant Pere de Monistrol abans de la que coneixem actualment construïda de nou al segle XVI i que molts suposen que era al mateix lloc que la parròquia actual. No en tenim l'evidència arqueològica, però la documentació en confirma l'existència almenys des que surt documentat el nom de Monesteriol ja al segle XII. Recordem que a l'Edat Mitjana no hi pot haver una vila sense la seva parròquia o església. Estan documentades l'existència de les ermites de Montserrat, i tenim la de Sant Iscle que ha perdurat fins a avui. Aquestes van existir abans de la presa del territori pel comte Guifré. L'ermita de Sant Pere s'hauria mantingut des de llavors i potser hauria motivat la creació d'una cel·la o petit monestir fins i tot abans de la fundació de Santa Maria, donant el seu nom a la vila que es formarà en un moment que no podem encara precisar. Ordeig i Mata diu que Monasteriolum equival a cel·la. Aquesta explicació és una possibilitat versemblant que desfaria el mite de vinculació originària de la vila al monestir de Santa Maria. L'església de Sant Pere seria doncs una cel·la de Ripoll. Recordem el litigi que va sostenir l'abat de Ripoll amb Santa Cecília al començament del segle XI sobre la propietat de les esglésies de Montserrat i les denúncies d'ingerència dels monjos o l'abat de Santa Cecília sobre les esglésies de Santa Maria i Sant Pere. Ribes també pensa que al monestir de Santa Cecília se li van allargar les mans vers les possessions de Ripoll a Montserrat. El litigi sembla indicar que la cel·la de Ripoll estaria en mans de Santa Cecília des de feia molt temps i l'Abat Oliba de Ripoll i bisbe de Vic reivindicà el seu retorn a la possessió de Ripoll.

Un altre tema dels mites fundacionals ha estat la possibilitat d'una primera fundació de poblament al lloc d'Els Bacus a l'altra riba del Llobregat i que posteriorment canviarien el poblament per la ubicació actual de Monistrol. He exposat la hipòtesi de la procedència àrab del topònim Guadachet, sostinguda pels arabistes. La documentació ens parla de l’existència antiga en aquest lloc d'una torre de guaita que pels arabistes manifestaria l'assentament antic de poblament musulmà, com a enclavament defensiu. No tenim documentació arqueològica que confirmi la seva antiguitat i la procedència dels qui l'habitaren.

Les derivacions toponímiques i onomàstiques no ens aclareixen un origen àrab ni germànic del topònim. Cal esperar que els erudits estudiïn el topònim i les seves derivacions en els segles per confirmar l'origen aràbic o no. Sí que sembla per la documentació que ens ha arribat que existia una antiga torre de guaita i que en tot cas formaria part de les construccions de defensa que es construïren la llarg del Llobregat. Tenim evidència arqueològica de les que s'han localitzat al Bages. La Bestorra de Monistrol seria una més de la cadena defensiva que es va construir a la



32

primera línia de marca entre el domini sarraí i el carolingi. Com he explicat, les deduccions onomàstiques i toponímiques per si soles no son concloents i cal altres dades documentals que les corroborin.

Així doncs, considero que els incerts orígens fundacionals de la vila de Monistrol de Montserrat no han d'estar forçosament vinculats a la presència del monestir de Santa Maria de Montserrat, si és que podem recular la fundació de la vila al segle X o inicis del XI quan encara el monestir no era res més que una ermita o cel·la de Ripoll. En canvi, Santa Cecília des de mitjan segle X era ja un monestir constituït en la regla de Sant Benet i independent del monestir de Santa Maria de Ripoll. L'arqueologia ens pot precisar aquests orígens de la vila de Monistrol, i la recerca documental ens pot aportar noves dades que aclareixin la seva formació al peu de la muntanya de Montserrat entre dos importants monestirs: Santa Cecília i Santa Maria.

La clarificació que he exposat dels mites fundacionals ens obre les portes a noves vies d'investigació que els diferents especialistes poden fer per esbrinar el passat remot de la vila de Monistrol de Montserrat.

Crèdits: Documenta Monistrol de Montserrat. Butlletí trimestral. Edita: Arxiu Municipal de Monistrol de Montserrat Col·labora: Ajuntament i Regidoria de Cultura de Monistrol de Montserrat. Acceptació d’originals: [email protected] Subscripció: [email protected] Registre legal: B.8069-2013