Via de la Plata (III)

març 2011 2j...

Aquest any tot és diferent. Hem avançat sobre el ca-lendari: març. Mai abans havíem fet camí tant aviat. No sabem quin temps farà i quines temperatures ens esperen.

JP s’ha jubilat. Ara els tres estem separats tot l’any. El viatge es munta via xarxa i la cita és a l’estació de sortida. A JL, que no va poder venir l’any passat per lesió, se li nota el mono. Ha preparat i el viatge amb més ímpetu que mai. Però a la fi només ha pogut tancar l’anada: AVE a Saragossa i Talgo a Salaman-ca. La tornada no sabem des d’on es farà. Hem cal-culat que a l’entorn de a Gudinha (Gudiña), passat Puebla de Sanábria. Pam més pam menys caldrà ser allà el divendres 1 d’abril a les 18 h per agafar un bus. Aquest cop la cosa pot ser més feixuga, i no podrem anar a lligar al bar. Després de provar totes les opcions en tren i avió, això era el millor. I ens ha sortit millor encara. En comprar em van pregun-tar per l’edat. Vaig ser absolutament sincer: 63, 55 i 53, però un d’ells ja jubilat. Llavors em pregunta per l’aspecte dels altres dos. Amb gesticulació còmica li ensenyo el careto. Per primera vegada a la vida em va plaure ser tractat de vell: tots tres amb bitllet de major de 65. Caldrà fer mala cara (el darrer dia no costarà tant); JL, però, va insistir que ell es voldrà dutxar passi el que passi.

A darrera hora salta la sorpresa: JP no pot venir, problemes amb les hèrnies discals. El metge ha es-tat radical: no. Fent el cor fort i solidari, JP vindrà a Sants a acomiadar-nos a l’hora de pujar a l’AVE.

El viatge d’anada ha anat bé. De fet, perfecte. Lleu retard en el Talgo. En dos viatges al bar ja fem amis-tat amb el barman. Siempre he pensado que cuando

Barcelona - Salamanca

A Gudinha - Barcelona

me jubile... i ens fa consultes sobre con va i com funciona el Camino. A l’arribada a Salamanca ens crida tot creuant el hall de l’estació per dir-nos adéu iu desitjar-nos “buen camino”.

Un cop a Salamanca cal creuar tota la ciutat fins passada la Catedral on hi ha l’alberg, amagat en un carrer recòndit al costat dels bellíssims jardins de Calixto y Melibea.

L’encarregat de l’alberg ens rep i ens envia a sopar, ràpid, ja que cal tancar a les 22:30. Donem un volt pel casc antic fins trobar un restaurant. Un parell d’amanides diferents, un assortiment de morcillas per fer un tastet del país. Tallat i carajillo. Ja sense presses, ens queda temps per un petit tomb urbà: a la mateixa hora que unes noies, que ens donen un cop de mà en la recerca, contemplem la façana de la Universitat. Elles ens ajuden a trobar la famosa granota. Fem cap a l’alberg amb temps de sobres. El jovial alberguer ens fa la inscripció i ens dóna les instrucci-ons per dormir allà. Mentre em rento les dents en la solitud dels jardins de Calxto i Melibea, un privilegiat balcó sobre el que queda de muralla de la ciutat, en la negra nit trencada solament pels llums, JL xerra davant la porta amb l’alberguer: castellonenc de par-la catalana, jubilat per endavant... Seria el prototipus de bodeguer de pel·lícula. Amb bona voluntat, s’em-porta la PDA de JL a la seva habitació, on hi ha un endoll... segur. L’habitació —n’hi ha dues o tres— és quasi plena de pelegrins que ja dormen.

JL va anar a canviar els bitllets per avançar un dia la tornada. El bus va arribar amb 30’ de retard. Només unes 15 persones de mitjana en tot el trajecte.

Van venir a acomiadar-nos al bus dos vells nous amics: Walter i José. El viatge podia haver estat avorrit i llarg. Un terrible còlic de JA, que com un polissó va passar-se gran part del viatge tancat al mini lavabo del bus, va evitar l’avorriment, però va fer més llarg el viatge. I inoblidable.

A les 7 del matí érem a Sants. Estalvis. Per primera vegada no estava en condicions per iniciar l’etapa del dia. Per sort ja no ho havia de fer.

JORNADA DIAEL TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Salamanca-el Cubo de la Tierra del Vino

1 (37 km) 23-03-11

Salamanca

Aldeaseca de Armuña

Castellanos de Villiquera

Calzada de Valdunciel

El Cubo de la Tierra del Vino

Primera diana. Mentre uns dormen, altres (general-ment) intenten llevar-se: aixecar-se, recollir-ho tot, fer la motxilla...i evitar de despertar als uns. Un cop deixada l’habitació, ja als espais comuns, un pot fer-se un cafè de sobre amb aigua escalfada al microones, menjar alguna cosa, etc. Hi ha albergs —pocs— que ofereixen simula-cres de cafè calent i algo de menjar (inclòs en el preu, sigui aquest el que sigui; gratuït, a voltes). No és el cas.

La Salamanca d’avui no té res a veure amb la de fa onze mesos (23 d’abril, diada de st. Jordi, dia en què plegà-vem) la ciutat és deserta, els carrer són buits. A mesura que es deixa enrere el casc antic i passem a la ciutat moderna, cap al nord, la vida va sorgint. Prenem el cafè matinal al primer bar que trobem. Ens ofereixen uns xur-ros per acompanyar; no gràcies. Tampoc ens interessa la premsa del dia: la Gaceta, el Mundo, la Razón. Gran retrat de la realitat.

El dia és fred, molt fred. Amenaça pluja; ja arribarà. Al barris perifèrics els segueixen els industrials. Poc abans de la zona de l’estadi Helmàntico un ferroveller exhibeix un Douglas DC3 Skytrain, signes de grandesa, suposo. Un cop passades les més recents infraestructures viàries un camí a la dreta ens porta ja definitivament al camp. Comença l’espectacle: fred, vent, pluja, neu (poca, no-més una mostra). Les dues primeres hores de camí seran les més fredes de la setmana, per sort. Però la pluja con-tinuarà dies i dies, matí, tarda o nit.

Retrobament amb Castella, la de tants altres cops, però ara de cara amunt, anem al nord, som a finals de març i tenim entaulat un temporal notable. Sobre nosaltres es van alternant els ruixats, les ventades,... El terra està moll, xop. Quan hi ha sort el camí és passable; quan no és enfangat o ple de bassals difícils d’esquivar.

Després de tres hores la cosa s’ha calmat. Tips de veure Calzada de Valdunciel a l’horitzó a la fi s’hi arriba. Se su-posa que hi ha quatre bars. Cap a la vista. Demanem a un vilatà pels bars. Ens ho intenta explicar: tenim la neu-rona tonta, pobreta. Que si una plaça, que si a la dreta, a l’esquerra,... Un bar. Ens pot fer un entrepà? Cara de poker. Gira el cap enrere, mira cap a la cuina, i llença una resposta sorprenent: lo siento, ahora no está la mujer... Més enllà un altre bar, una noia, uns talls d’hornazo (una cosa així com l’empanada), cola, més hornazo, cafès, ca-

rajillo de Ballantines. Carreguem la motxilla i tornem als camins de fang. Primer encontre amb les obres de l’AVE ara aturades per la crisi. Després quilòmetres i quilòme-tres de camí, fet exprés per als caminants de la Via de la Plata, ran de l’autovia del mateix sobrenom. Algun ruixat de tant en tant i poc o molt fang a cada moment.

Trenta-set km de camí el primer dia són molts, però és el que hi ha. El camí és bo, però cansa la presència cons-tant de la carretera propera. A cada pont cal fer la volta, ja que els enginyers no caminen i no són capaços d’imagi-nar que cada pont representa 200 o 300 m més.

Cap a les dues ens allunyem de l’autovia i, allà lluny, hi ha el Cubo del Vino (com molts l’abreugen). Ens sorprèn un alemany en direcció contrària a qui pregunto pel bar. Parla d’un, a l’entrada del poble, però amb un posat d’in-satisfacció notable. És un bar restaurant petit, amb dues sales. M’indiquen una taula petita. Abans que JL arri-bi apareixen quatre nous clients i em desplacen, sense massa miraments, a una taula comunal on, per sort, els veïns ens accepten. Cigrons (2), ous amb pernil, llom, natilles, flam i els cafès segons la fórmula habitual.

Després de dinar anem a l’alberg; és tancat. Mentre es-perem arriba un caminant (José) que no ha dinat. Com que és tard ens demana que li guardem la motxilla i l’hi entrem quan obrin. Ens quedem sols. Més tard sentim soroll i algú, des de dins, ens obre: Vitto Young, el coreà, el coreà més net de Zamora; descobriré, sobre la meva pròpia pell ensabonada, que s’ha polit tota l’aigua del ter-mo que dóna per a dues persones, segons l’alberguer.

Alberg municipal. 5 €. Fins l’any passat en cobraven 6 €. L’encarregat municipal va suggerir a l’alcalde que cinc euros era més fàcil de manejar, sense canvis complicats, sense calderilla. L’home ha viscut anys al País Basc, on tenia una empresa lloguer de cambrers. Una mica se li nota, ja que té un petit trapicheo de begudes a l’alberg, cosa que, en el fons, és un benefici per als usuaris (clar que si ho saben al bar...). L’alberg és al costat del tanatori municipal. Ocupa un vell habitatge petit amb pati on han afegit un segon bany complet, amb videt, en un cobert.

La tarda passa entre el bar de la plaça —més espaiós i càlid— i l’alberg, quasi sempre sota la pluja. Poc a poc coneixem nous caminants, gent amb qui compartirem un o més dies: d’on véns, d’on ets, què fas, com te dius,...vaja, com a la disco!

Aquest any serem pocs, i per tant serà fàcil i obligat fer relacions entre tots. La càrrega puntual la situem en unes 8 persones per etapa. Això vol dir que en tota la Via de la Plata devem ser unes 300 persones.

JORNADA DIAEL TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

El Cubo de la Tierra del Vino - Zamora

2 (33 km) 24-03-11

El Cubo T. V.

Villanueva del Carmean

La llum de la finestra em delata: no he sentit el desper-tador; tampoc els altres tenen pressa. En pocs minuts el personal de les dues habitacions es lleva, mentre el co-reà ja fa temps que fa el lotus a la llitera de dalt.

Tot i els camins molls, podria fer un bon dia. Ja ho veu-rem. Amb el pas de les hores s’anirà tapant. Avancem pel primer paisatge interessant, ran d’una via morta, qui sap si un dia futura via verda o eina de recuperació econòmi-ca del territori. Gerfried ens acompanya de lluny. Lenta-ment queda enrere fent fotos i frenat pel fang. En aquest tram s’aprecia un canvi: deixem el món de la ramaderia, de la vaca, per entrar en el del Toro, els vins de Toro.

El camí es fa llarg, tot i el solet i la bona temperatura. A poc a poc es va pujant, amb suavitat. Després el descens per un camí pèssim i enfangat. A prop un poble i un altre, i un altre. Costa arribar a l’únic poble que hi ha en mig de l’etapa, que no apareix fins tard: Villanueva del Carmen.

Arribem a Villanueva a 3/4 de 10. Està tapat, no es veu ningú. Bon moment per fer una parada. Hi ha un bar que la mestressa acaba de netejar i d’obrir. Al graó de les es-cales ens traiem el fang i les pedres de les sabates. En-trepans de pernill i truita, birra, cola, cafès. Gerfried i José arriben i també esmorzen amb nosaltres.

El matí seguirà aguantant i acabarà amb un notable sol. Zamora s’intueix en un horitzó pla i esquitxat de llocs que poden ser la Zamora que cerquem. A la llarga descobri-rem que Zamora és amagada, molt amagada, cap a l’es-querra. Com que és una ciutat discreta i petita l’accés pel camino és dels menys lletjos dels camins de Santiago.

En entrar a la ciutat cal acostar-se al Duero per un pas-seig on hi ha una interessant i discreta mostra escultòrica d’un via crucis. El pas del pont sobre el Duero dóna una perspectiva bellíssima de la façana sud de la ciutat. La jornada llarga i feixuga de per si, culmina amb una pujada final fins l’alberg digna, també, de via crucis.

L’alberg és nou, en un edifici antic. Truquem i ens obren. Els hostalers són voluntaris, de l’Asociación... Són una parella, molt grans, ell amb seriosos problemes per es-criure. Ella, discreta, el deixa fer. Com tot alberguer d’aquesta mena tenen les seves manies que anirem disfrutant. Com que arribem tard ens deixa abandonar

Zamora

la motxilla i buscar un restaurant. Cal endinsar-se en la ciutat desconeguda, preguntar, entendre què et volen dir, interpretar... i no perdre’s. A la fi farem cap a un restaurant amb soterrani. Birres, callos amb cigrons i rap amb salsa verda. Poc després d’arribar apareix José, a qui convi-dem a seure amb nosaltres i aprofitem per conèixer.

A l’alberg arribaran molts dels que eren al Cubo. El lo-cal té tres plantes: la baixa, amb cuina, menjador i sala d’estar; la mitjana, amb lavabos d’homes i dones i una habitació (tancada); i l’alta, amb recepció, dues habitaci-ons i pati o solàrium. Sorprèn enormement que té ascen-sor, per poder rebre pelegrins discapacitats, diuen (amb aquells camins?), però no funciona (clar). En canvi, tot i ser una ciutat gran on s’esperen millors serveis, no hi ha rentadora (i ja no diguem assecadora). Per compensar em recomanen gaudir del camí.

La ciutat té un casc antic atractiu, amb una mitjana d’un museu per a cada tres ciutadans. Vam intentar fer alguna visita a corre-cuita, ja que tronava, feia vent i hi havia una nuvolada negra notable... que va acabar en res. Passe-jant pels carrers de la ciutat descobrim aparadors dedi-cats en exclusiva a la moda penitencial de la setmana santa local i a la de la primera comunió, tot tant important a Zamora. En tota la decoració urbana, en els records i infinitat d’altres detalls es palpa la presència, entre real i folklòrica, de tota la parafernàlia religiosa, principalment de Setmana Santa, amb algunes queixes conservadores —grafitis— que defensen la clàssica puresa i fidelitat a la seva ortodòxia.

Sopem unes raciones —recomanem el xipirons— a una sidreria anomenada la Manzana Verde i ens en anem a passar calor a l’alberg. La por a la pluja ens ha fet dei-xar la roba estesa en estenedors ran dels radiadors de la planta baixa. Descobrim que no escalfen: ens expliquen que va automàtic, etc. Patim per si demà seran encara molls (descobrirem que no). Discuteixo el contrasentit de l’ascensor amb la manca de rentadora i assecadora amb un jovenet no identificat que ho justifica tot amb la paci-ència i el sacrifici, i sobretot res de pensar, res de raonar. Queda clar, tenim massa expectatives.

JORNADA DIAEL TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Zamora - Riego del Camino

3 (34 km) 25-03-11

Zamora

Roales del Pan

Diana a les 6:00. Recollir la roba estesa. Sortosament bastant més seca del que esperàvem. Som els primers, cal ser curosos. Impossible evitar certs sorolls en espais tan petits. Cal calçar-se en un vestíbul mínim, on cal dei-xar les botes, pensat per algun geni. Obrim la porta. Com ens temíem, plou. Obrim el mapa de sortida de Zamora. Cal aclarir-se. És negra nit, ningú pels carrers. Tot tancat. Cal trobar l’av. de Galícia. Ens diuen quina és: mai en veurem cap placa (però sí altres noms!). A punt de deses-perar, trobem dos bars amagats: els tallats matinals i una pasteta. I plou.

Entrem en el periurbà i la seva inanitat estètica típica. La pluja va i ve. Arribem a Roales del Pan. Cada poble té el seu geni. Aquí és algú que fa escultures bíbliques —amb pelegrí inclòs— acolorides i de mida natural. En té l’hort ple, enmig dels perers i el julivert. D’Adam a Jesús, tota la nissaga.

Roales del Pan és llarg com un dia sin pan! Quan en sortim ja plou, i de valent. Passarem bona estona sota la pluja, fent ziga-zagues per un paisatge cerealícola, on-dulat, trist, pla i moll. A prop passa la carretera. El camí moll ens va acostant a Montamarta, que no arriba mai. Poc abans, escena de crisi domèstica a plena carretera. Passa un paio amb un camionet. Li pregunto pels bars. Quan marxa creua la carretera per on ve un cotxe que, en arribar, s’atura i es cala. El camió també s’atura en mig del camí fangós, fa marxa enrere fins la carretera. Són marit i muller. Crec que no va cobrar perquè hi era jo es-perant JL. Aparquen el cotxe com poden, marxen. Encara els veurem passar pel mateix camí de tornada.

Montamarta és un poble esbarriat, estès sobre un terreny lleugerament irregular. El camí ens porta, com sempre, a una església en una placeta on preguntem per un lloc on esmorzar (són més de les 10!) i ens afegeixen a la infor-mació alguna cosa del embalse, que no entenem.

A la fi un mesón. Serveixen dues noies, amables, però emprenyades perquè feia hores que no tenien electrici-tat. Demanem i ens serveixen. De cop comença a entrar gent: cinc, deu, quinze. Sembla que és l’hora d’esmor-zar per a tothom. Fins i tot una gitana —més ampla que alta— que hem vist sortir de la casa del davant amb tres criatures entre cinc i deu anys, entra amb els nens a es-morzar: Nestea, torrades, brioxos,... I l’escolarització?

Riego del Camino

Lagar de Abellido

Montamarta

Embalse de Ricobayo

Fontanillas de Castro

Quan torna la calma entra el tècnic d’Iberdrola a pregun-tar si ja tenen llum: quasi surt per cames. Preguntem com tornar al camí. Resulta que hi ha un braç del Ricobayo darrere del poble que ha crescut molt i talla el camí ha-bitual. Hem de passar pel pont de la carretera, etc. Hem fet sort. Doncs al pont, pujada, fang i anar fent. Més tard creuarem les obres aturades de l’AVE. Pugem un turó, entrem en una urbanització cutre i comencem a envoltar un altre braç de l’embassament de Ricobayo. Camins i carreteres són opcions a escollir, tot i que com que no ho dominem ni tenim un mapa, cal segui l’opció més seriosa. A la fi un descobreix, sempre, que et fan ballar. En algun moment passem prop d’unes runes immenses. Algú ens diu que és l’antiga Zamora. No m’ho crec. És Castrotora-fe, un castell de 1129, que controlava un pont sobre l’Esla en el punt d’unió de Potugal, Galícia, Castella i Lleó. I encara sense base americana.

El fang té avantatges. Les petjades delaten qui ha passat. I les apostes són correctes: parella —home i dona— amb gos. Els trobem a Fontanillas, xerrant amb la gent. Ens parlen de l’alberg que hi ha. Poc aspecte de pelegrins “habituals” tenen. Instintivament seguim. Confirmem que podíem haver-nos estalviat el poble, la visita i un km de camí. Fa un bon sol. Queden 3 km per arribar a Riego. En entrar al poble cal córrer fins al (únic) bar per esquivar el xàfec que ens porta un cel negre que ve a darrere nostre.

Hem caigut de quatre grapes en el pitjor bar d’Europa. Deixem-ho en el top ten. Preguntem: Buenas, se puede comer? /Sí. Uff. Ens asseiem a taula. Observem l’entorn i ens mirem. Porten els coberts. La cullera de JL té so-brepès. Li assenyalo la quisca. Demana que li canviïn. Anda, no les he pedido qué querían. / Qué hay?/ Habo-nes./ Y qué son?/ judias rojas./De acuerdo. Bé, monge-tes, cigrons, arròs,...Suposo que cada dia hi afegeixen algo per fer plat i que en sobri. Tot està fet en un ranxo condimentat amb pernil serrà ranci a talls grossos —3 o 4 cm— de carn i os, tot a l’hora. Cervesa i cafès. 6 € c/u. La néta, generosament per mandat de l’avi, ens acompanya a l’alberg. Va ser madridista fins als 9 anys. Com que no guanyaven res es va fer del Barça, tot i que les amigues que la critiquen. Pensa ser-ho nou anys, per compensar.

L’alberg és municipal, gratuït, net, fred, mínim. Part de l’edifici és el magatzem municipal. Sembla que darrera-ment han canviat els fanals del poble. Un pati ple d’her-bes (hi ha més vegetació aquí que als turons per on hem passat!) i un cobert ple de trastos inútils i inconvenients. Hi ha una botiga que no obrirà mai (s’han fet tres o 4 in-tents). Al llarg del dia apareixen Walter, Nicky i Roberto. La resta ha quedat a Montamarta. Tarda de temps vari-able, poc a veure i menys a visitar. Quan fa bon temps passegem pel poble i fotografiem els gats.

JORNADA DIAEL TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Riego del Camino-Tábara

4 (33 km) 26-03-11

Riego del Camino

Granja de Moreruela

Ha plogut bona part de la nit. Sortim quan encara és fosc i plovineja. Portem els llums al cap i la capelina. Walter s’ha afegit al grup. Cap problema. Tenim molt clar el camí que, tot i ser moll, és còmode: pla, recte, net, sense pro-blemes. No volem fer cas al pesat del bar: anirem a Gran-ja a buscar un bar per poder esmorzar. Millora el temps. A mesura que arriba la llum també el temps s’aclareix. Un gos ens acompanya en el darrer tram abans de Granja. Ens dividim en dos grups per trobar un bar. Ningú als carrers, és dissabte. I els bars són tots tancats. Visita buida. Continuarem. En un carrer interior trobem un se-nyal-monument que ens indica la separació dels camins a Astorga i a Sanábria. Com era previst anem en direcció a Sanábria i Ourense. Passant per aquí ens hem perdut (o no, mai se sap) el monestir de Moreruela, del que tant sols passaríem a prop anat per la variant. Pujada i, al cim, parem a fer un esmorzar mínim i autosuficient.

Aquí canvia el paisatge definitivament. Deixem la plana castellana i comencem a entrar en terreny abrupte, camí de Galícia: alzines, roures, vegetació arbòria. Deixem els paisatges de verd discret de cereals primerenc al color de gos quan fuig hivernal que omplirà, amb comptades excepcions, la major part del que ens resta de VP.

El camí porta a la carretera i, aquesta, al pont sobre l’Es-la. Bellíssim pont i entorn. Nova paradeta i agafem la car-retera: la perspectiva del camí en espais tan molls, ran d’embassament i seguint els errats consells de l’amo del bar... ens porten a fer carretera, i molta més de la pronos-ticada. Llarga carretera de pujada. A la carena també hi ha senyalització de la VP. Però seguim per la carretera. Poc després trobem un cartell: Tábara 13. Set més dels que es preveien! Records als ancestres de l’home del bar.

Sol, gris, núvols, vent, camions, cotxes (tot i el poc tràn-sit de dissabte). Faramontanos és molt lluny ! Hi arribem a les 12, just en un moment de sol. El poble és amagat darrere d’un turó. Després de consultar a un ramader hem de tirar enrere pel solell i entrem a buscar un bar amagat darrere l’església. Net, polit, buit, tranquil. Dema-nem si ens poden fer uns entrepans; la resposta és positiva. Triem xoriço i formatge. Tarden una eternitat, molt. Ha valgut la pena. Un pa boníssim

Rio Esla (pont)

Tábara

Faramontanos

acabat de comprar al forn i un farcit bo i molt generós. Amb el gruix de la capa de xoriço o de formatge... a Bar-celona en fan 10 bocates, i quedo curt. Apareix Walter, que s’havia endarrerit passat l’Esla. El deixem descan-sant. A 500 m , ep! i els bastons? Cal tornar enrere. Walter s’estranya de veurem. Amb poques paraules ho entén. Fins després.

Per fer els 6 km fins a Tábara ens recomanen també la carretera. Pel camí ens troben per tercer cop l’AVE i a les 14:00 som a Tábara. Torna a estar tapat. Anem de dret a l’allotjament de turisme rural —de fet un hotel de poble— i ens acomodem. Deixem la paperassa per després de dinar.

Primer una bona dutxa: el millor justificant per passar una nit en un lloc així. Està bé i és còmoda. I després de 17 km de carretera... Paella, menestra (quins temps els de Navarra!), pescadilla per a un. JL no vol segon plat. Cafès. Darrere nostre un individu local —single, ben segur— busca brega amb la cambrera queixant-se del servei. Deu ser habitual, no li fan el més mínim cas, ja el coneixen. Més tard el veurem al bar, ja més tranquil. Les tardes de dissabte, si no para de ploure, són molt llargues. I més als pobles.

Pugem a l’alberg de visita: Walter, José (que ha fet una drecera) i Ricardo ja hi són. D’altres arribaran més tard. D’altres han quedat enrere. L’alberg, de mala fama, ara està regentat per gent de seny, algú del poble que ho ha agafat amb ganes. De saber-ho possiblement hi seríem.

Tornem al poble. Plou. Bar Scriptorium. Comença la tarda de birres, coles, Ballantines i pluja, molta pluja. Apareix José. Des d’aquest moment formarem un trio, un renovat i temporal 3J. La tarda se’n va en tertúlia i xerrameca, com tothom que és al bar. Vells, joves, una noia que fa solitaris i menja pipes que recull curosament en una bos-sa,... Ja tard, sota la pluja, quedem per demà i cada un al seu lloc.

A l’hotel el menú de sopar és el mateix de dinar. La gent ha de repetir: fotet. Darrere nostre hi ha tres tipus sopant. No acabo de captar en què parlen: portuguès. Sopar i a dormir.

A la nit canvia l’hora. Just avui que som d’hotel, apa, una hora menys de dormir.

JORNADA DIAEL TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Tábara - Santa Marta de Tera

5 (23 km) 27-03-11

Tábara

Litos

Diumenge. Hem quedat amb José a les 7:45 a la plaça. Amb el canvi d’hora el sol surt una hora més tard, tot s’escurça. És negra nit, tot va d’aigua, però ja no plou. Al bar de la cantonada, l’únic obert, fan discoteca, after hours, res a fer per aconseguir un cafè. Ens mirem molt bé la guia i el mapa/esquema de l’etapa que porta José. Cal anar uns km per carretera. Doncs som-hi.

Quan portem més d’una hora de carretera veiem que al-guna cosa no quadra. Provem de buscar el camí en un de proper: excursió inútil per la muntanya. Tornem a la carretera. Ho revisem bé. Cagada. Hi havia, a Tábara mateix, una altra carretera, petita i mal senyalitzada que en la foscor no ha vist ningú. Queda entre el camí i la nostra posició. Surt el sol i veiem la llum. El més esplèn-did camí imaginable s’ofereix davant nostre: recte, clar, net, a la dreta, davant del nassos. Enfilem, pel dret, cap a ell. No tenim més cartografia; el poble de davant, a uns dos km, ha de ser Litos, si no...

Litos és petit, respira la pau dominguera corresponent i ... no té bar. Què esperàvem? Seguim la carretera de cara al nord. Lluny es veia una bella plana de pollancres i boires. La visitarem, no patiu. Quan ja ens comencem a situar i a ser a lloc divisem Roberto prop de la carretera i intuïm Nicky més lluny, per davant nostre. I, amb ganes, entrem a Villanueva de las Peras. Bar tancat i bar obert. Restaurant i de tot. Ens ofereix uns bons bocates de res-taurant -truita- coles i cafès. Sembla que els dos bars competeixen per fer anar les fletxes a casa seva, i als caminants els fan anar de corcoll. Mala sort.

Enfilem pujada i cap a Santa Marta. A mig camí veiem Nicky al davant, lluny. Poc després veiem Walter darre-re nostre; en poca estona ens atrapa i avança. Deixem Nicky enrere. Camino amb Walter i xerrem fins a Santa Croya. Com tants pobles de per aquí, és extens, molt esbarriat. Quan sembla que s’acaba el poble recordem a Walter que pregunti pel seu alberg (Casa Anita). Sor-presa: el fem aturar i trobarem l’alberg 500 m més avall, al peu del pont, molt aprop d’on anem nosaltres, just a l’altre cantó del riu Tera.

Creuem l’enorme pont i arribem a Sta. Marta. De dret cap al Bar. Volem reservar habitació en un hotelet a 5-6 km... que és tancat, per obres! No queda més remei que fer nit a l’alberg atrotinat del poble o tornar enrere a Casa Anita.

Villanueva de las Peras

Sta. Marta de Tera

Què carai, avui dormirem de pelegrins. Després de la cerveseta i comprometre el dinar ens acompanyen a l’al-berg, a la mateixa plaça. Com que és hora punta, apareix l’alcalde, que deu venir a fer el vermut sortint de missa, ens acompanya i ens ofereix consells i avisos. José pre-gunta per unes excavacions que hi havia en marxa quan ell va passar fa uns cinc anys. Matèria sensible, una cosa de la Guerra Civil, sembla. Segons l’alcalde ha quedat en res, els del País, que el perseguien per la seva ideologia, diu. Ens acompanya i ensenya orgullós el futur alberg, ja aixecat però per vestir del tot. Ens indica on és el super. En aquest sí que ens obren. Pastetes, llaunes de tonyina, xocolata,... i un pa. L’únic pa. Un gran pa. El passejarà José durant tres dies fins que ens el menjarem a Lubián.

Per aquí costa molt caure en un restaurant normalet. Aquest, com a mínim, és net i dóna confiança. No es pot triar massa. La mestressa ens ha fet una oferta i hem dit que sí a la primera, per si de cas. A l’hora de dinar ens en adonem: llom, ous ferrats i amanida. Massa tard per canviar; avui, doble d’ous. Al costat ja juguen a cartes; així passaran la tarda, lenta, de sol raquític, una hora més llarga que ahir.

L’alberg actual és una sala de la planta baixa de l’edifici social del poble; a dalt hi ha una sala, el teleclub, on fan reunions i passen les estones jugant a cartes, al bingo i altres coses. Tenen una màquina de cafès automàtica: si volem la podrem fer servir, deixaran la porta oberta, diu l’alcalde. Ara han partit la planta baixa en dos, però hi ha un llum únic: si encens el llum de l’entrada s’encén el dormitori. Hi ha una pila de matalassos, uns somiers i unes quantes mantes. I uns biombos (paravents, en deia Fabra) mòbils que permeten compartimentar l’es-pai. Quan estem instal·lats arriba Nicky i després els cinc portuguesos. Cal redistribuir els espais. El campament ja està muntat.

Després de visitar l’altre bar donem un volt per la plaça. Descobrim que hi ha una oficina d’atenció als visitants al costat de l’església. Ens diuen que si muntem un grup mínim ens poden fer una visita cultural. Convido als por-tuguesos i accepten. La guia i la desena de visitants co-mencem la visita. La casa era la residència d’estiu del bisbe d’Astorga. Un d’ells, català (Joan Baptista Grau i Vallespinós, Reus, 1832), un paio malcarat de qui tenen un retrat a l’entrada, va ser qui va fer aixecar els edificis de Gaudí en aquella ciutat. L’església té algunes curiosi-tats. Un Santiago vestit de pelegrí, dels pocs que sembla que hi ha. Per la finestra de l’absis entra un raig de llum durant els equinoccis que il·lumina un capitell imprecís: l’ànima justa o Crist ressucitat, va a gustos. A l’estructura de l’edifici sorprèn trobar, en un lloc tan llunyà, ornamen-tació d’escaquejat de Jaca.

JORNADA DIAEL TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Santa Marta de Tera - Rionegro del Puente

6 (28 km) 28-03-11

Santa Marta de Tera

Calzadilla de Tera

Diana. Al primer moviment tothom s’ha aixecat. Sortim de l’alberg que és fosc. Quin remei. Passem al bar. Obren mentre creuem la plaça. Cafès, pasteta i xerrada amb la senyora de la casa, una noia camí dels quaranta, trem-pada i eixerida. Ja tocava. El fill adolescent esmorza en-dormiscat en una taula. En començar a caminar els pri-mers raigs de sol donen vida a les rosàcies florides que puntegen el paisatge. Decidim fer camí per consell de la mestressa —no pas carretera!— i l’encertem. Farem uns km ran de l’ufanós riu Tera, per pollancredes i planes al-luvials tranquil·les, sota la llum neta d’un sol ixent que poc a poc fon una lleu gebrada. Caldrà deixar el marge esquerre i passar al dret per un pont llarg i transitat. El temps passa, el sol va perdent vida fins quedar el cel gris i el vent punyent. Arribem a Calzadilla. Ja no fa aquell bon temps de primera hora. Consultem a un pagès que va passar anys a Alemanya i espera víctimes per practicar la llengua, però qualsevol llengua li va bé. Fem cas de les seves instruccions i, per carretera, fem els 2 o 3 km fins a Olleros. Hi ha pressa. Cal buscar i, entre els carrers, trobem, finalment, un bar —Bar la Trucha—. I hi ha sort. Diu que no fa entrepans, carai! Que ens prepararà un plat amb pernil, xoriço i formatge, pa i beure. Fa goig, si senyor. Aquest cop també ha sortit bé. Ara cal buscar el millor camí per pujar a la presa. Cal buscar i preguntar. I hem de tirar enrere si volem evitar el camí del monestir, que suposem moll i enfangat. Potser hem estalviat aigua, però no pas distància. Seguim una vella i destrossada carretera fins prop de la presa. Allà trobem a Nicky que ve pel bon camí, com sempre fa ella. Per la carretera que creua la presa tornem a la riba esquerra, i seguim per un camí ran d’embassament. El resseguim bona estona fins deixar-lo finalment i pujar a Villar de Fartón, un boldró de cases plenes de molsa, arraulides prop d’una església amb comunicador i campanar amb escala exterior, com són molts de per aquí. Arribem just a temps per evitar el ruixat i aixoplugar-nos sota l’alzina. Capelina, fotos a l’església i, quan som els tres junts, a seguir. Aquí el camí es complica: irregular, bassals arreu, herba, terra moll, plou, pujada,... totes les virtuts. Després d’un temps de pujada ve la carena i la baixada per un paisatge ocre, d’herba cremada pel rigor de l’hivern acabat de passar. Lentament, en una volta ampla ens acostem a Rionegro del Puente. Entrem per l’extrem... vés a saber, si no hi ha sol de referència per enlloc. Pensant per on sortirà el sol demà, entrem pel SE, creuant un polígon industrial de quatre naus. Aquí és on s’ha de venir a comprar les

Rionegro del Puente

Olleros de Tera

Villar de Fartón

Presa

begudes i el tabac. Ja no hi ha cap botiga al poble. El camí va per baix, ran de pont, però desconfiem i passem per sobre. Hi veiem, des de dalt del pont, un pontet eixut i segur, però la pujada era molt més forta i no estem per riscos. El riu baixa desbordat i els registres de les clave-gueres escupen l’aigua sobrera. Passat el pont es veu, allà dalt, l’alberg anunciat fa dies a altres llocs. Complirà les expectatives.

Dos bars es reparteixen l’honor de poder donar la clau als pelegrins quan arriba el primer, que obre i passa les instruccions als que arriben darrere. Tu obres, t’instal·les i, cap al tard, ve una —o les dues!— de les encarregades/hostaleres/responsables de l’alberg, fa el registre, sege-lla, dóna consells, etc. Un bar és restaurant (el nostre) i l’altre només fa entrepans (i abans era l’alcalde!). Els visitarem els dos, per quedar bé amb tots els estaments locals. Dinem i sopem al Bar Palacio. Espaguetis (2), mongeta tendra (espolsada de pebre vermell, a la galle-ga, vaja), vedella amb patates (3). Cerveses, vermut (1), cafès. I per sopar: sopa (2), tomàquet a làmines amb olives i figón (3). El figón és una mena de rollet de pernil dolç i formatge, tot arrebossat, com una gran croqueta. N’hem vist uns, en arribar morts de gana al migdia, sobre el mostrador del bar i a la fi han caigut. La tarda del dilluns passa entre ruixat i ruixat, cel gris permanent i carrers deserts. Estem presos en el triangle de les Bermudes: l’alberg a un vèrtex i un bar a cadascun dels altres. L’es-glésia al mig, com sempre: santuari de MD de la Carba-lleda. Al vestíbul té uns amagatalls a cada banda on es podien deixar els infants no desitjats. Cada dia, un parell de cops, passava algú a revisar si hi havia criatura. Va funcionar fins entrat el segle passat. A l’interior hi ha un “catafalco o túmulo (...)y es una de las obras artísticas más importante y llamativa. Es de madera de nogal y tiene cuatro metros de altura. Está formado, lo mismo que el de Abraveses de Tera, por cubos superpuestos, de mayor a menor, formando de esta forma una pirámide escalonada. Fue construido en el año 1772 por Tomás Montesinos, por encargo de la Cofradía de los Falifos, y costó 480 reales”

Aquí l’alberg és municipal, de planta i pis, ben fet . Llàs-tima que no té instal·lació inicial de calefacció central i funcionen amb radiadors que, a poc a poc, van fent figa. Té un gran dormitori amb espai entre lliteres (ja ho espes-siran quan pugi la demanda!), un altre de tancat i fora de servei amb dos llits senyorials (que ho hem visitat d’ama-gat!), una bona sala d’estar, rentadora i assecadora, pati, cuina,... i els encarregats són dues senyores del poble que, poc o molt, es reparteixen la feina. Aquests no són de l’Asociación. Fins i tot hi ha unes prestatgeries amb una biblioteca entretinguda i variada, amb molta cosa so-bre camins de Santiago.

JORNADA DIAEL TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Rionegro del Puente - Puebla de Sanábria

7 (26 km) 29-03-11

Rionegro del Puente

Mombuey

Diana. Deixem els portuguesos llevant-se i Walter —que està molt fotut— al llit. Més tard ha d’anar al bar Palacio, que el portaran a Mombuey. Cafè al Palacio i a caminar. Darrere nostre, mentre pugem rost amunt, treu el cap el sol, amb falses ganes de lluir-se. A dalt, al pla, passat el magatzem de bombones de gas, tot és aigua: camins, marges, camps,...i el sol ja no és enlloc.

El dia no millora, roman ennuvolat i gris. El terra és una bassa arreu. A l’horitzó petites taques de neu coronen els cims llunyans. En creuar una carretera José decideix anar per lliure, ja té prou fang. Fa dies que va amb les botes penjades i calçat amb sabates lleugeres, sense protecció per l’aigua. Arribarem junts a Mombuey, on esmorzarem i després trobarem a Walter que ve del metge: ha d’anar a Puebla a fer-se radiografies. Ha d’esperar que passi el cotxe de línia, li queden hores d’espera,... que aprofitarà.

Visitem l’església local, que és obra tardana dels Tem-plers. Torna a lluir el sol, però fa fresca. Tindrem un matí —el que queda— agradable, per paisatges planers però ondulats, amb desnivells freqüents, vegetació adormida i, novament, amb alguns paisatges de cert atractiu. Es pas-sen poblets minúsculs, discrets, amb petits detalls que l’ull i l’objectiu recullen amb afany.

Valdemirilla té cigonya, Cernadilla una capella guerxa,...Entrepeñas és petit, amb un campanar de blocs de for-migó i teulada d’uralita, ja se sap, en casa del herrero...

A quarts de dues s’arriba a Asturianos. Trobem per sort un asador on prenem una gran i reconfortant cervesa i unes racions: pop a feira i formatge. Pa. El lloc —una ter-rassa ran de carretera— és poc acollidor ja que fa vent, però hem d’esperar al bus i assegurar-nos que para.

Quan arriba el bus hi trobem al Walter a primera línia. Em sorprèn dient que baixarà a Otero per anar a veure unes pintures i que seguirà a peu fins a Puebla. En el viatge m’explica que ha tornat al centre mèdic i ha negociat que en lloc d’esperar a demà a fer-se radiografies a Puebla li injectessin no sé què... i ja està, com nou! Rutllarà uns dies més. I a tota pastilla!

Arribem a Puebla. El xòfer del bus ens ofereix dues pa-rades, baixem, erròniament, a la segona. Hem de tirar enrere un km, cosa que ens permet fer bones vistes de

Puebla de Sanábria

Valdemerilla

San Salvador

Cernadilla

(+15 km)

Otero de Sanábria

Asturianos

Entrepeñas

Triufé

Remesal

la ciutat i rodals. L’alberg Casa Luz és normalet, privat, tirant a bé. Poc espai a l’habitació (com és habitual), un sol bany a la plata (n’hi ha altres a fora que deuen ser per a l’estiu), rentadora, pati net i còmode, cuina petita, ...Ho porten entre una senyora gran i el seu marit (?) i un paio quarentón que diuen que és l’amo. Segellem, paguem i, un cop nets, sortim els tres a menjar-nos la ciutat.

Amenaça un temps variable, de tots colors. Pugem al peu del castell per la llarguíssima escala de pedra. Una volta per dalt i ens cau un sirimiri important. Ens refugiem en un bar-hostal. Cerveseta, xerradeta i, al cap de 20’ ja fa sol. Sortim i provem d’entrar al castell. No colem com a jubilats ni com a estudiants. Ens expliquen la visita i la fem O, els tres. Provem els uniformes de cavaller que hi ha a la primera sala: enrunaríem el castell del fart de riure que causaríem en els residents. Val més que fem de turistes caminants. Visitem, sense massa atenció, les diferents sales i el terrat, des d’on hi ha notables vistes. Veiem a Nicky que puja pel carrer de sota i la trobarem més tard a la biblioteca (entrada gratuïta!). En una sala alta hi ha una exposició sobre el desastre del 9 de gener del 1959, quan es va esbotzar la presa i va arrasar el poble. Ho comentaré a part. En sortir trobem Roberto a l’entrada del castell.

Sortim i passegem per la part vella de Puebla —tres o quatre carrers— i baixem cap a l’actual centre. Veiem pel carrer dos tipus i una noia amb motxilles, però no cami-nants; no en fan cap cara. La tarda és calmada. Aquí la vida s’activa més cap al tard. Bar, un vinet mentre els lo-cals juguen a cartes i una veïna llueix —diuen— el tanga. La meva posició, de cara al mostrador, em talla tots els angles. Retornem a l’alberg per poder passar pel Dia% a fer algunes compres.

El trio estrany és davant del Dia% lligant uns porros. Comprem i a descarregar a Casa Luz. Ens rep l’amo pre-guntant-nos per tres tipus perillosos que corren pel poble. Nosaltres?S’aclareix la cosa: ells!! De sobte apareixen dos cotxes de la guàrdia civil, el poble ha tocat a sometent, perilla la tranquil·litat social. En poca estona se’ls suposa fora. On? Com? Diuen que eren tres quillos coneguts! Per si de cas, l’amo ja ens ha instruït i tanca la porta —no fos cas que entressin—, i si hem de sortir ho fem pel pati, pel carrer del darrere.

Soparem al restaurant de davant. Sopa (2), espàrrecs, truita a la navarresa, bistec (2), vi de gasosa, postres ca-solans, cafès. Tracte amable, una mica empalagós. Bona gent.

Rionegro del Puente

Mombuey

Puebla de Sanábria

Valdemerilla

San Salvador

Cernadilla

(+15 km)

Otero de Sanábria

Asturianos

Entrepeñas

Triufé

Remesal

JORNADA DIAEL TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Puebla de Sanábria - Lubián

8 (28 km)

Puebla de Saná-bria

(San Salvador de Terroso)

Cafès i pastes a on vam sopar. És ben fosc, però no plou i el cel sembla serè. Baixada, pont sobre el Tera i a seguir la carretera. Encara fosc, deixem el turó negre de Puebla a darrere nostre. Roberto ens segueix. Anirem per car-retera, no hi ha confiança en el bon estat dels camins. Com veurem, els rierols i rieres tallen el que suposem és el camí oficial. Es va fent de dia, a la carretera reina la tranquil·litat, com al puticlub que hi ha a un costat. Més amunt veiem com munten torres elèctriques, amb els ho-mes enfilats com mosques als braços dels gegants des-vestits. Perdem el sol i, com cada dia, s’ennuvola. Esqui-vem Terroso a la dreta i passem davant de la panificadora PUIG, que havíem vist a Puebla. L’emigració sempre pot tenir doble direcció.

Requejo, quatre cases a l’entorn d’un parell d’esglésies i de dos revolts de la vella carretera (ara sense trànsit gràcies a l’autovia contigua). Un poble tan anodí i com pot deixar empremta! Caiem de grapes al primer bar. La Maite està esmorzant. Ho deixa, recull com pot i es posa a servir: tres bocates, birres i coles, cafès. Mentre la cli-entela habitual va passant: cafè, tabac, diaris,... La Maite porta un petit negoci multisectorial en un espai ben re-duït. Amb imaginació i ganes un petit negoci ben portat pot reeixir, fins i tot a Requejo. Seguim per la carretera. A l’esquerra queda una profunda vall i l’estació del tren (funciona?). Se sent el fort soroll del riu al fons de la vall. El plugim s’alterna amb vent, fred i, un parell de cops, tímides ullades de sol.

Arribem al túnel (de 435 m de llargada) i ens reunim els tres. Roberto ha passat al davant, no deu haver parat tant a menjar. Els tres junts passem el túnel i, a la sortida, foto del trio. I carretera avall; ara sóm sobre el camí. Passat Padornelo deixem la carretera i seguim el camí de bai-xada. Fang, pedres relliscoses i aigua. Hi ha algun tram vertaderament infernal on només santa Maria de Goretex ens salva de majors desastres. El risc de patinades és elevat i el xip xap garantit. Després vénen trams menys molls, pujades, baixades, algun pont i un túnel sota la via.

Aciberos semblava un poble atrafegat: devíem passar en un moment de feina!. Poc després s’arriba a Lubián. L’alberg és la primera casa habitable del poble, que és gran —comparativament...— i allargassat. Té un bar -Bar Javi-, de mala premsa al llibre de registres de l’alberg-, una botiga i un carter orgullós.

Lubián

Requejo

Túnel

30-03-11

Padornelo

Aciberos

L’alberg és de dues plantes, relativament nou. Un bany simple a dalt i quatre lliteres i una sala a baix amb cuina, taula, cadires i dues lliteres. Senzill, bàsic, però suficient i bé. Dutxats, empaitem el bar. Allà hi trobem el Robert i la Dorothee, els suposats falsos pelegrins o caminants. No ens ha quedat demostrat per proves oculars evidents o testimonis aliens, però sembla que viatgen en cotxe (pro-pi?) i que van d’alberg en alberg. En tot cas no hi ha testi-monis que certifiquin que els han vist pel camí. Sospitós, ja que tots ens hem avançat els uns als altres un cop o altre. Ella parla italià i es relaciona bastant amb Roberto.

Al bar Javi prenem una coneguda cervesa alemanya de monjos en una gerra de notables mides. La bavaresa ens diu en mal anglès i italià que a Baviera prendre la cervesa d’aquesta manera és pecat. Serà pecat per a ella, però per a mi és glòria! No ens donen temps a acabar-nos-la i ja ens criden per dinar, que la cuinera vol marxar! Caldo gallego (2), macarrons, bacallà, no sé com, però horrorós (2), bistec, tarta de Santiago, flam,... i xupito, que queda un dia. Apareix el Walter que només prendrà una cerve-sa. Ell té un ritme alimentari molt diferent, és dels que a aquesta hora no menja, o ho fa poc.

Tarda de sol i calma, primera tarda de fotos a raig, pas-seig pel poble, visites al súper per comprar cervesa, ter-túlies a l’alberg,... A mitja tarda Robert i Dorothee cuinen, i ho fan per als altres: Nicky i Roberto. Han fet dos plats indesxifrables perquè no he estat allà a temps de seguir la recepta (puré de patates, arròs blanc, salsa de tomà-quet,...?) Quan han fet, i després d’una altra cervesa (al-guns), els 3J del moment preparem el nostre sopar: pa amb tomàquet (no hi ha oli ni sal) amb pernil (tallat a la zamorana, 3 mm de gruix), formatge i xoriço. I cervesa! Com uns reis, sí senyor! Bascos i catalans passant la mà per la cara a mitja Europa.

L’alberg és còmode, tot i que discret. No hi ha calefacció, per sort fa bon temps. Si ens enganxa amb baixes tempe-ratures la cosa pot ser més crua. Però és nou, els serveis mínims —bany i cuina— rutllen. El més fotut de tot és que està just a l’entrada del poble, que és molt allargassat. Però a callar que a altres llocs simplement està apartat del camí. No és una crítica, entenc que els solars i/o edi-ficis convertibles en alberg apareixen on apareixen i no es pot triar sempre, tot i que aquí els preus no són de St. Cugat.

Aquest poble és tranquil, amb una mica de vida, però molts dels edificis arreglats deuen ser de segona resi-dència, i amb l’autovia a tocar...

JORNADA DIAEL TEMPS

0

5

10

20

15

30

25

40

35

45

50

Lubián - a Gudinha

9 (24 km)

Lubián

Portela de Canda(túnel, port)

Ultima diana. Aquí comença el que hem decidit serà el darrer dia de VP per aquest any: JL vol tornar, si pot ser, un dia abans, per raons de feina. És negra nit. La lluna treu el cap ran de l’elevada carena de davant. Sortim els tres, els primers. Cal pujar a la carretera. Avui carretera tot el matí. Nicky ens demostrarà que no és necessa-ri: ella va d’estricta i segueix el camí oficial, vagi per on vagi, això diu i mai hem tingut cap dubte de la seva since-ritat. I ha arribat als mateixos llocs que nosaltres; potser una mica més tard, però...

Quan sortim del poble comença a clarejar. Una aturada biològica, aprofitant la foscor, em deixa bastant endar-rerit, sort que el camí és fàcil i una bona marxa permet atrapar els escapats. Una bona estona de carretera lo-cal, molt tranquil·la, per arribar al nus on s’ajunta aquesta amb l’autovia i la nacional. Una vall voltada de carenes elevades solcada per tres carreteres diferents en la ma-teixa direcció: el coll i els túnels. Els aerogeneradors co-ronen els cims de l’esquerra vestits de taxus i tallafocs per on ja passegen els 4x4 dels tècnic de manteniment.

L’autovia domina la vall. La nacional —que va arribar pri-mer!— s’ha adaptat al que quedava. La carretera local passa més amunt i comunica els poblets —petits bol-drons de cases!— que solen aparèixer en les raconades de les vall adjacents. Cal anar fent conjectures de per on passarem. A la fi el nostre túnel és el de l’esquerra, més curt que els de l’autovia i amb molt poc trànsit. Sortim a la cara oest. Davant nostre, Galícia. Potser, fins i tot, a l’esquerra es veu Portugal sota un núvol. Comença el descens. Un minibús puja a a Canda a buscar els es-colars, i els porta a a Gudinha, a l’escola del costat de l’alberg, com comprovarem.

Un llarg tom de carretera ens porta a les primeres cases de Vilavella. Un gran edifici d’hotel —Hostal Porta Gale-ga—, fet per quan la nacional era la via única de pas i ara en decadència, és la primera opció per poder esmorzar. Cap problema, però res de calent, que a aquelles hores no hi ha cuina oberta. Pernil, xoriço, pinxo de truita, co-les, birra, cafès. I poca simpatia per part del cambrer, que no té el dia o no està per pelegrins!

Cal preguntar a la benzinera (això ens van aconsellar els de l’alberg ahir) si el camí estarà bé o no. Jo crec que es cobreixen les espatlles i, per evitar-se queixes, diuen

A Gudinha

A Canda

Vilavella

31-03-11

O Pereiro

O anhizo

el que el client vol sentir: no, millor aneu per la carretera.

I nosaltres obedients anem per la via més segura. -afor-tunadament la carretera és molt tranquil·la, el dia llumi-nós, els paisatges acceptables i anem animats per un do-ble sentiment confús: tristor de darrer dia de camí, alegria de final de camí, fang i aigua.

O Pereiro i o Canhizo se succeeixen amb els intervals de carretera corresponents i el pas sota la via del tren que mai hem vist passar. Està morta? A l’hora prevista els primers signes d’a Gudinha apareixen al davant: un hort solar de grans plaques giratòries, un petit polígon, el pont sobre l’autovia en el moment que passa una currua de motards a tot drap. El primer que trobem realment de la ciutat és l’estació de tren i busos. Collonut, la majoria de busos no paren a l’estació, tot plegat, quina falta fa? Hi anem i descobrim que està tot tancat i barrat. Cal avan-çar cap al centre, preguntar,.... Anem a l’alberg. Una nota a la porta ens dóna el telèfon on trucar: Protecció Civil. I si ets un pobre pelegrí sense mòbil ...? Tarden molt poc a arribar. Ens donen les instruccions i avisen que l’alber-guer vindrà a no sé quina hora. Però cal pagar -instrucci-ons de la Junta de Galícia- l’import sencer de l’estada per només dutxar-se. És una qüestió de responsabilitat civil: i si caus tot dutxant-te?

Mentre em dutxo JL va a canviar els bitllrts. 1) cap pro-blema. 2) és a l’altra punta de poble, una alegria per a ell, que torna molt content! Arreglats i nets, cerveseta i més tard a buscar un restaurant. Walter, que també ha arribat, s’afegeix al grup: avui farà dieta hispana. Tinc la sensació de que José i Waklter obertament ens acomiaden. Ens acompanyaran fins al bus (se’n volen assegurar?) .

Dinar clàssic del país: caldo gallego i cocido. Potser un xic fort per algun dels sistemes digestius presents. Vi de gasosa, postres anodins. Xupitios, que és festa grossa. Cafès, a fora, al bar, sota la mirada d’un cap de senglar embalsamat amb una panotxa a la boca, una bandera de l’estat al darrere i un retrat de Franco amb una nota que deia que allò de prohibir el tabac amb ell no passava. Un cop ben dinats els quatre anem a l’alberg a recollir les motxilles, acomiadar-nos de Roberto i Nicky i fer la xarra-deta fins les cinc.

Carreguem motxilles i cap al Bar “a Bruma II”. Efecti-vament, tots estàvem “abrumados!”. Crec que d’esperar. Davant del nostre nerviosisme ens avisen que hi ha obres en no sé quin punt de la carretera. El bus ve de Vigo, els retards poden ser normals! Amb mitja hora de retard arri-ba. Comiat, ara de veritat, i fins una altra.

Suïssa, trenta i tants. La noia-mon-jo, com l’anomenava Walter. Tími-da, discreta, estricta en el segui-ment del camí. Amb molt d’esforç aconseguírem treure’n alguna peti-ta informació. Diu que va fer un vi-atge al Marroc, que allà va quedar penjada, sense bitllet de tornada, que va sentir a parlar molt dels di-ferents Caminos de Santiago i que va decidir fer-ne un. No ens va que-dar clar com va fer el salt de Marra-queix a Sevilla. És, de ben segur, el caminant més singular i més mis-teriós dels pocs que hem anat trobant aquest any. Gasta poc, es compra el menjar (recordo el primer àpat qui li vaig veure fer, al Cubo: una pizza petita, escalfada al microones), renta a diari, va sempre a albergs gratuïts o barats. Parla un castellà molt bo. Vesteix molt discretament. La recordem sempre amb els mateixos pantalons, la mateixa jaqueta,... Les calcetes esteses a Zamora a ratlles blanques i vermelles delaten que, en certs aspectes, és normal,.... o eren de D?

NickyQUATRE GATS I UN CAMÍ

Aquest petit gegant germànic (73 anys), que viu prop d’Holanda, és el pan-zer del camí. Avança fermament tot i els seus notables problemes. Devia ser a el Cubo, però el varem conèixer a Zamora, un xic desesperat, quan ens demana de canviar la llitera de baix per la de dalt: té artrosi, problemes als malucs, que li fan molt difícil enfilar-se. Des de llavors que li guardem una llitera baixa a cada alberg. A Rionegro va arribar desfet, el camí dels darrers 6 km era molt dolent. Havia d’anar al metge. Al bar Palacio es van oferir a dur-lo a Mombuey l’endemà, en anar a buscar els diaris. Allà li van injectar un fàrmac i el miracle estava fet. Tornava a ser el jovial bon jan de sempre. A poc a poc es va anar acostant a nosaltres. Parlàvem en anglès, tot i que quan es despistava se li escapava l’alemany. Aquest antic venedor de perifèrics d’informàtica ha fet dos cops el camí Francès, i tenia mitja VP, fins a Salamanca. Ara fa la segona part. Li agrada integrar-se, preguntar pels albergs i els itineraris, i ens confessa que té una filla, que viu a la Selva Negra i està casada amb un extremeny! Fa dieta alemanya: esmorza molt fort, i sopa d’hora. Amb tot, alguns dies ha compartit el dinar amb nosaltres. Porta una motxilla gran i plena, sempre tapada amb un protector blau. Hi porta Taperwares i paquets de menjar —alemany si pot ser— que treu per esmorzar abans de sortir i que en algun moment hem compartit. És una bellíssima persona, entranyable, esforçat, ordenat i polit. Un, a vegades, es sorprèn que se’ns aculli tan bé a nosaltres, pobres ovelles esgarriades.

Walter

Jubilat, 70 anys. No és de Bilbao, on ha treballat tota la vida i on no podia treballar, coses de la llei. A aquest senyor —mai més ben dit— els amics li di-uen que està sonat, i ell els explica com de bé s’ho passa caminant, coneixent gent, visitant esglésies i castells, ... i com n’és de feliç ara, que ja porta set-manes sense veure la tele. És el segon cop que fa la VP, ha fet el francès,... Ens parla dels fills, dels néts catalans, de com era un home relativament ti-bat, de classe, i com el Camino l’ha canviat i ara li agrada parlar amb gent de tota mena que li surt al pas. Ens parla de la seva independència, les seves relacions, dels seus amics i coneguts. Amb ell hem compartit, com un nou J més, més de la meitat del camí d’aquest any. Tot i que ell era allà, a Salamanca, quan vam entrar per primer cop a l’alberg, assegut amb l’alberguer, evidentment fent-la petar, i que el vam trobar a diferents albergs, no va ser fins a Tábara que varem decidir d’anar junts l’endemà. I els dies que quedaven. Ell porta més d’un mes en la VP. Va sortir de casa a mig febrer, va passar un dies fent turisme pel nord d’Àfrica i va iniciar el camí el 22 de febrer a Algecires, ran de l’aigua, per anar a fins Fisterra. Ha deixat nous amics i coneguts enrere i ens ha explicat anècdo-tes d’Andalusia i Extremadura. Planificador, metòdic, ordenat, ens sorprèn a tots el darrer dia quan el descobrim assegut al sol amb els seus mitjons desaparellats.

José

Jubilat, italià, de Pàdua (Padova). L’home dels sudokus. Discretíssim, sem-pre somrient, amb una veu trencada i aguda, no pas desagradable, però rara. Camina imperturbablement durant tot el trajecte mentre va fent camí, no l’hem vist mai en parades llargues, però surt darrere teu... i quan te n’ado-nes ja el tens al davant: ell no para a fer esmorzars de bar. A l’alberg surt no-més per fer alguna compra i es passa bona part del temps estirat al llit, sota la manta (bàsicament els dies de fred o pluja), o prenent el sol al pati, des d’on fa comentaris a tutti des del seu niu. I semblava que dormia! Ocasional-ment l’hem vist participar dels menjars comunitaris amb Robert, Dorothee, Nicky,... Porta una navalla suïssa, que només li falta el martell piconador i l’ordinador, amb la qual juga, menja, fa punta a un tronc,... I després s’aïlla, posa cara beatífica, i va fent sudokus. Té tot el temps del món...

Roberto

Jo (no) sóc aquell negrito... Fa anys, molts, que no prenc Colacao. Quins temps aquells! Per aques-tes terres castellanes (quines?, quantes?,...) hi ha un percentatge de consumidors de Colacao nota-ble. I entre els caminants també. Recordo Cliona —Logroño, 2007— demanant al mateix temps un tinto de verano i un Colacao per berenar. José és un dels consumidors (habitual?) de Colacao, si més no aquests dies. Cada matí, mentre nosaltres pre-nem el tallat, ell demana un Colacao, a voltes amb una pasta. I em fa un xic d’enveja. Cada dia, quan el sento demanar, noto una fiblada d’enveja i em vénen ganes de demanar-ne un per mi, però mai m’he atrevit a fer-ho. Aquí surt el tímid que por-to dintre i que tan sovint es manifesta. I mantinc l’hàbit del tallat i no el canvio mai pel Colacao. I si cal cacao prefereixo la xocolata negra que, si puc, prenc al matí. Cadascú el que li toca. Però... Què carai, un dia em prendré un Colacao! Com un senyor... de Bilbao.

El Colacao

M’agraden els camins de riu. En conec pocs, però la majoria són interes-sants. I els camins dels grans rius em resulten especialment atractius, fas-cinants: Ebre, Duero,... Home, res a veure amb els Ripoll, Mogent, Besòs, Llobregat... que ja conec. La llargada dels primers és equivalent a la dels grans senders i dels llargs camins a Santiago. I tenen avantatges: no van a Santiago, poca gent, no tenen pàtina religiosa en la seva base o discurs nar-ratiu, són molt més còmodes pel que fa als desnivells (se suposa), són bidi-reccionals... Però, em temo, que el nivell adequat de serveis és molt menor i, per tant, més cars i incòmodes en general. A Zamora hem coincidit uns pocs km amb el camí del Duero (km 500, posava la fita miliària). Em sorprèn que, tot i les inversions que s’han fet en senyalització i comunicació (pel molt poc que he vist, moltíssima més senyalització que en els de Santiago), siguin, aparentment, uns grans desconeguts. Suposo que deu ser en relació a la quantitat d’usuaris, tan desigual entre el CS francès i tota la resta. O senzi-llament que no se’n parla tant. La Via de la Plata, que està en una posició de segon ordre quant a gent, té unes condicions geofísiques molt complicades per assolir càrregues puntuals massa elevades: la calor al tram sud en tem-porada alta especialment. Possiblement tenen més opcions d’èxit el camins horitzontals (est-oest, cas de l’Ebre i el Duero) que els verticals (nord-sud) encara que siguin menys contrastats. Em plantejo i guardo per al futur els grans camins de riu, ja que no tot acaba a Santiago.

Camins de riu

Els problemes dels cami-nants poden ser de tota mena, però són els peus el lloc on més s’en produ-eixen i amb més freqüèn-cia. Anar ben calçat i amb l’equipament adequat és la millor garantia per evi-tar-ne molts. La vaselina evita les ampolles, un del

problemes més comuns. Santa Maria de Goretex combat les humitats (si ets portuguès pots fer ser-vir directament plàstic, es veu). Walter, un cop as-sentada ja la confiança bàsica, va preguntar-me, ja com fent un excés, si a mi se’m posaven les ungles negres. 1) Hi estic pocs dies i per tant cor-ro menys risc. 2) Altres anys n’he tingut. 3) Tinc entès que pot ser a causa de micropercussions continuades del dit amb la part superior de la sa-bata (el que s’aprèn escoltant la ràdio!). Va mirar el peu dret nu del veí: estava bé. No es va adonar

Les ungles i altres lesions

Els altres J asseguren haver vist per Zamora —un parell de cops— alguna mena de cabra salvatge, isard, cérvol, o el que sigui. La veritat és que no he tingut la sort, i reconec que no hi entenc. Si que hem vist petjades (tant mirar a terra!) de tota mena d’animals... i persones. En dies de poca pluja o no tant abundant com els primers, quan el temps ens ho permetia i podíem fer fotos, els rastres animals eren un bon entreteniment, però la falta de coneixements de tots plegats era decebedor. Poc o molt la del senglar la reconec, o això creia. La que queda clara és la del cavall, amb la ferradura. La petjada dels humans també era un dels entreteniments, i la que varem afinar va ser la de Nicky, la única que no portava sola Vibram, que solen ser totes molt similars i característiques. També la parella amb el gos, que els vam clavar. Però el que hi ha -als pobles- són gats, molts gats, potser més que altres anys. En canvi pocs gossos. Ara, per bestiari, el dels jardins: nans, llops, àligues, ..tot i més, fins arribar a l’arca de Noe de Roales del Pan.

Bestiari

que l’esquerre (llavors no a la vista) no ho estava, i va fer posat de “carai, per què a mi...?!”, però el que més el sorprenia és que ell, al peu dret, en tenia dues d’ungles negres... i en dits alterns ! A Alemanya, a ell, això no li passa!

Molts dies al sol pot causar problemes a la pell. Recordo com al camí francès, el 2006, tot el dia caminant cap a l’oest, s’em cremava el braç es-querre, i solia anar amb una màniga posada i l’al-tra no. Nicky, que és rossa centre europea, anava amb la punta del nas ben cremada de feia dies: color de xocolata. Vaig oferir-li crema protectora. Amb molta discreció va agafar el tub petit (una mostra de farmàcia!) i que devia estar quasi buit. El darrer dia, amb tons de broma, la vaig obligar a quedar-se el tub gran (possiblement caducat, ho sento) que ja cal acabar. Va costar, però el va agafar.

QUATRE GATS I UN CAMÍ

Alemany, cinquanta i tants. La multinacional per la que treballa li ha donat uns mesos de festa. Practica habitualment el cicloturisme amb la seva companya, que deu ser a casa mantenint l’economia europea en alça. Ell ha fet el camí francès en bici, i és conei-xedor d’altres parts d’Espanya, caminador i sen-derista... Ara, per no fer el ronso a casa s’ha agafat sis mesos per fer la seva, caminant, viatjant. Es va plantar a Sevilla i va fent la Via de la Plata a peu, amb calma, fent turisme on més li interessa. Un dia per setmana, triant el lloc de major interès, descansa de caminar. Coincidim entre Salamanca i Zamora. Suposo que allà devia quedar-s’hi un dia, tant una ciutat com l’altra s’ho mereixen. Tenia moltes ganes de xerrar, era trempat i comunicatiu. No sé si troba-rà el camí de casa després de tant de temps. I en arribar, després de tantes setmanes potser no troba ni els mobles. Això, si torna! Mig any?.... sembla un somni! I nosaltres amb els nostres deu dies anuals!

Gerfried

Com tants que no fan el camí, amenaça d’agafar un dia la motxilla i afegir-se a la festa. Tot i que diu que ara ja és massa gran per fer-ho! (clar, ara té feina!). Benvinguda. La Maite, de qui dedueixo el nom pel correu electrònic, porta un petit negoci —propi? aliè?— en un poblet anomenat Requejo. Pro-poso de canviar el nom del poble: Regocijo. Si, ella és l’alegria de la Via de la Plata! Ella porta un local menut: bar, estanc, diaris, queviures,... El droug-store de la VP. Esmorzava asseguda en un tamboret alt quan varem arribar, i va deixar la feina per atendre les nostres necessitats. Ens va fer uns bocates boníssims, begudes a triar, cafès esplèndids i es va oferir —acceptat!— a fer-nos fotos. I els tres caminants encantats de la vida. Ah, les lloances són reals, no pas per la seva cara bonica. I es va deixar fotografiar, i sense ves-tir-se de lagarterana. Quants cops no hem desitjat de trobar un lloc així al llarg dels centenars de km que, un any rere l’altre, acabem fent! I els locals com el de Maite a Requejo, són molt escassos, siguin regentats per noies joves, dones madures, tios guapos o avis catxondos. Quin contrast amb allò etern de: no ha llegado el pan, o el recent de, oh, no està la mujer...!

Maite

Al bar Palacio, a Rionegro del Puente, la nora és catalana, de Ripoll, on va viure fins els 23 anys. Filla de guàrdia civil, ara li agrada, quan passa al-gun català, sortir de darrere de la barra (l’arma-ri?), xerrar amb els clients i recordar una mica la llengua antiga -encara que no familiar-, que quasi ha perdut, després de 20 anys sense practicar-la. A més, crec que ho fa una mica com d’amagat, ja que ser -i parlar!- català per allà deu ser poc habitual i un xic incomprès. Al final vaig parlar di-rectament en català amb ella, per revifar-li l’orella, mentre ella es notava que tenia cert enyor dels anys de Ripoll, al cap i la fi, la seva joventut.

La catalana de Rionegro

A Tàbara, a la taula del costat, sopaven tres pa-ios cinqüentons que vaig prendre per ciclistes. I no ho eren, no, no. Devi-en tenir les noies desga-nades, que no sopaven. Després varem coincidir alguns cops a l’alberg: santa Mata de Tera i Ri-

onegro. Tres homes i dues dones. Entre ells una parella. L’aspecte general era que alguns devien tenir certa experiència, però la majoria —i elles— no. Havien assaltat el Decathlon de Lisboa i s’ha-vien fet amb un equip complet i modèlic de pelegrí. Clar que no van preveure el temps, i per això al-

Els portuguesosguns anaven sense protecció contra l’aigua, i una de les noies —la de la foto— portava un Goretex de plàstic de supermercat. Ei, que em mereixen tot el respecte, però amb algú m’he de ficar! Al camí els grups consolidats, de quatre o més per-sones, són menys permeables que els individus i parelles i trios. Els grups i els individus no solen barrejar-se gaire i es tendeix més a la distància, i això és font d’ignorància. Cap coneixia la llengua dels altres, però se’ls entenia queixar-se entre ells del nostre comportament: no els agradaven les lli-teres que quedaven quan ells arribaven. A santa Marta els vaig fer saber que ens farien una visita guiada si reuníem un grup prou nombrós.... I van apuntar-se a la festa. Bona gent.

QUATRE GATS I UN CAMÍ

Aquest parell d’alemanys són molt estranys. No n’hem parlat amb Walter, que segur en té més informació i una opinió més formada. 1) Mai els hem vist caminar. Són o no són a l’alberg quan hi arribes. I prou. Eren a Zamora. Diuen que també a Salamanca. Eren a Lubián. 2). Cuinen, es fan el menjar, i en això són generosos i habilidosos. Els hem vist fer menjar per Nicky i Roberto, convidar a crema de verdures als alberguers de Zamora (clar que ja estaven per les postres.... i l’avi, prenent els plats de la taula d’una revolada va dir: para maña-na! i a la nevera). Robert ha fet la VP en algun altre moment, sembla que la coneix. 3) Sospitem que viuen bastant del cuento i es fan passar per caminants, quan en realitat fan turisme incòmo-de, però molt bé de preu. Els haurem de posar un picarol (de dia, ja que de nit sembla que repicaria segur). Ell sembla bastant granadet. Ella és alta com un sant pau.

Robert i Dorothee

Vito Young (vés a saber com s’escriu!), diuen que és el seu nom. El coreà apareix qualsevol dia a primera hora —5 a.m.— fent el lotus sobre la seva llitera alta, en la foscor. I també a darrera hora de la tarda. Ell sol s’havia polit l’aigua de dues persones del termo de l’alberg del Cubo quan ens va obrir molt amablement. És un gran afeccionat al vi —vino bueno!— i per sopar prenia tota una ampolla de litre del pitjor vi possible: menys de 2 €/l, va confessar a l’alberguer, que també el venia, més barat, a 1,50€. Ho acom-panyava amb una barra de pa a queixalades i un plat notable de calamars en tinta. Arrossegava un portàtil amb què es connectava a Internet i feia de les seves havent sopat. Només parlava anglès —i coreà, que no domino— i s’entenia amb qui podia i com podia, però tothom l’apreciava,... En tot cas, no et dutxis després d’un coreà.

El coreà

Ja fa dos anys (abril 2010 i març 2011) que plou molt durant el període que escollim fer la Via de la Plata, i aquest encara ha plogut més que l’any passat. Ens explicava José de dos accidents a Extremadura. Un torrent que l’any passat es pas-sava relativament bé, aquest any tenia un nivell molt major, i un alemany en va sortir amb sis punts de sutura al peu. Una senyora va haver de ser so-correguda perquè havia caigut tota sencera al riu Lobos. A Extremadura, l’any passat, recordo llocs on s’havia condicionat el pas segur; solien ser rie-rols en llocs accessibles amb camió, per portar el blocs de granit. Però el problema està en els llocs difícils, allunyats, inaccessibles. Mentre que l’ad-ministració fa despeses tan necessàries com po-sar ascensor a l’alberg de Zamora o innombrables monòlits molt monos, no es vetlla per la seguretat mínima del personal que camina. Com sempre, les inversions se’n van en imatge i medalles, però les infraestructures i els serveis bàsics queden per més endavant.

L’aigua, la pluja i la seguretat

Els albergs i altres: els segells

QUATRE GATS I UN CAMÍ

Ribadelago

Ribadelago era un petit poble prop del riu Tera, que va de-saparèixer en poca estona en rebentar una presa mal feta.

“El pueblo se hizo tristemente famoso el día 9 de enero de 1959, cuando fue arrasado por unos 8 millones de metros cúbicos agua procedente de la rotura de la presa de Vega de Tera, provocándose una de las mayores catástrofes debidas a la rotura de una presa.

De los 549 habitantes que tenía el pueblo en aquel momento murie-ron 144, pudiendo recuperarse tan sólo 28 cuerpos. Las cruces en el pueblo viejo recuerdan las ausencias. Familias enteras perecieron, y el pueblo quedó completamente destruido a excepción de unas pocas casas. Tras la catástrofe, se inició una campaña solidaria de nivel internacional.

En vez de reconstruirse el pueblo en su lugar original se eligió un nu-evo emplazamiento, conocido como Ribadelago Nuevo y denomina-do entonces oficialmente Ribadelago de Franco, en honor al militar y dictador de España Francisco Franco.El pueblo nuevo conserva interesantes ejemplos arquitectónicos, desde el Ayuntamiento y las escuelas (actual consultorio de atención primaria sanitaria) hasta la iglesia o las viviendas.El pueblo antiguo, que no llegó a ser abandonado totalmente, actualmente está siendo re-cuperado.

(...) El Real Madrid jugó un encuentro amistoso contra el Fortuna de Düsseldorf para recaudar dinero para las víctimas de la tragedia. Se celebró una carrera ciclista en Montjuïc para recaudar fondos para los damnificados de Ribadelago” Wikipedia.

José feia milícies, però el seu grup de llavors eren molt novells, i no els van enviar cap allà, tot i que segur que els hauria agradat.

L’exposició temporal al castell de Puebla és corprenedo-ra, dura, interessant. Quan érem allà feia poc que s’havia produït el terratrèmol del Japó. Quan la natura imposa la seva llei, a vegades previsible, d’altres no, deixa en ridícul tots el déus i els projectes (preses, barreres, nuclears...)W dels homes. En el cas de Ribadelago, però, més aviat va retratar la cobdícia habitual dels especuladors i xanxulleros propis de les dictadures i de les xauxes econòmiques de les demo-cràcies.

UN CAMÍ QUE NO SEMPRE HA ESTAT AIXÍ

Via de la Plata (III)

març 2011 2j...