contes cooperatius murtra-2010 eso 2n cicle

Llacuna de la Murtra – 2010 - 1

CONTES COOPERATIUS (edició 2010)

El Premi Llacuna de la Murtra el promou l'Ajuntament de Gavà amb la col�laboració de les Biblioteques Públiques i el Servei Educatiu Baix Llobregat II del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya. La primera edició data de l’any 1997.

Any rere any s’han anat succeint les edicions del Premi Llacuna de la Murtra amb èxit creixent i amb gran participació dels Centres Escolars de Gavà. Cal estar molt agraïts a l’esforç i a la dedicació que hi han posat els i les mestres de Primària i el professorat de Secundària que amb la seva col�laboració l’han fet possible durant tants anys.

Com ja coneixeu pel curs passat, vam començar aquest nou projecte de creació literària col�lectiva a nivell de grup i també de xarxa amb totes les escoles de Gavà.

La proposta responia a un model de treball en equip, col�laboratiu i seqüencial, fruit del Projecte Educatiu de Ciutat (PEC).

L’elaboració del conte de cadascun dels grups va ser personal, però alhora va formar part d’un mateix producte final.

Aquest nou curs escolar, i continuant en la mateixa línia de treball amb la col�laboració de l'alumnat i del professorat implicat, es crearan un conjunt de contes nous que viatjaran virtualment per totes les aules d’un centre cap a un altre amb la mateixa dinàmica que es va dur a terme en l’edició passada.

Esperem i desitgem que en gaudiu.


INDEX

CONTES COOPERATIUS (EDICIÓ 2010) ................................................................... 1

1. EL SURO DE L'AMISTAT .............................. ..................................................... 3

3r d'ESO A Institut Bruguers 3r ESO A Col·legi Sagrada Família 3r d'ESO C Institut El Calamot 3r ESO B Col·legi Santo Angel

2. LA CIUTAT MISTERIOSA .............................. ..................................................... 10

3r d'ESO Col·legi Sagrat Cor 3r d'ESO B Institut Bruguers 3r ESO B Col·legi Sagrada Família 3r ESO Col·legi San Pedro

3. L'ESCOLA DELS SOMNIS .............................. .................................................... 17

3r d'ESO C Col·legi Sagrada Família 3r d'ESO D Institut Bruguers 3r ESO A Col·legi Santo Angel 3r ESO C Institut Bruguers

4. EL MALTRACTADOR ................................... ....................................................... 22

4t ESO A Institut El Calamot 4t ESO B Col·legi Sagrada Família 4t ESO Col·legi San Pedro 4t ESO B Col·legi Santo Angel

5. NO ESTÀ BÉ DONAR PREFERÈNCIA AL MALVAT PER IGNORAR AL JUST. 28

4t ESO C Col·legi Sagrada Família 4t ESO B Institut El Calamot 4t d'ESO Institut Bruguers

6. STAND BY ME ....................................... ............................................................... 33

4t ESO A Col·legi Santo Angel 4t ESO A Col·legi Sagrada Família 4t ESO Col·legi Sagrat Cor

7. RECORDS DEL PASSAT ................................ ..................................................... 39

Escola Municipal Maria Felip Duran

El suro de l’amistat


El suro de l'amistat

Autors:

3r d'ESO A Institut Bruguers

3r ESO A Col�legi Sagrada Família

3r d'ESO C Institut El Calamot

3r ESO B Col�legi Santo Ángel

La Clara, una noia de 14 anys, havia arribat a la seva petita ciutat després d’haver passat un estiu fantàstic en un poblet de la costa. Cada any hi anava amb els seus pares i sempre es trobava amb la mateixa gent. Any rera any, gent que com ella estiuejava al mateix poblet.

Van començar les classes i es va retrobar amb els seus amics i amigues de l’institut. Durant els primers dies tothom parlava de les seves vacances. Però, a poc a poc, el ritme de les classes, les activitats extraescolars, els deures, els exàmens, els profes plastes... van fer que tot es convertís en la mateixa rutina de sempre.

Clara estava tan avorrida com tothom i va començar a pensar amb enyorança en el seu últim estiu. Allà no hi havia lloc per a la rutina. Cada dia era una nova aventura. Només de pensar-hi li canviava la cara, la cara d’agobiada es convertia en cara de felicitat. Així que, després de molt pensar, va decidir que volia reviure els bons moments passats amb els seus amics aquell estiu al poble.

Com ho podia fer? Li va anar donant voltes i més voltes... fins que se li va encendre una llumeta.



Una idea magnífica li va passar pel cervell. No sabia si ho havia vist en alguna pel�lícula o si s’ho havia inventat ella. I tampoc tenia clar si funcionaria però ho havia d’intentar.

Va anar a comprar una pissarra de suro i unes xinxetes a la botiga de tot a 1 euro i més de la cantonada. Va tornar a casa. Va rebuscar per l’ordinador, per la càmera digital i pel mòbil fins que va trobar les fotografies de l’estiu. Va triar les fotografies que més li agradaven: dels seus amics, del paisatge, de les festes... Les va imprimir. Des de l’ordinador també va escriure un títol: “El suro de l’amistat” i el va penjar a dalt de tot del suro.

Després va anar penjant les fotografies que havia triat. Hi havia en Miquel pescant a les roques, la Maria fent el pi a la sorra, el Pablo cuidant dels ponis amb el seu germà petit Adrian, la Laia i l’Andreu, la parelleta de la colla, ballant a la festa d’aniversari d’en Pere,... La Marta i ella passejant pel passeig marítim del poble amb un gelat enorme a les mans. També hi va penjar la foto en què sortien tots junts a la font de la plaça de l’Ateneu.

Quan va veure les fotos dels seus amics, totes juntes penjades al suro, se li va fer un somriure a la cara mentre recordava les vivències que havia viscut amb tots ells. En Miquel és el noi més alt de la colla, musculat, amb uns ulls verds preciosos i grans, juga a bàsquet i sempre té un somriure per a tothom. El Pablo és alt, ros, amb ulls blaus, és el pijo de la colla i està obsessionat pels ponis i el seu germà petit, l’Adrian, és igual que el Pablo però en miniatura. La Laia i l’Andreu van començar a sortir junts aquest estiu. La Laia és molt baixeta, rossa i sempre està parlant. L’Andreu és el més baixet de la colla, porta el cabell llarg, és tres anys més grans que ella i li agrada la música de Nirvana. Porta ulleres de cul de got i si se les treu no veu res de res de res. Quan tingui 20 anys diu que s’operarà de la miopia. En Pere fa els anys a l’estiu. Té els cabells pèl-roigs, és molt pigat i és boníssim jugant a ping-pong. I per acabar, la Clara, ni alta ni baixa, amb els cabells castanys clarets, sempre portava una càmera penjant del coll. I al seu costat, com sempre, la Marta, la millor amiga de la Clara, amb uns ulls verds de pantera que tenien un èxit al�lucinant amb els nois.

La Clara va decidir que els enviaria un mail a tots per explicar-los això del “suro de l’amistat”. O potser millor encara, els podria convidar un dia a tots a casa i els ho podria ensenyar directament i fer una festeta aprofitant que estarien tots junts. Trobar els mails de tots podia ser una aventura. D'alguns en tenia el telèfon, d’altres només sabia on vivien,... d’alguns no en sabia res. Va pensar que el millor era trucar a la Marta i potser si eren dues ho podrien organitzar millor. A la Marta li encantava organitzar-ho tot. I segur que estaria encantada amb la idea del suro i amb la retrobada de tots els amics de les vacances. Li va enviar un sms: “Kedem akesta tarda. Passa'm a buscar per l’escola. Tinc un munt de coses per explicar-te. Petons”

En sortir de l’escola s’esperen durant vint-i-cinc minuts, però la seva amiga no ve. Va pensar que potser era millor anar a casa seva i trucar-li de nou.



En trucar-la per telèfon sonava el contestador automàtic, i després d’intentar-ho vàries vegades més, es va a començar a preocupar i es va posar nerviosa. El cor li bategava molt de pressa, les cames li tremolaven i ja no sabia què fer per trobar qualsevol notícia de la seva amiga. Va preguntar per ella els seus pares, però ells no en sabien res, i fou llavors quan els seus pares van trucar la policia per veure si tenien notícies de la seva filla.

La policia va informar la família que feia menys d’una hora havien atropellat una noia de catorze anys a la porta d’un col�legi. La Clara estava contenta però d’altra banda estava molt preocupada per l’estat de la seva amiga. La felicitat de la Clara era evident, en saber que la seva amiga estava lleugerament ferida, i perquè la seva amiga no volia trencar la seva amistat. L’havia anat a buscar al col�legi però per una desgràcia de la vida no havia pogut arribar. Ara ja resolt aquest misteri de la localització de la seva amiga Marta, la Clara es va posar a cercar la resta d’amics.

Feia temps que ja no sabien res de la majoria d’ells. Tant de temps feia que la Laia i l’Andreu ja no estaven junts, perquè quan havia anat a visitar la Marta a l’hospital els ho havia dit. Es va posar immediatament a tota marxa a buscar als seus amics. De la Laia i l’Andreu sabia que estaven en un poble a cinquanta quilòmetres d’on estava ella i es va posar en direcció cap al poble. Al cap d’una hora ja havia arribat. Els va trobar en un parc molt conegut del poble, el parc dels somnis. Va comentar l’estat de la Marta i també la idea del suro. Es van posar d’acord i van col�laborar a trobar la resta d’amics.

Sabien informació del Pablo, que havia guanyat un concurs de bellesa de ponis i s’havia anat a un altre país per intentar guanyar-ne un altre. Per trobar qualsevol notícia del Pablo havien de trobar el seu germà petit, l’Adrià, però d’aquest no en sabien res. Un altre problema per a la llista.

De la Maria sí tenien notícies. Sabien que estava a Tarragona fent gimnàstica rítmica. Van anar a buscar-la. Va trigar tres quarts d’hora en arribar a l’acadèmia de la Maria, i van estar veient com entrenava la seva amiga.

Quan va sortir del vestuari, van anar a berenar a una pastisseria del poble molt coneguda. Estaven molt contents d’anar a berenar tots junts, i per una d’aquelles casualitats de la vida, van veure l’actual nuvi de la Maria, el Pere, un dels amics del poble. Estava allà assegut, menjant un muffin de xocolata. Només veure els seus amics, en Pere va saltar d’alegria, i tot corrents va anar a saludar-los, un per un fins arribar a la Maria a la qual li va donar dos petons.

Ara ja reunits es van posar a buscar al Miquel, ja que la Maria ja havia contactat amb el Pablo i ja sabia que al cap de dos dies arribaria a l’aeroport. Per trobar el Miquel no era molt difícil, ja que el Pere tenia el seu número de telèfon. Aquell mateix dia li van trucar i li van dir que el pròxim dissabte estigués a casa de la Clara, amb tots els amics del poble, perquè



veiés la sorpresa que havia fet la Clara. Aquell dissabte tan esperat va arribar de forma lenta i pausada, fins al punt de la desesperació. Durant la setmana va estar fent els preparatius per la gran festa de dissabte.

Tots van arribar a l’hora prevista. Van estar un parell d’hores parlant i rient, fins que va sortir el tema del suro. Van anar a l’habitació de la Clara a veure la gran sorpresa, que era el suro de l’amistat. Hi eren tots davant del suro.

Van començar la festa sense l’Andreu i la Laia, que havien anat a buscar la Marta, després que els metges li donessin l’alta.

Tots es van estranyar pel gran retard, però van decidir començar a mirar i penjar les fotos. Fins i tot es van emocionar en veure els vells records. A la Clara se li van escapar les llàgrimes degut a la emoció, però no era el mateix sense la Marta i l’antiga parella. Els van trucar diverses vegades, però cap d’ells contestava.

Aquella situació no era normal.

- Estic preocupada. Per què no arriben? –Va exclamar la Clara, neguitosa-

Amb passes insegures, es van anar apropant a poc a poc cap a la porta. - Tranquil�la, s’hauran entretingut, ja estaran de camí. –Va dir la Maria amb un to tranquil�litzant.

- Entretenir-se dues hores...No és gaire normal, no? –Va contradir en Pere.

- Tens raó, sabent que els estem esperant... –Va opinar la Clara.

Després de la conversa, el grup es va començar a agitar. Ara el més important no eren les fotos, sinó trobar els seus amics.

- Jo penso que hauríem d’anar a buscar-los. – Opina en Pablo-

Tots estaven d’acord, i van deixar la festa a mitges.



En arribar al carrer, van decidir agafar el transport públic en direcció a l’hospital, i van aprofitar per trucar-los una altra vegada.

No hi havia resposta. Res, ni una sola veu.

La tarda anava caient, aquella situació era cada vegada més estranya.

En baixar del bus, es van trobar davant de l’hospital. Era un edifici vell, gran, i amb un jardí per als malalts amb condicions mínimes, arbres sense fulles, males herbes...

- Aquest hospital em fa mala espina, és massa sinistre. –Va dir en Miquel, bocabadat.- I aquí estava tancada la Marta? Quina ruïna... Va dir en Pere. La recepcionista no hi era, i van decidir pujar a l’habitació sense preguntar, ja que la Clara se’n recordava quina era. Era una primera planta, el passadís era molt estret, amb prou feines hi cabien dues persones. La llum era intermitent, i l’habitació es trobava al fons, la número 13. La porta estava entreoberta, era un moment d’inseguretat...

En obrir la porta es van quedar sorpresos, en veure l’esfereïdora habitació. - On estan? Què esta passant? Per què no hi són? – Es preguntà la Clara, aterrida-

- Tranquil�la Clara, tot sortirà bé

En Pablo va donar un cop a la paret, desesperat.

- Merda! – Va exclamar.

L’habitació estava desordenada, era caòtica. La tauleta es trobava al terra, juntament amb un gerro de flors i un got de vidre. El llit, tot desfet, el coixí de plomes trencat.

- Què li ha passat a la finestra? – Va dir la Maria, desconcertada.

Tots es van acostar. En apropar-se van poder veure un tros de roba. Era la jaqueta de l’Andreu. Quan van mirar cap a fora, van veure un camí que es dirigia cap al bosc. De sobte el telèfon de la Clara va sonar, era la Marta.

- Marta! On ets, on ets? - Clara, estem al bosc, ajuda’ns!!! - Què...?

La trucada va finalitzar amb un crit esgarrifós i una veu desconeguda. - Seguiu-me i no feu preguntes, crec que sé on estan!! – Va dir la Clara nerviosa.

La resta del grup va obeir i van saltar per la finestra en direcció al bosc.

Ja era de nit. Mentrestant la Clara explicava la trucada als seus companys. A mig camí van arribar a un encreuament, amb dues direccions. Van decidir seguir el camí del bosc.



Era fosc, no es veia res, i per aquesta raó van fer servir els mòbils per il�luminar el camí. Ja havia passat un quart d’hora i el grup estava atemorit.- És estrany que la meva mare no truqui... –Va dir en Pere, neguitós.- Pere, fa estona que estem incomunicats. – Va respondre en Miquel.

En aquell moment es va sentir un crit de desesperació.

- Aquesta veu m’és coneguda! – Va dir en Pablo, alterat.

Els nois van colpejar la porta fins que la van poder obrir. La fusta vella va cedir fàcilment, i van tirar la porta a terra. Darrere d’un núvol de pols, només van veure foscor.

Van il�luminar l’habitació amb els seus telèfons mòbils, però només van veure una bombeta fosa penjant al sostre, en una habitació plena de pols. Van continuar avançant, i van trobar un llit de metall amb un matalàs trencat, i unes cadenes, en un racó de l’estança.

I una altra porta.

La porta estava entreoberta, però el llum apagat. Van entrar a poc a poc dins el sec silenci de l’habitació. Van trobar un interruptor. I el van accionar.

Allí estaven la Laia, l’Andreu i la Marta amb els canells lligats en una corda que penjava del sostre emmordassats amb cinta aïllant i amb una cara d’esglai terrorífica.

La Clara va córrer cap a ells i els arrencar la cinta aïllant:

- Clara... Pere... Pablo... ens han... .- va fer entre plors la Marta desesperada mentre en Pere i en Pablo deslligaven a la Laia i l’Andreu.

- Tranquil�la ja està, però que ha passat?.- fent saltironets per arribar a la corda i deslligar-la.

L’Andreu contestà per ella:

- Estàvem a l’habitació de la Marta a l’hospital i ha entrat el metge que s’ocupava de la Marta, ens ha dit que ens acompanyava fins la porta i allí ens ha dit de portar-nos fins a la festa perquè la Marta no hagués de caminar, i en pujar al cotxe s’ha desviat i ens ha portat fins aquí.

- I on és ara?

- Ha marxat fa una estona i hem aprofitat per contestar al mòbil.

En aquell moment varen tranquil�litzar-se una mica més i els seus ulls es van anar acostumant a la llum.

- Merda! Mireu!.- va fer la Laia asseguda al terra senyalant les parets de la sala.



Hi havia un suro que recobria tota la paret. El suro estava recobert de fotografies de tots ells amb un angle de visió que es notava que havia fet les fotos amagat darrere d’arbustos, cotxes, etc.

Eren les mateixes fotos que volien penjar al suro de l’amistat, la de la plaça de l’Ateneu, la de la Marta i la Clara passejant pel passeig marítim i totes les altres... Juntament amb notes manuscrites del fals metge amb les instruccions sobre com els torturaria. En una de les fotos s’hi veia un cotxe vermell amb una aparença molt antiquada.

- És el mateix cotxe que em va atropellar! Ja ho entenc tot....- va cridar la Marta alliberant tota la ira que portava a dins.

Es va apropar a grans gambades i arrencà la foto amb tota la força. La Marta es va adonar que a les notes eren entrades d’un diari, les va llegir totes i tot sorpresa va descobrir que aquell pertorbat les seguia des de feia mesos, lentament, en el silenci, amagat darrere les ombres. Deia que estava profundament enamorat de la Laia i necessitava una excusa per apropar-se a ella.

- Em va atropellar a propòsit perquè necessitava apropar-se a tu Laia. Més tard es va fer passar per metge per agafar confiança amb mi i poder dur a terme el seu maquiavèl�lic pla. Nosaltres només érem peces del trencaclosques.

- Hem d’avisar la policia!

- Sí abans que torni!

Sortiren i es dirigiren a màxima velocitat a la comissaria més propera.

Li van explicar tot allò al policia i de seguida van obrir un expedient sobre el tema. Al cap de pocs dies els titulars dels diaris deien:

"Segrestador atrapat després que els segrestats escaparen i van donar les dades"

La ciutat misteriosa



Autors:

3r d'ESO Col�legi Sagrat Cor

3r d'ESO B Institut Bruguers

3r ESO B Col�legi Sagrada Família

3r ESO Col�legi San Pedro

El cel deixava caure la pluja sobre els amples carrers de la ciutat, entre l’apressada multitud es distingia una jove de cabells llargs d’un bonic color daurat. El seu nom era Caroline, una jove de setze anys, de pell pàl�lida com la neu, amb els ulls de color verd clar, que semblaven dues maragdes a la seva cara. Era un noia amb una imaginació única, mística, de pensaments enigmàtics i misteriosos.

Marxava amb pressa sota la pluja cap a la parada d’autobús. Allà asseguda es va posar a llegir un llibre d’aventures, folrat amb uns bonics colors vermells.

Quan estava llegint el capítol cinc, va aixecar la vista i es va adonar que la gent s’havia esvanit per complet. Al principi no s’ho va creure, de sobte va córrer cap a un restaurant que es trobava al final del carrer número tretze.

Es va apropar a la porta, i va abocar-se cap al cristall per comprovar el que es temia: tampoc hi havia cap rastre de gent, només quedaven els seus plats mig plens, les llums enceses i un sospitós silenci.

La Caroline va obrir la porta i es va endinsar per saber què era el que estava succeint. Caminava amb peus de plom, aleshores va escoltar una accelerada respiració que provenia del final del passadís. La llum va començar a fallar, això li dificultava que pogués veure amb claredat de qui o què s’amagava rere aquelles respiracions tan sospitoses. De sobte, va sentir que perdia el coneixement i en uns segons va caure sobre una catifa.

Quan va obrir els ulls va veure que es trobava en una habitació, sobre un llit molt confortable. Les llums eren tènues i percebia un agradable olor a sopa



calenta. En aquell precís moment, un jove va entrar per la porta: tenia aproximadament dinou o vint anys, era morè, amb uns ulls molt vius color marró. Era alt i portava a les mans una safata on hi havia un plat de sopa i una poma. Es va apropar amb cura a la noia i va seure sobre el llit, deixant-li la safata sobre les seves cames amb molt de compte i, alhora que li dedicava un dolç somriure, li deia:

- Com et trobes?

Ella, insegura i desconfiada, li va contestar:

- Un moment... Em fa molt de mal el cap... Podries explicar-me què ha passat i on estic?

- Et vaig trobar al terra del passadís del restaurant. Vaig pensar que necessitaves ajuda i et vaig portar a casa meva. He preparat això perquè mengis una mica, deus estar famolenca.

- Gràcies... Com et dius?

- Marc

- Caroline...

- He de sortir un moment, no surtis de casa, és perillós.

Al principi la Caroline no va sospitar res, però quan va intentar obrir la porta i va comprovar que estava tancada amb clau, la por va començar a créixer per moments.

Va regirar tota l’habitació en busca de la clau, i quan ja s’havia donat per vençuda, va notar que al terra hi havia una forma de quadrat sota la catifa plena de pols.

Va retirar la catifa i va trobar el que s’havia imaginat, una porta secreta que amagava alguna cosa. Va obrir la porta i va notar una forta olor a tancat i una foscor molt gran, com si no hi hagués fons.

La Caroline va pensar que en Marc arribaria aviat i que ella havia de descobrir què hi havia en aquell misteriós forat al terra; llavors, va recordar que quan havia rebuscat en l’habitació havia trobat una llanterna en un calaix, així que va córrer cap al moble i va agafar-la. Es va ajupir i va encendre la llanterna alhora que obria la porta subterrània: quan va apropar la llum cap a la foscor va veure que hi havia una escala que portava fins al terra de l’habitació secreta. Va reflexionar un moment: s’havia d’endinsar a l’aventura o fer com si res hagués passat? De moment s’havia de donar pressa perquè ja faltava poc perquè arribés en Marc, així doncs, va baixar les escales amb la llanterna a la boca i quan ja estava al terra va sentir el soroll d’una porta.



Aleshores, la Caroline va pujar ràpidament cap a l’habitació superior perquè en Marc no l’enxampés, però va tenir la mala sort d’ensopegar-se quan ja estava a punt de sortir i la llanterna li va caure cap a baix. Va intentar recuperar-la però no podria arriscar-se a que la descobrís en Marc, llavors va haver de deixar la llanterna i va continuar pujant les escales, va tancar la porta secreta i va jeure al llit com si res hagués passat.

Algú va obrir la porta, efectivament, era qui ella s’esperava: en Marc.

Ho sento, no he trobat molt de menjar, els supermercats estaven tancats i buits.- Va dir ell.

- No et preocupis, no tinc molta gana, amb el que he menjat ja en tinc prou.

- Quant de temps fa que estàs desperta?

- Una mitja hora.

- Has intentat obrir la porta, oi?

Ella va assentir, temorosa, perquè cada vegada estava més nerviosa. En Marc, intuint l’estat d’ànim de la noia, va voler rebaixar la tensió i, per aquest motiu, en un to de veu conciliador i amable li va dir:

- Tranquil�la, si no et mous d’aquí estaràs segura.

- Què està passant? Per què estava buit el carrer?

- Jo tampoc no ho sé, però tots els senyals indiquen que no es tracta de cap situació agradable.

En Marc va oferir a la Caroline la possibilitat de veure la televisió per tal que s'asserenés, però es va adonar que el comandament no tenia piles. Va obrir un calaix per a agafar-ne i es va sorprendre de no trobar-hi la llanterna. Preocupat, es va girar i va preguntar a la noia què havia fet la mitja hora que ell havia estat absent. Ella li respongué que, com que estava nerviosa i volia trobar una sortida, va regirar l’habitació i va trobar la porta secreta sota la catifa. Encuriosida la va alçar i hi va entrar, però no va tenir temps de trobar res.

- Doncs, he de dir-te la veritat. Aquí a sota sí que hi ha alguna cosa, encara que no ho puguis creure - confessà en Marc.

La Caroline, sobreposant-se als seus propis impulsos, exclamà:



- No tinc por, guia’m!

En Marc va il�luminar l’escala amb la llanterna i tots dos van començar a baixar a poc a poc. Quan van arribar a l’habitació en Marc es va dirigir al costat dret on hi havia un pannell tàctil. Hi va dibuixar dos triangles, un sobre l’altre, i una porta metàl�lica es va anar obrint lentament. Els dos joves van entrar en una sala fosca i es van espantar a causa del soroll dels rats-penats que penjaven del sostre. En Marc, decidit, es dirigí cap a una taula damunt de la qual hi havia una capsa plena de pols.

- Espera Marc, això em sembla que ja ho he vist.

- De veritat, on? – va preguntar el noi amb un to sorprès.

- En el llibre d’aventures que va escriure el meu avi.

- Ho dius de debò? I quin és aquest llibre?

- Es titula “La Ciutat Misteriosa” – va respondre, inquieta, la Caroline -. El llibre comença amb un misteriós succés, el mateix que he viscut quan em trobava capficada en la lectura a l’autobús. Es parlava d’una ciutat deserta, d’una cambra subterrània, i d’una capsa. Però no sé com continua.

Arribats en aquest punt, en Marc va creure convenient de recuperar el llibre per tal de poder trobar una sortida a tota l’aventura que estaven vivint. La Caroline, però, no les tenia totes i digué:

- Però... no és perillós sortir al carrer?

- Deixa’m pensar... Ja ho tinc! Les clavegueres! Les clavegueres comuniquen tota la ciutat i si ens sabem orientar podrem arribar on vulguem.

Els joves van desfer el camí i es van dirigir cap a la porta principal de la casa. Quan eren a punt de sortir al carrer l’ombra d’una àguila majestuosa els va amenaçar i, aterrits, van tornar a tancar la porta.

- Un moment... Recordes quin és el títol del capítol del llibre que estaves llegint?

- El capítol cinc s’intitula “L’àguila reial” - va dir la jove desconcertada -. Per què m’ho preguntes? En què estàs pensant?

El Marc, mentre mirava els ulls de color verd clar de la Caroline, es va limitar a demanar –li una mica de paciència. Li va fer saber que havia vist una entrada de claveguera a la vorera del carrer del davant i que hi havien d’accedir. Van agafar un tros de carn i van sortir. L’àguila els fitava amb ulls amenaçadors però ells van llençar el menjar tan lluny com van poder i d’aquesta manera es van alliberar de l’au rapinyaire. Ara tenien el camí lliure.



Després d’alçar amb força dificultats una massissa tapa, van entrar dins d’un túnel i fent el cor fort i amb un bon sentit de l’orientació van arribar a la plaça del centre. Quan hi van ser van sortir ràpidament i van entrar al bar on la Caroline havia perdut el coneixement. No els va costar de trobar el llibre: era damunt d’una taula rodona de marbre. El van agafar però, de seguida, van sentir una accelerada respiració que provenia del final del passadís...

Espantats, van sortir del bar. En aquell moment el sol començava a clarejar. Mentre tornaven cap a les clavegueres, la Caroline, impacient, va continuar llegint el capítol cinc per saber què haurien de fer.

Dins de la claveguera, va llegir que quan sortís el sol l’àguila moriria.

En sortir, van veure com l’àguila anava a gran velocitat cap a ells; però uns segons abans que els agafés, el sol la va il�luminar, cegant-la per complet, i en mig d’un destell de llum, l’animal va caure mort.

Temorosos, es van apropar lentament.

- Caroline, vés amb compte- va dir en Marc, “preocupat”. Però ella va continuar avançant sense aturar-se.

- Marc!- va exclamar- Vine! Què es això que té al front?

Ell es va acostar encuriosit.

- Sembla que sigui una espècie de clau, - va dir la Caroline.- per a què servirà?

- No ho sé, prova de trobar-ho al llibre.

Ella va començar a fullejar el llibre en el qual va trobar un dibuix on s’apreciava una clau com aquella i una capsa que d’immediat li va recordar la del soterrani de casa d’en Marc.

- Marc, prova de treure-la, em sembla que és la clau que obrirà aquella capsa tan misteriosa.

En Marc va entrar a casa seva i va sortir-ne amb una palanca. Després d’un gran esforç, ja la tenia a les seves mans. Llavors van dirigir-se altre cop cap al soterrani.

Ella va continuar llegint fins al final del llibre i va adonar-se que estava inacabat. Però va preferir no comentar res amb el seu company.

En Marc va repetir el procés que obria la porta metàl�lica. La clau va encaixar perfectament.

En obrir-la, van trobar un manuscrit antic i en mal estat.



La Caroline, paralitzada per la imatge, va fer tres passes enrere fins xocar amb la paret. En mirar cap endavant va veure la silueta d’una noia. En enfocar-li la llum va observar el rostre de la nova integrant.

Era com si estigués reflectida en un mirall. Aquella noia era idèntica a la Caroline.

Van mirar-se fixament als ulls, aquells ulls penetrants. Els de la Caroline tan dolços i els de la noia misteriosa eren buits, morts, sense sentiments.

- Qui ets tu?- va reaccionar la Caroline.

- Què passa? No em reconeixes? Que no t’han parlat de mi? - va dir amb un to d’ironia i un somriure de superioritat. Llavors es va fer el silenci; les cendres ja no hi eren; al seu lloc es trobava, estàtica, la noia misteriosa. De cop tot tenia sentit. La noia aparegué quan el pergamí va ser reduït a cendres. Aquell paper estava connectat a ella.

- Mmmmm… sembla que ja vas esbrinant el que passa, oi? - va dir-li mirant-la de dalt a baix.

- Que em diguis qui ets¡ Per què t’assembles tant a mi? - va respondre nerviosa i espantada.

- Tranquil�la, relaxa’t, que no passa res.

- No t’acostis a mi¡ - va cridar la Caroline.

- Ai! Germaneta, germaneta…

- Com que germaneta? - va tallar-li la Caroline confosa.

- Encara no te n’adones? Mare meva¡ Som iguals. Mateixa edat, alçada, ulls, cabells…

- Tu no ets la meva germana¡ Jo sóc filla única… - va replicar desconcertada.

De cop tot va quedar a les fosques i la Caroline va recordar les paraules del seu avi, escrites a la portada del llibre d’aventures:

“Amb afecte i amb les més bones intencions li regalo a la meva néta acabada de néixer aquest llibre d’aventures. Que després de l’horrible pèrdua aquesta nena ens ha tornat el somriure.”

“Horrible pèrdua”. Aquesta frase havia rondat pel cap de la Caroline durant molts anys. I si la pèrdua havia estat la seva germana? Què hauria de fer? I la gent, on era?

- Tu, tu… mmm-



- Sí, sóc la teva germana, bessona, per ser exactes - va tallar-li. - Encantada, em dic Carlota Morta des del dia que vaig néixer - va dir amb un somriure com si això fos el més normal del món.

- Però, què dius tu ara? - respongué la Caroline molt més relaxada. - Que et penses que sóc boja? Ets aquí, com penses que cregui que ets morta?

- Para! És a dir, faig desaparèixer mig món només per trobar-te i em dius que no és veritat? Que potser creus que en Marc, l’amo del soterrani, et va trobar per casualitat?

- Suposant que et cregui. Per què has vingut a buscar-me?

- Per poder viure la vida que m’ha estat robada - va respondre la Carlota.

- I jo, què puc fer? – preguntà la Caroline.

- Ja, ja, ja - rigué amb malícia la Carlota- per començar ja has trencat el pergamí on era tancada i ara.. no moguis ni un pèl.

De cop la Carlota en forma d’esperit es va ficar al cos de la Caroline. Va amagar el cos d’en Marc en un bosc molt allunyat. Llavors la gent va aparèixer com si res hagués passat. Però, això no era així, la Caroline ja no existia i al seu lloc revivia la seva germana, la Carlota.

L’escola dels somnis


L'escola dels somnis

Autors:

3r d'ESO C Col�legi Sagrada Família

3r d'ESO D Institut Bruguers

3r ESO A Col�legi Santo Ángel

3r ESO C Institut Bruguers

Vaig néixer l’estiu de 1974, a Barcelona, al barri de Gràcia. El meu pare obrer i la meva mare arquitecta.

La primera vegada que vaig obrir les meves portes va ser el 15 de setembre del mateix any, i em van posar per nom ”Escola dels somnis”. Llavors les coses eren molt diferents.

Jo era l’escola més nova dels voltants; amb les meves parets blanques i netes, les meves grans finestres, el meu jardí guarnit amb les flors més boniques... Totes les altres escoles em tenien enveja... Però van anar passant els anys i a dia d’avui sóc jo la que he de envejar aquestes escoles noves, plenes d’ordinadors, sales de música, grans tallers i un munt d’aules que duen a terme una llista d’activitats cada vegada més gran.

Disposava i disposo de quatre plantes, la primera és tota plena de nens, des de nadons fins a estudiants de primària, que són els que, dia rere dia, em retornen la joventut perduda.

En la segona planta viuen els adolescents i sobreviuen el seus professors, no cal que digui res, tot el dia cridant, fins que m’agafa mal de cap. De vegades són insuportables...

En la tercera planta filosofen els veterans i les sales de professors. M’agrada molt veure com planifiquen el seu futur, em recorden a mi, quan tenia il�lusions de convertir-me en la millor escola del món. I en l’última planta trobem el menjador i les diferents aules especialitzades com: música, laboratoris, sales d’estudi...

Sempre m’ha agradat ajudar els meus nois i noies. Ara estic especialment interessada en dos dels meus alumnes i una professora.



Una de les noies té nou anys i es diu Lucia i les seves companyes la molesten perquè li agrada molt llegir i és molt estudiosa, la Lucia sempre està trista perquè no té amigues.

L’altre nen té setze anys, es diu Carles i un company seu li fa bulling perquè li va prendre la seva xicota.

I per últim la Sandra, de trenta-quatre anys, a qui uns alumnes, als quals va suspendre l’assignatura i dels quals és tutora, l’amenacen cada cop més greument.

Avui he tingut un dia molt mogut. Al primer pati, el pati que fan els alumnes de primària, la Lucia s’ha enfrontat amb les companyes de

classe que l’estaven insultant. En un atac de ràbia, la Lucia ha començat a pegar a dues companyes que no paraven de fer-li la vida impossible. El professor que vigilava al pati, ha enxampat a la Lucia pegant a les altres dues noies però no ha vist el que li havien fet aquestes dues noies primer, que evidentment es van fer les víctimes. El professor ha enviat a la Lucia al despatx de la directora.

Al segon pati, el pati que fan els de secundària, ha sigut molt pitjor. El Carles i en Pere (l’ex de la Maria) s’han trobat de cara als lavabos del pati. En Pere ha tancat el Carles al lavabo i sort n’ha tingut que portava el mòbil i ha trucat a la Maria perquè el vingués a rescatar. I la Maria ha convençut al Carles d’anar a direcció a explicar la situació que estan patint tots dos, des que ella va decidir trencar amb en Pere i anar-se’n amb en Carles. Però aleshores ha passat la professora de guàrdia del pati i en veure en Carles i la Maria tancats al lavabo s’ha pensat que s’estaven embolicant. I els ha portat a direcció.

La Sandra aquell matí no volia venir a fer classe. Estava súper deprimida. Però com cada dia ha agafat la seva bici i l’ha deixat a l’entrada lligada als ferros. Quan ha sortit a esmorzar, ha vist que només li quedava el quadre. Li havia desaparegut el seient, les rodes i els frens. Només quedava el quadre mig penjat del cadenat. S’ha posat a plorar, d’impotència perquè sabia que havien estat els seus alumnes però no ho podia demostrar. I ha anat a explicar-ho a la direcció per si de cas sortia a les càmeres de vigilància qui havien estat els gamberros.

La directora estava tranquil�lament al seu despatx signant uns papers quan ha aparegut la Lucia amb el profe de guàrdia, la Maria i el Carles amb l’altra professora de guàrdia i per últim ha arribat la Sandra arrossegant el que quedava de la seva bici. Al despatx ja no hi cabia ningú més. La directora no es podia ni creure que estiguessin passant tantes desgràcies a l’escola. Cada



dia es deixava la pell per mantenir l’ordre dins les meves quatre parets. Però semblava que els valors d’altres temps havien desaparegut.

Què es podia fer perquè tot tornés a ser com abans? Per què els nois i noies d’avui en dia eren tant diferents? És que tot s’havia de solucionar amb agressivitat? És que els professors havien de ser dictadors? Jo no hi estava acostumada. A l’escola dels somnis sempre havia prevalgut uns models democràtics. Quanta feina quedava per fer, des de direcció, des de l’alumnat.... Gairebé semblava, més aviat, l’escola dels malsons.

La directora va escoltar cada història explicada per cadascun dels seus protagonistes. La Lucia fastiguejada perquè ningú la valorava. La Maria enfadada perquè semblava que no pogués decidir amb qui volia estar i de retruc en Carles en rebia les conseqüències. I la Sandra perquè no sabia com enfrontar-se amb els alumnes i demanava ajuda als seus companys.

La direcció va decidir castigar la Lucia junt amb la Maria i el Carles a passar una setmana per la tarda al col�legi, i la professora encarregada de cuidar-les seria la Sandra, ja que la directora va pensar que amb pocs alumnes aprendria a portar classes. A mi em va semblar una bona idea, perquè podria conèixer més els meus personatges predilectes i veure com es relacionaven entre ells.

El dilluns per la tarda hi eren tots a la sala de professors. La Lucia, amb una cara tristona després d’un dia molt solitari, seia a una cantonada de la taula mirant a l’infinit. En Carles i la Maria seien junts agafats de la mà. La Sandra es va presentar amb cara de desesperada una mica tard, ja que no trobava la seva carpeta. Pel que havia vist en el que portàvem de curs, era una persona molt cautelosa amb les seves pertinences. Amb mitja veu, la Sandra va demanar que comencessin a fer els deures que tinguessin. De mala gana, el Carles i la Maria van començar a obrir el seus llibres i van fingir estudiar Biologia quan en realitat parlaven per notetes. En Carles sempre havia sigut un noi molt aplicat, tot i això portava un seguit de males notes degut a què estava molt distret. Per la seva part, la Lucia estava dibuixant una escena esgarrifosa. Era meravellosament espectacular, però denotava molta tristesa i malestar. La Sandra estava preparant la seva pròxima classe per als de 3r d’ESO. S’esforçava molt per fer les classes el més divertides possibles, però sempre acabava desil�lusionada.

Des que vaig començar a funcionar mai havia vist una noia tan petita dibuixant una obra tan majestuosa. Amb cada pinzellada expressava el més fosc del seu cor, i de la seva ànima, que semblava que fos inexistent per a la resta. La Sandra també es va adonar del seu do i no va trigar a parlar amb els professors que tenia. Ningú sabia res sobre les habilitats de la noia, únicament deien que era molt difícil d’entendre el seu comportament.

Poc a poc, quan les tardes de la setmana anaven passant, tots van començar a agafar confiança entre ells. La Sandra arribava amb ganes perquè era la poca estona que feia de professora i es sentia respectada. A la



Lucia se li veia molt més feliç, fins i tot deixava entreveure les seves petites dents amb el seu somriure.

La Maria era poc aplicada i li costava treure les assignatures. En Carles era molt a sobre de ella amb això, però més bé era ella qui el portava a la seva banda. En Carles era un excel�lent alumne a matemàtiques, sempre amb matèria molt més avançada per a la seva edat. Va acabar la setmana i els alumnes i la professora van començar a distanciar-se de nou.

Un dia la directora va comunicar a tots els professors que dintre de poc hi hauria un concurs entre escoles, on qui guanyés s’emportaria una nova i moderna sala d’ordinadors. Us imagineu el feliç que em vaig posar? Era com imaginar-se tornar a la meva joventut, on jo era una escola nova i interessant! En escoltar la notícia del concurs, la Sandra va parlar amb la directora de les habilitats de dibuix de la Lucia, tot i que només tenia nou anys, i de la facilitat d’en Carles per resoldre problemes matemàtics molt complexos.

Això va suposar el retorn del petit grup una tarda a la setmana, preparant el concurs que representaria a la seva escola, em representarien a mi. Aquest dia era el preferit per la Sandra, que esperava amb ganes als seus alumnes predilectes. Mentre donava feina extra a en Carles i la Lucia, ajudava a la Maria amb els seus deures.

A la vigília del concurs, en Carles havia arribat al punt més àlgid amb el seu conflicte amb l’altre noi. Cada cop era més difícil per a ell, que es sentia amenaçat en tot moment.

La situació de la Lucia havia millorat una mica, ja que, tot i que seguia trobant-se molt sola, era capaç de defensar-se sense utilitzar la violència o paraules malsonants i sabia que hi havia persones a l’escola que l’apreciaven.

La Sandra estava molt nerviosa amb el dia de demà. Ja no faltava res per al concurs que havia preparat amb tanta delicadesa. Jo, personalment, sóc l’escola més feliç del món. Estic orgullosa amb el treball dels meus alumnes!

L'endemà, els alumnes i la professora es van trobar a l'aula per repassar una estona abans del concurs. Només faltava una hora i, tot i que estaven convençuts que guanyarien, els nervis se'ls menjaven.

El concurs va començar i la veritat és que tot plegat no va anar gens bé.

La Lucia va quedar humiliada davant els representants de totes les escoles perquè no va aguantar la pressió i es va pixar a sobre per culpa dels nervis.

A en Carles, desgraciadament, se li van acabar les piles de la calculadora i no va poder resoldre els problemes. Estava empipadíssim perquè les havia comprades el dia anterior i li havien costat un ull de la cara.



Davant d’aquest panorama, la Lucia i en Carles no van voler esperar el veredicte del jurat i se'n van anar capcots. Avergonyits, van marxar cap a casa amb la intenció de no tornar a trepitjar l'Escola dels Somnis.

La Sandra, que des del seu seient havia vist l’actuació desafortunada dels seus millors alumnes, va marxar cap a casa. I he de dir que com a conseqüència dels nervis, va patir una depressió que malauradament la va portar cap al suïcidi amb una llauna d'escopinyes.

A la setmana següent, la Lucia i el Carles ja es trobaven entre els alumnes més prestigiosos de la ciutat, ja que s'havien inscrit a l'escola més nova i més innovadora de tota la comarca.

Tres anys després vaig deixar de rebre subvencions per culpa del baix rendiment de tot el centre. Els professors em van anar abandonant i jo cada dia estava més deteriorada. Les parets estaven esquerdades i brutes, totes les taules i cadires eren velles i gairebé no quedaven alumnes amb ganes d'aprendre. Per aquest motiu jo estava trista i sense ganes d'acollir ningú. Em sentia més dèbil que mai.

Al cap d'un temps patint aquesta situació em vaig ensorrar i, malauradament, molts professors i alumnes van haver de fugir cames ajudeu-me. La directora va quedar guenya al caure-li una biga a l'ull i, un grapat d’alumnes van patir lesions.

Aquesta notícia va ser coneguda arreu del país, arran de les greus conseqüències que va tenir el meu ensorrament. Llavors, em vaig sentir culpable de totes les desgràcies patides pels professors i alumnes i no me’n podia recuperar.

Al cap d'un mes van venir a recollir les meves runes.

Avui, però, només recordo que quan em vaig despertar estava plena d'alumnes contents, amb noves aules molt ben equipades i uns professors molt agradables i motivats. Segurament em van reconstruir, no n'estic segura. Només tinc clara una cosa: que, ara sí, ara em tornen a envejar perquè ara torno a ser l'Escola dels Somnis.

El maltractador


El maltractador

Autors:

4t ESO A Institut El Calamot

4t ESO B Col�legi Sagrada Família

4t ESO Col�legi San Pedro

4t ESO B Col�legi Santo Ángel

Estic trist, sol i desesperat. Em trobo en una habitació fosca i vella, sense quadres, sense indicis que aquesta sigui la meva família. Sento sorolls que en passar per les meves orelles, vibren intensament i em provoquen una sensació de malestar continu. Sento un buit profund en l’interior del meu pit, no sé què fer, si quedar-me quiet o anar a defensar la mare.

Aquesta és la història de la meva suposada família. Em dic Carles, tinc 13 anys i part de la meva vida l’he passat infeliçment, amb uns pares que no han parat de barallar-se des de fa uns 4 anys, però no eren baralles normals com a totes les famílies, començaven per discutir sobre un tema i acabaven malament, molt malament...

El pare cada dia arribava a casa amb unes quantes copes de més, s’enfadava i se n’anava a dormir. Un dia va arribar i en comptes d’adormir-se va començar a discutir amb la mare, pel que vaig sentir, el pare havia perdut el treball i la mare estava preocupada perquè no sabia com viuríem ja que fins aleshores ens havia alimentat ell amb el seu sou.

El maltractador


Aquella nit no se m’oblidarà mai, no vaig poder dormir en tota la nit, sentia crits, cops i plors. Al dia següent la mare tenia l’ull blau i ferides per tota la cara, el pare no hi era, però tenia les seves coses a l’armari i això de moment em provocava calma.

Li vaig preguntar a la mare què li havia passat a l’ull i em va dir que s’havia donat un cop amb la porta, però jo sabia que era mentida.

El pare era el culpable i en aquell moment em vaig començar a preocupar de debò. Estava enfadat amb ell, no volia que fes mal a la mare i no li parlava.

Quan ell estava sobri no passava res però quan a les nits venia tan malament, és quan jo sabia que hi havia perill. Em deia que me n’anés a la meva habitació, tot i que jo no volia.

Cada dia que passava, la mare estava pitjor, encara que sempre que li preguntava em deia que no li passava res.

Ja estava cansat, i un bon dia em vaig trobar amb més forces que mai per defensar-la, però qui va acabar malament en comptes del pare, que és el que havia previst, vaig ser jo.

Els vaig escoltar barallant-se com de costum però aquella nit ja era massa, estaven discutint el perquè el pare havia agafat els estalvis de tota la vida per gastar-los en beguda i també va fer apostes en diversos jocs.

El pare li cridava i en el moment que va parlar la mare, el pare li va donar una bufetada. No vaig poder més i vaig sortir, li vaig cridar desesperat que la deixés però en comptes de fer-ho li va donar més fort, i no li va importar que jo hi estigués sinó que em va apartar bruscament llançant-me al terra i fent-me donar un grandíssim cop contra l’armari...

De sobte em vaig aixecar, era tot blanc, una ombra em mirava i em preguntava si estava millor. A l’esquerra hi havia algú callat que em mirava fixament. Tenia el rostre pàl�lid amb aires de culpabilitat. No va ser fins més tard, que em vaig adonar que era el rostre del meu pare. Això em va estranyar, i em va preocupar a la vegada en no trobar la figura de la mare al meu costat.

Vaig veure com el meu pare sortia de l’habitació i parlava amb un metge. L’home va dir que a causa del cop hi havia la possibilitat d’amnèsia, però jo me'n recordava de tot. Vaig pensar que seria una bona oportunitat perquè el meu pare em donés explicacions, ja que estava preocupat per si havia passat alguna cosa a la mare.

El maltractador


Aquell mateix dia em van donar l’alta a l’hospital i vaig tornar a casa. En entrar, trobava algú en falta, i era la mare. Quan vaig entrar, el meu pare em va conduir cap a la meva habitació. Allà vaig deixar les meves coses i aprofitant que el meu pare estava a la dutxa vaig començar a inspeccionar la casa.

Tots els armaris, eren buits, només hi havia roba del pare i meva, cap rastre de la mare. Totes les fotografies i records d'ella s'havien esfumat. Quan va sortir de la dutxa, hem vaig omplir de valor per parlar amb ell, a preguntar-li on era la mare. Ell amb tristor amb va contestar que feia anys que no vivia a casa nostra, que quan jo era ben petit ens havia abandonat.

Però, que estava passant? Tot allò era massa estrany... Jo encara me'n recordava del bell rostre de la meva mare, un dona molt bella i tendra.

M'estava mentint però per què ho feia? Què estava amagant? Li havia passat res a la mare? De cop vaig veure un rastre, una petita taca de sang a terra, de cop com un record em va venir al cap, ma mare, ma mare tot just vaig caure al terra, ella havia cridat.

El més horrorós pensament va venir al meu cap, la mare era morta. Tot quadrava, la mentida de mon pare, cap senyal de ma mare, només el rastre de sang al terra. Però no m'ho podia creure, havia de saber-ho del cert. Vaig estar tota la nit rumiant, i vaig obtenir-ne un resultat, havia de fingir l’amnèsia per així treure-li informació al pare, i fer concordar tota la història.

Durant els dos dies següents, vaig estar molt unit al pare, ja que havia de fingir la meva alegria al tenir-lo al meu costat. Últimament, el pare es comportava d’una manera molt sospitosa. Baixava cada dia al soterrani a les tardes i no sortia fins ben entrada la nit. Què estava planejant? Què era el que m’estava ocultant?

Potser estava arreglant el cotxe per marxar lluny d'allà i començar de nou, o volia fer-me una sorpresa, no sé. Però el que sí que tenia clar era que ho havia de descobrir tard o d'hora, tot allò em tenia intrigat. Així que vaig decidir baixar al soterrani mentre ell dormia per descobrir tot aquell misteri que no em deixava dormir.

Allà sota estava tot exactament igual, tan sols que hi havia més caixes de les que jo recordava.

Vaig apartar les caixes per veure si hi havia alguna cosa. Vaig trobar una trampa, la vaig intentar obrir, però estava tancada amb clau. Aleshores vaig recordar que les claus eren a l’habitació del pare, al costat de la porta i realment no sabia com aconseguir-les. M’havia d’espavilar i pensar de manera freda.

El maltractador


Vaig decidir pujar a l’habitació del pare per agafar-les, però havia de ser molt sigil�lós perquè el pare no es despertés. Tenia realment molta por que el pare em pogués descobrir. Vaig agafar-les amb molta cura i quan ja les tenia, vaig córrer molt per obrir la trampa. Quan vaig obrir-la tot era fosc; vaig veure una ombra que s’acostava cap a mi i algú, de cop i volta, em va empènyer.

Vaig caure escales avall; quan em vaig aixecar, vaig córrer per veure si la trampa era oberta, però el meu pare l’havia tancada amb clau i no podia sortir. Aquell home que havia jugat amb mi tantes vegades i que molt sovint em feia riure, ara s’havia convertit en un enemic. Cada vegada tenia més pànic i la situació se n’anava complicant més. Mai havia tingut aquesta sensació de soledat que m’envoltava cada vegada més.

Tot es va quedar en silenci, però de sobte vaig sentir una veu molt feble, una veu tremolosa. Quan em vaig girar per veure d’on venia aquesta veu. Vaig veure la meva mare lligada amb una corda molt gruixuda. Em vaig alegrar molt de veure-la, però estava tota plena de ferides i d’hematomes. Sembla mentida com pot canviar l’expressió d’una persona derrotada.

La mare em va dir que el pare la maltractava mentre jo dormia. Ara entenia perquè el pare baixava totes les nits en silenci al soterrani. Tot anava tenint sentit i moltes preguntes que em feia ara començaven a tenir resposta. La vaig intentar consolar com vaig poder i li vaig dir que ens en sortiríem d’aquesta fos com fos. Ara era jo la persona forta, la persona que havia de salvar la seva mare que ja no tenia forces.

Vaig començar a mirar al meu voltant amb l’ajut de la poca llum del meu mòbil i vaig trobar una caixa d’eines molt velles que devia haver oblidat el meu pare. Realment eren unes eines totes rovellades, però alguna en trobaria que em servís.

Només pensava en la meva mare i com podia salvar-la. Penseu que els ulls de la mare mostraven por, pànic, horror…Cada nit mentre jo dormia a la meva habitació, la mare patia un dels turments més grans que es poden viure: la persona que ella estimava, aquella que havia de protegir-la, la maltractava cruelment i amb covardia.

Seguia intentant consolar la mare, però la mare no parava de plorar, encara que ja no li quedaven llàgrimes. Vaig mirar-la fixament als ulls i li vaig dir: “mare et trauré d’aquí”.

Amb les velles eines del pare vaig poder treure amb dificultat les frontisses de la porta que donava cap a la llibertat. Vaig poder sortir sense fer gaire soroll, però el pare em va sentir i es va despertar. Vaig sentir les seves passes que s’apropaven i cada vegada la por se n’anava apoderant de mi més ràpidament. Em vaig amagar com vaig poder i quan el pare ja era al costat de la porta de l’amagatall, el vaig empènyer amb tota la força possible, vaig tancar la porta amb un cop molt fort i vaig falcar-la amb una

El maltractador


butaca. La mare i el pare havien quedat tancats al soterrani; víctima i botxí eren junts.

Vaig moure el moble d’eines que hi havia al costat de la trampeta per tal de bloquejar la sortida. Semblava que el temps no passava, gotes de suor lliscaven pel meu rostre. El sol apareixia mentre la desesperació s’apoderava de mi. No sabia com reaccionar davant aquella situació tan extrema. Després de rumiar-m’ho, vaig decidir entrar a l’habitació fosca i humida, per treure la mare abans que fos massa tard. Se’m va ocórrer agafar la clau anglesa del pare per si decidís atacar-me. De sobte, quan era a punt d’obrir l’entrada, vaig vacil�lar adonant-me de la meva fragilitat i inferioritat front la seva força, i automàticament vaig veure el telèfon sobre el moble de l’entrada i a continuació vaig marcar el 110. La policia trigava a contestar-me, i un cop va fer-ho, feia moltes preguntes que jo no podia ni sabia contestar.

- Mossos d’esquadra, digui’m? El seu DNI, motiu de la denúncia, la seva adreça....- Van demanar des de l’altra línia.

Se’m feia un nus a la gola que m’impedia parlar correctament, i tot quequejant vaig dir:

- Auuuxili!

- Escolta, calma’t una mica i explica’m què et passa.

- La meva mare va desaparèixer, i vaig sospitar del meu pare que tenia un comportament estrany...- No sabia com fer per explicar tot allò que havia passat.- I llavors... un dia vaig veure el meu pare baixant al soterrani, i el vaig seguir dissimuladament fins que vaig descobrir que amagava allà la meva mare...

- Anem a veure, on vius?

- A...

De cop i volta vaig sentir la presència d’una persona darrere meu i després com m’arrabassaven el telèfon de les mans. Estava perdut. Dubtant-ho molt, vaig girar-me i automàticament el meu pare em va voler agafar per portar-me fins a l’amagatall. Per sort, vaig poder fugir abans que això passés. Corria sense parar, però no tot acaba amb un final feliç. Després d’una bona estona, quan ja no podia més, el pare em va enxampar.

- Et creus molt llest, eh nano? - M’amenaçava el pare amb un martell.- Et pensaves que podries escapar de mi? T’has equivocat noi... .- Ràpidament, va agafar-me el braç i me’l va posar darrere de l’esquena de tal manera que no podia moure’m. Va arrossegar-me fins a la porta de la trampeta i em va empènyer.

El maltractador


La meva mare ens mirava espantada des de la cadira en la qual estava lligada. Els moments es feien interminables per la mare i per a mi, allà, dins aquella habitació freda, humida i fosca.

Tres hores més tard, unes sirenes van interrompre els nostres pensaments. Vaig aixecar la vista veient la meva mare com feia un somriure lleu amb aquells llavis fins i violacis per la por i el fred patits al subterrani. Passes decidides i veus fortes s’escoltaven voltar per sobre del nostre sostre. Es va sentir com la porta gran de la casa s’obria i molts policies entraven a l’interior.

- Registreu-lo tot.- Va dir un home amb una veu bastant greu.- Vosaltres anireu a la planta superior i nosaltres escorcollarem aquesta planta. La gent va començar a dividir-se per tot l’habitatge.

Vaig escoltar com unes passes s’apropaven amb decisió.

- Aquí hi ha una trampeta que deu donar a un subterrani.- Va dir un dels homes. De sobte vaig veure com un raig de llum i esperança m’obrien els ulls. Una llanterna repassava la silueta de la meva mare.- Aquí hi ha gent!

Van baixar cinc homes armats amb la cara tapada amb un passamuntanyes i amb un uniforme particular acompanyat d’un casc negre. Dels cinc homes, tres es van apropar a nosaltres per deslligar-nos. Un dels altres dos es comunicava per walkie talkie, mentre que l’altre va trucar a una ambulància.

Un cop vam arribar a l’hospital, ens van fer totes les proves necessàries, i no ens van trobar cap lesió important, ja estàvem molt més tranquils.

Ha passat molt de temps des del segrest, nosaltres ja hem començat a fer vida normal i no tenim notícies del pare. Malgrat això, encara somio cada nit, amb el dia en què el meu pare es va convertir en el nostre pitjor enemic.

No està bé donar preferència al malvat per ignorar al just



Autors:

4t ESO C Col�legi Sagrada Família

4t ESO B Institut El Calamot

4t d'ESO Institut Bruguers

LA VIDA DE LA MARINA

No està bé donar preferència al malvat

per ignorar al just (Proverbis: 18,5)

Només la mort ha vist el final de la

guerra (Plató)

Aquesta història relata la vida de la Marina, una nena que en mig d’un país dividit es troba en la situació de que ningú es fa càrrec d’ella quan els seus pares desapareixen. No troba ajuda enlloc i no és conscient de la situació que viu. Agafada de la mà del seu ós de peluix aviat descobrirà un nou món immers en la destrucció i la radiació, i el que és pitjor de tot: l’avarícia i corrupció de l’ésser humà per dominar el món.

Aquell 15 de juny de 1971, la Marina es va llevar molt d’hora. Tenia molta il�lusió en començar el dia del seu aniversari. La Marina és una nena del nord de la regió de Plubskòvia, un petit país rebel independent de la Unió Soviètica. La Marina vivia amb els seus pares en una granja on criaven ovelles en un petit poble pagès aliè de la vida política en la que el país es veia i al qual només estava interessat en sobreviure a aquells temps de misèria. La vida de la petita era senzilla i sense preocupacions...

- El dia era assolellat, estava molt contenta, tot i que, com era força pobre no esperava que ningú em regalés res.

Creia que el món anava bastant malament però no m’influïa ja que jo només vivia pel meu osset de peluix.



Fins que un dia succeí el pitjor que em podia passar: uns avions molt grans i molt sorollosos arribaren de dalt la granja i bombardejaren tot el meu poble, inclòs part de la granja. Estava trista: què havia fet jo per merèixer tota aquella pena i destrucció?

Tota moixa, vaig decidir anar a peu al poble a veure què havia passat però, era millor no haver-hi anat : totes les cases estaven destruïdes i només va veure runes.

Jo no entenia el món: perquè no tothom parlava les coses enlloc d’enviar aquells ocells de ferro tan grans que mataven la gent?

Quina vida més trista de celebrar el meu aniversari, vaig pensar.

Vaig tenir sort d’haver-me salvat. Estava jugant amb mon germà a fet i amagar a la muntanya, i es va fer tan tard que m’hi vaig quedar allà adormida, potser va ser aquest el motiu pel qual he sobreviscut. Però no sé si val la pena, perquè ningú més ho ha fet al poble. No recordo res més, només estar adormida i sentir un gran tremolor al terra...

Tot va començar el 4 de febrer de 1965 quan...

Era Divendres, ho recordo perquè feia fred i el noi dels diaris pregonava que el pròxim dissabte hi hauria assemblea general al poble. Tinc gravada aquella època a foc, ben endins del cor, amb una mena de melangia difícil d’explicar. La gent sortia a comprar al mercat, la vida tranquil�la, de poble, i una mena de pau que cobejava l’ambient... però aquella tarda tot va canviar. I va canviar, precisament amb un retrò terrorífic que va esquerdar el cel, que va esquinçar l’ànima i va abatre la ment.

La gent corria a munt i avall, les mans al cap, els ulls esbatanats, les robes esparracades, les llàgrimes galtes avall... i jo no sabia què fer. Al meu voltant tan sols hi havia pols carregada de tristor. Els pares no eren enlloc, i de sobte, unes mans suaus em van acariciar la galta mentre m’agafaven a coll. Vaig despertar en una casa petita, fosca, amb les parets estretes, el sostre baix i les finestres petites. Una noia alta i prima, molt escanyolida va entrar a l’habitació amb una brillantor als ulls que em va fer espantar. Vaig recordar la mare.



- I la mare? - Les mans ara em tremolaven i plorava tement la resposta.

- La mare no te la puc tornar...però vaig poder rescatar aquest conillet. - Me’l va donar en Didis. Era el meu peluix preferit. Però en aquells moments es trobava tot brut, i el que abans era rosa ara tenia un color marró que el tornava tètric.

Vaig trigar força temps a entendre que la guerra no duraria uns quants dies, em va costar entendre que s’estenia com una plaga per tot arreu, que ja no tenia marxa enrere i que cruel no finalitzaria fins haver matat tants humans com les armes li ho permetessin o fins que algú decidís que el preu pagat ja era més gran que el premi final. Però els humans som éssers capaços de resistir les condicions més pregones, i podem sotmetre’ns fins la degradació per tal de sobreviure.

Al principi cada cop que queia una bomba suposava un terrabastall, però a mida que els mesos avançaven els plors anaven disminuint; ja no hi havia ningú a qui plorar ni ningú que plorés. Era dissabte i estava sola a casa dels senyors Stein, ells m’havien adoptat amb un caliu desconegut per a mi, em tractaven com si fos una princesa i fins i tot em donaven part de les seves racions de menjar. Aquell dia ells havien hagut de baixar a la ciutat per aconseguir alguna manta per a l’hivern.

I de sobte l’alarma antiaèria va començar a sonar molt i molt fort. El cor se’m va accelerar de sobte i vaig saber que allò no podia ser res bo, volia córrer, volia fugir, però les cames no corrien i el cervell ja no m’obeïa. De sobte, la casa va començar a trontollar i les parets semblaven de paper. La por m’impedia respirar i l’angoixa se m’arrapava al cor ben fort. Sentia que la vida se m’escapava de les mans i que no podia retenir-la.

Vaig despertar-me entumida i el cos em feia mal i sentia l’ànima als peus. Tenia els músculs garratibats. La foscor em va recordar una mena de cel estrany. De sobte vaig tenir la certesa que aquell cel no era el cel que jo veia cada dia, aquell cel no tenia estrelles i supurava una mena de polsim. Vaig comprendre en qüestió de segons, que ja no em mouria mai més; si movia l’esquena topava amb una paret, si movia el braç amb una altra, i si movia les cames tampoc aconseguia moure’m. En el primer instant vaig saber que moriria, el pitjor va ser però aquella terrible i cruel seguretat que no ho faria ràpidament.

Sabia que el meu cos lluitaria fins al final contra la falta d’aigua, d’aliments i d’oxigen, tenia clar que no tindria un atac de cor, ni tindria el plaer de morir dormint. No entenia com era que ho sabia, però d’una manera o altra el meu cos encara jove i ingenu voldria seguir lluitant, perquè jo en el fons no volia morir. Recordo encara aquella negror, aquell abisme que s’obria al meu cor. Les hores passaven lentes... o potser eren minuts?



Crec que vaig adormir-me un parell de cops abans de despertar-me amb una fam de llop. Sentia la panxa buida, els budells bramaven i la gola seca, malgrat això necessitava cridar; gairebé tant com menjar. Si no cridava em moriria de bogeria, i si ho feia tant de patiment no hauria valgut la pena.

L’aire era fred. Les mans se’m congelaven i ja no sentia els dits. Alguna cosa d’aquella agenda m’havia despertat un sentiment afectuós, una pena per aquella nena que potser ni tan sols existia.

No tinc clar el que va ser: els papers cremats, la lletra menuda i irregular, la tinta negra impresa amb una ploma o les esgarrapades de la coberta de pell de cocodril.

La vaig deixar on era. Suposo que en Didis es mereixia més un lloc a les meves mans mentre caminava que un vell record perdut, escrit i oblidat. Potser aquell diari va ser el Didis d’alguna altra Marina feia uns anys.

Algú va dir que la vida és un camí. En aquell cas, el camí era la vida: tot el que trobava era tot el que tenia. Dues hores caminant de pressa, quinze minuts descansant, tres quarts d’hora fugint d’alguna cosa, dos segons olorant el vent i mitja vida preguntant-me on era.

En la llunyania, una teulada verda, enfosquida per les cagades dels coloms, amb una torre i un rellotge que marcava les dos i vint de no sé quin dia, sobresortia de l’horitzó. Si hagués sabut que estava al desert hauria pensat directament que era un miratge, i si hagués estat en un somni, que encara ho penso, ho hauria interpretat com un presagi de mort.

Tot s’ha de dir: quan portes dues hores caminant, tota pedra punxeguda et sembla còmoda. Asseguda rere la porta d’aquella estructura m’amagava d’alguna cosa. En Didis seia al meu costat, inconscient, aliè a la realitat. A través dels seus ulls de plàstic la llum no hi viatjava, i el seu cervell de tela no percebia la tragèdia: tot solitari, fosc, fred, trencat... oblidat. El producte de la guerra, la suma de la ira, la resta de la mort i el quocient dels innocents.



Els arbres ja no tenien fulles i al cel no quedaven ocells. Els carrers eren foscos i la cendra es barrejava amb la sang. Els cadàvers tenien la cara tapada amb les mans, com a resultat d’una última reacció a l’estímul de l’explosió. Per sobre del silenci, milers de veus encara demanaven pietat, a Déu, als soldats, al vent o a la vida, tant se’n feia. Veus inútils. El món ja havia perdut la força, la coherència i la humanitat.

En Didis somreia, com sempre, en el seu perfecte, fictici i inert somni de la seva vida. El vaig agafar i vaig entrar a l’edifici restant del que havia estat una ciutat. No hi havia picaporta així que no em vaig molestar a utilitzar-lo. A dins, una veu retrunyia per les parets laterals d’una escala llarga que pujava fins a una cambra amb una gran finestra que donava al mar. El mar per on havien fugit els soldats després d’arrasar les nostres terres, l’horitzó de la nova pau.

Deu o quinze nens i nenes de la meva edat o més grans seien a terra, i una noia d’uns disset anys seia davant seu en una cadira verda, parlant amb una veu dolça i alegre. Tots els altres, atrets per la seva història, somrients, refugiats en el que semblava ser un orfenat, van mirar cap a mi quan vaig tocar la porta i aquesta va grinyolar.

Van fer gest d’aixecar-se a abraçar-me quan la noia que explicava la història, dels cabells del color de la sang i els ulls del color del cel, filla de la guerra però amant del àngels, va pronunciar les paraules definitives:

Podeu veure com es torna a repetir la història: les ànimes pures que sobreviuen a l’impacte de la maldat llegeixen el diari que vaig perdre i sense saber perquè, segueixen la meva veu fins aquí.

Em va caure una llàgrima.

- Seu amb nosaltres. – va dir.- I no ploris. La guerra ja s’ha acabat, Marina.

Stand by me


Stand by me

Autors:

4t ESO A Col�legi Santo Ángel

4t ESO A Col�legi Sagrada Família

4t ESO Col�legi Sagrat Cor

Bon dia, avui és 29 de gener, ja han passat 17 dies després del terratrèmol a Haití. Les esperances de vida ja son pràcticament nul�les; els equips de rescat, bombers, policies, la Creu Roja i demés es donen per vençuts, creuen que no hi pot haver vida allà on el terratrèmol ho ha devastat tot.

Ja portàvem molts dies de rastrejament per la zona sud de la capital. Des de l’agonia i els crits als carrers, la recerca s’havia convertit en una feina més monòtona i fins i tot inútil, ja que feia més de quaranta-vuit hores que no es trobava cap cos més. L’últim carrer que quedava per escorcollar era conegut per les fàbriques abandonades que hi havia; per tant, les esperances de trobar un cos eren gairebé nul�les. S’havia fet fosc, la patrulla nord-americana que s’encarregava d’aquella tasca estava formada per deu homes. S’havien d’il�luminar amb els llums dels vehicles que tenien a disposició. La feina no semblava ser molt complicada: deixar els gossos rastrejar, donar una volta pel perímetre, treure una mica de pedres amb l’excavadora, no trobar res i marxar.

Les primeres indústries que vam escorcollar eren buides del tot, per tant, no ens vam entretenir gaire. Va ser quan estàvem en plena feina, quan el senyal dels walkie talkies va començar a fallar: hi havia una interferència. Vam començar a buscar més intensament i cada cop el senyal era més fort, ens apropàvem. Passàvem per una fàbrica en ruïnes de conserves quan el que vam sentir va fer que se’ns glacés la sang. Sonava la versió “Stand by me” de John Lennon.

“And darling, darling stand by me

Oh, now, now, stand by me

Stand by me, stand by me “

Ràpidament vaig avisar a tot l’equip de rescat que entrés a registrar l’edifici. Jo vaig anar-hi a la part més fosca amb els gossos, la cançó sonava cada cop més alta a mesura que m’apropava i de seguida un dels gossos va bordar. Va començar a córrer i el vam seguir. Després el vam perdre de vista un instant, però va tornar a bordar. Aquest cop, però, va bordar diferent. Va trobar alguna cosa. Em vaig apropar direcció cap al crit del gos on el vaig trobar. Era un home d’uns trenta cinc anys, ros, amb barba i molt prim. Tenia els ulls clucs i no responia. Duia a sobre un uniforme de guarda de seguretat, o el que quedava d’ell, ja que estava tot esfilagarsat i brut. Brodat amb fil blanc, un nom, Boniface. Estava atrapat de peus a cintura, quedant sense cap possibilitat de poder sortir. Al seu costat, una caixa trencada amb unes quantes conserves del que semblava ser una mena de

Stand by me


pasta líquida, la veritat és que no tenia molt bon aspecte. Però això no va ser el que més em va cridar l’atenció, sinó el que estava subjectant aquell individu amb la mà esquerra. Eren dues tapes desgastades i un conjunt de folis que formaven un diari...

“12 de gener: Merda, estava plegant a les dotze quan de cop comença a tremolar

el terra i em cau a sobre mig edifici. No em puc moure, no puc sortir, tinc sort que

tinc els braços lliures i puc escriure. No crec que triguin a trobar-me, suposo que

la meva dona s’amoïnarà i cridarà a algú. Quan he vist que es feia de nit he tornat

a agafar el quadern i he començat a escriure una altra vegada. Cada vegada

estava més cansat, només feia que escoltar sirenes, crits, plorar a la gent. Era

realment un caos, jo no sabia el que havia succeït, no sabia del tot cert el que

passava allà fora. Només sabia que havia passat un terratrèmol.

19 de gener: Ja ha passat una setmana des del succés , sembla que és molt greu,

porto més de 150 hores ficat en aquesta espècie de “zulo” , sol faig que escoltar

crits, plors, sirenes, etc. Jo porto cridant diversos dies, però ningú em fa cas, no

tinc molta veu. Estic una mica deshidratat, però gràcies a una petita canonada

d’aigua, he pogut anar bevent una mica cada dia. El menjar és una mica més

escàs, però gràcies a les llaunes de conserva, que s’havien quedat atrapades

juntament amb mi, he pogut anar alimentant-me, he de procurar no menjar tant, si

no, no duraré molts dies més ”.

Quan vaig acabar de llegir el diari d’aquest senyor, estava una mica commocionat i trist, en veure tot el que havia patit. Llavors vaig tornar a posar la cançó que va salvar la vida d’en Boniface.

“And darling, darling stand by me

Oh, now, now, stand by me

Stand by me, stand by me “

I de sobte, silenci. La cançó que sonava en la meva ment va callar, com també el murmuri de la gent. Ara dubtava, pot ser aquesta situació era sols producte de la meva imaginació i no hi havia ni silenci ni tampoc cap cançó.

Vaig veure com la resta de cooperants em miraven encuriosits i, a la vegada, el seu esguard em va permetre captar el cansament que acumulaven després de tants dies treballant.

—Ja ho saps, oi? — Em va dir fluixet a cau d’orella l’Elisabet, una de les meves companyes i millor amiga—. Tot i així t’ho torno a repetir. Has d’intentar evitar qualsevol relació amb elles, amb les víctimes del terratrèmol. Perquè són molts rescats i moltes persones diferents, i cada una ha de ser per a tu un abans i un després. Recorda-ho, ell tan sols va ser un abans.

Stand by me


L’Elisabet tenia raó. així que vaig creure deixar fugir aquell record amb el vent que m’acariciava la cara. A aquelles hores del vespre no feia pas fred, ja que l’indret era més aviat càlid, però vaig tremolar.

Ens havíem reunit a l’aeroport de Port-au-Prince. Quan la ciutat s’apagava i ja no podíem seguir fent les nostres tasques, sabíem que a l’aeroport ens esperaven. Aleshores, mentre els metges atenien ferits i malalts, ens asseiem en rotllana i ens explicàvem les anècdotes que havíem viscut al llarg del dia.

Era com una espècie de ritual, com quan el nen petit abans d’anar a dormir espera que el pare li llegeixi un conte. Nosaltres, a diferència del nen, no jèiem al llit en acabar els relats, sinó en sacs de dormir, estirats sobre pedres. Així que, aquella nit, malgrat que els ulls se’m tancaven, vaig voler anar a fer un tomb per aquella ciutat en runes. L’Elisabet, endevinant les meves intencions, em va agafar de la mà i va decidir acompanyar-me.

Ja portàvem una estona caminant quan, de sobte, una nena petita va venir corrent vers nosaltres. Ens demanava auxili en francès i, per sort, l’Elisabet parlava i entenia aquest idioma.

L’Elisabet era bomber, però també psicòloga, va entaular una conversa amb la nena. Com que no comprenia res del que estaven dient vaig prestar atenció en els petits detalls.

Duia la roba esparracada i anava descalça. El cabell enredat i amb trenes i la seva pell morena era plena de pols. Tot i així, hi havia una cosa que no encaixava. Aquella nena tenia els mateixos ulls blaus que en Boniface.

L’Elisabet em va explicar que es dedicava a robar pels carrers, perquè no tenia res per menjar malgrat la tasca de les ONG que cada matí entregaven aliments al poble. La seva mare feia cua com els altres per agafar encara que fos una mica de pa, però mai aconseguia res per donar als seus fills.

El pare havia desaparegut el dia en què va anar a treballar. Les paraules i els crits de la nena em van ressonar dins l’ànima i el record, finalment, tot allò que no havia explicat, em va atrapar.

Aquell dia, aquell dia en què “Stand by me”...

Maleïda cançó! Tants anys dedicats a la meva professió i en un instant tot dona la volta... Vaig mirar la nena amb atenció, em vaig endinsar en aquells ulls plorosos, segur de que aquella criatura havia de ser filla d’en Boniface, una víctima més de la catàstrofe. La gent parla molt sobre les tasques dels bombers, som gent que només ens fixem en el nostre dia a dia, deixant vides enrere...

Stand by me


En aquell moment em vaig adonar de la meva errada, en Boniface no era una víctima més, no era un ninot més entre les escombraries, aquell home, com tantes altres persones que havien perdut la vida en el terratrèmol, tenia família, una dona que com cada nit l’esperava amb el sopar a taula... Qui sap si la seva filla tenia res de nou per explicar-li, si volia dir-li com li havia anat el dia o si només volia abraçar al seu pare...

Vaig fer cas omís del que em cridava l’Elisabet i vaig agafar la nena a collibè. Vaig córrer fins l’entrada de la vella fàbrica en runes i vaig deixar la nena asseguda en una pedra, lluny del perill de l’edifici a punt d’enderrocar-se.

Estava tan capficat en els meus plans d’agafar el diari de l’home mort que quan vaig sentir de nou la cançó d’en John Lennon el cor se’m va parar en sec. Vaig haver de lluitar amb els meus peus per poder seguir avançant, escoltant el lleu rumor d’una música a la que cada cop m’aproximava més.

Allà restava encara estirat el jove Boniface. Vaig ficar la mà a la seva jaqueta evitant mirar-li la cara, no volia tornar a col�lapsar-me. Al cap i a la fi, aquell home estava mort, tant per mi com per la seva filla i la seva dona. Vaig aixecar-me a tota pressa i ja era gairebé fora quan vaig sentir la tènue veu, trencada, adolorida i plena d’agonia d’en Boniface, seguida del gemec dels murs al caure del tot. Atrapat.

No em vaig atrevir a tocar ni un dels trossos de runa que reposaven sobre el cos del nostre, fins ara, supervivent.

Aquella nena seguia esperant-me sense dir res a l'entrada de la fàbrica, sense moure's d'aquella pedra, la vaig agafar i vam caminar rumb el nostre campament perquè l'Elisabeth estigués amb ella mentre uns companys i jo intentàvem salvar la vida del Boniface.

La nena estava molt cansada i la vaig haver d'agafar a collibè a mig camí. M'agafava amb força, com si no tingués a ningú més.

L'Elisabet ens estava esperant amb una mica de menjar per la nena, sense que li digués res es va oferir a portar d'amagat a la filla d'en Boniface a les dutxes dels bombers, només volíem que estigués a gust, amb o sense pare.

Vaig demanar a l'Elisabet que intentés parlar amb la nena per treure-li la por que l'emmudia i per saber més d'ella.

Érem quatre bombers disposats a salvar la vida d'un home perdut en la runa. Teníem un petit farmaciola, mantes tèrmiques, una camilla, calmants, etc. Havíem de ser capaços de treure'l d'aquell infern amb aquell petit arsenal mèdic. Vam arribar: vam trobar en Boniface inconscient, però respirava.

Stand by me


Vam trigar hores en treure totes les pedres de sobre seu. I aleshores se’m va glaçar la sang: estava perdent molta sang per la cama esquerra, a causa d'aquella canonada que dies abans li havia salvat la vida. La tenia clavada com jo tenia aquells ulls blaus a la memòria.

El vam estabilitzar a una zona de la fàbrica on no hi havia pedres, fora de perill, on va recuperar la consciència, aleshores, arribat aquell moment vam injectar-li un calmant bastant fort perquè havia arribat l'hora d'amputar-li aquella cama, perquè en cas que no ho féssim, aquella fàbrica veuria els últims moments de la vida d'en Boniface.

Aquell supervivent estava patint molt, malgrat estar sota els efectes d'aquell fort calmant, les expressions de la cara no es podien descriure. No pintava bé, les esperances s'enfonsaven com s'enfonsa un vaixell al mig de l'oceà. El material no era l'adequat, com tampoc no ho era el lloc.

Allò no estava previst. Estava perdent més sang de la normal, massa sang. Vam decidir parar uns cinc minuts per alleujar el patiment del Boniface. I de cop va despertar.

- La meva nena! La meva nena! He de veure-la, porteu-me-la si us plau!

- No et moguis Boniface, estàs ferit, i t'hem hagut d'operar, però encara no hem acabat, has de tranquil�litzar-te perquè tot surti bé.

Aquell home sabia que allò no era una simple operació, i que no tot estava sortint bé.

- Oh merda, la meva cama... si us plau, abans de que torni a estar inconscient, porteu-me a la meva petita.

Tan punt va acabar de dir allò, vaig agafar el walkie talkie per avisar a l'Elisabeth que portés a la nena amb ulls de mar. Un quart d'hora després van aparèixer les dues en mig d'aquell tràgic escenari.

Abans que el Boniface veiés a la seva filla, l'Elisabet em va mirar amb cara de no saber què fer.

Stand by me


La seva mare consta com desapareguda. No la troben enlloc. No t'he volgut dir res abans, però fa tres hores que la busquen, ho he ordenat.

En Boniface la va veure i li va fer un gest amb la mà perquè se li acostés, amb un somriure forçat, el somriure més trist que havia vist mai. La nena es va apropar a poc a poc, i va recolzar el seu petit cap al pit del seu pare on sentia un batec dèbil, un batec que s'alentia cada cop més. La nena va tancar els ulls mentre el ser pare li acariciava els cabells i li deia:

“N'oublie jamais que tu sois au tu sois le battement du coeur que tu sents maintenant il sera avec toi tout le temps, ma petite, et quand tu soit triste seulement, tu doigt te regarder dans le miroir et rester en silence, tu verras mes yeux dans le tien, et tu sentiras mon battement dans ton coeur”.

Aquell cabell fosc, rinxolat i jove es va quedar sense una mà que l'acariciés d'aquella manera tan dolça, com ningú ho havia fet. Aquells ulls, més grans, de color de mar, de cel, es van tancar per sempre i aquell batec cada cop més dèbil, es va apagar per sempre en aquell cor tan fort.

Han passat gairebé sis anys des d'aquell 12 de gener.

L'Elisabet va marxar a França, amb en Pierre, però això és una altra història, que ja explicaré en un altre moment.

Jo en canvi, bé, jo i la Alloha, que vol dir Lluna en Suahili, la nena dels ulls de mar, estem a Haití, la terra que em va donar el més important que tinc a la vida en aquest moment, des de fa quasi sis anys. Sis anys en què he vist cada dia a en Boniface als ulls de la Laura.

Sis anys en que ella ha conegut millor al seu pare gràcies a totes i cada una de les pàgines d'aquell diari el qual li he llegit cada nit. Sis anys, i encara recorda les últimes paraules d'en Boniface: No oblidis mai que siguis on siguis, el batec que sents ara estarà amb tu sempre, petita meva, per quan estiguis trista, només hauràs de mirar-te al mirall, i quedar-te en silenci, i veuràs els meus ulls en els teus, i sentiràs el meu batec al teu cor.

Sis anys han passat des que vaig sentir aquella cançó. Sis anys i encara sento calfreds quan sento que diu així com. . .

“If the sky that we look upon should tumble and fall and the mountain should

crumble to the sea, I won't cry, I won't cry, no, I won't shed a tear just as long as

you stand, stand by me.”

Records del passat


Records del passat

Autors:

Escola Municipal Maria Felip Duran

Arribava la gran actuació a l’estadi per a grans esdeveniments musicals a Milà, Itàlia.

L’estadi s’havia reformat feia poc i el grup seria el primer en actuar després de la inauguració. S’havia instal�lat un sistema tecnològic innovador amb llums, làsers i diferents tipus de desplaçaments d’elements de l’escenari mai vistos.

Al fons de l’escenari hi havia una pantalla molt però molt gran capaç de projectar multitud d’imatges amb una qualitat meravellosa.

Aquest estadi era únic al món. Els components del grup es van adonar que també disposava de grans vestuaris en els quals podrien gaudir de molt espai i comoditat.

Tenien a la seva disposició una gran sala on poder distribuir molt bé tots els elements, instruments, diferents materials, vestuari que necessitarien per a l’actuació.

Les vint zones de la graderia i l’espai de pista del mig eren molts grans i s’havien ampliat molt.

Una part de la graderia quedava molt propera a l’escenari i disposava d’accessos fins a l’espai central de l’estadi, on s’havia previst que es realitzés l’actuació.

La decoració de l’estadi, tant per dins com per fora, havia estat molt cuidada amb una molt bona combinació d’elements i colors.

Realment l’havien convertit en el més modern i bonic del món.

També s’havien fet canvis amb les comunicacions donat que l’estadi es trobava una mica llunyà del centre de la ciutat.

Tot el que van veure els va meravellar i, després de la visita, se’n van anar molt contents i impressionats.

Ja només quedaven dos dies per la més gran actuació del segle. Tots havien assajat un munt de vegades les músiques, les lletres, els balls, els moviments a l’escenari...

Records del passat


Havien estudiat també molt bé la seva entrada inicial fins l’ escenari, el recorregut que havien de fer durant les diferents actuacions, l’acostament al públic, etc.

El dia abans van sortir i van anar de compres i a conèixer diferents llocs de Milà per relaxar-se i desconnectar una mica de l’actuació.

A la tarda van fer els últims assaigs i, acabant això, van anar a descansar.

Totes les entrades s’havien esgotat feia mesos. L’estadi s’ompliria completament.

I finalment va arribar el gran dia. Les cues dels fans eren molt llargues i nombroses.

Mentrestant els membres del grup estaven concentrats a l’estadi, la gent estava molt impacient per poder entrar i esperar ja a dins que els artistes trepitgessin l’escenari amb els seus instruments d’un en un.

De moment, tots els seus seguidors i seguidores esperaven fora contents, feliços i molts cridaners el moment de l’actuació.

I es van obrir les portes d’accés i tots, impacients, van anar entrant molt ràpidament.

Finalment quant l’estadi era ple de gom a gom és van apagar els llums i l’espectacle va començar.

Va ser meravellós, mai havien sentir una emoció tan forta, mai s’havien vist envoltats per tanta gent, va ser una experiència única i es van donar al públic amb tota l’ànima.

Quan l’actuació va acabar van tornar als vestuaris esgotats però més satisfets que mai a la seva vida, van descansar una estona i van tornar a l’hotel.

Desprès de sopar, es van quedar una estona prenent cafè i xerrant una mica, de l’actuació, de com havien arribar tant lluny, dels seus inicis, de com va començar tot...

Tot va començar al Campus. Allà hi havia multitud de joves de tota Europa; també uns quants d’altres llocs del món.

Semblava un càmping immens, amb espais reservats per a nois i per a noies, menjador comunitari, zona de lavabos...

Records del passat


Per tot el recinte s’havien distribuït pavellons destinats als diferents tallers: classes de solfeig i de cant, tallers amb diferents instruments (guitarra clàssica i elèctrica, baix acústic i elèctric, bateria, violí, piano...), aula de tecnologia (ús dels equips de música, llums...), aula d’arts gràfiques i disseny...; també hi havia un espai destinat a practicar lliurement després de les classes obligatòries.

Mentre entrava al Campus amb el seu germà Georg, en Bernard, un noi de cabell negre i ulls verds, anava pensant com havia començat el seu interès per la música. Havia viscut a Berlín amb els seus pares i, quan es van divorciar, va traslladar-se amb la seva mare a Halle. Allà la mare es va tornar a casar i va néixer el seu germà, que, tot i ser germans, era ben diferent físicament. Passats els anys, ja adolescents, en Georg va començar a tocar la guitarra del seu pare i, de mica en mica, van anar veient que tenien un talent amagat que mai s’havien imaginat: l’un tocava molt bé i l’altre tenia una veu magnífica. Es van matricular a una escola de música: en Bernard a cant i violí i en Georg a guitarra clàssica i, especialment, guitarra elèctrica.

Toni era un adolescent de disset anys que vivia a Espanya. Era alt, moreno i prim; li agradava fer esport i, sobretot, la música. Des de ben petit escoltava i tocava tot tipus de música; tenia una gran col�lecció de discos i jocs musicals. S’havia apuntat a una acadèmia per aprendre a tocar la bateria i la seva il�lusió era formar part d’un grup musical. Un dia, al xat, va conèixer en Bernard. Compartien gustos i va explicar-li que s’estava organitzant un campus a París; va demanar-li que s’apuntés i, així, es coneixerien. El bitllet d’avió era car i, per això, va decidir anar en tren.

Records del passat


La Lisa era una noia pèl-roja, de cabell llarg, estatura mitjana i ulls blaus. Va arribar al campus al matí, després d’un llarg viatge. Va trobar ràpidament la caseta per a les noies i, de seguida, va començar a parlar amb la gent del seu voltant. Tenia quinze anys i vivia amb la seva mare a una casa molt bonica de fusta de color crema, en un poblet prop de Nova York. Li agradava cantar, ballar i llegir; li encantava conèixer llocs nous, sobretot, anar a la platja per agafar petxines i sentir la brisa del mar, que la feia sentir com si estigués volant. S’havia assabentat del campus al sortir del supermercat; va trobar un fulletó fet malbé que l’anunciava i se’l va endur a casa, on va buscar la informació per internet i, en poc temps, va fer tots els preparatius del viatge.

Al seu costat, hi havia la Luciana, una noia molt simpàtica, alta, d’ulls marrons, cabell castany fosc llis i llarg, que venia d’Argentina. Tenia molta curiositat per saber com era un campus. Duia un estoig amb el seu nou baix, que li havia regalat el seu germà quan va fer dinou anys en el seu darrer aniversari. No havia anat mai a classes de baix, havia après tota sola amb l’ajuda del seu germà, que tenia una banda.

A l’altra banda, hi havia la Natàlia, una noia de Colòmbia. Era una noia de divuit anys, de cabell llarg i morena, amb els ulls de color blau clar. Li agradava molt tocar el piano i, des de ben petita, havia fet classes. Va decidir anar al campus per conèixer gent i per aprendre més. Tenia un somni: arribar a ser famosa.

Al costat de la Luciana hi havia una noia alta, amb una melena rossa i ulls blaus. Era molt de la broma i amb molt caràcter. Es deia Vero i tenia disset anys. Va explicar que havia perdut la seva mare als tres anys i vivia a Viladecans, Espanya, amb el seu pare i el seu germà de vint-i-un anys. Li agradava molt la música i el disseny gràfic i sempre havia somiat formar part d’un grup musical. Va trobar la informació del campus a internet i li feia molta il�lusió anar-hi però no sabia com fer-ho per pagar totes les despeses; finalment, el seu germà va veure la il�lusió que li feia i va encarregar-se del pagament.

Totes quatre van congeniar i van parlar dels seus somnis i desitjos. Mentre en Bernard, en Georg i en Toni es van trobar a l’habitació dels nois i van estar xerrant una estona. Com feia molt bon dia, van decidir anar a tocar a l’herba abans de dinar.

Les quatre noves amigues van anar a dinar i, de camí, van veure els tres nois tocant la guitarra. Es van apropar i la Vero va reconèixer en Toni, que era del mateix poble. Es van presentar entre ells i van anar a dinar junts. Era l’inici d’una gran amistat i d’un, encara més gran, projecte de futur: formar un grup musical.

Records del passat


En Bernard recordava el dia de la gran actuació i els dies al campus amb un somriure. Un cop acabada la gran actuació, aquell inici va quedar molt lluny, però mai van oblidar-lo. En aquell campus havia començat el seu gran projecte: Blast. Ara, mentre en Bernard feia memòria, també l’actuació a l’estadi de Milà era part del passat.

L’actuació a la ciutat italiana va ser un gran triomf; van guanyar molts diners i una molt bona reputació com a banda musical. A partir d’aquella actuació, el grup va començar a ser conegut a nivell mundial.

Les seves actuacions van ser vistes a Internet i per televisió i van començar a ser escoltades a totes les emissores de radio del món.

Durant molt de temps, Blast va ser el punt d’atenció a tot el món. Fins i tot persones que no s’interessaven massa per la música van veure les seves actuacions o van escoltar les seves cançons.

Des de molts països del món van demanar a aquest grup de nois i noies que anessin a fer gires i concerts. La banda va recórrer Espanya, Anglaterra, Alemanya, Rússia, els Estats Units, Mèxic i molts altres països més.

Van néixer i créixer un gran nombre de seguidors i seguidores. En aquells moments, cap dels membres no podia creure com s’havia produït el seu èxit i tots ells pensaven com havien arribat tan lluny i tan ràpidament.

Va ser increïble, impressionant; va ser una època molt important a les seves vides tant a nivell personal com professional i es sentien orgullosos i satisfets per haver aconseguit la fama i l’èxit.

Al llarg dels anys van anar aconseguint una gran quantitat de seguidors i seguidores, van vendre milions de discos a tot el món, van obtenir vàries vegades discs d’or i de platí per les seves vendes, van ser convidats a multitud de concursos i actes.... Però sempre pensaven en la seva amistat, com eren abans de començar tot, la seva unió al campus, la decisió de formar el seu grup, BLAST...

Van anar passant els anys, treballant sense parar. Volien fer una pausa i, aprofitant que era l’aniversari del Georg, van decidir aturar la seva activitat durant un temps; necessitaven descansar, tornar a ser ells mateixos.

Entre tots van organitzar un viatge molt especial. Havia de ser un lloc tranquil on poguessin gaudir tots una llarga temporada. El seu representant va trobar una illa paradisíaca al Pacífic que podien llogar només per a ells. El preu era molt car però van considerar que s’ho mereixien. L’illa tenia de tot per a unes vacances per relaxar-se i, a més, divertir-se, fins i tot tenia un parc d’atraccions.

Records del passat


Dormien molt , esmorzaven, feien una mica d’esport, xerraven amb els seus companys, dinaven i per les tardes sortien lliurement pels voltants de l’hotel per admirar els magnífics paisatges que hi trobaven.

Admiraven sobre tot la tranquil�litat i el fet de no sentir ningú que els demanés un autògraf o els vingués a saludar i a fer fotos.

Després, a les nits, s’estaven tots junts xerrant en un gran saló de l’hotel. Això va ser molt bo per a tots ells, ja que es van unir més encara. En Bernard, com a líder de la banda, pensava que la seva relació amb tots els seus companys i les seves companyes era meravellosa i sempre deia que eren la seva família.

En Bernard pensava en el passat i reflexionava «Estic amb ells el noranta set per cent del dia, tots els dies de la setmana. Valoro molt el que hem fet junts. Els estimo molt, a tots per igual, i seria molt difícil estar sense ells. Hem tingut molt bons moments personals i artístics i, com tothom, és clar, també algun que altre de dolent»

Més tard, ja aprofitarien per començar a elaborar un nou disc, treballar en la preparació de nous escenaris, modificar el seu vestuari, plantejar-se coses noves amb la discogràfica, però, de moment, tenien un temps per continuar gaudint de la pau i la tranquil�litat de l’illa tots junts.

contes cooperatius murtra-2010 eso 2n cicle

Documents