concurs literari 'sant jordi' 2005. ies olorda de st...

IES Olorda

Concurs Literari Sant Jordi

(2005) XXVI edició

St. Feliu de Llobregat

Presentació

Aquest concurs literari enguany assoleix la vint-i-sisena convocatòria; ha superat,

doncs, amb escreix la barrera del quart de segle: deu ser l'única activitat extraacadèmica

supervivent de l'època, en què el nostre Institut d'Ensenyament Secundari (IES) era un

Institut de Batxillerat.

Una vegada més, doncs, enguany, al gener, quan ha aparegut la convocatòria del

Concurs Literari Sant Jordi de 2005, els professors de català hem començat a buscar

maneres imaginatives d'animar els alumnes. Hem cercat bons arguments i estratègies

convincents; després cadascun de nosaltres ha entrat a l'aula i ha proclamat als alumnes les

excel·lències de participar-hi. Els hem assegurat que el Concurs els permetria de trencar la

rutina de l'institut amb una activitat diferent (Posar-se escriure no mola, senyu!), hem

defensat que els oferiria l'oportunitat de poder sentir-se creadors literaris (Que això són més

deures per fer a casa, profe!), hem raonat que seria un exercici de llengua molt agraït (Si

s'ha d'escriure, jo prefereixo un xat, profe!), hem suggerit que els estimularia la imaginació

i la creativitat (Hi deu haver alguna web amb bons contes per baixar-se... Ja està: visitaré

"El rincón del vago"!), hem anunciat que es podrien guanyar premis atraients (Sí, home!

Vals per comprar llibres al segle XXI?), hem intentat defensar que... (És igual, és una feina

de l'insti. Apuja'ns la nota, profe, i deixa't de rotllos!).

Ja en teníem uns quants de convençuts. Podíem suposar, doncs, que es posarien en

marxa, que tot rutllaria com una seda: tenien unes ganes raonables d'escriure (Si el faig

d'una pàgina, ja n'hi ha prou, no?), comptaven amb uns hàbits de treball escolar rigorós (Si

hi ha faltes no hi fa res, oi?), havien adquirit el costum de planificar un text relativament

extens (Jo em guio per la inspiració: no penso perdre ni un minut fent un esquema del

2

conte, val?), gaudien de la creació literària (Sí, sí! I a més en català!), es prenien amb

alegria la feinada de fer un esborrany perquè el professor hi fes un cop d'ull (Profe, ho faré,

però directament en net!) i afrontaven amb decisió el seguit de requisits finals que sorgien

quan ja semblava que havien acabat la feina: revisar el text (Quin rotllo, tio!), polir-lo

(Però on és el corrector ortogràfic català?), imprimir-lo (Ves quins...! Avui s'ha espatllat

la impressora!), fer-ne les quatre còpies (Profe, ja es veu que no pagues tu les fotocòpies!),

dipositar-lo en un disquet (Però que no n'hi ha prou amb les còpies de paper?), anar a

buscar els sobre gran i el petit (El seminari de cata sempre està tancat! On deu ser la

senyu, ara?), omplir el formulari (Però si totes les dades són a l'ordinador de

Secretaria!)... Finalment han lliurat el treball, ben ensobrat, al professor (M'apujaràs la

nota, oi? He treballat molt!): vuitanta-quatre petites obres!

Bé! Com passa al desenllaç d'algun dels contes presentats, ha tocat el despertador

del professor. Damunt la taula del Seminari li resten vint-i-cinc sobres oberts repartits en

piles: són els finalistes. Se'ls torna a llegir: tenen la seva gràcia i alguns mostren el talent

creatiu dels seus autors. Arriben els altres professors. Comença la reunió de Jurat per

deliberar. Permeteu que tanqui la porta i que deliberem en secret. Ah! Per consultar la llista

de participants, aneu al final d'aquesta revista; però si desitgeu conèixer el veredicte, heu

d'adreçar-vos a la pàgina següent.

Ara només em queda donar les gràcies als alumnes i professors que hi han participat

(com a concursants o com a animadors i jurat) i convidar-vos a llegir els treballs premiats.

Sebastià Bech i Camps

Cap del Departament de Llengua i Literatura Catalanes

3

Premis de la 26a edició

Conte

Grup Primer (Primer i Segon d’ESO)

Primer premi. ELOI CUENCA (1r A): L'Àlex i la flor dels desitjos.

Segon premi. Desert.

Tercer premi. MARC CARDÚS (1r A): Sílex.

Grup Segon (Tercer i Quart d’ESO)

Primer premi. ANA MADRUGA (4t A): Cinc dies a París.

Segon premi: PATRÍCIA CILLER (3r A): El món que enyoro.

Tercer premi: JOSELINE DELGADO (3r B):Tim, el nen més valent.

Tercer premi: MARINA TORT (4t A): El gran misteri de la calvície masculina.

Grup tercer (Primer i Segon de Batxillerat)

Primer premi. SERGI HORTA (1r N): Escrivint.

Segon premi. NOELIA PRIETO (2n E): El bulevard dels somnis trencats.

Tercer premi ex-aequo. EVA SANTAMARIA (2n D): Vivint entre micos.

Tercer premi ex-aequo. DANIEL GUTIERREZ (2n D): Insomnis d'una nit d'estiu.

4

Poesia


Primer premi. ALBA MORALES (1r A): Quan s'acabi l'horitzó.


Tercer premi. NOEMÍ BAÑO (1r B): 23 d'abril, roses a la fi.


Primer premi. ANNA CAMPS (4t C): Una mort inesperada.


Tercer premi ex-aequo. TATIANA CASTAÑON (4t A): Ens has deixat un buit al cor.

Tercer premi ex-aequo. ESTHER GARCIA (4t A): Una nit d'estiu.

Grup tercer (Primer i Segon de Batxillerat)

Primer premi. CAROLINA SÁNCHEZ: (1r E): Amor sense nom.

Segon premi. MIQUEL BONO (2n BN): Ni oblit ni perdó.

Tercer premi ex-aequo. XAVIER VICENTE (2n AN): La ment traïda.

Tercer premi ex-aequo. DAVINIA CANO (2n AN): L'amistat.

Còmic / auca

Grup Segon (Tercer i quart d’ESO)

Primer premi. DANIEL ROMERO: (4t A) Les perles dels elements.

Segon premi: desert.

Tercer premi: desert.

5

IES Olorda

de St. Feliu de Llobregat

26è Concurs Literari

Sant Jordi (2005)

Treballs guardonats

Conte


7

L’Àlex i la flor dels desitjos L’Àlex era alumne d’un institut del Pirineu, a prop de Vielha. Era un alumne boníssim,

que sempre treia molt bones notes a totes les matèries, menys a la d’Educació Física, que va

suspendre, perquè li faltava la prova d’orientació, ja que aquell dia estava malalt i no hi va poder

anar. Ell vivia en un poble que es deia Pobleneu. Cada dia havia d’anar en autobús a Vielha.

Faltaven poques setmanes, perquè hi hagués les eleccions del poble. L’alcalde, el senyor

Josep Capdebè, era veí seu i també el pare del seu millor amic, en Joan. El pare d’en Joan sempre

es posava nerviós per les eleccions, però també se n’alegrava, perquè era l’aniversari del seu fill.

Encara creu que va ser el seu fill qui va fer que fos l’alcalde, ja que en Joan va néixer poques

hores abans que el nomenessin alcalde.

Aquest any, però tenia una gran competència, el senyor John Guanyatot, que sempre

guanyava tant en juguesques com en concursos dels pobles dels voltants. Faltava una setmana

quan la cosa es va decantar cap al senyor Guanyatot, i el senyor Capdebè va començar a

desesperar-se.

En Joan li va comentar que necessitava la seva ajuda i la dels seus pares per animar el seu

pare. Aquella nit, quan ja s’havia ficat al llit, es va posar a pensar com podia ajudar el pare del

seu millor amic. Llavors va recordar que tota la gent gran del poble explicava a la canalla que

existia una planta que complia els desitjos de qui li’n demanava un.

Els nens, però, no s’ho creien pas, encara que es deia que hi havia gent que l’havia

trobada. No n'hi havia gaires proves, ja que una vegada una expedició va enviar un missatge que

l’havia trobada, però mentre baixaven van tenir la mala sort que hi va haver una allau i mai no es

van trobar les restes de l’expedició. A més, va pensar que podia servir-li per aprovar la prova

d’orientació i també l’Educació Física.

8

L'endemà era el primer dissabte de Setmana Santa. Es va llevar, va esmorzar i va demanar

un mapa de les muntanyes al seu pare, que era guarda forestal, i va marxar de pressa a casa del

seu amic. Va explicar la idea que havia tingut al senyor Capdebè i ell li va dir que només eren

històries de la gent gran per entretenir la canalla, de manera que li va dir que era l’única solució i

que no hi perdria res per intentar-ho.

Quan el va haver convençut va anar a preparar-se una motxilla amb roba, menjar i el sac

de dormir. Mentrestant, l’Àlex va anar a casa del seu avi a demanar-li on es podia trobar la planta

i que li'n fes un dibuix aproximat.

Quan va tornar a casa del senyor Capdebè, ja l’esperava a la porta amb la motxilla i

mossegant-se les ungles per culpa dels nervis. L’Àlex va anar a preparar-se la motxilla. A les

10:15h van sortir amb el cotxe de l’alcalde cap al cim de la muntanya, que era el lloc on

probablement podia estar. Al cap d’un quart d’hora van arribar al final de la carretera, van

descarregar el cotxe i van començar l’ascens muntanya amunt. Van dinar i van continuar el camí

fins que es va fer ben fosc, que va ser just quan van trobar un refugi, on van sopar i van intentar

dormir; però com el senyor Capdebè no podia dormir. Van continuar amb unes llanternes. Tres

hores després, van parar al mig d’un prat, a només vuitanta metres del cim i van decidir dormir

allà.

L’endemà es van adormir, i fins a les 9:45 no es va despertar l’Àlex, que va quedar

fascinat veient que aquell prat estava ple de la planta que li havia dibuixat el seu avi. Va despertar

a corre-cuita el senyor Capdebè, que va agafar-ne una i li va demanar un desig. No va notar res,

però l’Àlex li va dir que potser els efectes trigaven una mica. Van agafar un parell de plantes dels

desitjos i van baixar a tota pressa muntanya avall. Set hores més tard van agafar el cotxe cap al

poble i van arribar en deu minuts a les urnes del poble, perquè el senyor Capdebè votés per

contribuir a les eleccions.

9

Van anar a casa del senyor Capdebè i van ensenyar les plantes a la dona i al fill de

l’alcalde i també als pares de l’Àlex.

El pare de l’Àlex es va adonar que aquella era una planta d’alta muntanya normal i

corrent, però va esperar a estar a soles amb el seu fill per dir-li-ho, i ho va fer. L’Àlex es va

penedir molt d’haver-les agafat i d’haver donat falses esperances al Sr. Capdebè, que gairebé va

estar a punt de donar-li un cobriment a l’Àlex. A la nit no va sopar gairebé res i va anar directe al

llit.

L'endemà es va llevar tard i es va posar a esmorzar. Quan ja estava a punt d’acabar, van

picar al timbre unes set vegades seguides. Va anar a obrir i va veure al senyor Capdebè tot

content, que el va abraçar i li va dir que havia guanyat les eleccions. El va felicitar per haver-lo

ajudat a guanyar les eleccions, però li va explicar que les flors s’havien pansit.

Llavors l’Àlex li va explicar la veritat, i el senyor Capdebè va quedar al·lucinat. Acte

seguit va venir l’avi de l’Àlex i ell els va explicar que la gent gran explicava allò perquè la

canalla tingués imaginació.

L’Àlex va anar a escola, i va tenir una sorpresa quan el professor de gimnàstica li va dir la

seva nova nota definitiva de l’avaluació: havia aprovat Educació Física i la prova d’Orientació.

Es veu que l’alcalde havia parlat amb el professor d’educació física perquè aprovés l’Àlex, ja que

gràcies a ell havia pogut tornar sa i estalvi i que no s'havien perdut pas. Des de llavors tothom

coneix l’Àlex com el “Buscadesitjos”.

El Banana

Grup Primer (2005). Primer premi de conte. ELOI CUENCA (1r A): L'Àlex i la flor dels desitjos.

11

Sílex Fa milions d'anys en un dels indrets d'Escòcia existia un poblat de cavallets anomenats els

Dracs Blaus. Eren una petita raça de persones amb poders desconeguts que eren marginades per

la gent del poblat central, perquè es pensaven que feien servir màgia negra.

El comandant dels Dracs Blaus es deia Sílux, que era una persona amb aspecte d'avi, però

molt estrambòtic. La gent del poblat deia que Sílux tenia el poder de controlar les ments i de fer

aparèixer miratges, però alguns fins i tot deien que feia congelar la gent.

En Sílux vestia robes blaves amb unes calaveres penjades de la butxaca i una llarga espasa

penjada a l'esquena.

Sílux tenia els millors guerrers que es podien trobar després d'ell. Els seus noms eren

Gringot, Dan i Alzur. A aquest últim, li deien el príncep Drac. Era molt sinistre, però el més lleial

a Sílux, que fins i tot podia superar, però tota persona té defectes i aquest era molt cobdiciós.

Els Dracs Blaus no eren els únics especials; sinó que també hi havia els guerrers infernals.

Aquests guerrers eren mags de màgia negra que anaven destruint tot per on passaven.

En Màlequit, rei dels guerrers malignes, era despietat i boig per la sang. Màlequit, doncs,

va reunir el seu exèrcit per atacar Escòcia, i també va rebre un missatge signat pel Príncep Drac:”

Em reuniré amb tu a l'alba”.

Va passar un dia i en Gringot va sortir de caça cap al bosc d'Iron i després d'agafar el seu

arc quan estava a punt de caçar un porc senglar va aparèixer en Màlequit, que li va dir a en Arzur

: Quan ataquem el poblat, ataca per l'esquena a Sínux, que jo el remataré.

Garror, que ho havia sentit tot va, córrer cap a Sílux i ho va explicar tot. No sabien què

fer, si matar-lo, desterrar-lo, o què.

12

Al final Garrot va decidir que quan Arzur intentés matar-lo, Gringot li llançaria una llança

al braç dret, però el pla que van fer no només era deixar-ho immòbil d'un braç; sinó al clavar-li la

llança es quedaria sense poder i això significava que el desterraven i que es quedaria sense gens

ni mica d'honor.

Així va arribar el dia. Els guerrers infernals van atacar el poble i van massacrar gran part

de la gent que s'intentava defensar de les flames, però van arribar els Dracs Blaus, i això Màlequit

ja s'ho esperava i va agafar una línia d'arquers i va disparar als Dracs Blaus.

No tots van esquivar l'atac i Garrot va agafar l'arc i els va contestar tirant les tres fletxes

als homes que estaven al costat de Màlequit.

La infanteria dels guerrers infernals va atacar els Dracs Blaus i els van aconseguir fer fora

dels cavalls.

Sílux va agafar la seva espasa i amb conjunt del seu poder es va carregar molts guerrers

infernals. Màlequit va donar el senyal i Arzur va atacar Sílux i doncs Garrot va fer el seu pla.

Sínux es va obrir pas per anar cap a Màlequit, però Garrot inconscientment va intentar

tallar el cap a Màlequit, però aquest que no era pas dèbil va fer ús dels seus poders i el va matar.

Sílux amb molta fúria va atacar a Màlequit, amb una lluita molt interessant, però Sílux va

fer ús dels seus poders i va fer aparèixer una imatge d'un drac que s'acostava a Màlequit i Sílux

aprofitant-se de la situació va congelar Màlequit i va fer ús de la seva espasa i li va tallar el cap, i

d'aquesta manera els Dracs Blaus es van fer respectar pel poble.

Arthur

Grup Primer (2005). Tercer premi de conte. MARC CARDÚS (1r A): Sílex.

13

IES Olorda



Sant Jordi (2005)

Treballs guardonats

Conte


Grup Segon. Conte. 15

Cinc dies a París L’Eduard era un químic d’uns quaranta anys que treballava per al seu sogre. Ara

estaven treballant per un nou projecte anomenat Vicotec. Seria el primer fàrmac que

aconseguiria curar el càncer. Havien fet proves amb animals i les coses sortien bastant bé,

però ara quedava el més difícil: presentar-lo davant del congrés de París i, per això, el

producte havia de passar abans per una sèrie de proves en els laboratoris d'aquella ciutat.

L’Eduard havia aconseguit tots els seus somnis: casar-se amb la dona de qui creia que

havia estat enamorat sempre, ser un dels químics més grans del país, treballar per a una de les

millors empreses... Però sentia que tot això ho devia al seu sogre. A ell, li haguera agradat

aconseguir tot això pels seus propis mitjans, sense cap ajuda.

L’Eduard va haver de viatjar a París. Va assistir a diversos actes per promocionar el

producte, tot i sabent que les proves finals encara no estaven acabades, però eren els desitjos

del seu sogre.

Una de les nits, en tornar a l’hotel, es va topar amb la Sara, la dona del President del

govern. Va comprovar a la seva mirada el que es remorejava pertot arreu: que no havia

aconseguit superar la mort del seu fill (amb només quatre anys, havia mort de leucèmia) i que

el seu marit només es preocupava d’ella per sortir a la televisió i per cercar vots de cara a les

pròximes eleccions.

L'endemà, l’Eduard va haver d’anar a recollir els resultats del Vicotec, els últims

resultats i els més importants! Esperava que les notícies fossin bones, perquè o sinó hauria

d’enfrontar-se amb el seu sogre. I no van ser gens bones les notícies. Hi havia un element en

el fàrmac que fallava. Això volia dir que no podria presentar el projecte davant del congrés de

la setmana següent.

Aquella mateixa tarda, en arribar a l’hotel, va veure a Sara sortir fugint. Va intentar

aturar-la, però l’únic que va aconseguir va ser que ella li pregués que l’ajudés a sortir de


l’hotel sense que cap periodista la veiés. Van aconseguir sortir sense que ningú no els veiés.

Van agafar un taxi i van dirigir-se a l’altra punta de la ciutat.

L’Eduard no sabia ben bé el que feia, però se sentia còmode. Van anar a una cafeteria i

allí va ser on la Sara li va contar tot el que ell ja sabia sobre la seva vida. Ella va donar-li les

gràcies i, a partir d’aquell moment, van establir una animada conversa, van estar parlant

durant hores, però va arribar el moment de tornar cap a l’hotel...

En arribar a l’habitació, l’Eduard es va adonar que no podia deixar de pensar en la

Sara i que feia molt de temps que no havia tingut una conversa tan agradable amb algú, ni tan

sols amb la seva dona. Sobtadament, va sonar el telèfon. Això va fer que Eduard tornés a la

realitat. Era la seva dona, la Clara, de qui feia tres dia que no sabia res i ara, que li telefonava,

s’adonava que no tenia cap ganes de parlar amb ella, però ho hauria de fer...

L’endemà el primer que va fer va ser trucar al seu sogre. Al principi van estar parlant

tranquil·lament fins que va arribar el moment en què el seu sogre li va preguntar pels resultats

de les proves. L’Eduard li va comunicar les males notícies. La resposta del seu sogre va ser

ben clara: volia el projecte dintre del congrés, tingués o no temps de canviar aquell element

que fallava. L’Eduard va replicar-li que això seria impossible, que en una setmana no podria

fer-ho, que necessitaria com a mínim dos mesos de treball.

L’Eduard no entenia com el seu sogre podria ser capaç de demanar-li que presentés el

treball encara que fallés un element. Va decidir anar a fer un volt per intentar tranquil·litzar-

se, però es va adonar que l’única cosa que donava voltes pel seu cap era la Sara i ahir a la nit,

a la cafeteria...

Va asseure’s en un banc d’un parc. L’únic que volia era que d’entre aquells arbres

sortís la perfecta dona que havia conegut la nit anterior, aquella dona que li havia fet recordar

el que era mantenir una conversa estable amb alguna persona que inspirés confiança, aquella


dona que li havia obert el cor... I, com si es tractés d’un somni, d'entre els arbres va aparèixer

la Sara, que es va asseure al seu costat i van tornar a establir una grata conversa.

Tots dos sentien que no volien que aquell moment s’acabés i ella va decidir que li

volia ensenyar un lloc on sempre ella anava de petita quan estava trista. Van marxar i van

arribar al poble de la costa on ella es trobava tant de gust. Van anar a dinar a una caseta que

ella tenia al costat del mar. Les hores anaven passant i el temps empitjorava. L’Eduard havia

de tornar a l’hotel, perquè l'endemà havia de tornar cap a casa; però va començar a ploure tan

intensament que no va poder sortir d’aquell poble. La veritat és que ell no volia que deixés de

ploure. No volia marxar. Tots dos sabien el que passaria si no deixava de ploure, però ells

estaven ben segurs del que volien fer. Sabien que cap dels dos no es divorciaria, però volien

passar junts aquella nit... i així va ser. Se sentien com dues ànimes bessones. Feia molt de

temps que cap dels dos no sentia totes aquelles emocions que estaven vivint en aquell

moment. Fins i tot, cap dels dos no havia sentit res semblant al llarg de la seva vida. Van

gaudir d’aquella nit com si fos l’última dels seus dies.

Va arribar el matí i, amb ell, es van acabar totes les emocions viscudes al llarg dels

tres dies. Arribava el moment de dir-se adéu. Cap dels dos no volia aixecar-se. No volien

trencar aquell moment tan meravellós que estaven vivint. Eren les onze i va arribar el moment

en què Eduard va sortir per la porta, però abans es van fer el seu últim i més apassionat petó

que mai els hagués fet ningú i amb aquell petó van arribar les últimes paraules de la Sara:

“Mai no deixis de ser qui vols ser, per ser el que els altres volen que tu siguis”. Ell només va

respondre: “Mai no oblidaré aquesta nit, ni el dia en què em vas demanar que t’ajudés a

escapar.”

L’Eduard va agafar el seu vol i mentre estava volant va rebre l’última trucada del

viatge. Era el seu sogre, donant-li instruccions i ordres. Fins que no va poder-hi més i


recordant les paraules de la Sara li va dir: “No presentaré cap fàrmac davant del congrés, si no

passa totes les proves! No posaré cap persona en perill ni per tu, ni per ningú!”

Power Pufs

Grup Segon (2005). Primer premi de conte. ANA MADRUGA (4t A): Cinc dies a París.


El món que enyoro I la cosa és que m’he adonat de la realitat. Tot va començar així: quan jo era petita em

llevava i tot era de color rosa. Anava a l’escola, i fins i tot, m’agradava; em mirava la

televisió, amb aquells dibuixos animats i jugava amb les nines. El pitjor que em podia passar

era que el meu germà pintés la cara de la meva Barbie fent com si el seu Action Man li hagués

fumut un cop de puny. Sé que és una mica patètic, però és així: encara que també cabia la

possibilitat que tot el món em caigués a sobre quan se’m morís el “Tamagochi”... Jugava a

“fumar-me les cigarretes de xocolata” sense saber el que això podia arribar a provocar quan

sigués una mica més gran, quan un simple joc podia esdevenir una gran i molt perillosa

realitat. Em netejava l’habitació i me l’endreçava ben endreçada per tal que els Reis Mags

s’assabentessin que era una bona noia; i quan em queia una dent, la passejava i la posava

encara que fos penjada a la porta perquè al Ratolí Pérez no se li passés que m’havia caigut una

dent i que, per tant, havia de tenir una recompensa. A mesura que m’anava fent una miqueta, i

dic només una miqueta, més gran, ja les coses es complicaven un pèl. Tot seguia igual, però

de sobte, un dia vaig arribar a classe (a aquella classe, d’aquella escola, que recordo, tant

m’agradava), i la professora ens va dir que l’endemà ens posaria, per primera vegada, una

cosa anomenada “deures”. Vaig acabar la classe i vaig marxar corrents amb els pares a casa.

Només arribar, vaig deixar la motxilla i em vaig disposar a endevinar la gran sorpresa de

l’endemà amb l’ajut del diccionari. Doncs bé, la veritat és que la sorpresa me la vaig endur

jo... Allà hi posava:

“ Deure s.m. 1) Allò que ha de fer una persona per complir l’obligació que té”.

Mare meva! Això no em va sonar gaire bé. Decidida, vaig provar pel segon significat:

“2) En un compte que es té en un banc o en una caixa d’estalvis, la part on s’apunten

els pagaments o els diners que se’n treuen”.


Què? Caixa d’estalvis? Això em va fer pensar que era el meu pare. No tindria res a

veure amb el que la professora ens havia dit. Vaig provar amb la tercera i última accepció

(quin lloc més encertat, deu ser perquè et cansis de llegir i no arribis a clavar-te la sorpresa

que en vaig donar jo...). Deia així:

“3) Exercicis que els professors manen als alumnes perquè els facin a casa.”

No podia ser veritat. Em vaig pensar que potser era la paraula equivocada, però

l’endemà vaig notar que no ho era pas. Havia de fer “els meus estimats” deures a casa i les

Barbies, els Tamagochis i de més van passar a un segon lloc. Però això no era el pitjor: fer-los

un cop, m’era igual, però la cosa va ser que es va convertir en un vici per al professorat, un

vici amb el qual encara carrego.

Quan va passar el temps, vaig acabar acostumada a fer els -ehem!...- deures. I és que

de fet no va ser l’última sorpresa que em van donar a l’escola. Em penso que la millor va se la

segona, que no cal explicar, ja que tothom coneix el significat de la paraula “examen”...

I creixent, creixent, tot va fer un tomb: la gent va canviar (cal dir que la majoria de bo

a dolent), vaig passar de l’escola a l’institut, vaig començar a tenir menys temps per divertir-

me, vaig adonar-me del que significaven les notícies, vaig conèixer el que és perdre un ésser

estimat, i vaig arribar a la part més delicada. Per resumir-ho només cal una paraula... "amor".

En el meu cas, jo m’enamoro de nois, i cal dir que és complicat explicar amb paraules maques

experiències com les meves, experiències que també es podrien descriure amb una paraula...

"desamor". En efecte, aquest és el pitjor tema. La meva felicitat depèn de la meva situació en

l’amor, i, encara que diguin que els joves no coneixem l’amor, sí que el coneixem; sabem el

que és patir per una persona, ser decebut, deprimir-te, no poder dormir pensant en qui estimes,

no poder estudiar, perquè no et concentres gràcies a qui estimes, plorar per l’ésser que t’ha

robat el cor, arribar a l’absurda conclusió que no serveixes per a res... I això últim és molt

fort. Pensar això és molt trist, però és així. I és que diuen que l’amor és el millor que et pots


trobar, però jo em penso que és una malaltia que es transmet i que és la més estesa. Una

malaltia incurable, i on l’únic remei per alleujar els mals provocats és acceptar-te tal com ets i

saber conviure sense la persona que estimes sempre que no et sigui possible estar amb ell o

ella.

Així, a mesura que et vas fent gran t’adones que el món és pitjor dia a dia; t’adones de

la realitat. Vius amors i desamors. Mires la televisió i veus gent morta per violacions,

catàstrofes i altres... i arribes a la conclusió que la humanitat té la principal culpa que tot sigui

així, i no fa res per canviar-ho. I jo somio desperta i veig un nou món; un món net, amb gent

bona, gent respectuosa... sense morts injustes i només amb el problema incurable, i no del tot

dolent, de l’amor... i és que quan somio, somio el món que enyoro.

Natak

Grup Segon (2005). Segon premi de conte. Patricia Ciller (4t A): El món que enyoro.


Tim, el nen més valent Hi havia una vegada un nen que es deia Tim, que mentre anava cap al col·legi anava

pensant el que faria quan acabés les classes aquell matí. Li feia molta il·lusió, perquè havia

quedat amb el seu pare per anar a pescar.

Així, mentre anava caminant, anava recordant que un dia el seu pare havia pescat un

peix molt gran i en aquell moment l'alegria li va envair el seu cos.

Van remar molt contents fins arribar a la platja, tots els que eren allí els van envoltar

i van fer exclamacions de sorpresa i admiració.

El seu pare es va penjar el peix a l'esquena. Gairebé no el podia agafar. Aleshores

van anar caminant com si estiguessin desfilant pel mig del poble i un grup de nois anaven al

darrere cridant:

– Mireu, mireu quin peix més gran ha pescat el pare del Tim!

El Tim, tot emocionat, anava ensenyant als seus amics el peix. Faltava poc per arribar

a casa seva. Quan va veure la seva mare es va posar a cridar i tot esverat va dir: –

– Mare, el pare ha pescat un peix molt gran! La mare va sortir espantada al sentir els

crits del seu fill; i veu el peix que portava el pare.

Va dir:

– Quina barbaritat! Què farem amb aquest peixàs?

El pare, però, va contestar:

– Farem un sopar per tot al veïnat.

I així ho van fer. Al vespre van anar arribant els convidats. Tots van quedar

bocabadats davant d’aquell peix. Van preparar el guisat. El pare va explicar als seus amics i

veïns la seva aventura al mar. La reunió va anar passant entre històries i bromes. I van

acabar la nit fent un ball de carrer.


Així tot caminant cap al col·legi, anava recordant aquell moment. Va passar el matí i

gairebé no va entendre res del que van explicar els professors. El seu pensament estava en el

moment que aniria a pescar amb el seu pare, quan va acabar la classe va sortir corrents a

buscar el seu pare, que ja l'esperava a la platja amb la barca preparada.

Anava cridant:

– Pare, pare! – mentre corria, cap al seu pare.

De sobte, va veure com una onda molt gran apareixia per darrere del seu pare, va caure

sobre seu i va desaparèixer de la seva vista.

Fent un gran salt va pujar a un arbre, s’hi va agafar amb tota la seva força i va tancar

els ulls. Sense tenir temps de res més va venir una altra gran ona d’aigua a sobre d’ell, no

entenia res del que passava. Ell se seguia agafant fort a l’arbre. Va perdre la noció del temps,

no sabia quants minuts feia que estava allí.

Quan va poder, va obrir els ulls i va veure que tot al seu voltant havia quedat

destrossat. No hi havia res: ni veïns, ni casa, ni col·legi, ni església. No quedava res de res.

Tot al seu voltant era ple de mobles, fustes i gent que passava entre l’aigua, no ho

entenia gens. Va pensar en el seu pare i no el va veure per enlloc. Es va posar a plorar, no veia

ningú de la seva família. Es va posar a caminar desesperat entre els mobles, sense entendre

res. Va anar a la casa on vivia abans. Estava destrossada.

Va veure al seu gos atrapat, no es podia moure, el va poder treure. Junts es van posar a

buscar a la resta de la seva família.

Uns minuts mes tard va trobar la seva mare, que també estava atrapada. Així ja eren

tres i van continuar buscant hores i hores, però no van trobar ni el seu pare, ni els seus cosins,

ni cap familiar, a ningú!. Van ajudar moltes persones que seguien en vida, però estaven

atrapades. Tots junts van ajudar molta altra gent. Alguns havien perdut els braços o les cames.

La mare del Tim se’l va mirar i li va exclamar:


–Estic molt orgullosa de tu, fill!

El Tim es va mirar a la seva mare i li va somriure. Dies més tard, va arribar gent

d’altres països per ajudar-los. Van portar medicaments per curar-los i menjar per alimentar-

los. El Tim va ajudar-los a repartir els menjars i els medicaments. A més, també van

començar a netejar el poble.

Vuit dies després de buscar pertot arreu, es va trobar una barca on es pensava que no

hi hauria ningú. Es van emocionar quan hi van trobar el pare del Tim i era viu! Però estava

deshidratat i estava cremat pel sol, el van portar a l’hospital. Tot seguit van avisar la família i

tot el poble. Tots se'n van alegrar molt.

El pare es va anar recuperant a poc a poc, va tornar a casa seva. Van portar tots els

nens al psicòleg, però mai més la seva vida seria com abans, perquè molts nens s'havien

quedat sense pare, dones sense marits i marits sense dones ni fills. Les famílies havien quedat

destrossades.

Van intentar tornar a la normalitat, intentant oblidar la desgracia d’aquell dia tan

amarg. Tots els països van ajudar, principalment, als nens.

Anys després el poble va tornar a la normalitat, van tornar a ser feliços i van explicar

als petits la tragèdia del tsunami com una història. El Tim va escriure un llibre on va explicar

aquell sinistre dia de la seva infància.

Els pares es van posar molt contents i van viure tots feliços per sempre.

Joana

Grup Segon (2005). Tercer premi de conte. JOSELINE DELGADO (3r B): Tim, el nen més valent.


El gran misteri de la calvície masculina En Pere Bonastre, espòs d’una preciosa senyora i pare de dos fills, triomfador en el

treball i d’uns quaranta anys d’edat, presumeix de gaudir d’una bona salut i, sobretot, d’una

bona cabellera, ben castanya i lluent, sempre ben pentinada cap enrere i sense cap pèl que no

segueixi les curoses línies de la pinta.

Com acabem d'explicar, era un triomfador indiscutible en el treball. Portava més de

deu anys treballant d’advocat i ell estava més que orgullós de la seva feina.

Un bon dia, el bufet d’advocats on ell estava, van decidir fer un viatge de plaer ja que

l’any havia sigut beneficiós i van avançar molt, tant que el seu nom es va anar coneixent arreu

del país. El destí elegit va ser Egipte: a uns pocs no els va agradar la idea d’anar a un país on

tot és diferent, però per majoria va guanyar Egipte.

En Pere era una part d’aquella minoria defensora de la idea d’anar a un país de

costums semblants, però al cap i a la fi ho va acabar acceptant; així que va fer la maleta i se’n

va anar amb tot el bufet a Egipte. Quan van arribar a l’aeroport del Prat, els problemes van

començar. De cop i volta els van dir que el vol a Egipte s’havia suspès, però que quedaven

molts seients al vol a Tomboctou, a Mali, i que era l’únic vol lliure. Com que estaven amb la

mentalitat de viatjar van acceptar-ho, van pensar que per relaxar-se i conèixer món era igual el

destí.

Van arribar a Mali i la seva estada seria de tres setmanes. Quan van arribar a l’hotel en

Pere va anar a la seva cambra per relaxar-se i descansar després del llarg i dur viatge. Es va

adormir i, quan es va llevar, tenia unes ganes impressionants de beure aigua. El primer que va

fer va ser anar al lavabo i beure aigua de l’aixeta, després va baixar al menjador i es va trobar

amb els seus companys. Era l’hora de sopar. No van fer una gran tec, perquè encara tenien

l'estómac una mica regirat del viatge: una amanida, un tros de peix a la planxa i, per veure,

tots aigua.


Els dos primers dies van ser totalment culturals. Van anar a museus, a visitar antigues

civilitzacions africanes, etc.; però, quan al tercer dia en Pere es va llevar, es va adonar que li

estava caient molt de cabell de la seva preciosa cabellera, però no va donar gaire importància

a aquest fet. Aquell dia van anar d’excursió per les terres de Mali, el sol cremava, i no paraven

de beure aigua, perquè el vent els ressecava la gola.

L'endemà es va aixecar i es va fixar que també aquella nit li havien caigut més cabells

i en aquell moment sí que es va començar a preocupar, perquè ja es començava a notar la

manca de cabell al cap.

Quan va baixar a esmorzar es va fixar que tots els homes tenien una mica menys de

cabells que feia quatre dies i aquest fet el va estranyar molt. Cada dia que s’aixecava veia que

li faltaven més cabells i fins i tot ara ja se li veien les entrades, però no sols a ell, als seus

companys també. Veient que tots coincidien van decidir comentar el tema i tots van coincidir

que els queia el cabell; passaven els dies, fins que una petita part dels homes ja tenien el cap

quasi com un meló i els feia vergonya sortir. I en Pere, pobre, havia perdut la cabellera. I tant

que en presumia…

Amb tot aquest enrenou no s’havien adonat d’un petit detall que calia destacar: tots els

homes estaven completament calbs, encara que… en Francisco, un immigrant andalús que

havia vingut a viure a Catalunya a l’època dels setanta, conservava la mateixa cabellera que

havia vingut, fins i tot aquest canvi d’aires se li havia posat bé i tot… Què passava allà? Per

què en Francisco encara tenia cabells mentre els altres homes tenien el cap com el cul d’un

nadó? El cas era tan estrany que un equip de científics van investigar el cas. Van demanar a

cada un dels calbs què havien menjat o begut durant tots aquells dies. Van fer el mateix amb

en Francisco, però les proves indicaven que no hi havia cap aliment que els diferenciés, i els

hagués causat aquest canvi. Com que no havien trobat res van decidir fer una anàlisi de sang

als calbs i a en Francisco.


Al final, a base de moltes investigacions i comprovacions, van descobrir-ne la causa:

un fet absurd que era molt curiós i infreqüent. El causant de tot aquest enrenou? L’aigua! Sí…

l’aigua!

– Però… si en Francisco també ha begut la mateixa aigua que nosaltres! –exclamaven

els calbs…

Però una cosa que els científics van observar que tenien els calbs i en Francisco, no,

eren els gens catalans. Els científics van acabar amb la conclusió que l’aigua de Mali contenia

una substància que els gens catalans rebutjaven i generaven una pèrdua de cabell. L’aigua…

Qui els hi havia de dir que el líquid de la vida els faria aquesta mala passada…!

Marini & Patt

Grup Segon (2005). Tercer premi de conte. MARINA TORT (4t A): El gran misteri de la calvície masculina.

31

IES Olorda



Sant Jordi (2005)

Treballs guardonats

Conte

Grup Tercer (Primer i Segon de Batxillerat)

Grup Tercer. Conte 33

Escrivint Començar un conte no és gens fàcil i molt menys desenvolupar-lo. La situació resulta

incòmoda quan la ment es queda en blanc davant la pantalla de l’ordinador, i un es queda

com un beneit sense moure cap múscul, pensant qui carat li demanava complicar-se la vida,

tenint la vanitosa pretensió que ell era prou com per fer alguna cosa brillant, que s’allunyés de

la mediocritat de la resta del món. Però era massa dur amb ell mateix. No és dolent sentir una

mica de vanitat. Tothom en necessita. L’elogi a un mateix és el més sincer i a més no es paga.

Continuava mirant la pantalla, la muda pantalla blanca, testimoni despietat de la seva

desesperació. Però, què diantre! Qui cregui que escriure es basa en la inspiració és un

somiatruites. Això és una feina com qualsevol altra i només s’aprèn amb treball i esforç; així

que començà a teclejar paraules sense mirar si eren coherents. Quan cregué que havia escrit

una frase començà a llegir-la i rellegir-la en veu alta, com si d’aquesta manera la frase adoptés

un caràcter que, en el moment d’escriure-la, no posseís. “Ma mort és a prop i ma vida, més

llunyana”. Quina frase més estranya! El sorprenent és que ho havia escrit sense parar atenció.

Una frase inquietant... Per què l’havia escrita? Què importa! Estava ben feta i era adequada

per al principi d’un conte, perquè és de les que enganxen el lector des del primer moment.

Tancà els ulls durant uns segons. Només calia posar la ment en blanc i escriure com

l’altra vegada. Va teclejar: “El meu amor serà odi i la meva autoestima, menyspreu”. Seria

millor que es dediqués a la poesia! Aquesta frase resultava enigmàtica.

Va escriure una altra vegada desitjant que sortís alguna altra idea. “Només seré feliç

quan no sigui res”. Hi havia quelcom d’esfereïdor en tot això... Potser el seu subconscient li

estava fent una mala jugada. Era millor ser com la resta dels mortals: mirar la tele, menjar

patates fregides i envejar el cotxe nou que s’ha comprat el veí del costat. Decidí deixar

d’escriure i pensà que no era tan dolent ser un subjecte vulgar.

* * *


Entraren els llogaters nous, una parella jove, d’uns trenta anys. La dona estava

embarassada. El propietari de l’immoble els va fer passar a una habitació en què només hi

havia un ordinador. “Va pertànyer al noi que era aquí abans; dissortadament, el noi es va

suïcidar i ningú no l’ha reclamat. He cregut que a vostès els agradaria tenir-lo. El que

m’estranya és que és l’únic objecte que es va trobar al pis.”

Després d’uns moments d’estupefacció, l’home va dir en un to de fatxenda: “No es

preocupi; jo no crec en fantasmes, i tu, reina meva?”. “Només en els que són vius”, va

respondre amb ironia. “Per cert, sap per què es va suïcidar?”

“La veïna del costat em va comentar que la seva xicota l'havia deixat. Es veu que el

noi no ho va poder suportar. Ella diu que de vegades cridava com un boig, com si

l’estiguessin matant. Segons la veïna, era com el plor d’un animal ferit. Pronunciava paraules

soltes, tant podia cridar el nom de la noia com a continuació insultar-se a ell mateix. Malgrat

tot, ningú va gosar trucar-lo per saber què li passava.”

Durant uns instants el silenci es va fer present en aquella habitació, com si el temps

s’hagués aturat. El relat de la història havia deixat una atmosfera pesant i el propietari va

adonar-se que ja no calia quedar-s’hi més temps i es va acomiadar sortint ràpidament

d’aquella habitació.

Quan ja feia estona que el propietari se n’havia anat, la dona es va parar davant

l’ordinador. Es preguntava què és el que podia fer que algú perdés la raó. La vida amb el seu

home era molt avorrida. Va intentar endevinar com seria el seu futur amb un home bo, però

massa convencional. Desitjava el seu fill, però tenia por a la rutina d’una vida que ella sentia

que no mereixia. Si ella abandonés el seu home, aquest no es tornaria boig; no, al contrari, ho

resoldria com un problema administratiu, això sí, tan civilitzadament que resultaria

fastigosament correcte políticament. I ell, seria capaç d’abandonar-la? Això sí que seria una


sorpresa! Era tan estúpidament bo que, encara que en tingués motius, no ho faria per manca

d'esperit.

Aleshores va sentir curiositat pel que podia haver escrit el noi a l'ordinador. Potser hi

havia un diari. Quins devien ser els seus darrers sentiments, les causes de tanta bogeria? Va

posar en marxa l'ordinador sense poder reprimir la seva curiositat. Però no hi havia ni rastre

de documents escrits. Res.

I si hi escrigués quelcom? El seu home estava observant la resta del pis. Millor, així

estaria més tranquil·la. Començà a teclejar sense fixar-se en el que estava escrivint. Al final va

dirigir els seus ulls cap a la pantalla. “El naixement suposarà la mort”. Què estrany!

* * *

En Jaume celebrava l’aniversari del seu fill Miquel. No sabia si tenia dret a sentir joia

pel seu fill quan també es complia l’aniversari de la mort de la seva dona. Com podia ser que

la Marta els hagués deixat? Se sentia traït. Ja feia quinze anys de la data fatídica. L’únic sentit

que trobava a la seva vida era el seu fill. En el fons sospitava, encara que no ho volgués

reconèixer, que la seva dona realment no el va estimar. Sentia ràbia. Sempre va percebre la

seva fredor. Les seves carícies mai no van ser càlides. Eren més aviat moixaines que es fan a

un gos després de portar les sabatilles al seu amo. Potser havia viscut una mentida amb una

dona que en el fons mai no havia conegut. Tot això el feia sentir-se insegur. No havia estat

capaç de refer la seva vida i en Miquel ja era un adolescent amb els seus propis problemes. Un

noi que havia heretat el caràcter fosc i fred de la seva mare. Mai no es podia saber el que

pensava. Des que era molt petit mai no manifestà els seus sentiments.

“Miquel, vine a dinar!”.

Estava sol, escrivint a l’ordinador vell, una relíquia de museu.

“Estic tractant d’escriure un conte per a l’institut, però no me'n surto gaire.”


“Mira, escriu el primer que et vingui al cap. Després enllaces les idees per narrar una

història”.

Genial! La veritat és que el seu pare no era tan dolent. Així que tancà els ulls, aspirà

aire i escrigué sense pensar: “ La mort ens fa lliures”.

Què estrany... En fi, ja hi tornaria una altra vegada. Tenia gana i el conte es podia

esperar. Entrà a la cuina i es quedà garratibat quan va veure el seu pare a terra amb els ulls

blancs i la cara expressant l’últim alè de vida.

Jean Valjean

Grup Tercer (2005). Primer premi de conte. SERGI HORTA (1r N): Escrivint.


El bulevard dels somnis trencats Hi anava cada dia a la mateixa hora. Donava tombs pel cementiri com si fos casa seva.

Portava flors que canviava durant la seva visita quotidiana: dues roses, que destacaven per la

pal·lidesa del seu rostre i la seva expressió trista i vençuda. Mai no vaig sentir-li dir res. El

silenci estava clavat als seus llavis sense forma, com si volgués esperar que el primer pas el

donés algú que no arribava a saber ben bé qui era ella.

La seva figura era quasi tètrica, fantasmal, entristida, com si tingués a sobre un pes que

no pogués suportar, com si la vida només fossin quatre lletres juntes que havien perdut el

sentit i ella les busqués entre els carrerons estrets i llargs de la memòria que, molts, ja havien

oblidat.

Ella formava part d'aquell paisatge esporuguit i tremolós que escapava d'una veritat

que es negava a fer front a la realitat, tancant els ulls davant una evidència, que sortia a cops

del cors de la gent; però continuaven passant davant les portes obscures i solitàries, girant el

cap per no veure aquell espectacle ominós de creus, flors i vídues.

Qui era aquella dona excèntrica? Per a mi, era quasi família meva, havia crescut amb

aquell ritual estrany de les cinc de la tarda.

Els edificis, cansats i vells, vomitaven una dona que passejava sense pressa pels seus

carrers. Observaven com caminava amb aquelles flors a la mà. Jo era dins d'un d'aquells

edificis que la perseguien i l'amagaven. Jo era un espectador, petit i inexpert, que no

comprenia la tristor dels ulls d'aquella dona.

En arribar al cementiri, deixava les dues roses a la porta, les mirava i besava els seus

pètals de vellut enrogit. Entrava i passejava pels carrers maleïts de nínxols oblidats. Els

contemplava amb els seus ulls marrons i tristos, com si volgués endevinar la seva història,

com si s'estimés més perdre's en les històries d'altres que mirar un passat que encara li feria el

cor.


Mai no aixecava la vista. Espiava furiosa el terra que trepitjava, testimoni del seu

sofriment. Semblava que volava sobre els cossos que es podrien amuntegats a la terra que els

acollia. Sols, sempre sols, mantenint estranyes converses de morts abandonats. Només rebien

les visites d'honor el dia de difunts. La família, d'un negre rigorós, plorava llàgrimes de fang a

algú que no coneixien.

Ella no tenia cap tomba, ni cap nínxol, ni cap cos a qui portar flors. Només li quedaven

els records, que l'acompanyaven al ritual de les cinc de la tarda. Ara s'esvaïen amb el pas del

temps.

En arribar la nit, l'enterramorts sortia d'algun nínxol a mig fer i passejava mirant a

terra, entre els carrerons que eren quasi com casa seva. Ningú no sabia qui era, ni com es deia,

ni li miraven als ulls quan baixava els taüts. Era com l'assassí que ofegava per últim cop a qui

ja no respirava.

Portava anys allà, però ningú no el coneixia, feia aquella tasca esgarrifosa d'aguantar

l'olor que desprenien els cadàvers del cementiri. Es podria amb ells i ningú no ho sabia. Li

faltava un tros al cor que potser havia perdut entre les creus i les flors marcides amb

inscripcions ploroses que, a poc a poc, la pluja s'emportava. Ningú no es parava a demanar-li

l'hora, corrien espaordits dels grans portals de ferro.

Ell veia caminar aquella dona pels carrerons, i en mirar-la una espina li mossegava el

cor i li encongia els pulmons. Ella semblava aquell personatge de les llegendes nòrdiques que

buscava la seva calavera robada.

No sabia per què plorava; però a les entranyes del seu pensament, hi havia dues

ànimes furioses que jugaven als escacs amb la memòria i l'oblit. Partides eternes que lluitaven

en un món de fades, encantat i imaginari.

Un dia, la dona va començar a plorar mentre passejava. Plorava a crits estremidors

milers de noms que sortien de la seva boca com si fos la llista de Schilnder. No estava mal


encaminat, ella va explicar-li entre llàgrimes, que el seu marit havia estat afusellat durant la

guerra, que ell no tenia tomba, que no tenia inscripcions ploroses esborrades per la pluja.

Només tenia els records d'una vella mig boja i malalta, que lluitava contra l'oblit de

milers de noms, que ara, només eren balls de lletres que perdien el sentit.

L'enterrador i la vella s'agafaren de les mans. Jo mirava des de la meva finestra i des

de lluny, desxifrava un jeroglífic que eren les seves vides, reflex, sense voler de la meva. Jo

no havia escollit el guió de la meva pel·lícula. Jo no havia format part d'aquell pacte que van

decidir sobre mi. El meu cor s'apagava i només ells dos ho entendrien.

Jo vaig baixar tan de pressa com em permetia el meu cor cansat. Em van mirar, mentre

els nostres ulls es trobaven i els records lluitaven contra els somnis que mai no es farien

realitat. Lluitàvem contra l'oblit, defensant una pàtria de somnis trencats amb els trossos dels

nostres cors.

La vella no tenia tomba, l'enterrador no tenia vida, a mi em faltava la vitalitat que ells

no trobaven. I el cementiri s'alçava sobre la ciutat, testimoni de milers d'històries sense final.

Protagonista pacient i silenciós d'un bulevard de somnis trencats.

Keith

Grup Tercer (2005). Segon premi de conte. NOELIA PRIETO (2n E): El bulevard dels sonis trencats.


Vivint entre micos El meu carrer és una selva inexplorada, un lloc on cap científic no ha gosat posar el

peu. Jo us convido que imagineu, amb l’ajuda d’aquesta narració, com és el carrer on visc i el

que és més important com n'arriben a ser, de paranormals, els subjectes que hi habiten. I si

voleu viure una experiència sensacional, us hi puc fer una visita guiada.

Sí? Doncs va, som-hi! Quan surto al carrer sempre trobo la porta dels veïns oberta,

cosa que em fa pensar que la famosa banda dels peruans que robava per les rodalies del Baix

Llobregat està molt mal organitzada, perquè encara no ha trobat aquell palau d’Alí Babà, amb

les portes ven obertes, on sempre entren coses noves.

El que mes m’agrada dels meus veïns és que són incívics i ho reconeixen; així que ho

demostren manifestant la seva barroeria cada dos per tres. Jo crec que són uns artistes

demostrant la seva poca classe, així que fan de tot per fastiguejar: llencen aigua pel carrer,

criden amb la porta oberta i aparquen el cotxe sobre la vorera davant la teva porta, perquè

vegis que saben conduir.

El que més m’agrada dels meus veïns és que fan neteja el dijous. Són gent neta, però

el que em pregunto és per què fan tant de soroll? Mouen els mobles amunt i avall, sense cap

mirament. Jo m’imagino que el seu parquet deu ser el mapa de la xarxa de trens i metros de

tot Catalunya. Per no parlar dels quadres que deuen tenir penjats a les parets. Jo crec que

volen fer la competència al museu del Prado, perquè cada setmana se'ls pot sentir fent forats i

picant a les parets. Jo pensaria que deuen tenir les parets com un formatge d'aquells de forats.

Els meus veïns són musicalment cultes, especialment en les cançons de l'estiu. Cada

cap de setmana em posen els millors hits de l’estiu. ‘Baila, morena’ , ‘La bomba’, ‘Carmela’ i

el ‘No cambié de Tamara’ tocat a piano són, entre d’altres, els més sentits. Jo, és clar, no ho

sé apreciar; per això, haig d’evadir-me tocant el piano i intentant que la mètrica i les lletres

audaces d’aquestes cançons no influeixin en la meva personalitat.


Els meus veïns cuiden la línia; i, per aquest motiu, mai no fan la compra. Jo, abans

pensava que menjaven al bar, que es portaven tuper-wares de casa de la seva àvia o que feien

entrepans, però mai no els he vist anar al súper, ni portar cap bossa amb dinar.

Sorprenentment només mengen els dijous, el dia de fer safareig: Deu ser que, a causa que són

una nova espècie d'homo sapiens, han desenvolupat un procediment per a subsistir sense dinar

tota una setmana.

En qüestions d’higiene personal, els meus veïns estan desenvolupant una nova tècnica

consistent a formar una capa protectora de brutícia al voltant del seu cos, per així no perdre el

greix corporal, les calories i les defenses del cos, alhora que estalvien en calefacció i menjar.

L’estètica també és una gran qualitat dels meus veïns: Es caracteritzen per anar a

l'última i per tenir una gran sentit de l’etilisme: Jo crec que la passarel·la Gaudí està inspirada

en el meu barri. La noia més maca del barri és la que vesteix millor. Deu tenir quinze anys,

però ja sembla que en tingui dinou de mal portats. El seu lema és, com el de la cançó, abans

morta que senzilla; per això, mai no porta jaqueta per poder ensenyar que el seu tipus és

sensacional i que està súper bona. Duu piercings i extensions, i quan es pinta sembla un lloro,

una drac queen; en resum, la reina del carnestoltes de Sitges. Les seves pestanyes són com

ventalls de geishes japoneses i no pot tancar els ulls, perquè tantes capes de maquillatge li

fixen la postura de la cara. La seva moda és com un ‘casual-predictable-wear’, els caps de

setmana se la pot veure amb modelets de cinturó ample i jaqueta-top, el cabell ple de gomina

o aigua amb sucre, amb un recollit com els de les gitanes a dalt de tot, dos-cents mil clips de

cabell, ulleres de sol i menjant xiclet per ser més glamurosa.

En moda masculina predomina el ‘moviment neoguay’, tots amb el seat Ibiza i la

música a tota llet: Quan baixen del cotxe podem veure el seu gran estil: pantalons esportius

petits i arrapats, curts (per si han d’anar a pescar) i una mescla de textures i colors estridents;


el cabell ben rapat i amb piercings pertot arreu; amb els adhesius de Pacha i Pont Aeri al cotxe

i demostrant que les ideologies atàviques estan de moda.

Al meu carrer la gent és molt observadora. Quan surto al carrer em sento observada:

aparentment no hi ha ningú, però jo sé que darrere de les persianes i les finestres hi ha gent

que m’espia i les meves mitges de ratlles van causar tot un escàndol (un cop gairebé li agafa

una contractura de coll, a la veïna, de tant mirar). Quan arriba l’hora de sopar, no hi ha lloc

per aparcar al carrer; per això, des de darrere de les persianes, es fa una recerca del lloc per

aparcar, i quan un cotxe marxa, la veïna dona les indicacions, perquè en menys d’un minut el

seu marit s’hagi posat el xandall i estigui aparcant bé el cotxe; i per tot això jo em pregunto,

pobra de mi, per què els serveix tenir garatge privat?

I per acabar parlaré de l'alta autoestima dels meus veïns que pensen que el món

transcorre al seu voltant: són uns egòlatres. Quan posen la música a dos quarts de vuit de la

matinada a tota pasta i els truques perquè l'abaixin una mica, ells repliquen que tu els estàs a

sobre de la seva vida; quan aparquen el cotxe a la porta de casa teva i els dius que no pots

sortir, t’estàs ficant a la seva vida; quan les seves cartes cauen a la teva bústia, et fiques a la

seva vida. En definitiva, qualsevol d’ells podria pensar que, el món, l’ha creat ell; bé, això si

pensessin.

Per acabar deixaré un dubte obert, unes preguntes per respondre. Per què les veïnes de

més de cinquanta anys es passen tot el dia al solàrium i a les clíniques d'estètica i estan més

arrugades que una pansa? Què fan tot sant el dia donant voltes amb el mercedes? I, el que és

pitjor i més estrany, per què tothom té criada i mai no se la veu?

Malice

Grup Tercer (2005). Tercer premi de conte. EVA SANTAMARIA (2n E): Vivint entre micos.


Insomnis d’una nit d’estiu –Si no corres més, ens agafaran –va dir en Sergi–. Corre, corre!.

Els Mossos d’Esquadra portaven seguint-los més de vint quilòmetres i la cosa s’estava

complicant massa. El que havia començat com una broma s’estava convertint en un malson.

–Frena, si et plau! És millor que ens aturem –va dir l’Albert al conductor.

–Això mai –va respondre en Víctor–. Em sé un camí boníssim per poder escapar.

–Estàs boig, nano! –va cridar en Jaume, que s’asseia al costat de l’Albert, al darrere

del potent BMW que li havien regalat els seus pares com a premi per haver aprovat

l’assignatura de Dret Mercantil, que el convertia en un recent llicenciat en Dret.

En Víctor era fill únic i sempre havia estat una mica consentit. Potser també hi influïa

que els seus pares estaven separats, que mai no havia estat un nen feliç. O no. Però el cas és

que la policia els anava trepitjant els talons des de feia una bona estona i ell no parava de

pitjar l’accelerador per posar a prova els 200 cavalls del seu cotxe nou. A més, no s’adonava

del més important, que estava jugant amb la seva vida i la de tres persones més. A en Sergi,

que anava de copilot, sempre li havia agradat la velocitat. El seu somni era poder arribar a ser

pilot de fórmula 1; per això, no feia més que repetir que corregués més i més.

–Corre, Víctor, corre! Trepitja fort! Uuuuuuuuuuuh! Això sí que mola!.

En canvi, en Jaume i l’Albert no feien més que dir-li que frenés, que parés al voral de

la carretera i deixés que la policia els detingués. Segur que no passaria res, era el millor que

podien fer. Tots dos estaven a punt de plorar, tot estava perdut.

–Ets un mal amic, tio…–va dir en Jaume–. No veus que no ens en sortirem.

Mentrestant, l’Albert no parava de dir:

–Atura’t d’una vegada, si et plau! Atura’t!

Tots quatre eren amics des de la infància i, per una estupidesa, estaven a punt de

perdre una amistat de més de vint anys, més d’una cosa molt més important, la vida.


–No ho haguessis hagut de fer, tio. Ja sabies que ens enxamparien.

–Vols callar. No em posis més nerviós del que estic.

Ja se sap que quan es barreja alcohol i drogues la cosa acaba malament i, aquella nit,

no en seria una excepció, no podia acabar bé de cap manera. Feia gairebé una hora que

s’escapaven de l’autoritat.

–Segur que hauran avisat alguna unitat del poble següent. No tenim res a fer, Víctor.

Atura el cotxe.

–No puc parar ara, si ens agafen, estic perdut. El meu pare em matarà –va dir en Víctor

mentre pitjava encara més fort l’accelerador, amb la mala sort que es va trobar amb un revolt

més tancat del que s’esperava i amb la velocitat que portaven no se’n va poder sortir...

De sobte, tot es va tornar negre. Un silenci esgarrifós va posseir la nit, no se sentia res

més que les sirenes dels Mossos d’Esquadra i de les ambulàncies. Diuen que, abans de morir,

et passa la teva vida en un minut. En un sol instant. Segur que fins i tot en aquell precís

moment, en Víctor es va penedir d’aquella nit. De tot allò que havia fet. D’haver matat tres

companys de la infantesa, tres amics. I amb això, també havia mort el seu somni de portar el

bufet d’advocats del seu pare. Un dels més importants de l’Estat. O els somnis de l’Albert,

d’acabar sent un número 1 al volant d’un Ferrari. O també les il·lusions d’en Jaume i l’Albert.

Dues bones persones que l’única cosa dolenta que havien fet a la vida era haver pujat en

aquell cotxe. Tot va desaparèixer.

En aquell moment, aquells quatre joves amb un gran futur per endavant no eren més

que quatre cadàvers sobre la carretera. Quatre cossos atrapats entre la ferralla en què s’havia

convertit aquell regal d’aniversari. I per què? Doncs per una nit de bogeria i alcohol. De

drogues i velocitat. No valia la pena. I tot, pel que havia de ser una broma sense importància.

El més important, però, no era el que havien fet, sinó tot allò que no podrien fer cap

d’ells quatre a partir d’ara. Res. I el pitjor, tots els que es quedaven aquí amb vida. De res no


serviria plorar la seva mort o imaginar què haguessin pogut ser en el futur. Ja no hi eren.

Només en quedava el record i la tristesa d’haver-los perdut.

Phoenix

Grup Tercer (2005). Tercer premi de conte. DANIEL GUTIÉRREZ (2n E): Insomnis d'una nit d'estiu.

49

IES Olorda



Sant Jordi (2005)

Treballs guardonats

Poesia


Grup Primer. Poesia. 51

Quan s’acabi l’horitzó Quan es pon el sol,

arriba la nit.

El vent deixa anar,

una brisa tènue.

Una brisa al cor,

que deixa gran buit.

Estic neguitós.

Estic amoïnat.

La vida és bonica,

la vida és dolenta,

jo no sé per què

hi ha desigualtat.

En aquesta banda, hi ha molt poderós; en aquella banda,

hi ha gran pobresa.

Uns tenen molts diners,

els altres no en tenen,

ni per començar.

I en aquest moment:


Quan es pon el sol,

arriba la nit.

El vent deixa anar,

una brisa tènue.

Una brisa al cor,

que deixa gran buit.

Estic neguitós.

Estic amoïnat.

I en aquest instant penso:

Món per què estàs dividit

en dos móns diferents?

Si tan sols ets un i prou.

Estrella

Grup Primer (2005). Primer premi de poesia. ALBA MORALES (1r A): Quan s'acabi l'horitzó.


23 d’abril, roses fins a la fi Vint-i-tres d’abril,

un dia difícil d’oblidar.

El bon cavaller Sant Jordi,

amb una espasa i un escut,

bones roses s’ha merescut.

Guanyant el monstre maleït

una bona noia va aconseguir.

–Bon cavaller del meu cor,

bon cavaller del meu cor,

vingui amb mi el teu honor;

que tot el meu amor,

amb una fletxa fins

al nostre amor,

podrà ser de debò –va cridar

la dona dels seus somnis–.

Si aquesta fletxa d’amor

travessa el meu cor, tot el meu

cos ple d’honor arribarà fins al teu

balcó per cridar a la teva faç envoltada de flors:

–Si no fossis al meu costat,

aquesta frase no tindria sentit;

però solament em conformo,

tenint la teva imatge clavada


en un racó dels meus pensaments.

Amb un tinter i la sang del meu

cor veuràs la teva imatge clavada

fins a la mort.

Boluda

Grup Primer (2005). Tercer premi de poesia. NOEMÍ BAÑO (1r B): 23 d'abril, roses a la fi.

55

IES Olorda



Sant Jordi (2005)

Treballs guardonats

Poesia


Grup Segon. Poesia. 57

Una mort inesperada Un sospir esverat sortí del meu cos.

El seu últim alè la féu desmaiar

i la Roseta, en aquell moment, caigué en repòs

per no tornar,

una imatge tendra per a un somni tenebrós;

i la veus al llit amb la cara tendra,

la pell fina i el seu cabell...

El seu cabell esplendorós fins a mitja esquena

li pinta la figura com un pinzell.

Amb el color del negre vi

és com una cascada fosca, caiguda sobre el seu pit.

I ara me'n recordo, d'aquell primer dia,

la vaig conèixer en un parc quan era fosc.

El seu somriure em va donar alegria,

i en tornar a casa no podia oblidar la seva olor,

ni els ulls d'un verd blavós.

I la Roseta, que al llit jeia plàcidament,

on acabarà de passar els seus dies eternament?

I pensant això m'adono que sempre estarà en el meu pensament,

que, per molt que ella ens falti, sempre la sentirem,

que no tot és de color de rosa, però tots junts ens en sortirem.

Víctor Català

Grup Segon (2005). Primer premi de poesia. ANNA CAMPS (4t B): Una mort inesperada.


Ens has deixat un buit al cor Ara que has marxat,

qui omplirà el teu forat ?

A ningú tornarem a estimar

com a tu, fugaç cantar.

La nostra ànima plora,

per què ens abandones?

Però el dolor que el nostre cor sentirà

mai no més s’oblidarà.

Sé que en pau descansaràs,

que més dolor no patiràs.

Però per què has hagut de ser tu?

Si ho eres tot per a nosaltres.

Amb llàgrimes ens acomiadem,

per sempre al nostre cor et portarem.

Però algun dia ens retrobarem

i junts caminarem.

Ara tot s’ha acabat:

tu ja te n’has anat.

Se’ns fa difícil imaginar

que mai més al nostre costat tornaràs a estar.

Respostes a la lluna vaig a buscar.

Li pregunto per què no pots tornar.


Però la lluna plora,

com els meus ulls, en veure que ja no hi estàs.

Per sempre et recordarem

com aquell home que de tiet i pare vas fer.

A la teva dona cuidarem

com l’ocell perdut al cel.

No podré oblidar mai aquelles tardes

quan tots quatre ens assèiem a parlar.

Però ara que tu no ets amb nosaltres,

no trobem res per continuar.

I per sempre t’estimarem.

Mai més no t’oblidarem.

I amb dolor continuarem

amb el teu record dins del cor.

Astur-Tat

Grup Segon (2005). Tercer premi de poesia. TATIANA CASTAÑÓN (4t A): Ens has deixat un buit al cor.


Una nit d’estiu

Asseguda mirant el mar,

estava una nit d’estiu

quan tu em vas trobar

i em vas dir: "deixa de plorar".

No sé com oblidar-te,

quan ploro ets al meu costat;

quan ric, rius amb mi;

però si no et tinc t’odio fins a morir.

Em dius que m’estimes,

que mai no em deixaràs marxar,

però no sé si creure’t,

sempre dius el mateix i em deixes de costat.

Vull morir ofegada amb les onades,

aquelles onades amb què tantes nits he conversat,

mentre mullava la sorra

amb llàgrimes de sal.

Sé que t’estimo,

però a l’infern em cremaré,

desitjant-te com el primer dia,

fins la darrera nit. Purruki

Grup Segon (2005). Tercer premi de poesia. ESTHER GARCÍA (4t A): Una nit d'estiu.

63

IES Olorda



Sant Jordi (2005)

Treballs guardonats

Poesia

Grup Tercer (Primer i Segon de Batxillerat)

Grup Tercer. Poesia. 65

Amor sense nom

Tot va començar una nit d’estiu. Anava tota sola pel carrer,

només la llum dels fanals em feia companyia. La meva vida no tenia sentit,

no sabia per què continuava vivint...

Seguia el meu camí solitari, per aquell carrer sense fi.

Miro a l’esquerra, miro a la dreta, cap testimoni de la meva soledat,

només la llum dels fanals guardarà el meu comiat.

De sobte van aparèixer dues ombres: eren un noi i una noia.

La mà d’ell a la butxaca del pantaló d’ella i ella, acariciant-li suaument els cabells,

fusionant les seves pells...

Vaig asseure'm en un parc. Els dos enamorats van desaparèixer

i jo, asseguda en aquell banc, no sabia si demà tindria forces per llevar-me

o si, simplement em quedaria al llit, torturant-me...

Era una nit molt clara, la lluna brillava cada cop més,

semblava que estigués sola en aquell immens cel, que no tingués ningú al seu costat

i que la seva llum ja l’havien oblidat...

Però quan vaig mirar amb atenció vaig veure que mai no està sola,

que sempre té companyia. Les estrelles la vigilen, la cuiden, l’estimen...

Estan al seu costat,

brillen al seu voltant, però no s’atreveixen a brillar més que ella,

mai no voldrien créixer més que ella, més que la seva gran amiga, la lluna...

Em vaig aixecar del banc,

disposada a seguir el meu camí, el meu passeig per la vida.

On? No ho sabia, ni tampoc no em preocupava. A casa, ningú no m’esperava...

Una llum va cridar la meva atenció,


Era un bar encara obert. Hi vaig entrar, totes les mirades

es van clavar en mi, i jo no sabia què fer, què dir...

“Una cervesa”, vaig demanar. Les cares d’aquelles persones

reflectien incomprensió, dolor... Mai no me les trauré del cap.

Tot el que va passar aquella nit m’ha quedat gravat...

Vaig acabar la cervesa, la cervesa més trista de totes

i vaig fugir d’aquell lloc. No volia viure així,

ni sabia si volia continuar vivint...

Torno cap a casa. Començo a estar cansada.

Només volia ficar-me al llit i oblidar, oblidar tot el que sóc,

somiar que tot és molt millor...

Però... què em va passar? Ell es va creuar al meu camí,

vam xocar; “Ho sento”, em va dir, i jo... parada al mig del carrer,

vaig deixar que marxés corrents...

No sabia qui era aquell home. Vaig observar com la seva figura

desapareixia en l’obscuritat. Mai més no tornaríem a xocar...

Mai no s’imaginaria les nits que l’he arribat a pensar...

Vaig arribar a casa, em vaig ficar al llit

amb aquella sensació a l’estómac, amb els seus ulls al meu pensament,

amb la seva imatge repetint-se a cada moment...

Va ser com un àngel. Quan tot estava perdut,

quan pensava que res no tenia solució, els seus ulls em van mirar,

i jo vaig sentir que encara podia lluitar... PiTuFiLLa

Grup Tercer (2005). Primer premi de poesia. CAROLINA SANCHEZ (1r E): Amor sense nom.


Ni oblit ni perdó Sóc un bon noi. I tu ja ho saps:

Tothom té errors i em sabràs perdonar.

Fes-me teu

i no et faràs enrere. Sóc el que vols

i tu, el que jo vull.

Em va trair la joventut i et vaig deixar perdre.

No vaig fer-te cas i ara estic plorant jo.

No pots haver oblidat

aquelles nits bojes surfejant i rockejant

amb bona música i algunes cerveses de més.

Sé que notes el que hi ha i sé que saps que no pot fallar.

Joan

Grup Tercer (2005). Segon premi de poesia. MIQUEL BONO (2n BN): Ni oblit ni perdó.


La ment traïda Com cada matí agafa el tren, rodejada de gent pertot arreu;

però alhora tant sola. No hi cap ni una ànima més,

però ella només és capaç de veure el seu propi reflex.

Mira d’oblidar, cansada,

tots els seus problemes i preocupacions, i s’observa en el reflex, on durant uns instants,

els seus ulls li fan traïció.

Aquella silueta li sembla tan poc atractiva, tan... diferent de la resta,

que, per un moment, busca la pau a l'interior.

Però, un cop més, no pot passar per alt

pensar que s’ha d’aprimar, i maleint el seu cos,

s’enganya al vidre de la porta.

Amb silenci i atenció es mira fixament a si mateixa,

i prova d’estimar-se, però en aquell vidre màgic es veu difuminat.

I sap que demà,

quan agafi el tren, la tornarà a veure

i el sol callarà, còmplice del seu silenci.

Incògnita

Grup Tercer (2005). Tercer premi de poesia. XAVIER VICENTE (2n A): La ment traïda.


L'amistat Com un diamant són els amics,

tan preuats i valuosos. Ells sempre estaran amb mi, perquè són bons i generosos.

Això és el nostre ideal: estar bé amb tothom,

tenir algú en qui confiar i tenir ajuda per a tot.

Com un brillant són els amics,

tan vertaders i enganyosos. Ells juguen amb el teu sentir perquè són així de penosos.

Com sabem si hi ha amistat? Quan una persona t'escolta,

té un tracte desinteressat i saps que amb ell pots comptar.

Com un ganivet són els amics,

tan útils i dolorosos. Ells no són sincers amb tu mai,

perquè són dolents i enganyosos. Ita

Grup Tercer (2005). Tercer premi de poesia. DAVINIA CANO (2n AN): Amor sense nom.

73

IES Olorda



Sant Jordi (2005)

Treballs guardonats

Còmic i auca


Grup Segon. Còmic i auca. 74

Llistat de participants 81

Concursants

Conte. Grup Primer L'Àlex i la flor dels desitjos El Banana Eloi Cuenca Quina família! Maria Marta Valderábano Sílex Arthur Marc Cardús

Conte. Grup Segon Cinc dies a París Power Pufs Ana Madruga Dana Nahir Lorena Guillermo Del maltracte a l'amor Pitu Iván Buatista El gran misteri de la calvície masculina Marini & Patt Marina Tort El misteri Wester Rachid González El món que enyoro Natak Patricia Ciller El partit de futbol Ronaldinho Jordi Soler La gran decepció Zaer Óscar Martos L'amor Nika Cecilia González L'anomenat Chakus Xesk Francisco Herrera L'àvia Nerea Angela Andrada Només és un somni Gamba Ana Abellán Rio-Shan Poxdo-Manda Francisco González Tim, el nen més valent Joana Joseline Delgado Una gran amistat Don Quijote Sergio Galicia Una nova vida Núm. 8 Elena García

Conte. Grup Tercer A les mares del món Salamandra Gisela Garzón Amor dramàtic Griphus David Barrera Anne Mary Melibea Mireia Rodríguez Ase Cansat Blues Ase Álex García Breu història de la nostra història Scarlett Gema Ramos Canvis d'última hora Dark Dante Isaak Danton El bulevard dels somnis trencats Keith Noelia Prieto El deute Dadcao David Carrasco El millor remei Kant Javier Castellanos El que sembla ser només un país per a... Un simple voluntari Laura Calero Els petits grans moments Nora Sandra Dominguez Els sentits d'un somni L'Amparo Sonia Rodríguez En Salvatore Gos Rodrigo Bueno Ens observen Figara Laura Batlle És bo saber el futur Chivo Jorge Pérez Escrivint Jean Valjean Sergi Horta Insomnis d'una nit d'estiu Phoenix Daniel Gutiérrez Josafat i el déu Okus Strong Alejandro Andreu L’última renaixença Ito Raul Palma La bona jugada Arkía Ainhona Púa La fulla de l'arbre Julieta Roser de Ossó La llegenda de la font Ares Benito Ortega La meva majoria d'edat Bernat Giralta Víctor Martínez

Llistat de participants 82

La vida en un infern Moon Iris Fuentes L'equip de l'Àlex Antoni Ferrer Jesus Cerezo Les arracades de la sort Polo Úrsula Sánchez On és l'amor? Baby Beatriz López Rashid Disket Xavier Edo Temps perdut Flordeneu Virginia Alarcón Tràgica recompensa Mafalda Carmen Moreno Un dia quotidià Ciceró Javier Martín Un final K.O Aina Capdet Una vida plena d’errors Dachena Gema Cabello Vivint entre micos Malice Eva Santamaria

Poesia. Grup Primer 23 d'abril Shine Noemí Baño El noi ros Damaris Olovereda Patricia Jiménez Quan s'acabi l'horitzó Estrella Alba Morales

Poesia. Grup Segon Acaba el meu dolor Mistake Elisabeth Mingo El que s’esdevé Natak Patricia Ciller Ens has deixat un buit al cor Astur-Tat Tatiana Castañón La nostra història Erika Anabel García Una mort inesperada Víctor Català Anna Camps Una nit d'estiu Purruki Esther García

Poesia. Grup Tercer Amor sense nom Pitufilla Carolina Sánchez Dies de Carnaval Tristana Marta Peñalba El retorn Bichi F. Javier López Ella Porteño Federico Cáseres Enyorança El conde Mor Juanjo Bonilla Gràcies a tu... Trusca Anna Rivero He tornat a despertar XXX Daniel Galán Inesperat! Males herbes Lorién Colmenero Junts a la fi Mandingo Diego Giménez La despedida Nomo Vanesa Casas La distància, el meu dolor Boluda Laia Baño La llum s'apaga Mavela Marta Gómez La ment traïda Incògnita Xavier Vicente L'amistat Ita Davinia Cano L'amor Ronny Alejandro Cano Ni oblit ni perdó Joan Miquel Bono Omplir la nevera Hennan Cip Hat Sergio Jaén Parlar i amar Luseno Luis Serrano Cuadra Res no sóc sense tu No lo sé Daniel Ortiz Sant Jordi estimat Home feliç Sergio Castañeda

Còmic. Grup Segon Les perles dels elements Leimad Squall Daniel Romero

Sumari 83

Sumari

Presentació ... ... ... 1

Premis de la 26a edició ... ... ... 3

Conte

Grup Primer ... ... ... 5 ELOI CUENCA (1r A): L'Àlex i la flor dels desitjos. 7 MARC CARDÚS (1r A): Sílex. 11

Grup Segon ... ... ... 13 ANA MADRUGA (4t A): Cinc dies a París. 15 PATRÍCIA CILLER (3r A): El món que enyoro. 19 JOSELINE DELGADO (3r B):Tim, el nen més valent. 23 MARINA TORT (4t A): El gran misteri de la calvície masculina. 27

Grup Tercer ... ... ... 31 SERGI HORTA (1r N): Escrivint. 31 NOELIA PRIETO (2n E): El bulevard dels somnis trencats. 37 EVA SANTAMARIA (2n D): Vivint entre micos. 41 DANIEL GUTIERREZ (2n D): Insomnis d'una nit d'estiu. 45

Poesia

Grup Primer ... ... ... 49 ALBA MORALES (1r A): Quan s'acabi l'horitzó. 51 NOEMÍ BAÑO (1r B): 23 d'abril, roses a la fi. 53

Grup Segon ... ... ... 55 ANNA CAMPS (4t C): Una mort inesperada. 57

TATIANA CASTAÑÓN (4t A): Ens has deixat un buit al cor. 59 ESTHER GARCÍA (4t A): Una nit d'estiu. 61

Grup Tercer ... ... ... 63 CAROLINA SÁNCHEZ: (1r E): Amor sense nom. 65 MIQUEL BONO (2n BN): Ni oblit ni perdó. 67 XAVIER VICENTE (2n AN): La ment traïda. 69 DAVINIA CANO (2n AN): L'amistat. 71

Còmic i auca

Grup Segon ... ... ... 73 DANIEL ROMERO (4t A): Les perles dels elements 75

Concursants ... ... ... 81

Sumari ... ... ... 83

Sumari 84

concurs literari 'sant jordi' 2005. ies olorda de st...

Documents