concurs foto i relat nuevo - uab...

30
Concurs de relats i fotografies 2007 d’estudiants d’intercamvi 1 Pròleg A quest recull de relats i fotografies que us presentem és el resultat d’una selecció feta a partir de les aportacions al concurs que s’ha realitzat durant el mes de maig d’aquest any. L’objectiu d’aquest concurs ha estat recollir experiències viscudes en la mobilitat dels estudiants en el marc dels diferents programes d’intercanvi de la nostra universitat, amb motiu de la celebració de l’estudiant Erasmus 10.000 de la UAB i del 20è aniversari del Programa Erasmus. El programa ERASMUS va ser proposat l’any 1987 per un grup d’estudiants francesos al president Mitterrand per tal de promoure la mobilitat estudiantil i amb la finalitat de fer una Europa més cosmopolita i oberta. Aquest objectiu s’ha complert amb escreix, i avui podem afirmar que aquest programa ha estat el motor del procés d’internacionalització que totes les universitats catalanes hem iniciat. Aquest procés, si bé d’una banda és lent, costós, i necessita de la implicació de tota la comunitat universitària, és, de l’altra, un procés sense retorn si les universitats volem tenir algun paper en el món global en què ens trobem. Cal recordar que aquest programa rep el nom de l’humanista Erasme de Rotterdam (1465-1536), filòsof i teòleg que va viure i treballar a diferents parts d’Europa buscant coneixement i experiències que només es troben en el contacte amb altres cultures. Erasmus també són les sigles de European Action Scheme for the Mo- bility of University Students. Són una bona troballa, ja que podem afirmar que Erasme de Rotterdam va ser el primer estudiant en moure’s per Europa, intent- ant aprendre allò que les diferents comunitats d’aquell temps podien oferir-li. L’any 1987-1988 un grup de professors de la UAB, aprofitant les seves relacions internacionals, establertes per motius acadèmics o de recerca, i amb una idea clara que la UAB s’havia de projectar internacionalment, van començar a organitzar els acords i els intercanvis dels estudiants amb altres universitats europees.

Upload: phungcong

Post on 28-Oct-2018

221 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi

1

Pròleg

Aquest recull de relats i fotografi es que us presentem és el resultat d’una selecció feta a partir de les aportacions al concurs que s’ha realitzat durant el mes de maig d’aquest any.

L’objectiu d’aquest concurs ha estat recollir experiències viscudes en la mobilitat dels estudiants en el marc dels diferents programes d’intercanvi de la nostra universitat, amb motiu de la celebració de l’estudiant Erasmus 10.000 de la UAB i del 20è aniversari del Programa Erasmus.

El programa ERASMUS va ser proposat l’any 1987 per un grup d’estudiants francesos al president Mitterrand per tal de promoure la mobilitat estudiantil i amb la fi nalitat de fer una Europa més cosmopolita i oberta.

Aquest objectiu s’ha complert amb escreix, i avui podem afi rmar que aquest programa ha estat el motor del procés d’internacionalització que totes les universitats catalanes hem iniciat. Aquest procés, si bé d’una banda és lent, costós, i necessita de la implicació de tota la comunitat universitària, és, de l’altra, un procés sense retorn si les universitats volem tenir algun paper en el món global en què ens trobem.

Cal recordar que aquest programa rep el nom de l’humanista Erasme de Rotterdam (1465-1536), fi lòsof i teòleg que va viure i treballar a diferents parts d’Europa buscant coneixement i experiències que només es troben en el contacte amb altres cultures.

Erasmus també són les sigles de European Action Scheme for the Mo-bility of University Students. Són una bona troballa, ja que podem afi rmar que Erasme de Rotterdam va ser el primer estudiant en moure’s per Europa, intent-ant aprendre allò que les diferents comunitats d’aquell temps podien oferir-li.

L’any 1987-1988 un grup de professors de la UAB, aprofi tant les seves relacions internacionals, establertes per motius acadèmics o de recerca, i amb una idea clara que la UAB s’havia de projectar internacionalment, van començar a organitzar els acords i els intercanvis dels estudiants amb altres universitats europees.

Page 2: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

2

Els mitjans eren pocs, però les ganes i l’empenta no tenien límit. A cop de telèfon i fax, que era l’alta tecnologia amb la qual contàvem, i la màquina d’escriure amb paper carbó per a fer els informes, es va organitzar la mobili-tat.

L’ajuda dels becaris va ser crucial en aquell temps, sobretot en els cen-tres com l’Escola Universitària de Traductors i Intèrprets, l’EUTI, on es ges-tionava la mobilitat. Des d’aquí, el nostre reconeixement a tots ells.

El primer any del Programa ERASMUS, el curs 1987-1988, només 2 estudiants van sortir a fora, però el segon any ja eren 92 i a partir d’ací el creixe-ment ha estat exponencial, fins arribar al número 10.000 que avui celebrem.

La valoració del Programa ERASMUS per part dels nostres estudiants ha estat altament positiva. Han après altres llengües, han conegut altres cul-tures, han fet amics arreu del món i han après a ser més tolerants i solidaris i a respectar allò que és diferent.

Per altra banda, aquesta experiència els ha estat reconeguda acadèmi-cament i els ha suposat avantatges a posteriori en el mercat laboral. Molts d’ells actualment ocupen llocs de treball de responsabilitat en diferents països europeus.

Malgrat que la valoració global ha estat molt positiva, hi ha algun punt negatiu, com el baix finançament de les beques, que ha fet que els estudiants més desfavorits econòmicament no hagin pogut gaudir d’aquest programa.

Tanmateix, cal remarcar que, per primer cop, per al curs 2007-2008 disposem d’ajuts complementaris finançats per la Fundación Bancaja, per la FUAB i per la UAB mateix. Aquests ajuts complementaris, juntament amb les beques de l’AGAUR (Generalitat), creiem que poden afavorir l’increment de la mobilitat dels nostres estudiants en un futur.

La UAB actualment és una de les destacions preferides dels estudiants europeus, els quals gairebé doblen el nombre dels nostres Erasmus, que són al voltant de 1000. Les destinacions europees escollides han estat preferentment Itàlia, França, el Regne Unit i Alemanya.

La participació mitjana en la mobilitat dels estudiants a les diferents Fac-ultats ha estat al voltant del 3 %; cal destacar, però, la Facultat de Traducció i Interpretació, amb un 13 %, seguida de la Facultat de Ciències Polítiques i de

Page 3: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi

3

Sociologia amb un 9 % i la de Filosofi a i Lletres amb un 6 %.

Finalment, cal senyalar que la participació de les dones en el programa ha estat majoritària, i que arreu d’Europa està al voltant del 63 % .

El programa ERASMUS, iniciat a la Unió Europea amb 3.200 estudi-ants el 1987, compta ara amb 2.000.000 d’estudiants i es pretén arribar als 3.000.000 el 2013.

Per tal d’aconseguir aquestes xifres necessitem la col•laboració de tot-hom, però molt especialment dels coordinadors d’intercanvi, que han estat una peça clau per a l’èxit del programa. A ells els volem reconèixer i agrair tota la feina que han fet fi ns ara.

Mercè Unzeta Vicerectora de Relacions Exteriors i de Cooperació

Page 4: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

4

Relat guanyador en castellà

Zacatecas, BarcelonaDiana Hernandez

Cuando me siento especialmente nostálgica, tengo la costumbre de salir a correr por los campos detrás de mi barrio. Corro por la Plana del Castell hasta el castillo de Sant Marçal, subiendo por

la colina detrás de una granja de cerdos. Cuando llego al castillo, me detengo y observo todo lo que me rodea. Desde allí se puede ver Cerdanyola, Sant Cugat, y la sierra de Collserola, que nos separa de Barcelona. No sé por qué, en este paisaje ―los chopos y castaños, los campos cubiertos de margaritas blancas y amarillas, los caminos de tierra― se respira el aire de mi hogar, Zacatecas, México. Es extraño: desde los caminos por donde iba a caminar con mi padre no se veían a lo lejos los suburbios, carreteras y fábricas que observo desde el castillo de Sant Marçal; allá sólo había tierra pelada, pasto y polvo, llanuras interrumpidas repentinamente por barrancos profundos, pueblecitos de casas de ladrillo hechas a medias, terminadas con adobe y láminas de aluminio. No importaba cuánto te alejaras de casa, en esas montañas siempre quedaba una colina por cruzar, un horizonte que te dejaba atrapado para siempre en aquel lugar. Caminaras cuanto caminaras, nunca llegarías a ninguna parte.

Aquí, en cambio, siempre estás cerca de todo, ¿verdad? Desde el cas-tillo puedo ver el Vallès entero. Cuando Cerdanyola comienza a agobiarme, me ayuda verla desde una perspectiva diferente, más amplia. El ejercicio y el paisaje me dan calma y claridad: aquí entiendo que todo el mundo es uno, y amo todo lo que me ofrece. Ésta es mi casa, como lo fue Zacatecas. Y al mismo tiempo no lo es, porque por aquí estoy de paso. Ahora ya no soy de ninguna parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar donde nací. Pero ser perpetua extranjera, no tener raíces que me aten a ningún lugar en especial, significa ser libre.

Creo que Pau nunca logró comprender esto. Para él, hay un solo lugar donde naces y creces y luchas y mueres; un solo lugar a donde perteneces. Pau es de Sabadell norte, de toda la vida. Nos conocimos en el rocódromo de la universidad, y me invitó a escalar a Montserrat. Yo sólo había escalado por la Bufa, en Zacatecas, sin cuerdas ni nada, y su uso me resultó extraño e incó-modo. Empezamos a hacer un recorrido demasiado difícil para mí, y a medio camino tuve que detenerme, sollozando. Pau, desde unos metros más arriba, me dijo:

―¡Luz! ¡No te sueltes! Em moles massa com per morir-te ara.

Page 5: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografies 2007 d’estudiants d’intercamvi

5

―Tú también me gustas ―le dije― pero por el amor de Dios ayúdame a bajar.

No pude separarme de él desde entonces. A él le gusta viajar tanto como a mí, y juntos hemos ido a Marruecos, a Bélgica, a México. Admito que ten-emos

ideas distintas sobre lo que es “viajar”: para Pau, un mes en el extranjero ya es mucho, y siempre acaba extrañando su lengua y su comida. Para mí, un año en un país no es tiempo suficiente para conocerlo de verdad, para mirarlo con rechazo y admiración y finalmente con la aceptación de que es un lugar como cualquier otro.

Llevo ya seis años en Cataluña, y empiezo a sentir la necesidad de mov-erme, de cambiar. Este sentimiento fue el que propició nuestra pelea, el día que le comuniqué mis planes para dejar Cerdanyola e instalarme en Nueva Delhi. Pau es el chico más paciente, dulce y amable que he conocido; siempre soy yo la que empieza las peleas, la que grita enojada frente su mirada paciente, y la que se acaba callando de pura vergüenza. Su reacción ese día me tomó completamente desprevenida.

―¿A L’ÍNDIA? ¿A L’ÍNDIA? ¿Què collons hi has de fer tu, a l’Índia? ―gritó. Intenté apaciguarlo mostrándole la sartén llena de delicioso arroz hu-meante, pero fue en vano.

―Pau, ¿por qué no comemos y luego-―¡Deixa’m parlar, Luz! ¿Què vols que hi faci jo, a l´Índia? No puc deixar-

ho tot per seguir-te on vulguis, ¿saps? Tot just començo amb la nova feina, i havies dit que ens n’aniríem a viure junts, i ara... ¡ara em surts amb això! ¡Ja n’estic fart, de les teves bajanades!

―Pero...―¡NO!―Pau, escolta, cálmate――¡NO!―¿Pero de qué vas? ―le espeté, mi poca paciencia agotada. ―Cuando

empezamos a salir te lo dejé bien claro. ¿No que no te importaba que fuera mexicana, que no hablara catalán? ¿No que no te importaba que esto se acabara en un par de años, que sólo querías vivir el momento? ¡Eso lo dijiste tú! Sabías muy bien que tarde o temprano me iría de aquí, y aún así dijiste que sí...

―¡A LA MERDA! ¿Què passa si...? ―de repente, se quedó callado. Se sentó pesadamente en el sofá y se puso la cabeza entre las manos.

―¿Pau?―¿Que passa si ara no vull que te’n vagis? ―susurró. No supe qué contestar. Estaba paralizada por una sensación fría y pe-

sada en el estómago. Era como si un gancho afilado me agarrara el pecho,

Page 6: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

6

estirando poco a poco. Si no huía ahora, sería demasiado tarde. No me molesté en ponerme el chándal y los tenis viejos. Dejé el arroz

enfriándose encima de la mesa; me dejé hasta las llaves de casa. Simplemente salí corriendo del piso, y mis pies me llevaron automáticamente por el camino de siempre. Me detuve, como siempre, junto al castillo, y cuando miré el paisaje me sentí sofocada. Ahora veía el camino polvoso, lleno de mierdas de perro y basura, el campo cubierto de desperdicios, asfi xiado por los bloques de pisos cada vez más cercanos. Sentí de repente que todo aquello me amenazaba con la existencia monótona de los suburbios; niños en cochecitos, pisos dema-siado caros, parques infantiles diminutos, supermercados, coche nuevo, de-claraciones de la renta. Estar para siempre viviendo en el pequeño mundo en el valle detrás de Barcelona, de nuevo atrapada por el horizonte.

Page 7: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografies 2007 d’estudiants d’intercamvi

7

Relat guanyador en català

Thanks UtrechtMón Sanromà Moncunill

A Utrecht o a on sigui. Tu hi vas i coneixes gent que es perdran o seran amics teus per tota la vida, potser trobes la teva mitja taronja!

Els francesos que no s’organitzen, els italians que no parlen anglès, els finlandesos perduts, els belgues tontets, els americans guapos, la moldava pija, les austríaques pesades, els espanyols fiesteros, els anglesos pirats,... I evidentment, els holandesos amables.

Aprecies el clima català, i un amic anomenat sol que trobaves a faltar i que a Holanda no es deixa veure durant mesos.

Aprens idiomes que faràs servir, altres que potser no, coneixes nova música que t’encanta, diferents autors, diferents pel•lícules...

Quan tornes a visitar Catalunya ets el centre d’atenció, entens a tothom que passa pel carrer, la iaia cuina per tu (Ai el menjar i l’horrible Dutch lunch!...), les galetes no tenen gust a mantega, el pa no es tot de motlle, no has d’anar a comprar cada dos per tres, poses la roba a un cove i màgicament apareix neta, planxada i plegada al teu armari.

T’enfrontes al funcionament d’una universitat diferent, descobreixes com s’imprimeix, t’adones que potser l’Autònoma no està tan malament, intentes comprar un llibre però necessites targeta Chip, intentes comprar targeta Chip però necessites targeta holandesa, intentes aconseguir una targeta holandesa però necessites un appointment, intentes aconseguir un appontment i et diuen que vinguis la setmana següent... Total, que li acabes demanant el llibre al company de classe.

Arribes a classe, primer ets l’estrany, ningú et diu res, després passes a ser el popular, t’adones que parles un anglès de merda, intentes aprovar as-signatures impossibles, n’aproves d’altres amb bona nota per art de màgia, es-tudies, estudies?, t’adones que ets intel•ligent, t’estàs mesos de relax, t’acabes aprenent de memòria el funcionament de la biblioteca.

Lluites per aconseguir una habitació digna, t’estafen, intentes decorar-la bé, durant mesos no la trepitges, mai sopes a casa teva, aprens a no gastar, t’adones de qui tens i qui no tens a Barcelona, trobes a faltar els teus, et fas fort, busques una feina, no la trobes, la trobes.

Aprens a passar el temps d’una altra manera, no tens televisió, surts sempre, sempre és sempre, aprens que és una festa, surts de casa a les 8

Page 8: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

8

del matí sense cap pla concret i tornes a arribar a les 8 del matí, passes dies sense dormir, però també fas esport, vas a la piscina, compres una bicicleta a un yonky per deu euros, se’t peta la roda de davant, se’t peta la roda de darrere, se’t peta la cadena, vas sense frens, sense llums, reses perquè la policia no et multi... Però mentre puguis anar tirant no l’arregles.

Quan s’apropa la primavera vas al parc, aprecies el sol, per sort brilla de debò, el parc és un parc de debò, amb gespa i llac, ànecs que ataquen, gallines i cérvols voltant per allà. Llegiu, canteu, mengeu i t’hi estàs fi ns a la matinada. Tornes passant pels preciosos canals, sopeu a una barca aparcada que no sabeu de qui és, intenteu fer canoa però es posa a ploure...

Els diumenges a Amsterdam a un bar en música en directe i... a lligar? Viatges molt, totes les ciutats estan a prop, descobreixes les companyies de baix cost i Euro Lines, l’odies però l’utilitzes.

Fas amics, amics de debò.Aprens a viure, a viure bé.T’adones de lo afortunat que ets i de lo bé que has fet les coses.I de cop i volta ets molt feliç!Així doncs, què esperes a demanar-lo?

Page 9: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi

9

Marina Riera Gibernau

Fotografia guanyadora

Page 10: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

10

Foto: Laia Bernaus Miquel

Page 11: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi

11

Quebra-costasHeura Llaquet

Dong, dong, dong…Les vuit menys deu. És el rellotge de la torre de la facultat de Dret, despertant els estudiants més endarrerits. A les vuit comencen les classes. Ningú arribarà abans d’un quart

de nou, cal respectar el marge del quart d’hora acadèmic. Serà a les dues de la tarda si avui és dimecres, ahir va haver festa de qualsevol facultat i ets Eras-mus en aquesta ciutat.

Surto de casa i enfi lo el meu carrer, la Rua Quebra-Costas. S’anomena així perquè quan plou, el terra empedrat i desnivellat es converteix en un perill i és fàcil relliscar i trencar-te l’esquena. Quebra-Costas. Si caus diuen que et casaràs a Coimbra i acabaràs la carrera un any més tard. Puja des del riu fi ns a la Universitat, passant per Sé Velha; lloc on es troba el bar que marca el prin-cipi de les nostres vides en comú, el perquè cadascú va decidir deixar la seva ciutat i venir aquí: millorar el currículum, aprendre una llengua, deixar enrere una mala època, canviar de clima, conèixer gent diferent o començar una nova vida.

Café, garoto, pingado, meia de leite o galão i tanmateix costa entremig de tants tipus diferents trobar el punt del nostre tallat. Aquesta tarda l’associació acadèmica està buida però em trobo amb les dues italianes. El cambrer és un home gran, de vista cansada, ulleres gruixudes i gestos reposats que ens mira i sospira: “La truco cada diumenge, a la meva amiga. Treballa a Madrid, ens vam conèixer ja fa molts anys quan estudiàvem aquí. Eren altres temps, sabeu? Molts menys estudiants, molt més fàcil conèixer a tothom. Eren festes, dinars on cadascú feia el seu plat, música....” I conclou amb malenconia: “Eren altres temps”. Nosaltres assentim, però mirant a les dues noies italianes discrepo. Fa poc vam fer el nostre sopar internacional i tot i que la seva pasta estava bonís-sima la recepta més dolça van ser els brigadeiros brasilers.

Al cap d’un parell de dies ens trobem un altre cop davant de la casa dels brasilers, dels balcons pengen les banderes grogues, blaves i verdes, avui hi ha festa d’inauguració del pis. Seguint el que acabarà sent una moda, cadascú porta alguna cosa de beguda i el menjar el posen els del pis. Xerrant, xerrant els brasilers m’expliquen que van a Barcelona per Setmana Santa. Què poden veure, on han d’anar i on no, és la nostra conversa per més d’una hora. A la paret penja un mural amb frases escrites en diferents idiomes; el petit menjador acull a més de quaranta persones, que parlen en el que intenta ser portuguès, beuen, fan fotos i riuen.

La nit passa alegrament, la vista es distreu enmig de les cares de nois

Page 12: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

12

nous i de converses amb els ja coneguts. Les mirades comencen a creuar-se, d’aquí un parell de setmanes la italiana rossa despertarà a l’habitació d’un dels brasilers i somriurà.

La Daniella va arribar una mica després. Tenia vint-i-dos anys, era verge i anava a casar-se la tardor següent, quan tornés cap al Brasil si tot anava bé llicenciada en Farmàcia. La idea del seu casament ens va sorprendre, i entre nosaltres comentàvem amb una mica d’enveja (ja que cap de nosaltres s’atreviria, convençudes que encara érem joves i ens quedava massa per vi-ure com per fer aquest pas) que era una bogeria. Després vam pensar que ja anava amb el seu caràcter: mai volia sortir per les nits, i si ho feia es sentia francament incòmoda amb l’ambient, la beguda i la música.

Al cap d’unes setmanes va venir al petit viatge de cap de setmana i va conèixer a l’Andreia, un noi italià, molt callat, que amb prou feines sabia dir quatre mots en portuguès i amb qui ningú aconseguia mantenir una mínima conversa. Al cap d’unes hores, la Daniella i l’Andreia parlaven animosament i aquella nit van desaparèixer durant hores. L’endemà la Daniella havia canviat completament. A partir de llavors només volia sortir, va començar a beure, i deia que ja no es volia casar, va demanar al seu nòvio que no vingués a visitar-la tal i com estava planejat i les trucades diàries es van acabar.

El que havia passat estava claríssim però entre nosaltres es va tornar un tema tabú, quan els veiem fer-se un petó giràvem el cap. Teníem por o ens sentíem responsables pel canvi de la Daniella? Totes havíem augurat que el seu casament, amb aquell noi amb qui estava des dels catorze anys no fun-cionaria, i ara érem nosaltres les que volíem que la història amb l’Andreia aca-bés, que ella tornés a ser la d’abans.

Tres mesos més tard la Daniella va aparèixer plorant, estava embarassa-da i l’Andreia no en volia saber res. Crec que per uns instants es va instal•lar en nosaltres un sentiment passatger de satisfacció, una mirada de “veus com teníem raó?” però ens vam adonar que havíem de reaccionar, lluny de casa i dels seus, només ens tenia a nosaltres.

Em va venir al cap el meu carrer, Quebra-Costas, potser si un dia plu-jós la Daniella queia l’Andreia canviava d’opinió... Òbviament vaig descartar aquesta primera idea, la segona va ser els “Pelo Sim”, i els “Não, obrigada” que encara es veien en cartells mig desenganxats pel carrer, tant sols feia uns mesos havien aprovat l’avortament per referèndum. Nosaltres ho teníem clar, però la Daniella es va horroritzar. Ens havíem oblidat que era profundament catòlica, tots els diumenges anava a missa i la seva moral no li permetia real-itzar aquell pas.

Dong, dong, dong…Les vuit menys deu. És el rellotge de la torre de la facultat de Dret, avui toca aixecar-se perquè el tren cap a Lisboa surt a les nou, acompanyarem la Daniella fins l’aeroport. A les dues de la tarda surt el seu avió

Page 13: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi

13

cap a Rio de Janeiro, nosaltres ens quedarem, sense saber que és el què pas-sarà, si mai arribarà a casar-se amb aquell noi o bé si ell la rebutjarà. El nostre somni de cristall, de mesos de diversió sense problemes s’esquerda, però avui és dimarts i ja se sap: som Erasmus en aquesta ciutat.

Foto: Laura Molina Rodon

Page 14: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

14

Foto: Gemma Herrero Fabrés

Page 15: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi

15

VI: El mite dels elefants blancs

Marc Comadran

Pels altaveus del London Luton Airport es pregava als passatgers amb destinació a Amsterdam que embarquessin. El jove de la maleta roja va mirar la noia que l’acompanyava. Ella no aixecà

la vista: acariciava, a mesura que les anava passant, unes pàgines d’un blanc artifi cial. El jove es posà a jugar amb un dels gots buits de cafè de la taula. Mirà un grup d’avions, blancs i allargassats, arrenglerats davant de la vidriera. Prop de la parella, un home uniformat de verd escombrava les restes d’una menja oliosa que embrutava les rajoles de l’establiment.

―No sé si t’agradaran – digué el jove.―És un regal preciós.―No sé si t’agradaran. A cada conte hi ha un moment que és nostre, teu

i meu. Un moment per cada mes que hem estat junts.―N’hi ha cinc – comentà la noia.―Ja ho sé. ―És un regal preciós.―El d’aquest mes haurà d’esperar, aquests dies...―Ets so lovely! – insistí ella.S’entrellaçaren les mans. Les pantalles de l’aeroport reproduïen els

mateixos anuncis una i altra vegada; el rellotge marcava les dotze menys sis minuts; un home, amb un tríptic del servei nacional d’autobusos a les mans, topava amb una parella que es dirigia als taulells de facturació. La noia es deixà d’una mà i es féu apropar la maleta. N’extragué un sobre. A la taula del costat, un home cara-roig reia escandalosament.

―Jo també tinc una cosa per tu – digué la noia.―Un sobre? I què hi ha dins? – preguntà el jove―Ja t’ho he dit: una cosa. Una cosa, nostra.―Nostra? Ui, tu també fas contes?―Endevina-ho. Si no ho encertes m’ho enduré cap a casa.El jove va dirigir la mirada altra vegada cap a la vidriera.―Un bitllet - va provar el jove.―Què?―Un bitllet d’avió perquè t’acompanyi.―Per marxar els dos junts? – seguí la noia.

Page 16: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

16

―Sí. Que no em voldries a casa teva?―Tots tres? Deixa que m’ho pensi...―Ah, ja ho sé! – l’interrompé el jove – Són dos bitllets per anar-nos-en

a la nostra illa. ―Em sembla que no els venen aquests.―Llàstima.―Espavila’t a endevinar-ho, que he de pujar les escales – digué la

noia.―Deu ser aquell. No?―Què? – preguntà ella.―Deu ser aquell, el teu avió. És com un elefant blanc.―Jo n’he vistos molts, d’elefants blancs, i no s’hi assembla.―Ah! Ara sí que ho sé: a dins hi ha una foto d’un elefant blanc – rigué

el jove.―Calent, calent – cantarellejà la noia.L’home cara-roig engolí l’últim glop de cervesa, s’aixecà catxassudament

i marxà. L’home uniformat de verd es dirigí a la seva taula amb una baieta hu-mida a les mans.

―Així que és una fotografia, eh? – preguntà el jove―Calent, calent – continuà ella. ―Una fotografia, nostra. Ja ho endevinat, no?―Em sembla que no n’hi ha prou.―Deixa’m pensar... – féu ell.―Ui, ara sí que veig que no acabarem mai.―És de quan vam visitar els Kew Gardens? – provà el jove.―No – contestà la noia.―Al New Globe, amb la colla?―Tampoc – digué ella.―Amb la Reina prenent un te? Com vols que ho encerti?Ella rigué de bona gana. Li allargà el braç.―No te l’has guanyat, però la pots obrir. És per a tu.Ell l’agafà i l’examinà uns segons abans d’obrir-lo. L’olorà. Féu sortir la

foto poc a poc, fent-la fregar suaument amb el sobre, sense deixar de mirar la noia als ulls. Ella llegí la inscripció que anava descobrint-se al revers: “I will always...”. El jove esbatanà els ulls davant de la imatge. Mirà als voltants. La mirà a ella. Ella es mossegà un llavi i li tornà la mirada.

―Quan...? – preguntà ell.―Diguem que tenia un as amagat – respongué la noia.―És...―T’agrada?―És impressionant. És... som tu i jo. No podré deixar de mirar-la.

Page 17: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografies 2007 d’estudiants d’intercamvi

17

―T’agrada?―És un regal preciós. Sempre et recordaré.Es besaren. Quedaren abraçats sobre la taula. Els gots de cafè ves-

saren, espremuts, les últimes gotes. Pels altaveus repetien als passatgers amb destinació a Amsterdam que embarquessin. S’aixecaren i ell agafà la maleta roja.

―Ens veurem, eh? – digué el jove. Les gotes de cafè formaven ara una taca negra al mig de la taula.―Escolta – continuà ell – podré fer un conte de tot això?―Si no ho expliques tot, sí. Parla dels elefants blancs, si vols – digué

rient.S’allunyaren ràpidament de l’establiment. El rellotge marcava les dotze.

L’home uniformat de verd recollí els gots i arrugà un bloc de papers d’un blanc artificial on hi llegí el títol “I: Un bocí de realitat”. Passà la baieta humida damunt la taca negra i desaparegué rere una porta.

Foto: Anna Torrents Bedoya

Page 18: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

18

Foto: Mireia Sanz Estapé

Page 19: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi

19

El cel de ChristianiaNatalia Cerezo

Avui em ve de gust explicar-vos una bonica història, que va passar de debò, en un país molt i molt llunyà, ple de neu i sacsejat per vents despietats. Els protagonistes d’aquest conte són un elefant

que muntava en una bicicleta blava de muntanya anomenada Moshé i un corb que no sabia volar però que sí que sabia anar en bicicleta, una negra i preciosa amb una cistelleta anomenada Ittadakimas.

Els dos havien trobat un paradís en un barri tranquil de la ciutat de les neus. Aquell barri no tenia ni llum elèctrica i els carrers no eren asfaltats, i era ple d’arbres i hi havia un canal que el travessava on hi brillaven les estrelles de nit. Cada dia, doncs, anaven cap a Christiania, que era com s’anomenava el barri, i fumaven i reien.

Una tarda van emborratxar-se amb unes amigues seves, una papallona que tenia por de si mateixa i una gata elegant que portava tota la vida amb el seu xicot de la infància. Cap al tard, a les dues de la matinada, l’elefant va dir-li al corb si volia marxar cap a Christiania, a buscar quelcom per fumar-se. El corb va dir que si i, encara embafats per l’alcohol, van enfi lar cap al barri amb les bicis. Quan van arribar, hi havia redada. La politi patrullava per arreu i no es podia fer res de res. Però l’elefant i el corb van preguntar-li a un Christiani si po-dien aconseguir alguna cosa i el personatge es va fer amic seu i va començar a contar rondalles amb veu rogallosa. Més tard, va dur-los a un bar i, fi nalment, els va aconseguir allò que volien amb tan delit.

Després, l’elefant i el corb van anar a mirar les estrelles (i en van veure una que era fugaç) des d’una pedra en forma de fl autí d’un sol forat, i van anar a passejar pels caminets foscos i a mirar el cel des d’un pont al bell mig del canal. Després, va tornar a casa, envoltats d’un núvol de felicitat amb olor de maria.

Però el temps els va cridar cap a casa seva, al sud, i encara que també se l’estimaven, enyoraven molt els carrers i la gent de Christiania. I encara avui, quan miren el cel ennuvolat i ataronjat del capvespre, pensen en el cel net i ple d’estrelles de Christiania, i encara tenen més ganes de tornar a trepitjar el terra humit i a fer rodar les bicicletes sobre l’empedrat de la terra que estimen.

Page 20: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

20

Un Café con ErasmoAntonio Cañellas

―¿Erasmo, eres tú? ―¿Cómo es posible?―¿Cómo puedes estar aquí, si tu estás más que…?

Podría continuar haciéndome preguntas y más preguntas tratando de buscar una explicación lógica a lo que mis ojos veían, pero creo que él era quien más ansiaba preguntar. Me obligué a creer

lo que mis ojos veían, me dejé llevar adaptándome con gran naturalidad a tan extraña situación y así decidí compartir con él uno de los actos más comunes y rutinarios de nuestras vidas, a través del cual prácticamente uno queda obli-gado a compartir un rato y mantener una breve conversación.

―Te invito a un café. Aquí en Italia lo saben hacer bien. Conozco un buen sitio junto al Duomo.

―¿Qué qué hace un mallorquín en Italia? No, no estoy de vacaciones. Estoy terminando mis estudios en Ciencias Políticas en la Statale.

No, no estoy solo. Sólamente en Milán hay más de 2.500 como yo que estudian en la Universidad con un programa europeo que lleva tu nombre. Pero eso no es todo, hay unos 10.000 estudiantes erasmus repartidos por toda Italia y más de 140.000 en toda Europa. Además existe una Universidad dedicada a ti en Rótterdam.

―Sí, las cosas han cambiado un poco en 500 años. Por ejemplo: ya no se viaja en caballo por Europa. Ahora se hace con

compañías de bajo coste. Hoy no existen más las distancias dentro del conti-nente. Para ir de Milán a Barcelona, vuelo a Londres, pasando antes por París. Sí, todo en un día, sale mucho más barato.

―¿Qué cómo nos comunicamos? El idioma tampoco es una barrera, en un par de meses ya se adapta uno, se defi ende con el idioma y se siente como en casa. Si es que para el hombre dichoso todos los países son su patria.

―¿Cartas? Para serte sincero, no he escrito más de 1000 cartas como hiciste tú. Pero si te puedo asegurar que he mandado más de mil correos elec-trónicos para comunicarme con la familia y amigos. Si es que al fi nal las cosas no han cambiado tanto como puedes apreciar.

―¿Amistad? Aquí a ningún estudiante le preocupa de donde provienes, todos son erasmus. Uno se siente de ningún lugar y de todos a la vez, pues tengo amigos italianos, franceses, alemanes, belgas, checos y polacos. Por muy diferentes que sean y piensen, todos ellos conservan sus respectivas ca-bezas.

Page 21: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi

21

Ser erasmus, no es sólo estudiar y preparar las clases, también es diver-sión. Acaso no fuiste tu quien dijo en Elogio de la locura que nos emborracháse-mos y nos divirtiésemos. También hay tiempo para salir, viajar y divertirse, si es que una juventud perezosa conlleva una vejez miserable.

―¿El futuro de Europa? El presente de hoy sería ese momento futuro al que te refi eres. No sé que contestarte, creo que no hay una única Europa, sino que hay muchas, o al menos muchas formas de entenderla. Creo que nadie debe dudar que el futuro está en Europa, sólo falta unanimidad para decidir que Europa. Por eso considero que la Universidad y nosotros los estudiantes, los erasmus tenemos una labor que hacer que no es otra que la de construir una Europa que sea de todos y en la que quepan todos.

-¿Y la Iglesia?... Bueno, mejor voy pagando.―Está bien, la última. ¿Qué cómo resumiría mi erasmus? Esta maravillosa experiencia es como este café que acabo de tomar con-

tigo. Si, como lo oyes, el erasmus es como un café italiano: corto pero intenso, que te deja al fi nal un sabor entre amargo y dulce. Amargo porqué cuando se acaba hay que marcharse, es como cuando éramos pequeños después de las vacaciones de verano. Hay que regresar, y en ese último día será en el que te percatarás de que las campanas de San’Ambrogio no te despertarán más, el helado de limón se acabó en la última cena de Leornardo, al igual que los espaguetis o los buenos momentos en el bar de via Pace y el telón de La Scala caerá, señoras y señores el erasmus ha terminado. Pero al mismo tiempo, sientes un sabor dulce que te embriaga. Éste tiene algo mágico, te deja un aroma cargado de hermosos recuerdos, de conocimientos adquiridos en otra universidad con otros profesores en otro idioma y un montón de amigos repar-tidos por los cuatro puntos cardinales del continente.

―¿Otro café?

Page 22: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

22

Foto: Mireia Gascon Merlons

Page 23: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi

23

Una tarde oscura en un desierto

Lirba Cano

Una vez desperté en un desierto. Era tarde, oscurecía. Estaba desnuda. Lo que me despertó fue el revoloteo constante de unas alas pegadas a mi espalda. En un primer momento no podía ver

si eran alas de colibrí, de mosca o de ángel, de libélula o de gaviota. Posé el trasero en la arena, me froté los ojos, me toqué la cara. El viento me transportó al recuerdo de los autobuses en los que voy de un lugar a otro en mi ciudad. Tomo asiento junto a la ventana sucia y miro pasar la realidad a través de aquel aparador. El recuerdo me hace una especie de juego y se transfi gura en sueño, lo que pasa a través de aquella ventana es el tiempo al revés, cada cuadra que recorre el autobús son años más atrás, eso supongo porque ya no están los centros comerciales de ahora, ni los parques nuevos, y en la acera caminan mis compañeros con el uniforme que usábamos en la escuela. El autobús se detiene y yo extiendo un suspiro. Cierro los ojos e intento profundizar en el re-cuerdo que ahora tiene vida propia a la manera de sueño, seguro de que así lo-graré saber cómo es que llegué a este desierto, cómo me nacieron estas alas, por qué estoy desnuda, por qué la oscuridad se me aproxima en esta soledad. Bajo del autobús, camino en línea recta un par de cuadras y me detengo en el cementerio municipal, ese museo de la memoria que se nos escapa, que ya no nos recuerda que la vida es fi nita. Entro, porque siempre me han gustado los cementerios, sobre todo en el día de los muertos, cuando las tumbas se cubren de comida y fl ores de colores chillantes. Hay una lápida que dice: murió buscando el amor en los cementerios. Me arrodillé frente a ella, hice la señal de la cruz en mi frente y dije en voz baja El Señor es mi Pastor, nada me falta; aunque ande en valle de sombra y de muerte no temeré mal alguno porque Tú estarás conmigo. Unos versos sacados del por tantos conocido Salmo 23 que me brotan cada vez que estoy en peligro de hundirme en el asfalto, de desfall-ecer por cualquier nimiedad. Dios me agarre confesado cuando ande buscando el amor, y más en los cementerios. Salí de ahí, y seguí caminando en línea recta, dieciséis cuadras más, armando en mi cabeza, en el cielo y en el suelo, un relato que todos los días estoy escribiendo pero que nunca voy a concluir porque jamás lo he escrito con tinta, hasta llegar al parque de mi adolescencia en patines, de mi estúpida y atormentada adolescencia llena de raspones en las rodillas. Siempre fui una tonta para patinar, y no era falta de pericia..Él patinaba

Page 24: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

24

tan bonito, con tanta cadencia. Ahí está, ya lo miro. Tiene quince años otra vez (en ese momento no puedo acordarme si lo volví a ver después de esa edad), y es de verdad bueno para patinar. Yo otra vez me escondo del otro lado del kiosco que está en el centro del parque, esperando a que él haga por aquí su trayecto para salirle al paso, que sepa entonces que también me gustan los pa-tines. Otra vez me caí como una estúpida, y estoy esperando su carcajada. Los raspones más feos están en mis rodillas, y no se rió, ni siquiera se dio cuenta que caí, no me vio, como aquel que nunca ve la ferretería que está en su calle, frente a la que pasa todos los días, porque nunca ha necesitado un martillo: el día que necesita el martillo anda buscando ferreterías por toda la ciudad. Quizá él se enfrente con mi triste figura de patinadora el día que necesite... no sé, el día que necesite un buen raspón, una experta en caídas, o un cuento que está perdido en las calles, en el cielo y en el suelo. Me quito los estúpidos patines, el parque ya no tiene árboles, ningún niño juega, ningún adolescente flirtea, ninguna pareja se besa. Sólo hay viejos leyendo el periódico, en un trance de invierno europeo que yo nunca he conocido más que en televisión. Sí, mejor me marcho a casa a ver la televisión, él se me ha metido en el pensamiento, en el corazón, por razones insospechadas, porque su característica son unos ojos de pequeño tremendo hechicero, y no lo puedo soportar, no esa indiferencia, y sí, me marcho a mi casa a ver treinta canales de televisión, videos musicales, reality shows, qué se yo. Qué más da por qué desperté una tarde oscura en un desierto, qué más da por qué tenía alas de mosca, de ángel o de colibrí, qué más da por qué me gustan los cementerios, qué más da todo cuando él no se puede reír de mi caída y mis raspones porque ni siquiera se ha percatado de mi existencia en... ¿en dónde?, ¿en un desierto o en un parque?, ¿siendo una adolescente o un ser alado sin edad y sin razones? Cuando busqué la gente que hablara de mi apariencia, de la edad que tengo, que me inventara las razones, todos eran viejos leyendo el periódico en un gris invierno europeo, y a mí no se me ocurrió más que ir a casa a ver treinta canales de televisión, para no pensar en lo que me sucede cuando estoy en su presencia. Tiré los patines en un basurero, y tomé un autobús. Era una tarde oscura como la del desierto. Me senté de nuevo junto a ese aparador de la realidad que es la ven-tana del autobús, ya no sé si a cada cuadra seguíamos volviendo al pasado o íbamos hacia el futuro, el caso es que centros comerciales, edificios y casas desaparecían, así durante varios minutos. Última parada, dijo el conductor del vehículo, cuando yo era la última pasajera. Bajé del autobús, muy cansada, estaba solo en medio de un desierto en una tarde oscura. Con temor de que unas alas me causaran alguna molestia me eché boca arriba sobre la arena, que era suave, muy suave, emulando las tardes de juventud en que ejercía sin piedad mi derecho a hacer absolutamente nada, dejando que a cada quien le brotaran libremente sus maldades y torpezas, mirando el techo, volando con el

Page 25: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi

25

corazón a las estrellas. Me quedé dormida. Hasta que me despertó el supuesto revoloteo constante de unas alas adheridas a mi espalda. He pensado que estoy soñando, porque he echado atrás la vista y esas alas supuestas son los brazos de Él, que está desnudo junto a mí en la cama y me da un masaje con fuerza. Ya no tiene quince años y dice que es mi esposo. Qué más da si es un sueño, ambos nos vemos muy contentos.

Foto: Marc Quevedo Aragay

Page 26: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

26

Foto: Núria Planes Llull

Page 27: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografi es 2007 d’estudiants d’intercamvi

27

Cuando un mudo habla

todos callanPol Mallafré Fernandez

Tras un desgarrador ¡Basta! en su boca, la mía empezó a escupir pintura, piedras y negra tinta. Los pulmones empezaron a mas-ticar tabaco. Cual Edipo, decidí arrancarme los ojos. La luz del Sol

ciega, ¿quien no lo sabe?, la Verdad arde y así, Mi Primer Amor me quemo las entrañas. Me dejó. Diosa y monstruo a la vez, consiguió llevarme al verso ham-briento. Ella no lo sabía, pero lo imaginaba. Decidí convertir los excrementos de una existencia sin ella en entusiasmo arquitectónico…y aquí estoy…tejiendo.

Yo no soy predicador. Yo nací sastre, pues nací en Terrassa y desde siempre prefería tejer que navegar, vestido como un bufón deambulaba por las calles y al llegar a casa, me proclamaba Emperador y escribía. Pero ella me dejó. Y no soportaba la idea de encontrarla al girar la esquina, pues tenía miedo. Los cobardes son personas capaces de predecir el futuro, me susurra-ba Bukowski al oído y a su vez, allí estaba Walt Disney sentenciando a mi yo-infantil con ese ¡Huye Simba, huye…y no regreses!...y así, un servidor decidió sacar los pies del cemento. Decidió partir.

Próxima parada, ciudad del desgarro por excelencia, con una enorme an-tena como icono y dos amantes como atrezzo permanente. Cientos de calles, muesos, puentes, puertas, ventanas, Mcdonals baratos, buhardillas que rozan el cielo, sillas vacías que albergan versos y el Moulin que hizo enloquecer a Cervantes confi guran el escenario. Mendigos por doquier, locos, artesanos de blasfemias, mutilados, viejos, poetas, borrachos y soñadores pintan la ciudad en blanco y negro. Es donde la feminidad esta en las mujeres, la elegancia en las damas y la cocetería en los burdeles. Fueron Baudelaire, Rimbaud, o las putas de Miller, quién despertaron el misterio en mí, la Duda, el entusiasmo, el enigma. En fi n, los bienpensantes la acusan de Ciudad del Amor, pero salta a la vista que hay más olvido que suspiros, aquí nadie ama nadie. Todo el mundo está solo. Con pareja o sin ella, viven solos. Solo se ama el ideal, la Luna, lo bello, la vida feliz…en este sitio solo se ama una cosa: París.

Cargue mi mochila con las manos sucias. Dentro puse mis 23 años, uno tras otro. Ropa. Una buena dosis de miedo. Algún libro. Abrazos para no olvidar, algún fugaz beso con sabor a-diós, algo de valor, entusiasmo, música y

Page 28: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

28

una sola idea: coger el avión aunque caiga el cielo. Y así lo hice…Llegué un 19 de Febrero. Aquella noche dormí sin cojín. Pasaron las

horas. Los días. Las semanas y los meses. Como buen estudiante de Filosofía tenia la DUDA al acecho constante, o si lo prefieres, no tenia nada claro...el mundo lleno de respuestas en forma de besos y yo dudando si arrancar bragas o sonrisas.

Un día leí un cartel que decía; LA TRAVIATA. GUISEPPE VERDI. DESDE 7€ A 160€. PALAIS GARNIER. ¡La oportunidad era única! ¡Verdi por siete jodi-dos euros! ¡En la Ópera de París! No daba crédito. Fui al edificio y compre una entrada. Si, una. El espectáculo empezaría en dos horas, así que volví a casa y me disfrace. No quería ser delatado como estudiante. Debo confesar que no-taba en mí la euforia de La Primera Cita. En mi rostro sonriente solo le faltaba alguna pincelada de acné.

Dos horas más tarde, estaba instalando mi culo en el palco más perdido. Cabían allí tres personas. A mucha honra. Y allí estaba yo, solo. Arriba a la izquierda. Quinta planta. El escenario quedaba a mis pies. Un tanto de vértigo al principio, y visibilidad media. Al final del espectáculo podría lanzar flores si tuviera alguna entre mis manos. Pero no era el caso. De pronto el acomoda-dor abrió la puerta a mis espaldas y señaló la silla de mi lado a una curiosa muchacha. Curiosa, por su mirada y falta de empatía. Tímido le dije Buenas no-ches…y no respondió. Su mirada estaba clavada. Parecía tener un martillazo en la nuca. No se movía. Vestía cómodamente. Es decir, no se arregló. En su regazo sostenía con las dos manos una máscara de esas típicas que uno hacía de pequeño en la escuela. Al rato, me miró y quedé paralizado. Era ella, mi amor hecho Diosa. Yo quedé gélido y mutilado. Algo torpe. Ella se dio cuenta, pero poco le importó. Sin duda sus ojos eran tristes.

De pronto, las luces se cerraron. Todo quedo oscuro. Todo, menos el foso musical que iluminaba su cara con una frágil, y a su vez cálida, luz. Salió el director recibiendo los primeros aplausos que dieron paso a un silencio ab-soluto. Alguien tosió. Alguien paró de toser. Y de pronto, los violines arrancaron con sensibilidad extrema. Telón…y allí empezó el Drama.

Pasaron los minutos mientras yo buscaba la forma de mirarla sin que ella se sintiera molesta. Al rato empezó a llorar pero orgullosa, sin sollozo alguno. Sus lágrimas simplemente resbalaban, caían. No lloraba por la opera, eso es-taba claro, pues un famoso Brindis sonaba con alegres porvenires. Entonces, ¿por qué lloraba? No lo podía soportar, tenerla al lado llorando. Las Diosas no se merecen llorar. El misterio me mataba. ¡Quería preguntárselo! Pero no podía. Esto es el mundo real. Mi verdadera condición de mudo. No hagas nada, mírala, lo último que quiere es hablar con alguien, me decía a mi mismo. Pero tenía la insultante sensación de que tenía al lado la futura madre de mis hijos. Ese llanto me enamoró. Me resultaba familiar. ¡Yo podría ayudarla! ¡La en-

Page 29: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Concurs de relats i fotografies 2007 d’estudiants d’intercamvi

29

tendía sin palabras! ¡Dime que te pasa!Llegamos al tercer acto y yo continuaba con mi discusión interna. Los

músicos devoraban las partituras sin tregua, ahora Violeta se despide de Al-fredo antes de morir. Ya estamos en la última aria y yo continuo mudo. El drama del escenario y el de mi palco me abruman… ¿que hago? Ya no hay tiempo, en dos minutos el escandaloso espectáculo terminará, ella desaparecerá por la puerta y nunca más sabrás de ella, ¡inútil! La cabeza me estallaría en cualquier momento.

Telón. Final.Ya no había marcha atrás. El público aplaudió con entusiasmo. Ella no

aplaudió. Yo tenía el cuerpo revolucionado. Ebrio. París a esas horas ya estaba durmiendo y allí dentro un espectador en la Platea se levantó y aplaudió de pie, otro, otra, otros, cinco más, diez, cincuenta, mil, toda la sala se puso en pie, los aplausos continuaron en crescendo y de pronto, ella se levantó imi-tando el gesto común, subió a la silla, me miró y me dijo al oído esas palabras que no olvidaré nunca: eres un ser maravilloso, y de golpe, sin mas, se lanzó al vacío… ¡y se lanzó al vacío! ¿Y yo? Yo estoy aquí escribiendo este insulto porque no le dije nada. Incapaz de pensar, me derrumbé. A veces uno tiene la certeza de estar al lado de la persona más maravillosa del mundo y ese día yo la tuve. Quizás mi amor sea un llanto gratuito fruto de una impotencia llamada rencor contra uno mismo. Quizás sea todo una fantasía construida a posteriori del trágico espectáculo quizás si, pero ella murió aplastada. Y esto, esto no es ni fantasía ni llanto.

Pero en todo ello existe un problema, leo mis palabras y veo que todo es mentira, todo imaginación literaria, falta el hedor de su cuerpo, el sonido de su voz, la luz del palco o la jodida mirada de sus ojos...Las palabras aprisionan la verdadera realidad a su gusto y medida. Las páginas se ablandan con el agua del mar. Todas necesitan de la botella. Siempre lo mismo. Una botella. Al final, todo termina entre copas. Dionisio sale a flote y…chin chin! ¡Propongo un brindis!...Por la noche, que aún es joven! Ella seguramente lo es, pero yo no estoy hecho para ser joven. Las noches mueren y los días nacen. Hoy puede ser un gran día, me digo. Una aspirina. Una llamada. Dos maletas y un bil-lete de regreso. Próxima parada; Barcelona. Todo muere. Todo lo bello muere. Ese atardecer murió, si. ¡Pero mañana habrá otro!, se dice. Si, cierto. Mañana habrá ¡otro! Muy bien. Ahora, pregúntaselo a los enamorados ¿qué piensan ellos de los otros?, pregúntaselo. Háblales de otros atardeceres. Háblales de los Terceros. Nada importa ya. Ella murió. Sin más. Me arrancó los pulmones y parte de la cara. Esa noche murió. Este relato morirá. Estas palabras. La tinta. El recuerdo. Los árboles y las manzanas. Mi aliento, mi suspiro, esta música y el amor también morirá, llevándoselo todo…y yo… yo no le dije nada.

Page 30: concurs foto i relat NUEVO - UAB Barcelonaetc.uab.cat/usuaris/servei_apartat/arxius/concurs2007.pdf · parte: seré siempre una extranjera adondequiera que vaya, incluso en el lugar

Servei d’acollida d’estudiants estrangers

30

Foto: Arnau Peris Canals