clÍnica universitÀria - el pou digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/octubre 2014 tot...

CLÍNICA UNIVERSITÀRIA,ESPECIALISTES EN SALUTSERVEI DE FISIOTERÀPIA

Teràpia manual, massatge, treball muscular per a la recuperació de lesions i/o tractament del dolor i millora de la qualitat de vida.

SERVEI DE DIETÈTICA I NUTRICIÓ

Assessorament en alimentació i dietes personalitzades (d’aprimament, per a esportistes, intoleràncies alimentàries, etc.). Tractament de l’obesitat infantil.

SERVEI DE LOGOPÈDIA

Valoració i tractament dels problemes de la parla, de la veu, del llenguatge, de la comunicació i de l’aparell bucofonador.

SERVEI D’ATENCIÓ PSICOLÒGICA

Atenció i orientació psicològica, individual i grupal, per a persones i col·lectius amb malalties cròniques. Grups de creixement personal.

SERVEI DE PODOLOGIA

Prevenció i tractament de les alteracions i malalties del peu. Estudis biomecànics. Plantilles. Cirurgia podològica.

SERVEI DE PSICOLOGIA I D´ASSESSORAMENT PSICOPEDAGÒGIC INFANTIL, JUVENIL I ADOLESCENT

Intervencions psicològiques: maduració emocional, depressió, dislèxia, TDAH, ansietat.Reeducacions psicoterapèutiques. Tècniques d´estudi.

Av. Universitària, 8-10 · 08242 Manresa www.clinicauniversitaria.cat

PER CONCERTAR VISITA TRUQUEU AL 93 875 73 10 Atenció privada o concertada amb mútues, associacions, institucions i entitats.

3EL POU · OCtUbRE 2014

Davant d’Espanya, democràciaedito

rial

ara què? És la pregunta que ens anem fenttots plegats a mesura que avança el procésque està vivint Catalunya. Ningú va dir que fosfàcil i massa vegades hem sentit que la partidad’escacs consisteix a fer moviments estratè-gics ben planificats i cremar etapes, una darre-re l’altra. La paciència i les energies, però, enalguns casos sembla que trontollen. Sobretot,

quan els polítics es mostren incapaços de recollir lesmarees ciutadanes com la de la darrera Diada querecollim des de diferents prismes manresans a lesnostres pàgines i no volen tirar pel dret. És llavorsquan cal apel·lar a la unitat i anar posant pegats a lesescletxes per reforçar l’objectiu comú i demostrar-losque la voluntat del poble està per damunt dels inte-ressos de partit i, especialment, per damunt dels per-sonalismes, els retrets i els gestos de cara a la galeriad’uns i altres. Perquè Espanya no ho posa fàcil. Mai noho ha posat fàcil. En aquest punt, és bo recordar –amb especial èmfasi a aquells qui ara apel·len a lalegalitat– que la tradició a la península ha estat,durant centúries, delevantamiento rerelevantamiento per res-taurar les mateixesregles del joc i, deretruc, anorrear lesaspiracions catala-nes. Va passar ambla dictadura dePrimo de Rivera ies va rubricaramb el copd’estatd e

Franco que va trencar la República en mil bocins perdesembocar en la guerra civil.

I, ho reconeguin o no a Madrid, el règim actual es fona-menta en aquell alzamiento que va donar pas a quatredècades de dictadura i feixisme i va acabar validant,amb l’engany caduc de la transició, el sistema polític enel qual la monarquia simbolitza la irrompible unitat del’estat. Els context i els preceptes vàlids per la transicióalguns d’ells negociats amb pistoles damunt de la taulai deixant a la cuneta la nacionalitat catalana, han cadu-cat. Entre moltes altres coses perquè la gran i immuta-ble Constitució que ha d’emparar Espanya de tots elsmals no ha estat referendada per la majoria de ciuta-dans de l’actual estat. Aquestes regles del joc, sostingu-des durant dècades, han afavorit un sistema polític queha perpetuat els poders fàctics i ha donat un recorregutlimitat a les aspiracions d’una esquerra còmplice amb lacorruptela si se la convidava a les engrunes i a la nega-ció sistemàtica de les nacionalitats històriques. Francova imposar la grande y libre i qualsevol replantejament

és tallat de soca-rel. No espot comptar amb la

dreta ni tampoc ambun partit socialista

que ara s’agafa alprojecte federal

per exigències deguió. Perquè, a

Madrid, aravan mal dades

i el desafiamentde la consulta

catapultada des dela base fa por de

veritat. Ens en sorti-rem? L’escenari, de

moment, és incert i can-viant. El que sí que és segur és

que –com s’ha quedat demostratrepetidament– la nostra millor arma com

a poble és la mobilització i la nostra brúixola hade ser la democràcia. El govern del poble. No n’hi

pot haver cap altra. Davant de l’estat, unitat i pacifisme,però, sobretot, davant d’Espanya, democràcia.

I

4 EL POU · OCtUbRE 2014

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, teresa torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - Manresatelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia berengueras,Núria Closas, Jordi Estrada, Xavi López,Josep M. Oliva, Joan Piqué, Ferran Sardans,Joan torras.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc Rubí (foto de JosepPerramon: bagencs al tram 51 de la V)

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí Col·laboradors: Isaac bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Aida Cantero, LlorençCapdevila, Ignasi Cebrian, Cercle Artísticde Manresa, Pep Corral, Anna Crespo, Laura Estrada, Manel Fontdevila, Ramon Fontdevila, Joan Manel Gabarró, ElGalliner, Jaume Gubianas, Dani Hernández,Robert Martí, Eduard Merly, Anna Navarro,Enric Oller, Maria Picassó, Alba Piqué,Guillem Puig, Laia Puig, Quaderns de taller,David torras, Ignasi torras, Laura Vidal, Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia berenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:b-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pou

Debat sobre la llei Wert, al CasinoEl dia 3 de setembre, l’Associació Cultural El Pou de lagallina va reprendre el cicle Temes del Pou després de lapausa estiuenca amb una taula rodona sobre l’aplicacióde la Llei Wert a les escoles manresanes, que va comptaramb la presència de teresa Casals, membre de la coordi

nadora nacional de Somescola; Ester Plans, representantdel sindicat UStEC-StEs; Xavier Valls, professor de filoso-fia de l’institut Pius Font i Quer, i Marissi Valverde, mestrade primària de l’escola Ítaca, moderats pel periodistaCarles Claret, cap de redacció de la revista.


De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDes d’EscòciaArnau Padró 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES:Manresa i comarcafan el ple a la VRedacció 10

EmprenedorsLednetNúria Closas 17

Natura urbanaIgnasi Cebrian 18

Del tros a la senallaFarinera AlbaredaAlba Piqué / Laia Puig 19

Vins del BagesMarc Maldonado 20

De la senalla al platQuè en saps, dels ceps?E. Merly / G. Puig / C. Fíguls 21

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 23

L’EntrevistaLourdes PerramonJordi Sardans 24

Quadern obert 29

Fila CulturalEl tocats de Lletra més íntimJordi Estrada 30

Patrimoni ciutadàLa Casa AsolsLluís Virós / Francesc Rubí 32

PropostesArt, cinema, música i teatre 33

Fa 25 anys... Jaume Puig 34

Crònica social. Ignasi Torras 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 302 - Octubre 2014

l’opinió del lector

Resposta a‘Rèquiem per una fonda’

Mai m’ha agradat la gent que opinadarrere d’un anònim. I els pseudònimstambé són opinions que no tenen ros-tre, perquè ho fan darrere d’una màs-cara. Evidentment tothom té dret a dirallò que pensa, però sempre que siguiclarament signat. tot això ho dic perun escrit, publicat a la revista desetembre sota la màscara de LlumDegàs, que em sembla que no fa justí-cia a la Fonda de Sant Antoni, on vaignéixer el 1942. Fundada pels meusbesavis, Martí Camprubí i MargaridaPuigneró, la continuaren els meus avis,Josep bruguera i trinitat Camprubí, iels meus pares, Pere Massegú i Laurabruguera. Quan la vam traspassar, el1984, jo tenia 42 anys, i, per tant, envaig ser el darrer responsable, conjun-tament amb la meva dona, Assumptablanch.

Sempre he pensat que si hagués ofertun llibre de signatures a alguns perso-natges que havien passat per casa nos-tra, avui molts quedarien parats delvalor i la categoria del reguitzell depersones que l’haurien signat. Perso -natges de la vida política, oficial i clan-destina, d’aquells anys, del món de lacultura i de les arts, per exemple. Noem consta, però, que en Joan Caprin’hagués format part. tanmateix,entenc molt bé què vol dir l’anònimamb aquest exemple, com també l’a-motinament dels presos i la flaire decol, patata i cansalada, que es deu refe-rir a la baixa estopa de la nostra cuina. Els que llegeixin aquest petit i moltben escrit article, però molt fals decontingut, prendran la que fou la nos-tra fonda per una mena de tuguri depirates. En el meu temps, servíem uncentenar de dinars i una vintena desopars diaris, a més de tenir una quin-zena d’hostes fixes a tota pensió. Lanostra clientela la formaven gent sen-

zilla, de classe treballadora, peròtambé havíem servit banquets de totstipus i menges de molta responsabili-tat culinària. No tot ho vam fer bé sem-pre, però tampoc no era un constanttreballar «en blanc i negre» a desgana imalament, com suggereix l’article enqüestió. treballàvem amb preus delsmés barats de la Manresa d’aquellsanys i el menjar era casolà. La mevaàvia, l’ànima de la casa, era una grancuinera; també havíem tingut bonscuiners. Gairebé puc assegurar que lamajoria de clients repetia una i altravegada. Si el motiu només haguésestat el preu, no sé si hauríem anatgaire lluny.

L’article diu veritat en el fet que a lafonda convivien tota mena de gent i demaneres de pensar, radicalment dife-rents. En el mateix espai i en taulesdiferents hi podia haver sacerdots,prostitutes, policies, estudiants, mes-tres, etc., i nosaltres procuràvem no ferdiferències; servíem a tothom amb lamàxima dignitat, tant si eren pobrescom influents, famosos o rics.

Josep M. Massegú i bruguera


de mes a mesPassola estrena ‘L’endemà’5 de setembre. La directora Isona Passola presenta alscinemes bages Centre la seva pel·lícula-documentalL’Endemà davant d’un públic incondicional que omple avessar la sala gran, amb capacitat per a tres-centes perso-nes, en un acte coorganitzat per l’ANC, Cineclub, El Gallineri Òmnium bages.

La Setmana dels Jocs recupera la baldufa6 de setembre. Unes 4.500 persones participen al llarg de4 dies en la dotzena Setmana dels Jocs al Carrer, organitza-da pel CAE, en què un dels objectes protagonistes és la bal-dufa, que fan rodar infants i adults a la plaça de la Música.

Firastiu omple el carrer Abat Oliba7 de setembre. La primera edició de Firastiu, que Manresa+Comerç organitza a la zona de les bases de Manresa,omple el carrer Abat Oliba i acull també la presentació dela plantilla de La bruixa d’Or per a la temporada quecomença.

Guerrero estudia el canonge Mulet9 de setembre. El doctor Lluís Guerrero presenta a l’audi-tori de la Plana de l’Om el seu detallat estudi sobre les res-tes òssies del sepulcre del canonge Mulet, mort assassinatsegons la historiografia local.

Visita teatralitzada al Conservatori12 de setembre. Unes 400 persones, en grups de 20 a 30,prenen part en les visites teatralitzades, organitzades pelsAmics del teatre Conservatori per mostrar els racons mésinteressants de l’equipament.

Manel Camp presenta‘Ressorgir 2014’12 de setembre. Manel Camp, acompanyat de Lídia Pujol,presenta a la sala gran del Kursaal l’espectacle Ressorgir

2014, amb poemes inèdits de Miquel Martí i Pol creatsespecialment per a l’obra estrenada el 1992 amb motiu delcentenari de les bases de Manresa.

El Lluís de Peguera estrena reforma15 de setembre. La sala d’actes de l’IES Lluís de Peguera–que inaugura reforma– llueix especialment en el primerdia d’un curs escolar que presenta com a novetats a la ciu-tat un descens d’alumnat en educació infantil (un 10%) i unaugment del dels cursos de primària i secundària, queequilibra la xifra global.

Exposicions sobre l’abatEscarré, el fotògraf Rosal iel poeta Rosselló-Pòrcel18 de setembre. La seu del Col·legi de Periodistes de laCatalunya Central obre al públic una exposició sobre lesdeclaracions de l’abat Escarré al diari Le Monde, cinquantaanys després. L’endemà, s’inaugura a l’Espai7 del Casino lamostra del llegat del fotògraf Josep Maria Rosal i, el dia 20,el Casal de l’Església acull la inauguració de l’exposició pro-moguda per Josep Camprubí: Imitador del foc, sobre elpoeta Rosselló-Pòrcel.

Més gent que mai a la Marxa de torxes10 de setembre. La sisena Marxa de torxes per laIndependència aplega més de 3.500 persones ambla participació sardanistes, castellers, bastoners,miquelets, tabalers, grallers i acordionistes. La con-centració acaba a la plaça Major on l’actriu MontPlans fa la lectura del manifest unitari, seguida delparlament a càrrec de toni Comín.

Sussi Garcia


L’Ajuntament, amb la consulta del 9-N22 de setembre. Amb un saló de sessions exultant,l’Ajuntament de Manresa aprova en el ple municipal extra-ordinari el seu suport a la convocatòria de consulta del 9-N, amb els 16 vots favorables de CiU, CUP, ERC i ICV-EUiA, i8 vots en contra del PP, PSC i PxC.

Homenatge al doctor Selga25 de setembre. Amb el saló de sessions ple de represen-tants del món social, polític i de la sanitat, la ciutat tancal’any del centenari del doctor Simeó Selga en un acte on esmostra per primer cop l’avantprojecte de la plaça que laciutat li dedicarà al costat de l’institut Lluís de Peguera, ambl’escultura de Ramon Oms La salut.

El cementiri llueix en lesjornades de Patrimoni27 de setembre. Per celebrar les Jornades Europees delPatrimoni, Manresa mostra un conjunt de monuments perapropar-los a la ciutadania, entre els quals destaca engua-ny el repertori escultòric del cementiri municipal.

Les entitats protagonit-zen l’ofrena de la Diada11 de setembre. Els actes institucionals, que s’ha-vien iniciat el dia abans amb una conferència del’historiador Francesc Serra al saló de sessions, esclouen amb l’ofrena floral, on prenen part unasetantena d’entitats, bona part de les quals signenel manifest del Pacte del bages pel Dret a Decidirque Josep Heras (ANC) lliura a l’alcalde, ValentíJunyent.

Josep Perramon

Una de freda...

...i una de calenta

Manca de consens al POUM

El Pla d’Ordenació Urbanística Municipal lluny de trami-tar-se de pressa i corrents cal que primer assoleixi unampli consens polític ja que per norma general sol teniruna vigència d’un mínim de quinze anys. El 1979 no tansols va assolir un ampli suport polític sinó també delmón social i econòmic, amb interessants aportacionsciutadanes. El 1997 va entrar en vigor el segon pla gene-ral urbanístic a la ciutat i ara, CiU, amb Valentí Junyent alcapdavant, ha decidit tirar endavant una nova planifica-ció urbanística tot i que que encara s’està negociantabans de la seva aprovació inicial. Ara fa un any l’avançdel Pla només va tenir els vots favorables de CiU i la CUP,amb una forta oposició del PSC, avui en hores baixes, il’abstenció de PP i ERC. Precisament ara a ERC li interes-sa reforçar el paper de principal partit de l’oposició decara a les properes municipals i possiblement s’ha preci-pitat en les formes –les crítiques cal fer-les a la comissióde seguiment i no a la premsa, com se’ls ha retret ambraó– i en el contingut, ja que es pot dir que és antisocial,però cal confirmar-ho amb fets i noves propostes.

Homenatge al doctor Selga

El passat 25 de setembre el saló de sessions es vaomplir de gom a gom per retre un merescut home-natge que culmina la celebració de l’Any SimeóSelga i Ubach, nascut el 1914. L’alcalde va reiterar elseu compromís de dedicar-li la plaça que quedaentre l’institut Lluís de Peguera i el carrer 1 de Maig.Ferran A. Moraga-Llop, president de la SocietatCatalana de Pediatria el va qualificar de pioner enl’especialitat de la pediatria social, mentre JaumePadrós, president del Col·legi de Metges debarcelona en remarcava la faceta d’humanista ambvisió universal. El principal glossador de la sevafigura fou el metge i estudiós Lluís Guerrero, comis-sari de l’Any del Doctor Simeó Selga i acadèmicnumerari de la Reial Acadèmia de Medicina deCatalunya, que va explicar nombroses anècdotesde la vida professional de l’homenatjat i del seucompromís cívic i polític, com per exemple haverestat el primer alumne matriculat al Peguera, o lacreació del Llamp Club el 1933, amb joves quecompartien els mateixos ideals. traumatitzat per laguerra civil, els franquistes no li van reconèixer elsseus estudis de l’etapa republicana, tot i així els vafer de nou i es va convertir en el principal pediatrede referència de la ciutat.

EL POU · OCtUbRE 20148

Des d’Escòciad’aq

uí i

d’al

là

a recta final de la campanya del referèndumescocès va ser, potser, el període més intens iemocionant. Les enquestes, que des de l’inicihavien donat una àmplia majoria al ‘no’, vancomençar a estrènyer les diferències entre elsdos bàndols fins al punt que una setmanaabans la cosa estava totalment frec a frec, ambalguna enquesta que donava la victòria al ‘sí’.

Aquest fet, fins i tot, va fer caure la borsa i el valor de la lliu-ra. L’unionisme va contestar a l’ensurt amb un amplidesembarcament de polítics de la city, que van prometrel’oro i el moro als escocesos en cas que votessin que ‘no’, ique van augurar tot tipus de catàstrofes en cas contrari.Sembla que això va ajudar el ‘no’ a remuntar i les enques-tes del dia abans en donaven la victòria per la mínima.

La nit electoral fou llarga: els col·legis no van tancar fins ales deu del vespre i els primers resultats no van arribar finsles dues de la matinada. Malgrat que aquests no indicavenbons presagis per al ‘sí’, a davant del parlament escocèss’hi van reunir una munió d’independentistes que no vanparar de cantar ni tan sols quan el ‘no’ ja semblava impo-sar-se clarament. Per allà a les quatre de la matinada, elbon resultat de Dundee, que posava el ‘sí’ a poc més d’unmiler de vots de la victòria, els va fer embogir i durant unsminuts corejaren el nom del ja proclamat feu indepen-dentista. Finalment la derrota fou més dura del que s’es-perava uns dies abans, però força menor d’allò que indica-ven les enquestes des que hi va haver l’acord entreSalmond i Cameron.

Uns dies després va sortir una enquesta que preteniarealitzar una imatge de com van votar diversos grupssocials. La conclusió més rellevant és que si el ‘no’ va gua-nyar fou, sobretot, gràcies a la franja de votants de mésavançada edat i especialment dels de més de 65 anys, elsquals van votar en un 73% contràriament a la indepen-dència. El missatge de la campanya Better Together quealertava sobre el perill de mantenir les pensions en unaEscòcia independent sembla que va fer forat en aquellsmés directament afectats. Un altre element rellevant és elfet que el 37% dels votants del Partit Laborista i el 39% delsLiberal-Demòcrates van optar per marcar el ‘sí’ a la butlle-ta electoral, mentre que ambdós partits van fer campanyaactiva pel ‘no’. En canvi, els votants de l’SNP van sorpren-dre poc, i en un 86% van votar a favor del ‘sí’.

Després de la derrota de l’independentisme escocès en elreferèndum, la reacció dels activistes implicats en la cam-panya del ‘sí’ ha estat força sorprenent. En lloc de caure endepressió ha sorgit una crida espontània a afiliar-se aalgun dels partits pro-independència. L’SNP, el partit esco-cès més important, ara mateix ha registrat més de 25.000noves altes des que es va conèixer el resultat. Això signifi-ca que ha duplicat els membres en pocs dies. L’ScottishGreens ha registrat més de 3.000 altes –un increment del150%– i l’Scottish Socalist Party al voltant de 2.000. En elmarc d’aquesta crida s’ha encunyat el lema «el 45%», quees refereix al percentatge de ciutadans que van optar pel‘sí’, i que ha adoptat molta gent a les xarxes socials. D’altrabanda, hi comença a haver dubtes que els partits unionis-tes compleixin la promesa de cedir més poders al parla-ment escocès. Això ha portat Alex Salmond a amenaçaramb una DUI en cas que l’SNP guanyi les eleccions el 2016.A més, tomy Sheridan, que va fer més d’un centenar d’ac-tes pel ‘sí’ amb una visió anticapitalista, ha proposat de ferfront comú amb l’SNP per guanyar les eleccions i procla-mar la independència. S’intueix, doncs, que el projecteindependentista continuarà a l’agenda política escocesaper mirar d’afrontar un segon intent al més aviat possible.

LArnau Padró

Arnau Padró i Olivet és informàtic i ha treballat a Escòciaen la campanya del Sí a través de la plataforma RadicalIndependence Campaign


vides separades

Els que volen ‘un nou país’i ha gent al món que es mor literalment de gana,que un dia es queda definitivament sense forcesi cau en qualsevol racó víctima de la fam. D’altresmoren de malalties curables perquè no dispo-sen dels medicaments que aquí ens sobren ni

dels serveis sanitaris mínims. Hi ha dones també que morende part perquè no tenen els mitjans que tenim nosaltres.N’hi ha que marxen del seu país per tal de buscar un futurmés pròsper, i n’hi ha que marxen desesperats no pas perprosperar sinó tan sols per salvar la pell. En ple segle XXIcontinua existint l’esclavitud, l’esclavitud laboral, l’esclavi-tud sexual, l’esclavitud dels nens i nenes soldats... Lluny deles nostres fronteres hi ha guerres, hi ha gana, hi ha explo-tació i hi ha també tota la nostra indústria amb la mà d’obramés barata i la nostra escombraria més perillosa. Lluny denosaltres hi ha dictadures ferotges i pobles sotmesos dedebò amb l’aquiescència de la nostra diplomàcia. I hi hatambé un analfabetisme endèmic que és la millor base per-què tot l’anterior segueixi com ara per anys i anys.

Però sense anar tan lluny, sense anar més enllà de laJonquera ni més avall de tarragona, hi ha gent que ho estàpassant molt malament. també aquí mateix hi ha esclavessexuals obligades a oferir-se en bordells que s’anuncienamb llumetes de colors mentre tothom mira a una altrabanda. I hi ha àvies que viuen soles i estiren fins a la indig-nitat la poca paga que tenen i la gran soledat en què es tro-ben. Aquí mateix, a Catalunya, hi ha injustícies socials acabassos, abusos a tort i a dret, corrupció, diners públicsque s’han llençat i es continuen llençant en despeses sensecap sentit. tipus indesitjables que viuen de fer discursos id’altres que han estat col·locats per ells sense tenir capmèrit i sense fer res de profit però cobrant grans sous.Mastodòntics mitjans públics de comunicació convertits enmitjans de propaganda a preu d’or. Gent que ens roba demil maneres amb cognoms ben catalans. Un inacabablellistat d’injustícies contra les quals mai s’han reunit migmilió de persones per protestar. tindrien mil motius per feruna V gegant cada setmana, però són injustícies quenomés mobilitzen quatre. Les masses continuen necessi-tant els himnes i les banderes, l’exaltació, l’espectacle. Sitots els que volen «un nou país» lluitessin per un nou mónem sentiria orgullós de ser un d’ells.

HEl 6 d’Octubre al Bages

a sensació que té molta gent sobre els Fetsd’Octubre, ara que fa 80 anys, en el sentit que no vapassar pràcticament res no és certa. Manresa fou elcentre del moviment revolucionari bagenc. Lavaga general del dia 5, promoguda sobretot per

l’Aliança Obrera, fou tot un èxit. Membres d’ERC, les JEREC,sometenistes, pagesos i obrers patrullaven armats pels car-rers. El conegut feixista Jaume Casals va patir un atemptat;s’assaltà una armeria, així com el Centre Republicà Radical,on es van cremar una bandera de la República Espanyola iun retrat de Lerroux. també fou l’Aliança Obrera qui vaorganitzar la manifestació del dia 6 per a la proclamació dela República Catalana, la dissolució dels ordes religiosos i elcontrol de l’ordre públic. L’Ajuntament presidit perFrancesc Marcet s’adheriria a la proclamació de l’EstatCatalà feta per Lluís Companys. Un miler d’homes armats esvan dirigir cap a barcelona, però uns a terrassa i d’altres aSabadell decideixen retornar en rebre males notícies de lacapital catalana. La vaga dura fins al dia 10, però a partir deldia 7, exèrcit i Guàrdia Civil controlen la ciutat.

A les conques mineres de Súria i Sallent es van intentar veri-tables accions revolucionàries. A Súria, miners de Solvayvan impulsar la vaga revolucionària i es van concentrar al’Ajuntament on van demanar armes. El dia 6 triomfava lavaga general i es va formar un comitè revolucionari, ambERC, Unió de Rabassaires, l’Agrupació Socialista, el PCC i elSindicat Autònom, que proclamaria la República Catalana.Guàrdia Civil, però també Mossos d’Esquadra, van apaiva-gar la revolta, tot i que la vaga també es va mantenir fins eldia 10, igual que a Sallent, on fou secundada pels miners dePotasas Ibéricas i els treballadors tèxtils. L’alcalde d’ERC,Magí Oriol, va proclamar l’Estat Català i grups armats vanpa trullar pel poble. La dèria anticlerical caracteritzaria lesjor nades d’Octubre a Navàs amb l’assassinat del capellàJosep Morta i la crema de l’església. A la Colònia Palà deValls de torroella, membres del Centre Nacionalista Repu -blicà, UdR, UGt i La Fraternitat van ocupar l’Ajunta ment,van col·locar la bandera estelada i van constituir un comitèrevolucionari. A Sant Vicenç van cremar l’església i van dina-mitar la via dels ferrocarrils catalans fins que els militars vanocupar el poble el dia 8. A Monistrol, la vaga fou ab so lu ta finsal dia 9, quan 25 guàrdies civils van ocupar la població...

L

Josep M. Oliva Jordi Sardans

Manresa i comarca fan el ple a la V

Redacció

om ja va passar en la ViaCatalana del 2013, l’orga-nització de l’AssembleaCatalana (ANC) i Òmniumbages va vertebrar perfec-tament la mobilització dela ciutadania tant aManresa com en la majoria

de municipis de la comarca. Sota el lemaAra és l’hora, fins al dia abans de la Diada,es van omplir autocars vinguts de fora deCatalunya per viatjar fins a barcelona iintegrar-se en algun dels 73 trams disse-nyats per l’organització. Els manresans ibagencs inscrits a la seu d’Òmnium i perinternet van ocupar, essencialment, elstrams 50, 51 i 52, tot i que molts altresparticipants es van inscriure per ubicar-sea d’altres punts o van acudir a barcelonaper lliure amb vehicles particulars. El grangruix, però, ho va fer amb un llarg com-boi d’autobusos –especialment des delspobles– o mitjançant els tiquets de trenque facilitava l’ANC.

El vespre de la vigília, molts dels assis-tents van començar a escalfar motors enles diferents marxes de torxes per la inde-pendència. La de Manresa va reunir mésde 3.500 persones i als diferents poblesde la comarca també van tenir participa-cions ben significatives. Però el gran diaera l’endemà i, des de bon matí i per evi-tar embussos i aglomeracions, molts javan fer cap a barcelona per aparcar senseproblemes, buscar un lloc per dinar, men-jar-se les viandes de la carmanyola a l’om-bra o trobar-se amb amics i conegutsd’altres punts del país.

La concentració a l’hora prevista va ser unèxit i, malgrat l’intens sol a primera hora

de la tarda i la calor registrada aquell dia,la il·lusió i la concòrdia van ser una cons-tant durant tota la jornada. Alguns man-resans i manresanes ens han narrat enprimera persona com la van viure, acom-panyats per la família, pels amics o engrans grups d’entitats culturals i cíviques.L’espectre era divers i intergeneracional,un reflex del creixent sentiment sobira-nista entre la societat catalana.

Tres generacions mobilitzades«Poc després de les cinc de la tarda l’e-nergia és molt gran i el cor s’accelera»Escriu: Joan Soler Sánchez

Gairebé tota la família va posar-se ensolfa hores abans. Uns participant a la

Marxa de torxes de Manresa la nit abans,i d’altres a l’ofrena de la plaça 11 de Se -tembre al matí. Vam participar en famíliaa la V perquè tots, des del més gran fins almés petit, entenem que només votantpodem saber què vol la gent del nostrepaís. No tots estem d’acord amb l’opcióde la independència com a única sortida,però sí en el fet que cal deixar votar.

Un dinar ben d’hora i cap al tren amb lessamarretes grogues i les banderes a punt,també amb uns quants entrepans i begu-des per fer més portable l’estona. El viat-ge amb tren va ser molt emocionant per-què a cada estació s’hi anava sumant mésgent i, a tots els vagons es respirava lamateixa il·lusió per participar d’una jorna-

L’Onze de Setembre va omplir barcelona amb la mobilitzaciómés gran que ha viscut la capital de Catalunya. tot i les negati-ves constants de Madrid i l’esclat del cas Pujol a finals de juliol,l’horitzó de la consulta el pròxim 9 de novembre va esperonarmilers de manresans i bagencs a formar part de la gran V con-vocada a les 17.14 hores.

tem

a de

l mes

C


da històrica, amb una gran senyera fetaper milers de persones que, com nosal-tres, demanava poder fer el que endemocràcia és normal, votar.

No érem els únics grups de família que hihavia a la Gran Via de barcelona.L’emoció es va anar fent gran en veure lagentada que hi havia, els gegants, els gra-llers, els castellers, les xarangues... Arribael moment de posar-se en files i formar lanostra part de la senyera i no ambpoques dificultats s’acaba més o menysconstruint.

Comencen els crits i els càntics, vénen deldavant o del darrere. És ben igual, ens hiunim amb ganes. Passen els helicòpters iels saludem, perquè ens alegrem de ser-hi. Poc després de les cinc de la tarda l’e-nergia és molt gran i el cor s’accelera, hisom i en gaudim, és emocionant.Escoltem la ràdio amb els cants i el votsimbòlic i ens preparem per rebre la granonada que puja des de les Glòries.Escoltem i cantem els Segadors que tan-quen la trobada. Poc després, comencema desfer el camí cap al tren. Retornem

amb dificultats perquè hi ha poc lloc ipassem una mica de calor. Decidim aga-far el comboi que puja fins a Martorell persortir de l’estació, que és una gran sauna,i esperar, a la fresca, que pugi el tren capa Manresa. Arriba ben ple, però ens hi fanlloc. Cansats però satisfets tornem cap acasa. Ha estat una jornada emocionant icansada. Cal anar a descansar i esperarque ens deixin votar.

L’independentisme no té edat«L’ambient a la V em va fer pensar queaixò s’ha d’arreglar, per força ha d’a-nar bé»Escriu: Dolors Punsà

El que he viscut aquest any a la V ho tincgravat al cor. Als 87 anys, ho guardaréamb un munt de records molt mésremots, però no menys vius. Sóc manre-sana de la zona del Carme i exdependen-ta de Cal Jorba. A més, tota la vida hedonat un cop de mà en entitats de totamena: el Centre Excursionista, Creu Roja,Càritas... Sempre he volgut ser una volun-tària tenaç. Per això he a col·laborat quanm’ho han demanat. A casa ja ho veia fer.

Acabada la guerra la meva mare ajudavaa l’hospital.

D’aquest període en tinc una memòriaben viva: de la violència de l’any 36, dequan van cremar els sants de l’esglésiadel Carme, que van aterrar del tot; de labomba que va caure el 39 al col·legi deSant Ignasi. Ho vèiem des d’un celler delcarrer Sobrerroca, on ens refugiàvem elsveïns. Els nens trèiem el cap per veure lescendres i la fumera. també tinc ben pre-sent l’entrada dels nacionals que baixa-

Imatges dels trams del Bages a la gran V de Barcelona, l’Onze de Setembre passat. Fotos: Pius X Cisa, Josep Perramon i arxius familiars


ven cridant pels Drets tot i que ningú s’a-trevia a sortir al balcó per por que fos unatrampa. La guerra civil va comportarmorts d’ambdós bàndols al si de la famí-lia i el pare, cridat a les darreres quintes,va ser al camp de concentració de Vitòria.Un cop a Manresa, va estar a punt de serjutjat pel tribunal de guerra que hi haviaal Casino. Encara tinc ben present, com sila retrobés ara mateix, la mesquinesa dela gent d’aquell temps... Però també labondat que vaig veure en d’altres. Mai nosabrem qui va fer alliberar el meu pare dela presó i potser de l’afusellament.

A casa sempre hem estat molt catalans,però el que vam viure al temps de laguerra sempre ens havia frenat. Ara cadavegada sóc més independentista. Ensaporrinen tant! Com més ens apretenmés ganes tens de parlar. Vaig veure lagran manifestació de la Diada del 2012 ala televisió, mentre estava convalescent al’hospital. Jo em delia i dins meu pregava:«Déu meu, que tot surti bé.» La mevacosina, amb 82 anys, ja hi va anar i em vaexplicar que no podien donar ni un pasde tanta gent que hi havia. Per fi, el 2013vaig anar a la Via Catalana, al tram deVilafranca. Cada manifestació és com unainjecció vital per a mi, però la d’aquestany m’ha donat més força que mai.

Hi vaig anar amb cotxe particular amb lacosina veterana, la seva família i unsamics. Cap a les 4 ja hi érem. Es respirava

molt bon ambient a tot arreu, a la Maria ia mi ens deien «las chicas de oro». Ensvam posar al tram de passeig de Gràciaamb Diagonal. teníem el llapis (l’obeliscde la rotonda) al darrere. Jo duia samar-reta vermella, vaig passar molta calorperò vaig ser molt feliç. Hi havia gentasseguda als parterres, menjant feliç-ment, nens jugant. No vaig veure cappolicia i tothom era molt educat. Un casper exemplificar-ho: Era al costat d’unaaltra dona que, quan va voler fer l’onada,va trontollar i tots els que eren a prop lavan agafar.

L’organització va ser molt acurada.Passaven els dels cartrons de color per ali-near la gent, que era molt obedient a lesinstruccions. I jo penso: «Per què aquestadisciplina no la podem portar a lesurnes?». Jo també anava ben organitzadai equipada per a l’ocasió, amb un bastóque també fa la funció de cadireta... i cal-mants. Però no em van fer falta tot i estar-me dreta una hora i mitja. Em trobava tanbé! Amb aquell ambient vaig pensar queaixò s’ha d’arreglar, que per força ha d’a-nar bé. tinc molta confiança en el Mas.Algú havia de ser valent.

Sóc conscient que potser no veuré el finaldel procés i per això vull ser testimoni decada moment. Per ara, em conformoamb trobar-me bé per anar a votar el 9-Ni que no em toqui cap mesa electoral,que ja he anat a moltes.

La importància dels voluntaris«Ens semblava que no fèiem prou bé lafeina, teníem la sensació que les qua-tre barres no s’aconseguirien veureben delimitades» Escriu: Montserrat Selga brunet

Era la Diada, avui seria voluntària i, depassada, a gaudir del dia a barcelona,observar i compartir. A les 10 ja vam aga-far el tren dels Catalans, ple des de la pri-mera parada, gent coneguda i descone-guda amb qui xerrar, tots amb samarre-tes grogues i vermelles i, entremig, algúencuriosit i també cohibit de tanta ale-gria. Les dues hores de viatge van passari barcelona ens esperava, preparada per ala invasió, ja plena de gent –molta gent–


escampada arreu, i el Fossar de lesMoreres i el barri Gòtic eren un dels llocson passar les hores.

Com a voluntària havia de ser a les tres enun lloc concret, on el coordinador ens vaexplicar que amb uns plafons de color–groc o vermell– grossos –per fer-nosveure– hauríem d’endreçar i alinear lesnou columnes de la senyera humana.L’hora de començar a endreçar la gerna-ció es fixava a un quart de cinc, però,abans de les quatre, els inquiets del nos-tre tram (el 51) ja es van començar aposar en files, i nosaltres també, doncs.Fins a l’hora assenyalada (17.14) tot va serrecórrer el tram 51 amunt i avall, orde-nant les files: «Els grocs aquí, els vermellsallà...», «mantingueu la separació entrefiles!», «gràcies!», «aquí en falten degrocs», «aviseu els que són a les voreresque entrin!»

Als voluntaris ens semblava que no fèiemprou bé la feina, teníem la sensació queles quatre barres no s’aconseguirienveure ben delimitades, des de peu pla noes veia bé la geometria de la formació;nosaltres veiem grups de gent agrupatsper colors, xerrant, movent-se.«Funcionarà això?», ens preguntàvem.Per a satisfacció nostra, abans d’agafar eltren de tornada, les noves tecnologies jaens havien mostrat imatges de la bonicai perfecta estelada que havíem construït.Enhorabona!

Em va sorprendre el bon humor de totesles persones que estaven formant les noufiles de la senyera, allà, quietes, palplanta-des, suant, rient i sent totalment obe-dients a les nostres instruccions. bonagent.

Per últim, el que em va sorprendre més ésla diferència amb la manifestació de fados anys. El 2012 vam ser una multitud;una gran massa de gent sorollosa que esdirigia a un mateix punt, que buscava elseu lloc per col·locar-se, s’amuntegava,empenyia i sabia que allò era molt gros.Aquest 2014 vam tornar a ser aquestagran massa de gent –fins i tot més– peròja arribàvem distribuïts, amb molta ante-lació, més silenciosos i amb prou espaiper poder passejar per una Gran Viasense cotxes. La consciència que éremuna gran massa l’havíem de copsarsabent que tothom era a lloc i que ocu-pàvem onze quilòmetres. Un èxit total.

Junts per al futur dels més petits«Camí de Barcelona ens sumem a lacaravana que fa voleiar les estelades,perquè quedi clar cap on anem, cap onva el país»Escriu: Marta Perarnau

Ha arribat el dia. Finalment, després devalorar si anar-hi amb cotxe o amb tren,amb cotxe o amb tren, amb cotxe o ambtren, decidim amb els amics que amb lacanalla ens anirà millor tenir el vehicle a

prop. Ens donarà més independència (simés no, de mobilitat, de moment!).

Amb les samarretes grogues a punt, reci-clades de l’any passat (que som catalans,tu, i la pela és la pela!) ens vestim i anemcap a barcelona. Per la carretera, enssumem als altres cotxes i motos que fanvoleiar les estelades, perquè quedi clarcap on anem, cap on va el país!

Arribem a l’hora del vermut. Què millorque fer-lo nostrat, en un dels establi-ments de fabricació de cervesa pioners adestacar la catalanitat del (futur) país...Llàstima, pel que sembla tots tenim lamateixa idea i no hi cap ni una agulla.


tant se val, un wok al restaurant xinès dela vora també farà el fet.

Mentre ens dirigim cap al lloc de la V queens toca, amb la meva amiga Gemmacomentem animadament el vestuari delsassistents a la lletra vint-i-dosena de l’a-becedari: com s’ho fa aquella noia perlluir al màxim exponent, a pesar del pocglamur que té la samarreta groga? N’hiha que s’ho han pres fil per randa aixòd’anar de vermell... aquell hi va de dalt abaix! Ja sabeu que a la versió barata de lasamarreta, de fabricació xinesa, hi faltauna de les quatre barres?

Un cop saludat l’il·lustríssim alcalde deManresa, ja es pot dir que som a lloc.Entre els famosos, a part del guapo del’institut, hi ha un aclamat Antoni bassasque es deixa retratar amb la gent que noés tan vergonyosa com jo. Estem entreamics: hi ha vells companys molt ani-mats, col·legues que fan temps al nostrecantó d’ombra per no fregir-se al sol mésdel necessari, coneguts que feia tempsque no veia i així ho confirma l’aparicióde panxes, cotxets o l’alçada de les sevescriatures... tots allà, units pel mateix icantant la mateixa cançó (algun dia emremiraré la lletra dels Segadors, a veure siaconsegueixo cantar la segona estrofa,també!).

17:10, vinga, nens, veniu i col·loqueu-vos,que ja s’acosta el moment! 17:11, ui, volsdir que s’hi veuran, les quatre barres?

17:12, saludeu, saludeu, que passa l’heli-còpter! 17:13, VO-tA-REM, VO-tA-REM!17:14...Som imparables!

Joventut per a un nou país«No va ser fins que vaig arribar a casa iho vaig veure per la tele que em vaigadonar que havíem fet història»Escriu: Pau bösch torra

No sé si vaig ser l’únic o no, però, en arri-bar al meu tram de la V, el primer quevaig pensar va ser que la senyera nopodia quedar bé de cap manera. tot esta-va un pèl descontrolat: un pobre volunta-ri intentant posar ordre, la meitat de la

gent refugiant-se sota l’ombra delsarbres, crits i cants. Semblava que ningúsabia on havia d’anar, però tampoc sem-blava que això preocupés gaire a la gent. Dominava l’ambient festiu, l’alegria pro-vocada per la certesa que estàs envoltatde centenars de milers de persones quepensen com tu, que no som quatre gats.N’hi ha que volten els 18 anys, com jo,però també hi ha criatures, pares i perso-nes molt veteranes.

Passades les 17.14, quan ja marxàvemcap a un bar per prendre alguna cosa,vaig tenir la sensació que, en realitat, nohavíem fet res d’especial: arribar, cantar icridar una mica, aplaudir, xiular i marxar.Sí que quan em posava de puntetes veiatot el carrer ple, amb les banderes one-jant i naturalment era molt emocionant,però en marxar em vaig quedar una micaamb la pregunta: «I ara què, ja està?»

Em va passar el mateix a la Via de l’anypassat, quan, després d’agafar-nos de lesmans, no sabíem ben bé si ja havíem fet iens podíem deixar anar. Aquest és el pro-blema (si és que se’n pot dir problema)de formar part d’una cosa així: en ser-ne iveure’n una part tan petita no t’adonesde com n’és de gran. No va ser fins quevaig arribar a casa i vaig veure per la telecom havia quedat de bé la V i com haviaestat de massiva la participació que vaigadonar-me de l’envergadura de tot ple-gat. Em vaig adonar que sí que havíemfet, i molt: havíem fet història.


Els artistes també hi eren«La sensació de ser partícip d’unmoment crucial i únic per la històriadel teu país és una vivència que em famolta il·lusió de compartir amb lesmeves filles»Escriu: Oriol Farré

Per tercer any, la família Farré es lleva eldia 11 per baixar tots junts cap a la terce-ra mobilització popular consecutiva.L’any passat, però, el Roger i jo no vampoder anar a la Via Catalana perquèactuàvem al concert de l’Arc de triomforganitzat per Òmnium Cultural, així quementre la família s’agafava les mans aVilaseca-Salou, nosaltres ens afegíem a laVia davant del parc de la Ciutadella.

Com sempre, les indecisions familiars van

fer que aquest últim cop anéssim tard iens costés trobar autobús per baixar abarcelona. Finalment, i a última hora,vam trobar les 17 places que ens feienfalta al bus dels amics de Navarcles per laIndependència. Ens havíem inscrit entre

el tram 50 i el 51 de la Gran Via, com lamajoria de gent del bages. Vam arribarforça d’hora i, per tant, vam gaudir moltde l’ambient previ a les 17:14. En generalés un dia molt emocionant. Des delmoment de preparar entrepans, bosses iestelades a casa, o el fet de baixar tota lafamília junts amb autobús, ja és excep-cional. Algú molt proper em comentavaque no volia baixar amb nens perquè s’a-tabalarien tots plegats amb la gentada.Jo penso que és tot el contrari. La sensa-ció de ser partícip d’un moment crucial iúnic per la història més immediata delteu país és una vivència que em fa moltail·lusió compartir amb les meves filles i lameva família. La veritat és que m’agrada-ria no haver de tornar fer res semblantl’any que ve, perquè voldria dir que hohem aconseguit; però si cal, hi serem!


La mostra, organitzada per la Direcció Generalde Política Lingüística del Departament deCultura i el Centre de Normalització LingüísticaMontserrat, amb la col·laboració de l’Ajunta -ment de Manresa, vol reflectir la vitalitat de lallengua catalana en el marc de les llengüesd’Europa.

La sala d’exposicions de la Plana de l’Om acolli-rà de l’1 al 31 d’octubre, l’exposició «Català,

llengua d’Europa»,una mostra creada pelDeparta ment de Cultura, que té per objectiumostrar una visió del català com a llenguamoderna, competitiva i oberta al món en diàlegamb altres llengües.

La inauguració es farà el dia 8 d’octubre, a les 20h: l’escriptora i periodista Empar Moliner pro-nunciarà la conferència «Salvar paraules?».Intervindran, també, la directora general de

Política Lingüística i presidenta del Consorci pera la Normalització Lingüística, Ester Franquesa iel president del Consell del CNL Montserrat,Joan Calmet.

L’exposició romandrà oberta al públic de l’1 al31 d’octubre, de dimarts a diumenge de 18 a 21h. Als matins, el CNL Montserrat organitzarà visi-tes concertades per a grups. L’exposició ja s’haexhibit a diverses localitats, entre les quals des-taca brussel·les, on es va instal•lar a la seu delParlament Europeu. Presenta la llengua catala-na en set àmbit temàtics: Europa, l’ensenya-ment, els mitjans de comunicació, la cultura, elcomerç i l’empresa, el món digital, i l’esport.

Més informació: www.cpnl.cat/xarxa/cnlmontserrat

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n tel. 93 872 17 07 - [email protected]/SLCdeManresa

L’exposició «Català, llengua d’Europa», a Manresa

Abans, el local era una botiga de llana de colors.Ara, és una botiga de leds i hi predominen dos tons:el lluminós blanc i el natural verd. A dins, caixes ple-nes de llums deixen espai a una placa solar recolza-da a la paret. Servirà per il·luminar el cartell deLednet ubicat a la carretera C-16, just abans de l’en-trada Sallent nord. Però les lletres no es troben enun típic plafó publicitari, estan plantades al murd’una casa. I plantades, no pintades, perquè es trac-ta de gespa artificial.

au començar treballant amb ajun-taments i us heu anat encaminantcap a empreses. Per què?—Joan busquets: Els ajuntamentssolen tenir la instal·lació i el manteni-ment de l’enllumenat públic subcon-tractats a d’altres companyies, a lesquals no els interessa reduir el con-

sum, perquè pensen que els pot significar menys horesde treball. S’aferren a la feina de sempre en lloc dereplantejar-se-la.

—Ramon Estrada: I llavors, et posen la crisi com a excu-sa. Fins i tot, quan els demanàvem l’hora, ens responienque no, que la crisi no els deixava!

—És millor prendre-s’ho amb humor… i, pel que faa empreses i particulars, amb quines actituds usheu trobat?—R.E.: també els costa molt canviar de rutines, i enca-ra més si no hi veuen guanys immediats. Al principi, elsfèiem els projectes gratuïts. Moltes empreses no s’homiraven, només posaven atenció al pressupost.

—J.b.: Hem arribat a dir-los que no ens paguin res, tansols allò que amortitzin. N’hi havia que, segons el pro-jecte que els presentàvem, amb vuit mesos ja podienamortitzar la inversió inicial. Després, tardaven més devuit mesos a respondre…

—Però haver trucat a moltes portes ha donat fruit...—J.b.: Hem parlat amb unes 1.600 empreses ja, i hemaconseguit treballar amb més de 400, sense comptaramb les de l’any 2013. A més, ens hem anat obrint, arahem establert contacte amb empreses de Mallorca i delPaís basc, fins i tot. I no ens podem oblidar, encara queno entrin dins d’aquests nombres, de les cases i elspetits comerços. La conscienciació a petita escala.

—I abans d’acabar, fem una ullada als vostres inicisi a les perspectives de futur?—R.E.: Vam començar-ho quatre amics. Un dels quatreestava pensant en el seu treball final de cicle formatiu ixerrant, xerrant, se’ns va encendre la bombeta. Al prin-cipi, teníem al cap la il·luminació vial, pública, i hemanat evolucionant cap a empreses privades.

—J.b: Ens hem anat especialitzant. De fet, és un projec-te que, tal com està ara, pot anar funcionant però arri-barà a una data de caducitat. Els leds tenen una vidaútil molt llarga, no s’han de mantenir ni substituirsovint. I nosaltres tampoc no volem estar tota la vidatreballant del mateix.

—Heu pensat en possibles adaptacions?—J.b.: Estem engegant un projecte paral·lel que tambété cura del medi ambient. L’hem anomenat Cleano -nymous. Responsabilitat social, voluntariat. Es basa enla cooperació de persones anònimes que vulguin unentorn natural més net. Ja tenim la pàgina de facebook,enllaçada amb la web de lednet, però l’hem d’acabarde posar en marxa, i per aconseguir-ho ens agradariacontactar amb diverses ONG.

Lednet: «Xerrant, xerrant se’ns va encendre la bombeta»em

pren

edor

s

Núria Closas

FITXAProjecte: Lednet. Data de la idea: 2011. Data creació: 2012.Emprenedors: Joan busquets i Ramon Estrada. Sector: eficièn-cia energètica. Definició: comercialització, assessorament i ins-tal·lació de tecnologia led d’última generació. Públic: obert atothom, tant empreses com particulars. Web: lednet.es. Xarxessocials: youtube lednetestalvi, facebook lednet (especialistesen leds), twitter@solucionslednet. Adreça: plaça de la Pau, 1.Sallent.

V


Patrimoni botànic

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

ls manresans tenim patrimoni literalmentviu. Viu des del punt de vista biològic i nogaire viu, per no conegut, des del punt devista més cultural. És tracta del patrimonibotànic. Manresa té un pla especial urbanís-tic de protecció d’arbres i arbredes. La finali-tat d’aquest pla és establir les mesuresnecessàries per l’adequada preservació, con-

solidació, foment, millora i gestió dels arbres i arbredes queconfiguren el patrimoni natural de Manresa. Aquest pla vaser redactat el 2011 i el patrimoni que descriu és poc cone-gut pels manresans.

Però, per què un pla d’aquest tipus? La resposta és clara iimmediata: els arbres i les arbredes milloren la qualitat devida dels ciutadans. Redueixen la contaminació atmosfèricai els sorolls. A més, són hàbitats que atreuen fauna i contri-bueixen a la construcció del paisatge en mosaic típic delbages. també són un entorn molt pròxim per educarambientalment grans i petits o, simplement, per passarestones agradables de lleure.

Són patrimoni natural botànic de Manresa: alberedes, alzi-nars, auronedes, freixenedes, pinedes, rouredes, garrigues,ginjolers…. Una cinquantena d’arbredes o boscos d’espè-cies prou diferents que poden tenir un clar sotabosc o no.també formen part del patrimoni cent arbres aïllats o con-junts de fins a tres peus d’arbres. tots els elements del patri-moni, arbredes i arbres, tenen un especial interès per lamida, edat, valor històric, natural, social, cultural o estètic. Endestacaré només dos per les seves històries exemplarssobre el que no s’hauria de fer mai amb el patrimoni.

El primer element és la pineda del bosc del balcells, al peude Collbaix. Ara és un bosc amb domini de pi blanc i pi piny-er, que té una extensió de quatre hectàrees. Al pla especial,consta que en té cinc. Una d’aquestes hectàrees va ser tala-da a l’hora de construir l’enllaç de l’eix transversal amb eldiagonal i es van eliminar arbres centenaris. L’origen d’a-quest bosc podria ser el resultat de l’abandonament delsantics conreus de vinya a causa de la fil·loxera, a partir del’any 1892, i sobre els quals i de manera natural van créixerels pins. O podria ser que els mateixos propietaris hi plan-tessin pins pinyers per recollir-ne i aprofitar els pinyons.

El segon element patrimonial és el gran freixe de fulla peti-ta de Can Font. Una història ben trista. En queden el tronc i

quatre branques. Les obres de Can Font el van deixar senseaigua, el ramal de la sèquia va deixar-lo de regar. En cincanys va passar de l’esplendor més radiant a la precarietatvital i a la decadència que el va conduir cap a la mort. Unaltre clar exemple, com el del bosc del balcells, de mala pre-visió a l’hora de conservar i tenir present el patrimoni viu dela ciutat. Perquè això no passi cal divulgar el patrimoni viuentre els ciutadans. Així serà valorat tant o més que altrespatrimonis no tan vius. Però, mal que ens pesi, és una feinaque ens queda pendent.

E

A dalt, el que que resta del gran freixe de fulla petita de Can Font. A sota,pineda de pins del bosc del Balcells just sota Collbaix i cal Balcells a l’es-querra de la imatge

18 EL POU · JULIOL-AGOSt 2014


Farinera Albareda: Farines de blatamb aval de 100 anys d’experiència

Alba PiquéLaia Puig

del t

ros a

la

sena

lla

l barri de Valldaura, a la plaça del Mil·lenari,trobem l’edifici modernista de la farineraAlbareda, obra de l’arquitecte AlexandreSoler i March. És un edifici històric de laManresa industrial. Sense anar gaire lluny,al barri mateix de Valldaura hi trobem l’an-tiga farinera de La Florinda i la fàbrica delsPanyos. Però la farinera Albareda és l’únic

on es continua duent a terme l’activitat inicial. Des del 1909que s’hi produeix farina. Fou fundada pels germansAlbareda, i al 1921 va passar a ser una societat anònima:Comerços i indústries Albareda SA, fins a l’actualitat.

Felip Coletas, gerent de la farinera, ens explica el procés defabricació de la farina. El primer pas, i potser un dels mésimportants, és el control de qualitat que es fa al laboratoripropi. És allà on asseguren que el gra tingui les característi-ques òptimes per obtenir una bona farina. De les farinesse’n mesuren una sèrie de paràmetres. Perquè una farinasigui òptima a l’hora de fer pa ha de tenir una bona pro-porció de gluten, bona tenacitat i elasticitat. El Felip ensexplica per exemple que aquest any, a causa de les condi-cions climàtiques, el blat ha germinat i això és un factorimportant a tenir en compte ja que pot interferir en aquestsparàmetres. Un cop s’han assegurat que el cereal és debona qualitat es passa a la zona de la recepció, on es pesa,s’emmagatzema en sitges i es classifica segons la varietat il’origen. El següent pas és la zona de neteja, on se separa elgra de les pedretes, palletes, i altres possibles impureses.Després ja passem a l’àrea de fabricació de la farina, on tro-bem tota una estructura de molins amb cilindres estriats,on el gra després de diferents passades per aquí, es trans-forma en sèmoles i farina. En el procés de fabricació de lesfarines, especialment de les blanques, es fa el procés deseparar la pell més externa del gra de blat de l’endosperma(part interna). Aquesta separació genera un subproducteque és l’anomenat segó, molt ric en fibra i que se sol utilit-zar per enriquir els pinsos destinats a l’alimentació animal.Un cop acabada la fabricació ve el procés d’expedició, ons’emmagatzema la farina en els corresponents sacs i s’api-len en els palets. I per últim, la farina torna a passar pel labo-

ratori on se li fa un altre control de qualitat final per asse-gurar que el producte obtingut és el desitjat.

El cereal és sempre que es pugui de proximitat; bages,Solsonès, Segarra i Moianès. A la farinera Albareda hipodem trobar una gran varietat de farines, tant per fer pani-ficacions industrials, com artesanals, tradicionals amb fer-mentacions llargues, per a pastisseria, brioixeria i xurreria. Idins d’aquestes en podem trobar de força, semiforça, pani-ficables, farines més especialitzades com la d’espelta o blatpersa, blanques i integrals. Des del 2009 que també tenen lagamma de farines ecològiques. tenen farina de blat i d’es-pelta, tant blanca com integral. Majoritàriament treballenper a clients grans, forns, pastisseries, distribuïdors com laGrana. És per això que els sacs són com a mínim de 25 kg.Però si hi ha particulars interessats també es poden adreçara la farinera.

A

FITXAProductor: Comerç i Indústries Albareda SA. Productes: farinesde blat. Adreça: Passeig del Riu, 66. Manresa. Telèfon:938727942. Pàgina web: www.farinera-albareda.com

C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - [email protected] - 902 123 902 i 93 874 20 59

Internet de banda ampla professionalAllotjament i registre de dominisAllotjament de servidors als DatacentersServei de telefonia IP / Veu IP

Felip Coletas a la farinera


Vins del Bages

Dins d’una mateixa finca, les sevescaracterístiques edàfiques, climà-tiques i orogràfiques defineixen laqualitat de la matèria primera delvi que s’hi elabora. És el cas d’unade les parcel·les de la finca Ollerdel Mas batejada com a boïga. talcom el seu nom indica, és un «trosde terra guanyat al bosc». trobemel seu origen l’any 1940, quan unafamília de parcers de la finca vandecidir obrir una nova parcel·la enzona boscosa, per destinar-la alcultiu de la vinya.

El fruït d’aquesta parcel·la és per aun dels vins del celler, l’ArnauOller. Des dels inicis, l’any 2004, latrajectòria ha estat immillorablefins a l’actualitat, en què escomercialitza l’anyada 2010. Enstrobem davant d’un vi d’una fincaamb gran història, elaborat ambles varietats merlot i picapollnegre. Envellit en botes de rourefrancès de primer any, de 500litres de capacitat. Hi reposa unmínim de 12 mesos. Després fa lacriança a l’ampolla durant unmínim dedotze mesosmés.

Un vi recoma-nat per pren-dre ambtemps, sensepressa, gaudirde tots elsmatisos i aro-mes que ensofereix i, sobre-tot, recordar elseu origen.

MarcMaldonado

Sommelier del’Oller del Mas

Arnau Oller2010. L’ADNd’un gran vi

Ctra. de Santpedor 153-15708242 Manresa - T. 8730673 - www.vinsalsina.com

Què en saps, dels ceps?

de la senalla al plat

Un boletaire astutveu un capell marrói un peu rabassut.Sentint tanta emocióde sobte queda mut.

ot i que no sigui un boletpro pi de la nostra co -marca, sí que se’n podentrobar força a prop, comara al Prepirineu o alMontseny. I la seva famaen el món de la cuina éstal que hem cregut ne -

ces sari dedicar-hi un número de tardor.En podem trobar diferents espècies,totes amb un alt valor gastronòmic. AGirona, se’l coneix com a sureny, siurenyo cigró, ja que és una espècie que creixen cotes baixes vora les alzines sureres,però també el podem trobar als boscosde castanyers, faigs, roures o alzines delMontseny i Guilleries, al Montnegre i ales Gavarres. Per altra banda, el que creixa muntanya, enmig dels boscos de coní-feres, des de la Vall d’Aran fins al Ripollès,que es fa prop de brucs, brugueroles osaps, rep el nom pròpiament dit de cep.

Però als fogons, aquest bolet ha triomfat,i ens podríem preguntar per què? El cepés un bolet que un cop assecat conserva,i fins i tot millora, les propietats organo-lèptiques. Fins i tot se’n pot arribar a ferpols que servirà per perfumar el plat mésensopit. també la seva essència s’utilitzaper aromatitzar olis, que a la vegadadonaran el toc a cada plat. Però no ésnomés aquest perfum inconfusible elque ens atrau, també tenim una carnmassissa i plena que no necessita coccióper ser menjada, ja que el cep és un delsbolets que cru és deliciós; tallat a làminesi amb un raig d’oli i sal, en tindreu prou.No presenta substàncies verinoses ques’hagin d’eliminar amb la temperatura,però tampoc no és bo abusar de menjarbolets crus, que poden desencadenarintoleràncies i al·lèrgies alimentàries. Els bolets, en general, aporten molt

poques calories, bàsicament contenenfibra, aigua, sals i vitamines del grup b.Però són molt interessants de cara a lespersones amb dèficit de calci als ossos, jaque aporten l’ergosterol, precursor de lavitamina D, que ens ajudarà a fixar el calcique mengem als ossos. Per si no fos poc,actualment s’estan investigant les pro-pietats terapèutiques dels bolets i del cepse’n diu que podria ajudar a combatre elcàncer i els processos de quimioteràpia.De tota manera cal dir que, com tot, no ésbo menjar-ne en excés, ja que els bolets,com a bons fongs, absorbeixen i retenengran part de les substàncies del sòl on esreprodueixen, és a dir que poden conte-nir força purins i metalls pesats. Per curar-nos en salut, sempre és millor consumirels que s’han collit en boscos coneguts iforça allunyats de la contaminació huma-na, o bé, per què no, els bolets de cultiucontrolat. Ara bé, pensem que per assimi-lar tota aquesta informació, el millor ésdeixar-se endur pels gustos i aromes queens aporta aquest arròs elaborat pelMerly, que és irresistible.

Arròs cremós de cepsi Suau de Clua(elaborat per Eduard Merly)Ingredients: 1 l de caldo de pollastre,320 g d’arròs bomba del delta, 300 g deceba, 300 g de ceps, 70 g de formatgeSuau de Clua ratllat, 40 g de mantega, 3grans d’all, mig got de moscatell o viranci, farigola, oli d’oliva, sal i pebre.

Elaboració: Peleu la ceba i els alls. Piqueuels alls i talleu la ceba a daus petits.Netegeu els ceps i talleu-los a daus d’uncm de diàmetre, després ho reserveu.Poseu el caldo en una cassola i porteu-loa punt d’ebullició, reserveu. Escalfeu unapaella, i un cop aquesta estigui calentaafegiu-hi un bon raig d’oli i poseu-hi elsalls. Just quant es dauri hi afegiu la ceba iun pessic de sal, per fer plorar la ceba.Coeu a foc mig fins que la ceba estigui

tova i un xic daurada, en aquest momenthi afegiu els ceps, i deixeu coure el con-junt durant uns 4 minuts més. Un cop elsceps estiguin cuits aboqueu el got demoscatell fins que s’evapori. A continua-ció incorporeu l’arròs i remeneu amb elsofregit fins que aquest quedi de color denacre. Apugeu el foc a màxima potència idesprés incorporeu-hi el doble de caldoque d’arròs. Remeneu bé i deixeu coure 5minuts al màxim, passat aquest temps,ho feu coure 10 minuts a mitja potència,rectifiqueu de sal i pebre, i hi tireu unamica de farigola (només les fulles).Retireu-ho del foc i afegiu-hi la mantega iel formatge. Remeneu-ho fins que s’hagidesfet el formatge i la mantega. Llest perservir.

Eduard Merly i Guillem Puig. Poema de Cèlia Fíguls

T



C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

LES TAPES DELPOU 2013

El Pou, però d’etiqueta

Comandes [email protected]

o al tel. 93 872 50 18

Per a anuncis en aquesta revista...

PUBLICITAT

Urgell, 38 - Tel. i Fax 93 872 43 86MANRESA


Mitsubishi Space Star:l’au fènix urbà

Enric Oller i Carbó

tast

ets d

em

otor

anté només el nom i les cinc portesde la generació anterior. L’SpaceStar reneix com l’au mitològicareduint mesures i afinant la lleugere-sa. És fins i tot més petit que el Coltque va deixar de vendre’s el 2012. Fa3,71 metres de llarg i es fabrica atailàndia. Ha estat dissenyat amb la

intenció d’acontentar a tothom a partir de criteris aero-dinàmics que li proporcionen un coeficient Cx de només0,27. Reserva un maleter de 235 litres i es comercialitza enquatre únics colors.

A simple vista no es nota massa, però el treball dels engin-yers nipons amb relació a l’aerodinàmica és més que meri-tori. El secret l’hem de buscar en la forma del para-xocsdavanter, que incorpora entrades de refrigeració molt peti-tes i en el carenat dels baixos en forma d'escut. La casa li hamuntat també pneumàtics de baixa resistència i ha escul-pit una silueta descendent que acaba a la cua en un discretaleró per sobre del vidre posterior. L’optimització de l’es-tructura del xassís, el bloc i la caixa de canvis i una geome-tria de suspensió amb arquitectura McPherson al davant ibarra de torsió al darrere han congelat la tara final en 845kg, mentre que els llums frontals amb tecnologia LED per-meten actualitzar-li la fisonomia.

Les dues versions disponibles, d’1.0 i l’1.2 cc, generen 71 i80 CV, respectivament, i van associades a un únic canvi demarxes manual de cinc velocitats. La versió més potent téuna resposta més immediata, ideal per transitar en ciutat.Compta amb el sistema de parada i arrencada automàticaen les retencions. tot plegat per aconseguir mitjaneshomologades de l’ordre dels 4,6 litres en itineraris mixts. Eldièsel ni hi és, ni se l’espera.

L'interior del nou Space Star és senzill i funcional. No hi haconcessió a l’estridència o al disseny d’avantguarda. Laqualitat dels ajustaments sembla pensada per durar moltsanys. Plàstics durs i resistents folren la totalitat de les zonesvisibles. En el panell els comandaments estan ben orde-nats i la instrumentació proporciona les dades que s’espe-ren. El conductor viatja lleugerament elevat. No és compli-cat trobar la posició ideal, tot i que el volant només té regu-lació en alçada. L'espai interior de l’Space Star és molt boamb relació a les seves dimensions exteriors i més encara

si el comparem amb el Colt. Les places del darrere són jus-tes per a tres ocupants, però la central gaudeix d'un sòlpràcticament pla, més confortable per a cames i peus.L’espai del maleter pot engrandir-se si abatem els respat-llers posteriors asimètricament. La banqueta del darrerecompta amb dos ancoratges Isofix per instal·lar-hi cadire-tes infantils.

Ens ha impactat la seva generosa dotació de sèrie queinclou elements poc freqüents en el segment, com clima-titzador, bluetooth, sistema d’obertura i arrencada senseclau, control de velocitat de creuer, llandes d'aliatge de 15polzades, volant multifunció folrat en pell o sensors d’au-tomatisme per al sistema d’enllumenat i l’eixuga-vidres. Elnou Space Star porta sis coixins de seguretat, control d'es-tabilitat i tracció i, fins i tot, sensor de pressió dels pneumà-tics en l'acabat Challenge, el més bàsic a nivell mecànic.L'única opció és la pintura metal·litzada de color gris, quecosta 300 euros. Dimensions, lleugeresa i un radi de gir denomés 4,60 metres el converteixen en un candidat idoniper als escenaris urbans. L’Space Star resulta molt pràcticen ciutat. tres voltes i mitja de volant entre topalls fan queesdevingui l’aliat perfecte per maniobrar amb senzillesa.Som, doncs, davant d’una interessant opció dins del seg-ment dels urbans, considerant la tarifa que exigeix, l’equi-pament i l’espai interior que proporciona.

M

FITXA TÈCNICAMotor: davanter. 3 cilindres. 999 cc. Injecció Multipunt. 71 CVgasolina. Tracció: davantera. Canvi: manual 5 vel. Frens:discs/tambor + AbS. tara: 875 kg. Vel. màxima: 171 km/h.Accel. 0 a 100 km/h: 13,7 s. Consum mitjà: en cicle combinat4,2 litres. Preu: 10.850 euros.


Lourdes Perramon

Jordi SardansFotos: Ramon Fontdevila

ts filla de les Escodines.Com era i com valores actu-alment el barri?—L’ambient d’ara no té resa veure amb el d’abans, tot ique tampoc no crec que fosmolt diferent al de la restade la ciutat. Era típicament

de barri, on coneixes els veïns, les boti-gues i l’entorn; participaves de les festes...El travessava sovint perquè els meus avis,és a dir, els pares de la meva mare viviena Santa Clara i els dissabtes sempre hianàvem a dinar. Ara, ha canviat molt. Elveig més mort, comercialment amb mol-tes persianes tancades. Pel que fa alsveïns, es coneixen els de tota la vida, peròara hi ha molta gent nova, tant d’aquícom de fora, que ja no tenen relació nivincle de barriada.

—D’on neix el teu compromís cristià, delsteus pares, de la Seu?—El vincle amb la parròquia de la Seu eltinc des de ben petita a través del pare i lamare. Van formar part del ConsellParroquial, del qual havien estat presi-dents, i la meva mare era la cap del nostregrup de joves en l’època de mossènJaume Franquesa, un bon rector. Enaquella època hi havia de vicari MiquelCamprubí, tots dos eren de l’Opus itenien una mirada teològica vinculada al’obra. Però sempre he admirat que totsdos, tant en relació a la parròquia comsobretot amb el jovent, tenien una mira-da més oberta i respectuosa, sobretot enprivat. Per a mi fou una experiència inte-ressant gràcies a aquest punt d’obertura.

Oblata—Què significa oblata?—Ve d’oblació, que és entrega, donació o

ofrena. Hi ha congregacions religioses,que a l’època en què va néixer la nostra,tenien persones com agregades queeren oblats de benedictins, etc. (aMontserrat encara n’hi ha). A la fundado-ra de la nostra congregació, li van donarun diploma dels missioners redemptoris-tes. De la seva relació ve que, en crear lanova congregació, agafi el nom jurídicd’Oblates del Santíssim Redemptor, vin-culat a l’espiritualitat dels redemptoristes.Però li canvia el sentit: no és oblata «d’afi-liada a» sinó de lliurament. El sentit és eld’una vida entregada.

—Però estrictament no ets monja, oi?—Pròpiament no ho som, tot i que col·lo -quial ment ens ho diuen. La terminologiade monja estrictament pertany a la vidamonàstica, que no és el nostre cas. Femvida activa i la nostra congregació ésapos tòlica. tot i així, la Gemma, quan erapetita, sempre em deia la mongeta ten-dra.

—Qui és la Gemma?—La meva neboda i nova pubilla deManresa 2014: Gemma LorenzoPerramon. A la meva època, ser pubillaem semblava una cosa ridícula; ara potsermés aviat és una possibilitat de conèixer

Catalunya i diverses ciutats amb un tomolt diferent, que vol dir que ha canviatbastant.

—tens d’altres parents religiosos?—Havia conegut una germana del meuavi matern que era religiosa i un cosí de lameva mare que és capellà i va viure al’Argentina durant molts anys. Cap delsdos no va tenir cap influència en la mevavocació.

—Com estaven organitzats els grupsd’Hora3?—Hi havia un Secretariat de Zona.Manresa estava dins la bbS (bages,berguedà i Solsonès). Cada grup tenia uncap, que en el meu cas, era la meva mare,de manera que, en públic, sempre mésl’he anomenat Conxita. En el primercamp de treball que es va fer a l’estiu, l’es-tructura consistia en què ens ajuntàvemuns grups de joves, cadascun en unpoblet de la Vall de Cardós. Un dia anà-vem a cuidar vaques i l’altre dia a tallarl’herba, tot plegat viscut des d’unadimensió creient, en comunitat i amb lafinalitat de construir un món millor.

—Aquesta experiència et marca definiti-vament?

E Superiora general de la Congregació de Germanes Oblates delSantíssim Redemptor a Madrid. Fou directora del Lloc de la Dona, ales Drassanes de barcelona, els darrers anys dels 20 en què fou tre-balladora social al barri del Raval, com a experta en dones que exer-ceixen la prostitució. Diplomada en treball Social per la UniversitatRovira i Virgili de tarragona, té la Diplomatura Eclesiàstica enteologia del Seminari de barcelona i és llicenciada en Antropologiaper la Ub Membre del moviment Hora3, creu que falta valentia polí-tica per assumir respostes vàlides davant la prostitució.

l’ent

revi

sta


—Sí, va ser com un punt de llum, que emva fer veure que no volia fer un projecteambiciós, sola per la vida, sinó que vaigcomençar a veure clar que el comporta-ment comunitari era molt important, itambé l’esperit de servei i l’experiència defe. Parlant amb una amiga, em va fer ado-nar que això és la vida religiosa. Aleshoresestava sortint amb un noi i en una de lestrobades internacionals de taizé quehavia tingut lloc a barcelona anàvem avisitar llocs d’esperança, en aquest cas vaser un centre de menors que portava unacongregació religiosa. En aquell momentde moltes incògnites, vaig fer un pacteamb el noi, en el sentit que abans d’avan-çar més en la relació, volia treure’m l’in-terrogant de sobre. Així doncs, busco lacongregació i m’hi presento però desprésde les explicacions m’adono que no és ellloc on volia anar sinó que aquest era untros més enllà. Era l’hora de dinar i em vanconvidar a fer-ho per després anar aconèixer els membres de l’altra comuni-tat. Quan vaig veure que m’acollien, quepodia viure l’experiència amb la comuni-tat, i posem-hi la mà de Déu pel mig, vaigdecidir quedar-m’hi. Així que vaig anar aparar a les oblates per una equivocació!Durant uns mesos hi vaig anar de dillunsal matí a divendres al vespre. Acabada lafase del discerniment, començo el procéspropi de les congregacions religioses:Postulantat, noviciat, professió religiosa ivots l’octubre del 1990.

— Com és l’organització d’una comunitatde germanes oblates? —Un dels pilars fonamentals de la vidareligiosa és la comunitat, que vol dir: toten comú. Compartir un projecte, tot,també l’economia. Per exemple, durantels anys de treball social a barcelona elmeu sou no era nominal sinó de la comu-nitat. El nostre pressupost comprèn unfons i una comunicació compartida peratendre tant les necessitats personalsdels membres de la Congregació comsobretot la projecció més social. LaCongregació es nodreix del nostre esforçi d’ingressos directes per subvencionspúbliques i privades, pel servei que ofe-rim.

Cases d’acollida i prostitució—D’on sorgeix la vostra congregació?—El nostre fundador és Josep M. benetSerra, un benedictí de Mataró. Amb ladesamortització de Mendizábal se’n va aItàlia i després a Austràlia com a missio-ner, on el fan bisbe. Al cap d’uns anys

s’instal·la a Madrid i li demanen atendremalalts a l’hospital de Sant Joan de Déu, ala sala especialitzada en malalties venè-ries, on comença a confessar dones ambmalalties de transmissió sexual, per laseva vinculació amb la prostitució. A par-tir d’aquesta relació, comença un procésd’interpel·lació personal per veure quèpassa amb aquestes dones quan surtende l’hospital. Veu la necessitat de crear unasil, que seria com una casa d’acollida,perquè en sortir de l’hospital puguin teniruna oportunitat. textualment declara: «Sitodas las puertas se les cierran, yo les abri-ré una». Dóna suport al projecte, peròbusca una dona que porti el dia a dia. Estracta d’Antònia M. de Oviedo iSchönthal, suïssa de naixement, que par-lava set idiomes i havia estat institutriu defamílies benestants. Amb la seva marehavien gestionat un pensionat, semblanta l’actual residència d’estudiants. Quan vea treballar a Espanya ho fa com a institu-triu de les filles de la reina Maria Cristina,en el seu segon casament. En viure ambla família real a palau, es coneixen amb elfundador Josep M que li fa la proposta.Ella s’ho replanteja i finalment accepta.

—Com funciona aquesta primera casad’acollida?—Compren una casa a Ciempozuelos, a30 km de Madrid. Un centre on inicial-ment compten amb religioses d’una con-gregació per oferir el servei, però noacaba de funcionar perquè elles es dedi-quen a l’ensenyament i aquestes novesdones no són el seu perfil. Al final intuei-xen que cal crear una resposta nova ambel projecte de nova congregació. L’any1864 s’havia obert la casa i la congregacióneix el 1870, després de sis anys d’expe-riència i rodatge. tot i que Josep M. ésbenedictí decideix abraçar la brancaredemptorista que ella coneix prou bé.Avui dia, el sentit de fons de redemptoris-ta seria procés d’alliberament d’aquellesdones que no han tingut moltes oportu-nitats a la vida, s’han trobat jutjades per lasocietat més per una etiqueta que pelque són. És a dir, un projecte i una pro-posta pedagògica de creixement i madu-resa personals, units a un procés espiritu-al, transcendent. Curiosament la forma-ció que reben les dones és superior a lade l’època, tal como consta en moltsdocuments que es conserven del que vanser els inicis i la dinàmica de funciona-ment. Es cuida la formació, els hàbits i elscostums per entrar a servir a les cases, perpoder tenir una alternativa, tenyit amb la

religiositat de l’època, aleshores impossi-ble de separar. Més endavant es prioritzal’entorn preventiu, amb centres ambatenció especialitzada per a adolescents,moltes filles de les prostitutes. Ara anem al’entorn on es troben.

—El teu primer contacte amb el món dela prostitució fou a tarragona?— No, allà vaig estar amb un grup de 10o 12 noies. Compaginava els estudis entreball social amb el grup de noies dinsdel CRAE, on érem dues responsables delgrup. L’altre portava els acompanya-ments més individualitzats i els tràmits ijo estava pendent de les activitats mésquotidianes, com al matí quan ens llevà-vem i després conviure amb el grup. Eracom un model familiar en què les dueshavíem d’escoltar, asseure’ns i estar ambelles, acompanyar, tant el dia que el nòvioles planta com quan els fa mal el queixal,i tot plegat, amb criteris educatius. L’últimany a tarragona, com a treball de final decarrera, faig un estudi monogràfic sobrela prostitució al Raval de barcelona.Durant uns mesos vaig i vinc. Accedeixo aun grup de dones, els faig entrevistes finsque des de la congregació em proposend’anar al Raval.

El Raval—Però, tries poder anar a treballar alRaval de barcelona?—No trio, ja que a les congregacions reli-gioses no es funciona així. Fem tres vots:castedat, pobresa i obediència. Hi ha undiscerniment compartit, amb les germa-


nes que gestionen, coordinen i proposenl’organització en comunitats. Desprésd’estudiar a tarragona em van proposarde viure i treballar a barcelona. La ideam’encantava. En aparèixer més serveissocials en l’àmbit de la prevenció ens vasemblar que havíem de prioritzar més l’a-tenció directa que no estava tant atesa.Així que passo de treballar en projectesamb menors a l’atenció directa a donesque exerceixen prostitució. també tenial’al·licient de passar d’una estructura mésconventual a una altra de comunitàriaamb quatre persones al barri del Raval,concretament en un pis del carrer del’Hospital, que permetia viure en la comu-nitat un nou model de vida religiosa.

—Quan hi arribes, ja funcionava el pro-jecte?—Sí, portaven uns anys en què s’haviendedicat a fer un procés d’immersió dinsde la prostitució. Quan entren en contac-te amb les dones per conèixer les sevesnecessitats no ateses, posen en funciona-ment algunes respostes formatives que

eren algunes de les demandes de lesdones, i fan molt treball de carrer i de con-tacte en medi obert. Durant els dos anyssegüents aquesta va ser bàsicament ladinàmica, i al tercer any vam veure que elvolum d’activitats i demandes no lespodíem atendre només des del carrer,així que el 1996 vam decidir obrir un cen-tre propi: el Lloc de la Dona, a l’avingudade les Drassanes. El nom reflecteix eldoble vessant de treball perquè les donestinguin el seu lloc dins la societat i perquèpuguin sentir-s’ho com a propi. En el meucas, els primers anys hi estic com a treba-lladora social i després passo més al tre-ball comunitari, i ho compagino amb ladirecció del centre.

—En què consistia aquest treball comu-nitari?—Està molt bé que les dones puguin ferun procés, però també cal canviar l’en-torn per avançar. Un gran problema és eltracte i el rebuig social que reben, fins i totmés que la pròpia situació de prostitució.

Aquesta és la que és i algunes ho viuend’una manera dramàtica i d’altres gens.Ho visqui com ho visqui, la societat lacontinua insultant i la considera personano apta per a moltes coses, perquè la veunomés amb una sola etiqueta. Nosaltresen el treball més individual sempre inten-tem veure la persona més enllà de l’acti-vitat que fa. És a dir, treballo amb unadona i m’és igual si exerceix la prostitucióo fa de regidora. transmetre aquest mis-satge cap enfora és una part molt impor-tant d’aquest treball comunitari.

—M’ho pots explicar una mica més? —És un tema que incomoda. Acabestenint la sensació en molts moments quepolíticament diguis el que diguis mai nol’encertaràs. És un tema polèmic, com-plex i divers; i el que he vist en la relacióamb els diferents partits polítics, és queels acaba pesant més la ideologia que larealitat. Acabem topant. Però tant dolentés un discurs abolicionista radical com unde legalista radical. tant l’un com l’altredeixen fora una part de la realitat. La

majoria de partits polítics estan bastantdescol·locats i tenen més aviat la certesade perdre vots. El cert és que si et relacio-nes amb prostitució, reps segur, pelsestereotips. La diferència és que nosaltresja hi comptem! Sempre parlo de donesque exerceixen la prostitució, i no deprostitutes o putes (per mostrar que ésuna activitat de la seva vida). Una donaamb la qual tenia més relació em va dir:«No sé que és pitjor, que et diguin puta oque et diguin monja». Una vegada està-vem juntes en una discoteca i em vacomentar: «La gent poc es pensa que unaputa i una monja estem ballant juntes».Però el fet és que érem dues dones pas-sant-ho bé i ja està».

—Com viuen les dones l’exercici de laprostitució?—Hi ha una part de les dones que viuenuna contradicció absoluta i se sentenfatal. En canvi, n’hi ha d’altres que hoviuen com si interpretessin un paper. Hitroben al·licients econòmics alts que en

un altre tipus de feina no obtindrien, i finsi tot tenen més llibertat i autonomia, flexi-bilitat horària, capacitat de decisió. Pertant, assimilen la prostitució com unafeina i el que volen és poder-la exerciramb millors condicions. Dins dels dosextrems, que no deixen de ser minoritaris,hi ha el gran grup de dones que ni hoviuen tan malament ni ho volen com unafeina. És la millor opció que tenen enaquests moments, molt vinculada a unaqüestió econòmica, possibilitats reals,papers, immigració, recursos... I el quevoldrien és poder-ho fer sense el rebuigsocial i amb seguretat pel que fa alsespais i salut, però també voldrien poderdeixar-ho quan vulguin o tenir millorsopcions. Potser també voldrien no haver-hi hagut d’arribar... És molt complicat!

—Com veus la prostitució del futur, calregular-la com a treball?—Hi ha un grup de dones que en unafase puntual de la seva vida o com a pers-pectiva de futur ho voldrien viure així, i elsdonaria uns drets i un reconeixementque fins ara no existeixen. Però també caluna millor oferta social, amb recursos iprotecció, que no s’hagués de trobar quela prostitució és l’única opció. I, per tant,evitar aquest grup que ho viu tan mala-ment perquè estan molt forçades. I final-ment cal una societat que pugui enten-dre canvis en el concepte de sexualitat.Ara acaba sent una opció perquè hi hauna oferta i una demanda real. Podem serhipòcrites, però aquesta és una de les for-mes en què es viu la sexualitat avui.

Tràfic de persones —Com està el tema del tràfic il·legal d’im-migrants i el del tràfic de blanques?—tots dos estan tipificats com a delicte.El primer és un delicte contra la llei d’es-trangeria, però normalment hi ha uncomponent important de llibertat. Elsimmigrants de països subdesenvolupatslegalment no tenen gairebé cap possibi-litat d’utilitzar la llei d’estrangeria perentrar en els països del primer món i por-tar a terme un projecte personal de millo-ra. I si intenten passar com a turistes, fàcil-ment els deporten. Aleshores es vinculena un grup organitzat de tràfic que els fapagar un preu a canvi de les garanties depoder entrar al nou país sense perill deser retornats al seu, a través d’una ofertafalsa de treball o d’un bitllet d’anada i tor-nada. Hi ha un acord comercial, però esconsidera un delicte de tràfic que va encontra la llei d’estrangeria. En canviel trà-

«La prostitució és un tema polèmic, complex i

divers. Als partits polítics els acaba pesant més

la ideologia que la realitat. Acabem topant»


el perfilourdes Perramon bacardit neix a Manresa l’11 dedesembre de 1966. Filla d’Agustí PerramonPrunés, administratiu de la destil·leria Selga, res-ponsable de vendes de Framun, expresident del’associació de veïns de les Escodines i medallade la ciutat 2007, pels anys de dedicació al treball

veïnal. La seva mare, Conxita bacardit, també havia treba-llat a la destil·leria i més endavant als calçats Daina. té dosgermans: la Montse i el Jaume. Estudia amb les Vedrunesdel Sagrat Cor al col·legi dels Infants i després passa a laParada, on fa fins a vuitè de bàsica. Va aprendre a ballar sar-danes a la colla sardanista de l’Agrupació Cultural del bagesi va formar part de la coral L’Aliret, a la plaça de Valldaura.també va ser estudiant del Conservatori de Música deManresa. Va estudiar a l’institut Lluís de Peguera i en acabarel COU passa a fer el noviciat a Madrid. Estudia treballSocial a la Universitat Rovira i Virgili de tarragona, laDiplomatura Eclesiàstica en teologia al Seminari debarcelona i Antropologia a la Universitat de barcelona, onconeix entre d’altres el professor Delgado, que la relacionaamb la feina a través dels tallers de prostitució, dins lesqüestions d’espai públic. Participa en diversos cursets espe-cialitzats sobre la diversitat religiosa i la immigració, aixícom en congressos sobre prostitució i tràfic de persones.

De jove, mentre estudiava també treballava els dissabtes idurant les vacances als calçats Peñarroya, que regentavael seu oncle Jaume bacardit. Participa des de la infànciaen la catequesi de la Seu, on estava vinculada la família.Els espais de compartir i pregària a catequesi i confirma-ció la van il·lusionant fins al punt de continuar en aques-ta línia com a grup a Hora3, moviment que passa a ser unreferent pedagògic molt vàlid, amb materials de treball

per als grups entorn dels quatre pilars del moviment: l’a-mistat, la fe, el país i l’església. N’obté una bona integra-ció, una maduresa personal i un compromís eclesial isocial. L’estiu de 1986, tot just havia acabat el COU a l’ins-titut Lluís de Peguera, participa en un camp de treballorganitzat pel moviment Hora3 i comencen els seus dub-tes, amb un important component comunitari, de solida-ritat i de fe.

El 1987 entra al Noviciat i l’octubre del 1990 fa els votscom a oblata. Passa a la comunitat que la congregacióreligiosa té a tarragona i estudia tres anys de treballSocial a la URV. Aleshores la destinen al barri del Raval debarcelona, on s’està 20 anys. Hi treballa com a treballa-dora social i després com a treballadora comunitària, aixícom en la direcció del centre del Lloc de la Dona, a lesDrassanes. Ara porta un any a Madrid on «sobre el paper»i seguint la terminologia jurídica del dret canònic, exer-ceix de superiora general de la congregació religiosa deles Oblates del Santíssim Redemptor, però en la vida reali quotidiana és la Lourdes.

L

fic de blanques és un delicte contra elsdrets humans que passa per l’explotacióde la persona. Hi ha components d’en-gany, coacció, violència. El tràfic ambéssers humans pot està vinculat a l’ex-plotació laboral, mendicitat, tràfic d’òr-gans, servei domèstic, matrimonis forçatsi explotació sexual. S’han creat unitatsespecials d’investigació dels Mossosd’Esquadra i Policia Nacional perquè hiha més voluntat de controlar-ho, peròqui està al darrere del delicte tambéintenta buscar unes vies de fer-ho per talque no sigui tan evident. És molt compli-cat com intervenir perquè el que regulenles normatives com a drets d’aquestespersones com a víctimes, normalment noestà en sintonia amb les necessitats deles víctimes reals. A vegades, les mateixespersones amb uns perfils claríssims devíctimes no en són conscients, perquè

tenen una altra visió de les coses, sabiena què s’exposaven i ho accepten perquèels sembla normal i no saben que és undelicte. Les normatives estan més vincu-lades en la persecució del delicte que enla protecció de la víctima. Fins ara, la iden-tificació legal de víctima de tràfic -quedóna dret a la protecció, al permís de resi-dència, la cobertura sanitària...- només lapoden fer els cossos de seguretat, i nor-malment la vinculen a les proves deldelicte. La gran majoria de dones, ambdeutes pendents, no volen entrar en elcircuit legal. És un delicte nou que neces-sita temps per veure com s’hi ha de res-pondre, però també més pressupost iescoltar molt la realitat.

—Com és el teu càrrec de superiorageneral de la Congregació a Madrid? —És més de gestió que no pas d’inter-

venció directa. Si fins ara estava moltvinculada a un projecte d’atenció direc-ta a dones que exerceixen prostitució,amb una projecció social, ara és un càr-rec de treball intern i de suport als mem-bres de la institució i tasques de repre-sentativitat oficial. Cada 6 anys tenim uncapítol general, al qual assisteixen repre-sentants que s’escullen per procedi-ments d’elecció i votació. Es reuneixendurant uns dies i elaboren un pla amblínies orientatives i estratègiques per als6 anys següents. Després es veu qui hopot liderar i un cop hi ha el continguts’escull un grup de 5 persones. Per tant,és un servei per a 6 anys, i tot i que jurí-dicament podria seguir durant 6 anysmés, sóc partidària de la renovació de lespersones, perquè aquest sistema de de fi-nició de prioritats ja dóna la continuïtatque la realitat necessita.


quadern obertEnric Casas bardolet


El Tocats de Lletra més íntim

Anna Navarro

’esdeveniment literarique per un mes conver-teix Manresa en un apara-dor on les paraules sor-geixen dels carrers, pla-ces i diferents espais de laciutat torna acompany-ant la tardor. Gairebé una

quarantena d’activitats ens esperendurant el mes d’octubre per gaudir de lapoesia, aquest any al voltant de l’eixtemàtic «Íntims». D’aquesta manera,sembla que descobrirem els pensa-ments secrets i recòndits de poetes iescriptors de renom i en descobriremaltres que fins ara restaven ocults.

El cicle organitzat gràcies al suport del’Ajuntament, el Gremi de Llibreters i laInstitució de les Lletres Catalanes, comp-ta també amb la participació i dedicacióde bona part del teixit cultural i associa-tiu de la ciutat i la comarca. Fins i totpodríem dir que aquest festival de les lle-tres neix gràcies a la voluntat de moltesentitats culturals de la ciutat. En paraulesde Yolanda Esteve, tècnica de cultura del’Ajuntament, «el festival tocats de Lletras’ha consolidat entre els tres festivals dereferència en l’àmbit poètic. Valoremmolt positivament la implicació ciutada-na i d’entitats, ja que creiem que és laclau de l’èxit, el fet que la ciutat se l’hagifet seu». Al mateix temps, Esteve tambévalora molt positivament com, arran delfestival, sorgeixen activitats paral·leles alllarg de l’any relacionades amb la poesiao la literatura, com ara cursos, clubs delectura, altres recitals...

ÍntimsEls assidus al cicle tocats de Lletra jasaben que cada any s’escull un eix temà-tic sobre el qual giraran els recitals, actes,to i ambient del festival. Enguany és el

torn de la intimitat.Segons Sònia Moya, poe-tessa i coordinadora de lasecció tocats Off, «el temade la intimitat dóna moltde si, i penso que és fan-tàstic que enguany hidediquem el cicle, ja quela poesia és un refugi, unlloc on amagar-se».

Yolanda Esteve explicaque «en la programacióhem tingut en comptetres elements: en la tria detextos dels recitals i en lade poetes i poetesses hemvalorat la proximitat, latransparència de l’experiència vital quetransmet la seva obra. Pel que fa a lescombinacions, hem fet que els músics iels poetes treballin conjuntament perobtenir unes parelles plenes de compli-citats. A l’últim, hem volgut buscar espaisnous, amb un ambient recollit i proper».Aquest és l’esquema de treball que s’haseguit per muntar una vuitena edició deltocats de Lletra plena de novetats i bonspropòsits.

NovetatsEn l’edició d’enguany, cal ressaltar que hiha novetats en la programació i en elsespais on es duran a terme alguns actes.D’aquesta manera, es reforcen els reci-tals combinats entre música i poesia oncal incidir que s’han preparat tenintmolta cura en la complicitat entre músici rapsode. De fet, la tècnica de culturaapunta que «s’ha fet un esforç extra de

producció de recitals i propostes especí-fiques intentant combinar poesia i músi-ca en diferents indrets de la ciutat, ja fos-sin espais habituals del tocats de Lletra oubicacions noves».

D’altra banda, també s’ha plantejat unrecital que sota el nom «Darrera forna-da» voldrà ser un espai on els poetes mésjoves puguin oferir-nos les seves darre-res obres. Aquest acte, coordinat perSònia Moya, es valora molt positivament,ja que, en paraules de la coordinadora«hi ha gent molt bona que encara no ésconeguda» i en un acte com aquest espot donar cabuda als joves poetes quehan publicat fa poc per donar a conèixerla seva obra. Per simbolitzar la novetat ifrescor que aportaran aquests joves, s’hapensat ubicar-ho al forn Codina del car-rer Urgell i així intimar amb les veus delspoetes entre la flaire del pa acabat de fer.

Després de l’èxit d’assistència de la darrera edició, tocats de Lletra,el certamen literari manresà, arriba aquest octubre a la vuitena edi-ció havent esdevingut un projecte consolidat.

fila

cultu

ral

L


també és novetat d’aquest any un recitalanomenat «País petit», on s’ha convidatuna poetessa gallega, una d’Euskadi i unpoeta català que recitaran en les sevesrespectives llengües. Aquest acte és pre-vist que s’ubiqui a la sala gòtica de labasílica de la Seu, una novetat en qüestiód’espais participants, als quals també s’hisumen el trasteret, la Cova de SantIgnasi i el carrer del balç, entre d’altres. Un any més el Grup Familiar del CasalRecreatiu dels Carlins ens ofereix unmuntatge poètic a partir d’una tria detextos que ha fet Jordi Estrada de dife-rents dietaris íntims. Fina tapias, directo-ra del muntatge, explica que en «El crancsecret», nom del muntatge, «trobaremuna lectura teatralitzada talment com siels autors rellegissin allò que van escriu-re en la intimitat; amb un format moltíntim mai utilitzat en els Carlins abans...».Davant d’aquest misteri que ens amagala directora, caldrà assistir per compro-var-ho el dissabte 18 d’octubre al vespre,representat en dues sessions.

Una darrera novetat és la Fireta Poètica,un petit espai on editorials i llibreries dela ciutat ens oferiran la possibilitat d’ad-quirir llibres de poesia i gaudir amb elsdiferents recitals de poetes i poetesses.Aquest acte es farà el dissabte 25 d’octu-bre a la Plana de l’Om, durant tot el dia. Dins el festival tocats de Lletra no s’obli-

da que ens trobem en l’any del centena-ri del naixement del poeta Joan Vinyoli, iper tant es dediquen dos actes que enfan referència. Són «Joan Vinyoli, un granpoeta europeu del segle XX», a càrrec deJordi Llavina, i «Cremades d’últim grau»,que s’ofererirà en dues sessions: una d’i-nicial, com a acte inaugural del cicle, eldia 2 d’octubre, a la sala petita delKursaal, i una altra adreçada als alumnesde Secundària, un públic que també esté molt present en el festival. «Cremadesd’últim grau», dirigit per Aina Huguet iinterpretat per ella mateixa i DanielPitarch, és un espectacle de poesia ques’endinsa en l’obra del poeta per fer-li unhomenatge, on la paraula té un pes relle-vant.

Altres actesEls recitals que ompliran carrers i places,habituals del tocats de Lletra, tindrancom a rapsodes noms propis i recone-guts. Alguns exemples són els actors iactriu Pau berrondo, Nao Albet i Carme

Elias, entre altres. Aquests recitals esfaran alguns dissabtes del mes d’octubreal migdia a la Plana de l’Om.

Després de l’èxit de les edicions anteriorses repeteix amb el Cercatasques poètic,que en l’edició anterior va aplegar uns450 assistents i que voldrà tornar a con-vertir la nit i alguns bars de Manresa enpunts de lectura poètica. Com també estorna a oferir l’acte «Venim del nord,venim del sud», un recital que reuneixvuit veus conegudes provinents d’arreudels països de parla catalana, que l’anypassat va omplir el Kursaal a vessar.En definitiva, el festival de les lletres deManresa obre de nou la porta a la poesia.Durant un mes ens esperen un munt depropostes noves. Un ventall de possibili-tats perquè ens deixem seduir per lesparaules que ompliran sales, carrers i pla-ces de la ciutat. Aquest any ambl’al·licient de la intimitat. Els autors ensdestaparan la seva ànima per tal que allòíntim es faci pròxim.

born, 24 - 08241 Manresa - tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

Alguns dels protagonistes del cicle. El grup del Casal Familiar Recreatiu (esquerra) i, a la dreta, Luis Eduardo Aute, Najat El Hachmi, Carme Elias i Rafel Nadal


Casa Asolspatr

imon

ici

utad

à

a casa Asols és un dels grans casals del segle XVIIIsituats al centre de la ciutat. És un edifici de tran-sició entre l’estil barroc i el neoclàssic, construït el1789 i que recentment ha estat rehabilitat enprofunditat. Es troba al carrer de la Codinella i lafaçana dóna a la part baixa de la via de santIgnasi, un carrer creat durant la Guerra Civil ambel cobriment de l’antic torrent i que havia quedat

inacabat. Aquest entorn ha estat remodelat fa poc i la casaAsols és un dels pocs elements patrimonials que manté, toti que creiem que la vista de la seva façana és la principal víc-tima de la nova passarel·la metàl·lica que uneix el barri anticamb les Escodines.

L’edifici va ser construït per la família Asols, enriquida durantel segle XVIII amb el comerç de la seda fins al punt quealguns dels seus membres van estudiar i foren professionalsliberals. Durant el segle XIX es convertiran en fabricants tèx-tils i en els socis principals de la Compañía Fabril deCarbones Eléctricos, una fàbrica especial amb cinc gransxemeneies situada a boades, al terme de Castellgalí.

Es tracta d’un gran casal edificat sobre una àmplia parcel·laque consta de planta baixa i tres pisos. Amb el temps es va

convertir en un edifici d’habitatges amb dues escales deveïns. La situada més a la dreta conté el portal i l’escala prin-cipal. La façana principal presenta un ritme format per ali-neacions horitzontals i verticals de balcons amb barana deforja amb una amplada que va disminuint lleugerament enels pisos superiors. Les portes dels balcons estan cobertesper uns característics arcs rebaixats. Les úniques irregulari-tats de la façana són les finestres que hi ha sobre la portaprincipal i la fornícula que contenia una imatge religiosa. Lacoberta és de teula a doble vessant. L’edifici ha estat del totremodelat i només se n’ha conservat la forma de la façana,s’hi ha afegit una part a l’esquerre que manté una façanadiferenciada i s’hi ha deixat una franja de pedra vista a laplanta baixa.

El catàleg protegeix la volumetria i l’aspecte exterior de l’e-difici –tal i com s’ha fet en la recent restauració– per la sevaimportància històrica i artística, ja que és un element defini-dor de la imatge del carrer de la Codinella.

Lluís VirósFoto: Francesc Rubí

L

PER SABER-NE MÉS:Xavier Sitjes: Els casals barrocs manresans, a Bages, any XI, núm.125-126 (juliol – agost de 1963), p. 11.


propostesMÚSICA Marc Vilanova

Un mes de luxea temporada musical als espais escènica manre-sans arrenca amb una força inusual i ofereix unaoferta per a tots els públics. Qui vulgui conèixernous talents pot descobrir la proposta de MarinaBBFace and the Beatroots. L’excantant de The

Pepper Pots combina de manera deliciosa el funk, el soul i elrock al seu repertori (sala Voilà! 9 d’octubre, a les 22:30h).Per als amants dels clàssics de sempre, torna a Manresa l’in-classificable Pau Riba presentant el seu espectacle Ribaibal(sala Voilà! 30 d’octubre, a les 22h). El jovent amb motiva-cions més reivindicatives té una cita amb la banda GreenValley. El grup compost per músics catalans i alabesos jagaudeix d’una llarga trajectòria a l’escena reggae-dancehall(sala Stroika, 24 d’octubre, a les 23h). I per finalitzar la triad’aquest mes, us presentem els plats forts per aquestespròximes dates. Per una banda la visita de la diva portu-guesa del fado Dulce Pontes, que presentarà a Manresa elseu nou espectacle Puertos de abrigo. Pontes, una de lesmuses d’Ennio Morricone, interpretarà una acurada selec-ció de peces tradicionals portugueses amb el sentiment il’emoció que sempre acompanyen les seves actuacions(Kursaal, 10 d’octubre, a les 21h). I per acabar, destacar latornada de Love of Lesbian. La banda de indie-rock lidera-da per Santi balmes presenta M&M Miralls i Miratges, espec-tacle amb una posada en escena gairebé teatral, on es bar-rejaran música, màgia, teatre i ombres xineses (Kursaal, 24d’octubre, a les 21h).

tEAtRE Joan Morros

Llibert: muntatge catàrticemma brió ha escrit un text que parteix de laseva experiència personal i que transcorre enuna sala d’espera. Un homenatge a un fill que vaviure només quinze dies. Llibert ens explica lahistòria d’una mare que relata els quinze dies dela vida del seu fill i com passa, ella i la seva pare-

lla, de l’explosió de felicitat de saber que està embarassada,fins a la conclusió que elmillor que li pot passar al seufill és que es mori. La munta-nya russa per la qual ha depassar, com va canviant laseva projecció sobre la vidafutura, la visió que té de tot el que l’envolta, de la malaltia ala mort, les decisions que ha de prendre, els dubtes, eldolor, els entrebancs i les contradiccions amb què s’en-fronta. Llibert és un còctel d’humor i tragèdia. La comicitatapareix gràcies a l’absurditat d’un sistema mèdic i legal queno permet facilitar les coses o, més ben dit, fer la vida mésfàcil. Llibert és un text catàrtic i valent en un muntatge quet’agafa el cor i te’l prem durant tot l’espectacle.

CINEMA Laura Vidal

Emocions compartidesquest octubre comença la 59a temporada deCineclub amb un cicle de tres films que sónadaptacions d’obres literàries: Moby Dick (1956,John Huston) el diumenge 5, Las uvas de la ira(1940, John Ford) el diumenge 19 i DoctorZhivago (1965, David Lean) el diumenge 26

(foto). El més habitual és que la cosificació i la limitació dedurada de l’adaptació cinematogràfica vagi seguit d’unsresultats que empetiteixin el joc intel·lectual que es confor-ma en la relació text/lector dels originals. Si, a més a més,els adaptats són HermanMelville, John Steinbeck iboris Pasternak el reptede qui assumeix filmar ésel repte del que sap queen sortirà perdent, peròque es llança a fer-homogut per l’emoció de laversió escrita. Queaquestes tres sessions siguin d’interès especial és perquèes tracta de tres adaptacions reeixides, però també de duesqualitats més. La primera és que cada una comptarà ambuna presentació a càrrec d’autèntics entusiastes de la lec-tura i el cinema: Lluís Calderer el dia 5, Manuel Quinto el dia19 i Jordi Estrada el dia 26. I la segona és que es podranveure en el seu format original, és a dir, en 35mm. En defi-nitiva, tres clàssics que agafaran una nova dimensióinabastable des del sofà de casa.

ARt Maria Camp

Un octubre d’art i paraulaquest mes trobarem a la ciutat propostes d’artsplàstiques i visuals que lliguen amb la paraula.La primera serà la mostra que Foto ArtManresa organitza amb motiu del cicle depoesia i literatura tocats de lletra. Una exposi-ció en la qual els fotò-

grafs participants s’inspiren en eltema general del cicle per elabo-rar les seves creacions. Aquest anyel tema és: Íntims. Es podrà visitardes del 17 d’octubre al CentreCultural el Casino. La segona pro-posta és un recital poètic dins l’ex-posició Lúltima ciutat, breu passeigper l’art del cementiri de Manresa,de Fermí batataller. L’exposició ésoberta des de final de setembre irepassa amb un documental,fotografies i documentació antigal’art funerari que trobem alcementiri de la ciutat. Per cloure-la, el dijous 30 el Grup El Retauleens oferirà un recital de poesies que tracten el tema de lamort. I la darrera proposta és una conferència, el dia 31. Lail·lustradora Roser Capdevila obrirà la nova temporada delcicle Parlem d’Art, una iniciativa del Cercle Artístic deManresa en col·laboració amb el Centre Cultural el Casino.

LA

AG


fa 25 anysJaume Puig

Arribava la febredels hipermercats

n el tema central d’aquell mes, elaborat perJoan Morros i teresa torra, s’analitzava el pro-cés per decidir el grup que obtindria la conces-sió d’un gran hipermercat. La comissió deseguiment, formada per l’Ajuntament, la

Cambra de Comerç i la UbIC, havia optat per autoritzarnomés una gran superfície i que aquesta no fos dins dela ciutat, per perjudicar menys el comerç local, segonsexplicaven Agustí Cler, president de la UbIC, i el regidorde Comerç i Consum, Jaume Pujol.

tot i que, segons explicava a la revista Enric Gras, direc-tor general de Comerç de la Generalitat, l’autoritzaciópodia trigar entre un i dos anys, ja s’havia fet públic quel’oferta que la comissió havia considerat interessant erala de Pryca, que el dia 28 de juliol havia presentat unasol·licitud formal d’instal·lació d’un hipermercat en unasuperfície de 80.000 metres quadrats situada a la zonadels trullols, que podia incloure una cinquantena debotigues, cosa que alarmava els comerciants.

Una de les qüestions que aixecava també controvèrsiaen aquest procés era la intervenció del regidor JaumePujol en la compra dels terrenys, segons denunciavaIgnasi Perramon, d’ENM. tant ENM com el PSC, encapça-lat per Jordi Valls, havien demanat la dimissió del regi-dor, que també exercia d’advocat en el seu despatx par-ticular.

Enregistrar discos a ManresaUn reportatge de Josep Maria Oliva explicava que gravarun disc a Manresa era possible, en sistemes d’audoedi-

ció o en segells independents. Era el cas del grup Els sisd’aquí, que havien enregistrat la cassette A cavall sensebrida, o els casos més recents de Rayon Vert (Nochestransparentes), K-Melot (Mágico) i Otras Voces, grupque practicava el rock sinistre i que havia estrenat l’EPSoledad, un disc petit amb quatre temes. Martí brunetera l’home clau en la gravació de la majoria de discosfets des de la ciutat i el promotor musical Artur Ríos erael propietari del segell Grabaciones góticas.

Temps d’eleccionsEl dia 29 d’octubre es feien eleccions per al congrés i elsenat, i a Manresa guanyava CiU (42,66%), seguida delPSC (30,30%), el PP (7,74%), IC (4,99%), ERC (4,12%) iCDS (3,91%). A tall d’anècdota la candidatura de RuizMateos obtenia 477 vots (1,30%). Jordi Marsal sortiriaescollit diputat de la majoria socialista a Madrid.

El comerç estava revoltat. L’Ajuntament haviarebut fins a set propostes d’instal·lació degrans grups comercials a la ciutat. El grupContinente volia comprar el Palau Firal, Prycavolia instal·lar un gran hipermercat, la cadenaMercaplus es volia instal·lar a la MaquinàriaIndustrial, hi havia un projecte per instal·laruna vintena de botigues a Cal Jorba, de la màde Salvador treserres... i Sant Fruitós rivalitza-va amb Manresa per instal·lar també el seuhipermercat.

E

Míting del PSC, l’octubre del 89. Amb Marsal, Raventós, Balletbò, Puig i Serra


crònica social

’ abat Cassià M. Just assisteix a la festa de la Llum, el21 de febrer de 1968, acompanyat dels monjosIgna si Cura, Esteve i Policarp Majoral, aquest condu-eix el Seat 850. És rebut a la plaça del Carme per lesautoritats, amb l’alcalde Ramon Soldevila al capda-

vant, membres de la corporació, Masana i Puigbó, i de lesjuntes d’Aigües potables, de la Sèquia, etc..

Cassià M. Just va fer la professió solemne l’any 1947 i orde-nat prevere 27 d’agost de 1950. Cursà estudis superiors demúsica, cant gregorià i orgue a Roma i a París. Fou prior del’abat Gabriel M. brasó. La comunitat, per votació secretadels monjos, l’escollí abat l’1 de desembre de 1966. Des d’a-leshores va venir a Manresa en diverses ocasions –i sempreque li fou possible– a la nostra festa de la Llum. Els llaços queuneixen Montserrat i Manresa vénen de segles enrere; desempre vaja. Els manresans tenim la gran sort de poder con-

templar la muntanya santa, «de llevant fins a ponent». Cadaany, el dia 21 de febrer, cantem els seculars Goigs de laMisteriosa Llum amb la resposta o tornada popular «AquellaLlum resplendent, tan gentil, tan clara i pura, la trinitat ensfigura Misteri tan excel·lent». I alguna de les estrofes «Pocabans que fou migdia sent el temps clar i serè, / veren la llumque venia per rescat de nostre bé: /. De Montserrat certa-ment, partí tan alta ventura, perquè la Verge procura semprepel bé de la gent». text i bellíssima melodia pròpia de la nos-tra ciutat, per bé que d’autor ignot: «Les campanes repica-ven sens que ningú les tocàs, / els frares a Déu lloaven pertan extremíssim cas; aleshores em continent, la Llum de nos-tra ventura, isqué dalt per l’obertura,restant el poble con-tent». (A la fotografia, arribada del pare abat Cassià, quesaluda l’alcalde Ramon Soldevila i altres autoritats, tinentcoronel en cap de la Guàrdia Civil, Sr. Simarro, i comissari dePolicia governativa Eustaquio Alonso, entre altres).

LFotografia: Arxiu Comarcal del Bages

Ignasi torras i Garcia

L’abat Cassià


fanal de cua

Feina d’escriptorl llarg de l’octubre passaran per Manresa unabona colla d’escriptors en el marc del festivaltocats de Lletra. Suggereixo que ho aprofitemper demanar-nos de què viuen. Viure de la litera-tura és, ara mateix –i especialment en català–,

una utopia. N’hi ha que ho aconsegueixen, sí –Monzó,Moliné, Pàmies, Sànchez Piñol, Cabré, Puntí...–, però és mésgràcies als ingressos de les col·laboracions en mitjans decomunicació, o per anar fent bolos pel país en forma de con-ferència o club de lectura, que no pas gràcies als llibres. Si, amés a més, la tasca literària s’exerceix a«comarques», on, per als mitjans d’abastnacional, la cultura sembla que no exis-teix, la cosa encara es fa més complicada.No conec cap literat de la Catalunya cen-tral que, sense haver-se desplaçat a viurea barcelona, se sustenti amb el que es -criu. El berguedà Jordi Cussà, per exem-ple, sobreviu més per les traduccions del’anglès que no pas gràcies als dretsd’autor que generen les seves excel·lentsnovel·les. És un cas que clama al cel.

Si tenim en compte que la tirada mitjanad’un llibre publicat a Catalunya no arribaals 300 exemplars, ens podem fer unaidea de la misèria que les publicacionsgeneren en forma de drets d’autor (quevan del 5% al 10% del preu de venda).2.000 llibres venuts (que és una quantitat respectable), d’unllibre que surt al mercat a un preu de 15 euros, podria arri-bar a reportar uns beneficis bruts de 3.000 euros (descomp-tat l’IRPF es quedaria en 2.300 eur) a un autor que hi hainvertit mesos, potser anys, de feina dura i abnegada. Qui espot plantejar viure d’això?

I, tanmateix, hi continua havent qui no pot deixar d’escriu-re, esgarrapant hores al marge de la feina amb què es gua-nya les garrofes. De fet, sempre ha estat així: Foix escrivia ala rebotiga d’una pastisseria i Kafka va crear un univers lite-rari monumental quan sortia de l’oficina. Hi continuahavent qui, malgrat tot, inverteix hores i hores en una feinaque no se sap quins beneficis li reportarà i que, amb totaprobabilitat, seran escassos, o nuls, o potser fins i tot hihaurà de posar diners. Sort en tenim, els lectors.

AExposició

’any passat es complia el centenari del naixementdel poeta bartomeu Rosselló-Pòrcel. Els actescommemoratius no van estar a l’alçada de l’esde-veniment, i menys encara a la seva Mallorca natal,víctima d’un genocidi lingüístico-cultural intolera-

ble. Així i tot, pel que fa al principat, un dels actes més relle-vants va ser l’exposició «Imitador del foc», fruit de l’amorper la fascinant personalitat i obra de Rosselló del manresàJosep Camprubí, que n’és el comissari, lligada també ambles excel·lents versions musicals de Maria del Mar bonet.

Si bé amb un cert retard pel que fa a ladata estricta (per sort hi ha moltes cosesque no tenen data de caducitat), per fil’exposició ha arribat a la nostra ciutat,gràcies sobretot a l’acollida que li ha fetel Casal de l’Església (Era del Firmat, 1-3)en un marc adient. tot i haver-se’n pro-gramat la inauguració per un dia i horainusuals (un dissabte d’estiu a les set dela tarda), també va ser-ho, contra tot pro-nòstic, l’assistència. La gent que omplí-em la sala (no pas petita), vam podergaudir, a més, d’una excel·lent, detalladai càlida explicació de la mostra a càrrecdel mateix Camprubí.

La producció ha anat a càrrec de laFundació Lluís Carulla, Museu de la Vida

Rural, la qual ha editat també un catàleg molt bell on esreprodueixen de manera acurada tots els plafons, tant elsde caràcter biogràfic com aquells on figuren poemes deRosselló acompanyats de fragments d’obres d’art i, com amotiu cohesionador, unes imatges vivíssimes del foc. Comque l’avinentesa fa que aquestes ratlles no siguin encara unrecordatori d’un fet que ja ha passat, em permeto de reco-manar-ne la visita, ja que l’exposició restarà oberta fins el18 d’octubre.

No puc acabar sense agrair profundament al nostre com-patrici Josep Camprubí la dedicació, l’esforç i la competèn-cia esmerçats, de les quals ja vam tenir ocasió de gaudir fapocs anys per la seva participació en el centenari d’un altregran poeta, Màrius torres, que, com Rosselló, també vamorir jove.

L

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


l final de recorregut de les repetides fusionshospitalàries de Manresa no només es divi-sa a l’horitzó de la Culla sinó que, per fi, seràuna realitat. El 6 d’octubre –dia en quèCompanys va declarar l’Estat català ara fa80 anys– l’actual president de laGeneralitat, el sediciós Artur Mas, tallarà lacinta del macrohospital comarcal de Sant

Joan de Déu que quedarà oficialment inaugurat desprésd’anys d’obres, pols, ampliacions i mulladers diversos.Hem deixat enrere els temps de l’Hospital General i elssatèl·lits secundaris, de la Coronària, de les monges de laClínica i del poc ull clínic.

Ara ja està tot clar. Si tens virolla o mútua, cap a laClínica. I si vas pel seguro, a Sant Joan de Déu, on, siestàs de sort, et donaran hora d’aquí a tres o quatremesos i gaudiràs d’unes vistes meravelloses des d’unmirador privilegiat. tot plegat, mentre esperes que etpassin visita. De moment, tot és nou i llampant –espe-cialment als mòduls de nova planta– i la comarca tébones instal·lacions per atendre un bon grup d’usuaris.Però amb continent no n’hi haurà prou. Esperem queel país evolucioni cap a un futur en el qual la sanitatcompti amb prou recursos humans i materials per con-tinuar sent de referència, a Manresa i a tot el país.

E

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ OCTUBRE 2014 - NÚM. 208

Hospital armat al 100%

BUGADA AL POUUna cara val més...L’Instagram, la xarxa social que esbasa en fotos fetes amb el telèfonmòbil i edulcorades amb milers de fil-tres i marcs que les embelleixen o no,copsa moments quotidians de tottipus, paisatges, objectes i, òbvia-ment, celebracions. Les noves tecno-logies tenen l’avantatge de, en pocssegons, difondre arreu del món laimatge d’una celebració o el retratd’algú en un lloc paradisíac a travésdels populars selfies. La regidora del’Ajuntament per ERC Mireia Este -fanell és una usuària ben activa detotes les xarxes socials –Facebook,twitter i Instagram– i, en el ple que vaaprovar la moció a favor de la consul-ta del 9-N va voler immortalitzar elmoment en què el públic, que ompliala sala fins a la bandera, aplaudia ladecisió presa pel consistori. Ho va ferdes de la seva cadira i va captar unaprimera fila de contrast. Al centre,Josep Heras, coordinador de l’ANC,dret i aplaudint fervorosament com lamajoria dels assistents. I a sota, el quepodria semblar un espontani des- col·locat. Amb cara de pomes agres, hiveiem el primer secretari del PSC,Felip González. L’home acostuma aassistir als plens per començar aentrenar-se per quan sigui (s’espera)regidor. Segurament aquell vesprehauria preferit quedar-se a casa i no

haver de fer el paper de la trista figuraen el moment en què la majoria esmanifestava a favor del 9-N.

Roda de premsamultitudinària El que passa al company González ésnormal a Manresa: ens coneixem totsi totes. I potser massa, ves que us dic!Per això, en les convocatòries de pre-sentacions i rodes de premsa com laque reproduïm, no volem quedarmalament, encara que sigui per fer elparipé. Allò que deia Alfonso Guerradels actes polítics: el que es mou, nosurt a la foto. L’estratègia és que tot-hom tingui el seu minutet de glòria.Potser per això, en la comunicació dela presentació de les Jornades Euro -pees del Matrimoni a Manresa es vaanunciar la intervenció de ni més nimenys que 14 persones! Suposo quearribada la desena ja no ve d’aquí.Pobrissons els periodistes que han decobrir l’acte perquè, només rebre elcomunicat, ja s’intueix que la cosa esfarà una mica feixuga.

Televisió delBerguedà?Continuant amb la duresa de la pro-fessió, com servidor ja va recollir ambpena en aquest espai, l’espai radioe-lèctric de l’antiga televisió deManresa va ser venut a una iniciativacapitanejada pel Canal taronja percomençar les emissions de televisiódel berguedà. El cas és que, demoment, el projecte està en puntmort i, en el canal en qüestió hi solaparèixer una cartela fixa amb les cre-dencials de la futura cadena i sensecap so. Però no sempre és així. Unsubscriptor ben observador que acos-tuma a practicar el zàping nocturn emdiu que, de vegades, el canal emetimatges –mudes, això sí– d’actes de laciutat amb la mosca –el logotip– de

l’extinta tVM. Suposo que als extreba-lladors del canal no els deu fer capgràcia. No podríem buscar unes imat-ges de la Patum per fer proves? Emsembla increïble. Gairebé una falta derespecte.

No es pot estar per totI aquesta que us explicaré ara li tocade ple al company de la revista i capde Redacció Carles Claret, home poli-facètic com pocs i sempre disposat atreballar per la causa. L’home va con-duir com cada any l’acte de cloendade la multitudinària Marxa de torxes i,com ja és tradicional, va donar les ins-truccions pertinents per començar lasardana de germanor, que enguany,pel que m’han explicat, havia de serSense por, del mestre manresà JoanLázaro. I quan ja donava pas a l’inicide la sardana va recordar que s’haviadeixat el CD que li havien passat elsde Nova Crida a casa! Després d’unsminuts de desconcert, la diligènciadel tècnic de so Ignasi Ribas va ferpossible que es ballés la sardana del’any passat i que mentrestant elmateix tècnic pogués baixar d’inter-net la sardana del mestre Lázaro, quees va ballar tot seguit. O sigui, dues encomptes d’una i tothom content, ambel mea culpa corresponent del com-pany Claret. I és que no és pot estarper tot.

QUINtÍ tORRA CORDONS


A les velleses...I per acabar, una història que m’haexplicat de primera mà algú que en vaser testimoni. Va passar al supermer-cat Plus Fresc que hi ha al comença-ment del Passeig, davant la benPlantada. El protagonista, el JoanCirera, jubilat de fa anys de la sevafeina de repartir diaris però en actiucom a actor sempre que el demanen,ja sigui per fer tots els papers de l’au-ca en les visites teatralitzades a laManresa històrica, ja sigui per aparèi-xer a La riera o en un anunci de tV3.Nota prèvia: em diuen que el JoanCirera ja ha fet els setanta-tres. La his-tòria, breu però ben divertida, passa a

la cua d’aquell supermercat, un super-mercat on el número de targeta declient coincideix amb el seu número detelèfon. Això fa que a l’hora de pagar lacaixera demani als clients si tenen tar-geta i els que la tenen responguindient el seu número. Pel que es veu, elJoan Cirera la té, la targeta, i quan li vahaver dit el seu número de telèfon a lacaixera, va deixar anar una pinzelladadel seu humor tan fi i li va dir que des-prés de tantes vegades d’haver-lidonat encara estava esperant quealgun dia el truqués. I vet aquí quehavent dit això, la senyora que estavaal seu darrere -em diuen que sobre laseixantena i fent déu n’hi do de goig-es dirigeix automàticament al JoanCirera i li deixa anar sense embuts:«dóna-me’l a mi i ja ho veuràs si et tru-

caré...». Em diu el meu confident queva advertir la sorpresa en la cara delCirera, i possiblement el lament fugaçde pensar per què no li havien fetaquella proposta quan en tenia tren-ta... o quaranta... en lloc de fer-li araque ja ha posat un set al davant. Emdiu que el va veure vacil·lar un segon ique per sortir del compromís el Joan liva contestar «dona, si et donava eltelèfon jo em quedaria sense...». Elque el meu confident no sap, perquèaixò només ho pot saber el protago-nista, és si hores d’ara se n’ha peneditde no haver-li donat. Amb tots els res-pectes que em mereix el Joan Cirera...no sé si n’hi passaran gaires de trensaixí.


DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

ixò de la família dóna perpensar-hi força; diuen queen les famílies es dóna uncicle maleït; en què semprehi ha una primera genera-

ció que amb molt d’esforç és capaçd’aixecar un imperi del no-res. Hi hauna segona generació que por viurebé i fer més gran l’imperi patrimonialaconseguit i, ai las! La terceragenera-

ció porta l’imperi a can pistraus i s’hopoleix tot. A vegades la frontera entrela segona i tercera generació es fa difí-cil de delimitar i que tot se’n vagi enorris a la tercera generació és conse-qüència d’accions iniciades a la sego-na generació. La burgesia catalana deltèxtil i la seva història ens donenvariats exemples.

De tota manera, a l’hereu que ho mal-versa tot, se l’anomena l’hereu escam-

pa. Des d’un punt de vista observa-cional i científic, a voltes, en unafamília es pot donar el cas de diver-sos hereus escampa o escampats, jaque l’observació científica descriu iintenta explicar, de manera acura-

da, allò ja passat. Costa ende-vinar el futur. Si pogu-éssim predir el futur, ja

fora massa.

Personalment, en uncurs d’aquells d’alta ges-tió que et costen un ullde la cara i que et donenun pedigrí i un diploma

de gestor «pour épater le bourgeois»,em van explicar el primer dia del cursque, per fer-nos rics, no ens caldria feraquell curs, ni acabar-lo; i quan dir ricvull dir «ric del cagar», com deia unbon mascle totèmic català, en JoelJoan; per fer-se ric sense haver de tre-ballar i dedicar-se a les pulsions mésíntimes, només hi havia dues opcions:que et toqui la loteria o, simplement,robar!

El concepte familiar és molt íntim, per-sonal, pot incloure un concepte mésampli, el de clan, amb la participacióde més parents, això sí, amb un objec-tiu comú entre ells.

Si després hi afegim tots els borinotsque donen voltes i xuclen de les escor-rialles deixades, el cercle s’amplia. Jaho deia el meu avi: «Porta un bitllet demil (pessetes, que d’això fa molttemps) i sempre tindràs amics al teuvoltant». D’això fa tan de temps… queja no ho puc recordar! S’està tan béarraulit a la butaca…esperant.

L’HOMENOt DE LA PIPA

AL’hereu

TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUbIANAS

LLUM DEGÀS

legeixo amb una certa picor desocarrim al nas l’allau de comen-taris motivats per la notícia del’ampli suport del ple del’Ajuntament de Manresa a la

consulta del 9N. Aquests comentaris,publicats per alguns lectors en resposta ala notícia apareguda al diari digitalManresaInfo, troben en l’insult, la des-qualificació i l’absurditat el seu màximargumentari a l’hora de defensar la sevaespanyolitat.

Un d’aquests opinadors sosté, en to apo-calíptic, que «els credos i les religionsporten la destrucció dels pobles i civilit-zacions» i acusa els polítics d’oferir «falsespromeses i esperances de somnis méspropis celestials». Això motivarà, segons

ell, «que el dia 10N els departaments d’ur-gències estaran col·lapsats per depres-sions i angoixes derivades de la frustraciói l’engany a què ens estan sotmetent totsaquests sacerdots de l’edat mitjana». Ésprecisament gràcies a aquests comenta-ristes que ens assabentem que «los cen-tros de asistencia primaria y hospitales deCataluña han reservado miles de dosis detranquimazin y Diazepan para poderhacer frente a la saturación de casos dedepresiones y manías persecutorias deri-vadas por no poder hacer la consulta». Hiha un altre opinador que, confonentjutge amb advocat, diu haver votataquest alcalde «perquè defensés elsmeus drets i no la independència». I unaltre retreu a l’alcalde que «cuando lluevese llenan los charcos». té gràcia que qui

qualifica els altres –o sigui, «bona part decatalans»– com a paranoics, s’obsessionaamb «la manipulació constant per partd’una colla de polítics corruptes i curts degambals, que es dediquen a entabanar lagent fent volar coloms». Entre tots elscomentaris, però, el més succulent ésaquest: «Fuera ayuntamientos que hacenpolítica». Ja ho deia el general Franco:«Haga como yo y no se meta en política».

LMés consulta i menys prozac


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMONIL·LUStRACIÓ: MARIA PICASSÓ

—Si et donàs la sua coronaun rei i el ceptre de plata,i un fusell certer que mataelefants, búfals i més,gentil gaiter, ¿deixariesper a ser rei tes balades,tes muntanyes regaladesi ton joiós riu Calders?Si et regalàs, gaiter, un màgicun país de núvols blauson seguíssim sent esclauscom encanta als botiflers,¿faries cas d’en Rajoi i com a bon espanyolcantaries Cara al sol,al costat del riu Calders?

Si t’oferissin un diasuculents plats de llenties,o unes noves garantiespel concert i mil papers, ¿deixaries aparcadesles urnes i paparetesque esperen amb candeletesels del bages i Calders?

Si et prometés un rei moroperles riques i galanes,i son bordell de sultanes,i un maletí amb molts calés, ¿oblidaries per ellsles neus, les boires, los rius,les fresques nits dels estiusi les nines del Calders?—

—No, nineta, puix més valma gaita que alegre sonaal «Pou», des d’aquesta tronade Manresa cada mes;i més que els palaus moriscosval ma cabanya enramadaamb les flors que ma estimadaroba, al matí, al riu Calders.

I més que los castells màgicsde núvols blaus el «Pou» val;que entre la premsa local,ocupa el lloc dels primers;per això les nits d’hivernens sorprèn sovint la nitengiponant un escritcom fa el gaiter del Calders.

Puix per més que li donàsun rei son ceptre de plata,un fusell que elefants mata,un palau o molts diners,fins de ser rei deixaria,per ses corrandes i glosesque deixen clares les coses,lo bon gaiter del Calders.—

’acord, no li sabíeu el nom.Però el coneixeu segur! Rereel taulell de la pastisseria LaPalmera. O sota la immensahaima que planta cada any a

la Fira de l’aixada o a la Mediterrània.Afable i somrient, gasta aquesta barbaque el fa inconfusible. I és que enNoureddine El bennadi –anomeneu-loNordín- va néixer lluny, exactament a Kasral-Kabir, al Marroc. El pare ja era aManresa des dels 60, i la família s’hi reuníquan ell comptava catorze anys. D’aixòaviat en farà tres dècades! I enNoureddine hi ha ben arrelat. Va fer demecànic i també de forner i, quan vatenir-ne l’oportunitat, va reobrir la pastis-seria Sant Ignasi –l’antiga Cucurella, alcap de les Escodines. Amb el germà i ambla família tota: l’aventura de fer nius deblat de moro, triangles d’ametlles i lesroses de mel… I se’n van sortir! Venien pa

Noureddine El Bennadi: L’oasi és sota la palmera

i pastissos al barri, i fins arreu del país.Després van adquirir el local de santa Llúciai hi van plantar la seva Palmera. Obrador,punt de venda i espai de trobada. Entre elsarabescs de les rajoles hi podeu berenar denassos, davant d’un te verd, fumejant.Productes naturals, elaboració artesana.tothom hi és ben rebut: al capdavall enNoureddine és un home franc i obert, quesap on viu i que garla en català amb lamateixa naturalitat que s’eixuga les mans ius demana «què et poso?». Vinculat a lacomunitat musulmana, n’ha estat porta veuo tresorer, des de la mesquita Al-Fatah –perentendre’ns, «obertura». In cans able, moltscaps de setmana pren aquella haima queels bennadi van fer confeccionar per lasegona Fira de l’Aixada, i en cara recorremercats de Catalunya i les Espanyes.Ambaixador dolcíssim de la nostra ciutat,per tothom qui els interroga, «d’on sou?»,només té una resposta: de Manresa.


D


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

stimats ger-mans i germa-nes, en un mo -ment tan trans-cendent per al

país no podem descuidarel que ens depararà l’en-demà del 9-N, i del deu il’onze i el dotze... La vida,com els camins de NostreSenyor, té viaranys benestranys. I els catalans,faríem bé de tenir un roc ala faixa per tirar endavantquan la lluita amb Es -panya s’acabi. Perquè Déusap que algun dia s’acaba-rà! Perquè, no ens enga-nyem, rere de l’enjòlitindependentista hi ha unpanorama econòmic queés per posar-se a córrerfins al punt més recònditdel planeta. Els gurus de lanova economia –entre elsquals no se’n troba capque encerti res– diuenque cal incentivar la crea-ció d’empreses. Una dinà-mica que, a la llarga, famillorar els indicadors,apuja el PIb i genera llocsde treball. Per Déu, unabona pensada si va bé.Potser per això a Manresas’ha creat el Punt d’Aten -ció a l’Emprenedor (PAE),un lloc on es veu queatendran la persona motivada que tingui com a objec-tiu engegar un negoci.

Ara bé, Déu sap que potser al cap de cinc minuts d’as-sessorament i de regulacions diverses l’hipotèticemprenedor tirarà la tovallola. Perquè, és clar, no n’hiha prou amb una bona idea... cal també un bon con-text i alguna facilitat. Hi ha programes, ajuts, xerrades,empreses i, com sempre, termes una mica esnobs peracabar de bastir i engalanar els discursos tecnòcratesdels coachs i altres ideòlegs moderns com: startup

(idea d’arrencada), deute òptim i pèssim, el know howi el toc handmade. Mare de Déu Santíssima! Quantatonteria! tot és tan complicat i obtús que la regidorade Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Manresa,Sílvia Gratacós, amenaça de retirar-se de la políticaperquè, i que em perdoni l’Altíssim, promocionar, allòque es diu promocionar, la ciutat no promociona gaireres. bé, sí, cases que s’ensorren, pisos buits i carrersdegradats. Espero que en l’any ignasià del 2020, algú,emprenedor o no, hagi endreçat una mica la cosa. Lasenyora Gratacós es veu que s’inhibeix.

Emprenedors de què?

E

ORGANITZA I COORDINA: PATROCINA:

AMB EL SUPORT DE: CELEBREM L’ANY JOAN VINYOLI:

VIII edició / Festival literari / Del 2 al 26 d’octubre del 2014

ANITZA I COORDINA:ORGANITZA I COORDINA: TROCINAAATROCINA:P TROCINA:

AMB EL SUPORT DE: CELEBREM :OLI VINYAN JOANY’ LCELEBREM

clÍnica universitÀria - el pou digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/octubre 2014 tot...

Documents