FA 50 ANYS HI VA HAVER UN CONCILI…SIGNIFICAT DEL VATICÀ II

Víctor Codina

1. INTRODUCCIÓ ...............................................................................................................

2. L’ÈPOCA PRECONCILIAR .............................................................................................

3. EL CONCILI ...................................................................................................................

4. INTERLUDI TESTIMONIAL: LES MEVES VIVÈNCIES DEL CONCILI ......................

5. EL POSTCONCILI ...........................................................................................................

6. CONCLUSIÓ: DEL CAOS AL KAIRÓS ..........................................................................

NOTES .................................................................................................................................

17

9

5

3

32

19

30

Edita Cristianisme i Justícia, Roger de Llúria, 13 - 08010 BarcelonaTel. 93 317 23 38 - info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netImprimeix: Edicions Rondas S.L. - Dipòsit Legal: B-31.804-2012ISBN: 978-84-9730-305-7 - ISSN: 2014-6495 - ISSN (ed. virtual): 2014-6574Dibuix de la portada: Roger Torres - Imprès en paper i cartolina ecològicsDesembre 2012

La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ, titularitat de la FundacióLluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i per mantenir-lo informat de les nostres activitats. Potexercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-se per escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

Víctor Codina, sj. és doctor en Teologia. Des de 1982 resideix a Bolívia on ha treballatamb sectors populars i en la formació de laics a Oruro i Santa Cruz. Professor de teologiaa la Universitat Catòlica Bolívia de Cochabamba alternant amb el treball pastoral en barrispopulars. Ha publicat amb Cristianisme i Justícia: Lluís Espinal (Quadern 64), Acollir o refu-sar el clam de l'explotat (Quadern 23), L. Espinal, un català màrtir de justícia (Quadern 2).

Lentament però irremeiablement hananat desapareixent els grans protago-nistes del Vaticà II, els papes JoanXXIII i Pau VI, i la immensa majoriade bisbes, tant renovadors (Suenens,Alfrink, Frings, Döpfner, König, Mà-xim IV, Lercaro, Helder Cámara...) comconservadors (Ottaviani i el gran opo-sitor Lefebvre). Dels grans teòlegs con-ciliars (Rahner, Congar, De Lubac,Schillebeeckx, Jungmann, Häring,Murray...) només són vius Küng iRatzinger, aleshores molt joves.

També han mort els monjos de TaizéRoger Schutz i Max Thurian, els obser-vadors ortodoxos com Evdokimov i elpatriarcaAtenàgores de Constantinoble,

amb qui es va abraçar Pau VI en senyalde reconciliació ecumènica.

Fins i tot historiadors del Vaticà II,com ara G. Alberigo i E.Vilanova hananat desapareixent lentament. Els cris-tians que d’alguna manera van viure elConcili avui són persones ja jubilades.Com transmetre a les joves generacionsd’avui un esdeveniment del qual la ma-joria dels protagonistes ja han desapa-regut?

Però el problema no és simplementgeneracional o cronològic, perquè hi hasectors de l’Església d’avui interessats aoblidar el Vaticà II, a enterrar la seva“memòria perillosa” o almenys a fer unalectura light i minimalista del Concili.

3

1. INTRODUCCIÓ

Vivim a un ritme tan accelerat que un esdeveniment de fa cinquantaanys fàcilment pot quedar enterrat en l’oblit si no es fa un esforç perrecuperar la memòria del passat. I aquesta recuperació no és fàcil sivan desapareixent els testimonis directes de l’esdeveniment. Aixòpassa amb el Concili Vaticà II (1962-1965).

Què va significar realment el VaticàII que per a alguns constitueix l’esde-veniment més gran del segle xx (DeGaulle), el pas de l’anatema al diàleg(Garaudy), un concili profètic per alsnostres dies (Chenu), el pas de l’Esglé-sia occidental a una Església universal(Rahner), una gran gràcia de l’Esperitper a l’Església (Joan Pau II), mentreque per a altres el Concili constitueix

una espècie de malson o fins i tot “unaclaveguera”, com va afirmar un lefeb-vrià?

Com recuperar la memòria delVaticà II perquè el seu missatge siguiuna bona notícia per al món d’avui?

Per a això res millor que recordarl’època preconciliar, què va suposarl’esdeveniment del Vaticà II i quins hanestat els avatars del postconcili.

4

2.1. Una eucaristia preconciliar

El sacerdot celebra d’esquena al poble,és l’home del sagrat, mediador entreDéu i els homes, l’altre Crist, separatdel poble (fins i tot exteriorment: sota-na, tonsura o coroneta), que actua ennom de Crist als sagraments, que resa illegeix la paraula de Déu en llatí, noexisteix concelebració, sovint se cele-bren misses simultànies en altars late-rals, de vegades la missa és amb elSantíssim exposat o al final es fa l’ex-posició i la benedicció. El sagrari presi-deix el temple. El central és el relat dela consagració i l’elevació (campane-tes), l’adoració sembla més importantque la comunió. La litúrgia és acciónomés del sacerdot, el cànon romà ésl’únic que hi ha.

El poble està passiu, assisteix a lamissa com a un espectacle, no entén elllatí, resa el rosari o novenes, els méspromocionats segueixen la litúrgia ambun missalet bilingüe llatí-llengua verna-cla, els fidels estan agenollats gairebétota l’estona, es combrega de genolls i ala boca, amb una sola espècie, en dejúdes de mitjanit, molts no s’atreveixen acombregar si no s’han confessat abans,altres assisteixen a la missa sense com-bregar, la comunió es dóna de vegadesabans i després de la missa o en unacapella lateral. Molts assisteixen a mis-sa simplement per complir el preceptedominical, ja que, si no, es peca mortal-ment i perquè la missa valgui cal arribaralmenys a la proclamació de l’Evangeli.

L’eucaristia no s’entén ni es valoracom a celebració comunitària del mis-

5

2. L’ÈPOCA PRECONCILIAR

En comptes de començar amb enunciats genèrics sobre l’Esglésiapreconciliar, recordem narrativament com era l’eucaristia d’abans delConcili.

teri pasqual, no hi ha oració dels fidels,no es dóna la pau, es resa el credo i elparenostre en llatí, els cants són sobre-tot en llatí i gregorià, al final es llegeixel pròleg de l’Evangeli de Joan i despréstots resen agenollats tres avemaries iuna oració en llatí a sant Miquel perquèdefensi l’Església i llenci el dimoni al’infern.

El sermó o homilia que, quan n’hihavia, era en llengua vernacla, resumial’Evangeli interpretat molt literalment ila predicació era molt sovint moralista.El poc que el poble sabia de la Bíblia,que tot just si es llegia, era a través dela predicació i del catecisme amb pre-guntes i respostes.

2.2. Què hi havia al darrered’aquesta litúrgia?La celebració litúrgica no és res acci-dental en l’Església, ja que expressa laseva fe, la seva teologia i el seu modeld’Església.1 El que hi ha rere aquesta li-túrgia tridentina preconciliar és l’Esglé-sia de cristiandat que s’origina al segleIV amb Constantí i Teodosi, i s’afermaen el segle XI amb la reforma de GregoriVII que centralitza tota l’Església i queha estat en vigor fins al Vaticà II. És pi-ramidal, en la cúspide de la qual hi ha elpapa, els bisbes i els sacerdots, i en labase, els laics. És desigual: uns pocs en-senyen, manen i celebren, els altres obe-eixen, aprenen, resen, callen i paguen…És clerical, la que posseeix el poder deconsagrar, de perdonar i de batejar, la-que té l’Esperit. L’Església és el papa,el bisbe, el sacerdot. Una Església en laqual sacerdots i religiosos estan cridatsa la santedat pels consells evangèlics,

mentre que els laics s’acontenten ambcomplir els manaments per salvar-se.És una Església unida a l’Estat, que laprotegeix i l’ajuda, els ciutadans delpaís en són simultàniament membres,el bateig de nens es generalitza, el cris-tianisme és sociocultural, s’és cristià pertradició més que per convicció. Fora del’Església catòlica no hi ha salvació, laqual cosa explica per una part l’afanymissioner per salvar ànimes de la per-dició, el fet de considerar diabòliquesles religions dels pagans no cristians ide jutjar els cristians no catòlics com aheretges i cismàtics. No hi ha llibertatreligiosa, ja que l’error no té drets.L’Església és una societat perfecta coml’Estat, que té poder espiritual, peròtambé temporal (Estats pontificis…), elpapa pot concedir els territoris desco-berts als reis catòlics, pot consagrar idestituir emperadors i reis. És el Regnede Déu a la terra.

L’Església de cristiandat, anomena-da també del “segon mil·lenni”, certa-ment va fer un gran esforç d’encarnacióen la realitat, va ser una font d’huma-nització en moments crítics de la socie-tat, mantingué la unitat de fe, evange-litzà continents, va lluitar per la sevallibertat, va produir molts fruits de san-tedat exímia, és l’Església de les cate-drals i de les summes teològiques…però el preu pagat va ser molt alt: sepa-ració de les Esglésies de l’Orienti de la Reforma, croades, guerres de re-ligió, antisemitisme, tancament al mónmodern de la Il·lustració, oposició a laRevolució Francesa i a la de l’AmèricaLlatina, a la ciència i la tècnica moder-na, abandonament de molts intel·lec-tuals, obrers, polítics, etc. No és casual

6

que Joan Pau II, durant el jubileu del’any 2000, demanés perdó per aquestspecats i errors de l’Església del «segonmil·lenni».

Els dos concilis de la cristiandat mo-derna, Trento (s. XVI) i Vaticà I (s. XIX)van reforçar aquesta eclesiologia, forendefensius (contra protestants, contra elmón modern…), van identificar l’Es-glésia amb la jerarquia, sobretot papal.En els dos darrers segles, amb els papesPius IX, Pius X, Pius XI i Pius XII (l’è-poca «piana», en expressió de Rahner),aquesta Església de cristiandat arriba alseu cim. Es converteix en una institucióclerical, legalista i triomfalista, moltallunyada de l’Església que Jesús voliai de la dels primers segles (l’anomena-da Església del «primer mil·lenni»), queera una Església de comunió, de frater-nitat, de l’Esperit, una Església estruc-turada a imatge de la comunitat trini-tària.

2.3. Alguna cosa es movia enl’EsglésiaLa teologia dels anys del preconcili eral’escolàstica i en el millor dels casos laneoescolàstica, seguint les pautes deLleó XIII en l’encíclica Aeterni Patris.El seu mètode era deductiu, en forma detesi, en llatí, amb gran rigor lògic, peròcompletament aliè a la història i a la cul-tura moderna. Era el que Rahner quali-ficaria com la «teologia del Denzinger»,és a dir, una teologia basada principal-ment en els documents de concilis i delmagisteri.2

I mentrestant, la modernitat avan-çava: il·lustració, tècnica, progrés, laRevolució Russa del 17 s’estenia per

l’Est europeu i en una part de l’Est asià-tic, les dues guerres mundials ensagna-ven l’horitzó, els països de l’anomenatTercer Món cobraven autonomia i inde-pendència i feien escoltar la seva veu.Noves filosofies i noves formes de pen-sar s’apartaven cada vegada més delpensament cristià tradicional.

Però no tot era quietud en el si del’Església catòlica. Entre la Primera i laSegona Guerra Mundial, sorgí una sèriede moviments teològics, sobretot alcentre d’Europa i van sembrar el terrenyper a la collita que després el Vaticà IIhavia de recollir.Aquest aspecte ha estatàmpliament estudiat3 i n’hi haurà prouamb enunciar-ne els principals compo-nents.

El moviment bíblic (Escola bíblicade Jerusalem, Institut bíblic de Roma…)s’apropava a la Bíblia amb noves pers-pectives i noves metodologies histori-cocrítiques. El moviment patrístic (DeLubac, Daniélou…) descobria la impor-tància dels Sants Pares llatins i orientals,i enriquia la teologia, l’espiritualitat i lapastoral amb noves edicions dels Pares(col·lecció Sources chrétiennes…). Elmoviment litúrgic (monestirs de Soles-mes, Maria Laach, Montserrat…) valo-rava l’assemblea litúrgica i se centravaen la celebració del misteri pasqual.El moviment ecumènic (Couturier,Congar...) havia començat el diàleg ambprotestants, anglicans i ortodoxos, tan-cant així una etapa de confrontació iapologètica. La pastoral també obrianous camins, sobretot en contacte ambjoves, ambients descristianitzats i obrers.És l’època dels sacerdots obrers i delsqüestionaments sobre si els anomenatspaïsos cristians no són ara països de

7

missió. Neix una nova sensibilitat so-cial, fruit tant d’un aprofundiment cris-tològic de la vida de Jesús de Natzaret(Cardjin,Abbé Pierre, Gauthier, Voillau-me, estudis bíblics de Dupont i Gelin…)com del diàleg amb les ciències socials,en concret amb el marxisme. Sorgeixtambé l’anomenada teologia de les re-alitats terrenes, que valora les ciències,l’economia, la història, la política, elprogrés, el cos i el sexe (Thils). En fi,Teilhard de Chardin obre noves pers-pectives a la teologia des d’una visióevolucionista del cosmos.

I tots aquests moviments es focalit-zen en centres d’estudis teològics euro-peus com Lyon-Fourvière, Lovaina,Le Saulchoir-Paris, Innsbruck, Munich,Tübingen, etc., on emergeixen figuresteològiques rellevants com Rahner,Balthasar, Chenu, Congar, Daniélou,Schillebeeckx…, que reemplacen lateologia escolàstica dominant fins ales-hores per una teologia més bíblica, an-tropològica i històrica. Aquests teòlegsno solament coneixien les fonts i la tra-dició de l’Església, sinó que dialogaven

amb el món modern, alguns van viure laguerra i van ser presoners, participarend’encontres ecumènics, van estar encontacte amb sacerdots obrers, ambcientífics, amb marxistes…

Aquesta “nova teologia” va ser cen-surada per Pius XII en la seva encíclicaHumani generis (1950), però aqueststeòlegs sancionats i en alguns casos des-tituïts de la seva càtedra, seran desprésels grans teòlegs del Vaticà II.

Diguem que en el camp eclesiològictambé es prepara el terreny per a l’ecle-siologia del Vaticà II, tant amb els estu-dis bíblics sobre el concepte de Poble deDéu (Cerfaux, Koster…), com des delpunt dogmàtic amb les aportacions deMersch i Tromp, que després desembo-caran en l’encíclica Mystici corporis dePius XII (1943), que presenta una visiómenys jurídica i més mística de l’Esglé-sia.

Però tota aquesta renovació teològi-ca i eclesial que sorgia des de les basesde l’Església va trobar en Joan XXIII elseu catalitzador. Sense la seva figura nos’entén el concili.

8

3.1. Hi va haver un home enviatper Déu, anomenat Joan:Angelo Giuseppe Roncalli, nascut el1881 al poblet italià de Sotto il Monteen una família camperola, pobra i moltcristiana, mai no es va avergonyir de lesseves arrels i sempre va conservar lasenzillesa i saviesa del camp. Estudiàhistòria de l’Església, especialment lesèpoques de Gregori el Gran i de CarlesBorromeu, el reformador tridentí deMilà, cosa que el va ajudar a tenir unavisió històrica i dinàmica de l’Església.A la Primera Guerra Mundial va actuarcom a capellà atenent els soldats feritsque es recuperaven a l’hospital militar.Fou secretari del progressista bisbe deBèrgam Radini Tedeschi, i desprésd’uns anys de docència al seminari deBèrgam, va ser injustament acusat demodernisme, fet que posteriorment li va

fer entendre la situació dels teòlegs ex-pulsats de la càtedra per Pius XII.

Nomenat delegat apostòlic a Bul-gària i més endavant a Turquia i Grècia,nacions de tradició cristiana ortodoxa,va viure i patir la tragèdia de la divisióde l’Església i valorà la importància del’ecumenisme: ell subratllarà més el queuneix que el que divideix. Durant la Se-gona Guerra Mundial va ajudar a l’eva-cuació de la població jueva perseguidai les famílies dels presoners de guerra.La seva posterior estada com a nuncia París (1944-1952) el va obrir a lamodernitat: eren els anys de Teilhardde Chardin, dels sacerdots obrers, de larenovació teològica francesa (la «nou-velle théologie») i dels desafiamentspastorals sobre «França, país de mis-sió». Finalment, uns anys d’arquebisbea Venècia (1953-1958) li van fer en-

9

3. EL CONCILI

El que algun analista ha anomenat «el misteri Roncalli», es pot en partaclarir recordant la biografia del futur Joan XXIII.

tendre com era de difícil proclamarl’Evangeli en la societat moderna.

3.2. Un papa de transició?A la mort de Pius XII, el 1958, Roncalliés escollit papa com un papa de transi-ció, ja que no es veia fàcil superar elpontificat de la figura noble, culta i enmolts aspectes extraordinària del papaEugenio Pacelli.

Roncalli representava un altre estilhumà i eclesial, un papa pagès, baix igrassonet, bonàs i perspicaç, que va co-mençar fent un gest de complicitat his-tòric en assumir el nom de Joan XXIII,un antipapa deposat pel Concili deConstança. El 1959, als seus setanta-setanys d’edat, va sorprendre tothom enconvocar un concili ecumènic que haviade completar el que el Vaticà I (1870)havia deixat inacabat, però que no haviade ser la mera continuació del Vaticà I,sinó un nou concili, el Vaticà II. Ell ma-teix va reconèixer que aquesta idea «liva brollar del cor i va aflorar als seus lla-vis com una gràcia de Déu, com unallum de dalt, amb suavitat al cor i alsulls, amb gran fervor».

Molts eclesiàstics es quedaren atò-nits, van creure que el papa era ingenu,precipitat, impulsiu, inconscient de lesdificultats amb les quals s’hauria d’en-frontar amb la mateixa cúria romana, oque tal vegada repapiejava. Però la ideava despertar un gran entusiasme en totsels moviments eclesials i teològics del’època, va tenir un gran impacte ecu-mènic i suscità en tot el món cristià unagran esperança. En realitat, Joan XXIIIno va continuar la trajectòria de PiusXII, cim de l’Església de Cristiandat,

sinó que va canviar de model eclesial:una Església que tornava a les fonts dela fe i responia als signes dels temps.

El papa buscava l’aggiornamento del’Església, paraula típica roncallianaque significava la posada al dia del’Església, diàleg amb el món modern,aculturació en les noves cultures, retorna les fonts vives de la tradició cristiana,renovació doctrinal i pastoral, un saltcap endavant, incrementar la fe, renovarels costums del poble cristià, posar aldia la disciplina eclesiàstica. Com el pa-pa va expressar a un bisbe africà, es trac-tava d’obrir la finestra perquè un airenou entrés a l’Església i d’espolsar-se lapols acumulada durant segles.

A poc a poc es van anar concretantmés els fins del Concili: diàleg amb elmón modern, renovació de la vida cris-tiana, ecumenisme i retornar al rostre del’Església dels pobres.

I van començar quatre anys de pre-paració, amb consultes a tota l’Església,de les quals en sortiren algunes peti-cions tan dispars com la condemna delcomunisme, el foment de la devoció asant Josep o la moralitat a les platges…

Una sorpresa encara més gran vacausar el discurs inaugural del Concilil’11 d’octubre de 1962. L’Església, va dirJoan XXIII, no vol condemnar ningú,prefereix usar la compassió i la miseri-còrdia, desitja obrir-se al món modern ia tots els cristians, oferir-los el missatgerenovat de l’Evangeli. Enfront dels“profetes de calamitats”, Joan XXIIIprofessa un optimisme esperançadorbasat en l’acció de Déu en la història.També distingeix el contingut essencialde la fe de les adaptacions a les novescircumstàncies del temps i de la cultura.

10

Aquest discurs, segons l’historiadorAlberigo, constitueix l’acte més rellevantdel pontificat roncallià i un dels més des-afiants de l’Església a l’edat moderna.Va ser, com el papa volia, un salt enda-vant.

Quan la nit d’aquell històric dia, elpapa –cansat de la llarga cerimònia dela inauguració– va treure el cap a la pla-ça de Sant Pere il·luminada i a vessar degent, va ponderar la lluna plena que bri-llava, saludà tothom i va demanar alspares de família que en arribar a casaseva abracessin els seus fills de part delPapa. Alguna cosa estava canviant enl’Església… Les “floretes” del PapaJoan reflecteixen aquest nou estil.

Inaugurat el Concili, aviat es va veu-re que els bisbes arribats de tot el móna Roma no es limitarien simplement aaprovar els documents que les comis-sions de la cúria vaticana havien prepa-rat. Les intervencions a l’aula conciliardels cardenals Joseph Frings d’Alema-nya i Achille Liénart de França vanaconseguir que es creessin noves comis-sions amb els bisbes de la perifèria, coms’anomenava els vinguts de fora.

Però tota aquesta il·lusió va semblarenfonsar-se quan, en acabar la primerasessió del Concili, els rumors de la ma-laltia del papa es van difondre pertot ar-reu. La mort serena i creient de JoanXXIII el 3 de juny de 1963 va impactarno sols l’Església sinó tot el món.Quedava flotant a l’aire l’interrogant so-bre el futur del Vaticà II.

El nou papa Pau VI, cardenal Gio-vanni Battista Montini, va assegurar lacontinuïtat conciliar. Montini tenia untarannà molt diferent del de Joan XXIII:menys carismàtic, menys intuïtiu, home

de la cúria vaticana, intel·lectual, bonconeixedor de la teologia sobretot fran-cesa, dubitatiu –l’anomenaven Hamlet–,buscava abans que res el bé i la unitatde l’Església i va conduir el Concili abon port, però en el postconcili va patirmolt i arribà a dir que el diable havia en-trat a l’Església...

3.3. Claus de lectura del Vaticà IIMés que explicar detalladament els 16documents del Concili (quatre consti-tucions, nou decrets i tres declaracions),el seu context, la seva gènesi i la sevahermenèutica, preferim donar algunesclaus de lectura que permetin detectarles constants de fons de tots els docu-ments que revelen l’esperit d’aggiorna-mento conciliar de Joan XXIII.4

3.3.1. Nova posició davant el món:«legítima autonomia de la creació»Això tradueix la postura de Joan XXIIIde realisme i obertura a tot el món, laseva bondat, la seva mirada tendra, bus-car fer el bé a tothom i no ser profetesde calamitats, sinó optimistes i miseri-cordiosos.

La teologia anterior era profunda-ment dualista (cos i ànima, terra i cel,món i Església, profà i sagrat, naturale-sa i gràcia…). El Vaticà II, sobretot aGaudium et spes (Constitució pastoralsobre l’Església al món contemporani)deixa aquesta posició per afirmar queDéu i el món no són dos rivals, sinó queel món és obra de Déu, Déu és el mis-teri últim del món, el món és sagramentde Déu, el mundà és constitutiu del’Església i del cristià, i, per tant, només

11

existeix una història única de salvació.L’Església no es considera superior almón o contra el món modern, sinó queestà inserta al món i a la història. Es pas-sa de l’anatema al diàleg, es pren serio-sament el progrés humà i es reconeixl’autonomia de la creació [GS 36]. Peraixò l’Església no solament dóna, sinóque rep del món [GS 44] i no sempre elspastors tenen la resposta a totes les qües-tions [GS 43].

Per això el Vaticà II inicia un noumètode teològic, inductiu. És l’anome-nada doctrina dels signes dels temps[GS 4:11;44], que descobreix Déu en elsesdeveniments, sabent que l’Esperit delSenyor dirigeix la història i sembrallavors del Verb en totes les cultures.S’inicia una teologia pastoral, que no ésuna simple aplicació del doSgma a lapràctica, sinó que veu allò pastoral coma constitutiu de la mateixa teologia, coma punt de partida i punt d’arribada. ElVaticà II serà un concili pastoral.

Per concretar el que hem dit fins ara,podem veure com el Vaticà II té unavaloració positiva de tota la creació, dela persona humana [GS 12-17], del tre-ball [GS 33-36] i de la cultura [GS 53-62], afirmant que els béns de la terra es-tan destinats a tot el món [GS 69]. Dinsd’aquesta valoració de la persona esdestaca el respecte a la llibertat religio-sa, afirmació nova, ja que el 1832 el pa-pa Gregori XVI, en Mirari vos, l’ano-menava deliri i error pestilent, i Pius IX,el 1864, la condemnava al Syllabus. EldocumentDignitatis humanae està con-sagrat a defensar la llibertat religiosa:tothom té el dret a seguir la seva pròpiaconsciència en matèria religiosa.

Però el Concili no és ingenu, reco-neix la presència del mal i del pecat enel món i una lluita constant entre la llumi les tenebres [GS 13].

Per això mateix condemna tot allòque destrueix la dignitat de la creació, elpecat que esclavitza la persona humana[GS 13-14], l’ateisme [GS 19-21], ladiscriminació racial, sexual o cultural[GS 29], l’egoisme que degrada el tre-ball humà [GS 37] i la cultura [GS 56],les desigualtats econòmiques [GS 66],el totalitarisme i la dictadura [GS 75], latortura i la guerra [GS 82]. I tot això estàfonamentat en Crist, l’home nou [GS22,45].

Consegüentment, la missió de l’Es-glésia no és simplement religiosa i espi-ritualista, sinó integral, i pot dir la sevaparaula evangèlica a la societat sempreque ho exigeixi el bé de les persones[GS 76].

3.3.2. Redescobriment de la comunitat:«el Senyor va constituir un poble»Davant una situació marcada per l’indi-vidualisme econòmic, social, polític ireligiós, es redescobreix la importànciade la dimensió comunitària. L’ésserhumà és social, home-dona [GS 12], lafamília és la primera comunitat humana[GS 47-52], la vida humana està cridadaa la comunitat, a formar una sola famí-lia entre tots, a imatge de la Trinitat, bus-cant el bé comú de tots [GS 23-32], unacomunitat economicosocial, en què elsbéns serveixin tothom [GS 63-72], unacomunitat política que respecti els dretsde tots i busqui el bé comú [GS 73-76],una comunitat internacional, en pau,col·laboració i justícia [GS 77-91].Això

12

es fonamenta en Crist, que vol formar lacomunitat dels fills de Déu [GS 32].

Però aquesta dimensió comunitàriainsinuada ja aGaudium et spes, assoleixla seva dimensió eclesial en laConstitu-ció dogmàtica sobre l’Església Lumengentium. El primer esquema elaboratper la cúria romana va ser rebutjat perser considerat clerical, triomfalista ilegalista, és a dir, típic de l’Església deCristiandat del Segon Mil·lenni. El noudocument defineix l’Església com unacomunitat unida pel Pare, el Fill il’Esperit [LG 4], poble de Déu [LG II]en marxa cap a l’escatologia [LG VII],misteri i sagrament de salvació [LG I],precisament com a comunitat que neixdel baptisme i que respon al pla de Déu,que va voler salvar la humanitat no deforma aïllada, sinó constituint un pobleque el conegués i servís santament[LG 9].

Per això va ser una veritable revo-lució eclesiològica anteposar el Poblede Déu [LG II] a la jerarquia [LG III],als laics [LG IV] i a la vida religiosa[LG VI]. La jerarquia i els diversos ca-rismes estan al servei del Poble de Déu,s’orienten a la comunitat i són col·le-gials. L’afirmació de la col·legialitatepiscopal de tots els bisbes amb el papase situa en aquesta visió comunitària isinodal de l’Església [LG 22-23]. Tam-bé el reconeixement de l’autonomia deles Esglésies locals en comunió ambRoma brolla d’aquesta visió no pirami-dal sinó col·legial de l’Església [LG23]. L’eclesiologia de la Lumen Gen-tium, centrada en el Poble de Déu, enl’Església local i en la col·legialitatepiscopal serà, abans de tot, una ecle-siologia de comunió. D’aquesta forma

es passa de l’eclesiologia de cristiandatdel Segon Mil·lenni a l’eclesiologia decomunió típica del Primer Mil·lenni.

Aquesta preocupació per la comuni-tat i la comunió és la que porta a abor-dar el tema de l’ecumenisme amb lesEsglésies cristianes [LG 15] i el diàlegamb les religions no cristianes [LG 16],que es desenvolupa més àmpliament enel Document sobre l’ecumenisme (Uni-tatis redintegratio) i en la Declaraciósobre la relació de l’Església amb lesreligions no cristianes (Nostra aetate),respectivament.

Després del Vaticà II, aquest esperitcomunitari es reflectirà en les conferèn-cies episcopals, els sínodes, els consellspastorals, la preocupació per la pau delmón, els diàlegs. El mateix Pau VI vadedicar la seva primera encíclica,Ecclesiam suam, al diàleg.

Ara bé, un lloc prioritari on es mani-festa el misteri de l’Església comunitati comunió és la celebració litúrgica, so-bretot l’eucaristia. Per això no és casualque el primer document aprovat pelconcili fos la Constitució dogmàticasobre la litúrgia (Sacrosanctum conci-lium), que recull i aprofundeix les apor-tacions del moviment litúrgic dels anyscinquanta.

Ja vam veure com la litúrgia euca-rística preconciliar, idèntica des deTrento (1545-1563), reflectia l’eclesio-logia de cristiandat. Un canvi d’ecle-siologia implica també un canvi litúrgic,perquè la litúrgia és la celebració de lasalvació de Crist en comunitat i ens fapenetrar en el misteri pasqual: l’euca-ristia és font i cimal de la vida cristiana[SC 10].

13

La litúrgia segons el Vaticà II no ésuna acció de només el sacerdot, sinó quetota l’assemblea és el subjecte de la ce-lebració, les accions litúrgiques no sóndevocions privades, sinó celebracionsde tota l’Església, de tot el poble de Déu[SC 26] que participa activament en lacelebració [SC 17;18;30]. Cal, tant peral clergat com per als fidels, una refor-ma i una educació litúrgica [SC 15-18].La Paraula és la que dóna Esperit a lalitúrgia [SC 25;33].

Conseqüència d’aquesta nova visióteològica és la reforma litúrgica, amb lestransformacions en els ritus: llengua delpoble, lectures bíbliques abundants i es-collides, reforma del marc de la cele-bració, altar de cara al poble, seu al cen-tre, sagrari a un costat, pregària delsfidels, salutació de pau, comunió sotales dues espècies, renovació dels ritualsdels sagraments, etc.

Totes aquestes reformes litúrgiquesno són una concessió a la moda, sinó laforma concreta d’expressar que l’Esglé-sia és una comunitat de batejats en laqual tots som iguals davant la Paraula idavant Déu.

3.3.3. Retorn a les fonts: «Cristmediador i plenitud de la revelació»Joan XXIII era un home tradicional, pe-rò arrelat en la veritable Tradició, quevolia que l’Església fos com les fontsdels pobles, sempre disposades a oferira tothom l’aigua viva de l’Evangeli, pe-rò sense forçar ningú a beure d’aquestaaigua.

L’Església de cristiandat havia vis-cut molt centrada en lleis, normes i es-tructures. Pius VII, el 1816, va manar

retractar-se al bisbe Mohilev, per haverrecomanat a tots els cristians la lecturade la Paraula de Déu; ara el Vaticà II afa-voreix un retorn a les fonts, als orígensde la verdadera Tradició, a Crist. Peraixò el Concili torna a la Paraula de Déu,sobretot en la Constitució dogmàticasobre la Paraula de Déu (Dei Verbum).Aquest apropament a la Paraula facili-tarà el diàleg amb les Esglésies de laReforma.

Seguint les pistes del moviment bí-blic, el Concili retorna a la Paraula ellloc central en la vida cristiana: «des-conèixer l’Escriptura és desconèixerCrist» (DV 25, citant sant Jeroni). Si lateologia tradicional considerava la reve-lació com un conjunt de veritats queDéu ens havia comunicat (o fins i totdictat) i que constituïen com «el dipòsitde la fe», el Concili entén la revelaciócom la comunicació viva de Déu en lahistòria mitjançant Jesús i l’Esperit:la revelació no són només idees, és lavida de l’Esperit que se’ns comunica enla persona de Jesús.

Així es mostra clarament que el pri-mer no és la recerca de Déu per part del'ésser humà sinó la lliure comunicaciódel Senyor a la humanitat en la creaciói en la història. La revelació se’ns co-munica no tan sols a través de paraules,sinó també a través de fets, com l’alli-berament de l’Èxode o el misteri pas-qual de Jesús. Déu, que ens va parlar enel passat a través del seu Fill, manté avuiun diàleg amb l’esposa del seu Fill,l’Església [DV 8].

A través de la contemplació, l’estu-di, l’experiència espiritual i la predica-ció, la revelació pot ser entesa i apro-fundida millor [DV 8]. Pot ser estudiada

14

científicament i amb mètodes moderns,però sempre dins de la fe de l’Església,que té l’Esperit del Senyor. Enfrontd’aquells que desitjaven parlar de lesdues fonts de la revelació, el Vaticà IIafirma que la Tradició de l’Església il’Escriptura [DV 9] procedeixen de lamateixa i única font: Crist i el seu Es-perit.

Per al Concili, la Paraula revelada enl’Escriptura [DV] és present en l’Esglé-sia [LG 1-2;8] i actuant en la litúrgia[SC], i ha de ser l’ànima de l’estudi dela teologia. Tota l’Església està sota laParaula de Déu. Aquesta afirmació con-ciliar s’aprofundirà després en l’Esglé-sia i trobarà una nova expressió enl’Exhortació postsinodal de Benet XVI,Verbum Domini (2010).

És interessant també recordar queel Decret sobre ecumenisme (Unitatisredintegratio) afirma que hi ha una je-rarquia de veritats de forma que no totestenen la mateixa força i importància[UR 11]. No és el mateix negar la divi-nitat de Jesús que el primat de Pere.

3.3.4. Redescobriment de l’Esperit:«l’Esperit del Senyor omple l’univers»Joan XXIII veia el Vaticà II com un alède l’Esperit a l’Església, com a reno-vació i aggiornamento, una veritablePentecosta. El vent que havia de reno-var l’Església i sacsejar la pols de seglespassats era l’alè de l’Esperit.

L’Esperit, molt oblidat per la teolo-gia i per l’Església llatina, és redesco-bert pel Vaticà II.Aaixò hi va contribuir,sens dubte, la presència en el Concilidels observadors cristians, sobretot delscristians ortodoxos de l’Església orien-

tal, que sempre culpen els catòlics depoca sensibilitat a l’Esperit. AquestEsperit és la clau silenciosa i oculta, pe-rò present i vivificant, que il·lumina totsels documents conciliars. El Concili ésun esdeveniment de l’Esperit que bufaon vol.

El Concili reconeix i reafirma quel’Esperit actua en el món, en l’AnticTestament, en els profetes, en Jesús, i ésel que vivifica, santifica, guia, instrueix,unifica, renova i rejoveneix l’Església[LG 4]. L’Esperit inspira les Escriptures,les quals s’han de llegir a la llum del ma-teix Esperit [DV 7;9;12;18;21]. L’Espe-rit actua en els sagraments de l’Esglésiai sobretot en l’eucaristia [SC 6,43]. L’Es-perit ungeix interiorment els fidels i elsdóna el sentit de la fe i la seva adhesióinfal·lible a ella [LG 12], fa vessar donsi carismes sobre tots els batejats [LG12], suscita vocacions a la vida religio-sa [LG 44-45] i transfigura la història iel món cap a la plenitud escatològica delRegne [GS 37-39]. La vida cristiana és,doncs, una vida segons l’Esperit.

L’Esperit és el que ha suscitat el mo-viment ecumènic en aquests darrersanys [UR 1,4] i el que actua en la restade comunitats cristianes [LG 15; UR 3-4]. Més encara, si el Vaticà II afirma quefora de l’Església hi ha possibilitat desalvació –perquè la Providència no ne-ga els auxilis necessaris per a la salva-ció als qui sense conèixer la revelaciósegueixen una vida recta [LG 16]– ésperquè l’Esperit Sant ofereix a tots lapossibilitat que, en la forma només co-neguda per Déu, s’associïn al misteripasqual de Crist [GS 22]. En el fons delDecret sobre l’ecumenisme (Unitatis re-dintegratio) i de la Declaració de rela-

15

ció amb els no cristians (Nostra aetate)hi ha la misteriosa però eficaç presènciade l’Esperit. Aquest mateix Esperit és elque mou des de dins l’activitat missio-nera de l’Església (Ad gentes).

Però l’Esperit no és solament el quecondueix l’Església a la seva plenitudescatològica, sinó el que dirigeix la his-tòria de la humanitat, omple l’univers ies manifesta en els signes dels temps[GS 4;11;44]. Per això mateix reconèi-xer la llibertat religiosa (Dignitatis hu-manae) no és cedir a la moda del relati-visme ni negar la identitat cristiana, sinórespondre a un signe dels temps del’Esperit.

3.4. La síntesi final de Pau VI:una espiritualitat samaritanaEl discurs de cloenda del Vaticà II dePau VI del 8 de desembre de 1965 sin-tetitza tota aquesta novetat:

«La religió del Déu que s’ha fethome s’ha trobat amb la religió–perquè així és– de l’home que esfa Déu. Què ha passat? Un xoc, unalluita, una condemnació? Hauria

pogut passar, però no es va produir.L’antiga història del samarità haestat la pauta de l’espiritualitat delConcili. Una simpatia immensa hoha penetrat tot. El descobriment deles necessitats humanes –i són mésgrans com més gran es fa el fill de laterra– ha absorbit l’atenció del nos-tre Sínode.» (núm. 8)«I si recordem, venerables germansi fills tots aquí presents, com en elrostre de cada home, especialmentsi s’ha fet transparent per les sevesllàgrimes i pels seus dolors, podemi hem de reconèixer el rostre deCrist (Mt 25,40), el Fill de l’home, isi en el rostre de Crist podem i hemde reconèixer, a més, el rostre delPare celestial –Qui m’ha vist a mi,va dir Jesús, ha vist el Pare (Jn 14,9)–, el nostre humanisme es fa cris-tianisme, el nostre cristianisme es fateocèntric, tant que podem afirmartambé: per a conèixer Déu calconèixer l’home.» (núm. 16)

L’esperit de l’aggiornamento deJoan XXIII havia impregnat tot el Con-cili, des del començament fins al final.

16

A la nit hi havia rodes de premsa i con-ferències, en les quals bisbes, observa-dors i teòlegs comentaven la marxadel Concili. Karl Rahner ens va parlarsobre la col·legialitat episcopal, JeanDaniélou sobre el capítol de la vida re-ligiosa, Yves Congar sobre l’Església,Henri de Lubac sobre la revelació, elteòleg protestant Oskar Cullman sobrela història de la salvació, el cardenalAgustín Bea sobre ecumenisme, RogerSchutz sobre Taizé, Sugranyes deFranch sobre l’esquema XIII…

En un col·legi romà es reunien al-guns bisbes del Tercer Món, amb el bra-siler Helder Cámara al capdavant, pertractar dels seus problemes, dibuixar elnou rostre de l’Església dels pobres ienviar comunicats profètics als bisbesconciliars. També alguns cardenals pro-nunciaven conferències. Recordo lesque van donar a la Gregoriana el carde-nal Franz König de Viena, sobre el dià-leg amb les religions no cristianes, i elcardenal Pellegrino de Torí, sobre elssignes dels temps, lamentant que l’Es-

17

4. INTERLUDI TESTIMONIAL: LES MEVES VIVÈNCIES DELCONCILI

Vaig viure a Roma l’etapa del Concili de Pau VI (1963-1965), mentrepreparava el doctorat en teologia. L’esdeveniment conciliar desbordaval’aula del Vaticà i inundava els carrers. La ciutat vibrava amb un entu-siasme, una passió i una alegria fins aleshores desconeguda. Elsdebats i les votacions conciliars eren seguides dia a dia. Ens disputà-vem els comentaris de la sala de premsa vaticana i devoràvem les crò-niques de coneguts periodistes com Raniero La Valle a L’Avenired’Italia, Henri Fesquet a Le Monde o Martín Descalzo a La Gaceta delNorte. Acudíem a la plaça de Sant Pere per veure l’entrada o la sortidadels bisbes i dels teòlegs famosos.

glésia hagi estat de vegades tan poc cla-rivident a copsar aquests signes.

Començaven a sentir-se, a més delsja esmentats, els noms dels bisbes mésavançats. Recordo Suenens de Bèlgica,que va tenir gran importància en la in-troducció del capítol sobre el Poble deDéu en la Constitució sobre l’Església;Alfrink d’Holanda; Döpfner de l’Ale-manya Federal; Lercaro d’Itàlia, el qualva tenir una famosa intervenció sobre laimportància dels pobres en l’Església; elpatriarca oriental Màxim IV, cèlebre perla seva llibertat d’esperit i per parlarsempre en francès; Bettazi d’Itàlia, quedefensà amb ardor la col·legialitat epis-copal, etc. També es van fer famosos elsnoms dels bisbes més conservadors,com el cardenal Ottaviani, president delSant Ofici, i el bisbe francès M. Lefeb-vre, acèrrim enemic de la llibertat reli-giosa i que acabaria provocant un cismaeclesial en el postconcili.

Afegim a tot això les celebracionsque coincidien amb el Vaticà II: el viat-ge de Pau VI a Terra Santa, on va abra-çar el patriarca Atenàgores de Constan-tinoble, o el seu viatge a Bombai, que vadeixar el papa profundament impressio-nat per la pobresa i religiositat del pobleindi. L’assassinat de John F. Kennedy vacausar una profunda commoció a l’aulaconciliar i es va celebrar un solemne fu-neral a la basílica de Sant Joan del La-terà. Mentrestant, el poble romà acudiaamb devoció a la tomba de Joan XXIII,sempre adornada amb flors i testos.

L’aula de Sant Pere, amb la seva im-mensa graderia per a dos mil bisbes,quedava reservada als bisbes, teòlegs

pèrits i observadors d’altres Esglésies.Però amb l’aval d’algun bisbe es podiaaconseguir un passi per a assistir d’oienta una sessió conciliar.

Gràcies al bisbe jesuïta cubà Mons.Azcárate, vaig poder presenciar un ma-tí conciliar. Començava amb l’eucaris-tia, durant la qual una sèrie de bisbesfeien fila per confessar-se, la qual cosaoferia una imatge nova d’una Esglésiahumil i pecadora, conscient de la neces-sitat del perdó de Déu. Després s’entro-nitzava l’Evangeli, com a signe que totel que es discutia no era més que unaprofundiment de la Paraula de Déu,moment que, per a De Lubac, era el mésimpressionant de la jornada conciliar:l’Església està sota la Paraula.

A continuació s’iniciava el debat, enllatí, sobre el tema del dia. Aquell diatractaven dels matrimonis entre catòlicsi protestants. Recordo que el cardenal deLondres Heenan advocava per la cele-bració festiva d’aquests matrimonis perevitar la tristesa de la núvia d’haver decelebrar la seva boda sense flors ni mú-sica, com alguns bisbes pretenien. Amig matí, bisbes i experts desapareixieni acudien silenciosament a una cafeteriasituada en una capella lateral –popular-ment anomenada Bar Jona–, on prenienun cafè o una coca cola i compartien lesimpressions de la jornada amb els teò-legs experts. En finalitzar la sessió delmatí, el secretari del Concili, monse-nyor Pericles Felici, va donar avisos alsbisbes per a la sessió següent en un llatíciceronià.

Realment, el Vaticà II va ser un es-deveniment de l’Esperit.

18

5.1. Una primavera eclesialEl Vaticà II fou un concili de l’Esglésiasobre l’Església, tant al voltant de la ma-teixa Església (ad intra), com en la se-va relació amb el món (ad extra). En totsels camps eclesials hi va haver una ve-ritable renovació:

– En el terreny ecumènic s’aixeca-ren les excomunions mútues entreRoma i Constantinoble, amb encon-tres a Jerusalem i Roma entre Pau VIi el patriarca Atenàgores; el primatd’Anglaterra Ramsey va visitar elpapa i Pau VI va viatjar a Ginebraper a un encontre amb les Esglésiesde la Reforma.– En la litúrgia, com ja hem insinuatmés amunt, hi va haver una reno-vació dels rituals sacramentals i en

especial de l’eucaristia: més abun-dància de la Paraula, més participa-ció activa dels fidels, ús de llengüesvernacles, etc.– Es va intensificar el diàleg amb lesreligions no cristianes i amb el mónmodern en general, en un climaabans desconegut de diàleg i respec-te a la llibertat religiosa.– En l’àmbit eclesial sorgeixen no-ves formes de participació i col·le-gialitat: conferències episcopals,sínodes de bisbes a Roma, consellspastorals diocesans i parroquials,assemblees i sínodes diocesans inacionals, etc.– Hi ha una renovació teològica iespiritual en la formació sacerdotal,en la vida religiosa, en el laïcat, que

19

5. EL POSTCONCILI

El desig de Joan XXIII, que pregava perquè el Vaticà II fos unaPentecosta per a l’Església, va ser àmpliament escoltat pel Senyor. ElVaticà II va ser una autèntica irrupció de l’Esperit sobre l’Església, unesdeveniment salvífic, un verdader kairós, una nova Pentecosta. Hi haun “abans” i un “després” del Vaticà II.

pren consciència del seu protagonis-me eclesial.– En l’àmbit teològic es dóna unaprofundiment bíblic, patrístic, litúr-gic, eclesial i pastoral, amb una aper-tura més gran a la realitat i als signesdels temps.

En fi, neix una nova mentalitat ques’anomenarà «conciliar» per distingir-lade la «preconciliar», d’abans del VaticàII.

Aquests canvis reflecteixen els can-vis eclesiològics produïts en el Concili:

– De l’Església de cristiandat, típicadel segon mil·lenni, centrada enel poder i la jerarquia, es passa al’Església del tercer mil·lenni, querecupera l’eclesiologia de comuniótípica del primer mil·lenni i s’obre aldesafiament dels nous signes delstemps [GS 4;11;44].– D’una eclesiologia centrada en simateixa, s’obre a una Església orien-tada al Regne, del qual l’Església és,a la terra, llavor i inici [LG 5].– D’una Església societat perfecta,tan visible i històrica com la repúbli-ca de Venècia o el Regne dels francs(segons Roberto Belarmino), es pas-sa a una Església misteri, radicadaen la Trinitat, una munió congrega-da per la unitat del Pare, del Fill i del’Esperit Sant [LG 4].– D’una eclesiologia exclusivamentcristocèntrica («cristomonista» se-gons la formulació de teòlegs del’Orient), es passa a una Esglésiaque viu tant sota el principi cristolò-gic com sota el principi pneumato-lògic de l’Esperit, que la rejoveneix,

la renova i la condueix a la unió con-sumada amb Crist [LG 4].– D’una Església centralista a unaEsglésia coresponsable i sinodal querespecta les Esglésies locals, en lesquals i per les quals existeix l’Es-glésia universal [LG 23].– D’una Església identificada amb lajerarquia, a una Església tota ellaPoble de Déu amb diversos carismesi ministeris [LG II].– D’una Església triomfalista quesembla haver arribat a la glòria, auna Església que camina en la histò-ria cap a l’escatologia i s’omple dela pols del camí [LG VII].– D’una Església senyora i domina-dora, mare i mestra universal, a unaEsglésia servidora de tots i en espe-cial dels pobres, en els quals reco-neix la imatge del seu Fundadorpobre i pacient [LG 8].– D’una Església compromesa ambel poder, a una Església enviada aevangelitzar els pobres, amb elsquals se sent solidària [GS 1; LG 8].– D’una Església arca de salvació auna Església sagrament de salvació[LG 1;9;48], en diàleg amb les altresEsglésies i amb les altres religionsde la humanitat, en ple reconeixe-ment de la llibertat religiosa.

En aquest sentit s’ha dit que el VaticàII ha estat un concili de transició, ente-sa aquesta transició com el pas d’unaeclesiologia tradicional a una altra derenovada.5 És el pas de l’anatema aldiàleg, un verdader aggiornamentode l’Església, que per a alguns, potserexcessivament optimistes, significa el

20

rèquiem del constantinisme, la tomba del’Església de cristiandat. Però, segonsComblin, l’eufòria del Concili va durarnomés tres o quatre anys…

5.2. De la primavera a l’hiverneclesialAixí com a la primavera tenen llocdesgels que acaben en allaus de neu ien perillosos lliscaments, la posada enpràctica del Vaticà II, després de quinzesegles de constantinisme eclesial, vaproduir moltes reaccions i exageracionsen el si de l’Església. Des de la sociolo-gia això no ens hauria d’estranyar, jaque una gran massa de fidels no canviafàcilment la seva forma tradicional depensar i d’actuar.

Alguns teòlegs conservadors es vanresistir a acceptar el Vaticà II, van creu-re que l’Església s’agenollava davant laModernitat (J. Maritain, L. Bouyer…).Molt pitjor i més intransigent va ser lapostura de Mons. Marcel Lefebvre, queva acabar formant un grup dissident(Fraternitat de Pius X) i que en nome-nar els seus propis bisbes va ser exco-municat per Joan Pau II (1988). Laqüestió litúrgica (el desig de tornar a lalitúrgia llatina de Pius V), no va ser elmés important: en el fons hi havia unrebuig frontal del Vaticà II, al qual acu-sava de protestantisme i modernisme.

Aquestes postures reaccionàries es-taven alimentades per una interpretacióexcessivament lliure i alegre del VaticàII per part d’alguns grups progressistes,com si el Vaticà II hagués operat unaruptura amb la verdadera Tradició ecle-sial del passat, la qual cosa va produirexcessos, abusos en terrenys dogmàtics,

litúrgics, morals, ecumènics, en la mis-sió ad gentes. El fet més dolorós va serl’abandonament del ministeri per partde molts sacerdots i de membres de lavida consagrada.

A això s’hi va sumar un descens dela pràctica dominical i sacramental,l’augment de divorcis, la indiferènciareligiosa, la disminució de les vocacionssacerdotals i religioses, un ambient moltsecularitzat i crític amb l’Església. Esva culpar el Concili de tot el que eranegatiu.

Ja Pau VI, des de maig del 1968 sesent preocupat per la contestació enl’Església i es planteja el tema de la in-terpretació del Concili per por que, ennom de l’esperit del Concili, es vagi mésenllà dels seus textos. I comença unanova etapa en la qual actua pel seucompte i, sense tenir en compte els bis-bes, publica l’encíclica sobre el celibat(Sacerdotalis coelibatus), la professióde fe del papa (1968) i l’encíclica con-tra els anticonceptius (Humanae vitae),en contra del parer majoritari de la co-missió pontifícia creada per ell mateix.

Això explica el fet que personesmolt responsables i representatives del’Església fessin una crítica, si no delVaticà II, sí certament de la seva aplica-ció. Aquí cal assenyalar l’entrevista queva mantenir el cardenal Joseph Ratzin-ger, aleshores Prefecte de la Congre-gació de la Fe, amb el periodista italiàVittorio Messori el 1985.6

Ratzinger no critica el Concili sinól’antiesperit del Concili que s’ha intro-duït a l’Església, fruit dels embats dela modernitat i de la revolució culturalsobretot d’Occident. No defensa unatornada enrere, sinó una restauració

21

eclesial, una tornada als autèntics textosconciliars per buscar un nou equilibri irecuperar la unitat i la integritat de lavida de l’Església i de la seva relacióamb Crist. No se sent gaire inclinat aremarcar la historicitat de l’Església,ni els signes dels temps, ni el conceptede Poble de Déu, ni a donar suport a lesconferències episcopals que asfixien elpaper del bisbe local. Creu que elsúltims vint anys després del Concilihan estat desfavorables per a l’Esglésiai oposats a les expectatives de JoanXXIII. Ni la teologia de l’alliberamentde l’Amèrica Llatina, ni les religions nocristianes, ni el moviment feministagaudeixen de la seva simpatia. El to deldiàleg és més aviat pessimista i ombrí-vol, mentre que per a ell un raig llumi-nós d’esperança el constitueixen elsnous moviments laïcals i carismàtics.7

Davant d’aquesta postura crítica deRatzinger sobre el postconcili, el carde-nal de Viena, Franz König, que va tenirun paper molt important en el Vaticà II,va escriure un llibre, Iglesia, ¿adóndevas?,8 en què afirma que la minoria con-ciliar veia el Concili com una amenaçai va utilitzar tot el seu poder per buidar-lo de contingut. Per a König, l’Esglésiad’avui sense el Vaticà II hauria estat unacatàstrofe i segons ell són sospitosos elsintents actuals de restauració eclesial.

Aquest canvi de clima eclesial ques’inicia en temps de Pau VI, es consoli-darà durant el llarg pontificat de JoanPau II, que, com s’ha dit, era postmar-xista i avançat en el camp social, peròen el camp eclesial tenia una mentalitatpremoderna.9

El 1984 Joan Pau II concedeix alsbisbes diocesans el permís de dir la mis-

sa en llatí segons el ritu anterior alConcili i el 1985 convoca un sínodeextraordinari sobre el Concili, que vadefensar la identitat del Vaticà II enfrontdels seus impugnadors, però que vasubstituir el concepte de Poble de Déupel d’Església comunió i Cos de Crist(el concepte Poble de Déu semblavaprocliu a ser interpretat sociològicamenti políticament), va fer ressaltar la im-portància de la santedat i de la creu enl’Església (segurament es creia queGaudium et spes era massa optimista ihumanista), canvià la paraula pluralis-me per la pluriformitat, i va intentarllegir Gaudium et spes des de LumenGentium i no al revés.

La minoria conciliar que va ser “der-rotada” pel Vaticà II, a poc a poc ha anatenarborant la interpretació i conducciódel Vaticà II (Alberigo). Lentament hemanat passant de la primavera a l’hivernconciliar (K. Rahner), a un retorn a lagran disciplina (J. B. Libanio), a unarestauració eclesial (G. C. Zízola), a unanit fosca eclesial (J. I. González Faus).A la revista Concilium, liderada pelsgrans teòlegs conciliars, s’afegeix el1972 la revista Communio, inspiradaper Hans Urs von Balthasar amb unalínia teològica diferent. Von Balthasarsembla constituir-se en la gran figurateològica del postconcili, enfront deRahner, que ho va ser del Concili.Alguna cosa està canviant.

Molts dels documents eclesiològicsdel magisteri que s’han anat produint entemps de Joan Pau II, com, per exem-ple, Apostolos suos (1998) sobre lesconferències episcopals, Communionisnotio (1992) sobre les Esglésies locals,i la Instrucció sobre la col·laboració

22

dels fidels laics en el ministeri delssacerdots (1987), marquen un clarretrocés respecte a la inspiració mésprofunda del Vaticà II.10

Es parla del final dels experiments,el Dret canònic es converteix en la nor-ma d’autèntica interpretació del Conci-li, hi ha censura a teòlegs dissidents(Pohier, Schillebeeckx, Küng, Boff,Curran, Balasurya, De Mello, Dupuis,Haight…), conflictes amb alguns ordesreligiosos (jesuïtes, franciscans, carme-lites…), s’intenta demolir l’avenç ante-rior (control de les Esglésies locals, pre-valença dels nuncis, elecció de bisbesconservadors, es qüestiona la pràcticade les conferències episcopals i es con-trolen les seves decisions), la col·legia-litat es buida de contingut, els sínodesromans són només consultius i abordentemes merament intraeclesials, reac-cionant negativament a demandes pas-torals (la comunió de separats tornats acasar, celibat, accés de les dones al mi-nisteri, disciplina sacramental), hi hauna reforma de la reforma litúrgica, elgovern torna a ser molt piramidal, cleri-cal i autoritari, es dilueix tot el que esrefereix a comunitats de base, l’opciópels pobres és adjectivada de preferen-cial… i al mateix temps hi ha un suportals moviments laïcals de fe d’aire tra-dicional i poca sensibilitat i incidènciasocial: Opus Dei, Comunió i Allibera-ment, Legionaris de Crist, MovimentNeocatecumenal…

De tota manera, cal reconèixer queJoan Pau II va tenir alguns gestos d’o-bertura, com ara la reunió d’Assís ambels representants de totes les religions(1986), la invitació a repensar entre totsels cristians l’exercici actual del primat

de Pere en l’Església (Ut unum sint,1996), l’exhortació a ser fidels a les en-senyances del Concili (Ante el Tercermilenio, 20) i la petició de perdó delspecats de l’Església en el segon mil·len-ni durant el jubileu de l’any 2000.

Benet XVI accedeix al pontificat(2005) coincidint amb una situació ecle-sial de confrontació i conflicte, creix eldebat sobre la interpretació del Concili.Benet XVI parla de la confrontació entredues hermenèutiques, l’hermenèuticade discontinuïtat o ruptura i l’hermenèu-tica de la reforma.11 El 2007 el papa vapermetre usar a tota l’Església el ritualdel missal romà de Pius V en llatí, ante-rior a la reforma del Vaticà II del 1970 iel 2009 va aixecar l’excomunió a unsquants bisbes lefebvrians. Aquests fetshan provocat gran consternació i fins itot indignació en molts sectors eclesials,ja que ho consideren com un error pas-toral (Hünermann), una marxa enrererespecte al Concili i una cessió a lespressions dels grups més conservadorsque, en rebutjar la reforma litúrgica delVaticà II en el fons rebutgen l’eclesiolo-ga del Vaticà II, la llibertat religiosa i eldiàleg amb les religions no cristianes.12

5.3. Símptomes d’un malestarA cinquanta anys de la cloenda delConcili, alguns es pregunten si en elConcili realment va passar alguna co-sa.13 Davant d’aquesta postura crítica idubitativa, historiadors com G. Alberi-go i O’Malley han demostrat que elVaticà II va ser un verdader “esdeveni-ment”, però no han faltat reaccions encontra, com la de Mons. A. Marchetto,per a qui el Vaticà II no opera cap can-

23

vi històric, sinó que és preferible parlarde continuïtat.14

Assistim de fet a una lenta però pro-gressiva regressió al temps preconciliar,s’inicia una contrareforma conciliar,una reforma de la reforma, Roma haseguit actuant com abans del Concili, lacúria s’ha imposat a les forces renova-dores, el centralisme ha dominat davantles Esglésies locals, peça a peça s’haanat desmuntat el Concili (E. Biser), nos’ha conegut en la història de l’Esglésiauna suspensió semblant de les conclu-sions d’un concili legítim (P. Hüner-mann). S’ha intentat minimitzar l’ense-nyança del Concili, anul·lar-ne el “girconciliar”, el “salt cap endavant”.

La contraposició entre continuïtat onovetat és incorrecta. Cap teòleg seriósno afirma que el Vaticà II suposi unaruptura respecte a la gran Tradició del’Església, sinó una continuïtat oberta ala novetat o una novetat en profundacontinuïtat amb la Tradició, en la líniadel «desenvolupament doctrinal» deNewman. Tal com va escriure JoanXXIII en el seu diari pocs dies abans dela seva mort: «No és que hagi canviatl’Evangeli: som nosaltres els qui hemcomençat a comprendre’l millor». Entot cas, la ruptura més greu no ha estatla dels progressistes, sinó la de l’extre-ma dreta de Lefebvre.

Aquesta involució ha portat a unagran desil·lusió dels sectors que espera-ven que el Concili renovés l’Església, hiha abandonaments massius i silenciososde l’Església per part de molts sectorscristians de bona fe, especialment de jo-ves i dones. L’Església té el risc de con-vertir-se en una subcultura, en un gue-to, confonent el petit ramat amb una

secta (Rahner), contra la qual cosa sor-geix un clamor creixent: un clamor con-tra el gueto.15 Estem davant d’una grancrisi eclesial, que alguns comparen ambla crisi que va precedir la Reforma delsegle XVI.

Hi ha una pèrdua de credibilitat del’Església que s’ubica amb dificultat enel nou context social i cultural: és cleri-cal en una societat molt sovint anticle-rical; tutela sobre seglars en una socie-tat laica; és vertical en una societatdemocràtica; silencia les dones en unmoment d’auge del feminisme al món.L’Església torna a impregnar-se de tretsantimoderns.16

5.4. Causes d’aquesta involucióeclesialEl Vaticà II presenta una sèrie de dèficitsque llastaran els seus elements positiusi els entenebriran.

El Concili per a assolir el màximconsens dels bisbes, va haver d’admetreuna sèrie d’esmenes (o modos) delsgrups més conservadors, que fan quel’eclesiologia conciliar contingui unacerta ambigua dualitat entre l’accentjurídic de l’eclesiologia tradicional il’afirmació de l’eclesiologia de comu-nió, com el teòleg italià L. Acerbi haassenyalat.

S’afegeix a això que el Vaticà II nova arribar a concretar els grans temesabordats, deixant sense mediacionspràctiques els enunciats generals. Moltscops es van formular només principisteòrics, es va menysvalorar la dificultatde dur a terme les reformes conciliars.Manca institucionalització dels seusdocuments. No es concreten els temes

24

com l’elecció dels bisbes i del papa, elvalor de les conferències episcopals il’autoritat dels sínodes romans, la rela-ció dels laics amb els ministres ordenatsi el seu poder en l’Església, etc.

Però, a més d’això, el Concili vaguardar silenci sobre temes ja aleshorescandents i no els va tractar: el celibatsacerdotal, la disminució de ministresordenats, l’ordenació d’homes casats(viri probati), el paper de la dona en lasocietat i en l’Església, la sexualitat i elcontrol de la natalitat, la disciplina delmatrimoni, l’estatut eclesiològic delsbisbes auxiliars, dels nuncis i dels car-denals, la funció de la cúria romana, larelació entre lleis civils i morals…

El mateix papa Pau VI, desitjósd’evitar divisions en l’Església, va ma-nar introduir una Nota prèvia al final dela Lumen Gentium per por que la col·le-gialitat restés poder al papat proclamaten el Vaticà I, perquè quedés ben clarala funció primacial del papa en el col·le-gi episcopal.

Afegim a tot això que el Vaticà II nova aconseguir realitzar el somni profè-tic de Joan XXIII: que l’Església fosrealment l’Església dels pobres. Forad’alguna breu al·lusió al tema a LumenGentium 8 iGaudium et Spes 1, el Con-cili, elaborat sobretot per bisbes i teò-legs centreeuropeus i del nord, no va sersensible a aquest tema. L’Església del’Amèrica Llatina a Medellín (1968) hoassumirà en parlar de l’opció pels po-bres i denunciar les estructures injustesde pecat que oprimeixen el poble.

Aquestes llacunes han fet que lamagnífica eclesiologia de comunió delVaticà II, en la pràctica hagi quedat moltsovint a meitat de camí. Molts d’aquests

temes es convertiran, en el postconcili,sobretot en temps de Pau VI, en qües-tions no tan sols candents sinó conflic-tives. Pensem, per exemple, en la polè-mica sorgida al voltant de la Humanaevitae.

Però cal afegir-hi que la cúria roma-na, que, liderada per Ottaviani, sempreva mirar amb prevenció el concili i quesens dubte temia perdre poder amb laseva aplicació pràctica, ha estat un ele-ment de fre en el postconcili, interpo-sant-se molt sovint entre el papa i elsbisbes de tot el món i fent una lecturaliteral i minimalista del Vaticà II, és adir, reinterpretant-lo des de l’Esglésiade cristiandat, des de Trento i el VaticàI. Exemples d’aquesta involució podenser tant el nou Codi de dret canònic(1983) com el Catecisme de l’Esglésiacatòlica (1992).

El magisteri de l’Església es va es-pantar davant els corrents tradicionalis-tes de bisbes i teòlegs atemorits de lesconseqüències no previstes del Concili,la qual cosa va fer que la cúria frenés lesreformes, censurant postures profèti-ques que eren considerades perilloses iaccedint a peticions conservadores.

5.5. Qüestions pendents

Hi ha temes que el Concili no va podertractar o que no va aconseguir desenvo-lupar adequadament. Enumerem unallarga llista dels principals:

– Reforma del ministeri petrí, con-forme al desig de Joan Pau II en laseva encíclica Ut unum sint, perquèl’exercici actual del papat deixi deconstituir el principal obstacle per a

25

la unió dels cristians: que el papadeixi de ser cap d’Estat, que hi hagiuna profunda reforma de la cúria, queha estat el fre més gran per al desen-volupament del Concili i que s’inter-posa entre el papa i els bisbes; revi-sar la qüestió del poder en l’Església,tot i que s’anomeni «poder sagrat».– Revisió de l’estructura de nuncis-bisbes diplomàtics i dels cardenalsque responen a l’Església de cris-tiandat i no a la del Vaticà II.– Participació del poble cristià enl’elecció dels seus bisbes.– Fer efectiva la col·legialitat epis-copal amb una major autonomia deles Esglésies locals en temes de doc-trina de la fe, dret i litúrgia, i que elssínodes de Roma siguin deliberatiusi no merament consultius.– Millorar les relacions entre la Con-gregació de la Fe i els teòlegs, en unclima de diàleg sincer, respectantels drets humans, sense processossecrets i humiliants que van contrala dignitat humana.– Obrir-se a altres formes de minis-teri ordenat que pot incloure l’or-denació d’homes casats, madurs enla fe (viri probati), i que es deixi deconsiderar el celibat com una con-dició obligatòria per al ministerillatí.– Revisió del paper de la dona enl’Església, superant tota forma depatriarcalisme masclista i androcèn-tric; dins d’això caldria repensar si laprohibició al ministeri ordenat de ladona que es considera com quelcom“definitiu” és realment intocable, ja

que aquesta exclusió no té fonamentbíblic ni tradicional.– Promoció del laïcat, de la seva for-mació i dels seus ministeris, donant-los plena confiança i autonomia,escoltant-los i assessorant-se’n entemes de la seva competència, compoden ser matrimoni i família, eco-nomia, política, ciència o cultura.– Major respecte als carismes de lavida religiosa, també de la vida reli-giosa femenina i de germans, sensemanipular-la per suplir la falta declergat ni “parroquialitzar-la” indis-tintament.– Profunda revisió de la doctrinaoficial sobre control de natalitat ianticonceptius; s’han de repensarseriosament des de l’antropologia,la psicologia i la ciència moderna, lasexualitat, l’homosexualitat, les re-lacions prematrimonials, la comunióde divorciats tornats a casar, aixícom molts temes de bioètica quenecessiten un major diàleg amb lamedicina i la genètica.– Rellançament de l’ecumenisme,avui frenat, i una major obertura peral diàleg interreligiós.– Prosseguir la reforma litúrgica,donant més espai al pluralisme deformes segons cultures i tradicions,i concedint més llibertat a les confe-rències episcopals.– Renovació del llenguatge eclesial,tant el teològic i catequètic com eldel magisteri i de la litúrgia, que re-sulta «anacrònic, avorrit, repetitiu,moralitzant i inadaptat al tempsd’avui» (H. Boulad).

26

– Finalment, però no en últim lloc,l’Església del postconcili ha de pren-dre molt seriosament la propostainicial de Joan XXIII que l’Església,certament universal, ha de ser sobre-tot l’Església dels pobres.Sens dubte, hi ha altres temes nous

que el Vaticà no va poder preveure, com,per exemple, el dels nous movimentseclesials laïcals i la seva inserció enl’Església local i sobretot el de l’ecolo-gia, el medi ambient i el respecte a lanaturalesa.

5.6. Canvi d’accents

Però sense deixar de banda les diverseshermenèutiques i aplicacions del VaticàII, si ens fixem en el nou context so-cioeclesial que avui vivim, constataremque en aquests cinquanta anys hi ha ha-gut un desplaçament d’accents i d’in-terès en l’apreciació i l’actualitat delsmateixos documents conciliars.

Per posar algun exemple, si l’ecle-siologia del Vaticà II va estar centradaen Lumen gentium una Església ja cons-tituïda, avui dia veiem que el decret Adgentes sobre l’activitat missionera del’Església recobra més actualitat i ur-gència, i això no solament per als ano-menats “països de missió”, sinó també ipotser sobretot per als mateixos païsosde tradició catòlica, convertits avui enverdaders països de missió, on cal unanova evangelització. És casual que elSínode de bisbes del 2012 sigui sobre lanova evangelització?

L’ecumenisme conciliar, expressatsobretot en el decret Unitatis redinte-gratio, sembla quedar una mica despla-

çat davant l’actualitat del diàleg interre-ligiós, que el mateix Vaticà II va afavo-rir en el seu decret Nostra aetate. Quinsentit i urgència tenen les discussionsdomèstiques entre cristians ortodoxos,evangèlics i anglicans, quan el greu pro-blema és la relació amb les grans majo-ries no cristianes? Tota la problemàticaecumènica evidentment no desapareix,però queda en un segon lloc davant elsproblemes religiosos i polítics del diàlegamb l’islam, l’hinduisme, el budisme, eljudaisme i les religions tant originàriescom postmodernes.

Què està passant? Com interpretaraquests canvis que afecten el mateix és-ser eclesial?

5.7. De l’eclesiologia al problemade DéuAquesta mirada seria excessivamentintraeclesial i en el fons falsa si no tin-guéssim en compte els esdevenimentssocials, polítics, econòmics culturals ireligiosos que s’han esdevingut enaquests cinquanta anys: del maig del 68als indignats del 2011, caigudes del murde Berlín i de les torres bessones, glo-balització, postmodernitat, neolibera-lisme i la crisi econòmica actual, desco-lonització africana, noves tecnologies,els avenços en ciència i biologia, elcanvi climàtic, el nou temps axial ambel canvi de paradigma religiós… Somdavant un terratrèmol i tsunami que hoha sacsejat tot i, naturalment, tambél’esfera religiosa. Som davant un noumón, davant un canvi d’època, estementrant en una crisi de cultura mundial,no precisament destructiva, però sí deproporcions inèdites que afecta totes les

27

dimensions de la nostra existència: so-cials, econòmiques, polítiques, culturalsi també religioses i espirituals.

Culpar el Vaticà II o la cúria romanade tots aquests desfasaments seria ex-cessivament parcial.

Tot això naturalment afecta la nostraconsciència religiosa i eclesial. J. B.Metz ha formulat en una espècie de so-rites els canvis que vivim en l’àmbit re-ligiós i eclesial. Davant d’una època depertinença pacífica a l’Església avuis’ha anat passant primer a afirmar «Cristsí, Església no», per a després anaravançant a «Déu sí, Crist no» i més en-davant «religió sí, Déu no», per acabardient «espiritualitat sí, religió no».

En aquest clima caòtic de canvi iincertesa generalitzada, la problemàticadel Vaticà II ha quedat d’alguna formadesplaçada o fins i tot superada. Ja no tégaire sentit limitar-nos a discutir sobreritus litúrgics, la cúria vaticana, la dis-minució de la pràctica dominical, elcontrol de natalitat, la comunió als di-vorciats o les parelles homosexuals…per més que sigui molt necessari fer-ho.Els problemes són molt més radicals ide fons. Les generacions joves són lesque més ho perceben i pateixen.

El Vaticà II va ser un concili forta-ment eclesiològic, centrat en la LumenGentium i en la Gaudium et Spes.Responia a la pregunta que Pau VIhavia llançat als pares conciliars: «Es-glésia, què dius de tu mateixa?» Tota laresta de documents giren al voltant del’Església o convergeixen cap a ella:revelació, litúrgia, laïcat, Poble de Déu,jerarquia, vida religiosa, ecumenisme,diàleg amb el món modern, llibertatreligiosa, etc.

Però pocs anys després del VaticàII, el mateix Pau VI, en una setmanasocial de França, va canviar la pregun-ta del Concili: «Església, què en dius deDéu?»

El teòleg i cardenal Walter Kasperreconeix que el Vaticà II es va limitarmassa a l’Església i a les mediacionseclesials i va descuidar atendre el ver-dader i autèntic contingut de la fe, Déu.17

I Rahner va arribar a afirmar que elConcili Vaticà I va ser més audaç queel Vaticà II en haver-se atrevit a tractarla qüestió del misteri inefable de Déu. Iamb aquest propòsit va escriure:

«El futur no preguntarà a l’Esglésiaper l’estructura més exacta i bella dela litúrgia, ni tampoc per les doctri-nes teològiques controvertides quedistingeixen la doctrina catòlica delscristians no catòlics, ni per un règimmés o menys ideal de la cúria roma-na. Preguntarà si l’Església pot tes-tificar la proximitat orientadora delmisteri inefable que anomenemDéu. […] I per aquest motiu, les res-postes i les solucions del passatConcili no podrien ser sinó un inicimolt remot del quefer de l’Esglésiadel futur.»18

L’Església ha de concentrar-se enl’essencial, tornar a Jesús i a l’Evangeli,iniciar una experiència espiritual de Déu(mistagògia), és temps d’espiritualitat ide mística. I també de profecia enfrontdel món dels pobres i exclosos que sónla major part de la humanitat, i enfrontde la terra, la mare terra, que està serio-sament amenaçada. Mística i profeciasón inseparables. L’Església ha de ge-

28

nerar esperança i sentit en un món abo-cat a la mort. No és temps de retocs par-cials.

No ens enganyem, ni caiguem enla temptació de tocar violins mentre el

Titànic s’enfonsa… L’Església ha deser una comunitat mistagògica,19 una co-munitat hermenèutica, que sigui media-ció i no obstacle per a l’encontre amb elDéu de Jesús i amb els pobres.

29

Més encara, a través de les queixes i deldescontentament del poble cristià queclama per aquest estil nou d’Esglésiaper sortir d’aquest atzucac eclesial, po-dem discernir la presència viva de l’Es-perit que gemega i clama per unaEsglésia diferent: una altra Església éspossible, una altra Església és necessà-ria (Jon Sobrino).

Però, mentrestant, hem de continuaramb el procés de recepció del Vaticà II,encara inacabat, explotar la seva herèn-cia, ja que només des de la seva llum iles seves intuïcions podrem respondreals reptes d’avui. Ens hem de convertiral mateix Esperit que va moure JoanXXIII a convocar el Concili, imitar la

seva bondat, la seva actitud de diàleg,misericòrdia, serenitat, confiança enDéu i, al mateix temps, els seus desitjosd’aggiornamento i de fer un salt cap en-davant. I sense desil·lusionar-nos, tre-ballar des de baix per renovar l’Esglésiacom ho van fer els moviments renova-dors dels anys cinquanta del segle pas-sat. Després del dur hivern neix semprela primavera.

No podem ser “profetes de calami-tats”, hem de sentir amb l’Església o,millor encara, sentir-nos Església fins itot enmig d’aquest hivern eclesial: Déui el seu Regnat és més gran quel’Església; l’Església és pecadora, peròestà sota la força de l’Esperit del Senyor,

30

6. CONCLUSIÓ: DEL CAOS AL KAIRÓS

En aquest clima de perplexitat i de crisi universal, els cristians creiemque no és un moment de mort sinó de part, que enmig d’aquest caos hiés present la Ruah, l’Esperit que planava sobre el caos inicial per gene-rar la vida, el mateix Esperit que va engendrar Jesús de Maria Vergei el va ressuscitar d’entre els morts. L’Esperit és qui dirigeix l’Església ila humanitat. No és la primera crisi per la qual passa l’Església. Pot serun moment pasqual, el pas de la mort a la vida. Del caos en pot sorgirun temps de gràcia, un kairós, una Església renovada, natzarena, méspobra i evangèlica.

que no l’abandona mai; l’Església nos’identifica simplement amb la jerar-quia, és l’Església del Jesús històric ipobre de Natzaret, encarnada en la peti-tesa i la fragilitat de la raça humana, sig-ne de contradicció com el mateix Jesús.Hem d’agrair que l’Església ens hagi

donat el millor que té, Jesús, i ens hemde convertir tots, jerarquia i fidels, al’Evangeli. Hem de mantenir una fide-litat crítica i rebel, però esperant contratota esperança en Aquell «que fa reviu-re els morts i crida a l’existència allò queno existia»20 (Rm 4,17).

31

1. Hi ha l’axioma clàssic de Pròsper d’Aquitàniaque afirma lex orandi, lex credendi, és a dir, laforma de pregar expressa la forma de creure.

2. H. Denzinger, jesuïta alemany, autor d’una obraclàssica que recull els textos de concilis i delmagisteri pontifici. Aquesta obra ha estatactualitzada aquests últims anys amb lacol·laboració d’altres autors, com Rahner,Schönmetzer i Hünermann.

3. Vegeu el llibre clàssic de R. AUBERT, La théolo-gie catholique au milieu du XXe. siècle,Tournai, 1954.

4. Per a un estudi més complet del Vaticà II reme-tem a les obres especialitzades: G. ALBERIGO

(dir), Historia del Concilio Vaticano II, V vo-lúmenes, Salamanca, Sígueme, 2008. S. MA-DRIGAL, Vaticano II: Remembranza y actua-lización, Santander, Sal Terrae, 2002;MADRIGAL, Unas lecciones sobre el VaticanoII y su legado, Santander, Sal Terrae, 2012.E. VILANOVA, El Concili Vaticà II, Barcelona,Facultat de Teologia de Catalunya 1995; J. M.ROVIRA BELLOSO, Vaticano II: Un conciliopara el tercer milenio, Madrid, B.A.C. 1997.

5. A. J. DE ALMEIDA, Lumen Gentium. A transiçâonecessária, Sâo Paulo, 2005.

6. V. MESSORI / J. RATZINGER, Informe sobre la fe,Madrid, B.A.C. 1985.

7. Per comprendre el pensament teològic de J.Ratzinger pot ajudar el text de J. MARTÍNEZ

GORDO, La cristologia de Joseph Ratzinger-Benet XVI. A la llum de la seva biografia teo-lògica, Barcelona, Cristianisme i Justícia,Quadern 158.

8. K. KÖNIG, Iglesia ¿adónde vas?, Santander, SalTerrae, 1986.

9. J. I. GONZÁLEZ FAUS, Comprender a Karol Woj-tyla, Santander, Sal Terrae, 2005.

10. J. MARTÍNEZ GORDO, «Datos y razones de lainvolución eclesial», Éxodo, núm. 109, junyde 2011, pàgs. 5-12.

11. BENET XVI, Discurso de felicitación deNavidad a la curia romana, 2005, AAS 9882006), pàg. 40-53.

12. J. PEREA, J. I. GONZÁLEZ FAUS, A. TORRES

QUEIRUGA, J. VITORIA, Clamor contra elgueto, Madrid, Trotta 2012, pàg. 9-23.

13. D. G. SCHULTENHOVER (ed.), Vatican II, DidAnything Happen?, New York, 2007.

14. A. MARCHETTO, El Concilio Ecuménico Va-ticano II. Contrapunto para su historia,Valencia, Edicep, 2008. Vegeu S. MADRIGAL,El “aggiornamento”, clave teológica para lainterpretación del Concilio, Santander, SalTerrae, 2010, pàg. 111-127.

15. PEREA, GONZALEZ FAUS, TORRES QUEIRUGA,VITORIA, Clamor contra el gueto...

16. J. A. ESTRADA, «La pérdida de credibilidad dela Iglesia», a Clamor contra el gueto, l.c., pàg.205-207.

17. W. KASPER, «El desafío permanente delVaticano II», a Teología e Iglesia, Barcelona,Herder, 1989, pàg. 414.

18. K. RAHNER, El Concilio, nuevo comienzo,Barcelona, Herder, 1966, pàg. 22,

19. F. J. VITORIA, No hay «territorio comanche»para Dios, Madrid, HOAC 2009, pàg 163-193.

20. Em permeto remetre al meu quadern, V.CODINA, Sentir-se Església en l’hivern ecle-sial, Barcelona, Cristianisme i Justícia,EIDES 46

32

NOTES