LOS CHANGOS Nº 11 y último. 2.016

FINS SEMPRE!

La guinda de estos viajes la pusieron mis compañer@s. Contando los tres viajes coincidí, más o menos tiempo, con las dos Estheres, Mi-qui, Agnès y Tati. Agnès, es difícil des-tacar únicamente una cosa después de todo lo vivido (incluido una boda y una separación… ;p) pero creo que com-partir estas experien-cias bolivianas conti-go fue especial, muy especial y así lo re-cuerdo cada vez que veo las fotos… Miqui y Esther, que lindo, os echo de menos…. Y Tati, suma y si-gue… des de aquel día en que te empe-ñaste en introducir tu pie entre el mío y mi zapatilla, hasta el día hoy, hay puñados de anécdotas para des-tacar, pero como en Tarija, nada… gra-cias amiga. También quería ex-plicar anécdotas de mis viajes, principal-mente del primero: la primera sensación al entrar al hogar viejo, la noche que dormí en la habitación de los grandes, el acci-dente con el autocar (para habernos ma-tao y nunca mejor

dicho…), la acampa-da en Chaguaya (en el fin del mundo…), el día que nos paró la policía yendo en bici del hogar a “nuestra casita” por el mero hecho de ser extranjeros y co-mo la hermana le plantó cara en la co-misaria, los bares (las copas por las noches y los almuer-zos por el día), las escapadas por Tari-ja con los niños, la hora de comer en el hogar y las sobre-mesas con los ni-ños, visitas al mer-cado campesino con la hermana para ver cómo se desen-volvía en su compra semanal. Los en-cuentros con los Ta-rijeños: con Silvia y su familia (abogada de la infancia y con-traparte de la aso-ciación en Tarija), encuentros surrea-listas con políticos del MAS (partido del Evo Morales), cele-braciones de las cu idadoras de l hogar o de alguno de sus familiares (siempre estábamos invitados)… Ya voy terminando. Y ahora toca el tur-no de los niños y

niñas del hogar. Tengo claro que no explicaré sus mise-rias, aunque algu-nas de ellas te enco-jan atrozmente el corazón. Como se dice el argot de la justicia “no da a lu-gar”. Aun habiendo derra-mado lágr imas (sobre todo en las despedidas), recuer-do la alegría y las risas con las que viví esos días, “in situ” con los niños y posteriormente co-mentando la jugada con la hermana o entre nosotros (los españolitos). Sé que no es justo destacar algunos niños por encima de otros, pe-ro siempre tuve mi lista de preferidos… o por afinidades o por la cantidad de horas compartidas con algunos de ellos, hacen que los veas con otros ojos. Con la perspectiva del tiempo y gracias a las nuevas tecno-logías y a la Tati, ahora sabemos al momento de sus vi-das… y ver como niños que estaban prácticamente de-sahuciados, como Jose Carlos (alias

Página 2

Tarija, 15 años compartiendo

LOS CHANGOS

“Quiero remarcar lo

que he disfrutado

compartiendo reuniones y actividades con la gente

de la Asociación”

Albert Fernández

Motete), tienen un trabajo y salen ade-lante (quiero desta-car que principal-mente por méritos propios) como auténticos héroes. Te sorprende y te gratifica. Otros ya son padres o están a punto de serlo (como Nico) y su-puestamente van madurando. Por desgracia, otros que creíamos que se iban a comer el mundo, por momen-tos el mundo se lo está comiendo a ellos (como José…). Lógicamente algu-nos que predecía-mos que serían car-ne de cañón es pro-bable que lo estén siendo (no tenemos información de to-dos y han sido algu-nos que por volun-tad propia o por obli-gación se han des-v i n c u l a d o d e l hogar). Al ver las fotos para seleccionarlas para el artículo, he vuelto a ver a Orlando… creo que su vida se resume con la frase que un día vimos escrita en una pared de Tarija: “Algunos nacen con suerte, otros nacemos en

Bolivia.” Aunque siga tirando de tópicos, tengo la certeza que en es-tos viajes recibí muchísimo más de lo que di y también que representó un antes y un después tanto para los boli-vianitos (niños, ni-ñas, cuidadoras, hermanas, etc.), co-mo para nosotros (los españolitos que hicimos el campo de trabajo). Ahora sí, para finali-zar, quiero remarcar lo que he disfrutado compartiendo reu-niones y actividades con la gente de la Asociación. Gracias a tod@s y emulando a Piqué diré: ¡Gracias a los La-huerta, con vosotros empezó todo!....

Albert Fernández

Nº 11 y último. Página 3

Es complicado resumir en cuatro palabras lo que para mí ha repre-sentado Tarija Desde el día que entra-mos en el Melvin Jones y recogimos a nuestro tercer hijo la percepción de la realidad cambió. Aumento de familia, re-encuentro con un ami-go, convivencia con un pueblo. Como cristiano tienes muy claro una forma de hacer que (no siempre), en un primer mundo donde las necesidades básicas están cubier-tas implican unas deter-minadas actitudes. La primera Navidad en Tarija, repartiendo cho-colate y bollos con Sil-via en uno de los ba-rrios de las afueras, te marca, es pasar de la teoría a la práctica. Y la Hermana Lucyna en-señándonos las obras del nuevo hogar y pi-diéndonos ayuda. La parroquia esta para eso y en nuestro caso, la de Sant Cristofol lo demostró desde el pri-mer momento. Colectas, Pastorets i Grup de Joves. A partir de ese momen-to el grupo de apoyo a Tarija fue creciendo, y gracias a esto la ayuda al Hogar y a la ciudad.

Creo que la ayuda de la Asociación ha sido tanto económi-ca, como humana, un puntal en el Hogar. Hemos tenido la suerte de poder compartir la vida con unos chicos que nos han tenido como ejemplo, especial-mente a vosotros. Los Campos de tra-bajo en el Hogar, las Becas, el segui-miento vital de unas personas que como nuestros hijos, de-seaban un futuro y hemos ayudado a que tengan sus oportunidades. Pero toda esa rique-za de amor ha sido bidireccional. Los niños de Tarija nos han dado amor y lo más importante, una demostración de que la donación per-

sonal sin esperar nada a cambio da la felicidad. También la relación con l'Escola del Pilar ha sido y es muy importante y benefi-ciosa tanto para los chicos del Hogar co-mo para los de l'Es-cola. La educación que se da a nuestros hijos en la mayoría de es-cuelas no incluye el conocimiento de los problemas que hay más allá de sus ca-sas. Y todo esto es gra-cias a nuestra Tari-ja. Gracias Tarija Jose Manuel Lahuerta

Página 4

Tarija, 15 años compartiendo

LOS CHANGOS

“Desde el día que entramos en el Melvin

Jones y recogimos a

nuestro tercer hijo la

percepción de la realidad cambió”

J. M. Lahuerta

Feia temps que volia col·laborar amb al-guna ONG, viure un estiu solidari i, final-ment, quan em vaig decidir vaig tenir una s o r p r e s a m o l t gran… A Premià mateix hi havia una Associació que col·laborava amb Bolívia i, a sobre, coneixia a alguns d e l s s e u s col·laboradors. Així que encara no havia fet res i ja estava aprenent com en el nostre entorn, molt a prop nostre, tenim molta gent implica-da, molts projectes on col·laborar i, en definitiva, petites ac-tuacions que omplen el món de colors. Us parlo de l’estiu 2004, una data que sempre tindré molt present, ja que va ser l’inici de tota una experiència, de tot un camí on la parau-la GRÀCIES és el resultat. Aquell estiu vaig vi-atjar a Tarija, junta-

ment amb l’Albert Creus, l’Àlex i la Lourdes. L’Hogar Sagrada Família ens va rebre amb els braços oberts, allà també vam trobar a la Tati i l’Esther, du-es voluntàries més de l’Associació. Aquell estiu ple de jocs, sortides, rialles va fer que no tornés a mirar les coses de la mateixa manera. Estar en un país di-ferent, amb les se-ves costums, tradici-ons, horaris,… fa que et tinguis que adaptar amb rapide-sa, absorbir cada moment, empapar-te de cada senti-ment… perquè tot això, t’acompanyarà per sempre. Quan vaig tornar d’aquest estiu, ja pensava en tornar… i així va ser…. vaig tornar….fins a tres estius! En tot aquest temps t’adones de tot el treball que podem

fer des d’a-quí, campa-nyes, sensi-bilitzacions, festes, be-ques… Si alguna cosa ha caracterit-zat la nostra Assoc iac ió ha estat la

il·lusió i les ganes de fer. Mai he oblidat les mirades dels més petits, les preguntes sobre com són les coses d’aquí, les ga-nes de jugar, la complicitat dels més grans…Costa ex-pressar per escrit tot això… Però tampoc puc oblidar la feina de la germana Lucyna amb aquests nois, així com tampoc la dels meus com-panys i companyes de l’Associació. Com deia a l’inici només puc donar les gràcies. Gràcies per tots els moments viscuts, per les persones co-negudes, pel treball en equip, per la il·lusió, pels somnis compartits, per les alegries, pels de-bats, … Però també estic contenta per la coherència demos-trada, perquè tot co-mença i tot acaba…. i perquè per sempre més quan escolti Tarija, sempre se’m dibuixarà un somriu-re a la cara. Raquel Freile

Nº 11 y último. Página 5

“Gràcies per tots els

moments viscuts, per

les persones conegudes,

pel treball en equip, per la il·lusió, pels

somnis compartits,

per les alegries, pels

debats, ...“ Raquel Freile

Tarija, 15 anys compartint

Página 6 LOS CHANGOS

Rehabilitació de l’Hogar La Libelula.

Tarija, 15 anys compartint: Els projectes.

Projectes educatius: aules taller de forn de pà,de fusteria i unitat producti-

Construcció de la nou hogar: Del Melvin Jones al Sagrada Familía.

Casa de Joves.

Esquerra Projectes Sanitaris: unitat d’anestesia de l’Hospital del Quemado i ganivet odontològic. A dalt: escola Bressol a Cochabamba.

Me cuesta infinito rega-lar palabras q expliquen Tarija. Lo intento en va-rias ocasiones. Siempre es lo mismo. Mis ojos son agua. Nuevo inten-to. Causalidad (o no, pq quizás nos teníamos que encontrar) me llevó a compartir con Albert un Erasmus en Oporto y ese compartir se trans-formó en un pasaje di-recto a conoceros a to-

dos vosotros, los de aquí (Rafa, MJ, Ramon, Miquel, Esther, Albert, Moi (Visi), Agnes, Est-her, Conxita y Jose Ma-nuel (los Lahuert!), Alex (Company de pis i més), Lou, Albert Creus, Ra-quel, Antonio, Vero, Chari. A los de allí, en el otro lado del charco (el hogar a los chicos a las chicas a la hermana Lu-cyna (super!) a Vicente a Julia a Silvia al Singani y al licor de leche de

Rosillas ;), a Tere y Sa-lomé de este año 2015). Y a pesar de haber lle-gado a un (al) final de Tarija: "sé que siempre hemos estado, estáis, estaremos" .

Tatiana Rozada

Página 7

Tarija, 15 anys compartint

Título del boletín

"sé que siempre hemos

estado, estáis, estaremos"

Tatiana Rozada

Nº 11 y último. Página 8

Benvolguts socis, becants, voluntaris, col·laboradors, familiars i amics, Durant els últims 15 anys l'Associació Tarija, amb el recolzament dels socis, de l'Ajuntament de Premià de Mar i altres col·laboradors, ha donat suport econòmic a diferents projectes de coope-ració internacional. En aquests anys l’entitat ha passat per moltes fases: uns primers anys molt actius on hi havia un Hogar per construir (construcció del nou Hogar de nens i joves Sagrada Fa-milia), grups de voluntaris que dedicaven els estius als camp de treball, després el vam equipar i fer més confortable (gabinet odontològic, implementació de la biblioteca), més tard quan els nens es van convertir en joves vam buscar ajuts pels seus estudis superiors (projecte de beques-estudi a joves de l'Hogar Sagrada Familia). Quan el projecte de l’Hogar estava finalitzant, vam buscar nous projectes per continuar col·laborant amb la ciutat: col·laboració amb l'Hospital de Cremats, les millores i la renovació de les infraestructures de les aules taller de Sedeges, la construcció de l'aula tèxtil i la reconstrucció de l'Hogar de nenes d'Educación y Futuro. Al mateix temps que treballàvem al terreny: aquí a Premià promovien campanyes econòmiques i enceta-ven activitats de sensibilització amb altres associacions dins del Consell de Cooperació. Actualment els membres de l’Associació ja no viatgem assíduament a Bolívia per fer el segui-ment dels projectes i tampoc podem dedicar el temps necessari per fer campanyes de sensibilit-zació. Hem construït moltes coses junts però des de la distància es difícil mantenir la mateixa il·lusió i energia que al començament. Evidentment no deixarem mai de col·laborar a nivell per-sonal amb Tarija ni de mantenir el contacte amb els “nostres nens”, amb la Germana Lucyna (dona incombustible i veritable motor del projecte de l’Hogar) i amb la nostra representant legal la Dra. Silvia Terán (els nostres ulls a Bolívia). Després de 15 anys de treball l’Associació oficial-ment cessa la seva activitat. Moltes gràcies a tots per haver-nos acompanyat i recolzat durant tot aquest temps: gràcies a la Conxita i al José Manuel per decidir un dia que volien ampliar la família; gràcies als mossens de les parròquies de Premià de Mar, Sant Cristòfol i Santa Maria, per la seva solidaritat i per cedir-nos els seus espais; gràcies als primers voluntaris que van viatjar a Tarija a passar un estiu, com si tal cosa, i van tornar frisats i encomanant les seves vivències a tot un seguit de joves que van anar desfilant pel país llatinoamericà estiu darrera estiu; gràcies a tots aquells que després de viatjar van decidir continuar col·laborant amb l’entitat i als que no van arribar a viatjar i han col·laborat des del començament (eh, Moi?); gràcies als socis per les seves aportacions desinte-ressades fent possible els nostres projectes; gràcies als col·laboradors que han recolzat les nos-tres activitats: Esplai Parroquial, Esplai El Carrer, grups de música i DJ’s, Escola Assís, Escola El Pilar, Ampa CEIP L’Olivera, Institut Premià de Mar, Centre Cívic de Premià de Mar, C.C. Dras-sanes i Cotxeres Borrell de Barcelona, Gráficas Arco, Patatas Torres, Sala Privat, Casa de la So-lidaritat de Barcelona, ...; gràcies al Consell de Cooperació Municipal i a l’Ajuntament de Premià de Mar perquè sense la seva inestimable ajuda els nostres objectius haguessin estat més difícils d’aconseguir; gràcies a les nostres famílies i amics... per estar, per deixar-se “enganyar”. Gràcies a les reunions, als sopars dels divendres, als congressos mundials, als “fin” de mes i als caps d’anys tarijenyos, a les festes (ai aquells Mou-te per Tarija!!!), a les calçotades, als bars, als que heu passat i us heu quedat, als que vau estar i vau marxar, tots hem estat Tarija...tots som Tarija.

Associació Tarija, 15 anys compartint