catalunya lliure - número 3

CATALANS!ESTEM CONVOCATS!

Número 3 · Octubre 2014

ARA ÉSL’HORA

ESPECIALCONSULTA

2 | Catalunya Lliure

ARA ÉS L’HORA04 Fotografies de la V

Recull dels nostres lectors.

22 Assemblees exteriorsRecull dels assajos que es van fer.

ESPECIAL 9N26 La ceguera d’Espanya

És una gran malaltia.

27 Tanmateix votaremEncara que el TC digui que no li dóna la gana.

30 11S2014Un moviment, un senti-ment.

CULTURA32 Jo també hi era

El mural de Cardedeu.

34 La guerra de xifres de l’11SVan ser 1,8M o potser 2M?

35 La cançó dels catalansAcomiada els escenaris.

36 Cal predicarSempre incompleixen tot el que els surt per la boca.

40 La dictadura disfressadaHabitualment en forma de democràcia.

42 Solidaritat des d’ItàliaPortades del Facebook a favor de la independència.

43 El cor d’en MarianoTota la nostra estimació a el president preferit.

44 I si fos una garantia?Per ser lliures o presoners.

46 Esdeveniments rellevantsDel mes de setembre,

48 La protestaUn poema de Claudi Omar.

49 La policía espanyolaS’arma en vista del 9N.

53 GargotsGargots gargotejats per un gargotaire.

Catalunya Lliure | 3

Direcció, maquetació i webOriol Closa Má[email protected]

Sotsdirecció i redaccióStella [email protected]

Equip de redaccióPilar PorcelMònica JubellsElisenda CampsEdu BeltranEulàlia [email protected]

TraduccionsEulàlia Fabregas PujolGisela Codina RoigMarc Casals PagèsRodrigo PennaStel·la [email protected]

EDITORIALAvui dimarts 30 de setembre, en el moment de tancar el número d’octubre d’aquesta revista, Catalunya viu un ferment sense precedents: amb la publicació al Butlletí Oficial de l’Estat, la suspensió de la Llei de consultes i del decret de convocatòria del 9-N ja no afecta només la Generalitat, el Parlament i l’Estat, sinó també els tercers, és a dir, totes les altres adminis-tracions i entitats i fins i tot els ciutadans. Tot plegat significa que queda interdit el conjunt de les activitats que la Generalitat havia asse-gurat que no s’aturarien, o sigui, preparatius logístics, campanya institucional etc. Tot i això, l’ANC i Òmnium Cultural segueixen endavant i convoquen els ciutadans a les set del vespre al davant dels ajuntaments, tots amb samarreta groga, un mar groc per demanar que es pugui votar. Així mateix, els partits independentistes criden perquè la gent surti al carrer, com va fer ahir una representació de la CUP que, al davant de la seu de la delegació del govern espanyol a Barcelona, va cridar a la desobediència. I avui al matí en algunes ciutats han aparegut unes urnes engabiades per simbolitzar l’empresonament democràtic que està vivint el poble català, una campanya privada (#mutsialagàbia) empresa per Internet per denunciar que “prohibir la consulta és segrestar el consens entre ciutadans i empres-onar les llibertats fonamentals”, mentre a Madrid la policia nacional ha impedit a empentes una petita manifestació de les Joventuts d’Esquerra, que tan sols volien exhibir una pancarta al davant del Congrés.

El nervosisme dels unionistes és palès: la líder del PP català, Sánchez-Camacho, amenaça que qui convoqui una manifestació en contra de les decisions del T.C. podrà ser acusat de sedició a l’empara de l’article 544 del Codi Penal i avisa que els funcionaris que “incompleixin la llei” seran inhabilitats de l’activitat professional. Per la seva banda, el ministre d’Afers exteriors, José Manuel García-Margallo, afirma que espera que Catalunya no perdi “la seva situació de privilegi” com la que “ha tingut aquests anys de recuper-ació de llibertats i de prosperitat”.

I ens agrada pensar que, com deia en Miquel Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”.


FOTOGRAFIES:XAVI FITÓ


FOTOGRAFIES:FRANCESC CAMPANYA


FOTOGRAFIES:ESTHER BUENO


FOTOGRAFIES:DAVID MARTÍNEZ


FOTOGRAFIES:VERO FIGUERAS


FOTOGRAFIES:FAMÍLIA LARA LÓPEZ


FOTOGRAFIES:XAVI LUENGO


La V va ser una trobada amb persones, ser humans amb sentiments reals i amb les emocions a flor de pell, tot tipus d’emocions.

La V va ser una empenta conjunta de totes aquestes persones que lluiten per un mateix fi.

La V va ser creure en una societat persistent, convincent i sobretot molt variada cul-turalment. Aquest va ser el motiu pel qual quasi 2 milions de persones juntes cami-nant en una direcció, van demostrar coratge i orgull al món.

La V va ser un recull de colors de pell, d’idiomes i de sentiments units per l’emoció dún símbol, l’estalada, i seguint tots junts l’optimisme d’un futur millor i propi, sense importar ni edat ni professió, ni costums ni arrels, sino on la unitat humana va ser la clau de l’èxit.

Factor humà unit per aconseguir la llibertat del mateix poble on les persones són la base i l’absolut creixement d’un país.

Sense persones no hi ha país ni futur.


TEXT: MÒNICA JUBELLSFOTOGRAFIES: XAVI LUENGO


FOTOGRAFIES:XAVI LUENGO


Han estat moltes les ciutats al voltant del món que ens volgut mostrar la seva solidaritat fent una “V” dies abans de la nostra Diada.

La majoria han estat proposades o con-vocades per catalans que per diversos motius es troben a diferents països del món, be perquè hi ha alguna represent-ació de la ANC, bé perquè tenen casals catalans on es reuneixen. Cal agrair a tots ells que no tant sols no obliden d’on provenen sinó que també fan difusió explicant a les seves noves amistats qui som, que volem i perquè lluitem. Així dons, a la majoria de “V” que s’han anat fent, no tant sols hi havia catalans emi-grats sinó que s’hi ha afegit gent autòc-tona que ens han volgut demostrar la seva solidaritat.

Les mostres de “V” no han estat tant sols a nivell Europeu sinó que n’hi ha hagut per tots els continents. Aquí tant sols he inclòs algunes de les fotos que s’han anat publicant a diversos mitjans de comunicació, però em consta que són molts més els pobles i ciutats que un dia o altre als voltants de l’onze de setembre es van reunir per a fer una mostra de la “V”. Demano disculpes a les ciutats de les qual no he trobat cap foto.


A les illes britàniques, la majoria de les grans ciutats han fet també una mostra de la “V”. Ciutats com Birmingham a Anglaterra, Cork o Belfast a Irlanda ens han mostrat el seu suport. Val a dir que ells acaben de viure un cas similar amb el referèndum d’Escòcia i això ha fet que ens entenguessin una mica més.

Malauradament, a Escòcia no s’ha pogut aconseguir, però els animem a continuar la seva lluita i no defallir mai. Des d’aquí els volem mostrar tot el nostre suport i solidaritat. Tot és possible i algun dia els arribarà la llibertat que tant desitgen.

A la pàgina anterior hem vist fotos de la “V” a Miami, Florida, on els catalans (i que no ho eren) es van reunir a una de les seves boniques platges per mostrar-nos que encara que estiguin lluny saben quines són les seves arrels. Però no tant sols hem vist mostres des de Nord Amèrica. A països d’Amèrica Central i del Sud també ens volgut recordar.

També ens han arribat fotos des del Japó, on tot i la pluja la gent del casal català de Tokyo va sortir a fer-nos la seva “V” sota la mirada d’alguns transeünts que es van aturar a mirar què hi feien.

ASSEMBLEES EXTERIORSTEXT: EULÀLIA FÀBREGAS


L’asseig a Dubai, Emirats Àrabs

També des dels Emirats Àrabs hem rebut una mostra de la seva solidaritat. A tot ells agrair-los el seu suport ja que amb la seva ens donen a conèixer arreu del món i fa que més d’un s’interessi pel què passa a casa nostra i es solidaritzi amb nosaltres. Junts ho aconseguirem.


ASSEMBLEES EXTERIORSTEXT: EULÀLIA FÀBREGAS

L’asseig a Dubai, Emirats Àrabs

També des dels Emirats Àrabs hem rebut una mostra de la seva solidaritat. A tot ells agrair-los el seu suport ja que amb la seva ens donen a conèixer arreu del món i fa que més d’un s’interessi pel què passa a casa nostra i es solidaritzi amb nosaltres. Junts ho aconseguirem.


La ceguera espanyolista no és un joc sino és una realitat que tot i que pot semblar de mentida per la seva absurditat i mag-nitut, és un fet consumat en ple dia.

No veuen, no escolten i no s’adonen que marxem.

Tenim un peu a fora i ells continuen negant les evidències d’una massa revo-lucionada i lluitadora que no pararà fins treure’s de sobre aquest règim imposa-dor i antidemocràtic del Reino de España.

La malaltia de la confusió amb por de prerdre el romb de la riquesa i l’estabilitat és tan gran que no miren, dissimulen i ataquen per no afrontar una realitat ja plasmada i oberta al món.

Amaguen el cap sota l’ala i neguen, neg-uen i neguen una evidència tan clara com que Catalunya no vol seguir amb aquesta farsa.

No accepten que no som com ells, que no parlem la mateixa llengua, no seguim les seves costums, no ens agrada la faràndula ni tanta tonteria, que no fem migdiades encara que tinguem son i que no volem més politics com la pandilla que viu a Madrid. Una colla de politics,

molts d’ells corruptes fins la mèdul·la que no dónen la cara per res i si ho fan és dabant un plasma o en un programa de tartulia i de cor.

No volem seguir donant explicacions a una gent que no les entenen. Ho hem intentat tot ia ra ja n’hi ha prou. Hem dit prou.

Però és igual, son un mur de contenció. No escolten ni ens miren. No volen saber què està passant ni perquè. I els cata-lans hem de continuar donant medicines per si podem curar-los? Ah no! Tanta ignorància no te cura.

LA CEGUERA D’ESPANYAUNA GRAN MALALTIA

MÒNICA JUBELLS / EQUIP DE REDACCIÓ


Hi ha una data que ens ronda pel cap des de fa gairebé un any i ara, després d’aquella marea humana que fa unes setmanes va reclamar, pacíficament i civilment, el dret a l’expressió demòcrat-ica de la seva voluntat, ara aquesta data adquireix cada dia més concretesa, ara la sentim cada dia més propera i, a pesar dels obstacles, fins i tot més probable, més possible.

Era el 12 de desembre de l’any pas-sat quan Artur Mas anuncià al món el segellament d’un acord amb els líders dels partits favorables a la independèn-cia, acord sobre la data prevista per al referèndum, el 9 de novembre, i sobre la pregunta, constituida per dos apar-tats: “Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?”. Ara bé, un cop assolit l’acord, calia actuar de manera que el poble català ho pogués celebrar, aquest referèndum, i justament el 16 de gener el Parlament de Catalunya va aprovar amb una majoria de gairebé dos terços la proposició de llei per demanar al Congrés la transferència de la com-petència per poder-lo convocar, dele-gació refusada pel Congrés dels Diputats d’Espanya el 8 d’abril: 299 vots en contra

i només 47 a favor. El portaveu d’ERC al Congrés, Alfred Bosch, ho havia previst i ja ho havia subratllat en el seu discurs que això no aturaria la voluntat dels catalans. “Eppur si muove”, havia dit, tanmateix es mou, recordant quan la inquisició demanà a Galileo Galilei che afirmés que els planetes no es movien al voltant del sol, i tampoc del seu eix, i ell va sortir de la sala dient que si això els feia feliços els diria el que volien, tot i que la Terra seguiria movent-se; així mateix, els grans partits majoritaris espanyols no poden res contra la volun-tat i la determinaciò del poble català; i el mateix va sentenciar el president Mas pocs minuts després de la fi del debat, durant una roda de premsa a la seu de la Generalitat: el ‘no’ del Congrés espanyol no podrà aturar la voluntat dels catalans.Però com fer-la aquesta votació? Segons un informe de l’Institut d’Estudis Autonòmics, un cop esgotada la pos-sibilitat prevista a l’article 150.2 de la Constitució Espanyola – o sigui, la transferència de funcions de l’Estat a la Generalitat – l’ordinament jurídic preveu quatre vies més per la realització de la consulta. Per començar, perquè el refer-èndum sigui vinculant, que ens agradi o no cal fer-ho segons l’ordinament jurídic

TANMATEIX

VOTAREMSTELLA FIRINU / SOTSDIRECTORA


espanyol actual i doncs segons les pre-visions de l’art. 92 de la Constitució, és a dir, convocació “pel Rei a proposta del President del Govern, autoritzada prèviament pel Congrés dels Diputats”, i sabem molt bé que a hores d’ara tot ple-gat sembla ciència ficció. En segon lloc, la votació podria ser convocada segons la Llei de consultes populars per via de referèndum, llei aprovada pel Parlament català fa quatre anys i que encara pateix un destí incert per la presència d’un recurs davant del Tribunal Constitucional per part del Govern estatal. A més, com que aquesta llei preveu consultes vincu-lants, ha de ser autoritzada prèviament per l’Estat. Una altra alternativa podria ser la de la reforma de la Constitució i en particular de l’art. 92 perquè prevegi explicitament la possibilitat de celebrar referèndums d’àmbit autonòmic, però igualment caldria la voluntat política estatal de permetre la consultació, actu-alment impossible.

Finalment, hi ha la via de la llei de consultes populars no referendàries a l’empara de l’art. 122 de l’Estatut, llei aprovada pel Parlament català en ple extraodinari el 19 de setembre i en vigor des del 27 de setembre; i és en aplicació d’aquesta llei que, per fi, aquell mateix dissabte el president Mas, ignorant les amenaces del executiu espanyol, va sig-nar el decret de convocatòria de la con-sulta del 9 de novembre vinent, consulta sobre el futur polític de Catalunya, com previst des de fa gairebé un any i com demanat per la majoría del poble català. El resum explicatiu de la proposició d’aquesta llei la qualificava com a “instrument de participació per a conèix-er l’opinió dels ciutadans de Catalunya sobre qüestions d’especial transcendèn-cia política” mentre, per la seva banda, la Llei 10/2014, del 26 de setembre, acla-reix que es tracta d’un instrument dirigit “a conèixer la posició o les opinions de


la ciutadania amb relació a qualsevol aspecte de la vida pública en l’àmbit de Catalunya i en l’àmbit competencial de la Generalitat i dels ens locals”. Per cert, la victòria del sí-sí, encara que amplament majoritària, no produiria cap efecte vin-culant i encara menys la independència automàtica de Catalunya, ja que la con-sulta només seria el termometre d’una situació que tothom ja coneix perfecta-ment, ara més que mai també arreu del món.

Hom sap, però, que cap govern podria continuar ignorant la veu d’un poble sobretot al davant de la comunitat inter-nacional que justament el 18 del mes passat va assistir al cas del Regne Unit que, acceptant que Escòcia expressés la seva voluntat popular amb una consulta sobre el seu futur polític, es presentà com a exemple de democràcia real. Al contrari, el govern espanyol continua amenaçant recórrer al Codi Penal en el cas que s’intenti dur a terme una consulta eventualment invalidada pel Tribunal Constitucional i, com qui llança la pedra i amaga la mà, el ministre espa-nyol de l’interior, Jorge Fernández Díaz, afirma que el govern no pensa recórrer aquesta via, però només perquè està convençut que Mas no farà res il·legal. A més, perquè el missatge quedi ben clar, l’associació de jutges Francisco de Vitoria fins i tot va arribar a plantejar-se que el President de la Generalitat podria ser considerat responsable dels delictes de prevaricació, desobediència i sedició i s’enfrontaria conseqüentment a penes d’inhabilitació i de fins a quinze anys de presó. Així mateix, just perquè no se

n’oblidin els cata-lans, el por-taveu de l’associació, el jutge Marcelino Sexmero, va recordar la pos-sibilitat que el govern espanyol, que també podria suspendre l’autonomia de la Generalitat, assumeixi fins i tot el con-trol dels mossos d’esquadra.

Tot i les amenaces, i la suspensió – pre-vista – de la llei de consultes i del decret de convocatòria per part del Tribunal Constitucional, el president Mas asse-gura que no farà marxa enrera: la Generalitat seguirà amb els preparatius logístics i amb la campanya institucio-nal, ja que una suspensió no equival a un annul·lament. Per la seva banda, ERC, la CUP, l’ANC i Òmnium anuncien mobil-itzacions per demanar que la consulta se celebri, encara que desobeint: “Quan et prohibeixen votar, desobeir significa votar”, afirma Oriol Junqueras, president d’ERC.

Per descomptat, encara hi ha molta feina per fer i el 9 de novembre només serà un pas més cap al naixement del nou estat que, probablement, haurà de recórrer altres camins per veure la llum, perquè si no podem arribar a la meta seguint aquesta direcció, trobarem altres vies, probablement internacionals, perquè el poble català ara ja s’ha decidit, ja no farà marxa enrere, i si segons Mas “Catalunya i l’estat ja van per vies diferents i en direccions diferents”, també cal afegir que si encara no hi ha un tren que ens porti allà on volem arribar, hi anirem igualment tot i que a peu.


MÒNICA JUBELLS / EQUIP DE REDACCIÓ

Es mouen corrents de pais, il·lusions car-regades d’esperança per un canvi i nous projectes pel futur de Catalunya.

Es mouen corrents humanes per viure en un país millor ple de records del passat que va ser tacat constantment durant segles i que ara tenim la sensació i l’esperança de poder recuper-lo.

Aquest passat ple d’històries familiars i d’història en el sentit literal, que ha passat de generació en generació amb l’esforç dels nostres avantpassats per conservar la nostra llengua, cultura i tradicions, i mirant més enllà, recuperar la independència de la nostra nació.

Tot i que l’inici d’aquest moviment està engranat per varis mecanismes de dife-rent origen, a la fi, els rius de convicció de voler un país vell però nou els mouen diferents generacions i amb diferents arrels dins la mateixa societat catalana moderna i de progrés.

Per una banda, hi ha els que porten una vida somniant amb un país lliure ja que és un sentiment d’origen familiar i gen-eracional, d’aquelles families que van

11S2014 UN MOVIMENT, UN SENTIMENT


patir varis intents d’aniquiliar el català i van patir una guerra civil amb conseqüències desatroses pel nostre país amb molts morts i exhiliats. Aquest seria un sentiment interior i profund que no ha desparegut amb els segles de setge i petiment.

Llavors hi ha els que estimen el país on viuen i volen el millor per poder disfrutar i viure en un futur millor. Aquells que potser no tenen un sentiment tan arrelat però que están orgullosos de ser catalans i de viure aquí. Uns homes i dones procedents

d’altres parts d’Espanya o del món o fills d’aquests que tot i que el català no és la seva primera llengua, l’estimen i la volen conservar igual que s’impliquen amb la cultura lluint una inte-gració absoluta. I volen seguir aquí en millors condicions i en un país no dependent de l’estat Espanyol. Ho descriuria com un sentiment exterior integrat.

I per últim hi ha els que están farts de ser trepitjats per l’estat espanyol i que acabaran estimant aquesta terra tant com els primers o segons.Són una societat catalana que ja els hi agrada ser part d’Espanya però que cada dia que passa s’adonen que ens menyspreen, calumnien, ataquen, prohibeixen, exprimeixen i humillen, i això fa que s’arrelin al lloc on viuen per un sentiment de defensa dabant d’un atac. Son un moviment nou, persones que inclús potser no entenen la nostra historia però no els importa ja que viuen el present. Només volen viure amb respecte i coherència amb la riquesa que genera Catalunya i que no els importa el bilingüisme i disfruten amb els castellers i trabucaires. Aquest és el sentiment exterior d’integració pràctica.

És un moviment social que creix a una velocitat imparable i que multiplica a diari els seus fidels. És una manifestació de democràcia pura i dura, serenitat, germanor i persistència faixuca que ens està portant a moments històrics que serán irrepetibles.Un moviment creat per persones de diferents origens de pensament, però units per aconseguir la llibertat d’un poble orgullós de la seva gent.

Un moviment, un sentiment amb vàries interpretacions i dife-rents actituts.


“Jo també hi era” ja té a punt l’Acte de Suport del 4 d’octubre amb un cartell impressionant

El col·lectiu “Jo també hi era” de suport als 8 encausats per la repintada del Mural de Cardedeu, després de la campanya a TotSuma on es van rebre gairebé 9.000 euros en 300 aportacions i nombroses mostres de suport, ja té a punt l’Acte de Suport del dissabte 4 d’octubre al Parc Pompeu Fabra de Cardedeu.

Són molts els artistes que han volgut col·laborar amb “El Mural de Cardedeu/Jo també hi era!” i, com es pot veure al cartell de l’acte, serà una nit espec-tacular. Lax’n’Busto, Cris Juanico, Feliu Ventura, Miquel Gil, Quico Pi de la Serra, Eina, Xeic!, Bikimel, Quim Vila, Meritxell Gené, els Taverners, Biel Majoral, Lluis Danés, la Portàtil FM, la Coral Poble que Canta, i moltes sorpreses més que apareixeran durant l’acte, ompliran una vetllada a Cardedeu que servirà per reaf-irmar la voluntat popular i també per sentir-nos, tots plegats, satisfets de la feina feta i orgullosos d’haver decidit tirar endavant aquests actes de dignitat i de perseverança en la voluntat col·lectiva davant els atacs del feixisme, les denún-cies del totalitarisme i l’actitud rància de la justícia i l’administració espanyola.

Durant la tarda es faran actes de Cultura Popular per a la gent que vulgui venir a viure l’ambient festiu unes hores abans... Música, bastoners, gegants, entre moltes altres mostres... i amb la presència molt especial dels Trabucaires de Cardedeu que faran sentir el retrò dels seus tra-

JO TAMBÉ HI ERAEL MURAL DE CARDEDEU

COL·LECTIU JO TAMBÉ HI ERA

bucs en esclat de festa, com sempre.

Les entrades per l’acte tenen un preu de 15 euros, i es poden comprar al Compàs i al Tarambana (a Cardedeu), a La Clau (Sant Celoni) i l’Anònims (Granollers); i per internet a productesdelaterra.cat

La gent que va fer una aportació per a la injusta sanció a través de TotSuma podrà recollir la recompensa que pertoqui la mateixa tarda del 4 d’octubre al Parc Pompeu Fabra.

Les entrades que es venen ara són per assumir les despeses tècniques de l’acte i, en cas d’haver-hi algun benefici, servirà per a repintar i mantenir el mural intacte en el futur.

Pensem que per solidaritat amb les 8 persones sancionades, però també per dignitat i rebuig total a la utilització de vies judicials per a atemorir el desig d’un poble que vol expressar pacífica i democràticament la seva voluntat de ser lliure, el que per a uns pocs pretenia ser un merescut i alliçonador càstig, ha d’acabar sent, amb aquest Acte, una nova mostra de reafirmació cap a l’anhelada independència que volem. Com deia Vicent Andrés Estellés, no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu.

Guanyarem! Visca els Països Catalans! Visca la terra!

Gràcies per l’atenció i el suport.

LA GUERRA DE XIFRES DE L’11

ELISENDA CAMPS

EQUIP DE REDACCIÓ

1.800.000 persones a la V de Barcelona sem-bla ser la xifra màgica, el número que ens diu que la Diada va ser un èxit. I ho va ser, certa-ment.

Però jo vull veure l’èxit en una xifra molt més gran, una xifra que no es comptabilitza però que existeix. És la dels milions de catalans que, per diverses raons, no van a la capital a celebrar la Diada però que la celebren.

S’hauria de sumar, a l’èxit de la concen-tració, totes les persones que assisteixen als actes convocats als seus pobles: les persones que fan possibles aquests actes i els seus seguidors i/o espectadors.

Jo em trobava dins d’aquest nombre de cata-lans que també celebrem la Diada, encara que no a Barcelona. Vaig estar fent Castells en un poble de la Costa Brava, envoltats d’un nombrós públic vestit amb samarretes inde-pendentistes, portant estelades i senyeres, emocionant-nos tot cantant Els Segadors al final dels actes.

Comptem tota aquesta gent, de tots els pobles de Catalunya, i sumem-la al milió vuit-centes mil persones oficial de la “V”. Definitivament s’acabaria aquesta guerra de xifres que cada any ocupa les portades de tots els diaris el dia 12 de setembre.

Comptem tota aquesta gent, tots els pobles de Catalunya, i no menyspreem l’estima a la pàtria de qui per un motiu o per un altre, no ha anat a la concentració de la capital.

Reconeguem que al capdavall, tot Catalunya va ser una festa. Tapem la boca a aquests prepotents i ments tancades d’espanyolistes.



Després de set funcions per diferents indrets del país, l’obra La cançó dels Catalans de la companyia osonen-ca 3.Teatre s’acomiada, almenys de moment, dels escenaris amb dues rep-resentacions aquest octubre: el dia 11 a Gurb i el 12 d’octubre a Taradell.

El text és original de Víctor Mora i Alsinella, oncle del conegut autor del Capitán Trueno. Mora i Alsinella és també l’autor de la sarsuela catalana per excel·lència, Cançó d’amor i de guerra.

El text fou escrit l’any 1922 i oficial-ment només consten tres representa-cions de la mateixa: el 30 de març i el 10 de setembre del mateix any, amb-dues a teatres del barri de l’esquerra de l’Eixample barceloní i la Diada del 1931, ja amb la Segona República, i que comptà amb l’assistència del president Macià, al teatre del Bosc del barri de Gràcia. Després, fou prohibida pel règim fran-quista.

Es dóna la circumstància que quan es va representar el 10 de setembre de 1922, havia de representar-se també al dia següent coincidint amb la Diada però una ordre del llavors Governador Civil de Barcelona Severiano Martínez Anido (posteriorment ministre de Primo de Rivera i de Franco) va prohibir la funció.

La història se situa al novembre de 1714, contràriament a altres textos que es focalitzen en el mes de setembre, i explica com a un hostal d’Espinelves un grup de ciutadans recullen armes i planegen con-traatacar el règim borbònic. Assabentats els borbònics d’aquests plans, infiltren soldats al poble per esguerrar l’atac. L’amo de l’hostal, a qui tots donaven

per mort, torna de Barcelona ferit i allà es retroba amb el seu atacant, un sol-dat infiltrat que s’enamora de la filla de l’hostaler, mentre el seu altre fill és qui lidera el contraatac català. La història de Mora i Alsinella es condensava en només trenta minuts, per la qual cosa el director d’aquest muntatge, Josep M. Diéguez, ha afegit un pròleg i un epíleg, ambdós situats el nou de novembre de 2014 i que serveixen per donar context i perspec-tiva històrica a l’obra.

En quant al grup 3.Teatre és una enti-tat amateur formada principalment per joves al voltant dels 20 anys, i algun vet-erà, que col·labora habitualment amb el centre excursionista oferint caminades teatralitzades i que al seu currículum compta amb muntatges com Testimoni de Càrrec d’Agatha Christie, Homes de T de Teatre i l’inevitable Els Pastorets.

LA CANÇÓ DELS CATALANSS’ACOMIADA DELS ESCENARIS

EDU BELTRAN / EQUIP DE REDACCIÓ


No ens fiem dels que prediquen però incompleixen sistemàticament el què es comprometen.

La Constitució Espanyola del 1978 va establir l’organització de l’Estat de les Autonomies fruit d’un acord polític que facilitava la transició de la dictadura fran-quista cap a la democràcia. Els Estatuts d’Autonomia són lleis Orgàniques de l’Estat fruit d’un treball parlamentari, que els cal l’aprovació de les Corts Espanyoles i han d‘estar referendats per la població corresponent.

Així, docs, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 és o era una Llei Orgànica de l’Estat Espanyol aprovat per les Corts Espanyoles i referendat pel poble de Catalunya i només pel poble de Catalunya.

El contingut d’aquella llei estatal deter-minava l’obligació de transferir a la Generalitat de Catalunya un conjunt de competències de caire legislatiu, admin-istratiu i de gestió que com és de sentit comú havien d’anar acompanyades de la dotació pressupostària corresponent. Quantes d’aquelles competències han arribat tard i malament o encara no han arribat? No oblidem que la totalitat dels tributs, en aquell moment, el cobrava l’Estat per tant aquest tenia l’obligació de fer amb promptitud la transferència de la dotació corresponent. Després de més de 35 anys hem pogut constatar i patir que l’Estat no ha transferits totes les competència a que estava obligat per llei i cada any les ha valorar a la baixa i ha retardat el seu pagament. És a dir, l’Estat ha incomplert sistemàticament les seves obligacions i això tant en temps del

CAL PREDICARAMB L’EXEMPLE

PILAR PORCEL I OMAR / EQUIP DE REDACCIÓ


mandat del PP com del PSOE.

A partir del 23 de febrer de 1981 amb l’intent de Cop d’Estat del tinents coro-nel Tejero, es va servir amb safata per-què Felipe González comendes a redac-tar lleis que es solapaven i llimaven algunes competències de la Generalitat de Catalunya i el seu discurs va comen-çar a ser, sí però no.

Pasqual Maragall en vistes al gran incom-pliment gairebé sistemàtic dels com-

promisos emanats dels textos legisla-tius catalans va decidir redactar un Nou Estatut per tal de recollir els dèficits de l’anterior i incloure noves propostes. El Nou Estatut seguia sent una Llei Orgànica de l’Estat. Va ser referendat majoritària-ment pel poble de Catalunya i només pel poble de Catalunya. El nou text legisla-tiu va ser ribotejat durant el seu pas pel Congrés dels Diputats que va comen-çar a no assemblar-se gen a l’original. Malgrat tot diputats i senadors aprova-ren el tex però el Govern del PP amb una


indiferència esfereïdora, fent cas omís a la decisió del Poder Legislatiu va enviar el text al Tribunal Constitucional que el va acabar de triturar. Així hi tot, mai s’ha rebut correctament el pressupost cor-responent i molt sovint s’han aprovat lleis orgàniques que envaïen les poques competències de la Generalitat.

Era el 2010, i el poble de Catalunya va dir PROU! Però no va servi de res. El Govern de l’Estat segueix incomplint les

seves obligacions i a sobre sembla que se’n enfoti. Només cal mirar la cara de mofeta dels ministres Wert, Montoro o Fernández Diaz…

Hi va haver un dia que el President Mas va anar a entrevistar-se amb el President Rajoy per mirar a un acord sobre el per-sistent dèficit fiscal a Catalunya, la res-posta va ser un cop de porta. Ells parlen de diàleg però de fet només hi ha (quan ni ha) monòleg.


El poble de Catalunya segueix dient PROU!

Què han fet els catalans durant tots aquests anys?

Reclamar les competències estatutàries que han arribat en comptagotes, mal finançades i amb un retard molt consid-erables. Però sempre hem trobat el no per resposta.

Reclamar que es faci efectiu el dèficit fiscal. Però no, no hem sabut fins fa quatre dies com el calculaven i que rep-resentava però el que és més curiós que els mateix economista que va fer els càl-culs, reconeix que estaven mal fets. Tot un detall.

Reclamar insistentment el que deter-mina l’Addicional Tercera de l’Estatut i la resposta ha estat no incloure als pressu-postos Generals de l’Estat. Si no hi con-sta no hi a deute, digui el que digui la llei.

Indignar-se quan a Madrid aproven una llei de suport a les persones amb dependències diverses, que han de ges-tionar els ajuntaments i finançar l’Estat. Què ha passat? Què l’Estat no paga i els ajuntaments són els dolents de la pel·lícula que han de donar la cara.

Recordar amb constància que Catalunya té competències exclusives en matèria d’ensenyament obligatori, i què va l’Estat? Imposa una llei igualitària per a tot el territori espanyol a través de la qual pretén liquidar la immersió lingüística que durant més de 30 anys s’ha valorat molt positivament, i que ha facilitat la cohesió social en un territori de fort flux migratori.

Per acabar el sarcasme el Govern Rajoy amenaça en prohibir una llei que encara no s’ha presentat al parlament de Catalunya. Això sí que és posar la vena abans que es produeixi la ferida.

Els mentiders convulsius són mentiders

dia i nit, hivern i estiu. Són mentiders tots els cies de l’any. Els mentiders con-vulsiu no faran mai proposta d’esmena per tant, peti qui peti, el 9 de novembre hem de poder votar per que volem votar, per que volem que els polítics de torn i els que vindran sàpiguen les expecta-tives del poble de Catalunya.

No ens deixem enganyar. Si es veuen acorralats ens diran que seran bons min-yons, que faran no sé massa que. No ens ho creguem, no ens deixem ensarronar. Aquell que menteix sistemàticament, aquell que manipula a la seva convenièn-cia els Tribunals de Justícia, aquells que són prou fatxendes per pretendre “espa-ñolizar a los niños catalanes”, aquell que són capaços de prohibir la presen-tació d’un llibre traduït al neerlandès, aquells que es creuen amb autoritat moral per decidir el futur dels fetus per sobre la voluntat de la mare, aquells que creuen que no córrer cap pressa pagar els deutes i són capaços de justificar el seu mal fer afirmar amb una tranquil·litat que esborrona que no tenen diners… Ens els podem creure? On són les quantitats de diners que l’Estat ingressa a través de la liquidació tributària?

Ara que a Escòcia sembla que el procés cap a la independència va prenent força, el primer ministre anglès fa proposta per millorar i refermar en positiu els lligams internacionals. No pensem que a l’Estat Espanyol una proposta similar fos pos-sible. No són anglesos, l’endemà ja la incomplirien.

És possible – no provable – que a mitjans d’octubre proposin al President Mas par-lar-ne per arribar a un acord. No ens ho creguem. Una si9gnatura els senyors del PP o del PSOE és menys que paper mul-lat. Ells saben que prometre no fa pobre i que ells – com sempre – no compliran.

Que no ens deixem engalipar! Que la INDEPENDÈNCIA és a tocar!


Hem passat més de 35 anys vivint din-tre d’un núvol. Ens van fer creure que s’estava obrint el camí de la transició que aniria deixant enrere la Dictadura del General Franco fins a superar-la del tot. Després de tots aquests anys treballant amb il·lusió i esperança ens adonem que hem sortit de la dictadura franquista per passar a la dictadura rajoïsta.

Quina diferència hi ha entre una i l’altra? Només la indumentària. La primera arrib-ava com a colofó d’una guerra amb fam, misèria i apoquiment. La segona arriba disfressada de democràcia però no evita la fam i la misèria a la població. Duran

la primera dictadura qui discrepava dels manaires era afusellat sense contempla-cions, ara no es mata el dissident a cop de fusell però si a com de fer-lo viure en la precarietat extrema, a negar-li l’aigua mi la sal.

Catalunya sempre ha estat en el punt de mira del dictador de torn. La cultura catalana perseguida i acorralada des de tots els fronts possibles. Des del “Hable en cristiano” a la llei Wert han intentar aconseguir el seu objectiu. No se’n han sortit però han generat molta violència, més odi del desitjat i s’han hagut de treure molts pals a les rodes catalanes.

A DICTADURA PER MOLT QUE ES VESTEIXI DE DEMOCRÀCIA, DICTADURA ES QUEDA

PILAR PORCEL / EQUIP DE REDACCIÓ


Des de la “Masturbación es pecado” a la llei de l’avortament del ministre Ruiz-Gallardón s’ha demostrat que el dret a pensar i decidir és propietat exclusiva dels governants de torn. Ells manes, ells pensen el que és millor pels ciutadans, ells decideixen per nosaltres.

Franco aprovava les lleis per unanimitat i mutis a la gàbia, el govern Rajoy pro-hibeix lleis abans que aquestes siguin redactades. Al Govern Rajoy li és exacta-ment igual el contingut d’un projecte de llei, Li és igual el que digui, faci o proposi el Parlament de Catalunya, ho prohibeix per principi i a sobre com qualsevol bon dictador ja sap que hi dirà el Tribunal Constitucional abans accepti aquesta llei “non nata”

Durant aquests anys que han passat d’una dictadura a una altra la societat ha perdut bous i esquelles, educació, civisme i respecte per les diferències, però el dictador de torn li és in diferent que es malmetin monuments, que es fugin cervells o es deslocalitzin empre-

ses si es tracta de fer callar Catalunya pot posar en marxa totes les eines que té al seu abast per fer callar qualsevol intent de preguntar l’opinió de la població per intranscendent que sigui. Ara només cal pensar com es posarà de nerviós si la pregunta és transcendent.

L’itinerari d’aquest tren no m’interessa. L’expertesa del maquinista ens porta per la via equivocada. Que el parin que baixo. I sí no el paren quan amaini la marxa saltaré pel dret, després ja miraré com me’n surto. Obriré camins nous per una societat nova.

Si ho faig sola no te cap gràcia però, i si ho fem molts? Segur que pararem el tren.

S’acosta el 9 de novembre, posem-nos d’acord i saltem plegats del tren. No pactem ni disfressem una nova dictadu-ra. Creem plegat un país nou on pregun-tar no sigui pecat ni oferir alternatives tampoc.


13 de setembre de 2014. Avui vull fer d’advocat del diable i anar en con-tra de l’opinió pública majoritària. Personalment en política sempre m’he refiat més de qui els diners ja els té. Recordo, fa uns vint anys, les inves-tigacions de la magistratura italiana al fi d’operar una mena de neteja dintre el sistema polític d’aleshores, neteja que va arribar fins a les més petites institu-cions polítiques i també fins a persones a mi molt properes. Recordo la indig-nació per l’empresonament preventiu d’un d’aquests polítics, un alcalde d’una ciutat força petita: tothom ho sabia que ja era prou ric i que era absurd i ridícul pensar que podia comprometre la seva reputació, la seva dignitat i fins i tot la seva llibertat personal per uns diners més. Efectivament, després d’uns mesos a la presó, aquest senyor va ser absolt al procés penal, però, profundament tocat i enfonsat pels esdeveniments, no va tornar a ocupar-se mai més de política. En canvi, qui la política la feia per diners, va demostrar que tant li feia i va tornar a comprometre-s’hi tot i les condamnes. Ara bé, què hi té a veure tot això amb l’afer Pujol? La resposta és que, d’entrada, estic convençuda que qui no necessita diners és menys corruptible i per això un polític més fiable i, si això és veritat també en el cas Pujol, només ho sabrem més endavant, un cop acabades totes les investigacions que escaiguin.

Dit això, amb el seu tant debatut comu-nicat del 25 de juliol l’expresident Jordi Pujol va declarar obertament allò que alguns mitjans de comunicació ja asseny-

alaven sobre l’existència a l’estranger de capitals de la seva família. El funda-dor de CDC i CiU va admetre al davant de l’opinió pública que aquests capi-tals existeixen i en va explicar l’origen. Pel que diu, es tracta d’uns diners que el seu pare, Florenci Pujol, va desti-nar en benefici dels seus néts i de la seva nora perquè en desacord amb la decisió del fill de dedicar-se a la política en en lloc de seguir amb les activitats econòmiques familiars. Hom sap que eren temps difícils - feia cinc anys que s’havia acabat la dictadura i només tres n’havien passat des de les primeres elec-cions legislatives posteriors a la mort de Franco – i per això en Pujol pare havia traslladat uns diners a l’estranger per si els intents polítics del fill fracassessin, per protegir la seva família d’eventuals conseqüències que només una persona que havia viscut guerres, dictadura i repressió podia plantejar-se. Doncs bé, els intents del fill no fracassaren i res de dolent va passar a la família Pujol; al con-trari, Jordi Pujol va esdevenir una icona per als catalans que el triaren com a seu president per 23 anys seguits.

Llavors, al llarg de 23 anys i més els catalans es van sentir plenament rep-resentats per aquest home i ara criden al dimoni? Abans era el seu Déu i ara un mentider? Un mentider calla també al davant de l’evidència, no confessa mai i mai, ho sabem. Un mentider sap sempre com trobar una via de fuga, sobretot si el mentider fos en Jordi Pujol, amb la seva experiència, els seus contactes arreu del món i el poder que encara té. Aleshores,

STELLA FIRINU / SOTSDIRECTORA

I SI FOS UNA GARANTIA

DE LLIBERTAT?Aquest article ha estat escrit en dos temps, abans i després de la com-pareixença al Parlament de Jordi Pujol.


per què no donar-li encara una mica de la nostra confiança? Per què no acceptar la seva “confessió” i les seves excuses? Diu que fins ara la seva família no va tro-bar mai el moment adient per regularit-zar aquesta situació. O potser no va tro-bar la voluntat per fer-ho, però per què això hauria de recaure sobre qui aquells capitals no els gestionava, sobre qui mentrestant dedicava la vida a la cre-ació d’una nació? Per què no creure en allò que afirma? Qui de diners en té, no pensa constantment en els seus capitals. Imagino que, entre tantes altres coses, el pensament de tant en tant s’hi fixava en això, potser pensava regolaritzar-ho, pensava arreglar-ho i mentrestant els anys passaven. Pot equivocar-se també l’home Pujol – és humà equivocar-se – i per això compareixerà davant les auto-ritats tributàries e/o judicials per aclarir la seva posició. Però és suficient per oblidar-nos que, sense el polític Pujol, ara Catalunya no seria la que és? Si ara podem afirmar que Catalunya com a nació existeix, no podem no recordar que aquest home uns grans mèrits els té. Normalització lingüística, ràdio, tele-visió i policia catalanes, i tantes coses més: hi hauria tot això?

Per descomptat, l’afer Pujol ha estat l’objecte d’una manipulació mediàtica empresa pel govern espanyol amb el fi d’aturar el moviment independentista, com si hi fos una relació entre inde-pendència i pujolisme, mentre resulta que Pujol no era absolutament un par-tidari de la independència de Catalunya, sinó de l’encaix entre la mateixa i Espanya, fins a les consultes sobirani-stes dels anys 2010/2011. Doncs bé, la voluntat d’afectar el procés ha fracassat

clamorosament, com demostra la par-ticipació massiva de gairebé dos milions de persones a la manifestació indepen-dentista més gran d’Europa.

27 de setembre 2014. Ahir Pujol va com-parèixer al Parlament per respondre a les preguntes dels grups parlamentaris sobre els fets que ell mateix va fer públics al juliol. Va subratllar que no és un cor-rupte - de fet, no resulta enlloc que els diners dipositats a l’estranger provinguin d’eventuals activitats il·lícites - i va afir-mar rotundament: “No vaig decidir fer política per guanyar diners, de diners ja en tenia”. El fet que els seus arguments coincideixin amb el meu pensament és un cas? Potser no, potser simplement la tesi no és tan abstrusa, sinó prou fun-dada. Ara, deixem de banda eventuals il·lícits que podrien haver comès fills o altres familiars de l’expresident – això ja ho investigarà la justícia i no pot afectar qui culpes no en té, que com els fills no poden pagar per les culpes dels pares, així mateix els pares no poden ser cri-dats a pagar pels fets d’uns fills ja grans i autònoms - i fixem-nos en Jordi Pujol només. Que no tenia raó el pare en tenir por pel que podia passar-li? Que no és assenyat el garantir-se contra el dolent que de vegades acompanya el compro-metre’s en política? O tenir la llibertat de poder ignorar qui voldria imposar-te una decisió, una tria o qualsevol cosa només perquè necessites els seus din-ers? Sí, aquesta és llibertat! Tot això per a mi confirma que Jordi Pujol ha estat un polític “lliure”, mogut per les seves idees i les seves passions només, i si no és així m’hauré equivocat: sóc humana i, se sap, els humans s’equivoquen.


2/9Segons diu el Govern català, “quant mil-lor vagi la V, millor pel procés”. Homs confirma que Mas no hi assistirà i que Ramon Espadaler tampoc hi serà perquè estarà pendent del dispositiu de segure-tat. Mentrestant la plataforma indepen-dentista Súmate organitza una campa-nya de micromecenatge per “enviar un missatge a milions d’indecisos” i per arri-bar, mitjançant una acció de bustiada, “a les llars catalanes que no tenen clara la qüestió de la independència”.

5/9L’ambaixada espanyola a Holanda anul·la la presentació a l’Institut Cervantes d’Utrecht de la novel·la històrica ‘Victus’ d’Albert Sánchez Piñol perquè, segons sembla, considera que el tema de la con-ferència és “sensible” pel context polític actual. Ja durant la presentació del lli-bre a Amsterdam, la primera secretària de l’ambaixada espanyola a Holanda va intervenir desprestigiant la novel·la.

10/9En ocasió del seu missatge amb motiu de la Diada, el president Artur Mas recor-da que aquesta diada és especial i dife-rent: especial perquè és la diada de la commemoració del tricentenari dels fets del 1714 i diferent perquè és la dar-rera diada prèvia a la convocatòria de la consulta del proper 9 de novembre. Mas

confirma que el seu compromís per con-vocar la consulta, un cop el Parlament de Catalunya hagi aprovat la via legal per fer-ho possible, és molt ferm.

11/91.800.000 catalans omplen els carrers de Barcelona en la creació d’un mosaic espectacular que fa palès al món la voluntat d’un poble decidit a récorrer el camí cap a la independència contra qualsevol obstacle.

12/9L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural emprendren una nova campa-nya per a la recerca de 100.000 volun-taris que, en vista de la consulta del 9 de novembre, actuïn una acció conjunta porta a porta per parlar i escoltar tothom arreu del país, amb el fi de saber com els ciutadans volen que sigui el nou estat.

13/9L’associació de jutges Francisco de Vitoria alerta que Mas podria ser con-siderat responsable dels delictes de pre-varicació, desobediència i sedició si con-voqués la consulta en contra de les lleis o dels dictats del govern espanyol e/o del Tribunal Constitucional.

16/9Exactament 300 anys després de l’abolició de les institucions i de les llib-

ESDEVENIMENTSRELLEVANTS DEL MES DE SETEMBRE

STELLA FIRINU / SOTSDIRECCIÓ


ertats civils catalanes, el ministre d’Afers Exteriors José Manuel García-Margallo amenaça suspendre l’autonomia cata-lana si necessari per aturar la consulta, a l’empara de l’art. 155 de la Constitució espanyola. Mentrestant, al Parlament continua el debat de política general i el president Mas, en obertura del mateix, insisteix que el 9 de novembre “es podrà votar amb plenes garanties democrà-tiques”.

19/9Amb el vot favorable del 78,5% dels diputats, el Parlament en ple extraordi-nari aprova la llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana, llei que permetrà al president de la Generalitat la convocació de la consulta del 9- N.

21/9La portaveu d’UpyD, Rosa Díez, acusa Mas de filibusterisme polític i compara el moviment separatista català amb ETA afirmant: “Si no fos perquè a Euskadi ens mataven, el cas de Catalunya és pitjor”.

22/9El govern espanyol alerta que recorrerà a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil en el cas que els Mossos d’Esquadra no obeeixin les ordres que donin els jutges per impedir la consulta.

23/9Nervosisme a la Moncloa mentre s’espera la publicació de la llei de con-sultes. Durant la roda de premsa organ-itzada per anunciar la dimissió com a ministre de Justícia pel fracàs de la llei de l’avortament, Alberto Ruiz-Gallardón comunica que l’Advocacia de l’Estat ja té redactats els recursos al Tribunal Constitucional contra la llei aprovada pel parlament català i el decret de convo-catòria de la consulta.

25/9Artur Mas anuncia que dissabte 27, un cop s’hagi publicat la llei al al diari ofi-cial de la Generalitat, signarà el decret

de convocatòria de la consulta, prevista per al 9 de novembre tal i com s’hi havia compromès.

26/9Jordi Pujol compareix davant la comissió d’assumptes institucionals del Parlament per respondre a les preguntes dels grups parlamentaris sobre els fets explicats en el seu comunicat del juliol passat en relació als comptes bancaris de la seva família a l’estranger. “No sóc un cor-rupte”, afirma.

27/9Amb la seva publicació al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, entra en vigor la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana i Artur Mas signa el decret de convo-catòria de la consulta sobre el futur polític de Catalunya. Mentre el presi-dent del govern espanyol encara és de viatge a la Xina, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría improvisa una roda de premsa i afirma que la consulta no se cel-ebrarà perquè incostitucional i amenaça que qui insisteixi amb el procés cometrà una il·legalitat.

29/9El Consell de Ministres reunit de forma extraordinària aprova – i el cap de l’executiu espanyol signa - els recur-sos al Tribunal Constitucional contra la Llei 10/2014 i el decret de convo-catòria de la consulta del 9-N. El Tribunal Constitucional, presidit per l’exmilitant del PP Francisco Pérez de los Cobos, no triga a reunir-se per admetre a tràmit els recursos i suspèn la llei i la convocatòria per 5 mesos.

30/9Els partits separatistes criden la ciutada-nia a sortir pel carrer per protestar con-tra la decisió del Tribunal Constitucional. L’ANC organitza les protestes al davant dels ajuntament i anticipa el comença-ment de la gigaenquesta porta a porta que havia previst iniciar el 4 d’octubre.

LA PROTESTA Catalans, tots a la unatinguem nervi, tinguem pit,ja que ens han robar la fortunacontra el lladre alcem el crit.Nostra veu sempre potenta,nostra sang encara ardenta,nostre nom tot temps honratdesfaran les impostures,trencaran les lligadures,en que estem entra torturesper la falsa llibertat.Ens pogueren treure un diael treball que a tots nodria,l’aliment del nostre cor,més ja mai nos podran prendreaquest foc que Déu va encendre;mentre el llavi es faci entendretindràs, Pàtria, el nostre amor.Amor ferm a casa nostraque ens flameja ja en el sostredes de l’hora que naixem,que ens ha fet tenir guardadeseixes lleis tan venerades,aquest dret que a bufetadesvolen ara que el matem.Ah, botxins! No teniu forçaper poder doblar i tòrcernostra santa voluntat,voldrem sempre i volem araque en l’escó sagrat del parevisqui el dret que ens emparaque és la nostra llibertat.És en va que ens feu promeseshi ha verí en vostre finesessabem prou que ens heu traït,i eixa feta condemnadano us serà mai perdonada,nostra sang està indignada,Catalunya us ha avorrit.I si un dia arriba l’horaque la Pàtria que avui ploravenjar pugi aquest afront…ah, botxins! quina embastida!la sang que eixís d’eixa feridala veureu tota escopidasobre el vostre envellit front!Catalans, tots a la una,tinguem nervi, tinguem pit;ja que ens han robar la fortunacontra el lladre alcem el crit

Claudi Omar i Barrera (Sant Jordi, 1889)


El 10 de setembre, sota una capa d’indiferència general, mentre els cata-lans estaven a punt de baixar al carrer per la manifestació prevista per a la diada nacional, un analista estatunidenc publicava a la seva web un article en que advertia que Espanya s’està mili-taritzant contra els seus ciutadans amb el perill d’una nova guerra civil: el govern espanyol s’estaria preparant en previsió de les violentes protestes que es pre-veu explotaran aquesta tardor i estaria gastant milions d’euros per dotar la seva policia de nous materials que podríem definir de guerra. Segons diu l’autor, Martin Armstrong - americà expert en informàtica i economia que elaborà una teoria amb la que preveu amb un alt

grau de probabilitat l’ocurrència de fets econòmics i polítics rellevants – Europa ja es distingeix per l’actual falta de llib-ertat i de qualsevol procès democràtic. I té tota la raó l’Armstrong: Itàlia, per exemple, fa uns anys que està gov-ernada per uns personatges imposats per la Merkel i no pas per uns polítics legítimament elegits mentre el presi-dent d’Hongria, democràticament elegit, és titllat de dictador per haver tingut el coratge d’enfrontar-se als dictats de la Unió Europea. Així mateix, Espanya té el seu govern elegit però tot i això no es pot dir que realment hi hagi democràcia i justament aquest any l’executiu estatal ho està demostrant contínuament en les seves relacions amb les institucions cat-

Contractacions del Ministeri de l’Interior per incrementar les dotacions dels antiavalots.


LA POLICIA ESPANYOLA S’ARMA EN VISTA DEL 9N

STELLA FIRINU / SOTSDIRECCIÓ

alanes, rebutjant qualsevol diàleg sobre el referèndum invocat pels sobiranistes. A més, pel que efectivament resulta, al llarg d’aquests últims mesos el ministeri de l’interior del legítimament elegit gov-ern espanyol ha realment estipulat uns contractes per armar les unitats de poli-cia nacional antiavalots. Només cal mirar els butlletins oficials de l’estat i les inten-cions del govern queden ben clares.Al Butlletí Oficial del 5 de juny es pub-licava la convocació d’un procediment obert per a l’adquisició de “1.395 pro-tectores de piernas” i per la fabricació de “400 cascos antidisturbios per a les Unidades de Intervención Policial del Cuerpo Nacional de Policía”; al Butlletí del 12 de juny compareixia la convocació del procediment per a l’adquisició de “1.248 escudos antidisturbios” i de “448 chale-cos de protección antigolpes”; al Butlletí del 28 de juny resultava fins i tot l’anunci de formalització del contracte per a l’adquisició d’un “camión transformado y carrozado como lanza agua, con des-tino a la Dirección General de la Policía”.A més de les dotacions per als antia-valots a terra, el govern sembla voler assegurar-se el control també des de

dalt i al Butlletí del 30 d’agost es publica-va un anunci de licitació per a l’adquisició d’una “consola y cableados para la homo-geneización de los sistemas de cap-tación de imágenes giroestabilizados y sus acesorios para el Servizio de Medios Aéreos del Cuerpo Nacional de Policía”, mentre al Butlletí del 16 de setembre la licitació anunciada és per a un “servicio que ampare la asistencia técnica para el entrenamiento en simulador de avio-nes CN-235 Full Motion para la capacit-ación del personal especialista piloto de aviones del Servicio Aéreo de la Guardia Civil, en diferentes maniobras y proced-imientos normales y de emergencia...”Uns dos milions d’euros gastats al llarg de tres mesos i no pel perill d’una guer-ra imminent - també possible amb les actuals tensions internacionals - sinó per combatre contra els mateixos ciutadans. Tenint en compte les greus condicions de l’economia interior i els sacrificis que el govern demana (i imposa) als seus ciutadans, era necessari tot això? Segons sembla, per al govern espanyol ho era i ho és a causa de “les dinàmiques socials actuals”, com destaca el diari anglès The Guardian: el govern preveu des-

ordres per a la tardor i, evident-ment, no només per atur, impos-tos o congelament dels sous dels empleats públics, tots problemes que ja existien abans d’aquells con-tractes. Llavors per què a la tardor? El 9N fa por? Sabem que el govern espanyol té previst tot un conjunt de mesures extraordinàries per aturar la consulta i ja coneixem les amen-aces d’una eventual suspensió de l’autonomia de la Generalitat i fins i tot de l’assumpció del control del cos dels mossos d’esquadra. I sabem també que el poble català no es quedaria amb els braços plegats al davant de tot això. Per aixó s’està armant la policia espanyola? Per això arriba a insinuar fins i tot eventu-als relacions entre els independen-tistes i l’islamisme radical? La policia que s’arma per enfrontar-se a la gent comú ens hauria de fer pensar.


A vegades sembla que el problema és que donada la seva postura intransigent no se n’adonen en què es tradueixen els lemes que de tant en tant deixen anar.

PENSAMENT VAGUE QUE LI RONDA PEL CAP-I no és bonic quan la gent es posa d’acord per anar junts i unir forces?EL QUE REALMENT DIU-I que no és bonic que tots els espanyols seguim estant junts?EL QUE L’ALTRE ENTÉN QUE DIU-I no és bonic que us obliguem a estar amb nosaltres sense importar la vostra vol-untat?EL QUE ACABA RESPONENT-Però serà cínic!!!

MATISOS / www.ves.cat/l0Ic


-HO VEIEU?! MORT, VIOLÈNCIA I DESTRUCCIÓ! VEÍ CONTRA VEÍ! GERMÀ CONTRA GERMÀ! PERÒ ÉS QUE NINGÚ EVITARÀ AQUESTA BOGERIA? NINGÚ ENRETIRARÀ LES URNES PER A ATURAR LA SAGNANT FRACTURA SOCIAL DE LA POBLACIÓ ESCOCESA?!-Al final has votat això?-Ja et vaig dir que els teus arguments no m’acabaven de convèncer.

PREGUNTAR ÉS FRACTURAR / www.ves.cat/l0Id


-Avui és una data històrica! Avui hem vençut la por! Per fi ha sortit al carrer la majoria silenciosa! Invisible! Impalpable! I inodora!

COM AMB EL DRAC AL GARATGE / www.ves.cat/l0Ie


FETS, NO PARAULES

[email protected]

CONTACTA’NSI VISITA’NS

catalunya lliure - número 3

Documents