butlleti dels museus d'art - uab barcelona · jaume huguet. — en 1925, quan exami-nàrem per...

NÚM. 60 MAIG 1936 VOLUM VI

BUTLLETI DELS MUSEUS D'ART

DE BARCELONA

PUBLICACIÓ DE LA JUNTA DE MUSEUS

UNA TAULA NO IDENTIFICADA

DE JAUME HUGUET, AL MUSEUDEL LOUVRE

La taula al Museu del Louvre. — Enla Sala de primitius francesos del Museudel Louvre, a París, on s'exhibeix avuiencara la taula gòtica de la Pietat d'A-vinyó (obra meridional de mestre desco-negut, que s'atribueix a l'escola francesa)hi havia collocada abans de l'any 1926,centrant el mur oposat al que la Pietatocupa, una altra taula del mateix períodei obra també meridional, que així ma-teix portava (en aquella data) la clas-sificació d'escola francesa» i represen-tava la deposició del Cos de Jesucrist(figura 1) .

Aquesta taula, que ací reproduïm ique venim a estudiar, fa uns anys que,per remoció de les colleccions del Lou-vre, va desaparèixer de la sala on era ex-posada, i per manca de lloc, va passarprovisionalment a la reserva, on avui estroba encara i on hem pogut examinar-larepetidament i amb atenció, gràcies a lagentilesa dels conservadors del Louvre,Mr. Louis Hautecoeur, adjunt de la Sec-ció de pintura, i del nostre excellentamic l'eminent arqueòleg medievalistaMr. Marcel Aubert.

Classificacions donades a la taula. -Quan la taula era exposada davant laPietat d'Avinyó, el rètol de classificacióposat al seu peu, deia: «Segle xv. Es-cola francesa». Ja a la reserva, en el Ca-tàleg publicat per Mr. Hautecoeur, en1926, la classificació donada és la se-güent: Fin du xve siècle. «La mise au

]. 1' J

tombeau». Atribuée naguère a 1'Ecolefrançaise, semble de 1'Ecole espagnoledu Nord de 1'Espagne (1).

Rehabilitació de la taula corn obra deJaume Huguet. — En 1925, quan exami-nàrem per primera vegada la taula, reco

-neguérem immediatament en ella la pre-sència de figures conegudes, relacionadesamb altres personatges presents en lescomposicions pictòriques d'alguns retau-les confosos (en aquella data) , entre elsestils de Jaume Huguet i dels Vergós.Tenint aleshores en estudi l'esclarimentd'aquesta confusió, que publicàrem en1925-26 a la Gazeta de les Arts (2), noens atrevírem a pronunciar-nos sobre lapaternitat de l'obra. Aclarida avui laconfusió i acceptades les nostres conclu-sions per autoritats en l'estudi de la nos-tra pintura gòtica (3), creiem poder re-habilitar la taula i atribuir-la sens dubtea Jaume Huguet, augmentant així, ami)una obra important que guarda el granMuseu de França, la producció cone-guda i conservada del nostre gran mestrequatre-centista.

El format de la taula. — La taula delLouvre pot ésser part de la pradella d'al-gun dels retaules documentats i no cone-

1. Louis Hatttecmur: allíusée National du Louvrea. - «Ca-talogue des Peintures exposées dans les galeries ».- «II EcoleIlalienne el Ecole Espagnole, par... Conservateur adjoint despeintures, des dessins et de la cltalcograpbie». Paris, MuséesNalionaux. Palais du Louvre, 1926.

2. Joaquim Folch i Torres: Lo qüestió Huguet. Vergós,«Gazeta de les Arls». I (1 desembre 1925), II (15 desembre1925) i III (15 abril 1926).

3. August Mayer: «La pintura española». Edil. Labor,Barcelona, 1926, i «Historia de la Pintura Españolas, EditorialEspasa-Calpe. Madrid, 1926.. Gertudis Bichrrt: «La pinturamedieval en España». Edil. Gil, Barcelona, 1926. - Duran iSamperc: Journe Huguet, en «La Peinture Catalane a la findu Moyen ege». «Conferences faites a la Sorbone em 1931».Edil. Université, de Paris (Fondat ion Cambó). - BenjaminBowland Jr: «Jaume Huguet». Harvard University, 1932.

129

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

guts de Jaume Huguet. Les seves mesu-res (0'98 x 2'00 mts.) donen un format.que pot correspondre al plafó central dela pradella d'un gran retaule. A part elsretaules incomplets d'existència cone-guda, documentats o no, hi ha documentsrelatius a retaules destinats a Arbeca(1448), església dels frares menors deBerga (1455), Vilamajor (1466), Mont

-negre (1479), i Confraria de Serrallersde Barcelona (1466). La cronologiade l'obra huguetiana documentada iconservada, que assagem actualment d'es-tablir, sembla situar la taula de París,pel seu estil, vers el 1470, i l'estudi dels

amb la ciutat de Jerusalem a l'esquerra,alçant torrelles i muralles enfront d'unaplana plena d'arborescències on serpen-teja dolçament un riu i ondulen els tu-rons, vers la dreta, on s'alcen altres edi-ficacions.

El Sant Cos de Jesucrist està estès da-munt un sudari que sostenen en els seusextrems Josep d'Arimatea i Nicodemus.El sant varó que està figurat vora latesta del Crist, vesteix túnica i capirot.El que està vora els peus, túnica i sobre-cota. La Verge Maria aguanta la testadel seu Diví Fill, mort, ami) gest amo-rosíssim, corn deposant -la curosament da-

Fig. núm. 1

documents, en detall (si en algun d'ellss'indiquen mesures), d'altra part, podrienbasar deduccions insegures, però orienta-dores, en la relació que hi pogués haverentre la taula del Louvre i algun delsdocuments coneguts. El tema correspona figuracions sovint destinades als pla-fons de pradella.

Iconografia de la taula. — La taula delLouvre representa la deposició del Cosde Jesucrist, en ésser descendit de laCreu i abans d'ésser posat al sepulcre.L'escena es desenrotlla al peu de la Creu,l'antena de la qual es veu al fons teninta cada banda una de les escales que ser-viren per al descendiment del Cos delRedemptor. Darrera les línies verticalsde la Creu i les escales, es veu un fons

munt el llit on el cadàver acaba d'ésserestès. Maria Magdalena, al seu darrera,contempla adolorida i extàtica el Cosllatzerat del Senyor. Sant Joan, amoro-sament pren les mans, com unint-les da-munt el tors del Diví Mestre. Les altresdues santes dones, que completen la com-posició, expressen la dolor amb gestospietosos.

La procedència. — Quant a la proce-dència, el Catàleg del Louvre diu: «Ache-tée en Espagne en 1837». I afegeix: «Co-llection du Baron Ta ylor. ..» i després«Collection de Louis Philippe».

Comprada a Espanya ho seria pel Baróde Taylor, que fou un dels viatgers his-panòfils del romanticisme. Taylor, des-prés, vendria la taula (com havia venut

130


Fig. núm. 2

altres quadres de la seva collecció) alrei Lluís Felip de França. Hi ha un Ca-tàleg de la collecció privada del rei, del'any 1838, en què la taula hi és inscritacom comprada a Espanya i sense mésdetalls.

Taylor (Isidor Justí Frederic, Baró de)nasqué a Brusselles el 15 d'agost del1779. La família li féu seguir la carreramilitar, però sentint gran afició a la lite-ratura i a les belles arts, es distingí aviatpublicant articles de crítica i de viatgeque foren ben acollits. Així i tot, pro-fessà la carrera de les armes i prenguépart en l'expedició a Espanya del 1823,retirant-se després. En 1824, féu un viat-ge a Espanya, que publicà en 1826-32,intitulat «Voyage pittoresque en Espag-ne, Portugal et sur la Cóte d'Àfrique» ien féu d'altres, després, en missió diplomàtica. D'aquests viatges pot pervenirl'adquisició de la taula.

Taylor figurà a París en el movimentromàntic. Entusiasta de Víctor Hugo, es-

sent administrador del Teatre Francès,va posar 1' «Hernani» per primera ve-gada, en mig de grans disputes literàries.Un altre llibre seu («V oyages pittores-ques et romantiques clans l'ancienneFrance», 1820-1854) 1'illustren els romàn-tics Ysabey, Géricault, Yngres i Viollet-le-Duc. Això cl situa perfectament dinsaquell moment del romanticisme queporta les primeres rehabilitacions delsprimitius d'Itàlia i del Nord, amb totsels entusiasmes goticistes, i amb ells,l'interès pels nostres primitius. Taylor,nomenat en 1838 Inspector general deBelles Arts a França, havia ocupat jaabans i ocupà aleshores prop del rei unlloc a propòsit per ajudar a formar i aproveir la Collecció privada de LluísFelip.

La consulta detinguda del llibre onTaylor descriu el seu viatge a Espanya,

Fig. núm. 3

131

Fig. núm. 4 Fig. núm. 5

Fig. núm. 6 Fig. núm. 7


potser donaria llum sobre l'itinerari delviatger per Catalunya i podria orientarles recerques sobre la procedència (4) .

La classificació de les obres de JaumeHuguet. — Fins a l'any 1925 la classifica-ció de les obres de Jaume Huguet roma-nia dubtosa per una doble confusió.D'una part, Sampere i Miquel (5) havia

confós sovint en un sol estil els estilsben diversos d'Huguet i dels Vergós. D'al-tra part, l'aparició al 1913 dels docu-ments relatius al retaule de Sant Agustídels Peraires (6) , certificant com obrad'Huguet aquest retaule on evidentmenttreballaren Huguet i els Vergós, aug-mentà la confusió. Tractàrem d'aclariraquesta al 1925 (7) i les conclusions del

4. C. François: «Le Ramo de Taylor». París, 1879. 6. P. López Zamora: «Comunicació al Primer CongrésSampere i Miquel• «Los Cuatrocentistas Catalanes». d'Art Cristià de Barcelona», 1913.

Barcelona, 1906. ï. Veure; «Cazeta de Ics Arts, lloc citat.

132


Fig. núm. 8

nostre treball foren, corn hem dit, implí-citament acceptades quan no explícita,i sense discussió, per tots els autors queposteriorment s'han ocupat d'Huguet (8).Abans, havíem ja atribuït a Jaume Hu-guet el retaule dels Revenedors (9) i el

8. Veure: Abans citats.9. Joaquim Folch i Torres: El Retaule de la Confraria

dels Revenedora. Collecció «El Tresor Artístic de Catalunya ».Gener, 1926.

Fig. núm. 9

Sant Jordi, avui al Museu d'Art de Ca-talunya (10) .

D'aquests estudis citats, resta avui es-tablerta una llista d'obres que, les unesper document i les altres per comparançaamb les documentades, són consideradesd'Huguet per la majoria, quan no pertots els autors que s'han ocupat especial.ment de la pintura d'aquest mestre i elsnoms dels quals són autoritat.

Aquesta llista és la següent:10. Bertaux: «Història de l'Art». André Michel. El re-

taule de Sant )ordi, de Jaume Huguet, al Museu de laCiotodella, «Gaceta de les Arts », 15 juny del 1929.

Fig. núni. 10 Fig. núm. 11

133


Fig. nliln. 12

Retaule dels Sants Metges, de Ter-rassa (11) . (Documentat) .

Retaule del Conestable (12). (Docu-mentat) .

Taula de la Consagració de SantAgustí, una de les sis de l'altar del Gremide Curtidors (13) . (Documetat) .

Taula, resta del retaule dels Freners(14) . (Documentat) .

Retaule dels Revenedors (15) .Tríptic de Sant Jordi (16).Tres taules de la Collecció Cor

-nellà (17) .

11. Conservat a l'església de Santa Maria, de Terrassa.Docutnent publicat per J. Soler i Palet. «I1lustració Catalana».15 octubre 1905.

12. Conservat al Museu de Santa Ágata (en cu rs de rejos-tallan). Document publicat per J. Pallejà en «Bolet in dela Real Academia de Buenas Letras, de Barcelona». Octubre-desembre, 1922.

13. Conservada al Muses d'Art de Catalunya. Documentspublicats pel P. López Zamora en el Congrés d'Art Cristià,de Barcelona, 1912. Reproduits en «Gazela de les Arts»,1 desembre 1925.

14. En propietat del Gremi de Freners. Duran i SampereConferència sobre Jaume Huguet en la sèrie de «La PeintureCatalane a la fin du Moyen Áge», a la Universitat de París(Fundació Combó), 1933.

15. Conservat en la casa gremial dels Revenedors a Bar-celona. Atribuït per Joaquim Foiclr i Torres a Huguet enEl Retaule de la Confraria dels Revenedors. Collecció «ElTresor Artístic de Catalunya ». Gene,, 1926.

16. Conservat al Museu d'Art de Catalunya. Atribuït aHuguet per Berta»» en «Histèria de l'Art» André Michel.

17. Conservades al Museu d'Art de Catalunya per doma-ció de la senyora Marquesa de Cornellh. Atribuïdes a Huguetper Bertaux. «Histúria de I'.Art». André I1lichel, Vol. III,_' part, pimg. 798 i següents. Atribució posteriorment sostin-guda par altres auloritals.

Taula d'una pradel'la de retaule, ambels senyals del Gremi dels Sabaters deBarcelona (18).

Taula procedent de Ripoll (19) .Retaule de Sant Antoni Abat (20) .Taules del retaule de Sant Vicenç, de

Sarrià (21).Establerta la solidesa d'aquestes atri

-bucions a base de les referències que so-bre les quals es donen en les notes adjun-tes, anem, per comparança amb algunesd'elles, a fundar la nostra atribució dela taula del Museu del Louvre, al mestrequatre-centista català Jaume Huguet.

12. Berta»», ro 19011, Iloe i ob., citats, diu que la taulas consens cn propietat del Cremi. Nosa lt res cu Jrsrourixcm

1'existéncia. L'autor referit l'atribueix a Iiuguet i 1'al ribucióés mantinguda per lats els autors que després d'ell ,e n'ocu-pen. Coneixem ]'obra per una lotutipia.

19. Conservada al Museu de Vic. Publicada per pri Ceravegada, calo d'IIoFUC(, per Ruwlaud en «Jaume Huguet», 1933.

20. Dcstru'il quasi la Setmana Trágica miel 1909. Atribuira Huguet er Mayer, en 1913, t «Geschichte dec SpanischeaMalerci». Cunlirwacib de l'atribució per Fulch i Torres, Ri-chert, Dura, i Rowland cm( obs., cits. (Resten d'ell brotesfolsgralics i còpies en color, d'algunes taules, al Museu d'Artde. (: atalunya).

?I. Conservades al Museu d'Art de Catalunya. Atribuïdesn Huguet per Folch i Torres, eu »Gazeta de les Arts », lluc c:t.Atribució acceptada per Mayer en 1926, (rectificant la sevaatribució als Vergés, del 1913), Richert, en 1926, ab. cit. -Duran. en 1931, ob. cit. i Roscland, en 1933, ab. cit.

Fig. núm. 13

134


de Jaume Huguet, renunciarem a aquestselements generals de semblança per a fo-namentar la nostra afirmació en altreselements més concrets.

Els models humans figurats en lesobres d'Huguet. — Ensile Male ha provatl'origen de moltes de les composicionsdels pintors de retaules, en els conjuntsescènics del teatre religiós de la fi del'Edat Mitjana (22), i quan hom estudiaa fons un pintor de retaules, no solamentcomprova aquestes relacions compositi-ves que van prenent unes fórmules. deter-

22. Ensile Múle: «L'Art Religieu, de la fi» du MovenAge en Francea. París, 1908.

Fig. núm. 14

Fonaments de l'atribució. — La nostraatribució es fonamenta en la comparacióentre les obres d'Huguet documentadesi les que sense reunir aquesta condicióhan estat considerades per tots els autorscitats com filles del pinzell del mestre.En tot treball de comparació crítica,però, hi ha una part d'elements impon-derables que és nlolt difícil de reduir aprova escrita. De tot ço que constitueixl'ànima de l'estil, el sentiment de l'obra,el ritme general de la composició, etc.,no és possible fer-ne argument, sense te-nir a presència, una al costat de l'altra,les obres en qüestió, o tenint almenys elrecord viu d'aquells.

Tot certificant, però, que cara resultat«aquesta comparança viva entre lesobres s'ha formulat en nosaltres l'afirma-ció que la taula de París és una obra Fig. núm. 15

135


minades dins de cada obrador, sinó que,a més, observa que cada obrador utilitzauns tipus humans, o models, entre elsquals, com en un equip teatral, hi ha elstipus: la dama, la característica, el ga-lant jove, el «barba», el traidor, l'actorcòmic, etc., confiats a unes determinadespersones. A través de l'examen minuciósde l'obra d'Huguet, per exemple, homimagina entorn l'artista aquesta compa-nyia, existent en part en la realitat, i en-tre el personal de l obrador tal vegada;formulada en altra part, a base de mo-dels establerts un dia i que es repeteixendesprés, però en cada cas utilitzats ambcerta regularitat de repetició, i on veiemaparèixer el vellard, el jovencell, el bot-xí, la verge, la matrona, l'home barbut,etcètera, en dues o tres variants a cadacas aplicades amb mesura acordada altema i a l'evitació de la monotonia enles representacions. Així quan s'ha arri

-bat a penetrar l'obra d'un artista, s'acon-segueix com una mena de familiaritatami) tots ells, i fàcilment en presènciad'una obra reconeixeu l'actor jove, que sien la taula de París actua de Sant Joan,en el retaule de Sant Vicenç, de Sarriàfa el paper d'un dels botxins que atiala foguera on sofreix el Sant màrtir.

És evident que aquests models humanspoden ésser utilitzats per dos autors: en-tre Huguet i els Vergós es dóna Inés d'uncas amb repeticions parelles, però el dis-tingir-los, en aquest cas, és igual que dis-tingir entre un retrat de Felip II fet perTicià o el del mateix rei fet per AntoniMoro.

Doncs, heus ací el fonainent de la nos-tra atribució a Huguet, de la taula deParís: la presència en ella del botxí delretaule de Sant Vicenç, de Sarrià (fig. 2)actuant :e Sant Joan (fig. 3). La de lafilla de l'Lmperador, del retaule de SantAntoni Abat (fig. 4) , fent de Maria Mag

-dalena (fig. 5) . La de la Verge Maria da-vant el cos jacent de Jesucrist, de la tauladels Freners de la Catedral (fig. 6), queés la mateixa Mare dolorosa de la tauladel Louvre (fig. 7). La dona sàvia, de lataula del Naixement, al retaule del Co-nestable (fig. 8) , que és la mateixa Santadona de la taula de París, que es porta

les mans al rostre en un gest on l'estu-por es barreja amb la pietat (fig. 9). LaReina Santa Isabel, del retaule del Co-nestable (fig. 10), fa l'altra de les Santesdones de la de París, que amb les mansesteses, considera pietosament la llatzera-ció del Sagrat Cos de Crist estès davantd'ella (fig. 11). El conseller que en el re-taule de Sarrià està vora l'Emperadorquan tracten de fer adjurar la fe al Santmàrtir (fig. 12) , que és el Josep d'Ari

-matea que, en la taula de París, romandarrera la testa del Crist (fig. 13) i final-ment, el Pretor de les taules de la Collec-ció Cornellà (fig. 14), que és el Nicode-mus, figurat als peus del Crist, de lataula del Louvre (fig. 15) .

I els casos no són sols, bé que hàgimescollit, naturalment, els més típics. L'e-quip d'actors de l'obrador d'Huguet, apa

-reix en la taula del Louvre com un senyalirrefutable de la seva identitat amb al-tres obres d'Huguet. Com vells amics, ensapareixen ami) les seves expressions co-negudes i inimitables, perquè elles sónfilles de l'esperit de l'artista.

És amb la seva amistat, precisament,que ens diuen, (i no hem de témer l'en

-gany), que la taula del Louvre fou pin-tada pel mestre quatre-centista catalàJaume Huguet.

JOAQUIM FOLCH I TORRESDirector General deis Museus d'Art

ELS ESCULTORS VALLMITJANA

El dia 8 de desembre darrer, els fami-liars dels escultors Vallmitjana, per me-diació d'«Amics dels Museus de Cata-lunya» lliuraren als museus de la ciutatun bon lot d'estatuetes d'aquests insig-nes artistes.

Amb aquest lot i amb les altres obresdels mateixos escultors que ja posseïa laJunta de Museus, aquesta ha format alMuseu d'Art de Catalunya una sala espe-cial exclusivament dedicada a ells, quefou inaugurada el dia abans esmentat.

Semblant homenatge ens dóna ocasió

136


Venanci Vallmitjana i Barbany. Pintura per Francesc Sans(Museu d'Art de Catalun ya. Reserva)

per ocupar-nos de la vida i l'obra d'a-quests artistes que tant contribuïren ambllurs creacions a l'esplendor de l'escul-tura catalana.

Quan els germans Venanci i AgapitVallmitjana sentiren que els escarbotavala dèria de l'escultura, aquesta era pre-sonera dels motllos neoclàssics imperantsa Europa. L'esperit de Mengs encara esfruïa a terres germàniques, i encara lesdoctrines de Winckelmann feien llei allíi arreu dels països conrcuadors de lesarts. A França, creia David que sols elsmodels de l'antiguitat aleshores conegutspodien fer el miracle de treure el repolit,les dolceses i els efeminaments en què lapintura es desenvolupava en donar lesúltimes bategades el segle xviuè ; a Ronia,mantenia Cànova amb entusiasta vigoriael penó a l'antiga, que arborà poc a pocdesprés també l'escandinau Thorwaldsen,enlluernat d'aquell mestre que tothom a

la Ciutat Eterna retia homenatge com aun oracle coneixedor de les veritats, i elmateix Tenerani no feia més que deixar

-se portar pel corrent. A aquesta atmos-fera d'estudi a l'antiga respongué elnostre Damià Campeny; la «Lucrèciavdel qual males llengües varen fer que escregués, (quan la va remetre a la Junta deComerç barcelonina com a treball depensionat a Itàlia) , que era còpia d'unaestàtua romana del passat llunyà, essentel mateix Cànova i el propi ambaixadorespanyol els qui certificaren l'originalitatde l'obra, per ésser testimonis de quanla modelava.

Tal ambient de veneració a les produc-cions gregues, conegudes mantes vegadesper interpretacions o còpies fetes alsjorns prepotents de Ronia, generalitzavala plàstica en freda serenitat formal, perla por que s'esboirés la noblesa pre-tesa i hom s'allunyés de les prèdiquesque assenyalaven el camí de la redempcióestètica mirant ben enrera i concretant-sea una sola art.

137


Així s'estava, mort ja Cànova; puixuna doctrina que enfonsa ben endins ar-rels en llur temps no s'esvaeix tan de copi volta, que els deixebles s'encarreguend'atiar la flama sagrada que donà escalfal seu esperit i tot just si hi ha qualquesque poden aparèixer com elements detransició a una nova corrent.

Arts, portà als deixebles el coneixementdel «cànon» de Policlet i voltat de cm-motllats d'estàtues antigues assenyalavaels encerts de forma aconseguits en elles.Justificat ha de semblar que per aquestviarany fes llaurar els joves que rebienllur ensenyament i que aquests escoltes-sin dels seus llavis les sentències inflexi-

Agapit Vallmitjana i Barbany. Relleu per Pau Gargallo(Museu d'Art de Catalunya)

A l'ànima d'En Campeny era difícildesarrelar el veïnatge de taller i l'amistatamb En Cànova i més impossible desfer

-se del bagatge de la doctrina que feiaguanyar batalles a Winckelmann finsa prop de mig segle d'haver desaparegutdel món. A l'artista català hom sempreel veu amb el vestit d'acadèmic amb ca-saca, calça blanca i espasí, tal cons el re-tratà Vicenç Rodes (1) .

Mestre d'escultura a l'Escola de Belles

1. Aquest retrat és , a l'Acadèmia Catalana de BellesArts de Sant Jordi.

bles per ell importades d'Itàlia com ressòde llunyania winckelmanniana.

Per un moment imagineu-vos el queaixò seria per als dos minyons Vallmit-jana quan es trobaren davant del mes-tre — vell ja, amargat per la vida, des-prés de conèixer llampecs de glòria finsa cert punt apoteòsics —, i sentint el pesde tot aquell bé de déus i herois mito-lògics, dels quals no en sabien ni gota ials quals hi era trobada la perfecció dela forma sàvia. Un xic esma-perduts resta-rien i més encara així que el senyor mes-

138


Agapit Vallmitjana i Abarca. Dibuixper Ramon Casas

(Museu d'Art de Catalunya)

tre especularia sobre teories de les qualsno tenien esment i que ignoraven de quèanava. Venien ells del carrer ami) in-gènua brotada d'art popular, de remoreigde vida, que entre pell i carn els furgavai els portava, com donant un salt des d'A-madeu a ells, passant per sobre el que araveien els seus ulls encuriosits, a fer pastorsamb peluda pellissa i calces curtes i espar-denyots amb gruixuts lligams; i rabadansami) les galtetes inflades tocant el flabiolde canya; i jovenívoles camperoles ambels peus nus, el gipó ajustat i al cap uncantiret; i bous de suau pelatge i tendreesguard; i mules de caient nerviós; i comdisfresses fastuoses els tres reis apropant

-se ami) ofrenes al Nen entre brins depalla per jaç o als braços de la Verge iseguits dels esclaus no menys adaleratsper veure aquel] miracle de llum en

míser estable. A la llar familiar, al ves-pre, retornant de treballar cona a teixidors,entorn al quinquer ambdós germans, i avegades també llur pare el senyor Felip,esmerçaven la vetlla creant un seguit d'a-quelles figuretes de pessebre per les firesdels volts de Nadal, que va acabar perésser un petit negoci, que un xic més tardacresqué amb la fabricació de caretes pera Carnaval.

Donava la casualitat que a la ma-teixa escala dels Vallinitjana, a la plaçadel Beat Oriol, vivia el P. Gallés, jesuïta— que esborronat salvà la pell quan larevolta del 1835 i que per anar fent laviu-viu en aquell naufragi de la seva vo-cació conreava la pintura religiosa —, qui

Retrat de Venanci Vallmitjana i Barbany,pel seu fill Agapit Vallmitjana i Abarca


139


va conèixer per justificades raons de veï-natge o qui sap si pel que el bon Felipli ensenyaria, el que feien els nois veïnetsseus, i endevinà que en allò hi bategavaquelcom més del que aparentment sem-blaria a la gent que els dies de fira nada-lenca s'agombolava entorn del Pi i de laplaça de Santa Maria de la Mar o a lesescales de la Seu on ells posaven parada.Entenent-ho així, aconsellà al pare queles qualitats que endevinava — i els anysconfirmaren ami) quin encert — devienésser conduïdes a estudis seriosos a l'Es-cola de Llotja perquè arribessin a as-saonat fruit. I per si el pes de l'autoritatdel P. Gallés fos petit, vingué a remarcarque calia fer-ho, pensant ami) l'esde-

Venanci Vallmitjana. — «Mignou». Esbós

Venanci Vallmitjana. — «Sàtir»(Museu d'Art de Catalunya)

venidor dels xicots, el mateix imatger se-nyor Xacó, que tenia l'obrador i botigue-ta a l'esmentada plaça, on els diumengesanaven els Vallmitjana a fer-la petarunes estones, qui sap si per trobar-se ental ambient com el peix a l'aigua els ma-teixos nois, que s'embadalirien davant lamunió de sants i santes i apòstols ambels ulls alçats, mirant les teranyines delsostre, i ami) palmes, rodes de martiri,llibres, manyocs de claus o espases lluen

-tes a la mà i arrenglerats seriosament alsprestatges, esperant la fornícula que elsacollís i la llanticta que parpellegés voraseu, embolcallant-los de suau misteri.

El consell fou seguit ami) certa recançapaternal, davant els dubtes de si assoli-rien un jorn els xicots fer imatges comles que la menestralia es feia creus, sor-tides de casa del senyor Xacó.

140


I així resta explicat com i per què elsVallmitjana anaren a Llotja i pujaren,curs darrera curs, -els vuitanta esglaons del'escala esinolais per generacions d'inci-pients artistes i pels que es quedaren pelcamí.

Bé aconseguiren ambdós allò vist un

El primer encàrrec important fou lesimatges dels Evangelistes per a l'esglésiadels Sants Just i Pastor, les quals paga-ren a raó de vuitanta pessetes cada una,que per cert no els descontentà ni moltmenys, amb tot i haver-les policromatuna vegada tallades. L'any 1858 havent

Venanci Vallmitjana.— «Fígaro»(Museu d'Art de Catalunya)

punt tèrbol pel seu pare Felip, conien-çant per tallar extrems d'imatges, quedesprés, amagant l'ànima de fusta i traves

-sers i pals drets, eren vestides, segons lafaisó del temps, amb pesats velluts omantells de virolada seda, i llampantsbrodats aurífics i lluents galons. Cofoi esdeuria sentir el vell teixidor en adonar-seque En Venanci i l'Agapit anaven perles voreres d'ésser els hereus de l'admiratimatger de la vella placeta barcelonina.

Venanci Vallmitjana.— «Fígaro»(Museu d'Art de Catalunya)

rebut l'arquitecte Josep Oriol Mestresl'encàrrec de transformar en edifici peral Banc de Barcelona el que era taller defundició de canons, projectà a la façanaunes figures de marbre allegòriques, quees creia haurien de venir d'Itàlia, perentendre's que ningú no era ací capaçd'esculpir-les, no essent d'aquest parerl'esmentat, que assegurà que no calia re-córrer a l'estranger, car hi havia aBarcelona dos joves que en sortirien mes-

141


Venanci Vallmitjana.— «Manola». Majòlica(Museu d'Art de Catalunya)

trívolament de tal feina. No hi ha quedir que eren els germans Vallmitjana. EnVenanci féu el bocet del conjunt i, apro-vat, cada un d'ells una de les estàtues,que ajudaren a treure de punts en Sunyoli l'Escobedo, i que encara trobem en elseu lloc íntegrament, amb tot i haver pa-tit l'edifici el 6 d'octubre de l'any 1934.

S'aconseguí que per a fer aquestes es-cultures se'ls deixés la Capella Reial deSanta Àgata, on treballaren fins a les dar-reries del 1867, en què tingueren de des-allotjar-la, per tal que es fes càrrec d'a-questa la Comissió provincial de Monu-ments Històrics i Artístics, que s'esperàben bé prop d'un any per tal que enlles-tissin unes estàtues començades. I enaquell lloc es reunien amb ells, a les fes-tes, els germans Milà i Fontanals, l'EliesRogent i En Claudi Lorenzale (2) , essent

2. L'any 1864 modelà l'Agupit el bust d'En Lorenzaleque, de guix, és u l'Escola de Llotju, i el 1867 el d'EnPau Mili i Fontanals, que, de marbre, posseeix l'Acadi•miaCatalana de Belles Aris de Sant Jordi.

permès a la tertúlia, en concepte deneòfit, qualque deixeble aprofitat de Llot

-ja que ho tenia com una distinció enve-jada pels companys. Un jorn s'hi presen-tava Isabel II sortint del proper Arxiude la Corona d'Aragó (3), i la visita nodeuria ésser tan sobtada quan l'Agapit liféu ofrena, en petit tanlany, del seu re-trat amb el príncep Alfons, que la reinali encarregà de tamany natural,de marbre,a la vegada que a En Venanci li dema-nava un Sant Jordi i els pregava ambdósque no deixessin d'anar-la a veure a Ma-drid, el que feren, assenyalant -los dosmil rals mensuals mentre treballessin lesobres encomanades. Aquest viatge el rea-litzaren el mes següent i a l'any En Ve-nanci tornava a Madrid, on s'estigué desdel 10 de setembre fins a gener del 1863,allargant-li dues vegades la llicència el

3. 29 de setembre del 1861.

Venanci \a1 iiiitjana. — «Verge ami) el Nen».Majòlica


142


ministre dè Foment amb l'objecte depresentar a S. S. M. M. varias esculturasque se hallan en la Exposición Nacionalde Arte (4) . Al cap de poc, o sigui al'any 1864, retornà a la Cort comissionatper l'Acadèmia de Belles Arts per por-

gurar-se. Es deuria trobar així mateixinolt a gust a Madrid, ja que hi passà, lli-cència darrera llicència, des d'octubred'aquell any fins a març del següent,car el dia 16 d'aquest mes retornavaal seu càrrec a l'Escola de Llotja. El re-

Venanci Vallrnitjana.— «Donya Maria C;ri,lina

i Alfons XIII»(Museu d'Art de Caialtmya)

tar les obres que els artistes barceloninsenviaren a l'Exposició que anava a inau-

4. En Venanci hi tenia «La Tragrdia», + l ur ohiinFUí --«ona medalla, i «La Comedia», que lambó li compri: l'Eslal.Eren per a +m monument a furt dr.nà tic. «La Tragedia»s cremà u l'incendi del Conserva ori ls Música i Declama-

rió, de Madrid.A l'Exposició Nacional del 1867 hi figuró amb l'estàtua

sRelorn de Colorir a Espunyau, i el su germà Agapit aorlel seu fa ób «Crist jacentu. Un ullre arli-la català, l'Onrs,presnntasa «El primer pas». i un siersiel dr Iretze anys, enilarià Dculliure, es don asir a conèixer ami «La cogida deInri picador». Del «Crisi jacrnt», de l'Agapit, aquest esrult orculcncià té escrit la gran in, lttessio sirle li féu.

trat que li pintà Frederic Madrazo portala data del 1865.

Des de l'any 1856 pertanyia al dit cen-tre d'ensenyament com Ajudant interídels estudis menors, per traspàs d'ÀngelFatjó, i als cinc anys arribava a Ajudantde les classes de dibuix a l'ensenyamentd'aplicacions. A l'esmentat any 1856 estregué a oposició la plaça de Professord'Escultura que cl linat Campeny deixà

143


vacant, i En Venanci, sense clic-ho mésque a la seva muller, se n'anà a Madrida pretendre-la. L'artista Aleu, trobant-loa faltar, deduí el motiu, i seguint-li lespetjades, considerant-se amb forces pera lluitar amb ell, emprengué el camí del

anys, l'Aleu vint-i-quatre i el contrincant— un antic deixeble també de Llotja, pin-tor i escultor ensems —, era ja un lioinefet i dret, atès que l'any 1825 li haviaestat premiada una obra. El tenia tret asort fou: «Abel, mort», i els opositors

Venanci Vallmitjana.— «Trinitat ». Majòlica(Museu d'Art de Catalunya)

seu company, i es toparen, a poc, a uncarrer madrileny, quedant sorprès el pri-mer, i tots dos veient que passaven set-manes sense que se'ls convoqués. Aixòportava gat amagat, puix s'esperava deRoma l'Ignasi Palmerola, altre dels pre-tendents. Tres mesos després els cridavael Tribunal. En Venanci tenia vint-i-sis

devien modelar una estàtua de cine peus.Començà Vallmitjana la tasca, i per mésque veié que la figura li anava a sortirquelcom de més tamany que l'imposat,encara que no gaire, tirà endavant sensecapficar-se gens ni mica. Sis dies abansdel termini prefixat pels jutges, tenia l'o

-bra llesta, i com el Carnaval rondava,

144


pensà esbargir -se de les inquietuds quesón rosec de tot opositor, i que sols co-neix qui hi ha passat. El conserge de l'A-cadèmia, que sentiria simpatia pel jove,veient -10 coni si hagués complert 1'exi-

que com el termini dels exercicis no erafinit, ningú no podia impedir-li que mo-delés altra figura. I tal dit, tal fet. No seli posà cap obstacle: d'una part, perquèli sobrava raó; d'altra, perquè es donava

Venanci Vallmitjana. - «Pietat»(Museu d'Art de Catalunya)

git el cridà a soles i amb tot secret li féuavinent la resolució, ja presa, d'eliminar

-lo per no haver-se atingut a les midesdecretades. Si tal nova li va caure a Ve-nanci com si li tiressin a sobre una ga-lleda d'aigua gelada, aviat reaccionà del'esglai i es presentà als censors, dient-los

per descomptat que fracassaria en l'em-presa. S'equivocaren. Dels sis dies que res-taven, amb quatre en tingué prou. Copd'efecte que li valgué de poc al judicidel tribunal, que trigava a resoldre, com

-promesa com estava la majoria per EnPalmerola, i enviava recadets a Vallmit-

145


jana per si li fóra agradós anar a Roniapensionat, a què sempre es negà rodo-nament, ja que casat i amb un fill no eracosa d'anar a trasbalsar la seva llar. Esvotà la concessió de la càtedra a favordel vingut d'Itàlia, i es mogué un escàn-dol d'orri. Quan foren exposats els tre-balls dels opositors, i s'esbombà l'ocorre-gut, els artistes joves, capitanejats perBenet Mercadé, Francesc Sans i Raimond

i Margall sortí a trencar una llança perl'artista, vencedor sense llorers. Haventde solucionar el plet el ministre, no sa

-bia què fer davant aquell aldarull, i s'in-clinà pel tercer en discòrdia. D'aquestamanera quedà afavorit 1'Aleu. Vint-itres anys transcorreguts, a 5 de maigdel 1879, essent Ajudant de la classe demodelat i emmotllat d'ornament cursàVenanci una instància perquè se'l no-

Agapit Vallmitjana i Bar bany.— «Pau Milà i

Agapit Valluiitjana i Barbany.— «ClaudiFontanals». Marbre Lorenzale». Guix

(Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi)

(Escola de Llotja)

de Madrazo, feren un avalot que no s'a-paivagava, i en aquella exaltació, de sob-te, en Mercadé, d'una revolada, arrebassàla corona que assenyalava com a premiata Palmerola, i entre aplaudiments eixor-dadors la posà de bell antuvi al plint del'«Abe1, mort», del postergat Vallmitjana.

Ja En Josep Piquer en abraçar a aquestdesprés d'haver-li vist l'obra, féu avinent:«Minyó, compta amb el meu vot, messerà l'únic que tindràs».

Els diaris posaren el crit al cel davantde tan palesa injustícia, i el mateix Pi

menés Professor numerari en propietat, iaddueix haber obtenido el segundo lugarde las oposiciones que hizo a una plazade Profesor de número de escultura, locual le daba mayor derecho que si hu-biese conseguido la Ayudantía por oposi-ción, toda vez que los ejercicios que paraestas plazas se exigen no tienen, ni conmucho, la importancia y las dificultadesque para las oposiciones a Cátedra. Se-guidament afegeix: Que los premios ob-tenidos por el recurrente en Exposicio-nes y Concursos nacionales le han dado

146


una representación que le coloca entrelos primeros escultores; y, últimamente,atendiendo a los dilatados servicios quepor espacio de veintitrés años viene pres

-tando a la enseñanza (5) .Va sortir-se amb la seva. El 5 de març

següent era nomenat Professor numeraride talla, modelat i emmotllat, i als mo-dels clàssics o renaixentistes afegí repro-duccions d'obres seves per ensinistrarels principiants a reproduir en argila co-ses un xic més vives.

Durant aquests darrers anys l'escultorVenanci havia anat treballant sense fa-tiga i atnb la frescor d'ofici que li era

niment afectà solament Venanci, qui as-sabentat que el diari parisenc «LeFigaro» obria un concurs per tal de pre-miar el millor esbós d'una estàtua del'heroi de Beaumarchais destinada a lafaçana de la casa que es feia, resolguéprendre-hi part, tant més quant ell ja ru-miava un viatge a la capital francesa. Eltemptava la figura entremaliada i pica-resca del personatge: I féu una estatuetade remarcable caient espanyol, que comveurem el va perdre. En arribar a París,tota ella era una trencadissa, que hagueramogut a compassió el cor tendre de «Rosi-na» i el somriure mofeta a «Don Bartolo»

Agapit Vallmitjana i Barbany.— «Crist jacent». Esbós(Museu d'Art de Catalunya)

pròpia, i per la seva part l'Agapit tres-cava així mateix de valent, collaborant avegades ambdós germans a una mateixaobra. L'Agapit a l'Exposició Nacional deMadrid, del 1876, hi portà un «Crist ja-cent», una de les seves millors produc-cions, que assolí un èxit, i un altre anyaconseguia ésser Professor interí d'escul-tura, i numerari el 1881.

Anys enrera, en el transcurs del 1872,Agapit i Venanci anaren a Manchéster arequeriment de Lord Stanley per col-locar al seu lloc el retrat d'aquest i dela seva esposa que els tenia encomanats,i estatjà els artistes en el seu palau, om-plint-los de consideracions. Altre esdeve-

No s'ha de deduir un acte immodest d'aquestesparnoles: prioner n1—, tol, ilnne En Venanci no era capaç deredact nr —, document olieiul; després, perquè s'hi afegiriena la Secretaria de l'Escola per fer més pes n favor derort isla,

per considerar-se més que venjat de lesmales passades que el barber li jugava.Sort tingué d'En Daunas i d'En CodinaLiinglin que li referen l'obra amb totacura, com pogueren. Perquè no es conei-xessin els afegits hi posà per sobre, Ve-nanci, uns tocs de color. En Daunas, dei-xeble de Jean Paul Laurens, havia pre-gat al mestre que anés a veure-li unes pin-tures, i el dia que hi anà, distingí d'unallambregada, en un recó, quelcom que elféu acostar-se i fixar-se amb deteniment.No cal afegir que es tractava de l'airós«Fígaro», i com demanés de qui era, lifou presentat l'autor, que havia romàsdiscretament allunyat. Oberta l'expo-sició, l'artista es posà com distret perentre la gentada a escoltar els parers,veient que no eren pocs els qui elogia-ven el seu «Fígaro», essent dels més en-

147


Agapit Vallmitjana i Barbany. — «Pietat».Esbós a la cera


tusiastes en Raimond de Madrazo, i ha-vent-lo topat entre les voltes i revoltesd'aquella rivada de personalitats, i igno-rant aquest que parlava ami) el parede la criatura, li demanà què pensavad'aquella estatueta que ell entenia la mi-llor de totes les del concurs, i en Vall

-mitjana sense pensar-s'hi gens ni micaféu la dissecció de la seva obra, assenya-lant quina, al seu judici, responia a l'es-perit de la convocatòria. En Madrazo esrefermava en el seu criteri, no deixant

-se convèncer, i en Vallmitjana oposavaraons contràries a la seva concepció de«Fígaro», atès el destí de l'estàtua. Difí-cilment haguera tingut fi la discussió, sil'escultor barceloní, per posar-hi terme,no declarés, ami) sorpresa dels quiencuriosits escoltaven, la paternitat del'obra defensada ami) tanta obstinaciópel seu compatriota — que ja començava

a fer rotlle a París —, afegint l'autor queconeixia prou el seu error d'haver ideatla figura ami) una bacina de barber a lanià, quan el que esqueia era que portésuna plovia, encert d'En Boisseau; qui,en efecte, s'emportà el primer premi,mentre el nostre artista guanyà el segon,no sense declarar el jurat com sentia noatorgar-li el preferent, degut que el seu«Fígaro» no corresponia a l'objecte delconcurs... ni al tipus francès de l'enre-daire barber de Sevilla.

És de suposar que per mitjà d'En JeanPaul Laurens es relacionaria aleshoresamb un marxant per al qual aquest pintortreballava, qui es va comprometre a que-dar-se-li les terres cuites que produís,sempre en cl ben entès que a cap altreen podia vendre. Corn que el tracte eraavantatjós, tal dit tal fet, i per espai devint-i-quatre mesos l'artista català no

148


deixà de remetre-li figuretes amb subjec-ció al conveni establert, mes al susdittemps es declarà en fallida el negocianti en comparèixer a París l'escultor a exi-gir-li «pagueu-me el que em deveu», tin-gué per cínica resposta: «Estem en paus.Creieu, potser, que no val res que us hagiobert el mercat parisenc ?» I es quedàtan fresc, i l'artista escorregut, perplexsobre la contesta a donar-li i la resolucióa prendre per rescabalar-se quelcom deles pèrdues sofertes.

traduir-lo en fusta, per la utanera de re-soldre com amb tallant eina metàllicasobre la naturalesa llenyosa. Fixeu-vos,de passada, en els seus esbossos, fills, entothom, d'espontaneïtat que no traeix,puix és quan surt el que es porta al fonsdel fons sense destorbs ni cabòries, i sónpocs aquells de l'Agapit en els quals noendevinaríeu la concepció i el mecanismeadients a un mestre tallista. La interpre-tació dels plecs, així que la draperia espresenta, no ho pot amagar.

En Venanci és de refinada sensibilitati els anys li desclouen les parpelles a lesllums variants de les inquietuds renova-

La producció cd'Agapit és més mogudaque la del seu germà. Es recull menysen sí mateixa. Quan pot, fa triomfar lasilueta amb energia. Recordi's l'«Àngelcaigut», no s'oblidi l' «aparatosa» majes-tat de l'estàtua de don Jume el Conqueri-dor a cavall, per al monument a Valèn-cia (6) ; tinguem present, en altre ordre,«La Marina» i «La Agricultura», delParc de la Ciutadella. D'abans, a la portadel Cementiri Vell, l'«Àngel del dia delJudici», obra de les més reeixides de l'ar-tista, que per la seva mateixa senzillesai naturalitat corprèn tot seguit, tenintparió, pel seu mèrit, en el «Crist jacent»;si bé aquest respon ja a la maduresa iplenitud de domini formal, i qui sap siés l'escultura cabdal de l'artista. Fins di-ríem que ambdues, i afegiríem el noblebust d'En Pau Milà, és on l'Agapit espresenta amb tècnica de repòs i amb unconcepte de serenitat creadora que no ésen ell l'acostumat. Perquè tracta sovintla forma com si li vingués dels prime-rencs jorns d'imatger, de quan la gúbiali era familiar conduir-la a tot plaer i tra-çudament per sobre la matèria fibrosa;de quan la imatgeria religiosa li permetiaanar tirant, obrir-se pas, i a més per apanero otiosum non comedere. El retratde Claudi Lorenzale sembla model per a

6. Fou inaugurat e1 20 de juliol del 1891.Retuntà l'Agapit a València el roes de maig del 1895, puic

pden a rnin ern.is l'Escola erquè lema d'anar-se'n enllo-car una està toa. a Era la figura orant per al septdcre. a al ron-convent de les Adoratrius, de la fundad oran venera óle. marcSagrament.

Agapit Vallrnitjana i Barbany. — «Sant Joande Déu». Esbós a la cera


149


des. I delitosa gràcia, filla d'exquisidaelaboració espiritual, l'acompanya aixíque pren el cisell o l'argila sent l'amo

-rosa pressió que la converteix en formesde plàcid ennobliment. Li interessa al'escultor la pluralitat de les formes vi-ves: les criaturetes rialleres i enjogassa-des, de cares arrodonides i fresquívoles;les dones de fines línies i de pura senyo

-ria delicada; els lleons, els gossos... Pera aquests té un delit. No paren ací llursanhels; que s'arriba a capficar per pro-blemes de l'ofici. I ve un temps en què

r-

Agapit Vallmitjana i Barbany. — Esbósper a Ja figura d'Isabel II

Agapit Vallmitjana i Barbany. — «Espanyola»

escorcolla el domini de la pisa envernissa-da blanca, i assaja i aconsegueix, malgratdificultats, sortir -se amb la seva. I s'estima-va aquestes obres amb una grata tebioral cor, ja que sols ell podia comptar lesjornales de febre que li costaven. Si res-taven lluentes de fora i emmirallaven, enel secret d'elles s'amagava el turment del'artista fins a veure-les sortir de la for-nal com neix un miracle de l'ajut delfoc. Ja vellet, rondant els noranta, reco-llit a la llar, orb, allargava els dits a lesseves figures esmaltades i sentia com

-plaença de passejar-hi les mans, de llis-car-les per sobre de la freda llisor comen recordança... Ni en els darrers anysdeixà de seguir el ritme del temps. Acon-seguí ésser sempre jove, més que no pas

150


altres després d'ell, que podien tenir-seper néts seus (7) . Al llarg de la seva vidali plagué no raure un i altre jorn al ma-teix indret. Amb tot, no se n'hi anà l'au

-gustívola serenitat que ve del conreumés pur de l'escultura, si bé a curtes es-tones — les seves terres cuites molt sin-gularment —, l'embadaleix un punt lagràcia francesa divuitena. Això no entelala seva personalitat. Deixa sobrers enfar-fees en les peces ele tal mena i sols atèsaleshores a l'esbarjo de l'esperit joganer.

CELESTÍ GALCERAN

El renaixement de les lletres i les artsde Catalunya és fet tant com de profes-sionals d'apassionats lectors i comentaris-tes, que a l'entorn de lea figures destaca-des van creant un ambient sense el qualni pintures ni llibres derivats de les cor

-renties successives de les ciutats europeesde prestigi no tindrien cap èxit. Així ha

Vallmitjana Abarca, fill d'En Venanci,visqué a l'ombra del seu pare com si elcognom familiar pesés sobre ell. Indecís,tement ésser causa que els llorers del'estirp s'assequessiil per la seva culpa,no s'esforçava gens ni gaire per quedar-se a segon terme, essent el company delseu progenitor i tenint junts el taller. Alseu costat treballava de dia, al vespreemprenien junts el camí a Llotja i elsdiumenges al matí el de can Parés, onel passava després a buscar, i a la tardaal teatre anió en Pau Carbonell.

Aquesta adhesió talment filial fou uninconvenient perquè anés ell afermant

-se en una ruta que li desvetllés sense caprecança la seva personalitat. En la clovadel taller va finir apaivagant-se-li els seusentusiasmes, malgrat les innates quali-tats d'escultor. El grup de marbre, alsjardins de la Ciutadella, «Caçador delleons», el seu primer triomf, té una em-penta que permetia recolzar fundades es-perances i cosa semblant cal afegir delslleons que modelà per al monument aColom, obres ambdues representatives delniés alt nivell assolit per l'autor. Li plaïacopiar animals, el que tal vegada sigui eltípic de la seva producció.

El 19 de setembre del 1902 entrà alProfessorat de Llotja com Ajudant, i el17 de juliol del 1913, ascendí a Professorde terme. Poc li durà aquest goig.

MANUEL RODRIGUEZ CODOLÁ

7. Una de les secos darreres obres, admiralde permolls conceptes, és l'estàtua jaeenl d'una scnyun.

Retrat de Celestí Galceran, per Ramon Casas(Museu (l'Art de Catalunya)

151


Celestí Galceran.— «El port (le Barcelona». Dibuix(Museu d'Art de Catalunya)

Celestí Galceran. — «Les Drassanes». Dibuix(Museu d'Art de Catalunya)

152

BUTLLETÍ DELS MUsEUs D'ART DE BARCELONA

esdevingut d'ençà de la restauració delsJocs Florals; mai potser amb l'esperitregirador ideològic com en temps delgrup «L'Avenç», i els subgrups de mati-sació diversa que en el seu si anaven di-buixant-se.

Dintre d'un d'aquests grups figura Ce-lestí Galceran suara traspassat. Home d'i-dees liberals, intervingué en alguns inci-dents memorables de la Barcelona d'a-quells dies i al costat dels intellectuals idels artistes fou un més que conreà tambéles arts.

Havia nascut a Igualada el 8 de desem-bre del 1864. Estudià a l'Escola de Belles

Arts de Barcelona, fou membre del Cen-tro de Acuarelistas, agrupament precur-sor de l'actual Círcol Artístic, i concorre

-gué a la seva acadèmia. S'especialitzà enels estudis de paisatge sovintment a laploma i a l'aigua-tinta. Mostrà en l'expo-sició celebrada l'any 1885, al Museu Mar-torell, dues vistes del nostre port, una deles quals fou donada per Fautor, el 1934,a la Junta de Museus i està exhibida araal Palau Nacional de Montjuïc. Tambéva prendre part en l'Exposició de BellesArts de Barcelona del 1891. Després con-centrà les seves activitats a la indústria,sense abandonar les seves inquietuds in-tellectuals. Publicà un assaig sobre LaGioconda de Gabrielle d'Annunzio alnúmero 38 de la revista barcelonina «Jo-ventut» (1. 11 de novembre del 1900) enl'avinentesa de representar-se aquestaobra per Eleonora Duse a la nostra ciutat.

Posseïa belles obres d'alguns dels mésdestacats artistes de la seva promoció,de Casas, Rusiñol i Josep Llimona entreells. Fou un fervorós amic de l'obracultural de la Junta de Museus.

A niés de l'esmentada visió del port deBarcelona (en paper Pon), hi han ex-posats al Palau Nacional de Montjuïcdos altres dibuixos (ploma i aigua-tinta)de Celestí Galcerán, que formaren partde la Col•ecció Casellas i són impressionsràpides que ell retingué en plena emoció,una de la Torre de Serranos de Valènciai l'altra dels fossats de les Drassanes alcantó de Santa Madrona, que, com la vi-sió del port del 1885, reproduïm en tes-timoniatge de condol.

JOSEP M." JORDÀ

El dia 4 de març anava a l'enterramentde Josep M. 7' Jordà; encara que els seusamics el sabíem greument malalt, i quela seva resistència física no era gens es-perançadora, la mort ens sobtà cona undolorós imprevist, perquè en Jordà teniaun optimisme irreductible, i el seu espe-rit, les seves ganes d'enraonar, de discu-tir i de fer plans, no havien estat maimalalts.

Les darreres vegades que ens vàremveure, s'escaigueren aquesta tardor, quanvaig estrenar la meva última obra al«Novetats». Jordà, que ja es trobava moltmalament i patia molt, va venir al teatrediverses vegades, i el dia de l'assaig gene-ral, com que es tractava d'una obra d'è-poca isabelina, cm digué: «Vina a la bo-tiga i triarem coses»; en efecte, Jordà, féudespenjar quadres, escollí ventalls, porce-llanes, amb un interès i una animació quea mi em meravellaven, en un home queles malalties tenien tan dolorosamentminat; i estic segur que qualsevol altre,en el seu cas, no hauria tingut esma demoure's del llit ni d'obrir la boca. Comdic, Jordà va venir tres o quatre vegadesal teatre, s'estava al «camerino» de MercèNicolau, i la seva conversa vivacíssima co-mentant totes les coses del moment, tansols s'interrompia per un principi de des-mai, o per una ombra d'atac, que ellsuperava anió aquella elegància de ma-lalt estoic avesat al sofriment.

Jordà, en morir, tenia uns seixanta-cincanys. Estava en aquella edat que la ma

-joria d'homes mantenen amb salut, ener-gia i desig de producció. No era pas unvell d'una altra època; nosaltres, si nohagués estat la malaltia, el preníem sem-pre per una persona més jove del querealment era. Malgrat això, és curiós queJordà resultava una figura clavada de fide segle. El seu físic, el bigoti anacrònic,la indumentària, la mentalitat, fins la sevapassió i el seu cop d'ull damunt les cosesestaven sempre molt més d'acord ami) l'è-poca de Toulouse-Lautrec que amb l'èpo-ca actual.

I és que el fi de segle, amb les escorria-lles de la bohèmia, amb la valoració de

153


Retrat de Josep M. Jordà, per Ramon Casas(Museu d'Art de Catalunya)

l'impressionisme, amb la realització enla vida i en el paisatge de les intencionsde la poesia de Verlaine, ara líquida itransparent, ara greixosa, ara obesamentmusical, amb la convulsió per anar a lacaça de la sinceritat en la literatura i elteatre, amb l'anarquisme de les bombes,o el de les llàgrimes líriques, i amb elsprimers trets i les primeres veus de la In-

ternacional, tot aquell món dens, caòtic,i deliciosament pintoresc, del París del85 al 95 i al 900, que d'una manera tènueen realitat, però apassionadíssima en ges-ticulació i en soroll, irradiava sobre unsquants cervells barcelonins; aquell fi desegle, que ara ens resulta màgic i preciós,fou potser el moment més fort que vaviure Jordà, el que va engrapar-lo i vamarcar-lo de cap a peus, i li decidí elgest, el pensament, els tics, i fins el barreti el bigoti que l'acompanyaren a travésde les seves múltiples funcions de perio-dista, d'home de teatre, d'expert i de col-leccionista d'art, de marxant, d'home declub i de cafè, d'infatigable conservadori sobretot d'excellent, de jovial, d'anima-díssim amic.

Jordà, com tots els nois de casa bonade la seva època, va passar per la Univer-sitat, però va plantar la carrera per labohèmia literària, pel periodisme i elsplans teatrals. Als vint -i-dos anys anà aParís, a unir-se a la colla d'en Rusiñol,d'en Casas i d'en Zuloaga. Era el mo-ment ho de Toulouse-Lautrec i de la poe-sia de Montmartre, aquella poesia negrai rosa, que havien profetitzat els versosde Baudelaire i la pintura de Manet.Jordà va ésser el cronista, l'entusiasta iel gran xerraire d'aquell moment. En untaller de l'Illa de Sant Lluís, va assistirami) els seus amics pintors als comença

-ments de la religió del «Greco», que te-nia com a grans sacerdots Rusiñol iZuloaga. Els «Grecos» del «Cau Ferrat»foren adquirits per Rusiñol en aquellpunt.

De la seva època de París, Jordà expli-cava anècdotes colorides que ocuparienun llibre ple d'interès. Aquest dibuix deZuloaga, del nostre amic, ami) un copaltaromàntic, ajupit sobre la taula i arrapata la febre de la ploma que té als dits, ésextraordinàriament suggeridor del mo-ment artístic i sentimental que enquadràl'ànima de Josep M. Jordà.

Rusiñol, en el seu llibre «Impresio-nes de Arte» que és un recull de cròni-ques publicades a «La Vanguardia» d'a-leshores, evoca d'una manera claríssima,aquell Jordà dels vint-i-dos i vint-i-tresanys, xerraire, discutidor, atacant i defen-

154


Ignasi Zuloaga. — Apunt de Josep M. Jordà,que illustra el llibre de Rusiñol «Impresiones

de Arte»

sant, enrabiant -se i asserenant-se, tocanttots els temes i totes les tecles, que és endefinitiva el Jordà que jo i tots els seusamics hem conegut.

Jordà, després de la seva brillant bohè-mia de París, entrà de ferm dintre el nos-tre periodisme. El seu clima fou, aque-lla vella «Publicidad» d'en Daniel Ortiz,de l'Emili Junoy, en la qual debutarenl'Eduard Marquina i en Jesús de Zulueta,Jordà, amb el seu gran amic i collabora-dor Carles Costa, començà a esmolar laseva ploma i a lliurar la seva passió pertotes les coses que significaven un desigde progrés, de superació, d'eixamplamentde límits en el camp del teatre i de l'art.

La primera obra d'Ibsen que s'estrenàa Barcelona i a Espanya, «Un Enemicdel Poble», fou traduïda per Jordà iCosta. Ells propulsaren també el teatrede Sudermann i d'Hauptman. Obres quedesprés s'han fet tan populars, com«Zazà», «Magda», «Joventut de Prín-cep», han estat totes traduïdes per Jordà.La famosa cantant Maria Pichot debutàen el teatre amb una «sarsuela» catalanade Jordà i del mestre Morera. Jordà, foul'iniciador, amb Alexandre Soler, del gè-nere de les revues a la manera fran-cesa, que després tant predicament tin-

gueren sobre el públic. El primer èxitdintre aquest gènere fou «¡Hip!, ¡Hip!...¡Hurra!» que cap allà l'any 1909 es féuInés que centenari en el teatre Tívoli.Jordà vivia com a casa seva en tots elsescenaris de Barcelona, i coneixia fami-liarment les més importants figures delteatre que durant més de quaranta anyshavien actuat entre nosaltres. La passiói l'afició de Jordà, era l'escena, i la sevaploma no es cansava mai d'encoratjar to-tes les coses noves i totes les coses noblesdel teatre. Si a Barcelona, trenta anys en-rera, hi havia una vida teatral i un conei-xement del teatre molt més a la vorad'Europa, que en la resta d'Espanya, eradegut en bona part a l'entusiasme d'ho-mes com Josep M." Jordà.

Del periodisme, a Jordà li interessaval'ofici. En això era d'una antiga escolaque es mirava el periodisme no com unaimprovisació, sinó cona una seriosa fun-ció literària. Aquest amor a l'ofici, en-cara el demostrava en les últimes discus-

a

Oleguer Junyent. — Apunt ele Josep M. Jordà(Gabinet de dibuixos de la Junta de Museus)

155


sions i converses que vàrem tenir, inte-ressant-se vivament per l'obra dels perio-distes joves del nostre país.

Com a servidor de les arts, la funció deJordà ha estat de les més sòlides. Teniaun bon nas per a distingir de seguida elIzo del dolent, i per a apreciar la fina qua-litat de les coses. Ell fou dels primers avalorar figures tan importants com la delnostre Nonell, i com la de Canals, quanaquests pintors eren absolutament desco-neguts de la burgesia, i combatuts pelpontpierisme. Jordà, colleccionista pri-mer, i després comerciant de pintures iantiguitats, ami) el senyor Generós Añés,va obrir el Camarin davant de les escalesde la Catedral, que durant anys fou ellloc de les més selectes exposicions depintures, i un punt de reunió d'artistesi aficionats.

Jordà, com a crític d'art, deixa unnombre important d'articles escampatsen diaris i revistes, on traspua aquellaexperiència i aquell aplom de l'homebregat que sap de què va.

Sovint en les pàgines d'aquest BUT-LLETÍ hem llegit aquelles siluetes d'ar-tistes vuit-centistes que Jordà traçava po-sant-hi una mica de la pols dels seus pro-pis records.

L'any 1931 la Llibreria Catalònia Iipublicava la biografia de Ramon Casas,pintor. En aquest llibre Jordà evocaval'ambient de la Barcelona del 1880 per aexplicar els començaments dificultosos dela vocació d'En Casas, les lluites de finalsde segle per a imposar el moviment im-pressionista que junt amb En Rusiñolhavien portat de París, i que topava ami)unes crítiques tan desconsiderades i im-pertinents que avui ens sembla mentidaque sortissin de les plomes més carre-gades de prestigi en aquella hora i l'es-clat que dins del nostre temps va comen-ça a guanyar l'art que En Casas anavamadurant amb una fantasia inquieta i es-campant des de «Pèl & Ploma».

Jordà tanca aquesta biografia quan EnCasas era encara ple de vida. Dels seusdits surt una visió neta i autèntica delCasas bohemi i artista infatigable, en unabarreja de documentació i d'opinionspersonals lligades amb un estil directe

que té tota la vibració càlida de les cosesviscudes.

El collaborador més important que hatingut Josep M.° Jordà, ha estat la sevasenyora. Jordà tingué la sort de casar-seami) una dona que sentia vivament totesles preocupacions i totes les aficions seves.Tant en teatre cona en el negoci artísticla senyora de Jordà, es pot dir que hiprenia una part tan interessada i tan sen-sible com el seu marit. A més a inés, elmatrimoni era inseparable. Amb el meugran amic Joaquim Borralleras, hein tin-gut l'ocasió durant molt de temps, de fre

-qüentar assíduament 1'excellent amistati la fina camaraderia del matrimoni Jor-dà. Com a bon producte de fi de segle,Jordà tenia una terrible ànima de noc-tàmbul, i la seva senyora, fet no gaire cor-rent entre la nostra burgesia, també s'ha-via avesat al noctambulisme. Moltes ve-gades havíem vist fer-se ciar, des d'und'aquests restaurants de la Rambla, únicsal món, fent viure damunt de la nostrataula, ami) la terrible memòria i els dotsevocadors que tenia Jordà, tot un mónd'art, de somni, de grotesc, de misèria,que s'havia vertebrat damunt de l'ànimabarcelonina en una època que no tornarámai més. Jo no puc recordar-me d'aque-lles nits i d'aquelles matinades, sense unaautèntica emoció.

La nostra generació més jove, desco-neixia la figura i la importància d'aquesthonre de lletres i d'aquest home de cafè,que s'havia pres molt més seriosamentdel que ara s'acostuma, les coses del teatrei les coses de la vida artística, i tots elsbatecs espirituals del país. La nostra vida,si té un valor, és el d'anar madurant ami)el matís que li donen les hores excep-eionals que hein viscut i les ànimes ambpersonalitat pròpia que s'han intercep-tat o hem trobat parallelament al nostrecamí. Aquests fets i aquestes figures ésl'únic que compta en el balanç dels re-cords. Josep M." Jordà és per a mi unad'aquestes figures, realment desaparegu-da en el pretèrit, però encara tèbia d'a-mistat i de simpatia en la modèstia delmeu jardí interior.

JOSEP M." DE SAGARRA

156


CHANDLER RATHFON POST

L'aparició del sisè volum de «A His-tory of Spanish Painting» del professorPost, de la Universitat d'Harward, delsEstats Units d'Amèrica, ve comentada acontinuació pel nostre amic senyor JosepGudiol el qual resumeix el contingut delllibre. Nosaltres volem únicament ací

Chandler Rathfon PostAutor de «A History of Spanish Painting»

celebrant aquesta valuosa aportació delprofessor americà, dedicar-li simplementl'homenatge afectuós de la nostra admi-ració, la nostra simpatia i el nostre agraï-ment.

El professor Post ha prestat un granservei a la nostra història artística, elconeixement de la qual internacionalitzatper ell ja des d'ara, cap historiador del'art del món culte, no pot oblidar. Ambun afecte extraordinari, ami) una diligèn-cia que donada la situació de l'autor su-posa enormes sacrificis de mobilització,el nostre amic ha corregut de cap a capla terra nostra, ha llegit els llibres nos-tres, ha fet la crítica dels documents nos-tres i ha analitzat una per una les obres

nostres. La gran obra sobre la pinturaespanyola que va menant a port, ambconstància, energia i ciència admirables,ha arribat al seu sisè volum on s'inicienles primeres nostres de l'art del Renaixe-ment a València. Aquests sis volums so-bre l'art dels primitius a Espanya són,doncs, com diu Gudiol, la pedra angularde l'edifici de la nostra pintura medieval.

L'Institut d'Estudis Catalans l'any pas-sat va premiar merescudament l'obra delprofessor Post, i nosaltres sense autoritatper a donar-li premis volem avui retre-liel testimoniatge del nostre agraïment ide la nostra sincera admiració.

JOAQUIM FOLCH I TORRESDircct or General dels Muscus d'Art

B IB L I 0 G RAE 1 A

«A HISTORY OF SPANISH PAINTING», perChandler Rathfon Post. Vol. VI, endues parts. Harvard University Press.1935.

El sisè volum del famós llibre del pro-fessor Post de la Universitat de Harvard(U. S. A.) acaba d'arribar a Catalunya.Cada volum que surt d'aquesta obra for-midable, compendi de tot el que s'ha ditde la pintura espanyola, ami) una quan-titat incomptable de material inèdit, éstina pedra angular definitiva que ve aintegrar l'edifici de la història de l'art dela Península ibèrica.

El volum que acaba de sortir està de-dicat als pintors de l'escola valencianade les darreries de l'Edat Mitjana i co-mençaments del Renaixement. La intro-ducció serveix per estudiar la influènciaflamenca a la Costa llevantina, remarcantles obres d'autors flamencs que s'han con-servat a València i a Catalunya incloententre aquestes les portes de l'orgue dela Seu d'Urgell, actualment al Museud'Art de Catalunya. Seguidament ve des-enrotllada la qüestió del problema Jaco

-mart-Reixac, amb un estudi minuciós iagut de les dades documentals que li per-meten atribuir al primer uns retaules deJàtiva i Segorbe i una taula de la Cate-

157


dral de València. Partint del retaule fir-mat, del Museu d'Art de Catalunya, esreconstrueix l'olora de Reixac, provantsatisfactòriament la collaboració dels dospintors en una sèrie d'obres fins ara anò-nimes, entre les quals cal comptar una«Santa Anna» de la collecció RòmulBosch.

La manca de dades documentals deixasense paternitat una sèrie de taules, va-lencianes contemporànies a l'obra de Ja-comart, a les quals el llibre que ens ocupadedica un llarg capitol, creant el Mestredel retaule d'Altura i estudiant el proba-ble rastre del pas per València del pin-tor Lluís Dalmau, al qual atrilueix ambreserves una «Anunciació» del MuseuProvincial de València i un «Sant Mi-quel» de la Catedral de la mateixa ciutat.Francament, jo cree que cap de les duesobres es deu al pinzell de l'autor del re-taule dels Consellers de Barcelona; lataula de l'«Anunciació» acredita un pin-tor molt influït pels mestres dels PaïsosBaixos, un estilista extraordinari digned'en Dalmau, però ami) una personalitatmolt distanciada d'ell; la taula de «SantMiquel» és una obra fluixa, molt per sotade l'art de Lluís Dalmau. En el mateixcapítol s'estudien entre altres una sèriede grans obres, el retaule de «La Verge »,a la collecció Amatller de Barcelona, lade «Sant Jaume i Sant Gil», al citat Mu-seu Provincial i la de la «Transfiguració»,a la catedral valenciana.

Un dels estudis més interessants entreels inclosos en el volum VI del «Historyof Spanish Painting» és el capítol dedi-cat a l'obra del pintor Rodrigo d'Osona,primer exponent ibèric de l'art renaixe-ment i artista de primera categoria com

-parable a Bermejo i Mestre Alfonso.Elies Tormo, el principal element de lavanguàrdia dels crítics de la pintura an-tiga de València, desbrossà i marcà elcamí seguit per Rodrigo d'Osona i el seufill, pintor d'igual nom. Post analitzatots els elements coneguts, aclareix moltspunts de vista i afegeix a la llista unasèrie importantíssima d'obres inèdites.Rodrigo d'Osona pare, mencionat docu-mentalment en 1464, signà, en 1476, lameravellosa Crucifixió de l'església de

Sant Nicolau de València que acusa unainfluència combinada de les escoles deHugo van der Goes i de Mantegna, pin-tors contemporanis d'ell. Entre les obresatribuïdes a d'Osona I es compta la taulade «Sant Pere entre dos àngels», del Mu-seu d'Art de Catalunya, i les magnífi-ques taules conegudes fins ara com aobres del Mestre de Montesa. Rodrigod'Osona, fill, que té signada una «Adora-ció» de la Nacional Gallery de Londresi atribuïdes infinitat d'obres a València,resulta un artista de menys categoria, quecollaborà anib el seu pare (retaule deJesús (Eivissa) , conservant-ne moltes ca-racterístiques anecdòtiques. Collaboràtambé auih Bermejo i és autor (le les por-tes del tríptic de la catedral d'Acqui(Itàlia), la taula central del qual fou sig-nada pel famós pintor cordovès. Entreels seguidors o possibles deixebles delsOsona, Post ha creat el Mestre de SantNarcís.

L'escola valenciana tingué un grupmolt important de pintors que conserva-ren durant les últimes dècades del se-gle xv i fins a començaments del xvi unatradició goticista que contrasta ainl) l'artrenaixentista dels seus contemporanis delgrup Osona. Els pintors tradicionalistesderiven d'un mestre anònim, batejat cien-tíficament anió el nom de Mestre de Pe-rea, autor, entre moltes altres obres, d'unretaule del Museu Provincial de Valèn-cia, obra magnífica, de gran sensibilitati ami) personalitat molt acusada, que tras-pua a les obres de tots els seguidors delseu autor. Desgraciadament, la majoriad'aquests seguidors, resultat d'una sèried'anàlisis molt acurats, estan encara din-tre el clos dels anònims i seguint la cos

-tum han estat batejats segons les carac-terístiques de la seva obra més impor-tant. Chandler Post ha establert ami) ellsun arbre geneològic en el qual els filialsdirectes del Mestre de Perea són el Mes-tre d'Artés, el Mestre de Jàtiva i el Mes-tre Martínez; del primer en deriva elMestre de Borbotó i de l'últim el Mestrede Sant Llàtzer, el Mestre Cabanyes i elMestre Gabarda. Aquest capítol és unade les proves més dures que ha tingut derealitzar l'autor de «History of Spanish

158


Painting»; és admirable la manera airo-síssima com ha resolt els problemes icom ha deixat establert l'esquema defi-nitiu de l'última fase de la pintura me-dieval valenciana. Cal remarcar que elMuseu d'Art de Catalunya guarda unasèrie de les millors obres del Mestre deJàtiva i una p aula del Mestre de Cabanyes.

Entre 1'a1undància d'obres valencianesanònimes de finals del segle xv la casua-litat ens ha conservat dues taules signadesque ens donen a conèixer els noms deJoan Pons i Joan Barceló; el primer,autor d'una Epifania del Museu Berkshi-re (U. S. A.) i l'altre, d'un retaule delMuseu de Cagliari (Sardenya).

Acaba l'estudi dels pintors de l'escolavalenciana remarcant la influència sobreels seus colegues mallorquins. La conse-qüència és la descoberta de les obres deMartí Torner, pintor molt sòlid, de qua-litat quasi escultòrica i la creació d'unnou mestre, el Mestre de Sant Francesc,ambdós pintors de Mallorca.

I aquí acabaria el volum VI de la pu-blicació de la Universitat de Harvard, sino fos que el professor Chandler Post nooblida que en el món de les arts anti-gues cada dia es descobreixen coses no-ves, documents inèdits i monuments des-coneguts que fan envellir ràpidament to-tes les publicacions. A cada volum quesurt hi publica un apèndix amb les da-des que, amb la seva incansable activitati la seva extraordinària percepció ha po-gut afegir als capítols dels volums pri-mers. A més, l'admiració internacionalper una obra tant formidable li aporta lacollaboració espontània de tots els ar-queòlegs del món, els quals li envien elque els hi surt al pas en llurs estudis.

En l'apèndix del volum VI, que ocupa150 pàgines, dóna compte de descobri-ments molt importants dintre l'art romà-nic i les escoles de pintura gòtica a Cata-lunya, València, Castella i Mallorca. Din-tre l'escola catalana estudia l'altar de lacatedral de Tortosa, obra d'un pintorcontemporani a Ferrer Bassa; algunespintures dels Serra, de la seva escola idels dos deixebles d'aquesta, el Mes-tre del Pentecostés de Cardona i el Mes-tre d'Albatàrrec; dóna compte de l'agru-

pació «obres feta pel senyor Soler iMarch a l'entorn del retaule de «SantMarc», de Manresa, creant així un noupintor, el Mestre de Sant Marc, undels més interessants de la segona meitatdel segle xiv; estudia sota el noia de«Grup de Penyafel» una sèrie de retau-les de parentiu molt accentuat; estableixuna sèrie d'equacions entre obres proba-hles dels pintors Montflorit i Cirera; ac-cepta l'atribució, que jo vaig suggerir-lien la seva última visita a Barcelona, deles dues grans taules de Santa Maria delMar a la paternitat del Mestre de Sant.lordi; crea un non mestre, Mestre deles figures anèiniques, deixeble mediocrede l'escola de Borrassà, i publica les úl-times atribucions adjudicades al Mestrede la Paheria.

Per fi, després de molts anys de recer-ques, després de suportar infinites atri-bucions ha aparegut a l'òrbita visible dela pintura Catalana-Valenciana-Aragone-sa, un retaule contractat amb certesa pelfamós Llorenç Saragossa. Uns documentsestudiats per don Josep M. Pérez, ensdiuen que és autor del retaule de l'esglé-sia de Sant Roc, de Jérica; Post analitzadetingudament aquesta obra tan decisivai la considera germana del magnífic re-taule de Val de Aluionacid. Malgrat totsels raonaments exposats cree que cal fermoltes més recerques, esperar molt en-cara de les troballes d'arxiu per aclarirdefinitivament la personalitat del granpintor nascut a Cariñena i esmentat tan-tes vegades en documents de Catalunyai de València. L'escola d'Aragó s'ha enri-quit amb el coneixement de noves obresde Leví, Solana i Arnaldin, amb el desco-briment d'una taula documentada dePasqual Ortoneda i amb la creació delMestre de Lanaja. El segon llibre del vo-lum VI acaba ami) una sèrie de desco-briments en les escoles pictòriques deCastella.

L'obra del professor Chandler Postguanya intensitat a cada nou volum. Esva convertint en un llibre incomparableque podem considerar el nombre u dels es-tudis fets sobre l'art de la Península ibè-rica, el llibre necessari per tothom quetingui el més petit interès per la pintura

159


antiga. Desitgem per molts anys sentirl'emoció de llegir un nou volum a cadatemporada.

JOSEP GUDIOL

«L,'ÉGLISE SAINT-MICHEL DE CURA», perJ. Puig i Cadafalch i G. Gaillard. So-ciété Française d'Archeologie, París1935.

A la llista de petites esglésies mossà-rabs catalanes (Pedret, Marquet, Boada,Fenollar, Olèrdola, Elins), ajunten, i es-tudien, Puig i Cadafalch i Gaillard, l'es-glésia de Sant Miquel de Cuixà, la qualcl senyor Félix Hernández l'havia inclósraonadament dintre l'art mossàrab en unarticle que publicà a l'Archivo Españolde Arte y Arqueología l'any 1932. DeSant Miquel de Cuixà en són demostradesles característiques, de disposició i de de-tall (arc de ferradura musulmana, apa-rell angular dels murs, forma de les fines-tres, identitat de la seva cornisa primi-tiva amb la de l'església mossàrab deSanta Maria de Melque) , que la situendintre l'art d'aquells cristians andalusosque, havent viscut sota la dominaciómusulmana, des de Còrdova anaren a re-poblar les regions nòrdiques peninsularsque els cristians reconquerien.

De Sant Miquel de Cuixà ambdós his-toriadors de l'art de Catalunya, Puig iCadafalch i Gaillard, n'han pogut mos

-trar gràficament la disposició primitivai les transformacions, amb l'ajut de l'al-çament de plans portat a terme pels Ser-veis d'Arquitectura de la Conservació deMonuments de Catalunya. Conclouen queSant Miquel de Cuixà «és el monumentmés important d'un art del qual capexemple no se n'havia conegut a França;cap dels edificis pertanyents a aquestart que han estat conservats a Espanya,no iguala les dimensions i l'amplitud d'a-quest de Cuixà». I seguidament afegei-

xen: «Ací veiem, en aital monument deprimer ordre, barrejar-se harmoniosamentels elements vinguts de Còrdova i les tra-dicions de l'arquitectura carolíngia, l'artde la mesquita unir-se al de la basílica».

«MUSEOGRAPHIE» (Architecture et amèna-gement des Musées d'Art). ConferenceInternationale d'Études. Madrid, 1934.(526 pàgines de 285 mm. per 228 mm.,dos volums; nombroses illustracions).Office International des Musées.

No s'adiu el breu espai d'una nota bi-bliográfica a fer comentaris crítics sobreun tractat de Museografia nascut per se-lecció com resulta ésser el conjunt d'a-portacions de tècnics recollides en aquestsdos volums. D'altra banda, sobre els te-mes debatuts i sobre les persones que in-tervingueren en la Conferència de Ma-drid aparegué una nota en el nú-mero 46 d'aquest BUTLLETÍ. El recull«Muséographie» té l'alt mèrit de facili-tar-nos els fruits de nombroses i llarguesexperiències i d'exposar les solucions, devegades discutibles, per a temps a venir.Els problemes tan variats i tan complexosque es presenten en els museus poden és-ser resolts de manera diferent segons elsllocs, les tendències i l'educació del pú-blic, però no pot negligir-se la labor benmeritòria dels tècnics especialitzats en lamuseografia, autors conjuntament del va-luós repertori d'idees que per un caire oun altre sempre podran orientar-nos. Totsels exemples que en els dos volums s'hanaplegat — amb plànols i fotografies ex-plicatius de l'arquitectura dels museus,la disposició de les sales, la illuminaciónatural i artificial, la presentació dels ob-jectes, etc. —, són temes posats a la me-ditació almenys; de vegades potser, a l'ab-soluta adopció, d'altres vegades a l'adop-ció parcial.

R.

160

.1 • íes

LIA0VEI,FOTOGRAVADOR

Carrer Casanova,núms. 157 i 159

BARCELONA

III

I I

■

^^^ï Il Is ^^

La I'in cooleca

MARCS 1 GRAVATS

HIGINI GARCÍASuccessor de Gaspar Esmatjes

Exposició permanent delsmillors paisatgistes catalans

Passeig de Gràcia, 34 - Telèf. 13704BARCELONA

VÍ4111a 1'e.Joan Bolei'

TALL 1 COL•LOCACIÓ

DE CATIFES

ESTORES - PERSIANESARTICLES DE NETEJA

Carrer de València, 273(entre Claris i Llúria)

Telèfon 70321 - BARCELONA

DECORACIÓ 1

RESTAURACIÓDE TOTA MENA

DE PINTURESe•

E111•ic ' 1arrijjÓNO!Jlle

FUSTEREspecialitzaten treballs per aMuseus i Exposicions

EMBALATGE 1 TRANSPORT DE TOTAMENA D'OBJECTES D'ART

A

CARRER DE LA LLUNA, N.° 23 Consell de Cent, núm. 283

Telèfon 25534

Telèfon 14345 : BARCELONA

IBEAR1:IBA %k" 411 A L

PINTURA DECORATIVA

Mallorca, 255Telèfon 70702

REPRODUCCIONS D'ARTESCULTORIC

AMB DIVERSOS TOTA MENAMATERIALS DE PATINES

JX

IÁEN ^, S. A.Tallers i estudis: Carrer Girona, 153Telèfon 77926-BARCELONA

Indústries GràfiquesSeix i Barral Germans

S•A

IMPRESSORS I EDITORS

disposen d'una ferma col•laboraciód'artistes especialitzats en tota obragràfica i el muntatge industrial mo-dern de totes les branques del llibre

Aquest conjunt està alservei de l'Art, de laIndústria i del Comerçi la seva consulta serà

-molt agraïda i atesa

Provença, 219 : BARCELONA : Telèfon 71671

Junta Municipal d'Exposicions d'Art

1^X1§4>s14Á'14>111: 101HÁRAIVERA

1!1:;tiSALÓ DE MONTJUÏCSALÓ DE BARCELONA

511,11 1113 1,'AR'1' ^\\IIIIIIR\(PALAU DE LA METAL • LÚRGIA )

INAUGURADA EL 31 DE MAIGOBERTA FINS EL 12 DE JULIOL