butlletí oficial 2016 · 2019. 4. 25. · aquest any la festa de sant miquel dels sants ha de...

Butlletí Oficial del Bisbat de VicJuliol-agost

BOBV

2016

SumariButlletí Oficial del Bisbat de Vic

270

Sumari3.004

ESGLÉSIA DIOCESANA

Senyor bisbe

Decrets

274 Decret 13/2016 de nomenament de

Delegat Episcopal per al Patrimoni

Immoble

277 Decret 14/2016 de nomenament

de Delegat Episcopal de Càritas i

Migració

Homilies

279 Sant Miquel dels Sants

283 Aplec de Matagalls

285 Clausura del primer Any Jubilar

Ignasià

289 Cossos sants dels màrtirs

Glossa setmanal

293 Corregir el qui va errat

294 Continuem essent una Església mis-

sionera!

295 Era foraster i em vau acollir

296 Jornada Mundial de la Joventut

297 El camí de sant Ignasi, camí de lli-

bertat

298 Consolar el qui està trist

299 Maria, Mare de Misericòrdia al cel

300 Era a la presó i vinguéreu a veure’m

(Mt 25,36)

301 Sant Agustí, agraït al Déu miseri-

cordiós

Activitats pastorals del senyor bisbe

303 Juliol - Agost 2016

Vicaria judicial

305 Nul·litat de Matrimoni 5/2009

Cancelleria - Secretaria General

306 Nomenaments

308 Cessaments

309 Necrologi

Crònica Diocesana

311 125è aniversari de la inauguració

del Museu Episcopal de Vic

312 29è Curset d’Estiu

314 Jornada Mundial de la Joventut

SANTA SEU

Sant Pare

318 Missatge del sant pare Francesc

per a la Jornada Mundial de les

Missions 2016

SumariButlletí Oficial del Bisbat de Vic

271

321 Constitució apostòlica Vultum dei

quaerere sobre la vida contemplativa

femenina

Congregació del culte diví i la disciplina

dels sagraments

323 Prefaci per a la festa de Santa

Maria Magdalena

CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA

326 Presentación del documento

«Jesucristo, salvador del hombre y

esperanza del mundo»

CONFERÈNCIA EPISCOPAL

TARRACONENSE

Gabinet d’informació de l’Església a

Catalunya

338 Comunicat de la reunió núm.

219 de la Conferència Episcopal

Tarraconense

INFORMACIÓ VÀRIA

342 El cardenal Blázquez expresa su

dolor por el terremoto en Italia

Església Diocesana

Església diocesanaButlletí Oficial del Bisbat de Vic

274

Decrets

DECRET 13 /2016

de nomenament de Delegat Episcopal per al Patrimoni Immoble

A l’estimat en Crist,

SR. JOSEP MARTÍNEZ I MELGARES

Pau en el Senyor.

Atès que els béns temporals que l’Església posseeix estan destinats a aconseguir els seus

propis fins, que són, principalment, el culte diví, l’honest sosteniment del clergat, l’aposto-

lat i les obres de caritat, especialment en el servei envers els pobres (c. 1254 § 2 CIC).

Atès que el cànon 1276 del Codi de Dret Canònic vigent estableix que correspon a

l’Ordinari de vetllar diligentment l’administració de tots els béns que pertanyen a les

persones jurídiques públiques;

Atès que l’administració de béns requereix cada cop més una major dedicació i cura,

sobretot per les exigències i administrativització de la societat actual;


275

I atès que em consta personalment que reuneixes les condicions assenyalades en el

cànon 1284 § 1 per a desenvolupar la tasca i missió pròpies del càrrec;

PEL PRESENT DECRET et nomeno DELEGAT EPISCOPAL PER AL PATRIMONI IMMOBLE, per

a un període de cinc anys, amb la missió de gestionar, al capdavant del departament de

Patrimoni Immoble, els béns immobles de la Diòcesi, segons les directrius del Bisbe.

Serà responsabilitat del Delegat Episcopal per al Patrimoni Immoble, entre altres, l’inventa-

ri, la catalogació, la conservació, la inscripció legal i, en el seu cas, vetllar pel rendiment dels

béns immobles diocesans, parroquials i d’altres institucions que depenguin del Bisbat, per

tal que serveixin efectivament als fins pastorals que en justifiquen la possessió.

Espero que, amb l’ajuda del Senyor i com a servei a l’Evangeli i a l’Església Diocesana, exer-

ciràs aquest càrrec amb zel i esperit de comunió, en bé de tota la Diòcesi.

Disposo, finalment, que, en el moment oportú, facis la professió de fe, el jurament de fide-

litat i la presa de possessió del càrrec.

Ho decreto i ho signo a Vic, el dia 4 de juliol del 2016.


276

+ Romà Casanova i Casanova,

Bisbe de Vic

Per manament de l’Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe

David Gómez Zaragoza,

Canceller i Secretari General


277

DECRET 14/2016

de nomenament de Delegat Episcopal de Càritas i Migració

A l’estimat en Crist,

RVD. MN. RAMON DONADA I MADIROLAS

Pau en el Senyor.

Atès que pertoca al Bisbe diocesà nomenar el Delegat Episcopal de Càritas i Migració

(cf. article 17.1 dels Estatuts de Càritas Diocesana de Vic);

I atès que em consta personalment que reuneixes les qualitats necessàries per a exer-

cir aquest càrrec i tenint en compte el bé pastoral de l’Església Diocesana,

PEL PRESENT DECRET et nomeno DELEGAT EPISCOPAL DE CARITAS I MIGRACIÓ, per

al temps del meu beneplàcit (cf. article 17.2 dels Estatuts de Càritas Diocesana de Vic).

Espero que, amb l’ajuda del Senyor, i en comunió amb el Bisbe i amb els col·laboradors


278

de la delegació, exercireu aquest càrrec com un servei a l’Església Diocesana i vetlla-

reu perquè Càritas Diocesana compleixi les finalitats de «realitzar l’acció caritativa

i social de l’Església en la diòcesi i promoure, coordinar i instrumentar la comuni-

cació cristiana de béns en totes les seves formes i ajudar a la promoció humana i al

desenvolupament integral de tots els homes» (cf. article 2 dels Estatuts de Càritas

Diocesana de Vic).

Disposo, finalment que, en el moment oportú, facis la professió de fe, el jurament de

fidelitat i la presa de possessió del càrrec.

Ho decreto i ho signo a Vic, el dia 7 de juliol del 2016.

+ Romà Casanova i Casanova,

Bisbe de Vic

Per manament de l’Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe

David Gómez Zaragoza,

Canceller i Secretari General

Reg. Llibres B i N; folis 331 i 65, respectivament


279

Homilies

SANT MIQUEL DELS SANTS

Catedral de Vic, 5-7-2016

Srs. Membres del Capítol d’aquesta catedral,

Germans preveres i diaca,

Sra. Alcaldessa de la ciutat de Vic,

Srs. Regidors de la corporació municipal de Vic,

Germans tots, fills estimats de Déu.

Aquest any la festa de sant Miquel dels Sants ha de tenir tres mirades ben agraïdes a

Déu pel do del més il·lustre dels fills d’aquesta ciutat de Vic.

La primera mirada la farem amb els ulls del venerable Josep Torras i Bages, del qual

aquest any celebrem el centenari de la mort. Ell, en la primera festa major de Vic des-

prés de la seva entrada com a bisbe en aquesta ciutat, l’any 1900, va fer el sermó de

l’ofici, en aquesta mateixa catedral. La seva mirada fou d’admiració de l’obra de Déu en

el cor de Miquel Argemir. Una obra ben clara, fent-lo cada dia més fill seu. L’autèntica

humanitat no és pas la que s’allunya de Déu. Com pot ser una escultura bella si no es

deixa fer per les mans de l’escultor? Com podrà una pintura expressar la seva bellesa

si no accepta que el pintor refaci cada detall fins a aconseguir la perfecció? Com podrà

un camp arribar a donar fruits abundosos si no es deixa conrear pel pagès? Lluny de

Déu no hi ha repòs, no hi ha pau profunda, no hi ha bellesa, no hi ha autèntica veritat

ni veritable amor.

Deixem que ressonin les paraules del Dr. Torras i Bages, talment fossin dites per ell ma-

teix: «Vaig a considerar a Miquel en el cim de la jerarquia humana, que és la santedat.

Ell no posseeix cap grandesa humana, però posseeix la grandesa divina… Insignifi-

cança mundana de sant Miquel: no és ric, ni és un científic o literat, ni és home d’in-

fluència social. Va passar pel món com una exhalació. A Vic, a Saragossa, a Pamplona,


280

a Madrid, a Sevilla, a Baeza, a Valladolid, hi va estar poc; però així com el sol cada dia

escalfa el món, així també ell escalfà tots els llocs per on passà en sa curta existència.»

I, ¿com podríem nosaltres, homes i dones del segle XXI, entendre la santedat viscuda

per un infant a Vic, i un jove en els convents de trinitaris, en els segles XVI i XVII? La

paraula clau, entenedora tant ara com sempre, perquè el cor de la persona humana és

el mateix ara que en tots els segles passats i en els segles futurs, ens la pot donar el

mateix Torras i Bages, quan comenta: «Els botiguers de la plaça de Vic, on el porten

essent encara nen un cop mort son pare, el troben encantat —era encantat perquè

estava enamorat!»

Sí, un sant és un enamorat! Ser sant no vol dir res més que viure tan abocat a Déu

i als altres que un no té temps de tancar-se en el seu jo egoista. En altres paraules,

la santedat és la perfecció de l’amor. Un sant és el qui estima sempre, sempre, sem-

pre. És el que diem tot cantant els goigs de sant Miquel, en què l’anomenem «Serafí

d’Ausona». Els serafins són els àngels que, perquè són tan a prop de Déu, són encesos

d’amor. Per això en les pintures de l’art medieval apareixen sempre amb un vermell

encès. El serafí d’Ausona, sant Miquel dels Sants, era encès d’amor per Déu, tant quan

resava com quan servia els germans; fins i tot quan dormia amava. Estava sempre

absort en Déu i, al mateix temps, ben atent a les veritables necessitats dels germans.

Podem dir de sant Miquel el mateix que deia sant Pau, que no vivia en si, sinó que

Crist vivia en ell. I per això entenem que Crist canviés a sant Miquel místicament el

cor, donant-li son Cor ple de misericòrdia. Amb paraules de Torras i Bages, «era Jesús

vestit de frare: tenia son cor, pensava en sos pensaments, parlava d’ell; era a la terra,

però estava en el cel».

I una segona mirada als cors de Jesús i de sant Miquel dels Sants. Estem de ple en

l’Any Sant de la Misericòrdia, convocat pel sant pare Francesc. I ell ens convida de

manera clara a mirar Jesús, rostre de la Misericòrdia del Pare. Parlar de la misericòrdia

significa posar enmig del món un amor primer, sense esperar cap mèrit nostre, gratuït,

incondicional; l’amor que es fa perdó donat i rebut. I aquesta és una gran necessitat en

els nostres temps, quan constatem que «l’experiència del perdó en la nostra cultura

s’esvaeix cada vegada més. Fins i tot la paraula mateixa en alguns moments sembla

evaporar-se. Però sense el testimoniatge del perdó queda només una vida infecunda i

estèril» (Misericordiae vultus, 10).


281

De fet, no podrem entendre mai del tot sant Miquel dels Sants, ni el podrem mai imitar,

si no entrem en el coneixement del cor de Jesús —perquè aquest era el seu cor!; no ho

oblidem—. El cor de Jesús és un cor ple d’amor misericordiós. «Jesús, davant la multi-

tud de persones que el seguien, veient que estaven malmenades i abatudes, perdudes

i sense guia, va sentir des del més profund del seu cor una intensa compassió per elles

(cf. Mt 10,36). A causa d’aquest amor compassiu va guarir els malalts que li presenta-

ven (cf. Mt 14,14) i amb pocs pans i peixos va calmar la fam de les grans multituds (cf.

Mt 15,37). El que movia Jesús en totes les circumstàncies no era sinó la misericòrdia,

amb la qual llegia el cor dels interlocutors i responia a les seves necessitats més re-

als. Quan va trobar la vídua de Naín, que portava el seu únic fill al sepulcre, va sentir

una gran compassió per l’immens dolor de la mare en llàgrimes, i li retornà el seu fill

ressuscitant-lo de la mort (cf. Lc 7,15» (ibídem, 8). Mes també veiem Jesús compartint

la taula amb els pecadors i publicans i ensenyant amb paràboles com és el cor de Déu,

sobretot amb la paràbola de les paràboles, la del fill pròdig, en la qual mostra com és

de gran l’amor de Déu que espera, perdona i guareix. Però l’expressió més gran, com no

n’hi ha d’altra, de l’amor misericordiós de Déu és el cor de Jesús traspassat en l’arbre

de la creu, del qual brollen sang i aigua. Aquesta és la font de la misericòrdia de Déu

que mai no s’esgota, que no deixa mai d’oferir l’amor gratuït i incondicional de Déu a

favor nostre. Perquè és el cor del qui ha mort i ha ressuscitat, el qui ha mort però viu

per sempre. Aquest amor misericordiós de Déu és el que va omplir del tot el cor de sant

Miquel i es va vessar en la seva curta vida amb amor al mateix Déu i la caritat miseri-

cordiosa a favor dels germans. El qui beu de la misericòrdia, al seu torn, no pot fer res

més que donar misericòrdia als seus germans.

Sant Miquel dels Sants és per a tots nosaltres exemple d’amor misericordiós envers els

germans. En la seva vida es manifesta amb escreix que el veritable amor a Déu és inse-

parable de l’amor al proïsme. Ell vivia les obres de misericòrdia espirituals, com ense-

nyar, corregir, aconsellar, consolar. Tenia gran zel i mirament perquè tots coneguessin

i estimessin el Senyor. Desitjava tractar les ànimes per atansar-les a Déu, sobretot les

poc o molt esgarriades. Ell repetia moltes vegades: «Si les ànimes coneguessin el Se-

nyor, no l’ofendrien pas, ans s’abrusarien en l’amor seu.» «Si la gent conegués el Senyor

i veiés la manera i generositat com tracta els seus, tothom es moriria d’amor per ell.»

En aquestes converses s’encenia i s’abrusava de manera que semblava que parlés com

un alienat, mostrant externament en el rostre la força de l’amor pels colors vius i en-

cesos amb què s’enrojolava, talment un serafí. La seva caritat era consol en el cor dels


282

qui passaven afliccions i proves. Sant Miquel dels Sants tenia el do particular de saber

consolar els afligits. Per això era cosa seguida que moltes persones l’anessin a veure en

llurs necessitats i tristeses, per tal de sentir dels seus llavis paraules confortadores. Un

seu germà frare ens conta això: «Trobant-me en l’aflicció, vaig anar a manifestar-li el

meu estat, i vaig quedar consolat de tantes i aitals coses que em digué de com havíem

d’estimar Déu i no ens havíem de desconsolar tenint tan bon Déu per Pare i Senyor, i

de com la cosa única que havia de causar-nos pena i preocupació era el fet de no tenir

prou mirament a estimar-lo o servir-lo en gran manera.»

La caritat de sant Miquel dels Sants era també molt clara en l’exercici de les obres

de misericòrdia corporals. Les paraules de Jesús: Estava malalt, i em vau visitar (Mt

25,36), foren per a ell realitat. Expliquen d’ell que sovint visitava els malalts i els conso-

lava plorant moltes vegades de compassió en veure’ls patir. Visitava els malalts sense

fer cap distinció entre rics i pobres. Tots els qui necessitaven de la seva companyia i

consol eren objecte de la seva acció caritativa. En alguns casos, quan li era possible

acompanyava els malalts tota la nit, exhortant-los i pregant per ells imposant-los les

mans. Narren que àdhuc alguns d’ells, tot i la seva malaltia greu, es van recuperar.

I una tercera i darrera mirada molt breu. Estem celebrant l’ofici de festa major, tot

mirant sant Miquel dels Sants en la nostra catedral, el mateix lloc però amb diferent

construcció, on va rebre la misericòrdia de Déu amb el baptisme i els altres sagraments

aquell nen que es va deixar portar sempre per l’embranzida de l’amor de Déu. No obli-

deu que, per voluntat del sant pare Francesc, la nostra catedral, com totes les que hi ha

arreu del món, té la Porta Santa de la Misericòrdia. Us faig a tots vosaltres el repte de

passar amb fe per aquesta porta, que és signe del cor obert de Crist, i d’apropar-vos a

les fonts de la misericòrdia: la pregària, la confessió i la comunió. Veureu com la pers-

pectiva de la vostra vida canviarà, perquè podreu descobrir o redescobrir que n’és, de

gran, l’amor de Déu capaç de transformar la nostra vida. Sant Miquel dels Sants és un

testimoni de com l’amor Déu enamora i transforma la vida, perquè sigui una vida més

plena d’amor a Déu i als germans.

Sant Miquel, en el moment de la seva mort, quan tenia trenta-tres anys, va dir: «Crec

en Déu, espero en Déu, amo a Déu, em pesa, Senyor, d’haver-vos ofès.» Així acabava

per a aquest món la curta vida de Miquel del Sants, per a iniciar la vida de la glòria en

l’eternitat de Déu, aquell noi que als ulls dels homes era encantat, però que als ulls de


283

Déu era un enamorat seu. Tota la seva vida va ser viure d’aquest amor. Amb Torras i

Bages us dic: «Caríssims, cerquem també nosaltres, com sant Miquel, la identificació

amb Jesucrist. Perfeccionem la nostra vida, elevem el pensament, alcem el cor, dig-

nifiquem la vida, perquè siguem dignes companys de Jesucrist i cohereus de la seva

glòria» (Sermonari. Sant Miquel). Sant Miquel dels Sants, serafí d’Ausona, pregueu per

nosaltres. Amén.

APLEC DE MATAGALLS

10-7-2016

Diumenge XV-C

Som al cim de Matagalls de la muntanya del Montseny per celebrar el seixanta-setè

Aplec de Matagalls. I, per als creients en Crist, el cor de l’aplec és la celebració de la

missa sota la creu de Matagalls. Plantar una creu en el cim d’una muntanya és procla-

mar l’amor de Déu que abasta tots els homes, sense fronteres. «La creu de Crist —com

ens diu el sant pare Francesc— és el judici de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món,

perquè ens ofereix la certesa de l’amor i de la vida nova» (Misericordiae vultus, 21).

Aquesta certesa, estimats germans, és la que brolla del nostre cor, com una gràcia

nova, cada vegada que celebrem l’Eucaristia.

Estem de ple en l’Any Sant de la Misericòrdia, que Francesc, papa, ha convocat per a

tota l’Església. I, des d’aquest cim, hem de deixar ressonar en el nostre cor la certesa

de l’amor misericordiós de Déu, primer, gratuït i incondicional a favor dels homes.

Manifestat en la creació. Manifestat amb plenitud en la donació del seu Fill, el qual,

com el bon samarità, ve a trobar-se amb nosaltres per guarir les ferides que el nostre

pecat ha fet en el nostre cor. «Davant la gravetat del pecat, Déu respon amb la plenitud

del perdó. La misericòrdia de Déu sempre serà més gran que no pas qualsevol pecat i

ningú no podrà posar un límit a l’amor de Déu que perdona» (ibídem, 3).

La misericòrdia divina es vessa a dojo en el cor que es deixa estimar, perdonar i gua-

rir per Crist, el bon samarità de la humanitat. Com sabrem si deixem arribar aquest

amor misericordiós al nostre cor? En l’evangeli d’avui hem escoltat la paràbola del

bon samarità. Aquell mestre de la Llei pregunta a Jesús quin és el manament més

important. La resposta amb la paràbola que dóna Jesús fa present de manera clara


284

l’amor al proïsme per a implicar-hi l’amor a Déu, sense anomenar-lo. És que aquests

dos manaments principals no es poden separar. L’amor al proïsme fa de mirall de

l’amor de Déu. Ens diu sant Joan: Qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar

Déu, que no veu (1Jn 4,21).

Però a l’instant també ens neix la pregunta: I qui és el germà a qui he d’estimar? Per a

Jesús, el nostre únic i veritable mestre, no hi ha cap límit en la consideració del germà

a qui hem d’estimar. Jesús ens porta a veure com aquell que no era considerat com

a germà, ja que era un samarità, és el qui actua com a proïsme. I així és: la crida que

ens fa Jesús és que cap dels seus seguidors no pot passar mai de llarg davant de la

necessitat del germà sota cap pretext. Tots i cada un de nosaltres ens hem de ser pro-

ïsme del qui necessita la nostra compassió, la nostra misericòrdia. No hi ha cap límit

en el manament de l’amor al proïsme: sigui amic o enemic, ens vulgui bé o mal, sigui

del meus o dels altres, sigui del país o foraster, sigui immigrant o refugiat, sigui d’una

religió o d’una altra, sigui d’un pensament polític o d’un altre… Cada un de nosaltres

hem de demanar al Senyor la llum del seu Esperit Sant per tal que no ens deixem por-

tar pels prejudicis que en cada època exclouen alguns grups i persones de la mirada

compassiva i misericordiosa.

L’amor del qui es fa proïsme de l’altre és el que neix d’un cor ple de compassió —tal-

ment és el cor de Déu—, que no és un mer sentiment, sinó que es fa acció que produeix

la cura de l’altre. Fent atenció als detalls, Jesús conta els socors que el samarità fa pel

qui es vora del camí mig mort: s’hi apropa, li desinfecta i embena les ferides, el carre-

ga en la seva pròpia cavalcadura, el porta a l’alberg i l’atén. Després de la primera nit,

que és la de major risc, el samarità s’adona que el qui era mig mort és viu i lliura a

l’hostaler dos denaris, que corresponen a dues jornades de treball. Mentre s’acomiada,

a fi de reprendre el seu viatge, garanteix a l’alberguer que, si hi ha altres despeses, les

pagarà en el seu retorn.

L’amor és fet d’obres concretes. No oblidem la crida a viure les obres de misericòrdia

en el dia a dia. Sant Antoni Maria Claret recomanava, entre les jaculatòries que resava

cada dia, repetir: Visquin les obres de misericòrdia! (Autobiografia, 269). Redescobrim,

doncs, les obres de misericòrdia corporals: donar menjar al famolenc, donar beure a

l’assedegat, vestir el despullat, acollir el foraster, assistir els malalts, visitar els presos,

enterrar els morts. I no oblidem tampoc les obres de misericòrdia espirituals: donar


285

consell a qui ho necessita, ensenyar a qui no sap, corregir a qui va errat, consolar el

trist, perdonar les ofenses, suportar amb paciència les persones que ens molesten,

pregar a Déu pels vius i pels difunts. Que així sigui per a tots nosaltres per intercessió

de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.

CLAUSURA DEL PRIMER ANY JUBILAR IGNASIÀ

La Seu de Manresa, 31-7-2016

Sr. Arquebisbe Joan Enric Vives, Bisbe d’Urgell i Secretari de la Conferència Episcopal

Tarraconense,

Padre provincial de la Compañía de Jesús en España,

P. Superior i pares jesuïtes de la comunitat de la Cova de Manresa, pares jesuïtes de

Catalunya i d’arreu,

Sr. Rector de la Parròquia de la Seu, germans sacerdots,

Sr. Alcalde, Srs. Regidors, germans tots, fills estimats de Déu.

La celebració de la festa de sant Ignasi, no pas en el santuari de la Cova, sinó en la col-

legiata basílica de Santa Maria de la Seu, ja ens diu que celebrem quelcom important

i significatiu. La celebració de la festa de Sant Ignasi d’aquest any s’uneix a l’acció de

gràcies pel do de l’Any Jubilar Ignasià que avui clausurem, el primer, en anunci de

la gran celebració dels cinc-cents anys de la conversió de sant Ignasi, en l’any 1522.

El camí interior que ell va començar a la seva casa familiar de Loiola i que, com tot

autèntic camí, va durar tota la seva vida, va tenir en el santuari de Montserrat i en la

ciutat de Manresa uns punts clau que van marcar tota la seva vida i que van donar

fruits de santedat, de veritat i d’amor, tant en ell com en la Companyia de Jesús (i les

seves obres), que el té com a fundador i pare. El camí interior que va recórrer Ignasi

de Loiola va tenir també expressió en el camí geogràfic que sant Ignasi va seguir. És

aquest l’objectiu del Camí Ignasià que va per senders del País Basc, de Navarra, de la

Rioja, d’Aragó i de la nostra Catalunya, passant per Montserrat i arribant a Manresa;

un objectiu que vol ajudar, tot recorrent el camí ignasià, a fer un camí interior de lli-

bertat més i més plena, a imitació i amb l’ajut de la intercessió de sant Ignasi.

Certament el camí de sant Ignasi fou un camí de llibertat. Ignasi, ferit en la batalla de

Pamplona, descobreix en el seu cor una ferida encara més gran. Des de la seva casa


286

natal de Loiola iniciava el viatge que el portava vers Montserrat, amb un desig: vetllar

les seves armes tota una nit davant l’altar de la Mare de Déu de Montserrat, on tenia

determinat deixar els seus vestits i vestir-se les armes de Crist. En arribar-hi va cer-

car un confessor amb qui pogués posar en mans de la misericòrdia de Déu tot el seu

passat, amb tota veritat i sinceritat, i, d’aquesta manera, va començar una vida nova.

La seva confessió, generalment per escrit, va durar tres dies. La lliçó que va aprendre,

però, fou que la confessió general no era el final sinó el començament.

Vestit pobrament, en la festa de l’Anunciació, va emprendre el camí de nou des de

Montserrat en recerca d’autèntica llibertat. Va arribar a Manresa, on pensava passar

solament alguns dies en un hospital i escriure algunes coses en un llibre. La seva

intenció era la de ser senzillament un aprenent de cristià de veritat. Fins aquell

moment ell havia estat cavallerosament cristià, amb l’obsessió de fer grans coses, més

que no pas deixar-se fer per Déu pel camí de la humilitat i el sofriment. Allí va iniciar

una nova vida. Era un pobre penitent, demanava almoina cada dia. Cada dia anava a

missa i a vespres a la Seu. També el santuari de la Mare de Déu de Viladordis era per

a ell un lloc d’oració, així com el temple dels dominics i l’hospital. Va descobrir també

una cova com un bon lloc per a la pregària.

A la vora del riu Cardener va tenir lloc un tombant en el camí de seguiment de Crist.

Després de temps de tenebra i proves, estant assegut i mirant el riu, se li van obrir

els ulls, d’aital manera que totes les coses li semblaven noves. El lliurament al Senyor,

el camí de la llibertat, l’havia trobat. Ell mateix ho expressava en aquestes paraules

fetes pregària: «Preneu, Senyor, i rebeu tota la meva llibertat, la memòria, l’enteniment

i tota la voluntat. Doneu-me el vostre amor i gràcia, perquè això em basta.»

El camí interior que va recórrer sant Ignasi és el camí de la llibertat autèntica. I aquest

camí no és pas fàcil, perquè és camí de gràcia abundosa de Déu i de lluita personal en

resposta a aquesta gràcia. La seva vida, portada per la providència divina, va avançant

en la recerca de la llibertat plena. La convalescència per a la curació de les ferides de

la guerra és un temps propici per a anar veient el que omple de veritat el cor i el que

solament és alegria i pau passatgeres. A poc a poc el seu cor experimentava la pau

que prové del compliment de la voluntat de Déu. Però la llibertat és un camí llarg i per

això va anar cercant-la més i més, amb l’ajut de la gràcia de Déu. Volia en el seu cor

fer el discerniment d’esperits, per veure al millor possible el que és la voluntat de Déu


287

i el que solament és recerca amagada d’un mateix. La seva llarga estada a Manresa, en

pregària i austeritat, el porten a fer aquest discerniment i a prendre la decisió de ser

sempre per al Senyor en la llibertat del qui el vol estimar tothora confiant en la gràcia

de Déu, l’única realitat que pot fer possible la perseverança fins al final.

El camí interior i exterior fet per sant Ignasi fa cinc-cents anys no l’hem de mirar,

però, com si fos una cosa a admirar en la vida d’un sant. Ell mateix, en els Exercicis

Espirituals, tant en el llibre com en la pràctica, ens manifesta que hem de fer tots un

camí de llibertat, per tal que no siguin uns altres els qui visquin en nosaltres. És a dir,

que el nostre jo no visqui alienat en realitats, tant d’egoisme i de materialisme, com de

falses pietats o falses místiques o teories. Perquè el camí de la llibertat és, al mateix

temps, el camí de la vida. Ja en el llibre del Deuteronomi, del qual hem escoltat un

fragment en la primer lectura, i en la tradició cristiana, hi apareix el simbolisme del

camí com a expressió de la mateixa vida humana; un camí que porta o bé a la mort o

bé a la vida. És això el que ens hi juguem: camí de mort o de vida. No hi ha terme mitjà:

o una cosa o l’altra. I aquesta no és una qüestió fútil, insignificant, banal. És la qüestió

fonamental per a donar el sentit ple a la nostra vida. L’espiritualitat de sant Ignasi

no és de les que avui en dia, temps de buidor interior, es porten; aquests succedanis

d’espiritual d’una recerca de falsa pau interior que no demana un canvi de vida, una

conversió sincera, un deixar el jo que ens esclavitza; unes falses espiritualitats que

no ens porten a donar-nos més i més a Déu i als altres, especialment als més petits i

més pobres, als exclosos i als abandonats. Per a sant Ignasi el camí de la llibertat té un

nom: Jesús. Sí, el mateix que va dir als seus deixebles: Jo sóc el camí, la veritat i la vida

(Jn 14,6). Per a sant Ignasi, el camí interior és una persona, un esdeveniment, algú viu

pel qual —l’únic pel qual— hem de viure, a ell solament servir, amb ell solament lluitar.

Aquest és Jesús, en qui trobem la plenitud de la veritat i de l’amor, el qui és el veritable

rostre del Pare misericordiós. Amb paraules del sant pare Francesc als joves reunits a

Cracòvia per a la Jornada Mundial de la Joventut: «Jesucrist és el qui sap donar veri-

table passió a la vida. Jesucrist és el qui ens mou a no conformar-nos amb poca cosa

i a donar el millor de nosaltres mateixos. És Jesucrist qui ens qüestiona, ens convida i

ens ajuda a aixecar-nos cada vegada que ens donem per vençuts. És Jesucrist qui ens

empeny a aixecar la mirada i a somiar coses grans.»

Sant Ignasi es va deixar tocar per la misericòrdia divina. En el seu cos portava les

ferides de la batalla de Pamplona, però en el seu cor tenia les ferides de la batalla de la


288

vida, del pecat que ens va prenent la vida i la llibertat. I el Senyor va ser misericordiós

amb ell i, com a bon samarità en el nostre camí de la vida, el va guarir amb el vi del

consol i l’oli de l’esperança. Però no el va deixar mai, sinó que el va portar a les seves

espatlles com el bon pastor i va sojornar amb ell. Perquè, estimats germans, no obli-

dem quina és la bona notícia de l’Església per a tota persona humana, amb paraules

del papa Bergoglio: «Jesucrist t’estima, ha donat la vida per salvar-te i ara és viu al teu

costat cada dia per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te» (EG, 164). Aquest és

l’ensenyament de sant Ignasi: el Senyor és misericordiós amb els seus fills i germans.

Ell vol trobar-se amb tots i cada un de nosaltres. Sant Ignasi es va deixar trobar i es va

posar a caminar tota la seva vida en la fidelitat del seguiment de Crist. I nosaltres, ¿ens

posarem en camí ara o ho deixarem per a més tard? Però aquest «més tard» pot ser

massa tard, perquè la vida se’ns esmuny i és molta l’obra de servei que el Senyor vol de

tots i cada un de nosaltres. El camí de sant Ignasi, el camí cristià, sols té una condició:

no voler restar en la mentida i així deixar-se abraçar per la misericòrdia guaridora i

alliberadora del nostre Déu. I recordem quina és la meta del qui es deixa trobar per

Crist: «La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús.

Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior,

de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia» (EG, 1).

La ciutat de Manresa es gloria de ser un lloc molt important en la vida de seguiment

de Crist de sant Ignasi; però també es gloria per la presència dels jesuïtes en aquesta

ciutat, en la Casa d’Espiritualitat, oberta a tot el món i que serveix tantes persones.

No oblidem, però, que la missió pròpia de la Companyia de Jesús és, amb paraules del

venerable Josep Torras i Bages en una carta pastoral de l’any 1914, en l’escaiença del

primer centenari de la restauració de la Companyia, la total dedicació dels homes a

Déu: «L’objecte de la Companyia no és altre que fer cristiana la vida: si té biblioteques,

si té observatoris, si té escoles és per a acostar els homes a Jesús, per a fer-los amics

de Jesús, que és el major bé que es pot fer a un home.»

Encomanem la Companyia de Jesús, encomanem la presència dels jesuïtes en aquesta

ciutat, en aquesta diòcesi, a Catalunya; encomanem el Camí Ignasià i totes les perso-

nes que l’han recorregut i el recorreran, a la intercessió de santa Maria, Mare de Déu

de Montserrat, que en el camí de sant Ignasi fou per a ell Mare de Misericòrdia, por-

tant-lo a la font de l’amor que mai no s’exhaureix, al Cor de Jesús Misericordiós, on hi

ha tots els tresors de veritat i de vida, on hi ha la llibertat plena. Així sigui.


289

COSSOS SANTS DELS MÀRTIRS

Manresa, 28-8-2016

Sir 51, 1-12 // Rm 8, 31b-39 // Jn 12,24-26

Sr. Degà i membres del Capítol,

Sr. Alcalde i Regidors de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Manresa,

Confraria dels Cossos Sants,

Hereu i Pubilla,

Benvolguts tots, fills i filles de Déu.

La ciutat de Manresa avui s’omple de nou amb sons de festa. En el darrer diumen-

ge del mes d’agost posem la nostra mirada de manera especial en els Cossos Sants

dels Màrtirs: sant Maurici, sant Fruitós i santa Agnès, perquè sabem que són els

nostres sants patrons. I amb això entrem en aquesta tradició multisecular de la

ciutat que guarda amb sa orgull les relíquies dels màrtirs que vessaren la sang per

Crist en els primers segles de l’era cristiana, però amb la certesa que no sols la

memòria, sinó també la vida, per mitjà de la seva intercessió, es fa present en els

nostres dies i en aquesta mateixa ciutat. El temps ha passat, però la fe cristiana

es manté viva, regada sempre amb la sang d’aquells a qui es pot aplicar el que

deia Josep Torras i Bages: «El màrtir és un home que compleix admirablement

la seva missió en la col·lectivitat. Dóna testimoniatge de la veritat de Crist i el

rubrica amb la seva sang. La seva influència continua orientant els homes més

enllà de la mort.»

I així és. Si nosaltres som avui aquí, més enllà del simple costum, és perquè sem-

pre és bo, molt bo, escoltar el testimoniatge dels màrtirs, perquè el martiri dels

cristians és com una font de la qual sempre raja aigua bona i fresca, no pas l’odi i

la venjança, sinó el perdó i l’amor. En el passat hi va haver màrtirs; i en un passat

no pas tan llunyà la sang de compatricis nostres va ser vessada per la confessió

cristiana, però sempre amb el perdó als llavis; i avui, en aquests moments de la

nostra història, el testimoniatge dels qui vencen la força de l’odi i la intransigèn-

cia amb la certesa de l’amor que es més fort que la mort, continua fent-se present

en molts llocs del nostre món; un món tan cofoi dels seus avenços tecnològics,

però, al mateix temps, incapaç de donar resposta al cor de l’home que cerca el

sentit de la vida.


290

Els nostres sant màrtirs patrons, sant Maurici, sant Fruitós i santa Agnès, van donar

el millor d’ells mateixos, la seva pròpia vida, amb un cor encès d’amor a Crist i als

homes. Els qui els occien semblava que amb això posaven fi al problema que per a ells

representaven aquestes persones que, des de la seva vida, de soldat, de jove plena de

vida, de bisbe cristià, tenien un cor profundament cristià. Volien desfer-se dels qui no

entraven en l’esquema de la seva societat, en els seus plantejaments, en la seva visió

de la vida comuna. En una paraula, eren un destorb per a ells, per al seu sistema. Però

no ho sabien, i aviat es van adonar que el màrtir és com una flor que, si vols aixafar-la

sota els teus peus, es «venja» donant-nos el seu perfum. Així són els màrtirs: a canvi

de tortures i mort, donen amor.

Quin amor donen els màrtirs? Ells són ben clars i ens ho diuen així: l’amor que ells

donen a canvi de turments l’han rebut de la font que mai no s’exhaureix, de Déu

mateix. Com ens ha dit el Siràcida en la primera lectura, posant veu al qui passa per

la prova de la persecució: Senyor, vaig recordar-me de la vostra pietat i de l’amor que

heu guardat des de sempre. O com expressa sant Pau en el capítol vuitè de la carta

als Romans: Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni

res del món present o del futur, ni dels estols del cel o de les profunditats, ni res de

l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu, que, en Jesucrist, el nostre Senyor,

ha demostrat com ens estima.

Els màrtirs, en l’escola de Crist, són els qui donen amor a canvi de tortures. Aquest és

el testimoniatge que se’ns demana, cada vegada més, als cristians en el nostre món.

Els qui sabem de l’amor de Déu —amor que en aquest any contemplem de manera

especial seguint el mestratge del sant pare Francesc com a amor misericordiós— no

podem fer res més que viure aquest amor envers els germans. Hem de practicar la

misericòrdia envers els desheretats del nostre món. Nosaltres també podem un dia

trobar-nos en la seva mateixa situació. Ara tenim l’ocasió clara d’acollir refugiats que

arribaran aviat a la nostra diòcesi. Càritas coordinarà aquest acolliment. Estiguem

atents a les crides que ens facin per a acollir degudament els qui han deixat, per la

guerra i la mort, la seva terra. Una altra realitat de misericòrdia que el nostre món

necessita veure dels cristians que creiem en Déu que és amor misericordiós, és el tes-

timoniatge del perdó demanat i ofert als nostres germans. Els qui sabem que vivim de

pura misericòrdia, perquè el perdó de Déu és la causa de la nostra pau i la nostra joia,

no podem tancar de cap manera el nostre cor al germà que ens hagi pogut ofendre


291

amb la seva paraula o amb les seves accions o omissions. El perdó, la misericòrdia, no

és signe de feblesa, sinó, a l’inrevés, manifesta la fortalesa de l’amor que sap anar més

enllà de la justícia i és capaç de fer tornar a florir el desert de les relacions trencades

entre les persones, entre les famílies, entre els pobles. L’espiral de l’odi sols porta a

més odi i venjança. Solament el perdó, l’amor misericordiós fet perdó, és capaç de

trencar aquesta espiral de l’odi.

Però l’escola de Crist, l’escola dels màrtirs, ens porta a estimar sols pel goig d’es-

timar, a viure la misericòrdia envers tothom qui necessita el meu ajut, la meva

atenció, el meu amor; encara que no m’ho demani, encara que pugui rebutjar aquest

amor. En el moment del martiri el qui necessita més amor no és el qui sofreix i mor,

sinó aquell que en el seu cor és ferit per l’odi, per l’encegament ideològic. Els màrtirs

són els qui a imitació de Crist moren retornant amor a canvi de tortures i odi. De fet,

els màrtirs són els qui viuen amb Jesús els seus sofriments i la seva mort; ell que

moria el Divendres Sant i de les seves ferides brollava l’amor misericordiós ofert a

tots els homes. Aquesta és la font de la qual sorgeix l’amor més pur, capaç de trans-

formar la nostra mirada i de fer-nos descobrir en tota persona un germà a qui hem

d’estimar sempre. La conversió del cor del qui es deixa portar per la misericòrdia

em fa mirar el pròxim com un germà; tot home, tota dona esdevenen una persona a

estimar sense cap distinció. Si està en la misèria, tant corporal, com moral, com espi-

ritual, jo l’he d’ajudar a sortir-ne, amb la meva pregària per ell, amb la meva paraula

de consol i de consell, amb l’ajut material, amb l’ensenyament o la correcció. Si m’ha

fet mal, l’he d’estimar encara més, perquè està necessitat de misericòrdia i de perdó.

Si nega Déu, he de pregar per ell i ajudar-lo a retrobar Déu. Hem d’entrar en l’escola

de l’amor veritable, l’amor misericordiós, amb els ulls i el cor obert als germans, de

tal manera que tota misèria del germà esdevingui meva, que tot pecat esdevingui

meu, que tot mal esdevingui meu, tot sofriment sigui també meu. Davant totes les

barreres i murs del nostre món i del nostre cor, la misericòrdia dóna la possibilitat

de restablir la relació i la comunicació per tal que l’amor de Déu per l’home pugui

de nou omplir els cors de totes les persones. Aquesta és la missió fonamental que

tenim els cristians en el nostre món. Això és el que esperen els homes de nosaltres:

que siguem testimonis, màrtirs, d’un amor capaç de canviar el cor d’una persona,

capaç d’omplir de sentit la vida de l’home que cerca a les palpentes el rostre de Déu,

de canviar el nostre món: que sigui realitat, com deia tantes vegades el beat Pau VI,

la civilització de l’amor.


292

En l’evangeli hem escoltat com Jesús parla del gra de blat que cau a terra i mor, i així

dóna fruit. Aquest gra de blat és Jesús mateix, que, una vegada més, en la celebració

de la santa missa se’ns dóna. Ell és el qui ha mort per tal que en ell tinguem vida tots

nosaltres. El misteri del gra de blat que mor es farà present, actual, viu entre nosaltres.

El que succeí fa més de dos mil anys serà realitat viva per a nosaltres. La font de vida

no s’ha assecat, brollarà per a nosaltres una vegada més en aquesta festa major, per-

què vol donar fruits de vida, d’amor misericordiós, de veritat en nosaltres, com ho va

fer en la vida i en el martiri dels nostres sants patrons, Maurici, Fruitós i Agnès. Que

ells intercedeixin per tots nosaltres, avui i sempre, per tal que com els màrtirs donem

el testimoniatge de la bona olor de Crist, amb la flaire de l’amor misericordiós. Amén.


293

Glossa setmanal

CORREGIR EL QUI VA ERRAT

[3 de juliol del 2016]

És més fàcil desentendre’ns dels altres amb l’excusa fàcil: «Que cadascú faci el que

vulgui, que ja és prou gran»; o l’actitud covarda de caure en la crítica fàcil a l’esquena

del qui falla en alguna cosa; així com caure en l’actitud d’erigir-nos en jutges dels al-

tres sense caritat ni humilitat; tot això és més fàcil que no pas viure el que ens demana

l’obra de misericòrdia espiritual que és la de corregir el qui va errat.

Però l’amor ens demana de no passar per alt la necessària correcció fraterna. No exer-

cir aquesta obra de misericòrdia ens converteix en deutors del nostre germà (cf. Rm

13,8). Ara bé, hom sols pot exercir aquesta misericòrdia si entén i sap, per pròpia expe-

riència, que el Senyor és misericordiós amb ell, corregint-lo i educant-lo, instruint-lo i

aixecant-lo de les caigudes. Ser corregit significa tenir la condició de fill: Fill meu, no

refusis quan ell et reprèn, perquè el Senyor corregeix el qui estima, castiga els fills que

ell acull (Hb 12,5-6). Jesús mateix, tal com el veiem en els evangelis, corregeix els seus

deixebles, i ho fa amb força; sobretot quan es volen erigir com a jutges del mateix

obrar de Jesús.

La caritat ens porta al deure d’advertir i corregir el germà que s’aparta de la veritat

de l’evangeli: Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li

veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. Si no t’escolta, crida’n

dos o més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres tes-

timonis. Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols

escolta la comunitat, considera’l un pagà o un publicà (Mt 18,15-17). La correcció

fraterna, tal com ens demana Jesús, l’hem de fer amb molta delicadesa, prenent el

temp necessari i els mitjans adequats, sempre des de la caritat i la veritat, sense

cap actitud de condemna fàcil, sabent que també jo sóc pecador i necessitós de la

correcció fraterna.


294

La correcció fraterna és necessària per a curar el cos mateix de l’Església. Els qui tenim

el deure de vetllar per l’Església com a pastors, no podem deixar de donar la paraula

clara sobre el que és contrari a la veritat i l’amor, fent mal als petits i als febles. Sempre

és hora de corregir amb caritat per salvar el germà i guarir el cos eclesial. «Ara bé, cal

procedir amb molta delicadesa, tal com les mares i les àvies apedacen forats o teixits

esquinçats. Aquest és l’estil amb què hom exerceix la correcció fraterna» (Francesc).

Però també sempre és hora de deixar-se corregir fraternalment.

CONTINUEM ESSENT UNA ESGLÉSIA MISSIONERA!


El segon diumenge del mes de juliol és al nostre bisbat la jornada de la Diòcesi Missio-

nera. Aquesta jornada va néixer en un moment en què teníem molts missioners de la

nostra diòcesi en territoris de la missió ad gentes. La situació ha canviat, i molt més

del que anys enrere podíem pensar. En aquests moments d’escassetat de vocacions sa-

cerdotals i religioses, ja no tenim cap sacerdot diocesà en terres de missió; però sí que,

gràcies a Déu, hi ha religiosos missioners, fills de les nostres parròquies. Hi ha, però,

com ja hem dit moltes vegades, presència de sacerdots i religiosos entre nosaltres, que

són oriünds dels països que serviren els nostres sacerdots i religiosos.

El temps han canviat, però una Església particular no pot deixar mai de ser missionera.

Certament que ho hem de ser, ara més que no pas abans, entre nosaltres. És el que ano-

menem la nova evangelització. Hem de ser una Església en sortida, com ens demana

el papa Francesc tan sovint. I en aquest any pastoral no podem oblidar que ho hem

de ser especialment en el tu a tu, en la distància curta. No podem deixar de dir el que

hi ha en el nostre cor. Hem de sortir amb les obres de misericòrdia a trobar el germà

i donar-li el testimoniatge de l’amor que salva i allibera. Però, continuar essent una

Església missionera, ens demana de no trencar els lligams amb aquelles comunitats

eclesials amb les quals tenim vincles nascuts per la presència dels nostres missioners

diocesans. En concret, hem d’ajudar l’Església a Ruanda que, en aquests moments,

malgrat l’abundància de sacerdots diocesans, té el repte de consolidar les parròquies i

serveis diocesans; i, a més, tenen el gran repte de la creació de noves parròquies per a

un millor servei dels cristians. Entre nosaltres tenim la realitat de molts temples, que

en altres temps feren un servei, però que, per canvis demogràfics i, diguem-ho sense


295

por, per manca de fe cristiana en el nostre poble, ara són difícils d’omplir i de mantenir.

En canvi, en països com Ruanda tenen molts fidels, però pocs recursos per a construir,

tant el temple parroquial com les altres edificacions necessàries per al funcionament

parroquial.

Continuem, doncs, essent una diòcesi missionera. Acollim la crida que ens fa la Dele-

gació Diocesana de Missions per a continuar ajudant aquelles Esglésies de països que

ens fan presents tant el passat com el present de la nostra Església amb un cor obert

a la missió universal, al servei de tota la humanitat.

ERA FORASTER I EM VAU ACOLLIR (MT 25, 35)


La quarta obra de misericòrdia corporal, acollir el foraster, és de punyent actualitat,

quan veiem dia rere dia com milers de persones, provinents d’arreu del món, arriben a

les costes i a les fronteres d’Europa. La tragèdia s’aguditza amb els qui moren, infants,

joves i grans, en la travessia de la mar Mediterrània. En el nostre cor, quan veiem

aquesta realitat, no podem deixar de sentir les mateixes paraules de Jesús: Quan jo

tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure, quan era foraster, em

vau acollir (Mt 25,35).

Davant de tota persona, la fe cristiana ens fa descobrir la dignitat pròpia que ella

té. Ens pertoca a nosaltres la defensa d’aquesta dignitat intrínseca a la seva ma-

teixa existència. Ningú no li ho pot negar. La dignitat de la persona no la donen els

Estats ni les legislacions, és un do que té el seu origen en l’amor de Déu, creador

de tots els éssers humans. Aquesta visió permet també d’entendre el dret que té

l’home a poder abandonar la seva terra de naixença, a fi de cercar un altre lloc

on pugui trobar unes condicions de vida més favorables. Encara més aquest dret

s’entén per als qui han d’emigrar per raons de conflictes armats, que porten en si

la pobresa, el sofriment i la mort; així com també els qui abandonen el seu país

per la pobresa extrema, amb tot el que ella comporta. I aquest dret ens demana als

països receptors el que ens diu la doctrina social de l’Església: «Els immigrants han

de ser rebuts en quant persones i ajudades, amb les seves famílies, a integrar-se en

la vida social» (Compendi, 298).


296

Acolliment i integració són els reptes clau que ens demana la caritat cristiana envers

els immigrants, siguin d’un país o d’un altre, d’una religió o d’una altra. L’acolliment

demana unes relacions autènticament humanes amb l’escolta atenta de les seves ne-

cessitats reals. No podem caure en el perill del paternalisme d’oferir sense escoltar.

Les necessitats de les persones són moltes, tant en el cos com en el cor i en l’esperit.

La defensa dels seus drets també ens demana la defensa de la llibertat religiosa. I, en

aquest aspecte, vull remarcar la necessitat de revitalitzar la nostra vivència de la fe

cristiana. Aquest és un aspecte amb el qual els qui truquen a les nostres portes resten

perplexos. La nostra manca d’identitat cristiana no els ajuda a entendre el que som

amb profunditat; així com tampoc arribar a un diàleg necessari per al seu acolliment

i la seva integració.

JORNADA MUNDIAL DE LA JOVENTUT


Una cinquantena de joves del nostre bisbat en aquest dies estan fent camí vers la

Jornada Mundial de la Joventut, que se celebrarà a Cracòvia el 31 de juliol. És el sant

pare Francesc qui convoca els joves catòlics d’arreu del mon, per tal de poder viure

l’experiència de la catolicitat de l’Església i, al mateix temps, per escoltar la urgència

de la crida a ser testimonis de Crist enmig del món, especialment en el món del jovent

i de les famílies. L’experiència d’Església, aplegada entorn de Crist i enviada, tindrà

en aquesta ocasió un missatge clar: ser testimonis de la tendresa, de la misericòrdia

del nostre Déu. El lema de la Jornada és diàfan en aquest sentit: «Feliços vosaltres, els

misericordiosos, perquè obtindreu misericòrdia.»

La convocatòria del Sant Pare a la ciutat de Cracòvia, a Polònia, té, al mateix temps,

un accent molt peculiar i significatiu. Cracòvia és la ciutat de la qual fou arque-

bisbe i abans bisbe auxiliar i sacerdot diocesà, ja que és la seva diòcesi d’origen,

sant Joan Pau II. Evidentment, ell és un dels sants patrons de la Jornada. No podem

oblidar que aquestes trobades mundials de joves van tenir el seu origen en l’amor i

confiança del papa Wojtyla pels joves. Ell sempre va viure aquestes jornades amb

una alegria i amb profunditat d’enamorat de Crist, que es contagiaven als joves. La

meva experiència personal, com a jove sacerdot i formador de joves seminaristes,

és la del testimoniatge del bé que aquestes jornades fan en els joves, més encara


297

als nostres, a qui pertoca de viure en una societat on ser cristià és una cosa estra-

nya i d’una minoria.

Els nostres joves, acompanyats del delegat episcopal i sacerdots, en els dies previs als

actes propis dels quatre dies de la Jornada, viuran també l’experiència de ser acollits

per una diòcesi de Polònia. La mateixa que, en els dies previs a la Jornada Mundial

de Madrid, fou acollida per nosaltres en parròquies i famílies de les nostres ciutats i

pobles. Ells ens han expressat l’alegria i el desig de rebre’ns a casa seva, per expressar

l’agraïment pel bon acolliment que nosaltres els vam donar en aquella ocasió. Certa-

ment que aquesta trobada amb una Església de Polònia, vivint experiències de germa-

nor, de misericòrdia, de pregària, farà molt de bé als nostres joves que hi participaran.

A tots els qui sentim la nostra diòcesi com una gran família ens pertoca d’acompanyar

els nostres joves amb el nostre suport i pregària, perquè puguin tenir l’experiència de

la trobada amb el Déu viu.

EL CAMÍ DE SANT IGNASI, CAMÍ DE LLIBERTAT


Justament avui, 31 de juliol, festa de sant Ignasi de Loiola, es conclou un any jubilar

Ignasià en preparació per a la celebració del cinquè centenari de la seva conversió, que

fou l’any 1522, a la seva vila natal de Loiola i que el va portar a Montserrat i després a

una estada llarga i fructuosa a la ciutat de Manresa. L’any jubilar que avui tanquem ha

portat moltes persones de diverses nacionalitats a recórrer el camí ignasià, seguint les

seves petjades, des de Loiola fins a Manresa. Tant els santuaris de Loiola com el de la

Cova Santa de Manresa han estat lloc de misericòrdia abundosa, amb el do de la indul-

gència plenària. Per tot el que Déu ha fet en els nostres cors, per intercessió i exemple

de sant Ignasi, en donem gràcies.

El camí interior que va recórrer sant Ignasi és el camí de la llibertat autèntica. I aquest

camí no és pas fàcil, perquè és camí de gràcia abundosa de Déu i de lluita personal en

resposta a aquesta gràcia. La seva vida, portada per la providència divina, va avançant

en la recerca de la llibertat plena. La convalescència per a la curació de les ferides de

la guerra són un temps propici per a anar veient el que omple de veritat el cor i el que

solament és alegria i pau passatgeres. A poc a poc el seu cor experimentava la pau


298

que prové del compliment de la voluntat de Déu. Però la llibertat és un camí llarg i per

això anà cercant-la més i més amb l’ajut de la gràcia de Déu. Volia en el seu cor fer el

discerniment d’esperits, per veure al millor possible allò que és la voluntat de Déu i el

que solament és recerca amagada d’un mateix.

La seva llarga estada a Manresa, en pregària i austeritat, el porten a fer aquest dis-

cerniment i a prendre la decisió de ser sempre per al Senyor en la llibertat del qui el

vol estimar tothora confiant en la gràcia de Déu, l’única realitat que pot fer possible la

perseverança fins al final. A la vora del riu Cardener va tenir lloc un tombant en el camí

de seguiment de Crist. Després d’un temps de tenebra i proves, estant assegut i mirant

el riu, se li van obrir els ulls d’aital manera que totes les coses li semblaven noves. El

lliurament al Senyor, el camí de la llibertat, l’havia trobat. Ell mateix ho expressava

en aquestes paraules fetes pregària: «Preneu, Senyor, i rebeu tota la meva llibertat,

la memòria, l’enteniment i tota la voluntat. Doneu-me el vostre amor i gràcia, perquè

això em basta.»

CONSOLAR EL QUI ESTÀ TRIST

[7 d’agost del 2016]

Entre les maneres de manifestar la misericòrdia de Déu a favor del poble elegit pren

molt relleu l’acció de consolar. Trobem en la Sagrada Escriptura: «Consoleu, consoleu

el meu poble», diu el vostre Déu (Is 40,1). I és que la desfeta s’ha apoderat de la ciutat

de Jerusalem, que no troba consol davant la destrucció, la mort, el desterrament; d’ací

neix l’exclamació: Sió ha dit: «El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi»

(Is 49,14). I la resposta que dóna el Senyor és el seu amor, tan entranyable com el de la

mare: ¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves

entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria (Is 49,15).

Jesús, el Messies, és esperat per Simeó com aquell pel qual Israel seria consolat (cf. Lc

2,25). I així és: en el seu ministeri i en la seva passió veiem Jesús que no defuig el qui

passa per la prova del sofriment i és abatut: la mare viuda que porta a enterrar el seu

fill únic a Naín; Marta i Maria que ploren la mort del seu germà, Llàtzer; les dones que

en el camí del calvari el ploren, també troben el consol dels llavis de Jesús; i el bon

lladre escolta de la boca de Jesús les paraules de consol i de promesa: T’ho asseguro:


299

avui seràs amb mi al paradís. En Jesús es fa realitat el que ell va proclamar en les ben-

aurances: Feliços els qui ploren, perquè seran consolats (Mt 5.4).

Com en totes les obres de misericòrdia, consolar el qui està trist té la seva font en la

misericòrdia de Déu. El text clau per a entendre aquest do de la consolació i el deure

de consolar és aquest de sant Pau: Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

Pare entranyable i Déu de tot consol. Ell ens conforta en totes les nostres adversitats,

perquè nosaltres mateixos, gràcies al consol que rebem de Déu, sapiguem confortar els

qui passen alguna pena (2Co 1,3-4).

Visquem, doncs, aquesta obra de misericòrdia espiritual de ser a prop dels qui estan

tristos i abatuts. Moltes vegades la sola presència ja és un consol. De fet, consolar

significa romandre ferms al costat dels qui sofreixen, amb les paraules i els silencis

oportuns. L’exemple més gran és el de Maria al peu de la creu. Ella no sols hi era, sinó

que hi era amb l’esperança en el seu cor; una esperança contra tota esperança. Ella

sofria condolent-se amb el seu fill. El testimoniatge de pau profunda en el dolor és font

de pau per al qui sofreix cercant el sentit del que està vivint i, al mateix temps, és una

porta oberta a trobar el Déu de tot consol.

MARIA, MARE DE MISERICÒRDIA AL CEL


La missió de maternitat de tots els homes que Maria va rebre al peu de la creu de Jesús,

quan aquest li va encomanar el deixeble estimat: Mare, aquí tens el teu fill (Jn 19,26),

s’acompleix del tot i d’una manera nova quan Déu la pren misteriosament, al terme

de la seva vida terrenal, amb cos i ànima al cel. Maria és per a tots els homes mare en

l’ordre de la gràcia. «I aquesta maternitat de Maria en l’economia de la gràcia perdura

sense interrupció des del consentiment que, portada per la fe, donà en l’Anunciació i

que mantingué sense defallença sota la creu, fins a la plenitud eterna dels escollits.

Car, assumpta al cel, no s’ha pas deseixit d’aquesta dedicació salvadora, ans, amb la

seva intercessió múltiple, continua procurant-nos els dons de la salvació eterna. Amb

la seva caritat maternal té cura dels germans del seu Fill que encara peregrinen i es

troben en perills i angoixes, fins que siguin conduïts a la pàtria benaurada» (Lumen

gentium, 62).


300

Maria, en l’eternitat de Déu, acompleix la seva maternitat a favor nostre, essent per

a tots Mare de Misericòrdia. Ella vivia ja, en la seva vida terrenal, la maternitat uni-

versal sense cap restricció, però sols coneixia alguns dels seus fills per l’exterior. Ara,

assumpta al cel, descobreix i estima tots els homes des de l’interior, en la transparèn-

cia de Déu mateix. La missió maternal de Maria des del cel, atenta a tots els homes,

té sempre la mirada pròpia de tota mare. La mirada d’una mare és un factor educatiu

importantíssim que sosté i estimula els fills que estima d’un manera única. Maria exer-

ceix aquest paper d’una manera anàloga en el pla espiritual, amplificat per la gràcia i

la unió amb Déu. La seva maternitat, com tota maternitat, és essencialment personal i

gens col·lectiva. Com les mares de família nombrosa, estima tots els seus fills, però per

a ella també cada fill és únic en el més secret del seu cor i en la seva expressió d’amor

maternal.

La intercessió maternal de Maria ens dóna a tots nosaltres la certesa que no som mai

sols en la lluita contra el mal. Ella ens parla com a profetessa de l’amor misericordiós

de Déu que s’ha recordat del seu amor. La nostra esperança és, en paraules de sant Joan

Pau II, que «el límit del mal és la misericòrdia divina». La pregària de Maria és a favor

nostre demanant el do de la misericòrdia de Déu a favor de tots els homes.

ERA A LA PRESÓ I VINGUÉREU A VEURE’M (MT 25,36)


Visitar els presos és una de les obres de misericòrdia corporals que no podem en cap

sentit obviar. El cor del cristià no pot restar reclòs solament en aquells que té a prop,

aquells que coneix, aquells que li cauen bé. Un cristià no pot posar fronteres en el seu

cor, ha de tenir un cor universal.

La presó és el lloc en el qual una persona compleix una condemna expiatòria pels

delictes que ha comès o que li han estat imputats. El temps d’empresonament té com

a objectiu principal que la persona pugui refer-se i pugui, després d’aquest temps de

privació de llibertat, retornar a la normalitat de la vida social. Els qui hi ha a la presó

són germans nostres, als quals no podem tancar el cor, encara que els murs i les reixes

ens impedeixen de veure el seu rostre i d’escoltar el batec del seu cor. L’autor de la

carta als Hebreus ens diu clarament: Recordeu-vos dels presos, com si fóssiu presoners


301

amb ells (Hb 13,3). I el mateix Jesús ens diu que en el moment definitiu del món i de

la història, en el judici final, serem judicats, entre altres realitats, per aquesta: era a la

presó i vinguéreu a veure’m (Mt 25,36).

A les presons del nostre país hi ha segons les dades més de vuit mil persones empre-

sonades, la major part homes. D’entre aquestes, també n’hi ha del nostre bisbat. Des de

fa uns quants anys, en els límits geogràfics del territori diocesà hi ha una presó, la dels

Lledoners, al municipi de Sant Joan de Vilatorrada. Un bon grup de persones visiten

els presoners formant part d’un grup de voluntaris que fan activitats diverses, tant

religioses com culturals. Hi ha també una capellania que atén els qui volen i poden

celebrar la missa dominical; així com també altres serveis religiosos: catequesi, con-

fessió, escolta. L’atenció que s’ofereix vol abastar tots els àmbits de la persona, sense

oblidar la dimensió religiosa.

Juntament amb l’atenció als presos no podem oblidar les famílies dels encarcerats.

Moltes d’elles tenen greus dificultats econòmiques que s’agreugen amb la privació de

llibertat dels qui són els caps de família. La comunitat cristiana ho ha de tenir en

compte i vetllar; així com també ajudar-les a fi que puguin visitar el seu fill, el seu

pare, el seu espòs, el seu germà. Una altra realitat a tenir en compte és la reinserció

dels presos en la societat després del temps de la condemna. Hem d’obrir el cor, com

a persones i com a societat, perquè el perdó brolli i un nou futur sigui possible per a

tots, sense cap exclusió.

SANT AGUSTÍ, AGRAÏT AL DÉU MISERICORDIÓS


Agustí d’Hipona és una figura que el temps no desgasta, sinó més aviat al contrari,

pren relleu en cada generació, parlant-nos al cor, perquè el nostre cor és el mateix d’ell

i la seva experiència de pecat i misericòrdia és molt propera a tots nosaltres. Ell va

viure el drama de la vida humana: per una part, un desig de llum i d’amor i, per l’altra,

l`experiència de caure en els miratges de les falses veritats, dels amors que traeixen.

Però en aquesta mateixa experiència de la condició humana ferida pel pecat, apareix

a besllum la bogeria d’amor de Déu a favor nostre: estimant-nos primer, lliurant el seu

fill per alliberar-nos del poder del pecat i de la mort, cercant-nos i atraient-nos a ell


302

amb llaços d’amor, esperant-nos en cada tombant de la nostra vida, dels nostres errors

i pecats.

Ara bé, també en sant Agustí trobem la sinceritat que deixa parlar el seu cor en el desig

de més i més veritat, de més i més amor. I aquesta és la dignitat de l’home que mai no

perd, perquè sempre és creatura de Déu, fill de Déu. En el cor de l’home sempre hi resta

aquell misteri que és més gran que ell mateix i que Agustí expressa així: «Ens heu fet,

Senyor, per a vós, i el nostre cor resta inquiet mentre no reposa en vós.» La misericòr-

dia, l’amor que no cessa mai de cercar el que estava perdut, es manifesta també en la

set de Déu mateix. Solament Déu pot omplir el buit que hi ha en el cor de l’home.

Sant Agustí reconeix l’amor misericordiós de Déu: «Us estimaré, Senyor, us donaré

gràcies i confessaré el vostre nom, perquè m’heu perdonat maldats i delictes tan grans.

Atribueixo a la vostra gràcia i a la vostra misericòrdia que els meus pecats s’hagin

desfet com el glaç; atribueixo a la vostra gràcia també tot el mal que no he comès...

Tots els pecats —aquells que he comès per la meva espontània voluntat, i els que he

evitat pel vostre guitatge— em foren perdonats, ho confesso.» La misericòrdia experi-

mentada en el seu cor el porta a viure per als altres, donant-se del tot en el ministeri

episcopal: «No vull salvar-me sense vosaltres. Quin és el meu desig? Per què sóc bisbe?

Per què he vingut al món. Solament per a viure en Jesucrist, per a viure en ell amb

vosaltres.» I ensenyava també amb claredat: «Tens en poca estima les obres de miseri-

còrdia? Medita aquesta sentència: Un judici sense misericòrdia espera a qui no va usar

de misericòrdia (Jm 2,13).»


303

Activitats pastorals del senyor bisbe

JULIOL DEL 2016

01. Audiències.

Reunió de Consell de Govern.

02. Audiències.

Missa i confirmacions a l’església

parroquial de Sant Andreu de Tona.

03. Visita pastoral a l’església parro-

quial de Sant Pere de Sora, presi-

deix la celebració eucarística i par-

ticipa del dinar amb el rector.

04. Audiències.

Visita a les Germanetes dels Po-

bres de Vic.

Reunió del Consell Diocesà per als

Assumptes Econòmics, a Vic.

05. Presideix la celebració eucarística

de la solemnitat de Sant Miquel

dels Sants, a la catedral de Vic i

l’acte d’homenatge de la ciutat de

Vic al seu Sant Patró.

06. Visita els joves que participen en

les Colònies diocesanes a Santa

Eulàlia de Riuprimer.

07. Audiències.

Pregària per les vocacions a la ca-

tedral de Vic.

08. Participa en la presentació de la in-

tervenció a la portalada de Ripoll

amb altres autoritats, com el con-

seller de Cultura, Santi Vila, i l’al-

calde de Ripoll.

Audiències.

Reunió del Consell de Govern.

09. Audiències.

Participa en la celebració del 125è ani-

versari del Museu Episcopal de Vic.

Missa i confirmacions a l’església

parroquial de Sant Vicenç de Prats

de Lluçanès.


a Matagalls, després de la camina-

da per a pujar al cim, pel 67è Aplec

de Matagalls.

11-13. Reunió de la Conferència Episcopal

Tarraconense a Salardú (Lleida).

14. Audiències.

Reunió amb el Tribunal Eclesiàstic.

Pregària per les vocacions a la ca-

tedral de Vic.

15. Audiències.

Visita una família a Cal Sant Pare

de Gurb.

Reunió amb el patronat del Col·legi

Sant Miquel dels Sants de Vic.

16. Participa en la celebració de la

Mare de Déu del Carme a l’Ampolla.

Missa i confirmacions al monestir

de Sant Joan de les Abadesses.

17. Missa i confirmacions a l’església

parroquial de Sant Fruitós de Bages.

Visita pastoral: presideix la cele-

bració eucarística a l’església de

Sant Jaume d’Olzinelles.


304

18-20. Presideix tots els actes del Curset

d’Estiu del bisbat de Vic.

19. Reunió del Consell Diocesà per als

Assumptes Econòmics, a Vic.

21- 29. Participa en la JMJ a Polònia.


a la catedral de Vic.

Presideix la celebració de clausura

de la porta del Primer Jubileu del

Camí Ignasià al santuari de la Cova

de Sant Ignasi de Manresa.

Presideix la celebració eucarística

a la basílica de Santa Maria de la

Seu de Manresa per la clausura del

primer Jubileu del Camí Ignasià.

AGOST DEL 2016

25–27. Convivència i recés amb semina-

ristes de Vic als Ports.

28. Missa de festa major a la Seu de

Manresa, dia del Trasllat dels Sants

Cossos, i participa del dinar amb

els canonges, preveres i personal

de la rectoria.

29. Reunió amb les fundacions La Gle-

va i Llissach.

30. Audiències.

31. Audiències.


305

Vicaria judicial

TRIBUNAL ECLESIÀSTIC DE VIC

Nul·litat de Matrimoni 5/2009

Alonso-García

Araceli Martínez González, Notària-actuària de la Vicaria Judicial de la Diòcesi de Vic

Dono fe i testimoni que, per Sentència d’u de juny de 2016, aquest Tribunal de Primera

Instància va declarar nul el matrimoni contret per PEDRO ALONSO ALCALÀ i ROSER

GARCÍA ALEDO el 20 de juliol de 1985, en l’església de Nostra Senyora de la Soledat

(Igualada). No havent estat apel·lada la Sentència en el plaç de quinze dies, aquesta ha

guanyat fermesa i s’ha fet executiva.

Segons consta en les actuacions de referencia, a les quals em remeto.

Vic, a 6 de juliol de 2016

El vicari judicial la notària

Francesc Chía Segura Araceli Martínez González


306

Cancelleria i Secretaria General

NOMENAMENTS

Mn. Ramon Donada i Madirolas, Delegat Episcopal de Càritas i Migració (7-7-2016).

Sr. Josep Martínez i Melgares, Delegat Episcopal per al Patrimoni Immoble (4-7-2016).

Mn. Xavier Bisbal i Talló, rector de la parròquia de la Sagrada Família d’Igualada (4-7-

2016).

Mn. Alejandro Ramón Cantero Contrera, rector de les parròquies de Sant Martí del

Brull, Sant Cristòfol de la Castanya, Sant Cebrià de la Mora, Santa Maria de Seva i Sant

Martí de Viladrau (4-7-2016).

Mn. Jordi Castellet i Sala, rector de la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè de

Calldetenes i capellà de l’església de Sant Martí de Riudeperes (4-7-2016).

Mn. Florenci Gras i Santolari, rector de les parròquies de Sant Genís d’Orís, Sant Marcel

de Saderra, Sant Esteve de Vinyoles d’Orís i Sant Hipòlit de Voltregà (4-7-2016).

Mn. Gregoire Hakizimana, rector de les parròquies de Santa Maria d’Olost, Sant Pere

de Perafita i Sant Bartomeu del Grau (4-7-2016).

Mn. Jean Hakolimana, rector de les parròquies de Sant Vicenç de Castellet, Santa

Magdalena del Pont de Vilomara i de Santa Maria de Rocafort (4-7-2016).

Mn. Jean Pierre Havugimana, rector in solidum, amb Mn. Jean de Dieu Ndizeye, de les

parròquies de Sant Andreu de Castellnou de Bages, Sant Fruitós de Bages, Sant Jaume

d’Olzinelles i Sant Pere de Santpedor (4-7-2016).

Mn. Fulgence Hitayezu, rector de les parròquies de Santa Maria de l’Estany, Sant Pere

de Ferrerons, Sant Pere de Marfà, Santa Maria de Moià i Sant Feliu de Rodors (4-7-2016).

Mn. Martin Kabamba Belangenyi, rector de la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de

Gallifa (31-8-2016).

Mn. Jean Bernard Kankolongo Luboya, rector de les parròquies de Sant Vicenç i Sant

Cristòfol de Castellbell, Sant Pere de Rellinars i Santa Maria del Vilar (4-7-2016).

Mn. Josep Maria Mas i Busqué, rector de les parròquies de Santa Maria de Camps,

Santa Creu de Fonollosa i Sant Martí de Torroella (18-7-2016).

Mn. Gerardo Mereles Espínola, rector de les parròquies de Sant Vicenç de Fals, Santa


307

Maria de Monistrolet, Sant Iscle i Santa Victòria de Rajadell i Sant Joan de Vilatorrada

(4-7-2016).

Mn. Joan Mir i Tubau, rector de la parròquia de Nostra Senyora del Carme de Vic (4-7-2016).

Mn. Jean de Dieu Ndizeye, rector in solidum, moderador de la cura pastoral, amb Mn.

Jean Pierre Havugimana, de les parròquies de Sant Andreu de Castellnou de Bages,

Sant Fruitós de Bages, Sant Jaume d’Olzinelles i Sant Pere de Santpedor (4-7-2016).

Mn. Cyprien Ntaganira, rector de les parròquies de Santa Maria d’Artés i Santa Maria

d’Horta d’Avinyó (4-7-2016).

Mn. Joan Carles Serra Permanyer, rector de les parròquies de Sant Miquel dels Sants

de Balenyà i Sant Jaume de Viladrover (4-7-2016).

Mn. Oswald Sibomana, rector de les parròquies de Sant Joan d’Avinyó, Santa Eugènia

de Relat i Sant Miquel de Terradelles (4-7-2016).

P. Sergio Iván Bressan Etchepare, D.J., administrador parroquial de les parròquies de

Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola i de Santa Eulàlia de Riuprimer (4-7-2016).

Mn. Joan Mir i Tubau, vicari de les parròquies de la Pietat de Vic i Sant Domènec de

Vic (4-7-2016).

Mn. Jovin Muyobokimana, vicari de les parròquies de Sant Miquel dels Sants de

Balenyà i Sant Jaume de Viladrover (4-7-2016).

Mn. Marcel Nsanzineza, vicari de les parròquies de Sant Romà d’Aranyonet, Santa

Maria de Borredà, Sant Cristòfol de Campdevànol, Sant Llorenç de Campdevànol, Sant

Esteve de Comià, Sant Feliu d’Estiula, Sant Pere de Gombrèn, Sant Bartomeu de Llaers,

Santa Maria de les Llosses, Santa Maria de Matamala, Sant Vicenç de Palmerola,

Santa Maria de Ripoll, Sant Josep Obrer de Ripoll, Sant Julià de Saltor, Sant Sadurní

de Sovelles, Sant Bernabé de les Tenes, Sant Esteve de Vallespirans, Sant Julià de

Vallfogona, Santa Eulàlia de Viladonja i Sant Martí de Vinyoles de Portavella (4-7-2016).

Mn. Dismas Ntamushobora, vicari de les parròquies de Sant Jaume d’Alboquers, Sant

Andreu d’Oristà, Santa Maria de la Torre d’Oristà i Sant Feliu Sasserra (4-7-2016); i ads-

crit a la parròquia de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès.

P. Nicolás Osvaldo Parma Vega, D.J., vicari de les parròquies de Sant Quirze i Santa

Julita de Muntanyola i Santa Eulàlia de Riuprimer (4-7-2016).

Mn. Josep Capdevila i Rosich, capellà del santuari de la Mare de Déu de Joncadella (31-8-2016).

P. Sergio Iván Bressan Etchepare, D.J., capellà del monestir de les Adoratrius Perpètues

del Santíssim Sagrament de Vic (4-7-2016).

Mn. Isidre Costa i Clos, diaca al servei de les parròquies de la Mare de Déu del Carme

de Vic, la Pietat de Vic i Sant Domènec de Vic (4-7-2016).


308

CESSAMENTS

Mn. Xavier Bisbal i Talló cessa de rector de les parròquies de Sant Vicenç de Castellet,

Santa Magdalena del Pont de Vilomara i de Santa Maria de Rocafort.

Mn. Francesc Xavier Borrull i Puigarnau cessa de rector de les parròquies de Sant

Vicenç i Sant Cristòfol de Castellbell, Sant Pere de Rellinars i Santa Maria del Vilar.

Mn. Josep Capdevila i Rosich cessa de rector de les parròquies de Santa Maria de

Camps, Santa Creu de Fonollosa i Sant Martí de Torroella.

Mn. Pere Casas i Font cessa de rector de les parròquies de Sant Quirze i Santa Julita de

Muntanyola i de Santa Eulàlia de Riuprimer.

Mn. Josep Casassas i Aragay cessa de capellà del monestir de les Adoratrius Perpètues

del Santíssim Sagrament de Vic.

Mn. Isidre Costa i Clos cessa de diaca al servei de les parròquies de Sant Martí del

Brull, Sant Cristòfol de la Castanya, Sant Cebrià de la Mora i Santa Maria de Seva.

Mn. Josep Dalmau i Olivé cessa de rector de la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de

Gallifa.

Mn. Florenci Gras i Santolari cessa de vicari de les parròquies de Sant Genís d’Orís,

Sant Marcel de Saderra, Sant Esteve de Vinyoles d’Orís i Sant Hipòlit de Voltregà.

Mn. Gregoire Hakizimana cessa de vicari de les parròquies de Sant Jaume d’Alboquers,

Sant Andreu d’Oristà, Santa Maria de la Torre d’Oristà i Sant Feliu Sasserra; i d’adscrit

a la parròquia de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès.

Mn. Jean Hakolimana cessa de rector de les parròquies de Sant Andreu de Castellnou

de Bages, Sant Fruitós de Bages, Santa Jaume d’Olzinelles i Sant Pere de Santpedor;

i de vicari de les parròquies de Santa Maria d’Artés i Santa Maria d’Horta d’Avinyó.

Mn. Jean Pierre Havugimana cessa de vicari de la parròquia de Santa Maria d’Igualada.

Mn. Fulgence Hitayezu cessa de rector de les parròquies de Santa Maria d’Artés,

Sant Joan d’Avinyó, Santa Maria d’Horta d’Avinyó, Sant Miquel de Terradelles i Santa

Eugènia de Relat; i de vicari de les parròquies de Sant Andreu de Castellnou de Bages

i Sant Pere de Santpedor.

Mn. Jean Bernard Kankolongo Luboya cessa de rector de les parròquies de Sant Miquel

dels Sants de Balenyà i Sant Jaume de Vildrover; i de vicari de les parròquies de Sant

Martí del Brull i Santa Maria de Seva.

Mn. Josep Maria Mas i Busqué cessa de rector de la parròquia de la Sagrada Família

d’Igualada.

Mn. Joan Mir i Tubau cessa d’administrador parroquial de les parròquies de Sant Martí


309

del Brull, Sant Cristòfol de la Castanya, Sant Cebrià de la Mora, Santa Maria de Seva i

Sant Martí de Viladrau.

Mn. Jean de Dieu Ndizeye cessa d’administrador parroquial de la parròquia de la

Sagrada Família d’Igualada.

Mn. Marcel Nsanzineza cessa de vicari de les parròquies de Santa Maria de Manlleu i

Nostra Senyora de Gràcia de Manlleu.

Mn. Cyprien Ntaganira cessa d’administrador parroquial de les parròquies de Santa

Maria d’Olost, Sant Pere de Perafita i Sant Bartomeu del Grau.

Mn. Joan Ripoll i Rovira cessa de rector de la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè

de Calldetenes i de capellà de l’església de Sant Martí de Riudeperes.

Mn. Joan Serrabassa i Faja cessa d’administrador parroquial de les parròquies de Sant

Genís d’Orís, Sant Marcel de Saderra, Sant Esteve de Vinyoles d’Orís i Sant Hipòlit de

Voltregà.

Mn. Oswald Sibomana cessa de vicari de les parròquies de Santa Maria d’Artés, Sant

Joan d’Avinyó, Santa Maria d’Horta d’Avinyó, Sant Miquel de Terradelles i Santa

Eugènia de Relat.

Mn. Pere Soldevila i Plans cessa de rector de les parròquies de Sant Vicenç de Fals,

Santa Maria de Monistrolet, Sant Iscle i Santa Victòria de Rajadell i Sant Joan de

Vilatorrada.

Mn. Jaume Soler i Tuneu cessa de rector de les parròquies de Santa Maria de l’Estany,

Sant Pere de Ferrerons, Sant Pere de Marfà, Santa Maria de Moià i Sant Feliu de Rodors.

NECROLOGI

Religiosos

P. Lluís Tarracó i Planas

Va néixer a Campdevànol el dia 25 d’agost de 1928 i fou ordenat prevere el dia 12 de

setembre de 1951. Exercí com a vicari de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès (1953) i

de Sant Pere Màrtir de Manresa (1955) abans d’anar a Roma (1956), on es llicencià en

Teologia i Dret. Acabada aquesta etapa, anà a servir a la diòcesi de Nueve de Julio a

l’Argentina (1960). Va retornar l’any 1965 i se li varen encomanar tasques de formació

als candidats al sacerdoci, exercint primer com a prefecte i professor del Seminari


310

Menor i després com a vice-rector. Va ser nomenat ecònom de la parròquia de Sant

Llorenç Savall (1969) i després fou arxiprest de Sant Joan de les Abadesses (1972).

A principis de 1977 retornà a l’Argentina, aquesta vegada a la diòcesi de San Martín

(Buenos Aires).

L’any 1980 va ingressar al monestir cistercenc de San Isidro de Dueñas (Palència), on

va fer professió solemne el 15 d’agost de 1986. Dins l’orde cistercenc va desenvolupar

diferents serveis, tant al monestir de Dueñas (organista, cronista, secretari de l’abat)

com en altres comunitats —Bela Vista (Angola), Cardeña (Espanya) i Jacona (Mèxic)—.

Va morir el proppassat dia 5 d’agost, a vuitanta-set anys d’edat, seixanta-cinc de

ministeri de prevere i trenta-sis de vida religiosa.

Religioses

Gna. Palmira Badia Torrescasana, en religió Sor Maria Cecília de Jesús, Adoratriu

Perpètua del Santissim Sagrament. Va néixer a Cardona el 7 d’agost de 1927 i va morir a

Vic el 18 de juliol del 2016, a vuitanta-vuit anys d’edat i seixanta-nou de vida religiosa

de clausura.


311

Crònica diocesana

125È ANIVERSARI DE LA INAUGURACIÓ DEL MUSEU EPISCOPAL DE VIC

Fa 125 anys s’inaugurava el Museu Episcopal de Vic. El 7 de juliol de 1891, el bisbe de

Vic, Josep Morgades, inaugurava el nou museu, que reflectia l’interès que, des de finals

del segle XIX, s’havia generat per l’art de l’Edat Mitjana. Les seves primeres instal-

lacions ocupaven l’espai situat sobre el claustre de la catedral i del palau del bisbe.

Una jornada de portes obertes plena d’activitats va iniciar el dissabte 9 de juliol els

actes de celebració del 125è aniversari del Museu Episcopal de Vic. La jornada, que es

va obrir amb un acte institucional de celebració de l’efemèride, es va allargar dins a

les set de la tarda i durant tot el dia es van fer moltes activiats.

Al llarg d’aquest any 2016 s’aniran succeint diferents activitats especials centrades

a obrir i donar a conèixer el museu a la societat. Exposicions, activitats, estudis... es

combinaran amb actes acadèmics, com una trobada de museus europeus. La filosofia

de la celebració serà la voluntat d’oferir al gran públic una visió polièdrica del museu

amb una mirada del segle XXI.


312

29È CURSET D’ESTIU PER A PREVERES, 2016

Dels dies 18 al 20 de juliol va tenir lloc al Seminari de Vic el vint-i-novè curset d’estiu

per a preveres. Enguany, el tema que indica el pla Diocesà de Pastoral per al curs 2016-

17 ha estat l’objecte de formació i d’estudi: la bellesa de la família.

Ha coincidit aquest tema, ja previst en el Pla del 2014-19, amb la presentació de la

recent exhortació del papa Francesc, Amoris laetitia. Es va comptar amb diversos

ponents, que van ajudar els preveres i laics a reflexionar sobre la família i el seu valor

en la vida de l’Església i de la nostra societat.

Cada jornada va iniciar-se amb el rés de l’hora tèrcia. El dilluns 18, al matí, Mn. Nicolás

Álvarez de las Asturias, professor de la Universidad San Dámaso i vicari de la parrò-

quia de Caná (Madrid), va donar-nos unes claus de lectura de l’exhortació papal.

Aquest documental magisterial pressuposa un coneixement de l’ensenyament prece-

dent de l’Església sobre la família. Davant els enemics de la família, ens va recordar

el ponent, el Crist esdevé l’amic fonamental. D’alguna manera els enemics poden

resumir-se amb un mot: egoisme. Cal vèncer aquest enemic fonamental que impedeix

a la família, aquesta comunitat de vida i amor, d’exercitar els grans reptes que carac-

teritzen la seva acció: La convivència matrimonial, la paternitat responsable, exercici

de la sexualitat, llei del creixement, viure el sofriment i la mort i caràcter obert de la

vida familiar.

I el prevere, quin paper ha de tenir en relació a la família? Hauria de ser pare, mestre i

pastor. Cal que ensenyi a viure en plenitud i desenvolupi la tasca d’acolliment, que el Papa

menciona en dir-nos que l’Església hauria d’acomplir el seu paper d’hospital de campanya.

Entre la primera i segona sessió, un descans per a fer el cafè i compartir, així com la

possibilitat de poder establir diàleg i preguntes amb el ponent.

Abans de dinar, Mn. David Compte, vicari general, ens fa cinc cèntims del projecte

Episcopus i, havent dinat, la Delegació de la Família del bisbat de Terrassa ens presen-

ta la seva acció pastoral, així com el Projecte Raquel, pastoral d’acolliment i de post-

avortament. Diversos laics i el delegat ens fan avinent el seu treball.


313

El dimarts, dia 19, el mateix ponent del dilluns va abordar més directament el paper de la

parròquia i la pastoral familiar a la parròquia. A partir de la seva pròpia experiència pas-

toral en aquest àmbit, va abundar en la tasca del prevere com a responsable i acollidor.

Seguidament i abans de dinar, Mn. Francesc Chia, vicari judicial de la diòcesi de Vic, i

rector de la parròquia de Lurdes de Vic, va donar-nos a conèixer la reforma del papa

Francesc en la qüestió de la les causes de nul·litat matrimonial. Amb detall i amb

concreció va fer-nos adonar de la transcendència d’aquesta reforma que el Papa ha

disposat per al bé de tots.

A la tarda, les experiències de les Serventes de la Missió i la Casa Guadalupe. Les

Serventes, representades per la Gna. Josefa, seguint la senyera de la Mare Gallifa, van

anar desglossant el seu treball al servei de noies en situacions complicades. Núria

Busquets, de Casa Guadalupe, va comentar la gènesi i la missió d’aquesta iniciativa:

un centre al bell mig de Sabadell on les noies que s’han proposat no avortar troben

acolliment i ajuts, de tipus material, emocional i espiritual.

El darrer dia, dimecres 20 de juliol, seguint l’esquema dels dies anteriors, vam iniciar

la jornada amb la pregària i, seguidament, Estela Alonso, de la fundació Desarrollo y

Persona de Valladolid, va centrar el matí en la temática de l’educació afectivo-sexual.

Com s’ha passat, en els darrers temps, de la negació de la sexualitat a la cosificació

sexual. Davant la ideologia de gènere i la tensió entre els sexes, cal apostar, des de

la visió cristiana de la persona, per la complementarietat dels sexes. Va aprofundir

temes diversos al voltant de la qüestió afectivo-sexual, tan fonamental en l’estruc-

turació de tota persona: com integrar el desig sexual, com superar les relacions de

simple façana, com valorar la castedat i la transparència, la necessitat d’aprofundir

l’amistat.

Una exposició que fou interessant. No va haver-hi intervencions ni diàleg, perquè

pràcticament es va fer l’hora de la preparació de la missa.

En finalitzar la ponència, es va celebrar l’eucaristia a la capella del Seminari, presidida

pel bisbe Romà i concelebrada per un bon grup de preveres, amb assistència d’uns

quants laics. Després va tenir lloc el dinar al mateix Seminari, que va cloure el curset

d’enguany.


314

JORNADA MUNDIAL DE LA JOVENTUT - CRACÒVIA, JULIOL 2016

Aquesta Jornada Mundial de la Joventut no ha estat pas per a nosaltres una activitat

més d’estiu. A part de ser una trobada amb joves de tot el món, sobretot va ser una

trobada amb el Déu viu, que hem viscut amb molta intensitat.

En primer lloc, la JMJ de Cracòvia ha tingut com a element diferencial l’estada amb

famílies. Això ens va permetre de conèixer de prop la cultura i els costums de Polònia,

ja que vam viure una mica el dia a dia amb ells. Però el que més ens va sorprendre va

ser que ens tractessin com un fill o filla més de la seva família. Per exemple, just abans

de sortir ens acomiadaven i ens donaven menjar perquè no haguéssim de comprar

durant el dia, i a l’hora de sopar compartíem les anècdotes que ens havien passat...

Van ser petites coses que per a nosaltres han estat molt significatives. Realment, des-

prés de compartir el temps i les experiències amb ells, els vam agafar afecte i fins i

tot vam plorar a l’hora d’acomiadar-nos.

Per altra banda, la JMJ ha suposat fer camí amb molts altres joves de diferents països.

Quan ens trobàvem un grup de joves d’un altre país, no passava ni un minut que ja

ens posàvem a parlar o cantar; i, malgrat les diferents llengües, ens enteníem (no

solament perquè podíem parlar anglès), ja que tots nosaltres érem allí per una matei-


315

xa raó: Déu. I aquesta raó ens feia estar en la mateixa sintonia. Certament, el nostre

viatge es va viure com un autèntic pelegrinatge. Per exemple, a l’hora de caminar una

de les coses que més ens va impressionar va ser que, malgrat que molts no ens cone-

guéssim, si algú no podia carregar amb les seves coses perquè es trobava malament,

eren els altres els qui s’oferien per a portar-ho. A l’hora dels àpats, també ens repartí-

em el menjar (algun dia ens vam quedar sense!). És quan veus aquesta germanor que

penses com ets d’afortunat! I és que ens sentíem part d’una mateixa família.

També vam tenir temps per a pregar junts. Molts joves pensen que pregar és avorrit,

però en la nostra estada a Polònia el fet de pregar ens va resultar fàcil! I en això ens hi

va ajudar el papa Francesc. Molta gent deu pensar que és massa exagerat sentir tanta

emoció per veure al Sant Pare, si al cap i a la fi és una persona normal i corrent. Ara

bé, sí que us podem assegurar que, quan veus una persona tan humil i experimentes

que les seves paraules et commouen, aleshores és impossible no emocionar-se en

tenir-lo tan a prop i sentir-lo en directe. I és que el Sant Pare ens va parlar molt clar.

Primerament va dir-nos què era la felicitat. La felicitat no és tenir-ho tot, no és tenir

una rutina quotidiana, no és veure una cosa i comprar-la només perquè ho vols i per-

què tens diners suficients. No. La felicitat és perdre-ho tot i continuar essent feliç, és

saber que les coses no sempre surten com vols i no per això has de llançar la tovallola.

Ser feliç és acceptar l’imprevist, és saber que tens una missió en aquest món i potser

per això les coses no passen quan tu vols sinó quan és millor per a tu que passin.

També ens va dir que se sentia trist quan veia un jove que semblava haver-se jubilat

amb tan sols vint-i-tres anys, un jove que havia estat vençut per les dificultats de la

vida, i ens va incitar a ser joves actius, joves que despertin als jove-sofà, atraient-los a

la nostra manera de viure, atraient-los a la fe cristiana. Quan Jesús toca el cor d’un jove,

aquest és capaç de fer actes vertaderament grandiosos. És un regal del cel veure molts

joves que, malgrat els seus qüestionaments, intenten fer que les coses siguin diferents.

Per això ens va recordar el lema d’aquesta JMJ: «Feliços vosaltres els misericordiosos,

perquè de Déu obtindreu misericòrdia.» Sí, feliços els qui saben perdonar, els qui

saben tenir un cor compassiu, aquells que saben donar el millor d’ells mateixos als

altres (el millor, no el que els sobra). Segons el Sant Pare, dir misericòrdia a la gent jove

és dir oportunitat, és dir demà, és dir compromís, és dir confiança, obertura, hospita-

litat, compassió, és dir somni.


316

La JMJ, després d’emocionar-te i engrescar-te, et dóna forces per a continuar enda-

vant amb els projectes que tens en la vida, en la parròquia, en els estudis. Aquesta

ha estat la nostra primera JMJ i podem afirmar que ens ha servit de molt, ja que hem

pogut comprovar què vol Déu de nosaltres. A ell no li importa la roba que vesteixes

ni el mòbil que fas servir. Ell ens ha creat a imatge seva, ell ha fet seva la humanitat,

i el seu cor mai no se separarà de nosaltres. A Déu l’única cosa que li importa som

nosaltres, perquè som els seus fills! Déu compta amb nosaltres per allò que som, no

pel que tenim. Hem pogut adonar-nos que Déu sempre ens acompanya, en els mals

moments i en els bons.

Per últim, voldríem recordar que la JMJ continua. No va acabar el 31 de juliol, sinó

que continua a casa nostra, perquè és aquí on Jesús vol trobar-nos ara. El Senyor no

vol quedar-se només a Polònia o en els records entranyables, sinó que vol acompa-

nyar-nos en el dia a dia, viure la nostra vida quotidiana.

Aquells dies vam celebrar que Jesús és viu enmig nostre, i constatant-ho hem renovat

les nostres ganes de seguir-lo.

Santa Seu

Santa Seu

Santa SeuButlletí Oficial del Bisbat de Vic

318

Sant Pare

ESGLÉSIA MISSIONERA, TESTIMONI DE MISERICÒRDIA

Missatge del sant pare Francesc per a la Jornada Mundial de les Missions 2016

Benvolguts germans i germanes:

El Jubileu extraordinari de la Misericòrdia que l’Església està celebrant, il·lumina

també de manera especial la Jornada Mundial de les Missions 2016: ens convida a

veure la missió ad gentes com una obra de misericòrdia gran i immensa, tant espiri-

tual com material. Efectivament, en aquesta Jornada Mundial de les Missions tots som

convidats a «sortir», com a deixebles missioners, oferint cadascun de nosaltres els

nostres talents, la nostra creativitat, la nostra saviesa i experiència a l’hora de portar

el missatge de la tendresa i de la compassió de Déu a tota la família humana. En virtut

del manament missioner, l’Església s’interessa pels qui no coneixen l’Evangeli, perquè

vol que tothom se salvi i experimenti l’amor del Senyor. Ella «té la missió d’anunciar

la misericòrdia de Déu, cor bategant de l’Evangeli» (butlla Misericordiæ vultus, 12), i de

proclamar-la per tot el món, fins que arribi a tot home, dona, ancià, jove i nen.

La misericòrdia fa que el cor del Pare senti una alegria profunda cada vegada que

troba una criatura humana. Des del principi ell s’adreça també amb amor a les més

fràgils, perquè la seva grandesa i el seu poder es posen de manifest precisament en

la seva capacitat d’identificar-se amb els petits, els descartats, els oprimits (cf. Dt

4,31; Sl 86,15, 103,8; 111,4). Ell és el Déu bondadós, atent, fidel; s’acosta a qui passa

necessitat per tal de ser a prop de tots, especialment dels pobres; s’implica amb ten-

dresa en la realitat humana de la mateixa manera que ho faria un pare i una mare

amb els seus fills (cf. Jr 31,20). El terme que fa servir la Bíblia per a referir-se a la

misericòrdia remet al si matern: es a dir, a l’amor d’una mare als seus fills, aquells

fills que sempre estimarà, en qualsevulla circumstància i passi el que passi, perquè

són fruit del seu ventre. Aquest és també un aspecte essencial de l’amor que Déu

té a tots els seus fills, especialment als membres del poble que ha engendrat i que


319

vol criar i educar: dins les seves entranyes es commou i s’estremeix de compassió

davant la seva fragilitat i infidelitat (cf. Os 11,8). I, malgrat això, és misericordiós amb

tots, estima tots els pobles i és delicat amb totes les criatures (cf. Sl 144,8-9).

La manifestació més alta i consumada de la misericòrdia es troba en el Verb encar-

nat. Ell revela el rostre del Pare ric en misericòrdia, «no parla només d’ella i l’explica

utilitzant semblances i paràboles, sinó que, a més, i per damunt de tot, ell mateix

l’encarna i la personifica» (Joan Pau II, enc. Dives in misericòrdia, 2). Amb l’acció de

l’Esperit Sant, acceptant i seguint Jesús per mitjà de l’Evangeli i dels sagraments,

podem arribar a ser misericordiosos com el nostre Pare celestial, aprenent a estimar

com ell ens estima i fent que la nostra vida sigui una ofrena gratuïta, un signe de la

seva bondat (cf. butlla Misericordiæ vultus, 3). L’Església és, enmig de la humanitat,

la primera comunitat que viu de la misericòrdia de Crist: sempre se sent mirada i

escollida per ell amb amor misericordiós, i s’inspira en aquest amor per a fer el seu

manament, en viu i el fa conèixer a la gent en un diàleg respectuós amb totes les

cultures i conviccions religioses.

Molts homes i dones de qualsevol edat i condició són testimonis d’aquest amor

de misericòrdia, com als inicis de l’experiència eclesial. La considerable i creixent

presència de la dona en el món missioner, juntament amb la masculina, és un signe

eloqüent de l’amor maternal de Déu. Les dones, laiques i religioses, i en l’actualitat

també moltes famílies, viuen la seva vocació missionera de diferents maneres: des

de l’anunci directe de l’Evangeli al servei de caritat. Ensems amb la tasca evange-

litzadora i sacramental dels missioners, les dones i les famílies comprenen millor

sovint els problemes de la gent i els saben afrontar d’una manera adequada i a

vegades inèdita: en la cura de la vida, posant més interès en les persones que en les

estructures i emprant tots els recursos humans i espirituals per a afavorir l’harmo-

nia, les relacions, la pau, la solidaritat, el diàleg, la col·laboració i la fraternitat, ja

sigui en l’àmbit de les relacions personals o en el més gran de la vida social i cultu-

ral, i de manera especial en l’atenció als pobres.

En molts llocs, l’evangelització comença amb l’activitat educativa, a la qual el treball

missioner dedica esforç i temps, com el vinyater misericordiós de l’Evangeli (cf. Lc 13.7-9;

Jn 15,1), amb la paciència d’esperar el fruit després d’anys de lenta formació; es formen

així persones capaces d’evangelitzar i de portar l’Evangeli als llocs més insospitats.


320

L’Església pot ser definida mare, també per aquells que un dia arribaran a la fe en Crist.

Espero, doncs, que el poble sant de Déu realitzi el servei maternal de la misericòrdia, que

tant ajuda que els pobles que encara no coneixen el Senyor el trobin i l’estimin. En efec-

te, la fe és un do de Déu i no pas fruit del proselitisme; creix gràcies a la fe i a la caritat

dels evangelitzadors que són testimonis de Crist. Als deixebles de Jesús, quan van pels

camins del món, se’ls demana aquest amor que no mesura, sinó que tendeix més aviat

a tractar tothom amb la mateixa mesura del Senyor; anunciem el do més bonic i més

gran que ell ens ha donat: la seva vida i el seu amor.

Tots els pobles i cultures tenen dret a rebre el missatge de salvació, que és do de Déu

per a tothom. Això és més necessari encara si tenim en compte la quantitat d’injustícies,

guerres, crisis humanitàries que esperen una solució. Els missioners saben per expe-

riència que l’Evangeli del perdó i de la misericòrdia pot portar alegria i reconciliació,

justícia i pau. El manament de l’Evangeli: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los dei-

xebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los

a guardar tot allò que us he manat» (Mt 28,19-20), no està exhaurit; encara més, ens

compromet a tots, en els escenaris i desafiaments actuals, a sentir-nos cridats a una

nova «sortida» missionera, com he indicat també en l’exhortació apostòlica Evangelii

gaudium: «Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li

demana, però tots som convidats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat

i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli» (20).

En aquest Any jubilar es compleix precisament el norantè aniversari de la Jornada

Mundial de les Missions, promoguda per l’Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe i

aprovada pel papa Pius XI l’any 1926. Per tant, considero oportú tornar a recordar les

sàvies indicacions dels meus predecessors, els quals van establir que fossin destina-

des a aquesta Obra tots els ajuts que les diòcesis, parròquies, comunitats religioses,

associacions i moviments eclesials de tot el món poguessin rebre per a auxiliar les

comunitats cristianes necessitades i per a enfortir l’anunci de l’Evangeli fins als con-

fins de la terra. No deixem de realitzar també avui aquest gest de comunió eclesial

missionera. No permetem que les nostres preocupacions particulars encongeixin el

nostre cor; eixamplem-lo, doncs, perquè abraci tota la humanitat.

Que santa Maria, icona sublim de la humanitat redimida, model missioner per a

l’Església, ensenyi a tots, homes, dones i famílies, a generar i custodiar la presèn-


321

cia viva i misteriosa del Senyor ressuscitat, que renova i curulla de misericòrdia

joiosa les relacions entre les persones, les cultures i els pobles.

Francesc

Vaticà, 15 de maig del 2016, solemnitat de la Pentecosta

La Santa Seu

CONSTITUCIÓ APOSTÒLICA «VULTUM DEI QUAERERE» DEL PAPA FRANCESC, SOBRE

LA VIDA CONTEMPLATIVA FEMENINA

(RV).- La promoció d’una formació adequada, la centralitat de la lectio divina, els cri-

teris específics per a l’autonomia de les comunitats contemplatives, la pertinença dels

monestirs a una federació: heus ací alguns punts de la Constitució apostòlica «Vultum

Dei Quaerere - La recerca del rostre de Déu» (VDQ) dedicada a la vida contemplativa

femenina, que ha estat presentada el matí d’aquest divendres, a l’Oficina de Premsa

de la Santa Seu.

Els motius del document, signat per Francesc el 29 de juny, són el camí recorregut per

l’Església i «el ràpid avanç de la història humana» en els cinquanta anys transcorre-

guts des del Concili Vaticà II. D’aquí la necessitat d’entaular un diàleg amb la societat

contemporània, salvaguardant al mateix temps «els valors fonamentals» de la vida

contemplativa, les característiques de la qual —el silenci, l’escolta, l’estabilitat—

«poden i deuen constituir un desafiament per a la mentalitat d’avui».

Introduït per una àmplia reflexió sobre la importància de les religioses i de les con-

templatives per a l’Església i per al món, cridades pel Papa a ser «fars i torxes» que

guien i acompanyen el camí de la humanitat, el document indica 12 temes de refle-

xió i discerniment per a la vida consagrada en general, a saber: Formació i oració;

Paraula de Déu, Eucaristia i Reconciliació; Vida fraterna i autonomia dels monestirs;

Federacions i clausura; Treball i silenci; Els mitjans de comunicació i l’ascesi.

La Constitució apostòlica VDQ conclou amb 14 articles dispositius, que defineixen de

fet, en termes jurídics, les coses expressades anteriorment pel Pontífex. En particular:


322

L’article 3, dedicat a la formació permanent i al discerniment vocacional, estableix que

les contemplatives poden participar en cursos específics de formació, «encara que

sigui a fora del seu monestir, mantenint un clima adequat i coherent amb les exigèn-

cies del carisma», i que «cal evitar de manera absoluta el reclutament de candidates

d’altres països amb l’únic fi de salvaguardar la supervivència del monestir».

L’article 8 enumera els requisits necessaris per a l’autonomia jurídica de la comunitat,

entre ells la capacitat real de formació i de govern, la inserció en l’Església local i la

possibilitat de subsistència. Quan no existeixin aquests requisits la Congregació per

als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica «estudiarà l’opor-

tunitat de constituir una comissió ad hoc» per tal de «revitalitzar el monestir o per tal

d’encaminar-lo cap al tancament».

L’article 9 remarca que, «en principi, tots els monestirs han de formar part d’una

federació», que podrà configurar-se no tant i no sols segons un criteri geogràfic, sinó

d’afinitats d’esperit i tradicions. Si un monestir no pogués ser federat, la VDQ reitera

que haurà de demanar permís a la Santa Seu, a la qual correspon de realitzar «l’oportú

discerniment».

Per últim, l’article 14 estableix que la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada

i les Societats de Vida Apostòlica promulgui instrucccions per a l’aplicació dels dotze

temes indicats anteriorment, d’acord amb els carismes de les diverses famílies monàs-

tiques. Tals instruccions hauran de sotmetre’s a l’aprovació de la Santa Seu.

Font: Ràdio Vaticana, 22 de juliol del 2016


323

Congregació per al culte diví i la disciplina dels sagraments

PREFACI PER A LA FESTA DE SANTA MARIA MAGDALENA

El dia de la Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, 3 de juny, el prefecte de la Congregació

per al Culte Diví, cardenal Robert Sarah, va anunciar que, seguint el desig del papa

Francesc, la celebració litúrgica de Santa Maria Magdalena era elevada a la categoria

de festa, en lloc de memòria que era el grau que tenia fins ara. El Papa situa així santa

Maria Magdalena al mateix nivell que els Dotze Apòstols.

Maria Magdalena és el primer testimoni que veié el sepulcre buit i la primera a testi-

moniar la Resurrecció; per això fou anomenada «testimoni de la divina misericòrdia»

per sant Gregori el Gran i «l’apòstol dels apòstols» per sant Tomàs d’Aquino.

El decret de la Congregació manifesta que «l’Església és cridada a reflexionar més

profundament sobre la dignitat de la dona» i en el context de l’Evangelització i de

l’Any de la Misericòrdia «ha semblat bo que l’exemple de santa Maria Magdalena sigui

proposat als fidels més adequadament». La festivitat continuarà celebrant-se el 22 de

juliol i tindrà un prefaci propi titulat L’apòstol dels apòstols, publicat en llatí, del qual

les Conferències Episcopals faran les oportunes traduccions al català i al castellà.

Mons. Roche, secretari de la Congregació per al Culte Diví, en un article publicat a

L’Osservatore Romano assenyala que el Papa Francesc ha pres aquesta decisió en el

Jubileu de la Misericòrdia per destacar la rellevància d’aquesta dona que va mostrar

un gran amor vers Crist.


324

Conferència EpiscopalEspanyola

Conferència EpiscopalEspanyola

Conferència Episcopal EspanyolaButlletí Oficial del Bisbat de Vic

326

Conferència Episcopal Espanyola

PRESENTACIÓN DEL DOCUMENTO «JESUCRISTO, SALVADOR DEL HOMBRE Y

ESPERANZA DEL MUNDO»

La Conferencia Episcopal Española presenta la instrucción pastoral «Jesucristo, sal-

vador del hombre y esperanza del mundo», aprobada en la última Asamblea Plenaria,

el pasado 21 de abril.

La Instrucción pastoral consta de cuatro capítulos a los que precede una introducción

y sigue una conclusión:

1. Anunciamos a Jesús, Hijo de Dios, revelador del origen y destino del hombre.

2. Jesucristo revela la verdad de Dios Padre, Hijo y Espíritu Santo.

3. Jesucristo, Salvador universal.

4. El encuentro con Jesucristo Redentor, principio de renovación de la vida cristiana y

meta del anuncio evangélico.

El documento hace una presentación positiva de la persona y la misión de Jesucristo

en el mundo, en relación con el momento presente, con el objetivo de «confirmar a los

creyentes en Cristo en la fe de la Iglesia». Este documento recoge las aportaciones que

han ido ofreciendo los obispos en las diferentes Asambleas Plenarias.

Con esta instrucción pastoral, los obispos españoles quieren exhortar a los cristianos

a mantenerse «firmes en la esperanza» que han puesto en Jesucristo y se proponen

afirmar la fe de la Iglesia sobre la persona y misión de Jesucristo, su condición divina

y humana y su obra redentora.

«Nuestro propósito es confirmar a los creyentes en Cristo en la fe de la Iglesia.

Queremos que aquello que nosotros hemos conocido, el amor de Dios revelado en

Cristo, sea motivo para la esperanza de cuantos carecen de ella, instalados en la fini-


327

tud de una vida sin fe en el destino trascendente del ser humano; y sin otra alegría

que el goce de cuanto de bueno y bello encierra esta vida terrena, don de Dios y al

mismo tiempo, a causa del pecado, amenazada por la muerte», subrayan al explicar el

objetivo que se pretende con esta instrucción pastoral.

El texto presenta a Jesucristo como salvador único y universal que hace presente en

la Iglesia su misión al servicio de todos los hombres. Ella es configurada como sacra-

mento universal de salvación.

El documento presentado hoy cuenta con un importante aparato crítico compues-

to por más de ciento ochenta citas, con textos de los Padres de la Iglesia y textos

conciliares, y tiene como referencias más recientes el Plan pastoral 2016-2020 de la

Conferencia Episcopal Española, aprobado en la CVI Asamblea Plenaria de la CEE.

La exhortación apostólica Evangelii Gaudium, del papa Francisco y los textos de los

últimos Papas configuran el encuadre del documento, con las diferentes notas de la

Comisión Teológica Internacional y de la Comisión Episcopal para la Doctrina de la Fe

sobre cuestiones cristológicas e implicaciones en la Iglesia.

La dimensión pastoral del texto y el deseo de acercar su contenido al pueblo de Dios

ha llevado a incluir un glosario, por orden alfabético, con algunas aclaraciones termi-

nológicas y conceptuales básicas en la historia de la cristología. Además de las defini-

ciones se completa con la referencia al autor y la obra de donde procede.


328

RESUMEN DE LA INSTRUCCIÓN PASTORAL

«JESUCRISTO, SALVADOR DEL HOMBRE Y ESPERANZA DEL MUNDO»

I. MOTIVACIÓN Y FINALIDAD DEL DOCUMENTO CRISTOLÓGICO

El documento que ahora presentamos tiene su motivación y origen en el compromi-

so contraído por la Comisión Episcopal para la Doctrina de la Fe con el desarrollo del

octavo Plan pastoral de la Conferencia Episcopal, «La nueva evangelización desde

la Palabra de Dios: “Por tu palabra echaré las redes” (Lc 5,5). Plan pastoral 2011-2015»

(Madrid, 26 de abril de 2012), aprobado por la XCIX Asamblea Plenaria de la Confe-

rencia Episcopal.

Un Plan pastoral centrado en el programa pastoral de la «nueva evangelización». En

esta programación se incluía como objetivo propuesto de la Comisión Episcopal para

la Doctrina de la Fe el seguimiento especial del Año de la Fe (2012/2013), promul-

gado mediante la Carta apostólica en forma motu proprio «Porta fidei» por el Papa

Benedicto XVI el 11 de octubre de 2011 para conmemorar los cincuenta años de la

clausura del Concilio Vaticano II. La Comisión se comprometía a la «elaboración de

un documento centrado en la proclamación de la fe en Jesucristo…» (Plan pastoral

2011-2015, n. 20).

La complejidad de un documento de esta naturaleza y las tareas de la Comisión

Doctrinal fueron retrasando su presentación a la Asamblea Plenaria. La atención al

sínodo de la evangelización para la transmisión de la doctrina de la fe nos hacía es-

perar la Exhortación postsinodal, que llegaría en 2013 de la mano del Papa Francisco.

Luego la preparación de los dos sínodos sobre la familia, el extraordinario de 2014 y

el ordinario de 2015, así como la redacción en este contexto del nuevo Plan pastoral

2016-2020, de cuya comisión formó parte también el Presidente de la Comisión Doc-

trinal que les habla. A ello hay que sumar el acontecimiento

Todas estas circunstancias, sin embargo, no han frenado la elaboración del docu-

mento, sino el estudio y debida documentación de una Instrucción pastoral sobre el

contenido de la fe cristiana. El recorrido de tres largos años ha aquilatado el trabajo

en un documento tan importante, elaborado con una motivación bien definida y cla-


329

ra. Se trata de contribuir con el documento al programa de nueva evangelización de

la cultura y sociedad actuales, proponiendo la fe en Jesucristo como salvador univer-

sal. Una propuesta que debe ser considerada en el contexto del cometido confiado a

la Comisión de proclamar y custodiar la fe eclesial. Se quiere proponer la fe en Cristo

tal como fe es creída y profesada por la tradición eclesial recibida de los Apóstoles.

A este propósito hay que decir que la motivación de contribuir al programa de nueva

evangelización incluye, en efecto, que la proclamación, por nuestra parte, de la fe de

la Iglesia en el misterio de Cristo que este documento propone, los obispos queremos

que sirva al mismo tiempo como pública defensa de la fe cristológica que la Iglesia.

Sin pretender formulaciones exhaustivas, ni tratar todas las cuestiones de la cristo-

logía en debate, al proclamar la fe de la Iglesia en Jesucristo, centramos la mente y

el corazón de los fieles en la Persona divina del Señor y en el alcance salvífico uni-

versal de su misión, para cuyo cumplimiento el Hijo eterno de Dios se hizo hombre

y nació de María Virgen. Este objetivo fundamental queda reflejado en el título del

documento.

La Congregación para la Doctrina de la Fe a lo largo de los últimos años ha llamado

la atención sobre la universalidad de la salvación en Jesucristo, sobre todo con la De-

claración Dominus Iesus (6 agosto 2000), manifestando su preocupación por algunas

corrientes de teología que se alejan de la comprensión el misterio de la persona de

Cristo como Verbo encarnado, el significado soteriológico del misterio pascual, por el

cual fuimos redimidos, y el alcance universal de la misión salvífica de Jesucristo con

relación al valor salvífico de la religiones no cristianas.

Por su parte, la Comisión para Doctrina de la Fe preparó la Instrucción pastoral «Teo-

logía y secularización en España. A los cuarenta años de la clausura del Concilio Va-

ticano II» (30 de marzo de 2006), debatido y sometido a la aprobación de la LXXXVI

Asamblea plenaria de la CEE. En este documento se trataron de las cuestiones que

ahora consideramos de nuevo al presentar el anuncio de Jesucristo como Hijo de

Dios encarnado y salvador de los hombres. Los obispos han venido haciendo pú-

blicas algunas notas doctrinales, exponiendo las reservas que suscitan algunas de

las formulaciones de la fe cristológica de autores conocidos y de influencia sobre

los fieles, en particular sobre los sacerdotes, las comunidades religiosas y grupos

apostólicos del laicado. En este sentido se han ido concretando en estos años las


330

observaciones que era necesario realizar a propósito de algunas obras y corrientes

de pensamiento en la Iglesia, indicando la dificultad fundamental en cada caso para

poder reconocer, en los escritos y manifestaciones públicas de algunos autores, la fe

de la Iglesia sobre en Jesucristo; y dejando siempre abiertos a posibles explicaciones

satisfactorias por parte de los autores los interrogantes que plantean el tratamiento

de puntos doctrinales diversos.

En ningún momento han querido los obispos tratar estas cuestiones como censura

que reprimiera la libre investigación de los orígenes de la fe y del desarrollo de la his-

toria de los dogmas cristianos y de la teología. Nuestra manera de hacer ha querido

ser principalmente propositiva y de proclamación y anuncio que vuelve a presentar a

Jesucristo en el contexto de la cultura y la sociedad de nuestros días como verdadero

y único Salvador del mundo. Esta Instrucción pastoral tiene que ver con la misión

de la Iglesia y la evangelización. La Iglesia tiene su razón de ser en Jesucristo y no

puede renunciar al anuncio de Cristo como Redentor del hombre y Salvador univer-

sal, Mediador único entre Dios y los hombres, porque este es el contenido del Nuevo

Testamento y el contenido de la tradición de fe y doctrina que ilumina la vida en

Cristo del hombre nuevo.

Nuestra preocupación es fundamentalmente evangelizadora y del mismo modo que

no es posible la caridad que Cristo impulsa en la Iglesia mediante la acción del Espíri-

tu Santo, porque la caridad ha de hacerse en la verdad (Caritas in veritate), del mismo

modo no es posible proponer a Cristo si no es en la fidelidad a la verdad de la fe en

su contenido, como la Iglesia profesa el Credo y tal como lo entiende, o si quieren, lo

interpreta la Iglesia que vive de él.

La acción evangelizadora de la Iglesia tropieza, en efecto, no sólo con el laicismo

beligerante de algunos sectores mentores de la sociedad actual, que tanto influye en

la atmósfera cultural y la mentalidad ambiente, sino con la corriente secularizadora

que opera en el interior de la Iglesia y alimenta formas de cristianismo que se alejan

de la tradición de fe, provocando no poco confusionismo en los fieles. Por ello, con

voluntad de salir al paso de concepciones de la fe que condicionan negativamente

la evangelización, se nos planteaba la cuestión de ofrecer al pueblo de Dios, como

lo hizo, por ejemplo, el beato Pablo VI, una proclamación de la fe de la Iglesia que

sirviera de orientación a los fieles y por su misma formulación positiva la defendiera


331

de deformaciones o desviaciones que la apartan de la fe profesada por la Iglesia en

el misterio de Cristo y su misión salvífica universal.

Este planteamiento salvaguarda el depósito de la fe, y al mismo tiempo confirma la

fe de los fieles y sirve al anuncio del kérygma, a su explanación en la predicación,

la catequesis y la formación en la situación actual de la Iglesia en la sociedad plura-

lista. Una proclamación de la fe en este estilo hace frente al relativismo que presi-

ona y empuja la conciencia cristiana a una comprensión racionalista del dogma de

Cristo, dando lugar a nuevas formas de gnosticismo, fundamentalmente contrario a

la intervención de Dios en el orden material e histórico de la existencia humana. Se

cuestiona así la vedad de la encarnación del Verbo en el hombre Jesús, su unicidad y

el alcance universal de su valor salvífico. Se cuestiona de la misma manera la resur-

rección de Cristo y de los creyentes.

En este sentido, hacer esta proclamación cristológica justo cuando se cumplen

cincuenta años de la creación de la Conferencia Episcopal Española y comien-

za el nuevo Plan pastoral 2016/2020, que aprobamos en esta Asamblea plenaria

para afrontar una etapa nueva en la Iglesia, tiene un gran alcance pastoral. Pro-

ceder de este modo nos ha parecido acertado, a pesar de que una declaración de

esta naturaleza requiere precisiones de léxico y formulaciones que implican al-

gunos conocimientos; pero también las encíclicas y los documentos del magiste-

rio eclesiástico exigen estos conocimientos para su mejor lectura, y algunas de las

instrucciones que hemos aprobado no dejan de exigir estos mismos conocimientos.

II. ESTRUCTURA DEL DOCUMENTO

El documento que consta de 47 números que permiten una mejor lectura del mismo.

Se divide en cuatro capítulos con una amplia Introducción (nn. 1-6), que lo sitúa, ex-

poniendo la finalidad del mismo y su alcance pastoral en cuanto documento que sir-

ve a la proclamación de la fe, siempre al servicio del anuncio cristiano y de la acción

evangelizadora. El documento sale a la luz en un momento de especial significado,

cuando se cumplen 50 años de la creación de la Conferencia Episcopal Española y los

obispos en plena comunión con el Papa Francisco se hallan empeñados en impulsar

la misión evangelizadora de la Iglesia como «guías fraternos del pueblo de Dios».

Cmo tales proclaman la fe en Jesucristo que da razón de ser a la misión.


332

Capítulo I: «Anunciamos a Jesús, Hijo de Dios encarnado, revelador del origen y des-

tino del ser humano» [7-15]. Este capítulo prolonga la introducción mostrando el con-

tenido y alcance del anuncio cristiano: la humanidad de Jesucristo es la humanidad

del Hijo de Dios, nacido de María Virgen, de suerte que la encarnación es realidad y no

mitología, pero porque es así, la confesión de fe de la Iglesia incluye la asunción por

el Verbo de una humanidad concreta, históricamente determinada. Esta confesión

de fe incluye la divinidad de Jesús y su nacimiento virginal de María. La «carne» del

Verbo es de María, pero es creación de Dios en las entrañas de la Virgen y lugar de

la salvación. Este principio alcanza del mismo modo a la resurrección, a la cual el

documento se refiere en la última parte.

Es importante este capítulo para dar razón del concepto cristiano de Dios como Tri-

nidad de personas, un concepto de Dios inseparable de la confesión de fe en la di-

vinidad de Jesucristo. Es asimismo importante para mejor comprender la idea del

hombre que ofrece la revelación bíblica. Se tienen en cuenta en este capítulo las

limitaciones de la exégesis crítica para dar razón del dogma de Cristo

No hay separación entre el «Jesús de la historia» y el «Cristo de la fe». El anuncio

cristiano del único Cristo Jesús tropieza con el racionalismo que no deja a Dios obrar

en el ámbito de la «carne», de la «materia»; porque sólo admite la acción de Dios en

la interioridad de los creyentes (Benedicto XVI). Dios, sin embargo, no opera tan sólo

en el reducto interior de la conciencia, se ubica en la historia, en un fragmento de la

historia y en él se revela con proyección universal el misterio del amor de Dios. Por

esto mismo es imposible privatizar el anuncio de Cristo en la sociedad: «La fe en Cris-

to ha impregnado de humanismo trascendente las tradiciones religiosas, culturales

y jurídicas compartidas duran te siglos por los países occidentales» [n. 13].

Capítulo II: «Jesucristo revela la verdad de Dios Padre, Hijo y Espíritu Santo» [16-24].

Introduce en el misterio de la Persona divina de Cristo y abre la confesión de fe a la

Trinidad de Dios, imposible de sostener sin la afirmación de la divinidad de Jesu-

cristo. Se lleva a cabo en esta parte una aproximación al misterio trinitario de Dios.

Jesús es portador del Espíritu y la afirmación del Nuevo Testamento de ser Jesús la

encarnación del Lógos, y cuanto afirma de la acción de Dios en él mediante el Espí-

ritu (nacimiento virginal, misión, muerte y resurrección), no se reduce a lenguaje

simbólico sobre la actuación del único Dios. La Trinidad no es lenguaje sino realidad


333

entitativa en Dios. El Padre es el origen y patria de Jesús como Unigénito de Dios, lo

cual permite el discurso teológico sobre la unidad del Hijo con el Padre. El Espíritu

Santo, que actúa en la humanidad de Jesús es la fuente de la alegría exultante del

Hijo encarnado que sostiene el anuncio de la salvación, y la revelación del amor y la

misericordia del Padre. Este amor misericordioso alcanza a los seres humanos y los

redime por medio de la misión de Jesús, y de modo privilegiado llega a los pequeños,

pecadores y necesitados, a los pobres.

Capítulo III: «Jesucristo, Salvador universal» [25-35]. El capítulo confiesa la fe en

Jesús como Salvador único y universal. No sólo se fundamenta cuanto se afirma en

el Nuevo Testamento, teniendo en cuenta los recursos exegéticos, sino también en

la enseñanza de los santos Padres y la evolución del dogma cristiano que cristaliza

en las formulaciones conciliares. A estas enseñanzas se agregan las intervenciones

del magisterio eclesiástico sobre una recta comprensión de los aspectos positivos

de las religiones no cristianas según el espíritu y la letra de la Declaración Nostra

aetate del Vaticano II. El documento toma como referencia magisterial el Catecismo

de la Iglesia Católica, la Declaración Dominus Iesus (6.8.2000), y algunas Notas de la

Congregación para la Fe. Asimismo, sin entrar en el análisis de los elementos de ecle-

siología incorporados al documento, en este capítulo se formulada la fe en el miste-

rio de salvación en cuanto mediado en la predicación y las acciones sacramentales

de la Iglesia, de suerte que es imposible separar la misión salvífica de la Iglesia del

envío de los apóstoles por Jesús resucitado y el carácter de mediación sacramental

de la salvación en la Iglesia, a la cual define el Concilio como «sacramento universal

de salvación».

Capítulo IV: «El encuentro con Jesucristo Redentor, principio de renovación de la

vida cristiana y meta del anuncio evangélico» [36-46]. Se centra, finalmente, en la

obra redentora de Jesucristo por medio del misterio pascual. Cristo ha redimido a

la humanidad mediante su muerte y resurrección con conciencia de entregarse al

designio del Padre para la salvación. Jesús asume el designio del Padre en obedien-

cia de Hijo en plena libertad frente a la muerte, haciendo posible la interpretación

soteriológica desarrollada por el Nuevo Testamento a partir del valor sacrificial que

Jesús mismo da a su muerte y su comprensión por él como acto supremo de amor en

la obediencia al designio del Padre. Algunos autores no parecen haber tomado con

suficiente consideración cuanto es posible decir, gracias precisamente al análisis


334

crítico científico del Nuevo Testamento, sobre los datos que proporcionan la misma

palabra y conciencia de Jesús y/o el testimonio de los autores sagrados sobre ambas

cosas (palabra y conciencia de Jesús), cuya interpretación es inseparable del miste-

rio pascual tal como lo entiende la Iglesia.

Dios responde a la entrega de Jesús con la resurrección, que el documento recuerda

que es acontecimiento alcanza la historia, siendo, sin embargo, realidad trascenden-

te, ya que la resurrección de Jesús no es una revivificación de un muerto. El docu-

mento sale al paso de interpretaciones de difícil conciliación con los datos del Nuevo

Testamento y pretende deshacer el prejuicio contrario a la soberanía de Dios sobre la

realidad material y corpórea del mundo creado. No son conciliables con la doctrina

de la fe opiniones que le son de hecho contrarias, que se ofrecen documentalmente

en nota. El misterio pascual hace patente en sumo grado el carácter de la vida de

Jesús como auto-comunicación de Dios ofrecida en la pro-existencia de Jesús.

En transición hacia la Conclusión, el último número de esta cuarta parte se refiere

a la espiritualidad de la evangelización que se alimenta en el Corazón de Cristo, alu-

diendo al CLX aniversario de la introducción de la solemnidad del Corazón de Jesús

por el beato Pío IX en 1856. La conclusión vuelve sobre la celebración del quincuagé-

simo aniversario el significado de la clausura del Vaticano II y de la constitución de

la Conferencia Episcopal Española, para termina con un bello texto del beato Pablo

VI confesión y anuncio evangelizador ante cuatro millones de católicos en Manila. Es

un homenaje al Pontífice Romano que condujo con sabiduría y santidad el desarrollo

del Concilio como herencia del santo papa Juan XXIII.

III. RECAPITULACIÓN

El documento quiere ser memoria y anuncio de la fe en Jesucristo, que da vida a la

Iglesia y es contenido tarea del ministerio episcopal al servicio de la evangelización.

Afirma de forma positiva descartándose, en consecuencia las desviaciones de la mis-

ma, la fe de la Iglesia en Jesucristo. Como obispos, guías fraternos del pueblo de Dios

y custodios de la fe apostólica, norma que mantiene en su identidad la comunión

eclesial, proclamamos que Jesucristo es Hijo eterno de Dios, hecho carne y nacido de

las entrañas virginales de María. Su divinidad es inseparable de su humanidad, por

medio de la cual el Hijo de Dios entra en la historia de los hombres y del mundo, revela


335

el misterio de Dios y la vida de amor de la Santa Trinidad, abriendo la comunión di-

vina a los hombres por medio de la obra redentora culminada en el misterio pascual.

Salvador universal, Jesucristo es el Mediador único entre Dios y los hombres, razón

de ser de la unicidad y universalidad de la redención acontecida «en Él, por Él y en

Él». Todos los hombres, aun cuando practiquen religiones no cristianas, reciben de

Cristo la salvación, aunque la relación que una religión no cristiana pueda decir a

Cristo nos sea misteriosamente oculta a nosotros y patente al conocimiento de Dios.

La salvación acontecida en el misterio pascual de Cristo prolonga sus efectos en la

mediación salvífica de la Iglesia, a la cual sirve el ministerio apostólico.

El esquema seguido prolonga el mismo esquema de la Instrucción «Teología y se-

cularización en España», acentuando el carácter de proclamación del misterio de

Jesucristo, tanto la verdad entitativa de Cristo como Hijo de Dios (divinidad de Jesu-

cristo); como por lo que se refiere a su humanidad, el fragmento de humanidad que

sostenido por el Verbo de Dios es el lugar (topos) donde se da a conocer el Padre en

el Hijo, Creador y Redentor del hombre dando fundamento a la esperanza en la vida

eterna, anticipada en la resurrección de Jesucristo

Madrid, 6 de julio de 2016


336

Conferència EpiscopalTarraconense

Conferència EpiscopalTarraconense

Conferència Episcopal TarraconenseButlletí Oficial del Bisbat de Vic

338

Gabinet d’informació de l’església a Catalunya

COMUNICAT DE LA REUNIÓ NÚM. 219 DE LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL TARRACONENSE

Els dies 11, 12 i 13 de juliol del 2016 ha tingut lloc la reunió ním. 219 de la Conferència

Episcopal Tarraconense (CET), a Salardú (Vall d’Aran i bisbat d’Urgell). La reunió ha

estat presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de Tarragona, i hi han

assistit tots els seus membres.

1. En aquest Any Jubilar de la Misericòrdia, els bisbes han reflexionat sobre diversos

eixos socials a partir de l’informe sobre «L’acció social de les entitats d’Església i la

seva aportació a la cohesió social de Catalunya», una recerca promoguda conjun-

tament per la Càtedra d’Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i la

Fundació Pere Tarrés, que els ha presentat el Dr. Àngel Belzunegui, director de la

Càtedra d’Inclusió Social i professor titular de sociologia de la URV.


339

2. També han pogut reflexionar i dialogar sobre l’acció de l’Església Catòlica en l’àmbit

penitenciari, a partir de la detallada exposició que els ha fet el P. Jesús Roy, mercedari,

coordinador de la Pastoral Penitenciària a Catalunya. El P. Roy ha presentat les accions

que es porten a terme en aquest camp tant preventivament com durant l’internament

dels presos en els centres penitenciaris, així com també en els moments de sortida

dels interns de les presons, i ha proposat diverses accions a realitzar en les diòcesis.

3. El bisbe Salvador Cristau, president del Secretariat Interdiocesà de Pastoral de la

Salut (SIPS), ha presentat el treball que s’està portant a terme en aquesta àrea i s’han

apuntat diverses orientacions de cara al futur per a millorar les relacions amb les ins-

titucions públiques i preservar així el dret dels malalts a rebre una atenció religiosa

adequada als seus desigs.

4. En l’àmbit de la litúrgia, els bisbes han aprovat la versió catalana del nou prefaci

de la festa de Santa Maria Magdalena i han posat a punt la nova edició revisada de

la Litúrgia de les Hores en quatre volums, que estarà a disposició dels fidels a partir

del pròxim setembre. També han aprovat que el 1r. Diumenge d’Advent d’aquest any,

data en què comença l’Any Litúrgic i sempre s’inicia la lectura d’un nou leccionari per

a la celebració de l’Eucaristia dominical, es promogui la intensificació del valor de la


340

Paraula de Déu en tota la vida de l’Església. Els bisbes acullen així la petició de l’Asso-

ciació Bíblica de Catalunya per tal que entorn d’aquella data se celebri una Setmana

d’Animació Bíblica.

5. Els bisbes han conegut els darrers detalls del pelegrinatge que uns 3.000 joves cata-

lans faran a Cracòvia a finals d’aquest mes de juliol per tal de participar en la Jornada

Mundial de la Joventut, convocada pel papa Francesc.

6. Sebastià Taltavull ha informat del treball que realitza el Secretariat Interdiocesà

de Pastoral Obrera de Catalunya i ha fet partícips els bisbes de la reflexió que aquest

secretariat ha elaborat sobre el treball digne, tot preparant la Jornada Mundial del

Treball Decent que es portarà a terme el 7 d’octubre.

7. Els bisbes també han reflexionat sobre diverses qüestions relatives a la pastoral voca-

cional i als seminaris, on es formen els futurs preveres de les Esglésies de Catalunya,

encaminades a un treball en comunió cada cop més intens entre les diòcesis.

8. Els bisbes han rebut informació de la Diplomatura en Música Sacra que s’iniciarà el

pròxim curs 2016-2017 organitzat per la Facultat Antoni Gaudí de l’Ateneu Universitari

Sant Pacià, en col·laboració amb l’Abadia de Montserrat.

9. En aquesta reunió ha estat reelegit per un trienni com a vice-secretari de la CET Mn.

Norbert Miracle, prevere de l’arquebisbat de Tarragona, i també ha estat reelegit per

a un nou trienni com a director del Secretariat Interdiocesà de la Pastoral de la Salut

Mn. Juan Bajo, prevere del bisbat de Tortosa.

Els bisbes han acabat la reunió amb una visita a les esglésies d’Arties, Bossòst,

Canejan, i la Vall de Toran, acompanyats i guiats per l’arxiprest d’Aran, Mn. Pere

Balagué.

Salardú, 13 de juliol del 2016

Informació vària

Informació vària


342

El cardenal Blázquez expresa su dolor por el terremoto en Italia

EMMO. SR. CARDENAL D. ANGELO BAGNASCO PRESIDENTE DE LA CONFERENCIA

EPISCOPAL ITALIANA

Eminencia Reverendísima:

Nos ha llenado de consternación la noticia del terremoto que ha sacudido a Italia, en

la región de Lazio, en el Centro del país, causando varios muertos, numerosos heridos

y la destrucción de muchos bienes materiales, especialmente viviendas, edificios

públicos y templos.

Los Obispos miembros de la Conferencia Episcopal Española, con toda la Iglesia que

peregrina en España, se sienten unidos en el dolor a la Iglesia y al pueblo italiano.

Ofrecemos nuestras oraciones y sufragios por el descanso eterno de los difuntos, por

el alivio de los heridos y por el consuelo en la fe de quienes han perdido sus seres

queridos o sus pertenencias.

Ruego a Vuestra Eminencia que transmita a los hermanos de la Conferencia Episcopal

de Italia y a todo el pueblo italiano nuestros sinceros sentimientos de dolor por la

catástrofe ocurrida y de esperanza en la pronta restauración.


343

Aprovecho la ocasión para manifestarle mi consideración y aprecio en el Señor.

+ Ricardo Blázquez Pérez

Cardenal-Arzobispo de Valladolid

Presidente de la Conferencia Episcopal Española

Miércoles 24 agosto, 2016


344

ESPAI RESERVATPER A PUBLICITAT

butlletí oficial 2016 · 2019. 4. 25. · aquest any la festa de sant miquel dels sants ha de...

Documents