Butlletí Gent del Masnou 3a època núm. 289, juliol-agost del 2011

Exposició i venda:Àngel Guimerà, 14.

Taller: Puerto Rico, 28 93 540 31 57 el Masnou Tallers Masnou. 87 anys al seu servei

TALLERS MASNOU1923-2011

88ANYS

SALAAUTOMOCIÓ• MECÀNICA I ELECTRICITAT DE

L’AUTOMÒBIL• PNEUMÀTICS• ALINEACIONS • AIRE CONDICIONAT

C/. Xile, 1. Tel 93 540 42 04 • El Masnou

A les nits Fem comandes a domicili Alella, el Masnou, Teià i Premià de Mar. De dimarts a diumenge de 20 a 22:30/23h.

Comanda mínima 15€

95 555 78 94

Prat de la Riba 98 (Camí Ral Ocata) el Masnouwww.frankfurtparera.com · frankfurtparera@hotmail.com

Pere AlabauObres i ReformesEspecialitat en cuines i

cambres de bany

Lluís MiIlet, 43 bx. 629 773 331 el Masnoupere-alabau@hotmail.com www.perealabaureformes.com

Butlletí mensual de Gent del Masnou, associa-ció cívico-cultural, recreativa i esportiva inscritaamb el número 7.669 al registre d'associacionsde la Generalitat de Catalunya.

Equip de Redacció:Joan Casals - Joan Muray - Esteve Pujol

Portada: “Migdiada d’estiu amb oreneta i per-diu”

Disseny i muntatge: Taller de publicitat.

Publicitat: 93 555 80 06

Imprimeix: Jobagraf.

Tiratge: 3.500 exemplars.

Paper ecològic de 90 g.

Edita: Gent del MasnouDipòsit legal B. 29.758-87

GENT DEL MASNOUDr. Agell, 908320 El MasnouT. 93 126 82 20gentmas@suport.orgwww.gentdelmasnou.cat

L'entitat Gent del Masnou no es fa responsable,necessàriament, del contingut dels articles signatspels seus col·laboradors.

SumariEDITORIAL......................................................................................................... 3BÚSTIA OBERTA............................................................................................... 9A CONTRACOR per Ramon Serra ...................................................................... 11DE NINIS I ALTRES TRIBUS per Joan Camps................................................. 12OBLIDATS per Joan Maresma Duran................................................................ 13HISTÒRIES DE LA VILA per Joan Muray ........................................................... 14CRÒNIQUES ....................................................................................................... 17CONTES PER A ADULTS per Jaume Boadella .................................................... 21PERSONATGE DESCONEGUT per Antoni Josep Ferrero Balaguer................. 22 TEATRE CAPITAL per Rosa M. Isart i M.Josep R. Lucas ................................... 23UN PASSEIG PER L’ANGLATERRA MEDIEVAL I RURAL per J. Condeminas . 24ARRAN DE SÒL per Pledebuit......................................................................... 25LA CUINA DE L’ANTÒNIA ............................................................................... 25GAIREBÉ TOT AIXÒ ÉS VERITAT per Carles Maristany...................................26PARLEM DE LLIBRES per Anna Ruiz Mestres................................................. 27 GENT DEL MASNOU INFORMA ..................................................................... 30LA PUNTA DE LA LLENGUA per Esteve Pujol .............................................. 30

Aquest estiu repetim l’experiència dels dos darrers anys bo i agrupant els butlle-tins corresponents als mesos de juliol i agost en un de sol, el que teniu a lesmans, per dues raons fonamentals i complementàries: descans dels habitualscol·laboradors que omplenen les columnes de contingut i descans de les butxa-ques dels també habituals anunciants que ens permeten, uns i altres, la super-vivència d’aquest batec gràfic mensual que, amb el present exemplar, compleixel número 289. Merescut descans, doncs, per a uns i altres, que servirá percarregar les bateries de cara al nou curs que es reemprèn el setembre. Les esperades vacances d’enguany vénen tenyides de color gris o de color degos com fuig a causa de la cada cop més evident crisi econòmica que ensacompanya, i això farà que els plantejaments d’estiu de la majoria de famílieshagin de ser més escarransits. Per a uns, perquè no hi més cera que la quecrema, i per als qui el corc de la crisi encara no ha burxat a fons, moderació perprudència, no sigui que demà els toqui anar a fer cua a l’INEM, que van maldades.Aquesta situación ens fa pensar que, ni que sigui si us plau per força, caldràrecuperar l’estil de vacances d’anys enrere, quan, llevat dels privilegiats de sem-pre, les propostes d’estiu eren molt limitades i se’ns feien somnis inimaginablesels creuers pel Carib, els viatges a llocs exòtics, les estades termals per practi-car liftings de pell i tantes altres delicadeses que l’esbojarrada societat consu-mista ha convertit en “necessitats” d’obligat compliment.Així doncs, fent bona la dita que no hi ha mal que per bé no vingui, tal vegadala crisi ens farà retrobar el gust de vells plaers i distraccions casolanes, arraco-nats per una desmesurada bonança mal entesa, com per exemple:Assaborir el dring lleuger i trencadís del rajolí d’aigua, a la fresca d’una font…Sentir el silenci de la natura, com a la vall Ferrera, i penetrar una mica dins d’unmateix sense basarda… Deixar-se transportar per la màgia d’un bon llibre…Compartir amb la família o amics les llargues vesprades d’estiu, al voltant d’unasíndria sucosa o d’unes cerveses fresques (ep, sense passar-se de la ratlla!)...Deambular per algun museu, plàcidament, enduts per la curiositat, que no télímits… Trobar-se amb parents o amics que les presses de tot l’any ens apartendel davant… Gaudir de les cantades d’havaneres, concerts i ballades de sarda-nes que tan proliferen durant l’estiu… Practicar l’esport de les migdiades, sols oacompanyats, segons el cas… Romancejar, a seques, amb el rellotge desat ala tauleta de nit… Posar al dia les col·leccions mig oblidades a la calaixera…Etcètera, etcètera. La llista es pot allargassar tant com vulguem, al compàs de les preferències ipossibilitats de cadascú. Només cal rumiar una mica i posar-s’hi a treballar.Segur que quedarem parats de les moltes alternatives arraconades que, esqui-vant la crisi, ens poden fer plaent aquest estiu.Que ho sigui de debò per a tothom.

El President

GENTDEL MASNOU

Editorial VACANCES A L’ANTIGA

CAMPANYADONACIÓDE SANG

Diumenge 17 de juliol, de 10 a 14.

A Gent del MasnouDr. Agell, 9. Al costat del cinema La Calàndria

--------------------------------

Gent del Masnoufa vacancesdel 8 d’agost

al 4 de setembreBones

vacances!3

És una solèmne tonteriasense solta ni volta, però enqui primer vaig pensar quanvaig veure el carrer PereGrau va ser en aquelladonassa que sortia a la sèrieamericana de Dallas onl’ambiciós i mal parit JR. erael seu cunyat; estic parlant,per si no ho recordeu, de laPamela Edwing, dona delgermà del protagonista:bonica, afectuosa, correcta iamb totes les virtuts delmón. Ben be eren un matri-

Fot

ogra

fies:

▼Ta

ller

de

Pu

blic

itat

moni que més aviat sembla-ven sant Josep i la Mare deDéu de tan ben intencionatsi bona gent que eren. Ja ushe dit que era una solemnetonteria.Deixem de banda el que a miem va recordar perquè notenia res a veure amb laimpressió que feia aquestoriginal carrer. Primer de tot:frescor d’estiu, ombra, olor,alegria, tranquil·litat, origina-litat i feina ben feta. Segon:ganes de festa, organització,

sacrifici, esforç i voluntat. Itercer: divertiment, relax,gaudi, amistat, entrega ibona estrella. Aquestes sónper a mi les sensacions queem trasmeten, des de faanys la gent del Pere Grau. Te molta vàlua que veïns detants anys perdurin i mantin-guin la il·lusió a l’hora de ferla feina que representa elprojecte. El que nosaltresveim tan alegrement és fruitd’una idea; i fer-ho realitatcomporta sacrifici, moltavoluntat i dedicació. Moltesgràcies a l’Associació del

Carrer Pere Grau perquècada any fan que el seu car-rer sigui una festa; els usua-ris ja ho esperem; jocs,música, xocolatada, piscinesetc. Per acabar vull felicitarmolt sincerament la i les ar-tistes del sostre de 800pameles; era una alegria pera l’esperit.93 555 35 78 / 36 58

L’ENDOLL93 555 12 52

INSTAL·LACIONSSEGARRA,SL

Primera casa al Masnou

HOTEL TORINO

Tel. 93 555 14 73

93 555 18 60 93 555 02 44

93 555 23 13

93 555 14 73

T 93 555 06 6193 540 35 76

93 555 70 55Teràpies • Botiga natural

93 555 64 51

Fes que el moment sigui inoblidable

PublireportatgeTaller de Publicitat

LA PASTISSERIA FRESCA DE L’ESTIU

AMB TOTA LA GARANTIApastisseries del Masnou

Prat de la Riba, 4 · 93 555 04 60El Masnou

Pastisseria Degustació Granja

PASTISSERIA · CONFITERIA

Itàlia, 31 · Tel. 93 555 35 64 · El MasnouPere Grau, 59 93 555 06 61 el Masnou

Pastisseria

Antiga Casa Pagès fundada el 1927

Mestres Villà 87-89 · 93 555 20 89 · El Masnou

Forn de pa i Pastisseria

LA PASTISSERIA FRESCA DE L’ESTIU

AMB TOTA LA GARANTIApastisseries del Masnou

MMACE02(Millor Mestre ArtesàXocolater d’Espanya 02)

Medalla de bronzeMMAPE03(Millor Mestre ArtesàPastisser d’Espanya 03)

Mestre Pastisser

antiga Pastisseria Font

93 555 34 75Navarra, 100 · El Masnoupastisseria@davidpastisser.comwww.davidpastisser.com

Ara, per a les vostres celebracionsEspecial Catering

Demaneu-nos informació

M. de Déud’Agost

Juliol 2011Dies en què les farmàcies del Masnou estan de guàrdia

FARM

ACÈU

TICS

DEL M

ASNO

U 24 hores al seu servei

Els serveis de guàrdia són de 9.30 del matí a 9.30 del matí. El dissabte a la tarda està oberta només la farmàcia de guàrdia

AYMAR (Maricel)

DOMINGUEZFÀBREGAS OCATARIERA VIAYNA (M.J.Cardona)

Almeria, 14

Enamorats 2, (Enfront Estació del Masnou)

Navarra, 68

St. Domènec, 1

J.Llimona, 22 (Enfront C.Nàutic)

Prat de la Riba, 23

93 555 03 81

93 555 59 36

93 555 19 79

93 555 33 08

93 555 08 55

93 555 04 03

FàbregasViayna CViayna C

AymarOcataRieraDominguezViayna CRieraRieraOcataRieraAymarViayna CDominguezOcataOcataOcataRieraViayna CDominguez

divendresdissabtediumenge

dillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijous

293031

123456789

101112131415161718

Agost 11

divendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijous

DominguezOcataOcataRieraFàbregasViayna CDominguezOcataRieraRieraDominguezAymarOcataViayna CFàbregasAymarAymarViayna CDominguezAymarOcataRieraFàbregasFàbregasDominguezAymarOcataRiera

123456789

10111213141516171819202122232425262728

Ple de

Riure11

FARM

ACÈU

TICS

DEL M

ASNO

UAgost 2011

Dies en què les farmàcies del Masnou estan de guàrdia 24 hores al seu servei

Els serveis de guàrdia són de 9.30 del matí a 9-30 del matí. El dissabte a la tarda està oberta només la farmàcia de guàrdia

AYMAR (Maricel)

DOMINGUEZFÀBREGAS OCATARIERA VIAYNA (M.J.Cardona)

Almeria, 14

Enamorats 2, (Enfront Estació del Masnou)

Navarra, 68

St. Domènec, 1

J.Llimona, 22 (Enfront C.Nàutic)

Prat de la Riba, 23

93 555 03 81

93 555 59 36

93 555 19 79

93 555 33 08

93 555 08 55

93 555 04 03

dillunsdimartsdimecres

dijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumenge

293031

123456789

101112131415161718

Setembre 11

dillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumenge

AymarOcataRieraDominguezViayna CRieraRieraOcataRieraAymarViayna CDominguezOcataOcataOcataRieraViayna CDominguezRieraAymarAymarDominguezRieraOcataAymarFàbregasDominguezDominguez

Viayna CRieraFàbregas

OcataDominguezFàbregasFàbregasDominguezViayna COcataRieraFàbregasViayna CViayna CFàbregasOcataRieraFàbregasViayna CDominguezDominguez

123456789

10111213141516171819202122232425262728

M. de Déud’Agost

DiadaNacional

SUBMINISTRAMENTS ELÈCTRICSI FONTANERIA

Vicenç LinaresJoan Llampallas, 25

93 555 95 62Ametllers, 12

93 555 83 91

S.E.F.canyes

Av. Joan XXIII, 110El Masnou

(Antic Tapeo)

93 555 93 02

Camil Fabra, 58 · Apartat de correus, 2Tel 93 497 70 00 · Fax 93 497 70 10

Menú8,50

Menú8,50

teris individuals pot orien-tar-nos cap al bé comú. Noes tan fàcil, però no és tandifícil. Hem d’articular elsmecanismes que ho facinpossible. És important. Ésnecessari. Perquè la políti-ca deixi de ser la màscaradel poder econòmic i passia ser la veu de la nostravoluntat. El canvi a la políti-ca passa per aquí. No permuntar-nos a la màquinadel temps buscant altrestemps que per a alguns –nogaires– varen ser millors.

Núria Fusellas Gaspà----------------------------------------

CARTA ALS BOSCOS DELA VALL DE BOÍ

Estimats boscos de laVall de Boí:Quant de temps! L’any pas-sat no vaig poder pujar perestar amb vosaltres imullar-me els peus en lesvostres cristal·lines i fredesaigües, estirar-me a l’herba,respirar l’aire pur sota elsvells avets, ni somniarmirant el cel blau que uscobreix; però en la mevaenyorança, sabent queaquest 2011 està dedicat atu i tots els teus germans,també boscos, us faig arri-bar aquesta carta recordantles hores que he passatamb vosaltres: amb sol ineu, amb pluja i vent.Tanco els ulls i sento comes queixa la neu sota ladura sola de les mevesbotes. És hivern i el boscviu la gelada quietud delssilencis, descansa al’espera del despertar de laprimavera i en el seu des-cans la vida segueix. Ésveritat que no se sent elmugir de les vaques, ni elsgos bordant les ovelles;però l’àguila vigila des delcel; el cabirol remena la neucercant brots d’herba fres-ca; les cabres salvatges

salten pels encingleratssense por i els avetss’ofereixen i acullen elsocellets que mengen elsginebrons dels grèvols.Només se sent l’aigua quebaixa pels torrents comcantant suaument unacançó de bressol que, quanarribi la primavera, es con-vertirà en joiós cant a lavida com dient: Bosc, des-perta! Ocellets, canteu!Floretes, sortiu! I tornaran apujar les vaques i deixaransentir els seus batalls i elsgossos d’atura posaranordre en el ramat d’ovelles.Jo, si Déu vol, també pujaréa felicitar-vos i m’abraçaréal pi més gros, beuré aiguapura i us faré l’ofrena com amare Natura, la nostraPachamama, amb els peusclavats en la terra com si fos-sin arrels i les mans obertesrebent els raigs del sol.Només em queda dir-vosuna cosa: us estimo, bos-cos de la Vall de Boí, i esti-mo els vostres germans idesitjo que aquest AnyInternacional dels Boscosmogui les consciències ifaci que tothom al llarg delnostre Planeta us estimi, usprotegeixi i faci créixer totala vostra família.Es veiem ben aviat.

Amparo

Les cartes de la Bústia Oberta cal que portin: nom, cognoms, adreça, núm. delDNI i signatura de l’autor i es publicaran amb el nom i cognoms de l’autor o ini-cials. En cap cas no es publicaran cartes amb pseudònim. L'extensió no exce-dirà de 1.500 caràcters, espais inclosos; en cas contrari, la Redacció podràabreujar-les o rebutjar-ne la publicació. Gent del Masnou no es fa responsabledel contingut de les cartes. Seleccionarà les que siguin d'interès general i no man-tindrà correspondència amb els seus autors.

SINCERA PETICIÓ DEPERDÓ

Demanar perdó sincera-ment i de bona fe, perdonarsense reserves; heus ací laprova més dura a què potset sotmès l’amor (LouisBourdalque). Amb aquestpensament vull iniciar lameva resposta als familiars,coneguts i amics del difuntJULIO MANRIQUE CELA-DA. Vol ser una sincerapetició de perdó!Sembla que les paraules iel to de l’homilia que vaigpredicar amb motiu de lesexèquies del vostre estimatfamiliar van ser –trista-ment– desafortunades i ino-portunes. De veritat, hosento molt! Com a capellà,amb només dos anys deministeri, ho assumeixocom una greu equivocacióque ha de servir-me per sermés delicat i sensible enfutures ocasions semblants.Respecte al fet d’haver can-tat, tant a l’entrada com a lasortida del fèretre, es tractad’un clar malentès d’orga-nització de la cerimònia,que llastimosament va afe-gir més raons al vostre sen-timent de decepció. Since-rament, no en vaig serconscient!Que les lectures, tal comles vaig proclamar sem-blessin llegides per unescolar de primària, deu serperquè m’agrada ser moltpedagògic en la mevamanera d’expressar-me ipotser això em va trair.

També respecte a això,demano disculpes en allòque pugui haver-hi demanca de professionalitat imillor preparació.M’acomiado amb una altracitació, que voldria ferexperiència pròpia, desprésdel que ha succeït: Mésseny ens proporcionen elsnostres fracassos que elsnostres èxits. (SamuelSmiles). Reitero, una vega-da més, la meva sincerapetició de perdó!

Mn. Esteve Espín Cifuentes-----------------------------------------

EL VERITABLE CANVIIngenu em sembla pensarque algú s’imagina que elresultat d’aquestes elec-cions municipals són elpremi o càstig del major omenor encert en la políticamunicipal. La cosa va mésenllà. Va tan lluny com larevolució que haurem dedur a terme en el nostre sis-tema socioeconòmic si novolem que en pocs anysdesapareguem entre lesrunes de la nostra pròpiaarrogància. Ens hem deresituar respecte al nostrehàbitat, respecte als nos-tres iguals i respecte alsaltres éssers que ensacompanyen en l’aventurade la vida. Ens hem de resi-tuar respecte el que signifi-ca governar sense tenir encompte, i ser governatssense participar en les deci-sions. La suma de lesvoluntats deslligades de cri-

9

10

ELS FOCS DE LA FESTAMAJOR

Els focs de la Festa Major,com sempre, van agradar atothom. El que no va ser tanidíl·lic fou la falta de previsió

Al baixador d’Ocata a 1/4 de 6 de la tarda del dissabte 9 dejuliol érem prop de 12 persones que, il·lusionades, moltconvençudes i armades amb banderes i pancarta d'AlMasnou Decidim, posàvem rumb cap a la manifestacióper la Independència de Catalunya que s’organitzava a lacapital. Per distreure’ns, mentre esperàvem el tren, vamcalcular que aquell nombre representava un 0,05% de lapoblació del Masnou. De seguida vam veure que s’ha detenir molta fe per creure’s que a la nostra societat hi ha capinterès perquè la nostra Catalunya algun dia esdevinguisobirana i independent. Però, com que diuen que l’amor éscec, nosaltres, amb aquella alegria que caracteritza elsenamorats, ens vam plantar a la 6 de la tarda a la PlaçaUrquinaona amb tots els independentistes que deu haver-hi en aquests moments (suposo que hi érem tots); com diuel cantautor, n’hi havia del nord, del sud, de mar enllà, deterra endins.., tots cridant i pensant en una, de moment,utopia. No hi havia representants de partits polítics ni sindi-cats, i si m’ho pregunteu, la majoria no sabíem qui haviaconvocat la marxa, però això ens era igual, tots sabíem i

sentíem que el que estàvem fent ho fèiem de cor. Al fina,l manifest, reivindicació i el cant d’Els segadors,cantat de veritat. L’endemà els diaris van dir que érem 35.000 persones;poques penso jo. Només desitjo que l’any que ve ensiguem 40.000.

en fer-ne el canvi d’ubi-cació. Sobretot si tenim encompte que l’espectacle vadirigit a tot tipus de públic,especialment famílies ambnens, i que els passos que

porten a la platja són es-trets i claustrofòbics.Així que es va produir untap i els túnels van quedarplens de gent atrapada.Fins i tot se sentien els

plors dels nens amuntegatsi espantats per aquella si-tuació. Valdrà la pena tenir això encompte a partir d’ara.Montserrat Valldeperas i Roig

9 DE JULIOL DEL 2011ADÉU ESPANYA Al Masnou

Decidim! llll

Celebrem 15 anys plens de riures...

De l’11 al 23 de juliol15 anys PLeNS dE RiUres

Mostra fotogràfica a diversos establiments del Masnou

De l’11 al 18 de juliolRecolliu els domassos a l’O.A.C.

(Roger de Flor, 23)Omplim els balcons de

15 anys PLeNS dE RiUres

Durant aquests dies trobareu pantallesque projectaran imatges dels 15 anysdel Festival que des del 1997 regalarialles. Us convidem a passejar per:Chiringo Calima, Chiringo la Xankla,Can Colome, De Foto’s, El Blau,Electrodomèstics Calbet, La Calandria,La Lluna, la Petita, Mateu Electrodo-mèstics, Pastisseria Matalí, Petit Ca-nigó i Zamora Sabateries.

Us convidem a recollir una banderoladels 15 anys PLeNS dE RiUres perpenjar-la al vostre balcó o finestra illuir-la durant tot el Festival. Fem saberque el Masnou està de festa! cele-brem que el PLe dE Riure ja és aquí. Banderoles disponibles a l’Oficinad’Atenció Ciutadana (Roger de Flor,23) de 8.30 h a 14 h i dijous tarda de17 a 20 h. Agrairem que en recolliuuna per habitatge.

11

feia la dona més forta de tot l’hotel. Es vincla sobre el neni l’acarona tendrament. No sap si agafar-lo perquè potseres despertarà i el veu tan fràgil que no suportaria els seusplors.– Senyoreta Jeni, necessito més diners.– Ja ho se, per això he vingut.– No pateixi, el nen es troba bé.Jenifer Thunder, la filla del capità Rockefeller, va deixar unfeix de bitllets sobre la taula i s’acomiadà de la dona quecuidava el seu fill, amagat de tot i de tothom. El nen nascutde la passió amb la persona equivocada (segons la sevamare), el nen amb la síndrome de Down, que mai faria unbon paper en les seves relacions amb les altes esferes del’economia i de la política (segons el seu pare), el nen quevolien fer desaparèixer, però ella no va tenir valor permatar-lo i el tenia amagat esperant trobar una solució.Encara li ressonen en el crani les dures paraules del seupare.– Nena, pots triar, el nen o l’herència.Mentre baixa les escales d’aquell cau, embolcallada per unvestit de 10.000 dòlars se sent la dona més pobra i tristadel mon, la dona miserable que amaga el seu fill davant lamirada d’una societat malalta i no perd l’esperança de llan-çar-ho tot a rodar i emprendre una vida nova amb el seu fill,tot i que mai no s’ho cregui del tot.

Jenifer Thunder, la filla del capità Rockefeller, va aparcar elseu descapotable de luxe davant de l’hotel més trist i sòr-did de la ciutat. Va entrar a la recepció on un jubilat ambcara d’alcohòlic feia la feina de donar les claus a totes lesparelles que volien passar un parell d’hores amb tran-quil·litat i sobretot amb intimitat.Avi, té cent dòlars i fes que algun pollós em vigili el cotxe.Sí, senyoreta Jeni.Per cert, Angus, és així com et dius, oi? Puja’m a l’habitacióde sempre una caixa que trobaràs en el cotxe.Un instant desprès va enfilar les escales llardoses onl’única llum mig despenjada tentinejava el seu color gro-guenc per mostrar la mala qualitat de l’escala en particulari de l’edifici en general.Aixecant-se les faldilles del seu vestit de nit, la noia arribàa la segona planta, girà a la dreta buscant el fons del pas-sadís. En el curt trajecte va salvar l’obstacle d’un pobre bor-ratxo agafat a la seva ampolla de vi barat com si fos el santgrial, la peça que li donaria la felicitat eterna. Una mica mesenllà, un home fort amb aspecte i vestimenta de pinxofumava una cigarreta recolzat a la porta de la seva habita-ció, la 221 per cert, i amb els ulls oberts com dues tarongesdespullava lascivament el passejar sensual de la bonicanoia.– Que bona que estàs nena.– Vol deixar-me passar?– El que m’agradaria es passar-te per la pedra.La Jenifer, vestida com una princesa del paper setinat, vatreure una petita pistola del 22 i va encanonar aquellmacarró de segona categoria tot dient-li.– Si vas calent i estàs sol, ja saps el que has de fer.– Ui nena, no et posis violenta.– No pateixis, que si em poso violenta, no tindràs tempsd’adonar-te’n.El xoriço va entendre el missatge i va obrir la seva porta pertal d’entrar-hi. Jenifer va fer una llambregada cap a l’interiorper descobrir una noieta molt lluny de la majoria d’edat nuasobre el llit.Aquell vespre el passadís es feia més llarg del que erahabitual i tota aquella escòria que hi pul·lulava la feia sen-tir viva. Ella, la senyoreta Thunder, filla d’una dinastia demarins propietaris de grans navilieres, no tenia cap pord’aquella misèria pudenta, ans al contrari, la feia sentir vivalluny dels palaus i les bones formes, de la seguretat de lesseves cases fortificades i dels seus barris selectes.En el fons del corredor i amb el número 245 mig despenjat,una porta bruta com totes les altres se li apareixia coml’entrada del cel, el passeig dels justos sota l’arc del triomf.Dos trucs suaus i una curta espera. La porta s’obre i unadona en la cinquantena, grassa i mal abillada li deixa fran-ca l’entrada perquè rabent es dirigeixi fins a un bressol decriatura on un nen de mesos dorm aliè a la seva presència.En veure’l, Jenifer perd tot l’aplom que fins aquell instant la

A contracorPer Ramon Serra i Roca

dels meus escrits, en veure’m indignatem preguntava “És que has passat dela desafecció tolerable a la indignacióirada i violenta? No t’imaginava al cos-tat dels acampats a la Plaça deCatalunya!” “No!” li vaig respondre ambcontricció de penitent, “Que jo, de mani-festacions inútils al carrer, n’estic fins al’aixella; sóc tan rar que fins i tot consi-dero incíviques les celebracions culeresa Canaletes; en canvi m’estava bé quehom es pogués passejar pacíficamenten pilota picada per la plaça de SantJaume, prohibició que ha unit en Trias il’Hereu mentre pensen com despullardel burka dones alienades en el pudorque les fa creure que ensenyar el nasés com, entre nosaltres, mostrar el pèlde l’entrecuix. La meva indignació haesclatat davant la cínica indignació delsparlamentaris. Segons com, aquestshonorables tenen la pell de l’aristocrà-cia, vull dir molt fina: porten trenta anysaferrats a la bicoca d’una llei electoralespanyola amb què, si saben evitar lespunyalades draperes dels seus coreli-gionaris de partit, poden eternitzar-seen el poder assalariat, paga que mai nopodrien assolir en el mercat de treballproductiu, que, paradoxalment, és lamamella que fins ara els ha permèsviure com prínceps de la reialesa espa-nyola. Amb aquesta flor al cul han tole-rat que l’impresentable Tribunal Cons-titucional espanyol convertís en papermullat l’Estatut aprovat democràtica-ment pel Parlament de Catalunya, queara volen blindar com si fos sacre i,havent assumit estoicament tanta indig-nitat, ara reaccionen com uns llepafils,esquinçant-se els vestits davant d’unapoblació amb la síndrome de la indigna-

ció dels mil i un motius, tots diferents,que la ràbia particular els ha fet coinci-dir de cara amb els Mossos que fortifi-caven el Parlament. Ara tenim aquestsnois i aquestes noies indignadíssims,quan mil vegades han tolerat elspiquets violents dels sindicats de dubto-sa representativitat en el món laboralcoaccionant l’entrada als llocs de treballi segrestant el transport públic dels tre-balladors que primordialment necessi-taven el salari per posar un plat a taula.Fent-se els distrets, han recolzat la vio-lència i han negat el dret al treball. Norecordo cap govern de la democràciaque hagi habilitat mai helicòpters per noparar una fàbrica, o mobilitzar elsMossos quan les vagues salvatges hanparat la producció per la frivolitat tàcticai els impresentables interessos corpora-tius dels quadres sindicals. En el meu article de maig ja avisava:la política ha anat prement trilita en unbarril i ara n’hi ha més a fora que adins disposats a fer-ho explotar totsense solta ni volta. Fa uns dies, elmeu amic em feia aquesta reflexió:“Dels indignats de la Plaça deCatalunya, la gran majoria són ni-nis:són aquests joves que ni estudien nitreballen, dels quals no podem espe-rar res de bo” i m’ha costat raonar-liuna deguda resposta:“També les institucions estan mina-des de vividors, que, si els jutgemper la feina feta, tampoc no treba-llen i, d’estudiar, molt poc, ja queno han après cap de les lliçonsrebudes a les urnes i per mandra nohan fet els deures: Tampocd’aquests polítics no en podemesperar res de bo”.

12

Volia reprimir la indignació i entretenir-vos amb un refresc dels meus: un gotpetit carregat d’absenta i aromatitzatamb moscatell, beguda nostàlgica quevaig prendre en dejú cada matí el 1958aquarterat en captiveri al 71 d’artilleriaantiaèria de Barcelona. Una barrejaque, com un tret de càrrega buida entreestómac i cervell, em permetia estar al’alçada intel·lectual dels xusquersengalonats i oficials estrellats que ensalienaven en el deure patri de matar, omorir matant, al servei de la dictadurade Franco; i així jo, ben pitof, podiaentendre per què ens feien perdre di-vuit mesos sense portar el jornal a casaen tasques tan absurdes i inútils comformar part de l’escamot de guàrdia a lafaçana del carrer Numància, total perfer el passadís armat a l’extemporàniavisita capriciosa d’algun general. Lavegada que em va tocar, vaig tenir elprivilegi d’anar a la garita d’observaciódes d’on havia d’albirar a la llunyania,com si de l’enemic es tractés, l’hipotèticcotxe amb distintiu de general i, és clar!,davant tan severes ordres rebudes,amb qualsevol Seat 1430 negre quevenia de la Plaça Espanya, jo, aplicant-me la màxima espanyola ante la dudala más cojonuda, vaig assolir el rècordde falses alarmes i els meus companysd’escamot, indignats per haver-los tin-gut tot el dia i tota la nit amunt i avallarmats amb el màuser amb baionetacalada, va venir d’un pèl que nom’afusellessin. La indignació és un impuls colèric queincita a la violència i, per molt estiu quesigui, reprimir-la no és una bona terà-pia. L’amic que sempre m’aconsellabaixar el grau de salfumant que emana

DE NINIS I ALTRES TRIBUS Per Joan Camps i Ortiz

13

Aquest mes de juliol es disputa la CopaAmèrica de futbol a Argentina. Fins a lavigília de Sant Jaume tindrem informa-ció continuada de l’esport més vistmundialment.Tot i així –diuen al Brasil– és aquestacompetició un succedani, un campionatmenor i sense gaire importància.

–una mossa rossa d’ulls blaus–, aques-ta va anar directa cap a la revistaPlayboy… Imagini si fos vostè o jo elsqui haguéssim llançat el tal assenyalit-zador… Hauríem sortit del Maracanàdirectes cap a la garjola i abans enshaurien estomacat una miqueta.El jugador Jorge Mendonça va morir enuna habitació tot sol. Poc abans i perconsolar-lo, algú va dir-li que ningúl’oblidaria. I ell va respondre: “L’afició noes recorda d’Ademir da Guia, que vaser un ídol; com es recordaran de mi?”.Com tants altres, l’excrac va ser esbo-rrat de l’existència.Jorge Mendonça i Ademir da Guia vanjugar al Palmeiras de São Paulo elsanys 70. El primer va morir l’any 2006;el segon encara es viu.De vegades fins i tot penso que jo noexisteixo, principalmente quan veig lesbarbaritats que apareixen a la televisióo als diaris. No pot pas ser que existei-xi tot allò que llegeixo o veig. M’estimomés veure algun partit del Barça endiferit; almenys és ben alegre i juguenmolt bé aquests xicots.Tal vegada, quan deixi aquest món, elmillor seria ser cremat. Al cap i a la fi,més esborrat de l’existència, impossible.

Bon estiu.

Ob

lid

ats

Juguen aquest torneig 12 seleccionsd’Amèrica del Sud sense gaire renom iels dos equips grans són Argentina iBrasil. I se suposa que aquests són elsque arribaran a la gran final de BuenosAires, ja que un partit per veure quis’emporta el Trofeu entre Perú i CostaRica és més que improbable.Llegeixo aquests dies a la premsa arti-cles sobre els grans jugadors d’aquestesport: Pelé, Maradona, Messi, diStefano, Cruyff… Però de Garrincha,del qui fou anomenat a alegria do povo–l’alegria del poble– ningú no en diures. De l’home que driblava i que ningúno li podia treure la pilota, no se’n sap elquè. Del jugador excepcional que teniales cames tortes i que he vist aquestsdies en diferents vídeos al you tube nohi ha notícies. De Mané Garrincha –del brillant futbo-lista d’història trista amb algunsmoments feliços– no en diuen res elsdiaris i no he vist tampoc cap documen-tal a la televisió aquests dies. L’etern 7del gloriós Botafogo –el meu equip aRio; sóc simpatitzant del Fluminenseper la Mari– i bicampió mundial al 58 i al62 –va ser l’heroi de la canarinha, jaque Pelé estava lesionat– ha desapare-gut del mapa. Va morir el ja llunyà1983… Recordo haver-lo vist en aque-lla sèrie del mundial 82 –fútbol enacción es deia–, el mundial delNaranjito, on es veien imatges d’aquelljugador fantàstic que feia unes cosesque semblaven de pati de col·legi –als“hermanos” de La Salle hi havia jugatmolt al futbol; de segur que en Txisku(el noi Renter que té la meva edat) horecorda–, però l’equip contrari era deprofessionals… El partit Brasil x UnióSoviètica –sí, l’URSS del mític LevYashin– de l’any 58 a Suècia marca eldescobriment d’un jugador excepcional.Llegeixo que va morir a principi de junyuna dona, Rosenery Mello de motiu bencuriós: a Fogueteira. El podriem traduircom la de la bengala, ja que aquestanoia va llençar un coet en un partitBrasil x Chile l’any 1989. I el porter xilèva fer creure que la bengala l’haviatocat,quan això era mentida, i el cóndorRojas –aquests eren el seu motiu i el seunom; i no era com l’aranya negra, tot uncavaller– es va dedicar a fer teatre…Quan es va descobrir la responsable

Per Joan Maresma Duran

Ademir da Guia

Jorge Mendonça

Mané Garrincha

Mané Garrincha

DES DEL CASTELLETAquesta casa modernista fou bastidal’any 1907 per l’arquitecte Jordi Cotcom a residència estiuenca de la famí-lia Aymà. En tenir aquesta forma decastell, ha estat coneguda popular-ment com “El Castellet”. Ara és unaresidència geriàtrica. Des del cim de la seva torre més alta,coronada amb merlets, es veia aques-ta vista, que ara descriurem per aconeixement dels qui no la gaudiren,ja que, si ara es tornés a fer, el queveuríem seria molt de ciment i pocavista.La teulada de baix en primer termecorrespon a la de la masia de canTarga, masia documentada des delsegle XVI, que pertanyia a la famíliaSampera-Ventura. Hi veiem els ter-renys conreats, que arribaven per lle-vant fins als murs que delimiten lariera d’Alella, pel nord fins a la finca decal Marquès i pel migdia amb la filerade cases encara existent.La primera teulada que segueix a lamasia ara és un estret i lleig bloc depisos. Per tant, ja no veuríem la resta.Les següents teulades són diverses

14

una altra gran fàbrica, la Fàbrica deVidre Dachs, que estava a l’actualavinguda de Joan XXIII (l’antic Camíd’Alella o del Cementiri), fàbrica queabastava quatre illes de cases, fins atocar la masia de can Casas, dedica-da a l’horticultura, encara existent.Pel costat de mar, veiem l’antiga esta-ció del ferrocarril, amb els cinc blocsde formigó i totxanes, que servien deprotecció de l’estació contra els tem-porals. La carretera era de dos carrilsi, com veieu, el trànsit infernal d’ara,aleshores brillava per l’absentisme. Elport esportiu tampoc no hi era. Un xicmés avall dels blocs de protecció, s’hiveuen els “Banys de Sant Cristòfol”, atocar l’antic pas a nivell.

DES DE CAN MALLAFRÉUna altra àmplia visió del municipi,amb força terra i poc ciment. A primerterme hi veiem les terres de conreu decan Mallafré i els galliners de la gran-ja que tingueren. Aquesta finca, abansformava part també de can Xala.Seguint la imatge, de baix a dalt,veiem més terres de conreu i una granparet de totxanes, que sostenia elscamps del damunt, com una mena deterrassa. Aquest espai de terres deconreu arribava des de l’actual carrerde Lluís Millet fins al de Navarra, ales-hores un corriol, un caminet vorejat deroses de pitiminí, que limitava amb lesterres de can Casas, que tocaven lafàbrica Dachs i, pel costat del torrentHumbert, amb l’hort de can Sors.Aquest hort tenia terres a banda ibanda del torrent Humbert, així comun bon tros amunt, fins a tocar les decan Llanés. Com veieu, un gran espaidedicat al conreu de la terra.A l’esquerra de la imatge, abans de lafàbrica Dachs, hi veiem la masia de

cases encara existents, entre elles lesde l’antic hostal de l’època de les dili-gències, que després fou taller mecà-nic de can Segalés. Les dues darreresabans de la riera també són pisos, unparapet que també ens escapçaria lavista. Encara aleshores hi havia duescases més, ara enderrocades, el llocde les quals és format per l’apar-cament i la rotonda de la carretera.Al bell mig de la imatge hi veiem, comhe dit, els murs que delimitaven lariera d’Alella i, al seu costat, l’estretacarretera del Masnou a Puigcerdà,delimitada per frondós arbrat, que aranomés s’eixampla quan toca la carre-tera N-II i forma una rotonda. Després de la carretera venia la fincaconeguda per can Mumbrú, queabans havia estat can Margarit, fincaque tenia, com can Targa, terres deconreu a l’entorn. Ara és un grup depisos, per sort de poca alçada i ambjardins al seu entorn.Cap a la part alta de la imatge, al cen-tre podem veure la fàbrica conegudacom a “Can Xala”, que aleshores eraBallvé, S.A., amb la seva imponentxemeneia. Al final, hi podem veure

Per Joan Muray

Històries de la vila

IMATGES... amb HISTÒRIA–DE MITJAN SEGLE XX– (V)

Seguim amb la sèrie de fotografies... amb història, de les quals fem la cinquena entrega. Amb aquestes, són jatrenta les imatges del Masnou de fa mig segle, captades per Teresita Torres a la dècada del tombant de mitjansegle passat. Les que hem escollit per a aquest mes són les següents:

15

rània encara no hi eren.

CARRER LLUÍS MILLETEl tram que veiem d’aquest carrer ésel que va des de l’actual 1r. de Maig aJoan XXIII.Podeu observar que només hi hadues cases de cara a muntanya; laresta eren patis de les cases quemiren cap a mar, o bé terrenys erms iclosos.També podeu veure que no hi ha capbloc de pisos, ni al final, on ara hi hamastodòntics blocs ubicats als llocsdels grans espais verds que envolta-ven les finques de can Fàbregas i canGenové.La gegantina Araucària femella que

can Casas, amb les seves terres,algunes de les quals encara subsistei-xen com a centre de jardineria. Els actuals carrers de Sant Miquel,Navarra, Flos i Calcat, etc. encara noexistien; tan sols algun queda tot justapuntat a la part alta, a tocar el CamíAntic d’Alella o del Cementiri (ara av.Joan XXIII).L’espai quadrat, erm, del mig a ladreta, és on ara hi ha el CAP delMasnou (l’ambulatori). I més amunt,rere les dues torres que es veuen, allloc ocupat ara pel mastodòntic edificide pisos de Joan XXIII/Sant Miquel, hihavia “els barracons”, lloc on els mili-tars, a l’entorn de la guerra civil(1936/39) havien instal·lat una menade campament militar. El qual, un coptretes les instal·lacions provisionals,va deixar el terra de ciment dels barra-cons, terra que fou aprofitat com unamena de pistes per a joc dels infants,especialment per als alumnes del’Acadèmia Montserrat, que hi havia aprop, i que hi sortien a l’hora delrecreo. S’hi jugava sobretot a pilota,com en una mena de petits camps defutbol.

LA CARRETERA DE LES BOLESAmb aquest nom encara designem,els qui tenim uns quants anys, elcomençament de l’actual carrer deNavarra, que arrenca de la carreterad’Alella i va fins a sota de la de Teià;fineix just al monument a la sardana.El nom popular li ve donat per lesboles que veieu a la imatge, ara

inexistents. Aleshores, als anys cin-quanta del passat segle, començavena la carretera, com es veu, i seguienturó amunt fins a dalt, on ara hi ha lescases del carrer Sant Jordi. Eren tes-tos grans on havien sembrat plantes,com les presents, que són baladres.En aquells anys aquest carrer era poctransitat, pràcticament només ho era apeu, ja que, a part que hi havia pocscotxes, el carrer només anava al troscorresponent a la urbanitzacióMontseny, i quedava tallat a l’actualcarrer de Pau Estapé i Maristany.Arran de carretera només hi havia lescases del carrer Amadeu I, però finson ara hi ha el semàfor. Al fons de laimatge hi veiem la torre de calMarquès, finca d’estiueig de RomanFabra, marquès de Masnou; elCol·legi Lluís Millet i l’Institut Mediter-

ha la torre de la mina Pullador, una deles tantes mines de la vila. Aquestatorre, una mena de mirador, no la con-fonguem amb cap talaia, té a la partbaixa el distribuïdor d’aigua i un grandipòsit, però al seu cim, un dels anticspropietaris, un dels capitans Sampera,de “can Margarit”, que tenia la casa aldavant, a baix, a l’actual carrer deJosep Llimona, un cop retirat, es féuconstruir aquesta estança quadrada ide la mida d’una saleta d’estar, ontenia butaques i una tauleta, des d’on,

16

veieu era al jardí de can Pau Renter.Aquesta mena d’arbres fou duta pelscapitans o els indians, i aleshoreseren força comuns a la nostra vila.Algun d’ells, com el de can Millet“Fita”, del veral d’Ocata, servien desenyal per als pescadors saber aquina alçada es trobaven.Els menuts que posaren perquè elsimmortalitzés la cambra de la Teresita,són, asseguts a la vorera: PaquitaGibernau i Josep Flo; asseguda alportal, no ho sabem; i la noia a la portade casa seva és Rosa Gibernau.Com a la majoria d’imatges que anemmostrant, veiem un total absentismede cotxes, ni circulant ni aparcats. Siara tornéssim a fer aquesta fotografia,la rastellera que n’hi hauria d’aparcatsno ens deixarien veure res.

POSADA DE CAN RAMONAquesta imatge si que dóna força jocper comentar, ja que, tot i que si hianeu ara, a cop d’ull us pot semblarque poc ha canviat, però ho ha fet. I amés hi ha molta història en tan reduïtespai. Actualment és la plaça deJaume Bertran.Anem a pams. De la casa que es veual mig, amb un ampli porxo i una peti-ta tanca al davant, molts masnovinsen diuen “can Míliu dels ous”, ja quealeshores era ell i família qui hi vivien.Es deia Emili Torruella i, com és natu-ral, venia ous, a més de castanyes,els freds dies d’hivern, en una parade-ta al costat de l’Ajuntament.La casa, però, així com la placeta queté al davant, abans ja tenia un nom,era la posada de “can Ramon”, que, amés, era la parada de les diligènciesque portaven gent de Perpinyà,Figueres, Girona, etc., cap aBarcelona. Aquí feien parada i fonda,d’aquí el magnífic porxo, que serviriaper aixoplugar els viatgers que haviende baixar en dies de pluja. A dins delporxo hi hauria les quadres per alscavalls.La casa, de la qual només es veumitja, a la dreta, era la casa pairal delsMillet, que es feren bastir el 1671,pocs anys després d’arribar deBelveser del Rasès, a Occitània, estatfrancès. Ara hi ha pisos.Darrere la palmera, ara inexistent, hi

amb una d’aquelles llargues ulleres dela marina, guaitava els vaixells queentraven i sortien del port deBarcelona, sobretot els masnovins.Ho feia mentre anava sucant melin-dros en una xicra de xocolata. Ara,des d’aquesta estança, us puc asse-gurar que només es veu la paret d’unspisos.

EL SEGON PI DE L’INDIÀAquest frondós pi d’ampla capçada,que sembla presidir des de la seva

es dirigia a les banyeres que hi havia encambres individuals, on, a tall de bal-neari, els clients prenien aquests banys.Aquesta moda va durar força anys, desdel 1881 fins a la dècada dels anys deu,quan va començar la de prendre elsbanys de mar directament. Es vanposar casetes de fusta a la platja, on elsclients podien canviar-se de roba.El 1922 Feliu Arisa se’ls va vendre a

Joaquim Piera (de can Cisa) i JoanMuray i Puig. Aquesta societat es vamantenir fins al 1929. Des d’aleshores ifins a la seva cloenda el 1961, van estaren possessió única de la família Muray.La clientela dels anys vint i trenta fou

bàsicament gent pertanyent a la noble-

Per Joan MurayVocal de Cultura

Aquesta crònica correspon a l’exposicióque anualment fem com a mostra insti-tucional de l’entitat, dedicada a algunaefemèride rellevant de la nostra històrialocal o nacional.Havia de sortir al butlletí de juny, comfem sempre amb les exposicions insti-tucionals o rellevants, però no fou així,no pas per culpa del cronista ni del cor-rector. No pregunteu, els designis delSenyor... són inescrutables.Enguany, tot i ser dins els paràmetresd’un aniversari, ja que enguanys’escauen els cinquanta anys del seutancament definitiu d’aquest establi-ment local, que a més, per haver estatvigent des del darrer terç del segle XIX ifins a la meitat del XX, va viure l’auge,l’esplendor i el declivi d’aquest fenomensocial que foren els banys de mar,sobretot pel que fa a un establiment dela seva mena. Foren temps de granscanvis a la vida de les persones. A més,en poques exposicions hem pogutcomptar amb material no gràfic tanquantiós i complet. Per la qual cosa, enrecomanàvem la visita, si hagués sortit

quan corresponia.El text del programa de mà, prou des-criptiu, serveix per a aquesta crònicainformativa. Diu així:“Exposició sobre la història dels Banys

de Sant Cristòfol, establiment masnovídurant vuitanta anys. Del darrer terç delsegle XIX a la segona meitat del vint.Que primer va funcionar com a banysde pila i després de platja.

Fundats per Feliu Arisa i Flo (elMasnou 1853-1931), a l’antic magat-zem de taronges, prop de l’estació delMasnou, del 1881 al 1922.Primer foren de pila, i consistien a pujaraigua de mar per mitjà d’una bomba iescalfar-la en calderes, des de les quals

17

Cròniques

formosa talaia la nostra vila, ésl’anomenat segon pi de l’Indià. I totque està sobre el Masnou, és termede Teià.Encara existeix, a la inversa del pri-mer, com ja comentàrem en una ante-rior història, tot i que només el podemveure des del carrer d’una urbanitza-ció, sense poder-hi accedir, ja queestà dins el jardí d’una de les sevestorres. Urbanització que es féu anysha entre el cim del primer pi, els pine-tons i la vessant que abastava els gar-rofers de l’Indià fins a l’autopista.Al fons, tot i que difuminat per la boiri-

na marina, podem veure l’aleshoresfina línia de cases que componien elMasnou; encara no havia arribat elboom del ciment.Hi podem distingir el campanar de laparròquia de Sant Pere, que té al’esquerra de la imatge els pisos ditsde “can Patatetes”, els primers delpoble, fets el 1928. A la dreta del cam-panar hi veiem la Casa Benèfica, elpopular Asilu.I encara més a la dreta, es distingei-xen els edificis de les fàbriques delvidre “Can Dachs” i la de filatura tèxtilde “Can Xala”, aleshores Ballvé S.A.

A la part baixa i dreta de la imatge, persobre de les ginesteres de primerterme, podem veure el gran quadratdel Cementiri Municipal, isolat enmigde vinyes i camps de conreu.

En aquestes imatges que anemveient, tots aquests indrets esmentatsels podem veure perquè sobresortien;si ara la Teresita tornés a fer-les,només veuríem blocs de pisos en pri-mer terme, sense saber què tenen aldarrere. Potser seria interessant repe-tir-les des dels mateixos indrets!

Exposició: “BANYS DE SANT CRISTÒFOL”del 1881 al 1961Pioners de la CostaLlevantina

18

sa (tota la de l’entorn), terratinents,industrials, etc., ja que la classe mitjanai treballadora no es podia permetre“certs luxes”. També hi hagué associa-cions com Centre Excursionista deCatalunya o Ràdio Barcelona.En aquells anys, els banyistes normal-

ment no tenien ni banyador ni les altrespeces necessàries per a aital activitat,les llogaven al mateix establiment. El lot sencer consistia en llençol, tova-

llola, banyador, barnús, carbasses osuros, bossa, gorra, etc. Es canviaven a les casetes i es posa-

ven el banyador i el barnús. A l’hora delbany anaven fins arran d’aigua, este-nien el llençol i hi deixaven el barnús, ies ficaven a l’aigua (normalment elshomes nedaven, però les dones esbanyaven agafades a la corda, o béamb carbasses o suros per sostenir-se). En sortir s’eixugaven un xic sobre el

llençol, poca estona, perquè no els aga-fés gaire el sol (estar bru feia pagès), ise’n tornaven sota les ombres decanya, on tenien la resta de l’equip:tovallola, bossa, etc. Abans de marxar, anaven a la dutxa

amb el barnús, per després tornar a lacaseta a canviar-se de nou. Molts, però,hi passaven el dia, es quedaven a dinart, entaulats sota les ombres que hi haviadavant de les casetes.Després de la guerra, que fou una

mena de parèntesi, ja que no estigue-ren closos del tot, se’n va reprendre latotal activitat. El temps i les circumstàn-cies havien canviat. L’aristocràcia vaminvar i es va atansar a altres indrets,els industrials seguien venint-hi, i s’hi vaafegir la burgesia, a més dels esti-

uejants, que tal com abans, seguienvenint-hi. Els clients barcelonins, pràcti-cament tots seguien venint en tren, comabans de la guerra, només algun hofeia en cotxe propi. La majoria de laclientela de fora, hi passava tot el dia,dinar inclòs, tal com ja s’ha esmentat.Aleshores els clients ja portaven el seupropi banyador, que s’anava fent méspetit i pràctic; també es duien els estrisque consideressin necessaris, i ja esposava de moda d’estar ben bru, el soltornava a tenir els seus “adoradors”. Els banyadors, però, no podien minvar

gaire de mida, ja que la moral imposa-da pel règim i el clergat no permetia lluirgaire carn. El de les senyores seguiasent complet i força tapadet, i el delssenyors va canviar poc, tot i quecomençaven a usar un eslip un xic alt.Si abans de la guerra, els “famosos”

eren l’aristocràcia i els industrials, afinals del quaranta i els cinquanta hi vanarribar artistes locals, així com algunsde Hollywood.

Va arribar el Siscents; amb ell, la gentanava a platges més llunyanes. Anar ala platja es féu més massiu. L’establi-ment, sobretot per causa d’un incendi almagatzem, va plantar les casetes perdarrer cop el 1961.Havien estat vuitanta anys! Ho havien

fet possible quatre generacions! Desd’aleshores entraren a la petita històrialocal!” Espero que la poguéssiu veure!Per contra, en sortir aquesta crònica forade lloc, permet dir quatre mots sobrel’acte d’inauguració de l’exposició, con-juntament amb la pel·lícula feta entre1927 i 1934 als Banys de Sant Cristòfol,que va ajudar a donar més relleu a lapresentació de la mostra.Fou un acte molt concorregut i animat,el qual, a més de socis i amics, vapoder comptar amb la presènciad’alguns membres de les famílies delprimer fundador (banys de pila) FeliuArisa i Flo, i del refundador (banys deplatja) Joan Muray i Puig, així comd’alguns dels darrers clients dels banys. És una llàstima que exposicionsd’aquesta mena, que il·lustren tan béuna època i els seus costums, que amés requereixen d’un gran esforç físic imental per poder-les mostrar al poble, igratuïtament, hagin de competir a vol-tes amb partits de futbol, a voltes ambcaps de setmana llargs, a voltes ambvés a saber què. I després ens queixemamb aquella cèlebre i trista frase de “nofan mai res”.En fi, moltes mercès a tots els qui hiforen presents, ja que la seva presènciava il·luminar aquell acte. Sort que enca-ra hi ha persones coherents!

19

La rauxa, segons diu el diccionari, ésuna determinació sobtada, pensadacapriciosa. La creació del GrupRauxa, com a grup escènic del’Associació Gent del Masnou, va serun bon tros de cada cosa, o almenysaixí ho sembla: va néixer bastant decop, amb ganes de trobar-nos per lle-gir poesia, sentir música, passar unavetllada distreta, calmosa i amenaenmig del traüt de la vida agitada queens malmet salut i sentiments; i aixòinclou una bona dosi de caprici, delgust pel gust, del plaer del plaer,sense treure’n un profit d’aquells quees poden quantificar i potser mercanti-litzar. Tot això han estat les trobadesdel darrer diumenge de cada mes alllarg d’aquests dos cursos.Hi ha hagut poesia, música, dansa,contes, prosa, fragments teatrals,monòlegs còmics…; moments moltemotius, dels que fan espurnejar elsulls, i estones de picardia blanca, deles que fan somriure amb malíciaingènua.El públic, fidel i més aviat en augment,manifesta la seva adhesió a aquestes

vetllades tranquil·les amb paraulesd’aprovació i, quan cal, amb crítiquesencertades, que d’això es tracta; coma les tertúlies literàries de llarga tradi-ció, amb ambient d’ateneu culte.La feina de coordinació de FrancescFàbregas ha aconseguit donar untarannà característic a aquestes reu-nions, un aire de continuïtat ja esta-blerta.Cal fer esment –i ben merescut– de lacol·laboració de la professora depiano Maria Carme Hidalgo, que ens

va desgranant melodies que ens esto-ven l’esperit, només de sentir-les. Finsi tot un parell de vegades hi hem pogutajuntar el cant de tothom.Les ganes i els propòsits són de con-tinuar aquesta tasca cultural al llargdel curs vinent.Esperem ser-hi més colla encara, tanta l’escenari com al públic que hi parti-cipa.Qui encara no ho hagi tastat, que hitregui el nas, a veure si li plau.Fins ben aviat.

DIUMENGE AMB MOLTES LLETRES… I MÉSPer Esteve Pujol i Pons

Cròniques

Museu Cusí de FarmàciaJornada de portes obertes al públic en general

per a la visita del dissabte 19 de novembre del 2011Cal que feu la reserva trucant personalment al telèfon 93 497 70 00 ext. 3357

Dr. Miquel Ylla Català, President Honorari del Museu Cusí de Farmàcia Jordi Dolz Alcon Relacions Professionals Gestor del Museu Cusí de Farmàcia

Agrupació Sardanista del MasnouPlaça d’Ocata dissabte 16 de juliol a les 10 del vespre

BALLADA DE SARDANES per la Cobla Iluro Hi haurà rifes

20

Us vull donar la benvinguda a l’EscolaOcata en nom de la Coral Xabec.Jordi Navarro, que és el director del’escola i també cantaire de la Coral,començava així la presentació delConcert de Festa Major d’enguany.L’ampli vestíbul de l’escola ens acolliaper a la cantada del vespre del diu-menge 3 de juliol.I continuava:Aquesta peça que acabeu de sentir,que s’anomena “Vals de lesPepones”, va ser escrita i musicada aprincipi del segle xx, en el mateixmoment històric en què es decidiaconstruir les Escoles Municipals, edifi-ci després conegut com “el Comú” ique és on ara ens trobem.Benvinguts, doncs, a l’escola delpoble on molts de nosaltres tenimdesats anys de les nostres vides, coma alumnes, com a pares i mares quehem cregut en l’ensenyament públic,com a mestres o com a part d’algunade les innumerables i algunes innom-brables històries que aquest edifici,que ja ultrapassa la centúria, ha vist iha patit entre les seves acollidoresparets. Segur que tots, d’una maneradirecta o més tangencial, podem expli-car vivències relacionades ambaquest immoble, que és sens dubtepatrimoni emocional del poble delMasnou i que molt probablement ambuns quatre o cinc edificis més consti-tueix l’ànima arquitectònica i vivencialde les masnovines i els masnovins.Manera preciosa i molt oportunad’iniciar el concert, atès el lloc excep-cional on es trobàvem.I van seguir els sis bellíssimsNocturns de W.A.Mozart. Deixeu-memanllevar les mateixes paraules ambquè Jordi Navarro els va introduir: Pelque fa als Nocturns, us volem comen-tar que són peces breus especialmentescrites per ser cantades quan es

comença a fer fosc, estan pensadesper amenitzar les vetllades quan espon el sol. Els Nocturns de Mozart ensevoquen l’inici d’una nit tranquil·la iplàcida.I vam cantar i gaudir de Due pupilleamabili; Se lontan, ben mio, tu sei;Ecco quel fiero istante; Mi lagneròtacendo; Luci care, luci belle; Più nonsi trovano.Després d’aquesta música tendra ientendridora, maliciosa de vegades,genial sempre, vam interpretar (conti-nua dient-nos el Jordi) tres peces deGabriel Fauré. La primera és el“Cantique de Jean Racine”, obra demarcat caràcter religiós, escrita perl’autor quan només tenia dinou anys.La segona, la “Pavana”, va ser en elsseus inicis una dansa que es remuntaal segle XVI, i de la qual Fauré fa unapeça instrumental molt propera al’impressionisme pictòric. Sentireu,doncs, una obra amb una sonoritatambigua, agradable, senzilla i alhoramisteriosa i etèria. Per acabar aques-ta primera part us oferirem el“Madrigal”, peça també estretamentrelacionada amb la pintura coml’anterior; hi ha un estret vincle entre lalletra i la música. De fet, l’autor acom-panya el sentiment de la paraula ambel mateix llenguatge musical.

I van ressonar amors sagrats, amorsburlescos i amors apassionats.Va ser Enric Badal qui ens va presen-tar la segona part del concert. Vaal·ludir a l’ambient festiu, tan propi dela Festa Major; va fer una pinzelladade l’ànim viatger dels masnovins perfer les Amèriques. I va venir la polcaEntre els salzers (A.Castells –arranj.Montserrat Llagostera) i vaseguir Punto de habanera (NéstorLuján – Xavier Montsalvatge) i El meuavi (J.Ortega-Monasterio –arranj.Francesc Vila).La Coral va correspondre amb un pri-mer bis reclamat pel públic amb lacançó popular mallorquina Ton pareno té nas, arranjada per BaltasarBabiloni. Com que els aplaudiments ibones cares continuaven, vam ser totsplegats els qui vam bisar El meu avi…visca Catalunya i visca el Català!La Montserrat Llagostera al faristol i laBàrbara Llacay al piano van aconse-guir, a criteri de molts dels assistents,una de les vetllades més reeixides enuna cloenda de Festa Major; ep, i elscantaires amb moltes ganes!Quan sortíem del Comú, ja comença-va a fosquejar; la Festa Major tambéanava cap al Ponent.La Coral Xabec vol continuar cantant!

CONCERT DE FESTA MAJOR DE SANTPERE DEL MASNOUPer Esteve Pujol i Pons amb el permís de Jordi Navarro i d’Enric Badal

Cròniques

Foto

gra

fia d

e J

ordi

Igle

sias

21

La trobada no era casual sinó fruitdels avantatges d’Internet. En Martí,en Carles i jo ens retrobàvem a laBarceloneta, després de prop de 50anys. On ara s’alça un edifici de cincplantes, prop del mercat, abans hihavia aquells pisos anomenats dequarts de casa. Res ens era familiar.Poques vegades havíem tornat albarri, i només per separat, com siaquell lloc fos maleït, i no el lloc esti-mat de la nostra infantesa.De seguida ens vam reconèixer; ladisfressa dels anys no emmascaravael gest, la mirada, l’expressió de lacara, el fons de l’ànima..., que havíemcompartit els primers anys de la vida.Potser en el cas d’en Carles, que permalaltia i la quimioteràpia semblavamés castigat, trigàrem un breu instantmés. Ens vàrem abraçar al bell migdel carrer, no ens perdonàvem el dis-tanciament d’aquests anys. Emmuditsper aquell moment solemne, contem-plàvem el lloc preferit de les nostrestrobades, avui reconvertit en locutori,però abans portal de la nostra escala.En aquell pedrís d’entrada jèiem coma espectadors, a primera fila, del tea-tre de la vida, sense sospitar que enpocs anys prendríem el relleu com aactors. Vestits amb samarreta imperi al’estiu i compartint bufanda a l’hivern,tots tres juntets vèiem el pas dels dies,dels homes, els renecs dels carreters,les escridassades de les dones, lesrelliscades dels vells.No hi havia secrets entre nosaltres.Compartíem baldufes, el berenar depa amb vi i sucre, els cromos i lesindiscrecions... Les tendències profes-sionals ja es manifestaven amb clare-dat; en Martí desmuntant rellotges,que la seva mare cercava desespera-dament, avui és enginyer de la NASA;en Carles amb la seva llibreteta, avuiés un reconegut periodista i conferen-ciant; i jo, recollint ferralla, he acabatcom a viatjant de ferreteria. El casd’en Carles era paradigmàtic, feia pre-

guntes a tort i a dret, que, sense saberescriure, ja anotava a la llibreta ambuns caràcters cuneïformes. Recordoquan passava el senyor Gerard,l’escombriaire, ens alçàvem tots tres,ja que estàvem preocupats per lasalut d’en Negrito, el seu cavall primcom un secall. Com de costum enCarles li adreçava: Senyor Gerard,què ha dinat avui en Negrito? Cadadia en Gerard responia amb un menúdiferent: Avui..., li he donat lioneses denata..., i marxava seguit del seu re-guitzell de mosques, mentre el Negritosacsejava el cap de costat, que horesd’ara interpretem com : No us el cre-ieu pas, que passo gana!– Què se n’ha fet, de la llibreta? –pre-guntà en Martí.– Encara la tinc –respongué en Carles– Què dius? –tant jo com en Martí res-ponguérem estranyats.Aquesta llibreta era especial. És la lli-breta on anotava les preguntes mésessencials de la seva vida que, com afutur periodista, pensava adreçar alpersonatge més important delmoment. En Carles s’estranyava quearribés a ser el primer a entrevistar-lo,ja que tothom en parlava, tothom sa-bia què pensava..., però mai ningúl’havia vist. Així que la llibreta l’encap-çalava amb el títol de: Entrevista aDéu Pare i Omnipotent. Les primerespreguntes eren pròpies de la infante-

sa: Quants anys tenia?; si s’haviacasat; si ho havia fet per l’Església...En seguien d’altres més pròpies de lainstrucció del catecisme; allò d’obrir elMar Roig per la meitat, no ho acabavad’entendre; com s’ho feia el seu Fillper retornar la vida?, ja que feia pocque se li havia mort el gos i estavamolt trist. Amb els anys, el qüestionarianava prenent substància filosòfica,segurament per posar a proval’interlocutor: Tenia solució això delmal en el món?; la vida al Cel, no seriauna mica avorrida tal com la venienexplicant? De totes les preguntes dela llibreta n’érem fidels coneixedors,fins que la vida ens va separar. EnCarles, ens va explicar que el gruix deles preguntes s’incrementava ambcada etapa de la vida; a l’adolescèn-cia, per les noies; al treball, pels en-ganys que rebia; pels fills, per l’alegriai pel patiment que comporten... – I encara conserves el vestit i l’equipfotogràfic per a la gran ocasió? –pre-guntà en Martí– No, això era una bajanada.En Carles havia previst el seu millorvestit per al dia assenyalat, càmera irodets fotogràfics. Havia previst unflaix i unes ulleres de sol, ja que nosabia si hi hauria manca de llum o unalluentor de nassos. Però amb els anystot li quedava petit; que si les sabatesde xarol; que si curt i estret el vestit;

Contes per a adultsPer Jaume Boadella

L’ENTREVISTAL’ENTREVISTA

22

que si caducaven de data els rodets.En fi, va seguir amb la seva llibreta,però no amb els detalls, amb la con-fiança que Déu se’n faria càrrec si noanava mudat.– Ja veus, després de cinquanta anysDéu t’ha fet el salt! –afirmà en Martí.– Oh, no. Les respostes semprem’han arribat puntualment. És clar,arribaven quan tenia capacitat perentendre-les, si no de què serviria?De vegades era el raonament que res-ponia, de vegades la sensibilitat, devegades el sentit comú..., però sem-pre quedava prou satisfet. La llibretas’aprimava de preguntes segonsl’època; altres moments, pel dolor dela pèrdua i la soledat, l’engreixaven de

valent. La majoria d’aquestes encaraestan incontestades. – Veus, tu fent-te preguntes estàs almateix lloc que nosaltres sense fer-ne? –digué en Martí.– Segurament, però no amb la mort,que suposa la indiferència, i sí ambles vivències, que afermen l’esperan-ça. Amics:(ara començava aquell estil poètic queCarles feia servir a les conferènciesquan s’emocionava):A la llibreta he vist el pas dels meusdies,el temps s’emportava el que no valia.Com quan infants, vèiem les escom-braries,que retirava en Gerard quan calia.

...He viscut dies assolellats, de pluja itempesta, de mar calma i també revol-tada. Però amb mi sempre restava lafesta, dels amics, els records il’estimada.Havíem arribat al Pla de Palau. Ensabraçàrem entranyablement, tots tressabíem que era la darrera vegada. EnCarles aviat tindria una altra mena decita; ell prengué el carrer del’Espaseria, nosaltres cap a laCiutadella. Al trencar per la plaça deles Olles, veiérem la papereria ond’infants compràvem. Sense parlar-ne, en Martí i jo vam entrar-hi i totsdos a l’uníson requeríem:– Una llibreta, sisplau!

Va nàixer a les Illes Balears un 24 d’abril de fa 224 anys enuna antiga família arrelada al lloc des del segle XIV. Sonpare era patró de la marina mercant i tenia una bona posi-ció econòmica. Va poder aprofitar l’atmosfera cosmopolitadel seu lloc de naixement durant la seva formació. Els seustutors li van ensenyar els idiomes que li permetrien accedira la més important literatura científica del moment. A l’edat de 7 anys comença els estudis de llatí i filosofia;dos anys més tard començaria els estudis de francès, als12 d’anglès i als 13 va obtenir el seu primer èxit acadèmic,defensant en llatí una tesi. Dos anys després s’embarcà enun mercant de son pare i durant nou mesos viatjà pelMediterrani. Quan tornà del viatge, començà els estudispreparatoris per cursar els estudis de medicina, matemàti-ques i ciències naturals.Amb 17 anys inicià la carrera de medicina a la universitatde València, una de les millors d’Espanya. No obstant, enaquell temps, especialment pel que fa als estudis de cièn-cies, era una universitat molt desfasada. Per això assistia a les classes, però sense escoltar-les,perquè creia que valia més estar distret que aprendre elque hauria d’oblidar, i s’aprenia de memòria la lliçó que elsanaven a preguntar. Quan tenia 18 anys es va celebrar un examen públic, on elsestudiants havien de defensar-se de les preguntes delsprofessors i d’altres estudiants; i ell, que era el qui més quí-

mica sabia dins de València, va obtenir un triomf brillant.Després d’això, i ja amb gran fama, va anar a estudiar aBarcelona, on no existia universitat perquè havia sigutsuprimida per Felip V. A causa d’això la labor educativahavia estat assumida per altres institucions com la Junta deComerç, que oferia cursos de química, els quals, gràcies auna beca, va continuar a París, on es va matricular en laFacultat de Medicina. La beca, a causa de la guerra napo-leònica, li fou suspesa. Tanmateix als 24 anys s’hi doctorà.Als 28 anys es casà amb una francesa, filla d’un escultor. Iferen un viatge a Barcelona i Ses Illes per visitar la família.Féu una gran carrera com a professor. Va ser nomenatcomandant de laLegió d’Honor i rebécondecoracions delBrasil, de Bèlgica i deRússia.Als 58 anys vacomençar a escriureles seves memòries ia l’any següent varealitzar un segonviatge triomfal aEspanya. Fou nome-nat acadèmic aSevilla, Madrid iCadis i la reina IsabelII li va concedir el títolde doctor.Amb 66 anys va morirde pulmonia. Un delscientífics més impor-tants i, potser, menysreconegut, que hansorgit a Espanya i ales Illes Balears.

Amb aquest article-concurs convidem a participar tots els lector,d’acord amb les bases següents: Cal endevinar de quin personatgeestem parlant i comunicar-ho a la redacció del Butlletí mitjançantcorreu electrònic (gentmas@suport.org) o per correu ordinari (c/Dr. Agell,9, 08320 el Masnou) indicant el nom del personatge i dades personals.Entre els encertants sortejarem cada mes un CD del llibre virtual *Gaia2148. i un exemplar de la “Rondalla Còsmica”. Avans del 20 decada mes, com a màxim.

CONCURSQui és aquest personatge?Per Antoni Josep Ferrero i Balaguer

CONCURS

Monument funerèri a Montparnasseerigit al nostre personatge

Calorades i marabuntes

Teatre capital(La cartellera barcelonina)Per Rosa M. Isart (rmisart@hotmail.com) i M. Josep R. Lucas (gràfics)

El 29 de juny es va estrenar al Teatre Apolo de Barcelona lafamosa obra ART, de Yasmina Reza, una versió que arribaara a la Ciutat Comtal dirigida per Joaquim Candeias i traduï-da per Rodolf Sirera i Fernando Gómez Grande, interpreta-da pels actors valencians Carles Alberola, Alfred Picó iCarles Sanjaime, on s’analitza la fragilitat de les relacionshumanes i la incapacitat d’entendre i d’estimar per damuntdels nostres prejudicis. Del 7 al 31 de juliol tenim una Julieta & Romeo al TeatreColiseum, una relectura de la tragèdia de Shakespeare, diri-gida per Marc Martínez (Super-Rawal, Le mani forti). L’obraés una coproducció del Festival Grec’2011 i VàniaProduccions, en col·laboració amb el Teatro Español deMadrid i el Festival Shakespeare (IXa edició, del 8 al 17 dejuliol del 2011), on aterrarà després de la seva temporada dequatre setmanes a la capital catalana. Amor? Amor! Amor?Fins al diumenge 17 de juliol podem revisitar la gran comè-dia de Jordi Galceran, l’excel·lent Dakota, perquè es repre-senta al Teatre del Raval. Fins al diumenge 10 de juliol el Ballet David Campos mos-tra la seva exquisida creació Giselle al Teatre Goya, quedirigeix Josep Maria Pou; recordem que hi van finalitzar lesfuncions de Truca un inspector el passat 19 de juny, peròque hi continua la teca ben feta.Fins al diumenge 24 de juliol, la Sala Atrium (c/ Consell deCent, 435), presenta l’obra JAZ, de l’aclamat dramaturgafricà Koffi Kwahulé (1956). Entre la faula poètica, el reci-tal musical i l’himne a la dona, aquest conte urbà ens acos-ta l’univers d’un dels dramaturgs africans més reconegutsal món ─que haurà visitat Barcelona del 30 de juny al 5 dejuliol. El teatre de Koffi Kwahulé, autor originari de Costad’Ivori però format a París, porta el jazz a la seva pròpiaestructura; és un escriptor que ha estat traduït a l’anglès,l’alemany, el búlgar, el neerlandès, l’italià, el flamenc, eltxec, el grec, l’eslovac i ara el català. El monòleg original,

el viurem a través dedues veus femeni-nes complementatper música antiga(interpretada pelgrup resident de lasala, l’AtriumEnsemble).Tango! El dimarts 26de juliol la CeciliaRossetto actua alMolino, hi presentaCecilia mima ElMolino, a les 21hores (25 €). Unaestoneta després, ados quarts d’onze,acabat el concert, lasala ofereix milonga(de franc per alsassistents al concerto) a 6 eurets per al públic que vol afegir-se a la festa.No acabarem el mes sense passar-nos (altra vegada) pelGrec, pel Festival d’Estiu de Barcelona, que acaba engua-ny el 31. Per exemple, del 19 al 21 de juliol, cent-cinquan-ta minuts que intuïm ben intensos: el director eslovè TomažPandur rethomenatge alcineasta italiàVisconti ambuna versióteatral de Lacaduta deglidei (La caigu-da dels déus;1969). Elmuntatge, amb un repartiment excepcional que caminaràpel damunt del nostre adorat terra del Teatre Grec, és lahistòria del declivi i la descomposició d’una família aristo-cràtica alemanya. Vermuts, platja, agost. Recarreguin lespiles, senyores i senyors maresmencs. Dos i dos no fanquatre.

MENÚS DIARIS · SERVEI A LA CARTA · MENJARS PER EMPORTARDILLUNS TANCAT

Santiago Rusiñol, 43 · Tel. 93 555 23 96 · El Masnou

R E S T A U R A N T

23

24

És evident que totes les ciutats estanconstituïdes per diferents estils arqui-tectònics inspirats en la seva pròpiacultura, o en un període històric, o enun estil determinat autòcton. ABarcelona, per exemple, hi podem tro-bar molts elements neogòtics,romans, àrabs, medievals, jueus i,sobretot, un estil que la identifica ple-nament: el modernisme; movimentartístic i arquitectònic iniciat al voltantde l’any 1900, i en què a Catalunyavan sorgir veritables genis com AntoniGaudí, Lluís Domènech i Montaner,Josep Puig i Cadafalch, i d’altres,cosa que féu de Barcelona la capitalmundial del modernisme arquitectò-nic. Pel que fa a les zones rurals, unaconstrucció s’identifica plenamentamb la idiosincràsia catalana: lamasia, i, encara que moltes han des-aparegut a causa del progressiu aban-donament del camp i a l‘evolució delscostums, afortunadament a Teià enca-ra en tenim unes quantes en plenavigència; deixeu-me dir-ne els noms:Can Barrera, Can Bruguera, CanLladó, Can Sala, Can Torrents, Cal’Uriach, Can Padellàs, Can Monach,Can Mora, Can Bosch, Casa Pol iCasa Bru; uns veritables tresors. Potser la versió anglesa de la masiaseria el “cottage”, encara que mésmodest, però molt representatiud’aquell país. Durant la meva últimaestada a Anglaterra, país pel qual tincuna gran predilecció, vaig tenirl’oportunitat de visitar un museu al‘aire lliure, almenys així l’anomenen,encara que jo diria que és un veritableparc temàtic de l’Anglaterra rural imedieval. El lloc està situat en unentorn idíl·lic com a paisatge, molt cui-dat i representatiu d’aquell país. Alprincipi vaig creure que es tractavad’una espècie de “Poble Espanyol” deMontjuïc, però no, en aquest les cons-truccions són autèntiques, moltesd’elles dels segles XVI i XVII, així comtambé dels XVIII i XIX. La seva parti-cularitat és que les cases provenen

dels comtats de Sussex, Surrey, Kenti Hampshire, tots ells englobats sota ladenominació geogràfica de “Weald &Downland”, que és també el nom queporta el museu. Per la seva antiguitat iabandó moltes de les cases estavenen un estat deplorable, i el mèrit delmuseu va ser desmuntar-les ambmolta cura del seu emplaçament irefer-les al seu estat original en elmuseu. En total hi ha quaranta-quatrecases, i són una veritable mostrad’una forma de vida rústica, però, almateix temps, amb un gran encant. Jono les vaig visitar totes, però sí lesmés representatives. Pel seu valordidàctic, el museu és molt visitat pelscol·legis. En algunes de les cases elpersonal va vestit amb robes de l’EdatMitjana i, a més d’informar-te, fan unarepresentació de la cuina d’aquelltemps. Hi ha tota mena d‘edificacions: gra-ners, tendes, cases de camp (cotta-ges), escola, quadres de cavalls, de

vaques, carboneres, serradores...moltes amb el característic entramatexterior de fusta. Unes poques casesno estan reconstruïdes del tot perquèaixí el visitant pugui veure el seu siste-ma de construcció interior de fusta. Sí,en canvi, l’escola està perfectamentreconstruïda amb mobles originals del’època; sols hi falten els alumnes.També hi ha un molí d’aigua al costatd’un petit llac rodejat de vegetació ipoblat de nombroses aus. El museutambé té apartats amb animals degranja com cavalls, xais, porcs ivaques, on el visitant pot contemplarles feines tradicionals d’aquests esta-bliments. No cal dir que el museu tétotes les comoditats per als visitants,així com llibres, objectes, mapes,opuscles... En conjunt, és un bon exemple del’amor i interès per preservar unsvariats estils arquitectònics i formesde vida que conformen en gran part labase i la cultura d’aquell país.

UN PASSEIG PER L’ANGLATERRA MEDIEVAL I RURALPer Josep Condeminas

25

Arran de sòl

Quan llegiu aquestes ratlles, ja portarem quasi dos mesos.Us preguntareu de què. Podria ser d’embaràs, d’estiu, decalor, de crisi, de... de... doncs no, res d’això. Del que portem,segons diuen els mitjans de comunicació, i ho van, ho anem,repetint com simples lloros, és d’INDIGNATS!I jo em pregunto, només dos mesos?; jo, si més no, fa tant detemps que ho estic per alguna cosa que ja ni recordo des dequan. Potser des que vaig néixer. Quan no és per l’ocupacióterritorial és per les estafes fiscals o pels entrebancs al lliuredesenvolupament lingüístic, per la crisi que pateixen les per-sones que es troben sense feina i amb hipoteca, pel robatoriencobert de les entitats bancàries, etc., etc.Però al que es refereixen els mitjans de comunicació és a unaaltra mena d’indignats; i, pel que es veu, aquesta mena deindignats són d’un altre caire, això sí, majoritàriament indigna-dos. Els en fot un carall la situació del país on viuen o hannascut. Potser són globalitzats, això sí, en llengua forana.Jo sí que em vaig indignar el dia que aquesta patuleia vanassetjar el Parlament del meu país, tot i que ara, alguns, se’ndesmarquen. Diuen que eren només uns violents incontro-lats. Potser sí, però ells, tots, havien convocat l’encerclamenta un Parlament constituït amb els vots del meu poble. Diuenque eren tres mil; en canvi, els qui haviem votat som tresmilions. No diuen que en democràcia els números canten?Doncs… Indignat també per la imatge donada arreu del món, com derepública bananera, quan la nostra fou de les primeres delmón.Indignat perquè per uns quants, el seu fet pot tenir repercus-sions econòmiques al nostre país.Indignat per la brutícia i destrosses que deixen al seu pas, toti que, diuen, netegen. Brutícia i destrosses que pagarem tots.Bé, tots, tots els qui d’una forma o altra cotitzem.A part, també estic indignat per la incoherència d’una part, perno dir tota, la classe política. Sembla que només foren cohe-rents el dia dels fets, després a esgardissar-se com sempre.També per la inseguretat que hi ha, que hem hagut de con-vertir les nostres llars en presons, mentre els fora la llei cam-pen per on els rota. I els que haurien de fer complir les lleis,o fer-ne d’adients, miren cap a un altre costat.Indignat també per la brutícia dels carrers. Tanta que transi-tar-hi és talment fer una cursa d’obstacles, el premi de la qualpot ser quedar ben calçat (de merda) o anar per terra. Ambl’afegit que, per esquivar els obstacles, et pot atropellar qual-sevol d’aquests esperitats que circulen sobre rodes per lesvoreres sense que ningú els digui res.Això si, ara tot, diuen, és de bon rotllu. O sigui que et cla-ves una morra, et roben o se’t fiquen okupes, però tot debon rotllu.Apa, bup, bup, i que Déu us agafi confessats (com deien elsavis) o sense els pixats al ventre (com vulgarment es diu).

Per Pledebuit

La cuina de l’Antònia

El Masnou, Sant Felip, 45 · 93 540 97 41Badalona, Canonge Baranera, 75 · 93 384 43 51

Igualada, Rambla Nova, 29 · 93 804 22 25

www.elcullerot.catelcullerot@hotmail.com

De tot per a la cuina

Tarta de SardinesPasta brisée

200 gr de farina, 100 gr de mantega, 50gr d’aigua i sal, Farcit

16 sardines, 500 gr de cebes de Figueres, 200 gr de tomàquets,farigola, sal i pebre, oli d’oliva i llimona

Per a la Pasta Brisée barregem la farina i la sal amb la mantegaestovada i ho treballem amb les mans fins que quedi tacte de sorra. Hiposem aigua i ho lliguem, treballant-la amb les mans. L’estirem i fol-rem el motlle. Poseu-ho al forn i coeu-ho al “blanc” durant uns 15m .

Per altra banda, netegem les sardines i deixem els filets en maceració amb 2 cullerades soperes (c.s.) d’oli d’oliva, sal, pebre

i gotes de suc de llimona i farigola.

Tallem la ceba a làmines i la posem en una paella. Per sobre la cebahi tirem 2 c.s. d’oli, 1 c. de cafè (c.c.) de sucre i un pessic de sal ide pebre. Primer ho deixem coure a foc lent i després ho remenem

de tant en tant. A meitat de la cocció hi afegirem el romaní. Llavors pelem els tomàquets i els tallem a làmines ben fines.

Sobre la massa ja cuita, posem la ceba ben repartida, per sobre eltomàquet, sal i pebre i finalment les sardines escorregudes amb la

cara de la pell cap amunt. Ho pintem tot amb oli i ho coem al forn ja calent a 220º uns 5 minuts.

GAIREBÉ TOT AIXÒ ÉS VERITATPer Carles Maristany

En prendre la ploma per iniciar l’escritd’avui, sobtadament tinc la sensacióque estic envaint el camp de treballliterari del bon amic JosepCondeminas, excel·lent col·laboradord’aquest butlletí.Cerco en el subconscient una disculpaque em retorni la tranquil·litat de laqual dubtava i penso: els vaixells i per-sonatges d’en Josep són sovint fruitde la imaginació. Tripulants i nauss’enfonsen i tornen a la superfície comel riu Guadiana ho fa, després volenentremig de núvols i apareixen dins dela boira de la seva prolífica fantasia,envoltats d’un halo gairebé santificant. Però, qui pot negar o dubtar d’allò quetanta gent ha vist? Oi, Josep?Ja del tot tranquil·litzat, parlaré(escriuré) de gent coneguda, de nausde ferro o bé de fibra, fetes, diguem-ne, d’abans d’ahir. De persones quecalçaven espardenyes o sabates enllevar-se al matí, però que sentirenveus no d’ultratomba o fantasmals illunyanes sinó veus a cau d’orella.Una cridava “Mare, Mare”, l’altre“Socors, Socors” i les dues foren cap-tades pels seus destinataris, tot i lagran distància que els separava. Així doncs, de tot el que segueix pucafirmar que gairebé tot això és veritat,llevat de petites matisacions inherentsa l’assumpte que tractem. Els dos fets succeïren aquí, alMasnou. El primer cas em fou explicatde forma escarita, concisa per laMaria Dolors Pagès i Barba, de Ca laCandelària, néta de la protagonistadel fet. Vàrem concertar una assegu-da per jo poder prendre notes del seurelat, però una greu malaltia, duesintervencions quirúrgiques, una dava-llada de les defenses corporals forensuficients perquè la crida a la “casadel Pare” l’alliberés de tants sofri-ments. Maria Dolors, descansa enpau! Segons ella deia, hem de remuntar-nos a l’abril de l’any 1912. Llavors, jaen plena decadència la marina de vela

catalana, ja que les naus de vapor vanimposar-se per la seva capacitat decarga i la seva rapidesa, molts masno-vins van cercar feina en companyiescom la “Transatlántica”, la “Transme-diterránea” o la “Pinillos Izquierdo yCía.” entre d’altres, i s’embarcarencom a personal de pont, coberta,màquines, o en oficis a bord com mes-tre d’aixa, forner, cuiner, cambrer etc.segons els estudis o capacitat perso-nal de cada un. Aquell any del 1912 l’oncle de la Ma.Dolors, en “Sènsio”, anava embarcat abord del “VALBANERA”. Ell era el for-ner a bord. La feina i la “clientela”, ennombre de 1200 entre tripulants i pas-satgers, per fer-los el nostre pa decada dia estava assegurades, tambéel sou, però la vida…!Van sobreviure els 742 passatgersque van desembarcar a Santiago deCuba per accelerar l’arribada al seudestí situat al mig de l’illa. Els 488 querestaren a bord moriren en el naufragi,que va succeir entre els dies 9 i 12 desetembre de l’any esmentat, provocatper un fortíssim cicló tropical, que noels va permetre d’entrar al port del’Havana; i el capità Don RamonMartín Cordero es va veure obligat acapejar-lo a mar oberta amb aquestfunest resultat final.Malgrat la seva perícia i experiència ique el vaixell tan sols portava sis anysde servei, naufragà enfront de l’illaTortuga en un fons de 12 m. Fons delsqual sobresortien el pal major i elspescants d’estribord, quan fou trobatper un caça-submarins americà, pocsdies després del naufragi. Fins aquí la història, el drama ple depreguntes sense respostes, ja que nova haver-hi ni un sol supervivent.Deixeu-me ara que, a través de la

meva ploma, l’àvia d’aquesta néta ensconti l’experiència viscuda de “vivaveu” d’aquest esdeveniment en què elseu fill, en “Sènsio”, va perdre la vidaen el mar de les Antilles. Les eixides de dues cases, la d’ella i lade la seva filla eren costat per costat,veïnes. La mare sargia mitjons asse-guda a la seva butaca de vímet sotal’ombra del llimoner, i la filla entrava isortia de l’eixida de casa seva, reco-llint la roba eixuta de l’estenedor,posant-la sobre la taula per plegar-la. Tot d’una, la mare inquirí dirigint-se ala filla: –Nena, que m’has cridat?–No, mare, per què?–He sentit una veu que em cridava:Mare, Mare, Mare!–Jo no us he pas cridat ni he sentitres....Poc temps després va tornar a pre-guntar: –Què vols, noia? –Jo no vull res, mare…-Doncs mira, juraria que algú altre copm’ha cridat:Mare, Mare, Mare!–Jo no he sigut pas, deu haver-vos-hosemblat.–Quina cosa més estranya, oi? Nom’havia passat mai res així! Res d’això va tenir llavors cap impor-tància i fou oblidat.Però uns dies després, quan la noticiaportadora del naufragi del vapor“Valbanera” va arribar al Masnou, algúva lligar caps i va arribar a la conclu-sió que aquests crits que ella va sentirprop la seva orella cridant-li repetida-ment Mare! eren paraules que sorgi-ren d’una gola per la qual s’escapaval’alè i la vida del seu fill.El crit, la veu va tenir-los presents finsa l’últim dia de la seva vida i ella maino va posar en dubte que el seu fill

26

DOLÇA MARE

l’havia cridada en la seva mortalangoixa.Diuen que el so és un agent físic quees manifesta en forma d’energia vibra-tòria i es propaga a 390 m per segon.La veu mental, l’energia que surt indu-ïda pel cor i condensada en el cervell,és possible, diuen, que es transmetide forma instantània, mes ràpidaencara que l’electricitat.

Mirant la televisió, ens adonem que, sila imatge prové de molt lluny, el soarriba més tard que la imatge trans-mesa i el moviment dels llavis no con-corda. Podria ser que una personasordmuda desxifrés les paraulesabans d’arribar el so. No és pas elmateix, però s’hi assembla molt.Cadascun dels lectors podrà treurelliurement d’aquest relat la “seva” prò-

pia conclusió. Jo ja tinc presa la mevaal gust, com si fos com el cafè: natu-ral, torrefacte, descafeïnat, llarg, curt,amb llet, tallat, amb sucre o sacarina,amb gotes o combinat amb rom oconyac, calent o amb glaçons, o sim-plement per poder anar al servei.P.E. Per la manca de paper i anun-ciants, l’altre cas sortirà properament.

Una experiència pedagògica reeixidaNo és gaire habitualque s’editin textos es-crits per infants o perjoves, perquè la LIJ(Literatura Infantil iJuvenil) sol ser feta peradults tot i ser destina-da al públic infantil ojuvenil. No ho és,almenys, que els tex-tos siguin editats foradel circuit escolar, pereditorials comercials.El Cep i la Nansa Edicions, de Vilanova i la Geltrú, s’hi haatrevit amb un conjunt de narracions breus (no arriben ni ala mitja pàgina cadascuna) fetes per trenta-dos estudiantsde 12 i 13 anys de l’Institut Alt Penedès, de Vilafranca delPenedès. El volum, titulat Mooonstres (1), és fruit d’unaexperiència pedagògica duta a terme per un dels profes-sors de Plàstica del centre, Joan Ortega, conegut amb elpseudònim de Juanolo i amb una llarga trajectòria en elmón de la il·lustració. L’experiència va consistir en la realit-zació, per part seva, de trenta-cinc dibuixos de monstresd’allò més diversos i imaginatius, a trenta-dos dels qualsvan posar noms i textos (característiques físiques, gustos,manies...), també d’allò més variats i originals, els corres-ponents alumnes, que signen el text i apareixen amb nomi cognoms a la solapa posterior. La base i l’origen del llibre, doncs, són els dibuixos que,com hem dit, són obra de Juanolo, excepció feta d’un, elprimer que és fet d’un nen de 3 anys (p. 4-5). Són a totcolor i ocupen les pàgines senars, ja que les parells sóndestinades als textos dels nois i les noies que s’hi han ins-pirat. Val a dir que n’hi ha quatre, al final del llibre (p. 69-73), sense text, ja que se suggereix que siguin els lectorsque hi posin nom i explicació. Els noms dels mostres són molt variats i reflecteixen moltels gustos i els usos lingüístics dels autors. Hi predominen

els noms en anglès o clarament influenciats per l’anglès.Tot i que també n’hi ha una bona colla en català, alguns encastellà i encara alguns altres en llatí macarrònic, clarainfluència dels noms dels dinosaures, suposem. N’hi haalguns d’encertadíssims, quan en veus el dibuix natural-ment: “Dinocactus” (p. 12-13), “Emocigator III” (p. 24-25)...Pel que fa als textos, val a dir que hi predomina un cert pes-simisme o una certa visió negativa de la vida, molt propisdel cinema, dels videojocs i fins i tot dels dibuixos animatsen què apareixen mostres, que solen ser destructius, devo-radors, bruts i solitaris, enfadats... Tot i que també n’hi hauns quants de bonifacis i feliços a més no poder. Val lapena d’assenyalar, encara, que alguns textos mostren cla-rament les obsessions dels autors: la tristor (p. 64-65), lesexpectatives familiars incomplertes (p. 52-53), la solitud dela bona estudiant (p. 42-43)…No podem tancar el comentari del llibre sense fer referèn-cia a la narració breu titulada “Quan els mooonstres ensvisiten”, que ocupa les pàgines finals (p. 74-82) i que ésobra del també professor de l’IES Alt Penedès, Carlos Rull.En la dita narració, l’autor fa que els monstres comencin afer-se realitat i apareguin a llocs molt diversos del món. Unparell d’alumnes se n’adonaran i un d’ells ens narrarà elsfets. També faran l’anàlisi del perquè i com es poden pro-duir (un pinzell màgic que el professor de castellà -l’autorreal del text-, porta per al professor de Plàstica -l’autor realdels dibuixos- d’un viatge a la Xina) i trobaran una solucióper aturar-ho. En conjunt, un llibre original, amè, que de ben segur inte-ressarà els joves entre 10 i 14 anys, ja que s’hi sentiranmolt identificats, i molt ben editat, si n’exceptuem la correc-ció ortogràfica i sintàctica. Ja sabem que els alumnesd’aquestes edats escriuen força malament i, per tant, supo-sem que s’han hagut de corregir els textos a fons: encarahauria calgut fer-ho més a fons. A més, el text del profes-sor Carlos Rull, tampoc ha estat corregit amb cura, fins alpunt que fa tot l’efecte de ser originàriament escrit en cas-tellà i traduït al català.

(1) Carlos Rull i Altres: Mooonstres. El Cep i la Nansa Edicions,Vilanova i la Geltrú, 2010. Il·lustracions i idea original de Juanolo.84 pàgines.

Parlem de llibresPer Pere Martí i Bertran

27

Correfocs Festa Major 11Correfocs Festa Major 11La Colla de Diables agraeix a tots els col·laboradors, amics i gent a qui agrada el foc, la seva participació en la festa

Fotografies de Xavi Cardona i Jordi Garriga

JG

JG

JG

XC

XC

XC

JG

JG

XCXC

JG

XC

30anys1981 · 2011

CLUB DE TENNIS BARCELONA-TEIÀRamon Llull, 12 · 93 555 37 00 · Teià

PROMOCIÓ DE SOCIS A PROVA PER UN ANY

13 Pistes de tennis, 4 Pistes de pàdel, Gimnàs, Piscina, Restaurant, Locals SocialsOberta la inscripció a l’escola de tennis 2011-2012

www.ctbteia.com

Jaume I , 2 · 93 555 96 52 el Masnou · NO TANQUEM AL MIGDIA

MARISA VILA

Perruqueria Mixta

PORTES AUTOMÀTIQUES I MANUALS

P. Buvisa. C/ Indústria 14 • 93 555 93 88 • Teià Port esportiu el Masnou, local 77 · 93 540 72 40 (Hores convingudes) el Masnou

93 555 93 88 Pregunti-ns

• Portes de garatge i barris, manuals i automàtiques• Automatització de tot tipus de portes i persianes• Receptors i emissores • Cèl·lules fotoelèctriques • Detectors magnètics • Instal·lació, manteniment i reparacions

Enric, sl

info@automatismesenric.com / www.automatismesenric.com

TALLER

DE PU

BLICIT

ATDIS

SENY

GRÀF

IC

L l u í s Va l l s M a r í

J a u m e I , 1 1 293 555 80 06/16 5908320 El Masnou · El Maresme

30

Exposicions

GENTDEL MASNOU

Fins al 8/7Els Banys de Sant Cristòfol, pioners de la Costa deLlevant

Del 9 al 29/7Col·lectiva de l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona

Concert

I n f o r m a X MARATÓ DE VEUS LÍRIQUESDiumenge 17 de juliol a les 19 a Gent del MasnouLes Noces de Fígaro (fragments), versió concert.Direcció musical: Montserrat ApariciPiano: Carles Puig Entrada gratuïta

L’ENDEVINALLA per V.D.R.

Una velleta tota arrugadeta,que sempre porta una cueta.

Resposta: la pansa

La punta de la llengua (26) Per Esteve Pujol i Pons

Alerta, només pot olorar qui té nas! És a dir, olorar equi-val a ensumar, flairar, percebre l’olor.Aquesta observació és escaient perquè ara de tant entant se senten i es veuen escrites frases com ara Aquestahabitació olora malament, o bé Les flors oloren molt bé.Ni les habitacions oloren ni les flors tampoc perquè notenen nas. Les habitacions i les flors fan olor de… Els quipodem olorar o ensumar som nosaltres o qualsevol ésserproveït del sentit de l’olfacte. Com veieu, el verb castellàoler no és pas sempre sinònim del nostre olorar.Quan preveiem alguna cosa com a probable diem

M’ensumo que… o bé M’oloro que…I en la mateixa línia olfactiva, és bo d’insistir que les cosesfan olor de, no pas olor a. Per exemple, sento olor de gas,senties olor de peix, feia olor de resclosit, era una olor depetroli, se sentia l’olor d’all…I per associació d’idees, recordem que els objectes sónfets de, no pas fets en. Les cases són de pedra, no pasen pedra; una cadira és de fusta, no pas en fusta; unataula és de marbre, no pas en marbre; els gots són devidre, no pas en vidre…

ASSESSORIA IGLESIASFISCAL • LABORAL

• COMPTABLE • ASSEGURANCES• GESTIÓ IMMOBILIÀRIA• GESTIONS DE TRÀNSIT

Sant Miquel, 21, A, baixos • 08320 El MasnouTels. 93 540 40 53 · 39 95 · fax. 93 540 40 53

Cada divendres de 20.30 a 22.30 Rock, tango, cha-cha-cha, vals, polca, fox,

pasdoble, mambo, etc…

Les condicions del curs i obertura d’inscripcions s’indicaranen el butlletí del proper mes de setembre.

Organitza: Vocalia Recreativa

42è Curs de Balls de SalóOctubre-desembre 2011 de 30 de setembre al 16 de desembre

E S P E C I A L I S T E S E N D I A M A N T S

Endu-te’n el que vulguis envasat al buit

www.canrac.comb o t i g a v i r t u a l

M e s t r e s V i l l à , 1 0 1 · 9 3 5 5 5 1 6 6 4 e l M a s n o u

Del 8 al 28 d’agost Vacances

T/ 93.555.69.03www.meslloc.com

FINQUES MESLLOCLLIGOÑA CAYETANO

S a n t M i q u e l , 2 3 - 0 8 3 2 0 e l M a s n o u -

Compravenda - Admin is t rac ió - ASS. jur íd i ca

Mossèn Jacint Verdaguer, 14 · El Masnou Tels. 93 555 10 60 / 17 61 · Fax 93 555 28 90

www.finquespuig.net · info@finquespuig.net

Finques Puig slF P

Del 8 al 28 d’agost Vacances

Pere Grau, 14, el Masnou · 93 555 64 51Al costat de Mobles Vilalta

VACANCES DEL 15 AL 22 D’AGOST

www.plederiure.catCa n’Humet (Fontanills, 77)

Ho organitzen: chapertons CÒMIC-TEATRE

Amb el suport de:

Segueix-nos a:Ho patrocinen: