1

Aula Maria Aula Maria Aula Maria Aula Maria RúbiesRúbiesRúbiesRúbies INFORMA INFORMA INFORMA INFORMA

Editorial Editorial Editorial Editorial

Full informatiu nº Full informatiu nº Full informatiu nº Full informatiu nº 22228888 novembrenovembrenovembrenovembre del 201 del 201 del 201 del 2016666 1. Editorial. 2. Fòrum de l’Aula.

2.1 Aula d’Extensió Universitària Ramon Juncosa: 2.1.1 Intervenció de la Vicerectora de

Responsabilitat Social i Promoció de la UPF

2.3 Escoles del nostre país 2.3.1 Escola Estel del Guinardó

2.4 Mestres de casa nostra 2.4.1 Josep M. Jarque i Juglar

2.5 Dones catalanes 2.5.1 Gemma Mengual

2.6 L’opinió dels nostres pedagogs 2.6.1 Sara Blasi

3. Museu virtual de la Pedagogia. 3.1 Document 15

3.1.1 franquisme i catalanisme cultural

4. L’Aula recomana 4.1 Llibres

4.1.1 “El poliedro del liderazgo”

4.1.2 “Respira”

5. L’Aula informa 5.1 L’apunt: Frase Ramon Llull

5.2 Premi Gabriel Ferrater

Amb el present FULL INFORMATIU arribem ja al número 28! El FULL ens ha servit i ens serveix, per informar-vos fil per randa de les activitats que desenvolupem a l’Aula Maria Rúbies. Fòrum Educació i Cultura i a les seves filials l’Aula d’Extensió Universitària Ramon Juncosa i l’Aula Senior.

Dues de les aules porten el nom de dos grans pedagogs de casa nostra: la Maria Rúbies i en Ramon Juncosa. Els dos van morir quan estaven al

2

Aula d’Extensió Universitària Ramon JuncosaAula d’Extensió Universitària Ramon JuncosaAula d’Extensió Universitària Ramon JuncosaAula d’Extensió Universitària Ramon Juncosa

Fòrum de l’Aula Fòrum de l’Aula Fòrum de l’Aula Fòrum de l’Aula

moment més àlgid de la seva activitat docent; i als dos els unia la seva vocació pedagògica, la seva catalanitat, el seu profund sentit ètic de la vida i la seva dedicació al país. Sens dubte que si visquessin la Maria i en Ramon gaudirien molt els moments actuals. El seu record ens empeny a seguir portant a terme les activitats següents:

- L’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran, amb quasi cent

alumnes inscrits.

- L’Aula Senior, mitjançant la qual, un grup de mestres jubilats es

dediquen a nens i nenes immigrants per ajudar-los amb el tema de

la lectura i l’expressió.

- El Full Informatiu, d’una freqüència trimestral

- i per últim, una nova activitat: el Projecte Inter generacional que es portarà a terme amb alumnes de la tercera edat de l’Aula Ramon Juncosa i alumnes de primer de batxillerat de l’Escola IPSI de Barcelona.

Desitgem que trobeu interessants totes aquestes activitats.

Com sempre, esperem la vostra col·laboració. Bartomeu Palau

President de l`Aula

Intervenció de la vicerectora de Responsabilitat Social i Promoció de la UPF a la inauguració de curs de l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran Octubre del 2016

Benvolguts, Benvolgudes

En primer lloc, voldria disculpar la meva assistència a l’acte d’avui, però permeteu-me que adreci unes breus paraules en representació de la Universitat Pompeu Fabra que il·lustren el compromís de la nostra institució amb les aules d’extensió universitària i amb els seus i seves participants.

3

Començaré explicant com aquests darrers anys la nostra Universitat ha apostat de manera decidida per integrar la responsabilitat social com un eix transversal de l’activitat docent, de recerca i de gestió. Prova d’això, en el recentment aprovat Pla estratègic 2016-2025, el full de ruta que ha de guiar la UPF en els propers deu anys, la Responsabilitat Social ja hi figura com un eix transversal i inspirador de tota la nostra activitat.

Aquest compromís s’articula a l’entorn de diferents principis,un dels quals és el nostre lligam amb la societat on estem immersos, la implicació en el desenvolupament social i cultural del territori que ens envolta.

És a l’entorn d’aquest darrer principi que la Universitat vol impulsar les aules d’extensió universitària per a la gent gran, dedicades a la divulgació de coneixement per tal que tots els aquí reunits continueu amb una formació acadèmica de qualitat que, sens dubte, millora la nostra qualitat de vida i ens enriqueix com a persones.

Evidentment, aquesta és una tasca que no fem sols. La labor conjunta amb AFOPA (l’Agrupació d’Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya), amb qui col·laborem des de ja fa prop de 15 anys, és imprescindible per continuar tirant endavant aquest projecte. I òbviament, amb les juntes directives de cada una de les aules adscrites a la nostra universitat. Avui, la Universitat Pompeu Fabra ja tutela dotze aules de gent gran i continuem treballant millor el nostre acompanyament i seguiment en la seva tasca formativa.

A tall d’exemple, estic personalment molt satisfeta de l’excel·lent acollida que tenen les visites a les instal·lacions del nostre campus, amb més de 300 participants interessats en conèixer una mica més de prop la Universitat on estan adscrits.

És en aquest marc de treball, amb la voluntat de dinamitzar les aules i fer-les partícips de tota la comunitat universitària; ampliant la nostra oferta de classes i seminaris; organitzant noves visites i activitats, que volem continuar treballant. I comptem amb la vostra implicació i entusiasme per continuar-ho fent.

Acabo convidant-los a venir a l’exposició inaugurada abans de l’estiu a l’estació del metro de Ciutadella/Vila Olímpica, la que tenim al costat del Campus de Ciutadella. L’exposició recull fragments del pensament de Gabriel Garcia Márquez, William Shakespeare, Miguel de Cervantes, Albert Camus, Confuci, Hannah Arendt, Immanuel Kant o Michel de Montaigne, entre d'altres protagonistes. Es titula Sapere Aude, atreveix-te a saber.

Els animo, doncs, a seguir atrevint-se a saber i participar activament en l’aula. I acabo amb una de les frases exposades, la de Ramon Llull, aprofitant que enguany les aules s’han afegit a la commemoració de setè centenari de la seva

4

Escoles del nostre paísEscoles del nostre paísEscoles del nostre paísEscoles del nostre país

mort, “Com que és més el que ignores que el que saps, no parlis gaire”. Doncs, així ho faig, callo.

Us desitjo un molt bon curs a tothom i una relació cada cop més fructífera entre vosaltres i la universitat Pompeu Fabra.

Moltes gràcies, Mònica Figueras

L’ESCOLA ESTEL GUINARDÓ

Al setembre de 1967 tres mestres amb una matrícula de 12 nens i nenes van començar un gran projecte. Han passat a prop de 50 anys d’aquest fet, el centre va canviar la seva ubicació i l’escola va passar a la xarxa d’escoles públiques de Barcelona, però encara conserva aquella singularitat dels seus orígens. Una escola que sempre ha entès els alumnes com el seu tresor més gran. Ha estat una escola acollidora i ha respectat el ritme d’aprenentatge del seus alumnes. Preparant de la millor manera possible a tots els seus infants per viure i desenvolupar-se a la societat que ens envolta. Tenint present tots aquests principis, l’escola sempre ha treballat en diferents camins per aconseguir-ho, un d’ells va ser l’agrupament unitari a Educació Infantil, la realització d’una mostra de treballs i recentment la creació del grup de delegats d’aula.

Grups Unitaris L’Educació Infantil pel matí està organitzada per 4 grups de 18 infants de diferents edats (3, 4 i 5 anys). Aquesta organització, incorporada des del curs 2003-2004, ofereix als infants diversitat de situacions per desenvolupar capacitats d’autoregulació (procurant deixar espais per decidir, saber esperar, conèixer els propis sentiments i cultivar una bona autoestima), de socialització (procurant crear un clima de vinculació afectiva entre totes les persones del centre – grans i petits- , sentir-se part activa de la comunitat i dotant de recursos i llenguatges variats, per tal de poder comunicar-se i expressar allò que porten dins) i de creació i pensament (valorant la simbolització i l’experimentació – sobretot a través del joc- , la representació dels sentiments, coneixements i pensaments, la imaginació tant com el sentit de la realitat, i la presa de consciència dels propis processos, a través d’habilitats de pensament). Ens proposem blocs de les activitats de llarga durada dins de l’horari que permetin organitzar, realitzar i treure conclusions. Es valora el procés que es realitza tant a nivell individual com a nivell de grup.

5

L’horari és estable, on cada dia es realitzen el mateix tipus d’activitats rutines, ambients, projectes (emocional i compartit).

Tenim cinc ambients (experimental, artístic, de construccions, de llengua i matemàtiques i el simbòlic. Cada espai està dotat d’un tipus de material per afavorir les propostes. Aquestes propostes són obertes, de manera que permeten que cada infant, segons les seves necessitats, pugui fer el seu propi recorregut i crear noves idees i preguntes. En definitiva, poden treballar de manera més individualitzada i aprofundir en tot allò que interessa més a l’infant.

Però la cosa no s’atura aquí, a Educació Primària també fan activitats entre grups de diferents edats. Especialment a Cicle Inicial i cada vegada més a altres cicles. Es comparteixen tallers de teatre musical, experiments, lectura i escriptura, mesura i geometria.

La mostra Cada any, amb la participació de tots els alumnes i mestres de l’escola, realitzem una MOSTRA de treballs d’una àrea curricular. El dia de l’exposició dels treballs és un dia especial, l’escola s’engalana i mostra la feina feta. Les famílies la visiten acompanyats dels seus fills i filles. És una bona ocasió per valorar, interessar-se i potenciar el treball de l’alumnat. És un moment per compartir entre famílies, infants i mestres de tota l’escola. L’infant veu recompensat l’esforç, no per una nota, sinó per la seva pròpia família, els mestres i la comunitat educativa i la motivació vers aquest treball és molt gran.

Alumnes Delegats D’altra banda l’Estel Guinardó te molta cura amb la formació integral de l’alumne. Es per això que des de fa quatre anys es va crear la figura dels alumnes delgats. Alumnes que per torn rotatiu són els representants de la seva classe i exposen cada cert temps problemàtiques i propostes d’aula, entorn i d’escola entre tots els delgats. Tots els alumnes delegats es reuneixen a la biblioteca i aquí amb l’ajut del director del centre que fa de mediador, intenten canalitzar el que sorgeix a la comunitat educativa. Tots els problemes a nivell d’aula els resolen amb els tutors a les assemblees de classe, si el problema és a

6

Mestres de casa nostraMestres de casa nostraMestres de casa nostraMestres de casa nostra

nivell d’escola s’intenta arribar a una solució a les reunions. Quan el problema surt de l’escola també s’intenta canalitzar igual que fem els adults. Així, per exemple, un problema que hi havia al centre era que al tornar del cap de setmana molts alumnes trobaven, al pati, cigarretes dels veïns

que llençaven des dels seus habitatges. Entre tots els delegats es va decidir que els alumnes de cicle superior, que havien aprés a fer bones redaccions a l’assignatura de textos, preparessin una carta per cada president de veïns de les comunitats properes. En aquesta es recordava la prohibició de tenir restes de tabac al pati de l’escola. Va ser un exemple magnífic per donar sentit a tot allò que havíem aprés al centre.

Però l’Estel Guinardó no s’atura, fa tres anys que hem començat a impartir part de les matèries en anglès, formem part del projecte Escoles més Sostenibles i aquest any hem entrat a la xarxa d’Escola Nova 21. Fem trobades familiars mensuals per parlar de temes que preocupen a les nostres famílies. S’ha creat la

figura dels pares i mares delegats amb l’objectiu d’ajudar a les famílies de nova incorporació i donar una millor acollida al centre i al barri a totes les famílies.

Per tant, l’esperit d’aquells tres mestres que tenien un somni fa gaire bé 50 anys continua al claustre de l’Estel Guinardó i és allò que volem transmetre cada dia als nostres alumnes.

José Ramón Albiach

director del centre

JOSEP M. JARQUE i JUGLAR una mirada tenaç per a l’escola inclusiva. En Josep Maria Jarque, malauradament traspassat fa poc temps, ha estat un exemple de tenacitat en la defensa del dret a una educació digna per a tots els infants, especialment per als que presenten “necessitats educatives especials i permanents”, concepte, aquest que ell va contribuir en concebre i difondre a Catalunya els anys vuitanta. Vaig tenir el plaer de

7

conèixer-lo i treballar amb ell, en aquells anys, quan tots dos vam passar a formar part de l’equip de professionals que integràvem la primera Direcció General de Primària del Govern de la Generalitat de Catalunya als inicis de rebre el traspàs de la competència plena en Educació. Ens aplegàvem, sota la direcció de Sara Blasi, primera i flamant Directora General d’Ensenyament Primari, un grup heterogeni que proveníem d’experiències professionals diverses, tots, però, amb un element comú : la il·lusió de servir els infants, la seva educació i sobretot el país “que ja anàvem fent”.

En aquells primers temps en què “tot estava per fer i tot era possible” sabíem que contàvem amb un sistema educatiu molt malmès, especialment el sector públic i que calia refer-lo, transformant-lo incorporant elements de qualitat propis de l’esperit de “renovació pedagògica” que sempre que Catalunya ha gestionat l’ensenyament amb autonomia s’ha impulsat i estès a les escoles d’arreu del territori.

D’aquell conjunt de professionals, en Josep Maria era sens dubte el de més edat i també un dels més formats, Feia poc havia estat consultat pel “Ministerio de

Educación y Ciencia” espanyol respecte al tractament legal que s’havia de donar a l’educació especial i va poder influir, una mica, en la legislació espanyola, en aquells temps, en plena transició de l’escola franquista a la democràtica . Això indica fins a quin punt ell sabia perfectament què calia fer i com s’havia d’afrontar el tractament educatiu dels infants i joves que en ser diferents han estat qualificats successivament de subnormals, handicapats, deficients, discapacitats, i finalment “amb necessitats educatives especials”. Canvis terminològics que es van anar concebent, difonen i generalitzant, en la mesura que persones que, com en Josep Maria, coneixien bé el problema i anaven sent escoltades per polítics, per tècnics i per mestres.

La tasca feta per en Josep Maria Jarque fou sovint molt dura i difícil perquè es tractava de convèncer de la bondat dels seus postulats, els quals capgiraven l’”statu quo” i la pràctica generalitzada a les escoles catalanes, en relació als nois i noies que tot hi tenir el mateix dret a l’educació que els altres, presentaven més dificultats per als aprenentatges escolars atesa la naturalesa limitada de les seves capacitats físiques i/o intel·lectuals. Alumnes que representen sempre un gran repte pels seus educadors i per les escoles que els acullen i d’aquí que, en els anys vuitanta, la majoria d’ells es trobessin atesos segregats en escoles específiques, sovint, creades a iniciativa de les mateixes famílies amb un plantejament més pròxim a un règim assistencial que a un veritable règim educatiu.

8

En Josep Maria coneixia bé aquesta realitat i coneixia també molts d’aquests nens apartats de les escoles on s’hi educaven i creixien els altres nens, aquells que etiquetàvem de “normals” i que agrupàvem en grups falsament homogenis i pretesament sense problemes. Aquest coneixement i el seu immens amor a la infància el va fer un veritable lluitador a favor del dret a l’educació d’aquells infants i joves que disposant de menys capacitats, com tot esser humà podien créixer i aprendre en un règim escolar inclusiu, al costat d’altres nens i nenes amb ritmes d’aprenentatge i expectatives millors, esdevenint companys tot i ser diferents.

Recordo amb admiració la vehemència esmerçada per en Josep Maria en la defensa d’un model d’escola que avui tenim més a prop que mai: l’escola inclusiva. I això sempre amb la mateixa energia i força. La defensa del seu postulat d’integrar a les escoles ordinàries o normals els nens amb necessitats educatives especials, que va aconseguir incorporar a la legislació catalana, més tènuement

del que hauria volgut, ha estat una constant en la vida professional d’en Josep Maria Jarque. Va saber seduir polítics, convèncer a mestres reticents i defensar socialment la innovació més punyent en les pràctiques docents per a fer possible que l’escola abans de classificar i etiquetar els alumnes es plantegés acollir-los tots, sense cotilles ni prejudicis, amb professionalitat i tècniques didàctiques adients a fi que cada alumne pogués arribar a assolir el seu èxit personal, fins el màxim de les seves possibilitats.

Tanmateix , ell sabia que per a fer-ho realitat calia que el sistema educatiu disposés dels recursos necessaris i de professionals preparats per a aplicar-ho correctament, però, també sabia que calia un canvi d’actituds profundes en els educadors, els professors, els administradors de l’educació, i de la societat en general. I precisament sabent-ho en Josep Maria va haver de perseverar i de mantenir-se fidel en la defensa d’aquests principis que els països més desenvolupats d’Europa ja havien fet seus, des de feia molts anys.

Aplicar la inclusió en una escola pot ser complex, però, aplicar-ho a tot el sistema es una tasca titànica i fer-ho contracorrent es molt més meritori. Per això fa pocs dies a Terrassa a l’Ateneu ens vam aplegar més de cent persones, moltes professionals de l’ensenyament, per a retre-li un merescut homenatge. Els oradors ... Bidiella i Jaume Cela van posar de manifest l’agraïment que li devem tots aquells que hem après amb ell el camí que la nostra educació ha d’emprendre, si vol adequar-se a la realitat actual i adaptar-se realment a les necessitats de tots els alumnes, siguin quines siguin les seves actituds, aptituds i capacitats.

9

DDDDones catalanesones catalanesones catalanesones catalanes

Recordo amb enyor en Josep Maria i el seu esforç per fer realitat un sistema educatiu inclusiu, justament quan molt poques persones i professionals hi creien. Ell hi va treballar i s’hi va comprometre fins el darrer moment. Crec que el seu primer esforç va ser incorporar-se a la administració catalana com a funcionari, ell que venia d’un món educatiu selecte, com va ser l’experiència de l’Escola de la Molina que va compartir amb grans educadors. Sobreviure en aquest món administratiu i funcionarial del Departament d’Ensenyament fou, doncs, un altre dels reptes que va saber superar, fins i tot, en alguns moments molt durs d’arraconaments incomprensibles i injustificats.

La perseverança, però, en la comesa mai el va fer defallir i ara en els darrers anys de la seva vida, jubilat en la funció, però, actiu en la lluita, ha pogut retre encara un darrer servei al país, a l’educació i als infants en general. Ha estat assessorant , per indicació de la Consellera d’Ensenyament Maritxell Ruiz , els equips tècnics del Departament en l’elaboració d’un decret que establirà l’Escola Inclusiva i que està en tràmit de publicació.

Si aquest text legal veu la llum fidel a l’assessorament rebut, en Josep Maria Jarque i Jutglar des del cel ens somriurà i pensarà...”missió complerta” i el seu somriure s’encomanarà a tants i tants infants que necessitaven de la seva vehemència i del seu treball esforçat per a poder ser visibles i per a permetre’ls créixer en un ambient escolar normal, acollidor i estimulant per a tothom. Tant de bo, aviat, puguem veure aquest somriure compartit en el rostre dels infants catalans.

Margarida Muset i Adel,

Mestra, pedagoga i inspectora d’educació estatal

GEMMA MENGUAL (1977)

Nedadora que participa en competicions internacionals de natació sincronitzada des del 1994. Ha estat escollida la millor esportista catalana dels anys 2001 i 2003, i és considerada la millor especialista catalana (i espanyola) de tots els temps en natació sincronitzada. Les medalles que ha guanyat, tant en equip com

individualment, han aconseguit que aquest esport deixi de ser minoritari a Catalunya i que les instal·lacions s’omplin de públic com ja fa molts anys que

10

passa a la resta del món occidental. El ballet aquàtic, que es va fer famós als anys 50 del segle XX amb les pel·lícules d’Esther Williams, ha quedat ja molt lluny.

Nascuda a Barcelona el 1977, l’any que van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques a l’Estat Espanyol, Gemma Mengual Civil va tenir una infantesa feliç i tranquil·la, ocupada en les activitats habituals en una nena de pocs anys. Va anar a l’escola i va fer activitats extraescolars, que van ser dansa i natació, que li agradaven amb passió. Era una nena tímida que es delia per ballar i per la rítmica.

L’estiu del 1986, quan tenia 9 anys, li va passar una cosa que li va transformar la vida. La seva cosina Judit, que vivia a Suïssa, va venir a Barcelona com cada any per veure la família. Feia natació sincronitzada i un dia, quan es banyaven a la piscina, Judit va fer una demostració de l’art aquàtic que posseïa. Gemma va quedar tan seduïda i entusiasmada pels moviments rítmics de la seva cosina a dins de l’aigua que no va parar de dir que ella també ho volia fer. Així és que els seus pares no van tenir més remei que apuntar-la al Club Natació Kallípolis de Barcelona, dedicat a la natació sincronitzada. Aquest esport, que havia estat declarat esport olímpic feia només dos anys, el 1984, era aleshores molt minoritari tant a Catalunya com a l’Estat Espanyol.

L’any següent, el 1987, Gemma Mengual ja va participar en uns campionats d’Espanya de natació sincronitzada amb l’equip del Kallípolis, que va quedar segon. El 1991, quan tenia 14 anys, va entrar al Centre de Tecnificació de la Blume i des de llavors que l’entrena Anna Tarrés. Un any després, Gemma Mengual es va incorporar a la selecció espanyola, on es va convertir ben aviat en l’estrella de l’equip. El 1994, amb 17 anys, va començar la seva carrera com a internacional.

Però la seva dedicació intensa a la natació sincronitzada no li va impedir estudiar, perquè Gemma Mengual sempre va tenir molt clar que la vida d’una persona estava plena de moltes coses diverses, que podien interessar amb idèntica força en diferents moments. Així és que va decidir fer compatible l’esport amb els estudis i va anar a la Universitat de Barcelona, on va estudiar

gemologia, la ciència que investiga les pedres precioses, el 1995.

11

L’opinió dels nostres pedagogsL’opinió dels nostres pedagogsL’opinió dels nostres pedagogsL’opinió dels nostres pedagogs

Amb la natació sincronitzada, que fins l’any 2000 Gemma Mengual va compaginar amb els estudis universitaris, ha aconseguit èxits importants. La seva primera medalla individual la va guanyar en el Campionat d’Europa Júnior el 1995, amb divuit anys, i a partir d’aquí no ha parat de col·leccionar-ne: dues medalles en els Campionats d’Europa d’Hèlsinki (2000), tres medalles en els Campionats d’Europa de Berlín (2002), dues en els Campionats d’Europa de Madrid (2004) i tres medalles en els Campionats del Món de Natació que es van celebrar a Barcelona el 2003, que de moment és el seu triomf més espectacular.

La vida de Gemma Mengual, que s’entrena al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, és intensa i activa. Es lleva cada dia a les 7 i s’entrena vuit hores cada dia. Les acrobàcies, la natació, les peses, el gimnàs, el disseny i l’assaig de les coreografies a l’aigua l’omplen de tal manera de satisfacció que ella diu que no canviaria per res tots els anys que s’ha passat a dins de la piscina.

Li agrada competir i assegura que quan ho fa es transforma. Des de l’aigua ja no és tímida, sinó que s’oblida de tot, es veu capaç de qualsevol proesa i es podria menjar el món.

Després de més de 15 anys de practicar la natació sincronitzada, Gemma Mengual ha començat a veure el premi i el reconeixement al seu treball, esforç, dedicació, constància i ambició. Internacionalment competeix amb la selecció espanyola i és ella qui dissenya els vestits de bany de l’equip de natació sincronitzada. Segur que Gemma Mengual encara ha de pujar moltes més vegades al pòdium, i potser ho farà algun dia en representació de la selecció catalana.

Antònia Carré

Escriptora

LA LLEI QUE VA CANVIAR LA FESONOMIA DE L’ESCOLA PÚBLICA DE BARCELONA Acabada la guerra civil, pensar en la renovació pedagògica de l’escola i en recuperar un model on l’infant fos el centre de la tasca educativa era un repte urgent. En aquell moment era impensable fer-ho en l’ensenyament públic, molt catellanitzat i amb un ensenyament tradicional. Amb aquesta finalitat van néixer, els anys seixanta, un grup d’escoles privades que anys més tard algunes van voler fer el camí invers, incorporar-se a l’escola pública. Eren escoles

12

catalanes, actives i amb coeducació, que intentaven preservar la tradició de l’escola catalana de qualitat i fer una tasca de suplència i de catalanització. El 1970 s’havia promulgat la Llei d’Educació anomenada de Villar Palasí que, malgrat ser més aperturista, encara feia referència als “Principios del Movimiento”. Amb tot i això, aquestes escoles van poder anar sortint de la marginació del sistema i poc a poc van anar-hi tenint més presència i reconeixement. Tenien un projecte pedagògic i lingüístic, assajaven nous mètodes didàctics i de gestió. Part d’aquestes escoles es van agrupar l’any 1967 en “Coordinació Escolar” que, més tard, va donar lloc al CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana), L’objectiu de les escoles del CEPEPC, que havien nascut al voltant de Rosa Sensat, amb vocació d’escola pública, era aconseguir un ensenyament públic de qualitat, lliure, gratuït i en català. La majoria eren petites i funcionaven com a cooperatives de mestres, de pares o mixtes. Quasi el 50% estaven a Barcelona, la resta eren del Barcelonès, del Vallés Oriental i Occidental, d’Osona, de l’Anoia, del Garraf, del Penedès, del Tarragonès, del Baix Camp, del Segrià i del Ripollès.

El 29 de juny de 1983 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 14, de 14 de juliol de 1983, “reguladora del procés d’integració a la xarxa de centres docents públics de diverses escoles privades”.

La llei en el seu preàmbul reconeixia l’escassetat de centres públics a Catalunya i el caràcter supletori d’aquestes escoles i la tasca de renovació i catalanització que havien realitzat. S’exigia l’acord i compromís a tres bandes, entre el Departament d’Ensenyament, l’Ajuntament i el centre interessat, amb l’acord previ del professorat i dels pares dels alumnes. Es posava com a termini d’integració un màxim de cinc anys.

El Departament va fer una convocatòria perquè els centres presentessin la sol·licitud, acompanyada d’una sèrie de documents (la situació jurídica del solar, la situació física de l’edifici i les instal·lacions, la situació econòmica, la memòria d’activitats docents, el nombre d’alumnes escolaritzats, la llista nominal de personal docent i no docent amb llur titulació…) Després, d’acord amb els Ajuntaments, va elaborar un llistat amb el calendari d’integració segons la planificació i programació de necessitats de llocs escolars. El compromís d’integració s’havia de materialitzar amb un conveni individualitzat, aprovat per decret del Consell Executiu. Cada conveni feia referència a les possibles càrregues i gravàmens del solar i de l’edifici, els seus preus, els deutes i la forma de cancel·lar-los o pagar-los, el sistema d’indemnitzacions del personal que no pogués integrar-se, etc. Durant el temps que anés entre la signatura del conveni i la creació del centre docent públic, l’escola es consideraria en règim de conveni.

L’onze de gener de 1984, es tancà el termini de presentació de sol·licituds. Es van presentar 114 peticions, amb 40.633 documents. Després de la revisió van quedar reduïts a 97 expedients. Quatre eren escoles parroquials, la resta de diferents titularitats. La llista de centres ordenada per ordre de prioritat, però

13

sense calendari d’integració, va ser aprovada definitivament per Ordre de divuit de juliol de 1985. A partir d’aquell moment, al principi lentament, perquè les escoles prioritàries tenien molts problemes, es van començar a signar convenis i a esdevenir escoles públiques de la Generalitat de Catalunya.

Els bens immobles En el moment de començar a estudiar escola per escola, ja que la Llei determinava que la integració es fes individualitzadament, es veié que la situació de cada un dels centres era molt desigual. La Llei d’Educació de 1970 havia obligat a tots els centres a classificar-se. Uns estaven autoritzats definitivament, altres tenien una autorització provisional i necessitaven un nou local; un tercer grup tenia autorització condicional per fer obres per adequar les instal·lacions segons norma. Algunes escoles eren propietàries dels edificis, d’altres tenien els edificis llogats, unes tenien bones condicions físiques, d’altres tenien moltes deficiències. La majoria eren centres complets d’EGB. Uns tenien deutes i hipoteques sobre els immobles, altres tenien l’economia sanejada. En alguns casos els titulars havien deixat de pagar les quotes de la Seguretat Social. Algunes escoles estaven disposades a regalar l’edifici a la Generalitat, i el solar a l’Ajuntament, de forma que la signatura del conveni i la integració era molt fàcil. Per la resta era necessari tenir la disponibilitat econòmica per part de les administracions. La greu dificultat la presentaven aquelles escoles que sense tenir la propietat de l’edifici, tenien deutes. L’any 1986 el Departament va demanar informes tècnics i jurídics no sols al Servei normatiu del propi Departament sinó al Gabinet Jurídic Central sobre la possible subrogació o no de la Generalitat en els drets i obligacions dels titulars de determinats centres docents en procés d’integració a la xarxa pública.

Tots aquests aspectes van endarrerir molt el procés i va fer que l’elaboració del llistat prioritari de centres fos molt lenta .D’altra banda, un cop tots van ser públics, a mida que l’administració educativa feia un centre nou alguna d’aquestes escoles que estaven en un edifici deficient es traslladava, fet que durant molts anys va suposar no incrementar places, atès que a la nova escola hi anaven no només els mestres sinó també els alumnes.

Cal dir que el cost econòmic per les administracions, tant de la Generalitat com dels Ajuntaments va ser enorme. De vegades la compra del solar en certes ciutats i /o barris superava el cost de l’edifici. Però lo important va ser que la integració d’aquestes escoles suposà incrementar el patrimoni pedagògic i la millora qualitativa de l’educació en el territori, una operació sense preu.

El professorat El professorat va ser el tema estrella, la pedra de toc, el nucli de la política educativa en el procés d’integració. Els mestres eren els protagonistes de la qualitat educativa, que en temps molt difícils van fer un treball de recuperació de la pedagogia i la llengua per a l’escola, responsables de diferents projectes educatius i garantia de que les escoles fossin innovadores, amb voluntat clara d’esdevenir escola pública. Per tot això era necessària la continuïtat dels equips

14

de mestres. La llei 14/1983 va obrir la porta a poder contractar els mestres i situar-los en les pròpies escoles, però com fer-los funcionaris docents ?

Com que la Generalitat no tenia un cos docent propi, l’única forma d’esdevenir funcionari docent era fent les oposicions lliures. Els mestres tenien cinc anys per aprovar-les.

Amb data vintitrés d’abril de 1986 dues escoles (Costa i Llobera i Sagrada Família) van demanar el manteniment del professorat de BUP que formava part de l’equip pedagògic i del seu projecte d’escola de 3 a 17 anys. ”. Però no es va concedir.

El 29 d’octubre de 1986 es va presentar al Parlament, per part del Grup socialista, una interpel·lació adreçada al Consell Executiu sobre els punts conflictius o problemes que encara restaven pendents per l’aplicació de la Llei: les condicions d’accés a la funció pública per als mestres de les escoles integrades, les formes de la liquidació de l’empresa extingida, el manteniment de les aules de tres anys, la continuïtat dels nivells d’ensenyament secundaris, el manteniment d’especialistes de música i d’educació física i el dels administratius. Però, sobre tot, es demanava celeritat en la signatura dels convenis i en la integració dels centres a la xarxa pública.

El tema de l’accés del professorat a través de proves restringides es va poder solucionar amb la LOGSE, en base a la seva disposició transitòria sisena que establia que “el personal docent al servei dels centres integrats segons la llei 14/1983 del Parlament de Catalunya podria accedir a la funció pública docent mitjançant proves selectives específiques convocades per la Generalitat”. Gràcies a aquesta disposició, el Govern de la Generalitat va presentar una nova Llei, la 11/1991 de deu de maig, sobre la regulació de l’accés a la funció pública docent del personal dels centres que s’havien integrat, en la que es concretaven les proves selectives específiques, el reconeixement de la totalitat dels serveis realitzats en el centre i la convocatòria de les proves durant tres anys. Els anys 1991, 1992 i 1993 es convocaren les corresponents oposicions. Més d’un miler de mestres es van acollir i es van presentar i aprovar les proves.

Per solucionar el tema de les educadores sense titulació (dotze en total), s’organitzà l’any 1986 un “Pla especial” a la Universitat Autònoma, regulat per l’Ordre de vinticinc de juny. Durant tres anys, aquestes educadores van seguir aquest pla fins a superar les proves especials i esdevenir mestres. Un altre tema fou l’excés de mestres que algunes d’aquestes escoles tenien en relació a les plantilles que en aquell moment hi havia a l’escola pública. El Departament va intentar ser generós, però en alguns casos es va haver de fer una redistribució i col·locar part del personal en una altra escola del CEPEPC que tingués una plantilla de mestres més curta. Sobre el personal de serveis, auxiliar i administratiu, el Departament reconeixia que era un objectiu a assolir, però que en aquell moment no s’havia aconseguit per les escoles de primària i per tant no es podia contractar. En alguns casos l’Ajuntament respectiu els va assumir com a personal contractat.

15

Consideracions finals En el procés d’integració d’aquestes escoles a la xarxa pública hi va haver llums i ombres. Ell procés va ser molt llarg, excessivament lent i feixuc. És cert que era d’una gran complexitat, però jutjat des de fora de l’administració costa d’entendre que durés més de deu anys.

Un altra problema va ser el pressupostari. En aquell moment, els escassos recursos que es dedicaven a ensenyament, al costat de les necessitats que requerien aquestes i totes les escoles de la xarxa pública de Catalunya, també va dificultar la integració. Hagués estat necessari un pressupost especial.

Malgrat que a nivell polític hi hagués molt interès, i encara que públicament tothom hi estigués d’acord, en alguns sectors, inclòs el sindical, no acabaven de veure justa aquesta llei i vivien l’operació com un privilegi que es donava a uns mestres, que per les bones, se’ls deixava participar en unes oposicions especials, on hi havia tantes places com opositors i se’ls donava la pròpia escola, en propietat definitiva, en mig de la ciutat, perquè amb excepció d’una dotzena, les escoles del CEPEPC no estaven situades en els suburbis. No es va accedir a mantenir les aules dels nens de tres anys quan anteriorment ja havia existit, el que s’havia anomenat classe maternal o jardí d’infants (de dos a quatre anys).

Però, al costat d’això, hi va haver l’esforç de l’Administració educativa d’anar creant normativa per solucionar els problemes que anaven sorgint, la generositat en les plantilles encara que no s’aconseguís tot el que es volia. Es va ser generós per tal de que es poguessin integrar el major nombre de mestres, alguns dels quals només venien fent algunes hores en els centres.

També per part de la gran majoria de les escoles del col·lectiu hi va haver molta generositat. Es van regalar a la Generalitat edificis que al seu torn la Generalitat va lliurar als Ajuntaments respectius, com succeeix en tots els casos quan es tracta d’escoles d’educació infantil i primària, o escoles que van demanar per sota del valor de l’immoble i van dedicar els diners a millorar les condicions de les instal·lacions que acabaven de passar a la Generalitat.

Avui, trenta-cinc anys després, em pregunto què queda d’aquella operació d’integració d’un nombrós col·lectiu d’escoles? I em contesto que va ser positiu l’esforç realitzat per tothom, pares, mestres, personal docent i no docent i de serveis, i les administracions locals i educativa. Barcelona va ampliar la seva xarxa d’escoles públiques, unes escoles catalanes actives, amb projectes educatius de qualitat. Ara totes les escoles públiques estan més igualades, però en aquell moment la incorporació de les escoles del CEPEPC a la xarxa pública va representar sumar i injectar al sistema educatiu un bagatge pedagògic d’unes escoles que havien estat capdavanteres i pioneres en la renovació i que van servir per desvetllar altres vocacions innovadores.

Si hagués de definir amb dues paraules els protagonistes del projecte diria: el procés molt complex; els centres, molt diversos; els mestres, pacients i esperançats; la comunitat educativa, generosa i a voltes il·lusa; l’administració generosa i exigent però massa lenta. Però, per sobre de tot, queden unes

16

Museu virtual de la Pedagogia Museu virtual de la Pedagogia Museu virtual de la Pedagogia Museu virtual de la Pedagogia externasINFORMAexternasINFORMAexternasINFORMAexternasINFORMA

Un llibreUn llibreUn llibreUn llibre L’Aula recomana L’Aula recomana L’Aula recomana L’Aula recomana externasIexternasIexternasIexternasI

escoles que es van renovant cada dia, amb una experiència que paga la pena i honora el sistema educatiu de Catalunya.

Sara M. Blasi

Membre de la Junta de l’aula

Document nº 16

Franquisme i catalanisme cultural: Durant molts anys, Catalunya va viure una evident situació diglòssica en que tan sols la cultura castellana tenia una projecció pública.

.

El poliedro del liderazgo Una aproximació a la problemàtica dels valors en el lideratge Autors: Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano Aquest és un llibre escrit amb vocació reflexiva y formativa por dos grans experts en qüestions de lideratge, partint de la tesis de que el lideratge te una caracterització polièdrica que permet analitzar-lo des de múltiples prismes. En

17

L’Aula informa L’Aula informa L’Aula informa L’Aula informa L’apuntL’apuntL’apuntL’apunt

Un Un Un Un altre altre altre altre llibrellibrellibrellibre

aquest sentit, el text repassa tots els elements del lideratge i profunditza en la vinculació del bon lideratge amb la qualitat humana i els valors, així com en la manera d’abordar la formació dels líders. El poliedro del liderazgo complementa el rigor acadèmic amb una dimensió pràctica i divulgativa, del màxim interès per a qui s’interessi per la manera d’exercir i desenvolupar el lideratge, i per aquells que creuen que el bon lideratge empresarial (como qualsevulla tipus de lideratge) ha de ser a la vegada eficaç i ètic. Una obra diferent i genial que destaca entre la nombrosa literatura sobre lideratge. Un llibre escrit por dos veritables mestres.

Respira Inés Castel-Branco: Autora i il·lustradora

Editorial: Fragmenta

RESPIRA és un diàleg entre un nen i la seva mare a l’hora d’anar a dormir. Però aquest diàleg podria esdevenir-se a qualsevol hora del dia i en qualsevol lloc. Perquè, en realitat, el que presenta aquest llibre és un recull d’exercicis il·lustrats que poden ajudar els més petits a prendre consciència de la seva respiració. —Mare, avui no puc dormir! —¿Per què? —No ho sé... Estic nerviós i el meu cap no para de pensar, pensar i pensar... —¿Vols que t'ensenyi a respirar? —¿ R E S P I R A R ? Si jo ja en sé, de respirar! —¿Però t'has parat algun cop a veure com ho fas? Per on entra i surt l'aire, si omples més la panxa o el pit, si ho fas a poc a poc o amb presses...

Els refranys i les frases fetes mostren una saviesa acceptada gairebé per tothom. Els refranys sorgits del poble són un signe d’autenticitat i una riquesa lingüística; palesen un sentit comú i exposen una veritat com un temple! Amb motiu de celebrar aquest curs un any dedicat a Ramon Llull,volem portar a L’Apunt, un refrany o frase d’aquest gran autor medieval. Es tracte d’un pensament que té dues vessants: una literària i l’altra, popular. En efecte el pensament de Ramon Llull diu: “Com que és més el que ignores que el que saps, no parlis gaire”. Frase lluliana que demostra una gran experiència vital i que dita d’una manera més general, coincideix amb aquell refrany que diu:

18

Concurs “El gust per la lectura”Concurs “El gust per la lectura”Concurs “El gust per la lectura”Concurs “El gust per la lectura”

Premi Premi Premi Premi GabrieGabrieGabrieGabriel Ferraterl Ferraterl Ferraterl Ferrater

“L’home és esclau de les seves paraules i senyor dels seus silencis”.

Aquesta és la vessant literària. La vessant popular d’aquest pensament ve representada per aquelles paraules que el meu amic Eduard li deia al seu fill: “Quant aprenguis a callar, hauràs après molt!!” o aquelles altres de la meva mare quan em deia: “Fill, de callar,no te’n penediràs mai”.

Bartomeu Palau

President de l’Aula

EL DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT OBRE LA INSCRIPCIÓ AL CONCURS “EL GUST PER LA LECTURA” PER TAL DE PROMOURE L'HÀBIT LECTOR

� El Departament d’Ensenyament ja ha obert la inscripció per a aquesta edició, que finalitza el 22 de desembre

� El concurs va adreçat a alumnes d’educació primària, secundària, batxillerat i educació d’adults

� L’objectiu és incentivar la lectura literària i desenvolupar un hàbit de lectura entre els més joves

( Per saber-ne més: https://www.google.sala de premsa)

JAUME SUBIRANA GUANYA EL 10È PREMI GABRIEL FERRATER

El proppassat dia 11 de novembre es va lliurar el X Premi de poesia de Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. Feia trenta-nou anys justos de la seva mort

El recull de poemes 'Una pedra sura' li ha valgut a Jaume Subirana (Barcelona, 1963) aquest 10è premi de poesia Gabriel Ferrater,

El membre del jurat Jordi Cornudella va destacar la gran qualitat del volum, un dels 83 manuscrits que s'hi havien presentat.

Diu Subirana: 'El títol "Una pedra sura" surt de la cita que encapçala el llibre, que és del poeta nord-americà d'origen serb, Charles Simic: “El poema que vull escriure és impossible. Una pedra que sura” Una pedra no sura mai i em va agradar el contrast entre allò que té de feixuga la pedra i la lleugeresa de l'aigua, que n'hi ha, i molta, també en els poemes. Aquest contrast és el rerefons del llibre.' Mot a la fi: Jaume Subirana és un dels professors que ha impartit classes a la nostra Aula d’Extensió Universitària. Des d’aquest informatiu li fem arribar la nostra felicitació