article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

39
Marie Laffranque Federico García Lorca. Conférences, déclarations et interviews oubliés In: Bulletin Hispanique. Tome 60, N°4, 1958. pp. 508-545. Citer ce document / Cite this document : Laffranque Marie. Federico García Lorca. Conférences, déclarations et interviews oubliés. In: Bulletin Hispanique. Tome 60, N°4, 1958. pp. 508-545. http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

Upload: marta-cobo

Post on 17-Jan-2016

5 views

Category:

Documents


0 download

DESCRIPTION

lorca

TRANSCRIPT

Page 1: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

Marie Laffranque

Federico García Lorca. Conférences, déclarations et interviewsoubliésIn: Bulletin Hispanique. Tome 60, N°4, 1958. pp. 508-545.

Citer ce document / Cite this document :

Laffranque Marie. Federico García Lorca. Conférences, déclarations et interviews oubliés. In: Bulletin Hispanique. Tome 60,N°4, 1958. pp. 508-545.

http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

Page 2: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCIA LORCA CONFÉRENCES, DÉCLARATIONS ET INTERVIEWS OUBLIÉS1

Les textes que nous reproduisons ici montrent, encore une fois, Federico Garcia Lorca s'exprimant pour le public dans des circonstances et en des termes jusqu'à présent mal connus, ou totalement ignorés.

Seuls, deux d'entre eux ont été utilisés par des critiques du poète, mais de façon incomplète et fragmentaire2. Encore la référence du second n'était-elle indiquée nulle part. Nous l'avons découverte, avec l'interview complet, en parcourant jour par jour la presse du temps. Nous avons retrouvé de même les autres textes, oubliés dans les collections des Archives municipales de Saint-Sébastien, de la « Hemeroteca Municipal » de Madrid3 et de 1' « Arxiu Historie » de la ville de Barcelone.

Certains ont été écrits à l'avance par le poète. Tous ont été publiés avec son assentiment ; presque tous, dans une ville où il séjournait au moment de leur impression. L'importance accordée par Lorca à la compréhension exacte du public et à sa réceptivité, son souci, lumineusement exprimé dans une de ces déclarations, de ne pas s'adresser à lui à la légère, mais de lui transmettre une pensée précise et méditée, garantissent encore, croyons-nous, la fidélité et la valeur de ces documents.

Ils sont tous postérieurs à l'instauration de la deuxième République espagnole, événement important pour l'évolution dernière de son œuvre et de sa pensée. Le premier date d3 février 1932, soit dix mois après, le dernier précède sa mort de quatre mois. La majorité se situe dans l'ultime année du poète. Comme les précédents, nous les présentons non selon le genre de manifestations auquel ils se rapportent (conférences-récitals, interviews, allocutions), mais par ordre chronologique. Leur diversité même rehausse leur accord.

1. Voir Bull. Hisp., LV, 1953, p. 296-348; LVI, 1954, p. 260-300; LVIII, 1956, p. 301-344, et LIX, 1957, p. 62-72.

2. Estelle Trépanier, Le théâtre d'essai de Federico Garcia Lorca, thèse complémentaire (inédite), mars 1957, Bibliographie; Alfredo de la Guaraia, García Lorca. Persona y creación, Buenos Aires, Schapire, 1952, p. 92 et 154, pour les fragments non reproduits dans le Heraldo de Madrid et dans La Noche de Barcelone.

3. Nous remercions bien vivement, pour l'aide qu'ils nous ont apportée, le personnel de ces bibliothèques, et tout particulièrement M. le directeur du personnel municipal de Madrid, M. Eulogio Várela, directeur de la « Hemeroteca Municipal », et les employés de la salle de lecture de cette mêm3 « Hemeroteca », dont la rare complaisance a facilité ce travail.

Page 3: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 509

Les renseignements fournis par ces textes concernent en premier lieu sa biographie : voyages, hommages et banquets, conférences et représentations théâtrales ; activité de directeur de troupe, de dramaturge suivant ses pièces jusqu'à leur réalisation complète sur la scène, de poète soucieux d'accompagner et de transmettre personnellement sa production, de folkloriste « militant » ; souvenirs grenadins, catalans, new-yorkais, annonces d'ceuvres récemment achevées ou en préparation, projets, et aspirations. En second lieu, et du même coup, ces textes éclairent l'œuvre et la pensée de Lorca. L'intention, le sens de ses écrits aujourd'hui connus s'y trouvent précisés par ses soins. On saisit la portée qu'il attribuait à leur divulgation, à leur intelligence et à leur succès ; on comprend mieux ce que signifiait pour lui l'utilisation des trésors de la tradition espagnole, tant littéraires que musicaux. Sa pensée esthétique tout entière apparaît précisée et enrichie par ce nouvel apport.

On ne peut plus douter de la mission dévolue à La Barraca par son principal animateur. A ses yeux, comme en fait, elle s'inscrit à la fois dans la croisade patronnée par la République espagnole en faveur de l'éducation populaire, et dans l'effort contemporain de libération et de rénovation du théâtre. Elle est à la fois théâtre populaire, théâtre d'élite, théâtre d'essai au double sens technique et social, et toutes ces choses l'une par l'autre. Véhicule d'idées et de sentiments, elle doit créer un lien entre les couches les plus déshéritées et les couches les plus cultivées de la nation, entre les auteurs anciens et les modernes, entre ceux-ci et le public le plus ardent à communiquer avec eux.

On voit que, pour Lorca, les productions artistiques du passé, telle l'œuvre d'un Góngora, d'un Quevedo ou l'Auto Sacramental La vida es sueño, doivent constituer un stimulant et un exemple pour les créations les plus modernes, et fournir d'éléments encore valables les initiatives les plus tournées vers l'avenir. De même que la tradition, savante ou populaire, doit servir d'aliment à une production nouvelle, de même auteurs et musiciens ont à fournir de vive nourriture in

tellectuelle et artistique, non seulement une minorité choisie, mais le plus grand nombre. Lorca veut contribuer à cet échange cordial et à ce mutuel enrichissement. Il éprouve le besoin d'y participer. D'où son dévouement à La Barraca. D'où ses conférences-récitals, non seulement dans des groupes littéraires restreints ou dans ce club de mélomanes qu'était « Audicions intimes » de Barcelone, mais aussi dans les Athénées de province, devant les étudiants des Cités universitaires de Madrid et de Barcelone, ou devant la salle comble d'un grand théâtre de cette ville, pour les adhérents et amis de 1' Ateneo Enciclopédico Popular.

On comprend dès lors pourquoi, entre l'art et la vie quotidienne>

Page 4: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

510 BULLETIN HISPANIQUE

la liaison lui apparaît constante et nécessaire. A ses yeux non seulement l'art dramatique, comme il le dit ailleurs, mais la poésie au sens large du mot, ont leur source et leur terme « dans la rue » : dans la réalité de tous les jours et dans la vie de tous les hommes. La musique populaire naît des saisons et des métiers, et à son tour ponctue le cycle de l'année. Le théâtre naît de la vie sociale et en rest2 tributaire ; réciproquement, il a pour tâche « l'éducation populaire ». Jaillie de tout et de tous, la poésie, enfin, doit revenir à tous. C'est ainsi que l'on voit se forger, tout au long de ces nouvelles déclarations, « cette merveilleuse chaîne de solidarité spirituelle à laquelle tend toute œuvre d'art, et qui est la fin unique de la parole, du pinceau, de la pierre et de la plume ».

L'activité de La Barraca, la création artistique de Federico Garcia Lorca, son effort inlassable d'exégèse, de présentation et de diffusion des formes d'expression esthétique les plus diverses, sa volonté de contact avec le public, n'ont pas d'autre sens que cette « solidarité » et cette « communication d'amour avec autrui ». Mais, on le voit bien dans l'interview intégralement rétabli au cours duquel Lorca, en avril 1936, confie à un journaliste ses « intéressantes déclarations 'sur le théâtre » : la solidarité spirituelle ne va pas à ses yeux sans la solidarité matérielle ; il ne recule pas devant les conséquences sociales et politiques que cela implique, il désigne même expressément les parentés idéologiques qu'une telle prise de position suggère. . L'interview en catalan de Margarita Xirgu et du metteur en scène Cipriano Rivas Cherif, que nous publions à la suite de ces textes, date de la même période que le plus grand nombre et nous paraît les compléter utilement. Il pose en termes concrets les problèmes auxquels se heurtent, conjointement à celles de Lorca, les tentatives de ces deux représentants du théâtre espagnol le plus avancé. Il montre la plus grande interprète du poète rejoignant, dans l'image d'Avila, la volonté qui a été la sienne de parler pour l'ensemble des Espagnols, de s^adresser à tous, et de jouer loyalement son rôle parmi eux.

Marie LAFFRANQUE.

I The Théâtre in the Spanish Republic1

La Barraca îs new Spain's newest gesture toward establishing the arts as an active force in the life of the Republic. The word means « a hut », and its rolling Spanish

1. « The Theater in the Spanish Republic », by Mildred Adams, Theater Arts Monihly, March 1932, p. 237-239. Cet interview, publié en mars, date vraisemblablement du mois précédent, où fut accordée à La Barraca la subvention officielle dont parle la journaliste américaine. Le poète avait connu Mildred Adams, traductrice d 'Ortega y Gasset, lors de son séjour à New- York : cf. Ángel del Rio, Federico Garcia Lorca, Vida y obras, Zaragoza, Heraldo de Aragón, 1952, p. 41.

Page 5: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 511

syllables are customarily applied to the thatched farrahouses set in the midst of Valen - cian market gardens. But this barraca will be unusually versatile, taking to wheels and travelling about the countryside when it wearies of staying in one place, setting up its house in the squares and the market places of towns and villages ail over Spain. For this barraca is a theatrical venture, undertaken with government sanction by stu- dents at the University of Madrid who are planning to revive the old Spanish classics and produce the newest experimental plays.

The project was announced in Decemberwith all the impressiveness which accom- panies officiai acts of the new Spanish Republic2. No one person has taken crédit for it, but one of its moving spirits ís Federico Garcia Lorca., and anyone who knows the sociable ways of that young poet can set the scene in which the plan was probably evolved — a Madrid café after midnight, blue smoke blurring the lights, a group of students around a marble-topped table spotted with tall glasses of café con leche, eve- rybody bursting with ideas, talking all together, until gradually the conversation and the attention focussed on the théâtre, the things García Lorca was saying about it, the possibility of having one of their own.

But this is much more than a bit of midnight enthusiasm. It has been acceptad by the Republic as an integral part of its educational plan, has been granted the officiai approval of the Minister of Education 3 and given a state subsidy of three hundred thousand pesetas with which to meet expenses. The expenses will be limited to mate- rials demanded by the productions, for none of the people engaged in the enterprise will be professionals or receive salaries. All of them will be students, or friends of the idea. The président of the board of directors will be the président of the Spanish Students Union 4.

The project will center at first in Madrid. Its sponsors hope that it will sprea^d from there to other university centers of Spain such as Granada, Sevilla, Salamanca, Barcelona 6.

« La Barraca », says 6 Señor García Lorca, explaining the enterprise, a will really be two barracas, one permanent, in Madrid, placed preferably in a

2. C'est à peu près vers cette date que le projet d'organisation et le budget de La Barraca, dressé au cours d'un congrès de la Union Federal de Estudiantes Hispanos (U. F. E. H.) en octobre 1931, est présenté avec succès par le professeur et député socialiste Fernando de los Ríos à Marcelino Domingo, alors ministre de l'Instruction publique. Témoignage oral de M. Pedro Miguel González Quijano, actuellement haut fonctionnaire à la Direction du Tourisme de Madrid, qui fut secrétaire général de La Barraca depuis sa fondation jusqu'au Congrès de l'U. F. E. H. tenu à Valence en février 1933. Selon lui, un remaniement serait alors intervenu dans l'équipe de La Barraca, dont le recrutement aurait été désormais plus délibérément orienté « à gauche ». Déclarations de M. González Quijano à Marie Laffranque, 18 septembre 1957.

3. Le budget proposé par l'U. F. E. H. avait été défendu devant las Cortes par Fernando de los Ríos, devenu entre temps ministre de l'Instruction publique : témoignage oral de M. González Quijano, même entrevue.

4. Ces dispositions, presque toutes confirmées par Lorca au cours d'interviews ultérieurs, devaient rester en vigueur jusqu'à la guerre civile. Le dernier point se trouve encore confirmé publiquement en avril 1936. Cf. : t L'actuaçio de « La Barraca », La Publicitat, Barcelone, 12 avril 1936, p. 3. (Mise au point au sujet d'une dissension probable entre Lorca et certains éléments de La Barraca, ou plus généralement de l'U. F. E. H.)

5. De tels centres dramatiques universitaires furent, en effet, créés à Barcelone {Teatre Universitari de Catalunya), à Valence (El Buho).

6. Cet interview a sûrement eu lieu en espagnol. Lorca lisait le français et était capable de le parler ; mais il ne parlait pas anglais.

Page 6: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

512 BULLETIN HISPANIQUE

public park, where plays will be presented while the students are at work in the wmter time7; the other, the wandering barraca, the caravan théâtre, will go on wheels through the outskirts of Madrid and into La Mancha on week-ends and holidays. And in the suramer we will tour Spain. We will hâve an omnibus for the actors, and a truck with two tents, one for men and one for women. That will also carry the scenery. Students will do ail the work -students in Architecture will make the barracas and go along with us in the caravan to do the stage setting and the assembling, students in Philosophy will collàborate with the group of poets on the executive com- mittee 8.

« I myself will be writing new things and helping with the oíd ones 9. So will Vicente Aleixandre, our critic, ail serenity and sensé of balance. So will Manolo Altoguirre, the ángel of La Barraca, who is going to the Amazon 10 to write a poem. And Luis Cernuda11, and many others.

« The théâtre is especially adapted to educational purposes hère in Spain. It used to be the most important means of popular instruction, popular exchange of ideas. In the days of Lope de Rueda it was just such a théâtre on wheels as we are planning now. It went into ail the villages, and gave ail the famous old plays which foreigners fînd so marvpllous, and which are so badly neglected in Spain. Outside of Madrid today the théâtre, which is in its very essence a part of the life of the people, is almost dead, and the people suffer accordingly, as they would if they had lost eyes or ears or sensé of taste. We are going to give it back to them in the terms in which they used to know it, with the very plays they used to love. We are also

7. Cette partie du projet nous a été confirmée par M. Gonzalez Quijano au cours de l'entrevue déjà mentionnée (18 septembre 1957) ; selon ses déclarations, la « Barraque » madrilène, projetée, à laquelle la troupe elle-même devait emprunter son nom, répondait à une intention particulière ; elle aurait abrité une sorte de théâtre-témoin, qui aurait opposé son expérience aux réalisations du théâtre commercial de la capitale, tant par la qualité des spectacles que pour leur accessibilité au public le moins fortuné.

8. La Barraca compta effectivement parmi ses collaborateurs de nombreux étudiants de lettres (« Philosophy » équivaut ici à « Filosofía y Letras »), et des étudiants en architecture tels que Luis Felipe Vivanco, Luis Garnir, Lacasa et C. Sáenz de la Calzada, auteur d'un article sur cette troupe (Sáenz de la Calzada, C. : « El teatro universitario español La Barraca. » América, México, agosto 1940, p. 35-37). Ces renseignements, que nous tenons de M. Gonzalez Quijano (18 septembre 1957), concordent avec les précisions recueillies par Mlle E. Trépanier, ibid., p. 8.

9. Ce projet ne fut pas réalisé. 10. Il voulait y suivre la mission d'exploration dès lors projetée par le capitaine

d'aviation Francisco Iglesias, avec l'appui du gouvernement républicain, mais décommandée en novembre 1935, à la suite d'intrigues politiques. Cf. Carlos Morla Lynch, En España con Federico Garcia Lorca, Magrid, Aguilar, 1957, p. 1 86 et 468.

11. Le poète Luis Cernuda devait participer également aux activités des Missions pédagogiques. Sa présence parmi les missionnaires est signalée à deux reprises dans les Comptes rendus des Missions : cf. Patronato de Misiones Pedagógicas, sept. 1931- diciembre 1933, Madrid, 1934, et Memoria de la Misión pedagógico-social en Sanabria (Zamora). Resumen de trabajos realizados el año 1934, Madrid, 1935 ; il aurait aussi collaboré à l'organisation générale des Missions (déclaration orale de M. José Luis Cano à Marie Laffranque, Toulouse, 15 novembre 1957).

Page 7: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 513

going to give them new plays, plays of today 12, done in the modem manner, explained ahead of time very simply, and presented with that extreme simplification which will be necessary for the success of our plan and which makes the experimental théâtre so interesting.

« We are going to try ail sorts of things at first, and gradually work out the type and the technique that wins the best response. For instance, we want to put on the famous El mágico prodogioso in two ways, on two suc- ceeding nights -the first oldfashioned, realistic, the second simplified, styli- zed, as new as the latest experiment and as old as the most ancient technique of stage setting and gesture. We will watch to see which the audience prefers 13.

12. Projet non réalisé, à part le montage dialogué de la Tierra de Alvar González, d'Antonio Machado, créé (selon MUe Trépanier, ibid., p. 36) durant l'été 1933.

13. Ce projet ne fut pas mené à bien. Mais il faut signaler, dans un esprit analogue, la présentation de l'Auto Sacramental La vida es sueño, et celle de Fuenteovejuna, dans des décors très modernes de Benjamin et Alberto Sánchez (voir les photographies présentées par M11* Trépanier en appendice à sa thèse complemen.ta.ire, ibid., et celle qui illustre l'article « En la Universidad — La Barraca », La Libertad, Madrid, Io de noviembre 1932, p. 5). Selon le premier secrétaire général de La Barraca, qui assista et participa au montage de Fuenteovejuna, une discussion préalable eut lieu entre les membres de la troupe pour savoir si on présenterait une reconstitution archéologique, ou une transposition de la pièce dans le style moderne. On sait par Lorca lui-même que cette dernière solution prévalut. La Barraca présentait, et annonçait « une anthologie de Fuenteovejuna ». Son directeur avait « mis de côté tout le drame politique » et s'était « borné

à" suivre le drame social » (cf. « A proposit de « La dama boba ». García

Lorca i el teatre classic espanyol », Mirador, Barcelona, 19 septembre 1935, p. 5 ; reproduit in Bull, hisp., LVIII, n° 3, juillet-septembre 1956, p. 336-338). Cela consistait notamment à couper tous les passages de la pièce de Lope où apparaissent les Rois Catholiques : témoignages de M. Enrique Canito, directeur de ínsula (à Marie Laffranque, Madrid, 13 septembre 1957), qui assistait aux représentations de Santander en 1933, de M. Charles David Ley (voir ci-dessous) et de M. González Quijano. Ce dernier affirme que les personnages portaient des costumes, conçus par Alberto Sánchez, inspirés de l'habillement contemporain. Le commandeur était habillé en « cacique » de village et portait un costume en velours côtelé très raide, symbole de la rigidité de son pouvoir ; les personnages de sa suite portaient l'uniforme des « gardes jurés », gardes armés contrôlés par les autorités publiques, mais payés par les grands propriétaires fonciers pour lutter contre le maraudage sur leurs domaines. Déclarations de M. González Quijano à Marie Lalïranque, 18 septembre 1957. M. Charles David Ley ajoute qu'en 1934, à Santander, on projetait sur le rideau baissé, à la fin de Fuenteovejuna, l'image d'une faucille, d'un symbolisme clair et nettement orienté à son avis (cf. ci-dessous, n. 2) : lettre de M. C. D. Ley, publiée par The Times Litterary Supplément, London, 30th August 1957 ; lettres et déclarations orales à Marie Laffranque : London, 19 janvier 1958, Salamanca, 28 mars 1958, Arras, 23 juin 1958.

L'une au moins des coupures pratiquées par Lorca dans Fuenteovejuna à l'intention de La Barraca, la suppression de l'épisode final des Rois Catholiques, est confirmée publiquement par un autre témoin : le regretté Silvio D'Amico, professeur et historien du théâtre, qui assistait aux représentations de l'été 1935 à Santander. Il rapporte aussi la conversation, mi en espagnol, mi en italien, qu'il eut à cette occasion avec le directeur de La Barraca. Les circonstances politiques retardèrent malheureusement d'une dizaine d'années la publication de ce témoignage, à paraître dans la prochaine édition Aguilar des Obras Completas de Lorca, et déjà recueilli par M. Ubaldo Bardi, qui a eu l'amabilité de nous le communiquer. Cf. Silvio D'Amico, • Incontro con Fede-

Page 8: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

514 BULLETIN HISPANIQUE

« We plan to adjust priées to the audience, too, to hold invitation performances for the rich people of a town, and then the following nights charge little or nothing, so that the working people can come1*. You see we really are very much in earnest. We believe we can do our part toward the great ideal of educating the people of our beloved Republic by means of restoring to them their own théâtre. We will take Good and Evil, God and Faith into the towns of Spain again, stop our caravan, and set them to play their parts in the old Roman théâtre in Merida, in the Alhambra15, in those plazas ail over Spain that are the centre of the people's life, those plazas that see mar- kets and bullfights, that are marked by a lantern or a cross. We hâve had a dream for a long time, and now we are working to make it come true. »

Federico Garcia Lorca, poet, musician, dramatist, one of the most exubérant young writers who ever came out of Granada, is, if not the guiding genius — for he insists that this is entirely a matter of the studenls themselves — certainly Ihe godfather of the plan. He has four volumes of poetry to his crédit, and during the last few years has ha.d several plays produced, most of them poetic dramas, sharply stylized, made for small and sensitive audiences. He put on at least one old miracle play in the Alhambra16, and with Manuel de Falla staged a folk music festival that attracted attention ail over Spain.

rico García Lorca », // Drama, nos 12-13, 1-15 Mag. 1946 ; Ubaldo Bardi, La Fortuna di García Lorca in Italia dal 1935 al 1958, Mémoire inédit présenté devant l'Université de Florence, 1957-1958, p. 6-8 (recueil d'articles de critiques italiens sur la personne et l'œuvre de Lorca).

14. Ainsi fut-il fait, par exemple, à l'occasion du 400e anniversaire de l'Université de Grenade. La Barraca présente l'Auto La vida es sueño en séance payante au théâtre Isabel la Católica, le 7 octobre 1932. Le lendemain, elle donne une ou plusieurs représentations gratuites, notamment à l'intention des militaires et des enfants des écoles, en plein air, dans la cour de l'ancienne caserne de Santo Domingo : elle y joue trois intermèdes de Cervantes, La cueva de Salamanca, Los dos habladores el La guardia cuidadosa. Cf. : Archives de l'Université de Grenade, Documents relatifs au quatrième centenaire de l'Université ; « El cuarto centenario de la Universidad », Boletín de la Universidad de Granada, IV, diciembre 1932, p. 881 ; « En Isabel La Católica ; el Auto Sacramental « La vida es sueño », La Publicidad, Granada, 8 de octubre 1932, p. 1 ; « En Isabel la Católica — La organización universitaria La Barraca representa « La vida es sueño », Defensor de Granada, 8 de octubre 1932 (éd. de la tarde) ; voir aussi l'édition du matin du Defensor et son numéro du 9 octobre 1932. Nous remercions chaleureusement M. José Fernández Castro, qui a bien voulu rechercher et consulter pour nous ces très rares exemplaires du Defensor dans des collections privées grenadines.

15. Ces projets, à notre connaissance, n'ont pas été réalisés par La Barraca. Seule Margarita Xirgu parvint à jouer sur le théâtre romain de Mérida ; la troupe de théâtre universitaire de Grenade donna de son côté des représentations dans le palais de Charles-Quint, à l'Alhambra.

16. La journaliste mêle sans doute ici le souvenir de deux fêtes auxquelles Lorca et Manuel de Falla ont également participé :

Io Festival de « Cante Jondo » donné sur la Plazn de los Aljibes de l'Alhambra, à l'occasion des fêtes traditionnelles du Corpus Christi, en juin 1922 ; ce festival avait été organisé par Manuel de Falla avec l'aide d'un groupe de jeunes intellectuels grenadins, parmi lesquels Federico Garcia Lorca joua un rôle actif.

2° Fête intime donnée par Lorca dans la maison familial© à Grenade, avec le concours musical de Manuel de Falla, à l'occasion de l'Epiphanie (5 ou 6 janvier 1923) : cette fête comportait trois spectacles de marionnettes, parmi lesquels des fragments

Page 9: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 515

His popularity with the students is echoed by the students popularity with the new Republican government. Behind the officiai sanction of this venture, behind the tangible évidence of approval in that three hundred thousand pesetas subsidy for La Barraca17, is a tale that has not yet been told — the story of the students part in the révolution, and in the prerevolutionary activities, that made the Republic possible. This caravan théâtre, which is to take oíd dramas and new ones to the people, is the direct outcome of drama in real life.

Mildred ADAMS.

II En la Universidad — La Barraca1

La Barraca de los estudiantes se ha instalado por unos días en el Paraninfo de la Universidad. Nos ha tocado asistir a la representación del auto de Calderón : « La vida es sueño ». Primeramente hubo unas palabras del poeta García Lorca, animador de esta empresa artística.

Lorca nos habló de Calderón, contrastándole con Lope y con Cervantes. « Calderón es el poeta del cielo ; Cervantes es el poeta de la tierra. Los personajes de Calderón son ángeles ; los de Cervantes son hombres. » Algo así vino a decir el exegeta. Y en cuanto a la relación de Calderón con Lope, cabe observar que en Calderón los símbolos son siempre eso : símbolos. La tierra, el fuego, el aire, el agua. El poeta no los humaniza, sino que se vale de ellos en su pura condición de elementos. Lope, no. « En Lope — añade Lorca — los símbolos se vuelven figuras de carne y hueso. Y el amor más divino se hace humano. »

Concluyó el poeta agradeciendo su protección a las artes. « Los estudiantes de La Barraca están dispuestos — dice — a colaborar con entusiasmo en esta hora de España desde su sitio y en aquello que a ellos les concierne 2. »

III De arte — El teatro universitario « La Barraca1 »

« Como se dijo en las cuartillas que sirvieron de prólogo — pórtico admi-

d'un Mystère du Moyen Age, Y Auto (ou Misterio) de los Reyes Magos, illustré de transcriptions musicales de Pedrell et de Roméu. Cf. : Chronologie de M. Arturo del Hoyo, in Federico García Lorca, Obras Completas, Madrid, Aguilar, 1955, p. 1722 ; A. de Río, Ibid., p. 29, n. 8.

17. C'est le chiffre qu'indiquent les Mémoires de La Barraca conservés par M. González Quijano.

1 . « En la Universidad — La Barraca », La Libertad, Madrid, Io de noviembre 1932, p. 5. Photographie représentant une scène de l'Auto Sacramental La vida es sueño, probablement pendant la séance à laquelle cet article fait allusion.

2. Rapprocher cette conclusion, textuellement citée par le journaliste, de l'interview qui précède.

3. Nous omettons l'élogieux commentaire de l'entreprise de La Barraca, qui fait suite à ce résumé : le journaliste anonyme insiste notamment sur les possibilités qu'offre, pour le public de Madrid et pour les auteurs dramatiques, ce t théâtre en marge des intérêts industriels » et, sur le rôle de guide et d'exemple qu'il pourrait jouer auprès des troupes d'amateurs gâtées par l'imitation du théâtre commercial. Cf. ci- dessus, texte I, n. 6.

1. t De arte — El teatro universitario La Barraca », El Luchador, Alicante, 3 de

Page 10: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

516 BULLETIN HISPANIQUE

rabie a todas las maravillas que siguiéronle — en el teatro español se unen los dos polos y todas las dimensiones y todas las profundidades. Desde Cervantes a Calderón de la Barca, con Lope de Vega, Tirso de Molina, etc., se consiguieron todas las facetas escénicas, puesto que el ingenio de tales admirados autores, tuvo para todas las determinantes del arte teatral un fulgor que le animó. Todo símbolo, toda teoría, y hasta todas las audacias, están ya realizadas en nuestro teatro, no precisamente por los autores de ahora, como ellos creen un poco petulantemente, sino de entonces, por los ingenios de aquella época magnífica de la escénica.

« Federico García Lorca, desde la escena del Principal, ya nos preparó admirablemente con la lectura, con la declamación mejor, de unas cuartillas, para gustar la magnificencia de todas las bellezas que nos reservaban los beneméritos estudiantes que forman La Barraca.

s J. FERRÁNDIZ TORREMOCHA.

IV En la Universidad Internacional1

« Señoras y Señores : Los estudiantes universitarios de La Barraca tienen la misión de dar funciones del teatro clásico por todos los pueblos de España. Integran la agrupación estudiantes universitarios, que trabajan desinteresadamente, y esta agrupación fue creada por el maestro don Fernando de los Ríos 2. Los estudiantes de La Barraca tienen mucho gusto y alegría de traba-

enero 1933, p. 1. Nous remercions M. l'Archiviste des Archives municipales d'AHcante pour l'empressement qu'il a mis à faciliter nos recherches et l'intérêt qu'il a bien voulu y prendre.

2. Nous omettons le compte rendu de cette représentation, triomphale au témoignage du journaliste et de Lorca lui-même (cf. : < Los artistas en el ambiente de nuestro tiempo », El Sol, Madrid, 15 de diciembre 1934; Bull, hisp., LVI, n° 3, 1954, p. 286). Elle avait eu lieu dans la soirée du 31 décembre 1932. Selon le même compte rendu, Lorca tenait dans cette séance les trois rôles du Serpent, de l'Ombre et de la Faute. Le ministre de l'Instruction publique assistait au spectacle à titre officiel. La Barraca avait donné en séance gratuite, le 29 décembre au soir, avec grand succès également, deux intermèdes de Cervantes, Los dos habladores et La guardia cuidadosa » : cf. « Un acontecimiento — El teatro universitario « La Barraca » en Alicante », Diario de Alicante, 28 de diciembre 1932, p. 4 ; « Arte y artistas — Teatro Universitario », El Luchador, Alicante, 30 de diciembre 1932, p. 2 (compte rendu).

1. « En la Universidad Internacional — Actuación de « La Barraca Universitaria », El Cantábrico, Santander, 14 de agosto 1934, p. 4. Nous nous bornons à reproduire 19 sobre présentation du groupe par Lorca, devant un auditoire composé du public de 1' « Université internationale d'Été » de Santander et d'un public local invité par celle-ci. Ces paroles précédaient la représentation de deux œuvres classiques : La Égloga de Plácida y Victoriano, de Juan del Encina (costumes de Norah Borges, épouse du critique Guillermo de Torre), et El Retablo de las Maravillas, de Cervantes (costumes de Miguel Angeles Ortiz).

2. F. de los Ríos donnait vers cette date des cours à l'Université d'Été. Cf. Carlos Morla Lynch, Ibid., p. 411.

Page 11: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 517

jar en esta Universidad, y saludan a los compañeros y a los estudiantes extranjeros. »

V L'estrena d'avui al Barcelona — García Lorca parla de « Yerma1 »

García Lorca em prohibí que anés ais assaigs de < Yerma ». — Vull — em digué — , que la vostra sorpresa o la vostra il-lusió sigui

completa. A desgrat de la prohibido, no he pogut contenir-me i he intentât presenciar un

assaig de 1'obra de García Lorca. Perô, en arribar al teatre Barcelona, l'assaig está ja a les acaballes... Dalt de l'escenari, els artistes de la companyia de Margarida Xirgu caminen agru-

pats, formant una mena de romeria, i mentre uns aixequen i mouen els bracos enlaire, altres fan dringar uns cascabells o repiquen de mans, com en una zambra gitana.

Es un quadre d'une plasticitat obsessionant. Jo recordó només, de semblant, unes escenes de la revista negra que els Black Birds

interpretaren a París fa uns deu anys. Garcia Lorca, al costat deis artistes, és un actor mes, cantant també, i agitant els

bracos. — Meravellós, meravellós 1 — exclama. — Surt millor que a Madrid. Hem

pogut, ací, posar atenció en molts détails que ens havien passât desaperce- buts. Aquesta escena i la de les bugaderes resulten une cosa excepcional. —

— El que és excepcional — replico jo — , és l'entusiasme i la fe amb qué treballa aquesta gent. —

Vicenç, l'ad ministrador del teatre, afegeix : — Us asseguro que no és un cas que es repeteixi sovint. — Gairebé mai — salta Màrius, el company de Vicenç — . De vegades haig de fugir

deis assaigs per no contemplar la desgana amb qué treballen els cumies. Tothom está satisfet... El telèfon, al vestíbul, funciona constantment : — Ha d'ésser rengle disset, Senyora. Mes tart és difícil que trobeu res. (jarcia Lorca dona unes darreres instructions. — Vos aci? — exclama en veure'm. — Perdoneu... No he vist res — responc sincerament — . H€ vingut perqué em

digueu, abans de Festrena, unes paraules sobre Yerma. — Yerma és una tragedia. Una tragedia de debô. Des de les primeres

escenes, el public s'adona que passarà quelcom de grandiós. — Que passa? — Que passa? Yerma no té argument. Yerma és un carácter que es va

desenvolupant en el transcurs deis sis quadres de qué consta l'obra. Tal

1 . « L'estrena d'avui al Barcelona — Garcia Lorca parla de Yerma », La Publicitat, Barcelona, 17 septembre 1935, p. 6. Les dix textes qui suivent doivent être replacés par ordre chronologique parmi ceux que nous avons découverts au cours de recherches antérieures à Barcelone (cf. Bull, hisp., LVIII, n° 3, juillet-septembre 1956, p. 335-

Page 12: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

518 BULLETIN HISPANIQUE

com convé en una tragedia, he introduit a Yerma uns cors que comenten els fets, o el tema de la tragedia, que es constantment el mateix. Fixeu-vos que die : tema. Repeteixo que Yerma, d'argument no en té. En molts moments, el public li semblará que n'hi ha, pero es un petit engany... Ah ! Els actors no parlen amb naturalitat. Res de. naturalitat. Aigu potser ho censurará... Si la censura es produis, consti que jo sóc el responsable, l'unie responsable.

Garcia Lorca somriu... — Una tragedia auténtica!... Yerma vull creure que és quelcom de nou

tot i ésser la tragedia un genere antic. Davant de Yerma que2 hauran de- saparegut vint o trenta anys de « teatre d'art ».

— Per fortuna I Ja fa temps que en sentir parlar de « teatre d'art » toco ferro de seguida.

Joan TOMAS.

VI D'üNA CONVERSA A5?£. GARCÍA LORCA1

No aneu a trobar García Lorca amb un programa déterminât ni amb preguntes concretes. Tôt aixô sera cohibir el seu natural desordenat i evasiu. Salta d'un tema a un altre contínuament, destruint per tant tota pregunta que, per ésser concreta, será sempre limitada i mesquina per a un poeta, com ello ho és per damunt de tot.

En el transcurs d'una conversa introduüm preguntes mes o menys a tomb sobre • Yerma » i altres coses de tealre. Interroguem :

— Com classifiqueu la vostra obra « Yerma »? Se'ns havia parlât d'una tragedia, els cartells de la companyia l'anuncien com a dr?ma poemàtic, hi ha qui la califica de poema simplement.

— « Yerma » — contesta García Lorca — , és una tragedia de cap a cap, amb el cor i totes les coses que aquest genere comporta. Comencen a parlar els personatges, i ja tôt seguit s'endevina que passarà alguna cosa de serios, de gran.

Com que le Uoances per part de la crítica han estât gairebé sense reserva i crdent que el véritable artista no en té prou amb aixô, preguntem:

— Ultra les Uoances deis critics, que no ens atreviríem a escatie, ¿sentiu que l'obra ha estât véritablement compresa per la premsa barcelonina?

— La crítica m'ha tractat molt bé. A voltes amb força encert... — I, aquí, afegeix ràpid — : Encara que he d'advertir-vos que no faig cas de les crí-

344). Rapprocher du présent interview, et du suivant, celui intitulé : « Garcia Lorca en la Plaza de Cataluña », El Día Gráfico, Barcelona, 17 de septiembre 1035, p. 18; Bull, hisp., ibid., p. 335. — Sur l'emploi du catalan dans le présent article et dans plusieurs des textes qui suivent, cf. Bull, hisp., ibid., p. 336, n. 1.

2. Sic. Ou ce que est superflu et constitue un castellanismo, ou il y a une lacune dans l'original. Nous remercions M.. Alfons Serra Baldó, professeur de catalan et lecteur à la Faculté des lettres de Toulouse, qui a eu l'obligeance de nous signaler les négligences de style des textes catalans, et d'en rétablir l'accentuation.

1. « D'una conversa amb Garcia Lorca », La Humanitat, Barcelona, 4 octobre 1935, p. 2.

Page 13: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 519

tiques, ni les llegeixo. Pero a vegades rae'n mostren una, em diuen que está bé, i llavors el que faig és passar-hi la vista peí damunt.

— A Madrid, la premsa...? — insinuem.

— A Madrid, part de premsa em tracta malament, i fins hi hagué qui m'insulta personalment.

— A Nova York, amb motiu de la representado de « Bodas de Sangre », també us tractarem malament, segons tinc entes.

— No cal dir que a Nova- York a el fracas de public fou complet, complet. Les critiques deien bestieses, com, per exemple, que no es concebía que la gent rustega parlés d'aquella manera 8, i coses semblants. El critic de « The Times » era l'unie que parlava amb solta, perqué començava confessant que no havia entes absolutament res, i després afegia que una obra com aquella mai no podría plaure a un americà, ni penetrar en la seva civilització 4. De totes maneres aquí hi ha un concepte fais sobre tôt aixô, perqué si bé tôt l'anterior és cert, va haver-hi, per altra banda, en el mateix « The Times »r una enquesta entre els intel-lectuals, i tots contestaren afirmativament amb elogis a la meva obra5. Ja us he dit, perô, que no faig cas de les critiques. Mes que qualsevol altra cosa m'entusiasma, per exemple, veure que « Yerma » agrada a la classe menestral catalana. Aixô és per a mi el mes gran deis triomfs.

— La nit de l'estrena a Barcelona fou imponent. Sembleva que no us volien deixar fugir.

La resposta de Lorca ens ve inesperada : — No em plau sortir a saludar a la escena. Jo pateixo, és una cosa que

si pogués deixaria de fer. I fins sentó una mena d'odi al public llavors. Gom unes ganes de venjar-me, perqué pateixo véritablement, fins cree que em traspua una mica aquesta mena d'odi. No hi pue fer mes. Aixo esta bé per a aquells que els agrada una gloria passatgera. Qué aplaudeixin l'obra, perô que deixin estar tranquil l'autor I

Provem de remomorar el dia de l'eslrena, i recordem Garcia Lorca saludant en una posició de reserva, sensé sortir al prosceni completament. Recordem, també, el molt que costà de fer-lo parlar, i encara les sèves darreres paraules :

« Lliuro tots aquests aplauduments a Margarida Xirgu 6. »

2. Témoignages concordants, d'après la presse américaine de l'époque, de A. del Río (Ibid., p. 49, n. 19 et 137), de John A. Crow (Federico Garcia Lorca, Los Angeles, University of California, 1945, p. 72-73 et n. 42) et de Maria Teresa Babín (García Lorca, Vida y obras, New- York, Las Américas, 1955, p. 75).

3. Ce reproche, injuste en effet, a été également adressé au poète en France, et même en Espagne 1

4. S'agit-il du compte rendu de The New York Times, february 12, 1935, qualifié de « tiède » par M. John A. Crow, Ibid., p. 73?

5. Môme incertitude que précédemment. Cf. ci-dessus, n. 4. 6. Attitude constante de Lorca à l'égard de sa principale interprète. Voir, par

exemple, ci-dessous, texte XII.

Page 14: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

520 BULLETIN HISPANIQUE

Parlant de Margarida Xirgu el popular autor del « Romancero gitano » empra l'ad- miració :

— Quina dona mes bona i simpática!... I quina gran actriu !... I quina gran catalana !

No cal dir que troba impecable la seva interpretado de « Yerma ». Els decorats de Tobra, de Francesc Fontanals, li semblen insuperables.

García Lorca apronta totes les ocasions per a manifestar el seu gran entusiasme per Salvador Dali. Ens assabenta amb alegría que hi escriurà una obra amb col-laboració, i que els dos faran també els decorats.

« Som — ens diu — , dos esperits bessons. Aquí ho teniu : set anys sense haver-nos vist i hem coincidit en totes les coses talment com si ens hagués- sim parlât cada dia. Genial, genial, Salvador Dali7. »

Tornem a parlar del teatre, i ens comunica que amb motiu de les dues-centes repre- sentacions de « Yerma » que s'escauran a la nostra ciutat, hi haurà al teatre Barcelona une festa. En aquesta festa — no sabe m si ens és permès anunciar-ho d'antuvi — Margarida Xirgu probablement recitará integre el « Llanto por Ignacio Sánchez Mejías », la seva darrera obra 8.

J. PALAU-FABRE.

VII Un èxit de l'Ateneu Enciclopèdic —

La poesía de García Lorca dita per ell i per Margarida Xirgu, ARRIBA AL COR d'üN PUBLIC POPULAR I ENTUSIASTA1

Ahir al matí, el poeta andalús Federico García Lorca recita poésies sèves davant d'un public popular que omplia, fins a vessar, el teatre Barcelona.

Abans, el doctor Víctor Colomer, président de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, enti- tat organitzadora de l'Acte, pronuncia un parlament enaltint la figura del poeta i la de l'actriu senyora Margarida Xirgu, sôcia honoraria de l'esmentat Ateneu s, la qual també prenia part al recital.

7. Lorca n'avait donc pas revu Dali depuis 1928 environ, époque où le peintre catalan va rejoindre le groupe surréaliste parisien. Deux mois et demi plus tard, il évoque à nouveau en public cet ami retrouvé. Cf. ci-dessous, texte XIII, n. 3.

8. Voir le compte rendu et l'allocution ci-dessous ; cf. également Bull, hisp., ibid., p. 338-340.

1. « Un èxit de l'Atenea Enciclopèdic — La poesía de Garcia Lorca dita per ell i per Margarida Xirgu, arriba al cor d'um public popular i entusiasta », La Rambla de Catalunya, Barcelona, 7 octobre 1935, p. 4. Photographie par Centelles : « Margarida Xirgu Uegeig a l'escenari del teatre Barcelona els poèmes de Federico Garcia Lorca, el quai es troba, assegut, a la dreta de la fotografía. » Nous croyons nécessaire de reproduire, avec l'allocution intégrale lue par le poète à cette occasion, le compte-rendu complet de cette séance, dont nous n'avions retrouvé et publié jusqu'ici que deux brefs résumés trouvés dans la presse barcelonaise de langue castillane : cf. • En el Barcelona, Lectura de poesías por Federico García Lorca », El Día Gráfico, Barcelona, 10 de octubre 1935, p. 1 ; Bull, hisp., ibid., p. 338-340. Sur 1' « Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona », voir Bull, hisp., ibid., p. 338, n. 3.

2. Née à Badalona, banlieue de Barcelone, Margarita Xirgu avait fait ses débuts dans la capitale catalane, à laquelle elle restait très attachée, et qui, réciproquement, la considère dans cette période comme une de ses gloires. Cf. ci-dessous, texte XVI.

Page 15: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 521

El doclor Colomer glossà, també, la tasca de l'Ateneu Enciclopèdic, i les seves cam- panyes pro Universitat popular i a favor de l'augment de les escoles publiques.

A continuado, García Lorca prengué la paraula.. A la sala es feu aquell silenci expectant que revela l'interès portât al màxim. El poeta assegut darrera una taula, el micrôfon de Radio Barcelona a la seva esquerra, els bracos plegats damunt deis seus llibres de versos, s'adreçà simplement al public. Foren els seus primers mots una inlro- ducció senzilla i bella que tendia a situar el poeta i la lectura. Nosaltres ens fem l'honor de rcproduir-la textualment :

Señoras y Señores Aceptando con mucho gusto la invitación del Ateneo Enciclopédico de

Barcelona voy a leer para sus socios una selección de poemas de mi modesta obra poética con toda la buena fe y la intención pura de que soy capaz y con el ansia que tiene todo verdadero artista que lleguen a vuestro espíritu y se establezca la comunicación de amor con otros en esa maravillosa cadena de solidaridad espiritual a que tiende toda obra de arte y que es fin único de palabra, pincel, piedra y pluma.

Estamos aquí reunidos y como yo no tengo la técnica ni el paisaje del actor y veo este gran teatro s lleno de un público distinto y expectante, tengo cierto miedo de que mis poemas o bien por íntimos o bien por obscuros o bien por demasiado escuetos, sin esa hojarasca musical que entra por las orejas sin llegar al tuétano del sentimiento, pueden quedar ateridos bajo esta bóveda temblando como esos gatos sucios que los niños matan a pedradas en los arrabales de las poblaciones.

Yo nunca he leído mis versos delante de tantos espectadores, no porque no sea capaz, puesto que lo voy a hacer ahora, sino porque es indudable que la poesía requiere cuatro paredes blancas, unos pocos amigos ligados por una harmonía de amistad y un dulce silencio donde gima y cante la voz del poeta.

Mi amor a los demás, mi profundo cariño y compenetración con el pueblo, como me ha llevado a escribir teatro para llegar a todos y confundirme con todos, me trae esta tibia mañana de Barcelona a leer ante gran público lo que yo considero más entrañable de mi persona.

Por eso yo ruego a todos que por un momento nos sintamos amigos íntimos todos, que olvidemos las proporciones de la sala, las curvas de terciopelo que orlan palcos y platea y nos hagamos la ilusión de que estamos en una pequeña sala donde un poeta con toda su modestia y sencillez va a daros sin desplantes ni orgullo lo mejor, lo más hondo que tiene.

Un recital de poemas es un espectáculo con todas las bellezas y agravantes del espectáculo, todos los días los escucháis y algunas veces muy bien ; una lectura de versos por el propio poeta es un acto íntimo, sin relieve, donde el poeta se desnuda y deja libre su propia voz.

Ante un gran público tengo siempre recelo de leer versos porque la poesía es todo lo contrario a la oratoria. En la oratoria, el orador estira una idea ya conocida del público y le va dando vueltas y más vueltas en juego simple que la multitud acoge con entusiasmo, es como una larga bandera que el

3. C'est le théâtre où jouait alors la compagnie Margarita Xirgu — Cipriano Rivas Cherif (10 septembre-1 4 octobre 1935).

Bulletin hispanique. 34

Page 16: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

522 BULLETIN HISPANIQUE

orador hace jugar con el viento, cambiando pliegues pero sin alterar líneas ; en la poesía se ha de estar alerta para cazar imágenes y sentimientos que salen pulverizados como agua de tormenta y en todas direcciones como bandada de pájaros espantados por el tiro del cazador.

Precisamente por eso yo no hablo sino que leo lo que escribo y no improviso para no tener ni un solo momento de divagación 4. Por eso yo recuerdo con ternura a aquel hombre maravilloso, a aquel gran maestro del pueblo don Benito Pérez Galdós, a quien yo vi de niño en los mítines 5, sacar unas cuartillas y leerlas, teniendo como tenía la voz más verdadera y profunda de España. Y eran aquellas cuartillas lo más verdadero, lo más nítido, lo exacto al lado de la engoladura y dé las otras voces llenas de bigotes y manos con sortijas que derramaban los oradores en la balumba ruidosa del mitin.

Sean mi pudor, mi sinceridad y vuestra buena fe los tres elementos que formen el aire íntimo y claro donde se pierdan los poemas y ojalá sirvan para elevar y afirmar el ánimo de los que me oyen.

Aqüestes paraulesde García Lorca guanyaren immedia tament el public. La primera ovació esclatà, uns aplaudiments que l'entusiasme feia irreprimibles i que ja no cessa- ren durant tota la lectura.

L'autor de « Yerma » llegí, primerament, unes composicions del seu primer llibre titulat « Canciones6 ». Després seguí la « Petenera » del « Poema del Cante jondo7 ». Conservant aquest ordre cronolôgic, García Lorca recita, després, alguns deis famosos, poèmes del • Romancero gitano 8 » — els gitanos, l'aristocràcia d'Andalusia, com digué en un comentan précis...

Del seu llibre, encara inédit, « Poeta en Nueva York », destaca el poema titulat « El Rey de Harlem », que és una excitado vibrant a qué es deixondeixin i retrobin llur 9 esperit. Com prèviament advertí Garcia Lorca 10, en « Poeta en Nueva York » un accent social s'incorpora en la seva obra, accent inspirât peí contacte del poeta amb la vida nord-americana, en la qual els nègres son la única manifestado d'espiritualitat.

També en els nègres, per bé que d'un carácter totalment distint — es tracta ara de

4. D'où l'importance et le crédit qu'il est permis d'accorder aux. déclarations publiques de Federico Garcia Lorca.

5. Il s'agit, évidemment, de meetings libéraux, auxquels le futur poète a.vait probablement assisté à Grenade ou à Almería, soit avec son père, soit en compagnie de parents ou d'amis tels que don Antonio Rodríguez Espinosa, militant républicain convaincu.

6. Notamment plusieurs Canciones para niños, parmi lesquelles Canción tonta. Cf. « Margarita Xirgu i García Lorca donaren diumenge a les onze del matí, al teatre Barcelona, un recital de poesía organitzat per l'Ateneu Enciclopèdic Popular », signé J. J. (Jordi Jou?) ; La Humanitat, Barcelona, 8 octobre 1935, p. 2.

7. Selon La Humanitat, ibid., ce sont : Campana (Bordón? Obras Completas, ed. Aguilar, p. 240), El amor gitano (?), De profundis (Lamentación de la muerte? Obras Completas, ed. Aguilar, p. 249). Ces trois poèmes sont inconnus de nous, du moins sous ces titres.

8. Selon La Humanitat, ibid., Romance de la luna, luna, Prendimiento de Antoñito el Camborio e\ Muerte de Antoñito el Camborio.

9. Sic. S'agit-il des Américains du Nord en général? ou (c'est le plus probable) des noirs seulement?

10. Ce commentaire semble donc reproduire celui de l'auteur. Il s'accorde avec ses autres déclarations connues sur Poeta en Nueva York. Mais nulle part ailleurs Lorca ne s'exprime aussi nettement, à notre connaissance.

Page 17: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 523

Cuba — cal trobar la inspirado <tel « Son de negros », amb el qual García Lorca clogué la seva dissertació.

Els aplaudiments entusiàstics amb qué el public regracia el poeta s'ajuntaren amb Povació fervent que saludava l'aparició de Margarida Xirgu a l'escenari. La. il-lustre actriu, figura embellida per una llum interior, silueta gairebé d'aparició — vestit blanc, groe pàl-lid i rosa- — llegi magistralment l'emocionant « Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías » i una petita i graciosa composició del « Romancero gitano11».

Actriu i poeta escoltarem, junts, els darrers aplaudiments d'aquell public popular i autènticament sélecte. El posar-se en contacte amb ell, fou per a Gracia Lorca una satisfacció intensísima. Aixl ho afirma va després aïs seus a mies :

« Mai — deia — , no m'havia trobat amb un auditori tan àvid de comprendre. Mai no havia récitât tan a gust, ni m'havia lliurat ais oients d'una manera tan absoluta 1S. »

VIII LECTURA-CONFERENCIA SOBRE « ROMANCERO GITANO »x

La poesía i els estudiants. el recital de garcía lorca i margarida xlrgu

a la Residencia2

Ha tingut Hoc a la Residencia d'Estudiants l'anunciat recital de García Lorca i Margarida Xirgu amb comentaris del primer a la seva obra « Romancero Gitano ».

L'acte era organitzat per l'Escola d'Infermeres de la Generalitat de Catalunya. Cal remarcar l'activitat i la cura desplagada en l'organització peí director general de l'Institut d'Acciô Social Universitaria, senyor Antoni Maria Sbert.

La festa començà a les set de la tarda, tal com estava anunciat. La sala estava plena a vessar. Obrí l'acte un breu parlament del doctor Pijoan, director de l'Escola. Digué

11. La monja gitana. Cf. « En el Barcelona. Lectura de poesías por Federico García Lorca », El Día Gráfico, Barcelona, 8 de octubre 1935, p. 17.

12. Cf., de même, dans La Humanitat, ibid., cette courte déclaration de Lorca à t J. J. ».

« En sortir, preguntem a Garcia Lorca : — Content? — Contentissim 1 Mai no havia trobat un public tan intelligent per le meva poesía. 1 1 com hi ha entrât de seguida el public ; est una cosa admirable I »

De même, le 23 octobre 1935, à l'occasion de la représentation de Fuenteovejuna à FOlimpia, en hommage, à caractère de manifestation politique « de gauche », à Margarita Xirgu : t Quin poble I » observaba a l'escenari Federico García Lorca » (t Home- natge popular a Margarida Xirgu — Vuit mil personas reunides a l'Olimpia aclamen entusiasticament la gran actriu catalana », La Publicitat, Barcelona, 24 octobre 1935, p. 1).

1. Nous groupons sous ce litre trois comptes-rendus. Le premier se réfère à une lecture-conférence faite à Barcelone, les deux autres à une séance tenue cinq mois plus tard à l'Ateneo de San Sebastián. Nous croyons nécessaire des les publier tous trois trois et ensemble, car ils se complètent ; le texte catalan et les deux extraits de la presse basque se correspondent, d'autre part, si exactement que les paroles prononcées par Lorca semblent être pratiquement les mêmes dans les deux cas. Elles ne sont donc pas improvisées, mais méditées, selon l'habitude déclarée du poète, et probablement écrites à l'avance pour l'essentiel : cf. ci-dessus, texte VII, n. 4.

2. « La poesía i els estudiants. El recital de Garcia Lorca i Margarida Xirgu a la Residencia », La Humanitat, Barcelona, 12 octobre 1935, p. 5.

Page 18: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

524 BULLETIN HISPANIQUE

que un deis môbils principáis que portaren a organitzar aquest recital era el veure aplegada la joventut catalana.

Seguidament pren la paraula el poeta Federico Garcia Lorca. « El que va a parlar- vos — començà dient — , no es un poeta ni un inci-

pient autor de teatre, sino un véritable amie. » Parla de les conferencies avorrides. « En elles — diu — , el conferenciant prova de dir allô que sap, allô que s'ha estudiat i préparât, sensé internar-se ni introduir-se en l'audi- tori. Jo no vine, dones, a donar una conferencia sobre allô que pugui haver préparât o estudiat, vine a parlar amb vosaltres. He escollit a aquest fi el « Romancero », per ésser la me va obra mes popular i la de mes unitat fins avui. L'anomeno « gitano », no perqué sigui prôpiament gitano, sino perqué canto Andalusia i el gitano n'és la cosa mes pura i mes véritable. Els gitanos no son aquelles gents que van pels pobles, espellifats i bruts ; aquells son hongaresos. Els véritables gitanos son una gent que mai no han robat ni van espellifats 3. En el meu llibre, per tant, no hi ha panderetes ni americanes fins a la cintura ni res de tôt aixô, corn est pot suposar equivocadament. En el meu llibre hi ha un sol personatge. Un sol personatge que omple do cap a cap l'obra. Aquest personatge és « la pena », que no té res a veure amb la tristesa, amb el dolor, ni amb la desesperado. La pena és una mena d'om- bra interior, profunda. Es mes aviat del cel que de la terra*.

« Des de l'any 1919, vaig trobar en el romane la forma que mes s'em- motllava al meu sentir. El romane té dues modalitats : el líric i el narratiu. Jo vaig proposar-me fondre'ls en un de sol6. »

Ací f a el panegfric deis ronanços de Góngora, Zorrilla, etc. 6. « El misteri poètic — continua Lorca — , és també misteri per al poeta,

que el comunica, perô que l'ignora. » Llegeix a continuació un poema escrit força abans del « Romancero » pero

que ja porta els caractère essencials d'aquest, com son el barrejar els astres amb els insectes, el cel amb una minúscula cosa concreta6. A continuació llegeix el « Romancero Gitano ». Recita espléndidament el « Romance de la luna luna » i « Preciosa y el aire », que obtenen nodrits aplaudiments. Abans de recitar el « Romance sonámbulo », fa notar que ultra ésser un deis mes misteriosos, ha tingut diferents interpretacions. « Sigui la que es vulgui, la interpretació — diu — , té un gran fons andalús. Hi ha un tros que diu : « Mil panderos de cristal herían la madrugada. » Dones bé, si em preguntessin de quin lloc he tret aquests « mil panderos de cristal » jo us diría que els he vistos. En els arbres, en el fullatge, en els ángels, en el cel... no sabría explicar-ho, pero els he vistos7 ».

Deixa sense llegir « La casada infiel » perqué és massa una anécdota « explicada7 ». Com a oposició a Panterior, fa notar el « Romance de la pena

3. Cf. ci-dessous, 2o. Sur la « pena » andalouse, voir, dès 1922, la conférence de Lorca : « El Cante Jondo (primitivo canto andaluz) », Noticiero Granadino, febrero 1922 ; Bull, hisp., LV, n«« 3-4, 1953, p. 313-314. Federico García Lorca, Ibid., p. 1523- 1524.

4. Cf. ci-dessous, 2 o et 3°. 5. Cf. ci-dessous, 2°. 6. Probablement « Los encuentros de un caracol adventurero », de Libro de poemas. 7. Cf. ci-dessous, 2°.

Page 19: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 525

negra » que el segueix. García Lorca s'explica d'aquesta manera. « La pena de Soledad Montoya és aquella pena que no fara plorar, que no farà desesperar ; és una pena abstracta. Es el raes representatiu de la pena andalusa8. »

Continua García Lorca. Fa notar, respecte el romane. « Prendimiento de Antoñito el Camborio en el camino de Sevilla » que és el que mes correspon altítol del llibre, puix que Antoñito el Camborio és el prototipus del véritable gitano. Abans de llegir « El emplazado », explica la manera com li ha vingut a ell la imatge de « El Amargo », que és el protagonista — diem-ho així9— .

Els grans aplaudiments que obté García Lorca després de recitar, s'uneixen ais que obté Margarida Xirgu en aparéixer a 1 'estrada.

El poeta cedeix aci la paraula a Margarida Xirgu, la qual recita integre el « Llanto por Ignacio Sánchez Mejías », compost de quatre parts, cada una de les quals és subratllada amb grans aplaudiments que clouen l'acte prôpiament dit.

Després hi hagué al mateix edifici de la Residencia un sopar de companyia a García Lorca i Margarida Xirgu.

Recordem, entre altres persones : A. Ma. Sbert, August Pi i Sunyer, Caries Solde- vila, el Dr. Sayé, G. Balcells10, Dr. Estalella, etc., etc.

L'acte s'acabà a les onze de la ni t. Felicitem les Residencies i totes les agrupacions que prengueren part en aquest

acte, i particularment al senyor Antoni Maria Sbert, organitzador efectiu, perqué es repeteixi una cosa semblant el mes aviat possible.

2° En el Ateneo — el poeta García Lorca y su « Romancero Gitano11 »

Un egregio poeta ocupó ayer la tribuna del Ateneo Guipuzcoano. Federico García Lorca acudió a comentar su « Romancero Gitano », la obra que más recia personalidad le proporcionara aun después del éxito de su tragedia teatral « Bodas de Sangre ».

No hay que decir como el Ateneo se hallaba ocupado totalmente del público más selecto, que ovacionó con entusiasmo al poeta y al recitador.

Empieza diciendo García Lorca que es un buen amigo de San Sebastián y del Ateneo 12. No viene a dar una conferencia, que suele ser una invitación al sueño.

8. A San Sebastián, Lorca dit que le romance lui-même est le plus représentatif de son livre. Les deux formules indiquent, en tout cas, l'importance qu'il accordait au Romance de la pena negra. Cf. ci-dessous, 2°.

9. Cf. ci- dessous, 2°. 10. Sic. Selon M. Serra Baldó, il s'agit vraisemblablement de Joaquin Balcells, pro

fesseur de latin à l'Université de Barcelone, l'un des directeurs de la Fundació Bernât Metge.

11. « En el Ateneo — El poeta García Lorca y su « Romancero Gitano », El Pueblo Vasco, San Sebastián, 8 de marzo 1936, p. 3. Voir l'évocation de cette conférence dans : Gabriel Celaya, « Garcia Lorca en San Sebastián », La Voz de España, San Sebastián, 2 de mayo 1948.

12. Il avait déjà donné à l'Ateneo Guipuzcoano une ou deux conférences dont nous n'avons pu encore retrouver la trace. Dans les années 930, peut-être sur Poeta en Nueva York, selon M. Olegario Arbide (peut-être en avril 932, selon nos déductions : dédicace de 1932 et lettre à Mme et M. Olegario Arbide ; « Journal intime de M. Carlos Morla Lynch », Ibid., p. 245) ; peut-être sur le Cante Jondo, selon M. Rafael Santos

Page 20: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

526 BULLETIN HISPANIQUE

Vengo — dice — a comunicarme con vosotros, leyendo con leves comentarios, el « Romancero Gitano ». No prentendo hacer obra de crítica, sino los primeros atisbos de su concepción.

El libro es el poema de Andalucía ; y lo llamo gitano, porque es lo mas aristocrático y representativo de Andalucía. Un libro donde apenas está expresada la Andalucía que se ve, pero sí la que se siente. Es un libro anti-íla- menco. Hay sólo un personaje real, que es la pena que ze filtra. Un sentimiento más celeste que terrestre.

No me quejo de la falsa visión andaluza que se tiene de ese libro. Creo que el elevado tono que puse en su concepción le salvó de sus malos intérpretes.

Desde el año 1919 vine preocupándome del romance. El romance típico había sido una narración. Yo quise fundir el romance narrativo con el lírico.

El año 20 escribió un « Crepúsculo » en que aparece por primera vez su forma poética13.

Analiza su « Romance de luna, luna », que recita admirablemente : « Preciosa y el aire » es el segundo mito del libro ; y al leerlo, su autor

recibe una gran ovación. Viene después su « Romance sonámbulo », que ha sido interpretado como

la aspiración de Granada que tiene ese anhelo de mar. Si-me preguntan Udes por qué digo :

« Mil panderos de cristal herían la madrugada ».

os diré que no sé por qué ; pero que yo los he visto en manos de ángeles. (Al recitar este romance es, también, objeto de una gran ovación.)

Viene después « La casada infiel », que renuncia a leer porque es artificial, aunque es lo más popular de su obra14.

En cambio leeré — dice — « La" pena de Soledad Montoya », que considero lo más representativo de la obra.

En el poema, irrumpen de pronto los crepúsculos : San Miguel, que vuela sobre Granada ; San Rafael, de Córdoba ; y San Gabriel, de Sevilla.

Lee el romance de San Gabriel y se le tributa una gran ovación 15. Ahora — añade — aparece en el retablo Antoñito Camborio w el gitano

Torroella. Déclarations orales, à Marie Laffranque, de M. Arbide, San Sebastián, 29 août 1957, et de M. Santos Torroella, Barcelona, 25 septembre 1957. Lorca avait, outre ces personnes, plusieurs amis à San Sebastián, notamment le jeune poète Rafael Mágica (Gabriel Celaya), et le fondateur de la Falange de Guipúzcoa, José Manuel Aizpurua, qu'il essayait vainement de présenter l'un à l'autre : cf. note n° 6 à l'article ci-dessus mentionné de Gabriel Celaya, que son auteur a eu la grande complaisance de commenter par écrit à notre intention (envoi de Madrid, juin 1957) ; Lorca les avait connus tous deux à Madrid.

13. Poème inconnu de nous sous ce titre. Peut-être s'agit-il de Tarde, poème du livre Canciones. Cf. Federico Garcia Lorca, ibid., p. 307.

14. Cf. l'explication différente donnée ci-dessous, n° 3. Il est certain que le succès de pittoresque remporté par La casada infiel irritait son auteur. On en a d'innombrables témoignages.

15. Ce poème n'avait pas été lu à Barcelone : cf. ci-dessus, Io. 16. Sic.

Page 21: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 527

más representativo, cuyo romance está dedicado a Margarita Xirgu. (Nueva ovación remató su lectura).

Teniendo yo ocho años — dice — , jugando en mi casa, se acercó un muchacho, que miró con odio, escupió y se marchó. Una voz le llamó : « Amargo, ven. » Y se fue. Desde entonces, el o Amargo » fue en mí una obsesión ; y no sé ya si fue una realidad.

Recita la primera magnífica composición que hizo con la figura del « Amargo » — que no figura en el libro " — ; y es premiado con una ovación entusiasta 18.

í<° Federico García Lorca, el recio poeta de la gitanería, GLOSÓ SUS POESÍAS CONTENIDAS EN EL « ROMANCERO »,

FARO DE NUEVAS FÓRMULAS19

Federico García Lorca, el excelente poeta y autor dramático, ocupó ayer la tribuna del Ateneo Guipuzcoano, para hacer un comentario de su « Romancero Gitano i y leer trozos de las poesías que este contiene.

La personalidad literaria del conferenciante, sobradamente conocido por los ateneístas, incluyendo en esta denominación a los socios y a sus familiares y amigos que acuden a las conferencias, y además la propaganda que de la especialidad poética de García Lorca habiin hecho en el mismo Ateneo Casona y Alberti al disertar acerca de la poesía moderna española 20, hicieron que el salón de actos de la cultural entidad se viese lleno de público deseoso de escuchar lo que de su obra poética iba a decir el conferenciante.

Federico García Lorca, después del saludo de rigor, dijo que no podía quejarse de la falsa concepción que el público tiene de la copla andaluza y añadió que desde 1919, época de sus primeros pasos poéticos, estaba preocupado del romance y de la transformación de éste de su aspecto lírico de Gón- gora al narrativo del duque de Rivas y Zorrilla. Declaró que él quiso fundir ambos aspectos y en el año 1920 publicó unas composiciones, parte de las cuales leyó, en las que se notaban perfectamente el claroscuro del romancero y otras notas especiales.

Luego, haciendo brevísimos comentarios de las principales ideas contenidas en las composiciones que constituyen su recopilación titulada « Romancero Gitano », leyó párrafos de ésta, con dicción clara y declamación atinada que arrancaron, en justicia, aplausos del selecto auditorio. Lunas almidonadas y lunas de pergamino, olivos que palidecen, gitanos y guardias civiles, navajas albacetenas, ansias de mar de las tierras no ribereñas que todo lo de su interior lo ven con la fuerza de la imaginación del color verdoso marítimo, raíz del duelo andaluz expresada en la pena de Soledad Montoya,

1 7. C'est à coup sûr le « Diálogo del Amargo » qui termine Poema del Cante Jondo : voir les allusions du compte rendu suivant, ci-dessous, 3°.

18. L'article s'arrête brusquement ici. Le journaliste ne mentionne pas la lecture du Romance de Thamar y Amnôn dont son confrère se montrera choqué : cf. ci-dessous, 3°.

l'J. « Federico Garcia Lorca, el recio poeta de la gitanería, glosó sus poesías contenidas en el < Romancero >, faro de nuevas fórmulas », La Voz de Guipúzcoa, San Sebastián, 8 de marzo 1936, p. última.

20. Nous ignorons la date de leur passage à San Sebastián.

Page 22: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

528 BULLETIN HISPANIQUE

pena que llora « zumo de limón », pena de gitanos y de « cante jondo », evocación de los arcángeles San Miguel, San Rafael y San Gabriel, relacionándolos respectivamente, con Granada, Córdoba y Sevilla, afirmación de que las guitarras lloran por San Gabriel, biznieto de la Giralda, el orgullo de Antonio el Cantaor, el único que no vende su alma a los ricos, « el Amargo », Ángel de la muerte y la desesperanza, los cuchillos de oro y plata, que sirven sólo para partir corazones desde que el pan se parte con las manos, todo esto que expuesto en breve forma de reseña periodística parece algo ilógico resultaba altamente real en los versos recitados por la magia de la belleza cautivante de la poesía que tiene la virtud de que las audacias más estridentes de símiles sean aceptadas con entusiasmo si en ellas se nota la huella del genio creador.

No quiso García Lorca recitar su Casada Infiel por estimar que, aunque sobradamente conocida y pura anécdota andaluza, resultaba demasiado cruda sensualmente para ciertos oidos21; pero luego, al final de su conferencia, cambió de criterio — a nuestro juicio no debió hacerlo — y recitó versos del romance bíblico de Thamar y Amnón, de los terribles amores incestuosos, y con ello terminó su lectura-conferencia, que resultó de poca duración para los oyentes, encantados, no por conocer, sino por oir rimas conocidas, y que seguramente hubiese dejado « mejor sabor » si al citado romance hubiera sucedido cualquier otro recitado de manera distinta.

García Lorca fue aplaudido al terminar su conferencia.

IX García Lorca i la gairebé estrena de « Bodas de Sangre r

per Margarida Xirgu1

Hem retrobat García Lorca. Sortia de l'assaig del Principal. I en sortia en gresca díssim. « Es tracta d'una véritable estrena — ens ha dit. « Ara veureu Pobra per primera vegada. » García Lorca, realment, parla de l'obra com si es tractés d'una obra nova. — « Bodas de Sangre », quam [...]* pels intèrprets — segueix dient. —

Ara es representará integra. García Lorca es detura i ens diu : — Imagineu-vos que ja han posât ais cartells el nom real amb qué havia

d'anar batejada l'obra. « Tragedia ». Les companyies bategen les obres com a « Drames ». No s'atreveixen a posar-hi « Tragedia 8 ». Jo, sortosament, he

21. Nous doutons que tel soit le motif véritable de cette omission (voir ci-dessus, note 13), bien que les remarques finales du journaliste reflètent sans doute la pudeur sourcilleuse d'une partie du public de l'Ateneo.

1. t Garcia Lorca y la gairebé eslrena de « Bodas de Sangre » per Margarida Xirgu », L'Instant, Barcelona, 21 novembre 1935, p. 6.

2. Ici, un mot illisible, terminé par... da. 3. « Es tracta d'una tragedia andalusa », digue Pautor, i així es. Cf. Principal Palace

Page 23: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 529

topat amb una actriu intel-ligent corn Margarida Xirgu, que bateja les obres com s'hagin * de batejar.

— Els decorats son nous — segueix dient García Lorca. — Son deguts a un xicot joveníssim : Caballero. Un noi de dinou anys, un gran artista que ha il-lustrat el meu darrer poema : « Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Majías6. » Els figurins son d'ell també. Son una cosa naturalment extraordinaria. Ja els veureu. Ha interprétât ñdelment el dramatisme deis meus personatges.

— Quin paper hi fa Margarida Xirgu? — li preguntem. — El de mare. El que, quan l'estrena, interpretava Josefina Tapies. I el

que interpretava Pepita Díaz el fa aquella noia i gran actriu que en « Yerma » f eia de mare feliç 6. Estic contentíssim de com s'ha muntat Pobra. Veureu quins decorats. I la Xirgu hi esta mes bé que mai. No hauria pogut somniar trobar.una intèrpret mes feliç que ella.

García Lorca esta reaiment engrescat. Fins a tal punt que ens ha encomanat l'en- grescament i no ens podem estar d'acabar aquesta nota amb tres signes d'admira- ció ! I !

X Abans de l'estrena — L'autor ens diü1

Amb « Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores » he volgut realitzar un poema de la meva infantesa a Granada en el qual surten criatures i am- bients que jo he conegut i he sentit.

Aquest és el drama profund de la solterona andalusa i espanyola en general. Espanya és el país de les solteres decents, de les dones pures, sacrificades per l'ambient social que les envolta.

Per a descansar de « Yerma » i « Bodas de Sangre » que son dues tragédies, jo volia realitzar una comedia senzilla i amable ; no m'ha sortit pero, perqué el que m'ha sortit és un poema que a mi em sembla que té mes llàgrimes que les meves dues anteriora produccions.

Peí que veig m'ha tocat en sort la part seria del teatre, degut al meu tempérament de poeta per damunt de tot.

Frédéric2 GARCIA LORCA.

« Bodas de Sangre », per Margarida Xirgu, Rambla de Catalunya, Barcelona, 25 novembre 1935, p. 11.

4. Sic. Accord incorrect ; il faudrait : han. 5. Cf. photographie : « Frontispice de J. Caballero per al llibre de García Lorca »,

illustration de l'article d'Ernest Guasp, « Un nou llibre de Garcia Lorca ; « Llanto por Ignacio Sánchez Mejías », Mirador, Barcelona, 19 septembre 1935, p. 6.

6. C'était Amalia de la Torre. Cf. sa photographie, La Humanitat, Barcelona, 29 novembre 1935, p. 2.

1. « Abans de l'estrena — L'autor ens diu », La Humanitat, Barcelona, 12 décembre 1935, p. 2.

2. «Sic. Forme catalane du prénom.

Page 24: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

530 BULLETIN HISPANIQUE

XI Gomo canta una ciudad de noviembre a noviembre1

Federico García Lorca ha conquistado el corazón de Barcelona ; primeramente como poeta lírico (su « Romancero Gitano » es el libro de versos que ha alcanzado más difusión y popularidad en estos ultimes años de España), después, como poeta dramático (« Mariana Pineda », t Bodas de Sangre », « Yerma » y ahora t Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores ») y, finalmente, ayer como músico. Sí, como músico, pues la obra lírica y dramática de García Lorca es esencialmente musical. Desde su infancia ha vivido en contacto efusivo con la maravillosa música popular de su tierra andaluza, y su adolescencia tuvo la entrañable compañía de una sensibilidad musical tan exquisita y fuerte como la de Manuel de Falla.

Lorca que ha captado el latido perdurable del folklore andaluz convirtiéndolo en sístole y diastole de su sangre poética, ha querido dar a Barcelona, de la manera más pura, la realidad íntima de este latido, y aceptando la invitación del núcleo musical selectísimo que es la filial de la « Asociación ae Música de Cámara » : « Audicions Intimes », ha expresado con la belleza más auténticamente vital, la emoción lírica de su Granada.

a Cómo canta una ciudad de Noviembre a Noviembre*. » Cómo canta una ciudad que como Granada, según dijo García Lorca,

« está hecha para la música, porque es una ciudad encerrada », es decir, densa de resonancias, « apta para el ritmo y el eco, médula de la música ».

Una ciudad que « tiene dos ríos, ochenta campanarios, cuatro mil acequias, cincuenta fuentes, mil y un surtidores y cien mil habitantes » y en la que « un granadino, ciego de nacimiento y ausente muchos años, sabría la estación del año por lo que siente cantar en las calles ».

García Lorca nos trajo en su voz el eco vivo de esta Granada musical. Sentado al piano, con la naturalidad, la elegancia y la fuerza de quien habla de lo que es sustancialmente suyo por amor, por racialidad y por asimilación apasionada, este poeta verdadero, nos cantó « su » Granada. Su voz no era un instrumento circunscrito a la emisión material de la música, era una voz empapada de espíritu, de ese espíritu que cuando es Poesía es lo único en el mundo que tiene derecho a cantar.

Con gracia auténtica, García Lorca supo hacer que al cantor 8 « sin voz de cantante », la emoción musical de las canciones de Andalucía llegara incisiva

1. « En el « Casal del Metge », Federico Garcia Lorca, cantor de Granada, en « Audicions Intimes », La Noche, Barcelona, 21 de diciembre 1935, p. 2.

2. En italique dans l'original. L'Association avait d'abord annoncé à la fin octobre, en l'absence du poète (24 octobre-troisième semaine de novembre), pour le mois suivant, une conférence de Lorca sur le « cante jondo » : cf. * Notas suplicadas — Audicions Intimes », La Vanguardia, Barcelona, 30 de octubre 1935, p. 10. Ce projet ne fut pas réalisé, selon le témoignage, recueilli par nous, de plusieurs sociétaires (M. Albertt Llauró, Barcelone, août 1955; Mme Gustavo Gili, Barcelone, 27 septembre 1957; M. Serra i Baldó, Toulouse, 14 décembre 1957). La présente conférence eut lieu le 19 décembre : cf. t Notas suplicadas », La Vanguardia, Barcelona, 19 de diciembre 1935, p. 18. Une causerie-récital de ce titre avait déjà été donnée plusieurs fois par le poète, notamment à Buenos Aires le 26 octobre 1933 (cf. notre « Essai de Chronologie », Bull, hisp., LIX, n° 4, octobre-décembre 1957, p. 420).

3. Sic. Lire : cantar?

Page 25: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 531

y estremecida a la sensibilidad de un auditorio de conciertos, acostumbrado a « divos » y « virtuosos », y que la verdad de la Poesía imperase anulando inercias y reservas mentales.

García Lorca era, ayer noche, en el Casal del Metge, lo que es, ha sido y será siempre : un Poeta que canta.

Pero ayer, en el Poeta, cantaba quizás como nunca, su ciudad : Granada musical y firmamental, « eterna en el tiempo » y fugitiva en manos de « éste que se llama a sí mismo : « el más pequeño de sus hijos » y que es indiscutiblemente uno de los más grandes y auténticos poetas que ha tenido España.

Gomo él anunció, García Lorca nos hizo ayer noche « oir la ciudad de Granada ». De Noviembre a Noviembre una guirnalda de canciones : « Los cuatro muleros * », melodía insistente, ritmo ágil, canción de las criadas que llegan a Granada de los pueblos cercanos con el corazón perfumado « de paja quemada », el « Romance pascual de los peregrinitos 4 », que « es la alegría de la calle y la broma andaluza y la finura entera de un pueblo cultísimo », el villancico « Por la calle abajito », honda voz elegiaca ; « La niña se está meciendo », deliciosa de gracia infantil ; la inefable melodía « De los álamos vengo madre », « Café de Chinitas4 », canción como dijo Lorca, « de forma pura, como el aire del último día de Marzo » ; y tras la evocación de « las manólas » de la « calle de Elvira », el ritmo arrebatador de « Las tres hojas* » (que Lorca no cantó ayer, pero que se la hemos oído muchas veces, llenándonos el alma de retozos) ; la tiernísima melodía del « Romance del duque de Alba » ; después, recitado para situar nuestra atención en « el primor berberisco » de la vega granadina : el « Romance de San Miguel », y, por fin, a el otoño — otra vez — la voz de la verdadera melancolía », en una exquisita, maravillosa canción : « Por aquella ventana que cae al río, échame tu pañuelo que vengo herido » ; y con las primeras lluvias que « llenan de hierbas las eras », nuevamente la voz de las sirvientas, tiernísimamente, en « Los cuatro muleros 5 ».

E] auditorio contagiado de clara emoción aplaudió con entusiasmo a Federico Garcia Lorca. Poeta de Granada, verdadero andaluz universal, que ofreció seguidamente

4. Ces quatre chansons, recueillies et harmonisées par Federico Garcia Lorca, ont été enregistrées par Antonia López Júlvez (« La Argentinita »), qu'accompagne au piano le poète lui-même. Voir les disques suivants :

i° Sevillanas del siglo xvm — Los cuatro muleros. La Voz de su amo, AE 3.550. 2° El Café de Chinitas — Canción antigua de las morillas. ídem, AE 3.552. 3° Las tres hojas — Romance de los peregrinitos. Idem, AE 3.402. Il existe deux autres disques de chants populaires recueillis et harmonisés par

Lorca. Ce sont, selon les références aimablement communiquées par Mme Rosa Ala- vedra, de Radio-Madrid :

10 Anda jaleo — Zorongo gitano. ídem, DA 4.234. 2o Romance de los mozos de Monleón — Nana de Sevilla. ídem, AE 3.479. 11 n'existe malheureusement aucune réédition de la série complète de ces disques,

édités en petit nombre et devenus très rares ; seuls ont été réédités le disque AE 3.552, à part, et, sur disque microsillon à quarante-cinq tours, Idem, 7 ERL 1.102, El Café de Chinitas, Zorongo gitano, Sevillanas del siglo xviii, et Los cuatro muleros. Cf. aussi les enregistrements des chœurs des Misiones Pedagógicas.

5. Le programme de l'audition semble avoir été fixé tardivement. Le programme

Page 26: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

532 BULLETIN HISPANIQUE

a este público, ejemplar salvo raras excepciones, las primicias de su libro de poemas granadinos « Diwan de Tamarit 6 », dedicado a los poetas moros que escribieron sus poemas en las paredes de la Alhambra.

No puedo en esta breve reseña de una sesión de Audicions Intimes dedicar el espacio que merecen y requieren estas bellísimas « Gacelas » y « Casidas » de García Lorca ; diré solo que en estos poemas de amor he hallado todo el amor y toda la cálida y fina ternura de la mejor Poesía Oriental, y que en ellos, a pesar de la esclavitud estilística, la personalidad de García Lorca es más insobornablemente original que nunca.

Luís GÓNGORA.

XII A proposit de « Dona Rosita la Soltera » — García Lorca i les floristes de la Rambla.1

El diumenge passât, en acabar-se al Principal Palace la representado de Doña Rosita la Soltera dedicada a les floristes de la Rambla, García Lorca llegí, a honor d'aquestes, les ratlles següents :

Esta noche, mi hija más pequeña y más querida, Rosita la soltera, la Señorita Rosita, Doña Rosita, sobre el mármol y entre cipreses Doña Rosa, ha querido trabajar para las simpáticas floristas de la Rambla, y soy yo quien tiene el honor de dedicar la fiesta à estas mujeres de risa franca y manos mojadas donde tiembla de cuando en cuando el diminuto rubí causado por la espina.

La rosa mudable, encerrada en la melancolía del carmen granadino, ha

imprimé d'abord par « Audicions Intimes » comporte : Los cuatro muleros, Los ¡>ere- grinitos, Por la calle abafito, Bamba de la niña y el mecedor, El café de Chinitas, Las tres hojas, Romance del Duque de Alba et Canción de Otoño; une feuille additionnelle annonce : Los cuatro muleros, Los peregrinitos, Romance del Duque de Alba, Tango de don Cristóbal, Canción de la ventana, Sorongo gitano (sic) et ¿A qué buscas la lumbre? Ces documents nous ont été généreusement communiqués par M. Ricart Albert i Llauró. Il faut remarquer que « ¿A qué buscas la lumbre? » est le premier vers du dernier couplet de Los cuatro muleros (cf. Federico Garcia Lorca, ibid., p. 564). Nous ignorons si le Tango de don Cristóbal a quelque chose à voir avec le personnage de marionnettes cher à Lorca. Enfin, une information du jour même annonce que le poète interprétera « quelques compositions pour piano seul », dont nous n'avons pas trouvé trace ailleurs : cf. « Avui, a Audicions Intimes, sessió García Lorca », El Mati, Barcelona, 19 décembre 1935, p. 7.

6. Sic. Selon une information récemment publiée par son ami le poète Luis Cer- nuda, Lorca aurait d'abord pensé donner à cet ouvrage le titre de Tierra y Luna (Luis Cernuda, Estudios sobre poesía española contemporánea, Madrid, Guadarrama, 1957, p. 211 et note). C'est donc le livre intitulé ensuite Diván de Tamarit qu'il annonçait sous ce nom : cf. « Un reportaje — El poeta que ha estilizado los romances de plazuela, », El Debate, Madrid, Io de octubre 1933, p. 17 ; cf. Bull, hisp., LVIII, n° 3, juillet-septembre 1956, p. 316. On ne connaissait jusqu'ici sous ce titre que le poème de même titre publié dans Tiempo Presente, Madrid, 1931 ; cf. Federico Garcia Lorca, ibid., p. 557-558 et notes, p. 1733 et 1793-1794.

1. « A propósit de Doña Rosita la Soltera — García Lorca i les floristes de la Rambla », La Publicitat, Barcelona, 25 décembre 1935, p. 8. L'allocution de Lorca est reproduite également par L'Instant, Barcelona, 24 décembre 1935, p. 6 : « Garcia Lorca ha marxat avui a Madrid. »

Page 27: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 533

querido agitarse en su rama al borde del estanque para que la vean las flores de la calle más alegre del mundo. La calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre, la Rambla de Barcelona.

Gomo una balanza la Rambla tiene su fiel y su equilibrio en el mercado de las flores, donde la ciudad acude para cantar bautizos y bodas sobre ramos frescos de esperanza y donde acude agitando lágrimas y cintas en las coronas para sus muertos. Estos puestos de alegría entre los árboles ciudadanos, son como el regalo del ramblista y su recreo, y aunque de noche aparezcan solos, casi como cadafalcos de hierro, tienen un aire señor y delicado que parece decir al noctámbulo « levántate mañana para vernos, nosotros somos del día ». Nadie que visite Barcelona puede olvidar esta calle que las flores convierten en insospechable invernadero, ni dejarse de sorprender la locura mozartiana de estos pájaros, que si bien se vengan a veces del transeúnte de modo un poco incorrecto, dan en cambio a la Rambla un aire acribillado de plata y hacen caer sobre sus amigos una lluvia adormecedora de invisibles lentejuelas que colman nuestro corazón.

Se dice, y es verdad, que ningún barcelonés puede dormir tranquilo si no ha paseado por la Rambla, por lo menos una vez, y a mí me ocurre otro tanto estos días que vivo en vuestra hermosísima ciudad. Toda la esencia de la gran Barcelona, la perenne, la insobornable, la grande, está en esta calle ; que tiene un ala gótica donde se oyen claras fuentes romanas y laúdes del quince, y otra ala abigarrada, cruel, increíble, donde se oyen los acordeones de todos los marineros del mundo, y hay un vuelo nocturno de labios pintados y carcajadas del amanecer.

Yo también * tengo que pasar todos los días por esta calle para aprender de ella como puede persistir el espíritu propio de una ciudad.

Amigas floristas, con el cariño que os saludé bajo los árboles como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí como poeta y os ofrezco con franco ademán andaluz esta rosa de pena y palabras : es la granadina Rosita la Soltera.

XIII Apostillas a una cena de artistas1

Ayer por la noche, en el Hotel Majestic, se celebró UDa cena de homenaje a Federico García Lorca, por haber ofrecido a Barcelona este gran poeta, las primicias ele su bella comedia dramática « Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores ».

Unos cien comensales se reunieron alrededor de García Lorca, unos cien comensales

2. Une des premières résidences du poète à Barcelone avait été l'hôtel Condal, calle Roqueda, 23, qui avait vue sur la Rambla. Témoin un billet de sa main, que le destinataire, M. Sebastiâ Gasch, a bien voulu nous communiquer.

1. • Apostillas a una cena de artistas — Dice García Lorca, el poeta granadino : « Quisiera estrenar aquí cuanto hago para el teatro » — El amor de García Lorca por Granada — Su viaje a México con Margarita Xirgu — « Los muñecos de Cachi- « porra », La Noche, Barcelona, 24 de diciembre 1935, p. 1. Autographe (dont nous reproduisons le texte) et photographie par Rozas : « Los concurrentes al banquete en honor de Garcia Lorca. »

Page 28: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

534 BULLETIN HISPANIQUE

que representaban lo más selecto de la intelectualidad barcelonesa, y entre los cuales había, naturalmente, algunas distinguidas damas 2.

Después de haber leído J. Ventalló las adhesiones numerosas y de gran calidad Cipriano Rivas Cherif, el inteligente director artístico de la compañía de Margarita Xirgu, leyó un poema divertidísimo en que el ingenio de don Salvador Vilaregut mostraba con excelente humor su admiración hacia Lorca.

Carlos Soldevila ofreció el banquete con verbo fácil, en el que se mezclaban preocupaciones raciales y disquisiciones arqueológicas y antropológicas en una atmósfera de fino humorismo.

García Lorca, finalmente, abrió el chorro de su gracia andaluza y al testimoniar su agradecimiento a Barcelona, hizo un cálido elogio de nuestras Ramblas que son, según dijo, la calle más bella del Mediterráneo 3.

Habló de Margarita Xirgu, haciendo pública su gratitud hacia la insigne actriz a quien debe, según dijo, todos sus éxitos y finalmente, con incisivo humor, exaltó nada menos que a las « criadas », esas criadas de su infancia, « Dolores la Colorína », « Anilla la Juanera » que le enseñaron oralmente los romances, leyendas y canciones que despsrtaron su alma de poeta. « ¿Qué sería de los niños ricos — dijo — si no fuera por las sirvientas, que les ponen en contacto con la verdad y la emoción del pueblo 4? »

Después del banquete, hablamos con Federico García Lorca, que se nos mostró como siempre, lleno de alegría.

Este poeta tan aprisionado en su obra por el sentimiento trágico de la vida, tan transido de oleadas de sangre, es íntimamente un hombre sencillo, abierto, jovial, agudo, incisivo. Su simpatía te coge por las solapas cuando hablas con él dos minutos y te zarandea con su palabra viva y exacta.

Después de su conferencia concierto en < Audicions Intimes », en que nos hizo oir a través de los cantos populares en la atmósfera creada por su verbo preciso y rico, la verdad estética más entrañable de su tierra natal, me decía a mí, que soy su amigo desde que ambos teníamos menos de veinte años :

— Voy a mandar al alcalde de Granada mi conferencia, y las reseñas que

2. L'annonce publique de cet hommage, datée du 16 décembre, était signée : Carlos Soldevila, José María Sagarra, Juan Puig i Ferrater, Jaime Pahisa, María Luz Morales, Justo Cabot, Juan Alavedra, Joaquín Ventalló, José M. Massip ; les invitations pouvaient être retirées au Principal Palace et aux bureaux des périodiques suivants : La Humanitat (quotidien dirigé par Lluis Companys), VUltima Hora (journal du soir jumelé officieusement avec La Humanitat), La Publicitat (« libéral », mais plus modéré), La Rambla de Catalunya (magazine de même tendance que ce dernier journal) et Mirador (revue littéraire et artistique).

3. Un autre journaliste résume ainsi les mêmes paroles : « Federico Garcia Lorca agrai els bells mots de Caries Soldevila, tôt dient que,

malgrat tôt, ell veía en les nostres ramblas, la de Barcelona o la de Figueras, come- guda en companyia del pintor Salvador Dalí, alguna cosa que li recordava la mar, segurament mes tropical de Málaga. Es referí, encara, a las seves vicissituds d'autor teatral, a la seva nécessitât de comunicar-se violentament amb el public i com Marga- rida Xirgu fou l'únic a comprendre'l en els seus coneixements (sic), i l'unie que pot donar una interpretado com cal a les seves protagonistes » (cf. « Ahir al vespre al Majestic — Sopar d'homenatge a García Lorca », La Publicitat, Barcelona, 24 décembre 1935, p. 8).

4. Rapprocher ces paroles d'un passage de la conférence sur t Las nanas » : Federico Garcia Lorca, ibid., p. 52.

Page 29: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 535

de ella hagáis para que vea como siento yo a mi tierra, y le diré : soy más alcalde de Granada que Usted.

Y acto seguido, una carcajada que quitaba a este desplante toda su posible acritud.. — ¿Estás contento de cómo ha acogido tus obras el público de Barcelona? — le pre

gunto : — Contento es poco — nos dice — . Como que quisiera estrenar aquí todo

cuanto haga para el teatro. — Y seguidamente escribe en una cuartilla estas palabras que reproducimos auto-

grafiadas8 :

Desde el año 1927 en que la gran Margarita Xirgu estrenó mi Mariana Pineda hasta el 1935 en que la misma actriz ha dado a conocer Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores el público de Barcelona ha dado con su atención y su afecto un aliento definitivo a mi labor de poeta dramático.

Federico García Lorca — Y en Granada? — le decimos — Aprecian como merece la calidad de tu obra de

poeta lírico y de poeta dramático? — Granada es una ciudad encerrada, maravillosa, pero encerrada. Y debe

ser así. Ángel Ganivet, el más ilustre granadino del XIX, decía : « Cuando voy a Granada, me saluda el aire. »

Pero eso no importa — prosigue. — Granada es Granada, y así está bien. — Y ahora, ¿qué planes tienes? — Seguramente me iré a Méjico con Margarita Xirgu y después volveré

en cuanto pueda, pues tengo que acabar varías obras en las que tengo une gran fe • y hacer que se estrenen « Los muñecos de cachiporra », por los que ha compuesto Federico Elizalde una música que es una maravillosa 7.

Luis GÓNGORA.

5. Autographe photocopié dans l'original. 6. Notamment, sans cloute, Poeta en Nueva York, Divan de Tamarit (éditions*

posthumes partielles), Sonetos (annoncés en avril 36 — ci. ci-dessous, texte XV, n. 11, et plus connus sous le nom de Sonetos del Amor Oscuro, inédits), Introducción a la muerte, volume de trois cents poèmes annoncé dix mois auparavant par Lorca (t Galería — Federico Garcia Lorca, el poeta que no se quiere encadenar — Infancia de campo — El paisaje y el hombre — El teatro semiintelectual — • América. Obra en proyecto — Una sana risa para todo », La Voz, Madrid, 18 de febrero 1935, p. 3 ; Bull, hisp., LIX, n° 1, janvier-mars 1957, p. 71), et La Casa de Bernarda Alba, achevée en juin 1936 ; peut-être aussi d'autres pièces de théâtre, certaines de contenu « humain et social », « religieux et économico-social », ou même « politique », dont l'auteur parle dans ses interviews d'octobre 1933 à avril 1936 ; ou des œuvres signalées par certains de ses amis : un « drame réaliste » abordant de front notamment, selon M. Rivas Cherif, le problème de la condamnation sociale de l'homosexualité, La Bola Negra (cf. C. Rivas Cherif, « Poesía y drama del gran Federico — La muerte y la pasión de Garcia Lorca », III, Excelsior, México, Suplemento dominical, n° 14335, 27 de enero 1957,p. 1) ; un livre de poèmes intitulé La sangre no tiene voz (C. Rivas Cherif, ibid.; Francisco Monterde, lettre à John A. Crow, citée dans John A. Crow, ibid., p. 109, n. 71).

7. Sic. Il faut lire sans doute « que es una maravilla ». Nous ne connaissons pas la

Page 30: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

536 BULLETIN HISPANIQUE

XIV Federico García. Lorca y Gabriel Celaya1

Lo que Federico me ha dicho de mi libro (« Marea del silencio ») me ha dejado verdaderamente sorprendido. Lo esperaba todo menos eso. | En qué cosas se fija un lector ! No ve el libro en sí. Se fija sólo en lo que él pueda reflejar de sus preocupaciones de momento. Muy natural, es verdad, pero ¡ qué desconcertante ! Así, Federico me dice :

Lo que yo he señalado en tu libro a Neruda y a Alberti es la preocupación por la forma. Es muy importante. Atravesamos momentos difíciles. Ese abandonarse sin orden ni medida (creo que se refiere a « la escuela » que empieza a rodear a Neruda) es muy peligroso. Yo ahora — sigue : estoy escribiendo un libro de sonetos. Es necesario volver a esto. Me agrada por eso en tu libro la preocupación que en cada poema se advierte de construcción. Lo que tú practicas no es precisamente un clasicismo a ultranza. La gente no advertirá por eso tu preocupación por la forma. No se dan cuenta de que el versículo que tú empleas no es una innovación sino la más clásica de las fórmulas.

XV Conversaciones literarias —

Al habla con Federico García Lorca1

La poesía es algo que anda por la calle En la calle, la lluvia, y el cristal, en la ventana. Mañana de abril. Sol y barro. Feder

ico García Lorca se asoma a un paisaje de chimeneas muertas y de nubes paralizadas. Es un cuarto piso de la calle de Alcalá, donde no llegan los gritos de vendedores ni la emoción de las aventuras.

— Federico, ¿qué es la poesía? (La habitación es pequeña. En un rincón se muere sin remedio una maceta de flores

rojas.) — La poesía es algo que anda por las calles. Que se mueve, que pasa a

nuestro lado. Todas las cosas tienen su misterio, y la poesía es el misterio que tienen todas las cosas. Se pasa junto a un hombre, se mira a una mujer, se adivina la marcha oblicua de un perro, y en cada uno de estos objetos humanos está la poesía.

musique de F. Elizalde. La pièce ne devait être créée, sous le titre Los títeres de cachiporra, qu'après la mort du poète, en Argentine, sous la direction de Margarita Xirgu.

1. Nous publions sous ce titre un extrait du journal intime de M. Rafael Múgica, dont ce dernier nous a généreusement permis de disposer. Cette note est datée du 8 mars 1936, jour où Lorca donna à l'Ateneo Guipuzcoano la conférence-récital sur son Romancero Gitano dont nous avons donné plus haut deux résumés complémentaires. Cf. ci-dessus, texte VIII, 2» et 3°.

1. « Conversaciones literarias — Al habla con Federico García Lorca-Mi primera poesía fue la cosa menos andaluza que se puede esperar de un andaluz — La pretensión de las primeras actrices : « Quiero que me haga una comedia en la que yo haga de yo » — El que admira el lirio y el que tiene hambre — Nueva York es el Sénégal con máquinas », La Voz, Madrid, 7 de abril 1936, p. 2, col. 1, 2, 3, 4 et 5.

Page 31: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 537

(El poeta se ha mstido más dentro de sí mismo. Sus ojos, vistos por mí en el espejo de la pared de enfrente, miran sin mirada.)

Por eso yo no concibo la poesía como abstracción, sino como cosa real existente, que ha pasado junto a mi. Todas las personas de mis poemas han sido. Lo principal es dar con la llave de la poesía. Cuando más tranquilo se está, entonces | zas ! se abre la llave y el poema acude con su forma brillante. No se puede hablar de si el hombre es un objeto más sugeridor que la mujer. Con ello respondo a tu pregunta. No, no se puede hablar.

Lo que buscan los poemas Naturalmente que en la poesía vive un problema sexual, si el poema es de

amor, o un problema cósmico, si el poema busca la batalla con los abismos. La poesía no tiene límites. Nos puede esperar sentada en el quicio de la puerta en las madrugadas frías, cuando se vuelve con los pies cansados y el cuello del abrigo subido. Puede estar esperándonos en el agua de una fuente, subida en la flor de un olivo, puesta a secar en la tela blanca de una azotea. Lo que no puede hacerse es proponerse una poesía con la rigurosidad matemática del que va a comprar litro y medio de aceite.

(Federico García Lorca tiene el rostro sombreado de una tristeza de la que él mismo no se ha dado cuente. En sus poemas pueden reir el alhelí y la albahaca ; pero de su frente ancha se deducen canciones de patios angostos, Henos de ventanas pequeñas. Es el poeta de una tribu, porque jamás podrá ser el poeta de una raza. Canta a Preciosa y al aire, al carabinero valiente, a « la sangre que gime muda canción de serpiente » ; pero si dice del inglés, lo pone borracho, y si alude a la Benemérita, le pone de plomo la calavera).

« Las cigüeñas de Avila » — Mi primera poesía fue la cosa menos andaluza que se puede esperar

de un andaluz. Fue el producto de mis escritos en prosa. Mi primer libro — todo el mundo lo sabe — fue un libro en prosa. Y cuando me decidí a hacer el verso, obedeciendo a unas órdenes categóricas del espíritu, abandoné el propósito del tema andaluz y canté « las cigüeñas de Avila % ». Esto puede estar razonado por el hecho de que durante mis ausencias de España, cuando me separa de ella el mar y la tierra, yo concreto mi nostalgia, no en mi tierra de Granada, no en la extensión de los olivos, sino en una mañana de marzo profunda al pie de las murallas profundas de Avila. Cuando miro a España desde lejos, España en Castilla es el silencio de la plaza sola y abandonada, de la viejuca que cruza para el rosario.

— ¿Y el teatro? (Garcia Lorca en pie, García Lorca de arriba abajo, García Lorca íntegro.)

El teatro es la poesía que se hace humana 3 El teatro fue siempre mi vocación. He dado al teatro muchas horas de mi

vida. Tengo un concepto del teatro, en cierta forma personal y resistente.

2. Nous ne connaissons pas d'autre mention de ce poème. 3. Ce paragraphe et les deux suivants, amputésv chacun de sa dernière phrase,

étaient seuls connus jusqu'ici de la part des critiques lorquiens (voir ci-dessus, Introduction, note 2). C'est sous cette forme qu'ils les avaient trouvés cités, ou reproduits,

Bulletin hispanique. 35

Page 32: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

538 BULLETIN HISPANIQUE

El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Yal hacerse habla y grita, Hora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vea los huesos, la sangre. Han de ser tan humanos, tan horrorosamente trágicos y ligados a la vida y al día con una fuerza tal, que muestren sus traiciones, que se aprecien sus olores *, y que salga a los labios toda la valentía de sus palabras llenas de amor o de ascos. Lo que no puede continuar es la supervivencia de los personajes dramáticos que hoy suben a los escenarios llevados de las manos de sus autores. Son personajes huecos, vacíos totalmente, a los que sólo es posible ver a través del chaleco un reloj parado, un hueso falso o una caca de gato de esas que hay en los desvanes. Hoy en España la generalidad de los autores y de los actores ocupan una zona apenas intermedia. Se escribe en el teatro para el piso principal y se quedan sin satisfacer la parte de butacas y los pisos del paraíso. Escribir para el piso principal es lo más triste del mundo. El público que va a ver cosas queda defraudado. Y el público virgen, el público ingenuo, que es el del pueblo, no comprende como se le habla de problemas despreciados por él en los patios de vecindad. En parte tienen la culpa los actores. No es que sean malas personas ; pero... « Oiga, Fulanito (aquí un nombre de autor), quiero que me haga Ud una comedia en la que yo... haga de yo. Sí, sí, yo quiero hacer esto y lo otro. Quiero estrenar un traje de primavera. Me gusta tener 23 años. No lo olvide. » Y así no se puede hacer teatro. Así lo que se hace es perpetuar une dama joven a través de los tiempos y un galán a despecho de la arterieesclerosis.

Las comedias impresentables que van a ser representadas — ¿Y tu teatro? — Yo en el teatro he seguido una trayectoria definida. Mis primeras

comedias son irrepresentables. Ahora creo que una de ellas, Asi que pasen cinco años, va a ser representada por el Club Anfistora. En estas comedias imposibles está mi verdadero propósito. Pero para demostrar una personalidad y tener derecho al respeto, he dado otras cosas. Escribo cuando me place. No soy de los autores al uso que siguen la teoría de una obrita todos sus años. Mi última comedia Doña Rosita o el lenguaje de las flores la concebí en el año 1924. Mi amigo Moreno Villa me dijo un día : « Te voy a contar la historia bonita de la vida de una flor : La rosa mutabile de un libro de rosas del siglo xviii. » Venga. « Había una vez una rosa... » Y cuando acabó el cuento maravilloso de la rosa, yo tenía hecha mi comedia. Se me apareció terminada, única, imposible de reformar. Y sin embargo, no la he escrito

comme nous-mêmes, dans deux journaux de l'époque : cf. « Declaraciones de Garcia. Lorca sobre teatro », Heraldo de Madrid, 8 de abril 1936, et « Unas interesantes declaraciones de Federico García Lorca — El joven e ilustre autor ha dicho : « El teatro, es « la poesía que se hace humana... », La Noche, Barcelona, 10 de abril 1936, p. 14, tous deux postérieurs à la publication de La Voz ; Cl. Couffon, El crimen fue en Granada, Quito, Imp. de la Universidad, 1953, appendice ; Bull, hisp., LVI, n° 3, 1954, p. 292- 294 ; Federico Garcia Lorca, ibid., p. 1634-1636. Nous croyons nécessaire de les reproduire aujourd'hui intégralement, et dans leur important contexte.

4. Sic. Lire : dolores?

Page 33: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 539

hasta 1936 5. Han sido los años los que han bórdalo las escenas y han puesto versos a la historia de la flor5.

Dos hombres a la orilla de un río (Federico García Lorca dice que Córdoba y Granada y la feria de Sevilla. Lo dice

constantemente con su acento ceceante 6.)

— Ahora estoy trabajando en una nueva comedia. Ya no será como las anteriores. Ahora es una obra en la que no puedo escribir nada, ni una línea, porque se han desatado y andan por los aires la verdad y la mentira, el hambre y la poesía. Se me han escapado de las páginas. La verdad de la comedia es un problema religioso y económico-social. El Mundo está detenido ante el hambre que asóla a los pueblos. Mientras haya desequilibrio económico, el Mundo no piensa. Yo lo tengo visto. Van dos hombres por la orilla de un río. Uno es rico, otro es pobre. Uno lleva la barriga llena, y el otro pone sucio al aire con sus bostezos. Y el rico dice : « ¡ Oh que barca más linda se ve por el agua ! Mire, mire Vd. el lirio que florece en la orilla. » Y el pobre reza : « Tengo hambre, no veo nada. Tengo hambre, mucha hambre. » Natural. El día que el hambre desaparezca va a producirse en el Mundo la explosión espiritual más grande que jamás conoció la Humanidad. Nunca jamás se podrán figurar los hombres la alegría que estallará el día de la Gran Revolución. ¿Verdad que te estoy hablando en socialista puro7?

Mientras espera el cable de Margarita — Y ahora, a Méjico. — Espero un cable de Margarita Xirgu 8. Será en este mes. Pienso marchar

directamente a Nueva York, donde ya estuve viviendo un año. En Nueva York quiero saludar a antiguos amigos, que son yanquis amigos de España. Nueva York es terrible 9. Algo monstruoso. A mí me gusta andar por las

5. Phrase supprimée dans El Heraldo de Madrid et dans La Noche. 6. A parte supprimé dans El Heraldo de Madrid et dans La Noche. 7. Phrase supprimée dans El Heraldo de Madrid et dans La Noche, et non citée

jusqu'à ce jour. Le drame que Lorca définit dans ce paragraphe ne semble pas être La Casa de Ber

narda Alba, d'ailleurs à peu près terminée à l'époque, mais plutôt l'une des pièces auxquelles Lorca fait allusion dans ses interviews des 15 décembre 1934, 18 février 1935 et 17 septembre 1935 : cf. Bull, hisp., LVI, n° 3, 1954, p. 286 ; LIX, n° 1, janvier- mars 1947, p. 69-70, et LVIII, n° 3, juillet-septembre 1956, p. 335. C'est peut-être celui dont M. José Luis Cano dit avoir entendu lire des fragments par Lorca, et dont une des scènes .se déroulait au bruit des avions de bombardement (déclarations de J. L. Cano à Marie Laffranque, Madrid, septembre 1956). M. Cano affirme formellement (déclarations à Marie Laiïranque, septembre 1957) qu'il ne s'agissait pas de El Público, dont la signification politico-sociale vient d'être mise en lumière par le résumé d'un de ses passages inédits (cf. C. Rivas Charif, Ibid., III, 27 de enero 1957). Voir aussi Charla sobre teatro (février 1935?), in Federico Garcia Lorca, ibid., p. 33-36.

8. L'actrice était déjà à Cuba avec sa compagnie. Cf. C. Rivas Cherif, ibid., I, 6 de eDero 1957, p. 1.

9. L'appréciation de Lorca n'a donc pas varié depuis son séjour aux États-Unis et la rédaction de Poeta en Nueva York.

Page 34: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

540 BULLETIN HISPANIQUE

calles, perdido ; pero reconozco que Nueva York es la gran mentira del Mundo. Nueva York es el Sénégal con máquinas. Los ingleses han llevado allí una civilización sin raices. Han levantado casas y casas ; pero no han ahondado en la tierra. Se vive para arriba, para arriba. Pero así como en la América de abajo nosotros dejamos a Cervantes, los ingleses en la América de arriba no han dejado su Shakespeare.

(Hay tina pausa.) Desde Nueva York voy directamente a Méjico. Cinco días de tren. | Qué

felicidad ! En el tren veo cambiar las cosas, sucederse los paisajes y las vacas tristes. Pero nadie me habla. Tu te habrás fijado que en el tren no cabe el diálogo. Te preguntan algo y tu dices : \ Hum ! con la cabeza, y ya está. Lo contrario que en el barco, donde siempre te encuentras acodadas en la borda a todas las personas que te son antipáticas. En Méjico presenciaré mis estrenos y daré una conferencia sobre Quevedo 10. ¡ Ah 1 j Qué gran injusticia se ha cometido con Quevedo I Es el poeta más interesante de España. Mi amistad con Quevedo data de pocos años. Fue un acercamiento melancólico. En un viaje por la Mancha, me detuve en el pueblo de Infantes. La plaza del pueblo, desierta. La torre de Juan Abad. Y muy cerca, la iglesia obscura, con carátulas de los Austrias. En la iglesia sin luz se oían los aullidos de una niña del pueblo que cantaba a los dioses. Entré sobrecogido. Y allí estaba Quevedo, solo, enterrado, perpetuando la injusticia de su muerte. Me parecía que acababa de asistir a su entierro. Sí ; yo le había acompañado en una comitiva de golillas y golfainas. Hablaré en Méjico de Quevedo, porque Quevedo es España.

Los cuatro libros por publicar Como final, el poeta nos habla de su obra. De su próxima producción. — Tengo cuatro libros escritos que van a ser publicados. « Nueva York »,

«Sonetos », la comedia sin título y otro11. El libro de « Sonetos » significa la vuelta a las formas de la preceptiva después del amplio y soleado paseo por la libertad de metro y rima. En España, el grupo de poetas jóvenes emprende hoy esta cruzada12.

La calle, peinada por el viento (Todo esto nos decía García Lorca, asomado a su ventana. En la calle, sucia por el

agua y peinada por el viento, unos hombres pasan, acompañados por el misterio de sus propias poesías.)

Felipe MORALES.

10. Nous ignorons si le poète a.vait déjà écrit tout ou partie de cette conférence. 11. Cf. ci-dessus, texte XIII, n. 6, ei texte XV, n. 7. La « comédie sans titre » est

vraisemblablement celle dont l'auteur a parlé plus haut. L'achèvement des Sonnets est attesté par les poètes Vicente Aleixandre (« Epílogo, Federico », in Federico Garcia Lorca, ibid., p. 1649-1652) et Luis Cernuda (ibid., p. 220), à qui l'auteur en avait donné lecture.

12. Cf. ci-dessus texte XIV.

Page 35: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 541

XVI La mes gran actualitat —

els teatres castella i cátala, a través de t'interès i de la passió de margarida xlrgu *

2 El comentan de « Un día de octubre » ens porta a parlar i a enyorar

aquella temporada d'anys enrrera al teatre Goya durant la quai fou estrenada l'obra de Kaiser.

— Aquesta temporada que iniciem ara — ens diu el senyor Rivas Che- rif — , no tindrà res a envejar a aquella. Fixeu-vos en les obres que farem 3... I en les que deixarem de fer I

Hem caçat Pal-lusió, i per aixô somriem. És amb horror que en ve a la memoria alguna de les comédies que la senyora Xirgu ha représentât en les sèves darreres actuacions barcelonines.

Conveniències de... Deixem-ho correr, i continuem preguntant : — ¿Esteu contenta, senyora Xirgu, de la recepció que us ha fet el nostre

public? — Molt I Els barcelonins han estât sempre molt amables amb mi. Pero

Pacolliment d'ara és quelcom d'emocionant. — Deu ésser pel temps que tardarem a reveure-us. — Si ; aquesta excursió a Italia4 i a América ens prendra molt de temps.

Pero, és tan temptadora!... — Figureu-vos — intervé el senyor Rivas Gherif — , que nosaltres anem

a Itàlia patrocinats pels feixistes, en una actuado en la quai estan directa- ment interessades unes quantes personalitats importants del règim ! Aixô vol dir que, sortosament, no a tôt arreu s'estableix el confusionisme entre art i política que impera a Espanya.

— I la vostra actuado a América? — Començarem per Mèxic6 — ens diu la senyora Xirgu — , i gairebé

seguirem per tota l'Amèrica espanyola. No sabeu la il-lusió que em fa portar a aquelles terres el nostre teatre rénovât, els nostres actors joves.

— Creieu en la renovado del teatre espanyol?... — Com voleu que no hi cregui ! Naturalment que per ara aquesta reno-

1. « La mes gran actualitat. Els teatres castellà i cátala a través de Pin terès i de la passió de Margarida Xirgu », Rambla de Catalunya, Barcelona, 10 septembre 1935, p. 6.

2. Nous omettons la brève introduction de cet interview, donné dans un petit salon du théâtre Barcelona, où jouait alors leur troupe, par Margarita Xirgu (« medies pa- raules, insinuados », dit le journaliste) et Cipriano Rivas Cherif (« aíirmacións ro- dones »).

3. Notamment La dama boba et Fuenteovejuna, de Lope de Vega, Yerma, de Federico Garcia Lorca, La sirena varada et Otra vez el diablo, d'AIejandro Casona, Como tu me quieres, traduit de Pirandello. Voir annonces dans la presse barcelonaise.

4. La compagnie devait renoncer à ce premier projet en octobre, par suite de la déclaration de guerre de l'Italie à l'Ethiopie. Cf. « Para el entreacto. Margarita Xirgu no irá a Italia », El Día Gráfico, Barcelona, 12 de octubre 1935, p. 17.

5. En réalité, le voyage commença par Cuba. Cf. Rivas-Cherif, Ibid., I.

Page 36: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

542 BULLETIN HISPANIQUE

vació resta reduida a un o dos noms. Perô l'important es que hi ha l'esperit, les ganes, el public...

— El public? — gosem interrompre. — Sí, el public. A nosaltres els gran public, el public popular, ens ha trac

tât sempre molt bé. Ara el senyor Rivas Cherif intervé amb vivacitat, com aquell qui toca un

tema que porta arrapat a l'anima : — El public popular, cal dir-ho una i mil vegades, es allô millor que té

Espanya. En totes les nostres actuacions davant d'aquest public hem trobat sempre una comprensió total, un entusiasme artístic remarcable.

— I allô que en diuen classes altes... — A les classes altes — respon el senyor Rivas Gherif — , no els intéressa

el teatre. Per dissimular aquesta indiferencia inventen tota mena d'excuses, tal com han fet en tractar-se de nosaltres, acusant-nos de fer un teatre sec- tari. ¿Perqué aleshores ells no fan un teatre seu? Si els intéressés el teatre a Espanya tindríem un teatre catôlic, com teñen altres paisos6.

A Franca, per exemple — prosegueix el senyor Rivas Cherif — , els inno- vadors teatrals es troben sostinguts per una legió de snobs 7. A casa nostra, en canvi, entre la gent adinerada ni aquest snobisme existeix.

— Només té éxit el mal snobisme — interromp la senyora Xirgu — ; els costums absurds es propaguen ràpidament entre l'alta societat... Sobretot si a mes d'ésser absurds resulten économies 1

— Com imagineu la protecció que els poders publics han de dispensar al teatre?

— Com la imaginem? Primer que res, que ha d'existir. Perqué ara no n'hi ha de protecció — afirma el senyor Rivas.

— De tota manera — objecta la senyora Xirgu — , la República ha iniciat aquesta protecció. Abans de Padveniment del nou regim, no s'havia donat ni. una pesseta per al teatre. En canvi nosaltres hem trobat Pajut oficial per a les nostres realitzacions 8.

— Es veritat — confirma el senyor Rivas Cherif. — Ara, que aquesta atenció envers el teatre gairebé és nul-la si hom la compara amb la quantitat que ais altres paisos es despenen per ais espectacles. La República está mancada d'una véritable política cultural, de la qual el teatre seria un capítol important.

— Qué opineu de la commemoració de Lope de Vega? — De quina commemoració ! — ens interromp la senyora Xirgu — . En

realitat no hi ha hágut commemoració. Fora de les coses que hem fet nosaltres, es f a difícil d'assenyalar altres manif estacions d'homenatge a Lope 8.

El senyor Rivas Cherif acut amb les précisions : — Nosaltres presentàrem al Ministeri corresponent un pía completíssim

6. Rapprocher, de ces deux derniers paragraphes, les déclarations répétées de Federico Garcia Lorca.

7. Exagéré. Voir les difficultés, économiques et autres, des troupes françaises d'avant-garde dans les années 1920 et 1930, et les réflexions de Jacques Copeau (cf. Copeau parle, numéro spécial à1 Art sacré, janvier-février 1954), étonnamment semblables à celles qui précèdent.

8. Exagéré. Voir dans la presse madrilène de 1935 l'annonce des manifestations

Page 37: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 543

de celebració del tricentenari. I no es pot parlar d'egoisme, car suggeríem una infinitat de representaciones à carree, naturalment, de les altres forma- cions teatrals. Dones bé, gairebé es pot dir que no hem tingut resposta.

— Per la nostra banda — explica la senyora Xirgu — , hem fet tôt el que proposàvem en aquell pía, excepte unes representacions de « Fuenteove- juna » i de a Roma abrasada » al teatre roma de Mèrida, per a les quals calia la col-laboració oficial.

I és amb un deix de melangia que l'actriu afegeix : — I creieu que hem sentit prescindir d'aquestes representacions, car sen-

tim un gran agraïment envers el public de Mèrida, per la forma com va acollir-nos aleshores de « Medea9 ». Pero, qué hi farem si a l'Estat no l'in- teressa Lope !...

L'homenatge a Lope ens porta a parlar de « La dama boba » que aquests dies passats ha entusiasmat el nostre public. La senyora Xirgu i el seu as- sessor ens expliquen quin és llur criteri respecte a l'exhumació de les obres classiques, l'ambició que teñen d'infondre'ls-hi nova vida, tôt respectant escrupulosament el text original, i lacol-laboració valuosa que els ha prestat, en aquest sentit, el poeta Federico García Lorca.

El senyor Rivas Cherif ens conta que aquella mateíxa tarda, un dansarí flamenc contava a uns amies seus que ha via assistit a la representado de « La dama boba ». Un deis amics, torejador, pregunta qué era aixô. El dan- sari li va respondre : « Es una comedia antigua que er señó Federico ha per- feccionao. »

La conversa, que lliscava suaument per aquests carrils és interrompuda per algú que, fora del salonet, recorda a la senyora Xirgu que ja és hora de pensar a anar a Badalona, on Pactriu resideix.

Pero ara nosaltres deixem anar uns mots que teñen la virtut de fer descarrilar la conversa :

— Senyora Xirgu : entre nosaltres se us acusa que vos, que poseu tanta inquietud, tant d'afany renovador, al servei del teatre espanyol, quan us trobeu a Barcelona i voleu donar unes representacions catalanes interpreteu comédies d'un repertori que donariem qui sap qué per veure'l enterrât.

La senyora Xirgu, en sentir-nos, s'anima. La veu se li transforma amb els accents de la passió. Oblida l'automobil que l'espéra per portar-la a Badalona i oblida la convenció amable de l'interviu.

— Celebro la vostra sinceritat — ens respon — , car jo us contestaré amb la mateixa franquesa. Sempre que he représentât en cátala he lamentât

d'hommage à Lope de Vega. Une des premières avait été la représentation de Péri- báñez, monté le 25 janvier avec le concours de Lorca par Mme Pura Maortua de Ucelay et le Club Anfistora (cf. « Escena y bastidores — Hom3naje a Lope de Vega por el Club Anfistora », El Sol, Madrid, 26 janvier, p. 2). Il faut voir dans ces affirmations une amertume, d'ailleurs légitime, devant la désaffection officielle et les cabales d'origine politique auxquelles s'était heurtée dans ses efforts la compagnie M. Xirgu- C. Rivas Cherif. Voir le reflet de ces luttes notamment dans El Sol, La Voz et La Libertad des mois précédents, surtout du premier trimestre et d'août 1935.

9. Il s'agit de la Médée de Sénèque. Cette œuvre était alors en vogue et inspira à son tour de nombreux auteurs dramatiques. Citons, en castillan, la Médée de José Bergamfn, en catalan, celle d'Ambrosi Carrión.

Page 38: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

544 BULLETIN HISPANIQUE

molríssim haver d'interpretar obres que no responen pas a les meves exi- gències espirituals. M'hi he vist obligada, pero, per les conveniències deis meus compagnys, actrius i actors, que10 eren aqüestes les uniques obres que podien representar sensé nécessitât d'estudis i assaigs especiáis.

La senyora Xirgu té por de no haver-nos convençut. Ràpidament, afe- geix:

— Perqué sempre s'ha tractât de representacions improvisades a corre- cuita. I malgrat aixô, a mi em tocava d'estudiar, els papers, car si ara era demanen o Maria Rosa », per exemple, em veuré obligada a aprendre'm l'obra de nou.

Després l'actriu ens diu que alguna vegada, no fa pas molt, proposa une actuado catalana de carácter anual, precisament per a poder interpretar obres classiques i modernes. La proposta no fou pas presa en considerado pels qui havien de fer-ho.

La senyora Xirgu, parlant de teatre cátala, de les sèves relacions amb el nostre public, hi aboca l'anima. Ens diu que ella no abandona la nostra escena pas per gust, sino gairebé obligada. Esmenta dates, noms, fets... El diàleg amb elle s'ha convertit gairebé en discussió oberta, en la qual inter- venen, per reforçar els seus arguents, alguns vells aficionáis catalans que aquesta tarda han acudit a saludar-la.

Nosaltres hem col-eocat ja les preguntes en el terreny de la pura hipótesi : — I si algún dia, temps a venir, hom reclamava el vostre talent, el vostre

esforç, a beneflci de l'escena catalana, qué faríeu? Peí rostra sereníssim de Margarida Xirgu passen les ombres de la per-

plexitat. Ens adonem, perô, que l'actriu es incapaç de trair el seu pensament íntim. I, greument, ens diu :

— Em costaría molt, molt, de desintegrar-me del teatre espanyol. Ho considero gairebé impossible. Vint-i-dos anys de contacte amb Castella! Penseu que em sentó entranyablement lligada ais pies de Gredos. Penseu que la visió d'Àvila, per exemple, desperta dintre meu tots els ressorts de Pemoció...

Per a nosaltres, les paraules de la senyora Xirgu, dites amb el to que ho han estât, no teñen réplica. Així és que no s'ens acut altre cosa sino dir :

— Es Uàstima ! — A mes — afegeix vivament ella — , el teatre cátala compta amb actrius

notables, que jo admiro i estimo. Ningú no és indispensable11... Els impacieiits de fora el salonet ja no volen esperar-se mes. Gairebé mig

estirada per ells, i acomiadant-nos, ens diu Pactriu : — Si us he dit alguna cosa que em pugni comprometre, us prego que no ho

escrigneu. — Ais nostres ulls, i ais deis nostres lectors, admirada senyora Xirgu, no

us pot comprometre res.

10. Sic. CastellaDisme. Lire : car. 11. Le projet mixte indiqué ci-dessus (monter une œuvre catalane par an) aurait

résolu un problème que Margarita Xirgu ne mentionne pas, celui de la rentabilité du théâtre en langue catalane, au public forcémeat plus limité que le théâtre en langue castillane. Ce problème, d'ordre économique, préoccupait alors les hommes de théâtres catalans.

Page 39: article_hispa_0007-4640_1958_num_60_4_3604

FEDERICO GARCÍA LORCA 545

ERRATA ET VARIANTES

Quelques erreurs importantes se sont glissées dans notre reproduction du texte d'hommage à Luis Cernuda ; on voudra bien prendre note des rectifications ci-dessous. Les autres différences entre le texte du Bull, hisp., LVI, 1954, p. 290-292, et celui de l'édition Aguilar des Obras Completas de Federico Garcia Lorca, p. 48-50, correspondent à des errata de celle-ci.

No vengo para saludar... Lire : Yo vengo. — víctor de fe. Lire : vítor. — que manara reir de sangre. Lire : hilos de sangre. — ola inmensa en Alberti. Lire : ala inmensa. — voz de místico entrañable. Lire : voz doméstica. — la voz de Luis Cernuda suena. Lire : erguida suena. — frenesí del rocfo. Lire : de rocío. — línea de leer. Lire : de luz. — Saludamos. Lire : Saludemos (deux fois).

Signalons, d'autre part, un erratum possible et quelques variantes retrouvées en consultant la presse catalane.

1° Soneto a Isaac Albéñiz. — Erratum possible : au vers 8, au lieu de nombre (éd. Aguilar, p. 1644), lire sombra (« En honor a Isaac Albéniz ha sido colocada sobre su tumba una hermosa escultura de Florencio Cuatran » (lire : Cuarián), La Noche, Barcelona, 14 de diciembre 1935, p. 2).

2° Mariana Pineda — Romance de la muerte de Torrijos. — Variantes d'après El Día Gráfico, Barcelona, 25 de junio 1927, p. 11 : vers 2 : Una infamia de González Moreno (version originale suivie par l'éd. Aguilar, p. 753-754 : idem ; éd. « La Farsa » : El canalla de González Moreno). — Vers 45 : no deshizo su... (version éd. Aguilar et éd. La Farsa : no deshojó). — vers 46 : las barcas (version éd. Aguilar et éd. La Farsa : los barcos).

3o Madrigal à cibdá de Santiago. — Variantes (ou errata) d'après Quaderns de Poesía, Barcelona, nov. 1935, Any I, n° 4, p. 30 : vers 4 : brilla enfebrecido 6 sol (au lieu de entebrecida : éd. Aguilar, p. 477). — Vers 8 : valdeira (au lieu de valeira). — Vers 15 : de manan (au lieu de : do manan).

4° Gacela de la terrible presencia. — Variantes, d'après Quaderns de poesía, Barcelona, oct. 1935, Ang I, n° 3, p. 16 : vers 4 : . final (au lieu de ; dans l'éd. Aguilar, p. 486). — Vers 6 : Idem. — Vers 13 : no me enseñes (au lieu de : no ilumines).

Signalons enfin, pour Son de Negros en Cuba, d'après la presse madrilène, les variantes suivantes par rapport à l'éd. Aguilar, p. 458-459 : selon « Iré a Santiago » — Poema de Nueva York en el cerebro de Garcia Lorca », Blanco y Negro, Madrid, 5 de marzo 1933 ; cf. Bull, hisp., LVI, n° 3, 1954, p. 273, n. 1 : vers 22-23 : ... flor de tabaco, (au lieu de !). — Vers 27 : en las mechas (au lieu de : en las ruedas).

Selon « El poeta en Nueva York — Conferencia y lectura de versos por Federico Garcia Lorca en la Residencia », El Sol, Madrid, 17 de marzo 1932 ; cf. Bull, hisp., ibid., pp. 268-269 : mêmes variantes qus celles indiquées par M. del Hoyo dans l'éd. Aguilar, pp. 1787-1788, et qui sont celles des éd. Séneca (México, 1940), de Poeta en Nueça York et Losada (Buenos Aires, 1938-1942) des Obras Completas.

M. L.