Araguaiaamb el Bisbe Casaldàliga

Roger de Llúria 126, 3-108037 BARCELONA

Tel. 93 317 61 77Fax 93 412 53 84

correu electrònic: araguaia@pangea.orghttp://araguaia.pangea.org

Amèri

ca - C

arism

a - E

speran

ça - P

obres

- Negr

es - I

ndis -

Terr

a - Fi

delita

t - R

egne

- Pasq

ua

Drets Humans - Poble de Déu - Tercer Món - Ecologia - Ecumenisme

CARTA 80 – JUNY 2015

TROBADA 2015DRETS HUMANS. (R)EVOLUCIÓ PENDENT.

Ja arribem a final de curs, i novament aprofitem aquesta carta per explicar-vos la Campanya-Trobada d’enguany.Ja ha estat la 27ena…, que “es diu aviat”… Però cada vegada tenim nous o vells temes per al diàleg, discussió, meditació... amb persones que ens acompanyen i que ens donen sobretot força per seguir endavant en la nostra tasca de fer conèixer aquestes GRANS CAUSES del nostre estimat bisbe Pere.

El tema d’enguany era una Gran Causa: Els Drets Humans. I vam tenir la sort que, per ajudar-nos a aprofundir en el tema, ens va acompanyar l’Alfredo Gonçalves. Ell amb el seu bon humor, senzillesa, però sobre tot amb el seu compromís, amb la seva vivència i la seva experiencia, llargament viscuts i rumiats, ens va parlar dels drets humans, fent èmfasi en el Dret dels Inmigrants, aconseguint interpelar-nos en un tema tan proper, actual i punyent.En aquesta carta publiquem les dues xerrades que va fer durant el matí de la Trobada.

L’Alfredo ens va acompanyar durant 10 dies, durant els quals va tenir entrevistes amb entitats i mitjans de comunicació i també va fer diferents xerrades i trobades a diversos llocs de Catalunya, on va ser acollit per algunes entitats amigues: Manresa, Vic, Reus, Universitat Autònoma, Barcelona. Finalment, a Cervera, on vam dur a terme la Trobada Cloenda d’aques any.

Volem agraïr a la gent de Justicia i Pau de La Segarra l’acollida i organització de la Trobada, que aquesta any va ser una mica més llarga. Efectivament, dissabte a la tarda es va fer el passi del Documental “Pere Casaldàliga, Les Causes i la Vida” dirigit per Francesc Escribano. Un cop finalitzat el passi vam tenir un bon col·loqui amb la Martixu, Joan, José Mª i Mª Pepa - amics molt propers del Bisbe Pere i que l’han acompanyat llargues temporades. Ells ens van ajudar a conèixer-lo encara una mica més.

Diumenge, a més d’ escoltar l’Alfredo al llarg del matí, vam celebrar l’Eucaristia, durant la qual es va llegir el missatge enviat pel Pere en motiu de la Trobada i que també publiquem en aquesta carta.Després d’un bon dinar, vam poder descansar escoltant l’actuació del Grup Vocal “Mezzos” de Cervera, que amb el seu repertori de musica llatinoamericana ens van fer vibrar.

A la tarda vam tenir la sort de comptar amb l’amic Juan José Tamayo, que ens va parlar de Drets Humans i Religió. En la propera carta, publicarem la seva ponència molt enriquidora.

Des de l’Associació us volem agraïr tot el suport que ens doneu i dir-vos que ja estem pensant la campanya -trobada del curs vinent.

SecretariatAssociació Araguaia

Pàg. 2 - Araguaia amb el bisbe Casaldàliga - Carta nº 80

MISSATGE DE PERE CASALDÀLIGA PER A LA TROBADA 2015

(R)EVOLUCIÓ DELS DRETS HUMANS

Drets Humans (R)evolució pendent

A tota la gent nostra que s’ està trobant per reforçar els llaços de comunió una forta abraçada del tamany de la utopia de Jesús.

De trobada en trobada descobrim desafiaments que ens exigeixen a trobar més, a trobar tot el que és vida i avançar, a asumir els drets humans.

I això cada dia, el petit dia meu que és el dia de la gràcia.

Ja sabeu la consigna: TOT ES GRÀCIA, TOT ÉS PASQUA, TOT ÉS REGNE.Seguirem solidaris amb un esperit casolà, amb la tendresa que el papa Francesc predica tant.

Trobant, descobrint el què podem fer i que trobem si estem atents al convit.

L´Esperit bufa com una tramuntana del Regne.

Una forta abraçada de la mida de la Utopia de Jesús amb els pobres i els pobles de la terra.

Pere Casaldàliga

Pe. Alfredo J. Gonçalves, cs

Podem parlar d’una (r)evolució dels drets humans em els temps moderns, distingint quatre etapes. Aquestes etapes, no obstant això, no es presenten de forma lineal i progressiva en el curs de la història. Al contrari, es troben emtrellaçades per avanços i retrocessos, alts i baixos, èxits i fracassos. En elles, evolució i involució es barregen, es confonen i alternen.

1. Projecte de la modernitat

La primera etapa remunta al que, des del punt de vista d’ occident, podem anomenar “projecte de la modernitat”. El llarg període que va dels segles XIII-XIV fins als segles XIX-XX, representa el naixement, maduració i consolidació del que Hegel va anomenar “temps moderns”. En aquest passatge de l’ancien régime cap a la modernitat, amb el renaixement i l’i.lluminisme, emergeixen

la individualitat i la subjectivitat, simbolitzades pel cogito ergo sum de Descartes. Després del segle de les llums (XVIII), amb la Independència d’Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789), emergeix el ciutadà civil, amb drets enfront de l’Estat.

Cinc paraules-símbol, paraules-clau, cinc conceptes resumeixen aquest paradigma de la modernitat: raó, ciència, tecnologia, progrés i democràcia. La raó s’emancipa del control de la religió. En lloc del Déu medieval, la raó es torna referència per a la cerca de la “veritat”. Es desvelen els misteris i s’imposa un saber lògic, racional i conceptual. La ciència dissecciona les lleis de l’univers (astronomia), de la naturalesa i del moviment (física), dels orígens de la vida (biologia), del cos humà (medicina)... Tot s’explica racionalment. Déu es torna una “hipòtesi descartable”, en els paraules de no pocs filòsofs, o”està mort”, segons Nietzsche.

Araguaia amb el bisbe Casaldàliga - Carta nº 80 - Pàg. 3

Nous invents donen una velocitat vertiginosa al progrés tecnològic, fins a desembocar en un procés revolucionari en diverses dimensions: revolució industrial, dels transports , de les comunicacions, de la informática, etc...

El progrés suposa la idea de que cada generació és superior a la generació precedent i inferior a la generació que li segueix. En una visió optimista, la humanitat estaria en una escala ascendent, en camí cap a la resolució de tots els problemes- com diu la fe del positivisme racional. Aquesta concepció té fortes arrels en la teoria evolucionista de Charles Darwin, on la selecció natural és aplicada a la societat i a les forces socials. Els més forts prevalen sobre els més febles. Sobre el tema de la democràcia, la modernidat va aconseguir abolir les “dinasties del poder”. De fet, al món antic i medieval, el poder representava una herència natural que passava de pare a fill, sent legitimat per la benedicció divina a través de les autoritats de l’Església. Al món modern, el poder es torna un contracte social (Rousseau, Hobbes) entre les forces que dominen els diversos estrats de la societat: “govern del poble, pel poble i per al poble”. Passem del teocentrisme medieval a l’antropocentrisme modern.

En aquest context neixen i es consoliden els drets polítics, drets del ciutadà. Entre els descobriments i revolucions en el camí recorregut per la modernitat, hi ha la revolució dels drets humans. Aquesta revolució celebra evolucions, però, alhora, pateix involucions, especialment en pel que fa als drets polítics de la dona, dels pobres i d’altres ètnies. El dret de vot, per exemple, durant molt temps va estar reservat als homes, o millor dit, als homes blancs i rics.

2. Barbàrie del segle XX

En el transcurs del segle xx, particularment en la seva primera meitat, assistim a un retorn espantós de la barbàrie. El quadre és aterridor: dues grans guerres mundials, amb milions de morts i mutilats, colonialisme dels països del “centre” sobre la perifèria del món, tensions i conflictes localitzats, guerra civil (espanyola, per exemple), genocidis, bomba atòmica i l’amenaça nuclear, la guerra freda, terrorisme i guerrilles, les cambres de gas i els afusellaments, els

règims totalitaris dels anys 30, l’holocaust... Es verifica una involució dels drets polítics. L’estat autoritari i totalitari s’imposa sobre tot i tots.

Poc després de la segona guerra mundial, dels anys 45 als 70, tenim el que es va anomenar ”anys d’or” de l’economia capitalista: creixement accelerat en molts països, plena ocupació, assoliments extraordinaris, beneficis socials. D’això en resulta l’aplicació – especialment en els països “del centre” – de la teoria de l’economista anglès John Keynes, l’anomenada revolució keynesiana. En aquest capitalisme en plena expansió, sobraven algunes engrunes per distribuir als treballadors i les seves famílies: treball, assistència social, drets laborals, jubilació, jornada de treball més reduïda, ajudes a la maternitat... L’Estat intervé, creant el convencional “ben-estar social”. Evidentment, darrera d’aquestes conquestes hi ha l’organització dels treballadors, el sindicalisme combatiu. Cal recordar la lluita de les dones a Chicago, que donarà origen a les commemoracions del Dia Primer de Maig.

Neixen així el que es podria anomenar drets sòcio-econòmics. Però aquí ensopeguem en un impasse. Mentre, d’una banda, el projecte de la modernitat va aconseguir abolir les “dinasties de poder”, d’altra banda es va veure incapaç d’eliminar les “dinasties econòmiques”. El raonament és senzill: al mateix temps que, actualment, veiem com a anormal el poder dinàstic hereditari, en canvi ens semblen perfectament naturals les herències econòmiques, de vegades milionàries. Molts ni tan sols es pregunten com s’han acumulat en tan poques i poderoses mans. D’acord amb el filòsof i historiador alemany Bertrand Russel, es desnaturalitza l’herència política, però, simultàniament, es naturalitza el procés hereditari de la riquesa.

Pàg. 4 - Araguaia amb el bisbe Casaldàliga - Carta nº 80

Aquí la democràcia s’ha quedat a mig camí. Navega per les ones superficials de les disputes polítiques, però és incapaç de bussejar en els corrents subterranis de l’economia. El resultat és que, en restar intactes i intocables, les “dinasties econòmiques” acaben reintroduïnt de forma més subtil i sofisticada les “dinasties polítiques”. En altres paraules, calen molts diners per entremetre’s en les activitats de l’administració pública, o en l’acció política. Resulta que els “amos de la renda i de la riquesa”, es converteixen igualment en “amos del poder”. El vot representa un símbol més o menys buit d’un procés comandat, en última instància, pel domini econòmic i financer. Els governs nacionals, encara que en graus diferents entre esquerra i dreta, disposen de poc marge de maniobra, convertint-se en ostatges de les lleis fèrries del mercat global, o fins i tot en els seus còmplices.

3. Canvis de paradigma i globalització

Són nombrosos els estudiosos i analistes que parlen avui d’una transformació estructural. Més que d’una “època de canvis”, es tracta d’un “canvi d’època”. Una veritable transició de paradigma. Aquest concepte designa un conjunt de lleis, regles, institucions, normes i valors que sostenen determinada societat. Es diu, per tant, que el paradigma de la modernitat està en crisi, la qual cosa genera inseguretat, inestabilitat, dubtes, pors, incerteses, interrogants. La crisi es caracteritza pel fet que les preguntes es fan més grans que la nostra capacitat de trobar respostes. Parafrassejant Simone De Beauvoir, es podria dir que “els estels es van apagar en el cel, els senyals van desaparèixer de la carretera i el sòl va fugir de sota els peus”.

Les veritats s’han convertit en opinions, les certeses en interrogants. Les paraules-símbol de la modernitat han patit un gran desencant, s’han corromput . La lògica de la raó ha donat origen a un món irracional, des de gairebé tots els punts de vista; la ciència i la tecnologia, malgrat els avenços en la medicina, transports, comunicacions i confort, estan sobretot al servei de la indústria bèl·lica. Les conquestes del progrés es concentren en poques mans, deixant milions d’éssers humans al marge dels drets mínims de mera supervivència. I la democràcia dels

països occidentals, en general, no passa d’una gran farsa. Una façana que amaga mecanismes obscurs i nefastos del que en podem dir “ordres i desordres “ del sistema.

La crisi i la falta de referències sòlides, fan de cadascú de nosaltres que estem aquí una generació-pont, una generació de transició. Ja no estem amb els peus segurs en els valors de la modernitat, però tampoc sentim seguretat en allò que alguns anomenen post-modernitat. Aquesta té contorns indefinits, nebulosos, encara desconeguts . D’aquí la inestabilitat que afecta totes les institucions: matrimoni, família, comunitat, església, partits polítics, moviments socials, política, educació, poders públics... D’aquest buit emergeix “la pregunta fonamental” de tot ésser humà: qui sóc, d’on vinc, cap a on vaig? Naixem i morim amb aquesta pregunta sobre les espatlles. Del bressol a la tomba, ella ens acompanya. I convivim amb ella de manera més o menys pacífica. No obstant això, en els moments de crisi – personal, familiar, comunitària o global – aquesta pregunta trenca la superfície tranquil·la de les aigües, emergeix amb tota la força i interpel·la el propi significat de la existència humana.

Amb ella, emergeixen els déus. Avui assistim al retorn dels déus, del discurs sobre el sagrat. El Déu que va ser rebutjat en el transcurs del món modern, retorna amb la força de les aigües sense control. I retorna de forma plural, en les més plurals i diverses manifestacions. Per què? Molt senzill: davant de la incapacitat per respondre als nous desafiaments i a les noves preguntes que la conjuntura ens planteja, apel·lem al sagrat. Ens servirà una metàfora. Quan organitzem un viatge poques vegades

Araguaia amb el bisbe Casaldàliga - Carta nº 80 - Pàg. 5

pensem en el pneumàtic del cotxe, per exemple. Però si es forada i trenca, llavors es converteix en la nostra preocupació més gran. El mateix passa amb la pregunta fonamental sobre el sentit de la vida. Se’ns presenta i ens domina plenament quan la crisi truca a la porta.

El mercat busca resoldre la crisi amb el remei de la globalització, la qual cosa significa estendre per tot el planeta les relacions capitalistes de producció. Globalització extensiva, intentant ampliar les regions, països i individus connectats a l’òrbita de la producció-comercialització-consum, a la lògica del mercat total; i globalització intensiva, en el sentit de crear necessitats artificials i sempre noves en aquells que ja estan incorporats a aquesta lògica fèrria, la qual cosa es fa a través de la publicitat, propaganda i màrqueting – amb crides estridents i extremades , fascinants i seductores. Però el remei del creixement a qualsevol preu, lluny de guarir, a llarg termini tendeix a matar el malalt. De fet, no falten aliments, manca solidaritat; no falten recursos, manca justícia socio-econòmica; no falten mitjans i capacitat de producció, manca distribució dels beneficis.

En contra d’aquest procés de globalització, creixen, evolucionen i s’enforteixen el que podem anomenar drets d’identitat. Mai com ara s’havien vist tantes tesis, articles i reportatges sobre el tema de les identitats. Si, d’una banda, el mercat global busca devastar, atropellar i desconèixer les identitats, en la temptativa de uniformitzar-ho tot, d’altra banda, els pobles resisteixen i es rebel·len. D’aquí la lluita per la conquesta i/o rescat dels orígens, de la cultura, de la història personal i col·lectiva, de la llengua... És a dir, de la pròpia identitat. Identitat dels indígenes, no en general, sinó de cada nació; identitat dels negres africans, també en la seva tradició singular i primordial; identitat de les minories ètnico-religioses, com els palestins, els catalans i els bascos, només per citar alguns exemples; identitat de les dones, del moviment feminista, de les diverses opcions sexuals. El pluralisme cultural i religiós contrasta tossudament, vigorosament, vehementment amb la força de la globalització. Aquesta, efectivament, resulta no ser tan lineal i irreversible com de vegades ens volen fer pensar els mitjans de comunicació de masses.

4. Post-modernitat, migracions i la presència de l’altre

La modernitat, aliada amb l’economia capitalista, s’imposa com un projecte fortament masculinitzat. La raó penetra en el cos de la terra, de la creació i de la història per dissecar i explotar, no per admirar i contemplar la seva bellesa. Disseccionar i explotar tots els recursos naturals, totes les forces del treball humà, tota la creativitat estètica i artística de la humanitat, tot el seu patrimoni cultural. Tot es converteix en mercaderia rendible, tot es ven i es compra! En el món fragmentat de la post-modernitat, malgrat els dubtes i incerteses, una sèrie d’elements apunten cap a una relació diferent amb les coses i les persones. Més que explotar i devastar, emergeix la intuició de la cura amb la naturalesa, amb la preservació de la vida en totes les seves formes, és a dir, de la biodiversitat. Un projecte de caràcter molt més femení, el qual, dit sigui de pas, pot ser dut endavant per dones i homes.

Sorgeixen llavors el que es podria anomenar “drets no-humans”, els quals, en última instància , no deixen de ser igualment humans. Es tracta del dret de la terra, de la matèria inorgànica, de les aigües cristal·lines, de l’aire pur, de les plantes i dels animals. Quan desapareix qualsevol espècie de fauna o flora, per més insignificant que sembli, també la vida humana es fa més pobra. Cada espècie que s’extingeix, extingeix una mica de la nostra vida. La biodiversitat s’empobreix amb la contaminació, la devastació, la pol·lució i la desertització del planeta. D’aquí la necessitat de la cura del medi ambient, amb la preservació dels ecosistemes, amb l’equilibri ecològic, amb la casa de tots i de totes que és la Terra Mare.

Com tot organisme viu, el planeta terra també posseeix venes i sang. La sang de la terra és l’aigua, les seves venes els rius, llacunes, rierols... Contaminar la sang és comprometre la vida. Convé mirar el capítol 9 del Llibre del Gènesi. Allí el Déu d’Israel – pare i mare – fa una aliança amb el seu poble, simbolitzada per l’arc de Sant Martí. El pacte és establert no solament amb els homes i dones, sinó, d’una banda, “amb tots els éssers vius que es mouen sobre la faç de la terra”, i, per una altra, amb “totes les generacions futures”. Està en joc la vida: la vida

Pàg. 6 - Araguaia amb el bisbe Casaldàliga - Carta nº 80

en totes les seves formes i per a tota l’eternitat.

L’escenari plural i múltiple de la post-modernitat està marcat, a més, pel fenomen de la mobilitat humana. Els fluxos migratoris es fan cada vegada més intensos, diversificats i complexes. El vaivé de les migracions esdevé avui una dada estructural de qualsevulla anàlisi històrica. Aquests moviments constitueixen, històricament, un termòmetre per mesurar els canvis en curs. Mostren el costat visible de transformacions invisibles. Són com ones superficials que simultàniament revelen i amaguen corrents subterranis de canvis socio-econòmics més profunds. Les revolucions estructurals, com la que estem travessant, solen ser precedides o seguides de grans corrents migratoris.

En aquest marc, emergeixen actualment els drets de l’ “altre, estrany, diferent”. Drets d’aquells que parlen una altra llengua, porten una altra bandera, conreen altres costums i transmeten altres valors culturals. Abans de res, hi ha el dret d’anar i venir, al qual correspon el dret de quedar-se, de romandre al propi país. El dret d’exigir i gaudir, a la pròpia terra de naixement, una ciutadania justa i digna. La negació d’aquest dret porta a la fugida massiva.

Pe. Alfredo J. Gonçalves, cs

La mobilitat humana, avui en dia, s’ha convertit en um fenomen simultàniament global i estructural, com ens recorda la introducció del document Erga Migrantes Caritas Christi, del Consell Pontifici per la Pastoral dels Migrants i Itinerants. Les migracions constitueixen una mena de termòmetre per mesurar l’impacte dels canvis. Són moviments visibles de transformacions invisibles. Ones superficials de corrents subterrànies profundes. Les revolucions sòcio-econòmiques i politico-culturals acostumen a ser precedides o seguides de grans desplaçaments humans de massa. Si em permeten, encara que no sigui un poeta com en Pere Casaldáliga, podem parlar de les migracions a través d’un poema construït amb quatre paraules claus, paraules-símbol, extretes de l’experiència i de l’imaginari dels propis migrants.

Però les precàries condicions dels immigrants, refugiats, pròfugs,itinerants “fugitius” etc., donen lloc a la defensa i la conquesta d’altres drets, com acollida, primers auxilis i documentació; assistència social, legal i psicològica; treball, escola, habitatge i salari just...és a dir, un estatus de ciutadania en què, siguin on siguin, puguin trobar una terra pàtria. “Per als migrants, la pàtria és la terra que els dóna el pa”, deia el bisbe Dom Joan Baptista Scalabrini, fundador de la Congregació de la qual formo part (Missioners Scalabrinians).

La fugida, no obstant això, pot convertir-se en recerca. El migrant mai no és només víctima, ans és també subjecte, profeta i protagonista. El simple fet de migrar, conscientment o inconscientment, per una banda denuncia el país o regió d’origen, pel fet de no tenir cura dels propis ciutadans; per altra banda, anuncia la necessitat de canvis urgents i necessaris en les relacions socio-econòmiques i político-culturals a nivell internacional. En marxar , el migrant posa en marxa la història en sentit ample, obrint-li horitzons nous i inesperats.

Barcelona, Catalunya, 13 a 22 de març de 2015

MIGRACIONS: UN POEMA EN QUATRE PARAULES

1. La maleta

Què porten a la maleta i a l’equipatge els prop de 220 milions de migrants que actualment resideixen fora del país en què van néixer, segons estimacions de l’ONU? O els 25 milions de refugiats i pròfugs que recorren les carreteres de tot el món? Evidentment, porten ferides de dècades, de segles; porten dolor i sofriment. Però porten també – i això és el més important – fe, esperança i somni. Al mateix temps, fugen i busquen. Fugen de l’infern de la pobresa i de l’abandó, de l’opressió i de l’explotació, de la guerra i de la violència, de la persecució i de la mort; busquen noves alternatives a la vida, a una existència que sempre se’ls va revelar árida i adversa.

Tossudament resisteixen, tossudament caminen, tossudament somnien. Parafrassejant l’escriptor brasiler Euclides da Cunha, “el migrant és abans

Araguaia amb el bisbe Casaldàliga - Carta nº 80 - Pàg. 7

de tot un fort”. A més de la roba i altres objectes, porten a la maleta desitjos, valors culturals, tradicions primordials, icones religioses en els quals dipositen el demà desconegut i incert. Es desplacen perquè tenen la vida amenaçada, però també perquè la volen reconstruir sobre una terra a la que puguin anomenar pàtria.

D’aquí la necessitat de sentir les seves històries, conrear la memòria personal i col•lectiva, com tractem de fer a les cases i centres d’acolliment per a migrants. També ho fem en les parròquies multiètniques i pluriculturals. Constitueixen llocs de trobada, de convivència i de rescat de la pròpia història de vida. L’objectiu és trobar en la seva pròpia trajectòria motivacions per seguir endavant, aprendre dels fracassos i èxits de l’existència. Les llagues del passat, quan són expressades i verbalitzades, tendeixen a cicatritzar. Poden transformar-se en plataformes per a nous combats. Les seves vides i les seves històries contenen elements alliberadors, en la mateixa mesura en què s’aventuren per camins ignorats, i en la mesura en què no es deixen abatre.

2. Els Peus

Què diuen els peus dels més de 500 mil refugiats i pròfugs que, al marge sud de la Mediterrània, en els ports de Líbia, es disposen a creuar les seves aigües amb destinació al sud d’Itàlia? O els hispano-americans que intenten travessar la frontera entre Mèxic i Estats Units, o entre Guatemala i Mèxic? Sí, els peus també parlen! I ho fan amb gran saviesa. Qui molt camina, aprèn a depurar la maleta, l’ànima i la pròpia existència. Aprèn a distingir el que és essencial del que és secundari, a carregar només el necessari, desfent-se d’allò que és superflu. I quan els peus

es creuen i tornen a creuar en els encreuaments de camins, en els pous de trobada, donen lliçons que a vegades la raó desconeix, per parafrassejar el personatge de Shakespeare..

Lliçons de set i aigua. Què diuen aquestes lliçons? Ningú és solament aigua i ningú és solament set; ningú és aigua sempre i ningú és sempre set. Tots formem una barreja ambigua d’aigua i set, de potencialitats positives i tendències negatives. D’aquí ve la necessitat de la trobada, del pou. Allí, a la vora del pou, aigua i set es fonen, es complementen, s’enriqueixen recíprocament. Il•lustrativa en aquest aspecte és la trobada de Jesus i la Samaritana, en el capítol quart de l’Evangeli de Joan . Jesus té set i demana aigua. Però en el transcurs de l’episodi la situació s’inverteix: l’assedegat ofereix una estranya aigua a una set no menys estranya. El relat juga simbòlicament amb dues persones, dos tipus de set i dos tipus d’aigua, típic de la teologia de l’evangelista Joan. De fet, en els relats evangèlics, dues vegades Jesus revela la seva set.

Una actitud així demostra la importància de les trobades entre els migrants, en el llarg i penós procés d’inculturació. En aquestes, aigua i set es barregen. Valors i contravalors es confronten i xoquen. I en aquest procés es va fent la depuració, la purificació i el creixement recíproc. Però el procés pressuposa capacitat d’escolta, d’obertura, de tolerància, de perdó i de diàleg. Quin és el problema de l’Església avui? La pretensió de posseir solament aigua, de ser propietària de la veritat i dels dogmes. Això impedeix una relació de paritat amb el pobre, amb l’altre, amb les dones, per exemple. Per l’arrel s’enfila una barrera insuperable a tot diàleg. Qui té la pretensió de posseir solament aigua, tal vegada tingui tanta set que ni tan sols se n’adona. Pitjor encara, l’aigua parada i immutable tendeix a podrir-se, i es torna inutilitzable.

3. La mirada

Què tenen a la mirada els milions de migrants que arriben als països europeus – africans, asiàtics, hispano-americans? O els peruans, bolivians, xilens i paraguaians a Buenos Aires o São Paulo? I més encara els indonesis, filipins i vietnamites a Austràlia, a Xina o a Japó? D’entrada, els moviments migratoris obren nous horitzons, eixamplen “l’espai de la tenda” i “amplien

Pàg. 8 - Araguaia amb el bisbe Casaldàliga - Carta nº 80

el concepte de pàtria”. Mantenen viva la utopia de l’esperança al mig d’un món sense esperança.

Agafem la metàfora de l’arbre. Abans de créixer per dalt, creix cap a baix. Abans de buscar el cel blau, l’aire lliure i la llum del sol, s’enfonsen les arrels en el ventre humit i fosc de la terra. Abans de produir fulles, flors i fruits, produeix arrels. Són aquestes les que es nodreixen dels ingredients necessaris per al creixement. Abans de pujar, la llavor cau al més profund de la seva naturalesa més íntima. Per després extreure la saba i la sang que regarà la seva vida.

El mateix s’aplica amb la utopia dels migrants. S’alimenta principalment, de la terra on van néixer i per on van passar . Destil·len el patiment i l’esperança de la terra que els va veure néixer, de la terra on van enterrar els seus avantpassats o del camí que van haver de recórrer. S’alimenten dels vents que bufen les espelmes d’un futur encara incert, però sempre desitjat amb ansietat. Llavors sí, després d’establir les arrels a terra, aixequen la mirada cap a l’horitzó. Cerquen la llibertat i el somni d’una nova vida, d’un demà recreat, de la gran utopia. Per volar necessiten les ales, sens dubte, però també els peus. La utopia és això: peus i arrels ferms en la terra dura de la realitat, les ales obertes per a vols cada cop més alts i més valents.

La mirada dels migrants coneix el no-lloc, la frontera. No-lloc dels indocumentats, sense papers, sense drets, sense família; els orfes, els solitaris i perduts. Però precisament aquest “no lloc” es converteix en el “millor lloc” per construir els fonaments d’un “nou lloc”. Qui passa pel no-lloc i l’experiència de la frontera, té l’ ànima més oberta a la novetat, de la mateixa manera que els que neixen em um bressol d’or temen els canvis.

“Els pobres entraran primer al Regne de Déu” – deia Jesús! Jesús va néixer i va morir fora de les muralles de la ciutat, en un no-lloc, marginat a la perifèria o en les regions frontereres. “No hi havia lloc per a ells” - diu el relat evangèlic. És allà on el Regne de Déu submergeix les seves arrels més profundes. També durant el seu ministeri públic “no tenia una pedra on reposar el cap”, diuen els mateixos relats. Profeta itinerant de Natzaret, profeta que amplia les fronteres de la pàtria a nous confins i, per això mateix, pelegrí de la utopia del Regne.

4. La Pàtria

Quina és la pàtria dels 30 milions d’hispano-americans que resideixen als Estats Units? Quina és la Pàtria dels que es van aventurar en un viatge sense retorn a la recerca de treball, juticia i pau? Una manifestació realitzada a Los Angeles (EUA) fa uns anys ens dona la resposta: “We are America”- deia una pancarta al mig de la multitud d’inmmigrants. De la mateixa manera que els inmigrants són Amèrica, Europa, Austràlia, Japó, etc... I ho són en la mesura en què representen sang nova en organismes debilitats, aire primaveral en les societats que s’aproximen a la tardor i a l’hivern.

En aquest sentit, els migrants mai seran només víctimes. Seran també subjectes, profetes o protagonistes. El fet de migrar per si sol, és prova d’això. De forma conscient o inconscient per una banda, els moviments migratoris denuncien el país o regió d’origen, pel fet d’abandonar els seus propis conciutadans; per altra banda anuncien la necessitat de canvis urgents, necessaris i estructurals en les relacions socio-econòmiques i politico-culturals a nivell internacional, regional, nacional o local. En marxar, el migrant posa en marxa la seva pròpia història. Obrint-li improvitzadamente horitzonts nous i inesperats. I anuncien un nou concepte de cidadania sense fronteres, de pàtria universal.

Des d’aquesta perspectiva, la movilitat humana avui representa un gran desafiament a la democràcia. Les anomenades democràcies històriques o tradicionals es fonamenten, en general, en una correcta homogeneïtat de llengua, cultura, territori i història. El gran desafiament en el dia d’avui és construir societats democràtiques amb pobles heterogenis, multiètnics i pluriculturals. Això exigeix un passatge del multiculturalisme a l’interculturalisme . És a dir, no n´hi ha prou amb la convivència i la tolerància més o menys pacífica. Cal avançar en direcció a l’escolta, a la confrontació i al diàleg, de cara a un enriquiment mutu. El desafiament representa el procés de passar del “gueto” (aïllat i tancat) a la comunitat (oberta i plural). És la tasca de construir societats solidàries, ocialment i ecològicament justes, signes vius de la Pàtria definitiva.

Barcelona, Catalunya, 13 a 22 de març de 2015

Araguaia amb el bisbe Casaldàliga - Carta nº 80 - Pàg. 9

Como siempre, el Papa Francisco se nos ha adelantado. Sus representantes monseor Vicenzo Paglia y el cardenal Angelo Amato han dejado muy claro quién es Mons. Romero para el Papa: “Con Romero, Jesús caminaba con su pueblo” nos decían en sus comunicados. Es lo que dijo entonces Ellacuría: “Con Romero, Dios ha pasado por el Salvador”.

Algo importante ha ocurrido en esta víspera de Pentecostés: el reconocimiento del Espíritu de Dios en este hombre humilde y sencillo, que “cargó sobre sus hombros con todo el dolor de los pobres”. “Su voz se difundió por toda la tierra y el sensus fidelium lo veneró desde siempre como Santo”.

“La beatificación de Mons. Romero es una fiesta de gozo y fraternidad, es un don del Espíritu Santo a la Iglesia y al pueblo salvadoreño”. “Romero es una estrella luminosa que se enciende en

Amb molta alegria celebrem la beatificació de Sant Romero d’Amèrica. Tot i així, no han estat poques les veus crítiques a la cerimònia de beatificació. Publiquem aquí un article interessant sobre el tema.

LUCES Y SOMBRAS DE LA BEATIFICACIÓNDE MONSEÑOR ROMERO

el firmamento espiritual de la Iglesia”. “Romero no es un símbolo de división, sino de paz, de concordia y fraternidad”.

Estas palabras que nos decían los representantes de Papa contrastaban con los hechos que estábamos viendo: La Iglesia Luterana, representada por el obispo salvadoreño D. Medardo Gómez y una obispa de la Iglesia Luterana de Nicaragua, así como varias pastoras y pastores luteranos estaban aislados en un rincón de la iglesia San José de la Montaña, desde donde saldríamos en procesión hasta la plaza de El Salvador del Mundo, donde sería la magna celebración.“Nos ha tenido que invitar el Papa directamente, porque la jerarquía de la Iglesia salvadoreña no nos invitó”, me decía D. Medardo, quien se sentía feliz “porque Mons. Romero es de todos, también de los luteranos” me apuntaba, pues “él ha sido un referente muy claro para reconocer y seguir a Jesús en la vivencia del evangelio”. Y me comunicaba con satisfacción: “Ya se ha firmado un comunicado conjunto de la Iglesia Católica y la Iglesia Luterana sobre la justificación por la fe que tanto nos había dividido en la historia de la Iglesia”.

Y yo me preguntaba: ¿Dónde están las otras Iglesias, la Iglesia Episcopal, la Iglesia Bautista, cuyo Pastor Miguel Tomás me había invitado el domingo a celebrar el culto a Mons. Romero en su Iglesia, y dónde la Fundación Romero, La Comunidad de la Cripta, las Comunidades Eclesiales de Base, Los jóvenes romeristas, la Coordinadora Ecuménica de la Iglesia de los Pobres (CEIPES), El Comité Mons. Romero de El Salvador y el Secretariado Internacional Cristiano de Solidaridad con América Latina (SICSAL), que venían de varios países y a los que habíamos podido saludar personalmente en la celebración de la Vigilia Popular en la Plaza de la Constitución la noche anterior?

Para todos ellos Mons. Romero era un referente claro en su actuar como cristianos, en solidaridad con los pobres y con las causas justas en el

Pàg. 10 - Araguaia amb el bisbe Casaldàliga - Carta nº 80

mundo. Es más, todos ellos han sido los que han mantenido en alto el legado de Mons. Romero y han sabido traer siempre su memoria y actualizar su mensaje constantemente, dando la luz y la esperanza que trasmite siempre Mons. Romero a los pobres de todo el mundo.

Es significativo que a última hora los que prepararon la celebración de la Beatificación, ante las fuertes críticas de todos estos grupos, tuvieron que cambiar el eslogan que decía “Monseñor Romero, mártir por amor”, por el definitivo: “Monseñor Romero, mártir por amor a los pobres”.

Y es que todos estos grupos que entienden y viven claramente el mensaje de Mons. Romero criticaban que estaban haciendo un Romero “light” y “muy edulcorado”, y se debería dejar muy claro que Romero era mártir por la fe y la justicia, para que no se quedara muy “generalizado” y se concretara más ese amor a los pobres, que le había llevado a Mons. Romero a entregar su vida por su pueblo.

Como señalaba una persona que estuvo físicamente muy cercana a Romero, el Santo de America ahora beatificado, tras estas celebraciones tan “excluyentes” habrá que volver a romerizar a Romero.

La presencia de personajes políticos cercanos a quienes idearon y ejecutaron a Romero -Roberto D’Awison, hijo y actual alcalde de Santa Tecla-, empresarios y dueños de medios de comunicación beligerantes contra Romero

levantaron gritos y reabrieron heridas al ver cómo estos que nunca quisieron a Romero, este día ocupaban sillones prominentes en la misma celebración.

Nos contaban muchas personas de las comunidades, en la primera misa tras la beatificación del Santo de America, celebrada en la cripta de la catedral a los pies de la tumba de Romero, que en la celebración de beatificación faltaron cantos salvadoreños, aplausos, gritos de “viva Romero”....

Quizás este silencio, “la falta de gritos y aclamaciones”, sea el anticipo de ese reto que como creyentes y ciudadanos tenemos ante el futuro del mensaje de Romero. No encerrarlo en una urna de cristal, hacer figuras y carteles para las paredes que no ayuden a actualizar la frescura y vigencia de Romero.

Nos quedan muchos retos por delante: ¿Se habrá acabado todo con esta magna celebración, que ha acogido a tantísima gente venida de todo el mundo, algo único en la historia de El Salvador? ¿Ya habremos cumplido y ahí queda todo? ¿Dónde queda la investigación de tal magnicidio, el juicio y castigo a los culpables, que se sabe quiénes son porque ya lo ha investigado la Comisión de la Verdad de las Naciones Unidas?

¿Cómo se actualiza su mensaje que también hoy es una voz muy fuerte contra el imperialismo, que sigue empobreciendo a estos países de su influencia económica, militar e ideológica con su continua intervención con el Tratado del Triángulo Norte y sus Bases Militares y su expolio de las materias primas y los minerales de estos países cada día más empobrecidos y más dependientes?

Se preguntó Eduardo Galeano “cómo en un país tan pequeño caben tantos muertos”. Sin pretender contestar, sí que tenemos que dejarnos acoger por este pueblo, gustar su dignidad... para hacer realidad aquel sueño de Romero “si me matan resucitaré en el pueblo Salvadoreño”.

Daniel Barbero y Javi Baeza25 de mayo de 2015

Araguaia amb el bisbe Casaldàliga - Carta nº 80 - Pàg. 11

NOTÍCIES BREUS

El Comitè Oscar Romero de Barcelona, durant 32 anys, com ells mateixos expliquen en la carta de comiat,

“ ha estat una plataforma per sensibilitzar, donar a conèixer, reunir, compartir, ajudar, ... sensibilització de l’existència dels països del Sud, compartir vivències i vida, participar en les seves lluites d’alliberament i democratització, compartir, comunicar, etc. En resum, ser solidaris: donar i rebre.Aquests 32 anys no han estat en va, més aviat estem molt contents i orgullosos de tot el que hem après, allò viscut i la trajectòria portada durant aquest temps. Tant a nivell personal com col·lectiu, ens ha ajudat a crèixer i ens ha radicalitzat en les nostres opcions i compromisos. Aquestes funcions actualment es poden realitzar, i de fet les estem fent, des d’altres plataformes diferents. Pel Comitè hem passat moltes persones, però ha anat envellint i s’ha reduït en nombre. Per això hem fet un pas definitiu: Els membres actuals hem decidit que tanquem el Comitè”.

Des de l’Associació Araguaia hem compartit, amb els companys del Comitè, moltes activitats durant aquests anys. Volem felicitar-los per tota la feina solidària i de compromís que han fet al llarg de tot aquest temps i per tota la coherencia de la seva trajectòria. Segurs que ens continuarem trobant en la tasca solidària els volem dir: Gràcies i A reveure!

FELICITATS AL COMITÈ OSCAR ROMERO DE BARCELONA

El passat dia 25 de juny es va presentar a la sala Casaldàliga de l’editorial Claret el llibre “Que la meva sang sigui llavor de llibertat”.

És un reconeixement, des dels claretians, a la figura de Monsenyor Romero. Juntament amb el resum biogràfic de Jaume Sidera hi ha les aportacions de Josep Roca, Màxim Muñoz i Joan Soler que fa memòria de Monsenyor Romero des de la mirada de Pere Casaldàliga.

NOU LLIBRE SOBREMONSENYOR ROMERO

DISCULPESVolem demanar disculpes a totes les persones col·laboradores de l’associació

a les que s’ha passat doblement el rebut de cobrament. Ha estat una errada de “la Caixa”.

Pàg. 12 - Araguaia amb el bisbe Casaldàliga - Carta nº 80

L’exposició es pot visitar en dies feiners fins al 15 d’octubre.

Es poden demanar visites guiades per a grups a partir de 10 persones.Ho podeu fer enviant un correu a americat@americat.cat

El dia 17 de setembre hi haurà un recital de poemes de Pere Casaldàliga a càrrec dels Rapsodes de Balsareny amb el títol: “Jo vaig néixer a Cal Lleter”. Serà a les 19:30.

El mateix dia a les 18:30 hi haurà una visita guiada a l’exposició.

El passat dia 25 de maig es va inaugurar a la Casa Amèrica de Barcelona (Còrsega 299, entresòl) l’exposició:

“PERE CASALDÀLIGA: DE PROFESSIÓ L’ESPERANÇA”.

L’exposició està composada per unes magnifiques fotografíes de Joan Guerrero que acompanyen la trajectòria del bisbe Pere. També s’hi poden trobar algunes cartes originals de Pere Casaldàliga.

EXPOSICIÓ SOBRE PERE CASALDÀLIGAA LA CASA AMÈRICA

PERE CASALDÀLIGAde professió l’esperança

JOAN GUERRERO

Casa Amèrica Catalunya

C/ Còrsega, 299 Entresòl08008 Barcelona

Horari: feiners de 10 a 14h.i de 17 a 20h.

L’ Associació Casal Claret de Vic ha rebut el Premi Pere Casaldàliga a la Solidaritat 2015. Aquest guardó s’atorga en el marc del Festival Internacional de Cinema Solidari (CLAM).

El Casal Claret treballa en projectes socials de recolzament a col·ectius desfavorits i en iniciatives de caràcter popular-social.

En Joan Soler, en recollir el premi acompanyat d’altres membres de l’associació, va agrair al jurat un premi “tan bonic com inesperat” i va animar al CLAM a continuar treballant en

L’ ASSOCIACIÓ CASAL CLARET DE VIC REP EL PREMI CASALDÀLIGA A LA SOLIDARITAT

“aquest camí compartit amb les causes que defensa el bisbe Casaldàliga”. Després de llegir el poema La pau preventiva de Pere Casaldàliga, va resaltar “la dimensió col·lectiva femenina i la dimensió de l’acollida de la diversitat” de l’associació.Des d’aquí volem felicitar el Casal Claret pel guardó.