El Primer ile Maig1890 - 1929

La festa del Primer de Maig va tenir enun principi una significació molt diferentde l'actual . L'obrer llavors estava en con-dicions pitjors que ara i el treball era unveritable esclavatge.

Es notaven els primers símptomes de lasolidaritat universal de la classe obrera, ien un Congrés internacional celebrat l'any1889 es va decidir que els obrers d'arreu delmón formulessin, en una gran manifestacióa celebrar en un dia determinat, que fou elprimer de maig, les reivindicacions que cre-ien indispensables per al millorament de laclasse.

De totes les reivindicacions formulades,una sobresortia d'entre les altres : la jorna-da de vuit hores. Vuit hores de treball, vuithores de repòs i vuit hores de lleure. Sotaaquesta bandera es portà a cap la primeraFesta del Treball rom a primera demostra-

festants que el dibuixant de la Ilustraciócatalana fa figurar en la' manifestació al-gunes senyores i uns quants senyors ambbarret de copa. El cert és que, segons eldiari de l'època, el que més va xocar aquelldia és que no es vela ni una senyora pelcarrer.

Avui dia la festa del Primer de Maig haperdut la seva antiga significació. Les reivin-dicacions de la classe obrera varen tardarmolt a ésser admeses ; però ja en el Trartatde Versalles, en crear-se l'Organisme inter-nacional del Treball, es tenien en compteles reivindicacions formulades pels obrersl'an y 189o. I en la primera reunió del B.I. T. a Wàshington, l'any 1919, la primeraconvenció internacional acordada fou la deles vuit hores. Després en seguiren moltresde les altres formulades, també, en la pri-

La manifestació del Primer de Maig de 1890 vista per M. Soñé publicada a la «IlustracióCatalana»

mera Festa del Treball. Les 36 hores de des-cans setmanal, la regulació del treball .de lesdones i e1* nens, per exemplo, estan accep-tades a quasi totes les legislacions sobre eltreball. Altres convencions internacionals hanestat acordades.

No totes estan ratificades pels governsdel diferents paisos. Corn passa a la Socie-tat de Nacions, la principal dificultat quetrova el IB. 1. T. en la seva obra és tenirde respectar la sobirania de cada Estat.Però posades aquestes reivindicacions obre-res en camí d'ésser discutides legalment, elPrimer de Maig ha perdut la seva signifi-cació inicial.

Aquest any, mentre pels comunistes lafesta del Primer de Maig continua tenintun caire revolucionari, per als socialistes éstan sols una afirmació de la dignitat ciuta-dana de la classe obrera, i una afirmacióde la seva voluntat de pau i llibertat uni-versal.

Per di fi cultats d'última hora no po-dem donar l'extensió desitjada a l'ar-ticle sobre l'evolució històrica delPrimer de Maig i el seu veritable sig-ni ficat actual.

LATRAVIATTA. NORM i-,IL TROUATORE. NABUCLA BUOTIFARRA DELLA LIBE

GLI UGONOTTIL'ULTIMOABENCERELAEAVOftiTA. M r,KLA SQNAMBULA GL1A1...,.....,.Y..,.... . ....... ,...

o.pa

1888

T EMPORADAGR ATRE DEL LICEU,.,,,,R11DE PRIM AVERAI1^I..11..„^^ ~41111 •.1F..TY 11 11, 5

M1171 .11 1. w Y ...yynll..l........- ^e.n,U11Y

11.1-..11.q M M.Y 1, m'... ..., •+^1^.....^

^ ...V" ■•••-....•

^--- ---.••••••••• •••••

— Quin programa més esplèndid i atrevit!...— Es veu ben bé que és fet de cara a l'Exposició.

MIRAD

Any 1. Núm. 14. - Barcelcna, dijcus 2 maig 1929

Una data de la història:L'any 1889 s'acorda celebraranualment el Primer de Maig

Preu: 2U cénts. Pelai, 62. Teléf. 15300. - Subscripció: 2'50 ptas. trimestre

MIRADOR INDISCRET

ció de la unitat internacional de la classeobrera.

L'accrd de la'celebració de la diada delPrimer de—Maig no podia deixar de reper-cutir a Barcelona. De fet, el nostre movi-ment obrer, malgrat tenir característiquespròpies del tot acordades amb el nostre tem-perament, era un reflex dels medis socie-taris de París. Això explica la gran expec-tació que va promoure entre la societat bar-celonina l'anunci de la celebració de la pri-mera festa del treball, que va tenir lloc al'any 189o.

En aquella data el nostre obrerisme, comhem dit, estava ja informat de l'esperit anar-quista. La societat nomenada «Les tres clas-ses de vapor», que tanta importància va ad-quirir i que tenia un caràcter i una tàcticamés aviat constructius i que podia ésser labase d'un trade-unionisme català, va ésserimponent per a resistir l'empenta dels anar-quistes. No obstant, «Les tres classes devapor» van contribuir junt amb els altreselements a la celebració del primer de maigde 18go.

En els diaris de ]'època trobem dades moltinteressants d'aquella festa. Començà ambun míting al Teatre Tívoli, amb ordre per-fecte. A la sortida del míting es formà unagran manifestació que es dirigí per la Ram-bla i Passeig de Colom al Govern Civil,mentre alguns grups seguiren per la Plaçade Santa Anna, carrers Corríbia, Argente-ria, i pels del Bisbe i Regomir. En poca es-tona va omplir-se el Pla de Palau d'una grangernació, a la qual precedia una banderaroja amb un globus terraqui voltat de pal-mes amb unes cintes roges que portaven lessegüents inscripcions : «Jornada legal de8 hores», «Congrés obrer de París». En des-filar per davant de la Capitania General elsmanifestants van saludar amb grans aplau-diments el Capità general sen yor Blanco,que es trobava al balcó central de l'edifici,des d'on saludava amb la «teresiana» a lamà. Els aplaudiments es van reproduir entrobar-se la multitud al davant del GovernCivil, i el senvor Antúnez, que llavors erael Governador, també va sortir al balcó.

Tot seguit va destacar-se una Comissió demanifestants que va ésser rebuda pel Gover-nador, al qual van lliurar una llarga expo-sició. En aquesta exposició es feia constarque la lliure producció engendra les crisisde superproducció i cal regular-la per tal quesiguin evitades. La intervenció en beneficid'una classe s'ha de fer per la jornada de8 hores, que tindrà caràcter internacional.Les conclusions precises eren :

Limitació de la jornada ;Prohibició del treball als menors de 14

an ys i limitació als de 14 a 18.Abolició del treball de nit en certs límits ;Abolició del treball de la dona en determi-

nades indústries;Descans seguit de 36 hores setmanais;Prohibició de certes indústries nocives ;Supressió del preu fet ;Supressió del «truck svstem».Supressió de les agències privades de col-

locacions;Inspecció de l'Estat sobre la indústria

amb intervenció obrera en l'elecció dels ins-pectors.

Així quedaven condensades el que podienanomenar-se reivindicacions obreres d'aquellmoment.

La manifestació havia estat imponent. Do-nem un dibuix de l'època aparegut a laIlustració catalana que en dóna prova. L'or-dre, aquell dia, havia estat perfecte. Totsels diaris moderats ho feren notar. Potserés per donar prova del pacifisme dels mani-

Els dijous blancsConstructius,

encara que no s'ho vulguin creureSempre que és llançada a les disputes dels

homes una publicació com la que tens araa les mans, lector benèvol o malèvol, ésimmancable que surtin observacions d'untarannà així: «Què volen aquests dissol-vents? El que convé és construir, edificar,i no pas iliurar-se a una tasca crítica i ne-gativa.» Tot això, és clar, dit en un estilno tan planer, sinó amb un amanit de pe-dant grandiloqüència i la sortida inevitablede la caixa dels trons. Si no que les esfereshagin de trontollar, sembla almenys queaquesta que diuen dolça Catalunya s'hagid'esberlar perquè a uns quants ciutadans,que personalment no aspiren a la immorta-litat ni a donar matèria a cap efemèrides defull de calendari, se'ls acut de no sentir-secofois davant certs espectacles.

Sentem com a principi que una tasca crí-tica no vol dir pas necessàriament que hagid'ésser negativa. Resulta més negativa lacritica (?) consistent a inflar valors de pocpes específic, que no pas la que els redueixa tamany natural (ara, que n'hi ha que nita.manv tenen).

No ens causa cap satisfacció que corrinreputacions que ningú no sabria corn justi-ficar, si l'hi obliguessin. Convé destriar. Detant encensar a tort i a dret homes i coses,no resulta que tot i tothom sigui eminent,sinó al contrari, que tot i tothom estigui aun nivell baixíssim.

Si tinguéssim una paciència gairebé qua-lificable de taüleria, estaríem ben tranquilsprenent el sol (o l'arc voltaic) tot fumant,esperant que la selecció natural, a còpia detemps, posés les coses a lloc. No som tanfatalistes com caldria per conformar-nus-hi.Preferim activar una mica, amb unes quan-tes empentes, el procés destructiu a què in-evitablement estan abocades les coses frè-voles, les idees tronades, els prestigis in-flats, la purpurina, la llustrina, el pegamoidi tots els altres materials de mala qualitatque en aquest moment sentim moltíssim norecordar.

Ningú, de no trobar-se bé en mig d'unaindigència mental i moral lamentable, o deno haver muntat el seu rebost (material oespiritual o tots dos alhora) damunt ficcionscorcades, ningú no , '.à dir-nos que aques-ta sigui una tasca 7 K , '^r" i d''issolvent

Només és als solars — t no en tots — queacceptem runa ; però cal treure-la, i tambéels gats morts, les escombres velles i lesbarraques de llaunotes, quan és hora decontruir-hi mal que sigui només una caseta.

Tenim, diguin el que vulguin els adeptesal cofoisme, un paisatge molt empastifat dedesferres; n'hi ha de totes, d'inservibles, detota confiança i d'exteriorment llampants.N'hi ha i tot que tenen algun element apro-fitable, ben cert, ho reconeixem amb equa-nimitat.

Provem de desembarassar el paisatge, ambquins resultats, ja es veurà un dia o altre,perquè no ens cansarem de la feina. I en-cara ens sobra temps i humor per l'altreaspecte de la feina, el pròpiament construc-tiu (i perdó pel mot, tan desacreditat de l'a-bús que n'han fet els constructors d'aparen-ces).

1, encara que ens hagin de titllar de pre-tensiosos, ens reconeixem antb condicionsper a aquesta feina que ens hem emprèstal com ens esqueia, amb bon humor. Sa-bem més o menys de llegir i d'escriure, te-nim, com a mínim, tres dits de front i nosentim gens ni mica de respecte envers totCaló que no en mereix cap.

Una exposició pròxima

Fan córrer que el Delegat regi de BellesArts, En Lluís Plandiura, animat pel feliçdeslliurament de la pegadella de barraquesque indecentaven els murs exteriors de San-ta Maria del Mar, va comminar al rectorde Sant Jaume la desaparició dels dos atro-tinats aparadors de fotografies, sentinellesdel mal gust que custodien la po rtalada del'església.

El rector no ho executà, En Plandiura in-sistí, i l'Obra de la Parròquia delegà, perdefensar les quatre mil pessetones que li pro-dueixen anualment de lloguer els tals barra-cots, el Dr. Bellvé, farmacèutic, catedràtici alcalde de barri especialitzat en la pacifi-cació de conflictes matrimonials.

En Plandiura, en nom de l'art, de l'ar-queologia i del bon gust, es mostrava irre-ductible.

En Bellvé intentava seduir-lo ;Tot es pot conciliar — deia —. Si no

ens els fa treure ens comprometem a expo-sar-hi aquells claus cubistes que no es po-den treure de sobre ni regalats.

— No!— Farem exposicions encomiàstiques de

tots els amics vostres.I En Plandiura sempre dient que no.— Doncs miri — va dir el Dr. Bellvé —,

hi exposarem el tern de Sant Valed cadavegada que els envejosos facin córrer quel'ha venut a Amèrica.

L'occitanisme en la llar dels apòstols

Entre els que han agafat la ceba de l'oc-citanisme, passen coses molt célebres. Cadaoccità, tant a casa seva com quan n'és fora,no viu sinó per la gran causa d'Occitania(cal tenir present que no es diu Occitània,sinó Occitania).

No és cap secret que un dels apòstols mésdecidits amb què compta el neu movimentés En Carbonell, de Sitges. En Carbonellté, segons ens han dit, un vailet molt eixe-rit, de nom Jordi. L'altre dia a can Carbo-nell hi havia visites. Allò que passa, que esfan quatre magarrufes a les criatures de l'a-mo de la casa, i se'ls pregunta si els plaud'anar al collegi, etc.

— A veure si estàs gaire avençat — féuun dels hostes —. Veidm si em saps dir qui-nes són .les cinc parts del món.

1 l'altre, tot decidit :— Europa, Asia, Africa, Amèrica i Occi-

tania.

Públic escollit

Doc amics fullegen, en una llibreria, eldarrer número de L'Amic de les Arts.

— Què, vols dir que hi ha algú que com-pri això? — fa un.

Penso que només els psiquiatres, i en-cara no tots — respon l'altre.

Una mistificació

Sebem de bona tinta que l'ull d'elefantque surt retratat en el darrer número deL'amic de les arts de Sitges, no és pas aque-lla fotografia que va rodar uns quatre anusenrera per les revistes illustrades franceses.No ; això fóra un «endarrerisme» indignedels nostres sobre-realistes avençats.

L'ull d'elefant de L'amic de les arts noés tal ull d'elefant, sinó una reproducciómaquillada d'un del dos ulls de la cara delSr. Gasch.

Podrien objectar-nos que el Sr. Gasch noés cap elefant. Però nosaltres els respon-dríem que per a nosaltres no ho es, i noobstant pot ser-ho en un sentit sobre-rea-lístic, de la mateixa manera que l'etern in-fantó Dalí porta un ase mort a la conscièn-cia, segons ens explica i aconsegueix con-vèncer-nos-en.

Sottises...

A la repetidament alludida publicació so-bre-realista, En Gasch, un dels sobre-realis-tes de més pes, disserta sobre arquitectura.

Sosté que una fàbrica o un taller donenun sentiment de repòs als nostres sentits.

Ja sabem, doncs, que si mai En Gaschpateix d'esgotament nerviós o cerebral, coma resultat de la feina que es pren amb elsseus articles, triarà la sala de telers d'unafàbrica de teixits, per exemple, com a sa-natori.

Nota pintoresca

L'altre diumenge a la cursa de braus (noes diu així dels «toros»?) els espectadors po-dien veure, al sol, una noieta vestida de pri-mera comunió. Els pares obsequiaren laseva nena en el dia aquell, que és el mésfeliç de la seva existència, segons deia, emsembla, que Napoleon.

Cultura bíblica

Parlaven de la Biblia ; hi havia RicardBaroja, qui va dir, adreçant-se a una se-n yora que afirmava haver-lo llegit:

— ¿Cómo, no se ha sonrojado usted, sivo no puedo leer sin sonrojarme el Cantarde los Cantares?

1 va sortir d'un retó la veu d'En FrankMarshall que estava distret i va preguntar:

— Oiga, Ricardo, ¿ El Cantar de los Can-tares no es de los Quinteros?

Què li passa a "El Matí"?

No surt, no su rt encara? Dóna la sensa-ció d'estar deixat de la mà de Déu.

I això per a un diari de missa, resulta rial'ensorrada definitiva.

Segueix estant a puntde sortir "El Matí"

Poeta, màgic i ballarina

Es lleva a les vuit del vespre ; un dia queva tenir un excés de son, va llevar-se a lessis de la matinada ; ja és llevar-se tard!Té una cabellera negrosa, llarga i lluentacom la pega i un cutis groguenc com uncodonv de calaixera. Es poeta, rosa-creu,es diu Viura.

Tothom sap que va ésser premiat amb laFlor per clos Jochs Florals» de fa uns vintanys per allò de:

Els vells carrers de ma ciutat,els vells carrers de Barcelona,tenen per mi un encant sobtatque, quan hi passo, m'acarona.

No tants són els que coneixen les sevesaptituds màgiques, que li han permès detirar amb èxit les cartes al Lyon d'Or i si-milars, i predir el que passaria a moltes«ocelles de l'amor», durant la seva atrafe-gada vida. Sortien viatges, cartes, un se-n yor formal...

Però l'últim projecte del místic personat-ge constitueix, sense dubte, la nota més pin-toresca de la seva futura biografia.

En Viura, darrerament, ha fet passos pera conseguir el lloc de... mestressa del cosde ball del Liceu.

Quina Pauleta que faria 1

Picabaralles entre En Pujols i ]'Ors

Un cop l'Eugenio d'Ors, més ben dit,Eugeni Ors i Rovira, va definir agudamentFrancesc Pujols de la següent manera :

— Es el «Pepe Marquès» de la filosofiacatalana.

Francesc Pujols, com tots els homesaguts, no s'agrada gaire de les agudesesdels altres. Perd va dissimular la sageta que]i havia encetat la pell.

A la fi va arribar el dia de la revenja.Un cop, Xenius, a qui ningú no li nega

talent, però, en canvi, tothom sap que ésperfectament extern a les matemàtiques, vaintentar illustrar una seva conferència sobreZenon d'Elea i les apories amb unes de-mostracions a l'encerat. 1, com era de pre-veure, va :embolicar-se i tingué de suspendrela conferència, com a suprema habilitat, pera d'endemà.

L'endemà, anant amb compte i portantpapers apuntats i punys de la camisa illus-•trats, com un mal estudiant en dies d'exa-men, va trampejar la cosa i va gairebé aca-bar la demostració. A la sortida tots el fe-licitaren.

Francesc Pujols va acostar-s'hi molt ama-tent i, amb el més falaguer del seus som-riures, va dir-li :

— Qué, noi, ja estàs més convençut queahir?

Entre artistes

En el banquet que se celebrà a honor del'escultor Rebull a la seva arribada a Parísdesprés del segon fracàs del jurat gloriósdel concurs pel monument a Fortuny, queun dia o altre es construirà a Reus, ban-quet al qual concorregué tot l'element cata-là més o menys artístic i intei1ectual que hihavia llavors a París, alguns indígenes igent exòtica, i no cal dir que tots els amicsde l'homenatjat, algú comentava amb es-tranyesa la manca entre els concurrents delpintor Pruna, l'assistència del qua! hauriaestat justificada per molts diversos concep-tes. I un mala-llengua, dels que sempre n'hiha pertot arreu, explicà:

— Veurem : En Pruna té raó de no venir.Es el que all diu : és a dir, que hem d'ho-menatjar En Rebull perquè ha perdut unconcurs a Reus i a mi ningú m'ha home-natjat amb tot i haver estat premiat a Pitts-burg? En protesto, i no hi vaig.

1, ben mirat, potser sí que tenia una micade raó En Pruna, encara que no estiguésmassa bé que en donés ell mateix les raonsi d'una manera tan explícita. I sobre el si-lenci que ha planat sobre aquest premi ob-tingut per Pruna a Pittsburg, que ha fet acíquasi ni ens n'haguem assabentat, hom potfer les reflexions que li sembli sobre la gene-rositat, la bona fe i la lleialtat de la gent decasa. Oh la germanor panoccitana!

C

A propòsit de tants ajornaments com pa.teix El Matí, deia un dia cert personatge:

— Això d'El Matí em sembla que comen-çant així, no anirà pas a l'hora.

Però li va respondre un que hi tocavamés :

— Com que no anirà a l'hora? Anirà mésque a l'hora! Anirà a les quaranta hores!

Balança literària

El docte consistori que representa Apollói les nou muses a Barcelona, enguany haconcedit el premi Fastenrath, que pertoca-va l'any que som a la poesia, a l'opus no-sé-quin-número d'En López - Picó, intitulatL'oci de la paraula.

Donem l'enhorabona a aquesta persona dela Santíssima Trinitat dels nostres primerspoetes de Catalunya, que són tres distintsi un sol primer poeta. Els altres dos, comtothom sap, es diuen Carner i Sagarra.

Hi ha qui s'esperava veure premiat ElComte Arnau. Deu mil versos d'un bonpoeta.

Però entre els del consistori la quantitati ]'esforç es veu que no han fet efecte. Eltreball s'ha vist posposat per l'oci... perL'oci de la paraula.

ESTEVE RIERAConater i Pastisser

Pa ae LuxeRAMBLA DE CANALETES 9 i 11.

CARRER DE MALLORCA 3071 309:PORTAL DEL ANGEL , 18

BARCELONA

Associació d'idees

El Dr. Mainou explicava a una de les se-ves malaltes que havia sentit molt bé el pasdel Comte Zeppelin per damunt de Barce-lona i l'havia sortit a veure, perquè dormiatot l'any amb la finestra oberta.

I la senyora, amb una illuminació sobta-da va observar-li :

— Ah, sí ! Vostè és vegetarià.

El secret d'una vocació

L'altre dia En Lluís Nicolau d'Olwer eracàlidament felicitat per l'atribució del pre-mi Concepció Rabell de què ha estat objecteel seu llibre El pont de la mar blava.

Hom parlà de les seves qualitats literà-ries i després la conversa gira entorn de lavocació filosófica d'En Nicolau d'Olwer. Sesentiren opinions diverses. En Nicolau, pe-rò, fent una de les seves rialletes ascendentsi agudes, va tallar la conversa dient :

— No sé si sabíeu que la meva dida esdeia Escolàstica...

L'inrevés del quadro

«Sobretot no faltin a les expliéacions demoral ; formen el caràcter i els serviran pera defensar-se contra la corrupció que regnaal nostre temps i la nostra ciutat.»

Això va dir-ho l'altre dia la directora decert lloc al públic de petites deixebles seves,entre les quals n'hi havia una que, per dis-sorts de fortuna i bretoleries de parentela,havia hagut de conèixer als seus an ys méstendres el que en diuen vida alegre.

Però la noieta está ja en plena redempciói va assistir, amb tota la bona fe, a la con-ferència de moral.

I — oh sorpresa ! — el docte conferenciantera un bon senvor de mitja edat, que ellaconeixia prou com a home clandestinamentconfitat per la cràpula i gran adorador dela Venus en mitjons. El sant baró va dis-sertar sobre la puresa, la modèstia i els oce-llets del cel.

Responem de l'autenticitat de l'anècdota.No tindríem res a dir-hi si l'home es limi-

tés a donar conferències de botànica. Peròel que és absolutamente intolerable és quela gent, quan arriben a tenir certa posiciópuguin donar — i els altres els ho accep-tin — conferencies de moral.

Perills de tenir una

doble personalitat

Aristòtil, no ens diu la història que, amés de professor o catedràtic de filosofia,tingués cap més ofici. Però el que fins fapocs anys era el seu cap visible aquí. a Bar-celona, o sigui el senyor Daurella, catedrà-tic de Lògica de la Universitat, a més amés era un dels més ferms comerciants debacallà de la nostra plaça.

Això de vegades comportava el seu risc :.• Un dia, en començar el curs de 19... - fig...,

hi ha qui assegura que va iniciar les expli-cacions de la següent manera :

«Señores ; la lógica se divide en dos par-tes : penca i morro.»

Però el màxim turment li va provenird'En Magí Sandiumenge, que l'empaitava.d'una manera inoportuna.

— Senyor Daurella — li deia al final dela classe, en mig d'un cor de matrículesd'honor que feien llagoteries al mestre —,senyor Daurella, el meu pare vol compraruna partida de bacallà, quin preu...?

— Li adverteixo — li deia tot alarmat eldocte representant de l'escolàstica — queaquí sóc el catedràtic á només que el cate-dràtic. Si vol parlar de negocis — afegia —vingui al carrer del Rec, a la tarda.

A la tarda l'estudiant es ficava al despatxdel carrer del Rec. Venia d'estudiar la lliçó.

— Déu lo guard, senyor Daurella, no aca-bo d'entendre bé això de les categories. Emvoldria explicar...?

— Perdoni — l'interrompia el prestigiós iacabalat negociant —, aquí només sóc el ne-gociant de bacallà. Vingui a classe.

Però mai no se'n va poder sortir.

L'art de l'abreviatura

¿Qué s'hi juga el lector, qua no ha vistmai una abreviatura com la d'aquell mem-bret de paper de cartes d'un bon ciutadà?

Feia així : «Francisco López»..~wwrM

Una mica d'història del "Papitu" ;; Buendía i Gassol va nèixer a la guerra

7,200 xistos inèdits en quinze anys

1 molles altres soses„

1•VY•••••••■••••••••••■••11•••••11t1■AAAAAAAAAAAAAAAAAAA•AAAAAAAAAAAAA■... ►^

►•►•C,•{

A:A•>4a

� ►4••

^ Corts, 615 ,Ss' Telèfon 12674 ^^

^ BARCELONA •4

• ••'[RR r.T. — - - V * • ♦ . v1.:v::v••v••yt•1CA ► A ^l1AA^%í1-rAai^►A^ACi^AAAAAAAAa^

• ::4 ••� iiF,I/f71^0C,iTIL.7

Grans novetats enServeis de Te

Vaixella i Cristalleries

•

¿':ì Iiellot,ic s

I'^III1L1_il iei_ Cl;lltl'1;33•

ras sa t I. e I, il C ;rii I, 12.

MIRADOR2

LA LITERATURA PINTORESCA L'-APERITI U0 LA VIDA 1 MIRACLES DE ÍIBUENDIA 1 GASSOL"

ELf CAí11HS Uf LA PRGPIETAT

A I11AÐRID

Hom diu, a cada avinentesa sortosa omalastruga, de la vida, que la Providènciavetlla i regeix. De vegades, fins s'arrisca ajugar. I en els seus jocs, els destins i elshomes anem de corcoll o ens enlairem sen-se esma, amb pocs miraments i deixant-nosde falòrnies. Però, mr lgrat tots els batibullsde l'existència, una cosa semblava, ai ! sa-grada, gairebé inassequible i subjecta a nor-mes fixes i immutables : la Propietat (així,amb majúscula, que fa més respecte). Però,també, segons sembla, li ha arribat l'hora.La propietat si no democràtica, i per bé quea contradent, es va fent més assequible.Sobretot per alguns sortosos ciutadans dela vida de Madrid. que frueix d'un Ajunta-ment capaç de fer quedar malament al ma-teix Rousseau, que sort tenim que es vaescaure a ésser ginebrí, que si s'escau a és-ser madrilev no sé pas on hauria anat a.parar.

El cas és que la Propietat ha guanvatMadrid uns insospitats camins i que no ésja tan difícil i fugissera com abans.

I si no, que ho digui el senvor MartínezOrozco (molt senyor nostre i propietari), elqual, havent adquirit per subhasta un solarpropietat de l'Ajuntament, que el subhastàprevios los trámites legales, s'ha trobat queel tal solar era no menys que una casassa— com hauria dit un ex-regidor barceloní —de set pisos. La del carrer d'Apodaca, nú-mero 18.

L'home, en assabentar-se de la seva bonafortuna, restà astorat. No n'hi ha permen ys. Perquè, ultra l'estranya avinentesad'aquest inoït procediment adquisitiu, resul-ta que, a causa d'una certa apreciació fetaper un regidor a propòsit de la massa bara-tor assenvalada a la venda del solar, unacomissió de regidors, després de visitar i re-conèixer el solar, dictaminà que el preu es-tava molt posat en raó, a la qual cosa su-posem que l'adquiridor no tindrà ara resa oposar.

Mentrestant hom pot fer totes les hipòte-sis imaginables. Ningú no podia sospitarde quina manera tan fèrtil un expedient ad-ministratiu pot desvetllar la imaginació.Tampoc cal oblidar l'abundosa doll de bron-ques i xiroies qüestions i plets enutjosos quetal fet representa.

Què és un solar? Què és una casa? Elsolar fa la casa o la casa fa el solar? Lacasa de qui és? De l'Ajuntament? Del com-prador?

I sobretot, ¿quina mena de fenomen òp-tic, de mai sospitada llei de visualitat in-flueix en els ulls dels homes una vegadaaquests han estat convertits en regidors?¿Per quin misteri on hi ha una casa un re-gidor — o molts regidors — no veuen mésque un descampat?

El Imparcial, en donar compte d'aquestasorpresa administrativa amb la qual l'A-juntament madrileny ha cercat de donar unnou encís a la vida burocràtica i un noupretext, ben original per cert, a la propa-gació del turisme, planteja encara una sè-rie d'altres problemes ben interessants.

El més interessant, però, és, segons enssembla, aquest d'esbrinar la in fluència quela regidoria exerceix en l'òptica.

Tota una revolució científica, parallela ala que ha fet el magnífic Ajuntament tras-tornant les lleis de la propietat.

FETITXISMEPotser el lector haurà sentir parlar dels

preus fantàstics que certs objectes d'art as-soleixen en subhastes. N'haurà sentit par-lar, però no ho haurà vist pas, perquè siposa els peus en alguna de les subhastesque es celebren per ací, deurà haver que-dat parat veient la dificultat amb qué pu-gen les ofertes. Fins sembla que s'arribena adjudicar objectes a un preu inferior alde taxaoió.

No correm, dones, el perill que algun diahàgim d'imaginar un diàleg com aquestque trobem en un periòdic francés :

M. Ragonot. — Mlle. Duplessis ha encar-regat el seu ram de cada dia?

El dependent. — Sí, ja és a punt d'enviar.M. Ragonot. — Bona clienta! Porteu-l'hi

junt amb la factura aquesta : 24 francs.El dependent (sobtadament inspirat).—Pot-

ser que us guardéssiu la factura ; pot seruna fortuna per als vostres néts.

L'amo se l'hauria mirat com es mira unximple. Dones bé, el dependent hauria tin-gut raó. Una factura del venedor de florsa la Dama de les Camèlies ha assolit, ensubhasta, la quantitat de dos cents «milfrancs. Ho hem tornat a llegir, pensant ha-ver-ho entès malament. La quantitat estavaen lletres, i deia, efectivament, dos centsmil. Els colleccionistes, molt sovint, tenenraons que la raó no coneix pas.

Sense voler ofendre ningú, creiem que capdels assistents a la sessió de cinema, dilluns,hauria donat tant per aquell autògraf.

— Qui és En Buendia i Gassol:'Vostès no ho saben, veritat? Està clar

que no ! Del que deuen estar enterats, se-gurament, és de que és En Buendia i Gas-sol. En l'actualitat, aquest misteri 'no preo-cupa gaire a la nostra gent. Fa cosa desis o vuit anvs, però, la incògnita sobre lapersonalitat del popular humorista va aga-far unes proporcions de gran misteri nacio-nal. Això vol dir, naturalment, que la famadel fecund cronista del Papitu era moltestesa. Ara la cosa s'ha calmat molt, pernles cendres d'aquella flamarada de curiosi-tat són encara prou tèbies perquè avui,dia 2 de maig de 1929, el periodista es pu-gui treure el barret, faci una graciosa re-verència, i digui :

— Dames i cavallers : anem a permetre'nsla satisfacció de descórrer el vel sobre lavida i miracles del famós Buendia i Gassol...

Jo el vaig conèixer a la redacció del Pa-pitu , fa cosa de dos anys. En aquell tempsel conegut setmanari comptava amb la mevamodesta collaboració. Un dia, En Costa, queera l'amo i senyor de la casa i que a més

BUENDIA I GASSOL

a més semblava — i encara ho sembla — unestudiant de capellà escapat del seminari deViena, em va presentar un senyor gros,abundant, amb un cabell rinxolat a la ma-nera dels gitanos rics :

— El senyor Buendia i Gassol...Em vaig emocionar discretament, li vaig

estrèn yer la mà, i des d'aquella data hemcultivat una bona amistar.

* * *Deuen ésser molt pocs els ciutadans de

Catalunya que no hagin llegit mai en Buen-dia i Gassol. ls jovenïssims ho fèiem d'a-magat de la família i la clandestinitat queacompanyava aquests esplais del nostre es-perit acabava d'arrodonir el prestigi queals nostres ulls agafava el fantàstic perso-natge. L'humor d'En 'Buendia i Gassol ésun producte típic del nostre país i té totsels avantatges i els inconvenients que com-porta tota llei de tipisme. La seva literaturava arribar a constituir un èxit popular gai-rebé sense precedents, i és de resultes d'a-questa popularitat, precisament, que hemanat a trobar el nostre amic i li hem dit :

— Perdoneu, però ara us farem una in-terviu...

— Es la primera que em demanen.Déu faci que no sigui la darrera.Així sia.

— Amén.* * *

I un cop arribats en aquest punt, cedimla paraula al senyor Buendia i Gassol:

— L'afició a escriure animalades — diu -em ve de marrec. Està clar que també heescrit coses que no en són d'animalades— ei, segons el meu criteri —, però me leshe guardades i sospito que moriré guardant-les encara.

Quan anava a l'Institut, ja feia les au-ques del curs i les semblances dels profes-sors. Això em va costar una vegada un càs-tig molt sever per part del senyor Bosque,professor de francés. Perque li vaig fer unasemblança en francès de fantasia i li deiaqu'il aimait beaucoup aller de ris auxtaureaux — això era veritat — em va fer co-piar dues centes vegades un verb, no recor-do quin, i va venir d'un que de qué com noem treu de classe. Jo vaig complir i li vaigescriure el càstig en papers de colors, d'a-quells de guarnir carrers.

Humorisme a tant la setmana el vaig co-mençar a fer l'any 1912, al Papitu. Enaquest setamanari jo hi representava unamena de paper com si diguéssim de «divo»,un «divo» modestet 1 massa treballador. Hihavia En Francesc Pujols, que feia de di-rector sense perdre la filosofia ; En Camps

Expressionisme. — En el tren de Sarrial'altre dia vaig veure una dona d'uns cin-quanta anvs repicats, grassa, flonja, tota,ella semblava feta de puré de castanyes. Jrs";!,no la conec ni sé qui és, però només de veu..'?re-la i observar-la, no pas amb molta deten-ció, vaig anar descobrint tots el detalls de vida d'aquella dona. Vaig endevinar, in-j?t

clús, els objectes que té damunt la seva de nit, i fins el coloret de gos conc

fuig dels grans dels rosaris, que invariable«.mentnen del pom del seu llit un Pe g PO pomde fusta de color de neula amb quatre

de corc. A més a més d'endevinaraquestes coses, vaig poder seguir tot el íi:dels pensaments d'aquesta dona, durant elsdeu minuts que la vaig tenir assegudadavant meu. I no us penseu que jo siguibruixot ni detective. Es que aquella donase'm presentà com un cas claríssim. Erauna persona absolutament sense malícia, ;1d'una transparència, per altra banda, gens',interessant.

Aquest exercici deductiu, que es fa sovintamb les persones inconegudes, es presta àgrans errors, es presta a ficar els peus a lagalleda. Però imaginem-nos per un mcxnemque nosaltres estem privats de l'ús de' I.paraula, i no sols de l'ús de la paraul:...sinó de tota mena de Llenguatge de mímicao senyals. Suprimim, per exemple, el diàleg.corrent, i dediquem-nos només al diàleg ex-cepcional, al diàleg que s'ho valgui, i ales-hores descobrirem una pila de coses. En pnimer lloc, nosaltres coneixem personalmentunes quantes persones, a les quals podemafirmar que no les coneixem gens. Ens hanestat presentades un dia, hem tingut amb'elles una conversa insincera, corresposta•naturalment, per la mateixa insinceritatles veiem un cap cada quinze dies, cad a

quatre dies si voleu ; parlem entre somriures i fent comèdia. I passa el següent :diàleg que tenim amb aquestes persones en ,distreu de l'anàlisi d'aquestes persones-; noés de bon to examinar els plecs de les sa-'bates, les taques del vestit, les dimensions`de la •corbata o dels punys, els pèls del nasi les berrugues de la cara d'un senvor a'qual heu de tractar amb tota consideració.A més a més, les paraules que us diu aquest-senyor són la màscara de la seva veritat,les que nosaltres contestem són la màscara"nostra, i són precisament allò que ens dis-treu d'endevinar o d'entreveure el que tin-gui un cert interès o, si més no, la veritatestricta sobre el subjecte que ens diu «Déu-lo guardo i «passi-ho bé». Una personaqualsevol, coneguda nostra, ens haurà assa.bentat, en converses fugisseres, dels fills que'té, de les excellències de la seva dona, delsplats que prefereix i de mil coses sense capimportància, i aquestes coses sense cap im-portància són les armes de què la personaes val perquè la gent no descobreixi-les co-ses que tenen importància: aquestes cosessón les que l'observador ha de caçar o ha'de robar pel seu propi compte, sense la colilaboració verbal del «pacient». Jo em troboen el cas de conèixer molt millor la vida imiracles d'un personatge al qual no he en -

raonat mai,-però que amb tot l'impudor s'li :^posat a tret dels meus ulls, que la vidamiracles de moltes persones de les qua :rfins sé el número de camises que posseeixen,i de la seva dentadura, per exemple, puc dirquins són els queixals corcats i els queixalssans.

Es evident que si el diàleg no vingués aenfosquir les coses, nosaltres tindríem unasensibilitat més aguda per descobrir la mo-ral dels homes i les dones que tractem, ensvaldríem per documentar-nos de l'expressió,l'expressió de tot el que és viu, i l'expressióde les coses inanimades com són els colors,la forma, l'edat, la grandesa o la decadènciad'un bastó, d'un anell i d'un mocador 4butxaca. Aquesta expressió de les co<<-martes tindria aleshores un valor una eicàcia com l'expressió viva dels ulls, i no edir que una superioritat enorme sobre 1' -pressió falsa de les paraules. La conversa,creieu-me, en la majoria de casos, porta alconfusionisme i a la mentida pura. Supri-mim, dones, tota mena de conversa, i ales-hores ¿quins avantatges en treurem de co n .truir la nostra vida de relació en aquesforma? Es clar que de moment ens vtnd i'molt de nou, i una gran quantitat de senres es moririen amb el nou règim. Tambépossible que el mutisme provoqués atacsferocitat, i la gent fes més ús dels queix: -i les ungles. Però els poetes que es dediquena extreure el suc més fascinador de la polpahumana, tindrien un sistema nerviós moltmés educat per produir una poesia de mésgraus. La massa de la gent agafaria un touniforme com les pedres de les parets de lescases, només les persones positivament :n-teressants excellirien, i excellirien deu ve-gades més, si es veien privades del diàleg.Tindríem també la sort de no passar tanteshores del dia sentint imbecillitats, i deixa-rien de produir-se milers i milers de paraa-les inútils. Les persones podrien dedicar-semés estona a respirar, a contemplar els mi-lions de cossos impalpables que es veuenen un raig de sol que entra per l'escletxad'un balcó, podrien llegir més estona, es po-drien rentar les dents més vegades i podrienfer l'amor d'una manera integral sonsa rcitar bestieses.

Jo, per la meva part, puc dir que els diesque prenc l'aperitiu en una terrassa, totsol, sense diàleg que em distregui, veigmoltes més coses, m'entero de moltes mncoses, i algunes d'elles utilíssimes, contr -plant, i de vegades punxant en silenci, l'es-pectacle dinàmic de galtes, bigotis, barrets.rodes d'auto, taques de fang i soles coas(tides, que quan tinc al costat un personaespiritualíssim que m'explica amb totsets i uts la seva ruptura de finitiva ambsenvora de compromís.

»SET' MARTA DE SAGARR\

JAUME I • 11

Margarit, amb els seus acadits sagnantsEn Prat Gaballí, que encara no era profes-sor de fer anuncis ; En Colom, En Labarta,i sobretot En Moraguetes, llavors en el puntdolç de la poca-solta.

L'amo, l'Illescas — un bon senvor que vafer-hi molts diners •i després, quan ja no

gse n'hi feien, se'n va penedir — al venir lauerra europea ens va encomanar a En

Moragues i a mi, els dos més ximples dela casa, perquè inventéssim quelcom rela-cionat amb la gran conflagració i que fosun allicient del periòdic. I amb En Mora-gues vàrem començar a inventar noticies dela guerra (quines notícies, Mare de Déu!).Però aviat En Moragues se'n va cansar illavors vaig pensar en crear un tipus decorresponsal molt barceloní, molt bon home,que, enviat al front, trametés les seves im-pressions. Ja veieu, dones, com el meu pseu-dònim es fruit de la guerra.

Vaig decidir d'anomenar-lo Badia i Gas-sol o sigui dos noms ben catalans. Noméssè'n va poder dir en un número. Un di-jous — a l'endemà de sertir el Papitu, esva presentar a la Redacció un tal senyorBadia i Gassol. Estava d'allò més cremati venia a protestar de que amb el seu nom• fes brometa.

— Jo sóc una persona respectable — vadir —, i al despatx se'm rifen, amb aquestacudit de vostès. Oh, i la dona... !

Jo no hi era, però l'Illescas, que no voliacompromisos, cm va canviar el primer cog-nom posant-m'hi Buendia.

Des de llavors — setembre de 1914 — finsara, he escrit setmanalment les ,meves obli-gades bestieses, amb l'istil que molts hancopiat o han intentat de copiar. Aquest »is-til» no té altre truc que ésser una còpia li-teral del català al castellà. S'hi aconseguei-xen efectes insospitats.

Diuen que sé fer xistos. Jo també ho crec,perquè des de 191 4 n'escric uns deu o dotzecada setmana i,.. sense patir-hi. Calculeu :

lo x 4=4o x 1z-480 x 1s=7.200.

O sigui : 7.200 xistos, això sense comptar-hi els extres.

Els meus xistos, anònims, modestos, elshe vist a dotzenes en obres de Muñoz Seca,Montero, Pérez Fernández... Altrament, nom nhi he afectat. En tinc publicats tres vo-lums. El primer es va exhaurir de seguidai els pocs exemplars que en resten es paguena un preu fideu vegades més car. Un èxit

Sempre he guardat l'anònim més rigo-rós perquè mai m'ha donat per la celebri-tat. Ésser cèlebre per haver fet l'ase, fran-cament... De vegades ; però, me n'he pene-dit en pensar que podria haver guanyatmolts diners fent «astracància» per al tea-tre, però, qué hi farem !

Molts es pensen que En 'Buendia i Gas-sol és En Joaquim Montero. No sé si aixàel complaurà, a ell. A mi, sí. Sóc una homesense aspiracions.

Ara no us penseu que solament hagi fetcròniques de la guerra i El Día Bético, eh?Durant un reguitzell d'anys he nodrit elPa'itu de cantes i fins —mal m'està dedir-ho — de versos. L'he dirigit tenint coma firmes de preu En Raventós, En LluísCapdevilá, l'Alfons Roure, En Manuel Font-devila, En Moragues, En Bon... I si nofos tan deixat i ho guardés, podría editarben bé una cinquantena de petits volums.

Periodista vell, molt enfeinat, empleatmunicipal, amic de les coses velles, aficionatal futbol... qué més voleu?

* * *Un exemple de literatura d'En Buendia

i Gassol:Ella, la Casta, era toda ñau ñau y pare-

cía que nunca había rota ningús plato nininguna olla, pero era más embustera queCalzones y sabía hacer todos los papelesde la aleluya.

Costa una mica d'entendre com un senyorespecialista en aquesta curiosa .branca del'humorisme pugui compartir aquestes acti-vitats amb una gran afició a l'arqueologia,posem per cas. Probablement ningú no en-devinaria que sota les tres solemnes inicialsque han firmat tants i tants articles carro-gats d'erudició i de respecte s'hi amaguésla mateixa personalitat que ha donat vidaal xiroi personatge del Papitu. El nostrepaís dóna aquestes coses.

* * *I vet aquí que anava a donar per acabat

aquest article sense complir la promesa quehe fet al lector en començar. Es tracta, na-turalment, de dir qui és En Buendia i Gas-sol, •

Però, sen yors meus, em trobo en un com-promís.- Li -he donat paraula que no el des-cobriria. Qué farien vostès en el meu cas?

Esta dar que l'obligació del periodista ésd'ésser indiscret. Però ell, En Buendia iGassol, també ho és de periodista. Entrecompanys, cal que se'n facin càrrec, no enspodem trair. JOSEP MARIA PLANES

R. M.

111111/111~11~1~1~1

GRAVATS TIPOGRÁFICS \' BADAT, I CAMATS París, 201. Telèfon 740711

Frases AntològiquesHa mort el Pich i Pon francès. 1 això

de Pich i Pon ]i ho diem per l'oratòria, nopas pels afers, ja que es tracta d'un petitrendista, nonagenari, que vivia a Suïssa.

Es deia Rézon 1 de vegades intervinguéen la vida pública. Ha deixat frases me-morables, tan memorables com les de I'ex-senador evolucionista. Per exemple :

«Víctor Hugo, tan digne del nom queporta.»

«N'hi ha que diuen que sóc més ric delque sóc ; és fals, no sóc més ric del quesóc.»

D'una oració fúnebre : «El nostre desgra-ciat camarada ha mort prematurament, per-dent així l'ocasió d'afegir alguns anys alsque Li restaven de vida.,

Essent jurat en un judici, increpà a l'a-cusat, que deia que tenia remordiments :«No és ara que els havíeu de tenir, sinóabans de cometre el fet.»

Els que realment esp ,en El Matí

(De L'Orn, Manresa.)

0CALZADOS

MINERVASociedad Anónima

ViaLaietana, 30

Roses de Sani bordiAquest any Sant Jordi, com un egoista,

s'ha enginyat de manera que no faltés ai-gua a les seves roses, trencant la consignade l'eixut que sembla decretat per a total'anyada. I, què voleu que us diguem? UnSant Jordi regant-se per a ell sol i amb tantde compte les seves floretes més aviat sem-bla un Senvor Esteve...

De moment les floristes que n'han vistpatir el negoci, no li'n saben gaire grat.

Tampoc els barretairesPerò ni les roses ni els barrets de palla

eren el centre de l'atracció pordiana d'en-guany. Ho era tan solament l'exhibició alpúblic de les noves dependències de la Di-putació, passant per aquell pont gòtic, obramestra de l'ebenisteria en pedra del segle xxbarceloní.

Una bona dona. sobretot, ens ha cridatl'atenció. Badava tota la boca i de tanten tant proferia paraules d'admiració pro-funda. «Oh, que bonic!... Oh, que pre-ciós !... quina cosa!», murmurava amb uncert parrupeig de tórtora.

Perú en arribar a la sala de sessions ambaquell sostre on relluen 200.000 pessetes d'ori del qual pengen aquelles aranvasses deVenècia ; atuida per l'espectacle de la pom-pa d'aquelles cadires i taules amb tintersgegantins, taules presidencials, de la prem-sa, escons i panys de domàs i catifes, nopodent contenir-se es girà a la seva filla ili fa:

—Noia, noia! Això deu figurar un men-j ador !

La filla s'enrojolava com les porpres delPalau.

Subscriviu-vos a MIRADOR

NIIRADDR 3

ESTÒNIAEls problemes de la llibertat `'' La velocitatés mala vida

GEOGRAFIA : POLÍTICA : CULTURAFullejo un text escolar de Geografia, de

E. S. Ginffra, de Montevideo. Amb agrado-sa sorpresa veig un llibre d'aquesta mena,al dia. Hi descobreixo un autor atent iamatent i d'esperit obert. Diu, per exem-ple, parlant d'Estònia, «capital Tallin (abansReval)». Mostra en general un exemplarrespecte per totes les autenticitats i dretsnaturals, culturals i lingüístics de tot po-ble, per petit que sigui.

En efecte. No és pas, essencialment,menys poble, menys respectable, un de pe-tit que un de gran, talment com no és pasmenvs nas, específicament, un de curt queun de llarg. Com una engruna d'or pot és-ser, qualitativament, més or que no un trosgros. Tot això és veritat de sentit comú ;però no ho és realment, si no impera al-menys en la consciència general, encara queen sigui privada l'expressió tal o tal.

El fet és que un autor de Montevideo,de l'Uruguai, és conseqüent amb aquestsentit comú, i ho demostra en una obra es-colar de Geografia, mentre les grans obresde consulta en curs de publicació a casanostra demostren que llurs autors i editors,si més no, baden lamentablement.

Serà qüestió d'ambient? ¿Serà perquèaquella envejable República del Nou Mónes manté cada dia més ferma damunt l'es-cambell ideològic dels corrents gloriosos delsegle passat pel que toca l'individu, i delsde !a post-guerra en esguard de les conec-tivitats?

Si no, ¿per qué les grans publicacionsgeogràfiques que su rten de les nostres edi-torials i dels nostres autors, al cap de deuanys d'ésser Estònia un poble, un Estatindependent, d'independència àdhuc oficial-ment i universalment reconeguda, diuen quela seva capital és Reval, nom imposat alpaís esclau, i no Tallinn, nom autèntic?

Doneu a Tallinn la forma ortogràfica ques'adigui més amb l'idioma en el qual es-criviu la Geografia ; lleveu-li una 1 o una n,o, encara, poseu-li un accent, etc. Però, ¿perqué acceptar Oslo per Cristiània, Petrogrado Leningrad per St. Petersburg, i en canvioposar-se a Làtvia en lloc de Letònia, aTallinn en lloc de Reval?

És veritat que quan Josep Pla anà a Rús-sia, també escriví des de «Reval». Perú tan-mateix ja han passat molts anus per igno-rar encara els nostres autors de Geografiacerts canvis importants en l'ordre polític ilingüístic. Tots havem convingut que laGeografia moderna ha d'ésser cosa viva iglobal. O, haurem d'admetre que un senyorde Montevideo pot documentar-se referenta Estònia millor que no un barceloní?

Em sembla que ens convé molt de fer ho-nor a la nostra cultura encara que no siguien la nostra llengua.

Justament Estònia és un dels Estats quemés han de merèixer la simpatia nostra.Té no gaire més d'un milió de pobladors,i respecta totes les diversitats ètniques ilingüístiques que presenten. Les seves cos-tes donant sortida al (Bàltic l'han fet vícti-ma de les escomeses de les grans Potènciesveïnes, sobretot de Rússia, que l'oprimí sen-se contemplacions amb pretensions assimi-listes fins a la crueltat des del regnat delTsar Alexandre III, pare del destronat Ni-colau II.

El meu distingit company H. Seppik, deTallinn, ens informa des de les columnesinternacionals de «Heroldo de Esperanto»sobre l'autonomia cultural que gaudeixen lesminories nacionals que integren aquell país.

Després de la gran revolució russa de1917, ens diu, el poble estonià assolí la sevaindependència política i nacional a costa devictòries armades contra els invasors bolxe-vistes i destacaments germànics, i no ha vol-gut seguir el mal exemple d'aquests dosveïns imperialistes, sinó que volgué tot se-guit garantir als habitants de fronteres en-dins de la República el dret de governar-sei de definir-se.

Corn més avança i es defineix el segle xxmés clar es veu que ha passat l'avinentesaque el liberalisme oferí als Estats nacionalsd'acabar l'obra d'unificació començada perles grans monarquies.

Aquesta mena d'avinenteses no s'escauensovint ; caracteritzen, d'una manera general,el moment en què els pobles es lliuren aun ideal amb la ingènua adoració i l'entu-siasme místic de totes les iniciacions. Solsaleshores la massa es deixa plasmar perl'home d'estat.

Ni un Gregori VII, ni un Innocenci IIIhaurien unificat el poder espiritual de l'Es-glésia si no haguessin operat quan el sen-timeht religiós s'amarava de misticisme. Lamateixa obra hauria estat impossible en elsegle de Luter o en el de Voltaire.

Un procés semblant, per la natura de laseva evolució si no pel seu significat, haseguit el liberalisme. Hi hagué un momenten què era possible epdegar-lo fins i totcontra d'ell mateix. En finir, però, el segledinovè la direcció del liberalisme esdevé mésdificil. Els pobles descobreixen' que la lliber-tat pateix, en la vida real, les impureses iimperfeccions de totes les coses humanes.En l'Emili ginebrí de Rousseau, el nostre«Emili» havia après que la llibertat és l'es-tat natural de l'home. La realitat li ensenyapoc a poc que aquests obstacles que homcreia externs tenen gairebé sempre el seuorigen en el mateix impuls de llibertat. Cadanecessitat 8e llibertat satisfeta amb excéspot convertir-se en obstacle a d'altres im-pulsos naixents de llibertat.

¿Què regularà amb justícia aquests im-pulsos? La regla jurídica, és clar. ¿Es, però,que la regla jurídica, enc que dictada pervoluntats serenament objectives i per intel-ligències d'elevada imparcialitat no reflec-tirà, per inevitable imperfecció i flaquesahumana, els interessos i àdhuc potser elsegoismes inconscients dels legisladors? Pro-blema greu que en albirar-se anunciava l'ad-veniment d'una nava etapa en la històriadel moviment liberal.

El segle xix havia gravat la llibertat enels cors, l'havia entallada en els marbres il'havia inscrita en els codis. La revolucióliberal fou una bella i gloriosa afirmació dellibertat ! L'estament social que acabava derealitzar-la legalitzava amb ella un estat defet, però proclamava també un principi, undret general humà. El que caracteritza elmoviment liberal del segle xix és, sobretot,la proclamació del principi, l'afirmació deldret de llibertat.

En aquesta primera etapa del movimentliberal, representada per l'Emili ginebrí i perles seves múltiples encarnacions particulars,cap contacte no era prou aspre encara pera motivar ]'heterodòxia liberal i res no im-pedia l'existència d'un sentiment unànimeentorn d'un principi comú. Heus aquí perquè principi i sentiment d'acord donaren alliberalisme una tendència unificadora, activapolíticament i socialment com una força cen-trípeta.

A mesura, però, que la noció de llibertatdesvetlla el desig de la fruïció de la llibertat,que el dret reclama la seva traducció en fet ique l'opinió pública vol que a la proclamaciódel principi segueixin les condicions pràcti-ques necessàries a la seva efectivitat ; amesura que la massa confusa esdevé unestat organitzat i que en l'ordre internacio-nal les petites nacionalitats abaltides adqui-reixen consciència de llur personalitat, elmirall encantat de la llibertat en el qual esmiraren els homes del segle xix es parteixen mil bocins i si el principi roman, per lleipròpia, un i indivisible, el sentiment passadel que és general al que és pa rticular, del'abstracte al concret. Des d'aquell momentel liberalisme, que en la seva etapa iniciales reduí a una simple i categórica afirmacióde llibertat, planteja, a més un problemad'organització i distribució de la llibertat.

Hom ha tractat i tracta encara inútil-

(*) Traduït del llibre Iberio, pròxim apublicar-se.

ment d'aprofitar aquesta dissociació del prin-cipi i del sentiment de llibertat per a inten-tar una restauració dels principis autorita-ris. La temptativa ha estat contraproduent.Pertot on aquesta restauració ha estat as-sajada sols s'ha aconseguit plantejar el pro-blema de la llibertat en tota la seva am-plitud: d'una banda s'ha retrotret al seupunt de partida de problema d'afirmació ide dret ; d'altra banda encara s'ha agreu-jat com a problema d'organització i distri-bució de llibertat fins al punt que el socia-lisme i els particularismes s'han convertiten l'encarnació mateixa del liberalisme enla realitat concreta i positiva.

Aquesta segona etapa del moviment libe-ral s'inicia a Catalunya vers 1886.

Corria el tren per -terres castellanes i enel fons d'un vagó desballestat amb la plo-ma a tall de llança i el mostruari 'a guisad'improvisada darga, no hauria estat difí-cil de descobrir el cavaller d'aquest nou es-tat d'esperit. De pretensions utilitàries i ullssomiadors, el nostre viatger menvspreava elpaisatge real que tenia al seu davant, ab-sort en la contemplació del paisatge inte-rior que en el seu cor havien gravat elspoetes i historiadors del Renaixement ca-talà.

La plana bruna, de comes suaus i ondu-iades, li recordaven la mar llatina, de lesglorioses gestes. No pensava amb Amadísni amb Roldan, però en la seva imaginacióli semblaven gairebé actuals el desarmat_entgeneral decretat pel Comte - Duc i l'enca-denament de les ganivetes a la pota de lataula camperola. Evocava el seguici delssavis barons, l'antiguitat dels usatges i elprestigi de la Diputació general... No preniales ramades transhumants per fantàsticsexèrcits de fabulosos emperadors, però pot-ser alguna vegada palpitava el seu cor i escrispaven els seus nervis en sospitar que lapolseguera dissimulava la marxa dels ter-cis.

¿Qué representava l'aparició d'aquesta fi-gura romàntica i, si voleu, ridícula? Repre-sentava, com ha estat dit, el tradicionalis-me de Catalunya, l'exaltació del seu pai-ralisme secular, però tant com això, i enca-ra potser més, malgrat la inconsciència queels seus defensors en tenien, representavael primer senyal de l'evolució de l'esperit pú-blic del general vers el particular, de l'abs-tracte al concret. Per si l'aparició del nostreviatger romàntic no fos prou altament sig-nificativa, poc temps després, un home deformació liberal, Valentí Almirall, en la se-va remarcable contestació al discurs famóspronunciat per Núñez de Arce l'any 1887,d'una manera cordial però categòrica, des-cobria el camí considerable que el sentimentliberal havia fet de l'abstracte cap al con-cret. I, primer que tots, Pi i Margall sentiamés vivament que ningú els problemes dela llibertat concreta i se n'anava de dretvers les solucions que havien de permetrel'associació intelligent del principi abstractei únic amb els sentiments concrets i múl-tiples de llibertat.

La coincidència én una mateixa inquietudi preocupació en tres homes tan diferentspel seu temperament i per la seva culturaconsagrava l'adveniment de la segona eta-pa del moviment liberal dins la Península.Amb ella acabava la possibilitat de fer ser-vir la llibertat com un instrument d'absor-ció dels petits pobles per part dels grans es-tats i de domini del proletariat per part de laburgesia. Des d'aleshores aquesta aspiraciódels polítics unitaristes liberals passava aésser una utopia tan irrealitzable com ladels que encara conserven la inusió d'asso-lir els mateixos resultats pel mitjà de laviolència.

La solució liberal ja no era possible dinsdel marc unitari de l'Estat del segle dinovèi els esperits clarividents es decantaren versles solucions federatives nacionals i inter-nacionals, dintre les quals els drets dels in-dividus i els drets dels pobles són recone-guts i salvaguardats.

JOAN ORS

Un periòdic francès ha obert una inves-tigació pública sobre la velocitat, o, si esvol, sobre la dèria de la velocitat, una en-questa sobre això que podríem bàrbaramentanomenar el velocitisme, el velocipedismedel nostre temps. L'enquesta en qüestió esplanteja així :

«Velocitat, trepidació són les característi-ques del segle. L'automòbil, l'avió, el cine-ma, la T. S. F., són déus, i llurs adoradorssón incomptables. L'home d'ara té una ma-nera nova de sentir, de veure, d'oir, ràpida,sintètica, immediata.

»¿Els déus d'avui influeixen sobre la lite-ratura, la novena, el teatre, etc.? Aquestainfluència, quina és? La creieu profunda?La creieu durable?»

No es pot dir que la proposició enquesta-tiva• sigui admirablement posada : és mésaviat barroera. ¿Per què esmentar ací latrepidació? Perquè és una característica delsegle? Aleshores hi ha milers d'altres ca-racterístiques més importants que l'enques-tador ha oblidat de proposar-nos. La trepi-dació és una característica del nostre tempsno pas tan important com els accidents d'a-viació o d'automobilisme, una de les moltescaracterístiques enujoses i doloroses del se-gle, una característica indesitjable, negati-va. ¿Fer qué, doncs, entroncar-la amb lavelocitat, que és una característica cabdali afirmativa del nostre temps? ¿Quin resul-tat confusionari no ha de donar una en-questa iniciada amb aquesta inèpcia?

Si la velocitat és la característica del se-gle ; si ]'automòbil, la T: S. F., l'avió, etc.,són déus amb adoradors incomptables, cal-drà convenir que l'enquesta és ociosa, i queja queda contestada en aquest predicat:aleshores és inevitable que aquests déusinflueixin sobre la literatura ; i si influeixensobre la literatura no podran per menvsd'influir sobre el teatre i àdhuc sobre lanovella, tota vegada que fins aquesta data,el teatre i la novena són tan certament li-teratura com la mateixa literatura, si lamemòria no ens enganya. I àdhuc és pro-bable que aquests déus influeixin sobre elscostums, sobre les ciències, sobre la socio-logia, sobre l'art i sobre moltes altres acti-vitats que l'enquestador oblida.

Aquest desgraciat enquestador acaba laseva consulta amb les preguntes : «Aquestainfluència, quina és? La creieu profunda?La creieu durable?» — I bé : ¿qué hi fa queels enquestats la creguin o no profunda odurable?

El cinema, la T. S. F., etc., influeixensobre la literatura i sobre totes les coses :enquestar sobre això és balder. Però és quesón també totes les coses les que han influïtsobre la T. S. F., sobre l'aviació, sobrel'automòbil. Es més : són totes les coses quihan fet i pastat aquests déus. La vida hu-mana, i àdhuc la dels més ínfims zoòfits, ladel mineral i tot, són així de complexes ide molecularment interdependents. En la vi-da còsmica no hi ha cap espor, cap rnolécu-la, cap niciesa ociosa : tot té la seva utilitati la seva raó d'ésser en els cataclismes, epo-peies, eclosions i regressions. I les regres-sions i cataclismes tenen marcat llur bloc illur funció necessaris en l'evolució, en lesmés grans civilitzacons. La teoria de la re-lativitat, el sistema platònic, vistos al mi-croscopi, deurien mostrar-nos una contextu-ra singular de raciocinis sublims, enraonatsi estúpids, coordinats de sobrehumana ma-nera ; això des de temps immemorials, finsal punt cabdal de l'aglutinament que potcristallitzar amb la teoria einsteniana o pla-tònica si l'atzar posa en aquell precís mo-rnent, lloc, hora, minut i segon un Plató oun Einstein que els enfili. Milions d'altresteories soprenents o engrescadores deuen ha-ver-se perdut (necessàriament perdut) comun gastament perquè no han pogut éssertravessades oportunament per aquell enteni-ment d'especialista o de badoc que les podiahumanitzar. Després, una teoria de les ideespreestables o de la relativitat devenen imme-diatament molècula heincorporada a l'oceàd'accions i reaccions que ha de peixar altresteories, altres sistemes de locomoció, altressistemes de plasmació, etc., etc., etc.

Es molt aventurat de dir, ara, per qué esprodueixen aquests fets, ni qué en oot per-venir, ni quants pams de raó representen,ni si duraran gaire. Fins pot ésser queaquestes preguntes delatin un temperamentgolafre i barroer 1 que en' conseqüència laresposta que n'obtingui sigui errada per dià-metre. Aquest incommensurable oceà de de-terminisme en el qual estem submergitsen cos i ànima és prou interessant en l'im-prevïst de cada mil•lèsima de minut i en elpetit joc de les immediates causalitats per-qué ens entretinguem a malgastar el tempsen golafreries indigestes de causalitats me-diates. Els més potents telecopis de la fan-tasia no atenyen aquestes nebuloses, o bé,en visar la nebulosa, només atenven un es-carbat allotjat entre les lens. Així, per exem-ple, quan l'enquestador inquireix si la dèriade la velocitat influeix profundament i du-rable sobre la literatura pot ésser que tot-hom li contesti el que ell espera que tothomli contesti, ço és, que sí — i en realitat re-sulti que no : que la velocitat no solamentno influeix en la literatura (i altres coses),sinó que és la literatura (i altres coses) çoque influí en la velocitat—; és més ço queféu la velocitat, ço que la incrementà, çoque instigh els homes perqué inventessinmaneres de fer això i allò i el de més enllàcada dia més de pressa ; fer més veloçmentun determinat nombre d'accions... exceptela del literat. La velocitat seria una maneraartera i subconscient de fer certes coses se-cundàries més de pressa per tal d'haver méstemps de fer amb molta calma i molt con-fort (confort és assaboriment de la calma)les coses primordials que en el desordre ac-tual no hi ha temps de fer, de ben fer. Sihaig d'anar a Berlín per negocis, agafarél'avió ; però si vull excursionar i fruir delpaisatge agafaré un tren qualsevol, que nocorri massa o faré el camí a peu. La vel o-citat de la vida moderna serveix a l'obrerper a reduir l'antiga jornada d'onzé horesa la jornada de sis ; serveix al capitalistaper a poder anar al dancing i per a fer cre-uers en un bon «vacht» ; ço que abans, quanno hi havia indústria (velocitat), i per tanttampoc hi . havia capitalisme ni obrerisme,només podia fer la noblesa inactiva. Ales-hores la humanitat estava dividida en gentque feien tota la feina i gent que feien totel descans. Aquest desequilibri és el que vadestruint la velocitat mecanitzada.

Només els senvorets desenfeinats amen iexalten la velocitat absoluta i per si mateixa.Són els velocipedistes d'ara.

JOAN SACS

Ja en el manifest de 24 de febrer de 1918,proclamant la fundació del nou Estat de-mocràtic, promet especialment a les min o-ries nacionals una ampla autonomia cultu-ral. Ben clarament és expressat ]'esperit detolerància en la Constitució, que no pot can-viar sinó a base d'un plebiscit. El seu arti-cle 6 diu : «Tots el ciutadans d'Estònia sóniguals davant la llei. No poden existir privi-legis públics legals ni diferències per motiude naixença, religió, sexe, classe o naciona-litat.» L'article 12 garanteix a les minoriesnacionals la instrucció en llengua materna.I, encara, diu la Constitució d'Estònia :«Tot ciutadà es lliure de definir la seva na-cionalitat.» «Els membres de minories na-cionals que es troben dins les fronteres d'Es-tònia, poden constituir, en interès i conreude llur cultura nacional, institucions autò-nomes amb aquest fi», etc. Art . 22 : «Enels llocs on la majoria dels habitants nopertanyen per pròpia definició a la nacio-nalitat estoniana, sinó a una minoria na-cional, l'idioma oficial local per als aferspúblics pot ésser el d'aqueixa minoria na-cional.» Art . 23 : «Els ciutadans de naciona-litat germànica, russa o sueca poden adre-çar-se per escrit a les Institucions centraisde l'Estat en llur respectiva llengua.»

EI 12 de febrer de 192, fou acceptada pelParlament una llei especial sobre l'autono-mia cultural de les minories nacionals. S'ins-pira en els principis polítics constitucionalstranscrits, perú referint-se especialment ales Institucions culturals dels minoritaris,les quals són considerades públiques i legalsi que acompleixen una misssió oficial del'Estat.

Segons la llei d'autonomia cultural, sónadmeses com a minories nacionals la ger-mànica, la russa i la sueca, històricamentlligades al país, i totes les altres minoriesnacionals que assoleixin 3.000 membres dinsel territori de ]'Estat.

De 1.116.325 habitants d'Estònia, pel ge-ner de 1 927, 87'7 per roo són estonians (oestonesos, mestre Fabra?), 8'2 per toa rus-sos, 1'7 per roo germànics, 0'7 per roo suecs,o'4 per roo jueus, etc. Doncs, segons la ditallei d'autonomia cultural, també els jueuspoden constituir-se ofioialment en minorianacional.

La minoria nacional que desitja gaudirdels beneficis de la llei d'autonomia cultural,n'informa el govern per mitjà de diputatso bé d'organismes culturals, i aquest efec-tua els tràmits necessaris per a les primereseleccions d'un Consell de cultura.

Per a tot ciutadà d'Estònia, l'adhesióqualsevol organització cultural autónoma éslliure igual que la separació. Tot aquell quevol pertànyer a una autonomia cultural i témés de i8 anys, pot inscriure-s'hi. Els quino han assolit aqueixa edat van amb la na-cionalitat de llurs pares ; si aquests són denacionalitat diferent, ,segons acord dels pa-res ; si aquests no s'entenen, preval la na-cionalitat del pare.

És de la competència de les Institucionsautònomes culturals i) organització, admi-nistració i control de les escoles públiquesparticulars en llengua materna, i, 2) vet-llar pels altres problemes culturals i per totaempresa i institució creades amb aqueix fi.

La base material de les Institucions decultura autónoma es nodreix de subvencionslegalment fixades de l'Estat, corporacions,quotes, donacions, recaptes, etc.

Digueu si un Estat d'essènoies constitu-cionals tan pures i de règim cultural tan no-ble no mereix tots els respectes de la gentnormal. No val, doncs, a ignorar, i moltmenvs a fer ignorar, les autenticitats d'Es-tònia, que és polítiament i culturalment unaSuïssa de nova llei al golf de Finlàndia,que és un gran exemple i una gran lliçóper a tots els Estats que viuen encara ten-dències cesaristes i crisis del més elementalsentit humanista i cultural dels nostres dies.

DELrf DALMAU

Aquest número ha passat per la prè)ia censura

OFICINA INTERNACIONAL DE PATENTS 1 MARQUES

Josep Torre de Mer SanromàAdvocat

Balmes, 66 Aragó, 225 s Telèfon 70873

\* LES LLETREL'ONCLE JOAN

Conte inèdit de JOSEP MARIA DE SAGARRA

No interessa,no fa riure, ni molesta

Denunciem que L'Amic de les Arts enca-ra no es digui L'Enemic de les Arts.

Denunciem també que l'imprimeixin ambortografia i amb bon paper i... sobretot ala impremta de J. Soler de Vilanova i Gel-trú.

El número 31 de L'Amic de les Arts ésuna mena de Palau de la Música de la lite-ratura catalana. Tan barroc és i tan PODRITde literatura.

...literatura que en mans de Dalí és dequalitat molt inferior i servida per una sin-taxi...

Un motor, una maquina mode rna, és unacosa molt ben ajustada. La sintaxi és l'artd'ajustar. En Dalí no pot renegar de la sin-taxi perquè ell quan pinta demostra tenirpaciència i manetes. En Foix bé ajusta eisseus poemes! Dones? La conseqüència esevident : En Dalí no en sap més, i aixògai--bé és una injúria en un home quequan pinta fa un treball de mallorquí, untreball de monges.

Això ens portaria a parlar de la pinturade Dalí.

I hauríem de dir en primer lloc que lacridòria de l'home que vol assassinar l'artsembla anunciar un període de conservado-risme durant el qual ens dir«: «Mireu queen sap aquell enemic de l'art.» Però s'ex-posa que ja no ens commoguem. La gent jaha ensumat que En Dalí és una mena deRomero de Torres, de Figueres, un retan--ler. Pobre d'ell si en lloc d'ésser de Figuereshagués estat de Córdoba, menys nostrat,etcètera, etc. !

Tot això ve de Paris, passat per Madrid,i amb molts anys de retard. Ja ho havíemtastat. Ja fa catorze o quinze anys que Jo-sep Maria Junoy es pintava els ulls i elspòmuls ! I el seu Guvnemer encara fa im-pressió i és encara evidentment més moderaque el pernabatre d'aquest ramadet de cen-taures.

I ara una excepció, i no perquè es tractid'un amic : sentim, una estranya atracciópels poemes d'En Foix. Les «Practiques,que insereix a L'Amic de les Arts és l'únictext que ens atreviríem a defensar.

I tot això és tan poc «troublant» ! Es taninnocent. Preferim Gide i Proust. A L'Amicde les Arts el Dimoni no hi té res a veure.

No obstant, Freud, al qual sovint invo-quen els nostres centauros, potser trobariamatèria d'estudi en aquests esplais.

Diguem abans que tot que els créiem sin-cers. Són ells els que dubten de la seva sin-ceritat, els que no n'estan ben convençuts.

En general, tothom que ha comentataquest número ha qualificat d'insincers llurs

autors. No ho créiem pas així. Juraríemque una força secreta els empeny i els cí,n-grega. Tot això fa més respecte del quesembla. ¿Estan segurs aquests poltres cen-taures — volem dir joves centaures de laseva llibertat? ¿No tenen por de descobrir-se? ¿Aquests renills i aquest pernabatre nosón un símptoma de timidesa? I potser en-cara hi hauria regions més interessants aexplorar.

Abans de discutir amb aquests centaurosels exigiríem una condició: que cada unhagués viscut almenys un any aparellat ambun o alguns centaures femella. I un copesbravats, parlaríem.

Llegint Dalí se'ns acut el següent co-mentari : A aquest xicot l'hem de casar. Noens cal saber res de les seves preocupacionssexuals. Si té un problema sexual, que elresolgui, però que no ens en parli, perquéencara no sembla interessant.

A L'Amic de les Arts ens presenta la sevacaseta de Cadaqués. Ens plau la caseta.Però denunciem que la fotografia ens lapresenti amb un temptador reflex sobrel'aigua.

Per aquestes platges devien passejar-s'hiuns grecs que devien dir uns grans renecsi ésser uns solemnes tahalots. Consti, però,que oposem aquells grecs poca-soltes a laidea d'un figurí que es passegés per aque-lles platges amb pantalon blanc i en cos decamisa — en cos de camisa de dona —, ca-misa imperi, i que el figurí porti un bigotetcom una oreneta, i els ulls i els llavis pin-tats.

S'endevina que aquests centaures són in-sociables, inaparellables. Si no fossin tantímids! Tan maquinistes com són, si sa-bessin que una dona és una màquina per-fecta, molt ben ajustada i feta en sèrie!

Es inexplicable que hi hagi un problemasexual a resoldre, perquè la literatura deL'Amic de les Arts és una literatura denois rics. No valdria més protegir algú?

Entre altres exhibicionismes hi ha en laliteratura de Dalí l'exhibicionisme de fer elric, de citar noms de grans hotels, etc., etc.,com un provincia o un pervingut.

Quan els homes de L'amic de les Artstinguin idea que tot això és molt vell i queja és del domini públic, i que el seu sub-conscient no ens interessa — encara menysque el nostre — i que les teories super-realis-tes ja estan incorporades a la literatura, sesuïcidaran .

Fa més d'un any demanàvem que es con-cedís a Dalí un crèdit de llibertat. Però totsens prometíem coses més bones i, sobretot,una mica més d'imaginació.

MANUEL BRUNET

Què penseu dels Jocs Florals?MIRADOR obre una petita enquesta entre

els nostres poetes i els demana la seva opi-nió sobre l'estat i els resultats actuals de«los Jochs Florals».

Donem avui les opinions dels poetes JosepMaria de Sagarra i Rossend Llates, que sónels que hem trobat primer perquè són de lacasa, per bé que només hi escriguin enprosa.

En tenim d'altres de demanades i algunesde rebudes, qua anirem publicant en nú-meros- següents.

La meva opinió sobre els Jocs Florals?...Quan tenia quinze anvs, ésser premiat alsJocs Florals de Barcelona em feia l'efectede treure la rifa de Nadal... Als divuit anvscan varen donar l'Englantina ; amb aquestmotiu vaig estrenar el primer barret de copai el primer jaqué de la meva vida ; natural-ment que d'una institució que em va pro-porcionar aquestes tendríssimes joies puerilsno puc dir-ne gens de mal, tot al contrari...Després d'aquest fet em vaig passar denanvs o dotze sense preocupar-me de la ve-nerable institució, sense enviar-hi cap poe-

sia.-_ anv (l'any i 923), purament pel gustde fer Reina de la festa la filla d'un excel-lent amic meu, vaig enviar uns versos alsJocs, i em donaren la Flor natural ; des-prés no me n'he tornat a preocupar mainiés, i penso morir sense ésser «mestre enGai Saber».

Sobre el bé que actualment puguin fer elsJocs Florals a la nostra poesia, em pensoque de bé positiu no n'hi fan cap ; donenlloc, però, que durant una setmana suri en

els diaris el nom d'algú que passa com apoeta i no és altra cosa que un infeliç.

Em guardaré de tractar amb manca derespecte la història dels Jocs Florals, peròaquesta història es refereix al temps passat,com totes les històries. Actualment els JocsFlorals no serveixen per res, són una cosamés de les que resten, amb pols de «NiuGuerrer,,, de poca-solta tossuda, provincianai miserable... — Josep' M. & de Segarra.

Crec que, d'un punt de vista literari, elsJocs Florals no volen dir res. Indiferentmentpremien bons i mals autors i, naturalment,més de dolents que de bons.

Tampoc no és un misteri per a ningúque, a pesar de les pliques i les garanties,tot va segons els maneigs d'una ridícula di-plomacia secreta. De manera que no se'nsalva ni la bona fe.

No dubto que poden defensar-se per altresconsideracions alienes a la literatura.

Però el que més m'em pipa dels ,jocs Flo-rals és que són una de les ídolos intangi-bles de la nostra massa «cofoista». — Ros-send Llates.

LLIBRERIA FRANCESAi LLIBRERIA GENERAL ESPANYOLA

La més important de BarcelonaRambla del Centre, 8 1 10

Per obtenir els periòdics i publicacions illustradesFranceses, Angleses, Americanes, Italianes, Russes,Noruegues, Daneses, Gregues, Belgues, Suïsses, etc.

dirigiu - vosal

QUIOSC FRANCÉSRAMBLA DELS ESTUDI

de la Llibreria

IS

1

1

••••••••••••••.W•-...W•••• .N••W««N •.M« «M«. .-.M •••• W - - - - - ••••••••• • - - •

per obtenir les novetatsde la llibreria francesa

dirigiu-vosa la

r' L luís BergéLlibre ^ aRambla del Centre, 19. - BARCELONA

4 MIRAR

El meu oncle Joan va començar la vidafent de mariner. Era un minyó camallarg1 ple de vinagre, que tenia molt poques pa-raules i es lligava la corbata com el nusd'un farcell.

Passava les hores mortes en el port deTarragona, guaitant els vaixells carregatsde vi, d'oli i d'avellanes, 1 de tant en tant1i queia una mena de somriure sobre els Lla-vis, i li fugia la pallidesa d'aquelles galtesamb quatre pèls de cadell desmarxat.

Un dia. ''oncle Joan va dir al meu avique volia ésser pilot, 1 el meu avi `.i va cla-var una gran garrotada a l'esquena, ambun bastó que sempre dula, un bastó negre,feixuc, amb un puny que era un cap degos de malaquita.

Des d'aleshores l'oncle Joan i el meu avino es dejen mitja paraula ; quan l'oncle Joan11 anava a fer l'amistat, el meu avi cloïaels punys 1 li engegava un directe a lesdents que de vegades lj feia una mica demal.

L'oncle Joan, però, no abandonava les se-ves meditacions de vora aigua, i els ulls selí enredaven en les teranyines que penja-ven dels pals de les barques. I un matí vafugir de casa 1 s'embarca sense cap menade pretensió, camí de les Filipines.

Aleshores les meves ties, totes menudes1 reconquillades dins d'una crinolina de co-lor de gínjol, parlaven de l'oncle Joan comd'un diable que vivia penjat en els pals deles fragates, lívid com la boira i amb uncor absolutament agre.

La vida de les galeres de l'oncle Joan,va durar den anys. El gust de l'aigua sa-lada 11 va ensenyar el gust de les dones.No era gens mirat, ni d'escrúpols aristo-cratics. L'oncle Joan no deixava res perverd, però preferia les deformacions tropi-cals i les pells d'entonació trencada. Va se-guir tots els ports del món, i es va encoma-nar totes les ma l alties i tota la mandra delsports. Bevía a galet el rom de Jamaica i te-nia una boca com un infern.

A mig navegar, es va morir el meu avi,1 l'oncle Joan va tocar diner fresc. Es vadeixar explotar sense que li costés cap lla -grima, i una mica tip dels negocis, se'n tor-nava a Tarragona amb el fetge gastat i plede sorollets, com una caixa de música.

Aleshores l'oncle Joan era fi com unaserp, amb una mirada imprecisa 1 un som-riure gastat i innocent. La familia no elguaitava de bon ull; s'havia muntat unavida lliure i desguitarrada, s' avorria comun gos, i matava les hores empaitant lesgitanes i bevent unes grans tasses de cafènegre, i contant unes mentides magnifiquesa quatre galifardeus que se l'escoltaven.

Quan la segona guerra carlista, se'n vaanar a la muntanya a defensor la tradició.Era un gran amic d'En Savalls, aquell airebandarra f opulent del famós "cabecilla" lltocava el cor.

El meu oncle Joan plantava de catòlici de reaccionari amb una fúria de lleó, en-cara que en el fons i en la forma era unescèpt'.c carregat de nicotina. A la guerrava fer un paper cavalleresc i una bala liva esquerdar dues costelles.

A la Seu d'Urgell, lj varen obrir els ulls,1 va fugir a França. A Perpinya va men-jar inoltes sopes escaldades, i va sospirarcom un negre de sentiments delicats, finsque es varen arreg'ar les coses, i va podertornar al nostre pais i continuar la vidade cafè i de mandra,

A Tarragona, la seva existència era d'unainfelicitat de suc de llimona. Es pensavaésser una gran cosa, 1 tenia el convencimentd'haver influït de debò en els jocs políticsde la seva època.

L oncle Joan era estimat com una barrejade senyor i de pallasso, original 1 sensefums. amb un cor tendre i una llengua des-cordada.

Feia moltes escapades a Barcelona, 1 estractava amb els ca'averes madura de l'é-poca. Havia pres part en moltes facèciesprivades 1 en els grans escandols que se-guien als balla de mascares.

Era en aquell temps un personatge ambles butxaques carregades de trucs. Teniauna cigarrera d'or amb trampa, que apre-tant un botonet deixava veure un esmalt totple d'indecències. Això 1 altres coses , li va-lien més d'un èxit entre els desvagatseum en.

De tant en tant encara parlava de cons-piracions i deja mal sempre de totes les co-ses noves que li passaven pels ulls. Dintrede la seva indumentaria anacrònica no dei-xava d'ésser un e'egant. Als cinquanta cineanys es va començar a pintar les galtes ambuna pomada de color de dentífric.

Jo recordo a l'oncle Joan, molt alt, moltvell i molt estirat. El recordo de poc tempsabans de morir ; la seva imatge era la d'unespectre desesperadament còmic.

• • •A les darreries, l'oncle Joan es va tancar

dintre la seva casa del carrer de Cavallers.Una casa rònega, immensa, plena d'humitati de tristesa.

Tenia un jardinet, amh quatre palmeres,tot plé de gabies i d'ocells; a llí hi matava1 artritisme amb un parent seu canonge, queel volia dur pel ban camí. Tenien unes dis-cussions salvatges, l'oncle Joan s'esqueixa-va els pulmons de tant tossir i tots dos aca-baven plorant i donant fulletes d'escarolaals canaris.

L'oncle Joan, en l'estovament de la sevavellesa, va agafar pretensions de pintor.Comprava aquelles teles que pinten els polbres diables i les venen a les entrades deles cases i a les terrasses dels cafès. Esco-llia a ésser possible la pintura d'una ba-llarina de color de rosa, o d'un paisatgeben llepadet i ben banal, i quan tenla la te -la a casa seva, l'acabava de embrutar amhquatre pinzellades i hi plantava la sevafirma, fent un gran sospir i tornant-se ver-mell de satisfacció.

A Tarragona, la fama de calavera de 1'on-ele Joan havia produït tota una explosió dellegendes. Com a únic servidor, tenia l'on-cle Joan una mena de criat d'edat indefi-nida, que era coix i el cap no li anava gairea l'hora. L'oncle Joan el tractava amb totamena de consideracions, i el criat li faltavaal respecte cada dos per tres. Algú feia cór-rer que aquest personatge era un fill natu-ral de l'oncle Joan.

La relació que pogués haver-Ui entreaquests dos homes és una cosa que mai nos'ha posat en clar.

No es comprèn, però, com l'oncle Joanmantingués un subjecte tan gandul i rabiós,que li penjaven sempre els elastics i erabrut corn una guilla.

Si algú anava a visitar a l'oncle Joan, eIcriat i es permetia engegar-lo escales°avall,segons l'humor que gastés.

A més a més d'aquest criat, a l'oncle Joanse 11 assenyalaven altres fills naturals ; elseu testament no va aclarir cap d'aquestspunts que tant interessaven a la xafarde-ria de la gent.

Per les sales lúgubres de la casa de l'on-ele Joan rodava també una dona misteriosaque es deia Enriqueta. Aquesta dona sem-bla que havia estat una de les grans debí-litats del meu oncle.

Era positivament horribl e. Una pell gr o-ga i lluent conc un ponsem, una veu de ca,-nya i una boca cosida d'arrugues criminals.At,uesta dona era mestressa d'un prostíbulmiserable, en un carreret de gitanos a lavora de la Catedral.

L'oncle Joan ignorava les 'trampes 1 elsnegocis de l'Enriqueta, ella es presentavamansa, carregada d'ungüents i explicantsempre 1lastimes. Li escurava els diners demica en mica, i encara que l'oncle Joan vo-lia treure tres espumes d'energia dels ulls,i volia acabar la situació, al capdavall aflui-xava sempre, i es pot dir que l'Enriquetamanava més que ell i era la veritable mes-tressa.

Una sola vegada recordo haver estat ala casa de l'oncle Joan a Tarragona. Recor-do també haver vist a l'Enriqueta ; jo erauna criatura de molts pocs anys, i la im-pressió que em ya fer aquesta dona era laimpressió que em feien els llops engabiats,amb el tuf característic dels llops engabiats.

En el menjador de l'oncle Joan hi haviauna xemeneia immensa, tota de pedra, ambun escut de familia i un rellotge a la verade la xemeneia que produïa una gran illusió.Aquest rellotge era d'un • treball antic i pre-ciós, amb tot de figuretes que quan tocavenles llores es posaven a ballar i saludaventraient-se el barret. L'oncle Joan explicavala història d'aquest rellotge com si es trac-tés (te la historia d'una princesa de l'anyde la picor.

Totes les habitacions de l'onele Joan erencom unes golfes ; hi surava algun recorddel Brasil o de les Moluques. E's seus anysd'aventura mar`.tima encara estaven allí decos present, carregats de pols, en la formad'una bestiota dissecada, o d'una llança ab-surda que havia perdut tot el verí inicial.

Tenia un quartet de bany, amb una Vera-Creu arreconada, que havia fet 1 pintat elmeu avi ; hi era tot, fins el gall de la pas-sió, amb una cresta de fang, pallida. Enaquest quartet hi havia una banyera de pe-dra verdosa que no havia servit mai, tota.pena de colls i punys en estat de descom-posició.

• • •El que va declarar la decadència defini-

tiva de l'oncle Joan va ésser el fet segilent.Ell, que no creia en res, tenia un punt es-pecial a figurar cada any a la professó deSetmana Santa, vestit amb una gran cuca-rulla, descalç f amb els braços en creu. En-

cara que anés tapat i negre, el coneixia tot-hom per l'alçada i per la gran presència quesabia donar al seu paper de penitent. Aixòl'onelr, Joan ho feia amb un orgull pueril,era una de les poques coses de les quals nosabia prescindir el seu instint ranci, el seutradicionalisme irreductible, emmascaratamb totes les facècies de bandarra que ha_vien colorit la vida del meu oncle Joan.

Dones un any, tot fent el gran paper decucurulla, va sentir que se II glaçava l'es-quena i que les cames li feien figa. El va-ren haver de retornar en una farmacia, 1el portaren a casa seva tot mal parat.Aquell dia l'oncle Joan va adonar-se perfec-tament que ja era borne a l'aigua.

No va sortir més de casa, es passava ho-res i hores al llit, i hores i hores vora laxemeneia. Al llit s'hi estava vestit amb unasamarreta de color de plom i un estrenya-caps vermell. Somreia a tothom i deia xim-pleries fent brandar aquella barba de plataque li donava tanta majestat. Fumava elspuros fins a escanyar-se, la samarreta i elsllençols eren una mar de cendra. De vega-des s'adormia amb el cigar a la boca, 1 escremava els bigotis, i es despertava esve-radíssim amb un forat als llençols. L'Enri-queta el voltava i l'ensumava, i feia l'efecteque dugués una dalla a les dents.

L'oncle Joan es posava unes grans ulleresi llegia, encarat amb el foc de la xemeneia,una mena de literatura canalla i especial.No tenia cap mena de gust per les lletresi era del tot insensible per distingir el queestava una mica bé d'allò que era dolentdel tot.

En la seva època de sant i d'aventura, liagradaven les històries llargues, amb unvent romàntic i teatral ; a les seves vellesespreferia la literatura indecent, escrita ambun cinisme groller i amb una finalitat d'airefisio'àgic. No volia que ningú s'enterés de laseva afició per aquestes lectures i es teniaels llibres amagats com un adolescent quetot just comença.

De vegades l'oncle Joan, amb penes 1 tre-balls f ajudant-se del seu criat mala anima,enrampat i baquetejat com era, es posavael seu vell uniforme de coronel Garlí, ambla capa blanca folrada de seda vermella iamb la gran boina carregada de mossegade-tes d'arna. Es passejava pels salons tètricsde casa seva i es plantava davant del mirall,cargolant-se els bigotis fins com una seda.

Altres vegades, es feia fer un gran sopar1 sopava tot sol, menjant fins agafar un malde ventre rabiós, vestitt de frac, amb un cor-batí de cinquanta anys endarrera i amb dosbrillants a la camisa emmidonada guarnidade puntes.

Quan es posava el seu frac, s'entreteniafent reverències i salutacions amb un barretde copa alt i prim. Si algú trucava a la por-ta en aquests moments de fastuosa intimi-tat, l'oncle Joan, tot rauco, se n'anava a laseva cambra, 4 es treia les peces de gran pa-rada, patint i gemegant amb les llagrimesals ulls, però endreçant la roba perqué nose ij fes malbé.

Un dia l'oncle Joan s'estava tot sol, da-vant la xemeneia ; feia un tred terrib'e, elpobre borne ja no tenia el cap en aquestmón; embolicat amb una gran flassada, s'en-tretenia arras"ellant els tions i estossega-va estirant les yenes del coll.

No se sap si s'adormí, no se sap si II vavenir allá que en diuen un treball, però elcert és que la flama de la xemeneia va lle-par-11 la llana de les mantes, 1 l'home no vatenir força ni esma per evitar la desgra-cia. •

Quan varen anar a salvar-lo, havia sofertcremades sense solució, no hi havia res afer, va patir unes quantes hores, 1 el pobreoncle Joan va morir cremat com un heretgede la bona época.

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Més val no remenar-hoEls tribunals de Torí han sentenciat en

un afer de cinema.Tingué lloc la representació d'un film titu-

lat El Carnaval de Venècia, en el qual eraposat en escena un dux, el comte MarcoVenini. El comte Bartolomeo Venini, des-cendent seu, perseguí l'empresa jutjant queaquesta feia representar un paper indigneal seu avi.

Els tribunals de Torí han declarat que sipot ésser prohibit d'utilitzar noms de perso-natges històrics en obres d'imaginació, éslícit, al contrari, de conservar, en la repre-sentació d'esdeveniments històrics, els nomsdels que en foren protagonistes.

Sens dubte que més hauria valgut, per lamemória del comte Marco Venini, que elseu descendent no hagués intentat aquestprocés, que recorda el relativament recentque una descendenta de George Sand pro-mogué a Jacques Boulenger, crític finíssim ierudit sense eixarreïment. La néta de GeorgeSand («la vache a écrire», que deia Baude-laire) veié desetimada la seva demanda con-tra l'esmentat crític, autor d'una biografiaverídica d'un dels dos «amants de Venècia»,el que tindria dret a veure tants altres nomsde ciutat en lloc del de Venècia. (Hem dit eli potser havíem d'haver dit la ; però trac-tant-se de George Sand hom no sap quasiquin article usar.)

Creicm que Rétif de la Bretonne fou quidigué que ni les bruixes ni els penjats nodeixaven descendència, a jutjar pel poc queningú s'atribuia ascendents de tals caracte-rístiques. Del segle xvin ençà, les coses hancanviat -i hi ha qui s'embolica a remoureqüestions familiars sense pensar que pot sor-tir-ne el més perjudicat.

Waters [flÏDll. hala,

ORQUESTRA PAU CASALS ISis Concerts de Primavera

Cinquè Concert: Demà divendres, 3 de mate',amb la conperadó de les eminents violinistes

JELLY D'ARANYI i ADILA F;CHIRIUltim caneen: dimecres, 8 de maig

C ONCERT EXfRAORUINARID'louc, día 9. diada de l'Ascensió

Trio Corlot-Thibaud-Casas i Orquestra Pau Casals

Teatre Català NovedadesGran Companyia Catalana

Direcció: C . C. APD E 1' 1 L A

Avui tarda, Espectacles per a Infants:

UI ima de Les Aventures d'En MassagranQuatre actes de g ra n broma d'En Folch i Torres.

Nit, Tertúlia Catalanista:Les llàgrimes d'AngelinaI Déu hi fa més Q ue nosaltres

Demà, divendres, vetllada selecta, C•userlep r vil tu s tre dram mig Jean Jscquee BernardI est . ena deia seva comèdiaLr 1 toc Qao es revifa malament

1 Le ten qui reprend malltraduiria per J. Pons I Pagès.

ES DESPATXA A COMPTADURIA

JEAN - JACQUES BERNARD

Quan, el mes de maig de 1922, va estrenarel seu drama Mar g ine, considerat com laseva obra millor, va publicar unes paraulespreliminars explicant les seves teories. »(Elteatre — digué — és, abans que tot, l'art de-l'inexpressat ; els sentiments més profundsdeuen revelar-se menvs per les rèpliquesmateixes que pel xoc de les rèpliques. Sotael diàleg sentit hi ha com un diàleg subja-cent, que es tracta de fer sensible. Un sen-timent que es comenta perd intensitat. Lalògica del teatre no admet els sentimentsque la situació no imposa. i si la situacióels imposa, no hi ha necessitat d'expresar-los.»

A aqueixes teories, renyides amb el aba-vardage» i el realisme de les produccionsdramàtiques franceses de 1'avant-guerra. res-ponen, de ple, les obres de Jean - JacquesBernard. Es un teatre de síntesi i de sug-gestió. La sobrietat és la seva característi-ca. L'acció, si pot parlar-se d'acció, es des-enrotlla en les ànimes. El drama és sempreíntim.

E S ® r® IE StI1IPAUlE

TEATRE CATALÀ ROMEACOMPANYIA YILA•DAYI

Primera actriz: M. VILA Primera actora: DAVI I MOLLA

Avui dijous, tarda a les cinc, TEATREFANIS: Una vagada era un rei... i el gran èxit

EI Jardí MeravellósNit ales deu, i totes les nits

El Procés de Mary DuganTRIOMF DE TOTA LA COMPANYIA

wilo•ww. r•■■■•••■•■

MIRADOR

EL TEATRE 5

Music- Hall Jean = Jacques Bernard El Teatre Catalàal Parallel

LA MÚSICALa companyia de revistes Velasco

La companyia Velasco, que actuava al'Olympia, ha plegat veles. Ha fet una tem-porada fluixa, i se n'ha anat abans d'hora,sense pena ni glòria. Tant La orgía doradacom Las Maravillosas, que són les dues re-vistes que ha presentat, han passat gairebédesapercebudes.

No ha volgut compendre Velasco que elmusic-hall és renovació constant. I aquesta,i no altra, ha estat la causa del seu fracàs.Els seus espectacles obeeixen, encara, a unaconcepció antiga. No s'ha mogut d'El paísde las liadas. Hem trobat en La orgia do-rada, per exemple, els mateixos tipus de dis-pesa barata que fa vint anys conduien eldiguem-ne argument de les obres de Perr;n,i Palacios. Les evolucions, desmaiades, sen-se alegria, ens han recordat els segons ac-tes de les operetes deixades de recó ; res enelles, de fantasia, de modernitat. Els trajos,de Pegades luxosos, són d'un gust enfarfe-gat, de coberta de oHarpers Bazar», dester-rat del music-hall, per fortuna, pel malagua-nyat Gesmar, ahir, i pel magnífic Paul Co-lin, avui.

En Fontanals, decorador de talent, alqual no recorren els nostres empresaris comdeurien, ha donat a les revistes Velasco l'ú-nica nota elogiable de la presentació. Aquellpoblet català de la costa, ple La orgía dorada,val per tots els quadros dels dos espectacles.

Dels artistes, poca cosa a dir. Una donade temperament : Maria Caballé. Dues be-lleses excessivament decoratives : les germa-nes Cortesines. Una tiple picant que s'estàfent malbé : Amparo Miguel Angel. I unaballarina de molta agilitat, però precipitadai interpretant sempre la dansa salvatge:Liana Graciàn.

Un tema a comentar i discutir

En atansar-se l'Exposició, alguns periò-dics gemeguen perquè es faci teatre clàssicespanyol. Que se'n faci, a bona hora ! Peròens sorprèn de debò que, segons sembla,hagi d'ésser precisament amb motiu de l'Ex-posició. Per qué? Perquè els estrangers quehi acudin, si hi van, se'n tornin ell dejú?Trobaríem més lògic, per exemple, que esdemanés a l'empresari del Liceu, subven-cionat per l'Ajuntament i la Diputació, uncicle d'òpera amb una representació dignadel nostre primer teatre. Si un estranger veucom baixa una ferma per a posar al desco-bert la ciutat invisible de Kitege, igual quesi es tractés de l'aparició del dimoni en ElsPastorets, o es fixa, en Una nit de maig,amb aquelles fades amb camisa de dormir,esclafirà de riure. Trobaríem també molt lò-gic que es reclamés un music-hall. Unagran capital com Barcelona, de cara a Eu-ropa i amb fums internacionalistes, agudit-zats ara amb l'Exposició, no té un music-hall, no té un públic de music-hall.

El music-hall admet i resumeix tots elsespectacles, i ofereix, per a les arts escèni-ques, les màximes possibilitats. Els mésreputats «metteurs en scène» se'n serveixen.Tots el gèneres teatrals, des del melodrama(Broadtoay) a l'òpera (Jonny condueix elhall), passant per la comèdia (Burlesque) ipins per l'opereta vienesa (L'Orloff), li cor-ren darrera i li lleven les fórmules. Per quéno concedir-li a casa nostra la importànciadeguda? Per qué no veure de crear, de bellnou, aquella atmosfera que, anys enrera,havien format les jongleries de Rebla a l'an-tic Soriano, les cançons de la Damia i lespicardies de l'Apachinette a l'Alcàzar Espa-nyol, la gracilitat de la Nitta - Jo i el nirvide la Bienvenida a la Bona Sombra, lesfacècies de Pippo i Seiffert a la pista delTívoli, les acrobàcies dels Andreu - Ris elsa la de Novetats i les criaturades de l'ad-mirable Bebv a la del Cómic, els cuplets deRaquel Meller a l'Arnau, els de Masol relsdesgavells dels Jerry's al Principal Palacei el somriure de la malaurada Jenny Goldera l'Eldorado?

Heus ací un tema a comentar i discutir.JoAN TOMAS

En Ruyra i els comedianlsQuan En Ruvra va estrenar La bona nova

al teatre Novetats, no havia vist mai capteatre entre bastidors i amb prou feines,home senzill i reclós, des de la sala.

Aixf és que la seva coneixença amb lagent del teatre devia ésser-li una revelació.

No sabem quin concepte en tenia abans;però el fet és que observava anib admiracióque els actors es produien correctament ique es mantenien en forma honesta perl'escenari. Finalment, quan els va veureassajant tarda i vespre i a més fent tres isis hores de funció, 1, havent encara d'estu-diar-se els papers a casa, no sortia de laseva sorpresa ; i, content, estrany i com-passiu alhora, va exclamar a l'últim :

—Quina vida més arrastrada!

El dramaturg francès Jean-Jacques (Ber-nard, fill de l'illustre Tristan Bernard, seràdemà hoste de Barcelona. Ve per a assistir,a Novetats, a l'estrena de la versió catalanade la seva obra Le feu qui reprend mal i do-nar, abans, una conferència sobre el seuteatre.

Dels joves autors revelats a França enaquests deu darrers anys, Jean-Jacques Ber-nard, amb Marcel Achard, Paul Ravnal,Denys Amiel, Gabriel Marcel, Jacques Na-tanson, Marcel Pagnol, Steve Passeur, Mar-cel Espiau i algun altre, figura en primeralínia. Es un dels valors més positius. Esdels que -s'han llançat a l'escena amb méspersonalitat i potser el qui ha originat méscomentaris.

Jean - Jacques Bernard ha estat el pro-pulsor de l'anomenat teatre del silenci.

ENTREACTES

Parlem de conquistes

Jaume i Enric Borràs, com és natural,tractant-se de dues eminències de l'escena,són i han estat l'objecte dels tendres desitjosde moltes dames i damiscl1es. També és na-tural que n'estiguin cofois. Tots vosaltresn'estaríeu.

Però porqué veieu amb quanta modèstiaes prenen aquests èxits, relatarem una con-versa que un amic íntim d'En Jaume tin-gué amb ell, abans de la seva anada a Amè-rica.

— Jaume — li va dir —, qui ha fet mésconquistes, tu o el teu germà?

11'alludit va respondre:— Ja veuràs, dintre de la Península estem

tants a tants ; però l'Enriquet ha Jet lesAmèriques.

Ara nosaltres ja sabem per qué En Jaumefa les Amèriques. Per a fer la pau.

Paraules del senyor Rigol

En la nostra vida teatral es passeja unhome que passarà a la posteritat com a am cd'En Borràs; com a marmanyera transcen-dental, com a home-canó, com a ex-barítoni per un retrat vestit de bisbe que fa moltd'efecte. Hem anomenat don Claudi Rigol,persona simpàtica, milionària i cordial quefa de l'amistat un culte i que quan parlacrida com un aparell de radio amb bocina.

El senyor Rigol, a més a més de tot això,és comerciant i l'altre dia parlant amb unclient d'ell, de no sabem qui, deia

— Es una dona que té furor interino...

En Le feu qui reprend mal, obra que datade 1921, Jean - Jacques Bernard presentaun cas de gelosia. En tornar dels campsde batalla, el protagonista s'assabenta queun oficial americà s'ha allotjat a casa seva,i el dubte de si haurà estat l'amant de laseva esposa el tortura constantment, con-tra el seu voler. La lluita inte rna que ha desostenir és terrible. Una força subconscient,difícil . de vèncer, juga en aquesta obra unpaper importantíssim, essencial, com en to-tes les altres. Jean - Jacques Bernard l'uti-litza per creure que és, en el teatre, l'ele-ment de renovació «més segur i més curiós»,com un «nou i poderós instrument de tre-ball».

La intervenció del subconscient ha fet queen parlar de Jean - Jacques Bernard tothomrecordi de seguida Maeterlinck. La mateixaempresa del teatre Novetats s'ha afanyat,en una gasetilla de comptaduria, a indicarl'exemple de l'autor d'Interior. Evident-ment, en tractar-se de la valor dramàticadels sentiments inexpressats el nom de Mae-terlinck ve als llavis. Però Silvio d'Amico,a qui es deu un dels estudis més justos ques'hagin escrit sobre Jean - Jacques !Bernard,té raó quan observa que les arrels d'aquestarrenquen més aviat de Txècoff. «En Mae-terlinck — diu Silvio d'Amico — la in fl uèn-cia fatal de les forces hostils, invisibles imisterioses, sota les quals obren els seusherois, no es revela pas als personatges,sinó que pesa en llurs silencis, en les pausesentre Ilurs rèpliques ; el que hi ha, en subs-tància, és esperitisme ; les famoses forcesocultes esdevenen materialitzades.»

Le feu qui reprend mal fou l'obra amb laqual Jean - Jacques Bernard consagrà el seunom. Dues comèdies en un acte, Le voyageà deux i La joie du sacrifice, estrenadesabans de la guerra, havien passat gairebédesapercebudes. Una altra en tres actes,La maison épargnée, representada en 1919,cridà ja l'atenció de la" crítica per la sevaemoció i senzillesa ; s'estudiava en ella ladolor d'un home a qui tothom assenyalavacom traïdor perqué, per atzar, la seva casaera l'única del poble que s'havia salvat delbombardeig alemany. Martine, drama del'amor callat, consolidà definitivamente, dosanus després de Le feu qui reprend mal, laglòria del seu autor. Posteriorment, dos al-tres drames d'amor inexpressat, Le Prin-tevnps des autres i L'invitation au voyage,que daten de 1924, i L'&.me en peine (1926),Denise Marette (1927) i Le Roi de Malousie(1928), han completat el bagatge de Jean-Jacques Bernard.

Les obres de Jean -Jacques Bernard són,de vegades, a més de massa rígides, exces-sivament sòbries, al punt que arran de l'es-trena de Martine, pogué manifestar el crítieLucien Dubech, que semblaven obeir a «unaconcepció del clàssic p-ra r empobriment». Pe-rò sedueixen sempre per llur simplicitat ;per llur claredat, tan francesa ; perqué sóntraçades amb honradesa ; per llur sinceritat ;per llurs delicadeses,-•i sobretot, perqué sónhumanes, sense cap artifici.

w.

EL RASTRE DE JUDITEl pas de Judit per l'escenari de Novetats,

amb tot i que ha estat més fugaç del quepodíem esperar donada la fama d'aquestamatrona bíblica, ha tingut algunes conse-qüències, no pas del tot insignificants.

De moment se sap que la delicada MariaBonshoms, sosia del musculós prosista co-marcal Civera i Sormaní, encara está regi-rada de la versió que Jcsep Maria de Sagar-ra s'ha permès de fer de la virtuosa escap-çadora d'Holofernes. També ha estat sen-sible a la cínica pacificació del feroç gene-ral assiri. No li perdona d'haver-lo afaitaten vers blanc. El destí de tots els Holofer-nes escénics és de perdre el cap, però per-dre'l amb aquella displicència de blues ésuna irreverència greu. — Talment — deia ladistingida catequitzadora — sembla que di-gui a la impúdica betuliana: «Remena i es-capça'm !»

Sabem que ha promés un any d'hàbit dela Cinta en desgreuge i que ha tingut unaentrevista llarga amb el crític del Breviari.Aquest esperit selecte també se la va pendremolt malament aquella facècia sagarrlana.Diu que ha explorat l'obra amb detención'ha extret totes les frasesestilents, lesparaules excrementàries, les figures fecalit-zants. Prepara un Breviari que no s'hi podràtenir cara d'una hora lluny. Per a edifica-ció dels seus lectors servirà en un plat a parttotes les llorderies que ha seleccionat, ambuna secció especial dedicada als innombra-bles ventres que s'hi arboren, i els flagel-larà d'un a un amb els melics correspo-nents. Serà un treball de ventrologia moltdocumentat. A les dents i genives que en-ferotgeixen l'obra també hi consagrarà unparàgraf en el qual parlarà dels ventres ques'arruguen en sentir parlar tant de dents ide genives i a les dents que cruixen en veu-re circular tants de ventres per l'escena.

Algú va observar un altre fenomen cu-riós : l'endemà de l'estrena havien desapa-regut totes les Bíblies ventureres que hihavia desponibles als Encants. Algun malintencionat sospitava que havien anat aparar a mans de la crítica, i fins es deia,amb reserva, naturalment, que En Bernati Duran n'havia adquirit dos exemplars dela mateixa edició en dues parades distintes,perqué és home que sol saber on posa elspeus. En qüestió de plagis, per histories quesiguin, no li dol documentar-se.

Es evident que En Sagarra, amb la sevainterpretació juditiana, ha contribuit a fo-mentar la curiositat bíblica. Algú haurá d'es-tar-li agrait. Es admirable com es trobenles persones.

Cal que En Santpere no s'adormi

La companyia catalana del teatre Espa-nyol ha tingut, durant els molts anys queporta d'actuació, un gran nombre de contra-temps. Cap d'ells fou important, i En Sant-pere se sortí bé de tots. Ara, però, el de laformació Casals - Bruguera al Talia és se-riós de debó, i, si no de moment, pot méstard, no massa tard, girar la troca. Orbssón els interessats si no se n'adonen.

Confessem que sentim per a ]'agrupaciód'En Santpere veritable simpatia. Per aques-ta raó ens hem alegrat, malgrat sembli unaparadoxa, del trasbals que está passant ; po-sarà remei, segurament, a un estat de cosesque no havia de durar ja més. Un teatreque al seu caràcter popular sabé ajuntar,en temps del malaguanyat Alexandre Soler,un «cachet» de bon gust que el feia doble-

ASSUMPCIÓ CASALS

ment a;srsal de-, ' idistin

lloc %: dia o ^^lere, la B RU qtd'estran • - uiautos c°

s'havia convertit en el ca-més desenfrenada. La-anssformà en abjecció;

a• Adhuc quan encentava una come-

¡chotis o d'un Rou-a l'escenari. No és

.t de les bocines delscarrer de l'Abat Za-

font, s'k »mat en el que fanles esclot fre. —Auxili nets en ésser trepit-jades!

El públic .,ivol ha omplert el tea-tre cent ni ics quan s'ha representatallí, amb et.. .rnitat, La Marieta de l'ullviu. Quan figurat al cartell una obracom Vostè '•' ' meva, també l'ha rebut ambafecte. 1, »bstant, ha dominat en aquellescenari la I;rocacitat. Si nó ha estat gros-ser l'autor, bo han estat rls còmics. Si lesparaules de l'obra han estat correctes, elsgestos i les «moreilies» D'aquests han fetenrogir.

L'haver instaliat l'Assumpció Casals, tràns-fuga de l'Espanvol, botiga al davant, ambelements tan volguts pci Parallel com ladeliciosa Visita López i la característica Do-lors Pla, i amb el propòsit de muntar i re-presentar les obres amb el respecte que elpúblic mereix sempre, farà obrir els ulls aEn Santpere i la seva gent. Creiem que notan sols es preocuparan a l'Espanyol de ferles comèdies o vodevils com és de llei, sineque pedem esperar, demés, que completindegudament el quadro d'artistes. Ni es com-prèn que una companvia com aquella esti-gui orla, des de la mort d'En Ricard Mar-tínez, de galant còmic, ni és admissible quetot d'una es vegi la senyora Hernández ambcor per a interpretar La borda.

Un teatre català popular al Parallel tévida. Recordi's, a part el cas esmentat dei.a Marieta de l'ull viu, el de la companviaVila - Daví amb La dona verge. La frivoli-tat, en aqueix teatre, hi trobaria també ca-buda. Es necessita, només, que ni els au-tors, ni, especialment, els artistes, el con-fonguin amb el Bataclan. El prestigi enor-me d'En Santpere el sal v arà, potser, aques-ta vegada, del naufragi. Perd cal que nos'hi adormi.

Lt. D.

Un començament poc afortunatQuan era moda usar un català estrafa-

lari amb pretensions literàries, va estrenar-se, no recordem a quin teatre, una obra queno va passar de la primera paraula. I aixòque no podia ser més curta.

La cosa va anar així; S'alçava el teló i esveia un campament romà. Dos sentinellesvestits com els armats de la Passió es pas-sejaven. De sobte l'un para l'orella i diua l'altre

— Ous? (1).L'obra no va tirar ja endavant.

Els amics d'Ignasi IglésiesEls amics d'Ignasi lglésies tenen En Vi-

laró per capità. Es reuneixen a la seva bo-tiga de paraigües.

Algú ha dit :— Fóra més indicat, tractant-se d'afavorir

la indústria de paraigües, que es diguessinamics de l'Adrià Gual.

StradivàriusMesos enrera va córrer la notícia que un

mig drapaire posseia manustrits de Stradi-vàrius, en els quals aquest explicava el se-cret de fabricació dels seus famosos violins.

Els diaris de tot arreu en van parlar ; elsde Barcelona també, i sobretot un que, trac-tant-se d'Itàlia, aboca erudició, història, ar-queologia, etc., etc., pel broc gros.

Llegim que els tribunals lombards handecidit que els manuscrits de Stradivàriussón tan falsos com molts violins que passenper haver sortit del taller del famós crem o-nés, amb la diferència que amb aquells noha estat enredada gent, com amb aquests.

(1) Del verb oir cromés s'usa en la frase «Oirmissa..

OBRES NOVES

"Psalmus Hungaricus"Jo, lector, tinc una prevenció instintiva

per tota música que ens vingui de més en-llà de Viena, de més amunt de Berlín, depassat l'Atlàntic, o de més avall del Medi-terrà.

Un títol rebuscat o emfàtic, literari o depoesia d'aficionat, posat davant d'unes pà-gines de solfa, m'escama de la música i del'autor. Igualment o pitjor, si el títol és enllatí ; ni que sigui el d'Oedipus Rex.

Si a l'obra hi ha text, i el text és delsegle xv o xvt, o d'abans, o de poc després,ja quasi bé estaré segur que la música quen'haurà nascut serà o raquítica o mons-truosa, perquè les paraules ertes i l'especialduresa de la construcció antiga no podencorrespondre's amb l'expressió, humana,carnal i viva de la música d'avui i del prò-xim ahir.

I si ens proclamen, amb lloa pomposa icolorida, que una música és el cant pr o-fund i contristat d'una llunyana i estranyanacionalitat ; i que les seves melodies te-nen tota la saba i el perfum de les cançonspopulars d'un poble que plora ; o són lesmateixes cançons, amb els seus intervalsextravagants i les seves cadències que notenen sentit, portades a l'orquestra ambharmonies arbitràries i acords que en diuenmoderns ; llavors, ja sense vacitiació, formu-larem el nostre judici, que es tracta d'unaobra que en el sentit musical més pur, mésrecte i transcendent, no pot interessar-nosmassa, ni podrem unir-la a la cadena, sensebranques, ni caps perduts, de les obres demúsica bona.

L'Orquestra Pau Casals, en el tercer con-cert de la corrent temporada de primavera,ens ha fet conèixer el Psalmus Hungaricusde Zoltan Kodal y . Aquesta obra té tots elsestigmes que acabem de determinar : el seuautor és hongarès ; el títol és llatí ; el textés una paràfrasi hongaresa d'un psalm dela Bíblia, per un pare predicador del se-gle xvi ; la música té aire entre nacionali litúrgic.

Coneixem a penes les produccions d'aquestcompositor, però no poden' formar, estética-ment, massa elevat criteri d'un artista quepot dedicar-se des de l'any 19o5, amb per-tinaç entusiasme, a la recerca, per tota Hon-gria, fins els llacs més apartats, com un bo-tànic, de cançons populars, de les quals n'hareunit ja un herbari de 3.500. Tampoc potésser un home d'idees estètiques molt per-sonals, ni de técnica molt avençada, si desde l'any 1907 és professor de teoria i com-posició a la Reial Acadèmia de Música deiBudapest: ni ell hauria resistit jou i travesper tant de temps, ni una casa seriosa iconservadora, com són els conservatoris ofi-cials, hauria suportat ni autoritzat en' elseu dos les inevitables manifestacions d'uncreador audaç i vident.

De la música, en si, d'aquesta obra, enpodem parlar poc, perquè una sola audicióno permet fixar, en arguments concrets, unjudici. La impressió és la d'aquelles obresmusicals que durant tot el seu transcurs— ben llarg — ens fa esperar el momentque no acaba de venir mai ; el suprem mo-ment de satisfacció, on convergeix tota l'ac-ció i el camí anterior, i d'on es deriva !acontinuació fins a la fi.

Semblen aquestes obres un aeroplà quefa tots els preparatius: arrenca el motoramb estrèpit, i roda l'hèlix amb un ventque tot s'ho enduu ; però l'ocell camina icamina per la pista sense arribar a desen-ganxar-se de terra.

Vàrem sentir-hi un tenor que amb notesagudes i passatges , difícils es queixava depenes que no poden commoure'ns, i un chorque ]i contestava en la mateixa tessitura.Diuen que representa u ta poble que es plany.No puc suportar els pobles que ploren. So-len fer-ho las petites nacionalitats. Nosal-tres també ho fèiem ; i encara ara, així quepodem, ens posem a cantar L'Emigrant.No està gens bé, ni serem res mentre nodesem les llàgrimes. L'home digne no plora.

JAUME PAHiSSA

Una escena de «Els Nibelungs»

MIRAD©R

CINEMAEl cinema alemany BLISTER KEATON DISCOS

El cinema alemany no és solament inte-grat per aquelles pellfcules que vénen d'A-lemanya. Pellícules com Albada, El primerestudiant i altres són ben representativesdel geni alemany en el cinema, malgrat laseva procedència americana. Però nosaltresaquí no pretenem sinó fer com un inventaride la situació actual de la producció ale-manya, o més exactament a Alemanya.

Enfront de la concurrència americana, elsalemanvs treballen de ferm. l;s una lluitadesigual perquè el diner atrau cap a Amè-

rica els millors valors germànics. Però sila present temporada la Ufa, en la presen-tació del seu material, sembla haver sofertuna lleugera decadència, podem asseguraruna próxima temporada brillant, a jutjarpels elements i assumptes que integren lespròximes presentacions i els judicis favora-bles que elles han suscitat entre els críticslliures de l'estranger.

El retorn a Alemanya, després de la sevallarga estada a Hollywood, d'Eric Pom-mer, explica en part aquesta recrudescènciad'activitat als estudis de la Ufa. Tant debo hagi estat fructuosa en experiènciesaquesta estada a Amèrica del cèlebre pro-ductor alemany !

Sota la direcció d'Eric Pommer, HansSchwarz ha realitzat Rapsòdia hongaresa, iJoe May Asfalt. Els assumptes d'ambduespellícules es troben presentar algunes ana-logies, car tant en una cort en l'altra hi hauna noia que es guanya l'amor del que es-tima a còpia d'abnegació i sacrifici, peròaquests assumptes no són sinó pretext pera presentar, dos móns diferents, més bendit, antagònics, tal com ja els títols per sisols indiquen.

En Rapsòdia hongaresa, Schwarz preténdonar-nos, en una seèrie de quadros naturalscaracterístics, una visió del país que conei-xem a través dels seus valsos, de la músicade Liszt i Schubert. Ambient camperol pled'evocacions romàntiques a la John Strauss,vestits pintorescos dels paisans, trajos llam-pants de militars tendres i apassionats.

En Asfalt, al contrari, és la ciutat ambtota la seva trepidació frenètica, amb laseva circulació incessant de la multitud queJoe May ha volgut mostrar-nos. Malaura-dament la història, almenys a la lectura,és deplorable de convencionalisme i bana-litat.

Hans Schwarz ha realitzat també Les fal-sedats de Nina Petrowna. l'acció de la quales desenvolupa en la Rússia d'abans de laguerra. En aquest film reveurem BrigitteHelm, l'inoblidable intèrpret de Metròpolis,una de les descobertes més sorprenents quedevem a Fritz Lang. Brigitte Helm triomfaactualment a París amb la tasca que realit-za en el film de Marcel L'Herbier : El diner.

Quant a Fritz Lang ja sap tothom comes troba ara en plena febre productora ambel seu nou film Una dona a la Lluna. L'as-sumpte, les fotos que tenim a la mà, juntamb el que hem pogut llegir sobre la qües-tió, ens indiquen bé prou que Fritz Langcontinua en el mateix sentit iniciat en lesseves anteriors produccions Metròpolis iSpione, obres aquestes on una tècnica irre-

protxable coexisteix amb una absència d'hu-manitat, de sentiment no menys desoladora.¿Per qué Fritz Lang no ens drna quelcomrealment d'ell, una obra de sinceritat, llunyd'aquesta preocupació d'élater que tan pocparla a favor del seu bon gust? El recordd'algunes escenes d'Els Nibelungs és enca-ra ben present en nosaltres per a creureque podem esperar molt, moltíssim de FritzLang.

Citem finalment El cant del presoner — elqual creiem s'estrenarà a Barcelona amb

el títol El retorn a la llar —, que Joe Mayha realitzat amb el gran actor suec LarsHanson. Es tracta d'un presoner que parlatant i tant de la seva mulle 'n amicseu, company de captive ,f n'es-devé com amorós fer-seescàpels, però mee asso-lir-ho, el marit és tempsñ el de sempre, o istòriaque el cinema ha ex, jm dónaper mort el marit, net a ladona i després, nata a el ma-rit i ja està el conflic Com queaquesta història l'hem .ntes vega-des, hom no pot mel r-se i pre-guntar-se : ¿per qué aq. •s que tot-

GERDA MADRUS, una de les dones mésfotogèniques del cinema alemany

hom té per morts no escriuen mai a la fa-mília? Perú deixant de banda la història,diguem que la premsa ha estat unànime enel seu chor d'elogis. Segons diuen, es trac-ta, des dels punts de vista de tècnica i d'in-terpretació, d'una de les joies del cinemaalemany. Josar PALAU

Tan sols amb un capell pla, a penes posatdamunt la seva testa, abasta el sentit del'equilibri i precisa la seva posició en l'uni-vers.

Els seus ulls animen el postulat d'Eucli-des. A llur parallelisme l'espai no pot sinóconformar-se.

Tal en la pantalla ; tal en la vida.Polit, malgrat tot i tots, malgrat ell ma-

teix, arribat a l'última etapa de 1'aristocra-tisme, al pinacle de la nostra civilització, elseu destí es confon amb el del món.

Voluntari observadorde la llei del mínim es-forç, és no posant-los quesoluciona els problemes.

Una vegada per a sem-pre ha reemplaçat els re-flexos amb movimentsexactes de rellotgeria ino té capritxos sinó elsde les màquines.

Passa una dona : lasaluda encara que esti-gués arrapat amb lesdues mans a la baranad'un pont, o un riu l'em-portés en el seu torrent.En els boscos plens d'ós-sos, en el desert sota elsimoun, es vesteix per amenjar.

Per no comparar, noveu el perill a ... l'evita.

En l'oblit de l'acte an-terior, despreocupat delque vindrà, més queadaptar-se a l'acte pre-sent, l'adopta.

Element entre els ele-ments, cosa entre les co-ses, sols la xamba el dis-tingeix del que l'envolta,li dóna una humanitat.

Un objecte l'atrau ; elsseus esforços són vans;aleshores, no descoratjat,sinó admetent la decisióde la sort, abandona lapartida.

Atenció : el gest del re-nunciament a la mercèd'un feliç esdevenimentés el gest que realitza.Buster Keaton, sense pen-sar-s'hi, accepta aquesta solució : és uncínic.

Buster Keaton és un Julien Sorel que s'ig-nora. Un arribista qui res no desitja. L'he-rald de la força adquirida.

Demés, i per això l'estimo sobretot, ellsap córrer el risc d'ésser vertader.

Admesa la seva silueta, les seves aventu-res són plausibles ; els esdeveniments quel'encalcen, possibles.

D'una, excepció en fa regla. Assoleix ungènere del qual ell fóra símbol. Si els déuses fessin encara homes, potser ell seria déu...

Cínic he dit, autòmata i símbol. ¿Comexplicar aleshores d'emoció oculta, impalpa-ble, i no obstant present arreu dèls seusfilms?

Es en això, segons jo, que Buster Keatonfilòsof — tant si vol com si no vol — asso-leix, sens dubte, la genialitat.

Suprimint les afectivitats del seu perso-natge, no per aixó li suprimeix les sevesmenges.

Anulla no les causes, sinó els efectes. Mi-llor encara, aquelles, isolant-les, les exalta.

Amor, Dolor, Joia o Pietat ; rapports con-vencionals de l'home i de l'instant. Fórmulaadmesa, la qual subordina la qualitat de la

Les sessions de cinema MIRADOR

La primera sessió de cinema MIRADORva constituir un veritable èxit. El Rialto,estava completament ple ; i el públic va se-guir amb gran interés tot el programa.

Lamentem no poder dedicar més espai acomentar aquesta primera sessió, perquèa causa del Primer de Maig hem avan,atla confecció del setmanari.

En el número vinent, a més a més de co-mentar la sessió passada, publicarem un ar•ticle d'Henri Chomette sobre el seu fi lmCinc minuts de cinema pur i les noves con-cepcions cinematogràfiques, i donaren ]. al-guns detalls de la próxima sessió.

sensació, a la de qui l'experimenta i delsseus sentits.

Es així que l'oïda explicaria el so, l'ull elcolor, el tacte la forma. Fórmula forta cornun dogma.) s ella que l'esguard fix, el gestigual, Buster Keaton destrueix, desfà o es-camotej a.

I en un món on el dolor, als ulls de l'es-pectador que es mou a la vella manera, exis-teix en si, com signe de les circumstàncies,en un món on l'amor és d'una evidència talque s'imposa a l'heroïna, Buster Keaton

va i ve, espectador d'ell mateix i de la sevacompanya.

Poden dir i poden fer els seus enemics,que ell reeixirà sempre, ja que en la igno-rància de l'odi i de les seves modalitats,Keaton adoptarà sempre una soluoió dife-rent de la prevista per ells i sobre la qualespeculaven.

De la mateixa manera, d'una puntada depeu barroera aterrarà un atleta.

Home desprevingut, val ell, un a un, totsels homes i sobre cada un d'ells porta avan-tatge.

Aleshores — puix ens cal acabar — el vent,la pluja, la malaltia, els fenòmens natu-rals — les multituds (considerades des d'a-quest punt de vista) s'hi immiscueixen.

1 és per això que un dia, precís, correctefins a l'instant suprem, de la mateixa ma-nera que les cases s'esmicolen al seu pas,les pedres el persegueixen en el flanc d'unamuntanya, com les vaques en tropell el se-gueixen pels carrers de la ciutat, com lespromeses folles acuden a la seva crida, aixíun jorn, sense adonar-nos-en, sense un mot,sense un plor, Buster Keaton deixarà d'e-xistir.

ANDRÉ CAYATTE

Ja ho sabeu...que Louisc Brooks farà un film amb

René Clair?— que El procés de Mary Dugan ha estat

transposat al cinema pel seu propi autor?Norma Shearer n'és la protagonista.

— que Corinne Griffith canvia quarantavegades de vestit en el seu proper film Ladona divina?

— que Eisenstein anirà a América per fer-hi un film?

— que William S. Hart tornarà al ci-nema?

— que en un pròxim film, Janet Gaynorfa d'holandesa?

La música que més solia enregistrar-stfins no fa gaire era la música de teatreno perquè fos la millor, sinó perquè era elque interessava més als aficionats a causadel divo que ]'interpretava. Per nosaltresaquesta gran quantitat de música teatralenregistrada no és convenient pel disc niper la música teatral. Les obres d'aquestamena no resisteixen una execució fora de r,l'escena ; s'han concebut per aquesta, i aldesplaçar-se perd tot el sabor, si per ellamateixa no suggeriex l'escena, com passaamb la música de Wagner i amb algunesobres del mestre Verdi, l'autor que tant hasentit el teatre.

Si feu rodar una placa de qualsevol de lesescenes del segon acte de l'«Aida», la mú.sica us portarà de seguida a l'acció de l'es-cena. En aquests casos hi pot ajudar moltel treball de ]'intèrpret. Sentint a Chalia.pine, per exemple, sempre sentireu músicteatral.

Alguns discos d'aquest mes ens ajudaran•

a concretar el que acabem d'exposar. Hi haun disc que recull dues escenes del «Trova _clor» cantades pel tenor Pertile, que indiquenque aquella música ha estat escrita exclusi-vament per lluir-s'hi un divo, i Pertile hofa en •aquest disc sense estalviar veu nisospirs, donant la impressió d'un melodrama.

Les cases editores sembla que busquinen els seus programes un cert eclecticismo;i aquest mes hem de dir que ho han acon.seguit. A això el discòfil s'hi té . d'habi-tuar. No és pas un defecte, puix així espot triar ; i a més s'ha de tenir en compteque respon a una necessitat comercial.- Perú dintre de la varietat podria haver-hiquelcom més d'ordre. Està bé que es recu-lli música de Gluck, però ja no està tan béque s'obligui a escoltar un fragment deMeyerbeer impresionant-lo en l'altra caradel disc. I aixó passa en els discos impres-sionats per la contralt Sigri dOnegin. Elsdos fragments recollits separadament sónbons. Però no és recomanable una audicióseguida, tal com s'acostuma a fer amb lesdues cares d'un disc. «Che faro sense Eu-ridice» de l'«Orfeo» de Gluck, serà sempreuna de les grans àries clàssiques on millores pot apreciar el bon gust d'una cantant.En la lamentació d'Orfeo s'hi troba l'ex-pressió d'un dolor noble i sincer, sense re-córrer a crits ni sospirs de mal gust. L'au-dició de :l'altra cara del disc us farà oblidarmoltes critiques que s'han fet de Meyerber,l'autor que ha escrit més música de Conser-vatori. L'ària de la seva obra «ll:. Profeta»produeix molt bon efecte en la fortb.osa veude contralt de la senyora Onegin,. que haestat molt ben enregistrada en aquest disc,malgrat no ésser molt adaptable a la placade cera.

Si les cases editores seguissin ün ordrtal com diem, segurament es recollirienels discos fragments successius de les obr;teatrals. Actualment en els discos es mirnomés d'enregistrar la mateixa veu en duecares. I encara que vagin apareixent disco`d'una mateixa obra es publiquen sense m¢;ordre que interpretar en primer lloc els fragments més coneguts per impressionar deprés els altres. Així passa en els discos qus'han enregistrat del «Boris», en els quales busca principalment el lluïment de Chaliapine. I ho aconsegueix a bastament en efragment enregistrat de l'escena del rellotge, fragment verament realista dels millorde l'obra. El chor de lBoiards de l'acte Ique s'enregistra en l'altra cara no prova mque els chrts d'òpera pateixen tots del mteix defecte hi ha poques veus i gastadeque desafinen tant com poden.

En altre disc de música teatral és el dduo de «Manon». Música molt conegudaperò que se sent amb gust gràcies a la vede la senyora Dalla Rizza. I encara result'més l'altra cara del disc en qué la veu de 1sertvora Dalla Rizza no va acompanyad'de la del tenor bastant vulgar que 1'acom r

panxa en el duo.També s'ha enregistrat «Turandotn d'

mestre Puccini. Sentir una obra de Puccinno ofereix cap novetat. En les dues àries en''reg istrades per la casa Gramòfon, cantadeadmirablement per la sopran Lotte Schoene,'la semblança amb la «Madame Butterfly».és extraordinària. Segurament hi ajuda ecolorit exòtic amb qué l'autor ha volgutrevestir aquestes obres, encara que la repe-'tició de cadències melòdiques es una cosmolt corrent en les obres de Puccini.— J. G:

Estrena d'un film de René Clair VARON DANDYCREMA D'AFAITAR

Desapercebut de tothom, o quasi de tot-hom, car no voldríem dogmatitzar, sense lamés lleu aliusió en la premsa diària, un filmde René Clair acaba de passar per algunscinemes de Barcelona. René Clair, autor.d'Entreacte i El poema de la Torre Eiffeli avui una de les figures més importants.del cinema francès. La primera de les pellf-cules és encara inèdita a la península i esconsidera com una de les manifestacionsmés originals de la cinematografia francesa.Potser algun dia en les nostres sessions elprojectem. L'altre ha estat ja presentat al«Film Club», de Madrid.

L'obra que aquí s'ha estrenat : La presadel vent, és un film comercial, és a dir,amb mires a un èxit i per tant té poc aveure amb l'esperit amb qué els que citàvemhan estat concebuts, ja que aquells no per-segueixen sinó una finalitat a rtística.

La presa del vent comporta un argumentde misteri i d'intriga, propi, a desgrat decerts detalls puerils, per apassionar un pú-blic ; i ho aconsegueix a bastament. RenéClair ha bastit amb aquesta història unfilm interessant, treballat amb amor i intelli-gència.

El que hem remarcat amb més interèssón les imatges fetes des de l'avió, les qualspalesen un virtuosisme de la matèria visualque demostra l'emoció que aquestes cosespoden adquirir en el cinema i per contrastfan sentir tota la mediocritat de les escenessimilars que hem vist en Ales. El film co-

mença magníficament amb l'exposició delmotiu principal, i aquest motiu, que no ésaltre que el de l'aviació, dóna tot el filmunitat i interès. Els mateixos procedimentssón emprats en les escenes finals de la per-secució.

Lamentem aquest costum d'anunciar elsfilms prescindint del nom de l'autor, que faque la mercaderia presentada d'aquesta ma-nera anònima desorienti el públic conscient,que no vol anar al cinema si no és amb ga-ranties.

La presa del vent anunciada amb el nomde René Clair hauria atret l'atenció d'a-quest públic cada cop més nombrós a casanostra.

M. M.

— En els pròxim números, collaboraciód'Henri Chomette, Man Ray i A. MartínezFerry.

Tal com el concebem avui encara,el cinema no és més que un reflex deles altres arts. Ell ja és massa granper no ésser més que un re flex: calemancipar-lo d'aquests lligams i do-nar-li la seva autèntica personalitat.

Germaine DULAC.

L afaitar.se a díarí caracteritza n =. al home modern.

«A

Produeix una agradable sensaciódesprés d'afaítar-se.

Es rápida í lí permet sortírben afaítat cada día

amb comoditat i higiene.

PERFUMERIA PARERABADALONA

',^'+1f^11^lre^°by^s

r MOBILIARI D'ART

BUSQUETSDecorador, mestre ebenista i tapis-

Objectes d'art i de fantasia pera obsequis. Sales d'Ex-posicions de Belles Arts.

Passeig de Gràcia, 36. Telèfon 16285l BARCELONA

ser.

Feu fer els vostres gravats en la

UNIÓ DE FOTOGRAVADORSCORTS, 481 Telèfon 33421

i

E` DE_ LES ARTS I.

Íxposicîó de projectes arquileclòoîcs PINTURA NETAELS ARQUITECTES JOVES Ja fa algun temps que corre entre el

nostres críties i teoritzants, eritieistes 1teoricastres, un tòpic que, pel que es veu,amb tot i la seva monstruosa poca-solta,frueix de força predicament, avença unamica més cada dia. i té convençuda —noens podem imaginar per quines vies de dis-cerniment— bona part de la gent que espreocupa de qüestions estètiques. Es tractade l'inefable i gloriós coq-d-l'dne de la pin-tura neta, asèptica, esterilitr,ada, desmicro-bitzada, i al'rres qualificatius per l'estil.

No fa gaire, Màrius Gifreda, des d'aques-tes mateixes columnes, apib motiu de l'ex-posició Mompou i dirigint-se a SebastiáGasch va aHudir atinadament i amb totaprecisió aquest tòpic, assenyalant, només depassada, la seva absurditat f com és forade lloc i inoportuna la c'.assificació que ambell es preen d'establir, f marcant L'únicaaccepció en què es pot emprar el qualifica-tiu de net en parlar de pintura. Per tant,totes les nostres consideracions no cal dirque no tenen res a veure amb el criteri deGifreda respecte a la "pintura neta", i siamb l'ús que n'han fet i en fan els heroicsavantguardistes, que és el que domina.

Es cosa sobre la qual creiem que val lapena d'insistir per tul de procurar que l'in-flament retoricista i l'afany de dir cosesben espaterradores per defensar coses mésespaterradores encara, que ha envaït la nos-tra crítica d'art —tan joveneta encara!—,s'aturi una mica i no puguin tenir cabudaen ella conceptles tan estrambòtics —oh,profunditat de !a petuláncia!— i tan insubs-tancials.

¿Será molt demanar una -mica de sentitcomú i com que les paraules vulguin expres-sar alguna cosa que correspongui a les ideesde les quals són representació, ¿Será moltdemanar que hom no involucri d'una mane-ra tan descarada aquelles coses que tenenuna valor comuna per a les persones nor_mals?

Pintura neta. ¿Qué deuen voler dir elsmoderníssims esteticistes amb aquesta deno-minació? Sembla que amb aquest mot hompreten definir alguna cosa de gran puresa,d'una valor exquisida. Perb, en veritat, ésalguna cosa que surt de la nostra compren-sió. Una cosa que ens sembla que s'acostamolt i molt a la xocolata que anunciavaaquell digne de fama adroguer de la Bar-celona vella : "Res de cacau, res de sucre,res de canyella : Xocolata pura".

I, efectivament, amb les predicacfons queens n'han fet els seus defensors 1 les obresque hom ens ha mostrat sota tal nom, hemconstatat —pobres insensibles !— que és unacosa que es:á tan lluny de la pintura, netao bruta, infectada o aséptica ; de la pintu-ra, senzillament, com ho hauria estat dela xocolata allb que hom hagués produït se-guint la recepta de l'anunci d'aquell bonadroguer.

La netedat, la desmicrobització, etc., d'a-questa pretesa pintura —f amb això sí queestaríem completament d'acord amb els seusenfutismats panegirlstes—, sembla que ésprecisament l'absència completa i absolutade tetes aquelles condicions i qualitats quefan que una obra plástica de dues dimen-sions sigui pintura i no qualsevol altra co-sa. La "pintura neta" seria —segons es veu—la pintura despieturitzada —perdoneu la pa-raula—, és a dir : un contrasentit, una ta-rambanada o una niciesa.

Si no fos que ja sabem que no en treuriemres, gosaríem proposar que hom s'estalviésd'usar noms que tenen un sentit i una sig-nificdció, per denominar coses que no tenenres a veure amb tal sentit ni amb tal sig-nificació ; que hom cerqués un nom nou,ben nou, ben sonor i ben signifcatiu, peraquesta cosa tan pura que, ara per ara,\en-cara no en té. I si no pot ésser, si de la pin-tora que no és tal hom n'ha de dir pintura 1amb l'afegitó de neta a sobre, nosaltresens quedarem ben resignats amb l'altra, ambla que nosaltres creiem que és pintura, ambtots els qua l ificatius més infecciosos quehom vulgui penjar-li.

I posats a triar. regalarem a qui 11 pla-gui tota la pintura genial, suprasensible iexquisida, neta, pura i esterrejada, però queno té res de coma amb l'art a qué vol per_tányer, totes les valors del qual, essencialsí accidentals, en són ben Iluny. 1 en la qualno hi ha res absolutament que pugui inte-ressar-nos, i ens quedarem amb tota la bru-tícia 1 tota la podridura de l'altra, la queporta al damunt tots els microbis que hlposen la intel1igencia, el sentiment 1 la hu-manitat de l'artista.

JOAN CORTES r VIDAL

Com més novelles llegeixo més m'adono que estic destinada a ser una dona incom-presa. (The Hunwrist.)

rebralisme i de les inevitables limitacionsd'escola, el panorama arquitectònic pot en-grandir-se en profunditat i mostrar-nos no-ves construccions, la valor de les quals igua-li la de les millors ,èpoques.

1 si, envasa, no tenim el Partenon mo-dern, no portem pressa ; és més impo rtant,ara com ara, acabar amb l'arquitectura es-cenogràfica, de la qual, en el nostre país,n'hi ha molta i variada.

I IL'arquitectura que tenen intenció de prac-

ticar els joves arquitectes que expose p acan Dalmau — i que per entendre'ns ano-menem Arquitectura nova — presenta duescaracterístiques primordials, de les quals de-riven les qualitats més essencials i, també,cal reconèixer, les deficiències més compro

-meses. Aquestes característiques són : Reac-ció i Primitivisme.-

Aquests dos fenòmens han aparegut di-verses vegades en la història de l'art, i entotes les èpoques i latituds ; són manifesta-cions congènites i fatals del fet artístic.Però, el més difícil de trobar, en contemplar

Catàleg en mà, comencem a ressenyarl'exposició de projectes arquitectònics admi-rablement presentats a les Galeries Dalmau.

— Estic desconsolat de saber que heu en-terrat el vostre oncle!

— Qué podíem fer-hi... si era mort!(Le Rire.)

— Una cullerada després de menjar. En-tès?

— Sí, però qui em proporcionarà el men-jar?

(Le Rire.)

El lladre. — Auxili ! Quina pega ! No es troba mai un policia quan fa més falta!(Judge.)

FABRICA DE ERFUMS ((MYRURGIA)),

per Puig - Gairalt

Els joves arquitectes, en invitar A. Puig-Gairalt, han volgut mostrar un projecte,que actualment es realitza, amb tendènciesacostades a llur visió.

En l'espai edificar, les diverses necessitatsde la fabricació estan admirablement resol-tes. L'ordenació de tetes les dependènciesobeeix un pla racional, funció de les succes-sives elaboracions del producte fabricat: desde l'entrada de les primeres matèries a l'úl-tima cinta de seda de les etiquetes.

L'exposició arquitectònica és la menysiconoclasta de l'exposició. En la façana delxamfrà, la disposició de les obertures con-serva una ponderació emotiva entre els buitsipplens, de filiació tradicional.

L'expressió arquitectònica és la menys

el passat panorama artístic, és la simulta-neïtat dels dos conceptes esmentats. Podem,per exemple, classificar l'estil Lluís XVI comuna reacció del fantasisme Lluís XV, peròno hi sabem veure cap primitivisme.

Aquesta simultaneïtat potser serà, per al-gú, una de les tantes complicacions de lavida actual, però, ben mirat, és sols qües-tió d'un lògica coincidència. Recordem — peraclarir-ho, el procés de la nova arquitectu-ra : Les primeres construccions metàlliquesaparegudes en el segle passat escandalitza-ren els esteticistes d'aleshores. La torre Eif-fel, entre altres, va sofrir el corresponentblasme ; però el ferro podia satisfer altresnecessitats més utils que la d'un monumen-tal mirador — necessitats cada dia més apre-miants que els enginyers continuaren so-lucionant per mitjà de les vulgars construc-cions metàlliques — per tant, malgrat la cri-

— I corrent a unes. velocitats tan grans,qué passaria si perdéssiu una roda?

— Oh ! en portem sempre una de recanvi.

(Ric et Rac.)P. ARMENGOU i F. PERALES. — Club d'esparts

— No riguis així, dona, que em pensoque és un drama...

(Le Rire.)

amb el teoritzador de la construcció nova,l'arquitecte Le Corbusier, precisament, d'a-quest projecte i totes les modificacions queproposava anaven, naturalment, dirigides ala supressió de l'auster motlluratge i de lacomposició intuïtiva del xamfrà. Le Corbu-sier fou conseqiient amb les disciplines dela seva escola, però — a la meva manera deveure — la façana de la fàbrica «Myrur-gia», amb les solucions dibuixades per ep,sobre el mateix projecte, resultava inferior.

Entre les coses més çeeixides d'aquestprojecte, anotaré l'escala principal de la fá-brica i el pati d'entrada de les mercaderies.

dòria de les últimes deixalles romàntiquesde l'an y trenta, les noves estructures conti-nuaren llur camí. Després vingué el cimentarmat, amb grans possibilitats de resoldrela construcció econòmica i ràpida, i com queaquests factors són molt importants en laconstrucció actual, la nova construcció ado--ta i procura perfeccionar aquesta estructura.

Es natural, dones, que als començamentsd'una nova técnica correspongui una épocade primitivisme. Cal catalogar aquest pri-mitivisme, només, en la part de realitzacióarquitectònica de la nova estructura concre-cional, la qual, com totes les altres ante-riors solucions constructives, ha de passarper un període de recerques emotives i téc-niques ; puix, per altra banda, l'arquitectu-ra de ciment armat acompleix d'una mane-ra vital, les condicions i necessitats de l'horaactual i, evidentment, és la plasmació mésadequada de les darreres orientacions estè-tiques, per bé que no siguin les úniques.

Conjuntament amb aquest primitivismehi ha també una reacció contra l'aplicaciógratuita d'ornaments tradicionals. Aquestareacció és d'ordre intelectual, motivada pelsmalaurats resultats d'anteriors fantasies, ladarrera de les quals fou el modernisme. Pera expressar, doncs, una reacció iconoclasta,res millor que una estructura de fisonomiaaustera.

'')avant l'arquitectura nova cal situar-nosMb tot respecte i pensar que, malgrat to-

ces les possibles disbauxes d'un còmode ce-

PLAÇA DE BRAUS, per R. de Churruca,F. Fàbregas i G. Rodríguez Arias

En aquest projecte, el problema de la vi-sualitat dels espectadors, així com el de lacirculació, està molt ben resolt. Les quali-tats del ciment armat han estat encertada-ment aprofitades en la gran volada d'unsostre de les graderies, les quals produirienun aspecte nou difícil d'assolir amb la cons-trucció tradicional. Llàstima, però, de la fi-sonomia convencional de les torres ; ni l'a-fuament de les façanes ni llurs coronamentsresponen a l'austeritat de l'interior.

CLfNICA, per C. Alzamora i E. Pecourf

Com en tots els projectes exhibits, hi hauna lògica en la distribució de la planta.Però, si en l'arquitectura nova, a més amés de la lògica, ha d'haver-hi la seva sen-sibilitat (cosa que no en dubto), en aquestaClínica trobarem petites deficiències. Plàs-ticament parlant, el pis terminat per l'habi-tació reservada a quiròfan — acusat per unamotllura inferior —, queda deslligat de laplanta baixa. La volada d'un pis superiorsense suports, és admissible i fins caracte-rística en la construcció de ciment armat,peni en el cas que comentem, crec 'inneces-sària aquesta accidentacio.

En l'arquitectura nova — potser més queen les altres — l'accidentació en els cossosde l'edifici ha d'ésser motivada, puix hi hael perill de transformar-la — com en algu-nes cases de Mallet - Stevens — en una cons-trucció de xalet sense motllures.

La façana posterior d'aquesta Clínica laconsidero superior a l'anterior. Els autorsd'aquest projecte han demostrat, per altrabanda, tenir una personalitat pròpia, pro-metedora de grans possibilitats.

MARtus GIFREDA

El mirall d'en GrisAra que la bona cintura cubista dels pri-

mers temps ja comença a tenir aquell puntde ranci, potser serà avinent que us trans-crigui una anècdota de la primera épocadel cubisme.

Ja recordareu que la primera exhibiciópública d'aquest famós cubisme, fou aque-lla també famosa exposició inaugurada ales deu de la nit en un local de la no menysfamosa rue La Boétie. Doncs bé, entre elsassistens a l'acte inaugural d'aquesta expo-sició històrica hi havia En Pere Inglada.

Inglada contemplava una tela d'En Gris,ert la qual hi havia, entre altres coses pin-tades, una etiqueta de paper autèntica en-ganxada en una ampolla i un tros de mirallveritable. I, naturalment, va demanar-li aEn Gris el motiu d'aquestes aplicacions :

— Veuràs! — va contestar-li el pintor-teoritzador — representar una etiqueta d'am-polla, no té cap importància i per això n'en-ganxo un retall autèntic. A més a més, jotenia necessitat que en aquesta tela hi ha-gués un mirall. Si hagués pintat un mirall.hauria, també, de pintar el que reflecteix,per tant no pintaria un mirall.

P. ARMENGOU i F. PERALES. -- Club d'esports

VIATGES MARSANS, S1 A.Rambla Canaletes, 2 i 4 - BARCELONA

Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i EstrangersPassatges marítims i aèris - Viatges a "Forfait"Excursions acompanyades - Peregrinacions, etc.

Informesi Pressupostos gratis

AGUSTÍ ALTABAMOBLES PER OFICINES

29, TALLERS, 29 Telèfon 17445

MIRABDR 1

Afaiti's higiènicament

Afaiti's de pressa

Afaiti's bé

Com?Usant la PASTA NIXS'afaitarà ràpidament, agradablement,perfectament.

No li quedarà la caralírrítada, no hisentirà cremor o irritació desprésd'afaitar-se.

Eliminarà el sabó, la brotxa, els potetsí tots els altres objectes tan exposatsa cultivar mícrobis.

Demaní-ho en perfumeries, drogueries, etc.,al preu de 2'50 pessetes tub.

-sa

MOBILIARI EN GENERALESPECIALITAT EN EL DE DESPATX

Instal •Iacíons completesd'Establiments, Despatxos í Habitacions

PRESSUPOSTOS I PROJECTES A SOL•LICITUD

Exposició i venda

Corts Catalanes, 532. Telèfon 34342

Director

CARLES OSSORIO

Laietana, 18, pral., B

■4'

"ORTOPEDIA MODERNA"Fill de B. CARCASONATaller i despatx: ESCUDELLERS BLANCS, 8. • Telèlon 10916

Braguers Reguladorsper a retenció absouta de la trencadura.—Faixes de totes menes

Faixa-cotilla abdominal.—Models moderns

Cotilles Ortopèdiquesper a guarir o corregir les desviacions de l'esquena

Més de cinquanta anys de pràctica són la millor garantia

ePtiamaawr

a MIRMDR

STEVENSON, ROMAGOSA I C.A València, 295

allii 2A1111•11,I 111IIV•111l111l11•1111■IUI•lIt•01■Illl11lit■1111■Ml llu■Illl■ 111 1 ■1 111■llli■ull•inl•un•llll•llllffilul■ llll•uil•llu•u!1■Illl^

Espanya•

ol de Carburs MetIhIÎcsSocietat Correus: Aportat 190 Mallorca, 234 Telèfon 73013 •Teleg.: "CARBUROS" BARCELONA 1

•u3u

AIGUADE ROCALLAURA

La deu més rica del món^i

Si vosté pateix d'Albuminúrla, LiVàsisúrica (mal de pedra), Bronquitis paren•quimatoses, Nefritis crònica, es curarà

radicalment amb

^^á

AIGUA DE RDCALIAURA 1^E

S'expènamb ampolles de litre i de mig litre

i en garrafons de vuit litres^^1

Distribuidors generala

FORTUNY, S. A.CARRER HOSPITAL, 32, " SALMERÓN, 133

r v v4IAltes, baixes i

traspassosde contribució

Totes les diligències iconflictes amb Hisenda

Diputaciói Ajuntaments

AFISA

CARBUR DE CALCI, Fàbriques a Berga (Barcelona) i Cor-cubion (Corunya) :: OXIGEN 99 °lo DE PURESA, Fàbriquesa Barcelona i València :: ACETILÈN DISOLT, Fàbriquesa Barcelona, Madrid i València :: FERRO MANGANESI iFERRO-SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT de fils i pessesseda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUSTRIAL delaboratoris i domèstica :: GENERADORS, BUFADORS,

MANÒMETRES i materials d'aportació per laSOLDADURA AUTÒGENA

uPressupostos, estudis, consultes i assaigs, gratis

uiII11■Illl■1111■Illl■II111111111•llll■I111e1111■I111■111111111211111■1111■I111■III11111111111■1I11111illl■IIIIM1111■11111111111■IU1•11111■11I11111111■uu111lMM

"BABY- LAX"El millor

Laxant=Purgant

11~11111111

EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA IAVÍS

Amb el fi de facilitar amb la deguda anticipació als senyors expositors els

seus passes permanents per a l 'Exposició, se 'ls prega que passin per les oficines delcarrer de Lleida, n.° 2, on se'ls facilitarà l'imprès corresponent a aquest objecte.

Barcelona, 21 d'abril de 1929.

LA DIRECCIÓ

IMP. LA (go li pIARB:AGTMLM^I, F101N