© 2013 Dolors Feliu

© Thinkstock, per la imatge de coberta

© 9 Grup Editorial, per l’edició Angle EditorialMuntaner, 200, àtic 8a / 08036 Barcelona T. 93 363 08 23 / F. 93 363 08 24www.angleeditorial.com angle@angleeditorial.com

Primera edició: febrer de 2013ISBN: 978-84-15695-18-9Dipòsit legal: B-304-2013Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

MANUAL PER LA INDEPENDÈNCIA

Ara és l’hora, catalans!

Dolors Feliu

Taula

CAPÍTOL I. El perquè de tot plegat 11

1. Catalunya bull 13

2. D’on venim. La trajectòria democràtica recent no és independentista 18

3. La Constitució era un començament força bo, o ho semblava! 23

4. El «cafè per a tothom» o la fugida de la legalitat republicana 27

5. La sentència de l’Estatut és la fi d’una etapa 31

CAPÍTOL II. Avancem cap a un divorci 55

1. L’Estat plurinacional: és molt difícil ser una nació dins Espanya! 57

2. Una poderosa raó per a la independència: l’espoli fiscal 66

3. La reivindicació del pacte fiscal: estratègia o finalitat? 81

4. La crisi pot ser una oportunitat 87

CAPÍTOL III. Els fonaments per a la independència 97

1. Les tendències actuals de les Nacions Unides sobre l’autodeterminació i la independència de les nacions 99

2. Autodeterminació interna: ha de quedar clar que els catalans volem ser independents 106

3. L’autodeterminació externa o el necessari reconeixement internacional de Catalunya com a Estat independent 132

4. El cas de Catalunya: l’Estat ha d’autoritzar el referèndum de secessió pel principi constitucional de democràcia 137

CAPÍTOL IV. Com plantejar i arribar pacíficament a la independència 151

1. Fases per a la independència o transició nacional 153

2. Formació i promoció civil de la voluntat popular independentista 155

3. Canalització per partits i molt àmplia majoria parlamentària a favor de la independència 164

4. La necessitat d’un referèndum d’autodeterminació 172

5. Negociació amb l’Estat de bona fe 198

6. Reconeixement internacional i integració a la Unió Europea 205

CAPÍTOL V. Possibles itineraris 225

1. Manifestació de l’11-S, eleccions del 25-N, referèndum, negociació, independència 230

2. Manifestació de l’11-S, eleccions del 25-N, impediment per part d’Espanya per fer el referèndum, consulta, negociació, independència 233

3. Manifestació de l’11-S, eleccions del 25-N, impediment per part d’Espanya per fer el referèndum, impediment per fer la consulta, eleccions referendàries, negociació si és possible, independència 235

4. Manifestació de l’11-S, eleccions del 25-N, impediment per part d’Espanya per fer el referèndum, impediment per fer la consulta, declaració unilateral d’independència 237

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agullaamb el fil d’un propòsit que no dici em poso a apedaçar. Cap dels prodigisque anunciaven taumaturgs insignesno s’ha complert i els anys passen de pressa.De res a poc, i sempre amb vent de cara,quin llarg camí d’angoixa i de silencis.I som on som; més val saber-ho i dir-hoi assentar els peus en terra i proclamar-noshereus d’un temps de dubtes i renúnciesen què els sorolls ofeguen les paraulesi amb molts miralls mig estrafem la vida.De res no ens val l’enyor o la complanta,ni el toc de displicent malenconiaque ens posem per jersei o per corbataquan sortim al carrer. Tenim a penesel que tenim i prou: l’espai d’històriaconcreta que ens pertoca i un minúsculterritori per viure-la. Posem-nosdempeus altra vegada i que se sentila veu de tots, solemnement i clara.Cridem qui som i que tothom ho escolti.I, en acabat, que cadascú es vesteixicom bonament li plagui, i via fora,que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i PolL’àmbit de tots els àmbits

CAPÍTOL I

El perquè de tot plegat

13

1. Catalunya bull

Els esdeveniments es precipiten. Amb la manifestació de l’11 de setembre de 2012 semblava que els catalans i les ca-talanes ens havíem trobat els uns als altres en el sentiment independentista, una gran massa de població i una idea, un camí per Catalunya. Un milió i mig de persones, pel cap baix, manifestant-se pacíficament al carrer per la indepen-dència. Això és el que es va voler portar a les urnes el 25 de novembre de 2012 per traslladar aquesta força a les insti-tucions. I així hem recordat que la realitat és un prisma de moltes cares. La independència uneix a uns quants, a molts, potser a la majoria, però les opcions enfront de la crisi ens separen, són plurals i divergents, i així es traslladen a les urnes, emmirallant una societat més plural que mai, amb opcions polítiques que es presenten fortament atomit-zades.

Tanmateix, continua essent vàlida l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) del mateix novembre del 2012, segons la qual votaria a favor de la independència el 57% de la població de Catalunya. I continua essent cert, i es confirma, que molts catalans, una gran massa, molt gran i molt activa, es planteja seriosament la secessió, i així ha quedat demostrat en els resultats electorals de novembre de 2012, on la població catalana ha votat, com mai, una ma-

14

joria de programes independentistes. Ara bé, aquesta majo-ria està repartida en diverses formacions polítiques, i plena de matisos.

Des del punt de vista del procés independentista cal par-tir d’algunes dades de les eleccions del 2012:

– La coalició majoritària, CiU, amb una aposta a favor d’un Estat propi i per la convocatòria de referèndum o consulta, ha guanyat les eleccions amb el 30,69% dels vots i 50 diputats de 135 del Parlament. A més, cal te-nir en compte el gran canvi de programa de CiU, que ha passat d’un nacionalisme pactista en les eleccions del 2010 a un sobiranisme defensor de l’exercici imme-diat del referèndum per un Estat propi el 2012. Tot i que aquesta formació ha perdut 90.000 vots i dotze es-cons, continua essent la força majoritària de Catalunya, amb més d’un milió de vots que, ara sí, podem comp-tabilitzar com a independentistes. Els que entenen que hi ha un retrocés de la ideologia i convicció indepen-dentista no valoren aquest fet: els 50 diputats de CiU sumen nous vots independentistes d’electors que no s’havien pronunciat obertament com a tals, sinó que ho fan ara per primera vegada. I són molts.

– La X legislatura té un Parlament amb 74 escons inde-pendentistes (50 CiU, 21 ERC i 3 CUP) dels 135 del Parlament, més enllà de la majoria absoluta. A aquests hi hem d’adjuntar els 13 escons d’ICV a favor de la ce-lebració d’un referèndum o consulta, la qual cosa suma 87 escons a favor de l’anomenat dret a decidir, 20 es-cons del PSC amb un programa que defensa una refor-ma constitucional i un referèndum «legal» per un Estat espanyol federal, i 28 escons procedents dels partits

15

contraris al referèndum o consulta sobre la secessió, i a la mateixa secessió (19 PP i 9 C’s).

Aquests resultats podrien fer pensar en una força impor-tant de negociació enfront de Madrid per demanar legíti-mament la celebració d’aquest referèndum. Tanmateix, cal una articulació institucional d’aquesta voluntat política, que es podria exercir a través del govern de la Generalitat i àmplies majories del Parlament de Catalunya. És clar que en aquests moments no hi ha una majoria suficientment àmplia aglutinada en un sol partit o coalició. Madrid es basa en aquesta valoració per considerar avortat el procés cap a la independència. Tanmateix, una majoria de forces independentistes podria assumir el paper que ha pres a Es-còcia el rol negociador que ha portat a l’Acord amb el Reg-ne Unit de data de 14 d’octubre de 2012 per fer el referèn-dum el 2014. Aquesta podria ser una via per tirar endavant el procés independentista, ara ja a l’agenda política catalana d’una manera clara, digui el que digui Espanya.

I per què som aquí? Calia convocar eleccions? Ens vam enganyar amb la manifestació de l’11 de setembre de 2012?

La manifestació va ser la que va ser, i no surt del no-res. Respon a un sentiment que porta cua. No ens enganyem, fa temps que a Catalunya la ciutadania percep un maltrac-tament per part de l’Estat espanyol. A poc a poc Catalunya, la seva població, s’ha anat adonant del greuge que compor-ta una solidaritat amb la resta de l’Estat que, un cop quan-tificada, implica una mitjana de més del 8% del PIB du-rant més de vint anys,1 i que ara ja es nota en la vida diària. A més, és una dada objectiva que les polítiques d’inversió espanyoles en infraestructures han oblidat Catalunya o, di-rectament, l’han desafavorit. També per a alguns, no tots,

16

compta una política de poca comprensió i nul·la defensa de la llengua pròpia de Catalunya per part de l’Estat espanyol, quan no l’atac, la negació de Catalunya com a nació i la re-tallada de les seves competències i del seu autogovern a tra-vés de la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 so-bre l’Estatut. Tot això sumat als greuges seculars. A més, els partits espanyolistes majoritaris juguen a atiar l’anomenada catalanofòbia, o ho han fet en un passat recent. Finalment, el factor Europa i les seves tensions de sobirania han irrom-put també amb força en el debat de la independència: què vol dir avui dia tenir independència, i davant de qui s’exer-ceix? Arreglarem la crisi amb la independència?

L’última reivindicació sobre un pacte fiscal que s’ajustés als paràmetres de solidaritat regional de la resta d’Europa re-tenia aquesta minsa esperança de «reconciliació» amb l’Estat espanyol. La marea humana de l’11 de setembre de 2012 va ser una onada que sembla haver passat per sobre d’aquest projecte per anar a esclatar directament sobre les platges de la independència. El sentiment independentista és enorme i creix. Els catalans se senten maltractats. A aquestes altures la sensació és que l’Estat està mobilitzat contra Catalunya, i veu la crisi com una gran oportunitat de recentralització i aixafament del dèbil autogovern autonòmic assolit. Des de Catalunya es percep que aquesta podria ser una oportunitat per a la secessió. O així almenys ho veuen les forces políti-ques majoritàries.

És una follia voler ser independents? És per això que es-tem dividits? És cert que no som els únics del món occi-dental, ni d’Europa, que pensem a independitzar-nos de l’Estat del qual formem part. I si en alguna cosa estem d’acord tots els catalans independentistes és a fer-ho pacífi-cament. Però tampoc ens podem enganyar. Si volem tenir

17

un procés d’independència hem de saber de què parlem i si ho podem fer. Si volem citar tractats internacionals fem-ho sense fer-nos trampes al solitari. Hem de desfer malentesos per poder-nos centrar en els arguments, les vies i els fets que ens apoderin com un Estat separat de l’espanyol. Una transició nacional sense enganys i trepitjant fort demana acords institucionals sòlids entre els representants de les majories sobiranistes. També hem de saber quan tenim les majories adequades, si són suficients i per fer què.

Com ho farem? Espanya és un Estat democràtic on Cata-lunya té representants al Congrés i al Senat. Ministres cata-lans i magistrats del Tribunal Constitucional catalans. Fins i tot tenim Parlament propi. No som una colònia separada geogràficament i sense dret a vot. Contra el que de vegades es diu al carrer o als diaris, no tenim un dret d’autodetermi-nació internacional per oposar avui per demà a la integritat d’un Estat democràtic. Hem de fer servir aquestes manifesta-cions d’autodeterminació dels pobles a través del principi de democràcia. La decisió del Tribunal Constitucional del Ca-nadà sobre el Quebec del 20 d’agost de 1998 ens ha d’aju-dar. No hi ha dreceres. Hi ha d’haver posicionaments clars, preguntes clares i respostes clares de la població catalana per fer una negociació d’independència a la qual, al final, no s’ha d’oposar l’Estat espanyol. La manifestació de l’11-S del 2012 va ser un començament. Ara bé, ¿serem capaços d’arti-cular aquesta veu democràtica que es presenta esmicolada després de les eleccions del 25 de novembre de 2012?

Només tenim una eina, que ja hem començat a fer servir: nosaltres mateixos, la gent, i el seu vot a favor del dret a de-cidir, de la independència. Som la nostra falç.

18

2. D’on venim. La trajectòria democràtica recent no és independentista

Fa temps que existim, i hem passat de tot i ho hem provat tot. Amb la derrota de la guerra de Successió Catalunya va perdre la seva sobirania política, fonamentada en les seves constitucions i privilegis. El país va passar a ser regit, com la resta de territoris d’Espanya, per unes lleis uniformitza-dores que no admetien, a excepció dels territoris bascos fo-rals, cap mena de particularitat.2

Aquesta situació es va perllongar durant més de dos se-gles, fins que el catalanisme polític, nascut a l’escalf de la Renaixença cultural i liderat per Enric Prat de la Riba, va aconseguir la fita històrica d’agrupar tot el Principat de Ca-talunya sota l’únic govern de la Mancomunitat. A partir d’aquí ja no hi ha hagut marxa enrere en la voluntat d’au-togovern.3

Encara que recordem perfectament com érem abans del 1714 i els decrets de Nova Planta, el federalisme de Pi i Margall de la Primera República Espanyola i els fets de la Segona República Espanyola, és cert que el món ha canviat d’aleshores ençà. Són altres temps i altra gent, encara que el sentiment de nació i la voluntat d’autogovernar-nos perdura tossudament, de vegades amb clarobscurs i pors, amb nous matisos, noves prioritats, nous reptes i nous protagonistes.

També hem de dir que en aquest passat, el sentiment na-

19

cionalista i l’independentista no sempre han anat junts.4 El mateix Prat de la Riba, l’any 1910, a La nacionalitat catala-na, aspirava a un model de convivència satisfactòria amb l’Estat espanyol que expressava amb llenguatge federalista:

«Aquests dos fets primaris, fonamentals: el de la perso-nalitat nacional de Catalunya i el de la unitat d’Espa-nya, enfortits per dues lleis correlatives: la de la lliber-tat que implica l’autonomia i espontaneïtat socials, la de la universalitat que porta a la constitució de potèn-cies mundials, se resolen en una fórmula d’harmonia que és la federació espanyola».

És força clar que 100 anys després no hem assolit aquest objectiu del president de la Mancomunitat, sinó que estem en la primera premissa que ell denunciava:

«Quan va constituir-se la monarquia espanyola, si l’acti-vitat política fos un producte de l’Estat, a l’Estat espa-nyol li corresponia una política espanyola. Però les coses van passar d’una altra manera. Els governants varen se-guir obertament la política d’una sola de les nacionali-tats unides: i és que en el fons, disfressat amb el nom d’espanyol, va governar, com segueix governant Espa-nya, l’Estat castellà, aqueix Estat que, seguint la mateixa ficció, amb el nom d’espanyol ens imposa el dret de Castella i amb el nom d’espanyola la llengua castellana».

Ha canviat alguna cosa? D’on venim? O millor dit, d’on ve i on és avui dia el nostre marc polític vigent? Aquesta és la primera qüestió. Hem de saber on som per poder avançar.

La gestació més immediata de l’ordre actual a Catalunya

20

arriba amb l’adveniment de la democràcia. Les ocasions an-teriors en què els catalans havien intentat fer-se una situa-ció còmoda dins d’Espanya (1873, 1931...) havien acabat de manera abrupta i violenta, i això deixava oberta l’espe-rança que, en unes altres circumstàncies polítiques (sense Guerra Civil Espanyola i sense presència del dictador Fran-co, per exemple), l’èxit de l’encaix catalano-espanyol fos possible.5 Així doncs, després de la mort de Franco, el sen-timent de catalanitat, de reivindicació nacional, va aflorar amb força; millor dit, va esclatar, després de tants anys sota pressió. Amb el clam d’un milió de catalans de l’11 de se-tembre de 1977 («Llibertat, amnistia i estatut d’autono-mia») es reprenia al carrer un camí de reivindicacions que havia tingut alguns fruits a la malmesa Segona República. Les demandes eren de mínims. Demanàvem allò que ja s’havia aconseguit amb la legalitat republicana i que havia perdurat en el pensament col·lectiu durant quaranta anys com allò que ens podia servir per a l’autogovern. I el que és més important, havíem vençut el dictador: continuàvem parlant català i sentint-nos un poble, una nació. No comp-ta el que tens, sinó el que ets.

El president Tarradellas havia conservat una Generalitat a l’exili amb les úniques eines d’un segell, uns papers per fer documents oficials amb el símbol de la Generalitat i la seva intuïció i convicció que un dia, mort Franco, tornaria a Catalunya, i amb ell la Generalitat.6 Ell, i molt especial-ment la constant presència de partits catalanistes, eren el testimoni de la realitat de la mai morta voluntat del poble català de decidir per ell mateix. De fet, sembla que tots els partits polítics que van obtenir representació a Catalunya l’any 1977 no tenien dubtes sobre la necessària restauració de la Generalitat, com no podia ser d’una altra manera, en-

21

cara que podien dissentir en la fórmula concreta. La gesta-ció de la preautonomia es va fer des de la força que atorga-va la consciència dels catalans. Però també dels dirigents de l’Estat espanyol que intuïen o sabien que la democràcia no es podia instaurar com a règim global a Espanya sense atendre la primera demanda democràtica dels sis milions de catalans que es volien autogovernar... i dels dos milions de bascos.

Costa pensar, en la història de Catalunya, en un moment més carregat d’il·lusió i esperança en el futur que aquell 13 d’octubre de 1977, on des del balcó del Palau de la Genera-litat el flamant president Tarradellas va cridar aquell «Ja sóc aquí!».

I no es va aconseguir poc! La Constitució de 1978 es va gestar amb la convicció a Espanya que calia «solucionar el problema dels catalans i els bascos» o no hi hauria Consti-tució, ni democràcia ni res de res.7 Democràcia volia dir deixar parlar la gent, i els catalans volien la seva especifi-citat. Catalunya bullia, diu el president Pujol en les seves memòries. Tanmateix sembla clar, amb totes les dades i discursos del moment, que no hi va haver la secessió en l’ambient. De fet, potser no hi ha estat de forma significa-tiva fins recentment. A d’altres indrets hi havia també un risc de violència gens desdenyable, més que un risc si te-nim en compte la gran activitat d’ETA durant els anys vui-tanta, que va comportar prop de 100 víctimes anuals du-rant bona part d’aquells anys. Catalunya, en canvi, no donava suport a la violència.

El gran sentit pràctic dels catalans, altrament dit seny, i el clima de «ho hem d’arreglar com sigui» d’alguns espanyols, liderats especialment pel president Adolfo Suárez, van aconseguir el que semblaven —i aleshores segurament

22

eren— grans gestes jurídiques. Per no enganyar-nos, també hem de dir que en aquell moment ja van sorgir els matei-xos fantasmes que després ens han anat minant l’autogo-vern. Principalment la voluntat de la resta de regions espa-nyoles que no siguem diferents d’ells, el que s’ha acostumat a anomenar un estrany «principi d’igualtat» o, més col-loquialment, «cafè per a tothom», i que va portar la Consti-tució a reconèixer el dret a l’autonomia no només per a les nacionalitats històriques, sinó per a totes les regions.