elogi de l'aigua

ELOGI DE L’AIGUAEduardo Chillida

Fitxa tècnica

Títol: Elogi de l'aiguaAutor: Eduardo Chillida (Sant

Sebastià, 1924 — íd. 2002) Cronologia: 1987

Tipologia: escultura exemptaMaterial: formigó i acerTècnica: encofratMides: 7,20x12x6,5 m.Estil: abstracteTema: al·legòricLocalització: Parc de la

Creueta del Coll a Barcelona).

Obres del mateix autor:

La pinta del vent XV (1976). Sant Sebastià

Obres del mateix autor:

Elogi de l’horitzó (1990). Gijón

Dades biogràfiques de l’autor

Eduardo Chillida (Sant Sebastià, 1924 – 2002) és considerat un dels millors escultors contemporanis. L'artista basc va treballar la seva obra abstracta i molt personal tant en ferro, com en fusta, formigó, pedra o alabastre, adaptant-se amb gran mestria a les particularitats de cada material. La perfecta adequació de les seves escultures a l'entorn, tant natural com urbá, li va valer la realització de nombroses obres monumentals per a ciutats de tot el món. Desprès de deu anys d’activitat, la seva casa - museu Chillida-Leku- a Hernani, on es podia admirar la seva obra, ha tancat les seves portes.http://www.eduardo-chillida.com/Eduardo-Chillida.5+M54cff3134bb.0.

html

Descripció formal

Elogi a I'aigua es compon d'una descomunal estructura de formigó de 54 tones subjecta en l'aire mitjançant potents cables d'acer a 8 cm sobre l’aigua. Sota, un estany artificial amb el qual interaccionen les quatre urpes que dibuixen els apèndixs que sobresurten del cos central, i que convergeixen en un mateix punt intern, on sembla congregar-se tota la força expressiva de l’'escultura.

Enorme estructura de formigó (54 tones) subjecta a l’aire amb 4 potents cables d’acer, ancorats en dues de les parets desbastades de l’antiga pedrera.

Estany artificial on s’interaccionen les 4 urpes dels apèndixs que surten del cos central

Escultura dinàmica, moviment ofert per les formes corbes, al desenvolupar-se en l’espai

L’escultura es va modificant segons la perspectiva, el punt de vista

Moment de la realització de l’obra: detall de l’encofrat.

D'aquesta manera, Chillida aconsegueix que el material, en la seva intrínseca limitació física, es manifesti molt més enllà a l'espai amb unes formes lliures i espontànies, que tradueixen en termes visuals unes preocupacions metafísiques de l'escultor.

En la seva audàcia escultòrica, Chillida aconsegueix que apareguin en escena dos nous protagonistes: la gravetat i l'aire. La primera present en la capacitat de l'artista a aconseguir que una estructura tan pesada sembli lleugera, levitant en el no res per a mes va desafiar totes les lleis físiques. Quant a l'aire, la seva presència no només es limita a embolicar l'espai de l'escultura, sinó que, d'alguna manera, és convertit per l'artista en un material més, sense el qual no seria possible la total comprensió de l'obra.

Conseqüentment, l'escultura presenta també un clar agermanament amb la naturalesa que l'envolta i els seus elements.

Visualment, gràcies a les característiques orogràfiques de l'entorn que l'aixopluga, la seva bellesa i espectacularitat pot apreciar-se des de diferents punts de vista i nivells.

Composició

A l’Elogi de l’Aigua observem una composició força equilibrada; en efecte l’escultor aconsegueix una veritable harmonia entre:- les línies rectes, angulacions i formes geomètriques de la part superior de l’obra i, les línees ondulants i formes més orgàniques, expressives, dels “braços” que configuren la part inferior de la peça. - I el pes visual i la densitat

matèrica de la part racional i, la delimitació del buit i la levitat que generen les formes còncaves.

Espai

L’Elogi de l’Aigua, com totes les escultures de Chillida, està en funció de l’espai; ell mateix s’anomena “arquitecte del buit”. El seu material brut és el buit, i la seva matèria treballada és l’espai. En L’Elogi de l’Aigua, el buit és la matriu d’aquest espai; l’obra reflecteix a partir de les seves formes escultòriques i de la seva instal·lació, la principal preocupació de l’artista: la construcció d’un espai. Fins i tot, amb el braços còncaus de l’obra vol “atrapar” l’espai.En aquesta peça, l’acció de l’escultor consisteix en acotar el buit mitjançant l’aplicació de la massa i la projecció de la forma. L’espai es apressat per la incessant modificació del traç orgànic del formigó.

L’Elogi del agua està concebuda com un espai, on la matèria seria l’espai positiu i ple, i el buit l’espai negatiu; el positiu com extern i el negatiu com intern.En efecte, aquesta obra es caracteritza per un equilibri entre massa i espai. A més a més, aquesta obra constituïda tant pel formigó com per l’espai interior que generen els braços de la peça, participa també de l’espai obert, del circumdant, en el que es crea un ambient capaç d’acollir a l’home.

Moviment

Es pot apreciar com si la matèria generés un moviment de tres fases: - un moviment, real, vertical, de descens per la força de la gravetat del pes de la matèria; és un moviment unitari, de la peça en conjunt. - dos moviments, intuïtius i consecutius; el primer, d’expansió horitzontal del braços de formigó, l’altre, de reclusió d’aquests cap a l’espai interior, on cada un dels braços generarà diferents direccions del seu propi moviment orgànic, la projecció de les quals arribaran a entrecreuar-se.

Llum i color

En l’Elogi de l Aigua, la llum juga una important funció atès que els contrastos de llum i ombra que s’originen entre les formes i en les textures, contribueixen a enriquir les relacions volumètriques espacials. En aquesta escultura, atès la seva textura semirugosa, la llum no rellisca, no produeix efectes de brillantor. Sí, en canvi, matisa la monocromia de l’obra, donant lloc a una gran varietat de grisos.

Interpretació

Suspesa en l’aire, els quatre braços gegantins que surten de l’estructura superior recorden els dits d’una mà que vol tancar-se per atrapar el buit o l’aire que l’envolta. La relació entorn i escultura recorda la seva obra més coneguda El peine del viento, ja que aquest és un dels objectius bàsics de tot el seu treball. D’altra banda el reflex en l’aigua duplica l’existència de l’escultura, és com un intent de retrobar-se amb aquest reflex, com si amb els “braços” pogués finalment unir-se amb la seva altra meitat, cosa que el propi Chillida va relacionar amb el mite grec de Narcís.Quan als volts dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’Ajuntament encarrega a Chillida una escultura per a la ciutat, Oriol Bohigas acompanyà a Chillida a recórrer els llocs en procés d’urbanització; va ser a les hores que Chillida descobreix la Creueta del Coll i pensà que aquell era el lloc ideal per crear un vell i ambiciós projecte sobre el mite de Narcís. 

Segons la mitologia clàssica, Narcís, fill del riu Cefis i de la nimfa Liriope, un dia passejant per la muntanya va adonar-se’n que la seva imatge es reflectia en una font d’aigües nítides i enamorant-se d’ella ja no va voler allunyar-se més del mirall que li oferien les aigües. Quant més es contemplava, més gran era la seva passió: Narcís aleshores sospirava, estenia els braços vers l’objecte estimat, esforçant-se per prendre’l i abraçar-lo. Immòbil dia i nit al costat de la font, es va consumí d’inanició i malenconia. El cos del jove va desaparèixer i en el seu lloc, a prop de la font, va néixer una nova flor anomenada narcís.I és així com ens presenta Chillida la seva peça, com un “bell Narcís” immòbil, petrificat, intentant amb les seves articulacions capturar la imatge reflectida en l’aigua de l’estany.

Funció

Com hem vist, l’escultura es creà després d’una invitació de l’Ajuntament de Barcelona, quan es preparaven les Olimpíades del 1992, perquè Chillida fes una obra per a la ciutat. Chillida va trobar el lloc més adient per a la seva escultura al Parc de la Creueta del Coll, a Gràcia. Aquest s’havia fet en una antiga pedrera, que s’urbanitzà per aplegar activitats d’oci dels ciutadans. Per tant la funció bàsica és decorar l’espai urbà, concretament dins d’un parc que representa un tros de natura dins la ciutat.

Models i influències

Chillida, forjat en la tradició artesana basca, però de caràcter autodidacte, utilitza en la seva obra els materials i les tècniques propis de la seva terra, com la forja i el ferro, ja des de les seves primeres realitzacions.D’altra banda, probablement la seva breu etapa com a porter de futbol i el pas per la facultat d’arquitectura van contribuir a la integració de l’espai com a element principal de la seva escultura.Considerat el creador de l’escultura urbana, la profunda relació que Chillida aconsegueix entre l’art i la natura recorda el caràcter màgic i fins i tot ritual dels monuments prehistòrics. Amb això, l’artista basc dóna forma a un concepte contemporani d’escultura en el qual es pot percebre la història de l’home des dels primers moments fins els nostres dies. La Casa Museu Chillida-Leku (actualment tancada al públic a causa de la crisi), prop de Sant Sebastià, amb el seu bosc d’escultures, confirma aquesta relació entre monument i natura.

Cromlec Stonehenge (3000 a. C.)