amb el patrocini de - uv.es · el francés, amb el mateix accent d’intensitat del català, no el...

Resums de les comunicacions

i sessions temàtiquesOrganització:

Amb el patrocini de:

17e Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC)

´

Resums de les comunicacionsi sessions temàtiques

Membres de la Junta de Govern Presidència: Antoni Ferrando Vicepresidència: Joan Armangué Secretaria: Lídia Pons Vicesecretaria: Rafael Roca Tresoreria: Maria Rosa Lloret Vocals: Joan Mas, Carsten Sinner, Ramon Sistac i Ildikó Szijj

Comitè organitzador: Germà Colón

Presidència: Manuel Pérez Saldanya Secretaria: Rafael Roca Tresoreria: Joan R. Ramos Vocals: Rosanna Cantavella, Ferran Carbó, Maria Josep Cuenca, Carme Gregori, Miquel Nicolás i Ramon Rosselló

Francesco Ardolino (Universitat de Barcelona), Emili Boix (Universitat de Barcelona), Helena Buffery (Universitat de Cork), Teresa Cabré (IEC / Universitat Pompeu Fabra), Gabriel Ensenyat (Universitat de les Illes Balears), Bradley S. Epps (King’s College, Universitat de Cambridge), Kálmán Faluba (Universitat Loránd Eötvös de Budapest), Roger Friedlein (Universitat del Ruhr a Bochum), Giuseppe Grilli (Universitat de Roma Tres), Georg Kremnitz (Universitat de Viena), Veronica Orazi (Universitat de Torí), Lluís Payrató (Universitat de Barcelona), Josep Pujol (Universitat Autònoma de Barcelona), Mercè Pujol (Universitat de Nantes) i Max W. Wheeler (Universitat de Sussex).

Web del XVII Col·loqui

http://ocs.uv.es/index.php/AILLC/AILLC2015/index

ÍndexCultura i llengua del segle XV al XVIII

Comunicacions 5 Sessió temàtica: Recepció, adaptació i traducció en la prosa del segle XV 43

Cent anys de literatura catalana: 1859-1959

Comunicacions 49 Sessió temàtica: Poètiques de la ironia en la literatura dels anys 20 i 30 89

Multilingüisme i interculturalitat

Comunicacions 93 Sessió temàtica: Ideologies lingüístiques, usos comunicatius i estructures formals 123

De la paraula viva a la paraula digital Comunicacions 127 Sessió temàtica: Discurs ‘verbal’ i multimodalitat: oral / escrit / digital 147

5

Cultura i llengua del segle XV al XVIIICoordinadora: Rosanna Cantavella



´

Cultura i llengua del segle XV al XVIII Comunicacions

7

Entre la subjectivitat i la intersubjectivitat. El verb témer entre els s. XVI-XVIIIJordi Manuel Antolí Martínez (Universitat d’Alacant)

témer és: ‘[Algú, un animal]1 sentir temor1 de [algú, un animal, una cosa, una acció, un esdeveniment]2’ (DDLC, s. v. temer, 1a), amb l’estructura [N1 V N2]; a més, en català contemporani —com en espanyol, portu-

afectació anímica, sinó que es fa la predicció d’alguna cosa que és percebuda com a perjudicial: ‘[Algú]1 considerar com a possible [una cosa negativa]2’ (DDLC, s. v. témer).

D’aquesta manera, el verb esdevé un marcador evidencial d’inferència (d’acord amb la tipologia establida per Willett 1988: 57). En un treball anterior (Antolí, en premsa), hem descrit el procés de canvi que dóna lloc al s. XV a aquest valor inferencial i l’hem

pragmàtics innovadors i, en concret, testimoniem l’ús del verb amb un valor de cortesia (del tipus «em temo que abusem del teu descans», pres del DDLC, s. v. témer, 5). Tro-bem els primers exemples d’aquest ús innovador als s. XV i XVI.

La intenció d’aquesta comunicació és descriure el procés de canvi semàntic pel qual partint de l’ús inferencial de témer es desenvoluparà, en català modern, el valor de cortesia. Proposem que aquest valor innovador és fruit d’una estratègia discursiva que entra dins de la categoria de la intersubjectivitat, «the way in which natural langua-ges [...] provide for the locutionary agent’s expression of his or her awareness of the addressee’s attitudes and beliefs, most especially their “face” or “self-image”» (Traugott i Dasher 2010).

A l’hora fer aquest estudi, analitzarem un conjunt d’exemples del verb témer recuperats al Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Antic (CIGCA) i del Corpus Informa-titzat de la Gramàtica del Català Modern que seran interpretats mitjançant les eines teòriques de què ens forneix la Lingüística Cognitiva i la Gramàtica de Construccions basada en l’ús d’acord amb la proposta de Traugott i Trousdale (2013) i la Invited Infe-rencing Theory of Semantic Change (TCSII) de Traugott (2012).

17è Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes

8

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESAntolí-Martínez, J. M. «El sorgiment d’un evidencial d’inferència en català medie-val. El verb témer entre els segles XIII i XV». [En premsa.]DDLC = Rafel, J., dir., Diccionari descriptiu de la llengua catalana, Institut d’Estudis Catalans, <http://dcc.iec.cat/ddlc/index.asp>.

Davidse, L. Vandelanotte & H. Cuyckens (eds.), -tion and Grammaticalization, Berlín / Nova York, De Gruyter Mouton, pp. 29-70.— (2012) «Pragmatics and language change», dins K. Allan & K. Jaszczolt (eds.), The Cambridge Handbook of Pragmatics, Cambridge, Cambridge University Press, pp. 549-565.Traugott, E. C. & G. Trousdale (2013) Constructionalization and Constructional Changes, Oxford, Oxford University Press.Willett, T. (1988) «A cross-linguistic survey of the grammaticalization of evidentiality», Studies in Language, 12-1, pp. 51-97.

Alle soglie del Tirant: Gui de WarevickAnna Maria Babbi (Universitat de Verona)

La prima parte del Tirant lo Blanc è, com’è noto, largamente debitrice nei confronti del romanzo antico-francese in couplets di octosyllabes della prima metà del XIII secolo Gui de Warewic, che ha goduto di una vasta circolazione attraverso almeno 16 manoscritti per lo più conservati in biblioteche del Regno Unito. Successivamente messo in prosa nel Quattrocento, i manoscritti del Livre de Guy de Warrewik sono conservati alla British Library di Londra (Royal 15 E 6 f. 227) e alla BnF di Parigi (fr. 1476). L’analisi del trattamento delle fonti costituisce un momento imprescindibile per meglio spiegare l’importante prelievo che Joannot Marturell ha fatto a questo testo. Un confronto ravvicinato con il Gui de Warewic si propone di mettere in luce, attraverso i rapporti di intertestualità, la dipendenza intellettuale che il Tirant ha contratto con il modello.

L’evolució de l’art epistolar en les escrivanies municipals (segles XIV-XVII)Vicent Baydal Sala (Universitat d’Oxford)

En època baixmedieval i moderna la composició de cartes per part de les escrivanies municipals, com també reials o d’altres poders, se sotmetia a unes regles comunes al conjunt de la cultura europea establertes per tractats d’Ars dictamini que servien de guia als professionals de l’escriptura pública. En aquesta comunicació es pretén observar la


9

seua aplicació pràctica en les escrivanies municipals de les tres principals capitals cata-lanoparlants, Barcelona, València i Palma, de manera comparativa i també diacrònica,

XIV XVII. Així, a través de l’anàlisi d’una sèrie de conjunts epistolars produïts durant tot aquell període, s’examinaran l’estructura, la materialització i la llengua de les lletres, així com la seua relació amb els tractats de composició epistolar de l’època.

Creació i evolució dels pronoms reforçats en català: una explicacióEmili Casanova Herrero (Universitat de València / Acadèmia Valenciana de la Llengua) i Pau Martín Miñana (Universitat de València)

Un fenomen particular del català dins de la Romània és la creació dels pronoms reforçats: ME > ME (M’ / ’M) > EMmanera versemblant. Per això, el farem l’objectiu de la present comunicació.

XVI d’autors de tot el territori lingüístic, repassarem les notícies i descripcions dels gra-màtics, especialment de Pompeu Fabra, mirarem la seua distribució areal a partir de l’ALDC, contextualitzarem fonèticament cada cas, trobarem l’inici del fenomen en la reducció de contextos com i analitzarem un a un tots els pronoms.

Amb tot això arribarem a proposar dos teories:

— Una que anomenarem de base fonètica, que presenta el dubte, per exemple, que el francés, amb el mateix accent d’intensitat del català, no el fa.

— Una altra, que anomenarem d’analogia morfològica, amb l’article determinat lo > el, que és la més satisfactòria, com intentarem demostrar.

La poesia amorosa de Francesc Fontanella a GiletaMarta Castaño Trias (Universitat de Girona)

Francesc Fontanella va escriure 79 composicions amoroses dedicades a Gileta, so-brenom de Maria Teresa Ham, que s’han transmès generalment com un conjunt unitari sota el nom de giletes. Conformen un dels blocs de l’obra de l’escriptor que més s’ha

consten d’una portadella pròpia.

En paral·lel a aquesta profusa difusió, les giletes van ser el sector de la poesia de Fontanella que va tenir una recepció més important al llarg del s. XVIII, ja que en con-servem diverses mostres d’imitacions. Fins i tot la primera antologia impresa de la seva


10

obra, Bernad i Duran, va seleccionar molt majoritàriament aquests textos (60 giletes vs. 12).

Les composicions inclouen: sonets, lires i dècimes; bé que predominen els romanços de poca extensió. Les giletes presenten característiques comunes: estan escrites des de la primera persona i apel·len directament a Gileta que sol aparèixer al primer vers. Hi apareixen una gran quantitat de diminutius com ullets o coret i també sol fer contras-tos entre la llum i la foscor segons la presència de Gileta. L’absència de Gileta també determina l’aspecte que presenta el paisatge, en especial el del Rosselló, lloc d’origen de Gileta, que s’entristeix quan ella no hi és, està en consonància amb ella.

L’elecció dels pseudònims Gilet-Gileta, la importància del paisatge i la temàti--

còlics. I de fet, es repeteixen les mateixes opinions en aquest sentit des de Rubió.

Segons Rubió, les giletes són uns poemes amb un to ingenu i planyívol, ho podem veure en el comentari sobre el poema «Em vols olvidar, Gileta»: «El joc d’antítesis, a base de llocs comuns, és la trama que sustenta aquest poema d’amor, epidèrmic

-madura i llagrimosa. A més, sempre s’ha examinat les giletes sota l’etiqueta de poesia bucòlica, així mateix ho expressa Riquer que tampoc s’absté d’elaborar-ne una crítica qualitativa:

El to pastoril de Fontanella es manifesta, principalment, en els romanços que anomena «Giletes», on ell, el pastor Gilet, canta els amors i els menyspreus de la pastora Gileta. Foren escrites al Rosselló i són d’un lirisme deliqüescent i

giletes es consideressin pràcticament una obra menor de Francesc Fontanella, respecte de l’altra poesia amorosa de madure-sa o la producció teatral. I això ha comportat que s’hi hagin dedicat tan pocs estu-dis. S’ha d’analitzar si aquestes etiquetes són pertinents. Per exemple: algunes de les giletesd’«immaduresa», com ara: «Jo t’adoro, bellíssima Gileta» i «Sens vostra llum, Gileta vencedora».

D’altra banda, quant a l’etiqueta de bucolisme, el tema amorós i el to elegíac caracte-rístic del gènere que efectivament trobem en les giletes, són característiques que po-dem fer extensibles a la major part de l’obra de Fontanella i no per això ho considerem bucòlic.


11

«May retraure de vostr’amor un pas». March contra Dante o el diàleg intertextual sobre l’amorPietro Cataldi i Cèlia Nadal (Universitat per a Estrangers de Siena)

De la relació documentada entre Ausiàs March i Dante, no en tenim grans certituds. Amb tot, i deixant de banda la tesi d’una reconstrucció completa, aquest estudi vol pro-

-sibilitat il·luminants de la semàntica històrica profunda. Així creiem que succeeix amb el reclam a llocs canònics de l’Inferno resseguibles al cant LXXXVI («Si·m demanau lo greu turment que pas») del mestre valencià.

Qüestions claus, com ara quin és el pes del substantiu «pas» (i «contrapàs») en aquest poema, poden aclarir-se a partir de l’argumentació subjacent al text, que implica

més enllà, i que March reprèn i actualitza tot dissenyant una via alternativa a aquella «recta» que es propaga a la Commedia.

Aquesta actualització es basa en la tria de l’experiència amorosa, que permet valoritzar el present de la contingència versus l’eternitat transcendent. Inevitablement, però, això

amb que se supera el paisatge de la transcendència de Dante encara no ofereix totes les garanties a aquells a qui, encara en temps de March, parla el toscà en una lògica cristiana compartida.

-dicional a l’amor el poeta de la Safor transforma en runes les potents estructures morals i temporals de la cristiandat, evocades sobretot per mitjà del model dantesc, i amb els fragments d’aquestes runes dissenya, ja per nosaltres, un horitzó de sentit intens i tor-bant, és a dir, una necessitat de renovació del sentit.

El text complet segons l’edició de Pere Bohigas (ara revisada per Amadeu Soberanas i Noemi Espinàs a Barcino, 2000):

Si·m demanau lo greu turment que pas,es pas tan fort que·m lleva·l dir que passe,y es d’admirar, passant, com no·m trespasseingratitut, portant me·l contrapas.May retraure de vostr’amor un pas,puix en seguir a vos, honesta, medre;y si raho me fa contrast, desmedre,y es me lo mon, sens vos, present escas.Passe, penant, un riu de mort lo dia,y en ser per vos, me dol fer curta via.


12

El convent dels pares dominics d’EivissaFelip A. Cirer Costa (IES sa Colomina d’Eivissa)

Després de la conquista catalana de les Pitiüses, el 1235, aquestes illes passaren a dependre de l’arquebisbat de Tarragona. La llunyania de la metròpoli va fer que es pa-tís un gran endarreriment cultural. Per pal·liar aquesta situació, la Universitat d’Eivissa —institució de govern i representació de les Pitiüses entre el segle XIII i la promulgació dels decrets de Nova Planta— decidí l’establiment d’una congregació religiosa que tengués cura d’un col·legi. Es dubtà entre els franciscans i els dominics, i s’optà pels segons.

El convent dels dominics d’Eivissa, establert el 1580, ocupa la major part del món cul-tural eivissenc durant els 250 anys d’existència.

L’arquebisbe de Tarragona, cosenyor de l’illa, autoritzà la fundació del convent dels

gramàtica i per tal d’arrodonir els seus ingressos, i també foren encarregats de la pre-dicació de la quaresma.

Després d’un curt període de residència a l’església de Jesús, els dominics es tras-lladaren a la vila i el 1587 començaren la construcció del convent i de l’església, que dedicaren a sant Vicent Ferrer i a sant Jaume. La convivència entre frares i la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria no fou sempre cordial, a causa principalment de les respectives competències en les tasques religioses remunerades, en especial

Durant uns 200 anys el convent dels dominics fou teòricament l’únic centre d’ensenyament secundari d’Eivissa i per aquesta labor li foren concedida una subvenció de cent dotze lliures, en un començament, però no sempre la Universitat podia satisfer la quantitat acordada, ni tampoc els dominics tenien els pares amb la preparació adequada per a la missió docent encomanada.

Des de la darreria del segle XVII XIX els dominics també s’encarregaren de l’ensenyament primari i, de manera esporàdica, sempre que ten-

Abans de la fundació del convent d’Eivissa, es té coneixement de l’existència d’un do-minic eivissenc, Pere Tur, que professà en el convent de Palma, del qual fou prior tres vegades i també assolí el càrrec d’inquisidor de Mallorca. En el convent eivissenc i du-

de l’orde de Sant Domènec i entre tots ells en destaca un, fra Vicent Ferrer i Canals, que a mitjan segle XVIII va escriure l’obra Historia llana y suscinta de este convento de

Un altre dominic, Pere Vicent Nicolau, pels volts de 1620 va escriure la primera història


13

d’Eivissa i que porta el títol Historia de Iviza, exemplar manuscrit que l’Ajuntament -

tòria d’Eivissa que havia d’acompanyar la publicació de les ordinacions de 1686. L’obra de Vicent Nicolau es dóna per desapareguda.

Textos sapiencials en català traduïts al castellà en la baixa edat mit-jana. El cas del , de Jafudà BonsenyorMaria Conca Martínez i Josep Guia Marín (Universitat de València)

És una constant històrica que la transmissió del saber a través de diverses llengües, cultures i nacions s’ha fet mitjançant traduccions. En la baixa edat mitjana de la penín-sula Ibèrica, la transmissió d’obres sapiencials es va concretar en múltiples direccions, segons la procedència àrab (meridional) o europea (nord-oriental) dels textos i els co-

-sos, les traduccions entre llengües vulgars s’haurien d’abordar sense prejudicis, és a dir, amb un escrupolós respecte a la realitat històrica i cultural del moment. Que una o altra llengua, en aquestes traduccions, sigui llengua original (LO) o sigui llengua meta (LM) no ha de comportar cap tipus de consideració valorativa d’una o altra. Diem això perquè entre els medievalistes espanyols s’ha manifestat una certa reticència a accep-

De fet, aquestes traduccions encara no s’han estudiat com mereixen.

En el treball que proposem estudiem la traducció castellana del llibre de Jafudà Bonsen-yor (entre 1291 i 1295), contrastant-la amb els manuscrits catalans de l’obra. Aquesta traducció completa del , seguida d’altres tres obres sapiencials traduïdes al castellà a partir de versions catalanes, copiades totes elles el 9 març 1470, es troba en el Cançoner de Juan Fernández de Ixar, còdex 2882, ff. 271r-287v, de la BN de Madrid, editat per J. M. Azáceta (1956).

En la seva edició, J. M. Azáceta no va advertir la procedència catalana de la traducció de l’obra de Bonsenyor, que va denominar ni de les que la se-gueixen en el còdex, de les quals va dir que «constituyen un grupo interesante, que nos

no hemos encontrado paralelo en otros manuscritos y se trata de obras inéditas y muy poco conocidas», sense adonar-se que el caràcter estrany del «estado de la prosa» es devia al fet que eren traduccions excessivament literals del català.

J. Amador de los Ríos, en la seva (1861-1865, t. VII: 180), ja havia caigut en el mateix error, batejant l’obra com Libro de avisos y sen-tencias i afegint que «se hallan con frecuencia voces italianas [...] tales son por ejemplo las palabras: », quan en reali-


14

tat es tracta de veus catalanes traslladades de la llengua origen a la llengua meta.

Esperem que el nostre treball contribueixi a un millor coneixement del text, aportant materials perquè algun investigador s’animi a fer-ne una edició crítica.

La traduzione catalana Saplana-Ginebreda del De Consolatione Philo-sophiae: appunti sulla tradizione manoscrittaChiara Concina (Universitat de Verona)

L’attività di traduzione della Consolatio Philosophiae di Boezio in epoca medievale si

quel che riguarda lo spazio culturale romanzo. Per l’area iberica disponiamo di alme-no cinque traduzioni e lo scopo della comunicazione è quello di soffermarsi su una di esse: il volgarizzamento catalano Saplana-Ginebreda della Consolatio, il cui principale modello è da individuare nel commento latino al prosimetrum di Boezio di Guglielmo d’Aragona (seconda metà del sec. XIII). Il volgarizzamento di Saplana si è conservato nella sua veste linguistica originale in un redazione frammentaria costituita da cinque carte facenti parte di un codice miscellaneo (Barcelona, Arxiu de la Corona d’Aragó, Ri-poll 113; sec. XIV), e integralmente dalla versione castigliana contenuta nell’unico ma-noscritto della Biblioteca Nacional de Madrid, MS 10193 (1436). A questo censimento si è in tempi recenti aggiunto un altro frammento catalano (Cervera, Arxiu Comarcal de la Segarra, senza segnatura, 1391?/1430?). La redazione che è il frutto della revisione effettuata da Antoni Ginebreda sul testo di Saplana, è invece tramandata da nove codici in catalano, da due in castigliano (parziali) e da un incunabolo catalano e quattro edizio-ni a stampa castigliane (di cui tre incunabole). Come è stato dimostrato, gran parte dei nuovi materiali innestati sulla più antica traduzione del prologo di Guglielmo d’Aragona fatta da Saplana derivano dal commento latino di Nicholas Trevet (ante 1307). Al qua-dro appena ricostruito vanno inoltre aggiunte le testimonianze fornite dalla traduzione ebraica del Boezio catalano (1412) e dalla ritraduzione latina, contenuta nei cinque volumi del codice London, British Library, MSS Harley 4335-4339 (sec. XV).

Partendo dagli studi sul complesso della tradizione manoscritta di Ronald Keightley, Jaume Riera i Sans, Antonio Doñas, e dalle proposte stemmatiche parzialmente già de-lineate da Francesca Ziino, Tomás González Rolán e Pilar Saquero Suárez-Somonte, ci si propone dunque di andare a saggiare il volgarizzamento Saplana-Ginebreda della Consolatioinizierà col vagliare il testo del primo libro così come esso si presenta nella totalità dei testimoni che lo tramandano, nel tentativo di delineare i rapporti puntuali che intercorro-no tra i codici e, se possibile, di andare a stabilire uno stemma codicum che getti luce sulle modalità di trasmissione e di circolazione di questa traduzione.


15

El procés d’elaboració de la (València, a prin-cipis s. XVI)Vicent Josep Escartí Soriano (Universitat de València)

La Vida de sanct Honofre

emprades, a més dels temes centrals—, ens permet veure’n l’estructura i el procés de Vida de sanct Honofre hi ha cinc o sis parts

que corresponen a diferents estadis de la seua composició i que ens aporten clarament Vida onofrina

seria la versió elaborada per Pafnuci al segle IV o principis del V, que seria redactada en grec i traduïda posteriorment al llatí, i on es conté la vida del sant i, més breument, la d’altres homes eremites del desert. També degueren afegir-s’hi els fragments de la invenció del cos sant i el seu trasllat a Bohèmia. Aquesta part, clarament imbuïda de l’esperit de les croades, i que mostra la gran passió d’aquells anys per les relíquies, segurament s’hi va afegir als segles XII o XIII. En algun moment inconcret, aquest text degué arribar a Itàlia i, després, seria reelaborat, amb els afegits d’alguns episodis sobre la devoció a sant Onofre en les terres nord-italianes, on s’«imagina», a més, una vida anterior a la de l’eremitisme i on Onofre se’ns presenta, primer, com a príncep, i, després, com a rei d’Hongria, títol al qual renunciaria per dedicar-se a la vida eremíti-ca. El traductor català hauria begut des del llatí o des de l’italià, d’alguna versió de les Vitae Patrum o de l’obra de Domenico Cavalca, a l’hora de treballar la Vida de sant Onofre, com sembla deduir-se d’alguns fragments. Aquest traductor degué incorporar-hi també un miracle esdevingut a Barcelona, que es conserva també, en una versió manuscrita de la Vida, encomanat pel rei Martí. Finalment, en l’edició valenciana, cla-ríssimament descendent del manuscrit esmentat, s’hi adjuntaran alguns miracles locals i un parell més, ubicats respectivament a Girona i a Montpeller, que clouen, així, el

la vida terrenal i de la que, des de l’altre món, encara, protagonitza el sant—, i que

onofrina que va circular per les nostres terres.

El català a l’època de la Guerra de SuccessióKálmán Faluba (Universitat Loránd Eötvös de Budapest)

Amb ocasió del tercer centenari, Barcino ha publicat unes -celona de 1713-1714 Els nostres clàssics -sions literàries: utilitzant-los com a corpus, podrem formar-nos una idea de certes pecu-


16

liaritats morfosintàctiques (trets de la conjugació, com ara són les formes del subjuntiu present o la freqüència relativa del perfet simple i el perifràstic; variants fonètiques de l’article i dels pronoms febles; formes i usos dels possessius; etc.), com també del grau de penetració i adaptació dels castellanismes. Comparant el testimoniatge d’aquest corpus barceloní amb el d’unes cartes que el militar austriacista lleidatà Antoni Des-valls, marquès del Poal, enviava a la Barcelona assetjada (cartes conservades a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona), podem treure conclusions sobre la dialectalització del català, suposadament accelerada al llarg de l’època del Barroc. Conclusions que,

català del període 1610-1715 Antoni Ferrando Francés i Miquel Nicolás Amorós en la seva «Aquests canvis són particularment notables al català central, que així comença a marcar unes diferències més grans amb les altres variants de la llengua. Tanmateix, els canvis més cridaners d’aquesta època són les in-terferències lèxiques i sintàctiques, com a conseqüència de la pressió oral (predicació, teatre) i escrita (llibre imprès) del castellà.» (2005: 257).

L’oralitat en l’escriptura: textos notarials del Matarranya (segles XVI-XVII)Maria Rosa Fort Cañellas (Universitat de Saragossa)

L’exploració d’arxius en i sobre una àrea lingüística de frontera, el Matarranya, a la Franja d’Aragó, resulta fecunda per al coneixement de dos dominis lingüístics, ja que s’hi han trobat documents escrits ensems en català i en castellà, llengües emprades en aquesta zona. Aquesta comunicació, per tant, es basa en l’estudi del contacte del ca-talà i del castellà, i em proposo donar a conèixer els últims testimonis escrits en català en la zona del Matarranya, que es troben en diferents protocols notarials. Pel que fa al

de la monarquia i en els usos més formals ja començaven a adoptar-la.

Escullo, en aquesta ocasió, textos notarials dels segles XVI i XVII, perquè hi ha una mancança de dades referents a aquest període per al coneixement de la història de la llengua catalana en aquesta àrea. L’interès d’aquest tipus de documents rau en la seva

r [r] en posició intervocàlica tant en el text escrit en castellà arendamos~arrendamos, arendación, com en el que es redacta en català arendador. En el consonantisme, cal destacar que ja s’escriu en català en

lloch); en morfosintaxi, continua emprant-se l’article lo, i en el lèxic hi ha mots com , etc.

lingüística catalana, ja que la vessant històrica constitueix una faceta de la investigació


17

lingüística que no podem deixar de costat. En els textos no literaris la força de la llengua parlada venç més fàcilment les rèmores culturals de qui escriu, a part que hi tenim més sovint indicacions precises sobre el lloc d’origen del document i sobre la seva data: la informació és més rica i més segura.

Per tant, el plurilingüisme és fruit del caràcter bilingüe de la competència comunicativa dels parlants d’aquesta àrea. Cal tenir present que la zona de la qual procedeixen els textos estudiats és una àrea lingüística de frontera, de contacte de llengües.

Els poemes laudatoris de Francesc Fontanella als liminars d’obres d’altres autorsAnna Garcia Busquets (Universitat de Girona)

Francesc Fontanella (1622-1682/83) escrigué tres poemes laudatoris publicats als li-minars d’obres d’autors contemporanis: la cançó «De la que el Llobregat verda ribe-ra», les octaves «La pau, de l’abundància acompanyada» i el madrigal «Per coronarse d’estivals espigues». Els dos primers precedeixen l’obra jurídica Cathaloniae decisiones de Joan Pere Fontanella, pare del poeta, vol. i (1639) i vol. ii (1645) respectivament; el tercer encapçala el Breu tractat de artilleria (1642) de l’amic i mestre artiller Francesc Barra. Aquestes tres composicions encomiàstiques, juntament amb la peça oratòria que coneixem com a «Panegíric a la mort de Pau Claris» (Oc-cident eclipse..., 1641), formen la totalitat de l’obra de Francesc Fontanella publicada

XIX.

L’addició de poesies laudatòries als preliminars dels impresos fou un costum d’origen culte i humanístic que s’estengué per Europa al segle XVI —se’n troben diverses mos-tres en català durant el Renaixement—, i ja és un fenomen arrelat a principi del XVII. El nostre objectiu és analitzar els tres poemes proposats des de la perspectiva de la

destacats per José Simón Díaz, Fermín de los Reyes, Xavier Vall i altres estudiosos del tema: l’ús de la hipèrbole encomiàstica, la construcció d’imatges a partir del cognom de l’elogiat, la brevetat de les formes mètriques escollides, la freqüent presència de familiars i persones de l’entorn proper com a autors dels encomis... Veurem que, tot i partir dels convencionalismes del gènere, els poemes liminars fontanellans s’erigeixen en una de les millors mostres d’aquest tipus de poesia. L’adopció de les principals novetats literàries i, alhora, la forta implicació del poeta i la seva família en la realitat

ens aturarem, tot incidint en la datació de les peces a la cruïlla de 1640 i els anys im-mediatament posteriors. L’estudi en profunditat d’aquestes composicions és paral·lel a la tasca d’edició i anotació de la poesia civil i moral de Francesc Fontanella, dins del projecte de recerca d’edició crítica de la seva obra completa dirigit des de la Universitat de Girona.


18

Primers usos de fer en la construcció temporal-existencial a l’edat moderna. Un acostament diacrònic segons la gramàtica cognitivaJosep Vicent Garcia Sebastià (Universitat d’Alacant)

L’expressió del concepte temps té un caràcter profundament cultural. En conseqüèn-cia, hi ha un vast nombre de treballs que tracten la conceptualització i l’expressió del temps en diferents llengües. En català, però, aquests temes no s’han investigat gaire. Els pocs estudis que s’hi han dedicat són els de Rigau (2001), Solà i Pujols (2002) i Pérez Saldanya (2002), des d’una visió sincrònica actual, i els de Martines (2000) i Mar-tines i Montserrat (2009), des d’una perspectiva diacrònica, a banda de les aportacions de Ramos (2000 i 2001) en relació amb els verbs existencials. Encara hi ha, doncs, aspectes sobre l’expressió del temps en català que estan per resoldre i que convindria analitzar amb més detall.

En aquest sentit, els enunciats temporals de tipus existencial constitueixen un tema d’estudi ben interessant, tant des d’una perspectiva normativa com des d’una òptica

diferents construccions d’aquesta mena. D’una banda, hi ha l’enunciat prototípic o tra-dicional, el qual es constitueix amb el verb lleuger fer (fa temps), amb valors diver-sos; de l’altra banda, hi ha formes alternatives d’expressar l’existència de períodes de temps determinats entre dos moments referencials: estructures arcaïtzants (temps ha), pròpies del registre formal, fórmules fossilitzades (temps era temps) o construccions recents, com ara portar o dur temps + gerundi, habituals en la parla de les generacions més joves.

De fet, en la nostra tesi doctoral, «L’expressió del temps en català modern i contempo-rani: acostament a través de la lingüística de corpus i la gramàtica cognitiva», abordem, entre altres qüestions, les maneres d’expressar en català l’existència d’un determinat període de temps entre dos moments referencials i el procés de canvi lingüístic que han experimentat les construccions que s’hi vinculen.

Inicialment, l’expressió temporal-existencial en català no es constituïa amb el verb fer, sinó amb altres verbs lleugers: haver i, en menor mesura, ser. D’acord amb els exem-ples que hem atestat en el nostre corpus (cf. infra), el verb fer degué començar a usar-se en aquesta mena d’estructures al segle XVI. Comptat i debatut, l’objectiu principal de la present comunicació és descriure els primers usos existencials de fer en l’expressió del temps transcorregut. Això ens permetrà (1) determinar en quina mena de contextos comença a irrompre el verb fer i (2) caracteritzar des d’un punt de vista sintàctic, se-màntic i pragmàtic aquests enunciats.

Quant a la metodologia, la investigació es fonamenta, primerament, en el buidatge dels textos dels segles XVI-XIX, els quals formen part del Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC), de l’ISIC-IVITRA. Tot seguit, els exemples


19

pertinents s’analitzen segons els principis de la teoria de la gramaticalització i la gra-màtica de construccions, en el marc de la lingüística cognitiva. A més, també es fa ser-vir el mètode comparatista, amb una atenció especial a les llengües iberoromàniques, a les gal·loromàniques i a l’italià.

Scripta nord-occidental en manuscrits del Matarranya del segle XVJavier Giralt Latorre (Universitat de Saragossa)

És sabut que, dins el marc d’una llengua catalana escrita hipotèticament homogènia, emergeixen trets de l’oralitat corresponents al dialecte propi del territori. Tal vegada una de les àrees catalanoparlants menys afavorida pel que fa a l’anàlisi lingüística des d’aquesta perspectiva ha estat la Franja d’Aragó, tot i que en els darrers 25 anys s’han elaborat treballs en els quals s’han presentat dades força interessants sobre la scripta

amb què comptem es refereix bàsicament als segles XIV i XVI, ja que les col·laboracions publicades se centren sobretot en manuscrits que pertanyen a aquests dos períodes, mentre que ben poca cosa s’ha dit sobre els textos redactats durant el segle XV.

El propòsit de la nostra comunicació és contribuir al coneixement de la scripta catalana en terres aragoneses durant el primer quart del segle XV, moment en què tingué lloc el Compromís de Casp (1412), un fet històric transcendental i d’importància cabdal per a l’esdevenidor de la llengua catalana a l’Aragó. I ho fem prenent com a base de l’estudi un llibre de testaments d’aquesta època conservat a l’Arxiu Municipal de Fon-despatla (Terol), el qual conté minutes redactades entre 1398 i 1429. Som conscients, però, de les limitacions que ofereix aquest tipus de textos a l’hora d’esbrinar elements realment diatòpics, no només per l’esmentada homogeneïtat escripturària, sinó també pel tipus de llenguatge formulari que hi trobem, la qual cosa restringeix encara més l’espontaneïtat; tot i això, ha estat possible aplegar elements que considerem interes-sants des d’una òptica dialectal: manteniment de /a/ tònica llatina en el cas de jaure; canvi vocàlic e > i en el mot giner; canvi vocàlic e > a en el substantiu lançol; canvi de

ferre; evolució consonàntica de ‘candela’; assimi-lacions vocàliques a invantari o eniversari; forma de plural , desinència verbal -e de tercera persona del singular; desinència incoativa en -esch; subjuntius en -o i -on ( ), alternança del participi fet/feyt eslegir; profusió de diminutius en els noms propis; vocables com

, o la col·locació lit de roba.

Finalment cal assenyalar que contribucions com la que aquí es proposa són fonamen-tals per a estudiar la diacronia de la llengua catalana en el seu conjunt i, en particular, per a tenir una idea més completa de la diacronia del català a la Franja d’Aragó. I també


20

són essencials per a seguir demostrant amb dades irrefutables que en aquesta zona de l’Aragó oriental sempre s’ha parlat català, si més no des de l’edat mitjana, i que la llengua que hi perviu és la mateixa, malgrat els intents constants per part de polítics i

La «propietat» de la llengua: un entrebanc afegit per a l’elaboració d’un tecnolecte apte per a la retòrica valenciana del barrocAntoni López Quiles (Universitat de València)

Al costat de la pressió exercida pel castellà, en els textos retoricodidàctics del segle XVII els redactors han de fer front als problemes que presenta l’etiquetatge de «propietat» a la llengua que fan servir en la predicació culta. El requisit no es presenta només els oradors valencians, sinó el conjunt de les llengües romàniques, en especial el francés, el castellà i l’italià, però en el nostre cas els predicadors cultes han de competir amb els models que hom considerava llavors com a «genuïns», d’estil barroer, tan carregat de facècies i d’estímuls a la rialla fàcil com descarregat de les exigències de la preceptiva barroca. L’abundància de sermons en honor a sant Vicent Ferrer convertirà la broma,

la genuïnitat de la llengua, en clara pugna amb les normes vigents en Europa. Atés que la discussió sobre la «propietat» o no de la llengua per a la trona s’insereix dins d’un debat més ampli, un sector del qual pretén la substitució lingüística, els nostres usuaris

Fonamentat sobre les aportacions dels estudiosos de la literatura barroca, en especial en l’àmbit de l’oratòria, el treball consistirà en l’ordenació del material en pro i en contra de cada part i en l’anàlisi dels resultats.

Relació verdadera de

armas del Christianíssim Rey de França Senyor Nostre...Arantxa Llàcer Martorell (Universitat de València)

La següent proposta es vehicula al voltant de l’estudi d’una relació produïda en el pe-ríode de la Guerra dels Segadors (1640-1659):

França..., que hem editat críticament.

del setge de Tarragona (1641) i que ens mostra amb profusió de detalls els esdeve-


21

d’aquesta , i també d’alguns aspectes que ens permetran entendre el seu en-caix en l’entramat de l’època del barroc, i més concretament, en la publicística de la Guerra dels Segadors.

Així, contextualitzarem el text dins la publicística general del moment, partint dels es-tudis generals (Ettinghausen, Miralles, Simon): es tracta d’un text en prosa, escrit en català, anònim, dirigit a un públic general, que s’ha d’incloure en la primera onada pro-

De l’anàlisi del text hem extret conclusions com el fet que el desconegut autor era un personatge amb coneixements bèl·lics, que molt possiblement havia estat present en el setge i en coneixia els autors, mostra tenir coneixements d’altres relacions coetànies i, a més, empra els mecanismes discursius habituals d’aquest tipus de producció.

L’estudi de la -nere al qual s’adscriu i que pretén sumar-se i aportar més dades als estudis que altres autors han dedicat a la Guerra dels Segadors.

Els Secrets d’agricultura (1617) de Miquel Agustí: fonts i llenguaXavier Luna-Batlle (Universitat Autònoma de Barcelona)

L’única obra coneguda del frare Miquel Agustí, rústica i pastoril, editada una sola volta en català el 1617 i amb múltiples edicions en castellà posteriors, té oberts molts interrogants. Se’n sap molt poc de l’autor; i se saben poques coses de les fonts més enllà del fet ja posat en evidència que beu generosa-ment del llibre francès L’agriculture et maison rustique de Charles Estienne i Jean Lié-bault (1597, 1602), obra de gran importància a França i que es difongué per Catalunya. De les meves indagacions actuals aportaré dues idees al col·loqui. La primera: l’obra d’Agustí, tot i tenir parts originals referides a Catalunya, és en una mesura considerable una versió, si no una traducció literal, de l’obra francesa. L’interès lingüístic de l’obra ja ha estat reconegut —Germà Colón, Joan Veny, Modest Prats, Albert Rossich entre d’altres, i jo mateix en «Variació històrica i dialectal dins els Secrets d’agricultura (1617) de Miquel Agustí», Estudis de llengua i literatura catalanes, XLIX. Miscel·lània Joan Veny / 5, 2004, pp. 37-51—, especialment pel que fa al lèxic relacionat amb el món rural, els dialectalismes i la història lingüística, però no hi ha encara un estudi complet de l’obra ni s’ha dit gairebé res en relació amb els cultismes. Aquest estudi complet pendent passa imprescindiblement per una edició crítica (cosa que jo mateix estic fent)

d’Estienne i Liébault. La comunicació presentarà el resultat de la confrontació amb el llibre francès i l’avaluació de la llengua tenint present aquesta obra. Donarem notícia dels gal·licismes del llibre d’Agustí. Per exemple: secaresa ‘sequedat’ és un gal·licisme que s’explica per la font literària d’Agustí (mot recollit a l’Alcover-Moll amb un únic


22

exemple, l’ús en Agustí, i que el diccionari ja sospita que és un gal·licisme; i recollit amb la mateixa consideració a Montserrat Barri, Aportació a l’estudi dels gal·licismes en ca-talà, 1999) i és, doncs, un gal·licisme llibresc i no col·loquial. Podem aixecar la hipòtesi que el francès a penes arribava al Rosselló per la via parlada a la primera meitat del segle XVII.

-plicació del llibre d’Agustí dins el context ideològic de l’època tenint en compte el marc de l’Europa occidental, tema que vaig iniciar en la conferència «Els Secrets de Miquel Agustí (1617) i alguns altres llibres agronòmics europeus» (Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 14 de maig de 2014, dins els seminari Escriure d’agricultura a les èpoques medieval i moderna).

La meva comunicació pretén, doncs, contribuir a conèixer millor el gruixut llibre d’Agustí dins del camp de la història de la llengua a partir de la lingüística contrastiva i fer algun apunt general en el terreny de la ideologia implícita en la història textual dels llibres agronòmics catalans, tradició dins la qual el llibre d’Agustí és una peça fonamental.

El : una rica mostra del lèxic groller i obscè del segle XVMiquel Marco Artigas (Universitat Nacional d’Educació a Distància, Madrid)

Al llarg del segle XVde les quals era la comicitat i la paròdia. Eren textos que també traspuaven una crítica social força àcida, sobretot contra els estaments eclesiàstics. Aquests poemes, propers a les narracions novel·lesques franceses conegudes amb el nom de fabliaux es van divulgar amb una important vitalitat en l’època.

de cultura popular de l’edat mitjana. És un vocabulari caracteritzat pels mots grollers i obscens.

D’aquestes narracions hem analitzat el Llibre de fra Bernat de Francesc de la Via. El motiu de l’elecció d’aquest text rau principalment en què l’obra ja ha estat motiu d’estudi per part meva. Vaig llegir al congrés de la SEMYR, el passat setembre (Universidad Rey Juan Carlos, Madrid) una comunicació titulada: «El Llibre de fra Bernat: una pa-rodia de la poesia trovadoresca y una crítica anticlerical». Per tant, porto ja temps es-tudiant aquesta obra. Crec, a més, que un altre aspecte d’interès que cal tractar és el lingüístic. He d’afegir que sobre els anomenats contes plaents catalans, en concret la Disputació d’en Buc ab son cavall i el Testament de Serradell de Vic, obres que pel seu contingut es poden relacionar amb el poema de De la Via, també he publicat un treball a la revista Scripta de la Universitat de València.


23

Sobre l’obra de Francesc de la Via s’han publicat diversos treballs durant el segle pas-sat i en l’actual. Tot i que s’han tractat diferents aspectes relacionats amb l’obra i que també s’ha fet esment al lèxic característic, crec que encara no s’ha presentat un treball exhaustiu i d’anàlisi més detallat sobre el vocabulari emprat en el poema narratiu. Ací rau l’interès de l’estudi atès que, com abans hem comentat, crec que no s’ha publicat cap estudi sobre el contingut lingüístic (termes grollers i obscens) d’aquesta obra.

Per tant, aquest treball pretén ser un estudi acurat del vocabulari i de les expressions de caràcter groller i obscè que presenta el Llibre de fra Bernat.

La línia d’estudi del treball presentat, grosso modo, se centra principalment en l’anàlisi

allò relacionat amb aspectes lingüístics, retòrics o literaris que puguin presentar les paraules i les expressions. També en alguns casos se citen altres textos que podem relacionar amb l’obra de Francesc de la Via des del punt de vista lingüístic, bé sigui perquè inclouen els mateixos mots o bé perquè presenten analogies o paral·lelismes amb el nostre poema narratiu.

Aportacions dels textos popularistes valencians dels segles XVIII i XIXJoaquim Martí Mestre (Universitat de València)

literaris valencians d’intenció popular dels segles XVIII, XIX i principis del XX, mostrar

-cionaris històrics i etimològics. Els nostres dos grans diccionaris històrics i etimològics, el DCVB i el DECat, inclouen informació procedent de totes les varietats de la llengua catalana, en tots els moments històrics, si bé hi ha períodes que hi compten amb un menor bagatge de dades. En aquest sentit, els textos valencians d’aquest període his-tòric resulten enriquidors.

En primer lloc, ens referim als mots, variants formals i locucions que els diccionaris his-tòrics i etimològics no recullen com a valencians, o els exclouen del valencià general. Els textos literaris popularistes valencians dels segles XVIII i XIX permeten millorar i completar la història lèxica, i demostrar la vigència dels mots en qüestió en una època recent.

Sovint l’envelliment actual de determinats mots va unit a canvis històrics en els refe-rents, tant en els objectes com en els costums i les formes de vida. Els textos de vo-cació popular dels segles XVIII i XIX conserven vocables que fan referència a un món tradicional actualment desaparegut o en franca reculada, i amb la desaparició d’aquest entorn referencial han anat envellint-se o oblidant-se els mots que el designaven. En ocasions assistim a través dels textos literaris al procés de canvi, tant lèxic com d’usos


24

-ven aquests canvis en el si de la societat.

Entre els casos de continuïtat dels mots genuïns tradicionals en els textos valencians dels segles XVIII i XIX, es troben aquells en què aquests mots hi conviuen amb formes més recents, sovint d’origen foraster, generalment castellà, que han acabat imposant-se en la llengua col·loquial. Es poden obtenir dels nostres textos dades sobre la vigèn-cia d’aquestes formes lingüístiques, i sobre el grau de penetració dels castellanismes en cada període històric, i complementar, així, la informació més aviat eixuta que pro-porcionen els diccionaris de l’època o els tractats de barbarismes, que es limiten a re-collir els mots, el tradicional i el manlleu, sense aportar cap informació sobre el procés de substitució.

Evolució i procés de gramaticalització del connector contraargu-mentatiu concessiu (em) . Estudi a través de l’espai i del temps (segles XVI-XVIII)Caterina Martínez Martínez (Universitat d’Alacant)

En aquesta comunicació ens proposem de seguir les petjades del temps i de l’espai de la travessia de la gramaticalització del connector contrastiu i, el seu company

, des de la seua gènesi llatina (per hocmitjana, i amb especial atenció a l’edat moderna (segles XVI-XVIII). Com és sabut, la recerca sincrònica sobre els connectors és relativament recent —anys 70 i 80—, amb el sorgiment de corrents com la lingüística del text, la teoria de l’argumentació i la teoria de la rellevància, en anglès i en francès. En català, l’estudi d’aquests elements es-tructuradors del discurs, des d’un punt de vista sincrònic, remet a noms com M. Josep Cuenca, M. Josep Marín i Carme Bach que han donat un fort impuls al coneixement del funcionament d’aquestes partícules. En canvi, no hi ha hagut un interès semblant pel que fa a l’estudi diacrònic del procés, més enllà dels treballs parcials de Cuenca (1989), Saldanya i Salvador (1995), Massip (2003), Batllori i Suñer (2009) i Garachana (2013). L’estudi que presentem pretén omplir aquest buit. L’anàlisi d’ s’emmarca dins una anàlisi de conjunt sobre els connectors contraargumentatius del català de l’edat moderna.

En aquest estudi global sobre les característiques de cadascun d’aquests connectors (semàntiques, sintàctiques, morfològiques, fonològiques o pragmàtiques) i del seu pro-cés de gènesi, partim de la perspectiva de la gramàtica cognitiva, molt especialment, de la teoria de la gramaticalització (Hopper & Traugott 1993, Traugott & Dasher, 2002) i de les aportacions més recents al voltant de la gramàtica de construccions, tant segons les propostes de Goldberg (1995, 2006) com la de Traugott & Trousdale (2013); aquesta darrera enriqueix els instruments d’anàlisi de la gramàtica de construccions amb una


25

visió de la llengua i del canvi lingüístic arrelats en l’ús (teoria de la inferència invitada del canvi semàntic, pragmàtica diacrònica). Unes altres aportacions que es preveuen útils en aquest estudi, com a bases teòriques de fons i com a eines d’aplicació concreta, se-ran la teoria del prototip (Geeraerts 1997) i la teoria de la integració conceptual (Turner & Fauconnier 2002, Brandt 2004, Brandt & Brandt 2005).

Les dades que fonamenten l’estudi són les que ens proporciona el corpus textual CIMTAC (Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis).

-nector?; quins graus i tipus de gramaticalització i quins matisos semàntics manifesta el connector contraargumentatiu (em) a l’edat moderna?; en quina mesura podem aportar-hi dades concretes (és a dir, explicacions fonamentades en proves textuals) so-

discursius contextuals diversos?; en quina mesura es manifesta la variació lingüística (diacrònica, diatòpica, diafàsica i diastràtica) al llarg del procés de gramaticalització i de difusió del connector contraargumentatiu (em) arreu de les varietats del català a l’edat moderna?

De La Alonsíada de Ramis a L’Alonsíada d’AlbertíCarlos Martínez Mayor (Universitat de València)

L’any 1818 es van publicar la versió original de l’epopeia , de Joan Ramis i Ramis, i la seva traducció, , per Vicenç Albertí i Vidal. Malgrat la seva vàlua i interès per a la història de la nostra literatura, no comptem encara ara amb una edició

intenció, en aquesta comunicació, és ocupar-nos d’una banda del gènere de l’èpica i, de l’altra, de la traducció albertiniana de Ramis.

L’èpica és «un dels gèneres dels més representatius de l’antiguitat clàssica dins de la cultura catalana moderna i contemporània» (Malé i Miralles 2008). És per aquesta raó que tenim l’objectiu de valorar la rellevància de les dues composicions menorquines en

XVIII i principis del XIX.

Tot i que Ramis escrigué en castellà, Albertí va sentir la necessitat de traduir-la al català. Les raons que l’impulsaren a fer-ne una versió en la seva llengua materna les explica al pròleg de la traducció, que analitzarem amb detall, alhora que

de metre, la supressió de les notes històriques de l’original, l’eliminació de repeticions i l’addició d’un to més en consonància amb la tradició èpica. Els canvis fets per Albertí


26

text «el millora en molts aspectes» (Molas 1977) l’original, que «hi guanya ab ésser en català» (Sanpere i Miquel 1879).

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESMalé, Jordi & Eulàlia Miralles, coords. (2008) Formes modernes de l’èpica, Santa Coloma de Queralt, Obrador Edèndum.Molas, Joaquim (1977) «Erudició, polèmica i creació en la poesia neoclàssica cata-lana», , 3, pp. 51-72.Sanpere i Miquel, Salvador (1879) «Notícia sobre el moviment històric en la Balear Menor», , any 9, vol. 2, 31 de juliol de 1879.

L’expressió del temps transcorregut a l’edat mitjana. Construccions temporals existencials en el català del segle XVJosep Martines Peres (Universitat d’Alacant)

La representació conceptual del temps i els recursos per a expressar-la han estat un focus d’interès per a l’estudi lingüístic. Poden ser ben diferents d’unes llengües a unes altres i, a més, poden experimentar variacions i canvis notables dins una mateixa llen-gua al llarg del temps. La documentació mostra que no eren conegudes en els textos medievals les construccions existencials temporals amb el verb fer, un dels recursos més freqüents del català contemporani per a l’expressió de «the setting or location of a temporal value on scale of temporal magnitude» (Rigau 2001): «L’havia vista feia tres dies», «Fa molt de temps que viu a València». En canvi, eren freqüents a l’època me-dieval construccions semblants amb els verbs haver i ésser, ara reservades a l’àmbit fraseològic, o altres recursos encara poc atesos pels estudis diacrònics.

Aquesta comunicació pretén descriure les construccions existencials temporals més freqüents en els textos medievals, particularment amb el verb haver. Tot i l’orientació diacrònica de la recerca, posarem una atenció especial sobre l’època clàssica (s. XV), període de trànsit vers l’edat moderna en el qual l’experiència ensenya que sovint co-

-teriors. Aquesta descripció se centrarà en els trets sintàctics, semàntics i pragmàtics d’aquests construccions temporals i del canvi i la variació que poden mostrar al llarg del temps, del tipus dels textos i de les situacions comunicatives.

Es prendran com a referència els estudis ja duts a terme sobre aquesta mena de cons-truccions en el català (quasi exclusivament centrats en la situació contemporània) i en les altres llengües romàniques, els usos i l’evolució de les quals caldrà atendre contrastivament (cf., entre altres, Porto 1983, Díez 1999, Sáez 1990, Ramos 2000 i 2001, Rigau 2001, Solà Pujols 2002, Móia & Alves 2004, Móia 2006 i 2011, Ruiz 2007,


27

-pus textuals (Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Antic (CIGCA), Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA) i Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Modern); atès el caràcter onomasiològic d’aquest estudi, també es recorrerà al despu-llament manual dels textos.

Unitats fraseològiques en la caracterització de l’estil del Curial e . Una anàlisi estilística amb base de lingüística de corpus,

amb la presa en consideració de les traduccions de què ha estat objecte (anglés, espanyol, francés, italià i portugués)Vicent Martines Peres (Universitat d’Alacant)

En la nostra comunicació presentem una mostra dels resultats de l’anàlisi detallada

quant a la caracterització del cabal de llenguatge literari del Curial e Güelfa. Aquesta anàlisi es fa amb metodologia interdisciplinar, per una banda, de base de lingüística de corpus, de diacronia lingüística i amb el concurs de les tecnologies de la informació i la comunicació [humanitats digitals], i, per una altra, traductològica, amb la presa en consideració de les traduccions de què ha estat objecte (anglés, espanyol, francés, ita-lià i portugués). Aquesta perspectiva ens aporta una perspectiva contrastiva a l’anàlisi de l’aportació lèxica i estilística d’una obra clau com ara Curial e Güelfa

autors i obres del conjunt general de la literatura catalana del segle XV; en quin grau coincideix el seu llenguatge literari amb el d’altres grans clàssics cultural de la Corona d’Aragó, i en què basa, alhora, aquesta novel·la la clau del seu mestratge estilístic.

Continuïtat lingüística i cultural catalanooccitana en textos rosse-llonesos del segles XVII-XVIIIÀngels Massip Bonet (Universitat de Barcelona)

L’objectiu d’aquest treball és, a partir de l’anàlisi lingüística d’un seguit de textos rosse-llonesos de diferents gèneres, donar compte de la continuïtat lingüística entre català i occità en aquest moment de la història. Pel que fa a la continuïtat cultural, estudiarem el contingut de textos que ens puguin fer veure aspectes concrets de la cultura (textos farmacèutics, textos administratius, per exemple) i que ens donaran pautes per resse-guir aquesta continuïtat.

APORTACIONS

A més de la comparació interlingüística feta, en aquest cas, entre textos de la ma-


28

per establir una comparació en la manera com es pot entreveure l’oralitat a partir de l’escriptura en ambdues llengües.

METODOLOGIA

A partir de l’estudi lingüístic dels textos i de la correlació entre dades textuals i dades generals de la llengua històrica de cadascuna de les llengües, analitzarem les conco-mitàncies i divergències lingüístiques.

Després d’emmarcar els textos seleccionats en el seu context, farem el seguiment de les semblances i dissemblances de caire cultural que traspuen els textos i mirarem de posar-les en relació amb informació supratextual pertinent per poder arribar a conclu-sions.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Barthes, H. (1987) Études », Saint Geniès de Fontedit, Imprimerie Bené.Bosch, Andreu (1628)

, Perpinyà, Pere Lacavalleria.Gardy, Philippe (1990)

, Montpeller / Esgleisanuèva d’Issac, S.F.A.I.E.O. / Fédérop.Gardy, Felip, Enric Prat & Pep Vila (1992) XVII-XIX, Barcelona, Curial.Martel, Philippe (2010) , Bordeus, Presses Universitaires de Bordeaux.Prat, Enric & Pep Vila (2002) , Canet, Trabucaire.Rafanell, August (2000), El català modern, Barcelona, Empúries.Rohlfs, G. (1963-1968) «Catalan, provençal, gascon et espagnol», -nics, XII, pp. 7-17.

Espais i contextos per a l’èpica (s. XVI-XVIII)Eulàlia Miralles Jori (Universitat de València)

En els segles moderns, com en altres èpoques, el gènere èpic es presenta com una manera de reviure la història: em refereixo, concretament, a una èpica que narra fets del present, immediatament o relativament recents, en què el lector coetani es pot reconèixer i que, per aquestes raons (i per altres) té uns clars interessos propagan-dístics i una evident sortida en el mercat editorial. En els territoris de llengua catalana


29

s’escriu èpica en la llengua pròpia, el català, però també en castellà i en llatí, les tres llengües vehiculars de la cultura de l’època.

La meva intenció, en aquesta comunicació, és ocupar-me de tres episodis que van generar una gran quantitat de literatura en territori català i que van tenir, en major o menor grau, una plasmació èpica. En primer lloc, la batalla de Lepant, i, en segon i tercer lloc, les guerres dels Segadors i de Successió. Tot i que les epopeies lepantines

-tes a posteriori, és a dir, un cop la batalla ha acabat i la victòria no té marxa enrere; es treballa, doncs, amb fets que ja s’han tancat, amb un material històric que els poetes

dels Segadors i de Successió: sigui dit de manera explícita o no, els episodis relatats s’insereixen en un procés encara inacabat; són, per entendre’ns, un punt i seguit —o, a tot estirar, un punt i a part. Aquestes són guerres viscudes en el territori i en carn pròpia per molts lectors: són guerres de sang i, a la vegada, guerres de papers; així, més enllà

clara voluntat literària i que tenen com a referents models èpics.

El català en la documentació de Fraga a la baixa edat mitjana i mo-derna: de la pervivència a la substitucióHèctor Moret Coso (IES Josep Comas i Solà) i Hugo Sorolla Orús

De fa temps se sap prou bé de l’existència i conservació en diferents arxius de nombro-sa documentació diversa redactada en llengua catalana i originada a la vila de Fraga en època medieval i moderna. Així, diferents investigadors —des de perspectives di-verses— n’han donat notícia; tanmateix, massa sovint ho han fet sense gaires detalls i sense concretar amb prou exactitud en quin període es va fer servir el català com a llengua de l’administració. Amb la nostra aportació es vol analitzar el recorregut crono-lògic dels textos administratius redactats en català a través d’un corpus nodrit de dese-nes i desenes d’escrits relacionats amb aquesta població, textos conservats als arxius històrics. Així, s’hi constata que gairebé durant bona part de la baixa edat mitjana el català —al costat del llatí— s’empra de manera habitual en els textos redactats per les administracions de l’època: cancellesca, municipal i eclesial. Només a partir del segle XV comença una lenta substitució del català com a llengua habitual en les diferents administracions; tanmateix no es va tractar d’una substitució sobtada ni es va esdeve-nir a les diverses administracions alhora; de fet, calgueren ben bé dos segles perquè es completés la substitució. Sembla ser que el desencadenament del procés fou la

XV i, alhora, l’arribada a la vila de procuradors reials de nissaga aragonesa. Així, coincidint amb aquests fets, la documentació adreçada a la Cancelleria Reial deixa de redactar-se en català. A l’administració municipal l’ús de la llengua pròpia s’allarga algunes dècades més:


30

XVI en català. D’altra banda, la documentació lligada a l’església va ser la que va canviar més tard de llengua. Els Quinque libri de la parròquia de Fraga es van redactar en català,

XVI; de fet, un text del 1574 és el testimoni

manera molt precoç: Fraga va adoptar abans que la major part de la resta de la cata-lanofonia la dinàmica de substitució selectiva de la llengua en els usos institucionals que caracteritza, amb major o menor intensitat, la història moderna i contemporània del català, com a llengua de l’administració, arreu del domini lingüístic.

El catàleg de dones virtuoses al llibre IV de Lo Somni de Bernat Metge i els tractats didacticomorals dels segles XV i XVI sobre la donaÁngel Narro Sánchez (Universitat de València)

Al llibre IV de Lo Somni de Bernat Metge (IV, 5 - IV, 35) apareix un llarg catàleg de dones virtuoses que l’autor utilitza per rebutjar els arguments misògins de Tirèsias. El passatge està farcit d’exempla de dones de l’antiguitat que Bernat Metge pren prin-cipalment de textos de Petrarca, Boccaccio i Valeri Màxim.

En primer lloc, l’objectiu d’aquesta comunicació és fer una revisió general sobre les fonts d’aquesta part del tractat, tot centrant-nos en alguns casos on potser caldria tenir

Adversus Iovinianum de sant Jeroni o d’alguns tractats de Plutarc, per comparar aquest catàleg amb els mateixos exempla que apareixen en trac-tats didacticomorals dels segles XV i XVI, com el

o el De institutione feminae christianae, i veure quins són els elements coincidents i si hi ha una utilització similar del mateix exemple.

En segon lloc, també comentarem breument el passatge iv, 36 en el qual Cingolani apunta a la Vida de Tecla com la possible font. Discutirem els elements que componen aquesta argumentació i mostrarem els textos que, al nostre parer, Metge tenia al seu cap en redactar aquesta part del text.

Roís de Corella i la creativitat literària en el Segon del CartoixàJordi Oviedo Seguer (Universitat de València)

El 2014 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i altres institucions com la Universitat de València han celebrat l’Any Joan Roís de Corella amb diversos actes, congressos i pu-blicacions, a partir dels quals s’ha posat de manifest la vigència i l’interés de l’obra de


31

plena d’un corpus literari ampli i divers com el d’aquest autor.

Així doncs, la nostra comunicació busca aprofundir en les obres del darrer període de la vida del lletraferit valencià, que tenen un caràcter religiós, com és el Cartoixà espe-

aquesta obra com a «traducció», però, com també ha estat dit, hom considera que la transposició operada d’una llengua com la llatina a una altra, «arromanaçada», pren un caràcter que va més enllà d’aquesta atribució.

D’altra banda, les característiques de l’estil corellà i de determinades constants obser-vables en la resta de la seua producció literària es fan paleses també en aquesta obra de maduresa.

aquelles operacions que tenen a veure amb l’aportació personal i literària de Roís de Corella en traduir una obra llatina a la nostra llengua. Sempre tenint en compte que els conceptes de «creativitat» i de «literatura» tal com els entenem no prenen el ma-

En concret, ens centrarem en el Segon del Cartoixà, volum que hem col·lacionat amb l’original llatí de Ludolf de Saxònia —una Vita Christi del segle XIV amb una difusió considerable arreu de la Romània—, per mostrar el ventall de possibilitats expressives que Corella va posar en marxa, tot aplicant allò aprés al llarg de la seua vida com a escriptor, mestre i teòleg.

-terària, creativa, sobre la traducció efectuada per Roís de Corella en el Cartoixà i quins objectius pretén aquesta aportació personal, així com el grau de relació amb el context cultural, teològic i social que aquesta obra hi manté.

Acostament diacrònic al verb : canvi lexicosemàntic, gramati-calització i ús en comparació amb el verb metreJaume Pons Conca (Universitat d’Alacant)

A les hores d’ara, pot ser sorprenent l’existència del verb metre en l’edat mitjana amb el sentit bàsic (‘posar, fer que (alguna cosa) sigui o estigui en un lloc determinat on no era, fer-la estar en una nova posició, en un nou estat’, DIEC) i l’anàlisi de la seua uti-lització com a verb lleuger en la generació de col·locacions i de perífrasis. Així mateix, un verb ara conegut per gairebé tots els parlars catalans, , en català medieval tenia

punta’, DIEC. Per acabar, un altre verb essencial com posar, del mateix àmbit semàntic, sembla que col·lidia amb tots dos i, que, com podem comprovar, contemporàniament ha assumit molts dels sentits de metre i, segons els parlars, també de . Tanmateix,


32

també pot sobtar que els descendents del llatí s’hagen preservat en el vocabu-lari general de bona part de les llengües romàniques però no en català.

Un primer acostament a l’estudi documental dels tres verbs ens ha permès constatar que aquests canvis es degueren produir durant l’edat moderna. Així, hem encetat un estudi sobre el procés de canvi semàntic que experimentaren els tres verbs esmentats i altres de connectats, i del seu procés de gramaticalització (com a verbs lleugers i ge-

a l’edat contemporània. Concretament, en aquesta comunicació i amb la perspectiva d’un estudi futur més ampli, ens proposem de parar atenció sobre el procés d’extensió semàntica (i, si és el cas, sobre el de gramaticalització) del verb en l’esmentat període.

Tota aquesta recerca es fonamenta en l’explotació del Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC), constituït al si de l’ISIC-IVITRA, que ens permetrà obtenir les dades relatives necessàries per a determinar la cronologia (per a l’edat mitjana i moderna) dels usos dels marcadors verbals i comprovar-ne l’evolució semàntica, així com en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (IEC) (per a l’edat contemporània), i se seguiran les principals aportacions de la semàntica cognitiva, la pragmàtica i la teoria de la gramaticalització (Traugott & Dasher 2002, Traugott & Trouslade 2013, Golberg 2009, Hopper & Traugott 1993 [2003], Barcelona 2011, Cuenca 2012, Geraerts 2010, Langacker 2009). Així mateix, es tindran molt pre-sents estudis derivats de la tasca investigadora dins el ja citat projecte ISIC-IVITRA, com Martines (2000ab, 2012, 2013), Montserrat (2007), Martines & Montserrat (2014), Sentí (2013), etc., així com diferents estudis i procediments de la lingüística contrastiva i la variació segons la tipologia textual.

Sobre les fonts dels de la Disputa de l’aseJordi Redondo i Sànchez (Universitat de València)

La Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda compta entre els textos més singulars de la prosa quatrecentista. Dins la línia de recerca que analitza les relacions entre ambdues literatures, la catalana i la grega, pel que fa al gènere literari de l’obra temps enrere ja vàrem assenyalar les característiques que l’apropen a la sàtira bizantina. En l’ocasió present ens referirem a una qüestió més concreta, relativa a les fonts dels exempla esmentats a la raó setzena de l’obra, i per als quals l’excel·lent estudi de García Sem-pere i Martín Pascual no havia trobat un origen clar. La veritable font d’aquest conjunt és la de la transmissió manuscrita de la qual remunta al segle XIII. Ultra les nombroses co-incidències de Turmeda amb, per ordre de prelació dins l’actual estat de la qüestió, els

, cal apreciar aquelles on la


33

font és tan sols Elià, cosa que obliga a replantejar la seua recepció a la nostra tradició literària.

Els pronoms de datiu plural en català antic. Evolució diacrònica i estat de la qüestió entre els segles XV i XVIIIJosep Ribera i Condomina (Universitat de València)

Els pronoms de datiu plural en català antic i modern presenten una situació inèdita en el conjunt de les llengües romàniques, atès que s’adopta una forma procedent de l’acusatiu masculí plural llatí . En català antic, aquesta forma convivia amb lur, continuador del genitiu (cf. Badia 1981: 294; Moll 2006: 176), i amb les poste-riors evolucions lurs i lus.

La hipòtesi clàssica de Coromines (1971: 263) considera que és «evident que el punt de partida ha d’ésser lur (o lor), que efectivament és la forma (invariable per a masculí i femení) que amb aquest valor usa el català arcaic, tal com la llengua d’oc, el francès i

lur hauria evolucionat cap a lurs, que, per reducció fonètica del grup consonàntic hauria resultat en lusen la forma los (cf. Coromines 1971: 263-264; 1980-2001: v, 309-311).

Tot i que suggestiva, aquesta proposta d’explicació planteja problemes, ja assenyalats

lurs > losromàniques, no representa cap impediment per a assumir l’ètim per a los.

El treball que presentem, a partir dels textos que proporciona el Corpus Informatitzat de Català Antic (CICA) demostra que la hipòtesi clàssica de Coromines (1971) és inviable o, si més no, convé ser matisada. Les dades que proporciona el CICA sobre les fre-qüències de les diverses formes pronominals del datiu plural en els diferents períodes històrics, encara que semblen corroborar la línia evolutiva lur > lurs > lus, fan difícil assumir la hipòtesi de Coromines (1971, 1980-2001).

Els resultats de l’anàlisi de freqüències demostren que la forma los és habitual des del segle XII, si més no, i majoritària des de la segona meitat del segle XIII, amb un predomini abassegador a partir del segle XV. En canvi, els usos datius de i lus són anecdòtics des de la segona meitat del XV i desapareixen en la llengua del XVI al XVIII. En aquest sentit, no és gens agosarat postular que la manca de gènere en el datiu explica la preferència pel masculí, pel seu caràcter morfològicament no marcat. A més, el sincretisme de lur/lurs amb els determinants possessius degué tenir un paper important en la pèrdua d’aquestes unitats com a pronoms de datiu.


34

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESBadia i Margarit, Antoni Maria (1981) , València, Tres i Quatre.Coromines, Joan (1971) , Barcelona, Club Editor.— (1980-2001) , Barce-lona, Curial / LaCaixa.Martí i Castell, Joan (1981) , Barcelona, Indesinenter.Moll, Francesc de Borja (2006 [1952]) Gramática histórica catalana, Madrid, Gredos.Torruella, Joan, dir., Manel Pérez Saldanya & Josep Martines (2009) Corpus Infor-matitzat del Català Antic (CICA). [En línia: <http://cica.cat/>, data de consulta: 25 de desembre de 2014.]

La decadència del pronom hic (o hinc) entre els segles XV i XVIJosep Ribera i Condomina (Universitat de València)

El català antic mantenia l’oposició entre referència fòrica i referència díctica en les formes àtones dels pronoms adverbials locatius o al·latius hi i hic. Així, a l’ús fòric del pronom hi es contraposava l’ús díctic del pronom hic, derivat del corresponent adverbi llatí . A més, el pronom hic havia adoptat també el valor díctic de locatiu d’origen (ablatiu) de l’adverbi llatí hinc, amb el qual mantenia un alt grau de sincretisme formal. Així doncs, també, es produïa l’oposició en (fòric) vs. hic (díctic). En realitat, l’oposició dixi-anàfora a través dels pronoms adverbials resultava poc productiva per diversos motius: a) El pronom hic concorria amb ací i aquí en la marcació de la referència díctica (cf. Pérez Saldanya & Rigau 2011). b) L’oposició a través dels pronoms àtons resul-tava antiicònica, precisament pel caràcter àton de les unitats i, en el cas del contrast hic-hi, per l’alt grau de coincidència formal. c) A més, es tractava d’un joc d’oposicions asimètriques i multilateral: 1. hic (díctic locatiu / al·latiu) vs. hi (fòric locatiu / al·latiu). 2. hic (díctic ablatiu) vs. en (fòric ablatiu). 3. hi (fòric locatiu / al·latiu) vs. en (fòric ablatiu). El treball que presentem, a partir de l’anàlisi de freqüències que proporciona el Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA), mostra que el pronom hic exhibeix una freqüència ben minsa al llarg de tot el període dels segles XI al XVI (733 casos; freqüència relativa = 0,0089%, és a dir, aproximadament 9 ocurrències per cada cent mil paraules). De fet, l’anàlisi permet comprovar que l’ús del pronom hic va tenir una vitalitat relativament important durant el segle XIV, començà a decaure a principis del XV i desaparegué exponencialment durant el XVI. Així, les dades quantitatives mostren un decaïment important d’hic en la segona meitat del XV i l’extinció en la segona meitat del XVI. Als factors adduïts adés, que indubtablement van determinar la decadència i posterior


35

desaparició del pronom hic, cal afegir-hi el fet que l’oposició dixi vs. anàfora vinculada als pronoms adverbials mostra vacil·lacions importants en els textos del període del ca-talà antic. Així, no són estranys els casos en què conviuen hic i hi en un mateix passatge amb un valor exclusivament díctic. Al contrari, de vegades el caràcter díctic o anafòric d’hic pot resultar ambigu, atès que hi ha un antecedent lingüístic proper que en vehicula la referència. Comptat i debatut, tal com expliquen Pérez Saldanya & Rigau (2011), la decadència i desaparició del pronom adverbial hic forma part d’una sèrie complexa de processos que van comportar la reorganització del sistema dels adverbis demostratius

del català antic en l’evolució cap a la llengua moderna.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESPérez Saldanya, Manuel & Gemma Rigau (2011): «puc viure!: una aproximació històrica als adverbis demostratius», dins Maria-Rosa Lloret i Clàudia Pons (eds.), català, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, pp. 459-488.

El llaurador dels col·loquis valencians: semblances amb els villa-nos del teatre espanyol del Segle d’OrRicardo Rodrigo (Universitat de València)En els col·loquis valencians és freqüent que un dels personatges principals siga un rústic de fora de la ciutat o de la rodalia, acostumat al treball rude i a les tasques tradi-cionals del camp. El diàleg s’estableix amb un altre pagès o amb un personatge més, tot sabent que viu dins la ciutat, que ha estudiat o que utilitza uns termes més acadè-mics. La senzillesa del primer és fonamental perquè l’altre explique detalladament tot el cúmul de detalls, circumstàncies i notícies que són l’objecte principal del col·loqui.

La gràcia del diàlegs és fonamental per atrapar el gust dels lectors o dels oients. Habi-tualment les bufonades i rialles són a càrrec del personatge rústic, i per això hi ha sem-blances entre aquests llauradors valencians i els villanos del teatre espanyol del Segle d’Or que va estudiar Noël Salomon en el seu

(Bordeus, Feret et Fils, 1965).

La present comunicació tracta sobre com el nom dels personatges, la llengua que par-len, el vestuari i la gestualitat confereixen l’estatus còmic que ha decidit l’autor de la peça. A més, la comicitat rústica està basada en la ignorància i l’estupidesa, la violència i el salvatgisme, l’animalitat i manca d’urbanitat, la fanfarroneria i jactància sexual.

Per aquests paral·lelismes, és possible conjecturar que alguns aspectes dels col·loquis valencians podrien estar associats als usos i gustos de la tradició teatral peninsular.


36

Els Borja en els historiadors valencians de l’edat modernaJoan Emili Roig Matoses (Universitat de València)

La llegenda negra dels Borja no va començar amb el primer papa Borja sinó amb el segon, i quan aquest encara no era pontífex sinó cardenal. Contràriament al que molts podrien pensar, aquesta no va començar una vegada mort Alexandre VI, sinó que va

i augmentar durant els segles posteriors.

En la nostra comunicació volem tractar quina va ser la recepció històrica i literària dels Borja al País Valencià. Sobretot la d’Alfons de Borja i Roderic de Borja. Quina és la imatge que donen ells i de la família els historiadors valencians de l’edat moderna com el dietarista Melcior Miralles, Martí de Viciana, Gaspar Escolano, Francesc Diago o Vicent Boix.

Va arribar la llegenda negra borgiana a terres valencianes una vegada desapareguts els dos personatges més importants de la família? Quin és el paper que exerceixen aquests historiadors? El d’oferir una visió crítica o es dediquen a fer una neteja de la imatge del cognom Borja i amaguen la mala fama, sobretot del papa Alexandre VI?

Llengua i dialecte en el teatre català de l’edat modernaAlbert Rossich Estragó (Institut de Llengua i Cultura Catalanes - Universitat de Girona)

L’alternança entre llengua literària i dialecte es manifesta sovint en el teatre català de l’edat moderna, en tots els territoris del domini lingüístic. El personatge del graciós, o del rústic, és l’instrument habitual per evidenciar el contrast entre una llengua acadèmi-

XIX, i la parla habitual.

A mitjan segle XVII, per exemple, trobem un joc d’aquesta mena a l’entremès de la , de Francesc Fontanella. Però on aquest procedi-

ment s’acaba institucionalitzant és a les Illes i al Rosselló: els graciosos parlen accen-tuant les formes dialectals, mentre que els altres personatges utilitzen el català literari. Ho podem veure en les intervencions del rústich a la del Fill de Déu, obra d’un anònim rossellonès de les darreries del segle XVII, o en la utilització de l’article salat i altres marques dialectals en els parlaments dels graciosos de moltes comèdies mallorquines i menorquines del segle XVIII.

El joc no sempre és evident, i a vegades es ressent de la imperícia dels copistes, però revela un fet transcendent, i és que al llarg de l’edat moderna no es perd mai la cons-ciència de la dignitat i la noblesa del català literari.


37

Aproximació a model lingüístic del bisbat de Barcelona durant l’episcopat de Josep Climent (1766-1775)Hèctor Sanchis Mollà

El valencià Josep Climent i Avinent (1706-1781) fou bisbe de Barcelona entre els anys 1766 i 1775. Si tenim present que l’ús de la llengua vernacla depenia de la persona que

condicionà la redacció en català d’un bon grapat de documents, com edictes i pasto-rals. Ara bé, en altres diòcesis, com Tortosa o València, els bisbes foren refractaris a l’ús del català (Ferrando & Nicolás 2011: 284).

La proposta que presentem tot seguit gira al voltant del model de llengua emprat a la diòcesi de Barcelona durant l’episcopat de Josep Climent. Les obres que hi fem ser-vir són l’Edicte per la publicació de la visita de las Iglesias Parroquiales d’esta ciutat (1770), Edicte pera la publicació de las rogativas que dehuen ferse en totas las iglesias de sa Diocesis (1771), (1774) i Platica que feu en l’esglesia de Santa Maria del Mar (1775).

La mancança d’investigacions dedicades a l’estudi del model lingüístic emprat pels sectors eclesiàstics durant aquests segles suscita l’interès d’aquest tema,

-junt de treballs dedicats a l’ús del català dins de l’àmbit eclesiàstic, però qua-

Una de les conclusions que podem avançar és que ens trobem davant d’un registre lingüístic relativament culte que es pot explicar a partir de la vitalitat del català en la vida religiosa durant aquest període, sobretot al Principat.

Recepció del Panegíric a la mort de Pau Claris de Francesc FontanellaÀngels Sendra Morant (Universitat de València)

L’any 1641 es publicava per primera vegada a les premses de Gabriel Nogues, a Bar-celona, el , de Francesc Fontanella (Fontanella 1641). L’obra podria ser considerada un text més de l’aparat publicístic de la Guerra dels Se-

confrontacions bèl·liques i ideològiques, tant al camp de batalla com per escrit, ja que s’hi descriuen un seguit de successos i esdeveniments sobre la crisi política de l’època que resulten claus per entendre un poc més el context del segle XVII català; però el context de publicació i de l’autor, així com l’obra per ella mateixa, ens fan creure que no.

En aquesta comunicació examinarem l’edició de 1641 i l’impressor, d’una banda, que ens portaran a conéixer el context de la publicació, i la transmissió i recepció del Pane-


38

de saber quina difusió va tenir el text en època moderna —que ja avancem que fou força migrada— i quin coneixement tenien de l’obra els primers historiadors de la lite-ratura (segle XIXtambé ha estat bastant migrat.

El Les publicacions de caire propagandístic eren editades sovint per llibreters que hi veien un negoci si tenien eixida editorial, per la qual cosa s’interessaven per recopilar fets

Pel seu caràcter informatiu, tenint en compte l’objectiu principal de convéncer sobre un ideari concret, els fulls volants o edicions propagandístiques eren molts venudes a lectors i/o oïdors que pretenien assabentar-se dels successos. En aquest context, el

-pagandístic, no va arribar a tenir la mateixa extensió ni recepció que pogueren tindre

l’única obra sencera publicada en vida de l’autor.

cosa, a partir d’una nova edició crítica del , que consi-derem necessària, hem realitzat l’estudi al voltant de l’edició siscentista i de la recepció

època de catalanització de l’oratòria i de grans expectatives per treballar la recuperació de la llengua cultista catalana, un dels objectius de l’autor.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESFontanella, Francesc (1641) -

... [Edició digital: <http://ow.ly/MgM7c>, data de consulta: 29 d’abril de 2015.]— (2008) , edició de Montserrat Clarasó i Maria-Mercè Miró, Barcelona, Fundació Pere Coromines, Curial.

la literatura epistolar de Francesc FontanellaMarc Sogues Marco (Universitat de Girona)

Durant la dècada de 1640, el poeta i dramaturg barceloní Francesc Fontanella (1622-1682/83) va escriure un conjunt de textos literaris de caràcter epistolar. Dins aquest corpus, que comprèn una quarantena de composicions, hi ha textos en vers, textos en prosa i també alguns que combinen ambdues formes d’escriptura (prosímetres). Són, en tots els casos, composicions de galanteig amorós amb dames, escrits en un to


39

eminentment jocós i una clara intenció lúdica. A grans trets, podem dir que s’agrupen en tres cicles: el de les Senyores dels Àngels i de Jerusalem, el de Talestris, i un darrer

cicles, que ha estat estudiat en profunditat —jo mateix vaig fer l’estudi i edició crítica dels quinze textos que el componen—, els altres dos cicles encara no han estat de-gudament delimitats ni han rebut l’atenció crítica necessària. Només han estat objecte d’una edició, la de la poesia completa de l’autor realitzada per Maria-Mercè Miró l’any 1995, la qual presenta severes mancances ecdòtiques i no conté un estudi crític ex-haustiu que faciliti la comprensió i interpretació dels textos. Encara més; no disposa les composicions en l’ordre previst per l’autor, de manera que resulta impossible copsar l’existència dels cicles epistolars, perquè moltes de les seves composicions no apa-reixen allà on els pertocaria.

Partint d’aquestes premisses, la meva comunicació es proposa centrar l’atenció en la literatura epistolar de Fontanella, amb l’objectiu d’il·luminar diversos aspectes opacs d’aquests textos. En primer lloc presentaré una proposta raonada de delimitació dels tres cicles epistolars i resumiré breument el contingut i les característiques de cadas-cun d’ells. Això implica, també, una proposta d’ordenació dels textos, que formularé a partir de la seva disposició en els principals manuscrits amb obra de Fontanella. Un cop

textos epistolars fontanellans, per a la qual cosa em caldrà posar-los en relació amb la tradició de la literatura epistolar coetània en llengua catalana, molt minsa, i castellana, força més extensa i amb grans referents com Quevedo i Góngora. Per acabar, miraré d’escatir en quina mesura les epístoles s’han de considerar un conjunt aïllat de la resta del corpus literari fontanellà, i en quina mesura presenten connexions amb altres com-posicions de l’autor, especialment, amb aquelles de caràcter amorós.

La delimitació, la descripció i l’estudi comparatiu dels textos em permetrà, en conclusió, presentar algunes consideracions entorn de la seva vàlua literària, les quals, penso, poden contribuir a la comprensió i a la valoració crítica de l’obra del poeta barceloní.

Italians contra catalans? Rerefons dantesc i circumstàncies històri-ques d’un episodi del Abel Soler Molina (Universitat de València)

L’anònim autor de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa

temps a Itàlia (segons Cesáreo Calvo). Quant a les fonts literàries, és un lector de la Commedia de Dante (i dels commenti de Benvenuto da Imola i Pietro Alighieri); del De-cameron i el Filocolo de Boccaccio, i potser també les lletres de Petrarca. Així mateix,


40

llombard Curial) i «italians» (liderats pel napolità Boca de Far), per a confutar el tòpic dantesc de l’avara povertà de Catalogna (Paradiso VIIIcombatents del principat de Catalunya i n’humilia els rivals; de la mateixa manera que en el torneig de Melú exaltarà la noblesa dels ricoshombres d’Aragó.

Si els noms dels catalans (Dalmau i Roger d’Oluge, Ponç d’Orcau) remeten a donzells

Verona) responen a combinacions de noms de grans condottieri enfrontats al voltant dels anys 1435-1447 amb els interessos comuns de la Corona d’Aragó i del ducat de Milà: Gerardo Dandolo i Piccinino da Perugia; Federico da Montefeltro i Sergianni, I duc de Venosa; Francesco Sforza i el Gattamelata, herois de la campanya del Salonese i Verona. Pel que fa al cavaller napolità i patge del rei Alfons, Pietro Bocca di Faro (Pere Boca de Far, en documents catalans), se’l relaciona amb un episodi de rivalitat amo-rosa —i intent d’assassinat— entre un magnat catalano de la cort de Nàpols i un gran

En conclusió, es pot deduir que l’anònim no sols coneix la llengua i la literatura italianes,

la dècada del 1440: la rivalitat que hi ha a Itàlia entre els condottieri italians i alguns catalani

que dominaven a la cort de Nàpols i que aspiraven a aconseguir l’hegemonia política sobre Itàlia de la mà del Magnànim. La cronologia ens acosta cap a l’any 1447, quan l’exèrcit del rei avançava sobre la Toscana i la Corona d’Aragó aspirava a ser «senyora de Milà».

Lo Desengany de Francesc Fontanella com a obra de màgiaPep Valsalobre (Universitat de Girona / ILCC)

El poeta i dramaturg català barroc Francesc Fontanella estava familiaritzat amb els

-lupament històric és el complex doctrinal i epistemològic que explica els mecanismes de coneixement de la realitat mitjançant el sistema fantasia-imaginació, desenvolupat

-vint, doncs, al procés fantasmàtic, com s’esdevé sovint en la poesia amorosa des dels stilnovisti medievals. Vinculat a aquest procés hi ha, entre altres, el món de la màgia renaixentista o intel·lectual.

La nostra proposta pretén llegir l’obra de teatre Lo Desengany dins d’aquest paràme-tres i demostrar que el desenvolupament de l’obra exerceix com un acte de màgia pro-jectat pel mag Mauro sobre el pastors Tirsis i Mireno per tal de resoldre les seves cuites amoroses. Fontanella situa l’obra de màgia-teatre com a l’única capaç de resoldre els


41

problemes amorosos convencionals en què altres estratègies tradicionals han fracas-sat. L’obra, a més, mostra la confrontació entre la màgia tradicional o negra, encarna-da bufonescament en el personatge de Cassolano, i la màgia intel·lectual o blanca,

La nostra lectura en aquest sentit se centra sobretot en les escenes inicials de -

rat poc esment. Allà es mostra com l’obra dramàtica de Fontanella evidencia un coneixement profund dels paràmetres propis de les teories sobre la màgia re-naixentista difosos per autors com Sinesi de Cirene i, sobretot, Marsilio Ficino.

L’univers literari femení de l’edat moderna: textos i llengües a l’àmbit català

(Institut de Llengua i Cultura Catalanes - Uni-versitat de Girona)

Des de ja fa unes dècades, a l’àrea lingüística catalana estem assistint a la consolidació d’un corrent d’estudis que situa en el centre de les seves recerques l’escriptura feme-nina dels segles XVI-XVIII. Per bé que els treballs hi van apareixent amb comptagotes i la investigació en el panorama català encara està marcada per molts clarobscurs que reclamen amb urgència estudis multidisciplinaris aprofundits, el degoteig constant de catàlegs, treballs sobre autores concretes i edicions femenines, ens han permès d’arribar a unes escriptores i a uns textos desconeguts en la seva gran majoria.

A l’esfera catalana, com en d’altres literatures veïnes, les dones escriuen sobretot a recer de la clausura monàstica i ens han deixat manifestacions literàries molt va-

(vides espirituals, dietaris, relacions de les mercès rebudes per Déu, llibres de memòries conventuals…) i històrics (cròniques…), així com també epistolars que ens permeten conèixer al detall la vida de les autores, tot passant per obres de creació literària, amb una determinada intenció estètica com ara els tractats místicoespirituals o la poesia. Es tracta d’un corpus literari extens encara no catalogat en la seva totalitat en el qual estem treballant en l’actualitat.

Aquests textos femenins conservats i —alguns d’ells estudiats— ens han permès, al

literària catalana; però sobretot, ens obliguen a plantejar-hi noves mirades i enfoca-

crítica: la immensa varietat de gèneres conreats per les dones en aquests territoris, la

i contextos culturals... Emmarcada en aquesta feina de recuperació de veus femeni-nes modernes i partint d’aquestes qüestions, doncs, en aquesta comunicació pretenem


42

(castellà, català i llatí), segons el gènere tractat. Per fer-ho, abordarem les obres més representatives, inèdites i impreses, tot intentant explicar quins són els factors que

ens permeta comprendre l’abast del plurilingüisme en les dones creadores de l’edat moderna.

43

Cultura i llengua del segle XV al XVIII

Resums de la sessió temàtica«Recepció, adaptació i traducció en la prosa del segle XV»Coordinador: Josep Pujol (Universitat Autònoma de Barcelona)


´

Cultura i llengua del segle XV al XVIII Sessió temàtica

45

Passant per Itàlia. Antics herois i traduccions en català al segle XVMontserrat Ferrer (Universitat Autònoma de Barcelona)

Les històries sobre herois de l’antiguitat, com Alexandre el Gran o Aníbal, que havien participat en famoses batalles, atreien el públic lector medieval. Aquest treball repassa,

llegir en català al segle XV i que narren les gestes d’alguns d’aquests herois. Són tra-duccions del llatí que van arribar a la Corona d’Aragó via Itàlia, a través de versions italianes intermèdies.

Difusió de la Commedia de Dante en la cultura catalana medieval: noves perspectivesFrancesc J. Gómez (Universitat Autònoma de Barcelona)

La Commedia de Dante assoleix una àmplia difusió en la cultura catalana medieval. Els primers testimonis segurs remeten a la Cancelleria Reial entre 1381 i 1408, i, després de l’interregne, la nova dinastia Trastàmara cerca de legitimar-se enllaçant amb una herència cultural que incloïa elements postrobadorescos, francesos i italians, en parti-cular la Commedia dantesca. La traducció en vers d’Andreu Febrer no és sinó el fruit més destacable d’una presència que abasta el conjunt de la literatura que es produeix a la cort. Però des de la primeria del segle XV l’obra coneix també una difusió important

-gens i les etapes d’aquestes dues línies de difusió.

Traduir un comentari humanístic: Cristoforo Landino en català(Universitat Pompeu Fabra)

El text més representatiu de la recepció de la tradició exegètica dantesca és la traduc-ció catalana anònima del Commento sopra la Commedia de l’humanista italià Cristoforo

XV i de tot el segle XVI. La traducció catalana d’aquest comentari, conservada en un manuscrit de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, és, encara avui, inèdita i ha


46

estat molt poc estudiada. L’objectiu de la presentació és descriure’n les característiques principals, tant del manuscrit i dels copistes com de la llengua i la traducció del text.

Bonsignori versus Alegre. Estudi comparat de dues traduccions medievals de les d’OvidiGemma Pellissa Prades (Universitat Harvard)

Recentment, la crítica s’ha interessat per la producció literària de Francesc Alegre (c. 1450-1508/1511), l’obra completa del qual encara no ha estat mai publicada. Fran-cesc Alegre és autor de textos en prosa sentimentals i religiosos, així com traductor al català de la Primera guerra púnica de Leonardo Bruni (1472) i de les Metamorfosis d’Ovidi (1472-1482). L’editorial Barcino publicarà aviat una edició de les obres menors de l’autor, juntament amb la traducció de Bruni (Bescós, Pellissa Prades & Álvarez, en premsa). A més a més, actualment, estic preparant la primera edició moderna de les Transformacions, que comprèn la traducció que l’autor realitzà de les Metamorfosis, així com els comentaris interpretatius que fa que cadascun dels mites. Aquesta obra comptà amb un tiratge de 1.000 exemplars l’any 1494.

L’objectiu de la comunicació és presentar els primers resultats de la comparació ex-haustiva entre les Transformacions d’Alegre i l’Expositio de Giovanni di Bonsignori, que Alegre esmenta al pròleg, possible font de la traducció catalana. Alcina (1998:

2001 no aparegué la primera edició de l’Expositio, basada, només a partir del llibre II, en l’adaptació del text d’Ovidi per Giovanni del Virgilio (Ardissino 2001). Amb aquests materials a disposició, Bescós (2014) qüestionava amb exemples puntuals del llibre i la dependència d’Alegre respecte de Bonsignori, atès que s’acosta més que el text italià a l’original llatí i proposava que hagués tingut en compte altres fonts, entre les quals un manuscrit de l’Expositio de Giovanni del Virgili. Si els paral·lelismes entre Alegre i Bon-signori fossin més evidents a partir del llibre ii, es podria explicar per una dependència del text de Del Virgilio i tot indicaria que el proper pas hauria de ser la comparació de Del Virgilio i Alegre. En aquest moment, Huber-Rebenich & Wyss preparen la primera edició de l’Expositio (2014-2017).

En aquesta comunicació em baso en la comparació completa del text de Bonsignori amb el d’Alegre (llibres I-XV) per analitzar: a) els llocs comuns entre Bonsignori i Alegre

b) si hi ha diferències pel que fa als paral·lelismes Bonsignori-Alegre entre el llibre i i la resta de llibres, c) quin tipus de similituds hi ha entre els dos textos i què ens indica això sobre el mètode de traducció d’Alegre i el tipus de manuscrit/s que consultà.

Cultura i llengua del segle XV al XVIII Sessió temàtica

47

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESAlcina (1998) = Juan F. Alcina, «El poeta como Dios: la poética de Landino en España (de Francesc Alegre a Alfonso de Carvallo)», Salina, 12, pp. 40-49.Ardissino (2001) = Gionanni Bonsignori, Ovidio Metamorphoseos Vulgare, Erminia Ardissino (ed.), Bolonya, Commissione per i testi di lingua.Bescós (2014) = Pere Bescós, «Comentari i formació literària en Francesc Alegre: Ovidi i Bernardo Ilicino», Llengua & Literatura, 24, pp. 33-53.Bescós, Pellissa Prades & Álvarez (en premsa) = Francesc Alegre, Obres menors, Pere Bescós, Gemma Pellissa Prades i Daniel Álvarez (ed.), Barcelona, Barcino.

49

Cent anys de literatura catalana: 1859-1959Coordinadora: Carme Gregori



´

Cent anys de literatura catalana: 1859-1959 Comunicacions

51

Terra entre mars: la Ibèria somniada en la poesia d’Antero de Quental i Joan MaragallHelena Barbagelata Simões (Universitat Nova de Lisboa)

-cada al concepte d’iberisme com a moviment i teoria fundadora d’una nova entitat polí-tica i econòmica (Rocamora 1994, Martínez-Gile 1997, Matos 2007 i Sardica 2013). Pel que fa a la seva formulació estètica, el concepte d’Ibèria emergeix de la recreació d’un imaginari culturalista que es proposava la recuperació de l’antiguitat mítica grecollatina de la Ibèria i de la Hispània, acompanyant la preocupació vuitcentista de recuperar les primitives fonts poètiques, buscant una regeneració i substitució ideològica per a un període de turbulència i desafecció política, social i cultural (Chaves 1979, Machado & Pageaux 1981 i Machado 1986). Considerant la importància històrica, política i cultural del concepte d’Ibèria

poemes Ibéria (1864) d’Antero de Quental i Himne Ibèric (1906) de Joan Maragall, dues de les veus més excepcionals de les relacions interpeninsulars.

Ens recolzarem en el mètode comparatiu i entrellaçarem els diversos camps dels es-

global de les temàtiques ibèriques, així com al nivell del diàleg teòric per a suport i il·lustració argumentativa. Partint de la poesia, desdoblarem la construcció de la idea d’Ibèria, tenint en compte els fonaments de la seva representació literària, així com del

-ment de tots dos autors.

-senta un paisatge existencial dotat de valor ètic, una obertura de sentit que es corres-pon intrínsecament amb una visió holística de la realitat social i política. Abdicant de la imposició de fórmules doctrinals d’organització social, els autors proposen una Ibèria que representa principalment un repte de consciència individual i col·lectiu, replantejant el problema de la centralització de poders a favor d’una pàtria/màtria agermanada de consciències (Serrão 1980, Pujaves 1998, Marquis 2007, Newcomb 2008, Sánchez-Élez 2000, Dieguez 2005, Marquis 2007 i Subirachs 2012). Aquesta inclinació és igual-ment sentida en l’àmbit de la cohesió formal i intrínseca del discurs, rebutjant teories estètiques sistemàtiques, i encarant la poesia com una visió del món, amb inquietuds


52

d’índole antropològica i metafísica (Lourenço 1994, Catroga 2001 i Trías 2002). La Ibèria és reinventada pels autors des d’una arrel comuna i harmonitzadora que, sense esgotar-se en una reconstrucció mítica i històrica, s’alça en l’embolcall d’una projecció universal, sintetitzant una major aspiració social i espiritual (Maragall 1997, Martins 2007, Huguet 2007, Tort & Donada 2009 i Moreta 2014).

Els clàssics, la terra i jo (1954) d’Alfons Verdeguer, en el camí de les

Alexandre Bataller Català (Universitat de València)

Els fou una obra publicada dins l’editorial Torre de València el 1954, amb la tesi declarada al pròleg pel seu autor, Alfons Verdeguer (València, 1923- 1971), que «sense cercar-les, és cosa en fàcil que hom es trobe amb les vivències dels clàs-sics». Considerem que la concepció del llibre és una aportació pionera en el camí cap a la recreació de les obres literàries en aquells espais on els seus autors han viscut o les han concebut.

En aquesta obra («una coseta simpàtica» en paraules de Joan Fuster) s’evoquen huit autors clàssics, associats a uns espais ben concrets: Jaume Roig, Benimàmet i el Mer-cat de València; Roís de Corella, la Seu i l’Arxiu Arxiprestal de Morella; Isabel de Villena i el Monestir de la Trinitat; sant Vicent Ferrer i el carrer de la Mar; Bernat Fenollar i la Catedral; Ramon Muntaner i Xirivella; Joanot Martorell i València; Jordi de Sant Jordi i València. L’evocació dels autors i les seues obres mentre els passeja per la ciutat de València és el recurs que estructura i dóna sentit a aquesta obra de prosa acurada, escrita en primera persona, com ja avança el seu títol.

En la present comunicació contextualitzarem el llibre dins de la literatura valenciana de postguerra, en el camí dels plantejaments renaixencistes pel que fa a la descoberta del país, que donarà pas, en la dècada posterior, a unes altres obres que mostraran el coneixement del territori per la via de les obres literàries (per exemple, Els paisatges i pobles valencians descrits pels nostres escriptors d’Emili Beüt i Belenguer, València: L’Estel, 1966).

En aquest sentit, el mateix autor publicà l’any 1961 l’obra Viatge a Ausiàs March, també a l’editorial Torre, que podem considerar la continuació i culminació d’aquests plante-jaments inicials, així com una obra singular en els relats de viatges literaris per terres valencianes.


53

La història de la literatura catalana d’Alfred Morel-Fatio al Grundriss der romanischen Philologie (1893)Francesc Bernat Baltrons (Universitat de Barcelona) i Patrick Heinzer (Universitat de Colònia)

Com ja va fer notar Ramon Aramon (1955), els dos primers resums d’història de la -

Essai sur l’histoire de la litté-rature catalane de Francesc Cambouliu (París, 1857) i l’article Katalanische Literatur d’Alfred Morel-Fatio, publicat al Grundriss der romanischen Philologie (Estrasburg,

catalana, la segona no sempre ha estat tinguda prou en compte pel fet que mai no ha estat traduïda de l’alemany.

Amb tot, l’obra citada d’Alfred Morel-Fatio (Estrasburg, 1850 - Versalles, 1924) té un do-ble interès per als historiadors de la literatura catalana. Per una banda, l’anàlisi d’aquest estudi ens permetrà copsar el grau de coneixement que havia assolit la literatura ca-talana entre els romanistes europeus de la mà d’un del millors hispanistes francesos

XIX i principis del XX. Per l’altra, i tenint en compte la notable repercussió del Grundriss, dirigit per Gustav Gröber, en la història de

estudiosos estrangers de l’època.

Més enllà de demostrar la importància de Katalanische Literatur per a la història de la literatura catalana, la nostra comunicació tindrà com a objectius principals l’anàlisi

de l’hispanista francès. Així mateix, indiquem que aquesta comunicació forma part d’un

citada.

marc històric del desenvolupament dels estudis de catalanística a Europa, en mostra-rem l’estructura, n’assenyalarem la metodologia i les fonts emprades, i farem una ava-

la catalanística.


54

Estudi dels mecanismes de penetració psicològica en l’Aloma del 38 i contrast amb la versió del 69Laura Bolo Martínez (Universitat de València)

L’obra de Mercè Rodoreda ha estat i continua sent un pilar fonamental per a entendre el salt qualitatiu que va experimentar la literatura catalana al llarg de tot el segle XX. Aquesta obra ha rebut una atenció centrada preferentment en la producció de postgue-rra, cosa que és comprensible si fem cas de la voluntat de l’autora qui, en la maduresa, va rebutjar tots els treballs fets abans de la guerra. Tots excepte Aloma. És per açò que hui la volem recuperar.

L’exposició que presentem se centrarà en l’estudi dels mecanismes de penetració psi-cològica en la versió del 38, cosa que ens permetrà conéixer amb encert la protagonista gràcies a l’anàlisi de la veu narrativa, la distància modal i la focalització adoptades. Una vegada enllestida aquesta part, contrastarem les dues versions (38 i 69) per copsar quins han estat els canvis en relació amb les tres instàncies suara esmentades i sobre-

Rodoreda, ja l’any 38, domina amb solvència els mecanismes de representació del món interior. Els alterna d’acord amb el protagonisme que dóna al personatge o bé al narrador, que recordem és extradiègetic heterodiègetic, en la translació del pensament d’Aloma. Cada mecanisme hi aporta un matís. Així, notem, a tall d’exemple, com són més nombrosos els monòlegs interiors en la primera part del llibre, els quals deixen en evidència la ignorància de la nostra protagonista, el seu fantaseig; en canvi, dis-minueixen a la segona part, quan la protagonista se’ns fa més opaca i deixa de parlar per si sola i ho fa mercés a la intervenció del narrador, cosa que ens porta a parlar de consonància, d’una progressiva harmonia entre aquestes dues veus. La combinació de psicorelats, monòlegs interiors i sobretot monòlegs narrativitzats i l’ambigua oratio qua-si obliqua dóna compte de la dimensió que pren el pensament d’Aloma. La seua major

l’evolució que pren la nostra protagonista.

El contrast entre les dues versions ens porta a parlar del que considerem «la revolució de la tècnica». Hi comptem tres diferències bàsiques. La primera, la problemàtica de la focalització, que en la primera versió eventualment es dipositava en altres persones

-

versió: esborrar les focalitzacions errades o bé externalitzar el pensament en forma de parlament. La segona diferència es relaciona amb la reducció considerable en l’ús de monòlegs interiors. Finalment, en la tercera, notem la desaparició completa de les

En conclusió, l’estudi dels mecanismes de penetració psicològica de la primera versió


55

alhora que ens permet comprendre amb profunditat les complexitats del personatge. Amb aquesta base, resulta força productiu contrastar les dues versions. Mitjançant el guiatge que ens dóna una primera escriptura i una reelaboració arribarem a compren-dre com es depura una tècnica per tal d’esculpir un personatge cada vegada més subtil

La ironia a Mort de dama de Llorenç VillalongaCarles Cabrera Villalonga (IES Calvià)

Llorenç Villalonga va escriure en català la seva primera novel·la, Mort de dama, com una mostra clara de la seva ironia. Directament catapultada contra els sectors cata-lanistes mallorquins, en cap altra llengua la novel·la no hauria fet sentit. I el llibre, en

poetes de l’Escola Mallorquina (és Maria Antònia Salvà, realment, Aina Cohen?) i els seus òrgans d’expressió, com ara la revista .

La comunicació tractarà de desenterrar algunes de les referències de l’obra, desglossar la ironia de la novel·la i acusar la recepció que el llibre va tenir a la Mallorca de la seva època, on suscità un autèntic escàndol.

En aquest sentit, hi ha llibre de Vicent Simbor sobre la ironia en Villalonga (que ens deixa terreny per investigar per tal com no analitza la ironia a Mort de dama) i que de-nota la importància que té aquesta en la producció villalonguiana. A més, hi ha un article de Pere Rosselló Bover sobre la polèmica de l’aparició del llibre el 1931 que tindríem en compte per evitar de repetir el que ja se n’ha dit.

Narcís Oller: de la pintura i la música al concepte d’artRoger Canadell Rusiñol (Universitat Oberta de Catalunya) i Rosa Cabré Monné (Universitat de Barcelona)

El treball que es proposa per al XVII Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes amb el títol « » pretén

dels materials textuals que mostren la vinculació de l’escriptor de Valls amb músics i pintors coetanis.

Els articles de Narcís Oller —alguns publicats i altres d’inèdits que s’han pogut recu-perar—, les seves , els aforismes parcialment recollits a Guspires, i l’extens epistolari conservat en el seu fons personal, entre d’altres, constitueixen un corpus textual que permet de resseguir la seva relació amb pintors i músics com Antoni


56

Fabrés, els germans Francesc i Josep Masriera, Dionís Baixeras, Santiago Rusiñol, Baldomer Galofre, Enric Galwey, Aleix Clapés, Jaume Pahissa, Carles Gumersind Vi-diella o Felip Pedrell.

A partir de l’anàlisi dels materials que vinculen Narcís Oller amb aquests artistes, a banda de reconstruir aspectes concrets de les seves relacions d’amistat i de conèixer la impressió que li van causar les seves obres, el treball que es proposa per al col·loqui

de la pintura i de la música i, en general, quina relació mantenia aquesta amb la con-cepció personal de l’art que ell va construir i va prendre en consideració.

Les relacions literàries i culturals entre Carles Salvador i Joan FusterJ. Àngel Cano Mateu (Universitat de València)

La comunicació que presentem al XVII Col·loqui Internacional de l’Associació Interna-cional de Llengua i Literatura Catalanes analitza la relació que mantingueren Carles

intercanviades, entre 1947 i 1951, entre els dos escriptors (huit de Joan Fuster a Carles Salvador i set de Carles Salvador a Joan Fuster), a partir de les quals podrem descriure i analitzar, per exemple, el primer contacte entre els dos, ja que la primera carta que es-criu Fuster a Salvador és per agrair-li la ressenya del 1947, titulada «Un nuevo poeta», que aquest ha publicat a Las Provincias.

També ens permetran observar l’interés del jove poeta de Sueca per comptar amb l’opinió i l’aval del mestre, o la gestió de la ressenya del poemari , que Carles Salvador publicarà a Verbo. D’altra banda, l’epistolari Fuster-Salvador aporta

-rra; així mateix, conté documents imprescindibles per a analitzar la polèmica originada arran de la carta oberta a Destino, signada, entre d’altres, per Miquel Adlert i Xavier Casp (del grup Torre) i del mateix Fuster, contra Carles Salvador. Les cartes també

amb els dos grups culturals de la postguerra valenciana: el de l’editorial Torre i el de Lo Rat Penat.

Per a endinsar-nos en aquesta anàlisi, ens recolzarem en la correspondència de Fuster amb altres personalitats del moment, com els esmentats Casp i Adlert, o amb Santiago Bru, Vicenç Riera i Manuel Sanchis Guarner. Igualment, serà interessant revisar el que han dit Ferran Carbó i Vicent Simbor o Faust Ripoll sobre la situació literària, lingüística

Ballester que se centren en la poesia fusteriana.

D’aquesta manera, podrem resseguir, a partir dels mateixos protagonistes, la relació


57

del jove poeta Joan Fuster amb Carles Salvador, el poeta consagrat de la generació de

dels quaranta i principis dels cinquanta.

El món referencial occità a Camins de França, de Joan Puig i FerreterMarc Colell Teixidó (Universitat d’Ais-Marsella)

Als anys 1903-1904, Joan Puig i Ferreter (1882-1956) emprengué un viatge per terres occitanes amb el desig de conèixer personalment el poeta Frederic Mistral. Els records d’aquest periple són la gènesi de «Llibertat i poesia», la segona part del volum de caire memorialístic Camins de França, publicada a l’editorial Proa el 1934.

La present proposta de comunicació pretén analitzar la presència de referents de la cultura occitana, en particular de la produïda en llengua d’oc a la Provença, a la se-gona part d’aquesta obra, i veure la manera en què es vehiculen. Aquesta acotació és deguda al fet que els episodis que transcorren a Occitània són narrats exclusivament en aquesta part. Cal tenir en compte que al tombant del segle XX, quan tenen lloc els esdeveniments narrats per Puig i Ferreter, la literatura occitana assoleix el punt àlgid de la seva recuperació contemporània, arran del lliurament a Mistral del premi Nobel el mateix 1904.

El treball s’estructurarà en tres parts. En un primer moment, i a tall d’introducció, s’analitzarà el ressò que el felibritge, el moviment de ressorgiment occità capitanejat per Mistral a mitjan segle XIX, té als Països Catalans a l’època que retrata el literat. En aquest apartat, pot tenir un cert interès remarcar els punts de coincidència entre un moviment romàntic com el felibrisme i un autor obertament modernista (tot i que sui generis), com és el cas de Puig, atesa la seva formació autodidàctica. En segon lloc, el gruix de l’anàlisi el compondrà l’estudi dels elements de cultura occitana presents a

-clusió dels referents de l’imaginari occitanoprovençal a l’obra, ressaltant, d’una banda, quina rellevància té el felibrisme en la formació literària de Puig i Ferreter i, de l’altra, el

de l’autor respecte a l’herència mistraliana sembla haver canviat, ja que la lectura deixa entreveure la pèrdua d’una certa idealització. Aquesta constatació no és gens secun-dària si recordem que entre els episodis narrats i la reescriptura posterior s’han escolat

-rar una obra pretesament d’aprenentatge, és, en realitat, una obra de maduresa.

-rreter i l’estratègia de l’escriptor d’emprar-lo com a revulsiu per endegar aquest viatge


58

iniciàtic per terres franceses, que molts anys més tard cristal·litzaria en el text objecte d’estudi.

Esclat: una revista literària de postguerra (1948)Santi Cortés Carreres

A hores d’ara la publicació de la correspondència d’alguns dels personatges més relle-vants de la cultura valenciana de postguerra, entre els quals Xavier Casp, Miquel Adlert, Joan Fuster, Santiago Bru Vidal i Manuel Sanchis Guarner, ens ha proporcionat dades

es publicà com a portaveu del valencianisme literari i cultural renovador.Hem dividit el present treball en dos apartats. Al primer abordem, a partir d’informacions extretes dels epistolaris suara esmentats, temes referents a les circumstàncies d’Esclat:

mentre que a la segona n’analitzem el contingut.-

cles que l’han estudiada més o menys detingudament tot centrant l’atenció en aspectes diferents. Són principalment els de Mavi Dolç / Assumpció Bernal: «El moviment poètic de la postguerra valenciana», Els Marges, 40, Barcelona 1989: 110-120; Santi Cortés: «L’aportació valenciana a les revistes literàries clandestines de postguerra: Esclat»,

, 3, Publi-cacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1990: 189-201; Josep Ballester: «Publi-

», dins Temps de quarantena, València: Eliseu Climent, ed., 1992: 110-120. I més recentment, Faust Ripoll: Valencianistes en la post-guerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), editorial Afers, 2010.

Una visió crítica i irònica de la Barcelona dels anys vint i trenta en la literatura de Carles SoldevilaCarles Cortés Orts (Universitat d’Alacant)

La personalitat de Carles Soldevila (1892-1967) és, sens dubte, una de les claus per entendre la consolidació que la narrativa catalana va assolir en els anys 30, en el qual es va construir el precedent narratiu més immediat dels novel·listes de la segona part del segle XX. Els textos narratius que redactà, com també els d’un altre escriptor destacat de l’època, Francesc Trabal (1899-1957), representen la renovació estilística més destacada del panorama novel·lístic de la dècada. Després del Noucentisme, els nous escriptors catalans es troben davant del repte de reprendre la tradició novel·lística


59

aturada en els anys anteriors. La voluntat crítica i irònica de Soldevila envers la societat que l’envolta, la burgesia barcelonina benestant, provocarà la concreció de diverses escenes urbanes quotidianes on el lector, que pertany majoritàriament a aquestes clas-ses, es pot veure representat.

una atenció especial l’evolució de la ciutat i dels seus habitants. Una Barcelona que havia fet caure les murades més antigues i havia desenvolupat un Eixample modern i funcional. Així, els carrers i la renovació urbanística de la ciutat és el centre de diversos relats d’un autor preocupat per la modernitat i l’evolució de la pròpia cultura catalana.

En la nostra comunicació destriarem i analitzarem aquestes referències que concreten -

tura catalana en el context europeu. Farem una especial menció al tractament irònic d’aquesta realitat que concep Soldevila en els seus textos. Una anàlisi que té un bon referent en l’opinió de Joan Manuel Tresserras: «una part de la intervenció de Soldevila en els costums de la burgesia, desenvolupada preferentment des d’ , anava

burgesia autòctona mancava de gust a l’hora de moblar-les.»

El viatge a Nord-amèrica. L’experiència relatada durant la immediata postguerraMaria Dasca Batalla (Universitat Pompeu Fabra)

El 1955 Josep Pla publicava el llibre , tercera sèrie de les «Cartes de lluny», i recull de les cròniques del viatge als Estats Units que havia publicat a Destino un any abans, amb motiu d’un viatge que li encarregà l’editor Josep Vergés l’estiu del 1954. El 1960 les cròniques foren integrades en el volum Viaje a Amé-rica, amb un pròleg de Nèstor Luján, que també inclogué el viatge realitzat a l’Amèrica

Obres completes inclourà la crònica d’ambdós viatges sota l’epígraf Les Amèriques.

El llibre de Pla de 1955 s’insereix en una tradició de literatura de viatges a Nord-Amèri-ca que va arrelant amb força a l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial. Una literatura que arrenca amb l’obra d’André Maurois, un dels grans divulgadors de la cul-tura nord-americana d’ençà dels anys 1940. Que continua, en l’àmbit peninsular, amb els llibres de Josep M. Poblet ( , 1947), Julián Marías (Los Estados Unidos en escorzo, 1956) i Ángel Zúñiga ( , 1956). I que es completarà amb les cròniques de Rafel Tasis ( , 1967) i Terenci Moix (Terenci als USAen el tombant dels anys 1960 i 1970.


60

L’objectiu de la meva comunicació és analitzar el tractament de l’imaginari nord-ame-ricà en l’obra de Pla des d’una doble perspectiva: 1) la seva escriptura a cavall entre

en la tradició de cròniques de viatges de postguerra.

Il·luminacions de la musa moderna: el Llibre verd d’Apel·les Mes-tres i la literaturaJosep M. Domingo Clua (Universitat de Barcelona) i Anna Llovera Juncà (Universitat de Lleida)

La comunicació proposa una exploració sobre l’extens repertori icònic que amb el títol de Llibre verd Apel·les Mestres va anar elaborant a partir de 1874, en paral·lel a la seva activitat literària, publicística i d’il·lustrador professional. En concret, es tractarà d’observar el Llibre verd en funció de l’activitat literària de Mestres: d’observar-hi tant els seus posicionaments davant de les pràctiques literàries coetànies com les capa-citats explicatives, il·lustratives -ten sobre la seva pròpia poesia, començada a ser aplegada en volum, precisament, en paral·lel a l’obertura del (1875), Microcosmos (1876), Cançons il·lustrades (1879) —uns lliuraments que, com les caricatures de Mestres, responien als requisits comunicatius i publicístics de la nova esfera pública postrevolucionària.

El tema tractat és integrat en el marc de les recerques que sobre la literatura i el sistema literari catalans de la segona meitat del segle XIX duu a terme el Grup d’Estudi sobre la Literatura del Vuit-cents, de les quals una de les darreres realitzacions és el volum De realisme. Aproximacions i testimonis, a cura de J. M. Domingo i A. Llovera (Lleida, 2013).

La recepció crítica de la primera versió d’AlomaTrinidad Escudero Alcamí (Universitat de València)

Mercè Rodoreda publica Aloma el 1938, després de resultar guanyadora del Premi

sobre l’autora i la seua obra s’han multiplicat vertiginosament. És per això que no són pocs els estudiosos de l’obra de l’autora, com Maria Isidra Mencos (2001) o Marina Gustà (2005), que han reclamat la necessitat d’un estudi que analitze quina ha estat la recepció que han rebut les obres de l’autora al llarg d’aquests anys. En aquesta comunicació ens plantegem exactament això, analitzar quina ha estat la recepció crí-tica de l’obra de l’autora, centrant-nos exclusivament en Aloma i, més concretament, en la primera versió de la novel·la. Per a dur a terme aquesta tasca, seguirem una metodologia basada en la reconstrucció del corpus de treballs crítics dedicats a l’obra


61

i analitzarem la diversitat de les propostes, i n’elaborarem la interpretació des d’una perspectiva diacrònica.

Un viatge a l’alteritat: Hores angleses, de Ferran SoldevilaAnna Esteve Guillén (Universitat d’Alacant)

El propòsit d’aquesta comunicació és aproximar-nos al dietari que Ferran Soldevila escrigué durant la seua estada a Liverpool, entre 1926 i 1927: Hores angleses, amb

intercultural de què dóna compte aquesta obra. Ens interessarà, doncs, mostrar com Soldevila entronca amb una llarga tradició d’escriptors (com ara Michel de Montaigne, Stendhal o Josep Pla) que deixen constància de les experiències viscudes en un en-

ric i necessari. Una de les funcions que Soldevila pretén complir amb aquestes Hores angleses no és altra que sumar-se a l’interès creixent que Anglaterra desperta entre la intel·lectualitat catalana en aquells anys vint i trenta del segle passat, motivat, entre al-tres factors, per considerar- lo encara un país per descobrir (aquest motiu determinarà el punt de vista que Soldevila adopta per a confegir l’obra: com a viatger i com a turista), ja que —com és habitual en aquest tipus de dietari— el viatge permet el descobriment de l’alteritat com a via per a arribar a conèixer la pròpia identitat; en aquest cas, més que no la personal —que també— la identitat col·lectiva: «difícilment coneixerà al seu poble aquell qui no conegui altre poble que el seu. Li mancaran, senzillament, els ter-mes de comparació damunt dels quals establir els seus judicis». Així doncs, sense des-atendre aspectes tan rellevants com la modernitat de la prosa de l’historiador en què destaca la presència d’una ironia elegant en la mirada i l’expressió, tan noucentista, ens centrarem a interpretar el diàleg constant que estableix entre els costums i caràcters de Catalunya i Anglaterra.A més a més, amb aquesta aportació pretenem contribuir a eixamplar l’escassa i re-

importants com ara la introducció de l’edició per Adesiara d’Alan Yates i Joaquim Nadal (2011) o l’aportació de Teresa Irribarren (2007).

Constantí Llombart, admirador de Víctor BalaguerJosep Enric Estrela Garcia (Universitat de València)

Constantí Llombart fou un dels dinamitzadors més destacat de la Renaixença a Valèn-cia. L’interés per les dimensions que assolí aquest moviment a Catalunya, l’impulsà a seguir de prop la trajectòria de personatges destacats d’aquest moviment cultural,


62

com és el cas de Víctor Balaguer.

L’objectiu és donar a conéixer aspectes de la relació personal que mantingueren amb-dós escriptors, en la dècada de 1870-1880, a partir de la correspondència —inèdita— de Constantí Llombart a Víctor Balaguer, que es troba servada a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú.

En concret, es tracta de 24 cartes enviades per Llombart a Balaguer, les quals versen sobres aspectes personals, col·laboracions literàries i l’interés de Llombart per divulgar

-. En elles, Llombart demostra l’admiració i el respecte que sentia envers aquest

personatge rellevant de la Renaixença.

Miquel de Palol i la revista Catalanitat: un periodista republicàEsther Fabrellas Vinardell (Universitat de Granada)

desenvolupament de la cultura gironina del primer terç del segle XX. Poeta, dramaturg, novel·lista, periodista i polític, va participar activament en tots els moviments culturals i intel·lectuals que sorgiren a la ciutat de Girona durant aquest període, sempre mirant cap a la ideologia republicana.

Poeta reconegut, impulsor de múltiples revistes, per exemple Catalanitat (1910-1911), defensor de l’estètica modernista i del republicanisme, Palol va ser un intel·lectual que va contribuir activament a la modernització d’una ciutat provinciana com la Girona de principis del segle passat. A través dels seus articles periodístics, l’escriptor va denun-ciar la majoria d’incongruències i retards que patia la seva ciutat natal, contribuint així al desenvolupament de la ciutat moderna que ara mateix coneixem.

A la comunicació es presentaran els temes més importants que el gironí va cultivar en els seus articles periodístics: la crítica a les institucions governamentals, tant les espan-

Tot i que va escriure en diaris com El Poble Català o L’Esquella de la Torratxa, el text se centrarà en els articles escrits a la revista gironina Catalanitat. Els articles d’aquest setmanari són claus, i fonamentals, per entendre la posterior trajectòria política de l’escriptor en el si de la ideologia catalanista. Els textos també ens serveixen per con-feccionar una imatge històrica de la Girona d’aquella època.

-bé, s’analitzarà la trajectòria de la publicació escollida i la revista paral·lela que sorgí paral·lelament: (dirigida per Prudenci Bertrana).

La metodologia emprada per l’elaboració del text ha estat la consulta directa dels origi-


63

nals de la revista Catalanitat que es conserven a l’Arxiu Històric de Girona trobats dins del fons Miquel de Palol. No hem d’oblidar que el gironí va ser el director d’aquesta pu-blicació. Aquesta investigació és fruit de la tesi doctoral oblidat (1910-1930), llegida a la Universidad de Granada el dia 11 de juliol del 2014.

La ironia i el xafardeig a Vida privada de J. M. de Sagarra(Universitat de Barcelona)

Els protagonistes de la novel·la principal de Sagarra es diuen Lloberola. Aquest cognom sintetitza un dels components essencials de Vida privada, la ironia: el llop és el prototi-pus d’animal ferotge i no es caracteritza precisament perquè sigui petit. Els Lloberola, malgrat l’aparença (l’ascendència noble) són ganduls, covards i poc rellevants en la vida social de Barcelona, aspectes que s’apunten repetidament al llarg de la novel·la.

El títol, així mateix, exposa un altre component essencial de l’obra, la xafarderia: la voluntat de Sagarra era escriure un retrat de la societat de la seva època. En aquest marc, les festes de les classes aristocràtiques i nobles serveixen per fer pública la vida privada de les persones, que sovint llueixen el millor d’elles mateixes a costa de destruir la imatge dels altres.

En aquest treball, analitzem els procediments que va fer servir l’autor per transmetre la ironia i el xafardeig. Les conclusions principals a què hem arribat són les següents: (1) els ressons irònics es concentren en les descripcions físiques o psicològiques dels personatges; (2) Sagarra sovint construeix metàfores amb animals petits per jugar amb els conceptes de i poder; (3) els símbols culturals d’alguns animals abonen el terreny per als sentits irònics; i (4) metafòricament, els rumors corrompen imatges, s’escampen en l’aire o es mengen (no debades, menjar és, en part, fragmen-tar aliments).

La ironia com a estratègia de subversió: dones i homes en Caterina Albert i Mercè RodoredaMaria Àngels Francés Díez (Universitat d’Alacant)

Aquesta proposta té, com a objectiu principal, estudiar des d’una perspectiva compa-ratística l’ús de la ironia com a estratègia de subversió en les primeres obres de Mercè Rodoreda i en Caterina Albert (en la novel·la Solitud, de 1905, entre d’altres), sobretot pel que fa a les relacions entre els sexes i els rols de gènere. En efecte, tal com alguns estudiosos han assenyalat (per exemple, Roser Porta en


64

dona, i de Caterina Albert també és coneguda, tal com assenyala Francesca Batrina («Felip Palma i Víctor Català: la subversió de la ironia de Palmira Ventós i de Caterina Albert», 2002), la visió càustica al voltant de temes com la institució matrimonial i les

de la convencionalitat, etc.). Per tant, en aquesta proposta mirarem de centrar la nostra anàlisi en la manera com les autores esmentades observen des d’un punt de vista crític els papers assignats a homes i dones en la societat del primer terç del segle XX. Així,

posicions amb les de les autores, aspecte que ha generat no poca polèmica entre els especialistes, a propòsit de les relacions d’Albert i Rodoreda amb els moviments femi-nistes de principis de segle.

Fonts i tradició en els milacres vicentins de Vicent Boix(Universitat d’Alacant)

Vicent Boix i Ricarte (Xàtiva, 1813 - València, 1880) és un dels historiadors valencians del XIX més coneguts i la seua activitat cal relacionar-la amb els inicis de la Renaixença

Penat i el seu afecte i admiració per tot allò que fos valencià el va portar a escriure his-tòria i literatura en castellà, però, també, algunes peces literàries en la nostra llengua. La seua obra més coneguda va ser la Historia de la ciudad y reino de Valencia (1845-1847), però pocs coneixen que va ser autor d’algunes poesies en català, a més de quasi una dotzena de milacres també en la llengua del país. El gènere teatral que rep el nom de milacressituar-los als segles XVI i XVII, malgrat que evolucionarien i donarien els símptomes de major vitalitat al XIX, època en què escriurà Boix. La tradició popular valenciana havia atorgat sovint la capacitat de fer miracles i prodigis a sant Vicent Ferrer, el sant local

ha perviscut en les anècdotes locals i, en aquest sentit, ha despertat tradicions que, de vegades, han passat a la literatura en forma de representacions teatrals senzilles que, a voltes, han comptat amb la col·laboració d’autors de renom. Aquelles manifestacions

per part de fra Vicent Ferrer. Les obres d’aquest gènere escrites per Vicent Boix són onze peces: Els bandos de Valènsia o la paraula de sen Visent Ferrer (València: Joan Fenoll Bordonado, 1855), (València: Josep Maria Ayoldi, 1860), El pendó de València (València: Josep Mateu Garín, 1860), L’oràcul de Caspe (València: M. Piles, 1861), El metge prodigiós (València: Josep Mateu Garín, 1861), Lo

(València: Josep Mateu Garín, 1862), Lo àngel y lo diable (València: J. Peydró, 1865), La pau de Molvedre (València: Salvador Martínez, 1865), La creu de la


65

Peña (València: Salvador Amargós, 1868), Lo toch de somatén (València: Josep Domé-nech, 1870) i Los de fora y los de dins 1880). En la present comunicació em propose veure quines foren les fonts d’aquelles obres, que recullen anècdotes de la vida del sant medieval i, d’altra banda, veure si van

en una tradició molt concreta i encara poc estudiada.

Dramaturgs «bilingües» en el temps de postguerraEnric Gallén (Universitat Pompeu Fabra)

La implantació del franquisme va produir grans canvis en el funcionament general de la cultura catalana i, concretament, en el teatre. En el primer franquisme, autors desapa-

-

català. Paral·lelament, a cavall del primer i el segon franquisme, va aparèixer un grup d’autors nascuts en els anys vint i trenta, que escrivien exclusivament en espanyol, si bé n’hi va haver que conreaven també el català. A partir dels anys seixanta, alguns d’aquests dramaturgs van esdevenir escriptors exclusius en llengua catalana. La comu-nicació pretén descriure el tema, tot establint-ne la història, la nòmina i la característica dels autors implicats.

La petjada valenciana en Nostra parlaAnna Garcia Escrivà (Universitat de València)

En aquesta comunicació analitzem les aportacions dels lletraferits valencians a la revis-ta , publicada entre els anys 1916 i 1923. La revista, de caràcter mensual, era l’òrgan difusor de l’entitat homònima, en la qual s’aplegaven illencs, rossellone-

promoure’n el conreu literari. També reclamaven una millora d’estatus per al català;

que a poc a poc prenia el català arreu del món, com ara per la traducció d’obres cata-lanes a altres llengües o la valorització d’alguns dels nostres escriptors en exposicions a l’estranger.

En també hi havia un espai reservat per a la creació literària, amb poemes d’autors com Josep Carner o assaigs sobre identitat, història, cultura, generalment amb un clar rerefons patriòtic, perquè també es tenia la voluntat de posar de manifest que illencs, rossellonesos, principatins i valencians constituïen —de fet hi havia una apartat

(González i Vilalta 2006) i conreaven una mateixa llengua i literatura.


66

En aquest context, es constitueix la secció valenciana de l’entitat, en la qual Adolf Piz-cueta, Lluís Cebrián Ibor o Francesc Almela i Vives assumeixen càrrecs de rellevància (Graña i Zapata 1995). També mantenen contacte amb la secció Ignasi Villalonga i

seua (Martínez Ferrando 1918).

L’interés, de la investigació és, doncs, donar compte i valorar les aportacions d’aquests intel·lectuals i escriptors, agents també de l’articulació del nacionalisme al País Valencià (Cucó 1999), així com retrobar, a través de les cròniques que es publicaven en la revis-

lingüístic.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESCucó, Alfons (1999 [1a ed. 1971]) . 1874-1939, Catarroja, Afers.González i Vilalta, Arnau (2006) Catalans, Catarroja, Afers.Graña i Zapata, Isabel (1995) L’acció pancatalanista i la llengua, Nostra Parla (1916-1924), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.Martínez Ferrando, Eduard (1918) , Barcelona, Joven-tut Valencianista.

El teatre líric en llengua catalana: el cas valenciàHilari Garcia Gázquez (Universitat de València)

L’objectiu general d’aquesta comunicació és oferir una visió del teatre musical en ca-

en aquest àmbit, atès que evidencien, d’una banda, l’obertura d’un dels períodes més Un

casament a Picanya, amb llibret de Francesc Palanca i Roca, i música de Joan Garcia Català, que és la primera sarsuela en valencià) i, de l’altra, la cloenda d’aquests quasi cent anys de sarsueles i revistes i l’inici d’un nou temps líric (amb l’estrena en 1943 de la primera òpera en valencià, , amb llibret de Manuel Segarra i música de Matilde Salvador).

A més, amb la presentació d’aquesta proposta de comunicació pretenem fer un poc de llum en un camp poc atès pels investigadors. En efecte, si el sainet i el teatre popular dels segles XVIII i XIXverge en estudis, en el cas del teatre musical del segle XIX (sarsuela, sainet líric, ba-lada, astracanada musical, òpera bufa, etc.) aquesta mancança resulta més evident i sorprenent. Sobretot sorprenent, perquè aquestes formes de teatre líric en català tin-


67

gueren una gran acollida de públic durant el període descrit i comportaren l’ús de la llengua catalana en unes manifestacions artístiques de massa. No cal dir que la llengua d’aquestes obres parteix de la parla popular i està als antípodes del model idiomàtic de la poesia de la Renaixença. Però és potser aquesta circumstància una de les claus de l’èxit d’aquelles representacions, encara que, malauradament, també és tal vegada una de les causes per les quals han caigut en l’oblit en anys posteriors.

Per tant, en la comunicació, a més d’aportar informació sobre aquestes obres i el seu entorn, assajarem una hipòtesi que intente explicar l’auge i la caiguda del teatre líric en català al País Valencià, analitzarem l’impacte social de l’ús del valencià en els escena-ris, les seues implicacions culturals i les seues repercussions, alhora que inclourem no-ves dades sobre algunes de les sarsueles en català més destacades d’aquells anys. Tot

dels segles XIX i XX, bandejats avui dia dels circuits teatrals comercials, però amb una presència ben arrelada en els escenaris i en el públic d’aquells anys. Només per això

valorar la importància d’aquestes expressions de la literatura i la cultura populars per a la permanència i la vitalitat de la llengua catalana en èpoques successives.

Sobre els títols en la literatura catalana de postguerra (1939-1959)(Universitat de Va-

lència)

A hores d’ara, ningú no dubta de la importància dels paratextos en el procés de sig--

vís 1991, 2001; Lluch 2009). En aquest sentit adquireix especial rellevància l’espai peritextual (títols, pròlegs, il·lustracions...). En el present estudi ens centrarem en la valoració dels títols com a unitat textual més enllà de la seua consideració paratextual; concretament, ens detindrem en els títols pertanyents a la literatura catalana de la pri-mera postguerra, publicats entre 1939 i 1959. Així, doncs, alguns dels objectius que hi abordarem seran:

— Valorar l’entitat textual dels elements paratextuals.

— Analitzar la importància dels títols en l’espai peritextual.

-dre en la mesura que aporten dades al període de la literatura catalana referida.

Les conclusions ens permetran constatar com els títols poden incloure tota una xarxa d’articulacions semiòtiques que van, des de les més paleses referències intertextuals

-senta, doncs, com a recomanable, si no necessària, per al coneixement del fet literari


68

i ha aportat dades de gran interés a l’estudi del període de la literatura catalana a què pertany.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESDevís Arbona, A. (1990) «El pròleg: una relació de poder», Lletra de canvi, 25, pp. 24-28.— (2001) El llindar literari, València, Edicions Tres i Quatre. Genette, G. (1982) Palimpsestes. La littérature au second degré, París, Éditions du Seuil.— (1990) «Cap llindar no és per aturar-s’hi», Lletra de canvi, 25, pp. 32-34.Lluch, G. (2009) «Dades per a l’anàlisi de narratives per al lector infantil i juvenil», Caplletra, 46, pp. 121-148.Salvador, V. (1984) El gest poètic, Picanya, Edicions del Bullent.— (1994) «Els límits del discurs literari», Articles, 1, pp. 15-26.

De com la música es fa paraules. La música en la poesia de Màrius TorresIrene Klein Fariza (Universitat de València)

La nostra recerca se centra en la relació de la poesia de Màrius Torres amb la música, com un dels seus temes fonamentals, anunciat i repetit pels diferents investigadors i artistes que s’han apropat a la seua obra, com Mercè Boixareu (1968), Margarida Prats (1986) o Pau Casals, que «en escoltar els seus poemes durant els freds més durs de l’exili, reconeixia en ells la mètrica de Bach, i la de Mozart, i la de Beethoven» (Joaquim Rabaseda 2010: 69).

Seguim, per a aquest propòsit, una metodologia d’anàlisi del discurs, revisant, això sí,

poesia de Màrius Torres que està relacionada amb la música. En aquest sentit, avan-cem que un 35,6% de la seua obra poètica està relacionada amb la música, la qual es pot dividir en poemes amb títol i contingut musical, poemes amb contingut musical i poemes amb una forma musical al títol, però sense contingut musical.

El treball, però, no es limita a copsar el contingut musical, sinó que també estableix les connexions formals, estructurals, retòriques i estètiques de dues arts intrínseca-ment relacionades entre si. D’aquesta manera, demostrem la materialització de la concepció que Màrius Torres tenia de la música, lligada a la poesia des del seu fona-ment, com a composició artística que necessita una elaboració formal i com a exercici d’aprofundiment interior i d’enriquiment espiritual.


69

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESBoixareu, Mercè (1968) Vida i obra de Màrius Torres, Barcelona, Selecta.Prats, Margarida (1986) , Barcelona, Edicions del Mall.Rabaseda i Matas, Joaquim (2010) «I abans del poema, una música», L’Avenç, 253, pp. 68-69.

Paròdia i identitat a L’home que es va perdre de Francesc TrabalMoisés Llopis i Alarcon (Universitat de València)

L’any 1929, Francesc Trabal va publicar L’home que es va perdre, la seua primera novel·la en solitari i un model de la modernitat del gènere, gràcies a les diferents es-tratègies literàries i al seguit de tècniques renovadores que Trabal hi va saber aplicar i que la crítica dels anys 20 i 30 li va saber reconèixer. Tanmateix, l’experimentació novel·lística de Trabal, que en L’home que es va perdre es desgrana mitjançant l’ús

d’aquest mecanisme d’una importància transcendental en aquesta novel·la.

Nou anys abans, el 1920, el pintor i escriptor francès Francis Picabia, una de les veus més representatives del dadaisme, publicava Jésus-Christ rastaquouère, una proclama des d’on es menysprea la santedat de l’art i la de l’artista com a redemptor, des d’una perspectiva amoral que vol anar més enllà dels dogmatismes de la religió catòlica im-perant. Per això, la veu del text adoptarà un seguit d’estratègies per superar el parany de la moralitat i el tedi i per rompre l’ordre lògic de les accions humanes, entre les quals hi ha precisament la de perdre’s, precisament per salvar-s’hi.

La proposta de comunicació que presentem té la intenció d’analitzar la relació que la

nom del qual pren Trabal per al seu protagonista. L’anàlisi del joc paròdic entre aques-tes dues obres permetrà llegir L’home que es va perdre com una novel·la que connecta directament amb els moviments d’avantguarda europeus, mitjançant la transformació lúdica d’altres textos, per a construir una proposta pròpia, original i renovadora.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESApollinaire, G. (1918): Calligrammes. Poèmes de la paix et de la guerre (1913-1916), París, Mercure de France. [Versió digital de l’original disponible a <https://archive.org/details.calligrammespo00apol>.]Bach, M. (1999): «La Mirada a Sabadell (I), de la revolta avantguardista…», Serra d’Or, 473, pp. 49-53.— et al., eds. (2002): , Sabadell, Fundació La Mirada.


70

Balaguer, J. M. (1996): «Francesc Trabal i la paròdia de la novel·la», dins M. Casa-cuberta, M. & M. Gustà (eds.), , Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 67-87.Trabal, F. (1983 [1929]): L’home que es va perdre, Barcelona, Quaderns Crema.Genette, G. (1982): , París, Editions du Seuil.

Antoni d’Espona i de Nuix (Vic 1849-1917), traductor de la CommediaJosep Llorenç i Blat (Universitat de Girona)

L’interès de la comunicació rau en el fet que la traducció d’Antoni d’Espona i de Nuix, de la Commedia, és l’única versió en tercines i en català que no ha estat impresa i que ha romàs oblidada en alguns indrets ara per ara encara parcialment desconeguts. Una proposta de publicació d’aquesta traducció, per raó de la celebració del VIè Centenari de la mort de Dant Alighieri, presentada a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en sessió de 19 d’agost de 1920, conformada aquell dia pels senyors Fabra, Segalà, Nicolau, Ruyra i Carner, va acordar de començar l’examen del text manuscrit que se’ls féu arribar. Poc havia transcorregut un any, durant el qual s’havia examinat la dita obra, que la proposta va ser rebutjada en sessió de 19 de maig de 1921, on eren

«s’acorda per unanimitat no publicar-la perquè salvant els mereixements que implica una tan àrdua tasca, no té, literàriament, valor d’exemplaritat actual ni representativa del temps de la seva producció.» Ara per ara, només hi ha accés públic a un petit frag-ment, mecanoscrit, conservat a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, sembla que a partir d’una donació anònima d’algú que el va trobar enmig del carrer, després de l’espoliació que va patir la casa Espona abans dels anys 40.

L’objectiu del treball és, d’una banda, presentar al XVII Col·loqui la totalitat de la traduc-ció completa o, si més no, d’aquells fragments que hagin estat recuperats als arxius, biblioteques, hemeroteques o dipòsits documentals dels hereus de la família Espona (després de l’edició crítica prèvia a partir d’allò conservat). Aquesta aportació delimi-tarà, d’altra banda, els trets generals de la traducció que van aconsellar-ne la no edició per l’IEC. Antoni d’Espona i de Nuix mantenia, sembla, una estricta militància conser-vadora i catòlica àmpliament lligada a l’Esbart de Vic (Jacint Verdaguer, entre d’altres dels fundadors). Els membres de la Secció Filològica que van contradir-ne la publica-ció tenien, ja se sap, una més que contundent formació lingüística, literària i dantista (Ruyra, Nicolau d’Olwer, Carner van participar destacadament en la celebració del VIè Centenari, amb petites traduccions, conferències i articles periodístics).

La metodologia consistirà, en primer lloc, a localitzar, estudiar i integrar en un text els fragments i les versions existents, cosa que, tot plegat, permetrà l’edició crítica; tot


71

seguit, menant una estratègia comparativa amb les recreacions, traduccions parcials i anotacions sobre la Commedia fetes pels avaluadors de la Secció Filològica, cercar les divergències de criteri amb tan mal resultat post mortem per a l’autor, que no compartia els punts de vista del noucentisme. Evidentment, era massa gran i havia fet tard.

Les conclusions explicaran les causes de la no edició de la Commedia d’Espona.

La retòrica de la ironia en la narrativa femenina del període d’entre-guerresDolors Madrenas (Dominiques de l’Ensenyament) i Joan M. Ribera Llopis (Universitat Complutense de Madrid)

La promoció d’escriptores dels anys 20 i 30 suposa, qualitativament i quantitativa, una

poetes, dramaturgues i articulistes, l’atenció a la seva obra ens documenta tant els nivells d’aquell accés sociocultural com els signes d’una escriptura de gènere i els mo-dels literaris atesos.

-ció de Carme Monturiol (1893-1966), Aurora Bertrana (1899-1974), Anna Murià (1904-2002), M. Teresa Vernet (1907-1974), Mercè Rodoreda (1908-1983), Rosa M. Arquim-bau (1910-1992), Elvira A. Lewi (1910-s. d.)… i en aquesta ocasió abordarem els indicis / recursos d’ironia que, d’acord amb les pautes de la narrativa d’entreguerres, projecten

corpus generacional.

La narrativa fantàstica de Joan SantamariaToni Maestre Brotons (Universitat d’Alacant)

En la literatura catalana, el gènere fantàstic està fortament associat al conte, un aspec-te que revela el caràcter subsidiari tant de la fantasia com de la narrativa breu. Sovint, en referir-nos a la literatura fantàstica catalana, els noms convocats són Calders, Pe-drolo, Perucho, Sarsanedas, Rodoreda i, darrerament, Sánchez Piñol. Tanmateix, hi ha

-

Noucentisme en la concepció d’una literatura basada en un cànon burgès que afavoreix el realisme en detriment de la fantasia o la precarietat del mercat editorial català, entre altres. De fet, Joan Santamaria, en el pròleg a la segona edició de les seues extraordinàries (1938), indica la novetat que suposa el llibre en la literatura catalana, com també les crítiques rebudes relacionades amb la «moral» i els «bons costums», en contrast amb l’èxit de públic lector. De tota manera, abans d’aquest escriptor, altres


72

com Raimon Casellas o Maria de Bell-Lloch introdueixen l’element fantàstic en algunes narracions, i més endavant el segueixen E. Martínez Ferrando o Cèsar A. Jordana. Aquests últims escriuen narracions fantàstiques alhora que es publiquen traduccions dels principals escriptors del gènere en anglès i francès.

En aquesta comunicació, pretenc analitzar els elements de la narrativa gòtica presents en les -des per Edgar A. Poe, publicades en quatre reculls de 1915 a 1922 i que posteriorment va reeditar en 1938. Així, es tracta de rescatar de l’oblit un autor que emmarca nítida-ment les seues narracions en la tradició del gènere, com també contribuir a esbossar una línia evolutiva de la fantasia en la literatura catalana.

Experiència i trauma en Tres presoners (1957) d’Aurora BertranaIsabel Marcillas Piquer (Universitat d’Alacant)

Aurora Bertrana (1892-1974) va ser coneguda especialment pels seus llibres de viat-ges Paradisos oceànics (1930) i El Marroc sensual i fanàtic (1936), quan aquest gènere encara no tenia una tradició arrelada en la nostra literatura; no obstant això, l’autora, un cop retornada de l’exili, oferí amb els seus textos noves mostres d’innovació temàtica que s’allunyaven de la visió exòtica de cultures llunyanes i aproximaven el lector a una Aurora Bertrana preocupada per l’impacte personal de la guerra en aquells que, d’una manera o altra, en foren protagonistes. Així, aquesta comunicació cerca d’apropar-se a l’estudi de Tres presoners, publicada per Albertí Editor l’any 1957, d’una forma trans-versal i multidisciplinar, a través dels paràmetres proposats per estudis recents del trauma.

-

Adrià Martí i Badia (Universitat de València)

La recuperació de la unitat literària de la llengua catalana i la qüestió de la identitat i del nom de la nostra llengua prenen una considerable importància al segle XIX arreu dels territoris de parla catalana. A partir de la meitat del Vuitcents els romanistes germànics

països de llengua catalana, diferent de l’occità i sense res a veure amb el llemosí amb què era conegut des de principis del segle XVI. Aquests postulats respecte a la identitat i el nom de la llengua catalana són ràpidament rebuts i acceptats al Principat de Cata-lunya, de la mà de lletraferits com Antoni de Bofarull i Manuel Milà i Fontanals, el qual

1858, la impropietat de la denominació «llengua llemosina».


73

El fet va coincidir amb la restauració, a València i a Barcelona, dels Jocs Florals, amb -

ralistes d’arreu del domini lingüístic (Verdaguer, Aguiló, Balaguer, Llorente, Llombart, etc.) reivindicaren la necessitat de restaurar una llengua literària unitària i el nom de «llengua catalana». Ben aviat es plantejà fora de Catalunya la necessitat de recuperar

molt poques excepcions, gràcies —en el cas balear— a prohoms com Marià Aguiló i Fuster, i Tomàs Forteza i Cortès. Però no així al País Valencià, on Teodor Llorente i Car-mel Navarro, entre d’altres, s’hi van oposar, malgrat la reiterada petició de lletraferits com Balaguer. En canvi, Llorente i Llombart van coincidir en la necessitat de conrear una llengua literària comuna. Aquesta problemàtica va suscitar una sèrie de debats en

celebració d’un congrés de lletraferits de tot l’àmbit lingüístic (1888) per a cercar una solució acceptable per tothom, que no arribà a realitzar-se, possiblement per l’oposició de Llorente.

Una vegada plantejat i contextualitzat el problema, l’objectiu de la meua comunicació serà donar compte d’aquests debats, alguns molt poc coneguts, dels seus protagonis-tes i dels seus arguments, la qual cosa ens permetrà conèixer, comprendre i valorar millor els èxits i les mancances de la Renaixença valenciana.

Per a realitzar aquest treball comptaré amb les aportacions d’investigadors i historia-XIX com Jorba, Ginebra,

Ferrando, Roca, Marfany, Massot, Marcet, Sanchis Guarner, Solà, Simbor i Archilés, entre altres.

La generació valenciana de la Segona República: literatura i perio-disme de la modernitatLluís Meseguer (Universitat Jaume I)

Amb el títol factici referit a la vitalitat literària del País Valencià del primer terç del segle, la comunicació pretén mostrar la convivència d’ideologies i d’estètiques vinculades als quatre períodes literaris contemporanis: la Renaixença, el modernisme, el noucentisme i les avantguardes. Si bé hi ha estudis sobre els diversos àmbits (autors concrets, el període de la República...), manca un estudi de conjunt sobre el període. Tal convi-vència es manifesta en el desplegament de la llengua literària —i de la poètica, i de la crítica— dins un moment històric de difusió de la normativa i la institucionalitat de la llengua (en un procés intel·lectual i cívic que, com és sabut, culmina en el moment de la

simbòlicament al desembre del 1932), que representen les vicissituds de dos discursos


74

sociolingüístics entrellaçats: el de la unitat dels valencians i, és clar, el de la unitat de la llengua. Tanmateix, cal considerar aquell moment històric com un instrument per als dos camps de la llengua i la cultura: l’educació i la comunicació. I el desplegament de la

-gics; en la poesia autònoma; en la prosa narrativa i periodística, i en algunes propostes del camp de l’espectacle (en un moment històric, en què la literatura senzillament no existeix allunyada de les arts i la comunicació). En termes discursius, la literatura dels autors valencians es vincula (a) als corpora literaris i comunicatius populars del País Valencià, i alhora a sectors socials més amplis; (b) la relació amb l’evolució de diversos sectors literaris de Catalunya (per imitació, per mobilitat —autors valencians residents a Barcelona—, i per la difusió d’algunes iniciatives i obres valencianes en la societat catalana); i també amb el món literari del Madrid de les generacions del 1915 i el 1927; i (c) la voluntat genèrica de cosmopolitisme i de vinculació a Europa. Aquestes són les marques discursives de la «modernitat». A més de l’eclecticisme estètic, i la precarie-tat de difusió de la literatura i el periodisme, un instrument esdevé certament notable en el camp literari valencià: les revistes en valencià. Resulta remarcable la necessitat d’una (encara inèdita) tipologia de la presència periodística de la llengua catalana en els espais comunicatius concrets: la presència en els mitjans massius en castellà; les revistes culturals de difusió popular (intergenèriques, poètiques, narratives, teatrals...); les revistes d’estudi; i les revistes de base o enfocament polític. La difusa coherència de les més de 60 títols que es poden adduir d’aquelles dècades no ha d’amagar la progressiva constitució de al País Valencià (certament in-terrompuda: la revista de tal títol és del 1935, i la derrota de la República arriba a les

les dues dècades de convivència de la «generació del 1930», el corpus d’anàlisi tindrà en compte textos desatesos d’alguns autors —especialment, Carles Salvador.

El nom propi Dau al Set (1948) o la ironia diabòlicaJosep Mir Pérez (Universitat de València)

Aquesta comunicació tracta un succés singular del programa avantguardista general. Ens acostem, doncs, només a un esdeveniment concretíssim d’aquesta gran conste-llation. Una acció, com ara, molt marginal, molt terminal, molt atzarosa, però, per això mateix potser, molt reeixida, exemplar: l’acte de parla que denominà la revista Dau al Set, dut a terme pel col·lectiu format per Puig, Brossa, Tàpies, Ponç, Cuixart, Tharrats... Atenem, doncs, el relat que dels fets fa Arnau Puig, i pel crèdit que li dóna esser-hi un dels actors. Després, una vegada obtingut l’estrany objecte lingüístic que inventà aquella, aleshores, colla de xicots: el nom propi «Dau al Set», tot i considerant-ne les circumstàncies i el context històric —polític, social i cultural—, fem una petita compara-tística literària dins del camp semàntic del tesseras iacere, del tirar els daus, considerat


75

com a tòpic literari. March: «A joc de daus us acompararé»; Mallarmé: «Un coup de dés jamais n’abolira le hasard», i el nostre nom propi Dau al Setsenzilla conclusió: «Un coup de dés jamais n’abolira le hasard», si no cau al set.

L’atzarosa emissió del sintagma «Dau al Set» no és el resultat d’una racionalitat racio-nalista, sinó dialèctica. No fou pas una resposta metafísica, sinó irònica. Car, només

els valors dels mots que diem. Cal que ens distanciem de les aparences per deixar lloc a l’emergència de l’aparició del sentit. La concreció d’aquesta exigència fou, doncs, la proposició d’un objecte o d’un succés absurd o impossible que negués, per la seua ma-teixa emergència, tots els objectes del consens col·lectiu, però que alhora es negués

semàntica en sentit contrari, però. És a dir, tot produït l’objecte absurd i dotat de la pro-pietat d’ens real o cosa, podem, en un ordre de llenguatge superior, denotar el mot des de la cosa, invertint així el sentit del llenguatge natural. La realitat —el consens lingüís-tic— s’amplia, així, i s’allibera dels dogmes i dels principis. La capacitat creativa —la capacitat de fer realitat— ha invertit, doncs, el sentit. Ara ja no és el llenguatge vulgar de la comunicació que imposa la seua parcialitat ideològica, sinó que des dels objectes de la realitat ampliada un hom pot dubtar dels vells mots i renovar-los.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESBlanchot, M. (2005) El libro por venir, Madrid, Trotta.Behler, E. (1996) Ironie et modernité, París, PUF.Castells, V. (1998) Dau al set. Cinquanta anys després, Barcelona, Parsifal Edicions.Paz, O. (1978) Apariencia desnuda. La obra de Marcel Duchamp, Mèxic, Ediciones Era.Puig, A. (1998) , Barcelona, Thassàlia.Schoentjes, P. (2001) Poétique de l’ironie, París, Seuil.Tharrats, J. J. (1999) Dau al set i la seva època, Barcelona, Parsifal Edicions.

La casa com a espai simbòlic en tres poemaris de Vicent Andrés EstellésIrene Mira Navarro (Universitat d’Alacant)

L’objectiu d’aquesta comunicació és analitzar l’espai domèstic representat en tres obres de Vicent Andrés Estellés, els poemaris La nit (1956) i Primera soledad (1956) i el poema «Coral romput» (1957), que se centren en l’univers temàtic de la mort i, con-

doncs, analitzar-hi, des d’una perspectiva simbòlica, la construcció de l’espai domèstic com a element central d’aquestes obres, des de la perspectiva de les teories sobre


76

l’espai encapçalades per Gaston Bachelard i Henri Lefebvre, i l’arquitecta i historiadora de l’arquitectura Beatriz Colomina.

En efecte, la casa hi és un element clau, i es presenta de maneres diferents segons el temps on se situe el jo poètic. Les coordenades espai-temps es transformen en funció de la mort de la nena: la casa, com a espai, i la nit de la mort d’Isabel Andrés Lorente, com a punt temporal, hi esdevenen, doncs, el punt d’ancoratge al present des d’on escriu el poeta i des d’on es desplaça el jo poètic al passat i al futur recreats en els poe-mes. El fet tràgic bascularà la simbologia de la casa en sentit negatiu o positiu segons si s’hi recrea el temps posterior o anterior a la mort.

La conclusió que podem esbossar és que en aquestes tres obres Vicent Andrés Este-llés conforma un univers simbòlic al voltant de la casa i dota l’espai domèstic d’una en-

així un símbol des d’on escriu el poeta i a partir del qual construeix tota la seua obra poètica. Entendre la importància de l’espai domèstic és clau per a entendre com Vicent Andrés Estellés representa i construeix, en els seus poemaris, la realitat social i política del món que l’envolta.

Els models narratius a Lo Rat Penat. Calendari Llemosí (1875-1884)Guillem Mollà Bononad (Universitat Autònoma de Barcelona)

La comunicació es divideix en dues parts: a la primera s’analitzen les peculiaritats que tingué el moviment de la Renaixença al País Valencià i, més concretament, el ressò que assoliren els deu números de la publicació , que entre els anys 1875 i 1884 impulsà Constantí Llombart. A la segona, s’extrauen i des-

-terístiques, en cinc models narratius: realista, costumista, històric, humorístic i moral. Prèviament, però, s’hi fa una explicació teòrica de cadascun d’aquests cinc models, explicació que es fonamenta en les aportacions d’estudiosos com ara Georges Bafaro i Jean-Pierre Aubrit. Posteriorment, s’analitzen una a una les narracions i s’adscriuen a un determinat model, sempre en funció dels diversos elements que les caracteritzen i

-Lo

com una de les publicacions més interessants i variades —també des del punt de vista literari— del període històric a què pertany.

-tant de la Renaixença, el treball s’emmarca en les noves línies d’aproximació i anàlisi que, a propòsit de la literatura catalana del Vuit-cents, han impulsat en les darreres dècades estudiosos com ara Joan Lluís Marfany, Albert Rossich i Josep M. Domingo; i també, i pel que fa al País Valencià, Vicent Simbor i Rafael Roca.


77

Epistolari entre Francesc Matheu i Víctor Català (1902-1934)Irene Muñoz Pairet (Universitat de Girona)

L’objectiu d’aquesta comunicació és analitzar la relació epistolar entre l’editor i poeta Francesc Matheu i l’escriptora Víctor Català. En conjunt, són 292 cartes datades entre 1902 i 1934.A través de l’epistolari, en primer lloc, la intenció és estudiar el període en què Víctor Català va col·laborar a «Ilustració Catalana», dirigida per Francesc Matheu, entre 1903 i 1917: per què hi va col·laborar, què hi va publicar, quan, i amb quines condicions. Tam-bé es resseguirà el procés d’edició del poemari Llibre Blanc, de Víctor Català, publicat el 1905 a l’editorial Ilustració Catalana.En segon lloc, a través de la correspondència, es pretén examinar la col·laboració de l’escriptora a la revista Catalana, que va dirigir Francesc Matheu entre 1918 i 1921, i el procés d’edició de la novel·la a les pàgines d’aquesta publicació, entre 1918 i 1921.

Víctor Català amb els Jocs Florals de Barcelona, l’Acadèmia de la Llengua Catalana i l’Acadèmia de Bones Lletres.La correspondència entre Francesc Matheu i Víctor Català està publicada a Epistolari

, vol. I (Irene Muñoz i Pairet, ed.), Editorial Curbet, Girona, 2005. Se citarà la correspondència d’aquest volum. També se citaran documents del fons de Francesc Matheu, conservat a la Biblioteca de Catalunya.

El paper de les dones folkloristes en l’estudi de literatura popular catalana a Catalunya (1853-1959)Carme Oriol Carazo (Universitat Rovira i Virgili)

L’objectiu de la comunicació és analitzar el paper que van tenir les dones folkloristes en l’estudi de la literatura popular catalana a Catalunya entre els anys 1853 i 1959. Aques-tes dates acoten un període que va des de la publicació del llibre Observaciones sobre la poesia popular con muestras de romances catalanes inéditos de Manuel Milà i Fon-tanals, considerat un treball de referència en l’interès que es va desvetllar al segle XIX

mort de Joan Amades, el darrer folklorista que aborda l’estudi de la literatura popular ca-talana des d’una perspectiva considerada clàssica d’acord amb els estàndards actuals.

BiblioFolk (<http://bibliofolk.arxiudefolklore.cat>), que dóna suport al projecte «Repertori

gran nombre de dades sobre aquest període.


78

Amb la comunicació es pretén donar a conèixer les aportacions realitzades per les

motivacions que les van dur a implicar-se en aquesta tasca, els projectes en què van participar, etc. Tot això amb la voluntat de contribuir a un major coneixement de la his-tòria dels estudis de literatura popular catalana en aquest període.

Josep Carner davant la nonsense literature anglesaMarcel Ortín Rull (Universitat Pompeu Fabra)

Pels volts de l’any 1925, Josep Carner va haver de renovar públicament la seva defen-sa de l’humor i la ironia, contra algunes veus que s’hi havien alçat en contra, singular-ment la de Josep M. Junoy. La pràctica literària de Carner en aquell moment és, entre

la possibilitat de dir les coses d’una manera planera i directa. Es pot situar en aquest context el seu interès per portar a la literatura catalana la tradició de de la lite-ratura anglesa, i en particular la de l’anomenada nonsense literature. Partint de l’anàlisi d’algunes de les traduccions que en va fer Carner (de textos de Lewis Carroll i Edward Lear, per exemple), la comunicació mirarà d’articular les raons de fons que poden ex-plicar aquest interès, més enllà de la simple curiositat cultural.

10 ptLa tria lingüística de Joan Fuster en els seus inicis poèticsSalvador Ortells Miralles (Universitat de València)

La comunicació versarà sobre la tria lingüística que efectuà Joan Fuster, entre el català i el castellà, en els seus inicis poètics. Ens cenyirem a les col·laboracions en què es donà a conéixer com a poeta en la premsa escrita valenciana, entre 1945 i 1949; en concret als poemes que publicà en l’almanac del diari Las Provincias i en les revistes

i . El període temporal establert obeeix al fet que, en 1945, es va produir el seu debut poètic a l’almanac de Las Provincias, i, en 1949, publicà l’últim poema en Verbo. Tot i que publicà poemes posteriorment en revistes catalanes (Ariel), de l’exili ( ) i diaris valencians (Levante), ho va fer de manera esparsa. Per aquest motiu, ens centrem en els anys i les publicacions abans esmentades.

Tot seguit, argumentarem que el català fou, des del principi, la llengua escollida per Joan Fuster com a vehicle per a la creació poètica. Per a demostrar-ho ens valdrem, principalment, de les correspondències (inèdites) mantingudes amb José Albi —un dels seus amics íntims de joventut i alhora el director de la revista literària Verbo— i amb el poeta i lingüista Carles Salvador, així com de la cronologia del poemes apareguts en les publicacions citades.

En última instància, aportarem l’existència de dos poemes de Fuster (inèdits i en català) escrits en aquests anys, i algunes versions (també inèdites i en català) de poemes


79

que Fuster publicà en castellà en Verbo per imperatiu d’Albi. Amb tot aquest material, mantindrem la tesi que la llengua predominant en els inicis poètics de Joan Fuster fou el català.

La polèmica sobre el valencianisme en El Pueblo en 1927 i la posi-ció d’Artur Perucho BadiaJosep Palomero (Acadèmia Valenciana de la Llengua)

El periodista Artur Perucho i Badia (Borriana, 1902 - Mèxic DF, 1956), des de 1922 pu-blicà regularment en El Pueblo -tiques i evocacions diverses. A causa de la seua amistat personal amb el director, Félix Azzati, El Pueblo sempre fou el seu diari de capçalera per damunt de qualsevol altre mitjà dels molts en què va col·laborar:

Treball. I, exiliat a Mèxic, publicà en les revistes

Música i 33 1/3, així com en els diaris i Atisbos, entre d’altres. El febrer de 1927 Félix Azzati va provocar involuntàriament en El Pueblo una polèmica sobre el valencianisme que es desencadenà a partir del seu article «Sin renacimiento espiritual no hay Valencia posible» i que va durar tot l’any. Hi van intervindre moltes persones: Francesc Puig Espert, Alberto Carsi, Ismael Roselló, Salvador Sendra, Emi-lio Fornet, Sanmartín Fita, «Claudio Lantier», «Armando Duval», «Guillem» (pseudò-nims), i tots van expressar el seu ideal de valencianisme. Artur Perucho, que al principi

acusant els altres de fer especulacions inútils i exigint-los que passaren a l’acció, per la qual cosa va exposar en què consistia per a ell el valencianisme i va aconseguir que el director d’El Pueblo li acceptara publicar els primers articles en valencià. Perucho va

ideològiques que considerava indissociables. Amb el temps, evolucionà del republica-nisme federal, d’esquerres i catalanista, a l’ideal comunista, conviccions que abandonà en l’exili. Amb aquesta comunicació es pretén documentar aquella polèmica i la posició del jove Perucho, aleshores activista infatigable del valencianisme catalanista.


80

en commemoració de la introducció de la impremta (1874)Víctor Pastor Banyuls (Universitat de València)

El llibre Obres o Trobes en lahors de la Verge Maria, imprés a València el 1474, es considera la primera obra literària que s’ha imprés a l’Estat espanyol, és per això que el

introducció de la impremta a través d’un certamen literari en què s’implicaren les més notables personalitats municipals i provincials. Ara, a través d’aquest treball, aportem informació sobre els actes, les notícies i les polèmiques sorgides al voltant de la data commemorativa i parem especial atenció a la sessió literària celebrada al paranimf de la Universitat València el 20 de desembre de 1874, al qual varen trametre obres poetes d’arreu dels Països Catalans de ressò entre els cercles culturals de l’època. Amb l’estudi que oferim, en conseqüència, pretenem esbossar el context literari i cultu-ral de la Renaixença valenciana de primeries dels anys setanta del segle XIX, és a dir, el context, de clima polític convuls, previ a l’aparició de l’entitat cultural Lo Rat-Penat. Així mateix, mitjançant aquests papers, percebem el poeta Vicent W. Querol més enllà

del seu país.

La seducció del mite: Apel·les Mestres i la Gran GuerraMaria Planellas Saumell (Universitat de Barcelona)

Al començament de la Gran Guerra, els artistes i escriptors catalans ja estaven posicio--

Flors de sang i Atila (rebatejat com a Àtila a les darreres edicions). Tot i que el context intel·lectual barceloní ha estat

quedat als marges del focus crític, i analitzar «Atila» tot resseguint l’ús del mític cabdill dels huns que tan popular va esdevenir durant la Primera Guerra Mundial per repre-sentar el kàiser, i de la ironia com a mecanisme de distanciament d’una realitat cruenta i inacceptable.


81

Jaume Collell i un manuscrit català (s. XVI) de Sardenya. Història i

Joan Requesens Piquer (Societat Verdaguer)

Es tracta de la presentació i breu comentari històric i lingüístic a l’edició d’un manuscrit català localitzat a Roma i que Jaume Collell va editar el 1889. Es remarca l’interès del canonge per la troballa i el valor que li donà, sobretot a la llengua, testimoni d’antigor i de riquesa lèxica. Aquesta comunicació se suma al conjunt d’edicions de manuscrits que Collell va editar al llarg de la seva vida com a contribució al renaixement català. Complementàriament, s’edita un pròleg seu al llibre de mossèn Anton Vila, Els arxius-

-ments, en què valora cadascun dels passos d’aquesta feina i encoratja, especialment els capellans, a dedicar-s’hi per conservar i divulgar el patrimoni documental.

Solitud: una novel·la de terror?Dèlia Ribas Pedrol (Universitat de Barcelona)

El text de Víctor Català ha estat sempre una font inesgotable d’anàlisi per als estudio-sos que volien trobar-hi lectures simbòliques i psicològiques, emparant-se habitual-ment en el marc de la novel·la modernista rural, i d’ençà dels anys 80-90 la crítica que treballa des dels estudis de gènere hi ha obert encara noves vies d’accés. Fa l’efecte, doncs, que la novel·la respon favorablement a tots aquests intents i no cessa de fugir-ne alhora, oferint sempre noves alternatives.

Sense desestimar cap de les lectures prèvies, la meva intenció és aplicar al text una llum diferent: analitzar amb deteniment tot allò que comparteix amb la literatura gòtica, fantàstica i de terror del segle XIX, com per exemple el tema recurrent del doble, la tensió sublim de la muntanya, l’espectralització de l’altre i la naturalesa com una força hostil que agredeix els individus.

Literatura culta i literatura de consum valenciana en el primer terç del segle XXFaust Ripoll Domènech (Universitat d’Alacant)

En estudiar la producció literària valenciana del primer terç del segle XX ens adonem del divorci entre la literatura culta i la literatura popular de consum. Són dues produc-cions que transcorren en paral·lel, de vegades enfrontades, i que no arriben a con-vergir, a pesar d’alguns intents puntuals. A diferència del que ocorre a Catalunya, on

XIX, al País Valencià la separació es


82

-gueixen connectar amb el gran públic? Quines conseqüències té aquest fenomen per a la creació d’una sòlida tradició literària autòctona?

Cent anys de rondalles meravelloses a la premsa catalana: 1859-1959(Universitat Rovira i Virgili)

La premsa catalana ha estat, des dels seus orígens, un aparador per donar difusió a di-ferents coneixements relacionats amb els diferents àmbits del saber. Gràcies a la feina

2006-13121/FILO), «La literatura popular catalana (1894-1959): protagonistes, actituds i realitzacions» (FF 2009-08202/FILO) i «La literatura popular catalana en la segona meitat del segle XX: documentació, estudi i difusió» (FFI2012-31808), diversos investi-gadors dels Països Catalans, encapçalats per la Dra. Carme Oriol (Universitat Rovira i Virgili), hem pogut analitzar com aquesta premsa catalana ha estat també aparador per al folklore i l’etnopoètica i com ha difós el gèneres propis d’aquesta literatura oral que s’ha anat transmetent al llarg dels anys de generació en generació.

A través de l’anàlisi acurada de la premsa catalana és possible anar traçant les línies evolutives de la literatura oral (inici i consolidació) i de veure l’interès que aquest àmbit del saber ha despertat des de sempre entre els investigadors o erudits de les diferents èpoques. Des dels inicis de la premsa, els materials propis de la literatura oral han estat objecte d’estudi i han estat presents entre les pàgines d’aquestes publicacions setmanals, desenals, quinzenals, mensuals o anuals i podem observar com entre tota aquesta quantitat de pàgines analitzades s’hi amaguen textos vinculats amb els diver-sos gèneres de la literatura oral: rondalles, llegendes, acudits, endevinalles, parèmies, cançons, etc.

D’entre tots aquests gèneres esmentats, s’ha escollit fer especial èmfasi en la rondalla per donar continuïtat a altres estudis duts a terme anteriorment i que tracen el paper que aquests relats han tingut a la premsa dels segles XIX (especialment) i XX. Per a aquest estudi particularment, d’entre totes les rondalles localitzades i analitzades, es donarà prioritat a les rondalles meravelloses, aquelles en les quals l’heroi o l’heroïna protagonitzen aventures en el món meravellós. Conegudes arreu del continent euro-peu, i també arreu del món, han estat sempre presents en l’imaginari col·lectiu, sobretot

-tipats, repeticions i presència d’objectes i personatges meravellosos.

A través d’aquesta investigació, podrem veure quins han estat els arguments que s’han anat publicant a la premsa durant aquests cent anys (1859-1959) d’interès per la litera-tura popular i, especialment, d’interès per la rondallística catalana.


83

La revista Cataluña: un intent d’acostar la realitat catalana als terri-toris castellanoparlantsEmili Samper Prunera (Universitat Rovira i Virgili)

L’1 d’octubre de 1907 apareix a Barcelona . Edi-tada per la casa editorial Vda. de Luis Tasso, i sota la direcció de Cels Gomis i Mestre (1841-1915), la revista neix amb l’objectiu d’oferir una visió real de Catalunya a les terres castellanoparlants. Es pretén, d’aquesta manera, donar a conèixer la realitat catalana, evidenciar els greuges patits pels catalans i divulgar els motius que els por-

amb un total de vint-i-quatre números.

Com el seu mateix títol indica, el castellà és la llengua vehicular triada en la redacció

és altre que el de donar a conèixer la nostra realitat fora de les terres de parla catalana. No es rebutja el castellà com a llengua, tot i que sí que es manifesta de manera frontal

Cels Gomis i Mestre, de qui enguany es commemora el centenari de la seva mort, és l’ànima d’aquest projecte. A més d’exercir-ne la direcció, publica articles de caire divers, centrats en personatges rellevants (com Valentí Almirall), en institucions que coneix de primera mà (com la Biblioteca Pública Arús) o en territoris propers (com el Camp de Tarragona). La seva tasca com a director fa que estableixi contacte amb diferents escriptors importants d’aquesta època, com Víctor Català o Joan Maragall, als quals demana la seva col·laboració per a la revista.

L’objectiu d’aquesta comunicació és estudiar l’aparició d’aquesta revista, analitzar-ne els continguts (amb especial atenció als que publica el seu director), així com buscar les causes de la seva curta durada. També es posarà en context el paper de Cels Gomis com a director tenint en compte el conjunt de la seva extensa obra (folklòrica, política i pedagògica). Això permetrà veure quins motius van impulsar la creació d’una revista feta per autors catalans des de Catalunya i de temàtica catalana, però escrita en castellà i adreçada a un públic forà.

La ironia en Gaeli i l’home Déu, de Pere CaldersSonia Sellés Soler (Universitat de València)

El tema que hem escollit per a la comunicació és «La ironia en Gaeli i l’home Déu, de Pere Calders». Hem triat la ironia en Pere Calders perquè sense aquest recurs literari no podem entendre la seua obra, i hem triat la novel·la Gaeli i l’home Déu perquè no


84

només la datació de creació de l’obra (l’any 1938) s’emmarca dintre de la temàtica «Poètiques de la ironia en la literatura dels anys 20 i 30», sinó també perquè, d’aquesta manera, podrem analitzar el Calders més desconegut, el Calders novel·lista, alhora que podrem comprovar com la ironia vertebra tota la novel·la, de forma que podem parlar de la ironia com una constant, la constant més important, de l’obra de Pere Calders.

Gaeli i l’home Déu n’és, només, un exemple; però el podem extrapolar a la resta d’obra

de l’escriptor català s’estén a tota la resta de la seua obra i que, de fet, la ironia anirà perfeccionant-se a mesura que avancen les etapes d’escriptura de Pere Calders.

Per a dur endavant la nostra anàlisi, partirem de les teories dels principals teòrics de la ironia com són Muecke, Schoentjes, Hutcheon, Genette o Ballart, encara que hem adaptat el model d’anàlisi a les característiques literàries de Calders i, per això mateix, a les teories i possibilitats proposades pels principals estudiosos de la ironia, n’hem afegit altres com, per exemple, les descripcions exagerades dels personatges que des-equilibren la realitat i creen, d’aquesta manera, la ironia.

Les conclusions que pretenem extraure del nostre treball es basen, per tant, en la im-portància que té el recurs irònic en la poètica caldersiana, ja des del principi de la seua producció. Així doncs, la ironia forma part de la realitat, de la creació, dels personatges i

-nal i, per això, la carrega amb aquesta mirada irònica tan peculiar. Ara bé, parlem d’una ironia que no pretén crear situacions irrisòries, sinó transgredir els codis que compar-teix amb els lectors per tal que ens plantegem la forma de veure i entendre la realitat, i

no estan clarament delimitades perquè tot forma part d’una mateixa realitat, la que ell

la ironia caldersiana per a poder entendre les seues obres.

Adolf Pizcueta i la innovació de la literatura catalana al País Valen-cià (1927-1931)Santi Vallés Casanoves (Universitat de València)

A l’octubre de 1927, deu mesos després de la publicació de La Gaceta Literaria (1927-1932), apareixia a València el primer número de la revista Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), una publicació que en plena dictadura de Primo de Rivera es convertia

les avantguardes. Escriptors, pintors i periodistes participen en una revista que aspira a renovar de dalt a baix la vida cultural valenciana. Entre aquest grup de poetes i artistes, hi destaca Adolf Pizcueta, una rara avis, un home d’acció, un polític, un intel·lectual, que, des de la discreció i el treball callat, va ser determinant perquè aquesta publicació


85

arribara a tindre la importància que va assolir. Primer, com a col·laborador i redactor, i, després, com a director durant gran part de la vida de la revista, Pizcueta va ser un dels responsables que Taula es convertira en punta de llança del valencianisme cultural i polític del moment.

Com a continuador de la tasca de direcció encetada pel poeta Enric Navarro, Pizcueta va saber confegir a Taula el seu caràcter d’avançada tant pel que fa a les noves ten-dències literàries com pel que respecta a la campanya de conscienciació que des de les seues pàgines va portar endavant a favor de la normativa lingüística i en contra del

No debades, Pizcueta fou l’autor de la crida «Als escriptors valencians i a les publi-cacions valencianes», l’editorial publicat en les pàgines de Taula al juliol de 1930 que

-zar-se, dos anys després, en les Normes de Castelló de desembre de 1932. Un acord que fou possible gràcies, en gran part, a la iniciativa i el tarannà d’una personalitat que com la d’Adolf Pizcueta contribuí, durant les acaballes dels anys vint i els primers anys de la dècada dels trenta, a fer realitat la major part d’iniciatives adreçades a renovar el panorama cultural valencià.

Tant per la seua capacitat d’organització com pels articles que publicà, Pizcueta és una peça clau no sols per a explicar el procés de modernització de la literatura valenciana i en valencià (amb la seua implicació en iniciatives com ara o en el debat a l’entorn d’una renovació del teatre valencià), sinó també per a entendre la seua in-

al suport econòmic de personalitats del món de l’empresa com ara Ignasi Villalonga o Joaquim Reig, Pizcueta és l’artífex d’un projecte que des de les seues primeres nove-tats editorials es converteix en el referent del valencianisme cultural i polític dels anys de República. Dos exemples clars d’aquesta voluntat renovadora i modernitzadora de L’Estel són, precisament, el llibre amb què es donà a conéixer al 1928, L’espill a tros-sos, de Francesc Almela i Vives, i l’antologia La poesia valenciana en 1930.

La sarsuela manuscrita La clavariesa, de Josep Garcia i Capilla, en el context teatral valencià del segle XIXMiquel Àngel Vara i Armenteros (Universitat de València)

La Clavariesa. Sarsuela belingüe en un acte y en vers és un text de caràcter popular del qual desconeixem edició i que va ser estrenat el 28 de gener de l’any 1891 al teatre

XIX i principis del XX, sobretot en l’àmbit teatral.

Segons Vicent Simbor, «els estudis de la literatura catalana contemporània durant el


86

atenció [...] on el teatre és segurament el gènere més oblidat dels estudis universita-ris.» De fet, l’interés per part dels investigadors per la parcel·la que suposa el teatre d’aquesta època ha estat molt ocasional i ben pocs estudiosos s’hi han acostat; tan sols autors com Bernat i Baldoví o Eduard Escalante han merescut l’atenció per part d’aquells.

La sarsuela manuscrita La clavariesamés oblidada que el teatre stricto sensu i no sols als estudis universitaris. Un exemple notable del que diem és la magna obra en què es dediquen unes poquíssimes pàgines al gènere. És cert que està considerat un gènere literari menor però la gran quantitat de textos és prou impressionant per a començar a incorporar aquest corpus a l’atenció dels investigadors de la literatura catalana.» (Tho-

Amb aquest treball ens plantegem, bàsicament, dos objectius. El primer és contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a la difusió de l’obra de Garcia i Capilla, un autor pràcticament desconegut que encara està per estudiar. Un altre objectiu que vol-dríem assolir és posar a l’abast del lector interessat l’anàlisi literària d’un text, en prin-cipi inèdit, que contribuïsca a la dinamització i animació del coneixement d’un període que només els darrers anys ha despertat l’atenció d’un grapat d’investigadors.

La metodologia utilitzada s’ha basat en la localització de les obres a partir de diversos -

moniatge literari a partir de la proposta feta per Rosselló (2011). Ens sembla que l’obra de Capilla no està desproveïda d’interés, car és ben sabut que la literatura popular

grups socials.

L’estudi del teatre valencià del XIX és un procés, encara llarg, que necessàriament ha de permetre revisar la concepció que tenim d’aquest període, un bon exemple del qual és Garcia i Capilla.

Adelaida Ferré i Gomis, folkloristaLaura Villalba Arasa

Les dones accedeixen al folklore en el mateix moment en què accedeixen a l’educació, a la formació i al món cultural. A Catalunya és en les darreres dècades del segle XIX i les primeres del segle XX quan comencem a trobar diverses dones que es dediquen a la disciplina folklòrica; a més, a casa nostra s’hi ha de sumar el context històric d’una època de construcció d’un projecte nacional que se serveix del folklore com un dels signes identitaris. A això s’ha d’afegir la tasca duta a terme per Rossend Serra i Pagès


87

(Barcelona 1863 - Barcelona 1929), que va formar un nombrós estol de dones folkloris-tes. Aquesta tasca va desenvolupar-se amb l’arribada dels primers anys del segle XX i amb el canvi d’orientació del folklore cap a una perspectiva més pedagògica i, per tant, més institucionalitzada.

de la burgesia intel·lectual i catalanista dels darrers anys del segle XIX i els primers del XX trobem el nom d’Adelaida Ferré i Gomis. A pesar dels seus mèrits en diversos àmbits, ha estat una dona poc estudiada en la història en general i encara menys en

materials que va entregar a Rossend Serra i Pagès, els que —possiblement gràcies a ell— va anar publicant en revistes i els que posteriorment van passar a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Els materials de folklore que Adelaida Ferré va recollir —uns 1.500 documents— i els articles i estudis que va fer es troben repartits, bàsicament, entre les pàgines de publi-cacions catalanes del primer terç del segle XX, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona —tant en el Fons Personal Rossend Serra i Pagès com en el Fons Sara Llorens i Carre-ras— i l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. De tot el folklore que va recollir des-taquen, quantitativament, l’oracioner, l’enigmística, la cançonística i la rondallística.

en el camp del folklore alhora que reivindicar-ne la faena. Així, després de fer un repàs -

lklòric: des dels inicis, com a alumna de folklore a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres

els materials que va recollir a partir de 1904 i, de manera manera força regular, durant aproximadament una dècada.

(Universitat de València)

i Mates a principis del segle XX a partir de la seua correspondència privada, concre-tament dels escrits rebuts per l’autor català. L’epistolari consta de dènou cartes, set

dipositat a la Biblioteca de Catalunya.

Els autors de les cartes, telefonemes i telegrames són Francesc Aguirre i Verdaguer, Manel González i Martí, Martínez Ferrando, Francesc Puig i Espert, Solà, Maximilià Tous, Valop Martí i Ignasi Villalonga i Villalba. La correspondència inclou també una


88

carta d’Acció Cultural Valenciana signada pel secretari Ferreres, una altra de Joventut Valencianista, signada per M. Aguirre a València, tres cartes de l’organització Lo Rat Penat i un telefonema de l’organització Unió Valencianista.

Aquests documents no només ens donen compte de les estretes relacions entre el catalanisme i el valencianisme polític, sinó també nombroses curiositats de tipus lin-güístic, així com també apologies a la llengua que comparteixen.

89

Cent anys de literatura catalana: 1859-1959


´

Resums de la sessió temàtica«Poètiques de la ironia en la literatura dels anys 20 i 30»Coordinador: Francesco Ardolino (Universitat de Barcelona)

Cent anys de literatura catalana: 1859-1959 Sessió temàtica

91

La ironia tropical de Josep CarnerJordi Malé Pegueroles (Universitat de Lleida)

L’objectiu del text és estudiar l’aplec d’articles de Josep Carner , la major part dels quals van ser enviats des de les Amèriques, mentre hi exercia de cònsol, a la premsa barcelonina entre 1924 i 1926, a més d’uns quants escrits durant un primer viatge per Sud-amèrica el 1915. S’analitzaran els recursos lingüístics i literaris emprats

tropicals durant aquells anys.

Les narracions de Salvador Espriu entre la ironia i el grotescPatrizio Rigobon (Universitat Ca’ Foscari de Venècia)

Aquesta contribució pretén estudiar la declinació peculiar de la ironia espriuana tal com es presenta dins les narracions incloses en Aspectes

També es farà referència a les obres posteriors i anteriors de la mateixa dècada, amb una mirada concreta cap a la novel·la breu Laia.

Dalí i el concepte llatí de la ironiaVicent Santamaria de Mingo (Associació Catalana de Crítics d’Art)

En la seva primera publicació a la revista sitgetana de L’Amic de les Arts, titulada «Sant Sebastià», Dalí comença amb una referència a la ironia. Què entén Dalí per ironia? Quin paper juga aquest concepte en la seva estètica de la Santa Objectivitat? Per què s’hi atura amb tanta insistència? Al llarg de la nostra aportació intentarem de respondre a aquestes preguntes i analitzarem amb detall aquest mateix concepte de la ironia que després tornarà a aparèixer a principis del anys trenta quan Dalí comenci a elaborar la seva teoria surrealista sobre les visions paranoiques i la intervenció de la subjectivitat en la percepció de la realitat exterior.


92

La ironia en la poesia de Josep Maria de Sagarra dels anys 20 i 30Magí Sunyer Molné (Universitat Rovira i Virgili)

En el marc de la sessió temàtica «Poètiques de la ironia en els anys 20 i 30», aquesta proposta d’intervenció vol examinar la funció de la ironia en les dues dècades en què la poesia de Josep Maria de Sagarra va assolir la maduresa. Fou quan el poeta va mostrar una capacitat de polsar registres tan diferents com els dels llibres de cançons i balades, amb grans dosis d’experimentació, la poesia narrativa d’El Comte Arnau i, en una sorprenent adaptació als nous corrents europeus, va enregistrar l’impacte del su-rrealisme, assumit de manera molt personal, a La rosa de cristall. Atesa la perspectiva de l’anàlisi, caldrà dedicar una bona atenció a la poesia directament satírica, publicada a la premsa. L’examen d’aquesta poesia des d’aquest punt de vista pot permetre treure conclusions sobre la posició poètica de Sagarra respecte als seus amics noucentistes, ironistes màxims del moment poètic.

93

Multilingüisme i interculturalitatCoordinador: Miquel Nicolás



´

Multilingüisme i interculturalitat Comunicacions

95

Per a una teoria normativa de la política lingüística: aportacions des de l’àmbit catalàGuillem Alexandre Amengual Bunyola (Universitat de les Illes Balears)

Què constitueix una política lingüística justa? Aquesta pregunta és l’eix del debat sobre la justícia lingüística, tema d’investigació que ha acaparat l’atenció d’un nombre impor-

parcialment i de manera desigual, de la relació establerta entre la política lingüística i la diversitat de llengües. Actualment, però, es pot constatar un augment de l’interès

esmentades disciplines.

En la present comunicació es mostraran alguns temes clau del debat sobre la justícia lingüística (multilingüisme i diversitat lingüística, drets lingüístics, globalització, l’anglès com a lingua franca), i es farà una síntesi de les aportacions més rellevants a l’hora de bastir una teoria normativa de la política lingüística des de l’òptica dels territoris de parla catalana.

El concepte de i altres models teòrics alemanys per a l’estudi de la literatura de l’emigració i la seva even-tual aplicació a l’escriptura d’autors catalans d’origen estrangerPilar Arnau Segarra (Universitat de les Illes Balears)

La literatura catalana sorgida de la immigració d’escriptors d’origen estranger és molt recent. Probablement per aquest motiu encara no disposem d’un aparell teòric propi, la qual cosa ens obliga a recercar en altres territoris literaris. L’objectiu d’aquesta comuni-cació és, en primer lloc, presentar diversos mètodes teòrics alemanys que sistematitzen la literatura migrant. En aquest context, focalitzarem especialment les tesis que Franco

Literatur der Betroffenheit (1981) a partir de

literari i la literatura de les migracions. Aquest concepte teòric ha evolucionat en els darrers 30 anys gràcies a les aportacions, entre d’altres, de teòrics, crítics literaris i es-criptors procedents de la immigració, com ara Immacolata Amadeo, Carmine Chiellino


96

Elisabeth Bronfen, Bernd Stratthaus, Karin Soko o Harald Weinrich. En segon lloc, el

d’autors com Pius Alibek, Najat El Hachmi, Laila Karrouch o Lucia Pietrelli.

Italocatalans i francocatalans davant del català: identitats, usos i ideologies lingüístiques en famílies mixtes de CatalunyaFrancesc Bernat Baltrons i Rosa Maria Torrens Guerrini (Universitat de Barcelona)

Més enllà de la comunitat castellanoparlant, a Catalunya hi ha altres grups lingüístics exògens provinents de països veïns o propers com França i Itàlia. En aquest sentit,

i italians des de fa molt de segles al Principat. Com és d’esperar, una part d’aquestes -

ment al país, amb la qual cosa s’han format unitats familiars amb unes combinacions lingüístiques que no han estat encara prou estudiades des de la sociolingüística, sobre-tot des del punt de vista qualitatiu.

El nostre objectiu és presentar les dades d’un estudi en curs, fet a partir d’entrevistes semidirigides, en el qual hem analitzat i comparat les identitats, ideologies i usos lin-

en edat escolar. Els nostres estudis s’emmarquen dins els projectes EVOTRANLING

qualitatiu de diferents tipus de parelles lingüísticament mixtes i dirigits pel Dr. Emili Boix-Fuster.

L’interès del nostre estudi, per tant, rau no només en l’anàlisi del comportament lin-güístic declarat de dues petites comunitats al·lògenes en un marc familiar mixt amb catalanoparlants, sinó també en l’estudi de les seves identitats etnolingüístiques i ideo-logies lingüístiques. S’establiran també els punts de contacte i les diferències entre els resultats obtinguts en els dos grups.

Ideologies i trajectòries sociolingüístiques de neoparlants del cata-là en famílies bilingües a CatalunyaEmili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona) i Anna Paradís (Universitat Autònoma de Barcelona)

En primer lloc, se situa el camp de recerca emergent de la política lingüística familiar. En segon lloc, es descriu el context demolingüístic català actual amb domini del grup de


97

primera llengua castellana, al costat d’un cert poder d’atracció per part del grup de pri-mera llengua catalana, la qual cosa es concreta en nombres importants de neoparlants del català. En tercer lloc, es presenten les dades: les ideologies i trajectòries de catorze entrevistes semiestructurades en què parlants de llengua primera llengua castellana de famílies bilingües català/castellà adopten (fan seva) en major o menor grau la llengua i la identitat catalanes, amb les quals es troben en contacte en la vida quotidiana i pri-vada. Finalment, en la conclusió, es valoren les implicacions que aquests neoparlants tenen en l’evolució sociolingüística de la Catalunya contemporània.

-ciolingüístics respecte al discurs valenciàHanna Budig (Universitat de Bamberg, Alemanya)

mateixa comunitat lingüística, en aquest cas la catalana: el fenomen del secessionisme lingüístic a València. En vista d’interpretacions competitives d’una identitat històrica, cultural i lingüística a l’espai de parla catalana, es fa una revisió crítica dels conceptes sociolingüístics de i de , que són confrontats amb la perspectiva de la teoria del discurs. Amb els conceptes de comunitat de discurs i de discurs d’identitat, guanyats des d’aquest punt de vista, s’insinua una perspectiva d’investigació que pren en consideració tant els aspectes socials com també els cogni-

La comunitat lingüística catalana viu un temps molt intens pel que fa al debat ideològic sobre la llengua pròpia. Després d’uns anys d’un cert ensopiment, ens trobem en un moment marcat per les fortes aspiracions sobiranistes de Catalunya, on es debat sobre

-cialment intensos, de vegades sense precedents, al País Valencià i a les Illes Balears. Atacs que han estat contestats amb contundència per l’anomenada «societat civil», amb una transversalitat també sense precedents quant als grups socials actius en la defensa de la llengua.

En aquest context, resulta molt interessant d’esbrinar la relació entre el nivell d’ús de

comprovar si les tendències observades en els darrers anys es mantenen o si han canviat en paral·lel als canvis socials i ideològics que estan experimentant les nostres societats. Un dels grups socials més interessants d’analitzar és el dels estudiants uni-versitaris, tant per l’edat com per la mateixa circumstància de l’adaptació al nou context universitari i també, per què no dir-ho, perquè constitueixen el planter de la futura elit professional.

En aquesta comunicació presentem el resultat d’una enquesta sociolingüística passa-


98

da a vora 600 estudiants de grau de les principals universitats de Barcelona, València i Palma. El qüestionari, al qual s’accedia a través d’una pàgina d’internet, contenia 67

-diants, sobre els sentiments d’identitat, sobre la unitat de la llengua catalana, o sobre el posicionament en una escala ideològica dreta-esquerra. Per a l’anàlisi de correlacions entre ideologies i usos lingüístics es va fer servir el paquet estadístic SPSS.

Com era previsible, els resultats són diferents entre les tres grans ciutats de la comu-nitat lingüística catalana, especialment en relació amb el nivell d’ús de la llengua en el context familiar a través de les generacions. Presenten però un tret en comú molt re-llevant, que és precisament el retorn de l’adhesió a la identitat territorial/social/nacional pròpia com a variable fortament correlacionada amb el major ús del català.

Ciència, llengua i cultura: el cas valencià /catalàJordi Joan Cassany Bates (Universitat de Kiel, Alemanya)

La diversitat lingüística i cultural no només és un repte per a la societat sinó també per

d’estudi, pertanyent a la realitat humana, és complexíssim. Per una altra banda, la seua -

culturals, ideològiques o per interessos particulars dels investigadors i de llur entorn. Per això, en aquesta àrea de la ciència és necessari vigilar possibles subjectivitats i parcialitats i tractar de corregir-les.

La nostra comunicació investiga si una premissa que considerem partidista (la corres--

examinar l’aplicació del gentilici català a la llengua, a la literatura i a altres expressions culturals fora de Catalunya. S’adequa aquest ús al grau de diversitat cultural existent? S’hi adequaria en cas d’independència de Catalunya? Comporta el risc de lectures am-bigües o políticament connotades? Cal cercar un terme alternatiu més precís o neutre? Cal, de fet, més d’un terme, per a diferenciar entre llengua, literatura i cultura?

La metodologia que seguirem requerirà, abans de res, determinar quins són —si n’hi ha— els principis o requisits que han de complir (i els criteris addicionals que convé que

català quan s’aplica a la llengua, a la literatura i/o a la cultura fora de Catalunya. En cas negatiu, cer-carem altres alternatives onomàstiques (


99

bacavés…) i considerarem, si cal, neologismes basats en la terminologia referida a al-tres àrees i comunitats lingüístiques ( …). Finalment, determinarem si algun o alguns d’aquests térmens s’adeqüen millor que català als principis i criteris de la ciència.

Ens basarem en la teoria de la ciència, la teoria de la cultura, la sociologia de les llengües, l’anàlisi de les ideologies i la lingüística (diacrònica i sincrònica). A tal efecte tindrem en compte, entre altres, obres de Joan Fuster (1962), Guillem Calaforra (1999), Miquel Àngel Pradilla (2004), Juan Carlos Moreno (2008), Antoni Ferrando & Miquel Nicolàs (2011), Vicent Flor (2011), Agustín Rubio (2012) i Ferran Archilés (2013). Con-siderarem també les (no) correspondències entre llengua, literatura i cultura en l’entorn europeu i occidental, i les seues repercussions en la terminologia (per exemple, la dis-tinció entre i hispànic).

en la qüestió dels noms— i tractarem de fer propostes vàlides per a la ciència, que podrien resultar conciliadores per a la societat.

La intercomprensió integrada com a via per potenciar el plurilin-güismeEsteve Clua Julve (Universitat Pompeu Fabra)

La controvèrsia entre el manteniment de la diversitat lingüística, com a patrimoni de tota la humanitat, i les necessitats d’intercomunicació entre comunitats que tenen llengües diferents ha acompanyat l’espècie humana al llarg de la història, però avui dia és cada vegada més tangible per a un nombre més elevat de persones i grups lingüístics. Es pot dir que la necessitat imperiosa de conèixer altres llengües, que anteriorment era una característica de les comunitats amb llengües minoritàries o minoritzades, és viscuda avui dia, en un context sociolingüístic nou, per moltes altres comunitats amb llengües nacionals o centrals.

Davant l’actual ampliació de les àrees i de les necessitats de comunicació humana, sembla que hagi arribat l’hora de superar l’atzucac entre diversitat lingüística i interco-municació. Cal que ens replantegem l’organització de les comunicacions interlingüís-

l’estatal i el regional), en el sentit d’aconseguir una organització més harmoniosa de la interrelació entre els diferents grups lingüístics humans des de la diversitat lingüística i no contra la diversitat lingüística.

En aquest sentit, el paper de la intercomprensió lingüística com a via per potenciar el


100

plurilingüisme i permetre la intercomunicació, sense renunciar a les llengües menys poderoses, és cada cop més rellevant. I en el marc d’aquesta disciplina considerem primordial la intercomprensió integrada, és a dir, el treball de la intercomprensió en el si de l’ensenyament reglat (primària i secundària) amb mètodes que no pretenen en-senyar llengües sinó ensenyar a través de les llengües. Aquest és el cas del mètode Euromania, que té l’aplicació més destacada a les nostres escoles.

INTERÈS DEL TEMA ESCOLLIT

Una mostra de l’interès que suscita a Europa la intercomprensió lingüística es pot veure clarament en els documents del Consell d’Europa: Marc europeu comú de referència

ials enfocaments plurals de les llengües i cultures). En aquest darrer text es prioritza cla-rament la intercomprensió integrada ja que el terme enfocaments plurals fa referència a la utilització de llengües diverses en el procés d’aprenentatge.

OBJECTIUS I METODOLOGIA

L’objectiu és presentar algunes de les estratègies d’intercomprensió integrada més re-llevants. A partir de llengües romàniques com el francès, l’espanyol, l’italià, l’occità, el portuguès i el romanès, es treballen diferents continguts curriculars de diverses àrees de coneixement.

La metodologia utilitzada en aquests processos formatius es fonamenta en la intercom-prensió integrada, adreçada a estudiants de secundària de països de parla catalana.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESCaddeo, Sandrine & Marie Cristine Jamet (2013) approche pour l’enseignement des langues, París, Hachette.Clua, Esteve, Pilar Estelrich, Horst G. Klein & Tilbert D. Stegmann (2003) Euro-

-ment, Aachen, Shaker Verlag.Escudé, Pierre & Pierre Janin (2010) L’intercompréhension clé du plurilinguisme, Paris, Clé international.Escudé, Pierre et al. (2008), Euromania, Tolosa, CRDP Midi-Pyrénées.


101

oral: aplicació a dades de competència en escolars a CatalunyaLlorenç Comajoan Colomé (Universitat de Vic), Mariona Casas (Universi-tat de Vic) i Montserrat Vilà (Universitat Autònoma de Barcelona)

El concepte de ha evolucionat al llarg dels segles XX i XXI i

implica tenir coneixement lingüístic. Seguint Hulstijn (2010), podem traçar l’evolució del concepte en quatre moments. En primer lloc, l’estructuralisme (per exemple, Lado

a partir de les quatre habilitats (escriure, llegir, comprendre i parlar). En segon lloc, com a contrapartida de la noció chomskiana de competència, Hymes (1972) va proposar el terme competència comuni-cativa, que Canale & Swain (1980) van subdividir en tres competències: gramatical, so-ciolingüística i estratègica. Aquest model és el que encara és vigent en diversos àmbits, particularment el de l’ensenyament de llengües. En tercer lloc, als anys 90, Bachman & Palmer (1996, 2010) van desenvolupar el model comunicatiu de la competència lingüís-

a partir de dos components: la competència lingüística i la competència estratègica. Finalment, Hulstijn (2011) va reprendre la noció de a partir de dos components separats: la competència lingüística central i la perifèrica. Mentre que en la central hi ha els components lingüístics més clàssics (fonètic, fono-lògic, morfosintàctic i lèxic) en la perifèrica situa les competències metacognitives (en part, contra Bachman & Palmer). A més, Hulstijn distingeix entre dos tipus d’habilitat lingüística: la cognició lingüística bàsica (coneixement implícit i elements freqüents) i la cognició lingüística alta (extensió de la bàsica, amb elements i processos menys freqüents). A més de l’evolució que dóna Hulstijn (2010), cal afegir-hi l’interès recent en temes de multimodalitat (per exemple, Payrató 2014).

A partir de l’evolució del concepte de , es proposa el repte de descriure la competència lingüística oral d’un corpus de dades longitudinals de 52 alumnes en el moment en què cursaven sisè de primària i quart d’ESO als centres

investigador principal: Llorenç Comajoan, UVic). En concret, els alumnes van realitzar una prova de competència oral interactiva en català en què havien de participar en un joc de rol fent de venedors d’una botiga d’animals. A partir de l’evolució del concepte de es planteja quin model és el més pertinent per descriure

-

Durant la comunicació, es presenten les dades de competència oral dels alumnes i es debaten les diferents maneres de descriure la seva competència tenint en compte


102

l’evolució del concepte i els marcs teòrics. Finalment, es fa una proposta metodològica per a l’avaluació de la competència basada en el Marc Comú Europeu de Referència i el disseny de rúbriques (Puigdomènech 2014).

Alumnes plurilingües amb L1 àrab i català a Lleida: variació fonèti-ca, actituds i usosImma Creus Bellet (Universitat de Lleida) Uni-versitat de Barcelona)

-sional i divers. Primer, perquè és un fenomen que s’ha estès globalment i que s’ha propagat a través de la tecnologia i, segon, perquè en estudiar-lo, cal considerar varia-bles tan diferents com el contacte entre llengües i la quantitat d’aquestes, les tipologies

canvis socials i d’usos de les llengües (vegeu Singleton et al. 2013). En aquest sentit, doncs, una possible exploració de parlants plurilingües implica observar-ne els usos lingüístics, les actituds i la variació lingüística que es detecta en les seves produccions lingüístiques en la llengua que aprenen.

El treball que presentem es proposa seguir aquesta línia d’anàlisi, a partir de les di-ferències acústiques observades en vocals mitjanes per part d’adolescents que parlen lleidatà, però que integren dos grups: uns tenen el català com a L1 i, els altres, l’àrab

-tre els resultats acústics d’aquestes produccions vocàliques i els usos i les actituds lingüístics d’aquests adolescents lleidatans. Els resultats inicials permeten establir una relació entre la variació de l’obertura de les vocals mitjanes dels parlants amb L1 àrab, respecte als que tenen el català com a llengua materna, i alguns comportaments inte-ressants relatius a l’ús lingüístic i a les actituds que mostren. En el primer cas, es tracta d’una avaluació subjectiva del seu nivell competencial, mentre que pel que fa a l’anàlisi d’actituds, s’ha aplicat una enquesta sociolingüística amb variables que inclouen dades relacionades amb els diferents components (conatiu, cognitiu i afectiu) de les actituds.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES-

gües», , 23, pp. 117-132.Singleton, David, Joshua A. Fishman, Larissa Aronin, Muiris Ó Laoire, eds. (2013)

, Berlín, Walter de Gruyter.


103

La percepció de multilingüisme d’Espanya a RússiaGala Denissenko (Universitat de Relacions Internacionals de Moscou [MGIMO])

El multilingüisme i l’existència a Espanya, juntament amb el castellà, de les altres llen-

es converteix per a aquella gent russa que no té res a veure amb la cultura i la llengua

quan en els mitjans de comunicació van aparèixer les primeres notícies sobre la pos-sible celebració del referèndum d’autodeterminació a Catalunya, per a l’opinió pública russa la imatge d’Espanya com un país lingüísticament homogeni era un lloc comú. No obstant això, en determinats sectors de la societat, sobretot en l’àmbit academico-

Lomonossov de Moscou, Universitat Estatal de Sant Petersburg, Universitat de Rela-cions Internacionals de Moscou [MGIMO], Universitat de Lingüística de l’Acadèmia de Ciències de Rússia, etc.).

L’objectiu d’aquesta comunicació és analitzar el concepte de multilingüisme i deixar veure les manifestacions del plurilingüisme espanyol a través de la seva percepció a Rússia, cosa que ha estat possible gràcies als contactes interculturals prou actius últimament. L’anàlisi del material es farà amb la comparació del funcionament de les

perquè ambdós països són multilingües i cadascun té la seva pròpia experiència que no coincideix amb la de l’altre. En la nostra recerca ens basarem en les investigacions de lingüistes russos (G. Stepanov, B. Narumov, T. Alisova, I. Chelysheva, etc.) i també en treballs ben coneguts a Europa (J. Fishman, E. García Gómez i R. del Moral).

Pràctiques i discursos sobre les llengües dels estudiants de secun-dària d’origen immigrat a Castelló de la PlanaAvel·lí Flors Mas (Universitat Oberta de Catalunya i CUSC-UB)

L’arribada de notables contingents de població immigrada durant els primers anys del segle XXI Valencià en relació amb l’origen cultural i lingüístic de l’alumnat, cosa que ha afegit

--

bre l’impacte d’aquestes noves migracions en la dinàmica de contacte de llengües o sobre possibles canvis curriculars i organitzatius per a adaptar-se a l’heterogeneïtat creixent de l’alumnat no ha ocupat, segurament, l’espai que haguera pertocat. Tanma-


104

teix, ha quedat encara més en segon pla l’anàlisi de les experiències d’aquests xiquets i adolescents en el seu procés d’incorporació lingüística a la societat d’acollida, marcat de manera especial per l’escolarització i per les polítiques lingüístiques que regeixen el sistema educatiu valencià.

Aquesta comunicació proposa, doncs, obrir una escletxa en la comprensió dels com-portaments lingüístics d’aquests adolescents, actors presents i futurs en l’ecosistema lingüístic valencià contemporani. Les dades que es presentaran provenen d’un corpus d’entrevistes en grup amb estudiants de 4t d’ESO de sis centres d’ensenyament se-cundari de Castelló de la Plana i el Grau de Castelló, dutes a terme durant els primers mesos de 2014. La comunicació se centrarà en l’anàlisi de les entrevistes amb partici-pants nascuts a fora de l’Estat, en què destaca la presència de romanesos, marroquins i llatinoamericans (els grups més nombrosos també en el conjunt de la ciutat). Tots els participants han estat escolaritzats a la ciutat, tot i que durant un període de temps va-riable, alguns en programes d’ensenyament en valencià (PEV) i d’altres en programes d’incorporació progressiva (PIP) (i doncs, presenten graus diferents d’exposició formal a la llengua minoritzada).

Es prendrà com a punt de partida l’anàlisi dels seus discursos, entesos com a maneres de representar aspectes del món social (Fairclough 2003), amb l’objectiu de descriure, en primer lloc, com aquests adolescents interpreten la dinàmica de contacte de llen-gües català-castellà en la societat d’acollida i el paper que hi juguen les seues llengües primeres; i en segon lloc, com els participants es representen a ells mateixos com a parlants, quan descriuen els seus propis repertoris i pràctiques lingüístiques i es posi-cionen en relació amb aquestes llengües en contacte. Un dels objectius de la comuni-cació serà l’anàlisi de les connexions entre aquestes pràctiques i discursos en un nivell micro i els elements de context més amplis, fent especial èmfasi en la composició de-molingüística dels centres d’ensenyament i de Castelló de la Plana i en els programes d’ensenyament (PEV o PIP) dels quals han pres part els adolescents.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESFairclough, Norman (2003) Analysing Discourse. Textual analysis for social research, Londres / Nova York, Routledge.

Els «altres catalans» a Carrer Bolívia de Maria Barbal. L’ús de la llengua en la construcció dels personatgesMontse Gatell Pérez (Universitat Oberta de Catalunya)

INTERÈS DEL TEMA

literaturitza un dels fenòmens més importants del segle XX per a la con--


105

talunya centenars de milers de persones de diferents punts de l’Estat espanyol i que, a

sobre la idiosincràsia de la llengua que els nouvinguts assimilen o rebutgen en funció de l’encaix que troben en la societat d’acollida. L’interès del treball és analitzar de quina manera l’ús de la llengua és fonamental en la caracterització dels personatges i es con-verteix en un instrument per a l’articulació de la tensió entre els espais viscuts i també entre els diferents models socials, models de llengua i els mateixos personatges.

OBJECTIU

L’objecte d’estudi d’aquesta comunicació és analitzar, des del punt de vista sociolin-güístic, de quina manera els usos de la llengua són una de les eines que Barbal fa servir per a la construcció dels personatges de la novel·la i demostrar que aquesta

seva creació psicològica.

METODOLOGIA

Ens caldrà començar amb la contextualització de l’onada migratòria de l’Estat espanyol a Catalunya (Barcelona, principalment) a l’entorn de la dècada dels seixantes del se-gle XX. L’exercici és necessari per aprofundir més endavant en el comportament dels personatges de davant la llengua catalana i el seu ús. La lectura de la novel·la ens remet necessàriament a l’assaig de Francesc Candel, Els altres catalans (1964), de qui hem manllevat el títol, ja que els personatges que emigren des de Lina-res, Jaén, al Besòs, encaren el prototipus d’homes i dones de què Candel parla al seu assaig. L’anàlisi textual de l’obra barbaliana ens permetrà demostrar que la novel·la és

ajuda a entendre l’heterogeneïtat de la societat catalana d’avui.

Qui perd la llengua perd el seu país (alguns aspectes interculturals del món occità-català)Elena Grinina i Galina Romanova (Universitat de Relacions Internacionals de Moscou [MGIMO])

-zats en idiomes minoritaris que es troben envoltats pels idiomes majoritaris.

pròpia personalitat lingüística davant de l’ímpetu de l’ús que domina pertot arreu; com desenvolupar la seva personalitat lingüística adaptant la llengua a les necessitats del món modern i canviant; quina posició adoptar dins el marc de la situació polidialectal.


106

El punt de partida és la idea de la personalitat lingüística, desenvolupada pel molts lingüistes russos (Yu. Karaulov, Yu. Rylov, etc.). És un concepte històric, els arrels de la qual es troben en el passat de la ètnia, els seus mites, creences, folklore. Les tradicions es transmeten de generació en generació.

d’altres ètnies. El contrast entre les cultures ens ajuda a comprendre les propietats

percepció de la imatge. Per exemple, la paraula lluna crea en la llengua catalana una imatge femenina amb totes les seves atribucions, mentre que en rus hi ha dues parau-les ( f i m), però en folklore no s’utilitza més que una del gènere masculí ( ) que crea una imatge d’un home audaç i perillós.

És ben conegut que hi ha tres opinions possibles sobre una personalitat: el que pensa ella mateixa, el que pensen els altres d’ella, el que pensa la pròpia persona d’altres. Per a l’investigador estranger són admissibles solament dues, és a dir, pot estudiar les opi-nions de la persona sobre altres i que pensen els altres d’ella, però no pot comprendre que pensa la pròpia persona d’ella mateixa. Aquests testimoniatges escrits són la base de la nostra investigació.

Des del punt de vist de la lingüística hi ha diverses maneres de desenvolupar la perso-nalitat lingüística, entre les quals ens semblen més destacades la metàfora, la interpre-tació dels manlleus dels altres idiomes i la construcció de nous vocables que expressen nocions noves. El paper primordial el fa el mecanisme de la metàfora que permet unir les arrels històriques amb la modernitat.

Una de les nostres conclusions és que les idees que tenim no caracteritzen solament els nostres veïns, sinó nosaltres mateixos, perquè la nostra manera de parlar i de por-tar-se ens sembla normal com si fos una mesura universal. Per exemple, els russos consideren que els catalans són molt treballadors i tenen molt seny, mentre que als russos a vegades ens falten aquestes qualitats.

Per concloure, que l’aspiració de molts catalanistes i occitanistes de conservar la majoria de les característiques de les seves varietats dialectals, cosa

d’enteniment, produeix una gran admiració.

Georg Kremnitz (Universitat de Viena)

Quan Ramon Llull comença a escriure en català, el seu plurilingüisme és merament funcional: utilitza la llengua que li sembla prometre la millor recepció (és per això que


107

escriu en àrab quan els receptors potencials utilitzen aquesta llengua). Durant la deca-dència els autors trien entre la llengua del país —en aquest cas el català— i la llengua de les corts, el castellà. Sabem que molts autors utilitzen per als seus textos literaris les dues llengües. Les decisions, doncs, de merament funcionals passen a ésser tam-bé simbòliques i sobretot de prestigi (a Portugal, aquest bilingüisme de prestigi acaba immediatament després de la recuperació de la independència política el 1640). A la Renaixença, amb els nacionalismes naixents a Europa, les tries de llengua obeeixen, d’una banda, a criteris funcionals, però, de l’altra banda, també i sobretot a opcions

Vallverdú 1968, 1975). Avui, la tria de la llengua de catalanòfons obeeix a criteris di-versos: inscripció al context català, expectatives d’una recepció més àmplia, etc. Hi ha autors catalans i catalanòfons que escriuen únicament en castellà, d’altres utilitzen les dues llengües per les seves produccions, segons criteris no sempre clars; també n’hi ha altres que escriuen només en català. D’altra banda, assistim, com a molts espais

parcialment en català. Com exemples cito només Pius Alibek (iraquí), Najat El Hachmi (marroquina) o Simona Škrabec (eslovena). A la comunicació voldria fer un repàs de les condicions de tria de la llengua literària a través dels segles.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESKremnitz, Georg (2004) Mehrsprachigkeit in der Literatur. Wie Autoren ihre Spra-

, Viena, Praesens. [Segona edició, en preparació.]Vallverdú, Francesc (1968) L’escriptor català i el problema de la llengua, Barcelona, Edicions 62. [La segona edició de 1975 conté alguns canvis.]

Les Llengües Regionals d’Europa Occidental (= LleROc) com a tipus -

gües minoritàriesHans Ingo Radatz (Universitat de Bamberg, Alemanya)

El concepte modern de nació és una noció d’encuny clarament europeu que sorgí his-

llengües. La «nació lingüística» constituïa el germen d’un concepte que havia de dur a la constitució dels moderns estats nació europeus. Tanmateix, no tots els grups lin-

lingüístiques europees van arribar a poder constituir-se en estat. És aquesta l’altra cara de la moneda de les nacions europees i de les seves respectives «llengües nacionals»: al marge de les llengües d’estat persisteixen a Europa un bon nombre de «nacions lin-güístiques sense estat» per a les quals proposem la denominació d’Europa Occidental (= LleROc). Tant per la seva història com per la seva situació so-


108

ciolingüística a dins dels seus respectius estats, la seva relació amb la nació titular i la

multilingual. Argumentem que els esmentats paral·lelismes farien desitjable un estudi comparatiu d’aquestes llengües sota l’aixopluc conceptual del seu tipus compartit.

La reversibilitat lingüística del valencià: un estudi de cas a la ValldignaÀngela Lahosa Enguix (Universitat de València)

En aquest treball es proposa l’anàlisi de deu famílies nouvingudes a Tavernes de la Valldigna, la Safor, en què la transmissió de la llengua ha estat en direcció inversa, és a

2012) i d’una mostra que, si bé no pretén aportar dades estadístiques, dóna compte de la realitat sociolingüística de la localitat.

Al País Valencià, concretament a la comarca de la Safor, la transmissió intergeneracio-nal del valencià ha estat clau per al manteniment de la llengua: malgrat l’augment dels índexs de castellanització a partir de la postguerra, el nombre de valencianoparlants continua sent superior al dels castellanoparlants (Fabà & Montoya 2012).

Dintre d’aquesta comarca, cal fer menció especial a la Valldigna, subcomarca de què forma part Tavernes de la Valldigna. Es tracta, però, d’una territori en què, tot i les ele-vades taxes de població immigrant, els índexs de valencianoparlants han augmentat. Ara bé, la diferència, en aquest cas, rau en la forma en què ha tingut lloc aquesta trans-

Així doncs, no es parla de «revernacularització» ni de «recuperació» en el sentit més estricte sinó més aviat d’una «reversibilitat lingüística» de la introducció de la llengua (Fishman 2001), propiciada per les particularitats de l’ambient i del context sociolingüís-tic en què viuen. Aquest fenomen també ocorre en altres llengües, com és l’irlandès: tot i que les escoles són totes en irlandès, els pares dels alumnes fan l’esforç i aprenen la

n’han afavorit l’aprenentatge i, cada vegada, són més les famílies que deixen la seua L1 de banda per a donar un lloc prioritari a l’aprenentatge i ús del valencià, tant dins com fora de la llar.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESDíaz de Rada, Vidal (2005) Manual de trabajo de campo en la encuesta, Madrid, CIS.Fabà, Albert & Brauli Montoya (2012) «La transmissió lingüística intergeneracional del català al País Valencià. Una perspectiva territorial», -cional de Filologia, 53, pp. 211-231. [<http://www.raco.cat/index.php/Caplletra/arti-cle/view/267984>, data de consulta: 17-01-15.]


109

Fishman, Joshua A. (2001) -, Clevedon, Multilingual Matters.

Harris, John et al. (2006) AchievementMontoya, Brauli & Antoni Mas (2011) La transmissió familiar del valencià, València, AVL.Ruiz Olabanuega, José Ignacio (2012) -tiva, Bilbao, Universitat de Deusto.

Ideologies lingüístiques dels líders comunitaris panjabis a CatalunyaImanol Larrea Mendizabal (Universitat Pompeu Fabra, Institut Universitari de Lingüística Aplicada [IULA] i Grup de Recerca en Espais Interculturals, Llengües i Identitats [GREILI])

La diversitat cultural i lingüística de Catalunya s’ha incrementat enormement durant els -

negudes al nostre entorn. La arribada d’immigrats a Catalunya ha estat de tal dimensió que el futur del català, almenys en part, dependrà d’ells. Una d’aquestes comunitats nouvingudes és la de les persones d’origen pakistanès i indi. Tot i tenir nacionalitats diferents, la majoria d’indis i pakistanesos que viuen a Catalunya comparteixen la ma-teixa llengua, el panjabi, ja que són originaris del Panjab, regió que va quedar dividida en els dos països amb la creació de Pakistan en 1947. L’objectiu d’aquesta comuni-cació és presentar les ideologies lingüístiques dels líders comunitaris panjabis, tant de nacionalitat índia com pakistanesa, a Catalunya per tal d’esbrinar com afecten les ideo-logies sobre les llengües del país d’origen en les ideologies sobre les llengües del país d’arribada. S’han entrevistat adults d’origen panjabi que no han participat en el sistema educatiu català i que són referents de la seva comunitat en funció de la seva participa-ció a diverses entitats religioses o culturals i als mitjans de comunicació. L’anàlisi quali-tativa de les entrevistes dóna l’oportunitat d’aprofundir en les ideologies de parlants de la mateixa llengua originaris de dos països on el tractament de la diversitat lingüística i l’estatus de la llengua pròpia, el panjabi, és totalment diferent.

L’estudi de la variació sintàctica en català: on som i cap on anem?Ares Llop Naya i Anna Pineda Cirera (Universitat Autònoma de Barcelona)

I. CONSIDERACIONS PRÈVIES

Els estudis sobre la variació dialectal del català presenten una descompensació evident: s’han estudiat principalment la fonologia, la morfologia i la lexicologia. En el

Rigau (1998).


110

II. ESTAT DE LA QÜESTIÓ

Per examinar en quin punt es troba l’estudi de la variació sintàctica del català, és útil recórrer a la metodologia per fases (layered methodology), que estableix una anàli-si amb un aprofundiment progressiu als fenòmens sintàctics (vegeu-les a Cornips & Poletto 2007).

Podem considerar que el català es troba en una fase preliminar: s’han fet generalitza-cions descriptives de les propietats generals de la llengua, i se n’han estudiat algunes variants sintàctiques. Tanmateix, el panorama de la variació sintàctica catalana és en-cara un territori per explorar. Un dels factors que ho expliquen és la dispersió de les dades: no hi ha un corpus sintàctic anotat dels parlars catalans que constitueixi una font de dades directa i unitària. També és important l’heterogeneïtat dels fenòmens sintàc-

de les dades recollides (més o menys sistemàticament) en les obres de referència del català ( ), i en els materials del Portal Alcover o en corpus de naturalesa diversa (COD, CTILC).

III. INTERÈS

Bucheli & Glaser (2002) exposen tres motius que expliquen el valor de l’estudi d’aquesta parcel·la de la gramàtica: (I) l’interès lingüístic de la detecció d’isoglosses en el camp de la sintaxi, (II) l’interès de les dades dialectals sintàctiques per comparar el català des del punt de vista tipològic, i (IIIlingüística.

IV. PROPOSTA

L’objectiu de la comunicació, reprenent el plantejament de la metodologia per fases, és

negació emfàtica ( ) i amb les alternances de cas ( ), per d’aprofundir en les propietats sintàctiques del català i visibilitzar-lo en el marc de la recerca en sintaxi dialectal a Eu-ropa. Per arribar-hi, però, és indispensable la constitució d’un corpus orientat a l’anàlisi de les qüestions sintàctiques, base per a l’elaboració d’un atles sintàctic «que no ha de ser entès com un museu que conserva peces d’un tresor perdut sinó com un mirall que

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESBucheli, Claudia & Elvira Glaser (2002) «The Syntactic Atlas of Swiss German Dia-lects: empirical and methodological problems», dins Sjef Barbiers, Leonie Cornips & Susanne Van der Kleij (ed.), Syntactic Microvariation, Amsterdam, Meertens Institu-te Electronic Publications in Linguistics.Cornips, Leonie & Cecilia Poletto (2007), «Field linguistics meets formal research:


111

How a microparametric view can deepen our theoretical investigation (sentential negation)», ms. ICLaVE, 4, Universitat de Xipre.Rigau, Gemma (1998). «La variació sintàctica: Uniformitat en la diversitat», Caplle-tra, 25, pp. 63-82.

Una aproximació al tractament dels conceptes sintàctics en el marc legal referent a l’ensenyament de llengüesAlícia Martí Climent (Universitat de València)

de l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua. Perquè sovint quan fem classe de llen-

prevista; però, a més, suposen una revisió crítica de les teories subjacents en els llibres de text. És per això que volem fer una anàlisi del tractament dels conceptes sintàctics mitjançant l’estudi del marc legal vigent en l’Educació Secundària Obligatòria respecte

que aquest marc determina l’elaboració dels llibres de text que són l’eina més habitual a les aules.

Actualment disposem de diferents aportacions sobre l’ensenyament de la gramàtica (Camps 1998, 2000 i 2005) i es destaca la necessitat d’una gramàtica pedagògica (Zayas 2004). A més, en un context educatiu plurilingüe és necessari subratllar la im-portància de la lingüística contrastiva (Gràcia 2006) i del tractament integrat de les llen-gües (Guasch 2010), i la seua concreció en el model d’educació plurilingüe del sistema educatiu valencià (Pascual 2006).

En aquest estudi, ens centrem en la terminologia lingüística en l’ensenyament secun-dari (Macià & Solà 2000). Mirem de descriure i analitzar el tractament dels conceptes sintàctics en el marc legal vigent. Observem una barreja indiscriminada d’escoles i també la falta de coherència i rigor, entre altres qüestions, a les quals possiblement cal atribuir el fracàs de l’ensenyament de la gramàtica.

Estellés traduït: aspectes multilingües i interculturals(Universitat Jaume I)

En aquesta comunicació pretenem revisar les traduccions de la poesia d’Estellés (es-pecialment a l’espanyol i a l’anglès) pel que fa al text i al context, tot centrant-nos en aquells elements en què es fa explícit el desajust entre llengües i contextos culturals.

Els principals aspectes que trobem que impliquen una discontinuïtat entre dues llen-gües i dues cultures a l’hora de traduir el vers estellesià són els següents: a) els mots i


112

les expressions intraduïbles, en el sentit que formen part de l’estil del poeta i, per tant, cal traslladar-les al text traduït (especialment, l’ús genuí dels adverbis en -ment i de l’adjectivació, els elements col·loquials i dialectals, etc.); b) com traduir la intertextualitat d’Ausiàs March en la poesia del burjassoter en tant que tret característic ineludible del seu estil (la intertextualitat de March en Estellés és un fet polièdric i, com veurem, pot ser difícilment traslladable a la cultura de destinació); i c) la marca ideològica en

d’Estellés.

Finalment, ens plantejarem la relació entre universalitat, traducció i canonització dins la literatura catalana a través del cas concret d’aquest poeta valencià i partint de la premissa que ningú no és profeta a la seua terra.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESAndrés Estellés, Vicent (1977) Veinte poemas de Vicent Andrés Estellés, Madrid, Dulcinea. [Trans. Marco, Eduardo.]— (1984) , Madrid, Visor. [Trans. Andrés Estellés, Vicent.]— (1992) , Nova York, Persea Books. [Trans. Rosenthal, David.]— (2000) Cancionero del Duque de Calabria, Barcelona, Debolsillo. [Trans. Dachs, Ramon.]— (2002) Primer libro de las églogas, València, Denes. [Trans. Moreno, Antonio.]— (2003) , València, Denes. [Trans. Granell, Marc.]— (2004) Livre des merveilles, Beuvry, Maison de la Poésie Nord / Pas-de-Calais. [Trans. Calvo, Amador.]— (2002) Primer libro de las églogas, València, Denes. [Trans. Moreno, Antonio.]Goytisolo, José Agustín (1996) Veintiún poetas catalanes para el siglo XXI, Barce-lona, Lumen, pp. 282-310.Mallafrè, Joaquim (1991) literària, Barcelona, Quaderns Crema.Marco, Josep (2002) , Vic, Eumo.Monferrer, Aina (2012) «Estilística i traducció poètica. Estil i model de llengua en Vicent Andrés Estellés», , 17, pp. 751-770. [<http://repositori.

pdf?sequence=1>.]— (2013) «Les traduccions de Vicent Andrés Estellés a l’espanyol.», Visat, 15. [<http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/ressenyes/135/17/0/0/0/vicent-andres-estelles.html>.]


113

Ramis, Josep Miquel (2014) Autotraducció. De la teoria a la pràctica, Vic, Eumo.Rosenthal, David (1992) «Translator’s foreword», dins Selected Poems of Vicent Andrés Estellés, Nova York, Persea Books.Salvador, Vicent & Manel Pérez Saldanya, eds. (2013) L’obra literària de Vicent

, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Donar a Shakespeare noves identitats en el context català: estudi d’un cas particularVicent Montalt (Universitat Jaume I), Pilar Ezpeleta (Universitat Jaume I) i Miguel Teruel (Universitat de València)

El nostre punt de partida és un fet evident, però sovint poc considerat: un interés en traducció implica preocupació per la diferència (no sols lingüística, sinó també cultural), i fer atenció renovada a la veu de l’altre. Comprenem que els reptes per als adaptadors i traductors, marcats per les complexitats lingüístiques i culturals de la perspectiva glo-bal de Shakespeare, són de fet oportunitats, tant en text com en escena, de descobrir noves possibilitats (tant globals com locals) en les obres teatrals de Shakespeare. En especial per a aquells personatges que, per la seua naturalesa, raça, religió i/o nacio-nalitat podrien ser considerats outsiders. El propòsit d’aquest estudi és doble:

1) Descriure la metodologia seguida per la comissió per a la traducció al català d’una antologia d’escenes de Shakespeare per a una producció que es va representar al festival Temporada Alta Festival de Girona en novembre de 2013 a càrrec de Sergi López i Jorge Picó. L’espectacle es va titular «Shakespeare a Benicàssim» i va ser concebut com a exploració de la condició d’estranger, i de l’alteritat a través de la traducció i la reanimació. Farem èmfasi en especial en com el material font inclòs en l’espectacle va ser negociat entre traductors, actors i director, i en com es va pren-dre en consideració l’audiència en la selecció d’escenes i personatges. Comença-rem descrivint els primers estadis de la producció, i passarem després al conjunt del

2) Explorar la manera en què la política d’identitat nacional va ser tractada dins del context, molt sensible i ric, de les audiències catalanes en aquest període de la seua evolució nacional. El famós monòleg de Hamlet «To be or not to be», recitat dues vegades: la primera en espanyol, la segona en català, amb petits girs des del seu

The Tempest, o l’escena dels quatre capitans en Henry V girant entorn el tema de nacionalitat en són alguns exemples —juntament amb passatges de — que tractarem en la nostra comunicació.


114

Lectura fàcil per a nouvinguts: una eina possible per a l’ensenya-ment del català com a L2Montserrat Morales i Payà (Universitat de València)

Llegir és una habilitat que permet compartir idees, pensaments i experiències. L’accés a la lectura és una necessitat social i un dret reconegut en diversos textos legals nacio-nals i internacionals, entre d’altres, les Directrius europees per a generar informació de lectura fàcil -ció puga accedir-hi, l’Associació de Lectura Fàcil (ALF) ha impulsat durant més d’una dècada iniciatives (Mayol & Salvador 2012) perquè es publiquen documents i llibres de lectura fàcil (LF).

-manents (discapacitats psíquiques i físiques, senilitat...) o transitòries (immigració, in-

urgeix de metodologies i materials (Conill 2002) que faciliten el procés d’ensenyament i d’aprenentatge del català com a segona llengua i, en aquest sentit, es poden fer servir materials de LF que s’adeqüen a les necessitats educatives de l’alumnat nouvingut.

En l’article presentem la revisió de publicacions que tracten sobre LF, sobretot els estu-dis d’entitats, com ara l’ALF o la Universitat de Barcelona, que treballen amb materials

els materials per a facilitar la lectura en català a l’alumnat nouvingut.

“Vols agua?” Barreja de codis en el llenguatge dels adults dirigit als infants: un cas de pidgin al català extremomeridionalVicent-Josep Pérez i Navarro (IES Canonge Manchón, Crevillent)

L’estudi ha estat fet a Crevillent. Situat a la frontera lingüística, ha mantingut la transmis-sió del català, però voltat de circumstàncies especialment desfavorables a la llengua, afegides a les que afecten el conjunt del sistema, perquè la desertització lingüística ha estat molt intensa al seu voltant. Tanmateix, amb una població propera als 30.000, Crevillent té un 30% de catalanoparlants i és encara el català la llengua d’ús del jovent. Com que l’ambient sociolingüístic és cada vegada més desfavorable al manteniment d’un codi sense interferències, el contingent de parlants jóvens, molt important en ter-mes absoluts, té pocs referents on emmirallar-se per tal de reforçar i mantenir el model de parla. A Crevillent s’han donat, doncs, circumstàncies propícies a la hibridació del codi lingüístic català-castellà. És la mateixa mena d’hibridació que afectà el romà, per

pidgin per a referir-nos al cas de Crevillent l’hem manllevat d’un altre exemple d’hibridació lingüística: els criolls caribenys. Aquesta barreja, últim estadi d’una llengua molt de temps minoritzada, seria


115

el futur lingüístic de Crevillent si no hi hagués interrupció abrupta de la transmissió. El pidgin de Crevillent apareix a la primera dècada del segle XXI, en la parla de persones de tercera generació dirigida als més menuts de la família, els néts. L’ús barrejat de català i castellà pels qui haurien de ser els models de correcció pot tenir també com a conseqüència que els manyacs acaben en molts casos per adoptar el castellà com a llengua pròpia. La recollida de materials lingüístics s’ha fet directament del parlar dels grans dirigit als infants. El que observem és una barreja de morfologia catalana, sintaxi castellanitzada i unitats lèxiques nominals castellanes. Frases com ara Vols agua? o

no són ja excepcions a la norma, sinó la norma mateix. Mirarem de descriure aquest sistema de comunicar-se, resseguir-ne les causes i descriure’n els àmbits d’ús

-rrupció de la transmissió generacional.

Aspectes sociomorfològics del segment velar en algunes formes verbals a ManresaLaia Royo Casals (Universitat de Barcelona)

Un dels trets característics del segment velar /g/, que apareix en alguns verbs de la II conjugació, és la tendència a l’expansió. Tanmateix, la velarització no presenta el ma-teix grau d’intensitat ni d’extensió en totes les varietats del català. En el cas del parlar de Manresa, un dels trets morfofonològics que més caracteritza aquest parlar és la presència del segment velar en la primera persona del singular del present d’indicatiu (ex. vaic) i en la primera, segona i tercera del singular i tercera del plural del present de subjuntiu (ex. vaigui) dels verbs irregulars . L’objectiu principal d’aquest treball és mostrar, des de la perspectiva de la sociolingüística de la variació (veg., entre d’altres, Labov 1972, 2001, 2010; Boix & Vila 1998), la possible incidència de les variables socials edat i gènere i de la consciència lingüística en la variació que presenta aquest segment a Manresa.

Les dades analitzades s’han recollit mitjançant una conversa semidirigida, un qüestio-nari i un test de percepció. Els informants analitzats són vint-i-quatre joves de 4 a 23 anys, catalanoparlants i nascuts a Manresa.

En el treball, es mostrarà que els resultats il·lustren que les variables socials edat i gè-nere incideixen en la variació del segment velar, però només en el context comunicatiu formal i en el present d’indicatiu. Quant a l’edat, els parlants de 4 a 7 anys són els que fan més ús de les formes verbals velaritzades, atès que encara no han entrat en con-tacte amb la llengua estàndard. En l’adolescència, però, es torna a fer ús de les formes velaritzades, les quals alternen amb les variants estàndard, perquè els adolescents tenen la voluntat de diferenciar-se lingüísticament de la resta de grups generacionals. Amb relació al gènere, sembla que les dones tendeixen a fer un ús més elevat de les formes velaritzades que els homes, especialment en l’etapa de l’adolescència.


116

D’acord amb Labov (1972), entre d’altres, les dones es corregeixen molt més que els homes en contextos formals, malgrat que en la parla informal es consideren com les impulsores d’una variant innovadora. De manera singular, en la nostra recerca hem trobat, per contra, que no hi ha diferències relatives al gènere en el context informal, mentre que en el formal les dones tendeixen a utilitzar més les formes tradicionals que els homes. Les dones són conscients que, dins de la varietat del català central, les for-mes del tipus són característiques de Manresa i que en altres localitats, com ara Barcelona, no s’utilitzen. La pertinença a un grup geolingüístic podria ser una de les raons que explicaria el major grau de conscienciació de les dones en relació amb la velarització d’aquestes formes verbals.

En conjunt, doncs, la presència del segment velar en la primera persona del singular del present d’indicatiu i en la primera, segona i tercera del singular i tercera del plural del present de subjuntiu a Manresa sembla estar motivada pels factors externs se-güents: l’edat, el gènere, el context comunicatiu i la consciència lingüística.

El dir i el fer lingüístic dels tortosins: entre la voluntat i la confusió(Universitat de Nancy II)

Aquesta pluralitat lingüística i cultural és una constant de Catalunya, a través de la presència de bilingüisme entre la llengua de l’estat i la llengua pròpia del territori.

En aquest context de bilingüisme, és interessant estudiar des d’un punt de vista socio-lingüístic la comarca del Baix Ebre per caracteritzar els hàbits lingüístics dels habitants d’aquesta zona que han provocat la creació d’una identitat pròpia. En efecte, per la seva

que també hi ha un fort contacte amb les varietats valencianes, cosa que explica moltes de les característiques de la varietat lingüística tortosina i l’interès que suscita des del punt de vista sociolingüístic. La relació que s’estableix en aquesta zona entre llengua, els altres i el procés identitari és molt particular i de vegades origina un cert grau de confusió lingüística i de comportament que presenta un gran interès sociolingüístic.

L’interès del nostre estudi es troba en l’observació dels contextos en què s’utilitzen les llengües catalana i espanyola, mirant al mateix temps quina idea tenen els interlocutors de la utilització d’aquestes llengües. Així l’objectiu d’aquesta comunicació serà confron-tar el dir i el fer dels interlocutors del Baix Ebre quant a la utilització de les llengües per destacar les ideologies lingüístiques més rellevants entre els parlants d’aquesta zona, que es troba al bell mig de les terres de parla catalana.


117

La variació dialectal de les construccions clivellades i pseudoclive-llades en catalàNoèlia Sánchez Candela (Universitat Autònoma de Barcelona)

I. INTRODUCCIÓ

Les construccions clivellades són aquelles que va fer cèlebres el poeta J. V. Foix al

per a «focalitzar un element d’una oració» (Solà 2008) i són presents en les llengües romàniques i en moltes altres llengües tipològicament molt diferents.

En català, en general, distingim dos tipus principals de construccions de clivellament: les clivellades (1) i les pseudoclivellades (2), i aquestes darreres presenten, encara, tres subtipus, depenent de l’ordre en què apareixen els elements que les formen:

(1) És quan dormo [que hi veig clar]

(2) a. És quan dormo [quan hi veig clar] b. [Quan hi veig clar] és quan dormo c. Quan dormo és [quan hi veig clar]

II. ESTAT DE LA QÜESTIÓ

-vellament: Bonet & Solà (1986), Cuenca (1991), Wheeler et al. (1999), entre d’altres, i dins la Gramàtica del català contemporani (2008), Solà, Vallduví o Bonet.

Amb tot, comptem amb poques dades dialectals del fenomen. La presència de (pseu-do)clivellades arreu del domini lingüístic és desigual: part del valencià no compta amb clivellades pròpiament dites (1), i en balear les clivellades interrogatives tenen una ocurrència molt major i en un nombre de contextos més ampli que en la resta de dia-lectes:

(3) Digues de pressa què és que hem de fer (Rondalla: «En Tià de Sa Real i es tresor d’Artà», Alcover [1950])

III. PROPOSTA

El comportament dels dialectes del català pel que fa a l’ús i l’estructura de clivellades i pseudoclivellades ens pot oferir dades molt interessants que es podrien extrapolar a altres llengües romàniques:

— D’una banda, no és casual que part del valencià no accepti, precisament, les clivellades (1); una construcció que presenta particularitats estructurals molt més

— D’altra banda, el clivellament en les interrogatives parcials, que en algunes llen-gües és opcional i, per tant, actua com un recurs de focalització, en altres llengües,


118

com el francès, ha patit un procés de gramaticalització, esdevenint, així, l’opció neutra d’interrogació (Qu’est-ce que c’est?). En les varietats insulars del català el clivellament en les interrogatives és un fet habitual. Sembla, però, que el balear es trobaria en un estadi a mig camí entre la interrogació marcada que suposa una clive-llada i el cas francès en què la clivellada és l’opció neutra d’interrogació. Aquest punt intermedi ens podria il·lustrar sobre el procés d’evolució que aquestes construccions han patit en altres llengües.

-des i pseudoclivellades en català, explicar què produeix aquesta variació i com ens pot ajudar a entendre l’estructura i el comportament d’aquestes construccions en altres llengües del món. Per assolir el nostre objectiu farem servir dades provinents de di-verses fonts: des dels recursos que ens ofereix internet (principalment diaris en format

Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

La fraseologia multilingüe: un repte per a la interculturalitatElena Sánchez López (Universitat d’Alacant)

Si hi ha un element de la llengua que es trobe especialment lligat a un idioma i a una cultura és la fraseologia. De fet, un dels trets que caracteritza gran part de les unitats fraseològiques és la idiomaticitat, que s’assoleix al llarg del procés de fraseologització. Aquest procés es produeix, en cada cas, en la llengua i cultura on s’inserirà i viurà la unitat posteriorment. Al llarg d’aquesta comunicació, descriurem breument les fases del procés de fraseologització, així com les característiques de la unitat que dóna com a resultat. No hem d’oblidar que, com que cada llengua recorre aquest camí de forma

-pecialment en situacions de multilingüisme i interculturalitat.

procés de fraseologització són unes unitats especialment representatives de la llen-gua i cultura on s’han creat. Aquest fet implica que comparar unitats fraseològiques en diversos idiomes siga una activitat molt enriquidora i imprescindible si volem arribar a una bona comprensió entre persones de distintes llengües, tot i que s’ha de fer amb els paràmetres adequats perquè resulte una anàlisi productiva. En la comunicació trac-tarem de fer una caracterització global de les unitats fraseològiques, parant especial

-màtica) i al referent historicocultural. Sotmetrem a aquesta dissecció expressions en diverses llengües europees i, posteriorment, en farem un acarament, cosa que ens permetrà detectar amb facilitat els punts en comú i les divergències pel que fa a les llengües triades.


119

Aquesta anàlisi contrastiva, que prendrà com a base una descripció molt acurada, ens permetrà entendre millor les expressions emprades en altres llengües i, per tant, les altres llengües i cultures.

Les tries lingüístiques a la Franja des de tres perspectives d’anàlisi de xarxes: les interaccions, les tríades i els rolsNatxo Sorolla (CUSC-UB)

Tradicionalment, la sociologia de la llengua ha analitzat les tries lingüístiques a partir dels atributs -tiques i les actituds. La nostra proposta situa les interaccions socials en el centre del fenomen comunicatiu, perquè la comunicació no només requereix d’un emissor, sinó també d’un receptor. Aquesta proposta entronca amb la recerca sociolingüística que incorpora l’anàlisi de xarxes socials, ja siga en l’estudi de processos de substitució lingüística (Gal 1979), del comportament sociolingüístic de les comunitats immigrades (Li 1994) o en l’estudi variacionista (Milroy 1987), que molt recentment ha incorporat les oportunitats metodològiques desenvolupades en l’anàlisi de xarxes (Bartoo 2010; Gallagher 2012).

En la nostra recerca, amb 245 alumnes de diferents poblacions de la Franja, hem de-

passat d’una societat plenament catalanoparlant en la quotidianitat (Sorolla Vidal 2005, 2014a) a una situació en què el castellà disputa al català el paper de llengua endogru-pal entre catalanoparlants (Sorolla Vidal 2014b).

En la nostra investigació proposem i comparem tres perspectives d’anàlisi de les tries lingüístiques d’aquests alumnes, per tal d’ataüllar els avantatges i inconvenients que s’associen amb cadascuna d’elles:

l’emissor i el receptor són els que permeten que la relació entre dos individus siga

& Robins 2012).

— L’anàlisi centrat en les tríades d’actors, que permet l’anàlisi de la convergència i la

l’anàlisi estructural.

— L’anàlisi dels rols sociolingüístics, que observa les tries lingüístiques en el seu con-text cultural i permet desxifrar les normes sociolingüístiques socialment compartides (Doreian & Mrvar 2009; Nooy, Mrvar & Batagelj 2005: 257; Sorolla Vidal 2014b).


120

La transmissió lingüística intergeneracional a Castelló de la Plana i la Franja. Una anàlisi comparadaNatxo Sorolla (CUSC-UB) i Avel·lí Flors Mas (Universitat Oberta de Cata-lunya i CUSC-UB)

L’anàlisi de la transmissió intergeneracional de les llengües ha ocupat, històricament, una posició central en l’estudi de l’evolució del contacte de llengües en societats bi- i multilingües (Fishman 1991, 2001), com ho són la castellonenca i franjolina de l’inici del segle XXI. En aquest marc, el cas del català havia estat considerat una excepció entre les llengües europees minoritzades, a causa del notable manteniment de la transmissió intergeneracional de la llengua (Woolard 1992: 23; Vila 2008; Sorolla 2012). Amb tot, di-ferents recerques han assenyalat l’existència de processos avançats de trencament de la transmissió en les zones perifèriques del domini, com ara Alacant (Montoya 1996), Guar-damar (Mas 2011), la Catalunya del Nord (Baylac-Ferrer 2009) o l’Alguer (Chessa 2012).

Per als casos que ens ocupen, al -tre, d’una banda, ciutats mitjanes i zones rurals, amb manteniment de la transmissió del

les quatre principals àrees urbanes (València, Alacant, Elx i Castelló), amb processos més o menys avançats de trencament de la transmissió (Montoya & Mas 2011, Forner 2009, Querol 2008). En el cas de la Franja, tot i que les recerques demolingüístiques en població adulta no han detectat un trencament de la transmissió intergeneracional del català (Sorolla 2005), sí que s’ha detectat un important debilitament en la norma d’ús del català entre catalanoparlants en la població jove, que afavoreix una incorporació

-ció es proposa, precisament, connectar les anàlisis ressenyades en primer lloc (centra-des en les generacions nascudes al llarg del segle XX) amb l’estudi de les generacions

impacten les canviants condicions econòmiques i sociolingüístiques d’una societat en trànsit cap a la modernitat tardana (Heller & Duchêne 2012).

Així doncs, la comunicació se centrarà en la transmissió de les llengües a la generació nascuda en la segona meitat dels 90. Els informants són estudiants de secundària de Castelló de la Plana i de les comarques més poblades de la Franja (Baix Cinca i la Llitera), respectivament, i l’estudi s’emmarca en el projecte RESOL (Comajoan et al. 2013). L’anàlisi se centrarà en els usos lingüístics familiars declarats pels (pre)adolescents enquestats, i s’hi tindran en compte les seues llengües inicials, els usos lingüístics amb progenitors i germans, així com la llengua inicial dels progenitors i la llengua usada en-tre ells. També s’incorporarà a l’anàlisi altres variables associades amb els usos fami-


121

Un diàleg neoplatònic en el Romanç d’Evast e Blanquerna de Ra-mon LlullRamon Torné Teixidó (Universitat Oberta de Catalunya)

La rica i multiforme presència dels corrents neoplatònics (i neoplatonitzants) tot al llarg dels segles medievals i del Renaixement europeu es fa present arreu en obres d’escriptors que, de manera més o menys deliberada, se’n feien ressò en les seves pàgines. Ramon Llull no es va desentendre d’aquests corrents, ben al contrari. Junta-ment amb els corrents aristotèlics, es féu receptor de les idees neoplatòniques en voga. Així passa amb el diàleg entre sobre Natana i Blanquerna sobre l’amor carnal i l’amor espiritual, al qual volem dedicar la nostra atenció.

Representacions lingüístiques en una escola italiana de Barcelona i la noció de dialecte en la ideologia lingüística d’origenNicola Vaiarello (Universitat de Barcelona / CUSC, Centre Universitari de Sociolingüística Catalana)

Aquest estudi té com a objectiu investigar els processos a través dels quals una ideo-

lingüístics envers el català per part d’un grup d’estudiants d’una escola italiana de Bar-celona. El subgrup que ha viscut la seva infantesa a Itàlia i que ha arribat a Barcelona en els últims anys tendeix a utilitzar més el castellà que el català. En la part qualitativa de l’enquesta, la qual està constituïda de 4 focus grups per un total de 22 estudiants, han sorgit algunes pràctiques discursives en les quals el català és vist com una llengua imposada per l’escola i, a més, com a dialecte. En l’enquesta s’explica com aquestes representacions (percepcions) del català són una conseqüència de la ideologia lingüís-tica italiana i com la manca d’atribució de prestigi al català deriva de la ideologia lin-güística d’origen (dels parlants?), en la qual la presència d’altres codis lingüístics a més del nacional s’explica a través del concepte de dialecte, és a dir, varietats socialment i territorialment marcades.

«No hi ha problema» O potser sí? Els discursos dels docents catalans de secundària sobre els reptes lingüístics a CatalunyaF. Xavier Vila (Universitat de Barcelona), Vanessa Bretxa (Universitat de Barcelona), Llorenç Comajoan (Universitat de Vic) i Josep Ubalde (Uni-versitat de Barcelona)Pressionats en bona mesura per un aparell politicomediàtic estatal que ha insistit, en


122

socials greus, els principals actors socials del Principat —no sols polítics, sinó també

entorn d’un discurs que ha emfasitzat l’èxit del model de conjunció en català i la seva

model lingüístic escolar vigent (81% segons la darrera enquesta disponible).* Ara bé,

de la docència (de llengües) entorn dels problemes dels ensenyaments lingüístics han quedat excessivament relegats a un molt discret segon terme. I, tanmateix, els reptes entorn de com gestionar la diversitat lingüística i cultural existeixen, i també existeixen les discrepàncies sobre com afrontar-los.

En aquesta comunicació ens proposem abordar essencialment quins són els grans reptes que expressen els docents de secundària pel que fa a la seva tasca en relació amb les llengües. La nostra presentació, procedeix d’un treball de recerca basat en 40 entrevistes a professors de secundària (membres de l’equip directiu, professors de llengües i tutors de 4t ESO). Les entrevistes s’han dut a terme a 14 instituts de quatre municipis: Mataró, Manlleu, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí. En aquesta recerca revisarem les opinions del professorat sobre els nivells de domini de català, castellà i llengües estrangeres que assoleixen els seus alumnes i n’explorarem les llacunes, analitzarem quines són les mancances del sistema educatiu pel que fa a la formació lingüística, els sentirem discrepar —entre ells i respecte dels currículums i les autori-tats— d’algunes de les propostes i els programes, resseguirem quins han estat els can-vis més importants en el seu món al llarg de les darreres dècades, observarem quina és la seva opinió entorn de la seva funció com a creadors d’una ciutadania intercultural i plurilingüe, i veurem com es posicionen en relació amb els discursos polítics i legals entorn del model lingüístic vigent al país.

-inmersion.html>.

123

Multilingüisme i interculturalitat


´

Resums de la sessió temàtica«Ideologies lingüístiques, usos comunicatius i estructures formals»Coordinador: Emili Boix (Universitat de Barcelona)

Multilingüisme i interculturalitat Sessió temàtica

125

Ideologies lingüístiques de nous parlants del català en famílies plu-rilingüesEmili Boix (Universitat de Barcelona)

En el marc del projecte GLOBLINMED (Globalització i plurilingüisme familiar en co-munitats lingüístiques mitjanes) s’ha recollit un centenar d’entrevistes a cònjuges en famílies plurilingües, a través de les quals es recullen i es poden analitzar les ideologies lingüístiques, les quals són efectes indirectes de les polítiques lingüístiques i indicadors molt potents de la vitalitat etnolingüística subjectiva dels informants.

En aquesta comunicació es fa un zoom en les ideologies d’aquells cònjuges (n:13) de primera llengua castellana a Catalunya que s’han catalanitzat (són nous parlants)

aquesta tria, permet entendre per què el català té un cert punt d’atracció social, que compensa una mica el domini demolingüístic global de la llengua castellana.

La identitat: un valor en alça en l’ús del catalàRaquel Casesnoves Ferrer (Universitat Pompeu Fabra) i Josep Àngel Mas (Universitat Politècnica de València)

La comunitat lingüística catalana viu un temps molt intens pel que fa al debat ideològic sobre la llengua pròpia. Després d’uns anys d’un cert ensopiment, ens trobem en un moment marcat per les fortes aspiracions sobiranistes de Catalunya, on es debat sobre

-cialment intensos, de vegades sense precedents, al País Valencià i a les Illes Balears. Atacs que han estat contestats amb contundència per l’anomenada «societat civil», amb una transversalitat també sense precedents quant als grups socials actius en la defensa de la llengua.

En aquest context, resulta molt interessant d’esbrinar la relació entre el nivell d’ús de

comprovar si les tendències observades en els darrers anys es mantenen o si han canviat en paral·lel als canvis socials i ideològics que estan experimentant les nostres societats. Un dels grups socials més interessants d’analitzar és el dels estudiants uni-


126

versitaris, tant per l’edat com per la mateixa circumstància de l’adaptació al nou context universitari i també, per què no dir-ho, perquè constitueixen el planter de la futura elit professional.

Presentem ací el resultat d’una enquesta sociolingüística passada a vora 600 estu-diants de grau de les principals universitats de Barcelona, València i Palma. El qüestio-nari, al qual s’accedia a través d’una pàgina d’Internet, contenia 67 preguntes que es-

sentiments d’identitat, sobre la unitat de la llengua catalana, o sobre el posicionament en una escala ideològica dreta-esquerra. Per a l’anàlisi de correlacions entre ideologies i usos lingüístics es va fer servir el paquet estadístic SPSS.

Com era previsible, els resultats són diferents entre les tres grans ciutats de la comu-nitat lingüística catalana, especialment en relació amb el nivell d’ús de la llengua en el context familiar a través de les generacions. Presenten, però, un tret en comú molt re-llevant, que és precisament el retorn de l’adhesió a la identitat territorial/social/nacional pròpia com a variable fortament correlacionada amb el major ús del català.

de la llengua. El cas d’AlacantBrauli Montoya (Universitat d’Alacant)La transmissió intergeneracional d’una llengua que es troba immergida en un procés de substitució lingüística es pot veure interrompuda perquè els parlants li atribueixen una qualitat baixa. Aquesta atribució respon a la difusió d’unes ideologies lingüístiques que han anat afermant-se durant anys en haver estat privada aquesta llengua dels usos formals. L’absència del sistema escolar i de les institucions públiques són els principals motius que han generat unes actituds negatives entre els parlants que els han dut a considerar aquesta llengua indigna per a ser transmesa a les futures generacions. Ana-litzarem com presenten aquestes raons els actors de la interrupció quan se’ls demana

127

De la paraula viva a la paraula digitalCoordinadora: Maria Josep Cuenca



´

De la paraula viva a la paraula digital Comunicacions

129

L’estàndard, la llengua escrita i l’era digital contra el català de Giro-

Eva Bosch Roura (Universitat de Barcelona)

Els treballs sobre dialectologia catalana han coincidit a considerar que el català viu una època de canvis ràpids i que les seves varietats tenen una forta tendència a l’anivellament dialectal (v. p. ex., Perea 2007 i Viaplana 1999). L’anàlisi dels resultats obtinguts en un estudi realitzat l’any 2012 sobre aspectes destacats de la fonologia de la comarca de la Selva (Bosch i Roura 2012) permet observar clarament aquesta tendència.

Tanmateix, les dades recollides també mostren que no tots els canvis es produeixen ni amb la mateixa força, ni pels mateixos motius. Així, les dades recollides permeten observar que la iodització tradicional ha sofert un retrocés importantíssim i generalit-

manté entre els parlants més grans però presenta un comportament erràtic entre els

manera molt clara.

Per aprofundir en aquesta resistència dels trets gironins i veure si s’estenen a altres

exemples trobats a través de les xarxes socials que són indicis clars de l’ús d’aquesta gironitat com a marca d’identitat lingüística conscient.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESBosch i Roura, Eva (2012) , Universitat de Barcelona. [Tesi de màster.]Perea, Maria-Pilar (2007) «Dedialectalization or the Death of a Dialect: The Case of the Catalan Subdialect Spoken in the Costa Brava», Dialectologia et Geolinguistica, 15, pp. 77-89. [<DOI:10.1515/DIALECT.2007.006>.]Viaplana, Joaquim (1999) -ca entre les varietats del català nord-occidental, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.


130

El «Refranyer Aguiló»: de la paraula documentada a la paraula digitalGermà Colón Doménech (Universitat de Basilea) i Gemma Boada Pérez (Institut d’Estudis Catalans)

El és la col·lecció de parèmies que Marià Aguiló i Fuster va recollir al llarg de la seva vida en diversos indrets de tot el domini lingüístic català o que va obtenir de diferents personalitats destacades.

a Rafael Patxot i Jubert, atesa la relació que havien tingut arran de l’Obra del Canço-ner Popular de Catalunya. Durant la Guerra Civil, una part dels materials es quedà a Barcelona i la major part (que eren en unes carpetetes) es traslladà a Suïssa. Tothom pensava que aquests materials s’havien perdut, però, afortunadament, l’any 2008 van reaparèixer a Suïssa embolicats entre papers de diaris catalans i francesos. Els hereus de Rafael Patxot i Jubert els van fer arribar a l’Abadia de Montserrat i el pare Josep Massot i Muntaner en féu el catàleg, d’acord amb l’ordre alfabètic de les carpetes, que en són més de dues mil.

Tot seguit, el Centre de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat de Catalunya va

la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, actualment estem estudiant i trans-crivint aquests materials amb la intenció de publicar-los a Internet.

L’objectiu d’aquesta comunicació és donar compte de l’estat del projecte, així com d’explicar la metodologia aplicada i mostrar, en primícia, el funcionament del Aguiló.

El relatiu complement indirecte: usos i percepcions de 26 estu-diants de primer curs del grau en Traducció i Interpretació de la UPF (1997)Joan Costa Carreras (Universitat Pompeu Fabra)

El 1997 26 estudiants de l’aleshores llicenciatura de Traducció i Interpretació (TI) de la Universitat Pompeu Fabra van contestar, entre altres exercicis, un exercici d’omplir buits i tres enquestes de percepció sobre l’ús i la percepció dels relatius en català. Aquests 26 alumnes van ser triats entre l’alumnat de primer perquè van declarar haver rebut l’ensenyament en català i viure en català en les seves relacions socials primàries En el moment de ser enquestats, havien acabat una assignatura sobre normativa cata-lana. L’exercici d’omplir buits contenia distractors de manera que no es veia que el meu interès eren els relatius i va ser contestat abans que les enquestes: una preguntava sobre quin creien que era el seu ús propi segons la situació comunicativa (informal o


131

formal); la segona sobre el grau de gramaticalitat que atribuïen a diferents variants de cada variable de relatiu, i la tercera, sobre quina formalitat els atribuïen. En aquesta comunicació es presentaran els resultats de la variable «relatiu complement indirecte», per a la qual es van plantejar les variants a qui, «a+article+qual», «a+article+que», a qui li, «a+article+qual+li», «a+article+que+li» i que li. Els resultats seran comparats amb els obtinguts (treball en premsa a Journal of Multilingual and Multicultural Develo-pment) per a la variable «subjecte coreferencial amb un antecedent», amb les variants «article+qual+nom», «i+demostratiu», «article+qual», «nom+que» i que.

Aquesta ponència tracta de la percepció que tenen 26 individus sobre l’ús que feien ells dels relatius segons la formalitat de la situació comunicativa, des dels àmbits més informals (propis de la «paraula viva» i certes «paraules digitals», espontànies, com ara els com ara pàgines web institucionals). Complementàriament, també analitza la percepció que tenien aquests individus de la distribució estilística formal dels relatius en general, al marge del seu propi ús.

Normativa sintàctica i informatius televisius: les corresponsaliesElga Cremades Cortiella (Universitat Rovira i Virgili) -

(CESAG, Universitat Pontifícia Comillas)

-gons el model d’Einar Haugen (1983), la implementació —vehiculació o, en termes de Lamuela (1994), realització. Aquesta fase inclou tant un procés de difusió de la

ensenyament, mitjans de comunicació) com un procés d’anàlisi del grau d’assimilació i d’acceptació d’aquesta normativa.

Recentment, diversos estudis —impulsats sobretot per Avalnorm, grup de recerca di-rigit per Joan Costa Carreras— han posat de manifest la necessitat d’avaluar el grau d’implantació de la normativa en el cas del català, en tots els àmbits i en tots els nivells

-ment poc temps, «no hi ha[via] hagut pròpiament recerca en avaluació de la implantació de la normativa sintàctica», si bé és cert que diversos treballs aporten dades relacio-nades amb aquesta qüestió. I per posar remei a aquesta mancança cal aprofundir en l’anàlisi del discurs de l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació.

Això és, precisament, el que pretenem amb el treball que presentem, mitjançant el qual

-trolat que el de l’eix central dels informatius però d’un grau de formalitat superior al


132

dels programes d’entreteniment, ens centrem en el discurs de les corresponsalies dels serveis informatius de TV3, que considerem un bon punt de partida per observar si la normativa sintàctica s’assimila. Concretament, focalitzem l’atenció en alguns dels trets

quals destaquen el canvi i la caiguda de preposicions, la perífrasi d’obligació haver de

certs verbs o l’ús d’algunes preposicions.

Aquest estudi, doncs, té com a objectiu principal oferir una panoràmica descriptiva del grau d’assimilació de la normativa sintàctica en un tipus de discurs dels mitjans audio-visuals, un discurs que pot servir de primer indicador per observar el grau d’implantació de la normativa sintàctica en la nostra comunitat lingüística.

Formes d’expressió verbal i multimodalitat a , de Jesús MoncadaLaura Farré Badia (Universitat de Barcelona)

L’estudi de les manifestacions lingüístiques de la no-verbalitat és un àmbit molt pro-ductiu (Poyatos 1994) que, tanmateix, en el cas del català, en conjunt, s’ha explorat

l’expressió lingüística dels components no verbals dels textos literaris, que són un re-

de manera que la seva anàlisi esdevé una part de l’estilística multimodal.

L’estil, que pressuposa un coneixement profund de les estructures lingüístiques i de les possibilitats de combinació que presenten, és sempre el resultat d’una tria que fa un autor, i per consegüent l’estil és forçosament personal. De fet, diversos autors (Darbys-hire 1971: 11 i Cabré 1999: 100) han associat l’estil literari amb la identitat. Així, l’estudi de l’estil literari com a idiolecte d’un autor pot contribuir al desenvolupament d’una línia d’estudi que autors com Maingueneau & Salvador (1995: 1) anomenen -ca de la literatura.

L’objectiu principal d’aquesta comunicació és fer una anàlisi de les formes lingüístiques que pren la comunicació no verbal i de les funcions que té en una obra literària: Estre-

, de Jesús Moncada. Per fer-ho, s’han tingut en compte algunes de les particularitats que presenten els textos literaris: en especial, la situació de doble enun-

(similituds i diferències entre el col·loquial oral i el pseudocol·loquial o col·loquial de


133

estilístiques que fa Moncada a (amb relació a l’expressió de la no-verbalitat) es poden relacionar amb la voluntat de l’autor de caracteritzar els personat-ges i, alhora, de fer distincions entre els diferents gèneres que hi ha en l’obra.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESCabré, Jaume (1999) , Barcelona, Proa.Darbyshire, Alec Edward (1971) A grammar of style, Londres, Andre Deutsch.Maingueneau, Dominique & Vicent Salvador (1995) discurs literari, València, Tàndem.Poyatos, Fernando (1994) -la y teatro y en sutraducción, vol. III, Madrid, Ediciones Istmo.

La novel·la a l’era de la comunicació digitalTeresa Iribarren Donadeu (Universitat Oberta de Catalunya)

Internet i la migració digital de la cultura estan transformant els sistemes literaris. Les actuals formes de creació, de distribució i de lectura es desenquadren cada vegada més de les tradicionals pràctiques culturals

lligades a l’edició en paper. Els canvis afecten totes les esferes del sistema: els gèneres s’hibriden, la cadena de producció editorial viu un traumàtic procés de transvasament a la textualitat digital, la disciplina dels estudis literaris tot just inicia l’abordatge de múlti-ples fenòmens creatius de nova factura alhora que incorpora eines digitals en les seves pràctiques metodològiques, mentre que la xarxa propicia que entre els protagonistes del gran gir, el lector i l’autor, pugui establir-se un dens entramat comunicatiu, més enllà de l’obra literària.

bé que està emergint amb força, encara ha rebut ben poca atenció hermenèutica. Ens referim a un fenomen que s’està desenvolupant dins de l’arena de la novel·la, el gènere que manté una relació especular més estreta amb la realitat: el tractament temàtic de la nova comunicació digital, en què paraula i imatge estan estretament imbricats.

Assajarem de demostrar que la novel·la catalana més recent, per bé que des del punt

la migració digital del sistema literari; sí que des del punt de vista de la construcció dels personatges i de l’articulació de la trama la nova comunicació digital hi té una preeminència creixent. Sense ànim d’establir un catàleg, aportarem evidències que a hores d’ara ja comptem amb un corpus rellevant de novel·les que s’endinsen de ple en la plasmació, d’una banda, dels canvis que s’estan operant en les noves pràctiques textuals i, de l’altra, de l’íntim vincle que tenim amb els diferents ginys d’escriptura i


134

de lectura, que ens permeten establir noves formes de comunicació que impacten en la nostra esfera intel·lectual i, sobretot, emocional. Fidel al dictat secular de la mimesi,

esteses com són la pulsió escòpica vers les pantalles, l’afany de publicació de textos

d’una identitat pública a Internet. Així, les novel·les ens presenten uns personatges enderiats amb l’escriptura digital que habiten uns paisatges que tenen en comú la ubi-qüitat de les pantalles.

-tats digitals, en estreta relació amb els estudis sobre la societat de la informació. Des d’aquesta perspectiva teòrica desplegarem una anàlisi hermenèutica d’un corpus molt reduït de novel·les a tall il·lustratiu, com ara (2013), d’Albert Forns, L’altra (2014), de Marta Rojals, i Dies de frontera (2014), de Vicenç Pagès Jordà.

Motivació pragmàtica i canvi sintàctic dels verbs (Institut Universitari de Lingüística Aplicada -

Universitat Pompeu Fabra)

En treballs recents s’analitzen neologismes verbals de la llengua catalana procedents de l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra; es tracta d’estudis pri-merencs pel que fa al detall de l’anàlisi dins d’una determinada categoria lèxica. Tot i que la creació de verbs és reduïda al costat de la de substantius i adjectius, les dades recollides són prou interessants tant pel que fa a la consideració de la noció de neolo-gicitat com pel que fa a la detecció de tendències marcades en la seva formació. S’hi pot observar que els nous verbs segueixen només alguns dels processos morfològics disponibles, i també que varien entre si perquè els parlants els perceben més o menys neològics segons si són més o menys predictibles segons la gramàtica (Lorente 2013). A més, moltes d’aquestes unitats (les formades per conversió) són, de fet, noves alter-nances sintàctiques que no poden arribar a ser considerades veritables neologismes lèxics (Ginebra 2015, en premsa).

-dor ( -ra tant verbs transitius causatius de canvi ( ) com d’altres formes menys predictibles ( ) o que la conversió selecciona bases eventives ( ). D’altra banda, les principals novetats sintàctiques ens remeten a regles de causativització, intransitivització (bombardejar), passivització (po-lemitzar-se) o d’alternança acusatiu-datiu (preocupar-lo/preocupar-li).


135

creació selectiva de determinats neologismes verbals o de determinades alternances sintàctiques. Partim de la idea que no hi ha un únic factor que condicioni la novetat lèxi-ca o sintàctica, sinó que la innovació és deutora d’una conjunció simultània de factors de naturalesa diversa, sintacticosemàntics i pragmàtics.

L’anàlisi de les dades documentades per l’Observatori ens permetrà detectar tendèn-cies comunes o transversals en processos de formació diferents, des de l’adopció

-drem en compte variables com l’agentivitat dels predicats, l’eventualitat de les bases,

l’augment de l’expressivitat o la lexicalització d’estructures fraseològiques per a la con-

sobre la direccionalitat del canvi lingüístic.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESGinebra, Jordi (2009) «Un cas de neologia lèxica i sintàctica: els verbs formats amb

a la fonologia i la morfologia del català. Volum d’homenatge a Max Wheeler, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, pp. 217-242.— (2015) «Neologia i gramàtica entre el neologisme lèxic i el neologisme sintàctic», Caplletra, 59. [En premsa.]Lorente, Mercè (2013) «Endreçant neologismes verbals», dins Esteve Clua i Ma-ria-Rosa Lloret (eds.), d’homenatge a Joaquim Viaplana, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Va-lenciana, pp. 279-293.

Treballem llengua i literatura amb les TIC. Aplicació didàctica en la for-mació del futur professorat de SecundàriaAlícia Martí Climent i Pilar Garcia Vidal (Universitat de València)

Aquesta comunicació presenta l’experiència de treball per a projectes de llengua i litera-tura amb TIC duta a terme al Màster Universitari en Professor/a d’Educació Secundària de la Universitat de València durant els darrers cinc anys, concretament en la matèria «Complements per a la formació disciplinària, de l’especialitat de llengua i literatura ca-talana». L’objectiu fonamental que ens proposem és que el futur professorat aprenga a elaborar materials didàctics sobre llengua i literatura amb TIC per aplicar-los a les aules de secundària i de batxillerat.

L’enfocament metodològic plantejat consisteix en el desenvolupament d’un projecte de treball de llengua o de literatura amb la incorporació de TIC en un dels continguts del currículum de secundària i batxillerat de l’àrea de Llengua i Literatura aplicat a un nivell


136

o a una etapa educativa. Plantegem una sèrie de treballs que consisteixen en un con-junt d’activitats organitzades i seqüenciades en funció d’un resultat o producte determi-nat (una ruta lingüística, un muntatge audiovisual...), amb la incorporació de recursos TIC per a la seua elaboració. La seqüència d’activitats segueix la proposta presentada

mètode de projectes com un pla de treball amb l’objectiu de realitzar alguna cosa que desperte el propi interés. Finalment, cal presentar el producte elaborat mitjançant un pòster (digital o de paper) on consta el disseny d’una seqüència didàctica (SD), seguint el model de l’Escola de Ginebra i també el desenvolupat per Camps (1996) amb una fase de preparació, una de realització i una d’avaluació.

Presentarem una selecció de projectes realitzats pel nostre alumnat amb diferents su-ports tècnics que han estat adequats per treballar alguns aspectes del currículum de Llengua i Literatura en Secundària: videolits; revistes i periòdics digitals en Wordpress i Wix; carrers literaris i lingüístics amb Google maps; pràctiques dramatit-zades al voltant de qüestions lingüístiques (videoling); programes de ràdio per difondre activitats culturals, música en català i per treballar la llengua i la literatura.

d’interessos i destreses de l’alumnat, integrar les quatre habilitats lingüístiques, propiciar les relacions interdisciplinàries, introduir l’avaluació formativa, i donar-li una aplicació didàctica a la riquesa de recursos que ens ofereix la xarxa per potenciar l’aprenentatge lingüístic i literari.

i motivadora, potencia la creativitat i l’originalitat, fomenta el treball col·laboratiu, reforça l’aprenentatge individual i permet la difusió de propostes de treball innovadores. Tan-mateix, ens crida l’atenció l’escassa formació i ús de les TIC en l’àmbit acadèmic que demostren la majoria dels estudiants.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESCamps, A. (1996) «Proyectos de lengua, entre la teoria y la pràctica», Cultura y educación, 2, pp. 43-57.— comp. (2003): Seqüències didàctiques per aprendre a escriure, Barcelona, Graó.Camps, A. & M. Vilà (1994) «Projectes per aprendre llengua», Articles de Didàctica de la Llengua i la Literatura, 2, pp. 4-6.Dolz, J. (1994) «Seqüències didàctiques i ensenyament de la llengua. Més enllà dels projectes de lectura i escriptura», Articles de Didàctica de la Llengua i la Lite-ratura, 2, pp. 21-33.Fernández Campos, A., I. González Mendizábal & M. Pérez Gómez, coords. (2010) «TIC y lengua: El reto del cambio metodológico», , 401, pp. 51-53.


137

Lara, T. et al. (2009) La competencia digital en el área de Lengua, Barcelona, Octaedro.Manresa, M., C. Duran & L. Ramada (2012) «Les TIC en les seqüències didàcti-ques de llengua i literatura», Articles de Didàctica de la Llengua i la Literatura, 57, pp. 36-48.Rodríguez Gonzalo, C., ed. (2008) La lengua escrita y los proyectos de trabajo. Propuestas para el aula, Catarroja, Perifèric.

Construccions connectives causals en el debat parlamentariMartí Mestre Melià

Les construccions causals constitueixen un mecanisme lingüisticodiscursiu destacat en l’argumentació (Moeschler 1985; Adam 1992), especialment en els textos del nostre corpus, pertanyents al subgènere del discurs polític del debat parlamentari, que es basa alhora en la confrontació i en la col·laboració individual i grupal (Cuenca 2014). Al-guns dels treballs teòrics sobre les construccions causals en llengua catalana (Cuenca 1991; Viana & Suïls 2002; Saldanya 2015) fan que hi haja una base conceptual sòlida i consolidada que permet contribuir a l’estudi d’aquest tipus d’estructures d’una forma més extensiva, com en el nostre cas, amb el llenguatge real com a punt de partida. L’objectiu d’aquest treball és fer una anàlisi de les construccions connectives binàries marcades per connectors causals a partir de la relació semàntica de causa-efecte i

anteriorment (Cuenca & Mestre 2015): des d’una perspectiva estructural, amb l’anàlisi -

sivitat (Cuenca 2006; Diessel & Hetterle 2011; Saldanya 2015); i des d’una perspectiva semanticopragmàtica, amb l’aplicació de la divisió en estructures de contingut, epis-tèmiques o d’actes de parla (Sweetser 1990; Lagerwerf 1998). Tot plegat permet el tractament de les dades des d’un enfocament discursiu, partint d’altres treballs (Cuenca 2013), amb l’anàlisi del paper que exerceixen aquestes estructures en la construcció del text i la funció que tenen en el discurs, especialment en relació amb el gènere i el tipus de text.

-

el total de connectors, la qual cosa fa que els moviments argumentatius siguen majo-

responen a les característiques pròpies de l’oral: nombre relativament elevat de con-nectors amb una varietat de formes reduïdes i amb un paper destacat de la conjunció perquè.


138

Finament, la quantitat de construccions binàries causals aproxima el debat parlamen-

dosi d’informalitat.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESAdam, Jean-Michel (1992) , París, Nathan. [Citem per la 3a edició París: Armand Colin, 2011.]Cuenca, M. Josep (1991) L’oració composta (II , València, Publica-cions de la Universitat de València.— (2006) La connexió i els connectors, Vic, Eumo.— (2013) «Causals constructions in speech», dins C. Bolly & L. Degand (eds.), Text-Structuring. Across the Line of Speech and Writing Variation (Corpora and Language in Use), II, Lovaina la Nova, Presses Universitaires de Louvain, pp. 17-31.— (2014) «The use of demonstratives and context activation in Catalan parliamen-tary debate», Discourse Studies, 16(6), pp. 729-752.Cuenca, M. Josep & Martí Mestre (2015) «Use of connectives and argumentation in Catalan parliamentary debate», en premsa.Diessel, Holger & Katja Hetterle (2011) «Causal clauses: A cross-linguistic inves-tigation of their structure, meaning, and use», dins Peter Siemund (ed.), Linguistic Universals and Language Variation, Berlín, Mouton de Gruyter, pp. 21-52.Lagerwerf, Luuk (1998) Causal Connectives Have Presuppositions. Effects on Co-herence and Discourse Structure, La Haia, Holland Academic Graphics.Moeschler, Jacques (1985) Argumentation et conversation, París, Hatier-Crédif.Pérez Saldanya, Manuel (2015) «Les construccions causals en català: classes i nexes que les introdueixen», Els Marges, 105, pp. 10-38.Sweetser, Eve (1990) Aspects of Semantic Structure, Cambridge, Cambridge University Press.Van Dijk, Teun A. (2000) «Parliamentary discourse», dins Teun A. Dijk & Ruth Wodak (eds.), -pean States, Klagenfurt, Drava, pp. 45-78.

Joan Solà et al. (coord.), Gramàtica del català contemporani, vol. III, Barcelona, Empúries, pp. 2937-2975.


139

L’ús de la llengua catalana en les tecnologies asíncrones electròni-quesAnna Isabel Montesinos López (Universitat Politècnica de València)

Ara per ara, es considera Internet com una gran facilitadora de la conversa escriptural i de les noves formes de relat, en què el tret més important de les comunitats virtuals és la identitat textual, atés que els textos electrònics contenen els trets d’identitat de les

-nalitat de la pantalla, la tecnologia digital facilita nivells d’afectivitat, intimitat i informali-tat sense precedents.

La nostra proposta d’estudi s’emmarca en el repertori comunicatiu, especialment referit

participants dels actes comunicatius. Així mateix, l’objecte d’estudi són diverses tec-nologies asíncrones (grups de Facebook, grups de discussió i blogs) relacionats amb diversos àmbits, com són la salut, l’ensenyament i l’esport.

Finalment, la metodologia que emprem és la de l’anàlisi de corpus, en aquest cas elec-trònics, on l’objectiu principal és l’estudi pragmàtic de la llengua catalana en la comuni-cació mediatitzada per ordinador.

Els quaderns de camp d’Antoni M. Alcover en l’era digitalMaria-Pilar Perea (Universitat de Barcelona)

Des de 1900 a 1928 el dialectòleg manacorí Antoni M. Alcover (1862-1932) va reco-

localitats del domini lingüístic català. Les dades recollides pertanyen als àmbits de la fonètica, la morfologia, el lèxic, la sintaxi i el folklore, i, addicionalment, en alguns casos, incorporen valuoses referències de caràcter sociolingüístic.

-cat a la base de dades resultant de la digitalització del contingut dels 65 quaderns que Alcover va emplenar al llarg dels seus viatges. La base de dades conté 74.000 registres,

la fonètica; 9.967 a la morfologia; 3.435 a la sintaxi; 59.150, al lèxic; i 1.676, al folklore. Ara aquests materials s’hostatgen al Portal Antoni M. Alcover (http://alcover.iec.cat/), amb seu a l’Institut d’Estudis Catalans, com també els mapes que se’n deriven.

La presentació mostrarà el procés de creació de diferents tipus de mapes i explicarà les conseqüències de seleccionar i d’adaptar els materials lingüístics provinents de la base de dades original per aconseguir una visualització dels resultats més acurada.

La cartografia de les dades dialectals facilita el desenvolupament d’estudis tant


140

sincrònics com diacrònics, alhora que permet el seu tractament estadístic i la possibi-litat de creuar els resultats amb dades provinents d’altres projectes que comparteixin elements comuns.

Intertextualitat verbal i no verbal en textos publicitarisLídia Pons i Griera (Universitat de Barcelona)

Aquesta comunicació se centra en l’anàlisi d’algunes connexions de sintagmàtica in-terna —segons el valor que dóna a aquest concepte R. Harris (1993)— que es pro-dueixen entre els diferents elements lingüístics i no lingüístics que conformen un anunci

d’aquestes connexions, en l’anàlisi d’algunes relacions intertextuals que es produeixen entre un anunci concret i altres tipus de textos no necessàriament publicitaris.

Sense entrar en les consideracions teòriques ni en l’evolució del concepte d’intertextualitat

M. Bajtin sobre les relacions entre discursos i J. Kristeva creés el terme, ni sense entrar

per J. Genette (1982), l’anàlisi que es presenta en aquesta comunicació té en compte un valor d’intertextualitat semblant a la interpretació que en fan R. A. de Beaugrande i

-cia que se establece entre, por un lado, los procesos de producción y de recepción de un texto determinado y, por otro lado, el conocimiento que tengan los participantes en la interacción comunicativa de otros textos anteriores relaciondos con él».

A partir, doncs, de la consideració de qualsevol anunci com un text comunicatiu espe-

combinar-se elements lingüístics i paralingüístics escrits i orals amb altres elements visuals, auditius i icònics, es tracta de presentar l’anàlisi d’alguns anuncis concrets.

formes de publicitat. En segon lloc, tenint en compte els elements localitzats en cada text i les seves propietats, es tracta de determinar com s’estableixen les relacions inter-

mostres d’allò que J. M. Adam i M. Bonhomme (1997) anomenen la capacitat vampirit-

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESAdam, J. M. & M. Bonhomme (1997) L’Argumentation publicitaire, París, Nathan.Beaugrande, R. A. de & W. U. Dressler (1981) «Intertextualidad», dins R. A. de Beaugrande & W. U. Dressler, , Barcelona, Ariel, Barcelona, pp. 249-281. [Versió castellana de S. Bonilla, 1997.]


141

Genette, J. (1982) Palimpsestes. La littérature au second degré, París, Seuil.Harris, R. (1993) La sémiologie de l’écriture, París, CNRS.Kristeva, J. (1969) «Le mot, le dialogue et le roman», dins J. Kristeva, Séméiotiké.

, París, Seuil, pp. 143-173.

Les edicions del diccionari Saura a partir de l’apunt d’un blogJoan Puig Malet (IES Estany de la Ricarda - Prat de Llobregat)

El naturalista barceloní Santiago (o Jaume) Àngel Saura i Mascaró (1818-1882) fou també l’autor del diccionari català més reeditat i reelaborat del segle XIX. Aquest apa-regué el 1851 amb el títol de

diccionarios de dichas lenguas publicados hasta hoy dia (Barcelona, Librería de Esté-van Pujal, editor) i el seu complementari invers castellà-català el 1852, amb el mateix editor. Gaudí de tal popularitat que seixanta anys després encara es publicava, arribant

-embocà en un cas de plagi per part de Josep Pujol i Serra. Finalment, el 1995 l’editorial valenciana París-València publicà un facsímil de la part del refranyer que aparegué al

fonts de llengua escrita per al diccionari català-alemany i alemany-català d’Eberhard Vogel i per al monumental DCVB, a banda que amb el pas del temps anà millorant substancialment els seus articles.

Les desenes de reedicions —entre els dos sentits— d’aquesta petita obra suposen

el tracti (Marcet & Solà 1998, Rico & Solà 1995, Colon & Soberanas 1986…). Per tal d’afrontar aquesta qüestió, l’any 2008 vam publicar un apunt al blog Gazophylacium (Premi Blocs Catalunya, 2008) sota el títol «Les edicions del diccionari Saura: un puzle incomplet». L’ajut de les diverses aportacions dels comentaristes, juntament amb l’ús d’altres eines digitals com la xarxa social de catalogació de biblioteques LibraryThing, ens ha permès, amb el pas del temps, anar trobant més exemplars d’aquest útil manual

però millora el de qualsevol intent anterior de concretar mitjançant les diferents edicions la popularitat del diccionari Saura.


142

-tica i sintàctica de l’experimentadorCarles Royo i Bieto (Universitat de Barcelona)

Els verbs psicològics catalans són un clar exemple de la varietat i el dinamisme de la llengua, del caràcter «viu» i canviant que la caracteritza. Des de l’estudi de Belletti i

-jExp són verbs transitius amb experimentador subjecte i tema objecte (1a); els tipus II o AcExp són verbs transitius amb experimentador objecte i tema subjecte (1b), i els tipus III o DatExp són verbs intransitius amb experimentador datiu i tema subjecte (1c). Ara

-

(1) a. SubjExp L’Arnau odia el bacallà. b. AcExp La Maria sorprèn l’Arnau. c. DatExp A l’Arnau li agrada la Maria. d. SubjExp sense tema L’Arnau pateix. e. Alternants dels AcExp L’Arnau es sorprèn. No alternants L’Arnau s’emmurria. f. Alternants dels DatExp L’Arnau s’agrada de la Maria. (cf. Rigau 1990) No alternant L’Arnau es penedeix d’haver-ho fet.

L’únic cas en què l’experimentador no presenta preeminència semàntica i sintàctica és el dels verbs AcExp. Habitualment, l’experimentador és el participant més promi-nent de l’escena conceptual que l’oració denota, i queda col·locat a l’inici de l’oració, posició prototípica d’un subjecte. Fins i tot un bon nombre de verbs AcExp presenten un alternant sense un agent o causador, amb canvi d’ordre oracional i preeminència de l’experimentador: segons els diferents autors, pot presentar-se amb acusatiu o amb datiu (A l’Arnau {el/li} sorprèn la conducta de la Maria).

Tenint en compte Dowty (1991) i Cuenca (2005), els papers temàtics es poden con-

es concep habitualment com un (proto-)agent perquè comparteix característiques se-màntiques dels agents prototípics i, com a tal, li correspon habitualment la posició de subjecte i la preeminència semàntica i sintàctica dins l’oració

Només quan l’experimentador hagi de «competir» dins l’oració amb un candidat que sigui agent o que sigui un causador no agentiu, quedarà l’experimentador relegat en la preeminència oracional. És el cas de les oracions causatives de canvi d’estat amb verbs AcExp. Aquest fenomen també pot explicar per què oracions considerades no normatives amb acusatiu com les de (2) —en un context agentiu— es poden trobar


143

en publicacions o per internet i no sonen gaire estranyes a determinats parlants. Fins i tot podem trobar un canvi de règim acusatiu/datiu segons si el context és agentiu o no respectivament (3).

(2) b. Elles van rebre el noi amb gran alegria i totes es desfeien per agradar-lo.(3)

En aquest context, destacarem el règim del verb interessar, que ha esdevingut tema de debat lingüístic (cf. Cabré & Mateu 1998, Ginebra & Montserrat 2002, entre d’altres);

recull en un context idèntic pot crear confusió. La comprensió dels mecanismes oracionals de preeminència semàntica i sintàctica pot ser una eina útil a tenir en compte a l’hora d’esbrinar el règim adequat d’aquest verb.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESBelletti, Adriana & Luigi Rizzi (1988) «Psych-Verbs and Theta-Theory», -guage and Linguistic Theory, 6, 3, pp. 291-352.Cabré Monné, Teresa & Jaume Mateu Fontanals (1998) «Estructura gramatical i normativa lingüística: a propòsit dels verbs psicològics en català», -vista de traducció, 2, pp. 65-81.Cuenca, Maria Josep (2005 [2003]) Sintaxi catalana, Barcelona, UOC.

= Institut d’Estudis Catalans (2007) Diccionari de la llengua catalana, 2a ed. [1995], Barcelona, Institut d’Estudis Catalans / Enciclopèdia Catalana / Edicions 62. [Consulta en línia <http://dlc.iec.cat/>.]Dowty, David (1991) «Thematic Proto-Roles and Argument Selection», Language, 67, pp. 547-619.Ginebra, Jordi & Anna Montserrat (2002) «Sobre el règim del verb “interessar”», Llengua i Ús, 25, pp. 44-48.Rigau, Gemma (1990) «Les propietats d’agradar: estructura temàtica i comporta-ment sintàctic», Caplletra, 8, pp. 7-19.


144

A refranys em convides! Gènesi, desenvolupament i primers resul-tats de l’enquesta digital «Els refranys més usuals de la llengua catalana»Xus Ugarte Ballester (Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya), Joan Fontana Tous (Universitat de Barcelona) i Víctor Pàmies Riudor (Universitat de Barcelona) i José Enrique Gargallo (Universitat de Barcelona)

El projecte «Els refranys més usuals de la llengua catalana» (http://www.refranysme-susuals.cat/), impulsat des de les universitats de Barcelona i Vic, malda per aconseguir un miler d’enquestes digitals,* que aportin informació paremiològica de tots els territoris de parla catalana. No endebades, l’enquesta s’adreça a tota persona capaç de parlar qualsevulla variant del català, independentment de l’edat, el sexe, la llengua materna i/o paterna, l’origen, la residència o l’orientació professional. A través dels resultats ob-

coneix i segueix viu a la parla quotidiana.

La comunicació es dividirà en tres parts: en primer lloc, analitzarem les fonts biblio-

qual també hem consultat experts de les diverses zones lingüístiques), a un corpus transversal de quatre-cents noranta-set refranys, dividits en quinze àmbits temàtics (com ara, meteorologia, menjar i beure, relacions entre homes i dones, lleure, religió i creences, etc.).

Segonament, bo i maridant els refranys amb les noves tecnologies, ens centrarem en el format digital de l’enquesta, un document Excel en què, a part de les dades perso-nals (nom, cognoms, adreça electrònica, data i lloc de naixement, lloc de residència i llengües materna i paterna), es demana als participants que, per a cada refrany, triïn una de les tres opcions següents: si el coneixen (S), si el desconeixen (N), o bé si el coneixen i, a més, l’usen habitualment (U). D’altra banda, cada parèmia ofereix una casella de «Variants» perquè hi anotin qualsevol diferència (de caire dialectal, local, personal, etc.) respecte al refrany proposat, ja que l’enquesta no es proposa estan-darditzar els resultats, sinó, ben al contrari, respectar i espigolar les particularitats de

(via correu electrònic, pàgina web, Twitter i Facebook) una enquesta d’aquestes di-mensions, la realització de la qual comporta una concentració i un esforç notables per part de l’enquestat. Finalment, cadascun dels quinze blocs temàtics inclou un apartat («Més») que el participant pot emplenar amb tots els refranys d’aquella secció que hi trobi a faltar.


145

En tercer lloc, mostrarem, sumàriament, els resultats de l’enquesta: total de partici-pants, dividits per edat, sexe, procedència, etc. D’altra banda, gràcies al procés d’informatització de les enquestes, podrem elaborar un rànquing amb els refranys més votats; vet aquí una informació que, analitzada en funció de les diverses àrees dialec-tals, ens permetrà esbrinar si un refrany resulta usual arreu del territori o bé en una determinada zona.

* Ara per ara, 8 de gener de 2015, se n’han obtingut 834.

Les llegendes sobre la passió de Jesús a la tradició catalana: orali-tat, evangelis i corpus digitalitzatsCaterina Valriu Llinàs (Universitat de les Illes Balears)

En els corpus llegendaris dels països de tradició cristiana són habituals els relats que es relacionen amb les Sagrades Escriptures, tant de l’Antic com del Nou Testament. Sovint es tracta de petites narracions que glossen aspectes puntuals o marginals del que allà s’explica i els desenvolupen d’una manera poètica o còmica, o bé són tradi-cions paral·leles que comparteixen amb la Bíblia episodis i personatges però que creen nous arguments que no apareixen en el llibre sagrat. D’entre aquest conjunt de mate-rials narratius en destaquen molt especialment els relacionats amb la vida de Jesús,

i mort. En aquest estudi —amb l’ajut de la base de dades Bibliofolk— confeccionarem un corpus de llegendes sobre la passió i mort de Jesús publicades en llengua catalana des de mitjans del s. XIX ençà i n’analitzarem el contingut, la forma i la simbologia, així com la seva vinculació amb altres llegendes de caràcter religiós

147

De la paraula viva a la paraula digital


´

Resums de la sessió temàtica«Discurs ‘verbal’ i multimodalitat: oral / escrit / digital»Coordinador: Lluís Payrató (Universitat de Barcelona)

De la paraula viva a la paraula digital Sessió temàtica

149

La paraula digital i els usos lingüístics escritsUniversitat de Barcelona)

de mitjans i medis que encara anomenem noves tecnologies? Des del processadors

Whatsapp; des de la premsa digital —i totes les possibilitats d’interacció amb i entre els

Entre les múltiples respostes que es deuen poder donar a aquesta pregunta, mira-rem de proposar-ne algunes a partir de l’anàlisi de textos produïts en diversos àmbits (col·loquial, acadèmic, editorial, periodístic, comercial…), que tenen en comú l’entorn tecnològic a què ens referíem més amunt. Sens dubte, entre els aspectes positius que ha proporcionat la tecnologia a l’escriptura, hi ha les facilitats per a la comunicació immediata (pública i privada), per a la revisió i la millora dels textos un cop publicats, i per a l’autoedició, i el consegüent abaratiment de costos en la producció de textos de formats senzills. Entre els negatius, i en part com a conseqüència dels anteriors, l’aparició —i a vegades l’assumpció com a «normals»— d’errors verbals (gramaticals

contextos formals. Entremig, un cert grau de col·loquialització dels usos que probable-ment ve de més lluny i que s’explica també per altres factors, i que cal valorar d’una manera més matisada.

I en el rerefons de tot plegat, una altra pregunta que només el temps i l’evolució dels avenços tecnològics mateixos permetran, potser, respondre: ¿com s’hauran d’adaptar

per exemple—, la normativa gramatical, els criteris vinculats als diferents registres, les

s’insereixen els usos de la paraula digital?


150

De la paraula viva a la paraula digital: paraules, discursos i modes/medisLluís Payrató (Universitat de Barcelona)

sessió temàtica ens adonaríem de com d’imbricades i complexes poden arribar a ser

-sament fet llenguatge, però alhora (com a col·loquialisme), com una xerrameca incon-trolada. «Verbal» vol dir «fet de paraules», en una accepció, però en una altra «oral» (i de fet «de paraula» vol dir «oralment»), per bé que tots sabem que les paraules també s’escriuen i romanen en els escrits... en els quals s’ha perdut l’entonació i la prosòdia de l’oralitat. «Multimodal» sol voler dir diversitat de modes (de producció), però també de canals i de medis (de disseminació). I «digital» no solament vol dir relatiu als dits... o als dígits...

Tenint en compte aquest rerefons, l’objectiu d’aquesta sessió temàtica és centrar-nos en l’anàlisi verbal i multimodal del discurs, tal com se’ns mostra avui en diferents àmbits i a través de diferents canals i medis per, si més no, destacar-ne la varietat i complexi-tat, i apuntar-ne interpretacions i explicacions: del discurs vist des de l’angle normatiu,

discursives que s’han creat. Al capdavall, contribuir a esbrinar com els interlocutors -

binades i integrades, i posar de manifest quins són els problemes que ens presenta la seva anàlisi.

Paraula, gèneres textuals i interaccióVicent Salvador Liern (Universitat Jaume I)

Tot un potentíssim corrent de la lingüística actual postula que cal entendre el llenguatge com un fenomen comunicatiu vinculat a la (inter)acció. En aquest sentit, l’estudi dels

que han emergit d’aquests usos, ha de correlacionar-se amb l’activitat social tal com es

mentals de situacions actuacionals. En el marc de l’activitat social, les accions ver-

establir un contracte comercial o acords de qualsevol altra mena), poden descriure accions (relat dels fets esdevinguts, textos procedimentals, pronòstics mèdics) o bé acompanyar-les en sèries paral·leles (converses simultànies amb l’execució de tre-


151

balls, maniobres de distracció verbal de l’interlocutor mentre se li roba una pertinença o se li practica una cura clínica dolorosa). Per mitjà de la paraula (oral, escrita o digital-virtual), doncs, realitzem accions o resemiotitzem processos, situacions o objectes del món, com a produccions verbals, que s’adrecen a uns interlocutors presents, absents o imaginats.

Aquesta concepció del llenguatge implica que la tipologia dels gèneres discursius està

típiques d’aquests contextos on es motivaran les opcions estilístiques o de registre congruents amb el gènere.

Més que no pas remetre a les molt diverses fonts teòriques que han contribuït a alimen-tar aquesta concepció del llenguatge (Vigotsky, Habermas, Halliday, Bronckart, Van Dijk, Scollon...), es tracta d’aplicar aquest plantejament a l’observació de la variació d’usos del català per mitjà d’exemples il·lustratius, sense oblidar l’àmbit comunicatiu d’internet, que sens dubte introdueix transformacions en els esquemes d’interacció.

La paraula i les arts escèniquesEulàlia Salvat Golobardes (Universitat de Barcelona)

Sense voler endinsar-nos en el món de la teoria de les arts escèniques, en què la diver-sitat i multiplicitat de gèneres i formats és un fet i en què les innovacions i la creació de nous llenguatges són constants, ens centrarem en la paraula i en els principals compo-nents que intervenen en un muntatge per veure els efectes que aquests components poden exercir sobre els elements lingüístics.

En termes generals, la paraula, en les arts escèniques textuals, primer és escrita i des-prés és dita. Es parteix d’un autor i d’un text que ha de ser dit/interpretat pels actors, acompanyat a vegades d’acotacions i paratextos que donen més informació sobre els personatges (caracterització física i/o psicològica), l’espai, el moviment, etc., i que cal tenir en compte quan aquest text es llegeix i sobretot quan es posa en escena.

D’altra banda, cal considerar també altres factors. En l’àmbit de les arts escèniques la paraula supera clarament els límits estrictament lingüístics i adquireix una altra dimen-

perquè hi poden sumar un seguit de components que la paraula per si mateixa (escrita o dita en un context neutre) no té. Així, per exemple, la intensitat i el to poden variar depenent de l’òptica des de la qual es planteja l’obra, del bagatge personal del director, del físic i les qualitats interpretatives dels actors, i de totes les aportacions esceno-

oblidar el marc on es representa l’obra ni el públic, un dels components bàsics i que


152

transmet.

És per tots aquests motius, que un mateix text, en versions diferents, fetes per actors,

Fins i tot, i portat a l’extrem, un mateix muntatge resulta diferent cada dia, en aquest

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESAbellan, J. (1983) La representació teatral, Barcelona, Edicions 62.Fàbregas, X. (1973) Introducció al llenguatge teatral, Barcelona, Edicions 62.Kress, G. & Theo Van Leeuwen (2001) contemporary Communications, Londres, Arnold.Rosselló, Ramon X (1999), Anàlisi de l’obra teatral (teoria i pràctica), València / Bar-celona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Xarxes socials Gencat: com participar en entorns 2.0?Marta Torres Vilatarsana (Generalitat de Catalunya)

La Generalitat de Catalunya, com moltes institucions, ja fa temps que és present a les principals xarxes socials, uns entorns on la «multimodalitat digital» combina (hiper)text, imatge i so amb múltiples canals comunicatius que obren moltes oportunitats a l’atenció ciutadana.

socials assumeixen un doble repte:

— Comunicar en un entorn que no és pròpiament Administració i que a més pertany a una empresa, amb les seves pròpies normes comunicatives.

— Fomentar la participació i gestionar la interacció amb la ciutadania.

-

d’aquestes xarxes socials però que han de trobar un equilibri entre el nivell de formalitat propi de la Generalitat (i de la informació que ofereixen) i la informalitat que caracteritza les xarxes socials i els seus usuaris.

L’anàlisi es complementa amb dades qualitatives: les conclusions d’unes sessions de formació adreçades a personal de l’Administració sobre els aspectes que són objecte d’aquesta comunicació.


153

També donarem compte d’algunes claus per interpretar la participació o el silenci, espe-cialment a Facebook, tant de la ciutadania com del personal al servei de l’Administració. Els rols de cadascú es difuminen en un entorn com el de les xarxes socials: es tracta d’una oportunitat per a la col·laboració o d’un escull que genera silenci?


i sessions temàtiquesOrganització:

Amb el patrocini de:

amb el patrocini de - uv.es · el francés, amb el mateix accent d’intensitat del català, no el...

Documents