adellÀ del riu - cossetania.com · al passar per da-vant del cafè de les quatre carreteres,...

ADELLÀ DEL RIU

Notes de Color — 97

JORDI GILABERT

XXXVI Premi de Narrativa Ribera d’Ebre

Adella� del riu.indd 5 12/06/19 11:37

Primera edició: agost del 2019

© del text: Jordi Gilabert Tomàs

© d’aquesta edició: 9 Grup Editorial

Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91 [email protected]

www.cossetania.com

Disseny i composició: 3 × Tres

Impressió: Romanyà Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-854-3

DL T 653-2019

Aquesta obra ha estat guardonada amb el XXXVI Premi de Narrativa Ribera d’Ebre. El jurat el formaven Roc Aragonès, Andreu Carranza, Raquel Estrada,

Jordi Montagut i Rosa Maria Pros.

Editat amb la col·laboració de:

Ajuntament de Vinebre


Per a Anna, perquè sense ella no hi hauria novel·la; per a Aitor, Laia, Andrés i Anna Gilabert, perquè

sense els seus consells no seria tal com és; per a la gent de la Ribera d’Ebre, perquè sense ells Adellà del riu

s’hauria quedat tancada en un calaix.


165

ÍNDEX

Capítol i. Xiquets, s’ha acabat lo ball… ............................................. 9

Capítol ii. Pere, lo de la Finca Gran ................................................. 17

Capítol iii. Sospites ......................................................................... 27

Capítol iv. Es desferma la violència… ............................................. 33

Capítol v. Criden a files ................................................................... 47

Capítol vi. La riuada ....................................................................... 55

Capítol vii. Ofensiva de l’Aragó, es desperta la fera… ..................... 61

Capítol viii. La guerra arriba a casa… ............................................. 67

Capítol ix. Illa de Mar ..................................................................... 73

Capítol x. Converses a la fresca ........................................................ 85

Capítol xi. L’estraperlo .................................................................... 97

Capítol xii. Saturní ....................................................................... 109

Capítol xiii. El pas de l’Ebre .......................................................... 121

Capítol xiv. Retirada ..................................................................... 135

Capítol xv. Denúncies, interrogatoris i detencions ........................ 139

Capítol xvi. Consell de guerra ....................................................... 147

Capítol xvii. Pilats ........................................................................ 151


9

capítol i

XIQUETS, S’HA ACABAT LO BALL…

Sonen les últimes notes del pasdoble Horchatera valenciana. Les pare-lles, sufocades i rialleres, volen per la pista del Salón de Verano, ple-

na de banderetes i bombetes de colors. No és res de l’altre món, aquell local, però hi ha molt ambient i hi acudeixen tots els jóvens del poble.

Quasi ningú se n’adona quan l’agutzil puja a l’escenari. Flac, amb poques dents i una mica encorbat, es col·loca bé la gorra i fa sonar el cornetí. Aquella estridència causa sorpresa. Tothom gira el cap mentre es torquen la suor i es demanen silenci els uns als altres.

—Xiquets, vinc a notificar-vos que el ball s’ha acabat. Hi ha hagut un intent d’aixecament militar que ha fracassat, però, per precaució, l’autoritat ha ordenat que tothom vaigue cap a casa. O sigue que, au, xiquets, porteu-vos bé i, amb tranquil·litat, aneu abandonant lo local. Tindreu més dies per a ballar.

Mentre l’orquestra recull els instruments, se senten xiulets i crits de desaprovació, però tothom comença a desfilar. Saturní, Carme i els seus amics s’acaben les begudes i marxen cap a la sortida. Al passar per da-vant del cafè de les quatre carreteres, observen que encara és ple i que al carrer hi ha un bon grup d’hòmens drets. Tothom escolta la ràdio en silenci. S’insisteix en el fracàs de la rebel·lió, però alhora es fan crides per a la defensa de la República i es demanen voluntaris.

Saturní diu adeu als seus amics i es lliga els camals dels pantalons amb unes agulles de la corda que sempre porta a la butxaca quan va mudat. No vol embrutar-se amb el greix de la cadena. Agafa la bicicleta i marxa cap a casa. Troba el seu pare fumant a fora el carrer. No se sap


10 Jordi Gilabert

res del cert, però no pinta bé… Sembla que no és tan poca cosa com volen fer creure. Poc temps després acudeix Josep, son germà gran, i l’oncle Quimet, fadrí vell que viu en una caseta tocant a la masia. Tots fan cara de circumstàncies.

—Ja vorem com s’aixeca el dia, ara a dormir —demana el pare des-prés que uns i altres haiguen dit la seua.

—Hem d’anar a l’arrossal demà? —pregunta Saturní, sempre dispo-sat a afegir-se a qualsevol aventura.

—Tu què trobes? Potser esperes que els revoltats mos birben la terra? —deixa anar el pare amb un punt de sarcasme.

—I si les coses s’emboliquen? —insisteix.—Per molt que s’emboliquen, tardaran molt a arribar a este cul de

món —el pare dona la conversa per acabada.—Natros som republicans, no? —pregunta Saturní, que no té les

coses gaire clares.—Som republicans —li contesta el pare des de la porta—, però nin-

gú mos farà la faena per això.Aquella nit Saturní dorm malament. A les quatre ja té els ulls com

a fanals. S’aixeca abans d’hora, muny la cabra i, com cada matí, deixa la llet a la cuina. Al cap de poc temps els pares baixen de dalt la sala. Pepa posa la llet a bullir i fa cafè de tupí. Col·loca el pa damunt la taula i reparteix les escudelles i les culleres. Tots es van assentant després de rentar-se la cara en un poal a fora al carrer. Farà un dia calorós. Ara, a primera hora del matí ja es nota la basca, aquella humitat apegalosa que no deixa respirar.

Es mengen les sopes en silenci. Trenquen trossos de pa sec, deixen que s’ameren de llet i cafè i se’ls empassen gotejant. Si no es va amb compte, sempre queda un reguerall de gotetes marrons a la taula. Men-tre esmorzen, el pare reparteix la faena: ell i Saturní tiraran el guano, i Josep començarà a fer un birbó a la sort del Riet.

—Què deu haver passat? —pregunta Saturní, inquiet.—Esperem que tot acabe bé i que ningú prengue mal, però natros a

la nostra; Josep, prepara el carro i l’egua. Saturní, quan acabes d’esmor-zar ajuda’l a carregar el guano. En acabat, ves a buscar el pa —li demana Joan.


11Adellà del riu

Mentre la mare posa les fiambreres del dinar dins d’un saquet, Sa-turní surt disparat. Potser al forn sabran alguna cosa. Com que tothom passa per aquell lloc a la matinada, s’hi recullen moltes veus volanderes. Allí se sap si algú s’ha mort aquella nit, o ha nascut, o si dos veïns han arribat a les mans per una fita o pel torn de regar.

—No se sap res del cert —li explica el forner amb la samarreta ama-rada de suor—, però pareix que la cosa és més grossa del que es diu. Compte que no acabéssem en una guerra. A vore si a migdia, quan donen les notícies, sabem millor a què atendre-mos —el forner torna a l’obrador i deixa Saturní amb la paraula a la boca.

Ell es requeda uns pocs minuts per si arriba algú amb més informa-ció. Amb la bicicleta encara estarà al tros abans que son pare. Entra un veí que informa que han destituït l’alcalde i que ara mana una junta que li diuen lo comitè. Sembla que està formada pels representants dels partits d’esquerres, els rabassaires, els de la CNT, els de la FAI, els de la UGT i coses així. Es diuen alguns noms, però no se sap res segur.

Saturní no es pot esperar més. Si fa tard, son pare s’emprenyarà. Pedaleja amb força. Està orgullós de la seua bicicleta. La va voler amb manillar i seient de corredor. Ha d’anar una mica massa gitat i, al prin-cipi, li feia mal el cul, però ara ja s’hi ha acostumat. També porta una botzina, potser una mica massa gran, però a ell li agrada així. Xala molt quan la fa sonar i les xiques es giren sobresaltades. Tots els dies, a l’ar-ribar a casa, troba un moment per a netejar la bicicleta i engreixar la cadena. No és qüestió de deixar que es face malbé. Va comprar-la amb els diners que havia guanyat plantant arròs a estall. L’any passat ja va treballar com els hòmens fets i drets i no es quedava enrere encara que la faena sigués molt dura. Tot el dia acotxat amb el fang fins als genolls; però després, al tardet, quan plegava i es rentava, encara li quedaven forces per a anar al cafè o a festejar.

En un mapa a escala, compta la distància que hi ha fins a Tortosa, Tarragona o Barcelona i calcula les hores o els dies que tardaria a arribar. És clar que tot dependria de l’estat de les carreteres que trobés, però suposa que serien millors que les que tenen al Delta, això segur. També hauria de tindre en compte les pujades, ja que aquí tot és pla com el palmell de la mà.


12 Jordi Gilabert

A l’arribar al pont del canal veu un home amb una gorra i una esco-peta penjada al muscle, que es posa al mig del camí amb el braç enlaire i el fa aturar. Saturní el reconeix.

—Què passa, Agustí?—Soc de la milícia popular. La patrulla de control té ordres d’iden-

tificar tots los que entren i surten del poble —li respon amb solemnitat.—I això?—Lo país passa per moments difícils. Los cacics, los capellans i molts

militars s’han revoltat contra el poble i mos veiem obligats a defensar-mos.

—Tan grossa és la cosa?—Són moments incerts. On vas?—Tu què trobes? A treballar. —Hem de mirar que no s’escape cap dels col·laboracionistes de la

rebel·lió. Tinc ordres molt clares del comitè.—Així què? Puc passar o me’n torno a casa, Agustí?—Passa, però demà potser necessitaràs una autorització. Recorda

que si veus algun individu sospitós per allà dins tens l’obligació d’infor-mar-ne el comitè.

—Pos sí que estem ben apanyats, una autorització per a anar a l’arros-sal. Me penso que en feu un gra massa —li diu mentre puja a la bicicleta i marxa procurant evitar els batedors. Fa poc que ha plogut i les carrete-res estan plenes de roderes dels carros que han deixat un fang endurit. Si t’entra la roda en un d’aquells solcs no manes de la bicicleta. S’ha d’anar amb un pam d’ulls. Els han promès que aviat tindran les carreteres prin-cipals empedrades i, així, quan plogue ja no es quedaran aïllats enmig d’aquell fangutxer, però ell no ho veu clar. L’obra costa molts diners. Son pare ja el va advertir que no es cregués res del que deien els polítics abans de les eleccions, que després s’oblidaven de tot. Li va explicar que, en el fons, no tenien cap interès a millorar les carreteres, que així la gent del Delta es veia obligada a pujar l’arròs a Tortosa amb el carrilet i donaven vida a la ciutat. Per tant, que no es fes moltes confiances.

Li va contar també que no se sabia quants anys feia que prometien una escola nova i els xiquets encara aprenien en un corral, perquè no se li podia dir d’altra manera. Un dia va vindre el ministre d’Educació i ho va tornar a prometre, però res. Son pare, que allavons era l’alcalde peda-


13Adellà del riu

ni —el poble, en realitat només era un barri de Tortosa, una agrupació de masies aïllades enmig dels horts, perdut de la mà de Déu—, es va entusiasmar, deia a tothom que ara sí, que la República no fallava, però van passar els mesos i els anys i l’escola no va arribar. Alguns adversaris polítics se li’n burlaven, li deien Joanet lo de l’escola. Va pujar a Tortosa a queixar-se, però només va aconseguir que les autoritats li donessen un munt d’excuses: que abans s’havia de redactar el projecte, que l’as-sumpte no estava pressupostat, que potser l’any vinent… Quan es va convèncer que no farien l’escola, va plegar del càrrec i els va dir que se’n busquessen un altre per a prendre-li el pèl, que sense carreteres i sense escoles un poble no podia sortir de la misèria. Li van recordar que no es podia queixar, que els darrers anys a la ribera s’havia viscut una gran revolució, i que no calia que exagerés tant, ni que fos tan desagraït. En poc temps, els havia arribat el canal, el carrilet, la llum elèctrica, el telèfon, i fins i tot la ràdio i el cinema. També disposaven d’uns quants metges i mestres, potser no suficients, però calia tindre paciència i do-nar temps que les coses continuessen millorant després de tants anys de mal govern.

Quan pujava a Tortosa, Joan escoltava amb resignació sempre els mateixos arguments de regidors i funcionaris municipals. A la ribera no podien negar que la vida els havia millorat, que també els havia arribat el progrés. El Delta ja no era aquell lloc miserable i perdut entre les ca-nyes i els sosars on la gent malvivia en precàries barraques i emmalaltia de paludisme. Ara s’hi creava riquesa. La transformació d’aquells exten-sos salats en arrossals ho anava canviant tot. Ell els hauria contestat unes quantes coses ben clares, però preferia no dir res i tornar-se’n cap a casa. Tenia temor de fer-ne massa. No suportava el tracte que els donaven els de la capital, com si fossen uns indígenes de les pel·lícules de Tarzan.

A la nit ja se saben més coses. El cop ha fracassat a la major part del país. Els rebels no han aconseguit dominar les grans capitals ni les zones industrials. Els obrers controlen el carrer i han pres les armes contra les guarnicions que hi donaven suport. Hi ha morts als dos bàndols. Es demanen voluntaris contra el cop feixista. A Barcelona i a la resta de Catalunya la rebel·lió també ha fracassat. Regna l’eufòria i tothom parla de revolució. Hi ha barricades als carrers de moltes ciutats i hòmens armats que van amunt i avall. Els senyors i els capellans s’amaguen allí


14 Jordi Gilabert

on poden. Els carrers estan plens, i les xiques, passat el perill, surten a passejar amb mocadors republicans lligats al coll.

A l’hora de sopar, Saturní es fixa que el pare té el front tot arrugat. Quan està preocupat se li fa una profunda arruga damunt les celles, com si el cervell se li encongís i li sobrés pell. És clar que no li agrada gens el que sent. Alguns hòmens que ara, de sobte, manen al poble no li fan el pes. Uns són nouvinguts que ningú sap d’on han sortit i a altres els té per desentesos. A més, no els ha triat ningú. Només uns pocs mereixen la seua confiança, però són minoria. No n’espera res de bo. És com si en el pitjor moment d’un temporal, quan l’embarcació té tot el perill d’afonar-se, es triessen els patrons de més poc senderi per a portar-la a port.

S’ha anat a queixar als hòmens que té més franquesa, però li han respost que es tracta d’unes hores excepcionals que requereixen molta determinació i unitat d’acció, que no és moment de mirar prim. Ara cal defensar-se del cop; més endavant ja es faran les coses millor, que no és moment de crítiques contrarevolucionàries, sinó de posar-hi tots el muscle. Joan s’adona que no hi ha res a pelar, però continua convençut que amb aquells hòmens no aniran gaire lluny.

—Natros continuarem treballant com sempre. De moment, ningú anirà voluntari a cap banda. Mos quedarem a casa, que tenim molta faena —ordena als seus fills.

—Si no fem res, permetrem que els cacics i els capellans tornen a manar —opina Saturní, decebut.

—No tenim res contra els capellans. Natros no som de missa, però a mi no em fan cap nosa. Cadascú que pense el que vulgue. Per al meu gust, s’assenten massa vegades a les taules dels amos i s’obliden massa sovint dels pobres. També es preocupen molt dels pecats de la carn i poc de l’explotació dels treballadors, però això és només la meua opinió.

Després, li venen al cap un parell d’assumptes. Quan van demanar al rector que intervingués en el conflicte de les terres amb el senyor. Hi va posar mil excuses: que no ho podia fer perquè l’amo era el màxim be-nefactor de la parròquia; que sense la seua ajuda l’església no podia tirar endavant; que era una família molt cristiana que no es mereixia passar pel que estava passant; que feia poc havien donat dos sacs d’arròs per als pobres. També recordava el que els va passar a ell i a Pepa ara faria vint


15Adellà del riu

anys. Quan es van casar, estava embarassada de quatre mesos i el capellà els ho va retraure de totes les maneres possibles. Encara que, quan allò es va escampar, tampoc es pot dir que la gent del poble es portés molt millor, ni tan sols la seua pròpia família. Tothom va malparlar. A ell li era ben bé igual, però Pepa va passar molta vergonya. Joan va compren-dre de cop que la gent podia fer molt mal quan algú mostrava alguna debilitat. Passava el mateix que quan una gallina emmalaltia. Les altres començaven a picar-la fins que la mataven. Si unes pacífiques gallines actuaven d’esta manera, com ho havien de fer les persones?

—Tu, Saturní, no parles pel que sents al cafè —Joan torna a agafar el fil—. Has de valorar les persones pel que fan, no pel que diuen. Hi ha gent honrada i gent que no ho és, i això té poc a vore amb ser republicà o de missa. Jo desconfio de la gent que va a missa a fer-se perdonar els pecats i es pensa que amb això ja està tot solucionat, però també de la que es passa els dies a la taverna arreglant lo món.

—A vegades, t’has de defensar. Vostè mateix, bé que es va enfrontar amb l’amo de les terres —contraataca Saturní, frustrat perquè el seu pare no el deixa moure i anar amunt i avall.

—Això és diferent. És clar que ho vaig fer i ho tornaria a fer, perquè mos volien fotre fora sense raó, només per avarícia.

—Prou car que mos va costar —Pepa entra a la conversa mentre escura els plats—, que vas fer cap a la presó.

—No va ser per això, Pepa, que tu ho mescles tot.—No ho mesclo tot, Joan. És que tot és lo mateix. Si els molestes, te

peguen als morros, d’una manera o altra.—Com tu digues, Pepa, com tu digues —Joan prefereix retirar-se de

la discussió, perquè sap que combatre amb la seua dona és impossible.


17

capítol ii

PERE, LO DE LA FINCA GRAN

Joan estava tancat a Tarragona per assumptes de política. Era l’octubre de l’any 1934. Hi havia hagut un intent de revolta en diversos indrets

del país. Ell s’hi havia afegit per no deixar sols els seus companys. El re-bombori va ser sufocat de seguida, però després va venir la repressió. Es van detindre vuit o deu hòmens de cada poble, els més assenyalats, i els van portar a un vaixell presó. Això va coincidir amb la mateixa època en què els prenien la terra. L’amo deia que la volia cultivar pel seu compte; per això anava amb plets. Volia la terra ara que ells l’havien desermada i endolcida. A Pepa li va caure el cel damunt. Allí s’hi havien deixat mitja vida. Es va decidir a anar a parlar amb Pere, l’encarregat.

—Què passa, Pepa?—He vingut a parlar-te. Bé, a demanar-te ajuda en realitat —procu-

rava posar la veu més amable que podia.—I això? —l’encarregat es va fer el sorprès, encara que coneixia de

sobres el motiu de la seua visita.—Ja saps que Joan està tancat a Tarragona. És innocent, però en

estos temps se veu que això no té cap importància. Quan li facen lo judici, no sé què passarà. Si no en teníem prou amb això, com que les desgràcies no venen mai soles, mos heu fotut fora de la finca. Tot cau damunt de mi i no sé què fer.

—I què demanes?—Que m’ajudes. Durant molts anys vau ser bons amics. No us amo-

llàveu.—D’això fa molt temps. Saps per què va acabar la nostra amistat?


18 Jordi Gilabert

—Per la terra, o per política suposo…—Això va vindre encabat. No t’ho ha contat mai? Mos vam barallar

per tu. M’agradaves molt i encara m’agrades, però el vas triar a ell. No sé què li vas vore. Si m’haguesses triat a mi, en lloc d’aquell cap verd, tots estos problemes no els tindries.

—Pere, això és aigua passada. Vaig fer el que em va dir el cor, però no et vaig voler ofendre. A la vida prenem decisions i les hem d’assumir. Això va així.

—Pos me va doldre molt. Me va costar pair-ho. De fet, encara no entenc per què vas preferir un pelacanyes abans que a mi. Potser alla-vons no t’imaginaves que acabaria sent dels més rics del poble i que em relacionaria amb lo milloret de la comarca.

—Per això he vingut, perquè sé que ets un home que té poder —va procurar adular-lo per a veure si s’estovava.

—I per quin motiu hauria de fer-ho? Joan va ser un dels més as-senyalats quan se van girar contra l’amo. Sense ell, la cosa no hagués durat. Mos va crear molts problemes i el senyor l’hi té jurada. A més, si ara l’han tancat és perquè s’ho ha buscat. Si li agrada perdre el temps en polítiques en lloc de mirar per la seua família, allà ell. Així li va i així et va a tu. Si t’haguesses quedat amb mi viuries com una reina, però va passar el tren i no vas voler pujar-hi.

—No he vingut perquè em retragues coses, sinó perquè m’ajudes.—I, si li tornem la terra a ell, què diran los altres colons? Com ho

podrem explicar si va ser el que va moure més guerra i mos va donar més maldecaps? A més, per a aconseguir traure’l de la presó, l’amo hau-ria de fer moltes gestions, demanar molts favors i ja saps que els favors se paguen. No crec que el pugue convèncer que mogue un dit per Joan.

—Tu tens molta influència sobre ell. T’escolta. T’ho suplico, Pere. Si no ho fas per ell, fes-ho per mi, fes-ho per mons fills.

—I jo què guanyo amb tot això, Pepa?—Què vols dir?—És molt clar, un favor se paga amb un altre favor…—Pere, ja no soc jove jo… —de cop, Pepa va entendre per on anava.

Li va agafar angúnia.—Jo tampoc, Pepa, jo tampoc…


19Adellà del riu

Quan Pepa tornava a casa, encara confusa, recordava el que ha-via passat feia anys. De fet, de qui estava enamorada de veritat era d’Eduard, que tocava el saxo a l’orquestra del poble, però a ell li agra-daven totes i no es comprometia amb cap. Ella, quan veia que el sa-xofonista es desenganxava el cordó de l’instrument per a prendre’s un descans, s’apropava ràpidament a l’escenari per a fer-se la trobadissa i ballar amb ell la cançó següent. No li importava deixar plantat qualse-vol altre xicot. A més, era tot un gust ballar amb ell. Ballava de la ma-teixa manera que tocava el saxo, amb seguretat, ritme i delicadesa. Però sa mare, que observava atenta les evolucions de la filla, deia que amb ell no faria res, que li agradaven totes. En canvi, tenia dos candidats que estaven per ella: Joan i Pere. Ella sentia que no era el mateix i cap dels dos no la feia vibrar com el músic. Joan era previsible en extrem, ballava d’una manera mecànica, sense ànima ni passió. Mai no la sor-prenia. Sempre feia exactament el que s’esperava que fes. No hi havia emoció. Pere, en canvi, era més divertit, menys formal, més perdudet, però, per desgràcia, era quatre dits més baix que ella i no feien bona parella. Hauria d’anar sense tacons i no estava disposada a renunciar a les sabates altes. Esta era una qüestió bàsica per a una noia que acabava de complir els setze anys.

Les amigues se van anar posant a festejar, però ella no es decidia, i cada dia se sentia més pressionada. De fet, esperava que Eduard se li de-clarés, encara en tenia alguna esperança. Tot intentant forçar les coses, havia quedat dos vegades en evidència davant de l’escenari, esperant que la tragués a ballar: ell s’havia fet el distret i va preferir-ne una altra. Tothom se’n va adonar i la gent ja començava a parlar. Les vegades que ell es dignava a ballar amb Pepa, ella es mostrava tan tendra i apassiona-da que la gent somreia maliciosament. La mare, tot veient que aquella bogeria de sa filla acabaria malament, li va voler parar els peus.

—Totes les teues amigues ja festegen i tu, si no t’espaviles, te queda-ràs per a vestir sants. Los teus pretendents se cansaran d’esperar i fotran lo camp. Ja no ballaràs més amb Eduard, que este només te farà perdre el temps i, quan s’haigue de casar, ne triarà una altra amb més patrimoni i més interessos que tu, que en esta família són tots iguals. Has de triar entre Joan i Pere, i aviat, perquè qui tot ho vol tot ho perd.


adellÀ del riu - cossetania.com · al passar per da-vant del cafè de les quatre carreteres,...

Documents