9 2014 abril - lafábricadememorias · comprensives. Únicament ens queda la certesa que un dia...
TRANSCRIPT
Processosl’apartament
9 2014aBrIl
IssN 2014-1335
Equip editorialPau Pumarola, Laura Làzaro, Dani Vidal i olga Taravilla Alba serrat i en Manel BielsaDisseny gràfic Gemma reixachMaquetacióolga Taravilla
8 2013nOVemBre
índexInteractIu
edItOrIal com es gesta l’art? Quins són els passos que ens porten a cons-
truir o a elaborar determinades peces? Existeix un principi i un final en
aquest camí? És possible definir de manera objectiva tots i cadascun
dels elements que formen part de la cadena d’esdeveniments que
ha generat una idea? som conscients de tot el que d’una manera o
altra condiciona les nostres activitats i afecta el resultat dels nostres
actes?
D’aquest niu d’interrogants neix la proposta de l’Apartament
d’enguany. D’aquest exercici de reflexió sorgeix l’interès per aprofun-
dir de quina manera enfoquem, percebem i vivim aquest cúmul de fi-
tes del qual en formem part i en el que hi juguem un paper que sovint
creiem protagonista però del qual ens sembla tan difícil establir-ne
unes pautes.
enmig d’aquest batibull d’interrogants aquesta edició de l’Apartament
presenta una proposta diversa en formats i en plantejaments. En el
número 9 hi trobareu els diferents exercicis de navegació que cadas-
cuna de les autores i autors han dut a terme per tal plasmar tot allò
que aquest mot, Processos, els suggeria. Hi trobareu exemples de
EDITORIAL L’APARTAMENT5
surfeig textual entre pensaments i cavil·lacions, com és el cas de la
reflexió tweetejada de la Núria Puig o les divagacions hortícoles d’en
Dani Vidal. en David sauri ens proposa quedar-nos donant voltes in-
definidament o fer un pas per sortir disparat al buit i l’Olga partint
d’una entrevista realitzada a Marc Padrosa ens endinsarem en el seu
univers creatiu. També podreu posar rumb a la vivència del procés a
través de la proposta audiovisual de l’Ingrid, així com de la narració
pictòrica des de la més estreta subjectivitat de la Mireia. Finalment,
us podreu submergir en la descripció més descarnada i maquinal del
procés a través d’Azahara o qui sap si us farà falta treure la brúixola
per orientar-vos davant la cerca més gràfica presentada per en David
ribó.
Què et passa pel cap? O de cómO las tecnOlOgías Influyen en lOs fOrmatOs. ¡aH… y en lOs prOcesOs!
NÚRÍA PUIG BORRÀS
Desde que adquirí el compromiso de escribir alguna
cosa sobre procesos, y más concretamente sobre
procesos creativos, para esta publicación, mi ca-
beza no ha parado de dar vueltas.
M’agrada Compartir Denunciar Promocionar
Uno puede escribir sobre las etapas del proceso
creativo del mismo modo que James Webb Young
desarrolla sus famosos 5 pasos en «Una técnica
para producir ideas».
La teoría solo puede tranquilizar a los necios.
Más allá de las teorías uno busca en las experien-
cias de los otros la certeza de que uno no está solo.
Què et passa pel cap? NÚRIa puIG BORRàs l’apaRtaMeNt7
Aunque paradójicamente el proceso creativo precise
en muchos casos de un estado de soledad.
¿Has leído Prosopoema del arte de la escritura? si-
glo III d.n.e. puede parecernos un mapa del tesoro.
relata el proceso creativo de la escritura, como es-
coger y disponer los elementos del lenguaje.
John cage, muchos siglos después nos cuenta en
silence. Lectures and Writings cómo «organizar» los
sonidos. Clarificador. Interesante su propuesta de
explorar lo académicamente prohibido.
Muchos creadores reflexionan sobre aquello que les
pasa mientras transitan por los parajes de la crea-
ción.
Pensar, pensar, pensar, pensar.... definir, definir, de-
finir. Definir... de de-finitio.... de delimitar, de poner
límites...
¿Frente a la pregunta «dónde están los límites»? Un
maestro no responde. Dicen que los maestros no
dan respuestas, te dejan pensando.
La pasión por adentrarse en los procesos creativos
tiene mucho de aventura, de búsqueda, de invento,
de curiosidad, de juego... y muy poco deseo de de-
senlace.
Interesa el proceso. Perderse en el proceso. Hay pe-
queños éxtasis durante el proceso de creación. Pla-
ceres que se esconden a lo largo de ese transcurrir.
Què et passa pel cap? NÚRIa puIG BORRàs l’apaRtaMeNt8
el proceso implica movimiento, cambio y no tanto
una resolución. Muy zen. Interesa el camino, la bús-
queda.
La mejor propuesta que se me ocurre después de
pensar tanto en los procesos creativos es ¡dejar de
pensar!
como diria In*digna como mola el rollo Zen rollo
Zen Rollo Zen http://www.youtube.com/watch?-
v=eKmWwkgtPEA Tranquil.litat i bons aliments. Wiki
wiki rollo zen. ♪ ♫ ♪ ♫ ♫ ♫
Un dia vaig plantar patates en un descampat, i les patates les vaig plan-
tar cansat. cansat de tenir un hort al cap i de no trobar on el podria
sembrar. Tot i que pot ser no l’hauria volgut sembrar, si no fos perquè
un dia l’altra vora de l’oceà vaig visitar. si no hagués sentit aquell buit
desencisat, aquell enuig amb el meu estat, segurament no m’hagués
embarcat.
o qui sap si ho hagués fet, però a l’Argentina no hagués creuat. Pot ser
hauria plantat alguna altra cosa si en comptes del che i del vos i del
boludo, fora el bategar de l’Índia o de Moçambic el que m’hagués tras-
tocat. Qui em podria dir si serien naps, cols o enciams? o pot ser hauria
decidit criar gallines o cabres, construir-me una casa, estudiar al con-
servatori de música o simplement deixar-me caure en el pou ni-ni-ficat
de la incapacitat de trobar cap activitat més enllà de les propostes as-
sessorades d’una oficina laboral sense ànim d’ocupar. Cap la possibili-
tat que no plantés les patates en el supòsit que no n’hagués tingut de
grillades a casa. I en aquest cas, hi hauria l’espai per pensar que inclòs
havent viatjat a l’Argentina no hauria iniciat l’hort amb les patates sinó
amb alls o cebes pot ser. o cabria la idea que hagués trigat algun dia
més a fer-ho, tot i que de totes totes havien de ser les patates les esco-
llides per donar el tret de sortida a la meva aventura hortícola urbana.
Hortcessos, un dIa VaIg plantar patates en un descampat
DANI VIDAL CARRETEROLOPTIMISTA.CAT
Hortcessos, un dia vaig plantar patates en un descampat DANI VIDAL CARRETERO L’APARTAMENT10
De qualsevol manera, què importaria que fossin patates o maduixes?
el determinant és que vaig viatjar i vaig sembrar. I vaig sembrar perquè
vaig viatjar. O com a mínim, volia sembrar fruit del viscut en el trajecte.
encara que, en el supòsit que no hagués tingut el recurs senzill de les
patates grillades. si hagués hagut de buscar alguna alternativa hortíco-
la que m’exigís algun esforç més que el de fer neteja a la cuina de casa,
hauria donat al tret de sortida a tal projecte?
D’altra banda, s’ha de dir que tot ha estat possible gràcies a l’existència
d’espais de tals magnituds en desús. Imagina’t trobar-se en el deliri de
voler començar una experiència d’aquest caràcter i viure en un país,
ciutat o barri amb una utilització de l’espai gestionada amb una eficièn-
cia pulcre i afinada. Així que encara bo que alguns banquers i polítics
amb poca vergonya i molta ànsia d’enriquiment personal ens van per-
metre viure en la seva màxima expressió el valor i el significat del que
aprendríem tots a anomenar bombolla immobiliària i financera. Quina
mandra! Pensar que ens podríem trobar davant la possibilitat d’haver
viscut en un espai perfectament dissenyat, on la pròpies brigades públi-
ques es dediquessin a conjuntar plantes decoratives amb comestibles
i a distribuir-les de manera efectiva entre la gent. Avui el meu hort no
existiria, mai hagués plantat patates en un descampat.
Un dia vaig plantar patates en un descampat i ningú s’hi va oposar.
sembla que en general era una qüestió indiferent entre els qui habitual
i puntualment ronden per aquells homenatges a l’absurd. L’absurd de
construir de manera automatitzada i desajustada a la realitat. L’absurd
que ens porta a solars sense habitatges, i on hi ha habitatges que no
hi ha qui els habiti, i no hi ha qui els habiti perquè no hi ha qui els pugui
pagar.
sigui com sigui vaig plantar patates i vaig quedar com un grillat. encara
no sé ben bé què és el que m’hi va abocar. Qui sap si això de viatjar hi
té alguna cosa a veure, si simplement havia de passar i punt. Que des
d’aquelles corredisses d’infant entre les vinyes i l’hort de l’avi hi restava
una llavor enterrada dins meu. Que han fet falta un parell de dècades
perquè aquesta germinés, creixés i esclatés en aquesta flor que avui té
forma d’horta. encara que pot ser el culpable és l’empatx d’asfalt de la
vida urbana, la llunyania d’aquests processos cíclics de la natura que
tan de prop es viuen en l’horticultura el que de manera reaccionària
m’hi ha llençat.
en darrera instància només queda una certesa i és que si no hagués
nascut no hagués plantat patates en un descampat. Tot i que això no
hagués impedit que algú altre ho hagués fet per mi. Qui sap si també
Hortcessos, un dia vaig plantar patates en un descampat DANI VIDAL CARRETERO L’APARTAMENT11
hagués estat un pèl-roig barbut a Girona. Sense barba hagués tingut
aquesta idea? Quin paper ha jugat la possibilitat de gratar una frondo-
sa mata de pèl en l’estimulació d’aquest tipus d’iniciatives?
Hi ha tants moments transcendentals en el nostre dia a dia. o millor
dit, n’hi ha algun que no tingui un pes determinant? Qui s’atreviria a
senyalar aquells episodis de la nostra vida que no han tingut el seu pes
específic en la resta d’esdeveniments que ens han succeït? Qui gosaria
dir que té la certesa sobre com, a qui i quan condicionaran cadascuna
de les seves accions futures i no tan llunyanes?
Davant aital garbuix, quin valor té l’esforç de comprensió de totes i ca-
dascuna de les anècdotes del nostre calendari personal? Inevitable-
ment, sempre relegarem a segones, terceres i quartes instàncies fets
que racionalment valorem com lleugers, però els quals no deixen de
ser cabdals. Inexorablement serem víctimes de les nostres limitacions
comprensives. Únicament ens queda la certesa que un dia vaig plantar
patates en un descampat, et tout le reste est littérature (Verlaine, 1884)
el prOcés nO es crea nI es destrueIx
DAVID SAURÍ
Después de una «tabula rasa«, observando largamente las cenizas,
Marc Padrosa percibió que «las cenizas contenían algo». con ellas
entre las manos se inició en el proceso lento, laborioso e íntimo
del descubrimiento de las prácticas artísticas. Su lugar de trabajo
se convirtió en un laboratorium, donde investigar la relación entre
la ideas y el mundo sensible, observar atentamente y dejar, que la
idea modifique a la materia y la materia a la idea. Recreó un espacio
donde buscar los límites de la materia porque «cuando tu desapare-
ces aparece alguna cosa», eres de alguna manera «devorado por la
obra». Para él la vida y la producción artística son parte del mismo
proceso, «volver siempre al origen». Volver siempre al principio de
indeterminación, encontrarse entre el caos, que lo contiene todo,
para coexistir con él, una y otra vez.
« Un principio generador, una pregun-ta que aguante con el tiempo »
el proceso creativo de Marc se desarrolla en la búsqueda y el en-
cuentro de infinitos principios generadores, «estar atento al proceso,
a los rastros porqué en ellos puede encontrarse un nuevo principio».
las cenIZas cOntenían algO
OLGA TARAVILLA BAQUERO
Las cenizas contenían aLgo oLga taRaViLLa BaQUeRo L’aPaRtaMent14
A veces inmerso en ese «magma de posibilidades e incertidumbres«
necesita de un encargo para salir del estado embrionario en que se
encuentra.
cuando pierre d. la le propuso la idea de exponer en el (A)parador,
quiso aunar gramáticas: de las prácticas artísticas y de la lingüísti-
ca. El proceso se inicia recogiendo la pregunta que dejó Dürer en la
composición de su «Melancolía» en 1514, Marc se propone «extraer
el volumen«, acercarse al misterio, y devolverle la forma. Para ello,
encontró un buen motivo retomando un texto que había trabajado
anteriormente, «Los discípulos de sais», de Novalis.
«Los hombres marchan por distintos caminos; quien los siga y com-
pare verá surgir extrañas figuras; figuras que parecen pertenecer
a aquella escritura difícil y caprichosa que se encuentra en todas
partes: sobre las alas, sobre la cáscara de los huevos, en las nubes,
en la nieve, en los cristales, en la configuración de las rocas,sobre el
agua congelada dentro y fuera de las montañas, de las plantas, de
los animales, de los hombres, en los resplandores del cielo, sobre
los discos de vidrio y de resina, cuando se frotan y se palpan, en las
limaduras que se adhieren al imán y en las conjeturas del azar... Se
presiente la clase y la gramática de esa escritura singular; pero dic-
ho presentimiento no quiere concretarse a un término, ni adaptarse
a una forma definida; y parece no acceder a convertirse en la cla-
ve suprema. Diríase que algún alcahest se ha extendido sobre los
sentidos de los hombres cuyos anhelos y penas aparentan, sólo por
momentos, fijarse de modo preciso. Así nacen sus presentimientos;
mas, a poco, todo revolotea ante sus ojos, como en lo pasado.»
Novalis «Los discípulos de Sais»
Fragment de «X» de Marc Padrosa. Fotografia: Pau Pumarola
Las cenizas contenían aLgo oLga taRaViLLa BaQUeRo L’aPaRtaMent15
el texto de Novalis quiere desvelarnos la singular gramática con la
que se comunica la naturaleza y nos invita a seguir caminos de en-
cuentro con ella, a fijarnos en las relaciones que existen de las par-
tes con el todo, y como nosotros formamos parte también de ese
todo.
Desde esos dos puntos de partida, Marc recorre los caminos de la
naturaleza del exaedro de Dürer, buscando la materia que lo con-
forma, nos ofrece como si de un laboratorio se tratara la pieza «X»,
desplegada a modo de abecedario. Los elementos dispuestos para
que «resuenen entre ellos», para que creen un camino independi-
ente que pueda ser descubierto en el «proceso singular que cada
persona puede desvelar«. Marc tiene un interés personal en dejar
sus procesos creativos abiertos para que la mirada del espectador,
de alguna manera, cree sus propios recorridos y halle sus propias
preguntas y respuestas.
Fragment de «X» de Marc Padrosa. Fotografia: Pau Pumarola
Las cenizas contenían aLgo oLga taRaViLLa BaQUeRo L’aPaRtaMent16
El despliegue del abecedario, bañado en luz roja, contiene el de-
pliegue del grabado de Dürer junto a otros objetos que son pensa-
dos por Marc y que acompañan la pieza, como unas llaves o una
pequeña cuña, situada en la parte posterior izquierda de la peana.
La cuña, especialmente despertó la curiosidad de más de una per-
sona que se acerco a la inauguración de la exposición. cuando en-
trevisté a Marc para poder escribir el artículo de procesos, no pude
evitar preguntar sobre el significado de la cuña, tan alejada del resto
de los elementos dispuestos sobre la peana. Pero, esa es precisa-
mente la pregunta que queda sin responder.
«X» de Marc Padrosa. Fotografia: Pau Pumarola
a4mans, prOcés creatIu
INGRID BARAUT MURRIA
A4Mans és un projecte pictòrico-audiovisual que vol mostrar el procés
creatiu de la pintura amb diverses tècniques i col.laborativament. Més
enllà de les obres finals l’equip d’A4Mans busca plasmar el procés de
creació compartit.
narracIó d’un prOcés pIctòrIc
MIREIA FAVÀ I MASFERRERwww.MIREIAFAVA.CAT
Autorretrat al lavabo del pis de Sants; oli sobre tela, 100x65cm, Barcelona 2003
Un procés pictòric mireia favà i masferrer L’apartament19
«Los procesos son devenir, y no se juzgan por el resul-tado que los limita, sino por la calidad de sus cursos y por la potencia de su continuación [...]» (DeLeUZe,
1992)
Estudi (autoretrat desafiant); aquarel·la sobre paper, 46,5x61cm, chicago 2004
va quedar per sempre en el meu record. Va ser a la seva fundació de
Barcelona, a l’exposició commemorativa del centenari del naixement
de l’artista, l’any 1993 i comptava llavors divuit anys.
Però tot havia començat abans. em ve a la memòria l’obstinació
del meu avi Ramon perquè, des de ben petita, signés tot allò que
dibuixava; tenia confiança cega en les meves aptituds creadores i
d’observadora nata. A casa seva hi tenia un cavallet de fusta dels
de veritat, un bloc de dibuix Din-A3 que a les meves mans de nena
era extraordinàriament gran, i unes aquarel·les xineses que encara
conservo. Asseguda a un tamboret des del qual no tocava de peus
a terra, recordo que imitava l’obra de Joan Miró, que aleshores ja
vagava pel meu imaginari.
A l’escola de primària, Parc del Guinardó, es van fer paleses la
meva inclinació i les habilitats per la plàstica. el meu mestre pre-
ferit era el sr. Gubianas (Jaume Gubianas i Jovés), un home gran,
artista i mestre, de posat seriós i de poques paraules, que veia el
meu interès per la seva matèria i lloant-me la feina em feia sentir
especial. Amb ell vaig començar a aprendre a mirar, a gaudir ob-
servant la natura i, sobretot, d’aquesta etapa recordo la descober-
ta del color i com d’atreta em sentia estudiant les relacions entre
ells i els seus efectes.
Asseguda i sola en una de les sales d’exposicions, em sentia per pri-
mera vegada estranyament embolcallada pel blau de la pintura. era
una sensació intensa, bella, desconcertant, inoblidable, passar els
minuts envoltada del tríptic Blau I, II i III de Joan Miró que
Un procés pictòric mireia favà i masferrer L’apartament20
Des de dalt la Verge de la Peña, camí a l’ermita de Sant Pere, Graus, agost 2010;aquarel·la sobre paper, 31x42,5cm
Entre Aiguaviva i l’aeroport, paisatge privat, març 2010; aquarel·la sobre paper, 31x42,5cm
En arribar a vuitè d’EGB, amb tretze anys —i el Sr. Gubianas jubi-
lat— vaig demanar a casa que m’apuntessin a classes de pintura
fora de l’escola. Per circumstàncies extraordinàries que no explicaré
perquè em farien allargar massa, vaig anar a parar a l’Escola d’Art
sanvisens, al bell mig de Barcelona. el meu altre avi, l’avi Josep,
va ser l’encarregat d’acompanyar-me les primeres setmanes per
fer el trajecte de l’autobús 47 des del Guinardó, el meu barri, fins
al centre de la ciutat; però, passat aquest temps, segurament a
contracor i ple de patiment per part seva, vaig començar a fer el
camí sola, iniciant, així, l’emocionant i sorprenent aventura cap a
la meva independència. De l’Escola d’Art Sanvisens recordo amb
afecte les tardes que vèiem passar per un gran finestral, la música
que ens acompanyava sempre, el te de la pausa i les converses; al
taller hi assistien aficionats, artistes, joves que es preparaven per
Un procés pictòric mireia favà i masferrer L’apartament21
Collita del carrer de Sant Grau, els homes estan malalts, desembre 2010; tècnica mixta sobre paper, 30x41cm
la prova d’accés a la Facultat de Belles Arts i també jo, la més peti-
ta, entusiasmada amb tanta novetat, àvida de descobertes i plena
de curiositat. L’Àngel González Llàcer, artista i professor de l’escola,
és qui, en bona part, va saciar aquesta curiositat i en va fomentar
de nova. L’Àngel em va fer comprendre i estimar el llenguatge vi-
sual i em va ensenyar a veure la riquesa plàstica de la realitat que
m’envolta. Des dels 13 anys i, fins als 20, em va acompanyar amb
un saber profund, amb la seva experiència i amb una gran passió
per aquesta professió. Va ser una vivència única i meravellosa
d’aprenentatges constants sobre l’art, però també sobre la vida.
Al contrari de com hauria d’haver estat, a la Facultat de Belles
Arts ningú em va saber aportar res de nou en el terreny pictòric i
aquesta mancança em va fer inclinar i entregar durant uns anys a
l’escultura, la instal·lació i, més tard, a la fotografia. Però un impuls
natural, instintiu —potser també hi va influir el fet d’estar vivint a
la ciutat de Nova York i estar treballant en aquell moment com a
model a The Art Students League, una escola d’art emblemàtica
de la ciutat—, em va fer tornar la necessitat d’expressar-me amb la
pintura i el dibuix. El mitjà fotogràfic, que m’havia portat a viatjar
als estats Units, em resultava còmode per aprehendre l’entorn, per
denotar la realitat d’una manera immediata, per conservar memò-
ries; però el seu «clic» fugaç començava a semblar-me poc intens.
en la pintura/dibuix, en canvi, la intervenció del gest prolonga el
període creatiu. Tinc la sensació que el que em mou a pintar/dibuixar i el
que es mou mentre pinto/dibuixo pertany a un nivell més profund, més
visceral que fa que em senti més viva.
Des d’aleshores, amb etapes de més fervor i d’altres de menys, i, mal-
grat, les dificultats intrínseques del treball artístic, intento que el poder
Un procés pictòric mireia favà i masferrer L’apartament22
Piazza Grande d’Arezzo i jacints al vas de la Claudia a Il Sole del Sodo, la Toscana, novembre 2007; aquarel·la i tinta sobre paper, 13x41cm
expressiu i suggestiu de la pintura sigui present en el meu dia a dia.
el procés i l’evolució de l’obra han begut i s’han vist impressionats per
la feina de diferents artistes que he anat coneixent al llarg dels anys.
Han estat font d’inspiració les petites aquarel·les de Turner realit-
zades a Petworth, l’obra íntima i calmosa de Morandi, els estudis a
l’aquarel·la (previs als grans olis) de sorolla, l’obra pictòrica i escrita
de ramón Gaya, la rotunditat, valentia i perfecció dels autoretrats
fotogràfics de Francesca Woodman, l’autorretrat com a temàtica
principal en l’obra de susanna coffey, la frescor dels retrats de Mar-
lene Dumas, la visibilitat de l’estudi de la representació en l’obra
d’Antonio López i la gènesi del treball de Peter Fagundo.
Les imatges que protagonitzen aquesta narració il·lustren breu-
ment l’evolució que ha sofert l’obra a partir de l’agost de 2004
quan vaig aterrar a The School of the Art Institute de Chicago.
Un procés pictòric mireia favà i masferrer L’apartament23
Patates planetàries després del concert d’Antònia Font, agost 2011; tècnica mixta sobre paper, 33x50cm
Aquest viatge va ser un somni fet realitat; un curs sencer no me’l
podia permetre i vaig apostar per anar-hi a estudiar un curs d’estiu.
el fet de treballar intensament tres setmanes recolzada per bons
professionals —tenint sempre present el pes dels aprenentatges
anteriors a aquest viatge—, em va proporcionar un volum de nova
i valuosa informació i l’oportunitat d’obrir la mirada; em van donar
eines per madurar idees i evolucionar el procés de treball, de la
mateixa manera que molta altra informació inconscient en aquell
moment va quedar apuntada i latent en quaderns que més tard he
recuperat i m’han ajudat a seguir endavant.
A partir d’aquest viatge, el quadern m’ha acompanyat sempre més
i en ell, a part de pintar, hi raono i intento expressar amb paraules
les inquietuds i motivacions paral·leles a l’experiència visual i plàs-
tica.
La tardor de 2004 escric sobre l’autoretrat, una temàtica que m’ha
interessat molt i a la qual he dedicat molta feina; amb ell inicio el
discurs visual d’aquest document i sobre ell apunto:
M’interessa el procés de realització de la pintura, els sentiments
que genera cada etapa i la successió de les diferents necessitats
que et demana l’obra. sola davant el paper en blanc, acompanya-
da per la música, no sé del cert la postura que adoptaré davant del
mirall l’instant abans de començar. M’inclino per actuar en els mo-
ments crítics de llum (l’últim capvespre, per exemple) i per prendre
postures que m’acaben dolent i que, per tant, m’exigeixen la rapi-
desa del gest i una concentració màxima per plasmar, amb el color
i la forma, tot allò que la situació m’ofereix. La tensió generada pel
sistema de treball em dóna com a resultat l’espontaneïtat i la fres-
cor volgudes de cada pinzellada i de cada traç.
Un procés pictòric mireia favà i masferrer L’apartament24
Ram de Graus sec i mandarines en plat blanc, setembre 2011; tècnica mixta sobre paper, 42x30cm
La primavera de 2010, havent substituït durant dos anys els pinzells i
la mirada pictòrica pel goig i els deures de ser mare, recupero el qua-
dern com a format íntim i còmode en el qual plasmo amb facilitat i cal-
ma el plaer visual del quotidià:
Abril, veient la llum blava de dos quarts de nou del vespre a través de
la finestra de la meva habitació penso en la necessitat de represen-
tar moments de llum, llocs, escenes que m’atrauen, natures mortes
i paisatges, com si fossin «posses ràpides». Atrapo moments de la
meva vida que em fan sentir viva i posteriorment em faran recordar
que no he deixat passar el temps en va, que he sentit, he plasmat, he
vist, m’he trobat, he viscut, m’he emocionat... I represento aquests mo-
ments pulsivament al quadern, no com a etapa inicial per un posterior
treball sinó com a apunt definitiu, inici i final d’aquell moment. El qua-
dern és l’eina que em permet plasmar el meu caminar.
Maig, em sento molt còmode havent passat de la Moleskin al qua-
dern més gros, amb més llibertat de moviment, de gest; les planes
fan més goig i tinc més espai per fer reserves de blanc. Podria estar
pintant sobre papers individuals, fent collage, utilitzant altres mitjans
tan assequibles com aquest, però el cos i el cor em demanen dibuixar
majoritàriament amb tinta i pintar amb aquarel·la, aprofitar les coses
que m’envolten. Tot això és el que sóc: el que veig i com ho veig, el que
Un procés pictòric mireia favà i masferrer L’apartament25
Des de la finestra del dormitori, intento mirar com mirava Morandi des del seu estudi, juny 2012; aquarel·la sobre paper, 50x65cm
no vull i rectifico, el que encara falta, quan decideixo que no continuo,
quan les hores passen que ni me n’adono.
Aquell mateix any, el 2010, recupero amb avidesa l’activitat mental
i creativa fent el màster de la Universitat de Girona sobre arts vi-
suals i educació. Gràcies a aquests estudis prenc contacte, m’inte-
resso i em reconec en el marc d’una nova tendència d’investigació
artística, l’A/r/tografia sorgida al Canadà i liderada per l’artista/
investigadora/educadora Rita Irwin i escric:
Març, l’A/r/tografia emmarca i dóna forma a qüestions molt simples,
però alhora abstractes i poc tangibles; qüestions que formen part de
l’acte artístic més primari, menys conceptual i més visceral. Ambici-
ono, com tot a/r/tògraf, el fet de saber i poder viure artísticament;
i en el terreny de la praxi, fent visible a través de l’art allò que resta
silenciat, allò que la mirada de l’altre no veu, l’inefable; atorgo im-
portància a la intuïció.
Juny, escric així com pinto: sense saber la forma i el sentit que pren-
drà el conjunt finalment, sense voler saber a priori del cert el camí
que seguiré. Però també m’adono que tinc més ben après el camí
de la pintura, hi tinc més recursos que en el terreny de l’escriptura.
L’apropament a l’organització del text és «femení», empàtic, de sen-
timent; i com en la pintura, busco que quedi compensat a través de
desequilibris, busco que d’alguna manera vibri.
recentment, al febrer d’aquest any, pintant l’última obra que aquí
es mostra, escric:
Busco que la pintura parli de pintura i no tant de descripció de la
realitat. Busco que les diferents parts que composen l’obra funcionin
Un procés pictòric mireia favà i masferrer L’apartament26
Paisatge des de la finestra de l’estudi, dies clars d’hivers a les 10h, il·lusionada, febrer 2014; aquarel·la sobre paper, 65x65cm
per elles mateixes i no tant en funció d’un referent que desapareix
quan ja no el miro. Conservo parts que insinuen i que dialoguen amb
les parts més construïdes, més acabades. Em sorprenc i em fascino
davant la relació de formes i colors en què es converteix el paisatge.
recordo quan els blancs eren forats que havien de ser tapats; ara
m’ho miro i estudio els blancs que conservo per deixar que l’obra
respiri; la incertesa és expressa.
Acabo amb un fragment de l’estiu de 2011 que descriu, com ho feia
al començament del text, una experiència vital i estètica de les que
omplen i fan fruir de la vida i de l’exercici de l’art:
Agost, sóc escrivint al bar del càmping, comença a tronar i a ploure, fa
olor de terra mullada, refresca, s’hi està a gust, sona de fons la tele
fluixeta, la xerrameca dels nens, la pluja que mou les fulles lleugeres.
Tot s’inunda de verd intens de dia fosc d’estiu. Vull sentir el que
sento aquestes jornades amb hores llargues per pintar, sola amb
la pintura i la música; vull sentir aquestes estones de llibertat.
1. Deleuze, G. (1992). Conversaçöes. sao Paulo: editora 34. Dins Amaral, L., Tejiendo redes y miradas de afectos. El arte público contemporáneo: geografías de la inclusión y transformación social. Creatividad y Sociedad, (17) 1-10
cOdI en prOcés per accedIr a dades BOrsàrIes I reescrIure textOs a partIr d’aquests ValOrs
AZAHARA CEREZO www.AZAHARACEREZO.COM
int value = 0;string[] data;float[] dataConverted;String[] words;int hour = hour();float ss;PrintWriter output;int counter;int lastTime;final int DISPLAY_TIME = 2000;int y;int y2;
void setup() { size (1280, 700); background(255); framerate(0.5); y = 110; y2 = 70; lastTime = millis(); if ((hour >= 1) && (hour<=21)) { output = createWriter(“data/positions.txt”); }}
Codi en proCés AZAHArA CereZo L’ApArTAMenT28
void draw() {
if ((hour >= 14) && (hour <=21)) {
String URL = “http://download.finance.yahoo.com/d/quotes.cs-v?s=FB&f=p2”; data = loadstrings(UrL); //obtain quotes
dataConverted = new float [data.length]; for (int i = 0; i < data.length; i++) {
String[] words1 = splitTokens (data[i], “\”%”); float[] mm = float(splitTokens(data[i], “\”%”)); float s =(mm[0]); int integer = floor (s); float decimal = (s-integer);
float m= map(decimal, -1, 1, 0, 2068); int number = (int)(abs(m));
string lines[] = loadstrings(“strings.txt”);
for (int e=0; e < lines.length; e++) { String words[] = split(lines[e], ‘ ‘); String hola = words[number]; textsize(26); fill(0); text(((words[number])+”\n”), 50, y2); y2 = y2 + 30;
/*if (y >= (width-50)){ y = 50; y2 = y2+30; }*/ if (y2 >= height) { background(255); y = 54; y2 = 70; } //println(100+y); println(m); println(decimal);
//saveStrings(“nouns.txt”, words[number]);
output.print((words[number])+” “);
Codi en proCés AZAHArA CereZo L’ApArTAMenT29
output.flush(); } } } else { //just in case string lines[] = loadstrings(“positions.txt”); println(“there are “ + lines.length + “ lines”); for (int i = 0 ; i < lines.length; i++) { string hola = lines[i]; } if (millis() - lastTime >= DISPLAY_TIME) { counter = ++counter % lines.length; lastTime = millis(); } textsize(26); fill(0); // background(255); text(lines[counter], 100, y2); y2 = y2+30; if (y2 >= height) { background(255); y = 54; y2 = 70; }
