Lluís Maria Xirinacs GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR INDETERMINACIÓ

2

Un model global de la realitat. GLOBÀLIUM Segona part: MODEL MAJOR Categoria: INDETERMINACIÓ Primera edició (en format electrònic): gener 2017 © Del text: Lluís Maria Xirinacs Damians Llibres de figures Globàlium major: Lluís Maria Xirinacs Damians Informatització figures Globàlium major: Manuel García Sanz Aportacions: Etimologia: Núria Roig Esteve Recerca de textos afins: Núria Roig Esteve Recerca d’obra plàstica afí: Francesc Soler Claveras Test/qüestionari informatització: Montserrat Sànchez Barra GRUP D’INVESTIGACIÓ GLOBÀLIUM

FUNDACIÓ RANDA LLUÍS M. XIRINACS Rambla de Badal, 121, 1r. 08028-Barcelona Tel. 934194747 . http://xirinacs.cat - http://xirinacs.wordpress.com info@fundacioranda.org - germanies.randa.xirinacs@gmail.com Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicènc ia CC:

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

3

ÍNDEX - MODEL MAJOR, CASES ............................................................................... Pàg. 4 - Categoria: INDETERMINACIÓ * Definicions curtes .......................................................................................... Pàg. 5 * Etimologia ..................................................................................................... Pàg. 5 * Història filosòfica .......................................................................................... Pàg. 5 * Nucli .............................................................................................................. Pàg. 6 * Antitermes ..................................................................................................... Pàg. 22 * Núvol d’afins ................................................................................................. Pàg. 23 * Sociolingüística ............................................................................................. Pàg. 23 * Figures ........................................................................................................... Pàg. 24 * Texts afins ..................................................................................................... Pàg. 25 * Obra plàstica afí ............................................................................................ Pàg. 26 * Dades tècniques ............................................................................................. Pàg. 27 * Test / Qüestionari .......................................................................................... Pàg. 27 * Diccionaris consulta ...................................................................................... Pàg. 30

4

2.- MODEL MAJOR Dintre del projecte general de GLOBÀLIUM , un model global de la realitat, el MODEL MENOR (1), era una esfera de tres dimensions cartesianes: cernent (c), parença (p) i tensió (t), amb els sis corresponents punts cardinals: “Teoria” (+c) / “Pràctica” (-c), “Fenomen” (+p) / “Noümen” (-p) i “Objecte” (+t) / “Subjecte” (-t). Per accedir ara al MODEL MAJOR cal afegir-hi una quarta dimensió cartesiana: voltant (v), amb els seus dos punts cardinals: “Món” (+v) / “Plasma” (-v). 250.- CASES: c, p, t, v. En la pissarra (22) del MODEL MAJOR hi ha vuit centres principals d’atracció (categories de color verd), corresponents als vuit punts cardinals esmentats, equidistants entre veïns (90º). Hem establert una xarxa bàsica lineal de trams de carreteres (vint-i-quatre), tots iguals, de 90º cadascun, entre cada dos punts cardinals veïns. N’han resultat sis cercles canònics màxims (360º), perpendiculars entre ells, que hem anomenat: I. Mètode (231), II. Revelació (232), III. Univers (233), IV. Cultura (234), V. Relació (235) i VI. Consistència (236). En el punt mig de cada tram hem fixat un centre de segon ordre (en total: 24 categories de color negre), que vénen definits per les dues categories primàries verdes situades en els dos extrems del seu tram. Hem fet un pas més. Cada tres punts cardinals veïns verds determinen una superfície territorial en forma de triangle, els tres costats del qual vénen formats pels tres trams de carretera que els uneix, en el punt mig dels quals trobem sengles punts secundaris negres. D’aquesta divisió del territori surten trenta-dos triangles rectangles (angles i costats de 90º), regulars (equilàters) i iguals, en el baricentre dels quals hem situat un centre de tercer ordre (en total: 32 categories de color roig), que ve definit tant per les tres categories primàries verdes situades en els tres vèrtexs del triangle, com per les tres categories secundàries negres situades al mig de cadascuna de les seves arestes. Cada vuit triangles contigus configuren una esfera. Els 32 triangles presos vuit a vuit constitueixen quatre esferes canòniques màximes, perpendiculars entre elles, que anomenem: I. Disciplina (241), II. Estil (242), III. Condició (243) i IV. Mena (244). Ara fem el darrer pas. Cada quatre punts cardinals verds determinen un volum “edificat”, una “casa” en forma de tetraedre, els quatre costats del qual vénen formats pels quatre triangles de territori que els uneix, en el baricentre dels quals hem posat sengles punts de tercer ordre de color roig. D’aquesta divisió del total de l’espai de la hiperesfera sencera surten setze tetraedres rectangles (angles i arestes de 90º), amb cares que són triangles equilàters, i que els setze són tetraedres regulars i iguals, en el baricentre dels qual situem un centre de quart ordre (en total: 16 categories de color blau), que ve definit tant per les quatre categories primàries verdes situades en els quatre vèrtexs del tetraedre, com per les sis categories secundàries negres situades al mig de cadascuna de les seves sis arestes, com també per les quatre categories terciàries roges situades en el baricentre de cadascun dels seus quatre costats. Tots els tetraedres plegats configuren la hiperesfera (250) amb les seves quatre dimensions cernent, parença, tensió i voltant: c, p, t, v. (Figs. 0-14/15). 250.80.- INDETERMINACIÓ: +c, +p, +t, -v.

5

250.80.00.- Categoria: INDETERMINACIÓ . IDT (TEO-FEN-OBJ-PLA) 250.80.01.- Definicions curtes: Ment manifesta estructurada plàsmica. Discerniment aparent extens involutiu. Expressió microfísica amb imprecisió radical científica. 250.80.02.- Etimologia: (Juny 2010)

* Vegi’s etimologia de la categoria Determinació (DET).

Indeterminació: Manca de determinació, qualitat d’indeterminat.

Interval de valors d'una magnitud que no té un valor exacte. Expressió que no té un valor determinat.

Principi d’indeterminació: Principi d’incertesa. Una indeterminació és el resultant en la resolució d'un límit consistent en què a simple vista no se’n pot donar el valor (si és que existeix). Matemàtiques: Mitjançant la racionalització o la factorització la majoria d'indeterminacions es poden resoldre, però si no, normalment es fa ús de la regla d'Hôpital. En mecànica quàntica, la relació d'indeterminació d'Heisenberg o principi d'incertesa afirma que no es pot determinar, simultàniament i amb precisió arbitrària, certs parells de variables físiques, com són, per exemple, la posició i el moment lineal (quantitat de moviment) d'un objecte donat. En altres paraules, quanta major certesa es busca a determinar la posició d'una partícula, menys es coneix la seva quantitat de moviment lineal i, per això depèn, la seva velocitat. Això implica que les partícules, en el seu moviment, no tenen associada una trajectòria ben definida. Aquest principi va ser enunciat per Werner Heisenberg en 1927. 250.80.03.- Història filosòfica: (Heisenberg). Borrositat. Implícit. Desordre. Incertesa. Principis de no identitat, de contradicció i de terç inclòs (Stefan Lupasco). Infinit. Infinitèssim. Il· limitat. Indefinició. Imprevisibilitat. Incondicionat. Incognoscible (Spencer). Dubte Epokhé (Nova Acadèmia). Interpretació de Copenhaguen.

6

250.80.04.- Nucli: 250.80.04.00.- Indeterminació HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA INDETERMINISTA DE LA NATURA. 1.- ORÍGENS DE LA CIÈNCIA -------------------------------------------------------------------------------------------------------- -100.000 - -35.000 (Paleolític inferior i mitjà): Conjunts homogenis determinats: col·leccions, esquemes, series. Ordinals. Animisme. Tòtem. Propietat privada. Mercat. SOC. -35.000 - -12.000 (Paleolític superior): Aritmètiques clares. La unitat. Cardinals. Operacions. Regla de tres (proporcions). Animals (protoramaderia). Vegetals (protoagricultura). MET - CEL. -8.500 - -2.400 (Neolític): Mètriques clares. Minerals (ceràmica, metal·lúrgia). MOL. -2.400 - -300 (Imperialisme): Principi de no contradicció. Sil· logística. -2.000 - +1.500: Logístiques mundanes primeres: Geometria, Àlgebra, Trigonometria (Egipcis, Pitàgores, Euclides, hel·lenistes, hindús, àrabs). 2.- LA CIÈNCIA CLÀSSICA DETERMINISTA OCCIDENTAL ------------------------------------------------------------------------------------------ 1.500: La nova ciència que esdevindrà clàssica (F. Bacon (verificabilitat), Copèrnic (heliocentrisme), Galileu (algebrització de la física), Kepler (geometrització i algebrització de l’astronomia), Descartes (equivalència entre geometria i àlgebra, geometrització de la física), Newton (unitat del món sublunar i del supralunar: inèrcia, gravitació, dinàmica). 1.700: Logístiques segones: La continuïtat. Càlcul infinitesimal : derivades i integrals. Equacions diferencials (Leibniz, Newton). 1750: Química. Elements químics, conservació de la massa, proporcions (Boyle, Lavoisier, Proust, Dalton. (1803), Richter, Gay-Lussac, Avogadro, Mariotte, Kelvin). ATO (10-8 cm.). 1800: Primera bateria elèctrica (pila voltaica) d’Alexandre Volta. 1800: La ciència alternativa esotèrica, romàntica, naturalista, ecològica (Rosacreus, alquímics, astròlegs, Paracels (medicina), Goethe (física no newtoniana), Hahnemann (homeopatia), Thoreau (naturalisme), R. Steiner (antroposofia), etc. 1820: L’electricitat crea el magnetisme (Ch. Oerstedt. Dinamarca). 1825: Determinisme: Un coneixement exacte i complert de les condicions inicials permetria en principi, mitjançant la teoria correcta, especificar completament i exacta la realització de qualsevol esdeveniment (P. S. Laplace. França).

7

1826: “Geometria hiperbòlica” no euclidià de N. I. Lobatxevski (Rússia). 1827: Moviment brownià: de les micel·les coloïdals empeses pel moviment tèrmic de les molècules (Robert Brown. GB). 1831: El magnetisme crea electricitat (M. Faraday). 1850: Termodinàmica: conservació de l’energia (Carnot-1824), degradació de l’energia o entropia (Kelvin-1851, Clausius-1865), anul·lació de l’entropia en el zero absolut (Nernst-1907). Entropia equival a desinformació (Shannon-1950?). Sistemes metaestables, estructures dissipatives (Ilya Prigogine-1971). 1854: Geometria esfèrica i topologia: B. Riemann (Alemanya). 1859: Biologia. Mendel. Lamark. L’origen de les espècies: fluctuacions i irreversibilitat (Darwin). 1850-1932: La logística formalitzada, el llenguatge ideal (Morgan, Moore, Frege, Cantor, Peano, Russell, Withehead, Hilbert, Wittgenstein, el cercle de Viena). La ciència unificada. 1861: Teoria del camp electromagnètic de J.C.Maxwell (llum, circuits oscil·lants, telegrafia sense fils: Herz). Camp i gamma electromagnètica. Equacions d’ona. 1875-1878: Precedit per R. E. Clausius, J. C. Maxwell i L. Boltzmann, J. W. Gibbs estableix la regla de les fases de la mecànica estadística que regula la termodinàmica. En especial el càlcul de la densitat de l’equilibri termodinàmic condueix en mecànica clàssica a l’estadística de Maxwell-Boltzmann i en mecànica quàntica a les de Bose-Einstein i Fermi-Dirac (1924). 1879: Classificació periòdica dels elements químics (D. I. Mendelejev (Rússia). 1887: Arrossegament d’èter: Experiment de Michelson-Morley. Primera sorpresa: no n’hi ha. 1895: W. C. Roentgen descobreix els raigs X. 1896: Radioactivitat. NUC (10-12 cm.): - Becquerel en 1896 (sals d’urani), - M. Curie en 1898 (sals de radi i poloni), - E. Rutherford (sals de tori) i Villard en 1903: raigs α (= helions), raigs β (= raigs catòdics o d’electrons) i raigs γ, descoberts en 1900 per Villard, (= fotons més energètics que els raigs X)). 1897: Descobriment de l’electró (J. J. Thomson) de dimensió 10-17 cm.. 1899: Contracció de Fitzgerald-Lorentz. 1900: Elster, Geitel i Wilson detecten els raigs còsmics (més energètics que els raigs γ). Hess (1912) demostra l’origen còsmic dels raigs còsmics.

8

3.- LA CIÈNCIA QUÀNTICA INDETERMINISTA.. -------------------------------------------------------------------------------------------------------- 1900: Radiació del cos negre. El quantum d’acció. ε = n hν. (M. Planck). [h = f*t*e]. El fotó (Einstein-1905): natura corpuscular de la llum. 1905: Einstein explica l’efecte fotoelèctric (Premi Nobel): 1/2 mv2 = hν - Treball d’arrencada. 1905: La correcció relativista especial o restringida de la ciència clàssica (A. Einstein, 26 anys, empleat en l’oficina de patents de Berna) sobre el moviment uniformement accelerat (Gµν = 8πKTµν) : - Constància de la velocitat de la llum. Velocitat màxima. - Moviment relatiu al sistema de referència. - Espai i temps relatius: espai d’esdeveniments. Simultaneïtat. - Velocitats relatives. - La massa augmenta amb la velocitat. - ε = m c2. La massa no es conserva. H+H > D. 1911.- Àtom d’òrbites planetàries de Rutherford . Electrons (E.Millikan: càrrega en 1911) i nucli (protons (Rutherford-1919) i neutrons (Chadwick-1932)). HAD. Estudi del nucli (Heisemberg-1935,...). Problema-1: no pèrdua d’energia electromagnètica de l’electró orbital. Problema-2: repulsió elèctrica mútua dels protons en el nucli. 1913: Àtom quantificat de N. Bohr: estats estacionaris sense pèrdua d’energia, radiació segons salts entre nivells quàntics (Lyman, Balmer-1885, Paschen.., en l’àtom d’hidrogen, Johannes Robert Rydberg (suec, Halnestadt, 1854 - Lund, 1919) i Ritz ho generalitzen a les diferents sèries del mateix element i a diferents elements). La constant de Rydberg és pròpia de cada element. L’electró no es mou en una òrbita estacionària, és l’òrbita estacionària: orbital. Àtoms excitats i ionitzats. ± Spin (moment cinètic de rotació interna, representat per un vector d’estat del qual cap mesurar la component respecte d’un eix qualsevol). Números. quàntics. Principi d’exclusió de W. Pauli-1925. L’electró de l’hidrogen està en estat quàntic pur (si posició no moment i viceversa).Els dos electrons de l’heli interactuen i formen un orbital conjunt. Cadascun està en un estat quàntic “mescla”. 1913.- Àtoms de Rydberg (descobridor de la relació d’energies d’enllaç que lliguen l’electró a un nucli): estat de mínima energia menor d’un nanòmetre. Àtom de R.: àtom les òrbites electròniques més externes del qual, expandides mils de vegades, obtingudes amb breus llampades de llum de làser, col·loquen l’electró en moltes òrbites exteriors alhora (superposició (1935)). Físicament es manifesta en forma de “paquet d’ones” que gira molt lluny del nucli: a prop de mitja micra: probabilitat de la localització de l’electró excitat. Avui (1998), en un àtom de Rydberg es possible que un electró es trobi en una superposició de 2500 estats. La seva funció d’ona pot ser complexíssima i codificar molta informació (computació quàntica) segons Stroud (1991, 1996), que escriu “OPTICS” en un àtom.(Cf. 1984). 1915: Experiment de la doble clivella. Ona/corpuscle (L. de Broglie): mecànica ondulatòria. 1916: Millikan estableix la càrrega d’un electró. Massa 1/1837 de la del protó.

9

1916: La correcció relativista general de la ciència clàssica (A. Einstein) sobre el moviment no uniformement accelerat: - Equivalència entre massa gravitatòria i massa inert. - No acció a distància: camps gravitatoris. - Curvatura de l’espai segons massa material (fisicalització de la geometria). - Forats negres i blancs. Expansió de l’univers. 1916: Karl Schwartzchild, matemàtic alemany descobreix la primera solució del tipus “forat negre”. Per a un cos de massa igual al Sol, el radi de Swartzchild (velocitat de fugida en superfície) és proper a tres quilòmetres. 1917:El fenomen de l’emissió estimulada, fonamentat en les propietats quàntiques de la matèria és estudiat inicialment per Einstein. Fundarà el màser (1951, 1954) i el làser (1958, 1960). La mecànica quàntica indica que un àtom o una molècula té diferents estats d’energia, entre els quals pot experimentar transicions. Si l’àtom (o la molècula) absorbeix un fotó d’energia E = E2 - E1, igual a la diferència d’energies entre dos nivells d’energies, aleshores passa de l’estat E1 a l’estat excitat E2. La tendència a l’estabilitat, inherent als constituents de la matèria, fa que decaigui a l’estat no excitat E1 tot emetent un fotó de freqüència ν = (E2 - E1)/h, on h és la constant de Planck. A més de l’absorció i l’emissió hi ha l’emissió estimulada. Si hom aconsegueix (fins i tot en un brevíssim instant) que el nombre d’àtoms (o molècules), la població, del nivell excitat E2 sigui superior al nombre dels del nivell E1, es a dir si hom aconsegueix per flash de bombatge la inversió de població entre els dos nivells, aleshores la presència d’un nou fotó d’energia E = E2 - E1 no implica que aquest sigui absorbit, sinó que estimula la transició de tots els electrons del nivell superior a l’inferior i, per tant produeix una emissió d’un gran nombre de fotons, exactament amb la mateixa energia i freqüència que el fotó estimulador. Si el procés és realitzat en unes determinades circumstàncies, aquests fotons s’acumulen tot formant una ona electromagnètica en fase amb l’ona estimuladora (es a dir, un feix de llum coherent); el resultat és doncs la densificació bosònica (1924), dita amplificació d’aquesta última. 1919: 1a desintegració nuclear artificial: partícules α → N desprenen protons (Rutherford els descobreix). 1030 anys de vida mitja. 1921: Otto Stern i Walter Gerlach, abans de l’establiment de la teoria quàntica, descobreixen mitjançant l’aparell del seu nom, la quantificació dels resultats de mesura de qualsevol component d’un moment cinètic (spin -1913) d’una partícula, tot i que aquesta sigui puntual. 1922: Compton explica l’efecte Compton”: diferència de freqüència dels raigs X incidents en i emergents d’una placa de grafit (xoc fotó - electró). 1922: Desenvolupament relativista: caràcter dinàmic o expansió de l’univers segons A. Friedmann (1922) i G. Lemaître (!927) a partir del descobriment de V. Slipher i E. Hubble sobre el desplaçament cap al vermell dels espectres llunyans, interpretat a la llum de l’efecte Doppler. 1924: Natura ondulatòria dels corpuscles. Mecànica ondulatòria (L. de Broglie): pont entre matèria i llum. λ = (hc) / ε. Òrbites atòmiques d’ones estacionàries. Experiment de Germer i Davisson-1927 (difracció d’electrons a través de làmina cristal· lina)→ Microscopi electrònic.

10

1924: Inici de la mecànica quàntica aproximada de sistemes objecte de mesura (especial, al costat de la mecànica quasiclàssica): - Estadística quàntica de Bose (Índia)-Einstein (Alemanya) per a un “gas de fotons”: “totes les partícules són idèntiques i indiscernibles i es poden acumular en el mateix lloc tantes partícules com es vulgui sense que apareguin interaccions entre elles”. Si generalitzem, aquestes partícules es diuen bosons i cal que tinguin spins enters. Són els quantums de camp que regeixen les interaccions entre els fermions. - Principi d’exclusió de Pauli: “dos electrons no poden posseir els mateixos números quàntics, o bé, dos electrons no poden existir simultàniament en el mateix estat (lloc, velocitat, etc.) o bé, dos objectes de spin 1/2 no poden trobar-se mai en una configuració simètrica, ans només en una d’antisimètrica”. - Poc després: Estadística quàntica de Fermi (Itàlia)- Dirac (Anglaterra) per a un “gas d’electrons”: “totes les partícules són idèntiques però quasi-discernibles; no podem canviar-les per parelles sense modificar-ne la distribució”. Si generalitzem, aquestes partícules es diuen fermions i cal que tinguin spins semienters. Formen la part sòlida de la matèria. 1925: Uhlenbeck i Goudsmit postulen el spin, que fa de l’electró un petit imant i base del magnetisme. Els paràmetres d’una partícula elemental: càrrega elèctrica, massa en repòs, energia, moment cinètic i spin. 1925: Mecànica de matrius, de W. Heisenberg. 1926: Mecànica ondulatòria: equació d’ona associada (Schrödinger) (carnet d’identitat quàntic: incorpora tot allò que se sap de la partícula, engloba tots els seus moviments i posicions possibles): Tot sistema físic descriu com el resultat de la primera mesura -mitjançant un vector d’estat (1913)- d’una partícula és imprevisible. Per exemple: +(h/2π)/2 ó -(h/2π)/2. Però permet calcular determinísticament les possibilitats dels resultats de totes les mesures posteriors repetides. El vector d’estat pren un valor: ψ+ ó ψ-. Tota modificació posterior retorna el sistema a una indeterminació fonamental. 1926: → Mecànica quàntica dels camps (Niels Bohr, Max Born, Werner Heisemberg, Pascual Jordan, Erwin Schrödinger, Wolfgang Pauli). Només pot predir-se la probabilitat d’un procés. Les lleis són probabilístiques. Vida mitja d’un neutró: 10’8 minuts: lleis probabilístiques radicals. Res no es pot dir sobre un individu (límit absolut). 1927: Principi d’indeterminació de Heisenberg: ∆p * ∆q ≥ h . Per exemple: posició (e) i moment (ft)( = quantitat de moviment (mv)) d’una partícula. 1927: Interpretació de Copenhague: límit absolut de coneixement. Limitació dels nostres conceptes macroscòpics. 1927: Principi de complementarietat contradictòria de Niels Bohr: entre cinemàtica i dinàmica (dualitat partícula ona) d’una partícula segons conceptes clàssics. POL (→certesa dels resultats finals i mesura dels errors)-EXP (→ experiment)-TRB (→forta interacció entre els sistema físic a observar i l’instrument d’observació). “Ha estat el resultat filosòfic més important que ha sorgit de la física quàntica, car, mentre la física dels segles precedents era regida per un sistema lògic fonamentat en el principi de contradicció, els fenòmens quàntics, mitjançant el principi de complementarietat, estableix una connexió entre diversos conceptes contradictoris i originen una nova forma de pensar científico-natural, radicalment diferent de la forma de pensar clàssica” (Gran Enciclop. Catalana, “Complementarietat”).

11

1928: Equació mecanoquàntica relativista (interacció de l’electró amb el camp electromagnètic) de Paul Dirac (reuneix Maxwell, relativitat i quanta): postula el positró, “forat” d’electró, trobat per Anderson després. Partícules/antipartícules. 1928: Comptador de partícules radioactives individuals Geiger - Müller . 1928: Efecte túnel: probabilitat no nul·la de sobrepassar una barrera de potencial tot i que la seva energia cinètica sigui inferior a l’altura màxima del mateix. G. Gamow explica el que per ell és el despreniment de partícules α dels nuclis. 1957: Leo Esaki: díode d’efecte túnel. Més tard: microscopi d’efecte túnel. 1929: Atkinson i Houtermans expliquen l’energia de les estrelles per reaccions termonuclears (de 107 a 108 oC). Producció de plasma (Molt més tard: enginy ZETA de Gran Bretanya). 1930: Conferència Solvay de Brussel·les. Einstein intenta demostrar la inconsistència de la mecànica quàntica. Bohr i altres troben els errors dels seus arguments (havia ell oblidat la relativitat general!). 1930: W. Pauli i E. Fermi suggereixen la hipòtesi del neutrí a propòsit de resultats experimentals estranys - es viola el principi de conservació de l’energia en la desintegració del neutró- obtinguts en l’estudi de l’anomenada desintegració ββββ (alguns nuclis atòmics, i el mateix neutró, són inestables i es desintegren tot emetent electrons): _ n → p + e- + νe Posteriorment es descobriran dues sèries més. Tots plegats seran neutrí i antineutrí electrònics, neutrí i antineutrí muònics i neutrí i antineutrí teutònics, corresponents als electrons, muons i tauons positius i negatius. Seran els leptons (LEP) amb propietats comunes en relació a la interacció feble. 1930: Oscil·lació quantizada de I.I.Rabi: intercanvi periòdic d’energia entre els àtoms i un camp electromagnètic. Quan l’energia de fotons de radiofreqüència convenientment sintonitzats s’ajustava a la diferència d’energia existent entre els estats fonamental i excitat dels àtoms de la mostra estudiada (1917), s’arribava a que tots els electrons atenyien l’estat excitat i tot i seguir rebent el doll de fotons el procés s’invertia: els electrons retornaven a l’estat fonamental i es remetia l’energia alliberada. I es tornava a recomençar el cicle (Cf. 1961). 1931: Mecànica quàntica relativista de P. Dirac. Preveu l’existència del positró. 1931: Sloane i Lawrence, amb el primer accelerador lineal (30 tubs), obtenen partícules de 2’8 MeV. 1931: G. Lemaître idea la hipòtesi cosmològica de l’àtom primitiu omniabarcant que explota i s’expandeix. Avui se sap que la densitat mitja de l’univers és la d’un àtom per metro cúbic. 1932: Crisi de la logística. Teoremes d’incompletud de K. Gödel (Àustria). Limitacions dels sistemes axiomàtics. Bach-Escher-Gödel: els bucles estranys de Hofstadter.

12

1932: Einstein i de Sitter (1916) dibuixen el model matemàtic de l’evolució expansiva de l’univers. 1932: Chadwick descobreix el neutró. Els nuclis atòmics estan formats de neutrons i protons. W. Heisenberg veu que protó i neutró formen un grup d’invariança respecte de l’ spin i del nº bariònic, a més de tenir una massa quasi igual (simetria d’isospin). 1932: Anderson descobreix el positró. 1932: J. D. Cockroft i E. T. S. Walton: 1a. reacció nuclear amb partícules accelerades artificialment → inici de la física nuclear moderna: p + 7Li → 8Be → 4He + 4He (dues partícules α de fins a 0’86 MeV cadascuna). Els 17’3 MeV corresponen a l’energia equivalent a la desaparició de 0’018629 unitats de massa segons la fórmula famosa d’Einstein que ací es confirmà i fundà la possibilitat d’obtenir artificialment energia nuclear per fissió nuclear de nuclis més pesats o per fusió nuclear de nuclis més lleugers. 1932: Inici de la construcció d’acceleradors de partícules (generador electrostàtic de R. van de Graaff (1931) i 1er. ciclotró de E. O. Lawrence i M. S. Livingston (1932). 1932: = Coneixement de les següents partícules observables en el món físic : - fotó (γ) - electró (e-) i positró (e+) - neutrí (ara hipotètic, descobert en 1953 per Reines i Cowan) i antineutrí (hipotètic) - protó (p+) i antiprotó (p-) (ara hipotètic, descobert en 1955) - neutró (n) i antineutró (hipotètic) = Coneixement de les següents forces o interaccions observables en el món físic : - gravitatòria (gravitó?) - electromagnètica (fotó): teoria de l’electrodinàmica quàntica (FOT). = Consciència general: que ja és complert el coneixement físic. 4.- COSMOLOGIA CIENTÍFICA INDETERMINISTA. ------------------------------------------------------------------------------------------ 1935.- Teoria de Hideki Yukawa sobre la força o interacció forta (a 10-13 cm.) nuclear (mesó) per explicar la cohesió dels protons en el nucli atòmic. Suggereix la hipòtesi del mesó. Altrament els protons es repel·lirien. Aquesta teoria és perfeccionada en 1970. 1935.- Erwin Schrödinger planteja l’ambigüitat d’un gat tancat, la vida o mort del qual depèn de l’aleatorietat absoluta de la descomposició d’un nucli atòmic radioactiu que desencadena un martell que trencarà una ampolla de verí mortal per al gat (1996). L’àtom radioactiu inobservat, segons la mecànica quàntica, s’ha i no s’ha desintegrat alhora: estat de superposició (o bé: un electró pot ocupar més d’un orbital alhora, un fotó recorre dos trajectes alhora, etc.(1913) típic dels objectes quàntics. Les partícules amb superposició ben definides se'n diuen coherents. El problema apareix quan un objecte quàntic s’acobla a un de macroscòpic, un gat, per exemple, mort i viu alhora? El gat és el detector macroscòpic, l’aparell de mesura. Per què no entra en un estat indefinit de superposició? Bohr postula que els detectors macroscòpics mai no adquireixen la superposició. En mesurar-se els fenòmens quàntics entren en col·lapse de la funció d’ona, o reducció del vector d’estat de l’equació d’ona de Schrödinger. Frontera: quàntic - clàssic. Flexible. Les superposicions poden donar-se a escales fins i tot molt més grans que l’atòmica. La frontera entre el món clàssic i el món quàntic - diu Bohr- pot desplaçar-se segons com es disposi l’experiment.

13

1935.- Enemics de la interpretació de Copenhaguen (1927) de la mecànica quàntica (teoria de les variables ocultes: determinisme amagat; límit només degut a la ignorància) imaginen l’experiment ideal Einstein-Podolsky-Rosen (EPR) de dues partícules perfectament correlacionades. Es tracta de dues partícules de moment cinètic de rotació interna total nul. La mecànica quàntica descriu l’estat inicial dels dos moments cinètics de les partícules mitjançant un vector d’estat únic, en el qual res no permet de preveure, p.e., el resultat de la mesura de la primera partícula. Es mesuren, després, les direccions paral·leles dels components del spin. Sempre donen resultats oposats i equiprobables les dues solucions possibles (+,-) i (-,+) (h/2π)/2: anticorrelació perfecta. No és predicible, en absolut, segons la mecànica quàntica, el signe de la primera mesura de la primera partícula. Els dos resultats possibles en la primera partícula són potencialment presents (superposició). El resultat de la segona partícula és predeterminat: serà l’oposat, malgrat una gran distància. Se sap sense “tocar-la”. La descripció donada pel seu vector d’estat no descriu, doncs, completament els seus “elements de realitat”, que són els mateixos abans i després de la mesura de la primera partícula. Les dues partícules romanen “enredades” (cf. 1981, EPR). La segona, tragina certs elements d’informació que li permeten “donar la resposta correcta” (l’oposada a la de l’altra partícula) i això en qualsevol de les direccions d’anàlisi triada per l’observador. Una teoria científica és completa si a cada predicció de la teoria (valor d’una magnitud en una determinada regió de l’espai) correspon exactament a un “element de realitat física”. “Déu no juga als daus”. Bohr (cf. també 1930) respon que les propietats físiques no pertanyen a cada partícula per separat, pertanyen al sistema global d’ambdues (no divisibilitat). L’element de realitat” que vol Einstein que sigui cada partícula és una entitat mal definida i fins i tot inexistent. 1936: C. D. Anderson i S. H. Neddermeyer, d’una banda, J. C. Street i E. C. Stevenson, d’una altra i Y. Nishima, M. Taqueuchi i T. Ichimaya d’un altre detecten muons en els raigs còsmics. 1937: Màquina de Turing . Logística → Informàtica. 1937: Powell, Occhialini i Lattes descobreixen el mesó ±±±±ππππ en els raigs còsmics. 1937: Es detecta el muó negatiu (µ-). 1940: G. Gamow presenta la hipòtesi del Hot Big Bang o model cosmològic estàndard: singularitat inicial d’alta densitat i temperatura; explosió fa entre deu i vint mil milions d’anys. Els primers minuts de l’univers. Els diferents plasmes. Les diferents eres. Explica: - la radiació cosmològica universal - la nucleosíntesi primordial - l’edat dels estels més vells dels cúmuls globulars (?) - l’homogeneïtat de la radiació bàsica - la formació de les galàxies (?) - el predomini de la matèria sobre la antimatèria (?) - l’homogeneïtat de l’univers a gran escala - l’aplatament de l’univers a gran escala. 1942: Reactors nuclears: pila d’urani i grafit de la Universitat de Chicago (1a reacció en cadena). 1944: Leprince i Ringuet descobreixen el mesó K en els raigs còsmics.

14

1947: Álvarez, amb un accelerador de partícules de 47 tubs, obté partícules de 32 MeV. Es comencen a trobar partícules estranyes. 1947/48: Lawrence obté artificialment mesons ππππ o pions en un ciclotró. Partícula inestable, instrument de la interacció forta. D’spin enter. 1948: F. Hoyle: teoria de l’estat estacionari; principi cosmològic perfecte. 1948: Cibernètica (N. Wiener): més enllà de la “reacció” de Newton. 1950: Teoria general de sistemes (L. V. Bertalanffy): lleis constants en àmbits científics diferents. 1950: Intents d’una teoria unificada del camp (A. Einstein, W. Heisemberg, P. Dirac, Costa de Beauregard). Les quatre interaccions físiques. 1951: C. H. Townes estudia l’aplicació de l’emissió estimulada (1917) a l’amplificació d’ones curtes, que donarà lloc al màser (1954). La coherència i monocromaticitat de del feix de les ones electromagnètiques permet concentrar energia en un feix molt estret. 1951: Versió de David Bohm de l’experiment ideal EPR (1935): EPRB.. Bohm, com la majoria dels que el seguiran, treballa amb fotons en comptes de fer-ho amb partícules de spin semienter (1935). No es pot determinar alhora la polarització plana i la circular d’un fotó (com tampoc es pot fer amb la posició i l’impuls d’una partícula). No resol res. La resposta (?) segons Gell-Mann (1986) és que les dues mesures són alternatives: esdevenen en branques diferents de la història. 1952: Primer sincrotó, en Brookhaven (EE.UU.) “Cosmotró”: energia 2’9 GeV. Producció artificial de partícules rares: mesons, hiperons (barió Λ: up, down, strange), etc. 1953: Es comencen a descobrir partícules de vida molt curta que hom anomena ressonàncies que es desintegren per via d’interacció forta. Cadascuna té un mode de desintegració principal. 1953: Reines i Cowan descobreixen experimentalment el neutrí electrònic (νe), 10.000 vegades més lleuger que l’electró (30 eV). Gairebé no interactua amb la matèria. 1953: David Bohm a Princeton intenta una versió de la mecànica quàntica (1951) que la reconciliï amb el determinisme. Einstein, assabentat, agraeix l’esforç, però el desautoritza. Ho seguirà intentant i no reeixirà. Li sembla que la mecànica quàntica es funda en “variables ocultes” que eliminen les superposicions (1935). Però és inverificable! Les variables són ocultes. 1954: C.H.Townes inventa l’amplificador de microones (1951) anomenat màser (microwave amplification by stimulated emission of radiation). L’emissió estimulada (1917) s’obté tot excitant un sistema macroscòpic tal com un feix de molècules d’NH3 o d’H2, un cristall de robí (ions de crom), etc., mitjançant un camp elèctric, magnètic, un raig de llum, etc. S’obté un feix de fotons coherent de freqüències d’entre 109 i 1010 Hz. S’han trobat estels - màser i màsers interestel·lars. El làser és un màser òptic (1958, 1960). 1955: L’equip de Berkeley descobreix l’antiprotó.

15

1956: 1a. central nuclear en Calder Hill (Escòcia), d’urani 235. 1956: Es descobreix el neutrí. 1957: Inspirat pel seu mestre John A. Wheeler, a Princeton (USA), Hugh Everett III enuncia la seva “formulació de l’estat relatiu de la mecànica quàntica”: posició ultraquàntica: cada resultat possible d’una mesura pertany a una “branca” distinta d’un univers amb “múltiples móns o universos paral·lels igualment reals”. Vol salvar el determinisme. Inici d’una interpretació “moderna” (Gell- Mann) de la mecànica quàntica. 1958: C. H. Townes (1951, 1954) i A. L. Schawlow demostren la possibilitat d’aplicar el fenomen d’emissió estimulada (1917) a l’amplificació d’ones lluminoses que durà a la construcció del làser (1960). 1960 (?): Teoria de la electrodinàmica quàntica (fusió de les equacions de Maxwell amb la teoria quàntica). R. Ph. Feynman: diagrames d’interacció i, a partir del treball preliminar de P. Dirac, formula la mecànica quàntica en termes d’”històries” (narracions de seqüències temporals d’esdeveniments passats presents o futurs), que permeten subjectar a la indeterminació quàntica els esdeveniments de l’espai-temps relativista, la geometria gravitatòria. 1960: T. H. Maiman construeix el primer làser (1917, 1951, 1958). Consta d’un ressonador format per dos miralls paral·lels entre els quals es reflecteix la llum repetidament, una substància situada entremig que genera i amplifica la llum làser i una font d’energia externa per bombejar els electrons dels àtoms de la substància de nivells de baixa energia a nivells d’alta energia (àtoms excitats). Una part del raig obtingut travessa un mirall i projecta fora el raig làser.(Cf. làser monoatòmic 1994). 1961(∼).-Àtoms en cavitats: L’oscil· lació quantizada de Rabi (1930) treballa amb una barreja de tants intercanvis d’energia entre els àtoms i els fotons que els seus efectes es promedien, impedint l’estudi de la naturalesa mecanoquàntica de l’intercanvi electró - fotó i viceversa. Edwin T. Jaynes i Frederick W. Cummings, superen teòricament el problema. Expliquen com interactuaria un únic àtom amb dos nivells d’energia amb una ona lluminosa amb pocs fotons. Es pot induir l’emissió d’un fotó per un àtom excitat si se'l situa en una cavitat molt petita. Comprovació experimental (1984). 1962: Teoria d’unificació electrofeble: Sheldon Glashow (EEUU, 1962), Abdus Salam (Paquistan, 1964) i Steven Weinberg (EUA, 1967): premis Nobel de Física 1979, en el context del grup de gauge SU (2) XU (1). 1962: Detecció del neutrí muònic (νµ) per part de l’equip de Brookhaven.. 1964: Hipòtesi dels quarks: Murray Gell-Mann (USA), Yubal Ne’eman (Israel) i George Zweig (USA). Amb els mètodes matemàtics de la teoria de grups d’Élie Joseph Cartan (França, s.XIX), Gell-Mann i Newman descriuen les noves partícules en el context del grup unitari SU(3). : Teorema de J. S. Bell (desigualtats de Bell). Viabilitat de l’experiment EPR(B) (1951). Ma i Mb són dos aparells de mesura. A(a, λ1) i B(b, λ2) són les funcions que descriuen el resultat de les mesures en A i B arbitràriament separades. “a” i “b” són les variables controlades d’orientació de l’aparell (“x” ó “y”). λ1 i λ2 són les variables fluctuants del spin (+(h/2π)/2 ó -(h/2π)/2). AB és el producte d’A per B que indica el grau de correlació entre A i B. <AB> és el valor mig del producte. La desigualtat de Bell és: -1 ≤ <AB> ≤ +1.

16

1965: Radiació de fons de l’univers (Penzias i Wilson) provinent de l’era (10-50 a 10-31 anys) i de la subera (10-10 a 10-8 anys) radiants: 4 oK de temperatura. 1967: Feynman suposa que els protons són compostos de partons (=quarks de Gell-Mann + gluons que els mantenen units). 1969: Pas endavant en la física d’altes energies o de partícules elementals, més enllà de la física atòmica i de la física nuclear. Acceleradors de partícules: a) acceleradors de protons: CERN (Ginebra) i FNAL (Chicago); b) acceleradors d’electrons o de les seves antipartícules: SLAC (Palo Alto, Califòrnia) i DESY Hamburg) a més de 20.000 MeV (unes vint vegades la massa del protó) que van detectar quarks indirectament (amb electrons i neutrins). L’impuls del nucleó és 50% degut als quarks. Se suposa que l’altre 50% és degut als bosons neutres que s’anomenaran gluons (adherència). 1969: Desigualtat de BCHSH (J. S. Bell, John F. Clauser, Michael A. Horne, Abner Shimony i Richard A. Holdt): -2 ≤ < R > ≤ +2, on < R > és un valor mig, estadístic, d’una senzilla combinació R de quatre productes AB (1964). La vida corrent i la ciència clàssica observa correlacions fluctuants estadístiques (economia, sociologia, mecànica clàssica, electromagnetisme, ...) i totes obeeixen aquesta desigualtat per causa de llur formalisme local. La mecànica específicament quàntica, en canvi, pot arribar a violar - en “situacions sensibles”- més d’un 40% de valor relatiu (<R> = 2’8, quatre direccions coplanàries amb angles pròxims a 22’5º entre sí) de la desigualtat. Permet dissenyar situacions reals experimentables. 1970: Perfeccionament de la vella teoria de Yukawa (1935) sobre la interacció forta: teoria cromodinàmica quàntica (quarks). Les partícules que interactuen fortament es diuen hadrons (HAD) i es divideixen en diferents famílies (singlets) de mesons (π, K, ρ, D, B, ...) compostos de dos quarks i en diferents famílies (singlets) de barions (p-n, Σ, Ξ, ∆, ...) compostos de tres quarks. Es classifiquen segons multiplets d’isospin. 1970?: Model estàndard de l’estructura i constituents de la matèria. La natura és explicada amb uns pocs constituents fonamentals - a) fermions: aa) leptons: electró, muó i tauó amb els neutrins corresponents i llurs antipartícules, ab) quarks: up i down, charmed i srange, top i bottom, amb les seves antipartícules i b) bosons de galga: fotó, W+, W- i Zº, gluons i gravitó - que interaccionen mitjançant quatre interaccions fonamentals – gravitatòria, electromagnètica, forta i feble. Els hadrons –mesons i barions- són combinacions de 2 i 3 quarks i antiquarks respectivament. 1970: Nou tipus de principi de Pauli (1924): paraestadística de grau tres: nou nº quàntic “color”. Suggerit per Wally Greenberg (1965). També T. Han i Y. Nambu (1967). Forma definitiva segons Murray Gell-Mann i Harald Fritzsch. Tres varietats de quarks: “roja”, “groga” i “blava”. No poden donar-se partícules lliures acolorides, totes són blanques. Les vuit classes de gluons també són acolorides (transició d’un color a altre d’un mateix quark: u-roig → u-blau ). La força forta que representen els gluons uneix inevitablement els quarks per formar hadrons i, amb suficient proximitat, uneix els nucleons per formar els nuclis. 1970?.- Principi bootstrap de Geoffrey Chew (1970?), de Califòrnia: principi d’holicitat aplicat a la microfísica: un conjunt de partícules elementals es pot tractar de manera autoconsistent, com si cada partícula fos una combinació de totes les partícules. El sistema de partícules es dóna origen a si mateix.

17

1971: Primers experiments reals EPR, segons teorema de Bell (1969): Clauser i Stuart Freedman a Berkeley i Holt i F. M. Pipkin a Harvard. Resultats confusos. 1971: Demostració experimental de la teoria de colors. 1971: Primera versió de la teoria de supercordes: John Schwartz i André Neveu (segons idees de Pierre Ramond). La desenvolupen Schwartz i Jöel Scherk entre 1971-1986. En 1974 proposen que expliquen totes les partícules elementals. 1973: A la cambra de bombolles Gargamelle del CERN (Ginebra), els nucleons tractats per neutrins demostren que els quarks a distàncies molt inferiors a les nucleòniques (10-13 cm) i, per tant, a grans energies, es comporten com partícules lliures com els leptons. 1974: En Brookhaven, Sam Ting (Xina) i en el SLAC (SPEAR) Burton Richter (USA), descobreix el mesó J/ψ (charme, anticharme) a partir de l’anihilació electró-positró → fotó virtual → quark-antiquark → dolls d’hadrons (mesons) amb l’ajuda de parells de quarks virtuals existents en el buit: “visualització” dels quarks.. 1975: Es detecta el tauó negatiu (τ -). 1975: Segons experiments reals EPR d’acord amb el teorema de Bell (després de 1971): Amb fotons, Clauser a Berkeley i, més acuradament, Edward S. Fry i Randall C. Thomson al College Station de Texas i, amb protons, Mohammad Lamehi-Racht i Wolfgang Mitting del Commissariat a l’énergie atomique (CEA): resultats poc clars. 1977: Leo Lederman en FERMILAB (Chicago) detecta el mesó Y (bottom, antibottom) tres vegades més pesat que el mesó j/ψ comprovat en 1978 en el DESY (Hamburg).El mesó Y és una fàbrica de gluons. 1979: PETRA de DESY (Hamburg) observa dolls d’hadrons en els que fins i tot s’obtenen partícules amb charme a través de processos hadrònics. 1980: Teoria de la fase inflacionària d’Alan Guth: cada 10-34 segons cada regió d’univers dobla la seva mida (fals buit inestable). Ímpetu inicial. Avui: expansió minvant. 1980: Richard Feynman imagina els ordinadors o coprocessadors quàntics (QC d’informàtica quàntica): la matèria a escala de les partícules atòmiques també es comporta com una funció sinusoide composta d’uns quants estats quàntics superposats, que permeten càlculs rapidíssims simultanis. Un qubit: 0 i 1 superposats (2 càlculs simultanis). Dos qubits: 00, 01, 10, 11 (4 càlculs). Tres qubits: 000, 001, 010, 100, 011, 101, 110, 111 ((càlculs), etc. Però la funció es col·lapsa o perd coherència en mesurar-la segons el principi d’indeterminació de Heisenberg (1927). ¿Com evitar-ho?: a) cal provocar i controlar de forma fiable els estats quàntics desitjats, b) mantenir-los estables el temps suficient per fer quelcom d’útil amb ells i poder llegir els resultats i c) llegir els resultats amb mesures quàntiques. El teletransport quàntic haurà d’intervenir en la solució del tercer problema (Cf. 1997 desembre, Zeilinger). 1981: Experimentació del EPR(B), tercera generació d’intents, després de 1975), (cfr. 1935, EPR), Alain Aspect, Jean Dalibard, Philippe Grangier i Gérard Roger a l’Institut d’Òptica d’Orsay amb precisió i èxit. La mecànica quàntica és no local. No amb partícules correlacionades de spin 1/2, ans amb fotons (spin1 i massa: 0) per a major qualitat. Resultat postulat per la teoria quàntica: 2’70. Resultat experimental 2’697 ± 0’015. L’estat de spin

18

dels dos fotons correlacionats correspon a l’estat de polarització de la llum. Dos fotons poden seguir enredats, per molt separats que estiguin, mentre no es faci una mesuració que els posi tots dos instantàniament en un estat definit. L’estat d’enredat” es crea mitjançant un procés, “conversió paramètrica cap avall”, com el de dividir un fotó ultravioleta i fer-lo passar a través d’un cristall (parametric down-conversion). 1982?: Teoria de “les condicions de contorn sense contorn” de Jim Hartle i Steve Hawking: unifica la teoria de llei unificada de les partícules elementals i una teoria de les condicions inicials de l’univers. 1982: El UA-1 del SPS (supersincrotó de protons) del CERN detecta dolls hadrònics, dels quarks tocats, perpendiculars a la línia de xoc de protons i antiprotons a energies de 270 GeV. 1983, gener: Descobriment dels bosons W en el CERN (interaccions electromagnètica i feble). 1983, juny Descobriment del bosó neutre Z en el CERN. Com en el cas de l’W, es descobrí en l’estudi de col·lisions entre protons i antiprotons. 1983: PETRA de DESY (Hamburg) i PEP de SLAC (Califòrnia) poden accelerar electrons i positrons a 18 GeV. En total 36 GeV. S’inicia al CERN de Ginebra el LEP amb energies majors de 50 GeV (intenció 140 GeV). 1984: Quatre físics (“el quartet de corda de Princeton”): teoria de supercordes heteròtiques: inclou tots els camps, també el gravitatori (relativitat general), no cau en els problemes amb els infinits, explica la gran multiplicitat de partícules, no conté constants arbitràries i emergeix d’un simple i formós principi d’autoconsistència. 1984: Micromàser: Herbert Walther posa en pràctica la teoria d’àtoms en cavitat (1961) per obtenir làsers monoatòmics. Es fan passar cada un dels àtoms de Rydberg (1931) d’un feix per una petita cavitat metàl·lica (1961) de parets molt reflectants (anàloga al ressonador d’un làser), adequada en les seves dimensions a la longitud d’ona dels fotons emesos pels àtoms de Rydberg quan retornen a un estat de menor energia (rang de les microones). Els àtoms, en passar per la cavitat, emeten fotons a ritme creixent, segons Jaynes i Cummings (1961). Els fotons s’acumulen en el ressonador a causa de les seves parets superconductores i es refreden gairebé fins al zero absolut per tal d’optimitzar llur reflectivitat. (Cf. làser monoatòmic, 1994). 1985: Confirmació elegant de l’experiment EPR d’Aspect (1981) per W. Perrie, A. J. Duncan, H. J. Beyer i H. Kleinpoppen, a la Universitat de Stirling (Escòcia). O bé es manté el determinisme a costa de l’aparició de múltiples històries d’univers o d’una no localitat (no realisme local i divisible, o bé, per salvar la localitat cal acceptar l’indeterminisme radical). 1986: Interpretació moderna (general) de la mecànica quàntica (original de Hugh Everett III (1957), deixeble de John A. Wheeler, desenvolupada per James Hartle i Murray Gell-Mann): “Múltiples històries alternatives (excloents i exhaustives) de l’univers, tractades de manera equitativa per la teoria , excepte en el que es refereix a llurs probabilitats respectives”. També: Robert Griffiths i Ronald Omnès: Donades unes afirmacions (sobre passat o present), ¿quina probabilitat hi ha de què es donin tals altres (en el futur)? (1997).

19

1986.- Teoria GRW de Gian Carlo Ghirardi i Tulio Weber de la Universitat de Trieste i Albert Rimini de la Universitat de Pavia: l’ona ensopega amb “quelcom” de l’ambient de fons i col·lapsa (1935). Oportunitat: a) per a partícula cada cent milions d’anys, per a un gat un impacte d’una partícula de cada 1027, un impacte cada cent picosegons. L’estat macroscòpic del gat és el resultat dels col·lapses espontanis microscòpics. Però: arbitrarietat de la freqüència. ¿Naturalesa matemàtica del soroll de fons¿ ¿Podria ser la gravetat, segons Roger Penrose, de la Universitat d’Oxford, en Shadows of de Mind? . 1988?: HERA en el DESY d’Hamburg produirà energies de varis centenars de GeV en l’impacte l’electrons sobre protons per testimoniar dolls d’hadrons provinents dels quarks tocats. 1991.- Carles Stroud i John Yeazell, de la Universitat de Rochester, experimenten amb àtoms de Rydberg (1913) de potasi el paquet d’ones dels quals, després d’unes quantes òrbites, es dispersava i més tard revivia en forma de dos paquets menors (1996 set.). 1994: Làser monoatòmic. Michael S. Feld i Kyungwon An (MIT). Versió òptica del micromàser (1984). Es fa passar, un a un, per un ressonador diminut, àtoms de dos nivells d’excitació, que emeten fotons infraroigs. El primer fotó s’emet dintre de la cavitat buida (1961) per l’efecte de l’oscil·lació de Rabi (1930) en el buit. I l’amplificació posterior de la llum esdevé mitjançant el procés d’oscil·lació quantitzada de Rabi. A mesura que augmenta el nombre de fotons continguts en la cavitat, augmenta la possibilitat de què un àtom que passi pel ressonador emeti un altre fotó. Procés d’estimulació típic d’un làser normal. 1995.- Bose Einstein Condensation (BEC) observada per primera vegada per M. H. Anderson, J. R. Ensher, M. R. Matthews, Carl E. Wieman i Eric A. Cornell, a Colorado, EUA. (Science, vol.269, pg.198, 1995). El làser de la matèria: un gran nombre de partícules atenyen una única funció d’ona quàntica. En aquest cas, alguns milers de molècules de Rubidi-87. Premi a la “Molècula de l’any 1995” (Science). Tots els àtoms actuen com un sol àtom. Més enllà de la superconductivitat d’electrons. Més enllà de la superfluïdesa d’àtoms (d’Heli). Id. amb àtoms de Liti a Rice Universitiy. Id. amb àtoms de Sodi al MIT, en 9 segons un condensat 200 vegades més voluminós que el de Wieman i Cornell. 1995, nov.- David Pritchard i els seus companys del MIT materialitzen (segons una antiga proposta de Richard Feynman (1960)) la vaguetat del mesurament (1935): S’envia un estret corrent d’àtoms de sodi a través d’un interferòmetre que ofereix dos camins, que després es recombinen: cada àtom, com si fos ones, interfereix amb si mateix (franges en pantalla), tot prenent els dos camins alhora: superposició. Un làser enviat a una de les dues trajectòries fa desaparèixer les interferències amb pèrdua aparent de la coherència. Però, si es varia la separació entre els dos camins en un quart de múltiple de la longitud d’ona del fotó del làser, es restaura la interferència i no es perd la coherència: l’àtom resta enredat en un sistema major, l’acoblament de l’àtom amb l’aparell de mesura que en aquest cas és el fotó del làser. En comptes de resoldre el problema del mesurament, el complica. L’aparell de mesura pot tenir una definició ambigua. ¿En què consisteix el mesurament? 1995, dic.- Computació quàntica: Els ordinadors clàssics commuten entre 0 i 1 (un bit). Els quàntics romanen en una superposició entre 0 i 1 (bit quàntic o qubit). Els càlculs es realitzen mitjançant interaccions entre els estats superposats. En el moment del mesurament les superposicions es destrueixen i la màquina ofereix un resultat final. L’avantatge del computador quàntic (QC) és la possibilitat de moltes computacions simultànies. El grup de Monroe (1996)elabora una “porta NOT lògica controlada fiable” de dos bits amb un ió de

20

berili: 1r. bit: els dos estats vibratoris més baixos; 2n. bit: l’espin d’un dels electrons del ió. Altres variants de portes (1998 DARPA): acoblament de dos fotons mitjançant un àtom en captivitat; transmissió d’un parell enredat de fotons a través d’una xarxa de detectors. (Vegi’s 1997, DiVincenzo). És interessant per a la programació el fet que les portes quàntiques impedeixen una segona entrada si no s’ha acomplert la primera. 1996, maig.- Chris Monroe, David J. Wineland i companys de l’Institut Nacional de Patrons i Tècniques (NIST), en Bulder, creen un “gat” (1935) de Schrödinger amb un àtom ionitzat de beril· li. Atrapen un ió amb camps electromagnètics i l’il·luminen amb un làser que el refreda fins a uns milikelvins sobre el zero absolut. Atacat amb dos làsers de freqüència poc diferent assoleixen una superposició d’espins “a dalt” i “a baix”. Fins ací la part microscòpica. Si sintonitzen adequadament els dos làsers obtenen que l’”a dalt” balli avant i endarrera a 80 nanòmetres de l’”abaix” que balla endarrera i endavant. Un ió ocupa dos llocs alhora, molt allunyats entre ells: simultaneïtat de dos llocs “molt” distants comparats amb la mida del ió original. Monroe: “Podem simular el soroll per a fer, deliberadament, que la superposició s’esfondri”. 1996, setembre.- Stroud (1991) i Michael W. Noel demostren que els dos paquets (1991) menors d’ones de l’electró d’un àtom de Rydberg, situats en extrems oposats de la gran òrbita, constitueixen un “gat” de Schrödinger (1935): un sol electró en dos llocs (superposició). 1996, desembre.- Michel Brune, Serge Haroche, Jean-Michel Raimond i companys de l’Escola Normal Superior (ENS) de París: seguiment de l’eliminació de les característiques quàntiques, col·lapse de la superposició. Li ensenyen un “ratolí” al “gat” (1935) de Schrödinger per saber si és mort o viu. El “gat” són fotons de microones atrapats en un camp magnètic. S’introdueix un àtom de Rydberg (1913), excitat en superposició de dos estats d’energia diferents, que contagia el camp electromagnètic en superposició de dos estats de fase o vibracionals diferents. Nou “gat” vida/mort. El “ratolí”: es llença un nou àtom de Rydberg que rep la informació de superposició. L’equip controla les variacions dels estats coherents que van esdevenint clàssics! L’evolució progressiva del quàntic al clàssic. Desaparició progressiva de la raresa quàntica. El col·lapse de la superposició varia en funció del temps si es varia l’interval d’enviament dels dos àtoms de 30 a 250 milisegons i en funció de la grandària del camp electromagnètic. Haroche: “Ens agradaria anar cap a sistemes més complexos i enredar entre sí més i més partícules, que la desena atrapada fins ara”. 1997.- Wojcieh Zurek, del Laboratori Nacional de Los Àlamos, proposa la teoria de la decoherència: l’entorn destrueix la coherència quàntica: entorn afectat, mesurador (des d’un fotó a un gat, tot passant per una molècula o una partícula de pols). No és mer soroll, és aparell que vigila sempre el sistema. Evita aspectes esotèrics (consciència, forces físiques noves). Però, diu Anthony J. Leggett de la Universitat d’Illinois: “No selecciona un resultat en particular com fa l’experiència”. Zurek respon: “L’entorn selecciona (superselecció induïda per l’entorn o einselecció)”. Tota teoria del quàntic al clàssic és ad hoc, de raonament circular: esdevé allò que veiem que esdevé. Si hi ha universos paral·lels existents (1986) ens són inaccessibles. 1997.- Anthony Leggett, de la Universitat d’Illinois proposa sensors formats per anells superconductors (SQUID) amb corrents oposats simultànies en l’anell. Fins ara els experiments no han passat de 5000 partícules El món macroscòpic funciona amb una mitja de 1023 partícules.

21

1997.- Da Husuan Feng, Universitat de Drexel, conjectura, a partir de la disminució dels transistors, ara a menys d’una micra, aviat a unes desenes de nanòmetres, l’existència d’un regne físic intermig, domini mesoscòpic, amb conceptes propis encara no descoberts que derivi les mecàniques clàssica i quàntica. 1997.- Computació quàntica: David DiVincenzo, del Centre d’Investigació Thomas J. Watson de la IBM, en Yorktown Heights, intenta un nou mètode de computació amb tècniques de ressonància magnètica nuclear (RMN). La vibració tèrmica de les molècules en un líquid (cafeïna en el cafè) en un camp magnètic impedeix que s’alineï, que giri segons el camp un nucli entre un milió. Aquest milió de nuclis, els espins dels quals s’anul·len en el promig, són un soroll de fons que el protegeix de l’entorn com un tornado protegeix allò que s’està a l’ull de l’huracà. La superposició i per tant la coherència duren més temps. Es pot fer a temperatures normals, però la lectura dels resultats presenta problemes. Han intentat el mateix Neil Gershenfeld (MIT) i Isaac Chuang (Los Àlamos National Laboratory): l’aïllament del gir nuclear permet llargs períodes de coherència que duren milers de segons. 1997.- Laboratoris d’IBM en Almadèn (EUA) esperen utilitzar un microscopi d’efecte túnel (STM) per a definir alhora el gir dels nuclis atòmics situats dins d’uns punts magnètics, capturats en microtrampes per a ions, cents dels quals podrien ésser impresos en una “oblea” de silici. 1997, desembre.- Equip de la Universitat d’Innsbruck, dirigit per Anton Zeilinger aconsegueix el teletransport quàntic (1980 Feynman) en laboratori. A Roma un altre grup dirigit per Francesco De Martini obté quelcom de similar. Es tracta de transferir una rèplica exacta d’una informació de superposició en una partícula en un altre dispositiu QC sense mesurar-la. Evita la pertorbació del principi d’indeterminació. L’emissor de Zeilinger transmet la informació de forma instantània entre dues partícules, que poden distar galàcticament entre elles, però que estiguin en estat “enredat” (entanglement) (1981 EPR, 1995 nov. i des., 1996, des.). Zeilinger crea un feix dividit de dos fotons, que esdevindran emissor i receptor d’informació, que viatgen en direccions diferents, amb rotacions o moments angulars sempre oposats amunt o avall. Sense mesurar-los, bombardeja l’emissor amb un altre fotó (missatge) que inclou un gir conegut cap avall. La col·lisió provoca a) que l’emissor canviï el gir cap a munt i b) destrueix els dos fotons que xoquen (missatge i emissor). Però abans de b), el receptor adquireix instantàniament i automàticament el gir cap avall propi del missatge: informació transmesa. Cal aïllar les partícules a molt baixa temperatura. 1998.- Universitat de Stanford (E.U.A.), patrocinada per l’Agència nord-americana de projectes avançats de defensa (DARPA): el projecte unirà portes (1995 des.) quàntiques en cascada per fer funcionar algorismes quàntics super-ràpids, idear tecnologies de codi quàntic de correcció d’errors (ECC) per fer un compilador para QC: “Serà relativament senzill atènyer uns 10 qubits” i es podrà posar el QC a l’abast de tothom. 250.80.04.00.- Indeterminació: Valor mètric del quantum d’acció de M. Planck. Principi d’indeterminació de W. Heisenberg. 250.80.04.10.- Entre Indeterminació i TEO, entre Indeterminació i PLA, entre Indeterminació i FEN i entre Indeterminació i OBJ. (60º). 250.80.04.11.- Indeterminació teòrica: Principis de no identitat, de sí contradicció i de terç inclòs (B. Nicolescu). *Indeterminisme.

22

250.80.04.12.- Indeterminació plàsmica: Impossibilitat de l’observació més enllà de l’horitzó d’esdeveniments. 250.80.04.13.- Indeterminació fenomènica: indirecta. Anomalies en la detecció de l’entorn del forat negre. 250.80.04.14.- Indeterminació objectiva: Quantó (fermió, bosó). Forat negre. Microforat negre. 250.80.04.20.- Entre Indeterminació i “Caovisió” (TEO-PLA), entre Indeterminació i “Atzar” (PLA- FEN), entre Indeterminació i “Ciència” (FEN-OBJ), entre Indeterminació i “Significat” (FEN-OBJ), entre Indeterminació i “Anàlisi” ( TEO-FEN) i entre Indeterminació i “Bosó” (OBJ-PLA). (45º). 250.80.04.21.- Indeterminació caovisiva: L’observador pertorba l’observació. 250.80.04.22.- Indeterminació atzarosa: Imprevisibilitat del resultat de les mesures. 250.80.04.23.- Indeterminació científica: Àrea d’indeterminació indefugible: h. 250.80.04.24.- Indeterminació significativa: paràmetre amb tres dimensions: espai, temps i força. 250.80.04.25.- Indeterminació analítica: 6’62.10-28 cm.s.din. 250.80.04.26.- Indeterminació bosònica: Descripció de l’estat bosònic de la matèria. Descripció del Condensat de Bose-Einstein. 250.80.04.30.- Entre Indeterminació i “Probabilitat” (TEO-PLA-FEN), entre Indeterminació i “Raresa” (TEO-PLA-OBJ), entre Indeterminació i “Lògica” (TEO-FEN-OBJ) i entre Indeterminació i “Ona” (FEN-OBJ-PLA). (30º). 250.80.04.31.- Indeterminació probable: Probabilitat en l’equació d’ona de Schrödinger. 250.80.04.32.- Indeterminació rara: intrínseca, no deguda a ignorància. 250.80.04.33.- Indeterminació lògica: Previsió per part d’atomistes i epicuris grecs i romans. 250.80.04.34.- Indeterminació ondulatòria: Equació d’ona de Schrödinger. 250.80.05.- Antiterme: 30º: ONA, RAR, PRB, LOG. 45º: ANA, BOS, ATZ, SGT, CIE, CAV. 60º: OBJ, FEN, TEO, PLA, DET, ACC, GLO, ARK. 73º: EST, TEC, IDE, PCS, POL, TRB, CNV, FOL, PRD, FUN, TRS, ORG. 90º: SIN, EXP, SGE, STT, CAS, COV, MTF, ART, CFN, EXC, FEL, AFI, ARQ, PAS, APE, BEL, ECN, TIA. 107º: ETI, MIT, PSI, MGM, SLM, HAR, EBR, OBL, AST, LET, OGN, AGU. 120º: MON, PRA, SUB, NOU, ECL, COM, DIV, AKA. 135º: CMN, AMO, STM, MTP, COS, MTP. 150º: RGN, DSG, GEN, MIS. 180º: ECU.

23

250.80.06.- Núvol d’afins: Incertesa. Borrositat. Implícit. Desordre. Principis de no identitat, de contradicció i de terç inclòs (Stefan Lupasco). Infinit. Infinitèssim. Il· limitat. Indefinició. Imprevisibilitat. Incondicionat. Incognoscible. Dubte. Interpretació de Copenhaguen. Lògica plàsmica. 250.80.06.- Salt als veïns propers: (60º TEO/3.01/ONA 30º) (60º FEN/3.05/RAR 30º) (60º OBJ/3.09/PRB 30º) (60º PLA/3.13/LOG 30º) (45º ANA/ 8.01/BOS 45º) (45º ATZ/8.08/SGT 45º) (45º CIE/8.12/CAV 45º) 250.80.06.- Salt als veïns neutres i llunyans: (90º SIN/9.05/EXP 90º) (90º SGE/9.12/STT 90º) (90º CAS/9.18/COV 90º) (90º MTF/9.30/ART 90º) (90º CFN/9.36/EXC 90º) (90º FEL/9.48/AFI 90º) (107º ETI/13.09/EST 73º) (107º MIT/13.15/TEC 73º) (107º PSI/13.19/IDE 73º) (107º MGM/13.30/PCS 73º) (107º SLM/13.37/POL 73º) (107º HAR/13.44/TRB 73º) (107º EBR/13.52/CNV 73º) (107º OBL/13.63/FOL 73º) (107º AST/13.68/PRD 73º) (107º LET/13.78/FUN 73º) (107º OGN/13.86/TRS 73º) (107º AGU/13.92/ORG 73º) 250.80.07.- Sociolingüística: Manca de determinació, qualitat d’indeterminat. En càlcul, indeterminació o límit indeterminat és una expressió que s'utilitza a l'hora d'avaluar un límit quan no podem saber a priori quin serà el resultat d'aquest. Tot i això, utilitzant les propietats dels límits podem arribar a resoldre aquestes indeterminacions.

24

250.80.08.- Figures: 250.80.08.01.- Símbol d’IDT:

250.80.08.02.- Aurèola d’IDT:

25

250.80.09.- Texts afins: “Ens referim a l’anomenada ciència determinista, la qual ha posat al nostre abast una gran capacitat de predicció, i això no vol dir que aquesta capacitat no sigui limitada. Certament la mecànica clàssica ha permès fer càlculs molt precisos dels eclipsis solars amb centenars d’anys d’antelació, establir una predicció completament fiable de les marees en el futur i col·locar els homes a la Lluna i tornar-los a la Terra de nou. Malgrat això, aquesta teoria ens deixa fissures d’incertesa en fenòmens relativament senzills. Un cas que ha estat descrit moltes vegades és el del pèndul posat exactament al revés sobre la vertical del seu punt de suspensió. Cauria cap a l’esquerra del suport si es desplaça mínimament per aquest costat i ho faria cap a la dreta si es troba una mica desplaçat de l’altre. Si s’abandona el pèndul en el punt més alt, prenent les màximes precaucions per aconseguir-ho, no es pot establir cap predicció sobre de quin costat caurà. Les dues alternatives tenen un 50 per 100 de probabilitat, això és, fent nombrosos assajos per encertar el punt d’equilibri inestable, trobarem un nombre igual de caigudes cap a la dreta que cap a l’esquerra. En la mecànica clàssica hi ha moltes altres situacions en les quals no és possible fer una predicció fiable, ja que hi ha un punt crític on l’error més petit possible produeix efectes molt diferents. En aquests casos és quan s’introdueix el concepte de probabilitat per fer una predicció. De forma general, quan no es poden assolir processos senzills reproduïbles, s’han de cercar procediments que ens permetin trobar freqüències reproduïbles, repetint els experiments moltes vegades. Per suposat que la física ha desenvolupat àmpliament el camp d’aplicació de la probabilitat. Així, a la segona meitat del segle passat s’elaborà l’anomenada mecànica estadística. En els sistemes constituïts per moltes partícules en moviment podem esbrinar la possibilitat de trobar una partícula amb una velocitat compresa dins d’un interval determinat, però no podem saber quina és la velocitat d’una partícula determinada en un moment definit. Quelcom de semblant li passa al meteoròleg quan assenyala una predicció de pluja per a un lloc concret. De fet, pot ser que allí plogui o no i la seva previsió no pot anar molt més lluny que una quantificació del seu propi convenciment. El problema de les probabilitats en el coneixement científic és el dubte de si l’indeterminisme resulta d’unes simples limitacions pràctiques o és la conseqüència de la ignorància de determinades lleis. En d’altres casos podria anar encara més lluny, adoptant un indeterminisme radical. Això seria el que passa amb la mecànica quàntica i amb una interpretació de la mateixa teoria de la relativitat. Encara que aquesta situació no es pogués superar, l’indeterminisme no passaria de ser una simple convicció filosòfica, tant com ho havia estat el propi determinisme. El coneixement científic és sempre operatiu i cerca augmentar constantment la nostra capacitat de predicció d’una manera o d’una altra. No hi ha cap rellotge que marqui l’”ara”. Malgrat tot, per al coneixement científic l’”ara” és un punt clau, ja que separa dos conjunts asimètrics, el passat, constituït de fets donats, coneguts o no, i el futur, format de fets predictibles i d’altres simplement probables. Pot haver-hi un 30 per 100 de probabilitat que demà plogui en un moment determinat, però en aquest mateix lloc és absolutament clar si ahir va ploure o no.” Parés, Ramón. LA REVOLUCIÓN CIENTÍFICA. De Tales de Mileto a Einstein. Pàg. 283 i 284. Ediciones Pirámide S.A. Madrid, 1987.

26

250.80.10.- Obra plàstica afí:

Alfred Otto Wolfgang Schulze COMPOSICIÓ , 1946 - 1947 Oli damunt llenç, 92 x 73 cm.

27

250.80.11.- Dades tècniques: c = 0.07957747154594767280 p = 0.07957747154594767280 t = 0.07957747154594767280 v = -0.07957747154594767280 250.80.12.- Test / Qüestionari: 250.80.12.01. TEO – FEN – OBJ – PLA

250.80.12.02. ANA – OBJ – PLA

SGT – FEN – PLA

CIE – TEO – PLA

28

CAV – FEN – OBJ

ATZ – TEO – OBJ

BOS – TEO – FEN

250.80.12.03. LOG – PLA

PRB – OBJ

29

RAR - FEN

ONA – TEO

250.80.12.04. ANA – BOS

SGT – ATZ

CIE – CAV

30

250.80.12.05. IDT

Lluís Maria Xirinacs Damians. INDETERMINACIÓ . GLOBÀLIUM. MODEL MAJOR Consulta: Diccionaris

- Diccionari de la llengua catalana. IEC - Diccionari descriptiu de la llengua catalana. IEC - Diccionari català-valencià-balear. IEC - Gran enciclopèdia catalana. GEC - Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure.

Breu bibliografia de consulta ètimo-semàntica: - Coromines, Joan, Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana, 4 vols.

(1954 – 57). - Id., Diccionario etimológico castellano e hispànico, 1980? - Id., Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, 9 vols. (1980 –

1991), Curial, Barcelona. A. Ernoult et A. Meillet, Dictionnaire étymologique de la Langue latine, 4ª ed., 1985, Klincksieck, París.