T de Teatre

Això no és vida!

Text de Sergi Belbel, Albert Espinosa i David Plana

Ossa Major Teatre

2004

PERSONATGES

Les «protes»

LA DEPRESSIVA

LA PRESUMIDA

LA INGÈNUA L'ESTRESSADA

L'AGRESSIVA

Els secundaris MARE FAMOSA

SUÏCIDA

AMIGA OPERADA

DOCTOR PARÍS

MARE MORTA

PARE MALALT

POLÍTICA

FILLA DE L'ESTRESSADA

CAIXER MARIT DE L'AGRESSIVA

Els episòdicsOMBRA DEL PARE DE LA DEPRESSIVA

PSICÒLEG

DOCTOR

ADMIRADORS (1, 2,3,4)EXMARIT

NOIET

COMADRONA

NÒVIO DE LA INGÈNUA

COMPANYA DE FEINA

CLIENT

VEU EN OFF

FAMILIARS (I, 2,3)METGE

MARE DE L'ESTRESSADA

PARE DE L'ESTRESSADA

GERMÀ DE L'ESTRESSADA

AVI DE L'ESTRESSADA

NENES (1, 2,3,4)Nois (1, 2,3,4, 5)

MARIT DE L'ESTRESSADA

ASSISTENTA PERUANA

FILLA DE L AGRESSIVA

AMIGA DE L'AGRESSIVA

Temps

Avui. (Literalment, és a dir, el dia de la funció.)

Espai

Dues zones. Al fons, un espai eteri, irreal, ple de boira, on les cinc«protes» floten i es balancegen, suspeses a l'aire. Al davant, un espaiindeterminat on els personatges transiten amb absoluta normalitat.

FITXA ARTÍSTICA

AIXÒ NO ÉS VIDA! T de Teatre

Autors Sergi Belbel,Albert Espinosa i David Plana

Dramatúrgia Sergi Belbel, David Plana i T de Teatre

Actrius Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca

Ajudant disseny d'il·luminació Carlos Lucena

Coreografia Gemma Díaz iVerònica Cendoya

Vestuari Cortana i Mamen Duch

Disseny de so Jordi Ballbé

Música original Óscar Roig

Disseny d'il·luminació Albert Faura (a.a.i.)

Espai escènic T de Teatre

Producció executiva Daniel López-Orós

Direcció David Plana

Una producció de T de Teatre, amb el suport delDepartement de Teatre i Dansa de la Generalitat de Catalunya,

el Teatre Auditori de Granollersí el Ministerio de Cultura, Educación y Deporte,

i la col·laboració del Centre Cultural de Sant Cugati de Televisió de Catalunya

Estrenada el 5 de desembre de 2003 al Teatre Municipal d'Artà (Mallorca)

SUMARI

1. El LLIMB (L'ARRIBADA)________ 112. VIDA DE LA DEPRESSIVA_________ 153 EL LLIMB(«ENS EXPLIQUEM LA VIDA?») 244, VIDA DE LA INGÈNUA___________ 275. VIDA DE LA PRESUMIDA_________ 34#. VIDA DE L'ESTRESSADA _________ 417. VIDA DE L'AGRESSIVA___________ 51I, EL LLIMB («AQUELL DIA»)_______ 589, HOSPITAL_____________________ 6610. ÜLTIM LLIMB («LA TORNADA»... O NO!) 68

ESCENA I El llimb (L'arribada)

Un espai eteri, irreal. Una boira baixa cobreix l'escenari. Se sent unrebombori sobtat, espaordidor i apareixen cinc dones flotant enmig dela boira.

TOTES: Ah!!!!... Què és això?

Les cinc dones miren a terra. Veuen que estan flotant. S'espanten.

TOTES: Ah!!!... On sóc?

Les cinc dones es miren entre elles. S'espanten de veure's.

TOTES: Ah!!!... Vosaltres qui sou? (Pausa breu.) Què faig aquí? (Pausa.)Voleu parar de dir el mateix que jo? (Pausa.) On sóc? (Pausa.) I tu quiets? (Pausa.) Podeu parar de fer preguntes? (Pausa.) Què estàpassant? (Pausa.) Que algú em respongui, sisplau! (Pausa.) Eh?

ESTRESSADA, intentant respondre: Eh...AGRESSIVA, INGÈNUA, PRESUMIDA i DEPRESSIVA: SÍ?ESTRESSADA: Res, res.AGRESSIVA, INGÈNUA, PRESUMIDA i DEPRESSIVA: Res, res?ESTRESSADA: Res, res.AGRESSIVA, INGÈNUA, PRESUMIDA i DEPRESSIVA, entre elles: Tu qui ets?

I tu? I tu? I tu? (A VESTRESSADA:) I tu què fas aquí?ESTRESSADA: I jo què sé!AGRESSIVA, INGÈNUA, PRESUMIDA i DEPRESSIVA: NO ho saps?

11

(L'ESTRESSADA s'encogeix d'espatlles. Entre elles, alarmades.) No ho sap!ESTRESSADA: Voleu callar d'una vegada? Sembleu una coral!AGRESSIVA, INGÈNUA, PRESUMIDA i DEPRESSIVA: Per què tu pots parlar

tota sola i jo no?ESTRESSADA: Ai, no ho sé. Ja ho heu provat? Vinga, qui s'hi atreveix?AGRESSIVA, INGÈNUA, PRESUMIDA i DEPRESSIVA: Jo.ESTRESSADA: Doncs sí que comencem bé. Posem una mica d'ordre?AGRESSIVA, INGÈNUA, PRESUMIDA i DEPRESSIVA: SÍ.ESTRESSADA: Voleu fer el favor de no dir res fins que us ho mani jo?AGRESSIVA, INGÈNUA, PRESUMIDA i DEPRESSIVA: D'acord.ESTRESSADA: Calleu! No digueu ni d'acord, d'acord?AGRESSIVA, INGÈNUA, PRESUMIDA i DEPRESSIVA: D'acord. (Petita

pausa.) Perdó.ESTRESSADA, a la presumida: Tu, només tu, qui ets?PRESUMIDA, mira les altres. No s'atreveix a parlar: I tu? Qui ets tu?AGRESSIVA, INGÈNUA i DEPRESSIVA: HO has aconseguit! Felicitats!PRESUMIDA i ESTRESSADA: Gràcies, ha estat més fàcil del que em

pensava. (Les dues es miren.) Oh, no.AGRESSIVA: Ara parlen juntes aquestes, tu. Això no hi ha qui ho aguanti!INGÈNUA I DEPRESSIVA: Ara tu! Que bé!AGRESSIVA, PRESUMIDA i ESTRESSADA: Ai, sí! (Pausa.) Ai, prou!INGÈNUA: Crec que ens convé relaxar-nos una mica. (Pausa.) Ai, ara jo!

He parlat sola, que bé. (Silenci.) No em dieu res? (Silenci.) Ah, a mino em feliciteu?

AGRESSIVA, DEPRIMIDA, PRESUMIDA i ESTRESSADA: NO.

12

INGÈNUA: Per què?ÀORHSSIVA, DEPRIMIDA, PRESUMIDA i ESTRESSADA: Perquè novull parlar al mateix temps que aquestes! (Es mren amb odi)INGÈNUA: Ah, molt bé, molt bé. (A la DEPRESSIVA:) Crec quenomés quedes tu. DEPRESSIVA: Jo? Per fer què? ACRESSIVA, INGÈNUA, ESTRESSADA i PRESUMIDA: Per parlar tota sola!DEPRESSIVA: I què voleu que us digui... si jo... jo tinc una porque... que... una por que... una por... ¿que què?AGRESSIVA, INGÈNUA, ESTRESSADA i PRESUMIDA: Que thi cagues?DEPRESSIVA: NO. Una por que... que... em moro.

Terrabastall. Totes es belluguen i criden.

TOTES: Ah!!!!DEPRESSIVA: Què passa?AGRESSIVA, INGÈNUA, ESTRESSADA i PRESUMIDA: És culpa teva,culpa teva!DEPRESSIVA: Però per què? Perquè he dit que tinc una por queem... moro?

Terrabastall. Crits.

AGRESSIVA, INGÈNUA, ESTRESSADA i PRESUMIDA: I de que tenspor?DEPRESSIVA: Doncs de... de... Ai.... (Plora.) No us lho puc dir. Esmolt fort. No m'entendríeu. Us hauria d'explicar la història de la meva

vida.ESTRESSADA, INGÈNUA, PRESUMIDA i AGRESIVA: Doncs explica'ns-la,

dona!

DEPRESSIVA: ÉS que em fa vergonya.ESTRESSADA, PRESUMIDA i AGRESSIVA: Doncs no ens l'expliquis, dona!

INGÈNUA: Ai, sí, jo vull que me l'expliquis. Si això et pot ajudar...ESTRESSADA, DEPRESSIVA, PRESUMIDA i AGRESSIVA: Ajudar... a què?INGÈNUA: Ai, no ho sé... Sempre és bo saber coses dels altres, no? Qui

som? D'on venim? On anem?... Això sempre ajuda a... a... sempreajuda a... sempre ajuda. No?

AGRESSIVA: A mi això no m'ajuda una merda. O sigui que parlem d'unaen una o foto el camp. Queda clar?

ESTRESSADA: Claríssim.INGÈNUA: SÍ, SÍ.PRESUMIDA: Perfecte.DEPRESSIVA: Entesos.AGRESSIVA: Molt bé. (A la DEPRESSIVA:) I tu? No ens havies d'explicar la

teva vida? Doncs au, comença!DEPRESSIVA: SÍ..., jo us volia dir... us volia explicar... que jo... que jo em

vull... morir...

Terrabastall, totes criden. Fosc.

14

13

ESCENA 2 Vida de la depressiva

Llum davant la zona de boira. Apareix la DEPRESSIVA tota sola,caminant. Es dirigeix a l'espectador. Apareix gett al seu voltant.

DEPRESSIVA: Em vull morir. Però no ara, no. Ja fa te^ps que em vullmorir. Des que vaig néixer. La meva mare sempre m'ho recorda. Totjust sortir de la seva panxa, en llo< de plorar com qualsevol nadó vaigcridar a ple pulmó... N)0ooo! I la meva mare va dir a la comadrona...

MARE FAMOSA, apareixent des de la foscor i tallant-L- Me la canvia peruna altra?

DEPRESSIVA: La meva mare sempre ha estat la reina d;l mam-bo. És unaactriu famosíssima de teatre i cine. L'únCa catalana que ha estatnominada a l'Oscar a la millor actriu. Secundària. Quan estavaembarassada de mi, declara^ a totes les revistes...

MARE FAMOSA, tallant-la: Ser mare m'ajudarà a ser millç- actriu.DEPRESSIVA: Vaig trigar molt a parlar. Als tres anys, [Uan els nens i nenes

de la meva edat ja deien: «tinc caca, tnc pipi, tu calla gilipolles», jonomés deia «no». I plorava. Pl>rava de dia, de nit, menjant, jugant,cantant, mirant vídeos..

MARE FAMOSA: NO t'ha agradat aquesta pel·li on surt 1; mama?DEPRESSIVA, plorant Nooooo!MARE FAMOSA: Si és la millor que he fet!, hi estic es^penda! Te'n poso

una altra?DEPRESSIVA: NOOOO! (ES calma bruscament.) Per aquell* època, la

mama va declarar a les revistes:

15

MARE FAMOSA: «Per a una actriu, ser mare és una gran pu-tada.»DEPRESSIVA: Doncs ser filla i marit d'una actriu, ni t'ho explico. Oi,

papa? (Apareix el PARE.) El dia que vaig fer quatre anys el meu pareem va dir: «Encara que només obres la boca per plorar i per dir queno, ets la meva reina. Saps que avui fas quatre anyets? Vols unregalet? Em fas un petonet?» I jo li vaig dir (plorant:) «No, no i no.»Hi vaig afegir la «i». Es va posar contentíssim.

MARE FAMOSA: Potser no és retardada, la nena, Ramon, potser només ésuna mica... negativa.

DEPRESSIVA: Un dia, als cinc anys, de cop i volta vaig parlar. El papa emva despertar i em va dir com cada dia: «Estàs bé ca-rinyol» I jo li vaigdeixar anar: «No, papa, no estic bé, estic malament, molt malament,em sento gran, sola, incompresa, el món és absurd i només tinc ganesde matar-me.»

MARE FAMOSA: Ramon, porta-la al psicòleg ara mateix! Jo t'hiacompanyaria però estreno demà i no puc estar ara pels problemesexistencials de la nena.

Apareix el PSICÒLEG.

PSICÒLEG: La seva filla té una depressió de cavall.MARE FAMOSA: Si té cinc anys!PSICÒLEG: Gràcies a les investigacions recents se sap que fins itot un fetus pot patir depressió. DEPRESSIVA: ÉS clar! Era això! Jo allà

dintre la panxa ja notavacom era la mare que m'anava a parir i em va agafar una de-pre de cal déu. MARE FAMOSA: Pot ser hereditari? PSICÒLEG: SÍ. (El

PSICÒLEG desapareix.) MARE FAMOSA: Això ho ha tret de tu, Ramon! És clar!, els teus

16

espermatozous deuen ser tan ensopits com tu, i ja veus, ens ha sortit unafilla més morta que viva!

DEPRESSIVA: Pobre papa. Va morir al cap de molt poc. En un accidentmolt estrany. La mama li va dir que pugés a la teulada a arreglarl'antena perquè feien una pel·li seva, i" es veia la imatge descomposta.I va caure. Però jo estic convençuda que es va tirar perquè no podiamés. Ni amb la mama ni amb mi.

MARE FAMOSA: El teu pare no tenia valor per treure's la vida. Va morirper patós. Oh. Va ser horrible. Encara em persegueix la imatge delpobrissó caient al buit. Saps què va dir mentre queia? No men'oblidaré en ma vida: «Cuida la nenaaa!» (El PARE desapareix.)

DEPRESSIVA: Va ser horrible. Ara, a la mama li va anar de perles, perquèpassava per una època fluixa de feina i això la va catapultar al'estatus...

MARE FAMOSA: ...d'estrella tràgica...DEPRESSIVA: JO em volia matar. Però no ho vaig fer per no donar encara

més publicitat a la mama. Aleshores va fer la pel·lícula de la seva vida.Nominada a l'Oscar. I cap a Hollywood. (Mira la MARE.) Puc veniramb tu, mama?

MARE FAMOSA: No, vida meva, que si estàs a prop meu, segur que no elguanyo.

DEPRESSIVA: Ah, a més de depressiva, també sóc gafe7. Noooo. (Plora.)MARE FAMOSA: És claaar! Tots els gafes són depressius!DEPRESSIVA: Però no tots els depressius som gafesl (Pausa.) I no vaig

anar a Hollywood. Però la mama no va guanyar l'Oscar. I no va poderdir el discurset que havia estat assajant cada dia durant un mes...

MARE FAMOSA: «Thank you Ramon, who is in heaven, and thank yo tothe Academy, and thank you to my country,

17

Catalonia, and a little kiss to my charming baby.» Això últim anava pertu, nena.

DEPRESSIVA: HO veus com no sóc gafel No era amb tu i no te'l vandonar.

MARE FAMOSA: Però vas mirar la cerimònia per la tele!DEPRESSIVA, admetent-ho, fent que sí i plorant: D'acord, sóc ga-fe. Tens

unes tisoretes ben afilades?MARE FAMOSA: Per què fer?DEPRESSIVA, plorant: Per tallar-me les venes! És que ara tinc re-

mordimeeents!PSICÒLEG, torna a aparèixer: Com a psicòleg que sóc els he de dir que

la relació mare-filla que tenen és de «càgate lorito», eh?MARE FAMOSA: I què! Vostè no n'ha de fer res!PSICÒLEG: Perdó. Jo vull el millor per a la seva filla... I per a vostè... Per

cert, estava increïble en aquella pel·lícula. No entenc com no li vandonar l'Oscar.

MARE FAMOSA: Ah. El convido a sopar. (El PSICÒLEG desapareix.)DEPRESSIVA: Se'l va tirar. Unes quantes vegades. Fins que el pobre

psicòleg també es va tirar. Per un penya-segat. Van passar els anys. Jono parava de plorar. Als quinze anys, vaig anar a un psiquiatre. Em vadir: «Vostè té depressió aguda traumàtica amb ideació autolítica...»Déu meu, això de la «ideació autolítica» sonava fatal. Em va venir alcap la idea d'autoliquidar-me allà mateix. Té una pistola, senyor psi-quiatre? «Tinc una cosa millor», em va dir. I em va receptar... res,unes pastilles per quan em despertés, unes per l'esmorzar, unes altresper després de l'esmorzar... per totes les hores del dia, vaja! Però lamare va considerar que la dosi era massa fluixa perquè em despertavaplorant a les quatre de la matinada i la funció de l'endemà li sortiamalament

18

per culpa meva o sigui que a les nits em feia prendre tres tranquimazins,dos vàliums-10 i quatre prozacs. A partir d'aquell dia vaig dormird'una tirada. Pràcticament es pot dir que vaig créixer dormint... Alsdivuit anys la mare em va enxufar d'assistent de vestuari al teatre onactuava. Però no va anar bé. Quan la gent parlava amb mi es deprimia.Quan tocava els vestits els colors perdien intensitat. La funció va serel fracàs més gran de la mare en tota la seva carrera. (Plora.)

MARE FAMOSA: Ets gafe, ara està claríssim.DEPRESSIVA: SÍ, mama. (Neutra.) Tens una corda, o un cable d'acer o fil

de pescar?MARE FAMOSA: Per què fer?DEPRESSIVA, somiquejant: Per penjar-me de la biga del meu quarto.MARE FAMOSA: No diguis tonteries que et foto un calbot, t'esclafo el cap

contra la paret.DEPRESSIVA: Ah, d'acord, mata'm tu i un problema menys.MARE FAMOSA: Però què dius? Vols que acabi els meus dies fent teatre a

la presó per drogoaddictes, assassines, putes i bolle-resi

La DEPRESSIVA plora dient: «nooo!» però fa que sí amb el cap.

DEPRESSIVA: I em vaig buscar una altra feina en una clínica privada.Com a auxiliar d'infermera a la planta de pal·liatius.

MARE FAMOSA: Pal·liatius?DEPRESSIVA: SÍ, mare, la secció de moribunds. Una feina ideal per a mi.

I va anar molt bé. Els pacients m'estimaven, però se'm morien deseguida. M'explicaven les pienes i jo els deia: «No hi ha res a fer,assumeixi-ho, li falta ]poc per la mort.

19

I punt.» Ells m'agraïen la sinceritat, però s'impressionaven i se n'anavena l'altre barri abans del que preveien els metges.

Apareix el DOCTOR.

DOCTOR: Des que has entrat a treballar aquí, ha augmentat el nombre depacients. Per cert, sóc el Doctor Joaquim Maria Vallvehí, voldriessopar amb mi?

MARE FAMOSA: SÍ, gràcies.DOCTOR: Perdoni, no parlava amb vostè. (A la DEPRESSIVA:) Sopem?DEPRESSIVA, a la MARE: Fote't. (Pausa.) I em va convidar. A mi. La

primera vegada a la vida que algú em convidava a sopar. I un home!Ell era... com un heroi de pel·lícula: intel·ligent, culte, sensible, guapo,i em deia unes coses...

DOCTOR: La teva cara, els teus ulls, la teva dolçor, la teva sensibilitat emtornen boig.

DEPRESSIVA: Has begut massa, oi?DOCTOR: Mai he conegut una dona tan sincera, tan tendra, tan poc

frívola, tan excitant com tu.DEPRESSIVA: Ah. Et drogues.DOCTOR: La meva única droga ets tu. M'agradaria fer-te l'amor.DEPRESSIVA: HO vam fer. Va ser una experiència al·lucinant. Què és

això?DOCTOR: Un anell. T'estimo. Et vols casar amb mi?DEPRESSIVA: Què? Jo? «Deixa'm uns dies per pensar-m'ho.» I ara què li

dic? M'ha tractat com ningú ho ha fet a la vida. És tendre, carinyós,amable, detallista, bon amant i millor amic... És l'home perfecte!(Somriu de felicitat.)

DOCTOR: Què hi dius, estimada?DEPRESSIVA, va a dir que sí: Que... que... (Sobtadament, plora.) ...que

noooo!

20

DOCTOR, plorant a llàgrima viva: Però... per què?DEPRESSIVA, plorant: Perquè no em puc creure que pugui ser possible

tanta felicitat, no hi estic acostumada, ho sento, sóc així, no ho pucevitar! (El DOCTOR desapareix, sanglotant.) I quan vaig arribar a casa,em vaig adonar que havia comès la gran equivocació de la meva vida.Havia nascut dient «no» a la vida, i aquest «no» em perseguiria fins ala fi dels meus dies. I, per fi, ho vaig fer. Deu tranquimazins, dotzevàliums-10 i divuit prozacs.

MARE FAMOSA: Et vaig dir que havies d'augmentar la dosi, nena, peròtant?

DEPRESSIVA: I vaig tornar a la clínica, però com a pacient, a la plantadels suïcides.

La mare desapareix.

SUÏCIDA: Què, és la primera vegada? Jo ja en porto divuit i no hi hamanera, tu. Sempre em surt fatal. La primera vegada, als tretze anys.Els meus pares es van divorciar i em vaig tallar les venes amb elganivet del pernil però es veu que tinc la sang superespessa i la feridaem va cicatritzar en deu minuts.

DEPRESSIVA: Vaja.SUÏCIDA: La segona, pastilles, com tu. Quan em va deixar la primera

nòvia. Tres pots sencers del primer que vaig trobar. Els laxants delmeu pare. Una mica més i em surten els pulmons pel cul, però res.

DEPRESSIVA: La tercera?SUÏCIDA: Quan vaig suspendre la «sele». Penjat amb un cinturó de la

biga del meu quarto.DEPRESSIVA: Ai, que bé!, jo també em vaig voler matar així! I què va

passar?SUÏCIDA: La biga va petar, el sostre es va ensorrar i la veïna de

21

dalt va caure al meu costat i es va trencar les cames, la pelvis i trescostelles. I jo, il·lès.

DEPRESSIVA: Escolta, escolta... tu a més de suïcida i depressiu... ets gafe,oi?

SUÏCIDA: Ei, a mi no m'insultis!, jo només sóc suïcida i gafe, dedepressiu, res! No tots els gafes som depressius, no fotem!

DEPRESSIVA: Ah, és que jo sóc suïcida, depressiva i gafe.SUÏCIDA: Carai, tia, quin carrerón.DEPRESSIVA: I aquesta... última vegada... com ho vas intentar?

(Excitada.) Ai, m'ho deixes endevinar? (El SUÏCIDA somriu i fa quesí.) Tirant-te a un riu? (Ell fa que no.) Electrocutat amb un cable d'altatensió? («No.») Escanyant-te amb les teves mans? («No.») No ho hasprovat mai així? («No.») Doncs jo sí i déu n'hi do, eh?, quasi ho vaigaconseguir, però esclar, vaig haver d'afluixar perquè una mica més im'ofego!

Tots dos es posen a riure.

SUÏCIDA: Tia, em sembla que me'n vaig...DEPRESSIVA: Ara? Ja? Però... per què?SUÏCIDA: ÉS que tant parlar de suïcidis me n'han entrat ganes...DEPRESSIVA: I què, què? Com ho faràs?SUÏCIDA: He vist que han instal·lat un circ a la plaça de toros. Hi aniré i

entraré a la gàbia dels lleons. Què et sembla? Això pot ser definitiu,no?

DEPRESSIVA: SÍ, suposo que sí... (El SUÏCIDA surt. Ella li fa adéu amb lamà.) Que tinguis molta sort! Però tampoc se'n va sortir i els lleons noli van fer res. Ara, l'amo del circ va quedar tan impressionat que el vacontractar com a número estrella: «L'increïble home suïcida.» Elnúmero que fa és una passada: es llança del trapezi sense xarxa, escrema a lo bon-zo, fica el cap dins la boca dels lleons, dels cocodrils,de la

22

mujer barbuda... I sempre sobreviu. Però com que no podia ser que unacosa m'anés bé a la vida, doncs... al cap de poc, el meu amic suïcidase'n va anar de gira amb el seu circ i no va tornar. Cada dues setmanesvaig a la plaça a veure si ha tornat el circ. I res. Però ahir vaig saberque finalment venien. Tenia tantes ganes de veure'l, li volia dir...Mama, quin dia és avui?

MARE FAMOSA: El... de... de... (Diu la data del dia de la representació.)Per què?

DEPRESSIVA: Perquè crec que avui... és un dia especial... oi?MARE FAMOSA: Oh, i tant, és el teu aniversari. En fas trenta-cinc, una

edat horrible, nena; la dona que no té parella als trenta-cinc es morsoltera i sense fills o sigui que vés-te fent a la idea. A les onze passoper casa teva amb un regalet, i ho celebrem, eh, amor de la meva vida?

DEPRESSIVA: SÍ, mama. (Pausa. Plora sobtadament.) Nooooo!...

Fosc.

23

ESCENA 3 El llimb («Ens expliquem la vida?»)

En la foscor s'encadenen el «Noooooo» que diu la DEPRESSIVA amb el «Noooooo» de I'AGRESSIVA. DOS nos ben diferents.

AGRESSIVA: Nooooooooo, noooooo puc més. Quina vida, quina vida...Quina merda de vida, Déu meu!!!!!

PRESUMIDA: Ai sí, quina cosa més depriment, per favor... Jo esticd'acord amb la mare, aquesta és gafe total...

INGÈNUA: Doncs jo trobo que no està tan malament la seva vida. El quepassa és que ella és massa pessimista. Potser si li busqués el costat boa les coses...

AGRESSIVA: Però de quin costat bo parles? La vida d'aquesta no té costatbo... La seva vida és horrible la miris per on te la miris!

Apareixen la DEPRESSIVA i I'ESTRESSADA.

ESTRESSADA: A veure, a veure... No està malament que ella ens hagiexplicat la seva vida... (A la DEPRESSIVA:) Això sí, potser hi podrieshaver posat una mica de mica de gràcia, eh noia...

DEPRESSIVA, plorant: Jo no en tinc la culpa, la meva vida és així, no mela puc inventar. A més, he fet un resum de les millors coses de la mevavida.

PRESUMIDA: Aquestes són les millors coses? No vull ni pensar quinessón les pitjors.

ESTRESSADA: Home, de fet ella no en té tota la culpa, amb una mare comaquesta...

DEPRESSIVA, estranyada, no ho entén: Amb una mare com aquesta, què?

24

ESTRESSADA: Doncs això, que amb una mare com aquesta. Jaem diràs tu... (Tampoc arriba a acabar la frase.) DEPRESSIVA,

estranyada: Ja em diràs tu què?

L'ESTRESSADA no sap com dir-l'hi.

ESTRESSADA: Doncs... Doncs, això! Que ja em diràs tu. (Nio l'hi diu.)Què em dius tu?

INGÈNUA: Ja ho dic jo. Suposo que tots estem pensant el mateix de lateva mare. (Pausa.) Ens la podries presentar?

AGRESSIVA, irònica: Sí, és clar. Te la presentarà aquesta tarda... I desprésanirem a conèixer el seu psiquiatre, el noi del circ i després elspal·liatius...

INGÈNUA: Jo lo dels pal·liatius passo...PRESUMIDA: Escolta bleda, el que t'intenta dir, és que... COM QUE NO

PODEM SORTIR D'AQUÍ, NO PODEM CONÈIXER NINGÚ!!!ESTRESSADA: A veure, no perdem els nervis, una mica d'organització.

Centrem-nos! Aquí la nostra companya ha explicat la seva vida. I laidea seria que ara trobéssim un punt de connexió amb les nostres videsper entendre per què som aquí totes cinc tancades juntes. Algú l'hatrobat?

Totes fan que no amb el cap...

DEPRESSIVA, preocupada: Res? Res de res? Encara que sigui unapetita connexió. INGÈNUA: Ah... Jo vaig anar al circ una vegada, però no

eraaquest circ que dius. Hi, hi... PRESUMIDA: Home... A mi m'han dits molts

cops que podriaactuar i ser una actriu famosa i fins i tot guanyar dos o tresOscar. Potser és una connexió.

25

ESTRRSSADA: O potser és una xorrada. Jo crec que el millor seria queens expliquéssim totes les nostres vides i segur que llavors, en alguna,trobaríem la raó de per què som aquí. I com que la idea és bona i ésmeva començaré jo mateixa: La meva vida sempre ha estat uncombat... un combat a quatre bandes...

PRESUMIDA: Mira, saps què? Serà millor que comenci jo, perquè la mevavida és una vida al límit, boja i de pel·lícula i tal. Us encantarà.... Laveritat és que sempre m'ha agradat agradar...

AtíRiissivA: I per què no puc començar jo? La meva vida és tan bonacom la de vosaltres dues juntes. (Totes la miren.) Què? Què passa?Teniu algun problema?

INGÈNUA: Ei, quin mal rotllo. Mira, ja començo jo i així no us baralleu.Doncs jo... a vegades sóc tan feliç... tan... tan... tan feliç...

26

ESCENA 4 Vida de la ingènua

La INGÈNUA està asseguda en una cadira baixa. Mira al públic amb un somriure d'infinita bondat a la cara.

INGÈNUA: A vegades... a vegades sóc tan feliç... tan tan tan feliç... que éscom si estigués a punt de rebentar de tanta felicitat!! En moments aixím'agradaria sortir al carrer i posar-me a cridar... SÓC MOLTFELIÇ!!!! Perquè necessito comunicar la meva felicitat als altres. Si mela quedés per a mi sola seria molt egoista, no? No és que m'hagi tocatla loteria, ni res d'això. No, no. La meva felicitat no és per res enconcret. Tampoc és que la meva vida sigui res d'especial... Però és lameva vida i sento que... he de viure-la!! Estic agraïda per tot el que empassa i també per haver nascut, que és el millor que m'ha passat, es-clar... (Petita pausa.) A vegades... m'imagino el dia que vaig néixer...el dia que la meva mare em va parir i... penso que, per a ella, devia serel moment més feliç de la seva vida...

Apareixen la MARE i la COMADRONA. La MARE té un part difícil i crida i esbufega.

MARE: Déu!!! Aquest és el pitjor moment de la meva vida!! COMADRONA: Vinga senyora, empenyi una mica més, que no

tenim tot el dia... MARE: Però si estic empenyent!! Empenyo tant com puc però

aquesta desgraciada no vol sortir. Per mi que s'està agafantal cordó umbilical i ha començat a pujar cap amunt...Aquesta se'm vol quedar a dintre. S'hi ha trobat bé i ara no

27

hi haurà qui la tregui! Vinga, surt d'una vegada! Viu la teva vida, creix,madura, independitzaaa'tü

L·i MARE i la COMADRONA desapareixen.

INGÈNUA: La meva mare m'estimava molt. Però de seguida es cansavade mi. La feia posar nerviosa. Era una dona tan decidida, tan forta iindependent... Just al contrari que jo... Parlo d'ella en passat perquè esva morir, pobreta. La mort de la meva mare és un dels moments méstristos que he viscut. Tot va començar... bé, va començar i va acabar,el dia que jo feia divuit anys i la meva mare va decidir ensenyar-me aconduir el cotxe...

Apareix un altre cop la MARE.

MARE: Posa la tercera d'una vegada, nena!INGÈNUA: És que no vull córrer massa...MARE: Però si vas a trenta per hora! Posa la tercera i accelera una mica,

que estem en un polígon industrial i no hi ha cotxes. No siguis tancovarda, filla. Accelera, viu la vida, atreveix-te una mica, dona!!

INGÈNUA: ÉS que em fa por...MARE: Però per què?, si no passarà res. Això sí, vigila amb la farola...INGÈNUA: Quina farola7.

Se sent el soroll d'un cotxe esclafant-se contra un fanal. La MARE surt.

INCÍÈNUA: La meva mare va morir esclafada contra la farola, pobreta. Ijo no em vaig treure el carnet de cotxe. L'única

28

cosa positiva que n'he tret és que ara sempre vaig en transport públic iaixí puc llegir durant el trajecte. (Petita pausa.) Els dies que esticdeprimida penso que vaig tenir part de culpa en la mort de la mevamare i em sento fatal. Però de seguida em passa perquè sé que ella nohauria volgut que em sentís culpable. S'ha de viure la vida, no? Peròno tot han sigut desgràcies... No, no, no... De cap manera. Também'han passat coses divertides, i tant! El dia que vaig tallar amb el meunòvio, el meu nòvio de tota la vida, l'únic que he tingut... va ser... tandivertit... (Entra el Nòvio.) A vegades... a vegades sento que t'estimotant... tant tant tant... que és com si estigués a punt de rebentar de tantd'amor!! I tu?

Nòvio, sense gens d'entusiasme: També, també.INGÈNUA: Que bé que ens estimem tant, no?Nòvio: Sí, molt bé, molt.INGÈNUA: Digue'm alguna cosa maca...Nòvio: Et deixo. Ho sento però... És que no m'agrades. Ara m'he

enamorat d'una altra noia, li he demanat per sortir i m'ha dit que sí.INGÈNUA: Ah sí? Que bé... Me n'alegro molt per tu... (El Nòvio surt. La

INGÈNUA riu i mira el públic.) Me n'alegro molt per tu... Hi, hi... Quebona... En realitat estava destrossada. I no me n'alegrava gens! En fi,unes vegades es guanya i les altres es perd, oi? Ara, que jo guanyar,guanyar, no... Però jo tinc molts motius per estar contenta. I tant. Elmeu pare, per exemple. El meu pare és la millor persona del món:amable, divertit, afectuós... Ell fa que em llevi els matins de bon hu-mor, amb ganes de cantar d'alegria. Perquè em llevo i penso que alvespre el veuré, a l'hospital. (Petita pausa.) El meu pare és a l'hospitaldes de fa un parell d'anys. Té una malaltia del cap, pobret. Però en fi,què hi farem? A mi em sembla que últimament està una mica millor.Hi ha dies que fins

29

i tot es recorda de qui sóc i em diu pel nom... (Apareix el PARE.) Hola,pare. A veure si avui et recordes de qui sóc...?

PARE: ÉS clar que me'n recordo. Ets la meva filla. Com et va l'escola,nena?

INGÈNUA: Ja no vaig a l'escola, papa...PARE: ÉS clar, perdona, perdona, perdona... És que se me'n va el cap...

Ets massa petita encara! Però aviat hi hauràs d'anar, eh? I no vull queploris, eh?... T'has de portar com una nena gran...

INGÈNUA: Ja sóc una nena gran, papa. Tinc trenta-quatre anys!! (El PARE

surt.) El meu pare es recorda perfectament de qui sóc però no acaba desituar-me en el temps. Els dies que estic trista penso que la malaltiadel meu pare és terrible i... em sento fatal. Però de seguida em passaperquè des que està malalt tinc la sensació que m'estima més que mai.O sigui que... tot va perfecte!! També tinc una bona feina, en unaempresa d'assegurances, és una feina que m'agrada molt perquèconsisteix a ajudar les persones. Allà hi tinc una de les meves millorsamigues...

Apareix la COMPANYA DE FEINA.

COMPANYA DE FEINA: Hola guapa, mira és que tinc un petiiit problema.Resulta que la setmana passada em van contractar una assegurançad'aquestes per la llar, que ho cobreixen tot, absolutament tot, i era al'últim moment abans de plegar i jo havia quedat amb el meu nòvio ija saps com és, total, que no la vaig segellar ni res. Doncs ara resultaque al tio se li ha cremat la casa. O sigui que quan aquest home s'assa-benti que no té la casa assegurada ni res, aquí es muntarà un pollo...Doncs el favor que et volia demanar és: podries dir que la vas fer tu,l'assegurança?

30

Apareix el CLIENT.

CLIENT: És vostè amb qui vaig parlar per telèfon? (La INGÈNUA fa que síamb el cap.) Molt bé, doncs que sàpiga que la meva dona, els meustres fills i jo mateix ens hem quedat sense casa per culpa de la sevaincompetència...

INGÈNUA: Oh, això sí que em sap greu... Volen venir a viure a casameva?

El CLIENT i la COMPANYA DE FEINA surten. Se sent la veu en off de la MARE.

MARE: Nena..., nena una cosa és ser ingènua i bona persona i una altramolt diferent ser imbècil i deixar-se prendre el pèl!

INGÈNUA, parlant amb el públic: La meva mare se m'apareix, a vegades,mig en somnis, vestida de blanc, guapíssima i agafada a una farola...No és que jo cregui en fantasmes però penso que hi ha esperits que ensprotegeixen. Tothom té el seu àngel de la guarda. I el meu és la mevamare, que sempre em reconforta amb la seva càlida veu...

MARE: Que putes que has de passar-les, filla meva... Ets tan poca cosa,tan insubstancial... que et posen a contrallum i transparentes, nena. Aveure si t'espaviles i trobes nòvio i et cases...

INGÈNUA: NO, si jo estic bé...MARE: Perquè no tens sang a les venes, això és el que passa. Per això et

van tan malament les coses.INGÈNUA: No em van malament les coses!

Apareix el CLIENT.

31

CLIENT: El meu cas ja està en mans dels advocats. Quan tingui lasentència, prepara't. El teu jefe et fotrà de pet al carrer. Incompetent!

Apareix la COMPANYA DE FEINA.

COMPANYA DE FEINA: Ei, tia... et volia donar les gràcies... Per cert, si alfinal et foten al carrer, em podries anar a buscar la nena al cole.J. Comque no tindràs res de millor per a fer en tot el dia...

Apareix el Nòvio.

Nòvio: L'altra noia m'ha deixat per un home més gran que jo... Esticdestrossat. Et ve de gust que ens enrotllem aquesta nit?

INGÈNUA: NO... no gaire...Nòvio: Va, no pateixis, que només serà una nit o dues. Fins que m'oblidi

de l'altra...INGÈNUA: ÉS que després em quedaré feta caldo...Nòvio: Però el temps ho cura tot... Va, fes-ho per mi...INGÈNUA: En fi, si és per ajudar-te... Si és per ajudar-vos el que sigui.

(La INGÈNUA es queda tota sola al centre de l'espai.) El que sigui, deveritat. Compteu amb mi, demaneu-me el que vulgueu, estic a lavostra disposició per a tot el que calgui!! Us estimo a tots i vull ajudartothom!!! (La INGÈNUA s'adona que s'ha quedat sola i es dirigeix alpúblic.) Totes les coses que ens passen tenen un costat positiu. Deveritat! L'únic que s'ha de fer és buscar-lo. Cada dia pot ser un diaespecial, si ens ho proposem. Per exemple, avui (diu la data de la re-presentació), pot ser un dia especial! Depèn de cadascú de nosaltres.De les ganes que tinguem de ser feliços. I de com

32

ens esforcem per ser-ho. A vegades no és Heli, j( hfl ii jo cada dia m'esforço per ser feliç. Em concentro^ (t profundament i de seguida començo a sentir-me mjl estar més alegre, a tenir ganes de sortir al carrer i «bi me amb tothom i començo, a poc a poc, a sentir una $rafl sensació de felicitat, sento la felicitat com entra dintre meu ! em va omplint i llavors és quan em vénen moltes ganes de cridar: SÓC MOLT FELIÇ! Perquè en aquell moment és veritat que sóc feliç. Perquè m'he esforçat molt per sentir-me feliç i ho he aconseguit. Vull ser feliç... i ho sóc. Sóc molt feliç. (Pausa. Respira, es concentra i crida:) SÓC MOLT FELIIIIÇ!! FELIÇ!! FELIÇ!! SÓC FELIÇ!! MOLT!! MOLT MOLT MOLT FELIIIIÇ!!!! (Pausa. Amb llàgrimes als ulls.) Ha quedat clar?

33

ESCENA 5 Vida de la presumida

La PRESUMIDA surt amb un vestit que li queda molt bé, li marca tot a laperfecció. També surten quatre ADMIRADORS dels quatre costats,s'apropen a ella lentament mentre repeteixen quatre floretes. LaPRESUMIDA es dirigeix al públic, amb un to sensual, de voler agradar.

PRESUMIDA: Sempre m'ha agradat agradar... Bé, per què mentir, us diréla veritat: sempre sempre m'ha agradat... agradar-me a mi mateixa...

Els quatre ADMIRADORS s'apropen a ella lentament, contorne-jant-se. Lixiuxiuegen les floretes.

ADMIRADOR I: Guapa!ADMIRADOR 2: Tia buena!ADMIRADOR 3: Maciza!ADMIRADOR 4: Estupenda!!PRESUMIDA: Gràcies. Quan era jove, mirava molt les altres noies.... Els

mirava el cul... Els pits... Les cames... Els feia un repàs que fins i totvaig arribar a pensar que era lesbiana. Però al final em vaig adonarque era perquè jo volia el que totes aquelles dones tenien. Volia aquellcul, aquelles cames i aquells pits... El que us diré ara, ho negariadavant de qualsevol tribunal, però... Jo... era una noia... normal... Culnormal, cames normals, pits normals. Fins i tot els nois deien que erasimpàtica, i els més cruels em deien que tenia unes «celles»boniques... (Sembla que esta patint, a punt de des-

34

maiar-se per parlar d'aquests temes.) Estic bé, estic bé, fio passa res.Com veieu, al final... ho vaig aconseguir. 1 ara, els tios em miren ami... I les ties em miren a mi... I jo sé que totes volen el que jo tinc. Iaixò m'encanta!

Els ADMIRADORS s'apropen una mica més. Les floretes pugen de to.

ADMIRADOR i: Guapaaa!ADMIRADOR 2: Tia buenaaa!ADMIRADOR 3: Macizaaa!ADMIRADOR 4: EstupendaaaüPRESUMIDA, somriu, feliç. Gràcies, gràcies. Però si voleu podeu canviar

de piropo, en la varietat hi ha el gust. Si us he de ser sincera... Norecordo exactament per què em vaig operar per primer cop, no ho sé...

Una noia se li acosta: VAMIGA OPERADA. La PRESUMIDA no parladirectament amb ella.

AMIGA OPERADA: T'has d'operar, deixa't d'hòsties. T'has d'operar d'unavegada!! Ets lletja!! Ets lletja!!!

La PRESUMIDA no la veu, ella continua recordant.

PRESUMIDA: SÍ, SÍ que me'n recordo. Va ser per algun comentari que emdevia fer una amiga meva, la Violeta, una dona que s'ho va operar totper fer-s'ho més petit. Fins i tot es va retallar el nom. De Violeta es vapassar a dir «Vio», que li sonava més «natural». Bé, doncs recordoque la Vio em va fer un comentari subtil sobre alguna part del meucos...

AMIGA OPERADA: Quins pits més horrorosos que tens, nena,

35

són ridículs. T'estimo i per això et sóc sincera. Aquests pits fan pena.L'altre dia vas passar pel costat d'una obra i tots els paletes es vanposar a treballar. T'ho dic d'amiga operada a amiga «no operada»: hasd'anar a veure el doctor Palència, el doctor Palència fa meravelles. Eldoctor Palència és... DÉU. Què dic Déu, Déu et va fer així, ell reparael que Déu no va saber fer bé. És millor que Déu. És un DIOS.

PRESUMIDA: No sé, hi havia alguna cosa d'aquest doctor Palència que nom'agradava. Potser era el Palència, no sé, em sonava a doctor depoble. El doctor de Palència.

AMIGA OPERADA: Si no et convenç el doctor Palència, vés al doctorParís. El doctor París em va operar els ulls. Eren marrons i ara sónblau cel quan hi toca el sol i verds clars a la llum de l'espelma. Es potdemanar més? No perdis el temps, vés-hi!!!!

PRESUMIDA: Vaig decidir anar-hi però no va ser perquè m'ho diguésaquella amiga. Jo sempre faig les coses perquè vull. Sóc així, sóc«divina» i sóc...

ADMIRADOR I: Guapaaaaaaaaaa!ADMIRADOR 2: Tia buenaaaaaaaaaaa!ADMIRADOR 3: Macizaaaaaaaaaaaaa!ADMIRADOR 4: EstupendaaaaaaaaüPRESUMIDA: Al final em fareu posar vermella, però el vermell em queda

fatal, així que oblideu-ho. (Riu.) I vaig anar a veure el Doctor París.Nunca olvidaré París! Aish... La meva primera operació va serinoblidable. Va ser increïble, va ser gairebé orgàsmica. (Fa un gemecpetit.) Ara em veieu així, perfecta... Però em vaig operar... res, el... (estoca el nas), la... (es va tocant la boca). Bé, tota la cara, per quèmentir. Tenia un nas gran i una boca petita. I ara tinc un nas petit i unaboca gran. No hi ha comparació. I és que el gran problema de la vidaés tenir coses on una no les vol, i no tenir-les on una les

36

vol. El meu exmarit no tenia cabell al cap però estava ple de pèl al cos.Jo tenia molt de cul i gens de pit. La qüestió és que moltes vegades elmaterial és dintre teu, només l'has de moure, i això és el que faig jo,moure material. I no em queda malament, oi?

Els ADMIRADORS se li acosten.

ADMIRADOR I: Guapaaaaaaaaa!ADMIRADOR 2: Tia buenaaaaaaa!ADMIRADOR 3: Macizaaaaaaaa!ADMIRADOR 4: EstupendaaaaaaaüPRESUMIDA: Gràcies, gràcies, gràcies. Després de fer-me unes quantes

operacions, vaig pensar que ja estava perfecta. Però hi va haver unproblema. Quan ja m'havia operat tota la cara, em vaig adonar que elmeu home no hi quedava gens bé, no lligava amb aquella cara. Aixíque vaig canviar de marit. Ell ho va entendre de seguida, era un homecomprensiu.

S'apropa I'EXMARIT.

EXMARIT, enfadadíssim: Et separes de mi perquè no conjuntoamb les teves orelles? PRESUMIDA: Dit així sembla una mica... EXMARIT:

A veure, ho diré d'una altra manera, vols dir que joconjuntava amb tu quan les teves orelles eren lletges i no hiconjunto quan les teves orelles són maques? PRESUMIDA: Mmmm.... És

una pregunta amb trampa, oi? Hohe de consultar amb el meu advocat. EXMARIT: Però no et vull perdre.

Què puc fer? PRESUMIDA: Bé, hi ha una solució. Opera't! Si tu t'operessis,

conjuntaries amb mi, seria ideal!

37

EXMARIT: Mira, t'ho diré clarament: em fas fàstic. La teva nova cara emfa fàstic, els teus nous llavis em fan fàstic, el teu nou nas em fa fàstic.Tota tu em fas fàstic!!! I arribarà un dia que t'hauràs operat tota tu icontinuaràs sense agradar-te i llavors... què faràs?! (Se'n vaendarrere.)

PRESUMIDA: S'ho va prendre molt bé. Molt rebé, era un homecomprensiu. Fins i tot en marxar em va dir quatre piropos.

Els ADMIRADORS s'acosten.

ADMIRADOR I: Guapa! ADMIRADOR 2: Tia buena! ADMIRADOR 3: Maciza! ADMIRADOR 4: Estupenda!!

L'EXMARIT també es gira i li profereix quatre insults.

EXMARIT: Foca, gorda, estúpida, inútil!!!PRESUMIDA: I recordo que em va dir que arribaria un dia en què

passarien uns esdeveniments, i aquell dia, com una maledicció, vaarribar... (Apareix el DOCTOR PARÍS i se li apropa. La PRESUMIDA

porta una radiografia a la mà.) Doctor París. És horrible!! M'hapassat una desgràcia horrible. Aquest matí, m'han fet una radiografia.Jo no ho volia, perquè tenia por que els raigs X estiguessincontraindicats contra la lipectomia que m'havia acabat de fer. Però elmetge ha insistit...

DR PARÍS: És greu?PRESUMIDA: Molt... Molt greu...DR PARÍS: Vaja. Jo no sóc un expert en radiografies, però si vol, hi dono

un cop d'ull.PRESUMIDA: L'hi agrairia. Encara estic espantada. Encara tre-

38

molo. (Li dóna la radiografia. El METGE la mira. Ella es girad'esquena.) No ho vull ni veure.

DR. PARÍS, girant la radiografia: Jo no hi veig res estrany.PRESUMIDA: Però com pot dir això? Miri-ho bé.DR. PARÍS: Potser hi veig una taca...PRESUMIDA: NO és la taca. El fetge. Miri el fetge. És gran. Miri (Treu

altres radiografies.) Aquest és el fetge de la Sharon Stone. I aquest altreel fetge de l'Audrey Hepburn. Són més petits. Què dec fer de fetge?Una seixanta de fetge? O potser una setanta! Vull una trenta-sis! I amés, no m'agrada la forma, sembla... (Fa formes amb les mans.) Éstan irregular, tan, tan, tan fetge. El de l'Audrey té forma de llunaminvant i el de la Stone...

DR. PARÍS: Lluna minvant?PRESUMIDA: SÍ, vull un fetge de la trenta-sis i amb forma de lluna

creixent! I de pas esbrini com em puc treure les «potes de gall» delsbronquis. No vull imperfeccions, vull ser...

Els ADMIRADORS arriben on és la PRESUMIDA. Es queden a pocscentímetres.

ADMIRADOR I: Guapa!ADMIRADOR 2: Tia buena!ADMIRADOR 3: Maciza!ADMIRADOR 4: Estupenda!!PRESUMIDA: M'agrada això d'estupenda... Bé, després de deixar el meu

marit imperfecte vaig muntar un restaurant. M'agrada la feina.M'agrada veure com la gent arriba, i els veig engreixar-se a poc a poc,plat a plat. M'encanta. Actualment, surto amb un noiet que conjuntaamb mi, un universitari que té dinou anys, m'adora...

39

Un NOIET s'apropa a ella.

NOIET: T'adoro.PRESUMIDA, fent la bleda: Perdó? Com dius?NOIET: T'adoro.PRESUMIDA: M'adora. Es pensa que tinc vint-i-un anys i no he volgut

mai portar-li la contrària. (Al públic) I a més és molt carinyós ambmi...

NOIET: Vols que...? (Li vol tocar la cara.)PRESUMIDA: NO, la cara, no, amor meu... Hi porto una crema

caríiiiiiiissima.NOIET: Vols que...? (Li vol tocar els pits.)PRESUMIDA: NO, els pits, no. M'hi he posat un oli caríiiissiiiiim.NOIET: Puc tocar-te les costelles...?PRESUMIDA, fa un xiscle: Ahhhhhh.... Les costelles. Va haver de treure el

tema de les costelles. Vam trencar pel tema de les costelles. La mevadarrera imperfecció, les costelles flotants. Havia de deslliurar-me d'unparell de costelles flotants que em feien una cintura tan imperfecta.Era el darrer esglaó per a la perfecció. M'operaria el (diu la data). Iaquella data sé que la recordaria sempre, perquè seria la de la mevaúltima operació. (Sospira.) La meva darrera operació... Encara nom'ho puc creure. A vegades que em miro al mirall i no em reconec. Ipenso... «potser sí que m'he passat amb tants retocs...» Però de seguidapenso que jo sóc així, que estic quasi perfecta i que el que em passa ésque m'agrada agradar... Agradar-me a mi mateixa, i sentir-me...

ADMIRADOR I: Guapaaaaaaaaaaaa!ADMIRADOR 2: Tia buenaaaaaaaaa!ADMIRADOR3: MACIZAAAAAAAAAAA!ADMIRADOR 4: Estupendaaaaaaaa!

40

ESCENA 6 Vida de l'estressada

Apareix VESTRESSADA al mig d'un quadrilàter. A cadascun dels costats,quatre persones. Primerament veiem VESTRESSADA al mig del'escenari. Un focus la il·lumina. No veiem el quadrilàter.

ESTRESSADA: La meva vida sempre ha sigut un combat, un combat aquatre bandes. Sempre he volgut ser la millor, ser absolutamentperfecta.

S'il·lumina el quadrilàter. Sona la música de Rocky. Sentim una veu enoff d'un presentador.

VEU EN OFF: Al centre del quadrilàter, amb un pes de cinquan-ta-setquilos, una energia increïble i un estrès considerable, la tenim a...«ella»!, la nostra aspirant al títol de «Superwo-man»\ (Se sentenaplaudiments.) El combat durarà tota una vida. Els contrincantsapareixeran quan menys t'ho esperes i l'atzar hi tindrà un paperimportantíssim. Comença el combat. El dia que vaig néixer. (Sona lacampana.)

Veiem el quadrilàter. Els quatre personatges s'apropen a VESTRESSADA i licomencen a parlar molt a prop.

FAMILIAR I: Quina nena més maca. Mira quines ganyotes que fa. Sónincreïbles, mai havia vist una nena fent tantes ganyotes i tandivertides...

41

L'ESTRESSADA fa moltes ganyotes per complir les expectatives.

FAMILIAR 2: I a més és igual que la seva mare... Té els seus ulls... No,espera! És igual que el seu pare. Té la seva boca. No! És igual que totsdos. És increïble!!

L'ESTRESSADA posa les dues cares, la del PARE i la de la MARE.

METGE: La seva filla ha pesat sis quilos tres-cents vint grams, tot unrècord. Mai havia vist una nena que pesés això.

L'ESTRESSADA es comença a estressar.FAMILIAR 3: Farà grans coses a la vida. Ho podrà fer tot!!!L'ESTRESSADA no pot més. Ens centrem en I'ESTRESSADA.

ESTRESSADA: I això només va ser el principi. Des del primer minut devida, sempre he volgut agradar a tothom i les expectatives eren altes.Vaig decidir fer-ho tot ràpid i millor que qualsevol. Vaig intentardestetar-me ràpid per no fer patir la meva mare, però la meva mare vapatir una crisi de destetament ràpid. Així que vaig decidir tetar-me unaltre cop perquè ella no patís, però això va fer que el meu pare es co-mencés a sentir sol perquè ell volia poder donar-me el biberó. Vaigacabar prenent llet materna i biberó al mateix . temps. Vaig engreixar-me molt, la qual cosa va fer que la meva àvia es deprimís, perquè comque ella era grossa, pensava que per la cosa de la genètica m'haviatraspassat el seu mal. Total, que vaig decidir que el millor era vomitarla llet a les nits per no augmentar de pes. Vaig convertir-me en el pri-mer bebè bulímic. En fi, ser bebè va ser una mica estressant.

42

VEU EN OFF: La infància. (Sona el ding.)MARE: La meva filla ja fa pipí sola i només té un any.PARE: La meva filla ja es fa el llit i només té dos anys.GERMÀ: La meva germana ja llegeix i només té tres anys.Avi: La meva néta ja multiplica, fa divisions, arrels quadrades i

declaracions de la renda i només té quatre anys.ESTRESSADA: El meu avi era un exagerat. Tenia cinc anys i només li feia

la part corresponent a 1TVA trimestral. A poc a poc, amb el pas delsanys, vaig adonar-me que tot a la vida és una qüestió de saberadministrar el volum de feina. La feina va arribant i arribant i noméshi ha una cosa que serveixi per fer-la tota: l'organització. Jo sóc unagran organitzadora. I la base d'una bona organitzadora és una bonaagenda. Això, la veritat, ho vaig descobrir una mica tard. Als set anys.

Les quatre persones del quadrilàter s'han convertit en quatre nenes.

NENA I: Què fem aquesta tarda? Jo voldria anar amb bici.NENA 2: Jo voldria anar a jugar als columpis.NENA 3: Anem a la fira.NENA 4: Jo prefereixo prendre el sol.ESTRESSADA: Cap problema. Són les sis de la tarda, ho podemfer tot. NENES: Però...ESTRESSADA: NO hi ha peròs. Tu vols anar amb bici, oi? NENA 1: Zi,

però...ESTRESSADA: No hi ha peròs. Tu vols fer columpis, oi? NENA 2: Zi,

però...ESTRESSADA: No hi ha peròs. Tu vols anar a la fira, oi? NENA 3: Zi,

però.

43

ESTRESSADA: NO hi ha peròs. Tu vols prendre el sol, oi?NENA 4: Zi, però...ESTRESSADA: Doncs jo vull escoltar música. De a 6 a 7 anem a la fira

amb les bicicletes. De 7 a 7,30 ens estem a la fira i pugem alscolumpis i de 7,30 a 8 tornem amb les bicis, mentre escoltem músicaamb uns walkmans i prenem el sol de darrera hora, que és el millor perprendre.

NENES, sorpreses: Oh!ESTRESSADA: I encara tenim temps per fer quatre activitats més fins a les

9. Tinc una llista de possibilitats. Les voleu veure? (Treu una llista.Il·luminem només VESTRESSADA.) NO vaig tenir gaires amigues depetita. Poques nenes podien seguir-me el ritme. Havien de ser àgils,superdinàmiques i amb una capacitat toràcica potent per poder fermoltes coses en molt temps. Quatre de les meves millors amigues vanmorir als onze anys. Va ser terrible. Malgrat tot, la infància va ser unabona època per posar a prova les meves dots d'organitzadora.L'adolescència, en canvi, no va ser tan divertida. Els nòvios, peralguna raó que se m'escapa, em duraven molt poc.

VEU EN OFF: L'adolescència. (Sona el gong.)

Les quatre nenes es converteixen en quatre nois. VESTRESSADA parla ambtots a la vegada.

NOI 1/2/3/4: Hola...ESTRESSADA: Hola...NOI 1/2/3/4: Voldries sortir amb mi aquesta tarda?ESTRESSADA: Què vols dir amb aquesta tarda? A les 7? A les 8?A les 9? A les 10? NOI 1: A les 7? NOI 2: A

les 8?

44

Noi 3: A les 9?Noi 4: A les 10?ESTRESSADA: Perfecte. I on vols anar: Al cine, a la platja, a passejar, a

ballar...?Noi 1: Al cine?Noi 2: A la platja?Noi 3: A passejar?Noi 4: A ballar?ESTRESSADA, al Noi 1: A veure'n una de por, una de misteri, una

comèdia? (Al Noi 2:) A nedar, a mirar-nos, a mirar les estrelles...? (AlNoi 3:) Per un carrer, per una plaça, per uns grans magatzems...? (AlNoi 4:) Una lenta, disco, merengue, vals?

Noi 1: De...Noi 2: A....Noi 3: Per...Noi 4: Una...ESTRESSADA: Si ens organitzem, ho podem fer tot... Podem passejar i

veure una pel·li al cine i després anar a la platja i...Noi 1/2/3/4: Mira. Oblida-ho. En realitat només volia sexe.ESTRESSADA: Al final vaig adonar-me que els nois no eren com les

meves amigues de la infància. Ells no volien fer moltes coses en unperíode llarg de temps sinó fer una única cosa i normalment en unperíode curt de temps. Així vaig aprendre la gran lliçó del'adolescència: una bona agenda és important però més importantencara és tenir mà esquerra. Tenir mà esquerra et permet fer moltesmés coses durant el dia.

Un dels Nois s'apropa a I'ESTRBSSADA -0 tots quatre que parlen com un.

45

Noi 5: Voldries...? ESTRESSADA: SÍ, és clar. Noi 5: Podríem anar...? ESTRESSADA: Perfecte! Noi 5: A les...?

ESTRESSADA: Quan tu vulguis. Noi 5: Bé, et seré sincer, en realitat només vull sexe. ESTRESSADA: I jo!

Noi 5: Doncs si vols quedem directament aquesta tarda per fer sexe?

L'ESTRESSADA es comença a estressar novament.

ESTRESSADA: Què vols dir amb aquesta tarda? A les 7? A les 8? A les 9?A les 10?

Noi 5: A les 10?ESTRESSADA: I on vols que ho fem? A casa teva? A casa meva? Al

cotxe? A la platja?Noi 5: A...ESTRESSADA: Si vols, ho podem fer tot. El primer clau a casa meva, el

segon al cotxe mentre anem a casa teva, el tercer a casa teva i el quarta la platja i a més podem prendre el sol de matinada, que és la millorhora del dia per prendre'l.

Noi 5: Doncs... Eh...ESTRESSADA: Em va costar una mica aprendre a tenir mà esquerra, per

això vaig tenir pocs nòvios. Però la veritat és que cada nòvio que tenial'exprimia fins al final. (Somriu malèvolament.) I així vaig arribar a...

VEU EN OFF: La maduresa. (Sona un ding.)ESTRESSADA, trista, el corregeix: «Maduresa.» No m'agrada aquesta

paraula. Ho sento. Hi ha sinònims molt millors com: l'es-

46

tabilitat mental, la trentena, l'època de la reflexió o «el fer-seadult»... VEU EN OFF: D'acord, d'acord, d'acord: «el fer-se adult». (Sonaun ding.) ESTRESSADA: Em vaig fer adulta i vaig arribar a la maduresa.

VEU EN OFF, flipant. Joder... ESTRESSADA: I em vaig casar amb un noique a tot em deia

«com vulguis».

S'apropa el MARIT.

MARIT: Com vulguis.ESTRESSADA: Ens casarem per l'església!MARIT: Com vulguis.ESTRESSADA: Vam tenir una filla. Va ser planificat, eh? No fo-tem,

aquestes coses a mi no em passen... Dubtàvem com posar-li, al meumarit li agradava...

MARIT: Com vulguis.ESTRESSADA: Però a mi no m'agradava. Massa servil. Al final li vaig

posar el d'una de les meves amigues de la infància que va morir perproblemes toràcics: la Iolanda. Et sembla bé?

MARIT: Com vulguis.ESTRESSADA: Perfecte. També vaig deixar les catorze feines que estava

fent per hores i vaig decidir intentar aspirar a un lloc de granresponsabilitat: secretària d'una política. Era una feina quem'agradava: agenda difícil, tenir mà esquerra i prendre decisions sotapressió. Va ser una entrevista difícil... per ella...

S'apropa la POLÍTICA.

POLÍTICA: Vostè és la candidata a secretària?

47

ESTRESSADA: SÍ, però no tinc gaire temps, així que anirem al gra. Perquè vol que treballi per vostè?

POLÍTICA: Què?ESTRESSADA: NO té gaires reflexos, la feina serà dura. Haurem

d'organitzar-ho tot molt bé: Té fax? I Internet? Agenda Palm?Videoconfèrencia, fotocopiadora làser?

POLÍTICA: NO. Però tinc grapadora.ESTRESSADA: Era una feina dura, amb una cap incompetent i gairebé

impossible d'organitzar. Així que la vaig acceptar ràpidament. Elmillor de tot és que de seguida em va deixar fer tot el que jo volia.

POLÍTICA: Com vulguis.ESTRESSADA: Els anys següents van ser durs perquè les expectatives

estaven encara més altes. Ja no tan sols havia de ser una personaperfecta. Sinó també la mare perfecta, la dona perfecta i latreballadora perfecta. Era estressant però l'estrès em feia sentir tanviva... (Fa cara de plaer.) Al meu costat, la meva jefa va ascendir, finsi tot vaig aconseguir que fos candidata a l'alcaldia. A ella li vaencantar.

POLÍTICA: Ah! Vaja! Aspirant a alcaldessa, jo?... No ho sé... Tu creus quepodré amb tot...? Millor dit, tu creus que podràs amb tot...? Suposoque sí... Sí, ho faré, com vulguis!!

ESTRESSADA: També el meu marit va ascendir en la seva empresa.Tothom valorava la seva habilitat per saber delegar i la seva economiaa l'hora de parlar.

MARIT: Mmmm... Com vulgueu.ESTRESSADA: La meva filla va créixer. I es va convertir... en un turment,

era... Encara em costa pronunciar-ho en públic: vaga, molt vaga... Déumeu, quina càrrega. Li agradava estar al sofà, estirada, sense fer res.Jo li deia que fes qualsevol cosa, per exemple: «Iolanda, vols apuntar-te a natació?»

FILLA: NO, quin pal.

48

ESTRESSADA: Quin pal? Bé, hi havia dues opcions: deixar-li fer la seva,que se sentís estimada, recolzada i escoltada, o fer la meva. Vam fer lameva. Ara fa vuit activitats extraescolars i les fa en ordre alfabètic i séque se sent feliç. «Iolanda, t'ha agradat el macramé avançat?»

FILLA: NO, quin pal.ESTRESSADA: Bé, li falta madurar. Com que tenia por que se saltés les

classes i a més a més va néixer el meu segon fill (pla-ni-fïcat, eh!),vaig contractar una assistenta peruana. És perfecta perquè a tot emdiu...

ASSISTENTA PERUANA: Como quiera la senora...ESTRESSADA: «Como quiera la senora»... M'agrada l'accent amb què ho

pronuncia. I m'agrada molt fer dissabte amb ella. Encara que quan enshi posem, la neteja dura dissabte, diumenge i dilluns. (De cop escomença a estressar. Ho diu tot molt ràpid, a quatre bandes, primer alMARIT...) Per cert, demà hem d'anar a sopar amb els Bou...

MARIT: HO sé. (El MARIT desapareix.)ESTRESSADA, a la FILLA: I dimecres has d'anar al dentista., FILLA: HO sé. (La FILLA desapareix.)ESTRESSADA, a la POLÍTICA: I dijous tens míting...POLÍTICA: HO sé. (La POLÍTICA desapareix.)ESTRESSADA, a VASSISTENTA: I divendres farem totes les finestres...ASSISTENTA: Lo sé.ESTRESSADA, a dalt: I no hauria de sonar el gong, ara?

Sona el gong.

ESTRESSADA: SÓC tan necessària... No sé què faria aquest món sense mi.I és que mai a la vida em sento tan viva com quan puc ajudar la gentque m'envolta a aconseguir les coses que

49

50

volen... i aquelles coses que no saben que les volen... però lesvolen. De vegades la feina se m'acumula i m'estresso, peròSEMPRE, SEMPRE, SEMPRE ho acabo resolent tot. I és unasensació tan, tan, tan gustosa... I avui... (diu la data exacta deldia de la representació) és un dia d'aquests ben carregats im'encanta! Que quedi entre nosaltres, però aquests dies són comun orgasme... (Soroll de plaer.) Aishhhhhhhhhh!

Sona un gong final.

ESCENA 7 Vida de l'agressiva

L'AGRESSIVA és al centre de l'espai, tota tensa, mirant fixament al seu davant.

AGRESSIVA: Què? Què passa? Eh? Teniu algun problema? Perquè si uspassa alguna cosa i no esteu bé amb mi, doncs... Vaja, només heu dedir-ho i... en parlem. A mi m'encanta el diàleg i parlar de les coses i sis'ha de ser comprensiva sóc la persona més comprensiva que uspugueu tirar a la cara. Què? M'heu de dir alguna cosa o no?! Hi haalgun comentari, algun suggeriment, alguna crítica cap a mi o no hi hani comentaris, ni crítiques ni suggeriments?! (Pausa. Respira fondo.)Hi ha tres coses que no suporto en aquesta vida: l'estupidesa, laincompetència i la feblesa de caràcter. I no sé què passa que sempreestic envoltada de dèbils, d'incompetents i d'estúpids... I no mironingú... (Fa una repassada a tot el pati de butaques.) Però hi hamoltes més coses que no suporto. Per exemple, no suporto que la gentem miri fixament durant molta estona. Perquè quan algú em mira...fixament... no puc evitar pensar... Però què està mirant? Que no té resmillor a fer a la vida que mirar-me a mi? No té feina, no té casa, no téfamília?! Tinc alguna cosa estranya a la cara, o se m'ha fet una carreraa les mitges o em cau el moc o què passa?!

El CAIXER arriba pel pati de butaques i li allarga un kleenex.

AGRESSIVA: Què és això?CAIXER: Un kleenex. (Petita pausa, VAGRESSIVA no agafa el mo-

51

cador, es queda mirant el CAIXER amb cara de pal.) No ha dit que... liqueia el... moc? (Pausa. VAGRESSIVA el mira amb cara de pal.) Perdó.

AGRESSIVA: NO em demanis perdó. Ja saps que no ho suporto.CAIXER: SÍ, senyora directora...AGRESSIVA: NO em diguis senyora directora, t'ho he dit mil vegades. És

servil. I ja saps que no suporto el servilisme!CAIXER: SÍ senyora... directora.AGRESSIVA, al CAIXER, que se'n va: I no somriguis d'aquesta manera!!!

Aquest somriure.... espantós... que sempre portes posat... Fins i totd'esquena te'l noto, el teu somriure hipòcrita!!! (El CAIXER hadesaparegut pel pati de butaques.) Trobo que la gent somriu molt a lavida. Per què? No ho sé. Els van molt bé les coses? Són molt feliços?Realment tenen algun motiu per somriure tant?! No ho crec. Desprésde pensar-hi molt he arribat a la conclusió que és un reflex incons-cient. Per agradar als altres. Un problema d'inseguretat, en el fons. Jono tinc cap problema d'inseguretat i per tant no tinc cap necessitat desomriure. Tampoc en tinc motius, es-clar, però això ja és un altretema...

D'una part del pati de butaques apareix la FILLA.

FILLA: Mama...AGRESSIVA: NO em diguis mama, que sembla que encara tinguis sis anys

i ja saps que no ho suporto. FILLA: He de parlar amb tu... AGRESSIVA: Què passa? FILLA: Estic prenyada. AGRESSIVA: Què has dit?

FILLA, rient nerviosament: Que m'he quedat... prenyada... AGRESSIVA: I ES POT SABER DE QUÈ RIUS, IMBÈCIL?? (La

52.

FILLA s'enfonsa a la seva butaca. Parlant altre cop amb el públic:) Ésque la gent riu en els moments més absurds. En aquest cas és un riurede nervis, ja ho sé. La meva filla és la típica adolescent amb els típicsproblemes que tenen els adolescents avui dia. I per què tenen tantsproblemes? Després de pensar-hi molt he arribat a la conclusió quese'ls busquen. És que viuen tan bé i els ho hem posat tot tan fàcil ques'avorreixen. I llavors fan tot tipus d'activitats per complicar-se lavida. Com per exemple, els nois deixar prenyades les noies i les noiesdeixar-se prenyar pels nois. Divertit, oi? És que em pixo de riure. A mim'ha costat massa arribar on sóc per complicar-me encara més la vidainútilment. Sóc directora d'una oficina bancària i això no és una feinafàcil. Ni gaire alegre, la veritat. Suposo que depèn de com t'ho agafisperò jo m'ho agafo molt seriosament. Com ha de ser. L'únic que empermeto, de tant en tant, és... (Aixeca un braç com si tirés una pilotaenlaire.) ...jugar una par-tideta... (Llança l'altre braç com si colpegésuna pilota imaginària.) d'esquaix!

Del pati de butaques apareix I'AMIGA. Fa com si li tornés la pilota.

AMIGA: Arg!AGRESSIVA, com tornant la pilota: Urg!AMIGA: Arg!AGRESSIVA: Urg!AMIGA: Arg!AGRESSIVA: Urg!AMIGA: Aaaaargüü (L'AGRESSIVA es queda quieta, com si no pogués

tornar la pilota.) He guanyat, he guanyat, he guanyat!!! T'he guanyatun altre cop! És la tercera vegada que et gua-

53

nyo aquesta setmana. T'estàs estovant, estàs perdent facultats, ja no ets lamateixa... Me n'alegro, me n'alegro, me n'alegro!! No era normal quesempre guanyessis, no? M'estaves començant a fer una miiiica derabieta...

AGRESSIVA, tensa: Ah sí?AMIGA: Només una mica. I ara que et veig així... tan.... perdedora... No

ho sé, te'm fas com més humana, no? Bé, em deus un sopar. Et va béaquest dissabte?

AGRESSIVA: NO, aquest dissabte no puc. He quedat amb el teu marit.AMIGA: Amb... el meu... marit?AGRESSIVA: SÍ. No t'ho ha comentat ell, que ens veiem un cop al mes?AMIGA: NO, no m'ho ha comenlat... I per què... us veieu?AGRESSIVA: Per jugar al Trivial, si et sembla! Sembles idiota.AMIGA: Sou... amants?AGRESSIVA: Des de fa tres anys. Però no pateixis, perquè ja me n'estic

cansant i aviat el deixaré. I llavors ja el tindràs tot per a tu. Estàscontenta? (L'AMIGA riu una mica, del desconcert i desapareix.Eixugant-se la sucr del front.) No m'agrada gens perdre. És una de lesaltres coses que no suporto. Per cert, què és el que li feia tanta gràcia?Que me'n vagi al llit amb el seu marit? Després de pensar-hi molt, hearribat a la conclusió que era un riure histèiic, del xoc que havia tinguten saber que el seu estimat marit l'enganyava amb la seva milloramiga. Suposo que devia ser això... Em vaig enrotllar amb el marit dela meva amiga només una setmana després de separar-me. Només depersar que havia de passar més de quinze dies sense anar-me'n al llitamb algú em posava d'una mala hòstia... És que jo acumulo moltestensions, moltes, no sé per què, i d'alguna manera les he de treure, no?Vaja, que ho vaig fer per no perdre el ritme. Tampoc és que el

54

meu marit fos gran cosa, al llit. Ni fora del llit tampoc. Era més aviat...una merdeta d'home. El meu marit reunia les tres característiques queem molesten més en una persona: la mandra, la inseguretat i latossuderia...

Apareix el MARIT pel pati de butaques.

MARIT: Carinyo...AGRESSIVA: NO em diguis carinyo, t'ho he dit mil vegades...MARIT: Em sembla que trucaré a la botiga i que vinguin ells amuntar la prestatgeria... AGRESSIVA: Què? Massa feina, oi? MARIT: ÉS

que em sembla que em falta una peça. AGRESSIVA: Et falta una peça o només t'ho sembla? És que no

és el mateix. O et falta o no et falta. MARIT: NO, en realitat no em falta cap peça però... és que ara

posar-me a muntar una prestatgeria... no em ve gaire degust, la veritat. Truco a la botiga i que vinguin ells, no? AGRESSIVA: NO,

no cal. Si et fa mandra ja la muntaré jo. MARIT: Però si no em costa res... Faig una trucada i que la

muntin ells... AGRESSIVA: Però no t'acabo de dir que ho faré jo, burro?! MARIT, després d'una pausa: Mira, saps què faré? Trucaré a la

botiga i que vinguin ells i fora problemes.

El MARIT se'n va a trucar.

AGRESSIVA: Era imbècil, pobret. El que no m'explico és com vaigaguantar sis anys amb ell, la veritat. I el que encara m'explico menysés que fos ell qui em deixés... I encara una altra cosa: per què reiamentre em deixava? De què reia? Què era el que li feia tanta gràcia?He estat pensant molt en

55

això i... no he pogut arribar a cap conclusió. Quina mena de riure eraaquell? No ho sé.

La FILLA s'aixeca un altre cop.

FILLA: Mama...AGRESSIVA: NO em diguis mama!!!FILLA: Em podries fer de cangur aquest dissabte?AGRESSIVA: Ni parlar-ne, guapa. Ara vols sortir, oi? Doncs haver-hi

pensat abans. Que la cuidi algú altre, la teva filla.FILLA: És un nen, mama. No tens ni idea de res, mama... Fas pena,

mama. (Es posa a riure.)AGRESSIVA: Et fa molta gràcia, això? Estàs amb la merda fins al coll i

encara et fas gràcia tu mateixa. Ets patètica...MARIT: Hola!AGRESSIVA, en aparèixer el marit: Home, mira qui ha vingut... Què

passa? Que ara vols tornar, oi? T'has adonat que sense mi no ets res,oi? Que la teva incompetència supina t'impedeix de viure en aquestmón sense algú com jo que t'ajudi, oi?

MARIT: No, he vingut a buscar la prestatgeria.AGRESSIVA: Ah. (Pausa.) Així no tornes amb mi?MARIT, rient: Però què dius? Estàs de conya, oi?AGRESSIVA: De què rius? És pot saber de què rius, idiota?MARIT: No m'insultis. Estic fins als nassos dels teus insults.AGRESSIVA: NO t'agrada que t'insulti, eh? Cagat, malparit, cu-tre,

impotent, ridícul!!FILLA: Sisplau, no insultis el pare...AGRESSIVA: TU calla, tomaquera, fleuma, ventafocs, curta de gambals!CAIXER: Senyora directora...AGRESSIVA: TU també en vols? Desgraciat, Ilepaculs, titella, ximpanzé

subdesenvolupat!

56

AMIGA: Escolta, com a amiga t'he de dir que em sembla queestàs perdent els papers, eh... AGRESSIVA: Goita, la que faltava.

Demacrada, trista, geperuda,inculta, morta de gana, delinqüent, sarnosa, amorfa, nosa,objecte, peponaü!

Apareix el CAIXER amb un cafè. I]AMIGA, la FILLA i el MARIT desapareixen.

CAIXER: Vol un cafetet? Per recuperar forces...AGRESSIVA: Ja te'l pots fotre pel cul el teu cafè!!!! (El CAIXER se'n va pel

pati de butaques.) I NO SOMRIGUIS!!!!! (Pausa.) Ja sabia jo que avuino seria un bon dia... Només de llevar-me al matí ja he vist que avui(diu la data), serà un dia d'aquells que tindré mal humor. I quan jo tincmal humor... arribo a fer-me por a mi mateixa i tot. L'únic que em potcalmar un dia com avui és agafar el cotxe i anar a fer una volta. Anaramb cotxe per la ciutat és una de les millors maneres que hi ha detreure tensions. Relaxa, relaxa molt. Per mi el cotxe és un relajo total,no sé com dir-ho... Agafo el meu Alfa Romeo, poso la clau al contactei faig rugir el motor... Brrrr... M'encanta aquest soroll... Poso primera,segona, tercera... A tot drap pel mig de la ciutat. Quarta, cinquena....Això sí que és un autèntic... alliberament... (Comença a baixar pelpati de butaques cridant a tort i a dret.) Fill de pu-ta, mamón,desgraciat, subnormal!!! On t'han donat el carnet, en una tómbola??!! Itu què? On vas? On vas, home, on vas????? Que no ho saps que no espot girar a l'esquerra, burro? Ah, és clar... Dona havies de ser!!...

57

ESCENA 8 El llimb («Aquell dia»)

L'AGRESSIVA surt d'escena, fent com si conduís. Apareixen entre la boira la DEPRESSIVA, la PRESUMIDA, la INGÈNUA i l'Es-

TRESSADA.

INGÈNUA: Què fa?ESTRESSADA: On va la boja aquesta?PRESUMIDA: Ui, quina por que fa.DEPRESSIVA: Se'n va...?INGÈNUA: NO és per res, eh? Però alguna de vosaltres veu elcotxe? ESTRESSADA, DEPRESSIVA i PRESUMIDA: Eh? INGÈNUA: Hi, hi, hi,

sí, sí, està conduint sense cotxe! Hi, hi, hi,ai que em pixo! AGRESSIVA: Si no us aparteu, us foto una trompada i us

enviode pet a l'altre barri! DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA:

A quin barri?

L'AGRESSIVA desapareix per la platea. Silenci.

INGÈNUA: Doncs ja ha canviat de barri.ESTRESSADA: Amb aquesta ja no hi podem comptar.PRESUMIDA: NO s'agrada, no s'accepta, no fa res per canviar i mira com

ha acabat: amargada de la vida.INGÈNUA: Pobra dona, que trist, no? Tot el dia cridant... cridant al seu

exmarit, cridant a la seva filla, cridant als seus empleats...PRESUMIDA: Tanta mala llet...

58

INGÈNUA: ...Cridant als seus conciutadans i COBíiutMÏiBP companyes icompanys de conducció...

PRESUMIDA: ...Tanta mala hòstia... es símptoma clarliijm él persona malfollada.

ESTRESSADA: En el fons, la seva agressivitat amaga una incapa« citattotal per solucionar els conflictes.

PRESUMIDA: El que li passa a aquesta és que és una malparlada, unagrollera, una covarda, una borde, una gilipolles...

ESTRESSADA: I una xula, home! I jo si alguna cosa no suporto són elsxulos, oi?

PRESUMIDA: SÍ, és veritat, l'heu vista, amb aquella mirada altiva? Esclarque m'han dit que això es pot operar.

DEPRESSIVA: Jo la veig desorientada, eh?, perduda perduda...ESTRESSADA: Mira qui parla. Tu sí que estàs desorientada. Tantes

pastilletes se t'han menjat les neurones, carinyo...DEPRESSIVA: I ara per què m'insultes? (Plora.)INGÈNUA: Escolteu, no creieu que l'hauríem de seguir? Potser està molt

millor ella allà que nosaltres aquí.ESTRESSADA: I qui t'ha dit que nosaltres aquí estiguem malament?!INGÈNUA: Ah, tu hi estàs bé?ESTRESSADA: Molt.INGÈNUA: I tu?PRESUMIDA: Jo també.INGÈNUA: Doncs jo també. Si vosaltres hi esteu bé, doncs jo... també! Si

tinc una virtut és la solidaritat.ESTRESSADA: Perdona, maca, però tu no estàs bé, tu estàs fatal. Amb una

mare morta que se t'apareix, el pare tocat de l'ala, les amigues que etputegen, el tio aquest que se't tira quan les ties no li foten puto cas iamb una feina que és una merda, no pots estar mai bé, no fotem!

INGÈNUA: Si jo dic que estic bé és que estic bé, d'acord? I amb

59

la meva vida no t'hi fiquis, perquè si em poso a parlar de la teva...ESTRESSADA: Què? Tinc marit, tinc fills, tinc amics, una feina de

collons...PRESUMIDA: SÍ, i a tot et diuen «com vulguis» per no haver de discutir

amb tu!ESTRESSADA: TU calla, Frankenstein, que no estic parlant amb tu.PRESUMIDA: A mi no em tornis a insultar, eh?INGÈNUA, a la DEPRESSIVA: I tu, què, que fa estona que no dius res,

també estàs tan bé com nosaltres? Eh?DEPRESSIVA: JO... (Pausa.) Jo estic fatal, pitjor que mai. Estàvem tan

tranquil·les i des que aquella burra se n'ha anat al barri aquell ens hemposat totes histèriques... Crec que ens estem insultant per dissimular.

ESTRESSADA: Dissimular? El què?DEPRESSIVA: Que totes quatre estem cagades de por.ESTRESSADA: Por, jo? Mai!PRESUMIDA: Por, jo? Nooo!INGÈNUA: Por, jo? Doncs mira, ara que ho dius, potser sí que en tinc una

mica. És... és per aquest ambient de mal rollete, oi?ESTRESSADA: Això sí, s'ha de reconèixer: aquí hi ha un mal rotllo que

t'hi cagues.DEPRESSIVA: Potser si tornés l'estúpida aquella, les coses podrien ser

com abans... vull dir que des que ens ha deixat, tot s'ha tornat violent,crispat, tens...

INGÈNUA: ÉS com si se n'hagués anat el seu cos però no la seva ànima, is'hagués infiltrat dintre nostre i per això tenim aquesta mala hòstia, oi?

DEPRESSIVA, PRESUMIDA i ESTRESSADA: Ai, quin «iuiu»!DEPRESSIVA: Ai, que ara estic sentint molt males vibracions...PRESUMIDA: JO també sento alguna cosa... Com una mena de... motor...

60

ESTRESSADA: Ai, sí, jo també... Ui, quina mala pinta que fa, tot això...DEPRESSIVA: Sisplau, expliqueu-me un acudit, que estic tremolant i em

surt el cor per la boca, que em moro... (Soroll d'ultratomba.) ...de...por.

Silenci. Tensió. De cop, apareix I'AGRESSIVA entre la boira, des de dalt.

AGRESSIVA: Brrruuuummmm!DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA, s'espanten: AhhhüAGRESSIVA, espantant-se, en veure les altres: Ah!!!DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: Ha tornat!!!AGRESSIVA: I esclar que he tornat! Aquella carretera era una puta merda!DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: Estem tan contentes

que hagis tornat!DEPRESSIVA: T'hem trobat tant a faltar...INGÈNUA: Hem estat parlant de tu...AGRESSIVA, a la DEPRESSIVA i a la INGÈNUA: Que m'heu fotut a parir, oi?INGÈNUA: Uhhh, si ho sabessis! (Pausa. Referint-se a ella i a la

DEPRESSIVA:) T'hem deixat a caldo, hi hi hi.AGRESSIVA, amabilíssima: Ah, sí? (Més amable encara.) Que bé... (De

sobte, surt la bèstia.) DONCS REPETIU-ME A LA CARA EL QUEACABEU DE DIR DE MI, MECAGUNLÒS-TIA, A VEURE SITENIU COLLONS, COLLONS!

ESTRESSADA: Perdoneu... Qui havia dit que el mal rollete s'acabariaquan arribés aquesta?

AGRESSIVA: NO HI HA DRET, HOME!, PRIMER ALLÒ QUE HEVIST ALLÀ... (So d'ultratomba.) ...I ARA VOSALTRES!

61

DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: Què... què has vist?AGRESSIVA: JO SÍ que m'he cagat... vull dir que... que ja està, que ja he

tornat i... he tornat, cony! I que com a casa, enlloc, tu, això ja hosabem de tota la vida... Bé, hola, noies, què tal, com esteu? Moltguais, les vostres vides, eh?, vull dir que, per on anàvem?...

ESTRESSADA: Què has vist.AGRESSIVA, pausa: Ho voleu saber?DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: NO!AGRESSIVA: Doncs us ho diré. He vist...DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: NO ho diguis!AGRESSIVA: SÍ, ho he de dir, ho vull compartir amb vosaltres, perquè fa

cagar de por!DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: Fa cagar de por!AGRESSIVA: He vist... un túnel...DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: Un túnel!AGRESSIVA: I hi he entrat amb el cotxe...DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: Amb quin cotxe?AGRESSIVA: Amb el meu Alfa Romeo, collons!DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA, es miren, com dient

«no li portem la contrària»: Ah, sí, sí...AGRESSIVA: I hi he entrat. Feia pujada i quan era a dins estava tot fosc...DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: Tot fosc...!AGRESSIVA: Però hi veia una llum blanca al fons i...DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: Una llum blanca!AGRESSIVA: Voleu parar de repetir tot el que dic, cony, que encara em

feu venir més por de la que tinc...

62

DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: ÉS que ensestàs fent venir més por de la que ja teníem! AGRESSIVA: Que me'n torno

a anar, eh... DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: No, no! AGRESSIVA: Bé, doncs... jo conduïa cap a la llum blanca fins

que he sortit del túnel i ha estat llavors quan ho he vist... DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: El que? El

que? AGRESSIVA: US ho dic?DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: SÍ, SÍ! AGRESSIVA:

NO US cagareu de por? DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: SÍ, però di-

gue'ns-ho! AGRESSIVA: He vist... he vist... (Pausa.) Un calendari!

La DEPRESSIVA, VESTRESSADA, la PRESUMIDA i la INGÈNUA anaven a ferun crit de terror però en sentir «calendari» queden ben callades.Silenci.

INGÈNUA: Ah... un calendari... Oh... (Sense sentir por.) Uh, quina por,eh?

DEPRESSIVA, ESTRESSADA i PRESUMIDA, gens convençudes: Ui, sí,quina... por...

AGRESSIVA: ÉS que era un calendari gegant.DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: Ah...AGRESSIVA: I amb un dia esborrat!DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: Oh...AGRESSIVA: I em penso que era el dia d'avui...DEPRESSIVA, PRESUMIDA, INGÈNUA i ESTRESSADA: Uh...DEPRESSIVA: HO sabia, ara sí que tinc por... Ho sabia... quin... quin dia

és avui?AGRESSIVA: El... (diu el número de dia de la funció)...

63

INGÈNUA: ...de (diu el mes)... PRESUMIDA: ...de (diu l'any).

So d'ultratomba.

ESTRESSADA: Heu sentit això?AGRESSIVA, PRESUMIDA, DEPRESSIVA i INGÈNUA: El què?ESTRESSADA: Aquest soroll.AGRESSIVA, PRESUMIDA, DEPRESSIVA I INGÈNUA: Quin soroll?ESTRESSADA: Coi, que esteu sordes o què? Aquest patapum queacaba de sonar, que ja ha sonat tres o quatre vegades! I nosona perquè sí, eh? Sona en determinats moments, com si... AGRESSIVA,

PRESUMIDA, DEPRESSIVA i INGÈNUA: Com si què? ESTRESSADA: Com si estigués connectat amb alguna cosa que

fem o que diem... Em deixeu fer una prova? AGRESSIVA, PRESUMIDA, DEPRESSIVA i INGÈNUA: Endavant! ESTRESSADA: 1 de gener de 2000! (Silenci.) 31 de desembre de

2001! (Silenci.) 2 del 2 de 2002! (Silenci.) (Diu la data del diade la representació.)

So d'ultratomba.

AGRESSIVA, PRESUMIDA, DEPRESSIVA i INGÈNUA: Ahhhh!ESTRESSADA: Per què passa això?DEPRESSIVA: No ho sé, potser és culpa meva... avui és el meuaniversari... INGÈNUA: Avui, (diu la data)..?.

So d'ultratomba, més fort.

DEPRESSIVA, morta de por. Sí...INGÈNUA: Per molts anys! Li hauríem de fer un regal, no? lo te-

64

nia un gos que també va néixer el (dia) de (mes)... (Silenci. No sona res itotes es calmen.) ...Però del 1993, no del (...).

So d'ultratomba, encara més fort.

TOTES: Ahhh!ESTRESSADA: Escolteu, potser som aquí i estem juntes perquè l'hem

palmada totes cinc el mateix dia a la mateixa hora!PRESUMIDA, Depressiva, INGÈNUA i AGRESSIVA: Ah, esclar! (Pausa.) Ah!

Estem mortes?! (Plorant] Nooooo!DEPRESSIVA: Ai, nenes, ja sembleu jo...PRESUMIDA, INGÈNUA i AGRESIVA: No pot ser!ESTRESSADA: Oh, i tant. Fem la prova del patapam, que no falla mai. (A

l'aire:) Estem mortes, oi? (Silenci.) Ui, no sona res.INGÈNUA, il·lusionada. A l'aire: Vives? (Silenci.) Tampoc.AGRESSIVA: NO estem ni vives ni mortes?

So d'ultratomba. Pausa.

TOTES: I això què vol dir?

Silenci. Fosc. El so d'ultratomba es transforma en tot de vibracions quereconeixerem com a sons característics de màquines de la Unitat deVigilància Intensiva d'un hospital.

65

ESCENA 9 Hospital

Veiem les cares de les diferents protagonistes. Estan en coma i senten lesveus de les visites que reben a la Unitat de Vigilància Intensiva del'hospital. Primer apareix la cara de la DEPRESSIVA.

VEU DEL SUÏCIDA: Ei, que sóc el suïcida. Escolta, que m'han dit quehavies vingut al buscar-me al circ i que la mujer barbuda t'havia ditque jo m'havia mort... Era mentida, tia. Que per alguna cosa sócl'Increïble home suïcida, no? Eh, i per això t'has volgut suïcidar? Perquè et pensaves que jo era mort? Que guai que ets, tia... Torna...

Apareix la cara de la INGÈNUA.

VEU DE LA MARE: Nena, sóc la mare. No sé si em pots sentir, però abansem senties i jo estava morta. El que no sé és si això funciona estant tuun mes en coma i jo vuit anys morta... però... com és possible que set'hagi quedat aquesta cara de felicitat? T'atropella un Alfa Romeo amés de dos-cents per hora i tu... tan tranquil·la i tan alegre... Bé doncs,el que et volia dir és... aix, ara no me'n recordo. Semblo el teu pare...

Apareix la cara de I'ESTRESSADA.

VEU DE LA POLÍTICA: Hola sóc la teva jefa... Ostres, quin greu això del'atac de cor, eh... Ja t'ho deia jo que no era bo tre-

66

ballar tant. Però mira, has acótMégUÍt tjttf !•» ta eleccions... D'això, siem pots sentir,,, Itm j eslògan t'agrada més? «Junts ho podem ftn guií., y ho puc aconseguir, ajudeu-me, poble»?

Apareix la cara de la PRESUMIDA.

VEU DE L'AMIGA OPERADA: Hola, sóc la Vio... Si em pots sentir noméset vull dir que em sap molt greu que hagis tingut aquest problema ambl'anestèsia i t'hagis quedat en coma... Ara, que sàpigues que t'ha quedatuna cintureta moníssima i que el doctor París farà venir els fotògrafsd'una revista perquè immortalitzin el teu cos perfecte. Què, no diusres? No, esclar, si estàs en coma...

Apareix la cara de l'AGRESSIVA.

VEU DEL CAIXER: Hola jefa, sóc el seu caixer. Escolti, un altre dia had'anar més amb compte amb el cotxe, eh... No es pot anar per lacarretera a més de dos-cents per hora... Encara que sigui un AlfaRomeo. Bueno, si em pot sentir que sàpiga que al costat del llit hi téun termo ple de cafè ben fortet. Perquè sé que si es desperta i no técafè és posarà d'un mal humor... La qüestió és que jo l'hi portaré cadadia perquè jo sé que vostè se'n sortirà, perquè vostè encara no s'hamort i...

So d'ultratomba.

VEU DE LES CINC DONES: Encara no ens hem mort... encara no, encarano...!

67

ESCENA 10 Últim llimb (La tornada... o no!)

Tornem als llimbs. Les cinc dones floten lleument a l'aire.

ESTRESSADA: Escolteu... Sabeu què vol dir això? Que encara podemescollir!

DEPRESSIVA: Escollir què?ESTRESSADA: Doncs escollir... si volem viure o no.PRESUMIDA: Perdona, eh... Però no crec que nosaltres puguem escollir

una cosa així, tan important.INGÈNUA: I per què no? No estem mortes. Si estiguéssim mortes sí que ja

dius... t'ho veig difícil. Però si som aquí... que no és aquí ni és allà...doncs potser encara hi ha alguna cosa a fer.

AGRESSIVA: JO el que tinc molt clar és que ja n'estic fins als co-llons deflotar aquí com un globus aerostàtic... i de sentir tota aquesta gentparlant amb nosaltres i nosaltres sense poder-los dir res...

DEPRESSIVA: Ai, sí. Jo per la meva mare, mira, què voleu que us digui,no tinc gaires ganes de veure-la ni escoltar-la, però si pogués dir nique fos una sola paraula a l'increïble home suïcida, seria tan feliç...

ESTRESSADA: Nena, doncs baixa tu primera.DEPRESSIVA: Eh? Jo?PRESUMIDA: Escolta, i per què hem d'anar cap avall? Jo més aviat aniria

cap amunt..ESTRESSADA: Sempre portant la contrària! (A la DEPRESSIVA:) Va, dona,

sigues valenta per un cop a la vida.AGRESSIVA: Esclar que sí! Sense por. Cap avall.

68

DEPRESSIVA: I si resulta que a baix és la mort? I a dalt I* ¥Ídlj com deiaaquesta... (Assenyalant la PRESUMIDA.)

PRESUMIDA: JO ho he dit per no descartar cap opció, eh... Però potser síque és més lògic que la vida sigui a baix i la mort a dalt. És com mésestètic.

DEPRESSIVA: Ai, però és que... no ho sé...TOTES: Baixa, dona, baixa d'una vegada!!!DEPRESSIVA: Va, sí, vinga... baixo.

La DEPRESSIVA comença a baixar fins que arriba a una distància prudencial de terra.

AGRESSIVA: Què? Què tal?DEPRESSIVA: Agrrr... Em pesen els braços... Les cames... Ahhhh! Em fa

mal tot el cos! Que no és tan fàcil com pensava. Que em trobo fatal. Isi m'estic morint? Ajudeu-me, que cada vegada em trobo pitjor!Ahhhh!

So de màquina d'hospital que s'accelera.

VEU DE LA MARE FAMOSA: Doctor!!! La meva filla ha obert la boca!!!!DEPRESSIVA: Mama!VEU DE LA MARE: Ha dit mama! Nena! Sóc jo! Desperta't, reina, tant me

fa no guanyar l'Oscar! Fa tres mesos que enyoro els teus plors! Qui emcuidarà quan sigui vella?

DEPRESSIVA, mirant a les altres: Em sembla que no vull saltar.ESTRESSADA, INGÈNUA, AGRESSIVA i PRESUMIDA: Salta! Atreveix-te!ESTRESSADA: Si saltes tu, salto jo darrere teu.DEPRESSIVA: Doncs baixa tu i salta tu primera.

69

VEU DE LA MARE: Oh, no! Ja no es mou! Doctor! Que se m'estàmorint? Amor de la meva vida! ESTRESSADA, INGÈNUA, AGRESSIVA i

PRESUMIDA: Va!!! Siguesvalenta! DEPRESSIVA: Però, per què he de ser jo la primera?

ESTRESSADA, INGÈNUA, AGRESSIVA i PRESUMIDA: Perquè... perquè sí!DEPRESSIVA: Mai he fet res per mi mateixa... ESTRESSADA, INGÈNUA, AGRESSIVA i PRESUMIDA: Doncs ja va

sent hora! DEPRESSIVA: Si sempre he dit «no» a la vida! ESTRESSADA, INGÈNUA, AGRESSIVA i PRESUMIDA: Doncs digues

que «sí» i no siguis plasta! DEPRESSIVA: M'agradaria tant poder-li dir quel'estimo, al meu

suïcida... Segur que la mujer barbuda aprofita que estic encoma per lligar-se'l. Va, vinga, sí, salto. Però... i si he quedattarada després de tant temps en coma? ESTRESSADA i AGRESSIVA: Punt!

DEPRESSIVA, com corregint-les: Coma! INGÈNUA, AGRESSIVA, ESTRESSADA i PRESUMIDA: Salta i punt! AGRESSIVA: O saltes o et fotoun gec d'hòsties que et caurà el

pèl i llavors sí que el teu manso et deixarà per la primeraque passi! DEPRESSIVA: Adéu, nenes. Salto. (Salta i desapareix de la

nostravista. Silenci. Tensió.) ESTRESSADA: Ha saltat... INGÈNUA: Adéu. M'ha

encantat coneixe't. AGRESSIVA: Era una fleuma rematada, però reconec que ara ha

tingut valor... PRESUMIDA: I què li deu haver passat? ESTRESSADA, INGÈNUA, AGRESSIVA i PRESUMIDA: Eh-oh! Estàs.

bé? (Silenci.)

70

ESTRESSADA: NO diu res. (Pausa.) Què, alguna de vosaltMi i'htatreveix?

PRESUMIDA, AGRESSIVA i INGÈNUA: SÍ, tu.ESTRESSADA: JO? (Comença a baixar lentament.) Eh, eh, un moment,

que aquí dalt encara hi ha feina per fer, que han passat tres mesos i nosé si el món deu haver canviat, que us enyoraré molt, que...

VEU DE LA FILLA: Mama?ESTRESSADA: Eh?PRESUMIDA, AGRESSIVA i INGÈNUA: La teva filla!VEU DE LA FILLA: Mama, mama, estàs movent un braç!ESTRESSADA, movent un braç, com si no el dominés: Que estic movent

un braç? Doncs no sé si el vull moure! Rescateu-me que tinc por!AGRESSIVA, INGÈNUA i PRESUMIDA: Si no n'has tingut mai a la vida!ESTRESSADA: Doncs ara sí!VEU DE LA FILLA: Mama, des que no ets a casa les coses han canviat

molt... El papa va acomiadar l'assistenta peruana perquè no podíempagar-la i, des de llavors, ho fem tot entre tots!

ESTRESSADA: Ah... Ho veieu? Poden viure sense mi!VEU DE LA FILLA: Mama... mama, estàs parlant?ESTRESSADA: JO, parlant? Nenes, estic parlant, jo? Estic parlant? No, oi?

Oi que no estic parlant?PRESUMIDA, AGRESSIVA i INGÈNUA: Sí, estàs parlant!ESTRESSADA: Sóc una fracassada!!! Vull pujar!!!VEU DE LA FILLA: NO, mama, no! El papa, el nen i jo hem descobert el

plaer de fer les coses per nosaltres mateixos! Però ens posem molttristos quan et venim a veure a l'hospital i encara que el metge diu quesi surts del coma et quedaràs invàlida, t'estimem i et necessitem...!

ESTRESSADA: Ahhh! M'he quedat invàlida!

7i

PRESUMIDA, AGRESSIVA i INGÈNUA: Però t'estimen i et neccessi-ten! Etnecessiten!

VEU DE LA FILLA: I amb una mica de rehabilitació potser d'aquí a set ovuit anys tornes a caminar...

PRESUMIDA, AGRESSIVA i INGÈNUA: Set o vull anys de tranquil·litat! Ipotser tornes a caminar! Salta!

ESTRESSADA: «Potser»? Què vol dir potser? Per a mi no existeix aquestaparaula. M'enfronto al repte més gran de la meva vida! (Fa un crit perdonar-se forces.) Ahhh! Jo d'aquí a un any camino! Mentrestant, vulluna cadira de rodes motoritzada, amb mòbil, ordinador, pantalla deplasma i escàner incorporats, una assistenta colombiana per a mi sola irehabilitació intensiva a les 7, a les 8, a les 9 i a les 10, queda clar?

TOTES: Com vulguis!ESTRESSADA: Salto!PRESUMIDA, AGRESSIVA i INGÈNUA: Adéeeeu!

I'£STRESSADA Sültü. SiUnci.

INGÈNUA: Qui va ara?AGRESSIVA: Jo mateixa. (Comença a baixar.) Hi ha algú? Eh! Eh! Ningú

m'escolta?!!! Hola...?! Potser no ho estic fent bé. (Pausa.) Què? Queperquè sóc jo no hi ha ningú al meu costat al llit o què? Si salto i no hiha ningú al meu costat, us recordareu de mi, colla de malparits!

INGÈNUA i PRESUMIDA: NO siguis així dona, insisteix!AGRESSIVA: Eh, que estic tornant! Ahhhhhüü Les meves mans! La meva

cara! Les meves cames! Estic tota cremada i plena de cicatrius!PRESUMIDA: Quin horror!INGÈNUA: Això són les seqüeles de l'accident, dona, és normal! No

haver-me atropellat i ara estaries més fresca que una rosa!

72

1AGRESSIVA: Ah... ah... ah.... (Plora.)VEU DEL CAIXER: Doctor, doctor, la meva jefa està pletINGÈNUA i PRESUMIDA: El teu empleat! El caixer! Ho V'sí que hi havia algú! No estàs contenta? AGRESSIVA: No, no estic

contenta, me cago en tot, no veieu < \-~ >.estic plorant? Ahhhhüü Només em surten llàgrimes d'unull! VEU DEL CAIXER: Tranquil·la, jefa, és que l'altre el té de vidre...

AGRESSIVA: De vidre?!! PRESUMIDA: Un ull de vidre! Quin espant! VEU DEL CAIXER: Jefa, vol un cafetó?

AGRESSIVA: No! Vull la meva cara i el meu ull de tota la vida! VEU DEL CAIXER: He vingut cada dia a veure-la des que està a

l'hospital... I li volia dir... que... hi hi hi... ai, no goso dir-li... AGRESSIVA: Doncs calla la boca, mamónï VEU DEL CAIXER: Miri... jo... sempre l'he trobada tan sexy... AGRESSIVA: Ah. VEU DEL CAIXER: I fins i tot sem'apareix en somnis amb un

bon fuet a la mà... AGRESSIVA: Uh. VEU DEL CAIXER: Acceptaria vostè que un humil servidor la

cuidés fins a la fi dels seus dies? AGRESSIVA: Però quin futur m'espera? INGÈNUA i PRESUMIDA: Sexe i perversió amb un esclau per a tu

sola fins que et moris, què més vols? AGRESSIVA: Adéu, us trobaré a faltar. Agafa'm, caixer massoca,

que ja ve la teva duenal (Riu amb estrèpit.) Ha ha ha! (Salta.Silenci.) INGÈNUA i PRESUMIDA, es miren: De què reia? (Pausa.)

INGÈNUA: Què, tu o jo? PRESUMIDA: JO! Que no vull quedar-me sola. Si no, amb qui

em compararé? Et sap greu?

73

INGÈNUA: NO, i ara, passa, passa, si jo aquí gronxant-me estic la mar debé...

Comença a baixar.

PRESUMIDA: Doctor París, sóc jo...VEU DEL DOCTOR PARÍS: Facin les fotos, facin...PRESUMIDA: Fotos? Si no vaig maquillada...VEU DE L'AMIGA: Ai, doctor, no li sembla que ha mogut una pestanya?PRESUMIDA: Una, no, Vio, totes dues, mira, mira...VEU DE L'AMIGA: Pobreta, ara que havia aconseguit un cos perfecte!PRESUMIDA: Ah! Un cos perfecte!!! Però per què diu «pobreta»?VEU DE L'AMIGA: Si es desperta, quan sàpiga que no la podrà tornar a

operar mai més per això de l'anestèsia, es tornarà boja.PRESUMIDA: Mai més?VEU DE L'AMIGA: S'arrugarà, es pansirà i serà una vella insuportable...PRESUMIDA: Eh? Mai de la vida! Vull que em facin aquestes fotos ara

mateix! Perquè el món sencer contempli la meva bellesa perfecta! I novull arrugar-me, ni pansir-me i molt menys encara fer-me vella!!!(Comença apujar.)

INGÈNUA: Eh! Eh, però què fas!!! Que no saltes? Eh! Eh! Torna!!!PRESUMIDA: NO penso saltar! Jo no! Ara sóc feliç, sóc perfecta, i vull

que aquesta sigui la imatge que es quedin de mi per la posteritaaaat!Fotos! (Se senten els dics, mentre se'n va amunt i crida.) Guapa! Tiabuenal Macizal Estupeeeeenda! (Desapareix.)

74

So d'una màquina d'hospital que s'atura i queda fent un xiulet

INGÈNUA: Vaja. Aquesta l'ha palmada, no? I ara, jo, què? (Comença abaixar.) Hola... hola... que hi ha algú?

VEU DE LA MARE MORTA: On vas, tu ara, filla meva?INGÈNUA: Ah, hola mama. I el papa?VEU DE LA MARE MORTA: Mira, ja ve... digues alguna cosa a la nena.VEU DEL PARE: Algú té un xupa-xup? «Había una vez un bar-quito

chiquitito...»INGÈNUA: Què faig, mama? I si me'n vaig amunt com la meva

companya?VEU DE LA MARE: Nena, no t'ho recomano.VEU DEL PARE: «Si esta historia... parece corta... volveremos...

volveremos... a empezaaaar...»VEU DE LA MARE: Goita, nena, ja està! El cor del teu pare ha deixat de

bategar. Hola, amor meu.VEU DEL PARE: Hola, preciosa! Vine aquí que et magregi, tenia tantes

ganes de veure't! Oh! ah!...VEU DE LA MARE: Ai que em fas pessigolles, burro! Oh! Uhhh!... què

fas, oh!, hi hi hi!INGÈNUA: Mama? Papa? (Silenci.) Ei, em sembla que pujo i vinc amb

vosaltres...VEU DELS PARES: Ara no, que estem enfeinats, nena, que no ho veus?INGÈNUA: Doncs... doncs... sabeu què us dic? (Comença a pujar. Arriba

al centre i es queda pendolant.) ...Que em quedo aquí gronxant-me,que m'encanta, i mirant aquesta boira tan preciosa fins que em cansi...(Pausa. Mira al seu voltant.) Si baixo o pujo, ja ho decidiré... un altredia...!

Somriu i saluda graciosament els espectadors. Fosc.

75