24 personatges gavanencs del passatcentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat › wp-content ›...

GAVÀ: HISTÒRIES MEDIEVALS

Josep Campmany i Guillot

24 PERSONATGES GAVANENCS DEL PASSAT

Il·lustracions de Josep Nicolàs

1Josep Campmany

Al Joan, i a tots els que, com ell,

somnien amb aquell món antic

d’espases, princeses i esforçats

cavallers

2 Gavà, històries medievals

Foto de la portada: ruïnes del castell d’Eramprunyà (Gavà)

Primera edició: abril de 2006

©2006, per aquesta edició: Associació d’Amics del Museu de Gavà.©2006, Josep Campmany i Guillot.©2006, dels dibuixos, Josep Nicolàs.

Edició i maquetació: Josep Campmany i Guillot

Impressió: Eix de Serveis SA, c/ de Salamina, 35 L’Hospitalet de Llobregat

Dipòsit legal: *********

3Josep Campmany

GAVÀ: HISTÒRIES

MEDIEVALSJosep Campmany i Guillot

24 personatgesgavanencs del passat

Il·lustracions de Josep Nicolàs

5Josep Campmany

No és història... o tal vegada sí...

Amics i amigues, teniu a les mans un llibre que parla de Gavà.

D’un Gavà antic i oblidat, potser, però els ressons del qual

encara perduren avui dia, molt més del que algú es podria

pensar: en les pedres del vell castell d’Eramprunyà, és clar,

però també en la trama urbana del centre de Gavà, o en les

sòlides masies que encara resten escampades ací i allà per

les nostres muntanyes.

Hem titulat el llibre històries medievals. Així, en minúscula i

en plural, ja que el passat és també plural, i confegit a base de

minúscules històries personals. Per aquestes pàgines veureu

personatges de carn i ossos, gent que va existir realment. Gent

que caminava cansada com l’humil Flodeberga; que tremolava

quan s’acostava al judici de l’abat, com el pobre Frujà; que es

meravellava davant la solemnitat de la cort de Jaume I, com

el pagès Pere Farfai; que plantava cara a l’arbitrarietat, com la

Maria de Pla... Tots ells, gavanencs i gavanenques de fa molts

segles, tenen en comú amb nosaltres el terra que trepitgem,

les muntanyes que ens envolten i el cel blau i lluminós que

ens embolcalla...

El llibre està escrit pensant en molts lectors diferents, amb

exigències distintes.

Així, permet una aproximació lúdica, a partir dels relats

narratius que inicien cada capítol. Il·lustrats amb els magnífi cs

dibuixos d’en Josep Nicolàs, constitueixen la part més

mengívola de l’obra. És la part més divulgativa, pensada per

introduir en el coneixement de la nostra petita història local a

tots aquells que recelen de llegir obres més acadèmiques, tal

volta més indigestes.

Per als que vulguin aprofundir en les escenes narrades, cada

capítol té també un assaig històric. Aquí analitzem l’època que

emmarca cada relat a partir de la documentació que ens ha

pervingut, escrit d’acord amb una metodologia més ortodoxa.

Josep Campmany i Guillot


I, encara per als que vulguin aprofi tar aquest llibre per explorar

i anar més enllà pels camins de la recerca, complementem

l’assaig amb tot l’aparat crític necessari: més de tres-centes

cinquanta notes i referències, on són citats de forma convenient

els documents usats.

La documentació que ens resta de l’època medieval referida

a la nostra ciutat és ingent. Lamentablement, gairebé cap

d’aquesta documentació no està disponible a Gavà. Molts dels

documents són als arxius barcelonins, tant a l’antic arxiu reial

(Arxiu de la Corona d’Aragó) com als eclesiàstics (Arxiu Diocesà

i Arxiu de la Catedral).

Molts dels capítols d’aquest llibre no haurien pogut mai veure

la llum sense la redescoberta d’una part de l’antic arxiu de la

baronia d’Eramprunyà, separat i allunyat de les nostres terres,

i que ara és a l’Arxiu de l’Arquebisbat de Tarragona: més de

vuitanta pergamins referits al Gavà dels segles medievals. I

val a dir que aquests pergamins no els hauríem trobat mai si

no hagués estat gràcies a la intuició i el consell de l’amic Eveli

Villuendas. Vull agrair també els que han fet possible l’edició

d’aquest llibre. En primer lloc, l’Associació d’Amics del Museu

de Gavà, és clar, i també els que hi han cedit fotografi es, com els

amics Pere Izquier-do, Benet Solina, Pau Navarro, M. Eugènia

Marrugat, Javier Clemente, i Xavi Parellada i Rosa Sevillano, del

Centre d’Estu-dis Beguetans. Gràcies també a l’Alfons Gibert, en

pau descansi, que fa anys va fer-me donació del seu interessan-

tíssim arxiu i fons documental; a la família d’en Josep Soler i

Vidal, que em va permetre estudiar i fotocopiar tot el seu fons

documental reunit al llarg de molts anys de treball pacient; i

a la Dolors Sanahuja, que em va cedir tot el seu fons de fi txes

sobre capbreus de la baronia d’Eramprunyà, amb informacions

de primera mà tretes de la part de l’antic Arxiu de la Baronia

d’Eramprunyà que resta a Gavà. També gràcies a Maria Lledó

Barreda i Joan Mitjans, dels quals s’han reproduït fotografi es

cedides fa anys per a publicacions que vaig coordinar. I gràcies,

òbviament, al pacient Josep Nicolàs, que amb exactitud ha

aconseguit reproduir als dibuixos els ambients i escenes que

s’intentaven recrear.

Algú trobarà una mica estrany que un mateix llibre barregi

fi cció i assaig. Però, de fet, no és ben bé així. Les escenes

que encapçalen cada capítol no són exactament fi cció. Els

personatges que hi apareixen foren ben reals; les situacions

que s’hi descriuen, o bé estan documentades amb exactitud,

o bé els documents que s’han conservat permeten inferir-les.

Hem procurat seguir, a l’hora de confegir aquests relats, les

guies de la història narrativa.

7Josep Campmany

Ben d’actualitat ara a casa nostra a través de sèries de televisió

com Històries de Catalunya, aquesta manera d’aproximar-se

al nostre passat permet que reneixi l’interès de molta gent a qui

potser els tractats més erudits, més científi cs, més acadèmics

provoquen avorriment, tedi o por; rebuig en defi nitiva.

Esperem que aquest experiment que teniu a les mans us

agradi, i serveixi perquè molta gent se senti interessada en el

coneixement del nostre passat, i que, sobretot, se senti empesa

a estimar una mica més aquesta nostra ciutat.

Heus aquí els personatges reals del nostre passat que reviurem

en aquestes pàgines:

Gàvius .......................................................... Segle II

Una iemenita................................................ any 773

Tahir ibn Hazm i Abu Zakariyya Yahyà........... « 898

Na Flodeberga...................................................... « 957

Na Savilo.............................................................. « 965

En Frujà............................................................... « 987

En Ramon Borrell................................................ « 1011

N’Ermessenda de Carcassona......................... « 1022

En Mir Geribert.................................................. « 1060

Na Beatriu de Montcada................................. « 1135

N’Arsenda de Santa Oliva............................. « 1143

Na Maria del Pla............................................ « 1160

En Tició............................................................ « 1178

En Bernat de Bleda........................................ « 1195

En Pere Farfai...................................................... « 1217

Na Guillerma de Cabrera............................. « 1252

Na Saurina de Santa Oliva......................... « 1290

En Pere Marc............................................... « 1305

En Pere d’Horta................................................... « 1314

Na Guillerma Pascual............................... « 1321

Na Blanca de Centelles.................................... « 1337

Maria d’Aragó..................................................... « 1436

En Pere Querol................................................ « 1448

En Jaume Marc IV............................................ « 1469

Gavà, abril de 2006


EL TRESOR D’EN GAVIUS

GavàAny 129 aproximadament...

9Josep Campmany

Aquell matí de juny, el sol lluïa resplendent sobre les muralles de Bàrcino. La trona-da nocturna n’havia allunyat momentàniament la xafogor. Gàvius, muntat a cavall, travessà l’arc que emmarcava la porta nord de la ciutat. Reposadament, darrere seu, l’aigua dringava alegre mentre lliscava aqüeducte avall, endinsant-se a la ciutat. Estava content. Les seves gestions a Roma havien donat fruit, i ara sortia de Bàrcino investit del càrrec de sacerdot del culte imperial de tota la Hispània Citerior: fi nalment es comptava entre els millors de la província, ell que provenia d’una família de plebeus. Avui, després de rebre el reconeixement dels decurions municipals, deixava la puixant ciutat, i s’apressava per arribar d’hora a la seva fl amant vil·la, tot just adquirida, a les grasses vessants marines del riu Vermell, el nostre Llobregat.

Gàvius, seguit d’una petita escorta de servents, cavalcà vers ponent. A banda i banda del camí, els quadriculats camps de Bàrcino perfi laven un paisatge treballat, conreat de blats a punt de segar. Dos mil anys després, aquestes quadrícules defi nirien els principals carrers de l’Eixample, però això ell ni ho sabia, ni li importava. A l’horitzó, la vinya s’estenia vessants amunt. Blat i vinya. I oli. Això és el que trobaria a la seva nova vil·la, acabada d’adquirir. I esclaus: una munió treballant les seves terres, conreant el blat de la plana, premsant el raïm dels turons, explotant les mines de la muntanya, fabricant les petites àmfores per al vi, emmagatzemant el gra a les panxudes sitges del costat de la casa, preparant les barques de transport, carregant a vessar les naus amb el vi i el ferro que Roma demanava... Esclaus bruns i petits, els migrats descen-dents de les primitives tribus -els ibers, habitants d’Ibèria, en deien- que molts segles enrere havien dominat aquestes terres des dels seus encimbellats turons, abans de caure dominats a sang i ferro per les legions de Cató: la Hispània dels colonitzadors arrogants que vencia la Ibèria lliure...

Hores després, havent passat les vil·les Provinciana i Corneliana, deixà enrere el trencant que menava a l’esplèndida vil·la dels Minici. El vell Luci Minici havia estat el seu antic cap, procònsol d’Àfrica, comandant de la tercera legió, l’Augusta, alhora que ell, Gàvius, n’era el tribú, el representant dels soldats davant l’estat major. Ara s’havia assabentat que el seu fi ll, el jove Luci Minici, acabava de guanyar una cursa de qua-drigues a l’Olimpíada grega. Gràcies als consells d’aquesta família tan poderosa havia obtingut el càrrec sacerdotal. Amb aquests pensaments arribà al riu Vermell. Mentre travessava amb la barca de pas, va poder albirar l’antiga vil·la de Juli Anicet i els seus hereus, avui tota derruïda. Als seus peus, els forns d’àmfores romanien abandonats. Eren mals temps per als que s’havien refi at només del vi. El vi de la Laietània ja no proporcionava els mateixos guanys que en època dels avis... Anys a venir, aquella vil·la seria adquirida per un nou ric barceloní, que la va reformar de dalt a baix, i va fer-hi unes termes impressionants; les millors de la comarca. Però,

ara per ara, les millors termes de la zona eren les que ell estava fent construir a la seva vil·la. A la vil·la d’en Gàvius.

Desembarcà en arribar a l’altra banda de l’estuari del riu Vermell. Ja era gairebé migdia. A la badia, gairebé deserta, només s’hi veia una trirrem, de la fl ota de Tàrraco, prop de les ofi cines del port, i les seves dues naus, ancorades més ençà. Gàvius podia sentir-se ben orgullós: ell, a diferència de Juli Anicet, o de Tròcina Sinècdem, era


romà de pura soca. D’origen plebeu i elevat a cavaller, però ciutadà romà. No és que menyspreés els lliberts, els estrangers grecs que havien prosperat tot servint la família imperial o altres famílies riques de Roma i Etrúria, però li fastiguejava que aquells nouvinguts, fi lls d’esclaus, manifassegessin el comerç i s’enriquissin des de les seves luxoses vil·les estratègicament situades al suburbi de Bàrcino. La Subur esmentada per Plini i Pomponi Mela mereixia estar poblada per romans veritables, pensava ell. Per això avui estava content: aconsellat pel cap de la seva família política, pròcer a Tàrraco, descendent d’aquell Gàvius Silus que havia delectat l’emperador August durant l’estada a la província, havia comprat, a bon preu, una magnífi ca vil·la prop de Bàrcino, a l’altra banda del Llobregat.

La seva vil·la, que ja s’albirava, no estava situada dalt d’un turó, com la dels Anicet o la dels Tròcina, sinó just vora mar, entre dues rieres sempre plenes d’aigua. I era més rica: a més de la terra, tenia les mines, el ferro que afl orava generós muntanya amunt, al costat del camí que, encimbellant-se per colls i penya-segats, portava fi ns a Olèrdola, salvant per l’interior les aspres roques blanques que trencaven la costa. La seva vil·la, a més, estava just al costat d’una de les ofi cines duaneres de la divisió marítima de Tàrraco, amb els seus grans dipòsits, el seu ampli embarcador, i la pe-tita guarnició de la segona cohort marítima, sempre a punt per capturar els esclaus fugitius. I aquell cel tan blau!

Ja s’hi acostava. Des del camí costaner veia a mà esquerra la platja sorrenca que delimitava l’ampla badia on ancoraven les naus. Al davant, lluny, veia els tres colors de la seva terra: el blanc dels pics més enlairats, secs i aspres, de ponent; el verd-i-negre dels arbres de les muntanyes de més ençà; i el roig dels penya-segats d’entremig, on jeien abandonats i enrunats els antics poblats dels esclaus, amb els seus temples vells i coves misteriores, on encara algun druïda practicava cultes ancestrals. Els fumerols que ara s’enlairaven des d’aquests boscos li indicaven que els seus serfs s’aqueferaven en la fosa de lingots de ferro, que les panxes dels seus dos vaixells esperaven impa-cients. El ferro començava a ser escàs, però encara era prou rendible.

Finalment Gàvius arribà a casa seva. El reberen els capatassos, que setmanes enrere havia enviat amb instruccions precises per fer-se càrrec de l’explotació. Es rentà, i entrà a la vil·la. Després d’escoltar els diversos informes, d’interessar-se per l’estat de les noves termes que començava a edifi car a ponent de la casa, pujà al punt més alt i guaità la seva propietat: primer, l’imponent casalot quadrat, amb el pati porticat al mig, la petita piscina central, i les plantes i estàtues que la decoraven. Al voltant, els estables, les corts on dormien els esclaus a llevant, l’ampli camp de sitges, o boada, a migdia, el cobert amb la premsa al nord, el vell forn d’àmfores mig abandonat vers ponent... I més enllà el paisatge: la platja, les muntanyes i el pla. I, per sobre, el cel blau de principis d’estiu. Aquest era el tresor d’en Gàvius: la terra on, des d’aquell moment, viuria per sempre més.

I on mai moriria, car el seu nom seria encara recordat i usat milers i milers d’anys després: Gavà.

11Josep Campmany

De la romanitat al domini musulmàSabem que, a mitjan segle II, el territori entre el Garraf i el Llo-bregat estava profundament romanitzat,1 i que s’estructurava entorn de grans vil·les agrícoles. Se n’han trobat restes d’una a Castelldefels (sota el castell), una Gavà (sota l’illa de vianants); una altra a Viladecans (sota el cementiri), i diverses a Sant Boi, on hi ha unes termes romanes magnífi cament conservades. Hi ha indicis, a més, d’altres vil·les romanes a la Sentiu, o al centre de Viladecans. A més, hi ha restes romanes al pla de Queralt, prop del Calamot, que podrien correspondre a unes ofi cines portuàries. D’altra banda, també s’han trobat indicis d’explotacions mineres de ferro a les Ferreres i prop del torrent del Fangar.

La major part de les vil·les estaven encaixonades entre les muntanyes i la costa, que entrava en forma de badia fi ns a llepar més o menys l’actual via del tren, i oferia un ampli espai per a l’ancoratge de naus comercials. Més enllà, cap a les muntanyes, Sant Climent i Begues no presenten cap resta romana, cosa que sembla indicar-hi l’existència de boscatges deshabitats.

Els amos de les vil·les eren potentats que usualment residien a Barcelona o Tarragona, en luxoses cases urbanes, i que participa-ven en l’administració ciutadana amb càrrecs municipals, militars o eclesiàstics. El nom de Gavà i l’existència de les restes de la vil·la romana ha fet pensar, amb força plausibilitat, que el pro-pietari es deia Gàvius. Hi ha diversos personatges d’aquest nom en inscripcions a Barcelona i Tarragona, que van ocupar càrrecs importants en l’exèrcit i en l’administració de la província.2 Un Gàvius Silus, per exemple, era un advocat tarragoní esmentat per Sèneca el vell, que el mateix emperador August, en la seva estada a la Península, va conèixer.3

[1] A. Estrada (Ed.), Roma a Gavà, Associació d’Amics del Museu de Gavà, Gavà 2001.[2] P. Izquierdo, «El terme d’Erampru-nyà, de la baixa romanitat al feudalis-me. Una revisió crítica», dins Miscel-lània d’homenatge a Jaume Codina, El Prat, 1994, p. 288, nota 32.

Restes de la vil·la romana de Gavà, situada sota l’actual illa de vianants. A la foto, excava-cions al carrer de Sant Nicasi

(foto: J. Campmany).

Restes de construccions roma-nes amb sostre al pla de Que-

ralt, prop del Calamot. Segons els arqueòlegs Pere Izquierdo

i Alfred Mauri, aquestes restes podrien correspondre a les ofi cines marítimes del port

d’ancoratge d’època romana de Gavà (foto: J. Campmany).

Casc etrusc trobat al port romà d’ancoratge de Gavà, i que

actualment és a la col·lecció particular Levy, de Nova York

(foto J. Campmany).


L’única inscripció romana documentada a la zona de Barcelona que esmenta un Gàvius és la dedicada a «Luci Gavio Romano Vibio Secundo, inscrit a la tribu Tromentina, tribú dels soldats de la Tercera Legió Augusta, fl amen de la Província d’Hispània Citerior, en virtut d’un decret dels decurions».4 La inscripció està datada entre els anys 70 i 180 dC, és a dir, en l’època dels emperadors fl avis i antonins. Hom creu que aquest Gàvius era resident a Barcelona,5 i el mateix personatge va rebre també un homenatge en forma d’inscripció a Tarragona, aquest cop a càrrec d’un llibert.6 Aquest Secundo probablement era un plebeu, de la família Vibio, branca Luci, adoptat per algun membre italià de la important nissaga dels Gàvius. Havia assolit el grau de cavaller després de servir a la Tercera Legió Augusta, que estava destinada a l’Àfrica, on arribà al càrrec de tribú. Precisament, aquesta ma-teixa legió havia estat comandada per un senador barceloní, Luci Minici el vell,7 en qualitat de procònsol d’Àfrica, en època dels emperadors Trajà i Adrià (anys 98 a 138). El fi ll de Luci Minici guanyà una cursa de quadrigues, l’any 129, a la 227a Olimpíada, quan tenia 32 anys. Els Minici tenien una immensa vil·la rural a l’actual Sant Joan Despí.8 De la mateixa època d’Adrià era Trò-cina Synècdem, el llibert que era propietari de la vil·la romana de Castelldefels.9 En canvi, el propietari conegut de la vil·la romana de Sant Boi, Juli Anicet, és més d’un segle anterior a tots aquests. D’aquest darrer se sap que tenia un important forn d’àmfores i que envasava vi de la zona i l’enviava per tot l’Imperi.

A les vil·les rurals, com ara la de Gavà, vivien els esclaus, que conreaven les terres de l’entorn, i alguns ciutadans lliures, que exercien de capatassos, o estaven establerts en petites peces de terra a canvi d’un cert lloguer, i de dedicar alguns jornals a complementar el treball dels esclaus.

[3] Séneca el Vell, Controversiae, llibre 10, paràgraf 14.[4] G. Fabre, M. Mayer, I. Rodà, Inscriptions Romaines de Catalogne. IV Barcino, París, 1997, núm. 40, p. 107-108.[5] M.Mayer, «Dos inscripciones posiblemente barcelonesas», Revista di Studi Liguri, XLVI, 1980, p. 158.[6] J. Vives, Inscripciones Cristianas de la España Romana y Visigoda, Barcelona 1959, doc. 1623.[7] G. Fabre, M. Mayer, I. Rodà, Inscriptions Romaines de Catalogne. IV Barcino, París, 1997, núm. 30.

Recreació de l’única làpida barcelonina coneguda d’època romana que esmentava un Gàvius. Aquesta inscripció, actualment desapareguda, es trobava a l’actual plaça del Rei de Barcelona.

Les termes romanes de Sant Boi de Llobregat, restaurades de forma excel·lent, s’edifi ca-ren dècades després del Gàvius documentat a la inscripció barcelonina, sobre les restes de l’antiga vil·la de Juli Anicet (foto: M. Ll. Barreda).

13Josep Campmany

Amb la dissolució de l’imperi, les principals famílies van deixar d’exercir càrrecs per tota la Mediterrània, i es van recloure en l’àmbit de cada ciutat. Les sòlides muralles de Barcelona, les més poderoses de tot l’occident després de les de Roma, van conservar la vida i formes del patriciat urbà. Això sí: les famílies dominants van perdre les responsabilitats militars, que van passar a ser exercides per clans germànics (els visigots). Però l’organització social de l’Imperi va prosseguir sense gaires canvis. Algunes de les famílies poderoses van enllaçar amb els nouvinguts germà-nics, en un llarg procés d’assimilació. Així, per exemple, s’ha suggerit que l’actual nom de Sales, a Viladecans, on hi ha restes d’una luxosa vil·la romana, té origen visigòtic.10

La vil·la de Gavà, en canvi, sembla que va restar en mans d’alguna família hispanoromana convertida al cristianisme, ja que les restes descobertes l’any 2003 al pati de la rectoria de Sant Pere sembla que corresponen a una església cristiana molt antiga,11 que els experts atribueixen als segles VI o VII, en època visigòtica. Aquesta església s’havia erigit sobre unes antigues termes romanes, de l’època del nostre Gàvius, que havien caigut en desús. No se sap si aquesta església va desaparèixer durant la dominació musulmana i va ser refundada després de la conquesta dels comtes de Barcelona, o bé va romandre activa durant tot el període musulmà. En tot cas, els experts remarquen que es tracta d’un jaciment molt important i singular en tot l’àmbit peninsular.

D’altra banda, els arqueòlegs han determinat que en aquesta època, entre els segles V i VII, les muntanyes van canviar de paisatge: els boscos van retrocedir, en benefi ci de les pastures. La desforestació va afavorir l’erosió, i aquesta el creixement del Delta. El litoral, abans obert al mar, de mica en mica es va convertir en un gran estany, cada cop menys fondo.12

[8] I. Rodà, «Barcelona», dins Ciu-tats antigues de la Mediterrània, M. Mayer i I. Rodà (coord). Barcelona, 1997, p.32.[9] A. López, «Redescubrimiento de una inscripción latina en el castillo de Castelldefels (Barcelona)», Espacio, tiempo y forma. Serie I, Prehistoria y Arqueología, núm. 5 (1992), p. 389-400.[10] J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, Vila-dcans 1989, p. 77-78.[11] N. Salzar, J. Sales, «Una basílica paleocristiana a la rectoria de Sant Pere de Gavà (Baix Llobregat). Notícia preliminar», comunicació comple-mentària presentada a les IIes Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat, Sant Boi de Llobregat, 17, 18 i 19 d’octubre de 2003.[12] J. M. Palet, «Gavà i el Pla de Barcelona entre l’època ibèrica i l’antiguitat tardana», dins Roma a Gavà, Gavà 2001, p. 15-16.

Ruïnes descobertes al pati de la rectoria de Sant Pere de Gavà

l’any 2003 i que podrien corres-pondre a una antiga església

dels segles V a VII, construïda sobre unes termes del segle II,

època del nostre Gàvius (foto J. Campmany).


L’OR DE LA IEMENITA

Begues / GavàAny 773 aproximadament...

15Josep Campmany

Els dos pastors que menaven el ramat per l’altiplà beguetà van mirar-se-la sorpresos. La delicada fi gura, els vestits de seda, els dits i el coll plens d’anells i collarets, les babutxes decorades amb fi l d’or... tot indicava que aquella rica forastera, que se’ls acostava vermella de cara i al punt del desmai, era una fugitiva. L’accent amb què se’ls adreçà confi rmà que no era ni magribina ni mediterrània. Era el mateix accent que tenien els guàrdies que hi havia als dominis que l’emir tenia entorn de Bàrcino. Un accent que venia de més enllà del llunyà desert d’Aràbia, del país avui conegut amb el nom de Iemen.

Tal com indicava el Profeta, van oferir aigua i refugi a la forastera, per aquella nit. Van compartir amb ella el pa i el formatge que duien al sarró, i l’aigua que havien recollit d’una font propera. Ells li explicaren que eren pastors al servei del gran ca-salot conegut com la Massana, situat al costat del camí entre Bàrcino i la destruïda Tàrraco. Els viatgers que venien de Bàrcino, després de trescar camí amunt fi ns a la collada, veien una acollidora vall oberta a l’altiplà. I, al fons de la vall, quan aquesta empetitia, tancada per un circuit de muntanyes pedregoses, hi havia la Massana. Aquell hostal, refugi per als vianants que anaven i venien per l’antic camí, era també una gran casa de camp. Les gruixudes parets servien per tancar-hi els grans ramats que anaven i venien, cada any, dels Pirineus al Garraf. La casa també tenia ramats propis, que ells dos cuidaven.

La confi ança de la conversa, l’aparença inofensiva dels pastors, la quietud de la nit, crearen l’ambient adequat perquè la forastera els expliqués també la seva història. Ella era -millor dit, havia estat- l’hereva d’una d’aquelles grans propietats d’allà baix a la plana, prop de Bàrcino. La gent de la propietat l’anomenava Gavà, en record tal volta d’algun dels primers propietaris d’aquella heretat. El domini s’estenia des dels primers contraforts muntanyosos fi ns un gran estany, conformant un terme ben regular. L’estany, que tenia una sortida al mar, era poc fondo, i hi criaven una gran quantitat de petits peixos i anguiles. Alguns vaixells s’atrevien a aventurar-se per aquells ai-guamolls, a risc de quedar-hi embarrancats, però la majoria havien abandonat aquell antic ancoratge romà, ara en desús. D’ací i d’allà encara es podien veure, entre els marjals, les fustes mig podrides d’alguna nau romana, i de vegades els nens, quan es capbussaven a l’estany, trobaven antigues vaixelles i ceràmiques dels temps passats, o alguna moneda lluent entre les aigües.

Ella havia heretat aquella antiga vil·la del seu avi, un dels companys de Muça, l’heroic conqueridor de tot el regne dels visigots. En premi a la seva fi delitat, l’avi havia rebut, de les mateixes mans de Muça, la vil·la de Gavà, una de les grans propietats que havien quedat abandonades amb l’arribada dels exèrcits califals. Quina gràcia li feia recordar l’avi, quan explicava la conversió massiva d’aquells aristòcrates cristianoromans. Tot per conservar les terres i els dominis! Excepte alguns, con l’antic propietari de Gavà, que pel que sembla va decidir fugir nord enllà, buscant una ajuda que mai va arribar. El primer que havia fet el seu avi en arribar a Gavà havia estat arrasar una antiga es-glésia cristiana que hi havia prop de la vil·la principal. Mal fet: l’hauria d’haver convertit en mesquita... Els dos pastors llavors situaren la forastera: la seva família no només tenia la vil·la de Gavà, sinó que també gestionava la rafeguera, el peatge que tots els ramats havien de pagar per anar des de Barcelona al Garraf. Era rica. Enormement rica.


Aquella empenta inicial de què parlava la pubilla, amb els anys, havia anat de mal borràs. A Damasc havien sorgit disputes, cada cop més fortes, entre les diverses nacionalitats i grans famílies. A la província, no feia ni tres mesos que el governador mateix de la Frontera Superior, amb les tropes de Narbona, Barcelona i Tortosa, havia armat una expedició per enfrontar-se a l’emir de Còrdova i les tropes sirianes que el reforçaven. El seu pare hi havia participat, però, lamentablement, havia perdut.

Ahir mateix, havia arribat la notícia que l’emir triomfant havia fet assassinar el go-vernador de la Frontera Superior, i havia declarat la confi scació immediata de tots els béns de tots els àrabs de nacionalitat iemenita establerts a la frontera. Amb aquesta notícia havia arribat la de la mort del seu pare, allà lluny. Angoixada, ella s’havia posat en marxa el mateix dia, sola, sense criats. Volia contactar amb els berbers establerts al Penedès. A diferència dels iemenites com ella, que havien acabat establint-se a les propietats abandonades dels nobles visigots, els berbers havien arribat a la Península acompanyats dels seus clans. Havien mantingut el seu mètode de vida tan arrelat al Magrib, i s’havien limitat a transportar a aquesta nova terra les seves habilitats i co-neixements agrícoles: havien fet recs, havien construït sínies i basses, havien millorat el conreu de les hortalisses...

Segons deia la forastera, l’aliança de iemenites i berbers podia plantar cara a l’emir d’al-Andalus... Ella anava, carregada de monedes, a comprar els serveis de dos dels clans berbers del Penedès, els Madyuna i els Gellita, antics aliats del seu pare...

La nit es va fer més negra. Els núvols van cobrir el cel. Ningú va ser testimoni de l’horrible crim: la iemenita mai va arribar al Penedès. Li llevaren la vida aquella mateixa nit, a traïció. Van portar el seu cos en una cova, prop del camí, on els dos pastors van soterrar també la bossa de monedes d’or i plata. El seu pla era tornar-hi, algun dia, desenterrar l’or i fer-se fonedissos a la ciutat, la prometedora Bàrcino que albiraven des de la collada de Begues.

Però tampoc mai van gaudir d’aquell tresor. La seva mateixa avarícia va excitar una batussa, una nit especialment xafogosa, a l’abarrotada taverna de la Massana. Ningú va endevinar per què es barallaven aquells dos pastors, pobres i esparracats, que acostumaven a passejar amunt i avall els ramats de l’hostal. Van lluir les dagues, la sang va brollar, i les vides dels dos pastors es van extingir per sempre. I ningú, fi ns al cap de més de mil anys, va tornar a trobar el tresor de la iemenita.

Fins que, per casualitat, buidant aquella cova -la cova de can Sadurní- algú va trobar aquella bossa de monedes. Una d’elles, mig escapçada, encara es pot veure, avui, a les vitrines del Museu de Gavà.

17Josep Campmany

Dos-cents anys de domini musulmàA diferència de Tarragona, que fou destruïda, l’ocupació musulmana de Barcelona sembla que va ser pacífi ca,13 cosa que va permetre la continuïtat del patriciat urbà adaptat a les noves circumstàncies. L’ocupació musulmana es materialitzà de diverses maneres: al Penedès, per exemple, s’ha detectat la presència de petits assentaments, mig pagesos, mig guerrers, de tribus berbers.14 En canvi, a la nostra contrada, alguns estudiosos, a partir d’alguns arabismes incorporats al català, han deduït l’existència d’assentaments d’àrabs iemenites.15 Reforça aquesta conclusió el fet que el tresoret de monedes àrabs trobat a la cova de can Sadurní de Begues té algunes monedes iemenites del segle VIII (és a dir, de la primera època de domini musulmà), com ara el dirhem exposat al Museu de Gavà.16 Aquests àrabs iemenites es revoltaren contra els emirs de Còrdova en tres ocasions, els anys 763, 766 i 773.17 Potser algun d’aquests episodis va motivar que algú, en un moment de perill, amagués el tresoret a la cova de can Sadurní, però no hi tornés mai a buscar-lo.

La presència de la cultura i llengua àrab queda testimoniada pels noms de lloc que van sobreviure als dos-cents anys de domini musulmà: un indret, a Gavà mateix, entre els segles XII i XIV, s’anomenava l’Almugara.18 A Castelldefels, fi ns al segle XIV es conservà el nom de Rafeguera (peatge per al bestiar transhumant).19 I, a Begues, encara avui hi ha el nom, d’ascendència àrab, de la Massana, al costat del camí d’Olesa. Aquest nom es relaciona amb la presència d’un assentament proper a una via de comunicació,21 en aquest cas la que unia Sant Boi i Begues amb el Penedès.

Moneda àrab trobada a la cova de can Sadurní, a Begues,

exposada al Museu de Gavà. Probablement és un dirhem

d’encunyació iemenita del segle VIII. (Foto P. Izquierdo).

Les Garberes d’en Vinyes (a mà dreta) vistes des de la Vall de Joan. Aquesta vista és molt

semblant a la de la penya de la Mugarra, entre Durango i Mañaira, a Biscaia, dins del massís càrstic d’Aramotz (a

sota). Tal volta les Garberes i la Vall de Joan són l’Almugara

àrab. (Foto: B. Solina).

[13] P. Balañà, L’islam a Catalunya (segles VIII-XII), Ed. R. Dalmau, 1997, p. 12-16.[14] M. Barceló, «Assentaments berbers i àrabs a les regions del Nord-Est de l’al-Andalus: El cas de l’Alt Penedès (Barcelona)», La Marche Supérieure d’al-Andalus et l’occident Crétien, Pub. Casa de Velázquez, Madrid 1991, p. 89.


L’any 801,21 els francs van conquerir Barcelona, n’expulsaren els musulmans i, després de diverses incursions cap al sud, acabades amb una treva negociada al palau imperial de Carlemany l’any 810, van establir la frontera «entre Barcelona i Tarragona, en un lloc conegut per riu Llobregat, on es troba la barrera que separa Al-Andalús d’Europa».22

De cop, doncs, les vil·les rurals de la nostra contrada quedaren deslligades de la ciutat. Alguns dels seus propietaris, probablement, reconduïren llurs existències traslladant-se a Tarragona o a Tortosa, o bé quedant-se al territori, a les vil·les. D’altres potser les abandonaren, cosa que en motivà l’ocupació per l’exèrcit d’Al-Andalús, que les convertiren en petites guarnicions de frontera: l’antiga vil·la de Sant Boi fou denominada Alcalà (castell), i l’antiga vil·la prop del cementiri de Viladecans va rebre el nom d’Almafar. El signifi cat d’aquest nom és molt discutit. En àrab actual vol dir «lloc d’escapatòria, refugi». Alguns estudiosos opinen que significa «racó» o «amagatall».23 D’altres proposen el signifi cat de «torre» o «rafal» frondosos, voltats d’arbres.24 I encara uns darrers suggereixen que vol dir, directament, «torre roja».25

Des d’aquestes posicions militars frontereres es facilitaren alguns contraatacs musulmans contra Barcelona, els anys 815, 827 i 851. En aquesta darrera data, les tropes d’Al-Andalús aconseguiren reconquerir la ciutat comtal, però l’abandonaren l’any següent, d’acord amb una nova treva pactada amb els francs. Aquesta invasió, però, trencà la vida de la ciutat, que mai abans havia estat assaltada -sempre havia estat presa per rendició-. El període més insegur s’estengué entre els anys 851 i 898. Entremig, es produí un nou atac a Barcelona -i una nova treva- l’any 862. Nous atacs es produïren a fi nals del segle IX, que produïren una nova evacuació de Barcelona. Una font musulmana assegura que els barcelonins no van tornar a la ciutat fi ns a l’any 898.26 Aquestes expugnacions de la ciutat i, especialment, els períodes

[15] J. Coromines, Entre dos llenguat-ges, vol. III, Curial Ed. Catalanes, 1997, p. 68 i ss.[16] P. Izquierdo, comunicació per-sonal.[17] D. Bramon, De quan érem, o no, musulmans, Barcelona-Vic, 2002, p. 167.[18]P. Puig, T. Cardellach, M. Royes, J. Tapiolas, Pergamins de l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, Barcelona, doc. 206, p. 183. J. Rius, Cartulario de Sant Cugat del Vallès, Barcelona 1947, vol. III, doc. 889, p. 81 i doc.1249, p. 369-370. Almugara sembla l’arabització d’un topònim més antic, possiblement iber. Al País Basc, prop de Durango, hi ha una muntanya, conformada per un pic calcari on hi ha coves on s’han trobat vestigis prehistòrics, denominada La Mugarra. Probablement el topònim estigui relacionat amb la paraula basca mugarri (fi ta).[19] J. Rius, Cartulario de Sant Cugat del Vallès, Barcelona 1947, vol. III, doc. 946, p. 128. J. Balari, Orígenes históricos de Catalunya, Sant Cugat, 1964, p. 551.[20] P. Balañà, «Massa-/sama-<män-zil en la toponímia catalana», Societat d’Onomàstica, Butlletí Interior, núm. LXVI, 1996, p. 15-17. La Massana sembla provenir de l’àrab mänzil, hostal o assentament situat al costat d’una via important.

Ruïnes de la masia de Begues denominada la Massana. (Foto: X. Parellada, Centre d’Estudis Beguetans).

19Josep Campmany

d’abandonament que patí van eliminar els lligams que encara quedaven amb la tradició tardoromana. De fet, l’any 878 encara hi ha notícies de culte cristià visigot a Barcelona, seguit per una gran part de la població. Vint anys després, d’aquestes tradicions ja no en quedava ni rastre. De fet, Barcelona no recuperà la condició de centre urbà fi ns anys més tard. Va ser, doncs, a fi nals del segle IX quan nasqué una nova Barcelona, que res tenia a veure amb la romana, visigòtica o musulmana.

En qualsevol cas, tot i la situació fronterera, les excavacions arqueològiques efectuades a les antigues vil·les romano-visigòtiques no mostren cap símptoma de destrucció violenta, ni d’abandonament precipitat, cosa que indica una més que probable continuïtat en l’explotació agrària, a través de la mà d’obra que fornien esclaus i colons lliures.

Al segle IX es detecta un nou fenomen: a les zones boscoses de la muntanya apareixen eremites –cristians que desitjaven viure en solitud, i en plena natura. N’hi havia a Sant Boi, prop del camí que menava a Sant Climent, Begues i el Penedès,27 i potser també a Eramprunyà, on una petita balma sota la capella de Sant Miquel mostra encaixos treballats a la roca que fan pensar en la seva utilització com a habitatge. Senyal, doncs, d’un feble poblament a la zona de les muntanyes, travessada pel solitari camí que unia Sant Boi amb el Penedès a través de Begues.

[21] Així consta als Annals Reials re-dactats a la cort de l’emperador franc. J. M. Salrach, El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII-IX), vol. 1, p. 38 i p. 150.[22] Al-Maqqarí, Nafh al-tib, transcrit per D. Bramon, De quan érem o no musulmans, paràgraf 16, p. 75.[23] P. Izquierdo, «La Torre-roja», dins D. Sanahuja, Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps medie-vals, Viladecans, 2002, p. 168. [24] J. Coromines, Onomasticon Cataloniae, vol. II, Barcelona 1994, article «Almafar», p. 151.[25] J. Moners, «Almafar», revista Almafà, Sant Climent de Llobregat, núm. 22, abril 1989, p. 22-25.[26] M. Zimmermann, «Els carolingis i el califat», dins L’Islam i Catalunya, Barcelona 1998, p. 94-96.[27] M. Pagès, «La torre circular i els eremitoris rupestres de Benviure, a Sant Boi de Llobregat», Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. 1, 1980, p. 175-195.

Possible eremitori a Eram-prunyà. Es tracta d’una balma

situada ran del penya-segat, dessota la capella de sant Mi-

quel. La roca presenta encaixos treballats que insinuen que va ser complementada amb

construccions de fusta (Foto: J. Campmany).


ELS DOS MÀRTIRSBegues / GavàAny 898

21Josep Campmany

Tahir ibn Hazm i Abu Zakariyya Yahyà havien cavalcat tota la nit, després de descansar a la Múnia penedesenca. Aquella antiga residència governamental, a tocar de la via cap a la Frontera Superior, era llavors només un record del que havia estat. Els jardins romanien abandonats, i el palauet principal només s’ocupava escadusserament, en ocasió d’alguna expedició. La frontera i els seus avatars, cada cop més pròxims per la tenaç pressió dels comtes francs del nord, havia destruït l’encant d’aquella antiga granja governamental.

Els francs s’havien fet forts rere les mil·lenàries muralles de Bàrcino. Des de la con-questa feta pel fi ll del gran Carlemany, un segle de feblesa no els n’havia foragitat. Els francs decandien, consumits per lluites internes, però de la ruïna de l’imperi sorgia una nova raça de combatents. Arrelats a la terra, sorruts, amuntegats a les valls im-penetrables dels Pirineus, parapetats rere les muralles de les seves ciutats -Cardona, Terrassa, Barcelona- s’anaven tornant cada cop més agosarats. L’any anterior, el 294 de l’hègira, el cabdill Guifré el Pelós havia gosat acostar-se massa a Lleida. El gover-nador, Muhammad Ibn Llop va haver d’aturar-lo, i se n’havia sortit: d’una llançada, a la batalla de la vall d’Ora, li havia buidat un ull. El cabdill enemic morí d’aquesta ferida pocs dies després.

Però els francs, lluny d’acovardir-se, encara s’hi tornaren. Els fi lls del difunt, només un any després, havien contraatacat. Ara havien traspassat el Llobregat, la frontera centenària entre la Hispània dels creients veritables i el país dels rum, els cristians de Roma. Segons les darreres notícies, feia poc que havien passat a gual el Llobregat en un punt molt proper a la costa, prop de la guarnició fronterera d’Alcalà. Precisament d’allí havia arribat la petició d’auxili: els francs havien destruït les fortaleses d’Alcalà i Almafar, i havien ocupat els dominis rurals dels voltants: Sales, Gavà i Castell-Fèlix. Encara no havien avançat muntanya amunt, per l’antic camí que unia Bàrcino i Olèrdola per l’interior. La Massana, a Begues, era plena de refugiats: tropes en retirada i rics propietaris rurals que fugien carregats amb joies, dones i servents, i que es barrejaven i es lamentaven, en la seva impotència, de la caiguda de la Frontera Superior. Des del mateix coll de Begues veien enlairar-se les fumeres d’ací i d’allà, al compàs de l’avenç de les tropes franques. Enmig de les bigues cremades i les parets enrunades de tàpia, només els recintes de pedra, magatzems on es guardava la collita i els béns més preuats, semblaven desafi ar, o tal volta seduir, els enemics del nord, que els convertien en punts fortifi cats.

Tot això rumiaven i comentaven Tahir ibn Hazm i Abu Zakariyya. Sabien que aquell atac no era una algarada qualsevol. Darrera dels exèrcits francs avançava una mu-nió de colons, de famílies pobres però lliures, assedegades de terra, que venien per quedar-s’hi. Després de cent anys, el Llobregat deixava de ser frontera. Si no els aturaven, cauria Tarragona i potser, després, fi ns i tot Tortosa. Què seria llavors del país, del ric Al-Andalús? El Garraf era la darrera esperança, la barrera que els podia aturar. Ells sabien què calia fer. Eren els darrers descendents d’una gran família. El fundador, Al-fawlí, havia jurat fi delitat, a la llunyana Damasc, al primer dels califes omeies, Al-kuwaití, comanador dels creients. Els descendents havien acompanyat les tropes en la conquesta de la decadent Hispània goda. I s’havien establert a Tortosa, la ciutat que Carlemany no havia pogut conquerir mai.


Ara encapçalaven diverses centúries de bons guerrers, impregnats de la fe veritable i equipats amb els millors corsers mauritans. El bo i el millor que s’havia pogut aplegar. Havien corregut cap al nord, i demà aturarien els enemics. Els francs potser podien fer fugir dones i nens, superar les mandroses i corruptes guarnicions de la frontera, però davant l’ira d’Al·là haurien de recular i repassar el Llobregat.

Un cop arribats a la Massana els informaren que la situació era pitjor del que es-peraven: l’enemic havia trobat bons aliats en aquella banda de la frontera. Des de feia dècades, gernacions famolenques del nord creuaven el riu i compareixien tot demanant un tros de terra per conrear. Els avariciosos propietaris de la riba sud no dubtaven a establir-los, a canvi de suculents lloguers. Ara, aquests colons, instigats pels ermitans que s’amagaven en recòndites coves o als enfondalls de les rieres, aju-daven l’exèrcit franc, mostrant-los els punts dèbils de les fortaleses, guiant-los pels millors colls devers del ric Penedès... El cas és que els francs havien depassat gairebé el coll de Begues. Aturonats al pic més enlairat de la zona, esperaven el contraatac, segurs d’ells mateixos.

En despuntar l’alba, la batalla començà. Els francs havien triat bé l’indret: els soldats de Tahir tenien el sol de cara. Però els francs no comptaven amb el coneixement del territori. El seu cunyat Abu Zakariyya, amb selectes tropes, havia avançat, just abans de l’alba, des de Begues cap al mar, tot fent marrada, amb la intenció d’arribar a l’altre camí que creuava el Garraf fi ns a la vall de la Sentiu. Des d’allí havien d’atacar els francs per la rereguarda... El pla era astut, però no comptaven que allò ja era terra enemiga. Els francs havien instal·lat guaites i espies pels principals pics del Garraf: des de les elevades Agulles, sobre la vall de la Sentiu, fi ns als pics del Rascler, i la serra que hi connectava, que a partir d’aleshores s’anomenà serra de la Guàrdia. La vigília donà resultat. Les tropes selectes d’Abu Zakariyya foren vistes de matinada, camí de Vallgrassa, i ben abans d’assolir el puig Coscó es trobaren encarades a una formidable barrera d’infanteria franca. Escut contra escut, les fi leres enemigues els encalçaven per tots costats: havien caigut en una trampa! Aquell matí, les turmes de genets tortosins, incapaces de trescar pels punxeguts verals del Garraf, es van haver de rendir, després d’una batalla efímera. Abú Zakariyya i una quinzena dels seus caigueren, espasa en mà. Aquell indret s’anomenà, ja per sempre més, el puig de sa Batalla. Encara avui s’hi diu.

Cap a Begues, prop del migdia, els dos exèrcits se seguien observant. Tahir esperava, d’un moment a l’altre, sentir els victoriosos corns d’Abu Zakariyya pujant per la vall de la Sentiu, cap al coll de la Clota, per atrapar els cristians entre el mall i l’enclusa. I la seva sorpresa va ser enorme, quan, en sentir els corns, aquests no eren al da-vant, sinó al darrere. I amb el so s’acostava i avançava amb força, fi lera rere fi lera, l’exèrcit franc. La desfeta fou total. Tahir, en un intent desesperat, ordenà una càrrega suïcida, i morí en l’intent. En acabar el dia, la derrota era completa. Tahir ibn Hazm i Abu Zakariyya Yahyà havien mort, màrtirs en guerra santa, a Begues, al mateix camí de Barcelona. La muntanya on els francs s’havien fet forts s’anomenà, des d’aquell dia, la Desfeta. El camí cap a Tarragona quedava lliure. I, de fet, els fi lls de Guifré, Guifré-Borrell i Sunyer, van ocupar-la poques dècades després.

23Josep Campmany

La conquesta franca del nostre territoriCap a l’any 900, una família franca, la del comte Guifré el Pelós, havia aconseguit el domini hereditari del comtat de Barcelona, i després d’una important obra d’organització, va planifi car la conquesta de noves terres al sud del Llobregat. Possiblement aquests plans es van fer a conseqüència de la crisi que patia Tortosa, capital musulmana de la frontera est.28 El Pelós no va poder veure realitzat el pla, ja que morí l’any 897. Però les tropes comtals, comandades pel seu fi ll –també anomenat Guifré– van creuar el Llobregat l’any següent, i el 898 refusaven, a Begues, un contraatac organitzat des de Tortosa. En la topada hi moriren una trentena de musulmans. La batalla es lliurà al camí de Bar-celona, segons les cròniques àrabs, i per tant prop de la Massana de Begues. Potser el puig de la Desfeta, com s’ha dit,29 deu el nom a aquest fet d’armes. Nosaltres preferim pensar en el puig de sa Batalla, un pujol de l’interior del Garraf, a tocar d’un altre camí molt antic –el camí de la Sentiu– que unia el Penedès i el Llobregat.30 Els textos àrabs que parlen de la batalla diuen el següent: «Tahir ben Hazm (...) i Abu Zakariyya Yahyà ben A’id ben Kaysan ben Abd al-Rahman ben Salih moriren màrtirs en una algarada contra Bigus, al camí de Barcelona (...) Moriren màrtirs juntament amb trenta combatents més». «Tahir ben Hazm, mawlà dels omeies, de Tortosa (...) morí a Al-Andalús l’any 285 màrtir en combat». «Abu Zakariyya Yahyà ben A’id ben Kaysan ben Adb al-Rahman ben Salih, mawla de Hisam ben Adb al-Malik, de Tortosa, (...) i el seu cunyat Tahir ben Hazm moriren màrtirs en una algarada contra Bigus, en el camí de Barcelona. Caigueren juntament amb ells en la lluita uns trenta combatents (...) l’any 285».31

Així doncs, a la ratlla de l’any 900, les nostres terres tornaven a quedar vinculades a Barcelona: els francs ja havien conquerit tot el marge dret del Llobregat, i les principals alçades del Garraf i l’Ordal, que podem imaginar que es van omplir de posicions de guaita. Possiblement els noms de serra de la Guàrdia i pic de la

[28] Entre els anys 888 i 889, els tortosins van demanar a l’emir de Còrdova el nomenament d’un gover-nador, cosa que s’ha interpretat com a símptoma d’una crisi interna. X. Ballestín, «Prosopografi a dels fuqaba’ i ‘ulama’ de la zona oriental del tagr al-a’la: Balagà, Larida, Turtusa», dins Estudios Onomástico-Biográfi cos de al-Andalus, Madrid, 1994, p. 71.[29] P. Izquierdo, «Gavà i els gava-nencs, del món romà al feudalisme», dins Gavà. Mil anys, Gavà 2002, p. 9.[30] I. M. Muntaner, Els noms de lloc del terme de Sitges i de les terres veï-nes, Sitges 1986, top. 1702, p. 149. J. Campmany, «El camí de la Sentiu; la via altmedieval per travessar el Garraf (estudi del tram oriental)», IV Trobada d’Estudiosos del Garraf, Barcelona 2004, p. 195-200.[31] Ibn Al-Faradí, Tarih ‘ulama’ al-Andalus, Al-Humaydi, Gadwat al-muqtabis, Ibn Al-Abbar, al-Takmila, transcrits per D. Bramon, De quan érem o no musulmans, paràgrafs 318, 319 i 320, p. 241-242.

Detall del mapa del Garraf fet per Nicolau de Credença l’any 1586. S’hi veuen els topònims

Coll Saparet, Puig Coscó, Coll de la Farigola i Puig de sa

Batalla. El camí de la sentiu correspon a l’actual pista as-faltada que creua el Parc del

Garraf, entre el pla de Querol i la collada de Vallgrassa (Ori-ginal: Arxiu Diocesà de Barce-

lona. (Foto: J. Clemente).


Morella, a Begues, i els topònims Guardiola que es documenten a Castelldefels, Begues, Viladecans i Gavà són d’aquesta època.32 El fi ll segon de Guifré el Pelós –Sunyer– refusà, en una batalla lliurada al pla de Barcelona quinze anys després, el 913, un da-rrer contraatac musulmà,33 cosa que signifi cà la consolidació del domini comtal sobre Gavà i la riba dreta del Llobregat.

Dues dècades després, el comte Sunyer reprengué l’ofensiva cap al sud, tot ocupant Olèrdola i la part central del Penedès. Com a revenja, l’any 935, l’esquadra musulmana va atacar la costa catalana. L’enfrontament fi nal d’aquesta operació de càstig es produí el 16 de juliol del 935: l’esquadra desembarcà la infanteria a l’embocadura del Llobregat (és a dir, a la costa d’Eramprunyà), on vencé, en batalla campal, les tropes comtals que els feien front. Després de la batalla, les tropes musulmanes es desplegaren per tota la comarca, i l’assolaren.34 L’any següent els francs tornaren a ser derrotats al Penedès, però la conquesta no s’aturà. Cap a l’any 938, tot el Penedès i la seva capital, Olèrdola, ja estaven sota control del comte de Barcelona. Tot plegat conduí a una treva pactada l’estiu del 940.

El comte Sunyer –príncep, segons les cròniques musulma-nes– continuà els progressos cap al sud: entre els anys 941 i 942 va conquerir Tarragona.35 I els seus hereus, Borrell i Miró, són anomenats «reis de Barcelona i Tarragona» l’any 953.36 L’any 965, un nou atac musulmà obligà els «reis de Barcelona i Tarra-gona» a signar la pau i recular fi ns al riu Gaià, tot desocupant l’antiga capital provincial romana.37 La reculada anà acompa-

[32] A Castelldefels, l’actual pujol de la Muntanyeta, s’anomenava Guar-diola encara al segle XVIII. A Gavà, l’any 1587, el mas Maniu (ara res-taurant Sol-i-Or) també s’anomenava Guardiola. Altres topònims Guardiola apareixen a Begues i Viladecans: J. Campmany, A. López, J. Puigdemont i M. Sanz, Les Masies, Castelldefels 2002, p.196-199.[33] Al-‘Udrí, Nusus, transcrit per D. Bramon, De quan érem o no musul-mans, paràgraf 340, p. 260.[34] Aquesta notícia i les posteriors les va escriure Ibin-Hayyan, al-Mu-qtabis, transcrit per D. Bramon, obra citada, paràgrafs 382, 386 i 399 p. 278, 284 i 293.[35] Al-Mas’Údí, Murug al-dahab, transcrit per D. Bramon, paràgraf 411, p. 305.[36] Ibn Haldún, Kitah al-‘ibar, transcrit per D. Bramon, paràgraf 419, p. 312-313.[37] Al-Maqqarí, Nafh al-tíh, i Ibn Haldún, Kitab al-‘ibar, transcrits per D. Bramon, paràgrafs 423 i 424, p. 315-317.

Perfi l del pic de les Agulles, el coll de la Clota i el pic de la Desfeta, que marquen el límit entre Gavà i Begues (Foto: J. Campmany).

En primer terme, les ruïnes del castell d’Eramprunyà, vigilants sobre Gavà. Al fons, el delta del Llobregat. Aquí, l’any 935, hi hagué un desembarcament de tropes musulmanes, que venceren les tropes del comte i assolaren la comarca.(Foto: J. Campmany).

25Josep Campmany

nyada d’atacs sovintejats: el dictador cordovès Al-Mansur atacà l’àrea barcelonina els anys 978, 982 i 984.38 El darrer gran atac d’aquell segle es produí l’any 985, quan l’exèrcit d’Al-Mansur va ocupar Barcelona, després d’un llarg setge, i va endur-se presoners els seus habitants.

Aquesta etapa d’inestabilitat, i sobretot els atacs que se succeïren entre els anys 965 i 985, probablement va motivar la fortifi cació de les antigues vil·les romanes del delta del Llobregat: els vells casalicis es van reformar i hom hi va construir fortes torres quadrades destinades, principalment, a guardar els fruits de les collites, així com a hostatjar la família principal en cas de perill. Cal fer notar que les torres de pedra construïdes a principis del segle X eren de planta quadrada o rectangular, mentre al darrer terç del segle X es preferiren les torres cilíndriques, majoritàries fi ns a fi nals del segle XI.39 Trobem aquestes torres quadrades, d’inicis del segle X, relacionades amb explotacions agràries i amb restes romanes importants devora seu, al Llor (Sant Boi), Almafar (Torre Roja, Viladecans) i a la Sentiu (Gavà). Possi-blement, el mateix passà a les vil·les dels nuclis antics de Gavà, Castelldefels i Viladecans.

[38] M. Sánchez, «La expedición de Al-Mansur contra Barcelona en el 985, según las fuentes árabes», Cata-lunya i França meridional a l’entorn de l’any mil, Barcelona 1991, p. 293.[39] M. Riu, «Castells i fortifi cacions menors: llurs orígens, paper, distribu-ció i formes de possessió», dins Cata-lunya i França meridional a l’entorn de l’any mil, Barcelona 1991, p. 250.

Torre de la Sentiu, avui inte-grada a la masia de can Dar-dena. Aquesta torre, igual que

les torres del Llor a Sant Boi i d’Almafar a Viladecans, ja

apareixen esmentades als per-gamins del segle X. Les seves

plantes quadrades són un indici que foren aixecades a inicis del segle X o fi ns i tot abans.

(Foto: J. Campmany).

La masia de can Ramoneda, ara restaurant Solior de Bruguers, s’anomenava en època medie-val mas Guar-diola, nom que

ens transporta a l’època de la conquesta franca (foto de l’any

1900 publicada al periòdic Brugués).


EL TESTAMENT

Ermita del Sitjar. Gavà7 de febrer de l’any 957

27Josep Campmany

Flodeberga havia acabat la jornada de treball al seu camp de lli i, amb l’aixada a l’esquena, lentament, s’adreçava cap al poblet arraulit entorn la torre comtal de Gavà. A ponent, sobre els penya-segats del Garraf, el sol anava fonent-se ràpid en un crepuscle cristal·lí. L’aire fred de febrer semblava presagiar la imminent arribada de la primavera; els camps començaven a notar la puixança, i als contraforts de les muntanyes els ametllers fl orits saludaven com banderes blanques al vent.

El cel no tenia cap núvol. La gradació dels colors, del groc intens del disc solar fi ns al blau fosc de la volta celest, on apuntaven ja alguns estels, retallava la silueta dels pics del Garraf: la pleta del Cérvol, el pla de les Basses, la Morella, el puig Tibart, les Garberes, les Agulles, la Desfeta... Flodeberga s’afegí a la corrua d’homes i dones que sortien dels camps propers i feien cap a la vila. La majoria els coneixia des de ben petits: gairebé tots havien nascut a Gavà. Els pares d’alguns, en canvi, havien vingut de molt lluny, atrets per les ofertes que els comtes de Barcelona pregonaven per les valls pirinenques: un bon tros de terra, una casa on viure, i perspectives per sobreviure, ve-t’ho aquí el que oferia el comte, a tots els que volguessin anar a viure a les seves possessions de la frontera. Perquè, en època del seu pare, i encara ara, Gavà era la frontera. Flodeberga recordava com, de petita, devers l’any 935, ella i la seva família s’havien hagut de refugiar a corre-cuita al castell d’Eramprunyà, estalonats per una gran gernació de sarraïns que havia desembarcat, de sobte, a la platja.

Flodeberga havia treballat tot el dia, de sol a sol, als dos camps que tenia al Tascal. El Tascal era una gran porció de terra situada entre el camí reial de Barcelona i l’ample estany de la costa. S’anomenava així perquè tots els que hi treballaven, a més dels delmes acostumats, havien de pagar l’onzena part de la collita -la tasca- al comte, amo i senyor d’aquelles terres. Aquest era el tracte que el seu pare, i els pares i avis de tots els companys i companyes que pujaven cap a la vila havien fet feia més de cinquanta anys. A canvi d’aquests pagaments, ells podien considerar-se amos de les seves terres: les podien heretar -de fet, ella les havia heretat del seu pare-, les podien comprar i vendre, cedir, etc. No eren alous, propietats lliures i independents, com els que tenien els boscaters de les muntanyes, sinó tinences, però almenys ells podien viure dignament. No havien de sobreviure recollint nous, glans i avellanes pel bosc. I tampoc eren com els esclaus, tot el dia darrere del capatàs, sense posseir res, sense terra, sense casa, amuntegats a les corts i estables de la Torre Comtal...

Flodeberga arribà a Gavà, al petit raval en forma de carrer que s’allargassava davant la porta de la fortifi cació del comte. La torre, de tres pisos, presidia el llogaret. Al costat de la torre s’estenien els estables, les corts, les estances dels esclaus, el trull, el camp de sitges on el comte emmagatzemava la collita... Tot aquest recinte estava tancat per un clos de tàpia, tallat a llevant per una gran porta emmarcada per grossos carreus de la pedra roja que tant abundava a les muntanyes. El Portal Roig, així el coneixia tothom. En aquella hora, ja foscant, l’estaven tancant, com cada nit, després que els esclaus haguessin entrat.

Davant del Portal Roig, el camí que hi menava -el camí del Portal Roig- estava vorejat d’un grapat de cases, a banda i banda. Cases petites, de planta baixa, modestes, però cases al capdavall: eren les cases dels tinents. D’aquells que, com ella, tot i ser


lliures, estaven lligats per llaços inesborrables a l’amo de la torre, al comte.

Va veure el marit, Ènyec, que ja l’esperava al cancell. Havia passat tot el dia al bosc del comte, tallant i arreplegant llenya. Hi deixà l’aixada, agafà un parell de torxes, i tots dos emprengueren el camí cap a l’esglesiola que s’aixecava al Sitjar, a mig camí de Begues. Havien quedat amb mossèn Pere per tancar formalment un tema pendent des de feia mesos. Quan hi arribaren, els esperaven, a més del capellà, tres altres monjos, amb els seus hàbits negres. A un el coneixia: el pare Domènec, monjo de Sant Cugat. Els altres dos, després ho va saber, eren els pares Audevagre i Recosind.

Entraren a la capella i mossèn Pere els mostrà el pergamí. Havien pactat el redactat feia dies: ells dos cedien al monestir de Sant Cugat, representat pels tres monjos, una terra situada al Rourell, prop de la riera dels Canyars. La terra, que Ènyec havia conreat des de feia diversos anys, havia estat cedida en testament pel seu veí Mascaró. Mascaró l’havia heretat del seu pare Gontari. Mossèn Pere llegí l’acta. Era el 7 de febrer de l’any 3 del regnat de l’emperador Lotari, any 957 en el nostre còmput.

Què havia induït Mascaró a cedir la seva terra al monestir? Havia mort sense fi lls, però tenia nebots... Certament, no s’hi feia gaire, però la família era la família...

El que no sabien Flodeberga i Ènyec era que aquella donació inaugurava la presència del monestir de Sant Cugat a les nostres terres; una presència que es mantingué durant gairebé mil anys. Tampoc sabien, aquells dos, que els seus noms serien els més antics conservats escrits en pergamí, relatius al terme d’Eramprunyà. Encara avui, més de mil anys després, es conserven curosament apuntats, gràcies als copistes medievals, els noms d’aquests dos antics conciutadans, en l’acta que recull la cessió testamentària d’en Mascaró.

El monestir de Sant Cugat va començar a tenir propietats a Eramprunyà a partir de l’any 957 (Foto: J. Campmany).

29Josep Campmany

Autòctons i nouvingutsEls nouvinguts amb motiu de la conquesta no només foren els potentats, que assoliren el control de les diverses vil·les i dominis, amb les seves terres, esclaus i colons. També arribà a la zona una classe diferent de persones lliures: petits pagesos que, amb la seva família, s’establiren en llocs fi ns aleshores inhabitats. Tot al llarg del vell camí romà que unia Sant Boi i el Penedès, els boscos de les valls de Sant Climent, i l’altiplà de Begues foren romputs i transformats en terres de conreu per petites famílies de pioners, sota la protecció del comte i del castell d’Eramprunyà.Ho sabem perquè, centenars d’anys després, en aquests dos indrets –Sant Climent i Begues– i no pas en els indrets del litoral, on hi havia els grans dominis dels potentats, els seus hereus encara esgrimien, davant la voracitat dels feudals, la seva condició d’independència, de propietaris de terres no sotmeses a cap altre senyor que no fos el comte. Aquestes petites porcions de terres, guanyades al bosc, i que no estaven sotmeses a cap altre domini que el del comte, rebien el nom d’alous. I, aquests pagesos, el nom d’aloers.Alguns d’aquests aloers –una desena–, al llarg dels segles X i XI, feren testament i deixaren les seves terres al monestir de Castelldefels. Però molts d’altres mantingueren la seva indepen-dència, i retrobem els seus hereus, encara al segle XIV, venent a bon preu, als senyors d’Eramprunyà, els drets sobre les seves propietats lliures.Aquests petits pagesos aloers foren els que fundaren, amb tota probabilitat, la vila de Sant Climent, a la primera meitat del segle X. Com a puntal d’aquesta nova aglomeració urbana, l’església, directament depenent del bisbat, esmentada per primer cop l’any 972. A Begues, la població sembla no haver adoptat cap hàbitat concentrat, sinó que es va escampar per l’altiplà en propietats familiars. Però també allà fundaren una església dedicada a Sant Cristòfol, patró dels caminants i viatgers que anaven o venien entre el Penedès i el Llobregat, esmentada per primer cop l’any 980. També l’actual ermita de Bruguers va ser probablement fun-dada amb la conquesta; almenys, vora l’ermita hi ha un cementiri medieval on es va trobar una placa funerària del primer gavanenc de nom conegut, Honrat, de l’any 945. En tot cas, és remarcable que aquests petits pagesos aloers només es documentin a l’eix Sant Boi – Sant Climent – Begues, i mai a les terres baixes, allà on hi havia els grans dominis de tradició romana.40

Junt amb els grans potentats i els petits aloers, una nova classe d’emprenedors també va fer aparició a les nostres terres: els pro-motors de la colonització. Aquests personatges estaven vinculats als potentats senyors de les grans viles, o als governadors del castell d’Eramprunyà. Ells obtenien del comte, o dels potentats,

[40] J. Campmany, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», Gavà. Mil anys, p. 40.

Esquelet trobat en una de les tombes medievals descobertes

sota l’actual urbanització de Bruguers –al turó de Rocabru-

na–. (Foto: P. Izquierdo).

Tomba amb forma de persona –antropomorfa– descoberta

l’any 2004 sota l’antiga esglé-sia vella de Begues, «la Rec-

toria». Aquests enterra-ments, semblants als d’Eram-prunyà i

Rocabruna, són propis del segle X, i indiquen que en aquest indret ja hi havia un centre

de culte en aquella època, la «domo Sancti Christophori» esmentada l’any 980. (Foto:

X. Parellada, Centre d’Estudis Beguetans).


el permís per establir-se en un determinat indret, i repartir les terres entre la seva clientela. D’alguna manera, empenyien a la colonització aquelles persones que no eren prou atrevides –o prou fortes– per esdevenir pagesos aloers, per compte propi. Ells promovien la fundació de barris o petites aglomeracions de cases, els habitants de les quals quedaven sota el seu domini.Un d’aquests personatges potser va ser el prevere Arloví, que ja apareix esmentat l’any 1024 com a propietari d’una casa força gran, amb premses de vi, a la zona de Sant Boi.41 Aquest prevere apareix en diversos documents del governador d’Eramprunyà, Mir Geribert,42 i possiblement va ser qui fundà –i donà nom– a la Pobla Arlovina, una barriada de Sant Boi. Altres aglomeracions possiblement originades d’aquesta manera foren la Pobla del Perelló, a Gavà –en parlarem més endavant–, la Pobla de Sant Pere –a Sant Boi–,43 i la Vila Nova de Benviure, al vessant nord de la muntanya del Montbaig o Sant Ramon.44

Així doncs, al mosaic format per les antiquíssimes vil·les o grans dominis de la costa, senyal de continuïtat a través dels temps, cal afegir, en aquest segle X marcat per la conquesta franca de les nostres terres, els petits alous pagesos, en les zones de muntanya fi ns ara deshabitades, i les pobles o viles noves fundades per aquests promotors de la colonització del territori.En el nostre cas, el paper dels monestirs en la colonització de les terres conquerides va ser més aviat discret, ja que reberen terres i propietats ja consolidades, sense erms o boscos per rompre i colonitzar. De fet, la primera notícia de la presència d’un monestir és relativament tardana,45 del 7 de febrer de l’any 957, i es limita a la simple acceptació d’una herència: les terres que havien estat de Mascaró que foren cedides al monestir de Sant Cugat, tal com recull el Cartulari d’aquest monestir vallesà.46 No n’hi ha cap altra notícia fi ns a l’any 966, però a partir d’aquesta data ja són constants. Probablement la cessió més important la devia realitzar el comte Mir –nét de Guifré el Pi-lós–, ja que l’any 978, en una permuta d’unes terres situades a Almafar que formaven part del gran alou de Sant Cugat, consta que es tenia «per donació del senyor comte Mir, difunt». A més, el monestir havia rebut donacions dels grans propietaris de la zona: el governador del castell d’Eramprunyà, Galí, que havia comprat a Savilo les seves propietats a la Sentiu, va cedir-li, l’any 980, un molí. També els hereus d’Astovalli van cedir totes les propietats del seu avi al monestir. I encara, en dues tongades els anys 970 i 1002, Llobet i el seu fi ll Recosind, propietaris de la Torre d’Almafar, la cedien al monestir, amb el seu terme. Aquests dominis, en comptes de ser administrats com a simples propietats agràries, ben aviat foren objecte de reformes profun-des, fi ns al punt que les donacions ja no es feien al monestir del

[41] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, Barcelona 1946, vol. II, doc. 493, p. 143-144.[42] Arloví signa diversos documents protagonitzats per Mir Geribert: Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, IV, doc. 372, f. 158, doc. 377, f. 160.[43] M. Lledó Barreda, J. Miquel, «Anàlisi territorial del Sant Boi medieval i modern», 1r. Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Actes, Barcelona 2000, p. 457.[44] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, IV, f. 54, doc. 155.[45] A Cervelló, per exemple, el monestir ja hi és present des de l’any 904.[46] J. Rius, Cartulario de Sant Cugat del Vallès, Barcelona 1946, vol. I, doc. 49, p. 44.

Restes de la torre de Benviure. És rodona, i per tant del segle XI. Al seu voltant s’hi va cons-truir una nova urbanització medieval, la Vila nova de Ben-viure, esmentada l’any 1023. (Foto: J. Campmany).

31Josep Campmany

Vallès, sinó a un monestir fundat sobre l’antiga vil·la romana de Castelldefels, depenent de Sant Cugat, però amb una certa autonomia: el cenobi de Santa Maria de Castelldefels. Així, dues deixes de l’any 980 esmenten que es fan «al monestir que s’hi està edifi cant», i l’acta d’una cessió de béns, del 972, especifi ca que la cessió es fa «en estipendi dels monjos i de la restauració del seu temple». Per la mateixa època (anys 972, 975, 976 i 980), s’esmenta la basílica de Santa Maria de Castelldefels. Els documents també parlen de la «casa de Santa Maria, anomenada monestir» (un document del 966, dos del 972, dos del 976, i un del 978 i 980).47

Aquesta comunitat monacal no només devia construir la basí-lica de Santa Maria, sinó diverses altres esglésies centrades en cadascun dels trossos de terra rebuts o adquirits. S’entén així que, l’any 1011, el comte de Barcelona parli del «lloc anomenat Castelldefels, on es va fundar la basílica de Santa Maria amb altres diversos altars consagrats»,48 o que diversos autors hagin suggerit la possibilitat que l’origen de les actuals esglésies de Sant Pere de Gavà, Sant Joan de Viladecans o Sant Pau del Prat siguin aquestes cel·les monacals fundades a redós de la casa de Santa Maria, ja que en tots aquests indrets es documenten propietats i parcel·les del monestir.49

En qualsevol cas, hi ha indicis clars que relacionen el monestir i les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Joan de Viladecans. D’una banda, l’any 980, el governador d’Eramprunyà va cedir al monestir de Castelldefels un molí fariner situat a la Sentiu. Altra gent va cedir altres propietats, con Vicenç, Joan i Saborella,50 amb tota probabilitat els actuals masos can Vinyes i el Molí. Tant el molí com els masos van estar en mans del monestir fi ns aproxi-madament l’any 1178, quan Sant Cugat va cedir la senyoria de l’antic monestir de Castelldefels a un feudal, i se li va assignar el terme, territori i propietats de l’antic monestir, excepte el molí i els masos de la Sentiu.51 Què se n’havia fet? Doncs havien passat a formar part de les propietats de Sant Pere de Gavà i Sant Joan de Viladecans: així consta en dates tan tardanes com el 1528 i 1587.52 Aquest canvi de propietat, del monestir de Castelldefels a les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Joan de Viladecans únicament es pot explicar si considerem que originalment el monestir tenia diverses esglésies, que més endavant es van anar segregant i convertint en parròquies, a les quals s’assignaren part de les propietats del monestir.Pel que fa al document de l’any 972, que fa referència a la restauració del monestir,53 potser indica que, anys abans de la conquesta comtal del territori, potser en època visigòtica, ja hi havia un monestir, o esglésies, que al segle X es van recuperar.

[47] J. Rius, Cartulari de Sant Cugat del Vallès, docs. 85, 97, 98, 99, 107, 115, 116, 119, 129 i 137, p. 71, 79, 80, 81, 87, 93, 94, 96, 102, 103, 114 i 115.[48] J. Rius, Cartulari de Sant Cugat, vol. II, doc. 436, p. 80-81.[49] C. Martí i Vilà, Mil·lenari de la vila (965-1965), Sant Boi 1968, p. 19-20. P. Izquierdo, «El terme d’Eramprunyà, de la baixa romanitat al feudalisme. Una revisió crítica», dins Miscel·lània d’homenatge a Jau-me Codina, p. 273-308. J. Campmany, «Sobre l’antiguitat de les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d’Eramprunyà», Diàleg, (1995), núm. 123 a 129.[50] J. Rius, Cartulari de Sant Cugat, vol. I, doc. 103, 115, 116, p. 84, 85, 93 i 94.[51] J. Rius, Cartulari de Sant Cugat del Vallès, vol. III, doc. 1117, p. 270-271.[52] Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, notari Francisco Sunyer, Capbreu de les esglésies de Sant Climent de Llobregat i Sant Pere de Gavà, 1528, confessió de Carles Pi-neda ; notari Nadal Castelló, 488/28, Capibrevium [...] de Aramprunya [...] 1587, juny, 2 - 1590, abril, 2, confessió de Joan Vinyes de la Sentiu.[53] J. Rius, Cartulari de Sant Cugat, vol. I, doc. 98, p. 80, 81.

Les masies de can Vinyes (a dalt) i del Molí (a baix), a la Sentiu, eren encara al segle

XVI propietat de les esglésies de Viladecans i Gavà. En època

medieval s’anomenaven mas Parellada i mas Sitjar (Fotos: J.

Campmany).


EL CASAMENT DE NA SAVILO

El Sitjar, a GavàAny 965 aproximadament...

33Josep Campmany

A mig camí de Gavà a Begues, avui trobem l’ermita de Bruguers, rodejada de restau-rants i cases d’estiueig. Antigament, fa més de mil anys, aquest indret s’anomenava Sitjar.

Hi havia unes cases, una farga i una petita fortifi cació. I també un oratori. De fet, era el primer temple erigit pels conqueridors francs, un cop foragitats els sarraïns de les muntanyes de Begues, una seixantena d’anys abans. Encara algun avi narrava les famoses batalles de la Desfeta i del Puig de la Batalla. Velles contalles que explicaven que, al redós de l’oratori, en un vessant encarat a mar, els francs havien soterrat els guerrers caiguts. Més endavant, en aquell cementiri, soterraren els veïns del Sitjar. Des d’allí, la vista sobre el mar era esplèndida. Un mar perillós, encara: l’any 935 i aquell mateix 965, havia estat l’escenari de l’arribada dels sarraïns.

Aquell dia de l’any del senyor 965 era especial: dos dels principals propietaris de la contrada es casaven, i havien escollit per fer-ho l’oratori del Sitjar. Eren dos propietaris de nissaga: Ell era l’Astovalli, que segons deien descendia directament dels antics romans, la família del qual s’havia mantingut arrelada a la terra, al seu gran domini de la Muntanyeta, a Sant Boi.... Ella era la Savilo, pubilla i hereva del gran casalici de la vall de la Sentiu, del seu molí, de totes les terres d’aquella esponerosa vall, on corria el riu que no s’assecava mai. Savilo era òrfena. Els pares havien mort en un dels desembarcaments sarraïns, només aturat sota els imponents penya-segats d’Eramprunyà.

I és que la situació havia canviat molt, des del llunyà començament de segle, quan els fi lls de Guifré el Pelós s’havien atrevit a creuar el Llobregat. Guifré i Sunyer ha-vien arribat lluny. Aquest darrer, l’any 942, fi ns i tot havia reconquerit Tàrraco. Però els seus fi lls, Borrell i Mir, que havien començat amb bons auspicis, havien excitat la còlera del califa, a la llunyana Còrdova. I quan el califa colpejava, colpejava dur. A més, ara ja no podien confi ar en l’auxili dels exèrcits imperials. Les fi leres de soldats francs, germànics, italians, de tota la cristiandat, que sota el signe de la creu havien salvat la frontera una vegada i una altra, no tornarien a venir. L’imperi moria, mi-gpartit per lluites fratricides, i els comtes de la frontera ara estaven sols, totalment sols: feia pocs anys que havien hagut d’evacuar Tàrraco, massa exposada als atacs de les tropes del califa.

Però tot allò ara era molt lluny. La gernació que s’havia aplegat al Sitjar era immensa. A més dels familiars, tots els serfs i colons de Savilo i Astovalli s’havien afegit a la festa. Els serfs, avui, s’havien rentat i mudat, a costa dels nuvis, es clar. Descendents d’esclaus, malvivien en les corts de fusta al costat de les sòlides mansions dels propietaris. Tre-ballaven als camps de la plana, els millors i més fèrtils, i a casa, a la premsa, al molí, als corrals... Els colons, en canvi, presentaven un aspecte més deixat, brut i llardós. S’aplegaven en famílies. Cadascuna tenia uns petits trossos. I vivien en cabanes. Els uns, al mig del bosc, com els quatre del coll d’Arles -l’actual Font del Ferro-, on rom-pien noves terres per al conreu, destralejant nit i dia. D’altres havien obtingut trossos als marjals, sota la carretera de Barcelona. Enmig del fang, maldaven per conrear alguna cosa. I encara, del que collien, l’amo els en demanava l’onzena part: la tasca. I encara, sis o set dies l’any, havien d’anar-li a treballar les terres, i ajudar durant la sega. Eren persones lliures, però al capdavall treballaven molt més que els esclaus.


La cerimònia del casament va començar. La celebrava el prevere Guadamir. Ell havia substituït, com a prevere d’aquella església, al seu oncle Honrat, mort l’any 945. Honrat, fi del servidor del comte, havia estat soterrat molt a prop d’aquella església, que ell havia erigit amb les seves mateixes mans. A l’església, en un banc al davant de tot, tres convidats d’excepció, bellament guarnits, observaven: el comte Mir, el governador Galí i el guardià del castell, Isimbert

El primer era nét de Guifré el Pelós. Amb son germà Borrell, dominava un ampli territori dels Pirineus al Llobregat. Mir tenia l’encàrrec específi c de guardar la frontera. Era un assidu del castell d’Eramprunyà, on passava llargues temporades. A més del castell, Mir tenia els dominis de Gavà, Castelldefels i Sant Boi. Culte i refi nat, era amic de monjos. Es comentava que estava en tractes perquè s’instal·lessin en alguna de les seves possessions. Potser a Castelldefels, arraconat sota les muntanyes del Garraf... Galí era una altra cosa. No sabia llegir ni escriure, però de copejar amb l’espasa en sabia més que ningú. Ell tot sol, amb l’host familiar, havia foragitat els sarraïns de la banda sud i oest del Penedès, i hi havia instal·lat el cap i casal de la nissaga: el castell de Sant Martí Sarroca. A més, senyorejava els estanys de Calders, sota Castellet, i les terres d’Albinyana, gairebé a tocar de Tàrraco, l’antiga capital. Governava, a les ordres de Mir, Olèrdola i Eramprunyà, i de fet n’era el cap del seu estat major. Isembert, fi nalment, era l’ajudant preferit de Galí, el seu home de confi ança a Eramprunyà.

Però aquell dia, guerres i batalles quedaven lluny. La cerimònia havia conclòs. Els nuvis repartien llepolies. I una nova s’estengué entre tots els serfs: amb motiu del casament, aviat serien alliberats. Se’ls atorgaria un lot de terres i un espai per viure, i esdevindrien persones lliures, mantenint, això sí, unes obligacions superiors a les dels colons.

La diada tingué altres novetats, també: els veïns de la Sentiu van saber que Savilo marxava, deixava la casa pairal, la fortalesa dels seus avantpassats, per anar a viure a Sant Boi, a casa del seu marit. Com a regal, part de les terres de la Sentiu passaven a mans del prevere Guadamir. Més endavant, per pagar el dot, es va haver de vendre la resta del domini a Galí. Des del seu castell d’Eramprunyà feia anys que tenia ullada aquella vall tan ufana. I la darrera nova de la jornada: el comte Mir va anunciar allò que tothom ja sospitava. Havia arribat a un acord amb l’abat de Sant Cugat i, l’any vinent, Castelldefels i uns petits lots de terres de Gavà, Viladecans i Sant Boi passarien a mans dels benedictins, per tal que fundessin un monestir i hi reconstruïssin l’antiga església, que el mateix Carlemany, deien les contalles, havia fet fundar a Castelldefels. També cedia al monestir l’església del Sitjar, amb prevere inclòs: a partir d’aquell mo-ment Guadamir tindria un nou senyor: el monestir de Sant Cugat. El dia havia estat complet. La corrua d’assistents al casori, de mica en mica, anà baixant pels suaus pendents fi ns a la plana. El sol es ponia darrera del Garraf. Els colons es tancaven a casa, fermant portes i porticons. Mentrestant, els antics serfs de Savilo, contents pel seu alliberament, seguien cantant i ballant als peus de la torre de la Sentiu, mentre el molí xerricava, aliè a tanta novetat. L’endemà, la feina continuaria.

35Josep Campmany

El repartiment del botíLa conquesta de la nostra contrada pels comtes de Barcelona comportà l’edifi cació d’una fortifi cació, el castell d’Eramprunyà, i l’establiment del seu terme, que en aquesta època abastava un territori força ampli, des del riu Llobregat fi ns a l’altra banda del massís de Garraf: tots els actuals termes municipals de Sant Boi, Viladecans, Sant Climent, Gavà, Begues, Castelldefels, i la meitat dels actuals termes de Sitges i Olivella. El comte més antic que està documentat com a senyor del castell d’Eramprunyà fou Sun-yer, tot i que no és descartable que el germà gran, Guifré-Borrell, en fos el fundador.54 El castell no era comandat directament pel comte, sinó per un governador –denominat vicari o comdor– no-menat entre els seus col·laboradors més destacats, auxiliat per un ajudant –anomenat castlà o vasvassor– encarregat del castell. Entre els col·laboradors dels comtes d’aquella època, els docu-ments mostren alguns dels que en el futur tindrien rellevància a Eramprunyà: en un document de l’any 963 trobem el comte Mir –successor de Sunyer– , acompanyat del que seria governador d’Eramprunyà, Galí, i un Isimbert que, amb tota seguretat, és a l’origen de la família de castlans del castell.55

Però no només l’organització del castell era important. També l’organització del poblament, les esglésies, i les grans propietats incloses al terme eren objecte de consideració. Així, l’any 904 trobem el comte de Barcelona, Guifré-Borrell, a Cervelló, tot organitzant el govern de les terres d’aquesta vall tan propera al Garraf.56 Una situació semblant es produí a la zona litoral. Probablement la primera església erigida va ser al Sitjar, l’actual ermita de Bruguers: vora d’aquesta església s’han trobat uns enterraments medievals, un dels quals tenia una placa funerària de l’any 945, en què s’esmenta un tal Honrat.

Un cop erigit el castell, el comte va repartir les terres conquerides entre els fi dels. I el repartiment, òbviament, es va fer sobre la base de les grans vil·les romanes, que havien evolucionat cap a grans dominis sota el control visigòtic, primer, i musulmà, després.

La major part dels propietaris d’aquestes vil·les havien desapa-regut amb la conquesta. Alguns dominis passaren a guerrers: la muntanya del Montbaig o Sant Ramon passà a la nissaga de Se-niofred, un guerrer que en morir l’any 1024, al testament, declarà tenir espasa, cavall, llança i escut.57 I la Torre d’Almafar, a mitjan segle X, pertanyia a la família de Recosind que, en testar l’any 1002, deixà espasa, llança i escut.58 I el governador del castell d’Eramprunyà, Galí, cap d’una altra nissaga guerrera, havia ob-tingut lots de terres a Sant Boi, sobre l’antiga vil·la romana.59

D’altres d’aquestes vil·les o grans dominis, els veiem en mans

[54] J. Campmany, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», dins Gavà mil anys, p. 39-40 i 42-43.[55] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, Barcelona 1945, doc. 65, vol. I, p. 56-57.[56] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, Barcelona 1945, doc. 2, vol. I, p. 4-6.[57] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, Barcelona 1946, doc. 493, vol. II, p. 143-144. Potser aquest Seniofred, levita, era el nebot del prevere Bonfi ll, que testà l’any 1014 i que tenia, entre d’altres, alous a Eramprunyà [Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, II, f. 7, doc. 22].[58] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 372, vol. II, p. 18-20.[59] Així consta l’any 1002, on s’esmenta l’antic alou d’Astovalli a Sant Boi, que limitava amb les terres de Guillem, fi ll del difunt Galí: Car-tulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, Barcelona 1946, doc. 365 i 368, vol. II, p. 12, 13 i 15.[60] Astovalli és esmentat pel fill Geribert, els anys 1002, 1004 i 1011

«Aquí descansa el ben recordat Honrat, que Déu el perdoni, amen, que morí el 15 de les

calendes de gener de l’era 983, any 9 del regnat de Lluís». La

data correspon al 18 de desem-bre de l’any 945. Aquesta làpi-

da és la resta més rellevant d’un cementiri situat sota l’actual

urbanització de Bruguers, probablement relacionat amb

l’actual capella de Bruguers (Foto: P. Izquierdo).


de personatges que, potser –és una mera hipòtesi– procedien de famílies arrelades al territori: cap a l’any 965 un tal Astovalli tenia una gran propietat a Sant Boi, més o menys entorn a l’antiga vil·la romana de la Muntanyeta.60 I el propietari de l’antic terme de la vil·la romana del Llor, que s’anomena Llor i Tapioles (el topònim Tapioles indica l’existència de construccions anteriors a la conquesta) era el bisbe Vives (mort el 995), fi ll d’Oliba (que testà al 960), que sembla originari del Baix Llobregat.61 També, abans de l’any 980, la muller d’Astovalli, de nom Savilo, tenia un domini de la Sentiu. L’enllaç entre Astovalli i Savilo, que es produí cap a l’any 965, uní dues grans nissagues de propietaris, amb terres a Sant Boi i la Sentiu.62 Potser aquests dominis no havien canviat de mans durant la conquesta. Ara bé, al marge d’això, el comte s’havia reservat la millors part del botí: les vil·les de Castelldefels, Gavà, Viladecans, part de la vil·la de Sales, el castell de Sant Boi... Alguns d’aquests dominis, a la dècada del 960, foren cedits al monestir de Sant Cugat, però d’altres, com Gavà, Viladecans o Sant Boi romangueren segles en mans del comte.

El cas és que, al cap dels anys, tot aquest mosaic de dominis havia donat lloc a un conjunt de fortifi cacions escampades pel territori, fi ns a un nombre de divuit.63 En plena època medieval (segles XII a XV), gairebé totes aquestes fortifi cacions tenien un terme jurisdiccional propi i diferent del terme d’Eramprunyà, i estaven en mans de senyors diferents del senyor del castell. Aquests ter-mes es denominaven quadres, i formaven un mosaic que omplia part del territori d’Eramprunyà, i reproduïa fi ns a cert punt els

Als segles medievals, l’actual terme municipal estava dividit en jurisdiccions. Cada quadra tenia alguna fortifi cació: (1) castell d’Eramprunyà, (2) casa forta del Sitjar, (3) torre de la Sentiu, (4) torre de Gavà, (5) torre del Perelló, (6) torre de la Roca. També assenyalem les esglésies: (A) Sant Pere de Gavà, (B) Sant Miquel d’E-ramprunyà, (C) Santa Maria de Bruguers, (D) Santa Magdalena del Sitjar, (E) Santa Magdalena de la Roca (des de 1338), (F) Sant Llorenç. En gris assenya-lem les zones amb propietats del monestir de Santa Maria de Castelldefels (Mapa: J. Cam-pmany).

(Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 365, 390 i 438, vol. II, p. 12, 13, 39, 40, 83 i 84), el germà Vivas els anys 1002 i 1004 (doc. 367 i 391, vol. II, p. 14, 15 i 40) i els nebots Vivas i Bonuç (doc. 368 i 369, vol. II, p. 15 i 16). [61] G. Feliu, «El bisbe Vives de Bar-celona i el patrimoni de la catedral (974-995)», Miquel Coll Alentorn. Miscel·lània d’homenatge en el seu 80è aniversari, Barna 1984, p. 167.[62] A Savilo se l’esmenta com a venedora de l’alou de la Sentiu (Car-tulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 137, vol. I, p. 114 i 115). Sabem que era muller d’Astova-lli per un altre document (doc. 366, vol II, p. 13-14). Part de l’alou de la Sentiu l’havia donat al prevere Guadamir en morir el marit Astovalli, abans de vendre’n la resta a Galí (doc. 194, vol. I, p. 163, 164).[63] La primera persona que ho posà de relleu va ser D. Sanahuja, «El sis-tema defensiu d’Eramprunyà entre els segles X i XIV», L’Avenç, núm. 155 (1992) p. 16-20. El mosaic va ser estu-diat per J. Campmany, «Campdà-sens, Garraf i Jafre. Els confi ns occidentals del terme d’Eramprunyà de l’alta edat mitjana al segle XV», dins III Trobada d’Estudiosos del Garraf, Barcelona 2000, p. 196.

37Josep Campmany

patrons de poblament més antics, romans, visigòtics i musulmans.

Els estudiosos de Sant Boi han treballat i documentat una aproximació a l’estructura territorial medieval d’aquest terme municipal.64 El mateix hem fet a nivell general per tot el terme d’Eramprunyà, amb l’elaboració d’un mapa que mostra la frag-mentació del terme del castell, i l’evolució d’aquests fragments: mentre que algunes d’aquestes senyories es varen independitzar del terme d’Eramprunyà, com Campdàsens, Garraf i Jafre, i avui fi ns i tot pertanyen a una altra comarca, d’altres, com Gavà, la Roca, Castelldefels o Viladecans es van tornar a refondre en el terme d’Eramprunyà sota els Marc.65

Aprofundint en aquesta estructura territorial dins l’actual terme municipal de Gavà, hi podem distingir cinc senyories, totes amb la seva pròpia fortifi cació o petit castell: la quadra de la Sentiu, la quadra de la Roca, la torre del Perelló, la batllia reial de Gavà, i el castell d’Eramprunyà amb la casa del Sitjar.66

La casa del Sitjar estava situada als peus del castell d’Eramprunyà, davant de l’actual ermita de Bruguers. És ben probable que aquest domini comptés amb una església, dedicada a Santa Maria, ja que l’any 987 les terres eren de Sant Cugat, i les va cedir al clergue Guadamir,67 un clergue que signà moltíssims dels documents que es refereixen a Eramprunyà. Aquesta casa fortifi cada acabà vinculada a la senyoria del castell, tot i que originalment sembla independent. La quadra de la Sentiu abastava la vall del mateix nom. La fortifi cació d’aquest domini encara existeix avui, tot i que molt modifi cada: és la masia de can Dardena. Pel que fa a la torre del Perelló, era una fortifi cació situada on avui hi ha l’escola Eramprunyà, l’antic mas de can Pere Bori. Encara avui, al registre de la propietat, la inscripció d’aquesta parcel·la recull aquest origen medieval.68 La quadra de la Roca tenia la seva fortifi cació en aquest turonet proper al Calamot, que en alguns documents s’esmenta com a castell, i en altres com a mas.69 Fi-nalment, la batllia de Gavà era propietat del comte de Barcelona. La fortifi cació d’aquest domini era una torre –la torre comtal de Gavà citada ja l’any 1043– situada just al mig del nucli antic, a l’illa de cases compresa entre els actuals carrers de Sant Pere, Rectoria, Generalitat i Cap de Creus.70

Tots aquests senyorius estaven inclosos al terme d’Eramprunyà, com ja hem dit. I els habitants d’aquests senyorius estaven so-tmesos als mateixos deures impositius que els d’Eramprunyà, com ara contribuir a les obres del castell o mobilitzar-se si el governador del castell –que era el representant del comte, no ho oblidem– els convocava, i a més tenien en comú la pertinència a una única parròquia: sant Miquel d’Eramprunyà, que ja apareix exercint funcions parroquials l’any 976.71

[64] M. Ll. Barreda i J. Miquel, «Anàlisi terriorial del Sant Boi me-dieval i modern», Ir Congrés d’arque-ologia medieval i moderna a Catalu-nya. Actes, Barna, 2000, p. 456-465.[65] J. Campmany, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», Gavà mil anys, p. 46. J. Campmany, «Pagesos i senyors a Eramprunyà, 1323-1460», Materials del Baix Llobregat, 5 (1999) p. 114.[66] J. Campmany (coord), Gavà, Valls 2001, p. 63.[67] Cartulari de Sant Cugat del Va-llès, J. Rius, doc. 194, vol. I, p. 163.[68] Axiu de l’autor, fons d’Alfons Gi-bert, carpeta 55. Vegeu pàgina 119.[69] J. Campmany, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», Gavà mil anys, p. 46.[70] Aquesta localització no havia pogut ser precisada fi ns ara, gràcies a la descoberta de diversos docu-ments procedents de l’antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà. Vegeu pàgines 48 i 49.[71] L’única parroquia documentada entre els anys 966 i 1200 és Sant Mi-quel. Les altres esglésies (Sant Pere de Gavà, Santa Maria del Sitjar...) eren llocs de culte sense demarcació parro-quial: J. Campmany, «Sobre l’anti-guitat de les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d’Eramprunyà», Diàleg, 1995, núm. 123 a 129.

Butlla emesa a Roma pel Sant Pare Silvestre II l’any 1002, el

document conegut més antic amb el nom de Gavà. (Font:

Arxiu de la Corona d’Aragó).


LES PENES D’EN FRUJÀ

Església de Sant Pere, Gavà26 de febrer de l’any 987

39Josep Campmany

No sabem com anava vestit, ni si era alt o baix, gros o prim. Però si que podem afi rmar amb força seguretat que feia pudor, molta pudor. També sabem que Frujà parlava un llatí que hauria fet remoure Gàvius en la tomba si l’hagués sentit...

Frujà era un serf. I això, l’any II del rei Lluís el Jove, el darrer dels carolingis (o el que és el mateix, l’any 987 del nostre còmput) el retratava completament: Frujà, tot i ser home lliure, estava lligat a la terra. Ell i els seus avantpassats estaven arrelats a Gavà, l’antiga vil·la d’origen romà, convertida aleshores una de les joies del patrimoni dels comtes de Barcelona.

Però ell no en depenia, dels comtes. Tot i estar-se a Gavà, ell era un dels serfs del monestir de Castelldefels, i hi conreava alguns trossos de vinya per encàrrec. I es podia considerar afortunat, per doble motiu.

De primer, perquè feia només dos anys que havia sobreviscut al terrible assalt d’Al-Mansur, el dictador d’Hispània, generalíssim dels exèrcits califals, que per quarta vegada havia atacat Barcelona. Les tropes d’Al-Mansur havien arribat, com una riuada, pel camí de Begues. Havien aïllat la guarnició d’Eramprunyà i, en un tres i no res, s’havien plantat davant les muralles de Barcelona. I les havien destruït. Aquelles muralles, construïdes en els temps d’esplendor de l’imperi romà, havien tornat a fallar.

Però la dissort dels barcelonins havia estat la sort de Frujà. L’exèrcit califal hi havia deixat poca petja, a Eramprunyà. Havien estat mesos excitants, no passava cada dia veure els monjos córrer amb les seves grosses panxes mentre les llances sarraïnes els llepaven el darrere. I ells, els serfs, havien conservat la vida i encara havien estat tractats amb una certa consideració, ja que eren necessaris per a l’exèrcit musulmà... Però fi nalment el comte havia tornat, amb gent nova, i Al-Mansur havia marxat abans de ser foragitat de Barcelona. I nous monjos, molt més primmirats que els vells, havien tornat a Castelldefels. Tenien l’arrogància dels vencedors...

L’altre motiu de sort de Frujà és que era més que un serf. Des de feia anys tenia també dues mujades de vinya, en plena propietat. Herència dels seus pares, que havien fi rmat amb el monestir un contracte de complantació: s’havien compromès a plantar i treballar quatre mujades en terres del monestir i, cinc anys després, quan les vinyes ja havien esdevingut ufanes i feien bon fruit, la meitat va tornar al monestir, però l’altra meitat va restar a les seves mans. I a més en qualitat d’alou, és a dir, de propietat total i absoluta, sense que ni monestir, ni comte, ni ningú li podés exigir lloguers, prestacions o censos...

Al menys, això es pensava ell. No sabia que, al monestir de Castelldefels, els monjos nouvinguts després de l’atac d’Al-Mansur tenien instruccions precises: eliminar tots els propietaris lliures de la zona, sotmetre encara més els serfs i els colons, fer-los treballar fi ns a rebentar per reparar tot el mal que Al-Mansur havia fet.

I així fou com, el 26 de febrer de l’any 987, va passar a la petita història personal de Frujà com el dia en què va perdre-ho tot.

De primer, quan va ser cridat a la cort de l’abat, que aquell dia feia estada a Sant Pere


de Gavà, no en va fer gaire cas. Possiblement li demanarien comptes de les terres que menava pel monestir. Ell, cada setembre, havia de portar la desena part de la collita de les vinyes del monestir al celler de Sant Pere. La desena part! Com tothom, defraudava el que podia. Total, si en comptes de tres càrregues n’hi portava dues i mitja, ningú se n’adonaria, ja que els llibres de comptes havien desaparegut, cremats per les tropes d’Al-Mansur. O sigui que, més segur que mai, va agafar el sarró i es va adreçar cap a l’església.

Però allí va veure que alguna cosa no acabava d’anar bé. En comptes dels vells monjos somnolents que passaven comptes amb displicència, avui hi havia una colla de joves acòlits, i l’abat en persona. I no només tenien una pila de llibres, sinó uns instruments estranys -uns àbacs, per calcular, li digueren- que permetien a aquells frares calcular exactament quin havia estat el rendiment de les seves vinyes, i quant havia d’haver pagat.

El judici va ser molt ràpid. Agafat per sorpresa, Frujà va confessar que, efectivament, potser s’havia descomptat, en els impostos al monestir. Però que ell havia portat al celler de Sant Pere de Gavà la mateixa quantitat de vi que sempre. I diversos testi-monis, veïns seus de la parròquia, el van avalar. Mai no ho hagués fet! Un somriure sarcàstic aparegué als llavis fi ns i contrets de l’abat Odó. «O sigui, que no només has gosat robar el vi de Sant Pere aquest any, sinó que portes incomptables anys robant i estafant Nostre Senyor! Prepara’t per a la sentència!» I, quan la sentència fou ator-gada, Frujà caigué desmaiat: el tribunal eclesiàstic havia dictaminat que, com a càstig per robar reiteradament el vi de sant Pere, havia de pagar al monestir, com a multa i compensació, les dues mujades de vinya que tenia en alou, i que havia heretat del seu pare. L’única terra que tenia en propietat!

Frujà no es rendí fàcilment. Ell era un serf, però al capdavall persona lliure. I fi ns i tot els serfs tenien el dret d’apel·lar al tribunal del comte. Aquell abús dels monjos seria reparat. Les velles lleis de la terra eren intocables, i els contractes s’havien de respectar. Cap àbac podrit li podria prendre la terra dels seus pares!

I aquí vingué la segona sorpresa. Quan l’apel·lació arribà al tribunal del comte, a la sala gran del castell d’Eramprunyà, un altre monjo prim de llavis fi ns i riure sarcàstic va mostrar un magnífi c pergamí, amb segell ni més ni menys que de l’emperador Lotari! Resultava que l’emperador, en el darrer dels edictes que va emetre referents a Cata-lunya, havia decretat que el monestir de Sant Cugat quedava exempt de la jurisdicció comtal, i que els seus serfs i colons no podien apel·lar a la justícia ordinària.

Aquell dia, Frujà va plorar. A partir d’aleshores seria Frujà el dissortat, el perdedor. Grans canvis s’esdevenien en els costums i en les lleis, i amb ells el poble servil co-mençava a perdre uns drets i unes llibertats immemorials.

41Josep Campmany

La transformació del poderInicialment, a principis del segle X, la societat encara estava dividida en només dues categories: les persones lliures i les esclaves. A la primera categoria pertanyien, és clar, els podero-sos del terme, els monjos, els comtes, comdors i vasvassors de les torres i el castell, i els seus ajudants. També eren persones lliures els pagesos aloers, aquells pioners que desboscaven les muntanyes i construïen cases, bé disseminades per Begues, bé aglomerades entorn a l’església de Sant Climent, i que vivien sota la protecció del comte, a través del governador del castell d’Eramprunyà. Únicament se’ls exigia alguna prestació de tipus militar (prendre les armes quan els ho requeria el governador del castell i la contribució personal a les obres de reparació del castell), a més dels tributs eclesiàstics (el delme). Els esclaus, en canvi, és ben probable que fossin majoria als grans dominis de la plana: un document de l’any 911 indica que el comte de Barcelona tenia esclaus –mancipia– a les seves propietats. També les terres del monestir de Castelldefels tenien esclaus –servientes–: sovint, quan es parla dels habitants d’aquest monestir, no es fa referència als monjos, sinó als seus servents.Però també en aquests dominis s’assentaren nouvinguts d’estatus lliure, tot i que amb unes condicions força carregoses: a Vilade-cans i a Gavà, sota el camí de la costa, en les terres de l’estany tot just guanyades a l’aigua, entre l’actual via del tren i el camí ral de València, els colons obtingueren peces de terra allargades –feixes, en deien– a canvi de fortes prestacions en espècie. Usualment, eren obligats a donar als amos dels dominis la tasca, això és, l’onzena part de les collites. Per això aquestes extensions de terres de Gavà i Viladecans s’anomenaven Tascals.72 A més, eren també obligats a treballar les terres dels amos durant uns quants dies l’any, durant els quals efectuaven diverses operacions: llauraven (jova), podaven els arbres (podada), segaven (segada), batien el blat (batuda), transportaven la collita (tragina), ado-baven els camps (femada)... Els contractes de conreu d’aquests colons no eren cap innovació: el dret romà els coneixia amb el nom de precaris. L’any 1002, el senyor de la Torre d’Almafar esmenta els seus precaria, en referència a aquests colons lligats a la propietat a canvi de contraprestacions econòmiques.Però al llarg del segle X i principis del XI, de mica en mica, aquest colonat va anar degenerant, i de ser una dependència purament econòmica, es va anar convertint en una dependència més per-sonal, més semblant a l’esclavitud. Al mateix temps, els senyors dels grans dominis s’adonaren que per a ells era molt més rendible alliberar els esclaus (i així evitaven l’obligació d’alimentar-los, hostatjar-los a la casa principal, reemplaçar-los quan morien) i convertir-los en colons. Eren molt més productius, ja que treballaven fi ns a l’extenuació per pujar la família i prosperar, i per pagar cada any una quantitat fi xa de blat, ordi, oli, gallines

[72] El Tascal estava situat sota l’actual via del tren, en la zona in-dustrial que actualment s’estén des de Gavà a Viladecans. Un document de l’any 1183 esmenta l’establiment d’una peça de terra sota la via de Barcelona (aproximadament l’actual c-245) que limita al sud amb el Tascal (X. Pérez, Diplomatari de la Cartoixa de Montalegre, segles X-XIII, Barce-lona 1998, doc. 152, p. 197). Un altre document de l’any 1280 fa referència a l’honor denominat Tascal, situat sota Viladecans (Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, Inventari del segle XVI, signatura O-17).

Detall d’un capitell del claustre del monestir de Sant Cugat que mostra un soldat conduint pres

un pagès. Tal volta el nostre Frujà? (Foto: J. Campmany).

El monestir de Castelldefels, vinculat a Sant Cugat del Va-

llès, va ser fundat probablement pel comte Mir. (Foto: J. Cam-

pmany).


o porcs, i a més treballaven gratis a la fi nca principal durant uns dies a l’any. Així fou com desaparegueren els esclaus, alhora que tota una massa d’antics colons lliures es convertia en tinents carregats d’oneroses obligacions, els serfs de la gleva, sotmesos judicialment i personalment a uns amos que ja s’havien convertit en senyors.73 El Frujà de la història era un d’ells. De la seva vida en tenim un breu fragment: l’acta de l’execució del judici del 26 de febrer de l’any 987.74 Sabem que hi va perdre el que tenia, i que treballava i pagava els censos a l’altar de Sant Pere. Acusat per l’abat de defraudar els impostos que, en forma de vi, havia de pagar a Sant Pere, fou castigat per ell mateix a perdre-ho tot.L’evolució de l’antic sistema esclavista cap al nou sistema feudal va ser gradual. Els propietaris dels grans dominis s’anaren atribuint progressivament més i més drets sobre els colons. De primer, els propietaris van imposar condicions addicionals purament econò-miques. Així, per exemple, l’any 966, quan Lobelo dóna la meitat de les seves terres i la tasca de les restants a Sant Cugat, l’abat li imposa que no pugui vendre l’altra meitat a ningú excepte al monestir, limitació doncs en la capacitat econòmica dels pagesos.Després, també els impostos i altres prestacions públiques van anar acumulant-se en mans dels senyors, dels propietaris dels grans dominis: el delme o impost religiós, per exemple, que va ser retingut pels mateixos comtes, i els impostos militars i judicials, apropiats pels senyors de torres o els governadors del castell. Fins a cert punt, era lògic que els que tenien la propietat de les vil·les es responsabilitzessin de la col·lecta i administració de les rendes públiques, però al capdavall se les van acabar apropiant. Així, els colons no veien en el gran propietari només l’amo de l’explotació, sinó també algú investit amb autoritat pública, admi-nistrador dels impostos i càrregues fi scals. Un pas més en aquest procés de senyorialització va consistir en l’apropiació, per part dels terratinents, del poder judicial. L’exemple el trobem l’any 986, quan l’emperador Lotari concedí a Sant Cugat la «potestat per jutjar i veure causes» dins dels seus dominis, fora de l’abast i jurisdicció de comtes i jutges públics.75 És aquesta apropiació de funcions públiques, ni ràpida ni violenta, però revolucionària, la que denota el naixement del feudalisme. Els que es benefi ciaven d’aquesta nova posició social comencen a aparèixer designats als documents com a senyors («domnos»): el governador d’Eramprunyà Galí (978), el comte Mir (978), el comte Borrell (1002), l’abat (1002)...76 I les seves àmplies atribu-cions s’arrodoniren fi nalment amb el darrer pas, el que defi neix el feudalisme: l’establiment d’una relació personal, d’una relació de vassallatge entre els colons i els propietaris de les terres. Una relació que deixava clar qui era el senyor i qui el serf. Aquests nous senyors començaren a reclamar als vassalls la seva exclu-sivitat: l’any 1002, per exemple, l’abat de Sant Cugat imposà a una família que li havia cedit les terres, «que no els sigui lícit

[73] P. Bonnassie, Del esclavismo al feudalismo en Europa Occidental, Barcelona 1993, p. 13-75.[74] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 202, vol. I, p. 169.[75] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 173, vol. I, p. 144-148.[76] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 131, vol. I, p. 106-107, doc. 372, 373, vol. II, p. 18-22.

«Que cap comte, pontífex ni jutge públic, en relació als seus béns, tingui potestat per veure causes, ni pugui obligar ni exer-cir plets, ni perseguir els seus homes, ni per homicidi, ni per incendi, ni rapte, ni per qual-sevol altre afer». Amb aquests mots copiats al foli quart, vers, del Cartulari de Sant Cugat, l’emperador Lotari promulgava l’apropiació per part del mo-nestir de l’administració de jus-tícia en les seves terres. (Font: Arxiu de la Corona d’Aragó).

43Josep Campmany

reconèixer cap altre senyor d’aquestes terres excepte l’abat del monestir», és a dir, quedaren subjectes a un únic senyor, l’abat. El mateix es feia constar en un document del mateix any pel qual els hereus del guerrer Recosind donaren a Sant Cugat part del seu domini. Així, a fi nals del segle X, com una teranyina, els grans potentats, propietaris dels dominis, anaren transformant el seu domini purament econòmic en un domini més absolut, més total.Tot plegat conduí a una reconversió dels contractes de conreu. Vegem-ne algun exemple: l’any 1002, quan Recosind cedí a Sant Cugat totes les seves propietats (probablement es tracta de la devolució dels atributs de govern del gran domini d’Almafar), demanà a l’abat que es respectessin els drets dels seus «precaris» (és a dir, dels pagesos que ell havia establert), sense cap altra condició addicional. Igualment, quan el 1033 el bisbe i els canonges establiren a Guillem una terra al terme del Llor i Tapioles (Sant Boi), no imposaren altres condicions que tenir-la ell i els seus successors «pel bisbe», i «conrear-la i fer-hi cases». El 1057, en canvi, un establiment de l’abat de Sant Cugat a Oderan i Tudiscla d’unes terres «per portar-les al conreu» indica que, a més de pagar la tasca, ni ell ni la seva descendència no podien reconèixer cap altre senyor que l’abat, «ni fer-hi cap feu». La paraula «feu», doncs, es lliga amb l’explotació de la terra. El canvi és obvi el 1094, quan Mir Bardina (un terratinent que el 1058 havia heretat un «feu sota batllia de Sant Cugat i del senyor abat»), sotsestableix un mas «en feu» al pagès Mir Bernat perquè el menés.77 En conclusió: el que inicialment era un exercici contractual econòmic –l’establiment de colons pagesos dins d’un gran domini–esdevingué un contracte de vassallatge feudal, fruit d’una lenta evolució iniciada a fi nals del segle X i culminada al segle XI. La pagesia, doncs, que en el món antic era classe assalariada, però lliure, s’anà convertint en vassalls, «homes propis» dels senyors, cosa que implicava uns lligams de fi delitat personal desconeguts fi ns llavors. En aquest context, pràcticament cadascun dels grans dominis procedents de les antigues vil·les romanes va acabar concretant-se en un senyoriu de tipus feudal, en una jurisdicció, en una quadra medieval. La geografi a medieval, doncs, és una geografi a molt esquarterada, amb nivells jurisdiccionals superposats, cadascun d’ells sota diferents senyors.78

Les quadres senyorials existents a Gavà estaven geogràfi cament incloses dins del terme d’Eramprunyà, però no necessàriament sotmeses al governador del castell, ja que en molts casos, els seus termes eren molt més antics i arrelats que el del castell. Aquesta juxtaposició entre castell i quadres va provocar que sovintegessin les bregues i els enfrontaments (judicials o armats) entre els senyors del castell i els de les diferents jurisdiccions, per diferències sobre quin dels senyors tenia més dret a quedar-se uns o altres impostos o càrregues sobre els colons escampats pel territori.

[77] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 754, vol. II, p. 413-414.[78] J. Campmany, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», Gavà mil anys, p. 39.

Marges de pedra seca al Mont-ras, sota les Agulles. Tot i

que aquests marges es van fer majoritàriament al segle XIX,

ja a l’any 1000 es documenten contractes de complantació per portar a conreu i plantar vinya

en trossos de muntanya fi ns aleshores incultes.

(Foto: J. Campmany) .

Pagesos medievals fent la ma-tança del porc. (Font: Tapís de

la creació. Tresor de la Cate-dral de Girona).


PARAULA DE COMTE

Torre comtal de Gavà29 d’abril de l’any 1011

45Josep Campmany

La seva muller, Ermessenda, dormia encara. Però ell, perdut el son, s’havia llevat, i mirava per la fi nestra. Al davant s’estenia un dels seus dominis més preuats: Gavà. El domini, que originalment ja era força ric, havia estat augmentat i engrandit, tant a la muntanya, amb les terres robades al bosc, com a migdia, a la banda del Tascal, amb les terres guanyades al mar, on els pantans retrocedien a força de braços dels seus colons.

Ramon Borrell era a Gavà per un afer important: havia d’escripturar la donació al monestir de Sant Cugat de l’herència del seu oncle Mir. Malgrat que els seus pares, Borrell i Letgarda, l’havien fet ja efectiva quaranta-cinc anys enrere, els monjos ha-vien perdut les escriptures originals, i calia refer-les. Cada cop sovintejaven més les topades amb els senyors veïns, i els convenia que el comte els garantís les propietats per escrit. Ara era un bon moment per fer-ho: els guerrers havien deixat d’importunar després de l’èpica expedició a Còrdova, que tantes baixes havia causat, entre elles la del governador d’Eramprunyà, Guillem de Sant Martí. També l’abat del monestir havia mort de les ferides rebudes, i el comte era, interinament, el màxim protector del monestir. Per això convenia enllestir l’afer ràpid.

La primera llum del matí acompanyava el despertar d’aquell poblet. De les cabanes que voltaven la torre començava a pujar remor de vida. A ponent, el toc de la campana del monestir de Castelldefels indicava l’hora prima. Els monjos començaven el dia, i aviat els tindria aquí. Aquest pensament el va espavilar. Va oblidar el paisatge i va començar a donar ordres per enllestir la recepció de les diferents comitives.

El primer d’arribar fou Guillem de Castellvell, un jovenet que havia brillat als camps de batalla cordovesos. Era el nebot del difunt Guillem de Sant Martí, i la vídua, Adelaida, l’havia enviat com a representant. Això li va recordar que havia de buscar un bon marit per a Dispòsia, fi lla òrfena d’Adelaida. Potser fora bo un marit lligat a la casa vescomtal, Mir Geribert per exemple, el solter d’or d’aquella època. Ho consultaria a la seva muller, Ermessenda. La buscà... i no la trobà. Havia sortit. L’haurien d’esperar per a la fi rma de l’escriptura... Després del de Castellvell, arribaren els tres jutges que havien de donar testimoni fi del de la confi rmació de la donació: el nou bisbe de Barcelona, Deusdedit (l’anterior, Aeci, també havia mort durant l’expedició a Còrdo-va); el bisbe d’Urgell, Ermengol; i el jutge de palau, Guifré. Els darrers d’arribar foren Seniofred, cap dels benedictins de Castelldefels, i Bonhome, l’escrivà del monestir. Ja hi eren tots... excepte Ermessenda. On era?

Ermessenda, Ermessenda de Carcassona... Feia deu anys que s’hi havia casat. Altiva i intel·ligent, havia vingut expressament a Gavà per resoldre l’afer de la delimitació de les terres de Sant Cugat. No era cap intromissió: en el moment del casament, ella havia rebut com a dot, a més dels comtats de Girona i Osona, molts castells arreu del país, entre els quals Eramprunyà. Si ell signaria com a protector de Sant Cugat, Ermessenda ho faria en qualitat de senyora d’Eramprunyà. L’entesa doncs, era se-gura. Quan entrà a la sala, venia acompanyada d’un dels pagesos del llogarret. Era un d’aquests pagesos nets, polits, grassos, que tot i viure de la terra tenien un fort ascendent sobre les seves comunitats. Ajudaven els jutges en els litigis, donaven fe de les termenals dels camps, posaven pau en cas de batusses... Prohoms, els anomenava


Ermessenda. Ben mirat, eren els aliats naturals de la casa comtal, ja que només ella els podia protegir dels excessos dels governadors.

L’acte començà. L’escrivà va llegir l’escriptura que portava mig preparada: «En nom de Déu i del nostre salvador Jesucrist, jo, Ramon, comte i marquès per la gràcia de Déu, junt amb la meva muller, Ermessenda, comtessa per la gràcia de Déu, donem a Déu i a Sant Cugat, màrtir per Crist, el monestir del qual és al Vallès, al lloc d’Octavià, distant vuit milles de Barcelona, tot el nostre alou, que és...» i aquí el monjo comença-va a detallar les possessions que el seu oncle Mir havia llegat al monestir, i que els seus pares Borrell i Letgarda ja havien atorgat: tot el lloc de Castelldefels, on s’havia fundat l’església de Santa Maria, i diverses terres al lloc de Vall de Cans, prop de Sant Climent, a Gavà, a la Sentiu, al Sitjar, a la vall Voltorera... tot delimitat pel castell d’Eramprunyà, el puig Ventós, Sales i el Montbaig, el mar, el Garraf, i l’Heura, que era una cova de pastors plantada en un dels contraforts del Garraf... Aquí s’acabava l’escriptura. Els presents es van mirar sense dir res. Guillem de Castellvell callava, resignat, ja que encara que l’escriptura impediria que els governadors del castell d’Eramprunyà s’ingerissin a les terres baixes, Ermessenda així ho havia ordenat. Els dos bisbes i el jutge callaven també, ja que la redacció era impecable, des del punt de vista tècnic i jurídic.

Però llavors Ermessenda va aixecar-se i va parlar. Va dir que sabia que els monjos tenien dret a totes aquelles terres, ja que així ho havia disposat la pietat del difunt comte Mir, però que ella, com a comtessa i senyora del castell, no podia deixar a la mercè dels monjos la gent de Gavà i Castelldefels, especialment ara que el monestir havia aconseguit de Roma la immunitat total, és a dir, que ni els tribunals ni la milícia del comte no eren competents per jutjar o castigar els excessos dels monjos. Per això demanava que, juntament amb l’escriptura de confi rmació de les propietats, s’afegís un paràgraf on es fessin constar també els drets dels habitants d’aquells llocs. I, en dir això, la seva mirada còmplice va trobar-se amb la del prohom de Gavà, que romania en un racó de la sala.

Les paraules d’Ermessenda van fer explotar de ràbia fra Seniofred. De cap manera ho consentiria! Les terres, i les cases, horts, arbres, pastures, estanys, roques i pedres, tot això, detallat, pertanyia al monestir, i els habitants d’aquests llocs no hi tenien cap dret, a benefi ciar-se del que no era seu! Exigia, per tant, que aquesta llista de coses fi gurés a l’escriptura. Ermessenda es va mostrar infl exible: ni llista de propietats ni romanços. Si no s’incloïa un paràgraf amb els drets de la gent, ella no fi rmava, i els governadors del castell podrien reclamar, algun dia, Castelldefels i totes les seves propietats...

El jutge i els bisbes van intervenir i van posar pau. Després d’hores i hores de dis-cussió, el comte va haver d’imposar la seva autoritat sobre els monjos. La solució, salomònica, va ser afegir tota la llista de propietats i coses que reclamava el monjo, d’una banda, i d’altra afegir el paràgraf suggerit per Ermessenda. Aquest fou l’acord, i aquell 29 d’abril de 1011, any quinzè del rei Robert, per primera vegada, els homes i dones de Gavà i Castelldefels veieren reconeguts per escrit els seus drets comunitaris sobre les terres dels voltants.

47Josep Campmany

Els més antics drets comunalsSobre el paper, en la ratlla del canvi de mil·lenni, els tinents que havien caigut sota les noves formes de servitud o colonat eren persones lliures. A més, com a persones integrades en comunitats de veïns, gaudien d’una sèrie de drets comunals, que podien ser exercits lliurement, i que en teoria estaven garantits pel mateix comte de Barcelona. Aquests drets comunals eren bàsicament quatre: utilitzar lliurement el bosc, tant per proveir-se de fusta, com dels fruits boscans (nous, bolets, llavors...), pasturar per tots els erms i terrenys comtals del terme, pescar lliurement al mar, ja fos amb vaixells o mitjançant instal·lacions especials (pesqueres) i comerciar per mar, amb tota mena de vaixells.

Aquests quatre drets estan recollits en un preciós document de l’any 1011,79 que de fet és una renovació d’un document del temps del comte Borrell (947-993). Juntament amb això, els comtes fan esment explícit dels drets comunals dels habitants de Gavà i Castelldefels. Reproduïm el text perquè creiem que és important per entendre l’origen d’uns drets que duraran ben bé fi ns a inicis del segle XX: «Afegim i concedim als pobladors que habiten i habitaran arreu dels esmentats alous i predis de l’esmentat Sant, que gaudeixin de pasqües i emprius en totes les nostres marques i propietats. I els cedim la llenya arreu dels nostres erms, muntanyes i boscos i, sense cap impediment, per tal de satisfer les seves necessitats, que els sigui permès, sense cap obstacle ni perjudici, fer pesqueres arreu del mar, i transportar mercaderies mitjançant tota mena de vaixells».

Què signifi caven aquests quatre drets? En primer lloc, que el bestiar dels residents a Gavà i Castelldefels (fossin homes lliures, colons, serfs o esclaus), podia pasturar per tots els terrenys erms d’Eramprunyà. Molt important si tenim en compte l’extensió de terreny semipantanós que s’estenia al Delta, amb pastures molt atractives per als ramats ovins i bovins. En segon lloc, que els veïns tenien dret a treure llenya dels boscos del castell, sempre que fos per cobrir les necessitats pròpies. A títol anecdòtic, aquest dret va ser utilitzat encara l’any 1885 per fi nançar part de la compra del solar de l’edifi ci de la Casa de la Vila, a la cantonada del carrers del Centre i Salvador Lluch.80

Pel que fa a les pesqueres, els drets comunals abastaven i prote-gien no només el dret a pescar peixos, sinó sobretot les angules que pul·lulaven pels estanys del Delta. La captura d’aquests es-pècimens es feia, tal com es fa encara avui a l’Ebre, amb aparells especials que es muntaven i es deixaven estesos durant hores, o fi ns i tot dies: les pesqueres. Aquesta pesca complementava no només la dieta, sinó l’economia d’aquells serfs gavanencs de l’any mil. Finalment, el darrer dels drets convida a imaginar

[79] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 436, vol. II, p. 80-81.[80] Arxiu Municipal de Gavà, Ac-tes del Ple Municipal, sessió del 24/05/1885. Més esments a la tala d’arbres dels boscos dels barons per aconseguir diners per a l’Ajuntament, al Ple del 10/11/1917.

Antic edifi ci de l’Ajuntament de Gavà. Per pagar el solar on

s’aixeca l’edifi ci, l’any 1885, el consistori va utilitzar enca-

ra diners extrets de la venda de llenya del bosc del castell

d’Eramprunyà, en ús d’un dret comunal que es regulà per

escrit ja l’any 1011. (Foto: B. Solina).

Comerciants del segle XI. L’any 1011, els gavanencs van ser

autoritzats a transportar mer-caderies per vaixell sense cap restricció feudal. (Font: Tapís

de la creació. Tresor de la Cate-dral de Girona).


que els avantpassats, vers l’any 1000, comerciaven amb els seus vaixells: un comerç de petita volada, de cabotatge, costa a costa, que es desenvolupava entre els ports cristians i els musulmans, tot aprofi tant l’oportunitat oberta per la treva signada l’any 940, que garantia la llibertat de comerç entre els territoris dels comtes de Barcelona i llurs veïns musulmans. S’intercanviaven tant productes agrícoles, metalls i tal volta fusta o conserves de peix, que venien del nord, per orfebreria, espècies, vestits, teixits (seda, cotó), brocats, catifes o vànoves que venien del ric sud. Els comtes eren els primers interessats a promoure aquest comerç: al capdavall, ells s’enduien una bona llesca dels benefi cis comercials, a través dels preceptius impostos.

D’altra banda, hem parlat de la torre comtal de Gavà, i aquí cal que expliquem quina era aquesta fortifi cació medieval i on era situada. L’any 1789, els gavanencs explicaven que, al poble, «se dice por tradición que antiguamente havía un castillo o torre que se nombrava de los Barones, del que únicamente existen sus cimientos».81 La localització d’aquesta torre, fi ns ara, havia estat un misteri.82 Però gràcies a l’exhumació de documents que havien format part de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, com ara alguns capbreus –conjunts de declaracions de propietat dels vassalls gavanencs–, podem avui aclarir defi nitivament el misteri. Així, per exemple, al capbreu fet pel notari Josep Maria Òdena els anys 1817-1819,83 a la declaració del pagès Pau Idrach, s’esmenten quatre cases,84 aixecades en una parcel·la que «és de pertinència de aquell tros de terra en lo qual hi havia un Casalot y una torre dita la dels Barons de Gavà». Altres declaracions d’altres anys delimiten encara més aquesta localització: al cap-breu del notari Antoni Seriol, l’any 1598, aquestes cases les de-clara Joan Mirambell, carreter, i limiten al sud «part amb la plaça pública i part amb l’era de la torre dels Barons».85 I al capbreu fet pel notari Onofre Personada, l’any 1632,86 les casetes eren propietat de Sebastià Preses, Pere Comes, Antoni Espinós i na Pujola, i limitaven al sud amb «l’era de la torre dels Barons». Al mateix capbreu, Guillem Manent, declara una casa,87 que limita al sud «ab los quadrells de la torre». I Antic Estaper declara una altra casa que limita a ponent amb l’honor els Barons.88 Per tant, l’actual illa de cases delimitada pels carrers de Sant Pere, Recto-ria, Generalitat i Cap de Creus contenia el conjunt d’edifi cacions i fortifi cacions conegut com Castell i Torre de Gavà. Aquests terrenys eren a tocar de l’església de Sant Pere, cosa lògica si pensem en què església i torre tenien l’origen, i probablement s’alçaven, sobre les restes de la casa principal de la vil·la romana.

Amb l’ajuda d’altres declaracions podem aproximar-nos una mica més al seu aspecte: Climent Bagols declara l’any 1632 la parcel·la ocupada per les cases d’en Cuyàs,89 i especifi ca que a

[81] J. Codina, J. Moran, M. Renom, El Baix Llobregat el 1789, Barcelona 1992, p. 152.[82] J. Soler-Vidal, «La masia de cal senyor Lluch», La Sentiu, núm. 7 (1984) p. 17, va suggerir que estava situat al peu de la muntanya de la Roca, però avui podem afi rmar que aquesta idea va ser fruit d’una confu-sió amb la Casa de la Roca, una altra de les torres medievals gavanenques desaparegudes.[83] Arxiu Municipal de Castellde-fels, arxiu històric, caixa 11.[84] Cases que avui porten els números 31, 33, 35 i 37 del carrer de Sant Pere.[85] Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, llibre 13/A-127 (ar-xiu de Josep Campmany, fons Dolors Sanahuja).[86] Antic Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, capbreu de 1632, f. 67, 99, 150, 167 i 247.[87] Casa al xamfrà entre els carrers de Sant Pere, núm. 46 i 44, i Sant Nicasi, núm 1 –els darrers desapa-reguts.[88] Actuals números 23 a 25 del Cap de Creus.[89] Actuals números 1 a 21 del carrer del Cap de Creus.

Carrer del Comte d’Urgell. Aquest carrer ressegueix aproximadament l’antic camí del Portal Roig, el primer carrer del Gavà. La vista està encarada al número 35 del ca-rrer del Cap de Creus. Aproxi-madament al mateix lloc que la porta hi havia el Portal Roig, la porta d’entrada a la casa o torre de Gavà. (Foto: J. Campmany).

49Josep Campmany

l’oest limita amb el «trull dels barons», molí d’oli d’ús comu-nitari per a tots els gavanencs. D’altra banda, a l’excavació de la parcel·la que fa xamfrà entre els carrers de la Generalitat i Rectoria,90 van aparèixer un ingent nombre de sitges medievals, sobre un espai que en època romana estava ocupat per recipients d’emmagatzematge de vi. Això indica que aquesta zona, just entre la Torre de Gavà i l’església de Sant Pere, era usada com a celler.91 En aquest sentit, val la pena remarcar que aquests espais plens de sitges –foveas en llatí– han originat el nom ca-talà Boada,92 amb què precisament es coneixia la fi nca que ara ocupen l’escola de les monges i els pisos del Congrés. L’espai de la Torre estava murallat,93 i s’hi entrava per un portal, ja que en els mateixos capbreus antics hom fa reiterades referències al «camí del portal roig», senyal que devia estar obrat amb pedra vermella de Bruguers.94 Aquest camí del Portal Roig és l’actual carrer del Comte d’Urgell.95 I just a l’exterior del portal, a banda i banda, hi havia la ferreria,96 i la carnisseria,97 uns altres dels serveis locals en mans dels senyors.

Dos darrers document ens confi rmen aquesta aproximació: un és l’estima de Gavà, valoració de la senyoria realitzada l’any 1485. Per fer-la, els inspectors «son anats personalment a la dita Casa, loch e quadra de Gavà», i expliquen que allí han «vist e regonegut per nosaltres a ull» totes les propietats, inclosos «lo seller ab la vaxella e la carneceria de la dita quadra e hun moli de fer oli».98 I l’altre és la descripció sumària feta l’any 1447, en ocasió d’un acord de compra-venda de la «casa del dit lloch de Gavà», amb tots els «cups arreus e forniments fets així per vins vermells com blancs, com altra manera de fer vins; en los quals forniments entenc e declar ésser compresa la premsa de vi grech qui vui en la dita Casa és» i a més «tota ferramenta de cavar, llaurar e cultivar; un parell de bous ab tots llurs arreus e forniments, banchs, taules, cadires, posts de llits, màrfegues, e més un parell de matalassos e un travesser, los millors de la Casa, a més de dues coytines e un paelló, e més matalassos de llit de campanya ab llurs travessers».99

[90] Actuals carrer de la Generalitat, número 22, i Rectoria, número 2.[91] J. J. Esteban, conferència feta al Museu de Gavà el 25 de maig de 2003.[92] J. Balari, Orígenes históricos de Cataluña, p. 135-136.[93] Ja ho diu D. Sanahuja, «El terri-tori d’Eramprunyà entre els segles X-XVI», Rubricatum, 3 (2002) p. 38.[94] El portal encarava l’actual carrer del Comte d’Urgell, prop de l’actual número 35 del carrer del Cap de Creus.[95] J. Campmany, «Gavà en el segle XVI. Mutació senyorial i aformació comunal», dins Materials del Baix Llobregat, núm. 7 (2001) p. 81.[96] A la banda de muntanya, els ba-rons van establir l’any 1588 a Ramon Barrufet, «una casa i ferreria amb el pati, l’hort i el portal». Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, llibre 13/A-127 (arxiu de Josep Campmany, fons Dolors Sanahuja).[97] A la banda de migdia, els barons van establir Joan Verneda, nunci de la baronia, el 14 de desembre de 1588, en un pati amb construcions derruïdes denominat «carnisseria nova». Des-prés d’en Verneda, les parcel·les van passar als Dentó. Aquesta fi nca termena-va, a ponent, amb «la casa dels Ba-rons», mitjançant una via pública, l’actual carrer del Cap de Creus. Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, carpeta 25, plec 36 (arxiu J. Campmany, fons Josep Soler i Vidal, fi txa 1/1/63).[98] Antic arxiu de la Baronia d’Eram-prunyà, document 136, f. 35 i 39.[99] Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, caixa II, plec 27. Part d’aquest document fou transcrit i publicat per Josep Soler i Vidal, «His-tòria. Les masies», dins Itineraris per la història i la natura de Gavà, Gavà 1989, p. 58-59.

Capbreu de Gavà, de l’any 1587, confessió de Jaume Es-teve Ros. Aquest pagès diu als barons que té unes cases que

termenaven amb el camí «que va a la vostra torre» (Font:

Antic Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, ara al fons Foxà

de l’Arxiu de l’Arquebisbat de Tarragona).


ELS PLANS D’ERMESSENDA

Castell d’Eramprunyà, GavàAny 1022 aproximadament...

51Josep Campmany

Ermessenda va donar una última ullada al castell, al seu castell d’Eramprunyà. Feia vint-i-dos anys que n’era la senyora, per donació del seu marit difunt, Ramon Borrell, amb motiu del casament. Al seu costat, el governador, Mir Geribert, caminava silen-ciós. Rumiava el missatge que la comtessa li havia vingut a comunicar personalment: «Demà» -li havia dit, «el castell d’Eramprunyà deixarà de ser meu, i passarà a ser del comte d’Urgell. I tu te li posaràs a disposició, i el serviràs fi delment com fi ns ara m’has servit a mi».

Ermessenda va mirar cap a la plana. Des de la torre principal es veia clarament la muntanya de Montjuïc, la calmosa desembocadura del Llobregat, i al fons, mig ama-gada rere les muralles, la ciutat de Barcelona. Demà seria un dia important...

Mir Geribert la va mirar amb ulls interrogants, sense dir res. Era clar que esperava més explicacions. Ermessenda va decidir donar-les.

«Nebot meu, des que ara fa deu anys et vaig triar com a marit de Dispòsia, la fi lla òrfena de Guillem de Sant Martí i Adelaida, m’has servit bé i fi delment. Durant cinc anys vas mantenir-te discretament al meu servei, sense demanar cap càrrec ni cap honor, al marge de bregues i disputes de brivalls. Després, i gràcies a la teva alta ascendència, a la mort del meu marit et vaig poder nomenar, ara fa cinc anys, sense problemes, governador d’Eramprunyà, en substitució del vell Edelmar.

«Durant aquests darrers cinc anys has controlat bé la frontera. Has fet prosperar aquestes terres. Has reforçat les torres i les muralles del castell. Has conservat els camins que travessen el Garraf cap a la frontera d’Espanya. Tots aquests anys t’he guiat i protegit. Doncs bé, ara és hora que alcis el vol per tu mateix.

«Jo ja sóc vella. El meu fi ll ha arribat a la majoria d’edat, i reclama amb insistència que deixi la regència, i amb ella els principals castells que tinc a la frontera. Eramprunyà n’és un, i demà l’hi tornaré.

«Però desconfi o del meu fi ll. És massa jove, i no acaba d’adonar-se del seu poder real. No acaba de copsar que ser comte de Barcelona és una cosa molt especial, que té un poder que va més enllà de l’estricta frontera del seu comtat. Ell ha de ser com el seu pare, el meu marit: marquès, que vol dir príncep de totes les terres entre els Pirineus i Espanya. S’ha d’adonar que ell està per sobre dels altres comtes catalans: per sobre del d’Empúries, del de Rosselló, del de Cerdanya... i també per sobre del d’Urgell.

«Per això els meus consellers han aconseguit pactar que, aquests castells que demà deixaré al meu fi ll, no se’ls quedarà per al seu gaudi personal, sinó que els usarà amb altes fi nalitats polítiques. De fet, els farà servir de penyora per tal d’aconseguir l’homenatge de fi delitat i el vassallatge del comte d’Urgell, el teu cosí.

«Demà tu aniràs a Barcelona, i seràs els meus ulls i els meus llavis. Comprovaràs que tot es fa tal com està pactat. Demà, els comtats de Barcelona i d’Urgell quedaran lligats per sempre més amb uns llaços tan ferms, que mai més ningú no els podrà trencar. I es farà realitat el somni del meu marit, el seu pare: el naixement d’un principat independent entre els Pirineus i Espanya.

«Hem hagut de treballar de valent, els meus consellers i jo, per trobar la fórmula


justa, equilibrada, d’aquest pacte. I hem inventat tot un cerimonial, que anomenem jurament d’homenatge, que esperem que serveixi per segellar i representar allò que certifi caran les actes i els pergamins.

«De primer, el meu nebot, comte d’Urgell, s’agenollarà davant del meu fi ll i li prometrà fi delitat eterna. Després, com a premi, el meu fi ll s’alçarà i li donarà el domini i la propietat d’una sèrie de castells, entre ells Eramprunyà. I encara hi afegirà alguns dels homes més valuosos del comtat, tu entre ells. A partir de demà, tu et deuràs al comte d’Urgell, que serà també senyor d’Eramprunyà».

Mir Geribert havia absorbit totes aquestes informacions amb els ulls desorbitats. Els esquemes se li trencaven. Que Ermessenda era enèrgica, ja ho sabia. Ho ha-via comprovat cada cop que li havia demanat consell sobre com portar els afers a Eramprunyà. El que mai hauria gosat ni imaginar és que la fortalesa d’Ermessenda anava més enllà dels seus dominis, i fi ns del seus comtats. Ermessenda tenia una visió que anava sempre més enllà de les coses tangibles. Més enllà del present, de les limitacions de l’espai i el temps actuals. En ben poques paraules, la comtessa li havia esbossat ni més ni menys que un pla magistral per crear un nou país, un nou principat. Sense emperadors ni papes, i sense necessitat de guerres ni matances, només amb enginy.

Cap al vespre, la comtessa marxà d’Eramprunyà. El pont llevadís se li obrí per darrera vegada. Mir, des dels merlets, l’observava. Ella ni tan sols es va girar per acomiadar-se. Probablement ja anava meditant sobre la següent jugada...

I, efectivament, la jornada de l’endemà, al palau comtal de Barcelona, va ser magní-fi ca. Hi eren tots els principals barons de la terra. Els comtes d’Urgell i Barcelona, els seus vescomtes, els comdors, membres del Consell Comtal i governadors dels castells com ell, i els vasvassors, encarregats de la guàrdia dels castells. I una gernació de bisbes, abats, canonges i capellans. Tots van ser testimonis d’aquella cerimònia. Una cerimònia en què, per primer cop a Europa, dos senyors feudals pronunciaven en veu alta la paraula «jurament d’homenatge». El primer cop que es feia patent que una nova època estava naixent. Una època en què les antigues formes legals de l’imperi, tretes de polsosos manuals escrits en un llatí que ja ningú parlava, queien en desús. Una època en què els documents començaven a omplir-se de paraules normals, en la llengua del poble, en l’idioma dels trobadors.

Mir Geribert va viure intensament aquest moment. Quan, juntament amb d’altres comdors, es va agenollar davant del nou senyor, el comte Ermengol d’Urgell, tenia la sensació de ser el protagonista d’un canvi històric monumental. Sentia que tot es-tava gairebé per fer, i la frontera l’esperava amb aires nous i idees noves. Si la terra necessitava prínceps, ell volia tenir-hi alguna cosa a dir...

53Josep Campmany

Els senyors -i les senyores- d’EramprunyàLa fundació del castell es va fer a iniciativa comtal, en el marc d’una operació d’invasió de les terres al sud del Llobregat que els comtes Guifré-Borrell i Sunyer van portar a terme entre els anys 898 i 942. També foren de titularitat del comte altres cas-tells importants de la zona, com ara els d’Olèrdola i Cervelló. El primer senyor conegut d’Eramprunyà és el comte Sunyer, gràcies a un document de l’any 988 en què el seu fi ll indica que té el castell «per dret (de successió) dels seus pares».100 Mort Sunyer, Eramprunyà passà a mans del seu fi ll, el comte Mir. Mir va efectuar la cessió de diversos dels dominis que integraven el terme al monestir de Sant Cugat del Vallès, i va vendre una quarta part del delme de les esglésies d’Eramprunyà.101 Per tant, és en època d’aquest comte (947-966) quan cal datar l’organització eclesiàstica del terme, i la fundació del monestir de Castelldefels.

Mir va morir l’any 966, i aleshores Eramprunyà passà al seu germà Borrell, que va fer-lo servir com a moneda de canvi en diversos negocis. Així, l’any 988, el permutà amb la seva segona muller, Aimeruds, a canvi d’una vila als Pirineus. Aquesta dona-ció quedà confi rmada pel testament de Borrell, de l’any 993.102 En morir la comtessa, el castell va anar a parar al seu fi ll, Ramon Borrell, que, abans de l’any 1001, el va cedir com a dot, entre d’altres béns, a la seva muller Ermessenda de Carcassona.103

El domini d’Ermessenda sobre Eramprunyà s’allargà durant el govern del marit Ramon Borrell i del fi ll Berenguer Ramon I, fi ns que l’any 1022, enmig d’una crisi institucional provocada per l’enfrontament entre mare i fi ll, la vella comtessa cedí Erampru-nyà al fi ll, que va poder disposar del castell i el seu terme.104

Un cop obtinguda la titularitat d’Eramprunyà, Berenguer Ramon I l’utilitzà, junt amb altres béns, en un acte extraordinàriament signifi catiu: a fi nals de 1022 el comte d’Urgell, fi ns llavors in-dependent, es va fer vassall del comte de Barcelona.105 D’aquest acte naixia ni més ni menys que l’ordenament feudal que va fer possible la creació del gran estat català medieval, basat en la submissió feudal de tots els comtes catalans al de Barcelona. Aquest acte ha estat estudiat pel professor de Cambridge Adam J. Kosto, que l’ha qualifi cat de colpidor, ja que el document que el relata és el primer de tot Europa que parla d’homenatge, l’acte de jurament de vassallatge feudal per excel·lència.106

Doncs bé, en aquest document tan important en el conjunt de la història medieval europea, a canvi del vassallatge del comte d’Urgell, el de Barcelona li cedia, en feu, una sèrie de propietats (com ara la Torre de Gavà), diners, castells (el castell d’Erampru-nyà) i personal militar de confi ança (com ara Mir Geribert).

[100] Eduard Junyent, Diplomatari de la Catedral de Vic: segles IX-X. Vic, 1980-1987, Publicacions del Patronat d’Estudis Osonencs, Pub. de l’Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals de Vic, doc. 537, vol. 4, p. 458. [101] Arxiu de la Catedral de Barcelo-na, Libri Antiquitati, IV, núm. 148.[102] P. de Marca, Marca Hispanica sive limes Hispanicus, Paris, 1688, ap. CXLI.[103] S. Sobrequés, Els grans comtes de Barcelona, Barcelona 1985 (4ª edició), p. 22.[104] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Pergamins Berenguer Ramon I, núm. 46..[105] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Pergamins Berenguer Ramon I, extrainventari, 2001.[106] Adam J. Kosto, Making and keeping agreements in medieval Ca-talonia. Power, order, and the written word, 1000-1200, Cambridge, Regne Unit, 2001, p. 64-73.

La comtessa Ermessenda de Carcassona va ser senyora

d’Eramprunyà aproximada-ment entre els anys 1000 i 1022.

A la foto, l’estàtua que decora el seu sepulcre a la catedral de

Girona (Foto: J. Campmany).


Ara bé, l’existència d’uns senyors al castell, i per tant el fet que tots els habitants d’Eramprunyà estaven obligats a complir certs deures militars, com ara fer guaites, participar en la milícia senyorial, o cooperar en les obres de reparació del castell, i que tots pertanyien a una única parròquia eclesiàstica, la de Sant Pere i Sant Miquel,107 no ens ha de fer perdre de vista que l’actual terme de Gavà, i en general l’antic terme d’Eramprunyà, era una teranyina de jurisdiccions, de senyories de diversa índole, les unes depenents de propietaris eclesiàstics, les altres de propietaris laics, i encara unes terceres en mans de vassalls que les tenien en feu dels senyors d’Eramprunyà, o dels comtes mateixos, a banda de la batllia de Gavà, propietat plena del mateix comte.

En la documentació medieval apareixen una sèrie de famílies que tenien la titularitat de les senyories escampades pel terme de Gavà. Els anirem veient, al llarg d’aquest llibre: els jutges Ramon Guitard i Ponç Bonfi ll Marc, petits nobles com els Bleda, els Horta, els Santa Oliva o els Cunit, etc. Entre aquests, tingueren importància especial els Santa Oliva, i els seus suc-cessors, els Terrassa i els Centelles, que tenien encomanada la castlania d’Eramprunyà. L’origen d’aquest càrrec, la castlania, és simple: Mir Geribert i els seu antecessor Galí senyorejaven, a més d’Eramprunyà, molts dels castells del Penedès. No podien, per tant, controlar-los personalment tots, vigilar que els pagesos complissin escrupolosament les prestacions que se’ls imposaven i, a més, participar, al costat del comte –o enfront del comte– en els esdeveniments que s’anaven produint en l’àmbit nacional: revoltes, expedicions, negocis, assemblees de magnats... Per això, ja l’any 963, en època del governador Galí, trobem al seu costat un tal Isimbert, signant junt amb el comte Mir com a testimonis de la venda d’un castell del Penedès al governador de Cervelló, el castell veí.108 Aquest Isimbert és avantpassat del Ramon Isim-bert de Santa Oliva que ja es documenta l’any 1058, en època de Mir Geribert, exercint d’encarregat, o castlà, d’Eramprunyà. Tots els castells de Catalunya tenien castlà, i de fet s’especula que d’aquest nom ve el nom «català» i «Catalunya» –la terra dels castlans–. Els Santa Oliva han estat molt ben estudiats per

[107] Doble nom per a una parrò-quia amb dues esglésies principals, Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d’Eramprunyà[108] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 65, vol. I, p. 56-57.

«Ipsam dominicaturam comi-talem que est infra terminos castri Erapruniani» Amb aquestes paraules es refereix a Gavà (el domini comtal que era dins del terme del castell d’Eramprunyà) el document que recull la primera cerimònia d’homenatge a Europa (Font: Arxiu de la Corona d’Aragó, pergamí 2001 de Ramon Beren-guer I)

El castellot de Garraf, al costat de l’autopista C-32, formava part dels dominis d’Eramprunyà. Va ser subinfeu-dat als Sitges, castlans també del castell del mateix nom. Per aquest motiu les terres del Garraf acabaren formant part del terme municipal de Sitges.(Foto: J. Campmany).

55Josep Campmany

Vicente Medina i Dolors Sanahuja.109 A l’ombra dels senyors, els Santa Oliva prosperaren, i un d’ells arribà a ser castlà del castell de Santa Oliva –d’aquí el nom familiar– i un altre, abat de Sant Cugat. A Eramprunyà, a canvi de prestar el servei de castlà, van rebre en feu el domini de la Sentiu, i una part dels ingressos i drets que el senyor cobrava dels vassalls.

Fora de Gavà, en altres jurisdiccions d’Eramprunyà, es van con-solidar nissagues semblants. Els Tició, per exemple, obtingueren la castlania de Castelldefels, l’any 1178.110 A Viladecans, la fa-mília Bardina fou castlana de la Torre d’Almafar, succeïda pels Alamany, els Marcús i els Burgués. A Sant Boi, la pobla Arlovina estava en mans del levita Arloví, el seu fi ll Arnau Arloví,111 i els seus descendents, i Benviure era de la família dels Papiol, des d’aproximadament el segle XI –i potser abans– fi ns ben entrat el segle XV. Els Papiol, senyors de Benviure, estigueren també en possessió del castell del mateix nom, al Baix Llobregat, i d’una altra torre situada al Penedès. El terme de Benviure va quedar migpartit l’any 1048, quan el seu propietari n’hagué d’empenyo-rar la meitat al comte, la part sud, per ser més exactes. El comte establí, en aquesta nova dominicatura, els Fonollar. Amb dominis al Penedès, un dels seus membres arribà a ser secretari del rei Jaume II.112 A Campdàsens i Garraf, des del 1154 es consolidà la nissaga dels Sitges, castlans alhora d’aquella ciutat del Garraf.113

Totes aquestes nissagues no vivien separades les unes de les altres; sovint es reunien en actes d’una certa solemnitat o trans-cendència. Així, per exemple, al testament de Mir Geribert hi signen Amat Guitard, germà del jutge Ramon, senyor de la Casa del Sitjar, i Arnau Arloví, fi ll de l’Arloví probable fundador de la Pobla Arlovina de Sant Boi.114 A la renovació de l’encomanament de la castlania d’Eramprunyà fet per Guillem de Sant Martí a Pere de Santa Oliva, l’any 1143, hi signen Arnau de Bleda, senyor de la Roca, Ponç de Papiol, senyor de Benviure, i Berenguer i Pere de Fonollar, senyors del Fonollar.115 Al testament de Nèvia, germana de Pere de Santa Oliva, l’any 1156, hi signen Guillem de Sant Martí, Berenguer de Bleda, Geral Alamany –de la torre d’Almafar– i Bernat Marcús.116 I, a la solemne cessió de l’església de Sant Vicenç de Garraf al prevere Joan perquè hi fundés un monestir sota la regla de Sant Agustí, feta amb diversos docu-ments dels anys 1159 i 1172,117 veiem, al costat de les signatures del senyor d’Eramprunyà, Guillem de Sant Martí, la seva muller i el seu fi ll, les de Bernat Ermengol i Pere de Sitges –castlans del castellet de Campdàsens–, Ramon de Jafre, Pere de Santa Oliva, i Ponç de Fonollar. Aquestes elits d’Eramprunyà, sovint enfrontades, però ben relacionades entre elles, eren les que constituïen ni més ni menys que l’estament feudal, el braç dels nobles i cavallers del terme.

[109] V. Medina, El castillo de Aram-prunyá y su término en la historia. Begas, Begues 1982, p. 68-84. D. Sanahuja, «Els Santa Oliva, castlans d’Eramprunyà (segles XI-XIII)», dins Anuario de Estudios Medievales, núm. 22 (1992), p. 23-43.[110] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 1117, vol. III, p. 270-271.[111] Arnau Arloví està molt rela-cionat amb Mir Geribert, que el va fer castlà de la torre de Miralpeix, a Sitges. Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 549, f. 209-210 i Libri Antiquitati, IV, doc. 369, f. 157, doc. 378, f. 160 i doc. 379, f. 161.[112] Els Fonollar han estat estudiats per Àngels Parés, «Els Fonollar, una família del Baix Llobregat», Materials del Baix Llobregat, núm. 8 (2992), p. 103-111.[113] Per a un estudi detallat de les jurisdiccions de Campdàsens, Garraf i Jafre, vegeu J. Campmany, «Cam-pdàsens, Garraf i Jafre. Els confi ns occidentals del terme d’Eramprunyà de l’alta edat mitjana al segle XV», dins III Trobada d’Estudiosos del Garraf, Barcelona 2000, p. 196.[114] Arxiu de la Catedral de Barce-lona, Libri Antiquitati, vol. IV, f.161, doc. 379. Publicat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprun-yà, apèndix I, p. 147-152.[115] X. Pérez, Diplomatari de la car-toixa de Montalegre, doc. 106. Arxiu de la Corona d’Aragó, Fons de Mon-talegre, pergamí 633. Publicat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyà, apèndix IV, p. 155-156.[116] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 1009, vol. 3, p. 181-182.[117] J. Alturo, L’Antic arxiu de Santa Anna de Barcelona, del 942 al 1200, Barcelona 1985, docs. 329, 366, 393 i 432.


LA FI DE MIR GERIBERTEl Calamot12 de juny de 1059

57Josep Campmany

El dia era gris, crepuscular, cobert de núvols interminables. Plovia a bots i ba-rrals. La cortina d’aigua amb prou feines deixava entreveure les fi gures grises que s’agombolaven als peus del Calamot, al mig de la carretera. A un costat, uns soldats, coberts de fang i amb els capots xops d’aigua, intentaven inútilment encendre una foguera sota un ràfec de roca, on algunes dones s’intentaven resguardar de la pluja. Els homes, amb les mullades capes cobrint les cotes, i les caputxes abaixades fi ns al nas, romanien quiets, muntats sobre cavalls d’orelles baixes. Tenien l’ànim tan trist com el dia. Esperaven.

Una remor creixent els indicà que l’espera s’acabava. Qui esperaven destacava, sota la pluja, amb la seva cabellera esbullada i la gran barba negra al descobert. La feble llum del dia amb prou feines feia brillar la seva cota de malles. L’acompanyaven els principals caps de brot de la contrada, generals d’un exèrcit derrotat abans de partir: Ramon Isimbert, castlà d’Eramprunyà; Bernat Guadall, senyor de Campdàsens; Ramon Ponç, senyor de Benviure; Ramon Guitart, senyor del Sitjar; Guillem Mir, senyor del Llor... i, amb ells, unes poques desenes d’infants, els seus vassalls.

Quan els dos grups es trobaren, una breu ullada de Mir va ser sufi cient per adonar-se de la magnitud de la tragèdia: ni el bisbe Guislabert, ni el vescomte Bernat Udalard havien enviat ningú de més enllà del Llobregat. No se sentien compromesos amb aquella aventura; la darrera aventura.

Just abans de donar el senyal de partida, Mir va adreçar-se als congregats: «Abans d’emprendre aquesta expedició en servei del senyor comte de Barcelona, amb l’objectiu de conquerir el castell de Móra, us he d’advertir que som pocs, i que el futur és incert. Potser voldreu retirar-vos amb els vostres amics, i fer testament, per si la mort us esdevé en el camí. Feu-ho ara, als peus del Calamot, el Castell Mot dels antics. Més endavant serà massa tard». Alguns, pocs, li van fer cas.

Després d’aquest recés, l’escassa tropa va partir, camí enllà, vers la calçada del Pe-nedès. D’allí sortirien als exposats camps de Tarragona, cavalcarien sense esperança sota els baluards sarraïns de Siurana i Prades i, si els depassaven, s’enfondirien en una de les petites valls que l’Ebre obria al llarg del curs, i atacarien la fortifi cada vila de Móra, per ordre del comte... fi ns al fi nal...

Mir encapçalava la darrera cavalcada. Ho sabia, malgrat que als seixanta anys encara se sentia fort com un ós i retenia l’experiència de mil batalles, el coneixement del terreny i l’astúcia llegendària. Sabia que caminava cap a una mort segura. Tanmateix, hi anava, ja que aquest era el més bell destí d’un cavaller: l’atac sense esperança, la glòria sense testimoni, tot en compliment de la paraula donada, fi ns i tot sabent que aquella gesta no es cantaria...

Encara no feia ni tres mesos que havia deixat resolts els seus afers. S’havia doblegat al comte de Barcelona, davant la defecció de tots els seus amics i parents poderosos. Recordava com si fos avui la darrera visita de la gran Ermessenda, a Eramprunyà, feia prop de quaranta anys. I els canvis successius de comtes a qui se suposava que servia: l’arrogància d’Ermengol d’Urgell, a qui va tenir segrestat a Eramprunyà després d’un desaire; la soledat de Berenguer Ramon, dominat per les dones; la ineptitud de Sanç, el babau... Recordava també el seu enriquiment, a l’època de l’abdicació de Sanç. Des


del seu palau d’Olèrdola, Mir s’havia sentit amo de mig món. Amb els seus oncles, el bisbe i el vescomte, dominava la meitat de Barcelona. I des d’aquella ciutat fi ns a la frontera s’hi podia anar sense deixar de petjar els seus honors: el castell del Port, a Montjuïc, Eramprunyà, Olèrdola, Subirats, Lavit, Sant Martí Sarroca, Ribes, Sitges... Tot el Penedès li pertanyia, i era tractat i reconegut com el príncep de la frontera...

Però havia anat massa lluny. Malgrat les aliances que congrià, el vell Ramon Berenguer havia estat un os massa dur per a ell. Ni tan sols a Eramprunyà mateix, Mir havia aconseguit treure’s de sobre el domini del comte. Gavà, al bell mig del seu territori, havia estat -i seguia sent- una autèntica espina clavada al cor de les seves terres...

Ara tot quedava enrere. Mentre cavalcava en terra estranya, d’amagat, recordava les baralles amb el monestir de Sant Cugat: primer pels estanys i erms de Calders, propietat de la seva primera muller, Dispòsia de Sant Martí. Després les terres de Santa Oliva, del seu oncle Adalbert... Tots els plets, perduts: allà on ell demanava judici de Déu, els monjos presentaven testimonis, i allà on ell presentava testimonis, els monjos exhibien vells pergamins. El comte sempre els donava la raó. Ui, el comte! S’havia enfadat molt, amb l’atac a Gavà. Formalment havia estat el seu fi ll Bernat, però ell l’havia instigat: calia acabar amb aquell domini comtal, com fos. I envià els seus cavallers, una nit, des del castell, per assolar-lo. Malauradament, aquell grapat de pagesos va resistir, i es van queixar al comte. Com també s’havien queixat els pagesos del Vallès, i del Llobregat... I el comte, fi nalment, va aplegar prou forces per vèncer-lo. Però hi tornà, bregà anys i anys per construir un patrimoni, uns cops al costat del bisbe i del vescomte, d’altres en solitari... Però fi nalment el temps havia pogut més que ell. Feia només tres mesos, havia fi rmat la pau amb el comte. Va ser un bon conveni, al que van arribar. Un pacte aparentment sense vencedors ni vençuts, ja que calia mantenir les formes. Com aquella vegada, quan era jove, i els comtes d’Urgell i Barcelona havien signat un conveni de vassallatge mutu... que de fet representava la fi de la independència de l’Urgell, i el naixement del nou principat barceloní. Doncs ell, igual. Sota l’aparença d’un conveni, s’amagava la rendició. No a qualsevol preu, és clar... Almenys, per als seus fi lls, havia aconseguit deixar-los la senyoria d’uns quants castells, com Eramprunyà... Perquè, en aquest punt, el comte hagué de cedir: allò que fi ns aquell moment havia estat públic -Eramprunyà- havia esdevingut senyoriu de la família Sant Martí. A canvi d’abandonar la resistència... i a canvi d’emprendre aquesta cavalcada impossible, aquest suïcidi segur.

L’expedició va acabar en sec, abans ni tan sols de veure les muralles de Móra. Després de vuit mesos d’amagar-se per coves i afraus, de cavalcar només de nit, per por de ser descoberts, els van atrapar els exèrcits de Tortosa, prop de la ciutat. Els que van poder escapar van explicar els darrers moments de la batalla. Les llances trencades, els cavalls esventrats, les cotes foradades, la sang i la pols que ho cobrien tot... Allí caigueren valents com Berenguer Guadall, o Bernat Mir, el fi ll de Mir... I ell, Mir Ge-ribert, el darrer a morir, clivellat per les fl etxes, encara aixecava amb braó l’espasa de dues mans, mentre la resta fugia. Era el 25 de febrer de l’any 1060. L’any de la fi de Mir Geribert.

59Josep Campmany

[118] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, IV, doc. 148.[119] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 137, vol. I, p. 114-115.[120] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 136, vol. I, p. 113-114.[121] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, IV, doc. 148.[122] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 365 i 368, vol. II, p. 12, 13 i 15.[123] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, III, doc. 298.[124] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Perg. Ramon Beren-guer I, extrainventari, 2001.

Mir Geribert, senyor terribleDurant més de cent anys, els titulars del castell d’Eramprunyà foren els comtes de Barcelona, les seves mullers, o el seu vassall el comte d’Urgell, Ermengol II. Aquest darrer va morir l’any 1038, i el castell tornà a la casa de Barcelona, aleshores enca-pçalada per Ramon Berenguer I, que governà fi ns a l’any 1068. És a dir, entre els anys 950 i 1050, la titularitat d’Eramprunyà es repartí entre vuit dignitats comtals: Mir, Borrell, Aimeruds, Ramon Borrell, Ermessenda, Berenguer Ramon I de Barcelona, Ermengol II d’Urgell, i Ramon Berenguer I de Barcelona.

Però durant tots aquests anys, els comtes no exercien el govern directe del castell, sinó que aquest estava encomanat a delegats o encarregats (vicaris) seus. En coneixem alguns, d’aquests vicaris:

El primer conegut va ser Galí de Sant Martí, vicari des d’aproximadament l’any 950 fi ns al 980. Tot i que cap docu-ment explicita directament que aquest important magnat que va colonitzar la zona de Sant Martí Sarroca fos el governador del castell en nom del comte, hi ha indicis i circumstàncies que ho fan pensar. Així, per exemple, sabem que abans de l’any 966 va comprar al comte Mir una quarta part del delme –l’impost religiós– de les parròquies d’Eramprunyà i Sant Boi.118 També sabem que abans de l’any 980 va adquirir a Savilo el domini de la Sentiu.119 I, fi nalment, sabem que el seu testament va ser jurat a l’església de Sant Miquel d’Eramprunyà, l’any 976.120

A Galí, mort l’any 980, el succeí Guillem de Sant Martí, el seu fi ll, fi ns aproximadament l’any 1010. Com a fi ll de Galí, Guillem està documentat cedint a la catedral de Barcelona, l’any 994, el quart del delme d’Eramprunyà i Sant Boi que el seu pare havia comprat.121 També se’l documenta com a propietari d’una sèrie de terres a Sant Boi, comprades pel seu pare al comte.122

Després de Guillem de Sant Martí, l’any 1015, trobem el primer governador del castell documentat com a tal. Es tracta d’Eldemar, que s’anomena vicari d’Eramprunyà en una compravenda de terres al Penedès.123

Finalment, cap a l’any 1022 ja era vicari o governador d’Eramprunyà el gendre de Guillem de Sant Martí, Mir Geribert. Per això apareix ja a l’acte de l’any 1022, pel qual el comte d’Urgell es fa vassall del de Barcelona, com un dels militars que el segon va cedir al primer.124

Mir Geribert governà Eramprunyà des de l’any 1022, o una mica abans, fi ns a l’any 1060, quan morí en la seva darrera expedició contra els musulmans de Móra d’Ebre.

Entre els anys 950 i 1060, doncs, els vicaris o governadors d’Eramprunyà foren un total de quatre, i tots –excepte possi-

La probable masmorra a la torre mestra d’Eramprunyà en

què, segons la llegenda, Mir Geribert va tenir tancat el com-

te d’Urgell fi ns que va pagar, com a rescat, l’edifi cació del

castell. (Foto: A. Gibert).


blement Eldemar– de la mateixa família, els Sant Martí. El cas és que, tant pel que fa al control real del territori, com de la permanència en el càrrec, els vicaris van anar considerant aquest càrrec com una funció de propietat familiar, que de fet traspass-aven de pares a fi lls mitjançant herència, sense intervenció de cap mena del comte, que en principi era qui els havia nomenat.

És precisament aquesta privatització de funcions públiques, a més de la subjecció personal de la pagesia que conreava les terres del terme, la que provocà un canvi social de gran magnitud: la supressió de l’antic ordre polític heretat del baix imperi romà, i l’aparició del nou ordre feudal.

Centrem-nos en el personatge de Mir Geribert, que com hem dit estigué a càrrec del castell d’Eramprunyà des d’almenys l’any 1022 fi ns al 1060, és a dir, aproximadament uns quaranta anys.

En el transcurs d’aquestes quatre dècades, les transformacions socials lentament iniciades a fi nals de l’imperi romà, com ara l’apropiació de funcions públiques, la desaparició de l’esclavitud, o la subjugació personal dels colons lliures al propietari, amb la instauració de la servitud de la terra, van culminar mitjançant una violenta explosió, que va donar pas al món feudal. Mir Ge-ribert, vicari del comte a Eramprunyà, va ser un dels principals protagonistes d’aquest esclat violent, i personifi ca a casa nostra aquest autèntic canvi d’època.

Mir Geribert començà a governar el terme d’Eramprunyà com a delegat, com a funcionari públic. Va veure desfi lar diversos senyors: Ermessenda, Berenguer Ramon I, Ermengol II d’Urgell, Ramon Berenguer de Barcelona... El cas és que, cap a l’any 1040, junt amb altres senyors de castells, s’enfrontà als comtes de Barcelona, tot encapçalant una revolta dels barons que fi nal-ment comportà la implantació del feudalisme i la desaparició del vell ordre imperial que Carlemany havia instaurat a Catalunya. Mir va morir l’any 1060, després d’haver-se reconciliat amb els comtes, però a canvi de la seva pacifi cació va obtenir per als seus descendents la senyoria total i absoluta de diversos castells, entre ells Eramprunyà. L’única condició era que havia de reconèixer-se vassall del comte, i ell i els seus fi lls li havien de fer jurament d’homenatge i fi delitat als comtes barcelonins, a cada successió.

Mir Geribert és el màxim exponent, a les nostres terres, dels feréstecs cavallers altmedievals que, mitjançant la força i la Signatura autògrafa de Mir

Geribert. Com a membre de la família comtal (el seu avi era el comte Sunyer) Mir va ser educat en l’art de l’escriptura i sabia fi rmar. (Font: Arxiu de la Corona d’Aragó, pergamí de Sant Benet del Bages, 268).

El comte Berenguer Ramon I el vell, al centre, amb la seva esposa Almodis, a l’esquerra, al palau comtal de Barcelo-na. Aquest comte, nebot de Mir Geribert, va ser qui li va plantar cara i qui va pactar amb ell la pau a canvi de con-cedir-li en feu el castell i terme d’Eramprunyà, i d’altres. (Font: Arxiu de la Corona d’Aragó, Llibre major dels feus).

61Josep Campmany

violència, imposaren el feudalisme enfront de monarques dèbils i pagesos indefensos. El cas d’Eramprunyà és especialment sig-nifi catiu, perquè cal tenir present que el domini del bel·licós Mir coexistia amb la batllia i territori de Gavà, illa de llibertat dins d’Eramprunyà, propietat particular del comte de Barcelona.

La revolta de Mir Geribert ha estat molt ben estudiada i co-mentada per historiadors de primera línia des de l’època de la Renaixença.125 A ell se l’ha qualifi cat, potser en excés, de rude, violent i agressiu. El cas és que les terres del comte a Gavà, que abastava l’actual nucli urbà, van patir les seves violències. Un document d’aproximadament l’any 1058 descriu com el seu fi ll Bernat, envoltat dels cavallers de la seva escorta, hi van realitzar un assalt, cap a l’any 1050, en el transcurs del qual van fer malbé propietats,126 van intimidar els pagesos i van imposar un clima de terror tan extrem que va fer possible la creació de nous impostos i prestacions personals: els mals usos.

El domini de Gavà, aquesta propietat particular del comte –que formava part de les franqueses del Llobregat que s’esmenten en documents de l’època–, era una espina clavada al cor dels dominis de Mir, la causa estructural que provocà l’atac als pa-gesos desprevinguts. Perquè aquests, escudats sens dubte en els drets ancestrals i la protecció del comte, es negaven a satisfer les exigències que Mir Geribert els volia imposar des del seu niu d’àligues d’Eramprunyà.

Els soldats de Mir s’enfrontaren als del comte en altres indrets: al Vallès, al Penedès... perquè Mir no era únicament el vicari o governador del comte a Eramprunyà, sinó també al castell d’Olèrdola, amb un terme immens, que abastava les actuals comarques del Garraf i l’Alt Penedès. Mir tenia també, com a patrimoni familiar, els castells de Sant Martí Sarroca, Subirats, Lavit, Piera... La frontera sud del comtat de Barcelona estava sota el seu control: els camins, les duanes, les guarnicions militars de gairebé cada castell i torre... Per això no és estrany que la revolta de Mir Geribert acabés amb un pacte extraordinàriament bene-fi ciós per a ell i la seva família. A canvi de la fi delitat al comte –que tenia un valor relatiu– ell i els seus passaven a ser titulars, legalment, del senyoriu sobre tots aquests castells. Eramprunyà havia deixat de ser públic, i esdevenia un senyoriu feudal.

Coneixem els darrers moments de Mir Geribert gràcies a dos extraordinaris documents, dos testaments, de dos dels morts en aquella expedició. Un és el testament de Berenguer Guadall, que descriu l’objectiu de l’expedició i com, tot just abans d’emprendre el camí cap a terra enemiga, als peus del Castell Mot (que hem interpretat literàriament com el Calamot), alguns dels membres de la companyia van fer testament.127 L’altre és el testament del mateix Mir Geribert, que informa de la data de la seva mort i la del fi ll Bernat, i indica que van sucumbir als sarraïns de Tortosa.128

[125] Sobre la personalitat i l’actuació de Mir Geribert, i el seu enfrontament amb el comte, vegeu per exemple Francesc Ca-rreras Candi, «Lo Montjuich de Barcelona», dins les Memòries de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vol. 8 (1908) p. 329-366; Ramon d’Abadal, Dels visigots als catalans, Barcelona 1970, vol. 2, p. 234-235; Santiago Sobrequés, Els grans comtes de Barcelona, Barcelona 1961, p. 40-46; Ramon Planes, Mir Geribert, príncep d’Olèrdola, Barcelona 1970; Pierre Bonnassie, Cata-lunya mil anys enrera, Barcelona 1981, vol. 2, p. 86-92, 96-98 i 100-104. El profesor de la Uni-versitat Autònoma de Barcelona, José Enrique Ruíz Doménech, «La primera estructura feudal», a la revista Quaderni Catanensi di Studi classici e medievali, núm. 8 (1982) p. 339-352, ha realitzat una extraordinària aportació que aprofundeix en els trets psicolò-gics i la importancia estructural de Mir Geribert en l’eclosió del feudalisme a casa nostra.[126] Cal matisar la hipòtesi de Montserrat Pagès, Art Romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Barcelona 1992, p. 247, que interpreta que el fi ll de Mir Geri-bert, en aquesta cavalcada, atacà el castell d’Eramprunyà. El més probable és que el fi ll de Mir i els seus cavallers, des del castell, ataquessin la fèrtil plana deltaica, i especialment les dominicatures que el comte tenia a Gavà, Vila-decans i Sant Boi.[127] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, perg. Ramon Beren-guer I, núm. 256.[128] Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, IV, f. 161, doc. 379.


UN DIVORCI DE FAMOSOS

Castell d’Eramprunyà, GavàAny 1135

63Josep Campmany

A primera vista, Beatriu de Montcada podia semblar una nena rica i mal criada. La seva cabellera daurada, sense cap embull, que queia onejant sobre els vestits de seda, les seves formes refi nades, la pell banca i neta... Tenia trenta anys, però n’aparentava molts menys. A les festes de palau, sempre se la veia al mig dels nois joves, fl irtejant com si tingués divuit anys, i no conegués les responsabilitats de portar una casa...

De fet, Beatriu era rica, molt rica; era la pubilla més rica de Catalunya. Els seus do-minis abastaven els castells de Montcada, Vacarisses, Muntanyola i Castellar, terres a Gallifa, Rellinars, Alella, Tiana, Badalona, Sant Andreu del Palomar, Vilapicina, Sant Iscle de les Feixes, Cerdanyola i Reixac, i un palau a Barcelona. Era molt rica, sí, però de tota aquesta riquesa no en podia tocar ni un borrall.

De ben petita -només tenia dotze anys- l’havien casada amb el senescal Guillem Ramon, un home que li doblava l’edat, vell i seriós ja als vint-i-cinc anys, sempre absorbit pels afers d’estat. El senescal era el millor servidor del comte de Barcelona. L’any 1129 havia participat ja en una expedició contra el comte d’Empúries. Guillem Ramon passava llargues temporades fora de casa, en missions que el comte li encomanava.

L’any 1134 la dèria ja havia passat de mida: el comte havia volgut comprovar si realment l’ascetisme i la virtut d’aquesta nova orde militar dels Templers, que tant de moda s’havia posat a tota la cristiandat, eren tan certes com es proclamava. Per això havia ordenat al senescal que convisqués durant tot un any amb els templers al castell fronterer de Granyena, per veure de primera mà què feien i com vivien i quina era la seva dedicació a la guerra i a l’oració. Tot un any lluny de casa, i sense explicacions, ja que la missió era secreta.

I després, el senescal havia desaparegut del país, perdent-se per les terres d’Aragó. Beatriu sabia del seu marit només pels joglars, que ara explicaven que s’havia unit a les tropes del rei aragonès Alfons el bataller, en un intent inútil d’atacar la ciutat de Fraga. Deien les cançons que, malgrat la derrota, el rei Alfons l’havia acollit amb gratitud i que, estimulat pel seu coratge, s’havia compromès a atorgar la seva néta i hereva, Peronella, com a muller del comte català Ramon Berenguer IV. Tot això ho deien els joglars, però ella, Beatriu, no en sabia directament res. Ella era només la muller d’un agent especial del comte. Res més. Feia anys li havia donat tres hereus, Guillem, Ramon i Berenguer, i des d’aleshores ja no l’havia tornada a tocar...

Ella desitjava viure l’amor, aquell amor que cantaven els joglars, que recorria totes les corts de la cristiandat. Volia el seu Lancelot, que la rescatés d’aquell Artús absent i estrany. I és que, de Lancelots, no li’n faltaven: era de molt bon veure, i contínua-ment estava voltada de jovencells que la festejaven. Els uns li dedicaven poesies ardents, els altres la convidaven a festes, uns tercers es limitaven a mirar-la amb ulls de desig... Entre tots ells, s’havia fi xat, feia un any, en el jovenet Guillem de Sant Martí. Ella gairebé li doblava l’edat, el guanyava en experiència i en coneixement, i en les arts de seducció.

Va ser fàcil atreure’l. Primer a les festes, i després al llit. Fins que aquella aventura s’havia convertit en una autèntica obsessió... Seria allò l’amor que cantaven els joglars?


Guillem de Sant Martí no era un baliga-balaga. Era de molt bona família: els Sant Martí eren senyors de mig Penedès: Subirats, Olèrdola, Lavit, Eramprunyà... Eren els hereus del llegendari Mir Geribert, però s’havien centrat. Ja no buscaven altre poder que no fos el que el comte els donava. L’avi de Guillem, Arnau de Sant Martí, mal-grat alguna topada, havia acabat sent un fi del servent del comte Berenguer Ramon II, havia format part del seu consell personal, i l’havia ajudat a repoblar i reprendre Tarragona; Arnau havia afegit al patrimoni familiar l’imponent castell de Castellet, sobre el Foix. I el seu pare, Jordà, havia estat un gran senyor a Barcelona, al costat dels vescomtes i els germans Castellvell. Guillem no era un cap verd. Feia un any que el seu pare Jordà havia mort, i ell s’havia fet càrrec de l’herència. Era, doncs, aquell any 1135, tot un senyor.

N’havia parlat amb l’arquebisbe de Tarragona, l’assenyat Oleguer, la persona de més autoritat moral de Catalunya. Aquell sant baró l’havia escoltada atentament... S’havien entrevistat diverses vegades, i fi nalment ell, amb tota l’autoritat de l’església, li havia atorgat el divorci, en absència del marit, i s’havia encarregat de tots els tràmits: «havent escoltat i discutit les raons, i acceptades les proves de les parts, decidim concedir el divorci entre Beatriu i Ramon Guillem». Aquella decisió, beneïda per l’església, li havia costat molts esforços, molta infl uència, però feia pocs dies que l’havia obtingut.

Així doncs, Beatriu, decidida fi nalment, va abandonar el palau dels seus pares. Va deixar els fi lls a càrrec de qui els podia cuidar, va aplegar les seves pertinences, i va marxar per no tornar-hi mai més.

Ara es mirava la distant ciutat des de la cambra principal del castell d’Eramprunyà. El delta del Llobregat s’obria esponerós sota seu, amb les masies alçant-se aquí i allà. El castell era magnífi c. L’arqueria romànica de llevant permetia contemplar el paisatge des del pati. La cambra principal s’havia bastit just a sobre del forn, i romania ben càlida fi ns i tot els dies més freds d’hivern. I, el millor de tot, tenia a Guillem al seu costat; sempre.

Evidentment, el senescal no es prendria bé aquest divorci. Quan tornés d’Aragó pro-bablement reclamaria davant del comte l’herència dels Montcada; però fi ns i tot això estava disposada a perdre, Beatriu.

Al costat de Guillem, refaria la seva vida. Governaria el senyoriu amb ell. Potser fi ns i tot fundarien un monestir, al mig del Garraf, per agrair a Déu aquella segona oportunitat. I tornaria a tenir fi lls, forts i bells, per governar aquelles noves terres...

I així va ser.

65Josep Campmany

El divorci més sonat del segle XIIL’any 1135, un fet inusual sacsejà la cort del príncep català: el divorci del gran senescal, Guillem Ramon, amb Beatriu de Montcada, la pubilla més rica de Catalunya.129

Beatriu havia nascut cap a l’any 1105. De molt joveneta, el seu pare li havia pactat el casament amb el gran senescal, quinze anys més gran que ella. El matrimoni se celebrà cap al 1117. Guillem Ramon, personatge absorbit pels afers de palau, ben poca atenció prestava a la seva muller, fi ns al punt que va abandonar-la tot un any per complir una missió molt especial: ni més ni menys que preparar el casament del comte de Barcelona amb la princesa d’Aragó, cosa que donà lloc a la Corona Catalano-Aragonesa, i al gran salt endavant de la Catalunya medieval. Beatriu, aban-donada però altiva, va posar l’afer en mans de l’arquebisbe de Barcelona, que va decretar la nul·litat del matrimoni.130 Això s’esdevenia l’any 1134. Potser va ser la diferència d’edat, potser la indiferència del marit… o potser tot plegat. El cas és que, un any després, Beatriu es tornà a casar, aquest cop amb Guillem de Sant Martí, senyor d’Eramprunyà i de mig Penedès. En aquells moments turbulents, era un cortesà de palau de disset anys, que havia enamorat una Beatriu que llavors rondava ja els trenta.

Evidentment, el divorci –o les banyes– no va agradar gens al gran senescal, que va demanar la protecció del comte i n’aconseguí una compensació econòmica molt favorable: ell no gaudiria de Beatriu, però es quedava l’herència dels Montcada, que passaria íntegra al fi ll comú tingut amb Beatriu, de qui en seria tutor exclusiu. Els descendents dels senyors d’Eramprunyà, de la fabulosa herència dels Montcada, no en van veure ni un ral. Tot plegat, la història d’un triangle sentimental que originà múltiples cançons, cantades les nits de festa als castells.

Aquest canvi de parella entre membres de tan alta noblesa va impactar profundament la gent de l’època i, una mica de forma semblant al món dels famosos actual i als programes del cor, els joglars i trobadors van fer carnassa amb els protagonistes. Nou- cents anys després, hem conservat un resum medieval d’una d’aquestes cançons. Una cançó que, per evitar represàlies, no esmenta directament els protagonistes –que d’altra banda tothom coneixia– sinó que dissimulava el triangle sentimental, tot convertint la bella pubilla en un astor, i els dos pretendents en dos cavallers amb noms estrafets, però de llinatges inequívocs.131 Diu la cançó:

«El cavaller Mir havia conegut un astor molt bell,132 però li havia estat pres per en Guillem Ramon de Montcada,133 que el tenia tancat al seu castell. Mir, sabent que en Guillem Ramon de Montcada tenia l’astor pres, va enviar uns patges per demanar-li

[129] Seguim fi delment l’estudi de John C. Shideler, Els Montcada: una família de nobles catalans a l’edat mitjana (1000-1230), Barcelona, Edicions 62, 1987, p. 98.[130] G. Aguilera, J. E. Ruíz-Domé-nec, «Un divorci al segle XII», Sa-piens, núm. 18 (abril 2003) p. 30.[131] Seguim la versió que en dóna Miquel Coll i Alentorn, Llegendari, p. 213.[132] L’astor és, sens dubte, Beatriu, i el nostre Guillem de Sant Martí es converteix, en aquesta cançó, en el seu rebesavi Mir Geribert.[133] El gran senescal Guillem Ramon adopta el llinatge del sogre, i és nome-nat Guillem Ramon «de Montcada».

Capitell medieval del claustre de Sant Mateu del Bages que

representa un casament. (Foto: J. Campmany).

Capitell del claustre de Sant Mateu del Bages que representa escenes d’amor cortès: la dama pentinant-se a la seva cambra,

i festejant amb un pretendent. (Foto: J. Campmany).


que l‘hi donés. Però Guillem Ramon de Montcada va respondre que no deixaria anar l’astor per res. En saber-ho Mir, va desafi ar a Guillem Ramon de Montcada, i començaren tots dos a guerrejar. S’esdevingué un dia que Mir va descobrir en un mal pas Guillem Ramon de Montcada,134 i aquí aprofi tà Mir per vèncer Guillem Ramon de Montcada».

Guillem de Sant Martí i Beatriu de Montcada van viure quaranta anys junts de feliç matrimoni, i van tenir un fi ll, de nom Guillem. Tots tres apareixen en documents dels anys 1143, 1159 –data en què funden el monestir de Sant Vicenç de Garraf– i 1172. En aquesta darrera data, l’última vegada en què es documenta Beatriu viva, dóna unes terres al monestir que havien fundat, juntament amb el marit, el fi ll i la jove, Anglesa.135

Beatriu va morir poc després, abans de 1175. El vidu, Guillem de Sant Martí, es va tornar a casar, vell d’uns cinquanta-set anys, amb una enèrgica dama, Guisla de Banyeres, amb qui signa do-cuments els anys 1175, 1177 i 1179. Va tenir temps de conèixer el seu nét, de nom també Guillem.136

L’època en què Beatriu de Montcada va ser senyora d’Eramprunyà coincideix amb la transformació del vell castell. La darrera ba-talla contra els musulmans s’havia produït a la nostra contrada l’any 1115. Des d’aleshores, i fi ns a la guerra civil catalana del segle XV, el castell d’Eramprunyà va deixar de prestar una funció militar. Era el segle XII, l’època de plenitud del sistema feudal. La població pagesa havia augmentat en nombre, cosa que va signifi car també l’enriquiment dels senyors feudals, que s’aprofi taven de l’increment de producció associat a l’augment de braços treballadors. Va ser llavors, en època dels Sant Martí, quan el castell patí una transformació, de la mà del nou estil arquitectònic imperant: el romànic.137

Va ser en aquest moment que el castell d’Eramprunyà passà a ser més un petit palau, una residència senyorial, que no pas una fortifi cació militar.

Així, a cavall dels segles XII i XIII, s’edifi cà una construcció, de planta baixa i pis, que unia les dues torres més allunyades de l’entrada: la torre mestra i la torre de guaita sobre el penya-segat. El pis es destinava a la gran sala noble on el senyor feia els ban-quets i passava els vespres rodejat dels seus vassalls més fi dels, dels joves fi lls de famílies emparentades que s’estaven preparant per esdevenir, algun dia, cavallers. Era la sala on els trobadors cantaven les llegendes sobre Mir Geribert i l’origen del castell, o la cançó de gesta que explicava el desembarcament del comte Ramon Berenguer el gran a la platja d’Eramprunyà i la seva posterior victòria contra els enemics que assetjaven Barcelona. Era també la sala on es decidien les cavalcades i els atacs de la setmana, contra els dominis del comte o els del monestir de

[134] Tal volta aquest «mal pas» va ser l’any d’abandonament a què Gui-llem Ramon sotmeté la seva muller.[135] El fi ll de Guillem i Beatriu, de nom Guillem, es va casar en prime-res núpcies amb Dolça, i en segones núpcies amb Anglesa. Amb aquesta segona muller va tenir un fi ll, de nom també Guillem, que va fer testament l’any 1189. Tenim doncs, a la segona meitat del segle XII, tres personatges –pare, fill i nét– senyors d’Eram-prunyà, amb el mateix nom: Guillem de Sant Martí. [136] J. Campmany, «Beatriu de Mon-tcada després del divorci», Sàpiens, núm. 19 (maig 2003) p. 10.[137] M. Pagès, Art romànic i feuda-lisme al Baix Llobregat, Barcelona 1992, p. 238-271.

A part de molts documents, l’única representació del mític monestir de Sant Vicenç de Garraf és la d’aquest mapa que Nicolau de Credença va pintar l’any 1586. Actualment no se sap quin era l’emplaçament exacte d’aquest monestir, fundat pels senyors d’Eramprunyà (Font: Arxiu Diocesà de Barce-lona. Foto: J. Clemente).

67Josep Campmany

Castelldefels, el lloc on es jutjaven els pagesos rebels, i on se ce-lebraven les noces i els esdeveniments més festius del calendari.

A la planta baixa, hi havia unes arcades perfectament mesurades, perfectament rodones, en comptes d’un mur, innecessari per aquella banda,138 ja que l’edifi cació s’alça al costat del penya-segat. Aquesta porxada s’obria al pati a través d’un únic arc molt més ampli. Pel que fa a les torres, la mestra seguia acollint la masmorra. La torre de guaita de llevant, sobre el forn, s’havia convertit en residència privada del senyor.

A l’exterior d’aquest recinte, l’església de Sant Miquel havia substituït el sostre de fusta per un sostre de volta de canó, de pedra. Per sostenir aquest nou pes, s’havien hagut d’engruixir les parets, revestint les parets originals, per fora, amb nous murs de càrrega.139 A la porta de l’església, orientada a migdia, s’hi va col·locar un arc de plegament, un d’aquells arcs amb forma d’escaleta, tal volta decorat amb escultures.

Al mateix temps, en aquestes obres, s’havia construït un nou mur, que rodejava l’església de Sant Miquel, les tombes escampades al seu voltant, i l’habitacle del capellà.

Cada cop més, el castell deixava de ser un element exclusiva-ment material per esdevenir una imatge del món medieval ideal, segregat en tres ordes o recintes: al capdamunt, els feudals, els privilegiats, els que coronaven la piràmide social. Al mig, els clergues, els que resaven i feien de mitjancers entre el poble i els feudals, i a més tenien la funció de guiar espiritualment tota la societat a través del res i la pregària. I, a la base de la piràmide, el poble pla, els que treballaven i obeïen els altres dos estaments. D’alguna manera, l’estructura del castell d’Eramprunyà en tres recintes: el superior reservat als cavallers, el mitjà a l’església, i l’exterior per al poble, resumia i exemplifi cava perfectament l’ordre social perfecte segons les creences medievals.

[138] Ll. Monreal, M. de Riquer, Els castells medievals de Catalunya, Barcelona, 1958, vol. II, p. 277.[139] M. Blasco, J. Bosch, E. Ver-gara, O. Garcia, «Memòria dels treballs d’excavació arqueològica a dur a terme a l’ermita de Sant Miquel d’Eramprunyà (Gavà), dins el projecte de restauració de l’edifici», dins d’A. Ulla, Projecte de restauració de l’ermita de Sant Miquel d’Eram-prunyà, Gavà 1997, p. 2-3.

Arcades romàniques de llevant del castell d’Eramprunyà, que

corresponen al segle XII, època d’esplendor dels Sant Martí


La porta de la capella de Sant Miquel permet observar el

doble mur erigit el segle XII, per sostenir la volta de canó.

La porta romànica quedava emmarcada per un arc de ple-

gament. (Foto: J. Campmany).

Arrencada de la volta de canó que cobria l’ermita de Sant

Miquel Foto: J. Campmany).


LES DUES MASIES D’ARSENDA


69Josep Campmany

Arsenda va passar a la cambra, on agonitzava el seu pare, el gran Guillem Ramon de Santa Oliva. L’acompanyava en els darrers minuts de la seva vida, al costat dels altres germans, de la seva mare Estefania, de les dignitats d’Eramprunyà... En aquella època no morien mai sols, els grans homes, i el seu pare n’era un: governador del castell de Santa Oliva per Sant Cugat, castlà dels castells d’Eramprunyà i Campdàsens pels Sant Martí, castlà del castell de Berà, prop de Tarragona, senyor de diverses torres i alous al Penedès, a Barcelona, i a altres llocs. Gràcies a aquesta posició, tots els fi lls havien rebut una bona herència, una sèrie de béns que permetien que se situessin sense gaires problemes.

Ella mateixa rebia del seu pare la meitat d’uns alous venuts per Geral Alamany, senyor de la torre d’Almafar, i dos bonics masos, a Eramprunyà: el mas del Calamot, als peus del turó del mateix nom i al costat del torrent Bergelit, i el mas Bruguer, als peus del Puig Ventós. Els masos... Avui en dia, la riquesa d’una persona no es mesurava pel nombre d’esclaus que tenia, com en els temps antics, o pel nombre de castells o vassalls, sinó pel nombre de masos. Un gran invent, això dels masos! El seu avi Ramon Isimbert li havia explicat, quan era una nena i jugava amb ell, que els masos s’havien inventat per treure el màxim rendiment dels pagesos, per aconseguir millorar la producció, i també per tenir-los controlats, separats els uns dels altres.

De vegades aquests pagesos eren honestos. Tal com els pertocava, el masover i la seva família bregava de sol a sol per arrencar els fruits necessaris per viure i pagar els censos, delmes i agrers als senyors.

Però de vegades calia aplicar-los un correctiu. El repartiment de càrregues entre els diversos masos s’havia fet de manera intel·ligent, perquè els pagesos tinguessin just el necessari per viure, sense enriquir-se ni acumular cap tipus d’excedent. Però de vegades algun pagès una mica galtes intentava escatimar alguna part de la collita, o robar alguna de les parts que li pertocaven com a senyora. Comptava llavors amb l’ajuda de la llei, dels costums i dels tribunals del castell.

Hi havia tota una sèrie de garanties per evitar que els pagesos es passessin de llestos. Els seus casaments estaven controlats, no fos cas que enllacessin amb vassalls d’algun altre senyor més poderós, i que amb les disputes de senyoria defraudessin els paga-ments. També estaven controlats els possibles accidents que de vegades causaven: a més d’un pagès se l’havia enganxat cremant el paller «per accident», quan ja havia robat i amagat una bona part de la collita. I també tenia garantit el futur en cas que els pagesos no tinguessin descendència. Aquesta situació era perillosa, perquè mentre no s’aclaria la successió, de vegades les terres del mas quedaven sense conrear, i per tant es perdien els censos, delmes i agrers d’aquella heretat.

Arsenda es malfi ava dels pagesos. Si bé és cert que el predicador de l’església de Sant Miquel els recordava contínuament que eren tan necessaris a ulls de Déu com els cavallers o els clergues, no per això deixava de recordar les històries que l’avi o el pare li explicaven les nits d’hivern, a la vora del foc. Com per exemple l’època en què el comte i els bisbes s’havien aliat amb aquells miserables per controlar els senyors, impedint-los d’atacar els pagesos que estaven al camí ral, o que anaven i venien a


mercat, o que vivien en territoris del comte.

Certament, els pagesos eren uns miserables, però junts podien fer molt de mal, sobretot si algun bisbe revolucionari o algun comte amb aires principescos els feia costat.

Arsenda també sabia quin era el lloc de les dones, en aquella societat. Per això, aviat es casaria amb un cavaller com calia, i aportaria al matrimoni els dos masos cedits pel seu pare. Així ho havia ordenat el seu pare en fer testament, l’any anterior. A més, sabia que podia comptar sempre amb l’ajuda dels seus germans, especialment per controlar a aquells pagesos de mas.

Va tornar a pensar en els seus dos masos. El primer era força extens: abastava des de la serra de Queralt fi ns a les Fontanelles, i de la riera de Font Angles fi ns al mateix Calamot. La riera li passava pel costat, i les terres eren bones per conrear, tot i l’excés d’argila. Amb els segles, aquell mas s’anomenaria Pujols de la Riera, i en les seves terres s’aixecarien, primer, quatre magnífi ques fàbriques de maons -les bòbiles- i encara, centenars d’anys després, tot un barri amb centenars d’habitants.

El segon dels masos que rebia era als contraforts de llevant de l’altiplà de Begues, just al vessant que baixava cap a l’indret de Sant Climent conegut com les Valls. Can Bruguera, com s’anomenaria amb el temps, esdevindria una gran masoveria de mun-tanya, rodejada de boscos, però estratègicament situada al costat del camí ral que menava des de Sant Boi a Vilafranca passant per Begues, Olesa i Avinyonet.

Eren dos bons masos, amb bones terres, els que el seu pare li havia deixat. El seu pare... Ara pronunciava, amb gran difi cultat, les seves darreres paraules, a cau d’orella del seu primogènit. En aquell moment va entrar el seu senyor, Guillem de Sant Martí. Un respectuós silenci envaí la cambra. El senyor, als peus del llit, mirà el seu vassall, moribund. La mirada creuada revelà tota una vida viscuda junts. Bon senyor aquell que té bon servent. Guillem de Sant Martí agafà les mans de Guillem Ramon i s’agenollà al seu costat. Li besà l’anell.

Després d’aquest commovedor gest, el capellà s’acostà al llit, i acostà el cap a la boca del moribund, a temps d’escoltar les seves darreres paraules. Després d’això, Guillem Ramon de Santa Oliva expirà. El capellà li tancà els ulls i li cobrí el cap amb el llençol.

Arsenda ara estava sola. Però no tenia por. L’esperava un casament avantatjós, i tot el sistema social estava de part seva. A més, tenia dos masos...

71Josep Campmany

El naixement dels mals usos i de les masiesLa cavalcada de Bernat Mir, fi ll de Mir Geribert, entorn de l’any 1050, que assolà el terme d’Eramprunyà, marcà un abans i un després en les relacions entre els titulars del castell d’Eramprunyà i els pagesos escampats pel terme. Si fi ns aleshores només se’ls exigien les diverses prestacions militars habituals des de l’època imperial, i el delme eclesiàstic, a partir d’aquell moment es do-cumenten tota una variada gamma de noves prestacions.Així, ja l’any 1067, els nous senyors d’Eramprunyà tenien el dret de manar sobre els habitants del castell, de jutjar-ne els transgressors i castigar-los (poder de ban),140 de quedar-se amb els ingressos d’aquests càstigs, i de percebre fi ances dels que acudien al seu tribunal. Havien privatitzat i s’havien quedat ni més ni menys que amb els tribunals de justícia i els ingressos que se’n derivaven. Aquesta fou una de les renúncies del comte de Barcelona, que només quaranta anys abans, el 1025, havia confi rmat solemnement el dret de tots els homes lliures del comtat a ser jutjats pels tribunals públics, amb totes les garanties. Els antics tribunals públics els vicaris esdevingueren, sense canvis aparents, tribunals privats controlats pels feudals. El pagès que gosés desafi ar al senyor sabia que seria aquest, i no algú inde-pendent, qui el jutjaria i el castigaria amb tot el pes d’una llei interpretada a conveniència.Amb el control de l’aparell judicial, el senyor del castell va tenir les mans lliures per imposar una sèrie de drets, més per violència sobre els que gosaven desobeir-los que a partir d’alguna base legal antiga. A Eramprunyà trobem ja el 1282 el monopoli de la farga, que consistia en l’obligació d’usar només la farga senyorial per reparacions dels estris de metall dels vassalls.141 També hi trobem el dret privatiu del senyor de caçar i d’aprofi tar-se de les troballes fetes al terme del castell,142 així com el monopoli d’escorxar i vendre carn i altres productes o d’hostatjar vianants.A banda d’aquests drets, que tot i ser qüestionats pels vassalls es van mantenir gairebé fi ns al segle XIX, hi havia els mals usos: la intèstia, dret del senyor d’apropiar-se dels béns dels difunts que morien sense testar, que originalment era una de les causas lexiva documentades a Eramprunyà des de 1067,143 i que el 1143 ja s’especifi caven ipsarum viduarum et mansorum lexivorum;

l’eixorquia, dret del senyor a quedar-se amb els béns de les fa-mílies difuntes sense fi lls, documentat a Eramprunyà l’any 1143 amb el nom de exurchiis; la cugúcia, dret del senyor a cobrar una indemnització del vassall la dona del qual fos adúltera, detallat també el 1143 com a cuchuciis; l’arsina, o dret del senyor a cobrar una indemnització del vassall a qui es cremés el mas, detallat el 1143 com arsinis; la ferma d’espoli, o dret del senyor a autoritzar (previ pagament) els matrimonis realitzats entre els seus vassalls, que es coneix a Eramprunyà des del 1067 amb el

[140] Aquest és el signifi cat de les paraules mandamentum i districtum, que apareixen en un conveni entre el senyor del castell i el seu encarregat, el castlà, de l’any 1067, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, pergamí de Ramon Berenguer I núm. 383, pel qual aquests drets queden conferits al castlà d’Eramprunyà.[141] Una farga ja està documentada a Sant Climent l’any 1067. L’any 1282 es parla de dues fargues més, una a Gavà i una altra al Sitjar. La de Gavà estava situada al costat de la torre comtal, com hem vist p. 49, nota 96.[142] Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, Llibre de la Baronia, f. 111 i s. Usos, costums i drets per-tanyents al castlà d’Eramprunyà en temps de Guillem de Terrassa (1272), publicat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyà, apèndix IX, p. 167[143] P. Bonnassie, Catalunya mil anys enrera, vol. II, p. 265.

L’antiguitat de les masies de Gavà es pot comprovar a través

de la tècnica constructiva de les parets. En la imatge, obra en opus spicatum (en espiga)

d’una paret de can Bassoles, a prop del castell d’Eramprunyà



nom de ipsas presentalias et de ipsos aut ipsas qui duxent maritos aut uxores; i fi nalment, la remença, o prohibició dels vassalls pagesos d’abandonar els masos on residien si no era pagant un rescat, que a Eramprunyà no està documentada fi ns al 1337.144

Però a més, a Eramprunyà hi ha documentats dos usos més de caràcter particular: el redelme o gravamen addicional sobre la producció, equivalent a l’onzena part del delme, que servia per pagar les despeses dels que el recaptaven per als senyors, i el lloçol, que originalment era un impost lligat a l’ús d’eines de metall, però que acabà sent una prestació consuetudinària més.145 El lloçol havia estat originàriament cobrat pels ferrers de Gavà i del Sitjar, però al fi nal acabà en mans dels senyors del castell.L’altre dels braços o estaments que caracteritzen l’edifi ci social de l’època feudal són els pagesos i vilatans, que amb el seu tre-ball mantenen als altres privilegiats, eclesiàstics i cavallers. El naixement de la societat feudal va provocar, a casa nostra, una nova manera d’estructurar la pagesia, que ha arrelat tant al nostre país que ha esdevingut el símbol del pairalisme. Estem parlant de les masies, conjunt de casa, família, terres i prestacions a pagar al senyor. El seu origen es produeix al tombant de l’any 1000:146 les darreres investigacions corroboren que hem de cercar l’origen de les masies en el procés d’estructuració territorial a petita escala per afavorir la imposició de noves càrregues senyorials.147

D’entre més de cent documents coneguts relacionats amb Eram-prunyà anteriors a l’any 1100, la paraula «mas» no apareix fi ns a l’any 1058, quan en un document se n’esmenten tres, tots a Sant Climent.148 Es tracta del testament de Bardina, un petit senyor feudal amb les propietats concentrades en aquella parrò-quia. Tenim altres esments a Viladecans, dos anys després,149 i sis masos esmentats l’any 1065 a la part muntanyenca de Sant Boi.150 L’any 1071, apareixen documentats els primers masos de Castelldefels.151 A partir de llavors, els masos són molt freqüents als documents, tot i que, a Gavà, el primer document que en parla és de l’any 1143: els masos de Calamot i Bruguers Ventós.152

L’estudi d’aquests primers esments revela tres coses: la primera és que la paraula «mas» apareix sempre en boca d’un petit senyor feudal, que en posseeix més d’un, senyal que el mas és el maó, la cèl·lula bàsica sobre la que es funda del seu senyoriu. Segon, que gairebé sempre el nom del mas s’identifi ca amb el nom del pagès, senyal que aquest hi fa residència. I, tercer, que l’aparició documental dels masos a Eramprunyà coincideix cronològi-cament amb la creació formal de la senyoria d’Eramprunyà, l’oficialització de la privatització de les antigues funcions públiques castelleres, que foren concedides en feu pel comte de Barcelona a la família de Mir Geribert el dia 2 de juliol de 1058.153 Abans d’aquesta data, només es documenten «cases», o «edifi cis», mai «masos». Ens trobem, doncs, al 1058, amb

[ 1 4 4 ] A r x i u d e l a B a r o n i a d’Eramprunyà, Llibre de la baronia, f. 75v. Transcrit per F. de Bofarull, El cas-tillo y la baronía de Aramprunyà, p. 80.[145] Eramprunyà és el primer lloc de Catalunya on apareix el llòçol, a parer de P. Bonnassie, Catalunya mil anys enrera, vol II, p. 59. L’any 1288, el cobrament d’aquest impost estava arrendat al donzell Galceran de Papiol. [Citat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyà, p. 55]. Pel que fa al redelme, queda especifi cat en documents del 1272 i el 1282.[146]Guy Bois, La revolución del año mil, Ed. Crítica, Barcelona 1991.[147] Thomas N. Bisson, Fiscal ac-counts of Catalonia under the early count-kings (1151-1213), Berkeley-Los Angeles-Londres, University of California Press, 1984, vol. I, p. 32. Mercè Aventín, Vilamajor 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme, Sabadell 1990, p. 68 i 100. Elvis Mallorquí, «El mas com a unitat d’explotació agrària. Repàs dels seus orígens», dins de Quaderns. Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles. Actes del col·loqui de tardor. El mas medieval a Catalunya, núm. 19 98, p. 45-64.[148] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 611, vol. II, p. 276-277.[149] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 624, vol. II, p. 290.[150] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 642, vol. II, p. 309-310.[151] Arxiu de la Catedral de Barcelo-na, Diversorum C (c), carp. 2, núm. 1, publicat per R. Ordeig, «Inventari de les Actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes V. Anys 1101-1125», Revista catalana de teologia, núm. XIII/2 (1988) p. 399.[152] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 673, vol II, p. 335-336.[153] Arxiu de la Corona d’Aragó, Liber feudorum maior, Ed. F. Miquel, doc. 301, vol I, p. 326-327.

73Josep Campmany

la primera aparició, en els documents d’Eramprunyà, d’una paraula nova.La paraula era nova, però el concepte econòmic i social que designava s’havia anat forjant les darreres dècades del segle X. Sense sortir del terme d’Eramprunyà, hi ha deu documents que esmenten transaccions de cases o edifi cis, abans de l’any 1058. Algunes d’elles són signifi catives: el primer és de l’any 974. El 20 de març, Vicenç dóna al monestir de Castelldefels una «casa amb corral i hort amb arbres i terra conreada i erma i vinya», a la Sentiu.154 Dos anys després, Joan dóna al monestir «cases, amb sòls i sostres, i corral, i hort, i la meva terra i la meva vinya», al mateix lloc. Quinze dies després, el monestir rep unes altres «cases amb sòls i sostres, els seus horts i pomeres, i les seves edi-fi cacions» al mateix lloc. I, quatre anys més tard, les donacions es complementen amb la del governador del castell, Galí, d’un «hort amb la casa i les pomeres, i el molí amb la resclosa».155 Doncs bé, a partir de les confrontacions explicitades als documents podem concloure que les quatre edifi cacions, amb els seus horts, terres i molí, eren contigües, i estaven situades exactament a l’indret que avui ocupen les masies denominades el Molí i can Vinyes, a la Sentiu. Així doncs, sembla plausible pensar que, a fi nals del segle X, el monestir de Sant Cugat, a l’hora de plantejar-se la imposició de nous tributs després del desballestament que representà l’atac d’Al-Mansur l’any 985, va racionalitzar les propietats adquirides treballosament els anys anteriors, i va repartir-les i estructurar-les en una sèrie de conglomerats més o menys homogenis, al capda-vant de cadascun dels quals van posar una família, a la qual van carregar amb determinades imposicions fi scals. En concret, les quatre propietats s’acabaren reestructurant i convertint en dos masos. Aquesta acció fi scal, amb els condicionants geogràfi cs, acabaren dispersant un originari poblament en petits agregats (vil·les, vilars, pobles) herència de l’època romana o fundats durant la conquesta franca, fent quallar l’explotació fragmentària del territori i el poblament en masies.

[154] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 103, vol I, p. 84.[155]Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 137, vol I, p. 114-115.

Ca n’Amat des del coll de can Bori. Com mostra la fotografi a, alguns masos van néixer enmig

dels boscos, per colonitzar petites valls. Aquest mas, al

costat de la font del Ferro, ja s’esmenta al segle XIII amb

el nom de mas del coll d’Arla. Posteriorment va ser el mas

d’en Gili Tou i can Ros de les Canals. Els Amat van adquirir-

lo per matrimoni amb la pubilla dels Ros, l’any 1672. (Foto: J.

Campmany).

Les masies havien de ser auto-sufi cients. Cadascuna tenia, per

exemple, el corresponent forn de coure pa. A la foto, el forn

de can Bonet, antic mas Torres, al vessant de les Ferreres de-nominat la Tordera. (Foto: J.

Campmany).


GUILLEM EL MALVAT

Un mas a les Ferreres, GavàAny 1160, aproximadament...

75Josep Campmany

Avui ens costa d’imaginar que la nit a Gavà, fa anys, era completament fosca. Les llums de Barcelona, que avui ens embolcallen i lliguen a la metròpoli, ens fan creure que Gavà era un simple apèndix de la ciutat. Res més lluny de la veritat.

Hi va haver un temps, fa molts anys, en què la nit de Gavà era la mateixa que la de les Guilleries, la del Solsonès, o la de Terra Alta. Un temps en què Gavà era, per als cors i les ments dels nostres avantpassats, molt lluny de Barcelona. Tan lluny, que ni la justícia ni la protecció del comte hi arribaven. Una època en què aquesta era terra de feudals, de senyors furiosos i dominants que abassegaven els pagesos de forma atroç. Un temps d’impunitat per als poderosos, que podien robar, assaltar, cremar, atacar, sense por a cap represàlia... perquè el comte era lluny, massa lluny. Els pagesos d’Eramprunyà estaven sols i indefensos.

Aquestes eren també les sensacions que sentia Maria del Pla, paralitzada pel terror, mentre s’amagava ajupida dins d’una cofurna dissimulada rere la xemeneia del seu mas, tot abraçant el seu fi ll Arnauet.

Maria havia quedat vídua feia anys, però maldava per tirar endavant. Tenia la sort de viure a les terres del comte, a Gavà. El seu domini era benigne, comparat amb les malvestats que es deia que cometien els senyors del voltant. Les arbitrarietats estaven a l’ordre del dia, i fi ns i tot al robatori li havien posat nom: la quèstia. Cada cop que el senyor del castell necessitava diners, fi xava una quantitat per mas, arbitràriament, i enviava els seus homes a cobrar-la... En canvi, ella, igual que els seus amics i compatri-cis de Gavà, estaven lliures d’aquestes amenaces. O això havia cregut fi ns aleshores...

Mentre Maria rumiava tot això, uns soldats van irrompre a la sala, després de trencar la porta principal. Havien arrambat amb totes les gallines del corral, i s’havien endut els dos porcs que engreixava. Què més volien? Què buscaven allà dins? Els sentia regirar els llits, tirar a terra taula i bancs, baixar al rebost i sortir-ne amb les mans buides, entre crits i renecs...

En aquell moment, el capità els va cridar, i els soldats sortiren precipitadament. Un soroll de crits i renills s’acostava a la masia. Probablement era el batlle, Tició, amb alguns dels veïns de Gavà, que venien a ajudar la pobre Maria. Va sortir de l’amagatall i va mirar per la fi nestra. Els assaltants havien format darrera del capità. El va reconèixer: era aquell malànima de Guillem de Riells, el company de borratxeres de l’hereu del castell, Guillem de Sant Martí. Ara rebria un bon adreçament. Tició, si és que era ell qui s’acostava, no era dels que deixaven la feina a mitges...

Efectivament, al cap de pocs minuts Tició va fer acte de presència, rodejat d’alguns pagesos de Gavà, la majoria a peu. De la banda dels assaltants ningú es va moure.

-Vosaltres! -va cridar Tició- Amb quina autoritat goseu molestar l’honor que Arnau de Pla i la seva mare tenen en terres del comte? Què els heu fet? Què voleu? Us parlo en nom del comte. Us commino a respondre!

Guillem de Riells i els seus van rebre l’admonició amb grans riallades de menys-preu.


I qui ets tu, capità ronyós d’una tropa d’arreplegats, per dir-nos què podem i què no podem fer? Nosaltres som els homes de Guillem de Sant Martí, el senyor d’Eramprunyà i de totes aquestes terres. I fem el que ens dóna la gana!

-En nom del comte, deposeu les armes! -va tronar Tició de nou.

Vine a buscar-les tu mateix si ets home! -li respongué el de Riells- et repto a un combat singular, gamarús, a veure qui dels dos té raó!

Tició no era dels que es deixaven punxar gaire abans d’afegir-se a una brega. Enfu-rismat, saltà del cavall i va avançar, amb l’espasa desembeinada, cap al de Riells

-Ets un gos, i moriràs com un gos!- deia Tició.

-Un gos? -deia el de Riells- Més aviat un escorpí: compte que punxo! -i tot dient això, va disparar la llança, apuntant al cos de Tició.

Tició, que ho va veure, va tenir el temps just per saltar i girar-se, en un intent deses-perat d’evitar l’envestida. No va poder per poc: la llança el va ferir al muscle. El dolor li va fer doblegar el genoll, i va caure a terra, enmig d’un núvol de pols.

-Ha, ha, ha! Mira qui s’arrossega per terra com un gosset, ara! -cridava el de Riells. -Nois, anem, que avui ja hem fet prou feina. Ja veureu com riurem quan li ho expli-quem als Sant Martí!

Guillem de Riells va fer mitja volta, i va marxar, seguit dels seus soldats. Encara reia quan la comitiva va desaparèixer pel revolt del camí que menava a Eramprunyà...

Maria va sortir corrents de la casa per auxiliar en Tició. Per sort, la ferida no era greu. Però aquella humiliació, rebuda davant dels principals caps de família de Gavà, no li havia fet cap bé. Maria va treure aigua i uns draps, amb els quals va embenar la ras-cada tan bé com va saber. Un cop embenat, Tició va voler muntar ell mateix a cavall. Després de prendre nota de tot el que els homes del castell havien robat a Maria de Pla, va girar-se cap a la fortalesa encimbellada a la roca, i hi va aixecar el puny.

-Guillem de Sant Martí, fi ll de mala mare! Et juro que aquesta me la pagaràs. Portaré aquesta malifeta, i totes les altres que has fet, davant del comte, al tribunal de palau. Ets molt valent davant de pagesos mal armats i plens de por. Però veurem com te les heus davant del comte, dels seus jutges i de la seva milícia. Traïdor!

I així va ser com Tició, fart dels assalts i interferències dels Sant Martí i els seus homes, va demanar auxili a palau. Pocs dies després, arribà a Gavà, escortat per la milícia comtal, un escrivà, que va cridar a declarar tots els pagesos que havien patit les malvestats dels soldats del castell. El procés no va trigar gaire a donar fruits: Guillem de Sant Martí va ser cridat, un bon dia, a palau. I allà es va haver d’humiliar davant del comte, prestar-li jurament de fi delitat, i prometre-li que mai més, en endavant, faria cap acció ni causaria més dany als seus dominis. El malson de Maria i Arnau de Pla, i de tants d’altres gavanencs, s’havia acabat... de moment.

77Josep Campmany

Època de violències feudalsLa topada que hem relatat va existir de debò; no els diàlegs, és clar, que són inventats, però sí els fets i els protagonistes. De fet, l’essencial de l’escena està recollit en un pergamí de fi nals del segle XII que mostra «una societat d’homes lliures que corpora-tivament es resistia a caure en la infeudació», i que l’historiador Jaume Codina havia esmentat en diverses ocasions.156 El pergamí, que transcriurem a continuació, és de fet un atestat governatiu dels excessos de Guillem de Sant Martí.

Un dels elements destacats del govern comtal a mitjan segle XII va ser la creació dels batlles o veguers, funcionaris alhora que governadors civils i jutges territorials de les zones sota control comtal. Gràcies a aquests funcionaris, els homes i dones dels dominis públics que veien agredits els seus drets pels feudals podien recórrer al comte, a través del veguer. Aquest cridava els escrivans reials, que elaboraven llistes amb els delictes dels agressors, que després servien de prova –igual que els actuals atestats judicials– en els judicis a què s’havien de sotmetre els feudals.

Gavà, que amb Viladecans i algunes cases de Sant Climent con-formava un dels dominis més preuats del patrimoni comtal, va tenir un batlle o veguer, documentat des de l’any 1144: el cèlebre Tició. La situació de Gavà, domini comtal situat dins del terme de la senyoria d’Eramprunyà, es prestava especialment a patir les agressions senyorials, i ens ha arribat una d’aquelles llistes de delictes recollides pels escrivans comtals, que ha estat estu-diada pel professor de Cambridge, Thomas N. Bisson.157 Era en aquella època senyor d’Eramprunyà Guillem de Sant Martí,158 i l’atestat de les seves accions –la querimoniae, en el llenguatge de l’època–, explica el següent: «Guillem de Sant Martí assaltà les viles de Gavà, Sant Climent i Vila de Cans, i hi prengué ases per la força, i els va fer servir per fer tragines; i els seus escuders van segar les espigues dels pagesos del comte, i l’herba, i les garbes; i va robar a Bernat Mir, del camp, 10 quarteres d’ordi, perquè defensava les seves vinyes dels seus homes; i va robar al comte la parellada del colomer, que és al Sitjar, i l’hort de Fontanelles; i va robar al comte la farga de Sant Climent, de la qual cada any n’extreia el cens d’un bou, que donaven Guerau de farga i el seu fi ll Pere. I va robar a Adalbert quatre quarteres d’ordi, i a Pere Guillem i a Bernat Gilabert un cafís d’ordi. I va robar a Arnau Rossich vuit sous. A més, Guillem de Sant Martí segrestà els homes que tenia Arnau Bonuç, i el seu batlle va fuetejar-los; va foradar les bótes de Pere Gilabert, en Farfai, i en Guillem Berenguer; i va prendre un porc a Pere Vedre; i Guillem de Riells va reptar el batlle del comte i el va atacar amb una llança. I Guillem de Sant Martí va desemparar l’honor que Tició

[156] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, pergamí extrainventari, núm. 3451. Aquest és el famós perga-mí de fi nals del segle XII que Jaume Codina va conèixer, gràcies a una no-tícia verbal facilitada per Antoni Ma. Aragó, i va esmentar a Els pagesos de Provençana (984-1807), Barcelona 1987, vol. I, p. 84, i «La historiografi a local al Baix Llobregat», dins de les I Jornades d’Estudis sobre el Baix Llobregat, Martorell 1982, p. 15.[157] Thomas N. Bisson, Tormented voices, Cambridge, 1998. Hi ha tra-ducció catalana: Veus turmentades, Barcelona 2003. Discrepem de les seves conclusions per al cas de Gavà, fruit de no haver sabut identificar Guillem de Sant Martí com a senyor del castell al terme del qual hi havia el domini comtal agredit.[158] Ignorem quin dels tres d’aquest nom: l’avi (que governà des de des-prés de 1132 fi ns després de 1178), el fi ll (que governà des de després de 1178 fi ns a després de 1183) o el nét (des de després de 1183 fi ns al 1189).

Restes de la torre mestra del castell d’Eramprunyà. (Foto: J. Campmany).

Interior de la torre mestra, amb una paret amb opus spicatum,

mostra de la seva antiguitat (foto: J. Campmany).


havia emparat per manament del comte. A més, Guillem de Sant Martí va robar a Arnau de Pla i a la seva mare el seu honor. I va fuetejar els homes del comte que no volgueren anar a la sega. I el batlle de Guillem de Sant Martí va assaltar la casa de Bertran de Sant Climent i va treure-hi un porc; i va prendre albergues a les viles del comte; i moltes altres malifetes que no havia de fer. I als homes que anaven i tornaven de la vila del comte, els prengueren ovelles i cabres i els les feien redimir per ordi i diners; i va robar a Berenguer Arnau dues quarteres d’ordi».

La llista fa esfereir. Els quinze pagesos i la mare que s’esmenten representen la viva imatge de la impotència, amb un batlle, Tició, que no pot contenir les agressions del senyor d’Eramprunyà. I això que tots ells eren vassalls i homes del comte! Imaginem la trista sort dels altres pagesos d’Eramprunyà, els que estaven di-rectament sotmesos a la fèrula dels feudals, sense batlles comtals que els defensessin, ni escrivans que apuntessin curosament les malifetes dels armats. De fet, a la mateixa època, al terme del castell, apareix un nou impost senyorial, denominat quèstia, que consistia simplement en un pagament extraordinari sempre que li semblés bé al senyor.

Guillem de Sant Martí està documentat també com a autor de malifetes semblants al Penedès.159

La vila comtal de Gavà no va ser l’única demarcació d’Eramprunyà que va rebre les agressions de la família Sant Martí, ni tampoc l’única de la qual ens queden documents. Des del seu niu d’àligues d’Eramprunyà, els feudals guaitaven la plana, cada cop més es-ponerosa gràcies al treball dels colons del comte i del monestir de Castelldefels. I va ser aquest el que va patir també la rapinya.

Les disputes entre els Sant Martí i el monestir de Sant Cugat es remunten a inicis del segle XI, per diversos dominis al Penedès. Un dels judicis més sonats va tenir lloc l’any 1033, entre Mir Geribert i l’abat. Era jutge, en aquella ocasió, un altre dels sen-yors del terme, Ponç Bonfi ll Marc. Però el desencadenant de la crisi entre els dos actors en l’àmbit d’Eramprunyà va ser la mare de Mir Geribert, Ermengarda, que l’any 1030, al testament, va deixar unes parellades que tenia a la Roca al monestir de Sant Cugat.160 Mir Geribert es va avenir amb l’abat, l’any 1043, de forma que es feia càrrec d’aquestes terres en nom seu.161 El nét de Mir Geribert, Jordà de Sant Martí, va renovar l’acord. L’any 1111 va pactar amb l’abat seguir tenint aquestes parellades de terra en forma de feu.162 Però l’acord no va anar bé. Pocs mesos després l’abat reclamà aquestes terres, i se’n reservà una quarta part. Les altres tres quartes parts les retornà a Jordà, en forma de feu.163 Sembla que Jordà no acceptà aquesta disposició, i l’any 1117 l’abat explicava que la quarta part d’aquelles terres li havia estat presa per Jordà, amb violència i vexacions, i demanava que

[159] Arxiu de la Catedral de Barce-lona, Libri Antiquitati IV, f. 132, doc. 332. Blanca Garí, «Las querimoniaes feudales en la documentación catalana del siglo XII (1131-1178)», revista Medievalia, núm. 5 (1984) p. 35.[160] Arxiu Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati IV, doc. 375, f. 159.[161] Cartulari Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 561, vol. II, p. 223.[162] Cartulari Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 812, vol. III, p. 14.[163] Cartulari Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 813, vol. III, p. 15.

Pergamí amb els càrrecs contra Guillem de Sant Martí (Font: Arxiu de la Corona d’Aragó, extrainventari, número 3.451).

L’horta tancada situada als peus de la masia de l’Horta ja s’esmenta l’any 1327 com a «horta del senyor». L’any 1447 es diu que les disputades Pare-llades de la Roca termenaven amb l’horta tancada situada junt la Casa de la Roca.(Foto: B. Solina).

79Josep Campmany

el Sant Pare Calixt II excomuniqués Jordà.164 L’any 1121 Jordà pactà fi nalment tornar les parellades de la Roca a l’abat, però a canvi de 30 monedes d’or i l’aixecament de l’excomunicació papal.165 Però l’afer no es resolgué: Jordà no tornà les terres, i l’any 1131 arribà a un nou acord, sota l’arbitratge de l’arquebisbe de Tarragona, el futur Sant Oleguer, per tornar la meitat de les parellades a l’abat, a canvi de 50 monedes d’or, mentre que ell se’n quedava l’altra meitat.166 Pocs dies després, Jordà i els seus fi lls Arnau i Guillem es comprometien a no fer cap dany ni violència a les terres del monestir situades dins dels termes dels seus castells.167

Però les paus tampoc duraren gaire: cap a l’any 1162, Guillem de Sant Martí, fi ll de Jordà, protagonitzà nous atacs i violències contra les terres del monestir a Castelldefels. Coneixem aquests excessos també per un memorial utilitzat com a atestat en algun judici posterior, i que ha estat localitzat fa poc.168 El document explica que «Va venir Guillem de Sant Martí a la dominicatu-ra de Castelldefels, que el comte de Barcelona havia donat a Sant Cugat, i hi va veure els peixos que el batlle de Sant Cugat volia fer arribar a l’abat i els monjos del monestir per al dia de Nadal. I Guillem de Sant Martí va robar al batlle els peixos que havia vist. I va recórrer amb els seus batlles tots els masos de la dominicatura, els assaltà i hi va prendre bons pernils, en nombre de set».

El fragment ens mostra una manera ben típica d’actuar del feudal; sense contemplacions ni romanços, i de manera impulsiva: va veure els peixos que l’encarregat del monestir havia aplegat per enviar per al dinar de Nadal dels monjos, i simplement se’ls va quedar, acompanyat com anava dels seus homes, del seu seguici armat. I, per deixar ben clar qui manava, va cavalcar per les terres del monestir, espantant els vilatans, i fent-se portar set pernils; un tribut que solia ser, en aquella època, molt simbòlic, ja que el sou dels batlles solia cobrar-se en pernils, com en el cas de Gavà.169

Els confl ictes entre el monestir de Sant Cugat i els senyors d’Eramprunyà es van allargar durant tota l’edat mitjana, i encara es documenten a la segona meitat del segle XVII. En aquesta època, l’any 1666, es va signar un acord defi nitiu.

El domini del monestir de Sant Cugat sobre el terme de Castellde-fels es va extingir l’any 1836, quan els liberals van assolir el go-vern i van abolir alguns dels vincles feudals que encara existien.

[164] Cartulari Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 838, vol. III, p. 38.[165] Cartulari de Sant Cugat del Va-llès, Ed. J. Rius, doc. 852, vol. III, p. 50.[166] Cartulari de Sant Cugat del Va-llès, Ed. J. Rius, doc. 909, p. 98-99.[167] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 920, p. 107.[168] Arxiu de la Corona d’Aragó, pergamins de la secció Monacal, sense catalogar. Publicat per primer cop per V. Farias, «Una querimoniae descone-guda procedent de l’antic arxiu de Sant Cugat del Vallès (ca. 1160-1162)», revista Gausac, núm. 5 (1994) p. 99-104. El document ha estat estudiat per P. Benito «Els «clamores» de Sant Cugat contra el fi ll del gran senescal, i altres episodis de terrorisme nobiliari (1161-1162)», dins Anuario de Estudios Medievales, 30/2 (2000) p. 851-886.[169] Tició, el batlle del comte a Gavà, Viladecans i Sant Climent, cobrava setanta-set pernils cada any, de cadascuna de les masies del domini comtal. Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, perg. Ramon Berenguer IV, núm. 233, recollit per Thomas N. Bisson, Fiscal accounts of Catalonia under the early Count-kings (1151-1213), vol. II, doc. 1C, p. 6-7.

Fragment del pergamí de Sant Cugat que relata l’excés de

Guillem de Sant Martí (Font: Arxiu de la Corona d’Aragó, Monacals sense catalogar).


UN EXBATLLE DE GAVÀ A EXAMEN

Castell de CastelldefelsAny 1178

81Josep Campmany

L’abat de Sant Cugat es mirava Tició des de l’altra banda de la taula. L’abat seia en una trona, seriós, tot pensant mentre s’acaronava la barba. La decisió era difícil, però calia prendre-la, i l’home que tenia al davant era qui millor podia fer la feina.

L’abat feia anys que sentia a parlar de Tició, i no precisament bé. Havia estat batlle de Gavà des de l’any 1144, quan havia heretat el càrrec del seu pare, Berenguer Guillem. Com a batlle, havia guardat gelosament els dominis del comte de qualsevol interferència externa, tant dels senyors d’Eramprunyà, com del seu monestir. Allò havia estat bé. Però durant el seu llarg exercici com a batlle, s’havia enfrontat al monestir per una altra qüestió, més particular. Hereu d’Arsenda, fi lla del castlà d’Eramprunyà, es creia amb drets sobre la Torre d’Almafar, un domini situat a la parròquia de Sant Climent, que estava sota la senyoria suprema del monestir. El monestir havia infeudat aquest domini a diversos cavallers. Històricament, primer havia estat la família de Recosind: ell, el seu fi ll Eci, el nét Bardina, i el darrer plançó de la nissaga, Mir Bardina. Després d’aquesta família, el monestir havia infeudat Almafar a la nissaga d’Alamany: primer ell, després el fi ll Bernat Alamany, i després el seu gendre, Ponç d’Osor. Precisament amb aquest havia topat Tició. Ell reclamava uns hipotètics drets sobre Almafar que li venien de part de Pere de Santa Oliva, que els havia heretat, deia, de Mir Bardina. Tició i Ponç s’havien enfrontat de forma ferotge. Tició va fi ns i tot assetjar Ponç a la torre, durant uns dies, i li va cremar les collites. Tan fort era l’enfrontament, que fi nalment Ponç va renunciar al domini d’Almafar, i el va retornar al monestir, amb la clàusula explícita que el monestir mai el cedís ni infeudés a Tició...

Però aquella era una batussa del passat, ara ja no interessava. El problema de l’abat era més greu. D’una banda, necessitava imperiosament un cavaller, algú amb expe-riència de govern, per infeudar-li tot l’antic monestir de Santa Maria de Castell-defels. D’altra, no sabia si podia refi ar-se de Tició, ja que si estava disponible era perquè, feia pocs mesos, el rei l’havia destituït com a batlle de Gavà, per corrupció.

L’abat va pensar en Castelldefels. Aquell ric domini fundat amb tanta empenta gràcies a la generositat dels comtes de Barcelona, havia crescut i prosperat. A Santa Maria hi havia arribat a viure una comunitat de cinc preveres i deu monjos, que atenien el culte a diverses capelles de la zona: sant Pere de Gavà, sant Joan de Viladecans, sant Pau del Prat... Però el monestir tenia moltes disputes amb molta gent, i en el trans-curs d’un d’aquests plets, el Sant Pare, allà a Roma, havia decretat que els monjos no podien viure escampats pel territori, en capelles i priorats, sinó que havien de fer vida comunitària al monestir del Vallès. Això passava l’any 1117, ara feia uns setanta anys. Des d’aleshores, els abats havien intentat administrar els seus dominis escam-pats pels territoris amb l’ajuda de servidors laics, capatassos, procuradors, batlles, administradors... però allò no funcionava. Els batlles i els funcionaris eren la riota dels cavallers dels voltants, que assetjaven impunes Castelldefels. De mica en mica, s’havien adonat que l’única sortida viable era donar en feu els dominis exteriors a algun cavaller, a canvi de la seva fi delitat i d’un cert lloguer o cens anual. A Castelldefels li havia arribat l’hora de passar a dependre d’un senyor feudal, vista la impossibilitat del control directe o indirecte pels monjos.

Aquesta era la tria que havia de fer. Havia d’escollir un cavaller. I Tició era el candidat.


D’una banda, Tició tenia les millors qualifi cacions: coneixia el territori, la gent amb qui havia de tractar -tant pagesos com senyors-, sabia quins perills podien amenaçar Castelldefels, i anys enrere els havia combatut amb èxit quan exercia la batllia de Gavà. Difícilment els pagesos el podrien enganyar, tot defraudant-li part de les collites, o els senyors del voltant el podrien espantar, si ja s’hi havia enfrontat manta vegades. Però, d’altra banda, aquest full de serveis excepcional s’embrutava els darrers anys. Tot havia anat bé durant el govern del comte Ramon Berenguer IV. Però quan va pujar al tron el seu fi ll, el rei Alfons I, les coses es van tòrcer. Tició va començar a abusar de la seva posició, i s’aprofi tava que el rei era menor d’edat i que el consell de regència tenia altres afers greus dels quals preocupar-se que no la revisió dels comptes dels batlles territorials. Així, va començar a actuar cada cop més pel seu compte. Ara cobrava un impost nou i no ho comunicava a Barcelona; després es venia al millor postor els mobles i les eines de la Torre de Gavà, eines i mobles que no eren seus, sinó del comte; un altre dia decidia que cadascú que es morís li havia de pagar una part de l’herència; l’endemà robava bestiar d’algun particular amb qui estava barallat i el venia a les fi res... Des que el comte havia mort, i regnava el rei nen, Tició havia caigut en el pou de l’avarícia, que l’havia empès a corrompre’s. Però, fi nalment, l’havien enxampat. Tard o d’hora havia de passar. Simplement, el rei nen es va fer major d’edat, i va ordenar a un eixam de comptables que repassessin els comptes dels seus diversos dominis. I llavors va sortir tot a la llum. El rei fi ns i tot va enviar un escrivà perquè realitzés una investigació, i aquest inquisidor havia parlat amb tothom. L’informe que va enviar a la cort era llarg, molt detallat, amb totes les malifetes i defraudacions que Tició havia fet, posades per escrit una darrere l’altra. Mentre refl exionava sobre tot això, l’abat s’acaronava la barba. Finalment parlà:

-Tició, gràcies per haver vingut. Finalment m’he decidit. Si tu vols, t’atorgaré, a tu i a tota la teva descendència, en feu, tot l’antic monestir de Castelldefels, amb les seves terres, cases i homes, amb només dues excepcions: l’església de Santa Maria, perquè ara ja és parròquia i compta amb un capellà perpetu que la serveix, i el molí de la Sentiu, perquè com ja saps, quan es va efectuar el repartiment dels béns del monestir arran de la sentència del 1117 i l’abandonament precipitat dels monjos d’aquestes terres, va passar a mans de l’església de Sant Pere de Gavà. T’ofereixo la senyoria de Castelldefels, sota vassallatge del monestir de Sant Cugat i del seu abat. Allò que nosaltres ordenem, la teva nissaga ho complirà, i us donem per feu Castelldefels a canvi de cent pesades de blat, que portareu cada any amb les vostres bèsties al mo-nestir, cinc peixos per la festa de Sant Cugat, i la tercera part dels judicis, la meitat dels mals usos, i dos allotjaments al llarg de l’any per a l’abat i tres monjos, a més de rebre en hospici als nostres monjos quan passin de camí. A més, renunciaràs a tots els drets que dius tenir entre el Llobregat i la Roca, com ara les parellades de Gavà, la quarta part del mas d’Almafar, i altres possessions que dius tenir en nom nostre, i que tantes querelles han causat. Què hi dius?

-Així sia!- va ser la breu resposta de Tició, mentre s’agenollava per rebre el senyal feudal de l’abat. Aquell dia, el vell batlle havia esdevingut cavaller.

83Josep Campmany

Tició, el batlle corruptePàgines enrere hem esmentat els primers batlles coneguts del domini de Gavà, delegats dels comtes de Barcelona a la seva vila. El primer batlle conegut s’anomenava Tició.

De Tició se’n parla diverses vegades al llarg del segle XII, i era anomenat, segons els diversos documents, Tició de Feixa, Tició de Gavà, o simplement Tició. Tenia propietats a Sant Boi de Llobregat (documentades els anys 1152 i 1179), Gavà (els anys 1145, 1178), Viladecans (anys 1171 i 1178), i Castelldefels (anys 1157, 1178, 1179, 1181, 1185).170 Encara que no és segur que tots aquests esments corresponguin a la mateixa persona, Tició és designat com a batlle del comte a Viladecans els anys 1144,171 i 1147,172 i a Gavà, l’any 1151;173 era doncs l’encarregat de cobrar les rendes del comte i vetllar pels seus interessos a Gavà. És el mateix que trobem tot enfrontant-se al senyor d’Eramprunyà, Guillem de Sant Martí, a la segona meitat del segle XII, en defensa dels interessos del comte.

Tició es casà dues vegades, primer amb Alamanda (esmentada l’any 1178) i després amb Maria (esmentada l’any 1179), i tingué, almenys, tres fi lls: Ramon, Guillem i Berenguer. La seva vida pública es desenvolupà des de 1144, tot just major d’edat, fi ns després de 1185. No ens pensem però que Tició era l’arquetipus del paladí que, en nom del comte, defensava els pagesos de Gavà contra la rapacitat dels feudals.

Tició apareix encara en un altre document, del 8 d’agost de 1171.174 En aquest document, Ponç d’Osor, senyor feudal d’un altre domini dins d’Eramprunyà, la Torre d’Almafar,175 abandonà el feu i el retornà al monestir de Sant Cugat, i afegí: «que ni Tició de Gavà ni cap dels seus fi lls obtingui mai de Sant Cugat l’esmentat mas per donació, venda, permuta o qualsevol altre títol».

Aquesta disposició revela l’extraordinari malestar d’aquest petit feudal. Potser Tició es creia amb drets sobre Almafar i s’ingeria en la gestió de la propietat, cosa que motivà que Ponç es vengés tot retornant-la a Sant Cugat i imposant que ni Tició ni els seus descendents la poguessin posseir mai. El cas és que, set anys després, l’any 1178, la clàusula establerta per Ponç d’Osor fou aplicada, i Tició de Gavà va haver de declarar que cedia a Sant Cugat «la quarta part del mas d’Almafar”,176 a canvi, això sí, de la senyoria de Castelldefels, amb dret hereditari.

Que Tició no era aigua clara ho permet pensar també un document que es va guardar curosament als arxius del comte de Barcelona: un plec de càrrecs, una llarguíssima llista de cobraments irre-

[170] J. Campmany, «El terme de Castelldefels en època dels senyors feudals. Castelldefels: el terme muni-cipal», revista Mar i Muntanya, núm. 62, setembre 2000, p. 5.[171] Arxiu de la Corona d’Aragó, perg. Ramon Berenguer IV, núm. 167, editat per M. Bofarull, Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, vol. 4, p. 92.[172] Arxiu Episcopal de Solsona, Cartoral, vol. I, doc. 63. A. Bach, Col·lecció Diplomàtica el monestir de Santa Maria de Solsona: el Penedès i alres llocs del comtat de Barcelona (s. X – XV), Barcelona 1987, doc. 54, p. 92-93.[173] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Perg. Ramon Berenguer IV, núm. 233, publicat per T. Bisson, Fiscal accounts of Catalonia under the early Count-kings (1151-1213), doc. 1-C, vol. II, p. 6-7.[174] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 1076, vol III, pp. 236-238.[175] La torre d’Almafar era el nom antic de l’actual Torre Roja de Vila-decans. Vegeu J. Moners, «Almafar», revista Almafà, any III, núm. 22, abril 1989, p. 22-25.[176] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 1117, vol. III, pp. 270-271.

«domum et villam de Gava-no cum fortitudine», és a dir, «casa i vila de Gavà, amb la

fortalesa». La fortalesa o torre de Gavà era la residència del

batlle reial, Tició (Font: perga-mí de la venda de Gavà a Lluís

Marc, senyor d’Eramprunyà, l’any 1447. Arxiu de

l’Arquebisbat de Tarragona. Fons Foxà)


gulars, malversacions i abusos que el batlle havia fet al territori de Gavà. El plec el datem després de l’any 1170 i poc abans de l’any 1178, en època del rei Alfons I. Probablement, amb la successió al comtat i la minoritat d’Alfons I (que s’allargà des del 1162 al 1173) es va produir una situació de descontrol en les fi nances públiques que afavorí la corrupció dels funcionaris més antics, aquells que se sentien prou forts per sostreure’s a la supervisió reial. Quan el control es reprengué, el descobriment de les irregularitats de Tició motivà el seu acomiadament com a batlle de Gavà.

El document que constitueix el plec de càrrecs contra Tició va molt al gra, i és força llarg:177 «Aquí hi ha tot el que Tició tenia en batllia del comte, fi ns a la Roca i Castelldefels, i ara ho té injustament: del mas dels fi lls de Guillem Gilabert en tenia 100 sous, dels quals en rebia la quarta, el braçatge i la mitja bata-dura, i n’extreia la tasca de forma irregular; de Pere de Ribera, tenia 15 sous de cugúcia; de Guillem Pere, 60 sous; de la casa de Roderic tenia 100 quarteres, inclòs tot el blat; i un bou i una vaca que va vendre a Pere Berenguer de Vilafranca; i tenia una bóta que va vendre a Guillem Pere Lambrot per 20 sous; i tenia una bóta de vi bo i un cup bo i òptim, i totes les bótes que Tició tenia a casa seva, i una vaca, que va vendre a Guillem Moragues per 20 sous; i tenia una vaca que va vendre a Bernat Gip i a la seva fi lla; i va prendre un bou que vengué per 7 morabatins d’or; i tenia un ase bo que va vendre a Alegret de l’Hospici,178 per 30 sous; i tenia 18 cabres i 11 ovelles i 12 porcs grans i petits; i tenia dos càvegs, i dues relles, i dues podadores, i una destral, i una aixada, i un celler i un ferragenal, i tenia guadengues, plomalls, lli i llana, i oli i cansalada, i totes les bótes, grans i petites que pertanyen a la casa. I Tició va prendre dels masos de Roderic, de Cabot i del seu germà, 36 sous; i prengué a Roderic un bou i 7 sous, i a Cabot i el seu germà 36 sous; i de Guillem Pere Lambrot 60 sous; i de Pere Guifré i de la seva nora 10 sous; i de Guillem Fabre i el seu fi ll Bernat Ramon, 11 sous; i de Ramon d’Om 6 sous; i de la mort de Guifré, 6 sous; i de la mort d’en Bernat, 1 sou, 3 quarteres de blat, 4 mesures de sal i un pernil; i dels fi lls d’en Ramon 23 sous; i de Berenguer Rella 60 sous de cugúcia; i de la mort d’en Vidal 6 sous; i per la custòdia de la muller del mort, 3 pernils i una mesura de blat; i de la mort d’en Pere Guadall, una euga que va vendre a Berenguer Tord per 50 sous; i de la mort de Pere Doi, una vaca amb la seva cria, que va vendre a Ramon Bernat per 40 sous. I el que tenia de multes per delictes: un bou que va vendre a Benencasa per 10 sous; i una vaca que havia robat al protegit d’en Roderic; i a Arnau, un sou; i de la mort de Pere Mestre, 3 sous; i de Ramon de Marina i de Bernat Cibot, 9 sous; de Guillem d’Albereda, 10 sous per una mujada que el comte havia comprat, cada any; i d’en Ramon

El plec de càrrecs contra el ba-tlle de Gavà Tició es conserva curosament als antics arxius de la cancelleria reial (Font: Arxiu de la Corona d’Aragó, pergamí extrainventari núm. 4.732)

85Josep Campmany

de Marina un cavall per mitja mujada de terra del comte; i de la mort d’en Solanes, 3 sous. I obtingué la millor parellada per feu que hi ha a Viladecans; i el mas de Bernat Cibot per feu; i la parellada de sobre de Gavà per feu. I tenia el vi de Sant Climent, de Viladecans i de Gavà, que Tició disposava i venia al seu albir. I tot ho obtenia en Tició i tenia aquestes coses sense escriptures i sense donar-ne compte quan el comte el va cridar a la vila de Taraçona.179 A més, robà l’era de Geral Tort, i una altra d’Arnau Berenguer, i una altra era de blat que era bona, i que Tició havia donat en feu a Bernat; i una altra era d’Amat Pere; i de l’era de blat d’en Pere Bru va treure’n 2 sous; i de la d’en Bertran, dos; i d’una altra del mas de Canadell; i una altra d’en Gilabert; i una altra d’en Guerau de Puig; i una altra de Joan Guerau; i una altra de Bernat Vives; i una altra d’en Joan Gorg i una altra de Bernat Joan i de Bernat Arnau; i una altra d’en Pere Domenys. I tenia de cens de la muller d’en Bossot, 4 sous; i de Pere una lliura, i de Guillem d’Albereda 2 sous; i de Pere Domenys i muller, 3 sous; i d’un altre de Viladecans, 50; i tenia d’aquell vi que va vendre per 4 quarteres d’ordi, que tenia en Benencasa i Maria Puig; i va assaltar els honors que tenia en nom del comte a Viladecans i Sant Climent. I va fer als honors del comte moltes altres malifetes».

El plec de càrrecs detalla tots els guanys de la batllia que pertoca-ven al comte i que Tició s’havia quedat, inclosos els cobraments per mals usos com cugúcia i intèstia (la referència a les morts), així com les malversacions que havia fet (com ara vendre’s ei-nes diverses i altres béns que tenia al castell de Gavà), així com robatoris i exigències irregulars a veïns i masies...

L’acomiadament de Tició, però, no es va fer de forma gratuïta. La seva experiència a la zona i el fet que era un dels pocs homes del comte capaç d’enfrontar-se als Sant Martí va afavorir que se li busqués una bona recol·locació: l’any 1178, poc després que se substàncies el plec de càrrecs contra Tició, l’abat de Sant Cugat va oferir-li el domini de Castelldefels, en feu. Cal no oblidar que el comte de Barcelona era el protector del monestir, i per tant aquesta infeudació no podia haver-se fet contra la seva voluntat. A canvi de la infeudació, s’obligava a Tició a desprendre’s de tot el que tenia «des de la Roca de Gavà fi ns al Llobregat»; una manera perfecta perquè Tició deixés la batllia de Gavà sense resistència.

Vet-ho aquí, doncs, que Tició, el batlle que de jove s’enfrontava valerosament als feudals del castell d’Eramprunyà, i en rebia una llançada, havia acabat convertit –ell i els seus hereus– en un més d’aquests feudals.

[177] Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, pergamí extrainventari, núm. 4732.[178] El Mas Alegret, o hospici antic, estava situat fent cantonada entre els actuals carrers Major, Generalitat i Cap de Creus.[179] L’esment de Taraçona ens relaciona aquest document amb la to-pada entre tropes catalanoaragoneses i castellanes que tingué lloc a Taraçona l’any 1170. Això permet datar el docu-ment amb posterioritat a aquest any. J. Miret i Sans, «Itinerario del Rey Alfonso I de Cataluña, II de Aragón», dins del Butlletí de la Reial Academia de Bones Lletres de Barcelona, núm. 2 (1903-1904), p. 262 i 268.

El batlle reial de Gavà, Tició, es creia amb drets sobre la torre

roja de Viladecans, antigament la torre d’Almafar, després la

torre d’Alamany. El seu castlà la va retornar al monestir amb

l’especial condició que Tició no la posseís mai (Foto: J. Camp-

many)


TOT PER A L’ESGLÉSIATorre de la Roca, GavàAny 1195 aproximadament...

87Josep Campmany

Bernat de Bleda era un bona peça. Ja de gran, assegut en un festejador a la seva torre fortifi cada, mirant per la fi nestra els esponerosos camps de sota la Roca, refl exionava sobre les barbaritats que havia comès de jove, quan era un dels cadells de la noblesa del Penedès, i allà on anava imposava respecte i temor. Recordava aquella vegada que, a les ordres del seu oncle Berenguer, havia entrat a sac en un mas, prop del seu castell de Font-Rubí, havia tallat la barba d’aquell pagès, i s’havia allotjat al seu mas durant setmanes!.

Allò no havia acabat gaire bé: el pagès, enfadat, s’havia queixat al comte, que havia castigat el seu oncle a perdre alguna de les prerrogatives que hi tenia. De fet, ara que ja era vell, s’adonava que aquells temps d’impunitat ja s’estaven acabant. Feia uns vint-i-dos anys, a Fondarella, el rei havia tingut la gosadia d’estendre la pau i treva de Déu a tot Catalunya, de Salses a Lleida i Tortosa. El rei, cada cop més, bastia una xarxa de servents i funcionaris pel territori, amb la missió de protegir els pagesos. I a més sabia que estava intentant establir un cos permanent de defensa format només per pagesos, i manat pels bisbes, al marge dels senyors... De fet, en contra del senyors.

Sabia que els altres barons de Catalunya organitzaven reunions, i esperaven algun error del rei, per fer-lo desdir d’aquelles bestieses. Però de moment, res no passava. I ell era massa vell per fer-hi res. Era tan vell, que fi ns i tot sentia la mort cada cop més propera.

La mort. Quina por. Si feia cas dels clergues -i ell no n’havia fet gaire cas, fi ns feia relativament poc- li esperava el foc etern de l’infern, a ell. Va repassar totes les mal-vestats que havia comès al llarg de la seva vida. La majoria eren normals: estossinar de tant en tant alguns pagesos entrava dins l’ordre natural de les coses que Déu havia formulat en crear el món. De fet, ell ho veia, els cavallers vassalls de l’església, o del monestir de Sant Cugat no es distingien gaire, en la seva actitud envers els pagesos, del que ell feia.

No, no el preocupava això, sinó la possibilitat que el bisbe l’excomuniqués, i que la mort li esdevingués en aquella situació. Si això passava, llavors patiria de segur condemnació eterna, i això no li feia cap gràcia. Potser hauria d’encarar aquell afer i solucionar-lo d’una vegada per totes...

Es tractava d’aquell petit domini independent que tenia dins del terme d’Eramprunyà, entre les terres comtals -ara reials- de Gavà i els dominis que Sant Cugat tenia a Castelldefels: la Roca de Gavà. Era el darrer esperó rocallós dels que baixaven d’Eramprunyà. Tallat a pic sobre la plana, la Roca era una magnífi ca talaia des d’on es dominava el Tascal de Gavà, l’estany de més enllà i, al fons, el mar. Allà hi tenia una torre, heretada del seu avi Berenguer.

Alguns vells encara recordaven que, sota la Roca, hi havia unes parellades que havien format part del gran lot que Ermengarda, mare de Mir Geribert i fi lla del comte Borrell II, havia llegat a Sant Cugat. L’alou havia estat infeudat a Mir Geribert, primer, i als seus fi lls i descendents, els Sant Martí, fi ns que l’abat va decidir recuperar-los. Aquella querella havia costat l’excomunicació total de Jordà de Sant Martí, tramesa des de Roma a petició expressa del bisbe de Barcelona... Aquella història havia acabat molt


malament per a Jordà: l’església, malgrat que no tenia espases, ni cavalls, ni exèrcit, tenia molt de poder. El poder de la paraula, la llei i els papers, sobretot els papers. Li havien dit que els capellans conservaven tots els papers de totes les donacions, per sempre, i que fi ns i tot en feien còpies, per si els originals es perdien. Els papers eren decisius, quan hi havia alguna querella. El comte mai decidia a favor dels feudals. Sempre tenia por de perdre el suport dels capellans, dels clergues que li portaven els comptes, l’administració, i que podien alçar el poble amb un sermó encès... El cas és que les querelles entre Jordà i el bisbe de Barcelona estaven a punt de reproduir-se entre ell mateix, Bernat de Bleda el jove, i el bisbe.

El seu avi havia obtingut del comte totes les terres entorn de l’esglesiola de Sales, prop de Viladecans, i les de la Roca, prop de Gavà, amb la torre inclosa. Al seu testament, havia repartit les propietats entre els fi lls: els oncles Berenguer i Bernat, i el seu pare Arnau. El més gran s’havia quedat amb els castells de la Bleda i Font-Rubí. La Roca i unes cases a Barcelona passaren al seu pare i a l’altre oncle, Bernat. Aquest darrer s’havia fet capellà. Plenament integrat a l’església, havia donat la capella de Sales i la seva part de la Roca a la Catedral, l’any 1148, perquè a la seva mort l’administrés en profi t dels pobres.

Ell, Bernat el jove, fi ll d’Arnau, s’havia quedat només amb la torre de la Roca -que els veïns anomenaven mas de la Roca, o Casa de la Roca-. La torre era important, perquè li servia de fonda sempre que anava i venia del Penedès a Barcelona. I perquè a més, junt amb la torre, li quedaven tota una sèrie de drets, en forma de censos, parts de fruits, i prestacions personals, d’algunes de les masies del voltant, així com el dret de jutjar les infraccions dels pagesos del terme de la Roca. Però ara resultava que el bisbe i els canonges volien quedar-s’ho tot. De primer havien provat de negociar amb ell, intentant que els retornés el feu dels seus avantpassats, a canvi d’un altre feu, o de diners. Ell s’hi havia negat, evidentment. Els havia foragitat de la Casa de la Roca sense gaires contemplacions.

Això va passar feia vint anys, a la mort del seu oncle, el canonge. Però des d’aleshores, els capellans no havien deixat d’importunar-lo. A la menor ocasió treien el tema. I, ara que s’acostava la seva fi , veia que no s’hi podria seguir negant. El bisbe cada cop pressionava més per reunifi car tot el domini a mans de l’església. Probablement tenien prevista alguna operació, alguna permuta amb algun altre cavaller. O potser no.

El cas és que fi nalment, s’havia decidit. Va fer cridar l’escrivà, i va dictar-li els termes de la donació. En l’any del senyor de 1195, ell, Bernat de Bleda el jove, venia a la Catedral de Barcelona tot el mas de Roca, amb les seves pertinences, jurisdicció, i dominis, pel bé de la seva ànima i la dels seus parents difunts. El preu fi xat era pu-rament testimonial.

Com sempre, l’església havia guanyat. Tot el mas de Roca era per a la Catedral.

Ell, simplement, havia comprat el dret de morir tranquil.

89Josep Campmany

La Torre de la RocaLa Roca és el turó rogenc abruptament trencat sobre l’actual carretera c-245, just on s’acaba el nucli urbà de Gavà, per ponent. La primera notícia d’una fortifi cació en aquest lloc és d’una data tardana, el 1216. Tot i això, certs documents permeten remuntar-la al segle XI: sembla ser que la Roca era també un domini del comte de Barcelona. Dins d’aquestes terres hi havia una propietat denominada la Parellada que, a través de la comtessa Ermen-garda, fi lla de Borrell II, va passar a mans de Sant Cugat, cap a l’any 1033. Altres propietats van passar a mans dels canonges de Barcelona, a la segona meitat del segle XI. Aquest darrer fet no va agradar a la família dels Sant Martí, senyors del castell d’Eramprunyà. Arnau de Sant Martí va assolar el domini, va violar les franqueses de què gaudien els habitants de la zona, i es va apoderar dels dominis de la catedral. El rei va reaccionar, i va elaborar una detallada denúncia contra Arnau de Sant Martí.180

Arran d’aquests fets, el rei va establir com a senyors de la Roca una altra família, els Bleda, senyors d’aquest petit castell del Penedès. L’any 1138, el cavaller Berenguer Bernat de Bleda va fer testament, i deixava als seus fi lls segon i tercer, de noms res-pectius Arnau i Bernat, entre d’altres propietats, el mas de Roca i l’alou que l’envoltava, al terme d’Eramprunyà.181 Berenguer Bernat és possiblement el mateix que es va fer vassall del comte Ramon Berenguer III (1098-1131), i que és esmentat també l’any 1124.182 Remarquem que la Casa de la Roca i el seu domini territorial, en aquesta època, s’anomena mas, cosa que no ens ha de fer pensar que l’heretat era una simple masia. La mateixa denominació s’empra per designar un altre dels grans dominis d’Eramprunyà, Almafar.183 El primogènit de Berenguer, amb el mateix nom que el seu pare, va rebre els castells de la Bleda i Font-Rubí, al Penedès, aquest darrer com a castlà del comte. Entre els anys 1150 i 1175 la seva activitat a la zona va aixecar grans queixes dels vassalls.184

Bernat de Bleda, fi ll de Berenguer, va cedir els seus drets sobre

[180] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, pergamins Ramon Be-renguer I, núm 32, sense data. Trans-crit per J. Balari, Orígenes históricos de Cataluña, Sant Cugat 1964, vol. 2, p. 425-426.[181] Arxiu de la Catedral de Barce-lona, Libri Antiquitati, vol. I, f. 292, J. Mas, Notes Històriques del bisbat de Barcelona., vol XI, doc. 1479.[182] Liber Feudorum Maior, vol. I, p. 447 i 448.[183] Hem de refusar, doncs, els ar-guments que dóna P. Izquierdo, «La Torre-roja», dins D. Sanahuja, Vilade-cans, terra de pagesos i senyors. Els temps medievals, Viladecans, 2002, p. 168, perquè no té en compte els diversos signifi cats que pot adoptar la paraula mas en aquesta època.[184] Arxiu de la Corona d’Aragó, perg. extrainventari, 3409, 3288, 3141. Extractats per T. N. Bisson, Veus turmentades, Barcelona 2003, docs. 6, 7 i 8, p. 214-215.

El turó de la Roca de Gavà, és el darrer afl orament de roca

vermella que s’eleva sobre el delta. En època medieval

hi havia una torre fortifi cada amb terme jurisdiccional propi


A la Roca, sota el Calamot, hi havia l’ermita de Santa Maria Magdalena (Fons: Arxiu de la

Baronia d’Eramprunyà, fotocò-pia arxiu J. Soler Vidal).


el mas de Roca –i també el de Sales, a Viladecans–, a la Seu de Barcelona,185 l’any 1148. La catedral va ajuntar d’aquesta manera els drets ancestrals que tenia del segle XI amb el domini de la fortalesa. La donació no es va fer efectiva fi ns a la mort d’en Bernat, el 1173.186 L’any 1175, el bisbe de Barcelona va fer-ne donació a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona.187 La donació no incloïa totes les possessions familiars a la Roca de Gavà, ja que vint anys després, el 1195, el fi ll d’Arnau i nebot de Bernat, de nom també Bernat, va vendre a l’Hospital de la Santa Creu les cases i pertinences que li restaven a Eramprunyà, dins de l’alou del mas de Roca.188

Poc va durar aquest estat de coses. Gràcies a un document que ha tret a la llum D. Sanahuja, sabem que la quadra de la Roca va sortir del domini de l’església l’any 1216,189 mitjançant una permuta en la qual el responsable de l’hospital de la Santa Creu va donar a Guillem Tició i a la seva dona Peronella, a canvi d’unes cases a Barcelona, «tot el mas de Roca, íntegre, amb totes les seves pertinències i amb la torre tal com tot pertany a l’Hospital (...) i que com alou tenim a la parròquia de Sant Pere i Sant Miquel». La Roca de Gavà passà doncs a la família Tició, magnats que van adquirir protagonisme amb Tició, batlle a Gavà, que més endavant, en deixar el càrrec de batlle de Gavà, va obtenir del monestir de Sant Cugat la investidura del domini de Castelldefels en forma de feu.

[185] Arxiu de la Catedral de Barce-lona, Libri Antiquitati, vol. I, doc. 79, fol. 39, editat per J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans, Viladecans 1989, apèndix, doc. 2, p. 204.[186] Arxiu de la Catedral de Barce-lona, Libri Antiquitati, vol. IV, J. Mas, Notes Històriques del bisbat de Bar-celona, doc. 1987, vol. IX, p. 276.[187] Arxiu de la Catedral de Barcelo-na, Libri Antiquitati, vol. I, doc. 845, p. 304, transcrit per J. Eixarch, op. cit., apèndix, doc. 3, p. 205.[188] Arxiu de la Catedral de Bar-celona, Libri Antiquitati, vol. I, fol. 290, doc. 785, citat per J. Mas, Notes Històriques del bisbat de Barcelona, vol. X, p. 81, doc. 2264.[189] Arxiu de la Catedral de Barcelo-na, Diversorum, 1-1-365, transcrit per D. Sanahuja, El castell d’Eramprunyà sota jurisdicció reial (s. X-XIV), tesi de llicenciatura, 1991, apèndix, p. 19.

Part d’un mur de la masia de l’Horta, rematat amb pedres nobles, potser provinents de l’antiga torre de la Roca. La masia de l’Horta prové de la unió de quatre masos: la torre o castell de la Roca, el mas Abril, el mas Girbal i el mas Gomar. (Foto: J. Campmany).

Agrupament de cases a la Roca. Sota el camí de Barcelona es mostra una vinya, que corres-pon a la Parellada esmentada ja al segle XI. (Fons: Mapa del segle XVIII. Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, foto J. Niebla)

91Josep Campmany

Guillem Tició, fi ll d’aquest batlle reial, apareix documentat a inicis del segle XIII, i va tenir diversos fi lls. Al primogènit Be-renguer li deixà el feu de Castelldefels, mentre que al fi ll segon, Antic, li llegà la senyoria de la Casa de la Roca. El primogènit i hereu d’Antic va ser Guillem Tició.190 Fou ell qui, el 25 d’octubre de 1305, va vendre la Casa de la Roca a Pere Marc.191

Amb els Marc, la història d’aquesta casa forta entronca amb la del castell, ja que dues dècades després d’adquirir la Roca, l’any 1323, Pere Marc va comprar la senyoria d’Eramprunyà, amb tot el seu terme. L’any 1338 van fer edifi car una capella al costat de la Casa de la Roca, traslladant-hi la imatge i el capellà que fi ns llavors hi havia a l’ermita de Santa Maria Magdalena del Sitjar (actual ermita de Bruguers).192

L’any 1351, la Casa de la Roca es va tornar a segregar d’Eramprunyà, i passà a mans de Pericó Marc, que per ser sord i mut havia quedat exclòs de l’herència de la senyoria del castell. Una sentència va precisar que la Roca, amb homes i pertinences, estava sota la jurisdicció d’Eramprunyà, però que Pericó podia llegar-la a qui li plagués. Pericó havia instituït com a hereu, l’any 1372, Galceran Marc de Lacera, nebot seu.193 Els senyors d’Eramprunyà no ho acceptaren i intentaren recuperar el con-trol del terme, però un tribunal reial ho impedí, el 30 d’abril de 1384.194 Els homes del terme, però, van haver de prestar jurament de fi delitat al senyor d’Eramprunyà, l’abril de 1386.195

Després de Galceran Marc de Lacera, foren senyors de la Roca el seu fi ll Joan Galceran de Rosanes, i el nebot d’aquest, Joan Agustí Marc de Lacera, de Rosanes i Torrelles. Aquest darrer, després d’una sentència de la cort del veguer de Barcelona de l’any 1442, va haver de vendre defi nitivament la Roca als senyors d’Eramprunyà, el 8 de juliol de 1447.196 Més endavant, el 1451, trobem la Roca en possessió de Jaume Marc III (1407-1466), primogènit del senyor d’Eramprunyà Lluís Marc.197 Aquest va ser el darrer senyor particular de la Roca.

La Roca va conservar terme propi fi ns al decret de nova planta, a inicis del segle XVIII. Pel que fa a l’antiga torre, que de vegades s’anomena també castell, va esdevenir una masia més, que a fi nals del segle XVI estava en mans de la família Gallart. Arruïnada aquesta família durant la guerra dels segadors, l’any 1681 l’antic castell va acabar en mans de l’argenter barceloní Gabriel Llor. Aquest acabalat burgès va comprar també els masos Abril, Girbal i Gomar, i els ajuntà, tot conformant l’actual masia de l’Horta. Dels Llor, el mas passà als olotins Busquets, i d’ells als Vayreda, fi ns que als anys noranta del segle XX l’adquirí l’Ajuntament.

[190] Aquesta fi liació, que fi gura al document citat a la nota següent, am-plia i complementa l’arbre genealògic dels Tició publicat per D. Sanahuja, Castelldefels, temps d’història, Cas-telldefels 2003, p. 83.[191] Nota en paper, plegada en 12 fulls, amb còpia de la venda de la Casa de la Roca feta per Guillem Tició, fi ll d’Antic Tició, a Pere Marc, fi ll de Pere Marc, notari Jaume Malví. Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, docu-ment K-21. Francesc de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyà, p.126, dóna la data del 25 de novem-bre de 1305, però no referencia d’on s’ha tret la informació.[192] Testament de Pere Marc I, ex-tractat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911, p. 85-87.[193] Arxiu de la Catedral de Barce-lona, 4-15-35, citat per D. Sanhuja, El territori d’Eramprunyà entre els segles X-XVI, p. 100.[194] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, reg. 1786, f. 208r-212v. Citat per J. Pujol, Jaume March, obra poètica, Barcelona 1994, p. 267-269.[195] Antic arxiu de la Baronia d’E-ramprunyà, pergamins C-15 i Z-13.[196] Notari Antoni Vinyes. Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, caixa I, plec 17.[197] AHPB, notari Guillem Jordà, 15 d’abril del 1450 i 26 de març del 1451, documents citats per R. Carre-ras, «Noves dades genealògiques dels poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs March, segons documents inèdits», Estudis Universitaris Catalans, vol. 18 (1933), p. 324, docs. 90 i 95.

L’actual mas de l’Horta, aban-donat i en ruïnes, té vestigis de

la torre de la Roca medieval (Foto: P. Navarro)


UN GAVANENC A LES CORTS

Vilafranca del PenedèsAny 1217

93Josep Campmany

En Pere Farfai s’acostà al soldat de mirada severa que esperava a l’entrada de la sala de sessions de la Cort de Catalunya. Tot i que portava la millor roba que havia pogut trobar, semblava un captaire al costat de les dignitats que anaven passant per la porta, sense que ningú no els demanés cap credencial.

En Pere va ensenyar el pergamí, autentifi cat amb el segell reial. Venia a la Cort de Vilafranca per expressa convocatòria del jove rei en Jaume, tramesa per mitjà del batlle reial, Perfet. La credencial abastava també la resta de cònsols de Gavà que havien estat convocats: Bernat Amat, Joan Rossell, Pere Rovira, Bernat Doi i en Mariscat. Tots ells representaven el conjunt de 89 veïns del domini reial de Gavà. D’acord amb l’ordre reial, els veïns s’havien reunit en assemblea i havien escollit, a vots, els sis cònsols que havien de representar la vila a les Corts.

Eren les segones corts que Jaume I havia convocat. A les primeres, tres anys abans, obertes a tots els regnes de la corona, no hi havien pogut assistir, ja que Lleida, el lloc de la convocatòria, quedava molt lluny, i no tenien gaires mitjans per anar-hi. En canvi ara, les Corts, únicament d’àmbit català, havien estat convocades a Vilafranca, a un dia de camí de Gavà. I a més se’ls havia fet arribar, tant a través del batlle com del capellà, la necessitat d’assistir-hi, ja que s’hi havien de discutir alguns aspectes molt importants relatius a la Pau i Treva de Déu.

Després d’examinades les credencials, en Farfai, seguit dels seus companys, fou introduït a la sala. Era aquesta un ampli espai quadrat, ocupat en tres dels seus qua-tre costats per graderies. A l’espai que quedava lliure, hi havia el tron que ocupava el jove rei en Jaume. Als seus peus hi havia el setial de l’uixer d’armes i, a prop, la bancada del seu consell privat. A la seva mà dreta, les graderies estaven reservades per als clergues. Hi veieren el bisbe de Barcelona, envoltat dels seus canonges. A mà esquerra seien els nobles. Els de Gavà hi distingiren Ferrer de Sant Martí, el senyor d’Eramprunyà, el castell més proper a la vila de Gavà. I, al centre, hi havia els re-presentants de les viles. Aquest braç era el més pintoresc: al costat de les gramalles senyorívoles dels cònsols de Barcelona, de tela fi na i adornades amb pedreria i pells d’ermini, hi havia els vestits rústecs de pagesos rics d’altres viles reials: Vilafranca, Sant Feliu, Montblanc...

La major part de les sessions eren cerimonials: determinats membres de cada braç s’aixecaven per torn i feien grans discursos sobre coses que els de Gavà gairebé no entenien. Alguns, com els eclesiàstics, feien les seves intervencions en llatí. Pel braç reial gairebé sempre parlaven els cònsols de Barcelona, interessats en afers massa transcendents perquè els de Gavà els poguessin capir gaire bé. Parlaven de comerç, dels impostos que la ciutat volia gestionar, del perill dels pirates mallorquins.

El segon dia de sessions va estar dedicat a parlar de la seguretat als camins i als merca-ts. Els cavallers volien mantenir la impunitat per prendre i maltractar els seus pagesos, mentre que el braç reial, i també l’eclesiàstic i el consell privat del rei, pretenien que l’interès públic i la protecció reial abastessin tothom qui circulés pels camins del rei, o anés a fi res i mercats, encara que fos un pagès vassall dels senyors feudals.

Les últimes sessions de la setmana foren menys vistoses. Cada braç es reunia per


separat, i enviava negociadors a parlar amb els altres braços i el consell reial. Ells parlaven i pactaven: uns cedien unes coses a canvi d’obtenir-ne d’altres, i a l’inrevés. Semblava que s’arribaria a un acord aviat.

Finalment, al cap de dues setmanes, es va assolir l’acord. La darrera sessió va ser també formal i festiva. Els acords presos es van posar per escrit: la Pau i Treva de Déu s’estengué a partir d’aleshores a tots els mercats i camins reials de Catalunya. A canvi, el rei havia hagut de mantenir les facultats dels feudals per estrènyer els pagesos, i la cort havia imposat alguns impostos nous, que serien cobrats pels feudals, amb el consegüent benefi ci, en fer de mitjancers. En les negociacions, els de Gavà van accedir a posar-se sota la protecció de la ciutat de Barcelona, que els auxiliaria enfront dels feudals, a canvi de posar-se a les seves ordres i sortir en defensa de la ciutat, quan aquesta els necessités; una aliança d’ajuda mútua entre ciutadans del rei, durant els primers anys del regnat d’aquell nen, que tan incapaç es veia de dirigir bé el país.

En la cloenda de les Corts, el rei en persona va llegir tots els capítols acordats entre els tres braços i la corona, que a partir d’aquell moment passaren a quedar inscrits en les lleis i constitucions de Catalunya.

Acabades les Corts, i després de tornar a Gavà, els cònsols van rebre una visita important: eren els cònsols de Barcelona. Venien amb una còpia de l’acord d’ajuda mútua i auxili entre Gavà i Barcelona pactat a Vilafranca. Tal com havien quedat, els de Gavà van convocar tots els caps de casa a la plaça, davant la torre del rei, i els van fer jurar el pactat a les Corts. Primer, els sis cònsols. Després, els vuitanta-nou caps de casa, un darrere l’altre. Un escrivà reial es va ocupar de posar per escrit aquest jurament, amb la nòmina de tots els que hi participaren.

Els sis cònsols de Gavà van continuar amb la funció representativa local durant molts anys. Ells eren els interlocutors de la comunitat davant Barcelona, les autoritats reials, el batlle, o el bisbe, quan venia de visita. Amb el temps, els sis càrrecs van quedar reduïts a dos, el Jurat Major i el Jurat Menor, el primer escollit pels propietaris més rics, i el segon, pels més pobres. Els dos jurats van confi gurar el govern municipal de Gavà, des dels temps medievals fi ns a principis del segle XVIII.

95Josep Campmany

L’escut de Gavà i les quatre barresEls Farfai foren una família gavanenca que visqué en plena edat mitjana. Pere Farfai, documentat en relació a les Corts de 1214 o 1217, també està documentat l’any 1204 com a propietari del mas de l’Almugara, amb dos fi lls, Pere i Guillem.198 També hi ha documentat un Farfai com a víctima de l’agressió de Gui-llem de Sant Martí, a la segona meitat del segle XII. I, gairebé un segle després, trobem en Bernat Farfai, que l’any 1303 feia de testimoni jurat en una visita del bisbe de Barcelona.199 Un probable fi ll seu, de nom també Bernat, és documentat l’any 1336 com a rector de Sant Pere de Gavà i arrendador dels drets de la parròquia de Begues.200 L’any 1391, el mas Almugara, dels Farfai, fou establert per Jaume Marc a Guillem Costa,201 però no podem identifi car a quina masia actual correspon. Atès aquest restabliment, proba-blement la família Farfai havia sucumbit a la pesta negra de 1348.

Tornant a les Corts catalanes, aquests parlaments de l’edat mit-jana tenien la representació dividida en tres estaments o braços. Al braç nobiliari hi anaven els cavallers i senyors de castells. A l’eclesiàstic, els clergues, i al braç popular, anomenat reial, els representants de viles i ciutats. Només les viles de domini reial enviaven al Parlament representants escollits en assemblea general entre els caps de casa.

Gavà, que ja hem vist que era vila del rei, enviava representants a les corts de l’edat mitjana. Hi ha un document d’inicis del segle XIII, en època del regnat de Jaume I el Conqueridor, que ens mostra sis «cònsols» gavanencs: Pere Farfai, Bernat Amat, Joan Rossell, Pere Rovira, Bernat Doi i en Mariscat. Amb tota probabilitat, són els primers representats gavanencs a un Parla-ment dels quals hi ha constància.

La data del document és desconeguda, tot i que els experts que l’han analitzat el situen entre els anys 1213 i 1217.202 L’any 1214 es van celebrar les primeres Corts generals del nostre país, amb ocasió de l’entronització del rei Jaume I, a Lleida. A aquestes Corts hi van assistir molts representants de les viles i ciutats reials. L’any 1217 es van celebrar, a Vilafranca del Penedès, unes segones Corts, només del Principat, amb gran assistència també de representants de les viles reials. No se sap ben bé a quina de les dues corts correspon el pergamí. El document està dividit en dues parts. A la primera, els cònsols juren ser fi dels i defensar els cònsols de Barcelona: «jurem nosaltres, cònsols de la batllia de Gavà, ser adherents i auxiliars, de bona fe i sense engany, contínuament fi ns a cinc anys, al consolat de Barcelo-na, i obeir els cònsols de Barcelona i el Consell elegit, d’acord amb la nostra potestat i d’acord amb el nostre parer, per Déu i

[198] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 1249, vol. III, Barcelona 1947, p. 369-370.[199] Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, vol. 1, f. 36.[200] Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, vol. 4, f. 32r a 34v.[201] Antic Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, Capbreu d’Erampru-nyà, 1391 A-122/Llibre 7, confessió de Guillem Costa. Aquest capbreu, consultat per D. Sanahuja als anys noranta, s’ha perdut, i per aquest motiu no ha estat digitalitzat.[202] ACA, Pergamins extrainven-tari, carpeta 366, núm. 4733, sense data. T. N. Bisson el data el 1213: Fiscal accounts of Catalonia under the early count-kings (1151-1213), vol. I, p. 169; mentre que J. M. Font i Rius el data el 1217: «Génesis y manifestaciones iniciales del régimen municipal en Catalunya», Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval, Barcelona 1985, p. 588, nota 27.

Miniatura que representa el jove rei Jaume I presidint una de les primeres Corts Catala-

nes. (Font: Constitucions de Catalunya, incunable imprès

per Joan Rosenbach, l’any 1495).


aquests quatre Evangelis, salvant la fi delitat al senyor Rei». A la segona part, la totalitat de caps de casa de Gavà, en nombre de 89, juren complir fi delment allò que els seus representants han acordat i pactat: «jurem nosaltres, habitants del domini reial de la batllia de Gavà, per defensar els nostres béns i els nostres drets, d’acord amb la nostra potestat i d’acord amb el nostre parer, obeir els cònsols de Gavà, que a aquest efecte han estat elegits, i que ho són contínuament fi ns a cinc anys, per Déu i aquests quatre Evangelis, salvant la fi delitat al senyor Rei». D’alguna manera, aquest extraordinari pergamí és alhora indicatiu de la personalitat pròpia local i demostratiu de la vinculació del govern de la nostra ciutat al de la ciutat de Barcelona.

El domini reial sobre la vila de Gavà és incontrovertible, i podem seguir-ne l’evolució des de l’època de la conquesta. Cal aclarir que el terme d’aquella vila de Gavà s’identifi ca amb el territori de l’antiga vil·la romana, que anava aproximadament des de les Ferreres i ca n’Espinós fi ns al mar, i quedava delimitada a l’est per la riera de Sant Llorenç, i a l’oest, pel Calamot i la Serra de Queralt.

El primer esment que en tenim és de l’any 1043,203 data en què un document fa referència a la Torre Comtal de Gavà. Aquest domini apareix esmentat en dos documents de l’any 1022: un, pel qual la comtessa Ermessenda cedeix al seu nét, Ramon Berenguer I, entre moltes altres propietats, els alous que té al terme d’Eramprunyà (alou és sinònim de gran domini),204 i un altre que és la convinença entre els comtes de Barcelona i Urgell. Mitjançant aquesta convinença, el comte Ermengol II d’Urgell es va fer feudatari del comte barceloní, i rebé a canvi, en feu, junt amb altres béns, el castell d’Eramprunyà, i «la dominicatura comtal que hi ha dins del terme d’Eramprunyà»,205 en clara re-ferència al domini de Gavà. Val a dir que la infeudació al comte d’Urgell va durar fi ns a la seva mort, l’any 1038; després, tant el castell d’Eramprunyà com la dominicatura de Gavà van tornar a mans del comte de Barcelona. La dominicatura de Gavà torna a aparèixer l’any 1079, en la divisió del comtat de Barcelona entre els comtes bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. En aquesta ocasió, va ser Ramon Berenguer II qui es quedà Eramprunyà i la dominicatura de Gavà.206

L’any 1151, quan el comte Ramon Berenguer IV va decidir reor-ganitzar i avaluar tots els seus dominis, va enviar els seus ofi cials a Gavà, on deixaren constància del valor d’aquesta senyoria.207 En aquesta època, el comte-rei governava el domini de Gavà mitjançant el seu batlle, Tició, que residia a la Casa de Gavà. Per això al territori d’aquest domini també se l’anomenava batllia.

Va ser en aquesta època de fi nals del segle XII quan el comte,

[203] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 561, vol. II, p. 223-224.[204] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, perg. Berenguer Ramon I, núm. 46.[205] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, perg. extrainventari, núm. 2001.[206] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, perg. Ramon Berenguer II, núm. 39.

Pergamí d’inicis del segle XIII que mostra els gavanencs jurant fi delitat als seus cònsols i als de Barcelona. (Font: Arxiu de la Corona d’Aragó, perg. extrain-ventari 4.733).

97Josep Campmany

sempre curt de diners, va començar a utilitzar el domini gavanenc com aval i penyora de gruixuts préstecs. Així, per exemple, l’any 1169 va empenyorar la batllia de Gavà als templers, que actuaven de tresorers de la corona.208 L’any 1174, el rei Alfons I va cedir la dominicatura de Gavà, com a dot, a la seva muller Sança.209 I l’any 1204 la batllia de Gavà va ser venuda, juntament amb la de Sant Feliu de Llobregat, durant un any, al jueu Perfet, que exercia també de batlle de Barcelona, a canvi de 170 sexters d’ordi o 2.200 sous de Barcelona.210 L’any 1222, era batlle de Gavà en Durfort, que alhora també administrava els molins de Barcelona, i passava els comptes de la seva administració amb els consellers del rei.211

Al segle XIII, les propietats dels reis catalans van ser sovint empenyorades a prestamistes, a canvi de diners comptants i sonants. En l’època del regnat de Jaume I, per exemple, el 28 de març de 1239 aquest rei va vendre per uns anys la dominicatura de Gavà –i també la de Viladecans– a en Garcés i la seva muller Eva. Aquests les van revendre a un tal Gregori, que les va tornar a vendre al fi ll de Garcés i Eva, Gil Garcés d’Azagra, operació que va ser aprovada per Jaume I el 23 de gener de 1257.212

La conseqüència d’aquests múltiples empenyoraments va ser l’alienació defi nitiva de Gavà del patrimoni reial: poc abans de l’any 1265 el rei Jaume I va vendre defi nitivament la batllia de Gavà –i la de Viladecans– a Guillem Burgués i successors,213 tot i seguir conservant els drets jurisdiccionals superiors. A partir d’aquell moment el rei es desvinculà totalment d’aquella anti-quíssima dominicatura, casa forta i batllia, que havia incorporat al patrimoni familiar en els temps de la conquesta, a la ratlla de l’any 900. El 1265, doncs, Gavà va sortir totalment de l’òrbita reial, i els seus veïns van perdre el dret d’enviar representants als Parlaments catalans.

Acabem remarcant que des del llunyà segle X fi ns al 1265, du-rant gairebé quatre segles, Gavà estigué sota el domini i control directe dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, amb total au-tonomia i independència de les restants terres feudals del terme d’Eramprunyà. Durant prop de mig mil·lenni, Gavà va ser una vila de jurisdicció comtal, primer, i reial, després.

A causa d’aquest fet, provat i documentat, Gavà podria tenir dret, tal volta, a lluir en el seu escut municipal, al costat de les claus de sant Pere, les quatre barres, l’escut dels comtes i reis del casal de Barcelona.

Ara caldrà que els experts en heràldica municipal del nostre país, a la llum d’aquestes troballes aquí divulgades, s’hi pronunciïn.

[207] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, perg. Ramon Berenguer IV, núm. 233. Aquest document i d’altres de la mateixa època, relacio-nats amb la batllia de Gavà, van ser estudiats i publicats pel professor de la Universitat de Califòrnia Thomas N. Bisson, Fiscal accounts of Ca-talonia under the early count-kings (1151-1213), Berkeley, 1984, vol. 1, p. 169-170, vol 2, p. 6-7.[208] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, perg. Alfons I, núm. 67. Publicat per T. Bisson, Fiscal ac-counts of Catalonia, vol. 2, p. 75-78.[209] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, perg. Alfons I, núm. 146. Citat per T. Bisson, Fiscal accounts of Catalonia, vol. 1, p. 169.[210] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, perg. Pere I, núm. 187. Pulicat per T. Bisson, Fiscal accounts of Catalonia, vol. 2, p. 206-207.[211] Arxiu de la Catedral de Barce-lona, pergamins, Diversorum C (d), capsa 12, núm. 849 (del 16 d’agost de 1222).[212] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Llibre d’alienacions, tom 3, f. 471, i registre 9, f. 16v. Citats per J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segle XII-XVIII, Vilade-cans 1989, p. 32 i 48.[213] Guillem Burgués ja és senyor de Viladecans el 16 de març de 1265, segons consta al seu testament, que es conserva a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, Pia Almoina, 4-8-98. El primer estudiós que cità aquest testament fou Joan Baranera, «Gavà», L’Aramprunyà, núm.12 (desembre 1921) p. 2. El rei Jaume li atorgà poders jurisdiccionals mitjanant un pergamí datat el 13 d’abril de 1265, D. Sanahuja, Viladecans, terra de pa-gesos i senyors. Els temps medievals. Viladecans, 2002, p. 141 i 144. L’any 1444, aquests poders jurisdiccionals van ser confirmats, J.Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segles XI-XVIII, apèndix, doc. 7, p. 216-219.


LA PENÚLTIMA AMANT DE JAUME I

Palau Reial Major, BarcelonaAny 1252

99Josep Campmany

Feia xafogor, aquell agost, a Barcelona. Guillerma de Cabrera va mirar per sobre de l’espatlla de Jaume I mentre l’abraçava, nus tots dos al llit. El rei, de costat, llegia amb cura un pergamí. El document era la cessió a Guillerma del castell i la vila de Terrassa, amb drets, rèdits, molins i forns. I moltes altres coses. Guillerma va parar atenció a la darrera frase, que havia fer introduir de forma expressa: «i si tinguéssiu un fi ll o una fi lla nostre, i si aquest fi ll o fi lla visqués, que tingui, després de la vostra mort, aquest castell i vila per propi, lliure i franc alou, a perpetuïtat». -El preu que li he fet pagar -pensava Guillerma- és encara baix, comparat amb el que li havia exigit alguna altra amant, que aspirava a un regne per als seus fi lls.

Guillerma va recordar la primera trobada amb Jaume. Feia just un any. Una nit d’estiu, a palau, el va veure quan estava a punt d’entrar a la cambra, corredor enllà. Guillerma havia quedat vídua feia poques setmanes. Per això estava sola, a palau, lluny del seu castell d’Eramprunyà, on el seu marit, Ferrer de Sant Martí, havia passat els darrers mesos de la seva vida, malalt.

Guillerma era una dona esplèndida, exuberant. L’escot li remarcava les corbes, que a la tremolosa llum de les torxes es mostraven magnífi ques. Jaume la va veure i la va cridar. Guillerma s’hi atansà, submissa. Els llavis tous i prominents destacaven en la cara pàl·lida. Jaume li va acostar la mà a la barbeta, i li alçà el rostre. El somriure de Guillerma ja no era submís, sinó provocatiu. Tenia ganes de diversió. Per això havia baixat a palau. Els ulls negres li brillaven. El coll esvelt, aixecat com estava, feia venir ganes de besar-lo. El perfum de Guillerma envoltava el rei. Ella notava que Jaume cada cop la desitjava més. I els seus mugrons tensos sota la roba demostraven que el desig era mutu. El braç del rei baixà de la barbeta a l’espatlla, i l’atansà. Els llavis es fongueren. Aquella nit, el rei no entrà a la seva cambra. S’estimà més explorar les intimitats de la senyora d’Eramprunyà, la seva nova conquesta...

La relació de Guillerma amb el rei es va fer més i més freqüent. Quan el rei era a Barcelona, ella deixava Eramprunyà i baixava a Palau. El rei la visitava gairebé cada nit, i la relació es va allargar molts anys. El seu marit, en vida, carregat de deutes, havia empenyorat Eramprunyà al rei en Jaume. Però el rei, gràcies a la seva amistat, li havia deixat gaudir encara d’aquell encantador castell fi ns a la fi dels seus dies. Ara, això sí: tot i que l’any 1253 Jaume li va prometre que els ofi cials reials no s’ingeririen en els afers d’Eramprunyà, quatre anys després va obligar que tots els seus vassalls d’Eramprunyà s’integressin a la milícia reial que s’estava creant als territoris del Llo-bregat, el sometent.

Era el primer cop, després de molts anys, que els pagesos d’Eramprunyà col·laborarien en peu d’igualtat amb els vassalls del rei a Gavà, i els vassalls de l’església, a Castell-defels. Tots ells s’integrarien en una milícia... governada per un capità plebeu, i no pas per un cavaller. Els barons l’havien insultat i li deien bagassa i traïdora, per haver-se doblegat a aquella exigència reial. Certament, aquell exèrcit algun dia serviria per baixar els fums dels barons, però a ella tant se li’n donava.

Qui més malament es va prendre aquella relació va ser el bel·licós Bernat de Centelles, el castlà d’Eramprunyà. La protecció que li proporcionava el rei el treia de polleguera. La tensió era tan alta que sovintejaven les espurnes. L’any 1274, quan el rei Jaume ja


era molt vell, Bernat de Centelles va gosar reptar el seu fi ll Arnau de Cabrera, dient-li fi ll de bagassa. El duel va ser inevitable, i va quedar fi xat per al 18 d’octubre.

El clos de batalla, aixecat expressament per a l’ocasió, era ple de gent. Tots els vas-salls d’Eramprunyà havien vingut a veure el duel entre els seus dos senyors, i fi ns i tot n’havien vingut dels altres dominis: Gavà, Castelldefels, Sant Boi... L’uixer d’armes es passejava ufanós pel clos, mentre la milícia feia sonar els corns en senyal d’inici. Tothom va callar. Els dos contrincants van aparèixer. D’una banda, però, no va apa-rèixer el jove Arnau de Cabrera. Per consell de la seva mare, havia cridat un parent molt més experimentat, en Bernat, bregat en mil batalles. Aquesta substitució no va despertar gaire sorpresa entre el públic. En aquest tipus de duels, era lícit buscar un campió com a substitut. El que sí que va aixecar admiració, i de la bona, va ser l’estrambòtica imatge amb què va aparèixer el de Centelles: per sota la cota de malla li sortia una estrafolària camisa, portava lligat a l’espatlla un collaret estrany ple de pedres precioses, que dringaven quan caminava, i carretejava una enorme espasa negra, d’aparença molt antiga...

Els dos rivals es van acostar, estudiant-se, mentre esperaven que fos l’altre qui donés el primer cop. De sobte, el de Centelles va brandar l’espasa i va ferir a la cara el de Cabrera, que va fer-se enrere precipitadament. I aleshores, quan més atent estava tothom, una veu molt forta, que venia d’un sector del clos, va fer aturar el duel. Era el rei en persona, acompanyat de la seva amiga Guillerma i del seu fi ll Arnau. Havia arribat d’incògnit, i ara es mostrava obertament mentre feia aturar el joc. Tothom va callar i es va girar, mirant el vell monarca, que va parlar d’aquesta manera: «Jo, Jaume, rei d’Aragó i comte de Barcelona, en nom de les lleis de la terra, declaro nul aquest duel, perquè un dels contrincants, Bernat de Centelles, ha fet trampa: empunya una espasa màgica, que fa victoriós qui l’usa; vesteix una camisa de virtut, que mai pot ser vençuda; i a més porta un collaret de pedres precioses màgiques, que impedeix la derrota de qui el porta. Soldats, desarmeu el trampós». Dit això, i mentre la milícia detenia el de Centelles i dispersava la multitud, el rei va fer mitja volta, va pujar al cavall i, seguit dels seus, va emprendre el camí de tornada cap a Barcelona.

El darrer encontre entre Guillerma i Jaume es va produir poc abans de la mort del rei. Jaume l’havia cridat a palau, i li havia fet una petició: que es posés d’acord amb el príncep Pere per tornar el castell d’Eramprunyà a la corona. Ella mateixa sentia que estava a punt de deixar aquest món, i la proposta d’en Jaume era irrebutjable: a canvi del castell d’Eramprunyà, i del de Cabrera, li oferia un munt de diners, 3.000 sous anuals. Guillerma no s’hi va fer pregar. Farta de bregues amb feudals rebels i rudes, preferia els diners comptants i sonants. Un anys després de mort el rei Jaume, Guillerma va tornar Eramprunyà al jove rei Pere, dit el Gran.

I així fou com, gràcies a la relació entre el rei i ella, la corona havia recuperat el domini i el control sobre el castell d’Eramprunyà, perdut més de dos-cents anys enrere...

101Josep Campmany

Servint el senyor ReiA la mort de Guillem de Sant Martí l’any 1189 –era el tercer senyor seguit d’Eramprunyà amb aquest nom– la seva muller, Alamanda de Castellvell, estava embarassada del seu únic hereu, Ferrer de Sant Martí. La senyoria d’Eramprunyà va estar, doncs, entre els any 1189 i 1204, en mans d’un menor d’edat. Ferrer va viure força anys, entre 1189 i 1251, i va tenir un fi ll, de nom Hug. Es va casar dues vegades, primer amb Saurina de Cervera,214 que l’any 1250 va vendre un mas situat al Sitjar als seus vassalls, els castlans.215 Morta Saurina poc després de 1250, Ferrer va casar amb Guillerma de Cabrera.

Ferrer de Sant Martí, ben probablement, havia empenyorat el castell d’Eramprunyà al rei en Jaume, amb la condició que el pogués gaudir, ell i la seva esposa, fi ns a la mort. L’any 1264 Ferrer ja era mort, ja que així es diu en l’establiment d’una masia a la Vall de Joan –probablement l’actual corral d’en Bruac, les ruïnes que es veuen a l’embocadura de la vall, camí de l’abocador del Garraf–216que va fer el batlle de Guillerma de Cabrera «muller del difunt Ferrer de Sant Martí», segons diu el pergamí. Aquesta referència ens evidencia el casament entre Ferrer i Guillerma. Ella era també vídua: en primeres núpcies havia casat amb el castlà del castell de Cabrera, mort l’any 1248.

De Guillerma de Cabrera en tenim poques notícies, tot i que re-llevants. El 6 d’agost de 1252 rebia del rei Jaume I, com a regal, les rendes reials sobre la vila de Terrassa. El document explicita que Guillerma era ja, en aquells moments, l’amant del rei, ja que fa referència al possible naixement de fi lls comuns.217 Un any després, el 1r d’octubre de 1253, Jaume va autoritzar a Guillerma a fer actes de govern a Eramprunyà, sense intromissió dels ofi cials reials,218 cosa que confi rma que el rei Jaume I ja gaudia de domini i potestat sobre el castell. El rei en Jaume mai va deixar d’actuar com a senyor del castell; així, el 24 de març de 1274, va refermar els Centelles, hereus dels Santa Oliva, com a castlans del castell.219

Aquell 1274 els fets se succeïren ràpidament: el 30 d’agost o el 28 de setembre, segons la font,220 Guillerma va acordar tornar Eram-prunyà i Terrassa al rei, a canvi del castell de Gurb. La donació es va fer efectiva a la mort de Jaume I: un any després del seu traspàs, el juliol de 1277, Guillerma rebé del nou rei Pere II 3.000 sous anuals vitalicis a canvi d’Eramprunyà i altres castells.221

En aquest context, ens apareix la disputa entre Arnau de Cabre-ra, fi ll de Guillerma de Cabrera, i Bernat de Centelles, castlà d’Eramprunyà, que culminà amb un duel cavalleresc. El duel va ser anul·lat pel rei Jaume, a causa de les trampes que havia fet el de Centelles. La frase que posem en boca del rei és la transcrip-ció gairebé literal de l’acta ofi cial d’anul·lació, del 18 d’octubre

[214] El casament entre Ferrer i Saurina es va realitzar abans de 1211: Archivo Histórico Nacional, Clero, Santes Creus, carpeta 2775, doc. 6. La identitat de Saurina queda explicitada en un document del mateix arxiu, carpeta 2766, doc. 12.[215] Arxiu de la Corona d’Aragó, Fons de la cartoixa de Montalegre, pergamí 2.239, citat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprun-yá, p. 50-51.[216] Arxiu de l’autor. Pergamí de 1264.[217] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, perg. Jaume I, núm. 1304.[218] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, perg. Jaume I, núm. 1352.[219] Arxiu de la Corona d’Aragó, Fons de Montalegre, perg. 2472.[220] F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 53, proposa la primera data, i dóna com a font l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Registre 19, f. 181v. J. Soler i Palet, «Un aspecte de la vida privada de Jaume I», I Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Barcelona 1913, vol. 2, p. 568, pro-posa la segona data.[221] J. Soler, «Un aspecte de la vida privada de Jaume I», I Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. 2, p. 573.

Absis romànic de l’antiga ermi-ta de Santa Maria Magdalena,

avui Bruguers, que sem-bla que fou dotada per Ferrer de Sant

Martí (Foto: A. Gibert)


de 1274; l’espasa de Vilardell, la camisa màgica, i les pedres precioses amb poders apareixen realment aenla documentació conservada als arxius reials.222

L’any 1276, doncs, Guillerma de Cabrera va efectuar un acte important, en relació amb la senyoria d’Eramprunyà: va retornar la senyoria del terme a la corona. Es tancava així un període, el període feudal, iniciat l’any 1058 quan el comte de Barcelona, a canvi d’assegurar-se la fi delitat dels Sant Martí, els va atorgar, com a feu, la senyoria del castell d’Eramprunyà, a canvi només d’anar renovant la fi delitat al comte a cada successió.

Aproximadament dos-cents anys després, doncs, aquesta estruc-turació feudal s’acabava. Eramprunyà tornava a la corona. Les armes reials tornaven a fl amejar al castell.

El fi nal del senyoriu d’Eramprunyà no va comportar la desapari-ció de tots els feudals: encara quedaven els senyors de les torres, i els castlans, la família que tenia al seu càrrec la guarda i defensa del castell, per sota dels Sant Martí. La complexitat d’aquesta xarxa va fer que els ofi cials reials, pocs anys després de recupe-rar el control d’Eramprunyà, elaboressin uns documents –cap-breus– on es descrivien detalladament el repartiment de funcions i drets entre el rei, els castlans i la resta de senyors de les torres.

Però les relacions entre Guillerma de Cabrera i Jaume I van coincidir, en el temps, amb un altre fet més transcendent, des del punt de vista històric: el reforçament del poder reial, a Catalunya, a través de la creació d’una milícia formada per pagesos, al marge dels senyors feudals. Gavà, que era domini reial, no ho oblidem, va participar, l’any 1257, en la fundació del sagramental o sometent del Llobregat, el primer de Catalunya. I també ho va fer Eramprunyà, tot i que aleshores encara era senyoria feudal, gràcies que ja en aquell temps el rei Jaume I era el titular del castell.

En parlar del govern local, fèiem referència a les disposicions legals denominades de la Pau i Treva, que des del 1027 havia anat establint la seguretat dels camins reials, dels homes d’església, i dels pagesos i habitants en terres del rei. Un pas defi nitiu es va donar l’any 1173 a l’assemblea de Pau i Treva de Fondarella, on el rei Alfons I va declarar la validesa d’aquestes disposicions per a tot el territori català, i creà una milícia rural –encarregada de vetllar per la pau i l’ordre– basada en els serveis obligatoris dels caps de família de les masies, i dirigida pels bisbes de cada diòcesi.223 La reacció dels feudals, l’any 1202, aconseguí que les seves senyories no quedessin afectades per aquesta milícia, que es limitava als territoris del rei i de l’església. Per això Gavà –i Viladecans– que aleshores eren terres reials, o Castelldefels, terra d’església –el monestir de Sant Cugat, per ser més exactes–,

[222] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Registre 20, f. 197-200.[223] Cortes de los Antiguos reinos de Aragón y de Valencia y del Prin-cipado de Cataluña, Real Academia de la Historia, Madrid, 1896, vol. I, p. 66, art. 10, p. 69-70 i art. 5, citat per Thomas N. Bisson, L’impuls de Ca-talunya. L’època dels primers comtes reis (1140-1225), Eumo editorial, Vic, 1997, p. 113.[224] Cortes de los Antiguos reinos de Aragón y de Valencia y del Principado de Cataluña, Real Aclademia de la Historia, Madrid, 1896, vol. I, p. 92, art. 9, citat per Thomas N. Bisson, L’impuls de Catalunya. L’època dels primers comtes reis (1140-1225), Eumo editorial, Vic, 1997, p. 122.

L’any 1256, en època de Gui-llerma de Cabrera, els castlans d’Eramprunyà van fundar un hospital sota la invocació de Sant Salvador a Castelldefels, al peu de les costes de Garraf, per atendre els caminants. L’hospital de camí es va acabar convertint en una simple masia fortifi cada. (Font: Mapa de Ga-rraf de Nicolau de Credença, de 1571. Arxiu Diocesà de Barce-lona. Foto: J. Clemente).

103Josep Campmany

quedaven inclosos dins la jurisdicció de les lleis de Pau i Treva, però no Eramprunyà.

Ja l’any 1214, a les Corts de Lleida, s’havia aprovat una dispo-sició en la qual s’establia l’elecció veïnal, amb assentiment epis-copal, dels jurats o paers que, parròquia per parròquia, havien de fer-se càrrec d’aquesta la milícia rural.224 La milícia –bàsicament una força irregular de policia– va estar en algun moment sota les ordres dels cavallers de l’orde del Temple. Però fi nalment, l’any 1257, Jaume I i el bisbe i capítol de Barcelona van donar un pas molt important i van crear el sagramental o sometent, del qual Gavà en fou un dels primers integrants. Ordenava el rei, en aquella transcendental disposició: «volem i manem que tots els esmentats pagesos i homes, constituïts per parròquies, (...) tinguin armes a casa seva, a saber, ballestes, espases i llances, amb les que es puguin defensar; i que si algun d’ells és damni-fi cat, robat o depredat per lladres, raptors o altres, que emeti so, i tots els homes que conviuen amb ell a la seva parròquia hagin d’eixir al seu so, i unànimes l’han d’ajudar a defensar-se».225 Ulteriors disposicions van regular aquesta institució, la milícia armada formada pels caps de casa del terme, de forma que la capitania correspongués al batlle reial i l’administració anés a càrrec de dos paers, sagramentals o jurats, escollits entre els veïns de la parròquia. Aquests jurats acabaren substituint i assumint les funcions dels primitius cònsols.

La compra de Gavà per part dels Burgués signifi cà la sortida de Gavà del sometent o sagramental del Llobregat, on no hi tornà fi ns al fi nal de la guerra civil del segle XV. Concretament, l’any 1476,226 quan el rei ordenà reintegrar tots els territoris del seu fi del Jaume Marc IV dins del sagramental del Llobregat, a fi que es pogués benefi ciar d’aquesta milícia exclusiva, fi ns aleshores, de les terres reials. Al cap dels anys, i sobretot durant l’època turbulenta dels bandolers, al segle XVI, el sometent es genera-litzà arreu, tant en terres reials com feudals, fi ns a esdevenir una organització molt singular i característica de Catalunya, semblant a l’existent encara actualment a Suïssa. El sometent, abolit per Felip V després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714, fou reinstaurat a fi nals del segle XVIII, fi ns a l’any 1936. En aquesta darrera època, atès que estava format només per propietaris de terres, anà adquirint cada cop un caràcter menys popular i més conservador, més elitista.

En qualsevol cas, val la pena assenyalar que la presència de Gavà entre les viles fundadores del sometent, l’any 1257, confi rma l’existència de la jurisdicció reial sobre la nostra ciutat, i per tant avala l’existència d’una illa de llibertat, en l’agressiu univers feudal dels segles XI, XII i XIII, denominada Gavà.

[225] Arxiu de la Corona d’Aragó, cancelleria, Reg. 9, f. 14r.[226] Arxiu Històric de Protocols No-tarials de Barcelona, notari Bartomeu Costa major, Liber Sacramentalis 1468-1485, 6 de setembre de 1475. Citat per J. Codina, A Sant Boi de Llo-bregat (segles XIV-XVIII), Sant Boi de Llobregat: Columna, 1999, p. 200.

Pergamí de l’any 1264 que re-cull un establiment fet a Eram-

prunyà per Bernat d’Olorda, en nom de Guillerma de Cabrera.

(Font: Arxiu de l’autor).

Detall del pergamí de 1264 que diu «baiulus domine Guillelme

de Cabraria et uxor quondam Ferrarii de Sancto Martino in castro Erapruniani», és a dir,

«batlle de la senyora Guillerma de Cabrera, i muller del difunt

Ferrer de Sant Martí, al cas-tell d’Eramprunyà», cosa que indica que Ferrer i Guillerma eren marit i muller en segones

núpcies.


SEPARADA, PERÒ NO

DIVORCIADA

Torre de la Sentiu, GavàAny 1290

105Josep Campmany

Saurina de Terrassa va deixar la cambra, on la seva fi lla Blanqueta estava dormint. Feia dos anys que s’amagava a la torre de la Sentiu. Havia fugit d’Eramprunyà, a peu, després de discutir amb el seu marit, el feréstec Bernat de Centelles. Amb la seva fi lleta, la dida i dues serventes, no havia tingut cap altre lloc on recórrer que aquella petita fortalesa, als peus del seu castell.

Havia estat de sort. Ramon de Picalquers, senyor de la Sentiu, feia una dècada que estava barallat amb el seu marit, i la va acollir de forma molt benvolent. Bernat de Picalquers, el fi ll d’en Ramon, passava moltes hores amb ells, i fi ns i tot un dia s’havia enfrontat al seu marit, que rondava amb alguns cavallers al voltant de la torre. Des de dalt dels merlets, Bernat els havia llençat fl etxes amb una ballesta, i tres dels seus servents, vestits amb els cascs i els escuts, havien llençat pedres amb un petit fonèvol que hi havia instal·lat. Ningú n’havia sortit ferit, però els renecs de Bernat de Centelles s’havien sentit fi ns a l’altra banda del Garraf.

Bernat de Centelles era castlà de Sitges. L’any 1273, amb el seu matrimoni avantatjós amb ella, fi lla de Jaume de Terrassa, havia arrodonit el seu patrimoni amb les cast-lanies d’Eramprunyà i Terrassa. Bernat tenia molt mal geni i, a semblança dels antics feudals de la frontera, mantenia i alimentava una companyia de soldats al seu voltant, que el seguien arreu. Com que en els temps que corrien aquesta protecció era molt cara, Bernat tenia tendència a dilapidar les hisendes de què gaudia. Això havia passat a Eramprunyà. Ella, Saurina, no podia suportar que Bernat malgastés els ingressos anuals comprant gossos de cacera, una armadura nova, o un premi per a algun dels seus malfactors armats... La seva fi lla Blanqueta no tenia la cura que hauria fet falta, i ella no gaudia dels regals i dels vestits i del tracte que se suposava que una noble de la seva posició hauria de gaudir. El pitjor havia estat l’intent de Bernat de trossejar Eramprunyà i vendre’n alguna part, per cobrir uns deutes que havia contret amb un armer de Barcelona. Cada nit, per sopar, hi havia enfrontaments, que s’acabaven violentament amb Bernat donant un cop de puny sobre la taula.

Finalment ella s’havia atrevit a fugir, amb la fi lleta. Bernat gairebé s’havia tornat boig. De primer va pensar que Saurina s’havia refugiat a les cases que l’avi Berenguer de Sant Vicenç tenia a Barcelona, o al seu castell de Burriac. Fins i tot havia organitzat una petita expedició a aquell castell, però quan va arribar-hi, el vell Berenguer li havia obert les portes i l’havia deixat inspeccionar fi ns a la darrera masmorra. Per a Bernat de Centelles, la seva muller Saurina havia desaparegut de la faç de la terra.

Sort en tenia, ella, d’en Ramon de Picalquers i el seu fi ll. En Ramon era senyor del castell de Picalquers, a Esplugues de Llobregat, però a més havia heretat la torre de la Sentiu del seu oncle Arnau, canonge de la catedral de Barcelona. I Arnau de Picalquers havia obtingut la Sentiu de l’abat de Sant Cugat, Berenguer de Santa Oliva. Sembla que aquella torre i les terres adjacents les havien rebudes, els Santa Oliva, en pagament dels seus serveis com a castlans d’Eramprunyà.

El cas és que Bernat de Centelles, hereu dels Santa Oliva, havia posat la vista -i les urpes- sobre la Sentiu, i havia intentat quedar-se amb la major part dels drets i in-gressos que rebia en Ramon de Picalquers. El plet havia estat llarg, i al fi nal s’havia hagut de dirimir mitjançant àrbitres, que havien sentenciat la disputa l’any 1280: la


independència de la Sentiu es mantenia intacta.

La disputa s’havia acabat, però l’enemistat no. Des d’aquell dia, els Picalquers, des de la Sentiu, es malfi aven dels castlans d’Eramprunyà. Una malfi ança que, quan es podia, es confonia amb pura i simple venjança. Per això Ramon va acollir la pobre Saurina.

Saurina havia refl exionat sobre el que li estava passant, i fi nalment havia arribat a la conclusió que la millor manera de solucionar els problemes era fer el mateix que va fer en Ramon, és a dir, buscar uns àrbitres que fessin de mitjancers, i aconseguissin que Bernat no acabés per dilapidar l’herència dels seus avantpassats... Va decidir-se i va escriure al seu avi, Berenguer de Sant Vicenç, demanant consell i ajuda.

Passaren un parell d’anys, fi ns que fi nalment, fou triat com a àrbitre el bisbe de Barcelona. L’àrbitre va ser acceptat per Bernat de Centelles, amb l’única condició que no concedís ni divorci ni anul·lació del matrimoni, cosa que li impediria gaudir dels béns de la muller. Amb aquestes condicions, el bisbe va dictar una concòrdia de compliment obligatori.

El bisbe va decretar la separació dels cònjuges, però no va concedir el divorci. Saurina viuria a Barcelona, i Bernat no s’hi podria acostar, si no era de dia, amb consentiment d’ella, i amb avís previ al cap de la policia judicial de Barcelona, el veguer, o al seu avi Berenguer, o a dos canonges de la Seu. En qualsevol cas, si Bernat i Blanca es reconciliaven i tornaven a viure junts, Bernat hauria de pagar l’allotjament, com si fos un hoste.

Bernat, per la seva part, quedava obligat a passar una renda fi xa a Saurina. Per asse-gurar-ne el cobrament, les rendes i censos d’Eramprunyà serien recaptats íntegrament per Saurina, que en descomptaria la seva part, avaluada en 1625 sous anuals, i el que en sobrés ho lliuraria al seu marit, que es quedava el castell d’Eramprunyà. Saurina quedava alliberada de qualsevol deute relatiu a Eramprunyà, i els creditors només podien adreçar les reclamacions a Bernat de Centelles.

Finalment, Saurina i els Picalquers van explicar on tenien amagada la fi lla Blanca, que fou lliurada a Bernat. Aquest, com a tutor i pare, quedava encarregat de la seva custòdia.

El bisbe va fer jurar pau i treva perpètua davant del rei als partidaris dels dos bàndols: Bernat, el seu germà Guislabert, i els nebots Bernadó i Guilabertó, a més de Bernat de Cabrera d’una banda, i Ramon i Bernat de Picalquers, Berenguer de Sant Vicenç i Bartomeu de Sala, de part de Saurina.

Finalment, Saurina va gaudir d’uns anys de pau i repòs. Morí l’any 1298.

107Josep Campmany

La Torre de la SentiuLes desavinences entre Bernat de Centelles i Saurina de Terrassa són certes, i estan recollides en una sentència conservada entre els fons de la cartoixa de Montalegre.227 També són certes les baralles entre Bernat i el senyor de la Sentiu, Ramon de Picalquers.

La Sentiu era un domini particular dins d’Eramprunyà. El primer esment que tenim de la vall de la Sentiu és d’una data tan primerenca com el 980, en fer-se l’execució testamentària de Galí de Sant Martí, governador en nom del comte al castell d’Eramprunyà.228 En aquest testament, Galí cedeix al monestir de Santa Maria de Castelldefels el molí de la Sentiu, que formava part del lot que havia comprat a Savilo. Així doncs, Savilo era, cap a l’any 960, la propietària del domini de la Sentiu, un domini probablement originat en la vil·la romana que sembla que hi havia en aquest indret.

És important remarcar que, amb la compra de Galí, el domini de la vall de la Sentiu –amb excepció del molí cedit al monestir de Castelldefels, que després quedà inclòs dins les propietats de la parròquia de Sant Pere de Gavà, i d’altres propietats centrades en les cases de Joan, Vicenç i Saborella, probablement l’actual masia de can Vinyes, que quedaria inclosa dins les propietats de Sant Joan de Viladecans– passà a ser propietat dels senyors del castell.

A fi nals del segle X, per sota del càrrec de governador del castell d’Eramprunyà, es creà el càrrec de castlà, o encarregat del castell. El castlà tenia l’obligació de fer residència al territori, i venia a ser una espècie d’ajudant del senyor, que s’ocupava sobretot dels afers militars. A canvi de realitzar aquesta tasca, el senyor li assignava un feu, que en el cas d’Eramprunyà va ser una sèrie de rendes procedents dels impostos cobrats al terme del castell, i un domini territorial: la casa de la Sentiu.

[227] Arxiu de la Corona d’Aragó, fons de Montalegre, pergamí núm. 505. Extractat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911, p. 60-63.[228] Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Ed. J. Rius, doc. 137, vol. I, p. 115-115.

La torre de la Sentiu, avui in-tegrada dins la masia de can

Dardena, senyoreja l’entrada a la vall de la Sentiu, als peus d’Eramprunyà. A la fotografi a podem veure, al fons, el pic de

les Agulles, a mà esquerra el vessant de la serra de can Pe-rers, i a mà dreta el vessant de la serra d’Eramprunyà (Foto:

J. Campmany)

Vista aèria de can Dardena. La torre medieval es pot apreciar a

l’esquerra. (Foto: A. Gibert).

El cos principal de la torre de la sentiu des del pati de la ma-

sia de can Dardena. (Foto: La Vanguardia).


D’aquesta manera la Sentiu quedà vinculada als castlans d’Eramprunyà, la família dels Santa Oliva,229 i així fou fi ns que Pere de Santa Oliva va fer testament, prop de l’any 1150, i dividí l’herència: va llegar la castlania d’Eramprunyà al primogènit Guillem, però amb anterioritat havia donat la vall de la Sentiu i altres honors situats a Begues i Viladecans a l’altre fi ll Berenguer –que va arribar a ser abat de Sant Cugat–. La partició motivà que els germans disputessin el control de la Sentiu. El plet acabà amb un acord mitjançant el qual es reconeixia a Berenguer la possessió de la Sentiu, amb la condició que es reconegués vassall de Guillem.230 D’aquesta manera el domini de la Sentiu quedà segregat d’Eramprunyà, en forma de subfeu.

Berenguer de Santa Oliva va morir l’any 1212, i va ser succeït com a senyor de la Sentiu per Ramon de Picalquers, senyor d’Esplugues de Llobregat. Desconeixem com es va efectuar aquesta successió, però sabem que Arnau de Picalquers, canonge de la catedral de Barcelona, va fundar un benefi ci amb obligació de celebrar-hi missa en sufragi de l’ànima del difunt Berenguer de Santa Oliva, l’any 1285.231 Per tant, alguna relació hi havia entre les dues famílies.

Cap a l’any 1280, Ramon de Picalquers tornà a ser víctima d’un plet interposat pels castlans d’Eramprunyà, que llavors eren els cònjuges Bernat i Saurina de Centelles: els d’Eramprunyà volien cobrar censos i altres fruits i prestacions sobre fi nques radicades a la vall, imposar multes i obligar els seus habitants a fer obres al castell. Deixada aquesta discòrdia a mans d’àrbitres, aquests decidiren el 3 de gener de 1280 que els Centelles no tenien dret a percebre ni censos ni parts de fruit, però que en Picalquers havia de reconèixer-se vassall dels castlans d’Eramprunyà,232 que al seu torn eren vassalls del senyor d’Eramprunyà.233

L’any 1292, es documenta que Ramon de Picalquers, senyor de la Sentiu, tenia un fi ll i hereu, de nom Bernat.234 Aquest probable-

[229] D. Sanahuja, «El sistema de-fensiu d’Eramprunyà entre els segles X i XIV», L’Avenç, núm. 155 (1992) p. 16-20.[230] Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, pergamí O-17, lí-nies 16-17. Aquest document va ser consultat i utilitzat per Torres i Reyetó, «Lo Castel d’Eramprunyà», Memòries de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, vol. III (1887), p. 33-64.[231] Arxiu Diocesà de Barcelona, sèrie Ius Patronatum, llibre I.[232] Notari Miquel Artigas, pergamí O-17 de l’Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà.[233] Així, quan el rei passà a ser senyor d’Eramprunyà, es documenta que se’l considera senyor eminent de la casa de la Sentiu, cap a l’any 1288. Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, Llibre de la baronia d’Eramprunyà, capbreu d’Erampru-nyà, f. 103-105, citat per F. Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprun-yá, Barcelona 1911, p. 54.[234] Arxiu de la Corona d’Aragó, fons de Montalegre, pergamí núm. 505. Extractat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911, p. 60-63.[235] Arxiu Històric de Terrassa, perg. Carpeta V, núm. 17, P. Puig, T. Car-dellach, M. Royes, J. Tapiolas, Per-gamins de l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, doc. 63, p. 77. [236] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí T-9.[237] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí Z-9. Aquest acte també estava descrit al Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, f. 59v.[238] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí V-13. Notari Guillem Oliver de Quintana. Aquest acte també estava descrit al Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, f. 118.

La masia de can Dardena, amb la torre de la Sentiu ben visible, l’any 1970 (Foto:J, Mitjans, publicada al llibre Gavà, 2001)

109Josep Campmany

ment és el mateix que el Bernat de Cunit, senyor de Canyelles, al Garraf, citat l’any 1309.235 El seu hereu, Berenguer de Cunit, prestà homenatge als senyors d’Eramprunyà el 3 de desembre de 1340, com a tutor del seu germà petit Eimeric.236 El 23 de novembre de 1352 Eimeric de Cunit, senyor de la Sentiu, tornà a reconèixer la senyoria dels Marc sobre la Casa de la Sen-tiu, mitjançant la realització del cerimonial de presa de possessió.237 A Eimeric li succeí l’hereu Berenguer de Cunit, que el primer de setembre de 1373 signava una concòrdia amb el senyor d’Eramprunyà.238 Se li va fer un nou requeriment per repetir la cerimònia de presa de possessió el 12 de setembre de 1393.239

Com a successor dels Cunit apareix Bartomeu d’Olivera, que hi-potecà la Sentiu als senyors d’Eramprunyà, el 8 de maig de 1401, per 4.000 sous.240 Bernat i Berenguer, fi lls de Bartomeu, liquida-ren la hipoteca tot alienant la Sentiu als senyors d’Eramprunyà, el 19 de desembre de 1405.241 Finalment, doncs, la Sentiu es re-integrava al terme d’Eramprunyà, i les disputes entre els senyors del castell els de la Sentiu es resolien per sempre.

La Torre de la Sentiu s’identifi ca amb l’actual masia de can Dar-dena. De fet, Dardena era el cognom del propietari de la masia a fi nals del segle XVIII.242 Abans, als segles XVI i XVII, la masia se seguia coneixent amb el nom de Torre de la Sentiu.243[239] Antic arxiu de la baronia

d’Eramprunyà, pergamí V-9. Notari Francesc Fuster.[240] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí M-22. Notari Francesc Bonils.[241] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí P-22. Notari Francesc Fuster.[242] Capbreu d’Eramprunyà, notari Bernat Cavallol, fragments. Arxiu Municipal de Castelldefels, Arxiu Històric, armari I, caixa 11.[243] Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona, 488/28, notari Nadal Castelló, Capibrevium [...] de Aram-prunya [...] 1587, juny, 2 - 1590, abril, 2, confessió de Miquel Muntaner.

Pergamí del 1280 que recull la sentència arbitral sobre la

Sen-tiu en la causa entre Bernat de Centelles i Ramon de Pical-quers (Font: Antic Arxiu de la

Baronia d’Eramprunyà, ara Arxiu de l’Arquebisbat de Ta-

rragona. Fons Foxà)

Miniatura que mostra el senyor de la Sentiu, Eimeric de Cunit,

jurant fi delitat a Pere Marc, l’any 1352. (Font: Llibre de

la Baronia d’Eramprunyà, Antic Arxiu de la Baronia

d’Eramprunyà)


L’ENRABIADA DE PERE MARC

Casa forta de la Roca, GavàAny 1305

111Josep Campmany

Som a la Roca, la Roca de Gavà. Tots la coneixeu, Tots l’heu vista. És aquella enorme pedra rogenca, aquella roca vermella, que hi ha als peus del Calamot, prop de la masia de L’Horta, on la muntanya es trenca i s’obre al delta. Si pugeu a la Roca, i mireu cap al mar, veureu dessota els camps, els horts, els conreus agrícoles ufanosos de les Marines...

Avui és dia 25 de novembre, de l’any del senyor 1305. Regna feliçment el rei Alfons, dit el Benigne. Avui se celebra un acte important: Sí, avui visita l’indret el senyor Pere Marc, el Prohom, tresorer del regne, conseller privat del rei Alfons, ministre de fi nances... Avui visita la Roca, i ve amb intenció de quedar-se. Avui comprarà totes aquestes terres, tota la Roca de Gavà, la torre fortifi cada, les trenta casetes del voltant, i les deu masies escampades pel pla. Tot.

Pere Marc, el notari, el batlle reial, el venedor Guillem Tició, es troben, i llegeixen el contracte de compravenda: Que tothom sàpiga, en nom de Crist, que avui, vint-i-cinc de novembre de l’any del senyor de 1305, Guillem Tició, cavaller, fi ll d’Antic Tició, nét de Guillem Tició, senyor de la Roca de Gavà, donades les difi cultats econòmiques que tinc, per mi i pels meus successors i hereus qualssevol que siguin, venc i, pel present document, atorgo, lliuro i dono a vós, honorable Pere Marc «El Prohom», conseller privat del Rei, i als vostres successors, i a qui ho voldreu perpetuar, tot el que posseeixo per lliure i franc alou a la Diòcesi de Barcelona, més enllà del Llobregat, prop d’una vila anomenada Gavà, i que és: Primer, tot el meu domini i Casa dita de la Roca, amb els seus edifi cis i construccions, homes i dones, feus i feudataris, amb tot els honors, possessions, cultes o incultes, rendes, censos, drets, terres, cases, masies, fortifi cacions, horts i arbres de diversos gèneres. Segon, tots els censals i tots els dominis i qualsevol altra cosa que tinc i cobro i he de cobrar sobre una masia construïda sobre una peça de terra denominada la Parellada, amb totes les seves pertinences i jurisdiccions, que havia estat en temps retrospectius de Gerard Bisquet, fi ll de Ferrer Bisquet, de la parròquia de Sant Pere de Gavà, a cens de dues quarteres d’ordi pulcre i rebedor segons les mesures dretes de la Casa de la Roca, tots els anys per la festa de Sant Joan del mes de juny, i dos parells de gallines tots els anys per Nadal. Tercer, l’horta tancada que tinc sota domini i alou, en dita parròquia de Sant Pere de Gavà, junt a la susdita Casa de la Roca, que termeneja amb l’esmentada Parellada. Quart, tots els censos i tots els dominis i tributs de les feixes de terra designades en la permuta que el meu avi Guillem Tició i la meva àvia Peronella van fer d’aquest domini a l’Hospital de la Seu de Barcelona, l’any 1216. Cinquè, jo Tició, venc, absolc, defi neixo i us remeto a vós, honorable Pere Marc i als vostres, censos, honors i propietats i altres drets segons les escriptures i títols que tinc i posseeixo amb rebut feudal honorat per vós, Pere Marc. Sisè, us venc a vós, honorable Pere Marc, i als vostres, els censos perpetus que eren de domini i jurisdicció de la Casa de la Roca, i el censal i domini i qualssevol altre dret que tingui o ocupi, sobre aquell camp que és la meitat d’una peça de terra denominada Camp del Feu, que tenia per mi en Simó Bertran de la parròquia de Sant Pere de Gavà a cens de 1 sou i 6 diners i 6 quarteres d’ordi pagadores per Sant Pere i Sant Feliu d’agost, portades a la Casa de la Roca. Setè, us venc a vós, i als vostres, qualsevol altra cosa haguda i no espe-cifi cada en aquest document. Finalment, aquesta venda és vàlida i efectiva, d’avui


en endavant, i per sempre més, a canvi de 40.000 sous en moneda barcelonesa de tern, vàlida i de curs legal.

El notari es va mirar satisfet Pere Marc i li va dir: -I doncs, monsenyor ara sou el nou senyor d’aquestes terres, d’aquest petit tros d’Eramprunyà. La Roca és una propietat molt rica! Abasta des de Castelldefels, a ponent, fi ns a la riera de les Parets, a llevant. I des de la Serra de Queralt, fi ns al mar. Més de quatre-centes mujades, amb boscos, cases, masies. Quaranta famílies que hi viuen, i ara us pagaran part dels impostos a vós!

Pere Marc, mig enfadat, va dir: -Part dels impostos? Que vol dir una part? Que potser no me’ls quedaré tots?

-La Casa de la Roca i el seu domini no són independents, estan sota un altre domini més important... -Va respondre el notari.

-Què em dieu? Que els homes i dones de la Roca no em pertanyen a mi sol? Que les mujades del Pla de Queralt, del Pla de Ponent, no són només meves?

-No del tot, senyor. -contestà el notari- La Roca no té església, els seus homes i dones van a resar a Gavà, i per tant paguen la primícia al rector de Sant Pere. I el delme, al castell d’Eramprunyà. Per sobre vostre hi ha el senyor del castell d’Eramprunyà. Perquè la Roca, com Gavà, com Castelldefels, com la Sentiu... tot això són dominis de petits cavallers. Però aquests dominis i cavallers estan sotmesos a d’altres poders, a d’altres senyors... A vós només us corresponen els censos cada any, alguna part de fruit, i alguns dies de treball personal dels vostres homes i dones...

-Em sento estafat! Tot això no m’ho van explicar! Però ara sabreu que a un Marc ningú no l’enganya, ningú no el trepitja. Avui juro solemnement que no pararé fi ns que, jo o els meus hereus, la meva família, hagi comprat fi ns a l’últim tros de terra d’Eramprunyà! A Déu poso per testimoni, que mai més cap Marc tornarà a ser humiliat en aquesta terra, que els Marc serem senyors a Eramprunyà, a la Sentiu, a Castellde-fels, a Gavà, a Viladecans... i arreu! Passaran anys, bufarà el vent, serà abans o serà després, però, al fi nal, ho comprarem tot. Ho prometo!

I certament, els Marc van complir el jurament: van acabar esdevenint els únics senyors d’aquestes terres. Amb els segles, ho havien comprar tot. A partir d’aquell moment, amos i senyors únics d’Eramprunyà, la gent els va començar a anomenar “senyors barons”.

113Josep Campmany

L’arribada dels Marc a EramprunyàCom és sabut,244 els Marc compraren la senyoria d’Eramprunyà el 1323.245 Divuit anys abans, des de 1305, eren ja senyors de la casa de la Roca,246 antiga quadra amb terme propi situada entre Gavà i Castelldefels. Aquesta casa de la Roca fou una possessió que els Marc tendiren a reservar, al llarg del segle XV, per a llurs hereus primogènits.247

La procedència dels Marc era ciutadana. Notaris barcelonins, el 1360, gràcies a la protecció reial sobre Jaume Marc I, adquiriren el rang de cavallers.

Els Marc d’Eramprunyà no foren grans nobles. Foren, això sí, cavallers destacats. En el moment del seu màxim apogeu no arribaren a sobrepassar els 150 focs, nombre petit comparat amb el que habitualment posseïa l’alta noblesa. Tanmateix, sa-beren fer-se un lloc a la cort reial. Pere Marc II, d’escrivà reial, arribà a conseller privat del rei. La col·laboració continuà amb Jaume Marc I i Jaume Marc II, el poeta que, el 1393, rebé del rei Joan I l’encàrrec d’organitzar el primer Consistori dels Jocs Florals.248 Però malgrat l’aparent brillantor social dels senyors d’Eramprunyà, llurs dominis havien caigut en una crisi profun-da. Si hem de fer cas al descens del valor del senyoriu, entre 1323/1337 i 1500 la pèrdua va ser del 75%, magnitud comparable a la reducció del nombre de focs al terme: tres de cada quatre masos van desaparèixer.249 Crisi demogràfi ca, però també social,

[244] Per al marc general, vegeu l’obra divulgativa: Autors varis, Els Marc, cavallers i poetes al castell d’Eram-prunyà, Museu de Gavà, 1998. Per a un estudi més profund: J. J. Chiner, Ausiàs Marc i la València del segle XV (1400-1459), Generalitat Valen-ciana, 1997, amb notícies inèdites.[245] El primer treball monogràfi c publicat sobre el castell d’Eramprunyà fou J. Torres i Reyetó, «Lo castell d’Aramprunyá», a les Memòries de l’Associació Catalanista d’Excursions Científi ques, núm. 3 (1887), pp. 33-74. Reeditat per La Renaixensa.[246] F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 136.[247] Entre el 1348 i el 1449 va ser del primogènit de Pere Marc II i hereus. Més endavant, el 1451, va ser de Jau-me Marc III, primogènit de Lluís Marc. Arxiu de Protocols, Guillem Jordà, 15 abril 1450 i 26 març 1451.

Signatures de Jaume Marc I, Jaume Marc II, Lluís Marc,

Jaume Marc IV i Isabel Marc (Fonts: Arxius Parroquial de Sant Boi, Protocols Notarials de Barcelona, Arquebisbat de

Tarragona, Biblioteca de Cata-lunya i Parroquial de Begues))


que marcà profundament la política senyorial dels Marc que, tot i intentar el refermament de l’autoritat per seguir cobrant tots els drets senyorials, mitjançant capbrevacions generals i resta-bliments de terres i masos rònecs, topà alhora amb la resistència d’una pagesia organitzada. L’actitud del rei favorable als pagesos va motivar que la posició política dels Marc, en l’àmbit català, es tornés contrària a la política reial.

S’imposava, per tant, una estratègia alternativa. Així, si com corresponia a una jurisdicció senyorial forjada durant l’alta edat mitjana, el terme d’Eramprunyà era la seu d’una intricada xarxa de dependències feudals, l’objectiu dels Marc va ser la seva simplifi cació i la concentració de tot el domini en llurs mans, és a dir, la constitució d’una veritable baronia, on la complexa piràmide feudal quedà substituïda per un únic baró sobre uns vassalls iguals. Com ja ha estat remarcat,250 la incorporació al senyoriu d’Eramprunyà de totes les jurisdiccions feudals que esquarteraven el territori i les rendes del terme va ser la divisa dels Marc d’Eramprunyà.251

Si bé durant l’etapa de domini reial sobre Eramprunyà diversos territoris que antigament hi eren integrats s’anaren segregant (Sant Boi, el Llor, Campdàsens, Garraf i Jafre, en diverses etapes entre principis del segle X i principis del XIV), amb els Marc fou ben diferent. L’entrada fou ja de cavall sicilià: si el 1323 compraren el senyoriu, el 1324 obriren plet per clarifi car els drets i jurisdiccions existents al terme.252 La sentència arbitral de 1327, dictada al puig de Montbaig,253 fi xà clarament els termes i les jurisdiccions dels diferents senyors. Deu anys després, el 1337, Pere Marc I exercí el dret de fadiga i comprà a Blanca de Centelles la castlania d’Eramprunyà que, alienada des de fi nals del segle X, s’emportava una bona llesca de les rendes d’Eramprunyà.254 Després, els feudataris independents que existien al terme (els Papiol, Fonollar, Vilarnau, Thogores, Ribes, etc.) anaren venent llurs feus al senyor.255 Aquesta concentració es pot comprovar a través de dos documents: al primer, de 1272, aquests feudataris re-bien determinades parts del delme d’Eramprunyà. Però al mateix document s’hi consignen anotacions posteriors que esmenten que aquests drets ja eren dels Marc en temps de Galceran de Rosanes. Les anotacions potser es realitzaren en temps de la successió de Pere Marc III a Jaume Marc I (1360) o de Jaume Marc I a Jaume Marc II (1375). Al segon, de 1282, hi trobem una cosa semblant: anotacions de l’època de Pere Marc II demostren que els drets són propietat dels Marc. L’any 1390 els Marc posaren plet contra el priorat de Sant Vicenç de Garraf, per delimitar exactament drets i termes entre els dos dominis.256 Amb el nou segle, el 1427,257 prèvia sentència judicial, Berenguer de Relat hagué de vendre el domini útil de Castelldefels (la propietat eminent era conservada

[248] El primer que en féu esment va ser en Félix Torres Amat, a les seves Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los Escritores Catalanes, Barcelona 1836, p. 60.[249] J. Campmany, «Senyors i pagesos a Eramprunyà, 1323-1460», Materials del Baix Llobregat, 5 (1999) p. 105-121.[250] J. Eixarch, Les arrels històri-ques de Viladecans. Segles XII-XVIII, p. 36.[251] Per fer-se una idea del grau d’esquarterament dels dominis terri-torials, vegeu el cas de la parròquia de Sant Boi el 1370, a J. Gacía Pardo, Sant Boi i el Pla del Llobregat a fi nals de l’Edat Mitjana, Barcelona 1989, p. 55.[252] Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, registre 181, f. 213, citat per F. de Bofarull, op. cit., p. 81.[253] Sentència transcrita per J. Eixar-ch, Les arrels històriques de Vilade-cans, apendix, doc. 6, p. 210.[254] P. Bonnassie, Catalunya mil anys enrera, vol II, p. 65.[255] Usos, costums i drets del castlà d’Eramprunyà., Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, apèndix IX, p. 167.E. de Hinojosa, El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la edad media, Madrid 1905, p. 308.

Només comprar el castell, els Marc van efectuar-hi obres d’importància. En aquesta època es va refer totalment l’ala de migdia del recinte sobirà. La planta baixa passà a tenir un sostre sostingut per múltiples arcades de diafragma, de les quals ara només queden dues. (Foto: J. Campmany)

115Josep Campmany

pel monestir de Sant Cugat) a Lluís Marc. Per aquesta època, l’any 1405, compraren la casa i possessions de la Sentiu,258 des-prés de pugnes constants.259 A mitjan segle XV havien aconseguit concentrar tota la senyoria en les seves mans, excepte els termes governats pels Burgués, rics ciutadans amb enorme poder al Consell de Cent Barceloní: Gavà, Viladecans, la torre Burgesa i la pobla del Perelló.260 Ambdues famílies, Burgués i Marc, formaven part de la mateixa classe social, i la relació era molt estreta; de fet, les dues famílies eren del mateix partit, el partit aristocràtic. Són diversos els signes que ens parlen d’aquesta entesa. Una mostra la trobem entre el 1493 i el 1520, quan un Lluís Marc, nét de l’homònim que governava Eramprunyà a mitjan segle XV, es casà amb Beneta Burgués, fi lla de Ponç Burgués, senyor de la torre Roja,261 enllaç que possiblement va originar la tradició folklòrica de Gavà i Viladecans denominada la Tornaboda.

L’any 1449, Gavà passà a mans dels Marc. Dos anys abans, Lluís Marc havia incorporat també al senyoriu la Casa de la Roca, que el 1347 havia passat del desheretat Pericó Marc a llurs descen-dents Lacera i Rosanes.

El repàs als fogatjaments revela que, paral·lelament a la lluita per mantenir els drets senyorials, enfront la tendència monòto-na a perdre població al conjunt d’Eramprunyà i la conseqüent disminució de les rendes feudals (el pastís a repartir es feia cada vegada més petit), la política dels Marc d’acumular les senyories disperses va ser l’única estratègia reeixida.

És per això que un element fonamental de la política senyorial dels Marc fou la consolidació de llur poder enfront de Barcelona i dels altres senyors feudals del terme. D’alguna manera, aquest procés seria comparable, a una escala menor, a l’afermament de l’autoritarisme reial enfront dels particularismes nobiliaris i les incipients estructures nacionals de les monarquies veïnes, tan característic del quatre-cents mediterrani, que veié sorgir la fi gura del prínceps maquiavèl·lic.

[256] Data del 14 de desembre de 1390, Arxiu de la Catedral de Bar-celona, 4-78-15, regestat per J. Bau-cells, El Garraf i la Pia Almoina de Barcelona. Inventari dels pergamins, Barcelona 1990, doc. 536, p. 183.[257] F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 134.[258] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí P-22. Notari Francesc Fuster. L’any 1451 encara era dels Marc, ja que Jaume Marc III assigna com a dot de la seva fi lla un censal sobre les rendes de la Sentiu. [Arxiu Històric de Protocols Nota-rials de Barcelona, notari Guillem Jordà, 1451, citat per R. Carreras, «Noves dades genealògiques dels poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs March, segons documents inèdits», Estudis Universitaris Catalans, vol. 18 (1933), p. 324, doc. 95]. [259] F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 89-91.[260] La torre del Perelló o torre de n’Horta és esmentada a la sentència del puig de Montbaig del 1327, com a propietat d’Arnau d’Horta. El 1449 era d’en Bernat Terré, senyor de Gavà, que la vengué a Lluís Marc. El 1588 els barons hi establien Pere Posades, que seria succeït pels Ripoll, Verdaguer i Galí (1857). [J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, p. 49, nota 20]. D’aquest darrer passà a en Carreras, que hi edifi cà el mas conegut com can Pere Bori. Avui hi ha en aquest indret el col·legi públic Eramprunyà.[261] J. Eixarch, Les arrels històri-ques de Viladecans, p. 71.

Inscripció a la roca que hi ha al recinte exterior d’Eramprunyà,

davant la capella de Sant Mi-quel. Commemora la construc-ció del mur del recinte exterior, l’any 1376, l’any 1375 segons

el còmput de l’encarnació. (Foto: J. Campmany).


TOPADA AMB L’ESGLÉSIA

La torre del Perelló, GavàAny 1314

117Josep Campmany

Pere d’Horta repicava amb els dits sobre la taula, mentre pensava. Estava nerviós perquè l’endemà estava previst que el bisbe vingués a Gavà, a efectuar una visita pastoral. Aquestes visites s’havien revifat des que havien decidit aplicar-ne els guanys a l’obra de la catedral. Els guanys del bisbat per cada visita eren considerables, ja que la parròquia no només pagava al bisbe una desena part de les rendes que rebia, sinó que a més aquest cobrava tot un seguit de multes imposades als que no tenien un comportament correcte.

Pere estava preocupat perquè el bisbe, a més de fi xar-se en els individus més desviats (bruixes i bruixots, adúlters, prostitutes, jugadors, usurers) tenia una predilecció es-pecial pels rics. Pere d’Horta havia vist com, l’any 1303, el bisbe declarava usurer el senyor de Gavà, Pere Burgués, i l’acusava de prestar diners a canvi d’interès. Ara sabia que, aquell any, li tocaria el rebre. Li ho havia dit un dels veïns escollits de testimonis jurats. Sabia que el rector havia estat recollint proves.

La veritat és que, si volien, podien trobar-li motius. Pere d’Horta era el tipus de petit senyor feudal, més proper a un pagès que a un senyor. Tenia, a Gavà, una torre rodona, la torre del Perelló, situada molt a prop de la vila del rei, just on la plana començava a inclinar-se i pujar cap a la serra de les Ferreres. Pels que no ho sàpiguen, la torre del Perelló s’aixecava exactament on avui hi ha el col·legi Eramprunyà, és a dir, on anys enrere s’aixecava la masia de can Pere Bori.

Pere d’Horta tenia alguns vassalls, dotze, de fet. Vivien en un petit agrupament, o pobla, al costat de la torre de defensa. La torre tenia terme jurisdiccional propi, cosa que volia dir que Pere d’Horta podia jutjar els seus vassalls, castigar-los i multar-los. Però el domini d’aquesta torre era reduït en extensió. Unes mujades al voltant de la Casa, i prou. No tenia cap capella ni altar, per la qual cosa els seus vassalls depenien de Sant Pere de Gavà, i de fet havien de pagar al rector d’aquella església la primícia, una tercera part del delme dels fruits –i allò sí que li coïa!.

Les acusacions que el bisbe li faria venien de lluny. Bàsicament eren tres. Primer hi havia l’afer de la primícia, és clar. Des de feia temps, Pere d’Horta havia decidit que la primícia dels seus vassalls la recolliria ell, i no el rector de la parròquia. El rector usualment arrendava el cobrament d’aquests fruits, i els arrendataris, pagesos be-nestants de Gavà o dels voltants, s’emportaven un percentatge sobre el que recollien. Doncs ell havia decidit que, al seu domini, ell mateix recollia la primícia per al rector. D’aquesta manera, el percentatge de guany se l’enduria ell mateix, i no cap pagès sorrut i pudent. Després hi havia el tema dels acaptes. El rector, no prou content amb la primícia, també vivia molt bé gràcies a d’altres ingressos: cobrava per les misses de difunts, pels matrimonis, per les celebracions especials d’un o altre sant... Bé, no és que cobrés, sinó que es quedava el que es recollia al plateret d’acaptes de l’entrada de l’església. El feligresos eren generosos, ja que sabien que així sempre podrien comptar amb l’ajut del rector. Però la cosa s’havia extralimitat: últimament, el rector havia enviat els administradors d’alguns dels altars de l’església a captar per tota la parròquia. Òbviament, raonava Pere d’Horta, tot el que els seus vassalls donessin als sants ho treien dels productes de la seva terra, i per tant no era just que vinguessin a fer els acaptes a la porta de casa. I, a més, el que més l’emprenyava era que es


feien acaptes per a l’altar de Santa Maria de l’església de Gavà, que en teoria havia estat fundat pel senyor de Gavà Pere Burgués. Lamentable. Havia acabat prohibint, al seu terme, aquells acaptes ridículs. Finalment, hi havia l’afer de les festivitats fora de diumenge. Ell estava d’acord que els diumenges calia anar a missa. Però últimament el rector declarava molts dies festa de precepte. Que si ara un sant, que si després un altre, tot eren funcions solemnes, amb cants, amb participació dels escolars, amb assistència obligada dels parroquians... I, és clar, cada dia de festa de més era un dia de feina menys. I, a menys feina, menys renda. Els altres senyors, els de Gavà, el d’Eramprunyà, potser ni ho notaven, de tan grassa que era la seva bossa. Però ell, amb només dotze vassalls, prou que se’n ressentia! El cas és que havia acabat per prohibir als seus dotze vassalls d’assistir a aquelles misses solemnes fora dels diumenges. El rector li feia la punyeta, ja ho veia, i ell havia respost de forma massa contundent. Ara temia que el bisbe el multés, la qual cosa seria un perjudici econòmic, i una pèrdua de prestigi davant dels seus vassalls... Havia de pensar alguna cosa, i ràpid!

Finalment, la llumeneta se li va encendre: va recordar que el senyor de Gavà, feia uns deu anys, també havia tingut problemes amb el rector: havia estat acusat, en una d’aquestes audiències davant del bisbe, de practicar la usura. Pere Burgués havia estat molt hàbil: a la següent visita inspectora del bisbe, va comparèixer com a jurat. Un pagès no ho hauria pogut fer, ja que només els jurats escollits hi podien anar, però un senyor com ell, sí. El de Gavà va formar part del selecte grup de veïns que repassava el comportament dels parroquians davant del bisbe i es comprometia a fer pagar els càstigs que imposava. L’estratègia va funcionar: l’acusació d’usurer va desaparèixer, i la condemna rebuda dos anys abans havia quedat oblidada...

Pere d’Horta ja ho havia decidit. Faria el mateix: compareixeria amb els veïns jurats de la comissió inquisidora, i participaria amb ells en l’elaboració dels càrrecs pertinents. I ell presentaria càrrecs contra el rector. Raons no li’n faltaven.

L’endemà dimecres, 15 de juliol, va arribar el bisbe. Pere d’Horta va presentar-se el primer, davant l’església, per donar-li la benvinguda. Quina cara que posava el rector! Només arribar el bisbe, ja va començar a carregar contra el rector: li va dir –i els jurats van testimoniar-ho, ja que era veritat– que el rector no vivia a Gavà, sinó que hi tenia un prevere rústec i ignorant, en Fortuin, que no sabia cantar bé la missa i que a més tocava malament les hores amb les campanes, cosa que feia anar tota la comunitat de corcoll, ja que la guia horària del campanar era indispensable per organitzar-se el dia. Tot seguit, va capgirar les acusacions que el rector tenia previstes: de primer, va dir que el rector volia impedir que ell recollís la primícia, i que prohibia que fessin acaptes a la seva jurisdicció. Finalment, va llençar la bomba: va acusar el rector de tenir una concubina a Barcelona, a qui havia deixat prenyada. I era cert. El bisbe, en sentir tot això, va demanar el parer dels altres testimonis, que amb matisos van coincidir amb Pere d’Horta, especialment pel que feia al toc de campanes i a la relació del rector amb la dona de Barcelona. Vist això, va decidir multar el rector amb una grossa quantitat... La visita va acabar aviat, i Pere d’Horta va respirar alleugerit. En aquell món medieval, encara els senyors podien jugar i sortir-hi guanyant, la major part de les vegades...

119Josep Campmany

La torre del Perelló (can Pere Bori)La història de Pere d’Horta podria ser certa. De fet, excepte els seus pensaments, que hem recreat, els fets relatats estan docu-mentats. Pere Burgués, senyor de Gavà, va ser acusat d’usurer l’any 1303.262 Dos anys després Pere va fer de testimoni jurat, en una nova visita del bisbe, i mai més va tornar a ser acusat de res.263 Pel que fa a Pere d’Horta, va participar com a testimoni jurat en la visita pastoral de 1314.264 En aquesta visita es van denunciar –i consten en l’acta– els tres problemes dels vassalls de Pere d’Horta: el cobrament de la primícia, els acaptes de Santa Maria, i l’assistència dels vassalls a missa. Els testimonis, entre els quals hi havia Pere d’Horta, van acusar el rector de tenir una amistançada a Barcelona, a qui havia prenyat, i de tenir un vicari ignorant, que no sabia ni tocar les campanes a l’hora.

Pel que fa a la jurisdicció de Pere d’Horta, la torre del Perelló, aquesta va existir i està ben documentada.

L’any 1972, l’Ajuntament de Gavà va obtenir la vella masia de can Pere Bori per enderrocar-la i cedir el terrenys al Ministeri d’Educació per construir-hi una nova escola, l’actual col·legi Eramprunyà. Sempre recordaré quan es va procedir a la destruc-ció d’aquest edifi ci, el setembre de 1974: era jo un nen de set anys, abocat a l’eixida de casa, i veia com les excavadores maldaven, sense èxit, per enfonsar les velles parets del mas. Eren tan fortes que resistien els esforços dels pics i els cops de l’excavadora, de manera que fi nalment els encarregats de l’enderrocament hague-ren de dinamitar l’edifi ci. Mai no s’havia trobat una explicació del motiu d’aquella fortalesa, fi ns que es va constatar que, en el registre de la propietat, la masia hi estava inscrita amb el nom de torre Perellona,265 nom doncs, d’una fortifi cació d’antics i vells ressons medievals. Així, descrivia la parcel·la que ocupa l’actual col·legi Eramprunyà com «parcela de superfície 7.664 m2 dentro de la cual se comprende la casa pairal, o masia, conocida con el nombre de can Pere Bori (...) cuya descripción registral es la siguiente: casa o manso llamado Casa Chica del Galí, antes

[262] Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, vol. I, f. 36.[263] Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, vol. I, f. 83.[264] Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals, vol. 2, f. 82v-83v.[265] Registre de la propietat, tom 183, llibre 24 de Gavà, f. 204, fi nca 1.058, inscripció 8a. Arxiu de Josep Campmany, fons Alfons Gibert, car-peta núm. 55.[266] Arxiu Diocesà de Barcelona, Vi-sites Pastorals, llibre 2, f. 82v-83v.[267] Arxiu de la Corona d’Aragó, Reg. Gratiarum, Jaume II, any 1327, f. 136. Reproduït per J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans (s. XI-XVIII), doc. 6, p. 210-215.[268] Testament fet davant del rector de Sant Pere i Sant Miquel, Bernat Farfai. Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí I-11.[269] Testament fet davant Bernat Vadell, rector de l’església de Pradell i notari de Falset. Antic arxiu de la ba-ronia d’Eramprunyà, pergamí K-11.

L’antiga masia de can Pere Bori s’alçava on ara hi ha

l’escola Eramprunyà. El casalot va ser edifi cat pels Carreras,

apoderats dels barons al segle XIX, i Pere Bori va ser-ne un

dels masovers. Al segle XX, el casalot va acollir l’escola Igna-si Iglésies, l’any 1937; després una caserna de l’exèrcit espan-yol, i fi nalment va ser ocupada

per famílies de gitanos sense sostre. Fou derruïda l’any 1973.

(Foto: antic periòdic Brugués)


d’en Verdaguer, mas antes manso Vaqués y primeramente, la torre Perellona y del Ripoll, hoy llamado can Pere Bori».

El primer esment documental segur d’aquesta torre medieval és de l’any 1314, a la visita pastoral d’aquell any, on es parla dels masos «del perayló», juntament amb el seu senyor, Pere d’Horta.266 Una dècada després, a la sentència del Puig de Mont-baig de 1327,267 la torre d’Arnau d’Horta s’identifi ca com una de les jurisdiccions incloses al terme d’Eramprunyà. Arnau va fer testament el 20 de juliol de 1336,268 i declarà hereu universal el seu fi ll Pere. Aquest, que va prosperar com a servidor de la casa del comte de Prades, va testar el 7 d’octubre de 1363.269 Va tenir diversos hereus: Bernat d’Horta, fi ll d’en Ramon d’Esplugues, i les seves germanes, Caterina i Estefania. L’hereu principal, el 13 de setembre de 1373, va donar la possessió de la «torre i pobla, de l’Horta, ab sa fortalesa», a Pere de Vilardell.270 I tres anys més tard, el 3 d’agost de 1376, Bernat d’Horta la vengué a Francesc Terré, senyor de Gavà.271 Francesc Terré aconseguí també la cessió dels drets que hi tenia Pere de Vilardell, el 8 d’agost de 1377, i els d’Estefania i Caterina, el 10 de febrer de 1378.272 Així, el domini medieval de la torre del Perelló, dita també torre dels Horta, quedà unit al de l’antiga batllia de Gavà.

De fet, la fortifi cació va passar a ser considerada una masia més. A inicis del segle XVI la tenia en Joan Ripoll, i a fi nals del segle XVI, era del pagès gavanenc Pere Posades. L’any 1630, els tutors i curadors d’en Pere Posades la van vendre en pública subhasta a Jaume Vaquer. Aquest pagès va ser un dels molts arruïnats per la Guerra dels Segadors i les crisis de fi nals del segle XVII. A inicis del segle XVIII la fi nca era del notari i ciutadà honrat barceloní Francesc de Toda i Gil, que va arribar a ser regent de la Reial

[270] Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, pergamí V-11.[271] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí D-11.[272] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamins X-11, Y-11 i Z-11.

Detall del nucli de Gavà, en un dibuix del 1753. Al capda-munt de la imatge es pot veure la «casa de Verdaguer», nom que, en aquella època, tenia l’antiga masia de la torre Pe-rellona, després can Pere Bori. (Font: Mapa d’Ignasi Clave-ra, antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, fotocòpia de Josep Soler i Vidal)

Campanar romànic (segles XII o XIII) de l’antiga església de Sant Pere de Gavà. No va ser retocat quan es van reconstruir la nau principal de l’església, entre els anys 1622 i 1629. Les seves campanes ordenaven el ritme de la vida medieval. L’any 1314, el senyor de la torre del Perelló va acusar el vicari, «en Fortuin» de no tocar les campa-nes a l’hora. (Foto: A. Gibert).

121Josep Campmany

Audiència i membre del Reial Consell del Principat (l’equivalent actual de ministre de justícia) sota el govern de l’arxiduc Carles d’Àustria, durant la Guerra de Successió. El 28 de novembre de 1752 les seves hereves van vendre el mas al burgès barceloní Pere Verdaguer. Per aquest motiu, en alguns documents o mapes del segle XVIII al mas se’l denomina «casa d’en Verdaguer». L’any 1804, el darrer dels seus hereus, el clergue Dr. Miquel Verdaguer, el cedí a Maria Font i Galí. En aquesta època, el mas s’anomenava «casa xica d’en Galí». El motiu era que Maria Font també havia comprat les restes de l’antiga torre de Gavà i el mas Pujols de la Riera, que s’anomenava la «casa d’en Galí». L’any 1829, els Galí van vendre les tres propietats al sastre barceloní Joan Plana. Aquest va revendre la torre als Carreras, apoderats de la baronia, a fi nals del segle XIX.273 Després de moltes gestions entre 1961 i 1972, l’Ajuntament va adquirir la fi nca a la vídua del darrer Carreras.

Aquesta torre medieval tenia, com era habitual, un petit nucli de població al seu entorn, la Pobla del Perelló, o la Pobla dels Horta. El mateix nom de pobla ens suggereix un poblament concentrat prop de la torre senyorial, i relativament nou, possi-blement organitzat a partir del segle XI. Però és un poblament del qual no queda memòria. Podem intentar aproximar-nos al seu emplaçament? Per sort, disposem d’un document molt valuós: en una declaració de propietat de l’any 1632, corresponent al pagès gavanenc Jacint Ros, propietari de la Casa Gran, aquest declara tenir un camp de 3 quarteres, situat aproximadament en l’actual illa de cases que conformen els carrers de Sant Nicasi, Mare de Déu de Bruguers, Sant Isidre i Gaudí. Aquesta peça de terra, l’any 1632, s’anomenava camp de la vila pobla.274 Justament, doncs, la localització que estàvem buscant.

De fet, l’àmbit territorial d’aquest domini senyorial era molt petit, i geogràfi cament sembla esqueixat del terme, més gran, de la batllia de Gavà. Per tant, el seu origen no es pot remuntar, plausi-blement, a cap vil·la romana preexistent, sinó que sembla haver-se originat com a subdivisió de la dominicatura de Gavà.

De fet, hi ha un document que avala aquesta hipòtesi: a inicis del segle XI, els comtes Berenguer Ramon I i Sança, necessitats de diners, van vendre part de la seva dominicatura comtal de Gavà a un alt càrrec i assessor de la cort barcelonina, el jutge Ponç Bonfi ll Marc. La venda es va efectuar abans de l’any 1029.275 Aquest jutge era fi ll del també famós jutge Ervigi Marc,276 i pare de Guillem Marc,277 un dels assessors legals que va intervenir en la promulgació dels Usatges, primer corpus legal medieval català. Amb tota versemblança, doncs, els Horta documentats als segles XIII i XIV són els successors i hereus d’aquests importants jutges altmedievals, sense que a hores d’ara en sapiguem els detalls.

[273] Totes aquestes dades proce-deixen dels diversos papers i fi txes de l’arxiu de Josep Soler i Vidal, extretes de l’antic arxiu de la baronia d’Erampru-nyà de Gavà, carpeta A-90, lligall 25, núm. 117 i carpeta A-8, lligall 21 bis, núm. 99.[274] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, capbreu de 1632, confessió de Jacint Ros. També al capbreu de 1598, antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, llibre 13/A-127, confessió de Miquel Ros.[275] El document és a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, perg. Berenguer Ramon II núm. 81, i és atribuït a l’any 1092. Però aquesta data és clarament errònia, ja que els personatges que apareixen al docu-ment visqueren setanta anys abans: els comtes, Berenguer i Sança, entre els anys 1016 i 1029, Bonfi ll Marc, entre els anys 986 i 1035; i els mancusos de Bonhom que apareixen citats al pergamí només apareixen documentats entre els anys 1018 i 1029, P. Bonnassie, Catalunya, mil anys enrere, vol 1, p. 332. Per tant, el document (o la seva transcripció) ha de datar-se a l’any 32 del Rei Robert, i no pas a l’any 32 del Rei Felip, com fi gura al trasllat que van fer els Bofarull, Arxiu de la Corona d’Aragó, Trasllat d’escriptures de Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, vol. 5/7, p. 191v-192v.[276] Ervigi Marc va exercir entre els anys 987 i 1009, i el seu fi ll Ponç Bonfi ll Marc entre els anys 1007 i 1035. J. Balari, Orígenes históricos de Cataluña, vol. 2, p. 471-480.[277] P. Bonnassie, Catalunya, mil anys enrere, Barcelona 1981, vol. 2, p. 161 i nota 75. Guillem Marc va exercir entre els anys 1047 i 1065. Més informació sobre ell, a J. Balari, Orígenes históricos de Cataluña, vol. 2, p. 466-467.


LES MONGES DISSOLUTESAntiga ermita de Bruguers, GavàAny 1321

123Josep Campmany

El cop de puny sobre la taula fet per l’abadessa Guillerma va sobresaltar el visitant, que s’encongí sota l’hàbit d’agustinià i la caputxa de viatge que li ocultava la feso-mia. -De cap manera! No penso plegar veles i marxar! Què faríem, jo i les meves sis beguines? On aniríem?

-El senyor bisbe us buscarà un recés, un lloc on complir els vostres vots, sense ser molestades i, sobretot, amb un bon guiatge espiritual, que aquí no teniu...

-No, és clar que aquí no tenim un «bon guiatge espiritual»- Va contestar amb ironia Guillerma-. El rector de Gavà està massa ocupat amb la seva amistançada, i no pot pujar aquí dalt a portar-nos pel camí dret!

Fra Berenguer, que així es deia el misteriós visitant, venia de part del bisbe. Poderosos interessos havien posat la mirada en la petita i humil capella de Bruguers, aixecada sobre la cova on un pastor havia trobat la Mare de Déu, i en la seva petita comunitat de deodates. Guillerma, l’abadessa, no se’n sabia avenir: ella procedia d’una família de pagesos acabalats de Gavà, els Pasqual. El seu germà Garcia era un dels membres més sòlids d’aquella vila. Ella havia escollit el retir espiritual, dalt de la muntanya, amb les altres companyes, algunes més velles, d’altres més joves, que l’havien elegit com a abadessa.

-A veure, fra Berenguer, sigueu sincer si us plau. Qui i per què vol que marxem, de Bruguers? -Guilllerma no s’estava per brocs i les engaltava directament.

-Bé, senyora. Vós sabeu que el tresorer del rei, Pere Marc, va comprar la torre de la Roca, ara fa uns quinze anys. Ara tot està a punt perquè compri el castell d’Eramprunyà. El rei està disposat a vendre, ja que necessita diners per a la conquesta de Sardenya, i mai no en té prou. Pere Marc té grans plans, per a Eramprunyà. Ha previst fer-hi grans obres. Vol convertir Eramprunyà en un dels castells més grans i més poderosos de Catalunya.

-I això què té a veure amb nosaltres? -Va preguntar Guillerma.

-Pere Marc vol tancar tot el recinte exterior del castell, fer-lo exclusiu per a ell sol. Això vol dir que els vilatans dels encontorns no podran venir més a oir missa a Sant Miquel, la capella del castell. Ni hi podran seguir sent enterrats. Ni hi podran anar a pregar en temps de malures... I per això us volen fer fora. Volen convertir aquesta ermita en una església de debò, amb un capellà perpetu, que atengui i resi pels feligresos dels voltants.

-Però, Berenguer, i la capella de Santa Magdalena, a sota, al Sitjar? Que no pot fer aquestes funcions?

-Ah, Guillerma! Per a la capella de Santa Magdalena, en Pere Marc també té plans: la vol traslladar a la seva possessió de la Roca, al costat de la casa forta que va comprar fa quinze anys. I sapigueu que en Marc ha convençut al rei que l’única manera que té de col·locar-li el castell i treure’n diners per a la guerra és plegant-se a totes aquestes exigències, i el rei ha dit que sí.

-Bé, a mi no m’espanta, el rei. Bruguers no és de cap rei. Nosaltres, les dones, en tenim el comandament.


-Guillerma, el pecat de l’orgull us traeix. Bruguers, com totes les coses sagrades, pertany a l’església, i al seu pastor, el bisbe. Ja sabeu que el bisbe no us aprecia. No vol dones desvagades escampades per les muntanyes. Troba que sou un perill per a la moral. Em temo -va prosseguir fra Berenguer- que el rei ha parlat amb el bisbe, i aquest ha decidit eliminar totes les comunitats de dones lliures que hi ha al Llobregat. No només vosaltres, també les vostres semblants de Sant Joan de Viladecans, i les de Santa Maria de Sales, les de Sant Salvador dels Arenys de Castelldefels... De fet, el bisbe ja va estar fent preguntes sobre vosaltres a la darrera visita pastoral. El vostre germà us en deu haver parlat.

Una ombra cobrí el rostre de Guillerma. Era cert. En Garcia li ho havia comentat. Només l’ascendència que els Pasqual tenien sobre els parroquians havia impedit que sortissin a la llum totes les històries inventades que corrien sobre la seva comunitat. Orgies inacabables, aquelarres demoníacs, màgia negra... Sobre les seves comunitats s’explicaven tot tipus de contalles a la vora del foc. De fet, quan ella havia decidit marxar de casa, renunciar al casament que els pares li havien buscat, i unir-se a les beguines de Bruguers, el daltabaix familiar havia estat d’enormes proporcions. La mare, Dolça, havia gairebé mort del disgust, i el pare, en Pasqual Messeguer, l’havia desheretat. Sort en tenia del germà Garcia, que li passava diners de tant en tant... i li comentava les noves del poble.

-No marxarem. És la meva última paraula- digué Guillerma amb posat seriós. Fra Be-renguer es va aixecar, després de deixar anar un sospir ben llarg. Ho havia intentat per les bones. Ara Guillerma i les seves veurien la cara més terrible dels poders eclesiàstic i militar junts. Que es calcessin! Amb aquests pensaments, va sortir de la capella, va pujar al seu cavall, i va començar a baixar la costa de Bruguers, cap al Sitjar, Gavà i Barcelona. El bisbe sabria el fracàs de la seva gestió, i actuaria en conseqüència.

Passaren els mesos, i la vida de la petita comunitat de Bruguers s’anà torçant. Els fi lats i teixits que feien les germanes cada cop es venien menys, com si algú hagués advertit els vilatans de no comprar-los. Després, cada cop va ser més difícil trobar pastors per vigilar els ramats. Amb els anys, ningú del poble els volia vendre el necessari per viure. Les germanes que anaven a captar tornaven cada cop amb les mans més buides. I fi nalment, un dia, algú, de nit, va matar el seu germà Pasqual, a traïció. A cau d’orella, el nom de Pere Marc va ser relacionat amb aquella mort. Però mai res no fou demostrat.

Finalment, set anys després de la visita de fra Berenguer, la darrera deodata de Bruguers abandonava la capella. Fra Berenguer del Palomar, de forma immediata, obtingué del bisbe la capellania de Bruguers. Així acabà aquella comunitat de «mon-ges dissolutes».

125Josep Campmany

Les religioses de BruguersFora de l’estructura parroquial, al Gavà medieval també hi ha notícies de comunitats religioses més heterodoxes. Així, per exemple, l’antiga ermita de Bruguers, la que estava situada al turó de sobre la cova, al sud-est del castell d’Eramprunyà, i que aixoplugava la imatge trobada al segle XII, estava a cà-rrec, fi ns a principis del segle XIV, de deodates. Què eren les deodates? Durant el segle XII afl oraren a tot Europa múltiples comunitats religioses de petita grandària, els integrants de les quals s’anomenaven deodats o deodates.278 Eren un col·lectiu de dones que sentien la necessitat de practicar el sagrat recés, però sense pronunciar ni observar cap mena de regla monàstica. Les seves normes de convivència, però, evocaven algunes de les regles tradicionals de les grans ordes monàstiques. Portaven, en la majoria dels casos, una vida austera. Una d’elles exercia l’autoritat. Aquesta superiora i un consiliari constituïen el nucli de la comunitat religiosa. Vivien amb senzillesa, recitaven comu-nitàriament l’ofi ci i pregaven amb assiduïtat. Feien serveis útils, fi laven llana, blanquejaven roba, atenien escoles i hospitals, però sense que mai prevalgués l’acció sobre la contemplació. Existia una gran llibertat en el moment de determinar la vida religiosa de cada comunitat; per això veiem una gran diversitat entre elles, fi ns arribar a l’extrem de trobar capteniments no gaire ortodoxos, com ara curanderes i endevines de notable fama.

En aquella època, al terme d’Eramprunyà, es trobaven, per les ermites escampades pel territori, petites comunitats de deodates. Tenim testimonis de les de la capella de Sales, de Viladecans, entre els segles XIII i XIV, (1275-1341).279 També a les antigues capelles de Sant Joan de Viladecans i Sant Salvador de Caste-lldefels.280 Precisament, en aquesta darrera vivia Godaya, que practicava curacions: «na Godaya feia conjurs als homes i als animals malalts», explicaven els veïns l’any 1303.281

[278] Extraiem aquesta explicació de J. M. Martí i L. Niqui, Els processos de Visites Pastorals del primer any del pontifi cat de Ponç de Gualba (a. 1303), Barcelona 1984, p. 40, nota 40. Arxiu Diocesà de Barcelona, sèrie Visites Pastorals, vol. 2, f. 82v-83v.[279] D. Sanahuja, «Les deodates de Santa Maria de Sales: una petita comunitat medieval de dones», Acta Mediaevalia, núm. 13 (1992), p. 239-251.[280] Arxiu Diocesà de Barcelona, sèrie Visites Pastorals, vol. I/1, f. 36v., transcrit per J. M. Martí i L. Niqui, Els processos de Visites Pastorals del primer any del pontifi cat de Ponç de Gualba (a. 1303), p. 99 i 100).[281] Arxiu Diocesà de Barcelona, sèrie Visites Pastorals, vol. I/1, f. 37v., transcrit per J. M. Martí i L. Niqui, Els processos de Visites Pastorals del primer any del pontifi cat de Ponç de Gualba (a. 1303), p. 101).

Cova on, segons la tradició, va ser trobada la Mare de Déu de Bruguers. Just a sobre s’hi va

edifi car la primitiva capella de Bruguers, que a inicis del segle

XIV apareix servida per deo-da-tes. (Foto: J. Campmany).

Restes de l’antiga capella de Bruguers, aixecades sobre la

cova on segons la tradició es va trobar la imatge.

(Foto: B. Solina).


Pel que fa a la capella antiga de Bruguers, tenim una indicació a l’Arxiu Parroquial de Sant Boi, del 20 d’octubre de 1321,282 data en la qual Guillerma, deodata de la capella de Santa Maria de Bruguers, de la parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà, fi lla de Pasqual Messeguer i de Dolça, signà un rebut a Garcia Pasqual, germà seu, de la mateixa parròquia, per valor de 200 sous. Així doncs, vers l’any 1300, tenim documentades quatre capelles a Eramprunyà que eren servides per deodates: Santa Maria de Sales, Santa Maria de Bruguers, Sant Salvador de Castelldefels, i Sant Joan de Viladecans. La notícia de l’any 1321, que ens mostra na Guillerma signant un rebut de 200 sous (una quantitat molt considerable), pot ser indici que ella era la superiora de la comunitat de Bruguers. En tot cas, com esmenta el rebut, tenia un germà resident a la mateixa parròquia, amb qui transaccionava quantitats força importants, per la qual cosa cal suposar que eren de família benestant.

D’altra banda, la mateixa llibertat que caracteritzava les deoda-tes provocà que fossin mal vistes per la diòcesi. El fet que les germanes no estiguessin subjectes a cap regla, ni caiguessin dins de la jurisdicció directa del bisbe o de la parròquia fou determi-nant en la seva desaparició. Especial importància tingueren, en aquest context, les visites pastorals del bisbe reformador Ponç de Gualba, a principis del segle XIV. Així, ens consta que en la visita pastoral que el bisbe Ponç efectuà a Sant Pere de Gavà el 16 de juliol de 1314, ja s’havia interessat davant del capellà de Gavà per l’existència de deodates a la parròquia;283 probablement es referia a la petita comunitat de Bruguers.

A partir d’aquí, la següent notícia que tenim és de 1328,284 data en què el bisbat, per boca de l’ardiaca Guerau de Gualbes, encomanà el culte de la capella de Bruguers a un frare agusti-nià, Berenguer de Palomar,285 a qui es manà que «tinguis per a nosaltres la rectoria de l’esmentada capella, i que prenguis possessió corporal de l’indret de l’esmentada capella en nom nostre, (...) que serveixis regularment a Déu com a capellà i rector de l’esmentada capella, i que hi celebris els ofi cis divins». Fra Berenguer de Palomar rebé del bisbe el càrrec de capellà de Bruguers amb les següents paraules: «t’oferim i assignem i t’instituïm la capella de Santa Maria de Bruguers, construïda en la parròquia de les esglésies de Sant Pere de Gavà i Sant Miquel d’Eramprunyà, diòcesi de Barcelona, aquí i ara com a clergue idoni i sufi cient, de part i amb autorització del senyor Bisbe, amb tots els drets i pertinences universals de la capella, excepte els drets de les esglésies parroquials i els drets del bisbe i l’església de Barcelona, i sense malmetre drets aliens».

El motiu adduït en el document de nominació és «per poder residir en un lloc solitari, idoni per a tu, altíssim servent i com-pany en l’orde sacerdotal, on puguis celebrar ofi cis divins per a vius i difunts i resar a Déu». Hem de suposar, doncs, que en

[282] Arxiu Parroquial de Sant Boi, Manual 1, f. 12, citat per J. Mas, Notes Històriques del bisbat de Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barce-lona, ms. B233, f. 125v.[283] Arxiu Diocesà de Barcelona, sèrie Visites Pastorals, vol. 2, f. 82.[284] Hi ha una nebulosa referència a l’existència d’un benifet a Bruguers l’any 1319 (A. Fábrega, Santuarios Marianos de Barcelona. Historia, Leyenda, Folklore, Barcelona 1954, p. 160-161), però davant la manca de referències, creiem que és una confusió amb el benifet de Santa Magdalena del Sitjar, que aquell any fou concedit a Guillem de Torroella (J. Mas, Notes Històriques del bisbat de Barcelona, Arxiu Històric del Bisbat de Barcelona, ms. B233, f. 121).[285] Arxiu Diocesà de Barcelona, sèrie Col·lacions, vol. 3, f. 81, de J. Mas, Notes Històriques del bisbat de Barcelona, Arxiu Històric del Bisbat de Barcelona, B233, ms. f. 125v-126r.

Restes de l’absis de l’antiga capella de Bruguers. S’hi apre-cia l’inici de la volta de canó que cobria l’absis. (Foto: J. Campmany)

127Josep Campmany

aquesta època les deodates havien desaparegut de Bruguers, com ho feren poc després les de Santa Maria de Sales, entre els anys 1333 i 1334,286 o com ja ho havien fet les de Sant Joan de Viladecans, abans de l’any 1319, data en la qual consta que ja hi servia el prevere Bernat Dalmau.287 De fet, la redacció de la carta d’encomanament de la capella de Bruguers a fra Berenguer de Palomar insisteix reiteradament «que facis perpètua residència en aquella capella, i procedeixis i ho facis tot amb el degut ob-sequi», recomanacions explícites que indiquen la voluntat que l’acabat de nomenar complís bé amb les feines i serveis propis de la capella, que havien estat realitzats fi ns aleshores per les deodates. Durant el pontifi cat de Ponç de Gualba a la diòcesi de Barcelona hi ha molts indicis segons els quals el bisbe intenta, ja fos reformar les petites comunitats, ja fos eliminar-les tot establint-hi capellans, com a Bruguers.

Després de la desaparició de les deodates i de l’establiment de fra Berenguer de Palomar, no tornem a tenir més notícies de l’antiga ermita de Bruguers fi ns a mitjan segle XIV, tot coincidint amb l’arribada a la senyoria d’Eramprunyà de la poderosa, rica i infl uent família Marc. Així, a mitjan segle XIV, concretament el 27 de juliol de 1347, es produí un fet d’especial transcendència, quan el senyor d’Eramprunyà Pere Marc II fundà un benifet ecle-siàstic.288 És a dir, que donà una sèrie de rèdits perquè servissin per pagar a perpetuïtat l’estada d’un capellà a l’ermita vella de Bruguers, amb l’obligació que aquest digués diàriament la Santa Missa, en sufragi de la pròpia ànima del fundador i la dels seus familiars, i a canvi que els Marc i successors es reservessin el dret de triar el capellà de l’ermita (dret de patronat). Pel que sembla, l’intent del bisbat, fet el 1328, d’encomanar la capella a un frare, no havia reeixit, i calia un suport econòmic que només els riquíssims Marc semblaven disposats a pagar.

En el transcurs del segle XIV, doncs, la capella de Bruguers havia passat de ser el refugi d’una petita comunitat de deodates a esdevenir gairebé una capella privada, on els clergues que se’n feien càrrec eren escollits pels senyors d’Eramprunyà, arran del benifet fundat per Pere Marc II.

[286] D. Sanahuja, «Les deodates de Santa Maria de Sales: una petita co-munitat medieval de dones», Acta Me-diaevalia, núm. 13 (1992), p. 244.[287] Arxiu Diocesà de Barcelona, sèrie Registra Communium 1315-1323, f. 158, citat per J. Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII. Viladecans 1989, p.102.[288] F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911, p. 87.

L’antiga ermita de Bruguers l’any 1872, segons un di-buix que es conservava a

l’antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, actualment des-aparegut. (Font: antic periòdic

Brugués)

Paret de migdia de l’antiga capella de Bruguers. La dis-posició regular de les pedres i la seva grandària uniforme

són indicatives del romànic de fi nals del segle XII. (Foto: J.

Campmany)


L’ARROGÀNCIA VENÇUDACasa forta del Sitjar, GavàAny 1337

129Josep Campmany

Blanca de Centelles acotà el cap. Se sentia humiliada i vençuda a la seva mateixa casa, davant del poder rutilant dels diners nous d’un funcionari reial.

Blanca era fi lla del bel·licós Bernat de Centelles i de la resoluda Saurina de Terrassa. Des de petita, doncs, sabia què era nedar contra corrent. Quan només tenia sis anys, havia fugit amb la seva mare i havia passat dos anys amagada a la torre de la Sentiu. Als vuit, havia estat lliurada al pare, amb qui ben aviat va tenir raons. Als catorze anys havia quedat òrfena. Finalment, ja major d’edat, es va fer càrrec de l’herència de sa mare, tota la castlania d’Eramprunyà, cosa que no li va estalviar nous disgustos amb el seu pare.

Malgrat tot, havia aconseguit tirar endavant. Des del seu castell, s’havia arribat a sentir poderosa, gairebé invulnerable. El mateix rei Jaume II l’havia rebuda perso-nalment diverses vegades, quan ell era el senyor eminent d’Eramprunyà... Ella era el darrer brot d’una nissaga antiquíssima, els Santa Oliva, que havien agafat renom i poder durant les guerres sarraïnes. El seu poder arrelava en velles tradicions, en glòries cantades pels joglars, en diners antics assaonats pel treball de generacions de serfs i vassalls.

Però ara es veia ben bé reduïda, rebaixada, doblegada davant del poder dels diners frescos i excessius. Dels diners de l’especulació i tal volta de l’usura... Del poder de Pere Marc, el tresorer del rei.

Feia trenta-dos anys que Pere Marc havia comprat el terme i casa de la Roca. I en feia catorze que havia adquirit, del rei mateix, la senyoria d’Eramprunyà. Catorze anys durant els quals no havia parat de fer-li la guitza. De primer havia estat la sensació de buidor, en comprovar que el rei havia venut el senyoriu d’Eramprunyà sense fer-li cap consulta. Després va ser el dolor, quan va rebre aquella missiva amb el segell reial que la comminava a fer acte de vassallatge i jurament de fi delitat al nou senyor Pere Marc. Finalment, eren les contínues defeccions dels seus aparents aliats, que havien corregut i volat darrere el nou senyor del castell. Volaren els Papiol, els Cunit i els Fonollar, tots d’antigues nissagues i senyors de les torres de Benviure, la Sentiu i Fonollar. Volaren també els Vilarnau, feudataris de la catedral per un quart de delme, i el Ribes, per un altre quart... Marxaren tots, malgrat la seva crida a resistir, malgrat els seus precs... Fins i tot els pagesos miserables, un dia, van aplegar-se a la casa del Sitjar, la possessió que Pere Marc havia adquirit en comprar la senyoria (ja que el castell el seguia retenint ella) i van jurar vassallatge al nouvingut.

I fi nalment, després d’anys d’un munt de litigis, d’una pila de querelles i plets per minúcies -des del magatzem on s’havien de transportar els delmes dels pagesos fi ns al nomenament del batlle- ella havia hagut de llençar la tovallola, de renunciar. Feia pocs dies se li havia presentat un apoderat de Pere Marc i havien acordat el preu. Ella es venia l’herència. Tot, per cent quaranta-un mil sous de Barcelona.

Avui es feia l’acte de presa de possessió. A la casa del Sitjar, davant l’esglesiola de Santa Maria Magdalena, havien vingut tots els vassalls d’Eramprunyà, gairebé un centenar.

Tots aquells pagesos amb les seves famílies i els seus marrecs bruts i plens de mocs s’estaven quiets, a la plaça entre la casa i l’església. Pel camí pujaven els nous amos, el


tresorer del rei Pere Marc i els seus consellers i amics, gent de la cort. Ella els esperava en un cadafal que havien construït per a l’ocasió en una vora de la plaça.

La cerimònia va començar. El notari anava escrivint l’acta, mentre Pere Marc feia tot el ritual. Primer va rebre les claus del castell; després Pere Marc va agafar amb la mà una mica d’aquella terra rogenca, en senyal de domini de les terres d’Eramprunyà. I tot seguit el saig li lligà a la cintura una espasa -el senyal de la castlania.

Després, tota la comitiva pujà al castell. En arribar-hi, obrí el portal i hi entrà. Va veure com Pere Marc apareixia pels merlets de sobre la porta, i desapareixia. En Marc va tornar a aparèixer dalt de tot de la torre mestra. L’acte gairebé havia acabat. El notari escrivia, amb moviments ràpids i enèrgics, tot el que estava passant.

Llavors, un saig es va enfi lar al merlet més elevat i va fer voleiar una bandera amb les armes dels Marc -unes monedes, símbol molt apropiat- i va cridar el nom del nou propietari tres vegades. Així acabà l’acte de presa de possessió de la castlania.

Tot seguit, la comitiva va tornar a baixar a la casa del Sitjar, on el nou senyor havia preparat unes taules amb un refrigeri i, mentre uns músics llogats amenitzaven l’estona, la púrria s’abraonà sobre les existències. Els convidats il·lustres i ella mateixa passaren a l’entrada de la casa, on també hi havia taula parada. Però ella no es quedaria. Espe-raria per fi rmar els documents i marxaria. Ella no hi tenia res a celebrar avui, aquí.

En un racó de la sala, el notari transcrivia l’acta en un gran pergamí. Quan va acabar, va cridar el venedor, el comprador i els testimonis, que van signar un darrera l’altre. Allò ja estava fet.

Blanca va marxar sense gairebé ni acomiadar-se. Sortí de la casa i, donant l’esquena a la púrria que s’agombolava a les taules del refrigeri, entrà a les cavallerisses i pujà al seu cavall. Dos escuders fi dels l’esperaven. Sortí a la carretera. Ni s’havia acomiadat de Pere Marc. Començà a passar, mentre acotava de nou el cap. Deixava enrere la seva casa, l’herència dels seus pares.

Adéu per sempre, Eramprunyà, adéu.

131Josep Campmany

La casa forta del SitjarUna altra de les fortifi cacions que estructuraven el territori medieval de Gavà era una casa forta al coll del Sitjar, al costat d’on actualment hi ha l’ermita de Bruguers. En aquest indret, just a sota del penya-segat del castell d’Eramprunyà, hi hagué una cons-trucció fortifi cada d’una certa entitat, ja que encara a mitjan segle XX s’hi veien algunes pedres treballades amb motius nobles.El primer document que parla de la casa és d’aproximadament l’any 1100, ja que en el testament del jutge barceloní Ramon Gui-tard, esmenta que té una casa just «a l’arrel del castell d’Eram-prunyà».289 Ramon Guitard era un respectat jutge barceloní, del qual es coneixen diverses operacions econòmiques a la segona meitat del segle XI. De la mateixa generació que Ramon Guitard coneixem altres persones del mateix cognom que desenvolupaven la seva vida als castells del sud del Llobregat: Berenguer Guitard, Mir Guitard, Geribert Guitard...290 Aquests es mouen en l’entorn dels senyors de Castellví de Rosanes, en són els seus cavallers. N’hi ha d’altres, com Amat Guitard –que fa de testimoni i signa el testament del governador d’Eramprunyà,291 Mir Geribert– i tal volta el seu germà, el jutge Ramon Guitard, que sembla que es moguin en l’entorn dels senyors d’Eramprunyà. Convé aquí dir que el jutge, en el seu testament, va indicar que té un senyor, de nom Mir Guillem, cosa que ens indica que el jutge estava plenament integrat en l’entramat feudal. Ramon Guitard i els seus germans són amb tota probabilitat fi lls de Guitard, fi ll petit de Guillem de Castellvell i Adelaida de Sant Martí.292 Aquests nexes ens suggereixen que la casa del Sitjar passà de mans dels Sant Martí, senyors d’Eramprunyà, als Castellvell, a través del casament d’Adelaida de Sant Martí, néta de Galí de Sant Martí, que la cedí al seu fi ll Guitard, i aquest al seu descendent Ramon Guitard. Ens remuntem, doncs, a la primera meitat del segle XI, quan la casa del Sitjar fou probablement segregada d’Eramprunyà. Després de 1100, la casa va passar a mans del clergue Ramon Guillem, nebot del jutge Ramon. Un Mir Guitard de Gavà és citat entre els anys 1151-1155, i potser és un dels seus successors.293

[289] Arxiu Catedral de Barcelona, Di-versorum A, núm. 1844. També Li-bri Antiquitati, vol. 4, f. 28, doc. 87.[290] B. Garí, El linaje de los Castell-vell en los siglos XI y XII, publicacions UAB, p. 104, 105. [291] Arxiu de la Catedral de Barce-lona, Libri Antiquitati, vol. IV, f.161, doc. 379. Publicat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprun-yà, apèndix I, p. 147-152.[292] A. de Fluvià, «Els Castellvell» (arbre genealògic), Catalunya Romà-ni-ca, vol. XX, Barcelona 1992, p. 326.[293] A. Altisent, Diplomatari de Santa Maria de Poblet, I (960-1177), Barcelona 1993, doc. 129, p. 119

La imatge mostra les restes d’una antiga casa davant la

capella de Bruguers, possible-ment la casa del Sitjar. (Font: Antic Arxiu Marià, ara a Sant

Pere de Gavà)

El Sitjar «a l’arrel del castell d’Eramprunyà», és l’indret on actualment s’aixeca la capella

de Bruguers. Antigament hi ha-via una casa fortifi cada, al da-vant de la capella, i uns quants

masos al voltant. En aquesta imatge d’inicis del segle XX, es veu can Ramoneda i les ruïnes

del mas Borrell, esmentat en plena edat mitjana. (Foto: Arxiu

Municipal de Calella - Centre d’Estudis Beguetans).


Tot amb tot, la casa forta del Sitjar va acabar tornant als senyors d’Eramprunyà, ja que, el 7 de febrer de 1323, tots els homes d’Eramprunyà es van reunir «a la casa del Cigar, que es al peu del dit Castell», gairebé les mateixes paraules que deia el jutge Ramon Guitard l’any 1100, per nomenar els síndics que havien de fer jurament d’homenatge i fi delitat al nou senyor Pere Marc.294

La casa del Sitjar va perdre importància l’any 1337, quan la cas-tlana Blanca de Centelles va vendre la castlania d’Eramprunyà a Pere Marc, que amb aquesta operació culminava la possessió del terme, i de fet continuava amb l’acumulació de les antigues senyories i jurisdiccions que esquarteraven el territori des de ben bé el naixement d’Eramprunyà.295

Al cap de més de cent anys, la casa del Sitjar va complir la funció militar amb què havia estat ideada. Durant la guerra civil catalana del segle XV, el senyor d’Eramprunyà, que havia estat foragitat del castell, va efectuar una sèrie d’operacions per intentar re-cuperar-lo, en el transcurs de les quals va assetjar la casa. Això escriu Jaume Marc IV: «any MCCCCLXXIII, jo ab lo dit Arnau Guillem ab nostres vasals nos metem al Sitghar prop Lamprunyà, he tingem-lo asetjat sens que nos ajudàs nengú sino Barcelona de XXV homens hi los de Lobreguat e trenta ho quoranta. Axí estigem fi ns ha dos del mes de Abril».296

La casa del Sitjar –o el que en quedava– va quedar malmesa per aquesta última acció bèl·lica, tot i que sembla que va ser arranjada al 1540 per la senyora d’Eramprunyà, Isabel Marc,297 germana i successora de Francesc Jeroni Marc.Ara bé, malgrat que s’ha escrit molt sobre aquestes obres,298 encara no estem en condicions d’esbrinar exactament de què es tractà. Tot prové d’una inscripció en pedra que actualment es conserva a la sagristia de l’ermita.Hi ha diversos testimonis que la van veure sencera i la van transcriure. Vegem-los: el primer és de 1877, i pertany a la primera descripció d’una excursió que joves barcelonins van realitzar al nostre terme. L’excursionisme científi c i catalanista feia molt poc que havia nascut,299 i una de les primeres visites fou a la nostra ermita. Diu el cronista: «Damunt la porta que dóna entrada á un pati de la habitació de l’ermità, s’hi veu una inscripció que descuidàrem de copiar; també n’hi ha una altre que apar de la mateixa època en una porta enfront l’ermita y diu axis: En l’any 1540 á 5 de Juny / fou edifi cada la present bas- / sa per la senyora Elisabeth, mar- / quesa de Gualbes, baronessa / de Aramprunyà».300 Ens quedaríem satisfets si no fos perquè el mateix autor, dos anys després, torna a visitar l’ermita i esmenta una «làpida de raros caràcters gravada en la pedra que clou lo llindar d’un portal mig arrunat d’un safareig d’estrany aspecte. Pochs exemplars ofereix la epigrafi a catalana del sigle XVI semblants á la inscripció citada (...) Aixís

[294] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí B-10.[295] F. de Borafull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911, p. 80.[296] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, Llibre de la Baronia, citat per F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyà, p. 106-107.[297] J. Campmany, Història del culte a la Mare de Déu de Bruguers, capítol 14, inèdit.[298] Antic Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, Llibre de ròssecs que es devien en temps de la baronessa Gualbes, y també alguns memorials per la obra del Bruguers, M-29.[299] Josep Soler Vidal, Ara fa cent anys. Gavà en la ruta dels primers excursionistes. Gavà, UME, 1976.[300] Eudald Canibell, «Excursió al castell d’Aramprunyá, 15 Juliol 1877», Memorias de la Associacio catalanista d’Excursions Científi cas, vol. 1 (1876-1877), Barcelona 1880, p. 49-50.

Pedra noble esculpida que es trobava entre les restes d’una antiga construcció, la casa del Sitjar, just al davant de la ca-pella de Bruguers. (Foto: M. E. Marrugat)

133Josep Campmany

creyem deu interpretarse la tal inscripció: «En l’any 1540 á 5 de juny fou edifi cada la present bassa per la senyora Elisabeth March de Gualbes, baronessa d’Aramprunyà».301 Vegem que en comptes de marquesa ara escriu March, cosa que concorda amb la documentació històrica, ja que Isabel Marc, muller del donzell barceloní Miquel de Gualbes, fou senyora de la baronia d’Eramprunyà entre els anys 1515 i 1547.Ara bé, la contradicció apareix en veure escrits d’altres testi-monis: el meticulós Francesc de Bofarull, autor de la tan ben documentada obra sobre el castell d’Eramprunyà,302 va trans-criure «la inscripción commemorativa esculpida en el dintel de la puerta situada frente a la capilla, y que dice literalmente: EN L’ANY 1540 A 5 DE JUNY / FOU EDIFICADA LA PRESENT CAS- / SA PER LA SENYORA ELISABETH, MAR- / QUESA DE GUALBES, BARONESA / DE ARAMPRUNYÀ». I, molt més re-centment, Joan Baranera i Alfons Gibert transcriuen el mateix.303

Els dubtes persisteixen: March o Marquesa? Bassa o casa? El primer dubte creiem que es resol, a la vista de la làpida, fàcil-ment: Elisabeth «Marcha» (femení de «March») i de Gualbes; mai s’ha documentat que fos marquesa. I el segon dubte? No resulta estrany que es dediqui una inscripció a una bassa? No és més raonable pensar que la inscripció, probablement situada al llindar d’una porta, commemora l’edifi cació –o reedifi cació– de la casa situa-da enfront de l’ermita, tal com tantes altres cases nobles de Cata-lunya? Creiem que sí. La transcripció correcta, aleshores, seria: «EN L’ANY MDXXXX A 5 DE JUNY / FONC EDIFICADA LA PRESENT CAS- / SA PER LA S. ELISABETH, MAR- / CHA Y DE GUALBES, BARONESA / DE ARAMPRUN-YÀ». Llàstima que s’hagi perdut el tros que manca a la làpida, per desfer els dubtes!

[301] Eudalt Canibell, «Excursió col·lectiva al Castell d’Aramprunyà en 8 de setembre de 1879. Extrac-te de l’acta», dins del Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana (1879) p. 219-220.[302] Francesc de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barce-lona 1911, p. 109.[303] J. Baranera, Història de Ntra. Sra. de Brugués, Sant Boi 1921, p. 13; A. Gibert, Un segle de vida gava-nen-ca 1840-1940, Gavà 1990, p. 132.[304] Arxiu parroquial de Sant Pere de Gavà, Llibre d’administracions parroquials, f. 75r – f. 86r.

Pedra amb la inscripcció com-memorativa de les obres de

reparació de la casa forta del Sitjar de l’any 1540, que es tro-

ba a la sagristia de la capella de Bruguers.

(Foto: J. Campmany)


ERAMPRUNYÀ SEGRESTAT

Castell d’Eramprunyà, Gavà27 de novembre de 1436

135Josep Campmany

La reina Maria, al saló del Tinell, va signar l’ordre i la va lliurar al seu ofi cial. Calia escarmentar els traïdors al seu marit i donar una lliçó de maneres a aquests catalans tan barruts, tan aferrats a les seves monedes, als seus furs i a les seves llibertats. L’ordre que acabava d’expedir era una bomba que, ho esperava, faria explotar pels aires l’arrogància del partit dels aristòcrates catalans.

A la plaça del Rei, aquella nit, la milícia reial va formar i, fi lera rere fi lera, es va dirigir cap a Eramprunyà, amb la consigna d’arribar-hi per sorpresa.

L’endemà al matí, Lluís Marc no se’n sabia avenir. Amb prou feines s’havia aixecat el sol sobre l’horitzó, que havia vist l’exèrcit reial acampat a la porta del castell d’Eramprunyà, amb actitud hostil. Un ofi cial trucava a la porta. Una companyia de soldats estava muntant una bombarda al vessant de la Desfeta encarat al castell, i una corrua amb armadures lluents al sol pujaven per la drecera des del Sitjar. Ell s’ho mirava tot des de la torre de guaita del castell, amb la mà dreta fent visera contra el sol de juliol, i l’esquerra agafada a l’asta que enarborava les seves armes.

Els Marc havien senyorejat aquelles terres d’Eramprunyà des de feia més de cent anys, i mai ningú no els havia gosat plantar cara. Ni feudals ni ofi cials reials, ni persones ni institucions, ni la ciutat de Barcelona ni el monestir de Sant Cugat...

Els cops de porta de l’ofi cial havien esvalotat tot el castell, i ara el cap de la guàrdia acabava d’aparèixer, panteixant, mentre es cordava l’armadura, i li preguntava què calia fer. -Obriu! Va cridar Lluís Marc. Intuïa de què anava tot plegat, i no volia donar cap excusa que permetés els soldats obrir hostilitats contra el castell. El cap de la guàrdia va fer sonar un corn, i les portes del recinte exterior grinyolaren en obrir-se, allà baix a la collada. L’ofi cial, a cavall, començà l’ascensió cap al recinte sobirà del castell, seguit de la tropa d’infanteria.

Lluís Marc va baixar de la torre, i al pati es va trobar amb el seu fi ll Jaume, que apres-sadament s’estava cordant l’espasa. Vestia mitja armadura, i anava cobert amb un gipó amb les armes de la família. -Pare, què vol aquesta gent? Qui són?.

-No has vist les banderes? Porten el senyal reial, els quatre pals d’Aragó. Vénen en nom de la reina regent. Aquí ve el seu ofi cial. Vejam què vol.

Després de travessar el recinte exterior, l’ofi cial havia descavalcat i, acompanyat del cap de la guàrdia, havia travessat el recinte jussà i ara creuava el pont llevadís sobre el fossar, cap al recinte sobirà. Travessà el cos de guàrdia i entrà al pati del castell.

-En nom de la reina Maria, vinc a prendre la potestat d’aquest castell. En el termini d’un dia, heu d’abandonar-lo i deixar-lo a mercè de la meva força. I a vosaltres us he de portar presos a les masmorres del palau reial. Aquí us lliuro la còpia del decret.

Lluís i Jaume no se’n sabien avenir. Finalment, la reina havia complert l’amenaça, i els havia segrestat el castell! Això no s’havia vist mai. De fet, era anticonstitucional. Ells dos eren membres del braç militar, i estaven participant a les Corts, a Barcelona. Sí que era cert que abans d’interrompre les sessions, la tibantor amb la reina havia arribat al màxim, i havien circulat rumors amenaçadors, però ells, i els altres caps del partit aristocràtic mai haurien imaginat que la reina s’atreviria a trencar les lleis


de la terra d’aquella manera. Atacar uns diputats durant les Corts! Inimaginable. Allò donava un tomb decisiu a la situació política: la reina havia anat massa lluny, i ara hauria de plegar veles.

-Jaume- va dir al seu fi ll -em sembla que, si juguem bé les nostres cartes, la derrota d’avui serà la victòria de demà. Ja ho veuràs. Vés, crida a les dones, i fem l’equipatge. A Barcelona ens hi espera molta feina.

L’ordre de la reina Maria era taxativa. Eramprunyà quedava segrestat, els Marc empresonats, i tots els càrrecs nomenats pels Marc a la baronia quedaven rellevats dels seus serveis. A l’ordre, Maria llistava les noves persones que havien d’exercir aquests càrrecs: cap de la guàrdia, batlle del terme, procurador, jutge i notari, saig, mostassaf del mercat... tots els servidors dels Marc foren cessats. Fins i tot el capellà de Bruguers va ser foragitat.

Però aquella situació no va durar gaire. Les Corts seguien el seu curs, i els Marc van presentar, de la presó estant, una queixa formal davant del síndic de greuges. Sabien que per cobrar els diners que tanta falta li feien, el rei havia de clausurar les Corts, i aquestes no es podien cloure sense reparar les queixes d’anticonstitucionalitat que el síndic de greuges havia rebut. Els Marc s’ho farien pagar car. Possiblement, la reina Maria no era conscient que els havia donat una arma de primera magnitud per bloquejar les Corts, i condicionar-ne el resultat. A més, ells no havien estat els únics cavallers amb els béns segrestats. L’ordre de la reina Maria s’havia estès a altres opositors signifi cats, i ara els aristòcrates estaven carregats de raons. Quan Maria se n’adonà, ja era massa tard.

I així va ser. Finalment, un any després del segrest, Maria es va veure obligada a capitular. L’exèrcit reial va abandonar Eramprunyà, i va haver de tornar als Marc to-tes les rendes segrestades durant un any. I la Cort no va aprovar els impostos que inicialment el rei pretenia. El rei, allà lluny a Nàpols, va rebre molt poc, dels seus súbdits catalans.

L’error de Maria i l’ús que n’havien fet els Marc i la gent del seu partit havia impedit que l’estratègia reial tingués èxit. Maria va ser rellevada ben aviat de la regència. En lloc seu va ser nomenat el príncep Joan, molt més astut i hàbil, com van tenir ocasió de comprovar els mateixos Marc, pocs anys després.

137Josep Campmany

Els Marc fan políticaEls Marc d’Eramprunyà havien estat involucrats des del co-mençament en política. El fundador de la nissaga, Pere Marc el Prohom, havia estat tresorer reial a inicis del segle XIV. Un cop ennoblida la família, amb l’elevació a cavaller de Jaume Marc I l’any 1360, els Marc van començar a participar a les Corts Cata-lanes, dins del braç militar. L’any 1398, Jaume Marc II, el poeta, va ser nomenat diputat a la Generalitat, càrrec que exercí fi ns a la mort, el 1410,305 i impulsà la creació d’un quart braç a les Corts Catalanes, el dels cavallers, per segregació del braç de la noblesa.

L’hereu, Lluís Marc, s’apressà a guanyar la confi ança dels Trastà-mara, i cap al 1413 se l’esmenta com a cambrer del rei Ferran d’Antequera.306 Com que els Marc no tenien grans possessions feudals, la seva posició social depenia del favor reial. Però durant el govern d’Alfons el Magnànim, el rei s’allunyà del Principat, just en una època en què s’agreujà la crisi social i institucional que s’havia iniciat a mitjan segle XIV amb l’arribada de les pestes. Així, els Marc engruixiren les fi les de la petita noblesa descon-tenta. Lluís Marc participà al Parlament de Barcelona de 1416,307 quan, per primer cop, es produí un trencament violent entre el rei i els nobles, que no acceptaren pagar l’impost demanat pel monar-ca.308 Aquí comença el confl icte amb el rei i l’arrenglerament dels Marc amb el partit aristocràtic. Un altre indici el dóna la presèn-cia dels Marc en el complot de Molins de Rei, l’any 1418.309

La participació de Lluís Marc a les Corts del Magnànim fou sovintejada. Destaquem la seva presència a les Corts de Sant Cugat-Tortosa de 1419-20. El senyor d’Eramprunyà estigué present el dia 13 de setembre, quan fou presentat a Cort el capítol XVI, «De aquells qui han fet contra constitucions e capítols de Cort»,310 disposició fonamental que instaurà el control del Par-lament sobre els funcionaris reials. A principis de 1420,311 en la sessió del 28 de març, el rei Alfons IV acceptà l’esmentat capítol, i la Cort escollí el cosí de Lluís Marc com un dels inquisidors encarregats d’investigar quins ofi cials reials havien vulnerat les constitucions.312 Aquest càrrec, creat puntualment per controlar uns excessos dels ofi cials reials, serviria més endavant per rei-vindicar que els diputats de la Generalitat tinguessin, de forma permanent, jurisdicció per controlar els actes de tots els funcio-naris reials.313 Dos dies després, a fi de garantir que els Marc podrien fer la feina d’inquisidors sense represàlies, Alfons IV hagué d’aprovar, ratifi car i confi rmar a Lluís Marc les immunitats i franquícies d’Eramprunyà.314

L’elevada posició dins del partit antireialista que els Marc havien assolit provocà que el rei mateix se’ls intentés atreure amb una donació feta el 20 d’agost de 1421, mitjançant la qual Alfons IV

[305] J. M. Sans Travé i C. Ballart, «El catàleg de Diputats i Oïdors de Comptes de la Generalitat de Cata-lunya (1359-1710)», Estudis històrics i documents dels Arxius de Protocols, vol. 8, Barcelona, 1980.[306] Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, notaris Joan Despujol, 12-III-1413, i Bernat Nadal, 20-I-1418. R. Carreras, «Noves dades genealògiques dels poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs March, segons documents inèdits», Estudis Univer-sitaris Catalans, vol. 18 (1933), p. 322, doc. 76 i 77.[307] Dia 9 de desembre de 1416, Cor-tes de los Antiguos Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, Vol. XII, p. 47.[308] J. Vicens i Vives, Els Trastàmares (segle XV), col. Biografi es Catalanes vol. 8, Barcelona 1980 (2a. Ed.), p. 106.[309] Aquest complot va ser el primer moviment antireialista documentat al Principat al segle XV. «Junta de baro-nes y caballeros en Molins de Rey», dins de Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, Vol. XII, p. 53. Vegeu-ne els comentaris que en fan A. Rovira i Virgili, Història Nacional de Catalunya, Barcelona 1931, vol. 6, p. 247-251, i J. Vicens Vives, Els Trastàmares (segle XV), p. 106-107.[310] Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia,vol. XII, p. 307.[311] Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XII, p. 274, 280 i 287, i vol. XVI, p. 109 i 110.

Escut de Francesc Jeroni Marc a la clau de volta del cor de

l’ermita de Bruguers. (Foto: J. Campmany)


atorgà a Lluís Marc el dret d’imposar als vassalls noves taxes per reconstruir el castell d’Eramprunyà.315 Cal relacionar aquest regal amb els enfrontaments a les Corts de Tortosa-Barcelona de 1421-1423, en les quals participà Lluís Marc.316 Però el suborn no funcionà: en el trencament d’octubre de 1421 entre partidaris i contraris a les pretensions d’Alfons IV,317 els Marc apostaren decididament pel partit aristocràtic. Així, Lluís i el seu fi ll Jaume fi guren a la llista d’adherents al comte de Pallars.318 I Lluís Marc és un dels signants de la proposició contrària a trametre més diners i armes al rei fi ns que no fossin satisfets els greuges presen-tats a Corts.319 De fet, l’enfrontament dels Marc contra la política reial augmentà amb els anys. Així, en tant que els Marc s’anaren signifi cant en el partit aristocràtic, el favor reial davallà en la ma-teixa mesura. Si a les Corts de 1416 el primer cavaller que fi gurava a la convocatòria reial era un Marc, en les de 1419-20 ja és el tercer, en les 1421-23 és el setè, en les de 1431-34 el primer dels Marc fi gura en lloc tretzè, i en les de 1436-37 en el vint-i-unè.

Un desfavor reial que no els privà de protagonisme. A les corts de Tortosa de 1429-30, on participà el senyor d’Eramprunyà Lluís Marc,320 el seu cosí fou membre de la comissió que va redactar la resposta al parlament inaugural del monarca, i que va llegir en persona davant del plenari el dia 2 de gener de 1430,321 un discurs transcendent, d’alta política internacional de l’època.322

A les corts de 1431-34, on tornaren a participar Lluís Marc i el fi ll Jaume, aquest darrer fou un dels habilitadors a Corts,323 i un dels negociadors amb el rei de les lleis sotmeses a aprovació.324

Els enfrontaments entre els Marc i l’entorn del rei per qüestions polítiques arribaren al clímax durant les Corts de Barcelona de 1436-1437, on també participaren Lluís Marc i el seu fi ll Jaume.325 En el transcurs de les tempestuoses sessions d’aquell període, el 27 de juliol de 1436 la reina Maria –que actuava en nom del rei– féu empresonar cinc membres de les Corts, entre ells Lluís Marc:326 «durant la present Cort es stat fet cert proces en virtut del Usatge Juditium in curia datum, etc. contra alguns barons e cava-llers (...) e per vos, Senyora, foren manats esser presos, e son stats posades guardes en lurs cases, occupades jurisdiccions, mudant offi cials en lurs viles e castells, soltants e prestants de nou jura-ments e homenatges».327 L’origen era l’oposició dels Marc que la Generalitat cedís la seva armada de galeres i 8.000 fl orins per a la guerra del rei a Nàpols. La paciència del rei s’havia acabat.

La topada va ser forta: la reina va arrestar al senyor d’Eramprunyà, i va enviar ofi cials al terme d’Eramprunyà per substituir-hi els delegats dels Marc i per fer que els vassalls prestessin homenatge directament al rei, tot abandonant els Marc: un segrest de béns en tota regla. Aquesta situació d’arrest i segrest del castell va

[312] Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XVI, p. 102-103.[313] S. Sobrequés, J. Sobrequés, La guerra civil catalana del segle XV, Barcelona 1973, p. 86.[314] Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. 2589, f. 109, parcialment repro-duït per L. Fullana, «Los caballeros de apellido March en Cataluña y en Valencia», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 17 (1936) p. 129.[315] Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. 2784, f. 199, transcrit per L. Fullana, «Los caballeros de apellido March en Cataluña y en Valencia», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 17 (1936) p. 130.[316] Lluís Marc participà en vint-i-tres sessions de les Corts. Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XIII.[317] J. Vicens i Vives, Els Trastàma-res (segle XV), Barcelona 1980, p. 117.[318] 30 d’octubre de 1421 i 13 de febrer de 1422. Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón, Cataluña y Valen-cia, vol. XIII, p. 232, 307 i 310.[319] 22 d’abril 1422. Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XIII, p. 386 i 395.[320] Cortes de los Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XIV.[321] Cortes de los Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XIV, p. 52, 179.[322] J. Vicens Vives, Els Trastàmares (segle XV), Barcelona 1980, p. 121.[323] 21 d’octubre de 1431. Cortes de los Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XVII, p. 90 i 95.[324] 11 de gener de 1432. Cortes de los Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XVII, p. 127 i 130.[325] Cortes de los Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XIX. [326] Cortes de los Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XIX, p. 174, 282, 288 i vol. XX, p. 1-35.[327] Cortes de los Reinos de Aragón, Cataluña, Valencia, vol. XIX, p. 288.

139Josep Campmany

durar gairebé un any, fi ns al 18 de març de 1437, data en què Lluís Marc va ser posat en llibertat i va poder tornar a exercir el comandament del terme i castell d’Eramprunyà.328

Aquest fort ensurt va fer recapacitar els Marc, que a partir d’aquell moment van semblar desvincular-se de l’alta política: participaren poc en el Parlament de Barcelona de 1438,329 i no van prendre part ni a les Corts de Tortosa de 1439, ni a les de Lleida de 1440, ni a les de Tortosa de 1442-43.330 Només van aparèixer fugaçment a les de Barcelona de 1446-48.331 Però la posició política dels Marc es mantenia ferma en contra del rei. El dia de Sant Jordi de l’any 1444, Jaume Marc III, junt amb altres barons antireialistes del Llobregat, aparegueren armats a la ciutat, amb llances i ballestes, i penetraren per la força a la casa d’en Pere dez Torrent, antic conseller, i del seu gendre Pere Joan Ferrer, tots dos signifi cats dirigents de la Busca –partit reialista de Barcelona– i els amenaçaren de mort.332

Després, a les Corts de 1460 de Barcelona-Lleida, hi participa-ren els germans Jaume Marc III i Francesc Marc d’Eramprunyà (Lluís havia mort l’any 1454), tot fent costat, no cal dir-ho, al braç militar contra elrei.333 En defi nitiva, sembla clar que, al llarg d’aquest segle, els Marc mantingueren una clara postura de franca oposició al rei entre 1416 i 1460.

[328] Arntic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, pergamí Y-13.[329] Cortes de losReinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XX.[330] Cortes de los Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XX, pp. 317, 354 i vol. XXI, p. 91.[331] Cortes de los Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XXI.[332] Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Lletres closes, 1444-1445, f. 31, citat a C. Martí, Notes històriques de la vila, Sant Boi 1952, p. 26.[333] Cortes de los Antiguos Reinos de Aragón, Cataluña y Valencia, vol. XXIV, p. 13, 17, 32, i 36.

Dibuix basat en una escultura del segle XIV d’un cavaller de la família Marc, tal vegada el

poeta Jaume Marc II, represen-tat en el sepulcre de la dreta, conservat al Museu Nacional

d’Art de Catalunya (Foto: F. de Bofarull, dibuix del

volum II de la Història Militar de Catalunya, de F. X. Hernán-

dez, ed. Dalmau)


SOTA L’EMPARA DEL SINDICAT

Pla de les Bruixes, GavàAny 1448

141Josep Campmany

El pla de les Bruixes és un paratge situat entre el castell d’Eramprunyà i el terme de Begues, a la banda de llevant i a mitja alçada del turó de la Desfeta. Aquell 25 de novembre de 1448, més d’una quarantena d’homes s’hi havien aplegat, aprofi tant una clariana que s’obria al bosc que omplia l’indret. Molts portaven torxes. D’altres venien amb armes, arcs curts, espases mig oscades i fi ns i tot alguna falç,... Esperaven el procurador fi scal de la corona, Mateu Vilar.

Entre els pagesos aplegats hi havia en Ramon Querol. Ell havia arribat aviat, ja que el seu mas estava a prop. El mas Querol era remença, i estava situat al Sitjar, en un revolt del camí que menava de Gavà a Begues. L’anomenaven també el mas de Sant Martí, però en desconeixia els motius. Potser tenia relació amb els antics senyors del castell, segles enrere.

En Ramon Querol estava content, perquè aquella assemblea havia costat molt d’organitzar. De primer, quan havia sentit les notícies que deien que el bon rei Alfons havia autoritzat les reunions dels remences, per recollir diners per alliberar-se dels mals usos, n’havia parlat amb els veïns. La notícia havia corregut com la pólvora, però ningú gosava començar a moure l’afer a Eramprunyà. A Sant Climent contactà amb Jaume Meyas i Arnau Deulofeu, dos remences que feia poc que havien vingut a la vila. I un dia, mentre treballava a l’hort del costat del camí, se li acostà Pere Grau, de l’hostal del coll de Begues, i li oferí ajuda per organitzar el moviment.

Les reunions a l’hostal d’en Grau van resultar fructíferes. En Pere, que era el que tenia més llibertat de moviments, gràcies a l’hostal, va anar un dia a Barcelona, on es posà en contacte amb els agents del rei que estaven promovent el sindicat remença a tot el principat. El rei necessitava diners, els remences tenien diners i necessitaven alliberar-se dels mals usos a què els senyors els sotmetien, i els senyors estaven barallats amb el rei. Com dos i dos fan quatre, remences i rei es van posar d’acord. Ells pagaven i el rei els alliberava. S’havia de realitzar un pagament únic, gran, tots els pagesos igual, a tant per mas. Per fer el repartiment i identifi car quins masos eren remences i havien de pagar, calia de primer fer una assemblea general, amb tots els ets i uts legals. Després, calia elegir els síndics, és a dir, els representants pagesos que farien els cobraments, casa per casa, i els portarien al rei.

En Grau, en Querol, en Deulofeu i en Meyas havien demanat permís al senyor, perquè ells tenien prohibit reunir-se si no era amb autorització. Els Marc, de primer, digueren que sí, que els pagesos podien reunir-se. Coneixien el projecte del rei, i sabien que valia més tenir els seus vassalls contents que no enfadats. Sabien què estava passant a les altres zones del Principat, on petits senyors com ells, si s’oposaven al sindicat, acabaven sent víctimes d’alçaments pagesos, que el rei es negava a reprimir. Els Marc, a més, esperaven que no tots els pagesos volguessin pagar. Esperaven que les dissensions internes debilitarien el moviment i l’acabarien portant al fracàs.

Per això, quan van comprovar que tots els remences anaven dient que sí, que estaven disposats a pagar, van canviar de parer i van denegar el permís per a la reunió.

Llavors, en Querol i els altres hagueren d’adreçar-se a la reina Maria, la regent del Principat, per demanar-los empara. La reina es portà bé, perquè des de feia anys


estava barallada amb els Marc, i va comminar-los a autoritzar l’assemblea. Aquest va ser el primer obstacle que van vèncer. Però després, els senyors d’Eramprunyà es van empescar una estratègia més subtil. Van començar a cridar alguns pagesos. Els més servils, els que tenien deutes pendents amb els senyors, els més dèbils, van començar a fer córrer rumors contra el sindicat. Que si els quatre promotors volien quedar-se amb els diners dels veïns; que si tot era cosa de la reina, que quan el rei tornés aboliria el sindicat; que si els pagesos del sindicat eren traïdors al jurament de fi delitat que havien fet tots els vassalls; i altres invencions i infàmies. Els Marc van aconseguir que alguns remences els fessin costat, i es neguessin a constituir el sindicat i pagar.

De nou, en Querol i els altres van haver de recórrer a la reina Maria, que de nou va ordenar a tothom que obeís la majoria. Si la majoria decidia pagar, llavors tothom havia de pagar.

Amb tots aquests afers resolts, s’havia convocat aquella assemblea de remences, al pla de les Bruixes, aquella nit del vint-i-cinc de novembre.

Ben aviat en Mateu Vilar, procurador reial, va fer acte de presència. Ell donaria fe de la constitució del sindicat i de l’elecció dels síndics. Després d’unes breus paraules, va proposar candidats. En Querol no es va sorprendre en veure que els partidaris dels Marc havien també triat alguns candidats. Ningú de Begues, només tres veïns de Sant Climent, pobres i nouvinguts, enganyats pels Marc, i un d’Eramprunyà, precisament el seu veí, el que li disputava els termenals de les terres... La votació va començar a les deu de la nit.

Els pagesos d’Eramprunyà, per majoria, van decidir premiar els quatre promotors del sindicat. Tots quatre van ser elegits. En Querol, en Meyas, en Deulofeu i en Grau van ser nomenats, formalment, representants, síndics, dels remences d’Eramprunyà.

Quinze dies després, en Querol va tenir el goig suprem de veure com el mateix baró Lluís Marc, obligat per la llei, autentifi cava amb la seva signatura l’acta de constitució del sindicat. Lluís Marc, roig d’ira, ni li va dirigir la paraula, però va fi rmar el pergamí.

El sindicat remença, a Eramprunyà, ja estava en marxa. S’acostaven temps de canvi. La subjugació personal dels pagesos, les humiliacions continuades, la impunitat dels senyors, que des de temps immemorial havien estat la base del sistema feudal, co-mençava a esquerdar-se. La societat estava a les portes d’uns canvis transcendentals. Però encara caldria una guerra, una pau i una sentència, per acabar de formular i de pair tots aquests canvis. Tot amb tot, el primer pas ja estava engegat. Ramon Querol, aquell Nadal de 1448, podia sentir-se satisfet. Havia passat a la petita història local com a alliberador dels oprimits.

143Josep Campmany

El desvetllar de la pagesiaLes epidèmies de pesta que assolaren el país des de l’any 1348 van tenir un fort impacte sobre el terme d’Eramprunyà.334 El primer cop va ser brutal: a la baronia, de 435 focs (cases), es passà a 322 focs i, a l’actual terme de Gavà, es passà de 200 focs a 129. Al primer embat de l’epidèmia, entre un de cada tres i un de cada quatre masos i cases va quedar abandonat. El següent fogatjament va ser el de 1365, i atorgà al conjunt d’Eramprunyà 300 focs, mentre que a Gavà només 117. Entremig havia passat una altra onada d’epidèmies, l’any 1362. Una dècada després es detectà un nou descens: 269 focs al total d’Eramprunyà i 105 a Gavà. No cal dir que abans, l’any 1373, una nova epidèmia havia assolat el país. Els brots se succeïren, i quaranta anys després, cap al 1425, a tot Eramprunyà només hi havia 250 focs, i a l’actual terme de Gavà, 70. El punt més baix del poblament s’assolí a fi nals del segle XV: cap al 1497, només 142 focs a Eramprunyà i 42 a Gavà. En defi nitiva, en el transcurs de cent cinquanta anys, la sotragada va ser brutal: es passà dels 435 als 142 focs al conjunt d’Eramprunyà (més de dues terceres parts dels masos van desaparèixer!), i al conjunt del terme de Gavà es passà dels 200 focs als 42, amb una proporció encara més tràgica: de cada cinc famílies, només en va sobreviure una. L’aspecte la baronia, a fi nals del segle XV, era espaordidor: els masos abandonats clapejaven la muntanya. Un nucli de població, la Pobla del Perelló, d’una dotzena de cases, va quedar deshabitat. La Roca també quedà molt afectada: de 40 cases l’any 1337, es passà a 23 l’any 1381, gairebé la meitat havien desaparegut en només quaranta-cinc anys. Gavà, la joia de la corona de fi nals del segle XII, també havia quedat colpida: dels 89 caps de casa esmentats cap al 1217, la meitat va desaparèixer. A la muntanya, el poblament dispers en masies difi cultà l’extensió de l’epidèmia, i els efectes foren menors que a la plana, on les compactes agrupa-cions de cases entorn les torres de Gavà, la Roca, i la torre del Pe-relló afavoriren l’extensió de la pandèmia. El cas és que, a mitjan segle XIV s’acabà el cicle expansiu iniciat al segle X, i els senyors intentaren compensar la crisi econòmica amb restabliments de masos rònecs i l’actualització de les prestacions senyorials. Així, a les acaballes del segle XIV, els Marc provaren de frenar la crisi amb l’execució d’un capbreu general del terme,335 i fent nous establiments a un centenar de supervivents, a qui restabliren les terres i masos dels desapareguts.336 En resposta a aquest intent d’actualitzar les prestacions senyorials, a Eramprunyà, la resistèn-cia pagesa comença a fer-se notar a fi nals del segle XIV a través de les difi cultats per capbrevar. Es poden comptabilitzar fi ns a tres crides reials en què s’obligava els pagesos d’Eramprunyà a fer-ho. La primera va ser de 1356. El 27 d’abril d’aquell any, Pere III concedia a Jaume Marc I la facultat de capbrevar davant les negatives dels feudataris d’Eramprunyà a declarar els seus

[334] J. Campmany, «Pagesos i senyors a Eramprunyà, 1323-1460», Materials del Baix Llobregat, núm. 5 (1999) p. 114.[335] Un capbreu consistia en obligar als pagesos a declarar els seus béns i servituds davant de notari.[336] Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, 59/15, notari Fran-cesc Fuster (1387-1414), Manual d’establiments de Jaume Marc, senyor del castell d’Eramprunyà, del V-1390 al 12-III-1396

Can Mas de Bruguers era un dels masos remeces del castell

d’Eramprunyà. (Foto: J. Campmany).

Detall d’un mapa del segle XVIII que mostra el nucli de

Gavà. La vintena de cases que dibuixa es mantingueren esta-bles entre fi nals del segle XV i

mitjan segle XVIII. (Foto: J. Niebla).


censos.337 El 1398, el dia 13 de desembre, el rei Martí ordenava que els pobladors del terme d’Eramprunyà declaressin els censos a Jaume Marc II.338 I encara el 7 de febrer de l’any següent, el rei Martí insistia al batlle de Barcelona o al seu lloctinent perquè els homes d’Eramprunyà declaressin els censos a Jaume Marc II.339

De fet, la catàstrofe demogràfi ca va afavorir alguns pagesos, ja que els que se salvaren van acumular molta terra: els masos cres-queren fi ns a quatre vegades en extensió. L’escassetat de braços difi cultava la subjugació feudal: si el senyor era dur, el pagès deixava el mas i en buscava un de millor. Això va provocar una incipient diferenciació pagesa, visible a Eramprunyà vers 1410, en l’acta de reconeixement de vassallatge feta a Lluís Marc:340 «prestiterunt sacramentum et homagium in manu et posse dicti Lodovici, comendatum iuxta constitucionis, (...) illi qui sunt homines proprii sacramentum et homagium proprietatis et fi -delitatis, et illi qui non sunt proprii sacramentum et homagium fi delitatis».341 Fem notar l’explícita existència dels dos tipus de servitud: la dels homes propis, en clara referència als remences, i els no propis, que havien aconseguit alliberar-se del jou remença. Al cap d’un segle, els supervivents se sentiren prou forts per iniciar un moviment social per l’abolir alguns mals usos. Així, el 1448, la reina Maria va donar-los permís per reunir-se, elegir síndics, i recaptar diners per eliminar els mals usos.342 No és d’estranyar l’estupor i la preocupació que això va provocar als senyors d’Eramprunyà. A fi nals de 1448, la reina va posar sota la seva protecció els remences d’Eramprunyà, a condició que dema-nessin permís de reunió a Lluís Marc i al seu fi ll Jaume Marc III. Poc després, els autoritzava a començar la recaptació, mitjançant repartiment veïnal (talls). Els Marc van pledejar,343 però van per-dre. D’aquell 1448, entre el 25 de novembre i el 7 de desembre, hi ha un pergamí preciós que és precisament l’escriptura del nomenament dels síndics dels vassalls d’Eramprunyà, en nom de tots els caps de casa (quaranta-sis en total), que apareixen esmentats l’un darrere l’altre. Els quaranta-sis vassalls que par-ticiparen d’aquell sindicat foren Francesc Torra, Arnau Ferrer, Gabriel Ferrer, Pere Bonet, Antoni Planes, Francesc Modolell, Pere Vilar, Climent Bassa, Climent Romeguera, Francesc Gomar, Joan Vallès, Bernat Bonet, Joan Parellada, Geral Bardina, Esteve Vedell pare i Esteve Vedell fi ll, Pere Sbert, Marià Miquel, Narcís Castelló pare i Narcís Castelló fi ll, Guillem Corbelló, Francesc Rossell, Marc Soler, Nicolau Cerdanya, Bartomeu Folquet, abans Miquel, Bartomeu Bardina, Jaume Cogullada com a tutor de l’infant Jaume Libre, Pere Mir, Jaume Deulofeu, Guillem Ferrer de la Rovira, Joan Valls, tutor de Clementina, fi lla del difunt Pere Miquel, Bernat Bonet, Salvador Nomdedéu, Antoni Fàbregues, Bartomeu Guerau, Esteve Bertan com a tutor de Bernat Colomer, infant fi ll del difunt Berenguer Colomer, Joan de Campderrós, Angelina, muller del difunt Pere Oller, senyora del mas Oller,

[337] Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. 898, f. 264v - 265r, J. Pujol, Jau-me March. Obra completa, p. 276.[338] Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. 2118, f. 42v - 43r, J. Pujol, Jaume March. Obra completa, p. 277.[339] Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. 2118, f. 86v-87r, J. Pujol, Jaume March. Obra completa, p. 277.[340] Arxiu Històric de Protocols No-tarials de Barcelona, notari Francesc Fuster, Octavum decimum manuale (25.6.1409 - 23.5.1411), f. 131r, J. Pujol, Jaume March. Obra completa, p. 275.[341] Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, not. Francesc Fuster, Octavum decimum manuale (25.6.1409 - 23.5.1411), f. 131r, J. Pujol, Jaume March. Obra completa, p. 275. doc. VIII.[342] Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. 3148, f. 129, J. Vicens Vives, Historia de los remensas (en el siglo XV), p. 51.[343] Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. 3148, f. 153v i 154v, F. Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprun-yá, p. 101.

Croquis del segle XVIII que mostra el nucli de Gavà, on només una vintena de masies i cases van superar la crisi provocada per les epidèmies dels segles XIV i XV. (Font: Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, fotocòpia arxiu J. Soler Vidal).

145Josep Campmany

Joan Ferrer de Castelldefels com a tutor de Pere Pont, fi ll del difunt Jaume Pont, Joan Bonet, Jaume Vingut, Antoni Vendrell, Andreu Rossich, Esteve Torra, Pere Moragues i Bernat Ros, com a tutor de Maria, fi lla de Pere Vendrell del Calamot. Els síndics escollits, capdavanters del moviment pagès, foren Pere Grau de Begues, Jaume Meyas i Arnau Deuloféu de Sant Climent i Ramon Querol d’Eramprunyà. Ells tingueren l’honor d’iniciar la recuperació d’aquells drets que, per violència feudal, els seus avantpassats havien perdut, en aquestes terres d’Eramprunyà, entre tres i quatre segles enrere. L’únic síndic de Gavà, en Ramon Querol, tenia el mas Querol, que estava situat aproximadament on avui hi ha els apartaments de la urbanització de Bruguers. El mas també s’anomenava mas dels Sant Martí, per haver estat propietat dels senyors d’Eramprunyà.344 Aquest doble nom va fer pensar algun cop que allà hi va haver una antiga ermita dedicada a Sant Martí. En realitat, la masia es va acabar convertint en un corral.345

Els quatre síndics, investits de procuradors dels pagesos, rebien plens poders per tractar sobre l’alliberament de servituds, d’acord amb el procurador fi scal de la corona, Mateu Vilar. Al fi nal del pergamí de constitució del sindicat, i com a senyal suprem d’humiliació del feudal davant d’aquest importantíssim acte d’autonomia social, signa el document el mateix baró: «Jo Luys March cavaler he senyor del castell de Alapruya, a la dita costitu-cio de procura e altres coses dejus dites, de ma licencia e voluntad fetas, ma adjustada de grat, apos per corroboracio de aquestes coses, de ma propria ma scrivint, mon senyal aposant».A fi nals de 1449 ja s’efectuaven cobraments entre els pagesos de Sant Climent, Begues i Eramprunyà. A tot el país, ja eren 18.000 els pagesos que havien satisfet la quota.346 El pagament no havia estat del tot voluntari: alguns s’hi van resistir, però la reina, el 20 de novembre, ordenà que se’ls obligués a pagar.347 L’alliberament d’una bona part dels remences d’Eramprunyà es formalitzà ales-hores. Els altres, hagueren d’esperar a fi nals de segle.

[344] El mas va ser venut per Saurina de Sant Martí al castlà d’Eramprunyà l’any 1250. Vegeu la nota 215[ 3 4 5 ] J . B a r a n e r a , « G a v à » , L’Aramprunyà, núm. 12 (1922) p. 3, clarifi cat a J. Campmany, «L’antiga ermita de Santa Maria Magdalena, a Gavà», Diàleg, núm. 136 (1997), p. 13-15.[346] Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. 3227, f. 36 i 45, citat per J. Vicens Vives, Historia de los remensas (en el sigglo XV), Barcelona, p. 56.[347] Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. 3154, f. 4, citat per F. Bofarull, El casti-llo y la baronía de Aramprunyá., p. 101.

L’actual masia Solior s’anomenava al segle XVIII

can Ramoneda i, al segle XVI, mas Maniu. Encara abans, als

segles medievals, era can Guar-diola, mas remença.

(Foto: Revista La Ilustración Católica, any 1904)

Pergamí de l’any 1448 signat pel baró Lluís Marc que reco-neix l’elecció dels quatre sín-dics remences d’Eramprunyà

(Font: Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà. Arxiu arquebis-

bat de Tarragona. Fons Foxà)


LA FI D’ERAMPRUNYÀ


147Josep Campmany

Jaume Marc s’ho mirava tot des del punt més alt de la torre de guaita del castell d’Eramprunyà. Repetia, sense saber-ho, el gest del seu avi Lluís. Amb la mà esquerra feia visera per protegir-se del sol, mentre amb la dreta s’agafava al pal de la bandera. Al seu entorn, tot era desolació. Amb una regularitat angoixant, cada cinc minuts, les dues bombardes deixaven anar, en paràboles perfectament descrites, grosses pilotes de pedra i boles de ferro, que colpejaven contra els murs del castell, fi ns a desfer-los com si fossin de sorra.

Després de dinou dies de setge, en feia dos que els soldats de Catalunya havien aconseguit trencar les defenses exteriors del castell, i havien entrat a mata-degolla pel raval, mentre encenien les cases dels pagesos, fetes de troncs i tàpia, destruïen la gran premsa de vi, i s’apoderaven del bestiar que encara restava a les cledes. El mateix dia havien forçat la capella de Sant Miquel i havien ocupat el recinte jussà, barbacana inclosa. Només el recinte sobirà, protegit pel fossar i el gran baluard, resis-tia. Aquell mateix dia, Jaume i deu dels seus vassalls més ardits havien protagonitzat una sortida sorpresa, lliscant pel caminet mig dissimulat que vorejava el gran penya-segat sobre el que s’alçava el recinte sobirà del castell. Els atacants havien muntat la bombarda en una lleixa de roca que sobresortia darrere la capella, des d’on pensaven bombardejar el baluard. Jaume i els seus homes havien assaltat la bombarda, per sorpresa, de nit, i l’havien esberlat. Però, l’endemà, els assetjants havien demanat ajuda a Barcelona, i la bombarda havia estat reparada. Ara tornava a funcionar, i les bales tornaven a ploure.

A darrera hora de la tarda, Jaume va ordenar desocupar el baluard: no aguantaria gaire. Efectivament, al cap d’una estona es va ensorrar, amb un soroll eixordador. Una pila de runes ocupava ara el lloc de l’antic baluard. Però el negoci no va ser productiu per als atacants. Des dels merlets de sobre la porta, les fi nestres de la torre mestra, i el balconet de la sala principal del castell, entorn del pati, fora de l’abast de les bombes, els seus homes dominaven amb les ballestes la muntanya de runes que era el baluard, i cap enemic gosava acostar-s’hi.

A les masmorres de la torre mestra quedaven encara queviures per a molts dies. Esperava que aviat vindria l’ajuda del rei, i el setge seria aixecat. Jaume Marc confi a-va en el darrer comunicat que Joan II li havia tramès: «resisteix, que jo et vindré a ajudar. A l’alba del trentè dia de setge, mira a ponent, i em veuràs al capdavant dels meus homes». I el trentè dia s’acostava. Només faltava una setmana. Però el virrei nomenat per la Generalitat no era cap babau, ni un ximple. Com que tampoc les tenia totes, havia enviat espies arreu del Penedès i Tarragona, per vigilar les intencions del rei. Gràcies a aquesta previsió, va desbaratar una falconada que intentava auxiliar Jaume Marc. Aquest, sense saber-ho, tenia els dies comptats. Havien passat cinc dies des de la reparació de la bombarda, que seguia funcionant dia i nit, com un tambor incansable. Les pilotes de pedra i les boles de ferro queien sense interrupció, i ara ja les muralles del castell, la mateixa torre, i la sala noble del migdia, eren un munt de runes.

Amb prou feines s’aguantaven algunes estances, que quedaven fora de l’angle de tir de les bombades, i la volta de la sala noble, amb gruixudes arcades que resistien el


pes de la runa dels pisos superiors. Allà passaven la nit Jaume Marc i els seus setanta vassalls, en vetlla permanent. El rei no venia, i ben aviat la fortalesa estaria a punt per a l’assalt fi nal.

Aquest arribà vint-i-vuit dies després d’iniciat el setge. La Generalitat llençà sobre Eramprunyà més de mil soldats, la meitat amb ballestes i l’altra meitat amb pavesos, grans escuts que protegien els ballesters mentre carregaven les armes. El recinte es disputà amb una lluita pam a pam, sobre aquells munts de runa en què la sang es confonia amb el color vermellós de la roca. La conquesta de la porta d’entrada costà dos dies d’atacs massius, repel·lits amb braó des de dins. Tres vegades van ocupar la porta els assetjants, i tres vegades l’hagueren d’abandonar, davant dels forts con-traatacs nocturns protagonitzats pels vassalls de Jaume Marc. Aquest tenia la gola destrossada, dels crits i arengues amb què comandava els seus vassalls, però encara resistia. Mentre, sota les voltes de la sala noble, els ferits gemegaven.

Finalment, els assaltants conqueriren el pati i les runes de la sala noble. Els ferits foren apartats de la batalla, mentre els últims soldats de Jaume Marc es refugiaven darrere la torre mestra, just al caire del penya-segat. Era el tercer dia de la batalla al recinte, però Jaume aconseguí situar alguns ballesters sobre les runes de la torre mestra, des d’on escombraven el pati. La situació semblava inacabable. Els assaltants no podien assolir cap posició avantatjosa des d’on desfer la resistència, i els resistents tenien massa pocs homes, massa pocs queviures i, sobretot, massa cansament, per foragitar els assaltants.

Al quart dia, els assaltants van tocar a parlament. El capità de la Generalitat, un fran-cès anomenat Huguet, escalà la muntanya de runes i es va encarar a Jaume. Jaume anava brut com una guilla, tenia ferides resseques a la cara i els cabells embullats de pols i de suor. Però els seus ulls encara brillaven. Huguet li mostrà una carta del rei Joan, que havien interceptat feia una setmana: el rei avisava a Jaume Marc que no podria anar-lo a rescatar. Li demanava que resistís, però que salvés la seva vida. Que no seria tractat com a traïdor si lliurava Eramprunyà davant forces molt superiors. La signatura era autèntica.

La brillantor va desaparèixer dels ulls de Jaume Marc immediatament, com si despertés d’una al·lucinació. Va mirar al seu voltant. «M’heu enderrocat tot el castell», va dir. «Em rendeixo amb pacte i condició que les nostres vides siguin respectades». El capità Huguet va acceptar immediatament la capitulació, amb l’excepció del perdó de les vides a aquells que haguessin traït algun jurament de fi delitat. Jaume s’hi avingué.

Trenta-dos dies després d’iniciat el setge, Jaume Marc baixava pel camí del castell, cap a Begues. Duia les mans lligades darrere. El seguien els seixanta-vuit vassalls que encara romanien amb vida, alguns ferits. Dos soldats havien estat penjats, de matinada, al Sitjar: eren antics soldats de la Generalitat que havien desertat i s’havien tancat amb ell al castell. Tot havia acabat. Els supervivents serien empresonats al castell de Sant Boi durant moltíssims mesos. Ell seria conduït a la presó del capità francès que l’havia capturat, fi ns que pagués un gruixut rescat. La guerra, però, encara va durar tres anys més.

149Josep Campmany

Els Marc canvien de bàndolLa descripció que relatem sobre el setge i destrucció del castell s’ha fet seguint fi l per randa els documents dels dos bàndols que ens han pervingut, i que relaten, gairebé pam a pam, el procés d’assalt al castell. En un treball publicat en un altre lloc,348 ja hem transcrit i analitzat aquests documents. En l’origen del confl icte hi ha la crisi del país a mitjan segle XV. D’una banda, els pagesos supervivents de les pestes s’organitzaven per exigir la redempció de les velles imposicions feudals. D’altra, una lluita sorda enfron-tava feudals i rei pel control dels impostos. Tot plegat conduí a una guerra civil, l’any 1462: el rei i els pagesos, d’una banda, i els feudals –que controlaven la Generalitat– de l’altra.

Jaume Marc III es va arrenglerar amb els feudals, a les ordres de la Generalitat. «Va concordar amb els diputats i consellers, com a representants del Principat de Catalunya, amb jurament i posades les mans sobre els quatre evangelis, en la Casa del General de Catalunya, mantenir el castell d’Aramprunyà en la fi delitat i a la custòdia de tots els honors del Principat».349 Res canvià quan, el 1464, la Generalitat oferí la corona de Catalunya a un rei alternatiu, Pere de Portugal, que rebé el jurament de Jaume Marc: «Lo honorable Mossen Jaucme March, cavaller, Senyor del Castell de Alaprunya, attanent que per lo present, per tenir en bona custodia e guarda lo dit Castell e altres lochs e castells seus stituats en Lobregat, bonament no pot venir personalment en Barchinona per prestar lo jurament de fi delitat al Sor. Rey, per ço fa procurador lo honorable mestre Emat Pere, ço es a comparer devant lo dit Sor. e prestar lo jurament de fi delitat largament e bestans, segons per los altras barons e cavallers de Cathalunya, al dit Sor. novament entrant es acostumat de prestar».350 Jaume Marc era al castell, ja que l’antic rei deposat, Joan II, amenaçava la comarca: el 7 de desembre la Generalitat dirigí una carta «al molt honorable e molt savi cavaller Jachme March senyor del castell de Araprunya» perquè «los enamichs qui eren al camp de Tarragona circa CC a cavall e alguns pahons se volien stendre de part deça» i li ordenava «recullir les gents vitualles e robes en la força. Stigau attent en la custodia d’aqueix castell e encara preparat ab les mes gents que poreu per que al necessari siau prest».351

Però l’agost de 1466 va morir Jaume Marc III, i arribà al senyoriu Jaume Marc IV. Aquest no jurà fi delitat a la Generalitat, ja que ell era partidari, tot trencant la tradició familiar, del rei deposat, Joan II. Però, d’entrada, signà treves: el 21 de setembre, «Jaume March (IV) fi ll del difunt Jaume March (III) (...) jura i promet que durant la treva concordada entre els seus vassalls amb els del Llobregat, impedirà per força d’armes la presa de qualsevol

[348] J. Campmany, «La guerra civil del segle XV a Eramprunyà», Ma-terials del Baix Llobregat, 6 (2000) p. 107-124.[349] Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, notari Antoni Vinyes, 21 de desembre de 1466, regestat per R. Carreras, «Noves notes genealògiques dels poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs March, segons documents inèdits», Estudis Universitaris Catalans, núm. 18 (1933), pàg. 330, doc. 133.[350] Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Arxiu Notarial, VIII, 1, full solt dins la carpeta Aramprunyà, signat a la casa d’en Joan Pineda, pa-gès de Castelldefels, que era el batlle de Jaume Marc III a Eramprunyà.[351] Arxiu de la Corona d’Aragó, Generalitat, 940, f. 112v. Transcrit per P. de Bofarull, Levantamiento y guerra de Cataluña en tiempo de don Juan II. Documentos relativos a aquellos sucesos. Colección de Docu-mentos Inéditos del Archivo de la Co-rona de Aragón, Barcelona: Imprenta del Archivo, 1863, vol. 24, pàg. 369.

Bala de bombarda, de pedra vermella, trobada al castell

d’Eramprunya i exposada al Museu de Gavà

(Foto: J. Campmany)

Bombarda de fi nals del segle XV bibuixada per un escrivà

contemporani. (Font: Arxiu de la Ciutat de Barcelona, Dietari

del Consell de Cent)


castell o lloch que avui es tenen pel Principat».352 Malgrat tot, la treva no durà gaire. A principis de desembre «romperen fora la concordia». En conseqüència, Jaume Marc IV aixecà «el castell de L’Amprunyá, e Castelldefels (...) contra la ciutat de Barselona en ajuda de la Mayestat de monsenyor lo Rey».353 En resposta, el 4 de desembre, la Generalitat li confi scà els béns.354 En revenja, Jaume Marc atacà es sometents de Sant Boi i n’empresonà alguns a Castelldefels, el novembre de 1467.355 Mig any després, el 19 de maig de 1468, la Generalitat assetjà Castelldefels, pres amb l’ajut de la bombarda Antònia.356 Després, caigué tota la plana.

El 12 de setembre de 1469 començà l’ofensiva sobre el castell d’Eramprunyà. Els atacants conqueriren primer l’Hospital d’Olesa: «Dimarts, a XVIIII. Aquest die, de matí, lo senyor primogènit, ab molta gent d’armes de peu e de cavall, s’isqué de Barchinona e féu la via del castell de la Prunyà e, ans que tornàs, pres l’espital».357 Un cop pres l’Hospital, tres dies després assetjaren el castell: «me asetiaren, ab dos bonbardes groses, a XXII del mes de Setembre del any desus dit».358 Sis dies després es produí el primer atac: «Dijous XXVIII. Lo dit dia lo Senyor primogenit isque de la present Ciutat per posar citi sobre lo Castell de la Prunya».359

Tancat a la fortalesa, Jaume Marc resistia. Un nou atac fou refusat l’endemà: «Divenres (...) després de dinar, lo senyor primogènit, ab molta gent d’armes de cavall e de peu, partí e féu la via del castell de la Prujà, per cor de asetjar e combatre aquell».360 Durant els primers dies de setge, el príncep nomenat per la Generalitat acampà davant d’Eramprunyà, des d’on dirigia els atacs al castell: «el dia 11 [d’octubre], escrivia des del coll de Begues a l’abat de Montserrat, representant de la Diputació de Catalunya, dient-li que a les tres de la tarda havia pres el raval i la barbacana de dita fortalesa i pensava guanyar-la en breu, però per prendre-la totalment era menester 5 ó 6 dies».361

Els assetjants utilitzaren dues «bonbardes groses» per expugnar la fortalesa. Una d’elles es trencà, i per recompondre-la, es demanà a Barcelona que s’enviés Bernat, el rellotger, per arreglar-la. Els resultats de l’artilleria sobre els paraments del castell foren defi nitius. El mateix Jaume Marc escriu, entristit, que «em derrocaren la mayor part del Castel».362 Dos dies després de conquerits els recintes exteriors, els assetjants ocuparen la part més fortifi cada del recinte sobirà, el gran baluard del costat de la porta d’entrada: «Divendres XIII. Lo dit jorn la gent d’armes qui tenian citiat lo castell de la Prunya intraren afforsa d’armes lo gran baluard del dit castell».

Jaume Marc no es rendia. Tancat a la torre de l’homenatge, aguantà cinc dies més. El 18 d’octubre, el príncep llençà el darrer

[352] Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, notari Antoni Vinyes, 21 de desembre de 1466.[353] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, Llibre de la baronia, F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, pàg. 104.[354] B. Pedemonte, Notes per a la història de la baronia de Castellví de Rosanes, Barcelona 1929, p. 427.[355] Arxiu Parroquial de Sant Boi, Manual 50, 1465-1470, f. 58. Rescat de Pere Panyella, pres a Castelldefels. J. Codina, A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVIII), Sant Boi de Llo-bregat, 1999, p.194.[356] Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Llibre de Coses Assenyala-des, p. 239. Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, Llibre de la baronia, F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, pàg. 104.[357] Dietaris de la Generalitat, Bar-celona, 1994, vol. I, pàg. 196.[358] Antic arxiu de la baronia d’Eramprunyà, Llibre de la baronia, F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 104.[359] Manual de novells ardits vul-garment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní, Barcelona, 1893, vol. 2, pàg. 493.[360] Dietaris de la Generalitat, Bar-celona, 1994, vol. I, pàg. 196.[361] Arxiu de la Corona d’Aragó, reg. intrús 53, f. 87r, B. Pedemonte, Notes per a la història de la baronia de Castellví de Rosanes, p. 430-431.[362] Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, Llibre de la baronia, F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 104.

Espitllera de la muralla del recinte jussà del castell, entre la barbacana i la capella, con-querida l’11 d’octubre de 1469. (Foto: J. Campmany).

151Josep Campmany

atac, per al qual convocà el sometent de Barcelona: «Dimecres XVIII. Lo dit jorn lo senyor primogenit feu convocar al vaguer de Barchinona lo segramental per anar a la Prunya».363 L’endemà «trià de tots aquells entorn mil hòmens, ço és, D ballasters e D enpavesats, d’aquells qui li paragueren pus armats e disposats per fer armes (...) e tramès-los la via del castell de la Prunyà, qui stava per la sua senyoria fort stret e ja mig enderrocat de colp de bombardes». Jaume Marc encara resistí aquest miler d’homes uns dies més. El 21 d’octubre, «hora de tèrcia, isqué lo senyor primogènit e tirà la via del castell de la Prunyà, qui stava assetjat». Tres dies després, fi nalment, Eramprunyà era pres: «Dimarts, a XXIIII. (...) Aquest die, hora tèrcia, les gents d’armes e les gents a peu del senyor primogènit e de la ciutat de Barchinona, per força d’armes, entraren en lo castell de la Prunyà e prengueren-hi mossèn Jacme March, senyor del dit castell, e entorn setanta hòmens ab ell»,364 «los qui dins eran se reteran a la merçe e discrecio del senyor primogenit».365 Jaume Marc diu: «prengueren-me, sens pachtes (...). Fuy presoner d’un capita del Rei de Fransa».366 No tots els soldats tingueren tanta sort: «Dilluns XXX. Foren penjats dos homens qui foren presos ab molts d’altres en lo castell de la Prunya».367 D’altres foren empresonats al castell de Sant Boi.368

Després de la derrota de Jaume Marc, la Generalitat va cedir el castell d’Eramprunyà i el seu terme a l’aventurer basc Manaut d’Aguirre, que el retingué durant cinc anys. Ni amb l’acabament de la guerra civil, l’any 1472 fou retornat als Marc. Hagueren d’esperar a l’any 1474, quan a canvi d’una forta suma de diners, i la col·laboració de Barcelona i les Corts Catalanes van poder recuperar-lo. Però el castell havia quedat molt malmès, i no es reconstruí mai del tot. A partir d’aleshores, la principal fortifi cació del terme va ser Castelldefels.369

[363] Dietari del Antich Consell Barceloní, vol. 2, p. 494.[364] Dietaris de la Generalitat, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994, vol. I, pàg. 196.[365] Dietari del Antich Consell Bar-celoní, vol. 2, p. 494, 24 d’octubre.[366] Antic arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, Llibre de la baronia, F. de Bofarull, El castillo y la baronía de Aramprunyá, p. 104-105. [367] Dietari del Antich Consell Barceloní, vol. 2, p. 494.[368] Arxiu Parroquial de Sant Boi, Manual 51, 1470-1474, f. 13v, 15 i 15v. J. Codina, A Sant Boi de Llobre-gat (segles XIV-XVIII), Sant Boi de Llobregat, 1999, pàg.195.[369] A. López-Mullor, «La exca-vación del conjunto del castillo de Castelldefels», Quaderns Científi cs i Tècnics. III Simposi sobre Restaura-ció Monumental, Núm. 5 (1993) pàg. 365-366. J. Campmany, Castelldefels i la Mar, Castelldefels, 1998, p. 59-61.

En primer terme, el gran ba-luard que defensava la porta

d’entrada del recinte sobirà del castell d’Eramprunyà, que fou

conquerit per les tropes de la Generalitat el 14 d’octubre de 1469. Mai va ser reconstruït.


Restes d’una petita pica de decantació, possiblement as-sociada a una premsa de vi,

excavades a la roca del recinte exterior del castell d’Erampru-

nyà. Aquí hi havia un petit raval o poblat que va ser conquerit

l’11 d’ocubre de 1469. (Foto: J. Campmany).


SUMARI

No és història... o tal vegada sí

El tresor d’en Gàvius

L’or de la iemenita

Els dos màrtirs

El testament

El casament de na Savilo

Les penes d’en Frujà

Paraula de comte

Els plans d’Ermessenda

La fi de Mir Geribert

Un divorci de famosos

Les dues masies d’Arsenda

Guillem el malvat

Un exbatlle de Gavà a examen

Tot per a l’església

Un gavanenc a les Corts de Catalunya

La penúltima amant de Jaume I

Separada, però no divorciada

L’enrabiada de Pere Marc

Topada amb l’església

Les monjes dissolutes

L’arrogància vençuda

Eramprunyà segrestat

Sota l’empara del sindicat

5

8

14

20

26

32

38

44

50

56

62

68

74

80

86

92

98

104

110

116

122

128

134

140

146

De la romanitat al domini musulmà

Dos-cents anys de domini musulmà

La conquesta franca del nostre territori

Autòctons i nouvinguts

El repartiment del botí

La transformació del poder

Els més antics drets comunals

Els senyors -i les senyores- d’Eramprunyà

Mir Geribert, senyor terrible

El divorci més sonat del segle XII

El naixement dels mals usos i de les masies

Època de violències feudals

Tició, el batlle corrupte

La torre de la Roca

L’escut de Gavà i les quatre barres

Servint el senyor Rei

La torre de la Sentiu

L’arribada dels Marc a Eramprunyà

La torre del Perelló (can Pere Bori)

Les religioses de Bruguers

La casa forta del Sitjar

Els Marc fan política

El desvetllar de la pagesia

Pàgina

11

17

23

29

35

41

47

53

59

65

71

77

83

89

95

101

107

113

119

125

131

137

143

149

24 personatges gavanencs del passatcentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat › wp-content ›...

Documents