1er capítol quaranta anys d'advocat d'amadeu hurtado

B i o g r a f i e s i M e m ò r i e s , 83E D I C I O N S 6 2

Libro QUARANTA ANYS.indb 3Libro QUARANTA ANYS.indb 3 12/4/11 12:11:5212/4/11 12:11:52

Amadeu Hurtado

Quaranta anysd’advocat

Història del meu temps1894-1936

Edicions 62

Barcelona


Aquesta obra ha estat guardonada amb el xxxi Premi Joanot Martorellde Narrativa 2009, convocat per l’Ajuntament de Gandia

i atorgat per un jurat compost per Adolf Beltran,Pilar Beltran, Josep M. Castellet, Miquel de Palol i Ignasi Mora.

Prohibida qualsevol mena de còpia sense el permísde l’editor. Reservats tots els drets.

Primera edició (Editorial Xaloc): 1956, 1958, 1967Primera edició en aquesta col·lecció: maig del 2011

© hereus d’Amadeu Hurtado© d’aquesta edició: Edicions 62, s. a.,Peu de la Creu, 4, 08001-Barcelona.

[email protected]

Fotocomposició: Víctor Igual, s. l.Aragó, 390, 08013 - Barcelona

Imprès a Egedsa

dipòsit legal: b. 14.896-2011isbn: 978-84-297-6823-7


LLIBRE 1


9

UNES PARAULES INDISPENSABLES

Escriure unes paraules de pròleg a aquest llibre de memòries, perfer una presentació de la persona i la figura del meu pare em sem-bla absolutament innecessari, quan encara ha de ser tan viu elrecord que ell va deixar en aquells dels seus contemporanis queseguiren una mica de prop les vicissituds de la història del seutemps.

Cert que hi deu haver a Catalunya tot un estol d’homes joves,formats després de la nostra desfeta, per als quals el seu nom deuser gairebé el d’un desconegut, pel silenci sistemàtic de què s’havoltat durant aquests darrers anys tot el que hi va haver de digneen el passat més immediat de la nostra terra.

Però tractar de presentar la figura del meu pare a aquells queno l’han conegut i fer-ho precisament en les primeres pàginesd’una obra tan densa de contingut, en la qual ell mateix s’explicai es retrata amb la franquesa i sinceritat que foren norma de laseva vida particular i pública, em semblaria no solament inútil,sinó un atreviment excessiu i una pretensió desmesurada i pocrespectuosa per part meva.

També fóra superflu dirigir-me a uns lectors que obriranaquest llibre interessats a conèixer un document autèntic, deixatper un testimoni excepcional, de la vida civil de Catalunya perentretenir-me a explicar-los l’emoció que a mi em va produir il’apassionat interès amb què vaig reviure, amb la seva lectura, unatan gran quantitat de records adormits i de coses explicades per


quaranta anys d’advocat

10

ell en la intimitat d’una vida familiar —intensa, feliç i recollida—,que tot just transparenta en unes memòries dedicades únicamenta comentar aquells fets que, pel que tenen de públics i d’exteriors,justifiquen que volgués deixar-ne escrita la seva visió personal, alservei del futur i de la història.

I, així mateix, d’acord amb la meva mare i els meus germans,hem considerat indispensables aquestes ratlles. No per presentarl’autor del llibre als lectors d’avui i de demà, sinó per explicarràpidament, amb unes breus paraules que facin el mínim de nosapossible, que aquestes memòries que han de comprendre tresvolums, tots d’un format semblant al d’aquest primer, són unesautèntiques memòries, en el sentit que foren escrites sense tenira la mà documents, arxius, correspondència, articles o retalls depremsa, disposant tan sols del comentari i la conversa evocadoradels bons amics que compartien el seu exili a Perpinyà, basades,per tant, exclusivament en la memòria privilegiada i extraordinà-ria del meu pare, redactades en l’apartament i la solitud de l’exili,sense altre material de consulta que les col·leccions dels diarisfrancesos, que, pel poc espai que habitualment destinen a lesinformacions de casa nostra, podien tenir a tot estirar el valord’una guia que l’ajudava a situar cronològicament els fets que laseva memòria evocava.

Aquesta advertència era necessària tant per sortir al pas d’al-gun possible error en el temps o en l’espai en què hagi pogut in-córrer, com per donar a l’autor de les memòries el crèdit d’aquestesforç extraordinari i d’aquesta singular manifestació de facultatsi fixar el valor personal de l’obra, desproveïda de tota influènciaestranya, escrita aïlladament, en els moments en què el món s’es-tremia amb el drama sagnant de la guerra.

L’imagino fàcilment en el pis modest d’aquell carrer tranquilde Perpinyà on vaig trobar-lo l’any 1946. Assegut darrere la tau-la, en una peça petita i massa plena de mobles i de llibres, tancatamb els seus records, sol amb el seu passat, disposant, però, comd’un consol inapreciable, de la presència al seu costat de la mevamare, companya constant i amorosa dels dies d’èxit i dels d’exili.


llibre 1

11

Escrivint a mà, amb la lletra menuda i regular, de línies rectes iatapeïdes que tantes vegades en la seva vida havia posat al serveide les seves idees i dels seus ideals; desgranant el rosari dels re-cords; revivint en la tristesa i l’enyorament de l’exili, amb l’ànimaforta d’aquell a qui no abandonen la fe i l’esperança, dies passatsde triomf i d’entusiasme, moments amargs o feliços, hores delluita i d’apassionament; jutjant, tornant a viure la pròpia vida, elsseus estímuls, els seus propòsits; disposat a ser sincer, a parlarfranc, a esmerçar les energies que l’exili deixava sense utilitzacióimmediata a escriure pàgines i pàgines, sense adonar-se tal vega-da fins a quin punt havia viscut una vida plena, perquè per a ell,donar-se a la seva professió, a la seva pàtria, als anhels del seutemps era una necessitat, una obligació exigida per la seva vitali-tat i que acomplia sense esforç, portat per la clara intel·ligènciadel seu pensament precís i el seu sentiment honest del deure.

Tres volums que va escriure sol, sense disposar dels docu-ments que havien quedat allà, a Barcelona, al despatx del pis delpasseig de Gràcia, acumulats en el lent desfilar dels anys; tresorinestimable que ell sabia que havia estat dispers, llençat al vent,perdut sense remei. Volums escrits una lletra darrere l’altra, alritme segur de la seva ploma, sense altra pausa que la indispensa-ble per fer córrer el pensament en evocar el record d’una situació,d’uns homes o d’uns fets i de les seves conseqüències previstes oinesperades.

Els seus néts, els fills dels meus germans Adela i Víctor quevivien amb els meus pares a Perpinyà, varen aprendre, en l’estre-tor del pis modest, a no fer soroll ni gatzara quan ell escrivia ifugien a desfogar pels carrers poc transitats dels voltants de lacasa la violència cridanera dels seus jocs d’infant.

—L’avi escriu la carta que mai no s’acaba —deien.I d’aquella carta que els seus néts trobaven interminable; que

tardà anys a ser escrita, ara es publica el primer volum a Mèxic.Tant de bo tots i tothom sàpiguen i vulguin llegir-lo amb l’objec-tivitat amb què va ser escrit, malgrat ser una obra, com totes lesd’ell, apassionada, perquè només així pot donar el fruit i tenir la


utilitat que ell n’esperava, per servir una vegada més la seva terrai el treball dels homes de demà, que tantes rectificacions i aclari-ments estan cridats a haver de fer en la forma com avui s’explicai s’interpreta a casa nostra el que ell en diu: «la història del meutemps».

ODÓ HURTADO

Mèxic, febrer de 1956


13

CAPÍTOL I

Pel març de 1896, complerts els vint-i-un anys, obtenia la llicen-ciatura de dret a la Universitat de Barcelona. La situació personalde fortuna no em permetia d’emprendre els estudis del doctorat,que s’havien de fer a Madrid, sinó que m’obligava a incorporar-me tot seguit al Col·legi d’Advocats per intentar de guanyar-mela vida amb l’exercici de la professió. Al cap de vint-i-sis anys, peljuny de 1922, la benevolència dels companys em feia l’honord’elegir-me degà del Col·legi, després d’haver passat per la Juntacom a diputat tercer dues vegades, la primera sota el Deganat deGuillem M. de Brocà i la segona sota el de Joan Maluquer i Vila-dot. El primer sorprès de la designació i de l’elecció vaig ésser joperquè era tradició del Col·legi que no es podia arribar al Dega-nat fins a depassar o vorejar la seixantena; però travessàvem ales-hores uns moments de crisi, reflex moderat dels trasbalsos quehavia produït al món la guerra feia poc acabada, i totes les pràcti-ques tradicionals estaven en descrèdit. Catorze anys després, l’es-tiu de 1936, quan en feia quaranta d’haver ingressat al Col·legi,els esdeveniments del país donaven per acabada la meva activitatprofessional.

No hi ha certament res en tot aquest període de la meva vidaque justifiqui ni excusi el treball de deixar-ne una memòria es-crita com un testimoni de la meva presència en el món. Però permodesta que hagi estat la pròpia actuació, crec que tots els advo-cats que per la seva situació professional han pogut apreciar de



14

prop, en tota la complexitat de les aportacions personals o col-lectives, l’ambient en què s’han format i s’han mogut els com-panys del seu temps, poden fer un gran bé al seu país si li fanllegat d’un record de les coses viscudes com una contribució al’estudi de les nostres evolucions històriques. En aquest sentitels meus quaranta anys d’advocat, resumits en les línies breusdel començament d’aquest capítol, poden ésser un tema d’unvalor informatiu més dens del que penso al moment d’encetar-loperquè m’adono de primer cop d’ull que comprèn una de lesèpoques de més profundes transformacions en la vida del nostrepoble.

Aquesta transformació l’he presenciada en primer lloc enl’ordre professional. A l’hora de la meva arribada a Barcelona,que era uns anys després d’aquell esforç ascensional que havia fetla ciutat amb motiu de la famosa Exposició Universal, el nostregremi d’advocats, com d’altres importants de la ciutat, portava jabastant avançat el desensopiment de la vida provinciana de lesgeneracions anteriors. Els despatxos dels nostres companys mésconeguts estaven instal·lats decorosament segons el gust de l’èpo-ca, amb cap d’aquelles notes pintoresques del recent passat querecull en les seves memòries Maluquer i Viladot. Sense calefaccióni altres miraments de confort que els costums del temps no de-manaven, eren tots ells uns gabinets de treball i d’estudi que res-ponien dignament a l’exigència professional de fer tan agradablecon fos possible el contacte diari amb una clientela amiga. Peròes conservava encara, tant en les relacions amb aquesta clientelacom en totes les altres activitats de la carrera, aquell to solemnialque solen prendre en la grisor de les viles de província tots els quitenen alguna funció intel·ligent d’assessorament o de guia delsseus paisans. Molts dels advocats d’aleshores, per anar a informaren una vista a l’Audiència, vestien levita i barret de copa, que erala indumentària obligada dels magistrats. Hi havia entre els vellsprocuradors alguns que vestien la mateixa roba durant les horesen què el seu treball els obligava a fer la visita diària als advocatsdirigents dels seus afers com una mostra de respecte a la impor-


llibre 1

15

tància de la seva comesa. La visita no els obligava a caminar moltperquè la gran majoria dels advocats tenien el bufet dintre d’unareduïda demarcació de la ciutat, al voltant dels edificis judicials,que eren, el dels jutjats, al vell convent de Sant Gaietà, a la can-tonada del carrer del Governador amb la plaça de Santa Anna; elde l’Audiència, al Palau de la Generalitat, que tenia reservades lamajor part de les seves dependències a la Diputació Provincial, iel de la Cúria Eclesiàstica, al segon pis del Palau Episcopal. I nodesentonava de la solemnitat professional dels nostres la sordide-sa d’aquestes oficines públiques judicials, desproveïdes del méselemental escrúpol de pulcritud, perquè a tothom semblava natu-ral la desídia i la pobresa de totes les instal·lacions de serveis ofi-cials de l’Estat. Fora de les sales de Justícia, que lluïen els magní-fics tapissos de la Reial Audiència, tota la Cúria vivia i es movia enuns locals infectes, amb l’excusa del caràcter provisori que elsdonava l’espera d’un establiment definitiu en l’inacabable Palau,aleshores en construcció, del Saló de Sant Joan. Aquesta espera,però, es feia tan llarga, que va ésser habilitat per a instal·lació delsjutjats un antic hotel de la plaça d’Antoni López desaparegut ambla Reforma. Aleshores els jutjats municipals passaren a ocupar totl’edifici de Sant Gaietà.

L’agrupament dels bufets i dels despatxos de procuradors enaquella mena de barri de la Justícia era degut al fet que l’activitatprincipal o gairebé exclusiva d’aquestes professions estava en elseu aspecte judicial. El plet era la raó d’ésser de la nostra carrera.El conreu del plet era el que donava el veritable plec professional.Existien encara bastants d’aquells plets interminables que passa-ven de pare a fill com un patrimoni moral o com una càrrega dejustícia per resoldre algun problema de dret al qual estava vincu-lat sovint un altre problema d’honor familiar o de vindicació d’ungreuge que no desarma ni perdona. Però al costat d’aquests plets,que ja pertanyien a l’època clàssica de la vida judicial, hi haviaamb molta més profusió els plets de batalla que havien heretatdels altres el mateix gust pels procediments dilatoris i per les llui-tes d’enginy o d’amor propi. Un plet sense incidents que arribés



16

a sentència, a marxa seguida pel camí regular dels termes legals,era com un guisat sense salsa. L’incident i el recurs que allargavenel procés i atordien l’adversari eren els que permetien mesurarl’habilitat de l’advocat i la combativitat del client. Perquè el cu-riós és que el litigant posava el mateix interès i la mateixa passióque el professional en aquestes qüestions secundàries de procedi-ment que, sense resoldre el litigi, li permetien la fruïció d’uncombat amb un enemic de la seva persona o dels seus interessossota la direcció d’un mestre de la dialèctica escollit a posta perdefensar-lo.

Els moments més transcendentals d’aquests combats eren lesvistes a l’Audiència. La solemnitat de l’acte feia respecte a tots elsassistents, entre els quals hi havia sovint els interessats, que difí-cilment es deixaven perdre aquella hora d’emoció. Les mateixesfamílies dels advocats havien esment de la importància del succésamb la preparació del vestit negre que requeria la cerimònia i ambl’alteració de les habituds domèstiques pel fet que les vistes, fixa-des per a les dotze del migdia, començaven més tard i absorbienamb llur durada l’hora ordinària del dinar. Però hi havia unadiferència entre les vistes a les sales del Criminal i les de les salesdel Civil. En les primeres, sobretot d’ençà de la institució del ju-rat, que datava de pocs anys, les qualitats que es demanaven al’advocat eren l’eloqüència, la destresa o l’agilitat mental en la con-ducta del debat, mentre que en les altres s’esperava, si no la savie-sa, la ciència jurídica i la reflexió reposada dels qui compleixenuna missió seriosa, fora de les impressions sentimentals dels pú-blics del pretori. La disposició de les sales de Justícia semblavarespondre a aquesta mateixa visió de les coses. Estaven totes si-tuades en les dependències del Palau de la Generalitat que tenensortida al Pati dels Tarongers; però aquest pati era en la seva ma-jor part invisible al públic. A partir del lloc on hi ha actualmentles pintures murals de Joaquim Mir, i que era aleshores un vestí-bul separat del pati per una gran reixa vidriada, començava a màdreta un corredor d’un parell de metres d’amplada, paral·lel a lafatxada de les dependències que era format per una mampara de


llibre 1

17

fusta, amb vidriera des de l’alçada d’home i amb sostre de clara-boia en tota la llargada del pati fins a la paret del fons. Es troba-ven de primer les sales del Criminal, i eren reservades a les delCivil les dues dependències de l’extrem del corredor, protegidesper una zona de silenci que respectava el recolliment i l’atenciódels juristes dedicats a debatre intricats problemes de dret. Endies d’aglomeració de públic per algun procés sensacional, aque-lla zona de silenci era especialment guardada pels uixers i altresagents d’autoritat que feien recular la gent que s’atrevia a atansar-se cap a les portes del santuari.

La nostra generació va contribuir visiblement a canviar aquestquadre de costums; però val a dir que venia influïda, sense ado-nar-se’n, per l’evolució general de la ciutat, que era la que estavafent el veritable canvi. Potser si hagués existit una alta escola depràctica forense per l’estil de la Conferència dels Advocats de Pa-rís, haurien estat fixats els trets característics de les noves ma-neres de fer, les quals van quedar esfumades en la dispersió d’es-pontànies expressions individuals. Amb tot, es veia com anavendesapareixent aquells informes de cinc i de sis hores que havienestat sovint la base o l’aliment d’una reputació professional. S’ha-via descobert que el que no es pot dir en una hora esdevé inútilperquè depassa la capacitat d’atenció dels qui tenen el deure d’es-coltar, majorment tractant-se de jurats que no escolten d’oficisinó amb el zel natural del neòfit en la funció de jutjar. I l’elo-qüència forense, guanyant en concisió, guanyava també en clare-dat, suprimint per falta de lloc en el discurs el paràgraf harmonióso solemne que havia servit durant tant de temps per traduir elconcepte íntim que de la importància de la pròpia missió tenia lamajoria dels juristes. Aquest esvaïment de la clàssica solemnitatde l’ofici, que responia a l’elevació de nivell de la categoria ci-vil de Barcelona, democratitzava de fet la carrera, estenent-la afuncions aparentment més modestes però socialment més útilsque la direcció dels plets.

En realitat, el nombre dels plets minvava ràpidament, sobre-tot tenint en compte l’augment creixent de la població. Entre els



18

curials es parlava sovint de crisi que afectava principalment elsnovicis... Recordo la primera conversa que vaig tenir amb Joa-quim Almeda, romanista eminent, una de les més sòlides repu-tacions del nostre fòrum, d’una capacitat prodigiosa de treball.Se’m mostrava alarmat sobre l’esdevenidor dels advocats jovesdavant d’aquella disminució dels litigis en curs que a ell el con-cernia molt lleugerament, i amb tot el respecte que m’imposavala seva jerarquia professional, m’atrevia a exposar-li modesta-ment les múltiples aplicacions noves que em semblava entreveu-re de la nostra incipient carrera de jurista en la vida complexad’una gran metròpoli com anava essent la ciutat. Però amb aquellaplom tan característic del seu esperit, apartant d’un gest vigo-rós tots els núvols de les meves paraules balbucients, em replica-va: «El plet és com un gran paraigua de família on es pot aixo-plugar tota la cúria, i si el paraigua desapareix, ens quedaremtots a la intempèrie».

Potser en aquella reculada del plet hi ha un dels exponentsmés significatius de la transformació que davant nostre estavafent Barcelona en passar d’un poble gran a un centre rector de lavida nacional. El plet que desapareixia era una reminiscència delconcepte rural dels patrimonis, que s’adeia poc amb les apetèn-cies de la intensa vida comercial i industrial de la ciutat nova. Lamajoria d’aquells plets versaven sobre qüestions d’herència ambtotes les complicacions de les clàusules testamentàries o dels pac-tes matrimonials que per tradició del país solien establir substitu-cions fideïcomissàries o regles de successió amb fills posats encondició amb el fi principal d’assegurar la permanència del patri-moni dintre de la família segons un ordre que respectés la institu-ció vital de l’hereu. Tot això tenia una innegable transcendènciamentre es tractava de conservar les propietats del camp que te-nien generalment el seu origen en el treball personal del funda-dor. I és cosa sabuda de tots que aquesta aspra defensa dels patri-monis rurals, transmesos d’una generació a l’altra a través de lesdinasties que representaven els hereus, ha estat el secret i el mo-tor principal de la creació de la riquesa catalana, deguda en major


llibre 1

19

part a l’esforç dels fadrins externs que aixecaven la grandesa delpaís mentre l’hereu el sostenia amb el treball obscur del conreude la terra. Però era natural que aquelles institucions hereditàriestradicionals se sentissin ofegades com a règim dels patrimonisindustrials o comercials i de les mateixes propietats urbanes. Lesregles successòries es feien cada dia més simples i menys exposa-des als conflictes de la cobdícia, i era freqüent que les relacionspatrimonials entre pares i fills o entre germans es convertissin ensocietats mercantils que van ésser la primera manifestació d’aques-ta forma de contracte en un poble tan individualista com el nos-tre. I així s’anava reduint una de les fonts més abundoses delsplets promoguts per les disputes familiars a l’entorn de les expres-sions dubtoses de la voluntat dels testadors.

Per altra part, la vida dels afers fa que els homes siguin mésexpeditius en les seves coses. Certament, no abandonen cap delsseus drets ni solen inspirar en la generositat els seus negocis. Leslluites d’interessos són dures i sovint apassionades. Moltes vega-des es lluita per guanyar o defensar una posició de domini amb elmateix delit que una posició política sense altra utilitat que satis-fer una ambició de força i de poder. De manera que no falten sinóque es multipliquen les possibilitats de conflictes de dret d’onsurten els plets. Però es voldria que els plets fossin ràpids com lespassades de l’esgrima per a solucions immediates, i les lentitudsdel procediment, en lloc d’entretenir una passió, fatiguen i aca-ben per fer avorribles les conteses judicials. Era sens dubte lanova vida comercial de Barcelona la que donava un major contin-gent a les qüestions sotmeses a la justícia amb temes que substi-tuïen els dels plets clàssics; però en repassar la llista dels reparti-ments de les demandes, es veia que els judicis executius passavenmolt per davant dels judicis ordinaris, com si la funció de la justí-cia fos la d’una autoritat encarregada de cobrar els deutes en llocde resoldre conflictes, i també es veia que les suspensions de pa-gaments i les fallides no compensaven ni en quantitat ni en volumd’interessos les antigues testamentaries en el rengle dels judicisuniversals.



20

Però si l’aspecte judicial de la nostra carrera s’afeblia, era queperdia el seu caràcter d’exclusiu, obligant els juristes a preparar-seper a noves formes de treball. En aquell temps, les grans empreseseren gairebé inexistents. Tots els serveis públics importants esta-ven en mans estrangeres. Les societats anònimes eren escasses i lagent se’n malfiava d’ençà dels estralls de la febre borsària tot justapaivagada. Les indústries, que eren ja en nombre important, esbasaven en l’esforç personal i directe de qui les establia, conser-vant encara la forma d’una indústria domèstica. S’acabava d’ins-tal·lar la primera xarxa d’energia elèctrica, que molt modestamentera usada com a força motriu, sense donar a la indústria generaldel país les possibilitats d’expansió que havia d’adquirir més tard.Les corporacions d’interessos econòmics, que coneixien uns mo-ments de vida accidentada en plantejar-se alguna qüestió aranzelà-ria, eren més un nom que una força perquè l’esperit col·lectiu delpaís, per raons temperamentals, era poc propici a aquestes formesde col·laboració social. I l’administració pública, encara sotmesa ala influència de les passades i ja llunyanes trifulgues polítiques, eramanifestament inepta per a l’ordenació dels serveis d’un orga-nisme estatal que pogués tenir en compte les múltiples atencionsd’una vida nacional activa.

Algunes vegades he pensat i he dit que la catàstrofe de les dar-reres guerres colonials, sens dubte l’esdeveniment més transcen-dental de l’època que ara recordo, en concentrar totes les energiesdel país dintre de l’àrea del propi territori, va estimular els homesd’aquelles generacions, potser per primera vegada en la nostrahistòria política, a donar-se com objectiu immediat i indeclinablede la vida la valorització de totes les nostres possibilitats de tre-ball i de riquesa per construir definitivament un poble. El fet ésque d’aleshores data l’impuls que ha creat tantes fonts de produc-ció i tants centres urbans modernitzats amb les institucions que laseva complexitat de vida exigia, obligant l’Estat a sortir de lesinèpcies tradicionals per intentar posar-se a to de les iniciativesciutadanes. Calia veure com els vells partits polítics, amb els seusprogrames basats en una glosa dels principis doctrinals del dret


llibre 1

21

públic, es trobaven desplaçats en aquell despertar de forces des-conegudes que plantejaven problemes concrets d’organitzacióinterior del país. D’una manera insensible compareixia el tècnic afer-se l’amo de la burocràcia oficial sincrònicament amb l’ingrésdels tècnics en els centres de les activitats nacionals.

I a l’hora que l’enginyer començava a entrar en fàbriques itallers i el comptable esdevenia un instrument necessari per al’ordenació del mecanisme econòmic i financer dels negocis, elsacompanyava el jurista, reclamat pels nombrosos serveis de l’or-ganització jurídica de les empreses en relació principalment ambles noves obligacions de caràcter administratiu i social que la le-gislació imposava. Els plets inevitables entre interessos contra-dictoris eren naturalment una part important de la nostra feina;però aquell contacte directe de l’advocat amb la vida interior deles activitats econòmiques portava com a conseqüència lògica laseva intervenció professional en l’ordenament dels negocis comuna mena d’higienista del dret que apartava els motius de conflic-tes futurs. A la vegada, empenyia la solució de les discòrdies quepoguessin presentar-se cap als arbitratges extrajudicials en nom-bre cada dia creixent que permetien sovint a molts dels nostres,en els problemes jurídics, passar de mers sol·licitants a definidorsdel dret, amb laudes d’una innegable autoritat científica. El pletja no era per a nosaltres l’indispensable paraigua de família delqual parlava Almeda als primers temps de la meva carrera, perquèla família havia trobat altres aixoplucs. N’hi ha prou amb compa-rar l’esbós que he fet dels records del començament amb la si-tuació de les coses a l’hora d’esclatar la crisi turmentada d’ara permesurar la magnitud de la transformació realitzada.

Un canvi tan patent i del qual nosaltres, els principiants, està-vem cridats a ésser els hereus i els continuadors, havia estat presi-dit en l’estament jurídic per un estol d’homes eminents, d’un va-lor considerable que sempre he recordat amb respecte. Els unsper la vastitud de la seva cultura jurídica, altres per l’eloqüència,o l’habilitat o l’agudesa, o per condicions de talent natural que elspermetien totes les aptituds, han deixat un nom que és l’honor



22

del nostre Col·legi. Sense recordar-ne d’altres que els que haviatingut el goig de conèixer i tractar personalment, em vénen ara ala memòria Manuel Duran i Bas, Maurici Serrahima, JoaquimAlmeda, Joan J. Permanyer, Josep Vilaseca i Mogas, Guillem M.de Brocà, Manuel i Josep M. Planas i Casals, Joan Sol i Ortega,Josep M. Vallès i Ribot, Joan Sardà, Ernest Vilaregut, Joan Ma-luquer i Viladot, Magí Sandiumenge, Josep Cucurella, i, més aprop de nosaltres, joves reputacions que havia trobat sòlidamentestablertes com Josep Roig i Bergadà, Josep Vilaseca Magarre,Jaume Torner, Joan de Déu Trias i Giró, Martí Trias i Domè-nech, Jaume Carner, Ildefons Sunyol, Enric Prat de la Riba imolts d’altres, alguns per fortuna vivents, que allargarien aquestallista. Havia conegut molts d’ells quan, encara estudiant, treballa-va al bufet d’Odó Martí, que havia d’ésser després el meu parepolític i al qual consultaven sovint els seus companys per la repu-tació de la seva mestria a resoldre les més enrevessades qüestionsprocessals. De tots en tinc records que és possible que surtin enel curs d’aquest recull de memòries; però del conjunt, en guardoalguna cosa millor que una sèrie de records anecdòtics i és l’haverformat una d’aquelles seleccions catalanes a les quals havia escai-gut la tasca de bastir un poble. Era precisament un advocat delnostre Col·legi, Francesc Rius i Taulet, contemporani dels que heanomenat, entre els quals trobava entusiastes col·laboradors, elqui havia tingut la gran visió de la futura metròpoli de Catalunyai que, des del lloc de la primera magistratura municipal, amb elsacrifici de la pròpia vida, havia fet donar a Barcelona amb la granExposició el pas decisiu per guanyar categoria de ciutat interna-cional.

La tasca d’aquelles seleccions ciutadanes, amb totes les reper-cussions culturals i artístiques que eren un dels seus resultats mésgloriosos, havia estat executada entre encerts i errors inevitables,accidentada i difícil, enmig de manifestacions cruels de la crisi decreixença de la ciutat, d’un dramatisme inoblidable. Alguna vega-da, en les hores doloroses del darrer martiri de Barcelona, mentretreballava modestament, amb esforços isolats, tant persistents


llibre 1

23

com estèrils, per tornar-li la pau que depenia de voluntats estran-geres, el pensament se n’anava envers l’obra d’aquells homes idels seus successors, i no em podia sostraure a la impressió quepart de la tragèdia era deguda a una força misteriosa que, per ar-bitri d’un destí desconegut, havia obligat a lliurar la ciutat a mansque no l’havien feta. Potser aquest cas nostre ha estat més tard elcas de molts pobles d’Europa. Perquè sembla que en les causes deles amargors que viuen els homes d’ara hi hagi l’acció d’una pro-testa subterrània, com la revolta d’un primarisme espiritual queno s’avé amb les creacions d’una intel·ligència massa evoluciona-da i al qual les nostàlgies ancestrals fan tornar a les velles fórmu-les d’un absolutisme polític i social que pugui estalviar-li l’esforçde les col·laboracions voluntàries confiades pel dret modern a ladignitat de tots els homes.

Mentre escric aquestes ratlles, em burina el record d’unes pa-raules sentides fa pocs anys i que ara em semblen molts. Un delshomes que, entre els no catalans, havia contribuït més a l’aprova-ció de l’efímer Estatut de Catalunya, com a president de la Co-missió Parlamentària, el notable escriptor Luis Bello, havia vin-gut a Barcelona per assistir a les festes que havia organitzat laGeneralitat en celebració de l’esdeveniment. Durant una de lesfestes al parc de Montjuïc, l’havia trobat assegut a la terrassa delPalau Nacional contemplant encisat l’espectacle sorprenent d’uncapvespre primaveral en aquella hora magnífica que els llums deBarcelona la cobreixen d’una fantàstica sembra d’estrelles. Emvaig acostar per saludar-lo, i tot just em va veure, em digué ambuna certa emoció: «Estava pensant que he descobert ací el pro-blema que hem volgut resoldre. Hem discutit durant uns mesosmoltes doctrines de dret públic; hem vist voleiar moltes ideolo-gies; hem assajat moltes fórmules legals, fent esforços per com-prendre i per fer comprendre, però no hem fet més que vorejarel veritable problema. L’Estatut és això». I estenent suaument elbraç, descrivia una corba ideal que de punta a punta agafava totl’àmbit de la ciutat. Aquell homenatge sentit a les forces cons-tructores que, en aixecar una metròpoli, havien creat una nova



24

espiritualitat per a la vida ascensional de tot un poble, era sensdubte, com pensava Bello, una justificació de les inquietuds quehavíem volgut deixar satisfetes; però eren potser també, senseque ens n’adonéssim, una explicació anticipada de les destruc-cions que venien. Dic potser, perquè l’incendi que hem vist enca-ra crema i no permet a l’historiador investigar-ne les causes.Aquella estranya comunió en un mateix odi de diferents noms,sense un pensament coherent, sense una idea clara, sense capvalor moral que pogués fer-se sentir pel damunt de la cridòriadels partidaris, és la que fa pensar en la ràbia destructora d’aquellprimarisme del qual abans parlava, revoltat contra totes les crea-cions de l’esperit. Però la cosa desconcertant és que l’afany desalvar d’aquestes creacions l’obra personal o dels pares impulsésels qui devien respectar-la per haver-la feta, a desfermar la tem-pesta que havia de desfer-la.


1er capítol quaranta anys d'advocat d'amadeu hurtado

Documents