1069HIS001 3/12/04 11:56 Pagina 1

C M Y CM MY CY CMY K

NÚM. 42

DESEMBRE 2004

APAREIX AMB EL

NÚMERO 1.069

DEL SETMANARI

d’història

3 EDITORIAL / 4 APUNT L’exili de la intel·lectualitat catalana8 DOSSIER La restauració borbònica de 1879 / 16 Valentí Almirall, laconcepció del catalanisme polític / 21 Dels congressos catalanistesa ‘Lo Catalanisme’ / 24 ‘Espanya tal com es’, la visió crítica d’Almirall28 Cronologia de Valentí Almirall, el catalanisme i la restauració30 HISTÒRIA EN LLIBRES

Almiralli el catalanisme

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 3

El mes de juny passat es van complir 100 anys de la mort de Valentí Almirall.Aquest mes de desembre se’n compleixen 130 de la restauració de la monar-quia dels Borbó en la persona d’Alfons XII. No és per casualitat que hem vol-gut fer coincidir les dues dates: fou Valentí Almirall qui, en el marc dels pri-

mers anys de la restauració borbònica, va fer els primers passos per estructurar idonar contingut ideològic i organitzatiu al catalanisme polític. Almirall no era, enabsolut, un nouvingut en la política. El seu passat com a revolucionari –el trobemconspirant en contra d’Isabel II en els anys anteriors a la revolució de setembre de1868 i participant en moltes insurreccions republicanes del període–, el seu prota-gonisme dins del republicanisme federal durant el Sexenni democràtic, la seua in-clinació propagandística –publicant diaris i revistes–, el seu compromís amb el pro-grés i amb el país, el convertiren en l’impulsor d’un projecte que ha determinat lahistòria contemporània de Catalunya.

És cert que el catalanisme no fou un projecte exclusiu d’Almirall, sinó que va tro-bar un ampli consens entre molts sectors de la societat catalana i que bevia de fontsideològiques molt diverses. Un element característic del catalanisme en els seusorígens –i que el diferencia, per exemple, del nacionalisme basc, molt més monolí-tic– fou la seua pluralitat ideològica. Almirall representava la Catalunya d’esquerra,laica –i sovint anticlerical–, federal, urbana, popular i de progrés, clarament con-trastada amb l’altra Catalunya, pairalista, catòlica, essencialista, rural i conserva-dora –la Catalunya del “serà catòlica o no serà”–, que des de les arrels carlistestambé es va incorporar progressivament al catalanisme. I és cert que al cap i a la fiAlmirall va quedar a poc a poc marginat. Però, al marge de quina fou la història pos-terior, l’aportació d’Almirall al catalanisme fou indiscutible: la publicació del Dia-ri Català o de Lo Catalanisme, a més de les seues tasques organitzatives com a im-pulsor del Primer Congrés Catalanista o com a fundador del Centre Català, el situenen el primer pla d’un catalanisme que maldava per fer-se pas en la vida política icultural de Catalunya.

Perquè, a més, la situació no era gens fàcil. Se sortia de l’experiència històrica delSexenni democràtic o revolucionari, durant el qual les classes populars havien ex-perimentat un important avenç en la seua consciència social, política i ideològica.La restauració de 1874 era el retorn a una política de repressió, d’imposició d’un es-tat que, sota l’aparença de modernització i democràcia, impossibilitava qualsevolavenç econòmic, social i polític pel conjunt del país i ofegava tota reivindicació po-pular. Era el manteniment d’una Espanya oficial bregada en guerres i aventures co-lonials, que convertia la política en l’art del favoritisme i de l’amiguisme més es-candalós per acabar fent de l’estat un gran negoci. Justament, el catalanisme d’Al-mirall s’adreçava contra aquest model d’Espanya, i al mateix temps pretenia retor-nar a Catalunya les seues senyes d’identitat i una dinàmica política clarament dife-renciada i nacionalitzadora.

Valentí Almirall,el catalanisme

i la restauració

EDITORIAL

L’estat liberal espanyol que s’anàformant al llarg del segle XIX fra-cassà en la tasca d’eliminar la per-sonalitat i les cultures dels pobles

que es trobaven sota la seva jurisdicció.En aquesta mateixa centúria, a Catalu-nya tenia lloc un procés de recuperaciócultural i política en què els intel·lec-tuals tingueren un enorme protagonis-me. Un exemple del que diem el trobemen el posicionament desacomplexat deJoaquim Rubió i Ors el 1841 en el quees considera el manifest programàtic dela Renaixença, quan defensava la plenaindependència literària de Catalunya.La defensa de la tradició històrica i ju-rídica del país que feren els intel-lectuals topà frontalment amb les líniesmestres de l’estat jacobí en procés deconstrucció.

El binomi catalanisme-intel·lectualitatesdevingué indestriable. La indepen-dència de Catalunya en el plànol delpensament –com assenyalà el professorVicente Cacho Viu– arribaria a la fi delsegle XIX.

França, primera estació. Amb l’es-fondrament de la Generalitat republica-na, el febrer del 1939, un gran nombred’intel·lectuals professionals que ja ha-vien destacat per la seva resistència a ladictadura de Miguel Primo de Rivera oque en el període republicà i la GuerraCivil havien manifestat el seu antifei-xisme i havien abraçat públicament la

causa de la democràcia i el catalanisme,hagueren d’abandonar el país.

Camí de l’exili, la Institució de lesLletres Catalanes –que era la més altarepresentació de la intel·liguèntsia cata-lana fidel a la Generalitat– celebrava laseva darrera reunió al mas Perxés d’A-gullana (Alt Empordà) el vespre del 27de gener del 1939. En el transcurs de lasessió, que presidia Pompeu Fabra, s’a-cordà posar sota la protecció de la Ins-titució tots els escriptors que havien op-tat per seguir-la. El dia 31, el col·lectiud’intel·lectuals entrava a l’estat francèspel Portús amb el bibliobús del Serveide Biblioteques al Front i un autocar del’Assistència Social de la Generalitat.

L’enorme catàstrofe que significavaper a Catalunya la derrota de la GuerraCivil determinà que des dels cercles go-vernamentals i amb l’ajut del presidentLluís Companys i el consell i l’assistèn-cia d’un nucli d’acadèmics catalans, elmarç del 1939 es constituís a París laFundació Ramon Llull. El seu objectiuera mantenir la cultura catalana a l’exi-li i subvenir les necessitats dels intel-lectuals. La Revista de Catalunyaseriael mitjà principal que s’utilitzaria perpublicar els treballs dels seus col·labo-radors, però també editaria llibres iopuscles en català, francès, espanyoli anglès. La Fundació comptà amb elsuport de nombrosos intel·lectuals fran-cesos, d’entre els quals esmentaremFrançois Mauriac, Georges Duhamel,

L’exili de la intel·lectualitatcatalanaAmb la victòria franquista, el 1939, la viva i activa

intel·liguèntsia catalana no tenia més futur

per endavant que l’exili.

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 4 APUNT

El doctor Josep Trueta, des delseu exili a la Gran Bretanya,va enllestir dues obres denotable accent català:El tractament actual de lesfractures de guerrai The spirit of Catalonia,traduït també a la sevallengua.

Henri Focillon, Jean Amade, C. Soula,etc. L’ajut als intel·lectuals emigratsarribà per diversos conductes: a) les re-sidències, que aplegaren una llarga nò-mina de professors, periodistes, escrip-tors, metges i advocats (com la Re-sidència Ramon Llull, a Tolosa de Llen-guadoc; la Residència de Montpeller; laResidència del castell de Roissy-en-Brie; la Residència del castell deBoissy-la-Rivière, etc.); b) els comitèsfrancesos; c) els treballs retribuïts acompte de la Fundació; d) els llibres deconsulta i estudi i els subsidis temporalsi eventuals en metàl·lic. El fet que moltsestudiants expatriats haguessin ocupatcàrrecs a les organitzacions estudian-tils, a les joventuts dels partits políticso a l’exèrcit impedia llur retorn, per laqual cosa la Fundació creà beques perajudar-los.

Quant als intel·lectuals expatriats, ahores d’ara encara no s’ha fet cap inves-tigació exhaustiva per elaborar-ne elcens i el país on s’establiren. El que síque sabem és que, dels 135 professorsexpulsats de la Universitat de Barcelona–més de la meitat del cos docent–, 55optaren per exiliar-se. Així doncs, demoment hem de basar-nos en el càlculque en va fer Joan Sauret, dirigent d’Es-querra Republicana de Catalunya(ERC), però que peca per defecte: delletrats (escriptors i periodistes), 370;de metges, 158; d’ensenyants (d’estudissuperiors, secundaris i primaris), 181;d’artistes (pintors, escultors, composi-tors i dibuixants), 181; d’advocats, 81;i d’enginyers, 31.

L’exili a la Gran Bretanya. Tot i queno sabem amb exactitud el nombre decatalans que aquest país acollí, perquèarribaren en tres tongades –els vingutsabans del 1939, els que havien lluitata la legió francesa i els que fugiren del’estat francès davant l’atac alemany–,hem de convenir que no fou un nombregaire elevat. Fonts de l’exili estimenque no depassaren els 300, entre elsquals figuraven nombrosos intel·lec-tuals: l’historiador i etnòleg Josep M.Batista i Roca, el psiquiatre Emili Mirai López, el periodista i escriptor JosepManyé i Vendrell, els doctors Pere Ga-barró i Garcia i Frederic Duran i Jordà,

el compositor Robert Gerhard Otten-walder, l’enginyer, polític i economistaCarles Pi i Sunyer, el prehistoriador Pe-re Bosch i Gimpera, etc. Però la perso-nalitat més rellevant fou, sens dubte, eldoctor Josep Trueta, cirurgià que desen-volupà un mètode de tractament de lesfractures obertes que donà a conèixeren el llibre El tractament actual de lesfractures de guerrai que el 1941 re-dactà The spirit of Catalonia, un llibreque, segons ell mateix declarà, teniacom a objectiu “posar en mans anglosa-xones un lleuger inventari de la contri-bució catalana al progrés d’allò que endiem civilització occidental”.

A Amèrica. Des de les darreres decà-des del segle XIX fins al 1930 l’estatespanyol fou l’origen d’un gran fluxmigratori cap al Carib i als païsosd’Amèrica del Sud. Per això no és es-trany que els exiliats republicans queresidien a França intentessin dirigir-secap allí tant per raons familiars i lin-güístiques com per les perspectives queper guanyar-se la vida oferien aquestesterres, com, fins i tot, per deixar enrerel’ombra de la guerra que amenaçavaEuropa. Les gestions de París, en col·la-boració amb les autoritats republicanesa l’exili, aconseguiren que a finals del1939 uns 14.000 republicans s’hagues-sin pogut instal·lar al continent americà.Ara bé, cal assenyalar que aquest volum

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 5

EL T

EMPS

de població es distribuí de manera moltirregular, i foren Mèxic, la RepúblicaDominicana i Xile els països que elsacolliren a primera hora i en majornombre. En canvi, països importantscom l’Argentina, Veneçuela, Colòmbiai l’Uruguai o bé tancaren del tot la sevafrontera o bé establiren unes condicionsmolt severes a l’admissió de refugiatsque no es modificaren fins a l’acaba-ment de la Segona Guerra Mundial. Perla seva banda, els Estats Units van man-tenir inalterable el contingent d’emigra-ció destinat als ciutadans de l’estat es-panyol, que era de 252.

El Mèxic de Lázaro Cárdenas fou elprimer país que es mostrà favorable aadmetre emigrats, la qual cosa li per-meté rebre l’elit de la intel·lectualitat,un col·lectiu professional que a prioriera el que menys possibilitats tenia detrobar feina. D’entre els nombrosos in-tel·lectuals catalans que s’instal·larenal país asteca solament citarem els met-ges Jaume Anton Aiguader i Cortés,Jaume Aiguader i Miró, FrancescAramburu i Salvador Armendares iSagrera; els periodistes Lluís Aymamíi Baudina, Agustí Cabruja i Auguet,Narcís Molins i Fàbrega, Edmon Do-mínguez i Aragonès i Marcel Jové; elsadvocats Joan Luhí i Vallescà, Joan Lo-perena i Romà i Joan Molas i Ormella;els professors universitaris Eduard Ni-col i Franciscà, Joan Roura i Parella,Jaume Serra i Húnter, Joaquim Xiraui Palau, Pau de Ballester i Convalia iPere Bosch i Gimpera; els escriptorsAvel·lí Artís-Gener (“Tísner”), ArturBladé i Desumvila, Pere Calders i Ros-sinyol, Josep Carner i Lluís Ferran dePol; els enginyers Ramon Peypoch iPich, Jaume Ribas i Surinyach, Fran-cesc Vinyals i Carbonell, EstanislauRuiz i Ponsetí, etc.

El Xile del front populista PedroAguirre Cerda, a l’hora d’establir elscriteris per a la selecció dels emigratsque el seu país acolliria, es pronunciàa favor dels que provenien dels sectorsprimari i secundari, i refusava admetreintel·lectuals. Als tècnics, se’ls perme-tria l’entrada sols amb un permís espe-cial, i la seva estada quedaria limitada aun cert temps. Tot i que aquest era elcriteri general, és ben cert que la reali-

tat fou ben distinta, ja que a Xile hi re-sidiren els escriptors Domènec Guansé,Joan Oliver, C. A. Jordana, Xavier Ben-guerel i Francesc Trabal. Josep FerraterMora –autor del Diccionario de Filoso-fía– treballà a la Universitat de Xile enla càtedra de Filosofia Moderna i Con-temporània. La gran tasca que realitzà lipermeté que el 1947 fos contractat perla Columbia University i, així, es va po-der traslladar als Estats Units. Al paísandí també exerciren la seva professióel doctor Miquel dels Sants Cunillera,l’advocat Lluís Franquesa i Feliu, l’en-ginyer Mateu Abelló i Roset, la profes-sora Dolors Piera i Llobera, el pintor iexprofessor de l’Escola de Belles Artsde Barcelona Antoni Viladoms, i l’es-cultor Claudi Tarragó, entre molts al-tres.

El sàtrapa caribeny Rafael TrujilloMolina, per raons de política interna,obrí les portes de la República Domini-cana als exiliats amb la condició quefossin treballadors agrícoles experts. Elfet, però, és que la selecció no es va feraixí, i el petit país caribeny es trobàamb la densitat més elevada d’intel·lec-tuals de tota la seva història. Però comque no tenien la menor possibilitat deguanyar-s’hi la vida, ben aviat es dirigi-ren a altres països. Entre els catalansque anaren a parar en aquest indret taninhòspit aleshores, cal esmentar els pin-tors Josep Gausachs Armengol, JosepRovira i Joan Junyer Pascual; els es-criptors Vicenç Riera i Llorca, AgustíBartra i Anna Murià; els enginyers Ra-mon Martorell Otzet i Eduard Barba iGosé; els periodistes Marià Vives i Ma-nuel Valldeperes, que fou nomenatmembre del Comité Nacional Domini-cano de Filosofía y Ciencias Humanas(depenent de la UNESCO).

L’Argentina es negà a admetre emi-grats republicans per evitar, oficial-ment, una saturació del mercat de tre-ball, però en realitat aquesta negativaobeïa al temor de les autoritats gover-namentals que entre els republicans quearribessin hi haguessin extremistes po-lítics. Tampoc en aquest cas no conei-xem el nombre de catalans que fins al1940 havien aconseguit entrar en aquestpaís, sobretot des de Xile. Però el que síresulta evident és que devien ser molt

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 6 APUNTEL

TEM

PS

Agustí Bartra amb la sevacompanya, Anna Murià,qui, al seu torn, des de l’exilide Roissy-en-Brie, prop deParís, va mantenir corres-pondència amb l’escriptoraMercè Rodoreda. Aquestaparella també va passarper la República Dominicana.A la pàgina del costat,Avel·lí Artís-Gener, “Tísner”,i Pau Casals, dos delsil·lustres catalans que vanhaver de marxar del país.

pocs. Esmentarem els professors JoanCoromines, Rafael Closas, Lluís AntoniSantaló i Sors i Joan Cuatrecasas; lesartistes Margarida Xirgu i ConcepcióBadia; els escriptors i periodistes PereCoromines, J. de Camps i Arboix, PereMas i Parera, Joan Merli, Manuel Font-devila i Francesc Madrid; l’enginyerSantiago Rubió i Tudurí (el 1946); i elpensador polític i escriptor Manuel Ser-ra i Moret.

Cuba, un país amb llarga tradició im-migratòria, establí la prohibició que elsestrangers poguessin treballar, cosa quedissuadí els republicans a anar a aquellailla. Entre els pocs catalans que aconse-guiren ser-hi admesos hi havia el biòlegPere Domingo Sanjuán, que treballà alLaboratori Nacional i fou professor i di-rector de la secció de Febre Tifoide; eldoctor Francesc Folch, director tècnicde l’Institut de Biologia de l’Havana; eldibuixant caricaturista Lluís Bagaria;el periodista Vicenç Bernades i Vuisà;i l’escriptor Josep M. Poblet.

Aquesta elit catalana dispersa per lesterres d’Europa i Amèrica deixà unaCatalunya quasi acèfala, i com a mínimdel 1939 al 1945 –període corresponenta la fase més virulenta de l’intent de ge-nocidi cultural de la dictadura franquis-ta– tingué una importància cabdal perevitar la ruptura del procés de recupera-ció de la cultura nacional catalana ini-ciat a la Renaixença. Simultàniament,aquesta intel·liguèntsia constituí unagran aportació científica i tècnica als

països d’acollida, especialment els llati-noamericans, raó per la qual molts delsseus components foren objecte de dis-tincions del més alt nivell com a mostradel reconeixement a la seva tasca pro-fessional. Valguin com mostra algunsnoms: Pau Casals, que fou doctor hono-ris causaper la Universitat de Montpe-ller, membre del Consell Europeu delFons Internacional per la Música –de-signat per la UNESCO–, doctorhonoriscausa per la Universitat de Veracruz,comendador de la Orden de Mayo del’Argentina, doctor en Humanitats perla Universitat de Colúmbia, etc.;August Pi i Sunyer fou nomenat doctorhonoris causa per la Universitat de Ve-neçuela; Pau Vila va rebre l’ordre An-drés Bello (primera classe) de Veneçue-la; Lluís A. Santaló, el Premi Nacionalde ciències de l’Argentina; Lluís Sayétambé fou nomenat doctor honoris cau-sa, en aquest cas per la Universitat deSan Marcos de Lima; Josep Quero Mo-lares, membre d’honor de l’Institut d’É-tudes de la Langue d’Oc; Pompeu Fa-bra, doctor honoris causaper la Uni-versitat de Tolosa de Llenguadoc; JosepCarner, doctor honoris causaper laUniversitat d’Aix de Provença; JosepTrueta, cavaller de la Legió d’Honor(francesa), doctorhonoris causa per lesuniversitats de Buenos Aires, Oxford,Rio de Janeiro, etc., i premi Laborie del’Acadèmia Francesa de Cirurgia.

Daniel Díaz i Esculies

A hores d’ara

encara no s’ha fet

cap investigació

exhaustiva

per elaborar el cens

i el país on s’establiren

els intel·lectuals

exiliats.

Així doncs,

hem de basar-nos

en el càlcul que va fer

Joan Sauret,

dirigent d’Esquerra

Republicana

de Catalunya (ERC),

però que peca

per defecte

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 7EL

TEM

PS

Proclamació d’Alfons XIIcom a nou rei d’Espanya,el 29 de desembre de 1874,a Sagunt (Camp de Morvedre).El nomenament el va ferArsenio Martínez Campos.

La restauració borbònica de 1879

El marc polític de l’estat en què es desenvolupa

el catalanisme al darrer terç del segle XIX

és la restauració de la dinastia dels Borbons.

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 8 DOSSIER

EL T

EMPS

El 29 de desembre de 1874, un il·lus-tre general de l’exèrcit espanyol,bregat en la guerra contra els carlinsi contra la insurgència cubana, Arse-

nio Martínez Campos, protagonitzà unpronunciament militar a Sagunt que vatancar el Sexenni revolucionari, el perío-de més democràtic de la història de l’es-tat espanyol en el segle XIX, i restaura-va, així, la dinastia dels Borbons en lapersona d’Alfons XII. Dos dies després,el darrer de l’any 1874, Antonio Cánovasdel Castillo formava el primer Govern dela restauració i el dia 14 de gener el fla-

mant monarca Alfons XII feia la seva en-trada triomfal a Madrid.

D’aquesta manera es donava pas a unanova etapa en la història d’Espanya, que,per una banda, es plantejava donar esta-bilitat a la monarquia restaurada, amb ladesaparició per sempre més de les temp-tacions intervencionistes de l’exèrcit a lavida política, i que, per l’altra, preteniagarantir el manteniment del poder política perpetuïtat de la burgesia agrària i ter-ratinent, evitant noves convulsions revo-lucionàries.

L’herència del Sexenni. Certament,el període immediatament anterior s’ha-via caracteritzat per la irrupció de lesmasses populars i del republicanisme a lavida política, fins al punt que el projectede la burgesia progressista que havia pro-tagonitzat la revolució de setembre de1868 aviat va ser superat pels republi-cans, que, davant la crisi irreversible enquè es va trobar el règim establert pel ge-neral Prim, van proclamar la Primera Re-pública l’11 de febrer de 1873. Fins aaquests moments, el republicanisme ha-via manifestat la seva força ja en les pri-meres eleccions del període, celebradesel gener de 1869, quan foren la candida-tura més votada a Catalunya i a signifi-catives ciutats de la perifèria mediterrà-nia com València, Alacant, Sevilla, Cadisi Màlaga. En el decurs de l’any 1869 elsrepublicans havien participat en els di-versos motins populars i agraris que ha-vien tingut lloc durant els primers mesosde la revolució, i el mes de maig de 1869els republicans federals de Catalunya, elPaís Valencià, les Illes Balears i Aragóvan firmar el pacte de Tortosa –inspiratper Valentí Almirall–, que pretenia l’aco-blament dels països que un dia van inte-grar la unió catalanoaragonesa en laperspectiva d’assolir en el futur una re-pública federal. El setembre de 1869, ennom del pacte de Tortosa, a Catalunya vaesclatar la primera insurrecció republica-na del període, esclafada per la interven-ció de l’exèrcit.

En els mesos –no va arribar a un any–de vigència de la república, la conflicti-vitat militar, política i social també va seracusada. El nou règim –la Primera Repú-blica– havia heretat nogensmenys quedues guerres: la tercera carlinada, espe-

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 9

cialment intensa al País Basc i a Catalu-nya, i la revolta dels nacionalistes cubans.Havia de donar satisfacció a nombrosesreivindicacions populars –per primeravegada a la història del parlamentarismeespanyol es va legislar en matèria sociali el règim republicà va abolir l’odiat sis-tema de les quintes utilitzat pel recluta-ment militar, que havia provocat nom-broses revoltes populars, i els impostosde consums, que gravaven el cost de lessubsistències–, però no va aconseguirevitar que les basses socials del federa-lisme acabessin volent imposar la revolu-ció “des de baix”, de manera que a partirdel mes de juny portaren a terme les pri-meres insurreccions federals, sovint bar-rejades amb un clar contingut social,que va acabar esclatant durant les duesprimeres setmanes de juliol de 1873: eldia 9 es produí la revolta internacionalis-ta d’Alcoi, i el dia 13 Cartagena es pro-clamava cantó independent, de maneraque donava pas a un ampli movimentcantonalista que s’estengué pel País Va-lencià, Múrcia i Andalusia. Si Catalunya–on s’havien fet diversos intents d’ins-taurar l’estat català– en restà al margefou a causa de la proximitat de la guerracarlina.

Justament la insurrecció cantonalista vademostrar la incapacitat de la repúblicaper salvaguardar un dels mites burgesosmés importants de la història d’Espanya:el de l’ordre. I aquesta incapacitat delsrepublicans va motivar de vell nou la in-tervenció de l’exèrcit. El 3 de gener de1874, el general Pavía, capità general deMadrid, entrava al Parlament, dissolia lesCorts i donava el poder a un altre gene-ral, Francisco Serrano, el qual instauràuna dictadura que va servir de transicióa l’espera del retorn dels Borbons. El dia1 de desembre, poques setmanes abansdel nou cop d’estat de Martínez Campos,el príncep Alfons havia donat a conèixerel Manifest de Sandhurst, redactat perCánovas, on es mostrava disposat a reg-nar “com a home del segle, veritable-ment liberal”. Mentrestant, republicans irevolucionaris eren sotmesos a una durai contundent repressió.

La naturalesa de la restauracióborbònica. L’experiència del Sexennifou determinant en la definició política

El 29 de desembre

de 1874,

un il·lustre general

de l’exèrcit espanyol,

bregat en la guerra

contra els carlins

i contra la insurgència

cubana, Arsenio

Martínez Campos,

protagonitzà un

pronunciament militar

a Sagunt que va tancar

el Sexenni

revolucionari,

el període

més democràtic

de la història de l’estat

espanyol en el segle XIX,

i restaurava, així,

la dinastia dels Borbons

en la persona

d’Alfons XII

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 10 DOSSIER

EL T

EMPS

del nou sistema. És veritat que, com hanassenyalat diversos historiadors, la res-tauració no va pretendre “restaurar”, enel sentit literal del terme, l’estat de cosesque hi havia abans de la revolució de se-tembre de 1868. El fet que Cánovas delCastillo prescindís de la reina destronadaIsabel II –que pretenia reprendre el tro– irecorrés al seu fill ja era prou significa-tiu, com ho era també el fet que, del pri-mer Govern de Cánovas, en formessinpart militars i polítics que havien prespart activa en la revolució del 68 –com,entre altres, el castís Romero Robledo,signatari d’un famós document on es de-clarava la dinastia dels Borbons abolidaper sempre i on s’afirmava que “Españaquedaba para siempre libre de la espú-rea raza de los Borbones…”, i ara eranomenat nou ministre de la Governació–.L’historiador Josep Fontana, ateses ls cir-cumstàncies, va explicar, ja fa anys, queel cop d’estat de desembre de 1874, queva permetre la restauració, fou, en reali-tat, la correcció de la trajectòria seguidades del 1868 i el segon acte de la que, enrealitat, havia estat la pseudorevolució desetembre de 1868. Setembre de 1868 idesembre de 1874 serien, doncs, dos epi-sodis d’un mateix procés històric.

Però, al mateix temps, el cop d’estat deMartínez Campos s’oposava a l’evolucióprogressiva cap a l’esquerra que s’haviaanat produint des de setembre de 1868.Justament, l’eclosió del període democrà-tic havia servit perquè els sectors popu-lars de la societat espanyola assolissin unnivell d’organització i formació com nohavien tingut mai, de manera que havienarribat a posar en perill les pròpies basesde dominació de la burgesia espanyola.En cap altre moment com durant els anys1868-1874 el sistema capitalista espa-nyol no havia estat tan qüestionat per lesimportants mobilitzacions obreres i po-pulars, un moment en què, cal recordar-ho també, havien començat a penetrari a arrelar entre significatius sectors dela classe obrera catalana i espanyola lesidees internacionalistes basades en elsplantejaments ideològics de l’anarquis-me i del marxisme.

Al capdavall foren aquestes escomesespopulars les que van col·locar Cánovasdavant l’evidència que calia superar lespicabaralles històriques que en el decurs

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 11

Gravat de l’època querepresenta l’entrada triomfald’Alfons XII pel carrer d’Alcaláde Madrid.

del segle havien mantingut les diversesfraccions de la burgesia liberal –els ano-menats “moderats” i “progressistes”–per fer front a l’enemic comú. Com a mí-nim des de 1833 –any d’inici de la con-solidació del liberalisme, després de lamort de Ferran VII–, la història políticade l’estat espanyol havia estat solcadaper revoltes freqüents, insurreccions ipronunciaments militars als quals unsi altres recorrien quan volien accedir alpoder. De fet, la història d’aquesta etapamostra l’hegemonia absoluta de la bur-gesia moderada en el poder, amb elsbreus parèntesis en què durant els anys1840-43 o 1854-56 foren els progressis-tes els que, recorrent al cop d’estat, vanposseir el control de l’estat. Ara, en laperspectiva històrica del que havia estatla història del segle, es tractava d’evitarla reproducció d’aquestes confronta-cions, de fer un front comú davant el pe-rill popular i de quallar el consens defini-tiu entre el conjunt de les classes he-gemòniques, un consens basat en el man-teniment dels seus privilegis històrics.Alguns historiadors han afirmat oberta-ment que els nous partits “conservador” i“liberal”, els partits “dinàstics” que ver-tebren la dinàmica política de la restau-ració, eren, en definitiva, les dues caresd’una mateixa moneda i que represen-taven interessos comuns que, en claueconòmica, serien els interessos dels lati-fundistes definitivament vertebrats alsdels homes de negocis i de les altes fi-nances.

El disseny del nou sistema. QueCánovas del Castillo tenia clar quina ha-via de ser la política que calia seguir apartir del gener de 1875 es va posar deseguida en evidència. El seu primer ob-jectiu era òbviament garantir l’estabilitatde la monarquia restaurada. I per estabi-litzar el nou règim calia, en primer lloc,reprimir durament tots els sectors socialsi polítics antimonàrquics i situar-los foradel sistema. Si internacionalistes i repu-blicans havien estat ja durament repri-mits a l’etapa final de la República i du-rant el govern autoritari de Serrano, arala voluntat manifesta era no baixar laguàrdia, negar-los el pa i la sal i evitar laseva reorganització i represa política. Pelque fa al carlisme, aquest va acabar sent

derrotat militarment el febrer de 1876,mentre el pretendent Don Carlos abando-nava Espanya. En segon lloc, calia inte-grar dins del sistema monàrquic el con-junt de forces socials hegemòniques, perevitar, d’aquesta manera, que alguns sec-tors –com havia passat amb els progres-sistes durant el regnat d’Isabel II– se sen-tissin marginats del poder i recorressinal cop d’estat. Calia, doncs, construir unsistema de partits suficientment eficaçperquè no hi hagués cap sector de lesclasses dominants que se sentís poc re-presentat en el poder. Perquè –i això Cá-novas també ho tenia clar– era absoluta-ment imprescindible retornar l’exèrcit ales casernes, ja que l’experiència històri-ca havia demostrat que el recurs a l’exèr-cit era un element desestabilitzador. Cá-novas fins i tot s’havia manifestat con-trari al pronunciament de Martínez Cam-pos que li havia donat el poder… Fet ifet, doncs, es tractava d’integrar l’oposi-ció dins del sistema polític i d’aconse-guir que els antics progressistes que ha-vien protagonitzat la revolució de setem-bre de 1868 no se sentissin marginats.

En poc menys d’un any, mentre va du-rar la dictadura, Cánovas va obtenir jaèxits espectaculars: després d’aconseguirdesbaratar la reacció dels més intransi-gents que pretenien retornar el tro a Isa-bel II i restablir la Constitució de 1845,va crear el partit vertebrador de la seva

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 12 DOSSIER

EL T

EMPS

El malagueny Antonio Cánovasdel Castillo (1828-1897) eraun monàrquic decidit. La sevatasca va permetre la restauracióborbònica en la figurad’Alfons XII, a la dreta.

política, el partit conservador, sorgit d’u-na assemblea de notables reunida el maigde 1875. A partir d’aquest moment s’ini-cià la redacció d’una nova Constitució iconvencia l’anomenat Partit Constitucio-nal –liderat per Práxedes Mateo Sagasta,i que aplegava una bona colla dels anticsliberals progressistes– d’integrar-se en elsistema, encara que fos amb el programade 1868. A final d’any ho tenia tan clarque el desembre de 1875 va convocareleccions a Corts, utilitzant la llei de su-fragi universal masculí del període re-volucionari. La trampa estava servida:aquest recurs pretenia donar a la monar-quia restaurada una legitimitat que nohavien tingut règims anteriors. Però, ala pràctica, era indiferent el tipus de su-fragi –basat en el cens o universal– ques’utilitzés, perquè quan es van celebraraquestes eleccions, el gener de 1876Romero Robledo, des del Ministeri dela Governació, es va encarregar que leseleccions les guanyés el partit conserva-dor. Certament, a les eleccions de generde 1876 es van inaugurar diversos delsfenòmens clau del sistema de la restaura-ció: els fraus electorals, les topinades icorrupcions, i l’absentisme popular enquè es va basar el sistema.

La Constitució de 1876 i la confi-guració jurídica del sistema. El se-gon èxit de Cánovas del Castillo fou la

Constitució de 1876, que, redactada peruna comissió de notables durant l’estiude 1875, era finalment promulgada eljuny de 1876. Es tractava d’una consti-tució que reflectia la intenció canovasia-na d’institucionalitzar un règim políticque, per una banda, mantenia els formu-lismes d’una democràcia liberal i parla-mentària, però que al remat configuravaun sistema netament antidemocràtic. Enprimer lloc, perquè consagrava el princi-pi de la sobirania compartida entre el reii les Corts: ambdues institucions repre-sentaven la base del poder i la legitimitatdel nou sistema. La marginació de la so-birania nacional, però, implicava que a lapràctica el monarca disposés d’una cla-ra hegemonia damunt la resta d’institu-cions: el rei disposava del poder executiuamb potestat per nomenar i separar elsministres, posseïa la direcció de l’exèr-cit, participava en les tasques legislativesa través de la sanció i promulgació de leslleis, i podia convocar, suspendre i dis-soldre les Corts amb l’única obligació dereobrir-les en el termini màxim de tresmesos.

En aquestes condicions, no cal dir-ho,la ficció democràtica era clara: el rei te-nia a les seves mans la possibilitat de fa-bricar lliurement les majories parla-mentàries, perquè podia dissoldre lesCorts i nomenar un nou Govern que con-voqués noves eleccions, que, inevitable-ment, serien guanyades pel partit que estrobés al poder. Perquè sempre guanyavales eleccions el partit que les organitza-va. Altrament, les Corts estarien integra-des per un congrés de diputats, escollit araó d’un diputat cada 50.000 habitants,per sufragi censual, i per un Senat cons-tituït per diferents tipus de senadors: se-nadors per dret propi (hereus del rei,grandesd’Espanya, alts càrrecs de l’Es-glésia i de l’exèrcit, etc.), senadors denomenament reial, i fossin escollits perles corporacions i pels més grans terrati-nents.

És cert que la Constitució de 1876 man-tenia la declaració de drets del ciutadà dela Constitució de 1869 –la més democrà-tica de les promulgades fins aleshores enla història d’Espanya–, però ara queda-ven molt limitats i sovint la seva regula-ció depenia de lleis posteriors; a més,sempre s’establia la possibilitat de sus-

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 13

En aquestes condicions,

no cal dir-ho,

la ficció democràtica

era clara:

el rei tenia

a les seves mans

la possibilitat

de fabricar

lliurement

les majories

parlamentàries,

perquè podia dissoldre

les Corts i nomenar

un nou Govern

que convoqués

noves eleccions, que,

inevitablement,

serien guanyades

pel partit que

es trobés al poder.

Perquè sempre

guanyava les eleccions

el partit que

les organitzava

pendre’ls en circumstàncies especials através d’una llei o d’una decisió del Go-vern. Finalment, en matèria religiosa, laConstitució reconeixia el catolicismecom a religió oficial de l’estat, establial’atenció del culte i del clergat per l’estat,si bé permetia el culte privat d’altres re-ligions.

Quan durant els anys posteriors el par-tit conservador en el poder va dur a ter-me les lleis previstes per la Constitució,sempre ho va fer en sentit restrictiu i an-tidemocràtic, configurant un sistema cla-rament autoritari que responia els inte-ressos de les classes dominants de no tor-nar a perdre mai més el control de la vi-da política del país. Així, la llei electoralde 1878 establia un sufragi censual res-tringit als propietaris, el qual, a la pràc-tica, situava el cens electoral entre uns800.000 i 900.000 electors (menys d’un6% de la població); mentre que les lleisd’impremta de 1879 o de reunió de 1880també tenien l’objectiu de restringir lesllibertats.

La situació va començar a canviar i elsistema de la restauració va assolir unaaparença de democratització amb l’arri-bada dels liberals als poder. Certament,perquè el sistema funcionés, calia arbi-trar mecanismes de substitució en el po-der i possibilitar que l’oposició poguésarribar a governar. El maig de 1880s’havia constituït formalment el partit li-beral o fusionista –sorgit de la fusió entreels constitucionalistes de Sagasta, centra-listes i partidaris de Martínez Campos–, il’any 1885, molt poc abans de la mort delrei Alfons XII, es va firmar l’anomenatpacte del Pardo, davant de la “crisi de lapor” motivada per la imminència de lamort del rei, que va consolidar el sistemade la restauració. Sembla que no és tancert, com sovint s’ha afirmat, que en elpacte del Pardo es decidís el sistema detorn entre els dos partits, sinó que elsconservadors volien garantir la fidelitatdels liberals a la monarquia davant l’ex-pectativa d’una futura regència, i, a can-vi, es comprometien a aconsellar l’entra-da d’un Govern liberal. De fet, Sagastahavia format executiu ja l’any 1881, i,efectivament, el tornaria a formar, des-prés de la mort d’Alfons XII, l’any 1885,sota el període de regència de MariaCristina.

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 14 DOSSIER

EL T

EMPS

Sembla que no és

tan cert, com sovint

s’ha afirmat,

que en el pacte

del Pardo es decidís

el sistema de torn

entre els dos partits,

sinó que

els conservadors

volien garantir

la fidelitat dels liberals

a la monarquia

davant l’expectativa

d’una futura regència,

i, a canvi,

es comprometien

a aconsellar l’entrada

d’un Govern liberal

Amb l’entrada dels liberals al Governes va produir una ampliació jurídica delsistema de llibertats, amb la promulgacióde tres lleis fonamentals, que ja es vanmantenir en l’ordenament jurídic: l’any1883 es va promulgar l’anomenada “lleide policia d’impremta”, que va donar vialliure a la llibertat d’expressió i a lapremsa lliure. Aquesta llei, que va per-metre la recuperació de la premsa i la im-

portant eclosió dels anys republicans, vaser vigent fins a la seva derogació perFranco durant la Guerra Civil. El 1887 elpartit liberal va promulgar també la lleid’associacions, que permetia la lliure or-ganització de partits i sindicats i que elsconservadors no havien volgut aprovarper evitar la reorganització dels republi-canisme i del moviment obrer. La darre-ra fita democratitzadora del sistema vaarribar l’any 1890, amb la promulgacióde la llei del sufragi universal masculí,que els liberals van defensar amb l’ob-jectiu d’ampliar les bases polítiques de lamonarquia incorporant-hi noves forcespolítiques fins aleshores marginades.

De totes maneres, no ens hem de cridara engany. Aquesta democratització foufonamentalment formal i jurídica, peròsens dubte no va implicar una democra-tització real de la pràctica política del pa-ís. Si bé és cert que fins a la darreria desegle els liberals van ser cridats a gover-nar en més ocasions que els conserva-dors, entre uns i altres, de fet, no existiendiferències sensibles: partit liberal i par-tit conservador eren dues organitzacionsque responien a uns interessos similars–per això el transvassament de dirigentsd’un a l’altre partit no era extraordinari–i en realitat eren partits de camarillesd’amics, basats en el clientelisme polítici en el caciquisme, que va continuar fun-cionant com sempre. De fet, el sistemadel torn entre conservadors i liberals vaser la tònica dominant fins al 1923. L’es-tat de la restauració només en aparençava voler assemblar-se amb un estat mo-dern, però és justament il·lustratiu el fetque l’aplicació de la llei de sufragi uni-versal masculí no va tenir cap efecte im-mediat: la desmobilització i l’absentismepopulars van continuar sent la nota pre-dominant d’un sistema electoral organit-zat des del Ministeri de la Governació ibasat en els cacics locals. Només la crisifinisecular de 1898 va començar a qües-tionar un sistema tan antidemocràtic i vapermetre que el catalanisme polític, quehavia assentat les seves bases durantaquests anys, donés el tomb definitiu iacabés plantant cara al sistema restaura-dor.

Pelai Pagès i BlanchUniversitat de Barcelona

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 15

La reina regent i el seu fill,amb cara de pomes agresper la desfeta de l’imperiespanyol a Amèrica.Era l’any 1898.

Com és prou conegut, la posicióideològica avançada i el febril ac-tivisme polític de Valentí Almi-rall estimulà la possibilitat d’ac-

celeració del tempohistòric del catala-nisme a la fi del XIX, en plena restau-ració, i molt concretament en el perío-de de 1879 al 1887, durant la qual enfou indubtable protagonista.

Hi ha un abans i un després d’Almi-rall en el catalanisme polític. No solsper la seva capacitat organitzadora oper haver dotat de la moderna concep-ció ideològica el catalanisme. Tambéperquè amb iniciatives tan suggerents–i criticades– com publicar Darwin encatalà, en una associació de progressis-me i catalanisme, donà una pàtina d’o-riginalitat i modernitat al catalanisme,allunyant-lo definitivament del closresclosit de sagristies reaccionàries igabinets jocfloralescos amb els quals,això sí, hagué de compartir projecte co-mú de nació.

Almirall destaca pel debat i la polèmi-ca. Escriptor i articulista, en els diver-sos periòdics on col·labora –El EstadoCatalán, L’Avenç, El Federalista, LaImprenta, La Veu del Centre Català…i, és clar, en el Diari Català–, no ésúnicament la veu dels convençuts, sinóque encarna també una posició encorat-jadora de la polèmica i la discussió.

Així ho declara en el programa funda-cional del Diari Català: “Del xoc deles idees surt la llum.” El 1880 tots elsdirectors de diaris importants barcelo-nins, de Roca i Roca a Mañé i Flaquer,han de dir-hi la seva, en el debat pro-vocat per Almirall que aconsegueix ferdel catalanisme el centre del debat.

La força polèmica d’Almirall. Elspartits dinàstics tenien vots, poder i di-ners, durant la restauració. Però tambéés cert que en aquesta època apareixennoves veus que ben aviat comencen aser les protagonistes, veus que concre-ten ideològicament el catalanisme.D’entre aquestes destaca especialment,sens dubte, la de Valentí Almirall. Unpensador, un activista, que entén el ca-talanisme com a força ideològica deprogrés, de modernitat. L’èxit ideològicdel catalanisme, per la densitat delstextos i l’amplitud de la discussió queafavorí, es converteix, en el darrer terçdel segle XIX, en el centre de debati discussió ideològica. I en bona partgràcies a la força impressionant d’Al-mirall.

Valentí Almirall fou un dels personat-ges més singulars de la moderna histò-ria de la nació catalana. Assumí, cana-litzà i omplí de contingut ideològic eltrànsit d’un sentiment de catalanitat di-

Valentí Almirall, la concreció del catalanisme polític

Valentí Almirall va unir el catalanisme i el

federalisme amb el progrés i la modernitat.

Ideòleg infatigable, la seva obra significa

un abans i un després per al catalanisme.

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 16 DOSSIER

Dibuix del pintor Ramon Casasque representa el políticValentí Almirall (1841-1904),artífex en bona part delressorgiment del catalanismeal si de la societat.

fús a una idea concreta materialitzadaaviat en plasmació política. Almirallarriba el 1886 a convertir-se en epicen-tre del catalanisme polític. L’activismeinicial federalista, com el pacte de Tor-tosa (1869) i la dura crítica a les pàgi-nes d’El Estado Catalán(1869-70 i1873), li donaren una notorietat que,durant els anys següents, encara s’in-crementà més.

Cal recordar que patí atacs diversos,sobretot per l’embranzida del DiariCatalà, dels sectors hostils a la maço-neria i al republicanisme que ell encar-nava, així com del catalanisme de tra-dició laica que popularitzava. La sevadimensió radical –el diari és suspès tresvegades– fins i tot provocava por en elsambients que podrien fer-li costat, i ai-xí només l’accepten com a mal menorel 1885 per una voluntat de fer frontcomú de tot el catalanisme davant ladiscriminació econòmica i cultural queCatalunya pateix a mans de l’estat cen-tralista. Quatre anys després del tanca-ment del diari, el 1881, i també esca-dusserament durant els anys 1882-84,només coneixem una acció d’unió–Centre Català, Segon Congrés Catala-nista…–, justament la protagonitzadaper ell. Almirall té una activitat ingenten els anys de la dècada dels vuitanta.A vora del seu activisme, també col-labora tant a La Renaixensacom aL’Arch de Sant Martí, i és comissionatper ser redactor del famós Memorial deGreuges.

Com arriba Almirall a ocupar aquestpunt de centralitat? Fou pel seu enormeactivisme, blindat per la fortuna finan-cera personal, o per l’encert de generarunes idees amb facilitat per a la projec-ció? Possiblement, com gairebé sem-pre, mai un sol factor és determinant.Ací, doncs, també ho és la suma d’unamultitud de trets constitutius de la sevapersonalitat amb una formació acurada,el caràcter dur, l’oportunitat del mo-ment i la disponibilitat i encert de pren-dre sempre posició en les qüestionsdestacades en l’àmbit català.

En uns moments en què Catalunya eraen el trànsit del món agrari a l’urbà, dela transformació de la ciutat i de l’eclo-sió de noves tensions allunyant-se defi-nitivament de l’aristocràcia d’esparde-

nya, Almirall esdevé referent de mo-dernitat i catalanisme. És una referèn-cia per a una societat on la influènciaeclesiàstica començava a declinar, enrelació amb temps passats, i on ideescom el carlisme i l’integrisme deixavenpas a noves formulacions. És en aquestcontext català que Almirall esdevé elgran agitador d’idees i el personatge dereferència que dóna propostes de pro-grés arrelades al país.

1885 i 1886 són els dos darrers anysde màxim relleu social d’Almirall. Tot

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 17

EL T

EMPS

i que el 1887 encara seguirà gaudint decerta incidència política i social, ja noserà el mateix. Enprèn una davallada,una inflexió, provocada, també, per l’a-febliment de la salut personal. Aquellsdos anys són els de màxima eclosiód’Almirall. El 1885 s’havia produït unaconvergència entre Almirall i sectorsdel catalanisme representats per La Veudel Montserrat. És el moment en quèLa Renaixensali obre les portes. Almi-rall farà bracet amb Jacint Verdaguer, elpoeta nacional alhora que eclesiàsticreputat; però també amb Àngel Gui-merà, el qual, a més d’escriptor teatrali poeta igualment prestigiat, era perio-dista combatiu en La Renaixensa.Aquesta convergència entre les diver-ses tendències possibilità una empentageneral considerable per al catalanis-me, en uns moments en què tota la vidapública, moral, espiritual, acadèmica,docent, oficial, etc., es feia en castellà.Certament, la vida popular –al mercat,a la taverna, a la plaça…– era en català,però el desprestigi d’aquests àmbits es-tava terriblement accentuat. D’aquestamanera, els intel·lectuals i periodistescatalanistes aconsegueixen enlairar-loen un moment en què la dependènciageneral ideològica de Madrid era clara.El poeta Joan Maragall reclamarà la in-dependència (moral), i és en aquesta lí-nia que els fonaments d’Almirall sónclaus i evidents. La memòria i influèn-cia d’Almirall ha estat paral·lela a l’e-volució del país.

La influència d’Almirall. El 20 demaig de 1936, al Parlament de Catalu-nya, a dos quarts de sis de la tarda, s’o-bre una sessió dedicada al cinquantena-ri de la publicació de Lo Catalanismed’Almirall . ERC i qui serà biògrafd’Almirall, Antoni Rovira i Virgili, ensón els promotors. Tots els sectors de laCambra hi posaren la signatura. S’a-prova per unanimitat dedicar-li un ho-menatge. Després de la petició de Ro-vira com a majoria i de Lluís Duran iVentosa com a minoria, el consellerd’Obres Públiques, portaveu del Go-vern, afirma: “El Govern té l’obligacióde recollir aquest esperit que en aquestmoment representa tota la cambra perretre aquest homenatge degut a un ho-

me que ens ha portat avui, amb el seuesforç, a la magnífica realitat present.Tota nació, tota col·lectivitat políticaque fa eclosió, es forma, precisament,per l’esforç continuat d’uns homes queli dediquen tots llurs esforços i llur ta-lent. Precisament, les generacions quese succeeixen, aquelles que en recullenels fruits, són els que han de fer justíciaa aquestes homes i a llurs esforços.Com a poble, no podem ser desagraïts.Per això el Govern recull aquesta pro-posició amb tota intensitat, amb totamor i amb tot efecte.”

L’homenatge, però, no s’arribà a con-cretar mai. De fet, el metge i políticDomènec Martí i Julià, a Per Catalu-nya, ja reclamava un homenatge nacio-nal, perquè fins aleshores només sen’havia fet un de més local. Fou l’agostde 1922, a Badalona, ocasió en quèConrad Roure va escriure que caldriaque tots els pobles catalans fessin elmateix: dedicar-li un carrer; i en quèesmenta com una de les cinc grans cre-acions d’Almirall –amb el Diari , elCongrés, el Memorial i el Centre Ca-talà– l’Ateneu Barcelonès. A més, s’hi

Valentí Almirall

fou un dels personatges

més singulars

de la moderna història

de la nació catalana.

Assumí, canalitzà

i omplí de contingut

ideològic el trànsit

d’un sentiment

de catalanitat difús

a una idea concreta

materialitzada aviat

en plasmació política.

Arribà el 1886 a

convertir-se en epicentre

del catalanisme polític.

L’activisme inicial

federalista, com el pacte

de Tortosa (1869)

i la dura crítica

a les pàgines

d’‘El Estado Catalán’

(1869-70 i 1873),

li donaren

una gran notorietat

que incrementà

els anys següents

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 18 DOSSIER

EL T

EMPS

descobrí una làpida que, com la de Pe-ralada, segurament va ser descurada odestruïda pel franquisme triomfant el1939. En darrer lloc, Eudald Canibellhi parlà per agrair l’homenatge retut aalcaldes i regidors.

En l’acte parlamentari citat de 1936,Rovira i Virgili va fer una llarga sem-blança biogràfica, i fins en va escriureuna altra que representava la simpatia,alhora que la seva influència, de les es-querres catalanistes dels anys vint itrenta cap a Almirall.

L’obra d’Almirall. Sens dubte, l’obrad’Almirall s’ha de publicar i conèixer.Una visió expositiva ens mostra una re-flexió sobre el federalisme i sobre el re-publicanisme, però també sobre comhavia de ser el futur del catalanismepolític des d’una base federal, igualità-ria. Rovira ho diu clar: amb Almiralltenim des de 1869 un projecte de futur.

Així és des de l’etapa inicial de pro-funda militància republicana, amb ini-ciatives de tanta importància com elperiòdic El Estado Catalán, on plasmala seva voluntat de treballar per la re-

pública federal, amb estudis com “Da-tos para su organización”, aparegudael 1872, o “Observaciones sobre el mo-do de plantear la confederación en Es-paña”, que redacta el 1868, sent vice-president del Club dels Federalistes.Una oportuna antologia documental delprofessor J. A. González Casanova l’a-proxima com a peça important al costatd’estatuts, projectes i altres materialssimilars.

Però també és necessari aprofundiraquests anys d’Almirall més enllà de ladimensió de l’obra publicada i dels tex-tos de premsa, i estudiar què fa Almi-rall a Barcelona i a Madrid al llarg detot el Sexenni. L’home de pensamentno ha d’amagar el de l’acció, encaraque sigui més fàcil trobar els llibresque els documents de l’acció.

Els articles que publica a El EstadoCatalán són tot un testimoni dels seusobjectius, de la seva aspiració d’acon-seguir una república ideal, en una for-mulació de clara dimensió rupturista noamb la monarquia inexistent sinó ambles persones, idees i estructures domi-nants ancorades en l’antic règim. En laquarantena d’articles que publica enaquesta època manté una línia hipercrí-tica sobre l’evolució política del nourègim republicà, sobre el qual hi haviatantes esperances i il·lusions. Al costatde denúncies i crítiques hi ha anàlisissobre fets concrets, com el pacte fede-ral de Tortosa, del qual fou inspirador.

El 1873 publica la Idea exacta de laFederacióni La República federal es-pañola, sempre compaginant la crea-ció intel·lectual amb un ritme d’activis-me frenètic, com la direcció de la casade Caritat, fins que el cop militar li hoprivarà. És el moment en què explicaquè és la sobirania i com aquesta potdeterminar les limitacions de l’estatcentral si les parts la tenen. S’hi escar-rassa… i aplega pel combat federal lalluita catalanista. Descobrirà modelscom el suís i el nord-americà, publicallibres i articles que agruparà en sèriescom “Cartes ginebrines” a La Impren-ta; “Diari d’un turista” al Diari Català;o simples articles solitaris a La Ilustra-ció Catalana…

Almirall sempre usa la història com areferent per analitzar el present. Expli-

ca, per exemple, l’oposició a l’invasorfrancès de 1808 més per la condició re-volucionària del francès que per ser in-vasor del regne. El 1880 la conjunturapodia arribar a ser més o menys similara la produïda durant la guerra delFrancès, quant a la disjuntiva de triarentre opcions modernitzadors o involu-cionistes. Un il·lustrat com ell no podiaimplicar-se amb una via que no fos lafederal i catalanista, amb totes les limi-tacions que això comportava. Era l’úni-ca que li donava l’acomodament a laseva modernitat. Perquè era un pensa-dor que estava subscrit a les revistesculturals europees, que viatjava i ana-litzava la realitat des dels principis dela modernitat. Aquest és el nord d’Al-mirall.

El 1878 mira cap a l’interior deCatalunya, i la veu malalta, “deca-dent”, en diu. “Cal buscar les causes detanta decadència i encara més assenya-lar els remeis més eficaços.” Aspira aposicionar socialment un ideal de ca-talanisme no basat exclusivament enla llengua sinó també en l’avenç, en lamodernitat, en el progrés. És una visióideològica potser massa agosarada pelmoment històric. Sobretot tenint encompte el comportament de les classesrectores, les dirigents. Aquest sentit demodernitat s’exemplifica amb la sevavoluntat de publicar la teoria de l’evo-lució de Darwin en català, la qual cosano deixa de ser una opció revolucionà-ria, sobretot si es té en compte que en-cara avui, a alguns estats dels EstatsUnits, se la considera matèria opinable.

Almirall no és només una font inesgo-table de producció ideològica, de com-promís amb el país i amb la modernitati progrés, sinó que, a més, és un acti-vista hàbil, que sap usar allò que pot te-nir i que té al seu abast. Quan la ingentproducció d’articles es veu amenaçadaper una llei d’impremta restrictiva, Al-mirall busca tota mena de subterfugisper poder seguir produint material. Perexemple, com que la llei alliberava delcontrol de l’autoritat els llibres de mésde 200 pàgines, doncs ell fa llibres su-perant el mínim previst a la llei, perevitar el control i la censura. I si és ne-cessari, fins i tot ho fa augmentant elcos de lletra, per arribar a les 200 pàgi-

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 19

L’Avens i La Renaixensa, a lespàgines anteriors, i Diari Català,al costat d’aquestes ratlles,són tres capçaleres cabdalsper capir com va ser el movi-ment catalanista de l’època.

L’obra d’Almirall s’ha

de publicar i conèixer.

Una visió expositiva

ens mostra una reflexió

sobre el federalisme

i sobre el

republicanisme,

però també sobre com

havia de ser el futur,

el catalanisme polític

des d’una base federal,

igualitària.

Rovira ho diu clar:

amb Almirall

tenim des de 1869

un projecte de futur

nes mínimes i poder, així, continuar di-fonent les seves idees. Ell mateix ho ra-onà: “Dues-centes pàgines és un llibre,i el llibre és lliure a Espanya […]. Elque no arriba a les dues-centes pàginesno pot ser publicat sense el vistiplau del’autoritat, la qual resol sempre senseatendre a cap altra raó que la de ‘per-què sí’.” Aquests mots de 1878 expo-sen la nítida posició d’activismeintel·ligent: utilitza totes les possibili-tats de la llei. I així pot continuar ex-plicant amb ambició el seu programaideològic, que havia d’atreure, tal comva fer, un conjunt de joves formats, totsadvocats en moments en què l’ense-nyament superior era inexistent. Elcompromís ideològic és nítid: “Sompartidaris del catalanisme, perquè es-tem persuadits que utilitzant els avan-tatges del nostre model de ser especialsavançarem més que anant a remolc delsqui res ens poden ensenyar, dels qui va-len i pensen menys que nosaltres, permés que el desenvolupament fatal de lanostra història els hagi convertit en àr-bitres del nostre destí. En una paraula,som partidaris del catalanisme perquèopinem que pot ser origen de millorai de progrés.”

En ple procés d’involució política dela restauració, després del Sexenni,Almirall adopta el possibilisme. Es-criurà i buscarà la creació de noves tri-bunes. Així, una de molt important enla creació de la consciència avançadaserà La Campana. Feia només set anysque un general, Gaminde, bombardeja-va la vila de Gràcia per revoltada, per

federal i per republicana. El 1879 Al-mirall ho recordà amb un títol periodís-tic que serà l’homenatge a la campanaque mai no s’aturà de cridar per les lli-bertats i al combat: “La Campana deGràcia”.

La visió d’Espanya. Els articles pe-riodístics d’Almirall ens recorden tam-bé la molt àcida visió que té d’Espanya.La concretarà amb el títol d’Espanyatal com ésel 1885. A l’article “La so-pa”, per exemple, critica la passivitatdels funcionaris, dels que amb la “sopaboba” dels convents ja en tenen prou;igual com critica la passivitat davantl’increment constant del deute nacio-nal. Almirall vol que el país visqui deltreball, i que l’estat recapti amb eficà-cia, fugint dels endeutaments creixentsque el porten a la fallida. D’altra ban-da, també critica la passió popular peljoc, que considera una nafra que alteral’ideal de la persona i de la col·lectivi-tat.

Almirall vol alterar la realitat, i arreuon participa, partits polítics o entitatsdiverses, crearà plataformes de difusióde les idees de modernitat. I així ho faamb èxit, per a les seves publicacions,tant de públic com econòmic.

Valentí Almirall fou, sense cap menade dubte, un model d’exemple de la di-fusió de les idees de progrés i eficàcia,unides en el catalanisme que sempredefensà.

Josep Maria FigueresUniversitat Autònoma de Barcelona

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 20 DOSSIER

EL T

EMPS

Cal remarcar de Valentí Almirall,juntament amb el seu conegut pa-per com a teòric i promotor delDiari Català, la seva faceta impor-

tant com a organitzador del catalanismepolític. I, així mateix, tenir en compte elmoment històric en què realitza la sevatasca.

La restauració. Almirall apareix en elmapa polític i social en plena restauracióborbònica, en què es passa de la plenadictadura militar a un nou sistema polític,basat, certament, en una constitució, i, de-rivada d’aquesta, la possibilitat d’expres-sió, tot i que evidentment molt limitada.En aquest context, les tribunes d’Almi-rall foren prohibides en alguns casos o,en molts d’altres, silenciades. A l’igualque ocorria amb totes les ideologies quela restauració tenia per inconvenients:del carlisme al republicanisme, del cata-lanisme a l’obrerisme… No hi havia mésdemocràcia que la formal, perquè senseefectiva llibertat d’associació ni d’im-premta, com és d’imaginar no podia exis-tir una democràcia real. Les eleccionseren estrictament masculines, restrictivesquant a edat dels votants, censatàries, etc.A pesar de totes les mancances i dificul-tats, Almirall facilità recursos ideològics:va promoure textos assagístics i va em-prar diversos tipus de textos, des de lanovel·la fins a l’article, el tractat o la con-ferència, per expressar diferents idees.Tanmateix, s’adona que no basta i benaviat aspira a dotar d’instruments als quis’han d’organitzar, amb la qual cosa mal-da per disposar d’una expressió orgànica.

D’aquesta manera, Almirall crea el1883 l’organització que bateja comCentre Català, de nom prou semblant al

“Centro” que, des del 1880, escrivia quecalia a Catalunya. Tot i que el Centre Ca-talà assegura en els seus estatuts que nos’ocuparà de política ni de religió, en re-alitat tota la ideologia d’Almirall, inclo-sos aquests temes, en serà la base. Lagran aportació del Centre serà el CongrésCatalanista que promou el 1883, seguintels passos del primer, del 1880, impulsatdirectament per Almirall.

Tant en un com en l’altre, Almirall hiarticula les tribunes que posteriorment lidonen un gran protagonisme en el catala-nisme cultural i polític. De fet, la grancausa de l’èxit de tot el que ell impulsa,del 1880 ençà, és la unió de grupets lo-cals aïllats, ja que aconsegueix articular-los i que treballin coordinadament. Així,se n’incrementa l’operativitat i efectivi-tat, en un moment en què arreu del Prin-cipat l’associacionisme vivia una faseexpansiva. Malgrat tot, malauradamentaquesta unió es trencarà al cap d’unsanys.

El Primer Congrés Catalanista. El1880 té lloc el Primer Congrés Catalanis-ta, del qual disposem de la documentaciógràcies a la transcripció taquigràfica deles actes. En aquestes es declara que l’ob-jectiu bàsic és el “foment del catalanismeen sas diversas manifestacionse, creyentque és ja arribada la hora de reunir alselements del nostre renaixement que tanvigorós se mostra”.

L’èxit de participació acompanya la ini-ciativa. Aplega 1.200 delegats d’entitatsdiverses a Barcelona, amb la voluntat dediscutir sobre aspectes econòmics, la de-fensa del dret català, la preocupació perl’ensenyament i la llengua… i amb l’ob-jectiu estratègic que la identitat de Cata-lunya s’expressi lliurement a Espanya ique no sigui ofegada i suplantada per lade Castella. Així, es rebutja el separatis-me però també l’opressió constant en ladocència i el món públic, on el català ésproscrit, discriminat.

Les sessions tenen lloc al Tívoli, des-prés de l’acte inaugural al Saló de Centmunicipal i de la primera sessió al Teatreespanyol. Durant un mes i mig els dele-gats parlen i discuteixen entre les opcionsper organitzar-se, prou conegudes pelbon treball sintètic efectuat per Jordi Ga-lofré l’any 1974.

Dels congressos catalanistes a ‘Lo Catalanisme’L’incansable

Valentí Almirall

intentà donar cos

orgànic al catalanisme

ideològic.

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 21

Ni l’Acadèmia de la

Llengua Catalana

ni la unitat d’acció

apareixen com a puntals

del Congrés, però sí,

en canvi, la defensa

del dret català,

que s’expressarà

vigorosament el 1881,

o la vulgarització

de conceptes nous, que

faran que el catalanisme

surti al carrer a partir

d’aquell moment

Les actes ens ajuden a aproximar-nos ales discussions, en les quals sempre hi hapresent la contínua mà d’Almirall, que,incansable, desitjava lligar progrés i mo-dernitat al catalanisme, i fer-ho d’unamanera distant a la reacció carlina anco-rada –com deia– en l’antic règim, a laqual acusava d’estar amarada del clerica-lisme més estàtic.

La modernitat, l’aposta pel progrés, noés només una qüestió ideològica, o unsimple debat teòric, sinó part de la pràc-tica real. De fet, tot el que és present enel Congrés destil·la modernitat. Perexemple, en aquestes jornades fou la pri-mera vegada que la taquigrafia, el mèto-de Garriga, s’emprà en uns parlaments.O també, d’altra banda, s’introdueix l’ex-plicació de la teoria evolutiva del darwi-nisme, o l’experimentalisme en literatu-ra, o el debat sobre nous recursos en pe-riodisme… El lema és la voluntat delprogrés, d’anar sempre endavant. No éscasual, per exemple, que la revista L’A-vens, tan vinculada a Almirall, tinguiaquest nom.

El Congrés fixa un element de moder-nitat tan profund que fins i tot avui diase’n pot copsar la vigència. Pel que fa ala identitat catalana, no es limita a unareivindicació cultural, com pot ser la del’oficialitat del català. Almirall també hiinclou la necessària crítica cap al drenat-ge centralista de l’estalvi català o dels re-cursos catalans. En la xerrada sobre “No-va missió del catalanisme”, en ple Con-grés, reclama la necessitat que el catala-nisme s’ocupi no només de cultura, si-nó també i especialment d’economia, iabraçant des de l’agricultura fins a les fi-nances.

Ni l’Acadèmia de la Llengua Catalanani la unitat d’acció apareixen com a pun-tals del Congrés, però sí, en canvi, la de-fensa del dret català, que s’expressarà vi-gorosament el 1881, o la vulgarització deconceptes nous, que faran que el catala-nisme surti al carrer a partir d’aquell mo-ment. És en aquest aspecte on rau bonapart de l’èxit d’Almirall. Qui observi lapremsa barcelonina i comarcal de l’èpo-ca, com la vigatana La Veu del Montser-rat o la gironina El Teléfono Catalán,veurà com aquesta s’implica en la quees pot anomenar “la gran polèmica del1880”, en la qual per primera vegada en

la història catalana els mitjans de comu-nicació polemitzen sobre el catalanisme,amb aportacions fins i tot de directorsdels grans periòdics barcelonins. El cata-lanisme, en fi, es fa general, viu a tot, surtal carrer, és motiu de debat i de polèmi-ca. L’èxit del Congrés, doncs, és un fet.

El Centre Català i el el Segon Con-grés Catalanista. La idea de crear elCentre Català es fixà l’11 de setembre de1880, quan l’equip que promovia el Dia-ri Català –suspès i present de nou al car-rer amb el títol alternatiu de La Veu deCatalunya– fa pública la intenció de cre-ar el Centre. En realitat, més que assegu-rar-ne la creació, el que fa és demanarretòricament per la necessitat que existei-xi: “És convenient la formació d’un gran‘Centro’ de caràcter permanent, científici artístic, que siga aliat amb tots los altres‘centros’ que acceptin la unió, servintd’enllàs a tots los de Catalunya?”.

Es recollia, així, la idea expressada jal’agost anterior per Almirall, en un articleal seu diari, en què postulava la creaciódel punt d’enllaç, de la plataforma opera-tiva en els aspectes que li interessen: ex-citació i formació de la ideologia queporti a l’organització de la reivindicació,a la política.

La pregunta retòrica obté una respostapràctica ben aviat. El Centre Català és jauna realitat el 1882 i, tot d’una, l’any se-güent impulsa el Segon Congrés Catala-nista (1883). Aquest permetrà arribar aconcretar acords d’actuacions conjuntesdel catalanisme, tot i que per poc temps.El Centre Català, pel seu costat, es pro-jectarà fins a la crisi dels Jocs Florals del1888, quan es manifesta públicament ladisputa de diversos grups per intentar as-solir l’hegemonia del catalanisme i, con-següentment, es perd la unitat orgànica.Més tard, la Unió Catalanista i molt es-pecialment la Lliga de Catalunya recolli-ran l’herència d’aquests intents d’unióinspirats per Almirall.

Tot i que Almirall rep atacs considera-bles des de dins mateix del catalanisme,el cert és que en el bessó triomfa. Sensdubte, les seves posicions ideològiquesl’allunyen, per republicà i laïcista, demoltes tribunes catalanistes que el volencombatre. Però també és ver que la sem-bra d’Almirall acaba prenent força, so-

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 22 DOSSIER EL

TEM

PS

bretot pel que fa a la suma d’esforços.L’aproximació entre els diversos grupsde catalanisme esdevé un fet real. I toti les considerables contradiccions i durestensions internes impossibles de conci-liar, els grups catalanistes s’articulen pro-gressivament, si més no suficientmentperquè el catalanisme comú prengui po-sicions inequívoques, compartides pertots els sectors. Entre altres objectius co-muns, el catalanisme, en el Segon Con-grés, es declara partidari que la llenguacatalana “sigui declarada oficial espa-nyola al igual y al nivell de las demésque’s parlen en la nació”, i reclama laconservació de la legislació civil, aixícom disposar d’un Tribunal Suprem ca-talà, d’una administració catalana i que elpoder protegeixi els interessos catalans.Aquest acord reivindicatiu representa unfil de continuïtat entre el Diari Catalàdel1879 i els diversos punts de conjuncióque es materialitzaran el 1885 en un pro-grama comú compartit. És un èxit indub-table, tot i que el 1887, amb l’escissió delCentre, els camins orgànics del catalanis-me seran divergents.

De totes maneres, en vertebrar una es-querra catalana, el Centre Català, com aorganització, fracassà, i serà llavors laLliga, combatuda per Almirall, la que do-minarà l’escena política següent. L’en-cert de la modernitat no fou prou poderósdavant la poderosa força de la religió queencunyà el nacionalisme, amb un compo-nent religiós semblant al que arrelà a Ir-landa o Polònia.

‘Lo Catalanisme’. No hi hagué conti-nuïtat, doncs, del breu parèntesi d’acord,en el si del catalanisme orgànic. Ara bé,Almirall no defalleix. Continua lluitant,escrivint i difonent la seva idea de la ne-cessitat d’articular el catalanisme per ferfront a una Espanya opressora.

És en aquest sentit que redacta la sevaobra més coneguda, justament tituladaLo Catalanisme, que aparegué en elsJocs Florals del 1886. Escrita de maneraràpida i tanmateix fina i directa, com to-ta la prosa d’Almirall de gran impacte so-cial, aconseguí un ressò notable. L’obraes publicà en segona edició (1888), entraducció al castellà (1902), en facsímilde la primera edició (1978) i en formatbutxaca (1979). Un total, doncs, de cinc

edicions feren d’aquesta obra una de lesmanifestacions escrites més reeixides,juntament amb La nacionalitat catalanade Prat de la Riba, de les reivindicacionspolítiques.

Lo Catalanismeajudà que el catalanis-me compartís postulats de sentimentsi records per endinsar-se en noves par-cel·les de la conducta humana. L’econo-mia, el dret, la política, l’ús oficial de lallengua catalana, etc., queden plasmadesen una reivindicació global: l’aspiracióque Catalunya recobrés la seva persona-litat històrica, sense influències desnatu-ralitzadores i respectant la voluntat de lli-bertat dels seus habitants. Desitja un mo-del d’estat compost: la confederació, d’i-gual a igual, en la qual hom respecti dretsterritorials, i a la qual la formulació delrègim polític, monarquia o república, si-gui indiferent sempre que Catalunya dis-posi de la seva plena personalitat recone-guda. En llenguatge dur –acusa l’estat es-panyol de tirà per perseguir la llengua ca-talana–, entenedor i raonat, Lo Catalanis-mees configura com una de les aporta-cions més diàfanes i incisives. El progrésvindrà, argumenta Almirall, de la uniólliure entre els territoris històrics. De lamateixa manera com s’organitzaren elsEstats Units o Suïssa. Tanmateix, l’estatespanyol preferí la confrontació.

Josep Maria FigueresUniversitat Autònoma de Barcelona

A la pàgina del costat,coberta de la primera edicióde Lo Catalanisme, obra del’any 1896 fonamental perentendre la visió nacionalde Valentí Almirall.Dalt, una invitació personalper assistir al PrimerCongrés Catalanista.

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 23

EL T

EMPS

La posició d’Almirall envers Espa-nya s’expressà, tot just en encetar-se el període de la restauració, desdels articles deLa Imprentafins a

l’obra ideològica més coneguda, LoCatalanisme, passant per les dues no-vel·les polítiques poc conegudes, elsarticles al Diari Català, les constantsaccions públiques en mítings i con-ferències, etc. Ara bé, on no hi ha dub-te que aconseguí un major impacte fouen el llibre Espanya tal com és.

‘Espanya tal com és’. En el cicle deconferències que organitzà l’octubrepassat el Museu d’Història de Catalu-nya dedicat a Valentí Almirall, exposà-rem que el conegut assaig amb el títolEspagne telle qu’elle est fou escrit encatalà i no en francès, com s’ha escritrepetidament. I no només fou escrit encatalà, sinó que aparegué publicat aBarcelona i no a França, tal com se solafirmar reiteradament.

La dura crítica de l’Espanya de larestauració aconseguí un enorme èxiteditorial. En forma de sèrie de reportat-ges aparegué publicat a la revistaL’Arch de Sant Martí, signat amb elpseudònim “Un espanyol”. Es publicàen fascicles, en plecs no numerats i pa-ginats correlativament. Foren aplegatsel mateix 1885 en el volum anual que la

publicació setmanal editava en acabarl’any, que recollia els plecs, i així a lesenquadernacions hi ha l’estampació dellogotip de la revista. En francès foupublicada en tres edicions: Revue duMonde Latin (1886), Montpeller(1886) i París (1887). Alexandre Planal’edità en català (1915) i Antoni Jutglaren castellà (1972 i 1983). La traducciódel gran amic d’Almirall Cels Gomisfou publicada en castellà a Barcelona(1886) i reeditada a Cuba (1889). Entotal, nou edicions. Les dificultats en laconservació del material hemerogràfic,amb poques col·leccions conservades,més l’escàs eco en la seva dimensióeditorial –uns plecs incorporats a unsetmanari–, feren la resta. A més,aquests volums no foren consultats perhistoriadors de les idees, sinó per histo-riadors de la literatura, ja que el gruixdel contingut de la revista són poemes.

L’obra. L’opinió crítica d’Almirall en-vers Espanya aconseguí una notable di-fusió. Constitueix una formidable des-cripció periodística, i és coherent ambtota l’obra assagística anterior i poste-rior. De fet, l’obra és un cant a la ne-cessitat d’incidir en una via catalanapròpia, allunyant-se de l’estat espanyolineficaç, corrupte, caciquista i immoralde la restauració espanyola. Davant el

‘Espanya tal com es’, la visió crítica d’Almirall‘Espanya tal com és’, publicada en català el 1885

en forma de fascicles, mostra la descripció,

per Valentí Almirall, de la cruel Espanya

de la restauració.

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 24 DOSSIER

Valentí Almirall va escriureEspanya tal com éstot just a l’inici de larestauració borbònica.A la pàgina següent,reunió al Centre Català.

panorama d’immoralitat, corrupció fi-nancera, electoral, discriminacions,tortura policial, etc., Almirall fustigaardentment el poder, i ho fa amb viusdiàlegs, descripcions contundents i lavoluntat última de transformar la reali-tat des de la posició del federalisme i lademocràcia.

Almirall passa revista a l’organitzacióde l’estat, la capitalitat de Madrid,l’exèrcit, l’economia, el comportamentcol·lectiu… La seva anàlisi és, sensdubte, una de les més lúcides, combati-ves i eficaces del moment, i s’hauriad’enllaçar amb les seves novel·les polí-tiques del 1878 i els nombrosos articlesperiodístics –a El Estado Catalán, a LaImprenta…– que malden en la necessi-tat que sent de transformar l’estat es-panyol en un espai de llibertat i justíciapels pobles i les persones.

Malauradament, actualment no hi hacap versió d’aquesta obra al mercat encatalà, només es pot aconseguir la dar-rera edició castellana. Els dos frag-ments que recollim són, naturalment,extrets de l’edició catalana de L’Archde Sant Martí, la inicial del 1885. Ve-gem-ne un primer fragment:“Heu-nos ja, doncs, fent cap a la capi-tal, pel millor carril d’Espanya, lo qualpertany a la companyia més rica i méspoderosa del nostre país. Hem escollitel tren més ràpid, que ens portarà ambuna velocitat de 35 quilòmetres per ho-ra, o sia la meitat de la dels trens ràpidsde l’Europa central, i parant-se en mésde cinquanta estacions, en un trajectede 631 quilòmetres. Si la millor líniad’Espanya, pertanyent a una compan-yia que posseeix un traçat de dos milquilòmetres aproximadament i qual di-recció resideix de fet a París, fa el seuservei d’una manera tan rudimentària,pot judicar-se dels serveis que repre-senten les demés línies més pobres. Pera donar-ne una idea ens bastarà ferconstar que entre Barcelona, Lleida,Saragossa i Madrid no hi circula sinóun tren de passatgers diaris, a la veloci-tat de 30 quilòmetres per hora, i dostrens setmanals, que s’anomenen ex-press, a 35 quilòmetres per hora. […]En tals condicions pot judicar-se quinadeu ser la situació del comerç i de la in-dústria del país.”

Més endavant Almirall rebla el clauen un altre passatge il·lustratiu delcomportament despòtic i antidemocrà-tic del poder polític, i del judicial, tanta la Península com a les colònies: “Logovernador civil és generalment unaventurer que deu son lloc a l’amistatdel ministre, i es porta com un vertaderpachà (sic) en son govern. No faltenexemples de governadors que, abansd’obtenir lo pachalik (sic), eren senzillsgasetillers d’un diari sense subscriptorsi percibien de 50 a 100 pessetes al mes,que amb prou feines els hi arribavenper a l’esmorzar. El dinar, el sopar i de-més s’ho procuraven per medi d’en-ginys propis dels bohemis, que consti-tueixen una classe tan nombrosa en lacapital de totes les Espanyes. Lo soud’un governador no és molt gros; variaentre 10.000 i 15.000 pessetes, segonsla importància de la província […]”.

L’obra no abunda en consideracionsgenerals abstractes sinó que s’esforça afer veure les contradiccions del poderpolític, corrupte, lligat a interessoseconòmics, i amb voluntat egoista declasse i sense pensar en el bé comú i lafelicitat de la població. Per aquesta raóintrodueix exemples de l’acció dels go-vernants. El campió és, segons les se-ves notes, Romero Robledo, de penósrecord en la història de la persecució dela llengua catalana, com ha exposatprou nítidament Francesc Ferrer en laseva monografia. Almirall escriu:

“En un ingenio de la illa de Cuba secastigà tan horriblement a una negra

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 25

EL T

EMPS

que morí aquella nit mateixa. Desprésd’haver-la cruelment fuetejada li ha-vien passat una corda pel coll i arrosse-gada pels camins de la plantació fins alcep, a on se la fixa pel cap. Doncsaquella pobra negra no era esclava per-què una llei que data d’alguns anysabolí l’esclavitud i no deixa subsistentsinó una espècie de patronat temporalen el qual l’aplicació de les penes cor-porals hi és formalment prohibida. Ladiscussió féu saber que l’ingenio per-tanyia als hereus Zulueta, entre elsquals es compta la senyora de RomeroRobledo i que era administrat per el go-vernador civil de l’Havana, el senyormarquès de Alta Gracia. Aquest crimhorrorós comès en la persona de la jo-ve Àgata de tretze anys d’edat i epilèp-tica queda impune. Hi hagué encaramés, el regent de l’ingenio senyor Za-mora tingué l’audàcia de fer publicarun comunicat desvergonyit en el qualassegurava que en menyspreu de la lleiles coses anaven en el seu domini com

en lo bon temps de l’esclavitud que elsnegres treballen vint hores diàries i queper estimular-los i fer que no s’ador-missin hi havia constantment robustos ivalents capatassos que fan anar mera-vellosament lo mocho [fuet]. Vertade-rament, lo cas de la pobre noia provaeloqüentment que el fan anar amb des-tresa. […] Després d’escriure aquestesratlles llegeixo en los diaris que el tri-bunal de Colon [Cuba] ha declarat queconsidera que els autors de l’assassinatno s’han fet culpables sinó de lesionsmenys greus i que per consegüent hacondemnat als executors de l’atemptat,és a dir, als que per força manejarenlo fuet a quatre mesos de presó. Heusací el brillant resultat obtingut des-prés d’haver commogut l’opinió pú-blica i d’interpel·lar al govern a lesCorts, per a exigir-li el càstig d’aquestcrim.”

Josep Maria FigueresUniversitat Autònoma de Barcelona

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 26 DOSSIEREL

TEM

PS

8 març 1841. Neix Valentí Almirall.18 setembre 1868. S’inicia la revo-lució progressista que destrona IsabelII. Es constitueix el Club dels Federa-listes, del qual Almirall n’esdevé vice-president i president i director del seuportaveu, el diari El Federalista. Publi-ca Bases para la constitución federal dela nación española y para la del Estadode Cataluña, amb el subtítol: “Observa-ciones sobre el modo de plantear la con-federación en España por el Vicepresi-dente del Club de los Federalistas”.

18 maig 1869. Signatura del pacte deTortosa, inspirat per Almirall. Juliol 1869. Almirall funda El EstadoCatalán.Setembre-octubre 1869. Insurrecciórepublicana, iniciada a Catalunya, i quees propaga al País Valencià, Múrcia i An-dalusia. Detenció d’Almirall, deportat ales Balears.Abril 1870. Esclata a Barcelona un mo-tí contra les quintes en què participa Al-mirall. Poc després funda el setmanari LaCampana de Gràcia. 16 novembre 1870. Les Corts elegei-xen Amadeu de Savoia rei d’Espanya. Elnou rei arriba el 20 de desembre i és co-ronat el dia 2 de gener de 1871.21 abril 1872. Esclata la guerra carlis-ta, que, després de la derrota inicial, esreprèn el mes d’octubre. 11 febrer 1873. Abdicació d’AmadeuI. Es proclama la Primera República. Al-mirall és nomenat director de la Casa dela Caritat pel president de la Diputació,Anselm Clavé. Març-abril 1873. Almirall resideix aMadrid, on publicaEl Estado Catalán.En retornar a Catalunya dirigeix l’EscolaIndustrial i Mercantil de Sabadell. 3 gener 1874. El general Pavía dissolles Corts i posa fi a l’experiència republi-cana.29 desembre 1874. Pronunciament aSagunt del general Martínez Campos.Alfons XII és proclamat rei d’Espanya.30 juny 1876. Es promulga la novaConstitució del 1876, vigent fins al 1923.1878. Almirall publica Escritos catala-nistas. El renacimiento catalán, las leyesforales y el carlismo en Cataluña.Ésescollit president de l’Ateneu Lliure deBarcelona.

Cronologia de Valentí Almirall, el catalanisme i la restauració

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 28 DOSSIER EL

TEM

PS

1879. Almirall funda el Diari Català, elprimer diari redactat íntegrament en ca-talà. 11 setembre 1880. Es reuneix a Bar-celona, convocat per Almirall, el PrimerCongrés Catalanista. Juliol 1882. Es crea a Barcelona elCentre Català, una entitat aglutinadora decaràcter científic i cultural. Almirall n’ésel president. 23 juny 1883. Segon Congrés Catala-nista. 10 març 1885. Representants d’enti-tats econòmiques i culturals de Catalunyapresenten al rei la Memòria en defensadels interessos morals i materials de Ca-talunya, conegut com a “Memorial deGreuges”, del qual Almirall n’és el re-dactor. 1886. Almirall publica Lo Catalanisme:Motius que’l llegitiman, fonaments cien-tifichs y solucions prácticasi les versionsfrancesa i espanyola d’España tal cuales, una crítica contundent contra l’Espa-nya de la restauració. Octubre 1886. Es funda a Barcelona elCentre Escolar Catalanista. 30 juny 1887. El Govern promulga lallei d’associacions, que permet una ràpi-da reorganització del moviment obrer idel republicanisme.5 novembre 1887. Es funda a Barce-lona la Lliga de Catalunya, escissió delCentre Català. Almirall resta com a re-presentant d’un catalanisme laic, repu-blicà, progressista i d’esquerra.

15 maig 1888. S’inaugura l’ExposicióUniversal de Barcelona. Almirall s’hi ha-via manifestat en contra. 1889. En el decurs de l’any té lloc a totCatalunya una campanya contra el pro-jecte de reforma del Codi Civil i en de-fensa del dret civil català. 9 juny 1890. S’estableix el sufragi uni-versal masculí.Febrer 1891. A Barcelona es funda laUnió Catalanista, amb l’objectiu d’es-tructurar i dirigir el catalanisme polític.Almirall en resta al marge.25-27 març 1892. L’assemblea de laUnió Catalanista celebrada a Manresaaprova les “Bases per a la constitució re-gional catalana”, conegudes com a Basesde Manresa. 30 novembre 1896. Almirall, escollitpresident de l’Ateneu barcelonès, prenpossessió del càrrec i en el seu discurscrida l’atenció sobre els processos deMontjuïc que s’estaven efectuant contral’obrerisme català. Minva la seva activi-tat pública.24 abril 1898. Estats Units declara laguerra a Espanya. La derrota espanyola,consumada el mes de juliol, obre la crisimés profunda de l’Espanya de la restau-ració. 20 juny 1904. Mort d’Almirall. Deixala seva casa a l’Ajuntament de Barcelonai els seus llibres a la Biblioteca Arús, queell mateix havia fundat.

A cura de Pelai Pagès

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 29EL

TEM

PS

El setmanari La Campanade Gràcia va ser fundat perValentí Almirall i Llozer(Barcelona, 1841-1904),qui també esdevindriapresident del Centre Català.

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 30 HISTÒRIA EN LLIBRES

Reeditada amb motiu del centenari de la mort de Valentí Almirall, aquestaobra de Josep M. Figueres, publicada per primera vegada l’any 1990, és unabona biografia de qui, com el mateix subtítol indica, fou el “forjador del cata-lanisme polític”. Certament, esdevé difícil entendre el catalanisme contempo-rani sense l’empremta decisiva i contundent d’Almirall, que, en el marc hostili gris de la restauració, va ser capaç de donar les primeres passes cap a l’or-ganització del catalanisme polític. Figueres, en el seu llibre, fa un repàs am-ple i ben documentat de la peripècia vital d’un Almirall que, després de ferestudis jurídics a la Universitat de Barcelona i de participar en la tertúlia dela rebotiga de Frederic Soler, “Pitarra”, esdevé un revolucionari i republicàfederal, propagandista en nombroses publicacions periòdiques que, desprésdel fracàs del Sexenni revolucionari, funda el Diari Català, convoca i organitza

el Primer Congrés Catalanista, el punt de partida del nou catalanisme polític, i publica Lo Catalanisme,la primera obra doctrinal on s’exposen els principis bàsics del nou corrent polític. A desgrat de les divi-sions que ben aviat apareixeran dins el catalanisme –i que posen de manifest que ens trobem davantd’un moviment ideològicament plural des dels seus orígens– i de la marginalitat en què finalment cauAlmirall, ens trobem, i Figueres ho analitza bastant bé, davant d’una figura clau de la Catalunya deldarrer quart del segle XIX i indispensable per entendre la Catalunya contemporània. P. P.

Josep Maria Figueres i ArtiguesCol·lecció “Catalans Il·lustres”, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2004. 286 pàgines.

El Primer Congrés Catalanista i Valentí AlmirallMaterials per a l’estudi dels orígens del catalanisme

Publicat per primera vegada l’any 1985, el llibre recull l’edició facsímildel Diari de sessions del Primer Congrés Catalanista, tal i com el va donara conèixer el Diari Català en el decurs dels anys 1880-1881. L’interèsdel llibre rau en el fet que ens trobem davant dels materials que perme-ten conèixer la importància que va assolir aquest congrés per a la con-solidació del catalanisme com a moviment polític, els problemes que s’hivan debatre, les personalitats que hi van participar i les conclusions aquè s’hi van arribar. Així queda clar l’interès dels seus participants pelsaspectes econòmics, jurídics, educatius i lingüístics per tal d’aconseguirla plena recuperació de la identitat nacional del país i com aquest primercongrés, celebrat l’octubre del 1880, fou el pas perquè sorgissin opcionspolítiques netament catalanes. Les actes es recullen senceres, tot res-pectant l’ortografia i la sintaxi amb què van aparèixer publicades. En

l’estudi introductori, Josep M. Figueres elabora una breu biografia de Valentí Almirall, un estudi delDiari Català i una síntesi del que fou el Congrés i dels grans temes que s’hi van debatre. En l’apèn-dix s’inclou una exhaustiva bibliografia d’Almirall i sobre Almirall, i també una relació completa delsarticles que va publicar al Diari Català. P. P.

A cura de Josep Maria Figueres i ArtiguesCol·lecció “Textos i documents”, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2004. 282 pàgines.

Valentí AlmirallForjador del catalanisme polític

ELTEMPSDEL 7 AL 13

DE DESEMBRE

DE 2004 31

Història de Catalunya

Albert Balcells, Arturo Pérez, Flocel Sabaté i Antoni Simon,historiadors de reconegut prestigi, han elaborat, sota ladirecció del primer, una nova síntesi de la història de Catalu-nya. L’aparició d’obres d’aquestes característiques resulta moltnecessària com a eina per trencar el divorci entre la recerca ila divulgació. En paraules d’Albert Balcells, aquesta obra “trac-ta alhora d’una història de Catalunya i dels catalans, en el sen-tit que estudia tant allò que constitueix la identitat col·lectivacom allò que ha dividit i enfrontat els naturals del país al llargdels segles, d’una història alhora social i nacional, comprome-sa amb el futur de Catalunya però exempta d’essencialisme”.

A les seves 900 pàgines, el volum recull la història de Cata-lunya des dels primers pobladors fins a les eleccions al Parla-ment de Catalunya de novembre del 2003. El llibre ens propo-sa un balanç que, a partir de la sistematització i anàlisi de lesprincipals aportacions bibliogràfiques del darrer quart de segle,intenta defugir tant els inconvenients dels breviaris assagísticscom la fragmentació de les obres enciclopèdiques en diversosvolums.

D’altra banda, els autors utilitzen un discurs interpretatiuentenedor i coherent, adreçat a un públic ampli (d’aquí i de fora, especialista o no) interessat en la història de Catalunya. I això es fa, tanmateix, sense perdre el rigor que hauria de caracteritzar latasca de l’investigador.Tot i la seva vocació d’obra de síntesi i de divulgació, els autors no s’estan de defensar algunes

tesis innovadores que han generat debats historiogràfics en dates recents. Així, el llibre vol sumar-se a altres treballs en els quals s’intenta desfer la tesi que defensa que no es pot parlar de nació i de nacionalisme abans de la revolució burgesa del segle XIX. Per contra, avui, els historiadors queestudien els segles XVI i XVII tendeixen a parlar de nacionalitats abans del nacionalisme, d’identi-tats col·lectives protonacionals o de consciències ètniques anteriors a l’edat contemporània i a lesrevolucions liberals.Cadascuna de les quatre parts en què es divideix el llibre ha estat elaborada per un especialista:

Arturo Pérez ha tingut cura de la primer part (“Prehistòria i antiguitat”); Flocel Sabaté, de la segona(“Catalunya medieval”); Antoni Simon s’ha responsabilitzat de la tercera (“Catalunya moderna”) i Albert Balcells, de la quarta i última (“Catalunya contemporània”). Cada capítol s’acompanya d’unabona tria bibliogràfica que esdevé una guia útil que permet al lector interessat aprofundir en elstemes estudiats.L’obra conté una ben triada selecció de fotografies, il·lustratives d’alguns dels aspectes estudiats

al llarg de les seves pàgines. Per contra, trobem a faltar el sempre útil índex onomàstic, i més enca-ra en un llibre tan extens com el que ens ocupa.En definitiva, ens trobem davant d’una molt bona síntesi de la història de Catalunya, que té la lloa-

ble intenció de posar a l’abast d’un públic ampli i amb motivacions diverses la mil·lenària històriadels catalans i de les catalanes.

Santiago Izquierdo Ballester

Albert Balcells (dir.)L’esfera dels llibres. Barcelona, 2004.

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

EL T

EMPS