09 - tema 09: el procés de normativització de principis de segle. les normes de castelló de 1932

TEMA 9

Tema 9 EL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ

DE PRINCIPIS DE SEGLE. LES NORMES DE CASTELLÓ DE 1932

TEMA 9El procés de normativització de principis de segle. Les Normes de Castelló de 1932

Í N D E X

1. El procés de normativització de principis de segle

1.0. Introducció1.1. La situació política i social1.2. El procés de normativització1.3. Les polèmiques sobre la llengua1.4. La difusió de l'obra fabriana

2. Les Normes de Castelló de 1932

2.1. Introducció2.2. 1932: el final d'un procés2.3. El nom de la llengua2.4. Els atacs contra les normes

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------2


BIBLIOGRAFIA

DUARTE, C., “Curs d'història de la llengua catalana” dins COM / ensenyar català als

adults, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona,1992.

FERRANDO, A. & NICOLÀS, M., Panorama d'història de la llengua, Ed. Tàndem,

València, 1993.

MARCET I SALOM, P., Història de la llengua catalana, Ed. Teide, Barcelona, 1987.

PÉREZ MORAGON, F., Les Normes de Castelló, Ed. 3 i 4, València, 1982

SOLÀ, J., L'obra de Pompeu Fabra, Ed. Teide, Barcelona, 1987.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------3


1. El procés de normativització de principis de segle 1.0. Introducció Durant el primer terç del segle XIX continua l’estat de decadència que afectava la producció literària des del segle XVI, al mateix temps que en la situació sociolingüística continua avançant el procés de substitució lingüística. Després del primer terç del segle XIX es produeix un canvi, si més no pel que fa a la producció literària, que conduirà a la definitiva normativització de principis del segle XX.

Amb la seua inclinació envers l’ Edat Mitjana, el Romanticisme provocarà l’aparició de la Renaixença en descobrir el gloriós passat medieval de la nostra llengua, sobretot del segle XV. L’ obra de Bonaventura Carles Aribau La Pàtria és considerada el primer símptoma literari d’aquest moviment a Catalunya, a València i Mallorca ho són respectivament, les obres de Tomàs de Villarroya i Marià Aguiló.

En un primer moment, els autors renaixencistes només pretenien la recerca d’un model de llengua literària renovada que els permetés la producció de tota una literatura moderna en tots els seus gèneres, després del buit que havia significat la Decadència. Però ja a les darreries de segle, aquesta preocupació purament literària esdevé també reivindicativa i els renaixencistes inicien la lluita per la recuperació del català en tots aquells àmbits d’ús perduts en favor del castellà durant el període del XVI al XIX.

Els autors renaixencistes es troben amb un problema: la manca d’una normativa ortogràfica i gramatical que afavorís la tasca recuperadora i reivindicativa.

Aquest entrebanc els obliga a iniciar l’elaboració de tot un seguit de propostes ortogràfiques i gramaticals que els permetés, si més no, una unitat ortogràfica que fes possible la recuperació literària i lingüística. Comença així un període de polèmiques lingüístiques que conduirà a la normativa fabriana de 1913.

1.1. La situació política i social La Renaixença era un moviment cultural de signe conservador que propugnava un català acadèmic arcaïtzant. Oposada a aquesta s'alçaren els partidaris del català-que-ara-es-parla, partidaris d'aproximar-se al llenguatge parlat de les ciutats i d'escriure amb una ortografia intel·ligible per a les classes populars alfabetitzades. Entre els defensors cal esmentar Serafí Pitarra, J. Nebot i J. Bernat i Baldoví. En ells bategava el desig de fer de la llengua un instrument de lluita pel progrés i per la seua revitalització social. També podem citar els intel·lectuals progressistes de l'Avenç.

Els components de l'Avenç, Casas Carbó, Massó i Torrents, Pompeu Fabra, i al País Valencià Constantí Llombart, es diferencien dels altres en què tenien unes idees clares sobre la necessitat de dotar a la llengua d'una ortografia unificada i depurada de castellanismes i vulgarismes. Es plantejaren la imposició de determinar el català modern literari, pel que adoptaren les formes populars i el lèxic relativament depurat de Barcelona, preconitzant així, una reforma ortogràfica sense gaires concessions a la tradició.

Les propostes ortogràfiques revolucionàries de l'Avenç i la concepció inicialment unitarista de la llengua literària que defensaven, basada en el parlar barceloní, foren més tard parcialment corregides en un sentit més aviat composicional, és a dir, tenint en compte una sèrie d'elements diacrònics i diatòpics que solucionaven més satisfactòriament alguns dels problemes plantejats a la tasca feta principalment per Pompeu Fabra, i al recolzament polític que va rebre de Prat de la Riba. Per a Badia i Margarit, els grans factors de la reforma lingüística es poden

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------4


concretar en els següents:a. L'home i la seua obra: P. Fabra fou l'artífex de la transcendental comesa

de redreçar, orientar i unificar la llengua. El que féu és netejar la llengua de castellanismes, vicis i analogies, i així, esdevenia acceptable tant per als medievalistes a ultrança com per als partidaris del català-que-ara-es-parla.

b. Les institucions: La reforma lingüística no es podia dur a terme d'una manera privada, necessitava que fóra sancionada per una institució pública per a fer-la extensiva a tota la societat catalana de l'època. Aquesta institució fou l'Institut d'Estudis Catalans, fundat el 1907 per Prat de la Riba, el qual assignà a la Secció Filològica la tasca de normativització, secció presidida per Alcover i on sobreeixí Fabra. D'aquesta manera la reforma lingüística quedava canalitzada per la institució més adient.

c. El poble: A principis del segle XX es vivia l'època de l'entusiasme, la cultura, l'art, etc.; tot s'interpretava com un servei al país. Hi podem distingir: Els col·laboradors més immediats del mestre: J. Carner, C. Riba, J.

Coromines, R. Aramon i Serra... Professors de català i correctors que han realitzat durant anys una

tasca silenciosa, però eficaç. El poble en el sentit més propi del mot, és a dir, tots els

catalanoparlants.El procés de reglamentació durà dinou anys (1913-32) i conté tres obres

fonamentals: les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932).

S'hi rebel·là una forta oposició encapçalada per F. Carreras, J. Franquesa, A. Mestres, Miquel i Planas... També foren antinormistes Alcover a les Illes i el pare Fullana al País Valencià. A poc a poc, el moviment antinormista anà esllanguint-se fins a desaparéixer l'any 1931. La ruptura violenta de l'any 1939 sobrevingué quan la gran empresa de Fabra era ja molt avançada, però no acabada del tot.

1.2. El procés de normativització Les diverses propostes formulades al segle XIX per tornar a dotar la llengua catalana d'una normativització ortogràfica i gramatical acceptable per al conjunt de la comunitat lingüística quallaren al primer terç del segle XX gràcies a la tasca realitzada per l'IEC. El suport de les institucions del Principat, l'adhesió de la immensa majoria dels escriptors i de les editorials i el tacte amb què fou duta a terme per P. Fabra, el seu principal ideòleg, en garantiren l'èxit. Les resistències inicials es reduïren a sectors molt minoritaris -la premsa satírica, els poetes jocfloralescos, i alguns escriptors i filòlegs-, però al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord no s'aconseguí una acceptació generalitzada fins els anys trenta, i això gràcies a l'actitud adoptada per les associacions culturals, les revistes, els grups d'intel·lectuals i les editorials més dinàmiques.

La convocatòria del I Congrés Internacional de Llengua Catalana (1906) responia precisament a una doble finalitat: en primer lloc, la de proclamar davant el món la condició de llengua del català, encara no acceptada per tothom, i, en segon lloc, la de dotar-lo d'una normativa vàlida per a tots els seus parlants, basada en l'estudi de la tradició literària i les varietats dialectals. Fruit d'aquesta darrera, necessitat, i alhora expressió de la voluntat política de Prat de la Riba, fou la creació de l'IEC (1907), i, dins d'ell, de la Secció Filològica (1911), presidida inicialment per Alcover i a la qual s'incorporà, aquell mateix any, Pompeu Fabra, cridat per Prat de

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------5


la Riba.Pompeu Fabra (1868-1948), que ja havia demostrat al Congrés de 1906 la

seua extraordinària capacitat per a abordar amb rigor científic els principals problemes gramaticals del català i per a proposar-ne solucions viables de cara a la codificació, aprofità la plataforma de l'Institut per intensificar les investigacions i assajar les seues propostes. Si la publicació de la Gramàtica de la llengua catalana (1912) confirmà la maduresa de la seua formació científica i els seu excel·lent coneixement del dialecte central i dels escriptors medievals, les Converses filològiques, aparegudes a la premsa diària (1918-1928), palesaren la seua admirable capacitat de diàleg en la discussió dels problemes gramaticals de la llengua i la visió de futur que en tenia. Per a Fabra, el model de llengua a codificar devia basar-se en el parlar de Barcelona, una vegada depurat de barbarismes i vulgarismes i enriquit amb les aportacions dels diversos dialectes.

Encara que promulgades per l'IEC, les Normes ortogràfiques de 1913 foren en gran part obra de Fabra. No són encara una exposició sistemàtica i completa de l'ortografia, sinó de vint-i-quatre de les qüestions discutides. La normativa sistemàtica aparegué en l’ “Exposició de l'ortografia catalana" que acompanya el Diccionari ortogràfic (1917), redactat sota la seua direcció. La normativa propugnada consistia bàsicament en una sistematització i simplificació dels hàbits gràfics de la llengua literària del segle XV. El mateix Fabra hi exposa els criteris adoptats. Són els següents:

1. l'etimologia. Aquest criteri explica, per exemple, les grafies de quatre, redemptor o adhesió;

2. la tradició literària, especialment medieval. Això li permeté de propugnar, per exemple, la distinció gràfica entre les a i e àtones en mots com paret i Peret;

3. la pronunciació real del domini lingüístic. Així, la grafia de buidar (llatí vocitare, francés vider, italià vuotare) serà mantinguda, perquè els dialectes que distingeixen b/v conserven la pronunciació bilabial de l'antiga llengua comuna;

4. l'harmonia amb les altres llengües de cultura. Fabra va demostrar que era convenient no separar-se de les altres llengües de cultura;

5. la claredat i la precisió necessàries per a evitar confusions i ambivalències. Això explica, per exemple, l'adopció dels guionets en la representació de les combinacions de pronoms febles amb el verb o el recurs a la dièresi en paraules com deïat o beneït.

Paral·lelament a la codificació gràfica, Fabra treballava en l'elaboració d'una proposta de gramàtica normativa, fase que podem donar com acabada, en les seues línies bàsiques, amb l'edició de la Gramàtica catalana (1918), feta per Fabra per encàrrec de l'Institut i constitueix la síntesi i culminació d'una llarga trajectòria d'estudis lingüístics i gramaticals. Amb tot, Fabra no abandonà mai les preocupacions gramaticals: en morir, deixà inèdita una nova Gramàtica catalana, més àmpliament desenrotllada, molt exemplificada i amb abundosa fraseologia, que serà publicada el 1956 a cura de Joan Coromines.

Finalment, la publicació del Diccionari general de la llengua catalana (1932), també fet per Fabra per encàrrec de l'Institut, enceta, més que no culmina, la tercera etapa del procés. Malgrat el caràcter provisional que li atorgà l'autor, que el concebé com un canemàs del futur Diccionari de l'Institut, es tractava ja d'una obra modèlica, perquè s'hi recollien els mots d'ús general, literari, científic i tècnic indispensables per a la vida moderna i s'hi excloïen la immensa majoria de castellanismes que

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------6


circulaven tant per la llengua parlada com per l'escrita. El 1954 se'n publicava una segona edició, amb un magnífic prefaci de Carles Riba, ara neta de les nombroses errades de la primera i amb les modificacions introduïdes per la Secció Filològica.

Des del punt de vista lèxic, el criteri, que es pot deduir del "Pròleg" al Diccionari de 1932 i de l'anàlisi del contingut d'aquest, és flexible pel que fa a l'acceptació de mots d'altres dialectes de tradició històrica o de molta vitalitat (cercar, arena, somera, llevar, capell, al·lot, xic…) i d'arcaismes de possible utilitat (musar, "passar el temps"; envesprir, "fer-se de nit"…). Quant a les variants formals sol donar preferència a les orientals (arrencar, oreneta, meravella…). La mateixa flexibilitat es pot observar en l'admissió de neologismes, propis d’una llengua de cultura (gratacel, míting, parabrisa, vitamina…).

1.3. Les polèmiques sobre la llengua En aquesta tasca de normativització del català, seria injust infravalorar la tasca realitzada pel canonge mallorquí Antoni Maria Alcover (1862-1932) a l'IEC. Alcover coneixia molt bé els diversos parlars catalans i era conscient que la seua varietat conservava prou bé l'herència medieval. Per això insistia en una codificació atenta a aquests dos factors, si bé la seua preocupació se centrava més aviat en la necessitat de salvar, estudiar i difondre la riquesa dialectal de la llengua. Aquesta diferència de criteris amb Fabra provocà el seu allunyament de l'IEC, les normes del qual renegà, tot i que mai no deixà de proclamar la unitat de la llengua catalana. A les darreries de la seua vida es reconcilià amb Fabra i consentí que el seu deixeble, Francesc de Borja Moll adoptara la normativa fabrista en la publicació del Diccionari català-valencià-balear.

Al País Valencià, el pare Lluís Fullana (1871-1948), conscient de la unitat de la llengua, però també de l'oposició dels sectors més influents de la societat valenciana a acceptar-ne el nom unitari i les normes de l'Institut, intentà una difícil i poc satisfactòria síntesi entre aquesta i la castellanitzada, que tenia pocs seguidors. Amb tot, el 1932, accedí a ser el primer signatari de les Normes de Castelló. Vint-i-sis anys abans havia presentat una comunicació al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que publicà, el 1907 amb el títol Característiques catalanes usades en lo Regne de València, on afirmava: "Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Regne de València, equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar a la portada: Gramàtica de la llengua valenciana”.

Una actitud similar a la de Fullana es pot detectar a la Catalunya Nord, on Carles Grandó proposà unes solucions intermèdies entre el fabrisme i la tradició ortogràfica local. Tanmateix, el mateix Grandó publicà el 1932 Plou i fa sol en ortografia fabrista, per bé que aquesta no fou plenament acceptada fins que la imposà el moviment Nostra Terra i la revista del mateix nom (1936-1939).

El mateix Fabra reconegué en més d'una ocasió que la seua obra anava destinada, no únicament, però sí sobretot al públic del Principat. El desig de respondre a les necessitats urgents d'aquest públic i potser el d'evitar tota sensació d'ingerència entre els valencians i baleàrics, el dugué a fer una recomanació als escriptors d'aquestes terres (1919):

Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d'acostar-lo al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el vostre valencià i de redreçar-lo i d'enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals (...); i això faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------7


nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d'una sola llengua literària.

1.4. La difusió de l'obra fabriana La tasca de difusió del fabrisme a les Illes i al País Valencià, i la seua adaptació a les respectives peculiaritats regionals, han estat protagonitzades per dos il·lustres filòlegs: Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner, respectivament, i popularitzada pels gramàtics Carles Salvador, Josep Giner i Enric Valor. Al País Valencià, les normes de l'Institut començaren a generalitzar-se des de 1915. Malgrat el sector secessionista, els sectors intel·lectuals valencians intentaren estar al dia respecte al que succeïa en el procés de normativització del català.

Enfront del secessionisme de Nebot i Pérez i de l'ambigüitat del pare Fullana, el fabrisme, seguit amb més bona voluntat que coneixement de causa, feia els seus passos al País Valencià. En vespres de la proclamació de la República, les normes generals del català eren les seguides a la revista Taula de lletres valencianes (1927-1930), l'editorial Estel (1928), la Biblioteca de contemporanis, la Societat Castellonenca de Cultura (1929) i Nostra Novel·la, col·lecció de narrativa dirigida per Almela i Vives (1930). També comptem amb la premsa política: Avant, El Camí, Acció i El tio Cuc a Alacant.

L'estiu de 1930, la revista Taula de lletres valencianes fa una crida a escriptors i institucions per la unificació ortogràfica; la iniciativa tingué un ressò ampli. Carles Salvador i Lluís Revest preparen unes Bases d'unificació per discutir-les. Es basaven en el preàmbul i la introducció del Diccionari ortogràfic (1917) de P. Fabra. Vicent Pitarch ha fet un estudi de les deficiències que les Bases presentaven, sobretot en el camp fonètic, que no es resoldrien fins a la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner (1950) Les Bases són Les Normes de Castelló de desembre de 1932.

La resistència antifabrista, com ja hem dit més amunt, va estar present durant el període de difusió de la normativa de Fabra. Amb una aparença de formalitat democràtica, Lo Rat Penat convocà els escriptors valencians a una discussió pública de les regles d'ortografia, on les conclusions s'adoptaven per majoria. Només van concórrer els fullanistes i els qui tenien unes idees personalíssimes de la gramàtica.

Mentrestant, a Barcelona els enemics de la reforma gramatical de Fabra van crear l'Acadèmia Catalana de la Llengua, la qual no va fer res de nou i, tota sola, s'extingí amb els anys sense que ningú se n'adonés.

Per la seua banda, Fullana, tot i pertànyer a l'Acadèmia de la Llengua Catalana, no seguí les regles acadèmiques, sinó unes de pròpies, basades en les conclusions de les convocatòries de Lo Rat Penat. Va publicar el Compendi de gramàtica valenciana (1922) i l'any anterior un ampli Vocabulari ortogràfic valencià, precedit d'una extensa introducció que sostenia que el valencià deriva directament del llatí vulgar i que ja era parlat a València abans de la conquesta i repoblació de Jaume I.

Un altre secessionista valencià fou Josep Maria Bayarri, fervorós valencianista anticatalanista, que propugnava l'any 1922 un altre sistema ortogràfic de creació seua, i afirma que "les lletres an de ser representasio dels sons esensials; perque no es sientific, ni tan sols de sentit comu escrire lletres ce no tenen so en la paraula, com la h o la u de gue, gui, que, qui, i altres...".

D'altra banda, i com ja hem dit adés, mossén Alcover, potser per la seua passió dialectològica, s'entossudí en una concepció descentralitzada de l'idioma literari, que l'enfrontà irreconciliablement amb Fabra i l'IEC. Al final de la seua vida,

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------8


però es reconcilià i deixa que F. de B. Moll utilitzés les normes de Fabra al Diccionari català-valencià-balear.

La institució dels Jocs Florals tampoc no acceptà les normes de Fabra. Primerament es declaraven fora de concurs totes les obres normistes, però aquesta prohibició va anar perdent força, i per exemple l'edició de 1915 fou tota una barreja ortogràfica.

A poc a poc les Normes van anar imposant-se i ja a començaments dels anys trenta la victòria s'aconseguí. L'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona declarà públicament que renunciava a la seua ortografia i acceptava la de l'Institut. L'any 1934 Pompeu Fabra fou nomenat president del Consistori dels Jocs Florals de Barcelona.

2. Les Normes de Castelló de 1932

2.1. Introducció Com ja hem indicat adés, la revista Taula de lletres valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, publicà l'editorial "Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes" (núm. 34, juliol 1930). Suggeria que les entitats Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, Cultura Valenciana, L'Estel, Acció Valenciana i Taula, redactaren les normes ortogràfiques que haurien d'adoptar tots els qui volgueren contribuir a la prosperitat de la llengua.

Des d'aquell moment la proposta de Taula anà quallant, i l'any 1932, després d'una nova crida de la revista El Camí, s'aconseguia recollir per a l'acord ortogràfic de Castelló de la Plana la signatura de catorze entitats culturals, encapçalades per l'amfitriona Societat Castellonenca de Cultura, i cinquanta-dos escriptors, encapçalats pel pare Lluís Fullana. Així, es va treballar en dues direccions convergents: el Vocabulari ortogràfic encarregat a Carles Salvador, i la redacció de les normes per Lluís Revest.

La importància de l'abast de la signatura col·lectiva residí en la magnífica dimensió patriòtica que suposà. L'acte oficial es realitzà a Castelló de la Plana, ciutat que acabava de ser considerada per Azorín capital cultural del País, en atenció a la dinàmica de la Societat Castellonenca de Cultura. Les normes foren publicades per les diferents entitats i per l'Ajuntament de València.

2.2. 1932, el final d'un procés El 21 de desembre de 1932 s'acordaren les normes ortogràfiques del valencià, que significaran la fi de l'anarquia ortogràfica i el reconeixement de la unitat lingüística del català, ja que les Normes de Castelló són una simple adaptació de les normes de l'Institut d'Estudis Catalans. És a dir, que a Castelló de la Plana no es va establir cap codificació ortogràfica nova. Per als valencians, com per a la resta del domini lingüístic, la normativització no començava el 1932, sinó que ja havia quedat establerta dinou anys abans amb la promulgació de les Normes ortogràfiques de l'IEC.

L'abast de la signatura col·lectiva a Castelló de la Plana, doncs, no ultrapassà el valor simbòlic d'acte protocol·lari pel que fa al plantejament que s'hi féu de l'ortografia estricta. La seua importància residí en la magnífica dimensió patriòtica que suposà que els darrers escriptors valencians que es mantenien reticents enfront de la reglamentació fabriana abdicaren dels seus personalismes en benefici de la necessària uniformitat del registre escrit de la llengua comuna de valencians,

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------9


catalans i balears.En efecte, les institucions culturals més dinàmiques, així com els escriptors

més lúcids del País Valencià, ja feia anys que publicaven d'acord amb la normativa de l'IEC, com per exemple la Joventut Valencianista, el Cuento del Dumenge, des de 1919, la Societat Castellonenca de Cultura a partir del primer número del seu Butlletí (1920), la revista Taula de lletres valencianes (1927), etc.

Pel que fa a la redacció de les Normes, cal reconéixer que no és precisament un exemple de rigor; quan es distancia del text model de l'IEC per tal d'adaptar-hi les modalitats dels parlars valencians, les bases corresponents solen incórrer en errors de valoració. Un exemple és el confusionisme de les Bases a l'entorn de l'ortografia dels sons palatals i dentoalveolars africats que continuà sent general entre els escriptors valencians. Però és obvi que les Normes de Castelló no pretenien restar immutables per a la posteritat, sinó que, com qualsevol codi ortogràfic, restaven sotmeses a revisió, en funció de la progressiva adaptació d'aquelles bases a l'ortografia general del català.

2.3. El nom de la llengua La declaració de 1932 no té cap referència explícita al nom de l'idioma que, amb aquell acte, es dotava de normes ortogràfiques: "el parlar del País Valencià", "la llengua pròpia", "la nostra llengua", "la llengua vernàcula", són les formes utilitzades. La cautela dels redactors del document estava dirigida, sobretot, a estalviar discussions estèrils i obstacles sobrers. Entre els firmants de les Normes eren abundantíssims els qui estaven a favor de la catalanitat de la llengua dels valencians (Revest, Sanchis Sivera, Salvador Carreres, Salvador Guinot, Sánchez Gozalbo, Eduard López-Chavarri, Ramon Huguet, Teodor Llorente, Eduard Martínez Ferrando, Carles Salvador, Ignasi Villalonga, Francesc Almela i Vives, Joaquim Reis, Emili Gómez Nadal, Maximilià Alloza, Enric Navarro Borràs, Francesc Caballero i Muñoz, Honori Garcia, Adolf Pizcueta, Enric Durà i Tortajada, Felip Mateu i Llopis, Francesc Carreras i Calatayud, Sanchis Guarner, Joan Beneyto Pérez); n'hi havia d'altres que tenien reticències a acceptar aquestes normes (Fullana, Martínez i Martínez i Nicolau Primitiu Gómez Serrano, n'eren els més destacats), si bé amb diferències notables entre ells. Però tots sabien, sense cap mena de dubte, que les normes que acabaven d'acordar eren, amb lleus retocs, les de l'IEC.

2.4. Els atacs contra les Normes Cal establir una divisòria molt clara entre els simples objectors d'una normativització per no considerar-la satisfactòria -els criteris dels quals sovint poden ser respectables, o bé comprensibles- i els antinormistes sectaris, els quals, camuflats sota la hipocresia de les innovacions, no pretenien més que entrebancar el procés de normativització i normalització lingüística i, en definitiva, propugnar la fragmentació de la llengua; fragmentació que no pot tenir altre objectiu que el d'estrangular l'idioma.

Fou a partir de l'any 1975, el de la mort de Franco, és a dir, després de quaranta-tres anys de vigència inqüestionada de les Normes de Castelló, quan es promogueren els atacs contra aquestes. La nova conjuntura política postfranquista demanava noves tàctiques d'atac a l'idioma (l'extinció del qual era garantida durant la vida del dictador Franco), com ara, fomentar la confusió al si d'una societat especialment indefensa. L'atac contra aquelles normes i, doncs, contra la unitat de la llengua catalana es promogueren mitjançant episodis tan covards com la "campanya Ombuena", l'anatema de Lo Rat Penat contra Carles Salvador (1976), el renegament

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------10


de Miquel Adlert a través del seu disbarat gramatical En defensa de la llengua valenciana. Perque i com s'ha d'escriure la que es parla (1977), la revista Murta, la reedició, obra del GAV (1978), la Gramàtica elemental de la llengua valenciana del pare Fullana (1915), la increïble versió valenciana de la primera edició de la Constitució espanyola (1978), la publicació de l'Ortografia per l'Acadèmia de Cultura Valenciana (1979) i la reedició del Vocabulari ortogràfic valencià-castellà -que el pare Fullana havia publicat l'any 1921- a càrrec del GAV (1979), entre d'altres.

Per als valencians d'avui la viabilitat de l'idioma planteja un dilema decisiu: o normativa o extinció definitiva. La pretensió d'invalidar-les ha de qualificar-se com a maniobra de genocidi lingüístic. Recentment s'ha aprovat a les Corts Valencianes la Llei de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, els acadèmics foren nomenats el juliol de 2001, i el mateix més, concretament el 31 celebraren la primera sessió. Fins el moment han aprovat un reglament de règim intern i sembla ser que s’han constituït grups de treball. A hores d’ara gener de 2002 no coneixem res del seu treball.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------11

09 - tema 09: el procés de normativització de principis de segle. les normes de castelló de 1932

Documents