P o l í t i c a c o m p a r a d a I

2N TRIMESTRE

IRENE RIART

FET PER :

UNIVERSITAT POMPEU FABRA

MARÇ 2018

curs 2017-2018

1

TEMA 1 i 2. ÚS DE LA COMPARACIÓ EN LA POLÍTICA COMPARADA + MÈTODES DE CONTRATSACIÓ D’HIPÒTESIS I EL MÈTODE COMPARATIU

PART I . INTRODUCCIÓ A LA CIÈNCIA COMPARADA 1. La ciència política com a “ciència” Què distingeix la Ciència Política com a ciència: - Objectiu: trobar explicacions als fenòmens, preguntar-nos el perquè dels fenòmens que

observem més enllà de la descripció. - Procediment o el mètode: el mètode científic, és de gran importància. És el procediment

emprat per trobar o proposar explicacions als fenòmens estudiats. És un factor superior perquè és un mètode de caire científic. Això augmenta la confiança sobre la validesa de les nostres explicacions.

Malgrat això, és tan important el procediment com l’objectiu. L’especificitat de la ciència rau en el mètode: augmenta la confiança que les explicacions proposades sobre el món sigui vàlides. Cal distingir entre opinió, creença i ciència. • Una opinió què aporta? És vàlida? És un punt de vista subjectiu, la presa d’una posició personal

sobre un tema concret. És un judici sobre un tema, pot ser fonamentada o no, però és més volàtil.

• Una creença és una cosa més sòlida: és subjectiva, però més ferma i menys volàtil que una

opinió. És més difícil de canviar i ens costa molt revisar i canviar les creences. El deure dels científics és revisar les creences a la llum d’evidències i dades. Se sustenta en l’experiència o l’evidència.

• Una ciència són creences justificades basades en l’observació sistemàtica o empirisme. La

“veritat científica” és una construcció social i provisional, ja que després pot sortir una altra teoria o informació que la reformuli o la desmenteixi. Tot i això està fonamentada perquè existeix un raonament previ. Es basa en l’empirisme i les descripcions de la realitat partint de l’observació sistemàtica i després es proposen explicacions fins que es demostri el contrari a la “veritat”. Per tant, podem afirmar que una ciència sorgeix gràcies a través de l’aplicació del mètode científic. És més resistent al canvi perquè es basa en el mètode.

Però, en què consisteix el mètode científic? a) Recollida sistemàtica i empírica d’evidències b) Ordenar les evidència per trobar pautes o regularitats; què signifiquen les dades trobades? c) Proposar i comprovar els factors que expliquen les pautes d) Construir teories completes o explicacions que relacionen causalment els fenòmens. Intentem

proposar explicacions que lliguin els factors explicatius que volem estudiar (exemple canvi de vot en les eleccions generals i autonòmiques). S’han de contrastar les dades per trobar els factors (importància o concepció de l’elecció) i generar teories.

2

Algunes de les fonts que es poden consultar són es enquestes, indicadors concrets, tendències de vots, dades de participació, identitat nacional, dades municipals, context, eleccions de primer i segon ordre, etc. (per exemple, en els municipis on el PSC guanya en eleccions generals, hi ha menys participació en les eleccions autonòmiques). Un cop aplicades les regles del mètode científic, hem de buscar explicacions sobre les causes dels fenòmens. És molt complicat trobar relacions causals que siguin acceptades o compartides per altres. Aplicant el mètode científic: veient que l’objecte és observable i les hipòtesis són contrastables empíricament. L’objectiu del mètode científic és trobar explicacions de causa-efecte, aplicant com l’objecte és observable i les hipòtesis són contrastables empíricament. La principal diferenciació amb les ciències naturals és la poca possibilitat de l’experimentació (per exemple, no es pot experimentar amb països a Política Comparada, però en canvi sí que podem trobar enquestes). Tot i això, els experiments no tenen tot el rigor perquè no es poden controlar molts factors inicials. A més, les ciències socials no tenen lleis universals establertes (estatus de les generalitzacions). Podem trobar explicacions, però molt contingent, modestes i limitades a un abast mitjà (no poden convertir-se en una lleis). Tenim regularitats empíriques, però no es pot afirmar que sigui acceptada. 2. La comparació a les ciències socials Hi ha dues maneres per fer ús de la comparació: - Per valorar: posar en ordre les variacions del món, valorar o fer qualificacions. El principal

objectiu és descriure la variació. Es pot fer sense pretensions de generalitzar (entendre el propi país, descobrir trets particulars d’una societat) o amb pretensions de generalitzar (crear una classificació i posar en ordre la variació).

- Per explicar la variació observada. Comparar per valorar La “comparabilitat” i la no “comparabilitat”: - Sentit literal: en el sentit literal, res (o tot) és comparable. - Sentit utilitzat (semblant, sinònim): hi ha alguna dimensió que comparteixen dos actors, que es

poden compararà tot i que aquells actors siguin antagònics. La condició (per a —> una comparació útil): - Els objectes no poden ser totalment iguals - Els objectes no poden ser completament diferents (diem llavors que no són comparables com

a l’exemple) Comparar per explicar També fem ús de la comparació per trobar explicacions als fenòmens, és a dir, trobar relacions de causa-efecte. Per estar segurs que A és la causa de B, hem de comprovar que sense A no hi ha B (en el sentit fort de causalitat).

3

Si A llavors B Llavors si “No A” -> “No B”, o A, en presència de X, produeix B Llavors si A, en presencia de “No X”, llavors “No B”

A les ciències socials, gairebé mai no podem provar les dues parts de l’enunciat (Cas d’Aznar i la Comunitat de Madrid més endavant). Les afirmacions de tipus causals en les ciències socials estan condicionades, ja que no podem controlar les condicions inicials per manipular l’existència o no de diversos factors (per exemple A). No podem experimentar o recrear situacions i, per tant, quan afirmem certes coses estem fent implícitament sentències de contra-fàctics (quan afirmem que A, llavors B estem implícitament afirmant que si No A llavors No B). Aleshores cal aïllar el fenomen causal per controlar al màxim les explicacions o experimentacions, tot i que no podem manipular-ho sempre. Com a conclusió, doncs, veiem la importància de parametritzar, que està a la base de tota investigació científica. Per parametritzar entenem mantenir el màxim de condicions causals constants. Si no controlem les condicions causals, poden afectar les relacions de causa-efecte entre A i B (hi haurà interferències d’altres interaccions). Tot i això, veurem que no tots els mètodes són igualment eficients a l’hora de parametritzar. Afirmem que A afecta B d’aquesta manera sempre que les condicions es mantinguin constants, i per això necessitem controlar aquestes condicions perquè no afecti a la relació. El problema es que tenim un mon molt complex amb moltes variables que interactuen. PART II. MÈTODES DE CONTRASTACIÓ D’HIPÒTESIS 1. Diferències entre política comparada i mètodes de contrastació hipòtesis La diferència principal entre els mètodes qualitatius i quantitatius és deguda al nombre de casos estudiats o observacions (n). En el mètode qualitatiu (comparatiu), a més, també intentem veure els efectes en els nostre fenòmens d’interès quan hi ha o no certes característiques o variables.

Món Quantitatiu Món Qualitatiu

Experimental Estadístic Comparatiu

n n gran n gran n petita

Variables/mesures mínims màxims

Tipus de causalitat efecte causal mig efecte causal mig presents/absents

Problemes de control selecció aleatòria correlacions parcials selecció curosa

Diferències crucials: - Política comparada. Unitat d’anàlisi: els països (els sistemes polítics, les institucions polítiques,

etc) - Mètodes de contrastació d’hipòtesis (estadístic, experimental, comparatiu)

- Mètode comparatiu: un mètode de contrastació d’hipòtesis

4

Els tipus de mètodes de contrastació d’hipòtesis: quantitatius i qualitatius. • Mètodes de contrastació d'hipòtesis:

o Experimental. Quantitatiu. Ngran. o Estadístic. Quantitatiu. Ngran. o Comparatiu. Qualitatiu. Npetita.

Tipus de causalitat (explicació més endavant):

• Efecte causal mig. • Causes necessàries i suficients.

El problema del control És el problema de la identificació causal. Consisteix en identificar la direcció causal (quina variable té influència sobre quina) i en controlar la interferència de terceres variables en la relació entre les variables que ens interessa examinar. A-B —> món més qualitatiu X-Y —> món quantitatiu Es redueix a que es molt complicat saber la direcció de la causalitat (Aà B o BàA) i si aquesta relació no està contaminada per la influència de terceres variables. El món que coneixem normalment hi ha factors multicausals que dificulten l’aïllament de una variable en concret. Aquestes relacions múltiples de causa-efecte: a) X —> Y b) Y —> X c) X <—> Y (retroalimentació) d) X —> Y | Z (relació condicionada p.e. a la cultura política (en certs països sí, d’altres no). e) z —> X —> Y, Z —> Y f) Z —> X, Z —> Y (no hi hagués relació sinó que el factor important és la cultura política) g) X ≠ Y (cap relació) La relació entre X i Y: hi ha una quantitat enorme de relacions que podem adoptar les variables (llista repartiment equitatiu dels recursos (igualtat) i democràcia, per exemple) Criteris per definir una relació de causa-efecte. - Condicions relacions causals

- Condició de relació: A associada a B (associació entre variables) - Condició temporal: A antecedeix en el temps a B (la causa ha de precedir l’efecte) - No hi pot / no hi ha una altra explicació alternativa

- Cap és suficient!

5

Pot passar que trobem una associació de les variables, però amb alguns problemes. a) Relació espúria: que aparegui una tercera variable que modifiqui les explicacions del fenomen.

Les hem d’evitar o descartar. Exemples. Més venda de gelat, més ofegats a les platges? No, hi va més gent per la onada de calor i, per tant, hi ha més possibilitat de que hi hagin ofegaments. Consumir xocolata i més probabilitats de ser premi Nobel. No, es que la xocolata es un bé de luxe i la gent que té més capacitat adquisitiva té més possibilitats d’èxits acadèmics. Correlació positiva renda-èxit acadèmic. Tercer factor que influeix.

b) Que la relació sigui en direcció inversa, que no haguem encertat en la direcció. No és que la

igualtat impliqui la democràcia, sinó que la democràcia implica igualtat. Com abordem les terceres variables. Quan no podem controlar les condicions inicials no podrem eliminar completament el problema de la possibilitat d’influència de terceres variables o d’influències recíproques. Com aborden els diferents mètodes el problema del control? Amb el mètode experimental, amb el mètode estadístic o amb el mètode comparatiu. Aquestes terceres variables poden esbiaixar, interferir i arribar a una conclusió errònia. Els mètodes han d’intentar controlar aquestes terceres variables, per veure la direcció de la causalitat. Els valors de A poden estar afectats també per els valors de B: problemes d’endogeneitat. 2. Mètodes de contrastació d’hipòtesis 1. Mètode experimental: - Control i manipulació de les condicions inicials: es poden aïllar les variables d’interès i manipular

els factors que poden afectar diversos aspectes de la variació del fenomen. Reproduir condicions i en una proba introdueixen una variable, i en l’altre no.

- Selecció aleatòria: una de les solucions als problemes del control. Significa que qualsevol individu té la mateixa probabilitat de ser subjecte de l’experiment en el grup de control (no se li introdueix una variable) i el grup de tractament (sí s’introdueix una variable). Es basa en el control del grup de tractament, per tal de generar les mateixes condicions, controlant el procés a través dels quals s’assigna els valors de X. A través dels experiments i l’aplicació de la selecció aleatòria, sí que podem controlar els efectes de X sobre Y.

6

2. Mètode estadístic: No es pot fer servir la selecció aleatòria perquè els països ja porten les característiques prèviament, per això l’estadística és relativament inferior. Existeix un biaix de selecció que descarta la selecció aleatòria. S’intenta resoldre aquest problema controlant les terceres variables a través de les correlacions parcials. Algunes de les solucions són: - Anàlisi multivariant (o correlacions parcial), per fer un promig: tenir en compte moltes altres

característiques. Mantenir les condicions constants, per veure el què passa, controlant les interferències de les nostres variables.

- Sèries temporals (panel): selecció de la variables en dos moments temporals diferents per a l’observació. Mesurar les variables en diferents moments del temps. Es mesura la variable independent en el temps 1 i la dependent en el temps 2. Dieta en el temps 1 i el pes en el temps 2: ens donem compte de si afecta o no. Mesurar en diferents moments del temps per veure si la variable explica l’efecte en el que estem interessats.

- Selecció aleatòria (si es fa ús d’experiments) 3. Comparatiu: - Selecció curosa dels casos: intent de controlar les condicions inicials (per exemple agafar

països molt semblants en certs aspectes menys en una variable per tal d’explorar certes respostes). Exemple: Corea del Sud i Corea del Nord: països que comparteixen moltes coses: geografia, cultura... però les seves trajectòries polítiques son molt diferents.

3. Tipus de causalitat Tipus de causalitat: - Mètodes quantitatius: efecte causal mig. “Un canvi en X produeix un canvi en Y”. Els

mètodes quantitatius intenten estimar magnituds i es mesura com augmenta o redueix una probabilitat. En els mètodes quantitatius (estadística i experimental) es produeix l’efecte causal mig. En el món dels mètodes quantitatius acceptem l’existència de l’atzar, ja que una llei no funciona sempre; hi ha una part de la variació del fenomen que estem estudiant que no podem estudiar perquè s’escapa del nostre control (el rol de l’atzar és inherent en el món que funcionem).

- Mètodes qualitatius: causes necessàries i suficients. “La presència o absència de A provoca la presència o absència de B”. En el mètode qualitatiu mirem condicions (en presència o absència d’aquest factor, es dóna aquesta situació o quin efecte té sobre la variable estudiada). En el món dels mètodes qualitatius s’assumeix que el món és determinista, les lleis s’apliquen de manera universal i res s’escapa de la nostra explicació (sinó es dinamiten els fonaments del nostre estudis de casos). Per tant les lleis es poden generalitzar en el 100% dels casos.

Hi ha diferències, doncs, entre els dos mètodes: - Magnituds vs Condicions: els mètodes quantitatius estimen magnituds (augment o reducció

de probabilitats) mentre que els mètodes qualitatius es basen en l’absència o presència de factors per elaborar explicacions.

7

- Probabilística vs Determinista: els mètodes quantitatius són probabilístics perquè hi ha factors a l’atzar que no es poden controlar (sempre hi haurà un marge d’error). En canvi, els mètodes qualitatius són deterministes perquè entenen que el món es comporta de manera determinada i, sinó, no es podrien estudiar casos i les lleis han de ser aplicables universalment al 100% a arreu (es pot generalitzar).

Món quantitatiu: efecte causal realitzat i mig Efecte causal realitzat L’efecte causal realitzat s’obté en la diferència entre y en la situació observada (Yo) i y en la situació hipotètica o no observada (Yh). EC=Yo-Yh.

EC = yo – yh Un exemple seria l’efecte que té sobre l’estimació de vot la visita del candidat en certes regions. Seria el cas la visita d’Aznar sobre la Comunitat de Madrid. La nostra variable independents seria si Aznar visita o no Madrid i després contraposat al percentatge de vot obtingut. L’efecte causal seria que, si es produeix la visita, Aznar obté un 5% més de vots a la Comunitat de Madrid.

x=1 (Aznar sí visita) x=0 (Aznar no visita)

% 53% 48%

52 47

51 46

48 45 El problema és que només podem observar si s’ha visitat o no, l’altre serà un cas hipotètic perquè no s’ha produït (seria un contra fàctic). Per tant, només es produeix una condició perquè l’altre no es pot produir ni es pot reproduir les mateixes condicions de l’observació de dades. Ens trobem en un contra fàctic, que no es vàlid. Es podria mesurar la popularitat d’Aznar abans i després de la visita, però el problema passa en l’aïllament de la variable (poden haver passat moltes altres coses entre les diferents mesures). L’estratègia seria escollir una comunitat autònoma amb les mateixes característiques que la Comunitat de Madrid (on el recolzament al Partit Popular tingui un suport semblant) i aleshores veure què passa entre aquestes comunitats si una és visitada per Aznar i l’altre no. En veritat és irrealitzable perquè el grau de similitud entre dues comunitats autònomes no és prou alt per establir la comparació. No es poden estimar magnituds amb mètodes qualitatius perquè mai hi haurà dos casos suficientment semblants. Per fer una anàlisi estadística més ampli, podríem canviar la unitat d’estudi des de comunitats autònomes a municipis (baixar el nivell d’agregació). Ara sí que podem estimar l’efecte de manera més acurada.

8

D’altra banda, si l’experiment el repetim fins a cent vegades, mai es registraran els mateixos percentatges perquè la nostra variable es comporta a vegades segons factors inexplicables i que provoquen variacions. Efecte causal mig Com a efecte causal mig, entenem doncs el càlcul de diferències que extraiem de la comparació entre les mitjanes de dos fenòmens. Elaborant les mitjanes de les dades obtingudes (en diferents mesures) poden aïllar el soroll i fenòmens que ens puguin esbiaixar les estimacions realitzades. Per poder treure el soroll de la nostra estimació, hauríem de fer la mitjana dels registres obtinguts les cents vegades (tant en l’absència i la presència de la variable independent) i veure la diferència real entre les dues mitjanes. Aleshores, amb aquestes mitjanes, podem veure un efecte causal mig, eliminant la influència dels factors atzarosos i el soroll. Exemple. És la diferència de vots entre quan Aznar visita i no visita la Comunitat de Madrid. Fa guanyar un 5% dels vots en la Comunitat de Madrid. Però això no es pot fer. No podem observar contra-fàctics (mantenir totes les variables iguals). Estem estimant magnituds. El que es podria fer es buscar un altre CA igual amb les mateixes variables, on el PP tingui la mateixa influència. I comparar el % de vot on l’Aznar ha anat i on no. La diferència es l’efecte causal realitzat. Però només hi ha 17 CA’sà Si volem més casos, es podria fer a nivell municipal. Ara es pot estimar l’efecte de molt més apurada. Món qualitatiu: causes necessàries i causes suficients En el mètode qualitatiu i comparatiu, comparem dos, tres o quatre casos per estimar condicions necessàries o suficients (què passa quan algun factor estar present o absent). Una causa necessària és una condició que es produeix que en absència d’aquesta condició, el fenomen tampoc no està. Quan no observem la causa, no observem el fenomen. És a dir, A és una causa necessària de B quan es compleix que: - No A —> No B - Però A —> B o No B - També B —> A (si observes el fenomen també observes la causa) (Sempre que plogui, el carrer estarà mullat, però no sempre que el carrer estigui mullat haurà plogut -poden haver-hi altres causes-). Només podem fer això si assumim que son les lleis universals. No hi ha lloc per casos rars. En canvi a l’estadística agafem el número màxim de casos per agafar el comportament general. Aquí agafem, 2/3 casos per identificar què passa quan el factor està present o no.

9

Una causa suficient és sempre que observem la causa, observem l’efecte (quan hi ha pluja, el carrer està moll). Ara, si no està present la causa, pot passar que observem l’efecte o no. És a dir, A és una causa suficient de B quan es compleix que: - A —> B - Però No A —> B o No B. Cal tenir clar que el mètode de la diferència recull les causes suficients. Finalment, una causa necessària i suficient és aquella que es produeix quan: - A —> B - No A —> No B Quan No A i No B, trobem que es necessària i suficient. Punt més fort. Exemples a) Relació entre beure i tenir un accident. Seleccionem tres individus i agafem les variables que

ens interessen mesurar.

Casos Beure Accident

Individu 1 Sí Sí

Individu 2 No Sí

Individu 3 Sí No

Beure no és una causa suficient de tenir un accident perquè l’individu 3 refuta aquesta hipòtesi de suficiència. (Si fos una causa suficient, sempre que beu tindria un accident, però ell trenca aquesta llei). Tampoc és una causa necessària, ja que l’individu 2 ho refuta: no ha begut i ha tingut un accident. (Si fos una causa necessària, al no beure, no hauria d’haver patit un accident, però trenca la llei). Per tant veiem que en principi no hi ha una relació aparent entre beure i tenir un accident Si poguéssim mesurar els valors de les nostres variables en 1000 casos veuríem les tendències que sí que estableixen una relació entre els dos factors. Si un individu beu augment la probabilitat que tingui un accident. Per tant hi ha una relació probabilística entre els dos factors, però no determinista. b) Relació entre guerres civils i alts índex de criminalitats (guerra civil debilita l’Estat i posa en circulació més armes).

Casos Guerra (variable independent) Criminalitat (variable dependent)

Costa Rica No No

El Salvador Sí Sí

Guatemala Sí Sí

Hondures Sí No

Nicaragua No Sí

10

Haver patit una guerra civil no és una causa necessària per tenir uns alts índex de criminalitat. No és necessari haver patit una guerra civil per tenir una alta criminalitat, Hondures refuta aquesta teoria de suficiència perquè va tenir una guerra civil, però en canvi registra ens baixos índex de criminalitat. Haver patit una guerra civil tampoc no és una causa suficient, ja que Nicaragua ho refuta: no va tenir una guerra civil, però sí de mostra uns alts índex de criminalitat. Això no significa que no hi hagi cap relació, perquè sí que hi ha una relació probabilística si afegíssim més casos. Podríem buscar per departaments o municipis per comparar els efectes de la guerra en zones determinades i el nivell de criminalitat. Per tant, baixem el nivell d’agregació i podem comparar amb molts més exemples. c) Relació entre el sistema electoral i el sistema de partits.

Casos Sistema electoral (variable independent)

Sistema de partits (variable dependent)

A Majoritari Bipartidista

B Proporcional Bipartidista

C Majoritari Bipartidista

D Proporcional Proporcional.

Hipòtesis: El bipartidisme neix arrel d’un sistema majoritari. El sistema electoral majoritari és una causa suficient: cada cop que hi ha un sistema majoritari, trobem un sistema de partits bipartidista. En canvi, un sistema electoral majoritari no és una causa necessària perquè si no és majoritari -és a dir, proporcional-, pot haver-hi bipartidisme o no. D’altra banda, el fet que tingui un sistema proporcional és una causa necessària perquè hi hagi un sistema multipartidista. Establim, doncs, que si no hi ha un sistema propocional, no hi ha un sistema multipardista. Per tant és necessari un sistema proporcional perquè es produeixi un sistema multipartidista. Estudi de Skocpol Estudia quatre variables molt importants: - Pressions externes de modernització - Col·lapse de les burocràcies agràries estatals - Revoltes camperoles - Moviments d’elits polítiques marginals

11

L’estudi de Skocpol acaba concloent que: - Les pressions externes de modernització no són una causa suficient perquè hi hagi una

revolució. La causa és present, però el fenomen no sempre es produeix en els casos de Japó, Alemanya i Rússia. En canvi, les pressions externes de modernització sí que són una causa necessària perquè es produeixi una revolució, ja que en els tres casos que ha triomfat una revolució (França, Rússia i Xina) hi va haver unes pressions externes de modernització.

- Els col·lapses de les burocràcies agràries estatals són una causa necessària i suficient perquè triomfi la revolució. Sempre que observem la causa, està present el fenomen (teoria de suficiència) i sempre que no observem la causa, no succeeix el fenomen (teoria de necessitat).

- Les revoltes camperoles no són una causa suficient perquè en el cas de Rússia en el 1905 es produeix una revolta camperola, però no es produeix la revolució. En canvi, sí que és una causa necessària perquè si hi ha una revolta camperola, hi ha o no hi ha una revolució i si no hi ha una revolta camperola, no hi ha una revolució (no A, no B).

- Els moviments d’elits polítiques marginals és una causa necessària perquè si s’observa la causa, es pot produir o no la revolució, però si no hi ha moviments d’elits polítiques marginals, no hi ha revolució. En canvi, no és una causa suficient perquè no sempre que hi ha moviments d’elits polítiques marginals es produeix una revolució (el cas de Rússia al 1905 ho refuta).

Estudi de B. Moore És un estudi de vuit països per veure la relació entre les classes socials i els tipus de règims. Descobreix que sense burgesia no hi ha democràcia. La burgesia és converteix, doncs, és una causa necessària perquè en els tres casos on hi ha una revolució burgesa s’acaba amb una democràcia i, en els dos casos on no hi ha revolució burgesa o hi ha una revolució camperola, no s’acaba en un sistema democràtic.

12

La burgesia, però, no és una causa suficient dels sistemes democràtics perquè no hi ha l’opció que si no hi ha una revolució burgesa, es produeixi o no un sistema democràtic (ho refuta el cas d’Alemanya i Japó).

Unitats/ Variables

Aliances Perdedors Agricultura comercial/ burgesia

Transició Resultat

EE.UU Burgesia + propietaris rurals

Plantadors SI Rev. Burgesa

Democràcia

França Burgesia + pagesos

Corona + aristocràcia

SI Rev. Burgesa

Democràcia

Anglaterra Burgesia + aristocràcia

Corona SI Rev. Burgesa

Democràcia

Alemanya Aristocràcia + burgesia

Pagesos + obrers

SI No rev. Burgesa

Feixisme

Japó Aristocràcia + burgesia

Pagesos + obrers

SI No rev. Burgesa

Feixisme

Xina Aristocràcia + corona

Camperols NO Rev. Camperola

Comunisme

Russia Aristocràcia + corona

Camperols NO Rev. camperola

Comunisme

India - - - - -

13

PART III. MÈTODE COMPARATIU És un mètode autònom de control que es caracteritza per l’estudi de pocs casos. El problema que se’n deriva i que ens trobem per identificar les relacions causals és que les variables actuen en un món molt complex, on interfereixen molts altres valors, per tant, tenim poques observacions per moltes variables. No cal tenir un gran nombre de casos, n’escollim pocs, però no podem controlar o aïllar les variables (moltes variables s’escapen del nostre control). El mètode comparatiu modela com si el món fos determinista, assumim que les lleis s’apliquen a tot l’univers (s’apliquen al 100% dels casos), i es basa en regles lògiques per identificar condicions necessàries i suficients. Això és degut que a partir de dos casos s’han d’aportar explicacions generals. És un bon mètode per generar hipòtesis que després es comproven. El mètode comparatiu Com es fa la selecció de casos? Podem emprar dues tècniques: a) El mètode de la diferència (o més similar)

COSTA RICA GUATEMALA

Democràcia (variable dependent) Sí No

Renda per càpita (variable independent) No No

Desigualtat (variable independent) Sí Sí

Absència conflicte distributiu (variable independent) Sí No

Estudiem els casos de Costa Rica i Guatemala, casos extrems en la varibale del tipus de règim. - Costa Rica va instaurar una democràcia a finals del 1940-1950 - Guatemala s’instaura un règim autoritari amb un cop d’Estat Hi ha literatura que afirma que l’economia i la desigualtat tenen a veure amb el tipus de règim. Estudi de les variables independents: a) Ambdós països són Estats amb una riquesa per càpita més baixa que la mitjana mundial. b) Ambdós països tenen un alt grau de desigualtat

14

c) Sobre l’absència de conflicte redistributiu trobem l’única diferència. El conflicte a Guatemala abans del cop d’Estat era de base un conflicte redistributiu sobre una reforma agrària (revolta de l’oligarquia agrària de Guatemala, amb l’ajuda d’EUA, en contra d’una reforma agrària massa progressista). En canvi, a Costa Rica, el conflicte es va iniciar sobre una confusió institucional (absència de Junta Electoral i dubtes sobre la comissió d’un frau electoral).

Veiem que les dues primeres variables independents són constants i que es poden eliminar perquè no aporten cap informació sobre la variació del fenomen que estem estudiant. Ens quedem, doncs, amb la variable independent que difereix i mostra resultats diferents. Aquest és el mètode de la diferència perquè tots els valors de la variable dependent són diferents i el sistema del més similar perquè procurem agafar dos casos que siguin el més similar possible entre ells per poder eliminar el màxim de variables independents constants entre els dos casos. b) El mètode de la concordança (o més diferent)

Cas A Cas B

Revolució (variable dependent) Sí Sí

Crisi econòmica (variable independent) No Sí

Desigualtat (variable independent) Sí No

Estat fallit (variable independent) Sí Sí

El mètode de la concordança (o del més diferent) es basa en agafar casos el més diferents possibles, però que comparteixen el mateix fenomen (p.e. l’estudi de Skocpol sobre les causes de les revolucions). En aquest cas, la variable dependent pren els mateixos valors, però la resta de variables són completament diferents. Per tant la variable independent candidata a ser la causa del fenomen és aquella que mostra uns resultats iguals en ambdós casos estudiats (solen ser molt poques variables independents).

15

Per tant, eliminem totes les variables independents que mostren resultats diferents -perquè no poden explicar el fenomen-, però després ens quedem amb l’única variable o úniques variables que concordin. Combinació de mètodes. Exemple estudi de B. Moore En aquest estudi ens interessava estudiar els tipus de règims i el paper de les classes socials en la transició entre Estats agraris i pas cap a la modernitat d’Estats industrialitzats. L’objectiu era veure el paper de la classe alta agrària, la classe baixa agrària i la classe emergent de la burgesia. L’estudi, doncs, intenta veure quines aliances es donen, qui són els guanyadors i qui són els perdedors. Un dels factors més importants és el paper de la burgesia. Aquest estudi fa servir els dos mètodes, el de la diferència i el de la concordança. La clau per saber quin mètode s’utilitza és fixar-nos en els valors que pren la variable dependent (mateix valor = mètode de la concordança; diferents valors = mètode de la diferència). En aquest cas veiem que hi ha una variació en els resultats de la variable dependent (el mètode de la diferència), però dins de cada resultat de la variable dependent també hi ha més d’un cas que es comparen entre ells a partir d’un mateix resultat (mètode de la concordança).

Unitats/ Variables

Aliances Perdedors Agricultura comercial/ burgesia

Transició Resultat

EE.UU Burgesia + propietaris rurals

Plantadors SI Rev. Burgesa

Democràcia

França Burgesia + pagesos

Corona + aristocràcia

SI Rev. Burgesa

Democràcia

Anglaterra Burgesia + aristocràcia

Corona SI Rev. Burgesa

Democràcia

Alemanya Aristocràcia + burgesia

Pagesos + obrers

SI No rev. Burgesa

Feixisme

Japó Aristocràcia + burgesia

Pagesos + obrers

SI No rev. Burgesa

Feixisme

Xina Aristocràcia + corona

Camperols NO Rev. Camperola

Comunisme

Russia Aristocràcia + corona

Camperols NO Rev. camperola

Comunisme

India - - - - -

Error: a Rússia ni a la Xina van perdre els camperols. Sí que ho van fer els aristòcrates.

16

Si no som qui fem la recerca, per saber quin mètode ha utilitzat ens hem de fixar en els valors que pren la variable depenent (comunisme-feixisme-democràcia): assumeix valors diferents, i a la vegada més d’un cas en cada valor. Com sabem que utilitza els dos mètodes? Perquè hi ha diferències en les variables dependents, però a la vegada, hi ha més d’un cas de comunisme, de feixisme, de democràcia... “La variable dependiente es el fenómeno que queremos estudiar. En el método de la diferencia, debe haber variación en la VD, es decir, debemos elegir un caso donde nuestro fenómeno esté presente y otro donde no esté presente (Si, No). Esto en las tablas se ve en los valores que hay en los encabezamientos de las columnas. En el método de la concordancia en cambio elegimos dos o más casos donde el fenómeno esté presente (Si, Si). Los valores de las columnas pues debes coincidir.” Problemes del mètode comparatiu Amb el mètode comparatiu ens podem trobar tres problemes. a) Més d’una variable candidata a ser la causa del fenomen (mètode de la diferència) Emprant el mètode de la concordança o de la diferència, establim quines són les constants o les diferències entre les variables independents. Aleshores eliminem les variables independents que toquin, provablement les que són iguals. En aquest moment, ens podem trobar que hi hagi més d’una variable que pugui ser la causa del fenomen. Per tal de solucionar aquest problema, podem estudiar conjuntament les dues variables: buscar dos casos més on tinguessin constant i iguals bona part de les variables, però les variables candidates quedessin separades.

Podem suprimir les variables 1 i 2 perquè són iguals. Hi ha més d’una variable, que explica les diferències. Quin decidim que és? Absència de conflicte distributiu, o absència de militars? Solució: podríem buscar dos països més. Separem les variables candidates a explicar la variable determinant que determina la democràcia o no. Volem explicar la democràcia. Tot i que hi hagi conflictes militars, hi ha democràcia.

Variable determinant: presència/absència de conflictes redistributiu.

17

Hem de veure ara quina variable varia millor com a variable dependent. Separem els valors de les variables i veiem quina és la més rellevant. Volem explicar quina de les variables tenen més efecte sobre la variable dependent de la democràcia. Estem dubtant entre la variable 3, absència de conflicte distributiu, i la variable 4, absència de militars. Al final, veiem quina de les dues variables co-varia millor respecte el fenomen que estem estudiant, la democràcia. Cal tenir clar que el mètode de la diferència recull les causes suficients. b) Interacció entre dues variables (mètode de la diferència)

Si/Noà valors de les variables independents Veiem que es poden eliminar les variables independents 1 i 2 perquè es mantenen constants i iguals en els seus valors. Aleshores veiem que encendre un llumí determina una explosió, cosa que no té sentit. Veiem que el mètode comparatiu no ens permet identificar relacions d’interacció perquè eliminem variables important. Establim que una variable independent funciona si es compleix una interacció amb una altra variable. El mètode comparatiu va bé per veure causes suficients, però a vegades ens carreguem causes necessàries.

VD C.R - Si Guatemala - No X1 - Si X2 - No

V1 No No Si Si

V2 Si Si No No

V3. Dis. Si No Si No

V4. Militars. Si No No Si

18

* En el cas anterior, hem eliminat la variable de desigualtats, però clar no hi ha presència de conflicte redistributiu, si no hi ha desigualtat. Si l’apliquem (el mètode comparatiu) a rajatabla, no ens deixarà veure les interaccions i relacions entre variables. Problema de la indeterminació: pocs casos, moltes variables. c) Multicausalitat: més d0una causa que explica el fenomen

A les ciències socials hi ha més d’una causa en els fenòmens, hi ha relacions molt complexes. Exemple. Fem el mètode de la concordança, però tenim problemes: els casos no són suficientment diferents. Tenim masses candidates a variables independents. Hem d’eliminar les variables diferents i ens quedem amb la 1ra, però veiem que la religió catòlica no és una explicació lògica als cops d’Estat. Sabem que els cops d’Estat ens els dos països van tenir causes diferents (en un cas es produeix per la victòria d’un partit d’esquerres i en l’altre per l’existència d’un grup terrorista). Quan els fenòmens tenen diferents causes, el mètode comparatiu ens pot portar a conclusions poc coherents i/o errònies, podem eliminar variables que justament són les més determinants. Ens interessant explicar la variable dependent i la resta són candidates a explicar aquesta variable dependent, exercint de variables independents. Solucions als problemes del mètode comparatiu El mètode comparatiu és un mètode molt limitat, no podem controlar la gran quantitat de factors que poden afectar a les nostres relacions causals o interaccions. - Mai hi haurà casos tan iguals pel mètode de la diferència - Mai hi haurà casos tan diferents pel mètode de la concordança Dues possibles solucions són: - Ampliar el nombre d’observacions - Reduir el nombre de variables: selecció molt curosa i agafar casos extrems (semblants o

diferents). Poques variables independent com a candidates per explicar el fenomen. Ara bé, hi ha algun mètode millor que l’altre? El mètode de la diferència és millor perquè ens ajuda a identificar causes suficients, mentre que el mètode de la concordança ens ajuda a identificar causes necessàries.

19

Exemple (Les lletres són països i cada Estat del món és una realitat possible). Estat del món 1:

Variable dependent a l’eix vertical. Variable independent explicativa: desenvolupament econòmic. Hi ha una relació positiva: a més desenvolupament econòmic, més qualitat de la democràcia.

Estat del món 2: En aquest cas veiem que no hi ha relació entre variables: hi ha diferents qualitats de democràcia amb uns alts nivells de desenvolupament econòmic.

20

Aplicació del mètode de la concordança Segons el mètode de la concordança, seleccionem casos que siguin molt similars en la variable dependent, per tant, agafem els països A i B en els dos gràfics.

Cas A Cas B

Alta qualitat de la democràcia (variable independent)

Sí Sí

X1 Alt Alt

X2 C D

Podem eliminar aleshores les variables independents que tenen valors diferents i ens queda que totes les democràcies tenen un alt desenvolupament econòmic alt. Per tant decidim que hi ha una relació entre les dues variables, ara bé, és veritat? - Segons l’Estat del món 1 sí que es produeix aquesta relació. (Sí es demostra amb el gràfic) - Segons l’Estat del món 2 també es produeix aquesta relació. (El gràfic, però, ens indica el

contrari. No hi ha relació en realitat, però aquest mètode ens diu que sí). Per tant, malgrat l’aplicació del mètode comparatiu a través del mètode de la concordança no estem descartant els errors perquè hem agafat valors que no ens condueixen a res. Aplicació del mètode de la diferència Segons el mètode de la diferència, agafem casos que siguin molt diferents entre ells en la variable independent (p.e. casos A i G). Identifica causes suficients, però no necessàries. Per inferir causalitat, es important que hi hagi variació a la variable dependent, per tant el del mètode de la diferència és el més eficaç. Estat del món 1

Cas A Cas G

Alta qualitat de la democràcia (variable independent)

Sí No

X1 Alt Baix

X2 C C

Estat del món 2

Cas A Cas G

Alta qualitat de la democràcia (variable independent)

Sí No

X1 Alt Baix

X2 C D

Podem eliminar aleshores les variables independents que tenen valors iguals i ens queda que totes les democràcies tenen un alt desenvolupament econòmic alt i que les democràcies amb

21

baixa qualitat tenen un baix desenvolupament econòmic. Per tant hi ha una relació entre les dues variables? - Segons l’Estat del món 1 sí que es produeix aquesta relació. (Sí es demostra amb el gràfic) - Segons l’Estat del món 2 no es produeix aquesta relació. (El gràfic confirma que no hi ha

relació). El mètode de la diferència és millor per detectar relacions de causalitat perquè es veu millor la variació perquè agafem valors més diferents (hem de fixar-nos en la variable dependent: alt o baix nivell de democràcia). L’estudi de cas En un estudi de cas només tenim una observació: les variables d’interès es basen en una observació. No es pot fer servir la comparació perquè no tenim un altre cas amb què comparar-ho. Un estudi de cas pot servir per corroborar o refutar una teoria ben establerta. No hem de confondre un cas amb una observació. - Un cas es basa en un domini o país dins del qual se succeeix el fenomen. Si baixem el nivell

d’agregació no canviem de cas. Hem de tenir més d’una observació, però això no modifica el cas en general.

- Una observació és una informació, mesures que serveixen per fer inferències. Serveix per generar teories, hipòtesis (crec, ni puta idea)... No ho hem de confondre amb observacions. Cas (país on el nostre estudi es fa) =/= observacions. Podem generar observacions dins d’un cas. Estudiar dos decisions en dos moments del temps: El Salvador. Salvadora Wikipedia: en cuanto a los objetivos del estudio de caso, trata:

• Producir un razonamiento inductivo. A partir del estudio, la observación y recolección de datos establece hipótesis o teorías.

• Puede producir nuevos conocimientos al lector, o confirmar teorías que ya se sabían. • Hacer una crónica, un registro de lo que va sucediendo a lo largo del estudio. • Describir situaciones o hechos concretos. • Proporcionar ayuda, conocimiento o instrucción al caso estudiado. • Comprobar o contrastar fenómenos, situaciones o hechos. • Pretende elaborar hipótesis. • Es decir, el estudio de caso pretende explorar, describir, explicar, evaluar y/o transformar.

22

T3. L’ESTUDI EMPÍRIC DELS RÈGIMS POLÍTICS. DEMOCRÀCIA: DEFINICIONS I

MESURES

PART I. ELS RÈGIMS DEMOCRÀTICS

1. El perquè de les definicions

El pas previ a buscar totes les explicacions de qualsevol fenomen és definir el fenomen que volem

estudiar. Abans de trobar explicacions, hem de conèixer el nostre objecte d’estudi, qualificar-lo.

Hi ha conceptes que són més fàcils de tractar perquè són directament observables, però d’altres

no. En una recerca empírica, volem comprovar que els conceptes definits, transformats en

variables, tinguin referència en el món real.

2. La formació dels conceptes

Per tant, definim els diferents tipus de conceptes.

- Directament observables (ex. disciplina parlamentària). Ho podríem veure si hi ha partits que

voten en bloc.

- No directament observables (ex. poder, patiment). Who governsà definició de poder. Grups

poderosos o influents. Conceptes més difícils de mesurar. Com podríem mesurar el patiment?

Enquestes.

La nostra tasca és transformar conceptes no observables en observables, l’operacionalització.

Ex: mesurar la discilpina parlamentària en sistemes parlamentaris.

Els conceptes, tenen dues vessants:

- Significat: conjunt de característiques o atributs que el constitueixen (un concepte)— intensió

- Significant: conjunt de fenòmens (casos) als quals es refereix o s’aplica aquests atributs —

extensió

23

La relació és negativa, quan menys atributs tingui un concepte, més gran serà el conjunt de casos

al qual s’aplicarà.

• Quantitatiu: mínim d’atributs possibles per tenir una N gran.

• Qualitatiu: podem utilitzar conceptes molt més acurats, amb més atributs.

Exemple. Revolució. Primer par, què és una revolució?

• Hungtinton (1968). “Canvi ràpid, fonamental i violent en els valors i mites dominants en una

societat, les seves institucions polítiques, l’estructura social, el lideratge i les activitats i

polítiques governamentals”.

• Goodwin (2001). “Totes i cadascuna de les vegades en què un Estat o un règim polític és

derrotat, i per tant transformat, per un moviment popular d’una manera irregular, extra-

constitucional i amb violència”.

• Goldstone (2001). “Qualsevol intent de transformar l’estructura política i les bases de

legitimació de l’autoritat política en una societat, que ve acompanyat de la mobilització massiva

de la població i de la utilització de mecanismes d’acció política no-institucionals (vagues,

manifestacions, protestes o violència).

• Keddie (1993). “Resultat de moviments que compten amb el suport de la població i que

condueixen a canvis fonamentals en l’Estat i la naturalesa de l’Estat”.

• Kroeber (1996). “….tres elements bàsics que defineixen les revolucions: violència, brevetat i

èxit”.

Què és una revolució? Elements definitoris que trobem repetits en diferents definicions:

A. Canvi fonamental en l’estructura política i/o en l’estructura socio-econòmica d’un país

B. Període de temps curt

C. Participació de la població

D. Ús (o amenaça d’ús) de la violència

E. Existència d’un actor o moviment revolucionari amb un projecte de canvi social i polític

24

Agafem les 5 primeres revolucions

Quan més atributs afegim a la revolució, més difícil serà que trobem casos reals que es

compleixin. Això passa amb Robert Dahl i la democràciaà que al final no en trobava cap.

Exemple. Democràcia. Què és democràcia?

• Dahl (1979): “El gobierno democrático se caracteriza fundamentalmente por su continua aptitud

para responder a las preferencias de sus ciudadanos, sin establecer diferencias entre ellos” (La

poliarquía, p. 13).

• Dahl (2000): “En una democracia todos los miembros de una comunidad deben ser tratados

como si estuvieran igualmente cualificados para participar en el proceso de toma de decisiones

sobre las políticas que vaya a seguir la asociación” (La democracia: una guía para los

ciudadanos, p. 47).

• Bollen (1996): “La democracia política es un sistema en que el poder político de las elites es

minimizado y el poder de las no-elites es maximizado. De hecho, es el equilibrio relativo de

poder entre las elites y las no elites lo que define el grado de democracia”

25

• Schumpeter (1959): “El método democrático es un arreglo institucional para llegar a tomar

decisiones políticas en el que los individuos adquieren el poder de decidir por medio de una

lucha competitiva por el voto de la gente”

• Alvarez, Cheibub, Limongi & Przeworski (1996): “La democracia es un régimen en el que los

cargos gubernamentales son seleccionados a través de elecciones competitivas”

• Lipset: “La democracia es un sistema político que proporciona regularmente oportunidades

constitucionales para cambiar de gobierno y permite a la más amplia parte posible de la

población influir en las decisiones a través de la habilidad de escoger entre alternativas que

compiten por el gobierno”

Elements que trobem (repetits o no):

• Rendició de comptes (o “accountability”)

• Igualtat política

• Limitació del poder

• Competència electoral

• Inclusió política de la pluralitat

Passos en la formació de conceptes

a) Definició verbal: aclarir el significat i eliminar ambigüitat. Molt important. Ex: definició ambigua:

“ la democràcia és el govern del poble”.

b) Definició operativa.

• Resol el problema de la relació entre significat i referent empíric (realitat a estudiar). Ambigüitat

entre la relació de paraula-significat de la mateixa. Com transformar les definicions en

mesures: regles per classificar els diferents casos.

• Operativització: transforma els conceptes de les propietats de les unitats d’investigació

(objectes d’estudi) en variables. Converteix el concepte en una mesura.

• Les propietats de les unitats poden assumir valors “dicotòmics”, “interval” o “quantitatives”

Se intenta obtener la mayor información posible de la variable seleccionada, de modo que se capte su sentido y se adecue al contexto, y para ello se deberá hacer una revisión de la literatura disponible sobre el tema de investigación. Especifica qué actividades u operaciones deben realizarse para medir una variable: una definición operacional nos dice que para medir esta variable, hay que hacer esto y esto otro (nos indica los pasos a seguir). Por ejemplo, la definición operacional de la variable “temperatura” sería el termómetro (con las respectivas instrucciones de cómo medir e interpretar la temperatura); “inteligencia” podría ser definida operacionalmente como las respuestas a una determinada prueba de inteligencia.

La definición operativa es la que convierte el concepto en una medida, la que permite aplicarlo a nuestro referente empírico (p.e., los tipos de régimen).

26

‘Es tenen aquestes característiques, o no ho és’ ßà ‘no, hi ha diferents graus de democràcies:

classificació en funció d’una escala’.

Hi ha dues grans formes de tractar els conceptes: à Ex. La democràcia.

• Nominal: classificatori

• Contínua

3. Les dues concepcions de democràcia: la liberal i la populista

Hi ha dues grans tradicions que interpreten la democràcia:

• Populista: a favor de la democràcia directa

• Liberal: a favor de la democràcia representativa

Hi ha altres tradicions que no es contemplen en aquesta classificació com la republicana (Philippe

Petit, autor La Democràcia Republicana o Maquiavel a La Republicana).

Populista Liberal Interpretació de la participació

Finalista. S’assumeix que a través de la participació es realitzen els ideals de la democràcia. Realitzem els ideals només participant.

Procedimental. Es pregunta si a través de la participació o la votació (el mètode) es realitzen els ideals de la democràcia.

Concepte de llibertat Positiva: la llibertat individual s’assoleix i es realitza a través de la participació. Llibertat positiva: cap en foraà llibres a traves de la participació en la comunitat.

Negativa: la llibertat individual es preserva evitant la ingerència dels governants. Llibertat negativa: protegir-nos, la esfera individual i la interferència de la comunitat. No son possibles societats on no hi hagin conflictes. Protegir-se de les majories.

Objectiu de la participació Convertir la voluntat popular en llei, en política

Controlar els governants

Relació entre governants-governats

No hi ha conflicte Sí hi ha conflicte

Qualitat de les decisions del govern

Tenen contingut moral. Decisions preses unànimement per la gent: tenen un contingut moral.

Són neutres i discutibles. Perquè la participació es un mètode. Aquest, aconsegueix arribar als fins?

27

Interpretació de la participació

Segons la tradició populista, la participació és una finalitat, es té una concepció finalista de la

participació: a través de la participació es realitzen els ideals de la democràcia (igualtat, justícia i

llibertat). Segons la tradició liberal, la participació és un instrument per arribar a la democràcia, és

un mitjà no una finalitat.

Concepte de llibertat

Segons la tradició populista, parlem d’una llibertat positiva, és a dir, cap a fora. Els individus som

lliures a través de la participació en la comunitat: ens fem lliures quan participem. A més assumim

que les societats són possibles sense conflictes. Segons la tradició liberal, parlem d’una llibertat

negativa. El concepte liberal implica que hem de protegir l’esfera d’acció d’actors individuals de

les interferències de la comunitat. Per tant, s’assumeix que hi ha conflictes en les societats.

(Hannah Arendt, la banalització del mal).

Relació entre governants-governats

A través de la llibertat, veiem que la tradició populista assumeix que és possible el no conflicte en

la societat (no hi ha separació entre governants i governats). En canvi, la tradició liberal veu,

mitjançant de la llibertat negativa, que el conflicte és inherent a la societat i per això cal protegir

la llibertat (sí que hi ha separació entre governats i governants).

Objectius de la participació:

La tradició populista creu que la participació serveix per convertir la voluntat popular en llei, en

política, a través d’una decisió unànime. D’altra banda, la tradició liberal creu que el principal

objectiu de la participació és controlar el govern entès com a representant de la majoria; la

participació actua com a protecció davant del govern.

Qualitat de les decisions del govern

En la tradició populista, les decisions estan preses per la població perquè són unànimes i tenen

una càrrega moral: l’individu es realitza en la participació i la llei o la decisió són el resultat. Segons

la democràcia liberal, les decisions del govern són neutres i discutibles, la participació no té cap

connotació moral sinó que és un mitjà.

Crítiques de la tradició liberal a la democràcia populista (no entra a examen)

a) La crítica de Schumpeter

• Fa una crítica a la definició clàssica de democràcia “com a govern del poble”. No hi ha res que

descrigui com funciona la democràcia moderna perquè el poble no governa directament i quin

28

és el paper del ciutadà.

• Critica la noció de “bé comú”. No hi ha acord ni en els objectius (què és) ni en el mètode (com

assolir-lo). Els desacords estan en la definició del bé comú, però també en com l’assumim.

• Redefineix el concepte: “un sistema de selecció dels governants basat en la lluita pels vots”.

Els ciutadans trien entre alternatives de govern, redueix el ciutadà a una tria entre diferents

alternatives. — Pot ser una concepció elitista (perquè el paper dels ciutadans reduït a una tria)

i realista (èmfasi en els procediments, les eleccions).

b) La crítica de Riker (Socialisme and democracy)

Es pregunta si els mètodes democràtics (la votació) porten a la realització o no dels (i de quins)

ideals democràtics (descobrir “la voluntat popular”) ”à en forma de tria guanyadora dels vots. Es

proposa revisar els sistemes de votació per veure si aquests assoleixen els ideals de la

democràcia (llibertat, igualtat, justícia). Els sistemes de votació ens ajuden a descobrir la voluntat

popular?

L’origen del problema és la paradoxa de la votació:

Imaginem un electorat (N=3) amb les següents preferències sobre les alternatives x, y, z:

• Individu 1— xyz

• Individu 2 —yzx

• Individu 3 — zxy

• Resultat: plurality o comparacions per parelles: xPy, yPz, zPx o xyzx

Qui seria guanyador amb una majoria simple? No tenim un guanyador. Aquesta situació és més freqüent del que pensem. A mesura que augmenten els individus, la paradoxa augmenta exponencialment.

El resultat és que no hi ha cap alternativa guanyadora; no hi ha un resultat col·lectiu, hi ha un

cicle. El teorema d’Arrow demostra que no hi ha cap mètode de votació que satisfaci

simultàniament les condicions de justícia (en el mètode) i la lògica/sentit (en el resultat).

El teorema d’Arrow, demostra que no hi ha cap mètode de votació que satisfaci simultàniament

les condicions de justícia (en el mètode) i lògica/sentit (en el resultat). Si apliquem els criteris de

justíciaà no hi ha guanyador. No hay ninguna regla que no viole algún principio de justicia

democrática y a la vez sea capaz de producir un resultado colectivo. Para poder producir un

resultado colectivo todas las reglas han de violar algún principio democrático.

Conseqüències:

• Inestabilitat política: qui dóna estabilitat són les institucions perquè indueixen guanyadors i

equilibri polític.

• Calen dues condicions que garantiran un resultat col·lectiu (black) — Unidimensionalitat i

29

preferències d’un sol pic.

a) L’estructura d’ordre de preferències ha de tenir un ordre determinat. Statuts quo à

federalisme à independència. Estructura de preferències extremes: ‘cuanto peor mejor’.

Valorem tant la nostra primera alternativa, que pensem que té possibilitats de guanyar abans

quan estem pitjor, que quan estem millor. En aquest context es impossible treure un guanyador

i tirar cap endavant una decisió. Per poder seleccionar un guanyador, hem de trobar una

estructura de preferències no extremes de la majoria de la gent (fulles). Sinó tindríem un

problema per prendre decisions. Preferencias de un solo pico (o que los radicales no sean

muchos).

b) Quan la política es redueix a una única dimensió (esquerra-dreta, centralisme-

descentralització...)à la política ha de ser unidimensional. A Catalunya es bidimensional i a

Espanya es unidireccional: perquè estan correlacionatsà els de dretes son més centralistes i

els de esquerres són mes des-centralistesà podem dividir la política en una dimensió. En canvi,

a Catalunya tot es molt més variat. Esquerres centralistes, dretes descentralistes... Quan la

política es unidimensionalà estructura d’una sola punta, el guanyador sempre serà una

alternativa (depenent ja de cada sistema, la més preferida o no)à però segur que hi haurà un

guanyador. Que todos los temas se puedan ordenar en una sola dimensión (unidimensionalidad

de la política).

En aquest sentit, es pot dir que hi ha una restricció de la “voluntat popular”, perquè per produir

un resultat s’ha de reforçar una reducció de les alternatives. Ordre de preferències amb una

forma en concret.

• Això obre la porta a la manipulació política (control de l’agenda, vot estratègic, augmentar o

disminuir la dimensionalitat). Inducció de resultats.

Riker fa un repàs dels diferents mètodes de votació. Constata que:

• Tots els mètodes de votació incompleixen algun criteri de justícia democràtica (anonimat,

monotonicitat, neutralitat, decisivitat à proporcionalitat). Encara que hi hagi un guanyador, no

sempre les regles de votació el seleccionen.

• No sempre seleccionen el guanyador Condorcet - inclús quan existeix (sistema francès).

• Amb el mateix perfil o distribució de preferències, arriben a resultats diferents.

Conclusions:

a) A partir del teorema de Arrow i el treball de Black, sabem que per garantir l’existència d’un

resultat col·lectiu haurem de restringir el nombre de dimensions i d’alternatives. Nomes amb

“restriccions” es podrà generar una decisió col·lectiva. En aquest sentit, es pot dir que hi ha

una restricció de la “voluntat popular”, perquè per produir un resultat s’ha de reforçar una

30

reducció de les alternatives.

b) No podrem confiar en cap mètode de votació. Ni són justos, ni seleccionen sempre

l’alternativa guanyadora – quan existeix – ni produeixen sempre els mateixos resultats amb

un mateix perfil de preferències.

Todos estos trabajos nos llevan a concluir que los resultados los inducen las reglas, por tanto, la

"voluntad popular" es un artefacto de las reglas, en primer lugar, no siempre existe una voluntad

popular (porque no siempre existe un ganador; para que exista debe darse 1 y 2); en segundo

lugar, cuando existe, no siempre es seleccionado por las reglas. Este descubrimiento, el de

concluir que los resultados los inducen las reglas, es lo que abre la puerta a la manipulación

política.

4. Les dues propostes

4.1. La proposta de Dahl

El concepte de la democràcia segons Dahl es veu la democràcia com a “igualtat política”: igualtat

de drets i capacitats de tots els membres d’una comunitat per participar en les decisions

polítiques. Per tant, el concepte de democràcia segons l’atribut més important: la igualtat política,

no l’econòmica.

Hi ha criteris que satisfan aquesta exigència:

• La participació efectiva: tota participació té uns costos. Existeix un dret formal, però en la

participació efectiva la gent no té les mateixes oportunitats de participar (les persones amb

menys recursos poden participar menys, també en relació entre el gènere i la participació).

Participar té un cost d’oportunitat: cognitius, materials...

• Igualtat de vot: el vot conta igual, tots participen de manera independent. El vot no conta igual,

els mètodes de votació sempre incompleixen algun propòsit de la justícia (circumscripció

electoral i la seva magnitud en població i els seus escons a repartir, la barrera electoral, etc).

• Comprensió il·lustrada: oportunitats reals i efectives per instruir-se, per descobrir per un mateix

quina és la decisió que satisfà els propis interessos. Realment no existeix, sobretot a causa de

les evidents desigualtats educatives.

• Control de l’agenda (els ciutadans decideixen quins són els temes importants sobre els quals

es vota i es prenen les decisions). Els ciutadans han de controlar l’agenda sobre els temes que

ens preocupen, no els polítics i els mitjans de comunicació (són els col·lectius que actualment

ho fan). Es pot intentar influir a través dels grups d’influència, però no fixem l’agenda.

• Inclusió dels adult: deixem fora immigrants, deixem fora els joves menors d’edat... no es

compleix.

31

Cap d’aquests criteris es compleixen. La democràcia és un conjunt buit perquè no hi ha cap

sistema polític que garanteixin la igualtat política (segons els criteris anteriors). No parlarem de

democràcia perquè no hi ha casos observables, és una categoria ideal. Per tant, tenim una

poliarquia: ha de tenir unes condicions o institucions que garanteixin la igualtat política formal,

però no efectiva.

La poliarquia. La democràcia és un conjunt buit i la poliarquia és una aproximació imperfecta de

la democràcia. Les institucions de la poliarquia:

• Llibertat per formar i vincular-se a organitzacions

• Llibertat d’expressió

• Dret a votar

• Elegibilitat per accedir a càrrecs públics

• Dret dels líders polítics de competir per vots o suport públic

• Fonts alternatives d’informació

• Eleccions lliures i justes

• Institucions per fer que les polítiques del govern depenguin dels vots i altres expressions de

preferències.

Incloem les institucions de la poliarquia en dues dimensions:

• Inclusió: ens referim a la inclusió de tota al ciutadania sobretot amb el dret al vot, és a dir,

l’extensió dels que participen (sufragi i restriccions).

• Contestation (competència): es basa en la presència d’oposició i llibertat d’alternatives (llibertat

d’expressió, dret a la informació, eleccions lliures, etc.

Els tipus de règims segons Dahl

• Hegemonia tancada: es tracta d’una dictadura, on no hi ha eleccions i mana un dictador

amb un recolzament reduït.

• Oligarquia competitiva: no hi ha inclusió política, però no hi ha competència (ex. Regne

32

Unit en el segle XIX, sistema de la restauració). És l’estadi previ a les democràcies

inclusives, normalment hi ha sufragi censatari o parcial (Sudàfrica i l’apartheid).

• Hegemònic inclusiu: hi ha una inclusió plena, però sense competència (Cuba i la URSS).

La competència és que no hi ha més d’una alternativa per votar; tothom pot votar, però

només en un partit.

• Poliarquia: hi ha una inclusió plena i també una competència plena; tothom pot votar i a

més existeix una competència real entre les diferents alternatives de govern o en el

sistema de partits.

La operacionalització de la poliarquia

Tot i això, ens trobem amb diferents problemes perquè Dahl no arriba mai a operacionalitzar el

seu concepte.

- Què inclou cada dimensió? No especifica la relació entre les institucions i les dimensions de la

poliarquia.

- No desenvolupa instruments de mesura per classificar els règims polítics.

- Concepte categòric o continu? No diu res al respecte.

Aleshores, tenim diferents propostes d’operacionalització: Bollen i Coppedge i Reinicke.

• La proposta de Coppedge i Reinicke

Els criteris més rellevants els converteixen en variables, són la cara mesurables que pot assolir

diversos valors.

Els requeriments institucionals de Dahl Variables

Dret a votar Extensió del sufragi (gradació)

Llibertat d’expressió Llibertat d’expressió (gradació)

Llibertat d’associació Llibertat d’associació

Fonts d’informació alternatives Fonts d’informació alternatives

Eleccions lliures i netes Eleccions lliures i netes (restriccions?)

Dret dels polítics de competir

Institucions garanteixin “accountability”

Elegibilitat

33

La distribució de les dues dimensions es converteix en:

Contestation Inclusió

• Llibertat d’expressió (LLIBEXP)

• Llibertat d’organització (LLIBORG)

• Fonts d’informació alternatives (INFALT)

• Eleccions lliures i netes (ELECC)

• Extensió del sufragi (SUF)

Descripció de les variables

ELECC (Eleccions lliures i netes)

1. Eleccions sense frau significatiu o coerció

2. Eleccions amb cert frau i coerció

3. No eleccions significatives: eleccions sense elecció de candidats o partits, o absència

total d’eleccions

LLIBORG (Llibertat d’organització)

1. Some trade unions or interest groups are harassed or banned but no restrictions to political

organitzation

2. Some political parties are banne and trade unions or interest groups are harassed or

banned, but membership in some alternative to official organitzations is permitted

3. The only independent organizations that are allowed are non-political

4. No independent organizations are allowed

LLIBEXP (Llibertat d’expressió)

1. Citizens express their opinions and views with no restrictions

2. Dissent is discouraged

3. Dissent is forbidden

INFALT (Fonts d’informació alternatives)

• Existeixen i estan protegides per llei. Si el govern té alguna propietat sobre els mitjans,

aquests estan controlats per òrgans independents i multipartidistes.

• Existeixen, però les versions del govern més presents. És el resultat del control del govern

sobre mitjans de comunicació

• El govern controla els mitjans. Només existeixen fonts alternatives per temes no polítics.

• No hi ha cap alternativa publica a la informació oficial.

SUF (Extensió del sufragi)

1. Sufragi universal adult

2. Sufragi amb restriccions parcials

3. Sufragi denegat a amplies capes de la població

4. Absència de sufragi

34

Com codificar els casos? Es codifiquen tots aquests valors i s’estableix una escala de poliarquia.

(Zero és la millor qualitat de la poliarquia i 10 la pitjor). Ex: • (1,1,1,1) → 0

• (1,1,1,2) → 1

• (1,1,2,2) → 2

• (1,2,2,2) → 3

• (2,2,2,2) → 4

• (3,2,2,2) → 5

• (3,3,2,2) → 6

• (3,3,3,2) o (3,3,2,3) → 7

• (3,3,3,3) o (3,4,2,3) → 8

• (3,4,2,4) → 9

• (3,4,3,4) → 10

0: democràcia ßà 10: dictadura.

en la codificación de los datos, en el ejemplo de (1,1,1,1) à 0 à cada 1 se refiere al valor de cada

variable, en este caso, de muy buena calidad democrática

Distribució real de casos en dues dimensions Contestation Sufragi

Escala Total Parcial Restringit Absent

0 41 0 1 0

1 10 0 0 0

2 11 0 0 1

3 1 0 1 0

4 14 1 0 0

5 8 0 0 0

6 6 0 1 2

7 15 0 0 4

8 13 0 0 6

9 5 0 0 2

10 20 0 1 6

Total 144 1 4 21

Veiem que la dimensió de “contestation” ens explica el 85% de la variació. Dels 170 països

analitzats, 141 tenen ple sufragi (tinguin o no eleccions competitives). à 144 casos tenen un

sufragi ple i 26 no tenen un sufragi ple (1 parcial, 4 restringit i 21 absent). Molts d’aquests casos

no són Estats democràtics, el què passa és que no ho reconeixen formalment.

Tots els casos amb no de sufragi ple, no tenen eleccions competitives i lliures. Hi ha dues

excepcions: Sudàfrica i Samoa de l’Est (No S à D). La decisió final va ser de no crear una

dimensió per tractar aquests casos sinó tractar-los com “anomalies”.

35

4.2. La proposta de Przeworski

Concepte dicotòmic

La democràcia és una propietat que es té o no es té, està o no present. No hi ha règims polítics

“mig democràtics”: o són democràcies o no ho són.

No hi ha una escala de graus, és una proposta categòrica o nominal. S’han de complir unes

condicions establertes, si es compleixen són democràcies i sinó no. No hi ha règims híbrids.

Definició

“És un règim on els càrrecs públic (despatxos governamentals) són omplerts a través d’eleccions

competitives”.

La definició té dues parts:

- Càrrecs públics

- Competència (“contestation”), com a idea principal. No és suficient amb l’existència d’eleccions

competitives. La competència entre les forces polítiques per ocupar aquests càrrecs ha de ser

efectiva. Ex. Sudàfrica i l’apartheid.

Criteris de competència efectiva

• Existència d’oposició al govern

• Incertesa ex-ante: els resultats no poden estar decidits ni determinats abans de les eleccions.

La oposició ha de tenir possibilitats de guanyar i ha d’haver-hi veritable incertesa.

• Irreversibilitat ex-post: els resultats s’han d’acceptar i respectar, no es poden invertir. El partit

en el govern ha d’acceptar perdre-les.

• Repetició: aquestes condicions s’han de repetir a cada elecció.

Si alguna d’aquestes condicions s’incompleix, ja no trobem una democràcia. La democràcia és

la institucionalització de la incertesa. Tot i això, la incertesa és limitada perquè les alternatives

polítiques estan fixades dins d’uns límits, com per exemple la constitució.

Operacionalització

El concepte té dues parts:

- Existència d’eleccions competitives, relativament fàcil d’observar.

- Competència efectiva, és més difícil: què constituiria un bon criteri per mesurar la competència

efectiva? S’ha d’observar que hi hagi un canvi de govern. És important, però ni necessària ni

suficient.

L’alternança de poder, per Przeworski, seria una evidència “prima facie” de la competència. Tot i

això, no és ni una causa suficient ni necessària perquè no sempre que hi ha alternança hi ha

incertesa (el torn pacífic en l’Espanya de la Restauració, on el partit que guanya les eleccions li

36

dona la presidència a l’oposició, l’oposició mai guanya les eleccions) i no sempre que hi ha

incertesa hi ha alternança (EUA sembla que hi ha alternança, però els republicans dominen durant

llargs períodes).

Segons l’autor (Przeworski)à si hi ha partits il·legalitzats, però hi ha una competència efectiva:

segueix havent democràcia.

Les regles operatives

a) L’executiu à elegit directa o indirectament en eleccions populars i responsable davant dels

que l’escullen (cas d’eleccions populars indirectes). Els guanyadors són els que són capaços de

de construir majories al parlament, en el sistemes parlamentaris. En els sistemes presidencials

guanya qui treu més vots.

b) El legislatiu à elegit en eleccions populars (només la cambra baixa on rau el poder legislatiu).

Exemple, al Regne Unit s’elegeix només la cambra baixa de manera directa, ja que la cambra alta

(la dels lords) és d’elecció indirecta. La cambra baixa ha de ser escollida en eleccions populars,

és una condició necessària i suficient.

c) Oposició (més d’un partit). No ens diu com ha de ser l’oposició. No ens parla dels límits ni les

restriccions de l’oposició.

d) Alternança

• Oposició (El 90% dels casos són classificats sense ambigüitat seguint aquestes tres

regles. Però el 10% es deu a l’alternança. Com no ens fixem, no sabem si la competència

es veritablement efectiva o no).

En quins supòsits aplica?

o No hi ha partits – perquè no hi ha eleccions o perquè estan prohibits

o Un únic partit té el 100% o prop de la representació

o Partit guanyador estableix règim partit únic o de no-partit

o El partit guanyador dissol el parlament i/o inconstitucionalment reescriu les regles per

consolidar la seva posició. Ex: Malàisia (1957-69). Veneçuela: assemblea afí al govern. Quan

es canvien les regles del joc quan està en el governà passa a ser no-democràcia.

• Alternança

En quins supòsits aplica? ? Si un partit guanya 3 legislatures, i mai ha perdut abans unes

eleccions (en el govern)à en aquest cas, l’autor (Przeworski) hagués identificat (a Espanya al

93) com un cas dubtósà i en cas de dubte, s’acaben classificant com a règims autoritaris.

o Quan les altres es donen (eleccions populars + oposició)

o Però guanya sempre el mateix partit

37

Si sempre guanya el mateix partit, com sabem que el partit en el govern estaria disposat a cedir-

lo en cas de perdre contra l’oposició? Com sabem que hi ha incertesa? Aquests passen a ser

“casos dubtosos”.

Exemple. Felipe González del 82 – 96. 4 eleccions seguides. Al Japóà 40 anys sempre el partit

liberal. En aquests casos.

La història

1) A vegades, la història és generosa → ens ofereix informació addicional:

ü Casos on el mateix partit va estar en el poder per més de tres períodes i quan va

perdre l’elecció va cedir el poder pacíficament (partit liberal al Japó durant més de

40 anys, Mauritània, Jamaica, Trinitat Tobago, Dominicana...) Aquesta informació

s’aplica retrospectivament

ü Casos on el partit en el govern canvia inconstitucionalment les regles abans de les

eleccions anticipant que perdrà (Malàisia, Corea del Sud, Turquia) o on modifica

els resultats a traves de frau obert (Somoza, Zimbabwe)

2) Quan no tenim prou informació, s’aplica la regla següent:

ü El partit en el govern ha estat més de dos legislatures consecutives al poder i no

ha perdut mai unes eleccions fins el dia d’avui → cas dubtós → no democràcia

Ex: Durant els governs de Felipe González amb el PSOE, Espanya hauria estat classificada com

a país no democràtic perquè el mateix partit va estar al govern durant més de tres legislatures i

no hi havia alternança. Al cap dels anys, al perdre les eleccions, van cedir el poder pacíficament

cosa que ens dona informació retrospectiva i fa que Espanya canvïi a una classificació de país

democràtic.

Les dues primeres regles són fàcils d’observar. La tercera com es pot observar? Cal mirar si

l’oposició està present en el parlament o si el partit guanyador estableix un règim de partit únic.

Per Preworski és realment important aquest últim punt, ja que les regles se solen complir en un

90% dels casos, però hi ha un 10% que no les compleixen perquè no es produeix una alternança

i no ho podem saber (la regla de l’alternança s’aplica quan aquestes tres regnes no ens donen

una classificació).

Com classificarem els casos dubtosos?

Przeworski ens diu que sempre errarem... però prefereix “errar” classificant un país que és

democràtic com a no democràtic (error tipus I) que classificant-lo com a democràtic quan no ho

es (error tipus II).

• Casos dubtosos sempre els posa en autoritari. Recordem que els casos dubtosos són

aquells on un partit ha guanyat més de tres legislatures i mai ha perdut unes eleccions

estant al govern.

38

• Reflexió. Hi ha alguna de les dues dimensions de Dahl que destaqui més que l’altra? Aquí

no s’hi fica. El criteri important es la competència efectiva.

Que no és democràcia?

• No és igualtat econòmica i social

• No és “accountability”

• No és participació

• No és subordinació del poder militar al civil

• No és exercici efectiu de drets i llibertats

• No és…

Freedom House no té res a veure amb el que pensa el Przeworski. Seria un concepte mínim, discutible... però que té avantatges també.

Concepte mínim

Els principals avantatges d’un concepte minimalista de democràcia són que només ens basem

en un sol atribut per definir-la, la competència efectiva. Això ens dona un major nombre de casos

als quals podem aplicar el nostre concepte perquè, com més restringit és el concepte, menys

casos que estan en dubte.

5. Altres propostes

També tenim altres propostes de grau, és a dir, que són propostes semblants a la de Dahl perquè

proposen unes escales o graduacions.

a) Freedom House. FH selecciona diversos atributs:

• Drets polítics

– Procés electoral

– Pluralisme polític (drets minories, etc..)

– Funcionament del govern (corrupció, etc..)

• Drets civils

– Llibertat d’expressió

– Dret d’associació

– Drets de propietat (imperi de la llei, etc..)

– Drets individuals i autonomia personal (llibertat econòmica, etc…)

La escala de FH va de 1-7 i inclou les dimensions de les llibertats polítiques i els drets civils.

• 1-2,5 Free

• 3-4,5 Partially Free

• 5-7 No Free

39

b) Polity IV. Polity IV selecciona diversos atributs:

• Selecció del poder executiu

• Límits al poder executiu

• Competitivitat i oposició

Polity IV es basa en els següents components:

- Regulació del poder executiu

- Competitivitat del poder executiu (sistema d’elecció)

- Obertura del poder executiu (sufragi passiu i càrrecs públics)

- Límits al poder executiu

- Regulació de la participació

- Competitivitat de la participació (restriccions a la participació o no)

Tenint en compte aquests components, es construeixen dos índex:

• Un índex de democràcia (0, 10) = DEM

• Un índex de dictadura (0, 10) = DIC

L’índex de Polity IV s’obté una classificació entre Democràcia o Dictadura amb uns valors que

van des del -10 al 10, sent -10 el màxim d’autocràcies i el 10 el màxim de democràcia. Màxim valor Mínim valor

Autocràcia -10 -6

Anocràcia -5 5

Democràcia 6 10

A continuació, es poden trobar diversos aspectes valorats per Polity IV.

• XRREG

La regulación en el reclutamiento del jefe del Ejecutivo se refiere a la existencia o no de

procedimientos institucionales de transmisión del poder.

1. No regulado: Los cambios en el jefe del Ejecutivo se producen a través de la ocupación

forzada del poder. Un gobierno permanece no regulado hasta que el líder del golpe de

estado es sustituido como jefe del gobierno a través de la designación o de forma

competitiva. Ej: España 1923-1929.

2. Designacional/Transicional: Los jefes del Ejecutivo se escogen por designación entre la

elite política, sin competición formal. Ej: Francia 1800-1813.

3. Regulado: Los jefes del Ejecutivo están determinados por la sucesión hereditaria o en

elecciones competitivas. En los sistemas competitivos regulados, a diferencia de lo que

ocurre en los designacionales/transicionales, el método de elección del ejecutivo futuro

no depende del partido concreto o régimen que se encuentre en ese momento en el poder.

40

Ej: Afganistán 1800-1972

• XRCOMP

La competitividad en el reclutamiento del Ejecutivo se refiere a la posibilidad de que la

oposición tenga las mismas posibilidades de formar parte del Ejecutivo.

1. Selección: Los jefes del Ejecutivo llegan al poder a través de la sucesión hereditaria, la

designación o la combinación de ambos. Ej: España 1923-1929

2. Dual/Transicional: Ejecutivos duales en los que uno de los dos se escoge a través de la

sucesión hereditaria y el otro a través de elecciones competitivas. Ej: Albania 1996-2002.

3. Elección: Los jefes del Ejecutivo normalmente se escogen a través de elecciones

competitivas. Ej: India 1950-2002.

• XROPEN

La apertura en el reclutamiento del Ejecutivo se refiere a que toda la población políticamente

activa tiene la posibilidad de ser jefe del Ejecutivo a través de un proceso regularizado.

1. Cerrado: Los jefes del Ejecutivo se determinan a través de la sucesión hereditaria, que

asumen los poderes por derecho o descendencia. Ej: Irán 1800-1905.

2. Designación del Ejecutivo dual: Sucesión hereditaria más selección del Primer Ministro

por parte del poder Ejecutivo o el Judicial. Ej: Reino Unido 1800-1836.

3. Elección del Ejecutivo dual: Sucesión hereditaria más selección del Primer Ministro a

través de elecciones. Ej: Grecia 1920-1921.

4. Abierto: Los jefes del Ejecutivo son designados por las elites, elecciones competitivas o

arreglos transicionales entre la designación y la elección. Ej: Australia 1901-2002,

Bielorrusia 1991-2002, Canadá 1867-2002, Japón 1952-2002

• XCONST

1. Límites al Ejecutivo (reglas de decisión)

2. Autoridad ilimitada: No existen limitaciones a las acciones del Ejecutivo.

3. Categoría intermedia

4. Limitación de la autoridad del ejecutivo ligera o moderada

5. Categoría intermedia

6. Limitaciones sustantivas: El Ejecutivo tiene más autoridad efectiva que cualquier grupo a

los que se tienen que rendir cuentas (accountability groups) pero está sujeto a límites

sustanciales.

7. Categoría intermedia

8. Paridad del Ejecutivo o Subordinación: Los grupos a los que se tiene que rendir cuentas

tienen una autoridad efectiva igual o mayor que el Ejecutivo en muchas áreas de actividad.

• PARREG

La participación está regulada cuando existen reglas obligatorias sobre cuándo y cómo se

deben expresar las preferencias políticas.

41

1. No regulada: La participación política es fluida, no existen organizaciones políticas

nacionales duraderas ni controles sistemáticos de la actividad política. Los grupos

políticos tienden a organizarse alrededor de líderes particulares, intereses regionales,

grupos religiosos o étnicos, etc., pero el número y la importancia relativa de esos grupos

en la política nacional varía de forma sustancial con el tiempo. Francia 1877-1897

2. Identidad múltiple: Existen grupos políticos relativamente estables y duraderos que

compiten por la influencia política a nivel nacional. Los grupos regionales o étnicos tienen

intereses comunes que se solapan. Ej: Cuba 1902-1951.

3. Sectaria: Las demandas políticas se caracterizan por la existencia de intereses

incompatibles y posturas intransigentes entre grupos identitarios múltiples que oscilan

entre el faccionalismo intenso y la defensa del gobierno. Es decir, que cuando un grupo

identitario tiene el poder favorecerá a los miembros de grupos en posiciones centrales y

restringirá las actividades de los grupos políticos de la oposición. Ej: España 1831-1938

4. Restringida: Se permite una cierta participación política organizada sin un faccionalismo

intenso; pero grupos, temas o tipos de participación convencional significativos están

excluidos de forma regular del proceso político. Corea del Norte 1948-2002.

5. Regulada: Grupos políticos relativamente estables y duraderos compiten de forma regular

por la influencia política y los puestos con poco uso de la coerción. Grupos, temas o tipos

de acción política no convencional no significativos están regularmente excluidos del

proceso político. Ej: Eslovenia 1991-2002

• PARCOMP

La competitividad en la participación se refiere a la posibilidad de que preferencias

alternativas hacia gobiernos y líderes puedan realizarse en la arena política. La competición

política implica un grado significativo de interacción ciudadana, de manera que la

participación no regulada en la variable PARREG no se codifica como competitiva.

1. No aplicable: Se usa para los gobiernos codificados como no regulados, o en transición

desde o hacia esa posición en la regulación de la participación política. Ej: Costa Rica

1838-1889

2. Represiva: No se permite una actividad de oposición significativa fuera de los límites del

régimen o partido en el gobierno. Ej: Argentina 1976-1980

3. Suprimido: Existe competición política organizada fuera del gobierno sin un serio

faccionalismo, pero el régimen pone límites sistemáticos, de manera que excluye grupos

substanciales (20% o más de la población adulta) de la participación. Grandes grupos de

personas, grupos o tipos de competición política pacífica están excluidos continuamente

del proceso político. Ej: Canadá 1867-1887

4. Faccional: Gobiernos con facciones parroquiales o étnicas que compiten de forma regular

por la influencia política con el objetivo de promover agendas particulares a favor de los

42

miembros de los grupos y en detrimento de las agendas comunes. Ej: Afganistán 1800-

1934

5. Transicional: Cualquier arreglo transicional de patrones restringidos a faccional a patrones

puramente competitivos, o viceversa. Coexisten grupos de interés sectarios y seculares.

Ej: Albania 1997-2002

6. Competitiva: Existen grupos políticos relativamente estables y duraderos que compiten

de forma regular por la influencia política a nivel nacional. Partidos pequeños o grupos

políticos pueden estar restringidos en el patrón competitivo. Ej: Suiza 1848-2002

43

PART II. ELS RÈGIMS NO DEMOCRÀTICS

Hi ha diversos tipus de classificacions dels règims no democràtics segons dues variables:

- Com es governa

- Qui governa

1. Classificacions segons “com” es governa

Podem trobar dues tipologies:

• Tipologia de Linz. Règims autoritaris v. totalitaris

• Tipologia de ACLP. Burocràcies v. Autocràcies. Preworski.

Tipologia de Linz

Els règims autoritaris són “sistemes polítics amb un pluralisme limitat i no responsable; sense

una ideologia elaborada que orienta les decisions; sense mobilització política; i on el líder exerceix

el poder dins de límits formalment mal definits però predicibles”.

En canvi, els règims totalitaris “impliquen total dominació, no limitada per lleis rebudes o codis,

tampoc hi ha fronteres a les funcions governamentals, i s’oblida completament la distinció entre

estat i societat”.

Les principals diferències entre els règims autoritaris i els règims totalitaris són:

a) Característiques “coalició dominant”

Un en règim autoritari trobem una coalició dominant més oberta, on s’integren diversos grups

(per exemple el franquisme). En canvi, en un règim totalitari es tracta d’un monopoli i d’un govern

monolític (com Corea del Nord).

b) El paper de la ideologia

En un regim autoritari, la ideologia no és tan important, és secundari. En un règim totalitari, hi ha

una gran importància de la ideologia.

c) Participació -- o paper de la societat

En un règim autoritari, els ciutadans no han de participar el política, es vol desmobilitzar els

ciutadans i que actuïn amb passivitat. En un règim totalitari, es vol una participació activa dels

ciutadans.

d) Paper del partit

En un règim autoritari no necessàriament el partit té un paper central en el règim. En canvi, en un

règim totalitari, el poder recau en el partit únic, qui governa és qui mana en el partit.

44

e) Paper de la violència i el terror

El un règim totalitari, la violència és arbitrària, activament utilitzada per fer que els ciutadans

tinguin por i com a forma de control psicològic. És una arma sistemàtica i aleatòria, terrorisme

d’Estat. En un règim autoritari, hi ha un mínim de repressió.

Tipologia de ACLP. Pzreworski.

Les burocràcies són “dictadures que tenen algunes regles internes per operar el govern (regles

que regulen les relacions entre l’executiu i el legislatiu) i algunes regles externes, es a dir, lleis (...).

Són dictadures que estan institucionalitzades”. En resum, operativament poden ser definides com

“dictadures amb parlament”, és a dir, hi ha algun òrgan de representació que estableix algun tipus

de control sobre l’executiu. Solen ser règims més sofisticats, necessiten del suport social.

Les autocràcies són “règims despòtics que no tenen regles internes de funcionament ni

intencions universals públicament anunciades”. Operativament són dictadures sense parlament.

La principal diferència és el grau d’institucionalització de la dictadura, ja que les autocràcies solen

ser molt arbitràries, discrecionals i règims personalistes.

Les principals distincions entre un i altre model són:

• Mobilització o exclusió

• Divisió de poders (executiu + p. legislatiu o un partit)

• No → limitació del poder

• Si → regles formals d’organització del govern (institucionalització)

• Lleis → les regles que el regim vol aplicar s’anuncien o no als súbdits

• Si s’anuncien → govern de lleis

• Si no s’anuncien → govern de la voluntat

2. Classificacions segons “qui” governa

Podem trobar:

• Règims de partit únic

• Règims de militars

• Règims personalistes

45

PART III. EVOLUCIÓ I IMPLANTACIÓ GEOGRÀFICA DE LA DEMOCRÀCIA

1. Evolució de la democràcia

2. Onades i contraonades

“Una onada és el creixement del nombre de democràcies en un període de temps t={t0,tn}”.

à es poden produir moviments en les dues direccions però al final del període: A→D > D→A, de

manera que l’increment sigui net: ∆D = d(t+1) – d(t) > 0, o f’>0, si la funció és contínua.

“Una contraonada és el moviment invers: el decreixement del nombre de democràcies en un

període de temps t={t0,tn}”.

à es poden produir moviments en les dues direccions però ara al final del període D→A > A→D

46

(DA > AD), de manera que el decrement sigui net ∆D = d(t+1) – d(t) < 0 o f’<0, si la funció és

contínua.

Primera onada 1828 – 1926

Primera contraonada 1922 – 1942

Segona onada 1943 – 1958

Segona contra onada 1958 – 1975

Tercera onada 1975 – actualitat

3. Implantació geogràfica

• Primera onada (1828-1923)

Ø Els pioners (1850-1910): Estats Units (1800), Gran Bretanya (1885), Canadà (1867),

Suïssa (1848), Nova Zelanda (1857), França* (1870), Holanda* (1897), Bèlgica*

(1894), Luxemburg* (1890), Austràlia (1901), Noruega* (1900), Dinamarca* (1901)

Ø Tardaners (1910-1931): Portugal (1911), Alemanya (1919), Polònia* (1918), Àustria

(1920), Checoslovaquia* (1918), Itàlia (1919), Espanya (1931), Argentina (1912),

Uruguai (1919), Irlanda (1922), Finlàndia (1917), Suècia (1911), Islàndia (1918)

• Contra-onada (1922-1942). Crisi anys 30.

Ø Països afectats (tots es van democratitzar entre 1910-1930): Portugal (1925),

Alemanya (1932), Polònia* (1925), Àustria (1932), Txecoslovàquia* (1938), Itàlia

(1921), Espanya (1936), Argentina (1930), Uruguai (1933), República Dominicana

(1932)

Ø Països no afectats: Irlanda (1922), Finlàndia (1917), Suècia (1911), Islàndia (1918)

• 1945-1962. Coincideix amb el final de la II Guerra Mundial. Països afectats:

Ø Grup de països ocupats pels aliats: RFA (1949), Itàlia (1946), Àustria (1946), Japó

(1952)

Ø Amèrica Llatina: Uruguai (1942), Brasil (1946), Costa Rica (1948), Argentina (1958),

Evolució de la democràcia (1800-1990)

05101520253035404550

1800 1870 1914 1921 1922 1942 1962 1973 1990

% d

emoc

ràci

es

47

Colòmbia (1958), Perú (1956), Veneçuela (1959), Guatemala (1945), Cuba (1940),

Hondures (1957), Panamà (1952), Equador (1948), Xile (1934)

Ø Nous estats: Índia (1950), Sri Lanka (1948), Filipines (1946), Israel (1948), Laos

(1954) Nigèria (1960), Congo (1960), Sierra Lleona (1961), Somàlia (1960), Sudan

(1956), Indonèsia (1955)

• 1960-1970. Els països afectats:

Ø Europa: Grècia (1967)

Ø Amèrica Llatina: Cuba (1953), Guatemala (1954), Hondures (1963), Panamà (1968),

Equador (1963), Perú (1966), Brasil (1964), Xile (1973), Argentina (1966), Uruguai

(1973)

Ø Àfrica: Congo (1963), Somàlia (1969), Sudan (1958), Nigèria (1966), Sierra Lleona

(1967)

Ø Àsia: Sri Lanka (1977), Laos (1959), Filipines (1965), Indonèsia (1957)

• 1975-. Països afectats:

Ø Europa: Espanya (1977), Grècia (1974), Portugal (1976), Polònia (1989),

Checoslovaquia (1990), Hongria (1990), Bulgària (1990), Romania (1991), Albània

(1992), Eslovènia (1991), Letònia (1993), Estònia (1991), Lituània (1992), Ucrainià

(1993), Armènia (1991), Geòrgia (1992), Rússia (1993)?

Ø Amèrica Llatina: Argentina (1983), Xile (1990), Bolívia (1982), Uruguai (1985), Brasil

(1979), Perú (1980), Equador (1979), El Salvador (1984), Nicaragua (1984),

Guatemala (1986), Hondures (1982), Panamà (1991)

Ø Àsia: Corea del Sud (1988), Pakistan (1988), Bangladesh (1986), Sri Lanka (1991),

Nepal (1991), Tailàndia (1992), Filipines (1986)

Ø Àfrica: Guinea Bissau (1994), Benín (1991), República Central Africana (1993),

Madagascar (1993), Sud Àfrica

Què ens indiquen aquestes dades respecte a la implantació geogràfica de la democràcia?

a) Europa i països anglosaxons → és on la democràcia té una implantació històrica i geogràfica

més sòlida

b) Amèrica Llatina es revela com la regió més inestable → amb una mitjana de transicions de 2.4

(si contem des de 1950), de 2.8 (si contem des de 1800) i de 3.4 (si excloem els països amb 0

transicions)

c) Orient Mitjà i Àfrica són regions més estables però predominantment autoritàries. De les dues

Orient Mitjà guanya com la regió autoritària més estable.

48

4. Causes de la tercera onada

Huntington es fa dues preguntes:

1) Per que van fer les transicions uns trenta països però no els altres 100 restants?

2) Per què van fer la transició en aquest moment i no en un altre?

Per que van fer les transicions uns trenta països però no els altres 100 restants?

Ø Per respondre fa servir el mètode de la concordança → Què fa?????

Ø Hipòtesis

– Tipus de règim autoritari

– Tipus de transicions (Identifica 5 tipus: cíclica, segon intent, dem. Interrompuda,

transició directe, descolonització). Quines són les seves conclusions? Per què es

la seva una conclusió inconclouent?

Per què van fer la transició en aquest moment i no en un altre?

• Deslegitimació dels règims autoritaris, agreujat per una gestió dolenta dels règims militars

de les crisis econòmiques del 70 i per derrotes militars.

• Creixement econòmic mundial dels anys seixanta, incrementa l’educació i les classes

mitjanes.

• Canvis en les polítiques del actores externs (EE.UU, CE, Unió Soviètica amb Gorbachov)

• Efecte bola de neu, difusió dels processos

49

T4. ECONOMIA I RÈGIMS POLÍTICS: LES CONDICIONS ECONÒMIQUES

1. La complexitat d’explicar la democràcia

Aquestes són algunes de les explicacions que s’han proposat per explicar la democràcia, però hi

ha més factors encara.

• Un elevat nivell de desenvolupament

• Distribució equitativa d’ingressos i riquesa

• Una economia de mercat

• Absència de feudalisme i d’una aristocràcia feudal en algun moment de la història

• Una burgesia forta

• Classes mitjanes poderoses

• Alts nivells d’educació

• Protestantisme

• Pluralisme social i grups entremitjos

• Estructures democràtiques dins dels grups socials (sindicats)

• Nivells baixos de violència social

• Nivells baixos de polarització política

• Líders polítics compromesos amb els valors de la democràcia

• Tradició de tolerància i compromís

• Homogeneïtat social

Per il·lustrar aquest punt, aquests són els països on es van instaurar democràcies entre 1940-

1965:

• Costa Rica

• Índia

• Veneçuela

• Turquia

• Brasil

• Botswana

• Grècia

• Japó

Amb el mètode de la concordança, agafaríem els casos diferents i buscaríem les causes més

semblants (trobar algun factor en comú). Aleshores ens trobaríem que no tenen res en comú, no

hi ha cap causa necessària que expliqui la semblança en l’espai temporal. La conclusió és que

no hi ha ni causes suficients ni necessàries per explicar les democràcies. Hi ha una gran

homogeneïtat en les causes perquè és un fenomen molt complex.

50

Per tant, canviem l’enfocament de la pregunta sobre les democràcies; ja no ens preguntem sobre

les causes de la democràcia, sinó sobre quins factors tenen efectes sobre el tipus de règim.

• No — Quins factors expliquen la democràcia

• Sinó — Quins efectes tenen certs factors: economia, cultura, les institucions, etc en la

democràcia

2. Quines són les preguntes?

Al respecte, doncs, som més concrets i ens preguntem:

• Són les dictadures més eficients que les democràcies produint creixement? Si les dictadures

afavoreix el desenvolupament econòmicà ens porta a la democràcia?

• Afavoreix el desenvolupament econòmic veritable l’aparició de la democràcia?

• Quin és el millor camí per aconseguir el doble objectiu del desenvolupament i la democràcia?

3. Quin tipus de relació estudiem?

Per tant, estudiem:

a) Si el tipus de règim afecta a l’economia (R à E)

b) Si l’economia afecta als tipus de règim (E à R)

4. Les tesis

1ra tesis

• Cita del primer ministre de Malàisia. ¿Debemos imponer la democracia a personas que no

pueden asumirla, y conllevar a más desestabilidad?

• Quina és la tesi? Primer trobem el desenvolupament econòmic i, després, arribarà la

democràcia quan hi hagi una economia de mercat assentada. És una tesis que té el suport de

països que han demostrat que aquesta opció és factible. D (dictadures)à î DE.

2na tesis

• Cita de Przeworski et al. Cita extreta de l’article Modernitzation Theory and Facts (article que

sotmet a revisió la tesis de la modernització).

• Quina és la tesi? La tesi de la modernització: el desenvolupament econòmic aporta directament

a la democràcia, ja que se succeeixen una sèrie de transformacions socials i polítiques com la

industrialització. Va ser una teoria molt famosa durant els anys 1960. Î DE à Dem. Tots els

països per tant, acabaran tard o d’hora acabaran en democràcies desenvolupades.

3ra tesis

• Es deriva de los anteriors. Però, si és veritat, els dictadors tindran incentius per desenvolupar

la economia? Si es cavar la teva tomba…

51

5. Les tesis a debat

5.1. Són les dictadures més eficients produint desenvolupament econòmic? El debat. Els

resultats.

1ª tesi: Són les dictadures més eficients que les democràcies produint creixement?

– A) Arguments a favor: la capacitat

• Autonomia, no estan sotmesos als grups que fan demandes distributives.

Podem fer polítiques a llarg termini encara que siguin impopulars. Poden fer

polítiques impopulars amb costos a c/t, però beneficioses a llarg termini sense

perillar el poder. Si volen, poden fer bones polítiques.

• Rotació: menys rotació polítiques, un horitzó temporal a llarg termini.

Dictadures: com no hi ha rotació, poden fer polítiques a llarg termini. Acostuma

a haver més estabilitat social i econòmica. Pels agents econòmics això es molt

important.

• Cicles electorals: no hi estan sotmesos, obliguen i condicionen les polítiques.

– Evidències a favor: països sud-est asiàtic, Xile de Pinochet, Espanya de Franco, etc

• Els costos de transacció i decisió, son menors: es decideix ràpid. Tenen més

autonomia: no fan cas als lobbys.

• Gestionen millor l’espiral de demandes: la gent no pot fer vagues, no tenen

tants drets... poden limitar la despesa social.

– B) Arguments en contrar: la motivació

• No hi ha seguretat jurídica estable

• Sobre el paper, les dictadures tenen la capacitat de fer bones polítiques perquè

no estan tan condicionats, però al final acaben servint en molts casos per

capturar rendes i enriquir a col·lectius afins.

• Els incentius i les motivacions dels dictadors depenen del tipus de l’economia

(exemple Guinea Equatorial)

• Hi ha molta variació dins de les dictadures (tecnocràcia o ditadures personals)

• Autonomia

• Rotació

• Cicles electorals

– Evidències en contra (països de la tercera onada: règims autoritaris + crisis

– Resultats:

• De 154 dictadures observades al 1950 amb una renda per càpita inferior als

2000 dòlars, al 1990 (40 anys després):

• El 8% (13) ≥ $ 4000 → havia doblat o estava per sobre del doble d’aquesta

52

renda

• El 20% (31) ≥ $3000 → havia incrementat en un 50% aquesta renda

• El 72% (110) ≤ $2000 → estava igual o havia baixat el seu nivell de renda

5.2. Contribueix el desenvolupament econòmic a la democràcia? El debat. Les evidències.

Els problemes. Quines són les nostres variable independents? Què intentem explicar? Els

resultats: l’estudi de Przeworski et al.

2ª tesi: Contribueix el desenvolupament econòmic “veritablement” a la democràcia?

• Recordem la tesis: a més desenvolupament econòmic, podem trobar més possibilitats de

tenir una democràcia.

• Altres formulacions - la tesis de l’umbral (llindar)

Veiem doncs fonaments empírics d’aquesta tesis.

En la gràfica veiem: a més nivell de renda, més nivell democràtic. Això ens diu la relació

proporcional entre el nivell de renda i la qualitat de la democràcia. Això, però, només ens diu que

hi ha una associació entre els dos factors, però no una relació causal.

Nivell de rendaà proporcions de democràcies en aquell nivell de renda. A més nivells de

rendaà més proporcions de democràcies. Relació positiva. Però no ens diu causalitat, diu

associació. Pot haver un altre factor. Pot haver factors espúria. Però també pot ser al reves:

pot ser que la democràcia sigui qui produeix desenvolupament econòmic.

Variable independent: la renda perquè volem mesurar el desenvolupament econòmic, podem

mesurar-ho amb altres variables com el PIB, la renda per càpita. Cal anar amb compte perquè la

desigualtat no és una mesura de desenvolupament econòmic. És més recomanable agafar el PIB

per càpita que el PIB, ja que a vegades pot ser enganyós. Pot passar que un país tingui un gran

creixement econòmic, però que sigui pobre. El creixement es mesura trimestralment.

53

Preguntes:

I. Quin tipus de relació?

– Correlació o causalitat?

– Determinista o probabilística

II. Quina és la nostra variable independent? De què parlem quan parlem de

“desenvolupament econòmic”?

o Què entenem per desenvolupament econòmic? Com el mesurem?

§ Industrialització, urbanització, educació, modernització? nivell de renda? taxa

de creixement?

§ La nostra mesura de desenvolupament econòmic serà → renda per càpita

(RpC)

o Cal distingir entre “renda” i “taxa de creixement”

§ Nivell de renda. Variable llarg termini → riquesa.

§ Taxa de creixement. Variable de curt termini → evolució:

• Positiva – expansió

• Negativa – crisi econòmica

• Renda (PIBà pot ser enganyós; PIB/càpitaà el que utilitzarem) – creixement

(la desigualtat no és una mesura del creixement. Riquesa =/= distribució (cas

de Qatar): no tenen per què estar relacionades): urbanització, etc. Mesures

clàssiques.

Creixement: estableix les dinàmiques, mentre que el PIB/càpita és una

fotografia fixa en el temps del nivell de riquesa. No és contradictori parlar de

efecte de desenvolupament i renda per càpita.

Efectes sobre aquests dos sobre el tipus de règim.

§ Afirmació de Maravall:

• “Als anys vuitanta molts països que van fer transicions a la democràcia ho van

fer al mig de crisis econòmiques”

• Entra això en contradicció amb la teoria de la modernització?

§ Si sabem distingir renda i creixement → ja no és contradictòria l’afirmació “renda” +

“crisi” → democràcia

III. Què volem explicar? Quina és la nostra variable dependent? Quin procés volem explicar?

• Caiguda del règim autoritari (→ no té perquè portar a una D, pot ser que A → A)

• Instauració de la democràcia (→ implica necessàriament A → D)

• Duració o consolidació de la democràcia (diferent de la instauració)

Aquesta diferenciació fa original perquè separa la instauració i la consolidació.

54

(Eliminem A → A)

– 1) la instauració de la democràcia: A → D (és la probabilitat inversa a l’estabilitat

de la dictadura: PAD = 1 - PAA)

– 2) l’estabilitat de la democràcia: D → D (és la probabilitat inversa a la instauració

de la dictadura: PDD = 1 - PDA)

• En resum.. Recapitulant:

– Variables independents:

• “renda”

• “creixement”

– Variables dependents:

• Instauració democràcies (estabilitat dictadures)

• Duració democràcies (instauració dictadures)

Taula. Efecte de la renda.

Pren dos valors: democràcia o dictadura. Com afecta la renda per càpita la instauració d’una

democràcia; i com afecta la primera a la seva consolidació.

Pad = 1 – Paa.

Pdd = 1 – Pda.

Pda + Pdd = 1

Volem estimar aquestes probabilitats.

• aà autocràcia.

• dà democràcia.

55

Separa els conceptes d’instauració i consolidació. Pot ser que en un cas si que tingui influencia,

o en un altre no. O en els dos que sí.

1a columnaà P de canvi de règim

PADà P d’un règim autocràtic a un democràtic. Instauració de democràcia.

PDAà P d’un règim democràtic cap a un autocràtic. Instauració de la autocràcia. La inversa

és la consolidació d’una democràcia, la P de l’estabilitat d’una democràcia. Sobre aquest

cas, de que un país passi a ser una dictadura, la seva inversa es que els factors que feien que hi

hagués democràcia, es consoliden i eviten el canvi de règim.

(Relació clara entre renda i P d’instauració d’una autocràcia. No és veritat que el desenvolupament

econòmic no porta al canvi, però sí a la consolidació).

NO relació entre nivell de renda i instauració de democràcies. Hi hauria relació entre renda

i la consolidació de democràcies o instauració de dictadures (la inversa).

+ renda, augmenta la probabilitat de que la democràcia perdurià que es consolidià es redueix

la probabilitat de que hi hagi un canvi de règim. No hi ha cap relació entre el nivell de renda i

consolidació de las dictadures.

Resultats.

Efecte de la renda en la democràcia:

• En la instauració: no afecta

• En la duració: sí afecta (relació en positiu)

Efecte de la renda en les dictadures:

• En la instauració: sí afecta (relació en negatiu)

• En la duració: no afecta

56

Taula. Efecte del creixement.

PJK/Total G>0 G<=0

0-1000 1.52 1.06 2.14

1001-2000 3.29 2.67 4.68

2001-3000 3.16 2.55 4.96

3001-4000 2.38 2.06 3.23

4001-5000 3.49 2.86 5.56

5001-6000 3.14 2.56 5.71

6001-7000 1.96 0.00 8.82

7001- 0.15 0.19 0.00

Total 2.21 1.70 3.43

G > 0 à growth is positive.

2aà P de canvi de règim sense discriminar els nivells de creixement.

3a columnaà P de canvi de règim quan el creixement és positiu.

4a columnaà P de canvi quan el règim es negatiu.

Crisi augmenta la P de canvi de règim: sense saber el règim.

– Efecte del “creixement”? (primera columna)

“expansió” → redueix la mortalitat de qualsevol tipus de regim a qualsevol nivell de renda.

• En la duració → efecte positiu

• En la instauració → efecte negatiu. Quan el G és positiu, disminueix les

possibilitats de canvi de règim?

– “crisi” → augmenta la mortalitat de qualsevol tipus de règim a qualsevol nivell de renda

• En la duració → efecte negatiu

• En la instauració → efecte positiu. Quan G és negatiu, augmenta les possibilitats

de canvi de règim?

Efectes del creixement. Què veiem?

1) Nivells de renda

2) Probabilitats de canvi segons nivell de renda

3) Probabilitats de canvi de règim quan el G és positiu

4) Probabilitats de canvi de règim quan el G és negatiu

57

Interacció entre renda i creixement.

Parlem de l’estabilitat de la autocràcia/democràcia en condicions de crisi.

– Efecte conjunt (o e. interacció) “renda” i “creixement negatiu” (columnes 4 i 7):

– a) En la duració dels règims:

• Països pobres + “crisi” → Quin règim té més probabilitats de supervivència?

Les dictadures, les dictadures pobres resisteixen a les crisis.

• Països rics + “crisi” → Quin règim té més probabilitats de supervivència? Les

democràcies, les democràcies riques resisteixen a les crisis.

– b) En la instauració dels règims:

• Països pobres + “crisi” → Quin règim té més probabilitats d’instaurar-se? Les

dictadures, les democràcies són molt vulnerables a les crisis a baixos nivells

de rendes.

• Països rics + “crisi” → Quin règim té més probabilitats d’instaurar-se? Les

democràcies, les dictadures riques són molt vulnerables a les crisis.

6. Què diríem al nostre amic de l’agència pel desenvolupament?

1. Les dictadures no són més eficients que les democràcies produint creixement. Com a

mínim són tan eficients. Tant per tant → prioritzem la política a la economia

2. Ajudem a instaurar democràcies en els països pobres. Sabem que les democràcies són

més inestables a nivells de renda baixos, però...

3. Amb una mica de sort, si sobreviuen i aconsegueixen escalar llocs en el nivell de renda

pot arribar un moment – per sobre dels $6000– que sobrevisquin per sempre. Que arribin

per quedar-se → el cercle virtuós per aconseguir el doble objectiu de desenvolupament i

democràcia.

PAD (G<=0) PDA (G<=0)

0-1000 1.01 21.74

1001-2000 3.26 8.33

2001-3000 3.75 7.32

3001-4000 1.92 4.88

4001-5000 6.25 4.55

5001-6000 10.53 0.00

6001-7000 40.00 3.44

7001- 0.00 0.00

Total 2.06 2.42

58

Per tant, posats a prioritzar, podem prioritzar la política (democràcia) si hi ha un creixement. Passar de ser febles a ser immortals al arribar a grans nivells de desenvolupament. ES LA TESI QUE DURA FINS ARA. Pot canviar.

59

T5. CULTURA POLÍTICA I DEMOCRÀCIA

Apunts sobre la conferència realitzada per J. Pérez Royo.

Tensió entre legalitat i legitimitat en una democràcia. La tensió i actuació dels partits polítics està

sota control.

• La legalitat és el punt d’arribada

• La legitimitat és el poder de partida

Tots els actes dels poder polítics es presumeixen legitimitat à condició perquè un Estat

democràtic funcioni.

Hi ha una presumpció entre la legalitat i legitimitat, que es por posar en qüestió.

Sempre es produeix una desviació a l’hora d’actuar legalment respecte la legitimitat. S’ha de

mantenir en uns límits per conviure pacíficament.

Si no hi ha control sobre els partits polítics es produeix una crisi de legitimitat. La renovació de la

legitimitat es manté amb una revisió i modificació de la Constitució Espanyola per evitar erosions;

es necessita una adaptació a la societat.

Exemple: En la Convenció de Filadèlfia és on s’inventa el concepte del “poble” i on es reforma la

constitució.

La reforma de la Constitució és:

• On roman la constant legitimitat de l’Estat

• És on entra en contacte amb el principi de legitimitat democràtica un cop l’Estat està

constituït

No hi ha cap Estat que pugui sobreviure sense fer reformes en la Constitució. Si no es fan reformes

constitucionals, un Estat no està estabilitzat (per exemple ara que la CE s’intenta demostrar com

a consolidada). Una reforma constitucional és el vincle d’origen entre la legitimitat i la legalitat. El

principal problema d’Espanya és que mai s’ha emprat el procés de reforma constitucional de

manera real (només per poder-se adaptar a la UE i utilitzant decrets-llei sense pactar).

L’únic principi de legitimitat a Espanya és el principi monàrquic, no hi ha un principi democràtic

que es pugui renovar. Espanya viu uns constants cicles constitucionals quan el principi monàrquic

entra en crisi.

60

Exemples en la cronologia:

• 1808 + Constitució de Cadis

• 1833 + successió de Isabel à Constitució progressista de 1837 + CE 19845

• 1845: Construcció de l’Estat (Administració, Guàrdia Civil, etc).

• 1869 – Sexenni Revolucionari (matrimoni civil, sufragi universal masculí). Primera República

(1873-1874) + 1ra Restauració de la monarquia (apareix la monarquia constitucional, un

principi monàrquic corregit)

• 1931 Segona República (procés real de legitimitat democràtica) + Guerra Civil

A través d’aquesta cronologia, podem veure com sempre que hi ha un impuls de canvi de caire

progressista, liberal, es produeix una reacció conservadora molt llarga que s’apropia del canvi.

Es pot afirmar que la història d’Espanya és reaccionària.

En el cicle que ens trobem ara es produeixen diversos esdeveniments històrics i que condicionen

la nostra democràcia: Franco mor i es restaura la monarquia. L’any 1947 es produeix una

“dissolució” del règim i s’adopta la imatge de “reino” davant de la Comunitat Internacional. L’any

1958 hi ha una reformació del “reino” a través de les Lleis Fonamentals del Movimiento Nacional.

La restauració de la monarquia es materialitza el 18 de juliol de 1936, Espanya és l’únic país

europeu que no s’ha constituït democràticament. La monarquia és qui guia la transició a una

legitimitat “democràtica”: és una restauració i legitimació de la monarquia disfressat democràcia.

S’ha trigat a reconèixer aquests fets, és semblant a la Restauració i Constitucions del segle XIX,

que es basen en la monarquia.

Es tracta d’una Constitució corrupta, és una perversió dels sistemes democràtics per mantenir la

monarquia al centre dels poders de l’Estat; per més que hi hagi sufragi universal, es produeix un

frau electoral. En la Restauració, als anys 1890, hi ha sufragi universal, però es produeix una

corrupció sistèmica perquè la Llei Electoral preveu el frau (en un 50% dels escons). Aquest frau

no funciona en una societat urbana perquè el frau caciquil no s’aguanta i no es pot controlar el

sufragi universal. Al 1931, en les eleccions municipals, guanya el republicanisme a les ciutats i

cau el sistema.

L’any 1978 no es pot instaurar de nou el frau electoral, però s’introdueix la corrupció en la mateixa

Constitució Espanyola i en la Llei Electoral. En instaurar la democràcia, no es discuteix la

continuïtat de la monarquia, és una discussió que no entra en el debat constitucional i és de

61

caràcter previ a la democràcia. De fet, el rei Juan Carlos I no va jurar mai la Constitució Espanyola;

promulga la CE i n’és superior (mai ha estat subjecte a ella).

Com es garanteix la restauració de la monarquia amb una degradació del principi d’igualtat?

• Composició de les Corts Generals

Segons les Lleis Fonamentasl, la Llei de Reforma Política es debat a les Corts. Ara, el Congrés

està intencionadament desviat cap a la dreta i es forma un bipartidisme intencionadament

monàrquic. El Senat constitueix directament “una violació dels drets fonamentals”.

• Règim electoral

La circumscripció electoral (província) existeix sense legitimitat democràtica. Moltes

províncies tenen pocs diputats; les províncies amb menys de sis diputats acaben caient sota

el sistema majoritari. Això fa que els escons en aquestes províncies acabin caient a cap a la

dreta i es consolidi el bipartidisme dinàstic. El principi monàrquic condiciona el principi

democràtic i les institucions funcionen amb el mínim democràtic acceptat en la Comunitat

Internacional.

Avui dia ens trobem amb una explosió del sistema:

• No hi ha una renovació pel principi monàrquic à necessitat de principi democràtic

• Ingovernabilitat

• Crisi general en tota la història d’Espanya

A més, també hi ha problemes de legitimitat:

• Ordinari

• Territorial: integració dins de l’Estat, polèmica des del 1931, és pròpia de l’Estat. Aquesta

legitimitat territorial explota amb una reforma de l’Estatut al 2006. En aquest moment cau la

CE, ja que no es reconeix la territorialitat de l’Estat.

La CE serveix per poder resoldre problemes amb respostes polítiques de manera jurídicament

ordenada, però no soluciona els problemes. Ara ens trobem amb una suspensió de la CE amb

l’aplicació de l’art.155. Cal deixar clar que el principi de renovació mai s’ha pogut emprar i que és

un problema crònic perquè el principi monàrquic impedeix la renovació.

62

T6. EL PAPER DE LES CLASSES SOCIALS: CLASSES SOCIALS I DEMOCRÀCIA

1. Introducció

Hem vist el paper de l’economia en la instauració i la consolidació de la democràcia i també hem

vist el paper de la cultura política, els valors i les actituds. Connectem les actituds dels ciutadans

i les observacions de règims (democràcies i actituds cíviques). Ens manca el què connecta una

cosa amb l’altra.

Aquestes explicacions tenen un problema: no diuen quin o quins agents fan la democràcia. No

ens parlem gens dels actors de la democràcia, no hi ha una perspectiva d’agència. Són

explicacions sense perspectiva de gènesi.

• Explicació econòmica:

– No especifica vincles causals entre riquesa/PpC i democràcia. Què fa que la

riquesa augmenti la supervivència de les democràcia? En un altre paper Przeworski

proposa una resposta.

• Explicació cultural

– Weltzer & Inglehart proposen vincles (cultura-valors empancipatoris-acció

col·lectiva-democràcia) però la seva explicació és feble:

• no adopten una perspectiva d’agència (que posa èmfasi en les decisions)

• no demostren com els valors/actituds/identitats causen l’aparició de

democràcies.

2. La perspectiva de la literatura sobre les classes socials

A diferència d’aquestes explicacions, la literatura sobre classes socials:

• adopta una perspectiva d’agència (posa èmfasi en les decisions)

• es pregunta quins són els actors o agents de la democràcia (qui fa la democràcia)

• es pregunta quines són les motivacions dels qui fan la democràcia (qui fa o desfà els règims

polítics)

3. Les preguntes

La primera pregunta es doncs:

– Qui són els principals actors o agents del canvi polític? Per la literatura sobre classes

socials aquests agents o actors principals són les “classes socials”, que es troben en el

centre pel seu paper explicatiu.

63

La segona pregunta és:

– Què mou a aquests actors, quines són les seves motivacions?

– Els valors??? Lligats a fins ètics i morals

– Els interessos? Els interessos materials i econòmics, no valors. És una perspectiva

instrumental, els actors es mouen per interessos i estan lligats a les seves

condicions materials de vida.

La perspectiva i les preguntes

En primer lloc, per condicions materials de vida entenem la posició que els individus ocupen en

l’estructura socioeconòmica i que determina els seus ingressos. Ja no parlaríem de valors i

d’actituds sinó “interessos”.

Ara, ja podem formular la pregunta: Com afecten les condicions materials de vida dels individus

els processos de democratització? Tant la perspectiva clàssica com la contemporània, entenen

el conflicte d’interessos com un conflicte dels individus per millorar les seves condicions

materials; és l’única motivació dels grups socials.

Davant d’altres perspectives, la perspectiva de literatura sobre classes socials entén el canvi

polític –la democratització- com a resultat del conflicte entre grups socials per millorar les seves

condicions materials de vida. La democratització és un canvi social que resulta de la lluita dels

individus pels seus recursos materials i que fa avançar els interessos materials individuals.

En resum, la literatura sobre les classes socials es caracteritza per:

• Adoptar una perspectiva d’agència

• Atorgar el protagonisme del canvi social i polític a les classes socials

• Assumir que la motivació última dels actors que lluiten per l’extensió dels drets polítics –

per la democratització- és la millor les seves condicions de vida, és a dir, els interessos

materials.

Educació (anys de

vida escolar ) (2004)

Fraccionalització

(2006)

Desigualtat

(1956-1965) Gini

Desigualtat

(1989-1992) Gini

Afganistan 7 0,75

Iraq 10 0,55 60,00

Espanya 16 0,50 31,99 25,91

Suècia 16 0,19 33,41 32,44

Finlàndia 17 0,13 31,80 26,11

Índex de fraccionalització (Espanya i Itàlia semblant) à Es capten diferències de règim

64

4. Les teories clàssiques sobre les classes socials. Contribucions (Moore, RS&S...).

Problemes

La perspectiva de la literatura sobre classes socials (Rueschemeyer, Stephens, Stephens)

El concepte central en aquesta literatura és el de la classe social, que defineixen com “actors

històrics arrelats en l’estructura d’interessos socioeconòmics antagonistes i el seu procés de

canvi” (“historical actors that are grounded in the structure of antagonistic socioeconòmic

interests and their changes”). à (RS&S, Capitalism and Democracy)

La democràcia s’entén com a resultat del conflicte entre les diferents classes socials per la millora

de les seves condicions materials de vida, com “una qüestió de poder i de lluita per compartir el

poder o per excloure del poder”. (“The impact of Economic Development on Democracy”, Journal

of Economic Perspectives, p73).

Les contribucions

Moore

Moore era un sociòleg que va posar èmfasi en el paper de les classes socials, sobretot rurals, en

el desenvolupament dels règims polítics. Moore també va estudiar el paper clau de la burgesia

sobre el resultat dels països que van acabar en democràcies.

Segon Moore, sense burgesia, no hi ha democràcia perquè és l’actor més en la construcció de

les democràcies.

Rueschemeyer, Stephens y Stephens

Aquests tres autors, qüestionen la tesis de Moore. Ells proposen una teoria alternativa on l’actor

més important són les classes treballadores. Els papers que proposen no són contradictoris, sinó

complementaris perquè cada grup social actua en fases històriques diferents. La burgesia és el

motor del canvi en el moment de les democràcies liberals, quan limiten el poder del monarca o

l’executiu (rule of law) i estableixen un mínim sistema de garanties per protegir-se dels abusos

dels governants i de l’arbitrarietat. En canvi, ells proposen el paper de la classe treballadora per

explicar els processos de mobilització als inicis del segle XX.

A més a més, també divergeixen en els casos escollits per estudiar. Moore es basa en es

revolucions burgeses en casos europeus i els altres autors se centren en estudiar els processos

de mobilització als inicis del segle XX en països d’Amèrica Llatina i Europa. En resum, les dues

contribucions són vàlides perquè proposen moments històrics diferents on interactuen actors

diferents.

65

Principals problemes

a) No són explicacions incompatibles, sinó complementàries

b) Contingència històrica. Les respostes depenen dels casos seleccionats i del període històric

(Moore: rev burgeses a Europa i EUA; RS&S 1990-1930 a Amèrica Llatina).

c) Estableixen condicions necessàries, però no suficients perquè necessitem veure com les

condicions afecten la presència dels actors i les estratègies mútues. No especifiquen les

condicions sota les quals la presència de la burgesia o de la classe treballadora donarà lloc a la

democràcia o a la manca d’aquesta. Les teories contemporànies estableixen una relació entre la

classe burgesa i la classe treballadora. Trobem els contra exemples: Alemanya i d’Espanya.

d) Utilitat analítica de les categories i conceptes. Hi ha conceptes vàlids? El model de classes

socials és molt més complex, es difuminen les classes socials clàssiques. Tradicionalment la

burgesia era la classe propietària dels mitjans de producció. Avui dia, la burgesia és el sector que

viu de les rendes, són els que no viuen del seu treball. Dins de la classe treballadora, hi ha

diferències molt grans per poder-se coordinar. La literatura contemporània permet abordar

aquesta nivells d’ingressos. Aleshores veiem que les condicions de vida són més o menys

semblants entre rics i pobres.

5. Les teories contemporànies. Els supòsits. Les teories de Acemoglu & Robinson (2000) i

Boix (2003)

Les teories contemporànies comparteixen diversos aspectes amb les clàssiques:

• La perspectiva d’agència, els actors socials com a protagonistes del canvi

• Els règims polítics també són resultat del conflicte entre grups socials amb interessos

socioeconòmics contraposats. Els conflictes entre grups socials es basen en la millora les

seves condicions de vida.

Tot i això, difereixen en alguns supòsits explícits, és a dir, diferències:

• Els règims polítics tenen conseqüències distributives diferents

• Assumeixen agència perfecta i que no hi ha problemes d’acció col·lectiva

• La democràcia com a equilibri de la interacció entre els pobres i rics, estratègies dels dos

grups socials – com a resultat de les interaccions entre els grups rellevants

66

5.1. Els supòsits de les teories contemporànies.

A) Els règims polítics tenen conseqüències distributives diferents

Hem de veure a través de quins mecanismes podem esperar que els règims polítics tinguin

conseqüències distributives diferents. Abans, però, hem de respondre unes qüestions.

• Què és un règim polític?

Els règims polítics regulen les relacions entre els governants i els ciutadans, és el pacte establert.

• Què està en joc en un règim polític?

El què està en joc en un règim polític és la identitat de qui pren la decisió sobre el nivell òptim de

redistribució, la capacitat de decisió sobre les polítiques redistributives.

En una democràcia à (pel teorema del votant mitjà) el decisor és el votant medià. En una societat

amb una majoria de població pobre, el votant medià serà pobre. Les diferents alternatives lluiten

per aconseguir el vot del votant medià, és qui determina la majoria guanyadora.

Les polítiques públiques preferides del votant medià seran les que es duran a terme. En una

societat molt desigual (80% de la població tingui el 10% de la riquesa), el votant medià té una

identitat pobre. Per tant, aquest votant medià és pobre, que en termes de redistribució tindrà

preferències de polítiques redistributives.

En una dictadura à qui pren aquesta decisió és el dictador que normalment defensa els

interessos d’una minoria.

Gràfic. Conseqüències distributives dels règims polítics

6560555045403530

10

5

0

-5

-10

Desigualdad

Polit

yIV

01*

ACLP_Demo

Zambia

Serbia and Montenegro

Venezuela

Uruguay

Burkina Faso

United States

Tanzania

United Kingdom

Egypt

Macedonia

Ukraine

Uganda

Turkey

Tunisia

United Arab Emirates

Trinidad and Tobago

Togo

Thailand

Syria

Sweden

Swaziland

Sudan

Spain

Zimbabwe

South Africa

Somalia

Slovenia

Slovakia

Singapore

Sierra Leone

Senegal

Saudi Arabia

Rwanda

Russia

Romania

Qatar

PortugalPoland

Philippines

Peru

Paraguay

Papua New Guinea

Panama

Pakistan

Norway

Nigeria

Nicaragua

New ZealandNetherlands

Nepal

Namibia

Oman

Mozambique

Morocco

Moldova

Mongolia

Mexico

Mauritius

Mauritania

Malaysia

Malawi

Madagascar

Lithuania

Libya

Liberia

Latvia Lesotho

Kyrgyzstan

Kuwait

Korea, South Kenya

Jordan

Japan

Jamaica

Cote d'Ivoire

Italy Israel Ireland

Iraq

Iran

Indonesia

India

Hungary

Honduras

Haiti

Guatemala

Greece

Ghana

Gambia

Gabon

France

Finland

Fiji

Eritrea

Ethiopia

Equatorial Guinea

El Salvador

Ecuador

Dominican Republic

Denmark

Benin

Czech Republic Cyprus

Cuba

Croatia

Costa Rica

Congo

Colombia

Taiwan

China

Chile

Sri Lanka

Central African Republic

Canada

Cameroon

Burundi

Myanmar

Bulgaria

BrazilBotswana

Bolivia

Bhutan

Belgium

ArmeniaBangladesh

Bahrain

AustriaAustralia

Argentina

Azerbaijan

Algeria

Albania

Afghanistan

Scatterplot of PolityIV vs Desigualdad

67

• Quines conseqüències se’n deriven?

Els individus i els grups socials tindran diferents preferències sobre el tipus de règim en funció de

com esperen que afecti la seva butxaca. Si el votant medià és pobre, hi haurà polítiques

redistributives més extenses.

Els règims polítics seran instrumentals als interessos econòmics de grups i individuals. La

democràcia està associada a millors polítiques redistributives. Les societats més igualitàries

tendeixen a tenir nivells de democràcia més elevats (millors nivells redistributius). Els actors

socials tindran preferències sobre els tipus de règims: els pobres prefereixen democràcies i els

rics autocràcies (la democràcia l’hem d’entendre com el resultat de la interacció entre rics i

pobres).

B) Assumeixen agència perfecta i que no hi ha problemes d’acció col·lectiva

Per explicar un règim polític a través del conflicte entre els actors socials cal assumir que els

partits polítics representen perfectament els interessos dels diferents grups socials. Si no fos així:

• Els individus no tindrien preferències per diferents partits

• No observaríem diferències entre les polítiques dels partits

Ara bé, això és així?

C) La democràcia com a equilibri de la interacció entre els pobres i rics

L’establiment d’un règim polític no dependrà del que faci un actor sol –la burgesia o la classe

treballadora, els rics o els pobres-, sinó que dependrà de les interaccions entre els actors

rellevants. La democràcia s’entén, doncs, com un equilibri (la democràcia l’hem d’entendre com

el resultat de la interacció entre rics i pobres)

5.2. Les teories de Acemoglu & Robinson (2000) i Boix (2003)

5.2.1 La teoria d’Acemoglu & Robinson (2000)

Parteixen de la pregunta de per què les elits van acceptar ampliar el sufragi a les classes populars

si això implicava delegar la decisió sobre el nivell òptim de redistribució als pobres?

D’altra banda, també es pregunten sota quines condicions va ser més probable que les elits –en

“contra” dels seus interessos- acceptessin estendre els drets polítics als pobres?

L’arguments d’Acemoglu i Robinson és que les elits van acceptar la democràcia per por a la

revolució. Estem parlant de començaments del segle XIX. El votant mitjà és pobre i les societats

de l’època eren profundament desiguals. Són costos continguts per a la burgesia perquè es

poden mantenir al poder segons els mecanismes del sistema i accepten per por a una revolució.

El primer país on es realitza aquests canvis és el Regne Unit i, després de la WWII, es dispara el

sufragi universal.

68

Si es produeix una revolució, no es poden controlar els costos que pot suposar per a la burgesia.

Davant l’amenaça de revolució les elits tenien dues respostes possibles a les demandes

econòmiques dels pobres:

• Fer concessions als pobres a través de polítiques redistributives.

• Acceptar la democràcia, delegant la decisió del nivell òptim de redistribució al votant

medià.

Per tant, quina d’aquestes accions o estratègies tenia més costos pels rics i més avantatges pels

pobres?

• Fer concessions polítiques...

o Pels rics à són menys costoses perquè només els compromet avui, no en el futur.

o Pels pobres à menys avantatjoses per la mateixa raó, perquè no garanteix les

concessions en el futur.

• La democràcia...

o Pels rics à més costosa perquè canvia la identitat del futur votant medià al votant

pobre i garanteix la redistribució en el futur.

o Pels pobres à més avantatjosa per la mateixa raó, perquè canvia la identitat del

decisor al votant pobre i garanteix la redistribució futura.

Aleshores, cada grup té diverses preferències:

• Els rics: Redistribució à Democràcia à Revolució

• Els pobres: Democràcia à Revolució à Redistribució

Aquestes diferències en l’ordre de les preferències crea el conflicte.

69

Aleshores, sota quines condicions les elits respondran amb la democràcia i no amb concessions

econòmiques als pobres davant l’amenaça de revolució?

El resultat dependrà de...

• Ingressos o estat de l’economia (paràmetre u)

• Preferències dels pobres, o q = paràmetre del que es deriven les preferències dels pobres

per la revolució o la redistribució (Revolució>Redistribució o Redistribució>Revolució).

Aquest ordre de preferències es pot alterar depenent del nivell organitzatiu dels pobres. Si

és alt, podran mantenir la amenaça de revolució més enllà d’un període i preferiran

(Redistribució>Revolució); si no ho és, no podran mantenir la seva amenaça en el futur i

preferiran (Revolució>Redistribució).

És a dir, com més forta està la classe treballadora, més favorable serà a la concessió

perquè pot obtenir-ne més beneficis sense desgastar-se i mantenir l’amenaça de revolució

al llarg d’un període. I com més feble és la burgesia, no pot tenir seguretat i accepta la

democràcia per seguir tenint força demà com a compensació a la pèrdua de poder.

Per tant, tot depèn de les preferències i capacitats d’actuació de la classe treballadora

perquè si és forta primer elegirà polítiques de redistribució (democràcia à

redistribucióàrevolució) i, si és feble, escollirà primer una revolució que una democràcia

(democràcia à revolució à redistribució), el mitjà menys costós per aconseguir una

distribució si no es pot atènyer la democràcia.

Cal veure també el paper de la igualtat en l’explicació d’Acemoglu i Robinson...

• A més desigualtat à més probabilitat de democràcia (més incentius pels pobres

d’organitzar-se i amenaçar amb una revolució)

• A més desigualtat à més inestabilitat, més probabilitat de canvi de règim.

5.2.2 La teoria de Boix (2003)

Boix té un enfocament semblant al de Acemoglu i Robinson, però incorpora el factor del tipus

d’economia i dóna importància a l’organització dels treballadors perquè es puguin realitzar les

concessions. Per tant, els factors que afectaran a la democràcia són:

• L’organització dels pobres (determinarà l’estratègia dels pobres)

• La igualtat (determinarà la resposta dels rics) à a més desigualtat, més resistència dels

rics per distribuir

• El tipus d’economia (factors fixos vs mòbils), que determinarà la resposta dels rics. Quan

parlem de factors fixos estem parlant d’economies que viuen de l’explotació de recursos

naturals (petroli, minerals, etc) o economies agràries. En canvi, els factors mòbils són les

finances, la indústria, etc, és a dir, el capital mòbil en sí.

70

Com influeixen la igualtat i l’estructura de l’economia en la probabilitat de que les elits acceptin

la democràcia?

Els tipus de factors és important en la mesura que més factors fixos i desigualtats implica més

resistència de les elits a concedir res als treballadors o en favor de la democràcia, ja que són

recursos fàcilment expropiables que els deixen sense beneficis.

Com més desigual una societat i més alt grau d’especificitat dels factors (més fàcilment

expropiables els béns dels rics), més tindran a perdre els rics amb una democràcia i més s’hi

oposaran. D’altra banda, els pobres tindran molt més a guanyar amb una democràcia.

El joc de Boix

Per veure com afecten aquests factors, utilitzarem un joc on especifiquem diversos aspectes.

Qui són els jugadors? Els rics són menys de la meitat de la població i els pobres són la majoria

dels habitants.

Quins són els resultats possibles?

A) Democràcia: inclou a pobres i rics, però com els pobres són majoria, el votant mitjà és pobre,

ell és qui decideix el nivell òptim de redistribució fiscal.

B) Autoritarisme: exclou als pobres, és el règim dels rics.

C) Comunisme: exclou els rics, és el règim dels pobres.

D) Guerra civil: guerra continuada entre rics i pobres per establir el règim de la seva preferència.

Tots perden, però sempre perden més els pobres.

Preferències dels actors

Preferències dels rics:

- Autoritarisme à Guerra civil à Democràcia à Comunisme (si hi ha alta desigualtat i una

economia fixa)

- Autoritarisme à Democràcia à Guerra civil à Comunisme (si hi ha poca desigualtat i una

economia mòbil)

Preferències dels pobres:

- Comunisme à Democràcia à Guerra Civil à Autoritarisme (si hi ha una alta organització)

- Comunisme à Democràcia à Autoritarisme à Guerra Civil (si hi ha una baixa organització)

71

Moviments i situacions del joc

Per això, veiem que és important l’amenaça dels pobres sobre una revolució i que estiguin ben

organitzats. S’imposa la democràcia quan els pobres estan organitzats i l’amenaça de fer arribar

la democràcia és creïble i, sobretot, quan els rics no tenen molt a perdre amb el règim democràtic.

72

A través d’aquestes possibles situacions del joc, veiem que...

- Els recursos organitzatius dels treballadors à són una condició necessària, però no suficient

per a la democràcia

- La igualtat i/o la no especificitat dels béns à són condicions suficients (si es produeix que els

treballadors disposen de recursos organitzatius.

Però quina és la relació entre igualtat i especificitat? Què és més important?

Boix diu que actuen com a substituts. Molta desigualtat pot donar lloc a una democràcia si la

especificitat dels béns és baixa. Però també a la inversa, una alta especificitat dels béns pot donar

lloc a una democràcia si el nivell de desigualtat és baix.

73

Gràfic. Type and Distribution of Wealth and Political Regimes

En aquest gràfic podem veure com el conflicte polític es concentra en alts nivells de recursos

fixos i alts nivells de desigualtats. Aleshores, el conflicte polític està garantit i adopta forma de

guerra.

La democràcia pot conviure amb alts nivells de desigualtats sempre i quan la seva economia es

basi en recursos mòbils. En una economia agrària, si la terra es troba den distribuïda, encara que

l’economia es basi en recursos fixos, la democràcia és possible (ex. Amèrica Llatina). Per això, la

democràcia no necessàriament es dona el alts nivells de desigualtats.

En resum, a més desigualtat i més recursos fixos à majors possibilitats de conflictes (també

bèl·lics)

- Pot existir democràcia amb alts nivells de desigualtats sempre i quan els mitjans de producció

siguin mòbils (ex Amèrica Llatina)

- Pot haver-hi democràcia amb recursos fixos, sempre que hi hagi uns nivells de desigualtats

baixos (mite de Costa Rica, al final no és cert).

6. Resultats i discussió

MESURES

• Igualtat → Gini, Diferència entre primer i últim quintil, % de granges familiars.

• Especificitat dels béns→ % d’urbanització (% de població que viu a les ciutats) i

industrialització (% de la economia que representa el sector industrial).

74

Economic Structure and Civil War Onsets, 1850–1992.

Economic Structure and Guerrilla Onsets, 1919–1997.

75

T7. PROCESSOS DE TRANSICIÓ I CANVIS DE RÈGIM

PART I. INTRODUCCIÓ I TRANSICIONS DES DE DALT

1. Introducció. Del conflicte entre rics i pobres al conflicte entre ciutadans i polítics

Hem passat del joc entre rics i pobres al joc entre governants i ciutadans. El joc entre rics i pobres

el podíem plantejar perquè assumíem el model “d’agència perfecta”, és a dir, assumíem que els

partits o elits polítiques eren representants dels interessos dels grups socials als que

representaven i que els hi donen suport, els burgesos i els treballadors. Dels resultats del joc entre

rics i pobres es creaven relacions més o menys favorables cap a una democràcia. Actualment,

però, no sabem si el model d’agència perfecta s’aguanta gaire i si és un supòsit realista.

Avui ens centrarem en el joc entre governats i governants i en entendre com podríem caracteritzar

aquesta relació. Una proposta de la literatura és caracteritzar aquestes relacions com un model

d’agència.

Models d’agència

En els models d’agència hi ha dos jugadors:

- Agent, que pren les decisions

- Principal, que delega les decisions perquè no té els recursos (temps, expertesa, etc) per

prendre-la directament.

Aquest model és aplicable en innumerables situacions de la vida social que prenen aquesta

estructura; per exemple un client i un advocat, un conductor i un mecànic o un ciutadà i un polític.

En el nostre cas, els governats deleguen les decisions en els seus agents –els governants- per a

que defensin els seus interessos i realitzin polítiques públiques per al seu benestar.

Hi ha un problema inherent i és que en aquesta delegació de la capacitat de decisió existeixen

dues formes de representació:

• Relació per mandat obligatori: l’agent esta obligat a fer el que el principal li diu o espera

• Relació per rendir comptes: es fan promeses, però veig que ara no són convenients i explico

que he de canviar les condicions.

Per tant, veiem que es crea un conflicte inherent en el model d’agència à problema d’agència.

Pot passar que l’agent i el principal tinguin interessos diferents (mecànic vol guanyar diners, però

també ha d’arreglar-li el cotxe al client). Els interessos poden no convergir, però poden ser

compatibles (no són necessàriament incompatibles).

76

Els polítics tenen interessos privats, com mantenir-se en el poder, perquè obtenen beneficis

d’ocupar aquest lloc, per exemple l’estatus o fins i tot condicions materials. Els interessos dels

ciutadans seran que els polítics facin polítiques públiques que els beneficiïn o beneficiïn al conjunt

de a la ciutadania. Per tant, el polític també haurà de seguir aquest interès per aconseguir

mantenir-se en el podesr.

El problema és que hi ha una asimetria de la informació, és un problema estructural perquè la

falta de informació es produeix quan el polític pren una decisió en un moment concret i els

ciutadans mai sabran les condicions i opcions reals que s’han ocasionat en aquella situació. Això

fa que la societat tingui un problema de control sobre els polítics.

Com es pot minimitzar el problema d’agència entre els ciutadans i els polítics? Aquest problema

té solucions imperfectes a través de les institucions, per exemple...

- Oposició i pluralisme à la solució és la democràcia, on hi hagi una competència entre

alternatives i els electors tinguin l’opció de destituir els polítics.

- Eleccions

- Bona qualitat de la informa (sistema de mitjans de comunicació). En una democràcia amb

mitjans lliures és molt important la lliure informació i de qualitat.

En conclusió, la democràcia no només és un sistema de connexió entre rics i pobres (i protecció

dels pobres versus els rics), sinó que ho és entre els ciutadans contra els governants.

2. La literatura sobre transicions. Preguntes. Conceptes. La perspectiva: l’enfocament

estratègic

El què interessa a la literatura sobre transicions és com es passa d’un règim autoritari, on els

ciutadans no tenen cap control sobre el què fan els governants, a una democràcia, on els

ciutadans passaran a controlar el poder dels governants (o algun mitjà de control del poder). La

literatura se centra en les transicions iniciades des del mateix règim autoritari, no les que s’inicien

des de baix.

La perspectiva

En aquests processos s’ha utilitzat una perspectiva d’agència per estudiar-los. Això significa que

els resultats s’expliquen a partir de les decisions, els càlculs i les interaccions entre els diferents

actors (“jugadors”). Aquí trobem, doncs, el joc entre polítics i ciutadans, on els polítics calculen

el què tenen a perdre i a guanyar amb un canvi de règim.

77

Les preguntes que ens farem aleshores són:

- Com s’inicia un procés de transició? Per què els governants accepten cedir el poder

voluntàriament?

- Com es formen les preferències dins d’un règim autoritari? Què explica l’existència de “durs” i

“tous” dins del règim?

- Sota quines condicions una liberalització acabarà en una democràcia?

Els conceptes

Dins d’un procés de canvi de règim, per pactes i negociació, ca distingir entre:

- Liberalització: és un estadi o fase d’un procés. Simplificant, es tracta d’una dictablanda, és a

dir una dictadura amb més llibertats que en la fase anterior, que permet que es formin

associacions. S’han fet concessions en quant a drets civils i polítics, però no implica un canvi

en el sistema.

- Democràcia (o procés d’emancipació –gradual-): és tot el procés d’un règim autoritari a una

poliarquia. Seria un canvi estructural, on es permeten les eleccions lliures i la competència

efectiva. Té diverses etapes del procés: la liberalització, la transició i la consolidació. La

democràcia s’imposa enlloc de l’alternativa autoritària.

3. El procés de liberalització. Els inicis. Els dilemes. El joc. Els resultats. Discussió dels

resultat i conclusions

Un cop establerts els conceptes, veurem com s’inicia una liberalització. Cal tenir clar que un cop

es dona tret de sortida a l’ampliació de les llibertats, el procés es pot desencaminar de la voluntat

dels dirigents del règim i acabar en una democratització, al produir-se una explosió del

descontentament ciutadà amb els dirigents.

Inicis de la liberalització

La liberalització comença amb l’existència d’associacions autònomes. Quan hi ha mobilització en

la societat civil, hi ha divisions i plantejaments sobre què cal fer al respecte entre els governants.

En aquest moment, es mostra l’afebliment del poder i la societat civil té l’oportunitat de

pressionar.

Els règims autoritaris els fan por, fins i tot si no tenen finalitats polítiques, perquè poden servir per

canalitzar accions en contra de la dictadura. El bloc autoritari no és monolític (qualsevol majoria

o partit) i hi conviuen preferències diferents.

78

Com s’inicia la liberalització (joc de senyals)

- Certa mobilització popular que indica als liberalitzadors que poden establir algunes aliances

amb elements de la societat civil. Aquesta aliança els pot ajudar a modificar la relació de forces

al sí del bloc del poder.

- Les divisions al bloc del poder envien senyals a la societat civil que pot haver un cert marge

per a la seva organització autònoma.

Preferències de les elits autoritàries

Com hem dit abans, el bloc autoritari no és monolític i hi ha preferències o interessos diversos.

Dins del bloc hi solen haver els diferents grups:

- Immobilistes à no volen canvis de cap tipus

- Liberalitzadors à poden ser durs o tous

- Reformadors à demòcrates

Però, per què alguns individus dins del règim volen canvis i altres no? I per què alguns individus

volen canvis més extensos i d’altres més limitat? à D’on surten les preferències dels individus

dins del règim? Les preferències de les elits autoritàries depenen de...

• Els beneficis esperats amb el canvi de règim (B). La proximitat als centres de poder. Les

persones immobilistes que s’oposaran a tots els canvis és perquè no tenen futur en el nou

sistema. El cercle intermig –els liberalitzadors- aposten per fer un petit canvi perquè res

no canviï, sobretot perquè els durs. Els reformadors i democratitzadors sí que es poden

fer un lloc en un nou sistema o en un nou canvi.

• La percepció sobre la capacitat repressiva del règim (r). Quanta força estaran disposats a

utilitzar per defensar el règim. Això dependrà de (a) i del control de la força (relació amb

els militars).

Respostes dels diversos grups:

- Immobilistes: Tenen molt a perdre perquè estan molt identificats amb l’antic règim i tenen poc

futur en el nou. Si ells controlessin el règim totalment, no hi hauria joc.

- Els liberalitzadors “durs” tenen molt a perdre amb un canvi de règim i estan disposats a utilitzar

la força per mantenir-lo, però creuen que s’han de fer alguns canvis en la dictadura perquè res

no canviï.

- Els liberalitzadors “tous” també tenen a perdre amb un canvi de règim però no estan disposats

a utilitzar la força. En el moment, refereixen acceptar la democràcia que fer ús de la violència.

- Els reformadors tenen més a guanyar amb una democràcia i la prefereixen a una dictadura

79

Dilemes de la liberalització

Els dilemes es produeixen quan:

- Qui inicia el procés són liberalitzadors no reformadors

- Els que inicien el procés no volen arribar a una democràcia

Això és perquè si el procés l’inicien els immobilistes, òbviament no hi hauria joc perquè no es

plantegem canviar res. I d’altra banda, si els procés l’inicien els reformadors demòcrates, no hi

hauria dilema i es passaria a una democràcia.

Per què quasi mai els liberalitzadors no aconsegueixen els seus objectius d’obrir el règim sense

arribar a una democràcia?

Per què els liberalitzadors no haurien d’iniciar mai una liberalització si no volen arribar a un resultat

no desitjat?

Sota quines condicions es donaran els diferents resultats (dictablanda, poliarquia, retrocés)?

• Cita de Przeworski: “lo que resulta desconcertante es que tantos políticos crean que

triunfarán donde otros han fracasado, para acabar fracasando igualmente”

El joc en pràctica

Quins resultats són possibles?

1) El procés no s’inicia (ex. Cuba, Corea del Nord, etc)

2) Es passa a una dictablanda i el procés d’atura aquí

3) Es fa una transició i s’arriba a una poliarquia, a través d’unes eleccions (ex. Espanya, Xile,

Hongria, RDA, etc)

4) Després d’iniciar una liberalització es fa marxa enrere i el resultat és una dictadura amb més

repressió (ex. República Popular Xina)

- Jugadors à liberalitzadors i societat civil

- Resultats:

• Status quo à DICS

• Dictablanda à DICA

• Dictadura amb repressió à DICR

• Transició (s’obre una negociació i es va cap a una poliarquia) à TRANSICIÓ

• Insurreció (presa del poder per l’oposició democràtica i col·lapse del règim autoritari) à

INSURRECCIÓ

80

Preferències dels jugadors

- Liberalitzadors durs: DICA à DICS à DICR à TRANSICIÓ à INSURRECCIÓ

- Liberalitzadors tous: DICA à DICS à TRANSICIÓ à DICR à INSURRECCIÓ

- Societat civil: TRNASICIÓ à INSURRECCIÓ à DICA à DICS à DICR

En condicions d’informació completa.

Acceptem unes condicions del joc on tothom sap tot i tothom sap la mateixa informació à

informació completa. Els resultats es produeixen sota dues altres condicions:

- Quan els liberalitzadors són “tous” (cas a)

- Quan els liberalitzadors són “durs” (cas b)

Cas A

81

Cas B

Els resultats

En quin cas hipotètic s’establirà una dictablanda? En dues condicions:

- Els liberalitzadors són “durs”: Dica>Dics>Dicr>Transició>Insurrecció

- La capacitat repressiva del règim és alta i la probabilitat que la repressió tingui èxit és molt

elevada r>1-r

- Tota la resta

- Es manté igual (informació completa) → la societat civil sap això

Veiem que la dictablanda és possible sempre que s’assumeixi la condició d’informació perfecta

en tots els casos. La societat acceptarà la dictablanda i així els liberalitzadors aconsegueixen els

seu primer objectiu perquè sap que la societat no es revelarà.

En condicions d’informació incompleta

Però què passa si relaxem el supòsit de la informació completa? És a dir, què passa si algú

s’equivoca en les seves creences?

a) Error dels liberalitzadors

Els liberalitzadors són durs i estimen equivocadament la seva força (creuen que r>1-r) i la societat

civil estima correctament que 1-r>r.

Inicien el procés, pensant que la societat civil no s’organitzarà perquè si s’organitza, el resultat

serà DICR donat que r>1-r, però.... la societat civil s’organitza perquè sap que el resultat no serà

una DICR donat que 1-r>r.

Els liberalitzadors en veure que la societat civil s’organitza s’adonen que han sobreestimat la seva

82

capacitat repressiva (perquè 1-r>r i no r>1-r), però ja es tard per rectificar i opten per tornar-se

reformistes i acceptar una transició (és el menys dolent dels resultats que poden aconseguir

arribats a aquest punt del procés).

La poliarquia es dona quan hi ha un error de càlcul dels liberalitzadors i el retrocés quan la societat

civil comet l’error (ho veurem després).

Error de càlcul dels liberalitzadors: són durs i estimen equivocadament la seva força repressiva.

La societat civil sap que son febles. Els liberalitzadors obren el règim pensant que la societat civil

acceptarà la dictablanda, però quan la societat s’organitza, s’adonen que la seva capacitat no és

tan gran. Si ho reprimeixen acabaria amb insurrecció, per això, els durs es tornen reformistes

perquè prefereixen una transició.

b) Error de la societat civil

La societat civil es pensa que s’enfronta a liberalitzadors tous, però en realitat són liberalitzadors

durs. És a dir...

- Els liberalitzadors són durs i estimen correctament que r>1-r

- La societat civil creu equivocadament que els liberalitzadors són tous (o que 1-r>r)

Els liberalitzadors inicien el procés, creient que la societat civil sap que ells són “durs”. Però per

sorpresa dels liberalitzadors la societat civil s’organitza (perquè creu que arribat el moment els

liberalitzadors preferiran una transició a fer us de la repressió). Els liberalitzadors opten per

reprimir i s’arriba al resultat DICR, a una dictadura amb més repressió. Ex.: Xina amb Tinanmen

83

Conclusions

• La liberalització no és un resultat factible a menys que es donin uns supòsits molt

restrictius:

– Que tots els implicats tinguin informació completa sobre les preferències dels

altres i sobre les probabilitats d’èxit de la repressió

• Pel contrari, errors de càlcul porten que una liberalització acabi en una transició o en

violència i repressió.

84

PART II. TIPUS DE TRANSICIONS I TRANSICIONS DES DE BAIX

1. Contextualització. Enfocament i tipus de transició

Veiem que hi ha diferents maneres d’enfocar l’estudi de les transicions: enfocaments estructurals

o d’elecció racional. Els enfocament estructurals (per exemple de Skocpol) serveix per explicar

les revolucions perquè porten a una transformació total del règim polític i es fixa en variables

estructurals (relacions entre classes, revolucions camperoles, estructura econòmica, etc).

En canvi, després veiem enfocaments com el de Kuran, on s’expliquen els canvis de règim a

través de mobilitzacions dins de la ciutadania i fora del règim.

També tindrem un enfoc estratègic, on les decisions dels individus es prenen en funció de la

participació esperada.

2. Transicions des de dalt i des de baix. El paper dels règims autoritaris en els tipus de

transició. L’argument de Geddes

Tipus de règims autoritaris i tipus de transició

La tesis de Geddes

Barbara Geddes escriu l’article “What Do We Know About Democratization After Twenty years?”.

En la segona part, diu que les transicions no són aleatòries, sinó que estan lligades a les

característiques dels règims autoritaris. Hi ha dos possibles classificacions a través de com i qui

governa. Amb aquesta segona forma -qui governa (ens fixem en l’actor)-, es pot dividir entre:

règims militars, personalistes i de partit únic.

Això és una variable clau, els règims autoritaris són més o menys vulnerables a les divisions

internes, depèn dels incentius de les elits autoritàries a cooperar per mantenir-se al poder.

- Règims militars à pocs incentius si posa en risc la unitat de la institució militar

- Personalistes à més incentius, però base més fràgil

- Partit únic à molts incentius i base menys fràgil

• Regim híbrid tipus franquisme o Pinochet (comença amb un govern militar que deriva en

tendències personalistes).

85

Règim militar

Caràcter Grup de militars qui decideix qui mana i qui controla les polítiques (junta militar)

Motivació Restaurar l’ordre, però mantenir-se units. La institució militar per damunt del

poder i del govern. La principal motivació dels militars és restaurar l’ordre i

mantenir la unitat.

Tipus transició Molt vulnerable a les divisions. Són els propis militars que obren el règim de

manera progressiva per sortir de la política, és una transició des de dalt.

TRAN DES DE DALT

Duració (mitjana) 9 anys

Exemples Pinochet, Argèlia.

Règim personalista

Caràcter Un individu mana, decideix les polítiques i qui accedeix als càrrecs

BASE INSTITUCIONAL FEBRE

Motivació Mantenir-se al poder. Faccions i opositors dins del règim prefereixen cooperar.

Les elits civils o les faccions dins del règim (fins i tot l’oposició), tindran un

incentiu per cooperar per evitar a perdre-ho tot i es resisteixen a mantenir-se

en el poder. És menys provable que hi hagi divisions, poden haver-hi faccions,

però hi ha d’haver grans problemes per ocasionar divisions.

Tipus transició Divisions no són suficients. Aquest tipus de règim són normalment derrocats

des de baix, des de les mobilitzacions de la ciutadania, ja que no solen fer

concessions per obrir el règim perquè no hi tenen interès.

TRANS DES DE BAIX

Duració (mitjana) 15 anys. Tenen una feble arquitectura institucional i solen durar menys de

mitjana que els règims de partit únic. Es pot acabar amb la figura del dictador

(mort o buit de poder).

Exemples Exemple dels règims àrabs, el col·lapse es produeix a partir de les transicions des de baix, igual que en els règims de partit únic.

Règim de partit únic

Caràcter Partit mana:

- Recluta les elits

- Decideix les polítiques

BASE INSTITUCIONAL MÉS FORTA I RESISTENT

Motivació Mantenir-se al poder, faccions i oposicions dins el règim prefereixen cooperar

Tipus transició Divisions no són suficients.

TRANSICIONS DES DE BAIX

Duració (mitjana) 23 anys. Mentre que els règims de partit únic solen durar més perquè tenen una

estructura més estable.

86

Els règims autoritaris de més a menys vulnerables a les divisions internes:

3. Les transicions des de baix. Els models de llindar. L’argument de Kuran

Les transicions des de baix

S’han explicat fent servir models que serveixen per il·luminar la dinàmica de la mobilització social.

Aquests models s’anomenen de “llindar”, “massa crítica”, “cascada”, “difusió” i alguns dels seus

referents són Granovetter, Schelling…

Aquests models:

- Assumeixen la interdependència de les decisions à en els models anteriors sobre si obrir el

règim o no, vèiem que els actors decidien en funció de l’èxit de participació que esperaven i

que això influenciava als altres actors de manera recíproca

- Expliquen la decisió individual de participar en funció de la participació esperada à la decisió

dels individus està inherentment, doncs, condicionada a la participació esperada o suport que

creuen que tindrà la seva acció

- La participació esperada és un paràmetre en la decisió individual de participar perquè

augmenta els beneficis i/o redueix els costos de la participació

Vídeo de com creix una protesta a les xarxes socials

Models dels llindar

Els humans ens comportem d’una manera molt sectària i social. El models dels llindars es pot

aplicar:

- Difusió de tecnologia o d’innovacions (Mac) à nombre de participants augmenta la utilitat.

- Protesta o vaga à nombre de participants redueix els costos (acomiadament, sou) i augmenta

els beneficis (probabilitat d’impacte). És molt important el valor que li donem a la nostra

participació.

- Vot à nombre de participants pot reduir (decisió de votar) o augmentar (eleccions competitives)

els beneficis.

Altres aplicacions:

- Disseminació de rumors i d’opinió à nombre de participants augmenta la credibilitat del rumor.

També hi ha contagi en fenòmens polítics com l’independentisme, es tracta d’un procés de

cascada.

87

- Segregació racial o de classe als barris à nombre de similars o diferents (classe, raça).

Exemple: la ciutat de Detroit, canvi de residència de les classes mitjanes blanques a les afores

de la ciutat i on el centre queda habitat per immigrants i col·lectius minoritaris.

- Aplaudir o deixar una conferència à quanta més gent, menys costos de fer-ho.

Són moltes accions quotidianes on la nostra decisió individual d’afegir-nos o no a l’acció queda

lligada a la participació esperada.

El concepte del llindar

Cada individu tindrà un nombre mínim de gent (Ti) que considerarà suficient per participar. Aquest

és el punt on els beneficis de participar depassen els costos. Aquest llindar serà diferent per cada

individu i dependrà de característiques diferents segons la situació.

Exemple:

• Protesta à els extremistes necessiten un llindar baix

• Canvi d’opinió à les persones més sofisticades necessiten un llindar alt per canviar

d’opinió

El model de Kuran

Explicació de la lectura. Pretén explicar les revolucions de l’Europa de l’Est, on es comparteixen

les següent característiques:

• Van ser per col·lapses del règim autoritari

• Com a resultat de massives mobilitzacions socials

Exemple de l’Alemanya de l’Est: Les protestes van començar en ciutats més lliures i, de fet, es

van iniciar a l’Església. Les concentracions es van repetir cada dilluns, sumant sempre més

participants. L’Alemanya de l’Oest se’n va fer ressò a través dels mitjans i les protestes es van

estendre a altres poblacions i ciutats.

A Kuran li interessen dues qüestions:

1) L’element de sorpresa d’aquestes revolucions – ningú va ser capaç de anticipar-les

2) La dinàmica de la mobilització massiva – fa servir els models de llindar.

1) L’element de sorpresa d’aquestes revolucions – ningú va ser capaç d’anticipar-les. Vol saber

com ningú va veure la caiguda de la URSS à s’explica a partir de la falsificació de preferències.

Divorci entre les preferències privades i preferències públiques. Es produeix en tot règim on

expressar públicament l’oposició al règim té un costos que molta gent veien com a elements

dissuasius. Estat totalitari, gran control omnipotent de l’Estat a través de veïns, etc. Com a

conseqüència d’aquesta falsificació, no podem saber el grau d’oposició o el genuí recolzament

que té el règim, fet que va en contra del propi règim perquè el fa vulnerable.

88

2) Per explicar la dinàmica de la mobilització massiva s’inspirarà en els models de llindar

Elements del model:

• Individus = i.

• Les preferències privades estan fixades en cada moment. Recolzen o no al règimà que

no ho podem saber. Tenen unes preferències privades que no podem observar

• Les preferències públiques és la variable que està sota el seu control (sí que les podem

observar). En cada moment, han d'escollir si expressen: i) suport al règim o ii) oposició al

règim polític. Decisió de l’individu de fer pública o no la seva preferència, depèn dels

costos i del nivell de repressió, però sobretot del que facin els altres. Segons el nivell de

repressió i del que facin els altres: dir que no suportes el règim. Ex: un individu a favor de

l’oposició no es manifestarà sol en contra del règim si no té suport o se sent dins d’un

grup.

• S = la mida de l’oposició, entre [0,100]. Si hi ha més gent que es reivindica, els meus

costos són inferiors. Els costos depenen de la mida de l’oposició: si hi ha molt individus

en contra, a mi em costarà menys afegir-me. La mida: quanta més gent ho ha fet. La

variable que explica els processos en cascada és la mida de l’oposició (quanta més gent

participa en el fenomen).

La decisió de l’individu dependrà de dos paràmetres:

• Cost psicològic de falsejar les preferències (cost intern). Cost moral: cost de no poder

ser sincer, de haver de ser hipòcrita, d’amagar les seves preferències (no hi hagi

coherència). Dependrà de cada individu: si post viure o no amb aquesta contradicció.

• Cost de fer públic la seva oposició al règim (cost extern). Aquest cost decreixerà amb S.

Quan més gran S, menor serà el cost expressar oposició al règim. Quan més petit S,

més gran serà el cost d’expressar públicament l’oposició al règim. Cost extern: que et

detinguin i et posin a la presó. Un individu es juga que l’Estat el reprimeixi. Depèn de

l’Estat i les seves probabilitats de reprimir als ciutadans.

Els individus es mouran entre aquests dos costos. El llindar està on coincideixen els dos punts,

on el costos interns de falsejar coincideixen amb els costos externs (gràfics que hem d’estudiar

molt bé perquè pot caure a examen).

89

El cost intern és una línia constant perquè és una variable fixe que depèn del propi individu.

El cost extern és una línia descendent perquè quan més gran és l’oposició, més difícil és la

repressió.

L’individu farà pública l’oposició al règim quan els costos interns depassen els costos externs. En

el punt on es troben els costos, l’individu serà indiferent entre participar o no en l’oposició. Però

quan els costos interns estiguin per sobre dels costos externs, l’individu ja s’adhereix a la causa

de l’oposició. L’individu participarà quan l’oposició (s) és superior a als costos externs.

Quan l’individu té un costos interns molt baixos, el llindar es desplaça i necessitarà més gent,

més oposició, per participar. Els individus amb gran consciència moral i amb un alt llindar de

costos interns, necessitarà menys gent –menys mida de l’oposició- a l’hora de mobilitzar-se. La

línia dels costos externs també es pot modificar si l’Estat augmenta o disminueix la seva capacitat

repressiva. Si baixa el llindar de la repressió de l’Estat, l’individu necessita menys gent per

mobilitzar-se.

• Tipping point (llindar revolucionari) és el punt on l’individu es mobilitzarà perquè els costos

interns i els costos externs es troben.

Aquests models de cascada són models dinàmics.

90

• Aquest simple model es pot utilitzar per il·lustrar la dinàmica de la mobilització social.

• Es pot fer dinàmic perquè assumeix la interdependència de les decisions. Recordeu: els

costos individuals de fer pública la oposició al règim dependran del nombre d'individus

que ho hagin fet (la S).

• Veurem que petits canvis en el llindar revolucionari d’un individu poden tenir grans

conseqüències – poden provocar un moviment en cadena que acabi amb una revolució.

Exemples del model de Kuran

Societat = 10 individus

• Cada individu té un llindar i la distribució d’aquests llindars defineix l’èxit o no de les

revolucions. Imaginem diferents distribucions amb 5 diferents escenaris

Situació 1. Canvi al llindar revolucionari del individu 2

A = {0, 20, 20, 30, 40, 50, 60, 70, 80, 100}

(S= 10%)

A’ = {0, 10, 20, 30, 40, 50, 60, 70, 80, 100},

(S= 90%)

El moviment de l’oposició s’estanca al 10% perquè només hi ha un individu que es mobilitza. La

següent persona necessita a dos persones per ser mobilitzat i, com que no es produeix, la

mobilització d’estanca.

Situació 2. Canvi al llindar revolucionari del individu 2 amb una altra distribució

B = {0, 20, 30, 30, 40, 50, 60, 70, 80, 100}

(S=10%)

B’ = {0, 10, 30, 30, 40, 50, 60, 70, 80, 100}

(S=20%)

No tenim un moviment en cascada perquè hi ha un individu que necessita més persones per ser

mobilitzat (aquí es mobilitzen dues persones –abans només una- però segueix sent insuficient).

Diferència entre societats més o menys revolucionàries.

Situació 3: cap canvi en una distribució molt favorable a la revolució

C = {0, 20, 20, 20, 20, 20, 20, 20, 60, 100}

Average Ti = 30

S = 10%

La revolució s’atura malgrat ser molt revolucionaris (només necessiten dues persones per ser

mobilitzades). Anem veient com el procés és molt mes accidental i aleatori, s’han de produir

canvis en uns moments i llocs concrets del llindar per causar canvis estructurals.

91

Situació 4: un canvi estructural i una distribució molt favorable a la revolució

D = {0, 30, 30, 30, 30, 30, 30, 30, 30, 30, 100}

S = 10%

D’= {0, 20, 20, 20, 20, 20, 20, 20, 20, 20, 100}

S = 10%

El llindar de tots baixa perquè l’Estat es reprimirà. No canvi el resultat perquè es trenca la cadena

de la mobilització.

Situació 5. Un canvi en l’opinió pública

E = {0, 10, 30, 30, 50, 60, 70, 70, 80, 100}

(S = 20%)

E’= {0, 10, 20, 30, 50, 60, 70, 70, 80, 100}

(S = 40%)

E’’={0, 10, 20, 30, 40, 50, 60, 60, 70, 100}

(S = 90%)

S’ha produït un canvi en el llindar i han arrossegat

Conclusions

• Una distribució favorable a la revolució, un alt grau d’oposició al règim, o un alt grau de

malestar social no serà ni condició necessària (com demostra la distribució A) ni suficient

(com demostra la distribució C)

• Un canvi estructural tampoc serà condició necessària (com demostra la distribució A) ni

suficient (com demostra la distribució D). Caldrà l’acció d’algun individu.

• El canvi dependrà de la distribució de freqüències dels llindars i del punt en la cadena on

es produeixi el canvi o la pertorbació. Serà imprevisible per la hipersensibilitat del trajecte

de la cascada a petites pertorbacions en la distribució de freqüències dels llindars.

No és una situació revolucionària o estat d’opinió latent, no són condicions necessàries ni

suficient. Tot depèn d’on es produeixen les pertorbacions en la cadena de les opinions.

• Revolucions de l’Europa de l’Est

• Revolucions àrabs

92

Examen

Dues parts:

a) Test de 20 preguntes (60%) à tot sobre classe i la conferència (0,3 i resta 0,1)

b) Una pregunta (40%) a escollir entre dos. No és una pregunta de desenvolupar, s’ha de

contestar en una solució curta i que només té una resposta. Petit joc entre rics i pobres i

dir quins són els resultats esperat i per què? Pot posar un gràfic a comentar, qualsevol

cosa que haguem fet a classe. Aplicació de la lògica dels arguments en una situació

concreta que ens presentarà.

Nota mínima de 3,5 per fer mitjana amb els seminaris.