xxvii cursos d'estiu, oreto doménech, materials per a l'alumnat

Bones pràctiques educatives amb TIC: el blog i les xarxes socials

XXVII Cursos d’EstiuOreto Doménech

OBJECTIUS

1. Reflexionar sobre els canvis que s’han esdevingut en el paradigma comunicatiu actual, en general, i com aquests afecten l’ensenyament-aprenentatge: el canvi d’enfocament en el paper de docent.2. Planificar un projecte concret de b-learning (aprenentatge mixt): el blog com a suport de l’ensenyament presencial.3. Conéixer la diversitat de tipus i d’usos de blogs didàctics.4. Fomentar l’intercanvi d’experiències didàctiques entre docents: la xarxa social professional.

CONTINGUTS

PRIMERA SESSIÓ (aproximació i reflexió)

La web 2.0 en la societat actual: Internet i el valencià. Característiques de l’alumnat actual: textos per a la reflexió. Canvi de paradigma comunicatiu: en són/som conscients? L’intercanvi de rols en el nou context digital: la recuperació de la renovació

pedagògica? Avantatges (i possibles inconvenients) de les TIC a l’escola: “entre poc i

massa, la mesura passa”. Els diferents tipus d’ensenyament amb eines digitals: e-learning i b-learning: un

exercici de comentari de text.

descans

Mostrari i anàlisi de diferents tipus de blogs didàctics. Debat previ a la segona sessió: vull fer un blog? Ja tinc un blog?

SEGONA SESSIÓ (disseny, planificació, debat i formació)

Planificació d’un projecte amb TIC: el blog didàctic. Fase prèvia de gestació del projecte. Objectius que es pretenen assolir. Aspecte del blog. La tria de continguts per al blog. Les etiquetes.

descans

Exemples d’activitats del blog i altres exemples de docència amb TIC. La xarxa social professional: l’exemple d’Un entre tants.

En el temps de la cibernètica, l’important és saber parar una màquina. Joan Fuster. 1



TEXTOS PER A LA REFLEXIÓ

1. Marc Prensky, Digital Natives, Digital Immigrants

Our students have changed radically. Today’s students are no longer the people our educational system was designed to teach.

Today’s students (…) have spent their entire lives surrounded by and using computers, videogames, digital music players, video cams, cell phones, and all the other toys and tools of the digital age. Today’s average college grads have spent less than 5,000 hours of their lives reading, but over 10,000 hours playing video games (not to mention 20,000 hours watching TV). Computer games, email, the Internet, cell phones and instant messaging are integral parts of their lives. (…) today’s students think and process information fundamentally differently from their predecessors (…) their thinking patterns have changed. I will get to how they have changed in a minute. But the most useful designation I have found for them is Digital Natives. Our students today are all “native speakers” of the digital language of computers, video games and the Internet.

So what does that make the rest of us? Those of us who were not born into the digital world but have, at some later point in our lives, become fascinated by and adopted many or most aspects of the new technology are, and always will be compared to them, Digital Immigrants. (...) There are hundreds of examples of the digital immigrant accent. They include printing out your email (or having your secretary print it out for you – an even “thicker” accent); needing to print out a document written on the computer in order to edit it (rather than just editing on the screen); and bringing people physically into your office to see an interesting web site (rather than just sending them the URL). I’m sure you can think of one or two examples of your own without much effort. My own favorite example is the “Did you get my email?” phone call. Those of us who are Digital Immigrants can, and should, laugh at ourselves and our “accent.”

Our Digital Immigrant instructors, who speak an outdated language (that of the pre-digital age), are struggling to teach a population that speaks an entirely new language.

First, our methodology. Today’s teachers have to learn to communicate in the language and style of their students. This doesn’t mean changing the meaning of what is important, or of good thinking skills. But it does mean going faster, less step-by step, more in parallel, with more random access, among other things. Educators might ask “But how do we teach logic in this fashion?” While it’s not immediately clear, we do need to figure it out.

Second, our content. It seems to me that after the digital “singularity” there are now two kinds of content: “Legacy” content (to borrow the computer term for old systems) and “Future” content. “Legacy” content includes reading, writing, arithmetic, logical thinking, understanding the writings and ideas of the past, etc – all of our “traditional” curriculum. It is of course still important, but it is from a different era. Some of it (such as logical thinking) will continue to be important, but some (perhaps like Euclidean geometry) will become less so, as did Latin and Greek. “Future” content is to a large extent, not surprisingly, digital and technological. But while it includes software, hardware, robotics, nanotechnology, genomics, etc. it also includes the ethics, politics, sociology, languages and other things that go with them. This “Future” content is




extremely interesting to today’s students. But how many Digital Immigrants are prepared to teach it?

It’s not actually clear to me which is harder – “learning new stuff” or “learning new ways to do old stuff.” I suspect it’s the latter.

We need to invent Digital Native methodologies for all subjects, at all levels, using our students to guide us. The process has already begun – I know college professors inventing games for teaching subjects ranging from math to engineering to the Spanish Inquisition. We need to find ways of publicizing and spreading their successes.

It’s just dumb (and lazy) of educators – not to mention ineffective – to presume that (despite their traditions) the Digital Immigrant way is the only way to teach, and that the Digital Natives’ “language” is not as capable as their own of encompassing any and every idea.

So if Digital Immigrant educators really want to reach Digital Natives – i.e. all their students – they will have to change. It’s high time for them to stop their grousing, and as the Nike motto of the Digital Native generation says, “Just do it!” They will succeed in the long run – and their successes will come that much sooner if their administrators support them.

Trobareu el text complet a: http://www.marcprensky.com

2. Laura Borràs, Internet i literatura avui: el fil d’Ariadna

(...) L’aportació de Nelson i el seu hipertext –que de moment podem definir com escriptura no seqüencial, com un text que es bifurca, que permet que el lector esculli i que està format per una sèrie de blocs de text connectats entre ells per nexes que formen diferents itineraris per a l’usuari– va obrir la caixa dels trons per un món –el de la cultura escrita, impresa, literària–, tremendament advers a les innovacions, siguin de l’ordre que siguin. El neologisme de Nelson significa la connexió de la corrent de la teoria literària –des del romanticisme i el formalisme fins a la recepció i la deconstrucció-, amb el lèxic de la tecnologia. Fon en un sol concepte realitats que pertanyen a dos mons sovint enfrontats. Posa en contacte paraules com “pàgina”, “escriptura”, “text” i “lector” amb “pantalla”, “connexió”, “interactivitat” i “usuari”. Fins i tot el propi vocable és el creuament de dues àrees de coneixement: el prefix grec hiper (que significa “sobre”, “en extrem”, “per sobre de”) posseeix un aura d’enigmàtica cientificitat després d’haver estat utilitzat per Einstein, en el concepte d’"hiperespai", i per la ciència biològica: "hipertiroidisme" o "hipermetropia", per exemple. Mentre que la paraula textus, "text", en canvi, neix en llatí, i significa "el que està teixit" o, fins i tot, "xarxa". El més curiós, amb tot, és que ha estat inclosa en el repertori no ja exclusivament literari amb l’accepció de "document", oblidant-se tantes vegades les seves connotacions de "trama", "teixit" i "xarxa", que s’acomoden especialment a la naturalesa enciclopèdica del nou gir.

Així, la hipertextualitat va ser formulada, des d’un principi, de la manera en què el crític George Landow subtitula la seva cèlebre obra de divulgació del tema que ens ocupa: "la convergència de la teoria crítica contemporània i la tecnologia". Si aquesta etimologia de “text” sembla pertinent parlant d’hipertext o escriptura "no-seqüencial" (text amb ramificacions que ofereix elecció al lector), no ajuda a trobar una distinció




entre text en paper i text digital. La textualitat electrònica es simplement el novum monstrum més recent d’una llarga tradició de tecnologies de comunicació que han substituït a les que les van precedir.

No obstant això, a pesar d'exagerats auguris sobre la seva fi, el llibre no està mort, però, igual que l'escriptura a mà quan va sorgir la impremta, no sembla probable que continuï essent la manera dominant de la disseminació textual. Així que la qüestió no és si els ordinadors transformaran les nostres nocions d'escriptura i lectura -que d'alguna manera ja ho han fet-, sinó, ¿com, de quina manera, ho faran? (...)

Comú a aquests tres punts és la sensació que les fronteres tradicionals o formals s'estan deteriorant: entre autor i obra, significant i significat, visual i verbal, etc. I un dels grans "culpables" de tot aquest canvi de paradigma és, sens dubte, Internet. (...)

Fa relativament poc temps, quan encara Internet era una novetat, la gent considerava que, encara que interessant, en el fons era minoritari, quelcom per a una elit d'internautes. Això ha canviat radicalment en aquests moments. I ens recordava el professor Castells la progressió: la primera enquesta seriosa sobre usuaris de finals del 95 assenyalava que havia uns 9 milions d'usuaris d'Internet. L’any 2000 la xifra ja ratllava els 350 milions d'usuaris al món. Les previsions més conservadores preveien que, cap a mitjans de l'any 2001, arribarien a 700 milions, i entre el 2005 i el 2007, pels volts de 2000 milions com a mínim. És veritat que constitueix sols una tercera part de la població del planeta, però això vol dir, ponderant en termes de les societats més desenvolupades, que en les societats del nostre context les taxes de penetració estaran entorn del 75% o 80%.

(...) Internet és una nova tecnologia i Landow -un dels gurús de l’hipertext- afirma que "una tecnologia sempre confereix poder a algú. Dóna poder als que la posseeixen, als que la utilitzen i als que tenen accés a ella" (1995:211). I, no obstant això, Internet no és simplement una tecnologia; és el mitjà de comunicació que constitueix la forma organitzativa de les nostres societats. Internet és el cor d'un nou paradigma sociotècnic que constitueix en realitat la base material de les nostres vides i de les nostres formes de relació, de treball i de comunicació. El que fa Internet és processar la virtualitat i transformar-la en la nostra realitat, constituint el que s'ha anomenat "la societat xarxa", que és la societat en què vivim.

Laura Borràs: http://www.hermeneia.net/CV/lborras_cv/lborras_cv.htm

Trobareu el text complet a: Hermeneia. Grup de recerca. estudis literaris i tecnologies digitals. http://www.hermeneia.net

3. Jordi Adell. Tendencias en educación en la sociedad de las tecnologías de la información

El primer paso en la integración de toda nueva tecnología (y creo que este es el momento en que nos encontramos) es intentar hacer lo mismo que antes, pero con los nuevos juguetes. Los primero vehículos a motor no eran más que carros sin caballos. El primer cine era teatro filmado (muy mímico, eso sí, por la falta de sonido). El lenguaje cinematográfico, tal como lo conocemos ahora, se desarrollaría


http://www.hermeneia.net/



posteriormente. Y cuando apareció el cine sonoro, hubo que reinventarlo. No hace falta citar más ejemplos. Los primeros usos del ordenador en la enseñanza revelan esta forma de utilización.

Las redes informáticas nos ofrecen una perspectiva muy diferente de la del ordenador solitario. En principio rompen el aislamiento tradicional de las aulas, abriéndolas al mundo. Permiten la comunicación entre las personas eliminando las barreras del espacio y el tiempo, de identidad y estatus. Pero, el mayor potencial de las nuevas tecnologías de la información en la educación reside no solo en lo que aportarán a los métodos de enseñanza/aprendizaje actuales, como en el hecho de que están transformando radicalmente lo que rodea a las escuelas, es decir, el mundo. Están cambiando cómo trabajamos, cómo nos relacionamos unos con otros, cómo pasamos nuestro tiempo libre y, en suma, nuestros modos de percibir y relacionarnos con la realidad y a nosotros mismos. La disociación entre una escuela oral-libresca y una realidad externa audiovisual, multimediática, instantánea y global es un hecho. No debemos sorprendernos de que la mayoría de los conocimientos que tienen los niños actuales sobre el mundo provengan de los medios de comunicación de masas (cuyo objetivo, no lo olvidemos, no es precisamente educar). El papel de la escuela como fuente primaria de información ha desaparecido hace ya tiempo. Sin embargo, muchos profesores aún no se han dado cuenta.

La "utopía informativa" de la sociedad de la información es que toda la información esté al alcance de cualquiera, en cualquier momento y en cualquier lugar. Acceder, pues, no será el problema. Aunque habrá que pagar precios de mercado por ella. Puede que el verdadero problema de la sociedad de la información sea la saturación y el ruido en todos los canales, la enorme cantidad de paja entre la que tendremos que encontrar el grano, la sobrecarga cognitiva que implica escoger lo importante de entre la masa de información espuria. Pero la educación es más que poseer información: es también conocimiento y sabiduría, hábitos y valores. Y esto no viaja por las redes informáticas. Los profesores tendremos que redefinir nuestros papeles, sobre todo si seguimos viéndonos a nosotros mismos sólo como "proveedores de información". Y lo haremos en instituciones que asumirán los nuevos canales como medios para proporcionar, también, los servicios que ahora prestan "presencialmente".

La educación en la sociedad de la información ha de ser un factor de igualdad social y de desarrollo personal, un derecho básico y no únicamente un producto de mercado. Los grupos de alto riesgo en términos informacionales, los infoparias, han de ser objeto de acciones positivas por parte de los poderes públicos. Debe evitarse que las nuevas tecnologías acrecienten las diferencias sociales existentes o creen sus propios marginados. ¿Están nuestros centros educativos preparados para afrontar la parte que les corresponde de este desafío? ¿Estamos formando niños y jóvenes para el futuro?

Jordi Adell. http://elbonia.cent.uji.es/jordi/


xxvii cursos d'estiu, oreto doménech, materials per a l'alumnat

Education