Argila 9CERTAMEN ESCOLAR DE NARRATIVA CURTA EN VALENCIÀ 2018-

Les narracions que s’hi inclouen van obtindre els guardons que s’indiquen dins de la convocatòria anual del Certamen Escolar de Narrativa Curta en Valencià, concedits per l’Ajuntament d’Elx, i van ser atorgats pels jurats següents:Any 2018: Encarnació Ibarra Martínez, Sandra Montserrat Buendia, Gaspar Noguera Pérez i Miquel Àngel Pérez Alemañ.

AUTORS/ES

PAULA CARPENA QUILES, NOEL AMORÓS MARTÍN, UNAX MUÑOZ BEUGNIEZ, MARCOS VALBUENA BELMONTE, LAURA BLÁNQUEZ MACIÀ, BRUNO PICÓ BRUNO, LUIS TEBAR GARCÍA, AINHOA PANIAGUA MERCADO, ALEJANDRO HERRERO RUIZ, AITANA CERVANTES QUESADA, MARIAM PARREÑO MOLINA, NÀDIA VICTÒRIA GARCÍA BECKHATIR

Menció especial del Jurat de la Secció –B- 2018 a:- Gabriel Mas Moreno- Sebastián Martínez Jiménez- Bruno Muñiz Berna- Alejandro Maestre Sánchez

RESPECTEM ELS GUSTOS DE CADASCÚ(Primer premi Secció –A- 2018)

Paula Carpena Quiles

Hi havia una vegada un nen anomenat Andreu. Era un xiquet molt molt llest, però tot el món es reia d’ell. Per què? Doncs, ara us ho contaré.

Ell anava a una extraescolar, i aquesta extraescolar era BALLET. Tot el món li deia “Ballet”? Això és de xiques! Ha ha ha! Nosaltres juguem al futbol, i això sí que és de xics!

Un dia hi havia un nen que es deia Marco i que necessitava ajuda per a estudiar. Aleshores, ell, tan valent, va anar i li va preguntar:—Hola, vols vindre a la meua casa un dia d’aquesta setmana per a estudiar?

El Marco li va respondre que sí.

Ell tenia ballet els dimarts i els dijous una hora i mitja, de vegades dues hores.

Així que el va convidar el 2 de maig a les 5 de la vesprada.—Vols vindre a la meua casa? —va dir l’Andreu.

Divendres va arribar i Marco va fer un poc tard.—Per fi has arribat, Marco! Primer, t’ensenyaré la meua casa i, en primer lloc, t’ensenyaré la meua l’habitació.

Quan hi va entrar, es va quedar amb la boca oberta.—Quants premis has guanyat tu!—Moltíssims! Molts, de ballet.—Que divertit! —va dir Marcos.—És molt divertit. Vaig amb moltes companyes i algun company. T’ensenyaré alguns moviments amb música.

Andreu estava privat, i Marco li va dir:—Invita’ls a un aniversari i, quan miren tot això, a algú li agradarà i voldrà apuntar-se a ballet. De fet, primer m’hi apuntaré jo.—Bona idea —va dir Andreu—. A més, prompte serà el meu aniversari.

Andreu va fer la invitació després d’estudiar amb Marco.

Una setmana després va enviar la invitació i al final va arribar el seu aniversari. Primerament va arribar Marco, i tots dos van preparar tot per a la festa. Després, va arribar la resta.

Sabeu que va passar? Es van quedar impressionats amb els premis, les fotos i tot el que tenia a casa sobre ballet, i quasi tots van apuntar-se a ballet.

Quan ja se’n va anar tot el món, li vaig dir a Marco:—GRÀCIES! Eres el meu millor amic. M’has ajudat molt i ara gaudirem tu, jo i la resta de companys i companyes a ballet.Després d’això Andreu va ser molt molt feliç.

SENSE INTERNET(Segon premi Secció –A- 2018)

Noel Amorós Martín

Hi havia una vegada un xiquet anomenat Vicent a qui li agradava molt jugar amb la tauleta a jocs d’Internet. Jugava tots els dies tres o quatre hores, fins que un dia deixà de funcionar la Internet. El Vicent li ho va dir a la seua mare, però ella no se n’havia adonat. Aleshores, ho va comprovar en la tauleta del seu fill i, en efecte, no funcionava.

El xiquet ho va comentar amb els seus amics de classe i, el seu millor amic, el Sergi, li va dir que la Internet tornaria en tres dies perquè es tractava d’una avaria molt gran que afectava a tota la ciutat. Un altre amic seu, el Robert, que no ho sabia, volia jugar-hi aquella vesprada i, malauradament, no ho va poder fer. Cap persona va poder utilitzar la Internet. Resulta que era una avaria més gran del que es pensava, perquè no hi havia Internet ni en tota Espanya ni al Japó ni a Rússia ni a Portugal ni a tota Amèrica.

Aleshores, va baixar al parc a jugar de cinc a set de la vesprada. Era la primera vegada en anys que no jugava a jocs d’Internet en la tauleta. Els seus pares també estaven molt tristos perquè no podien utilitzar els aparells electrònics. Llavors, tota la família es va dedicar a parlar i a anar a molts llocs, com ara al cinema, a practicar esports al poliesportiu o al camp.

Foren tres dies que aprofitaren els xiquets per a fer amics al parc i en molts altres jocs.

El Vicent, abans d’eixos tres dies, tenia 42 amics en total, i després de les primeres sis hores ja en tenia 51. Tenia tants amics que cada vegada que baixava al parc hi havia amics per a jugar a molts jocs. Però, abans de baixar al parc a les cinc, es trobava molt avorrit, i per això es va comprar una mascota. Era un gat, i li va posar de nom Ticos, i tots els dies, quan estava a casa, jugava amb ell, i també se l’emportava al parc. Era de color negre i molt ràpid saltant. Tots dos jugaven al parc amb una pilota verda i vermella.

El millor amic del Vicent, el Sergi, s’havia comprat també mascotes: una tortuga i un pardal. El pare del Sergi tenia cinc peixos. I un altre amic, el Mario, també es va comprar un ànec i un conill.

Els tècnics d’Internet van passar moltes hores tractant de trobar l’origen de l’avaria. Alguns experts estigueren treballant tota la nit, però cap no ho va poder solucionar abans de tres dies.

Els pares no sabien si, quan tornara la Internet, continuarien jugant amb les mascotes i eixint als parcs de la ciutat.

Quan van passar els tres dies, els xiquets i les xiquetes encara es trobaven jugant amb les mascotes al carrer i fent jocs tradicionals com la pilota valenciana, la petanca, el pilla-pilla, l’amagatall, les xapes, el baló-tir i molts més que anaven descobrint i aprenent a jugar-hi cada dia.

Quasi ni se’n recordaven de la Internet i dels aparells electrònics. Es trobaven molt a gust jugant al carrer, fent esport i coneixent molts amics nous.

Tot anava de meravella, fins que un dia el gat estava malalt i els veterinaris van dir a Vicent que eixa malaltia podia acabar amb la vida del gat. El xiquet es va posar molt trist, però no volia perdre l’esperança.

Tots els dies, després del col·legi, el xiquet el portava al veterinari, fins que es va curar.

Aleshores, el Vicent es va posar molt content.

UN MONSTRE EN L’ARMARI(Tercer premi Secció –A- 2018)

Unax Muñoz Beugniez

Hi havia una vegada un xiquet i una xiqueta que es deien Martí i Mérida. Un dia van obrir l’armari perquè van escoltar uns sorolls molt estranys, i es van trobar un monstre. El monstre era petit i pelut.

La xiqueta li va regalar un ninot i es van fer amics.

Estaven jugant quan la mare va obrir la porta, però el monstre va desaparéixer.

Quan la mare se’n va anar, va aparèixer de nou el monstre i van jugar fins furtar-se’n.

VIATJAR SENSE PASSAPORT(Primer premi Secció –B- 2018)Marcos Valbuena Belmonte

Vos heu parat a pensar les voltes que poden donar els diners?Esta és la història d’un bitllet de 20 euros i de com, d’una simple vidriola, va arribar a parar a les mans de...

26 de març de 2018, a les 6.00 de la vesprada.

—Un altre dia com el d’ahir. Quin avorriment! Ací estic plegat, en comptes de veure món. —va dir el jove bitllet de 20 euros.

No molt lluny d’allí, ja que la vidriola no era molt gran, es trobava una simpàtica i velleta PESSETA. Sí que heu oït i llegit bé. Una PESSETA de l’any 1937!

—Aiii, el meu jove amic! Quanta raó que tens! Però no et preocupes que encara et queda molt de camí a recórrer. Recorde quan anava jo de mà en mà, i de portamonedes en portamonedes, i com era d’estimada. Com es barallaven els mossos del poble per “la rosa”. Hi, hi, hi! Això sí, no vaig eixir d’Espanya, i m’haguera encantat, perquè vaig conéixer el 1954 un franc francès que em tenia molt enamorada. Que bonic que era! Hi, hi, hi! Qui m’ho anava a dir, amb el que he viscut, que acabaria a la vidriola d’un jovenet nascut fa 11 anys.

—Això va ser en els seus temps, velleta. Ara podem viatjar per molts països sense ser canviats per una altra moneda. I això és el que vull, eixir d’ací i conéixer altres llocs. Viure una gran aventura!

—Vés amb compte amb el que desitges, que pot fer-se realitat, jovenet.

En eixe precís moment s’arma una rebolica dins de la vidriola. Silenci absolut.

Marcos ja té els diners necessaris per a comprar-se un videojoc que vol si agafa els vint euros que li va donar el seu avi per Nadal i que va guardar en la vidriola.

—Per fi, per fi, velleta! El meu desig s’ha fet realitat.—Complix tots els meus somnis. Adéu jovenet.

El bitllet de 20 euros viatjarà en primera classe en el portamonedes de Marcos. Des d’ací anirà a la caixa registradora de la botiga de videojocs del centre comercial on va encontrar més bitllets de diverses quantitats. Però ací no es va quedar molta estona, ja que de seguida va tornar a eixir de la caixa registradora cap a la cartera d’un altre client. Aquest client de la botiga de videojocs tenia previst un viatge a Alemanya i, per tant, el bitllet farà un viatge molt llarg en avió a un altre país. Durant uns dies, el bitllet descansà en eixa cartera, fins que va arribar a Alemanya.

A Alemanya, el senyor que porta el bitllet l’utilitza per a comprar la premsa local, per la qual cosa paga amb aquest bitllet i de nou passa a una altra caixa registradora.

—Bon dia, senyors bitllets! Acabe d’arribar des d’Espanya. D’on sou vosaltres?

Bitllets i monedes van contestar:

—Bon dia! Jo sóc de França. Benvingut!—Bon dia! Jo sóc d’Itàlia.—Nosaltres som d’Alemanya.

I en aquest moment:

—Bon dia, senyor Puigdemont! Vol vostè la premsa internacional de sempre?—Sí, per favor.—Ací té el seu canvi.

I així és com passarà, junt amb unes altres monedes, a una nova cartera. Però, no a una cartera normal i corrent, sinó a la cartera més buscada i famosa del moment.

Per fi ha tingut la seua aventura somiada. Ha viatjat sense passaport.

LA PAU I L’AMISTAT(Segon premi Secció –B- 2018)

Laura Blánquez Macià

Temps era temps, quan els animals parlaven i les persones no feien res, hi havia un regne molt llunyà anomenat Regne Ensucrat.

El Regne Ensucrat era un regne molt pacífic, els seus habitants hi vivien en pau i sense conflictes. Al regne vivien dues princeses germanes, que els deien Pastisset i Magdalena Dolça, i un aldeà molt amic de les princeses anomenat Mousse de Torró.

Al costat d’aquell preciós regne hi havia un altre regne anomenat Regne Acidós, on els seus habitants eren molt agres, sobretot el rei Llimó Agre i la cort dels llimonets agres i les llimes àcides.

Un dia, els llimonets agres, avorrits de ser tan agres, van decidir envair el Regne Ensucrat, perquè estaven cansats d’escoltar la música de les festes i de veure com eren de feliços els seus veïns.

El dia que van envair el Regne Ensucrat van agafar per sorpresa els seus habitants, perquè havien estat celebrant l’aniversari de les princeses, i no es van adonar que s’hi apropaven els seus veïns. Quan l’exèrcit de llimes àcides hi van arribar, dirigit per Llimó Agre, els habitants del Regne Ensucrat es defensaren com van poder, ja que no havien tingut temps d’organitzar-se, i finalment les llimes prengueren el regne.

Les princeses, que no volien que el seu poble patirà cap mal, es van rendir i van demanar parlar amb el cap del Regne Acidós. I, al dia següent, van preparar una entrevista.

La princesa Pastisset i la princesa Magdalena Dolça es van reunir amb els seus consellers per a estudiar quina estratègia havien de seguir per convéncer el Rei Llimó. En aquell moment, Mousse de Torró va intervindré i proposà la seua idea. Pensava que si convencien els llimons pacíficament, oferint-los alguna cosa a canvi, no hi hauria cap lluita. Aleshores, les princeses li van oferir, al rei Llimó, que elles i el seu poble els ensenyarien a ser més pacífics, tolerants i, sobretot, més feliços, compartint allò que els feia ser més dolços. A canvi, el

poble àcid els podria oferir força, valentia i fermesa, que tanta falta els hi feia. I la princesa Pastisset va acabar dient:—Tots som iguals i diferents al mateix temps. Tots podem aprendre dels altres, i ningú pot obligar un altre a ser igual que ell per la força. Ens podem ajudar.

El rei Llimó va quedar pensatiu i, al cap d’una estona, va respondre:

—Pot valdre! M’heu convençut! Podem intentar ser amics i conviure en pau.

Els dos van coincidir que junts guanyaven tots, i decidiren fer una festa per a celebrar els seus acords i així començar a contagiar-se mútuament la seua alegria i valentia.

“I conte contat, conte acabat, i qui no s’alce tindrà el cul pelat”.

EL QUE DE VERITAT IMPORTA(Tercer premi Secció –B- 2018)

Bruno Picó Bruno

Hi havia una vegada un xiquet anomenat Bruno. Tenia 10 anys quan va tindre la sensació que a casa seua alguna cosa no anava bé. Un dia Bruno, per error, va trobar el diari de la seua mare, on ella havia escrit que tenia càncer. En aquell mateix moment es quedà paralitzat i, plorant, va tancar-se en el bany. El seu pare, que l’havia escoltat, li va preguntar per què estava plorant, i ell li va contar que havia llegit el diari de la seua mare. El pare, molt nerviós i suant, li va dir que hi havien de parlar. Els dos se’n van anar a l’habitació, on la seua mare estava veient la televisió. Quan la mare va vore la cara de Bruno es va imaginar què passava. Els pares li van explicar que la mare tenia càncer i que l’havien d’operar per segona vegada.

La setmana de l’operació Bruno se’n va anar a cals iaios i, de colp i volta, li va començar a fer mal la panxa. Els iaios el van portar a l’hospital, on li van fer moltes proves. Finalment, li van dir que tenia apendicitis, i que l’havien d’operar. Molt espantat va mirar el seu pare als ulls. El pare li va dir que no tinguera por, que al seu costat estaven operant també la seua mare i que ell havia de ser molt fort.

Passats uns mesos van tornar a operar la mare de Bruno. En eixe moment, el pare i el xiquet ja estaven derrotats, intentaven fer tot el que podien per fer-la feliç.

Bruno continuava ajudant molt a casa i enfrontant-se a altres dificultats que es trobava també al col·legi i als entrenaments. El xiquet no volia dir res als seus pares perquè pensava que ja tenien suficients problemes.

Als 15 dies de començar la quimioteràpia a la mare de Bruno se li va caure el cabell. Ella deia que es veia molt lletja i que li feia vergonya eixir al carrer així. Bruno i el seu pare li van comprar una perruca per a fer-la sentir millor, i ho van aconseguir.

Transcorreguts uns durs mesos de medicació, la mare va començar a trobar-se millor. No obstant això, els metges deien que encara havien d’esperar per a saber si estava guarida.

Quan van tindre els resultats de les proves, els metges van dir que no era un càncer comú, sinó que era un càncer molt estrany, cosa que va augmentar la preocupació i la tristesa que Bruno ja portava damunt des de feia molt de temps. Ell sentia que ja no podia més. Continuava ajudant amb tot el que podia, però només volia que acabara tot.

Després d’una espera, que es va fer molt llarga, els metges els van comunicar que per fi tot estava bé. Per a celebrar-ho, tota la família se’n van anar de viatge a la neu i s’ho van passar molt bé. En este mateix moment és quan, el xiquet, es va adonar que la família és el més important, i no els videojocs.

Finalment, tot va tornar a la normalitat. Bruno estava molt feliç i la seua mare tornava a somriure amb molta més energia. Havia sigut una experiència molt dolenta però, amb la família al teu costat, tot es passa molt millor.

Com ja us haureu adonat, això no és un relat fantàstic, això és el relat real del que ha sigut l’any més dur de la meua vida.

LA FÓRMULA DE KATHERINE(Primer premi Secció –C- 2018)

Luis Tebar García

Katherine tornava de la universitat com cada nit per aquell obscur i solitari camí. No era el millor camí, ni el més segur, però mai no li havia passat res, i era la manera més ràpida d’arribar a casa. Eixe dia anava absorta en els seus pensaments, el que havia passat aquella vesprada al laboratori podria ser un gran descobriment o, com deia el seu company, “el gran negoci que els tornaria rics”. Katherine portava entre les seues mans una carpeta amb la fórmula per revisar-la per última vegada abans de fer el següent pas.

Era una nit com totes, com sempre, amb els seus auriculars, la mateixa música des que va començar el projecte i el seu cap ple de nombres i lletres. De sobte, una frenada brusca al seu costat la va alertar. No va tenir temps de reaccionar, ni de llevar-se els auriculars.

Va notar una forta empenta i, quan es va adonar, estava a la part de darrere d’una furgoneta. El colp de la porta en tancar-se i l’accelerada va ser les últimes coses que va escoltar. Ara sí, es va llevar els auriculars i tot era silenci. Estava tan bloquejada que ni tan sols estava nerviosa. No portava rellotge, ni mòbil (justament se l’havia deixat al laboratori). Al cap de mitja hora la furgoneta es va aturar. A Katherine li van semblar hores d’angoixa.

De nou aquell colp i un home, desconegut i emmascarat darrere de la porta, semblava tranquil. I ella se sentia cada vegada més espantada. Amb molta cura la va agafar del braç i la va guiar a una petita casa de fusta. No van parlar.

Va passar un dia, soles en aquella casa, tancada, sense escapatòria, sense imaginar per què hi estava. L’home només li portava aigua i menjar, sense articular paraula. Al cap d’unes hores un home va tornar amb la carpeta de la xica a les mans, però era un altre home, i portava passamuntanyes, la seua manera de caminar era inconfusible per a ella, era el Marc, el seu company de laboratori. Per un moment es va sentir alleujada pensant que era la seua salvació però, de sobte, es va adonar del que passava. Marc va mostrar una pistola a la mà dreta i la carpeta amb la fórmula a la mà esquerra. Les seues intencions eren molt clares, volia que Katherine li confessara la part de la fórmula que ell no coneixia i que, com ja li havia dit, el faria ric. La xica mai va pensar que algú li voldria furtar les seues idees, i molt menys encara el seu company de laboratori. Aquella fórmula era el somni de la seua vida i no anava a permetre que ningú li furtés anys de treball.

Katherine sempre havia sabut que era més intel·ligent que Marc, que havia arribat al laboratori perquè era nebot d’un prestigiós investigador. Molt convençuda li va dir a Marc que necessitava temps per revisar i finalitzar aquella fórmula, i ell, que mai havia aconseguit arribar a cap fórmula útil, va creure el que la xica li va dir. Se’n va anar amenaçant-la i donant-li dues hores de temps. Ella sabia que no la mataria sense aconseguir la fórmula, però era conscient que tenia poc temps per arribar a una nova fórmula, la de la seua fugida.

Katherine es va quedar mirant fixament aquella fórmula mentre pensava en la manera de fugir i, de sobte, tot va cobrar sentit. En aquella fórmula hi havia dos substàncies que ajuntant-les reaccionarien formant un gas que provocaria la pèrdua de consciència del Marc.

Katherine va cridar Marc, que devia estar molt a prop perquè hi va arribar de seguida, i amb molta decisió li va dir que necessitava fer unes comprovacions de la fórmula i que hi hauria d’aconseguir algunes de les substàncies per tal de finalitzar-ne la composició. Marc s’ho va creure, ja que només pensava a fer-se amb els diners que aquell descobriment produiria.

Al cap de mitja hora va tornar amb unes bosses, convençut que Katherine faria el que ell volia. Katherine el va mirar i va pensar que hauria de dir-li alguna cosa per tal que no sospitara de la seua facilitat per renunciar al seu descobriment. Tremolant, li va explicar que en aquells moments de la seua vida no li importaven els diners, ni la fórmula, sinó que estava centrada a trobar la seua mare, que havia desaparegut quan ella era petita. Era tot mentirà, però una vegada més Marc va demostrar ser molt poc hàbil i es va creure tot el que Katherine li estava dient.

Marc veia el seu objectiu cada vegada més a prop i, un tant nerviós, li va donar a la xica la bossa i es va seure a la cadira prop de la taula on, suposadament, Katherine anava a realitzar les seues comprovacions. Ella estava cada vegada més nerviosa, havia de ser ràpida i decidida en el moment de fer la mescla, havia de contenir la respiració, aconseguir que ell respirés el gas, i fugir. Li tremolava el pols mentre manipulava les substàncies. Els pensaments li anaven a mil per hora i tenia molta por. Si s’equivocava en algun pas, tot s’acabaria. Marc, potser, sentia el mateix que ella. Els segons passaven lentament, quasi que es podien escoltar els bateigs dels seus cors, accelerats.Hi havia arribat el moment. Katherine va inspirar tot l’aire que va poder fins que va omplir els seus pulmons. Marc l’observava sense parpellejar. A poc a poc va deixar caure aquell líquid transparent sobre l’altre més verdós i va començar a eixir-ne un gas lentament. En un moviment ràpid, Katherine va llançar el líquid sobre la cara de Marc i, agafant la carpeta, se’n va anar corrents mentre que Marc cridava i es refregava els ulls maldient.

Ja portava uns segons corrents quan va deixar d’escoltar-lo. Probablement ja hi havia perdut el coneixement i ara ella tenia uns vint minuts per a fugir abans que recobrés la consciència. Corria sense direcció, no sabia on estava ni cap a on anava, tan sols sabia que hi havia d’arribar a algun lloc segur. De sobte, un soroll conegut, i va veure com venia cap a ella la furgoneta que l’havia segrestada. Era el final —va pensar. Es va amagar entre uns matolls, sense respirar. Era la segona vegada en vint minuts que havia de posar a prova la seua capacitat pulmonar. Silenci. I, de sobte, la mateixa frenada del vehicle. L’home que el conduïa, aquell que la va agafar el dia anterior, va baixar de la furgoneta i es va dirigir cap a la vora del camí, darrere d’un arbre. Katherine no s’ho podia creure, estava pixant. Era un moment surrealista en una situació dramàtica, però era la seua oportunitat. Va pensar en la possibilitat que hi havia que l’home s’haguera deixat les claus posades, però potser les portava a la butxaca. Hi havia de decidir si agafava la furgoneta i eixia fugint, si corria el risc de prendre eixa decisió. Si les claus estaven posades en el contacte, tot aniria bé, però si les tenia aquell home a la butxaca, tot s’hauria acabat de nou. No tenia temps, hi havia de decidir-ho ja. Per tercera vegada va contenir la respiració, i va anar amb pas lleuger

però silenciós cap a la furgoneta, hi va entrar i hi va veure les claus, posades en el seu lloc, llestes per a fugir. Va arrancar i, amb un derrapatge inevitable, va posar rumb a la seua nova vida.

Uns mesos després...

Era el segon dia més important de la seua vida, el primer va ser aquell dia en aquella casa de fusta en què va tornar a nàixer. Estava preparada per a rebre aquell taló ple de zeros. Hi havia venut la seua fórmula al laboratori farmacèutic més important del món, la fórmula que la faria rica i que faria que l’ésser humà aconseguís el seu gran somni.

RETRAT D’UNA SIRENA(Segon premi Secció –C- 2018)Ainhoa Paniagua Mercado

Kai era un xic molt tranquil, no li agradava eixir amb amics de festa o anar molt pel poble, la majoria del temps el passava al seu estudi, en la seua casa. Kai era pintor i es passava les vesprades dibuixant qualsevol cosa que li vinguera a la ment.

Un matí va cridar la seua amiga Nicol i li va demanar el seu vaixell. A Nicol li encantava navegar i Kai no trobava inspiració eixe matí al seu estudi, i va pensar que prendre l’aire no li faria mal. Nicol li va deixar el seu vaixell sense cap problema, ja que tenia confiança amb Kai, perquè més d’una vegada havien anat a la mar i Nicol l’havia ensenyat les maniobres més simples per a poder manipular el vaixell.

Kai va agafar les seues pintures, set llenços en blanc i menjar per a un parell de dies. En arribar al port no hi havia ningú ni tampoc trobava Nicol, així que es va fer a la mar sense dir res a ningú. Va trobar una xicoteta illa on va amarrar el vaixell, va baixar i es va acomodar en una roca prop de l’aigua, va treure les seues coses de la motxilla i va començar a dibuixar. Va fer un quadre de la mar un poc remenada, el cel d’un to gris suau i una perfecta representació de la posta de sol.

Va arribar el segon dia i Kai va començar la mateixa rutina del dia anterior, l’únic que va canviar va ser que, quan es disposava a començar la seua nova pintura, va sentir com l’aigua xocava escandalosament amb l’extrem de l’illa, a la qual cosa no li va donar importància perquè pensava que el fort corrent de la mar hi havia causat aquell so, però aleshores va veure que una dolça sirena aguaitava amb els braços pegats a la roca i el cap als braços mentre

l’observava dibuixar. Kai li va preguntar si la podia ajudar, però aquesta es ficà a l’aigua i no va tornar a eixir en tot el dia. Kai va dibuixar la mar amb la sirena que havia vist unes hores abans i li va posar de nom al quadre “Xica de la mar sense nom”. A continuació, se’n va anar a dormir pensant sense descans quin seria el nom de la xica que hi havia vist.

L’endemà de matí va fer el mateix que els altres dies i, de sobte, va escoltar el mateix soroll que el dia anterior, era la sirena una altra vegada, que va eixir a la superfície per vore com Kai dibuixava. La jove sirena no hi havia vist mai un humà i menys dibuixant, cosa que trobava entretinguda, i es va quedar una estona.Kai va trencar el silenci perquè no aguantava més el cuquet de la curiositat que tenia, i directament li va preguntar pel seu nom. Mina. Així es com es deia aquella sirena. Kai va quedar meravellat amb aquell nom tan preciós. En realitat, eixe nom ja l’havia escoltat ell abans, en algun famós o personatge de televisió, però no li havia semblat tan preciós com li quedava a la sirena, i no sabia per què pensava d’aquella manera. Kai va dibuixar un altre quadre on Mina també apareixia i aquesta vegada li va posar “Àngel del mar”.

Al matí següent, Kai anà al poble per comprar un poc més de menjar, ja que veia que no en tenia suficient per al que quedava de setmana. Quan tirà a pagar, va escoltar unes persones que deien que una xiqueta anomenada Teresa havia desaparegut perquè les sirenes se l’havien emportat. Kai no li va donar importància i va tornar a l’illa amb l’esperança que Mina no se n’haguera anat. Quan hi va arribar, Mina estava gitada a la vora de la xicoteta illa prenent el sol, i en sentir Kai es va alçar i es va seure damunt de la roca per primera vegada. Va ser quan Kai va vore per primera vegada la brillant cua de Mina. Era preciosa, d’un verd suau, i brillava inclús més perquè estava mullada, i la llum del sol s’hi reflectia.

Kai no sabia quant de temps havia passat mirant la cua de Mina, els seus cabells, els seus ulls, la seua blanca pell, tot en ella... L’únic que sabia era que havia passat un llarg temps i a Mina, aparentment, no li importava gens, ja que es dedicava a observar el moviment de les ones al mar. Kai va decidir preguntar-li per Teresa, potser sabera alguna cosa, i li va dir que si la coneixia i sabia que estava bé. Kai pensava que hi havia més sirenes per la mar però, segons semblava, ella estava soles perquè passava massa temps amb ell, cosa que no tenia explicació, ja que què feia una bonica sirena amb ell si poguera estar amb la seua família divertint-se i nadant. Kai pensava que era perquè no tenia família. Eixe dia Kai va pintar un preciós quadre de Mina damunt de la roca mirant la mar i amb la cua tota estesa, i va pensar que aquest quadre era el més bonic que mai havia pintat i el va anomenar “El cel de les cues brillants”.

Kai va preguntar a Mina si podia dibuixar la seua cara, ja que sempre l’havia dibuixat de costat o d’esquena. Mina li va dir que no li

importava. Kai es va quedar mirant Mina una estona i aquesta li preguntà si passa alguna cosa, a la qual cosa Kai contestà que era molt guapa, cosa que la feu envermellir un poquet. Quan Kai va acabar el quadre, Mina el va mirar i, de l’emoció que tingué de vore com havia quedat de bé, es va posar a plorar. Kai es va preocupar i li va agafar la cara amb les dues mans perquè el mirara, es va adonar que tenia la pell més suau que mai havia tocat, li va sostenir la mà i va sentir com el seu cor no deixava de bategar ràpidament. Mina no deixava de mirar-lo i, al cap d’uns minuts, se n’anà. Kai va anomenar aquesta obra “Retrat d’una sirena”.

Kai va notar que Mina, quan es ficava a l’aigua, apartava els cabells de la seua cara, i va decidir fer-li una agulla de ganxo amb petxines per als cabells que li va donar. Mina va suposar que era una mostra d’afecte i va preguntar a Kai si l’estimava. Kai no va saber que dir-li, ni ell mateix ho sabia, però finalment li va contestar que no, que tan sols la volia com amiga, i això va fer posar trista Mina, perquè ella volia que ell l’estimara, i així li ho va dir. Kai es va posar més nerviós del que ja n’estava, i aquell dia no va pintar res, ja que es va passar tot el dia parlant amb Mina i observant com nadava.

L’endemà, Mina va donar unes herbes a Kai i li va dir que se les prenguera. Aquest no sabia quin tipus d’herbes eren i tenia por de menjar-se-les, però Mina li va dir que confiara en ella, i així ho feu, Kai es va menjar les herbes i ràpidament la sirena va agafar la seua mà i el va ficar a l’aigua. Kai tenia por perquè pensava que s’ofegaria però, per alguna raó que no entenia, podia respirar perfectament, i Mina li va explicar que era gràcies a l’efecte de les herbes. Kai va pensar que Mina es veia molt més bonica sota l’aigua i, quan Mina es va girar per observar-lo, li va fer un bes als llavis, i aleshores es va adonar que sí que l’estimava.

Kai havia estat setmanes a l’illa i la gent del poble se’n va preocupar, però a Kai això no li importava. No tenia ni idea del temps que era a l’illa. Els dies li passaven molt ràpidament gràcies a Mina i no tenia la més mínima intenció de tornar-hi. Però Mina va notar que Kai no parlava i que estava seriós mirant la mar, i li va preguntar què li passava, i ell contestà que estranyava sa casa. Mina li digué que tornara amb la seua família, que ell no pertanyia al seu món, però ell li contestà que no volia abandonar-la. Mina li va tornar a dir que se n’anara amb la seua família, que visquera la seua vida i que, quan l’acabara, que tornara a visitar-la, que ella sempre estaria allí. Es van acomiadar amb un bes que Kai mai no oblidaria.

Aquella nit, però, Kai no va poder dormir pensant i plorant desconsolat perquè no volia deixar-la, i va pensar, fins i tot, d’anar a viure amb ella a la mar tal com havia fet Teresa amb les altres sirenes, cosa que podia ser ben complicada, tot i que deia que faria el que fóra per Mina. D’altra banda, però, també seria molt dolorós per a la seua família, i no podia anar-se’n així, sense més ni més.

Quan va posar totes les coses dins del vaixell va vore un pinzell en el sostre, era molt bonic, estava nou i tenia el mànec fet de perles precioses que li recordaven la perfecta cua de Mina, i va suposar que era un regal que aquesta li havia fet. Va agafar el pinzell i va vore que en un costat posava “t’esperaré”, i Kai no sabia si estar-li agraït o posar-se a plorar. El va guardar en el seu estoig i va pensar “tornaré”.

GUIX(Tercer premi Secció –C- 2018)

Alejandro Herrero Ruiz

Hola a tots, com esteu? En el dia de hui us contaré la meua història del primer dia a l’institut. Va ser el pitjor dia!

Em vaig despertar molt prompte, aproximadament a les set del matí, perquè estava molt nerviós per ser el meu primer dia. Em vaig desdejunar molt ràpidament i, en un tres i no res, tots els meus amics i jo ja estaven camí de l’institut. Només acabar d’arribar-hi, un home alt, amb molta panxa però molt simpàtic, ens va acompanyar a consergeria. I la primera notícia que hi vaig rebre va ser dolentíssima, ja que cap dels meus amics anava a la meua classe.

La sirena va tocar a les huit en punt i jo vaig anar molt ràpidament a buscar l’aula, perquè no sabia ni l’horari ni la classe que em tocava a primera hora. He de dir que vaig tindre molta sort perquè, en eixe mateix moment, Araceli, la professora de plàstica, m’hi va acompanyar. Primer que res ens vam posar als llocs on ens digué la profe. El meu estava molt a prop de la profe. Quina sort! La primera classe a l’institut em va paréixer molt divertida, vaig estar tot el temps dibuixant amb tot tipus de material, retoladors, llapis de colors i, fins i tot, amb bolígrafs i aquarel·les.

A continuació, arribà el moment que tothom hi esperava, la part interessant i traumàtica al mateix temps. La classe de plàstica va acabar a les nou menys deu i, a menys cinc, ja hi havia d’estar a l’aula d’anglés. Jo havia eixit de l’aula amb Manel, el repetidor que ja es coneixia l’institut de memòria. El problema va començar quan em vaig despistar un moment i, quan vaig voler adonar-me’n, ja havia perdut de vista el meu amic. Vaig estar un munt de temps preguntant on es trobava l’aula 119, però ningú no em feia cas (la veritat és que no se per què). Havia passat ja una hora i m’havia perdut ja una classe. La mare s’enfadaria molt. Sortosament, vaig trobar l’aula de la tercera hora, la de matemàtiques, gràcies al profe de mates, que em va acompanyar. Era un home alt i molt fort, amb els cabells curts i negres i cara d’enfadat. En aquesta aula em tocava una altra vegada posar-me al costat del professor i, en canvi, la majoria dels meus companys es divertien molt a l’última fila. La classe va ser, sense cap dubte, la pitjor classe del dia. Vaig estar aproximadament 20 minuts copiant un munt de coses avorrides que no entenia: textos, equacions..., en vaig desgastar molt. Almenys Natàlia, una xiqueta molt bonica, llesta i d’estatura mitjana, em va ajudar amb el seu germà Pepe a resoldre tots els dubtes que tenia. Encara no m’explicava com els dos sabien totes les respostes, es veia de llarg que eren els més llestos de la classe. El problema va ocórrer quan quedaven cinc minuts de classe. El professor, Josep, es va enfadar molt amb tothom perquè no paràvem de fer soroll, i fins i tot el director l’havia fet un toc d’atenció. Estava tan cabrejat que em va llançar a la paret i em va partir per la meitat. A mi, que no hi havia dit ni mu!

CARTES A LA MEUA ESTIMADA PRINCESA(Primer premi Secció –D- 2018)Aitana Cervantes Quesada

Anna estava molt emocionada aquell matí, buidarien el pis dels seus besavis per a vendre’l ja que la família no podia fer-se càrrec de les factures. Anna hi havia anat anteriorment, però quan era molt xicoteta com per a recordar-ho amb claredat. Ara, amb 12 anys, no podia evitar sentir-se com un pirata a la recerca d’un tresor ocult. No tenia ni idea del que hi trobaria. Seria com entrar en una botiga d’antiguitats, amb tantes coses anteriors al seu temps que no sabia per a què servien i que tanta curiositat li despertava...

Quan anava amb son pare a estes botigues, sempre li explicava per a què servia cada cosa, i Anna no podia evitar sorprendre’s de les coses estranyes que trobaven de vegades. Li encantava imaginar a qui haurien pertangut eixos objectes tan curiosos, les vides d’eixes persones, les seues històries...

Això li pareixia igual, només que amb un valor sentimental especial, i amb la diferència que podia conéixer la història dels seus amos només preguntant.

Quan hi van arribar, Anna va començar a passejar per la casa tocant les parets i imaginant totes les coses que hi haurien passat dins. Va imaginar el seu besavi llegint algun dels llibres de les prestatgeries que ocupaven tota la paret del saló, va imaginar la seua besàvia cosint en la màquina de cosir, va imaginar la seua iaia jugant amb la seua germana en una de les habitacions, va imaginar tots els dinars familiars que haurien compartit en el menjador...

Anna va començar a mirar els llibres i es va emocionar en trobar llibretes plenes de receptes de la seua besàvia, i altres amb els progressos de la collita escrites pel seu besavi. Les va guardar en la seua motxilla i es prometé sorprendre la seua iaia amb un dels plats que hi apareixien explicats.

En els armaris va trobar molta roba antiga, fins i tot el vestit que va portar la seua iaia el dia de la seua boda. Olia a pols i a resclosit, però no li va importar, el va estretir contra el seu pit imaginant què hauria sentit la seua iaia en portar-lo. Què hauria pensat el seu iaio en veure-la?

Quan Anna va penjar novament el vestit, un botó es va soltar i va caure a terra, i rodà fins davall del seu llit. Anna es va ajupir i va intentar trobar el botó a les palpentes amb la mà però, en lloc del botó, la seua mà va tocar una altra superfície. Era una caixa no massa gran amb les paraules “turrones pierrot” en la tapa. Anna la va obrir preguntant-se per què s’haurien molestat a ocultar-la. Dins va trobar moltes cartes, cartes per a la seua besàvia amb data de feia més de huitanta anys. Eren cartes d’amor, dotzenes de cartes. Al principi va pensar que eren del seu besavi, però després va reparar en el seu error en veure que la lletra d’eixes cartes no coincidia amb la de les llibretes. Va començar a llegir:

València 20 — 08 —1936

Estimada princesa:

Amor meu, estic desitjant tindre notícies teues. Confie que en el poble la guerra no estiga fent estralls.

Estàs bé de salut? Menges tots els dies? Ací en la trinxera tot és molt dur i trist. Gràcies al meu amic Joan, que sempre està recolzant-me, no se`m fan les hores tan llargues. Pense en tu en tot moment i en el dia que els dos estiguem junts i molt lluny d’ací.

He tingut contacte a França amb un familiar, i li he demanat que ens busque una habitació per als dos i un treball per a mi. Desitge amb tot el meu cor que ens en puguem anar junts i puguem viure feliços el nostre amor, allunyats d’esta maleïda guerra i del teu marit. Estimada meua, ara no puc seguir escrivint-te, hi ha soroll de bombes.

Rep tot el meu amor. Sempre teu.Antoni

Ara no entenia res. Era una carta d’amor, però no del seu besavi. Qui era Antoni? Fora qui fora tenia una història amb la seua besàvia i planejaven fugir junts, lluny de la guerra. Va agafar una altra carta morta de curiositat i va continuar llegint:

València 20 — 12 — 1936

Estimada princesa:

Amor meu, espere que a l’arribada de la present estigues bé. Sé que gràcies als

teus familiars, els de l’Hort de Vizcarra, vos arriben dàtils, ous i algun tros de pa. També sé que en el mercat d’Alacant han caigut bombes i ha mort molta gent. Dis-me, tresor meu, que estàs bé! Ací les coses s’estan complicant i hi ha molts ferits i també morts. Estem molt prop d’un hospital de campanya, on col·laboren molts voluntaris, i gràcies a ells podem subsistir. Dis-me si has pogut reunir una mica de diners per a la nostra fugida. A mi ací em resulta molt difícil aconseguir-ne. Seria meravellós que poguérem fer esta escapada com més prompte millor. Cada dia que passa es posa tot més difícil i les possibilitats de sobreviure són menors.

En breu et diré la data probable de fugida.

Rep una forta abraçada i un bes.Antoni

Anna va continuar llegint aquelles cartes i va descobrir que tant la seua besàvia com aquell home havien sigut republicans, i que havien sigut molt amics de xicotets. Sentiments que havien crescut en arribar a l’adolescència i que els havia unit més inclús en créixer junts els començaments de la guerra, però després Antoni se’n va anar a lluitar i Manola (la seua besàvia) s’havia quedat en el poble on poc després l’havien casat amb el besavi d’Anna. Malgrat això, mai no havia oblidat Antoni i, a pesar de la distància, havien aconseguit mantindre el contacte i somiaven amb què tot acabara prompte i pogueren fugir lluny per tal de refer les seues vides junts.

Anna realment es va sorprendre molt. Mai li havien contat res de tot allò, i llavors va pensar que tal vegada ningú coneguera aquella història. Va continuar llegint aquelles cartes que s’havien enviat durant anys, i gràcies a les quals seguien mantenint la seua relació. Totes les cartes començaven amb “estimada princesa”, per això va sorprendre a Anna trobar-ne una que posava simplement “Estimada Manola”. Era la mateixa lletra i estava dedicada a la seua besàvia, però la falta d’eixa dedicatòria que expressava l’amor d’Antoni per ella la va inquietar. Va començar a llegir:

València 07 — 03 — 1937

Estimada Manola:

Vaig rebre ahir la teua carta i, sincerament, si he tardat tant a contestar-te és perquè no sé què dir-te. La notícia del teu embaràs em va sorprendre molt, encara que més en va sorprendre que volgueres seguir amb el pla a pesar de tot. Vaig estar meditant-ho molts dies i, finalment, he arribat a la conclusió que no m’importa que estigues embarassada d’un altre home. Jo t’estime princesa i estimaré eixe xiquet com si fora meu. Fugirem a França i ningú sospitarà res, el criarem junts i serà el nostre fill. El nostre amor bé que es mereix anar en contra de tot el món, i si així ho fem, junts, ho aconseguirem. Tu em dones tota la força per a suportar esta terrible guerra.

El viatge serà el dia 19 de juny de 1937. Ens veurem a poqueta nit, davall del nostre pont. Porta’t tot el que és necessari per al viatge. No saps com anhele que arribe este dia i puguem estar junts per sempre.

Amb tot el meu amor.Antoni

Anna es va adonar, per la falta de dedicatòria, que Antoni li guardava rancor a Manola per no haver-lo esperat, però, d’altra banda, ell entenia que això no estava en les mans de la jove, i a pesar de tot preferia estar amb ella amb tot el que això comportava.

Anna es va commoure, va agafar la següent carta intrigada per saber què havia passat, per què finalment no havien fugit junts. La seua simple existència en el món era una prova que alguna cosa havia eixit malament. La lletra de la següent carta era distinta i la dedicatòria no era la mateixa, la carta era d’una altra persona:

28 – 08 – 1937

Senyora Manola:

Vaig rebre la seua carta i encara que vaig dubtar de si l’obria o no, finalment vaig creure que mereixia una explicació. Jo sóc Joan, el millor amic d’Antoni ací. I justament per la confiança que ens teníem conec la seua història.

En la seua carta li demanava explicacions pel fet de no haver-se presentat el passat 19 de juny. Jo li explicaré ara el motiu d’això: el dia que Antoni intentà escapar d’esta atrocitat, fou descobert, li feren un consell de guerra i el mataren. Jo vaig estar al seu costat i les seues últimes paraules van ser per a vosté: ʹEstimada princesa, has de ser forta per tu i pel teu fill. Ens tornarem a trobar. T’estime'. Lamente profundament que no hagen pogut aconseguir el seu somni. No conec una història d’amor més bonica que la seua. Sent moltíssim l’absència i el buit tan enorme que ha deixat Antoni, per a mi ha sigut un fidel amic i una persona extraordinària.

Que tinga vosté molta salut i molta sort. Els meus més sincers respectes.

JoanAnna es va netejar les llàgrimes que li queien per les galtes amb les mànegues de la camiseta. Ara ho entenia tot. Per això no havien fugit junts. La seua besàvia havia anat a la cita amb el seu estimat aquella vesprada. Anna se la va imaginar entusiasmada i al mateix temps espantada per eixa fugida que els conduiria a la seua nova vida. Va tractar d’imaginar l’excusa que li posaria al seu marit per a eixir de casa. Quines coses s’hauria portat per a eixe viatge tan important? Algú coneixeria els seus plans? Hauria deixat alguna carta d’acomiadament? Se la va imaginar esperant-lo hores i hores davall d’eixe pont. Però aquella vesprada, tants anys enrere, no s’havia produït la trobada d’estos joves. Antoni mai no s’havia presentat, ja

que havia sigut assassinat quan tractava d’acudir junt a la seua princesa. Anna va pensar en Manola. Com s’hauria pres eixa notícia? Se l’esperaria? Hauria plorat? Com hauria ocultat la seua tristesa al seu marit?

Anna no havia conegut la seua besàvia, però en les fotos sempre li havia paregut estranya. Sempre somreia i tenia un somriure preciós, però en els seus ulls havia una brillantor de tristesa que, ara ho comprenia Anna, l’havia acompanyada des del dia que va rebre eixa carta fins al dia de la seua mort. La xiqueta es va sorprendre en pensar que havia guardat el secret tota la seua vida. Era lògic que ho haguera fet, però al mateix temps li pareixia molt trist que una història tan bonica es perdera per a sempre. En eixe mateix instant, es va adonar que no ho podia permetre, que havia de fer alguna cosa perquè el món coneguera eixa història.

Va guardar les cartes en la seua motxilla i li va prometre a Antoni i a Manola que la seua història es coneixeria. Anna escriuria la història d’un amor impossible enmig d’una terrible guerra. Anna escriuria la seua història i la titularia “Cartes a la meua estimada princesa”.

L’HABITACIÓ(Segon premi Secció –D- 2018)

Mariam Parreño Molina

Em vaig despertar bastant espantada. Havia tingut un somni molt estrany que amb prou faenes recordava. La meua respiració estava molt accelerada. Vaig mirar al meu voltant i quasi que no vaig poder distingir res d’aquella fosca habitació, il·luminada únicament per un raig de llum que es colava a través de la finestra. On estava? No recordava aquell lloc. Com hi havia arribat? Una olor penetrant habitava en aquella fosca habitació sense porta. Sense porta? Em vaig alçar del llit i vaig buscar un interruptor per encendre el llum d’una bombeta que penjava d’un cable subjecte al sostre. Per més que hi vaig buscar, no vaig trobar cap interruptor amb el qual poder encendre la bombeta. Em vaig dirigir cap a la finestra i vaig intentar obrir-la, però en va ser impossible. Vaig mirar al seu través i, a la llunyania, vaig veure un fanal que il·luminava enmig de la nit. La meua respiració va entelar el brut cristall i, sense previ avís, una pedra el va travessar. Va anar a parar directament al meu front. Aquell tir tan precís em va deixar una gran bretxa en el front i vaig caure inconscient al fred sòl.

—És vosté la mare de Maria?—Sí, senyor!—On està el seu marit?—Sóc mare soltera, senyor comissari.—Quants anys té Maria?—Quinze, senyor.

No sé el temps que va passar però, em despertar-me, em vaig trobar tombada al llit amb un gran mal de cap. La llum del matí entrava per la finestra i vaig poder veure millor al meu voltant. La bombeta que penjava del sostre es balancejava com si un lleuger corrent d’aire l’espentara d’un costat a un altre, i vaig poder comprovar que efectivament l’habitació no tenia porta. Com era això possible? Com hi havia entrat? Qui em va portar a aquell lloc inhòspit? Em vaig tocar el front amb la punta dels dits i vaig notar la cicatriu provocada per aquella pedrada, però semblava una cicatriu antiga. Vaig mirar cap a la finestra i el cristall no estava trencat, havia sigut canviat o simplement tot aquell episodi de la pedrada en el meu cap va ser un somni o un record de la meua ment. No ho sé. Estic atordida.

Tot em resultava molt estrany. Estava espantada. Semblava un malson del qual no podia despertar. De sobte, vaig reparar en la

tauleta de nit. N’hi havia a sobre un petit pitxer amb aigua i flors blanques i malves. Al jardí de casa sempre n’havia plantades, d’aquestes flors, que cauen en raïms i desprenen un dolç aroma que inundava cada racó de la casa. Em vaig sentir marejada i vaig tornar a quedar-me dormida a l’instant.

—Està bé! Com va succeir l’ocorregut?—No estic segura, senyor. Jo estava en la cuina preparant alguna cosa per a sopar. Maria estava jugant en el pati que hi ha darrere de la casa, la sentia parlar però no sé si parlava ella sola o amb algú.—Parlant sola?—Bé... Maria és una xiqueta una miqueta especial...—Una xiqueta? Una mica especial? Explique’s.—Maria és tímida i més infantil del que li correspon per a la seua edat. Li agrada jugar encara amb nines, però per a altres coses és molt madura. Li agrada llegir els llibres més indicats per a gent adulta, llibres que ni jo mateix de vegades entenc. Sé que sembla contradictori, però és així. De vegades l’escolte parlar sola en la seua habitació. Quan parle amb la meua filla tinc la sensació d’estar parlant amb algú més adult. Trau bones notes al col·legi i sé que li costa mantenir relacions personals.—Té amics?—No em consta.—No sap si la seua filla té amics?—No n’estic segura. De vegades Maria evita parlar de certs temes i no m’explica massa coses.—De quins temes evita parlar?—Doncs, no parla dels seus companys de classe. Quan li pregunte sobre els xics, ja m’entén, canvia de tema o senzillament s’alça i se’n va a la seua habitació o al pati.—Tornem a l’ocorregut. Explique’m què va veure.—Com ja li vaig dir anteriorment, jo estava preparant el sopar quan vaig sentir un colp molt fort. Vaig cridar Maria diverses vegades i, en veure que no contestava, vaig eixir al pati per veure què havia pogut ser aquell soroll. D’entrada, no veia res fora del seu lloc, amb prou faenes hi entrava el llum del fanal del carrer. Vaig tornar a cridar Maria, però seguia sense contestar, fins que vaig reparar en el seu cos estés a terra. Vaig córrer cap a on era i vaig veure que tenia una bretxa en el front que sagnava abundantment. Estava conscient i vaig anar corrent a telefonar a una ambulància.

Una altra vegada aquell maleït soroll de la sirena de l’ambulància m’ha despertat. La sent constantment. Encara em sent marejada, i continue espantada. Ningú ha vingut a veure’m. No sé on estic, i em sembla estrany estar tancada en una habitació sense porta. Estaré segrestada? No ho crec. La meua mare treballa dur i amb prou faenes tenim diners. Ella no podria pagar un rescat. Se’m passen pel cap moltes idees absurdes per a aconseguir una explicació del perquè estic ací. I si tot això fora un somni?, un maleït malson? Em sent desesperada. La meua mare estarà molt preocupada sense saber on

estic. Sent veus a través de les parets, però no puc entendre què diuen. Són difuses. Una d’aqueixes veus, la d’una dona, em resulta familiar, però no puc assegurar a qui pot pertànyer.

—Es vosté la mare de Maria veritat?—Sí, doctor. Què li passa a la meua filla? Es posarà bé?—Senyora, la seua filla ha patit un fort traumatisme cranioencefàlic.—Com?—Ha rebut un fort colp en el front i...—Però... es posarà bé doctor?

Intente cridar a través de les parets, però no sent la meua veu. Ningú no m’escolta. No sé si m’hauré quedat muda o he patit algun tipus de lesió en les meues cordes vocals, però no sent la meua veu. Colpege les parets, però són gruixudes. Mire a través de la finestra i tot continua desert. No hi ha ni una ànima. Crec que em tornaré boja. No sé si estaré presonera o tal vegada morta i aquesta siga la meua condemna. Però què dius? No digues estupideses! Una suor freda recorre el meu front. Estic espantada.

Han passat diversos dies i continue ací. Estic més tranquil·la però sola, avorrida. M’hi estic acostumant. Trobe a faltar la meua mare. Avui m’ha vingut un record al cap: estava en el pati de casa, que té un petit jardí, i jugava amb les meues nines. El pati està envoltat d’un mur de quasi dos metres, i hi vaig perquè m’agrada respirar l’aire pur; a més, ningú no m’hi pot veure jugar. Se’n riurien, de mi. Diuen que soc massa major per a jugar amb nines. He sentit un soroll procedent de l’altre costat del mur, he mirat cap amunt i he vist aparéixer unes mans que es recolzaven a la vora del mur. Algú hi estava enfilant-se. De seguida va apuntar un cap i he vist que era Pablo, un company de classe que sempre es fica amb mi. M’ha mirat maliciosament amb aqueixos grans ulls grisos vorejats de llargues pestanyes. Em veure’m jugar amb les meues nines, ha començat a dir-me impertinències i a insultar-me. M’ha dit que li ho diria a tota la classe i que seria el fes-me riure del col·legi. Enfadada, m’he alçat per demanar-li que per favor no diguera res, i ell, rient-se, m’ha llaçat una pedra. Ja no recorde res més.

—Comprenga que és necessari aquest interrogatori, hem trobat una pedra amb sang que hem portat a analitzar per a comprovar que es tracta de la sang de Maria.—Sí, ho comprenc, però ja li he dit tot el que sé.—Intentaren trobar empremtes dactilars al llarg del mur, per si algú s’hi va enfilar. Segons la posició del cos de Maria, i la ubicació de la pedra, la persona que la va llançar ho va haver de fer des del mur que dona al nord. Hem de trobar qui ho ha fet. Gràcies per la seua col·laboració. Fins prompte.—Adéu!

Ha arribat la nit i, amb ella, les veus que escolte procedents de l’altre costat de la paret són més clares. Sí! La veu d’aqueixa dona és la de la meua mare. Mamà! Mamà! La meua veu no ix de la meua boca. No pot sentir-me, però sé que és ella, la reconeixeria entre mil veus. Mamà! Està parlant amb un home de qui no reconec la veu. Mamà! Mamà! Estic ací! Socors! Ajuda’m mamà!

—Doctor, es posarà bé la meua filla?—Senyora, sent dir-li que la seua filla ha entrat en coma.—En coma? Però, no podrà despertar-se?—Es tracta d’un coma irreversible. És impossible. Ho sent.

M’ha costat molt venir a veure’t. Estic molt nerviós. No hi ha hagut un sol dia en aquests últims deu anys que no hi haja pensat en tu. Maleït el dia que em vaig enfilar pel mur i vaig tirar aquella pedra. Tan de bo poguera canviar-me per tu. He viscut turmentat per aquesta desgràcia que per la meua culpa estàs vivint. Vivint? Ho sent molt Maria. Si poguera ocupar el teu lloc... La meua vida és pitjor que la mort.

Fa deu anys que la meua filla continua igual. El seu cos es va deteriorant a poc a poc. No hi ha dia que no hi vaja a veure-la. Quan és temporada, li porte glicines. A Maria li agrada molt el seu color malva i l’aroma que desprenen. Em acostar-me a la seua habitació, veig un home al seu costat, i observe que li ha agafat les mans entre les seues. Els seus grans ulls grisos, les llargues pestanyes i la seua pell bronzejada el fan un home atractiu. Ha de tenir l’edat de Maria. Mire des de lluny perquè no vull interrompre aqueix moment íntim.

Porte una mica més d’una setmana sense eixir de casa pensant en aquell home que agafava, entre les seues mans, les mans de Maria. Pensava en tot el que la vida ha arrabassat a la meua filla: un marit, fills, un treball, viatges, dies d’aniversaris, festa i tota la felicitat que hauria pogut tenir i que aquell accident li va llevar. Estar tancada a casa sense eixir-ne m’ha fet pensar com deu ser estar tancada en la ment sense poder ficar-se al món. Quasi em torne boja, però he pres la decisió de donar-li a la meua filla la pau que es mereix. No vull que se senta com en una habitació sense portes de la qual no pot eixir. Demà desconnectaran Maria d’aquelles màquines que la mantenen amb vida. Amb vida? Quina ironia! Que Déu em perdone.

SÓC ART(Tercer premi Secció –D- 2018)

Nàdia Victòria García Beckhatir

Tot en mi és música, des dels dits dels peus, amb els quals marque la pulsació de qualsevol so mínimament melòdic, fins a l’últim dels meus pèls, que m’arreplegue en un monyo abans de tocar el surdo.

Tot el meu cos és art, perquè crec amb ell, amb ell balle i amb ell sent. I no és que siga una egocèntrica, és que crec que tot el món és capaç de crear art, si entenem l’art com el fet d’expressar idees o sentiments creant.

Em va costar molt arribar a aquesta concepció de l’art, ja que ens el venen com una cosa llunyana i inabastable, com una cosa a la qual només els més talentosos tenen accés. I hi ha tantes coses malament en aquesta creença..., partint del fet que l’art no es ven, sinó que es valora, i acabant pel fet que no s’és millor artista per tindre més talent, sinó per disfrutar més creant-lo.

Vaig descobrir que tenia una idea tan poc encertada de l’art quan vaig començar a tocar percussió. Fins ara, totes les activitats que havia realitzat les havia fet en la intimitat de ma casa, o almenys de

forma individual. Des d’escriure insulsos poemes d’amor fins a aprendre a tocar l’ukelele amb un curs en línia, tot ho havia fet sempre de forma autodidacta i sola. Em vaig decidir a apuntar-me en una escola de percussió després d’haver disfrutat escoltant nombrosos concerts de batucades pels carrers i espontànies en el poble en què estiuejava en aquell moment.

Després de buscar diferents opinions sobre les escoles de percussió de la zona, vaig acabar decidint inscriure’m en una en què l’horari dels assajos no em faria aclaparar-me amb les classes. Tot just entrar-hi, em vaig emportar una gran sorpresa en veure la diversitat de gent i d’instruments que hi havia en aquella sala: timbes, surdos, repicaments, caixes..., gent grossa, alta, morena, jove, vella... I tots estaven allà perquè tenien, almenys, una cosa en comú: la passió per la música.

Des del primer moment vaig connectar amb una altra noia que havia començat a tocar només una setmana abans que jo, i em vaig decidir a tocar el mateix instrument que ella: la marcació.

Ser el cor de tots els ritmes, marcar el pols i la velocitat de les melodies, ser una part fonamental de la composició musical em va entusiasmar en gran manera i, en a penes unes setmanes, havia aprés molt més del que esperava el primer dia de classe, amb els nervis a flor de pell i amb una idea molt equivocada del que era l’art.

Durant eixes setmanes havia aprés que l’art és capaç d’unir generacions senceres, i la música pot ser una base molt sòlida sobre la qual crear amistats, sobretot si es toca en un mateix grup. També vaig aprendre sobre la constància i l’esforç. Després d’intentar tocar altres instruments que pareixien més fàcils, vaig aprendre a no jutjar el treball dels altres i a valorar-lo com cal. Vaig aprendre que el més bonic de la música és que pots perdre’t en la pròpia música, sobretot creant-la. No importa si les melodies són perfectes o agraden a aquell que t’escolta si tu disfrutes tocant un instrument. Vaig aprendre que el nostre cos humà té una resistència increïble (no hi ha gimnàs que supere el fet de tocar un ritme afro amb el mig), que soc capaç de superar-me a mi mateix encara que no sempre tinga suficient confiança en les meues capacitats. Però el més valuós que m’emporte d’aquelles classes de percussió és que el treball en equip pot donar fruits meravellosos, que junts podem crear la més meravellosa de les melodies, i és que encara que des de dintre sempre queden errors per polir, la resta només veurà la meravellosa peça final, aconseguida només per l’esforç col·lectiu.

Després d’aquella escola de percussió vaig formar, amb algunes de les seues estudiants, la meua pròpia batucada feminista, amb la qual hem conquistat escenaris i festivals de percussió de tota Espanya, i rebut elogis de grans mestres percussionistes. I, juntament amb

aquestes estudiants, encara hui continue descobrint totes les meravelles de l’art i com ens canvia la vida.

A tu que lliges això, que no és una altra cosa més que un dels més bonics tipus d’art: la literatura, m’agradaria que t’arribara un missatge entre totes les idees que hi ha a les pàgines d’aquest diari: “L’art no es ven, es disfruta”. L’art se sent i es crea amb l’ànima, es viu des del fons dels nostres cors i, només si eres capaç de divertir-te i d’emocionar-te creant-lo, seràs capaç de transmetre amb allò que faces. No importa si t’agrada cantar, escriure, recitar o il·lustrar. Siga el que siga allò que t’ompli el cor, cregues que ho fas bé o no, penses que es productiu fer-ho o no, no ho abandones mai. Mesurar la vida en tot allò que hem creat, en el llegat que hem deixat i en com és de bonic, ens omplirà molt més l’esperit que comptar els diners que hem gastat, els llocs que hem visitat o les festes de què hem format part.

Seu, respira, coneix-te i crea. Tu ets la teua millor inspiració. T’ho diu una que durant molt de temps es va sentir incapaç de crear art, només per por. Hui en dia soc conscient que soc música, literatura, dibuix i teatre, senzillament perquè tot això m’apassiona i sé que, sense passió, jo no soc.