Valors

Revista de reflexió i diàleg. Novembre de 2012. Número 98.

Pre

u: 3

eu

ros

ValorsLa Coherència

Tertúlia amb Montserrat Nebrera, exparlamentària

“La coherència és un valor si la base és bona”

Torralba: “Els valors mouen els homes”

Reportatge: L’altra presó possible

L’educació anticipa el futur immediat

Canvia la tecnologia la manera d’aprendre?

C

RetauleEscola d’Arts i Oficis

Venda d'artesania iobjectes únics

Entença, 99 entresòl B Tel. 93 426 13 09retaule@gmail.com http://www.retaule.org

DIBUIX, PINTURA I ESCULTURAJOIERIARESTAURACIÓ DE MOBLESLACA JAPONESA ... I MÉS.PREPARACIÓ PER LES PROVES D’ACCÉS A GRAU I CICLEREFORÇ DIBUIX ( TOTS ELS NIVELLS )

Valors

Sumari

PassanT REVisTa

4 Entrevista a Francesc Torralba 6 Reportatge L’altra presó possible

8 Joan Salicrú El sandy també va passar per Haití, Cuba, Jamaica i Bahames

9 Ramon Radó Malala Yousafzai

10 Francesc Amat Quan les paraules van massa carregades

10 Xavier Manté L’eficaç silenci dels “no-pobres”

11 Gregorio Luri Canvia la tecnologia la manera d’aprendre?

MonogRàfiC

12 Josep F. Mària Cosa de tres: cap, mans i cor

14 Tertúlia entre Montserrat Nebrera, Lluís Sáez i Jordi Calvo18 Entrevista a Marçal Sintes22 Toni Codina Desigualtats, crisi i incoherències

I les col·laboracions d’Anna Olm, Judith Vives, Albert Pera, Ramon Salicrú, Albert Botta, Eulàlia Puigderrajols i Maria Salicrú-Maltas.

oPinió

26 Antoni Argent L’educació anticipa el futur immmediat

28 Jordi Cussó i Cinto Amat Diàleg i més diàleg

30 Joan Safont Joan sales, entre cingleres i espadats

30 Irene Alerm no hi ha temps per aficions

31 Francesc Grané Una Espanya de Caïm i abel

32 Joaquim Trenchs Democràcia i narcisisme

PRoPosTEs

33 La proposta del mes sopars fraterns

38 Contes belfastians: Cercles presons naturals de Lucia Montobbio

L’ home és cos, per tant, acció. També és un cer-vell, per tant, és també pensament. Però també és un cor, per tant, és sentiment. I si els tres vèr-texs d’aquest triangle estan orientats vers la

mateixa direcció i no es contradiuen, podem parlar de coherèn-cia. Però això no és fàcil. El món és ple de temptacions que dià-riament ens fan caure en incongruències. En aquest sentit, el primer pas és ser conscients de les nostres pròpies contradic-cions, ja que sense una acte de contricció no és possible buscar l’origen d’aquestes i intentar canviar-les. I és que si no aconse-guim aquest equilibri, si amb les mans traïm el cap i amb aquest traïm el cor mai ens podrem mirar el mirall amb la consciència tranquil·la. Ara bé, un cop assolida la coherència cal analitzar sobre quins valors aquesta se sustenta. Només quan la base d’aquest triangle són principis positius i constructius podem considerar la cohe-rència com un valor a tenir en compte. En aquest número parlem de de la coherència, de tots els seus matisos i, també de totes les seves contradiccions amb Jordi Calvo, del Centre JM Delàs de Justícia i Pau; Lluís Sáez, soci-òleg i professor d’ESADE; Montserrat Nebrera, professora de dret constitucional de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) i exparlamentària; Marçal Sintes, director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Toni Codina, director general de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya; i Josep F. Mària, jesuïta i professor d’ESADE. Gràcies a tots per ajudar-nos a desbrossar el camí de reflexió aquest valor tan aparentment senzill però en realitat tan delica-dament complicat.

La Coherència. En base a quins principis?

Editorial

Revista de reflexió i diàleg. Novembre de 2012. Número 98.

foto de portada: sergio ruiz

Novembre de 2012

Els valors sempre són un eix tranver-sal en l’obra de francesc Torralba. ara publica El valor de tenir valors, un llibre que intenta despertar els valors amagats que hi ha en tot ésser humà. actualment també presideix la Comissió d’Educació del Pla nacional de Valors engegat per la generalitat de Catalunya fa dos anys.

Viure amb valors demana valentia? Viure amb valors sempre és un acte d’au-dàcia, perquè vol dir viure seguint la veu interior, la que emergeix dels de dins de la persona. Massa sovint s’imposa la inèr-cia social, el mimetisme que significa repetir com un clon el que fan els altres, sense plantejar-se viure autènticament. Tenir valors requereix coratge i, també, demana un acte de consciència.

si els valors són la nostra força motriu, vol dir que ens fa por conèixer-nos a no-saltres mateixos? L’home es mou per dues raons: per neces-sitat i per valors. Tenim necessitats que ens obliguen cercar solucions, però la necessitat no és l’única força motriu. Els

valors mouen i commouen, ens porten a fer grans coses, a superar tot tipus de bar-reres i resistències, a vèncer dificultats enormes i, fins i tot, a transcendir neces-sitats d’ordre físic, psíquic i social. Som éssers capaços d’anar més enllà, de viure conforme el món espiritual i de trencar la barrera de l’estricta necessitat.

Vostè escriu: “En tot ésser humà hi ha un conjunt de valors ocults”. És una altra manera de dir que “tot home és bo per naturalesa”, com deia Rousseau? No crec que tot home sigui bo per natu-ralesa. No sóc rousseanià. Tot ésser humà és ambivalent, capaç de bé i capaç de mal, apte per realitzar allò més gran, però també allò més pervers. És un signe de contradicció, una síntesi d’oposats. En ell tiben dues forces: una força que l’eleva cap al do gratuït, cap a la generositat, el perdó, l’entrega absoluta; i una força que el tiba cap a la bèstia. És habitant de dos regnes; el de la llibertat i el de la necessitat, el de l’esperit i el de la carn, el de la donació i el de l’egoisme. A la vegada, però, sóc socrà-tic i crec que en tot ésser humà hi ha un talent ocult que només a través de l’edu-cació es pot extreure i conrear, posar-lo a l’exterior perquè sigui fecund.

Doctor en Filosofia i Teologia, és un dels principals experts en valors de Catalunya. El 2002 va obtenir un gran èxit amb Cent valors per viure i des d’aleshores n’ha desgranat diversos a través de la seva biblioteca personal. Ara torna amb El valor de tenir valors (Ara llibres).

4 Passant revista

La pràctica dels valors

Definir la paraula ‘valors’ costa... Hi ha moltes definicions. El valor és una qualitat intangible que atribuïm a una per-sona, a una organització o bé a una comu-nitat. Diem que algú és pacient o bé que és just, o bé que és compassiu. No veiem aquests valors escrits en la seva pell, ni els podem identificar empíricament, perquè són qualitats intangibles, riqueses imper-ceptibles que hi ha en el seu ésser, però que es fan visibles en els estils de vida, en el mode com interactua amb els altres. Una cosa són els valors que diem que tenim i una altra els valors que realment mouen la nostra vida. Els valors s’expressen indirec-tament, a través de les pràctiques, de les accions, de les paraules i dels silencis.

Cal diferenciar ‘valor’ de ‘virtut’? El terme valor és molt nou en el llen-guatge de l’ètica. El primer que l’empra és Friedrich Nietzsche i després d’ell, Max Scheler, Dietrich von Hildebrand, Nicolai Hartmann i Edith Stein, entre altres. Els valors són horitzons de referència, allò que aspirem a viure, però que no posseïm materialment. Les virtuts són excel·lències del caràcter, són trets de la personali-tat que fan bona una persona, la fan desit-jable. Hi ha valors que són virtuts, com

“Els valors mouen i commouen els homes”

Maria Coll

francesc Torralba, autor del llibre ‘El valor de tenir valors’

Valors

per exemple, la compassió o la prudència, però hi ha valors que no són virtuts, com la salut, el treball o la família. Per a moltes persones, la salut és el valor principal, però la salut no és una virtut. Ara bé, hi ha estils de vida que condueixen a la salut, mentre que hi ha mals hàbits que perjudiquen greument l’equilibri del cos i poden con-duir a l’emmalaltiment.

Vostè parla de tenir el valor de callar, per-donar, plorar, pensar, preguntar... Els tria perquè considera que estan en crisi? No estan en crisi. Pensar, callar, parlar, plorar, perdonar, acomiadar-se... són acti-vitats que, poc o molt, fem al llarg de la nostra vida. El que he volgut mostrar és el valor que té parlar en determinades circumstàncies, perdonar en determi-nats contextos, saber-se acomiadar quan la situació és molt difícil. El que ens fa nobles no és el que fem, sinó com ho fem. En ètica compta la intenció, però també la forma de l’acte. Hi ha situacions que demanen molt esforç, com perdonar quan s’ha estat objecte d’una greu calúmnia.

aquestes accions són contraproduents per excés però també per mancança. Com trobar l’equilibri?

francesc Torralba, en una imatge captada a la Universitat Ramon Llull.

Passant revista 5

“Tenir valors requereix coratge i, per sobre de tot, demana un acte de consciència”

“L’educació en valors és bàsica per assolir una societat harmònica, lliure, participativa i cívica”

El sistema educatiu està preparat per una educació en valors? L’educació en valors no es igual que l’edu-cació dels coneixements. Saber què és la paciència, encara no garanteix que siguem pacients. Saber què és la justícia, no vol dir que siguem justos. L’educació en valors té com a finalitat que cada ésser humà desco-breixi la bellesa dels valors que hi ha dins el seu ésser, que s’atreveixi a ser coherent amb ell mateix i que faci de la seva vida un projecte personal. El sistema educa-tiu té moltes mancances, però l’educació en valors és bàsica per assolir una societat harmònica, lliure, participativa i cívica. Hi ha molt en joc i tots hem de contribuir a fer-la realitat. El mestre , els pares... Tots som corresponsables de l’educació dels infants i dels joves.

sorprèn un capítol dedicat a El valor de viure l’ara. no sabem gaudir del present? No, no sabem fruir del que ens regala la vida a cada moment. Estem atrapats al passat o bé anticipem constantament allò que ha de venir. La memòria ens roba l’ara. La tendència a ocupar-nos del futur ens condueix a tota mena de preocupaci-ons. Ens cal aprendre a viure l’ara; només així podem viure amb profunditat i no tenir la sensació que la vida ens ha passat sense haver-la viscut.

Vostè aposta per la creació d’una cons-ciència global. En quin procés estaríem? Som a la prehistòria de la consciència global . Encara pesa massa l’ego i l’esperit

de fragmentació que ens aïlla els uns dels altres. Ens cal prendre consciència de què formem part d’un Tot i de què el que ocorre en aquest Tot està interconnec-tat. El gran mite de la Modernitat és l’au-tonomia. El nou paradigma ens obre les portes a la interdependència, al reconei-xement dels altres no com a contrincants o enemics, sinó com a cooperants.

L’alternança és la clau de la vida. Hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps per riure i un temps per plorar, també un temps per parlar i un temps per callar. Cada ésser humà ha de trobar el punt just, entre la vida exterior i la vida inte-rior, entre la vida activa i la vida contem-plativa. No hi ha receptes en aquest camp. El que cal que fem és valorar les conse-qüències que tenen els nostres actes tant per a nosaltres com per als altres. Hem d’aprendre dels fracassos, dels excessos i de les desmesures. La memòria juga paper clau en l’aprenentatge dels valors. Ens cal aprendre a anticipar conseqüències i a prendre decisions prudents, responsables.

actualment, hi ha poca llibertat per defen-sar alguns valors minoritaris? Defensar els valors del grup, de la tribu o de l’ètnia sempre ha estat fàcil, la qües-tió difícil és viure conforme els propis valors quan aquests són minoritaris. Això demana audàcia. Tenir el valor de perdo-nar quan tothom s’hi torna o bé perdonar quan és qualificat d’un acte de debilitat és difícil, però només en contextos adver-sos es posa realment de manifest allò que creiem, allò que ens mou i que estem dis-posats a defensar.

Novembre de 20126 Passant revista

“A mi participar al DAE m’ha servit de molt perquè aquí t’ajuden a fer coses que en un altre programa de la presó no faries i això realment et va molt bé per avançar i conèixer coses noves”. Són paraules d’un intern de la presó de Quatre Camins –ulls blaus, blanc de pell, d’entre 25 i 30 anys, vestit amb un xandall– al qual li direm José en una pausa en la seva tasca de cul-tivar l’hort que du a terme periòdicament amb l’ajuda d’un voluntari de fora de la presó que li ve a donar un cop de mà.

Allò a què entre aquestes quatre parets se li diu DAE és en realitat el Departament d’Atenció Especialitzada-Comunitat Tera-pèutica penitenciària, un programa dedi-cat a toxicòmans iniciat el 1990 a la presó de Quatre Camins, a La Roca del Vallès. Té com a finalitat ajudar un màxim de qua-ranta interns a superar les addiccions a les drogues o l’alcohol d’una manera més per-sonalitzada que a la resta del centre. Així, en el DAE –on els reclusos s’estan entre nou mesos i un any– es fomenta la lliber-tat dels interns, se’ls educa per aprendre a afrontar situacions de carrer i també es potencia la participació entre companys.

En José és un bon exemple dels fruits d’aquest programa pioner a Catalunya, que s’ha implementat de forma semblant a Can Brians: “Ara faig esport cada dia, vaig a córrer a la pista de futbol que tenim aquí

dins. Per a mi era impensable fer esport i finalment, amb l’ajuda dels psicòlegs del programa, m’hi vaig posar. Des del DAE m’han incentivat molt”.

Segons un estudi del 2004, un 64 per cent dels interns del DAE ha estat addicte a l’heroïna mentre que un 24 per cent ho ha estat tant de l’heroïna com de la coca-ïna. El 68 per cent dels beneficiaris no està casat i la seva edat mitjana és d’uns 33 anys. La majoria d’ells han estat poli-toxicòmans durant més d’onze anys i nor-malment tenen penes d’uns onze anys de presó. La majoria d’interns que segueixen

aquest programa venen d’entorns famili-ars conflictius, de barris marginals o bé, han viscut situacions personals molt com-plicades i veuen com a solució les drogues o l’alcohol per tal d’evadir-se de les seves frustracions. Al programa es lluita per can-viar aquesta mentalitat dels usuaris.

No tots els interns són admesos en aquest programa sinó que es requerei-xen unes característiques per poder-hi entrar: acceptar un tracte terapèutic espe-cialitzat, haver tingut problemes de dro-godependència o haver complert gran

part de la seva condemna. El tractament especialitzat que accepten els usuaris el coordinen un director, dos psicòlegs, dos educadors socials, un jurista, diver-sos funcionaris i professors, professionals pretenen que els interns superin la dro-godependència i sàpiguen alhora reincor-porar-se a la societat sense problemes.

Per aconseguir això, el programa ofe-reix major autonomia als beneficiaris amb la finalitat d’aconseguir un canvi d’estil de vida que afavoreixi l’abandonament del consum de drogues. Una autonomia que es plasma en major llibertat de moviments i activitats respecte la resta de presos i en la possibilitat de sortir a l’exterior al cap de dos mesos d’ingressar en aquest programa.

EL Dia a Dia D’Un inTERn DEL DaE

Els beneficiaris del DAE segueixen un horari molt marcat però amb activitats dinàmiques i lúdiques. A 2/4 de 8 del matí es desperten per netejar i ordenar els espais, a 2/4 de 10 comencen les classes i les teràpies durant dues hores i la resta del matí el tenen lliure. Poden cuidar del jardí –l’hort del que gaudeixen és l’únic espai verd de tot el centre penitenciari–, tenen una petita biblioteca on alguns estu-dien a distància i poden practicar diversos esports. A més, a les tardes tenen l’oportu-nitat de dur a terme tallers de teatre i clas-ses preparades per voluntaris o bé partici-par en iniciatives sorgides d’ells mateixos, com un equip de futbol que juga contra

El DAE és un departament de la presó de Quatre Camins que funciona com una comunitat terapèutica amb una disciplina més suau que a la resta de mòduls del centre amb la idea d’ajudar als drogodependents a superar la seva adicció. Quaranta interns hi lluiten dia a dia.

El reportatge: El DaE, una comunitat terapèutica penitenciària

Baixet, d’entre 25 i 30 anys, ulls blaus: “El DaE m’ha servit molt. aquí t’ajuden a fer coses que mai hauries fet”

L’altra presó possible

Carlota Burrel

Valors Passant revista 7

el programa del Dae és molt útil per tirar

endavant mentre s’està a la presó, però que

passa un cop aquests interns són lliures?

els beneficiaris del programa surten con-

fusos i estranys de la presó ja que porten

molts anys tancats i a més l’ajuda que

reben fora és insuficient, segons expli-

quen els professionals. “els interns surten

i es troben en una situació desemparada,

es veuen perduts dins una societat que no

coneixen i que els hi fa por”, explica una

de les educadores del centre. els experts

creuen que es necessitaria més suport als

expresos, ja que quan són al Dae aquests

reben molta ajuda especialitzada però

quan es troben fora, no tenen ningú amb

qui parlar ni expressar els seus sentiments.

Un altre tema que dificulta la reincorpora-

ció al món normal és la dificultat per trobar

una feina. anteriorment, quan no es patia

l’actual crisi, eren freqüents els conve-

nis amb empreses que oferien llocs de tre-

ball però actualment les oportunitats de

trobar feina són mínimes. aquesta situació

els fa sentir-se rebutjats per la nostra socie-

tat; se’ls desmunten les seves expectatives

i són aquests fets els que fan que alguns

recaiguin en la drogodependència.

Una de les opcions de trànsit per a facili-

tar aquesta transició entre la presó i la vida

a l’exterior són els pisos terapèutics, uns

habitatges en els què conviuen diverses

persones amb situacions complicades i que

reben suport tècnic per tal d’aconseguir

autonomia i superar les dificultats que tin-

guin per integrar-se a la societat.

Una altra de les opcions és el règim obert,

durant el qual els interns van a dormir a

la presó però durant la resta del dia estan

fora perquè treballin o estiguin amb la

família. aquestes situacions ofereixen

gran llibertat als beneficiaris, però això

no sempre és una bona idea: moltes vega-

des no saben com afrontar-la perquè no hi

estan habituats i no tenen cap persona al

seu costat perquè els guiï en aquest llarg

camí d’adaptació. Paradoxes del món de la

presó: al final els presos s’hi poden sentir

fins i tot protegits, curiosament.

i després del DaE, què?

si vols aprofundir en el tema...

http://www20.gencat.cat/docs/Justicia/

Documents/Publicacions/model_rehabili-

tacio_presons_catalanes.pdf

tament pro-social”, afirma. Per aconseguir aquest canvi, la professional creu que els valors a prioritzar són la confiança, la lli-bertat i l’esforç. “Se’ls ha de fer entendre que la seva llibertat acaba on comença la dels altres i que l’esforç és necessari per recuperar-se, que els bons resultats no apareixen sols”, apunta. Temes que inten-ten tractar-se en grup, ja que el programa busca l’autoajuda entre els interns.

L’educadora també assegura que és fonamental fer-los pensar. Per fer-ho, se’ls hi proposen temes de debat sobre la seva futura vida o sobre qüestions polèmiques. Així els beneficiaris prenen decisions prò-pies, sense l’ajuda d’una persona externa, ja que quan surtin del DAE no tindran qui els faci una teràpia especialitzada.

L’operació, com és obvi, no sempre resulta exitosa: també hi ha qui ha estat expulsat del DAE per mala conducta, com-portament antisocial o per haver recaigut en el món de les drogues sense fer-ho saber als professionals. I tot i que, un cop fora de la presó, un 36,2 per cent dels partici-pants del programa recauen en la drogode-pendència, el cert és que per a la immensa majoria dels participants el pas pel DAE resulta àmpliament beneficiós. A més, aquesta xifra mostra una gran millora com-parada amb els anys anteriors ja que l’any 1993, en els inicis del projecte, la reinci-dència a les drogues un cop sortits de la presó era d’un 73,4 per cent. El DAE, len-tament, dóna fruits.

Entrada del centre penitenciari de Quatre Camins, a la Roca del Vallès.

altres formacions de fora de la presó. El plat fort del DAE és que, aquells que

porten més de dos mesos al programa i el segueixen de manera adequada, tenen l’oportunitat de fer sortides programades a fora de la presó, en les quals els acom-panyen un educador o psicòleg. Aques-tes sortides acostumen a ser lúdiques, cul-turals o educatives i poden anar des de visitar un museu fins a un pis terapèutic passant per fer de voluntaris en una gos-sera o fer xerrades sobre la seva experièn-cia en un institut. Després de dos mesos fent aquestes sortides, si la cosa va bé, els

interns comencen a tenir permisos de cap de setmana cada quinze dies perquè es vagin adaptant a la vida fora de la presó.

inCULCaR Uns noUs VaLoRs

Una jove educadora que porta tres anys treballant en el programa, però que pre-fereix no identificar-se, explica que és important inculcar uns valors clars per tal que els usuaris vegin que han de fer un canvi de vida. “Aquest canvi consisteix en afrontar el desig de consumir sense mate-rialitzar-lo i aprendre a tenir un compor-

“s’ha de treballar la llibertat i l’esforç, ja que ells en tenen una visió distorsionada”, diu una educadora del DaE

Novembre de 2012

És una crítica habitual des del món de l’anomenat perio-disme alternatiu i el cert és que en aquesta ocasió se’ls ha de donar la raó. No estic

sempre d’acord amb les afirmacions que es fan des d’observatoris com Media.cat, però respecte el tractament informatiu de l’huracà Sandy em sembla que és una evi-dència i que s’ha de denunciar: la cober-tura que ha tingut aquest fenomen mete-orològic i les seves conseqüències ha estat totalment desequilibrada en favor dels episodis viscuts als Estats Units versus tot allò esdevingut en països de la zona com Haití, Cuba, Jamaica i Bahames (http://www.media.cat/2012/11/02/lhuraca-sandy-tambe-va-passar-per-haiti-cuba-jamaica-i-bahames/).

Així, dels vint vídeos que es poden trobar amb l’etiqueta “Sandy” al portal de TV3, només hi ha una peça de 56 segons del Telenotícies del 26 d’octubre on s’ex-plica els efectes de l’huracà per Jamaica, República Dominicana, Haití, Cuba i Bahames. La resta de mitjans que han esmentat el pas del Sandy pels països del Carib només li han dedicat un breu o una nota d’agència agrupant les notícies de diferents països i sense que la dimensió de la catàstrofe humanitària, almenys a Haití, amb 51 morts, hagi fet augmentar-ne la cobertura.

No es tracta de jugar a comparar els morts, però per dir-ho d’una manera molt prosaica, els 64 víctimes mortals causats segons Europa Press pel pas de l’huracà

pel Carib han merescut molt menys enre-nou que els 120 dels EUA. De la mateixa manera, mentre a Haití el pas de l’huracà va fer témer per la seguretat alimentària de la població i l’aparició de brots de còlera, en referència als Estats Units la majoria de mitjans van arribar a parlar de “devastació”

i “tragèdia” quan en realitat les conseqüèn-cies sempre hi són molt més limitades.

Tot plegat això és el que, des de l’àm-bit de l’anàlisi de continguts periodístics, se’n diu el fenomen de la sobreexposició mediàtica o sobre-cobertura. Que s’ex-plica perquè tots els mitjans de comuni-cació de casa nostra tenen corresponsals i equips de forma permanent als Estats Units i en canvi gairebé cap disposa de delegats en els altres països citats; qual-sevol cosa que passa al primer país del món arriba a tots els racons del planeta. I en segon lloc perquè, pel mateix motiu de dispositius humans i tècnics, les possibili-

Joan salicrú

8 Passant revista

Ha passat desapercebut

imatge dels efectes de l’huracà a la República Dominicana, a finals d’octubre.

Deu anys de l’11-s

tats de narrar el pas de l’huracà als Estats Units, des d’un punt de vista audiovisual, eren molt més potents que no pas a Haití o Cuba. I és que per trist que pugui semblar, des d’un punt de vista televisiu, una histò-ria com aquesta s’acaba explicant des d’on es pugui narrar de forma més espectacu-lar. En uns mitjans audiovisuals que bus-quen desesperadament històries èpiques, les referències a un procés venen determi-nades per això i no pas per la rellevància informativa del que s’acaba explicant.

A banda de tot això, no sembla pas que l’extensa cobertura del Sandy hagi servit tampoc per contextualitzar el fenomen dels huracans. No hi ha hagut reflexió sobre els motius que els provoquen –hi ha qui apunta al canvi climàtic per expli-car-ne el seu auge– i les úniques referèn-cies informatives en aquest sentit han estat perquè l’alcalde de Nova York va anunciar el seu vot per Obama en la mesura que aquest candidat semblava més preocupat pel canvi climàtic que el seu contrincant.

Ens falta molt i bon periodisme, també en situacions com aquestes, en què els periodistes ens pensem que estem dirigint una pel·lícula de Hollywood sense haver-hi invertit ni un euro.

El sandy també va passar per Haití, Cuba, Jamaica i les BahamesL’observatori Mediacat.Cat denuncia la sobrecobertura que ha tingut el pas de l’huracà Sandy per Estats Units i recorda que aquest també va creuar per altres països –més pobres– i amb conseqüències pitjors.

“Dels vint vídeos que TV3 va fer sobre el sandy, només un tracta sobre els seus efectes al Carib i dura 56 segons”

Joan salicrú és periodista i codirigeix Valors

Valors Passant revista 9

Malala YousafzaiBolígrafs contra pistolesUn talibà radical va disparar contra aquesta activista de 15 anys, que defensa el dret de les noies a l’educació.

3 de gener: “Tinc por d’anar a l’es-cola (...). He sentit un home que deia ‘Et mataré’. He accelerat el pas i, al cap d’una estona, he mirat enrere per si encara hi era. Per sort, estava parlant per telèfon i devia estar amenaçant algú altre”. En aquests moments, en una habita-ció de l’Hospital Queen Elizabeth de Birmingham, Malala Yousafzai, de 15 anys, es recupera favorablement d’un atemptat. El 9 d’octubre, quan tornava a casa amb l’autobús escolar, un home va pujar al vehicle, va preguntar per ella i, després d’identificar-la, va dis-parar-li un tret.5 de gener: “M’estava vestint per anar a l’escola i m’anava a posar l’uniforme quan he recordat que el director ens va dir que no anéssim amb uniforme, sinó amb la nostra roba habitual. Així doncs, m’he posat el meu vestit rosa preferit. (...) Durant la reunió del matí, ens han dit que no portéssim roba de colors alegres perquè podria molestar els talibans”.Malala és famosa al Pakistan per ser la persona que hi havia al darrere de Gul Makal, el pseudònim amb què escri-via un bloc a la pàgina web de la BBC en urdú, l’any 2009. Els escrits (anò-nims) del bloc reflectien el dia a dia d’una nena –aleshores de només onze anys- que anava a escola. Però una cosa tan senzilla, a la vall de Swat, és un acte de resistència. Malala defensa el dret a l’educació mentre el règim dels talibans prohibeix la música, tanca les escoles femenines i executa opositors.14 de gener: “El director ha anunciat les vacances, però no ha dit quin dia es tornarà a obrir l’escola. (...) Com que avui ha estat el nostre últim dia de

classe, hem decidit jugar una mica més al pati. En la meva opinió, l’es-cola tornarà a obrir un dia, però quan me n’anava he mirat l’edifici com si no hi hagués de tornar més”.Després que l’exèrcit pakistanès recuperés el control de la regió, Malala va tornar a l’escola i es va saber que ella era Gul Makal. Va rebre premis, però també amenaces. Fora de l’anonimat, va incrementar el seu activisme i es va convertir gairebé en una celebritat. En una entrevista va dir que “si a aquesta generació que puja no els donen bolígrafs, els terro-ristes els donaran pistoles”. Proba-blement ja intuïa que ella podia ser una víctima d’aquestes pistoles i ima-ginava com seria trobar-se amb un talibà: “fins i tot si vénen a matar-me, els diré que el que intenten està mal fet, que l’educació és un dret bàsic”.Quan un avió medicalitzat la traslla-dava al Regne Unit, potser Malala va mirar el seu país com si no hi hagués de tornar més. Però igual que va tornar a l’escola, segur que, tard o d’hora, tornarà a casa.

Noms propis

“Quan tornava a casa amb autobús, un home va pujar al vehicle, i va disparar-li un tret”

Ramon Radó és periodista

Ramon Radó

El valor de la paraula

El flamant Premi Nacional d’Il·lustració, Andrés Rábago “El Roto”, ofereix dia rere dia la seva visió crítica i personal de la rea-litat. Crític fins a l’exageració, darrerament es mostra especialment punyent amb els mitjans audiovisuals. El Roto es confessa “lector de premsa, que no d’Internet”. Diu que, quan vol informar-se d’alguna cosa fa ús “del paper”, doncs considera la xarxa “un riu ràpid, on les notícies canvien cons-tantment, però sense cap profunditat”. Potser no cal presentar una actitud tan radi-cal, però si és cert que amb Internet correm el risc d’informar-nos a través de mitjans poc rigorosos. El paper no ens garanteix rigor, però sí penso que encara dóna un plus de seriositat. Igual passa amb els llibres: la temptació de llegir en diagonal augmenta exponencialment quan ens trobem davant de la pantalla d’un ordinador o qualsevol altre dispositiu electrònic. En canvi, amb el paper, no tant. El Roto també és molt crític amb el que ell anomena “la desinformació dels mitjans audiovisuals”, especialment la tele:, “un aparell que quan el connectes, desconnectes la teva consciència crítica”. A les seves vinyetes apunta, sobretot, “a la manipulació informativa i la dissolució de l’opinió crítica”. No li falta raó: tenim més mitjans a la nostra disposició que mai, però l’opinió (absolutament necessària) ha gua-nyat tot el terreny a la informació, i això pot resultar molt perillós. Per tal de mitigar aquest perill, la consciència crítica és fona-mental. El Roto, irònic, ho té clar: “Què curiós! Cada cop resulta més difícil veure allò que està a la vista”. Miguel guillén és politòleg

“internet és un riu ràpid, però sense profunditat”andrés Rábago ‘El Roto’ El País, 17 d’octubre

Miguel guillén

Novembre de 201210 Passant revista

Malauradament sovint escoltem tot tipus de comentaris en els que amb massa faci-litat es recórrer a l’ús, i abús, de determi-nades paraules. Per exemple, el concepte “cohesió social” és un dels que s’utilitza recurrentment a l’hora de comentar el dia a dia de l’actualitat política i social. Tot i això, com passa amb altres paraules de les quals se n’abusa, la definició de què ente-nem per cohesió social és equívoca. I de fet, la qual cosa és encara més perillosa, existeix el risc d’acabar banalitzant aquest i altres conceptes per culpa d’excessos retòrics. I és que per apreciar i fer un bon ús d’un concepte com “cohesió social” primer cal definir amb precisió què és el que volem dir i quines són les seves dimen-sions. En l’actual context de crisi econò-mica cal fer més que mai l’exercici de des-triar el significat de les paraules. Perquè la situació és prou greu com per a més a més permetre’ns el luxe de la peresa intel-lectual. No només per evitar sobreente-sos, sinó perquè si no ho fem així correm el perill d’acabar ofegats per la feixuga càrrega simbòlica de paraules buides. I és que massa sovint algunes paraules s’utilit-zen com a foc roent en debats estèrils que no porten més enllà de la paràlisi. O pitjor encara: s’utilitzen intencionadament per justificar apriorismes i defugir anàlisis amb més profunditat. Així, s’abusa de paraules carregades de vaguetat, que ressonen com pesos morts, i que acaben no fent altra cosa que dificultar la fluïdesa dels arguments.

El sociòleg José María Maravall, va participar aquest octubre en un confe-rència titulada Democràcia i Cohesió Social on va proposar una definició de “cohesió social” basada en tres condicions. La pri-mera condició per poder parlar de cohesió social seria la no discriminació o, el que és el mateix, la igualtat de tracte com a ciu-tadà. La segona seria la igualtat d’oportu-nitats entesa a la manera d’Amartya Sen, és a dir, que tothom pugui desenvolupar les seves capacitats i talents amb llibertat. I finalment, la tercera seria la prevenció de vulnerabilitats. És a dir, un sistema tal que

ajudi a les persones que pateixen condi-cions de pobresa, malaltia o incapacitats. La suma d’aquestes tres condicions produ-iria, segons Maravall, un sistema social que garantiria l’anomenada “cohesió social”.

El més interessant, però, és que un cop definides les dimensions del concepte, apareixen tensions internes en la pròpia definició. Per exemple, és fàcil imaginar circumstàncies en les que la primera con-dició, la igualtat de tracte, xocarà amb la tercera condició, la prevenció de vulnera-bilitats. Si volem afavorir la situació dels que estan pitjor, el que no podem fer és simplement tractar tothom per igual, sinó que haurem de tractar diferent els que són desiguals. Aquesta distinció entre el reconeixement de la ciutadania, per un

costat, i el tractament de les desigual-tats, per l’altre, és una de les aportacions que van fer cèlebre el sociòleg britànic Thomas Marshall.

I de fet, aquesta és una tensió crucial a l’hora de dissenyar polítiques públiques, i per tant plena de matisos i condicionants que variaran en funció de les circumstàn-cies. Són justament aquestes tensions inter-nes, una vegada precisat el contingut, les que permeten aprofundir els arguments. Perquè sigui quin sigui el concepte que dis-cutim, la precisió de les paraules constitu-eix sempre un instrument molt més pode-rós que no pas el seu pes simbòlic. francesc amat és economista

francesc amat

Quan les paraules van massa carregades

Les paraules

Costa entendre com en l’actual situació de crisi econòmica, plena de retallades salarials, de familiars a l’atur i de manca de perspectives de sortir-nos-en, no es donin més situacions d’extremisme i incomprensiblement la societat vagi resistint. Aleshores citem la gran funció de suplència que realitzen les organitza-cions d’ajuda social, amb Càritas al cap-davant, a l’hora de resoldre molts pro-blemes vitals de famílies que no troben sortida per tirar endavant. Menjadors públics, robers, bancs d’aliments, tallers d’inserció... organitzacions privades de voluntaris que s’han organitzat espontà-niament i de forma eficaç. Si pensàvem que els valors de la solida-ritat ja no eren valors arrelats en la soci-etat actual, anàvem errats. És veritat que les enquestes detecten una baixada de l’associacionisme però assenyalen una excepció: les organitzacions de solidari-tat. Jo, però, voldria citar una altra xarxa informal de molta gent anònima que amb les seves petites-grans actuacions cusen i apedacen el teixit humà ferit. En dic: “l’eficaç xarxa silenciosa dels no-pobres”. Altres vegades ja he definit aquesta gent que són una mica menys pobres que la mitjana, que té habitatge propi o de lloguer, una nevera més o menys plena, disposa d’algun raconet estalviat, de tant en tant fa un viatget, té un salari digne o un petit negoci o ja cobra la pensió i té un cert sentit d’aus-teritat; viuen i resolen el seu dia a dia i ni busquen ni necessiten cap notorie-tat. Ells creen una xarxa familiar, veïnal i amagada que ajuda al gendre que està aturat, paguen el compte del supermer-cat del veí, fan suplències al migdia per donar dinar als néts, visiten els malalts coneguts i als presos desconeguts, fan arribar la seva roba i d’altres a qui saben que la necessita, es dóna de baixa d’una revista per donar una quota a una entitat d’ajuda... Sense ells la societat no dormi-ria tan tranquil·la.

L’eficaç silenci dels “no-pobres”

Xavier Manté és enginyer

“algunes paraules s’usen com a foc roent en debats estèrils que no porten més enllà de la paràlisi”

Contravalors

Xavier Manté

Valors

17,3%percentatge d’estudiants de Secundària

procedents de famílies pobres que van sus-

pendre el curs segons l’IV Informe sobre

la situació de la Infància, Adolescència i la

Família a Catalunya i Barcelona.

percentatge, segons el mateix estudi, d’es-

tudiants de famílies riques que van sus-

pendre. respecte els excel·lents, un 1,8%

són de nens pobres i un 8% d’estudiants de

famílies riques.

Un director teatral demana disculpes

No poden pagar-se l’enterrament

Sense prestacions, la meitat pobres

el director de teatre àlex

Rigola ha demanat discul-

pes al públic després de l’estrena

de Macbeth al temporada alta

de salt. a més, davant la “desas-

trosa” funció inaugural, segons

ell, i l’acceptació del fracàs, ha

convidat els espectadors a una

nova funció al teatre Nacional.

els funerals de beneficèn-

cia han augmentat més del

80% en quatre anys a Barcelona.

La frase “no en té ni per pagar-se

l’enterrament” s’ha convertit en

una realitat. per sort avui encara

cementiris i serveis funeraris

assumeixen el cost íntegre de les

exèquies, uns 1.150 euros.

La taxa real de pobresa a

Catalunya és de 45,7%, sig-

nifica que gairebé la meitat dels

catalans són pobres i cobren

menys de 8.560 euros anuals, tot

i que aquesta xifra es redueix

fins al 22% una vegada els afec-

tats han rebut alguna prestació.

Termòmetre de Valors

Passant revista 11

Valors comparats

Canvia la tecnologia la manera d’aprendre?

Moltes veus asseguren que les noves tecno-logies ens estan afectant el funcionament del cervell. Recentment un article del New York Times deia que la majoria dels profes-sors són d’aquest parer. Això no seria preo-cupant si els professors no afegissin que les TIC estan directament relacionades amb la reducció de la capacitat d’atenció dels alumnes. Són cada vegada més els docents que constaten que molts alumnes, davant d’una dificultat, en lloc de concentrar-se per trobar la manera de superar-la, opten per la retirada. Quan es veuen enfrontats a una tasca difícil actuen com si per a ells l’opció més intel•ligent és abandonar-la per un repte més fàcil. Els mestres senten que cada vegada han d’emprar més recursos per poder mantenir els alumnes involucrats en una activitat complexa que els demani un esforç estratègic. A mi em costa creure que les noves tec-nologies tinguin capacitat per modifi-car aspectes fonamentals de la cognició humana, o, si es vol, puguin alterar l’ar-quitectura neuronal bàsica, la qual cosa no necessàriament significa que els nostres professors estiguin equivocats. M’explico. En aquest sentit és important diferenciar dos aspectes complementaris de l’atenció: Una cosa és la capacitat que té una persona per dirigir i mantenir la seva atenció i una altra és la seva voluntat per implicar-se en determinades activitats. Probablement les noves tecnologies no afecten al que podem denominar la capa-citat bruta d’atenció, sinó a la voluntat de

mantenir controlada la nostra atenció. Podria ser que les noves tecnologies esti-guessin educant els seus usuaris en l’ex-pectativa de la gratificació immediata i, així doncs, en la sospita de que una recompensa llunyana és una premi massa hipotètic. Si fos així, el que se’ns estaria confirmant és quelcom que ja sospitàvem: que la capaci-tat per a diferir la gratificació és un dels fac-tors amb més valor predictiu de l’èxit d’un alumne. La persona educada en la convic-ció de que qualsevol esforç ha de ser imme-diatament recompensat, difícilment enten-drà el sentit de dedicar un gran esforç per a la consecució d’una gratificació llunyana, encara que pugui ser potencialment gran.

Com s’educa la capacitat de posposar la gratificació? Doncs, per exemple, amb els jocs de construcció amb blocs o amb qual-sevol dels jocs en que la recompensa és el resultat reeixit d’una activitat estratègica complexa. Quan eduquem en la poster-gació de la gratificació no ho hem de fer, per masoquisme, sinó perquè sabem prou bé que les creences sobre el que és digne de la nostra atenció profunda també poden ser educades, com pot ser-ho, igualment, la capacitat per saber gestionar l’esforç neces-sari per portar a terme amb èxit diferents projectes. gregorio Luri és pedagog

Les TiC a l’escola

gregorio Luri

6,9%

“Una cosa és la capacitat per dirigir i mantenir la seva atenció i l’altre la voluntat per implicar-se”

Novembre de 2012

Es diu de dues o més coses que són coherents quan estan relacionades entre elles, i especi-alment quan estan relacionades d’acord amb algun patró o model” (J. Ferrater Mora, Dic-cionario de Filosofía). Emmarcats en una refle-xió sobre valors, considero que aquestes “dues o més coses” ens remeten al problema de si lli-

guen o no els valors formulats amb les conductes d’una persona. Suposant que els valors siguin positius (també el règim nazi va mos-trar una coherència brutal entre valors formulats i conductes), la coherència definida així és un valor que cal preservar i fomentar. Les reflexions que segueixen poden ser útils per a aprofundir en aquest propòsit.

Primera reflexió: triem acuradament els nostres valors, perquè sinó, estem abocats a la incoherència. Aquí va una anècdota il-lustrativa. En Rafa Sivatte és un jesuïta català que va ser enviat al Salvador a donar classes de teologia tot substituint els jesuïtes que havien estat assassinats pels paramilitars el novembre de 1989. Quan la situació política es va calmar, en Rafa va començar a dir misses en un poble proper a San Salvador. Resulta que en Rafa era en aquell temps un convençut detractor de la Coca-Cola: aquesta beguda representava per a ell el pitjor del capitalisme i la deshumanitza-ció. Per això, mai no en bevia. Vet ací, doncs, que un diumenge a missa va trobar a faltar una parroquiana habitual. Acabada la cele-bració, li van dir que la senyora estava malalta. Ell se’n va anar de seguida a visitar-la i a portar-li la comunió. Quan s’acostava a la casa, la senyora el va veure i de seguida va donar uns diners al seu fill, que va marxar corrents cap al poble. En arribar, en Rafa va parlar amb ella, li va donar la comunió, i van seguir la conversa. Però heus ací que el fill arriba del poble panteixant, entra a la cuina i crida la mare. La mare hi entra també, i en surt amb un got i l’ampolla de

Coca-Cola que havia portat el fill. La hi van oferir com un signe de gratitud. En Rafa va beure’s la Coca-Cola, tot agraint-los l’amabili-tat i l’esforç. Preguntem-nos: va ser coherent, en Rafa, amb els seus valors? Segur que no amb un valor concret com el de “no beure Coca-Cola”; segurament que sí amb un valor més profund com el de “ser agraït” o “estimar la gent per sobre de tot”.

Segona reflexió: els valors que triem han d’adaptar-se a situa-cions diferents, sense que aquestes ens portin a trair-los. No estic fent apologia del relativisme de Groucho Marx, que en una ocasió va dir a una senyora: “Aquest són els meus principis, però si no li agraden, en tinc uns altres”. Ni defenso que cada individu pugui posar-se caretes diferents segons el moment del dia: “ser un con-

CLa Coherència

12 Monogràfic

“El que és propi del cor i de les passions és llur desmesura i per tant, d’alguna manera, la pràctica impossibilitat de la coherència”

“Els valors que triem han d’adaptar-se a situacions diferents, sense que aquestes situacions ens portin a trair-los”

Valors

servador de cintura cap amunt i un liberal de cintura cap avall”, tal com deia un polític. Tanmateix, els valors acostumen a formar con-junts complexos a l’interior dels quals hi ha tensions. Per exemple, la tensió entre acció i reflexió: dos valors que no es poden realitzar simultàniament. Si en Joan, amb tirada a oblidar l’acció i passar-se en reflexió, i la Lluïsa, més aviat activista i poc reflexiva, demanen consell a en Carles sobre què haurien de fer, la resposta assenyada d’en Carles és recomanar a en Joan ser més actiu i a la Lluïsa més reflexiva. Seria coherent? Està essent hipòcrita? Penso que, sense trair els seus valors, està adaptant-los a diverses situacions.

Tercera reflexió: anant més a fons, resulta que la coherència no és cosa de dos (valors formulats i pràctiques - cap i mans) sinó de tres: el cap, les mans i el cor . En efecte, entendre la coherència com una adequació entre el que pensem i el que fem oblida el cor, la psicologia profunda. Diu Pascal que el cor té raons que la raó no comprèn; i a més resulta que les passions del cor no se subjec-ten fàcilment a les raons del cap. Per sort, hi ha maneres d’educar les passions, i sobretot de redirigir-les per tal que serveixin, amb la infinita energia que contenen, la causa dels valors. Educar les pas-sions no es fa amb paraules sinó amb testimonis. Si estic nerviós no aconseguiré que un altre es calmi solament dient-li que s’ha de tranquil•litzar. Si vull induir algú a llegir, fer esport o pregar, només ho aconseguiré si em veu llegir, fer esport o pregar... i em veu fer-ho amb un cor sincer. Si trobo que els meus fills són molt consumistes, el millor és emportar-se’ls a visitar un país pobre.

Quarta reflexió: el que és propi del cor i de les passions és llur desmesura i per tant, d’alguna manera, la pràctica impossibilitat de la coherència. En efecte, sempre que assolim una fita desitjada, ens entra el desig d’anar més lluny. Ho expressa genialment a L’oda infi-nita el poeta Maragall quan afirma de la seva vida (simbolitzada en una oda que ell està escrivint):

Ja no sé com començava,ni sé com acabaràpuix que tinc la pensa esclavad’una força que s’esbravadictant-me-la sens parar.En aquestes condicions, la coherència és impossible perquè els

valors o els ideals se’ns estan movent contínuament enllà, impulsats

per “una força que s’esbrava”, i no acabem d’atrapar-los mai. Ales-hores la impossible coherència es pot redefinir com la persistència en l’intent de ser coherents, per molt que ens desanimin les repe-tides incoherències de cada dia. Per mantenir-se en aquesta tasca sobre-humana de la persistència, els creients invoquen la presèn-cia de l’Esperit de Déu. Una darrera anècdota: a la dècada de 1970, a Pedro Arrupe, el Pare General dels jesuïtes, li va preguntar un periodista tradicional: “on va la Companyia de Jesús?” Arrupe va respondre: “No sé on va, però sé Qui la guia”. Tal vegada, aquest basc carismàtic estava essent coherent amb l’estil d’un altre, Ignasi de Loiola, del qual va escriure un dels seus col•laboradors: “Sàvia-ment imprudent, Ignasi seguia pas a pas la guia immediata de l’Es-perit Sant, que el conduïa suaument cap allà on ell no sabia” (Jeroni Nadal). I és que quan el punt de referència de la nostra acció no és un sistema de valors tancat sinó una Realitat viva que ens empeny i inspira per anar sempre més lluny en el servei als altres, la coherèn-cia total és impossible. Aleshores l’ètica connecta amb l’espiritua-litat; i els valors en els quals es transmuta la coherència són la gra-titud, la humilitat i el servei tenaç. Però això ja és un altre tema. Josep f. Mària és jesuïta, membre de Cristianisme i Justícia i profes-

sor d’EsaDE

Monogràfic 13

—Josep F. Mària és jesuïta i membre de Cristianisme i Justícia Aquest religiós ens planteja diverses reflexions entorn la coherència i els valors. Destaquem el fet que la relació entre aquests elements de vegades pot generar tensió i la necessitat que actuïn tres elements -el cap, les mans i el cor- perquè hi hagi equilibri. També adverteix que només en la ‘realitat viva’ i en el servei als altres trobarem la coherència persistent.

La vinyeta per Sergi Meya

COSa DE TrES: Cap, MaNS i COr

Novembre de 2012

éS DiFíCiL SEr COhErENT a La SOCiETaT aCTuaL?

La Tertúlia —Queralt Flotats

Tres representants d’àmbits socials molt diferents –l’exparlamentària Montserrat Nebrera, el sociòleg Lluís Sáez i el coordinador del Centre d’Estudis per a la Pau JM Delàs, Jordi Calvo– parlen de la coherència, un tema molt actual i que afecta de forma transversal a diferents sectors.

14 Monogràfic

La Coherència

Valors Monogràfic 15

Ja a l’interior de l’estudi 2 de la Xarxa, a la Maternitat de Barcelona, van arribant els convidats d’una nova edició del programa ‘Valors a l’alça’ que l’associació Cultural Valors impulsa des de Mataró Ràdio per a La Xarxa, l’emissora que fins ara era cone-guda com a CoMRàdio. En poca estona, sota la moderació de la presentadora de l’espai Queralt flotats, la conversa flueix i de seguida cal posar ordre al torn d’inter-vencions.

La coherència és avui un valor en crisi? Lluís Sáez: La primera resposta seria dir que sí precisament perquè avui la cohe-rència és un valor molt demandat en diferents àmbits. Vivim en una socie-tat en què realment la coherència costa de trobar. Abans, la coherència estava molt ben vista en una societat molt racio-nal i de valors moderns, perquè en una persona, tant si era polític, com empre-sari, aquest valor provocava previsibilitat i seguretat vers els altres. En definitiva, una persona coherent ens generava con-fiança.

i això ara no és així? Sáez: Ara, a les societats postmoder-nes, es posen de moda altres valors com l’espontaneïtat, és a dir, ara ens deixem portar per les emocions i aquestes tendei-xen a no ser coherents. Alguns sociòlegs i pensadors parlen de “l’individu fragmen-tat”: un individu que avui tira per una banda i demà per una altra, sense massa lògica de continuïtat.

i per què ens hem tornat així? Sáez: Bé, cal dir que si falta coherèn-cia, és en part, perquè en el món d’avui és especialment difícil ser-ho. Estem en una societat molt erràtica i canviant, que genera molta incertesa i això dificulta la coherència. No som coherents, però la trobem a faltar. Està ens crisi, però para-doxalment l’anhelem. Per això quan trobem una persona que ho és ens hi afer-rem amb totes les forces.

Comparatiu aquest anàlisi? Jordi Calvo: El món que hem fet avui està molt basat en la competitivitat i el con-sumisme. Avui dia sembla que els valors no és allò més ben valorat en el moment d’escollir les persones i evolucionar en la societat. Actualment es promou la dificul-

tat per ser coherents i el context ens posa entrebancs per ser-ne, per això des de les entitats socials sorgeixen moltes iniciati-ves que demanden recuperar la coherèn-cia. Personalment, però, crec que forma part de l’ésser humà intentar ser en tot moment coherent. En tot moment creem que hauríem de treballar per la pau, que hauríem de consumir coses ecològiques...

i per què no ho fem? Calvo: Perquè és molt difícil. Ja sé que això no és una excusa, però sí una realitat. L’únic que podem fer des de les entitats és treballar per apropar aquesta realitat i rebaixar el grau de dificultats.

Montserrat Nebrera: És cert que la coherència ens dóna seguretat respecte la imprevisibilitat de les accions dels altres. I la seguretat, si no és un valor, com a mínim sí és una sensació de ben-estar. Però a què li diem coherència? A mantenir la mateixa visió de les coses al llarg del temps? A la sensació que quan veiem una persona sabem que sempre serà lleial als seus principis? Al fet de compartir un codi amb una persona? Ara bé, si analitzem allò que els sociò-legs anomenen rational choice (cada per-sona tria en cada moment allò que més li convé), encara que per als altres i social-ment no ho sigui, podem dir que totes les persones que estan en els seus cabals són coherents. Perquè, en general, tothom és coherent amb la seva manera d’entendre el món. Fins i tot alguns psicòlegs diuen que els suïcides són coherents amb la seva manera de veure les coses.

aquesta potser és una visió molt àmplia de la coherència... Nebrera: El problema real és que assimi-lem els canvis de pensament d’una per-sona a qüestions pragmàtiques i no als ideals. Si sabem que una persona canvia d’idea per ideals ho acceptem; si sabem que ho fa per un sac de diners, la jutgem. I el problema és que cada vegada veiem gent més coherent amb un únic senyor: el diner. Per tant, la coherència només és un valor quan compartim la bondat dels principis respecte dels quals és coherent.

Lluís i Jordi, compartiu la idea que la coherència és un valor només si s’és coherent amb valors positius, ja que

Els protagonistes

Montserrat nebrera és professora de

Dret constitucional de la Universitat

internacional de catalunya (Uic). va ser

diputada al Parlament de catalunya pel PP

durant els anys 2006-2009 i a les eleccions

del 2010 va ser cap de llista per alternativa

de govern, sense aconseguir representació.

Lluís sáez és professor del Departament de

ciències socials d’esaDe, autor del llibre

Família i Valors de l’observatori de valors

i un dels sociòlegs autors de l’enquesta

europea de valors a catalunya publicada

en el volum Valors tous, en temps durs

(editorial Barcino, 2011).

Jordi calvo és coordinador tècnic del centre

d’estudis per a la Pau JM Delàs de Justícia

i Pau, investigador de l’iUDesP, institut

interuniversitari de Desenvolupament

social i Pau de la UJi i investigador del

centre d’estudis de Moviments socials de

la UPf.

Novembre de 2012

La Coherència

sáez: “La coherència en una societat molt racional ens provocava previsibilitat i seguretat vers els altres”

nebrera: “La coherència només és un valor quan compartim la bondat dels principis de qui és coherent”

16 Monogràfic

també es pot ser coherent en termes negatius? Sáez: La coherència llegida en nega-tiustambé ens és útil. L’individu nor-malment si és coherent en sentit negatiu es disfressa de coherent en sentit posi-tiu. Per exemple, sovint el polític que més parla de valors ens fa pensar que alguna cosa amaga. La incoherència ens fa mal perquè moltes vegades hem con-fiat en persones que d’algunes maneres semblaven coherents amb el que feien però després no ho han estat. Estem en una societat molt incoherent, dit una altra manera: molt falsa. I això, en el fons, genera frustració.

Quan detectem una incoherència, gene-ralment, la persona intenta justificar-se amb noves incoherències... Calvo: ... A mi, això em fa ser optimista, perquè penso que en l’intent de la justi-ficació encara hi ha palesa la idea social que s’hauria de ser coherent i fer el bé. En canvi el dia que acceptem l’egoisme i la incoherència com a valor, és a dir, el dia que ja no ens justifiquem , no sé on anirem a parar com a societat. Nebrera: Aquesta idea d’en Jordi em sembla fonamental, perquè reivindica

que tothom al fons de la seva ànima sap que és el bé i el mal i és aquesta morali-tat la que ens diferencia dels animals. Un home justifica la seva acció davant dels altres perquè vol aparèixer com a bo. I sap que una cosa està bé quan és coherent amb determinats principis, encara que no els tingui; perquè tots som incoherents moltes vegades cada dia, de forma més conscients o inconscientment.

Com canviar aquest camí cap a la socie-tat de la incoherència i la falsedat per un rumb vers el camí cap a la coherència dels valors positius? Nebrera: Aquest és el viatge interior que tothom té pendent. És cert que hi ha moltes coses que venen determina-des pel context i per l’educació, però tothom té un viatge cap el seu propi inte-rior pendent. Hem de preguntar-nos qui som, d’on venim, cap on anem... i encara que no arribem a trobar la resposta, igual que el camí cap a Ítaca, el viatge és allò important. Cal tenir en compte la matèria dels somnis i la matèria de la carn. Sáez: Una vegada més cal reivindicar l’educació en valors. Després d’aquesta introspecció necessària tothom ha de ser conscient dels valors que té. Podem

parlar de valors, podem veure els valors... però els valors s’han de viure. I quan els pares actuen amb una doble moral, és a dir, aplicant certa incoherència, aleshores els fills només fan que imitar.

i en això millorem? Sáez: No gaire. A l’Enquesta Europea de Valors del 2011 una de les preguntes era: ‘Què et sembla aprofitar-se d’ajudes estatals, malgrat no complir els requi-sits?’ ‘Què et sembla enganyar per bene-fici propi?’ Des de l’any 90 fins el 2009 aquesta dada no ha parat de créixer. Cada vegada són més laxes en l’engany per obtenir un benefici propi, especialment entre els més joves. Això prefigura que

quan fem l’enquesta propera les noves generacions estaran més predisposades a aquest tipus de conducta. Pinten bastos. Nebrera: Una crítica. No podem obli-dar que l’escola que ha fet aquest estudi, o com a mínim que l’ha explotat, i òbvia-ment, em refereixo a ESADE, ha estat la que ha viscut el cas Urdagarín. Hi ha cen-tres on es té en compte el valor de l’esforç però que acaben sent exemple, per haver atorgat un títol, del que pot arribar a fer una persona jove i amb currículum per enganyar a altres en benefici propi. Sáez: Jo que treballo allà puc dir que la situació que es viu a ESADE en aquests moments és de total consternació i no tant perquè un determinat alumne hagi sortit malament – ja que nosaltres no fem adoctrinament, senzillament ensenyem el que pensem que ha de ser un empresari humanista i responsable, però després ells decideixen el seu camí- sinó perquè a l’equip de professorat se’ls hi va infiltrar una docent que feina aquestes coses amb

Valors Monogràfic 17

aquesta tertúlia es va emetre el 2

de novembre al programa “Valors

a l’alça” (La Xarxa) que podeu recu-

perar a www.valors.org.

Mireu-ne el vídeo-resum a www.

youtube.com/revistavalors

ell; cosa que és més greu. Precisament, per coherència institucional....

Jordi, l’optimista de la taula, digues-nos alguna cosa que ens animi una mica... Calvo: És veritat que segons les dades la situació va a pitjor i que el ciutadà cada vegada es converteix en un consumidor i poc més... però jo crec que ara, a dife-rència de fa vint anys, tenim moltes més maneres de buscar la informació i apren-dre a com ser coherent. Ara tenim l’opor-tunitat de fer aquesta aposta política, d’introduir aquest valor a l’escola, d’apos-tar perquè els valors es promocionin a la televisió... Encara que sembli interven-cionista, ara podem apostar perquè els valors canviïn aquesta societat. Sáez: El problema és que ara estem pagant les culpes d’haver muntat un món laic en valors. Només queda l’escola com a darrera trinxera que defensa l’educa-ció en valors. La mateixa família, que era l’àmbit per excel·lència on educar en valors, ara delega aquesta feina a l’es-cola. I en un món laic en valors, on aquests només s’ensenyen a l’esfera privada, passen coses com el cas Urdangarin. Per això ens hem de començar a plantejar: primer, si això de l’educació en valors ha de ser transversal a tota la societat, és a dir, si tots ens hem de corresponsabilitzar en aquesta promoció de valors i, dos, si som capaços d’acceptar que representa això.

El president de la generalitat en el seu discurs de convocatòria d’eleccions va fer servir la paraula coherència diversos cops. La política és un dels àmbits socials més mancats de coherència? Nebrera: Perquè és l`àmbit en què de manera més descarnada una persona per aconseguir cert estatus de poder és capaç de vendre qualsevol cosa per continuar en un càrrec. En política es viu un feno-men que cal tenir en compte: l’adrena-lina de viure sempre a l’abisme. El polític pateix l’addicció estranya d’haver d’es-tar sempre al bell mig de l’ull de l’huracà, tan si és per coses positives com per coses negatives. És una qüestió d’ego perquè el polític projecta la seva persona. Ara bé, també hi ha polítics que es mantenen fidels a un càrrec, senzillament, perquè han de pagar l’hipoteca. I així ho mani-festen.

Sáez: És simptomàtic que la Montse ha parlat de dues coherències, la econò-mica i la mediàtica, però no de coherèn-cia de principis i voluntat de servei, que per lògica, amb més o menys mesura, tots també associaríem a la política. Existeix, aquesta, em pregunto jo? Nebrera: Jo, amb els tres anys que vaig ser al Parlament, no vaig sentir mai una conversa sobre idees! Les converses més freqüents eren: quan em falta per jubi-lar-me, la roba que m’he comprat, mira aquella que s’ha agafat la baixa, si avui tenim el menú gratis o si s’ha pujat el preu dels entrepans... Cal dir que aquest no és l’únic àmbit en declivi, de mica en mica, a les universitats també cada cop més deixen d’haver-hi converses intel-

lectuals! La societat líquida en la qual vivim ens aboca a una societat sense idees i sense debat intel·lectual.

Creieu que en el món actual trobaríem exemples de persones coherents? Calvo: Sí, i tant! Hi ha amics, familiars, coneguts pròxima.. això existeix. Ara bé, potser si mirem a la televisió no els troba-rem, però si mirem al nostre entorn segur que sí que n’hi ha. Nebrera: Sí que n’hi ha i per això són important tertúlies com aquesta i que es debatin temes com aquest. És un exercici d’elevar l’esperit i això s’agraeix molt.

Calvo: “forma part de l’ésser humà intentar ser en tot moment coherent, però és difícil”

nebrera: “La societat líquida en la qual vivim ens aboca a una societat sense idees i sense debat intel•lectual”

El mot —Anna Olm

La paraula coherència, segons el

diccionari de l’Institut d’Estudis

Catalans, és la “connexió, relació

estreta d’idees que s’acorden entre

elles. No haver-hi coherència entre

les parts d’un discurs”. Aquesta defi-

nició lingüística és la més habitual i

de vegades única en els diccionaris.

Curiosament, fins que no cerquem

la paraula en un diccionari infan-

til, com el DIDAC d’Enciclopèdia

Catalana, no trobem la primera defi-

nició explicada de forma més senzi-

lla -“hi ha coherència en un discurs o

unes paraules quan estan ben rela-

cionats i les idees estan expressa-

des de manera lògica”- però també

en llegim una altra allunyada de la

lingüística i més comuna si, com és

el cas, entenem la coherència com

un valor: “Una persona té coherèn-

cia quan fa les coses d’acord amb el

que diu i el que pensa”. Si tenim en

compte aquesta darrera afirmació

tampoc no resulta fàcil trobar sinò-

nims de la paraula coherència, però

en referència a pensaments, raona-

ments, idees o paraules, podríem

usar “congruència” o “il•lació”, un

terme de la lògica que defineix el

fet que hi hagi connexió entre les

premisses i la conclusió. En qual-

sevol dels casos, etimològicament

la paraula coherència prové del

llatí cohaerentia, igual que l’adjec-

tiu cohaerente (coherent). En català

tenim una frase feta per descriure

quan una persona diu alguna inco-

herència o fa alguna cosa que no té

cap relació en el context en què es

troba: “Pixar fora de test”. Un exem-

ple que sens dubte podríem trobar

a l’obra inèdita “Escatologia popu-

lar. Refranys grollers, tradicions por-

ques i rondalles brutes” (1927) del

popular folklorista Joan Amades

(1890-1959), qui demostra que la llen-

gua catalana és especialment rica

en aquest àmbit. anna olm és professora

COhErENT

Novembre de 2012

La Coherència

18 Monogràfic

“SOSpiTO DE La GENT MaSSa TEMpS COhErENT”

Marçal sintes, periodista i director del CCCBAquest doctor en periodisme és des de desembre del 2011 el nou director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Abans va ser director del departament de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna i un reconegut articulista en diversos mitjans de

Valors Monogràfic 19

Just al centre de Barcelona, producte de la rehabilitació parcial de l’antic conjunt arquitectònic de la Casa Provincial de la Caritat, hi ha l’imponent seu del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, més conegut com a CCCB. Una institució creada el 1994, i que organitza i produeix exposi-cions, festivals, concerts, cicles de cinema, cursos, conferències... amb la voluntat de fomentar nous llenguatges, debats i expressions artístiques sobre temes molt diversos. És en aquest espai en què histò-ria i noves tendències s’enllacen on con-versem amb el periodista Marçal sintes, des del passat mes de desembre nou timo-ner d’aquesta casa en substitució de Josep Ramoneda, qui en va ser el fundador i primer director.

Què és per a vostè la coherència? Jo distingeixo dos tipus de coherèn-cia. En primer lloc podríem parlar de la “coherència cronològica”, aquella que es produeix al llarg del temps. Som fidels amb allò que vam dir l’any passat? Som coherents amb les intencions de fa un temps? Aquesta és una coherència histò-rica. I jo aquesta la qüestiono...

Per què la posa en dubte aquesta coherèn-cia al llarg del temps? Personalment sospito de la gent que durant molt de temps és coherent amb unes mateixes idees, perquè canviar d’opinió demostra salut mental i espiri-tual. Fins i tot em sembla una mica pato-lògic. I és que per poc obert i empàtica que sigui una persona a acompanyar les raons dels altres, em sembla que poc o molt les persones canvien al llarg del temps encara que certa base pugui con-tinuar sent la mateixa. Amb els anys, les experiències vitals, les lectures, les con-verses... El punt de vista sobre les coses inevitablement es transforma.

i l’altre tipus de coherència quina seria? Doncs hi ha també un altre tipus de cohe-rència, per mi més autèntica, que en podríem dir “sincrònica”. Aquesta és la coherència amb un mateix, és a dir, si fem el que diem i si diem el que fem en un moment determinat. Aquesta la defenso a peu i a cavall, ja que en el fons significa poder mirar-se el mirall i no sentir vergo-nya d’un mateix. Em preocupa quan les persones, conduïdes per raons poc èti-

ques, actuen diferent de la seva cons-ciència.

Creu que la coherència és actualment un valor en crisi? No. La coherència és més vigent que mai perquè les situacions que caracterit-zen els nostres dies tenen molt a veure en la incertesa, en factors que escapen el nostre control i en situacions molt volà-tils. I això fa que la coherència, entesa com uns valors al qual agafar-nos i al qual regir-nos, ara sigui molt valorada. En general, la coherència agafa importància quan les situacions són molt incertes. En canvi, quan les situacions són molt esta-bles la coherència no és tan important o no ens hi fixem.

segons vostè ara se li dóna més importàn-cia a la coherència, però som més cohe-rents?

En tots els temps hi deu haver-hi una dosi semblant de coherència, malgrat en algunes circumstàncies deu ser més difí-cil ser coherent que en unes altres. Ara els temps són complicats. Personalment no sóc molt dur amb aquells polítics que primer diuen una cosa i després, devorats per la crisi econòmica, en fan una altra. Insisteixo que en els temps tant ràpida-ment canviants com l’actual realment és difícil ser coherent. Quan hi ha una tem-pesta tan gran com ara en el camp eco-nòmic, sovint s’han de prendre decisions que havies promès no prendre. Quan la variabilitat és alta la coherència està més sobre la taula. Però, fins i tot, en aquest sentit, considerar i aplicar ara la cohe-rència com un valor absolut ens podria portar al desastre.

Per tant, la incoherència, entesa com a

“La coherència és un valor més vigent que mai perquè té molt a veure en la incertesa”

“fóra pitjor que els polítics s’aferressin a la coherència i es prenguessin decisions nefastes”

“flexibilitat” en el canvi d’opinions en un món insegur, en aquest moment seria positiva. no creu però, que la ciutadania, sense posar etiquetes distingeix les dues coherències i compren, en alguns casos-fins i tot lloa, la “coherència cronològica”, però condemna la “coherència sincrò-nica”? Sí, però fins i tot, respecte la crisi eco-nòmica, la gent també hauria de com-prendre la incoherència més immediata. Un polític diu que no pujarà els impos-tos i al cap de mig any ho fa. Igual que un home que diu: “Jo no viuré mai amb la meva sogra”. I al cap de mig any, acaba a casa d’ella perquè tots dos membres de la parella han perdut la feina. Acaba sent el mateix. En aquest temps de tanta incer-tesa és molt compromès prometre coses o dir “no faré” o “no diré mai”.

Popularment la ciutadania assumeix que el polític diu una cosa i després en fa una altra. som massa crítics amb els polítics? Sí. Tinc la sensació, potser perquè hi ha una càrrega d’animadversió acumu-lada, que sovint tendim a ser sempre més comprensius amb un mateix que amb els altres i quan aquest altre és un polí-tic això encara s’accentua més. Sempre estem poc disposats a comprendre les coses que fan els polítics. Potser els polí-tics són poc previnguts, però la gent també ha d’entendre que les situacions són canviants. Seria pitjor que els polítics s’aferressin a la coherència i es prengues-sin decisions nefastes.

on ens pot portar aquesta forma de gover-nar basada en la incoherència? Com es pot canviar aquesta percepció de la gent? Passa per un canvi en la forma de fer polí-tica? Segurament en un moment tan canvi-ant això és perillós. En aquests temps que corren penso que els polítics s’haurien de limitar a comprometre’s a actuar de la forma millor possible i amb el màxim de sentit comú. En aquest moment de crisi econòmica i inestabilitat no és recoma-nable fer masses promeses que comen-cin amb l’adverbi “mai” o “sempre”. Perquè el problema de no prendre aquest tipus de precaucions és la pèrdua d’una cosa bàsica en tota societat: la credibili-tat, en definitiva, la confiança. I aquest és el drama.

Novembre de 2012

La Coherència

20 Monogràfic

i quan no hi ha confiança... Doncs sense confiança una societat difí-cilment pot funcionar perquè aquesta perd la seva cohesió i així esdevé ingover-nable. En definitiva, ens hauríem d’acos-tumar a una política més humil: menys grans promeses grandiloqüents de futur – que el polític sap que potser no podrà complir i que el ciutadà sap que potser no complirà- i afirmar més uns valors per-sonals i en funció d’aquest prendre deci-sions. Hauríem parlar més de valors i menys de promeses.

Parla d’acabar amb una política de pro-meses, de recuperació de la confiança, de nova política... amb una finalitat: rescatar la política. Catalunya, si tenim en compte el context actual -futures eleccions, objec-tiu llibertat nacional...- , va en aquest direcció o tot al contrari? En un moment en què el clima invita al pessimisme, obrir una nova porta és motiu d’il•lusió en positiu. Òbviament qualsevol il•lusió té una altra cara: la decepció. Les il•lusions són, per defini-

ció, sempre millors abans de materialit-zar-se. El procés en marxa que Catalunya té ara davant seu aporta il·lusió i futur en un clima que ens envolta amarat de tot el contrari i això és precisament el que li dóna possibilitats, força i potència.

seria en aquests moments la política l’àm-bit amb un índex més alt d’incoherència o també n’hi hauria en l’economia, la cul-tura....? No fa gaire vaig estar a Colòmbia, socie-tat molt castigada, i curiosament allà con-fien amb els seus càrrecs electes. Jo no crec que els polítics siguin d’una espècie humana diferent. Qualsevol grup de per-sones que es posi ara a fer política come-tria els mateixos errors i equivocacions. La política és molt complicada: cal pren-dre decisions i convèncer la gent a curt termini. El problema de la coherència la té tothom sotmesa a circumstàncies can-viants. Com ja hem comentat, mentre la “coherència cronològica” xoca amb la realitat, la coherència personal es pot mantenir malgrat els canvis de context,

encara que també està amenaçada per altres factors que poden limitar la nostra capacitat per prendre decisions. Per exemple, en el nostre entorn, hi ha temp-tacions que fan que un no s’expressi com ho faria....

De quin tipus de temptacions estaríem parlant? N’hi ha moltes: diferents tipus de corrup-cions, la pròpia responsabilitat, no posar en risc determinades circumstàncies, la nostra pròpia vida privada... Hi ha moltes coses que fan que no actuem com real-ment voldríem perquè primer hem de pactar amb la realitat. De fet, de vegades ni és corrupció, és pura responsabilitat. Com més responsabilitat tens, ser cohe-rent és més difícil.

El desembre farà un any que ocupa el càrrec de director del Centre d’Història de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Ha estat per a vostè un conflicte la coherència institucional? Si un no té cap responsabilitat, no té cap problema de coherència. Si un no té fills,

no té patrimoni, no té interessos... no té dificultats en ser coherent, perquè pot fer el que vulgui, en definitiva, és més lliure. És clar, que també té menys mèrit. És difícil ser coherent quan un té responsa-bilitats en la mesura que un no pot ser un mateix perquè un ha de tenir en compte altres interessos i altres persones.

i la crisi econòmica encara posa nous entrebancs... Sí. Com que la situació ara és més difícil, el sentit de la responsabilitat també més alt. Una institució potser avui fa coses que en circumstàncies econòmiques normals no faria, però les ha de fer per salvar llocs

“ara no és recomanable fer masses promeses que comencin amb l’adverbi ‘mai’ o ‘sempre’”

“sense confiança una societat no pot funcionar perquè perd la cohesió i esdevé ingovernable”

Quina importància creu que tenen els valors en la cultura? Els valors hi són per tot. Qualsevol deci-sió que es pren és en base a un valors determinats. És difícil pensar amb coses que de forma directe o indirecte no hi intervinguin els valors. La qüestió dels valors és inherent a la persona humana.

Quins valors intenta projectar des del CCCB? El CCCB té un marc que són els drets humans i els valors democràtics. I també voldria insistir en el valor del pluralisme i de la diversitat. Volem ser capaços d’aco-llir allò millor que es produeixi, sigui del color que sigui. Penso que el valor del pluralisme és molt propi de la Il•lustració i d’Occident. A més, és un valor que té molt a veure amb la llibertat. També, com a centre de cultura contemporània, busquem la innovació, la cultura que es

troba als marges. Encara que sabem que aquesta aventura també té un risc. I, òb-viament, hi ha un darrer valor que és el de l’excel·lència. Ja que ho fem, fem-ho bé.

Els valors, en general, estan en crisi o estan en un procés de canvi entre vells i nous valors? No. Estem en un moment emergent i de necessitat de valors. Crec que la post-modernitat és una cosa molt antiga i que ja ha demostrat les seves febleses i que només funciona en temps exuberàn-cia i d’abundància. En temps de crisi, la gent necessita valors, creure en coses que l’ajudin a avançar i tenir esperança. Només podem ser frívols, relativistes i postmoderns quan estem molt tips. Quan hi ha crisi necessitem aferrar-nos a valors, del tipus que siguin, religiosos, solidaris... perquè la gent necessita coses sòlides als quals tornar a construir.

“som en un moment emergent i amb necessitat de valors”

Valors Monogràfic 21

Marçal sintes en el seu despatx del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Pensament contemporani

el centre de cultura contemporània de

Barcelona (cccB) és un consorci públic

creat per la Diputació de Barcelona i l’ajun-

tament de Barcelona amb la voluntat d’ini-

cidr en els debats públic des de l’àmbit de la

cultura i específicament a través del pensa-

ment contemporani.

el cccB organitza i produeix exposicions,

debats, festivals, concerts, programa cicles

de cinema, cursos, conferències, fomenta

la creació a partir de les noves tecnologies

i llenguatges, impulsa la investigació artís-

tica en àmbits com el multimèdia, potencia

la recerca en el format expositiu, exporta

les seves produccions a altres centres cul-

turals, museus i entitats d’àmbit nacional

i internacional, alhora que genera debat,

pensament i reflexió al voltant de la ciutat

i l’espai públic com també sobre els temes

que vertebren l’actualitat. també en el

mateix sentit, el cccB recull i posa a l’abast

de tothom part del seu patrimoni, la seva

memòria i l’arxiu en formats expositius,

publicacions, arxius digitals, audiovisuals...

És un espai obert a col·lectius d’artistes,

creadors i programadors independents, i

també a les entitats amb les quals s’ha col-

laborat durant anys.

Una mostra d’aquesta voluntat de relligar

bases ètiques i cultura és el cicle Virtuts,

dut a terme entre gener i març de 2012

sobre temes com la paciència, l’honestedat,

la justícia, la saviesa, la fortalesa, la digni-

tat, el coratge i l’autoestima i que va comp-

tar amb la presència de personalitats com

tzvetan todorov, Joanna Bourke, claudio

Lomnitz-adler, salvador cardús, nancy

fraser, antónio Lobo antunes, Juan Marsé,

Jacqueline Bhabha, Josep M. ruiz simón o

Jaume Pòrtulas. Les conferències es poden

recuperar a vimeo.com/cccb. RED.

de treball o, fins i tot, a ella mateixa.

Vostè és periodista, ha estat professor i director del departament de Periodisme de la facultat de Comunicació Blanquerna i ha treballat per diversos per mitjans de comunicació, especialment com a arti-culista polític. Concretament, en aquest aspecte professional, com viu el valor de la coherència? És molt complicat. Al final, la coherèn-cia és amb un mateix. En el fons, un sap si és coherent o no. Jo penso que el perio-dista sempre té el deure de fer bé la seva feina, malgrat està sotmès a moltes ame-naces, des de la seva pròpia ideologia, fins als interessos de l’empresa a la qual tre-balla, ja sigui pública o privada, els quals

poden entrar en tensió amb el codi deon-tològic del periodista. És una professió sotmesa a tensions perquè té una part de compromís ètic. Ara bé, respecte aquest podem enganyar els altres però no a nos-altres mateixos.

Podria posar un exemple de persona cohe-rent o li seria molt difícil? És que no crec que la coherència sigui un valor. Hi ha assassins, psicòpates i dicta-dors molt coherents. La coherència no és bona ni dolenta en si mateixa, és positiva en referència els valors als quals ets cohe-rent. Ser coherent és actuar d’acord amb el que un diu, sent o pensa. Per tant, hi poden haver persones coherents amb la seva maldat.

Novembre de 201222 Monogràfic

La Coherència

Fa poques setmanes l’IDES-CAT, en la seva enquesta anual sobre les condici-ons de vida a Catalunya, ens revelava que la taxa de pobresa a casa nostra ha

crescut un 3 per cent des de l’any 2006. El creixement més important s’ha produït entre els anys 2010 i 2011, i resulta que la desigualtat entre els estrats més pobres i els més rics de la societat és ja de les més altes d’Europa.

La crisi econòmica ens està encami-nant cap una fractura social. Però, segons l’economista nord-americà Jeffrey Sachs, al darrere de l’actual crisi econòmica hi ha una crisi moral i, per això, de poc ser-veix tenir una societat amb lleis, eleccions i bons mercats, si les elits econòmiques i polítiques no es comporten amb respecte, honestedat, i solidaritat cap a la resta de la població. Per això sosté que sense una restauració dels valors de responsabilitat social no podrà haver-hi una recuperació econòmica significativa i sostenible.

Rabrugam Rajan, ex economista en cap del Fons Monetari Internacional, ja va preveure l’any 2005 l’actual crisi en assenyalar que la resposta política a les desigualtats estava essent erròniament el facilitar l’endeutament dels sectors més pobres perquè poguessin mantenir el seu nivell de consum. La desigualtat, per altra banda, té com efecte desactivar les capa-citats col·lectives que posen en valor els recursos humans i físics que generen des-envolupament econòmic i progrés social.

En definitiva: les desigualtats soci-als, els valors inadequats, el desprestigi

de l’esfera pública, de la política i de la dimensió social de les persones no són la conseqüència de la crisi, sinó que en són l’origen, estan a la base de la crisi que vivim, i també de la seva solució. Per això de la manera com s’afrontin dependrà el futur de la nostra societat.

Mentrestant, però, persisteix una situ-ació d’irracionalitat. O dit d’una altra manera, d’incoherència. Perquè es con-tinuen mantenint unes polítiques econò-miques i socials que han demostrat la seva ineficàcia per aconseguir desenvolupa-ment econòmic i social. Unes polítiques que no posen la cohesió social i la lluita contra les desigualtats al centre de l’acció pública. Només la resistència al canvi, la poca humilitat per reconèixer els errors, i el servilisme a les elits econòmiques i financeres expliquen que es mantinguin unes polítiques econòmiques nefastes per a la cohesió social i la represa econòmica.

En la cruïlla històrica que viu Catalu-nya també tenim l’oportunitat de recupe-rar els valors socials, el compromís cívic i les polítiques redistributives que en l’onada neoliberal dels anys vuitanta vam deixar en segon terme. No ens podem permetre seguir tenint 632.000 aturats o una taxa de risc de pobresa del 22 per cent.

El president de la Generalitat, Artur Mas, deia l’altre dia que els sectors eco-nòmics catalans s’hauran d’anar acostu-mant al canvi de mentalitat del país. Seria bo que aquesta evolució mental, aquesta nova mirada sobre el nostre futur col.lectiu, també estigui relacionada amb amb aquest canvi de valors i de prioritats que tant necessitem. Que comprenguem que

sense equitat no hi ha progrés econòmic. I que la superació de les desigualtats no serà tant el resultat del final de la crisi, sinó la condició prèvia per sortir-ne.

—Toni CodinaEl Director General de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya adverteix de la incoherència que suposa pretendre créixer econòmicament mentre no es lluita per les desigualtats i les injustícies socials.

DESiGuaLTaTS, CriSi i iNCOhErèNCiES

“Les desigualtats socials no són la conseqüència de la crisi, sinó que en realitat en són l’origen”

“no ens podem permetre seguir tenint 632.000 aturats o una taxa de risc de pobresa del 22 per cent”

Toni Codina és Director general de la Taula

d’Entitats del Tercer sector social de

Catalunya

Valors Monogràfic 23

El racó poètic —Albert Pera

albert Pera és poeta

ETiQuETa

Veig que es vesteixen d’etiquetaper establir col•loquis insípidsi devorar ressopons goludament.¿No seria millorcobrir-se de pellingotsi embrancar-seen converses autèntiquesde sexe, d’odis, de sang,de passions difícils d’eradicar?

COhErèNCia i hipOCrESia SOCiaL

Roman Polanski és un director cohe-

rent amb la seva darrera pel•lícula

Un déu salvatge, que adapta a la

gran pantalla l’exitosa obra teatral

de Jazmine Reza. Tot i l’aparença de

film d’encàrrec i de tractar-se d’una

obra menor dins la seva filmografia,

Polanski s’ha intentat fer seva una

proposta que aborda la part fosca de

les persones, una de les grans obses-

sions en la trajectòria d’aquest direc-

tor. Polanski ha agafat la tragicomèdia

de Reza i l’ha revestit del seu carac-

terístic i maliciós humor negre, cohe-

rent amb la seva manera de mirar-se

el món i els comportaments humans.

Però no és només la coherència

artística la que val la pena destacar

d’aquest film. Els seus personatges i la

situació a la qual es veuen abocats ens

parla també de la coherència i, sobre-

tot, de la la seva antítesi, la hipocresia.

Un déu salvatge ens presenta dos

matrimonis de classe mitja alta que

entren en conflicte a causa d’una bara-

lla entre els seus fills. Un dels matri-

monis visita a l’altre a casa amb la

voluntat inicial de resoldre el con-

flicte, disculpar-se i restablir la cor-

tesia i correcció. Es tracta, per tant,

d’uns personatges que inicialment i en

aparença actuen en coherència amb

el que marca el seu nivell de vida i edu-

cació. Però aviat, sota aquesta capa

apareixen les falses aparences, i la rea-

litat d’un comportament salvatge. I

davant aquesta humanitat salvatge,

que hi pot fer l’educació? Aquest és de

rerefons l’altre gran tema que aborda

Polanski en una obra més profunda

i complexa que el seu caràcter per

moments grotesc permeti pensar.

A nivell cinematogràfic, el film pateix

de certa dependència al text teatral,

fet que comporta una sèrie de ser-

vituds que obren el debat sobre els

límits entre l’adaptació cinemato-

gràfica i el teatre filmat. El director

intenta buscar altres escenaris com

ara el passadís de l’ascensor, però tot

i així no aconsegueix trencar la rutina

de tenir quatre personatges en un sol

espai. L’elecció del repartiment, amb

Jodie Foster, Kate Winslet, John C.

Reilly i Christoph Waltz és sens dubte

el factor més destacable d’aquesta

adaptació teatral.

Cinema —Judith Vives

Roman Polanski demostra ser un director coherent, especialment després d’un Déu salvatge.

Judith Vives és crítica cinematogràfica

fotograma del film Un Déu salvatge amb Jodie foster, primer pla.

cada dissabte d’11 a 12 de la nit...

Valors a l’alça

aMB QUeraLt fLotats

a La Xarxa 91.0 fM o www.xarxaradio.cat

RECUPERa’Ls ToTs a www.VaLoRs.oRg

Novembre de 2012

Eulàlia Puigderrajols és mestra

Joc de cartes — Eulàlia Puigderrajols

aNar DE COLONiES O paGar EL COTxEBenvolgut lector de Valors,Ara fa uns anys vaig demanar una entrevista a una mare. La seva filla era bona estudiant, complidora, amb moltes ganes d’aprendre, però a casa no la deixaven anar de colònies. Jo no entenia el motiu; dubtava entre si era por, si passaven problemes econòmics, si els seus costums no contemplaven la possibi-litat que la noia pernoctés fora de casa... I vaig voler resoldre l’entrellat parlant amb la mare. Ella, amb molta naturalitat, va expo-sar-me la situació: tenia dos fills i dues filles. La mossa en qüestió era la tercera dels ger-mans. Tenia molt clar que els volia donar estudis a tots perquè poguessin afrontar al

seu futur amb dignitat. Ella era mestressa de casa i el sou del pare era l’únic ingrés. Vivien des de feia anys a Mataró, pagaven pis i cotxe. Tot seguit vaig oferir-li la possibilitat de demanar una ajuda tipus beca perquè la filla gaudís de l’estada que organitzàvem. La mare, molt ferma i decidida, va dir-me que de cap manera, que l’ajuda la demanaria si no podia pagar, però que creia immoral estar pagant a terminis un cotxe –que era un arti-cle de luxe– mentre, per altra banda, accep-tava diners destinats a famílies que de veritat sí ho necessitaven. Ella havia fet una opció i tenia que ser coherent.

No cal que dir que vaig quedar sorpresa,

de fet, glaçada. La rectitud moral d’aque-lla senyora, la intersecció entre el que feia, el que deia i el que havia decidit era tal que no hi havia escletxa. Potser no compartíem la mateixa escala de valors, però això eren figues d’un altre paner.

Prefereixo conviure amb gent que pensa diferent a mi, però que són sòlids en les seves conviccions, que no pas amb els que sembla que som de la mateixa corda però amb els quals sovint no hi ha coherència en els seus actes, pensaments i accions. Fins la propera. Sigueu feliços, o com a mínim intenteu-ho.

24 Monogràfic

JOaN xxiii, L’hOME DEL CONCiLi

Pot ser disquisició poc original, però m’ha semblat que caure en el recurs de refe-rir-me a Nelson Mandela, a Rigoberta Menchú, a Albert Schweitzer o a qualsevol Premi Nobel, per a parlar de la “coherèn-cia” era una sortida massa contemplada. En efecte, les imperfeccions i les mancances o les incongruències entre el ser i el fer són habituals en els homes d’avui, en els d’abans i en els de sempre. És allò de les clàssiques dicotomies entre el “voler” i el “poder”. O entre la “teorització” i el “pragmatisme”. Escric aquest article després d’ haver llegit el diari de l’11 d’octubre. En ell, enmig de les trifulgues i de les declaracions desafora-des referents a la qüestió nacional de Cata-lunya, que ens ocupa i que ens preocupa, llegeixo un article valorant precisament la “coherència” del Papa Joan XIII, un home

que va marcar la generació dels anys sei-xanta i que va tenir una influència innegable en la vida de l’Església d’aquells moments i, en general, en la situació política d’aquells anys, marcats per la Guerra Freda.

Dit i fet. Joan XXIII va convocar el Con-cili Vaticà II per a portar a terme l’anome-nada “posada al dia” de l’Església, inau-gurant un període de pau, de diàleg i d’apropament de gents de diferents ten-dències i maneres de ser. Va ser agosarat, intrèpid, avançat en el temps... desoint veus cavernícoles i interessades que pre-tenien mantenir l’status quo de la seguretat aparent i de l’involucionisme hedonista.El que va intuir va ser portat a terme amb tota la prudència que es vulgui i amb tot el consens necessari, però adequà les seves accions al seu pensament i aconseguí, amb determinació i senderi, el que havia de ser un gran pas en la història de l’Església. Cin-quanta anys de Concili. Espero només que el seu exemple sigui degudament emulat. Pels dirigents de l’Església d’avui i, tenint present la dimensió humana i política de la seva persona, per tots els homes i dones del moment, encarnats en els polítics de torn. El moment de l’Església, del país i del món en general... ho reclama. Cohe-rència i valentia. O seny i rauxa. Com evi-dencià Joan XXIII.

El Papa que va adequar les seves accions i el seu pensament per aconseguir canviar la història de l’Església.

història —Ramon Salicrú

La Coherència

Ramon salicrú és historiador

Valors

La coherència no és un valor, sinó un requi-sit racional. Es tracta del lligam de con-seqüència entre distintes afirmacions i/o accions, que se suposa que han de ser com-patibles i no contradictòries. No hi ha fia-bilitat sense coherència, ja que aquesta fa previsibles missatges i actituds. La percep-ció d’incoherència o de contradiccions sus-cita desconfiança i genera incertesa. Així un jugador eficaç pot “anar de farol” per fer falsament previsible el seu joc amb la fina-litat de guanyar. Incoherències i contradic-cions permeten agafar abans a un mentider que un coix; mai que mentim, almenys hem de ser coherents. Encara que un comporta-ment coherent no és bo per si mateix; si algú es guanya la vida il·legalment i és coherent, persistirà en la il·legalitat.

En la lògica, la coherència és una con-dició indefugible. Si d’una fórmula o d’un conjunt de fórmules se’n deriven contradic-cions, aleshores és demostrable qualsevol fórmula, en concret també una d’elles i la seva negació. Una teoria o conjunt de teories és coherent si i només si no es pot provar una molt especial sentència, la sentència de Gödel (que postula que aquest conjunt és efectivament consistent, però incomplet).

A la pràctica, per disminuir el risc d’in-

coherències, a més de ser fidel als fets i a la veritat, convé parlar poc o romandre en silenci: És millor prometre poc i poder com-plir tot el que es promet. Justament, una de les causes de la desconfiança en certs polí-tics és que han promès molt i s’han compro-mès i acabat no actuen en coherència. Però no s’és gaire ben rebut si ens limitem a un “en aquest moment t’estimo” si s’espera un immens “t’estimaré sempre”. Vet aquí la tensió entre un discurs limitat -o unes actu-acions minses- i per tant, incomplet, però coherent i, d’altra banda, el risc de compro-metre’s molt i caure en una contradicció.

Sigui com sigui, sembla impossible ser del tot coherent, per bé que s’hi hagi d’aspi-rar. Estem presents en una pila d’àmbits que no sempre fan de bon compaginar, comen-çant pel lligam entre emocions, sentiments, eleccions i actuacions. Una elecció racional pot no agradar-nos, i ja hi som. L’alumnat bé sap que ha d’estudiar i sovint no ho fa.

La coherència és una aspiració, un ideal. Per això ja ens podem sentir prou bé en la pròpia pell si som força coherents; voler ser-ho del tot i superar els límits humans rat-llaria la incoherència -no lliga- amb el que sabem de nosaltres mateixos. albert Botta és professor de filosofia i ètica

Filosofia —Albert Botta

Música —Maria Salicrú-Maltas

LLiBre

¿Cómo le explico a un

extraterrestre?

Fernández Panadero, Javier (2010)

Aquest llibre porta el subtítol: “Incoherències de la vida quo-tidiana”. De fet intenta contes-tar preguntes tipus: Com podríem explicar a un extraterrestre les coses que fem cada dia? Per què tirem menjar mentre alguns es moren de gana?

LectUra

Jo tinc un somni

Martin Luther King

Aquest és el discurs més famós del líder afroamericà, exemple de coherència. Va ser pronunciat el 28 d’agost de 1963 a Washington. Es pot sentir en vídeo, llegir i,fins i tot, el grup Ncrisi n’ha fet una versió musicada.

per saber-ne més

Valors.org

LES LiMiTaCiONS DE La COhErèNCia

ACCESSIBLE A LA XARXADes de fa alguns anys, les biblioteques i arxius amb recursos econòmics han informatitzat el

seu fons i l’han fet accessible des de la xarxa, facilitant la recerca de llibres o documents als

investigadors i al públic en general. L’existència d’una base de dades digital ha deixat enrere

la recerca manual en fitxes i índexs in situ, i ha permès guanyar temps i concreció. Poder

accedir a les dades des de casa, permet preparar la visita o reservar els documents prèvia-

ment, entre d’altres facilitats. A nivell musical, ens permet conèixer al detall totes les dades

dels discs, des de les cançons que inclou, fins al número de referència discogràfic. També ens

permet conèixer d’altres enregistraments, les partitures catalogades i la resta de documen-

tació musical al detall. Tot un luxe. Avui resultava poc coherent haver de desplaçar-se. Maria salicrú-Maltas és etnomusicòloga

Si encara en vols saber més, escolta

a la web l’espai radiofònic Valors a

l’alça dedicat a aquest tema.

Cal buscar la coherència tenint en compte que aquesta no és bona per si mateixa; és una aspiració, un ideal.

Monogràfic 25

cineMa

Pau Casals, l’home que va fer

sentir el silenci

Direcció: Jaume Boix

Coproduït per TVCi RBA

Pau Casals va viure convençut que la música podia portar a un món millor, més fraternal i just. Un món nou que la realitat del segle més violent de la història va negar-li un cop i un altre. La seva vida és la lluita entre aquest ideal esperançat i aquesta realitat dolorosa.

Novembre de 2012

óc professor de secundària i des de fa anys penso que una societat educada i formada constitueix la millor garan-tia pel seu progrés. També crec que l’educació anticipa el futur més immediat i que

val la pena esforçar-se perquè els nostres joves tinguin una educació sòlida basada en els valors de la tolerància, el respecte, la solidaritat el civisme i la constància. Fer-nando Cardenal ens diu: “Sense educa-ció, l’ésser humà no té futur”. I té tota la raó. Però, qui ha dit que educar fos fàcil? Segurament molts pares i mares desitja-rien que els fills vinguessin al món amb un manual d’instruccions sota el braç… O que en comptes de treure la grossa de Nadal els toqués una Supernanny… No hem d’oblidar que aquests joves que estan cursant Primà-ria o Secundària, és a dir, les generacions del futur, seran els qui estaran en els nos-tres ajuntaments, hospitals, empreses… i per això hem de posar el nostre granet de sorra perquè creixin com a persones edu-cades i formades.

Si mirem enrere, podem veure com en els últims trenta anys s’han produït molts canvis (econòmics, culturals, educatius, tecnològics, religiosos, climàtics…) però hi ha aspectes com la necessitat d’esfor-çar-se que no haurien de desaparèixer mai. Necessitem obrir els ulls a la importància que té l’esforç com a garantia de progrés i desenvolupament futur per tal de viure en una societat més democràtica, més justa, més igualitària i, en definitiva, més humana. Tan preocupats que estem amb la crisi eco-nòmica (?), abans de reconstruir l’econo-mia hem de reconstruir o refundar la per-

sona i per això hem de recuperar valors com l’esforç, el respecte, la disciplina, la solidaritat i tenir clar, com diu l’escrip-tora Julia Navarro que “una societat que menysprea el coneixement i l’experiència no té futur”. Però la Llei del Mínim Esforç més que avançar ens fa recular ja que per-seguim allò que és fàcil, el que no costa, els que no ens provoca inquietuds i el que, en definitiva, no ens fa pensar. I una societat que no pensa o raona es converteix en una massa de gent inculta i ignorant fàcilment manipulable. Per evitar-ho hem de creure en l’educació ja que aquesta influeix en els demés aspectes de la societat i ens fa tenir una altra mirada vers les coses que tenim al nostre voltant.

En definitiva, la societat avança però hi ha un seguit de valors que reculen.

Necessitem joves amb entusiasme, amb el desig d’aprendre, amb la il·lusió i ener-gia per fer realitat els seus projectes. Sovint comparem la situació actual amb la de temps enrere però m’atreviria a dir que aquells canvis esmentats abans ens donen noves oportunitats per crear un nou model de societat allunyada del materialisme i egoisme existents. Potser la manca de valors existent avui dia és un senyal clar de la gran manca d’atenció i amor que sentim els uns pels altres

Si volem millorar la qualitat de l’ense-nyament hem de ser conscients que ens hem d’esforçar tots plegats. Jo no em vaig fer professor ni per les vacances ni pel sou sinó perquè penso que mitjançant la meva tasca puc millorar el futur dels nostres joves i els puc ajudar a entendre com fun-ciona el món en què vivim. Val la pena llui-tar per tots ells. I sabem que hi ha alumnes

L’educació anticipa el futur immmediataquest professor de secundària fa una crida a salvar l’educació des de la potenciació de la cultura de l’esforç, la dignificació del professorat i la revolarització de l’educació com a repte

antoni argent és

professor de secun-

dària, economista

i Coordinador del

Projecte Educatiu.

imparteix conferèn-

cies sobre educació

i ha publicat dos llibres Després de classe…

(Malhivern, 2009) sobre el reforç escolar i les

causes del fracàs escolar, i Tres quarts de 7

(genèric, 2011), una visió crítica de l’actual

sistema educatiu. Es defineix com actiu, res-

ponsable, comunicador, amb inquietuds i

preocupat per l’estat de l’educació.

26 oPinió

portes obertes —Antoni Argent

S

Valors

que malgrat no comencen bé el curs can-vien a positiu i per això no s’ha d’abaixar la guàrdia en cap moment i hem de con-tinuar treballant per ajudar-los al màxim, tant a ells com a les seves famílies. Per altra banda, també hem de felicitar no només els alumnes que tenen bons resultats aca-dèmics sinó també aquells que han anat de menys a més. I per tot això, el nostre treball és fonamental. I si, finalment, un alumne ha de repetir doncs que repeteixi ja que a vegades la repetició de curs va bé.

A nivell general, com que la societat no funciona a la perfecció, el sistema edu-catiu tampoc funciona a la perfecció. El primer que s’hauria de fer, al meu enten-dre, per intentar aconseguir aquesta “qua-litat en l’ensenyament” que tant prediquen els polítics és eliminar electoralismes en matèria d’educació. Les lleis educatives les hauríem de fer els mestres i professors que som els qui estem dia sí i dia també amb els alumnes i famílies. Per tant, conèixer la situació actual és fonamental.

En segon lloc, escoltar al professorat i no desautoritzar-lo. Si realment pensem que l’educació és un pilar bàsic de desen-volupament per una societat hem de donar total suport al docent, preguntar-li què necessita, què li falta…

En tercer lloc, hem de ser conscients que l’educació és cosa de tots, però s’ha de fer entendre als pares que a casa els alum-nes han de fer uns deures, s’han de tenir uns hàbits d’estudi i s’han de posar límits ja que aquests també eduquen. Sembla, però,

que el que està de moda actualment sigui “el prohibit prohibir” i tot s’hi val. Crec que som víctimes d’una nova situació mar-cada per la “dictadura de la llibertat” i això no és bo.

La meva experiència com a professor de secundària i professor particular de reforç em van dur a escriure el llibre Tres quarts de set, una obra realista que pretén fer refle-xionar i opinar al lector sobre la situació educativa i econòmica. No us espanteu que no és ni un manual de pedagogia ni d’eco-nomia. Escrit amb un llenguatge planer perquè tothom el pugui entendre es retrata la quotidianitat d’un centre de secundària, on els principals protagonistes, dos profes-sors de secundària ens acosten a una rea-litat que cal saber perquè existeix. Una aportació desinteressada a la reflexió edu-cativa ja que els diners derivats de la venda del llibre es destinen a l’associació REIR, de Granollers, i a l’ONG SOS3, de Barcelona. Penso que “no hi ha millor premi que ser llegit” i en aquest sentit, us animo a llegir un bon llibre ja que un llibre pot esdeve-nir un tresor, el teu tresor, el guia de la teva vida, la teva font d’inspiració.

Les coses s’han de dir pel seu nom i amb aquest llibre crec que ha arribat l’hora de parlar clar, sense embuts, tal i com les penso. En aquest sentit, existeix una exces-siva delegació de funcions de la família sobre l’escola, la falta d’implicació d’al-guns pares i mares en l’educació dels seus fills/es. Molts alumnes fan massa activitats, tenen poc temps per repassar el que s’ha fet

a classe i no tenen com a prioritat els estu-dis. Alguns, fins i tot, em comenten que estan estressats (als 13 anys!). Fallten profes-sors ben formats que tinguin ben clar que a l’aula no tenen potencials consumidors sinó persones…

Per altra banda, reconèixer que hi ha pares i mares que saben la important tasca que tenen com educadors; felicitar als alumnes que s’esforcen per aprendre i ser bones persones; animar als docents a conti-nuar creient en l’educació com a motor de la nostra societat. Finalment, transcric un comentari del filòsof José Antonio Marina que descriu perfectament la situació actual: “Los padres se quejan de que la escuela no educa y los profesores de que los padres mandan a los hijos al colegio sin haberlos educado. Después ambos se ponen de acuerdo y dicen que la culpa es de la tele-visión, y los responsables de ésta añaden que ofer-tan lo que la sociedad demanda y al final se echa la culpa al gobierno, a quien se le pide que cambie la sociedad”.

oPinió 27

“Hem de ser conscients que l’educació és cosa de tots, però sense desautoritzar els professors”

“no em vaig fer professor ni per les vacances ni pel sou, sinó per millorar el futur dels nostres joves”

iL·Lustració: raúL caMpuzaNo

Novembre de 201228 oPinió

Benvolgut Cinto,He estat a Madrid celebrant un ani-

versari amb uns amics. Em va sorpren-dre que mentre hi vaig ser, la paraula que més vegades va sortir va ser: diàleg. (T’he de dir, que quan vaig llegir la teva darrera carta, em vaig apuntar el tema de la com-passió, però davant de la insistència de dia-logar, em reservo aquest tema per la carta següent. Ara iniciem una campanya electo-ral i estic segur que el mot diàleg hi jugarà un paper important). Dialogar etimològica-ment ve tant del grec com del llatí, de dia-logus o diálogos, que significa l’intercanvi d’idees entre dues persones o més. Segura-ment avui hauríem d’afegir el verb enrao-nar, que significa “raonar, parlar alter-nativament dues o més persones entre elles”. Dic això perquè darrerament veig que hi ha moltes tertúlies, debats televi-sius... on sembla que hi hagi un gran inte-rès per l’intercanvi, però no hi ha sentit del diàleg. Tinc la impressió, Cinto, que en aquest temps de crisi que patim, el que més trobem a faltar són homes i dones capa-ços de dialogar, grups socials que generin plataformes de diàleg. Manca diàleg entre pares i fills, en la parella, entre veïns, entre

empresaris i obrers, entre partits, institu-cions, religions, cultures.. Tots insistim en la necessitat del diàleg, però no som capa-ços d’assolir-lo. I és que el diàleg, com totes les coses humanes, necessita els seu espais i temps. Demana cuidar l’entorn, perquè el diàleg pugui brollar de manera fluida i har-moniosa, i aquest demana temps, perquè la nostra intel·ligència no és instantània, necessita del temps per entendre les coses. El pitjor que ens pot passar és pensar que tenim una cosa clara i llavors actuar com si el nostre pensament fos definitiu. Això no és cert: l’altre ens pot aportar més clare-dat, més llum, més criteris, més dades, més informació per aclarir el nostre pensament.

Estic convençut, Cinto, que no hi ha res pitjor a la vida que quedar esclavitzats per les pròpies raons i, que quan això ens passa, la raó humana esdevé una petita dic-tadora que ens torna tan subjectius, que no som capaços d’escoltar allò que els altres ens aporten per cercar solucions. Avui i tal i com estan les coses, tenim el risc de quedar esclavitzats per les raons, amb totes les seves subjectivitats, ideologies, creences... i aquest es per a mi l’impediment més gran per dialogar i en definitiva per fer avançar una societat. El diàleg resulta senzill quan entenem que ningú no té la raó, sinó que tots tenim raons i que la cultura no és altra cosa que el cúmul de coses bones que bro-llen d’intercanviar aquestes raons. I insis-teixo, aquest intercanvi demana temps, entendre que la vida no és una competència de raons, sinó una trobada cordial. Com diu la psicòloga M. Martínez: “Cal un aprenen-tatge per dialogar, perquè si enlloc de voler guanyar en un diàleg, el que volem es fer-nos càrrec del que diu l’altre o tan aproxi-madament com sigui possible, podrem dis-crepar, però ho farem bé, és a dir, podrem expressar la nostra opinió, que no serà com una pedra llençada amb un mandró al cap

de l’altre; no pensarem ‘calla i escolta’, sinó ‘opino i t’ho ofereixo, si ho pots fer servir molt bé, si no, mala sort’. Dialogar no és una lluita a veure qui guanya i qui perd sinó un espai obert on es van dipositant coses i les anem aprofitant a mesura que podem”.

I no tinc cap dubte que pels moments de conflictivitat que vivim necessitem com diu John Paul Lederach diàlegs d’espais impro-bables: “El canvi no sorgeix d’espais de per-sones que pensen igual, el canvi substantiu, durador sorgeix quan aconseguim espais no gaire probables de persones que vénen de formes d’entendre, i veure el món, amb

rerefons i contextos mot diferents, entre els quals aconseguir un diàleg ja és un miracle. No es construeix un pont començant enmig del riu, sempre es construeix el pont sor-tint d’una o altra de les vores. El diàleg no pot ser entre gent neutral, sinó entre per-sones ben arrelades, que tenen la vida i la mirada des d’un perspectiva concreta, però que tenen la capacitat de visualitzar l’altra vora, que entenen de forma vital que l’altra mirada també fa falta” .

Espero, Cinto, que no perdem mai la capacitat de dialogar. Deu ser per això que m’agrada tan escriure’t aquestes cartes.

Una abraçadaJordi

Jordi Cussó és capellà i economista

Diàleg i més diàleg

“avui tenim el risc de quedar esclavitzats per les raons, amb totes les seves subjectivitats, ideologies...”

“El diàleg resulta senzill quan entenem que ningú no té la raó, sinó que tots en tenim, de raons”

Cartes creuades

de: Jordi cussó

per: cinto amat

cc: revista Valors

assumpte: El diàleg

data: 16 d’octubre de 2012

Valors

Benvolgut Jordi,M’agrada que avui plantegis el tema del

diàleg. Fixa´t com davant de la riquesa de contingut d’aquest concepte, que es rela-ciona estretament amb els comporta-ments que adoptem cada dia, la posició que prenen els grups i les persones individual-ment arriba a ser molt diferent a la pràc-tica, encara que de paraula tothom es vegi obligat a dir que està a favor del diàleg. Qui gosaria dir que hi està en contra? És a dir, que d’entrada sembla que tothom entén el diàleg d’una manera diferent quan diu que s’ha de dialogar. Però almenys hi ha una acord previ que fa possible l’inici de qualse-vol conversa: per mirar d’entendre’ns hem de dialogar.

La constatació de la dificultat del diàleg, per la diversitat de precomprensions que desperta, es correspon amb la figura visual que suggereix l’etimologia del mot a la que et refereixes. Dia-logos, del grec: “la paraula (la raó) a través de”. Veig la paraula que cir-cula d’un lloc a l’altre solcant diferents opi-nions, diferents paisatges mentals, d’un costat a l’altre del pont del pensament per trobar només espurnes de veritat que es complementen. També veig la paraula que circula sovint massa de pressa i amb pocs matisos anant sense control d’un cantó a l’altre. És una realitat problemàtica però apassionant.

Montaigne té un assaig breu dedicat a l’art de la conversa en el qual, des del seu estoïcisme lúcid arrelat a l’experiència, fa esment d’algunes de les actituds que cons-cientment o inconscientment tendim a adoptar quan conversem o dialoguem. Estem fets, diu Montaigne, per buscar la veritat, posseir-la pertany a un poder més gran, perquè el món no és més que una escola de recerca. Parla de les estupideses que es diuen, però sàviament recorda que no poder-les suportar i indignar-se i tur-

mentar-se per elles és una altra mena de malaltia que no es distingeix gaire de l’es-tupidesa en inoportunitat. Es refereix, com fas tu, a la xerrameca que serveix moltes vegades per fer només ostentació de les pròpies opinions, de les raons que posem en marxa abans d’acabar d’escoltar les raons dels altres. No esperem a veure si és justa una opinió sinó que busquem ràpida-ment la manera de desfer-nos-en. En lloc d’estendre’ls la mà, els estenem les urpes.

Jordi, en el context actual de campanya electoral, i de la que seguirà després de les eleccions per encarar la qüestió del refe-rèndum o consulta per decidir el futur de la relació amb Espanya, em permetria subrat-llar dos aspectes estretament relacionats amb la necessitat de diàleg que proposes. Un es refereix a la singularitat de tota cam-panya política electoral que no es distingeix precisament per les proposicions de diàleg, i l’altre té a veure amb la novetat radical que planteja el dret a decidir el nostre futur dins o fora d’Espanya respecte dels nostres ante-cedents.

Les campanyes electorals no són mai un model de diàleg, perquè no el busquen, ni tampoc, probablement, l’han de buscar com a primer objectiu, ja que tenen la finalitat diferent de donar a conèixer propostes con-cretes que parteixen tant del cabal teòric i ideològic de cada formació política com de l’experiència de govern dels anys ante-riors per millorar-lo. En aquestes propos-tes va inclosa una invitació a compartir-les mitjançant el vot, encara que naturalment sempre hi ha d’haver una disposició per explicar-les i justificar-les.

Som nosaltres, els ciutadans del carrer, els que hauríem d’aprendre a posar en diàleg les invitacions al vot de les propostes

de les diferents formacions polítiques. Vull dir posar-les en diàleg buscant-hi els con-trastos i les complementarietats per fona-mentar millor la nostra decisió de vot. Els partits no dialoguen, però nosaltres sí que hem de conversar, discutir, dialogar, sobre les seves propostes. És allò de la democràcia deliberativa que ha de partir de la mateixa ciutadania com actitud responsable, sense esperar que la practiquin només els partits polítics.

Quant a la novetat radical del referèn-dum o consulta sobre la relació amb Espa-nya, que penso que és bo que es plantegi, hi veig aplicable el que cites de J.P. Lede-rach sobre els diàlegs d’espais improbables. La novetat és tan absoluta que ens convé madurar, a través del diàleg, les raons de la nostra decisió escoltant molt, i interrogant encara més. Aquí ens calen les mirades dife-rents de tots perquè al final puguem consta-tar que les hem tingudes totes en compte, i que per tant no ens hauria de sorprendre ni defraudar el resultat encara que no es cor-respongués amb el que haguéssim votat.

Una abraçada, Cinto

Cinto amat és advocat

“Hi ha una acord previ que fa possible l’inici de tota conversa: per entendre’ns hem de dialogar”

“Els partits no dialoguen, però nosaltres sí que hem de conversar, discutir, dialogar, sobre les seves propostes”

de: cinto amat

per: Jordi cussó

cc: revista Valors

assumpte: El diàleg

data: 27 d’octubre de 2012

oPinió 29

The Conversation, dos homes parlant al mig del carrer, escultura d’un carrer de Toronto.

Novembre de 2012

irene alerm és filòsofa

catalunya conmemora aquests dies el centenari del naixement de Joan sales, autor d’Incerta glòria, admirat per la seva obra i patriotisme.

M’havien dit que em llegís Franny i Zooey, de Salinger. L’havia començat, però al cap de dues pàgines, un estu-diantet saberut que tracta a Rilke de cretí, m’havia fet deixar-lo. Finalment l’he devorat passant per alt el comen-tari intranscendent i centrant-me a altres llocs més pregons. Com per exem-ple el moment entranyable en què un noi renya a la seva germana. La noieta, Franny, ha trobat una pregària, senzi-lla però eloqüent, per arribar a Déu. La repeteix incessantment, com el vell pelegrí del llibret on l’ha treta. Son germà la culpa de fer-la servir d’entre-teniment -conscientment o no-, de via d’escapament, per no enfrontar-se a allò que realment vol fer. La pregària és l’ex-cusa per evitar allò que li pertoca i la utilitza com a via incorrecta per tal d’as-solir el mateix plaer o consonància que obtindria fent el què vol fer. Evident-ment no se’n surt. Zooey li diu: “Ningú que realment segueixi el seu egoisme, el seu autèntic egoisme, no pot tenir temps per a cap refumuda afició”. Aquí, “egoisme” s’entén com allò que desit-gem i hem fet i que ens omplirà com a homes. Cal afegir, però, que tindrà sentit en tant que procurem el bé dels altres. I així trobem que el què ens vol dir Salinger per boca de Zooey, que no és nou, car ens ho estan dient des de fa segles, cada un amb la seva disfressa -sigui filòsof, mestre, gurú, coach o amic- és que no tinguem por de llançar-nos al buit si tenim una certesa dins nostre que li dóna sentit. Agafant els termes de Zooey, les “aficions” són una mostra que allò que fem és desviar-nos, que només som apassionats a moments, quan prenem les nostres càpsules. O aquestes han de prendre una altra categoria més enllà que la de simple hobby o ens hem de desfer del gest vague i imprecís. Quel-com digne de dedicar-hi el nostre temps i la nostra ànima.

No hi ha temps per aficions

a la intempèrie —Irene Alerm

30 oPinió

Joan safont és periodista

Joan Sales, entre cingleres i espadats

Del Senyor Sales? i tant que me’n recordo! Era com d’esquerres però sempre era a missa en les festes de precepte”. Així recordava fa pocs

dies un padrí de Siurana, assegut en un pedrís sota un dèbil sol de finals d’octubre, a l’escriptor i editor Joan Sales, autor de la novel·la incerta glòria, del que se’n com-pleixen cent anys del seu naixement, just aquest mes de novembre.

Al poblet de Siurana, just a dalt d’una cinglera al peu d’un riu del mateix nom, a la Serra de Prades i davant del Mont-sant, Sales hi havia arribat amb la seva dona Núria Folch en una de les excursi-ons filològiques, per compte del seu amic Joan Coromines, que feien a la recerca de l’informador ideal: vell, nascut al terme i analfabet, per tal que la seva parla fos més pura. L’escriptor, que acabava de tornar de l’exili, va quedar impactat per aquest pai-satge dur, rocós, clivellat, de difícil accés, i per aquest poble dalt d’un espadat, apar-tat però ferm, testimoni del pas de moros i cristians, de càtars i de cartoixans de la veïna Scala Dei.

Si algú coneix la llar de Sales a Barce-lona, al Coll, construïda de forma anàrqui-cament humana sobre un turó del Carmel, on s’hi ha d’accedir per un camí empi-nat poc transitat i on el privilegiat visitant descobreix una casa extraordinàriament fascinant i acollidora, no té cap dubte que l’escriptor no podia triar Calella de Pala-frugell per estiuejar o anar-hi el caps de setmana. A Siurana Sales hi troba un lloc per llegir amb calma, per treballar incan-sablement en els textos que publicava o

escrivia i, alhora, per fer d’avi. Actual-ment, la seva néta, hereva i editora, con-serva la casa, anònima i allunyada del turisme de visita guiada i dinar opípar, però també d’escala i risc, que comença a ocupar la bellesa de Siurana.

El paisatge on hom porta a terme la seva obra no defuig, ni en Sales ni en cap dels grans autors del país, el paisatge vital de l’home que la porta a terme. El Sales que ha viscut l’ensorrament dels somnis d’un país jove i el fracàs d’aquesta joven-tut; que es presenta voluntari per lluitar per Catalunya sense obviar les dures crí-tiques al desori del bàndol republicà i els crims fets en nom de la revolució; que és a la trinxera i acaba com a oficial en la reti-rada, que viu la desfeta del país i la mort del seu amic Màrius Torres des de l’exili i que torna de Mèxic sense deixar de com-batre ni un sol moment; que manté la fide-litat al país i retorna a un cristianisme

compromès i originari, es condensa en el que ell veu, des de la tomba on reposa, a la rocosa terra de Siurana, a l’ombra d’una església romànica, amb l’esperança de la frondositat de Prades al davant i la remor del riu, als peus.

El país resistent, ferm, sense concessi-ons, sense renúncies, verdader i veritable, entre cincleres i espadats.

La màquina d’escriure —Joan Safont

Mítica foto de Joan sales, editor i escriptor.

“no deixa de combatre, manté la fidelitat al país i retorna a un cristianisme compromès i originari”

Valors

francesc grané és filòsof

Una Espanya de Caïm i Abel

La convocatòria era clara: contra la falta de demo-cràcia, manifestació. El motiu encara era més clar: la policia municipal de Barcelona havia desallot-

jat un concert de la Festa Major del Roser, a Sarrià, perquè una gran majoria dels joves anava borratxo. Els veïns del costat s’havien queixat, com part del públic. En els pamflets, evidentment, es culpava el govern municipal, elegit democràticament.

Hi ha una visió de la democràcia que és, únicament, l’elogi del fort. Del qui és el més fort per cridar més, encara que aquests crits provinguin de l’alcohol, de la borrat-xera, de les ganes de fer el que a l’ego des-bocat li plagui. Qualsevol coacció legítima que es faci en nom del bé comú són ente-sos com a repressió. Qualsevol acció de les institucions democràtiques per a protegir els drets dels qui volen respectar les seves vides, els seus bens o els seus drets, són lle-gits com a coaccions i imposicions. És la “democràcia egolàtrica”, l’elogi del narci-sisme amb protecció governamental, un estil de tirania que des d’alguns moviments anarquistes s’ha posat molt de moda, tot ell ben engalanat amb noves tecnologies, face-book i importants instruments al servei de la retòrica igualitarista. La democràcia dels “nens de papa”.

A Madrid no hi havia alcohol. Però el lema era el mateix: contra la falta de demo-cràcia, contra els pressupostos pel 2013, i denunciant l’escassa qualitat democrà-tica. L’acció de rodejar el Congrés tenia una intencionalitat clara: fer posicionar un govern legítim, en aquest cas del Partit Popular, amb mesures de força.

S’equivoca el PSOE, quan amb l’objec-tiu de deslegitimar el govern del PP se suma al carro dels qui critiquen les institucions representatives de la ciutadania. Jo tampoc puc estar d’acord amb moltes de les decisi-ons que pot prendre aquest govern. Rode-jar el Congrés és un acte simbòlic, sí, encara que hagi estat la Cospedal la que ho digui, i no perquè aquestes paraules provinguin d’un dirigent popular han de ser tirades per la borda. Com rodejar el Parlament i impe-dir-ne l’accés als seus diputats.

La crisi, com qualsevol crisi, i la gana, i les ganes de tenir una feina, no ens fan pas demòcrates. La democràcia, en temps de crisi, no és una inspiració fàcil. La crisi, i la falta d’expectatives, tampoc no ens fa herbí-vors. Ens fa carnívors, I fins i tot, ens pot con-duir al canibalisme. Al canibalisme mental.

Els qui creiem en la democràcia, sabem que no és fàcil. No és només un mètode.

És, en si mateixa, una finalitat, un estadi. I per arribar a societats democràtiques cal la virtut pública, la moderació de l’ex-cés, la contingència. Per arribar a societats democràtiques cal lluitar, com deia Hannah Arendt, contra la violència del més fort, això és, contra el règim de l’assemblea.

El gran error del zapaterisme, i amb ell, del PSOE i el PSC no va ser negar una crisi sinó posar-se al costat de la retòrica de la democràcia d’aquells que no creuen en la democràcia. Ara continuen posant-se al costat dels qui menystenen la democrà-cia quan, el què caldria, és sumar-se a un gran projecte per tirar el país endavant.

Aquest país necessita que Caïm deixi de tenir ganes de matar a Abel. I que es posin a parlar d’una vegada. No cal nous models par-ticipatius –ja sabem com va anar el referèn-dum de la Diagonal- sinó posar-se d’acord no sigui símptoma de debilitat, sinó de fortalesa.

L’autor qüestiona la imatge positiva que es té de la majoria de manifestacions massives al carrer, fins i tot quan volen pressionar els governs escollits.

oPinió 31

Escala de valors —Francesc Grané

“Els que creiem en la democràcia sabem que no és un mètode només, és també una finalitat, un estadi”

Petits temples del saber de cada dia, de l’avui, de l’ahir i del demà. Dels primers pentagrames i flautes dolces, de les taules de multiplicar repetides en veu alta o de les frases analitzades en una pissarra polse-gosa. Llibres nous, biblioteques velles, taules que ja van ser les nostres o parets noves i que s’han d’omplir de sons i de colors.Temples del saber relacionar-se, del saber ser un animal social. Escoles dels valors: del saber estar, del saber demanar, del saber parar. De posar-se límits en allò sobrer i d’imposar-se horitzons llunyans en somnis i aspiracions. Temples per aprendre de memòria, per aprendre a triar, per aprendre a fer de més i de menys. A compar-tir, a jugar, a guanyar, a perdre. Per créixer i que creixin.Escoles, que són al capdavall llars dels fills durant tantes hores al dia. Racons plens de secrets i de records, que canvien poc amb el pas del temps –que canvien poc durant els anys en que els alumnes canvien sense parar–. Que cal que canviïn amb els temps, que acom-panyin els pobles que les omplen i les creen… Que cal que segueixin sent referents –presents i futurs, per als que hi són, els que hi van ser i els que hi seran–. Que cal que segueixin essent temples de tot allò que volem que donin als nostres nens, als nostres joves.... i a nosaltres mateixos. Atanseu-vos-hi, si us és possible: a les dels fills, a les vostres… a tro-bar-hi records, a parar-hi les ore-lles… i també a pensar sobre el futur.

Llocs

Escoles

isabel Yglesias és advocada

Novembre de 201232 oPinió

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

L’altra cara de la ciència —Joan Basagaña

Barallar-se per les últimes tonyines (II)

Joaquim Trenchs és psicòleg

Fa anys vaig escriure un arti-cle per aquesta secció sobre la situació de la tonyina ver-mella (Thunnus thynnus). Tota la informació sobre aquesta espècie en aquell moment

era desencoratjadora i els esforços per a evitar la seva desaparició semblaven con-demnats al fracàs. Els interessos econòmics eren molt grans, sobretot quan el consum de sushi s’havia popularitzat per tot arreu.

Però les intuïcions més pessimistes fallen en determinades ocasions. Al 2006, des-prés de dècades de sobrepesca, la Comis-sió Internacional per a la Conservació de la Tonyina de l’Atlàntic (ICCAT), va fixar un pla de recuperació de l’espècie i en va reduir les quotes de captura de manera sig-nificativa: de 32.000 tones al 2007 a les 12.900 tones actuals. A més va limitar la capacitat de la flota pesquera i va imposar una talla mínima de 30 quilos per a poder pescar-les. Es va establir que al 2012 es faria una revisió del pla de recuperació per tal de comprovar la seva efectivitat i els primer resultats semblen satisfactoris. Es destaca que les captures en les almadraves andalu-ses no han parat d’augmentar des del 2007 i les diferents flotes de pesca tarden cada vegada menys temps en completar la quota

que tenen assignada. Des de la posada en marxa del pla de recuperació s’han deixat de capturar un milió de juvenils a l’any i només aquesta mesura pot haver tingut un impacte enorme en la població total.

Sembla que la tonyina vermella no vol deixar de nadar en les nostres aigües gràcies a una capacitat de recuperació espectacular que sorprèn fins i tot als especialistes. No hi ha cap dubte que les primeres senyals positives són conseqüència d’una millora en la gestió i en l’aplicació del coneixement científic per davant d’interessos més especulatius.

Cal però ser prudents i no abaixar la guàrdia. Hi ha grups de pescadors que ja reclamen que se’ls augmenti la quota de pesca mentre que els ecologistes s’hi oposen.

La recuperació de l’espècie sembla una evidència, però hi ha encara massa incer-tesa entorn de la situació real dels stocks. Segons altres estudis es desprèn que la quantitat pescada podria ser el doble de la declarada, donant a entendre que les captures il·legals són molt importants.Els mateixos científics de l’ICCAT creuen con-venient que es mantinguin les condicions actuals com a mínim tres anys més per tal de tenir més coneixements i una metodo-logia més acurada per a estimar la població total. El més remarcable és que el clàssic model de pesca insostenible podria con-vertir-se en exemple de tot el contrari.

fa uns quants números, Joan Basagaña dibuixava una perspectiva negativa per aquesta espècie que sortosament no s’ha acomplert.

Per què la negativa a una Consulta sobre la Independència de Catalunya?

És evident que el fet de reconèixer una col·lectivitat com a subjecte polític i la seva capacitat per establir dependèn-cies, interdependències o independèn-cies implica alhora que una transferèn-cia i limitació de poder, la possibilitat de descoberta d’una nova veritat: el dis-curs de l’alteritat i la diferència versus el de la Unicitat i l’Absolut.

Aprofundir en la democràcia col-lectiva em fa pensar en el treball d’in-trospecció personal.

La democràcia real seria com possi-bilitar l’obertura de finestres en el nar-cisisme que ens recobreix, per desin-flar-ne els seus enganys, i permetre’s viure amb confiança, realisme i plenitud amb un mateix i amb els altres. Perquè en el fons, la fortalesa i el sentit de l’ésser ve donat per la seva capacitat de captar i conviure amb les seves mancances.

Així doncs, la inscripció del subjecte en el món de manera singular i reno-vada, serà fruit de la reactualització per-manent del desig. És d’aquest flux conti-nuat i creatiu d’escriptura que en sortirà la representació mental que sustentarà la veritat de la seva existència.

Pensava en unes reflexions de José Luis Sampedro, veterà economista i escriptor, al voltant del sentit de la Llei. Deia que les lleis no són més que la expressió de la voluntat del poder. I que aquestes, quan són fruit de la democràcia, haurien de ser expressió de justícia i no pas de la força, per tal de cercar l’equili-bri i donar a cadascú el que correspon.

Democràcia i Narcisisme

Per saber-ne més: http://www.

wwf.es/?22541/WWF-pide-

mantener-los-esfuerzos-para-

consolidar-la-recuperacin-de-las-

poblaciones-de-atn-rojo

Joan Basagaña és biòleg

Valors ProPostes 33

Sopars fraterns

Sopars de germanor als carrers de Barcelona

És tan legítim subratllar les nostres simili-

tuds com les nostres diferències. El que em

preocupa és la manera de fer-ho. Si actuem

des de les vísceres, des de les passions, podem

descuidar el to fratern i pacífic d’un bon

diàleg. Potser estem en un moment així. Per

això trobo important conservar iniciatives

com aquesta. En els sopars de germanor de les

festes majors: podrem apropar-nos i conèixer

millor al nostre veí. Amb calma i de bon humor.

A més d’això, en aquestes ocasions, es recu-

pera l’espai de la via pública. Els carrers,

combinats amb la nostra inèrcia de ritme ver-

tiginós, són només camins que fem servir per

arribar d’un lloc a l’altre. Rere el batec estres-

sat del barceloní, el carrer s’ha devaluat com

a punt de trobada.

Anem embalats. No ens aturem a veure quin

arbre és el que hi ha plantat allà, a qui repre-

senta aquella estàtua, o com es diu el pas-

satge pel que estem passant. Fins i tot girem

la cara a les places perquè aquella persona

amiga no ens vegi i haguem d’aturar-nos a

saludar. No perquè ens avinguem malament:

és que no tenim temps. Els bancs desaparei-

xen perquè ningú s’hi asseu. Ens llencem a

creuar els passos de vianants amb els semà-

fors en vermell. Ens revelem contra qualse-

vol espera.

Doncs bé, sense diàleg i sense temps és clar

que les coses no surten bé. Per canviar-ho i

malgrat ens assembli una proposta antiga,

de quan encara es podia prendre la fresca

plantant una cadira a la vorera, els meus

amics i jo participarem al sopar de germanor

de les festes de Sarrià. Es celebra a una de

les meves places preferides, a la plaça Sant

Vicenç. S’han parat taules al voltant de tot el

perímetre quadrat.

Al centre, prop de l’estàtua de sant Vicenç,

es comença a encendre la foguera. Allà és on

cuinarem les botifarres. Plou però ningú es

desanima. Si comença a ploure més fort, un

organitzador ens fa saber que disposem de la

Casa Orlandai.

Per cinc euros beurem vi, aigua i cervesa;

i menjarem botifarra, escalivada, pa amb

tomàquet, formatge i amanida. No està mala-

ment. Ens asseiem i sopem tots plegats.

Ràpid es fan les dotze i hem de recuperar

aquell ritme vertiginós. Els ferrocarrils tan-

quen a mitja nit i nosaltres venim de barris

diferents. Hauríem d’arribar al darrer vagó.

Un cap a Provença, dos cap a Gràcia i tres cap

a Sant Gervasi. Ara em pregunto si ens tocava

o no assistir a aquest sopar, si no som del

barri de Sarrià, però, perquè no, al cap i a la

fi vivim a la mateixa ciutat. No es necessita

cap convit especial per ser benvinguts sota el

paraigües de la germanor.

Aquest és el valor principal de la proposta

que us fem en aquest número de Valors. La

fraternitat, la germanor que imposa la cura

de l’altre, i el treballar pel seu bé. Una de les

tres cames del lema de la revolució francesa:

“Liberté, égalité, fraternité”. I potser la més

oblidada.

Una festa de carrer, a qualsevol

poble o ciutat petita-mitjana, és un

esdeveniment habitual. Però que

aquests tipus de trobada es faci a

Barcelona, resulta sorprenent.

La proposta del mes

Lucia Montobbio

Calendari de les festes: http://

www.bcn.cat/novaciutadania/

pdf/ca/participacio/programes/

festes_majors_barrris_ca.pdf

Un acte que sovint es repe-

teix a totes les festes majors,

siguin de Barcelona o no, són

els sopars de germanor. si no

és així, de ben segur podreu

trobar xocolatades o botifar-

rades populars. Per exem-

ple: la festa Major del clot/

camp de l’arpa del 2 al 18 de

novembre; la festa Major de

la verneda/sant Martí del 4

al 18 de novembre¡; la festa

Major de la sagrera del 15

al 25 de novembre o la festa

Major de sant andreu del 30

novembre al 9 de desembre.

Properes festes majors a BCn

Novembre de 2012

En pilotes

Fa unes setmanes llegia la notícia que les

autoritats d’un museu vienès havien decretat

que es tapessin els penis exposats als dife-

rents cartells públics de la ciutat que anun-

ciaven una exposició que recorria la història

del nu masculí en l’art des del segle XIX ençà.

El cartell censurat reproduïa l’obra ‘Vive la

France’, de Pierre & Gilles, en què tres juga-

dors de futbol, de diferents races, amb mit-

jons i pilotes amb els mateixos colors de la

bandera francesa, exposaven el seu cos sense

cap altre element tèxtil, frontalment.

Al bressol de Freud i Klimt, l’endemà, uns

operaris preservaven els penis del contacte

visual “pels infants”, segons les moltíssimes

trucades que deien haver rebut. No cal dir

que l’anècdota, com passa sempre, deu haver

contribuït al ressò de la mostra, si és que li

calia.

El nu, en qualsevol cas, no és un tema nou,

en l’art. Tampoc el nu masculí. Des de la

seva representació ancestral i, sobretot, des

del classicisme, el cos nu, lliure de “revesti-

ments”, remet a la idealització (encara que

Òscar Tusquets defensa justament el con-

trari: una sabata de taló, diu, és el pedestal

d’una deessa). La bellesa natural, la rectitud

apol•línia, la proporció del nou centre del

món, la mesura de totes les coses. I la seva

“desproporció” (el joc de malucs, per exem-

ple), almenys també des del classicisme però

de manera més evident en el Barroc, remet

al seu parió dionisíac: el festiu, el sensual. A

parer meu, el segle XX introdueix dues pers-

pectives més, almenys: la psicoanalítica (de

nou Viena) i la de la cultura de masses fruit

de la societat de consum post-industrial.

D’una banda, descobrim en l’art la sublima-

ció sexual i, de l’altra, convertim el cos repre-

sentat en matèria comercial. Una naturalitat,

doncs, en sospita.

Hi ha encara una tercera perspectiva actual.

La del canvi de rol masculí en les societats

avançades i l’aparició de la “cultura” gai.

L’home, un pèl despistat, juga a ser objecte i

es “feminitza”, des del seu punt de vista: es

cuida, es maquilla, es perfuma, modifica la

roba interior i es despulla per fer anuncis,

encara que –despullat– és quant més clara

és la diferència amb les dones. I la “sortida

de l’armari” de la “cultura” gai ha estat una

excel•lent plataforma perquè els homes -ara

ja en general- disposin de recursos per resi-

tuar-se. De tot això va aquesta exposició, que

mereix una escapada d’hivern a Viena.

Viena censura els cartells d’una

exposició dedicada al nu masculí a

causa de la polèmica que generen,

malgrat aquest no és un tema nou

en la història de l’art.

Art

34 ProPostes

Ramon Bassas

Homes nus, des de 1800 fins ara,

fins el 28 de gener de 2013 al

Leopold Museum de Viena

Valors ProPostes 35

Fem la maleta

Ryanair ha obert la ruta aèria Girona-Bremen,

al nord d’Alemanya, a molt bon preu. A partir

d’aquí ens desplaçarem en tren. Com que a

Alemanya el transport ferroviari és molt car,

comprem un interRail per viatjar en tren durant

vint dies per tot Europa. I comencem la ruta

a Koblenz, on s’ajunten els rius Mosse-la i Rin.

A les vores dels dos rius hi ha unes pistes per

a bicicletes molt concorregudes per milers de

persones de totes les edats. El Rin és un riu

que neix als Alps suïssos amb un recorregut de

1.200 quilòmetres fins arribar al mar del Nord,

als Països Baixos. Al llarg del seu recorregut hi

ha un corredor ferroviari que porta les merca-

deries d’un lloc a l’altre estalviant-se el pas de

centenars de camions per les carreteres dels

països que travessa, amb un gran estalvi ener-

gètic i de contaminació atmosfèrica.

Seguint el Rin amb bicicleta es pot visitar

Strasbourg i al costat alemany, a prop de

Freiburg, hi ha la petita població de Breisach,

on està enterrat a la cripta de la Catedral com

un heroi el guerriller català Pere Joan Barceló,

àlies Carrasclet, defensor dels Àustries, que

es va exiliar a França i Alemanya després de

l’ocupació Borbònica de Catalunya al 1714.

Carrasclet va morir el 1743 en una batalla a l’illa

de Reinnach, davant de Breisach, al Rin, com a

soldat l’arxiduc Carles –Carles III de Catalunya i

Carles VI d’Alemanya–.

CaP a DREsDEn

Fem un salt des de l’Estat de Würtenberg a la

capital de Saxònia: Dresden, a l’est d’Alema-

nya. Dresden va quedar totalment destruïda

per l’aviació aliada durant la segona Guerra

Mundial. Refeta de nou tal com era abans per

el govern de la RDA,ara un cop pintat de nou

els edificis,sobre tot l’entorn de la Catedral i del

riu Elba, és una meravella amb els seus carrers

de vianants i la xarxa de tramvies que va d’un a

altre de la ciutat. El riu travessa la ciutat i està

connectat amb el Rin per una xarxa de canals.

Vorejant l’Elba es pot arribar amb bicicleta a

Praga, la capital de Txèquia. Són 150 quilòme-

tres però ho fem amb tren per la calor, passant

sempre pel costat del riu. Ja entrats a Txèquia,

un dels afluents de l’Elba és el Moldava, que tra-

vessa tot el país passant per Praga on els turis-

tes omplen els seus carrers i els seus famosos

ponts que van d’un costat a l’altre del riu.

En aquesta ocasió he descobert una cosa en què

mai m’havia fixat: a l’interior dels seus edificis,

com els del carrer Zitna o Stepánska ,hi ha unes

galeries comercials plenes de cafès i botigues

conservant l’estil dels anys cinquanta i amb una

decoració molt bonica i original, com un gran

cavall de fusta penjat al sostre a l’entrada d’un

cinema. M’imaginava la Teresa Pàmies escrivint

“Testament a Praga” en una de les taules dels

cafès. A prop hi ha el Passeig Václavské námesti

on generacions de Txecs han viscut els grans

esdeveniments del país, com la primavera de

Praga del 1968.

De Praga cada dia surten dos trens que van

a Linz, al cor d’Àustria, per fer el Danubi amb

vaixell o bicicleta. Nosaltres fem l’opció

d’anar cap al nord fins a Passau, on els cartells

de les carreteres diuen: “Benvinguts a l’Es-

tat lliure de Baviera” a la R. Federal d’Alema-

nya. Passau és la ciutat dels tres rius: Danubi,

Inn i Ilz.

Els rius com a configuradors del ter-

ritori són un dels elements habi-

tuals en les cròniques de viatge de

Quim amargant. segueix ‘Els Rius

d’Europa’.

Rin, Danubi, Elba i Moldava

enfilant el rin, de nord a sud d’ale-

manya, cada vegada més pagesos

destinen part de les seves terres a

“sembrar” energia neta: plaques

solars fotovoltaiques per produir

energia que venen a les compa-

nyies elèctriques. també cada

vegada més, moltes cases instal·len

a les seves teulades plaques solars

per produir electricitat domèstica.

va ser una idea que va proposar un

diputat socialdemòcrata alemany

fa uns anys i que ha quallat amb

força a la societat alemanya.

el valor

Energies netes

Joaquim amargant

Tots els articles d’aquesta secció a

femlamaleta.blogspot.com

Novembre de 2012

Formar. Infomar. Entretenir. Aquests eren

els tres pilars de la televisió continental

europea, pública, abans que comencés la

liberalització, entre finals dels setanta i

principis dels noranta.

Malgrat que fa dues dècades que hi ha

competència privada, hi ha espais de la

televisió pública que resten immunes als

canvis. I no només es tracta de la retrans-

missió setmanal de la missa.

Amb filosofia –divendres aproximada-

ment a 2/4 de 12 de la nit–, el nou pro-

grama sobre pensament del retallat

Canal 33, és un exemple d’aquesta voca-

ció perenne.

La idea és bona, parlar de filosofia en

horari de màxima audiència, però la

posada en escena la trobo clàssica, fins i

tot un pèl antiga, en la línia dels progra-

mes anteriors que ha fet el seu presenta-

dor, Emili Manzano, com ‘L’hora del lector’.

L’actual televisió és de tot menys sòbria.

Tot és com un videoclip. ‘Fast food’ i ‘low

cost’. I acostumats a aquest ritme veloç,

excessivament veloç i eclèctic, hi ha

espais de servei públic que, sense perdre

la identitat, s’hi han adaptat amb més

èxit que ‘Amb filosofia’. Un bon exemple

és ‘Quèquicom’ (els dissabtes a les 10 de la

nit aproximdament), també de la mateixa

cadena.

‘Amb Filosofia’ versus ‘Quèquicom’

el canal 33 estrena temporada

‘amb filosofia’, un programa que

no arriba al nivell de la narrativa

actual del veterà ‘Quèquicom’.

36 ProPostes

Televisió

“‘Quèquicom’ és una magistral lliçó de televisió que parla el llenguatge i l’estil d’avui”

El presentador Jaume Vilalta i el seu equip

de reporters demostren que temes d’entrada

feixucs com la química orgànica, la bioes-

tadística o l’aerodinàmica poden ser la mar

d’entretinguts, sense perdre rigor. Innovant

amb una realització moderna, de vegades

atrevida, i exprimint el llenguatge audiovi-

sual al màxim. Formant, informant i entrete-

nint amb la narrativa d’avui.

Una de les claus de l’èxit: el reporter és

proper. Se situa al mateix nivell que el televi-

dent i li explica de forma comprensible i mai

sense faltar a la veritat les propietats d’un

camp magnètic, què és el bòtox, les fibres sin-

tètiques o tota la ciència que hi ha al darrere

de la fermentació del pa.

Front una comunicació piramidal i amb una

perspectiva excessivament elitista que anti-

gament hi havia -i encara hi ha- en els progra-

mes en vocació de servei, ‘Quèquicom’ és una

magistral lliçó de televisió que parlant en el

llenguatge i estil d’avui, aconsegueix connec-

tar amb el valor etern del coneixement.

David Casals és periodista

webs dels programes:

http://www.tv3.cat/ambfilosofia

http://blogs.tv3.cat/quequicom

El mercat laboral està en una situació molt

delicada. Ningú ho dubta. Tot i que hi ha

certs sectors a l’alça , en general, la gent

cada vegada té més dificultats per acce-

dir a un lloc de treball adequat (o no) al seu

nivell d’estudis. Per no parlar de l’estat de

la qüestió en els estrats més joves de la

població activa. Cada dia, se senten nous

casos de persones (joves i no tan joves) que

decideixen emigrar cap a països on la qües-

tió laboral no ha quedat tan malmesa per

la crisi. Quan no volem marxar, però, tenim

alternatives. Una d’elles és, per exemple,

l’auto-ocupació. És a dir, crear-te el teu

propi lloc de treball. A partir de l’experièn-

cia laboral, els coneixements adquirits, tot

barrejat amb les aficions personals i noves

inquietuds, podem definir-nos amb un nou

perfil professional molt personal. En comp-

tes d’esperar que una empresa vegi el teu

currículum entre mig de molts altres (segu-

rament iguals o millors), és bo saber que

nosaltres mateixos tenim instruments

per crear-nos una feina. Segurament és un

procés llarg i dur però, si no tens cap pers-

pectiva millor, aquesta pot ser una bona

aposta. Per altra banda, això implica un

canvi de mentalitat. Cap a la inestabilitat

econòmica (de la que potser ja no estem

gaudint perquè se’ns han acabat els estal-

vis) però cap a la realització personal.

Crear-se la pròpia feina vol dir ser el teu

propi gerent, administrador i empleat,

vol dir tenir la llibertat de decidir en què

ocupem el propi temps, a on destinem les

energies, a quin tipus d’economia donem

suport. Crear-se la pròpia feina vol dir, en

definitiva, triar un estil de vida diferent.

Maria Medina és politòloga

Inventar-se la feinasovint tenim la sensació que

quan enviem currículums estem

perdent el temps. Què puc fer

per no caure en la desesperació?

Alternatives

“Crear-se la pròpia feina vol dir, en definitiva, triar un estil de vida diferent”

Maria Medina

Valors

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003.

Valors

El preu de la subscripció és de 32 euros anuals (onze números). Us podreu subs-criure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

EDiTa Associació Cultural Valors DiRECCió Maria Coll i Joan Salicrú ConsELL DE REDaCCió Francesc Amat, Antoni Codina, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Radó, Toni Rodon, Joan Safont i Marc de San Pedro CoL·LaBoRaDoRs Irene Alerm, Francesc Amat, Joaquim Amargant, Pol Bartrés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Carlota Burrel, David Casals, Gemma Figue-ras, Francesc Grané, Miguel Guillén, Gre-gorio Luri, Xavier Manté, Maria Medina, Anna Olm, Albert Pera, Eulàlia Puigder-rajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Mal-tas, Toni Rodon, Rosa Pursals, Núria Radó, Ramon Radó, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel YglesiasDiBUiXos Javier Bustamante, Raúl Campu-zano, Javier García i Sergi Meya EDiCió i CoRRECCió Pol Romano, Anna Olm foTogRafia Sergio Ruiz DissEnY gRàfiC Manuel Cuyàs iMPREssió Impremta Prims gERÈnCia Maria Coll CoMPTaBiLiTaT Engràcia Carlos PUBLiCiTaT Carme Itxart DisTRiBUCió Raul GarcíaXaRXEs soCiaLs Toni Rodon DiPòsiT LEgaL b-6206-2004

aDREÇa Portal de Valldeix, 17 2n pis 08301 Mataró telefon 620 749 138 · fax 93.798.62.59

aMB EL sUPoRT DE

37

Actes amb valors

Al proper número de ‘Valors’

En el proper número de la revista parlarem de la il-

lusió. El filòsof francès George Sorel deia “L’avenir,

pertany a aquells que no estan desil·lusionats”.

Doncs en un moment de crisi econòmica i de deses-

perança general, però a la porta del Nadal, època

de l’any en què aquest valor és present a la mirada

dels infants, volem reflexionar sobre aquest fenò-

men. I ho farem amb un creador d’il·lusions a

través de bombolles de sabó: Pep Bou.

L’economista, emprenedor i escriptor, Àlex Rovira,

autor de volums líders de vendes com La bona

sort, La bona vida o El laberint de la felicitat,

impartirà al Tecnocampus - Mataró el proper 22

de novembre a les 7 de la tarda una conferència

en motiu de la presentació del seu darrer llibre,

El mapa del tresor (Ed. Rosa dels Vents), realitzat

conjuntament amb Francesc Miralles, una refle-

xió sobre l’èxit i el fracàs. Aquest acte l’organitza

conjuntament l’Associació Cultural Valors i Tecno-

campus Mataró-Maresme. Rovira va participar ara

fa tres anys a l’espai Nits Estel amb Valors, a Ràdio

Estel, una entrevista que es manté entre les més

escoltades del podcast de Valors.

Presentació a la seu dels Minyons de Terrassa

Un quarantena de persones van participar el passat dilluns 5 de novembre a la seu

dels Minyons de Terrassa a la presentació del número d’octubre de la revista dedi-

cada als valors dels castells. Joan Salicrú, coodirector de Valors va estar companyat

de Josep Bargalló, responsable de la Biennal de Castells de Tarragona i Sergi Valdé i

Miquel Botella de la CCCC. Bargalló va destacar que els castells “són un reflex gairebé

perfecte de la societat catalana” pel seu equilibri entre la tradició i modernitat.

El pactisme i la mort, a ‘Valors a l’alça’

Podeu recuperar a www.valors.org els darrers programes de ràdio que s’han

emès a Mataró Ràdio-La Xarxa aquest mes. A l’octubre hem tractat temes com

els valors dels castells, el pactisme -amb la participació d’importants convidats

com Jaume Sobrequés, Jordi Sánchez, Mònica Sabata i Martí Anglada-; i la mort

-amb Marc Antoni Broggi i Concepció Poch-. Recordeu que el programa s’emet

cada dissabte a les 11 de la nit a Mataró Ràdio (89.3 FM) i a La Xarxa (91.0 FM).

àlex Rovira presenta a Mataró el ‘Mapa del tresor’

Novembre de 2012

Contes belfastians: Cercles Les monedes d’una lliura són idèntiques a les monedes de

cent pessetes.

Les col·leccionava a la terrasseta amb tarannà garrepa. La ter-

rasseta, el mateix lloc on gaire bé tots els meus amics han

estat xerrant, sopant, o fumant, ja que és l’únic espai on es

poden encendre un piti a les meves festes. Bé, doncs, va ser

en aquell mateix terra on la meva política d’estalvi tingué els

seus inicis. Em donaven una paga, de tant en tant, i si havia

fet alguna tasca productiva a casa.

No gastava ni un cèntim de les pagues de divendres.

Les monedes que més m’agradaven eren les de cent. Evident-

ment acceptava les de cinc-cents, però tot seguit les canvi-

ava per cinc de cent. Em semblaven rodones perfectes i fàcils

d’apilar. No sé quantes en vaig tenir. Vaig deixar de jugar amb

elles a la terrassa quan tenia uns dotze o tretze anys. Vaig

decidir que gastar-me’n una de tant en tant no em feia mal, i

que la resta les podia guardar en un compte bancari.

El que feia era apilar-les i sumar el que aquesta torre con-

tenia. Després apuntava el resultat amb guix, fent pressió

contra el sòl vermellós de la terrassa. En acabat sumava tots

els resultats de les torres en una altra rajola.

I així cada tarda de diumenge. Construïa torres i apuntava els

resultats amb guix. Feia càlculs fins a deduir el total en una altra

rajola. El terra vermell acabava ple de cercles i números blancs.

Quan vaig arribar a Belfast, les meves estimades cent pessetes

em van venir al cap. Les monedes d’una lliura són idèntiques.

És el primer que vaig pensar: “Són iguals que les de cent”.

El que no podia imaginar era que encara quedaven mone-

des de cent voltant pel món. L’altre dia, un taxista de Value

Cabs, tornant de nit, me’n va colar una. No em va fer ràbia,

no em vaig sentir estafada o absurda per no haver-me fixat en

els metalls que em donava de canvi.

Lluny d’autoproclamar-me naïf, em va fer molta il·lusió. El

que és nostre, perquè la pesseta és d’aquí, tornava a algú del

seu mateix origen.

Tant ella com jo havíem superat tot aquell enrenou de l’euro.

Havíem sobreviscut diverses travessies durant onze anys, fins

a retrobar-nos a Belfast, davant de casa meva, on el taxi em

deixava i tornava a arrencar (no fos cas). Ara, els nostres viat-

ges confluïen a la mateixa ciutat estrangera.

Podria haver-me-la quedat, però la moneda estava cansada

de passar de mà en mà, massa històries, massa persones, i

ningú, o gairebé ningú l’hagués apreciat com jo. Havia de ser

la darrera persona per on passés, algú que de petita estava

encantada amb la seva rodonesa perfecta.

L’endemà, de camí cap a la feina, després de creuar l’Or-

meau Park, vaig vorejar el riu Lagan, vaig treure la moneda

de cent de la butxaca, vaig demanar un desig i la vaig llençar

a l’aigua. Vaig imaginar com s’enfonsava, fent ziga-zaga, fins

parar-se en el fons fangós. Ningú més la maleiria, ningú més

es sentiria estafat i a mi em donaria sort.

Lucia Montobbio és periodista

38

El conte de Lucia Montobbio

Valors 39

iL·Lustració: oNa pagÈs