unitat 5

UNITAT 5

EL PENSAMENT MEDIEVAL: FILOSOFIA I TEOLOGIA

Unitat 5.

El pensament medieval:filosofia i teologia

• CRISTIANISME I FILOSOFIA

• L’ÈPOCA DE LA PATRÍSTICA

• SANT AGUSTÍ (354 – 430)

• VISIÓ GENERAL DE L’EDAT MITJANA

• L’ESCOLÀSTICA

• LES FILOSOFIES ÀRAB I JUEVA EN L’EDAT MITJANA

• L’ALTA ESCOLÀSTICA

• SANT TOMÀS (1225 – 1274)

• LA CRISI DEL SEGLE XIV

• GUILLEM D’OCCAM (1298 – 1350)

• LA CIÈNCIA DEL SEGLE XIV

• EL PAPER DE LA DONA EN LA MÍSTICA DE L’EDAT MITJANA

• ENLLAÇOS

ÍNDEX

CRISTIANISME I FILOSOFIA

• El començament de la nostra era coincideix amb el desplegament doctrinal del cristianisme, a partir de la forma que li havia donat sant Pau, la seva propagació posterior per tot el món mediterrani i el seu enfrontament amb la filosofia antiga.

• Des del segle I al IV, el cristianisme va ser una religió perseguida, fins que l’emperador Constantí va permetre’n el culte i, a continuació, l’emperador Teodosi va reconèixer el cristianisme com a religió oficial de l’Estat (380).

• Durant aquest temps, els anomenats apologetes van defensar el cristianisme de les crítiques que rebia per part de filòsofs i científics (“crec perquè és absurd”, va escriure Tertulià), i els mestres de l’Escola d’Alexandria (Climent i Orígenes) van tractar de fer de la teologia cristiana un coneixement ordenat i racional.

Unitat 5.


L’ÈPOCA DE LA PATRÍSTICA

• Des dels inicis, la comunitat cristiana es va organitzar com una institució independent –l’Església– que, amb el temps, va anar adquirint força, va crear el seu propi ordre intern, la seva pròpia direcció, les seves pròpies lleis.

• Una de les vies que va utilitzar l’Església per augmentar el seu poder va ser definir amb claredat els dogmes cristians i mantenir-ne la puresa enfront dels dissidents. Aquesta tasca la van dur a terme els anomenats Pares de l’Església, com Gregori de Nazianz i Gregori de Nissa.

• Els Pares de l’Església van establir els principals dogmes cristians:

Unitat 5.


dogma trinitari dogma cristològic

En Déu hi ha una sola substància en tres persones diferents (Concilis de Nicea –325– i de Constantinoble –381–).

En Jesucrist s’uneixen les dues natures, divina i humana (Concilis d’Efes –431– i de Calcedònia –451–).

El més influent dels Pares de l’Església va ser sant Agustí (segle V).

SANT AGUSTÍ (354 – 430)

• Segons sant Agustí, la filosofia no pot ser sinó cristiana. Si la filosofia és l’aspiració a la veritat i la Veritat és Déu, el territori de la filosofia s’identifica amb el territori de la religió.

• En aquest sentit, sant Agustí estableix la unitat intel·lectual entre cristianisme i filosofia platònica, ja que considera que el platonisme té més punts de contacte amb el missatge cristià.

• Així doncs, col·loca la raó humana al servei de la fe, i inaugura la unitat entre raó i fe. “Crec per entendre”, dirà, i “entenc per creure”.

• La influència de sant Agustí arriba a tota la filosofia medieval.

Unitat 5.


VISIÓ GENERAL DE L’EDAT MITJANA

L’edat mitjana comença amb la caiguda de l’Imperi romà d’occident a les mans dels gots (finals del segle V) i acaba a mitjan XV, amb el final de l’Imperi de Bizanci: presa de Constantinoble pels turcs (1453).

Unitat 5.


Socialment Suposa, al començament, la desaparició de les ciutats, la tornada a una economia agrícola i l’aparició de la societat feudal.

Culturalment Significa, als inicis, un empobriment de la ciència i la filosofia, i l’absència d’autonomia intel·lectual davant de l’Església.

La filosofia Se centra a comprendre els continguts de la religió cristiana i a mostrar que la religió no és incompatible amb el que la raó pot demostrar.

Aquesta època de decadència intel·lectual a Europa va coincidir amb el floriment i desenvolupament de la ciència en el món àrab, amb centre a Bagdad i, a partir del segle X, a Còrdova.

L’ESCOLÀSTICA

• Durant l’edat mitjana, la filosofia dominant a tot Europa occidental va ser l’escolàstica. Aquesta denominació s’aplica a la filosofia que s’ensenyava a les escoles monacals i catedralícies, i que estava supervisada per l’Església de Roma.

• Era una filosofia centrada en la reflexió sobre Déu i les seves relacions amb el món. La seva aspiració fonamental era harmonitzar la filosofia amb la religió cristiana, la raó amb la revelació i la fe.

• Fins a finals del segle XI, la guia intel·lectual en aquest terreny serà la filosofia de Plató i els qui van filosofar sota la seva influència: Plotí, entre els grecs, i sant Agustí, de la banda cristiana.

• És l’època de sant Anselm (1033 – 1109), decidit a fundar les creences religioses en raons. Segons la seva opinió, fins i tot l’existència de Déu pot ser compresa racionalment: no és possible pensar que Déu no existeix, defensarà sant Anselm amb el seu famós argument ontològic.

Unitat 5.


LES FILOSOFIES ÀRAB I JUEVA EN L’EDAT MITJANA

• Durant els segles de decadència del món llatí, els àrabs van mantenir viva la investigació científica (matemàtiques, física, òptica,...) i la reflexió filosòfica, a partir sobretot de la traducció de les obres d’Aristòtil.

• Els filòsofs Averrois (àrab) i Maimònides (jueu) tracten d’harmonitzar la racionalitat filosòfica d’Aristòtil amb les seves creences religioses (segle XII).

• A través d’ells i de l’Escola de Traductors de Toledo, Aristòtil va començar a ser conegut a Europa.

Unitat 5.


Averrois Maimònides

Defensa la doctrina de la doble veritat: una veritat per a la fe i una altra per a la raó, que de vegades no coincideixen.

Intenta conciliar filosofia i teologia, defensant una lectura analògica de les Sagrades Escriptures i la impossibilitat de caracteritzar Déu per mitjà d’atributs positius.

L’ALTA ESCOLÀSTICA

• A partir del segle XII, Europa entra en un període de recuperació econòmica, social i cultural. Les ciutats i les universitats seran el nou espai on florirà un altre cop el pensament filosòfic i, també, encara que més tímidament, la investigació científica.

• De la mà dels àrabs i els jueus arribarà fins a occident l’obra d’Aristòtil i els coneixements de la ciència hel·lenística.

• Sant Tomàs d’Aquino (segle XIII) serà l’encarregat de comentar l’obra aristotèlica des de la perspectiva cristiana i de convertir el filòsof grec en la nova guia intel·lectual de la cristiandat.

• Amb la filosofia de sant Tomàs, l’escolasticisme es farà aristotèlic, alhora que adquirirà una dimensió més filosòfica.

Unitat 5.


SANT TOMÀS (1225 – 1274)

• Seguint Aristòtil, sant Tomàs veu en la raó humana una facultat capaç de proporcionar coneixement, i no només un instrument al servei de la fe. Des d’aquest moment, la raó i la fe tindran camps diferents per treballar, així com mètodes de treball i criteris diferents per comprovar els seus resultats.

• No obstant això, segons sant Tomàs no pot haver-hi conflicte entre els resultats que obté la raó i les veritats revelades. D’aquí que la raó pugui demostrar l’existència de Déu, encara que per vies diferents de l’argument de sant Anselm.

• Fe i raó són dos camins que convergeixen en la veritat, que és única. La raó certament és autònoma, però la seva autonomia conclou quan entra en contradicció amb la fe.

Unitat 5.


LA CRISI DEL SEGLE XIV

• El segle XIV europeu va viure una etapa de profunda crisi econòmica, social i política. Al camp, revoltes camperoles contra els senyors feudals. A les ciutats, la burgesia comença a exercir pressió sobre la noblesa.

• L’Església comença a perdre poder davant de la monarquia i, quan trasllada la seva seu a Avinyó el 1309, es veurà sotmesa al rei de França.

• El naixement de l’Estat, que es manifesta en la guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra, posa fi a la vella idea de l’Imperi i a la mateixa estructura feudal.

• En l’àmbit del pensament, comença la separació entre teologia i filosofia. Es desconfia de la raó per tractar qüestions religioses; creix l’interès per la natura i la necessitat d’alliberar la raó de la teologia.

Unitat 5.


GUILLEM D’OCCAM (1285 – 1349)

• Les idees de Guillem d’Occam, empirista i lògic, anuncien un canvi de rumb en la història de la filosofia.

• A les portes del Renaixement, D’Occam opina que els dogmes religiosos només poden fundar-se en la revelació i, per tant, tractar de justificar-los racionalment és una empresa condemnada al fracàs.

• Defensa que el coneixement té un origen intuïtiu: coneixem fets individuals i la raó elabora els conceptes i enunciats a partir d’aquests. D’aquí que tant els conceptes com els enunciats no siguin més que representacions de les coses: signes amb què treballa la ment. Aquesta posició rep el nom de nominalisme.

• Per als nominalistes les idees són els noms o signes mentals amb què pensem les coses i, per tant, el coneixement no és més que una elaboració mental –racional– de l’experiència.

• Per tant, per comprovar la veracitat d’una idea és imprescindible recórrer a l’observació. Amb aquestes opinions, D’Occam afavoria sense saber-ho el desenvolupament de la ciència moderna.

Unitat 5.


LA CIÈNCIA DEL SEGLE XIV

• El final de l’edat mitjana coincideix amb un renaixement de la ciència experimental, basada en la raó i l’experiència, lliure d’influències eclesiàstiques i de les pressions de l’Antiguitat.

• Buridan (1295 – 1358), Oresme (1325 – 1382) i Saxònia (1316 – 1390) van qüestionar l’autoritat d’Aristòtil en temes de cosmologia i física.

• Buridan i Oresme van plantejar la hipòtesi d’una Terra mòbil, enfront de l’immobilisme aristotèlic, i es van anticipar a les teories de Copèrnic i a les investigacions de Galileu.

• Buridan i Saxònia van explicar el moviment dels projectils per la teoria de l’impetus, que precedeix el principi d’inèrcia de Galileu, i porta a una explicació física (i no només metafísica) dels moviments i la gravetat.

• D’altra banda, Oresme va proposar la descripció matemàtica dels processos físics, i es va anticipar així a la matematització de Galileu i Kepler.

Unitat 5.


EL PAPER DE LA DONA EN LA MÍSTICA DE L’EDAT MITJANA

• L’escriptura religiosa era el camí que permetia a la dona participar en el món cultural durant l’edat mitjana.

• Coincidint amb l’auge del pensament escolàstic prolifera el nombre d’escriptores místiques que relaten les seves experiències visionàries i l’èxtasi de la unió amb Déu.

• Entre aquestes destaca Hildegarda de Bingen (1098 – 1179), monja benedictina i filòsofa, autora de Scivias, Llibre dels mèrits de la vida i Llibre de les obres divines, en els quals ofereix reflexions sobre l’ésser humà i l’Univers en relació amb la divinitat a través de les seves visions i profecies.

Unitat 5.


ENLLAÇOS

• Sant Agustí

• Sant Tomàs

• Guillem d’Occam

• Filosofia medieval

Unitat 5.


unitat 5

Documents